Revista valenciana d'etnologia, núm. 1

revista

valencianad’etnologia

Editorial

núm.

d o s s i e r : gia

M u s e u s

v a l e n c i a n s

Museus locals i etnologia

e t n o l o g i a

Aproximació als museus valencians d’etnolo-

La percepció d’allò valencià a través de l’objecte col·leccionat

A la recerca del

· L’exposició, el llenguatge del museu · Un museu d’etnologia és un bon lloc per a pensar?... · Simón de Rojas i l’Etnografia valenciana · “Les danses” d’Alacant · Violència contra ú mateix en nens del carrer · El terror de la història

museu identitari

revistavalencianad’etnologia Núm. 1 · 2006 València Museu Valencià d’Etnologia Diputació de València C/ Corona, 36. 46003 València Tel: 963 883 584

3 Editorial JOAN SEGUÍ

Edita MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

DOSSIER: MUSEUS Direcció JOAN SEGUÍ

VALENCIANS I ETNOLOGIA

7 Museus locals i etnologia JOSEP VICENT AGUILAR SANZ

Consell de Redacció ADRIÀ BESÓ (Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís March, Torrent)

ROSER CABRERA (Institut Historiador Chabàs, Dènia)

JOSÉ Mª CANDELA

21 Vitrines valencianes Aproximació als museus valencians d’etnologia JORGE CRUZ OROZCO CARME DOMÉNECH SANMARTÍN EMILIA LLAMAS FERNÁNDEZ

(Museu Valencià d’Etnologia)

JORGE CRUZ

39 La percepció d’allò valencià a través de l’objecte col·leccionat JOSÉ MARÍA CANDELA GUILLÉN ASUNCIÓN GARCÍA ZANÓN

(Museu Valencià d’Etnologia)

RAQUEL FERRERO (Museu Valencià d’Etnologia)

ROBERT MARTÍNEZ

55 A la recerca del museu identitari ROBERT MARTÍNEZ CANET

(Museu Valencià d’Etnologia)

Consell Assessor: IOLANDA AIXELÀ JOSEPA CUCÓ

73 L’exposició, el llenguatge del museu SANTI GRAU

(Departament de Sociologia i Antropologia Social, Universitat de València)

95 Un museu d’etnologia és un bon lloc per a pensar?...

(Àrea d’Antropologia, Universitat d’Alacant)

JOAN GREGORI

RAQUEL FERRERO I GANDIA

(Xarxa de Museus de la Diputació de València)

GIL MANUEL HERNÁNDEZ (Departament de Sociologia i Antropologia Social, Universitat de València)

PHILIP JONES (South Australian Museum, Adelaide, Austràlia)

FRANCESC LLOP (Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana)

JOAN MATEU (Departament de Geografia, Universitat de València)

MISCEL·LÀNIA 104 Aportaciones a la etnografía valenciana en la obra de Simón de Rojas CARLOS FERRER 113 Història i trets definitoris d’un ball públic tradicional del sud del País Valencià: “Les danses” d’Alacant (1829-2005) LLUÍS-XAVIER FLORES I ABAT

JOAN FRANCESC MIRA (Antropòleg i escriptor)

FOTINI TSIBIRIDOU (Department of Balkan, Slavic and Oriental Studies, University of Thessalonica, Grècia)

Correcció de textos UNITAT DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

Disseny i maquetació Lucas Creativos Imatge portada Andrés Marín Impremta Romeu Impresores ISSN: 1885-1533 © de l’edició: Diputació de València. © dels textos: els autors. © de les fotografies: els autors i/o propietaris.

149 Violència contra ú mateix en nens del carrer MIQUEL ÀNGEL RUIZ I TORRES 159 El terror de la història ANTONIO PALAO MORENO

166 secció bibliogràfica 175 Normes per a la presentació d’originals

Més de deu anys després de l’edició de dues fites de Museu d’Etnologia de la Diputació de València1 (deixant

Editorial

de banda els catàlegs d’exposicions) com ara La memò-

és una realitat. El panorama universitari i museístic,

ria d’abans i particularment la sèrie Temes d’Etnografia

espais més o menys naturals d’aquestes disciplines, en

Valenciana, el museu i la seua àrea de recerca, el SIECT

són ben clars al respecte. Els estudis superiors en antro-

(Servei d’Investigació d’Etnologia i Cultura Tradicional),

pologia són bastant recents a les nostres universitats i

plantegen una nova publicació ara amb l’ànim de perio-

una bona part dels nombrosos museus anomenats

dicitat. Tot plegat, la institució sorgida al si de la

d’etnologia que s’han obert al nostre territori no han

Diputació de València a l’inici dels anys vuitanta, comen-

passat de recollir i mostrar de manera puntual i cir-

ça a demanar ja el seu espai propi consolidat i recone-

cumstancial objectes, incapaços de convertir-se en

referència en la història de publicacions lligades al

gut en l’univers local de les institucions que fan, i ajuden

dinamitzadors, a escala local almenys, de recerques

a fer, ciència humanística. La vinculació a una publicació

etnogràfiques amb una certa durada i estabilitat. Fet i

periòdica com la que ara presentem és valorada des del

fet, és també cert que hui per hui hi ha un interés ins-

museu com un pas necessari per a aconseguir-ho.

titucional més clar envers aquestes disciplines. Cal

Al nostre parer, el procés de maduració de la tasca

esperar, per tant, una consolidació a mitjà termini,

a desenvolupar des d’un servei com ara el SIECT, havia

almenys una consolidació que ha de quallar al si d’un

d’assolir, més prompte que tard, la responsabilitat de

grup d’institucions que hauran de prendre la responsa-

generar un instrument de difusió de recerca com la

bilitat de la “referència” a tots els nivells: els dels pro-

revista que ara iniciem. Al dia a dia del SIECT continua

fessionals que hi treballen, les col·lecciones que gestio-

consolidant-se de forma progressiva la vinculació a pro-

nen, la formació que imparteixen, les recerques que

jectes d’investigació en etnologia propis o posats en

duen a terme i, en resum, l’aportació que fan a la

marxa en col·laboració amb altres institucions, tot i

societat des de la seua posició especialitzada i, per què

donant ja resultats que el servei ha de posar a l’abast

no dir-ho, també privilegiada.

del públic en general. No cal oblidar tampoc que, com

La revista vol afegir-se així a un ventall —direm

a servei públic que és, el SIECT hauria de ser capaç de

curt, però digne— de publicacions periòdiques que es

facilitar l’eixida de treballs d’investigadors locals i alho-

destinen dins del territori valencià als treballs d’investi-

ra fer que arriben ací treballs de fora d’interés per al

gació d’etnologia i antropologia. Si fem un repàs ràpid,

món de l’etnologia.

contant Afers, publicada des del Departament de

A hores d’ara, almenys la importància d’incentivar

Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de

la recerca i la difusió en general, de l’etnologia i l’antro-

València, la Revista Valenciana de Folklore, publicada

pologia en l’àmbit valencià, no s’ha de subestimar.

per el Grup Alacant de recerca folklòrica, i alguna que

L’etnologia i l’antropologia han fet un camí poc afavo-

altra publicació més o menys especialitzada (Caramella,

rit a les nostres terres, no és queixar-se debades i prou,

El Setiet i altres), el panorama de publicacions periòdi-

1.- Hui Museu Valencià d’Etnologia

ques que difon monogràficament recerques d’etnolo-

revistavalencianad’etnologia

gia i antropologia a la nostra terra resta ja quasi definit.

de discussió dels temes de la museològica. Ho plante-

Així les coses, el museu, sempre partint de la voluntat

gem així, perquè més enllà de la nostra condició de

d’intensificar la tasca que la funció pública li encoma-

museu, hui per hui, són els museus un dels camps de

na, que no és cap altra que el treball de recerca i difu-

transmissió més dinàmics i importants de l’etnologia

sió a tots els nivells i per tots els mitjans que li són a l’a-

per tot arreu.

bast, planteja la revista amb l’ànim de continuar eixam-

Si observem l’estructura, la revista presenta una

plant el panorama de publicacions especialitzades en el

ordenació diguem-ne estàndard en aquest tipus de

camp de l’etnologia i l’antropologia al territori valencià.

publicacions, és a dir un dossier al voltant d’un tema

Cal matisar que es voldria contribuir a incentivar i

específic, i una part de miscel·lània que, amb aporta-

difondre no només els treballs que pugen fer-se a tot

cions de temàtica variada, dóna cabuda a treballs d’in-

l’ample i el llarg del nostre territori, sinó també d’altres

terés que no han pogut encaixar en el dossier. El tan-

fets fora, amb una prioritat clara, però no excloent,

cament el farien dues seccions que pretenem fixes: una

pels estudis desenvolupats en el marc geogràfico-cultu-

d’aportacions sobre autors clàssics de l’antropologia, i

ral que defineix la mar mediterrània.

altra dirigida a promoure temàticament els fons biblio-

Alhora s’ha de deixar clar que som conscients, ben

gràfics de la biblioteca del museu.

conscients, que la nostra aportació no pot quedar-se

El dossier que hem triat per aquest primer número

en fer un altra revista d’etnologia i antropologia a

té, al nostre parer, una virtut doble. D’una banda plan-

València, pel simple fet de que n’hi ha poques, o per-

tejar una mirada diversa al voltant d’un tema que ens

què pensem que cal difondre més les recerques etno-

toca de ple, els museus valencians d’etnologia, i ens

lògiques. Poc favor li faríem a aquestes especialitats tan

dóna fins i tot l’oportunitat de dedicar espai i lletra al

tendres com estan per aquests indrets, si tot el plante-

sa exercici d’aprofundir en l’aclariment de la nostra

jament inicial fóra simplement un aspecte quantitatiu.

pròpia trajectòria com a museu. D’altra, ens permet

Cal deixar palés que hi ha una voluntat d’aportar una

aclarir més si cal, al lector i la lectora, l’òptica professio-

poca de substància, i això, potser, demana una certa

nal des de la que va a fer-se la revista.

especialització. No ens hauria de ser tant difícil. La

Vocacions a banda, el dossier que ací presentem

Revista Valenciana d’Etnologia naix dins d’un museu

mitjançant un total de sis treballs, aporta informació al

especialitzat, al bell mig d’un col·lectiu acostumat de

voltant del creuer que defineixen: museus, etnologia i

forma corrent a fer museografia i etnografia, i de tant

terres valencianes, en termes diversos. Els autors que

en tant, fins i tot gaudidor de parlar de museologia,

han col·laborat plantegen un ventall d’enfocaments

d’etnologia i, és clar, d’antropologia. És aquesta parti-

sobre el tema, que malgrat que no es pot definir com

da de naixement, aquesta maternitat del Museu

a absolut, atesa l’amplària conceptual que s’hi pot

Valencià d’Etnologia, la que ha de donar-li un perfil

plantejar, és clarament encoratjador i d’interés.

particular com a publicació. La revista pretén aportar

Així doncs, la revista s’enceta amb l’article de Josep

alguna cosa de nou al camp teòric i pràctic dels etnò-

Vicent Aguilar que amb el títol “Museus locals i etno-

legs i els antropòlegs, però ha de servir també de camp

logia” analitza els contextos socials i econòmics que

revistavalencianad’etnologia

solen estar la creació de molts dels museus d’etnologia

valencianes que hi ha hui fora del nostre territori.

amb caràcter local. La discussió és ben vàlida en tant

José María Candela i Asunción García han fet un

que reflexiona al voltant de la realitat en què es troben

esforç clar per a fugir del simple llistat i han volgut

aquestes institucions, a València però també fora, i

apropar-se a aquest tema des de l’òptica col·leccio-

planteja vies de millora concretes i suggeridores que

nista. Les peces es col·leccionen efectivament per

caldria començar a retindre. La proposta següent, fir-

raons concretes, la més òbvia de les quals és la del

mada per Jorge Cruz, Carme Doménech i Emilia

pur desig de tindre, d’acaparar, però hi ha al darrere

Llamas, aprofundeix més encara en aquesta línia en fer

un món que cal esbrinar, motivacions de tipus

un exercici d’anàlisi del panorama de distribució geo-

socioeconòmic que tenen un fort interés. Posar la

gràfica dels museus d’etnografia i etnologia a les terres

qüestió del que hi ha de procedència valenciana en

valencianes. L’article reforça la sospita que estem

col·leccions arreu del món i diverses dinàmiques de

davant d’un panorama de localització de museus d’et-

col·leccionisme sota la mateixa llum és un bon punt

nologia que no és i prou, sinó que respon a certes dinà-

a favor d’aquest treball.

miques analitzables i que els autors detallen amb cura.

Finalment, l’article de Robert Martínez, perfila en

Més enllà de la definició, diguem-ne externa i de la

bona mesura la història que l’actual Museu Valencià

distribució territorial que plantegen aquests treballs, la

d’Etnologia sent com a pròpia. L’autor contextualitza

mirada cap a dins de l’àmbit expositiu en els museus

amb profusió d’informació l’ambient intel·lectual i ide-

d’etnologia, la marquen les aportacions de Santiago

ològic d’on naix i es concreta la idea d’un museu d’et-

Grau i Raquel Ferrero. El primer desenvolupa de mane-

nologia i folklore valencià. La institució arribà a donar

ra ampla i consistent la mecànica que defineix el fet,

alguna passa als anys trenta sota la direcció institucio-

l’acció, de l’exposició. S’hi parla així, dels diferents

nal de l’Ajuntament de València i la direcció tècnica de

plantejaments que defineixen una exposició, el temps,

Maximilià Thous. La guerra posarà fi a un projecte que,

l’espai, els recursos, fins i tot el públic a qui s’adreça. Al

vist amb l’òptica del temps, podria haver estat cabdal

llarg del discurs, l’autor fa sempre una menció més

per al desenvolupament de l’etnologia valenciana.

acurada a les particularitats que es plantegen des de les

Tot plegat, i amb els quatre treballs que compo-

exposicions d’etnologia. És en definitiva d’això, de la

nen la miscel·lània, resta cuit i llest el primer número

manera de treballar amb l’etnologia en les exposicions,

d’aquest projecte de difusió que ara posem en marxa

que el treball de R. Ferrero pretén discutir. El seus plan-

al Museu Valencià d’Etnologia. En el nostre ànim està

tejaments resulten força interessants per veure de

consolidar aquesta publicació per tal de contribuir al

repensar l’equilibri, o el desequilibri, que la praxi simul-

coneixement de l’etnologia i l’antropologia, amb

tània de totes dues disciplines —museografia i etnolo-

tota la seua amplària i varietat, alhora que difondre

gia— instal·la en els plantejaments conceptuals dels

les pautes culturals que han caracteritzat i caracterit-

professionals dels museus d’etnologia.

zen els valencians i les valencianes.

En un altre àmbit de coses, al dossier presenta també una primera mirada a les col·lacions de peces

JOAN SEGUÍ

revistavalencianad’etnologia

dossier MUSEUS

VALENCIANS I ETNOLOGIA

MUSEUS LOCALS I ETNOLOGIA JOSEP VICENT AGUILAR SANZ*

L’article repassa les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que han afavorit l’eclosió del museus etnogràfics locals, per a analitzar seguidament quina és la seua situació al territori valencià. Per últim s’ofereixen alternatives per a garantir el seu futur, les quals passen per l’adopció de molts plantejaments de la Nova Museologia i l’establiment de sistemes de gestió basats en la col·laboració entre museus. Paraules clau: Etnologia, museus locals, identitat, Nova Museologia, gestió compartida This article analyzes political, social and economic circunstancies linked to the recent development of local ethnographic museums in the Valencian Country. The author gives an overview on the situation of these institutions, and proposes strategies for its maintenance in the near futur. Proposals are on the line of the New Museology and the stablishment of museum nets as better system for management.

Durant les últimes dècades hem assistit a un impressionant creixement de les instal·lacions museístiques. Aquest increment s’ha donat en dues direccions, potser contraposades o almenys divergents, però del que estem segurs és que s’ignoren. D’una banda la creació de macromuseus, especialment en els camps de l’art contemporani i de les ciències, els quals són transformats per les ciutats que els alberguen en símbols de la seua

Key words: Ethnology, local, museums, identity, New Museology, shared gestion.

modernitat. Disposar d’una instal·lació d’aquestes característiques significa posicionar-se en els grans circuits culturals i turístics, i gaudir, en defintiva, d’una gran projecció internacional. El cosmopolitisme i la projecció cap el futur d’una ciutat es materialitza i es mostra cada volta més en museus ubicats en impressionants edificis singulars dissenyats per afamats arquitectes. Ben allunyats semblen ja els plantejaments de “discreció arquitectònica” que proposaven Le Corbusier i Mies Van der Rohe a l’hora de construir museus. Des de fa uns

* Museu Valencià d’Etnologia; C/ Corona, 36; 46003 València. josev.aguilar@dva.gva.es

anys ens trobem en posicions molt més properes a les concepcions que Lloyd Wright va plasmar al

revistavalencianad’etnologia

Guggemheim de Nova York, és a dir, amb la sub-

de les riqueses i dels orígens avials de les noves

missió del programa museològic al fet arquitectò-

nacions d’Europa. No obstant això, aquests movi-

nic. Potser caldria plantejar-nos, tant pels profes-

ments tingueren en terres valencianes una limitada

sionals dels museus com dels responsables de les

repercussió. Així com a Catalunya la burgesia va

institucions culturals “si está justificada o no —y

derivar cap a posicions nacionalistes i va promoure

hasta dónde— una supremacía del contenedor

els estudis sobre la cultura autòctona, a València,

sobre el contenido: la de la arquitectura sobre los

al contrari, van ser nuclis intel·lectuals molt reduïts

objetos del museo” (Alonso, 2001: 283).

els que es varen preocupar per aquests temes1. Per

L’enlluernament provocat per aquests espec-

tant, i malgrat el lligam conceptual entre aquest

taculars i, per qué no dir-ho, onerosos museus,

tipus de museus i els moviments huitcentistes de

amaga l’altra vessant de la museografia actual, la

recuperació identitària i cultural, les arrels de l’ac-

que ve representada pels museus locals, els quals

tual “moda” de crear museus per tot arreu cal cer-

vindrien a conformar, si se’ns permet la metàfora,

car-les en situacions socioeconòmiques molt més

el tercer món de la museologia, caracteritzat, en la

properes, les quals podem ubicar entre la dècada

majoria dels casos, per la supervivència, el volun-

dels 70 del segle passat i l’actualitat.

tarisme i l’absència de reflexió teòrica. Situació que, paradoxalment, va paral·lela a un intens

La configuració de l’Estat Autonòmic

moviment de creació de museus, i especialment

Amb la reinstauració del sistema democràtic i el

en l’àmbit del què podem denominar “museus d’i-

reconeixement legal de les identitats de les regions

dentitat”, els quals se’ns presenten generalment

i nacionalitats es va produir un floriment i poten-

sota els noms d’etnològics, etnogràfics, d’arts

ciació dels sentiments de pertinença a entitats

populars o de tradicions. És a dir, aquells que

infraestatals, fins i tot a territoris on mai no havia

tenen per objectiu conservar i mostrar les formes

existit o en tot cas es circumscrivia a certes elits

culturals pròpies d’una comunitat. Són museus

intelectuals. La transformació d’Espanya en un

que tenen un important component d’autoafirma-

Estat Autonòmic i la consegüent creació d’estruc-

ció identitària i de temple que pretén albergar les

tures de poder de caràcter territorial va propiciar el

essències del poble.

reforçament de les polítiques culturals orientades a

A reduïda escala, i salvant les lògiques diferèn-

la recuperació del patrimoni autòcton. Es va origi-

cies, reproduïxen els plantejaments que varen por-

nar un esclat sense precedents en l’àmbit de la cul-

tar a crear molts dels museus sorgits a partir de l’e-

tura popular i el patrimoni. Tots aquells elements

closió dels nacionalismes burgesos del segle XIX, els

susceptibles de ser utlitzats com a reforçadors de

quals tenien per finalitat principal ser els aparadors

les identitats varen ser reivindicats; i, és clar, en

1.- Un repàs complet i interessant a la museografia valenciana d’aquest període el podem trobar en l’article “Indentitat i nacionalitat en els inicis de la museografia etnogràfica valenciana”, de Joan Gregori Berenguer, publicat en l’obra col·lectiva Scripta in Honorem, en homenatge a Enrique A. Llobregat.

revistavalencianad’etnologia

aquest context el patrimoni etnològic ocupava un

i pairals, etc., davant de la industrialtzació, la pro-

lloc estelar. Una dansa, un romiatge, una peça de

letarització i la societat de classe...” (Prat, 1993:

roba, una llegenda, eren molt més que trets cultu-

126). Es considerava que les classes populars

rals, eren símbols identitaris (Matas i Bover, 1997:

urbanes no eren portadores ni creadores de cap

21-22). El famós i estés crit de “Volem cultura

tradició ni folklore dignes d’atenció.

popular” sintetitzava molt bé aquesta utilització

Quant al cas valencià aquesta mitificació del

de les formes culturals locals com a element de

passat agrari està encara més potenciada. La gran

lluita política. En l’esfera acadèmica i institucional

majoria dels valencians idealitzem el nostre sector

aquest moviment de recuperació es va plasmar en

agrari i considerem que hem portat aquesta activi-

la creació d’organismes d’investigació dedicats a

tat al seu màxim exponent. Consideració que és

l’estudi de la cultura tradicional i popular, la publi-

inversament proporcional, des de fa dècades, a la

cació de llibres i revistes i la potenciació, o creació,

seua aportació a l’economia valenciana. Aquesta

de museus de tipus identitari.

idea es basa, en la nostra opinió, en dues raons fonamentals: d’una banda, hi ha a les nostres

La reivindicació del passat

terres una secular tradició en el treball agrícola que

Qualsevol reivindicació de la identitat cultural es

va portar a aquest sector al punt d’aconseguir

basa en el passat. La història és la que aporta a

altes quotes de desenvolupament, tant en la varie-

les comunitats humanes el “certificat” d’autenti-

tat com en la qualitat dels productes, la qual cosa

citat, d’origen. A Europa Occidental, com no

el va transformar històricament en un sector crea-

podia ser d’una altra manera, aquest origen té

dor de molta riquesa; d’altra, no es pot oblidar que

unes arrels rurals ja que, amb comptades excep-

la ciutat de València s’assenta —i creix— sobre

cions, fins a l’arribada de la industrialització el

l’horta. Potser ens trobem davant de la gran ciutat

pes social i econòmic de les activitats agropecuà-

occidental amb més presència d’agricultura periur-

ries era enorme. Els folkloristes del

bana, situació que provoca, com tots coneixem, un

XIX

i part del

van ser en gran manera els creadors d’eixa

elevat nivel de conflicte.

visió romàntica del passat agrícola i rural del nos-

Així i tot aquesta reivindicació identitària del

tre continent, en un moviment que, iniciat als

passat, de la tradició, és paradoxal, doncs s’arrela

països centreeuropeus, es va estendre per tot

en un temps històric inconcret i indefinit. És, en

arreu. Aquest ruralisme encara està molt present,

definitiva, una projecció intel·lectual, un mite.

i no sols en l’imaginari col·lectiu, sino també entre els investigadors actuals; “se’ns apareixen

Els efectes de la globalització

moltes d’aquelles dicotomies... L’èmfasi sobre els

Tot i que encara és un fenomen relativament

elements rurals en detriment dels urbans...

recent i en evolució constant, la qual cosa dificulta

L’èmfasi en tot allò que és propi d’una societat

qualsevol tipus d’anàlisi, el que sí que es detecta

preindustrial, feudalitzant, de costums artesanals

amb claredat son les reaccions que provoca,

revistavalencianad’etnologia

almenys en l’àmbit que ací ens pertoca. No podem

revitalizar nuestras especificades culturales locales,

negar que la globalització ha provocat, ara com

como pueden ser nuestras gastronomías, músicas,

ara, efectes positius, en especial la progressiva des-

fiestas o tradiciones” (Hernández, 2005: 129-

aparició de les fronteres mentals, l’augment del

131). Així doncs, estem davant de fenòmens en

coneixement i el foment de les relacions intercultu-

constant transformació dialèctica.

rals; però també ha creat un fort moviment de

En aquest context ha sorgit, amb notable èxit,

reacció que passa per la reafirmació de les identi-

el nou concepte de “glocalització”, que vindria a

tats. De la mateixa manera que en l’àmbit econò-

delimitar eixe espai en el qual allò local es fa univer-

mic la globalització és, almenys de moment, la

sal i viceversa. Tot i l’extraordinari valor teòric d’a-

implantació universal d’un únic model i d’un mer-

questa articulació entre ambdues dimensions, d’a-

cat d’abast mundial, en l’àmbit de la cultura el

quest punt d’equilibri ideal, no s’han desenvolupat

fenomen és molt semblant; s’ha produït una mena

les eines que permeten la seua aplicació a la pràxi

de transformació de les formes de vida peculiars

cultural. En llenguatge vulgar ens preguntariem, I

en benefici d’aquelles més potents, és a dir, aque-

com es fa això?. Potser en l’àmbit de la museologia

lles que disposen dels mitjans econòmics i de

local, que és el que ací ens interessa, necessitem

massa, el que equival a dir que assitim a una occi-

encara portar endavant un llarg procés de reflexió i

dentalització del món. Com a autodefensa s’han

de materialització d’experiències per tal d’articular

incrementat enormement els sentiments identitaris

de la millor manera possible aquest repte.

i de pertanyença a grups diferents i diferenciats. Enfront de la sensació de vertigen i desempara-

Noves concepcions sobre el patrimoni

ment que produïx en l’èsser humà un marc de

Tradicionalment s’han considerat com a patrimoni

referència tan inabastable, es produïx una tornada

els béns de caràcter històric i artístic. Un mer repàs

a les arrels, a allò que és propi i conegut. Aquesta

a la bibliografia clàssica o a la legislació específica

reafirmació identitària es materialitza en un ventall

ens mostra clarament aquesta restrictiva concepció.

de formes diverses, que van des de l’expressió d’un

Només les més modernes lleis (per exemple la

sentiment primari pràcticament no raonat, fins a

valenciana de 1998) parlen ja del Patrimoni

l’adopció de postures nacionalistes quasi dogmàti-

Cultural, que abraça qualsevol tipus de manifesta-

ques i el fonamentalisme.

ció cultural, tant de caràcter material com immate-

Tradicionalment les relacions dels individus

rial, en línia amb l’àmplia definició avalada per la

s’explicitaven en un marc territorial concret i cone-

UNESCO. En aquest sentit, ha tingut un paper fona-

gut, mentre que la globalització ens fa partíceps

mental el canvi d’orientació de les ciències socials,

de símbols i valors que no tenen aquesta condició,

en especial la Història i l’Antropologia. La Història

“lo que significa que ante la avalancha de produc-

va abandonar el factualisme i va començar a fixar la

tos culturales procedentes del extranjero, pode-

seua atenció en els fets socials i en la vida quotidia-

mos reaccionar intentando conservar, reafirmar o

na de les persones. Les classes populars eren resca-

revistavalencianad’etnologia

Exposició permanent del Museu Valencià de la Festa. Algemesí. Foto: Museu Valencià d’Etnologia

tades de l’anonimat i transformades en agent histò-

una fal·làcia; la societat ni crea ni decideix com un

ric. D’altra banda l’Antropologia Cultural, origina-

cos unitari, en tot cas accepta i consensúa allò que

riàment associada al colonialisme, i en conseqüèn-

determinats grups intelectuals i polítics li proposen

cia orientada a l’estudi de les cultures exòtiques,

(Prats, 1997: 33). Siga com siga, i encara que sem-

ampliava el seu objecte i fixava la mirada en les

bla més encertat aquest últim plantejament, el

mateixes societats occidentals, una volta finalitzats

resultat, per al que a nosaltres ens interessa, és el

els processos de descolonització.

mateix: aquest nou concepte de patrimoni s’estén

Fora de l’àmbit acadèmic també s’ha produït, encara que de manera més lenta, confusa i difícil de

per una gran part del cos social i es converteix en una idea assumida per la col·lectivitat.

quantificar, aquesta ampliació de l’espectre patri-

En aquest sentit el cas concret del patrimoni

monial. La societat comença a valorar nous ele-

etnològic és paradigmàtic. En principi els vestigis

ments com a definitoris de la seua configuració. És

d’allò que denominem societat tradicional no

un fet acceptat que el patrimoni no existeix per se,

varen ser considerats dignes d’interés, senzillament

que és una construcció social. Ara bé, ja és més

per la seua relativa abundància i per haver sigut

polèmica eixa consideració de la societat com a ens

coneguts, i fins i tot utilitzats, per generacions

orgànic amb una dinàmica d’actuació propia. Hi ha

encara vives. Eren “galindaines i romanços” asso-

qui li atorga aquesta característica de subjecte

ciats a una societat endarrerida que calia oblidar.

col·lecitu, però hi ha qui veu en aquest platejament

Aquest fet va potenciar la seua accelerada degra-

revistavalencianad’etnologia

dació i desaparició, ja que només grups reduïts de

comarques interiors. Davant d’esta perspectiva

persones i investigadors paraven la seua atenció en

s’han dissenyat polítiques de desenvolupament

ells. No obstant això, des de fa uns anys s’observa

basades en el patrimoni natural i cultural com a fac-

un corrent favorable a la seua recuperació i conser-

tors

vació. “Les aixades, les destrals, les carboneres, les

Precissament la fossilització del medi i de les estruc-

barraques de vinya, els pous de calç... són conside-

tures de les comunitats rurals provocada per l’aban-

rats i elevats a la categoria de patrimoni” (Matas i

donament ha intentat aprofitar-se com a recurs mit-

Bover, 1997: 22).

jançant la seua transformació en destinacions turís-

d’atracció

d’un

turisme

qualitat.

La democratització de la cultura en les societats

tiques que representen valors antitètics dels que

occidentals avançades i la revitalització de les ideo-

s’associen a les grans ciutats, és a dir, natura, tan-

logies identitàries ha provocat un profund canvi en

quil·litat, equilibri, autenticitat i tradició, enfront del

la consideració social del patrimoni cultural. Si en el

desarrelament i l’intens ritme de la vida urbana.

passat aquest àmbit va ser terreny exclusiu de les

Com a complement al turisme massiu de “sol i plat-

instàncies acadèmiques, en l’actualitat molts grups

ja” es presenta una alternativa basada en el gaudi

socials consideren al patrimoni un bé col·lectiu i

del medi i de les manifestacions culturals tradicio-

social que ha de ser protegit i respectat. De la

nals, com ara la gastronomia, l’arquitectura o les

mateixa manera que una família intenta conservar i

festes populars. Aquest plantejament ha creat la

acréixer els seus béns, la societat comença a consi-

necessitat de portar a terme actuacions de conser-

derar que aquests béns són la seua herència i la

vació, recuperació i difusió del patrimoni i de

seua memòria i per això es considera legitimada per

fomentar iniciatives orientades a incrementar l’ofer-

a defensar-la. Cada vegada més ciutadans són pro-

ta d’aquestes zones.

clius a impulsar, i exigir de les institucions, la con-

Tot i que no podem negar l’impacte beneficiós

servació del patrimoni etnològic. Fins i tot ja hem

del turisme sobre l’economia de les comunitats

vist mobilitzacions populars per a preservar ele-

receptores, no podem deixar de fer algunes refle-

ments que corren perill, un fet que era impensable

xions respecte de l’ús del patrimoni cultural com a

fa escassament poques dècades.

recurs econòmic. És clar que el turisme és un mercat en el qual cal competir per atraure clients, i per

El patrimoni com a recurs econòmic

tal d’aconsegui-ho és necessari crear un producte

La crisi de les estructures econòmiques tradicionals

diferent i diferenciat, identificable dins del conjunt

de l’àmbit rural (agricultura de muntanya i ramade-

de l’oferta global; el turisme provoca la transforma-

ria principalment) i el consegüent transvasament de

ció dels llocs en destinacions (Kirshemblatt-

la població cap a les ciutats a la recerca de majors

Gimblett, 2001: 46). I aquesta necessitat de crear

oportunitats ha provocat el declivi d’amplis territo-

productes atractius porta el perill inherent de caure

ris. En el cas valencià s’ha produït un intens creixe-

en la recreació fictícia i la folklorització. “Es recupe-

ment de les zones costaneres en detriment de les

ren (de vegades amb una imaginació desbordada)

revistavalencianad’etnologia

històries, festes i esdeveniments culturals, que

major part de la seua col·lecció formada a partir

actualitzen la identitat i satisfan la clientela... La

de replegues als abocadors.

comercialització de la cultura, del patrimoni en sen-

D’altra banda, són projectes que, tal i com hem

tit ampli, i els canvis que es fan en aquesta matei-

comentat abans, solen rebre finançament a través

xa cultura i en la societat d’acollida, ofereixen com

dels fons de desenvolupament rural (programes LEA-

a resultat, bé una caricatura d’aquest grup i els seus

DER

recursos tradicionals, bé un estil de vida clònic dels

considerats factors d’increment de la oferta turisti-

seus visitants (Santana, 2003: 51). Per tant, no es

co-cultural i potencials generadors de recursos.

i PRODER, per exemple), en la mesura en que són

pot plantejar l’explotació del patrimoni cultural a qualsevol preu. Ni es deuen crear escenaris ni es

Caracterització dels Museus Etnologics locals

pot transformar la comunitat d’acollida en un con-

Cal tindre present que el que ací anem a dir és pro-

junt de personatges exòtics. Entre recuperar i

ducte d’una anàlisi general, per tant seria injust

explotar el patrimoni local i inventar-lo o banalitzar-

aplicar-ho a tots els casos de la mateixa manera;

lo hi ha molta diferència, encara que moltes voltes

n’hi ha lloables excepcions i iniciatives portades a

la línia entre ambdues actuacions siga confusa. Els

terme des de la millor de les intencions; una altra

trets culturals d’una comunitat conformen el seu

cosa són els escassos mitjans amb els quals hom sol

patrimoni, i és ella la que deu establir les formes de

comptar per a desenvolupar la seua labor. L’únic

mostrar-se als altres i buscar els mecanismes per tal

que pretenem és exposar d’una manera constructi-

de compartir experiències, en un procés d’enriqui-

va i clara quina és la situació general dels museus

ment mutu.

etnogràfics locals ara com ara, un diagnòstic que ha de servir de base per a les actuacions futures.

Facilitat de creació d’aquest tipus de museus

Qualsevol disseny de política museològica passa

Aquesta és una raó bastant prosaica però no per

necessàriament per un coneixement exhaustiu de

això podem menysprear-la. En la seua concepció

les instal·lacions existents i per l’intent d’aprofitar

més comuna —la més clàssica—, la creació dels

allò més vàlid de la nostra realitat.

museus que reben el nom d’etnològics és molt

Si encetem el nostre repàs pel que primer ens

senzilla, especialment en el medi rural. No podrí-

salta a la vista d’un museu —la exposició—, cal dir

em trobar cap altre tipus de museu al qual pogué-

que, amb escasses excepcions, els museus de

rem dotar tan ràpidament de col·leccions i a un

caràcter etnogràfic s’assemblen més a meres acu-

preu més barat. Pràcticament a tots el pobles es

mulacions d’objectes, més o menys antics, curiosos

troben donants dels objectes que conformen el

i bonics, que a verdaderes mostres producte d’un

cos bàsic de la cultura material de la societat tra-

treball d’investigació i de reflexió. En general ens

dicional. Les cambres de les cases es transformen

trobem amb col·leccions de materials relacionats

així en els grans jaciments de la museografia etno-

amb l’activitat agropecuària, els oficis tradicionals i

gràfica. Fins i tot coneixem museus que tenen la

l’àmbit domèstic, exposats, en el millor dels casos,

revistavalencianad’etnologia

en una mena de recreacions ambientals, però sense

D’altra banda, i des del punt de vista dels habi-

cap contextualització històricosocial. Com deiem

tants del poble on s’ubica el museu, aquest tampoc

abans se’ns presenta un passat estàtic, inconcret i

no pot ser considerat un element dinamitzador de

idealitzat, amb una mirada complaent i enyorosa

la comunitat ja que es limita a mostrar, i a més molt

que fuig del conflicte, és a dir, de la realitat. Són

parcialment, uns elements que ja coneixen i que

museus que beuen dels plantejaments del folkloris-

quasi sempre han aportat ells mateixos. Així doncs,

me huitcentista, projectats com a contenidors d’ob-

el museu deixa de ser un referent cultural i es trans-

jectes reificats i amb una forta càrrega d’essencia-

forma en un mer magatzem de “coses velles” que

lisme. Son museus d’objectes, però no de les per-

no crida l’atenció dels ciutadans una vegada pas-

sones; tot el contrari del que haurien de ser

sats els moments immediats a la seua inauguració.

(Kirshenblatt-Gimblett, 2001: 50) . Podrem enten-

Si ens cenyim a les funcions clàssiques i defini-

dre un determinat procès productiu, però res no en

tòries dels museus (recuperar, conservar, investigar i

sabrem de les condicions de treball; contemplarem

difondre), la majoria dels de caràcter local està lluny

brodats i teixits però res no ens informarà del rol de

d’acomplir-les. No es pot identificar l’exposició amb

la dona a les comunitats tradicionals; entendrem

una mera mostra d’objectes ni la conservació amb

un cicle agrícola però desconeixerem l’estructura

el fet físic de tindre’ls en propietat i guardar-los.

de la distribució de la terra; veurem l’aixovar d’una

L’exposició és una mediació interactiva entre el

nóvia però, ¿quines estratègies matrimonials regien

coneixement i el públic i requerix d’un treball cien-

en la seua classe social? D’aquesta manera un visi-

tífic previ i la realització d’un muntatge atractiu i

tant que no tinga coneixements previs del que està

didàctic; la conservació implica adoptar les mesures

veient no traurà cap informació rellevant sobre la

de control ambiental i de seguretat necessàries per

comunitat que ha creat i utilitzat aquests objectes;

a garantir la seua pervivència en perfectes condi-

la seua visita no anirà més enllà de la contemplació

cions. Pel que fa als àmbits de la restauració i la

passiva d’elements més o menys estranys. A açò cal

investigació cal dir que aquestes són pràcticament

afegir que en trobar-nos en un medi cultural homo-

inexistents o es realitzen molt puntualment, sempre

geni les originalitats objectuals que anem a trobar

a costa de l’arribada d’alguna subvenció pública.

són mínimes, pel que tampoc no hi ha l’atractiu de

L’absència d’activitats que vagen més enllà de

l’exotisme. Una àmplia i més profunda reflexió

l’exposició, és a dir, l’execució de programes museo-

sobre aquesta problemàtica la podeu llegir a l’arti-

lògics actius i participatius no respon, en la major

cle “Un museu d’etnologia és un bon lloc per a

part dels casos, a la falta de perspectives per part

pensar?...De la museologia etnològica a la etnolo-

dels responsables dels museus locals. És evident, i

gia museològica”, de Raquel Ferrero i Gandia,

circumstancialment raonable, que en una situació de

publicat en questa mateixa revista.

precarietat de mitjans i davant de la disjuntiva entre

2.- La cita textual és: “els museus tracten de les persones i no de les coses”, de Jonathan Mane-Wheoki, feta en el congrés sobre museus australians celebrat a Brisbane l’any 1995. Nosaltres l’hem extreta de l’article de Barbara Kirshenblatt-Gimblett (vegeu bibliografia).

revistavalencianad’etnologia

muntar una exposició (“l’aparador”) i realitzar inver-

institució social patrimonial que és, ha de convertir

sions per a portar a terme una conservació preventi-

tota la seua activitat en un servici públic, el qual

va eficaç, restaurar les col·leccions i investigar (tot

s’inscriu en una societat cada vegada més exigent

allò que no es veu, “la rebotiga”) quasi sempre s’op-

pel que fa a la gestió dels recursos i la seua qualitat

ta per la primera opció, ja que l’exposició és moltes

(Fernández-Baca, 1999: 123).

vegades l’únic mitjà de comunicació entre el museu i la comunitat i la seua forma d’estar-hi present.

La situació descrita ve determinada, en gran part, per una endèmica escassetat pressupostària

Esbrinar l’impacte que produix la creació d’un

que impedix tant la presència de professionals de

museu en un municipi, tant en el veïns com en els

la museologia com el desenvolupament de totes

visitants també seria un bon indicador de la salut

les seues potencialitats culturals. Si les administra-

dels nostres museus locals. No ens valdria en aquest

cions són conscients de la capital importància del

cas fixar-nos exclusivament en la quantitat de visi-

patrimoni com a factor de desenvolupament eco-

tants, doncs sol ser una xifra amb oscil·lacions molt

nòmic i social, cal exigir-los que es plasmen aques-

circumstancials. Per tant, seria necessari plantejar

tes idees en una aposta decidida per la seua con-

anàlisis més profundes de tipus qualitatiu, mitjan-

servació i difusió, la qual cosa hauria de derivar en

çant la realització de treballs de camp per a conéixer

la potenciació de les institucions que tradicional-

la percepció i la valoració que del seu museu tenen

ment s’ocupen de gran part de la gestió del patri-

els habitants de la localitat. D’altra banda, caldria fer

moni, és a dir, els museus. I més encara d’aquells

uns profunds estudis de públic amb la finalitat d’es-

que es dediquen al patrimoni més desatés.

tablir el grau de satisfacció dels visitants i la capaci-

Aquesta aposta ha de passar per acabar amb la

tat d’atracció de la instal·lació. Estudis que, tot s’ha

inestabilitat i el voluntarisme i dotar els museus

de dir, tampoc no els fan molts dels gran museus.

dels mitjans humans, tècnics i econòmics mínima-

No obstant aquesta mancança de coneixe-

ment necessaris per al seu bon funcionament.

ments, tant des del punt vista de l’usuari com del

Ara bé, seria injust, i còmode, carregar tota la

professional, es pot afirmar que els museus etno-

responsabilitat de la situació sobre les esquenes de

gràfics actuals estan molt lluny de jugar el paper

les institucions públiques. En moltes ocasions són els

que els correspon dins del conjunt de les infraes-

mateixos professionals dels museus els que, per acció

tructures culturals, evidentment amb totes les mati-

o omissió, actuen amb orientacions museogràfiques

sacions i excepcions que es vulga. La major part dels

no ja clàssiques, sinó ràncies. Amb aquestes actituds

museus locals pateixen de poca renovació dels con-

es mantenen els museus allunyats de la societat, en

tinguts, de la inexistència d’activitats paral·leles pro-

compte de plantejar solucions modernes i imaginati-

gramades amb regularitat, d’una promoció defi-

ves que els impulsen cap al lloc que els ha de corres-

cient i d’horaris d’obertura irregulars. Es fa necessa-

pondre. S’han creat institucions “cap a dins”, privile-

ri per tant un canvi radical en la gestió, pensant en

giant els propis interessos sobre els de la ciutadania,

els ciutadans com a usuaris actius. El museu, com a

un plantejament que es fonamenta en la concepció

revistavalencianad’etnologia

errònia de contraposar la protecció i estudi del patri-

situació és molt més una conseqüència de l’absèn-

moni al seu ús social, en lloc de buscar fòrmules de

cia de criteris científics i de planificació i enfoca-

compatibilització. El ciutadà ha de sentir la presència

ment de les polítiques culturals locals. Sembla que

del museu i arribar a considerar-lo com una institució

estem en una mena de campanya del tipus “cap

propera, necessaria i útil. Les jornades de portes

poble sense museu”. Ací es complix totalment la

obertes, les activitats paral·leles, el canvi periòdic de

màxima que afirma que no es correspon la quanti-

les exposicions, la col·laboració amb altres institu-

tat amb la qualitat i el visitant sol emportar-se la

cions, els programes que promoguen la participació

impressió de “vist un vistos tots”. El més freqüent

de col·lectius socials específics o la implicació de les

és que ens trobem amb museus locals que llangui-

empreses privades, son una mostra de les actuacions

xen ràpidament després de l’impuls de la seua inau-

que poden ajudar a canviar substancialment la situa-

guració. És curiós comprovar la facilitat amb què es

ció. Cal reivindicar doncs la imaginació com un ele-

destinen recursos econòmics per a la creació i el

ment essencial per a dinamitzar els museus.

muntatge inicial (crear un museu és una acció socialment i políticament positiva) i la falta d’inte-

¿Massa Museus?

rés que es mostra a l’hora de dotar-lo d’un pressu-

Si en parlar de museus etnològics ho fem en un

post que garantisca el seu funcionament.

sentit ampli, és a dir, incloent els públics recone-

De fet, només un grapat de museus poden ser

guts, les col·leccions museogràfiques, els privats i

considerats com a tals en sentit estricte i que supo-

els museus que sense definir-se com a tals contenen

sen una oferta cultural interessant. Així doncs,

col·leccions d’aquest tipus (seccions d’alguns

estem davant d’una xifra totalment enganyosa.

arqueològics o històrics, museus festers, d’oficis...),

Curiosament la pràctica totalitat dels que pertanyen

podem dir que a la Comunitat Valenciana hi ha

a aquest reduït grup han optat per l’especialització

aproximadament dos centenars d’instal·lacions

temàtica, la qual cosa els ha permés diferenciar-se

museístiques.

de la resta i transformar-se en referents culturals,

A primera vista, a qualsevol lector li pot semblar

almenys a nivell comarcal. També la seua creació ha

un nombre exagerat en relació a l’extensió del nos-

passat pel procés lògic (que no comú) que s’ha de

tre territori, però eixe no és el problema. De fet

seguir a l’hora de crear qualsevol iniciativa d’aquest

seria una tasca inútil intentar establir ràtios de

tipus, partint d’una voluntat política materialitzada

museus. Tornem a repetir, el problema no és de

en pressupostos suficients, i en la contractació prè-

quantitat, sinó de qualitat i rentabilitat social.

via de professionals qualificats que han executat

Hipotèticament un tan gran nombre de museus

projectes coherents i amb concepcions museològi-

podria ser un indicador de l’alt desenvolupament

ques modernes. Així doncs, podem resumir la situa-

aconseguit per la museografía etnològica valencia-

ció afirmant que aparentment hi ha molts museus

na i de l’elevat interés de la societat pel seu passat

de caràcter etnològic però la realitat és que n’hi ha

més recent, però la realitat ens indica que aquesta

molt pocs, excessivament pocs.

revistavalencianad’etnologia

Museo Etnológico. Puebla de San Miguel. Foto: Museu Valencià d’Etnologia.

Perspectives de futur

Maure, H. de Varine-Bohan i G. Henri Rivière

Al principi d’aquest article ens hem referit a l’absèn-

(Alonso, 2003: 73-88). No és aquest el lloc ni el

cia de reflexió teòrica sobre la problemàtica dels

moment per a endinsar-nos en els pressupostos

museus, però aquesta afirmació caldria matitzar-la.

teòrics de la Nova Museologia, però cal dir que, en

De fet, ja fa anys que alguns grups destacats de

essència, planteja un trencament de les parets —

museòlegs ens varen deixar un munt d’idees i pre-

fìsiques i mentals— dels museus per tal d’obrir-los a

misses sobre les quals construir uns museus dife-

la comunitat i fer-la agent i destinatària de la vida

rents. Ens referim, és clar, al que hom coneix com

del museu. Ja no són els objectes els reis dels

Nova Museologia. Encara que l’expressió va ser uti-

museus sinó el territori i les persones que l’habiten.

litzada per primera volta per G. Mills i G. Grove als

Es pretén acabar amb l’arcaic concepte de temple

EUA pels anys 1950, val a dir que en la seua formu-

del saber i del patrimoni per a transformar-los en

lació actual respon a les propostes formulades per

institucions participatives i democràtiques de des-

un grup de museòloegs, principalment francesos,

envolupament de la comunitat, que serveix tant per

en les dècades dels 70 i els 80 del segle passat,

a reflexionar sobre ella mateixa com per a mostrar-

entre els quals podem destacar A. Desvallèes, Marc

se als altres. Es proposen, en definitiva, museus

revistavalencianad’etnologia

interdisciplinars i en constant transformació;

institucions locals, provincials i autonòmiques.

museus vius front l’esclerosi i la immanència dels

Aquesta planificació ha d’establir un diagnòstic de

tradicionals. Si el museu tradicional es definia per la

les instal·lacions que hi ha, valorar la viabilitat de les

trilogia edifici-col·lecció-públic el nou ho és per la

qué estan en projecte i marcar les línies futures

de territori-patrimoni-comunitat.

d’actuació. Cal saber, en definitiva, què tenim i què

Sembla clar que amb aquestes premises és evi-

volem tindre.

dent que els museus idonis per a materialitzar

Vegem, per exemple, la problemàtica museo-

aquests nous conceptes eren, i són, els museus

gràfica originada al voltant de l’Albufera de

etnològics o de civilització, és a dir, aquells que

València. Front a la tendència a la creació de micro-

tenen per objecte mostrar una determinada cultu-

museus sobre el tema de l’arròs en els diversos

ra. I en certa manera els ecomuseus , que varen ser

municipis de l’àrea del llac seria aconsellable coor-

creats com a paradigma d’aquestes noves orienta-

dinar l’oferta i establir circuits temàtics amb ele-

cions, són una evolució d’aquells doncs tenen com

ments complementaris: per exemple, una exposició

a missió mostrar la complexitat dels fenòmens cul-

de tipus convencional, un molí arrosser, els sequers

turals en interacció amb el medi. Així doncs, per tal

i els magatzems, l’habitatge tradicional, un centre

d’abordar la problemàtica que presenta el panora-

de documentació, etc. Així s’aconseguiria recuperar

ma de la museografia etnològica valenciana, cal

elements patrimonials importants, establir una

passar de forma obligada per una reformulació glo-

oferta atractiva i global sobre la cultura tradicional

bal del concepte de museu, dels seus objectius i

de la zona i s’afavoriria la circulació del públic entre

funcions, en la línia marcada pels nous planteja-

els diferents enclavaments establerts.

ments museològics. Aquesta proposta de reforma general es pot concretar en diferents accions concretes:

· Redefinició dels museus actuals i recerca de noves formulacions en els projectes futurs. Cal replantejar les iniciatives que es troben en pro-

· Reorganitzar el panorama museogràfic local

jecte a fi d’adaptar-les a una demanda cada vegada

a fi de buscar una oferta variada, atractiva i

més exigent. En aquest sentit és necessari valorar si

complementària entre els museus locals.

se seguix optant pel muntatge de museus en el sen-

Com a pas previ a tota intervenció caldria dissenyar

tit més clàssic del terme o és més recomanable

una política museogràfica supralocal, basada en la

abordar projectes més ambiciosos —no necessària-

coordinació dels recursos i les competències de les

ment més costosos—, com ara la recuperació i la

3.- Els ecomuseus poden ser considerats un producte de la Nova Museologia. La creació del concepte la devem a H. de VarineBohan, però el desevolupament de la idea és de G. Henri Rivière, el qual era director del Musée National des Arts et Traditions Populaires de París, Centre d’Ethnologie Française. Aquest museu es tranformarà en 2008 en el Musée des Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée i es traslladà a Marsella. Açò és molt més que un canvi de nom ja que passa a definir-se com un “museu de societat”, un concepte que ve a significar una superació de la museología etnològica clàssica. Potser aquest siga un plantejament controvertit, però és un clar indicador de l’alt nivell de reflexió teòrica que, en els àmbits de la museologia i l’etnologia, es té en alguns països del nostre entorn, la qual cosa ens hauria de servir com a motiu de reflexió.

revistavalencianad’etnologia

musealització de béns etnològics singulars: molins

açò ha d’anar en paral·lel a unes accions patrimo-

fariners i paperers, forns de calç, arquitectura de

nials orientades a la seua conservació i rehabilita-

pedra en sec, conjunts d’eres i pallers, hàbitat trad-

ció, la seua adequació a les necessitats dels visitants

cional... és a dir, estendre’s cap a la musealització

i una correcta difusió. A més, s’ha de compatibilit-

del territori, seguint les pautes dels ecomuseus i els

zar amb una oferta de servicis adequada.

parcs etnològics, tal i com s’han plantejat en molts països del centre i el nord d’Europa. Cal anar en

· Estructurar la formació de professionals.

definitiva cap a un concepte ampli, obert i modern

Actualment hi ha una gran llacuna quant a la forma-

del museu. Allí on és possible, ¿per a què tancar

ció dels professionals que es troben treballant als

entre quatre parets el que es pot contemplar in situ

museus, i especialment en els locals. Sol ser l’expe-

i en el seu context originari?

riència la que suplix l’absència de coneixements teòrics i pràctics sobre el tema. La solució passa, al nos-

· Enriquir la vida cultural dels municipis i generar

tre entendre, per la instauració d’uns estudis reglats

llaços culturals de vertebració de les comarques.

que servisquen per a preparar als futurs professionals

A més de realitzar una política cap a l’exterior (visi-

dels museus. Els actuals màsters que, directament o

tants externs), el museu es deu convertir en un recurs

indirectament, estan relacionats amb la museologia

cultural orientat als habitants del municipi, per a la

no poden ser considerats una alternativa plenament

qual cosa serà necessari elaborar un pla d’actuació

eficaç: són excessivament cars, no suposen una ofer-

específic amb la finalitat d’establir una relació dinà-

ta consolidada i la temàtica que abracen és massa

mica constant. Els ciutadans, a més de sentir al

àmplia i inconnexa, tal i com es pot comprovar llegint

museu com una cosa pròpia, han d’acostumar-se a

els plans d’estudis que ofereixen. Es fa, per tant,

utilitzar-lo de forma quotidiana, ja que és un tipus

necessari oferir uns estudis oficials amb plans educa-

d’institució especialment idònia per a fomentar l’au-

tius coherents i un professorat específic.

toconeixement, la integració i la participació. · Establir mecanismes estables de col·laboració. · Crear una oferta cultural destinada al turisme

Atesa la realitat pressupostària dels museus locals i

alternatiu.

amb això la impossibilitat d’oferir els servicis mínims

Si es pretén que el patrimoni es transforme en un

d’aquest tipus d’institucions cal establir plans d’actua-

recurs econòmic la seua “posada en valor” s’ha

ció per a compartir els recursos disponibles. Aquesta

d’inscriure un una política turisticocultural integral,

col·laboració s’ha de materialitzar en tasques com ara

que combine un ampli conjunt de possibilitats a

la restauració, els magatzems, la unificació dels siste-

escala supralocal. A aquest respecte cal constatar

mes informàtics de gestió, la producció d’exposicions

que, amb les consabudes excepcions, el factor d’a-

i les campanyes de difusió. No es pot pretendre que

tracció vindrà determinat per l’oferta conjunta de,

cada museu local, i fins i tot comarcal, dispose de tots

almenys, els pobles d’una comarca. Evidentment

els servicis necessaris per a un funcionament ple, raó

revistavalencianad’etnologia

que fa necessària la col·laboració entre els que com-

cionament. A Espanya des de fa uns anys també

partixen un mateix territori. Potser la comarcalizació

s’han creat organismes que des d’òptiques dife-

d’aquests servicis seria una bona solució.

rents intenten treballar en aquest sentit, com ara la

L’establiment de xarxes de col·laboració entre

Red de Museos de Extremadura, la Red de Museos

museus no és una moda dels sistemes de gestió, és

Etnográficos de Asturias, el Sistema de Museus

una necessitat per a garantir la seua supervivència.

Nacionals de Catalunya, la Red Insular de Museos

“Las redes de museos son una derivación poco pre-

de Tenerife o la Xarxa de Museus de la Diputació de

vista de los museos sin muros descritos por la Nueva

València. Fins i tot els museus nacionals de l’Estat

Museología como solución a la cerrazón del gabi-

s’han organitzat en la denominada Red Estatal de

nete erudito y, hoy día, casi la única alternativa a la

Museos.

existencia de muchos pequeños museos.” (Grau, 2005)4. És evident que aquesta no és la panacea per a tots els problemes que apressen els museus en el

Bibliografia

segle XXI, i que també té possibles contrapartides en l’altre costat de la balança: pèrdua d’independència, perill de burocratització, eliminació de la competència i un funcionament més lent; però a pesar d’aquests entrebancs són molt més els beneficis que s’obtenen. Cal buscar l’associació lliure entre iguals, de caràcter permanent, amb una implicació total a l’hora de programar activitats i compartir recursos; en definitiva, cal caminar cap a una participació efectiva i real. Són ja nombrosos els organismes públics orientats a l’articulació dels museus. Potser el més antic i desenvolupat siga la Smithsonian Institution nordamericana, que aglutina els seus museus estatals, i tot i que es trobe a anys llum de la nostra realitat museogràfica, tant pel volum com pels mitjans de què disposa, sí que pot ser un referent pels seus plantejaments i el fun4.- Una prova de la necessitat d’articular formes de col·laboració entre els museus és la celebració de les IX Jornadas de Museología (Gijón, 2005), organitzades per la Asociación Profesional de Museólogos de España, amb el títol de Museos Locales y Redes de Museos. La cita de Luís Grau Lobo, director del Museo de León, correspon a la seua ponència, la qual té el significatiu títol de “Redes de museos: un ensayo de supervivencia”.

revistavalencianad’etnologia

ALONSO FERNÁNDEZ, L. (2001): Museología y museografía. Serbal, Barcelona. ALONSO FERNÁNDEZ, L. (2003): Intoducción a la Nueva Museología. Madrid. FERNÁNDEZ DE PAZ, E., AGUDO, J. (1999): Patrimonio cultural y museología, Actas del VIII Congreso de Antropología, pàgs. 207-226. FERNÁNDEZ-BACA, R. (1999): Patrimonio histórico, cohesión social e innovación, Patrimonio Histórico, 27, pàgs. 118126. GRAU LOBO, L. (2005). “Redes de museos: un ensayo de supervivencia”. Resum de la ponència, IX Jornadas de Museología. Gijón. HERNÀNDEZ, G-M., et al. (2005): La memoria construída. Patrimonio Cultural y Modernidad, pàgs. 123-153. KIRSHENBLATT-GIMBLETT, B. (2001): “La cultura de les destinacions: teoritzar el patrimoni”, Revista d’Etnologia de Catalunya, 19, pàgs. 44-61. MATAS I BALAGUER, J. i BOVER I PAGESPETIT, A. (1997) Valoració del patrimoni cultural. Ponències del II Congrès de Cultura Popular i Tradicional, pàgs. 19-28. PRAT I CARÓS, J. (1993): “Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural”, Revista d’Etnologia de Catalunya, 3, pàgs. 122-131. PRATS, LL. (1997): Antropologia y patrimonio. Ariel, Barcelona. SANTANA, A. (2003): “Jugant a ser amfitrions: trobades i impactes en el sistema turístic”, Revista d’Etnologia de Catalunya, 22, pàgs. 46-53.

VITRINES VALENCIANES Aproximació als museus valencians d’etnologia JORGE CRUZ OROZCO* CARME DOMÉNECH SANMARTÍN* EMILIA LLAMAS FERNÁNDEZ*

Els museus d’etnologia han crescut de manera significativa al territori valencià els darrers anys. Més de 220 instal·lacions ens parlen de la societat tradicional i de la cultura valencianes amb criteris, mitjans i discursos molt diferents. L’article s’apropa a l’evolució cronològica, la distribució geogràfica, els temes tractats pels museus i el seu grau d’institucionalització. S’inclou un llistat amb informació bàsica dels museus estudiats. Paraules clau: Museu, etnologia, museologia, Comunitat Valenciana. Ethnographic museums have grown importantly across the valencian territory over the last years. More than 220 installations describe the traditional valencian society and its culture, using theoretical approaches and technological means which vary quite a lot. This work approaches the chronological evolution of such institutions, their geographical distribution, their exhibitions and their realtionship with political administration. Key words: Museum, ethnology, museology, Valencian Community.

El territori valencià s’ha omplit de museus en les darreres dècades. En trobem de qualssevol dimensions, de qualssevol tipus de fons, de diferents titularitats i models de gestió, en edificis sumptuosos i en locals que amb prou feines es poden dir magatzems, amb pressupostos i plantejaments científics ben diversos. No es tracta d’un fenomen exclusivament valencià. Els museus són en aquest temps de final de la modernitat, expressió de les complexes necessitats de representació d’una societat. Culturals, sens dubte, en tant que custodi del patrimoni i difusor de la cultura. Però també polítiques o identitàries pel seu elevat paper simbòlic de representació. Els museus són saludats pels polítics i els mitjans de comunicació com a elements indispensables del màrqueting cultural de les ciutats. La cultura ha esdenvigut així un dels àmbits privilegiats de la representació del poder en les societats actuals. L’Espanya actual ofereix moltes oportunitats

* Museu Valencià d’Etnologia; C/ Corona, 36; 46003 València. jorge.cruz@xarxamuseus.com

als museus de jugar el seu doble paper, de la mà

revistavalencianad’etnologia

d’un ampli ventall de factors. L’interés per afer-

divulgatiu destinat als xiquets. Una aproximació als

mar la percepció social de les autonomies. Més

museus de les comarques rurals s’editava en l’ex-

encara quan sota aquests ens administratius i

tinta revista Ruralia (Cruz, 1999). La revista

polítics alguns ciutadans se senten nació. La recu-

Canelobre dedicava un número monogràfic als

peració de l’autonomia local amb el final de la

museus alacantins amb treballs de síntesi (Azuar,

dictadura franquista i el creixent paper de les ciu-

2000) i altres sobre museus etnològics (Gregori,

tats. La tendència a ampliar el concepte de patri-

2000b), de joguines (Pascual, 2000) o de la indús-

moni cultural. L’extensió de la societat de l’oci i la

tria (Segura, 2000).

inclusió en aquest del consum cultural. Les políti-

El present article tracta de prosseguir eixa

ques de desenvolupament rural i de turisme. Tot

minsa corrent de recerca museològica. El seu

plegat, una terra en saó pels museus. Però... ¿en

objectiu és contribuir al coneixement de l’estat de

quines condicions?, ¿tenen discurs?, ¿quin?,

la museologia etnològica a casa nostra. Tot i que es

¿conserven i investiguen o tan sols mostren?,

fan algunes consideracions sobre l’evolució tempo-

¿com mostren?

ral dels museus etnològics des de la dècada dels

Tanmateix aquesta realitat, no sovintegen les

setanta, no es tracta d’un estudi estrictament his-

anàlisis dels museus valencians. La Conselleria de

tòric. L’estat de la recerca i la difusió etnològica —

Cultura o altres institucions del sector, com ara el

feta des de la Universitat, els instituts d’estudis

Consell Valencià de Cultura, no han realitzat cap

comarcals, les editorials o altres entitats— hauria

estudi

de ser objecte d’un altre estudi. Aspira a proporcio-

Conselleria de Cultura va publicar una senzilla Guía

nar dades i elements de reflexió útils a la necessà-

de Museos en 1991. Ni tan sols els treballs previs

ria avaluació de les polítiques culturals i a la presa

per la redacció de la Llei 4/1998 de Patrimoni

de decisions per part dels seus responsables.

global

dels

museus

valencians.

pendent

L’article és estrictament complementari d’altres

Generalitat

treballs del present dossier temàtic. Els inicis de la

Valenciana i del Sistema Valencià de Museus han

museologia etnològica valenciana són tractats en

generat una anàlisi general dels museus valencians.

l’article de Martínez (2006), que en repren un ante-

Tampoc les aclaridores recerques realitzades per P.

rior de Gregori (2000a). El fenomen de la multipli-

Rausell

Cultural

Valencià

Reglament

dels

per

Museus

Carrasco,

l’encara de

des

Unitat

cació dels museus locals etnològics i el seu paper

d’Investigació d’Economia Aplicada a la Cultura de

en el context de les teories museològiques és ana-

la Universitat de València, no n’han produït. Hi ha,

litzat per Aguilar (2006). Per últim, Ferrero (2006)

però, alguna excepció. Llop (1995) va publicar un

s’endinsa en el discurs d’alguns museus etnològics

interessant treball de síntesi sobre els museus de

valencians. Hi ha una certa voluntat compartida, la

caràcter etnogràfic, del que aquest article és, en

de traçar un estat de la qüestió sobre els nostres

bona mesura, hereu. El mateix any Gregori incloïa

museus etnològics.

un llistat de museus valencians en el seu llibre

revistavalencianad’etnologia

¿Què és doncs un museu etnològic? Notes

La base de dades s’ha completat mitjançant la

metodològiques

recerca en l’escasa bibliografia disponible sobre el

La present anàlisi s’ha fet a partir de la creació

tema; al Centre de Documentació Etnològica del

d’una base de dades dels museus etnològics situats

Museu d’Etnologia; a la xarxa d’Internet; i en fonts

al territori valencià. Ací rau el primer problema:

periodístiques. Aquest treball s’ha dut a terme

determinar què és un museu etnològic. Les dificul-

durant el tercer trimestre de 2005. A continuació es

tats en aquest punt són, al nostre entendre, un

va tractar de completar la informació mitjançant

signe de les pròpies vacil·lacions epistemològiques

enquesta telefònica amb els resposables dels

de l’etnologia, que ha posat de manifest Prat

museus o amb els regidors o tècnics de cultura dels

(1993); de l’escassa tradició de la museologia etno-

respectius municipis. No s’ha enviat cap qüestionari

lògica valenciana; i de les limitacions de les defini-

escrit, donat que solen obtindre en general una

cions legals del patrimoni etnològic. No és l’objec-

molt baixa resposta. En aquest cas, a més, l’escas

tiu d’aquest article una definició més o menys pre-

nivell d’institucionalització dels museus dels quals es

cisa del que és un museu etnològic. La diversitat

disposava de menys informació feia previsible una

d’entitats —confusió en diran altres— que hi ha

resposta mínima. El llistat inicial estava format per

sota el terme genèric de museus etnològics ja cons-

prop de 250 registres que s’han depurat d’acord

titueix una dada en si mateixa. Dada que s’ha pre-

amb els criteris que tot seguit s’exposen.

ferit retindre abans que perdre-la com a element

L’ordre de la Conselleria de Cultura de 6 de

de reflexió fent una definició massa estricta. S’ha

febrer de 1991 classifica els fons museístics en huit

considerat finalment el terme museu en el seu sen-

categories: arqueologia, art sacre, belles arts, bio-

tit més ampli i sense cap restricció administrativa.

gràfic, ciències, etnologia, fester, història local. Els

És a dir, hi figuren totes aquelles instal·lacions

continguts etnològics, però, no s’esgoten en la

públiques o privades que presenten les creacions

mera categoria pròpia. Els fons de ciències poden

materials o immaterials pròpies dels valencians i

referir-se a tecnologies de caràcter tradicional.

valencianes com un fet de cultura i que són accesi-

També els fons d’història local i els festers posseei-

bles al visitant d’una manera pautada. No figuren

xen, en no poques ocasions, un clar interés etnolò-

per tant les col·leccions privades no obertes al

gic. Així ocorre, per exemple, amb el Museu de

públic. Els autors som conscients que en el llistat

l’Aigua (Callosa d’En Sarrià), diversos museus histò-

que ací es presenta s’hi trobaran inclusions dubto-

rics municipals o els museus festers d’Alcoi,

ses o discutibles, així com absències.

Algemesí, Banyeres de Mariola o Cocentaina.

La font inicial ha estat la Conselleria de Cultura,

S’han inclós, per tant, els museus següents:

atés que és l’Administració pública amb competències sobre els museus. S’hi han inclós els museus i

– Els museus i les col·leccions museogràfi-

les col·leccions museogràfiques reconeguts per la

ques reconeguts per la Conselleria de Cultura,

Conselleria, amb fons classificats com a etnològics.

amb fons classificats com a etnològics.

revistavalencianad’etnologia

Quadre 1. Percentatge de museus, col·leccions museogràfiques permanents (C.M.P.) i instal·lacions no reconegudes, segons data de fundació.

– Els museus que inclouen en la seua deno-

altres, de la Casa Museo de Concha Piquer

minació l’adjectiu etnològic o etnogràfic, enca-

(València), la Casa Museu Miguel Hernández

ra que no estigen reconeguts per la Conselleria

(Orihuela) o la Casa Museo Benlliure (València).

de Cultura. – Edificis i conjunts musealitzats o visitables – Els museus dedicats a la cultura material

que ajuden a entendre processos i activitats de

agrícola i als transformats agraris com ara el

la cultura tradicional i la primera industrialitza-

Museu de la Pansa (Alcalalí), el Museo del

ció que hui dia no es fan servir. Exemples d’a-

Cànem (Callosa de Segura ), el Museu del Vi

questes musealitzacions són la Nevera de la

(Vilafamés) o el Museu del Torró (Xixona).

