Revista valenciana d'etnologia, núm. 3

revistavalencianad’etnologia Núm. 3 · 2008 València Museu Valencià d’Etnologia Diputació de València C/ Corona, 36. 46003 València Tel: 963 883 584

3 Editorial

Edita MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA Direcció JOAN SEGUÍ

DOSSIER: ETNOLOGIA I PATRIMONI

Consell de Redacció ADRIÀ BESÓ (Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís March, Torrent)

ROSER CABRERA

5 Evaluación del impacto ambiental. La consideración y protección del patrimonio cultural valenciano NATALIA MARTÍ RUIZ 13 De l’objecte etnogràfic al patrimoni etnològic. Antropologia, patrimoni i museus AGUSTÍ ANDREU I TOMÀS

(Institut Historiador Chabàs, Dènia)

JOSÉ Mª CANDELA (Museu Valencià d’Etnologia)

JORGE CRUZ

43 El patrimoni arquitectònic industrial valencià ADRIÀ BESÓ ROS

(Museu Valencià d’Etnologia)

RAQUEL FERRERO (Museu Valencià d’Etnologia)

73 La definició i l’activació del patrimoni inmaterial. Algunes propostes des de l’etnologia ALBERT MONCUSÍ FERRÉ

ROBERT MARTÍNEZ (Museu Valencià d’Etnologia)

Consell Assessor: IOLANDA AIXELÀ (Àrea d’Antropologia, Universitat d’Alacant)

JOSEPA CUCÓ (Departament de Sociologia i Antropologia Social, Universitat de València)

87 Los paisajes culturales: instrumentos para su análisis y puesta en valor EMILIO IRANZO GARCÍA

JOAN GREGORI (Xarxa de Museus de la Diputació de València)

GIL MANUEL HERNÁNDEZ (Departament de Sociologia i Antropologia Social, Universitat de València)

PHILIP JONES

101 L’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies: una proposta metodològica ENRIC GUINOT RODRÍGUEZ SERGI SELMA CASTELL

(South Australian Museum, Adelaide, Austràlia)

FRANCESC LLOP (Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana)

JOAN MATEU (Departament de Geografia, Universitat de València)

125 La documentación del patrimonio etnològico. El caso del PAI Marina d’Or-Golf (Oropesa-Cabanes) y PAI Torre La Sal (Cabanes) ENRIC FLORS UREÑA

JOAN FRANCESC MIRA

MISCEL·LÀNIA

(Antropòleg i escriptor)

ANTONIO MIGUEL NOGUÉS PEDREGAL (Facultat de Ciències Socials i Universitat Miguel Hernández, Elx)

Jurídiques,

JULIA OSCA LLUCH (CSIC. Instituto de Historia de la Ciencia y Documentación López-Piñero, València)

FOTINI TSIBIRIDOU (Department of Balkan, Slavic and Oriental Studies, University of Thessalonica, Grècia)

Correcció de textos UNITAT DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

Disseny i maquetació Lucas Creativos Imatge portada Andrés Marín

145 La barraca valenciana, procesos de transformación JUAN A. GARCÍA ESPARZA 161 El mestre corretger RAMÓN TARÍN LÓPEZ 179 Solidaridades familiares en Francia y en Europa, entre la familia y la asistencia estatal. MARTINE SEGALEN 187 La restauración del carromato pabellón artístico de los hermanos Valle EMILIA RUEDA FALCÓ

Subscripcions 96 392 47 46

200 secció bibliogràfica

Impremta Imprenta Romeu

231 Normes per a la presentació d’originals

ISSN: 1885-1533 DL: V-3190-2005 © de l’edició: Diputació de València. © dels textos: els autors. © de les fotografies: els autors i/o propietaris.

Per al tercer número de la Revista Valenciana

mesurar la importància del patrimoni etnològic a la leg-

d’Etnologia l’equip de la revista proposa un dossier al

islació patrimonial valenciana, però per damunt de tot,

voltant d’una una temàtica, “Etnologia i patrimoni”,

és important per aclarir la postura de la Conselleria de

que –sense risc a exagerar- considerem cabdal, si es vol

Cultura pel que fa a la consideració i la protecció del

estratègic, per a l’etnologia en general i per a l’etnolo-

patrimoni etnològic i respecte a quins col.lectius de

gia a terres valencianes en particular. La pròpia dificul-

professionals s’hi impliquen. L’exemple de treball de

tat de definició de l’element patrimonial etnològic (per

camp que planteja Enric Flors al cas del PAI de Marina

massa ample i per tant massa difús); el distanciament

d’Or a Oropesa, n’és una bona mostra del que està

(més o menys conscient) que l’antropologia ha pres

fent-se al caliu de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.

respecte al tram patrimonial que li pertoca, malgrat ser

Amb els treballs d’Agustí Andreu i Albert Moncusí

una disciplina amb fortes arrels museístiques; i, com a

s’hi introdueixen dos temes al voltant dels processos de

conseqüència o –pot ser- com a causa, la encara molt

patrimonialització: un referit als objectes, a la cultura

millorable situació legal (de protecció per tant) que té

material, fonamentalment a l’àmbit museístic i l’altre

el patrimoni etnològic respecte a altres patrimonis, ens

centrat al patrimoni inmaterial. Per la seua banda,

fa pensar en la necessitat de fer convergir esforços,

Adrià Besó fa una mirada general al patrimoni industri-

d’incentivar perspectives, a l’hora de “posicionar” el

al valencià, habitualment vinculat a l’etnologia, lligam

patrimoni etnològic en un lloc més favorable a la si de

que caldria potenciar encara més si cal. El geògraf

la societat a la qual pertany, al nostre cas, la valenciana.

Emilio Iranzo ens fa propostes d’estudi amb la perspec-

Aquest dossier vol ser un pas més en eixa direcció.

tiva del paisatge cultural, és a dir propostes que ens

A grans trets, l’etnologia i el patrimoni conflueixen

haurien d’ajudar a contextualitzar, a comprendre millor

en dos plànols: un, el de les mirades teòriques que des

la integració dels elements patrimonials etnològics en

de l’antropologia se li han llançat al patrimoni, als

allò més macro, el del conjunt paisatgístic del qual for-

processos de patrimonialització. L’altre, més mundà si

men part indestriable. Un cas concret, ara des de la

es vol, el de la situació legal i les possibilitats de protec-

història, és el que ens presenten els medievalistes Enric

ció i gestió que se’n fan del patrimoni adjectivat com

Guinot i Sergi Selma, en referència a la seua proposta

etnològic. Al dossier que introduïm estan presents

metodològica per l’estudi històric de les hortes

ambdues perspectives. Quasi tots els treballs que

mediterrànies.

apareixen varen ser exposats a les Jornades de Gestió

La secció de miscel·lània incorpora en aquesta

del Patrimoni Etnològic a la Comunitat Valenciana, que

ocasió dos treballs amb propostes de recuperació físi-

el Museu Valencià d’Etnologia i la Direcció General de

ca d’elements etnològics: una de les barraques, des de

Patrimoni Cultural Valencià varen organitzar a l’octubre

l’arquitectura, i un altra a partir d’un treball de restau-

del 2006, i tenen per tant una òptica valenciana. Així,

ració dut a terme al propi museu. Tanquem el número

l’article que obri el dossier, el de Natalia Ruiz, ens situa

amb una recerca sobre l’ofici de corretger a la comar-

en la vessant legal: la presencia de l’etnologia als

ca de l’Horta Sud, i un treball de l’antropòloga france-

informes d’impacte ambiental que preveu la noramtiva

sa Martine Segalene al voltant de les noves formes de

en vigor. És aquesta una contribució important per

relació familiar documentades a Europa.

revistavalencianad’etnologia

dossier ETNOLOGIA

PAT R I M O N I

EVALUACIÓN DEL IMPACTO AMBIENTAL. LA CONSIDERACIÓN Y PROTECCIÓN DEL PATRIMONIO CULTURAL VALENCIANO NATALIA MARTÍ RUIZ* La diversa actividad en el territorio ha determinado la aplicación de diversos mecanismos de control, entre ellos el de evaluación de impacto ambiental, que incluye el patrimonio etnológico. La valoración de afecciones sobre el patrimonio cultural valenciano se integra en un procedimiento legal determinado. El presente artículo expone este procedimiento específico en todos los aspectos de su tramitación administrativa al efecto de que cualquier profesional implicado pueda conocer sus contenidos. Palabras clave: Patrimonio cultural, egislación de patrimonio. Llei Valenciana de Patrimoni Cultural Over the last decade, the increasing human activity

En la actualidad la actividad humana relacionada

over the valencian territory has forced the application

con el territorio demanda una intervención adminis-

of new legal controls. One of these controls the

trativa más amplia y estricta con el fin de evaluar la

“Evaluación de Impacto Ambiental” directly refers to the ethnological heritage. Evaluation of possible damage over the valencian cultural heritage is made in reference to a specific legal framework. This article explains the administrative procedures of such evaluation for the interest of professionals in the field.

compatibilidad entre determinadas actuaciones, privadas o públicas, y el mantenimiento de, entre otros, los valores patrimoniales y/o culturales. La legislación patrimonial está procurando establecer medidas que cada vez representen un mayor control, ya que los valores a proteger en muchos

Keywords: cultural heritage, heritage legislation, Llei Valenciana de Patrimoni Cultural.

casos son tan sensibles que no pueden compatibilizarse con actuaciones que no sean las propias de protección. La Ley del Patrimonio Cultural Valenciano aprobada en 1998 ha sufrido dos modificaciones, una en 2004 y otra en 2007, cuya tendencia ha sido, por un lado, ampliar el concepto de patrimonio cultural, y con ello los valores merecedores de esta consideración y protección, y, por otro lado, se han ido extendido las normas de protección alcanzando un nivel cada vez superior. El concepto de patrimonio cultural lo encontra-

*Llicenciada en Dret. Técnic Jurídic de Patrimoni a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria de Cultura i Esport. marti_nat@gva.es)

mos en el artículo 1 de la actual Ley del Patrimonio Cultural Valenciano que define el patrimonio cultu-

revistavalencianad’etnologia

ral valenciano como “los bienes muebles e inmue-

este procedimiento al ser uno de los más tramitados

bles de valor histórico, artístico, arquitectónico,

hoy en día con motivo de la proliferación de obras

arqueológico, paleontológico, etnológico, docu-

públicas y privadas de grandes dimensiones, actua-

mental, bibliográfico, científico o técnico, o de cual-

ciones que representan una gran e importante afec-

quier otra naturaleza cultural, existentes en el terri-

ción patrimonial.

torio de la Comunidad Valenciana o que, hallándo-

En el procedimiento de impacto ambiental el

se fuera de él, sean especialmente representativos

problema fundamental radica en evaluar cual es el

de la historia y la cultura valenciana”, y añade “

patrimonio a afectar y el grado en qué se verá afec-

también forman parte del patrimonio valenciano,

tado para poder determinar cual debe ser la solu-

en calidad de bienes inmateriales del patrimonio

ción en cada caso. A su vez este proceso de evalua-

etnológico, las creaciones, conocimientos, técnicas,

ción plantea diversas cuestiones. La primera es la de

prácticas y usos más representativos y valiosos de

identificar los elementos patrimoniales que se

las formas de vida y de la cultura tradicional valen-

hallan en el territorio en el que se va a actuar. En

ciana”. “Asimismo, forman parte de dicho patrimo-

estos momentos la administración competente ha

nio como bienes inmateriales las expresiones de las

establecido la obligatoriedad de que por el promo-

tradiciones del pueblo valenciano en sus manifesta-

tor se lleve a cabo una prospección, actuación que

ciones, musicales, artísticas, gastronómicas o de

permite a través de un trabajo de campo enumerar

ocio, y en especial aquellas que han sido objeto de

y efectuar una primera valoración de los elementos

transmisión oral y las que mantienen y potencian el

patrimoniales a afectar. Esta valoración en realidad

uso del valenciano”. Por tanto, el ámbito a proteger

determina una segunda fase, porque de ella depen-

desde el punto de vista patrimonial ha pasado a

de que el proyecto siga o no adelante o se señalen

ampliarse comprendiendo de una forma más

condiciones para su ejecución. Por tanto, esta valo-

amplia el patrimonio etnológico al señalar por

ración permitirá establecer si el patrimonio detecta-

ejemplo como elemento a proteger el patrimonio

do cuenta con valores para ser protegido o no.

inmaterial, categoría que ya se venía protegiendo

Aunque podríamos pensar que por definición todo

en el ámbito internacional.

el patrimonio debería ser protegido, en el sentido

Por otro lado, el Capítulo II del Título I de la Ley

de conservación in situ o en un algún lugar adecua-

establece lo que denomina “Normas generales de

do para ello, la búsqueda de equilibrio entre los

protección del patrimonio cultural”. En este marco

valores patrimoniales y otros valores e intereses

se incluye el artículo 11 que regula la necesidad de

hace muy compleja la toma de decisiones en este

que los Estudios de Impacto Ambiental cuenten con

ámbito. No hay que olvidar que el patrimonio

un informe favorable de la Conselleria de Cultura.

representa un interés general pero también están

Este precepto se ha ido modificando y ampliando

en juego otros.

debido a que se considera fundamental la participa-

A continuación vemos en concreto que es lo que

ción de la administración competente en cultura en

prevé la normativa en la Comunidad Valenciana,

revistavalencianad’etnologia

tanto en materia de Estudios de Impacto Ambiental

es que los Estudios deben referirse al evaluar el

como en materia de patrimonio cultural y como se

medio a los elementos patrimoniales que están inte-

desarrolla este procedimiento de integración de uno

grados en el territorio que se va a afectar con el pro-

en el otro.

yecto. Ello requerirá su identificación, su valoración

La legislación vigente en materia de impacto

y su consideración en el Estudio en relación con el

ambiental está comprendida por la Ley 2/1989, de

proyecto, y el establecimiento de medidas protecto-

3 de marzo, de Evaluación de Impacto Ambiental.

ras o correctoras en su caso.

La norma que la desarrolla es el Decreto 162/1990,

La Orden de 3 de enero de 2005 de la

de 15 de octubre, del Consell de la Generalitat

Conselleria de Territorio y Vivienda por la que se

Valenciana. La citada Ley en su artículo 1 establece

establece el contenido mínimo de los Estudios de

su objeto y en concreto el apartado primero reza

Impacto Ambiental que se hayan de tramitar ante

“Es objeto de la presente Ley la regulación de los

esa Conselleria exige que algunos Estudios de

Estudios de Impacto Ambiental, entendiéndose por

Impacto Ambiental, que más adelante se señalarán,

tales los encaminados a identificar, clasificar, estu-

incorporen, como parte integrante del mismo, un

diar e interpretar, así como prevenir, los efectos

informe de la administración competente en rela-

directos o indirectos de un proyecto, sobre la salud,

ción con el patrimonio cultural. En concreto la

el bienestar humano y el entorno. Asimismo se

Orden se remite al artículo 11 de la Ley del

regula la sanción y la exigible recuperación del daño

Patrimonio Cultural Valenciano, precepto que esta-

causado.”

blece que los estudios de impacto ambiental debe-

El artículo 2 establece que el Estudio deberá

rán contar con un informe “acerca de la conformi-

contener unos mínimos, precepto que se va a ver

dad del proyecto con la normativa de protección del

complementado con otra norma dictada por la

patrimonio cultural”.

Conselleria de Territorio y Vivienda en el año 2005,

Dos cuestiones a destacar. En primer lugar, este

y que se comentará más adelante, que establece

informe se ha exigido desde la aprobación de la Ley,

algunas especificaciones en cuanto al contenido

es decir, a partir de junio de 1998, lo que ocurre

mínimo

ahora con la Orden es que en algunos casos debe

algunos

Estudios

Impacto

Ambiental.

incorporarse no al expediente de declaración sino al

De la normativa citada se desprende que los

Estudio de Impacto Ambiental. Ello supone que el

Estudios de Impacto Ambiental deben atender a

informe no se inste una vez iniciado el procedimien-

diversos ámbitos que se considera necesario evaluar

to de impacto ambiental por la Conselleria compe-

desde un punto de vista medioambiental y entre

tente, sino que primero debe obtenerse el informe

ellos se encuentra el patrimonio cultural, denomina-

favorable de la Conselleria de Cultura y éste se

do en ocasiones por esas normas patrimonio históri-

incorpora al Estudio de Impacto Ambiental como un

co, o patrimonio histórico-artístico o con referencias

documento integrante del mismo. No hay que olvi-

sólo al patrimonio arqueológico. Lo que queda claro

dar que la Ley destaca el carácter vinculante de este

revistavalencianad’etnologia

informe, lo que determina que el órgano administrativo competente para formular la declaración de impacto debe tenerlo en cuenta y su contenido vinculará para la resolución final. Por otra parte, hay que tener en cuenta que este

5. Establecimiento de medidas protectoras y correctoras. 6. Programa de Vigilancia Ambiental, que incluirá el compromiso de presentación del informe anual sobre el cumplimiento del mismo.

informe tiene esta consideración especial, en cuanto

7. Documento de síntesis.

a documento integrante del Estudio, solo para aque-

8. Cartografía y documentación complementaria.

llos casos que se determinan expresamente en la Orden y que a continuación enumeramos:

El informe patrimonial previsto en el artículo 11 de la Ley del Patrimonio Cultural Valenciano se exige

- Actividades extractivas.

dentro del apartado 4. En algunos casos, como por

- Actividades ganaderas.

ejemplo para infraestructuras lineales, este informe

- Proyectos de infraestructuras lineales.

se cita en este y en otro apartado, en concreto el 5

- Proyectos de líneas eléctricas.

relativo a medidas protectoras y correctoras, y lo cita

- Instrumentos de ordenación del territorio.

como un informe relativo a afecciones a elementos patrimoniales. Este informe no es otro diferente, es

En todos estos casos la Orden fija cual es el con-

el citado en el artículo 11.

tenido mínimo, como ha de estructurarse y que

Otro apartado en el que se incluyen referencias

documentación gráfica específica debe contener el

al patrimonio cultural es el apartado 3 relativo al

Estudio de Impacto Ambiental. La consideración del

inventario ambiental y descripción de las interac-

patrimonio cultural valenciano se debe efectuar en

ciones ecológicas ambientales claves que en casi

diversos apartados y de diversa forma. La estructu-

todos los casos tiene un subapartado titulado

ra es similar en casi todos los casos y se describe por

“Definición del medio del medio socioeconómico

la Orden señalando que el Estudio deberá contem-

y cultural” en el que se señala que se contempla-

plar debidamente relacionada la siguiente docu-

rá la incidencia sobre los elementos que compo-

mentación:

nen el patrimonio histórico-artístico, etnológico y arqueológico, y en ese mismo apartado al final

1. Descripción de la actuación proyectada y sus acciones derivadas. 2. Examen de las alternativas técnicamente viables y justificación de la solución adoptada. 3. Inventario ambiental y descripción de las interacciones ecológicas ambientales claves.

añade que “debe observarse que dicho patrimonio está constituido, entre otros, por los bienes de valor histórico, arquitectónico, arqueológico, paleontológico, etnológico y científico que sean especialmente representativos de la historia y la cultura valenciana”.

