La gran ruta de la seda : Caucas i Àsia Central

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

Edició

Museu Valencià d’Etnologia Coordinació tècnica

Robert Martínez Canet Textos

Popova, L.F., Dimitriev, V.A., Slastnikova, L.A., Starostina, O. V., Stolypina, S.A. Traducció del rus - castellà

Isabel Pozo Sandoval Traducció castellà- valencià

Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València maquetació

Ortogràfic Fotografíes

Museu Rus d’Etnografia (S. Petersburg) Impremta

Gráficas Alcoy Copyright dels textos

Els autors Copryright de les imatges

Museu Rus d’Etnografia (S. Petersburg) Copryright de l’edició

Museu Valencià d’Etnologia, 2011 ISBN: 978-84-7795-620-4 D.L.: A-984-2011

ÍNDEX

13 17 23 29 35 39 43 47 51 57 61 65 69 73

Àsia Central i el Caucas en la Ruta de la Seda La creació de teixit: les fibres Fabricació de teixit: el filat Creació d’un teixit: teixidura Creació de teixit: catifes Tèxtils no teixits: feltre i estores amb ornament Ornamentació de teixits: estampat Ornamentació tèxtil: brodats Teixits per a vestits costumistes dels pobles d’Àsia Central i el Caucas Aixovar tèxtil per a decorar l’interior de la vivenda Tèxtils en la decoració dels arreus dels animals de sella i de càrrega Tèxtils en les disposicions socials Tèxtils en les pràctiques religioses de l’islam Tèxtils en els intercanvis de regals

Alfonso Rus Terol President de la Diputació de València

El Museu Valencià d'Etnologia i el Museu Rus d'Etnografia presenten l'exposició «La Gran Ruta de la Seda» coproduïda per totes dues institucions dintre dels actes de l'any dual Rússia a Espanya/Espanya a Rússia. Situats als extrems geogràfics d'Europa tant Espanya com Rússia són cultures, que malgrat ser fonamentals en la construcció de la cultura europea, desborden este àmbit configurant-se com espais culturals transcontinentals. Al cas espanyol per la seua vinculació americana i al cas rus per la seua condició euroasiàtica. Parlem, per tant, de dues nacions que han fet aportacions essencials a la cultura mundial. La Ruta de la Seda és una d'aquestes aportacions. És tracta d'un enorme espai de cultura en el seu sentit més antropològic, on hi ha intercanvis de bens i servicis, però també d'idees, de creences, de tècniques… de saviesa i vida en definitiva. Des de Xina fins Anatòlia i la Península Itàlica la Ruta de la Seda creua tot l'espai eurosiberià que anomenen Rússia. Aquesta exposició es deté en concret en la Ruta de la Seda a l'Asia Central i al Caucas, permetent-nos entrar en contacte amb la vida tradicional dels pobles d'aquestes zones del món que ens resulten poc coneguts, o pitjor encara, coneguts a través del prisma deformant del tòpic. En resum, el Museu Valencià d'Etnologia i el Museu Rus d'Etnografia donen l'oportunitat a tots aquells que visiten la mostra de conéixer millor un dels veritables patrimonis culturals de la humanitat: la Gran Ruta de la Seda.

María Jesús Puchalt Farinós Diputada de l’ Àrea de Cultura de la Diputació de València

El Museu Valencià d'Etnologia, a banda de la seua vinculació a l'estudi de la cultura valenciana passada i vigent, amb especial atenció per la difusió de la seua tasca expositiva, divulgadora i investigadora pels municipis de la província, també acostuma a apropar-nos les mes diverses cultures del món. En ocasions anteriors pobles i tradicions africanes, americanes, australianes i de molts altres indrets han passat per les sales del Museu. En esta ocasió es tracta d'un tema d'eixos que, més enllà del seu gran i indubtable interés històric i antropològic, traspassa l'àmbit científic per endinsar-se en el món de les grans icones de la cultura general; la Ruta de la Seda. L'exposició «La Gran Ruta de la Seda» fruit de la col·laboració entre el Museu Valencià d'Etnologia i el Museu Rus d'Etnografia de San Petersburg (Rússia) tracta del recorregut que aquest camí de comerç i cultura fa per les terres russes del centre d'Àsia i del Caucas. Estes són zones del planeta de les que sentim parlar habitualment als mitjans de comunicació per la seua importància geopolítica i estratègica, però sovint s'oblida la gran riquesa ètnica i cultural que acullen. És d'este aspecte del que tracta «La Gran Ruta de la Seda» prenent com a fil conductor ( mai més ben dit) la producció i ús tradicional de la seda per fer un viatge intel·lectual per les formes de vida del les ètnies centreasiàtiques i caucàsiques més importants. Per finalitzar, només em queda convidar a tot el públic (especialitzat i generalista) interessat en la història i l'etnologia a acudir a visitar «La Gran Ruta de La Seda», amb la seguretat de poder disfrutar d'una experiència ben interessant.

Joan Seguí Director del Museu Valencià d’Etnologia

Seidenstrasse no és una paraula que molta gent conega, però és esta denominació la que, traduïda de l'alemany d'una manera un tant lliure com Ruta de la Seda s'ha fet d'ús comú. No deixa de ser indicatiu de la riquesa cultural que s'amaga darrere d'este nom el fet que va ser un geògraf, geòleg i etnògraf alemany, Ferdinand von Richthofen, qui en una data tan tardana com 1877 va batejar amb el nom que s'ha fet famós una ruta llavors ja mil· lenària i un botànic suec, Sven Hedin, qui el va popularitzar ja als anys trenta del segle xx. La Ruta de la Seda és un camí civilitzatori com ho són el Camí de San Jaume o el Camí dels Inques, per posar-hi altres exemples de major o menor nomenada. L'estudi d'un fenomen com este permet moltes aproximacions: econòmica (no sols estava dedicada al comerç de seda, també al del ferro, porcellana i altres matèries), cultural (és el camí històric de difusió del budisme o del nestorianisme), biològica (no debades sempre s'ha suposat que a través d'ella va expandir-se la pesta per Eurasia) i, evidentment, antropològica. Però la Ruta de la Seda és també una ruta dels sentits i una ruta de la imaginació. No tothom podria dir on comença (Xian) i on acaba (Venècia), la Ruta de la Seda però a tots ens venen al cap imatges de documentals o del cinema orientalista del Hollywood dels anys cinquanta i amb ells l'olor de les espècies, la imatge de les caravanes de camells travessant un camí que en la seua majoria és gel, neu i desert i noticies de pobles nòmades remots per a un occidental només intuits a les planes dels llibres de Lev Gumiliov o René Grousset. El visitant de la «Gran Ruta de la Seda», produïda pel Museu Valencià d'Etnologia i el Museu Rus d'Etnografia, podrà conéixer el procés de producció tradicional de la seda al Caucas i l'Asia Central, i a través d'este teixit la vida dels diversos pobles d'esta part del món; els seus ritus i la seua economia, però també podrà viure una experiència sensorial que el transporte lluny en el temps i en l'espai. Finalment no voldria deixar d’agraïr als tècnics del Museu Rus d’Etnografia en Sant Petersburg, i al seu director, Vladimir Grusman, la seua extraordinaria col·laboració i bon fer en este projecte.

Vladímir Grusman Director del Museu Etnogràfic Rus

Senyores i senyors, distingits col·legues: Em complau destacar que després de l’èxit dels projectes «ElsTzars i els pobles» i «L’altra Ibèria», «La Gran Ruta de la Seda. Caucas i Àsia Central» és la tercera exposició que inaugurem en el Museu Valencià d’Etnologia. Tinc l’esperança que aquesta exposició serà un esdeveniment cultural important que contribuirà a incrementar l’interés cap al patrimoni tradicional de Caucàsia i de l’Àsia Central. El títol de la mostra s’associa als moments de l’esplendor de l’Orient, amb les seues catifes, les vistoses teles de seda, els vestits esplendorosos, les espècies i altres riqueses incalculables que les caravanes de camells transportaven per uns camins desèrtics. La cultura valenciana va experimentar la influència musulmana que es pot apreciar en la policromia de la ceràmica tradicional, en l’arquitectura, en la seda valenciana de vius colors i en els topònims, com ara Xàtiva o Albufera, d’origen mossàrab. Esperem que el públic que visite la nostra exposició puga descobrir altres trets de similitud entre els fenòmens culturals d’Espanya i de l’Orient mitjà. Les peces que exposem l’ajudaran a acostar-se a la vida quotidiana dels habitants del Caucas i de l’Àsia Central i a percebre el nexe que uneix èpoques i cultures distintes. Cal destacar que els nostres contactes amb els col·legues del Museu Valencià d’Etnologia sempre han estat molt fructífers, ja que el fet de ser grans professionals contribueix a fer que el museu canvie constantment la seua imatge i que es convertisca en el Museu del segle xxi. En un futur no llunyà ens agradaria acollir en el Museu Etnogràfic Rus una exposició del Museu Valencià d’Etnologia que donara a conéixer la riquíssima cultura valenciana als habitants de Sant Petersburg i als turistes que visiten la nostra ciutat. La meua enhorabona al nostre projecte que hem preparat amb tant d’afecte i que hui oferim ací, en l’antiga i bella ciutat de València.

Àsia Central i EL CaucaS en la Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda és una xarxa de rutes comercials que unia la Xina amb Europa Occidental en l’època de l’Antiguitat tardana i a l’Edat Mitjana (des del segle ii aC fins als segles xv-xvi de la nostra era). Per aquesta artèria comercial circulaven vehicles diversos que transportaven diferents classes de mercaderies, però només les espècies i la seda xinesa en completaven el recorregut, d’ací prové el nom d’aquesta Ruta. La Ruta de la Seda tenia nombrosos predecessors, camins que travessaven les terres d’Àsia i Europa, com ara les rutes de la sílice, l’estany, el jade, la latzurita, l’or i la plata. La situació geopolítica en la Ruta de la Seda estava influïda pels esdeveniments que succeïen en el Corredor de les estepes d’Euràsia, entre els llacs Baikal i Balaton, pel qual, durant l’esmentat període de la història, avançaven ràpidament els nòmades. No obstant això, les formacions estatals i polítiques pel territori de les quals passava la Ruta, eren factors determinants de la situació. Les hostilitats constants entre els dèspotes medievals, en particular del Pròxim Orient (Imperi Romà Oriental, després Bizanci, després la Turquia otomana) i de l’Orient Mitjà (Pàrtia, després Regne dels sassànides, després Pèrsia safàvida), si bé no interrompien el trànsit de béns, sí que obligaven els mercaders a canviar de rumb. Així, a més de la via principal, que creuava el nord d’Afganistan i l’Àsia Central, Pèrsia, Azerbaidjan i Armènia meridional, s’aprofitaven altres vies regionals. Dins d’Àsia Central hi havia el camí que passava per les estepes de l’Altai i que arribava fins al Volga inferior, i dins del Caucas el camí passava pel territori d’Azerbaidjan septentrional, Daguestan i Ciscaucàsia amb accés a les ciutats portuàries de la mar Negra. Com a resultat es pot dir que Àsia Central i el Caucas van ser territoris encerclats per la Ruta de la Seda. Naturalment, l’impacte que produïa la Ruta de la Seda sobre la cultura dels pobles d’Àsia Central i del Caucas va ser enorme, la qual cosa repercutí en la transformació d’aquestes terres, on va començar a prosperar la sericicultura i la fabricació de teixits de seda. Tot això determinà el

< Caravana de camells. Uzbeks. Samarcanda. Any 1902.

caràcter específic de la indústria tèxtil local, que desenvolupà les seues pròpies tecnologies per a fabricar els teixits mencionats. L’exposició «Àsia Central i el Caucas en la Ruta de la Seda» que els oferim i el catàleg que l’acompanya han sigut preparats basant-se en les col·leccions del Museu Rus d’Etnografia (Sant Petersburg). La major part d’aquesta col· lecció es compon de peces datades en la segona meitat del segle xix i la primera del xx, o siga, dels temps en què, per distintes causes històriques, la Ruta de la Seda havia deixat de funcionar des de feia molt de temps, però el seu llegat continuava sent summament eficaç, transformat d’una manera creativa i adaptat a les condicions de cada territori concret; així, d’entrada, convindria assenyalar el fenomen de la fabricació de teixits excepcionalment brillant en molts aspectes: tecnologia, vida quotidiana i relacions socials. Abans de passar a estendre’ns sobre les característiques específiques de l’artesania tèxtil d’Àsia Central i el Caucas, cal destacar una sèrie de trets culturals comuns d’aquestes zones, que són: la representació de l’herència que havia deixat la Ruta de la Seda a la realitat local d’un període de temps més ampli. La primera cosa que crida l’atenció és l’aparició, al llarg de tot el recorregut de la Ruta, de centres desenvolupats d’artesania i comerç, l’exemple dels quals són les urbs en el cor de l’oasi agrícola d’Àsia Central, les ciutats de les valls de les muntanyes d’Armènia i Azerbaidjan, i també els pobles de les muntanyes del Daguestan, que s’especialitzaven en alguna artesania concreta. La segona circumstància és que en cada regió hi havia un sistema sociocultural basat en la interacció de dos components: la ciutat com a centre d’artesania, comerç i poder polític, i la seua perifèria respectiva. A l’Àsia Central, la perifèria era el món dels nòmades, que literalment rodejava cada oasi, mentres que al Caucas la perifèria eren les societats que es van instal·lar a les muntanyes, lluny de qualsevol ruta de transport. La naturalesa de les matèries primeres per a la producció de teixits i les peculiaritats de les tècniques em-

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

1. Ramat d’ovelles en les muntanyes. Georgians tuixeti. Província de Tbilisi. Començament del segle xx. 2. Mercader de teles. Iranians. Pèrsia. Començament del segle xx. 3. Botigues de catifes. Pobles del Caucas, ciutat de Tbilisi. Començament del segle xx.

prades en el procés determinen el caràcter específic de la cultura de cada una de les parts del sistema. La majoria dels nòmades i dels muntanyesos es dedicaven a processar llana d’ovella, cabra i camell de races autòctones al lloc mateix a on criaven el bestiar, i compraven teixits de seda per al seu ús particular. Els habitants de les ciutats, per contra, elaboraven fibres vegetals i seda, i compraven llana importada de les zones rurals. Per tant, les diferències econòmiques i d’estructura social que hi havia entre les poblacions urbana i rural afavorien les relacions de bescanvi i comerç, en les quals els materials tèxtils ocupaven un destacat lloc. Tots els oficis artesans, en els quals creixia el pes de les tecnologies aplicades (telers de diversos lliços capaços de produir teixits amb dibuixos complicats, tècniques d’estampació i tintatge), es concentraven en les zones urbanes. Aquests oficis estaven relacionats amb la continuïtat, perquè s’heretaven i es transmetien de generació en generació al si d’una família o d’un gremi d’artesans. Cal assenyalar que a l’Àsia Central dels segles xvii-xix eren les ciutats les que anaven al capdavant de les tecnologies tèxtils i molt especialment en les de fabricació de teixits de seda. No obs-

tant això, a Transcaucàsia, en la llista de prestigiosos enclavaments famosos pels seus teixits de seda figuraven també uns quants pobles. El fet que en ambdues regions el sector tèxtil es tenia en una gran estima era una qüestió cultural que es mantenia gràcies als costums autòctons de donar i rebre regals, a les tradicions en la celebració de cerimònies religioses i festes i als cànons estètics. Els teixits eren una expressió de les relacions que hi havia entre el poder i els vassalls: els acceptaven com a pagament d’imposts, s’empraven per a recompensar els ciutadans amb mèrits especials i, a més, l’ús de determinats teixits marcava l’estatus social de qui els lluïa. És un fet cultural i històric que la part central del recorregut de la Ruta de la Seda va ser, al seu temps, una zona pròspera amb el sector dels tapissos en alça. Àsia Central i el Caucas, juntament amb Pèrsia i el nord d’Afganistan, formaven una àrea on molts centres de tapisseria coincidien geogràficament amb els importants mercats d’estores, que van exercir un paper crucial en el comerç de productes tèxtils a gran escala.

Àsia Central i EL CAUCAS en la Ruta de la Seda

4. Ciutat d’Artvin, Regió de Batumi. Començament del segle xx. 5. Monestir i catedral de Mtskhetha. Geòrgia. Començament del segle xx. 6. Venedor ambulant de teixits. Lesguià. Començament del segle xx. 7. Plaça de mercat. Samarcanda. 1902.

Les teles importades, moltes varietats tèxtils de fabricació local i peces de roba es venien en els mercats urbans, on també es podien adquirir cucs de seda. Abans que l’art de la sericicultura s’estenguera, els teixits de seda s’importaven de Xina i al Caucas arribaven també via Sogdiana i Bizanci. Durant la travessia, el perill sotjava els comerciants, tant en els espais oberts d’estepes i deserts, com en les sendes dels congosts muntanyosos. En última instància, la necessitat de protegir els mercaders i els seus preats béns va introduir la pràctica de creuar la ruta en caravanes contractant nòmades i muntanyesos com a conductors i guardians, entre els quals es va imposar la idea que aquesta classe de protecció era una cosa bona als ulls de Déu. Els remuneraven pagant amb teixits de seda i espècies. El paper que exercien els nòmades d’Àsia Central en aquest tramat comercial va ser substancial: en la Ruta de la Seda, al seu pas per les inhòspites estepes i els deserts, els nòmades tenien muntades hostatgeries on les caravanes paraven a pernoctar, descansar i aprovisionar-se; a més, els solien contractar com a guies per ser grans coneixedors de la zona. Al Caucas, Azerbaidjan i el Daguestan meridional, les comunitats ru-

rals oferien alberg als mercaders, la qual cosa contribuïa a la seguretat del trànsit comercial. En l’últim terç del segle xix el Caucas i Àsia Central van passar a formar part de l’Imperi Rus. Aquest fet va tindre com a conseqüència nombrosos canvis tant en el sector tèxtil com en la comercialització de la seua producció. Un augment significatiu de la seguretat en el comerç per a les caravanes va ser, sens dubte, un factor positiu per al foment econòmic de la regió com també l’estabilització de la situació política. Al mateix temps, en els mercats locals van aparéixer teixits econòmics de producció industrial, es va animar el comerç amb ous de cuc de seda i, amb això, també van aparéixer malalties particularment perilloses que afectaven les races autòctones de cucs, la qual cosa obligà a reduir la producció de teixit de seda. No obstant això, el declivi de la fabricació tèxtil artesanal dels segles xix-xx no féu recular l’estructura tradicional d’ús de teixits de producció local, que continuaven tenint demanda, ja que s’utilitzaven preferiblement per a la confecció de vestits regionals, en la decoració de l’interior d’habitatges i en l’elaboració d’adorns per a animals de càrrega, gràcies al fet de continuar sent exponents regionals i locals de la cultura tradicional.

La creació de teixit: les fibres

Els principals materials per a la indústria tèxtil al Caucas i a l’Àsia Central van ser la llana, el cotó i la seda. La llana, sent producte de la cria d’animals, era d’origen local. En primer lloc, s’utilitzava la llana de merines i d’ovelles de cua grassa i, en menor grau, la llana de cabres, camells o iacs. Una gran quantitat de la llana processada provenia de la ramaderia tradicional, a la qual es dedicaven els nòmades de les estepes, els deserts i els semideserts (kazakhs, karakalpaks, turcmans, nogai, part dels uzbeks, àzeris i kurds), als vessants de les muntanyes (muntanyesos del Caucas, georgians, kirguisos, armenis, part dels tadjiks, àzeris, kurds, etc.) i en pastures i estables (uzbeks i tadjiks, que habitaven els oasis, la població de les planes de Geòrgia i de la costa marítima del Caucas). Les ovelles s’esquilaven dues vegades l’any. Es considerava que la millor llana per a filar i teixir era la que provenia de l’esquilada de primavera, i era la que se solia traure al mercat, exportant-la fins i tot als mercats europeus. De la llana esquilada a la tardor fabricaven feltres. La més valuosa és la llana esquilada de les ovelles després del primer part. El pèl de camell per a la teixidura s’obtenia de l’esquena de l’animal. Del pèl del coll i dels genolls del camell es produïa l’ordit de catifes. Per als nòmades i els muntanyesos, la llana, sent matèria primera que tenien en abundància, servia com a mesura de riquesa i també es podia emprar com a moneda d’intercanvi per a obtindre, per exemple, cotó o seda. Per a això necessitaven sovint de mitjancers, mercaders ambulants o socis de confiança, que vivien a les ciutats. Una part de la llana per al bescanvi es considerava propietat de les dones que la produïen. L’elaboració domèstica de fibres tèxtils era una activi-

< Debanadora de seda. Tadjiks. Regió de Samarcanda. Any 1902.

tat duta a terme per les dones, a excepció d’Armènia, on a aquesta activitat es dedicaven els hòmens de manera professional. Primer, la llana calia llavar-la en aigua corrent; després, netejar-la d’impureses colpejant-la amb varetes (els pobles nòmades), amb un bastó (Ciscaucàsia) o amb un parell d’aquests (Àsia Central i Kazakhstan), o amb un arc (pobles sedentaris). Al Caucas, per a netejar la llana, en alguns llocs utilitzaven una malla especial. Les fibres de llana netes es guardaven en madeixes. La llana per a teixir i per a fabricar feltre se sotmetia al procés de pentinat amb una pinta especial: un bastidor triangular de fusta en la vora superior del qual hi havia pues llargues de metall. Posteriorment, es procedia a tenyir la llana, si es considerava convenient. El cotó no era tan antic com la llana. Segons les dades històriques, a l’Àsia Central es començà a cultivar el cotó als segles vi-v aC, però a Caucàsia el cotó no va aparéixer fins al segle x, substituint el lli. A causa dels hiverns tan freds, la producció local de cotó es basava en el cultiu de varietats anuals de la planta, però, en canvi, hi havia una gran diversitat de varietats locals. A Àsia Central, abans de la seua annexió a Rússia, el cotó es cultivava en les terres fèrtils dels oasis, com qualsevol altra planta d’horta. En comparació amb els cereals, el cotó requeria el doble de temps i d’esforç. Les famílies que no posseïen grans extensions de terra, cultivaven cotó només per a cobrir les seues necessitats. Al Caucas, el cotó es cultivava a les planures i en les terres premuntanyoses d’Armènia i Azerbaidjan. El cotó era matèria primera per a la filatura i la teixidura, ja que els fils de cotó es destinaven per a l’ordit de catifes. Una quantitat

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

La creació de teixit: les fibres

19 1. Debanadora de seda. Uzbeks. Vall de Fergana. Començament del segle xx. Fusta, metall, llana. Diàmetre 145 cm. 2. Malla per a netejar llana. Karatxai. Regió de Kuban, poble de Khuzruk. Començament del segle xx. Fusta. Alt. 13 cm, llarg 94 cm, ample 62 cm. Arc per a netejar la llana d’impureses. Kabardins. Regió de Terek. Començament del segle xx. Fusta, cuiro. Llarg 70 cm, ample 30 cm. 3. Madeixa de seda. Àzeris. Regió de Daguestan. Primera meitat del segle xx. Seda crua. Llarg 38 cm. Madeixa de seda. Àzeris. Regió de Daguestan. Primera meitat del segle xx. Seda crua. Llarg 39 cm. Madeixa de seda. Àzeris. Regió de Daguestan. Primera meitat del segle xx. Seda crua. Llarg 39 cm. 4. Carda per a la llana. Txetxens. Regió de Terek, poble d’Ikharoi. Començament del segle xx. Fusta, metall. Alt. 41 cm, ample 21 cm, llarg 40 cm.

considerable de teixits de cotó s’importava. El tractament que es donava al cotó en brut per a obtindre fil s’assemblava al de llana. Per a netejar el cotó s’emprava una màquina especial amb dos corrons giratoris que deixaven passar el cotó separant-lo de les llavors. A Abkhàzia, aquest tipus de màquines s’utilitzava per al processament del lli. La primera cosa que van fer les autoritats russes a l’Àsia Central va ser reemplaçar la varietat local de cotó, denominada guza, per la upland, varietat americana de cotó de secà de fibra llarga, per tal de proporcionar la matèria primera que necessitava la indústria tèxtil i cobrir les necessitats específiques de la indústria de guerra. A les planes d’Adiguèsia i en alguns pobles en les muntanyes de Geòrgia i del Daguestan (per exemple els darguin del Baix Kaitag i els tabassarans) fabricaven tradicionalment teles de cànem per al seu propi ús i per a la venda. El cicle d’elaboració de la fibra de cànem consistia en l’alternança de les labors de bregada i assecat; al final, els manolls de fibra així obtinguts es passaven a l’espadat, operació que consistia a trencar el cànem i separar-ne les fibres de les corfes. Col·locaven els manolls sobre uns suports ovals de pedra o de fusta massissa i els colpejaven amb una post de fusta, a vegades proveïda de pues. L’operació següent consistia a pentinar les fibres, amb una pinta feta de raquis de plomes de gallina, i a classificar-les. Les fibres llargues es destinaven a la fabricació de fils, mentre que de les fibres curtes i grosses produïen tela d’arpillera, etc. Els adiguesos creien que la camisa de fibra de cànem protegia el guerrer fent-lo immune a les ferides, perquè atribuïen a aquesta fibra unes qualitats màgiques.

Abans de la invasió dels mongols, a la regió del Caucas, excepte a la zona de les altes muntanyes, es cultivava molt el lli, però al segle xix en van quedar unes poques plantacions. És probable que el lli servira de matèria primera en les albors de l’art tèxtil de Geòrgia i Armènia. En armeni hi ha una trentena de paraules el significat de les quals està relacionat amb el lli i la seua fabricació. Cal destacar que a Armènia i a Azerbaidjan es cultivaven varietats endèmiques de lli, i a Abkhàsia, en ple segle xx, es continuava cultivant una varietat del lli egipci. Els processos de cultiu i elaboració del lli i el cànem són molt semblants. Al Caucas —per raons òbvies de clima— la sericicultura es concentrava a les àrees boscoses, càlides i humides, de l’oest de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, a algunes regions del Daguestan i en uns quants pobles cosacs. A l’Àsia Central, la cria del cuc de seda es feia a l’oasi de la vall de Fergana, a Bukhara, a Samarcanda i a Akhal i Atek. En aquestes regions, la sericicultura va començar gràcies a la influència xinesa en els segles v-vii, primer a l’Àsia Central i, posteriorment, aquesta activitat es va expandir per el Caucas. S’hi criaven les races autòctones de cuc de seda. També circulaven una infinitat de llegendes sobre els cucs de seda extrets de contraban de la Xina. La seda d’Àsia Central (seda sogdiana) va conquistar ràpidament els mercats de Pèrsia i del Caucas. Als anys 1860-1880 al Caucas, com a resultat de diversos cataclismes, les races autòctones de cucs de seda es van extingir quasi per complet, cosa que originà la propagació de les races franceses, italianes i japoneses. La conservació de les races autòctones a Àsia Central convertí Turkestan en un país exportador d’ous de bona qualitat, que va començar

La creació de teixit: les fibres

5. Ofegament de cucs de seda. Àzeris. Província de Gandja. Començament del segle xx. 6. Cabdellament de capolls de seda. Georgians imeretians. Província de Kutaisi, poble d’Ozurgueti. Començament del segle xx. 7. Homes ablanint llana. Armenis. Província de Tbilisi. Començament del segle xx.

a exercir un paper important en tots els països dedicats a la sericicultura. Les estacions sericícoles fundades a Taixkent, Fergana, Tbilisi i a altres ciutats subministraven als sericultors uns ous d’alta qualitat. Una altra conseqüència del contacte amb el món europeu va ser la reorientació dels sericultors cap a la venda d’ous i de capolls de cucs de seda a les fàbriques russes, cosa que va perjudicar seriosament la indústria sedera local, especialment al Caucas. La morera a Àsia Central es cultivava exclusivament en els terrenys amb irrigació artificial i també es comerciava amb les rames d’aquest arbre per a alimentar els cucs, mentres que al Caucas s’utilitzaven principalment fulles d’arbres silvestres, i els terrenys on creixien es podien assignar per a l’usdefruit de tal família o tal altra. La cria del cuc de seda i l’obtenció de capolls era una ocupació exclusivament femenina. Les dones evitaven portar joies d’or quan s’ocupaven dels cucs de seda, pel temor al mal d’ull que suposadament els poguera tirar algun veí malintencionat. En algunes zones d’Àsia Central, els diners obtinguts de la venda de capolls es considera ingrés personal de les dones. A la fi del mes de maig, els capolls es descloïen en un local amb sòl de terra humida, i apareixien les palometes. Perquè s’aparellaren, es ficava el mascle juntament amb la femella en una bossa de

tela que penjaven en el mateix local. Els ous que ponia la femella quedaven en període d’activitat suspesa, o diapausa, fins a la primavera; mentrestant, calia protegir-los contra les gelades. Al març, quan les moreres brollaven, les dones començaven a escalfar les bossetes amb ous, ficant-les en la sinada, o davall de les axil·les o bé en la cintura, davall de la roba. Hi havia locals destinats especialment a la cria dels cucs de seda o, si no, es criaven a casa, per la qual cosa els propietaris a vegades es veien obligats a viure a l’aire lliure. Els àzeris recorrien a rituals especials que efectuaven quan el cuc començava a confeccionar el capoll: arruixaven les parets amb aigua d’una roda de molí, els joves s’enfilaven als arbres, etcètera. Sovint mataven el cuc al sol. A l’Àsia Central, uns artesans experimentats que es dedicaven al cabdellament de capolls, formaven el seu propi gremi i treballaven en tallers de la ciutat. Al Caucas també hi havia tallers, però principalment eren les dones qui —treballant en parelles— debanaven els capolls a casa seua. El filat s’iniciava amb la maceració del capoll en aigua calenta i el debanatge quasi simultani en la màquina de filar proveïda d’una roda vertical. En la sericicultura domèstica de Caucàsia solien tallar els capolls abans de cabdellar-los a fi d’obtindre uns fils de seda més curts i estratificats.