Font dels Regatxols (Ares del Maestre) i la Cava de Sant Blai (Bocairent); el Molí de l’Oli

– Els museus que s’ocupen d’activitats arte-

(Cervera del Maestre); el Molinar (Alcoi); les

sanals i industrials com el Museu Valencià del

Sitges (Burjassot) o la Ruta de los Cucos de la

Paper (Banyeres de Mariola), el Museo del

Serra d’Énguera.

Calcer (Elda) o el Museu Valencià del Joguet (Ibi) o diversos museus relacionats amb l’automòbil i el ferrocarril.

La base de dades inclou finalment 224 registres que es presenten de manera resumida al llistat annex on s’indica el nom del museu; el municipi on

– Els museus que s’ocupen d’aspectes del

s’ubica; el tipus de fons que custòdia; l’any de fun-

patrimoni immaterial, com és el cas dels

dació; si està reconegut per la Conselleria de

museus festers d’Alcoi, Algemesí, Banyeres de

Cultura i en quina categoria (museu o col·lecció

Mariola, Cocentaina, Ibi, Villena, etc. Els

museogràfica permanent) així com l’any de reco-

museus de la Setmana Santa de Callosa de

neixement; i la titularitat de la gestió (museu nacio-

Segura, Orihuela, Rojales o València. També

nal, autonòmic, de la Diputació, municipal, privat o

s’han inclós els museus taurins d’Alacant, Utiel

altres, com ara les universitats o el Ministeri de

i València.

Defensa).

– Les cases-museu que recreen l’època en

Una aproximació temporal i espacial als

què va viure la persona més enllà de la seua

museus valencians d’etnologia

biografia i la seua obra; doncs aquesta recrea-

D’aquells museus dels que coneixem amb certesa

ció permet conéixer una part de la vida quoti-

la data de fundació (un centenar), 40 són anteriors

diana d’un determinat periode. És el cas, entre

a 1990 i només 18 anteriors a 1980. Des de l’inici

revistavalencianad’etnologia

Quadre 2. Número total (A) i percentatge (B) de museus, col·leccions museogràfiques permanents (C.M.P.) i instal·lacions no reconegudes (N.R.), per províncies.

de la dècada dels noranta fins a 2005 s’han obert

major talla i amb titularitat de grans municipis i

61 instal·lacions museístiques. Altres dades perme-

diputacions, així com l’únic museu nacional al terri-

ten completar el panorama. Deu museus van ser

tori valencià amb fons etnològics, el Museu

inaugurats abans de 1995, però no sabem l’any

Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González

exacte. Sis museus han estat desmantellats i altres

Martí. A més, el major temps transcorregut des de

36 están en projecte, pendents d’inauguració, en

la seua fundació els ha permés afermar el seu arre-

obres o en procés de renovació. La major part dels

lament social i institucional.

71 museus restants, dels quals desconeixem la data

Pel que fa a l’anàlisi espacial, una primera

exacta de fundació, són posteriors a 1990.

aproximació pot fer-se a escala provincial. El qua-

Comptat i debatut, prop de 120 museus han sorgit

dre 2 mostra com a Alacant i Castelló, el percen-

a partir de 1995 i hi ha una trentena en projecte:

tatge de museus i C.M.P. reconeguts sobre el total

el parc de museus és molt recent, bàsicament dels

provincial és superior al de la província de

darrers quinze anys.

València. Si se sumen els percentatges de les dues

La data de fundació dels museus pot relacio-

categories de museus reconeguts, tant Alacant

nar-se amb el seu grau d’institucionalització, a la

com Castelló, amb 45,9 % i 49,9 % respectiva-

qual podem aproximar-nos mitjançant l’indicador

ment, estan molt per damunt de València amb

del reconeixement per part de la Conselleria de

31,8 %. La mitjana de la Comunitat Valenciana és

Cultura i la categoria en què ha estat reconegut.

de 39,7 %. No és fàcil trobar una explicació clara

Així, sobre la mostra de 101 museus dels quals es

d’aquestes diferències. En el cas d’Alacant pot

coneix la data d’inauguració el quadre 1 presenta

argüir-se que disposa d’una xarxa urbana més poli-

el percentatge de museus, de col·leccions museo-

cèntrica i equilibrada, amb un major nombre de

gràfiques permanents i d’instal·lacions no recone-

municipis capaços de mantindre museus de certa

gudes segons la data d’obertura. La diferència

talla. Però aquest factor no explicaria les diferèn-

entre el període anterior a 1980 i el posterior és

cies entre Castelló i València. ¿Pot ser és degut a

superior a 10 punts en les dues categòries recone-

les dates de fundació? Caldria una recerca més

gudes. En altres paraules, el museus anteriors a

específica per assegurar-lo.

1980 tenen un major grau d’institucionalització

L’anàlisi ha d’anar més enllà de les províncies si

degut, probablement, al fet que són museus de

es vol captar la lògica interna de la dinàmica muse-

revistavalencianad’etnologia

Mapa 1. Museus per comarques

Quadre 3. Museus per comarques.

ística dels darrers decenis. El mapa 11 i el quadre 3

ten el 54 % es reuneix en només vuit comarques

presenten la distribució comarcal de totes les ins-

(la Plana Alta, la Plana Baixa, l’Horta, la Marina

tal·lacions museístiques de la taula i permet uns

Alta, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Baix Vinalopó i

quants comentaris. En primer lloc destaca l’òbvia

el Baix Segura). Les quatre grans ciutats (Alacant,

concentració a les comarques costaneres. Més de

Castelló, Elx i València) totalitzen, amb 39 museus,

la meitat del cens 120 instal·lacions que represen-

el 18,3 % del cens. Només al cap i casal s’han con-

1 S’ha emprat una adaptació de la Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (Conselleria d’Administració Pública, 1988). Aquesta distingeix com a comarques l’Horta Nord, l’Horta Oest, l’Horta Sud i la ciutat de València. Al mapa 1 aquestes quatre comarques s’han agregat en una sola —la històrica Horta— de anera que el total de comarques és de 31.

revistavalencianad’etnologia

Figura 1. Nombre de museus segons les dimensions del municipi: (1) menys de 1.000 hab.; (2) 1.001-5.000 hab.; (3) 5.001-10.000 hab.; (4) 10.001-25.000 hab.; (5) 25.001-50.000 hab.; (6) 50.001-100.000 hab.; (7) més de 100.000 hab.

signat 24 museus de caràcter etnològic. La correla-

altres qüestions a comentar. Com ara la clara dis-

ció entre museus i les dimensions del nuclis urbans

persió dels museus etnològics, que apareixen en

és ben coneguda. Al cas valencià cal afegir l’herèn-

140 municipis valencians –una quarta part del

cia d’unes polítiques culturals centralistes durant el

total– i en totes les comarques, llevat la Vall de

franquisme; la falta d’autonomia regional i local

Cofrentes-Ayora. La figura 1 mostra la distribució

fins fa molt poc de temps; i el pes de les capitali-

del museus segons la població del municipi on s’u-

tats. Tot plegat ajuda a explicar la distribució dels

biquen. Es pot destacar el relativament elevat pes

museus valencians d’etnologia.

dels municipis inferiors a 10.000 habitants, que

A cavall del muntanyam bètic, una sèrie de

reuneixen un 38,8 del cens museístic però sola-

comarques (la Vall d’Albaida, el Comtat, l’Alcoià,

ment el 18 % de la població valenciana. A l’altre

l’Alt Vinalopó i el Vinalopó Mitjà) constitueixen un

extrem, les quatre ciutats valencianes de més de

interessant nucli amb una trentena llarga de

100.000 habitants (Alacant, Castelló, Elx i València)

museus que suposa el 16,2 % del cens. Es tracta

concentren un poc més del 18 % dels museus,

d’un àrea fortament marcada per la industrialitza-

degut tant a la seua grandària com al benefici de

ció i amb una xarxa de ciutats mitjanes prou equi-

la capitalitat provincial en tres dels casos. Un quart

librada que ha disposat, per tant, de recursos

del total es troba a municipis entre 10.001 i 25.000

humans i materials per crear museus a partir del

habitants, una dimensió poblacional que es pot

seu patrimoni etnològic. Cal comptar a més amb el

relacionar amb capçaleres comarcals i pobles de les

fenòmen de les festes de moros i cristians, que

corones metropolitanes.

conviden a una fàcil musealització.

En certa manera, els museus etnològics són els

Les concentracions reflecteixen en bona mesu-

més valencians entre els museus, ja que, en primer

ra l’estructura territorial valenciana, però hi ha

lloc, estan presents en una gran part de les nostres

revistavalencianad’etnologia

Quadre 4. Nombre total i percentatge de museus per tipus de fons.

poblacions i, en segon lloc, tracten de la cultura

d’Alacant; a Guadalest, com a oferta complemen-

valenciana. Les comarques que han enregistrat un

tària per la ludociutat de Benidorm; a Benaguasil; i

major creixement d’instal·lacions museístiques són

a Jérica. Només aquesta població pot considerar-se

d’una banda les comarques de les capitals de pro-

com plenament rural. Per contra, dels 40 museus

víncia. D’altra, les comarques rurals desafavorides

dels que està documentada la fundació després de

que han apostat de manera clara per noves formes

1995, 15 ho han estat a localitats menors de

de turisme (rural, cultural) i on s’han aplicat políti-

10.000 habitants. Entre elles algunes de molt esca-

ques de desenvolupament rural com ara els projec-

sa població, com ara l’Alqueria d’Asnar (410 hab.),

tes LEADER i PRODER. L’existència d’una capitalitat

Aras de los Olmos (375 hab.), Ares del Maestre

comarcal amb cert dinamisme ajuda també al sor-

(228 hab.) o La Puebla de San Miguel (68 hab.).

giment de museus. Poden ser exemples, Segorbe a

Actualment les dimensions municipals no semblen

l’Alt Palància o Enguera a la Canal de Navarrés.

un obstacle insalvable per als museus d’etnologia.

La data de creació dels museus i les dimensions de la localitat d’ubicació no són factors indepen-

Una aproximació temàtica als museus valen-

dents. Coneixem amb certesa que 34 museus

cians d’etnologia

havien obert les seus portes ja en 1985. Només

El quadre 4 mostra els tipus de fons dels 224

quatre es situaven a poblacions de menys de

museus de la taula. Junt amb 126 instal·lacions

10.000 habitants: a Agost, a l’àrea metropolitana

amb fons monogràfics d’etnologia, n’hi ha un cen-

revistavalencianad’etnologia

Quadre 6. Modalitats de gestió del museus.

tenar combinats amb dues, tres i fins quatre tipus

de cruïlla que juga l’etnologia en els museus valen-

de fons diferents. En diferents tipus d’agregacions,

cians al poder servir d’eix de reflexió sobre altres

l’etnologia combina en 44 ocasions amb els fons

fons històrics, festers, biogràfics, etc. El mateix

d’arqueologia; 23 amb els festers; 16 amb els de

fenòmen, però, admet també una altra lectura.

ciències; 15 amb els d’història; set amb els biogrà-

L’etiqueta d’etnologia aplicada a un calaix de sas-

fics i d’art; i un amb l’art sacre. L’alta correlació

tre, contenidor acrític de cultura material diversa

amb els fons d’arqueologia pot explicar-se per dues

(allò quotidià, allò vell, allò popular) provinent de la

raons. D’una banda, la connexió entre les dues

societat preindustrial sense més anàlisi. ¿Quina res-

ciències en un plantejament tradicional, però enca-

posta, doncs? ¿Poden ser les dues alhora?

ra amb una certa inèrcia. D’altra, el fet de ser dos

Per tal d’avançar en aquesta línia de reflexió,

tipus de fons que permeten articular un discurs for-

parem atenció als museus que es presenten amb

malment coherent pels museus locals; en molts

voluntat monogràfica. En aquest cas, no ens referim

casos ens trobem amb sales d’etnologia que s’afe-

a museus amb fons exclusius d’etnologia sinó als que

geixen a sales prèvies d’arqueologia. La combina-

han triat un tema central que tracten de manera

ció amb els fons festers i els d’història s’explica per

especialitzada. El quadre 5 mostra els museus mono-

l’interés etnològic d’aquests i per la seua funciona-

gràfics segons els temes abordats. S’han exclós

litat en clau local. Els fons de ciències, per la seua

aquells que, sent monogràfics pel que fa al tipus de

part, poden referir-se a tecnologies de caràcter tra-

fons, presenten una visió de conjunt sobre la societat

dicional o analitzar culturalment la gènesi, l’ús i les

tradicional en determinada àrea. És el cas de museus

conseqüències de la ciència i la tecnologia.

com ara el Museu Etnològic i de l’Horta (Almoradí),

L‘etnologia s’utilitza com un comodí de gran

el Museu Escolar Agrícola de Pusol (Elx), el Museu

plasticitat, capaç de combinar-se amb altres tipus

Etnològic (Pego), el Museu Municipal Etnològico del

de fons. L’enteniment epistemològic en tant que

Fadrell (Castelló), el Museo Municipal (Requena) o el

ciència de la cultura, ajudaria a entendre el paper

Museu Valencià d’Etnologia (València).

revistavalencianad’etnologia

El quadre 5 proporciona una mena de carto-

Giner (Morella) –un magnífic exemple de fàbrica

grafia temàtica dels museus valencians d’etnolo-

de riu– d’haver estat un museu de lloc del tèxtil

gia. Museus monogràfics dels quals caldria espe-

tradicional. A hores d’ara és una inconnexa barre-

rar —si més no en una xarxa museística madura i

ja d’hotel, alberg, oficines de serveis públics i

harmònica— que donaren raó de les principals

dependències encara per restaurar. Encara més,

manifestacions de la cultura dels valencians.

els museus esmentats en el quadre 5 referits al

Primera constatació: l’etnologia només sembla ser

tèxtil i la indumentària s’han d’entendre en la

útil per a parlar de la societat tradicional i, a tot

seua justa dimensió. El Museu del Tèxtil i de la

estirar, de l’inici de la societat industrial. Absoluta

Indumentària Tradicional (Ontinyent) i el Museu

absència de cap museu monogràfic dedicat a l’a-

Valencià de la Indumentària (València) no són per

nàlisi etnològica de fenòmens culturals actuals.

ara més que projectes benintencionats. La C.M.P.

Tan sols un exemple. El turisme està present de

del Col·legi de l’Art Major de la Seda (València)

manera aclaparadora a la societat valenciana.

pateix un greu abandonament davant de la passi-

Forma part del discurs i de l’agenda dels nostres

vitat còmplice i culpable de les institucions.

representants polítics. El seu innegable pes

Tercera constatació: als museus etnològics els

socioeconòmic serveix de justificació per a conver-

costa molt tractar la industrialització i mostren

tir-lo en destinatari privilegiat de les polítiques

preferència pels sectors ja obsolets. Curiosa para-

d’ordenació del territori, les urbanístiques, les

doxa, ja que, al remat, aquella és decisiva en l’ex-

hidràuliques, les inversions públiques, etc. ¿Ha

plicació de molts aspectes de la vida dels valen-

vist algú una reflexió etnològica sobre aquest

cians i valencianes de les últimes dècades. Tot aixó

fenòmen? ¿Una mostra sobre el seu formidable

sense negar la pervivència d’elements propis de la

impacte cultural?

cultura material i immaterial de la societat prein-

Segona constatació: el mapa de les respostes

dustrial. Els tres museus de la industrialització

culturals als reptes de la societat tradicional valen-

consignats en el quadre 5 són projectes on amb

ciana no està complet. A tall d’exemple, la rama-

prou feines s’han iniciat algunes obres. Cal desta-

deria tradicional i el masos van modelar bona part

car el desaprofitament històric del valuós conjunt

de la vida diària i del paisatge rural de les comar-

del Molinar (Alcoi). Es podria també preguntar per

ques septentrionals. Dos temes amb prou feines

altres sectors clàssics en la indústria valenciana: el

esmentats als museus etnològics de la zona, però

moble, absent de l’oferta museística; el calcer,

que no disposa d’un centre museístic monogràfic.

amb una escassa representació al museu d’Elda.

Una perllongació de la ramaderia va ser l’original

Algunes reflexions pel que fa als sectors arte-

va sorgir als

sanals i industrials representats. La terriseria i la

Ports i el Maestrat. Però tampoc no ha configurat

ceràmica disposen d’una bona nòmina de

cap exposició monogràfica. No podem estar-nos

museus al discurs dels quals es fa palés l’atractiu

de recordar l’oportunitat perduda amb la Fàbrica

gairebé exclusiu exercit pels períodes tradicionals.

industria tèxtil que en el segle

revistavalencianad’etnologia

XIX

Per contra, ni una exposició al voltant del sector

nes d’identitat comunitaria que atrauen certs sec-

ceràmic actual, responsable d’interessants fenò-

tors socials que busquen legitimació: els immi-

mens culturals i socioeconòmics de Castelló i,

grants a les falles, per exemple. Els museus festers

també, d’una petjada ecològica –social i cultural,

es queden sovint en l’epidermis de la festa, en els

per tant– que arriba fins a comarques allunyades

aspectes més conspicus com ara l’espectacular

com ara els Serrans. La joguina, sector hui dia en

indumentària, passant de puntetes per aspectes

crisi, desplega un fort encís pel col·leccionisme

conflictius com ara el paper de la dona. El Museu

que es tradueix en una bona representació muse-

Valencià de la Festa (Algemesí) proposa una refle-

ística, fins i tot amb un museu de capçalera com

xió més pregona sobre el fenòmen festiu. El Casal

és la Fundació Museu Valencià del Joguet (Ibi).

Sant Jordi (Alcoi) es troba en un prometedor pro-

Ferrocarrils i automòbils es beneficien del col·lec-

cés de reconversió que podria marcar un nova

cionisme particular molt més fascinat per la

pauta discursiva. Altres aspectes de la sociabilitat

màquina i la seua evolució tecnològica que per

festiva valenciana no han estat musealitzats, tal

les implicacions socials i culturals que han com-

vegada per plantejar majors dificultats en la seua

portat. El Museu del Transport i del Territori de la

traducció al llenguatge expositiu. Poden esmen-

Comunitat Valenciana (València), a hores d’ara

tar-se la música i les seues bandes; o les interes-

en projecte, hauria d’ampliar la interpretació cul-

sants formes de religiositat popular a les comar-

tural d’aquestes màquines, paradigmes de dues

ques del nord de Castelló com són romiatges i

èpoques clau del procés industrialitzador. Per

peregrinacions.

descomptat, la moderna indústria valenciana sembla no ser capaç de motivar una presentació

Una aproximació institucional als museus

museística.

valencians d’etnologia

Quarta constatació: un poble festiu i devot.

¿Qui hi ha al darrere dels museus valencians d’et-

Eixa sembla ser l’imatge que els museus projecten

nologia? El quadre 6 aporta alguna informació. Hi

de nosaltres mateixos. La festa –certes festes–

ha sobre tot l’Administració local: més del 55 %

sembla un bon tema per la musealització. Sobre

del cens si sumen ajuntaments i diputacions. El

tot quan la festa és, en si mateixa, una represen-

percentatge de museus ubicats a municipis de

tació parateatral com és el cas de moros i cristians

menys de 10.000 habitants de titularitat i gestió

(13 museus), Setmana Santa (4), falles (3) o, fins i

municipals està lleugerament per damunt d’eixa

tot, les corregudes de bous (3). No és una mera

mitjana. Hi ha també la iniciativa privada (associa-

coincidència que els 23 museus que combinen

cions culturals i col·leccionistes particulars, entre

fons festers i etnològics estiguen a Alacant (15) i

altres) en un percentatge més que significatiu,

València (8). Els darrers anys hem assitit a un pro-

proper del 20 %. En un 23,2 % de museus no ha

cés de resignificació de les festes, convertides mit-

estat possible precisar qui exerceix la gestió. Sens

jançant la mera reproducció d’estereotipus en sig-

dubte una proporció massa alta que remet de nou

revistavalencianad’etnologia

al problemes de confecció de la taula, precisa-

d’enfocaments teòrics, objectius socials, tipus de

ment per l’escasa institucionalització dels museus

gestió o mitjans materials— de la cultura valencia-

valencians d’etnologia. Sota l’epígraf “no precisa-

na..., però amb prou feines disposem d’unes

da” es troben segurament no pocs museus sorgits

poques dades. El present article ha reunit una

d’inicatives privades amb un recolzament més o

informació de la que és possible extraure algunes

menys clar per part d’ajuntaments i desembo-

consideracions.

quen, tard o d’hora, en una situació de gestió no

Una part ben significativa dels museus etnolò-

formalitzada que, de vegades, s’apropa perillosa-

gics és de recent creació, la qual cosa es pot rela-

ment a la no-gestió.

cionar amb el baix nivell de reconeixement per

¿I qui no hi ha? L’absència clamorosa és sens

part de la Conselleria de Cultura (inferior al 40

dubte l’autonòmica. Al seu haver, només dos

%). La taula consigna molts projectes en curs de

projectes: el Museu del Tèxtil i de la Indumentària

realització, alguns des de fa un cert temps. Però

Tradicional Valenciana (Ontinyent) i el del Museu

també molts museus que arribaren a funcionar i

del Transport i del Territori de la Comunitat

han estat després desmantellats. Altrament, hi ha

Valenciana

unes elevades taxes de natalitat i mortalitat d’ins-

Conselleria d’Infrastructures i Transports mitjan-

titucions museístiques, que evidencien una falta

çant Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana i la

de maduresa del sistema.

(València)

compartit

entre

Càtedra Demetri Ribes de la Universitat de

Es constata una gran dispersió geogràfica dels

València. A la Comunitat Valenciana només hi ha

museus: 140 municipis i totes les comarques —

un museu nacional amb fons etnològics, el

llevat de la Vall de Cofrents-Aiora— en disposen.

Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries

Tot i la previsible concentració de museus a les

González Martí. La titularitat i la gestió del

ciutats de major població (cal comptar-hi també

Museu Històric Militar Regional de Llevant per-

l’efecte de la capitalitat), prop del 40 % del cens

tany al Ministeri de Defensa. Per últim, tres

s’ubica a municipis de menys de 10.000 habi-

museus universitaris: el Museu Universitari (Sant

tants. L’explicació d’aquesta distribució geogràfi-

Vicent del Raspeig); la Biblioteca i Museu Històric

ca passa per diferents factors. La recuperació de

Metge López Piñero (València) i la col·lecció de

l’autonomia local amb el régim democràtic. Les

joguets exposada per la Universitat Politècnica

expectatives generades els darrers anys per les

(València).

polítiques i programes de desenvolupament rural i de noves modalitats de turisme ha animat la cre-

Unes conclusions molt provisionals

ació de museus municipals, tant pel que fa a l’àm-

Sabem ben poc dels museus d’etnologia.

bit territorial com a la titularitat i gestió. Cal afe-

Constitueixen una bona part del parc museístic

gir-hi la quasi total absència de museus comarcals

valencià, es troben escampats per molts dels nos-

en els quals podrien haver convergit diverses ini-

tres municipis i tracten —amb una gran diversitat

ciatives locals, tot assolint una major talla. En

revistavalencianad’etnologia

efecte, només es poden considerar com comarcals pel que fa a la gestió dos museus sostinguts per mancomunitats. El Museu Comarcal de l’Horta Sud (Torrent) de ferma trajectòria els darrers

anys;

Colecció

Museogràfica

d’Etnografia i Costums de la Vall d’Albaida (Benissoda) un projecte inconclòs ja que el museu es va organitzar pero no ha estat mai inaugurat. Alguna cosa té a veure que el mandat comarcalitzador de l’Estatut d’Autonomia no haja sigut mai acomplert, la qual cosa ha dificultat sens dubte l’aparició de museus comarcals o, en general, d’una escala comarcal en la política cultural. Per últim, s’ha de recordar la falta de museus autonòmics, a penes compensada pel paper de museus de capçalera que han tractat de jugar certs museus de les diputacions. Pensem que les dades presentades a l’article permeten extraure altres conclusions, complementàries, diferents o ¿per què no? oposades a aquestes. Anime’m a fer-ho. La lectura dels altres treballs del monogràfic “Etnologia i museus valencians” contribuirà sens dubte a ampliar els punts de vista. Tampoc no vindria malament completar la recerca. Només uns suggeriments d’estudi: el personal al front dels museus; els fons conservats: nombre de peces, l’estat dels inventaris i

Bibliografia AGUILAR, J. (2006): “Museus locals i etnologia”, Revista Valenciana d’Etnologia, 1, 7-20. AZUAR, R. (2000): “Museos alicantinos ante el año 2000”, Canelobre, 41-42, 9-24. CONSELLERIA D’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA (1988): Proposta de Demarcacions Territorials Homologades, València, Conselleria d’Administració Pública. CONSELLERIA DE CULTURA (1991): Guía de Museos de la Comunidad Valenciana, València, Conselleria de Cultura. CORTS VALENCIANES (1997): Projecte de Llei de Patrimoni Cultural Valencià, col. Documentació núm. 12, 2 vol., 1.488 p. CRUZ, J. (1999): “El patrimonio cultural en el medio rural valenciano. Apuntes para un debate conveniente”, Ruralia, 4, 9-18. FERRERO, R. (2006): “Un museu d’etnologia és un bon lloc per a pensar?... De la museologia etnològica a l’etnologia museològica”, Revista Valenciana d’Etnologia, 1, 95-103. GREGORI, J. (1995): Un museu d’etnologia, València, Conselleria de Cultura. GREGORI, J. (2000a): “Identitat i nacionalitat en els inicis de la museografia etnogràfica valenciana”, Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa, 453-469. GREGORI, J. (2000b): “Per què uns museus d’etnologia en l’entorn alacantí?”, Canelobre, 41-42, 97-106. INIESTA, M. (1994): Els gabinets del món. Antropologia, museus i museologia, Lleida, Pagès, 257 p. LLOP, F. (1995): “Museos y colecciones museográficas permanentes de carácter etnográfico en la Comunidad Valenciana”, Anales del Museo Nacional de Antropología, 2, 271-282. MARTÍNEZ, R. (2006): “A la recerca del museu identitari. Patrimoni etnològic i consciència nacional en la museologia etnològica valenciana 1900-1940”, Revista Valenciana d’Etnologia, 1, 55-72. PASCUAL, J. (2000): “¿Museos de juguetes?”, Canelobre, 4142, 117-124. PRAT, J. (1993): “Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural”, Revista d’Etnologia de Catalunya, 3, 122-132. SEGURA, J.M. (2000): “Los museos de la industria”, Canelobre, 41-42, 107-116.

treballs de catalogació, restauració, pressupostos, el nombre i el perfil dels visitants, etc. Mentrestant, la societat valenciana disposa d’un conjunt de museus d’etnologia i, el que és encara més important, d’un patrimoni etnològic que cal gestionar. Tant de bo que aquestes notes hi puguen contribuir a millorar la gestió.

revistavalencianad’etnologia

Fundació a.: abans de.

Municipi S’hi utilitza la denominació oficial del municipi.

Alacant

Categoria M: museu; C: col·lecció museogràfica permanent.

Fons A: arqueologia; AR: belles arts; ARS: art sacre; B: biogràfic; C: ciències; E: etnologia; F: fester; H: història.

Nom C.M.: col·lecció museogràfica; C.M.P.: col·lecció museogràfica permanent.

revistavalencianadâ&#x20AC;&#x2122;etnologia

LA PERCEPCIÓ D’ALLÒ VALENCIÀ A TRAVÉS DE L’OBJECTE COL·LECCIONAT Una aproximació a l’estudi dels objectes i els materials etnològics valencians en les col·leccions foranes JOSÉ MARÍA CANDELA GUILLÉN*1 ASUNCIÓN GARCÍA ZANÓN*2 L’article presenta un panorama general sobre els objectes i materials etnològics valencians presents en les col·leccions foranes en mans privades, museus i institucions. A través d’elles, s’analitzen els motius i les raons pels quals diferents col·leccionistes, etnòlegs, folkloristes o conservadors de museus van centrar el seu interés en materials del nostre territori. El procés està directament relacionat amb els diferents corrents epistemològics de cada època, així com amb la pròpia història del col·leccionisme. Paraules clau: Col·leccionisme, materials etnogràfics, folklore, institucions privades, museus, historicisme, modernisme.

This article deals with the result of a prelimirary

Hay una persona que colecciona arena. Viaja por el mundo

research on the presence in non-valencian museums

y cuando llega a una playa marina, a las orillas de un río o

of ethnographic materials (objects, documents and so on). The research tries to analyze reasons behind

de un lago, a un desierto, a una landa, recoge un puñado de arena y se la lleva. A su regreso le esperan, alienados en largos anaqueles, centenares de frasquitos de vidrio […].

the interest of collecting valencian ethnographic

Como toda colección, también ésta es un diario: dia-

materials. It concludes that this interest was directly

rio de viajes, claro está, pero también diario de sentimien-

related with particular epistemological trends as well as inserted within the general history of collecting.

tos, de estados de ánimo, de humores […]. O quizá sólo diario de esa oscura manía que nos impulsa tanto a reunir una colección como a llevar un diario, es decir, la necesidad de transformar el transcurrir de la propia existencia en

Key words: Collecting, etnographic materials, fol-

una serie de objetos salvados de la dispersión o en una

klore, private institutions, museums, historicism,

serie de líneas escritas, cristalizadas fuera del continuo fluir

modernism.

de los pensamientos. La fascinación de una colección reside en lo que revela y en lo que oculta del impulso secreto que la ha motivado. ITALO CALVINO (1998): “Colección de arena”, en Colección de arena, Madrid.

Com el personatge del conte d’Italo Calvino, el col·leccionista desvela una component psicològica *1 Museu Valencià d´Etnologia; C/ Corona, 36, València. jm.candela@terra.es *2 Museu Valencià d´Etnologia; C/ Corona, 36, València. asuncion.garcia@dva.gva.es

oculta en la que confluïxen multitud de factors. Més enllà de la clàssica explicació d’un exhibicionisme ostentós, del desig d’obtindre prestigi social a través

revistavalencianad’etnologia

de l’acumulació d’objectes artístics o de mostrar el

Des del punt de vista metodològic, esta primera

gust estètic del seu propietari, el que pareix manifes-

fase de la investigació no és sinó una aproximació al

tar el col·leccionista amb tota eixa plèiade d’objectes

tema, una presa de contacte inicial a partir de la

curiosament disposats en vitrines, penjats de la paret

bibliografia existent -d’altra banda prou escassa-, la

o simplement arraconats en calaixos, és un desig de

consulta de documentació i informació a través d’in-

refugiar-se del món rodejat de coses que “son otros

ternet i contactes directes amb diversos col·leccio-

tantos equivalentes narcisistas del yo. Al margen de

nistes i responsables d’arxius i col·leccions museolò-

las coartadas del snobismo y el placer estético, se

giques. Futures fases ampliaran la recerca, alhora

presiente que la colección compensa un fracaso, real

que ens portaran a aprofundir en els diferents casos

o fantasmagórico” (Corbin,1993:505).

particulars i a confirmar, o tal vegada a modificar, les

Però no és la finalitat d’este article desentranyar

nostres hipòtesis inicials.

els mecanismes psicològics que porten els individus a

Els resultats d’este rastreig ens han portat a loca-

col·leccionar, sinó dibuixar un panorama de la situa-

litzar materials de procedència valenciana en sis

ció de les col·leccions valencianes de caràcter etnolò-

comunitats autònomes espanyoles, i són Madrid i

gic fora del nostre territori. Article que, d’altra

Catalunya les que presenten un nombre més gran

banda, presenta els primers resultats d’una investiga-

de casos. França és el país europeu que compta amb

ció que pretenem siga molt més extensa i que ens

un nombre més gran de museus amb representació

porte a configurar un mapa, el més complet possible,

valenciana entre els seus fons, seguit de Gran

de la ubicació d’eixos materials. Un mapa no sols

Bretanya i Rússia. També als Estats Units trobem

geogràfic, sinó també explicatiu del context en què

materials en dos importants museus de Nova York i

operen les realitats històriques del col·leccionisme,

en un arxiu de Washington DC.

de l’estudi de l’etnologia i dels museus en relació a la

Pel que fa a les tipologies, quantitativament par-

dispersió d’estos materials. Tractar de comprendre

lant destaca la presència de ceràmica, tant decorati-

quines raons van motivar folkloristes, col·leccionistes

va com arquitectònica i d’ús domèstic, seguida d’al-

o conservadors de museus procedents de llocs tan

tres objectes procedents de la vida quotidiana (indu-

dispars com a Nova York, Sant Petersburg, París,

mentària, eines de camperol i utensilis relacionats

Madrid, Albarracín, Esplugues de Llobregat o Sitges,

amb diferents oficis, instruments musicals, joguets,

a fixar la seua atenció en objectes o materials valen-

etc.). El tercer bloc ho constituïx la documentació de

cians. Qui eren estos individus, en quin moment van

divers tipus, com la fotografia, les recopilacions

formar les seues col·leccions o van estudiar la nostra

etnomusicológiques, els repertoris de refranys o de

cultura i perquè van triar estos objectes i materials i

literatura popular o la documentació variada proce-

no altres. Per descomptat, d’esta anàlisi intentarem

dent de treballs de camp de folkloristes i etnòlegs.

extraure la imatge que els “altres” s’han fet de

Estos conjunts de materials procedixen en la

“nosaltres” a través dels objectes i els materials d’ací

seua majoria de col·leccionistes particulars, alguns

que col·leccionen i recopilen allà.

dels quals donen els seus objectes a institucions o

revistavalencianad’etnologia

creen els seus propis museus o fundacions. És el cas

es fa imprescindible per a analitzar en la seua globa-

de gran part de les col·leccions de ceràmica localit-

litat un determinat camp del saber. Prenguem com a

zades. El segon gran bloc és el format pels fons

exemple l’art: tradicionalment considerat com un

recopilats des d’un principi amb destí a un museu i

camp del coneixement del qual els únics paràmetres

els generats pel treball d’investigació d’etnòlegs i

d’estudi eren els elements formals, corrents poste-

folkloristes que recalen finalment en arxius de diver-

riors —com ara la sociologia de l’art de Hauser—,

sa índole.

consideren que és essencial per a la comprensió dels

Analitzarem en primer lloc el cas del col·leccio-

fenòmens artístics contemplar el context social i psi-

nisme privat, aprofundint en alguns casos com el del

cològic en els quals es mou, sense per això renunciar

marqués de Cerralbo o el pintor Joaquín Sorolla, que

als aspectes formals. Ací hem decidit incloure la

ens ajuden a comprendre millor les motivacions

ceràmica considerada artística, en virtut d’un criteri

d’estos individus i el procés de formació de les seues

purament antropològic. És a dir, si la Història de l’Art

col·leccions. Passarem a continuació a ocupar-nos

ha estudiat este tipus de ceràmica segons les seues

del segon bloc, utilitzant com a exemples el Museo

característiques formals, atesa la història i l’evolució

Nacional de Antropología de Madrid, el Museo del

dels estils, la inclusió que fem d’ella en l’àmbit de

Traje de Madrid, l’Arxiu Mas de Barcelona, l’Arxiu

l’antropologia es deu al fet que, efectivament, cons-

d´Etnografia i Folklore de Catalunya i a l’etnomusi-

tituïx un objecte i un saber característics i identifica-

còlec nord-americà Alan Lomax, els materials del

dors de la cultura d’una societat, fruit de les seues

qual estan depositats en la Library of Congress de

peculiars relacions amb el medi i experiència històri-

Washington.

ca (Escalera, 1985: s.p., en Rodríguez, 1997:45).

Un altre front ens sorgix a l’abordar epistemolò-

¿Quin és el fet diferencial perquè un objecte siga

gicament l’objecte de l’article. Exactament, ¿què

considerat artístic o al contrari producte de la cultu-

podem o no incloure a l’hora d’estudiar les col·lec-

ra popular? Tradicionalment i de forma significativa,

cions valencianes de caràcter etnològic? Si partim de

el criteri més comunament acceptat per a adscriure

la concepció totalitzadora de la cultura des de la

una peça a l’àmbit de l’artístic és que tal objecte

qual es posiciona l’antropologia, absolutament tot

siga, efectivament, bell, que posseïsca una qualitat

podria emmarcar-se en el nostre estudi. Però atesa la

en l’execució, en la traça de la seua ornamentació,

inoperativitat a què ens enfrontem si plantejàrem

en la factura delicada, en les seues formes més o

tals objectius, haurem de limitar necessàriament els

menys ajustades a allò que s’ha estimat com a per-

límits del nostre anàlisi. D’altra banda, la parcel·lació

fecció canònica i, en virtut de tots estos condiciona-

del saber per disciplines ha comportat uns forts posi-

ments, siga percebuda pel subjecte com un produc-

cionaments fronterers en el gremialisme que deixa-

te artístic, que produïsca l’experiència estètica. Un

ven poc espai a altres esferes del coneixement. En

altre dels barems utilitzats és que posseïsca el rang

l’actualitat, eixes fronteres estan començant a desdi-

d’objecte únic, que haja sigut creat —tradicional-

buixar-se, de tal manera que la interdisciplinarietat

ment per encàrrec— per a delectació i gaudi d’un

revistavalencianad’etnologia

personatge de l’aristocràcia, el clero o, en temps

(autoria enfront d’anonimat, artista enfront d’arte-

més recents, de l’alta burgesia. Tampoc no podem

sà, gust enfront de vulgaritat…); si considerem la

oblidar el criteri de l’autoria, una marca de distinció

pròpia càrrega subjectiva i arbitrària del valor estètic

i de reconeixement social el valor principal de la qual

i la deïficació de què ha sigut constantment objecte;

residix en l’axioma absolut en què es convertix quan

si atorguem semblants barems a la peça d’art i al

el prestigi arriba a l’artista i el mercat consagra el

document; si som capaços de desprejuiciar la mira-

mèrit de l’obra que crítics i especialistes s’han enca-

da, en fi, a l’hora d’estudiar i analitzar les expres-

rregat de beneir. Mai no se’ns ocorreria situar en una

sions del quefer humà, potser estarem en condicions

altra esfera que no fóra l’artística una peça que amb

d’entendre la complexitat de la realitat de la qual

tota certesa —encara que també ens servixen les

procedix l’objecte, d’interpretar les relacions socials

atribucions— sabem que és de Picasso.

en què s’emmarquen, de comprendre els contextos

Com a producte de la cultura popular solem

culturals, econòmics, polítics o religiosos en què se

reconéixer a l’objecte les característiques formals del

situen. De transcendir, en definitiva, els aspectes

qual s’oposen a les que revisten les obres artístiques.

materials i descriptivo-formals amb què la museolo-

Són producte de la rapidesa, de la funcionalitat

gia moltes vegades continua tractant els objectes,

extrema, de l’escassa atenció en el seu acabat, de les

per a aconseguir un pla holístic, des del qual poder

imperfeccions formals, en fi.

explicar els processos històrics a través dels quals un

En l’actualitat, esta diferenciació —que tot cal dirho, continua prevalent en la ciència museològica—

col·lectiu humà ha construït els seus perfils identitaris (Agudo, 1997:102).

ha sigut superada en virtut de l’ampliació dels camps

Precisament el caràcter artístic que tradicional-

d’acció que s’integren en la disciplina antropològica.

ment les ceràmiques de Paterna, Manises o l’Alcora

D’esta manera, la visió amb què un objecte titlat de

han revestit per als encarregats de delimitar què era

popular apareix descrit des d’un punt de vista d’allò

bell i què no ho era, ha fet possible que eixes peces

utilitari, seguint models cultes encara que realitzats

puguen ser admirades en els museus de Belles Arts

de manera vulgar i caracteritzat sistemàticament per

i/o Arts Decoratives (també Aplicades o Industrials) de

una ingènua bellesa derivada de la falta de recursos,

mig món, conservant-se com un bé preat i buscat per

és un lloc comú que afortunadament comença a des-

col·leccionistes que veien en elles uns trets estètics

terrar-se del llenguatge dels especialistes (Hernández,

singulars. Al contrari, altres peces eixides potser dels

1997:84). Certament, la infravaloració a què ha estat

mateixos tallers i forns de cocció no van córrer la

sotmés el patrimoni etnològic és fruit d’una ideologia

mateixa sort, ja que es tractava de mostres faltades

que confronta el culte i el popular, com si en realitat

d’elements decoratius o d’una execució refinada i

no pertangueren a un mateix sistema.

passaven a engrossir eixa partida de ceràmica basta

Així, i si atenem al valor canviant del terme art i

orientada al consum de les classes populars, afavorint

eliminem la clàssica distinció entre producció de l’al-

l’oblit i la no consideració com a bé patrimonial. En

ta i la baixa cultura i tot el seu corol·lari connotatiu

este sentit, cal citar González Martí, que en el seu

revistavalencianad’etnologia

estudi sobre la ceràmica llevantina medieval diu tex-

Els seus mecanismes relacionals se circumscriuen

tualment respecte a la producció dels tallers ceràmics:

quasi exclusivament als canals tradicionals del mer-

No obstante, la presencia de algunos fragmentos de

cat, així com a les xarxes d’especialistes i a altres

azulejos o de vasijas ricamente decoradas, en algu-

col·leccionistes. Açò fa que resulte realment difícil

nos de estos alfares de poca importancia […] puede

intentar tan sols engiponar una completa cartogra-

indicarnos que circunstancialmente fueran converti-

fia que situe els principals conjunts de materials

dos en centros artísticos para la fabricación de pisos

valencians en mans privades; encara que tampoc no

destinados al palacio señorial de la población o de

es fa complex aventurar, sense por d’equivocar-nos,

vasijas de uso del señor […]. El caso es posible, ya

que el gros de les col·leccions particulars tinga sem-

que los mismos hornos, las mismas arcillas, los mis-

blants punts de coincidència geogràfica amb la

mos barnices y hasta los mismos colores se utiliza-

situació dels museus.

ban para la vasijería ordinaria que para la artística (González, 1944:15).

Del conjunt de col·leccionistes actuals amb què hem pres contacte, un nombre significatiu se situa a

La teoria del gust ha conferit, per tant, carta de

Catalunya, i estan quasi tots ells vinculats al col·lec-

naturalesa a allò que havia de ser preservat en raó

cionisme de material ceràmic. La raó d’este predo-

d’unes determinades característiques estètiques o

mini qualitatiu i quantitatiu del col·leccionisme pri-

bé la seua marca d’antiguitat, tamís a través del qual

vat interessat en materials ceràmics valencians a

l’objecte se sacralitza per ser testimoni del pas del

Catalunya respecte de la resta del territori espanyol

temps, per arreplegar en si la pàtina de la història,

pot ser explicada per mitjà de diversos arguments.

que com tot el món sap està revestida de molta pols

D’una banda, l’afinitat cultural entre Catalunya i el

i quasi sempre apareix tenyida de color marró terra.

territori valencià, així com la pròpia proximitat geo-

Objecte patrimonialitzat, convertit en un símbol de

gràfica, fet que ha determinat una propensió a estu-

la permanència del passat, encara que reinterpretat

diar la cultura veïna, si no coincident2. D’un altre, l’e-

de manera parcial i interessada1.

xistència d’una burgesia empresarial a Catalunya, d’alt poder adquisitiu, que de seguida es va veure

Del col·leccionisme privat

arrossegada per la moda col·leccionista del

De tots és coneguda la lògica cautela que els col·lec-

va triar la ceràmica valenciana seguint el gust que

cionistes tenen respecte a les seues peces. Els riscos

per la tècnica d’esmalt daurat o metàl·lic es va esten-

a què s’enfronten (robatoris, falsificacions…) supo-

dre per tot Europa i que tenia en la ceràmica hispa-

sen un fre a l’hora d’exhibir públicament les seues

nomorisca dels segles

propietats, d’ací que prevalga un cert hermetisme.

seua tècnica difícil d’aconseguir i per la revaloració

XIV

XVI

XIX

i que

un referent per la

1.- Com diu Lowental: “nuestra desenfrenada nostalgia, nuestra búsqueda obsesiva de las raíces, nuestro interés endémico por la conservación, el potente atractivo del patrimonio nacional muestra con cuánta intensidad se siente aún el pasado”, en LOWENTAL, D. (1998): El pasado es un país extraño. Madrid, 18. 2.- Esta anàlisi supera els límits d´este article, encara que caldria deixar-ne constància de la importància com a factor que ajuda a explicar eixa presència majoritària de col·lecciones de peces valencianes en mans de col·leccionistes catalans.

revistavalencianad’etnologia

de la cultura medieval en general. El reflex de la

venda, a les sales d’un museu. Este, com a represen-

massiva implantació de la ceràmica en el gust del

tació dels interessos col·lectius, assumix com una de

col·leccionista de l’època el trobem en les altes cotit-

les seues funcions principals la de mostrar el que ante-

zacions a què van arribar algunes peces en les sub-

riorment estava en mans d’uns pocs i per tant estava

hastes internacionals. També és el moment en què

vedat als ulls de la majoria, encara que en realitat

alguns dels grans museus europeus s’assortixen de

s’encarrega de legitimar el gust oficial a través d’una

ceràmiques de Paterna i Manises. Un cas significatiu

altra de les seues funcions bàsiques, la d’educar.

en este sentit és el del Museu del Louvre, que entre

És evident que l’impuls col·leccionista ha salvat

1825 i 1937 afig als seus fons peces de Manises pro-

literalment de la destrucció, de l’abandó i de l’oblit

cedents d’adquisicions i donacions de col·leccionis-

una gran part del que hui considerem patrimoni.

tes com ara Salomó de Rosthchild o Antonin

Gràcies al caràcter de relíquies del passat i també a

Personnaz, peces que s’exhibixen actualment en l’a-

causa de les consideracions estètiques que el gust

nomenat Corridor de Valence de l’ala Richelieu de

imperant va atribuir a certs objectes, podem hui con-

tal museu. També en les exposicions que des de l’úl-

servar, admirar, estudiar i difondre una part de la cul-

tim terç del

es van celebrar a València, com ara

tura material dels segles precedents. Però la dispersió

l’Exposición Arqueológica de 1878 o la mateixa

d’objectes que originàriament pertanyien a una matei-

Exposición Regional Valenciana de 1909, s’exhibixen

xa col·lecció, producte dels diversos itineraris que es

una gran quantitat de materials propietat d’un bon

pot recórrer a través de la venda per separat o de l’he-

nombre de col·leccionistes (Gil, 1994:106).

rència, produïx la descontextualització i la ruptura de

XIX

El que és inqüestionable és que el fenomen del

les relacions entre l’objecte i el medi de què procedix.

col·leccionisme privat en els estadis corresponents al

A més de la disgregació de la col·lecció, el col·leccio-

segle XIX i tota la primera meitat del XX es troba indis-

nisme sacseja la funció originària de la peça per a con-

solublement unit al poder i als diners de les classes

vertir-la en objecte d’ús ornamental —en la casa del

benestants, així com a la seua capacitat de generar

col·leccionista— o bé en les sales d’un museu, on a l’a-

el gust predominant que després s’estendrà a les

preciació de les seues virtuts estètiques o simplement

altres capes socials.

com a representació històrica, s’unix l’anàlisi del seu

En relació als museus, són estos els destinataris finals de multitud de col·leccions privades que han

context i l’exhibició pública, un aspecte que no tenia lloc en la privacitat de la vivenda del col·leccionista.

passat per avatars de diversa índole, com la venda

Un altre fenomen que ha produït el col·leccionis-

fragmentada de les peces, l’herència dividida, la reu-

me ha sigut el revival a través de la imitació o la sim-

nió de diverses col·leccions per compra, la ruïna del

ple còpia dels originals conservats. És el que va ocórrer

propietari i amb això la dispersió absoluta dels mate-

amb la ceràmica de reflex ceràmic daurat de Manises

rials. També pot donar-se el cas d’una col·lecció que

entre la primera meitat del segle

roman en mans d’una mateixa família durant genera-

tat del XX, la qual cosa va permetre portar a una gran

cions i per fi ha recalat, fruit de la donació o de la

quantitat de llars el que anteriorment estava només

revistavalencianad’etnologia

XIX

i la primera mei-

reservat per a uns pocs. Encara que fóra a través de la

Estos col·leccionistes van recórrer Europa a la

còpia o l’emulació, la popularització dels models

recerca de l’objecte més buscat, la peça única que

antics va permetre la democratització del coneixement

complementara els fons dels seus vastíssims reperto-

—d’un cert coneixement— de les èpoques passades.

ris. A menor escala, altres perseguidors de relíquies

De fet, moltes de les peces que hui passen per ser

del passat van formar també les seues col·leccions

obres artístiques són en realitat còpies d’originals o bé

en les seues cases construïdes ad hoc (la casa de

reproduccions de sèrie a partir d’un model.

Santiago Rusiñol o la casa de Charles Deering a

Alguns dels grans museus espanyols posseïdors

Sitges, en l’actualitat Museus del Cau Ferrat i

de col·leccions valencianes qualificades com artísti-

Maricel), fruit del seu afany per arreplegar objectes

ques estan vinculades amb la figura d’un gran

de la més variada naturalesa. Els uns i els altres van

col·leccionista, membre de l’aristocràcia —Enrique

acabar per llegar les seues col·leccions a l’Estat o als

d’Aguilera y Gamboa, marqués de Cerralbo—, o de

seus municipis, creant-se a este efecte els museus

l’alta burgesia —José Lázaro Galdiano—, la febril

que hui coneixem i que en alguns casos han anat

activitat col·leccionista dels quals els va portar a atre-

enriquint-se amb el pas dels anys mercé a polítiques

sorar qualsevol tipus d’obres d’art (pintures, escultu-

d’adquisició de fons procedents de donacions d’al-

res, ceràmiques, vidre, tapissos, mobles, monedes,

tres col·leccionistes, compres, etc.

medalles, dibuixos, estampes, rellotges, armes,

Els únics objectes valencians que centren l’interés

armadures, objectes arqueològics i curiositats for-

d’este tipus de col·leccionistes seduïts per l’art són els

men el gros dels fons del Museo Cerralbo en un

relacionats amb l’àmbit de la ceràmica. A partir de l’úl-

nombre pròxim a 50.000, en tant que el Museo

tim terç del segle

Lázaro Galdiano disposa d’unes 13.000 obres artís-

Manises, Paterna o l’Alcora es generalitza entre un

tiques de les mateixes tipologies, més marfils,

públic enlluernat per la tècnica de reflex metàl·lic.

esmalts, plateria i tèxtils). Interés artístic a què cal

Tant, que el fervor col·leccionista per la ceràmica acon-

sumar la fascinació per l’arqueologia, en una època

seguix revifar la producció d’esta tècnica decorativa en

en què la disciplina es desenvolupa i consolida a la

centres com Manises (en alguns moments van arribar

llum de les troballes d’Atapuerca, Altamira, Sant

a coexistir una vintena de tallers que aplicaven la tèc-

Isidre o Banyoles, alhora que es crea el Museo

nica daurada), Sevilla, Cornellà (fàbrica de Pujol i

XIX,

el gust per la ceràmica de

Arqueológico Nacional i comença la publicació de

Bausis) o la mateixa València (La Ceramo), dins del

revistes erudites com ara Museo Español de

revival historicista auspiciat no sols per erudits i col·lec-

Antigüedades o Monumentos Arquitectónicos en

cionistes, sinó també pels mateixos fabricants, molts

España. El mateix marqués de Cerralbo va costejar i

d’ells animats per les inquietuds romàntiques del

va dirigir un centenar d’excavacions arqueològiques,

moment i proveïts d’una no menyspreable formació

destacant la seua labor científica que el va portar a

cultural (Pérez, 1998:30). Precisament l’interés desper-

importants descobriments com el de Torralba, llavors

tat durant el segle XIX per l’Edat Mitjana i les seues

el més antic jaciment paleolític d’Europa.

manifestacions plàstiques va propiciar l’atracció per

revistavalencianad’etnologia

este tipus de ceràmica hispanomusulmana, alhora que

ceràmica d’altres parts d’Espanya, producte de l’en-

es va propagar la imatge d’una Espanya islàmica culta

càrrec que va rebre d’Archer Milton Huntington per

i refinada, reflex de l’atractiu que animava en els

a la Hispanic Society. Per a este compromís, que va

escriptors i artistes romàntics l’exòtica cultura oriental.

consistir a realitzar una sèrie de panells amb el tema

Un dels grans impulsors de la ceràmica de reflex

dels costums de les distintes regions espanyoles, va

metàl·lic va ser el pintor català Marià Fortuny qui,

viatjar al llarg i ample del país arreplegant tradicions

representant per antonomàsia de l’exotisme i l’orien-

i mostres d’artesania, “buscando los aspectos menos

talisme en la pintura espanyola, va reunir una consi-

contaminados de nuestra etnografía” (Padilla,

derable col·lecció d’objectes de qualsevol índole.

1992:13). També es va relacionar Sorolla amb la

Fortuny és l’exemple paradigmàtic que acompanya a

Institución Libre de Enseñanza (va ser amic de

la seua condició d’artista el fervor del col·leccionisme,

Manuel Bartolomé Cossío i Fernando Giner de los

bona mostra de tot això ens l’oferix una imatge foto-

Ríos), des del si de la qual es va promoure l’estudi de

gràfica del seu estudi a Roma en 1874 (Pérez,

les tradicions i els costums populars, veient-se així

1998:19), amb un bigarrament al més pur estil de l’è-

influït per eixa visió dels intel·lectuals burgesos del

poca, en una escenografia barroca plena de cortinat-

poble aureolat per un halo d’autenticitat i dipositari

ges, plats i gerres ceràmiques, armes, pintures i tota

de les essències més prístinas de la nació.

l’ornamentació que el gust dominant reclamava per a les composicions històriques del pintor de Reus.

De la mateixa manera que Sorolla, altres pintors valencians van seguir idèntic solc abans i després que

En la mateixa línia col·leccionista que Fortuny tro-

ell. Els exemples d’artistes convertits en col·leccionis-

bem una sèrie de pintors valencians que per les exi-

tes es multipliquen: Manuel Benedito, que també

gències de la clientela i la recerca d’un mercat més

s’establix a Madrid, del qual es conserva sa casa, con-

ampli van passar a instal·lar-se a Madrid i Barcelona.

vertida hui en col·lecció museogràfica; Muñoz

Justament és a Madrid on s’establix Joaquín Sorolla

Degraín, Bernardo Ferrándiz, José Mongrell, José i

en 1890 després d’una estada de formació a París i

Pepino Benlliure, així com tota la nòmina de pintors

Roma. Amb l’objectiu de satisfer la seua inclinació

valencians que en algun moment de la seua carrera es

per atresorar obres d’art, i també encara que en

van decantar per les escenes costumistes i històriques.

menor grau per a les seues pintures d’estil costumis-

Pràcticament en tots ells es conjuguen semblants

ta, igual que ocorre amb la resta de pintors de l’èpo-

característiques: afany desmesurat pel col·leccionisme

ca —valencians o no—, Sorolla comença a reunir

de ceràmica de procedència valenciana, la qual era

objectes de divers gènere. La seua vessant col·leccio-

utilitzada habitualment com a fons per als assumptes

nista va omplint-se amb l’adquisició de ceràmica de

de la vida del camp, tan cars al públic estranger, el

reflex metàl·lic de Manises, a la qual cal afegir peces

qual sentia especial atracció cap a una imatge

de Paterna, València, Castelló, Sogorb, l’Alcora o

d’Espanya tradicional i ancorada en el passat, exòtica

Ribesalbes (384 objectes d’estes característiques,

i encara no pervertida per la Revolució Industrial

d’un total de 792 peces inventariades). Però també

(Bonet, 1998:98). A més, l’entusiasme col·leccionista

revistavalencianad’etnologia

d’estos artistes es veia completat amb les inexcusables

juvar a formular una síntesi estètica de l’“espanyol”.

armadures, armes, mobles, llums, indumentària i tot

D’altra banda, el realment interessant de la figura de

allò que a més poguera usar-se com a teló de fons per

Huntington és que s’ajusta poc als cànons coneguts

a les escenes de gènere històric i orientalitzant.

del col·leccionista americà de l’època. És a dir, no es

En les seues composicions de temàtica de gène-

dedica a reunir tot allò que centra la seua atenció per

re, el pintor adornava tota la terrisseria disponible

la mera pulsió col·leccionista d’acumular, que és el que

per a escenificar de la manera més adequada possi-

realment fan els seus coetanis americans. Huntington

ble l’estampa i donar així la major sensació de veris-

es va mantindre fidel al principi de no adquirir directa-

me popular possible. La major part dels objectes reu-

ment objectes d’Espanya, amb la finalitat de no esple-

nits per a tal fi són de procedència valenciana, peces

tar els tresors artístics autòctons, comprant tan sols

comunes en la presumible vida quotidiana de les

aquelles peces tretes en subhasta o a través de mar-

gents, atrezzo en què trobem cànters, gerres, boti-

xants a Londres, París i Nova York (Jiménez, 2004:51).

ges, plats i tot l’equipament domèstic requerit per a

Huntington és el paradigma de col·leccionista cons-

donar idea de versemblança. D’ells trobem bons

cienciat amb la tasca d’estudiar i difondre la cultura

exemples en el Museo Sorolla i en menor grau en la

espanyola, i la Hispanic Society és la institució que

Col·lecció Manuel Benedito, ambdós a Madrid.

millors i més valuosos exemples de l’art i la literatura

Un cas especial dins del col·leccionisme interna-

espanyols atresora fora de la Península Ibèrica. La con-

cional el constituïx Huntington. Hereu d’una fortuna

tinuïtat de la seua labor s’ha vist reflectida recentment

considerable, Archer Milton Huntington es va interes-

amb l’adquisició d’una important col·lecció de ceràmi-

sar precoçment per la cultura espanyola, recorrent el

ca de l’Alcora que ja s’ha exhibit en museus espanyols

país per a conéixer de prop allò que ja havia tingut

com el de Belles Arts de Castelló o el de Belles Arts

ocasió d’estudiar en la bibliografia. Els costums, l’art o

Sant Pius V de València (VVAA, 2005:15).

les tradicions espanyoles van centrar tota la curiositat de l’hispanòfil, qui va començar a col·leccionar llibres,

Dels museus d’etnologia i altres institucions

pintures, escultures, arts decoratives i tot allò que se

Seguint amb el rastreig de materials ens trobem amb

suposava que reflectia l’esperit i l’ànima espanyols. En

els que hem donat a agrupar en un segon bloc:

1904, Huntington va fundar la Hispanic Society a fi

aquells que tradicionalment han sigut considerats

d’establir una biblioteca i un museu públics per a

com l’objecte d’estudi de la disciplina etnològica, és a

difondre la cultura espanyola i llatinoamericana, realit-

dir, els que se suposa que representen els sabers i els

zant una labor de mecenatge per a un selecte grup

coneixements del poble, les seues formes d’entendre

d’artistes espanyols que van contribuir a engrandir el

el món. Parlem d’indumentària popular, d’eines del

seu museu. Sorolla, Zuloaga, Francisco Domingo

camp i utensilis de diferents oficis, de joguets, d’ins-

Marqués, Emilio Sala, Anglada Camarasa, José María

truments musicals, d’objectes de la vida domèstica o,

López Mezquita van ser alguns dels pintors que a més

en un altre registre, de recopilacions de música tradi-

de comptar amb el patrocini de l’hispanòfil van coad-

cional. Una gran part dels objectes o materials d’este

revistavalencianad’etnologia

tipus localitzats en esta primera recerca, es troben en

viuen les que estan considerades els dos grans

museus d’etnologia o antropologia i en arxius i insti-

corrents pels quals s’ha guiat la disciplina durant

tucions d’Espanya i l’estranger, havent despertat escàs

dècades en el nostre país: l’historicisme folklorista i el

interés entre el col·leccionisme privat, tret d’algunes

positivisme modernista procedent del naturalisme. Els

peces d’indumentària, tèxtils de seda o joieria i, entre

seguidors del primer recorren a la recuperació d’un

especialistes, ceràmica popular.

passat romàntic com a forma de reafermament de la

Per a entendre les raons que expliquen l’elecció

identitat, donant lloc a una visió estàtica d’una cultu-

d’estos objectes o materials i no d’altres per part

ra que és necessari retindre en el temps. A açò cal

d’estes institucions haurem d’aprofundir molt més

afegir la seua consideració de la cultura popular rural

en el fenomen, estudiar de primera mà les col·lec-

com la verdadera representant de l’esperit del poble

cions i la documentació que les acompanyen, con-

—el Volkgeist—, en oposició amb la cultura popular

sultar els expedients d’organismes com ara la Junta

urbana, els processos de canvi de la qual resulten més

de Cualificación, Valoración y Exportación de Bienes

evidents i a la qual es qualifica, per tant, d’impura. En

del Patrimonio Histórico Español, inclús accedir, si és

territoris que compten amb l’element diferenciador

possible, als documents privats dels mateixos inves-

de la llengua, com ara és el cas de Catalunya, la

tigadors. Però també és necessari acudir a la trajec-

influència del moviment filològic alemany Wörten

tòria de la disciplina etnològica, entendre els contin-

und Birben desperta l’interés en la tradició oral del

guts que la caracteritzen en cada moment, especial-

romancer. El segon corrent és aquella que, des del

ment en aquells llocs en què s’ubiquen les col·lec-

naturalisme i l’antropologia física, conduïx fins al

cions. No oblidem que, d’alguna manera, els prota-

positivisme i s’emmarca dins del modernisme de prin-

gonistes d’esta història són folkloristes, etnòlegs o

cipis del segle XX. Es tracta d’una escola que propug-

conservadors de museus d’etnologia.

na una anàlisi científica de tots els sabers del poble

Entre tots els exemples localitzats fins al

des d’una perspectiva regenacionista —lligada al

moment, dedicarem la nostra atenció en este article

98— i europeïtzant. Encara que busca trencar amb el

a quatre casos particulars, tres d’ells en el nostre país

folclorismo clàssic, no perd un cert caràcter ruralizan-

les col·leccions valencianes en el Museo Nacional de

te i seguix lligada a la tradició romàntica del segle XIX.

Antropologia i en el Museo del Traje de Madrid

És en este segon corrent on hem d’emmarcar els tres

d’una part, junt amb l’Arxiu Mas i a l’Arxiu

casos espanyols analitzats ací.

d´Etnografia i Folklore de Catalunya, ambdós a

En la secció d’etnologia del Museo Nacional de

Barcelona—, i les recopilacions de música popular

Antropología de Madrid i en el Museo del Traje tro-

del nord-americà Alan Lomax. Estes, junt amb la

bem un nombre indeterminat d’objectes procedents

resta de col·leccions localitzades fins al moment,

del territori valencià. Es tracta, entre altres, d’eines del

poden consultar-se en els quadres annexos al text.

camp, instruments musicals, joguets, cartells publici-

Pel que fa als casos espanyols, és convenient

taris, objectes domèstics (cadires, motles de reboste-

recordar que, tant a Madrid com a Barcelona, con-

ria), utensilis de pesca, ceràmica de Manises, indu-

revistavalencianad’etnologia

mentària i joieria, material documental com les foto-

De Clots és nomenat director del Museo del Pueblo

grafies de tipus populars de José Ortiz-Echagüe, etc.

Español, del qual ha sigut un dels promotors. Les

També es troben dipositades allí les fitxes procedents

col·leccions d’indumentària que conformen este

de les enquestes realitzades per la Sección de Ciencias

museu es formen a partir de donacions de col·leccio-

Morales y Políticas del Ateneo de Madrid en 1897

nistes i diferents adquisicions, algunes d’elles proce-

—dret consuetudinari i economia popular, dirigida

dents de l’exposició de 1925. La imatge és semblant:

per Joaquín Costa— i 1901 —naixement, matrimo-

90 peces de València, 20 d’Alacant i 8 de Castelló,

ni i mort dirigida per R. Salillas—. Encara que en l’ac-

totes elles teixides amb materials nobles —sedes, bro-

tualitat es tracta de dos museus administrativament

cats, tafetans— i algunes procedents de les col·lec-

distints, els considerarem com un conjunt a efectes

cions reials, probablement obsequis realitzats amb

d’este article. En esta fase de la investigació desconei-

motiu d’enllaços o aniversaris a les diferents reines de

xem els detalls d’estes col·leccions —el nombre exac-

la Corona Espanyola, amb la qual cosa l’extracció

te d’objectes, la tipologia i la seua procedència con-

popular d’estes peces queda clarament en dubte.

creta, etc.— però sí que estem en disposició d’avan-

Com veiem ni tan sols el corrent positivista que, lligat

çar alguns elements significatius. Una gran part d’es-

als primers anys d’esta institució, intervé en la forma-

tes col·leccions tenen el seu origen en l’Exposición del

ció d’estes col·leccions d’indumentària es veu lliure

Traje Regional celebrada a Madrid en 1925 i en el

d’oferir una imatge parcial i esbiaixada de la cultura

desaparegut Museo del Pueblo Español, fundat en

popular valenciana, tal vegada perquè és la mateixa

1934 i no inaugurat fins a 1971. En ambdós casos

que s’exporta des de l’etnologia valenciana.

Luis de Hoyos Sainz és una de les figures a tindre en

Recordem les propostes de Blasco Ibáñez de les quals

compte. Procedent de l’antropologia física —especia-

es parla en l’article de Robert Martínez d’esta matei-

lista en craniologia—, Luis de Hoyos és un dels perso-

xa revista. En futures fases de la investigació tractarem

natges fonamentals en la història de la disciplina al

d’estudiar els altres materials, com ara les col·leccions

nostre país: investigador i teòric vinculat a la

restants o les informacions que puguen extraure’s de

Institución Libre de Enseñanza i director de la Sección

les fitxes supervivents de les enquestes del Ateneo.

de Ciencias del Ateneo de Madrid organitza cursets

Analitzem breument els dos exemples catalans.

d’etnologia i publica manuals de folklore. En 1925

En 1909 és creat a Barcelona el Inventari Iconogràfic

serà el director tècnic de la Exposición del Traje

de Catalunya —base del futur Arxiu Mas—, i que més

Regional. En esta exposició es mostren, per mitjà de

avant es convertirà en el Inventario Iconográfico de

diorames, elements considerats representatius de la

España. Els fotògrafs Adolf Mas Ginestà i el seu fill

cultura popular de les diferents regions espanyoles. El

Pelai en són els artífexs. Sis anys més tard, en 1915 i

valencià, dissenyat entre altres per Benlliure, mostra

també a Barcelona, es funda l’Arxiu d´Etnografia i

l’escena d’un dia de boda en l’interior d’una barraca,

Folklore de Catalunya per part de Tomàs Carreres i

amb personatges abillats amb rics trages de l’horta de

Artau, junt amb Josep Maria Batista i Roca. Ambdues

València segons el model vigent en l’època. En 1934

institucions s’emmarquen entre aquelles que, endevi-

revistavalencianad’etnologia

nant les possibilitats que les noves tecnologies del

referents a la cultura popular valenciana: les recopi-

moment els oferien, van utilitzar la fotografia com un

lacions de música tradicional arreplegades en les

instrument fonamental en les tasques de documenta-

Misiones Folklóricas dirigides per Higinio Anglés en

ció de la societat. D’esta manera van aconseguir reco-

les dècades de 1940 i 1950 —i en les que van parti-

pilar testimoni gràfic i escrit de multitud d’elements

cipar en el territori valencià M. Scheider, Manuel

de la cultura tradicional abans de la desaparició defi-

Palau i R. Olmos, entre altres—, i documentació

nitiva de molts d’ells. Prova d’això és l’extracte d’una

diversa procedent de materials i informes enviats des

carta dirigida a Carreres i Artau per part d’un dels

de Castelló, València i Alacant per corresponsals de

seus col·laboradors i que arreplega L. Calvo en

l’Arxiu en estes terres. Materials referents a aspectes

Historia de la antropología española, editada en 1992

com el transport, l’agricultura i la pesca, l’arquitec-

per Àngel Aguirre Baztán: El Folklore es pues una

tura popular, les manifestacions religioses, etc. En

ciencia compleja, no un arte. Por eso no precisa que

1968 l’Arxiu d´Etnografia i Folklore de Catalunya

el folklorista sea artista o literato, sino psicólogo o

passa a formar part de la Institució Milà i Fontanals

naturalista; he aquí por qué más bien necesita del

del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

fonógrafo y del Kodak que del cincel y de retoricismos (Calvo, 1992:221).