4. Identificación y valoración de impactos, tanto en

El patrimonio cultural valenciano, conforme a la

la solución propuesta como en sus alternativas.

definición del artículo 1 de la Ley del Patrimonio

revistavalencianad’etnologia

Cultural Valenciano está integrado por elementos

podría derivarse la necesidad de acometer algu-

de diversa naturaleza, tal y como se ha visto ante-

na actuación específica para el estudio del patri-

riormente. Algunos de estos elementos son clara-

monio de esta naturaleza.

mente identificables, como por ejemplo el patrimo-

- Llevar a cabo una prospección arqueológica y

nio arquitectónico que por su reconocimiento inme-

etnológica que permita el reconocimiento del

diato no ofrece dificultades en el momento de ser

patrimonio de esa naturaleza, así como el arqui-

identificado, otra cosa será conocer si cuenta con

tectónico.

un interés histórico o artístico que lo conviertan en

La prospección citada se lleva a cabo a partir de

un elemento a proteger. En otros casos, como el del

una autorización administrativa concedida en rela-

patrimonio arqueológico, esta fase de identificación

ción con un proyecto suscrito por técnico competen-

puede resultar dificultosa en cuanto a que su exis-

te, arqueólogo, puesto que se trata de una actua-

tencia no es constatable de facto y requiere en la

ción que debe ejecutarse con una metodología cien-

mayoría de los casos de la aplicación de procedi-

tífica concreta y adecuada. Esta actuación consiste

mientos y métodos específicos.

en la exploración superficial del terreno que va verse

Por ello, resulta necesario que esta identificación

afectado con el fin de localizar indicios o elementos

inicial se realice a través de estudios específicos que

relacionados con el patrimonio arqueológico e iden-

permitan recabar con todas las garantías la informa-

tificar elementos de naturaleza arquitectónica y

ción, ya que además es fundamental este reconoci-

etnológica.

miento previo puesto que de él depende que se lleve

En lo que respecta al patrimonio etnológico

a cabo correctamente la valoración del impacto y las

cabe destacar la relevancia que este patrimonio ha

correspondientes medidas de protección.

ido adquiriendo de forma que es uno de los princi-

En estos momentos el órgano administrativo

pales elementos a tener en cuenta desde el momen-

con competencias en materia de patrimonio cultural

to inicial en la prospección del terreno. Lo que quizá

valenciano en base a la Ley del Patrimonio Cultural

todavía no resulta viable, por las normas que están

Valenciano, así como a partir de la práctica en los

vigentes, es considerar que en esos estudios previos

expedientes administrativos relacionados con el

tengan una participación plena los profesionales en

Estudio de Impacto Ambiental, ha ido perfilando un

etnología. Ello es así porque la actuación principal

procedimiento que sirve de guía para efectuar el

en este procedimiento es la prospección arqueológi-

estudio relativo al impacto sobre el patrimonio cul-

ca, por la evaluación que ha de hacerse de este

tural valenciano.

patrimonio, y por tanto, su metodología ha de ser

Este procedimiento se inicia con dos actuaciones del promotor:

arqueológica, por lo que necesariamente se exige un profesional de esta rama para su ejecución. Quizá el

- Recabar de la administración un informe sobre la

etnólogo debería participar en otros estudios que

afección que el proyecto pueda representar para

forman parte de las actuaciones previas y que están

el patrimonio paleontológico. De este informe

más relacionadas directamente el patrimonio etno-

revistavalencianad’etnologia

lógico y su documentación, recuperación o puesta

general, y sin perjuicio de que en cada caso indivi-

en valor.

dualmente deberán plantearse unas medidas especí-

Una vez finalizada la actuación o actuaciones,

ficas, las medidas correctoras y protectoras en el

puesto que podría haberse exigido una actuación

ámbito patrimonial tendrán una tendencia distinta

paleontológica, el técnico o técnicos que las han

según se produzca una afección directa o indirecta

realizado deben aportar ante la administración un

sobre los bienes. En el caso de que se vaya a produ-

documento que integre los resultados y sus conclu-

cir una afección directa las soluciones pueden orien-

siones desde el punto de vista científico. A partir del

tarse a:

análisis de estos resultados por los técnicos del

- No afectar al elemento patrimonial en cuestión

órgano administrativo correspondiente se pueden

evitando que el proyecto o actividad afecte al

plantear diversas conclusiones. Puede considerarse

área donde se encuentra.

el estudio realizado suficiente y concluyente en

- Si se afecta deberá valorarse si va a desaparecer

cuanto a la inexistencia de patrimonio cultural en el

totalmente o no. Puede darse el caso de que su

área afectada o puede que el estudio sea conclu-

escaso interés permita su desaparición, pero que

yente en cuanto a la existencia de patrimonio cultu-

sea necesario un proceso de documentación

ral, y procederá en consecuencia establecer las

adecuado con el fin de que quede debida cons-

medidas a aplicar para minimizar, eliminar o com-

tancia de su existencia. En caso de que la afec-

pensar ese impacto. En el caso en que el estudio

ción sea parcial o no implique su destrucción

realizado no se considere suficiente y concluyente

deberá plantearse medidas que permitan al bien

deberán continuarse los trabajos hasta obtener la

mantener sus valores en la medida de lo posible.

información necesaria.

Si la afección es indirecta pueden resultar nece-

En cualquier caso, una vez se ha obtenido, con todas las condiciones señaladas, la información

sarias medidas que permitan que esta afección sea mínima y que, además, se mantenga como tal.

patrimonial, la administración comunica al promotor

Algunos ejemplos de medidas correctoras y pro-

las conclusiones que pueden derivarse de esta pri-

tectoras en el ámbito patrimonial pueden ser las

mera fase de reconocimiento y le manifiesta cual va

excavaciones de algunos yacimientos arqueológicos

a ser la valoración del patrimonio afectado con el fin

para su estudio y documentación y posterior des-

de que se planteen en el Estudio de Impacto

trucción o la modificación del proyecto para que no

Ambiental las correspondientes medidas.

se vea afectado un elemento arquitectónico protegi-

En el caso de que se constaten afecciones al

do especialmente.

patrimonio cultural habría que prever medidas que

Toda la información señalada hasta ahora ha de

deben estar necesariamente condicionadas por el

integrarse en el Estudio de Impacto Ambiental y se

tipo de bien de que se trate y por el régimen de pro-

ha de solicitar al órgano administrativo competente

tección que corresponda aplicar al mismo en virtud

la emisión del informe del artículo 11 de la Ley del

de lo que establezca la normativa pertinente. Por lo

Patrimonio Cultural Valenciano, informe que tratará

revistavalencianad’etnologia

de constatar que el Estudio recoge las actuaciones

bar la información que estime necesario relativa su

realizadas y sus resultados y que las previsiones en

cumplimiento.

cuanto a medidas de protección y de corrección son adecuadas.

En conclusión, es evidente que este procedimiento demuestra la ampliación del ámbito de

El informe podrá ser favorable, y con ello permi-

actuación administrativa en lo que al patrimonio cul-

tirá la continuación de la tramitación del impacto

tural se refiere a través de un mayor control de las

ambiental ante el órgano administrativo competen-

actuaciones que le afectan, pero ¿permite una

te. También podrá contener observaciones o condi-

mayor protección?¿Estudiar el patrimonio desde el

ciones que el órgano medioambiental deberá tener

punto de vista documental y/científico es suficiente?

en consideración en la correspondiente declaración.

Tal y como se ha señalado los intereses en juego son

¿Y si es desfavorable? En este caso deberá

varios y determinar su prevalencia no resulta fácil

tenerse en cuenta el motivo por el que es desfavora-

por lo que en algunas ocasiones debe ser el patrimo-

ble, puesto que en cada caso las consecuencias

nio cultural el que se proteja por encima de otros

serán distintas. Si el sentido negativo se justifica en

valores y en ocasiones el sacrificio resulta necesario.

la incompatibilidad total del proyecto o actividad

Lo difícil es decidir en cada caso lo que procede.

con el patrimonio cultural no podrá provocarse un pronunciamiento positivo de la administración salvo que se modifiquen las previsiones del proyecto o actuación de forma que no concurra afección al patrimonio o ésta pueda ser compatible.

Referencias legislativas de interés Normas sobre Patrimonio Cultural Ley 4/1998, de 11 de junio, de la Generalitat Valenciana, del Patrimonio Cultural Valenciano DOGV 3267 de 18/06/1998

Una vez obtenido el informe patrimonial procede continuar el procedimiento ante el órgano medioambiental correspondiente. En ese procedimiento se valorarán el resto de impactos del proyecto y el mismo culminará con la declaración de impacto ambiental. El acto declarativo puede ser favorable, desfavorable o favorable con condiciones. En caso de que sea favorable con condiciones la vigilancia del cumplimiento de éstas corresponderá al órgano administrativo del que han derivado. Corresponde

Ley 7/2004, de 19 de octubre, de la Generalitat, de modificación de la Ley 4/1998, de 11 de junio, del Patrimonio Cultural Valenciano DOGV 4867 de 21/10/2004 Ley 5/2007, de 9 de febrero, de la Generalitat, de modificación de la Ley 4/1998, de 11 de junio, del Patrimonio Cultural Valenciano DOCV 5449 de 13/02/2007 Normas sobre impacto ambiental Ley 2/1989, de 3 de marzo de Impacto Ambiental BOE 87 de 12/04/1989 Decreto 162/1990, de 15 de octubre, por el que se desarrolla la Ley DOGV 1412 de 30/10/1990

el seguimiento y vigilancia del cumplimiento de las condiciones al órgano administrativo que las haya impuesto, sin perjuicio de que el órgano medioambiental pueda efectuar las comprobaciones y reca-

Orden de 3 de enero de 2005 de la Conselleria de Territorio y Vivienda por la que se establece el contenido mínimo de los Estudios de Impacto Ambiental que se hayan de tramitar ante esa Conselleria DOGV 4922 de 12/1/2005

revistavalencianad’etnologia

DE L’OBJECTE ETNOGRÀFIC AL PATRIMONI ETNOLÒGIC. Antropologia, patrimoni i museus AGUSTÍ ANDREU I TOMÀS* En aquest article presentem una aproximació a l’anàlisi de la construcció social del patrimoni cultural des del segle XIX fins el present. La nostra reflexió pren en consideració el desenvolupament dels museus d’etnologia i el seu paper en la delimitació de l’objecte etnogràfic així com els discursos de l’antropologia sobre el patrimoni etnològic. Fem especial èmfasi en el moment en que el patrimoni etnològic incorpora en el seu discurs la temàtica de la cultura popular i tradicional. Incorporació que implicarà la substitució d’un discurs sobre l’alteritat per un discurs sobre el nosaltres i que conferirà al patrimoni etnològic un paper destacat en la creació d’identitats col.lectives. Finalment fem referència a la consolidació d’una nova construcció ideològica que activa els repertoris patrimonials en funció no ja dels seus aspectes identitaris sinó dels econòmics.

Paraules clau: Patrimoni cultural, museus etnologia, objecte etnogràfic, antropologia. This article offers an approach to the analysis of the

Permeteu-me d’iniciar aquest article sobre antropo-

social construction of the concept of cultural heritage from the 19th. century up to the present. Our

logia i patrimoni etnològic amb un record personal.

reflection takes into consideration the development of the ethnological

museums and their role in the

delimitation of the ethnographic object, as well as

A principis dels anys vuitanta, a la Universitat de Barcelona —a les seves aules de Tarragona—, els estudiants interessats en l’antropologia havíem de

the anthropological theories about the ethnological

cursar la llicenciatura de Geografia i Història

heritage. We make special emphasis in the moment

General. El Pla Maluquer ens permetia cursar una

that the ethnographic heritage incorporates the

sèrie d’assignatures optatives entre les quals hi havia

matter of the popular culture and traditional into its

diferents matèries impartides per professors d’a-

discussion line. This incorporation will imply the

questa disciplina. En aquest context, d’escassa pre-

substitution of an interest based on the “otherness” for another based on “us”. This later will give the ethnological heritage a distinguished role in the

sència de l’antropologia en aquells ensenyaments on s’impartia docència sobre aquesta disciplina (des

creation of collective identities. Finally, we make a

de Geografia i Història, a Catalunya, a Filosofia, a les

reference to the patrimonial repertoires as part of a

Illes Canàries), l’activitat docent s’havia de comple-

consolidation of a new ideological construction that it

mentar necessàriament amb seminaris i conferències

is activated in function of the economical aspects.

que, a través de la iniciativa dels mateixos professors

Key Words: Cultural heritage, Ethnographic Museum, Ethnographic Objects, Anthropology.

o bé a partir d’institucions com l’Institut Català d’Antropologia (ICA), ens permetien suplir les mancances de la nostra formació. Precisament un dels

* Professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social. Universitat Rovira i Virgili (Tarragona).

Façana principal del Musée d’Arts et Traditions Populaires de París. Aquest museu, actualment tancat al públic, serà la base del futur Musée de la civilisation de l’Europe et de la Mediterranée que s’està construint a Marsella.

primers seminaris als quals vaig assistir fou sobre patrimoni etnològic. El seminari fou impartit per

revistavalencianad’etnologia

Dolors Llopart i Marta Montmany, aleshores conser-

tura, la cultura popular i tradicional. En la pregunta

vadores del Museu d’Arts, Indústries i Tradicions

que ens féiem en l’exemple que hem comentat

Populars del Poble Espanyol de Barcelona (MAITP).

sobre el seminari de patrimoni etnològic, la resposta

Entre d’altres, un dels aspectes que recordo d’aquest

que ens vàrem donar a aquest interrogant consistí a

seminari fa referència a una reflexió sobre un fet

concloure que un objecte de plàstic també era un

molt concret que podríem resumir en la següent pre-

objecte etnològic. Em vaig quedar, però, amb la sen-

gunta: pot un objecte de plàstic entrar en un museu

sació que, en aquella època, difícilment podríem

etnològic? És a dir, si un museu d’etnologia podia

veure un objecte d’aquestes característiques en un

adquirir, conservar i exposar un objecte que podem

dels nostres, pocs, museus etnològics. La situació

denominar actual, un objecte que encara es fa servir

que acabem d’exposar, la focalització tant de l’an-

per la mateixa funció que ha estat creat. De

tropologia com del patrimoni etnològic vers la cultu-

moment, la resposta que en aquell moment es va

ra popular i tradicional, ha dominat durant un gran

donar a aquesta pregunta no és l’important, sola-

període de temps la pràctica dels antropòlegs i dels

ment ens interessa constatar el fet mateix de fer-nos

conservadors de museu. D’una manera molt senzilla

aquest tipus de pregunta. Si mirem, en aquesta

Jean Jamin (1985) ens comenta que l’existència de la

mateixa perspectiva temporal, l’altra part del binomi

institució museística, des del punt de vista de l’an-

sobre el qual reflexionaren en aquestes pàgines,

tropologia, es justifica a partir de la «collecte et la

l’antropologia, hem de dir que la situació no era

présentation d’objets dits ethnographiques, qu’ils

gaire diferent. Juntament amb els continguts teòrics

soient primitifs ou populaires». Els museus d’etnolo-

de les diferents assignatures era un temps en què el

gia, com a museus, col·leccionen i presenten objec-

treball de camp constituïa un dels aspectes cabdals

tes; com a etnològics, els objectes col·leccionats i

de la nostra formació, i a cada curs teníem l’obliga-

exposats fan referència a un tipus concret de cultu-

ció de fer-ne un. Els meus tres primers treballs de

res: les primitives, i a una part, no tota, de la cultu-

camp —els de la resta de companys anaven en una

ra de les societats civilitzades: la cultura popular i

mateixa línia— foren sobre l’artesania dels cabassos

tradicional.

als Reguers, la jota tortosina i, el que es convertiria

Si a partir, bàsicament, de la Il·lustració, el

en la meva tesi de llicenciatura, la pesca a les albu-

col·leccionisme esdevindrà el punt de partida de la

feres del delta de l’Ebre. Tot i que en la nostra for-

construcció social del patrimoni i de l’aparició del

mació teòrica se’ns insistia en el fet que l’antropolo-

museu modern, la concepció del patrimoni com a

gia estudia la cultura de qualsevol grup humà, des

testimoni de la cultura d’un poble (ja sigui primitiu o

dels anomenats «primitius contemporanis» fins a les

popular) i no pas com a representació dels avanços i

societats pageses i industrials, la veritat és que aquí,

materialitzacions d’una cultura culta ni com quel-

a casa nostra, la pràctica d’aquesta disciplina encara

com amb un valor exclusivament artístic o econò-

estava focalitzada a l’estudi del món rural o, el que

mic, donarà lloc als museus etnogràfics i al que

en aquell moment era el mateix, una part de la cul-

podem anomenar «etnologització del patrimoni», la

revistavalencianad’etnologia

creació d’un patrimoni amb un estatus propi, dife-

cionisme està estretament vinculat a les elits de la

renciat de la resta de patrimonis, tant pel tipus d’ob-

societat i no serà fins al segle

jecte com pel discurs que es genera al seu voltant.

col·leccionar s’ampliarà a les classes mitjanes. El

Aquest procés culminarà amb el seu reconeixement

col·leccionisme privat d’aquesta època implicarà,

administratiu i polític, als anys vuitanta, amb la cre-

doncs, una diversificació del tipus de col·leccionista,

ació de la Mission du Patrimoine Ethnologique, a

uns canvis en l’estatus social i econòmic de qui

França, i la posterior entrada d’aquest concepte en

col·lecciona i, també, uns canvis en el contingut d’a-

les lleis sobre protecció del patrimoni de la resta de

llò que es col·lecciona. És el període en què, junta-

països europeus.

XVIII

que la dèria per

ment amb les naturalia i les realia, s’estableixen

Juntament amb el que hem denominat «etnolo-

altres dinàmiques: les rariora, les curiosa i les mirabi-

gització del patrimoni» —la penetració en el món

lia. Aquests gabinets, que col·leccionen els objectes

del col·leccionisme i dels museus d’un patrimoni eti-

de la natura i els creats per l’home en funció de la

quetat com a etnològic—, també hem de centrar el

seva raresa, del seu caràcter insòlit o fabulós, es con-

nostre interés en el que podem anomenar «etnolo-

vertiran en el punt d’entrada del que més endavant

gia del patrimoni». El primer aspecte ens remet als

serà considerat com a objecte etnogràfic, i alguns

museus i a la seva pràctica en relació amb l’adquisi-

d’aquests gabinets de curiositats seran la base de la

ció, protecció, conservació i difusió del patrimoni, és

futura creació de museus d’etnografia. En aquest

a dir la construcció del patrimoni etnològic. El segon

sentit, possiblement el cas més paradigmàtic sigui el

aspecte ens remet a l’antropologia i els seus discur-

de l’actual Musée d’Ethnographie de Neuchâtel, en

sos sobre el patrimoni i, més concretament, sobre el

l’origen del qual trobem el Cabinet d’Histoire

patrimoni etnològic.