< Tractament de cotó cru. Abkhazos. Província de Kutaisi, poble d’Adziubzha. Començament del segle xx.

Fabricació de teixit: el filat

Als oasis agrícoles de l’Àsia Central, per a filar cotó o seda, la població sedentària utilitzava la filosa que va rebre l’apel·latiu de charkh i que va ser molt popular en unes quantes regions de l’Àsia Anterior i del Sud, inclos el Caucas, excepte la seua àrea d’alta muntanya, on la principal matèria primera tèxtil era el velló de les ovelles. La filosa consta d’un tauler horitzontal en el qual es mou una roda o volant amb dues aspes laterals plegables, fetes de llistó i subjecta sobre dos suports. Entre les aspes s’estén en forma de zig-zag un cordó que fa la funció de cércol. La roda es posa en moviment amb una maneta. En el mateix tauler hi ha un fus horitzontalment subjecte amb un parell de peces de fusta verticals. L’estructura inferior del fus està acanalada i connectada a la roda per mitjà d’una corda o corretja. Els fils de la basta que la filadora anava traient amb la mà es lligaven al fus, la roda es posava en moviment i començava la filada. Torçuda la porció de fil, s’enrotllava en el fust del fus i es procedia a continuar amb la filada d’un altre segment. Per a llevar la madeixa de fils de la roda, primer llevaven el cordó, i després es plegaven les aspes, alliberant d’aquesta mane-

< Ordit de seda. Lezguià. Regió de Daguestan. Començament del segle xx.

ra el fil. Després les madeixes es debanaven i es procedia a tornar a tòrcer els fils amb l’ajuda del fus i la filosa. Els cabdells de fibra es venien als mercats, però després de la colonització de l’Àsia Central les filadores podien optar per entregar-los a les noves empreses tèxtils. A l’Àsia Central es filava la llana només amb l’ajuda del fus. Hi havia una infinitat de varietats d’aquest instrument a causa de les diferències en les tradicions locals, ètniques i tribals. Els tipus més arcaics del fus els trobem entre les minories ètniques del Pamir i les zones muntanyoses de Tadjikistan, els hòmens de les quals utilitzaven el fus per a fabricar fils grossos i toscos de llana de cabra. Un tipus d’aquests fusos no era més que un palet amb una mossa en un dels extrems per a subjectar l’extrem del filat que s’enrotllaria sobre ell i en un futur es convertiria en fil. Aquest fus el subjectaven al mig i el feien pegar voltes i alhora girar al voltant del seu eix. Un altre tipus del fus masculí es caracteritzava per tindre un ganxo en l’extrem inferior. Hi havia dos tipus del fus masculí amb travesser: un en la part superior i un altre en la inferior. Els fusos d’aquest tipus eren

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

1. Pinta de teixidor. Tadjiks. Samarcanda. Final del segle xix. Fusta, fils. Llarg 38 cm, ample 8,5 cm. Llançadora. Uzbeks. Oasi de Coràsmia. Final del segle xix. Banya, metall. Llarg 23 cm. 2. Fus. Uzbeks. Khiva. Final del segle xix. Fusta. Llarg 96 cm. Fus. Uzbeks. Final del segle xix. Fusta, seda. Llarg 23 cm, diàmetre 4 cm. Fus. Tadjiks. Pamir Occidental. Segona meitat del segle xx, fusta, metall: a) llarg 37 cm b) llarg 20,5 cm.

suspesos del fil que es torcia, i el filador, amb la mà dreta, els feia girar com si es tractara d’una baldufa, i s’ajudava amb l’esquerra per a extraure les fibres de la basta. Les dones solien utilitzar el fus en forma de con prolongat, que podia ser pla o redó. Aquests fusos amb con en l’extrem inferior eren populars entre els habitants del centre de Turkmenistan, àrabs de l’Àsia Central i uzbeks-karluks, la qual cosa demostra la importància de l’antiga component del Pròxim Orient per a la formació d’aquests grups ètnics. Les dones uzbekes-karluks usaven també fusos amb travesser, però situat enmig del fust. L’àrea de distribució del fus amb travesser s’estenia cap a l’est, i arribava al nord de la Xina i al Japó.

La majoria dels pobles turcs de l’Àsia Central i Kazakhstan empraven el fus amb una mossa en l’extrem superior, davall la qual es trobava un disc o una roda hemisfèrica. Aquest tipus de fusos amb el disc en el centre és comú també en la cultura dels pobles veïns, amb els quals els nòmades de l’Àsia Central i Kazakhstan mantenien tot tipus de contactes ètnics i culturals, a saber, al Caucas eren les ètnies dels kumiks i els nogais i al sud de Sibèria es tractava dels shortsi i dels habitants d’Altay. Al Caucas, la filatura manual de llana es considerava una ocupació estrictament femenina, que formava part de la vida quotidiana de les dones i que fins i tot feia d’exponent de la seva dignitat. Els fils de llana s’elaboraven amb l’ajuda

Fabricació de teixit: el filat

3. Filosa. Uzbeks. Vall de Fergana. Final del segle xix. Fusta. Alt. 44 cm, llarg 54 cm, ample 39 cm. 4. Suport per a fus. Khevsurians. Província de Tbilisi, poble de Betxo. Començament del segle xx. Fusta, ferro. Llarg 8,5 cm, ample 8 cm, alt 9 cm. Fus i filosa. Bagulali. Regió de Daguestan, poble de Khushtada. Començament del segle xx. Fusta, llana. Llarg del fus 34 cm, diàmetre del fus 1 cm, alt de la filosa 1,2 cm, diàmetre de la filosa 4,5 cm.

del fus o la filosa manual. L’utensili denominat fus no era més que una vareta llisa amb l’extrem inferior punxegut i el superior en forma de ganxo i un disc de fusta o d’os en la part superior. Molt més rars eren els fusos amb els discos situats en la part inferior. La filadora sostenia l’extrem del filat amb la mà esquerra i amb la mà dreta feia girar el fus torcent el fil. Es coneixen uns altres mètodes d’estirar les fibres per a enrotllar-les sobre una vara. Així la llana per a filatura podia estirar-se de diverses bastes i formar un filat llarg que s’enrotllava per damunt del canell del braç esquerre de la filadora. Les dones filaven no sols dins de les cases, sinó també «sobre la marxa», tot subjectant la llana per a filar en la cintura. A les regions muntanyoses de

Daguestan i Geòrgia les filadores, assegudes en uns bancs baixos, posaven el fus en una cavitat feta en un suport de fusta. El volum de fils retorçuts, enrotllats en un fus, servia de mesura a l’hora de teixir. Al Caucas les filoses manuals eren de diversos tipus. Al poble kubaci (Daguestan), la filosa no era més que una columna tetraèdrica de fusta tallada (de 120 a 150 cm de longitud), muntada sobre una base rectangular de pedra. En la columna se subjectaven d’un a quatre blocs pels quals lliscava el fil. Els blocs eren una vareta amb un os en forma de disc o d’un coll de botella de vidre. El fet de tindre diversos blocs permetia que unes quantes dones treballaren simultàniament amb la mateixa filosa. A Daguestan les filadores

Fabricació de teixit: el filat

preferien el fus en compte de la filosa, ja que consideraven que la filosa no permetia fer fils de llana prou fins. La debanadora (un marquet de fusta, a vegades subjectat per un dispositiu paregut a la filosa) s’utilitzava per a transformar les madeixes en cabdells. En la filada del cotó habitualment intervenia la filosa. Els fils formaven madeixes igual que en el cas de la llana. Les madeixes es debanaven per a cabdellar-les. La pràctica era sostindre la madeixa tibant amb els braços o les cames mentre que una altra persona cabdellava, o posar la madeixa en el respatler d’una cadira, etc. El fil en cabdells es tenyia i emmidonava amb farina de blat o d’ordi. El procés de filada del cànem constava de dues fases. Primer, durant la fase preparatòria del manoll, treien els filaments susceptibles de ser filats i els humitejaven lleugerament amb aigua. Després aquests filaments es filaven amb l’ajuda del fus i la filosa. Ben sovint, per a fer-ho recorrien a una filosa amb tres fusos. Després els fils es debanaven en cabdells, com si es tractara de llana, es blanquejaven, s’assecaven al sol i, finalment, s’emmidonaven amb farina. A diferència de la llana o el cotó, els fils de cànem (i sovint, fins i tot el teixit) es blanquejaven posant-los a remull en aigua calenta amb cendra, després els aclarien en el riu, els

colpejaven amb una maça i els exposaven al sol o al fred. Els fils de seda destinats per a teixir mocadors, no es retorcien. Els fils retorçuts s’utilitzaven per a fer cordons de cintura i per a cosir roba. Per a la fabricació de fils retorçuts de seda es tallava un dels extrems de la madeixa i l’altre extrem es posava en el dit gros del peu de la filadora. En triar el nombre precís de fils (per exemple, el fil per a brodar es retorcia de dos fils i per a cosir peces de roba, de tres o de quatre), la filadora retorcia els dos fils alternativament en una direcció i després els retorcia, però aquesta vegada tots dos entrellaçats i en una direcció diferent, mullant periòdicament els dits i la palma de la mà amb aigua. Els fils de seda per a teixir mocadors s’obtenien amb l’ajuda del fus sense tallar les madeixes. Els pobles del Caucas usaven fils en molts dels seus rituals. Per exemple, els khevsurs solien cosir la roba dels cònjuges pels muscles una vegada que l’esposa es mudava a la casa del marit; els fils de colors blanc o verd i roig s’usaven en la cerimònia de la boda armènia. Els ossetes, durant la celebració de l’Any Nou, lligaven amb un fil retorçut les mans i les cames dels familiars, i també estris de cuina i el pilar dins de casa, i desitjaven a tots la prosperitat. Segons alguns antropòlegs, aquest costum té el seu origen en el mite de la creació del món per les dones.

< Procediments per al tractament de la llana. Karatxai. Regió de Kuban, poble de Khuzruk. Començament del segle xx. Fusta. Alt. 13 cm, llarg 94 cm, ample 62 cm.

Creació d’un teixit: teixidura

Tradicionalment la teixidura estava molt arrelada a Àsia Central i representava un dels trets distintius de la cultura regional a final del segle xix i començament del xx. Un nombre significatiu dels habitants de les societats sedentàries i una important població de les tribus nòmades es dedicaven a la indústria tèxtil. Els teixits de llana —i en primer lloc el drap— van jugar un paper important en la vida quotidiana dels tadjiks i dels pobles muntanyencs de Pamir, que vivien en les condicions climàtiques extremes d’alta muntanya. En els fèrtils oasis habitats principalment pels tadjiks i els uzbeks es fabricaven teixits de cotó, seda i semiseda. Els principals centres tèxtils eren Bukhara, Samarcanda, Khiva, Khudjand i els pobles de la vall de Fergana i Hissar. Dins del sistema de gremis els teixidors eren exclusivament homes entre els quals hi havia especialistes de diferents oficis involucrats en la creació de teixits: dissenyadors, operaris, tintorers i mestres teixidors. La producció del gremi es comercialitzava. En els oasis la majoria dels tallers tèxtils eren domèstics. En les tribus nòmades d’Àsia Central i del Caucas tot allò relacionat amb la teixidura era la prerrogativa de les dones. L’única excepció eren els teixidors de draps de les ciutats de l’oest d’Armènia. En algunes zones de Daguestan, els homes col·laboraven en el procés d’ablaniment de draps manufacturats. Al Caucas, en cada àrea hi havia centres propis de producció tèxtil basats en les matèries primeres locals (per exemple, a Daguestan els àvars van desenvolupar la indústria drapera en els pobles de Kelebia i Karat). La llana

< Teixidor de vellut. Tadjiks. Samarcanda. Any 1902.

d’alta qualitat s’aconsegueix per mitjà de la tècnica de punteig. La draperia de Daguestan no sols cobria la demanda interior, sinó que oferia els seus productes en els mercats. Venien els draps en forma de peces soltes i també confeccionats (txerkeska). Els draps de Daguestan (drap lezguià) van ser tan ben valorats que es venien no sols al Caucas, sinó que també van conquistar els mercats del centre de Rússia i de l’Orient Mitjà, particularment d’Iran. A les teixidores els pagaven pel seu treball la meitat del que costava la peça de drap (si la fabricaven per encàrrec) o la intercanviaven per llana per a fabricar una peça sencera. En la teixidura hi havia divisió del treball: les dones del poblet de Kubatxi (Daguestan) compraven la llana que filaven i, una vegada transformada en madeixes de fil, l’entregaven a les teixidores en els poblets veïns, que els la tornaven ja en forma de peces de drap. Els nòmades d’Àsia Central teixien per a la venda els draps de pèl de camell que es consideraven un teixit perfecte per a les capes. Aquests draps es teixien de fils fins, ben filats, i per a l’ordit triaven fils de torsió esquerra i dreta amb la qual cosa aconseguien la textura en forma d’espiga. En aquests draps la densitat de la trama era molt alta. Al Caucas els draps fets de pèl de camell eren els més cars i els produïen les dones de les ètnies kumik i darguin. A Ciscaucàsia i a Daguestan fabricaven teixits no sols de llana, sinó també de cotó, que es cultivava en les planes juntament amb el cànem. Els kumiks i els txetxens es dedicaven a la sericicultura. Amb el producte del seu treball

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

1. Mostra de tela bekasab. Uzbeks. Oasi de Coràsmia. Mitjan segle xx. Seda, cotó. Llarg 390 cm, ample 36 cm. 2. Mostra de setí. Uzbeks. Regió de Fergana, ciutat de Kokand. Final del segle xix començament del xx. Seda. Ample 40 cm, llarg 500 cm. 3. Llançadora de teler. Abkhazos. Província de Kutaisi. Començament del segle xx. Fusta. Llarg 36 cm, ample 4,2 cm.

cobrien les necessitats de la família en els teixits i només una part es destinava a la venda. En el mercat oferien principalment seda crua (capolls) i productes acabats de seda (cinturons, cordonet, fils, mocadors). Les dones kumikes del sud bescanviaven les madeixes de seda pels mocadors de seda confeccionats per les dones darguines. Azerbaidjan tenia la indústria de teixits de seda més desenvolupada de tota la regió. Les mestres teixidores de Caucàsia feien tot tipus de passamaneria. Per a teixir-la s’utilitzava un dispositiu format per un marquet de metall i diversos llistons quadrats amb dues files d’orificis. Els fils d’ordit passaven a través dels orificis dels llistons, que la teixidora movia de baix a dalt seguint un ordre específic, elevant els fils d’ordit per a obrir la calada i deixar passar la llançadora amb fils de la trama, de manera que obtenien el disseny desitjat. Les cintes trenades de llana

o cotó que s’utilitzaven per a la rematada d’articles de feltre (estores, barrets), les fabricaven amb ajuda d’un llistó amb files alternes de ranures i orificis. Una ferramenta essencial per al teixit era també el batan, una taula plana i pesada que servia per a estrényer la trama i obtindre la densitat requerida del teixit, i per a obrir la calada. En un marc rectangular trenaven fils de seda amb ajuda d’agulles de tricotar per a fer cordons. Les dones teixien unes trenes estretes i cordons entrellaçant la llana amb els dits com a única ferramenta. Els galons compostos de fils de seda negra per a l’ordit i fils d’or i plata per a la trama es consideraven els millors, però també n’hi havia d’un sol color, incloent-hi els galons d’or. Els draps de llana per a la confecció de roba en la seua majoria eren d’un sol color i els teixits per a decoració tenien dibuixos principalment de ratlles. Les fibres vegetals teixides amb lligament d’estoreta s’usaven per a fabricar teles

Creació d’un teixit: teixidura

5. Debanadora. Txerkessos beslenei. Regió de Terek, poble de Khabez. Començament del segle xx. Fusta. Llarg 32 cm, ample 11 cm. 6. Cinta per a pitxer. Karatins. Regió de Daguestan, poble de Karat. Començament del segle xx. Fil de cotó. Llarg 99 cm, ample 8 cm. 7. Catifa d’oració. Àzeris. Província de Bakú. Començament del segle xx. Llana, cotó. Llarg 128 cm, ample 55 cm. 8. Pinta de teixidor. Khevsurians. Final del segle xix. Província de Tbilisi, poble de Dgordili. Fusta. Llarg 27 cm, ample 23 cm. Pinta de teixidor. Pobles de Daguestan. Regió de Daguestan. Començament del segle xx. Fusta. Llarg 38 cv, ample 7 cm.

llises i monocromes. Al Caucas fabricaven una gran varietat de teles de seda: tafetà (gènere de seda en teixit llis, lligament de tafetà), tela changeant (teixit a dues cares amb un efecte característic d’iridescència que s’aconseguia amb l’ús de colors diferents i en contrast en l’ordit i en la trama), vellut i molts altres, incloent-hi els de dibuixos entreteixits. En la teixidura domèstica solien emprar-se telers horitzontals de dos tipus: portàtils i de pedals. Les teixidores dels telers portàtils seien a terra sobre un coixí o un drap teixit, cobert amb una tela d’arpillera perquè no s’embrutara. Quan treballava en els telers de pedals, la teixidora seia també en el terra sobre un coixí; els pedals estaven sota el teler en una trapa i amb les cames els feia accionar i elevar els ordits. Una versió d’aquest tipus de teler era el dels kumiks, en els quals, per a elevar els fils de l’ordit, s’utilitzaven els pedals col·locats horitzontalment, cosa que permetia a

la teixidora seure en un banquet que podia estar adossat al teler formant part d’aquest. Els telers dels tallers professionals d’uzbeks i tadjiks van ser de molta més complexitat. Tenien un sistema de suspensió dels lliços connectats amb els pedals, el nombre dels quals depenia del tipus de tela, i que es disposaven en una trapa cavada expressament. Col·locaven una taula travessant la fossa: en aquesta taula seia el teixidor. En un dels extrems del teler s’enrotllava el teixit acabat i en un altre es col·locava la bobina de fil penjant d’un pal al qual es lligava un plom per a mantindre tensos els fils. Els fils de trama s’estrenyien amb una pinta de jonc col·locada en un marc mòbil de fusta. A Bukhara, on fabricaven els teixits especialment atapeïts, aquest marc l’omplien de plom perquè pesara més. Una de les etapes més importants en la fabricació de teixits era la tintura dels fils d’ordit i trama

Dibuix en l’ordit. Tadjiks. Samarcanda. Any 1902.

abans de teixir-los. Els mestres de Tadjikistan o Uzbekistan tenyien fils en calent en diferents colors; els jueus d’Àsia Central eren experts en tenyir en fred els fils en anyil. Una de les tècniques de tintura de la seda d’ordit més complexes era abrbandi com l’anomenaven a Àsia Central i que es coneix internacionalment amb el nom d’ikat. Amb la tècnica d’ikat es tinyen els fils, evitant que la tinta penetrara en alguns trams, cobrint-los de nucs molt premuts o amb una substància impermeable com la cera, per a obtindre així una varietat de tons en un mateix fil. Per a un ornament multicolor el procés de reservar certs trams de fil tapant amb nucs les seccions que no es desitja tenyir podia repetir-se fins a cinc vegades, encara que generalment no passava de dues o tres. Les característiques de l’ordidor depenien del tipus del teixit futur. Per exemple, per a les teles a ratlles, a Àsia Central utilitzaven un marc de fusta amb carrets giratoris situat davant d’una paret amb dues fileres de claus. A la part inferior de la paret es trobava una espècie de pinta de tres pues. L’ordidor passava el fil dels carrets a les files horitzontals de la paret, d’un clau a un altre. En arribar a la pinta de tres pues,

lliscava l’ordidor, formant una calada. Les madeixes grans de fils de l’ordit s’usaven en els telers o per a la venda. Un aprenent del teixidor corregia l’ordit en el procés de teixir, bé per a impedir el trencament del fil o bé per a lligar els fils trencats, i periòdicament untava l’ordit amb engrut perquè no s’esfilagarsara ni se n’alterara el disseny. Va ser particularment important a l’hora de fabricar les típiques teles amb els dibuixos abr (del persa abr, que vol dir ‘núvol’). Alguns tipus de tela, una vegada teixits, se sotmetien al procés d’enllustrament que consistia a impregnar el teixit amb una pasta que contenia la clara d’ou, entre altres ingredients, i tot seguit colpejar-lo amb una maça de fusta que podia pesar fins a setze quilos. Era un treball molt dur: l’operari donava maçades alternant els braços i durant un dia no podia enllustrar més de cinc peces de tela. Les teles de Tadjikistan i Uzbekistan eren d’una gran varietat i riquesa. Entre els teixits de cotó els més populars eren l’alotxa, una tela a ratlles de colors vius, fina i densa; el kaliami, tela més tosca amb ratlles de colors menys saturats i el karbos, teixit monocrom (blanc o beix) de poca densitat. Entre els teixits de semiseda amb trama de cotó

Creació d’un teixit: teixidura

9. Teixint djimdjim. Georgians. Província de Tbilisi, poble de Bortxalo. Començament del segle xx. 10. Teixidora amb un teler horitzontal. Abkhzos. Província de Kutaisi. Començament del segle xx.

destacava especialment l’adras amb un dibuix característic de ratlles discontínues abr. La trama de color roig o blanc era més grossa que l’ordit, per això apareixia un dibuix amb efecte d’acanalat per trama. El teixit adras se solia enllustrar per ambdues cares i així s’aconseguia que la superfície de la tela brillara com si fóra un espill. El teixit de semiseda bekasab tenia el dibuix de ratlles discontínues les versions del qual depenien de la tradició local i de les normes d’etiqueta que imposaven el color dels vestits per a cada grup de població en funció de la seua edat. En el procés de fabricació de bekasab els teixidors humitejaven els fils de trama a fi d’aconseguir una major densitat del teixit. Les teles més costoses d’Àsia Central eren les varietats de seda: kanaus xoi, setí i vellut. En el cas de kanaus l’ordit i la trama eren de la mateixa grossària, per això la seua superfície era densa i suau. La tela kanaus de Bukhara, que

en la majoria dels casos tenia el dibuix de ratlles discontínues, destacava per la densitat de l’ordit i per la rigidesa que la feia quasi impermeable. Bukhara es va fer famosa pel vellut, la producció del qual era molt complicada: el teler tenia sis lliços i cinc pedals, a més de dos plegadores per a l’ordit obtingut mitjançant dos jocs de filats: un de seda per a l’ordit de pèl i un altre, de seda o cotó, per a entrellaçar amb la trama. L’anomenada alotxa era la varietat més popular dels teixits de semi-seda entre els turcmans; generalment tenia el dibuix de quadrets o ratlles fines de color roig i groc o negre i roig. Les teles de seda dels turcmans representaven un fenomen molt particular en l’art tèxtil d’Àsia Central; solien ser de color roig o roig fosc, i la més característica era la tela anomenada keteni que a la vora tenia franges de color groc i negre.

Creació de teixit: catifes

El teixit de catifes no difereix, en termes generals, de l’emprat generalment en els telers; es tracta d’un teixit artesanal, el producte final del qual van ser teixits gruixuts utilitzats sobretot per a cobrir sòls i parets. L’existència de catifes es troba als habitatges o en els edificis públics com ara esglésies, mesquites, etc. A l’aire lliure les catifes s’usaven en ocasiones especials durant cerimònies i esdeveniments solemnes, la majoria relacionats amb la presentació de persones importants (governadors, membres del clergat, nuvis, etc.) en un lloc de culte. Dins dels habitatges les catifes servien de protecció pràctica i màgica dels seus residents, com diu el proverbi turcman: «Allí on s’estén la catifa és la teua llar». Per regla general, l’anvers de la catifa (i de vegades el dors també) estava profusament decorat amb ornaments complexos basats en la simetria dual. Molt poc sovint, i en versions tardanes, les catifes es decoraven representant escenes, però proliferaven els ornaments amb la inclusió de distints símbols, tant els que podien ser desxifrats com els que no. Del teixit de catifa confeccionaven tota classe d’objectes: baüls tous, chuyal o bosses de provisions, salers, caixes, etcètera, que eren objectes quotidians i especialment útils en la vida dels nòmades. El teixit de catifa,

< Teixint una catifa. Turcmans. Regió Transcàspia. oasi de Merv, Any 1902.

o millor dit de la seua varietat —catifes orientals— va florir al llarg de les importants vies comercials d’Euràsia com al Corredor de l’Estepa i en la Ruta de la Seda al sud d’aquest últim. Àsia Central i el Caucas ocupaven una posició central en l’àrea geogràfica on la fabricació de catifes orientals tenia les seues arrels, ja que la història de la regió es remunta a l’alba d’aquesta manifestació artística. El material més utilitzat per a fer les catifes d’Àsia Central i del Caucas era el fil obtingut de velló d’ovella. A la zona litoral del Caspi i als fèrtils oasis d’Àsia Central, el cotó, que es cultivava des de temps remots; per a l’ordit també solien emprar fil de cotó. Així, per exemple, els turcmans salors feien servir cotó i seda per a fer catifes. Les teixidores de catifes del sud-oest del Caucas i de l’est d’Anatòlia afegien a la trama llana de cabra, i molts altres pobles nòmades utilitzaven pèl de camell. Al Caucas eren populars les catifes de seda fina, expressió evident de la influència de la tradició persa o del desig d’imitar-la. Amb poques excepcions, van ser les dones qui es dedicaven a teixir catifes, transmetent l’experiència generació rere generació i assegurant d’aquesta manera l’estabilitat a llarg termini de les tècniques de fabricació i decoració.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

1. Cortina per a la porta. Turcmans. Regió Transcàspia. Oasi de Merv. Final del segle xix començament del xx. Llana. Llarg 83 cm, ample 119 cm. 2. Catifa de nucs. Àzeris. Província de Bakú, poble de Shemakha. Fins del segle xix. Fil de llana. Llarg 154 cm, ample 117 cm. 3. Pinta per a estrényer l’ordit contra la trama per a teixir catifes. Tats. Regió de Bakú. Començament del segle xx. Fusta. Llarg 42 cm, ample 16 cm, ample de mànec 8 cm. Pinta per a estrényer l’ordit contra la trama per a teixir catifes. Armenis. Província de Tbilisi, poble de Tekh. Començament del segle xx. Metall. Llarg 14,5 cm, ample 11,5 cm. Pinta per a estrényer l’ordit contra la trama per a teixir catifes. Armenis. Província de Gandja, poble de Shvanidzor. Començament del segle xx. Os. Llarg 14,5 cm, ample 2,5 cm.

Creació de teixit: catifes

Cap a mitjan segle xix els pobles d’Àsia Central i del Caucas havien recorregut un llarg camí en l’art de teixir catifes, passant per períodes de prosperitat i decadència en els quals apareixien una gran varietat de peces autòctones fetes per grupets de teixidores que es distingiran en la decoració o en les tècniques de fabricació. Una part d’aquestes catifes era fàcil d’atribuir a una determinada ètnia (per exemple, els grups ètnics turcmans); altres catifes aglutinaven les influències de diverses ètnies, a causa de la seua posició fronterera (per exemple a Nagorno Karabakh, província habitada per armenis i àzeris, entre altres). Aquests tipus de catifes autòctones proliferaven a la regió de Caucàsia i d’allí en provenen els noms convencionals: kazakh, Karabakh, Kuba-Shirvan, Daguestan, Ciscaucàsia, etc. Hi ha diverses tradicions en la fabricació de catifes a Àsia Central i el Caucas, basades en distints elements tecnològics. Així, els nòmades (turcmans, turcs i kurds de Transcaucàsia) feien servir telers horitzontals i accessoris simples, mentre que els pobles sedentaris es decantaven per telers verticals de diversos tipus. En la fabricació de catifes dominaven dues tendències principals: la catifa de nuc i la catifa plana. Els nucs de les catifes poden ser simètrics (turcs) i asimètrics (perses). Cadascuna d’aquestes tècniques ofereix un ampli ventall d’opcions: els turcmans salors feien nusos asimètrics amb una forta depressió en el costat dret, els turcmans choudor els feien amb una lleugera depressió, els turcmans de Turkmenistan preferiran fer nucs asimètrics en el costat esquerre, els turcmans sarykés feien nucs simètrics, entre altres, la qual cosa indica la diversitat en l’etnogènesi dels turcmans. La densitat en les catifes turcmanes varia des de dos mil fins a cinc mil nucs per de-

címetre quadrat i, en algunes peces de petites dimensions, s’assoleix la xifra de deu a quinze mil, mentre que en les catifes d’Azerbaidjan la densitat oscil·la entre dos mil i dos mil cinc-cents nucs. Hi havia molta varietat de catifes planes: des de la trama que no forma part de l’ornament (palas), passant per la trama que empra fils de diferents colors formant l’ornament (kilim), fins a la trama addicional per a fer ornament (zili, sumaks, etc.). La varietat més estesa és el kilim. Quan es descriuen les tradicions regionals de les catiferes se sol parlar de les tradicions dels nòmades en la seua totalitat (turcmans, karakalpaks, kirguisos, turcs de Transcaucàsia, etc.) i les antigues tradicions de la població agrícola del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà (armenis, tadjiks). La tradició nòmada pot ser contraposada als vestigis de la tradició tèxtil i cortesana en forma de tallers heretats de la Turquia dels seljúcides i la Pèrsia dels safàvides. És simptomàtic que no tot el Caucas es dedica a teixir catifes: al nord de Daguestan i a Ciscaucàsia, en l’ús domèstic, les catifes van ser substituïdes per tapissos de feltre i estores profusament decorats. A diferència de l’arrelada tradició de teixit de catifes que hi ha a Armènia, Azerbaidjan, centre i sud de Daguestan, a Geòrgia l’única varietat de catifes autòctones eren les pardag, tapissos sense pèl fets a les zones muntanyoses del nord-est del país. Quant a la relació que hi pot haver entre les catifes caucàsiques i la Ruta de la Seda, suscita interés la suposició que l’ornament de catifes d’Armènia i d’Azerbaidjan anomenat drac i, molt especialment, el disseny que es denomina drac dels núvols té el seu origen en les arts aplicades xineses.