L’últim cas de què ens ocuparem ens porta fins a la Library of Congress dels Estats Units. Esta bibliote-

En el cas de l’Arxiu Mas, els fons de procedència

ca compta amb una col·lecció impressionant de mate-

valenciana estan per inventariar, encara que se sap

rials relacionats amb la cultura espanyola en el seu

que, en el cas de les fotografies, estes van ser presa

Hispanic and Portuguese Collection, gran part forma-

pels mateixos Adolf i Pelai Mas. L’estudi d’estos fons

da per documents originals com ara còdexs i carto-

resultarà molt interessant no sols pel que de recupe-

grafia apareguda després de 1492, primeres edicions

ració de materials documentals es tracta, sinó també

de llibres, gravacions d’entrevistes o lectures literàries

pel fet que les campanyes efectuades per Pelai Mas

per part d’escriptors cèlebres, etc., fins a informes

a partir de 1920 van estar orientades per l’hispanis-

relacionats amb activitats polítiques o econòmiques

ta nord-americà Walter Cook, de el Institute of Fine

d’Espanya, Portugal i tots aquells territoris que alguna

Arts de Nova York, la participació del qual va haver

vegada els van pertànyer. Esta col·lecció s’inicia amb

d’influir en l’elecció d’elements a fotografiar. L’Arxiu

el llegat de Thomas Jefferson i ha crescut gràcies a

Mas col·labora des de 1941 amb l’Institut Ametller

donacions com ara les del nostre vell conegut Archer

d´Art Hispànic. En la fundació de l’Arxiu d´Etnografia

Milton Huntington. També s’inclouen en esta col·lec-

i Folklore de Catalunya es busca, des d´una perspec-

ció els materials relacionats amb els estats nord-ame-

tiva científica, la creació d’un gran banc de dades

ricans amb ascendència històrica espanyola. Entre

sobre la vida tradicional catalana. Atesa fonamental-

estos fons trobem almenys tres conjunts documentals

ment la relació que hi ha en estos anys entre l’etno-

que poden resultar-nos d’interés: en primer lloc, una

logia valenciana i la catalana, podem trobar en esta

breu col·lecció de premsa valenciana del període de la

institució dues classes de materials documentals

Guerra Civil espanyola formada per 25 exemplars

revistavalencianad’etnologia

entre Adelante, Las Provincias, La Correspondencia

que componen la gravació. Probablement registrats la

Valenciana, Fragua Social, Levante, Nosotros, El

major part a Benaguasil i Castelló de la Ribera, tro-

Mercantil Valenciano i Verdad. També compten amb

bem jotes, pasdobles, cançons de bressol i cançons

16 fotografies referents a diferents vistes de la ciutat

relacionades amb oficis i el cicle agrícola. Val la pena

de València, preses pel fotògraf francés Laurent i

citar les persones les veus i la memòria de les quals

donades en 1957 pel col·leccionista Grahame

van permetre a Lomax llegar-nos estos materials:

Thomas Smallwood. Però el cas que més crida l’aten-

Antonio i Maria Escrihuela, Salvador Armegol, José

ció entre els fons d’esta biblioteca és la col·lecció del

Calaforra, Juan Fenollosa, Gertrudis, Bautista i

folklorista, musicòleg i fotògraf nord-americà Alan

Amadeo Magraner, Genaro Cenrian, Francisco

Lomax, recentment adquirida per l’Archive of

Cornella i la Banda de Música de Castelló de la Ribera.

American Folksong de la dita institució. Lomax, que portava des de la dècada de 1930 arreplegant grava-

Conclusions

cions de la música popular del seu país junt amb son

Per a acabar, i abans d’efectuar un breu repàs als

pare, també folklorista, i que havia desenvolupat una

continguts de l’article, volem agrair l’atenció que

carrera com a productor radiofònic i discogràfic espe-

ens han dispensat, a l’hora de sol·licitar informació

cialitzat en música folklòrica a Gran Bretanya i Estats

per a la seua preparació, col·leccionistes, conserva-

Units, va ser el principal defensor del que es denomi-

dors i responsables d’arxius. Tots ells han facilitat el

nava cultural equity, un principi que proposava rever-

nostre treball atenent-nos amb amabilitat, respo-

tir la centralització en els mitjans de comunicació i

nent a les nostres preguntes i invitant-nos a aprofun-

proporcionar alhora el mateix a totes les cultures

dir en les col·leccions que custodien. Una invitació

humanes. Lomax viatja a Espanya en 1952 i realitza

que, sens dubte, aprofitarem.

una campanya de gravacions de música, amb la

Hi ha una clara correspondència entre la ceràmi-

col·laboració, entre altres, de Caro Baroja, i conside-

ca i un determinat tipus de col·leccionista: el que per-

rant el terme popular de forma àmplia ja que inclou

tany a l’aristocràcia i l’alta burgesia —que tracta d’e-

des de la interpretada per formacions com a grups o

mular la primera—, al llarg del segle

bandes de música fins a cançons de bressol o cançons

primera meitat del segle

de batre. Desconeixem la quantitat exacta de registres

formades per motius de prestigi socioeconòmic, gust

realitzats en terres valencianes, però podem aproxi-

personal i, a vegades, un interés científic més que

mar-nos a esta recopilació a través de l’anàlisi de les

notable. Els seus materials són diversos (pintura,

dues publicacions discogràfiques amb música valen-

joies, mobles, marfils, peces arqueològiques, etc.), a

XX.

XIX

i durant la

Es tracta de col·leccions

ciana que hi ha de la col·lecció de Lomax al mercat:

l’estil d’un gabinet de curiositats, però sempre consi-

World Library of ‘Folk’ And Primitive Music, V. 5:

derats artístics, és a dir, elaborats amb materials

Spain i, sobretot, Alan Lomax Collection: The Spanish

nobles, bells d’acord amb el gust de l’època i, a ser

Recordings: Aragón and València. En este últim disc

possible, escassos. L’atracció que senten per la cerà-

compacte s’arrepleguen 12 balls valencians dels 32

mica valenciana s’explica per la inclinació existent en

revistavalencianad’etnologia

estos anys en la recreació d’un passat medieval i

embrionari estat de la qüestió que conté algunes

romàntic. És el moment de l’orientalisme en la pintu-

dades i bastant intuïcions i que haurà de ser ampliat

ra, l’arquitectura i la decoració d’interiors. Esta atrac-

i completat amb la recerca en sales de reserva de

ció es veu reforçada per una concepció d’Espanya, en

museus, en caixes i contenidors d’arxius i institu-

el cas dels estrangers, com un país diferent, retardat

cions, a través de la consulta de fitxes d’inventari i

però amb caràcter i personalitat, el passat àrab del

expedients diversos, per mitjà d’entrevistes perso-

qual ho impregna d’un cert exotisme atraient. Al

nals amb col·leccionistes zelosos dels seus tresors i

llarg del segle XX el concepte de col·leccionisme can-

que ens permeten accedir a ells. Esperem que esta

via, sorgint un nou model de col·lector més especia-

recerca siga fructífera i ens porte a completar eixa

litzat i coneixedor en profunditat del seu objecte d’in-

cartografia de què parlàvem en un principi, que

terés. En el cas dels ceramòlegs, alguns d’ells amplien

puguem comprendre millor com hem sigut vistos i

l’àmbit d’actuació, incloent en les seues col·leccions

representats més enllà de les nostres fronteres, imat-

cantereria i ceràmica d’origen i ús popular.

ge fonamental per a entendre allò que som.

Pel que fa a museus d’etnologia i arxius diversos, que compten entre els seus fons amb objectes o documents recopilats expressament per a representar amb ells la cultura popular valenciana, la seua elecció ha d’explicar-se per la conjunció de diverses variables: en primer lloc, la trajectòria vital i professional dels etnòlegs o folkloristes encarregats de la selecció o la investigació, la seua pertinença als diferents corrents existents en l’època —folklorisme historicista versus positivisme naturalista—. En segon lloc, la mateixa història de cada una d’estes institucions, alguna de les quals va romandre tancada durant dècades. Hi juga també un paper important la pròpia imatge que de la cultura popular valenciana es genera des del territori valencià a partir dels treballs de folkloristes o literats de la terra. Una imatge quasi sempre reblida de tòpics i centrada en elements culturals propis de l’horta de València que acaben per identificar a tot el territori. La València incompleta de què parlava Fuster. Com hem pogut veure, la intenció del present article no és sinó introductòria, un rastreig inicial, un

revistavalencianad’etnologia

Bibliografia AGUDO TORRICO, J. (1997): “Patrimonio etnológico. Problemática en torno a su definición y objetivos”, en PH, 18, Sevilla, 102. BONET, V. E. (1998): José Benlliure. El oficio de pintor. Valencia, 98. CALVINO, I. (1998): “Colección de arena”, en Colección de arena, Madrid. CALVO, L. (1992): Historia de la Antropología, Barcelona, 221. CORBIN, A.(1993): “Entre bastidores”, en Historia de la vida privada. De la Revolución francesa a la Primera Guerra Mundial, IV. Barcelona, 505. DU GUÉ TRAPIER, E. et al. (1938): The Hispanic Society of America handbook. Museum and library collections. New York. ESCALERA REYES, J. (1985): “El patrimonio etnológico andaluz: Concepto, situación y perspectivas”. II Jornadas de Asesoramiento a municipios. Córdoba, s. p., en RODRÍGUEZ BECERRA, S. (1997): “Patrimonio cultural, patrimonio antropológico y museos de antropología”, en PH, 21, Sevilla, 45. GIL SALINAS, R. (1994): Arte y coleccionismo privado en Valencia del siglo XVIII a nuestros días. Valencia, 106. GONZÁLEZ MARTÍ, M. (1944): Cerámica del Levante español. Siglos medievales. Loza. Barcelona, 15. HERNÁNDEZ LEÓN, E. (1997): “Antropología y Patrimonio Etnológico”, en PH 18, Sevilla, 84. JIMÉNEZ-BLANCO, M.D. (2004): “The Hispanic Society of America”, en Arte español en Nueva York, Madrid, 51. LOWENTAL, D. (1998): El pasado es un país extraño. Madrid, 18. PADILLA MONTOYA, C. (1992): Catálogo de cerámica. Museo Sorolla. Madrid, 13. PÉREZ CAMPS, J. (1998): La cerámica de reflejo metálico en Manises 1850-1960. Valencia, 19, 30. VV.AA. (2005): La colección de cerámica de Alcora. The Hispanic Society of America. Morella, 15.

MUSEUS I INSTITUCIONS AMB COL·LECCIONS VALENCIANES

revistavalencianad’etnologia

revistavalencianadâ&#x20AC;&#x2122;etnologia

A LA RECERCA DEL MUSEU IDENTITARI Patrimoni etnològic i consciència nacional en la museologia etnogràfica valenciana, 1900-1940 ROBERT MARTÍNEZ CANET*

Com a la resta d’Europa, des de finals del segle

XIX,

comencen a aparèixer els primers intents de

construir una identitat nacional valenciana. Aquests intents, duts endavant per intel·lectuals procedents de la burgesia, malgrat no haver reeixit, sí que han aconseguit crear un imaginari col·lectiu que està en la base de la visió d’allò valencià que es va plasmar en el museu etnogràfic dirigit per Maximilià Thous en la dècada de 1930. Paraules clau: Museu, etnografia, nació, identitat, Thous. L’Erika no tenia història, l’Erika no tenia històries ELFRIEDE JELLINEK, La pianista

As for the rest of Europe, trere was in Valencia from the end of the XIXth century an attempt to built up a nacional identity. These attempts, carried on by bourgeois intellectuals, were not overall successfull. However they created a collective imaginarium wich constitutes the base of the “valencian perspective” that was reflected in the project of the ethnographic museum that Maximilià Thous directed in the 1930’s.

Introducció En certa ocasió, l’historiador de les religions Karl Kerenyi, convidat a donar una conferència al voltant dels cultes òrfics, va dirigir-se al públic assistent per indicar que contaria tot allò que la ciència podia comunicar-los al respecte, segons diuen les cròni-

Key words: Museum, ethnography, nation, identity, Thous.

ques, acte seguit va callar per espai de quaranta-cinc minuts. Silenci per silenci, no seria una mala actitud imitar el mitòleg hongarés. Si fem la prova d’enfrontarnos a eixe nou llibre d’arena que és la xarxa d’Internet, i escrivim en qualsevol dels cercadors a l’abast els descriptors Maximilià Thous i museu d’etnografia i folklore, trobarem tan sols un únic resultat, que una vegada escorcollat, es revela una mera anècdota dins d’un text al voltant del Ball dels

* Museu Valencià d’Etnologia. C/ Corona, 36; 46003 València. robert.martinez@dva.gva.es

Porrots de Silla. Si ho intentem amb el nom en castellà la situació és més colpidora: cap referència.

revistavalencianad’etnologia

L’escriptura virtual, aquesta gran aportació al

creació d’un museu identitari valencià, la reflexió

nostre fi de segle, ens ha condemnat, a colp de bit,

sobre les condicions de producció del discurs muse-

a la lectura del text únic, a la desaparició, en la

ològic i del paper de l’etnògraf dins de la seua socie-

immensa foscor del blanc absolut de la pantalla, de

tat. Aquest és, sobretot, un text històric. Sentada

l’escrit ratllat i del comentari al marge, de la glossa

eixa premissa, s’ha pretés mantindre un cert equili-

dissident, de l’íntim procés de construcció del dis-

bri entre la narració històrica i la reflexió etnològica

curs. Aquest fet, que sembla tan modern, és, però,

per tal d’apropar-nos a un “estudi històric cultural-

tan vell com les nostres misèries. Una pràctica habi-

ment orientat” (Delgado, 1992:17).

tual que, a l’antiga Pompeia, era executada per dos

No cap dubte que el de la nació (i el de l’estat-

professionals de condició servil, els dealbatores,

nació) ha esdevingut un dels temes recurrents en les

encarregats d’emblanquinar els murs de la ciutat i

ciències socials dels darrers temps. Tenint com a

els scriptores, mestres del pinzell, que estampaven

rerafons la clàssica distinció de Tönnies entre comu-

sobre aquests espais, degudament restaurats per l’o-

nitat i societat, el debat a l’entorn a la pregunta què

ficialitat a la seua condició muda, les proclames elec-

és una nació ha fet córrer molta tinta. En una, a

torals de torn. Al remat, una tasca semblant a la que

hores d’ara ja famosa definició, Benedict Anderson

han fet, al llarg dels segles, uns altres servidors

definia la nació com: “una comunitat política imagi-

socials: els historiadors, els lletraferits, els cronistes,

nada com inherentment limitada i sobirana”

els erudits, els burgesos desenfeinats, els folkloristes

(Anderson, 2005:24), és dir, una comunitat integra-

més o menys folklòrics, els etnòlegs en idèntica cir-

da per individus en el pensament dels quals germi-

cumstància, els antropòlegs i tota la resta de regira-

nava la idea que estaven units per uns trets comuns

dors de papers vells i/o sinapsis neuronals a punt de

(llengua, història, tradicions), trets aquests que els

ser devastades per la degeneració cel·lular, i els reco-

convertien en integrants d’una mateixa i única

piladors (¿autors?) d’històries de vida on, miracle, el

comunitat política, que es pot qualificar d’imagina-

discórrer dels anys agafa per fi un sentit; una tasca

da perquè es concep com una germania horitzontal,

que no és cap altra que la de preparar el mur de la

a la manera de la comunitat de Tönnies.

memòria col·lectiva per tal d’escriure al damunt la seua visió de la societat que ens envolta.

Per la seua banda, Ernest Gellner incideix en el fet que: La etnicidad o nacionalidad es simplemente

Aquest és, doncs, un intent d’integrar dins el

el nombre de la condición que prevalece cuando

mur del passat dels valencians les mans dels qui ens

muchos de estos límites [els propis de la societat

han precedit, una curta singladura que s’enceta amb

preindustrial] convergen y se solapan, de tal forma

els temps en que els lletraferits capitanejaven la nau

que los límites de la conversación, de la comensalía

de la construcció de la identitat dels pobles.

cómoda, los pasatiempos compartidos, etc., son los

Voldríem que servira perquè s’adonarem de la

mismos, y cuando la comunidad de personas deter-

importància de conéixer la història de la nostra

minada por esos límites se dota de un etnónimo y se

museografia etnogràfica, la història dels intents de

cubre de sentimientos poderosos […]. En cierto sen-

revistavalencianad’etnologia

tido, la etnicidad ha sustituido al parentesco como el

d’impremta”, la vida d’aquests lletraferits pren una

método principal de otorgamiento de identidad,

rellevància major. No debades el mateix autor apun-

(Gellner, 1995:52), per a concloure que: “el nacio-

ta que: “Si el nacionalisme era [...] l’expressió d’una

nalisme és un principi polític que sosté que la simili-

forma radicalment modificada de la consciència [...]

tud de cultura constitueix el vincle social bàsic”

el que realment importa és el lligam estructural

(Gellner, 1998:15), entenent cultura com un sistema

entre la memòria nacionalista [...] i les premisses i les

d’idees i signes, d’associacions i de pautes de con-

convencions internes de la biografia i l’autobiografia

ducta i de comunicació (Gellner, 1997:20). No deixa

modernes” (Anderson, 2005: 16). Comencem a

de ser interessant comprovar com en un dels textos

contar, doncs, les històries de nacionalistes valen-

fundacionals del nacionalisme valencià, “De regio-

cians que condueixen des dels laberints identitaris

nalisme i valentinicultura”, redactat el 1902, però

fins a les vitrines d’un museu on recopilar les glòries

publicat huit anys després, el seu autor, Faustí

de la nació.

Barberà, escriu: “l’idea regional tira principalment a

Malgrat tractar-se d’una frase de manual, no

mantindre i conrear lo passat dels pobles si ha rebut

s’hauria d’oblidar que la nació va lligada a un prota-

la sanció dels sigles. Ella fa de les tradicions i de les

gonista històric concret: la burgesia. Dècades ha

dades ètniques de cada poble els indicants de sa for-

durat el debat al voltant de l’existència d’una burge-

mació regional” (Barberà, 2002:87).

sia valenciana. D’una banda els qui, des del naciona-

El fenomen nacionalista, doncs, com a element

lisme, consideraven que la nostra societat huitcentis-

propi de la modernitat no tindria el seu origen en les

ta mancava d’una veritable burgesia (entesa com a

elucubracions de certs intel·lectuals, sinó que naix

burgesia industrial) capaç de dur endavant la revolu-

de la necessitat que hi ha en les societats modernit-

ció industrial i la construcció nacional. Haurien tin-

zades de donar una formació homogènia a tos els

gut, per tant, una classe dominant que hauria traït

individus, sobretot per raons de tipus econòmic. Un

la seua missió històrica.

resultant d’aquesta homogeneïtzació és el caràcter

En front la historiografia valenciana d’arrel no

inevitable del nacionalisme que servirà les elits com

nacionalista que postulava l’existència d’una burge-

a instrument per a facilitar el creixement econòmic,

sia valenciana, tot just partint d’un reconsideració

integrar les masses i legitimar l’estructura de poder.

d’eixa categoria historicosocial en gran part preso-

El darrer colofó que cal extraure de les postures de

nera d’esquemes teòrics apriorístics, com ara la

Gellner és que són els nacionalistes qui fan (inventen

identificació de burgesia amb burgesia industrial,

que diria Hobsbawm) la nació i no la nació qui fa

posseïdora dels medis de producció, necessàriament

nacionalistes.

esmerçadora de capital, sense oblidar, a més, totes

No és aquest el lloc on fer una semblança bio-

les conclusions de tipus sociopolític que se’n deri-

gràfica dels protagonistes de la Renaixença, cosa,

ven. Les aportacions procedents de l’antropologia

d’altra banda, gens fútil, perquè, per emprar un

econòmica (en especial Karl Polanyi), que posa en

terme d’Anderson, en un context de “capitalisme

dubte l’existència d’un àmbit de racionalitat econò-

revistavalencianad’etnologia

Falla al·lusiva al projecte de Museu d’Etnologia i Folklore de Blasco Ibáñez i Maximilià Thous

mica independent de la resta de relacions socials,

Recordem que ja Marcel Mauss al seu clàssic assaig

segons ha considerat l’individualisme possessiu, han

sobre el regal va mostrar que el poderós no és tant

estat ací decisives.

el que lleva com el que dóna; aquell que està en

En els darrers temps la postura més identitària

situació de concedir alguna cosa que, amb quasi

sembla haver adoptat un perfil més baix dins del pai-

total seguretat, no li serà tornada mai sinó és amb

satge historiogràfic valencià, de forma que ja no

l’agraïment vitalici per part de qui ha rebut el regal.

resulta estrany que Joan Francesc Mira escriga :

L’origen d’aquesta situació cal buscar-lo en la

“Quant a l’existència o no d’una burgesia, es tracta

debilitat del procés de construcció de l’Estat i, per

d’un fals problema [...] no es tracta de “decidir” si hi

consegüent, de la nació, a Espanya. Una de las més

ha hagut burgesia valenciana o no, sinó d’analitzar

evidents conseqüències d’aquest estat de coses (i la

quina classe de burgesia era [...]. De burgesia n’hem

que ací més ens interessa) és la proliferació de poders

tinguda, i no dèbil [...]: no equivalent a la “gran bur-

locals organitzats al voltant del clientelisme i dotats

gesia industrial” [...] però comparable, per exemple,

d’una certa autonomia respecte a les elits centrals. És

als sectors més extensos de la burgesia urbana fran-

aquest l’origen de la provincialització que ha marcat,

cesa de l’època” (Mira, 1997:108).

no sols la política, sinó també els intents de bastir un

És conegut que l’inici de la presa de consciència

museu etnogràfic valencià, ja que els antecedents

d’una identitat valenciana específica cal cercar-lo en

han estat institucions d’àmbit local, comarcal o, a tot

la Renaixença, que en els seus moments més carac-

estirar, provincial. Ha de ser en aquest context on

terístics discorren durant la restauració borbònica.

s’ha de valorar la Renaixença valenciana.

Lluny de visions tòpiques de regust romàntic, hem

Segons la cronologia apuntada per Marc Baldó

d’observar el clientelisme, una característica central

(Baldó, 1999:190-191), el moviment renaixentista,

del període, no com un sistema d’exercici del poder

malgrat tindre uns antecedents romàntics durant el

basat sobretot en la coerció, sinó més bé fonamen-

període 1790-1831, sorgeix el 1837 amb l’aparició

tat en el consentiment mutu, en el consens.

de la publicació satírica El Mole. La Renaixença es

revistavalencianad’etnologia

pot dividir en dos períodes. Un primer moment entre

de forma lúcida, han qüestionat aquesta divisió

els anys 1837 i 1874, i que no debades coincideix

posant de relleu el fet que comparteixen una matei-

amb l’ascens i la caiguda del moderantisme. La

xa identitat nacional en clau únicament espanyola,

segona etapa, que es desenvolupa en ple règim de

compatible amb un particularisme localista exacer-

la Restauració, aniria des de 1874 fins l’any 1904.

bat (Martí, Archilés, 2001:155-162).

Al mateix temps, acostuma a individualitzar-se

Les valoracions del paper històric jugat per la

dins d’aquest moviment dos grups que representen

Renaixença són ben diverses. Des del desencant

distintes opcions socials per bé que, segurament, no

nacionalista que considera que la Renaixença valen-

nacionals. D’un costat el de “guant” o xaró, encap-

ciana va ser un fracàs des de un punt de vista social

çalat per Teodor Llorente, representant del liberalis-

fins a les revisions més matisades. Allò cert és que

me doctrinari (cal recordar que era l’home de con-

s’identifica Renaixença i el que, des d’aquest punt

fiança de Josep Campo) i propugnador d’una ideo-

de vista, representava Teodor Llorente Olivares;

logia pairalista, on els elements culturals populars i

renúncia a una consciència nacional valenciana, con-

valencians tenien un paper subsidiari respecte a una

servadorisme, provincianisme. Per contra, per a

presumpta “alta cultura” mancada d’arrels nacio-

Baldó la Renaixença no seria altra cosa que la plas-

nals. D’altra banda s’acostuma a parlar del “d’espar-

mació en el context valencià del Romanticisme, con-

denya” (en la qual alguns autors han vist una verita-

siderat com la lògica cultural amb la qual la burge-

ble presa de consciència nacional valenciana en

sia es dota arran de la crisi de l’antic règim i el sor-

estat larval), organitzat al voltant de Constantí

giment del capitalisme. En realitat l’origen del feno-

Llombart i el seu grup de col·laboradors. És conegu-

men caldria buscar-lo en un difús valencianisme

da la vinculació d’aquests personatges amb el repu-

popular que ansiejava la democratització del siste-

blicanisme federal. La seua visió del món estava feta

ma, un moviment que va ser folkloritzat per les elits

de retalls del jacobinisme francés, de Proudhon vist

per tal de neutralitzar-lo.

a través del prisma deformant de Pi i Margall, d’an-

La figura de Llorente ha estat revisitada els

ticlericalisme rabiós, d’una fe cega en els beneficis

darrers temps, valga aquesta citació per resumir l’ac-

del progrés que conduïa a un cientisme acrític i d’un

tual estat de la qüestió: “l’apoliticisme de Llorente,

punt de mil·lenarisme laic al servei d’un discurs d’in-

que esdevingué, vertaderament, l’estratègia més

tencions incendiàries però, de fet, més demagògic

característica de la Renaixença valenciana. Mentre

que revolucionari i, per sobre de tot, populista. El

diversos autors […] han declarat que els fracàs de la

populisme, segons Laclau, es caracteritzaria per divi-

Renaixença valenciana es degué, bàsicament a

dir la societat entre el poble, a la mobilització del

aquesta negativa a voler polititzar-la, jo he mantin-

qual fa una crida, integrat per tot aquell alié a “l’o-

gut que l’apoliticisme […] possibilità que la

ligarquia”, sense més diferenciació interna, i de l’al-

Renaixença triomfara a València, que és consolidara

tre costat, aquesta “oligarquia” formada per les elits

[…] Perquè revestit d’un tel folklòric i d’inocuïtat

dirigents de l’economia i la política. Alguns autors,

aconseguí de ser permés, aconseguí no ser forta-

revistavalencianad’etnologia

ment atacat. I, perquè de fet, l’activitat de Llorente

col·lectiva en extinció, per imposar una veritable

[…] esdevingué amb el temps política” (Roca Ricart,

reformulació de la matriu cultural que informa els

2001:29).

materials que componen la memòria de la comuni-

Hauríem de considerar també la capacitat lloren-

tat. És així, com dóna pas a un producte final que

tina d’haver forjat un imaginari col·lectiu del valencià

podria ser una simple reformulació d’allò ja sabut,

que encara avui demostra una evident vitalitat.

però que també podria donar lloc a composicions

Aquest constructe identitari de caràcter sincrètic és un

inèdites, com és el cas.

bon exemple d’aquella operació intel·lectual que LéviStrauss en El pensament salvatge va anomenar brico-

1900. Una nova generació per a un nou segle

lage. És ben cert que l’abús d’aquesta metàfora ha fet

No és possible delimitar un camp propi dels estudis

minvar el seu valor heurístic inicial, però no per això

etnogràfics valencians en les dècades inicials del

deixa de ser útil. El concepte designa la manera en

segle XX. És obvi que hi ha personalitats dedicades a

què la imaginació mítica explora el joc combinatori

l’estudi de camp de la cultura tradicional, figures de

que es pot establir a partir d’un conjunt limitat d’ele-

tots conegudes, Eduard López-Chavarri i els ger-

ments, incomplets i heteròclits, procedents de l’he-

mans Sansalvador en l’àmbit musicològic, Frederic

rència, el préstec o la desviació culturals.

Martínez i Martínez i el mateix Maximilià Thous Orts.

La idea essencial, introduïda per l’etnòleg fran-

Ara bé, açò no suposa l’existència de corrents, d’es-

cés, és la d’un forçament, d’una acomodació (pre-

coles de pensament etnològic identificables, més

contrainte) dels elements recuperats pel bricoleur.

encara quan ens trobem davant d’uns protagonistes

Lluny de ser una matèria bruta, cada “peça” que

amb una formació d’allò més dispersa i variada;

s’empra, està marcada pel seus usos anteriors. El

músics, literats, juristes, historiadors. En tot cas ens

mitema agafat en préstec, guarda el seu valor d’i-

trobem davant d’una etnografia de tipus historicista

matge significant, ja que conserva, encara que siga

basada en un model folklorista, inventarial, centrada

de forma virtual el record de les relacions que li

en la recopilació de música tradicional, literatura,

donaven sentit originalment. És, doncs, el “força-

vocabulari, en la línia del que va comportar a

ment” de la peça el que determina llur selecció per

Catalunya Milà i Fontanals. Potser és entre juristes i

a un nou constructe.

historiadors on podem trobar un cert grau de con-

Cal assenyalar, però, que qualsevol bricoleur, ha

ceptualització teòrica que ens permeta arribar a insi-

de saber que el canvi d’una peça pot dur tant a

nuar per quins paràmetres epistemològics circulava

introduir reajustaments com, fins i tot, a un canvi

la recerca de la cultura tradicional valenciana.

general del sistema. És en aquest “diàleg amb la

Com a reacció a l’esgotament de la historiogra-

matèria” on el bricoleur deu controlar les reserves

fia romàntica, i en consonància amb l’ascens de la

de sentit de la tradició plural que manipula, i anar

burgesia conservadora, des de 1874 i fins a 1914

sovint més enllà de la construcció d’un simple reci-

s’allarga el període que s’ha anomenat “edat de

pient que contindria els fragments d’una memòria

plata” de la cultura valenciana. És el moment de l’a-

revistavalencianad’etnologia

parició del krausisme com a reacció davant l’integris-

funda la comunitat política, en aquest cas espanyola.

me i de l’esclat del positivisme mèdic. En el terreny

La missió, doncs, del treball etnogràfic d’Altamira

que ens ocupa, l’enfrontament es donaria entre dos

seria contribuir a la socialització nacionalista, trobant

grans concepcions de la història: l’historicisme i el

els fonaments materials d’una identitat.

positivisme. La presència positivista en la historiogra-

Altamira és, però, una rara avis en el panorama

fia valenciana es redueix a la figura del que, sens

valencià dominat per paradigmes particularistes i

dubte, fou el millor historiador valencià de la prime-

antiteoricistes, dels quals són bons exponents molts

ra meitat del segle XX: Rafael Altamira Crevea (1866-

dels cultivadors de la història i l’etnografia valencia-

1951), autor que recollí i practicà de primera mà els

na que cavalca a cavall dels segles

corrents renovadors de la historiografia francesa de

aquells als quals el 1919 Francisco Almarche batejà

principi de segle, des de la renovació metodològica

en les pàgines de la seua Historiografia valenciana

que suposà Henri Berr i la seua Revue de Sintèse

com “escola històrica valenciana”.

XIX

XX.

Són

Historique fins a la revolució que fou l’escola dels

El nucli central d’allò que es coneix com a histo-

Annales. No s’ha d’oblidar, però, que la seua obra

ricisme, fill de l’encontre entre la Il·lustració i l’idea-

no deixa de ser una excentricitat en un context his-

lisme alemany, el trobem en les paraules d’un dels

toriogràfic dominat per l’historicisme.

seus millors practicants, Fiedrich Meinecke: La

La relació d’Altamira amb l’etnografia valenciana

médula del historicismo radica en una sustitución de

prové del seu interés pel dret consuetudinari, plasma-

una consideración generalizadora de las fuerzas

da en la monografia Derecho consuetudinario en

humanas históricas por una consideración individua-

Alicante y economía popular de la provincia de

lizadora. Esto no quiere decir que el historicismo

Alicante (1905), en realitat una recopilació anterior

excluya en general la busca de regularidades y tipos

de treballs sobre aspectes com ara el mercat de l’ai-

universales de la vida humana. Necesita emplearlas y

gua a l’horta d’Alacant. Krausista convençut i institu-

fundirlas con su sentido por lo individual.” Però

cionista rellevant, malgrat haver rebut la influència

sobretot l’historicisme és la plasmació: “...de una

dels treballs de Durkheim, Berr i de la sociologia i

metodología, la metodología que corresponde a la

l’antropologia en general (no oblidem que a la

historia como ciencia de lo partícular [...] una meto-

Institución Libre de Enseñanza l’antropologia era

dología alérgica a la conceptuación sociológica o

matèria habitual i per a Giner de los Ríos era normal

económica que creían descubrir las nuevas tenden-

citar l’obra durkheimiana a les poques setmanes de

cias (Meinecke, 1983: 12).

la seua aparició a França), la gran petjada deixada per

Un bon nombre d’aquests lletraferits dedicaren

l’escola del dret històric alemany assimilada a través

una part dels seus esforços a temes d’estudi que

de Joaquín Costa el fa deutor de les concepcions prò-

avui anomenarien etnogràfics (Roc Chabàs va dedi-

pies del romanticisme alemany com ara l’existència

car el 1886 una sèrie d’articles en El Archivo a les

d’un Volkgeist, un esperit del poble. És dir, d’una uni-

tècniques del conreu del sucre). Però més enllà d’as-

tat cultural, d’un suposat caràcter nacional que

pectes anecdòtics trobem ja a finals del segle XIX una

revistavalencianad’etnologia

certa reflexió sobre el paper que l’estudi de la cultu-

mundial (Martínez Martínez, 1998: 8-12)”. Cal cop-

ra tradicional material i immaterial aporta a la com-

sar el valor d’aquesta citació on es fa evident el

prensió de la societat.

desig de passar de l’etnografia a l’etnologia, d’allò

Així, l’any 1884 la Revista de Castellón publica-

descriptiu a allò comparatiu. És una definició que fa

va una furibunda crítica a l’intent d’obtindre un

palesa la influència dels tècnics de l’Arxiu

coneixement de les societats humanes en clau no

d’Etnografia i Folklore de Catalunya, amb els quals

particularista. És en aquest context on l’autor, R.

Martínez col·laborava (Gregori Berenguer, 2000:

Segade Campoamor, es refereix explícitament a

458), i que en el seu manual de 1922 escrivien que

l’etnografia com a ciència auxiliar de la història, a

el seu objecte d’estudi era “allò que sap el poble”.

més de referir-se al valor de les tradicions orals

No cal dir que el salt qualitatiu cap a allò nomolò-

populars i, cosa d’interés, de forma especial des del

gic, l’antropologia, queda fora de l’abast cronològic

punt de vista dels museus, als: monumentos no

d’aquest article.

escritos, a los objetos materiales, como edificios,

Un dels més importants museòlegs etnogràfics

sepulcros, muebles y utensilios, vestidos, armas

espanyols de la primera meitat del segle

estatuas, pinturas, sellos, monedas, medallas.

Hoyos Sainz, creador del Museo del Pueblo Español

Grandes resultados se han conseguido con el estu-

definia també l’etnografia com l’estudi tant del que

dio de estos testimonios, mudos al parecer para la

sap com del que fa el poble, és a dir, el folklore [és]

historia, pero no debe olvidarse las supercherías a

el estudio de la vida total del pueblo (Hoyos Sainz,

que ha dado margen, y cuando no esté aquí la crí-

Hoyos Sancho: 1985:30), amb el que posa de relleu

tica que observar y estudiar este nuevo campo de

una de les característiques d’aquesta ciència; el seu

inducción y de conjeturas.

caràcter holístic. Però sense dubte, el que caldria

XX,

Luis de

Partint de la base que ens trobem en la fronte-

destacar (en especial per la relació que té amb els

ra d’un nou saber, caldria esbrinar què s’entenia per

criteris de selecció dels objectes que conformaran els

etnografia en els temps fundadors de la disciplina a

museus etnogràfics del moment) és que, seguint

les terres valencianes. Frederic Martínez Martínez

Arnold van Gennep, defensava la impossibilitat d’un

considerava, l’any 1927, que la “cència folk-lòrica”

folklore obrer (i urbà per extensió) autèntic, ja que el

es dedicava al “recull y estudi de lo popular tant els

folklore es dedicaria, sobretot, a l’estudi dels cos-

costums en sa variadísima gama, con les llegendes

tums camperols o del que d’ells subsistira en entorns

[…], cuentos y […] sossuits”, la finalitat d’aquesta

industrials i ciutadans. Dit en paraules d’Hoyos: lo no

tasca devia ser: “la imprenta y d’aqueix modo que-

reglado por instituciones políticas o administrativas,

dant catalogada puga servir el dia de demá per fer

comprendiendo solamente la supervivencia de ele-

consençut astudi, al que’ns té que portar al compa-

mentos que corresponden a estados de civilización

ratiu del folklore de atres poblacions, comarques,

precedentes. Aquesta apel·lació als survivals, terme

nacionalitats y nacions de tot lo món, hermosa

encunyat per E. Tylor en 1871, ens lliga a la doctrina

tasca de la que té que ixir la història de la civilizació

evolucionista i als orígens del mètode comparatiu

revistavalencianad’etnologia

Falla al·lusiva al projecte de Museu d’Etnologia i Folklore de Blasco Ibáñez i Maximilià Thous

cosa que ens facilita la inferència de quin tipus de

nia reprendre l’impuls favorable a l’autogovern que

museu etnogràfic es produïa.

havia sorgit en els anys de la lluita per la Mancomunitat. Ja en les “Conclusiones de la

La casa de les muses nostrades. El desig d’un

Joventut Valencianista” publicades a La Voz de

Museu identitari

Valencia el juliol de 1914 es parla de la creació d’un

Essent aquesta com és, una primera aproximació al

Institut d’Estudis Valencians (que acabaria veient la

desenvolupament de la praxi i (fins on existesca) la

llum de mans de Francesc Bosch i Morata l’any

teoria etnològica que s’ha fet per valencians o al

1937). Però és en el punt seté del manifest que

territori valencià i atés un desig de continuïtat, fóra

encapçalava el setmanari del grup, Pàtria Nova, edi-

arriscat donar una data tancada que es puga consi-

tat a partir de 1915, on la Joventut Valencianista fa

derar que és la proposta inicial de creació d’un

palesa la seua intenció de demanar la creació d’un

museu etnogràfic valencià.

“Museu Social Valencià” (Cucó, 1999:122). No em

Però més enllà del fetitxisme de la dada seminal,

pogut esbrinar si darrere d’aquest manifest hi va

allò cert és que hi ha alguna proposta anterior a la

haver algun projecte museològic desenvolupat o si

de Blasco Ibáñez de 1921. No resulta gens estrany

no va passar de ser una demanda genèrica. Tampoc

suposar que la proposta va arribar dels sectors del

no hi ha certesa al respecte de quin tipus de museu

renascut nacionalisme valencià que a partir de la

podria haver estat, però tractant-se d’un museu de

dècada de 1910 aniria agafant solidesa fins a ser

la societat valenciana, no resulta estrany pensar que

destruït amb la desfeta de la República en 1939. Va

incloguera una vessant etnogràfica.

ser des de dins d’una d’aquestes organitzacions,

En tot cas, allò significatiu en termes d’una histo-

Joventut Valencianista, on va sorgir la reivindicació

ria dels museus etnogràfics valencians, és que aques-

de la necessitat d’un museu d’allò valencià.

ta proposta marca una tendència que és a la qual

Refundada en 1914, Joventut Valencianista, prete-

fem referència en el títol de l’article, la del museu

revistavalencianad’etnologia

Maximilià Thous i Orts (1875-1947)

identitari, per dir-ho en altres termes, el museu de les senyes d’identitat valencianes, el museu nacional valencià. Una institució, pròpiament museal, distinta d’un institut dedicat a la recerca científica. Per la mateixa època alguns textos legals, en una línia solidarista de reivindicació de la Mancomunitat, també fan esment a la capacitat de creació de museus, tant regionals com provincials, per part de les institucions valencianes, però sense que tampoc no s’explicite en termes concrets cap proposta (Àngel, Ferrando,

d’homenatges a l’escriptor. El Centre de Cultura

Pons, Serna, 1985: 138-140).

Valenciana, depenent de la Diputació de València, va ser fundat el 1915, prenent com exemple l’Institut

El Museu d’etnografia i folklore. De Blasco

d’Estudis Catalans, i pretenia agrupar la tasca dels

Ibáñez a Maximilià Thous Orts.

erudits locals allunyats d’un medi acadèmic alié a la

Durant la primera meitat del segle

XX,

la societat

valenciana solament va ser capaç de generar una ini-

cultura valenciana. La institució comptava amb una secció d’etnografia i folklore que no va reeixir.

ciativa real capaç de bastir un museu etnogràfic que

Comença Blasco el discurs amb una reivindicació

tinguera com a finalitat l’estudi de la cultura tradi-

del seu caràcter de novel·lista etnològic (Sales

cional valenciana. La història d’aquest museu és un

Salvador, 2000:853-868) que ha retratat els diversos

cúmul de circumstàncies desafortunades que diuen

ambients de la ciutat, els llauradors de l’horta, el

molt de les possibilitats reals de fer etnologia en eixe

mariners, la burgesia urbana, la gent de l’Albufera.

moment històric. En línies generals, la història ja ha

Per a tall seguit lamentar aquella València desapare-

estat contada (Gregori Berenguer, 2000:462-467,

guda o en procés de desaparició: Yo he visto la vida

Vidal Corella, 1991, Català Gorgues, 1978,

valenciana, y ahora, que tengo cincuenta y dos años

Sanvalero, 1992, Mira, 2004:108, Reig, 2002: 206,

no la encuentro por ninguna parte. Aún podríamos

León Roca, 2002:456), però intentarem donar llum

reconstruirla. Si dejamos pasar treinta años, con

a alguns aspectes més desconeguts, com ara el final

todo el dinero del mundo no podremos reconstruir-

del museu i reconstruir quin entorn sociopolític el va

la. Ahora es el momento. És aquest un tipus de dis-

fer possible.

curs habitual en el món museístic i que recorda algu-

En el principi va ser la paraula. En aquest cas la

na reflexió de Lévi-Strauss quan desitjava “haver vis-

paraula fogosa i arrasadora de Vicent Blasco Ibáñez

cut en el temps dels veritables viatges, quan s’oferia

en el discurs pronunciat en l’acte de recepció públi-

en tota la seva esplendor un espectacle encara no

ca com a director honoris causa del Centre de

fet malbé, contaminat i maleït […], car, jo que

Cultura Valenciana el 16 de maig de 1921 (Blasco,

gemego davant ombres, no sóc tal vegada imper-

1998), en un acte enquadrat dintre d’una setmana

meable al veritable espectacle que pren forma en

revistavalencianad’etnologia

aquest instant però per a l’observació del qual el

nuestro presente artístico. Novament la figura del

meu grau d’humanitat no té encara el sentit reque-

temple clàssic, de l’espai numinós, que desplega el

rit? D’aquí a uns quants centenars d’anys, en aquest

seu poder màgic; l’efecte rei Mides propi de la vitri-

mateix lloc, un altre viatger, tan desesperat com jo,

na; sacralitzar tot alló que toca.

plorarà la desaparició d’allò que jo hauria pogut

De forma inevitable se’ns planteja una pregunta,

veure i se m’ha escapat” (Lévi-Strauss, 2005:37-38).

¿quina concepció del patrimoni, i en concret del

Com és conegut, l’element que va inspirar a

patrimoni etnològic, tenia Blasco? És obvi que no ho

Blasco la idea d’iniciar un museu etnogràfic (Museo

podem saber (fins on sabem, mai no va reflexionar

de Valencia, segons li diu) va ser la visita al Museon

per escrit sobre l’assumpte), però allò evident és que

Arlaten que havia creat a Arles el poeta occità Frederic

el que predomina és la incidència en el caràcter sim-

Mistral. Del museu provençal és d’on Blasco pren la

bòlic, representatiu d’una presumpta identitat, atés

idea d’instal·lar diorames amb escenes de la vida quo-

que els objectes tenen una finalitat gairebé mediúm-

tidiana de l’horta i la formació d’una mena de galeria

nica de connexió amb els avantpassats; condició que

d’homes cèlebres: donde estén, primero, las fotogra-

està per damunt de valors tipològics, cronològics o

fías modestas, pequeñas, pero como una especie de

de qualsevol altre tipus de criteri relacionat amb:

Partenón […] de todo valenciano que ha producido

“l’ecumènica i profana generalització dels museus”

algo intelectualmente […] Y después de esto, todo lo

(Anderson, 2005:16). Aquests valors transcendents

que se refiera a nuestra pesca; a nuestra navegación,

remeten (Prats, 1997:22), a una legitimació extracul-

a nuestras costumbres: las grupas cuando corren la

tural basada en referències a la natura, la història i la

joia; después la vida representada por figuras de cera;

creació artística. Abundant en la relació entre

imaginaos, con el plantel de artistas que tenemos

memòria i creació artística, (Todorov, 2000:22) cal

aquí, las cosas que se pueden hacer.

considerar que l’oposició conceptual no es dóna

Per últim el novel·lista fa algunes consideracions que farien les delícies dels responsables de màrque-

entre la memòria i l’oblit, sinó entre la memòria i la creació o recreació artística del passat.

ting de qualsevol museu actual. Hay medios a la

Allò més paregut a les intencions de Blasco que

americana, que yo conozco, para hacer dinero rápi-

mai no va plasmar-se, i per a l’anàlisi de la qual són

damente […] además, por efecto de mis andanzas

escaients les reflexions anteriors, és el diorama amb

por los Estados Unidos, yo soy amigo de todos los

què la cultura de l’horta de València es va presentar

grandes millonarios y de todos los grandes capitales

en l’Exposición del Traje Regional e Histórico que va

de la tierra. Yo conozco a Huntington, el gran histo-

tindre lloc en 1925 a Madrid. Va ser realitzat per

riador y amigo de España, y también le sacaré dine-

Josep Benlliure, Manuel Benedito i Ramon Cabrelles

ro para el Museo. I tot per aconseguir que: La gente

(Berges Soriano, 1996:71, Gregori Berenguer,

sencilla consideraría el Museo de Valencia como una

2000:460-461) amb roba donada per un grup d’a-

especie de Partenón, porque guardaba todas las glo-

ristòcrates encapçalades per la marquesa de

rias de nuestra raza, todo nuestro pasado y todo

Benicarló. Representava, segons la guia de l’exposi-

revistavalencianad’etnologia

ció, un dia de noces en una barraca de llauradors

valencià de la Lliga Regionalista, i en 1922 va repetir

rics, on la nóvia, Vicenteta, es vestia a la seua habi-

amb la mateixa organització, però enquadrat ara

tació ajudada per dues amigues. Fora esperaven l’à-

dins d’una coalició amb la resta dels partits dretans

via, el sogre i una parella que arriba a cavall.

(Cucó, 1999:159-157). En tot cas són suposicions

Sortosament el museu que havia verbalitzat

més o menys fundades, allò cert és que en 1921

Blasco va ser dut endavant, amb criteris més rigoro-

Thous es va posar en contacte amb Carreras Artau

sos, per un altre personatge; Maximilià Thous Orts

per demanar-li la col·laboració de l’Arxiu de Folklore

(1875-1947). Periodista, escriptor i etnòleg, tenia al

i Etnografia de Catalunya en el projecte valencià,

darrere una llarga trajectòria de recuperació de balls

relació que es plasmaria en un informe signat per

i danses tradicionals dels més diversos indrets valen-

Batista i Roca (Gregori Berenguer, 2000:464-465)

cians (Ontinyent, Xàtiva, Algemesí, Castelló de la

que serà seguit al peu de la lletra per Thous deu anys

Plana, Elx, Sueca, etc.).

després passada la dictadura de Miguel Primo de

La proposta del novel·lista va arribar al ple municipal de la mà de Ricard Samper el vint de maig de

Rivera (1923-1930) que va frustrar, de forma temporal, el desenvolupament del museu etnogràfic.

1921. Des d’un origen Blasco va pensar en Thous

Pocs mesos després de la proclamació de la repú-

per dirigir el museu, com es veu en una carta dirigi-

blica, el 16 de novembre de 1931, l’Ajuntament de

da al folclorista, datada el 16 de maig de 19221:

València prenia el següent acord: Propone la creación

Ahora sólo falta convocar la reunión y empezar los

del Archivo que ha de servir de base para el museo

trabajos. Vd. va a ser por derecho propio el director

de etnografia y folk-lore de Valencia, iniciado por el

del futuro Museo y yo tengo en su persona [...] la

insigne valenciano D. Vicente Blasco Ibáñez en el año

más absoluta confianza. La tria de Thous Orts per

1921, y que se confie la organización de dicho

aquest càrrec, a més de per la seua trajectòria com

Archivo, a la cual cooperará la Comisión Municipal

a folclorista, podria estar relacionada amb els vincles

de Monumentos, a Don Maximiliano Thous, consig-

d’amistat que l’unien amb l’alcalde (1920-1923)

nándose en el próximo presupuestos la cantidad de

blasquista de la ciutat Ricard Samper (a qui coneixia

cincuenta mil pesetas para atender los gastos que

des que tots dos militaren a Nostra Parla) i amb el

ocasione la formación del repetido Museo (Arxiu

també republicà Vicent Marco Miranda (Marco

Municipal de València, Índex d’Acords.1931.I.A.-20

Miranda, 2005:349-361). I això malgrat que, en ter-

Acord 74). Més endavant proposa que es cree l’arxiu

mes ideològics, Thous havia estat vinculat, almenys

“historiogràfic” que serviria de base al museu, i

electoralment, a propostes valencianistes conserva-

recorda que l’acord de 1921 proposava una seu ja

dores. En 1917 es va presentar a les eleccions muni-

definida: el palacio municipal de la Llanera. Ara bé,

cipals per la Joventut Valencianista, el 1920 per la

consultant la dita acta de 18 de maig de 1921 (Arxiu

Unió Valencianista d’Ignasi Villalonga, paral·lel

Municipal de València, Llibre d’Actes 1921, abril,

1 Fragments publicats a l’agenda de l’any 2003 editada per l’Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay, que eixe any li dedicava la programació a la vessant cinematogràfica de Maximilià Thous Orts.

revistavalencianad’etnologia

maig, juny, D-398) l’edifici a què es refereix és el

en el Centro de Cultura Valenciana. Evocaba el ejem-

palau municipal de l’Albereda. Fóra com fóra, és a la

plo del Museo de Arlés, fundado por Mistral y pro-

Llanera on de fet es van custodiar els materials que

ponía Blasco Ibáñez la reproducción de la vida valen-

Thous va aconseguir recollir en la primera campanya

ciana popular, en su intimidad y sus fiestas y en su

de recerca que va iniciar de forma immediata, sem-

trabajo, con una perpetuación que cada día será

pre sota el control de la Comissió Municipal de

más difícil cuando más tardía. ¿Qué se ha hecho,

Monuments de qui depenia el Museu d’Etnografia i

repetimos de esta iniciativa? Recordemos el nom-

Folklore (Arxiu Municipal de València Llibre d’Actes

bramiento de Maximiliano Thous como organizador,

1931 (4t trimestre) D-424. Folis 318 i ss.). La previsió

leímos luego un desarrollo sistemático del proyecto.

inicial era inaugurar coincidint amb l’arribada del cos

Luego… el silencio.

de Blasco a València a finals de 1933. Raons políti-

En realitat després no va ser el silenci, sinó el

ques frustraren la idea, que no deixa de recordar els

clam. A final de març de 1939, les tropes franquis-

jocs funeraris antics. Amb els ulls d’avui no podem

tes entraven a València. Al llarg de l’any la nova

deixar de veure com s’oferia a un mort, elevat a la

autoritat municipal prenia dues decisions en matèria

categoria de símbol d’un país, com a ofrena pòstuma

cultural; la primera esbrinar la destinació de les

les restes d’una cultura moribunda.

obres d’art sacre que sobrevisqueren a la destrucció

A partir d’eixe moment la història de la institució

dels anys de guerra, la segona suprimir el Museu

es torna fosca, i només es pot perseguir a partir d’al-

Etnogràfic i depurar el seu director (Cortés Carreres,

guna que altra referència perduda en els llibres d’ac-

1995:201). En l’acord 24 del ple municipal del 18 de

tes, acords i semblants, resseguint anotacions referi-

desembre de 1939 (Arxiu Municipal de València,

des a la compra de mobiliari, material fungible, i

Índex d’Acords 1939 IA-28) es pot llegir: Propone

alguna que altra participació en alguna exposició

que se suprima el Museo Municipal de Etnografía y

com ara una de música popular en 1936. Aquesta

Folklore, haciéndose cargo el archivero-bibliotecario

situació d’incertesa no va deixar de ser objecte de

de esta corporación de cuanto en dicho centro se

comentaris públics, de forma que Salvador Ferrandis

custodia y pasando a prestar servicio en la Sección

Luna l’any 1935 (Ferrandis Luna, 1935) va publicar

de Archivos y Museos el personal que figura adscri-

en el diari degà de la capital valenciana un article

to al centro que se suprime. El personal, M. Thous i

sobre els museus de la ciutat, enmig d’una certa

J. Llorca, va ser depurat. El segon va ser readmés

polèmica amb Miquel Duran i Tortajada (fundador

posterioment amb una categoría laboral inferior. El

del Museu de la Ciutat en 1927) i amb el pintor José

museu, que mai no havia arribat a obrir les portes al

Manaut, on es referia en aquests termes al museu

públic, ja no ho podria fer.

dirigit per Thous Orts: ¿Y el museo del pueblo valen-

Després de fer una ullada a les peripècies de la

ciano o folklórico, iniciativa de Blasco Ibáñez? ¿Por

institució cal preguntar-se, com estava estructurat el

dónde anda este magnífico proyecto? A la vista

Museu d’Etnografia i Folklore. Thous va publicar al

tenemos el discurso del gran novelista pronunciado

voltant de 1935 un fullet explicatiu al respecte

revistavalencianad’etnologia

(Thous Orts, c. 1935). Resulta útil comparar els crite-

el Museo del Pueblo Español (MPE) o els emprats a

ris emprats pel Museu d’Etnografia i Folklore (MEF)

les seues enquestes per L’Ateneo de Madrid i la

amb els d’altres institucions coetànies com ara

Institución Libre de Enseñanza (AM-ILE), (Lisón

l’Arxiu de Folklore i Etnologia de Catalunya (AFEC),

Tolosana, 1977: 105-179):

revistavalencianad’etnologia

El tipus i la destinació dels objectes que Thous

devesa del Saler, i donaven bona fe dels dots profè-

va recollir tampoc no estan del tot esbrinats. En

tics de Blasco quan demanava per al seu museu el

l’acta municipal primigènia de 1921, es parla que

Palau de l’Exposició, perquè era un immoble muni-

l’Arxiu Municipal haurà de cedir al nou museu tots

cipal sense més utilitat que servir de saló de recep-

aquells objectes i records històrics que custodiava.

ció a personatges il·lustres.

Atés que llavors encara tardaria un lustre en constituir-se el Museu de la Ciutat, cal imaginar que es

A tall de conclusió

pretenia traslladar a l’Etnogràfic els materials que

Els motius de la desaparició del Museu Etnogràfic de

acabarien recalant al museu històric, és a dir, mate-

la ciutat de València poden semblar evidents. Com a

rials del tipus del penó de la Conquesta, cosa que

criatura auspiciada pel blasquisme tenia els dies

trenca amb les indicacions donades per Thous en el

comptats en el nou règim. Sense dubte el patronat-

fullet citat. Una vegada clausurada la institució en

ge polític del projecte el va condemnar a mort, però

1939, els objectes foren transportats a un magat-

hauríem de preguntar-nos si era necessàriament

zem municipal on restaren fins que en 1957 la riua-

incompatible un museu etnogràfic d’aquestes carac-

da els va destruir, ja que el local es trobava en una

terístiques amb el franquisme. La resposta solament

zona inundable. Ara bé, si hom consulta l’inventari

pot ser negativa. La seua desaparició no era ineluc-

general de béns municipals editat el 1958 i comen-

table. Podria haver-se donat una relectura d’una

çat a redactar dos anys abans (és a dir, que consig-

certa visió de l’ethnos valencià (¿un neollorentinis-

na el material supervivent de la catàstrofe) es troba-

me?) en clau de la retòrica imperial del falangisme.

rà amb la sorpresa que amb el rètol Mobles històri-

En unes declaracions fetes a València en 1940, el

co-artístics. Relació núm. 17 Secció Etnogràfica i

ministre de Governació, Ramón Serrano Suñer insis-

Folklòrica (Casa Forestal Devesa Albufera) i ha una

tia davant dels membres del Centre de Cultura

relació amb 98 objectes diversos, en 39 dels quals

Valenciana: Es tan sano el regionalismo valenciano

s’indica que provenen dels fons del Museu

que lejos de cercenarlo hay que procurar por todos

d’Etnografia i Folklore. Aquesta llista, redactada per

los medios difundirlo. Importants homes del valen-

José Llorca Rodríguez, responsable dels museus

cianisme dels anys vint havien estat partidaris primer

municipals des dels quaranta fins a l’inici de la dèca-

de la dictadura primorriverista i després de la suble-

da de 1970, és, ara per ara, en espera de poder

vació de 1936. És el cas d’Eduard Martínez Sabater

consultar l’arxiu privat de M. Thous, l’única prova

(solament cal llegir el seu discurs de 1944 titulat La

fefaent que ens parla de quins tipus d’objectes es

misión de Valencia en el nuevo renacer español),

van recollir per al Museu Etnogràfic. Es tracta de

Salvador Ferrandis Luna o un altre personatge que

material ceràmic, mobles, algun objecte domèstic,

també tenia una llarga història d’interés pels temes

eines de caça i maquetes de vaixells típics de la

etnogràfics, Vicente Gay Forner.

costa valenciana. En temps recents aquests objectes

Gay, catedràtic d’economia política a la

encara estaven dipositats a la casa forestal de la

Universitat de Valladolid, va ser un dels introductors

revistavalencianad’etnologia

de l’antropologia física a València. Bona mostra dels

a la Hispanidad, ¿no debades no ha rastrejat Ucelay

seus interessos racialistes (compartits per altres

da Cal l’origen de la utilització de la metàfora políti-

valencianistes com ara Nicolau Primitiu) és la confe-

ca imperial, aplicada a la solució dels problemes

rència que va llegir en la Diputació el 14 de desem-

territorials d’Espanya, en l’àmbit del catalanisme nai-

bre de 1918 en la qual nega l’existència d’una cons-

xent? ¿No havien estat molts d’ells partidaris de

ciència nacional valenciana i l’existència d’un lligam

solucions confederals d’encuny més o menys “impe-

profund amb els territoris de l’antiga corona

rial”, a imitació de la monarquia dual austro-honga-

d’Aragó, en raó que “Valensia es de rasa purament

resa? ¿No teoritzava Ignasi Villalonga, dins del seu

helénica en un índice ensefalich de 75”, a diferència

“valencianisme totalitari” una Espanya organitzada

dels veïns del nord, d’origen més “germànic”. ¿Quin

a la manera de la Commonwealth britànica? Els

era per a Gay l’origen de la nació?, “la conciencia de

somnis de la revolució nacional-sindicalista es frus-

rasa”, concepte aquest que calia definir d’acord

traren com tants altres, potser mai no passaren d’e-

amb “una investigació antropolochica del mateix

fusions literàries i el que va quedar en peu és eixe

color d’ulls, dels cabells de la mateixa forma, les cos-

petainisme nostrat (Cucó, 1989:223-225), incapaç

tums totes casi iguals” (Àngel, Ferrando, Pons,

de resoldre la “qüestió valenciana”.

Serna, 1985:113, Cucó, 1999:159, Ucelay da Cal,

En eixe context la història del museu d’etnologia

2003:315-320, 581, 626, 862, Rodríguez Puértolas,

resulta exemplar. Abandonada la línia que des dels

1986:272-273). Vinculat a la Unió Valencianista (en

anys vint (recuperada en part en els anys de la

1919 va ser candidat com a diputat a Corts) va deri-

Transició democràtica amb el nonat Institut Valencià

var, ja en la República, cap a postures filonazis.

per a l’Estudi i Protecció del Patrimoni Històrico-

Prolífic home de premsa i ràdio i divulgador del pen-

artístic i Arqueològic) havia dut les autoritats capita-

sament feixista, va formar part, a les ordres de

lines a intentar crear un macromuseu que sumara les

Serrano Suñer, de la Jefatura de Prensa y

col·leccions de tots els museus existents a la ciutat

Propaganda a Salamanca, i s’integrà en el sector

en una única institució que recollira la identitat

més radical de falange. Per la seua banda, Ferrandis

valenciana al complet i que, a més, aconseguira tan-

Luna va participar en la tasca propagandística que

car la trinitat que tots el estats-nació han aconse-

des de Sant Sebastià feia la colònia valenciana, des-

guit. És a dir: Arxiu Nacional (l’Arxiu Regional de

tacant-hi les xerrades radiofòniques en valencià

València de Mateu i Llopis), Biblioteca Nacional (l’a-

recollides després en algun dels seus llibres, el que

nomenada Biblioteca del País Valencià creada pel

recorda els testimonis de Dionisio Ridruejo i J. A.

Consell Provincial durant la guerra civil) i Museu

Masoliver al voltant de la propaganda falangista

Nacional (el macromuseu somniat).

impresa en català que els militars no deixaren repartir a Barcelona en 1939.

Però, aleshores ja no era possible activar el patrimoni ja que: Los patrimonios realmente existentes

De Ferrandis Luna és una frase que defineix l’ac-

son repertorios activados de referentes patrimonia-

titud d’aquest grup: Por el regionalismo al Imperio y

les [...] ya sean monumentos catalogados, espacios

revistavalencianad’etnologia

naturales protegidos, museos, parques arqueológi-

museus etnogràfics valencians han de deixar una

cos, etc. Estos repertorios son activados (en princi-

petjada en el temps present, però, no ho és menys,

pio) por versiones ideológicas de la identidad […]

que a diferència del que passa en els contes gòtics,

¿Qué significa, en definitiva, activar un repetorio

al món els habitants del passat tenen poca capaci-

patrimonial patrimonial? Pues escoger determinados

tat d’influència.

referentes […] y exponerlos de una u otra forma.

Siga com siga, la tasca és clara, el museu d’etno-

Evidentemente, esto equivale a articular un discurso

logia bastit a partir d’una mirada valenciana està

que quedará avalado por la sacralidad de los refe-

esperant. És el moment.

rentes. (Prats, 1997:31-32). ¿És la història del Museu creat per Thous la història d’un fracàs?, sí. ¿És la història d’un fracàs exclusivament valencià?, no sembla que les trajectòries del Museo del Pueblo Español des de 1934 fins avui, o la dels intents de posar en peu un museu etnològic d’àmbit català resultaren especialment exitosos. És cert que han generat excel·lents col·leccions, ja històriques, recollides a l’inici del segle XX de les quals l’etnografia valenciana manca, però no és menys cert que la tasca duta a terme durant els anys huitanta pels tècnics del Museu d’Etnografia existent aleshores han arribat a aconseguir un material comparable. Si ens plantegem un d’eixos exercicis de contrafactualitat tant de moda en determinada historiografia i pensem en el que escriuríem si el Museu d’Etnografia y Folklore de València estiguera en peu, ¿no estaríem parlant, com ho fan altres, d’un llast que impedeix nous enfocaments?, ¿de la dificultat d’adaptar la filosofia museològica implícita en aquestes col·leccions als temps vigents? En resum, estem llastats pel fet que fracassarà el primer (i no únic) intent seriós de museu etnològic que hem vist els valencians? o, per contra, el passat no condiciona la tasca a fer? És evident que les peculiaritats de la trajectòria històrica dels

Bibliografia ALBEROLA, A. (ed.) (1987): Estudios sobre Rafael Altamira. Alacant. ANDERSON, B. (2005): Comunitats imaginades: reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme, Afers, Catarroja. ÀNGEL, J. M., F, FERRANDO, A. PONS, J. SERNA, (1985): El fracàs de la Mancomunitat al País Valencià, 1906-1931, València. BARBERÀ, F. (2002): De regionalisme i valentinicultura. Discurs vell i comentaris nous, València. BALDÓ LACOMBA, M. (1999): “Consolidació de la cultura burgesa”, Història del País Valencià. Època contemporània, vol. V, Barcelona. BERGES SORIANO P. M. (1996): “Museo del Pueblo Español”, en Anales del Museo Nacional de Antropología, 3. BLASCO IBÁÑEZ, V. (1998): Discurs pronunciat per Vicent Blasco Ibáñez en l’acte de recepció pública como a Director Honoris Causa del Centre de Cultura Valenciana el 16 de maig de 1921, València. CALVO CALVO, L. (1991): El arxiu d’Etnografia de Catalunya y la Antropología catalana, Barcelona. CATALÀ GORGES M. A .: “El Museu valencià d’Etnografia i Folklore”, Levante 28-1-1978. CORTÉS CARRERES, S. (1995): València sota el règim franquista. Instrumentalització, repressió i resistencia cultural, València-Barcelona. CUCÓ, A. (1989): País i estat: la qüestió valenciana”, València. CUCÓ, A. (1999): El valencianisme polític, Afers, Catarroja. DELGADO, A. (1992): La ira sagrada, Barcelona. FERRANDIS LUNA, S. (1935): “El museo histórico de Valencia”, Las Provincias, 10-3-1935. GASCÓN PELEGRÍ, V. (1995): Salvador Ferrandis Luna (18911954). Vida y obra, València. GELLNER, E. (1995): Encuentros con el nacionalismo, Alianza, Madrid. GELLNER, E. (1997) Naciones y nacionalismo, Alianza, Madrid. GELLNER, E. (1998): Nacionalisme, Afers, Catarroja-València.

revistavalencianad’etnologia

GREGORI BERENGUER, J.: “Identitat i nacionalitat en els inicis de la museografia etnogràfica valenciana”, en OLCINA DOMÉNECH, M., SOLER DÍAZ J. A., (eds.) (2000): Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa, Alacant. HARRIS, M. (2003): El desarrollo de la teoría antropológica. Una historia de las teorías de la cultura, Madrid. HOBSBAWM, E., RANGER, T. (1988): L’invent de la tradició”, Vic. HOYOS SAINZ, Luís de, HOYOS SANCHO, Nieves de (1985): Manual de folklore. La vida popular tradicional en España. [És tracta d’un facsimil de l’edició de 1947 que alhora és la reedició d’un text anterior coescrit amb Telesforo de Aranzadi i titulat Etnografia. Sus bases, métodos y aplicaciones en España, que fou editat per l’Ateneo de Madrid en 1917.] Inventario general de bienes municipales. Aprobado por el ayuntamiento pleno en sesión de 2 de octubre de 1958, València. LACLAU, E. (1978): Política e ideología en la teoría marxista.Capitalismo, fascismo, populismo. Madrid. LEÓN ROCA, J. L. (2002): Vicente Blasco Ibáñez, València. LÉVI-STRAUSS, C. (1985): El pensament salvatge, Barcelona. LÉVI-STRAUSS, C. (2005): Tristos tròpics, Barcelona. LISÓN TOLOSANA, C. (1977): “Una gran encuesta de 19011902. Notas para la Historia de la Antropología Social en España”, en Antropología social en España, Madrid. Manual de recerques d’etnografia de Catalunya (1922), Barcelona. MARCO MIRANDA, V. (2005): In illo tempore Memorias, València. MARTÍ, M., ARCHILÉS, F. (2001): “Liberalismo, democracia, estado-nación. Una perspectiva valenciana”, PRESTON, P., SAZ, I. (eds.), (2001): De la revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia (1808-1975), València-Madrid. MARTÍNEZ MARTÍNEZ, F. (1998): Folklore valencià. Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, Altea. MAUSS, M. (1979): “Ensayo sobre los dones. Motivo y forma del cambio en las sociedades primitivas”, en Sociología y antropología”, Madrid.

revistavalencianad’etnologia

MEINECKE, F. (1983): El historicismo y su génesis, Mèxic. MIRA, J. F. (1997): Sobre la nació dels valencians, València. MIRA, J. F. (2004): La prodigiosa vida de Vicente Blasco Ibáñez, Alzira. MORENO, F. (1997): Rafael Altamira Crevea (1861-1951). València. PANIAGUA, J. (2001): “Un solo territorio y varias identidades. El trauma del nacionalismo valenciano”, en Historia social, Alzira. PRATS, Ll, (1997): Antropología y patrimonio, Barcelona. REIG, R. (1982): Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer. València 1898-1906, València. REIG, R. (2002): Vicente Blasco Ibáñez, Madrid. ROCA RICART, R, (2001): “Estudi introductòr”, en LLORENTE OLIVARES, T. (2001) Escrits polítics, València. ROCA RICART, R. (2004): Teodor Llorente, el darrer patriarca, Alzira. RODRÍGUEZ PUÉRTOLAS, J. (1986): Literatura fascista española, 1, Historia, Madrid. SALES SALVADOR, D. (2000): “La narrativa de Blasco Ibáñez desde un enfoque intercultural. Entre la etnografia y la literatura”, OLEZA, J., LLUCH, J. (eds.) (2000): Vicente Blasco Ibáñez, 1898-1998. La vuelta al mundo de un novelista, vol. 2, València. SANVALERO APARISI, J. (1992): “Folclore, etnografía i etnologia en Valencia”, AGUIRRE BAZTÁN, A. (ed.) (1992): Historia de la antropología española, Barcelona. SEGADE CAMPOAMOR, S. (1884): “De la critica en la historia”, Revista de Castellón, 87. SOLVES, J. (2003): El pensament nacionalista valencià. Una discussió sobre la identitat, Denes, Paiporta. THOUS ORTS, M. (c. 1935): Museo de Etnografia y Folklore, València. TODOROV, T. (2000): Los abusos de la memoria, Barcelona. TÖNNIES, F. (1979): Comunidad y asociación, Barcelona. UCELAY DA CAL, E. (2003): El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’ors y la conquista moral de España, Barcelona. VIDAL CORELLA, V. (1991): “El frustrado Museo de Folklore iniciado por Blasco Ibáñez”, Las Provincias, 17-2-1991.