Naturelle et de Curiosités Ethnographiques del general Charles-Daniel de Meuron. Òbviament,

La construcció de l’objecte etnogràfic: gabinets

però, els gabinets de curiositats, en ordenar les

de curiositats i primers museus d’etnografia.

col·leccions per criteris de curiositat o excepcionali-

Diversos autors, entre ells Arnold Van Gennep i

tat, poc tenen a veure amb la manera de fer del que

Georges-Henri Rivière, situen l’aparició de l’objecte

seran els futurs museus d’etnografia.

etnogràfic en el període renaixentista, moment en

El museu etnogràfic, creat al segle XIX, té els seus

què sorgeixen els anomenats «gabinets de curiosi-

orígens en el moviment folklorista i en el procés de

tats». Si bé en un primer moment en el món del

naturalització del món que es dóna en aquesta

col·leccionisme la peça està associada al seu valor

època. La seva creació també guarda una estreta

econòmic (idea de tresor), bé sigui, com ens comen-

relació amb la multiplicació dels viatges d’exploració

ta Krzysztof Pomian (1990), un valor econòmic asso-

i amb les grans conquestes colonials. El pas del gabi-

ciat a la matèria amb què està fet l’objecte o un

net de curiositats al museu etnogràfic implicarà pas-

valor econòmic associat al treball (objecte treballat,

sar d’un col·leccionisme preocupat per mostrar la

no pas matèria bruta). En aquesta època, el col·lec-

bizarrerie i la inhumanitat dels costums de determi-

revistavalencianad’etnologia

nades societats humanes a un sistema de classifica-

À faire connaître, d’une manière exacte et positi-

ció que, de la mateixa manera que l’antropologia,

ve, le degré de civilisation des peuples peu avan-

intentarà posar en relleu l’existència d’uns estadis

cés dans l’échelle sociale, en donnant le moyen

evolutius des del punt de vista cultural i demostrar

d’apprécier leurs ouvrages, et jetant une vive

científicament, a partir dels objectes, la superioritat

lumière sur l’état de leurs arts et de leur économie

d’unes cultures sobre les altres fonamentada en la dicotomització primitius/civilitzats.

domestique, autant que sur la nature de leurs idées morales et religieuses. (Hamy, 1988: 129)

Hem de dir però que aquesta revolució en la

En aquest document, Jomard fa referència a dos

consideració de l’objecte com a font de coneixe-

dels aspectes que, encara i tot actualment, caracte-

ment ja es va iniciar dintre mateix d’alguns d’a-

ritzaran el patrimoni etnològic: 1) l’objecte testimo-

quests gabinets de curiositats. Un exemple d’això

ni, i 2) la idea de salvament etnogràfic. La col·lecció

que estem comentant el constitueix el gabinet de

etnogràfica implica que els objectes han d’ésser con-

curiositats d’Ulisse Aldrovandi. Aquest gabinet ens

siderats en relació amb la seva utilitat pràctica i

mostra una faceta, sovint oblidada, d’aquest tipus

social, destacant-ne tres dimensions: el seu ús eco-

de col·leccionisme: l’accepció de la noció de curio-

nòmic, la seva dimensió tècnica i els seus aspectes

sitat com a microcosmos o resum del món on tro-

simbòlics. Jomard justifica, també, aquesta col·lecció

ben el seu lloc els objectes dels tres regnes (món

d’etnografia en funció dels canvis que en aquestes

animal, vegetal i mineral) al costat de les produc-

societats està provocant el contacte amb l’home

cions de l’home. Aldrovandi (1522-1605) no

blanc. Una justificació idèntica la trobarem en el

només acumula objectes, sinó que els classifica, els

moment en què el patrimoni etnològic s’amplia a la

descriu i els utilitza per als seus tractats, és a dir,

cultura popular i, per altra part, és ben conegut que

l’objecte forma part d’un dispositiu de construcció

la nostra disciplina sempre pateix d’aquest caràcter

d’un saber científic.

d’urgència: analitzem els trets culturals que estan a

En aquesta construcció naturalística de l’objecte

punt de desaparèixer (sobre això ja hi tornarem més

etnogràfic cal destacar el paper que va desenvolupar

endavant). Un altre dels aspectes interessants de l’o-

Edme-François Jomard, conservador del Dépôt géo-

bra de Jomard està relacionat amb la introducció

graphique de la Bibliothèque Royale. Jomard centrà

d’un nou ordre al museu, en aquest sentit cal desta-

els seus esforços en la creació d’una col·lecció espe-

car la correspondència mantinguda amb Phillip

cial destinada a rebre els productes dels viatges llun-

Franz von Siebold metge d’origen alemany que, com

yans i, en els seus plantejaments, l’etnografia era

a metge militar, va ser destinat al Japó als anys vint

considerada com una ciència auxiliar de la geogra-

del segle

fia, que ens ha de permetre conèixer els costums i

Siebold fou la flora i la fauna japonesa també va

usos de les nacions i pobles exòtics. En un document

aplegar, en els seus set anys d’estada al Japó, una

elaborat l’any 1831, ens comenta el següent:

notable col·lecció d’objectes etnogràfics (museu de

XIX.

Tot i que l’interés específic de von

Leiden, 1831). En els anys quaranta del segle

revistavalencianad’etnologia

XIX

correspondència mantinguda entre tots dos perso-

provenen els objectes, constitueix l’espècie).

natges se centra, bàsicament, en el sistema de clas-

L’objecte etnogràfic troba el seu sentit en una natu-

sificació que ha de regir l’ordenació de les col·lec-

ralització de la vida social. Es tracta d’un sistema

cions. Von Siebold era partidari d’un sistema geo-

classificatori de tipus taxonòmic inspirat, sens dubte,

gràfic, per procedència, en la classificació dels objec-

en l’obra Systema Naturae (1735) de Carl von Linné,

tes, mentre que Jomard era partidari d’una classifi-

pare de la taxonomia moderna; recordem que

cació per matèries:

aquest naturalista va establir una nomenclatura binominal ordenada basant-se en la classificació

Les systèmes que nous avons admis, vous,

següent: regne, classe, ordre, gènere i espècie.

Monsieur, et moi, dans la classification des objets

Els esforços de Jomard per crear una col·lecció

ethnographiques, sont, il es vrai, différents; le votre

d’etnografia culminaran amb la creació del Museu

facilite les recherches comparées en rangeant les

d’Etnografia de Trocadero l’any 1878, amb Ernest-

uns après les autres les objets de même nature, de

Théodore Hamy com a conservador del primer

même destination, empruntés à plusieurs peuples; le mien, au contraire, conserve l’ordre géographique, et rassemble les produits divers d’une seule même nation… J’admire d’ailleurs l’enchaînement dans lequel vous présentez les différents objets ethnographiques, parce qu’il est établi sur un systè-

museu d’etnografia de França. El sistema de classificació de Hamy combinava la classificació de Jomard, seguint la naturalesa i l’ús dels objectes, amb l’aproximació en termes d’àrea geogràfica de von Siebold. Uns anys més tard, cap al final del segle

XIX,

me naturel et qu’il nous montre l’homme depuis

aquest cas a Anglaterra i als Estats Units, es produeix

les plus bas degré de son développement industriel

la consolidació del model tipològic en els museus

jusqu’au plus haut degré de son développement

d’etnografia. Un dels millors exemples el trobem en

scientifique. (Hamy, 1988: 242)

el Museu Pitt-Rivers. Aquest militar, antropòleg i arqueòleg es dedicà a col·leccionar objectes de la

En el seu pla de classificació per matèries,

vida quotidiana de diferents cultures i va organitzar

Jomard només arreplega aquells objectes treballats

la seva presentació basant-se en uns criteris tipolò-

per la mà de l’home; l’objecte etnogràfic exclou les

gics en què els objectes estaven classificats segons

produccions naturals (la natura bruta) i les de

les seves qualitats formals i funcionals. La compara-

l’Europa civilitzada. Aquests objectes els divideix en

ció d’objectes de diferents períodes i cultures, que es

deu classes (valguin com a referència aquests dos

presentaven junts, amb un intent de mostrar l’evolu-

exemples de la seva classificació: «Classe II Objets et

ció d’allò simple a allò complex i de representar una

ustensiles propres à procurer la nourriture», o bé la

reconstrucció de la història del món a partir de la

«Classe IX Mœurs et usages»). El seu sistema és

dicotomia primitiu/civilitzat, convertint el museu en

tipològic, cada classe es divideix en ordres, cada

un clar exemple d’etnologia comparada.

ordre es divideix en gèneres i cada gènere en espè-

A partir de Pitt-Rivers i, sobretot, amb Franz

cies (la matèria, la forma, les dimensions, el lloc d’on

Boas, el museu es convertirà en un dels principals

revistavalencianad’etnologia

àmbits de professionalització de l’antropologia, i la

Els objectes de col·lecció eren una eina de recerca,

cultura material fou una eina de suport de les teo-

una eina d’instrucció universitària, el museu era un

ries i les anàlisis antropològiques. Boas i el seu parti-

laboratori d’antropologia. Aquest entusiasme de

cularisme històric van introduir en el museu una

Boas pels museus, aviat va deixar pas a un escepti-

nova manera de fer, una nova manera de concebre

cisme fonamentat en el fet de considerar que la cul-

aquest objecte de coneixement. A partir d’ara l’ob-

tura material oferia tota una sèrie de limitacions a

jecte no ha d’il·lustrar un període de desenvolupa-

l’hora de comunicar els conceptes generats per la

ment; a partir d’ara l’objecte ha de representar una

investigació antropològica. Des de Boas l’antropolo-

cultura. La cultura era, doncs, el sistema que dona-

gia optaria per l’escriptura com a mitjà de traducció

va sentit a l’objecte etnogràfic i, en conseqüència, la

de l’experiència científica. El particularisme històric,

col·lecció havia de presentar la vida d’una tribu. En

juntament amb el funcionalisme, fusionaran l’etnò-

aquest sentit, és coneguda la polèmica que va gene-

graf (descriptor de costums) i l’antropòleg (construc-

rar Boas en oposar-se a una classificació dels objec-

tor de teories) i provocaran la constitució definitiva

tes realitzada sobre la base de la idea d’invent uni-

del mètode etnogràfic a través del treball de camp i,

versal, il·lustrada per objectes de procedència diver-

per tant, la relació directa de l’antropòleg amb l’in-

sa, disposats en seqüències evolutives. Per a Boas

formant, mediatitzada pel llenguatge i no pas, com

aquesta manera de fer implicava una descontextua-

fins llavors, per mitjà de l’objecte. Aquest fet incidi-

lització de l’objecte; l’antropologia relativista entenia

rà en el progressiu allunyament d’aquesta disciplina

que s’havien de presentar cultures, totalitats cultu-

del món dels museus i la seva ubicació en la univer-

rals, és a dir, que tenia com a missió restituir un estil

sitat, tot i que alguns deixebles de Boas, com Alfred

de vida. Per al particularisme històric els objectes

Kroeber o Margaret Mead, encara van tenir un

creats per una cultura són portadors de significació i

paper destacat en aquesta relació entre antropolo-

no pas indicadors d’un estadi cultural. L’interés per

gia i museus.

la contextualització va implicar que la museografia

Finalitzada, pel que fa a l’antropologia, aquesta

relativista cercaria noves fórmules de representació

època d’or dels museus, la noció d’objecte etnogrà-

dels objectes a fi d’aconseguir un realisme major en

fic tindrà un nou impuls a partir de la creació d’una

la seva contextualització. Una d’aquestes fórmules

sèrie de museus, apareguts a la fi del segle

fou els living groups, grups de maniquís que repre-

s’ocuparan de la cultura popular. De la mateixa

sentaven escenes de la vida de les diferents unitats

manera que l’antropologia deixarà de dedicar-se

culturals sobre les quals treballava el museu. Per a

exclusivament a les anomenades societats primitives

Boas el museu havia de complir tres funcions bàsi-

i els antropòlegs iniciaran treballs de camp en la seva

ques: la d’entreteniment, la de recerca i l’educativa.

pròpia societat, el museu etnogràfic posarà la seva

Des d’aquest punt de vista, va agrupar els objectes

mirada sobre el seu entorn més immediat i caldrà

en dues sèries diferents: objectes d’exposició (entre-

una redefinició de la concepció d’objecte etnogràfic.

teniment/educació) i objectes de col·lecció (recerca).

A partir d’ara, l’objecte etnogràfic ja no serà sola-

revistavalencianad’etnologia

XIX,

que

ment aquell objecte procedent d’una societat llunya-

tífica, dels objectes de la vida quotidiana i de les

na, i de la mà, en un primer moment, del folklore,

classes més desfavorides. Els museus d’etnologia

s’ampliarà a la cultura popular.

deixaran de ser uns museus de les coses exòtiques, del patrimoni de les altres cultures, les cultures dites

Dels “altres” al “nosaltres”: el patrimoni etno-

«primitives», per a incorporar en el seu discurs la

lògic i la cultura popular. Les activacions identi-

temàtica de la cultura popular. Aquestes institucions activaran el patrimoni par-

tàries del patrimoni. Els moviments folkloristes del romanticisme obriran

tint dels criteris següents:

una nova via, la de les cultures locals o nacionals, i

1. Activació patrimonial a partir d’una tendèn-

l’objecte etnogràfic es concebrà com una condensa-

cia, de reminiscències clarament romàntiques,

ció de les representacions col·lectives. Aquesta nova

de recuperació del que s’està perdent. Entre

concepció del patrimoni, que prové, com han assen-

altres consideracions, es pretén conservar el

yalat entre altres Joan Prat i Llorenç Prats, de la tra-

coneixement sobre allò que desapareix (la cul-

dició folklorista del segle

tura popular i tradicional) per influència de la

XIX,

generarà unes noves

dinàmiques en relació amb el patrimoni etnològic. Aquesta extensió del patrimoni etnològic a la

societat industrial, i contribuir així al manteniment de la diversitat cultural.

cultura popular va tenir un gran impuls, en un pri-

2. Activació patrimonial que persegueix posar en

mer moment, en la creació dels museus a l’aire lliu-

relleu la diversitat cultural d’un determinat

re escandinaus, els heimatmuseus alemanys i, poste-

territori i afavorir l’emergència d’uns trets

riorment, amb els museus d’arts i tradicions popu-

identitaris. El tractament de la vida quotidiana

lars. Activacions patrimonials, totes elles, que perse-

i dels esdeveniments locals confereix al museu

gueixen posar en relleu la diversitat cultural d’un

un nou paper: el d’institució implicada en la

determinat territori i afavorir l’emergència d’uns

creació d’identitat. La mirada dels museus etnològics sobre la cultu-

trets identitaris. segons Jean Clair, es pro-

ra popular implicarà una sèrie de fases caracteritza-

dueix un fet crucial en la història dels museus. A par-

des per mantenir un posicionament diferencial sobre

tir d’aquest moment el museu inicia el camí que el

l’accepció del mateix concepte de cultura popular.

portarà a la superació d’un dels problemes que

Des d’aquest punt de vista podem parlar, sense pre-

encara tenia pendents: la vella polèmica sobre si

tendre ser exhaustius, de quatre grups diferents de

aquestes institucions havien de dedicar-se exclusiva-

museu: 1) els museus a l’aire lliure i els heimatmu-

ment als grans esdeveniments de la humanitat i,

seus, 2) els museus d’arts i tradicions populars i els

conseqüentment, ignorar per sistema els fets micro-

museus que sorgeixen en els països descolonitzats,

socials. El triomf de la perspectiva universalista impli-

3) els museus de civilització, els ecomuseus i els

carà la incorporació a les sales dels museus, al costat

museus de societat i la redefinició dels museus del

de les obres d’art i els testimonis d’una cultura cien-

món occidental creats a partir de l’espoli colonial, i

Al final del segle

XIX,

revistavalencianad’etnologia

4) els museus comunitaris sorgits a l’altra banda de

cultura en majúscules, almenys des d’un punt

l’Atlàntic.

de vista teòric, ja que la pràctica de molts d’a-

Aquests quatre grups que acabem de delimitar

quests museus no va significar cap trenca-

impliquen quatre apropaments diferents al concepte

ment amb els plantejaments anteriors i van

de cultura popular; hem d’assenyalar que, en relació

continuar centrant la seva activitat amb rela-

amb les diferents nocions de cultura popular, hem

ció al passat, sense incorporar en el seu dis-

seguit la classificació que fa Joan Prat (Prat, 1999) i les

curs els objectes de la vida quotidiana actual.

hem relacionades amb els diferents tipus de museus: a. La primera etapa (museus a l’aire lliure i hei-

operen amb una idea de cultura popular més

matmuseus) es caracteritzen per l’associació

estretament lligada al model italià, fonamen-

que fan entre cultura popular i tradició.

tat en una oposició de classe social (cultura

Recullen, doncs, les diverses manifestacions

dominant/cultura subalterna) que clarament

dels estils de vida preindustrials i generen tot

manté una actitud crítica vers els desajustos

un seguit d’oposicions de tipus temporal (tra-

econòmics i socials provocats pel sistema

dicional/modern) i espacial (rural/urbà) que ja

capitalista i l’estat modern. Aquests museus

havien caracteritzat el treball dels folkloristes.

sorgeixen al final dels anys seixanta per a

b. La segona etapa (museus d’arts i tradicions

oferir als grups socials desfavorits la possibi-

populars i els museus dels països descolonit-

litat d’accedir a la seva pròpia cultura i inci-

zats) entenen la cultura popular com a cultu-

tar-los a assumir el seu futur (Duclos i

ra nacional i generen unes oposicions del

Vieillart, 1993).

tipus (espanyols/catalans-gallecs/valencians).

d. La quarta etapa (els museus comunitaris)

Amb l’aparició de la temàtica popular dintre del

c. La tercera etapa inclou una sèrie d’elements

museu es produeix un nou encontre entre antropo-

presents en les anteriors etapes (treballs des

logia i patrimoni. L’antropologia i el museu etnològic

de l’òptica de la tradició, de la cultura nacio-

troben una mateixa justificació de la seva existència:

nal i de classe social); en aquest cas, però,

la urgència. El «salvament etnogràfic» ha estat un

creiem que la diferència s’estableix a partir de

tema recurrent tant en antropologia com en el món

l’ús del plural en aquestes nocions. És a dir, no

del patrimoni per a justificar tot un seguit de pràcti-

pretenen recollir una sola tradició, una sola

ques i actuacions sobre la cultura popular en detri-

identitat nacional o una visió des d’una sola

ment d’altres manifestacions culturals més contem-

classe social, sinó que el museu passa a

porànies i actuals.

(re)presentar la diversitat cultural bé sigui d’un

Es tracta de «salvar», sobretot, els testimonis

territori, d’una regió, d’una nació o bé fins a

d’un estil de vida rural, greument amenaçat pels

la mateixa idea d’humanitat. Ja no es tracta

efectes uniformitzadors de la revolució industrial.

tant de la noció de cultura popular com de la

Des del punt de vista patrimonial aquesta idea fou,

cultura en un sentit global i totalitzador, la

per exemple, un dels principals eixos de la creació

revistavalencianad’etnologia

L’arquitectura rural així com la presència d’hostes i hostesses amb els vestits tradicionals, són un dels recursos habituals en els museus a l’aire lliure. Nederlands Openluchtmuseum.

dels museus a l’aire lliure dels països escandinaus . El

(1891). El model proposat pel Friluftsmuseet

general Adolphe Hoefer (impulsor del Nederlands

Skansen sentà les bases i els principis generals dels

Openlucht Museum,1918) expressà aquesta visió,

primers museus a l’aire lliure que, a la fi del segle XIX

l’any 1912, de la manera següent:

i principi del

XX,

aparegueren a la meitat nord del

nostre continent. Una de les característiques fonaPerò ¿qui rebutjaria allò quotidià per allò que és nou i monòton? Aquí i allà la gent utilitza mobles i eines que encara són característiques de la seva regió, però de mica en mica els productes uniformes de les fàbriques es van introduint. (De Jong, 1994: 35-36)

mentals d’aquests museus consisteix a treballar sobre un tipus concret de patrimoni: el dels estils de vida preindustrials; però, a diferència d’altres museus amb la mateixa vocació, en aquest cas l’àmbit del museu no és un edifici, sinó un espai. Un espai on trobem diverses construccions del món

Un d’aquests primers museus a l’aire lliure fou el

rural, pertanyents a llocs i a èpoques diferents. Es

de Skansen (Suècia), creat per Hector Hazelius

tracta, doncs, d’un espai creat artificialment, ubicat

revistavalencianad’etnologia

en una zona de fàcil accés i situat en la rodalia d’una

en el missatge elaborat des de l’ecomuseologia, si

gran urbs, on es traslladen una sèrie d’edificis repre-

bé amb unes altres connotacions: els aspectes iden-

sentatius del patrimoni arquitectònic tradicional,

titaris i una museologia orientada a la comunitat

amb reconstrucció d’interiors inclosa.

local.

Un altre dels aspectes a destacar d’aquests

El museòleg mexicà Alfredo Cruz-Ramírez

museus el trobem en el fet que, normalment, desen-

(1985) ha estat un dels primers autors a reivindicar

volupen tot un seguit d’activitats relacionades amb

clarament la posició privilegiada d’aquest tipus de

l’artesania (recuperació d’antics oficis, amb elabora-

museus dintre de l’arbre genealògic dels ecomuseus,

ció de productes i posterior venda), amb l’agricultu-

aspecte aquest que segons l’autor abans citat, ha

ra (reproducció de diferents fases dels processos de

estat totalment oblidat, i en altres casos silenciat,

treball: segar, batre...) i amb les formes de vida tra-

amb motiu de l’estreta relació que va existir entre els

dicionals (escenificació de festes, rituals...), adquirint

heimatmuseus i el règim nacionalsocialista.

un gran pes específic les mostres de folklore viu.