Tèxtils no teixits: feltre i estores amb ornament

La fabricació de feltre era una ocupació tradicional per a molts pobles d’Euràsia que habitaven en la franja al nord de la Ruta de la Seda, anomenada el Corredor de l’Estepa d’Euràsia, inclosos Kazakhstan, Àsia Central i Caucàsia. La producció d’objectes de feltre és característica de la cultura de pobles ramaders, especialment tractant-se dels nòmades (kazakhs, kirguisos, karakalpaks, uzbeks, turcmans, nogai i part dels kurds) i els pobles de tradicions nòmades o els que van integrar grups d’antics nòmades (karatxais, balkars, kumiks, azerbaitjanesos). Tant els georgians-tushi, habitants de les zones muntanyoses de Caucàsia central i part de Transcaucàsia, que s’especialitzaven en la cria d’ovelles de raça, com els armenis que habitaven una part de Transcaucàsia i que des dels temps remots es dedicaven a la ramaderia i l’agricultura, tots ells fabricaven feltre. La matèria primera per a la fabricació de feltre era llana d’ovella i pèl de camell. Una civilització nòmada és impensable sense el feltre, amb què es recobria l’estructura de fusta de les tradicionals carpes, es fabricaven elements decoratius que revestien el seu interior i substituïen mobles, i vestuari. D’aquest material feien detalls d’arnés de cavall i de camell, com ara sobrecingla, selló, coixinets, gualdrapa, etc. És difícil imaginar l’habitant de les muntanyes del Caucas sense un burka, capot de feltre de superfície vellosa en forma de

campana per als pastors i amb amples muscleres en cas dels genets guerrers. El treball del feltre no requereix ferramentes específiques. La llana, prèviament llavada i eixugada, s’estenia sobre un tros de lona i es mesclava colpejant-la amb varetes, després es distribuïa d’una forma uniforme sobre un tapet i s’arruixava amb aigua calenta; la làmina així obtinguda la feien rodar pel sòl enrotllada sobre un corró de fusta. Aquest tractament mecànic es repetia unes quantes vegades, alternant-lo amb agitació i estirades. Les dones dels pobles del Ciscaucàsia, Kazakhstan i Kirguizistan, en les etapes finals del batanatge es posaven de genolls i feien rodar els rotllos de feltre amb els colzes. Les dones karatxai batanaven colpejant els rotllos de feltre contra les tanques, i les dones kazakhs ho feien contra el sòl. En les zones muntanyoses d’Armènia i Geòrgia eren els hòmens qui batanaven els rotllos de feltre espentant-los a puntellons. Els kazakhs i els turcmans de Mangyshlak feien rodar els rotllos de feltre pel sòl utilitzant amb aquest fi cavalls. El procés d’enfeltrament durava el temps necessari per a obtindre una pana de densitat, gruix i elasticitat requerits. Durant l’etapa final de la fabricació d’un capot caucàsic, al feltre se li afegia una capa de trenes de llana i tot seguit el sotmetien al procediment de batanatge i maçolatge.

< Tenda de boda dels nogais. Nogais. Província de Stavropol. Començament del segle xx.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

Tèxtils no teixits: feltre i estores amb ornament

1. Catifa-bastidor. Kirguisos. Regió de Semiretxensk. Final del segle xix-començament del xx. Canyís, fil de llana. Llarg 243 cm, ample 157 cm. 2. Bossa per a penjar en la paret. Kirguisos. Regió de Semiretxensk. Final del segle xix-començament del xx. Llana, feltre. Ample 63 cm, alt 5 cm. 3. Raspall per a capot de feltre. Abkhazos. Província de Kutaisi. Començaments del segle xx. Fusta, ferro. Llarg 34,5 cm, ample 3,5 cm. 4. Cistella per a guardar llana. Txetxens. Regió de Terek. Començament del segle xx. Fusta, cuiro. Llarg 19 cm, fons 35 cm, ample 28 cm. 5. Bótes de dona. Kubatxis. Regió de Daguestan, poble de Kubatxi. Començament del segle xx. Feltre, tela de cotó. Alt 34 cm. 6. Adorn per a carruatge de boda. Nogais. Província de Stavropol. Començament del segle xx. Feltre, tela de cotó. Llarg 96 cm, ample 33 cm. 7. Feltre. Balkars. Regió de Terek, poble de Gundelen. Primera meitat del segle xx. Llana. Llarg 20 cm, ample 137 cm. 8. Adorn per a tenda de boda. Nogais. Província de Stavropol. Començament del segle xx. Feltre, tela de cotó. Llarg 130 cm, ample 41 cm. 9. Adorn per a tenda de boda. Nogais. Província de Stavropol. Començament del segle xx. Feltre, tela de cotó. Llarg 93 cm, ample 29 cm.

La llana utilitzada per a revestir les carpes tradicionals podia ser tenyida o bé de color natural. La majoria dels feltres tenien ornament, mentre que els feltres monocroms eren molt menys comuns. Hi havia diferents mètodes per a obtindre un dibuix en el feltre. La més divulgada era la tècnica d’aplicacions. Els feltres amb dibuixos per les dues cares que s’obtenien en el procés de batanatge es feien exclusivament a Karatxai i a Balkària. Els feltres amb ornament per una cara fet amb velló de colors superposat sobre el vel inicial tou eren comuns a Àsia Central i a Kazakhstan, mentre que al Caucas els produïen només algunes ètnies de Daguestan i els georgians-tushi. Els armenis, els àzeris, els kirguisos meridionals, els kurds, els perses, els tàrtars de Crimea feien estores de feltre col·locant una capa de llana damunt del dibuix, fet sobre feltre tou. Els kazakhs i els kirguisos recorrien a la tècnica de mosaic empalmant els trossos de velló i recobrint les juntes amb un cordó; la mateixa tècnica l’empraven els kumiks, els txetxens i els àvars del nord-est. Els nogai i els kirguisos, igual que tots els pobles mongols, utilitzaven la tècnica d’encoixinat. Els kazakhs tenien una tècnica singular d’ornamentació realitzant els dibuixos amb el cordó de llana, mentre que els kirguisos meridionals feien verdaderes obres mestres brodades en feltre. Els motius ornamentals per a decorar objectes tradicionals de la llar, la roba i els arnesos reflectien la visió del món dels pobles nòmades d’Àsia Central i del Caucas, el

seu concepte de la màgia de la fertilitat, la riquesa i la prosperitat. Les estores amb què es recobria l’estructura de la carpa i les cortines per a portes, paravents i utensilis diversos (coberteria per a caldera, prestatges, posagots) es fabricaven de la planta Achnatherum splendens, que s’entrellaçava amb fils de llana. La seua fabricació s’havia estés entre els pobles d’Àsia Central, en particular, els kirguisos. Les tendes, fabricades amb una tècnica semblant, van ser molt populars entre els kurds nòmades, mentre que els àvars i els kumiks feien amb aquesta tècnica les estores amb què revestien el sòl. L’art d’estores teixides seguint un dibuix és bastant complicat. En les tiges d’Achnatherum splendens, col·locades en el sòl i adherides les unes a les altres, els artesans picaven o gravaven a foc el dibuix a realitzar; després, en funció del dibuix, cabdellaven els fils de colors fets de llana fina en cada tija per separat. Amb ajuda d’un to especial les tiges s’ajuntaven seguint el patró i d’aquesta manera s’obtenien uns dissenys complexos amb motius florals o geomètrics. Les estores amb dibuixos fetes de fils de cànem entrellaçats amb tires d’espadanya seguint la tècnica de tapissos van ser obra dels pobles de Ciscaucàsia. Els kabardins preferien les estores d’un sol color, mentre que els adigués de l’oest solien crear dibuixos multicolors utilitzant tires d’espadanya i palla de diferents tons.

Ornamentació de teixits: estampat

Els artesans de les ciutats de l’Àsia Central i de Transcaucàsia eren mestres reconeguts de l’estampat, és a dir, del mètode de fer dibuixos en els teixits mitjançant l’aplicació de plantilles i altres tècniques complementàries. La relativa senzillesa del procés d’estampat a Geòrgia, on fabricaven principalment les anomenades «estovalles blaves», amb dibuixos de coberts fets en indi, demostra que la principal àrea de la pràctica de l’estampat es trobava a Armènia i a Azerbaidjan, situades al llarg de la Ruta de la Seda, on l’estampat era molt més sofisticat. Se suposa que l’estampat va aparéixer primer a l’Àsia Central, però en els segles ix-xiii va arribar amb força a Transcaucàsia, on al principi adornaven amb l’estampat teles de cotó i després de seda, i molt poques teles de llana. La cristiana Armènia va fer la seua original aportació amb l’aplicació de l’estampat en teles que s’utilitzaven en cerimònies religioses, inclosos els vels. Ser estampador era un ofici hereditari. A la segona meitat del segle xix, a Transcaucàsia, quasi no van quedar gremis d’estampadors, en alguns pobles d’Azerbaidjan hi havia fins i tot famílies en què a l’estampat es dedicaven les dones. Per contra, a l’Àsia Central, el gremi va contribuir a la conservació de tots els principis de la fabricació artesanal de la tela estampada, el centre de producció de la qual eren Bukhara (i pobles circumdants), Samarcanda, Shakhrisabz, Fergana, Taixkent i Coràsmia. En tots ells feien estampats de dos tipus: els que es venien a tall i tenien patrons rítmics repetits, i els fets a mida, amb un medalló en el centre i dibuixos en les franges de l’orla. D’aquests últims, gaudien de gran popularitat estovalles, mantes, tapets, catifes fines, turbants, estores d’oració, peces per a protegir vestits i altres teles estampades de cotó d’Azerbaidjan utilitzades com a cortines per als mihrabs. Amb les teles estampades que es venien a tall solien folrar vestits de gala. El principal instrument era la matriu, una espècie de segell, amb el dibuix fet sobre una taula de fusta (una matriu

per a cada color). Per al dibuix principal les matrius les feien de fustes dures, especialment per a l’aplicació del colorant negre, quan havia que ressaltar i aprofundir el relleu de l’estampat. En aquests casos la fusta per excel·lència era de perera, però es feien també les matrius d’anouer, d’albercoquer i d’ametler. Per al color roig, el dibuix que es gravava en les taules no era tan profund, per això les matrius es feien de fustes més blanes com ara d’àlber i de salze. El gravat en les taules de fusta incloïa ben sovint uns aplics metàl·lics en funció del dibuix, però aquests aplics no els solien utilitzar els estampadors armenis. A l’Àsia Central, les matrius es feien a vegades de carabassa: tallant-ne la part superior obtenien un cercle al qual feien una vora dentada. Les matrius eren de diferents formes i configuracions en funció del disseny. Els estampats constaven de diversos grans grups: ornamentació geomètrica o floral i imatges de cossos celests. A Armènia, eren segells amb motius humans i zoomorfs i composicions narratives. A l’Àsia Central, es destacava un grup especial compost per segells amb adorns epigràfics. Habitualment es tractava de frases estampades sobre estovalles desitjant prosperitat al seu posseïdor. La fama dels talladors de matrius traspassava les fronteres dels seus pobles. Per exemple, a l’Àsia Central els estampadors de les ciutats de Kokand i Margilan compraven matrius en els pobles Chust i Kanibadam. La fabricació d’una matriu ocupava de dos a cinc dies; aquests segells eren de gran estima i en les famílies d’estampadors es transmetien de generació en generació. Quant als colors, es distingien els estampats bicolors (Geòrgia, Àsia Central), tricolors (Armènia, Àsia Central) i policromats (Azerbaidjan, Àsia Central). A la segona meitat del segle xix, a Azerbaidjan, els estampadors treballaven amb els tres colors (negre, roig i groc). Si necessitaven més colors, es dirigien a les tintoreries especials. El tint negre s’obtenia a base de plantes locals, el pigment negre s’aconseguia també mesclant l’òxid de ferro amb un remenjant, amb el qual s’impregnava

< Venda de mocadors. Ètnies de Caucàsia. Ciutat de Tbilisi. Començament del segle xx.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

1. Folre de manta. Tadjiks. Bukhara. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó. Llarg 211 cm, ample 170 cm. 2. Mocador de dona. Kokand. Final del segle xix. Seda. Llarg 265, ample 135. NÚM. 60-36 3. Matriu per a estampació. Uzbeks. Vall de Fergana. Començament del segle xx. Fusta. Alt 9,5 cm, diàmetre 15,5 cm. Matriu per a estampació. Uzbeks. Vall de Fergana. Començament del segle xx. Fusta. Llarg 17,5 cm, ample 10,5 cm, alt 4,7 cm. Matriu per a estampació. Uzbeks. Vall de Fergana. Començament del segle xx. Fusta. Llarg 16,5 cm, ample 12,5 cm, alt 4,3 cm.

la tela. L’escriptor àrab al-Masudi va escriure que el roig agradava més als ulls, ja que tenia la capacitat de dilatar les pupil·les, mentre que el negre les contreia. El pigment roig podria ser local o importat. Es tenia en especial estima el colorant extret de la cotxinilla caucàsica, però en la majoria dels casos el tint roig procedia d’arrel de rèvola. La solució calenta de la rèvola en què se submergia la tela tenyia només aquells llocs que prèviament s’havien mullat en alum mordent. El colorant indi s’importava a través de Kabul. El pigment groc arribà al Caucas a través d’Herat, d’on procedeix el nom d’un estampat típic en forma de diamant flanquejat per quatre fulls: herati. L’Àsia Central i el Caucas formaven una àmplia regió entre el Mediterrani i el Ganges, on van aparéixer i es van de-

senrotllar quasi tots els tipus de tecnologies d’estampat. Hi ha tècniques d’estampat directe i d’estampat per reserva, tècnica que consisteix a protegir (reservar) certs fragments del dibuix i d’aquesta manera impedir que es tinyen. Si volien obtindre un dibuix nítid, aquests fragments es cobrien prèviament amb una mescla de cera, i si el que volien era obtindre un dibuix difuminat, la reserva es feia a base de midó. La tècnica de tenyit per reserva permetia mantindre el color natural de la tela, o modificar-lo pels efectes del remenjant i el posterior assecat. Recorrien a aquesta tècnica també després de tenyida la tela. Els estampats complexos es feien amb l’ajuda de diverses matrius. A més de fer estampats amb aquestes dues tècniques dalt descrites, el dibuix es complementava usant un palet o una canya plo-

Ornamentació de teixits: estampat

4. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta. Llarg 20,5 cm, ample 8 cm. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta. Llarg 20,5 cm, ample 14 cm. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta. Llarg 22 cm, ample 15 cm. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta. Llarg 23,5 cm, ample 23,5 cm. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta. Llarg 18 cm, ample 8,5 cm. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta Llarg 18 cm, ample 10,5 cm. Taula d’estampació. Armenis. Est de Turquia. Ciutat de Van. Començament del xx. Fusta. Llarg 17 cm, ample 16,5 cm. 5. Mocador. Àzeris. Província de Bakú. Ciutat de Shemakha. Començament del segle xx. Seda. Llarg 82 cm, ample 81 cm. 6. Tela estampada. Tats. Regió de Daguestan. Ciutat de Derbent. Començament del segle xx. Tela de cotó. Llarg 104 cm, ample 53 cm.

ma anomenada kaliam. A l’Àsia Central i al Caucas es va popularitzar també la tècnica de tenyit per amarres, quan per a fer reserves en la tela hi feien nucs que es tapaven («amarraven») amb fils. En els trossos sense tenyir es podien imprimir dibuixos amb una matriu. Una tecnologia més complexa van ser els estampats de color indi: una vegada estampats els colors roig i negre, les parts tenyides de l’estampat es reservaven aplicant una solució de cera i greix animal, i les zones en blanc es tenyien de blau submergint la tela en un poal amb colorant blau (indi). Evaporada la reserva, s’obtenia el dibuix roig-negre sobre un fons blau o celest. Des de la darreria del segle xix, aquest tipus d’estampat, per culpa de la seua carestia, es feia per encàrrec.

Un altre tipus d’estampats van ser els mocadors anomenats kalgai, que fabricaven a Azerbaidjan i a la vall de Fergana i Bukhara a l’Àsia Central. Aquests mantons transparents i molt fins es teixien de seda sense coure, més basta, que es trau del capoll local. La tela es bullia en la solució de potassa i una vegada tenyida de qualsevol color com a fons se li estampaven les matrius amb reserves, aconseguint d’aquesta manera uns dibuixos més o menys policromats. Les dones de totes les estirps, i no sols a Azerbaidjan, sinó també a tot el Caucas, lluïen els mantons de seda estampats procedents d’Azerbaidjan. Les persones majors preferien els mocadors negres i de blau marí, les joves i les xiquetes, els xals blancs o de colors cridaners.

Ornamentació tèxtil: brodats A Àsia Central, Kazakhstan i el Caucas, adornar amb brodats distints objectes era una tradició de profundes arrels històriques. Així ho demostren tant l’existència d’una àmplia gamma de brodats, com l’alt nivell artístic d’aquests. El brodat era una labor a què es dedicaven principalment les dones, les quals, a més de brodar, preparaven tots els materials. Els brodats fets per homes tenien caràcter d’encàrrec social, com ara, per exemple, les sumptuoses labors de punts brodats en or per a la cort de l’emir de Bukhara. En diverses ciutats asiàtiques hi havia tallers on treballaven els homes, que amb els seus brodats decoraven bates, pantalons i sabates de camussa, molt sol·licitats per l’elit nòmada. Segurament, d’ací prové la tradició que hi havia en les urbs àzeris (ciutat de Shaki-Noé) i iranianes (ciutat de Rasht), els homes de les quals confeccionaven brodats amb seda en els draps. Parlant dels vestits regionals d’Àsia Central, l’aplicació major dels brodats està en els adorns del cap: des d’una espècie de bonet oriental amb què es cobrien el cap els homes i les xiques joves fins a les gorres inferiors, mocadors i toques que solien portar les dones. Els brodats amb què els tadjiks i els uzbeks adornaven els seus bonets tenien unes característiques específiques marcades, la qual cosa ens permet afirmar que hi havia una àmplia varietat de tècniques decoratives en aquest tipus de labors. Entre els adorns del cap decorats amb brodats destaca el típic mocador de les dones turcmanes de la tribu teke, l’ornamentació del qual representa una complexa composició en forma d’un arbre i una tulipa artísticament realitzada, així com el vel amb què el dia de la boda es cobrien el rostre les núvies tadjiks de Darwaza, amb el disseny indoeuropeu de l’Arbre del Món flanquejat per dues aus. En la cultura dels tadjiks que habitaven les urbs centenàries de Bukhara, Samarcanda, Ura Tube, Nurata o Fergana, hi havia la tradició dels brodats de grans mides, entre els quals hi ha els cobertors per al llit nupcial anomenats suzani que impressionen en primer lloc pel seu disseny, que pot ser audaç i asimètric o elegant i harmoniós, treballat com una xarxa. L’exuberant disseny floral recrea imatges del paradís musulmà, i una realització perfecta de desenes

de milers de puntades és una mostra d’afany de superació. La gamma de colors utilitzats per als suzani era la combinació de tonalitats molt suaus i delicades (brodats de Nurata), o al contrari, un joc paradoxal de contrasts en cada motiu ornamental (brodats de Jizzakh i Shakhrisyabz). A més dels suzani es feia una gran varietat d’articles brodats, incloenthi les cortines per a nínxols, tot tipus de cobertors, llençols i, per descomptat, catifes d’oració. Antigament, la tela blanca de cotó feia de suport per als brodats. Des de finals del segle xix, es van posar de moda els brodats sobre teles importades de colors roig, verd i taronja i sobre seda de colors de producció local. Junt amb fils de seda, es va popularitzar l’ús de l’iris, fil de cotó amb efecte de brillantor de seda. Els brodats de grans dimensions es feien utilitzant la tècnica anomenada punt anglés en combinació amb el punt de cadeneta. Una variació del punt anglés és el punt iroki, una variant de punt de creu, amb el qual el brodat cobria per complet la tela sense deixar d’entreveure-la. Aquesta tècnica va passar a anomenar-se «de Shakhrisyabz» pel nom de la ciutat on es va desenrotllar. Amb aquesta tècnica es decoraven els articles de luxe més cars per als alts dignataris de l’emirat de Bukhara. El brodat amb fil d’or adornava vestits cerimonials (bates), sabates, plafons interiors, guarniments de cavall. Molts d’aquests articles es destinaven a regals diplomàtics que els emirs de Bukhara feien als caps d’estat. A les darreries del segle xix i primeries del xx, els fils d’or i de plata s’importaven de Rússia. Els brodats dels pobles d’Àsia Central, nòmades majoritàriament, constituïen sens dubte un important fenomen cultural, tant en termes del seu significat per a la vida quotidiana com en el pla de l’aportació al sistema decoratiu. Suscita gran interés el brodat antic sobre camussa, feltre i llana artesanal, en el qual empraven fils de llana de producció casolana. Els nòmades utilitzaven principalment el punt de cadeneta i el punt de cordonet. El disseny dels brodats dels nòmades sovint es componia de quatre parts, inspirat potser en el model horitzontal del món, la imatge del qual tenia tanta importància per als nòmades. Cada una de les quatre parts tenia un ampli motiu ornamental propi, amb la qual

< Dones brodant un mocador. Georgians. Tbilisi. Començament del segle xx. << Home brodant. Àzeris. Província de Gandja. Ciutat de Nukha (avui Shaki). Començament del segle xx.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

Ornamentació tèxtil: brodats

49 1. Vel per a cobrir la cara. Tadjiks. Darvaz. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó, brodats de seda. Llarg 18 cm, ample 72 cm. 2. Cortina de paret. Tadjiks. Bukhara. Final del segle xix-començament del xx. Semiseda, brodats de seda. Llarg 251 cm, ample 198 cm. 3. Bosseta per a espill. Tadjiks. Ciutat de Shakhrisabz. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó, brodat de seda, vidre. Llarg 46 cm, ample 42cm. 4. Bonet oriental. Uzbeks. Ciutat de Kokand. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó, brodat en seda. Alt 15,2 cm, diàmetre 56 cm. Bonet oriental. Uzbeks. Ciutat de Karshi. Final del segle xix-començaments del xx. Tela de cotó, brodat en seda i llana. Alt 15,5 cm, diàmetre 57 cm. Bonet oriental. Uzbeks. Uzbekistan. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó, brodat en seda. Alt 15 cm, diàmetre 52 cm. 5. Tela brodada. Kubatxis. Regió de Daguestan, poble de Kubatxi. Segle xix. Tela de cotó, fils d’or i de metall. Llarg 128 cm, ample 61 cm. 6. Tela brodada. Darguins. Regió de Daguestan, poble d’Urkarakh. Segle xix. Tela de cotó, fils de seda. Llarg 10,6 cm, ample 55 cm. 7. Tela brodada. Kaitaguesos. Regió de Daguestan, poble de Kaitag. Segle xix. Tela de cotó, fils de seda. Llarg 99 cm, ample 64 cm.

cosa se subratllava la importància de cada una de les parts i alhora la integritat de la imatge en general. La tradició local referent a les tècniques i l’art del brodat es deixa sentir en la regió del Caucas com en cap altre lloc. Els brodats de Daguestan es divideixen en dos grups, que porten els noms d’Usishi i Kaitag, pobles on van ser descoberts per primera vegada. Els brodats de Kaitag es feien sobre tela de cotó de fabricació casolana, i més tard sobre teixits manufacturats. Les brodadores estenien el teixit de base en terra i treballaven agenollades. Brodaven amb fils de seda i amb punt anglés d’una sola cara. Aquesta tècnica era única i no es trobava en cap altre lloc del Caucas. Els brodats estaven estretament lligats als rituals. Quan naixia un nadó, omplien de brodats el seu bressol; durant les bodes, la núvia portava regals embolicats amb una tela brodada, i després amb aquesta tela recobrien el bagul amb el dot; amb la tela brodada tapaven així mateix la cara als difunts. En tots aquests casos col·locaven el brodat del revés i mai no de cara. L’ornament del brodat era arcaic i incloïa símbols solars, figures zoomorfes i antropomorfes. La asimetria i la rica gamma de colors vius comunicaven una certa dinàmica als brodats. Sovint, protegien els brodats folrant el revés amb una tela de cotó. Els brodats d’Usishi es feien sobre llenç, preferiblement de color blanc, amb fils de seda d’una àmplia gamma de tonalitats, però els principals colors per a definir-ne els contorns eren el negre o el marró. Hi predominaven el punt anglés i el punt de cordonet. El disseny dels brodats d’Usishi es distingia per grans elements en forma de creu i banya. Amb aquests brodats adornaven mocadors de núvia, i encara hui en dia, en alguns pobles, soterren ancianes amb aquests mocadors.

Molts pobles de Ciscaucàsia (circassians, ossetes, karatxais, kabardins, nogais) eren famosos per les seues labors d’agulla i especialment per brodats amb fil d’or (o de canonet). A això es dedicaven dones de les classes altes i mitjanes, les quals adornaven amb el seu art qualsevol classe de roba, carcaixs, selles, petaques, bosses de mà i ventalls. Muntaven la tela en un bastidor per a tesar-la, hi copiaven el dibuix amb l’ajuda d’una plantilla i dins dels límits del patró executaven el brodat pla amb fils de seda que aprofitaven per a comptar puntades, damunt aplicaven els fils d’or o de plata en el sentit transversal subjectant-los amb fils molt fins de seda, després planxaven el dret del brodat amb una planxa de marfil i retallaven el brodat per a posteriorment cosir-lo sobre la peça que estaven decorant. Els brodats d’Azerbaidjan destaquen per la riquesa de motius ornamentals. Els animals, les aus i els motius florals s’hi combinen amb un ornament purament geomètric. La composició del brodat depenia de la forma de les peces a brodar. El punt més popular era el de cordonet, que es feia amb fil de seda de colors forts i intensos, a diferència dels colors pastel amb què feien els brodats de punt anglés. Un fenòmen sorprenent del brodat al Caucas es deu a l’ètnia georgiana khevsurs, els quals solien adornar els seus vestits amb punt de creu en tons foscs combinats amb sobreposats i brodats amb perles. A les valls georgianes, les cintes de cap, les piteres i les cintures brodades formaven part de la indumentària femenina. Els armenis adornaven amb brodats de fils de cotó, llana i or nombroses peces de roba i articles per a la llar. El disseny principal dels brodats són formes geomètriques, junt amb figures estilitzades d’animals.