L’EXPOSICIÓ, EL LLENGUATGE DEL MUSEU SANTI GRAU*

Aquest article pretén ser una aproximació, a compartir, sobre el treball de producció d’exposicions, en els museus d’etnologia . Aproximació, als conceptes, tipologies, llenguatge expositiu, procés de producció i elements bàsics com el discurs, el públic, l’espai i els recursos comunicatius. A compartir, amb altres professionals museístics, per al seu debat. Sobre el fet expositiu, com a reflexió feta des de l’experiència pràctica. Des dels museus d’etnologia, com a institucions destinades a complir una funció social, respecte al patrimoni etnològic, en relació a la seua Comunitat. Paraules Clau: Exposició, museus d’etnologia, treballs de producció This article aims to approach production work of

1. Presentació: L’exposició, el llenguatge del

exhibitions in museums of ethnology. It approaches

Museu

concepts,

language,

El discurs del present article ve condicionat per la

production, and other basic elements (space,

meua experiència professional al camp de la muse-

economic resources and so on). It is written from the

ologia,

perspective of putting museums of ethnology as

d’Etnologia i darrerament també al Museu de

institutions destinated to performe a social rôle. This

Prehistòria. És natural, per tant, que el planteja-

social rôle has to be viwed with respect to the

ment de l’article “L’exposició, el llenguatge del

ethnographic heritage of the community the

museu” estiga fet sota la reflexió teòrica-pràctica

museums belong to.

realitzada al voltant principalment dels museus de

typologies,

discursive

desenvolupada

primer

Museu

civilitzacions de la Diputació de València i especialKey words: Exhibition, museums of ethnology, production work

ment sobre el d’etnologia. Però abans d’aproximar-nos al tema, apunte unes consideracions prèvies, que constitueixen el context teòric sobre el qual es desenvoluparà el present article: Des d’un museu, la primera qüestió a considerar, al realitzar una exposició, és la disciplina científica que estudia i el tipus de col·leccions patrimonials

* Museu Valencià d’Etnologia; C/ Corona, 36, València. santiago.grau@dva.gva.es

que recupera. El primer aspecte afecta el discurs narratiu de l’exposició, que queda condicionat per la

revistavalencianad’etnologia

perspectiva científica des d’on es realitza. El segon

La democracia cultural: Ninguna cultura domi-

aspecte afecta les condicions materials, de presenta-

nante debe ser ensalzada como la “cultura” en detri-

ció i interpretació, que cada objecte o conjunt d’ob-

mento de la variedad de culturas existentes.

jectes específicament necessiten, en relació a qües-

Un triple paradigma:

tions com ara la seguretat, la conservació i el recol-

– De la monodisciplinalidad a la multidisciplinalidad.

zament interpretatiu.

– Del público a la comunidad.

Qualsevol de nosaltres, només per experiència pròpia, és conscient que les exposicions d’un museu de ciències naturals no són iguals a les d’un museu d’art contemporani. Els materials no es mostren de la mateixa manera i els recursos comunicatius utilit-

– Del edificio al territorio. La concienciación de la comunidad respecto a la existencia y valor de la propia cultura. Un nuevo modelo de trabajo museístico basado en un sistema abierto e interactivo.

zats per a la seua interpretació poden ser molt dife-

El funcionamiento del nuevo museo está basado

rents. Malgrat açò, totes son exposicions i participen

en la participación activa de los miembros de la

d’una teoria expositiva comuna.

comunidad

Per al cas dels museus de civilitzacions, André

La exposición se convierte en un método útil

Desvallées ens aclareix aquesta qüestió en la citació

para la concienciacion y el diálogo, dado que utiliza

següent: El historiador trabaja sobretodo en la dia-

un lenguaje visual utilizado y practicado por todos

cronía, después de haber profundizado en el estudio

en la vida cotidiana. (Alonso, 1999)

de tal o cual época mediante un corte sincrónico. El

Com a professional en el camp de la museolo-

antropólogo trabaja sobretodo en la sincronía y deja

gia, participe plenament dels pressupòsits de la

de lado a menudo la diacronía. Aplicados a los pro-

Teoria de la Nova Museologia, que considere no

gramas museográficos, esas premisas conducen, por

superats, si no és per l’obsessió que pateixen deter-

ejemplo, a escoger, según los casos, o bien desarro-

minades persones de soterrar les coses abans que

llos diacrónicos de temas sectoriales, (...), o bien

donen els seus fruits, per una malentesa idea de

exposiciones sincrónicas, después de periodizado el

modernitat.

conjunto del programa (...). (Desvallées, 1993)

Crec que els museus valencians hem arribat

Una altra qüestió prèvia a tindre en considera-

tard a aquetes idees, però per això mateix tenim

ció, en la producció d’exposicions, és l’opció museo-

una perspectiva clara, a través de l’experiència d’al-

lògica adoptada, que necessàriament impregnarà les

tres països, com França, Canada o Estats Units,

realitzacions museogràfiques i específicament les

d’on estan el problemes o les complicacions d’a-

produccions expositives.

questes idees.

En el nostre cas partim dels pressupòsits enun-

Considere, a més a més, que qualsevol treball

ciats per les Teories de la Nova Museologia.

cal que tinga un marc teòric que marque l’horitzó

Aquestes venen definides esquemàticament en la

cap a on adreçar-se, encara que aquest sempre

citació següent de Luis Alonso Fernàndez:

quede lluny.

revistavalencianad’etnologia

La darrera consideració, però possiblement la

Com diu Luis Alonso Fernández, una exposició

més important, afecta la missió social del museu. La

va més enllà de la mera exhibició d’objectes, no és

finalitat social a complir, a través de les exposicions i

una presentació encara que ordenada de materials,

les activitats didàctiques i d’animació programades,

suposa mostrar i interpretar allò que es presenta i

és la socialització del coneixement científic entre un

això comporta atribuir significat als objectes.

públic no especialitzat que tècnicament l’anomenem com a “gran públic”.

El llenguatge propi del museu és l’exposició. De tots els recursos de difusió museística aquest és el

Òbviament nosaltres no som ni una escola ni

més utilitzat. L’exposició acaba sent la nostra fines-

una universitat, no estem sotmesos a unes necessi-

tra al món a través de la qual la comunitat rep el

tats formals d’aprenentatge marcades curricular-

fruit del nostre treball.

ment, això afavoreix que la nostra tasca de difusió

Hi ha moltes raons que justifiquen aquesta situa-

mitjançant les exposicions i la resta de programes de

ció. L’exposició forma part de la tradició museística

difusió siga principalment comunicativa i l’aprenen-

des del seu origen i en l’actualitat els museu conti-

tatge es puga donar en un marc educatiu no formal,

nuen elaborant la teoria i la praxi sobre aquesta acti-

inclús informal. Emprant en el procés de comunica-

vitat front a altres institucions. Però hi ha raons de

ció de continguts, els recursos patrimonials, els

més pes. Les exposicions constitueixen sistemes de

recursos propis de la museografia expositiva i els

comunicació que integren un bon grapat de llen-

recursos de les noves tecnologies de la comunicació.

guatges: el visual, que resulta el més important, el

Aquestes consideracions prèvies, de producció

llenguatge escrit, el llenguatge parlat i d’altres llen-

de les exposicions des d’un museu, difusió de temà-

guatges simbòlics que connecten amb el nostre ima-

tiques i continguts històrics i antropològics, la nova

ginari col·lectiu. Al mateix temps les exposicions

museologia com a marc teòric del nostre treball i la

dinamitzen una gran quantitat d’àrees d’activitat: la

socialització del coneixement científic entre un

investigació, la conservació, les noves adquisicions,

públic no especialitzat com a funció social, seran el

l’edició de materials, la didàctica, les activitats d’ani-

rerefons sobre el qual cal entendre el plantejament

mació. Les exposicions resulten ser un moviment, un

del present article.

impuls per al treball museístic, una activitat que renova el museu per dins i que en algunes ocasions

2. Què és una exposició

inclús el vertebra. Per últim, és l’únic mitjà de comu-

Podem definir l’exposició com: (...) la acción de

nicació que mostra amb presència directa materials

poner de relieve, destinada a todo el público, un

autèntics, comportant aquest tret diferencial un

conjunto de bienes muebles, inmuebles o inmate-

gran potencial d’atracció de públics.

riales, según un programa preciso y un espacio

Tanmateix no hi ha capacitat real de difusió en

determinado, bajo techo o al aire libre, con la ayuda

un museu sense la conservació i la investigació.

de medios variados, esencialmente visuales.

Aquesta evidència, que a vegades alguns professio-

(Rivière, 1993)

nals deixen de banda, fa que es done una seqüència

revistavalencianad’etnologia

lògica de treball museístic: recuperar, és a dir, con-

de curiositats; a exposar in vivo a la manera dels

servar i investigar, per a poder difondre, complint

zoològic o dels museus que pretenen representar de

plenament d’aquesta manera la funció de socialitza-

la forma més fidedigna la realitat o objecte; a expo-

ció del coneixement científic.

sar in situ a la manera dels ecomuseus actuals que

La presentació o exhibició d’objectes de valor

pretenen acostar-nos al medi natural o social on resi-

cultural ha estat una funció que històricament i

deix la realitat o l’objecte. Aquesta transformació

sociològicament pot rastrejar-se des dels precedents

obeeix a canvis importants ocorreguts en el domini

i orígens remots del museu, ja que, abans inclús que

del coneixement que evoluciona al ritme dels desco-

s’obriren al públic les col·leccions, ja existia la preo-

briments científics. Açò vol dir que les experiències

cupació de mostrar-les i ordenar-les. A pesar del ori-

cognitives dirigeixen, fins a un cert punt els modes

gen y la pertenencia de las colecciones a las clases

de presentació expositiva o almenys és important

ilustradas, al final la muestra o exposición de los fon-

reconèixer que les maneres d’exposar són tributàries

dos de un museo no han tenido otra justificación o

de les maneres de pensar de cada època.

destino que el público, para cuya función han sido

Si alguna cosa queda clara en tot el desenvolu-

clasificados aquellos de acuerdo con algún sistema

pament històric de la museologia és que el mitjà

científico que cada época ha venido determinando.

expositiu és el procediment privilegiat pels museus

(Alonso, 1999)

per a la vegada exhibir les seues col·leccions i comu-

Gombrich (1981) diu, respecte a les transfor-

nicar el seu saber i que el llenguatge dels objectes ha

macions sofertes per la funció expositiva en el

estat el més emprat per aquestes institucions per a

museu al llarg del temps, que en un principi va ser

desenrotllar la funció comunicadora.

suficient amb el plaer que produïa la mera contem-

L’exposició és un mitjà, amb un llenguatge

plació dels tresors en temples, palaus esglésies i

propi, que comunica, idees, sentiments i sensacions

gabinets de curiositats, amb el temps es va buscar

en un nivell paregut als d’altres mitjans de comuni-

una finalitat didàctica que va portar a: seleccionar

cació, com el cinema o la literatura, però tal com

objectes, cercar informació sobre ells, ordenar uns

apunta Juan Carlos Rico, amb una diferència fona-

itineraris i produir certes sensacions en els visitants;

mental que és l’únic mitjà que ens pot confrontar

finalment aquest autor enuncia la nova tendència

d’una manera directa amb l’objecte temàtic encara

dels museus i d’altres institucions culturals cap a

que en un espai generalment diferent al natural de

l’exposició espectacle, encara que els pronostica un

l’objecte.

futur efímer.

Aquesta podríem dir que es la seua principal

Des d’una perspectiva històrica les tècniques

qualitat i atractiu front a altres mitjans de comunica-

d’exposició han variat considerablement en els

ció, i tanmateix també suposa el seu principal repte

darrers 200 anys, segons Philippe Dubé s’ha passat,

ja que tal com manifesta Susan Vogel: Quasi res del

sense ser una seqüència temporal necessàriament

que es mostra en els museus estigué fet per a ser vist

lineal; d’exposar in vitro, a la manera dels gabinets

en ells. Els museus brinden una experiència de la

revistavalencianad’etnologia

major part d’obres d’art i artefactes del món que no

materials arqueològics i d’altres camps del saber

guarden la més mínima semblança amb el que pre-

seleccionat des de la perspectiva estètica.

tenien els seus creadors. (Vogel, 1995: 3)

Exposicions d’història natural que comprenen

Ací és on resideix el principal desafiament que

la presentació del material, geològic, botànic, zoolò-

afronten els museus al planificar exposicions tempo-

gic, paleontològic i inclús de l’antropologia física des

rals o permanents, de participar de l’objectiu de reu-

de la perspectiva de les ciències naturals.

nir objecte i visitant a través de l’espai expositiu de

Exposicions antropològiques, que presenten

manera significativa sense trair el valor del passat

el material arqueològic, etnològic, etnogràfic, d’art i

encapsulat a l’objecte.

tradició popular destacant-hi el significat cultural i el

Podem pensar que la teoria general sobre les

valor sincrònic front al diacrònic.

exposicions diu poc a les exposicions d’etnologia,

Exposicions històriques, que presenten els

donat que son diferents a les d’altres disciplines,

diferents materials de la història, siga arqueològics,

però totes pertanyen a l’ordre de la museologia, a la

etnològics, biogràfics, bibliogràfics, commemora-

classe del llenguatge expositiu, encara que siguen

tius, nacionals o locals, des d’una perspectiva fona-

d’espècies diferents. L’etnologia com a ciència ha

mentalment diacrònica.

demostrat l’existència d’universals de la cultura, que

Exposicions sobre ciència i tècnica amb un

es troben en totes elles, encara que aplicats o resolts

variadíssim espectre de matèries, com la física, la

de maneres diferents en cadascuna. Malgrat la dife-

química, la medicina, les tècniques industrials i

rència de les exposicions d’etnologia, front a les d’al-

manufactureres, abordades des d’una perspectiva

tres disciplines, sóc un ferm defensor de treballar en

d’explicació científica de models teòrics i processos.

el marc dels universals expositius i d’introduir les

Però és molt més interessant per als nostres

experiències museogràfiques d’altres disciplines en

objectius abordar aquesta classificació des d’altres

el nostre camp.

perspectives més relacionades amb les diferents formes de presentació, així Luis Alonso Hernández diu:

3. Tipus d’exposicions

Desde el punto de vista de los contenidos se com-

Tindríem una primera classificació de les exposicions

prueba la existencia de tres formas de presentación

d’acord amb el seu contingut. Encara que aquesta

coincidentes con las tres principales tipologías de

ordenació temàtica no ens aporta massa dades inte-

museos: museos de arte presentación estética,

ressants sí que ens acosta a la idea de la gran varie-

museos de historia, arqueología y antropología

tat de temes que es poden tractar utilitzant aquest

compleja presentación histórica, museos de ciencia

mitjà de comunicació.

presentación ecológica. (Alonso, 1993)

Exposicions d’art que poden incloure un gran

Altres línies museològiques distingeixen dife-

ventall de matèries; pintura, escultura, gravats, arts

rents tipus d’exposició des de la perspectiva de la

gràfiques, arts decoratives i aplicades, art dramàtic,

presentació però destacant el tret de la relació de

música, dansa, cine i altres arts actuals, fins i tot

l’objecte

amb

seu

context

revistavalencianad’etnologia

original.

Conseqüentment parlem d’una presentació in situ

el paper o la funció museològica que compleix

quan el conjunt exposat es troba valorat al seu medi

cadascuna.

natural i social conservant-se les relacions entre els

Les exposicions permanents d’un museu

diversos elements intentant respectar tot l’entorn.

tenen com a finalitat comunicar a la seua comunitat

D’aquest tipus es donen algunes variants quan l’ob-

de referència el seu objecte o raó de ser fonamental,

jectiu es transposar el medi a l’exposició , conservant

cadascun en funció de la seua temàtica i objectius

la relació amb l’original, encara que sense identifi-

específics de conservació, investigació i difusió. En

car-se amb ell. Una altra de les formes fa referència

altres paraules, mostren al públic no especialitzat un

a l’exposició com una representació artificial de la

resum sintètic, però complet, del seu discurs cientí-

realitat, on la relació amb el medi original s’expressa

fic o temàtic i de les seues tasques d’investigació i

a través de diversos mitjans audiovisuals o de recre-

recuperació patrimonial ja consolidades. El nom de

ació esquemàtica, amb l’objectiu que siga millor

permanent no suposa immutabilitat, es més bé, per

compresa pel visitant. Per últim tindríem les exhibi-

dir-ho en paraules econòmiques, una inversió a mig

cions on les relacions amb el medi natural o social i

termini, en la qual cal reinvertir periòdicament, i que

la funció dels objectes no són expressades.

es constitueix com un recurs informatiu i educatiu

Hi ha altres classificacions centrades en la perspectiva de la seua duració com són les exposicions

estable i durador a l’abast sobretot de la comunitat educativa i la població local.

permanents i temporals i de la seua mobilitat com

Les exposicions temporals tenen la virtut de la

són les exposicions itinerants; aquesta classificació

renovació periòdica dels continguts a curt termini,

resulta força interessant perquè ens acosta al debat

amb una programació de qualitat acaben estimulant

actual sobre el paper sociocultural que cal que des-

i atraient el públic i prestigiant la institució davant la

envolupen els museus al seu entorn social.

comunitat, al mateix temps desenvolupen la coope-

Segons Pérez Sánchez:Estamos asistiendo, cada

ració regional, nacional o internacional entre institu-

vez con más frecuencia, a la programación de expo-

cions, permetent al públic veure aspectes culturals

siciones temporales, de muy diversa índole, no sólo

de distints països o perspectives científiques o estè-

por su contenido, sino también por su importancia.

tiques diferents a les conegudes.

Estas pueden realizarse a nivel local, nacional e

Queda per tant clar que cadascuna compleix el

internacional. El fenómeno constituye, hoy en día,

seu paper i que no són excloents, més bé cal que els

una realidad social que se traduce en algunos

museus troben un equilibri entre ambdues formes

museos en una especie de tensión entre lo que son

d’exposició.

las colecciones permanentes y lo que son las expo-

Les exposicions itinerants com el seu nom

siciones temporales, los grandes acontecimientos.

indica han estat creades per a desplaçar-se, açò

(Pérez, 1991)

planteja problemes museogràfics d’una natura molt

La polèmica oberta entre exposicions perma-

diferent als de les exposicions fixes, sobretot en rela-

nents o temporals s’aclareix, quan reflexionem sobre

ció als continguts, als suports d’instal·lació, el mun-

revistavalencianad’etnologia

tatge i el transport. Malgrat que aquestes exposi-

Les exposicions d’etnologia participen d’aques-

cions solen estar concebudes com un instrument

tes tipologies, però aporten una nova perspectiva,

pedagògic i per tant dirigides a la comunitat escolar

més global. Aquest és un camp on els museus d’et-

o a sectors de població que no tenen possibilitats

nologia pel seu objecte d’estudi, la cultura, i per la

d’accedir d’altre mode a aquest tipus de manifesta-

seua perspectiva integral sobre el fet humà, tenen

ció cultural, representen també un mitjà de projecció

una situació privilegiada que caldria aprofitar. El gran

social del museu força important. A tot açò cal afe-

públic ens agrairia i m’atreviria a dir que desitjaria,

gir el gran poder de comunicació que tenen degut a

que en una exposició els objectes no s’interpretaren

la utilització de tècniques i mètodes adequats que

exclusivament pel seu significat parcial, siga tècnic,

faciliten la comprensió del discurs expositiu.

estètic, o històric, si no pel seu valor global, és a dir,

També hi ha altres classificacions com la que rea-

funcional, formal i simbòlic.

litza Michel Belcher atesa la finalitat que pretén l’exposició. Ell les classifica en tres categories: emotives,

4. Teoria de l’exposició com a mitjà de comuni-

didàctiques i d’entreteniment. Les emotives són

cació

les dissenyades i produïdes amb la intenció de provocar una reacció emotiva a l’espectador, per tant

Los museos no sólo conservan sino que tam-

serien les exposicions estètiques, i les evocadores.

bién comunican [...] La exposición de objetos es un

Per exposicions didàctiques entén les dirigides a la

medio de comunicación social, y su ejercicio requie-

transmissió d’informació de manera interpretada,

re una comprensión especial de los medios de

són per tant aquelles que tenen com a objectiu la

comunicación, es decir, de la naturaleza de la

reflexió, la instrucció o l’educació. Les exposicions

comunicación de masas. (Hodge y D’Souza)

d’entreteniment tenen com a objectiu oferir en primera instància diversió i oci. Michel Belcher també enuncia altres categories

En primer lloc cal considerar l’organització i la celebració d’exposicions com un fet social i per tant

d’exposició que jo només apuntaré: interactiva,

es pot analitzar com un lloc d’expressió de la gestió

quan l’espectador pot dialogar amb la presentació;

social dels missatges. Michel Foucault ha descrit com

reactiva, quan l’exposició canvia amb la presència de

la producció de discursos és controlada, selecciona-

l’espectador; dinàmica, quan la mostra està animada

da, organitzada i distribuïda en base a interessos cor-

per mitjans mecànics o similars; sistemàtica, quan

poratius. El discurs d’una exposició també està regit

l’ordenació dels documents es realitza per exemple

per regles paregudes, la seua lògica no depén exclu-

taxonòmicament o seguint algun mètode classifica-

sivament dels objectes que es presenten, si no que

tori; temàtica, quan en comptes de partir dels objec-

també obeeix a altres imperatius socials com ara el

tes com la sistemàtica parteix d’una línea argumen-

mecenatge, la comandita, la comercialització, les

tal il·lustrada pels objectes i, finalment. participativa,

relacions públiques del museu i altres factors socials

quan s’involucra el visitant d’una manera activa.

a vegades d’ordre personal.

revistavalencianad’etnologia

Henri Rivière, el gran museòleg francès, també

la exposición; el emisor, la exposición; los canales de

ens alerta en la citació següent sobre l’idea que més

comunicación, los objetos, textos y acontecimientos;

enllà de la divulgació del saber les exposicions també

los receptores, los cerebros de los visitantes; el des-

estan carregades d’interessos socials, polítics i eco-

tino final, la comprensión del mensaje por parte de

nòmics, que cal administrar amb prudència.

los visitantes. En este caso, el “ruido” que causa

La exposición es la casa propia del museo, su

interferencias en el mensaje podría ser, por ejemplo,

apertura a la sociedad. En las manos de quien la

la fatiga del visitante, que la sala este abarrotada de

fabrica es un arma poderosa, ya que, manipulada

público, o se estén haciendo obras en la sala de al

ideológicamente y tendenciosamente, pone en

lado. (Hooper-Greenhill, 1998)

curso un mensaje parcial. Ya que falseada artística-

Al modelo sencillo del proceso de comunicación

mente, formalista, hace de pantalla. Ya que dispues-

lo sustituye un sistema mucho más complejo y refle-

ta legalmente, cristalina, recompone en su prisma,

xivo, que empieza a reflejar las diversas actividades y

en el lenguaje visual, los destellos del saber.

su interrelación en la preparación de exposiciones.

La exposición también puede ser escuela del

La incorporación de la investigación y evaluación a

espíritu crítico, de libre albedrío, de libertad, en la

los procesos de desarrollo y preparación, que tiene

medida en que la colección del museo, a diferencia

una cierta relación con el público al que está dirigi-

del espectáculo, del cine, de la radiodifusión y de la

do, permite la organización de exposiciones, y la ela-

televisión, permite escapar a un planteamiento

boración de material escrito y actividades educativas

impuesto como la lectura. El visitante puede pautar

complementarias, y coherentes con el público al que

allí su cadencia de observación, de asimilación de

se pretende llegar. (Hooper-Greenhill, 1998)

reflexión, de delectación; pararse, subir o volver

Una exposició és alhora: presència, presentació

sobre sus pasos; y programar a su voluntad el circui-

i representació. Per presència s’entén la reunió

to, gracias a una circulación clara, así como rica en

d’un conjunt de materials situats en un espai donat

opciones. (Rivière, 1993)

per al millor aprofitament de l’observador, per la

En un altre ordre de coses, en termes lingüís-

qual cosa es tracta de veure com els elements en

tics, cal contemplar l’exposició, sense cap mena de

presència interactuen i formen una vegada reunits

dubte, com un llenguatge en si mateix, encara que

un conjunt coherent i eloqüent que crea un impac-

complex, que combina el llenguatge de l’objecte,

te tant visual com intel·lectual. Posteriorment,

de la imatge, de la paraula escrita, del disseny grà-

aquest conjunt es pot organitzar de tal manera

fic, de les formes i volums, dels colors de la llum...,

que s’ofereix a la vista per mitjà d’una presentació,

que s’estructuren d’una manera determinada en

ja siga per a l’estudi o per al plaer, un tot adequat

un espai.

de manera contundent. Finalment sabem que l’ex-

El modelo (de comunicación de Shannon y

posició intervé en el plànol de la representació, ja

Weaver) se puede aplicar a la exposición de un

que la reunió d’objectes tracta temes que revelen

museo. Es posible decir que la fuente es el equipo de

al cap i a la fi la part immaterial del tot reunit, el

revistavalencianad’etnologia

seu univers simbòlic i la seua relació amb l’imaginaria col·lectiu.

Tot açò fa que la realització d’una exposició siga un projecte complex i que tal com recomana el Field

En una exposició cal considerar tres elements

Museum of Natural History of Chicago: (...) desde el

fonamentals: el contingut (entés com a documenta-

inicio de una exposición la planificación debe dejar-

ció en un sentit molt més ampli que l’objecte), l’es-

se en manos de un equipo constituido por un cien-

pai i el públic. Aquests continguts en l’espai estan

tífico, un educador y un diseñador. La responsabili-

organitzat en funció del visitant o del públic.

dad del contenido y el énfasis de la información

Aquests tres components de l’exposició seran trac-

deben recaer en los científicos. La responsabilidad

tats específicament en capítols posteriors.

de ver qué planes de ideas y materiales alcanzan a

Com expressa Juán Carlos Rico: La relación de la

las diversas audiencias, y de las que se sigue una

pieza con el espacio, es primordial para la experien-

válida, racional y educativa secuencia debe ser res-

cia del espectador: Es sin lugar a dudas, este el

ponsabilidad de los educadores. La responsabilidad

auténtico matiz que le dota al mundo expositivo de

de trasladar estos aspectos a términos visuales es

un lenguaje específico, que ningún otro proceso cre-

responsabilidad del diseñador. La descarga de estas

ativo ni medio de comunicación e información

responsabilidades requiere el esfuerzo del equipo.

puede conseguir: La visión directa de la pieza en un

Estas no son responsabilidades secuenciales.

determinado entorno espacial, no la puede expresar

Continúan a lo largo del proceso entero. El científi-

ni un libro, ni un vídeo ni una descripción literaria.

co tiene que vislumbrar continuamente que los cam-

(Rico, 1996:15-16)

bios educativos y del diseño no dañan al contenido

Tal com diu Raymond Montpetit: “Espacio físico

informativo y el educador tiene que ver que el dise-

de los objetos, espacio social de circulación del sen-

ño no perjudique los fines educativos [...]. (Hooper-

tido y espacio imaginario de apropiación por parte

Greenhill, 1998)

del visitante, la exposición es ciertamente, y por

Nosaltres hi afegiríem: i el dissenyador, que és

diversas razones, una realidad de orden espacial.”

qui materialitza plàsticament el discurs expositiu a

(Montpetit, 1995:41)

un públic, ha de vetlar perquè la instal·lació exposi-

L’objectiu primordial de l’exposició és transmetre

tiva siga estèticament comunicativa, la qual cosa ens

un missatge clar (idees sentiments, sensacions) a un

obliga a ser molt selectius amb els continguts cientí-

públic ben definit. Cada vegada és més important

fics i amb els recursos informatius emprats.

conéixer i tindre en compte el públic a qui volem que

L’èxit d’una exposició està en tindre molt clar el

vaja dirigida l’exposició: tipus de públic per edats,

què es vol dir, el cóm es vol dir i a qui es vol dir. Això

nivell sociocultural, necessitats especials, ens condi-

suposa entre altres coses que cal construir un discurs

cionen no sols el discurs i els mitjans emprats en la

suport de tota comunicació. Per a transmetre aquest

comunicació, si no qüestions tant concretes com la

discurs s’utilitzen signes, considerats canals a través

seguretat, la circulació la senyalització o el disseny

dels quals es realitza dita comunicació, entre els que

arquitectònic de l’exposició.

podem citar: l’objecte, els documents, els textos, els

revistavalencianad’etnologia

gràfics, les fotografies, pel·lícules, vídeos, les

que presentem; elements d’arquitectura, objectes,

maquetes, el propi espai i l’ambientació general i la

documents, fotografies, pel·lícules, documents

il·luminació. Tots aquests cal considerar-los recursos

sonors... Tot aquest conjunt d’unitats d’informació

comunicatius i seran temes específic ha desenvolu-

ja siguen de naturalesa material o immaterial cal

par en un capítol posterior.

ordenar-les, o més ben dit, narrar-les mitjançant un

Recordar per a finalitzar que la comunicació en un museu és un concepte que va més enllà de les

discurs que al mateix temps siga atractiu des d’un punt de vista sensitiu, visual i intel·lectual.

exposicions. És aclaridora al respecte la citació

Els components de la presentació, en tant en

següent: Es demasiado fácil pensar que la noción de

quant siguen originals o d’època, són el nostre prin-

comunicación del museo se limita a la organización

cipal canal de comunicació de les exposicions.

de exposiciones. Por supuesto es un método impor-

Documents mobles, documents immobles, docu-

tante para establecer relaciones con la gente, pero

ments territorials, documents en dos dimensions,

los museos tienen mucho más. Además de los méto-

en tres dimensions, documents sonors, audiovi-

dos formales de comunicación, hay que tener en

suals... que ens parlen de la cultura material i no

cuenta muchos otros aspectos del museo. Al consi-

material, que ens parlen de tot allò fet per la huma-

derar el enfoque holístico de la comunicación del

nitat per adaptar-se i/o dominar els diferents espais

museo debemos ser conscientes de los elementos

de la natura.

que abarcan todo el museo, de esos aspectos del

L’element més significatiu d’una exposició és el

funcionamiento de la institución que afectan a la

guió. De manera pareguda a les pel·lícules, un bon

imagen del museo o a la visita en general. (Hooper-

guió, encara que no és suficient, és necessari per a

Greenhill, 1998)

fer una bona producció. En les exposicions, el con-

[Entre ellos se encuentran: el edificio, las actitu-

tingut ve determinat pel discurs científic i la selecció

des de los empleados, el ambiente general que se

de les peces, però aquest discurs necessita d’una

respira en la institución, la orientación que se da a

adaptació a un espai i a un públic, i d’aquest treball

los visitantes, las colecciones que se pueden visitar,

naix el guió de l’exposició, que és realment la narra-

las actividades, las exposiciones, las publicaciones

ció, allò que és vol contar a un auditori sobre un

divulgativas y los programas que se ofrecen al públi-

temps en un espai. El disseny de la instal·lació serà

co. Y a todo ello deberíamos añadir la tienda la cafe-

la manera d’expressar el guió o de contar la narració

tería y los servicios.] (Hooper-Greenhill, 1998)

de forma visual, en dos o tres dimensions, realment o virtualment, en directe o a distància.

5. Del contingut i del seu discurs

Cada dia les exposicions s’inspiren més en les

Els continguts d’una exposició poden ser molt

tècniques narratives pròpies del llenguatge audiovi-

variats, ja siga: com em vist anteriorment, per la

sual i específicament del llenguatge dels documen-

temàtica que tracten; art, història, antropologia,

tals i del cinema i segueixen amb freqüència un guió

ciència, tècnica..., com per la mena de components

amb la finalitat de transmetre unes sensacions, uns

revistavalencianad’etnologia

sentiments i unes idees, un missatge clar per a un

tos en conjuntos. Al igual que una revista distribuye

públic prèviament determinat.

sus páginas en titulares con caracteres grandes,

D’una manera molt simplificada nosaltres parlem de dos tipus de guions: el científic i el d’exposició.

resúmenes en negrita y textos seguidos con caracteres menudos, la exposición distribuye los objetos

El guió científic, o tal volta documental, que

según un espacio modulado de visibilidad en el que

desenvolupa la temàtica triada a través, bàsicament,

algunos objetos más importantes dan tono a la sala

d’un procés de documentació i estudi de la matèria

y atraen la atención, mientras que otros más discre-

en qüestió, tria els objectius intel·lectuals, descriu el

tos, actúan en sordina y completan la información

tema, destaca els aspectes més significatius i la seua

de detalle. (Montpetit, 1995:43-44)

ordenació científica, i selecciona els tipus de docu-

El discurs etnològic comporta sempre una refe-

ments que expliquen la temàtica que per tant són

rència comparativa als altres i a la relació amb

susceptibles de ser exposats.

determinats universals de la cultura. Quan parlem

El guió expositiu, que a nosaltres ens agrada

de nosaltres, de la nostra cultura, implícitament

d’anomenar narració, té com a finalitat fer com-

ens referim per oposició als altres, a les altres cul-

prensible la tesi desenvolupada en el guió científic a

tures encara que no els anomenem. L’estreta rela-

través de la utilització d’una àmplia gamma de

ció entre identitat i alteritat és un binomi a fer

recursos comunicatius. És una mena de traducció o

explícit i a treballar obertament a l’hora de la rea-

adaptació del guió científic pensant en un públic i en

lització del discurs d’una exposició etnològica. No

l’explicació del tema a través de blocs i unitats infor-

s’entén el món urbà sense el rural, ni el secà sense

matives en un espai concret.

l’horta ni les ciutats valencianes sense el concepte

Aquest guió defineix com assumptes més impor-

de ciutat universal.

tants: el tipus de públic a què va dirigida la mostra; les finalitats intel·lectuals, socials i educatives de l’ex-

6. El públic i els visitants

posició; els continguts i la manera de transmetre’ls a

Des de qualsevol punt que es considere, tant el con-

través de la utilització de diferents llenguatges; l’or-

tenidor com el contingut i la pròpia activitat museo-

ganització dels materials i la circulació del públic a

lògico-museogràfica d’un museu es justifica social-

l’espai expositiu.

ment i culturalment en funció del seu destinatari

Una cita de Raymond Montpetit resulta molt

que és el públic, o com ja apunta la Nova

explicativa del valor i la funció que aquest guió d’ex-

Museologia la comunitat de referència. És la comu-

posició conté: La exposición suele estructurarse

nitat, com diu Luis Alonso Fernández, la que marca

según una especie de guión, con una introducción,

i consagra la raó de ser d’aquesta institució com un

un desarrollo en partes y una conclusión. Trata pues

instrument de desenvolupament econòmic, social i cul-

de que todos los visitantes puedan captar a primera

tural al seu servei: En la actualidad, a los museos se

vista los principios que determinan la distribución

les exige que su atención y dedicación sean dirigidas

general de los espacios y las agrupaciones de obje-

no a un público indeterminado ni a unos visitantes

revistavalencianad’etnologia

anónimos, sino a una cercana y concreta comuni-

marse el espacio público en el que se acoge al visi-

dad, a un grupo social determinado. (Alonso, 1999)

tante en una especie de espacio “omnipúblico”,

La missió comunicativa del museu, que nosal-

adecuado únicamente para un público general?

tres desglossem en: divulgativa, educativa i socio-

Hemos visto que los grandes museos pueden crear

cultural, ha pres força en el darrer terç del segle

dos categorías de espacios públicos: los sectores cul-

passat, això es comprova quan s’observa que un

turales destinados al gran público, y los sectores

gran nombre de les experiències i les investigacions

científicos, destinados a un público especializado de

realitzades durant els darrers trenta anys en el camp

investigadores y estudiantes. (Rivière, 1993)

museístic s’han centrat d’una manera molt especial

La forma de comprender el sentido de los obje-

en la dimensió de la comunicació didàctica, que cal

tos deberá adaptarse a la medida de los visitantes;

que tinguen els museus i conseqüentment amb el

no será ni demasiado culta ni demasiado elemental.

seu principal mitjà de comunicació que són les

En consecuencia el lenguaje utilizado no deberá ser

exposicions.

ni exageradamente erudito ni excesivamente infan-

Per a poder desenvolupar aquesta missió cal

til. Se buscará un estilo de exposición situado entre

definir quin és el paper sociocultural que juga el

estos dos limites [...]. De ahí la gran dificultad de

museu, i per tant el seu programa d’exposicions,

este trabajo y los medios específicos que impone uti-

com també determinar els sectors socials sobre els

lizar. (Rivière, 1993)

quals vol actuar-se de manera prioritària.

També és important determinar sota quina pers-

Des del meu punt de vista, la funció que caldria

pectiva es considera el públic, si sota la perspectiva

que el museu desenvolupara és fonamentalment la

tradicional de com a simple espectador, o com a

socialització del coneixement científic entre un

públic actor (visitant actiu). La reverència que s’ha

públic no especialitzat, denominat “gran públic”.

inculcat en els visitants cap als objectes exposats i la

Però no poden oblidar la funció formativa de consul-

seua absoluta estranyesa front al valor que els

ta i d’assessorament que compleix també entre un

experts els atribueixen, submergeixen al visitant en

públic especialitzat

un ambient fred i allunyat on la comunicació resul-

El museu cal que és preocupe d’un ample ven-

ta difícil. Cal pensar en espais que provoquen la

tall de públics: especialistes, universitaris, públic

comunicació, on el públic puga expressar-se lliure-

escolar, associacions ciutadanes i de persones

ment, en funció dels estímuls que el contingut allí

majors, col·lectius amb necessitats especials i en el

exposat li proporcione.

cas del nostre museu, com a museu d’etnologia del

Los museos deben comunicar algo o morir. Para

públic emigrant. Això comporta una presa de deci-

que tenga lugar la comunicación, tanto los que enví-

sions clara en la programació i en la presentació de

an los mensajes como los que lo reciben deben com-

les exposicions i activitats.

partir los mismos conceptos, incluso las mismas

Henri Rivière dóna resposta a aquestes qüestions

pasiones. La tarea que tienen los museos y las gale-

amb les dues citacions següents: ¿Deberá transfor-

rías de arte, cuando utilizan las colecciones del

revistavalencianad’etnologia

museo, es encontrar formas de levantar e infundir

masses, regit per l’espectacularitat i intenses cam-

pasiones, y formas de explorar ideas que las perso-

panyes de promoció. El que sí que resulta un tret

nas van a encontrar iluminadora, y de explorar la

diferenciador és la percepció que el públic té sobre

curiosidad y experiencia de los visitantes reales y

el material etnològic. Davant d’una exposició etno-

potenciales. (Hooper-Greenhill, 1998)

lògica el públic sempre té alguna cosa a dir, donat

És imprescindible conéixer i analitzar les dife-

que aquests materials de la vida quotidiana, encara

rents tipologies i característiques sociològiques del

els són pròxims i poden tindre experiències sobre

públic segons edats, estrat social, nivell educatiu i

ells. Aleshores el públic no adopta una posició d’in-

pertinença cultural, per a poder tindre en compte la

diferència, desconeixement, perplexitat, subordina-

seua idiosincràsia i el seu mapa de necessitats físi-

ció o reverència davant d’ells. Aquesta proximitat

ques, socioculturals i educatives a l’hora de pensar i

dels materials al públic crea un sentiment de com-

dissenyar una exposició.

plicitat, de reconeixement, que fins i tot el públic és

Aquest acostament a la comunitat a la qual ser-

capaç de completar, les mancances del discurs

veix el museu: al visitant actiu, al visitant espectador

expositiu, amb la seua experiència personal. Aquest

i al públic que no ve al museu, estarà orientada

tret diferenciador és important a l’hora de pensar

necessàriament a través dels estudis de públic.

en un públic capaç de veritat d’interactuar amb

Aquests cal que contemplen aspectes quantitatius i

l’exposició.

aspectes qualitatius portats a terme a través de programes sistemàtics i planificats. Les estadístiques fia-

7. L’espai

bles i ben dissenyades, l’arreplegada de la informació sobre les sensacions, els sentiments i els concep-

Las exposiciones son composiciones tridimen-

tes que comunica el museu i específicament les

sionales que reconocen la importancia de las for-

exposicions i activitats complementàries són impres-

mas sólidas y de los vacíos y luchan por unas rela-

cindibles per a planificar les estratègies de comuni-

ciones espaciales satisfactorias... (Belcher, 1997)

cació d’una exposició, tant des d’un punt promocional i de captació de nous públics com des d’un punt

Podríem considerar l’espai com un dels condicio-

de vista intern d’orientació sobre com realitzar la

naments més importants a l’hora de dissenyar una

producció i el disseny de les exposicions i els progra-

exposició. Per tant caldrà tindre en consideració els

mes d’activitat.

aspectes següents: les característiques arquitectòni-

Possiblement el públic de les exposicions d’et-

ques de l’espai, l’existència d’equipament mecànic

nologia siga diferent al d’altres tipus d’exposicions,

en el contenidor, l’accessibilitat de la sala, la relació

però açò no seria el tret més important a tindre en

d’aquest espai amb altres, el seu valor dins del con-

consideració. Cada vegada més el públic de totes

tenidor i l’arquitectura resultant després d’haver

les exposicions és més uniforme, en tant que les

organitzat la instal·lació a l’espai. Aquest darrer

exposicions es converteixen en un fenomen de

aspecte sobretot en relació a la circulació dels visi-

revistavalencianad’etnologia

tants, el ritme o cadència de la visita i el resultat

peanyes, tarimes, vitrines, ambientacions i altres ele-

estètic del conjunt: harmonia, equilibri, perspectiva

ments de suport complementari, ens donen com a

visual o efectes paradoxals.

resultat una nova arquitectura de l’espai. Aquesta

Les característiques arquitectòniques de l’espai

nova morfologia, a banda de respondre als objectius

fan referència a la seua forma: quadrada, rectangu-

intel·lectuals i estètics buscats, (valorar uns contin-

lar i fins i tot circular encara que aquesta resulta en

guts sobre altres, identificar amb claredat el blocs i

l’actualitat poc habitual; a les seues mesures: longi-

unitats informatives, integrar les parts en el tot,

tud, amplària i alçària; a la disposició i natura de

construir seqüències o ruptures, dimensionar amb

diferents elements arquitectònics: portes i finestres,

paràmetres humans l’exposició...), crea una circula-

i classe de parets, sostres i sols. No obstant això, és

ció específica i un ritme del visitant per la sala.

molt possible que en alguns espais de naturalesa his-

La circulació i la seua cadència resultant, és un

tòrica ens trobem amb elements decoratius o patri-

element important de l’organització de l’espai, ja

monials que caldrà tindre en compte al configurar

que condiciona decisivament les sensacions, els sen-

expositivament l’espai.

timents, i els coneixements i inclús la seguretat del

L’equipament mecànic que conté l’espai exposi-

visitant, influint decisivament en la seua fatiga.

tiu suposa en l’actualitat un element a tindre en con-

Per a la majoria dels museus de civilització cons-

sideració, ja que, depenent de la seua visibilitat, pot

titueix un problema la relació de l’espai original amb

afectar de manera clau la morfologia del contenidor.

l’espai expositiu. Els objectes que expliquen les for-

Per tant caldrà veure com són i com estan situats els

mes de vida d’una civilització no han estat creats per

sistemes d’il·luminació, climatització i seguretat per

a ser exposats en les sales d’un museu. Malgrat que

a integrar-los, si cal, dins del disseny expositiu.

sóc un ferm defensor de la posada en valor de patri-

Algunes vegades l’espai expositiu es troba com-

moni in situ crec que la importància de la relació

partimentat i seqüèncialitzat, caldrà examinar en

amb l’espai original es minimitza segons el tipus

aquest cas les seus formes de connexió, si són a tra-

d’exposició etnològica que realitzem. Això depén

vés de corredors o simplement d’obertures. També

fonamentalment de la perspectiva: si proposem una

és important reflexionar sobre la situació de la sala

exposició descriptiva és molt forta, però si optem per

respecte el conjunt de l’edifici, si és un espai central

una exposició comparativa o en la qual volem

o perifèric, en definitiva, el seu valor dins del conte-

demostrar l’existència d’universals de la cultura no

nidor. Les seues característiques d’accessibilitat són

ho és tant. És molt possible que, en aquests dos

primordials de cara a dissenyar el sistema de senya-

darrers casos, la neutralitat de l’espai expositiu en

lèctica i orientació del públic més escaient.

relació a l’espai original siga un avantatge, atés que

Per a acabar, les característiques intrínseques

la neutralitat de l’espai centra l’atenció del visitant

de l’espai, succintament mencionades anteriorment,

no en la presentació dels objectes en el seu espai

a més de la manera com es dissenye la instal·lació en

d’ús, sinó en la interpretació dels objectes pel seu

ell, sobretot a través de murs, paraments, plafons,

valor formal i simbòlic.

revistavalencianad’etnologia

8. Els recursos comunicatius de les exposicions

sos interpretatius que faciliten la comunicació dels

Quan es visita una exposició acabem enduent-nos-

originals.

en una percepció global, per la qual ens configurem

Anem a passar a comentar, de manera succinta

una sensació i una idea general tant física com men-

aquests components de la presentació, que recor-

tal sobre el contingut o el tema.

dem que cal considerar-los canals de comunicació o

Naturalment aquesta visió global, ha estat dona-

recursos comunicatius:

da per una sèrie de recursos específics, que segons la classificació d’Henri Rivière són els següents: les

L’objecte

coses reals, les imatges duodimensionals i tridimen-

L’objecte forma part del que Henri Rivière ha definit

sionals, les imatges audiovisuals, les imatges mostra-

com coses reals, però ell va més enllà dels objectes,

des a través de la informàtica, els recursos lexicogrà-

incloent en les coses reals els espècimens, les unitats

fics, i la morfologia de la instal·lació, la qual inclou

ecològiques (jaciments, parcs naturals, i la musealit-

l’ambientació sobretot mitjançant la il·luminació.

zació del patrimoni en lloc) i els edificis i béns immo-

Resulta clar que a l’hora de dissenyar l’exposició

bles. Dissortadament jo no puc anar tant lluny i em

aquests recursos, o components de la presentació,

quedaré amb els objectes en el sentit estricte, però

es pensen d’una manera integrada, com un tot,

és bo tindre-ho en consideració.

encara que la seua posada en escena responga a les seues característiques específiques.

L’objecte real juga un paper molt important, doncs resulta accessible a tots els sentits: es veu, i a

L’exposició com a sistema de comunicació,

vegades es pot tocar i sentir, si les condicions de

compta amb molts canals o recursos per a poder

conservació i seguretat ho permeten. Aquesta expe-

narrar la seua història: l’objecte en sentit estricte,

riència plurisensorial pot transmetre’ns un missatge

els documents d’arxiu, les fotografies, els mapes,

de manera immediata, i ja que una imatge val més

el gràfics, els dibuixos, les il·lustracions, els textos,

que mil paraules, aquesta comunicació visual acaba

les etiquetes, els vídeos, les pel·lícules, la paraula,

estant fonamental per a l’exposició. Si a això afegim

el so, la música, les maquetes, els diorames, les

la sensació d’autenticitat que aquests contenen i

ambientacions, la il·luminació, els interactius, els

desprenen, el seu valor comunicatiu es converteix en

multimèdia, la recreació virtual, etc. Davant del

una cosa inqüestionable.

problema, si recursos tradicionals o noves tecnolo-

Ara bé, ¿quina és la lectura d’un objecte?

gies, la qüestió i l’autentica acció creativa es troba

Davant un objecte podem preguntar-se diverses

en seleccionar, partint del patrimoni, els recursos

qüestions: ¿què és?, ¿quan es va realitzar?, ¿amb

més adequats per a contar una història. Ara bé,

que material està fet?, ¿on s’ha fet?, ¿quina és la

tenint en compte que realitzem l’exposició des

seua funció?, ¿quin és el seu significat?, ¿quin és el

d’un museu, hem de privilegiar els documents ori-

seu context històric, social, cultural, econòmic?,

ginals com a testimonis del passat, utilitzant de

podent-hi formular d’aquesta manera moltes altres

manera selectiva els que no ho son, com a recur-

preguntes. Però és clar que els objectes no parlen i

revistavalencianad’etnologia

és per tant l’exposició la que parla per ells i a tra-

tura. No obstant això, caldrà tindre en compte que

vés d’ells.

una foto es fa a través de la mirada d’una persona i

Els objectes també cal considerar-los com imat-

amb un enquadrament que deixa dins una informa-

ges, però en aquest cas volumètriques o tridimensio-

ció quedant-ne una altra fora i per tant és un docu-

nals i, per tant, cal que puguen ser observades des

ment de valor subjectiu.

de diferents perspectives, per a poder aportar tota la informació que contenen.

Els gravats i les il·lustracions participen en algun sentit de l’enunciat respecte a les fotografies, també

Des de la perspectiva de l’exposició, cal que els

són documents, però d’un valor com a document

objectes que vagen a formar-hi part s’atenguen amb

encara més subjectiu que les fotografies, donat que

escrupolositat a una meditada ubicació a l’espai, a

per les seues característiques simbolitzen clarament

una col·locació adequada en un suport físic (plafons,

l’univers cultural i el pensament de la persona que

tarimes, vitrines...), a un ordre o seqüència de lectu-

els ha realitzat i per tant necessiten ser interpretats a

ra en el discurs, i a unes condicions adequades de

la llum de l’espai, el temps i el seu autor.

conservació, seguretat, i il·luminació.

Els croquis i els mapes tenen una virtualitat diferent respecte a les imatges duodimensionals abans

Les imatges duodimensionals

mencionades. Un croquis o un mapa és clarament

Sergei M. Eisenstein va dir: de la imatge a l’emoció i

una representació de la realitat. Aquesta represen-

de l’emoció a la idea.

tació a més a més obeeix a una finalitat determina-

Dins de les imatges duodimensionals un primer

da, mostrar tal o qual part o aspecte a través d’una

bloc, de gran importància, està format per les imatges

expressió sintètica o a escala. El seu valor dins del

fotogràfiques. També formen part d’aquest apartat:

camp de les exposicions és principalment com a

els gravats, les il·lustracions, els gràfics, els mapes.

recurs interpretatiu, fer comprensible allò que per

La fotografia, referint-nos a ella com a testimoni

les seues característiques difícilment ho és. Encara

del passat no com a element artístic, és un docu-

que si mostrem originals d’època també són docu-

ment de primer ordre. Ens aporta, amb un colp d’ull,

ments amb la mateixa consideració que un gravat o

una informació sintètica sobre l’espai, el temps i l’ac-

una il·lustració.

tivitat econòmica, social o cultural mostrada, en la qual l’objecte per si mateix difícilment transmet.

Els recursos audiovisuals

Davant l’objecte la fotografia té en principi una

Els recursos audiovisuals es defineixen com aquells

capacitat de lectura molt més fàcil, el que no li lleva

mitjans mecànics o elèctrics de transmissió o edició

la necessitat d’anar acompanyada d’una informació

que faciliten missatges auditius o visuals, de manera

que la identifica. L’observació d’imatges fixes, per-

separada o conjunta, amb una funcionalitat comuni-

met orientar l’atenció del visitant cap al motiu que

cativa.

es vol mostrar, i possibilita la contextualització de les

Tot just passarem a comentar-los esquemàtica-

coses reals dins del seu espai, temps, activitat i cul-

ment. La diapositiva: té idèntiques característiques

revistavalencianad’etnologia

que la fotografia, però amb la possibilitat de projec-

ció sobre l’exposició o el tema, creant també dife-

ció, a més a més sense perdre qualitat. El diapora-

rents nivells d’informació, en funció del tipus o les

ma: permet la presentació sincronitzada d’imatges

necessitats del públic. És remarcable, a més a més, la

fixes i sons, encadenant les imatges amb el ritme

seua recent aplicació a l’hora de crear realitat virtual,

marcat per la banda sonora. Resulta molt fàcil d’in-

un recurs molt interessant per a ser utilitzat en acti-

tegrar en qualsevol muntatge, ja sigen editades en

vitats didàctiques associades o desenvolupades en

suport vídeo o DVD. El cinema junt amb la fotogra-

l’espai expositiu.

fia és la font documental més important del darrer

La seua capacitat de connectar en xarxa, i espe-

segle: permet l’observació privilegiada de fenòmens

cíficament amb l’univers Internet, fa que puguem

físics, històrics, socials i culturals difícilment a l’abast

mostrar la informació o la mateixa exposició cap a

de les persones. Les tècniques d’animació permeten

l’exterior a visitants no presencials, o aprofitar-nos

recrear artificialment processos molt difícils de mos-

de tota la informació que es troba connectada en

trar d’una altra manera. El vídeo és el suport de

xarxa i posar-la a l’abast del públic visitant. La possi-

suports, qualsevol altre mitjà pot ser reproduït per

bilitat que aquest recurs obri per al món de les expo-

aquest:

sicions

aconsegueix

simultaneïtat

és

inabastable

aquest

moment.

captació/reproducció, permet la projecció múltiple,

Simplement pensar que el visitant o una persona

està molt implantat socialment cosa que facilita la

connectada en xarxa pot deixar, quasi en temps real,

distribució. Tant els diaporames, com les pel·lícules,

la seua opinió o pot demanar informació tant a la

com els vídeos estan en aquests moments mostrant-

institució realitzadora de la mostra com a qualsevol

se a les sales d’exposició produits en suport DVD i

persona o institució relacionada amb el tema, ser-

projectant-se amb vídeoprojectors, la qual cosa

veix d’exemple per a considerar que ens trobem

millora considerablement la durabilitat del material

amb un recurs de possibilitats incalculables.

mostrat i les seus condicions d’imatge i so. Les gra-

Segurament és el recurs comunicatiu que per-

vacions sonores: enriqueixen l’exposició amb sensa-

metrà avançar a les exposicions en la seua relació

cions i notícies impossibles de comunicar d’altra

social i comunicativa tant de cara al treball museístic

manera. La seua força principal resideix en la capa-

com de cara al públic.

citat d’associació a l’objecte, el document o el tema,

És un dels recursos més importants per a complir

a un espai, temps i experiència personal concreta,

els objectius de dinamisme, interactivitat i participa-

malgrat això també poden funcionar molt bé per

ció, que qualsevol exposició contemporània hauria

separat, com ambientació i contextualització espa-

de plantejar-se. El seu punt negatiu es situa en els

cial, temporal o sociocultural del tema expositiu.

seus costos econòmics d’equipament i producció i la dependència del seu manteniment d’especialistes,

Les noves tecnologies de la comunicació

que els museus, equivocadament, encara no consi-

Les noves tecnologies aplicades com a recurs comu-

deren com a personal de plantilla.

nicatiu, poden facilitar al visitant una major informa-

revistavalencianad’etnologia

Els recursos lexicogràfics

ser una reproducció fidel o aproximada d’algun ele-

Dins del llenguatge escrit cal citar en primer lloc els

ment real. Habitualment representen construccions o

textos. Aquests poden transmetre missatges autosu-

edificis. Solen utilitzar-se per a reproduir a escala

ficients sobre el tema de l’exposició, però normal-

escultures, construccions arquitectòniques o decora-

ment van associats als restants elements de l’exposi-

cions. En el cas del diorama s’empren per a recons-

ció. Podem trobar una gran quantitat de textos, des

truir escenes, naturals, històriques, socials o culturals.

dels simples rètols de la sala o dels plafons a explica-

Segons la classificació d’Henri Rivière aquestes

cions més àmplies sobre el contingut general de l’ex-

són imatges tridimensionals que representen o con-

posició, els blocs i les unitats informatives, o les

ceptualitzen la realitat, que per raons, didàctiques,

característiques d’un objecte. La mesura i la forma

d’impossibilitat de disposar de l’original o per la com-

de la lletra tenen una consideració important que

plexitat o les dimensions a què fan referència, queda

comporta una jerarquització en el valor assignat a

representada a través d’aquest important recurs. Ell a

cada text dins de l’exposició. La capacitat de comu-

més a més afegeix les representacions exactes d’origi-

nicar conceptes abstractes i complexos és el seu

nals i els models abstractes aplicats a conceptes mate-

valor principal, al qual altres recursos no arriben.

màtics, a fenòmens naturals, a estructures socials, etc,

Les etiquetes tenen com a principal funció la

amb una finalitat bàsicament interpretativa.

identificació de l’objecte. Els esquemes expressen relacions, o conceptes

La morfologia de la instal·lació

d’una manera sintètica taxonòmica o seqüencial,

La instal·lació l’entenem com la materialització del

però tenen l’avantatge de conjugar baix una forma

disseny o en aquest cas com la realització plàstica

visual i en un sol quadre, diversos conceptes relacio-

global d’una exposició. Expressant a l’espai i d’una

nats, processos o classificacions, molt complexos

manera volumètrica, visual i estètica, el discurs de

d’explicar amb un text.

l’exposició contingut en el guió de l’exposició.

Henri Rivière inclou en aquest apartat també els

És tant important com que del seu resultat

documents impresos, és a dir, llibres, escrits oficials o

encertat dependrà l’èxit o el fracàs d’una exposició i

personals, manuscrits i tota mena de documents

el que el visitant puga sentir, gaudir, reflexionar o

escrits sobre paper, pergamí o altres suports versem-

aprendre alguna cosa d’ella. Fonamentalment ve

blants. Òbviament la seua utilització en l’exposició és

donada pels elements de contingut (objectes, foto-

fonamentalment documental, informativa i explicati-

grafies, textos...), per l’organització dels blocs infor-

va, encara que depenent de la temàtica exposada,

matius i les seues unitats d’informació, per la resolu-

poden ser el centre i l’objecte mateix de l’exposició.

ció dels suports que articulen i contenen aquests i per l’ambientació general que generem en base als

Maquetes i diorames

conceptes desenvolupats en l’exposició. Com a

Les maquetes i diorames tenen un ús cada vegada

resultat tenim una estructura de les formes en l’es-

més extens en les exposicions. Les maquetes poden

pai que condiciona la nostra manera d’observar i

revistavalencianad’etnologia

actuar en l’exposició i per tant les nostres idees, els

temps. Aquest recurs és d’una potència comunica-

sentiments i les sensacions provocats per aquesta.

dora indubtable, que amb les noves tecnologies de la comunicació podem posar a l’abast del públic visi-

L’ambientació

tant d’una manera biunívoca, el visitant rep informa-

Només en aquest punt parlarem de la il·luminació

ció i deixa informació, amb unes efectes i possibili-

per ser l’element més important. L’ambientació no

tats que encara caldrà estudiar.

és un aspecte independent de la morfologia de la instal·lació i per tant no es dissenya a banda, però la

9. Aproximació a la realització d’una exposició

seua importància fa que la tracte per separat.

De manera molt esquemàtica ens acostarem a les

De la bona il·luminació depén en gran mesura la supervivència de gran part dels béns culturals però

fases i els passos necessaris per a portar a terme la producció d’una exposició.

també la contemplació de les peces o documents i essencialment el resultat mateix de l’exposició. La

Fase de selecció i recerca

il·luminació dels objectes caldrà que tinga en comp-

En un primer moment cal elegir el tema o assumpte

te les característiques particulars de cada peça prio-

segons els objectius científics, socials i comunicatius

ritàriament en funció de la seua conservació i la seua

establits en el projecte museològic del museu.

presentació més adequada en els objectius comuni-

En primer lloc, analitzarem les possibilitats de

catius de la mostra. És important no oblidar l’am-

recerca científica (no tots els temes tenen la mateixa

bientació lumínica general de l’exposició perquè l’e-

capacitat de documentar-se d’una manera suficient),

lecció d’aquesta condiciona en un alt percentatge el

les qualitats expositives (no tots els temes són sus-

fet d’aconseguir els objectius plantejats.

ceptibles de ser expressats mitjançant una exposició)

Les exposicions d’etnologia participen del princi-

i l’interés que per al públic pot tindre la mostra (gran

pi general de les exposicions desenvolupades des

públic, sectors de públic concret i públic amb neces-

dels museus: privilegiar els recursos comunicatius

sitats especials).

que ofereixen els documents originals, de qualsevol

Entrem després d’aquesta anàlisi en un període

tipus, front als documents secundaris o elaborats,

d’investigació, basat fonamentalment en treball de

que faciliten la capacitat comunicativa dels primers.

documentació i de camp, que donarà com a resultat

Malgrat açò les exposicions d’etnologia tenen uns

la confecció d’un guió científic on es fixaran entre

tipus de documents originals que les identifiquen,

altres coses: els objectius de contingut científic, màxim

com ara els documents de la memòria oral, que con-

i mínim, a desenvolupar en l’exposició, una descripció

vertits en testimonis gravats completen el cicle

del tema i els seus apartats més significatius, una

comunicatiu de l’objecte i de la imatge. No solament

selecció dels objectes i materials en general a exposar

tenim els objectes, les fotografies o les pel·lícules

i una distribució en l’espai expositiu dels seus blocs i

d’un espai i temps, sinó que també tenim als actors

unitats informatives, jerarquitzats aquests (blocs i uni-

d’eixa història amb la seua experiència d’eixe espai i

tats) en funció de la seua importància científica.

revistavalencianad’etnologia

En aquesta fase es dóna un títol provisional a

Totes les fases, però especialment la de traduc-

l’exposició i s’estableix l’equip de l’exposició:

ció i disseny, han de realitzar-se en diàleg entre

comissari, coordinador, equip científic, equip tècnic

aquests tres perfils professionals: científics, tècnics

(del qual formen part els especialistes en didàctica

en comunicació i dissenyadors, per a poder treballar

i comunicació), dissenyador i equip d’especialistes

conjuntament els tres problemes principals d’una

en diferents aspectes de producció de recursos

exposició: qualitat científica, capacitat informativo-

comunicatius.

educativa i adequada comunicació plàstica, als quals s’afegeix la planificació de la producció.

Fase de traducció i disseny

El coordinador de l’exposició posa en relació

El guió científic ha de ser traduït al públic i comuni-

aquestos tres perfils professionals per a aconseguir

cat visualment a l’espai que s’ha triat. Entrem en una

una visió integrada del missatge i controlar tot el

fase d’elaboració del guió expositiu, que ens donarà

procés de producció.

com a resultat una narració desenvolupada a través

En aquesta fase també es dissenya quina serà

d’objectes, documents i altres recursos comunica-

l’estratègia de promoció de l’exposició dins de la

tius. El disseny serà l’expressió espacial i visual d’a-

comunitat de referència i quin pot ser el possible

quest guió a través de la instal·lació (continguts

programa d’activitat didàctica i d’animació que

expressats mitjançant recursos comunicatius, estruc-

acompanyarà i recolzarà l’exposició.

tures de suport en un espai, integrat en un ambient o atmosfera concreta).

Fase d’execució i muntatge

Serà el moment de pressupostar les despeses

Com el seu nom indica consisteix a dur a la pràcti-

de la construcció de la instal·lació, i dels diferents

ca el projecte expositiu. Prèviament a començar els

recursos comunicatius que la integren (edició de

treballs és necessari organitzar, a través d’una plani-

material imprés, producció d’audiovisuals o interac-

ficació, tota la tasca de producció que s’haja de des-

tius, banda sonora de l’exposició, etc.).

envolupar.

El més desitjable és fer proves o realitzar consul-

Passos importants són: acabar de cercar tot el

tes i assessoraments sobre el guió expositiu i el dis-

material documental que s’expose, tancant d’aques-

seny de la instal·lació, abans d’executar-lo.

ta manera la selecció de peces, treballs de restaura-

En aquesta fase de l’exposició intervé de mane-

ció o de conservació, encomanar la construcció dels

ra destacada el comissari de l’exposició que lidera i

suports i altres construccions que vagen a formar

representa la part científica, l’equip tècnic de difusió

part de la instal·lació, i elaborar els recursos comuni-

que es preocupa de l’adaptació del discurs científic

catius que integren la part interpretativa (textos, pla-

al públic (al qual està integrat l’equip de didàctica), i

fons, material imprés, audiovisuals, interactius, etc.).

l’equip de disseny de l’exposició que expressa de

Quan tot açò ja estiga fet es pot passar al mun-

manera plàstica els continguts científics adaptats al

tatge, que és el pas que converteix el disseny de la

guió d’exposició.

instal·lació en una realitat i en el qual el guió de l’ex-

revistavalencianad’etnologia

posició i el disseny de la mateixa poden sofrir modificacions, fruit de la dinàmica d’adaptar un projecte a un medi físic i sociocultural determinat. Fase de resultats: exposició i avaluació L’exposició no finalitza amb el muntatge, ens queden tasques tant importants com continuar més intensament amb l’estratègia de promoció de l’exposició (campanya en mitjans de comunicació, publicitat, publitramesa) amb la fita destacada del dia de la inauguració. Al llarg de l’exposició cal vetlar perquè les condicions ambientals i les mesures de seguretat es complisquen i la sala dispose sempre del material imprés, i dels equipaments mecànics en funcionament. S’haurà posat en marxa també el programa didàctic de visites i tallers així com el programa d’animació de conferències, actuacions etc. Cal previndre tots els treballs de desmuntatge: tornar i guardar, fonamentalment totes les peces i suports al lloc que els corresponga i enviar les cartes d’agraïment a totes les persones i institucions que han fet possible la mostra. És convenient i no sol ser habitual, efectuar una avaluació dels resultats de l’exposició, que consistix

BIBLIOGRAFIA ALONSO FERNÁNDEZ, LUIS (1995): Museología. Introducción a la teoría y práctica del museo, Madrid, Istmo, 424 p. ALONSO FERNÁNDEZ, LUIS (1999): Introducción a la nueva museología, Madrid, Alianza, 208 p. ALONSO FERNÁNDEZ, LUIS I GARCÍA FERNÁNDEZ, ISABEL (1999): Diseño de exposiciones. Concepto instalación y montaje, Madrid, Alianza, 267 p. BELCHER, MICHAEL (1997): Organización y diseño de exposiciones, Gijón, Trea, 277 p. DEVALLÉES, ANDRÉ (1993): El desafío museológico, La museología, Madrid, Akal, 453-481. DUBÉ, PHILIPPE (1995): “Exponer para ver, exponer para conocer”, Museum Internacional, 185, París, Unesco, 4-5. GARCÍA BLANCO, ÁNGELA (1999): La exposición: un medio de comunicación, Madrid, Akal. 236 p. GOMBRICH, E. H. (1981): Ideales y símbolos, Barcelona, Gustavo Gili. HERNÁNDEZ HERNÁNDEZ, FRANCISCA. (1994): Manual de museología, Madrid, Síntesis, 318 p. HOOPER-GREENHILL, EILEAN (1998): Los museos y sus visitantes, Gijón, Trea, 259 p. MONTPETIT, RAYMOND (1995): “El sentido del espacio”, Museum Internacional, 185, París, Unesco, 40-45. MOORE, KEVIN. (1998): La gestión del museo, Gijón, Trea, 446 p. PÉREZ SÁNCHEZ, A. E. (1991): “Los museos de bellas artes”, Jornadas Españolas sobre el Renacimiento Español, Saragossa, pp. 81-82. RICO, JUAN CARLOS (1996): Montaje de exposiciones: museos, arquitectura, arte, Madrid, Silex, 394 p. RIVIÈRE, GEORGES HENRI (1993): La museología, Madrid, Akal, 533 p. ROSENBERG, PNINA (1995): “Una cuestión de tiempo y espacio”, Museum Internacional, 185, París, Unesco, 6-8. VOGEL, SUSAN (1995): “Editorial”, Museum Internacional, 185, París, Unesco, 3.

en analitzar i valorar el més objectivament possible si els objectius científics, socials i comunicatius plantejats s’han complit i sobretot en quina mesura. Es poden utilitzar diversos instruments: dades de públic, enquestes o observacions sobre el seu comportament, l’opinió de la crítica o els qüestionaris passats als tècnics de dins i fora del museu, però pareix bastant clar que serà l’avaluació el que permetrà modificar els errors i establir una línia d’exposicions coherent científicament i arrelada socialment.

revistavalencianad’etnologia

revistavalencianadâ&#x20AC;&#x2122;etnologia

UN MUSEU D´ETNOLOGIA ÉS UN BON LLOC PER A PENSAR?... De la museologia etnològica a l’etnologia museològica RAQUEL FERRERO I GANDIA* A partir del recorregut per algunes exposicions dels museus d’etnologia valencians, l’article fa una anàlisi del tipus de museologia etnològica que està fent-se al País Valencià, per acabar fent una proposta de canvi en l’accent i la mirada en aquests museus. La proposta passa per aprofundir en la vessant etnològica, identificativa d’aquests museus, per damunt de la museològica, comuna a totes les tipologies de museus. Paraules clau: Exposicions permanents, museus descriptius, museus conceptuals

Working on the exhibits of several museums of ethnology of the valencian country, this article tries

1. Introducció Un museo es un buen lugar para pensar [...] Un museo es

to analyze the kind of museology develope in such

un buen lugar para pensar porque en él coinciden objetos

museums. The article concludes with a new

e ideas que de otro modo difícilmente llegan a acercarse

proposal to change the approach so far given in the

entre sí. Las hay de tres clases: objeto con objeto (en una buena colección los objetos no se ignoran entre sí), idea

exhibitions. This proposal underlines the need of

con objeto e idea con idea. Cada reacción es una oportu-

giving more importance to the “ethnological view”

nidad para la emergencia de una nueva idea o de un nuevo objeto. Un museo es realidad concentrada. Un museo es

—directly related to this kind of museums— infront

un reactor de ideas. Por eso es un buen lugar para pensar.

of the “museological view” —present in all kind of

JORGE WAGENSBERG, La rebelión de las formas

museums—. Key

words:

Permanent

exhibits,

theoretical

museums, descriptive museums.