En el seu origen, els heimatmuseus neixen amb

Els museus a l’aire lliure museografien la temàti-

una clara vocació d’utilitzar el patrimoni com a eina

ca popular i tradicional amb una òptica força con-

per a crear en els individus un sentiment de vincula-

creta; la reproducció fidel de la vida i els treballs del

ció a la pàtria. El punt de partida és el mateix que en

camp persegueix posar en relleu la diversitat cultural

el cas dels museus a l’aire lliure; el patrimoni sobre

d’un determinat territori i, com a rerefons, afavorir

el qual treballen aquests museus gira al voltant de la

l’emergència d’uns trets identitaris, bé siguin regio-

temàtica popular i tradicional, de la qual en són

nals o nacionals. El museu es converteix en una ins-

dipositaris els pagesos i que, amb el naixement del

titució política en un moment en què, com afirma

proletariat industrial i els processos de desarrela-

Pierre Nora (1986), la nació pren consciència d’ella

ment inherents al fenomen de la industrialització,

mateixa com a nació. El desenvolupament de deter-

està greument amenaçada. La focalització dels tre-

minats museus a l’aire lliure s’insereix precisament

balls i dels esforços dels heimatmuseus sobre les tra-

en aquest context polític de creació de consciència i

dicions populars permetrà, en definitiva, preservar la

identitat nacional/regional en què estan immensos la

veritable cultura germànica i lluitar contra la influèn-

majoria dels països escandinaus en aquesta època

cia uniformitzadora de la civilització industrial:

(Maure, 1993). Aquest aspecte que acabem de citar, el patrimoni com a font de creació d’identitat, es va convertir també en l’eix central de tota una sèrie de museus que sorgiren a Alemanya sota la denominació de

Avec la naissance du prolétariat industriel, le ‘peuple’ et ses ‘traditions’ devinrent un objet de recherche en soi. En fait on ne se pencha pas, sauf dans de rares cas, sur le travailleur industriel, mais bien plutôt sur son image inversée, l’habitant des

heimatmuseus. Bàsicament aquests museus ale-

campagnes... La présentation de l’histoire régiona-

manys van elaborar un discurs que posava el seu

le en tant que facteur constitutif de l’histoire

èmfasi en dos aspectes clau que després trobarem

nationale n’est pas sans avoir joué un rôle impor-

revistavalencianad’etnologia

tant dans les musées allemands de la fin du siècle.

europeus de l’època) com a mostrar informació.

Ces fonctions identitaires dévolues au musée con-

Aquest canvi obeeix clarament a dos factors; per

tribuèrent à en faire le garant de la ‘culture’ ger-

una part, el nivell d’instrucció del nou públic del

manique face a l’influence de la ‘civilisation’.

museu és més baix i cal donar-li la informació ja

(Roth, 1989: 129-130)

interpretada; per altra part, el museu pretén convertir-se en el lloc d’encontre de la ‘gent del carrer’ amb

Otto Lehmann i Joseph Klersch, dos dels primers

la seva història local i això significa que el museu es

teòrics i sistematitzadors de la heimatmuseologia,

converteix en la institució que senta les bases de la

assenyalen clarament aquest fet en uns articles

interpretació del passat (la història local) a partir de

publicats els anys trenta(Cruz-Ramírez, 1985).

la qual construir aquest sentiment identitari d’ads-

Concretament, Klersch afirma, arran de la creació de

cripció a la pàtria. El museu esdevé una escola que,

la Haus der Rheinischen Heimat (inaugurada el 1936

mitjançant un programa pedagògic elaborat minu-

per Goebbels), que aquests museus han d’ésser un

ciosament, mostra als seus alumnes, la població, la

indret on el poble es retrobi amb la seva història i, a

seva identitat. No és gens estrany, doncs, que els

través d’aquesta, es desprengui la força moral prò-

heimatmuseus (tot i que els seus orígens daten dels

pia de la raça.

anys vint del segle XX) fossin apropiats i mediatitzats

Aquestes paraules de Joseph Klersch ens remeten a un aspecte innovador en el món dels museus

pel règim nacionalsocialista alemany i passessin a desenvolupar una funció clarament política.

ens assenyalen com a públic del museu el poble, vin-

Aquesta construcció del patrimoni etnològic

culant la institució amb la vida de la comunitat. El

estretament vinculada a la cultura popular tindrà un

museu ja no es concep com un indret per a minories

nou impuls amb la creació a França del museu

cultes, sinó que es vincula clarament a la totalitat de

d’Arts i Tradicions Populars (ATP). En aquest cas,

la població d’un determinat territori. Però, tot i la

però, podem parlar d’un trencament amb la tradició

importància d’aquest canvi, la població simplement

folklòrica que en certa manera representen, en el

passa a desenvolupar un paper clàssic dintre del

moment del seu sorgiment, els museus a l’aire lliu-

museu, el rol de públic, en cap moment es pretén

re i els heimatmuseus alemanys. Paul Rivet i

que assumeixi un paper important dintre de la ges-

Georges Henri Rivière conceben un museu on la

tió i el funcionament de la institució.

recerca ha de tenir un paper fonamental; aquesta

La veritable revolució dels heimatmuseus es pro-

afirmació se sustenta, entre d’altres, en dues idees

duirà dintre de la mateixa institució i afectarà, sobre-

bàsiques: el museu-laboratori i l’objecte testimoni.

tot, a la manera amb què aquesta entitat elabora i

Aquests dos museòlegs francesos destaquen l’as-

presenta el seu discurs a través de les exposicions. El

pecte clau de la museologia etnològica, la idea

heimatmuseu centrarà els seus esforços en els

d’objecte testimoni que ja hem anat comentant

aspectes educatius i pedagògics, no es dedicarà tant

amb anterioritat (des de testimoniar un estadi evo-

a mostrar objectes (com fan la resta de museus

lutiu, una totalitat cultural o una identitat) i que

revistavalencianad’etnologia

implica que s’han de restituir les coordenades

aquesta institució amb un territori i la seva població

socials, econòmiques i simbòliques dels objectes.

i que contribuirà a superar la crisi en què es troben

Des de l’etnologia, com ens comenta Fabre (1997),

immersos els museus, especialment aquells que s’o-

l’objecte patrimonialitzat solament té sentit en una

cupen del patrimoni cultural.

xarxa o conjunt de relacions simbòliques de les

A mitjan segle XX, la majoria d’autors assenyalen

quals n’és el producte i alhora el testimoni. El pro-

que es produeix una crisi i un esgotament de les teo-

jecte de Rivet i Rivière concep el museu d’etnografia

ries museològiques tradicionals. La superació d’a-

com un conservatori i, alhora, com un observatori

questa crisi comportarà l’aparició d’unes noves

cultural, com un centre de recerca i documentació i

maneres de treballar i entendre el patrimoni. En

com un centre de conservació i exposició. Els serveis

aquest sentit podem parlar de dues noves vies que

de recerca adquiriran una existència formal l’any

tenen el seu origen, més o menys, en una mateixa

1966 amb la creació del Centre d’Ethnologie

època, si bé apareixen en llocs diferents:

Française, laboratori associat al CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique). Des de la missió Dakar-Djibouti dels anys 1931-32 es van organitzar diferents enquestes sobre el terreny, la

a) la via angloamericana (al final dels anys cinquanta): els centres d’interpretació; i b) la via francesa (els anys seixanta): els ecomuseus.

majoria d’elles sobre arquitectura rural. Des dels

Totes dues vies comparteixen unes mateixes

anys seixanta, l’interés de Georges Henri Rivière se

característiques: el seu origen està estretament vin-

centrà no ja en un determinat tipus de patrimoni,

culat a les polítiques institucionals de protecció de la

l’arquitectura rural, sinó en un espai patrimonial, en

naturalesa, l’aparició i el desenvolupament dels

un territori concebut com a entitat social, cultural i

parcs nacionals (Estats Units/via interpretativa) i la

territorial que implicarà la conservació in situ dels

creació dels parcs naturals (França/via ecomuseísti-

elements patrimonials i que, per a Issac Chiva, signi-

ca). D’altra banda, aquestes dues vies també coinci-

fica la definitiva ruptura amb el món del folklore i el

deixen en un aspecte fonamental: les activacions

pas a un apropament etnològic sobre el patrimoni:

patrimonials que proposen centren el seu interès en la recerca de la participació de la població i s’impli-

Surtout, en remplaçant l’observation des objets et traits culturels isolés, par la saisie de ces faits sociaux totaux que sont les groupes et territoires régionaux, cet animateur hors pair aura marqué, dans la connaissance de la société française, le passage du folklore a l’ethnologie. (Chiva, 1985: 15)

quen en el desenvolupament econòmic i social del territori: converteixen el patrimoni en un instrument de desenvolupament. La via interpretativa va tenir una gran importància en el món anglosaxó, sobretot en les institucions de protecció de la natura, els serveis pedagògics d’e-

Apropament etnològic que a la fi dels anys sei-

ducació ambiental i en la conservació in situ de

xanta es concretarà en la creació d’un nou tipus de

determinats elements del patrimoni cultural. La seva

museu, l’ecomuseu, que vincularà estretament

principal característica la trobem en el fet de situar

revistavalencianad’etnologia

l’objecte en una posició secundaria i traslladar al pri-

Régionaux. Els parcs naturals regionals francesos es

mer pla els coneixements, els sabers i les temàtiques

varen crear, a iniciativa de la DATAR, per a revalorar

de reflexió que ens pot aportar el patrimoni. El des-

aquelles àrees rurals caracteritzades per tenir un

plaçament des de l’objecte a la informació no impli-

patrimoni natural d’una certa importància. Es tracta-

ca, però, privilegiar un discurs pedagògic; no es trac-

va de crear una institució capaç de dinamitzar

ta tant de donar informació elaborada com d’acon-

socioeconòmicament aquests territoris afectats per

seguir que l’usuari desenvolupi la seva pròpia inter-

greus problemes de despoblament i empobriment.

pretació dels elements patrimonials que li són pre-

El desenvolupament econòmic proposat per aquests

sentats. En canvi, la via ecomuseística implica una

espais se centrava, sobretot, en impulsar i canalitzar

revolució des de dintre de la mateixa institució

el flux turístic interior. Bàsicament es pretenia reo-

museística, i els seus plantejaments tindran una

rientar el turisme intern cap a les zones rurals depri-

major incidència en el concepte i la valoració del

mides (40 per cent dels francesos passa tres setma-

patrimoni, com també en la funció social que han de

nes fora de casa a la tardor) i aprofitar també el

portar a terme els museus.

turisme exterior (el 1965 França rebia set milions de

A nivell sociopolític, un dels aspectes que inci-

turistes estrangers).

deixen en l’aparició i concreció de la idea d’ecomu-

La creació dels parcs naturals per la DATAR va

seu van ser les noves preocupacions aparegudes en

significar el sorgiment d’una institució interessada

la societat francesa a partir del maig del 68. Les pre-

en la protecció i la dinamització del patrimoni natu-

ocupacions culturals i socials dels anys seixanta, que

ral i cultural com a instrument de desenvolupament

cristal·litzaren en el maig del 68, són un punt de par-

econòmic i com a mitjà per a aconseguir una millo-

tida clau per entendre aquestes institucions. Els

ra de la qualitat de vida de les comunitats locals.

esdeveniments socials abans comentats feren arrelar

Aquest fet implicà un encontre amb la institució

en la mentalitat col·lectiva uns ideals que van afavo-

que fins a aquell moment tenia, per dir-ho així, el

rir una certa revaloració del món rural i de la diversi-

monopoli del patrimoni: el museu. L’encontre entre

tat cultural, implicant un ressorgiment de les cultu-

els parcs naturals francesos i el món dels museus,

res tradicionals i minoritàries, el patrimoni de les

possible gràcies a les innovacions que aquesta insti-

quals constituïa l’objecte principal de treball dels

tució, creada per la DATAR, va introduir en la políti-

ecomuseus.

ca de conservació de la naturalesa, va desembocar

Diversos autors destaquen, també, la gran

en la creació d’una nova manera de concebre, acti-

importància que va tenir el desenvolupament d’una

var i dinamitzar el patrimoni a través de presentar la

política de gestió del territori, portada a terme pel

relació d’un col·lectiu humà amb el seu entorn tant

govern francès, de la qual cal destacar dos aspectes

social com natural. El 1966, el grup interministerial

clau: 1) el 1963, la creació de la Délégation pour

encarregat de definir la política dels parcs naturals

l’Aménagement du Territoire et l’Action Régionale

regionals francesos organitzà les Journées d’Études

(DATAR), i 2) el 1967, la creació dels Parcs Naturels

sur les Parcs Naturels Régionaux, en les quals el

revistavalencianad’etnologia

Zona dedicada a l’ofici de moliner, amb la casa del moliner en primer pla i, al fons, el molí de Geloux. Écomusée de la Grande Lande.

museòleg francès Georges Henri Rivière va ser con-

3) ser un museu amb un programa interdisciplinari,

vidat a participar en la comissió dedicada a assesso-

4) ser un museu implicat en la protecció de la natu-

rar la política d’aquestes institucions en els aspectes

ralesa, 5) ser un museu de caràcter territorial, 6) per

patrimonials. Les primeres realitzacions dels museus

estar al servei de la societat i del seu desenvolupa-

dintre dels parcs naturals regionals francesos van ser

ment, i 7) per implicar la població local en la seva

la Maison des Techniques et Traditions Ouessantines

gestió.

(1968, Jean Pierre Gestin) i el Musée au Plein Air de

Si bé l’ecomuseu és un fenomen francès, hem

Marquèze (1969, Georges Henri Rivière), que des-

d’assenyalar que el seu sorgiment no es pot enten-

prés es convertiran, respectivament, en els actuals

dre sense tenir en compte l’escenari museístic inter-

Ecomusée des Monts d’Arrée i Ecomusée de la

nacional. Aquest nou museu és fruit també de diver-

Grande Lande. Aquests nous museus, denominats

ses aportacions i reflexions de diferents museòlegs

ecomuseus a partir de l’any 1971, representen el

d’arreu del món, com també de diverses experièn-

punt de partida de la pràctica ecomuseística, carac-

cies originades fora de les fronteres de França i que,

teritzada per: 1) prendre en consideració l’home i la

a banda de contribuir a enriquir les idees ecomuse-

naturalesa, 2) ser un museu del temps i de l’espai,

ològiques, contribuiran, també, decisivament a crear

revistavalencianad’etnologia

el moviment anomenat nova museologia. André

cepció que vincula estretament aquesta institució

Desvallées, en la presentació del llibre Vagues. Une

amb el desenvolupament socioeconòmic dels pobles

anthologie de la nouvelle muséologie (1992), del

i cerca activament la participació de la població en la

qual ell mateix n’és el compilador, es pregunta per

gestió de la institució.

l’origen d’aquesta innovadora filosofia museística en

L’ecomuseu i la nova museologia impliquen

un intent de trobar-ne la partida de naixement. Les

sobretot un canvi en la manera de concebre el patri-

seves respostes estan, deliberadament, plenes d’in-

moni etnològic. Aquest canvi és, sobretot, evident

terrogants: ¿la nova museologia neix a partir de les

no tant en el que hom pot considerar com a patri-

experiències desenvolupades en els ecomuseus?;

moni etnològic, sinó en l’ús que s’ha de fer d’aquest

¿els seus inicis els trobem en els museus veïnals

patrimoni, com comenta Jean Claude Duclos, en

americans de la fi dels anys seixanta?; ¿són les refle-

referència als museus de societat i aplicable també a

xions contingudes en els articles i conferències de

la dinàmica patrimonial instaurada pels ecomuseus:

museòlegs com, per citar-ne alguns, John Kinard,

«a la cuestión de saber lo que el museo de etnogra-

Duncan F. Cameron, Stanislas Adotevi, Georges

fía debe adquirir se agrega otra, la de saber lo que

Henri Rivière, Hugues de Varine...?, ¿o bé la podem

va a contribuir al desarrollo de aquellos en cuyo

datar l’any en què es va crear, a França, l’associació

nombre hace la adquisición». Tot i que els ecomu-

Mouseologie Nouvelle et Expérimentation Sociale, el

seus delimiten un nou marc en relació amb l’ús

1982?; ¿o és més significativa la Taula Rodona de

social del patrimoni, la multiplicació d’aquest feno-

Xile de 1972?... Pensem que estem davant d’una

men implicarà la seva pròpia crisi. La majoria d’eco-

situació única i irrepetible caracteritzada per una

museus no van ser capaços, en el seu intent de

gran eclosió d’idees i experiències que s’influeixen

representar una cultura lligada a un territori, d’esca-

mútuament i nodreixen les idees fonamentals dels

par de l’èmfasi i la focalització de les seves represen-

dos fenòmens més significatius del món dels museus

tacions sobre la cultura popular.

en la segona meitat del segle

XX:

els ecomuseus i la

La crisi dels museus d’arts i tradicions populars i

nova museologia. Un tipus de museu (l’ecomuseu) i

dels ecomuseus, cap a la fi del segle

un corrent museològic (la nova museologia) que

una nova reformulació del patrimoni etnològic. A

comparteixen una mateixa filosofia, concretada, pel

partir del final dels anys vuitanta i en els inicis dels

que fa als ecomuseus, en la definició evolutiva de

noranta del segle

Georges Henri Rivière (1980) i, pel que es refereix a

irrompen en el món dels museus: els museus de

la nova museologia, en la Taula Rodona de Santiago

societat i els museus de civilització. En aquest cas es

de Xile (1972), la Declaració de Quebec (1985) i la

tracta d’unes noves formes d’entendre el patrimoni

creació de l’associació Mouvement International

etnològic que lliguen amb la tradició dels ecomu-

pour une Nouvelle Muséologie (1985), centrada en

seus, de la nova museologia i dels museus comuni-

el paper social i en la incidència del museu tant en el

taris. Aquestes noves denominacions implicaran,

seu entorn social com en el natural. Una nova con-

una altra vegada, insistir en el desplaçament de la

XX,

va originar

unes noves denominacions

revistavalencianad’etnologia

cultura popular (una part de la cultura) a la cultura

(Fabre, 1997) entre un domini de recerca (una cièn-

en la seva totalitat. Com comenta Yves Bergeron

cia, l’etnologia) i una noció multiforme (el patrimo-

(2007), director del Servei de Recerca del Museu de

ni). La definició de patrimoni etnològic per part d’a-

les Civilitzacions de Quebec, el museu ha d’explorar

quest nou organisme de l’administració va ser elabo-

un patrimoni que no estigui limitat a un període his-

rada amb la participació de polítics, antropòlegs i

tòric ni a un grup cultural particular. En el mateix

museòlegs. La definició ressalta la relació entre patri-

sentit s’expressa Guibal (1992) quan comenta que el

moni i identitat, el patrimoni etnològic s’ocupa de

museu ha de posar l’accent sobre la dimensió histò-

les identitats col·lectives dels grups humans, dels

rica dels fets culturals observats, insistint sobre les

seus aspectes tant materials com immaterials, i

proximitats i les diferències, sobre les continuïtats i

encara que no hi ha cap referència explícita a la cul-

les ruptures, de les cultures rurals a les urbanes, de

tura popular, l’expressió «elementos que fundan la

les cultures regionals a les cultures immigrades.

identidad de cada grupo social y lo diferencian de

Plantejaments teòrics des dels museus que pretenen

los demás» ens remet a la idea de cultura genuïna

superar, per dir-ho així, la seva addicció vers el pas-

que no està gaire lluny de la cultura popular i tradi-

sat, vers una part de la cultura, una concepció del

cional ni d’una visió essencialista i poc dinàmica de

patrimoni limitada a la cultura popular.

la cultura. La creació de la Mission, a banda del reco-

L’aparició dels museus de societat i de civilització

neixement administratiu i polític del patrimoni etno-

ha provocat un desplaçament de la idea de museu a

lògic, també va significar una desmuseïtzació (Prats,

la de comunitat, un desplaçament de la conservació

1997) d’aquest tipus de patrimoni i el seu reconeixe-

d’objectes a la preservació de la cultura. Àmbit

ment com a domini de recerca específic.

aquest, el de la cultura i no el de l’objecte, molt més

Els anys vuitanta i noranta del segle

varen

grat per a la disciplina antropològica i més còmode

ésser una època en què el concepte de patrimoni

per als antropòlegs. Aquest desplaçament de la

etnològic es va anar implantant a nivell legislatiu. A

noció de patrimoni etnològic cap a la cultura i la

Espanya, la Ley del Patrimonio Histórico (1985) recull

comunitat, que ja havien iniciat els ecomuseus, jun-

el concepte de patrimoni etnogràfic (García,1998).

tament amb el reconeixement administratiu i polític

En l’article 46 del títol VI aquest patrimoni es defineix

de la noció de patrimoni etnològic als anys vuitanta,

com els béns mobles i immobles, els coneixements i

significarà un punt d’inflexió en la relació entre

les activitats que són o han estat expressió rellevant

patrimoni i antropologia.