Teixits per a vestits costumistes dels pobles d’Àsia Central i DEL CauCaS

Hi ha una gran diversitat de factors que determinen el caràcter específic dels teixits que els pobles d’Àsia Central i Caucàsia utilitzaven per a confeccionar els seus vestits regionals típics. Un d’aquests factors era les peculiaritats etnicoculturals, que dictaven de quines peces es componia el vestit, la qual cosa, al seu torn, condicionava la selecció de teixits. D’altra banda, les peculiaritats econòmiques de cada cultura concreta imposaven certs tipus de teixits. I, finalment, no menys important va ser el grau d’implicació que tinguera la població d’una localitat en l’intercanvi i el comerç, com també la capacitat i la voluntat de la gent a l’hora de comprar teles importades. Els oasis de l’Àsia Central i de Transcaucàsia exercien una gran influència en l’aparició de varietats de vestits populars, ja que aquesta zona era el punt de tràfec més important de la Ruta de la Seda i, al mateix temps, un centre de producció tèxtil, fabricació de tints i estampats i de béns de luxe, a on el producte arribava primer als veïns i, després, se n’exportaven els excedents. Al llarg de la zona va prosperar l’intercanvi intern juntament amb el de les mercaderies exportades, com ara terme, teles estampades iranianes i teixits de l’Índia, d’Europa Occidental i de Rússia. D’altra banda, hi havia llocs on la roba quotidiana es confeccionava amb tela gruixuda de producció local, i els teixits de seda i cotó es consideraven articles de luxe inabastables (zones muntanyoses de Tadjikistan, Daguestan o del nord-est de Geòrgia). No obstant això, la indumentària de festa i els vestits de les classes socials altes es confeccionaven generalment amb teles costoses i cobejades, principalment es tractava de seda i de mescles de seda. A l’Àsia central i al Kazakhstan hi havia variants dels vestits regionals que es diferenciaven per la seua procedència ètnica (Uzbekistan i Tadjikistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Turkmenistan), però també s’observava una certa similitud tant en el mateix vestit, com en el tall dels seus components i els materials utilitzats. La tria de les teles per a un determinat tipus de vestimenta s’efectuava basant-se en l’edat i

en l’estatus social de la persona, o, en tot cas, en l’ús ritual que se li donava al vestit. Per exemple, les bates i les túniques per al nuvi es confeccionaven, generalment, de seda i mescles de seda de color roig, mentre que el vestit de dol es feia de cotó suau de color blau marí i negre. La roba interior, o siga camisa i calçons, generalment es confeccionava de cotó. La roba interior masculina era de color blanc o amb un diminut dibuix sobre un fons blanc; també s’usaven per a aquests fins teles a ratlles de tonalitats clares. Les joves es vestien amb teles més cares i de colors més cridaners, mentre que les ancianes s’abillaven amb teles senzilles de colors foscos o clars. Per a les grans ocasions i festes, les dones en edat de procrear empraven llenceria de seda o amb mescla de seda. A la zona dels oasis, les dones tadjiks i uzbekes lluïen vestits fets de teles fabricades amb la tècnica de l’ikat, es tractava de tela d’adras (mescla de seda) i de xoi (seda). Aquests vestits també van ser molt apreciats i cobejats en les cultures nòmades. Se sap que ja en l’antiguitat els nòmades solien comprar grans partides de peces confeccionades o de peces de tela a la població sedentària que habitava els oasis. El vestit típic de les dones turcmanes constava de túnica i pantalons, confeccionats amb seda roja manufacturada i adornats amb uns delicats brodats de fils de seda, la qual cosa feia inconfusible el vestit costumista femení de Turkmenistan. I l’home vestia túnica i pantalons fets de seda roja el dia de la seua boda. Per a lluir les camises de seda diàriament calia ser una persona adinerada. La roba de carrer, que a l’Àsia Central tradicionalment era una bata, es confeccionava amb teixits de la producció local: cotó amb dibuix a ratlles (alotxa, kaliami), mescla de seda amb dibuix a ratlles (bekasab, benores) o amb dibuixos ikat, seda amb el mateix dibuix i vellut. Les capes anomenades txekmen es fabricaven amb drap fort, fet de pèl de camell, amb teixits de producció nacional o bé importats de Rússia o d’Anglaterra. Les peces d’abric i, especialment les de pell girada, es cobrien per fora amb teles la qualitat de les

< Home acabalat amb les seues esposes. Kirguisos. Regió de Fergana. Vall d’Alai. Any 1902.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

52 quals demostrava la posició social i el poder econòmic dels seus amos. Per regla general, cap a la fi del segle xix, per als guardafreds de pell girada s’utilitzaven teixits de fabricació industrial. Les peces més habituals del vestit nacional d’Àsia Central són les bates i els pantalons d’ant amb brodats de seda sumptuosos. Aquest vestuari es feia en els oasis, però també el lluïen els nòmades; era el vestit de la gent poderosa, de guerrers i de caçadors. Les bates i les capes de pastors kazakhs, kirguisos i turcmans es confeccionaven amb feltre. Els pobles d’Àsia Central i de Kazakhstan fabricaven barrets i gorres emprant una gran diversitat de materials. Les teles de cotó servien per a fer gorres masculines, una espècie de casquet, i barrets i mocadors per a les dones. Al mateix temps, aquestes gorres es decoraven amb brodats de seda tan profusos que el paper de la tela de la base quedava relegat a un segon lloc. En canvi, per als turbants, la tela sí que importava i molt. Així, els turbants masculins més preats es feien de daka, mussolina blanca russa o anglesa. Els turbants mencionats, com que es brodaven amb fil d’or, formaven part del vestit de l’elit. La gent acabalada comprava turbants fets de mescla de seda, i les persones menys benestants els compraven de cotó. No hi ha dubte que la popularitat d’una tela depenia de la moda. Per a les gorres d’hivern d’uzbeks, tadjiks, kazakhs i kirguisos, igual que per als abrics, s’utilitzaven les teles de producció industrial, però al començament del segle xix encara se seguia la tradició de brodar les gorres. El mocador amb què les dones d’Àsia Central se solien cobrir el cap era una brillant manifestació de les tradicions tèxtils de la regió. Les dones uzbekes i tadjiks es cobrien amb mocadors de seda llisos amb remats de colors distints als del mocador, o bé amb mocadors de seda amb estampats multicolors, o també de cotó amb brodats. Sovint, a més del mocador, portaven una cinta, molt decorada, amb què es tapaven el front com per exemple, les cintes de Bukhara, que es brodaven amb fil d’or. Les dones d’algunes ètnies es cobrien amb turbant. Per exemple, al Kirguizistan es tractava d’un turbant enorme de cotó, de fins a trenta metres de llarg, i al sud de Coràsmia (Uzbekistan) les dones portaven

turbants fets amb molts mocadors de diferents colors enginyosament plegats. La roba femenina de carrer era de teles especialment dissenyades. Es tractava de la farandjà, una espècie de bata amb mànegues falses cosides a l’esquena amb què les dones es cobrien fins al cap. Al principi, les farandjà es confeccionaven amb mescla de seda de color gris amb ratlles negres molt fines, però en el segle xx es van començar a fer de vellut importat d’Europa adornant-les amb rics detalls decoratius (randes, flocs i brodats). El calçat que es feia servir als oasis solia tindre la part superior tèxtil. Així, a Bukhara els rics i els dignataris portaven botes i sabates de vellut adornat amb brodats d’or. A l’oasi de Coràsmia les botes que calçaven les núvies es feien de drap roig o de vellut negre i es decoraven amb uns brodats exquisits. Els principals teixits amb què es confeccionava la indumentària dels pobles caucàsics eren la llana, el cotó i la seda. Entre els muntanyesos de la part central del Daguestan i els adiguesos de Kuban persistia la tradició arcaica de portar les camises interiors de cànem, mentre que els abkhazos les duien de lli. Un fenomen generat per la forma de vida nòmada que reflectia la influència dels nòmades de les estepes van ser els pantalons de pell girada d’ovella. La cria especialitzada de bestiar era el factor determinant a l’hora de triar el material per a la fabricació de roba dels pastors, tant a Transcaucàsia com a Ciscaucàsia. El seu vestuari consistia en pantalons de llana, roba interior i d’abric i, per descomptat, capes i jaquetes de feltre, i mantes de feltre i llana, que es consideraven una part del vestit. Algunes ètnies poc populoses confeccionaven els seus vestits enterament amb teixits de llana tosca de fabricació casolana. La tradició de fer el vestit sencer amb teles nacionals es mantenia en algunes ètnies de gran idiosincràsia cultural, com els àzeris airumis o els georgians khevsurs, que habitaven zones muntanyoses inaccessibles de la part central de Caucàsia. Així, la roba interior dels khevsurs, fóra femenina o masculina, consistia en camisa i calçons de llana gruixuda de color negre. El vestit masculí comú per a tot el Caucas es componia de camisa interior, pantalons i dues peces per a cobrir els

Teixits per a vestits costumistes dels pobles d’Àsia Central i del Caucas

1. Vestit de dona. Uzbeks. Oasi de Coràsmia. Final del segle xix. Túnica. Tela de seda, tela de cotó. Llarg 136 cm, llarg de mànega 71,5 cm, ample 49 cm. Bata de dona. Seda. Llarg 138 cm, ample d’espatla 29 cm, llarg de mànega 56 cm. Adorn de dona per al cap. Tela de cotó, de seda, brocat, plomes. Ample 24 cm; alt 16 cm. Adorn per al pols. Metall, turquesa, coral, urpes de lleopard de les neus. Llarg 17 cm, ample 8 cm. Adorn pectoral. Metall. Alt 25 cm, diàmetre 5 cm. Bótes de dona. Pell, vellut, seda. Llarg 23 cm, ample 8 cm, alt 30 cm. 2. Bata. Tadjiks. Regió de Samarcanda. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó. Llarg 146 cm. 3. Mantellina. Turcmans. Oasi de Tekin. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó, brodat de seda. Llarg 103 cm, ample 43 cm, llarg de mànega 81 cm. 4. Vestit de festa femení. Àzeris. Província de Bakú. Començament del segle xx. Calcetins. Fil de llana. Llarg 21 cm, alt 5 cm. Calçat. Pell, metall. Llarg 23 cm, ample 10 cm. Camisa. Teles de cotó i de seda, galó d’or. Llarg 62,5 cm, ample 38 cm, llarg de mànega 50 cm, ample de mànega 19 cm. Falda amb cordó. Tela de cotó i de seda. Llarg 83 cm, ample en la cintura 49 cm. Caftà de dona. Semibrocat, percala, galó d’or. Llarg 64 cm, ample d’espatla 36 cm, llarg de mànega 55 cm, ample de mànega 16 cm. Adorn per al cap. Tela de cotó, galó, serrells de seda, metall. Llarg 80 cm, ample 27 cm. Mocador. Seda. Llarg 157 cm, ample 163 cm. 5. Vestit de festa femení. Kubatxi. Daguestan. Començament del segle xx. Abric de pell. Brocat, percala, pell. Llarg 109 cm, llarg de mànega 37 cm, ample 39 cm. Bótes. Feltre. Alt 34 cm. Mantell per al cap. Tela de cotó, fils de seda. Llarg 233 cm, 81 cm. Vestit. Seda. Llarg 118 cm, llarg de mànega 39 cm, ample d’espatla 77 cm, ample de mànega 26 cm. Adorn per al cap. Cotó i seda. Llarg 65 cm, ample 44 cm, llarg de cinta 26 cm.

Teixits per a vestits costumistes dels pobles d’Àsia Central i del Caucas

55 muscles (la peça interior, kaptal, que deixava cobert el tòrax, i l’exterior, o txukha, que tenia obertura), cinturó, gorra, que en la majoria dels casos era de pell (papakha), calcetins de llana i calçat. El kaptal era més curt que el txukha, que a Transcaucàsia tenia les mànegues que s’obrien a l’altura dels colzes mentre que a Ciscaucàsia les mànegues del txukha no tenien obertures. A Geòrgia i a Azerbaidjan un vestit curt anomenat txukha-kuladja era símbol d’opulència. Al final del segle xix, a Ciscaucàsia es va popularitzar l’ús de txerkeska, una espècie de caftà sense coll que cobria el cos des del bescoll fins a mitjan cama i amb unes butxaquetes en la pitrera per a les bales. Els armenis occidentals es destacaven pel seu vestit típic, ja que vestien uns pantalons molt amples amb camisa i jupetí. El caràcter del vestuari i les peculiaritats ètniques i geogràfiques eren els factors a tindre en compte a l’hora de seleccionar el teixit. El txerkeska de tota la vida es confeccionava amb drap fi, inclòs el de fabricació artesanal. En ocasions especials o festives usaven el txerkeska de color blanc, cenyit amb un cinturó estret de cuiro amb guarniments de plata, mentre que el txukha sempre es fabricava de teles llises monòtones. El kaptal es feia de colors més forts que el txukha. Generalment es confeccionava amb cotó, però a Transcaucàsia el feien de seda. Els kaptal de llana eren comuns a Ciscaucàsia i al Daguestan. La principal matèria primera del kuladja era seda molt suau; el contorn de la peça es ribetejava amb pell. La camisa interior solia ser de cotó, però, per a les festes, s’abillaven amb camises de seda. A més de sabates de cuiro, molts pobles de la regió de Caucàsia calçaven botes teixides de llana o fetes de feltre. El vestit femení típic i comú a tota la regió de Caucàsia estava format per roba interior, cinturó, adorns del cap, calcetins i calçat. Les dones solien usar una túnica interior i una altra d’exterior. Les dones del Daguestan, Ingúixia i Txetxènia es posaven vestits damunt de la peça interior. A Caucàsia, les camises femenines de festa eren de seda, principalment de color roig. Les camises interiors d’ús diari es confeccionaven amb teles de cotó llises o amb dibuixos diminuts de 6. Dona casada. Turcmans. Regió Transcàspica. Oasi de Merv. Any 1902. 7. Dona khevsuriana. Khevsurians. Província de Tbilisi. 8. Home amb vestit de festa. Ingúixos. Regió de Terek.

tonalitats clares, i les camises exteriors eren, generalment, fosques. Les dones de Txetxènia i d’Ingúixia lluïen camisesvestits fets de llana fina. Els calçons, sent una peça de roba íntima, eren sovint de seda. Una excepció era el vestit nacional de les dones del Daguestan en el qual, en la part inferior dels calçons, es cosien tires de tela de cotó o de llana amb brodats, que sobreeixien per davall de vestit. A més del vestit compost d’una camisa-vestit, tenia una gran popularitat la variant que consistia en un vestit sense botons (acompanyat per un kaptal interior, o sense ell). En moltes zones d’Azerbaidjan les dones portaven el conjunt d’una falda ampla amb molt de vol i una brusa curta. A Transcaucàsia es va popularitzar el vestit femení anomenat kuladja. La peça més característica del vestit femení d’Armènia occidental era un davantal o manil amb brodats. La roba de carrer per a les dones es confeccionava amb tela importada d’Iran, la Índia, Europa Occidental i Rússia. Tenia una gran popularitat el tirme, tela de llana amb dibuixos teixida en teler artesà a Iran. Per a vestits de festa, els teixits que s’utilitzaven eren el vellut, el setí i la seda, incloent teixits amb dibuix. Solien guarnir la roba amb brodats de fil d’or, cordons, galons, aplics de metall i, des del començament del segle xx, van aparéixer les randes. Els habitants de Ciscaucàsia i de les muntanyes de Geòrgia preferien teles llises, mentre que a Transcaucàsia estaven de moda les teles de molt de colorit. Els adorns del cap de les xicotes joves i de les dones casades del Caucas eren molt variats: des d’un vel lleuger i transparent de les dones de Kartarli, fins a un complex adorn que lluïen les dones de l’est d’Armènia; així, mocadors de cotó fi, sovint amb l’orla estampada d’un sol color; mocadors de seda amb dibuixos teixits i estampats; mocadors i mantons de llana fina; còfies i fessos de feltre, i gorretes de vellut adornades amb galons, formen una llista, per bé que incompleta, dels adorns amb què les dones caucasianes es cobrien el cap. Els fils de seda s’utilitzaven per a cosir roba d’altres teixits, per a brodar, per a fer punt de ganxo i per a teixir cinturons, cordons i trossadors, entre altres labors.

Aixovar tèxtil per a decorar l’interior de la vivenda

La decoració tèxtil a les cases dels pobles d’Àsia Central i del Caucas depenia de diversos factors: l’estil de vida nòmada o sedentària, la forma de calfar la vivenda, l’alçària habitual dels mobles, si és que n’hi havia, les tradicions ètniques i d’altres circumstàncies. La característica més important de l’interior de les vivendes de les tribus nòmades (els pobles d’Àsia Central i Kazakhstan, els nogais i els turcmans de Ciscaucàsia, i part dels kurds de Transcaucàsia) va ser l’ús ampli de bosses, sacs i estotjos tèxtils on transportaven les seues pertinences durant les migracions. La tecnologia de fabricació d’aquests objectes es basava en les tradicions ètniques o locals. Per tant, els turcmans els fabricaven emprant la tècnica de nuc, els kazakhs i els nogais es decantaven pel feltre i els uzbeks, seminòmades, pels teixits de llana fabricats de forma artesanal en els telers casolans. Els kirguís del nord solien recobrir el feltre amb teles comprades, preferiblement, vellut negre de cotó que ells mateixos brodaven profusament. Els kirguís del sud tenien una tradició molt més rica, perquè utilitzaven una àmplia gamma de materials, tècniques, usos i dissenys: brodats en camussa i en feltre, teixits comprats o fabricats a casa, lones fetes de retalls, teixit fet amb tècniques de tapissos i de catifes. A l’interior de les iurtes cridava l’atenció la «cortina de boda» que separava el llit matrimonial de la resta de la tenda, la qual, segons les creences, posseïa el poder màgic d’estimular la fertilitat de la família. La cortina es podia fer d’un tros d’una valuosa tela comprada, però per regla general, la brodaven o la cosien de retalls. L’objecte obligatori en la decoració de l’interior d’una iurta kirguís era l’estora aixkana, decorada amb dibuixos, que separava la cuina com si fóra un paravent. Els sòls es revestien amb catifes de pèl i tapissos de feltre. El paper i el lloc que ocupaven els tèxtils a l’interior de les vivendes de les ètnies assentades als oasis agrícoles d’Àsia

< Rebent una visita en la iurta. Kazakhs. Regió de Semipalatinsk. Any 1913. << Part femenina de l’habitatge. Àzeris. Començament del segle xx.

Central depenien directament dels mètodes de calefacció que aplicaven els seus habitants. Si la vivenda es calfava amb la calor de la llar, com a l’oasi de Coràsmia o al sud de Tadjikistan, en el disseny interior es feien destacar les talles de fusta. La vivenda que calfaven amb ajuda d’una xemeneia o amb carbó, que col·locaven en una cavitat menuda feta al terra, tenia el sostre i les parets pintades de diversos colors i decorades amb algeps tallat o emmotlat, adornades amb tota mena de tèxtils. Al mateix temps, l’existència d’un foguer obert a les cases dels muntanyans de Ciscaucàsia no impedia l’ús d’estores i feltres amb els quals es cobrien els prestatges amb roba de llit i la vaixella. Segons la tradició, la vivenda d’Àsia Central mancava quasi per complet de mobles i el terra servia a la família de taula i també de llit, per això tenia tanta importància la qualitat dels teixits amb què el revestien. Els habitants dels oasis no manufacturaven teixits de llana: els compraven a les tribus nòmades. El feltre de Kazakhstan i Kirguizistan estava entre els millor valorats, i a la vall de Fergana gaudia de popularitat el feltre de Kashgar, que podia ser indistintament llis o amb dibuixos. Els uzbeks seminòmades i els àrabs venien els tapissos guilem, generalment amb dibuix a ratlles. Només les famílies acabalades podien permetre’s el luxe de comprar catifes de pèl: les caríssimes khala turcmanes o les djullkhirs uzbekes de pèl llarg, més assequibles. En la franja muntanyosa que s’estén des d’Àsia Menor fins al Hindukush el revestiment tèxtil dels sòls tenia també un altre ús: amb aquestes catifes i teles es tapaven a la nit, col·locant-les damunt d’una espècie de tamboret sense seient que instal·laven al costat de la llar. El llit es feia principalment de diferents tipus de matalassos que la gent posava directament al terra com, per exemple, el denominat kurpatxa, ple de cotó, i amb les mantes i els coixins respectius. Al llit li donaven molta importància, perquè era el principal

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

1. Bossa per a penjar en la paret. Kirguisos. Nord de Kirguizistan. Final del segle xix- començament del xx. Vellut, feltre. Ample 71 cm, alt 65 cm. 2. Sac per a sal. Àzeris. Província de Bakú. Començament del segle xx. Fil de llana. Alt 46 cm, alt sense comptar la boca 29 cm, ample 42 cm.

factor diferencial de la riquesa que permetia determinar el nivell adquisitiu dels propietaris de la casa. A més, les normes d’urbanitat ensenyaven que calia rebre els hostes amb honors, i fer-los seure sobre matalassos, coberts amb riques teles de seda o amb mescla de seda, procedents d’Àsia Central. Els nòmades solien comprar aquests matalassos o kurpatxa als mercats, però a vegades ells mateixos fabricaven matalassos de drap i vellut, que adornaven amb brodats. Els kurpatxa fets de retalls (tècnica kurak) tenien el seu estil peculiar propi i la gent creia que estaven dotats de qualitats màgiques de protecció. Els habitants dels oasis preferien els coixins lula (en forma de cilindre), plens de cotó, que estaven folrats amb riques teles. A Bukhara adornaven els coixins amb flocs decoratius. Els pobles nòmades utilitzaven coixins rectangulars i llargs, en els quals es decorava només un extrem, perquè només aquest extrem es veia quan la roba de llit s’apilava formant el djuk. Aquest extrem es feia amb la tècnica dels retalls o es brodava. Entre els kirguís es van fer molt populars els coixins fets amb teixit de catifa. Els mutaka, coixins allargats amb fundes brodades, eren propis dels habitants

de Transcaucàsia, que no els posaven al terra, sinó damunt d’uns catres baixos; no obstant això, en els moments de repòs la gent solia acomodar-se entre aquests coixins col· locats sobre les catifes, als balcons i als terrats de les cases urbanes. Un altre tret de semblança entre els pobles de l’interior d’Àsia Central i els de Transcaucàsia al llarg de la Ruta de la Seda era el costum d’apilar mantes, catifes, feltres, etc. Es prestava molta atenció a aquesta pila d’aixovar domèstic que ocupava un lloc destacat en qualsevol vivenda. S’esforçaven a fer-la el més alta possible, col·locaven i doblegaven les mantes en un determinat ordre, i habitualment la recobrien amb uns cobertors brodats. El nínxol amb la pila de la roba de llit es tancava amb una cortina amb el brodat a joc amb els dels cobertors, però també podia quedar-se a la vista de tots. En algunes regions d’Àsia Central hi havia la tradició de decorar les parets amb llargues franges de frisos zardevor. A la sala es destacava una bosseta oinakhalta, folre amb el qual es protegia de la brutícia l’espill, important referent en la decoració dels interiors. Les brodadores s’aplicaven bro-

Aixovar tèxtil per a decorar l’interior de la vivenda

3. Malla per a culleres. Àzeris. Província de Gandja. Començament del segle xx. Fils de llana, tela de cotó. Llarg 37 cm, ample 37 cm. Cullera per a sorbet. Iranians. Pèrsia. Final del segle xix. Fusta. Llarg 33 cm, diàmetre 8 cm. Cullera per a sorbet. Iranians. Pèrsia. Final del segle xix. Fusta. Llarg 21 cm, ample 5,3 cm. Cullera per a sorbet. Iranians. Pèrsia. Final del segle xix. Fusta. Llarg 20,5 cm, ample 4 cm. 4. Cortina. Àzeris. Província de Gandja. Ciutat de Gandja. Començament del segle xx. Fils de llana. Llarg 266 cm, ample 173 cm.

dant aquestes bosses, tot deixant volar la seua imaginació i fent gala de les seues habilitats, per això les oinakhalta es convertien en obres mestres d’art aplicat. A l’interior de les vivendes dels habitants d’Azerbaidjan es donava un major ús a la producció tèxtil en comparació amb els pobles veïns de la regió de Caucàsia. El tret comú de les cases dels àzeris i les vivendes dels pobles sedentaris d’Àsia Central era l’existència de nínxols de diverses grandàries, el nombre dels quals oscil·lava entre dos i huit. Els nínxols grans, anomenats iuk ieri, servien per a guardar-hi les piles amb els accessoris de llit; els nínxols de grandària mitjana es denominaven djamokhodan i en ells s’emmagatzemaven els baüls o miudjri, i la roba embolicada d’una forma especial; en els nínxols menuts o takhtxa es guardaven ciris, llums, cresols i altres articles menuts. Els nínxols grans i mitjans es tancaven amb les cortines, que en les famílies acabalades lluïen una abundant decoració feta de lluentons, vidrets, brodats i vellut, la vora superior de les quals la rematava una franja de diversos colors amb flocs que es denominava perde ustu (que literalment vol dir «el ribet alt de la cortina»). A més, els nínxols mitjans s’adornaven amb brodats en or o ze-

rendaz, i els baüls o miudjri els col·locaven damunt d’un altre brodat o zirendez. En la part superior de la paret col·locaven el prestatge denominat ref, la vora del qual s’adornava amb una tira de tela de color amb fistons triangulars. Les parets i els nínxols s’entapissaven amb teixits de llana amb dibuixos a ratlles o djimdjim. Els armenis no solien entapissar les parets de les cases. El seu moble principal eren les plataformes de pedra i terra, anomenades tumb, on s’asseien de dia amb les cames en creu i recolzant-se en el coixí o mutaka i on dormien a la nit, col·locant damunt matalassos i catifes. També utilitzaven aquestes plataformes a l’hora de menjar, seient a la seua vora i posant al centre les estovalles. En la vida quotidiana i en les cerimònies rituals era molt freqüent l’ús de tovalloles amb sanefes brodades als extrems. Les tovalloles de cotó i de lli eren part de l’interior de les cases de l’oest de Geòrgia. Susciten especial interés les tovalloles d’Adjària de quatre peces. En tots els pobles el paper que exercien les artesanies en tela amb què decoraven l’interior de les seues cases augmentava notablement durant les festes, les bodes o la circumcisió islàmica.

Tèxtils en la decoració dels arreus dels animals de sella i de càrrega

Per als pobles d’Àsia Central i del Caucas els animals de sella i de càrrega constituïen el principal mitjà de transport, tant en l’àmbit quotidià, com en els rituals de qualsevol tipus. La majoria dels cavalls de l’àrea pertanyen a les races de muntura, en primer lloc, es tracta de les races del desert (l’akhal-teke, la yomud, etc.) i de les muntanyes (la kabardí i la karabakh). Per als propietaris dels èquids, adquirir-los era un signe de prestigi i de poder, cosa que es plasmava no sols en l’altíssima qualitat de l’albarderia i els arnesos, sinó també en la perfecció de la indumentària dels genets, com la imprescindible txerkeska que lluïen els cavallers de Ciscaucàsia. La peça més cuidada de tot l’equipament hípic era la sitarah que es fabricava de feltre fi, de drap, de vellut o de tela de cotó de colors molt vistosos. La solien decorar amb brodats i la remataven amb flocs cosits a l’orla inferior. Mereixen una menció a banda les guarnicions de festa: gualdrapes, sitarah de grans dimensions amb elements de brodat en or, i arnesos amb adornaments de plata. Els ases i els muls —resultat de l’encreuament d’un ase i una egua— es van convertir en animals de càrrega (a Daguestan i Armènia criaven muls de forma molt activa), com també ho eren els camells: el camell bactrià a les estepes del nord, incloent-hi els contraforts del Caucas, i el camell dromedari, als deserts del sud i els semideserts del Hindukush d’Àsia Menor. No era comú utilitzar un cavall com a bèstia de càrrega, es feia en les zones d’estepa a l’altiplà o en circumstàncies molt puntuals. Per a manufacturar els guarniments per als animals de sella i de tir s’usaven no sols el cuiro i tot tipus de corretjam, sinó també una àmplia gamma de productes fets de fibres, com ara, feltre, tela, corda, cinta. Un element necessari dels arreus de les cavalleries de muntar i de les bèsties de càrrega era el dessuador, o manteta que es posava a les cavalcadures sota la sella o l’aparell per a evitar les rascades. El dessuador es feia de feltre folrat

< Genet. Regió Transcàspia. Ciutat de Merv. Any 1902.

de pell o de llana. Ben sovint, els dessuadors que per les seues dimensions eren més grans que les muntures tenien les vores brodades. La muntura o sella de muntar incloïa, així mateix, un coixí per a subjectar l’esquena, que s’acomodava en la part posterior de l’animal i que solia ser de feltre, ple de palla (per als ases i els muls), o de llana, ple de junc o d’un altre material elàstic (per als camells). El coixí de camell constava de dues parts cosides entre si de tal forma que la part que sobreeixia formara el respatler. Els arçons de l’albarda d’un animal de càrrega es feien de tela d’arpillera plena de palla. Davant la sella, sobre la creu del cavall, es col·locava un coixí, per regla general, profusament decorat en la part davantera, que podria estar fet de teixit de catifa de pèl o brodat amb fils de llana de vius colors i amb borles d’aquests mateixos fils. D’altra banda, les cabeçades portaven elements decoratius fets amb tires tèxtils adornades amb nombroses escarapel·les i borles de llana de diversos colors, i, fins i tot, amb petxines de cauri com a amulet per a espantar el mal d’ull. Dels fils de llana grossos es fabricaven elements de guarnicions o arreus, com ara la cingla, els morrals per a alimentar l’animal amb palla o ordi, els costals per a transportar-hi mercaderies, els arnesos i les cordes per a assegurar l’equipatge. A més d’albardes i taleques, s’usaven molt les alforges anomenades khurzhdin. Cada ètnia adornava aquestes alforges amb la seua irrepetible i típica ornamentació. Generalment, feien alforges de catifes de teixit pla, però les butxaques de les alforges més costoses podien ser decorades amb teixit de catifa de nucs. Els arnesos complien no sols els requisits funcionals, sinó que durant les cerimònies rituals també exercien el paper d’amulets i, així mateix, servien d’exponent de decoració peculiar. Mereixen una menció a banda els rics brodats del guarniment que lluïen els cavalls de núvia de les tribus

Tèxtils en la decoració dels arreus dels animals de sella i de càrrega

1. Gualdrapa. Uzbeks. Bukhara. Final del segle xix. Vellut, seda, fil d’or, lluentons. Llarg 135 cm, ample 210 cm, ample 129 cm. Sella de muntar. Uzbeks. Bukhara. Final del segle xix-començament del xx. Fusta, pell, metall, os. Llarg 47 cm, ample 34 cm, altura del pom 27,5 cm. 2. Coixinet del jou. Iranians. Sud de Pèrsia. Final del segle xix. Feltre, pell, tela de cotó, metall, fil de llana, petxines. Llarg 98 cm, ample 25 cm. 3. Alforja. Tats. Província de Bakú. Poble de Khaltan. Començament del segle xx. Fil de llana. Llarg 145 cm, ample 60 cm. 4. Alforja. Àzeris. Província de Bakú, ciutat de Shemakha. Començament del segle xx. Seda. Llarg 64 cm, ample 22 cm. Alforja. Àvars. Regió de Daguestan, poble de Batsada. Començament del segle xx. Brocat, seda, cotó, galó, fil d’or. Llarg 80 cm, ample 29 cm. Alforja. Àzeris. Regió de Daguestan. Començament del segle xx. Vellut, seda. Llarg 60 cm, ample 25 cm.

nòmades d’Àsia Central i que després de la boda les dones utilitzaven per a viatges i festes. La testera de drap roig de forma triangular que es posava al cap del cavall servia també d’amulet. La gualdrapa kirguisa, o tokum, fabricada de feltre blanc i coberta de vellut negre, es distingia no sols per una estructura complexa, sinó també per tindre brodats en forma de rosa de molts pètals com a símbol de bon auguri. Per al camell que participava en la cerimònia nupcial els kirguisos feien gualdrapes de feltre i una espècie de xarxa teixida amb llana de colors amb borles que, segons les creences, protegien la núvia dels mals esperits. La vestimenta dels camells turcmans els dies de celebració de bodes era especialment luxosa. Pels costats lluïen la gualdrapa anomenada asmaldyk, damunt la qual portaven una altra gualdrapa cosida de quadrets de seda. Aquestes

< Una jove. Kirguisos. Regió de Semiretxinsk. << Núvia. Kazakhs. Regió de Semiretxinsk. Any 1913.

gualdrapes donaven molta vistositat als arreus dels camells per la gran varietat de colors i la qualitat dels teixits utilitzats, i també gràcies al ritme amb què es combinaven. La núvia, la portaven a cal nuvi a lloms de camell en un palanquí el sostre del qual representava el simbòlic «quadro del món» amb una figura cruciforme en el centre. Alguns guarniments eren d’ús exclusivament ritual. Així, per exemple, per a celebrar el primer solc llaurat pels bous al camp, als animals se’ls posava unes rabastes especials, teixides de forma artesanal. Durant les carreres que acompanyaven la celebració de tots els esdeveniments festius dels kazakhs i dels georgians muntanyesos, el genet guiava el seu cavall amb l’ajuda d’una sola tira de llana ricament decorada que rodejava el cos de l’equí.