Aquest títol enrevessat respon a una idea: saber què ens conten els museus d’etnologia del País Valencià. La qüestió ve a plantejar-se per preguntar-nos quin tipus de museologia etnològica estem fent ara per ara, i quin tipus d’etnologia museològica faria goig que ens espentara. Sembla un embarbussament, però anirem veient que no ho és. Per a fer-ho treballarem a partir d’allò que es veu

* Museu Valencià d’Etnologia. C/ Corona, 36; 46003 València. raquel@lligamrecerca.com

a les sales d’exposicions d’alguns museus valencians, triats entre els dos-cents i escaig!, aproximadament,

revistavalencianad’etnologia

que s’autodenominen o se’ls ha anomenat museus

intencions diferenciades. Per tant, en aquest article,

d’etnologia al País Valencià . Els museus dels quals

parlarem únicament i exclusiva de discurs transmés

anem a parlar són museus de ciutat i museus de

des de la museologia etnològica valenciana, no

poble, caps de província o caps de comarca, grans i

d’estratègies expositives ni de materialització final

menuts, més joves i més antics. Cercant la represen-

de l’exposició. Ni tampoc no parlaré d’un aspecte

tativitat territorial, diguem que hem treballat amb

interessantíssim: els diferents plantejaments que

les tres províncies valencianes.

s’estableixen a l’hora de posar en dansa una expo-

Una pregunta important abans d’entrar en

sició, les negociacions, els acords, els desencontres

matèria ve definida pel “com”. Els “com” sempre

i els agermanaments que han estat necessaris per

són molt importants en el procés d’una anàlisi per-

mostrar eixe resultat final, siga el que siga. No són

què remeten tant a l’objecte com a les intencions. El

aquests, ara per ara, els objectius d’aquest escrit. El

com en aquest cas fa una tria i se centra en les expo-

que anem a veure és que malgrat les diferències

sicions permanents que a hores d’ara mostren

esmentades en quant a infraestructures, tots els

alguns museus. Si l’exposició permanent ve a ser l’à-

museus tenen una línia expositiva i un discurs sem-

nima identitària del museu, el bloc que reflecteix la

blant, a ells em vaig a referir.

filosofia, la intenció, el “què” en definitiva del

I en darrer lloc, una definició per emmarcar el

museu que la crea, diguem que eixe “què” és l’eix

lloc des d’on parle o la mirada que guia la meua

central d’aquest article. En aquest article no anem a

exposició. Etnologia té una definició molt concreta si

fer una anàlisi de discurs comparativa, si de cas assa-

ens cenyim als diccionaris d’antropologia i a la defi-

jarem la possibilitat de dibuixar el mapa discursiu

nició de manual. Burdament, que ningú no s’espan-

que se’ns transmet, amb la intenció de reflexionar

te, tot i saber dels riscos i respectant les dècades i

obertament i convidar a la reflexió.

dècades que els professionals vénen discutint sobre

Ara però, cal que parem un moment abans de

aquest tema, m’arrisque a dir que si l’etnografia és

començar i prendre nota d’algunes qüestions. Els

la descripció, l’etnologia és la comparació i l’antro-

museus valencians no són comparables per nom-

pologia és la llei, sense més. Però tindre mirada

broses raons. Primerament tenen un nombre de

etnològica (que al cap i a la fi, és el que un museu

recursos tant humans com econòmics que estan

ha de tindre, una mirada que serà llegida des de

molt distanciats; no podem comparar un museu on

moltes mirades) significa una altra cosa. Tindre mira-

treballen amb prou feines dues persones exclusiva-

da etnològica significa, segons Marcela Lagarde: evi-

ment, amb altres que tenen una bateria de conser-

denciar y resaltar las relaciones, las instituciones, las

vadors i conservadores procedents de diferents dis-

normas, los valores, las costumbres, las concepcio-

ciplines i trajectòries. D’altra banda, cadascun d’ells

nes y las formas de percepción del mundo de los

arrossega una història pròpia que remet a orígens i

sujetos sociales y de los particulares, como si anali-

1 Per aprofundir en l’estat de la qüestió numèrica i temàtica dels museus valencians, veure en aquesta mateixa publicació l’article de Cruz, Jorge; Domènech, Carme i LLamas, Emilia

revistavalencianad’etnologia

záramos algo tan ajeno que por su desconocimien-

què representen espais físics i arquitectures, oficis i

to aparece como cognoscible” (Lagarde, 1997:28).

treballs, processos de conreu, transformació d’ali-

Des d’aquesta mirada és doncs des d’on jo he inten-

ments, maneres de vestir..., en definitiva, exposen

tat mirar.

escenaris. Escenaris o aparadors més o menys interactius, més o menys curiosos, més o menys propers,

2. Museologia etnològica

però aparadors al cap i a la fi. També veurem que

¿Som primer museu i després etnològic o som pri-

s’organitzen temàticament i funcionalment. I que,

mer etnològic i després museu o més bé és un tàn-

en general, la coherència expositiva va d’allò més

dem que no es pot destriar?... Estic convençuda

simple a allò més complex; d’allò material a allò

que depenent d’on posem l’accent estarem fent

immaterial; d’allò més directament observable a allò

una cosa o una altra. Museus n’hi ha molts (de

més difícil d’observar en termes objectius.

belles arts, de ciències, d’arqueologia, d’història...)

D’altra banda, dins de la classificació que fa

tots són museus i tots, per tant, responen a unes

Montserrat Iniesta3 sobre les diferents tipologies que

funcions comunes marcades per l’ICOM2. Ara bé,

podem trobar en el món dels museus d’etnologia, la

cadascun dels museus té un cognom que li dóna

majoria estarien inserits en allò que ella anomena

una “identitat”, per allò d’entendre’ns sense massa

museus de territori i museus d’identitat. De territori

complicacions, tot i triar una paraula ben complexa

perquè tots ells responen a classificacions geogràfi-

i polisèmica. El nostre cognom sembla que és etno-

ques que passen pel poble, per la comarca o per la

logia o etnografia, segons els casos. Done’m una

província i parlen sobre les relacions establertes

ullada doncs.

entre les persones i la natura en un territori determi-

Si passegem per les sales dels museus i parem

nat. D’identitat perquè mostren unes formes cultu-

atenció als eixos temàtics que estructuren les expo-

rals, considerant que els són pròpies i que per tant

sicions, veurem que els museus d’etnologia valen-

els confereixen uns trets característics particulars. La

cians són museus descriptius. El diccionari de la Real

qüestió sobre la idoneïtat d’aquesta darrera identitat

Academia de la Lengua Española recull una accepció

no es planteja pas.

de la paraula descriure que avancem ací ja perquè

Ja hem fet saber que el material sobre el qual

ens ve al pèl per adonar-nos del que ocorre a les

hem treballat fa referència a les exposicions perma-

sales d’exposició dels museus d’etnologia. Segons el

nents. Exposicions permanents que vénen a ser

diccionari esmentat, descriure és definir imperfecta-

exposicions de referència, front a l’altre tipus d’ex-

ment alguna cosa, no pels seus predicats essencials,

posicions que serien les temporals i que sovint es

sinó donant una idea general de les seues parts o

plantegen com exposicions de síntesi. No entrarem

propietats. Retinguem aquesta definició i tornem a

a valorar ara i ací la conveniència i les conseqüèn-

les sales. Diem que els museus són descriptius per-

cies de treballar en una línia i no en l’altra. Si ens

2 Les cinc funcions definides per l’International Council of Museums —ICOM— (1974) són: adquirir, conservar, investigar, comunicar i exposar. 3 Per a saber quines són les diferents tipologies, vegeu Montserrat Iniesta (1999).

revistavalencianad’etnologia

fixem en les sales d’exposicions veurem que totes

ensems a la por que desapareguen en un futur

elles tenen en comú parlar d’uns altres que ja no

(quan de fet ja moltes han desaparegut o estan en

són com nosaltres, però subjau la pretensió de

trànsit de desaparéixer i musealitzar-les en exposi-

transmetre que eixos altres som nosaltres, val a dir,

cions permanents no fa més que accelerar el procés

estan apel·lant a la nostra identitat, o a la nostra

de mort) aboca els museus a fer una representació

microidentitat (de poble, de comarca, de provín-

idealitzada de les condicions de vida dels nostres

cia...), al nostre passat més recent. No estem par-

avantpassats. Representació falsa i confonedora

lant necessàriament d’un temps històric concret,

que no ajuda gens ni mica a entendre la dinàmica

sinó d’una època àmplia i ambigua que senzilla-

dels canvis socials.

ment ja no és aquest present. Així, les exposicions

Des d’aquesta manera de treballar als museus

ens mostren trossos idíl·lics d’eixe passat que solem

d’etnologia és des d’on jo m’atrevisc a dir que

anomenar vida tradicional. A eixos altres, momifi-

estem fent museologia etnològica i no pas etnolo-

cats (quan no absents), se’ls representa suposant

gia museològica que, al meu parer, és la perspecti-

que estaven harmònicament instal·lats en el món

va i orientació en la qual hauríem de començar a

preindustrial. Vistos així, aquests museus no són

treballar als museus d’etnologia. Posar l’èmfasi en

museus de la cultura, sinó museus d’un abans

la conservació d’objectes o de formes de vida, mit-

recent que s’afermen en la identitat i en allò popu-

jançant la representació d’estampes o relíquies

lar, al mateix temps que segons ens diu Braña,

sacralitzades sense tensions, ens aboca a mostrar-

seleccionen i custodien diferents artefactes quan

nos com a cantors de la rusticitat i acaba en l’im-

aquests ja no tenen possibilitat de recuperació fun-

mobilisme. Carretero explica aquesta salvaguarda

cional i, conseqüentment, poden ser recuperats

de la identitat pròpia com a mode de defensar-se

com a senyes d’identitat, una identitat que conside-

del llast arrossegador de la societat industrial que

ren que cal salvaguardar (2002:115).

“ha conseguido abarcar todo el mundo unificando

Aquests museus de la “vida quotidiana”, de la

nuestras

prácticas

culturales”

(Carretero,

identitat local, tracten de mantenir vives unes for-

1999:97). Des d’aquesta interpretació és cert que

mes culturals en desús, mostrar trets distintius i

precisament les comunitats anomenades populars

diferenciadors front als veïns. D’aquesta manera

i, específicament, aquelles que remeten a l’àmbit

Adrià Besó diu: “un museu etnològic ha de fer cul-

de formes de producció agraries i artesanals són les

tura des de les arrels de la comarca, des dels seus

que estan amb més crudesa en el centre d’aquest

senyals d’identitat i ha de contribuir a mantenir

procés de trencament de la memòria (Sierra,

vives formes culturals que són pròpies del seu terri-

1995:208). Però reificar aquestes comunitats, ofi-

tori” (Adrià Besó, 2003:21). Aquesta intenció per

cis, objectes o relacions, més enllà de proporcionar

conservar aquelles tradicions, artefactes o relacions

un punt de fuga als enfrontaments, les insatisfac-

pròpies de la societat preindustrial és el coll de

cions o les frustraccions de la societat actual, el

botella dels nostres museus d’etnologia. El risc,

que fa és restringir tant la creativitat com la inno-

revistavalencianad’etnologia

vació. I des d’ací, l’estancament és segurament el

sentaciones totales, colecciones completas de

resultat més probable. La força del costum o la

todos los especímenes de determinadas clases”.

inèrcia interioritzades en la dinàmica de treball dels

(Moral, 2004:59). Aquest compromís obssessiu,

museus d’etnologia, dit en altres paraules, l’hàbit

necessari i impossible, ens porta a un atzucac.

conservacionista, fa que no tinguem capacitat per

Necessari perquè la conservació entra dins de les

adaptar-nos a l’esdevenir del moment que ens està

funcions essencials que defineixen les tasques als

tocant a viure, presentant obstacles a la producció

museus, com ja hem fet saber; però, ensems,

d’altres mirades museístiques més entenedores. La

impossible perquè les feines d’adquisició i conser-

pregunta que ens hauríem de fer, seguint aquest fil

vació dels objectes desborden de lluny les capaci-

seria, per posar un exemple: ¿quin espai de refle-

tats dels museus i resulta una tasca infinita on mai

xió genera la descripció del procés de la pansa, de

s’assolirà ni l’estratègia d’auxili, ni la completesa

la producció de l’oli o de la cuina d’una casa de

idealment pretesa, és a dir, la salvaguarda d’eixos

llauradors?...

nínxols culturals que han definit la ruralitat, el registre acurat d’eixos utensilis i peces que s’espa-

3. Etnologia museològica

tlen al mateix temps que van desapareixent els seus

El museo debe analizar la fenomenología del cam-

representants. Aleshores, quan les regles del joc

bio y permitir a la población una apropiación patri-

són necessàries i impossibles a la vegada, cal can-

monial crítica e histórica de su propia cultura. Lo

viar-les, com diria el mestre de la sociologia crítica

contrario significaría estimular las tendencias regre-

Jesús Ibáñez. I en eixe canvi està l’avanç dels

sivas de la sociedad negando al museo la posibili-

museus d’etnologia. Canviar les regles és doncs el

dad de ser un espejo crítico para su entorno inme-

que propose amb l’etnologia museològica.

diato y de constituirse en un espacio para la reflexión y el debate. (SIERRA, 1995:201)

Anem per parts. Pel que fa al protagonisme dels objectes dos directors de museus de referència com són Joaquim Pais de Brito del Museu Nacional

Fer etnologia museològica significa primerament

d’Etnologia a Lisboa i Jacques Hainard del famós

abandonar la perspetiva descriptiva i agafar-nos a

Museu d’Etnografia de Neuchâtel a Suïssa, fa temps

la conceptual . Una de les primeres accions per arri-

que començaren a proposar que els museus haurien

bar al terreny conceptual passa per deixar de

de ser territoris d’imatges, no d’objectes; d’imatges

banda la tirania conservacionista i el protagonisme

suggeridores de reflexió sobre la realitat. La qual

dels objectes. De fet, un dels compromisos que s’a-

cosa ve a ser el mateix que afirmar que els museus

rrossega com un llast dels museus d’etnologia és,

haurien d’interrogar, de crear reaccions entre les

conforme ens diu Moral, “ir llenando los huecos de

persones que els visiten. Hainard ho expressava con-

sus colecciones con la intención de contener repre-

tundentment en una conferència dient que els

4 Per aprofundir en les aproximacions als museus conceptuals i als museus descriptius, vegeu Romero de Tejada (2000).

revistavalencianad’etnologia

objectes són els nostres esclaus i no nosaltres els

cionals: l’ús que se li ha donat o se li dóna a l’objec-

esclaus dels objectes. I aquest esclavatge ens l’hem

te i, fins i tot, el context físic, religiós, econòmic...,

d’estalviar tant a l’hora d’exposar com a l’hora d’ad-

on s’ha fet servir, val a dir, l’àmbit al qual correspon

quirir, catalogar i conservar.

dins d’una classificació genèrica. Però en arribar al

Però que no se’m malinterprete, no estic apos-

significat social ens aturem. I, precisament, eixe sig-

tant per la desaparició dels objectes als museus, res

nificat socio-cultural és el que ens aporta el matís.

més lluny, sinó més aviat la proposta és saber de la

Matís que en aquest cas ve a ser l’ànima de l’objec-

força, al meu parer desmesurada, que tenen els

te. Aquest matís és el que trenca amb l’objecte com

objectes als museus. I des d’ací, no permetre’ns

a ressistència material, aquest matís és el que fa que

entrar en un procés cannibal o parasitari per la seua

la peça parle, que es conte quan s’expose.

presència sobredimensionada. De fet, qualsevol

Pensem en un exemple. ¿Qué es pot despendre

professional que treballe en un museu sabrà de la

quan hom entra en una exposició i veu una habita-

tasca titànica que comporta el procés de recol·lec-

ció de matrimoni, una alcova, amb el llit curosa-

ció, registre, catalogació i conservació de les peces

ment fet?... per posar un exemple que apareix a

museològiques. Aquesta feina ingent i lloable té, no

molts museus. La perspectiva descriptiva de vida

obstant això, conseqüències poc favorables per al

tradicional ens mostra l’escenari. En la conceptual

discórrer quotidià dins dels museus. Sovint: las

podem contar que el llit, element cabdal de la vida

colecciones son demasiado grandes y requieren de

domèstica, esdevé públic en moments de transició.

un sistema de identificación que deja poco sitio al

Entorn al llit, lloc d’encontre, es condensen gran

matiz, que generalmente se reduce a la identifica-

part dels afectes, creences i passions que podrien

ción del objeto, una numeración, una descripción

definir les característiques essencials de l’àmbit

escueta de características físicas y poco más [...]

domèstic, és a dir, les accions quotidianes que

este hecho confirma la prioridad que tiene la labor

expressarien les dinàmiques de relació familiar. A

puramente taxonómica con respecto a otras que

l’escalfor del llit s’estimava, es naixia, es somiava,

pueden estar más dirigidas a conocer o entender

es moria, es descansava, es sanava..., el llit pot ere-

con más profundidad el significado de los objetos

gir-se, d’aquesta manera, en una peça cabdal de

materiales (Moral, 2004:60).

l’esfera domèstica. Un naixement o una mort era

Eixe matís del qual ens parla Moral, el podem

motiu per entrar en l’espai més íntim de la casa:

treure a la llum aprofundint en un dels aspectes

l’alcova. Velar un mort o celebrar el naixement d’un

sovint poc treballat als museus i que té a veure amb

nou membre de la família, com a ritus de pas,

el significat social i cultural de l’objecte . Quan

tenen molts punts en comú. Familiars, veïns, amics

adquirim una peça solem enregistrar els seus trets

i coneguts participaven en el procés de malaltia,

estructurals, és a dir, les propietats físiques; les fun-

mort, dol o naixement mitjançant les institucionalit-

5 Vegeu Romero de Tejada (2000:184)

100

revistavalencianad’etnologia

zades “visites”. Junt amb el grup d’afins solia apa-

dicionales, muchas ya desaparecidas, sino que tiene

rèixer uns representació del món exterior amb la

que reflejar el proceso mismo de cambio y la diná-

presència del metge, el rector i àdhuc el notari. Les

mica cultural (Romero, 2000:181).

visites d’aquests personatges oficials es produïen

Açò ve a ser el mateix que dir que els museus

amb la casa plena de gent. D’aquesta manera, la

d’etnologia haurien de preocupar-se per documen-

malaltia greu, la mort o el naixement era la única

tar el canvi social, val a dir, fer, en paraules de Sierra,

ocasió formal en què s’obria la intimitat de les llars

museologia del canvi, explicant les transformacions

a l’exterior.

dels espais, de les relacions, de les creences, en defi-

Aquest exemple que acabe d’il·lustrar vol apro-

nitiva de tot allò que ens caracteritza. O dit en altres

par-se a les propostes d’Hainard en definir el museu

paraules, la museística etno-antropológica (...) no

com un diccionari on els objectes són les paraules

puede limitarse a ser un mero conservatorio de

amb què es construeix un discurs. Concretament i

colecciones y el museo debe apostar por involucrar-

en les seues pròpies paraules: “exponer es poner los

se en el proceso de mudanzas, por formar parte de

objetos al servicio de un propósito teórico, de un dis-

la tensión en la que se mueve el juego de relaciones

curso, de una historia, y no a la inversa” (Hainard,

entre los sujetos y entre éstos y los propios objetos

2003b:4). Precisament eixe discurs és l’eix central

(Sierra, 1995:208).

sobre el qual giravolta la proposta de l’etnologia

Tornant a l’exemple del llit i l’alcova, ara i ací, on

museològica. En aquesta mateixa línia, i criticant

han anat a parar eixos naixements, eixes malalties i

aquest objectecentrisme, Sierra també ens diu: los

eixes morts?; el mateix llit com a peça qui l’ocupa?,

museos etnográficos han olvidado la función del dis-

si ja no és necessàriament de matrimoni, com l’hau-

curso remitiendo toda la experiencia museográfica

ríem d’anomenar llit monoparental, homosexual, de

al objeto, unas veces más silente y otras más expre-

fet?; què significa hui dia un llit per a les relacions

sivo (Sierra, 1995:210).

familiars i de parentiu?...

Si veritablement volem fer etnologia museològi-

Al remat, segons l’exposat fins ara, fer etnologia

ca, aleshores hauríem de treballar amb els objectes

museològica significa treballar amb els predicats

per afavorir la possibilitat de reconstrucció i explica-

essencials. Ras i curt: abandonar la perspectiva des-

ció significativa d’ambients socials i culturals

criptiva i passar a la conceptual; deixar de banda la

(Carretero, 1999:99). És clar que seguir amb l’obs-

tirania de l’objecte i la dèria conservacionista; privi-

sessió acumulativo-conservacionista no permet obrir

legiar el protagonisme dels discursos i, finalment,

camins per a treballar en aquesta darrera direcció.

apostar per la museologia del canvi. Front a les

I, obrint camins, la lluita entre continuïtat i tradi-

estampes atemporals i nostàlgiques ens caldrà inves-

ció-canvi i desenvolupament és un testimoni que

tigar els canvis i les transformacions socials, en defi-

hauríem d’agafar als museus d’etnologia. Com ens

nitiva, inserir-nos en el moviment que caracteritza

diu Romero de Tejada, un museo antropológico no

als subjectes que conformem la societat. Deixem de

debe representar exclusivamente formas de vida tra-

construir excel·lències de processos i accions passa-

revistavalencianad’etnologia

101

des. Deixem de sacralitzar l’anomenada societat tra-

que han configurat el seu marc teòric. D’aquesta

dicional, doncs aquest fet ja sabem, a hores d’ara,

manera, en intentar agermanar els nostres fons

que impedeix la problematització dels fenòmens i de

etnogràfics, els objectes de les sales de reserva i el

les accions socials.

discurs expositiu, propose investigar en el nostre

No és fàcil passar de la museologia etnològica a

entorn més immediat, la societat valenciana, sobre

l’etnologia museològica. No és fàcil i demana un

conceptes com ara l’endogàmia, els ritus de pas, les

procés de construcció i redefinició col·lectiva. Passar

aliances matrimonials, l’alteritat, la sororitat, la reci-

de la descripció d’objectes a capbussar-se en les rela-

procitat, l’etnocentrisme, el relativisme, el sacrifici,

cions dels objectes, en els discursos sobre els objec-

l’honor, l’herència, els mites, les migracions, el tabú,

tes, implica fer un salt a pèl cap a endavant. I fa ver-

les nissagues, les fronteres..., i un llarg etc. que pot

tígen, és clar que sí.

anar més o menys d’acord amb els nostres gustos i interessos, amb comandes concretes, amb les nos-

Coda i desig

tres capacitats o amb les nostres ganes de treballar

Fins ací hem vist el que estem fent i allò que a qui

un tema o un altre.

escriu li agradaria que férem. Obvi que arribar fins

Ho podem fer així, sense més, o també podem

on hem arribat és molt valuós i encomiable. En

treballar més acuradament, més clàssicament, si

aquest País Valencià on la cultura antropològica i

voleu, però no per això menys apassionadament,

etnològica és encara molt poc apreciada, per

centrant-nos en àrees temàtiques de l’antropologia.

desconeguda, molt s’ha fet arribant fins on

Així, podem privilegiar unes línies o altres d’acord

estem. Molt. No obstant això, encara ens queda

sempre també amb la nostra subjectivitat, amb allò

camí per recórrer. Diguem que ara ja som iniciats

que ens faça moure l’interés. Així tenim per treballar

i iniciades, ja hem superat la tasca de posar en

un fum de temes dins de l’antropologia urbana, o bé

valor allò que hem sigut. Sabem d’on venim i ara

dins de l’antropologia simbòlica, o la política, o la

cal començar a pensar per què estem on estem i

feminista, o la de la salut i la malaltia, o l’econòmi-

cap a on anem.

ca, o l’ecològica..., en fi, el que vulguem.

Si som museus d’etnologia seria bo que treballa-

Ho dic perquè a hores d’ara i aprofitant que ja

rem en eixa línia, és a dir, la de l’etnologia-antropo-

tenim la primera etapa de la museologia etnològica

logia. Una primera clau per apropar-nos a la realitat

superada, ara és el moment de redefinir el nostre

social des d’ací demana posar l’èmfasi en allò més

“què” i el nostre “com” i, obvi que també el “per a

humà (característica cabdal de l’etnologia), la qual

què”. Eixe “per a què”, que sovint se’ns oblida i al

cosa ens farà aproximar-nos més als ‘habitants’ i no

qual ens devem en tant que institucions públiques,

tant als ‘habitats’, centrant-nos més en el ‘paisanat-

passa pel compromís amb la ciutadania, per la

ge’ que no en el ‘paisatge’.

democratització del coneixement i la informació. En

Així, no estaria malament treballar sobre con-

el nostre cas, per la facilitació de l’accés a eixe rera-

ceptes clau de l’antropologia, val a dir, conceptes

fons teòric que forma part del bagatge antropolò-

102

revistavalencianad’etnologia

gic. Si els nostres conceptes tenen sentit, tard o d’hora seran incorporats als coneixements de la gent, formaran part de la cultura. I des d’ací, és clar que podem fer exposicions sobre els recol·lectors de resina de pi, sobre el món ramader, sobre l’artesania del fang o sobre el procés de treball del cànem... totes elles són i seran bones exposicions, però sempre que estiguen encabides en una línia argumental, en una marca d’“identitat” pròpia. I recordem que dins de l’antropologia cap molt, i eixe molt és ampli i plural, però perquè tinga un sentit, un ésser, una ànima li caldrà eixe rerafons teòric del qual parlava suara, per a nosaltres i per als altres que ens visiten i ens miren amb ulls i voluntat d’aprenentatge i gaudi. Comptat i debatut, seria bo que les nostres exposicions, més que ser documents descriptius d’un temps passat, foren testimonis oberts per a la reflexió o per a la comparació entre els nostres avantpassats i el nostre present més immediat. Seria bo que es fera realitat això que ens diu Wagensberg: que el museu és un bon lloc per a pensar.

Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. Junta de Andalucía; Granada: Comares, pàgs. 110-125. HAINARD, Jacques (2003a): “Objectos en la exposición. Metáforas y metonímias”. Dins: La mirada errante. Museos, exposiciones y lenguajes expositivos. Bilbao, Universidad del País Vasco. HAINARD, Jacques (2003b): “Génesis de una exposición. Interrogantes o respuestas”. Dins: La mirada errante. Museos, exposiciones y lenguajes expositivos. Bilbao. Universidad del País Vasco. INIESTA GONZÁLEZ, Montserrat (1999): “Museos locales, patrimonios globales”. Dins: Patrimonio etnológico: nuevas perspectivas de estudio. Sevilla: Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico; Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía; Granada: Comares, pàgs. 110-129. LAGARDE, Marcela (1997): Los cautiverios de las mujeres. Mèxic, Universidad Nacional Autónoma de México. PADIGLIONE, Vicenzo (1999): “El efecto marco: las mediaciones del patrimonio y la competencia antropológica”. Dins: Patrimonio etnológico: nuevas perspectivas de estudio. Sevilla: Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico; Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía; Granada: Comares, pàgs. 212-227. PRAT I CARÓS, Joan (1993): “Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural”. Dins: Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 3, pàgs. 122-131. ROMERO DE TEJADA, Pilar (2000): “Antropología y Museología: nuevas concepciones para los museos etnográficos”. Dins: Nos/Otros: Anales del Museo Nacional de Antropología, num. VII, pàgs. 167-190. SIERRA RODRÍGUEZ, Xosé Carlos (1995): “Los museos etnoantropológicos de Galicia. Panorama, casos y reflexiones”. Dins: Nos/Otros: Anales del Museo Nacional de Antropología, num. II, pàgs. 191-215.

BIBLIOGRAFIA BESÓ, Adrià (2003): “El museu comarcal de l’Horta Sud”. Dins: Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, pàgs: 2023. BRAÑA, Fátima (2002): “Algunas cuestiones en relación a los museos antropológicos de Galicia”. Dins: Ankulegi. Revista de Antropología Social, num. 6, Donostia, pàgs: 113-120. CARRETERO PÉREZ, Andrés (1999): “Museos etnográficos e imágenes de la Cultura”. Dins: Patrimonio etnológico. Nuevas perspectivas de estudio. Sevilla: Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico; Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía; Granada: Comares, pàgs. 94-109. GÁNDARA, Manuel (2003): “La interpretación temática: una aproximación antropológica”. Dins: Antropología y patrimonio: investigación, documentación e intervención

revistavalencianad’etnologia

103

MISCEL·LÀNIA

APORTACIONES A LA ETNOGRAFÍA VALENCIANA EN LA OBRA DE SIMÓN DE ROJAS CARLOS FERRER*

Simón de Rojas escribió a lo largo de los primeros años del siglo XIX su obra Historia Natural, Civil y Eclesiástica de Titaguas. Se trata de una de las mejores fuentes escritas disponibles para conocer la realidad de la sociedad rural valenciana. Su descubrimiento y publicación relativamente reciente, permaneció inédito más de 150 años, explica la ausencia de estudios y análisis antropológicos de esta obra. Este trabajo pretende presentar, a modo de esbozo, algunas de sus aportaciones más destacadas en este ámbito. Palabras clave: Etnologia Valenciana, mundo rural, fuentes escritas, Titaguas Simón de Rojas wrote during the beggining of the

Introducción

XIXth century his work Historia Natural, Civil y

Simón de Rojas Clemente y Rubio (1777-1727),

Eclesiástica de Titaguas. This is one of the best

naturalista de formación ilustrada y cosmopolita,

sources to know the rural Valencian society. The

residió en su villa natal, ya en edad adulta, dos bre-

recent discovery and publication –it remainded

ves periodos (1812 – 1814 y 1821 – 1825) coinci-

unpublished more than 150 years- explains the

diendo con momentos de adversidad en su posición

absence of critical anthropological analysis on this

pública y enfermedad (Rubio, 1991; Gil Albarracín,

book. This paper is a brief account about Roja’s

2002). Durante estos días, el amor a su tierra y la

world and work.

necesidad de “conocer” científicamente todo su entorno, le llevó a trabajar en una magna Historia

Key Words: Valencian Etnology, rural world, written sources, Titaguas

Natural, Civil y Eclesiástica de Titaguas. Tanto los hechos históricos de principios del siglo XIX – la invasión napoleónica, el reinado de Fernando VII, etc.. - como su temprana muerte, impidieron que su trabajo llegará más allá de una serie de cuadernos de campo, en los que faltan sus observaciones generales e interpretaciones, pero a cambio nos ofrece información sobre infinidad de aspectos, entre los que destacan aquellos que tienen valor etnográfico (Capel, 2002) y que retratan

* Museu de Prehistòria. C/ Corona, 36. Valencia.

exhaustivamente un caso particular de sociedad

revistavalencianad’etnologia

105

Busto de Simón de Rojas levantado en el Jardí Botànic de la Universitat de València.

Titaguas La Titaguas de principios del siglo XIX es un villa real de 315 vecinos. Se trata de una comunidad profundamente religiosa que basa su economía en las actividades agropecuarias: ganado lanar y agricultura de cereales panificables, completadas con los aprovechamientos de la montaña comunal (madera, carbón, miel...); a los que hay que añadir el progresivo crecimiento de los cultivos comerciales (la vid); así como la existencia de una incipiente actividad artesanal (batán, molinos hidráulicos, telares, cesteros...). Un centenar de alumnos acuden a la escuela de niños y niñas y posee un Consejo de Municipal de Sanidad con un medico, un cirujano y un albeitar (veterinario) desde 1787. Viña La vid se convierte en el siglo XIX en un cultivo fundamental en la economía de Titaguas. Su carácter agraria tradicional, objeto de atención preferente

comercial permite la especulación, y rebela la pro-

para los antropólogos valencianos.

gresiva modernización e integración en la economía

Este documento sólo pretende recorrer con

agraria comercial, que tiene su origen en las tierras

pequeñas pinceladas algunos de los aspectos etno-

valencianas en las transformaciones socioeconómi-

gráficos reseñados por Don Simón en la “Historia de

cas del siglo anterior.

Titaguas” sin mayor intención que la de abrir una

“Es la vid el segundo artículo del cultivo titagüeño

ventana a la consideración y estudio de este docu-

atendida su entidad de extensión y valor, y aún el pri-

mento, una de las principales obras escritas, fuente

mero en la especulación, siendo mayor el lucro que

documental para la antropología valenciana, que

deja que no el de las labores o granos. Por eso reina

permaneció inédita hasta el año 2000, en el que

una especie de manía por extenderlo, especialmente

Fernando Martín descubrió su manuscrito en la Real

desde el año 1812..” HNCE de Titaguas pg 203.

Academia de Ciencias (Martín et al., 2000), aunque

Las labores de la vid son las siguientes: El plan-

Martínez Perona publicó una serie de artículos entre

tío se hace en hoyas y a barrena, sin preparación

1984 y 1986 en la revista La Serranía a partir de los

previa desde el 19 de febrero hasta el 27 de abril.

datos obtenidos de un cuaderno anexo localizado

La poda se ejecuta desde el 30 de enero al 2 de

en la casa de Simón en los años ochenta (Martínez

mayo, la cava se hace desde el 20 de febrero al 6

Perona, 1984a, b, c y d, 1985 a y b, y 1986a y b).

de mayo. La majencada o segunda cava desde el 15

106

revistavalencianad’etnologia

de mayo al 13 de julio. Finalmente la vendimia se

Cebada montón 72 caices

posterga hasta noviembre: A la vendimia concurren

Avena montón 30 caices…” HNCE de Titaguas

mujeres a jornal de 2 sueldos y los muchachos.. El

pg 188.

carguero, con su mazo, recibe los capazos que le

“El que va a ver sus trigos en Abril, va con duelo

van trayendo los cojedores, y hechada la uva en la

y vuelve con mil. Porque hallándose entonces tan ade-

aportadera la apisona con él…”. “Fíjase por bando

lantado el centeno y tan atrasado el puro, parece que

el día de empezar la vendimia, que es casi siempre

nada haya de éste…” HNCE de Titaguas pg 198.

el dos de Noviembre, tiempo en que refriando ya se cree no adelantaría ya más la uva. Como las

Ganadería

viñas son pasto común, la hacen todos a la vez en

La ganadería lanar es una de las principales riquezas

2 o 5 días, so peligro de que el pastor empareje

de Titaguas. La producción de lana es transformada

con las otras a la no vendimiada… HNCE de

en parte a través de un batán (el de la Matrera) y de

Titaguas pg 207.

telares que elaboran mantas, medias y lienzos. Además, el ganado es muy preciado por el estiércol

Cereales

que produce; así un dicho titagüeño recogido por

Sorprende que la base de la economía titagüeña,

Simón dice: “No hay labrador como el estiercol”.

junto con al cultivo de la vid y la ganadería, no posea

“Donde es tan preciso el ganado para el ester-

un papel más relevante en La Historia de Titaguas.

cuelo de las flojas tierras que casi solo por ellas se

Tal vez su presencia omnipresente en la sociedad tra-

cría y cuida a tanta costa, preciso es que alto se

dicional le llevó a obviarlo en su exhaustivo análisis

sacrifique a él…” HNCE de Titaguas pg 178.

del Titaguas del siglo XIX. Si que está en cambio pre-

Los ganaderos, con unas 250 cabezas de media,

sente en las referencias a los ciclos festivos, en los

tienen difícil que su labor sea rentable, ya que de

pagos de diezmos y en las limosnas.

cada 100 madres, sólo alcanzan a la edad adulta (4

La producción de trigo y cebada se comercializa en Valencia y Llíria, y se utiliza para el autoconsumo (básicamente la producción de pan).

años) 40 ejemplares, que vendidos como carne producen 1760 reales. “La oveja. (Ovis aries. Lin.) La casta titagueña

“El primer día de fiesta que sigue a la primera

chica, de ruin lana por muy corta y áspera, en fin,

parva trillada de trigo amanece Lázaro (símbolo del

mas ruin aun que su cabrío por serle todavía menos

hambre) arrimado a una pared o a la olivera de la

propicio un terreno tan pobre de pastos y sobretodo

plaza del Charradero, vestido a lo ridículo con un car-

tan sobrecargado de ganados...

telón en el pecho que anuncia su fuga de debajo hasta

Para que el ganado vaya bien de pasto es

el Vallecillo; se le apalea…” HNCE de Titaguas pg 347.

menester que llueva en agosto. Entonces abunda el

“Cantidad de los principales productos de la

exquisito ballico. En el mal año como el de 22 y 23,

agricultura titagüeña: Trigo montón 135 caices y 6 barchillas

tienen que matar hasta el tercio de las crías o más con pesar inmenso…

revistavalencianad’etnologia

107

Son de antiguo los titagueños diestros y acredita-

se hace a mediodía o muy poco después, sin que falte

dos esquiladores, mejores verbi gracia que los de

nunca en ella su rico arroz, olla con fasido garbanzo,

Chelva. Dura en Titaguas el esquileo 25 días. (A las

buena carne, tocino y lleterola de lo fresco,.. Acabada

ovejas) Se les trata con consideración, dándoles de

la comida entra, principalmente entre los jóvenes,

comer bien. Se les hacia sudar mucho antes del esqui-

hembras contra machos, la untada a la cara con miel,

leo porque saliese de más peso la lana al venderse. Hoy

arrope, hollín y sobre todo con sangre de puerco, al

día casi todo el mundo esquila en su casa... La lana se

principio por sorpresa y luego a corridas y escondites y

la llevan sucia para Alcoy los chelvanos…” HNCE de

a la fuerza...” HNCE de Titaguas pg 360.

Titaguas pg 262 y Cuaderno Anexo. Maderadas y carboneo Matacerdo

La economía de Titaguas encuentra un apoyo, como

La producción y matanza del cerdo, así como la ela-

en la mayor parte de los municipios de montaña, en

boración de embutidos, es una actividad que permi-

la explotación de sus recursos forestales, básicamen-

te la obtención de proteínas animales para todo el

te comunales.

año a las familias de la sociedad tradicional valencia-

El principal recurso es la madera de los bosques

na. Su importancia es tal que posee carácter ritual y

de pino carrasco (aunque también albar y negral) que

festivo en Titaguas.

se exportan a Valencia y el Grao a través del río Turia,

Los embutidos típicos son la morcilla de pan, a

durante el invierno, en las famosas maderadas.

veces con huevo, la longaniza de carnes magras,

Las carbonadas necesitan, como las otras cortas,

canela y clavillos, la morcilla de cebolla con piñones

licencia de la Villa. La combustión lenta y con poco

y la güeña que se hace con la papada. También des-

oxigeno de la leña en hornos carboneros forma car-

tacan los jamones, los lomos, las costillas y el morte-

bón, que se consume en cocinas, barcos, trenes, etc...

ruelo hecho de hígado.

“A la conducción de madera por el río se dedicaban

“La matanza del gorrino es en Titaguas una fiesta

presentándose en compañía algunos de Titaguas.

de familia desde mitad de Diciembre a mitad de

Hoy día se contentan con formarla en sus pinares y

Enero,... La peladura del puerco se hace con agua

bajarla al río para que reunida con la que viene de

caliente. La molienda de la sal la ha hecho el pastor

más arriba, siempre a principio de año, llegue toda a

sobre la losa en la noche de antes. En todas las casas

las puertas de Valencia. Con las quemas, y rozas y

se procura haya una mesa larga destinada principal-

cortas, van ya escaseando mucho los pinares en las

mente al degüello y pelazón del cerdo, picadura de sus

orillas de Turia, quedando apenas otro notable para el

carnes, y para poner en ellas las talegas mientras no se

surtido de Valencia mas que la Saltidera de Titaguas

suben de la entrada al granero o atroxes. Los hombres

en cuanto a leñas...” HNCE de Titaguas pg 262.

corren con el destrozo y picadura de las carnes, las

“El Carbón lo cargan lirianos pero pocas veces,

mujeres se agarran al embutido después de comer

como hacia el año 1780, que cargaron el hecho de las

para acabarlo a las tantas de la noche…”. “La comida

cogollas de la maderada del bello pinar de la Zibollosa

108

revistavalencianad’etnologia

(Rebollosa) y en 1825 el del pinar de la Fuente del

Aragón, Arcos, Santa Cruz....). Documenta así el pro-

Fraile y el de la maderada de Juncanilla en que se

ceso de crecimiento demográfico del siglo XVIII, que

emplean 70 hombres…” HNCE de Titaguas pg 273.

se asocia al crecimiento económico, en especial a las nuevas roturaciones (puesta en cultivo de comunales

Cera y la miel

-cesión de tierras de propios entre los vecinos en los

El aprovechamiento de la montaña incluye algunos

años 1788 y 1775-), y que estuvo en la base de su

productos no vinculados directamente con los recur-

segregación de Alpuente como Villa Real.

sos forestales. Así, en la economía tradicional serrana

“La raza principal de Titaguas, seria sin duda más

el colmeneo, para la obtención de miel y cera, es una

robusta, más vivaz y más hermosa si se hubiera mez-

actividad complementaria para muchas familias.

clado más con otras y no se contrayeran tan tempra-

Como colmenas se utilizan vasos de corcho proceden-

no los matrimonios. Los intereses, que no son en

tes del Espadán. La miel se vende a Valencia, Alicante,

Titaguas el vínculo principal sino el único de los con-

Jijona y Alcala de la Vega. La cera en panes a Lliria,

trayentes y cierto judaísmo de familia, conspiran siem-

Sagunto y Valencia. También es llevada por arrieros de

pre a unir entre si los hijos de la familia fundadora,

Chelva a Madrid…” (De hecho, Don Simón, en una

con exclusión del forastero que rara vez representa un

carta a su padre, de noviembre de 1801, le comenta

partido ventajoso, y del nuevo vecino advenedizo que

la posibilidad de que viaje a la capital de España a

es casi siempre un pobre... Con los alpuenteños y los

vender su cera (Archivo de Titaguas C-6).

de Aras se celebran todavía enlaces; pero en cuanto a

“Unos 15.000 reales importa anualmente la cera y

los pueblos del lado de Tuejar y Chelva, se les mira aun

miel de Titaguas. En otoño casi siempre se coge poco,

con desdén nobiliario, como moriscos…” HNCE de

verbi gracia 30 arrobas de cera en el de 1824, y los más

Titaguas. Cuaderno Aparte.

años nada. La de otoño dicho año se hizo en la alma-

“BADIMÓN. Siempre pobres; uno mendigo

zara los días 8 y 9 de Octubre…”. “Cuanto peor cose-

(Matías). Se distinguen los de este apellido por cier-

cha de cera más ceroneros vienen, porque las peque-

ta sencillez que toca mucho en simpleza.

ñas porciones de las colmenas muertas o de alguna

ESTEBAN.

Son

esquiladores

antiguos

cortada no valen la pena de hacer andar la almazara. El

Titaguas. Los Estébanes alpargateros empiezan con

ceronero, si huele a azufre no lo compra por ser roba-

un pobre chelvano, que trajo este nuevo oficio a

da matando las abejas…” HNCE de Titaguas pg 278.

Titaguas el año 1762. (foto 2) POLO. Siempre entre los Polos ha habido de los

Nombres de Titaguas

prohombres de Titaguas,.. y de los más ricos, con-

La importancia social de los linajes y el matrimonio

tándose v. gr. diez Polos el año 1678 entre los 21

tampoco escapa al análisis de Don Simón. Observa

cabañeros que había en Titaguas.

que entre 1729 y 1752 desaparecen dos linajes pero

MARTÍNEZ. Bien acomodados en Titaguas. Vinieron

se incorporan 23 nuevos, procedentes del entorno

de la Hortichuela de Alpuente. A Alpuente vinieron de

más inmediato (Alpuente, Aras, Tuejar, Ademúz,

Navarra antes del año 1500, acaso en la conquista.

revistavalencianad’etnologia

109

Nicolás Esteban y sus dos hijas. 1920 ca. Colección particular de Nicolás Clemente.

Religiosidad La religiosidad en la sociedad tradicional titagüeña se basa en las devociones y las procesiones de origen barroco, y mantiene un vínculo directo con los ciclos agrarios. Las gentes de Titaguas son profundamente religiosas, siempre llevan el rosario colgando del cuello y se considera de mal cristiano no rezarlo todos los días después de cenar. La asistencia a las procesiones, como en el caso de la de la Ermita de Santa Catalina, en caso de seca o calamidad, son de obligada asistencia para al menos un varón de cada casa, so pena de pagar un impuesto en cera labrada. Compiten en devoción Jesús Nazareno y la Virgen del Remedio. También se celebran, Corpus, Niño, San Antón, San Antonio, San Vicente Ferrer, Virgen del PÉREZ. Suena en el Quinque Libri desde el año

Rosario, Virgen de Agosto, Virgen de la Tejeda, de los

1647. Los Pérez Torrijos los fundó hacia el año 1739

Dolores, de los Desamparados y de la Concepción,

el corcolillano Diego, rico en 1770. Los Pérez Zuecos

Santa Bárbara, San Roque, San Gregorio, San

los fundó hacia el año 1770 el pastor de mi padre,

Salvador, San Francisco Javier, Santa Ursula...

Miguel, natural de Arcos de las Salinas.

“Al Nazareno se le saca en procesión de Rogativa

COLLADO. Dicen de ellos hoy que son muy ami-

por acuerdo del Cabildo en las grandes secas, como la

gos de saberlo todo, así como de los habitantes de

de Abril de 1824 cuando no habiendo llovido desde

la Plaza en general, que son malos trabajadores.

los 17 días de Marzo, y aun entonces poco, se consi-

Jayme Collado fue padre de mi abuela Notaria

deraba ya perdida gran parte de la cosecha de trigo y

por la cual entró en los Clementes tanta labor, pues

más de la mitad de la de cebada. Tres bastoneros, con

estuvo en poco que no comprara Jaime todo el

su largo palo negro y vesta, cuidan del orden en la

Campo de Chelva. Él hizo el molino del Aguachar, y

carrera, otros 6 con vesta, pero por derecho de familia

habrá sido el hombre más rico de Titaguas.

cuyo uso va alternando en los Clementes entre indivi-

CLEMENTE. De varones suena el primero José

duos que se pasan la vesta unos a otros, llevan las

Clemente, Climente, en el año 1661, ..., venido de

andas. El maestro precede con sus niños cantando la

Tuéjar sin duda por las haciendas que en el campo

procesión. Siguen los hombres, muchos, así como los

de este nombre tenía y por otras ya suyas, que en el

niños y niñas descalzos. Entre los niños forman el cen-

término de Titaguas poseía, ya de su esposa titagüe-

tro unos 8 vestidos de blanco talar (camisas, ...) con su

ña.” HNCE de Titaguas, pg 360.

corona verde y un christo en la izquierda, y sus cintu-

110

revistavalencianad’etnologia

Niñas ataviadas para ir de procesión. 1940 ca. Colección particular de Nicolás Clemente.

rones y bandas y lazos negros. Tras los hombres va el Nazareno con el clero entonando pausadísimamente y con intervalos versos del Miserere u otros. Sigue el coro de las niñas descalzas, con su traje talar negro, corona y christo (ver foto 3), cantando versos castellanos, y al fin en desorden las mujeres. Al ir a salir dicen sus dichos unas niñas en blandito alfombrado preparado frente la Abadía ante el Nazareno parado..”.

Arquitectura

HNCE de Titaguas, pg 360.

La villa de Titaguas que nos descubre Don Simón no ha cambiado en exceso: el entramado urbano y

Ciclo Festivo

muchas de las casas aún se mantienen en pie. En su

El ciclo festivo titagüeño está condicionado por la

descripción y análisis se observa su inquietud ilustra-

religiosidad popular, pero con todo, destacan algu-

da por la mejora en las técnicas constructivas y las

nos rasgos lúdicos, rituales y de cohesión de los

condiciones de vida de sus convecinos. Recoge el

valores de identificación de la comunidad. Destacan

transito de una arquitectura tradicional basada en el

los bailes asociados a bodas, Carnestolendas,

tapial, puertas y ventanas de reducidas dimensiones

Corpus, Albadas y otras solemnidades, los Mayos y

y techos bajos, hacia una construcción en la que la

las Flores de Mayo, las enrramadas del Corpus, las

piedra, la madera y el yeso permiten estructuras más

botargas, soldadescas, así como los convites, en los

ligeras y varios más amplios.

que era famoso Juan de la Cruz, hermano de Simón,

“El Plan de casas es en Titaguas mísero, sin poder

y las huelgas, como la de festejar una semana a pri-

citarse una buena.... Antes tomaban siquiera mucho

meros de agosto para nadar en la Rinconada de

sitio y tenían un piso bajo espacioso, llevándose la

Marín o en la Rebollosa, en ocasiones montados

mayor parte del espacio unos anchurosos corrales.

sobre los machos y burros, práctica singular que se

Después escaseando ya los sitios y no queriendo nadie

ha mantenido hasta los años 50 (Foto 4).

“Los bailes son precisos la noche del casamiento en donde se cena, que siempre es en la casa del novio; y como deben ser en la calle, si en las inmediaciones de éste no hay anchura llana y la hay cerca de la novia, se prefiere. La Jota es la tocata casi del todo exclusiva, y a veces algo Granadina, rarísima seguidilla o bolero. Modo particular de acabarlos, tirando algunos cohetes. Siempre se iluminan con almenaras…” HNCE de Titaguas, pg 360. Jóvenes junto al río Turia. 1940 ca. Colección particular de Nicolás Clemente.

revistavalencianad’etnologia

111

Plano de Titaguas de Simón de Rojas depositado en el Real Jardín Botánico de Madrid. (1812-1814 y 1821-1825). Foto cedida por S. Rubio al Ayto. de Titaguas. (Retoque en Adobe Photoshop para facilitar la identificación de calles y espacios públicos).

fundar en terreno del cultivo (porque les duele renunciar a su esquilmo). Tan aumentada la gente, faltando por otra parte los medios para costear y tenaces en que todos los herederos han de participar de todo, ya no se levanta de pie una casa. Todo es partijar y añadijonar, especialmente por alto, prestándose tanto a ser levantadas las antiguas bajísimas casas. Pronto dejará de poder vivirse en casa ninguna, ni andarse las calles…” HNCE de Titaguas, pg 299. El plano que elaboró durante su estancia en Titaguas (Foto 5) revela la búsqueda de una comprensión racional del espacio urbano. Las manzanas o isletas son numeradas en árabes desde la Iglesia y en espiral hacia el exterior. Los corrales, eras y balsas, en las afueras de la villa son ordenadas con números romanos.

112

revistavalencianad’etnologia

Bibliografía CAPEL, H. (2002): El viaje científico andaluz de Simón de Rojas Clemente Rubio: de la Historia Natural a la Geografía. En GIL ALBARRACÍN, A. (Editor): Simón de Rojas Clemente Rubio. Viaje a Andalucia “Historia Natural del Reino de Granada” (1804-1809). GBC Editora, Barcelona, pp. 17-46. GIL ALBARRACÍN, A. (2002): Simón de Rojas Clemente Rubio. Viaje a Andalucia “Historia Natural del Reino de Granada” (1804-1809). GBC Editora, Barcelona, 1247 pp. MARTÍN, F., TELLO, E., ESTREMS, F.J. y GONZÁLEZ, A. (2000): Historia civil, natural y eclesiástica de Titaguas de Simón de Rojas Clemente y Rubio. Anejo XXXVIII de Cuadernos de Filología. Universitat de València. 457 pp. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1984a): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas. La Serranía, núm. 1. pp. 19. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1984b): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: El Lobo. La Serranía, núm. 2. pp. 23. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1984c): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: La Cabra Montés. La Serranía, núm. 3. pp. 23. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1984d): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: El Cerdo. La Serranía, núm. 4. pp. 23. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1985a): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: La Cabra. La Serranía, núm. 7. pp. 23. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1985b): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: Los Peces. La Serranía, núm. 8. pp. 23. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1986a): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: El Gusano de Seda. La Serranía, núm. 9. pp. 23. MARTÍNEZ PERONA, J.V. (1986b): Los escritos inéditos de don Simón de Rojas: La Oveja. La Serranía, núm. 11. pp. 22-23. RUBIO HERRERO, S. (1991): Biografía del sabio naturalista y orientalista valenciano Don Simón de Rojas Clemente y Rubio. Madrid, 344 pp.

HISTÒRIA I TRETS DEFINITORIS D’UN BALL PÚBLIC TRADICIONAL DEL SUD DEL PAÍS VALENCIÀ: “LES DANSES” D’ALACANT (1829-2005)1 LLUÍS-XAVIER FLORES I ABAT2 Amb el nostre article pretenem apuntar i analitzar els trets i les singularitats que han configurat el ball de “les danses” alacantí al llarg dels anys, els quals intentarem posar en comparació amb els d’altres balls públics tradicionals valencians de dolçaina. L’objectiu és contribuir al seu millor coneiximent establint i posant de manifest les diferències, però sobretot les grans coincidències que podran ajudarnos a interpretar i comprendre millor l’origen i evolució d’este gènere coreograficomusical valencià. Paraules clau: Ball de les danses, Alacant. This article deals with the characteristic traces that

La pràctica i gran popularitat del que es considera el

have defined the so-called traditional dance of ball de

ball nacional valencià o el ball valencià tradicional

les danses from Alacant. Traces of this dance are here

per antonomàsia hem pogut contastar-la a la ciutat

studied in comparison with other traditional dances

d’Alacant fins a èpoques recents, un fet que con-

played with dolçaina (local flute). Final objective is to

trasta amb l’actual desconeiximent que la major part

improve the knwoledge of this traditional dance

de la població alacantina té d’esta manifestació fol-

through researching differences and similarities with

clòrica local i pròpia de la cultura popular valenciana

other valencian dances. Overall the work helps

en general, que, tanmateix, continua tenint plena

understanding the origine and evolution of

vigència hui en dia en altres localitats fiteres a la

coreography in valencian traditional music.

capital. Alguns d’estos balls de “les danses” vius al sud

Key words: Ball de les danses, Alacant.

valencià es caracteritzen pel menteniment d’una sèrie de rituals i elements propis que en la resta de les comarques valencianes o bé han desaparegut o bé, en el millor dels casos, s’han conservat, en major

1 Una primera versió d’este article fon llegida sota el títol “Els balls-danses del sud valencià. El cas de “les danses” d’Alacant” en el V Congrés de Festes Tradicionals de la Comunitat Valenciana celebrat a Petrer (Valls del Vinalopó) entre els dies 17 i 19 de novembre de 2000. Posteriorment va ser publicat parcialment amb el nom de “Les danses d’Alacant. Passat, present i futur del nostre ball més autòcton” en un llibret de festes local. Vid. Flores i Abat (2001). 2 Associació d’estudis folclòrics “Grup Alacant”. rvfol@eresmas.com

o menor mesura. Unes peculiaritats que anteriorment a nosaltres ja han assenyalades alguns investigadors que s’han ocupat de la descripció i anàlisi del nostre ball, però que no han estat tingudes en compte ni valorades a l’hora de definir-lo i explicarne l’origen, sense dubte, l’aspecte més desconegut.

revistavalencianad’etnologia

113

1. DEFINICIÓ I TRETS BÀSICS DEL BALL NACIONAL VALENCIÀ Amb el nom de “la dansa” o “les danses”3 -així, en plural- es coneix al centre i sud valencià el nostre ball més autòcton4, de gran popularitat i practicat en la majoria del país, on també presenta, al nord, una altra El ball de les danses de Bocairent. Foto: Grup Cardaors

modalitat coneguda bàsicament com “el ball rodat”5 o “el ball de plaça”6, que conformen juntament les

En este sentit, amb el nostre article pretenem

dos famílies del que es considera el ball nacional

apuntar i analitzar els trets i les singularitats que han

valencià, i que modernament ha estat rebatejat sota

configurat el ball de “les danses” alacantí al llarg

l’aglutinadora però equívoca i errònia denominació

dels anys, els quals intentarem posar en comparació

de “la dansà”7. A banda d’això estos balls reben altres

amb els d’altres balls públics tradicionals valencians

denominacions d’àmbit més local o comarcal8.

de dolçaina. El nostre objectiu és contribuir al seu

El primer investigador en establir esta doble dife-

millor coneiximent establint i posant de manifest les

renciació ha segut recentment el musicòleg Carles

diferències, però sobretot les grans coincidències

Pitarch (1998:50-51). que els ha agrupat amb encert

que podran ajudar-nos a interpretar i comprendre

sota el terme “balls públics tradicionals valencians

millor l’origen i evolució d’este gènere coreografico-

de dolçaina” i definix com a: “balls ritualitzats de

musical valencià.

caràcter urbà efectuats en les places i carreres de ciutats, viles i pobles valencians en dies de festa major o en festes de carrer concretes. Solen estar

3 També són (o eren) conegudes com “las dansas” (a Énguera, Saix, Elda, Asp, Torrevella…), “la danza” (Aiora), “el baile de danza” (Cabdet) i “la danseta” (Crevillent). Excepcionalment a Benidorm hem arreplegat la variant “dansa del peuet”. 4 Fora d’esta zona, al Baix Maestrat, es coneix també com “la dansa” a Vinaròs, Sant Jordi del Maestrat… a l’igual que a alguns pobles fiters catalans. 5 A Culla, Sant Mateu del Maestrat, la Todolella, Vistabella… 6 A Faura, Quart de les Valls, Albocàsser, Cabanes, Torreblanca, Tírig… i com a “baile de plaza” a Vallanca (Racó d’Ademús). A Benassal i Benicarló conviu amb el terme “ball pla”, que hui està més generalitzat (Pitarch 1998:55). 7 Entenem que este terme, emprat entre altres estudiosos per Josep Climent (1973:7-9), Vicent Torrent (1990:73), Enric Martí (1995:125) i la gran part dels grups de danses valencians, no sembla ser el més idoni en confondre dos conceptes ben diferenciats: danses i dansà(da). De manera molt encertada Sebastià Garrido i Isabel Martínez (1981:184) foren els primers en definir i diferenciar els conceptes de “les danses”, que consideren un ‘tipo concreto de danza, la más generalizada y que aún se baila, con sus peculiaridades, en numerosos pueblos’ i “la dançà” (sic) –dansà- que entenen per ‘puesta en práctica de “les danses”, o sea, el hecho de bailar la danza’. De fet, el terme “dansà” ha patit una ampliació semàntica que ha provocat la confusió entre el fet de ballar (fer una dansada) amb el nom del ball en si, la qual cosa ha arraconat la riquesa de denominacions del país (Monjo 1999:54). En este sentit, les propostes de nom exposades per Fermín Pardo (1994) i Carles Pitarch (1998) intenten buscar un terme globalitzador inequívoc com “balls de carrer o de plaça valencians” i “balls públics tradicionals valencians de dolçaina”, respectivament, denominació esta darrera que nosaltres fem servir. 8 Algunes són “el ball del dolçainer” (Atzeneta del Maestrat, Benafigos, les Coves de Vinromà, Llucena, Xodos), “el/lo ball pla” (Albocàsser, Benassal, Sant Mateu del Maestrat, Tírig, Vilafranca, Ares del Maestrat, Vilanova d’Alcolea, Xert, la Vall d’Alba), “el ball del pla” (les Coves de Vinromà), “el ball de Sant Pere” (Cinctorres), “el tarataità” (Orpesa, Cabanes), “el ball del barril” (Betxí, Onda), “el baile de las clavariesas” (Vilamalur), “el ball del Carrer del Carmen” (Benicarló), “el ball del cremaller” (Benicàssim), “el ball perdut” (Castelló de la Plana), “el baile del tedero” (Sogorb), “las bailas” (Almedíxer), “el ball de les coveteres” (Manises), “la taina” (Torís), “el ball del retonto” (Real de Montroi), “el tararí” (Teresa de Cofrents), etc.

114

revistavalencianad’etnologia

Partitura de la “dansa” de Vinaròs. Institut Espanyol de Musicologia. Barcelona

presidits per l’alcalde i alcaldessa, rector, majorals de

Un altre és l’ha aportada recentment pel com-

la festa o persones d’alguna dignitat o responsabili-

pany Joan-Antoni Cerdà (2004:47)9, que la localitza

tat en la seua organització i integren un número

en un llibret sobre la Valldigna (Safor) a l’edat moder-

quasi sempre il·limitat, però variable, de parelles de

na: Pero lo que no podía faltar en cualquier fiesta

balladors que avancen voltant una plaça al llarg d’un

medianamente importante eran los bailes públicos,

carrer com a característica més general”.

preferentemente en la plaza del lugar. En esta locali-

De fet, tal com assenyala el folclorista Fermín

dad de Tavernes se celebraban “festes” el 19 de

Pardo (1994:65) la combinació de trets propis d’un

agosto de 1560 y había “sons e balls”, a los que

ball lúdic (relativa senzillesa interpretativa, nombre

acompañaron los toros, como hemos visto. Bailes

il·limitat de participants…) i d’una dansa ritual (data

había en Simat el 29 de diciembre de 1590, en las

i indumentària concretes…) fa que hàgem de classi-

extrañas fiestas del “Rey paixaro”. La noche del pri-

ficar-los com a “balls-danses”.

mero de año de 1597 Frances Sirro salió con su

Pel que fa al seu origen les dates més antigues tot i que no

de Simat. El 12 de septiembre de 1599 Gaspar Ostal

podem confirmar amb absoluta seguretat que facen

se encontraba en Masalali y allí estaban “ballant les

referència al ball de “les danses” o a algun altre

dones ab molts homens que estaven mirant”. Como

tipus de dansa semiritual o ritual. Les primeres que

veremos las licencias solicitadas al abad para celebrar

hem localitzat les recull l’estudiós riberenc Gerard

fiestas mayores en cada pueblo incluyen defectible-

Juanes (2000), tot i que no diu d’on extrau les dades

mente los bailes públicos o “danzas” y casi siempre

que cita: “Les primeres notícies escrites sobre l’exis-

“bous” o vaquillas, al menos desde fines del siglo XVII.

tència de la dansà […] en parlen d’una ordenança

A més a més, una altra referència siscentista que

feta a Vila-real el 1507 regulant els aspectes del ball,

aporta ens trasllada a la festa de Sant Cristòfol de

o de la dansà que es va ballar a la ciutat de Xàtiva

Biar (Alcoià) de l’any 1596, en què els jurats de la

per a la coronació de Carles I [any 1516]”.

vila: “determinen tots unanimes se faça dita festa ab

que coneixem es remunten al segle

XVI,

mujer e hijito a “veure lo ball” que había en la calle

9 El llibre en concret és CÍSCAR PALLARÉS, Eugenio (2002): Vida diaria y mentalidades en el campo valenciano. La Valldigna, siglos XVIXVIII, València.

revistavalencianad’etnologia

115

de 1731 que no deixa cap motiu de dubte: En lo dia 20 d’octubre [de] 1731 es juntaven en la Casa Abadia […] pera de liberar glestes [festes] q[ue] estan al mes d’octubre, q[ue] era en tres Sermons,el primer […] y en la nit balls; proposí q[ue] aysí com eren los 3 Sermons de la manera dita; que es feren 3 dies al SSm El ball de les danses d’Ibi. Foto: Joan-Lluís Monjo i Mascaró

Sacrament […] y se allargasen 3 dies més de festes en lo tabal, y dolsaina, q[ue] estos 3 dies tinguessen balls

la solemnitat que als dits jurats los parexera y que es

y festes y al mirar q[ue] en los tres dies mes de les fes-

porte un predicador los menistrils de billena y musics

tes de danses, hauria concerts de forasters y es cau-

per a la sglasia y un juglar ab sa copla per a que

saria molts gastos a la població. (AA.DD, 1977:39).

ballen los fadrins per a dos dies y que la vila ajude y

Pel que fa a la datació d’origen, el musicòleg

pague sexanta reals castellans y al corro dels bous sis

asturià Eduardo Martínez Torner (1938:8) afirma que

concertaria yq ues pague tot lo gasto que fara delo

“la mayor parte del repertorio de danzas populares

mes ben parat de la present vila excepte Berthomeu

valencianas se remonta a finales del siglo XVI y princi-

amoros lo qual diu que sols es de parer ques festeje

pios del

la festa en la sglesia y que sols se porte dolçaina y

les primeres referències que hem esmentat podrien

atambor…”(CERDÀ I MATAIX, 2004:47).

correspondre perfectament a les primeres notícies de

Del segle

XVII

l’esmentat Gerard Juanes (2000)

XVII”,

per la qual cosa podem supondre que

celebració de balls de danses al nostre país.

localitza una referència de les festes de Llombai

Altrament, sense especificar dates concretes, a

(Ribera Baixa) amb motiu de la beatificació de Sant

banda d’aquells estudiosos que han assenyalat la

Francesc de Borja de l’any 1624 que diu: Para la noche

possibilitat que estigueren relacionades amb el cicle

estavan prevenidas muchissimas luzes, que no pudie-

agrícola (Garrido i Martínez, 1981:185 i Mercado,

ron luzir, porque lo estorvaron grandes vientos: mas a

1982) o qui relaciona la seua existència amb els

pesar de su rigor campearon ingenios de fuego en la

cicles de Nadal i el d’estiu (comprés entre la festa de

torre de la Iglesia, que duraron mucho tiempo, tañen-

Sant Jaume i la nativitat de la Mare de Déu) i les con-

dose instrumentos alternativamente, menestril, corne-

sidera “un antiguo instrumento de integración y

ta, dulçayna, y tamboril, con que se festejó la primera

nivelación social” (Atienza Peñarrocha, 1993:153 i

noche […] Los labradores baylaron algunos dias: huvo

164), la hipòtesi més suggerent fins ara és la plante-

segunda noche de fuegos de polvora en la torre…

jada per Carles Pitarch (1998:52) que en relació a

Nosaltres, per la nostra banda, no hem sabut

“les danses” o “les danses i folies” (denominació

localitzar cap data de celebració de dansades anterior

més arcaïca) les considera “balls públics en orige

al primer terç del segle XVIII. Tot i això es tracta d’una

relacionats amb el cicle carnistolesc anual…”. En

referència de les festes de Benimantell (Marina Baixa)

este sentit, veiem que el ball de “les danses” presen-

10 Novament l’autor no cita el llibre d’on ha extret la cita.

116

revistavalencianad’etnologia

Ball de Sant Antoni d’Alcanar (Montsià – Catalunya). Foto: Josep Bargalló

Reinau de Villarluengo (Terol) recuperat per “Somerondón” de Saragossa. Foto: Somerondón

l’AUFA

ta una estructura bastant uniforme basada fona-

Pitarch (1998:268) estos tipus de “balls públics en

mentalment en dansa i fandango o folia, una deno-

files paral·leles d’hòmens i dones que avancen vol-

minació esta última que guarda una íntima relació

tant una plaça o al llarg d’un carrer al so d’instru-

amb el mot foll (‘boig’). De fet, en alguns pobles es

ments de vent i percussió es troben encara o es

manté vigent el costum de disfressar-se a l’hora de

documenten en altres llocs de la Península Ibèrica”.

ballar-les com a Guadassuar, Xàtiva, Algemesí…

De fet, a les nostres terres veïnes localitzem, per

(Atienza Peñarrocha, s.d.:86) i estos dansadors

exemple, el ball de “les danses” al llogaret catalano-

reben noms com ara tapats (Ibi), carasses (Petrer),

parlant

mucarasses (Onil, Tibi), màsqueres (Agost), espies11 a

–Quintana,1998:268)14 en la comarca del Carxe

Biar… A banda d’això en molts pobles valencians

(Múrcia), els “bailes del Niño” en l’antiga vila valen-

l’estructura i orde coreograficomusical d’este ball

ciana de Cabdet a Albacete (Atienza 1993 i Andrés-

que es manté vigent, està format per la cercavila

Doménech 1997), els reinaus, roldes, bailes de plaza

d’arreplegada de balladores, les eixides o invitacions

i jotes en rogle en el Maestrat turolenc ( Ibor i al.,

dels caps de dansa, la dansa, el fandango o folia i

2001, Navarro 2002 i Somerondón 1990, 1999,

altres parts posteriorment afegides com ara jotes o

2000, 2001) o els caps de ball, caps de dansa, balls

pasdobles, que ens recorden les estructures dels

de coques, danses, dansades, balls rodons, balls de

balls rodats o balls de plaça del nord del país .

la roda i jotes en rogle del sud de Catalunya

l’Ombria

Sarsa

(Limorti

L’àrea de difusió dels nostres balls públics és ben

(Bargalló 1991, 1992, 1994) i, fins i tot, ultrapassant

extensa i es coneixen (o es coneixien) a tot el país a

les nostres fronteres a Andalusia, Castella (Fraile

excepció, sembla ser, de la comarca històricament

1991 i Matos 1979) on es coneixen com a bailes de

castellana del Camp de Requena-Utiel13, on fins ara

rueda, rondones, redondones… i Lleó (Matos 1979)

no se n’han trobat mostres. Com assenyala Carles

com a corridos, bailles chanus, etc.