de la cultura tradicional del poble espanyol en els seus aspectes materials, socials i espirituals. La legis-

El reencontre entre un domini de recerca i el

lació espanyola relaciona directament el patrimoni

patrimoni: el reconeixement legislatiu del patri-

etnogràfic amb la cultura popular i tradicional; en

moni etnològic.

canvi, altres lleis promulgades per diferents comuni-

La creació, l’any 1980, de la Mission du Patrimoine

tats autònomes, faran més èmfasi en els aspectes

Ethnologique, a França, va significar el reencontre

identitaris i territorials. La Ley Andaluza del

revistavalencianad’etnologia

Patrimonio Histórico (1991) defineix el patrimoni

Etnològic de Catalunya (IPEC, 1994). No és l’únic cas

etnològic com a expressió de la cultura i dels estils

en què aquestes noves polítiques s’han articulat al

de vida propis del poble andalús i centra el seu inte-

voltant d’una sèrie de línies de recerca que han

rés en aquells coneixements o en aquelles activitats

adoptat la forma d’inventari. A Catalunya, aquest

en perill d’extinció (Agudo, 1997). A Catalunya, el

IPEC va néixer amb un programa molt ambiciós

patrimoni etnològic s’insereix dintre de la Llei de

caracteritzat per un intent de donar empara a l’àm-

Foment i Promoció de la Cultura Popular i

plia gamma d’investigadors, institucions i agents

Tradicional i de l’Associacionisme Cultural (1993) i

socials que tradicionalment s’han ocupat, a casa

en la seva redacció s’emfatitza la seva relació amb la

nostra, del patrimoni etnològic. Serveixi com a

cultura popular i tradicional, amb una redacció cer-

exemple d’aquesta situació una mirada sobre els

tament poc innovadora:

programes que integraven el Segon Pla de Recerca (1997-2000) del qual jo mateix vaig formar part amb

«Article 5è (Constitueixen el patrimoni etnològic

un projecte sobre l’anàlisi de la cultura fluvial a

de Catalunya)

l’Ebre català. Les institucions implicades, com a titu-

a) Els immobles i les instal·lacions emprats consue-

lars de la recerca, en els diferents projectes actius

tudinàriament a Catalunya les característiques

d’aquest període anaven des de departaments uni-

arquitectòniques de les quals siguin representatives de formes tradicionals. b) Els béns mobles que constitueixen una manifestació de les tradicions culturals catalanes o d’activitats socioeconòmiques tradicionals. c) Les activitats, els coneixements i altres elements

versitaris d’antropologia (Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili) a museus (Museu de la Pesca i Museu Etnològic del Montseny), passant per associacions culturals sota diferents denominacions (Associació d’Acció del Patrimoni, Consell Cultural

immaterials que són expressió de tècniques, ofi-

de les Valls d’Àneu, Grup de Recerca Folklòrica

cis o formes de vida tradicionals.»

d’Osona,

Institut

Català

Prospectiva

(Llei 2/1993, de 5 de març, de Foment i Protecció

Antropològica, Associació Cultural d’Amics del Cau

de la Cultura Popular i Tradicional i de

de la Costa Brava-Museu de la Pesca i Centre

l’Associacionisme Cultural)

d’Estudis del Bages) fins a empreses del sector cultural (Migdia Serveis Culturals CB, Cultures Urbanes

Aquesta institucionalització del patrimoni etno-

SCP i Montsec Actiu SL). Quant a les temàtiques de

lògic ha significat el sorgiment d’una sèrie d’organis-

les recerques, aquestes també eren força diferents:

mes especialitzats en la gestió d’aquest tipus de

patrimoni pesquer, rumors contemporanis, cultura

patrimoni; en el cas català es va crear del Centre de

del foc, afirmació i negociació d’identitats col·lecti-

Promoció de la Cultura Popular i Tradicional

ves a través de les músiques populars urbanes, estra-

Catalana que, com a un dels elements principals en

tègies de producció davant la creació d’un parc

la planificació i gestió de les polítiques culturals, va

natural, productes alimentaris i receptes, cultura flu-

iniciar el programa d’Inventari del Patrimoni

vial, i altres de més generalistes que inclouen en el

revistavalencianad’etnologia

seu títol el concepte d’inventari o memòria lligats a

amb un concepte de cultura estàtica i essencialista,

un territori concret (el Pallars, el Priorat, les Gavarres,

poc disposada a explicar els contactes culturals entre

el Montseny). Sortosament, tot i les restriccions con-

els pobles. Certament, aquest és el perill en què

ceptuals del que la llei catalana entén per patrimoni

poden caure, i han caigut, les polítiques patrimonials

etnològic, les recerques portades a terme a partir

i els museus. Hem de dir, però, que la variable etno-

d’aquests programes no s’han limitat a la cultura

lògica del patrimoni s’ha convertit en el punt de par-

popular i tradicional.

tida des del qual s’ha desenvolupat una visió integral

El reconeixement administratiu del patrimoni

del patrimoni que posa el seu accent no solament en

juntament amb la seva desmuseïtzació, també ha

les continuïtats, sinó també en les ruptures i els con-

significat un trencament amb les primeres concep-

tactes entre els diferents pobles. Els aspectes territo-

cions sobre l’objecte etnogràfic. L’objecte etnogrà-

rials del patrimoni s’han de veure des del punt de

fic, creat per a generar un discurs sobre l’alteritat,

vista del marc territorial on es crea, es transmet i es

per a mostrar una imatge de l’altre que ha anat

transforma el patrimoni. Aquesta percepció del

variant al llarg del temps, en convertir-se en patrimo-

patrimoni és precisament la que apunten en una

ni etnològic ha substituït la construcció de l’altre per

ponència presentada a les Jornades sobre el Museu

la construcció del nosaltres. Aquest pas ja es va

Nacional d’Etnologia (1992) una antropòloga (M.J.

donar en el moment en què els temples que guar-

Buxó), un director de museu (J.M. Rueda) i una

den aquest tipus de patrimoni, els museus, van ocu-

pedagoga ambiental (M. Mir):

par-se de la cultura popular, però la noció de patrimoni etnològic, tant de la Mission, com de les lleis que hem vist a nivell d’Espanya i de les seves comunitats autònomes, introdueix un nou element que reforça aquesta construcció del nosaltres: el patrimoni etnològic adquireix la seva significació en la conservació in situ, en el territori on s’ha generat i

La consideració integral del patrimoni etnològic implica col·locar el museu en l’entorn territorial on es vincula, des d’una perspectiva històrica i adaptativa, l’ecologia i la cultura, de manera que es puguin reflectir la continuïtat de les formes culturals, els processos de canvi i els contactes i influències amb altres àrees. (Buxó, Mir i Rueda, 1992)

s’ha transmès. Com ens comenten Pierre Lamaison i Denis Chevalier (1983: 12-13) «c’est un ensemble

Aquesta visió integral del patrimoni, desenvolu-

d’agents sociaux, de biens matériels ou immatériels,

pada a partir de l’antropologia, ens ha de fer refle-

de savoirs organisés, qui se sont élaborés, transmis,

xionat sobre l’existència d’un patrimoni (singular) o

transformés sur un territoire donné», la variable

d’uns patrimonis (plural). L’ús del patrimoni en plu-

territorial s’ha convertit en un element clau, com ja

ral (arquitectònic, arqueològic, artístic, històric,

assenyalava Isaac Chiva, d’aquest tipus de patrimo-

etnològic, natural...) respon a uns acords entre les

ni. El procés de circumscripció del patrimoni etnolò-

diferents disciplines per mitjà del qual aquestes s’a-

gic a l’àmbit d’una comunitat territorial comporta

tribueixen en exclusiva una determinada classe d’ob-

per a alguns autors (García, 1998) el perill d’operar

jectes-patrimoni:

revistavalencianad’etnologia

En el llenguatge quotidià, sovint assimilem el con-

artístics i, al mateix temps, aquest és un espai utilit-

cepte de patrimoni amb l’herència, i és en aquest

zat per una sèrie de gent que practica uns ritus i

sentit, també, que les ciències humanes i socials o

unes creences i, per tant, l’antropologia també pot

bé en el món de les belles arts, parlen dels seus

elaborar el seu discurs sobre aquest objecte-patri-

patrimonis respectius, adjectivant-los [...]. Sense

moni. És aquesta idea de fet social total que són els

entrar ara en massa detalls, es podria dir que totes les disciplines esmentades consideren que els elements que integren els seus patrimonis respectius són aquells béns (i només aquells béns) que, d’acord amb cada moment històric i segons un consens generalitzat dins de cada professió, poden ser considerats com a béns culturals i/o béns simbòlics

grups socials i els territoris regionals que ens comentava Isaac Chiva com a punt de partida del coneixement etnològic sobre el patrimoni i que implica aquesta visió holística sobre l’objecte-patrimoni. La substitució de la construcció de l’altre per la construcció del nosaltres, juntament amb els canvis

que mereixen ser preservats, conservats, protegits

socials i polítics de l’època en què es van donar, ens

i admirats. (J. Prat, 1993: 122)

pot explicar també les noves reformulacions dels museus d’etnologia que contenen i són dipositaris

Si posem l’accent en els aspectes territorials del

del patrimoni dels altres, és a dir, d’aquells museus

patrimoni, és a dir, en el fet que el patrimoni s’ha

que han constituït el seu fons a partir del típic model

generat, transmés i transformat en una determinada

colonialista de la societat occidental. En alguns

comunitat, l’ús plural d’aquest terme manca de sen-

casos, com a Europa, aquesta crítica és va dur a

tit. Ja no es tracta de parlar de diferents patrimonis

terme des de dintre mateix de la institució. En canvi,

en el sentit d’una herència, d’una propietat exclusi-

a la resta del món, aquest qüestionament ha estat

va d’una determinada disciplina. El patrimoni és la

liderat per les poblacions autòctones locals. La

cultura, i l’apropiació que en poden fer cada una de

voluntat de les poblacions autòctones per fer sentir

les diferents disciplines no ha d’excloure el discurs

la seva veu dintre del museu va provocar un replan-

que en puguin fer les altres. No hi ha diferents patri-

tejament sobre el sentit de les col·leccions acumula-

monis, el que hi ha són diferents apropaments al

des en el passat i sobre la imatge de les representa-

patrimoni. Els objectes-patrimoni són susceptibles

cions que d’aquestes oferia el museu. Com a conse-

de rebre diverses interpretacions de la mateixa

qüència d’aquests moviments, molts d’aquests

manera que parlem d’activacions identitàries o eco-

museus s’han vist obligats a repatriar determinats

nòmiques del patrimoni, també hem de parlar que

elements patrimonials; recordem per exemple les

qualsevol objecte-patrimoni es pot activar des del

lleis dels anys noranta als Estats Units, que obliguen

punt de vista arquitectònic, artístic, etnològic... Per

els museus que depenen de l’Administració a repa-

exemple, una catedral, ¿què és?: ¿patrimoni arqui-

triar els ossos i els objectes d’aquelles comunitats

tectònic, artístic, etnològic...? Evidentment ho és tot

que així ho sol·licitin. Una altra conseqüència d’a-

a la vegada. Un arquitecte pot parlar dels aspectes

questa crítica social al museu serà l’aparició dels

constructius, un historiador de l’art dels períodes

museus administrats pels autòctons.

revistavalencianad’etnologia

Per la seva banda, els museus europeus que con-

museologia crítica, que ha de permetre als visitants

tenen col·leccions exòtiques també redefiniran el

relativitzar les seves percepcions, deconstruir els seus

seu paper, és a dir, canviaran la seva mirada sobre el

sabers i interrogar-se sobre les seves certeses amb la

patrimoni etnològic. La majoria d’aquests museus es

finalitat

convertirà en un espai de diàleg i reconeixement

(http://www.men.ch/expositions.asp/1-0-240-99-5-4-1/).

repensar

seva

realitat

entre cultures, s’orientaran cap a una reflexió sobre

La redefinició del museu d’etnografia i del propi

el multiculturalisme i les relacions interculturals com

patrimoni etnològic en altres casos ha implicat, en

a forma d’elaborar un nou discurs sobre el nosaltres.

certa manera, la seva negació. Repensar un patrimo-

Reflexió que en una societat global i multicultural

ni que la pròpia institució i els canvis socials han con-

passa per mostrar la diversitat cultural i les relacions

vertit en incòmode ha significat la reconversió de

entre col·lectius que són portadors de cultures dife-

l’objecte etnogràfic en obra d’art. Si els museus d’et-

rents i conviuen en un mateix territori.

nologia (Prado, 1995) han sublimat el passat col·lec-

Un dels museus europeus que més crític ha estat

tiu i el museu d’art la producció individual d’artistes,

amb el paper que tradicionalment han desenvolupat

ara el museu etnològic realitza un apropament al

els museus d’etnologia ha estat el Musée

museu d’art amb la diferència que no sublimarà l’art

d’Ethnographie de Neuchâtel. Aquest museu, creat

com a creació individual, sinó com a creació d’una

a partir d’un gabinet de curiositats i dipositari del

cultura. Ens estem referint, òbviament, al Musée du

patrimoni dels altres, ja ha mostrat clarament el seu

Quai Branly, museu que ha apostat per una desvalo-

interés a desvincular-se d’aquesta construcció de

ració dels components socials i culturals dels objec-

l’alteritat que ha implicat la depredació de les altres

tes en benefici de les seves qualitats estètiques,

cultures. La seva exposició «Le musée cannibale»

aspecte aquest que ha originat una forta polèmica

(2002) és tot un clàssic d’aquesta visió crítica que

tant entre els professionals dels museus com entre

acabem d’exposar.

els de l’antropologia.

Aquest museu també ens ofereix una recontex-

El final de la dècada dels anys vuitanta es carac-

tualització de l’objecte etnogràfic clàssic. Roland

teritza per la irrupció (consolidació) de l’antropologia

Kaer i Jacques Hainard han apostat per una museo-

en el discurs sobre el patrimoni i aquest es converti-

logia en què l’objecte està al servei d’una idea i no

rà en un àmbit de recerca i docència alhora que de

importa, doncs, tant la procedència d’aquest com el

professionalització. Si en els inicis de la nostra disci-

que es vol comunicar. En les seves exposicions hi ha

plina l’objecte etnogràfic i els museus van esdevenir

una confrontació entre objectes de les altres cultures

un dels elements privilegiats de construcció de la teo-

i objectes de la vida quotidiana de la nostra societat

ria antropològica, avui en dia el patrimoni etnològic

que tenen com a missió, des de la perspectiva a la

s’ha convertit en una especialització emergent dintre

vegada propera i allunyada de l’etnologia, de pro-

de la nostra professió, que posa el seu èmfasi en els

porcionar-nos una reflexió original al voltant d’una

processos de construcció socials inherents a la noció

temàtica actual. Una aposta, en definitiva, per una

de patrimoni i en la seva relació amb la identitat.

revistavalencianad’etnologia

Façana del Musée du Quai Branly, obra de l’artiquecte Jean Nouvel.

En el si de la disciplina hi ha un consens genera-

simbòlic que no tenia en l’interior de la reproducció

litzat consistent a associar la idea de patrimoni etno-

social. Com ens comenta en Krzysztof Pomian

lògic amb la cultura, amb l’objecte d’estudi de la dis-

(1990): «Sa nouvelle fonction est une fonction sig-

ciplina. Com comenten Prats (1997) i García (1998)

nifiante. Elle est devenue un système de sémiopho-

el patrimoni és una representació de la cultura, una

res, objets porteurs de caractères visibles suscepti-

construcció social d’una determinada imatge o

bles de recevoir signification». El procés de patrimo-

representació d’aquesta.

nialització implica, doncs, una elecció i una separa-

El patrimoni es concep com una construcció

ció del món real, trasllada un element de l’àmbit de

social que, en cada moment històric, legitima un

la cultura al del patrimoni. Un cop convertit en

determinat univers simbòlic. Els elements integrants

patrimoni, aquest element de la cultura passa a

del patrimoni adquireixen una capacitat simbòlica

tenir un nou ús social. Per molt que des de l’antro-

que no posseïen abans. Aquest nou estatus sovint

pologia, i també des dels museus, s’insisteixi que el

implica una mutació en la seva funció i el seu ús. No

patrimoni és la cultura en la seva totalitat i no pas

és el mateix un objecte-patrimoni que un objecte-

una part d’aquesta, el cert és que el procés de patri-

ordinari, l’objecte patrimoni posseeix un nou valor

monialització se sol dur a terme sobre els aspectes

revistavalencianad’etnologia

Reconstrucció d’una cuina a l’interior d’una granja. El Nederlands Openluchtmuseum és un bon exemple de la renovació de les col.leccions dels museus etnològics amb la penetració dels objectes del món industrial i de la vida quotidiana actual.

més tradicionals de la nostra societat, sobre tot allò

ció. La recuperació de la memòria ens proporciona

que està a punt de desaparèixer i sobre els trets cul-

una falsa idea de continuïtat; l’objecte-patrimoni,

turals que ens diferencien per la seva condició d’ú-

una vegada perdut el seu valor d’ús, de recurs cultu-

nics i, alhora, propis.

ral, n’adquireix un altre de nou en tant que portador

La producció del nostre patrimoni es fonamenta

d’aquesta memòria. La seva patrimonialització no

en el fet d’establir una continuïtat entre el món del

implica pas situar-lo de nou dintre de la cultura, de

passat i el present, l’objecte-patrimoni es converteix

la reproducció social, sinó resituar-lo dintre de l’àm-

en portador d’una memòria que pretén evitar el risc

bit del patrimoni; de recurs cultural passa a recurs

de fragmentació en la transmissió de determinats

patrimonial.

recursos culturals.

El patrimoni no manté els trets culturals vius,

Salvament etnogràfic, urgència, desmemoritza-

en ús; en tot cas en preserva el coneixement. Si la

ció..., conceptes que ens remeten al passat amb la

cultura (García, 1998) pot ser entesa com una

finalitat d’evitar la ruptura en els processos de filia-

sèrie de recursos que hom necessita i utilitza per

revistavalencianad’etnologia

viure, per aquest mateix fet, aquests recursos can-

processos de patrimonialització s’insereixen dintre

vien, en sorgeixen de nous i altres desapareixen.

d’una perspectiva de rendibilització econòmica y

La recuperació dels recursos que es perden i la

social. L’entrada del patrimoni en el mercat turístic

seva delimitació com a patrimoni implica que ja no

ha implicat un canvi en la lògica patrimonial, de la

s’utilitzaran de la mateixa manera que quan per-

lògica de l’objecte hem passat a la lògica de l’ho-

tanyien al món de la cultura; aquests objectes-

me i la cultura i ara ja fa temps que hem entrat en

patrimoni són reapropiats en funció del seu caire

la lògica del producte. Entre altres aspectes, aques-

simbòlic, i no d’ús, i la seva transmissió surt de la

ta nova lògica patrimonial ha incidit en el fet que

cultura i circula dintre del patrimoni.

actualment el patrimoni respon més a uns estereo-

Per altra part, també hem de tenir present que

tips fonamentats en la demanda turística que no

la construcció de la memòria es nodreix a partir de

pas en la pròpia tradició cultural. El mercat dicta les

les operacions de restitució i, en aquest sentit, no hi

seves lleis i les institucions que tradicionalment

ha diferència entre els discursos del patrimoni i els

s’han ocupat del patrimoni han hagut d’adaptar-se

de l’antropologia, les exposicions, de la mateixa

a aquesta nova situació. Aquestes adaptacions han

manera que les publicacions impliquen una repre-

provocat una sèrie de canvis en el món dels museus

sentació de les societats que el públic es pot apro-

i han estat el punt de partida de diferents activa-

piar (Granet-Abisset, 2005). El museu és una fàbrica

cions patrimonials portades a terme per una gran

de memòria de la mateixa manera que ho és un lli-

diversitat d’institucions que no tenen res a veure

bre o un article.

amb els museus i que, per altra banda, creen un discurs diferent sobre el patrimoni.