Tèxtils en les disposicions socials

Els materials tèxtils i els seus derivats, a més del seu valor de mercat, s’apreciaven per altres factors: l’accessibilitat, l’ús, el fet de ser un distintiu jeràrquic de la noblesa, riquesa, estatus professional i social del seu amo, etc. Al llarg de diferents períodes històrics el seu valor depenia de la conjuntura del mercat i de les rutes comercials, inclosa la Ruta de la Seda. Per exemple, al Caucas, en l’època premongol de l’auge de la Ruta de la Seda (segles x-principi del xiii) els articles confeccionats amb seda xinesa i sogdiana abundaven a Armènia i a Alània (part central de Transcaucàsia al nord de la principal serralada del Caucas) mentre que a Europa Occidental arribaven restes de teixits de seda que immediatament es convertien en rareses. Un altre exemple es refereix al període en què el Caucas va passar a formar part de l’Imperi Rus i els anys 1870-1880 en què van pujar vertiginosament els preus de teixits de llana de producció artesanal de l’altiplà. Cal suposar que els teixits artesanals tenien una gran demanda degut al fet que la conquesta russa va obrir les portes del mercat europeu, on encara persistien els records sobre l’anomenat drap lesguià molt fi que anteriorment importaven de Daguestan, però que ja no es produïa des dels últims dos-cents anys. Tot i que els teixits de cotó o llana feien de vegades la funció de tret distintiu de l’elit, aquest paper per excel·lència pertanyia a la indumentària feta de seda, ja que ressaltava per la seua lleugeresa, bellesa i propietats higièniques. En general, a l’Est, l’ús dels teixits de seda es considerava una ostentació i un luxe, per això els fidels musulmans mai no utilitzaven teles de seda pura. Segons l’Alcorà (18:31), l’abillament de seda (de setí o brocat) es destinava als justs que

< Dervix. Tadjiks. Bukhara. Any 1902.

habitaven els jardins de l’eternitat. Aquesta prohibició és fàcil de passar per alt, com és el cas dels edredons de seda que es cosien amb el folre de cotó per a evitar el contacte directe amb la seda. Tanmateix, els dervixos, els sufís, ascetes musulmans, en la seua actitud desafiadora vestien peces fetes de llana gruixuda, seguint els postulats del Llibre Sagrat. És evident que les situacions culturals per a demostrar per mitjà dels teixits l’alt estatus d’una persona i la seua família, podrien ser diferents. En les cultures que no es dedicaven a la sericicultura, fins i tot un detall de seda podria cobrar una particular importància com, per exemple, en el vestit de núvia de les regions muntanyenques de Daguestan. La seda importada, si era de bona qualitat, podia ser valorada i utilitzada fins i tot en les àrees on la produïen. L’elit política tenia dret a triar entre diferents opcions de peces exclusives de vestir amb la condició d’ostentar-ne l’estatus social especial del propietari. Un exemple n’eren les bates orientals de seda brodades en or i confeccionades a Bukhara que lluïen el governador i els qui l’envoltaven, entre els quals l’ús es considerava un privilegi. Per contra, el menyspreu deliberat de la seua condició social podria anar acompanyat d’una prohibició de fer ús de peces de vestir de seda, com es va fer en el cas dels jueus d’Àsia Central. A més de la indumentària de seda o brocat trobem seda en l’arnés de cavall, que subratlla una vegada més l’estatus del genet i del guerrer. En aquest sentit adquirien gran importància els accessoris —moneders, bosses per a guardar te i beines— ricament decorats amb brodats de fil de seda o d’or i adornats amb guarniments d’argent i serrells de seda.

Tèxtils en les disposicions socials

1. Vestit de dervix. Uzbeks. Final del segle xix-començament del xx. Barret. Tela de cotó, seda, feltre. Ample 18 cm, alt 33 cm. Bata. Tela de cotó, seda, llana. Llarg 120 cm, ample 43 cm. Camisa. Tela de cotó. Llarg 110 cm, ample 54 cm, llarg de mànega 82 cm. Cinturó. Tela de cotó, seda, feltre. Llarg 123 cm, ample 27 cm. 2. Catifa d’oració. Uzbeks. Bukhara. Final del segle xix-començament del xx. Tela de cotó, seda, brodat en seda. Llarg 140 cm, ample 114 cm. 3. Funda per al tauleta sagrada. Àzeris. Província de Bakú. Ciutat de Kuba. Començament del segle xx. Drap, tela de cotó, fil d’or. Diàmetre 17 cm. 4. Catifa d’oració. Kubatxi. Regió de Daguestan. Poble de Kubatxi. Segle xix. Tela de cotó, fils de seda i d’or. Llarg 150 cm, ample 84 cm. 5. Funda per a l’Alcorà. Àzeries. Província d’Erevan. Començament del segle xx. Seda i galó. Alt 35 cm, ample 23 cm. 6. Catifa d’oració. Àzeris. Província de Bakú, ciutat de Bakú. Començament del segle xx. Percala, seda i llana.

< Imans al costat d’una mesquita. Tadjiks. Ciutat de Bekhauddin. Any 1902. << Fidels resant en el pati de la madrassa Tilla Kari. Tadjiks. Samarcanda. Any 1902.

Tèxtils en les pràctiques religioses de l’islam

La majoria de la població del Caucas i pràcticament tots els habitants d’Àsia Central professaven l’islam. En el cercle cultural musulmà van cobrar una importància especial l’arquitectura, la cal·ligrafia i les arts menors. Els dogmes de l’islam van condicionar una certa limitació dins de l’àmbit d’objectes sumptuaris, la qual cosa, d’altra banda, permetia una major concentració en la perfecció artística. Un bon exemple d’això són les catifes d’oració, de propietat de cada musulmà. La catifa d’oració o namazlyk (del turc «per a resar») sol tindre el dibuix d’un arc que representa el nínxol de les mesquites anomenat mihrab que assenyala la direcció de la Meca. Aquestes catifes poden ser pentagonals, repetint la forma del mihrab, però n’hi havia també de rectangulars i sense ornament; se suposa que en aquests casos calia recórrer a la imaginació i representar l’arc mentalment. L’ornament de catifes d’oració s’inspirava en motius vegetals, ja que solien ser decorades amb ataurics o rams de flors sumptuosos combinats amb símbols astrals i aus del paradís. Les catifes d’oració es feien dels més diversos materials. La forma més simple era la pell d’un animal amb el cap i les potes tallades. Les dones adigués empraven la tècnica de les catifes decorades per a fabricar les d’oració pentagonals. Els tapissos de feltre amb dibuixos —molt populars a tot arreu i especialment entre els nòmades— també tenien forma de pentàgon. Gaudien d’una gran demanda els tapets brodats, molts d’ells amb decoració epigràfica, adornats amb frases de contingut religiós. Allà on es dedicaven a teixir catifes de pèl, produïen les catifes d’oració. De vegades, els musulmans portaven aquestes catifes del seu pelegrinatge a la Meca o després d’un viatge a les glorioses ciutats d’Istanbul, Bukhara i Karbala. Els nòmades compraven objectes rituals en els mercats. Quan no disposaven d’una catifa d’oració, els fidels usaven un tros de tela o alguna peça d’abric. La producció de catifes d’oració es va popularitzar entre la població musulmana urbana d’Azerbaidjan, la de la ciutat de

Derbent (Daguestan meridional) i la dels oasis d’Àsia Central, amb un nivell de consciència religiosa molt més alt en comparació amb el nivell de les tribus nòmades. Una catifa d’oració brodada era un bé imprescindible per al dot de les núvies uzbekes i tadjikes. Com que els clergues islàmics no tenien una indumentària especial, només alguns elements de la roba quotidiana complien la funció de destacar-ne la condició especial de religiosos. Així els mullah d’Àsia Central solien lluir un turbant blanc gran, enrotllat damunt d’un barret blanc anomenat kulokh, i al Caucas els clergues musulmans posaven el turbant damunt d’un barret alt i vestien bates d’uns tons clars o foscos, depenent de l’ocasió. Només els dervixos de Kalandar, membres de l’orde Sufí, que sobrevivien demanant almoina, portaven uns vestits inconfusibles. Els dervixos de Kalandar van exercir un paper important en la difusió de l’islam per Àsia Central. En el segle xx la seua activitat exercia una influència decisiva sobre la vida quotidiana de la societat a Àsia Central. Els kalandars recorrien carrers i basars, predicant i cantant versos religiosos a canvi d’almoina. En senyal de menyspreu cap a les coses materials, alguns d’ells anaven vestits de parracs i els dervixos d’un estatus més elevat lluïen bates de drap gros i tosc amb brodats típics fets amb grans puntades en paral·lel, cinturó amb amulets, barret kulokh amb rivet de llana sobre el qual s’enrotllava un turbant de fils de llana. Les normes de l’islam exigien que les dones es quedaren a casa, i quan eixien havien de dur un vestit que els cobrira el cos, el cap i la cara. A les ciutats d’Àsia Central les dones portaven un vel curt anomenat parandza i a les ciutats d’Azerbaidjan es cobrien amb un vel gran anomenat xador. A més, el típic vestit urbà incloïa el mocador amb què la dona es cobria el rostre. Aquest mocador podia ser decorat amb brodats. A les zones rurals d’Azerbaidjan, com a tot el món nòmada, les dones es limitaven a cobrir-se la boca amb el mocador. Les dones de Daguestan i de Txetxènia, encara que portaven vel, no es tapaven la cara amb mocador.

< Governador de Darvaz. Tadjiks. Emirat de Bukhara. Districte de Darvaz. Any 1890.

1. Vestit de festa. Final del segle xix-començament del xx. Bukhara. Camisa. Seda. Llarg 117 cm, llarg de mànega 101 cm, ample d’espatla 39 cm. Pantaló. Ant, fil de seda. Llarg 97 cm, ample 37 cm. Bata. Semiseda. Llarg de 129 cm, ample 78 cm, llarg de mànega 68 cm, ample d’espatla 95 cm. Cinturó d’home. Tela de cotó, seda, metall, esmalt. Llarg 91 cm, ample 8 cm. Sabates. Pell, metall. Llarg 28 cm, ample 10,5 cm. Turbant. Llana. Llarg 422 cm, ample 67 cm. 2. Vestit. Àvars. Regió de Daguestan, poble de Batsada. Començament del segle xx. Seda, brocat, vellut, cotó. Llarg 120 cm, ample de muscles 72,5 cm, llarg de mànega 37,5 cm. 3. Mantó. Ètnies hindús. Nord de l’Índia. Final del segle xix. Fil de llana. Llarg 501 cm, ample 67 cm. 4. Encoixinada. Àzeris. Província de Gandja. Ciutat de Nukha. Final del segle xix. Drap, percala, fil de seda. Llarg 73 cm, ample 73 cm. 5. Funcionari. Tadjiks. Emirat de Bukhara. Districte d’Hissar. Ciutat de Karatag. 6. Dones de la noblesa. Georgians. Tbilisi. Començament del segle xx. 7. Filla d’una família acabalada. Àzeris. Província de Bakú. Començament del segle xx.

1. Brodat decoratiu per a paret. Uzbeks. Regió de Surkhan-Darja. Final del segle xix- començament del xx. Tela de cotó, brodat de seda. Llarg 52 cm, ample 52 cm. 2. Mocador. Tadjiks. Regió de Samarcanda. Final del segle xix-començament del xx. Seda, brodat de seda. Llarg 97,5 cm, ample 88 cm. 3. Cofre. Àzeris. Província de Gandja, ciutat de Nukha. Començament del segle xx. Fusta, ferro, paper, pintura. Llarg 66 cm, ample 38 cm, alt 29 cm. 5. Bossa per a tabac. Àvars. Regió de Daguestan, poble de Batsada. Començament del segle xx. Seda i cotó, brocat, fil d’or. Alt 19 cm. 6. Bossa per a regals de boda. Kubatxis. Regió de Daguestan, ciutat de Derbent. Primera meitat del segle xx. Cotó, fil de llana. Ample 59 cm, alt 65 cm, llarg de serrells 45 cm. 7. Caixa de costura. Khevsurians. Província de Tbilisi. Final del segle xix. Fusta, metall. Llarg 28,5 cm, ample 19 cm, alt 28 cm.

Tèxtils en els intercanvis de regals

Els intercanvis de regals eren part de la forma de vida i l’organització social dels pobles d’Àsia Central i del Caucas. En la societat tradicional a la qual pertanyia, en el seu conjunt, la població dels territoris a l’est i a l’oest de la mar Càspia, la particularitat del donatiu consistia en el fet que la donació no era un acte puntual, sinó una anella en la cadena de nombrosos regals i obsequis en resposta, la qual cosa permetia establir vincles forts entre les parts involucrades en l’intercanvi de presents. Aquesta funció dels donatius es posa de manifest amb especial relleu en els ritus del cicle matrimonial durant el període que hi ha entre les esposalles i el matrimoni pròpiament dit. Els familiars del nuvi enviaven, entre altres regals, peces de roba, com també peces de tela, inclosos teixits costosos i portats de fora. La núvia reciprocava aquests presents amb uns altres fets amb les pròpies mans, com ara accessoris del vestit masculí, petaques, moneders i mocadors de qualsevol tipus. La decoració d’aquelles peces era de luxe: s’adornaven amb brodats de seda o amb fils d’or. El material acumulat relatiu a Àsia Central indica que a les dones i als xiquets se’ls solia regalar peces de tela amb les quals es confeccionaven camises, bates, barrets, com també roba de llit, cortines, etc. Als homes se’ls obsequiava pràcticament només amb productes acabats. Així, per exemple, el pare de la jove li regalava al nuvi un joc complet de peces de roba que es componia d’una bata de seda o semi-seda, camisa, cinyell, barret i bótes. En els pobles muntanyesos del Caucas la xica oferia el vestit complet al pare del nuvi. Entre els donatius s’incloïa, naturalment, l’aixovar que la dona aportava a la casa de l’espòs. L’intercanvi de regals de boda pot considerar-se com una manifestació de dues normes socials: l’entrega de donatius quan es trobaven en un espai social alié (visita a la casa, encreuament de fronteres polítiques i tribals, etc.) i la inclusió del donatiu en el sistema d’actuacions festives. L’extensió universal d’intercanvis de regals acreditava el seu paper en tant que element de l’economia de la societat tradicio-

nal: entre els pobles sedentaris d’Àsia Central i en part de Transcaucàsia era habitual fer llistes dels objectes regalats indicant-hi el nom del donant i descrivint els donatius rebuts a fi de correspondre’ls amb contribucions anàlogues en el futur. La donació constituïa, a més a més, un mitjà per a estrényer els vincles dins d’una família extensa. Un exemple il·lustratiu d’això són els regals dels parents amb motiu del naixement d’un xiquet, incloent-hi camises, que en aquests casos adquireixen un caràcter protector i el poder d’un amulet, etc. Una altra versió de l’intercanvi de regals es donava a l’hora de tractar aquells estranys la relació amb els quals no s’esperava que fóra duradora, sinó que aquest acte s’interpretava com un gest misericordiós. De fet, el donatiu resumia totes les atencions dispensades per un amfitrió hospitalari al seu hoste. A aquest tipus de relacions es correspon el repartiment de regals entre tots els presents en una festa. El costum d’obsequiar peces de tela als invitats estava molt estés, i també la pràctica, habitual entre els pobles de Ciscaucàsia o els nòmades d’Àsia Central, d’aprofitar els menjars d’exèquies per a repartir talls de tela o peces de roba del difunt. Això indica clarament que en aquests ritus està present la idea de la unió per mitjà del donatiu oferit a cada participant dels festejos. El tret més important de l’intercanvi de regals el constitueix l’esperança que el regal de resposta, lluny de repetir el donatiu oferit, el sobrepasse en importància. En aquest concepte es basa el sentit dels regals als governants dels quals s’espera, més que beneficis materials, favors i protecció. En una versió una mica més complexa, aquesta idea s’emmarca en les relacions entre els governants i s’il·lustra amb els donatius que oferien els senyors feudals caucasians o d’Àsia Central de jerarquia superior a l’emperador rus, incloent-hi armes i objectes estatuaris com ara bates de Bukhara amb brodat en fil d’or.

Asia Central y el Cáucaso en la Ruta de la Seda. La Ruta de la Seda es una red de rutas comerciales que unía a China con Europa Occidental en la época de la Antigüedad tardía y en la Edad Media (desde el siglo ii a.C. hasta los siglos xv-xvi de nuestra era). Por esta arteria comercial circulaban distintos vehículos que transportaban diversas mercancías, pero sólo las especies y la seda china completaban el recorrido, de ahí proviene el nombre de esta Ruta. La Ruta de la Seda tenía numerosos predecesores, caminos que atravesaban las tierras de Asia y Europa: las rutas del sílice, estaño, jade, lazulita, oro y plata. La situación geopolítica en la Ruta de la Seda estaba influenciada por los acontecimientos que sucedían en el Corredor de estepas de Eurasia entre los lagos Baikal y Balaton, por el cual durante el mencionado período de la historia avanzaban rápidamente los nómadas. Sin embargo, las formaciones estatales y políticas, cuyo territorio atravesaba la Ruta, eran factores determinantes de la situación. Las constantes hostilidades entre los déspotas medievales, en particular, del Cercano Oriente (Imperio Romano Oriental - Bizancio - Turquía otomana), Medio Oriente (Partia —Reino de los Sasánidas— Persia Safávida), no interrumpían el tránsito de bienes, sino que obligaron a los mercaderes a cambiar de rumbo. Así, además de la carretera principal, que cruzaba el norte de Afganistán y Asia Central, Persia, Azerbaiyán y Armenia del Sur se aprovechaban otras vías regionales. Dentro de Asia Central existía el camino que pasaba por las estepas del Altay llegando hasta el Volga inferior, y dentro del Cáucaso el camino pasaba por el territorio de Azerbaiyán del Norte, Daguestán y el Cáucaso del Norte con el acceso a las ciudades portuarias del Mar Negro. Como resultado, se puede decir que Asia Central y el Cáucaso fueron territorios «cercados» por la Ruta de la Seda. Naturalmente, el impacto que producía la Ruta de la Seda sobre la cultura de los pueblos de Asia Central y el Cáucaso fue enorme, lo que repercutió en la transformación de estas tierras donde empezó a prosperar la sericicultura y la fabricación de tejidos de seda. Todo ello determinó el carácter específico de la industria textil local, que desarrolló sus propias tecnologías para fabricar dichos tejidos. La exposición «La Gran Ruta de la Seda. Cáucaso y Asia Central» que les ofrecemos y el catálogo que la acompaña han sido preparados basándose en las colecciones del Museo Etnográfico Ruso, en San Petersburgo. La mayor parte de esta colección se compone de piezas datadas de la segunda mitad del siglo xix - primera mitad del siglo xx, o sea, se trata de los tiempos en los que, debido a distintas causas históricas, la Ruta de la Seda había dejado de funcionar desde hacía mucho. Pero su legado seguía siendo sumamente eficaz, transformado de una forma creativa y adaptado a las condiciones de cada territorio concreto y, en primer término, cabe señalar el fenómeno de la fabricación de tejidos excepcionalmente brillante en muchos aspectos: tecnología, vida cotidiana y relaciones sociales. Antes de pasar a explayarnos acerca de las características específicas de la artesanía textil de Asia Central y el Cáucaso, cabe destacar una serie de rasgos culturales comunes para estas zonas, que son: la representación de la herencia que había dejado la Ruta de la Seda o la realidad local de un período de tiempo más amplio. Lo primero que llama la atención es la aparición a lo largo de todo el recorrido de la Ruta de centros desarrollados de artesanía y comercio, cuyo ejemplo son las urbes en el corazón del oasis agrícola de Asia Central, las ciudades en los valles de las montañas de Armenia y Azerbaiyán, así como los pueblos en las montañas de Daguestán, que se especializaban en alguna artesanía concreta. La segunda circunstancia es que en cada región había un sistema socio-cultural basado en la interacción de dos componentes: la ciudad como centro de artesanía, comercio y poder político —y su respectiva periferia. En Asia Central, la periferia era el mundo de los nómadas, que literalmente rodeaba cada oasis, mientras que en el Cáucaso la periferia eran las sociedades que se instalaron en las montañas, lejos de cualquier ruta de transporte. La naturaleza de materia prima para la producción de tejidos y las peculiaridades de las técnicas empleadas en el proceso determinan el carácter específico de la cultura de cada una de las partes del sistema. La mayoría de los nómadas y montañeses se dedicaban a procesar lana de ovejas, cabras y camellos de razas autóctonas allá donde criaban el ganado, y compraban tejidos de seda para su uso particular. Los habitantes de ciudades, por el contrario, elaboraban fibras vegetales y seda, y compraban lana importada de las zonas rurales. Por lo tanto, las diferencias económicas y de estructuras sociales que existían entre las poblaciones urbana y rural favorecían el fomento de las relaciones de trueque y comercio, donde los materiales textiles ocupaban un destacado lugar. Todos los oficios artesanos, en los que crecía el peso de las tecnologías aplicadas (telares de varios lizos capaces de producir tejidos con dibujos complicados, técnicas de estampado y teñido) se concentraban en las zonas urbanas. Estos oficios estaban relacionados con la continuidad porque se heredaban transmitiéndose de generación en generación en el seno de una familia o de un gremio de artesanos. Cabe señalar que en Asia Central de los siglos xvii-xix fueron las ciudades que iban a la cabeza de las tecnologías textiles y muy especialmente de las de fabricación de tejidos de seda. Sin embargo, en el Cáucaso Sur en la lista de prestigiosos enclaves famosos por sus tejidos de seda figuraban también varios pueblos. El hecho de que en ambas regiones el sector textil lo tenían en un gran aprecio era cuestión cultural que se mantenía gracias a las costumbres aborígenes de dar y recibir regalos, a las tradiciones de la celebración de ceremonias religiosas y fiestas y a los cánones estéticos. Los tejidos eran una expresión de las relaciones que existían entre el poder y los vasallos: los aceptaban como pago de impuestos, se utilizaban para recompensar a los ciudadanos con méritos especiales y además el uso de determinados tejidos marcaba el estatus social de quienes los lucían.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

78 Es un hecho cultural e histórico que la parte central del recorrido de la Ruta de la Seda fue en su tiempo una próspera zona con el sector de tapicería en alza. Asia Central y el Cáucaso, junto con Persia y el norte de Afganistán formaban un área donde muchos centros de tapicería coincidían geográficamente con los importantes mercados de alfombras, que desempeñaron un papel crucial en el comercio de productos textiles a gran escala. Las telas importadas, muchas variedades textiles de fabricación local y prendas de vestir se vendían en los mercados urbanos, donde también se podía adquirir gusanos de seda. Antes de que el arte de sericicultura se extendiera, los tejidos de seda se importaban de China, y llegaban al Cáucaso también vía Sogdiana y Bizancio. Durante la travesía el peligro asechaba a los comerciantes tanto en los espacios abiertos de estepas y desiertos, como en los senderos de los desfiladeros montañosos. En última instancia, la necesidad de proteger a los mercaderes y sus preciados bienes introdujo la práctica de cruzar la ruta en caravanas contratando a nómadas y montañeses como conductores y guardianes entre los que se impuso la idea de que esta clase de protección era algo bueno ante los ojos de Dios. Les remuneraban pagando con tejidos de seda y especias. El papel que ejercían los nómadas de Asia Central en este entramado comercial fue sustancial: en la Ruta de la Seda en su paso por las inhóspitas estepas y los desiertos, los nómadas tenían montados hospederías donde las caravanas paraban para pernoctar, descansar y proveerse; además les solían contratar de guías por ser grandes conocedores de la zona. En el Cáucaso, Azerbaiyán y Daguestán del Sur, las comunidades rurales ofrecían albergues a los mercaderes, lo que contribuía a la seguridad del trasiego comercial. En el tercer trimestre del siglo xix el Cáucaso y Asia Central pasaron a formar parte del Imperio Ruso. Este hecho tuvo como consecuencia numerosos cambios tanto en el sector textil, como en la comercialización de su producción. Un aumento significativo de la seguridad de comercio para caravanas fue, sin duda, un factor positivo para el fomento económico de la región y la estabilización de la situación política. Al propio tiempo, en los mercados locales aparecieron tejidos económicos de producción industrial, se animó el comercio con huevos de gusanos de seda y con él aparecieron las enfermedades particularmente peligrosas que afectaban las razas autóctonas de gusanos de seda, lo que obligó a reducir la producción de tejido de seda. Sin embargo, el declive de la fabricación textil artesanal de los siglos xix-xx no menguó la estructura tradicional de uso de tejidos de producción local que seguían teniendo demanda, ya que los utilizaban preferiblemente para la confección de trajes regionales, la decoración de interiores de casas y la elaboración de adornos para animales de carga, gracias a que seguían siendo exponentes regionales y locales de la cultura tradicional.

Creación de tejido: fibras Los principales materiales para la industria textil en el Cáucaso y Asia Central fueron lana, algodón y seda. La lana, siendo producto de la cría de animales, era de origen local. En primer lugar, se utilizaba la lana de merinos y de ovejas de cola grasa y en menor medida, la lana de cabras, camellos o yaks. Una gran cantidad de lana procesada era producto de la ganadería tradicional a la que se dedicaban los nómadas en las estepas, desiertos y semidesiertos (kazajos, karakalpakos, turcomanos, nogai, parte de uzbekos, azeríes y kurdos), en las laderas de las montañas (montañeses del Cáucaso, georgianos, kirguizos, armenios, parte de tayikos, azeríes, kurdos, etc.) y en los pastos y establos (uzbekos y tayikos, que habitaban los oasis, la población de las llanuras de Georgia y la costa marítima del Cáucaso). Las ovejas requieren esquilas dos veces al año. Se consideraba que la mejor lana para hilar y tejer era la esquilada en primavera, y era la que solían sacar al mercado, exportándola incluso a los mercados europeos. De la lana esquilada en otoño fabricaban fieltros. La más valiosa es la lana esquilada de las ovejas después del primer parto. El pelo de camello para la tejeduría se obtenía de la espalda del animal. Del pelo del cuello y de las rodillas de camello producían la urdimbre de alfombras. Para los nómadas y montañeses la lana, siendo materia prima que tenían en abundancia, servía de medida de riqueza y además se la podían utilizar como moneda de intercambio para obtener, por ejemplo, algodón o seda. Para ello, necesitaban a menudo a los mediadores, mercaderes ambulantes o socios de confianza, que vivían en las ciudades. Una parte de lana para el trueque se consideraba propiedad de las mujeres que la producían. La elaboración doméstica de fibras textiles era la actividad llevada a cabo por las mujeres, a excepción de Armenia donde a esta actividad se dedicaban los hombres, pero de manera profesional. Primero, la lana había que lavarla en agua corriente, luego limpiarla de impurezas golpeándola con varillas (los pueblos nómadas), un palo (en el Cáucaso del Norte), o un par de ellos (Asia Central y Kazajstán) o un arco (pueblos sedentarios). En el Cáucaso, para limpiar la lana en algunos sitios utilizaban una malla especial. Las fibras limpias de lana se guardaban en madejas. La lana para tejer y para fabricar fieltro se sometía al proceso de peinado con un peine especial: un marco triangular de madera en cuyo borde superior había púas largas de metal. Posteriormente, procedían a teñir la lana, si lo consideraban conveniente.