11 Tot i que estos no ballen en les danses locals, conegudes també com a “parrandes”, sinó en el conegut “ball de les espies”. 12 Per exemple a Relleu (Marina Baixa), Sant Vicent del Raspeig (Alacantí), Xaló (Marina Alta)... 13 Desconeixem, però, si les dos tocates de “danza” recollides per Seguí (1980:585) a Villagordo del Cabriol corresponen a un “ball de plaça” o a una dansa ritual, motiu pel qual no podem assegurar –de moment- la inclusió d’esta comarca antigament pertanyent a Conca dins de l’àrea d’extensió geogràfica d’estos balls. 14 També sabem per l’investigador ieclà Juan Carlos Andrés de la possible pràctica a les veïnes localitats de Iecla i Jumella, per existir allí referències a la celebració de “danzas” (tot i que no sabem sí públiques o rituals) i haverhi des d’antic una tradició dolçainera ben arrelada.

revistavalencianad’etnologia

117

2. EL BALL DE “LES DANSES” AL CAMP D’ALACANT La pràctica del nostre ball en esta subcomarca meridional valenciana continua vigent actualment en les localitats d’Agost, el Campello i el llogaret mutxameler del Ravalet, però l’hem documentada fins ara a gairebé tots els pobles i llogarets com ara Aigües, Busot, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Benimagrell, Sant Vicent del Raspeig, el Palamó i a la ciutat d’Alacant i les partides rurals de la Canyada de Fenollar, el Rebolledo, el Verdegàs, Tànger i l’illa de Tabarca, geogràficament pertanyent a la comarca del Baix Vinalopó. La desaparició de les dansades en estes poblacions esdevé, en la majoria de casos, cap a mitjans del segle XX, tot i que a Sant Joan sembla que ja deixaren d’organitzar-se a principis d’eixe segle (Sala y Pérez 1924: 203-204). Hui en dia gojen d’una salut envejable el ball de “les danses del Rei Moro”, interpretades entre el 26 de desembre i l’1 de gener, les

Les danses del Campello (2004)

del Ravalet el dia 8 de setembre amb motiu de la festa de la Mare de Déu de Montserrat i les del

cional: les festes de la Veracreu el 3 de maig en el

Campello, el 25 de juliol per Sant Jaume i el 9 d’oc-

Capdavall i per Sant Roc en el Passeig. A Benimagrell

tubre com un acte festiu de la Diada del País

també es ballaven per les festes de Sant Roc, a Sant

Valencià. Les d’Aigües deixaren de ballar-se en la

Joan d’Alacant pel Crist de la Pau, a Busot, a Aigües

dècada dels 80 i les de Sant Vicent del Raspeig, res-

pel Crist dels Afligits, al Palamó per Sant Josep, a

taurades l’any 1998 per nosaltres i ballades durant

Tànger per les festes de la Mare de Déu de les Virtuts

dos o tres dies amb motiu de les festes del patró local

(set setmanes després de Pasqua Granada), a la

Sant Vicent Ferrer, no es fan des de l’any 2004. Per

Canyada de Fenollar per les festes de Sant Jaume i la

contra, l’Ajuntament de Mutxamel per mitjà del nou

Mare de Déu del Carme, al Verdegàs per la

Aplec de Sonadors celebrat enguany (6 d’octubre de

Santissima Trinitat a agost, al Rebolledo per la Mare

2005) vol que a partir d’ara “les danses” es conver-

de Déu del Carmen i a l’illa de Tabarca per Sant Pere.

tisquen en un dels actes principals de la celebració

Sense dubte, les danses d’Agost són les que

del 9 d’octubre, tal com va ocórrer este any en què

major importància i singularitat tenen dins de la

es tornaren a ballar després de més d’una quarente-

comarca per emmarcar-se dins d’una festa que es

na d’anys d’oblit, tot i que fora del seu context tradi-

caracteritza pel manteniment d’una sèrie de rituals,

118

revistavalencianad’etnologia

els quals encara són vius en les comarques de l’Alcoià i el Vinalopó i, tanmateix degueren desaparéixer en altres poblacions del camp alacantí. La festa del Rei Moro d’Agost així com les celebracions paral·leles que es mantenen als pobles de Tibi (les danses i el ball de velles, 6 al 12 de gener i diumenge posterior), Ibi (Festa dels enfarinats, 28 i 30 de desembre), les Salines (las Danzas de la Corona, 16 i

El ball de les danses del rei Moro d’Agost. Foto: Joan-Lluís Monjo i Mascaró

17 de gener) i Cabdet (los Bailes del Niño, el 25 de desembre, el diumenge anterior a Reis i el dia de

En este sentit, a Agost participen el Rei Moro i la

Reis) tenen lloc dins del cicle nadalenc comprés

Reina Mora com a caps de dansa el dia 28, al costat

entre el 6 de desembre i el 17 de gener15 i conserven

dels danseros, que són els jóvens de 18 anys que for-

trets característics de les festes de reinat, d’inno-

men la quinta de l’any organitzadora de la festa; els

cents i de moros i cristians com ara pregons humo-

naranjeros, o siga, els jóvens dansers de l’any pròxim

rístics (Agost, Ibi), ajuntaments grotescs (Ibi), sub-

que s’encarreguen d’efectuar en els balcons de la

hastes i multes que busquen l’acapte de productes o

plaça “la penjà de les taronges” i no fa molts anys les

diners, personatges emmasquerats i disfressats i

màsqueres, dansadors disfressats que donaven un

altres com reis i virreis, moros i cristians, fadrins i

punt d’humor a la dansada i espantaven el públic.

casats… A més a més giren en torn d’una dansada

Antigament hi havia la carassa, que era un personat-

o dansades i tenen, majoritàriament, com a prota-

ge també disfressat que s’encarregava de cobrar a

gonistes els fadrins del poble. A Biar antigament es

tots aquells que volien entrar a la plaça a ballar, tal

ballaven des del dia 2 al 5 de gener els “Balls del

com ocorre encara a les Salines i Cabdet (Alt

Jesús” que incloïen “la volteta de la reina” i “la vol-

Vinalopó). El públic assistent acostuma a colpejar els

teta del rosari”. Estaven formats per quatre compar-

caps dels dansadors amb cartutxades de caramels.

ses, compostes cadascuna de déu hòmens i dones

Pel que fa a la indumentària les dones dansadores

jóvens, més una parella de reis i una altra de virreis.

lluïxen dos vestits diferents. Un és el “clar”, que està

Cada dia reinava un rei i el seu seguici corresponent.

compost de falda de ras llissa de color blau, rosa, ver-

El dia dels Reis les comparses es vestien de pastors i

mella… amb un tul amb brodats, brusa del mateix

elles amb capells de pastors (cfr. vestit de pastora

color que la falda, amb randes en coll i mànegues,

d’Ibi i les danses o “la pastorà” de la Canyada de

mocador de tul creuat en la cintura i amb flors bro-

Biar) i dinaven tots junts uns gaspatxos i tornaven a

dades de llentilletes i sabata de tacó blanca. Monyo

ballar (Herraiz 1915).

adornat amb un gran ramellet de flors i una bona

15 Fora d’este cicle actualment trobem “la festa de les carasses” de Petrer (tots els diumenges d’octubre), “les danses” d’Onil (2528 d’abril) i “les danses” de Castalla (primera setmana de setembre), tot i que abans es celebraven a partir del 8 de desembre. Bernabeu Rico (1984: 270).

revistavalencianad’etnologia

119

cosa de collars, polseres i anells completen el tocat de la dansadora. Excepcionalment el dia 30 es visten de “refajo”, amb una típica falda de llana amb franges de colors, cambra negra i mocador de Manila. Els hòmens, però, van abillats de manera més moderna, amb pantaló, jaqueta amb una clavellina en un trau, jupetí, corbata, capell i sabates negres. A la resta de pobles alacantins on es mantenen “les danses” la indumentària no arriba a cotes de tanta esplendor. Al Ravalet les dansadores solen ballar amb mocadors de Manila i, tant en este poble com al Campello, el ball va encapçalat per balladors dels grups de danses locals abillats amb vestits tradicionals, tot i que en el primer cas també pseudotradicionals. Pel que fa a l’estructura coreograficomusical a Agost el ball va precedit de la melodia d’arreplegada de balladores o taranina i consta de diverses melodies de dansa, al ritme de les quals es marca una única

El poema de “Les danses” de Pasqual Orozco en El Cullerot Alicantí (Hemeroteca de l’Institut Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant)

mudança coneguda com el pas de dansa i que és pràcticament una variant de la que es fa a Tibi, Ibi, Xixona,

del segle passat hem fet un buidatge de diverses

les Salines, el Ravalet, Biar, Onil… Ans de començar les

fonts documentals com ara els fitxers de festes i

parelles de dansadors volten la plaça fent un “cara-

solemnitats (1825-1840, 1850-1855, 1858) deposi-

gol”, una figura basada en una trena que inicien els

tats a l’Arxiu Municipal d’Alacant, revistes i progra-

caps de dansa i que succesivament van fent totes les

mes de festes, literatura costumista, premsa socio-

parelles. Esta es pot repetir enmig de la dansada.

política i satírica i cròniques i tractats d’història local.

3. EL BALL DE “LES DANSES” D’ALACANT

3.2. ORIGEN I EVOLUCIÓ Prenent com a punt de partida els testimonis crono-

3.1. FONTS PER AL SEU ESTUDI

lògicament més reculats trobem que la primera refe-

L’estudi del nostre ball ens ha dut indubtablement a

rència que hem sabut localitzar és bastant tardana,

consultar diverses fonts escrites i orals que ens han

ja que ens remet a 1829, any en què el veïnat de la

aportat interessantíssimes informacions i dades

plaça de Santa Teresa i Barri Nou festejaren el dia

imprescindibles per tal de reconstruir els seus trets

d’entronització de la reina regent Maria-Cristina de

més identificatius al llarg de la història. Així doncs,

Borbó. En concret, es tracta d’una sol·licitud d’agost

a banda d’entrevistar-nos amb antigues dansadores

de 1837 en el qual es demana permís a l’alcalde del

120

revistavalencianad’etnologia

barri per a celebrar “…tres dias de danza, otros tan-

en el Barri Nou (1838), el Raval Roig (1839, 1840),

tos de toros con maroma y otras diversiones inocen-

el carrer dels Porxis i la Muntanyeta (1850), la

tes con adorno de fachadas, banderas, portaladas y

Vilavella (1850), el quarter 3r (1850) i la Rambla-

faroles para su iluminación”16, tal com es venia fent

Convent dels Caputxins (1850).

d’ençà que la quarta esposa del rei Ferran VII ocupa-

Unes festes que s’organitzen en honor als sants i patrons locals però que, en ocasions, commemora-

ra el tro . 17

Eixe mateix any trobem altres sol·licituds similars

ven esdeveniments com la publicació de la

com ara la del veïnat del carrer dels Potxisos i plaça

Constitució o l’esmentada entronització de la reina

de Sant Cristòfol “… que tienen costumbre todos

regent Maria-Cristina, ambdós ocorreguts l’any

los años y por este mes [juny] el devertirse baylando

1837. En este sentit, una dansada singular fon la que

la dansa, muy común en este pueblo y de correr un

protagonitzaren diversos veïns d’alguns ravals de la

toro” i dels majorals del barri de la Santa Creu o

ciutat amb motiu de la visita de la reina Isabel II l’any

també els del carrer major, els quals argumenten:

1858. La corresponent sol·licitud recull que “en la

…que siendo costumbre inveterada y afición que

plaza del Mar y frente al Palacio [Ajuntament] se

tienen los vecinos de esta población, a las corridas

hará una danza al estilo del País y el mismo bayle se

de Toros enmaromados y ademas las danzas por la

dará en la mayor parte de los cuarteles de la pobla-

noche para el mayor lusimiento de este vecindario.

ción”20. Un acte que no passa desapercebut per als

Se sirva concederle tres dias de toros con tres

cronistes de l’època com Nicasi-Camil Jover (1821-

noches de danzas.

1881) o Joan Vila i Blanco (?-1886), autor d’una inte-

Unes referències, per tant, que no sols constaten

ressantísima crònica que reproduïm pel seu detallis-

la popularitat del nostre ball en les primeres dècades

me: Son casi las diez: otro ruido anuncia otro espec-

del segle XIX sinó que donen a entendre que la seua

táculo nuevo. Acercóse á la Real morada un inmeso

pràctica ja era comuna a principis d’eixa centúria i, si

grupo de gente. En el fulguran llamas ondulantes de

més no, a finals del segle

XVIII.

hachones que agitan algunos hijos del pueblo, rego-

En este època el ball de “les danses”, arreplegat

cijados. Suena un tamboril; percíbese el repiqueteo

en els documents consultats sota els noms de “las

de castañuelas, después la voz aguda de la dulzaina.

danzas”, “danza”, “dansas”, “la dansa”, “danzas”,

Presididendo viene un alcalde de barrio, a quien

“el bayle de Danzas” i “danza a estilo del País”,

acompaña agentes municipales. Ocupan otra vez el

apareix íntimament lligat a les populars festes de

balcón los Príncipes. Comprendieron pronto que se

carrer, en les quals constituïa un acte més que s’a-

había pensado aquí en todo para celebrar su venida.

llargava normalment durant tres nits. En este marc,

Hasta se quiso darles á conocer nuestras danzas

continuem documentant la celebració de dansades

populares. Y no les disgustó el festejo, si bién, al pre-

16 AMA. Fitxer de festes (1825-1840). Carpeta 2. 17 Suposem que l’entronització es referix a la seua confirmació com a reina d’Espanya l’any 1829 i no com a regent l’any 1833. 18 AMA. Fitxer de festes (1825-1840). Carpeta 1. 19 AMA. Fitxer de festes (1825-1840). Carpeta 2. 20 AMA. Fitxer de festes i solemnitats.

revistavalencianad’etnologia

121

sente falta mucho espectáculo para ser lo que en

vió la Reina no pudo carecer de todo atractivo, pues-

otros días ha sido. Exige también ese baile su natu-

to que S.M., así como el Rey, se complació en mirar

ral decoración. Las hijas del barrio de San Roque no

a uno de los jóvenes que bailaban...

lucen como en el suyo, bailando en el de Santa Cruz

Uns anys abans, el 1852, es publicava el Voyage

ni estas, en el de San Antón ni las de aquí en el

pittoresque en Espagne et Portugal d’Emile Bégin

Nuevo. Porque todas se diferenciaban notablemente

(1803-1888) en el qual apareix el conegudíssim gra-

en algunas costumbres, y sus ademanes agradan y

vat “Una fête de paroisse a Alicante” –“Una festa

tienen su propia seducción en su respectiva zona. Lo

de parròquia a Alacant”- dels germans francesos

juzgó así. En la Villa-Vieja, por ejemplo, hay una

Rouargue, el qual seria dibuixat per un d’ells (Emile

espontaneidad de modales que revelan su carácter

o Adolphe) entre 1830 i 1852 en una de les seues

independiente, pero recto y agasajador sin ficciones.

visites a la ciutat. Un gravat on apareixen entre tor-

En San Roque y Santa Cruz hay también franqueza,

xes enceses diverses parelles de dansadors abillats

pero más áspera; en el Barrio-Nuevo es ya reservado

amb disfresses i que constituïx una prova més de la

el instinto; en San Antón hay de todo, es una colo-

gran popularitat que este ball gaudia a l’època.

nia compuesta de distintas nacionalidades. Si veis

I un exemple més el localitzem en el dramaturg

bailar á las mujeres del Arrabal Roig y Santa Ana, os

Francesc Tordera i Lledó (1826-1889), que escrigué

inspiraran piadosos respeto aquellas hijas ó esposas

l’any 1863 la comèdia “Casament i mig o dansa en

de honrados pescadores, que piensan más en la mar

la Vilavella”, obra que actualment està sense localit-

que en el baile, y en la desgracia que en los placeres.

zar però de la qual sabem que descrivia amb veris-

Sentados en bancos que se improvisan, ó derechos,

me el tradicional ball de “les danses” d’este barri

confundidas todas las clases, están los espectadores,

alacantí (Lloret i Esquerdo 2002:190). A més a més,

en dos filas, como tropa que guarnece una calle de

anys arrere el nostre autor havia publicat en el diari

festividad regia, junto al menestral en mangas de

La Tortuga (1859-1860) diverses descripcions de les

camisa, veis a la aristocrática jóven con su crinalina

tradicionals dansades de la Vilavella, Sant Antoni i el

oronda, el frac alterna con la chaqueta, es todo allí

Raval Roig que lamentablement també desconeixem

pueblo, todos sienten un mismo placer; son parte

per no conservar-se hui en dia els corresponents

todos de un mismo esparcimiento popular, caracte-

exemplars d’este periòdic (Galdó López 1905:86).

rística, que tiene cierta especial y extraña poesia. La

L’any 1872 el també autor teatral Eleuteri Llofriu

noche con su oscuridad, disipada inconstantemente

i Sagrera (1835-1880) col·labora en l’obra Mujeres

por ráfagas de luz que esparcen hachones de viento

Españolas amb l’article titulat “La mujer en

con su olor de alquitrán, torrentes de esa luz, una

Alicante”, que ens interessa especialment per la

vez rojo, blanquecina de la vela, otras; el estridor de

minuciosa i poètica descripció dels preparatius de la

los crótalos, que a cierta distancia os hace creer que

dansada i les dansadores del Raval Roig: El barrio de

estais próximos a una laguna, en donde cantan con

pescadores […] fomentó las fiestas populares y atra-

su eterno rac-rac sus habitadores […] La danza que

jo con ellas a determinadas épocas del año a los

122

revistavalencianad’etnologia

habitantes del centro, reuniendo a las puertas de sus casa a la más escogida sociedad alicantina para que presenciase las habituales danzas. Efímero lazo de unión entre el Alicante antiguo y el moderno eran aquella diversiones populares. Los vecinos del barrio del Arrabal colocaban en las puertas de sus casas bancos improvisados con sillas y tablas de la cama para obsequiar á las perso-

Les danses al Raval Roig (1950). Foto: Òscar Llopis

nas á quienes debían consideración y gratitud. Era aquel un periodo del año deseado por las jóvenes

vean el altar! Los niños enloquecen, las muchachas

que habían de bailar con los mozos más apuestos,

se regocijan, la reina del barrio, la más hermosa de

vistiendo trajes precisos, entre los cuales veíase la

las doncellas, es objeto de todos los cuidados y aten-

saya listada de azul y blanco de la hijas de Gijona

ciones. Á la caida del sol, el tamboril y la dulzaina,

(sic), el pañuelo de tul blanco bordado de lentejue-

diestramente tocados por verdaderas notabilidades

las de oro, el zapato de raso, la dorada peineta, las

en cuanto á pulmones y manejos de palillos, anun-

largas arracadas de diamantes y el collar de coral,

cian que se van reuniendo las bailadoras. ¡Qué hue-

que, como sarta de cerezas como nieve, adornaba

cas, qué ufanas, qué alegres, pasean con los vistosos

alguna garganta blanca como el armiño.

trajes y el sencillo peinado!

¡Que espectáculo el de aquellas noches de vera-

Las madres preparen el agasajo con que han de ser

no y que poética y sublime senzillez! ¡Que cuadro

obsequiados los vecinos del centro de la capital y son

presentaban aquellas calles, adornadas con las ban-

las que establecen el lazo que debe unir á las dos cla-

deras provinciales de España, con los variados faro-

ses con la dulce atracción de las hijas del pueblo […]

les de colores y vasos simétricamente colocados en

La danza, es el recuerdo de las fiestas de los ára-

la fachada de la ermita del Socoroo pareciendo que

bes, tradición poética que la cultura moderna aún

el cielo había descendido á la tierra! […]

no ha hecho desaparecer del todo, es el cuadro de

Los preparativos de la fiesta en la víspera eran de

la alegría y de la animación en medio de su acompa-

gran movimiento en la casa. La dulzaina y el tambo-

sada monotonía. Á los dos extremos de la fila de bai-

ril alegran á los vecinos. La mujer es la reina de aquel

ladores va la pareja de más edad entre todos, como

espectáculo. ¡Con que afán cosen las banderas, pre-

simbolizando el pasado, el juicio, el respeto que aún

paran las exquisitas tortas (panquemado), disponen

en las más bulliciosas festividades debe reinar; que

los trajes! Si en alguna casa reina la angustiosa

sería mal procedente ver á las doncellas solas bailan-

melancolia es que el padre, el esposo, está de viaje.

do con sus novios ó con los que aspiraban á serlo. La

¡Como se engalana con flores el altar levantado

popular castañuela con su alegre repiqueteo da más

en una de las calles para el santo patrón, y con que

vida a aquella escena, de la cual suelen nacer rivali-

religioso respeto llevan las madres á sus hijos á que

dades, odios, amores, penas y lágrimas.

revistavalencianad’etnologia

123

Pocs anys després, el 1876, el periòdic El

llegan hasta nosotros las llamaradas de las teas que

Graduador arreplegà una interessant referència dels

alumbran el baile sobre algo así como un barranco.

actes festius i religiosos programats en este barri per

Las calles estrechas, no son bastantes á recibir la

als dies 8 al 13 de setembre, entre els quals hi havia

gente que acude. Desfila ante nosotros el bullicio,

missa solemne, processó, cucanyes, ball de “les dan-

vestido de alegría. Para esas fiestas se une todo, los

ses”, música de xaramita, regates de llaüts i castells

del antiguo régimen y los del nuevo hermanan

de focs artificials, gairebé com hui en dia (Llopis

entonces sin perfidias.

Barragan 2003:17-18).

Se sacan de su reclusión las arracadas, las faldas

En una altre diari, “El Serpis” d’Alcoi, el periodis-

de seda de Valencia, un chispero de medio vuelta

ta Federico Moja y Bolivar (1842-1897) ens descri-

con señorita cándida de esas que leen el Werther y

gué la dansada que presencià a l’agost de 1878 en

bebe vinagre para gozar de una palidez interesante

la Vilavella: …he podido impacientarme dos horas

y una chula hace lo mismo con un mosquetero; pero

largas en la calle de Santa María a que unos danzan-

por lo regular es que todo sea cómica menos artísti-

tes la recorrieran bailando, alumbrados por teas resi-

cas. Los jorobados que se forman la joroba con una

nosas, entre dos apretadas filas de gente. El disfraz

almohada y cubren vistiendo una levita verde con

de los artistas era bastante original, pues entre ellos

botones de metal; los generales que se ponen un

había bastantes sedras (sic) de la edad media, solda-

chacó de milicianos del año 24 y un pantalón negro

dos de los tercios flamencos, gitanos, negros y tore-

con travillas, desfigurando su rostro con una barba

ros con bigote. La primitiva dulzaina, insistiendo chi-

postiza de estopa y cuatro pinceladas de almagre, es

llona y pausadamente sobre dos o tres sempiternas,

lo que abunda, sea dicho con justicia.

y el tambor consabido acompañaban con sus sones

Pero la gente se divierte así, y no hay que quitar-

esta fiesta popular, algo cansados, pero de buen

le su diversión, haciendo que sujete la moda á los

efecto. (en RAMOS (1980:27).

figurines.

De la dècada dels 80 sembla ser el joguet bilingüe en un acte i un vers “Les danses” de l’autor i

Luego disparan coetes y sueltan globos de colores entre una aclamación general.

investigador teatral alacantí Rafael Carratalà i Ramos

A veces suele suceder alguna desgracia: brota

(1859-1909). Este ha romàs inèdit i suposem que el

de aquella algazara un Otelo y se improvisa la trage-

seu argument giraria entorn del nostre ball (Rico

dia. Como en las mascaradas de Roma, el asesinato

García 1987:226).

parece que aquí también quiere servir de marco san-

L’any 1881 el diari Las Novedades publicaria una

griento al cuadro de alegría que representa.

breu i deliciosa crònica del seu director Antoni Galdó

Una nota interessant esta darrera que posa de

i Chápuli (1860-?) sobre “les danses” del barri de

manifest fins a quin punt eren aprofitades estes dan-

Sant Roc ballades en les seues festes d’agost:

sades per alguns indesitjables.

Pronto se oirá cerca el alegre son de la dulzaina

Dos anys més tard José Alfonso Roca de Togores

y el tamboril, recuerdo de la dominación árabe. Ya

(1883:132) publica la seua Guía de Alicante, en la

124

revistavalencianad’etnologia

qual dedicarà estes línies al nostre ball: El pueblo es

¡Ma que están treballaes, y que bé els para

muy aficionado á fiestas de barrios y calles, en las

el vestit de Valensiana! […]

que á mas de las funciones religiosas, iluminaciones,

-Lloc a les ballaores

músicas, etc. hay danzas al estilo del país; antigua

¡No dic res si yá que ferles lloc!¡Aquí en la

tradición de los moros. Las parejas, en número de 20

tierra y en… el sielo. […]

ó 30, ostentando rarísimos trajes y vestidos otras

Fasénse el favor de fijarse bé en eixe an-

veces con lujo forman dos filas entre otras dos de

chelet. Eixa que porta el mocaor negre.

hachones de viento y recorren las calles lentamente

¿Yá algun home que no se senta capás de

bailando la perezosa danza al son del tamboril, la

pasar el Danubio en ella al bé?

dulzaina y las castañuelas. Abren y cierran la marcha

No faltará qui dirá: -Charrar

dos parejas de viejos. Tienen lugar ordinariamente en

¿Charrar? Vamos pos que no se acabe la

verano y empiezan después de las 11 de la noche.

dansa com el Rosari de la Aurotra, ni se apa-

En estos anys és la premsa i, en concret, la de

guen les llums, perque si asó ocurrix y se

caràcter satíric, on localitzem diversos articles i notícies

desapareixen dos persones, no pregunten qui

breus que hem de considerar testimonis de primera

son. Ella y un servidor.

mà per conéixer les festes de carrer dels barris del Raval

Pero ¡com! Que ni el telégrafo mos agarra.

Roig, Sant Roc i la Vilavella. En farem un extracte:

¡Asó si que son danses! ¡asó si que son chi-ques!

“LES

DANSES DE

SEN ROC […]

Lo demés si que es charrar.

Ya están tocant pera a arreplegar les parelles

Volguera que no se acabaren y que no dei-

Tot son carreres, confusió, alegría.

xara de pasar chiques.

Les que no ballen contemplen de soslayo á

Al menos yo me comprometia á estarme així

les que yá están vestíes y dispostes á mene-

seguit tres dies y tres nits en la boca uberta y

char les cames. […]

caenme la bava contemplant sus rostros atrac-

Yá están ensenent les haches de vent.

tivos y sus miradas cándidas y sus enrollaos

Yá estan totes les parelles en disposisió de

cabellos, pero la mehua desgrasia, yá se

romprer el foc.

acaba la dansa.”

Tara ni na ni na ná, tarina ni na nà.

(El Cullerot 29-8-1886)

¡Ya está ahí!¡Yá ha romput el foc! No se asuste ningú, que á lo que me referix

“Les festes del Raval Roch, prometen este añ es-

es á la dansa.

tar molt animaes, segons lo que alguns veins de

Es dir que há dao yá prensipio com dihuen en

aquell barrio mos partisipen […]

los barrios bajos de Madrit.

Y mos farán unes danses

¡Olé tu mare!¡Sarasa!

com en la vida se han fet,

¡Ché y quina chicota!¡Santo sielo!

perque tenen ballaores

¿Estem en Alacant ó en Valensia?

que ú entenen; ¡dic yo bé?

revistavalencianad’etnologia

125

Pero deu de faltar algo,

« LES

y si poc llestos estem,

El dichous per la nit acomensaren en el car-

no resultaran llohuides

rer de baix les populars danses, vestint els

que es com tots ú desichen.

protagonistes de vells,el divendres de valen-

Falta uno que eu treballe

sians, air de… y huí acomensen en el carrer

que prenga part com se deu

de dalt […]”

en totes estes festetes

(El Cullerot 21-8-1887)

FESTES DE

SEN ROC […]

titulaes de carrer. Y que bé tot ú disponga

“LES

y este hóme es Viravens

No sé si despues hauran danses ó si li farán

que té una má pa estes cóses

alguna novena al sant.”

que ni manaes á fer.

(Garrotá de sego 22-7-1888)

FESTES DE LA

VILLAVELLA […]

Mes tot se remediará y se quedará ben fet;

“Les danses de la Villavella

este hóme te molt bón cór,

Tot te fi en este mon: dic astó perque hasta

y en cá que siga un consell

les tradisionals danses que tots els añs venien

als machordoms donará,

efectuanse en la Villavella, com final de final,

pa que tot se fasa bé.”

també enguañ no san fet y es molt natural,

(El Cullerot 5-9-1886)

¿entonses pera qué serviria el progrés? Y se acabarán les festes […]

“LES

126

FESTES DE LA

VILLAVELLA […]

Y estava en lo sert, conegut es en Alacant

Al menos este añ se han lluit els que á son

y sabut per tot lo mon que tant en la Villa-

carrec tenien la direcsió.

vella com en San Roc, Raval, Barrionou, tots

Prosesó, corregües, musica, danses impro-

els añs li feen la sehua festa al sant ó santa de

visaes en charamites de caña y paper, y una

que eren devots els del Barrio.

llata de petróleo per tambor, tocant en un Cu-

Pero tot va perdense al impuls del progrés

llerot de madera per palillos, haches de ro-

y de la ilustrasió, tant es així, que este añ

mers, balls, cors, encara que no eren de

proposaren els machordoms fer les danses de

masapá, y si de masa ví, farolets de tots els

costum, posantse de acuerdo en els veins que

colors, y cubertors de totes clases, arañes,

volgueren pendre part en el balloteo, compro-

banderes y hasta el amic Tonico posá tres fa-

metense algunos de éstos que els Mochordoms

rols á la porta de sa casa que allumbraven mes

(sic)

que les dos faroles que yá en el paseo de Men-

apuntaren, y fiant en la sehua paraula á la

des-Nuñes.[…]»

hora de costum se posa el charamiter á tocar

(El Cullerot 31-7-1887)

pera arreplegar les ballaores, a les que encara

revistavalencianad’etnologia

están esperant, un nuvol de chent que ya ha-

Si triunfa el desich, estém segurs que la prime-

via pres posesió dels sitis aproposit per a con-

ra dansa sera de moños.

templar les danses, es queda á la lluna de Valensia. […]

Barri Nou.

Mes lo que pasá fon que despues de com-

Grata sorpresa resibí la concurrensia la primera

prometerse a ballar,la una perl’atra no

nit de danses. Un chove churisconsult feu ballar

volgué ixir, sent fasil que este añ siga el

al Alcalde pedaneo, a una dona y per poc a

últim de festes y de danses.

cuantes persones s’encontraven davant d’ell.

Y es clar, hui les polles no están per repi-

Dihuen que al Alcalde li va fer moltísima gra-

car les castañetes ballant la dansa están mes

sia la dansa que li feren ballar.

per menechar el llom al compás de la habane-

Atra volta que se presente al públic, se vestirá

ra que es la moda.[…]”

de dona que es la roba que millor li deu parar.

(Garrotá de sego 5-8-1888) Carrer Luchana Certament interessant és este darrer testimoni

Ballaores van tindre que tallase la coleta per no

que posa de manifest un suposat decliu de la pràc-

saber menechar els peus y repicar les castañetes.

tica del ball de “les danses” a la ciutat, si més no, en

Eixa figura se denomina en la mehua terra pell”

este barri alacantí. Però, esta no és la impressió que

(El Cullerot, 28-7-1890)

tenim a l’observar que en anys següents continuen ballant-se en altres llocs com:

Així mateix una altra prova feafent de la seua

“Barrio San Fernando.

popularitat serien les poesies aparegudes l’any 1897

Festes han resultat fantá-tiques y molt pare-

en El Cullerot Alicantí i El Liberal titulades “El ball reó

gües als cuentos dels mil y una nit.

del carrer de Trafalgar”, “Les danses del carrer de

Els tres primers dies de danses han segut bri-

Aranjues”, “Les danses de la Esplaná” i “Les danses.

llantíssims, pero el ultim que va ser de velles…

Ecsena de costums populars”. Esta última va ser pre-

á la altura dels traches.

miada en una vetlada literària organitzada per

Concurrensia numerosa; ningun insident desa-

l’Ajuntament en el mes d’agost i en ella el seu autor

gradable.

Pasqual Orozco i Sanz (?-1921) descriu de manera satírica la dansada i l’ambient festiu del Raval Roig.

Carrer Jorge Juan.

Exhumem aquí pel seu interés fragments de les dos

Pentinaora vol festa en el carrer y se compro-

últimes composicions:

met ballar la dansa en carasa si ú pot conseguir. Una comisió en que ella figura com á presiden-

“Les danses de la Esplanà

ta, volen rogali al Alcalde pera que intervinga en

[…] Res que les “danses” de Alacant cons-

la realisasió de les festes.

tituixen un número de lo mes selecte que

revistavalencianad’etnologia

127

pugo (sic) imachinarse la “fantasia morisca”

al uno y al atre costat,

[…] La chent no á cabut en els andéns de

ahon se asenten els vehins,

la Esplanà durant les nits del famós ball.

son del ecsenari el marc.

Y una criada molt mona

Darrere de ells se agrupen,

de Albatera, que ballava

De peu y ben repretats,

en un chico, una corona

els que presensien la festa

he visto que le colgaba.

y allarguen el coll un pam,

[…] Sultanas, damas antiguas,

fentse, sinse ducte, el ánimo

chulos, gitanos, labradores,

de no pedre ni un detall:

¡Vaya un cuadro! De chipón!

[…] Cubertors y banderetes

Luz, armonía, colores.

de infinita varietat

El orden completo, el pedáneo Sr. Ba-

serxiuen (sic) de bambalines

ñuls á la altura de su misión, la chent

al clasic saló de ball,

alegre y divertida y la entrá en un lleno

que els veins tenen á gala

de bot en bot.”

el adornar la fachá

(El Cullerot Alicantí 21-8-1897)

igual que si es cases foren navios empavesats

128

“Les danses. Escena de costums populars

[…] En un estrem del carrer

La ecsena es un carrer

comensa á formarse el ball

(en cuansevol de Alacant)

y s’ohu de les castañetes

de eixos que guarden encara

l’alegre repiquetechar,

com un deposit sagrat

fent duo a la charamita

el recuerdo y la memoria

y al tambor ó redoblant.

de les festes populars

Es la dansa que escomensa

¿Voleu que señale el puesto?

cadensiosa y animá

Pos, per eixemple, el Raval:

els ballaors prenen brios,

famós, per les seues danses

pucha de pronte el compás

que selebrava atres añs

hasta que la charamita torna

en tan lujo y tan boato

atra volta á callar,

y en tanta canela y sal,

y seguix el del tambor

que feen rabiar de envecha

en el seu tarán, tan, tan…

als felisos habitans

Van davant, fent el despejo

dels carrers de Santa Creu,

dos guardies munisipals,

Villa Vella y San Pascual.

una porsió de chicuelos

Dos fileres de caries,

allumbren per els costats

revistavalencianad’etnologia

Dansadors i dansadores del barri dels Àngels

en haches de vent, que donen

com á premit señalat,

mol mes fum que claritat,

rasgo de galanteria

y á les parelles que ballen

que es própit del poble baix,

ómplin de máscara els ulls.

y mentres, dins de les cases

Tots els ballaors vestixen

obsequien als convidats

el correspondient disfrás,

en el clásic pan quemao

y la dansa pareix una

y copes de criminal.

comparsa de Carnaval:

[…] y cuant la festa termina

una reina mora en atre

en el allegro final

de llauraor valenciá,

de la Danseta, y els ecos

xixonenques, en chulapos,

se perden en el espay,

señores de farfalans

se retiren d’allí alegres,

de parella en un chodio,

públic, músics y dansants,

monoveres en soldats,

esperant que es repetixca

cuineres, contrabandistes…

la funsió pera tornar…”

y tots tésos, estirats,

(El Liberal 23-8-1897)

revestits d (sic) l’importansia del seu paper en el ball. Alguns ballaors rumbosos

Igualment l’any 1900 un altre escriptor, Josep-

tenen á gala obsequiar

Maria Milego i Inglada (1859-1935), autor de la lle-

á la parella en que ballen

tra de l’himne de la ciutat, va escriure un llarguísim

y lis tiren per el cap,

i preciós romanç titulat “La dansa (costumbres ali-

pelailles, caramelos

cantinas)” que rebé un premi en els Jocs Florals d’a-

y confitura á grapats;

quell any i el qual transcrivim fragmentàriament pel

atres lis donen corones

seu valor testimonial:

revistavalencianad’etnologia

129

130

“[…] Después llegará a nuestro oido

y su alegre zarabanda.

el repiqueteo clásico

[…] Algarabía de voces,

de vibrantes castañuelas

alboroto de dulzainas.

o palillos bien tocados,

Surge un palmeral de brazos

que del tamboril al ritmo

bajo un cielo de esmeralda.

(que redobla sin descanso),

Se enfrenta con garbo rítmico

alegremente acompañan

parejas abigarradas.

al instrumento africano.

El charro con la manola,

La dulzaina o chirimía

el labrador con la dama,

con la que de vez en cuando

el calabrés con la chula,

sueltan torrentes de notas

elmoro con la gitana.

que son queja, grito y canto

Monoveras, jijonencas,

un dulzainero o “Tio Quico”

andaluzas, valencianas,

cuyos carrillos inflados

contrabandistas y majos,

prueban que el modesto artista

marineros y piratas.

es un prodigio soplando.

Y hay un vaivén de abalorios,

Dos, cinco, siete parejas,

de baratijas y sartas,

doce, dieciseis, ¡Que encanto!

de plumas, cintas y peinas,

Bien pueden los mayordomos

de trenzados y lazadas.

mostrarse regocijados.

Y un destellar deslumbrante

Así van de satisfechos

de sedas y filigranas,

repartiendo a los muchachos

de oropel, de lentejuelas

más hachones porque alumbren

y de pedrerías falsas.

con vivo fulgor el cuadro

Y un revolar de mantones,

de juventud, de hermosura

de zaragüelles y sayas.

y de sugestivos rasgos

Los turbantes, los catites,

que brinda alegres colores

las mantillas y las gasas,

con tonos de luz fantásticos.

las ajorcas y zarcilllos,

En él todo es bello,

los refajos y las fajaas,

todo sucede por tener algo

rosas de papel de seda,

que es de allí, que es de la tierra,

collares de vidrio y plata;

que respira ambiente cálido[…]

el azabache, el coral,

Las danzas alicantinas

el chapín y la alpargata.

populares y sagradas

Todo en raudo revoltijo

con su ritual de siglos

y en graciosa mezcolanza. […]

revistavalencianad’etnologia

La fiesta llega a su fin.

Valencia que devem al cronista Francesc Figueres i

El toque de las dulzainas

Pacheco, el qual ens diu que:

se lanza en loca carrera

Las danzas constituyen el baile clásico de muchas

entre estampidos de tracas,

localidades de la provincia, y sobre todo, de la Capital

griteríos y redobles,

y pueblos comarcanos. Reunidos en un punto dado

morteretes y campanas.

los músicos del tamboril y la dulzaina y una porción de

Delirio de cabriolas

hombres portadores de hachas encendidas, un toque

y frenesí de algazaras.

especial de la dulzaina advierte alos bailadores, que

Sombras que giran y crecen

ha llegado la hora de cumplir su acometido, y poco a

a la luz de las bengalas.

poco van llegando las parejas de danzantes vestidos

Ya puso fin a la fiesta

con trajes caprichosos, que ya pretenden imitar á los

la danseta de las danzas […]”

regionales, ya obedecen solamente al gusto y á los recursos de quienes los llevan. Cuando todos los que

Al llarg d’esta època finisecular i principis del segle

han de tomar parte en el festejo, han llegado al punto

el nostre ball no abandonà el seu marc

de la cita, aquella singular procesión se pone en mar-

habitual de les festes de carrer. En canvi, no hem

cha y comienza el baile á la luz de los hachones que,

pogut localitzar en les festes d’estiu de la ciutat (de

disipandolas tinieblas dela noche, imprimen á la esce-

caràcter oficial des de 1872) notícies de dansades

na un sello fantástico é interesante.

públiques, tot i que sí altres actes com la processó

Las primeras parejas de las danzas se llama en

de la Mare de Déu del Remei amb els nanos i

algunos puntos, los reyes, y suelen estar formadas

gegants, els personatges bíblics i la cavalcada histò-

por los bailadores más hábiles o más artísticamente

rica d’Alfons X “el Savi” i na Violant d’Hongria, el

ataviados. En otros sitios abre la marcha la pareja

Ball de Torrent i simulacres de moros i cristians com

más antigua. La comitiva recorre las principales

ocorregué per exemple l’any 1878. Altrament en les

calles del pueblo, distribuida en cuatro filas, dos

festes hivernals -molt més irregulars i efímeres- de

externas: las formadas por los portadores de los

1909, sí que constatem l’execució de “típicas dan-

hachones; y dos internas: las de bailadores; quedan-

zas al estilo del país”.

do entre una y otra fila de estos, tanto espacio como

Al llarg de la dècada dels 10 i dels 20 el ball con-

permita la anchura del arroyo, y elpúblico agrupado

tinuarà practicant-se en la ciutat en llocs habituals

junto á las paredes de las casa. Cada dos parejas for-

com Sant Antoni, el Raval Roig i el carrer dels Arbres

man un juego de bailadores que van sustituyéndose

(actual carrer de Sant Vicent) i fins i tot en les festes

alternativamente de derecha á izquierda y de prime-

de nous barris emergents com el de Benalua (1913)

ro á segundo término. El penetrante sonido de la

i els Dotze Ponts (1927).

dulzaina, vá dejándose oir á intervalos en típicas

En concret de 1922 data el volum “Provincia de

melodías que daremos á conocer á nuestros lectores

Alicante” de la Geografía General del Reino de

en las páginas destinadas a la música popular y el

revistavalencianad’etnologia

131

Joaquim Ponsoda “Ximo, el Ballaor”, dansador del Raval Roig.

Sembla per les darreres línies del nostre cronista que a finals del segle

el costum de ballar danses

anava en detriment, la qual cosa ens la confirma, de fet, un article aparegut en el periòdic El Luchador en juny de 1929 en què s’avisa als lectors de la pèrdua del nostre ball més autòcton: “¿Habrá “danses”? Seguramente entre los festejos populares algunas comisiones habrán incluido “les danses” para conservar esa nota tipicamente alicantina. Va perdiéndose ese baile por falta de practicarlo, y cada vez son menos los que saben darle toda la salsa; y por eso en ocasiones parece un poco insípido. De ahí la necesidad de conservarlo y de quelos sonoro tamboril va marcando elcompás constante-

“veteranos” enseñen a los más jóvenes.

mente, mientras los bailadores siguen el ritmo

Todos los pueblos sienten cariño por sus cancio-

acompañándose con las típicas castañuelas. Así

nes y por sus bailes, y es lamentable que en Alicante

recorren las danzas las calles de su trayecto, hasta

no ocurra lo mismo. Especialmente en “les fogue-

regresar al punto de partida, donde un número

res” de ciertos barrios no deben faltar “danses” al

nuevo de música, cambia el compás y termina la

estilo del país, procurando por todos los medios que

fiesta con el baile llamado la danzeta, parecido en lo

resulten lo mejor posible, sin que cada bailador vista

fundamental al anterior, pero obedeciendo á un

como le venga en gana, sino cual corresponde al

ritmo de movimiento más acelerado.

carácter de las mismas. Eso de que vistan de valen-

La hermosura de las mujeres que toman parte en el acto; lo vistoso de los disfraces ya que no siempre lo artístico de los mismos, la multitud de espectadores que en aceras, puertas y ventanas, contemplan el

cianos, de gallegos, de sevillanos, de manolas, de gitanos, etc., ha de evitarse. El traje ha de ser lo que más se aproxime al típico de nuestra provincia.”

paso del baile;el singular sonido del tamboril y la dul-

Amb este panorama podem entendre com la

zaina; y la rojiza de los hachones, hacen de las danzas

novella festa de les Fogueres de Sant Joan (institucio-

un interesante número de fiestas populares. Cuando

nalitzada l’any anterior) es presentara com un nou

se celebran en la Capital de la Provincia, en el andén

marc més esperançador per al reviscolament de “les

central del paseo de los Mártires […], el espectáculo

danses”, una manifestació folcloricomusical que no

tiene un carácter más original todavía, y parece algo

sabem si havia tingut cabuda en les festes estiuen-

así como un saludo de la cultura y costumbres que se

ques, en què es programaven per exemple l’any 1926

van, á la cultura y costumbres que vienen.”

i 1929 “concursos de bailes y cantos” i actuacions de

132

revistavalencianad’etnologia

danzas al estilo del país, danzas que tenían el aliciente de no ser ejecutadas por profesionales, sino por vecinos que tenían orgullo bailar la danza impecablemente y que aspiraban a único estipendio que se lograba. La corona sujeta a una ancha lazada de seda que la moza bailadora lucía atada a la cintura. Però, com observem el nostre autor ja es referix Parelles de dansadors del barri del Cuerno

a “les danses” com un acte festiu del passat o, si més no, com una manifestació que a l’època en la qual

“rondallas” respectivament21. I és així com l’any 1930

escriu ja no devia ser similar a la de temps passats.

la Foguera de Sant Blai programa l’endemà de la

Això no obstant, abans i després de la Guerra

cremà “Danzas al estilo del país” i el dia 26 danses

d’Espanya no deixaren de ballar-se en les festes de

infantils. És el cas també de les Carolines, tal com ens

barri del Raval Roig, el Cuerno, la Florida, Benalua,

van assegurar algunes de les nostres informants, barri

els Àngels i els Dotze Ponts, tal com ens han consta-

on amb motiu de les festes del carrer Pelai o bé de les

tat les persones que hem entrevistat. No serà fins a la

Fogueres es ballaven “les danses” fins els anys 50. A

dècada dels 60 quan començà a abandonar-se la

més a més, en la dècada dels 40 un dels actes oficials

seua pràctica. És el cas del Raval Roig, les festes del

de la festa foguerera foren les “exhibicions de tradi-

qual, almenys des de 1839, havien tingut este ball

cionales y típicas danzas al estilo del país” que disco-

com un dels actes principals. De fet, l’any 1959 el

rrien per tota l’Esplanada fins aplegar al Club de

programa de festes tan sols recull la realització de

Regates, la qual cosa recordava molt bé la nostra

danses infantils, sense que hi haguera cap dansada

informant Xima “la Ballaora”, ja que ella i el seu iaio

adulta. Una prova que “les danses” havien entrat en

Joaquim Ponsoda, Ximo “el Ballaor”, eren habitual-

decliu. Ens ho confirma Lluís Giménez Esteve, qui en

ment sol·licitats per l’Ajuntament a fi que buscaren

el llibret de festes de 1961 escriu el “Monòleg del vell

altres parelles i feren de caps de dansa . A més a

pescador”, del qual destaquem els següents versos:

més, els llibrets d’algunes comissions foguereres arre-

“…¿Que no sabeu, perdularis,

plegaren en les seues pàgines col·laboracions literà-

que a la Verge del Socós,

ries com ara el poema “Las danzas” de Joan Sansano

se la festeja tot l’any

Benissa23 i l’article “Charamita y tambor” d’Eduard

i no tres dies tan sols?

Garcia Marcili “Aristarco” (1878-1943) que transcri-

¿On son aquelles fadrines,

vim fragmentàriament: …como número máximo las

i aquells fadrins dansadors

21 Estos actes pareixen fer referència més aïna a competicions de ball o mostres d’agrupacions de ball tradicional valencià que ja existien a la ciutat o provenien del camp alacantí, elxà o la ciutat de València. 22 A la dècada dels 50 eixes dansades foren substituïdes per actuacions del novell grupo de coros y danzas de la Sección Femenina, el qual oferia espectacles basats en recreacions de balls populars del sud valencià, deixant fora del seu repertori les nostres “danses”.23 Poesia publicada en la dècada dels 60 en diversos llibrets de Fogueres d’Alacant.

revistavalencianad’etnologia

133

La Rondalla dels Dotze Ponts (1945)

que donaven goig de vore

fins als primers anys de la dècada dels 80. Sense

dansant en la plaça a bots?

dubte, una de les actuacions que amb més record

La filla del Tio Porris,

guarden els dansadors d’este grup va ser la que tin-

Moreno el de Lilla, el Tort,

gué lloc el 9 d’octubre de 1982 a Teatre Principal de

la muller del So Merino

València, on foren invitats pel grup de danses

i altres dansadors, ¿on son?

“Alimara” juntament amb altres grups valencians

¿I ara voleu que jo vaja

per tal de participar en la mostra “La dansà, ball dels

a vore-vos ballar el fox,

valencians”. En eixa ocasió algunes parelles del grup

agarrats com a llapasses

de danses parroquial de Sant Gabriel, acompanya-

i palpant-vos de debó?

des d’unes altres dels grups de danses “Postiguet” i

¡Vergonya, ai, que tingueren!

“Cresol” de la ciutat interpretaren una variant del

¡desvergonyits, porquerols!”

ball de “les danses” alacantí, que el conegut tío

Com veiem de nou un poeta es referix en temps

Quiquero, mestre de ball i veí del barri, els havia

passat als dansadors que participaven en les festes de

ensenyat a les jóvens santgabrieleres.

barri, un exemple que el ball de “les danses” ja havia deixat d’interpretar-s’hi. En este sentit, és simptomà-

3.3. LA DANSADA

tic destacar que la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan en esta època invità alguns anys a pare-

El fet de ballar “les danses”, és a dir, “la dansà”,

lles de dansadors de Muro i Cocentaina per tal que

constituïx, com ja hem vist adés, l’últim acte del pro-

interpretaren els seus balls de “les danses” en la des-

grama de festes de carrer alacantines, que compta-

filada de la província, però no a alacantins.

va amb cercaviles, dianes i albades, jocs populars,

En la dècada dels 70 l’únic barri de la ciutat que

bous al carrer, repartiment del pa cremat, processó i

mantenia o havia recuperat el nostre ball era els

oficis religiosos. La dansada, com la resta d’actes,

Dotze Ponts, on des de l’any 1975 s’havia format un

era organitzada pels majordoms de la festa.

grup de danses, hereu de l’antiga “rondalla”, que

Una de les descripcions més interessants sobre els

com antany es dedicava a ballar-les. I així ho feren

preparatius i el desenrotllament de “les danses” ens

134

revistavalencianad’etnologia

Manolo Esteve “el Quiquero”, mestre de ball alacantí

Al terminar la danzada, cada mozo, llevando de la mano a su pareja, pasaba por delante de nuestros músicos, cuyos sombreros descansando sobre sus rodillas, recibían una moneda de cada galante bailador. Muy pronto el’donzayner’ conocía el valor de la moneda donada y lo anunciaba al público, haciendo conocer la esplendidez o tacañería de los donantes. Por cada real de vellón, daba una pitada aguda, chillona, vibrante, destemplada; y según las pitadas formaba el público el debido concepto.” la dóna el presbiter Vidal Tur (1967:107-108): “…los

I una altra d’este escriptor diu: Ya nadie osa son-

momentos precursores a las danzas se amenizaban

reir; es cosa sería, grave, una danza alicantina, y más

por nuestros músicos con verdadera emulación. En la

parece que asisten los danzantes a una visita de

plazuela, o ante la puerta del templo, colocábanse,

pésame, que a una fiesta bulliciosa. Se baila digna y

en semicírculo, la chiquillería, sentada con las piernas

seriamente, incansablemente, y aun en el público

cruzadas, detrás de las sentadas, y luego de pie, los

parece que prende la seriedad.

hombres todos; un poco más allá, el ‘tabaler’ y ‘donzayner’ entreteniendo a chicos y grandes.

La danza va precedida por la autoridad local y forman treinta y seis parejas24

Cuando la pareja de mayor edad abría el baile,

Estes referències ens són molt útil per conéixer i

nuestros músicos ejecutaban motivos un tanto graves

explicar alguns dels personatges i ritus que envolta-

y majestuosos, que cesaban y se cambiaban en otros

ven fins fa pocs anys les dansades a Alacant.

más alegres al agregarse sucesivamente las restantes parejas de casados y luego de solteros, y cuando el

3.3.1. Personatges

mayoral de la fiesta ejercía su derecho de sacar a las

a)Els majorals: Eren els organitzadors de les festes

bailadoras para ser elevado, momentos después por

i per tant de la dansada. S’ocupaven de buscar

los compañeros que ellas habían elegido, la música

amb antelació les parelles de dansadors i d’acondi-

‘donzaynera’ tomaba nuevamente aires majestuosos

cionar els carrers i les places on es dansava normal-

y de triunfo, transformándose en movida y agitada

ment tres nits seguides. Fins i tot, el primer majo-

cuando, después de dos o tres danzadas, se practica-

ral de la festa tenia el dret de traure a totes les

ba el ‘fandango’, hasta el punto de que sólo podía

dansadores, igual com succeïx per exemple a Muro

seguirse por los más ágiles y resistentes.

de l’Alcoi o Bocairent. A més a més s’encarregaven

El ‘tabalet’ y la ‘donzayna’ eran el alma de aquel inocente baile.

de repartir entre la xiconalla torxes enceses per enllumenar el recorregut.

24 Cita presa de Seijo Alonso (1984:1852B), que no diu d’on extrau esta informació.

revistavalencianad’etnologia

135

paral·leles a altres dos que formaven els portades de les torxes. Les dansadores, després de ser tretes pel majordom, suposem que el president, de la festa, dansaven amb les seues parelles. Entre els dansadors de renom coneguts a la nostra ciutat podem assenyalar Manolo Esteve ”el Quiquero”, coneguts als Dotze Ponts, el Cuerno, el Raval Roig…, Dolores Ponsoda “Xima, la Ballaora” i el seu iaio Joaquim Jacopino “Ximo, el Ballaor” al Raval Roig25, la tia Matalafera a la Florida i molts altres. Per exemple, Moreno “el de l’illa”, “el Tort”, la filla del tio Porris i la muller de so Merino són noms pertanyents a dansadors i dansadores ravalrogers d’una generació anterior (Giménez Esteve 1961:s.p.). e) Els músics: De manera única i exclusiva la parella formada per xaramiter i tabaleter ha estat l’encarregada de fer sonar les melodies de danses a El xaramiter “Talento” i un tabaleter anònim en el passeig de l’Esplanada (anys 20) AMA

la nostra ciutat. Anaven encapçalant la dansada. Entre els més vells tenim constància del “tio Quico”, Lluís Hernández o “Sargantana”, que suposem que

b )L’alcalde: Presidia la dansada i desfilava darre-

tocarien el nostre ball a finals del segle XIX i principis

re dels músics, abillat amb una ampla capa i una llar-

del

ga vara de comandament.

“Talento” d’Oriola, José Navarro “el Cabezón” de

XX.

Uns de més recents serien Domingo Moreno

c) Els caps i cues de dansa: Es tractava de les dos

Callosa del Segura, Manuel Cremades “Quiquiu” de

parelles de més edat, les quals s’encarregaven d’obrir

Sant Vicent del Raspeig, José Gandia “el tio sagris-

i tancar el ball. Segons Roca de Togores (1883:132)

tà” i Lluís Castelló “el Conill” d’Agost, Lluís Ibáñez

el seguici de les danses era tancat per una parella de

“el Tibero” o “el Campechano” de Tibi, Antonio

vells i segons Eleuterio Llofriu (1874:44) tant de caps

Morales “el Nene de la Felumena” de Beniel

com de cua de dansa, un costum que degué perdre-

(Múrcia)… i ja més modernament les colles de xara-

’s amb el pas del temps, ja que no en trobem més

miters “el Postiguet”, “Sant Blai” i “Sant Antoni”

referències en els autors estudiats.

que han acompanyat els grups de danses locals des

d) Les parelles de dansadors. Anaven darrere

de la dècada dels 80. Segons Vidal Tur els dansadors

dels caps de dansa: primer les parelles de casats i

els donaven algunes monedes en acabant de sonar

després els fadrins, disposats tots en dos files,

el ball(Vidal Tur 1967:108).

25 Tots dos apareixen com a cap de dansa en la pel·licula espanyola “El Torero” de Rene Wheeler dels anys 50.

136

revistavalencianad’etnologia

Ballant les danses disfressats (segle XIX). “Una festa de parròquia” dels germans Rouargue

3.3.2. Rituals

sadora que les va ballar vestida de torera en la seua

Un dels elements que més crida l’atenció de “les

joventut devers la dècada dels 20 (Giménez

danses” alacantines és el fet que els dansadors

Bertomeu, 1997:s.p.). De fet, poc després, com ja

vagen vestits amb disfresses, la qual cosa posa en

hem vist, el redactor del diari El Luchador condemna

evident relació el nostre ball amb el d’altres localitats

l’ús de disfresses en les nostres dansades i recomana

valencianes on hui encara mantenen esta tradició

el vestit “típic” provincial27.

tan característica d eles festes de folls i innocents.

Una de les últimes descripcions d’estes disfresses

Entre les disfresses que hem documentat trobem en

la farà Vidal Tur (1967:s.p.), que diu que vestien “Las

els hòmens: soldats, negres, mosqueters, generals

mujeres, de napolitanas, de moras, de chulas, pre-

(amb barba i pantalons negres), vells, geposos, xula-

dominando los trajes de valencianas; ellos visten

pos, majos, gitanos, llauradors, contrabandistes,

como les da la gana”28.

xarros, moros, mariners, pirates, gallecs i toreros

Podem dir que després de la guerra les disfresses

(amb bigot) i pel que fa a les dones, xules, valencia-

foren substituïdes per complet i s’intentà adoptar

nes, monoveres, xixonenques, napolitanes, velles,

una indumentària que imitarà l’antiga manera de

sultanes, dames antigues, llauradores, gitanes, cui-

vestir dels alacantins. Realment es tractava d’una

neres, reines mores i manoles.

altra disfressa, és a dir, d’un vestit de dansador amb

Es dóna el cas que les parelles de dansadors

camisa, jupetí, faixa, pantaló llarg i espardenyes i un

podien mudar la seua disfressa cada dia de dansada,

altre de dansadora amb camisa, mocador de Manila,

tal com recull la notícia d’El Cullerot Alicantí sobre

falda, espardenyes i monyo tocat amb flors. Així ani-

les danses de Sant Roc . El costum de disfressar-se,

ran abillats els dansadors en les Carolines, el Raval

però, va anar poc a poc minvant. Un dels últims tes-

Roig, els Dotze Ponts.. fins a la desaparició de les

timonis és el de l’alacantina Victòria Frases, una dan-

nostres dansades.

26 “Les festes de Sen Roc”, El Cullerot Alicantí (31-7-1887). 27 “¿Habrá “danses”?”, El Luchador (15 de juny de 1929). 28 Vore nota núm. 24.

revistavalencianad’etnologia

137

Al costat d’este element en tenim, com hem vist

banda de diferents melodies que ens cantat les per-

anterioment en les referències escrites, d’altres que

sones entrevistades. Una, la que transcrigué el músic

tornen a repetir-se, més o menys, en algunes locali-

santapoler Manuel Quislant i una altra la que repro-

tats de la nostra comarca o del sud valencià. Un

duïx

d’ells és el llançament de caramels als dansadors per

(1922:250-253), totes dos a la primera mitat del

part del públic, una tradició que es ben viva en les

segle

el XX.

cronista

Francesc

Figueres

Pacheco

Realment són molt semblants.

danses d’Agost i que antigament es feia en les de

Pel que fa a la coreografia també han sigut dos els

Sant Joan d’Alacant, Tàrbena i Biar. Uns altres eren

esquemes que hem pogut conéixer gràcies als nostres

els collars de confits i dolços amb què els dansadors

entrevistats així com algunes referències que ens ha

obsequiaven les dansadores, costum que era molt

aportat la documentació consultada. Tots dos molt

popular per exemple a Aigües o al Campello i fins i

pareguts però amb diferències. El primer ens l’ensen-

tot amb corones per a les millors dansadores, la qual

yà al Raval Roig Xima “la Ballaora” i sa filla Lola.

cosa ens recorda les figures de reis i reines i/o virreis

Sembla ser el més antic i consta d’arreplegada de

i virreines de les danses d’Ibi, Castalla, Biar, Cabdet,

ballaores, eixida, dansa, taninero, ball redó i taninero

Agost, les Salines…

final. El segon, en canvi, és tracta d’una reelaboració

Tots estos rituals que hem descrit contribuïxen a

feta per les dansadores del Grup de danses parroquial

afiançar la proposta de Carles Pitarch sobre l’origen

de Sant Gabriel a partir de l’esquema aprés del tio

carnistolesc del ball de “les danses”. Nosaltres pen-

Quiquero. Esta versió van interpretar-la amb motiu de

sem, de fet, que gran part d’estos trets arcaïcs van

la mostra que feren el 9 d’octubre de 1982 a València.

caracteritzar la majoria dels nostres balls públics de

Ens el va ensenyar Isabelita “la Minera”, Virginia “la

xaramita i que amb el pas del temps anirien perdent-

Pallera” i Teresa “la de l’illa”. Consta d’arreplegada de

se i conservant-se només en algunes localitats. De

ballaores, eixida, dansa, taninero, ball redó, el valset

fet, és lògic pensar que totes les dansades es feren

“ara passes tu, passes tu” i taninero final.

dins del cicle nadalenc i que després en cada poble,

Finalment si ens atenem, però, tant als aspectes

a mesura que anaren caent en l’oblit estos ritus i

musicals com als coreogràfics de les dos versions de

costums, les dansades es recol·locarien en noves

danses, tenim en conjunt cinc melodies o grups de

dates i s’emmarcarien dins d’altres contextos festius

melodies diferents: l’arreplegada de balladores, la

com ara les festes de carrer.

dansa (tres variants), el taninero, el fandango o ball redó i el vals “ara passes tu, passes tu”; i cinc parts

3.4. COREOGRAFIA I MÚSICA

coreogràfiques distintes: arreplegada, invitació,

Arran de la investigació encetada hem pogut recopi-

dansa, fandango i danseta final.

lar diferents esquemes coreogràfics que ens han permés constatar l’evolució i alteració que estes han

3.4.1. La versió de les danses del Raval Roig.

patit d’un segle ençà. Pel que fa a la música hem

Este esquema ens l’han comunicat de manera par-

localitzat dos partitures diferents que reproduïm a

cial en altres barris alacantins com el Cuerno i els

138

revistavalencianad’etnologia

Partitura de “Les danses d’Alacant” en l’obra Cantos Alicantinos de Manuel Quislant. Biblioteca Pública de Santa Pola.

revistavalencianad’etnologia

139

Agost i es feia a Sant Vicent del Raspeig. No es balla. Els músics la van sonant minuts abans de començar la dansada per convocar els balladors i per arreplegar-los quan passen per davant de sa casa. b) L’eixida o invitació a la dansa29. Les parelles de dansadors estan col·locades en dos files. Els hòmens dins i les dones fora. Els caps de dansa per la seua dreta i amb el pas pla en espill, en sentir el tabalet, canvien de lloc i s’encaren a la segona parella (xic 1xica 2, xica 1-xic 2) que entra a ballar en eixe moment. Així fins a ballar progressivament amb totes les parelles fins a l’última, moment en què per l’exterior de les fileres tornen al seu lloc i de nou en el lloc d’inici canvien de posició per a quedar-se al capdavant

les

seues

files

respectives.

Desconeixem si la xaramita tocava alguna melodia. c) La dansa. Cada dos parelles es formen quadros i en sonar la xaramita els dansadors marquen amb el pas pla alguna evolució. No en coneixem cap amb seguretat però sembla ser que rodaven entre ells fins tornar al lloc. d) El taninero. Les parelles de dansadors ballen en fileres el pas de jota senzill (el d’u) en espill, d’un costat a un altre, fins que acaba i l’ajunten amb el pas pla. e) El ball redó. Les persones entrevistades no recordaven la melodia i pel que fa a la coreografia Partitura de “les danses d’Alacant” en Geografía General de Reino de Valencia de Francesc Figueres Pacheco

sembla que es tractava d’una mudança de pas pla ballada en rogle que els dansadors ballaven quan arribaven a alguna plaça o espai més obert que un carrer.

Àngels. Així mateix és molt paregut al del ball de “les danses” de Sant Vicent del Raspeig. a) L’arreplegada de balladores. És una tocata d’avís a dansa, semblant a la que es fa encara a

f) El taninero final. Les parelles de nou col·locades en fileres tornen a marcar el pas de jota, tot i que ara d’una manera més accelerada fins que acaba.

Les persones entrevistades a tota la ciutat es referixen a esta part com “obrir la dansa”. Nosaltres, però, l’hem titulada així.