El patrimoni com a recurs econòmic: de la lògi-

La majoria de museus s’han adaptat a partir

ca de l’objecte i la cultura a la lògica del pro-

d’una renovació que afecta les seves polítiques

ducte.

d’exposició: major pes de les exposicions temporals

Si fins fa ben poc les construccions socials del patri-

(renovació constant dels seus continguts), creació

moni estaven estretament relacionades amb la cre-

d’exposicions espectacle (amb un clar domini del

ació d’identitats col·lectives i amb la recuperació de

disseny respecte del missatge), introducció de les

la memòria, en els darrers temps s’ha consolidat

noves tecnologies (nous mitjans tecnològics i reali-

una nova construcció ideològica que activa els

tats virtuals), renovació de les col·leccions (entrada

repertoris patrimonials en funció no ja dels seus

en el museu de l’objecte actual, l’exemple més sig-

aspectes identitaris, sinó dels econòmics. Des d’a-

nificatiu el trobaríem en el museu a l’aire lliure dels

questa perspectiva, el patrimoni es converteix en

Països Baixos, a Arnhem). En altres casos aquesta

un recurs econòmic, en un producte de consum. El

adaptació ha significat l’acostament d’aquesta ins-

desenvolupament de la societat capitalista ha creat

titució a la manera de fer dels parcs temàtics (cas

noves necessitats de consum fonamentades en

de l’Ecomusée d’Alsace) o bé la creació de nous

l’oci i en l’oferta turística que han provocat que els

tipus de museu (com és el cas dels economuseus

revistavalencianad’etnologia

canadencs, una combinació original d’empresa

inclou diversos municipis, comarques o fins i tot pro-

artesanal i museu).

víncies, i que per la convergència d’uns interessos

El patrimoni com a quelcom que té un valor de

comuns s’articulen entre ells i es presenten com un

consum destinat al turisme rural i cultural també ha

producte unitari en funció d’una determinada temà-

incidit en el fet que el museu hagi perdut el mono-

tica patrimonial. Per exemple, la Ruta de les

poli del patrimoni. Sense anar gaire lluny, n’hi ha

Catedrals del Vi agrupa els diversos cellers de tipus

prou amb girar la mirada al nostre voltant per ado-

modernista que hi ha a la nostra província i per mitjà

nar-nos d’aquesta realitat; a la província de

d’aquesta activació troben una nova via de promo-

Tarragona, per exemple, trobem una rica i diversa

ció dels seus productes, sense que això impliqui cap

varietat d’activacions econòmiques proposades per

actuació a nivell patrimonial. Altres, en canvi, impli-

administracions locals, fundacions, parcs naturals,

quen una major complexitat i combinen una sèrie de

escoles-taller, agents locals... que incideixen sobre

recursos i productes patrimonials amb una major

diferents àmbits patrimonials i generen, també, uns

incidència en el territori pel fet que no es basen úni-

productes diferenciats: exposicions, rutes, itineraris,

cament en els aspectes divulgatius i de promoció.

reconstrucció d’elements patrimonials in situ, cen-

Aquest tipus de rutes implica la utilització de dife-

tres d’interpretació, museus, festes temàtiques...

rents equipaments i serveis, de vegades ja existents

Certament la complexitat de tot aquest entra-

i, per tant, s’assembla al model anterior, i simple-

mat que s’està creant entorn del patrimoni és gran

ment els gestiona, i en altres ocasions la mateixa cre-

i, algunes vegades, indueix a una certa confusió;

ació de la ruta està relacionada amb la implantació

quan un visita una d’aquestes activacions no sap del

d’infraestructures patrimonials sobre el territori.

cert què s’hi trobarà, i, d’altra banda, la qualitat de

Un altre dels efectes d’aquestes activacions eco-

les activacions difereix molt d’unes a altres, si bé

nòmiques ha estat la creació de recursos patrimonials

totes tenen una mateixa funció: la promoció d’un

que, a diferència de les realitats inventades des dels

producte i la seva pretesa contribució al desenvolu-

museus, no pretenen tenir cap relació amb un rere-

pament socioeconòmic del territori. Potser un dels

fons d’autenticitat ni restablir d’una manera científi-

productes patrimonials que millor exemplifica el que

ca el món d’origen de l’activació. Es basen en la cre-

acabem de comentar siguin les rutes. A la província

ació d’un producte destinat i activat patrimonialment

de Tarragona tenim una llarga llista de rutes activa-

per al consum del turisme. Un bon exemple en són

des: Ruta del Cister, Ruta de les Catedrals del Vi,

les festes temàtiques que en els darrers anys s’han

Ruta dels Castells del Gaià, Ruta de la Pau, Ruta dels

creat en diferents indrets del nostre territori.

Ibers, Ruta de les Aigües Medicinals, Ruta de l’Art

Les iniciatives d’activació del patrimoni relacio-

Rupestre, Ruta dels Templaris, Ruta de l’Islam...

nades amb la reconstrucció històrica tenen una llar-

Algunes d’aquestes rutes simplement es basen en la

ga tradició al nostre continent, sobretot les relacio-

promoció de certs elements patrimonials que tro-

nades amb l’època romana, el renaixement i l’època

bem sobre el territori, un territori que normalment

napoleònica. En els últims anys, aquest tipus d’acti-

revistavalencianad’etnologia

Mostra d’activitats artesanals sobre el treball del ferro a l’Écomusée d’Alsace.

vacions patrimonials també estan tenint un gran

segons la seva durada temporal, els recursos econò-

apogeu al nostre país, bé sigui a partir d’equips

mics i humans que utilitzen i l’impacte que produei-

especialitzats de reconstrucció històrica, que cerca-

xen al territori. A la província de Tarragona podem

rien el mite de l’autenticitat en la seva escenificació,

distingir

o bé a partir de la creació d’una sèrie de festes de

/Tarragona (1999), la Festa del Renaixement/Tortosa

tipus temàtic, la principal característica de les quals

(1996) i la Setmana Medieval/Montblanc (1987).

resideix en el fet que són activacions temporals que

Convé també recordar que a Catalunya hi ha una

aglutinen una gran diversitat d’arts i formes d’ex-

gran tradició de recreació i escenificació popular

pressió. Generalment les festes temàtiques consti-

centrada en l’àmbit religiós: actes sacramentals (el

tueixen unes activacions patrimonials que estan

Ball del Sant Crist de Salomó), les passions

relacionades amb un determinat període històric o

(Ulldecona, Esparreguera), els pastorets i els pesse-

amb alguna característica de les societats pageses

bres vivents. Les festes temàtiques tenen, però, unes

(sobre un determinat procés de treball o sobre

connotacions significativament diferents: són lai-

aspectes gastronòmics). En aquest àmbit podem dis-

ques, de contingut històric i no religiós i, si bé també

tingir entre macroactivacions o microactivacions

les podem qualificar d’espectacle, tenen un vessant

tres

macroactivacions:

Tarraco

revistavalencianad’etnologia

Viva

consumista que no posseeixen les de caràcter religiós, o almenys no el posseïen fins fa poc.

Època romana, època medieval, època renaixentista, són, doncs, el marc de referència de les tres

D’altra banda, també hem d’esmentar les festes

macroactivacions relacionades amb les festes temàti-

majors i altres festes que componen el cicle festiu

ques de la província de Tarragona. La Tarraco Viva es

anual dels diferents pobles i ciutats del nostre país.

presenta abans de tot com una festa de reconstrucció

En aquest sentit pensem que les festes majors, com

històrica, i la participació de la població queda bas-

en el cas de les festes de contingut religiós més

tant reduïda al paper clàssic d’usuària/espectadora de

estricte, es poden emmarcar dins d’una altra dimen-

la festa, és abans que res una festa de contemplació

sió diferent al de les festes temàtiques. Com ens

i no de participació, el protagonisme el tenen els dife-

comentava una persona relacionada amb la Festa del

rents grups de recreació històrica que representen les

Renaixement de Tortosa, aquesta festa temàtica no

seves escenificacions en el marc de la festa temàtica;

només té uns orígens i un contingut diferent de la

en canvi, en les altres dues festes, la població local

festa major, sinó que la seva funció també és molt

assumeix el paper d’actora/protagonista. Respecte a

diferent. La festa major és una festa per als habitants

la Festa Medieval de Montblanc, una de les persones

de Tortosa, mentre que la Festa del Renaixement és

implicades en l’associació que la promou comentava

una festa per a la gent de fora, en què els habitants

que durant una setmana a l’any cada racó de la vila,

d’aquesta ciutat treballen per als forasters, és a dir,

cada edifici, cada persona es torna història. ?Els orí-

estan pensades com a recurs turístic. Sense cap mena

gens d’aquestes dues festes són totalment diferents.

de dubte, les festes religioses, les festes majors i els

La Festa del Renaixement de Tortosa (1996) va sorgir

altres tipus de festes del calendari són un clar refe-

a partir d’una investigació del Consell Comarcal del

rent de les festes temàtiques, però aquestes tenen en

Baix Ebre per dissenyar l’escut que representaria la

el seu haver un component d’innovació més gran,

comarca. La investigació històrica duta a terme va

fruit de la trobada entre la tradició i la modernitat i

posar en relleu la gran vitalitat d’aquesta ciutat en

són conseqüència de l’aparició de nous estils de

temps de Carles V i es va començar a gestar, per part

diversió i lleure. Són un tipus de festes que, ja que no

de l’Ajuntament de Tortosa, la possibilitat de seguir

impliquen un procés de recuperació de cap tradició,

els passos d’altres ciutats que havien recuperat un

com per exemple ha ocorregut amb les festes de car-

determinat moment històric per a crear una activitat

naval, impliquen una (re)creació cultural que aporta

lúdica i cultural (basada en la idea de recreació histò-

una nova configuració del temps festiu, convertint

rica i en una oferta d’espectacles) amb «la finalitat de

un determinat moment històric o la cultura tradicio-

promocionar turísticament i culturalment la ciutat,

nal en espectacle i objecte de consum. A més, pel

reactivar l’economia i fomentar l’associacionisme»

seu caràcter de festa per a la gent de fora, se solen

(www.festadelrenaixement.org).

inserir en el calendari festiu en l’època estival o en

Medieval de Montblanc (1987) té altres orígens. En

cap de setmana, procés aquest que també s’observa

aquest cas, el punt de partida el trobem en un grup

darrerament a les altres festes (Velasco, 1998).

de joves que, cansats d’unes festes majors poc parti-

revistavalencianad’etnologia

Setmana

Els grups de reconstrució històrica són un dels elements més característics de les festes temàtiques. Tarraco Viva.

cipatives i orientades a la gent gran, va decidir reunirse per a crear el seu propi espai festiu. Aquest grup

- L’èxit d’aquestes propostes rau, entre d’altres, en els aspectes següents:

de joves va contactar amb diversos col·lectius ciuta-

1. La ciutat com a escenari: l’espai on es desen-

dans i d’allà va sortir la idea de recrear la Llegenda de

volupa l’activitat és la ciutat. Un espai cone-

Sant Jordi. Recordem que el Costumari Català situa la

gut, quotidià. En definitiva, un espai de vida:

mort del drac a mans de Sant Jordi en aquesta pobla-

els carrers i les places on la gent desenvolupa

ció de la província de Tarragona. La idea es va portar

la seva vida quotidiana.

a la pràctica a través de la creació d’una associació,

2. La dimensió temporal: es tracta d’unes activa-

l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi

cions temporals, normalment de caràcter

(www.setmanamedieval.org). Nascuda a partir de la

anual. La unitat temporal de les quals és fàcil-

idea d’uns col·lectius de persones, avui en dia la

ment identificable per la població local, ja que

Setmana Medieval, amb una afluència d’unes qua-

la seva durada sol ser la mateixa que la de les

ranta mil persones, la participació directa d’uns tres-

festes majors. Des d’aquest punt de vista, la

cents habitants i la col·laboració de prop de cent

gent ja està acostumada a una inversió de

veïns, s’ha convertit en un referent cultural i econò-

temps i recursos que s’empren i es gasten en

mic d’aquesta població de cinquanta mil habitants.

uns quants dies.

revistavalencianad’etnologia

3. Compten amb el teixit social ja existent. La majoria de la gent hi participa a partir del col·lectiu/associació/agrupació en què ja estava abans de la creació de la festa, no necessita fer una cosa diferent, simplement la fa de manera diferent, com per exemple els botiguers que es vesteixen d’època i treuen el taulell al carrer en lloc de vendre els seus productes com la resta de l’any. 4. Es tracta d’una activitat que desenvolupa un nou tipus de consum. El consum és part fonamental de la festa: mercats, tavernes, restaurants, tendes… Aquest consum amb un cert valor afegit (la cultura) respon perfectament a la demanda dels nous estils de diversió i lleure. En l’era de la globalització, el patrimoni s’ha convertit en un objecte de mercantilització, en un recurs turístic, i això ha incidit tant en l’aparició i proliferació d’una sèrie d’institucions, empreses, fundacions… que s’han sumat a la utilització d’aquests recursos, com en la creació de nous productes patrimonials i noves formes de divulgació que barregen la modernitat, la tradició i la innovació i que ofereixen uns nous escenaris d’anàlisi i reflexió sobre el patrimoni i els seus usos i apropiacions.

Bibliografia Actes des Entretiens du patrimoine (1998). Actes des Entretiens du patrimoine: Patrimoines et passions identitaires (Sous la présidence de Jacques Le Goff). París: Fayard. AGUDO TORRICO, J. (1997). «Patrimonio etnológico. Problemática en torno a su definición y objetivos», Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, nº 18, pp. 97-108. ANDREU TOMÀS, A. (1995) «El patrimoni com a eina de desenvolupament: parcs naturals i nova museologia», Revista d’Etnologia de Catalunya, nº 7, pp. 68-77. — (2007). «Más allá del museo. Las activaciones económicas del patrimonio: de los parques naturales a las fiestas temáticas», en ARRIETA, I. (ed.): Patrimonios culturales y museos:

revistavalencianad’etnologia

más allá de la historia y del arte. Zarautz: Universidad del País Vasco, pp. 61-68. ARIÑO, A. (1998). «Festa i ritual: dos conceptes bàsics», Revista d’Etnologia de Catalunya, nº 13, pp. 8-17 BERGERON, Y. (2007). «Du Musée de l’Homme du Québec au Musée de la civilisation. Transformations des musées d’ethnograpie au Québec», Quaderns-e, Institut Català d’Antropologia, nº 9 (http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Bergeron.htm). BUXÓ REY, M. J.; MIR, Marina; RUEDA TORRES, Josep Manuel (1992). «El museu etnològic com a gestor del patrimoni integral». Comunicació presentada a les Jornades sobre el Museu Nacional d’Etnologia. Barcelona. [mimeografia] CHIVA, I. (1985). «Georges-Henri Rivière un demi-siècle d’ethnologie de la France», Terrain, nº 5, pp. 76-83. — (1992). «Qu’est-ce qu’un musée des arts et traditions populaires? Entretien avec Claude Lévi-Strauss», Le Débat, nº 70, pp. 165-173. CLAIR, J. (1992). «Les origines de la notion d’écomusée», en Vagues. Une anthologie de la nouvelle muséologie. Mâçon: Éditions W. (M.N.E.S.) CRUZ RAMÍREZ, A. (1985). «El heimatmuseum: una historia olvidada», Museum, nº 148, pp. 241-244 CUISENIER, J. (1992). «Quels musées de l’homme et de la société?», Le Débat, nº 70, pp. 178-187. DAVALLON, J. (2002). «Comment se fabrique le patrimoine», Sciences Humaines [hors-série], nº 36, pp. 74-77. (2004). «Objet concret, objet scientifque, objet de recherche», Hermès, nº 5, pp. 76-83. DE JONG, A. A.M. (1994). «El museu a l’aire lliure dels Països baixos: com un antic museu a l’aire lliure es manté al dia», Aixa. Revista Bianual del Museu Etnològic, La Gabella d’Arbúcies, nº 6, pp. 35-43. DÉSVEAUX, E. (2002) «Le musée du Quai Branly au miroir de ses prédécesseurs», Ethnologies, vol. 24, nº 2, pp. 219-225. DÉSVEAUX, E.; DEGLI, M. (2002). «Du village au musée». Consultat en línia el 10/10/2007. (http://www.cndp.fr/Revue TDC/841-42087.htm) DUBUC, É. ; TURGEON, L. (2004). «Musées et premières nations. La trace du passé, l’empreinte du futur», Anthropologie et Sociétés, vol. 28, nº 2, pp. 7-18. DUCLOS, J.C. (1992). «Pour des musées de l’homme et de la société», Le Débat, nº 70, pp. 174-178. — (2001). «De l’ecomuseu al museu de societat», Aixa. Revista Bianual del Museu Etnològic, La Gabella d’Arbúcies, nº 10, pp. 67-79. — (2005). «Depuis Rivière…», Le Monde Alpin et Rhodanien, (Grenoble) vol. 33, nº 1-4t. trimestre, pp.139-150. DUCLOS, J.-C.; VEILLARD, J. Y. (1992). «Museos de etnografía y política», Museum, nº 175, vol. XLIV, nº 3, pp. 120-131. FABRE, D. (1994). «Ethnologie et patrimoine en Europe. Conclusions et perspectives du colloque de Tours», Terrain, nº 22, pp. 145-150. — (1997). «Le patrimoine, l’ethnologie», en NORA, Pierre (dir.): Science et conscience du patrimoine. París: Fayard, pp. 59-72.

GARCÍA, J. L. (1998). «De la cultura como patrimonio al patrimonio cultural», Política y Sociedad, nº 27, pp. 9-20. GESTIN, J.P. (1989). «Muséologie et parcs naturels», en La muséologie selon Georges Henri Rivière. París: Dunod, pp. 155-157. GUIBAL, J. (1992). «Quel avenir pour le Musée National des Arts et Traditions Populaires?: Entretien avec Jean Guibal», Le Débat, nº 70, pp. 157-163. GRANET-ABISSET, A.M. (2005). «Le musée, façonneur de mémorie», Le Monde Alpin et Rhodanien, (Grenoble) vol. 33, nº 1-4t. trimestre, pp. 161-168. GUILLAUME, M. (1990). «Invention et stratégies du patrimoine», en JEUDY, Henri-Pierre (dir.): Patrimoines en folie. París: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie de la France», 5), pp. 13-20. HAINARD, J. (1985). «Le musée, cette obsession…», Terrain, nº 4, pp. 106-110. — (2007). «L’expologie bien tempérée», Quaderns-e, Institut Català d’Antropologia, nº 9 (http://www.icantropologia.org/quaderns- e/09/Hainard). HAINARD, J.; KAEHR, R. (eds.) (1985). Temps perdu, temps retrouvé : voir les choses du passé au présent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie de Neuchâtel. HAMY, E.-T. (1988). Les origines du musée d’ethnographie. París: Éditions Jean-Michel Place. HUBERT, F. (1987). «Du réseau de musées a l’écomusée», Ethnologie Française, vol. 17, núm 1 («Hommage à Georges Rivière»), pp. 67-74. — (1989). «Historique des écomusées», en La muséologie selon Georges Henri Rivière. París: Dunod, pp. 146-154. INIESTA, M. (1994). Els gabinets del món. Antropologia, museus i museologies. Lleida: Pagès. — (1994). «Antropologia, patrimonis i multiculturalisme», Aixa. Revista anual del Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, nº 6 (Monogràfic: «Experiències museístiques en etnologia»), pp. 79-98. JAMIN, J. (1985) «Les objets ethnographiques sont-ils des choses perdues?», en HAINARD, Jacques; KAEHR, Roland (eds.) (1985): Temps perdu, temps retrouvé : voir les choses du passé au présent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie de Neuchâtel, pp. 51-74. JEUDY, H.P. (dir.) (1990). Patrimoines en folie. París: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie de la France», 5). LAMAISON, P.; CHEVALIER, D. (1983). Ethnologie et protection de la nature. París: École des Hautes Études en Sciences Sociales. LLOPART, D. (1994). «Patrimoni etnològic versus museus etnològics», Aixa. Revista anual del Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, nº 6 (Monogràfic: «Experiències museístiques en etnologia»), pp. 7-14. MAURE, M. (1993). «Nation, paysan et musée. La naissance des musées d’ethnographie dans les pays scandinaves (18701904)», Terrain, nº 20, pp. 147-157. Museum (1992). «Museos etnográficos y los museos al aire libre». Museum, nº 175 (vol. XLIV, nº 3).