El algodón no era tan antiguo como la lana. Según los datos históricos, en Asia Central empezaron a cultivar el algodón en los siglos vi-v a C, pero en el Cáucaso el algodón apareció solo en el siglo x sustituyendo al lino. Por culpa de los inviernos demasiado fríos, la producción local de algodón se basaba en el cultivo de variedades anuales de la planta, pero en cambio había una gran diversidad de sus variedades locales. En Asia Central, antes de su anexión a Rusia, el algodón se cultivaba en las tierras fértiles de los oasis como cualquier otra planta de la huerta. En comparación con los cereales, el algodón requería el doble de tiempo y esfuerzo. Las familias que no tenían grandes terrenos cultivaban algodón solo para cubrir sus necesidades. En el Cáucaso, el algodón se cultivaba en las planicies y en las tierras premontañosas de Armenia y Azerbaiyán. El algodón era materia prima para la hilatura y tejeduría, ya que los hilos de algodón se destinaban para la urdimbre de alfombras. Una considerable cantidad de tejidos de algodón se importaba. El tratamiento que daban al algodón en bruto para obtener hilo se parecía al de lana. Para limpiar el algodón se utilizaba una máquina especial con dos rodillos giratorios, que dejaban pasar el algodón, separándolo de las semillas. En Abjasia, este tipo de máquinas que se utilizaba para el procesamiento de lino. Lo primero que hicieron las autoridades rusas en Asia Central fue reemplazar la variedad local de algodón denominada guza por upland, variedad americana de algodón de secano de fibra larga con el fin de proporcionar la materia prima para la industria textil y cubrir las necesidades específicas de la industria de guerra. En las llanuras de Adygea y en algunos pueblos en las montañas de Georgia y Daguestán (por ejemplo, los dargin del Bajo Kaitag y los tabasaranos) fabricaban tradicionalmente telas de cáñamo para su propio uso y para la venta. El ciclo de la elaboración de la fibra de cáñamo consistía en la alternancia de las labores de agramado y secado y al final los manojos de fibra así obtenidos se pasaban al espadado, operación que consistía en quebrantar el cáñamo y separar las fibras de las cortezas. Colocaban los manojos sobre unos soportes ovales de piedra o madera maciza y los golpeaban con una tabla de madera, a veces provista de púas. La siguiente operación consistía en peinar las fibras con un peine hecho de raquis de plumas de gallina y clasificarlas. Las fibras largas se destinaban a la fabricación de hilos, mientras que de las fibras cortas y gruesas producían tela arpillera, etc. Los adygeos creían que la camisa de fibra de cáñamo protegía al guerrero, haciendo inmune a las heridas, pues atribuían a esta fibra unas cualidades mágicas. Antes de la invasión de los mongoles, en la región del Cáucaso, excepto la zona de altas montañas, se cultivaba mucho el lino, pero en el siglo xix quedaron unas pocas plantaciones. Es probable que el lino sirviera de materia prima en los albores del arte textil de Georgia y Armenia. En la lengua armenia existe una treintena de palabras cuyo significado está relacionado con el lino y su fabricación. Es de destacar que en Armenia y Azerbaiyán se cultivaban las variedades endémicas de lino, y en Abjasia en pleno siglo xx seguían cultivando una variedad del lino egipcio. Los procesos de cultivo y elaboración del lino y el cáñamo son muy similares. En el Cáucaso —por razones obvias del clima— la sericicultura se concentraba en las áreas boscosas, cálidas y húmedas del oeste de Georgia, Armenia, Azerbaiyán, en algunas regiones de Daguestán y varios pueblos cosacos. En Asia Central, la cría del gusano de seda se realizaba en el oasis del valle de Fergana, Bukhara y Samarcanda, Ajal y Atek. En estas regiones la sericicultura empezó gracias a la influencia china en los siglos v-vii, primero en Asia Central y posteriormente esta actividad se expandió por el Cáucaso. Fueron criadas las razas autóctonas del gusano de seda. Al mismo tiempo, circulaban un sinfín de leyendas acerca de los gusanos de seda extraídos de contrabando de China. La seda de Asia Central (seda sogdiana) conquistó rápidamente los mercados de Persia y el Cáucaso. En los años 1860-1880 en el Cáucaso, como resultado de varios cataclismos, las razas autóctonas de gusanos de seda se extinguieron casi en su totalidad, lo que tuvo como consecuencia la propagación de las razas francesas, italianas y japonesas. La conservación de las razas autóctonas en Asia Central convirtió a Turkestán en un país exportador de huevos de buena calidad que empezó a desempeñar un papel importante para todos los países dedicados a la sericicultura. Las estaciones sericícolas fundadas en Tashkent, Fergana, Tiflis y otras ciudades suministraban a los sericultores unos huevos de alta calidad. Otra consecuencia del contacto con el mundo europeo fue la reorientación de los sericultores a la venta de huevos y capullos de gusanos de seda a las fábricas rusas, lo que dañó seriamente la industria sedera local, especialmente en el Cáucaso. La morera en Asia Central se cultivaba exclusivamente en los terrenos con irrigación artificial y también se comercializaba con las ramas de este árbol para alimentar a los gusanos, mientras que en el Cáucaso se utilizaban principalmente hojas de árboles silvestres y los terrenos donde crecían podrán asignarse para el usufructo de tal o cual familia. La crianza del gusano de seda y la obtención de capullos era una ocupación exclusivamente femenina. Las mujeres evitaban llevar joyas de oro cuando se ocupaban de gusanos de seda, por el temor del mal de ojo que supuestamente les podría echar un vecino malintencionado. En algunas zonas de Asia Central, el dinero obtenido de la venta de capullos se considera el ingreso personal de las mujeres. A finales de mayo los capullos eclosionaban en un local con suelo de tierra húmeda, y aparecían las mariposas. Para que se apareasen, al macho lo metían junto la hembra en una bolsita de tela que colgaban en el mismo local. Los huevos que ponía la hembra quedaban en período de actividad suspendida o diapausa hasta la primavera, y había que protegerlos contra las heladas. En marzo cuando las moreras iban brotando, las mujeres empezaban a calentar las bolsitas con huevos, metiéndolas entre los senos, debajo de las axilas o en la cintura debajo de la ropa. Tenían locales destinados especialmente para la cría de

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

80 los gusanos de seda o, en el caso contrario, los criaban en casa, por lo que los propietarios a veces se veían obligados a vivir al aire libre. Los azeríes recurrían a los rituales especiales que llevaban a cabo al iniciar el gusano a confeccionar capullos: rociaban las paredes con agua de una rueda del molino, los jóvenes trepaban a los árboles etc. A menudo mataban al gusano bajo el sol. En Asia Central, unos artesanos experimentados que se dedicaban al devanado de capullos, formaban su propio gremio y trabajaban en talleres de la ciudad. En el Cáucaso también había talleres, pero principalmente eran las mujeres quienes —trabajando en parejas— devanaban los capullos desde sus casas. El hilado se iniciaba con la maceración del capullo en el agua caliente y el devanado casi simultáneo en la máquina de hilar provista de una rueda vertical. En la sericicultura doméstica del Cáucaso solían cortar los capullos antes de devanarlos obteniendo los hilos de seda más cortos y estratificados.

Fabricación de tejido: el hilado En los oasis agrícolas de Asia Central para hilar algodón o seda la población sedentaria utilizaba la rueca que recibió el apelativo de charkh y que fue muy popular en varias regiones de Asia Anterior y del Sur, incluyendo el Cáucaso excepto su área de alta montaña donde la principal materia prima textil era el vellón de las ovejas. La rueca consta de un tablero horizontal en el que se mueve una rueda o volante con dos aspas laterales plegables hechas de listón y sujeta sobre dos soportes. Entre las aspas se tiende en forma de zigzag un cordón que cumple la función de aro. La rueda se pone en movimiento con una manivela. En el mismo tablero hay un huso horizontalmente sujeto con un par de piezas de madera verticales. La estructura inferior del huso está acanalada y conectada a la rueda por medio de una cuerda o correa. Las hebras de la basta que la hilandera iba sacando con la mano se ataban al huso, la rueda se ponía en movimiento y empezaba el hilado. Torcida la porción de hilo, se enrollaba en el fuste del huso y se procedía a continuar con hilado de otro segmento. Para quitar la madeja de hilos de la rueda, primero quitaban el cordón, luego se plegaban las aspas librando de esta forma el hilo. Luego las madejas se devanaban y se procedía a volver torcer los hilos con ayuda del huso y la rueca. Los ovillos de fibra se vendían en mercados, pero después de la colonización de Asia Central las hilanderas podían optar por entregarlos a las nuevas empresas textiles. En Asia Central se hilaba la lana sólo con ayuda del huso. Existía una infinidad de variedades de este instrumento debida a las diferencias en las tradiciones locales, étnicas y tribales. Los tipos más arcaicos del huso encontramos entre las minorías étnicas del Pamir y zonas montañosas de Tayikistán, cuyos hombres utilizaban el huso para fabricar hilos gruesos y toscos de lana de cabra. Un tipo de estos husos no era más que un palito con una muesca en uno de los extremos para sujetar el extremo de la hilaza que se arrollaría sobre él en un futuro se convertía en hilo. Este huso lo sujetaban en medio haciéndole dar vueltas y al mismo tiempo girar alrededor de su eje. Otro tipo del huso masculino se caracterizaba por tener un gancho en el extremo inferior. Existían dos tipos del huso masculino con travesaño: uno en la parte superior y otro en la inferior. Los husos de este tipo eran suspendidos de la hebra que se torcía, el hilandero con la mano derecha los hacía girar como de un trompo se tratase, ayudando con la izquierda a extraer las fibras de la basta. Las mujeres solían utilizar el huso en forma de cono prolongado, que podía ser plano o redondo. Estos husos con cono en el extremo inferior eran populares entre los habitantes del centro de Turkmenistán, árabes de Asia Central y uzbekos- karluks, lo que demuestra la importancia de la antigua componente del Cercano Oriente para la formación de estos grupos étnicos. Las mujeres uzbekas-karluks usaban asimismo husos con travesaño, pero situado en medio del fuste. El área de distribución del huso con travesaño se extendía hacia el este, llegando al norte de China y a Japón. La mayoría de los pueblos turcos de Asia Central y Kazajstán empleaban huso con una muesca en el extremo superior bajo la cual se encontraba un disco o una rueda hemisférica. Este tipo de husos con el disco en el centro es común también en la cultura de los pueblos vecinos, con los que los nómadas de Asia Central y Kazajstán mantenían todo tipo de contactos étnicos y culturales. A saber: en el Cáucaso eran las etnias de kumikos y nogai y en el sur de Siberia se trataba de shortsi y habitantes de Altay. En el Cáucaso, la hilatura manual de lana se consideraba una ocupación estrictamente femenina, formaba parte de la vida cotidiana de mujeres y hasta servía como exponente de la dignidad femenina. Los hilos de lana se elaboraban con ayuda de huso o de rueca manual. El utensilio denominado huso no era más que una varita lisa con el extremo inferior puntiagudo y el superior en forma de gancho y un disco de madera o de hueso en la parte superior. Mucho más raros eran los husos con los discos situados en la parte inferior. La hilandera sostenía el extremo de la hilaza con la mano izquierda y con la mano derecha hacía girar el huso torciendo el hilo. Se conocen otros métodos de estirar las fibras para enrollarlas sobre una vara. Así la lana para hilatura podía estirarse de varias bastas formando una hilaza larga que se enrollaba por encima de la muñeca del brazo izquierdo de la hilandera. Las mujeres hilaban no sólo dentro de las casas, sino también

81 «sobre la marcha» sujetando la lana para hilar en la cintura. En las regiones montañosas de Daguestán y Georgia las hilanderas sentadas en unos bancos bajos, ponían el huso en una cavidad hecha en soporte de madera. El volumen de hilos retorcidos enrollados en un huso servía de medida a la hora de tejer. En el Cáucaso las ruecas manuales eran de varios tipos. En el pueblo Kubachi (Daguestán), la rueca no era más que una columna tetraédrica de madera tallada (de 120-150 cm de longitud), montada sobre una base rectangular de piedra. En la columna se sujetaban de uno a cuatro bloques por los cuales se deslizaba el hilo. Los bloques eran una varita con un hueso en forma de disco o un cuello de botella de vidrio. El hecho de tener varios bloques permitía que varias mujeres trabajasen simultáneamente con la misma rueca. En Daguestán las hilanderas preferían huso en vez de rueca, ya que consideraban que la rueca no permitía hacer hilos de lana suficientemente finos. La devanadora (un pequeño marco de madera, a veces sujetado por un dispositivo parecido a rueca), se utilizaba para transformar las madejas en ovillos. En el hilado de algodón habitualmente intervenía la rueca. Los hilos formaban madejas al igual que en el caso de lana. Las madejas se devanaban para ovillarlas. La práctica era sostener la madeja tirante con los brazos o las piernas mientras que otra persona ovillaba o poner la madeja en el respaldo de una silla etc. El hilo en ovillos se teñía y almidonaba con harina de trigo o cebada. El proceso de hilado de cáñamo constaba de dos fases. Primero durante la fase preparatoria del manojo sacaban los filamentos susceptibles a ser hilados y los humedecían ligeramente con agua. Luego estos filamentos hilaban con ayuda de huso y rueca. Con frecuencia para ello recurrían a una rueca con tres husos. Luego los hilos se devanaban en ovillos como si de lana se tratase, se blanqueaban, se secaban al sol y al final se almidonaban con harina. A diferencia de lana o algodón, los hilos de cáñamo (y a menudo incluso el tejido) blanqueaban poniendo a remojo en agua caliente con cenizas, luego los aclaraban en el río, golpeaban con un mazo y exponían al sol o al frío. Los hilos de seda destinados para tejer pañuelos, no se retorcían. Los hilos retorcidos utilizaban para hacer cordones de cintura y para coser ropa. Para la fabricación de hilos retorcidos de seda se cortaba uno de los extremos de la madeja y otro extremo se ponía en el dedo gordo del pie de la hilandera. Al elegir el número preciso de hilos (por ejemplo, el hilo para bordar se retorcía de 2 hilos y para coser prendas de vestir - de 3 o 4), la hilandera retorcía ambos hilos alternativamente en una dirección y luego retorcía ambos hilos, pero esta vez ambos entrelazados y en una dirección diferente, mojando periódicamente los dedos y la palma de la mano con agua. Los hilos de seda para tejer pañuelos se obtenían con ayuda del huso sin cortar las madejas. Los pueblos del Cáucaso usaban hilos en muchos de sus rituales. Por ejemplo, los khevsurs solían coser la ropa de los cónyuges por los hombros una vez que la esposa se mude a la casa del marido, los hilos de colores blanco o verde y rojo se usaban en la ceremonia de la boda armenia. Los osetios durante la celebración de Año Nuevo ataban con un hilo retorcido las manos y las piernas de los familiares, así como utensilios de cocina y el pilar dentro de casa, deseando a todos la prosperidad. Según algunos antropólogos, esta costumbre tiene su origen en el mito de la creación del mundo por las mujeres.

Creación de un tejido: tejeduría Tradicionalmente la tejeduría estaba muy arraigada en Asia Central, representando uno de los rasgos distintivos de la cultura regional a finales del siglo xix- comienzos del xx. Un número significativo de los habitantes de las sociedades sedentarias y una importante población de las tribus nómadas se dedicaban a la industria textil. Los tejidos de lana —y en primer lugar el paño— jugaron un papel importante en la vida cotidiana de los tayikos y de los pueblos montañosos del Pamir, que vivían en las condiciones climáticas extremas de alta montaña. En los fértiles oasis habitados principalmente por los tayikos y los uzbecos se fabricaban tejidos de algodón, seda y semi-seda. Los principales centros textiles eran Bujara, Samarkanda, Jiva, Jujand y los pueblos de valle de Fergana y Hissar. Dentro del sistema de gremios los tejedores eran exclusivamente hombres entre los cuales había especialistas de diferentes oficios involucrados en la creación de tejidos: diseñadores, operarios, tintoreros y maestros- tejedores. La producción del gremio se comercializaba. En los oasis la mayoría de los talleres textiles eran domésticos. En las tribus nómadas de Asia Central y el Cáucaso todo lo relacionado con la tejeduría era la prerrogativa de las mujeres. La única excepción eran los tejedores de paños de las ciudades del oeste de Armenia. En algunas zonas de Daguestán los hombres colaboraban en el proceso de ablandamiento de paños manufacturados. En el Cáucaso, en cada área había centros propios de producción textil basados en las materias primas locales (por ejemplo, en Daguestán los ávaros desarrollaron la industria pañera en los pueblos de Kelebia y Karat).

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

82 La lana de alta calidad se consigue utilizando la técnica de punteo. La pañería de Daguestán no solo cubría la demanda interior, sino que ofrecía sus productos en los mercados. Vendían los paños en forma de piezas aisladas y prendas («cherkeska»). Los paños de Daguestán («mantos lezguianos») fueron tan bien valorados que se vendían no sólo en el Cáucaso, sino también conquistaron los mercados del centro de Rusia y del Cercano Oriente, particularmente, de Irán. A las tejedoras les pagaban por su trabajo la mitad de lo que costaba la pieza de paño (si la fabricaban por encargo) o la intercambiaban por lana para fabricar una pieza entera. En la tejeduría existía la división del trabajo: las mujeres de la aldea Kubachi (Daguestán) compraban la lana que hilaban y una vez transformada en madejas de hilo, la entregaban a las tejedoras en las aldeas vecinas, que se la devolvían ya en forma de piezas de paño. Los nómadas de Asia Central tejían para la venta los paños de pelo de camello que se consideraban un tejido perfecto para las capas. Dichos paños se tejían de hilos finos, bien hilados, y para la urdimbre escogían hilos de torsión izquierda y derecha con lo que conseguían la textura en forma de espiga. En estos paños la densidad de la trama fue muy alta. En el Cáucaso los paños hechos de pelo de camello fueron los más caros y los producían las mujeres de las etnias kumyk y darguin. En el Cáucaso del Norte y Daguestán fabricaban tejidos no solo de lana, sino también de algodón, que se cultivaba en las llanuras junto con el cáñamo. Los kumykos y los chechenos se dedicaban a la sericicultura. Con el producto de su trabajo cubrían las necesidades de la familia en los tejidos y solo una parte se destinaba a la venta. En el mercado ofrecían principalmente seda cruda (capullos), y productos acabados de seda (cinturones, cordoncillo, hilos, pañuelos). Las mujeres kumykas del sur intercambiaban las madejas de seda por los pañuelos de seda confeccionados por las mujeres darguin. Azerbaiyán tenía la industria de tejidos de seda más desarrollada de toda la región. Las maestras tejedoras del Cáucaso hacían todo tipo de pasamanería. Para tejerla se utilizaba un dispositivo formado por un pequeño marco de metal y varias tablillas cuadradas con dos filas de orificios. Los hilos de urdimbre pasaban a través de orificios en las tablillas, que la tejedora movía de abajo arriba en un orden específico, elevando los hilos de urdimbre para abrir la calada y dejar pasar la lanzadera con hilos de la trama, y obteniendo de esta forma el diseño deseado. Las cintas trenzadas de lana o algodón que se utilizaban para el remate de artículos de fieltro (alfombras, sombreros), las fabricaban con ayuda de una tablilla con filas alternas de ranuras y orificios. Una herramienta esencial para el tejido era también el batán, una tabla plana y pesada que servía para apretar la trama obteniendo la densidad requerida del tejido y para abrir la calada. En un marco rectangular trenzaban hilos de seda con ayuda de agujas de tricotar para realizar agujetas. Las mujeres tejían unas trenzas estrechas y cordones entrelazando la lana con los dedos como la única herramienta. Los galones compuestos de hilos de seda negra para la urdimbre e hilos de oro y plata para la trama se consideraban los mejores, pero también los había de un solo color, incluyendo los galones de oro. Los paños de lana para la confección de ropa en su mayoría eran de un solo color y los tejidos para decoración tenían dibujos principalmente a rayas. Las fibras vegetales tejidas con ligamento de esterilla se usaban para fabricar telas lisas y monocromas. En el Cáucaso fabricaban gran variedad de telas de seda: tafetán (género de seda en tejido liso, ligamento de tafetán), tela changeant (tejido a dos caras con un efecto característico de iridiscencia que se conseguía con el uso de colores diferentes y en contraste en la urdimbre y en la trama), terciopelo y muchos otros, incluyendo los de dibujos entretejidos. En el Cáucaso, en la tejeduría doméstica solían usar telares horizontales de dos tipos: portátiles y de pedales. Las tejedoras de los telares portátiles se sentaban en el suelo sobre un cojín o un paño tejido, tapándolo con una tela arpillera para que no se ensuciara. Al trabajar en los telares de pedales la tejedora se sentaba también en el suelo sobre un cojín, los pedales estaban debajo del telar en un foso y ella con las piernas los hacía accionar y elevar las urdimbres. Una versión de este tipo de telar era el de los kumykos, en el que para elevar los hilos de la urdimbre se utilizaban los pedales colocados horizontalmente permitiendo a la tejedora sentarse en un banquillo que podía estar adosado al telar formando parte del mismo. Los telares de talleres profesionales de uzbekos y tayikos fueron de mucha mayor complejidad. Tenían un sistema de suspensión de los lizos conectados con los pedales cuyo número dependía del tipo de tela y que se disponían en un foso cavado expresamente. Colocaban una tabla atravesando la fosa: en esta tabla se sentaba el tejedor. En uno de los extremos del telar se enrollaba el tejido acabado y en otro se encontraba la bobina de hilo colgando de un palo al que se ataba un plomo para mantener tensos los hilos. Los hilos de trama se apretaban con un peine de junco colocado en un marco móvil de madera. En Bukhara donde fabricaban los tejidos especialmente tupidos este marco lo llenaban de plomo para que pesara más. Una de las etapas más importantes en la fabricación de tejidos era el teñido de los hilos de urdimbre y trama antes de tejerlos. Los maestros de Tayikistán o Uzbekistán teñían hilos en caliente en diferentes colores, los judíos de Asia Central eran expertos en teñir en frío los hilos en añil. Una de las técnicas de teñido de la seda de urdimbre más complejas era abrbandi como la llamaban en Asia Central y que se conoce internacionalmente con el nombre de ikat. Con la técnica de ikat se tiñen los hilos, evitando que la tinta penetre en algunos

83 tramos, cubriéndolos de nudos muy apretados o con una sustancia impermeable como la cera, para obtener así una variedad de tonos en un mismo hilo. Para un ornamento multicolor el proceso de reservar ciertos tramos de hilo tapando con nudos las secciones que no se desea teñir podía repetirse hasta cinco veces, aunque generalmente no pasaba de dos o tres veces. Las características del urdidor dependían del tipo del futuro tejido. Por ejemplo, para las telas a rayas en Asia Central utilizaban un marco de madera con carretes giratorios situado enfrente de una pared con dos hileras de clavos. En la parte inferior de la pared se encontraba una especie de peine de tres púas. El urdidor pasaba el hilo de los carretes a las filas horizontales de la pared, de un clavo a otro. Al llegar al peine de tres púas, deslizaba el urdidor, formando una calada. Las madejas grandes de hilos de la urdimbre se usaban en los telares o para la venta. Un aprendiz del tejedor corregía la urdimbre en el proceso de tejer, impidiendo las roturas del hilo o atando los hilos rotos y periódicamente untaba la urdimbre con engrudo para que no se deshilachara ni se alterara el diseño. Fue particularmente importante a la hora de fabricar las típicas telas con los dibujos abr (del persa «abr» – nube). Algunos tipos de tela una vez tejidos se sometían al proceso de lustrado que consistía en impregnar el tejido con una pasta que contenía la clara de huevo entre otros ingredientes y acto seguido golpearle con un mazo de madera que podía pesar hasta 16 kilos. Era un trabajo muy duro, el operario daba mazazos alternando los brazos y durante un día no podía lustrar más cinco piezas de tela. Las telas de Tayikistán y Uzbekistán eran de una gran variedad y riqueza. Entre los tejidos de algodón los más populares eran alocha, una tela a rayas de colores vivos, fina y densa; kalyami, tela más tosca con rayas de colores menos saturados y karbos, tejido monocromo (blanco o beige) de poca densidad. Entre los tejidos de semi-seda con trama de algodón se destacaba especialmente adras con un dibujo característico de rayas discontinuas abr. La trama de color rojo o blanco era más gruesa que la urdimbre, por eso aparecía un dibujo con efecto de acanalado por trama. El tejido adras se solía lustrar por ambas caras consiguiendo que la superficie de la tela brillara como si fuera un espejo. El tejido de semi-seda bekasab tenía el dibujo a rayas discontinuas cuyas versiones dependían de la tradición local y de las normas de etiqueta que imponían el color de trajes para cada grupo de población en función de su edad. En el proceso de fabricación de bekasab los tejedores humedecían los hilos de trama con el fin de conseguir mayor densidad del tejido. Las telas más costosas de Asia Central eran las variedades de seda: kanaus shoi, satén, terciopelo. En el caso de kanaus la urdimbre y la trama eran del mismo grosor, por eso su superficie era densa y suave. La tela kanaus de Bujara que en mayoría de los casos tenía el dibujo de rayas discontinuas se destacaba por la densidad de su urdimbre y su rigidez que la hacía casi impermeable. Bujara se hizo famosa por el terciopelo, cuya producción fue muy complicada: el telar tenía seis lizos y cinco pedales, además de dos enjulios para la urdimbre obtenida mediante dos juegos de hilados: uno de seda para la urdimbre de pelo y otro —de seda o algodón— para entrelazar con la trama. La llamada alocha era la variedad más popular de los tejidos de semi-seda entre los turcomanos, por lo general tenía el dibujo a pequeños cuadros o finas rayas de color rojo y amarillo o negro y rojo. Las telas de seda de los turcomanos representaba un fenómeno muy particular en el arte textil de Asia Central, solían ser de color rojo o rojo oscuro, siendo la más característica la tela llamada keteni que en las orillas tenía franjas de color amarillo y negro.

Creación de tejido: alfombras El tejido de alfombras no difiere, en términos generales, del empleado comúnmente en los telares, se trata de un tejido artesanal, cuyo producto final fueron tejidos gruesos utilizados por lo común para cubrir suelos y paredes. La existencia de alfombras se debe a las viviendas o los edificios públicos como iglesias, mezquitas, etc. Al aire libre las alfombras se usaban en ocasiones especiales durante ceremonias y eventos solemnes, en su mayoría relacionados con la presentación de personas importantes (gobernadores, miembros del clero, novios, etc.) en un lugar de culto. Dentro de las viviendas las alfombras servían de protección práctica y mágica de sus moradores, como reza el proverbio turcomano: «Allí donde se extiende la alfombra es tu hogar». Por regla general, el anverso de la alfombra (y a veces el dorso también) estaba profusamente decorado con complejos ornamentos basados en la simetría dual. Muy raras veces y en las versiones tardías las alfombras se decoraban representando unas escenas, pero proliferaban los ornamentos con inclusión de distintos símbolos tanto los que podían ser descifrados como los que no. Del tejido de alfombra confeccionaban toda clase de objetos: baúles blandos en tela de alfombra, chuyal o bolsas de provisiones, saleros, cajas, que eran objetos cotidianos y especialmente útiles en la vida de los nómadas. El tejido de alfombras, o mejor dicho de su variedad —alfombras orientales— floreció a lo largo de las importantes vías comerciales de Eurasia como el Corredor de estepa y la Ruta de la Seda y al sur de esta última. Asia Central y el Cáucaso ocupaban una posición central en el área geográfica donde la fabricación de alfombras orientales tenía sus raíces, pues la historia de esta región se remonta a los albores de esta manifestación artística.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

84 El material más utilizado para las alfombras de Asia Central y el Cáucaso eran los hilos hechos de vellón de oveja. En la zona del litoral del Caspio y en los fértiles oasis de Asia Central, donde se cultivaba algodón desde hace tiempos remotos solían utilizar para la urdimbre también los hilos de algodón. Así, por ejemplo, los turcomanos-salores utilizaban algodón y seda para crear alfombras. Las alfombreras del suroeste del Cáucaso y del este de Anatolia añadían en la trama lana de cabra y muchos pueblos nómadas utilizaban pelo de camello. En el Cáucaso eran populares alfombras de seda fina, evidente expresión de la influencia de la tradición persa o del deseo de imitarla. Con pocas excepciones, fueron las mujeres las que se dedicaban a tejer alfombras, transmitiendo su experiencia de generación en generación, asegurando de este modo la estabilidad a largo plazo de las técnicas de fabricación y decoración. Para mediados del siglo xix los pueblos de Asia Central y el Cáucaso recorrieron un largo camino en el arte de tejer alfombras, habiendo pasado por períodos de prosperidad y decadencia, apareciendo una gran variedad de un sinfín de piezas autóctonas hechas por pequeños grupos de tejedores que se distinguían en cuanto a la decoración o técnicas de fabricación. Una parte de estas alfombras era fácil de atribuir a una determinada etnia (por ejemplo, los grupos étnicos de los turcomanos), otras alfombras aglutinaban las influencias de varias étnicas debido a su posición fronteriza (por ejemplo, en Nagorno-Karabaj, provincia habitada por armenios y azeríes, etc.) Estos tipos de alfombras autóctonas proliferaban en la región del Cáucaso y de allí provienen sus nombres convencionales: kazajo, Karabaj, Kuba-Shirvan, Daguestán, Cáucaso del Norte, etc. Existen varias tradiciones de fabricación de alfombras en Asia Central y el Cáucaso, basadas en distintos elementos tecnológicos. Así, los nómadas (turkmenos, turcos y kurdos del sur del Cáucaso) usaban telares horizontales y accesorios simples, mientras que los pueblos sedentarios se decantaban por tornos verticales de varios tipos. En la fabricación de alfombras dominaban dos principales tendencias: alfombra de nudo y alfombra plana. Los nudos de las alfombras pueden ser simétricos («turcos») y asimétricos («persas»). Cada una de estas técnicas ofrece un amplio abanico de opciones: los turcomanos-salores hacían nudos asimétricos con una fuerte depresión en el lado derecho, los turcomanos-choudores los hacían con una ligera depresión, los turcomanos de Turkmenistán preferían hacer nudos asimétricos en el lado izquierdo, los turcomanos-Sarykes hacían nudos simétricos etc., lo que indica la diversidad de la etnogénesis de los turcomanos. La densidad de alfombras turcomanas varía desde dos mil hasta cinco mil nudos por decímetro cuadrado, alcanzando la cifra de diez-quince mil en algunas piezas de pequeño tamaño, mientras que en las alfombras de Azerbaiyán esta cifra oscila de dos mil a dos mil quinientos nudos. Había mucha variedad de alfombras planas: desde la trama, que no forma parte de ornamento (palas), pasando por la trama que emplea hilos de distintos colores formando el ornamento (kilim), hasta la trama adicional para hacer ornamento (zili, sumaks etc.) La variedad más extendida es el kilim. Al describir las tradiciones regionales de los alfombreros suelen hablar de las tradiciones de los nómadas en su totalidad (turkmenos, karakalpakos, kirguisos, turcos del sur del Cáucaso, etc.) y las antiguas tradiciones de la población agrícola del Cercano y Medio Oriente (armenios, tayikos). La tradición nómada puede ser contrapuesta a los vestigios de la tradición textil y cortesana en forma de talleres heredados de la Turquía de los Seldzuk y Persia de los Safávidas. Es sintomático que no todo el Cáucaso se dedica a tejer alfombras: al norte de Daguestán y en el Cáucaso del Norte para el uso doméstico las alfombras fueron sustituidas por profusamente decorados tapices de fieltro y esteras. A diferencia de la arraigada tradición de tejido de alfombras en Armenia, Azerbaiyán, centro y sur de Daguestán, en Georgia la única variedad de alfombras autóctonas eran pardag, tapices sin pelo realizados en zonas montañosas del noreste del país. En cuanto a la relación que puede existir entre las alfombras caucásicas y la Ruta de la Seda, suscita interés la suposición de que el ornamento de alfombras de Armenia y de Azerbaiyán llamado «dragón» y muy especialmente el diseño que se denomina «Dragón de las Nubes» tiene su origen en las artes aplicadas chinas.