140

revistavalencianad’etnologia

Xima “la Ballaora” i sa filla Lola, informants del ball de “les danses” del Raval Roig.

baixa i es fusiona en una col·locant-se la dona darrere de l’home. Al no canviar el pas pla ballaran alternativament amb la seua parella i amb la parella del costat. Així evolucionaran rodant fins arribar a la fila 3.4.2. La versió de les danses dels Dotze Ponts

incial, moment en el qual les dones aniran separant-

Este esquema denota una reelaboració prèvia i una

se per a tornar a fer de nou la seua filera.

modificació del suposat esquema original condicio-

f) El vals “Ara passes tu, passes tu”. Els dansa-

nat per la seua posada en escena dins d’un escena-

dors en sonar deixen de fer el pas pla i sense deixar

ri i l’adaptació a un temps concret.

de ballar en espill els caps de dansa, seguits de les

a) L’arreplegada de balladores. És la mateixa

altres parelles, passen per dins de les dos fileres val-

tocata d’avís a dansa que la del Raval Roig. Les pare-

sant, com si es tractara del ball del canó o del canut

lles de dansadors donen una volta agafats de la mà

del Maestrat, fins arribar a la posició original,

i es queden en dos fileres per a iniciar el ball.

moment en el qual el xaramiter farà sonar el tanine-

b) L’eixida o invitació a la dansa. La mateixa dis-

ro. Sembla ser un afegit modern basat en el recurs

posició que al Raval Roig. Els caps de dansa canvien

mnemotèctic del so del tabal, com també ho és “De

de posició i inviten a la segona parella. Els caps tornen a la posició inicial i la segona parella fa el mateix, és a dir, canvien de posició, inviten a la tercera i tornen de nou al seu lloc i així progressivament fins que ballen totes les parelles. Mentres van obrint el xaramiter va tocant melodies de dansa i els quadros de dos parelles que s’han format poden ja fer evolucions. c) La dansa. Els quadros de dos parelles en sonar la xaramita marquen amb el pas pla alguna evolució que tampoc no coneixem amb seguretat, tot i que hauria d’estar basada en el pas pla. No obstant a penes hi ha temps per a ballar perquè ensé que han obert totes les parelles, sona el taninero. d) El taninero. Les parelles de dansadors en fileres marquen el pas de jota senzill (el d’u) en espill, d’un costat a un altre, fins que acaba i l’ajunten amb el pas pla. e) El ball redó. Tampoc hi ha record de la melodia però sí de la coreografia. La fila de balladores

Dansadores dels Dotze Ponts (anys 1960)

revistavalencianad’etnologia

141

Busot són, de Busot” o “Tabalets són, tabalets”, ja que no es coneixia en tots els barris de la ciutat.

d) Taninero. La primera part de la melodia es faria ballant el pas pla fins que entrara l’inici concret en

g) El taninero final. Les parelles tornen a marcar

què es marcaria el pas de jota, d’un costat a un altre.

el pas de jota d’un costat a un altre, tot i que ara

e) Ball redó. Seguiríem l’esquema dels Dotze

d’una manera més accelerada fins el final. En aca-

Ponts, tot i que pensem que esta coreografia no

bant donen una volta agafats de la mà i amb els bra-

degué ser la primitiva. La melodia és pràcticament

ços de dins alçats.

idèntica a la que hem arreplegat a Sant Vicent del Raspeig, que és molt semblant al fandango que es

3.4.3. La nostra proposta de fixació de les danses

conserva en “les danses” d’Onil. El ball redó o fandan-

Bàsicament es basa en conjugar les dos propostes

go es devia ballar diverses vegades al llarg de la dan-

prenent com a punt de partida i base la versió del

sada, com ocorre en altres danses valencianes, i sem-

Raval Roig i enriquir-la amb els matisos i les notes

pre aprofitant espais amples i oberts com ara places.

que ens donen els autors que hem estudiat, ja ve pel

f) Vals “Ara passes tu, passes tu”. Igual que en

que fa al ritual (vestimenta de difressa, orde per

l’esquema dels Dotze Ponts. La seua melodia aniria

edats, elements de guarniment...) com per a estruc-

unida a la del taninero.

tures coreogràfiques i mudances. Quedaria de la següent manera: a) Arreplegada de balladores. Al so de l’única

g) Taninero final o danseta. Igual que en els dos esquemes. Al final, per l’acceleració de la melodia, quedarien ballant les parelles més àgils.

melodia que hem documentat els dansadors serien convocats al lloc de la dansada, o bé a manera de

3.5. EL FUTUR DEL BALL

cercavila s’anirien afegint al seguici encapçalat pels

Qualsevol intent que vaja encaminat a popularitzar

músics quan passaren per davant de les cases on vis-

de nou les danses entre els alacantins passa obliga-

queren. Açò es podria fer en les festes de barris on

tòriament per la controvertida qüestió de quin és

tota la gent viu propet del lloc on s’iniciaria la dan-

l’esquema que s’hauria de recuperar i ensenyar.

sada.

Nosaltres ens hem decantat per la restauració d’un

b) Eixida o invitació a la dansa. Seguíriem l’es-

esquema de les danses el més fidel possible a l’es-

quema del Raval Roig, tot i que la xaramita aniria

tructura coreograficomusical clàssica, amb l’adapta-

sonant melodies de dansa.

ció de totes les melodies de dansa existents així com

c) Dansa. Els quadros de dos parelles farien dos

del valset “Ara passes tu, passes tu”. D’esta manera

mudances amb pas pla. Una rodant fins arribar al

aconseguirem fusionar en un mateixa proposta fide-

lloc i l’altra en diagonal; primer la primera dona amb

litat amb el passat i identificació amb el darrer esta-

l’home de la parella contrària i a l’inrevés, sempre

di de conservació del ball recordat pels últims dansa-

per la dreta. Esta mudança es coneix a Sant Vicent

dors (majors de 65 anys). En este sentit, per exem-

del Raspeig i Aigües i sembla ser la que descriu

ple, tenim el precedent de com s’està treballant a

Figueres Pacheco (1922:222).

dos localitats del nord valencià per tal de recuperar

142

revistavalencianad’etnologia

Restauració del ball perdut de Castelló de la Plana fet pel “Grup Castelló” amb la col·laboració de tots els grups de danses de la ciutat (2003)

els balls públics tradicionals de dolçaina com són

gir i dignificar el ball tradicional més característic de

Vila-real amb el seu “ball de plaça” i Castelló de la

la ciutat i sobretot, que l’especatdor i l’alumnat es

Plana amb “el ball perdut”. En ambdós casos grups

trobe identificat com a alacantí (i com a valencià,

de danses locals han aconseguit reunir i fixar les

ai!) ballant-lo.

diferents parts del ball local (desaparegut actual-

No obstant això, la difusió de les nostres danses

ment i amb diferents estadis de conservació al llarg

s’aconseguirà realment amb la total popularització

del temps com el nostre) i oferir una proposta única

entre la població alacantina. I per això cal traure-les

per tal de revitalitzar-lo.

també fora de l’escenari i de les aules; han d’arribar

Este nou esquema és el que hauria de ser adop-

de nou als nostres carrers i places i tornar a ocupar

tat per les agrupacions de ball tradicional i aquells

el seu lloc dins de les festivitats més tradicionals de

particulars que actualment realitzen cursos de dan-

la ciutat: les festes de barri. Per aconseguir-ho s’hau-

ses populars a la ciutat. Sense dubte, no és cosa

rien de potenciar l’organització de cursos de danses

gens fàcil però entre tots nosaltres caldria fer un

en barris com el Raval Roig, Sant Roc, Sant Antoni o

intent per unificar criteris i opinions, i deixar de

els Dotze Ponts, que comptaren amb el suport de les

banda els interessos particulars i recels que sovinte-

seues majordomies, comissions de festes o associa-

gen desgraciadament en este món.

cions de veïns, i en què participaren els mateixos fes-

L’organització d’un curs de “les danses” en què s’ensenyara l’esquema esmentat i s’explicara el seu

ters (majordoms, presidents, reines i dames, comissionats…) així com el veïnat.

ritual i elements més característics és, sense dubte,

Una cosa semblant s’hauria de fer en la festa

el primer pas que s’hauria de fer. A partir d’ací el

de les Fogueres de Sant Joan. La Comissió Gestora

següent objectiu es centraria en la difusió d’este nou

podria convocar un curs en el qual participaren les

esquema, tant en les actuacions i mostres de dansa

bellees i dames, acompanyades pels seus presi-

dels grups folclòrics com en els tallers o cursos de

dents i/o comissionats de tots els districtes fogue-

balls populars. Entre tots tenim l’obligació de resor-

rers alacantins, amb l’objectiu d’institucionalitzar

revistavalencianad’etnologia

143

La recent restauració de “les danses” d’Alacant. Castell de Santa Bàrbera, 19-11-2005

una dansada de Fogueres tots els anys. De fet, l’any 1997 l’associació “Amics de les Danses” va tindre la brillant idea d’organitzar dansades populars a l’Esplanada els últims dies de Fogueres, una iniciativa que va ser recollida en el programa oficial de festes. Així mateix el 14 de desembre de l’any anterior diversos col·lectius culturals alacantins (grups de danses, colles de xaramiters, companyies de teatre i fins i tot la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan) van retre un homenatge a l’actor i lletraferit alacantí Alí-Andreu Cremades i Moll, qui havia promés no morir-se sense ballar les nostres “danses” en este passeig tan emblemàtic de la ciutat. Fins i tot, esta idea podria ser vàlida per a les festes patronals de la Mare de Déu del Remei o de Sant Nicolau, que manquen d’actes profans relllevants i que són celebracions locals que es potenciarien amb alguna dansada dedicada als patrons de la ciutat, tal com es fa hui a València amb la dansada a la Mare de Déu dels Desemparats, i per imitació, a altres localitats de l’Horta i la Ribera. INFORMANTS Carme Llopes Cabrera (Alacant 1920) Mercedes, filla de Paco “la Era” (Alacant) Carme Molina i Ronda (Alacant 1922) Dolores Ponsoda Jacopino “Xima la Ballaora” (Alacant

144

revistavalencianad’etnologia

1926) i sa filla Lola Rafaela Hernández (Alacant) Isabel Gomis i Aracil “la Minera” (Alacant 1930) Virginia García Gonzálvez “la Pallera” (Alacant 1940) Teresa Pomares i Castelló “la de l’illa” (Alacant 1941) Carme Picó Bernat “Carmeleta la Draperita” (Elx 1919) Consuelo Savall i Mallol (Aigües 1931) Vicenta i Josefa Ferrandis (Benimagrell) Carme Aracil (Benimagrell) Pepica Llinares “la Caliua” (Benimagrell) Carme Lledó Alemany (el Campello 1906) Fina Baeza Esteve “la Cartera” (el Campello 1916) Maria Luisa Pastor Manchon (la Canyada de Fenollar 1932) Pilar Blasco i Poveda (Mutxamel 1946) Teresa Alcaraz i Morote (el Palamó 1904) Mercedes Gadea Forner (Tànger 1932) Pepita Moltó Peral (Sant Vicent del Raspeig 1916) Antonia Jover i Llopis “la de Tono” (Sant Vicent del Raspeig 1927) Vicentina Lillo i Lillo “la Molla” (Sant Vicent del Raspeig 1933) Ascensió Guijarro i Jover (Sant Vicent del Raspeig 1916) Victoriano Torregrossa i Juan (Sant Vicent del Raspeig 1938) Tio Macià (Sant Vicent del Raspeig) Manuel Cremades «Quiquiu» (Sant Vicent del Raspeig) Dionisio Gregorio Pastor i Pina “el Cartero” (el Verdegàs 1911) Vicent Pastor i Pina “el Carnisser” (el Verdegàs 1913) AGRAÏMENTS A mon germà Miquel-Àngel, company en el treball d’investigació, a Teresa Verdú per escanejar les fotografies, a Cristina Abad i a David Romero per la seua ajuda en la transcripció de texts, a Jordi Aura i Lledó Beltran per les seues anotacions, a Òscar Llopis i Barragan, Joan-Lluís Monjo i Mascaró, Jenifer Juan, l’Arxiu Municipal d’Alacant i els informants per haver-me cedit algunes fotografies, a Rafael de la Biblioteca Pública de Santa Pola per facilitar-me algunes fotocòpies del manuscrit de Quislant i a Josep Crivillé per unes altres de la inèdita missió de recerca musicològica de Vinaròs que ell custodia a l’Institut Espanyol de Musicologia a Barcelona.

BIBLIOGRAFIA Incloem un llistat (sense pretendre ser exhaustius) sobre referències de balls públics tradicionals de dolçaina d’altres països i regions espanyoles, del País Valencià i de la ciutat d’Alacant. Espanya ALBADALEJO IMBERNÓN, Norberto-A (1992): Tradición y danza en España, Consejeria de Cultura de la Comunidad de Madrid –Ministerio de Cultura. ANDRÉS ORTEGA, Juan Carlos – DOMÉNECH MIRA, Francisco J. (1997): La venerable cofradía de dulcísimo nombre de Jesús. Religiosidad popular y cultura tradicional en la villa de Caudete, Cabdet, Asociación cultural “Amigos de Caudete”. BARGALLÓ I BADÍA, Josep (1991): Balls i danses de les comarques de Tarragona, 1. El Priorat, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV – Diputació de Tarragona. ——-(1992): Balls i danses de les comarques de Tarragona, 2. Ribera d’Ebre i Terra Alta, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV – Diputació de Tarragona. ——-(1994): Balls i danses de les comarques de Tarragona, 3. Baix Ebre i Montsià, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV – Diputació de Tarragona. FRAILE GIL, José Manuel (1991): “Danzas y bailes en la provincia de Madrid”, dins de Madrid Tradicional, vols. 6 i 7 (discs compactes), Madrid, Tecnosaga. GARCÍA-MATOS, María del Carmen (1979): “Especies musicales folklóricas del pueblo español en su ciclo vital” dins de Magna Antología del Folklore Musical de España interpretadas por el pueblo español (Realizador Prof. M. García Matos), Madrid, Hispavox. IBOR MONESMA, Carolina et al. (2001): Música y literatura populares en la sierra del Maestrazgo turolense (primera mitad del s. XX), llibret-compacte, Saragossa, CIOFF España – INAEM. LIMORTI, Ester – QUINTANA, Artur (1998): El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Dipuatció d’Alacant. NAVARRO, Ignacio (2002). “San Antón, Carnaval y el Reinao de Plenas”, revista Gaiteros de Aragón. Revista de música y cultura popular, núm. 16 (primavera 2002), Saragossa, AGA, p. 23-27. SOMERONDÓN, Asociación Universitaria de Folclore Aragonés (1990): “Los Reinaos”, Somerondón (llibret informatiu del disc homònim), Saragossa, AUFA Somerondón. ——-(1999): “Reinau de Montoro de Mezquita”, Gaiteros de Aragón, 13 (otoño 1999), Saragossa, AGA, p.13-15. ——-(2000): “Jota de Santa Ana de Linares de Mora”, Gaiteros de Aragón, 14 (primavera 2000), Saragossa, AGA, p. 9-11. ——-(2001): “El baile de plaza de Mosqueruela”, Gaiteros de Aragón, 15 (primavera 2001), Saragossa, AGA.

País Valencià AA.DD (1977): Present i passat de Benimantell, València, ed. Eliseu Climent. ALBELLA, Maria-Josep (1997): “Tari Taità, el Ball de Plaça torna a la festa totalment recuperat”, diari Mediterraneo, Castelló de la Plana (4 de maig de 1997), p. 27. ÁNGUIZ PAJARÓN, Antonio (1984): Miscelánea ibense, Alacant, Caja de Ahorros Provincial. ARAZO, Ma. Ángeles – JARQUE, Francesc (1999): “Les Danses del Rei Moro. Agost”, Fiestas de la Comunidad Valenciana, València, Federació Valenciana de Municipis i Províncies, p. 43-44. ATIENZA PEÑARROCHA, Antonio (s.d.). “Una aproximación a los trajes de “danses” de la Vall d’Albaida”, Revista de Folklore, 111, Valladolid, Obra Social y Cultural de Caja España, p. 86-97. —— (1993): “Las danzas alicantinas: cuestación y socialización”, Revista de Folklore, núm. 155, Valladolid, Obra Social y Cultural de Caja España, p. 152-164. —— (1997): “Les danses de Bocairent (Valencia)”, Revista de Folklore, 197, Valladolid, Obra Social y Cultural de Caja España, p. 147-164. AURA I ESTEVAN, Jordi – VIDAL I GOZALBO, Josep (2005): “Procés de revitalització del ball perdut” [conferència presentada en el Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. 23 de juny de 2005] BARBERÁN CERDÁN, Ángel Custodio – GUZMÁN, Antonio (1994): “Las danzas. Pasado, presente y futuro”, revista Enguera, Énguera, p. 124-131. BENAVENT OLTRA, José Antonio – MONTOLIU SOLER, Violeta (1987): “Folklore musical” dins de Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia), València, Grup de danses populars de Quatretonda, p. 315-319. BERNABEU RICO, Josep-Lluís (1984): Los límites simbólicos. Hombres de la Foia de Castalla i el Vall de Xixona, Alacant, Instituto de Estudios Alicantinos. BLANCO CALERO, Luis Daniel (1993): Estudio histórico de Torrevieja, Torrevella, Concejalía de Cultura. Ayuntamiento de Torrevieja. BOÏLS, Joan-Baptista (1998): “Aproximació a les danses de Guadassuar”, Les danses de Guadassuar, Fonoteca de Materials, vol. XXVII, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana, p. 11-52. BOIX, Emili (1999): “El Rei Moro d’Agost, una festa d’iniciació”, La Canya. Revista de Música Tradicional i Popular, núm. 4 (estiu 1999), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 10-13. CABRERA DE SANTOS, María Teresa (¿?): “Festa d’els (sic) enfarinats”, revista Narria. Estudios de Artes y Costumbres Populares, núm. 37-38, Provincia de Alicante, Madrid, Museo de Artes y Tradiciones Populares. Universidad Autónoma de Madrid, p. 42-43. CANTÓ I CASANOVA, Gonçal (2001): “Les danses de Relleu”, Revista Valenciana de Folclore, 1 (2000), Alaxcant, AEF “Grup Alacant”, p. 122-125. CARDAORS, Grup de danses (1986): “Personatges i ritus de les danses de Bocairent”, Llibre de la Festa de les Danses de la

revistavalencianad’etnologia

145

Vall d’Albaida, Aielo de Malferit. CARRERAS, Ricardo (1921): “Crónicas y recuerdos del Castellón <<ochocentista>>. Fiestas callejeras”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tom II, Castelló de la Plana, Sociedad Castellonense de Cultura, p. 188-191. CEBRIÁN MEZQUITA, Lluís (1912): “La Jáquera Vella”, Almanaque de “Las Provincias” para 1913, València, Imp. Doménech, p. 237-239. ————- (1925): “Los bailes populares”, La Correspondencia de Valencia, número extraordinario (enero de 1925), València. CERDÀ I MATAIX, Joan-Antoni (1999): “Les tradicionals festes d’hivern. La festa de folls i la Volteta de la Reina”, Biar, Revista Oficial de Festes de Maig, p. 199-201. ——- (2004): “Por bailar las parrandas: passat, present i futur de les danses biarudes”, La Xitxarra. Publicació de cultura popular de la Vall de Biar, Biar, AET “Sagueta Nova”, p. 4759. CLIMENT BARBER, Josep (1973): “Dansà”, Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, volum IV, València, GERV, p. 7-9. ——-(1978): Cançons i balls de Moixent (fullet del disc homònim), Institució Alfons el Magnànim, València. ——-(1980): “La dansà valenciana”, revista Murta, 20 (gener 1980), València,p. 21-22. COLLADO I ÁLVEZ, Josep-Antoni (1994): “Informe sobre l’actualitat i l’evolució de les danses a la Vall d’Albaida”, Les danses de la Vall d’Albaida, Fonoteca de Materials, vol. XXIV, València, Conselleria de Cultura. Generalitat Valenciana,p. 73-90. CHORRO CARBONELL, Mari Carmen (¿?): “Les danses del Rei Moro”, Narria. Estudios de Arte y Costumbres Populares, 37-38. Provincia de Alicante, Madrid, Museo de Artes y Tradiciones Populares. Universidad Autónoma de Madrid, p. 40-41. FLORES I ABAT, Lluís-Xavier (1997): “Les danses tradicionals de Sant Vicent del Raspeig”, Revista Oficial de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de Sant Vicent del Raspeig, Sant Vicent del Raspeig, Unión de Comparsas – Amigos de las Fiestas Patronales, p. 131-132. [reproduït en Miscel·lània (1993-1999). Cultura Popular i Tradicional Valenciana, núm. 2, Alacant, ed. Associació d’estudis folclòrics “Grup Alacant”, p. 50-52] ——- (1998): “Les danses de l’Alacantí”, La Canya, 3 (estiu 1998), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 40-45. ——- (1999): “Les danses de l’Alacantí (II)”, La Canya, 4 (estiu 1999), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 28-30. ——- (2000): I Mostra de Folclore de l’Alacantí. Música, ball, dansa i cant tradicionals (Alacant, Mutxamel, Sant Vicent del Raspeig i el Verdegàs) [quadríptic], Alacant, AEF Grup Alacant (29 d’octubre de 2000). ——- (2001): “Les danses de l’Alacantí (III)”, La Canya, 5 (tardor 2001), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 32-35. ——— (2003a): “A ballar les danses… a Guardamar”, dins Danses a la Mare de Déu del Rosari [quadríptic publicat per l’Ajuntament de Guardamar amb motiu de l’actuació de l’associació d’estudis folclòrics “Grup Alacant” el 6 d’octu-

146

revistavalencianad’etnologia

bre], Guardamar. ——— (2003b): “Les danses processionals de la festa de la Vinguda de la Mare de Déu. El ball de « les danses » d’Elx », Sóc per a Elig 2003, núm. 15, Elx, Sociedad Venida de la Virgen, p. 39-52. [reproduït en Rvfol 4/5 (2003-2004), p. 199-217] FLORES ABAT, Lluís-Xavier i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís (2004) “Les danses de Xaló”, Revista de festes patronals, Xaló, Ajuntament de Xaló, 4 p. GARRIDO RICO, Sebastià – MARTÍNEZ SALA, Isabel (1981): “Les danses y la dançà de Xàtiva”, I Encuentro de Cultura Tradicional y Folklore, Múrcia, Editora Regional de Murcia, p. 183-189. GIL DESCO, Manuel – BENEDITO FORNÁS, Rafael (1988): Alto Palancia. Música Tradicional I, II y III, Fonoteca de Materials, vols. XI-XIII (discs), València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana. GOMIS LLEDÓ, José (1999): Campello entrañable, Alacant, ed. autor. GRUP CASTELLÓ, Associació d’estudis tradicionals (1996). Ball de les Clavariesses. Vilamalur (Alt Millars) [fullet informatiu publicat amb motiu del Pregó de la Magdalena], Castelló de la Plana, AET Grup Castelló. ——- (1997): Ball perdut de Castelló [fullet informatiu publicat amb motiu del Pregó de la Magdalena], Castelló de la Plana, AET Grup Castelló. GRUP DE DANSES DE CANET D’EN BERENGUER (1999): “El ball de plaça”, La Canya, 4 (estiu 1999), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 31-32. HERRAIZ, Francisco (1915): Monografia. Biar [Premio Roel 1915], Instituto Médico Valenciano. (treball inèdit) JORNET PERALES, Mariano (1973): Bélgida y su termino municipal, València, Imprenta Provincial. JUAN LLOBET, María Elvira (2003): Música y tradición en Ayelo de Malferit. Desde los orígenes hasta 1990, València, Aula de Cultura Tradicional Valenciana. Universitat Politècnica de València. Diputació de València. JUANES I PERIS, Gerard (2000): Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer (llibret del disc compacte homònim), Picassent, Escola de Danses. LÓPEZ-CHAVARRI, Eduardo (1916): De l’horta i de la montanya, Biblioteca Valenciana, València. ———- (1927): Música Popular Española, Barcelona, Labor. ———- (1930): “La danza popular valenciana”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, III, p. 5-22. MARTÍ MORA, Enric (1995): El ball de Torrent, Caixa Rural de Torrent, Torrent. MARTÍNEZ TORNER, Eduardo (1938): Danzas valencianas (Dulzaina y tamboril), Barcelona, Centro de Estudios Históricos del País Valenciano. MARTÍNEZ TRIBALDOS, María José (2000): “La festa dels enfarinats”, II Jornadas de Antropología de las Fiestas (Alacant 16-17 de desembre de 2000), Elx, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. MERCADO MACHÍ, Salvador (1982): La dansà, ball dels valencians, Grup de danses “Alimara”, València [Teatre Principal de

València, 9 d’octubre de 1982]. ———- (1985): “Les Danses”, Cançons, Danses, Balls tradicionals del País Valencià, Matí de festa 85, València, Ajuntament de València. Delegació Municipal de Cultura, p. 22-24. MONFERRER I MONFORT, Àlvar (1993): Sant Antoni, sant valencià, València, Consell Valencià de Cultura. Generalitat Valenciana. ——- (1996): Les festes de folls, València, Consell Valencià de Cultura. Generalitat Valenciana. MONJO I MASCARÓ, Joan-Lluís (1996): “Ibi, la festa dels enfarinats”, La Canya, 2 (hivern 1996), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 20-24. [reproduït a Miscel·lania (1993-1999), p. 4-8] ———-(1999): “Les danses de Callosa, entre la conservació i la renovació”, Revista de Moros i Cristians de Callosa d’en Sarrià, Callosa d’en Sarrià, p. 126-129. [Reproduït a Miscel·lània (1993-1999), p. 53-59] ———-(2001). “La recuperació de les danses de Tàrbena: problemàtica i significació”, Revista Valenciana de Folclore, núm. 1 (2000), Alacant, AEF “Grup Alacant”, p. 112-121. MONJO PASQUAL, Eugeni-Adolf – MAYOR CHOLBI, Josep (2004): Cançons nostres, Teulada, ed. autors. NAVARRO I TOMÀS, Vicent (1998): “Les danses de les carasses de Petrer”, La Canya, 3 (estiu 1998), València, Col·lectiu “La Canya”, p. 12-17. PARDO PARDO, Fermín –SEGUÍ, Salvador (1978): “Por las rutas de nuestro folklore musical: “Les danses” en la tradición musical de los pueblos valencianos”, diari Levante (22-21978), València, p. 24. PARDO PARDO, Fermín (1982): Cantares Viejos. Valle de AyoraCofrentes, vols. II y III (llibret dels discs homònims), Requena, Grupo de estudios folclóricos “Jaraiz”. ————(1994): “Balls de carrer o de plaça a les comarques valencianes”, Les danses a la Vall d’Albaida. Fonoteca de Materials, vol. XXIV (disc compacte), València, Conselleria de Cultura. Generalitat Valenciana, p. 59-71. ———-i JESÚS-MARÍA, José-Ángel (2001): La música popular en la tradició valenciana, València, Institut Valencià de la Música. Conselleria de Cultura i Educació. Generalitat Valenciana. PASQUAL I GISBERT, Joan-Josep (1995): “Les danses de Muro”, revista de Moros i Cristians, Muro de l’Alcoi, Ajuntament, p. 29-35 [Reproduït en RVFol, 1 (2000), p. 105-111] PERAL, Ma. Assumpció i al. (1989): Cançonetes de fil i cotó. Cançons i records, Elx, Ediciones Radio Elche. PICÓ BERNABEU, Manuel (1995): Balones. Històries, costums i retalls del meu poble, Alcoi, Diputació d’Alacant. PITARCH ALFONSO, Carles (1993): “Sobre les danses en l’Horta de València: La jàquera i les danses i folies de Torrent”, revista torrens. Estudis i investigació de Torrent i comarca, núm. 7 (1991-1993), Torrent, Ajuntament de Torrent. ———-(1998): “La dolçaina i els balls públics valencians: les danses i els balls rodats o de plaça, revista A tabal i dolçaina, Vila-real, Colla de dolçainers “El Trull”, p. 49-56. ——— (1999): La xaramita en Alcoi: el repertori de Bene Ripoll

Peidro (1907-1999) i altres peces tradicionals (llibre i disc compacte), Alcoi, Grup de danses “Sant Jordi” d’AlcoiTaller de música “Castell Vermell” d’Ibi. PUERTO MEZQUITA, Gonzalo (1954): Danzas y canciones, Castelló de la Plana. REDÓ VIDAL, Ramon (2000): Cançons i costums de Vinaròs (segona part), Vinaròs, ed. Antinea. SALA Y PÉREZ, Manuel (1924): Crónica de San Juan de Alicante, Alacant, ed. Papelería y Tipografía Bañó. SALES, M.-Àngels (1995): “La dançà del Ball Pla”, revista Dos o tres fulls, 4 (desembre 1995), Alcoi, Grup de danses “sant Jordi”, p. 18. SALPASSA, Grup de danses (s.d.): Les danses de l’Alacantí. Ball popular de festa i carrer, el Campello, Grup Salpassa [fulls mecanografiats fotocopiats] SALVÀ I BALLESTER, Adolf (1988): De la marina i la muntanya (edició a cura de Rafael Alemany), Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert i Ajuntament de Callosa d’en Sarrià. SEGUÍ PÉREZ, Salvador (1973): Cancionero musical de la provincia de Alicante, Alacant, Instituto de Estudios Alicantinos. ———- et al. (1980): Cancionero musical de la provincia de Valencia, València, Institució Alfons el Magnànim. ———- et al. (1990): Cancionero musical de la provincia de Castellón, València, Caja Segorbe-Caixa de ValènciaFundación Caja Segorbe. SEMPERE, Joanvi – TORRES, Alejandro: “Característiques més significatives d’alguns balls i danses del País Valencià” (article inèdit) TORRENT I CENTELLES, Vicent (1990): La música popular, València, Edicions Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d’Estudis i Investigació. TORRÓ CORBÍ, María Luisa (1982): Crónica de Castalla, Alacant, Caixa d’Estalvis Provincial d’Alacant, p. 240. VERA I VERDÚ, David i al. (2005): “Les danses: divertint-se en el passat”, dins El patrimoni històric comarcal (Actes del II Congrés d’Estudis del Vinalopó), Alacant, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, p. 103-110. Alacant AGUILAR GÓMEZ, Juan de Dios (1983): Historia de la música en la provincia de Alicante (segunda edición corregida y aumentada), Alacant, Instituto de Estudios Alicantinos. Diputació d’Alacant, p. 27-28. Alicante. Estación de invierno. Winter resort, Madrid, Ediciones Artísticas de Turismo y Publicidad [programa de les festes hivernals de 1909]. ANÒNIM (1929): “¿Habrá ‘danses’?”, El Luchador. Diario republicano, núm. 5.300 (15 de juny de 1929), Alacant. ARISTARCO (1941): “Charamita y tambor”, Llibret Foguera Calvo Sotelo 1941, Alacant. ARRUGUES (1886): “Les danses de Sen Roc”, El Cullerot, núm. 101 (29 d’agost de 1886), Alacant ———— (1887a): “Les festes de la Villavella”, El Cullerot, núm. 149 (31 de juliol de 1887), Alacant. ———— (1887b): “Les festes de Sen Roc”, El Cullerot. Semanari ilustreat alicantí, humorístic y de interesos mate-

revistavalencianad’etnologia

147

rials (21 d’agost de 1887), Alacant. CHÍNCHOL (1897): “Les danses de la Esplaná”, El Cullerot Alicantí (21 d’agost de 1897), Alacant CHOCHIM (1888): “Les danses de la Villavella”, Garrotá de sego. Semanari satíric é independent, núm. 4, any I (5 d’agost de 1888), Alacant. DANO (1888): “Les festes de la Villavella”, Garrotá de sego, núm. 2, any I (22 de juliol de 1888), Alacant. El Cullerot. Semanari ilustrat alicantí, humorístic y de interesos materials, núm. 315 (28 de setembre de 1890), Alacant. El Cullerot Alicantí. Periódic independent, satíric y de interesos materials, núm. 102 (5 de setembre de 1886), núm. 38 (28 d’agost de 1897) i núm. 39 (4 de setembre de 1897), Alacant [Este darrer inclou la composició “Les danses del carrer d’Aranjues”.] El Liberal. Diario político y de intereses materiales, núm. 3391 (25 d’agost de 1897), Alacant. Fiestas Arrabal Roig (Programa de festejos en honor a la Virgen del Socorro, patrona del Arrabal Roig, que celebran los vecinos del mismo los días 6, 7, 8 y 9 de septiembre de 1959, Alacant. FIGUERAS PACHECO, Francisco (1922): Geografia General del Reino de Valencia (dirigida per Ferreres Candi), Volum IV, “Provincia de Alicante”, Barcelona. FLORES I ABAT, Lluís-Xavier (1996a): “Els nanos i gegants i les danses populars en la festa de Fogueres”, Fogueres 96. Revista Oficial de la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan, Alacant, Comissió Gestora. [Reproduït en Miscel·lània (1993-1999). Cultura Popular i Tradicional Valenciana, núm. 2, Alacant, Associació d’estudis folclòrics “Grup Alacant”, p. 65-67] ———— (1996b): “Les tradicionals danses del Raval Roig”, Llibret de festes de setembre del Raval Roig, Alacant, Majordomia de festes. [reproduït en Miscel·lània (19931999)] GALÁN TENDERO, Víctor Manuel (2000): “Festes de la terreta.Les celebracions del Raval Roig”, Diario Información (8-92000), Alacant. GALDÓ CHÁPULI, Antonio (1881): “Casos y cosas”, Las Novedades. Periodico decenal político literario, núm. 2, año I (23 d’agost de 1881), Alacant. GALDÓ LÓPEZ, Antonio (1905): Recuerdos del tiempo viejo. Teatros, autores, actores y músicos, Alacant. Llibret y explicasió de la foguera y festes populars del Barrio de San Blas, 1930, Alacant, Tip. García. GIMÉNEZ BERTOMEU, Víctor-M (1997): “Les danses a Alacant: La dansà de torxes”, Foguerer 1997. Llibret de la Foguera Foguerer-Carolines 1997, Alacant. GIMÉNEZ ESTEVE, Lluís (1961): “Monòleg del vell pescador”, Llibret de las fiestas del Raval Roig en honor de la Stma. Virgen del Socorro, septiembre 1961. JOVER, Nicasio-camilo (1863): Reseña histórica de la ciudad de Alicante, ed. facsímil de don Agatángelo Soler Llorca, 1978, Alacant. JUAN TONICO Y ANDREU (1897): “El ball reó del carrer de Trafalgar”, El Cullerot Alicantí (19 de juny de 1897),

148

revistavalencianad’etnologia

Alacant. LLOFRIU SAGRERA, Eleuterio (1872): “La mujer en Alicante”, Mujeres Españolas, Madrid, p. 39-46. LLOPIS I BARRAGÁN, Òscar (2003): “Les festes de carrer a Alacant”, Llibret Foguera La Marina 2003, Alacant, ed. Foguera. LLORET ESQUERDO, Jaume (1999): Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962), Alacant, Institut de Cultura Juan GilAlbert. ———— (2000): “Les danses. Una escena costumista de finals del segle XIX al Raval Roig”, Llibret de les festes del Raval Roig 2000, Alacant, Majordomia de festes. ———— (2002): Personatges de l’escena alacantina, Alacant, Ajuntament. MARIANO MILEGO, José (1993). “Festejos en Alicante 1900”, Festa’93. Revista Oficial de les Fogueres de Sant Joan, Alacant, Ajuntament d’Alacant. MORENO SAEZ, Francisco (1995a): La prensa en la ciudad de Alicante desde sus orígenes hasta 1874, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. ————(1995b): La prensa en la ciudad de Alicante durante la Restauración (1875-1898), Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. OROZCO SANZ, Pascual (1897). “Les danses. Ecsena de costums populars”, El Liberal, núm. 3.391 (25 de agosto de 1897) i El Cullerot Alicantí, núm. 38 (28 d’agost de 1897), Alacant. QUISLANT BOTELLA, Manuel (s.d.): Cantos alicantinos. Danzas y canciones populares seleccionadas por…, Santa Pola (treball inèdit). RAMOS, Vicente (1980): Historia de la provincia de Alicante y su capital, II, Alacant, Diputació d’Alacant. RICO GARCÍA, Manuel (1986): Ensayo biográfico-bibliográfico de escritores de Alicante y su provincia, Alacant, ed. Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. ROCA DE TOGORES Y SARAVIA, José Alfonso (1883): Guía de Alicante, Alacant, ed. Antoni Reus, p. 132. SEIJO ALONSO, Francisco G (1984): “Bailes populares valencianos”, Historia Ilustrada del antiguo Reino de Valencia, Alacant. SORIANO, Carmen (1982): “La mujer siempre”, Festa 82. Revista oficial de les Fogueres de Sant Joan, Ajuntament d’Alacant. VIDAL TUR, Gonzalo (1967): Alicante ochocentista, Alacant. ——— (1974): Alicante, sus calles antiguas y modernas, Alacant, p. 682-684. VILA Y BLANCO, Juan (1858): Isabel II en Alicante, Alacant. VIÑES, Víctor (1953): Al pie del Benacantil, Alacant, p. 151-156. DISCOGRAFIA Castellito de Alicante. Música tradicional (1998), Grupo de danzas “Postiguet”, 14 Principal, Alacant. Inclou la “dansà” (sic) d’Alacant. Sons de Migjorn. Música tradicional del Camp d’Alacant (2005), Associació d’estudis folclòrics “Grup Alacant”, Visual Sonora, Villena. Inclou el balls de “les danses” d’Alacant i el Verdegàs.

VIOLÈNCIA CONTRA U MATEIX EN NENS DEL CARRER Els casos de ciutat de Mèxic, Cancún i Acapulco MIQUEL ÀNGEL RUIZ I TORRES* Aquest article tracta de les conductes socials que comporten agressions a si mateix en xiquets del carrer de tres ciutats mexicanes. Així, s’exposen exemples etnogràfics estrets d’una investigació sobre explotació sexual comercial de xiquets. La finalitat d’açò és posar de relleu que les conductes autodestructives en aquests xiquets i adolescents, com ara la drogaaddicció i la prostitució, s’entenen millor si comprenem el context sociològic en què es donen, i no solament el nivell psicològic d’interpretació. És a dir, si analitzem les relacions socials dins dels grups de carrer exposats a l’hostilitat dels agents externs. Finalment s’esbossa una hipòtesi que integra el creixement emocional del nens amb la seua necessitat d’identificació social.

Paraules clau: Nens del carrer, agressions a si mateix, violència, drogadicció, prostitució This article is about the social conducts that they

Durant un procés de més de dos anys, des de febrer

endure autoaggressions in children of the street of

de 2000 i fins l’abril de 2002 i en diverses tempora-

three

ethnographic

des de treball de camp, un equip de quatre investiga-

examples extracted from an investigation on

dors portàrem endavant un estudi sobre la naturalesa

children’s sexual commercial exploitation. The

i l’extensió de l’explotació sexual comercial de menors

purpose is emphasize that the self-destructive

d’edat en algunes ciutats de la República Mexicana.

conducts in these children and teenagers, such as

Així, coordinats per l’antropòloga Elena Azaola del

the drug addiction and the prostitution, are better

Centro de Investigaciones y Estudios Superiores en

understood if the sociological context in which they

Antropología Social, tres ciutats de frontera (Ciudad

take place is include), and not attending only to the

Juárez, Tijuana i Tapachula), dues àrees metropolita-

psychological level of interpretation. That is to say, if

nes (Guadalajara i la ciutat de Mèxic), i dues ciutats

we analyze the social relations inside the groups of

turístiques (Cancún i Acapulco) van ser els escenaris

the street exposed to the hostility of the external

on una psicòloga social, una sociòloga, una antropò-

agents. Finally, there is outlined a hypothesis that

loga social i un antropòleg social, jo mateix, vam rea-

treats on the emotional growth of the children and

litzar set treballs de camp durant diverses estades, on

their need of social identification

férem servir la metodologia etnogràfica.

Mexican

cities.

Includes

Key words: Street kids, self punishment, violence, drogadiction, prostitution

Aquesta investigació estava inclosa en una de més gran coordinada per als tres països d’Amèrica del Nord, i cofinançada per la UNICEF, on altres

*quelantor@yahoo.es

equips d’investigació dels Estats Units i del Canadà

revistavalencianad’etnologia

149

van formar les seues pròpies estratègies d’anàlisi, tot

aquest sentit, parlarem, bàsicament, del consum de

i realitzar trobades dels tres equips per a compartir

drogues i de la prostitució dels nens i adolescents,

resultats i conclusions.

com a conductes de risc que poden comportar auto-

D’altra banda, el nostre treball comprenia com a subjectes d’estudi els “nens” segons la definició de

agressions. Al final indicaré algunes conclusions a què ens poden conduir aquestes troballes etnogràfiques.

l’UNICEF, és a dir, aquelles persones que no hagen complit encara els 18 anys d’edat, per la qual cosa

Violència i competició a l’intragrup

la investigació estava necessàriament adreçada a

En primer lloc, cal advertir que els grups de xiquets del

dues categories de “nens” que, generalment, no

carrer a Mèxic viuen en contextos urbans extremada-

discrimina la terminologia legal, però sí la psicologia

ment hostils, ja que no solament pateixen les man-

i les ciències socials: els púbers o adolescents, amb

cances pròpies d’una infància i adolescència sense

edats compreses entre 12 i 17 anys (amb

institucions de socialització primària (com ara la famí-

oscil·lacions pel límit inferior segons els casos); i el

lia o l’escola) i la protecció física i psicològica que els

prepúbers o pròpiament xiquets, aquells menors

atorga, a més de les regles normatives sociomorals

d’edat que encara no han desenvolupat els trets

que hi són transmeses —el que en termes psicoanalí-

sexuals físics i psicològics propis de la pubertat —

tics anomenaríem la Llei—. Sinó que aquests xiquets

usualment menors de 12 anys.

molt sovint viuen amenaçats i són agredits per perso-

El cas que vaig a exposar a continuació és el que

nes alienes que envaeixen l’espai urbà degradat que

vaig treballar per la meua part a les ciutats turísti-

ocupen, i que no és gens estrany que siguen adults

ques de Cancún i Acapulco, i a la ciutat de Mèxic,

amb algun tipus d’autoritat (policies, vigilants, etc.)

basant-me en les troballes de la recerca amb grups

que els hi permet d’atacar-los i lesionar-los i, no obs-

de nens en situació de viure o treballar al carrer, i

tant això, que les seues accions queden impunes.

complementant-ho amb altres dades etnogràfiques

Malgrat la situació de discriminació que pateixen

sobre adolescents prostituïts i prostituïdes en centres

els xiquets quan es relacionen amb aquests agents

nocturns o llocs d’oci .

externs —degut a les situacions contextuals extrema-

Per apropar-nos al problema que tracta aquest

dament desiguals en què es donen— així mateix,

escrit, la violència contra u mateix en nens i adoles-

dins del seus grups, els nens també reprodueixen

cents en situació de carrer, farem una ullada ràpida a

relacions de poder que, mediatitzades per la violèn-

algunes de les situacions socials en les que aquests

cia física o moral, molt sovint condueixen a l’aliena-

xiquets desenvolupen la seua existència, tant des del

ció i la dependència d’uns cap als altres. És açò una

punt de vista de la relació amb un entorn hostil, com

conducta social característica dels grups que són víc-

des de les pròpies conductes de solidaritat, competèn-

times d’una opressió asfixiant, o d’una persecució

cia i supervivència de l’endogrup al qual pertanyen. En

implacable per part dels grups que exerceixen el

2.- Cal precisar que de nens en situació de carrer (vivint al carrer sense o amb pocs contactes amb la família) no en van ser trobats a Cancún, però sí a l’àrea metropolitana de la capital i a Acapulco, la qual fou la primera ciutat que va rebre el desenvolupament turístic a Mèxic.

150

revistavalencianad’etnologia

poder. Aquesta dèria de certs líders dels pàries per subjugar els membres dels propis grups marginats és un tret observat i enregistrat en moltes situacions d’opressió. Sense anar més lluny, recordem l’exemple del jueu Lézs, líder d’un guetto d’una ciutat polonesa que obtenia el favor dels nazis mostrant-se tan cruel amb el seus com li era possible —citat per Primo Lévi en Els enfonsats i els salvats (2000).

Xiquets del carrer ensumant dissolvent entre alguns objectes personals, com unes crosses. L'aïllament d'un medi hostil, i la integració en el grup, els menen a un consum d'alta toxicitat.

En aquest sentit destaca, sobretot, la violència entre adolescents de sexe masculí —encara que,

escull, i les tasques assignades més o menys quoti-

entre els grups de noietes també és bastant freqüent

dianes per a portar a termini les conductes apreses

trobar relacions de rivalitat i hostilitat, a vegades ins-

per a la supervivència al carrer: treballar precària-

tigades per l’aspiració de ser la núvia de l’adolescent

ment, pidolar, robar, prostituir-se, etc.

cap del grup. Entre els nens i els xicots, doncs, les

Per exemple, pel que fa a la prostitució, en el cas

lluites de poder generalment són provocades i dirigi-

d’un grup de nens del carrer d’Acapulco, era el líder

des, entre altres coses, per la preeminència i el domi-

qui es posava d’acord amb els adults intermediaris

ni sobre la resta dels membres del grup; l’accés

dels clients turistes, per tal de que els més petits del

sexual a les noies del grup; la presa de decisions

grup anaren a fer els seus contactes sexuals als

sobre on anar i què fer (com ara l’estratègia de com

hotels. Els diners els rebia tambè ell, el cap, i els ges-

aconseguir la droga); les decisions al voltant de a qui

tionava en el grup per tal de mantenir el control.

acceptar de nou al grup, o a quin estrany donar-li permís per apropar-se i parlar-los de qualsevol tema

Drogaaddicció i pertinença al grup

(ja siga un assistent social o un explotador); i sobre-

És evident que els nens del carrer estan en una situa-

tot, per administrar la justícia dins del grup. És fre-

ció estructural de major vulnerabilitat davant dels abu-

qüent que els adolescents mascles, sobretot els més

sos exo i endogrupals, i amb un altíssim risc d’iniciar

grans, porten orgullosament marques de ferides i

toxicodependències. Totes les investigacions al respec-

agressions patides en el cos com a signes de poder

te coincideixen en aquest punt: nens que viuen al

dels quals fan ostentació (a vegades, fins i tot sense

carrer i consum de drogues, usualment dissolvents,

ser marques que provinguen de baralles, sinó d’acci-

van quasibé sempre associats. Entre altres factors,

dents), com expressant la seua capacitat superior de

l’absència de normes i coneixements d’autoritat trans-

poder sobreviure al carrer i afrontar els enemics i

mesos pels adults, la precarietat de les relacions afec-

entrebancs de la seua lluita quotidiana.

tives, la degradació del sentit de pertinença, i les man-

Una vegada s’ha establit el lideratge d’un dels

cances de seguretat psicofísica dins d’un medi hostil,

membres —sovint acompanyat per un nucli dur de

condueixen a la recerca de substituts precaris d’a-

seguidors fidels— aquest decideix quina parella

quests eixos formatius de la personalitat psicosocial.

revistavalencianad’etnologia

151

Després de l’observació dins d’aquestes comuni-

envolupa a aquest tòxic. D’altra banda, encara que la

tats, podem afirmar que per a qualsevol xiquet o

dependència física és quasi inexistent, els nens desen-

xiqueta, el dret de pertànyer a un dels grups del

volupen una dependència psíquica i comportamental

carrer els obliga al consum de drogues, degut a la

deguda a la pressió de l’entorn i a les recompenses

forta pressió social que produeix l’associació d’a-

rebudes per la integració social en el grup.

quest consum amb la pertinença al grup, ja que s’e-

La drogaaddicció abusiva i reincident és clara-

rigeix en un poderós símbol d’identificació grupal.

ment percebuda i considerada des de fora (per part

Usualment es tracta de dissolvents volàtils o pega-

de qualssevulla persona externa al grup, però també

ments, d’usos industrials i a l’abast de tothom

més específicament per part de psicòlegs i treballa-

(tolué, acetona, tetraclorur de carboni) —i menys

dors socials) com un tret estigmatitzant (Goffman,

freqüentment marihuana i cocaïna, més cars i, per

1993) que els mena a rebre el rebuig i la hostilitat

tant, menys assequibles. També hi ha l’obligació de

social, o en el millor dels casos, una compassió pro-

compartir entre ells els pots comprats, com a llei de

pera a la indiferència. Així, l’abús en el consum de

solidaritat de l’endogrup i símbol de ternir-li fidelitat.

substàncies tòxiques és vista doncs, des de fora del

En aquest sentit, la pèrdua de la lleialtat a la colla és

grup, com una autolesió, un suïcidi premeditat i

molt mal vista i fortament castigada —i això també

conscient que a poc a poc consumeix els organismes

val per als estranys que han establit confiança amb

dels xiquets, ja que se’ls hi explica moltes vegades,

ells, com el cas de treballadors socials o antropòlegs.

per part de gent amb qui tenen confiança, l’alta

El consum es fa mullant draps o mocadors del

toxicitat dels productes que consumeixen i tant els hi

líquid dissolvent i després aplicant-s’ho a la boca i

fa, fins al punt que continuen invariablement practi-

nas, respirant d’aquesta manera durant uns segons o

cant aquests consums. Molta gent que s’hi apropa

minuts. Els efectes immediats de la inhalació del

arriba a entendre el fet que prenguen drogues per a

líquid volàtil, són marejos, eufòria, pèrdua de l’orien-

“suportar” la seua situació extrema, però no unes

tació, somnolència, atordiment, etc. La toxicitat a

de tan nocives com aquestes, que poden acabar

vegades no depèn tant dels solvents sinó de les altres

amb la seua vida en pocs anys, o deixar-los amb

substàncies químiques que acompanyen el producte i

lesions psicofísiques permanents.

que, òbviament, també són inhalades. Com és fàcil

Però des de dins dels grups de nens del carrer les

imaginar, els seus efectes psíquics i físics a llarg termi-

coses són percebudes de manera diferent. En primer

ni són extremadament nocius per la salut dels xiquets.

lloc, no oblidem que el dissolvent és la droga més

Degut als preus usualment inassequibles, el con-

barata i, per tant, més assequible per als nens. Això

sum de drogues més cares, com ara la marihuana o la

és de sentit comú. Però, a més a més, el consum

cocaïna, són esporàdics, per la qual cosa la pluridro-

diari i quotidià de dissolvent —amb el característic

godependència és poc freqüent. El que sí que existeix

gest de la mà a la boca mentre miren amb indiferèn-

és el fenomen de “l’escalada” en el consum de dis-

cia l’entorn— els dota de cert sentit de pertinença,

solvent, degut a l’alta tolerància que l’organisme des-

de certa identitat social construïda precàriament

152

revistavalencianad’etnologia

amb els elements diferenciadors de què disposen.

Prostitució

Però aquesta identificació no es fa solament com a

Pel que fa a les pràctiques de prostitució de nens,

grup “x” concret de nens, sinó fent-los diferenciar-

nenes i adolescents, s’ha de tenir en compte, en pri-

se també de la resta de persones que transiten o hi

mer lloc, la diferència entre els xiquets que viuen al

són al carrer, i de les quals no en volen saber massa

carrer sempre, integrats en grups, i on hi fan totes

si no és per treure algun profit (usualment recursos

les seues activitats, i aquells que hi viuen en un nucli

o protecció), així com tampoc no volen ser identifi-

familiar (usualment amb problemes d’integració i

cats amb elles. En aquest sentit, l’hàbit ritual del

econòmics), però que treballen al carrer unes hores

consum de dissolvent, escenificat amb el gest este-

al dia per a guanyar recursos.

reotipat de posar-se el drap al nas i al boca, esdevé

Per exemple, molts xiquets, xiquetes i adolescents

un símbol d’identificació, estigmatitzant des de fora,

que es prostitueixen als carrers d’Acapulco —així com

però percebut com a positiu des de dins, ja que

tots els qui van ser trobats a Cancún venent quincalles

ajuda a construir un precari sentit de pertinença gru-

i alternant amb intercanvis sexuals amb els turistes—,

pal on les necessitats afectives i cognitives poden ser

viuen amb els seus pares i fan aquestes activitats entre

primàriament desenvolupades, encara que això no

la vesprada i la nit. L’obtenció de recursos propis és

vol dir que siguen plenament satisfetes.

bastant alta, ja que alguns d’ells arriben a establir rela-

En conseqüència, aquest consum quotidià pro-

cions puntualment estables amb turistes estrangers,

dueix relacions solidàries pel sol fet de compartir, pot-

fins al punt d’esdevenir la principal font d’ingressos o

ser l’única cosa que realment es comparteix molt per

fins i tot el veritable sosteniment familiar.

damunt del menjar o els diners. I per tant, permet la

La pràctica de la prostitució, així com la venda de

vida comunitària i la mínima protecció que atorga,

nens i nenes per al sosteniment d’economies fami-

encara que amb una cohesió sempre precària degu-

liars, ja ha estat amplament documentada en inves-

da a les tensions pel poder, i a les amenaces externes.

tigacions sobre prostitució infantil fetes tant a Mèxic

Però tampoc no s’ha d’oblidar un altre factor

com a altres indrets del món com el sud-est asiàtic,

que condiciona el consum de dissolvents: aquest

molt sovint en regions de turisme internacional i en

constant olorar draps potser és l’única opció que hi

dinàmiques d’esclavatge de dones i xiquetes (Barry,

tenen de trobar refugi sensorial i emotiu de la esgo-

1995; Pheterson, 1996; Muntarbhorn, 1996;

tadora sobrestimulació del carrer de les grans ciu-

Calcetas-Santos, 1997; Mullings, 1997; Kane, 1998;

tats, i de fer-los veure les constants agressions a què

Youth Advocate Program Internacional, 1998;

són exposats menys amenaçadores i més vivibles. El

Hughes i Roche, 1999; Bales, 1999; O’Conell

consum de dissolvents podria estar ajudant-los a

Davidson i Sánchez Taylor, 1999; Azaola, 1998,

alterar la percepció del medi amenaçador fent-lo un

2001, 2003; Ruiz Torres, 2003b). D’altra banda,

món assequible, suportable i fins i tot i familiar per

l’autolesió sol ser baixa en aquells xiquets que treba-

als nens. Un mena de farmacoteràpia espontània-

llen al carrer, però que mantenen els vincles familiars

ment apresa.

i resideixen a casa dels pares, els oncles o els avis.

revistavalencianad’etnologia

153

Per contra, els nens que viuen al carrer constantment, practiquen la prostitució de manera no regu-

la sexualitat i de la “gestió” del goig i del cos — encara que siga un goig simulat o escenificat.

lar, sinó eventual, i són pitjors pagats, sovint menys-

Això no obstant, quan es tracta dels xiquets més

preats pels “clients” i pels mateixos companys de la

petits —els quals són manipulats i gestionats pels

colla, mentre que la retribució econòmica dels quals

caps de les colles— usualment es prostitueixen a

és baixa o feta en espècie (Ruiz Torres, 2003b). A

causa de la inducció i la coacció a què són sotmesos

més, són obligats a banys i rentats previs en hotels

per part dels líders i altres membres majors, així com

(normalment porten roba molt bruta i no es renten

també pel simple desig personal de ser integrats al

durant dies), i humiliats mitjançant filmacions o

grup si acompleixen les normes i les ordres dels que

fotografies de contingut sexual amb l’objectiu de

manen i disposen.

fer-ne divulgació entre els “camarades” dels grups

Respecte als riscos de malalties de transmissió

de pedofília, principalment a través de comunitats

sexual, que és un problema que ens acosta també al

virtuals d’Internet (Arnaldo, 2001; Jenkins, 2001;

tema de l’autoagressió, hi ha una clara negligència en

Ruiz Torres, 2003a). A vegades els serveis sexuals

la percepció del problema real, òbviament més com

dels xiquets i xiquetes són pagats únicament amb el

més petits són els xiquets. I en cas que puguen ser

bany que els ofereixen, un sopar i el poder dormir

conscients del risc i que entenguen les implicacions

una nit en un llit.

de les pràctiques sense protecció, alguns adolescents

Encara que, generalment, podem establir una

assumeixen aquests riscos com una part del seu destí,

relació entre les pràctiques de prostitució i l’assoli-

amb un aire fatalista, com una manera de demostrar

ment d’una certa autonomia personal per part dels

la seua valentia i manca de por, o un mode vital de

nens, s’ha de tenir en compte les diferents motiva-

jugar amb la sort per tal que algú decidisca en comp-

cions i condicionaments que hi ha entre els més

te d’ells. Els nens del carrer senten especialment la

grans i els més petits.

vivència del present, del dia a dia, i es despreocupen

En el cas dels adolescents, els qui ja gaudeixen

bastant de qualsevol planificació de futur.

de certa capacitat d’autodeterminació i raciocini, és evident que, en certa manera, ho fan per disposar

Prostitució i relacions de parella

de diners, menjar, roba i altres articles de consum

La prostitució la practiquen tant xiquets com xique-

onerós, recursos que els hi atorgaran prestigi i reco-

tes adolescents, però les conseqüències i les modali-

neixement dins de la colla (i també a l’exterior, com

tats, així com les experiències, són diferents per a

per exemple, dintre de la seua família). Però a més,

ambdós gèneres.

també intervenen factors sorgits de les particulars

En el cas de les nenes, els contactes sexuals

condicions en què es dóna el desenvolupament

comercialitzats solen estar controlats pels seus nuvis

sexual, on molt sovint, l’assoliment de majors graus

del grup —encara que en ocasions el nuvis-proxene-

d’autonomia davant dels altres s’expressa fortament

tes són adults de fora— i aquests normalment per-

mitjançant l’ostentació de la capacitat d’exercici de

tanyen al nucli dur de poder de la colla. Però això no

154

revistavalencianad’etnologia

vol dir que en ocasions les xiquetes adolescents no decidisquen prostituir-se en contra de la voluntat de la seua parella. Aleshores, quan ho fan, les baralles i les discussions per aquest motiu són habituals. Les xiquetes adolescents pateixen molt més les agressions psicològiques i la violència física per part de les seues parelles degut als embarassos no desitjats, bé siguen nois pertanyents al grup o no, i bé siguen o no conseqüència aquests embarassos de les pràctiques de prostitució. Això és degut a bastament a la càrrega de culpabilitat que l’entorn social

En ocasions alguns xiquets aconsegueixen treballs a canvi de uns pocs diners o menjar. Pero usalment, es dediquen a pidolar, a fer petits furts i a la prostitució.

construeix al voltant de la responsabilitat de la maternitat en les dones d’aquesta edat (Arney i

més que a la societat mexicana en general, hi té una

Bergen, 1984) i de retruc en les seues parelles —dins

forta presència entre els i les adolescents del carrer

de la colla i fora, com a conseqüència de la influèn-

—encara que afecta més la vivència de les xiquetes,

cia de les creences morals i religioses contemporà-

per la vinculació ideològica dominant entre feminitat

nies a Mèxic sobre els papers de gènere i els valors

i amor no sexualitzat (no genitalitzat), que vol fer de

de la virginitat i la maternitat (Amuchástegui, 2001),

les dones éssers portadors d’un sublim desig espiri-

que també hi són presents en el nens del carrer, com

tualitzat per tal d’apaivagar la potencialitat repro-

a part de la societat a què, malgrat tot, pertanyen.

ductora associada simbòlicament a les perilloses for-

En aquest sentit, els avortaments i les autolesions

ces de la natura (Ruiz Torres, 2002).

amb intencions suïcides solen ser-hi freqüents des-

Sembla evident que aquesta idealització de l’a-

prés de baralles, amenaces o agressions dels seus

mor romàntic, expressada sobre les parelles reals de

nuvis, en relació amb embarassos passats o presents,

les noies, actuaria com un substitut o lenitiu de la

i degut a les conseqüències desestabilitzadores que

precarietat emocional derivada de l’absència de vin-

la maternitat (i la paternitat) porta a unes parelles ja

cles afectius amb la família. Però també, la ideació

estructuralment precàries. Per exemple, a Acapulco,

suïcida i els intents d’autòlisi per problemes de pare-

una adolescent de 15 anys, avortava cada pocs

lla amb adolescents o adults podria estar relaciona-

mesos embarassada del seus nuvis i dels seus clients,

da també amb certa idealització vulgaritzada dels

i tenia ferides a les monyiques, sospitoses d’autole-

missatges del mercat de consum romàntic, que als

sions (Ruiz Torres, 2003b).

xiquets els arriba sense la intermediació d’altres ins-

Darrere d’aquests fenòmens també batega la

titucions que en poden ser filtres o mediadors, prin-

influència de la poderosa “ideologia de l’amor

cipalment la família i l’educació, i en ocasions amb

romàntic” (Bruckner i Finkielkraut, 1979; Burin i

l’abús emocional que es deriva de la relació amb

Meler, 1998; Lipovetsky, 1999), que, potser encara

hòmens adults.

revistavalencianad’etnologia

155

Però, a banda dels embarassos no desitjats, també en ocasions les adolescents poden buscar un

anomenat així a l’entrada a la badia d’Acapulco, des de la autopista que ve de la ciutat de Mèxic.

embaràs amb la finalitat d’afermar les seues parelles

Per la seua banda, els nens dels grups del carrer

en crisi, la qual cosa sovint acaba amb desenllaços

parlen de la prostitució amb més eufemismes (com

encara més crítics. Les parelles entre nens i nenes del

ara “bisnes”3), però presenten moltes menys rivalitats

carrer, o d’elles amb adults de fora, duren poc temps

entre ells per fer o no fer els serveis. Els nens són més

i estan farcides de problemes de gelosies, enveges

independents, excepte els més petits que depenent

amb altres noies o nois, traïcions, abandonaments,

de la gestió que fan d’ells els més grans, o aquells

maltractaments físics i psicològics, i violència gene-

que són massa febles o tímids, o són homosexuals.

ralitzada. Per la seua banda, els xiquets poden prostituir-se

Prostitució d’adolescents als night clubs

amb hòmens al mateix temps que mantenen les

Hi ha nenes que pertanyen a les colles del carrer i

seues relacions de parella heterosexuals, normal-

que alhora treballen en clubs nocturns fent balls

ment dins del mateix grup de nens del carrer, i com

(Table dance4), i prostituint-se. Aquestes adolescents,

que exerceixen posicions dominants en la parella no

entre els 13 i els 17 anys, mostren signes de la seua

carreguen tantes contradiccions com en el cas de les

inclusió en el món dels table dance i la prostitució

xiquetes. Habitualment aquests nens, si no són molt

nocturna. Per exemple, porten adornaments i tatuat-

petits (menors de vuit anys), o tenen una orientació

ges corporals en el cos, i adoren la Santa Muerte d’i-

homosexual (la qual cosa els converteix en personat-

gual manera que ho fan moltes de les prostitutes

ges marginals i objecte de discriminació intragrupal)

adultes. Es tracta d’una veneració, no acceptada per

pertanyen al nucli dur de dominació de la colla.

l’Església catòlica, a una imatge de la mort amb una falç, i que suposadament porta sort als seus fidels,

Prostitució i solidaritat de gènere

usualment gent relacionada amb el món de la delin-

Les nenes del grup sovint fan intragrups de gènere,

qüència i els treballs il·legals perillosos, principalment

unint-se per pressionar els nens del grup, reivindicar

nocturns. A més, no és estrany d’observar les noie-

alguna cosa, o intercanviar experiències adaptatives.

tes dels grups del carrer practicar, mentre riuen entre

Però sobre les pràctiques de prostitució les xiquetes no

elles, els mateixos balls que fan als clubs nocturns —

solen exercir unitat de grup, sinó més aviat rivalitats,

aquests balls consten de tres cançons sobre un

burles i gelosies. Per exemple, a Acapulco, una nena

entaulat situat al centre del local: una cançó de músi-

de tretze anys (que realment tenia un aspecte físic de

ca dance on ballen vestides, una altra on es queden

deu) rebia les burles de les altres que l’anomenaven

en roba interior, i una tercera, usualment una balada

“la maxitúnel”, amb un obvi sentit sexual pejoratiu;

romàntica llatina, on es despullen; els clients les

cal mencionar que hi ha un túnel de dos quilòmetres

solen triar després de veure-les ballar.

3.- Derivació de business, negoci en anglés. 4.- A Mèxic s’anomena aquest ball, i el lloc on es representa, amb l’anglicisme teibol, mentre que una ballarina rep el nom de “teibolera”.

156

revistavalencianad’etnologia

Per exemple, en un recorregut en “camioneta”5 amb quatre nenes del carrer de 13 a 15 anys, un tre-

per a “compartir-les” sexualment amb els companys de treball.

ballador social i l’etnògraf, aquestes van fer una

Encara que alguns treballadors socials pertan-

paròdia de presentació dels locals de prostitució de

yents a les ONG també han estat sorpresos en rela-

l’avinguda

(anomenada

cions d’explotació amb nens, usualment els xiquets

Costera), com si estiguessen oferint els productes als

confien molt més en el “treballador de carrer” per-

turistes: “y ahora a la derecha tenemos el Tabares,

què els porta menjar, joguets, roba, medicines, els

con chicas sexi en el table dance”. La majoria d’elles

dóna consells o en canalitzen les seues denúncies

hi havien treballat.

d’agressions. Però també, senzillament, perquè els

principal

d’Acapulco

escolta quan parlen, i fa servir un llenguatge no Conclusions

coercitiu. No obstant això, l’èxit de les moltes inicia-

És evident que la violència o agressió contra ells

tives que hi ha per oferir protecció i reinserció als

mateixos no es percebuda sempre pels propis nens i

nens del carrer és molt dubtós, ja que s’hi troben

adolescents del carrer de la mateixa manera que ho

amb infinitat de problemes, un dels quals sol ser la

podem fer nosaltres des d’una anàlisi sociològica. El

falta de preparació professional dels treballadors de

consum de drogues i la prostitució poden ser vistos

carrer i la manca d’alternatives realment viables d’in-

de manera positiva com a veritables assoliments que

tegració social.

garanteixen la supervivència dins del grup, així com també en el context dels grups diversos del carrer.

La violència contra u mateix en els nens del carrer no és pot considerar un descontextualitzat

Per a un adolescent en condició de vida al carrer

mecanisme primari d’autoagressió intrapsíquica

a les ciutats mexicanes, el medi urbà sol ser, al mateix

dels nens —com a simptomatologia d’un trastorn

temps que un espai d’on extreure recursos, un medi

determinat i descrit pel Manual Diagnòstic de la

hostil on qualsevol persona els pot representar una

American

amenaça, fins i tot els suposats “protectors” dels

1994)—. És, més aviat, una conseqüència d’haver

xiquets, com ara la policia o les ONG dedicades a la

passat l’etapa de formació de la personalitat en

protecció i l’acolliment dels nens del carrer.

contextos socials fortament hostils i en ambients

Psychiatric

Association

(DSM-IV,

La major part dels agents que haurien, teòrica-

sobreestimulats de percepcions i agents, on les

ment, de protegir-los (policies municipals, estatals o

conductes d’autoagressió poden fins i tot ser,

federals) són vistos pels nens com una amenaça a la

paradoxalment, necessàries per a la supervivència

seua integritat física, al seu mode de viure i fins i tot

dins d’un grup que ofereix certa protecció als seus

a la seua vida. Són nombrosos els testimonis d’apa-

membres si els hi són fidels. Els estímuls externs

llissaments, extorsions, xantatges i no és gens

solen ser agressius, mentre que la socialització a

estrany trobar policies exercint de proxenetes amb

l’endogrup passa per conductes que comporten

nenes del carrer, o raptant-les durant unes hores

alts riscos per a la salut. Les relacions entre els

5.- Vehicles tot terreny amb una cabina per a dues persones i una ampla caixa de càrrega al darrere, on normalment solen pujar persones.

revistavalencianad’etnologia

157

membres del grup i el seu entorn estan tant mediatitzades per la violència de qualsevol tipus que fan de l’autoagressió un recurs de projecció psicològica (“tinc poder sobre el meu cos”) i social (“sóc fort com ells”) per fer front a les fortes estimulacions hostils i les amenaces permanents. Tot condueix a una hipòtesi inconclusa: la mateixa necessitat primària de pertinença grupal dels nens i de referents per a la formació del jo, fan que la manca d’una estructura socialitzadora com la família, i d’una autoritat normativa (de la Llei del Pare o el Superjo freudià, o el Fal en termes lacanians) siguen substituïdes per les precàries normes internes del grup de carrer —imposades per l’autoritat violenta i arbitrària de líders peregrins— i les afinitats emocionals que hi desperta, encara que al preu de posar en risc molt sovint la salut i fins i tot la pròpia vida.