NORA, P. (dir.) (1986). Les lieux de mémoire. T2: la nation. París: Gallimard. — (dir.) (1997). Science et conscience du patrimoine. París: Fayard. PAZOS, Á. (1998). «La re-presentación de la cultura: museos etnográficos y antropología», Política y Sociedad, nº 27, pp. 33-45. POMIAN, K. (1990). «Musée et patrimoine», en JEUDY, HenriPierre (dir.): Patrimoines en folie. París: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme (col.: «Ethnologie de la France», 5), pp. 177-198. PRADO, P. (1995). «L’ethnologie française au musée? Ou un nouveau musée de l’ethnologie de la France?», Terrain, nº 25, pp. 147-157. PRAT CARÓS, J. (1993). «Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural», Revista d’Etnologia de Catalunya, nº 3, pp. 122-131. — (1999). «Folklore, cultura popular y patrimonio: sobre viejas y nuevas pasiones identitarias», Arxius de Sociologia, nº 3, pp. 87-109. PRATS, L. (1997). Antropología y Patrimonio. Barcelona: Ariel. — (1998). «El concepto de patrimonio cultural», Política y Sociedad, nº 27, pp. 63-76. — (2003). «Patrimonio + Turismo = ¿Desarrollo?», Pasos. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol.I, núm. 2, pp. 127-136. (2007). «Concepto y gestión del patrimonio local», Quadernse, Institut Català d’Antropologia, nº 9 (http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Prats.htm). RIVIERE, G.H. (1985). «Definición evolutiva del ecomuseo», Museum, nº 148, pp 182-183 ROIGÉ VENTURA, X. (2007). «Museos etnológicos: entre la crisis y la redefinición», Quaderns-e, institut català d’Antropologia, nº9 http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Roige.htm ROTH, M, (1989). Collectionner ou accumuler? A propos des mussées ethnographiques et historiques régionaux en Allematge et en France Terrain, nº12, pp.125-137 VAN GENNEP, A. (1914) .“Quelques lacunes de l’ethnographie actuelle”. En: HAINARD, J. i R. KAEHR. (1985). (Ed.). Temps perdu, temps retrouve. Voir les chases du passé au présent. Neuchâtel: Musée d’Ethnographie de Neuchâtel. Pp. 43-50. VARINE, H. De. (1992) “Le musee au service de l’homme et du développement”. En Vaques, Une antologie de la nouvelle museologie. Ed. W.M.N.E.S, Maçon. VARINE, H. De.(1991) L’initiative commnunitaire. Recherche et experimentation. Editions W. M.N.E.S, Maçon VEILLARD, J .-Y, (1993). “Le musée de la Civilisation du Québec. Un monde en continuité et devenir”, Terrain, nº20, pp.135-146 VELASCO, H. (1998) “Canvi de temps, canvi de festes “, en Revista d’Etnologia de Catalunya, 13: 18-27. VIATTE,G. (2007). “La muséologie au musée du Quai Branly”. Quaderns-e, institut català d’Antropologia, nº9, http://www.icantropologia.org/quaderns-e/09/Viatte.htm

revistavalencianad’etnologia

EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC INDUSTRIAL VALENCIÀ ADRIÀ BESÓ ROS* El procés d’industrialització del territori valencià desenvolupat a partir de la segona meitat del segle XIX, amb unes particularitats pròpies respecte a altres regions industrials de l’Estat espanyol, com ara Catalunya o el País Basc, ha deixat la seua empremta en una gran diversitat de tipologies arquitectòniques i obres d’enginyeria escampades per bona part dels paisatges rurals i urbans. Des de fa unes dècades s’ha defensat des de l’àmbit acadèmic el valor patrimonial d’aquest legat cultural de la societat industrial, que progressivament està sent assumit per la societat civil i per diversos moviments ciutadans. Per això les administracions implicades en la tutela del patrimoni cultural han desplegat amb major o menor eficàcia les seues polítiques de conservació i gestió.

Paraules clau: Industrialització, patrimoni industrial, arquitectura industrial, arqueologia industrial, obres d’enginyeria, política patrimonial, gestió patrimonial. The process of industrialization of the Valencian terri-

El procés d’industrialització, emmarcat dins unes

tory developed from the second half of the ninete-

coordenades espacials i temporals, deixa la seua

enth century, with a few special characteristics when

empremta cultural sobre el territori on es desplega

compared to other industrial regions of the Spanish State, as Catalonia and the Basque Country. Industrialization has left his mark on a wide variety of

amb una sèrie d’elements individualitzats que a poc a poc han anat canviant el paisatge i les relacions

architectural types of engineering works distributed

socioeconòmiques dels grups que l’habiten. Aquest

by many of the rural and urban landscapes. For the

conjunt de béns culturals, mobles i immobles, que ha

last few decades, academics have defended the value

estat revaloritzat per la societat amb el pas del temps,

of this cultural heritage of industrial society, which has

conforma l’anomenat patrimoni industrial. Des d’ales-

been gradually assumed by civil society and by various

hores ha estat objecte d’atenció i estudi per diverses

citizens' movements. Therefore administrations involved in the care of the cultural heritage have developed, with unequal effectiveness, conservation and management policies.

disciplines, des de les quals s’ha plantejat la necessitat d’una metodologia per a la seua adequada gestió. Serà a partir de la dècada dels anys vuitanta del segle

quan trobem al País Valencià les primeres

Key words: Industrialization, industrial heritage,

iniciatives que presten atenció a aquest patrimoni

industrial architecture, industrial archaeology, engine-

emergent. Des d’aleshores s’han publicat bastants

ering works, heritage policy, heritage management.

estudis locals, sectorials o temàtics sobre el patrimoni industrial i s’han desplegat les primeres polítiques de gestió, però l’escàs temps transcorregut no ha fet possible plantejar una síntesi del treball realitzat.

* Departament d’Història de l’Art. Universitat de València abeso@uv.es

Pensem que a hores d’ara és encara una empresa

Detall del pont de ferro sobre el riu Túria del ferrocarril València-Llíria. revistavalencianad’etnologia

amb uns certs riscos, tot considerant les nombroses

dors, sent conscients de les nombroses llacunes que

llacunes que hi ha a nivell d’estudis i sobretot d’in-

per la situació actual de la disciplina necessàriament

ventaris, i que un article de revista no serìa el mitjà

ha de presentar qualsevol intent de síntesi.

més adient, tot atenent les necessaries limitacions

En el primer punt plantegem un recorregut pel

en l’espai. Per això aquest article es planteja més bé

procés industrialitzador valencià en base a les tipolo-

com una mena d’estat de la qüestió que intenta res-

gies característiques de cadascun dels sectors pro-

pondre als següents objectius:

ductius, d’equipament o de serveis, oferint en alguns

· Mostrar un recorregut per les principals mani-

casos una valoració dels exemples més destacats. Al

festacions patrimonials dels diversos sectors produc-

segon punt expliquem el camí recorregut pel patri-

tius i de serveis que han caracteritzat la industrialit-

moni industrial com a concepte des que es planteja a

zació valenciana, plantejada com un procés amb

l’àmbit acadèmic fins que comença a ser assimilat

unes particularitats pròpies que el fan diferent al

per la societat civil. I al tercer punt analitzem el paper

d’altres zones de l’Estat espanyol com ara Catalunya

jugat per les diferents administracions públiques que

o el País Basc.

tenen competències en la seua conservació i gestió.

· Donar a conéixer quina es la situació actual del patrimoni arquitectònic industrial valencià, tant des

1. La formació del patrimoni industrial valencià

del punt de vista d’investigació, com de difusió i ges-

A diferència d’altres regions més industrialitzades de

tió i plantejar una reflexió.

l’Estat espanyol, com ara Catalunya o el País Basc, el

· Oferir a aquelles persones que desitgen iniciar-

procés d’industrialització valencià ha estat posat en

se en l’estudi o la gestió d’aquest patrimoni una eina

dubte per la historiografia econòmica fins a dates prou

bàsica que facilite una primera aproximació en base

recents, la qual cosa s’explica per la timidesa amb què

a uns conceptes bàsics, els quals poden ampliar-se a

es du a terme el procés, sobretot en la seua primera

partir del repertori bibliogràfic que s’inclou al final.

fase entre finals del segle XIX i les primeries del XX.

El contingut s’assenta fonamentalment en l’ex-

Al segle

XVIII

hi ha un important desenvolupa-

periència personal de deu anys de treball en la rea-

ment de les manufactures, en principi controlades

lització de l’Inventari del Patrimoni Industrial de la

per les organitzacions gremials i després pel capital

Comunitat Valenciana dins el grup d’investigació

comercial. La crisi sedera que ja es venia arrossegant

d’Arqueologia Industrial dirigit per la doctora

des de les primeries del segle

Inmaculada Aguilar des del Departament d’Història

aquesta base preindustrial, per la qual cosa, tot

de l’Art de la Universitat de València. Per això molts

exceptuant alguns nuclis molt limitats, el procés no

dels exemples aportats se centren en les escasses

es va completar fins ben entrat el segle

XIX

fa desaparéixer

XX.

comarques que es troben inventariades1 o en aque-

El corrent historiogràfic que parla de la no indus-

lles zones o tipologies més estudiades pels investiga-

trialització del País Valencià en justifica les causes en

1 Les fitxes de l’inventari de patrimoni industrial de la Comunitat Valenciana es troben informatitzades i publicades al portal de la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana www.cult.gva.es/dgpa, dins l’apartat de béns immobles d’etnologia.

revistavalencianad’etnologia

i la

València a la capital i el seu entorn, i a Sagunt. En la

debilitat o traïció d’una burgesia que inverteix en el

província d’Alacant, a l’Alcoià, la Vall d’Albaida i el

sector agrari. Aquesta qüestió ha estat reformulada

Comtat (Alcoi, Ontinyent i Cocentaina) i la Vall del

per un nou corrent historiogràfic que sí que reconeix

Vinalopó (Elx, Elda) i Xixona, Ibi i Onil. Castelló és la

que al País Valencià es dóna un procés industrialitza-

província menys industrialitzada, on trobem Onda i

dor en paral·lel a altres zones de l’Estat més avança-

la Vall d’Uixó, que es conformen com a principals

des, tot i que ací presenta unes peculiaritats pròpies.

illots industrials al voltant de la indústria de la cerà-

Segons R. Aracil: «Si la burguesía —valenciana o

mica i el calcer respectivament. Però, a més, al País

no— tiene una característica básica, tanto en la tran-

Valencià, el paisatge industrial es complementa amb

sición al capitalismo como en el mismo capitalismo,

les grans extensions ocupades pels monocultius de

es la obtención de beneficios al menor coste posible

la vinya i del taronger, fruit d’un procés de capitalit-

de tiempo. En este sentido la burguesía valenciana

zació i transformació de les estructures agràries, el

ha sido muy coherente en los sectores agrícola

qual dóna com a resultat una nova cultura material

(recordemos la competitividad de la agricultura

i unes noves tipologies arquitectòniques.

el procés de refeudalització dels segles

XVII

XVIII

valenciana en la segunda mitad del siglo XIX), comer-

Tot seguit plantegem un recorregut per les prin-

cial (recordemos la solidez de sus exportaciones y las

cipals manifestacions del patrimoni industrial valen-

sociedades financieras) y también industrial. El estu-

cià, començant per aquells elements bàsics que ser-

dio de casos determinados ha concretado procesos

veixen de punt de partida i possibilitaren el procés,

locales y ha descubierto la complejidad del cambio

com ara les fonts d’energia, les xarxes de transport i

social, entendiendo la transición al capitalismo, al

comunicacions, passant per les manifestacions de la

margen de todo mimetismo, como una lenta y espe-

indústria productiva i les tipologies lligades al desen-

cífica transformación de las estructuras tradicionales

volupament agrícola, per a concloure amb les trans-

—y nacionales— que, a la larga, también arrastró y

formacions urbanes que van en paral·lel a aquest

condicionó la industrialización. Las conversiones, o

procés de desenvolupament econòmic.

reconversiones, industriales se produjeron parcialmente, a nivel macroeconómico, y los diferentes islo-

1.1. Les fonts d’energia

tes industriales existentes se unieron en el tiempo

Tot atenent la dificultat per a obtindre el carbó mine-

para configurar, poco a poco, un entramado de célu-

ral en el territori valencià, les primeres instal·lacions

las industriales que permiten hablar de industrializa-

fabrils es plantejaren a partir de l’aprofitament de

ción». D’aquesta manera el creixement agrícola i

l’energia hidràulica. Però la generalització en l’ús de

l’industrial van ser clarament complementaris.

les diferents fonts d’energia pròpies de la Revolució

Així, els primers pols industrials es localitzen en determinades àrees valencianes: a la província de

Industrial van crear les condicions que possibilitaren l’embranzida definitiva del procés.

2 ARACIL, R., «Industrialización», en CERDÀ-GARCÍA BONAFÉ, 1995. Aquesta veu dóna una àmplia i detallada visió del procés industrializador valencià i les seues característiques.

revistavalencianad’etnologia

Conjunt industrial del Barranc del Molinar a Alcoi.

La força de l’aigua

sort. A les comarques de l’interior, molts van conti-

L’energia hidràulica és la que ofereix més capacitat en

nuar molent amb aigua fins que van deixar de funcio-

època preindustrial. Per això els cursos d’aigua natu-

nar cap als anys seixanta del segle

rals o artificials i els llocs on se situen les caigudes

incorporar les noves fonts d’energia com ara el vapor

d’aigua determinen en certa mesura els emplaça-

o l’electricitat per a transformar-se en autèntiques

ments de les activitats industrials com ara batans,

farineres industrials amb edificis de pisos i incorpo-

ferreries, i sobretot molins fariners que, com a mono-

rant noves tecnologies per a la mòlta. I en altres casos

poli senyorial durant l’Antic Règim, es reparteixen

van substituir o complementar la producció farinera

pràcticament per totes les localitats del territori valen-

amb la introducció de turbines per a produir electrici-

XX.

Altres van

cià. Els molins preindustrials són construccions senzi-

tat. Aquests molins preindustrials conformen un ric

lles que es basen en les tipologies de l’arquitectura

patrimoni que es troba totalment abandonat sense

popular de la zona on es construeixen i que allotgen

unes perspectives clares. Tot i això podem citar alguns

en el seu interior el sistema de moles, la casa per al

casos de recuperació duts a terme per iniciatives

moliner i una part destinada a magatzems. Amb la

públiques o privades, com ara el molí de Quartell que

industrialització, els molins històrics van tenir diferent

ha estat rehabilitat per l’ajuntament com a centre cul-

3 En 1998 es va crear a València l’Associació Valenciana d’Amics dels Molins amb la finalitat de promoure l’interés pels vells molins hidràulics i eòlics. En el seu lloc web http://www.uv.es/avam es pot trobar informació sobre molins valencians i un ampli repertori bibliogràfic.

revistavalencianad’etnologia

tural, l’Ecomuseu d’Ares del Maestrat que compren

La màquina de vapor i el motor de combustió interna

un sistema de cinc molins preindustrials construïts

Aquest invent emblemàtic de la revolució industrial

entre els segles XVI i XVIII, o el Molí d’Ester a Requena,

va ser introduït per primera vegada a la indústria en

que ha estat restaurat per un particular i es pot visitar

terres valencianes a la fàbrica de seda de la Batifora

amb tots els seus aparells en funcionament.

de València el 1837, que va haver de tancar uns anys

Aquesta experiència secular que es tenia en l’ús

més tard com a conseqüència tant de la crisi en la

de l’energia hidràulica va condicionar que les prime-

producció de seda causada per la pebrina com per la

res instal·lacions industrials recorregueren a aquesta

dificultat de trobar carbó de qualitat per a moure-la.

font d’energia com a força motriu, davant l’absència

Tot i això ens ha deixat un edifici emblemàtic que

de carbó mineral al territori valencià i la dificultat per

respon a la tipologia de fàbrica de pisos, que ha

obtindre’l de fora per les mancances en el transport.

estat recentment rehabilitat com a equipament

Les primeres fàbriques del barranc del Molinar o del

esportiu. Després d’aquesta experiència primerenca,

Barxell a Alcoi, o el riu d’Alcoi a Cocentaina, funcio-

no serà fins als anys vuitanta del segle

naven aprofitant un salt d’aigua que movia una gran

s’introduesquen definitivament les màquines a

roda que transmetia la força a les diferents parts mit-

vapor en diferents tipus d’indústria. Aquest enginy,

jançant uns embarrats i corretges. El primer conjunt

capaç de produir una important potència en força

del barranc del Molinar està format per sis fàbriques

motriu, va possibilitar que la indústria es deslocalit-

tèxtils. Els edificis s’ordenen a partir de la seua adap-

zara dels cursos d’aigua, d’on depenia fins alesho-

tació al relleu esquerp de la zona, tot atenent que no

res, i poguera estendre’s per tot arreu. Un exemple

permet explanacions de gran amplitud, la qual cosa

il·lustratiu és el cas d’Alcoi, on les noves fàbriques

condiciona la construcció de fàbriques en altura de

comencen a construir-se ja al costat del nucli urbà

tres o quatre pisos de planta quadrada o rectangular,

que ofereix unes millors condicions topogràfiques i

formades de vegades per dos edificis separats per un

de comunicacions.

pati. Aquestes construccions es resolen a partir de la

XIX

quan ja

Més endavant, cap a la primeria del segle

XX,

tradició constructiva local, tot i que progressivament

introduir-se en les noves indústries el motor de com-

s’hi van introduint els nous materials i tècniques, com

bustió interna de gas pobre o que utilitzava combus-

ara les columnes de ferro colat i estructures d’acer

tibles fòssils, com ara la benzina, gas-oil (també ano-

que s’implantaran de manera definitiva ja a final del

menats d’olis pesants) o el petroli, que a poc a poc

segle XIX. Tot considerant la seua importància, aquest

anaren substituint les màquines de vapor. Aquestes

conjunt ha estat declarat l’any 2005 Bé d’Interés

peces valuosíssimes s’instal·len en edificis indepen-

Cultural Valencià en la categoria de conjunt històric,

dents del conjunt fabril, que tenen una entitat i una

tot i que a hores d’ara no s’ha plantejat cap interven-

qualitat arquitectònica pròpies, i transmeten l’energia

ció seriosa per a la seua recuperació i posada en valor.

a la fàbrica mitjançant un sistema d’embarrats i polit-

4 Decret 105/2005, de 3 de juny, del Consell de la Generalitat, pel qual es declara Bé d’Interés Cultural, amb la categoria de Conjunt Històric, el denominat el Molinar d’Alcoi. (Diari Oficial número 5.025 de data 10-6-2005.)

revistavalencianad’etnologia

Antiga fàbrica de seda La Batifora a València, ara rehabilitada com a centre cultural i esportiu.

reserva per a garantir el subministrament de la ciutat, es va construir en la segona dècada del segle XX la Central Tèrmica de Patraix, on destaca l’edifici principal amb una arquitectura inspirada en la secessió vienesa i un monumental fumeral de rajola de secció circular, tots dos en bon estat de conservació. A partir de la primera dècada del segle

XX,

les

noves possibilitats tècniques permeteren aprofitar la força de l’aigua per a produir energia mitjançant generadors, així com la seua conducció cap als llocs de consum mitjançant línies elèctriques i transformadors. Ben prompte es construïren centrals productores d’energia per tot el territori valencià. En molts casos es tractava de petites instal·lacions que aprofitaven la infraestructura d’antics molins hidràulics, ara reconvertits en fàbriques de llum amb la substitució de moles per turbines. Vingueren apareges. Estem parlant d’un motor únic per a tota la fàbri-

llades amb la creació d’empreses o cooperatives pro-

ca, la qual cosa determina unes tipologies arquitectò-

ductores i distribuïdores d’electricitat, que progressi-

niques que busquen la facilitat per a transmetre la

vament s’anaren absorbint i fusionant fins a conver-

força mitjançant un sistema de politges que funcio-

tir-se en un monopoli ja a la dècada de 1960.