Textiles no tejidos: fieltro y esteras con ornamento La fabricación de fieltro era una ocupación tradicional para muchos pueblos de Eurasia que habitaban en la franja al norte de la Ruta de la Seda, llamada el Corredor de la Estepa de Eurasia incluidos Kazajstán, Asia Central y el Cáucaso. La producción de objetos de fieltro es característica para la cultura de pueblos ganaderos, especialmente tratándose de los nómadas (kazajos, kirguises, karakalpakos, uzberkos, turkmenos, nogai y parte de los kurdos) y los pueblos de tradiciones nómadas o los que integraron a grupos de antiguos nómadas (Karachai, Balkaria, Kumik, Azerbaiyán). Tanto los georgianostushi , habitantes de las zonas montañosas del Cáucaso Central y parte del

85 Cáucaso del Sur, que se especializaban en la cría de ovejas de raza, como los armenios que habitaban una parte del Cáucaso el Sur y que desde los tiempo remotos se dedicaban a la ganadería y agricultura, todos ellos fabricaban fieltro. La materia prima para la fabricación de fieltro era la lana de oveja y el pelo de camello. Una civilización nómada es impensable sin el fieltro, con el que se recubría la estructura de madera de las tradicionales carpas, se fabricaban elementos decorativos que revestían su interior y sustituían muebles y vestuario. De este material hacían detalles de arnés de caballo y de camello, como sobrecincha, sillín, almohadillas, gualdrapa, etc. Es difícil imaginar al habitante de las montañas del Cáucaso sin un burka, capote de fieltro de superficie vellosa en forma de campana para los pastores y con anchas hombreras en caso de los jinetes guerreros. El fieltrado no requiere herramientas específicas. La lana previamente lavada y secada se extendía sobre un trozo de lona y se mezclaba golpeándola con varillas, luego se distribuía de una forma uniforme sobre un tapete y se rociaba con agua caliente; la lámina así obtenida la hacían rodar por el suelo enrollada sobre un rodillo de madera. Este tratamiento mecánico se repetía varias veces, alternándolo con agitación y estiramientos. Las mujeres de los pueblos del norte del Cáucaso, Kazajstán y Kirguistán, en las etapas finales del batanado se ponían de rodillas y hacían rodar los rollos de fieltro con los codos. Las mujeres de Karachai batanaban golpeando los rollos de fieltro contra las vallas, y las mujeres kazajas lo hacían contra el suelo. En las zonas montañosas de Armenia y Georgia eran los hombres que batanaban los rollos de fieltro empujándolos a patadas. Los kazajos y turkmenos de Mangyshlak hacían rodar los rollos de fieltro por el suelo utilizando con este fin a caballos. El proceso de fieltrado duraba el tiempo necesario para obtener una pana de la densidad, el grosor y la elasticidad requeridos. Durante la etapa final de la fabricación de un capote caucásico, al fieltro se le añadía una capa de trenzas de lana y acto seguido lo sometían al procedimiento de batanado y enfurtido. La lana utilizada para revestir las carpas tradicionales podía ser teñida o de color natural. La mayoría de los fieltros tenía ornamento, los fieltros monocromos eran mucho menos comunes. Existían diferentes métodos para obtener un dibujo en el fieltro. La más divulgada era la técnica de aplicaciones. Los fieltros con dibujos por las dos caras que se obtenían en el proceso de batanado se hacían exclusivamente en Karachay y Balkaria. Los fieltros con ornamento por una cara hecho con vellón de colores superpuesto sobre el velo inicial mullido eran comunes en Asia Central y Kazajstán, mientras que en el Cáucaso los producían sólo algunas etnias de Daguestán y los georgianostushi. Los armenios, azerbaiyanos, kirguisos del sur, kurdos, persas, tártaros de Crimea hacían alfombras de fieltro colocando una capa de lana encima del dibujo, hecho sobre fieltro mullido. Los kazajos y kirguises recurrían a la técnica de mosaico empalmando los trozos de vellón y recubriendo las juntas con un cordón, la misma técnica la utilizaban los kumikos, chechenos y avares del noreste del Cáucaso. Los nogai y kirguises, al igual que todos los pueblos mongoles, utilizaban la técnica de acolchado. Los kazajos tenían una técnica singular de la ornamentación realizando los dibujos con el cordón de lana, mientras que los kirguisos del sur hacían verdaderas obras maestras bordadas en fieltro. Los motivos ornamentales para decorar objetos tradicionales de hogar, ropa y arneses reflejaban la visión del mundo de los pueblos nómadas de Asia Central y el Cáucaso, su concepto de la magia de la fertilidad, riqueza y prosperidad. Las esteras con las que se recubría la estructura de la carpa y las cortinas para puertas, biombos y distintos utensilios (cubiertos para caldera, estantes, posavasos) se fabricaban de la planta cuyo nombre en latín es Achnatherum splendens y que se entrelazaba con hilos de lana. Su fabricación se había extendido entre los pueblos de Asia Central, en particular los kirguises. Las tiendas, fabricadas en una técnica similar, fueron muy populares entre los kurdos nómadas, mientras que los avares y kumikos realizaban en esta técnica las esteras con las que revestían el suelo. El arte de esteras tejidas siguiendo un dibujo es bastante complicado. En los tallos de Achnatherum splendens colocados en el suelo y adheridos unos a otros los artesanos picaban o grababan a fuego el dibujo a realizar, luego en función del dibujo devanaban los hilos de colores hechos de lana fina en cada tallo por separado. Con ayuda de un tono especial los tallos se juntaban siguiendo el patrón y de este modo se obtenían unos complejos diseños con motivos florales o geométricos. Las esteras con dibujos hechas de hilos de cáñamo entrelazados con tiras de espadaña siguiendo la técnica de tapices fueron obra de los pueblos del norte del Cáucaso. Los kabardinos preferían las esteras de un solo color, mientras que los adigués del oeste solían crear dibujos multicolores utilizando tiras de espadaña y paja de diferentes tonos.

Ornamentación de tejidos: estampado Los artesanos de las ciudades de Asia Central y del sur del Cáucaso eran reconocidos maestros del estampado, es decir, método de hacer dibujos en los tejidos mediante la aplicación de plantillas y otras técnicas complementarias. La relativa sencillez del proceso de

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

86 estampado en Georgia, donde fabricaban principalmente los llamados «manteles azules», con dibujos de cubiertos hechos en índigo, demuestra que la principal área de la práctica del estampado se encontraba en Armenia y Azerbaiyán, situados a lo largo de la Ruta de la Seda, donde el estampado era mucho más sofisticado. Se supone que el estampado apareció primero en Asia Central, pero en los siglos ix-xiii llegó con fuerza al sur del Cáucaso, donde al principio con el estampado adornaban telas de algodón y más tarde de seda y muy pocas telas de lana. La cristiana Armenia hizo su original aporte en la aplicación del estampado en telas que se utilizaban en ceremonias religiosas, incluidos los velos. Ser estampador era un oficio hereditario. En la segunda mitad del siglo xix en el sur del Cáucaso casi no quedaron gremios de estampadores, en algunos pueblos de Azerbaiyán había incluso familias en las que al estampado se dedicaban mujeres. Por el contrario, en Asia Central, el gremio contribuyó a la conservación de todos los principios de la fabricación artesanal de tela estampada, cuyo centro de producción eran Bujara (y pueblos circundantes), Samarcanda, Shajrisabz, Ferghana, Tashkent y Jorezm. En todos ellos hacían estampados de dos tipos: los que se vendían a corte y tenían patrones rítmicos repetidos, y hechos a medida, con un medallón en el centro y dibujos en las franjas de la orla. De estos últimos gozaban de gran popularidad manteles, mantas, tapetes, alcatifas, turbantes, alfombras de oración, piezas para proteger atuendos y otras telas estampadas de algodón de Azerbaiyán utilizados como cortinas para los mihrabs. Con las telas estampadas que se vendían a corte solían forrar vestidos de gala. El principal instrumento era la matriz, una especie de sello, con el dibujo hecho sobre una tabla de madera (una matriz para cada color). Para el dibujo principal las matrices las hacían de maderas duras, especialmente para la aplicación del colorante negro, cuando había que resaltar y profundizar el relieve del estampado. En estos casos la madera por excelencia era peral, pero se hacían asimismo las matrices de nogal, albaricoque y almendro. Para el color rojo el dibujo que se grababa en las tablas no era tan profundo, por eso las matrices se hacían de maderas más blandas como álamo y sauce. El grabado en las tablas de madera incluía con frecuencia unos apliques metálicos en función del dibujo, pero estos apliques no los solían utilizar los estampadores armenios. En Asia Central las matrices se hacían a veces de calabaza: cortando su parte superior obtenían un círculo al que hacían un borde dentado. Las matrices eran de diferentes formas y configuraciones en función de diseño. Los estampados constaban de varios grandes grupos: ornamentación geométrica o floral e imágenes de cuerpos celestes. En Armenia, eran sellos con motivos humanos y zoomorfos y composiciones narrativas. En Asia Central, se destacaba un grupo especial compuesto por sellos con adornos epigráficos. Habitualmente se trataba de frases estampadas sobre manteles deseando prosperidad a su dueño. La fama de talladores de matrices traspasaba las fronteras de sus pueblos. Por ejemplo, en Asia Central los estampadores de las ciudades de Kokanda y Margilan compraban matrices en los pueblos Chust y Kanibadam. La fabricación de una matriz ocupaba de dos a cinco días, estos sellos eran muy apreciados y en las familias de estampadores se transmitían de generación en generación. En cuanto a los colores, se distinguían los estampados bicolores (Georgia, Asia Central), tricolores (Armenia, Asia Central) y policromados (Azerbaiyán, Asia Central). En la segunda mitad del siglo xix en Azerbaiyán los estampadores trabajaban con los tres colores (negro, rojo, amarillo). Si necesitaban más colores, se dirigían a las tintorerías especiales. El tinte negro se obtenía a base de plantas locales, el pigmento negro se conseguía también mezclando el óxido de hierro con un mordiente, con el que se impregnaba la tela. El escritor árabe al-Masudi escribió que el rojo agradaba más a los ojos, ya que tenía la capacidad de dilatar las pupilas, mientras que el negro las contraía. El pigmento rojo podría ser local o importado. Se tenía en especial aprecio el colorante extraído de la cochinilla caucásica, pero en la mayoría de los casos el tinte rojo procedía de raíz de rubia. La solución caliente de la rubia en la que se sumergía la tela teñía solo aquellos lugares que previamente fueron mojados en alumbre mordiente. El colorante índigo se importaba desde la India a través de Kabul. El pigmento amarillo llegó al Cáucaso a través de Herat, de ahí procede el nombre de un estampado típico en forma de diamante flanqueado por cuatro hojas: herati. Asia Central y el Cáucaso formaban una amplia región entre el Mediterráneo y el Ganges, donde aparecieron y se desarrollaron casi todos los tipos de tecnologías de estampado. Hay técnicas de estampado directo y de estampado por reserva, técnica que consiste en proteger (reservar) ciertos fragmentos del dibujo y de este modo impedir que se tiñen. Si querían obtener un dibujo nítido dichos fragmentos se cubrían previamente con una mezcla de cera y si lo que querían es obtener un dibujo difuminado la reserva se hacía a base de almidón. La técnica de teñido por reserva permitía mantener el color natural de la tela, o modificarlo bajo los efectos del mordiente y posterior secado. Recurrían a esta técnica también después de teñida la tela. Los estampados complejos se hacían con ayuda de varias matrices. Además de hacer estampados con estas dos técnicas arriba descritas el dibujo se complementaba usando un palito o una caña pluma llamada kaliam. En Asia Central y el Cáucaso se popularizó también la técnica de teñido por amarras, cuando para hacer reservas en la tela hacían nudos que se tapaban («amarraban») con hilos. En los trozos sin teñir se podía imprimir dibujos con una matriz. Una tecnología más compleja fueron los estampados de color índigo: una vez estampados los colores rojo y negro, las partes teñidas del estampado se reservaban aplicando una solución de cera y grasa animal, y las zonas en blanco se teñían de azul sumergiendo la tela en

87 un cubo con colorante azul (índigo). Evaporada la reserva se obtenía el dibujo rojinegro sobre un fondo azul o azul cielo. Desde finales del siglo xix este tipo de estampado por culpa de su carestía se hacía por encargo. Otro tipo de estampados fueron pañuelos llamados kalgai que fabricaban en Azerbaiyán y en el valle de Fergana y Bujara en Asia Central. Estos mantones transparentes y muy finos se tejían de seda sin cocer más basta que se saca del capullo ocal. La tela se hervía en la solución de potasa y una vez teñida de cualquier color como fondo se le estampaban las matrices con reservas, logrando de este modo dibujos más o menos policromados. Las mujeres de todas las estirpes, y no sólo en Azerbaiyán, sino también en todo el Cáucaso, lucían los mantones estampados de seda procedentes de Azerbaiyán. Las personas mayores preferían los pañuelos negros y de azul marino, las jóvenes y niñas, los chales blancos o de colores llamativos.

Ornamentación textil: bordados En Asia Central, Kazajstán y el Cáucaso adornar con bordados distintos objetos era una tradición de profundas raíces históricas. Así lo demuestran tanto la existencia de una amplia gama de bordados, como el alto nivel artístico de los mismos. El bordado era una labor a la que se dedicaban principalmente las mujeres, quienes además de bordar, preparaban todos los materiales. Los bordados realizados por hombres tenían carácter de encargo social, como, por ejemplo, las suntuosas labores de puntos bordados en oro para la corte del emir de Bujara. En varias ciudades asiáticas había talleres donde trabajaban los hombres que con sus bordados decoraban batas, pantalones y zapatos de gamuza, muy solicitados por la élite nómada. Seguramente, de ahí proviene la tradición que existía en las urbes azeríes (ciudad de Shaki-Noé) e iraníes (ciudad de Rasht) cuyos hombres confeccionaban bordados con seda en los paños. Hablando de los trajes regionales de Asia Central, la aplicación mayor de los bordados está en los tocados: desde una especie de bonete oriental con que se cubrían la cabeza los hombres y las muchachas jóvenes hasta las gorras inferiores, pañuelos y tocas que solían llevar las mujeres. Los bordados con los cuales los tayikos y uzbekos adornaban sus bonetes tenían unas características específicas marcadas, lo que nos permite afirmar que existía una amplia variedad de técnicas decorativas en este tipo de labores. Entre los tocados adornados con bordados se destaca el típico pañuelo de las mujeres turcomanas de la tribu teke, cuya ornamentación representa una compleja composición en forma de un árbol y un tulipán artísticamente realizado, así como el velo con que el día de la boda cubrían el rostro las novias tayikas de Darwaza con el diseño indoeuropeo del Árbol del Mundo flanqueado por dos aves. En la cultura de los tayikos que habitaban las urbes centenarias de Bujara, Samarcanda, Uratube, Nurata o Fergana, existía la tradición de bordados de gran tamaño, entre los cuales están los cobertores para el lecho nupcial llamados syuzani que impresionan en primer lugar por su diseño que puede ser audaz y asimétrico o elegante y armonioso trabajado como una «red». El exuberante diseño floral recrea imágenes del paraíso musulmán, y una realización perfecta de decenas de miles de puntadas es una muestra de afán de superación. La gama de colores utilizados para los syuzani era la combinación de tonalidades muy suaves y delicadas (bordados de Nurata), o por el contrario, un juego paradójico de contrastes en cada motivo ornamental (bordados de Jizzakh y Shakhrisyabz). Además de los syuzani se realizaba una gran variedad de artículos bordados incluyendo las cortinas para nichos, todo tipo de colchas, sábanas y, por supuesto, alfombras de oración. Antiguamente la tela blanca de algodón servía de soporte para los bordados. Desde finales del siglo xix se pusieron de moda los bordados sobre telas importadas de colores rojo, verde y naranja y sobre seda de colores de producción local. Junto con hilos de seda se popularizó el uso de iris, hilo de algodón con efecto de brillo de seda. Los bordados de grandes tamaños se realizaban utilizando la técnica llamada punto inglés en combinación con el punto de cadeneta. Una variación del punto inglés es el punto iroki, una variante de punto de cruz, con el que el bordado cubría por completo la tela sin dejar de entreverla. Esta técnica pasó a llamarse «de Shakhrisyabz» por el nombre de la ciudad donde se desarrolló. Con esta técnica estaban decorando los artículos de lujo más caros para los altos dignatarios del emirato de Bujara. El bordado con hilo de oro adornaba trajes ceremoniales (batas), zapatos, paneles interiores, equipamiento de caballo. Muchos de estos artículos se destinaban para regalos diplomáticos que los emires de Bujara hacían a los jefes de estado. A fines del siglo xix-comienzos del xx los hilos de oro y plata importaban de Rusia. Los bordados de los pueblos de Asia Central, nómadas en su mayoría, constituían sin duda un importante fenómeno cultural, tanto en términos de su significado para la vida cotidiana, como en el plano del aporte al sistema decorativo. Suscita gran interés el bordado antiguo sobre gamuza, fieltro, lana artesanal, en el que empleaban hilos de lana de producción casera. Los nómadas utilizaban principalmente el

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

88 punto de cadeneta y el punto de cordoncillo. El diseño de los bordados de los nómadas a menudo se componía de cuatro partes, inspirado tal vez en el modelo horizontal del mundo, cuya la imagen tenía tanta importancia para los nómadas. Cada una de las cuatro partes tenía un amplio motivo ornamental propio, con lo que se subrayaba la importancia de cada una de las partes y al mismo tiempo la integridad de la imagen en general. La tradición local referente a las técnicas y el arte del bordado se deja sentir en la región del Cáucaso como en ningún otro sitio. Los bordados de Daguestán se dividen en dos grupos, que llevan los nombres de Usishi y Kaitag, pueblos donde fueron descubiertos por primera vez. Los bordados de Kaitag se realizaban sobre tela de algodón de fabricación casera, y más tarde sobre tejidos manufacturados. Las bordadoras extendían el tejido de base en el suelo y trabajaban de rodillas. Bordaban con hilos de seda y con punto inglés de una sola cara. Esta técnica era única y no se encontraba en ningún otro lugar del Cáucaso. Los bordados estaban estrechamente ligados a los rituales. Cuando nacía un bebé, su cuna la llenaban de bordados, durante las bodas la novia llevaba regalos envueltos en una tela bordada, y luego con esta tela recubrían el baúl con la dote, con la tela bordada tapaban asimismo la cara a los difuntos. En todos estos casos colocaban el bordado del revés y nunca de cara. El ornamento de bordado era arcaico e incluía símbolos solares, figuras zoomorfas y antropomorfas. La asimetría y la rica gama de colores vivos comunicaban una cierta dinámica a los bordados. A menudo, protegían los bordados forrando el revés con una tela de algodón. Los bordados de Usishi se realizaban sobre lienzo preferiblemente de color blanco con hilos de seda de amplia gama de tonalidades, pero los principales colores para definir los contornos eran negro o marrón. Predominaban el punto inglés y el punto de cordoncillo. El diseño de los bordados de Usishi se distinguía por grandes elementos en forma de cruz y cuerno. Con estos bordados adornaban pañuelos de novia, y todavía hoy en día en algunos pueblos entierran a ancianas con estos pañuelos. Muchos pueblos del Cáucaso del Norte —circasianos, osetios, karachai, kabardinos, nogai— eran famosos por sus labores de aguja y especialmente por bordados con hilo de oro (o a canutillo). A ello se dedicaban mujeres de las clases altas y medias quienes adornaban con su arte toda clase de ropa, aljabas, sillas de montar, petacas, bolsos y abanicos. Montaban la tela en un bastidor para tensarla, copiaban el dibujo con ayuda de una plantilla y dentro de los límites del patrón ejecutaban el bordado plano con hilos de seda que servían para contar puntadas, encima aplicaban los hilos de oro o de plata en el sentido transversal sujetándolos con hilos muy finos de seda, luego planchaban el derecho del bordado con una plancha de marfil y recortaban el bordado para posteriormente coserlo sobre la pieza que estaban decorando Los bordados de Azerbaiyán destacan por la riqueza de motivos ornamentales. Los animales, aves y motivos florales se combinan con un ornamento puramente geométrico. La composición del bordado dependía de la forma de piezas a bordar. El punto más popular era el de cordoncillo, que se hacía con hilo de seda de colores fuertes e intensos a diferencia de los colores pastel, con que realizaban los bordados de punto inglés. Un fenómeno sorprendente del bordado en el Cáucaso se debe a etnia georgiana – jevsurs quienes solían adornar sus trajes con punto de cruz en tonos oscuros combinados con sobrepuestos y bordados con perlas. En los valles georgianos las cintas de cabeza, las pecheras y los cinturones bordados formaban parte de la indumentaria femenina. Los armenios adornaban con bordados con hilos de algodón, lana y oro numerosas prendas de vestir y artículos para el hogar. El diseño principal de los bordados son formas geométricas, junto con figuras estilizadas de animales y aves.

Tejidos para trajes tradicionales de los pueblos de Asia Central y el Cáucaso Muchos factores determinan el carácter específico de tejidos que los pueblos de Asia Central y el Cáucaso utilizaban para confeccionar sus típicos trajes regionales. Uno de estos factores eran las peculiaridades étnico-culturales que dictaban de qué prendas se componía el traje, lo que a su vez condicionaba la selección de tejidos. Las peculiaridades económicas de cada cultura concreta imponían ciertos tipos de tejidos. No menos importante fue el grado de participación de la población de una localidad que se involucraba en el intercambio y el comercio, así como la capacidad y la voluntad de la gente de comprar telas importadas. Los oasis de Asia Central y el Cáucaso del Sur ejercían gran influencia sobre la aparición de variedades de trajes populares, ya que esta zona era el más importante punto de trasiego de la Ruta de la Seda y a la vez, el centro de producción textil, fabricación de teñidos y estampados y de bienes de lujo, donde el producto llegaba primero a los vecinos y luego los excedentes se exportaban. A lo largo de la zona

89 prosperó el intercambio interno, incluido junto a las mercancías exportadas: terme, telas estampadas iraníes y textiles de India, Europa Occidental y Rusia. Además había lugares donde la ropa cotidiana la confeccionaban de tela gruesa de producción local, y donde los tejidos de seda y algodón se consideraban como artículos de lujo inalcanzable (zonas montañosas de Tayikistán, Daguestán, noreste de Georgia). Sin embargo, la indumentaria de fiesta y los atuendos de las clases sociales altas generalmente se confeccionaban de telas costosas y codiciadas, principalmente, se trataba de seda y mezclas de seda. En Asia Central y Kazajstán existían variedades en los trajes regionales que se diferenciaban en función de su procedencia étnica (Uzbekistán y Tayikistán, Kazajstán, Kirguistán, Turkmenistán), pero se observaba cierta similitud tanto en el propio traje, como en el corte de sus componentes y los materiales utilizados. La elección de las telas para un determinado tipo de vestimenta se efectuaba basándose en la edad y el estatus social de la persona, o en todo caso en el uso ritual que se le daba al traje. Por ejemplo, los batas y túnicas para el novio se confeccionaban generalmente de seda y mezclas de seda de color rojo, mientras que el atuendo de luto se hacía de algodón suave de azul marino y negro. La ropa interior, o sea túnica y calzones, por lo general se confeccionaba de algodón. La ropa interior masculina era de color blanco o con un diminuto dibujo sobre un fondo blanco, también se usaban para estos fines telas a rayas de colores de tonalidades claras. Las mujeres jóvenes se vestían de telas más caras y de colores más llamativos y las ancianas iban ataviadas de telas sencillas de colores oscuros o claros. Para las grandes ocasiones y fiestas las mujeres en edad de procrear ponían lencería de seda o de mezcla de seda. En la zona de los oasis las mujeres tayikas y uzbekas lucían vestidos hechos de telas fabricadas en la técnica de ikat, se trataba de tela adras (mezcla de seda) y de shoi (seda). Estos vestidos fueron asimismo muy apreciados y codiciados en las culturas nómadas. Se sabe que ya en la antigüedad los nómadas solían comprar grandes partidas de prendas confeccionadas o piezas de tela a la población sedentaria que habitaba los oasis. El traje típico de las mujeres turcomanas constaba de túnica y pantalones, confeccionados en seda roja manufacturada y adornados con delicados bordados con hilos de seda, lo que hacía inconfundible el traje tradicional femenino de Turkmenistán. En Turkmenistán el hombre vestía la túnica y pantalones de seda roja el día de su boda. Para lucir las camisas de seda a diario había que ser una persona adinerada. La ropa de calle, que en Asia Central tradicionalmente era una bata, se confeccionaba en tejidos de producción local: algodón con dibujo a rayas (alocha, kalyami), mezcla de seda con dibujo a rayas (bekasab, benores) o con dibujos ikat, seda con el mismo dibujo y terciopelo. Las capas llamadas chekmen se fabricaban en paño fuerte, hecho de pelo de camello, tejidos nacionales o importados de Rusia o Inglaterra. Las prendas de abrigo y especialmente las de piel vuelta se cubrían por fuera con telas cuya calidad demostraba la posición social y el poder económico de sus dueños. Por regla general, a fines del siglo xix para los sobretodos de piel vuelta utilizaban tejidos de fabricación industrial. El atributo habitual del traje nacional de Asia Central son batas y pantalones de ante con suntuosos bordados en seda. Este vestuario se realizaba en los oasis, pero lo lucían también los nómadas, era el atuendo de la gente poderosa, guerreros y cazadores. Las batas y capas de pastores kazajos, kirguises y turcomanos se confeccionaban en fieltro. Los pueblos de Asia Central y Kazajstán fabricaban sombreros y gorros utilizando toda clase de materiales distintos. Las telas de algodón servían para hacer gorros masculinos, una especie de casquete, y sombreros y pañuelos para las mujeres. Al mismo tiempo, estos gorros se decoraban con bordados en seda tan profusos que el papel de la tela de la base se relegaba a segundo lugar. En cambio para los turbantes la tela sí que importaba y mucho. Así, los turbantes masculinos más preciados se hacían de daka, muselina blanca rusa o inglesa. Dichos turbantes, al ser bordados con hilo de oro, formaban parte de traje de la elite. La gente acaudalada compraba turbantes hechos de mezcla de seda y las personas menos pudientes los compraban de algodón. No cabe duda de que la popularidad de la tela dependía de la moda. Para los gorros de invierno de uzbekos, tayikos, kazajos, kirguises, al igual que para los abrigos se utilizaban las telas de producción industrial, pero a principios del siglo xix todavía se seguía la tradición de bordar los gorros. El pañuelo con que las mujeres de Asia Central solían cubrir la cabeza era una brillante manifestación de las tradiciones textiles de la región. Las mujeres uzbekas y tayikas se cubrían con pañuelos de seda lisos con remates distintos del color del pañuelo, pañuelos de seda con estampados multicolores o pañuelos de algodón con bordados. A menudo además del pañuelo llevaban una cinta con la que se tapaban la frente, muy decorada, como por ejemplo, las cintas de Bujara que bordaban con hilo de oro. Las mujeres de algunas etnias se cubrían con turbante. Por ejemplo, en Kirguisia se trataba de un turbante enorme de algodón de hasta 30 metros de largo, y en el sur de Jorezm (Uzbekistán) las mujeres llevaban turbantes hechos de muchos pañuelos de diferentes colores ingeniosamente doblados. La ropa de calle femenina era de telas especialmente diseñadas. Se trataba de la faranjá, una especie de bata con mangas falsas cosidas a la espalda con la que las mujeres cubrían la cabeza. Al principio las faranjá se confeccionaban en mezcla de seda de color gris con rayas negras muy finas, pero en el siglo xx las empezaron a hacer de terciopelo importado de Europa adornándolas con ricos detalles decorativos (encajes, flecos y bordados). El calzado que se gastaba en los oasis solía tener la parte superior textil. Así, en Bujara los ricos y dignatarios llevaban botas y zapatos de terciopelo adornado con bordados de oro. En el oasis de Jorezm las botas que calzaban las novias se hacían de paño rojo o terciopelo negro y se decoraban con unos exquisitos bordados.