Bibliografia AMUCHÁSTEGUI, A. (2001): Virginidad e iniciación sexual en México. Experiencias y significados, Edamex, Mèxic. ARNALDO, C. A. (Ed.) (2001): Child Abuse on the Internet: Ending the Silence. UNESCO Publishing/Berghahn Books. ARNEY, W. R., BERGEN, B. J. (1984): “Power and Visibility: the Invention of Teenage Pregnancy”, Soc. Sci. Med., vol. 18, núm. 1, pàgs. 11-19. AZAOLA, E. (1998): “Prostitución infantil”, IV Informe sobre los derechos y la situación de la infancia en México 1994-97, Colectivo Mexicano de Apoyo a la Niñez, Mèxic. AZAOLA, E. (2001): Infancia robada: niños y niñas víctimas de explotación sexual en México, D.I.F./CIESAS/UNIFEC, Mèxic. AZAOLA, E. (coord.) (2003): La infancia como mercancía sexual, Siglo XXI/CIESAS, Mèxic. BALES, K. (1999): Disposable people: New Slavery in the Global Economy, University of California Press, Berkeley. BARRY, K. (1995): The Prostitution of Sexuality. New York University Press, Nova York. BRUCKNER, P., FINKIELKRAUT, A. (1979): El nuevo desorden amoroso, Anagrama, Barcelona.

158

revistavalencianad’etnologia

BURIN, M., MELER, I. (1998): Género y familia: Poder, amor y sexualidad en la construcción de la subjetividad, Paidós, Barcelona. CALCETAS-SANTOS, O. (1997): Informe de la Relatora Especial de la ONU sobre la venta de niños, la prostitución infantil y la utilización de niños en la pornografía, Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides, Comissió de Drets Humans, 53 període de sessions, tema 21 b, E/CN.4/1997/95, en línia: www.un.org DSM-IV (1994): Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales, de la American Psychiatric Association, Masson, Barcelona. GOFFMAN, E. (1993): Estigma: la identidad deteriorada. Amorrortu, Buenos Aires. HUGHES, D. M., ROCHE, C. (eds.) (1999): Making the Harm Visible. Global Sexual Explotation of Women and Girls, Coalition Against Trafficking in Women, Kingston. JENKINS, Ph. (2001): Beyond Tolerance: Child Pornography on the Internet. New York University Press, Nova York. KANE, J. (1998): Sold for Sex, Arena, Aldershot. LÉVI, P. (2004): Los hundidos y los salvados, Taurus, Madrid. [Els enfonsats i els salvats, Edicions 62, Barcelona, 2000.] LIPOVETSKY, G. (1999): La tercera mujer. Anagrama, Barcelona. MULLINGS, B. (1997): “Tourism and the International Sex Trade”, Sun, Sex, and Gold. Tourism and Sex Work in the Caribbean, Rowman & Littlefield, Landham. MUNTARBHORN, V. (1996): Report of the Special Rapporteur on the Sale of Children, Child Prostitution, and Child Pornography, Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides, Comissió de Drets Humans, 52 sessió, Agenda Item 20, E/CN.4/1996/100, UN: Nova York. O’CONELL DAVIDSON, J., SÁNCHEZ TAYLOR, J. (1999): “Fantasy islands: Exploring the Demand for Sex Tourism”, Sun, Sex, and Gold. Tourism and Sex Work in the Caribbean, Rowman & Littlefield, Landham. PHETERSON, G. (1996): The Prostitution Prism, Amsterdam University Press. PERROT, M. (1991): “La familia triunfante”, en ARIÈS, P., DUBY, G.: Historia de la vida privada, Taurus, Madrid. POSTMAN, N. (1994) [1982]: The Disappearance of Childhood, Vintage Books, Nova York. [La desaparició de la infantesa, Eumo, Vic, 1990.] RUIZ TORRES, M. À. (2002): “Sexo inorgánico en la cibercultura: relaciones entre ciencia y pornografía”, Desacatos. Revista de Antropología Social, núm. 9, Transgresiones, primavera-estiu 2002, Mèxic, pàgs. 23-56. RUIZ TORRES, M. À. (2003a): “Ciberpedofilia o el paraíso de la extrema juventud: hardcore, lolitismo y pornografía infantil en Internet”, MIANO, M. (comp.), Caminos inciertos de las masculinidades, Mèxic: Conaculta/INAH, pàgs. 165209. RUIZ TORRES, M. À. (2003b): “La explotación sexual comercial de niños en dos ciudades turísticas de México: Cancún y Acapulco”, en Elena AZAOLA (coord.), La infancia como mercancia sexual, Mèxic: Siglo XXI/Ciesas. YOUTH ADVOCATE PROGRAM INTERNATIONAL (1998): Comercial Sexual Exploitation of Children. Youth Involved in Prostitution, Pornography and Sex Trafficking, Youth Advocate Program International, Washington.

AUTORS

CLÀSSICS DE L’ANTROPOLOGIA

(I)

EL TERROR DE LA HISTORIA ANTONIO PALAO MORENO*

El texto clásico de Mircea Eliade “El mito del eterno retorno” nos brinda una nueva forma de acercarnos al mito. El mito no es sólo una narración venerable es una forma de ver la realidad y el ser – una ontología – propia de las sociedades arcaicas y distinta de la nuestra. El mito – y los ritos y símbolos unidos a él- poseen una lógica interna que puede ser comprendida y sólo podemos llegar a ella profundizando en nuestra ontología y negando alguno de sus supuestos, sobre todo el operador “nada” ausente en la forma arcaica de concebir el cambio y el tiempo. Mircea Eliade ve tras la estructura del mito un profundo terror de los seres humanos a la historia. Sin embargo, el pensamiento contemporáneo es historicista en buena medida ¿quiere decir esto que hemos superado el terror a la historia o que nos encontramos en medio de un paréntesis histórico a la espera de nuevos órdenes míticos?

Palabras clave: Mircea Eliade, historia, mito. Mircea Eliade’s classical text “Myth of Eternal Retun”

Introducción y planteamiento

shows us another way to understand the myth. The

Si recurrimos a cualquier definición de mito al uso y

myth is not jut a venerable account, it is a way to see

la analizamos, resulta casi inevitable llegar a pensar

the reality and the being which belong to archaic

que eso del mito es algo muy próximo al cuento,

societies different to ours. The myth, as well as the rites

sólo que con algo más de pedigree. Los actantes del

and symbols realted, has an understandible internal

mito – por emplear un término de alcurnia – son

logic. We can only get to this logic getting forward in

personajes con clase: dioses y diosas, héroes y

the study of our oncology, denaying some of its

demones, monstruos originarios y lideres civilizato-

suppositions, in particular “nothing”, a supposition

rios. Además, las acciones de estos ilustres actantes

lacking in the archaic form of undertanding time and

poseen auténticas dimensiones cósmicas; sin ir más

change. Mircea Eliade points out that behind the

lejos toda una galaxia – la vía láctea – es fruto de la

structure of myth there is a human’s profound terror to history. Nevertheless, contemporary thought is strongly based upon history..is this mean that we have overcome the terror of history, or that we are inside a parenthesis, waiting for new myths? Key words: Mircea Eliade, history, myth. * antoniopalao@hotmail.com

voracidad de un héroe, las estaciones son consecuencia del síndrome bipolar de la diosa de los cereales e incluso la tierra y el cielo son dos hermanos que mediante un incesto engendraron a un dios caníbal: el dios del tiempo. Historias encantadoras, cuentos magníficos pero, al fin al cabo, cuentos. Y no pensemos que al afirmar esto olvidamos ese extraño producto occi-

revistavalencianad’etnologia

159

dental que es la teología: el intento de sistematizar

historia de la especie como la historia de los modos

racionalmente esos cuentos, quizás más austeros,

de protección cronofóbicos y en lugar de lucha de

que forman parte de la Biblia. Tampoco la tradición

clases como motor de la historia, deberíamos ver la

religiosa occidental carece de sus historias, de sus

lucha de los humanos y el tiempo como el genuino

héroes, de sus cuentos en definitiva.

motor de la misma, cuyo remoto arquetipo se

Pero si proseguimos estas reflexiones un tanto

encuentra en las gestas de los crónidas.

melancólicas habremos de llegar tarde o temprano a

Por desgracia, nos señala el sabio de origen

pensar en aquellos que han creído en los mitos, o

rumano asistimos en el presente a la aparición de un

aún creen en ellos, y concluir que la especie huma-

conjunto de monstruos teóricos : los historicistas,

na en su mayor parte se ve aquejada por una espe-

que parecen haberse hecho inmunes a esta cronofo-

cie de infantilismo crónico y sólo algunos humanos,

bia, son seres esforzados que se saben históricos y

y muchos sólo por breve tiempo, alcanzan alguna

que quieren hacerse historicamente, son seres que

cordura y creen en lo que ven o en lo que ha sido

están orgullosos de su individualidad y de su irrepe-

demostrado de forma suficiente, sin que por ello

tibilidad y, pese a que saben que los humanos son

dejen de disfrutar de las bellísimas historias que

cronófobos en una ingente mayoría, ellos, contuma-

encontramos en los libros de mitología.

ces repiten su pecado. Mircea Eliade pone en duda

Sin embargo, cuando creíamos tener todo bien

la viabilidad a largo plazo de estos mutantes: por

ubicado – aquí los cuentos, allí el imbecilismo colec-

mucho que porfíen en sus ideas, la humanidad no

tivo – llega un sabio aguafiestas que se llama Mircea

podrá aceptarlas pues el horror y espanto que des-

Eliade y nos muestra que hay tras esas historias no

pierta en los humanos la historia es de una intensi-

sólo una cierta lógica, sino algo mucho más serio:

dad sin cuento. Con toda probabilidad los mutantes

hay una ontología, es decir hay una doctrina sobre

vivirán algún tiempo como elites intelectuales y

el ser y la realidad que, además, comporta una

luego subirá la marea del mito, o de la fe, y los

determinada filosofía de la historia y, para colmo –

mutantes desaparecerán. Entonces se oirá un pro-

triple mortal sin red -todo ello es una prueba a masi-

longado suspiro de alivio a lo largo del planeta, todo

va y aplastante del terror, del desprecio, de la repug-

retornará a la normalidad de la especie.

nante zozobra que causa en los seres humanos el hecho de que haya tiempo histórico e historia.

Pese a todo, hay algo que Mircea Eliade parece olvidar, y sus razones tendrá para no poder digerirlo

La tesis antropológica es de envergadura: los

pues sabiduría no le falta, y es que él, Mircea Eliade

seres humanos son cronófobos crónicos y, en este

sabe, como cualquier habitante de occidente en sus

sentido, sería conveniente añadir a la lista de las

ratos de sobriedad, en aquellos en los que nos sin-

necesidades básicas de todo humano, que Harris ha

ceramos unos y otros en voz baja, que somos histó-

expuesto aquí y allí, una nueva: todo ser humano

ricos lo queramos o no y que no hay ciclo cósmico

necesita un modo de protegerse de la historia y del

que nos redima de nuestra finitud. Antes de apare-

tiempo histórico. Además, esto nos permitiría leer la

cer gateando sobre el planeta no éramos nada y

160

revistavalencianad’etnologia

cuando durmamos el sueño eterno, nada seremos.

do, si se han muerto, no volverán y no tendrán nin-

Los occidentales somos los campeones de poner los

gún inconveniente en hacerle ese feo a Bécquer.

puntos sobre las ies y, en este caso, nuestra puntuación de los acontecimientos es la nada.

La concepción mítica del tiempo

Tiene razón Mircea Eliade al decir que no es el

Lo más curioso de este asunto reside precisamente en

cristianismo el responsable de la verdadera concep-

que sólo si nos tomamos en serio nuestras creencias,

ción lineal de la historia. La línea histórica cristiana al

si admitimos sinceramente lo que creemos respecto

final es curva: en un comienzo el paraíso, luego el

de la caducidad y el tiempo y lo analizamos; sólo en

pecado y a final, tras la redención, de nuevo el para-

esas circunstancias, puede el mito hacerse transpa-

íso. Quienes tienen la culpa de esta línea de instantes

rente y entregarnos su granito de racionalidad.

irreversibles que invade nuestras vidas son los grie-

Nosotros pensamos que todo cambio es un lle-

gos y su ontología. A ellos se debe esa fastidiosa idea

gar a ser de lo que antes era nada o un aniquilarse

de que nacer es surgir desde la nada y morir es regre-

en la nada, pero ¿alguien lo ha visto? No, nadie lo

sar a ella. Cierto es que también ellos inventaron el

ha visto por la sencilla razón de que la nada no se

alma inmortal y que, si nos fiamos de Platón,

puede ver. Nunca vio nadie surgir las cosas de la

Sócrates se encontraba tan persuadido de la inmor-

nada ni zambullirse de nuevo en ella. Lo único que

talidad de su espíritu que, en el preciso momento de

hemos visto es que las cosas aparecen y luego des-

su muerte, pidió a sus discípulos que sacrificasen a

aparecen como si estuvieran jugando al escondite

Asclepio un gallo en acción de gracias por haberse

con nosotros. No en vano el oscuro Heráclito dijo: a

librado de la vida corporal de una vez por todas.

la naturaleza le gusta ocultarse.

Consuelos aparte, sigue siendo incuestionable

Por desgracia, o por fortuna, algunas cosas des-

que los griegos, y más en concreto Parménides, fue-

aparecen para siempre, se esconden tan bien que

ron los primeros en pensar que cambiar era surgir de

recuerdan mucho al asesino del crimen perfecto: no

la nada y retornar a ella; lo que, por cierto, incomo-

lo hay porque al ser perfecto el crimen, ya se sabe…

dó al padre terrible de la ontología hasta el punto de

Realicemos por un momento algo semejante a

llegar a afirmar que el verdadero ser está fuera del

lo que hicieron ciertos geómetras excéntricos res-

peligro de la nada y que, por ello mismo era inmuta-

pecto al quinto postulado de Euclides – nos referi-

ble y eterno. Luego, vinieron los diccionarios y afirma-

mos a Lobachevsky y Riemann- neguemos o, al

ron sin aspaviento alguno que cambiar era llegar a ser

menos, suspendamos la validez de un postulado, en

– de lo que antes no era nada – o dejar de ser – en

nuestro caso será el postulado occidental relativo al

los brazos de la noche eterna - . De ahí en adelante

cambio: suspendamos la creencia en una nada de la

todos los occidentales y los que estudian física –que

que todo surge y a la que todo retorna.

bien pueden ser orientales – están convencidos de la

Seguramente podremos obtener otra ontología dife-

irreversibilidad del tiempo y de que el pasado nunca

rente de la nuestra y que no resultará necesaria-

retorna; de que las oscuras golondrinas del año pasa-

mente absurda– como las geometrías no euclidianas

revistavalencianad’etnologia

161

son diferentes a las de Euclides y, pese a ello, son

reduce el resto de las cosas a sombras cambiantes,

consistentes - con toda probabilidad nuestra onto-

la idea de unos acontecimientos primordiales que

logía resultará más bien algo surrealista.

realizó Dios in illo tempore no deja de ser una pía

Lo más sorprendente es que negando este pos-

imagen ad usum delfíni o ad usum populi; pues

tulado y mediante ciertas correcciones adicionales

siendo eterno Dios no realiza en propiedad acción

podemos obtener la ontología del mito, la propia de

alguna en el tiempo. Y, sin embargo, y esto hay que

las sociedades arcaicas – pues así es como las deno-

subrayarlo, en todos los mitos hay un tiempo, el

mina Mircea Eliade – y más asombroso aún es que

tiempo originario en el que transcurren los aconteci-

no resulta absurda o, como mínimo, puede ser tan

mientos que fundan el mundo.

absurda como la nuestra.

Hay según el mito un conjunto de eventos que

Supongamos que las cosas al cambiar ni se

realizaron en un origen las fuerzas divinas y, lo que

crean ni se aniquilan, es decir: no operemos con el

es más importante, que se repiten con igual pauta y

concepto de nada. Entonces sólo nos queda el apa-

ritmo en diversas ocasiones, de tiempo en tiempo.

recer y el desaparecer de las cosas. Las cosas al apa-

La solución a semejante enigma está ante nuestros

recer no se crean, sólo esperan su tiempo para apa-

ojos: dado que nada se aniquila ni se crea, dado que

recer y cuando les llega el turno aparecen. De igual

no operamos con la nada, en el fondo aunque siem-

forma, las cosas al desaparecer no se aniquilan, solo

pre bajen otras aguas por el río, en esencia son las

se esconden cuando les llega su tiempo, y permane-

mismas. La eternidad no está fuera del tiempo; es la

cen escondidas hasta que les llega su tiempo para

repetición de los mismos acontecimientos, su indefi-

reaparecer. Para esta forma de ver las cosas y el cam-

nida recursividad, lo que hace que cualquier aconte-

bio es cíclico y rítmico, sólo hay algo completamen-

cimiento en apariencia nuevo sea en el fondo la rea-

te sagrado: el tiempo de cada cosa. Cada cosa tiene

parición de lo mismo. En apariencia Gayo y Gaya se

su tiempo, tiene su sazón y su declive. Cualquier lec-

casan, pero en verdad son Júpiter y Juno. En apa-

tor atento del Eclesiastés recordará a este respecto la

riencia se suceden las estaciones, pero en verdad es

letanía del capítulo tercero.

Perséfone retorna o se va todos los años.

La ontología del mito, tal y como la expone

En definitiva, el tiempo de los orígenes, el tiempo

Mircea Eliade en “El mito del Eterno retorno” (1945)

sacro no es otro sino el que circula indefinidamente,

se asemeja mucho a esta forma de ver las cosas y

sin nunca desfallecer, sin desgastarse nunca, por el

además hay un elemento central que resulta perfec-

tiempo profano. En una cosecha están todas las cose-

tamente esclarecido siguiendo los pasos de nuestro

chas y está la Cosecha, en toda ciudad están todas las

razonamiento: el misterioso tiempo de los orígenes

ciudades y está la Ciudad – celestial por más señas –

– aquello que el mito designa como ab origine o in

en todo rey está toda la dinastía y está el Primero y,

illo tempore -. Si nos atenemos a la teología occi-

por eso, con cada rey recomienza el reinado.

dental, a la resultante del monoteísmo que entroni-

En realidad no hay renovación, sólo hay el brillo

za como auténtica realidad al ser eterno, a Dios, y

de lo que siempre ha sido, brillo indestructible que de

162

revistavalencianad’etnologia

tiempo en tiempo vuelve a brillar con su fulgor repe-

Adán Cadmón. Las golondrinas no volverán porque

tido eternas veces. Todos los humanos son Adán y

nuestro amor – que no es el de Afrodita y Ares – no

Eva y, por eso, su pecado es el nuestro, su fatiga y su

volverá. Y es que en el mito no hay sólo conserva-

precaria dicha es la nuestra; por eso, al final de los

ción de lo pasado y retorno, hay también resigna-

tiempos, regresará el antiguo y nuevo Adán en el

ción y ajuste. La idea de retorno de lo originario

nuevo y antiguo paraíso. Porque todos somos Adán,

implica que lo individual quede preservado sólo en la

todos disfrutamos y disfrutaremos del paraíso.

medida en que es idéntico con lo originario, pero lo

Tantas y tantas cosas deberían ser transcritas

individual no puede ser idéntico con lo originario.

según esta antigua ontología, que sólo una atenta

Aunque según el mito todos los guerreros son Ares

lectura de la obra de Mircea Eliade nos permite

o Aquiles, en verdad ninguno lo es al completo. Por

entrever la nueva – antigua – geometría sublime del

ello mismo, el orden mítico no es un orden mera-

mundo contenida en el mito.

mente descriptivo, también es un orden normativo; no sólo indica cómo se suceden las cosas, también

El abandono de la ontología mítica

prescribe cómo deben de suceder. Aunque los gue-

Y llegados a este punto sólo cabe preguntarse ¿por

rreros no sean Ares deben identificarse con él y lo

qué se abandonó esta ontología? ¿Acaso no presen-

demás, aquello que en el guerrero individual no con-

taba una rara y fascinante arquitectura de las cosas?

cuerde con Ares, es despreciable, es objeto de ver-

¿Dónde se enterró el aliento poético del mito?

güenza, debe de ser ocultado.

Una vez más vendrá en mi ayuda la socorrida

Por ello, el orden mítico debe de ser lo suficien-

oscura golondrina de Bécquer - ¿o era un murciéla-

temente rico como para poder contener las más

go? - el poeta sevillano nos refiere, melancólico, en

diversas formas de existencia, recordemos que para

su rima LXXI el retorno anual de las golondrinas:

los griegos los ladrones son en cierto modo el retor-

“Volverán las oscuras golondrinas”. Desde una pers-

no de Hermes. De otro modo, si no hubiese un

pectiva mítica las oscuras golondrinas que vuelven

nutrido número de arquetipos, habría demasiado

son siempre las mismas, poco importan si ya son

que ocultar, demasiado que despreciar. La riqueza

milenarias: las sucesivas generaciones no son otra

mítica de un pueblo es inequívoco signo de su liber-

cosa que la reaparición de lo Mismo, la Golondrina

tad y salud. La simplicidad mítica es signo de rigidez

arquetípica o, por más señas, Filomela. Sin embargo,

y de intolerancia. No en vano los antiguos veían en

tres versos más abajo el poeta da un respingo, salta

los cristianos con su Dios único unos ateos enemi-

por encima del orden mítico y se lamenta: “pero

gos del género humano.

aquellas que el vuelo refrenaban, tu hermosura y mi

Dentro de la tradición occidental la rebelión del

dicha al contemplar, aquellas que sabían nuestros

individuo contra el arquetipo, que trata de encorse-

nombres… ¡esas no volverán!”

tarle, hace su primera eclosión allá por el siglo VII en

El orden mítico se ha estrellado contra el indivi-

Grecia. Será entonces cuando algunos poetas líricos

duo que no se resigna a ser la enésima edición de

manifiesten abiertamente su burla y desprecio por el

revistavalencianad’etnologia

163

orden arquetípico. Arquíloco de Paros, el más vete-

A partir de Parménides nos hemos quedado roncos

rano de los líricos, no sólo no canta las hazañas de

de repetir que todo individuo no es sino una efíme-

los héroes sino que se jacta con desfachatez de su

ra luz rodeada antes y después por un oscuro e

cobardía: “Se vanagloria con mi escudo algún Sayo,

inmenso océano de nada.

a mi pesar lo abandoné, arma intachable, junto a un

Lo divino se hace metafísico, abandona el

matorral. Me salve yo. ¿Qué me importa el escudo?

mundo y se refugia en una luz invisible e inquebran-

¡Qué se vaya al cuerno! Pronto otro mejor tendré.”

table sólo accesible a la inteligencia sabia o a la fe.

Son numerosos los testimonios de un hundimien-

Parménides nos ha dado una ley dura, de ahí que

to generalizado del orden arquetípico en la Grecia

sea llamado terrible: dura lex, sed lex.

arcaica. Arquilóco, Teognis, el mismo Solón, el poeta

Poco importa que los filósofos, como señala

elegíaco Jenófanes dudan en medio del desorden y

Mircea Eliade, continúen pensando el curso del

vienen a decir de forma más o menos abierta lo

mundo de forma cíclica con sus ecpirosis o sus apo-

mismo: ¡esto es un sindios! El desorden que amena-

catástasis. Poco importa que algunos estoicos pien-

za la Grecia de este periodo no es, sin embargo,

sen en una cuádruple destrucción del mundo –

metafísico, es político y social: las clases nobles han

según cada uno de los elementos – y una cuádruple

roto el pacto arquetípico, su voluntad inmoderada de

renovación. El ciclo, el retorno se ha roto para siem-

riquezas, su burla de la piedad, la continua explota-

pre pues todo ente que amanece al mundo lo hace

ción de aquellos a los que están llamados a proteger,

siempre por vez primera y también su despedida es

piden ley. La época de la poesía lírica también lo es de

definitiva. Los canales invisibles y encantadores que

los legisladores: Solón en Atenas y Licurgo en Esparta.

en el mito unían lo más antiguo con lo más nuevo

Pero, sobre todo, quien legislará no sólo para toda

han sido asolados.

Grecia sino para todo Occidente, con el beneplácito de Temis y Dike, es el poeta Parménides de Elea.

De algún modo, podría decirse, esto ya lo sabíamos ¿acaso no experimentan todos los humanos de

El que según Platon fuera el venerable y terrible

todas las épocas que muchas cosas se pierden y se

maestro, Parménides de Elea romperá definitiva-

esconden para siempre? ¿No es acaso esto tan ate-

mente el orden mítico e instaurará la inflexible ley

rrador como pensar que en el fondo no eran nada

del ser. Él será quien introduzca el operador “nada”

para el resto del universo y que las lagrimas que ver-

y hará para nosotros imposible la comprensión del

temos por ellas tampoco son nada para un universo

mito. Si en el mito juegan y se entrelazan el tiempo

majestuoso, silencioso y hostil? “La inmensidad de

y la eternidad, si todo suceso temporal es a un tiem-

los espacios infinitos me llena de pavor” confesó

po eterno y

pasajero; el pensamiento de

Pascal. Cierto es que todos los humanos han experi-

Parménides opone de forma tajante eternidad y

mentado el terrible zarpazo de lo irreparable, de lo

tiempo. Lo que en verdad es, el ser, es inmutable y

irreversible; pero el mito negando la historia, lo indi-

eterno. Los fuegos fatuos de lo cambiante no son

vidual e irrepetible, reconduciendo todo a los arque-

sino vapores aparentes del inmenso mar de la nada.

tipos y a su juego, parecía ofrecer un consuelo, que

164

revistavalencianad’etnologia

después, resquebrajado el orden mítico, sólo pudie-

sabido que hay pérdidas irreparables, que el universo

ron ofrecer en parte los dioses metafísicos que viven

es bello pero silencioso y que, precisamente por ello,

más allá del cielo en una inaccesible eternidad.

lo que merece la pena es el cuidado de lo único valioso y frágil: la vida. Sigmund Freud en un precioso

Final

texto de 1915 sobre lo perecedero afirma:

Pero qué hacer cuando el mundo verdadero, el

“También lo que resulta doloroso puede ser cier-

mundo eterno se vaya despintando a lo largo de los

to; por eso no pude decidirme a refutar la generali-

siglo y sólo nos quede, como es nuestro caso, la histo-

dad de lo perecedero ni a imponer una excepción a

ria, lo irrepetible, lo individual como lo único verdade-

lo bello y a lo perfecto. En cambio, le negué al poeta

ro ¿acaso tiene razón Mircea Eliade cuando en el últi-

pesimista que el carácter de perecedero de lo bello

mo capítulo de la obra que comentamos nos arrinco-

involucrase su desvalorización.

na frente a la alternativa o la fe o la desesperación?

Al contrario, ¡es un incremento de su valor! La

Desde una perspectiva antropológica la situa-

cualidad de lo perecedero comporta un valor de

ción no puede ser más enigmática: ¿somos los seres

rareza en el tiempo. Las limitadas posibilidades de

humanos tan cronófobos que somos incapaces de

gozarlo lo tornan tanto más precioso.”

reconciliarnos con el tiempo y la historia?

¡Qué gran placer resulta leer hoy las sencillas y

¿Tendremos que abandonar la certeza de la historia

serenas palabras de la razón!¡Cuánto sufrimiento

y arrojarnos de nuevo en los brazos de una fe que

nos ahorraríamos si nos dejásemos orientar por ella!

nos consuele de lo irreparable? ¿El experimento que emprendimos hace unos cuantos siglos de rebajar las pretensiones de lo eterno, de convertir a Dios en la modesta creencia en el orden inmanente del cosmos, resultará antropológicamente inviable? Las actuales recaídas en los movimientos de rearme espiritual, de fundamentalismo y de militancia religiosa parecen dar razón a Mircea Eliade, parece que nos resulta insoportable la historia, parece que nos sea detestable el tiempo. Las repugnantes llamadas de un lado o de otro en favor del suicidio o la matanza parecen abonar la sospecha de que preferimos matarnos antes que afrontar nuestra impotencia y mortalidad. Sin embargo, tampoco carguemos las tintas; en esencia los humanos somos los mismos, sólo que ahora podemos destruir mucho más. Siempre hemos

Bibliografía BECQUER, G.A. 1983: Rimas y otros poemas. Ed. Alianza. Madrid. BIBLIA DE JERUSALEN. 1971: Eclesiastés. Ed. Desclée de Brouwer. Barcelona. ELIADE, M. 1984: El mito del eterno retorno. Ed. Planeta – Agostini. Barcelona. ELIADE, M. 2003: Mito y realidad. Ed. Kairós. Barcelona. ELIADE, M. 1954: Tratado de Historia de las religiones. Ed. Instituto de estudios políticos. Madrid. FREUD, S. 1988: Lo perecedero. Ed. Orbis. Barcelona. GARCIA DEL MORAL, M.A. 2002: Lo que el psicoanálisis enseña. Ed. Aletheia. Valencia. GRAVES, R. 1995: Los mitos griegos. Ed. Alianza. Madrid. HARRIS, M. 1981: El desarrollo de la teoría antropológica. Ed. Siglo XXI. Madrid. KEPEL, G. 2003: La revancha de Dios. Ed. Alianza. Madrid. MARTINEZ MARZOA, F. 2000: Historia de la filosofía antigua. Ed. Akal. Madrid. NAVARRO, J.L. y RODRIGUEZ, J.M. 1990: Antología temática de la lírica griega. Ed. Akal/Clásica. Madrid. PLATON: Diálogos Fedón, Sofista y Parménides. Ed. Universidad central de Venezuela, trad. J.D. García Bacca. 1980. PRESOCRATICOS: De Tales a Demócrito. Fragmentos presocráticos. Ed. Circulo de lectores. Barelona 1995.

revistavalencianad’etnologia

165

secció bibliogràfica FONS

BIBLIOGRÀFICS A LA BIBLIOTECA DEL

MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

Museologia etnogràfica ALEXANDER, Edward Porter

ÀRNICA. Especial Ecomuseu / bajo la dirección de Ferran Rella

Museums in motion : an introduction to the history and

i Foro. - Esterri d’Àneu : Consell Cultural de les Valls d’Àneu,

functions of museums / Edward Porter Alexander. - Nashville,

1993. - 48 p. : il., map. y pla. - (Àrnica. Revista del Consell

Tennessee : American Association for State and Local History,

Cultural de les Valls d’Àneu ; 15)

1979. - XII, 308 p. : il. ISBN 0-910050-35-X

ARRE, Katarina Ethnographical and social history museums in Sweden : ori-

ALONSO FERNÁNDEZ, Luis

gin, traditions and future / Katarina Arre

Diseño de exposiciones : concepto, instalación y montaje /

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Luis Alonso Fernández e Isabel García Fernández. - Madrid :

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Alianza Editorial, 1999. - 269 p. : il. ; 20 cm.. - (El libro uni-

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

versitario Alianza Editorial. Materiales: Arte y música )

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 185-192

Bibliografía e Índices p. 239-267. ISBN 84-206-5749-2

ASES FERRI, Marilen Actualitat i perspectives per al Museu Comarcal de Benissoda

ALONSO FERNÁNDEZ, Luis

/ Marilen Ases Ferri

Introducción a la nueva museología / Luis Alonso Fernández.

EN: Almaig : Estudis i Documents / Dirige “La Nostra Terra”.

- Madrid : Alianza Editorial, 1999. - 208 p. : il.. - (El libro uni-

- Ontinyent : Asociación de Fiestas de La Purísima, 1985-. -

versitario Alianza Editorial. Materiales: Arte y música)

ISSN 1139-2487. - N. 17, (Dicie 2001), p. 7-8

Bibliografía e Indices p. 189-208. ISBN 84-206-5748-4

AVIERL CELIUS, Carlo L’esclavage au musée : récit d’un refoulement / Carlo Avierl

ALONSO FERNÁNDEZ, Luis

Célius

Museología y museografía / Luis Alonso Fernández. -

EN: L’Homme : Revue Française d’Anthropologie / École

Barcelona : Ed. del Serbal, 1999. - 384 p. : il., plan.. -

Pratique des Hautes Études. - Paris : Éditions Mouton & Co,

(Cultura Artística ; 16)

1961-. - ISSN 0439-4216. - N. 145 (1998), p. 249-261

Bibliografía p. 339-355 ISBN 84-7628-276-1

AYESTARÁN, Elena En torno al hogar / Elena Ayestarán San Sebastián y Ana

ALONSO GONZÁLEZ, Joaquín Miguel

Barriuso Vázquez

Museos etnográficos en Castilla y León : entre la realidad y

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

el deseo / Joaquín M. Alonso González y Luis A. Grau Lobo

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

- N. 6 (1999), p. 231-249

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N.2 (1995), p. 119-127 BALAGUER DEZCALLAR, Pepa ARGILÉS, Vicente

El proceso de creación del “Museo de la Mar” de Peñíscola /

El molino - museo de Esther : exposición museográfica viva

Pepa Balaguer Dezcallar, Juan B. Simó Castillo

de la molinería (Requena, Valencia) / Vicente Argilés. - p. 12-

EN: Centro de Estudios del Maestrazgo : Boletín de Divulgación

14 : il. ; 27 cm.

Cultural. - Benicarló : Centro de Estudios del Maestrazgo,

EN: El Rodet : Revista del Patrimoni Hidràulic Valencià /

1983-. - ISSN 0212-3975. - N. 57-58 (1997) ; p. 95-119

Associació Valenciana d’Amics dels Molins. - València : Associació Valenciana d’Amics dels Molins. Facultat de

BECHERUCCI, Luisa

Geografia i Història. Universitat de València, 1999-. - N. 2

Lezioni di museologia (1969-1980) / Luisa Becherucci ; edi-

(2000); p. 12-14

ción a cargo de Alberto Boralevi y M. Pedone. - Florencia :

166

revistavalencianad’etnologia

Università Internazionale dell’Arte. Centro di Studi per la

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Museologia e la Comunicazione Visiva, 1995. - 108 p. : il.

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

BELL, Jonathan

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

Social anthropology and the study of material culture in Irish

N. 1 (1994), p. 209-248

Museums / Jonathan Bell EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

CARROBLES SANTOS, Jesús

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

La situación del patrimonio etnográfico en Castilla-La Mancha : “un

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

brindis al sol” / Jesús Carrobles Santos y Santiago Palomero Plaza

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

N. 1 (1994), p. 163-171

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

BERNAT i ROCA, Margarida La sección etnológica del museo de Mallorca (Muro) /

- N. 2 (1995), p. 129-137

Margalida Bernat i Roca EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

CASANOVA, Emili

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Francisco Ferri Martínez (1902-2000) i el Museu de

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Benissoda / Emili Casanova

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), 229-236

EN: Almaig : Estudis i Documents / Dirige “La Nostra Terra”. - Ontinyent : Asociación de Fiestas de La Purísima, 1985-. -

BRINGER, Jean-Pierre

ISSN 1139-2487. - N. 17 (Dic. 2001), p. 9-11

Les expositions a thème / Jean-Pierre Bringer et Guy Martini. Paris : La Documentation Française, 1988. - 94 p. : il. col. y n.

CHATELAIN, Jean

Precede al tít.: Ministère de l’Environnement. Atelier tech-

Administration et gestion des musées : manuel de l’École du

nique des Espaces Naturels ; Région Provence - Alpes - Côte

Luvre (Nouvelle édition) / Jean Chatelain. - Paris : La

d’Azur. Agence Régionale pour l’Environnement.

Documentation française, 1987. - 400 p.

Contiene: Comment conduire un programme? / par Jean-

ISBN 2-11-001846-1

Pierre Bringer. Los conocimientos técnicos / edición de Juan Carlos Rico. -

Quelques techniques d’exposition / par Guy Martini

Madrid : Sílex, 1999. - 644 p. : il. ; 23 cm. - (Museos, arquitectura, arte ; 3)

CALVO CALVO, Luis Fritz Krüger y los filólogos del “Seminario de Lengua y

ISBN 84-7737-079-6

Cultura Románicas” de la Universidad de Hamburgo : sus aportaciones a la etnografía peninsular / Luis Calvo Calvo EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto

Miguel

Cervantes,

Departamento

Conservation concers : a guide for collectors and curators / editado por Konstance Bachmann. - Washington :

Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid :

Smithsonian Institution Press, 1992. - 149 p. : il.

Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-.

Bibliografía p. 141-149

- ISSN 0034-7981. - T. 46 (1991), p. 349-360

ISBN 1-56098-174-1

Caring for collections : strategies for conservation, maintenance

La Conservazione nei Musei : Atti del Convegno (1982. Torino)

and documentation / dirección de Susan J. Bandes. -

/ Ministero per i Beni Culturali e Ambientali; ICCROM.. -

Washington : American Association of Museums, 1984. - 44 p.

Torino (Italia) : Regione Piemonte, 1985. - 190 p. : il, pla.

ISBN 0-931201-22-5 CARRETERO PÉREZ, Andrés

ISBN 88-7678-013-0 DELOCHE, Bernard

El Museo Nacional de Antropología : nos/otros / Andrés

El museo virtual : hacia una ética de las nuevas imágenes /

Carretero Pérez

Bernard Deloche ; prólogo de Régis Debray ; traducción,

revistavalencianad’etnologia

167

Lourdes Pérez. - Gijón : Ediciones Trea, 2001. - 237 p. ; 22

tury / Christian F. Feest

cm. - (Biblioteconomía y administración Cultural ; 81)

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

ISBN 84-9704-050-3

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

DESVALLÉES, André

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 1 (1994), p. 11-28

Les musées d’ethnographie ont-ils encore un sens? / André Desvallées

GARCÍA BLANCO, Ángela

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

La exposición, un medio de comunicación / Ángela García

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Blanco. - Madrid : Ediciones Akal, 1999. - 236 p. : il.. - (Akal.

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Arte y estética ; 55)

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 51-84

Bibliografía e Índices p. 214-236. ISBN 84-460-1039-9

DÍAZ BOIX, Humbelina Los talleres didácticos del Museo de Pusol / Humbelina Díaz Boix

La gestión del museo / edición a cargo de Kevin Moore. -

EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de

Gijón : Ediciones Trea, 1998. - 446 p. : il.. - (Biblioteconomía

Pusol. - Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N.

y administración cultural ; 19)

14 (2003), p. 56-59 ;

ISBN 84-89427-94-1

DUDLEY, Dorothy H.

GÓMEZ PELLÓN, Eloy

Museum Registration Methods / Dorothy H. Dudley , Irma

Museos etnográficos y museografía en Cantabria / Eloy

Bezold Wilkinson...[et. al.]. - 3ª ed. rev.. - Washington, D.C.

Gómez Pellón

: American Association of Museums, 1979. - 436 p. : il

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

DUMAINE, Muriel Le rôle du soclage dans la présentation et la conservation des

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 2 (1995), p. 95-118

objets du patrimoine / Muriel Dumaine y Sandrine Beaujard EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

GONZÁLEZ ALVAREZ, Gerardo

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Propiedades hidrodinámicas de cueros antiguos y su relación

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

con el deterioro / Gregorio González Alvarez

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 8 (2001), p. 97-109

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

DUQUE HERNÁNDEZ, Mª del Carmen El museo municipal de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N.6 (1999), p. 263-281

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Los museos etnográficos en la comunidad de Madrid /

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 5 (1998), p. 319-317

Consolación González Casarrubios EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

DURRANS, Brian

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Behind the scenes. Museums and selective criticism / Brian

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Durrans

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 2 (1995), p. 217-228

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

GONZÁLEZ-POSADA, Juan M.

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Algunas reflexiones sobre la futura gestión de los museos /

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 1 (1994), p. 97-113

Juan González-Posada M.. - Valencia : Generalitat Valenciana, 1997. - p. 5-21

FEEST, Christian F. von Notes on ethnographic museums in the late twentieth cen-

168

revistavalencianad’etnologia

Separata de la Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics; nº 20

GRANGEL NEBOT, Eladio

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Museo de Cerámica de l’Alcora / por Eladi Grangel Nebot il.,

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

fotos col.

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

EN: Penyagolosa : Revista de la Diputación Provincial de

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 6 (1999), p. 283-305

Castellón. - Castellón : Diputación Provincial, 1999-. - N. 3 (2002, 4ª ep.), p. 22-28 ;

HERRADÓN FIGUEROA, Mª Antonia El museo fuera del museo : 20 años de exposiciones / M.ª

GRAU GADEA, Santiago

Antonia Herradón Figueroa

Políticas de difusión : programas de exposiciones, didáctica y

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

actividades complementarias : Museu de Prehistòria y Museu

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

d’Etnologia, Diputación de Valencia / Santiago Grau Gadea,

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Francesc Tamarit Llop

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

EN: Museo : Revista de la Asociación Profesional de

N. 9 (2002), p. 63-89

Museólogos de España. - Madrid : Asociación Profesional de Museólogos de España, 1996-. - ISSN 1136-601X. - N. 10 (2005), p. 347-361

HERRANZ RODRÍGUEZ, Concha La colección textil : su problemática / Concha Herranz Rodríguez EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

GRIEDER, Susanne

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Loving charm in the museum a video script / Susanne Grieder

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

and Andreas Isler

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

- N. 3 (1996), p. 141-180

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 115-126

HOOPER-GREENHILL, Eilean Los museos y sus visitantes / Eilean Hooper-Greenhill. - Gijón : Ediciones Trea, 1998. - 259 p. : il.. - (Biblioteconomía y

GUTIÉRREZ, Angel

administración cultural ; 17)

Chocolatería “El Indio”, análisis de una exposición / Angel

Contiene: Glosario, bibliografía e índice analítico p.237-259

Gútierrez, Jesús Loeches y Juan Carlos Rico il., fotos y planos

ISBN 84-89427-88-7

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

HUERA CABEZA, Carmen

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

El museu etnologic de Barcelona : formación, desarrollo y

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

previsiones de futuro / Carmen Huera Cabeza

N. 6 (1999), p. 211-230

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Hacia nuevas metas / Fernando García Fontanet... [et al.].

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p. 151-163

Pusol. - Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N. 12 (Abril 2001) ; p. 5-24

INIESTA, Montserrat Els gabinets del món : antropologia, museus i museologies /

HERNÁNDEZ HERNÁNDEZ, Francisca

Montserrat Iniesta; prólogo de Joan Prat i Carós. - Lleida : Pagès

Manual de museología / Francisca Hernández Hernández. -

Editors, 1994. - 260 p.. - (Col·lecció d’assaig: Argent Viu ; 10)

Madrid : Editorial Síntesis, 1994. - 320 p. : il., plan. ; 23 cm. -

ISBN 84-7935-206-X

(Biblioteconomía y documentación) ISBN 84-7738-224-7

INIESTA, Montserrat Antropología, patrimonio y museos en Cataluña / Monserrat

HERRADÓN FIGUEROA, Mª Antonia

Iniesta

Joyería decimonónica en el Museo Nacional de Antropología /

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Mª Antonia Herradón Figueroa

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de Bellas

revistavalencianad’etnologia

169

Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), pp. 139-149

LLOP i BAYO, Francesc Museos y colecciones museográficas permanentes de carácter etnográfico en la Comunidad Valenciana / Francesc Llop

JONG, Adriaan A.M. de

i Bayo

Presenting community life in open air museums : exhibition

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

or performance / Adriaan A.M. de Jong

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

N. 2 (1995), p. 272-282

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 127-138 LÓPEZ ÁLVAREZ, Juaco Jornadas de Museología (8ª. 2004. Alicante)

Museos etnográficos en Asturias / Juaco López Alvarez

Los museos y las nuevas tecnologías : actas de las VIII

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Jornadas de Museología, Alicante, 25-27 noviembre, 2004 /

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

organizan, Asociación Profesional de Museólogos de España,

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Museo Arqueológico de Alicante

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853.

EN: Museo : Revista de la Asociación Profesional de Museólogos

N. 2 (1995), p. 83-94

de España. - Madrid : Asociación Profesional de Museólogos de España, 1996-. - ISSN 1136-601X. - N. 10 (2005), 365 p.

LÓPEZ QUILES, Verónica Leonor Patrimonio etnológico y museología / Verónica Leonor López

KOTLER, Neil

Quiles

Estrategias y marketing de museos = Museum strategy and

EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de

marketing / Neil Kotler y Philip Kotler ; traducción de Jordi

Pusol. - Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N.

Jiménez Payrató. - Barcelona : Editorial Ariel, 2001. - 448 p.

14 (2003), p. 52-55

: il.. - (Ariel Patrimonio Histórico) Bibliografía p. 421-428 ISBN 84-344-6627-9

LORD, Barry Manual de gestión de museos / Barry Lord y Gail Dexter Lord ; prólogo de Josep M. Fullola Pericot. - Barcelona : Editorial

KURUCZ, Gÿorgy Environment rural society, farming : new concepts of exhibi-

Ariel, 1998. - 258 p.. - (Ariel Patrimonio Histórico) ISBN 84-344-6606-6

tion and research work in the museum of hungarian agriculture / Gÿorgy Kurucz and Gÿorgy Balázs

Manual jurídico de los museos : cuestiones prácticas / edición

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

a cargo de Lluís Peñuelas i Reixach. - Barcelona : Diputación

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

; Madrid : Marcial Pons; Ediciones Jurídicas y Sociales, 1998.

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

- 260 p.

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 3 (1996), p. 31-51

ISBN 84-7248-664-8

LEÓN, Aurora

MARCOS AREVALO, Javier

El museo : teoría, praxis y utopía / Aurora León. - 7ª ed.. -

Los museos etnográficos en Extremadura / Javier Marcos

Madrid : Ediciones Cátedra, 2000. - 378 p. : il. ; 18 cm. -

Arevalo

(Cuadernos Arte Cátedra ; 5)

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

ISBN 84-376-0163-0

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Llibre blanc dels museus de Catalunya : criteris per a l’organització del patrimoni museístic del país. - Barcelona :

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 2 (1995), p. 165-190

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984. - 82 p. ISBN 84-500-9966-8

170

revistavalencianad’etnologia

MARTÍN NÁJERA, Aurora La génesis de un museo : el etnográfico textil provincial

“Pérez Enciso” de Plasencia (Cáceres) / Aurora Martín Nájera

MONTERO CASTELLANO, Fernando

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Visita a la Casa de los Cinteros : la sala y las alcobas /

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Fernando Montero Castellano

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 6 (1999), p. 339-360

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. N. 25 (en. 2001), p. 35-37

MIYAJI, Haruna Mi experiencia en Elche / Haruna Miyaji

MONTERO CASTELLANO, Fernando

EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de

Visita a la Casa de los Cinteros: La cocina / Fernando

Pusol. -

Montero Castellano

Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N. 15

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

(2004), p. 70-73

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. N. 22 (2000), p. 34-35

MONTERO CASTELLANO, Fernando Casa-museo del Ateneo : La “Casa de los Cinteros” /

MONTERO CASTELLANO, Fernando

Fernando Montero Castellano

Visita a la Casa de los Cinteros: La cuadra / Fernando

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

Montero Castellano

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. -

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

N. 3 (1993), p. 24-25

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. N. 21 (nov. 1999), p. 36-37

MONTERO CASTELLANO, Fernando Visita a la Casa de los Cinteros : El pasillico / Fernando

MUJIKA GOÑI, Amaia

Montero Castellano

Los museos etnográficos en el País Vasco. Una visión gener-

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

al y un proyecto particular : el museo arqueológico, etnográ-

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. -

fico e histórico vasco de Bilbao / Amaia Mujika Goñi

N. 20, p. 40-41

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

MONTERO CASTELLANO, Fernando

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Visita a la Casa de los Cinteros : el reboste / Fernando

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p.

Montero Castellano

283-299

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. N. 24 (sep 2000), p. 34-35

El Museo abre sus puertas / Rafael Martinez García... [et al.]. EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N.

MONTERO CASTELLANO, Fernando

13 (Abril 2002) ; p. 4-71

Visita a la Casa de los Cinteros : el salador / Fernando Montero Castellano

Museo Arqueológico Municipal de Aras de Alpuente

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. -

N. 23 (2000), p. 49-51

N. 17 (1998), p. 9-10

MONTERO CASTELLANO, Fernando

NAMICEV, Petar

Visita a la Casa de los Cinteros : La entrá / Fernando Montero

Ethnomuseology in Macedonia / Petar Namicev

Castellano

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Arzobispo. - Villar del Arzobispo : Ateneo Cultural, 1992-. -

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

N. 19 (1999), p. 26-28

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. N. 1 (1994), p. 179-184

revistavalencianad’etnologia

171

ORTIZ SOLER, Domingo

RICO, Juan Carlos

La divulgación e interpretación del patrimonio cultural en el

Montaje de exposiciones / Juan Carlos Rico. - Madrid : Silex

medio ambiente donde se inserta : su puesta en valor a

ed., 1996. - 394 p : il. - (Museos, Arquitectura, Arte ; 2)

través de los museos locales ... / Domingo Ortiz Soler.

ISBN 84-7737-061-3

EN: Narria : Estudios de Artes y Costumbres Populares. - Madrid : Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía

RIQUELME MANZANERA, Angel

y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. - ISSN

El museo etnológico de la huerta de Murcia : tradiciones,

0210-9441. - Ns.89-90-91-92 (jun-dic.2000); p. 63-74

costumbres y artes populares en la región de Murcia / Ángel Riquelme Manzanera

PALICKOVÁ, Jasna

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

The collections of ethnography in Slovakia / Jasna Palicková

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p. 237-253

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 173-178

RIVIÈRE, Georges Henri La museología : curso de museología : textos y testimonios /

PEÑA HUERTAS, Mª José de la

Georges Henri Rivière ; traducción, Antón Rodríguez Casal. -

Catalogación de piezas : arqueología, bellas artes, etnología.

Torrejón de Ardoz : Akal, 1993. - 533 p. : il. ; 25 cm. - (Akal.

[Curso de Museología] / Mª José de la Peña Huertas. - Madrid

Arte y estética ; 30)

: Estudio de técnicas documentales, 1998. - 3 v. : il.

ISBN 84-460-0171-3

PÉREZ GARCÍA-OLIVER, Lucía

RODRÍGUEZ PÉREZ, Roberto

Museos etnográficos en Aragón / Lucía Pérez García-Oliver

Realidad y futuro del Museo / Roberto Rodríguez Pérez,

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Fernando García Fontanet. - p. 7-40 : il., fot. y plan. ; 29 cm.

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Pusol. - Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N.

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p. 63-82

9 (1998) ; p. 7-40

PINTON, Solange

ROGAN, Bjarne Museums of cultural history in Norway : struc-

Des mots pour inventorier, ordonner, montrer : à propos du

ture, status and challenges / Bjarne Rogan and Magne

musée de Guéret / Solange Pinton

Velude

EN: L’Homme : Revue Française d’Anthropologie / École

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Pratique des Hautes Études. - Paris : Éditions Mouton & Co,

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

1961-. - ISSN 0439-4216. - N. 153 (2000), p. 75-92

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 151-162

RICO NIETO, Juan Carlos Los sótanos del Museo Nacional de Antropología / Juan

ROMERO DE TEJADA, Pilar

Carlos Rico Nieto

Antropología y museología : nuevas concepciones para los

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

museos etnográficos / Pilar Romero de Tejada

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 9 (2002), p. 107-126

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 7 (2000), p. 167-190

RICO, Juan Carlos Los espacios expositivos / Juan Carlos Rico. - Madrid :

ROMERO DE TEJADA, Pilar

Ed.Sílex, 1994. - 428 p : il. - (Museos, Arquitectura, Arte ; 1)

Exposiciones y museos etnográficos en la España del siglo

ISBN 84-7737-050-8

XIX / Pilar Romero de Tejada EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

172

revistavalencianad’etnologia

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

TUNIS, Angelika

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Von der kuriositat zum studienobjekt / Angelika Tunis

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p. 11-47

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

RUFINO, Arturo Los inicios de la colección cultural local como “Museu de

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 85-96

Vinaròs” (1977-1979) / Arturo Rufino EN: Centro de Estudios del Maestrazgo : Boletín de Divulgación

VALDÉS SAGÜÉS, María del Carmen

Cultural. - Benicarló : Centro de Estudios del Maestrazgo,

La difusión cultural en el museo : servicios destinados al gran

1983-. - ISSN 0212-3975. - N. 64 (2000) ; p. 31-40

público / María del Carmen Valdés Sagüés. - Gijón : Ediciones Trea, 1999. - 266 p. : il.. - (Biblioteconomía y administración

SÁNCHEZ TRUJILLANO, María Teresa Los museos etnológicos en la Rioja / María Teresa Sánchez

cultural ; 31) Bibliografía y Documentación p. 237-266. ISBN 84-95178-38-9

Trujillano EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

VARSÁNYI, András

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Die

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Musikinstrumentenmuseums in Münchner Stadtmuseum

aubereuropäische

sammlung

des

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p. 261-270

zustand und aktivitäten / András Varsányi EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

SIERRA RODRIGUEZ, Xosé Carlos

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

Los museos etno-antropológicos de Galicia : panorama,

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

casos y reflexiones / Xosé Carlos Sierra Rodríguez

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 193-205

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

VELARDE, Giles

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes

Designing exhibitions / Giles Velarde. - Londres : The Design

Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 2 (1995), p.

Council, 1988. - 188 p. : il.

191-212

ISBN 0-85072-223-3

SKOUGAARD, Mette

VIDAL VAL, Elisa S.

The presentation of folk culture at museums : perspectives

Planeta Azul : un espacio sordomudo-Versus : un espacio

on the exhibitions of folk culture at the Danish National

dialogante / Elisa S. Vidal Val

Museum / Mette Skougaard

EN: El Setiet : Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Pusol. - Elche : Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. - N.

Nacional de Antropología. - Madrid : Dirección General de

15 (2004), p. 62-67

Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - ISSN 1135-1853. - N. 1 (1994), p. 139-150

ZUBIAUR CARREÑO, Francisco Javier Curso de museología / Francisco Javier Zubiaur Carreño. -

TAYLER, Donald

Gijón : Ediciones Trea, 2004. - 394 p. ; 22 cm. -

A temple of the muses or a forum for debate? Oxford’s

(Biblioteconomía y administración Cultural ; 103)

anthropological collection / Donald Tayler

ISBN 84-9704-132-1

EN: L’Homme : Revue Française d’Anthropologie / École Pratique des Hautes Études. - Paris : Éditions Mouton & Co,

Publicaciones Periódicas

1961-. - ISSN 0439-4216. - N. 1 (1994), p. 29-50 Anales del Museo del Pueblo Español. - T. 1, n. 1-2 (1935)Thinking about exhibitions / editado por Reesa Greenberg,

t.6 (1993).. - Madrid : Museo Nacional del Pueblo Español,

Bruce W. Ferguson y SandyNairne. - Londres : Routledge, 1996.

1935-1993.. - v. : il. ; 24 cm. Anual. - El t. 1 (1935) recoge el

- XXII,; 487 p. : il.

Decreto Fundacional del Museo. Se suspende la publicación

ISBN 0-415-11590-6

hasta la aparición del t. 2 en 1998. - A partir de 1994 es con-

revistavalencianad’etnologia

173

tinuada por: Anales del Museo Nacional de Antropología,

General de Bellas Artes, Archivos y Bibliotecas, 1982-. - v. : il.

ISSN 1135-2853 - ISSN 1130-6629

col y n. ; 27 cm. , ISSN 0212-2820, 1982.

Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo

Museos.es : Revista de la Subdirección General de Museos

Nacional de Antropología. - N. 1 (1994)-. - Madrid :

Estatales. - N. 0 (2004)-. - [Madrid] : Ministerio de Cultura,

Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y

Secretaría General Técnica, 2004-. - v. : il. ; 30 cm. Anual

Restauración de Bienes Culturales, 1994-. - v. : il. ; 24 cm.

ISSN 1698-1065, 2004-

Anual. - Es continuación de: Anales del Museo del Pueblo Español, ISSN 1130-6629 , ISSN 1135-1853, 1994-

Museum / Revista de la Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura. - N. 1 (1948)-. -

Annali del Museo Pitrè. - Vol. 1 (1950)-. - Palermo : G.B.

Paris : UNESCO, 1948-. - v. : il. ; 29 cm. Trimestral. - A partir

Palumbo Editore, 1950-. - v. ; 24 cm. El v. 5-7 y 8-10 está edi-

de 1993 cambia el título por: Museum Internacional, ISSN

tado por el Istituto di Storia delle Tradizioni Popolari

0304-3002. - Descripción basada en: v. 35, n. 4 (1983)

dell’Università di Palermo y la Fondazione per l’Incremento

ISSN 0250-4979

Economico Culturale e Turistico della Sicilia “Ignazio Noticias del ICOM : Boletín del Consejo Internacional de

Mormino” 1950-1959.

Museos. - París-Cedex (Francia) : ICOM, Maison de l’Unesco, Boletín del Museo del Hombre Dominicano. - Santo Domingo (Rep. Dominicana) :

Museo del Hombre

[ca. 1948]-. - v. : il. ; 30 cm. Trimestral. - Publicado en francés, inglés y español.- Descripción basada en: v. 43, n. 1

Dominicano, [197-?]-. - v. : il. ; 23 cm.

(1990).- Hasta el v. 42, n. 1 (1989), edición en francés:

Descripción basada en: año 11, n. 18 (1983),1983.

Nouvelles de l’ICOM : Bulletin du Conseil International des Musées.- En 1998 cambia el ISSN 1020-6434.- V. 1 [ca.

Boletín do Museo Provincial de Lugo. - Lugo : Servicio de Publicaciones da Deputación Provincial de Lugo, [1983]-. - v.

1948]. ISSN 0018-8999, ,(1983), (1987-1988)-19891990,1995-1997 (1998-2000)-

: il. ; 24 cm. Anual. - Descripción basada en: nº 9 (1999) ISSN 0212-8438, 1999-

Il Pitrè : Bolletino del Museo Etnográfico Siciliano G. Pitrè e annessa Biblioteca. - Anno 1, n. 1 (1969)-. - Palermo (Italia)

De Museus : Quaderns de Museologia i Museografia = De

: Museo G. Pitré, 1969-. - v. : il. ; 35 cm.

Museus : Museology and Museography / Departament de

Bimestral. - Descripción basada en: Anno 2, n. 3 (jun. 1970).-

Cultura de la Generalitat de Catalunya. - N. 1 [ca. 1990]-

En 1974 numeración, NS (nueva sèrie).

(1993).. - Barcelona : Generalitat de Catalunya, [ca. 1990]-

,(1970-1972),1974-(1975).

(1993).. - v. : il. col. y n. ; 30 cm. Descripción basada en: n. 4 (1993). - Publicación bilingüe en català e inglés, ISSN 0214-2414, 1993.

Revista de Museología : Publicación Científica al Servicio de la Comunidad Museológica. - N. 1 (1994)-. - Madrid : Asociación Española de Museólogos, 1994-. - v. ; 27 cm

Museo : Revista de la Asociación Profesional de Museólogos de España. - 1996-. - Madrid : Asociación

Trimestral. - Descripción basada en: n. 32 (2005) ISSN 1134-0576, 2005-

Profesional de Museólogos de España, 1996-. - v. ; 24 cm. Anual , ISSN 1136-601X, 1996,1998-

Trabajos del Museo de la Rioja / Museo de la Rioja. - N. 1 (1987)-. - Logroño : Consejería de Cultura. Museo de la

Museo de Zaragoza. Boletín / Museo de Zaragoza. - N. 1 [ca. 1982]-. - Zaragoza : Diputación General de Aragón.

Rioja, 1987-. - v. : il. ; 24 cm. Anual con irregularidades. Descripción basada en: n. 2 (1987),1987-

Departamento de Educación y Cultura, [ca. 1982]-. - v. : il. ; 24 cm. Anual. - Descripción basada en: n. 7 (1988).- Entre los años 1994-1998 deja de publicarse. ISSN 0212-548X ,1988-1998-

Trabajos del Museo de Mallorca / Museo de Mallorca. - N. 1 (ca. 1958)-. - Palma de Mallorca : Museo de Mallorca, [ca. 1958]-. v. : il. ; 24 cm. Irregular. - Descripción basada en : n. 9 (1964/65),

Museos / Dirección General de Bellas Artes, Archivos y Bibliotecas. - N. 1 (junio 1982)-. - Madrid : Ministerio de Cultura. Dirección

174

revistavalencianad’etnologia

1964-1967, 1973, 1976,(198O)-1981, 1986-1987.

Normes per a la presentació d’originals 1. Els originals s’hauran d’enviar a la seguente adreça: Revista

aquest s´ordenaran de menor a major i s´ acompanyaran d´

Valenciana d’Etnologia, Consell de Redacció, Museu Valencià

una lletra en ordre alfabètic. Cas de que es cite un llibre

d’Etnologia, C/Corona 36, 46003, València. L’enviament es

sense autor aquest figurarà a la bibliografia ordenat per la

farà en suport informàtic amb la redacció original, escrita amb

primera paraula del títol.

el tipus de lletra Times New Roman del cos 12; a més, s’haurà d’indicar el processador de textos i el sistema utilitzats

Exemples: Llibre:

(preferentment Word o compatible). També se n’haurà d’adjuntar una còpia en paper (A-4) per una sola cara, amb un

ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,

interlineat senzill, amb marges suficients, sense sagnies ni

91 p..

tabulacions i amb numeració a les pàgines. 2. Tots els articles hauran d’estar encapçalats pel títol, autor o

BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the

autors i l’adreça o les adreces postals i/o electròniques com-

Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-

pletes, que hi hauran de figurar a manera de nota al peu de

spective). New York.

la pàgina. Els treballs hauran d’incloure un resum en la llengua de l’article i en anglés. Necessàriament aquest resum no

Articles:

superarà els 425 caràcters amb espais. Així mateix, haurà

ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): Les glacières de

d’incloure’s un glossari amb un màxim de cinc paraules clau.

Provence, Archeologia, 206, 60-71.

3. Les notes numerades a peu de pàgina es podran utilitzar per a explicar o ampliar alguna qüestió. També podran ser utilitzades per citar la procedència de material d´arxiu, però no per referènciar la bibliografia citada al text. 4. Per a les referències bibliogràfiques incloses en el text, s’hau-

ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): Els pous de neu de la muntanya, El Teix, Alacant, 1, sense paginar. 5. El text s´ha de presentar sense subratllats o altres marques al text.

rà d’utilitzar la citació entre parèntesis de l’autor en minúscu-

6. Les figures hauran de ser originals a tinta o amb impressió de

la, any de publicació i pàgines de referència, si és procedent.

qualitat làser. Les taules i els quadres poden figurar amb una numeració independent de les figures. Les fotografies, con-

Exemples:

(Almela,1960: 32-38)

trastades i de qualitat, podran incloure’s formant làmines. En tots els casos, aquestes il·lustracions, etc., s’hauran de presen-

(Àlvarez i al., 1992: 40;Cebrián, 1994;

tar numerades al dors amb números aràbics correlatius. El text

Gregori, 1985).

dels peus corresponents a cada figura, taula, quadre o làmina

Cas de que es faça una cita de cita, caldrà seguir la següent normativa:

s’haurà de redactar en suport informàtic (a continuació de la bibliografia del treball) i s’adjuntarà imprés en un full a part. Per al muntatge d’originals amb la grandària de pàgina, es

Exemples: (Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)

tindrà en compte la proporció de la caixa de la revista: 23,5 cm x 16,8 cm.

De la bibliografia citada en el text se’n farà una llista

7. Tant per a les figures, com per als quadres, taules i fotografies,

alfabètica al final de l’article, en la qual figurarà el nom dels

se n’haurà d’especificar la situació dins del text. Les figures es

autors, seguit de l’any de publicació entre parèntesis i les

citaran en el text entre parèntesis seguint l’exemple: (fig. 1).

dades d’aquesta, tal com apareix en els exemples adjunts.

(fig. 2,1). (fig. 4-6). Les làmines s’hauran de citar en el text

Les referències d’un mateix autor es col·locaran cronològicament de menor a major i en totes aquestes se citarà l’autor.

entre parèntesis i seguint l’exemple: (làm. 1). (làm. 6-8). 8. Els treballs originals s’hauran d’enviar al Museu València

En el cas dels articles de revista, les pàgines que el compre-

d’Etnologia abans de la data fixada pels editors. La Direcció de

nen han d’ apareixer al final de la referència. Cas de que el

la Revista, atenent a l’avaluació del Consell de Redacció,

treball tinga editors, aquesta circumstància és farà constar.

respondrà en el termini d’un mes a l’admissió o el rebuig del

Si un autor té publicats més d´un treball en un mateix any,

treball. Els originals, publicats o no, seran tornats als autors.

revistavalencianad’etnologia

175

Normas para la presentación de originales 1. Los originales se enviarán al del Museu Valencià d’Etnologia

trabajo en un mismo año, estos se ordenarán de menor a mayor

a la siguiente dirección: Revista Valenciana d’Etnologia, Consell

y se acompañarán de una letra en orden alfabético. En el caso

de Redacció, Museu Valencià d’Etnologia, C/Corona 36, 46003,

de que se cite un libro sin autor, este figurará en la bibliografía

Valencia. El envio se hará en soporte informático con la redac-

ordenado por la primera palabra del título.

ción original, tipo de letra Times New Roman cuerpo 12, indicando el procesador y el sistema utilizados (preferentemente

Ejemplos:

Libro:

word o compatible). Se acompañará copia en papel (A-4) por una sola cara, interlineado sencillo, con márgenes suficientes,

ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,

sin sangrías ni tabulaciones y con numeración en las páginas.

91 p..

2. Todos los artículos estarán encabezados por el título, autor o autores y la dirección o las direcciones postales y/o electrónicas

BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the

completas, que figurarán a modo de nota al pie de la página.

Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-

Los trabajos incluirán un resumen en la lengua del artículo y en

spective). New York.

inglés. Necesariamente, este resumen no superará los 425 caracteres con espacios. Así mismo, deberá incluirse un glosario

Articulos:

con un máximo de cinco palabras clave.

ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): Les glacières de

3. Las notas numeradas se podrán utilizar para explicar o ampliar

Provence, Archeologia, 206, 60-71.

alguna cuestión. También podrán ser utilizadas para citar la procedencia de material de archivo, pero no para referenciar la bibliografia citada en el texto. 4. Para las referencias bibliográficas incluidas en el texto, se uti-

ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): Els pous de neu de la muntanya, El Teix, Alacant, 1, sin paginar. 5. El texto se ha de presentar sin subrayados ni otras marcas de

lizará la citación entre paréntesis del autor en minúscula, año de

texto.

publicación y páginas de referencia, si procede.

6. Las figuras serán originales a tinta o con impresión de calidad láser. Las tablas y cuadros pueden figurar con una numeración independiente de las figuras. Las fotografías, contrastadas

Ejemplos: (Almela,1960: 32-38)

y de calidad, podrán incluirse formando láminas. En todos los casos, estas ilustraciones, etc., se presentarán numeradas al

(Àlvarez y al., 1992: 40;Cebrián, 1994;

dorso correlativamente con números arábigos. El texto de los

Gregori, 1985).

pies correspondientes a cada figura, tabla, cuadro o lámina se

En el caso que se realice una cita de cita, se seguirá la siguiente normativa:

redactará en soporte informático (a continuación de la Bibliografía del trabajo) y se adjuntará impreso en hoja aparte. Para el montaje de originales a tamaño de página, se tendrá en

(Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)

cuenta la proporción de la caja de la revista: 23,5 cm x 16,8 cm.

De la bibliografía citada en el texto se hará una relación

grafías se especificará su situación dentro del texto. Las figuras

alfabética al final del trabajo, en la cual figurará en mayúscula

se citarán en el texto entre paréntesis y siguiendo el ejemplo:

el nombre de los autores, seguido del año de publicación entre

(fig. 1). (fig. 2,1). (fig. 4-6). Las láminas se citaran en el texto

paréntesis y de los datos de la misma, tal como aparece en los

entre paréntesis y siguiendo el ejemplo: (lám. 1). (lám. 6-8).

Ejemplo:

7. Tanto para las figuras, como para los cuadros, tablas y foto-

ejemplos adjuntos. Las referencias de un mismo autor se colo-

8. Los trabajos originales se remitirán al Museu Valencià

carán cronológicamente de menor a mayor citando, en todas

d’Etnologia antes de la fecha fijada por los editores. La

ellas, al autor. En el caso de los artículos de revista, las páginas

Dirección de la Revista, atendiendo a la evaluación del Consejo

que comprenden el mismo deben aparecer al final de la referen-

de Redacción, responderá, en el término de un mes, la admisión

cia. En el caso de que el trabajo tenga editores estos se harán

o el rechazo del trabajo. Los originales, publicados o no, serán

constar. En el caso de que un autor tenga publicados más de un

devueltos a los autores.

176

revistavalencianad’etnologia