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

90 Los principales tejidos con que se confeccionaba la indumentaria de los pueblos caucásicos eran lana, algodón y seda. Entre los montañeses de la parte central de Daguestán y los adigués de Kuban persistía la tradición arcaica de llevar las camisas interiores hechas de cáñamo y en el caso de los abjasios camisas de lino. Un fenómeno generado por el modo de vida nómada que reflejaba la influencia de los nómadas de las estepas fueron los pantalones de piel vuelta de oveja. La cría especializada de ganado era el factor determinante a la hora de elegir el material para la fabricación de ropa de los pastores en el Cáucaso del Sur y del Norte. Su vestuario consistía en pantalones de lana, ropa interior y de abrigo y, por supuesto, capas y chaquetas de fieltro y mantas de fieltro y lana que se consideraban como una parte del traje. Algunas pequeñas etnias confeccionaban sus trajes enteramente de tejidos de lana tosca de fabricación casera. La tradición de hacer el traje entero de telas nacionales era propia de algunas etnias de gran idiosincrasia cultural como los azeríes- ayrums o georgianos- khevsurs, que habitaban zonas montañosas inaccesibles de la parte central del Cáucaso. Así la ropa interior de los khevsurs, sea femenina o masculina, consistía en camisa y calzones de lana gruesa de color negro. El traje masculino común para todo el Cáucaso se componía de camisa interior, pantalones y dos prendas para cubrir los hombros (la prenda interior kaptal dejaba cubierto el tórax y la exterior o chukha tenía abertura), cinturón, gorra que en la mayoría de los casos era de piel (papaja), calcetines de lana y calzado. El kaptal era más corto que el chukha que en el Cáucaso del Sur tenía las mangas que se abrían a la altura de los codos y en el Cáucaso del Norte las mangas del chucha no tenían aberturas. En Georgia y Azerbaiyán un atuendo corto llamado chukha – kuladzha era símbolo de opulencia. A fines del siglo xix en el Cáucaso del norte se popularizó el uso de cherkeska, una especie de caftán sin cuello que cubría el cuerpo desde el pescuezo hasta la mitad de la pierna y con pequeños bolsillos en la pechera para las balas. Los armenios occidentales se destacaban por su traje típico, pues vestían unos pantalones muy anchos con camisa y chaleco. El carácter del vestuario y las peculiaridades étnicas y geográficas eran los factores a tener en cuenta a la hora de seleccionar el tejido. El cherkeska de toda la vida se confeccionaba en paño fino, incluido el de fabricación artesanal. En ocasiones especiales o festivas usaban el cherkeska de color blanco ceñido con un estrecho cinturón de cuero con guarnición de plata, mientras que el chukha siempre se fabricaba de telas lisas monótonas. El kaptal se hacía de colores más fuertes que el chukha. Generalmente lo confeccionaban en algodón, pero en el Cáucaso del Sur lo hacían de seda. Los kaptal de lana eran comunes en el Cáucaso del Norte y Daguestán. La principal materia prima de kuladzha era seda muy suave; el contorno de la prenda se ribeteaba con piel. La camisa interior solía ser de algodón, pero para las fiestas se ataviaban con camisas de seda. Además de zapatos de cuero, muchos pueblos de la región del Cáucaso calzaban botas tejidas de lana o hechas de fieltro. El traje típico femenino común para toda la región del Cáucaso se componía de ropa interior, cinturón, tocado, calcetines y calzado. Las mujeres solían usar una túnica interior y otra exterior. Las mujeres de Daguestán, Ingusetia y Chechenia se ponían vestidos encima de la prenda interior. En el Cáucaso las camisas femeninas de fiesta eran de seda, principalmente de color rojo. Las camisas interiores de uso diario se confeccionaban en telas de algodón lisas o con dibujos diminutos de tonalidades claras, y las camisas exteriores eran generalmente oscuras. Las mujeres de Chechenia e Ingusetia lucían camisas-vestidos hechos de lana fina. Los calzones, siendo una pieza de ropa íntima, eran a menudo de seda. Una excepción era el traje nacional de las mujeres de Daguestán en el que a la parte inferior de los calzones se cosían tiras de tela un algodón o de lana con bordados, que se asomaban por debajo de vestido. Además del traje compuesto de una camisa-vestido, gozaba de gran popularidad la variante compuesta de un vestido sin botones (acompañado por un kaptal interior o sin el mismo). En muchas zonas de Azerbaiyán las mujeres llevaban el conjunto de una ancha falda con mucho vuelo y una blusa corta. En el sur del Cáucaso se popularizó el atuendo femenino llamado kuladzhi. La pieza más característica del traje femenino de Armenia occidental era un delantal o mandil con bordados. La ropa de calle para mujeres se confeccionaba en tela importada de Irán, India, Europa Occidental y Rusia. Gozaba de gran popularidad tirme, tela de lana con dibujos tejida en telar artesano en Irán. Para trajes de fiesta los tejidos que se utilizaban eran terciopelo, satén, seda, incluyendo tejidos con dibujo. Solían guarnecer la ropa con bordados con hilo de oro, agujetas, galones, apliques de metal y desde los principios del siglo xx aparecieron encajes. Los habitantes del Cáucaso del Norte y en las montañas de Georgia preferían telas lisas, mientras que en el Cáucaso del Sur estaban de moda las telas de mucho colorido. Los tocados de muchachas jóvenes y mujeres casadas del Cáucaso eran muy variados, desde un velo ligero y transparente de las mujeres de Kartarly hasta un complejo tocado que lucían las mujeres del este de Armenia. Los pañuelos de algodón fino, a menudo con la orla estampada de un solo color, los pañuelos de seda con dibujos tejidos y estampados, los pañuelos y mantones de lana fina, las cofias y los fez de fieltro, las gorritas de terciopelo adornadas con galones, he aquí la lista incompleta de los tocados con que se cubrían sus cabezas las féminas caucasianas. Los hilos de seda se utilizaban para coser ropa de otros tejidos, para bordar, para hacer el ganchillo y tejer cinturones, para fabricar cuerdas y agujetas, entre otras labores.

91 Ajuar textil para decorar el interior de la vivienda La decoración textil en los hogares de los pueblos de Asia Central y del Cáucaso dependía de varios factores: el estilo de vida nómada o sedentaria, la forma de calentar la vivienda, la altura habitual de los muebles si es que los había, las tradiciones étnicas y otras circunstancias. La característica más importante del interior de viviendas de las tribus nómadas (los pueblos de Asia Central y Kazajstán, los nogai y los turcomanos del norte del Cáucaso, parte de los kurdos del sur del Cáucaso) fue el amplio uso de bolsas, sacos y estuches textiles en los que transportaban sus pertenencias durante las migraciones. La tecnología de fabricación de estos objetos se basaba en las tradiciones étnicas o locales. Por lo tanto, los turcomanos los fabricaban usando la técnica de nudo, los kazajos y los nogai se decantaban por el fieltro y los uzbekos seminómadas, por los tejidos de lana fabricados de forma artesanal en los telares caseros. Los kirguizos del norte solían recubrir el fieltro con telas compradas, preferiblemente, terciopelo negro de algodón que ellos mismos bordaban profusamente. Los kirguizos del sur tenían una tradición mucho más rica porque utilizaban una amplia gama de materiales, técnicas, usos y diseños: bordados en gamuza y en fieltro, tejidos comprados o fabricados en casa, lonas hechas de retazos, tejido realizado con técnicas de tapices y de alfombras. En el interior de las yurtas llamaba la atención la «cortina de boda» que separaba el lecho matrimonial del resto de la carpa, y que según las creencias, poseía el poder mágico de estimular la fertilidad de la familia. La cortina se podía hacer de un trozo de valiosa tela comprada, pero por regla general, la bordaban o cosían de retazos. El objeto obligatorio en la decoración del interior de una yurta kirguiza era la estera ashkana, decorada con dibujos que separaba la cocina como de un parabán se tratase. Los suelos se revestían con alfombras de pelo y tapices de fieltro. El papel y el lugar que ocupaban los textiles en el interior de las viviendas de las etnias asentadas en los oasis agrícolas de Asia Central dependían directamente de los métodos de calefacción que aplicaban sus moradores. Si la vivienda se calentaba con el humo del hogar, como en el oasis de Jorezm o en el sur de Tayikistán, en el diseño interior se hacían destacar las tallas de madera. La vivienda que calentaban con ayuda de una chimenea o con carbón, que colocaban en una pequeña cavidad hecha en el suelo, tenía el techo y las paredes pintadas de diversos colores y decorados con yeso tallado o moldeado, adornadas con todo tipo de textiles. Al propio tiempo, la existencia de un fogón abierto en las casas de los montañeses del Cáucaso del Norte no impedía el uso de esteras y fieltros con los que se cubrían los estantes con ropa de cama y vajilla. Según la tradición, la vivienda de Asia Central carecía casi por completo de muebles y el suelo servía a la familia de mesa y también de lecho, por eso cobraba tanta importancia la calidad de tejidos con que lo revestían. Los habitantes de los oasis no manufacturaban tejidos de lana: los compraban a las tribus nómadas. El fieltro de Kazajstán y Kirguistán estaba entre los mejor valorados, y en el valle de Fergana gozaba de popularidad el fieltro de Kashgar que podía ser indistintamente liso o con dibujos. Los uzbekos semi-nómadas y los árabes vendían los tapices gilem, generalmente con dibujo a rayas. Sólo las familias acaudaladas podían permitirse el lujo de comprar alfombras de pelo: las carísimas jalá turcomanas o más asequibles dzhulhyrs uzbecas de pelo largo. En la franja montañosa que se extiende desde Asia Menor hasta Hindu-kush el revestimiento textil de suelos tenía también otro uso: con estas alfombras y telas se tapaban por la noche, colocándolas encima de una especie de taburete sin asiento que instalaban al lado del hogar. La cama se hacía principalmente de distintos tipos de colchones que la gente ponía directamente en el suelo como, por ejemplo, la llamada kurpacha, rellena de algodón, junto con sus respectivas mantas y almohadas. A la cama se le daban mucha importancia, porque era el principal factor diferencial de la riqueza que permitía determinar el nivel adquisitivo de los propietarios de la casa. Además, las normas de urbanidad enseñaban a recibir con honores a los huéspedes sentándolos sobre colchones, cubiertos con ricas telas de seda o mezcla de seda, procedentes de Asia Central. Los nómadas solían comprar los colchones kurpacha en los mercados, pero a veces ellos mismos fabricaban colchones de paño y terciopelo, que adornaban con bordados. Los kurpachá hechos de retazos (técnica kurak) tenían su propio estilo peculiar y la gente creía que estaban dotados de cualidades mágicas de protección. Los habitantes de los oasis preferían las almohadas lula (en forma de rulo), rellenas de algodón, que venían forradas en ricas telas. En Bujara adornaban los cojines con flecos decorativos. Los pueblos nómadas utilizaban almohadas rectangulares y largas, en los que se decoraba sólo un extremo, pues sólo este extremo se veía cuando la ropa de cama se apilaba formando el juke. Este extremo se realizaba con la técnica de retazos o se bordaba. Entre los kirguises se hicieron muy populares las almohadas hechas con tejido de alfombras. Las mutaka, almohadas alargadas con fundas bordadas, eran propias de los habitantes del Cáucaso del Sur que las ponían no en el suelo, sino encima de unos catres bajos, sin embargo, en los momentos de reposo la gente solía acomodarse entre estas almohadas colocadas sobre las alfombras en los balcones y los tejados de las casas urbanas. Otro rasgo de similitud entre los pueblos del interior de Asia Central y del Cáucaso del Sur a lo largo de la Ruta de la Seda era la costumbre de apilar mantas, alfombras, fieltros, etc. Se prestaba mucha atención a esta pila de ajuar doméstico que ocupaba un destacado

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

92 lugar en cualquier vivienda. Se esforzaban por hacerla lo más alta posible, colocando y doblando las mantas en un determinado orden y habitualmente recubriéndola con unas colchas bordadas. El nicho con la pila de ropa de cama se cerraba con una cortina con el bordado a juego con el de las colchas, pero también podía quedarse a la vista de todos. En algunas regiones de Asia Central existía la tradición de decorar las paredes con largas franjas de frisos zardevor. En la sala se destacaba una pequeña bolsa oynahalta, forro con que se protegía de la suciedad el espejo, importante referente en la decoración de los interiores. Las bordadoras se esmeraban bordando estas bolsas dejando volar su imaginación y haciendo gala de sus habilidades, por eso las oynahalta se convertían en pequeñas obras maestras de arte aplicado. En los interiores de las viviendas de los habitantes de Azerbaiyán se daba un mayor uso a la producción textil en comparación con los pueblos vecinos de la región del Cáucaso. El rasgo común de las casas de los azeríes y las viviendas de los pueblos sedentarios de Asia Central era la existencia los nichos de diversos tamaños, cuyo número oscilaba entre dos y ocho. Los nichos grandes llamados yuk yeri servían para guardar las pilas con los accesorios de cama; los nichos de tamaño mediano se llamaban dzamokhodan y en ellos se almacenaban los baúles myudzhri y la ropa envuelta de una forma especial, en los nichos pequeñas o tahcha se guardaban velas, lámparas, candiles y otros artículos pequeños. Los nichos grandes y medianos se cerraban con las cortinas, que en las familias acaudaladas lucían una abundante decoración a base de lentejuelas, abalorios, bordados, terciopelo y cuyo borde superior lo remataba una franja de varios colores con flecos que se llamaba perde ustu (lo que traducido al español quiere decir literalmente «el ribete alto de la cortina»). Además, los nichos medianos se adornaban con bordados en oro zerendaz y los baúles myudzhri los colocaban encima de otro bordado: zirendez. En la parte superior de la pared colocaban el estante llamado ref, cuyo borde adornaba una tira de tela de color con festones triangulares. Las paredes y los nichos se tapizaban con tejidos de lana con dibujo a rayas (dzidzim). Los armenios no solían tapizar paredes de sus casas. Su principal mueble fueron las plataformas de piedra y tierra (tumb) en los que se sentaban de día con las piernas cruzadas, apoyándose en el cojín (mutaka), y en los que dormían de noche, colocando encima colchones y alfombras. También utilizaban estas plataformas a la hora de comer, sentándose en sus bordes y poniendo en el centro un mantel. En la vida cotidiana y en las ceremonias rituales era muy frecuente el uso de toallas con cenefas bordadas en los extremos. Las toallas de algodón y de lino eran parte del interior de las casas del oeste de Georgia, suscitan especial interés las toallas de Abjasia de cuatro piezas. Para todos los pueblos el papel que desempeñaban las artesanías en tela con que decoraban el interior de sus hogares aumentaba notablemente durante las fiestas, bodas o circuncisión islámica.

Textil en la decoración de aparejo de animales de montura y de carga Para los pueblos de Asia Central y el Cáucaso los animales de montura y de carga constituían el principal medio de transporte, tanto en el ámbito cotidiano, como en los rituales de todo tipo. La mayoría de los caballos del área pertenecen a las razas de montura, en primer lugar, se trata de las razas del desierto (el Ajal-Teké, el Yomud, etc.) y de montañas (el Kabardino y el Karabaj). Para los propietarios de los équidos, adquirirlos era un signo de prestigio y poder lo que se plasmaba no sólo en la altísima calidad de la guarnicionería y arneses, sino también en la perfección de la indumentaria de los jinetes con su imprescindible cherkeska que lucían los caballeros del Cáucaso del Norte. La pieza más cuidada de todo el equipamiento hípico era la acitara que se fabricaba de fieltro fino, paño, terciopelo o tela de algodón de colores muy vistosos. La solían decorar con bordados y la remataban con flecos cosidos a la orla inferior. Merecen una mención aparte las guarniciones de fiesta: gualdrapas, acitaras de gran tamaño con elementos de bordado en oro, arneses con adornos de plata. Los burros y mulos - resultado del cruce de asno y yegua - se convirtieron en animales de carga (en Daguestán y Armenia criaban mulos de forma muy activa), como lo eran también los camellos: el camello bactriano en las estepas del norte, incluyendo las estribaciones del Cáucaso, y el camello dromedario, en los desiertos del sur y semidesiertos de Hindu-kush de Asia Menor. No era común utilizar un caballo como bestia de carga, se hacía en las zonas de estepa en el altiplano o en circunstancias muy puntuales. Para manufacturar los aderezos para animales de montura y de tiro se usaban no solo cuero y todo tipo de correajes, sino también una amplia gama de productos hechos de fibras: fieltro, tela, cuerda, cinta. Un elemento necesario de los arreos de las caballerías de montar y de las bestias de carga era el sudadero, pequeña manta que se ponía a las cabalgaduras debajo de la silla o aparejo para evitar las rozaduras. El sudadero se fabricaba de fieltro forrado de piel o de lana. Con frecuencia los sudaderos que por su tamaño eran más grandes que las monturas tenían los bordes bordados. La montura o silla de montar

93 incluía asimismo un almohadón para sujetar la espalda que se acomodaba en la parte posterior del animal y que solía ser de fieltro con relleno de paja (para asnos y mulos) o de lana con rellenos de junco u otro material elástico (para los camellos). El almohadón de camello constaba de dos partes cosidas entre sí de tal forma que la parte que sobresalía formara el respaldo. Los arzones de la albarda de un animal de carga se hacían de la tela arpillera con relleno de paja. Delante de la silla, sobre la cruz de caballo, se colocaba un cojín, por regla general, profusamente decorado en la parte delantera que podría estar hecha de tejido de alfombra de pelo o bordada con hilos de lana de vivos colores y con las borlas de estos mismos hilos. Por su parte, las cabezadas llevaban elementos decorativos realizados con tiras textiles adornadas con numerosas escarapelas y borlas de lana de diversos colores e incluso con las conchas de cauri como amuleto para rechazar el mal de ojo. De los gruesos hilos de lana se fabricaban tales elementos de guarniciones o jaeces como cincha, morrales para alimentar al animal con paja o cebada, costales para trasportar mercancías, arneses y cuerdas para asegurar el equipaje. Además de albardas y talegas, se usaban mucho las alforjas llamadas khurzhdin. Cada etnia adornaba estas alforjas con su irrepetible y típica ornamentación. Por lo general, hacían alforjas de alfombras de tejido plano, pero los bolsillos de las alforjas más costosas podían ser decorados con tejido de alfombra de nudos. Los arneses cumplían no sólo los requisitos funcionales, sino durante las ceremonias rituales desempeñaban el papel de amuleto y servían asimismo de un peculiar exponente de la decoración. Merecen una mención aparte los ricos bordados del atuendo que lucían caballos de novia de las tribus nómadas de Asia Central y que después de la boda las mujeres utilizaban para viajes y fiestas. La testera de paño rojo de forma triangular que ponían en la cabeza de caballo servía también de amuleto. La gualdrapa kirguisa tokum, fabricada de fieltro blanco y cubierta de terciopelo negro se distinguía no sólo por una estructura compleja, sino también por tener bordados en forma de rosa de muchos pétalos como símbolo de buen augurio. Para el camello que participaba en la ceremonia nupcial los kirguisos realizaban gualdrapas de fieltro y una especie de red tejida con lana de colores con borlas, que según las creencias, protegían a la novia de los malos espíritus. La vestimenta de los camellos turcomanos en los días de celebración de bodas era especialmente lujosa. Por los costados lucían una gualdrapa llamada asmaldyk, y encima de ella otra gualdrapa que llevaba cosidos pequeños cuadrados de seda. Estas gualdrapas daban mucha vistosidad al atuendo de los camellos debido a la gran variedad de colores y la calidad de los tejidos utilizados, así como gracias al ritmo en que se combinaban. A la novia la llevaban a la casa del novio a lomo de camello en un palanquín cuyo techo representaba el simbólico «cuadro del mundo» con una figura cruciforme en el centro, Algunos aderezos eran de uso exclusivamente ritual. Así, por ejemplo, para celebrar el primer surco arado en el campo por los bueyes, a los animales les ponían unos ataharres especiales, tejidos de forma artesanal. Durante las carreras que acompañaban la celebración de todos los eventos festivos de los kazajos y georgianos montañeses, el jinete guiaba su caballo con la ayuda de una sola tira de lana ricamente decorada que rodeaba el cuerpo del equino.

Textiles en las disposiciones sociales Los materiales textiles y sus derivados, además de su valor de mercado, se apreciaban por otros factores: la accesibilidad, el uso, ser un distintivo jerárquico de la nobleza, riqueza, estatus profesional y social de su dueño, etc. Durante diferentes períodos históricos su valor dependía de la coyuntura del mercado y las rutas comerciales, incluida la Ruta de la Seda. Por ejemplo, en el Cáucaso, en la época pre mongol del auge de la Ruta de la Seda (siglos x-principios del xiii) los artículos confeccionados de seda china y sogdiana abundaban en Armenia y en Alania (parte central de Transcaucasia al norte de la principal cordillera del Cáucaso) mientras que a Europa Occidental llegaban restos de tejidos de seda que de inmediato se convertían en rarezas. Otro ejemplo se refiere al período cuando el Cáucaso pasó a formar parte del Imperio ruso y en los años 1870-1880 subieron vertiginosamente los precios de tejidos de lana de producción artesanal del altiplano. Cabe suponer que los tejidos artesanales tenía gran demanda debido a que la conquista rusa del Cáucaso, le abrió las puertas del mercado europeo, donde aún persistían los recuerdos acerca del llamado «paño lezguiano» muy fino, que importaban anteriormente de Daguestán, pero que ya no se producía en la región del Cáucaso en los últimos doscientos años Aunque los tejidos de algodón o lana podían desempeñar a veces la función de ser un rasgo distintivo de la élite, este papel por excelencia pertenecía a la indumentaria hecha de seda, puesto que resaltaba por su liviandad, belleza y propiedades higiénicas. En general, en el Este el uso de los tejidos de seda se consideraba una ostentación y un lujo, por algo los fieles musulmanes nunca utilizaban telas de seda pura. Según el Corán, los atavíos de seda (de satén o brocado) se destinaban a los justos que habitaban los jardines de la eternidad

LA GRAN RUTA DE LA SEDA CAUCAS I ÀSIA CENTRAL Museu Valencià d’Etnologia

94 [18:31]. Esta prohibición es fácil de obviar, como es el caso de los edredones de seda que fueron cosidos en el forro de algodón para evitar el contacto directo con la seda. Sin embargo, los derviches, sufíes ascetas musulmanes, en su actitud desafiante vestían prendas hechas de lana gruesa, siguiendo los postulados del Libro Sagrado. Es obvio que las situaciones culturales para demostrar a través de los tejidos el alto estatus de una persona y su familia, podría ser diferente. En las culturas que no se dedicaban a la sericicultura, incluso un detalle de seda podría cobrar una particular importancia como, por ejemplo, en el vestido de novia de las regiones montañosas de Daguestán. La seda importada si era de mejor calidad podría ser valorada y utilizada incluso en las áreas donde la producían. La elite política tenía derecho a elegir entre distintas opciones de prendas exclusivas de vestir con tal de ostentar el especial estatus social de su propietario. Un ejemplo de ello eran las batas orientales de seda bordadas en oro y confeccionadas en Bujara que lucían el gobernador y sus allegados y cuyo uso se consideraba un privilegio. Por el contrario, el menosprecio deliberado de su condición social podría ir acompañado de una prohibición del uso de prendas de vestir de seda, como se hizo al respecto de los judíos de Asia Central. Además de la indumentaria de seda o brocado encontramos seda en el arnés del caballo, que subraya una vez más el estatus del jinete y guerrero. En este sentido adquirían gran importancia los accesorios - monederos, bolsas para guardar té y vainas - ricamente decorados con bordados los hilos de seda o de oro y adornados con guarniciones de plata y flecos de seda.

Textiles en las prácticas religiosas del islam La mayoría de la población del Cáucaso y casi todos los habitantes de Asia Central profesaban el islam. En el círculo cultural musulmán cobraron una importancia especial la arquitectura, la caligrafía y las artes menores. Los dogmas del islam condicionaron cierta limitación dentro del ámbito de objetos suntuarios, lo que, por otro lado, permitía una mayor concentración en su perfección artística. Un brillante ejemplo de ello son alfombras de oración, propiedad de cada musulmán. La alfombra de oración o namazlyk (del turco «para rezar») suele tener dibujo de un arco representando un nicho de mezquita llamado mihrab, que señala la dirección de La Meca. La alfombra de oración puede ser pentagonal, repitiendo la forma del mihrab, pero había también alfombras rectangulares y sin ornamento; se supone que en estos casos había que recurrir a la imaginación figurando el arco mentalmente. El ornamento de alfombras de oración se inspiraba en motivos vegetales, puesto que solían ser decoradas con ataurique o suntuosos ramos de flores combinados con símbolos astrales y aves del paraíso. Las alfombras de oración se hacían de los más diversos materiales. La forma más simple era la piel de un animal con la cabeza y las patas cortadas. Las mujeres adygué recurrían a la técnica de esteras ornamentadas para fabricar mantos de oración pentagonales. Los tapices de fieltro con dibujos - muy populares en todas partes y especialmente entre los nómadas - también tenían forma de pentágono. Gozaban de gran demanda los tapetes bordados, muchos de ellos con decoración epigráfica, adornados con frases de contenido religioso. Allí donde se dedicaban a tejer alfombras de pelo, producían las alfombras de oración. A veces, los musulmanes traían estas alfombras de su peregrinación a La Meca, o después de un viaje a las gloriosas ciudades de Estambul, Bujara y Kerbela. Los nómadas compraban objetos rituales en los mercados. Al no disponer de una alfombra de oración los fieles usaban un trozo de tela o alguna prenda de abrigo. La producción de alfombras de oración se popularizó entre la población musulmana urbana de Azerbaiyán, de la ciudad de Derbent (Daguestán del Sur), y de los oasis de Asia Central, con un nivel de la conciencia religiosa mucho mayor en comparación con el nivel de las tribus nómadas. Un manto de oración bordado era un bien imprescindible para la dote de las novias uzbekas y tayikas. Como los clérigos islámicos carecían de una indumentaria especial, sólo algunos elementos de la ropa cotidiana cumplían con el cometido de destacar su condición especial de religioso. Así los mullah de Asia Central solían lucir un turbante blanco grande, enrollado encima de un tocado blanco llamado kuloh, y en el Cáucaso los clérigos musulmanes ponían el turbante encima de un gorro alto y vestían batas de unos tonos claros u oscuros, dependiendo de la ocasión. Solo los derviches de Kalandar, miembros de la Orden Sufi, que sobrevivían pidiendo limosna, vestían unos trajes inconfundibles. Los derviches de Kalandar desempeñaron un papel importante en la difusión del islam en Asia Central. En el siglo xx su actividad ejercía una influencia decisiva sobre la vida cotidiana de la sociedad en Asia Central. Los kalandares recorrían calles y bazares, predicando y cantando versos religiosos a cambio de una limosna. En señal de desprecio hacia las cosas materiales algunos de ellos iban vestidos de harapos y los derviches de más alto status lucían batas de paño grueso y tosco con bordados típicos hechos con grandes puntadas en paralelo, cinturón con amuletos, gorro kuloh con ribete de lana sobre el cual se enrollaba turbante de hilos de lana.

95 Las normas del islam exigían que las mujeres se quedaran en casa y al salir vistieran un atuendo que les cubriese el cuerpo, la cabeza y la cara. En las ciudades de Asia Central las mujeres llevaban un velo corto llamado farandza y en las ciudades de Azerbaiyán se cubrían con un velo grande llamado chadra. Además el típico atuendo urbano incluía el pañuelo con el que la mujer cubría el rostro. Dicho pañuelo podía ser decorado con bordados. En las zonas rurales de Azerbaiyán, al igual que en todo el mundo nómada, las mujeres se limitaban a cubrir con el pañuelo la boca. Las mujeres de Daguestán y Chechenia, aunque llevaban velo, no se tapaban la cara con pañuelo.

Textiles en los intercambios de regalos Los intercambios de regalos formaban parte del modo de vida y la organización social de los pueblos de Asia Central y el Cáucaso. Lo específico del donativo en la sociedad tradicional a la que pertenecía, en su conjunto, la población de los territorios al oeste y el este del Mar Caspio, consistía en que la donación no era un acto puntual, sino un eslabón en la cadena de numerosos regalos y obsequios en respuesta, lo que permitía establecer fuertes vínculos entre las partes involucradas en el intercambio de presentes. Esta función de los donativos se pone de manifiesto con especial relieve en los ritos del ciclo matrimonial durante el período que media entre los esponsales y el matrimonio propiamente dicho. Los familiares del novio mandaban, entre otros regalos, prendas de ropa, así como piezas de tela, incluyendo tejidos costosos y traídos de fuera. La novia reciprocaba estos presentes con otros, hechos por sus propias manos, vale decir, accesorios del traje masculino, petacas, monederos y pañuelos de todo tipo. La decoración de esas prendas era de lujo: se adornaban con bordados de seda o con hilos de oro. El material acumulado respecto a Asia Central indica que a las mujeres y a los niños se les solía regalar piezas de tela con las que se confeccionaban camisas, batas, gorros, así como ropa de cama, cortinas, etc. A los hombres se les obsequiaba prácticamente sólo con productos terminados. Así, por ejemplo, el padre de la muchacha le regalaba al novio un juego completo de prendas de ropa que se componía de una bata de seda o semi-seda, camisa, cinto, gorro y botas. En los pueblos montañeses del Cáucaso la muchacha le ofrecía el traje completo al padre del novio. Entre los donativos se contaba, por supuesto, el ajuar que la mujer aportaba a la casa de su esposo. El intercambio de regalos de boda puede considerarse como una manifestación de dos normas sociales: la entrega de donativos al encontrarse en un espacio social ajeno (visita a la casa, cruce de fronteras políticas y tribales, etc.) y la inclusión del donativo en el sistema de actuaciones festivas. La extensión universal de intercambios de regalos acreditaba su papel en tanto que elemento de la economía de la sociedad tradicional: entre los pueblos sedentarios de Asia Central y, en parte, del Cáucaso del Sur, era habitual hacer listas de los objetos regalados indicando el nombre del donante y describiendo los donativos recibidos a fin de reciprocarlos con contribuciones análogas en el futuro. La donación constituía asimismo un medio para fortalecer los vínculos dentro de una familia extensa. Sirvan de ejemplo ilustrativo los regalos de los parientes con motivo del nacimiento de un niño incluyendo camisas que en estos casos adquieren un carácter protector y el poder de un amuleto, etc. Otra versión del intercambio de regalos surgía a la hora de tratar a los extraños de quienes no se esperaba que la relación fuese duradera, sino que este acto se interpretaba como un gesto misericordioso. De hecho, el donativo resumía todas las atenciones dispensadas por un anfitrión hospitalario a su huésped. A este tipo de relaciones se corresponde el reparto de regalos entre todos los presentes en una fiesta. Era muy extendida la costumbre de obsequiar piezas de tela a los invitados y la práctica, habitual entre los pueblos del Cáucaso del Norte o los nómadas de Asia Central, de aprovechar las comidas de exequias para repartir cortes de tela o prendas de ropa del difunto. Esto indica a las claras que en estos ritos está presente la idea de la unión a través del donativo ofrecido a cada participante de los festejos. El rasgo más importante del intercambio de regalos lo constituye la esperanza de que el regalo de respuesta, lejos de repetir el donativo ofrecido, lo sobrepase en importancia. En este concepto se basa el sentido de los regalos a los gobernantes de quienes se esperan, más que beneficios materiales, favores y protección. En una versión algo más complicada, esta idea se enmarca en las relaciones entre los gobernantes ilustrándose con los donativos que ofrecían los feudales caucásicos o centroasiáticos de jerarquía superior al emperador ruso, incluyendo armas y objetos estatuarios como batas de Bujara con bordado en hilo de oro.