nen tant en horitzontal com en vertical. Més enda-

Destaquen pel seu interés arquitectònic les centrals

vant el motor de vapor serà substituït per l’elèctric, i

construïdes per Hidroelèctrica Española a València el

ja ben entrat el segle xx és quan s’associarà un motor

1908 sobre l’antic molí de Nou Moles, a la séquia de

per màquina, primer independent amb transmissió de

Favara, i la d’Alcoi, el 1910. Ambdues es troben pro-

corretges i després integrat formant una unitat.

tegides, en ús, i han estat recentment restaurades. Pocs anys després es construeixen la de Xulilla i la de

L’energia elèctrica

Millars, que es troba submergida sota l’aigua del

La primera electricitat es va generar a partir de cen-

nou embassament de Tous. De molts dels molins de

trals termoelèctriques que movien els generadors o

fer llum només en queda el record en la toponímia

dinamos amb màquines de vapor que funcionaven

local, les seues instal·lacions van ser desmantellades

amb carbó o motors alimentats per gas. A València

quan molts d’ells van caure en desús a la dècada

començaren a funcionar les primeres instal·lacions

dels anys seixanta del segle XX, com ara, per citar-ne

cap a 1886, però no se’n conserva cap (Aguilar,

alguns exemples, la fàbrica de llum de Xelva, el des-

1990, 144-146). Concebuda com una instal·lació de

aparegut Molí de l’Alborgí a Carcaixent o la central

revistavalencianad’etnologia

construïda sobre la séquia Major de Vilamarxant.

quests dos itineraris principals, al segles

Altres es readaptaren a les noves necessitats per a

construeixen alguns ponts més al llarg de la geogra-

continuar funcionant, com ara el Molí de Daroqui de

fia valenciana. Però el primer impuls per a dotar el

Manises o la Central de la Pea a Vilamarxant, cons-

territori d’una xarxa de carreteres ve donat per la llei

truïdes al costat del caixer del riu Túria.

de carreteres espanyoles de 1857, on es planifica una

XVIII

XIX

xarxa dividida en tres ordres d’acord amb la seua 1.2. La vertebració del territori: les xarxes de

importància, que s’anirà construint al llarg de la

transport i comunicacions

segona meitat del segle

Tot i que pel seu caràcter d’obra d’enginyeria tenen

manera les comunicacions terrestres de tot el territo-

un paper discret tot considerant-ne la funcionalitat,

ri valencià. Els elements patrimonials més destacats

senzillesa i sobrietat ornamentals, alguns autors

d’aquesta xarxa són els ponts, i n’hi ha de tres tipus:

(Nárdiz, 2007) en destaquen la importància com a

de pedra i rajola, de ferro i de formigó armat. Els pri-

elements transformadors del territori, tant de l’en-

mers van ser construïts majoritàriament al segle

torn immediat on es troben situats, com dins de

D’entre els ponts de ferro destaquen els que creuen

l’àmbit que afecta les comunicacions.

el Xúquer a Cullera (1905), Alzira i Gavarda (1917),

XIX,

vertebrant d’aquesta

XIX.

els de Montaverner (1890) i el viaducte de Canalejas Carreteres

a Alcoi (1907). Tot i que el formigó es va utilitzar al

Durant l’Antic Règim, les comunicacions entre les

segle

XIX

en la construcció de ponts reproduint els

diferents poblacions es feien per camins carreters.

models dissenyats amb pedra, al segle XX crea tipolo-

Les primeres carreteres projectades van ser el Nou

gies pròpies, com els d’arc parabòlic, l’exemple més

Camí Reial de Madrid a València i Barcelona, execu-

interessant dels quals el trobem al viaducte de Sant

tada durant la segona meitat del segle XVIII, i la carre-

Jordi a Alcoi (1928). Altres elements associats a la

tera de Madrid a València per Las Cabrillas, obra de

xarxa de carreteres, com ara les casetes de peons o la

la primera meitat del segle

En la primera desta-

completa xarxa de posades i ventes, han desaparegut

quen com a elements patrimonials més significatius

pràcticament per complet com a conseqüència de les

el pont de Catarroja, obra de l’arquitecte acadèmic

successives ampliacions.

XIX.

Vicent Gascó, i diversos ponts amb volta de rajola que es conserven al llarg del seu recorregut que es

Ferrocarrils

projecten seguint un mateix model, com ara els cons-

La construcció i consolidació de la xarxa de ferroca-

truïts a l’entrada i l’eixida d’Alginet. En la segona

rrils al llarg de la segona meitat del segle

destaquen els ponts dissenyats per l’enginyer Lucio

un dels factors decisius que impulsaren el desenvo-

del Valle, d’entre els quals cal destacar el pont de

lupament econòmic valencià i la seua industrialitza-

Contreras (1851), que salva amb set arcs de pedra el

ció, tant als principals nuclis industrials urbans com

riu Cabriol, que és considerat una de les obres d’en-

a les àrees rurals. A més de vertebrar les comunica-

ginyeria més importants del seu moment. Fora d’a-

cions territorials, els seus traçats connectaren els

XIX

revistavalencianad’etnologia

va ser

nuclis productors amb els ports comercials, facilitant

d’Inmaculada Aguilar. Aquestes obres d’enginyeria

així la seua comercialització a gran escala.

no han estat valorades fins a dates ben recents. Això

L’any 1852 es construeix la línia que unia

explica que a la primeria dels anys setanta s’enderro-

València amb el Grau, i les línies València-Silla i Silla-

cara l’Estació d’Aragó a València o es plantejara l’en-

Benifaió, pertanyents al ferrocarril del Grau de

derrocament de la del Nord amb la intenció de crear

València a Xàtiva. En 1856 la companyia canvia la

un nou enllaç ferroviari. A partir dels anys huitanta

seua denominació per la de Sociedad de los

van canviar els plantejaments en ser considerades

Ferrocarriles de Almansa-Valencia-Tarragona. Pocs

pels seus valors patrimonials, motiu pel qual moltes

anys després és absorbida per la Compañía de los

d’elles van ser restaurades i alliberades d’afegits

Caminos de Hierro del Norte de España. La principal

impropis d’èpoques anteriors.

artèria ferroviària valenciana es completa el 1867

Un poc més han tardat a valorar-se els ponts. Al

amb la inauguració del tram fins a Tarragona. L’altra

llarg del seu recorregut trobem ponts que salven els

gran companyia del moment, la Compañia de los

desnivells de barrancs i cursos fluvials. En la seua

Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA)

construcció primer es va recórrer al ferro i després al

es farà càrrec, el 1858, de la línia Almansa-Alacant.

formigó armat. Dels ponts de ferro destaquem el del

D’altra banda, el 1884 la Compañía de Ferrocarriles

riu Alcoi (1888) en la línia que uneix Xàtiva i Alcoi, el

Andaluces

Alacant-Murcia.

que salva el barranc del Quisi (1915) en la línia

Posteriorment, el 1902 el Central d’Aragó completa

Alacant-Dénia, el que creua el Xúquer a Alzira (1909-

la línia que uniria València amb Aragó, tot remun-

1928) dins la línia València-Xàtiva i el que salva el riu

tant la vall del riu Palància des de Sagunt. Els anys

Túria en la línia desmantellada que unia València

següents donen com a fruit la incorporació de noves

amb Llíria (1915). En formigó cal destacar els de

línies al sistema ferroviari fins als anys 1920.

Montesa, Alzira, Carcaixent i Xàtiva, en la línia que

inaugura

línia

Una vegada consolidada, aquesta xarxa de ferro-

uneix València amb la capital de la Costera, que es

carrils es va completar amb línies de via estreta, i una

construeixen entre 1925 i 1931. Els ponts de carreus

de les primeres és la que unia Gandia amb

en el ferrocarril són poc freqüents. Destaquem el que

Carcaixent amb la finalitat de donar eixida a la pro-

creua el riu Albentosa (1904), a la línia del ferrocarril

ducció taronjaire. El 1888 entra en funcionament la

miner de Sagunt i el que creua el riu Palància a la línia

línia València-Llíria, mentre que a partir de 1893

d’Aragó, construït entre 1897 i 1899.

comença a funcionar el trenet entre València i

Recentment els itineraris de les línies ferroviàries

Torrent, el trajecte del qual finalitzaria a Castelló de

abandonades han estat reconvertits en vies verdes.

la Ribera l’any 1920. Un altre traçat és el que uneix

Aquesta iniciativa es presenta com una oportunitat

Alacant amb Dénia, inaugurat el 1915.

per a conservar i revaloritzar un patrimoni en perill

Entre els elements del patrimoni ferroviari cal

de desaparició. Per la seua longitud destaca la del

destacar les estacions i els ponts. Quant al tema de

ferrocarril miner de Sagunt, que parteix de la provín-

les estacions, remetem a qualsevol de les obres

cia de Terol i arriba fins al Camp de Morvedre.

revistavalencianad’etnologia

Ports

1.3. La producció de béns d’equipament i de

Durant la segona meitat del segle XIX i les primeries del

consum

s’emprenen els principals projectes de millora i cons-

La indústria siderúrgica

trucció de nous ports comercials, amb la finalitat d’a-

La diversitat amb què comença el desenvolupament

daptar-los a les necessitats tècniques dels vaixells de

del sector en el segle

vapor i amb les demandes comercials. Així es construei-

tallers de maquinària, evoluciona cap a una concen-

xen fars, coberts, molls de càrrega, dàrsenes, etc. La

tració de l’activitat en mans de poques firmes que es

navegació va vapor havia esdevingut el principal mitjà

convertiran en referents a nivell nacional.

XIX,

basat en petites foneries i

de transport per al comerç a llarga distància. Per això

L’empresa més antiga, l’activitat de la qual ha

les xarxes de ferrocarril enllaçaven directament amb els

perdurat fins als nostres dies sota la multinacional

ports més importants, contribuint d’aquesta manera al

Vossloh, és Macosa. Va ser fundada el 1887 per

desenvolupament econòmic del seu hinterland.

Miguel Devís i José Noguera, i els primers tallers s’u-

En la costa valenciana trobem, de nord a sud, els

bicaven en una nau construïda al barri de

següents ports comercials de les primeries del segle XX:

Marxalenes de València, que encara es conserva en

Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Castelló, Borriana,

bon estat. Tal com assenyala A. Álvarez (DDAA,

Sagunt, València, Gandia, Dénia, Xàbia, Altea, la Vila

2000), és aquesta generació d’industrials valencians,

Joiosa, Alacant, Santa Pola i Torrevella. Molts d’ells es

com ara els Talleres Valls, Devís-Noguera, La

van especialitzar en l’exportació de determinats pro-

Primitiva Valenciana, La Sociedad Vulcano, La

ductes agraris, com ara el de Borriana i el de Gandia

Maquinista Valenciana, etc., la que aconsegueix que

amb la taronja, i el de Dénia amb la pansa. Pel seu

València se situe en un lloc destacat dins el panora-

patrimoni arquitectònic conservat destaquen els de

ma de la indústria metal·lúrgica, després de Bilbao i

València, amb l’edifici del varador (1903-1915) i el con-

Barcelona, i impulse el fort procés d’industrialització

junt de coberts (1910-1914), formats per una sèrie de

i modernització de la societat valenciana realitzat a

naus paral·leles als molls que utilitzen el llenguatge

les primeries del segle

XX.

propi de l’Exposició Regional Valenciana on es barre-

En els seus orígens va estar dedicada a la calde-

gen el modernisme amb l’historicisme. També hi des-

reria grossa, tot incloent la construcció de calderes

taca l’estació marítima del port, coneguda popular-

per a màquines de vapor de totes les grandàries i sis-

ment com a edifici del rellotge (1910-1915), inspirat en

temes i altra gran varietat de productes metal·lúr-

l’estació ferroviària de Lió a París i resolt amb un llen-

gics. En els períodes compresos entre 1885 i 1935,

guatge eclèctic afrancesat. El port de Gandia conserva

el ferrocarril havia experimentat un notable impuls.

els coberts fruiters construïts l’any 1907, que consti-

Tot i això, durant aquest període la construcció i

tueixen una de les millors mostres de l’arquitectura

reparació de material ferroviari es trobava en mans

industrial de la Comunitat Valenciana. Per últim, al port

de grans empreses com ara la Maquinista Terrestre y

d’Alacant destaquen els edificis de la Duana, construïts

Marítima

entre 1908 i 1910, i de la Llotja del Peix (1917-1921).

Euskalduna, que van absorbir el 96 % de la produc-

Barcelona,

Babcock

Wilcox

revistavalencianad’etnologia

Naus de la factoria MACOSA a València.

ció, repartint-se en altres empreses —entre les quals

en acabar la guerra civil fa que Construcciones Devís

es trobava Construcciones Devís— la petita porció

s’introduesca ja decididament en el mercat de la

restant. Tot i això la construcció de calderes indus-

producció i reparació de maquinària ferroviària.

trials de vapor durant la Primera Guerra Mundial, la

El 31 de desembre de 1947 es fusionen

seua participació en les estructures metàl·liques de

Construcciones Devís, S.A., de València i Material

l’Estació del Nord de València (1917), la reparació de

para Ferrocarriles y Construcciones, S.A., de

vagons i ténders en 1928, són els primers passos

Barcelona, l’antiga Can Girona, en Poble Nou,

que la firma Devís fa en el món ferroviari. Aquest

donant lloc a la firma Material y Construcciones,

canvi de rumb productiu es va materialitzar en la

S.A., amb una complementarietat productiva en les

necessitat d’unes noves instal·lacions, que es van

dues indústries fusionades. Finalment, el 1989, l’em-

construir a partir de l’any 1922 junt a l’antic camí

presa és adquirida per la firma britànica Alstom, que

Reial de Madrid, formades per una sèrie de naus,

concentra la seua producció en les modernes

obra de l’arquitecte Javier Goerlich. Durant el perío-

instal·lacions d’Albuixec, quedant el 1996 definitiva-

de de la Guerra Civil, l’empresa reconverteix la seua

ment fora d’ús els tallers de València. El projecte

producció i es dedica a fabricar armament i munició

urbanístic del Parc Central, dins el qual s’inclou la

per a abastir les necessitats de l’exèrcit republicà. La

vella factoria, no contempla la conservació de cap

reconstrucció de les xarxes i instal·lacions ferroviàries

element del conjunt.

revistavalencianad’etnologia

Torre de refrigeració de la Factoria Elcano a Manises.

La principal empresa siderúrgica va ser la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, fundada el 1917 pels bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar, ubicada a Sagunt a partir de les instal·lacions de tractament i embarcament de ferro que en la primera dècada del segle

havia construït la Compañía

Minera Sierra Menera. Les instal·lacions van ser dissenyades per l’enginyer nord-americà Frank C. Roberts, amb grans expectatives i importants inversions. La planta va iniciar la seua producció al gener de 1923, però la crisi de 1929 va provocar la seua pràctica paralització en 1932, i es va reactivar durant la guerra civil per a abastir de material bèl·lic l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, l’empresa va ser intervinguda per l’Estat i el 1940 passà a formar part d’Altos Hornos de Vizcaya, que en 1972 canviarà el seu nom pel d’Altos Hornos del Mediterráneo. A partir de 1954 incrementarà ostensiblement la seua producció en relació al desenvolupament econòmic del país, augmentant en paral·lel el nucli de pobla-

nen perfectament a l’estructura tipus per a la fabrica-

ció nascut amb la indústria: el Port de Sagunt. El

ció de material naval pesat: oficines, sala de gàlibs,

1984, l’empresa va tancar definitivament. Bona part

naus de fabricació i muntatge, magatzems, grades,

del complex productiu va ser desmantellat, i sols van

tallers, grues, xarxa de ferrocarril per al transport de

quedar en peu l’alt forn número 2, recentment res-

materials, molls d’armament, etc. Durant la guerra

taurat, i un conjunt de les primeres naus que es van

civil es dedicaren a la producció d’armament i carros

construir. A més, en quedaren en peu algunes parts,

de combat, per la qual cosa va ser considerada objec-

com ara l’economat, l’església, l’escola d’aprenents,

tiu militar i patí nombrosos bombardejos que van

els habitatges obrers i un conjunt que respon als

causar danys importants. Després del conflicte les

plantejaments de ciutat jardí amb cases per a direc-

drassanes foren reconstruïdes i ampliades. Es va

tius, conegut amb el nom de la Gerència, sobre les

construir la Grada IV, el moll de l’Armament amb els

quals encara no s’ha decidit quin serà el seu futur.

seus tallers auxiliars, les noves naus de maquinària,

Al port de València es funda el 1924 la Unión

caldereria del ferro, magatzems, dos cossos al nord

Naval de Levante, companyia creada a partir de la

per a l’edifici de les oficines, l’escola d’aprenents,

fusió de Talleres Gómez, Astilleros de Tarragona i

economat i menjadors per a obrers. L’estètica, no cal

Talleres Nueva Vulcano. Aquestes drassanes respo-

dir que és bàsicament funcionalista i que són els

revistavalencianad’etnologia

enginyers de l’empresa els que s’encarreguen tant

El paper

dels elements pròpiament de construcció naval com

La indústria paperera demanda una gran quantitat

dels de caire més arquitectònic. L’estat de conserva-

d’aigua que s’empra en el procés de blanquejat,

ció és molt bo, llevat de la gran sala de gàlibs, que ha

per la qual cosa es localitza prop del caixer de rius

estat compartimentada per a desenvolupar oficines.

o séquies. Durant l’edat moderna es troba molt dis-

L’última de les grans indústries siderúrgiques

persa, però des de finals del segle

XIX,

quan s’inicia

valencianes va ser l’Empresa Nacional Elcano, creada

la mecanització de la producció comença un procés

per l’Estat l’any 1940 per a la fabricació de motors de

de concentració en el riu Alcoi en detriment d’al-

grans vaixells per a la marina mercant, amb la finali-

tres nuclis paperers que no es modernitzaren, i

tat de recompondre la flota espanyola, una part

queden sols fora d’aquell àmbit Xèrica, Alboraig,

important de la qual havia estat feta malbé durant la

Requena i Bunyol, d’entre els quals destaca aquest

guerra civil. Es localitza sobre la ratlla que separa els

últim. Al contrari, a les primeries del segle

termes de Manises i Quart de Poblet. El conjunt s’es-

comencen a multiplicar-se les fàbriques de paper

tructura seguint el model tipològic on els diferents

en la conca del riu Alcoi i apareixen, a més d’Alcoi,

pavellons es disposen a partir d’uns eixos principals.

noves fàbriques a l’Alqueria d’Asnar i Cocentaina,

Els diferents tallers, que adopten la tipologia de nau

que ja gaudia d’un bon nombre de molins paperers

diàfana, ubicats en la meitat interior del recinte, es

de tradició artesanal, Muro, Potries, Banyeres de

comuniquen per transbordadors sobre raïls. Cada

Mariola i Vilallonga. A aquesta llista cal afegir

nau disposa de diferents grues pont per a facilitar el

Ontinyent, on el 1932 es funda la Papelera San

procés de producció. Com és habitual en el model de

Jorge, que produirà paper corrent i cartonatges a

factoria concebuda amb un caràcter paternalista, es

base de kraft i pasta d’arròs. El principal intent de

va construir un grup de cases destinades a diverses

consolidar la indústria es va fer amb la creació el

categories laborals de l’empresa, que van des dels

1934 de Papeleras Reunidas, amb seu a Alcoi, que

enginyers, amb dues plantes i jardí, a les dels obrers

va aglutinar la producció i comercialització de set

que es desenvolupen en planta baixa i es caracterit-

fàbriques de diverses localitats, i va cessar en la

zen per la seua austeritat decorativa. El conjunt d’e-

seua activitat el 1986.

dificacions es concep amb una arquitectura historicista de caràcter eclèctic, que entronca amb el corrent

El tèxtil

arquitectònic propugnat pel règim franquista de pos-

La indústria tèxtil parteix de la tradició artesanal

tguerra, tot i que evoca d’una manera llunyana en

sedera, de la qual deriven les primeres indústries,

alguns aspectes l’estètica decó. Després d’afrontar

com ara la Batifora a València (1837) o la Lombard a

diversos processos de reconversió, l’empresa ha tan-

Almoines (1848). Aquestes matèries van ser substi-

cat recentment les seues portes i a hores d’ara es pre-

tuïdes per la llana i el cotó, amb les quals comença

veu un projecte urbanístic que deixa al marge qual-

el veritable enlairament industrial del tèxtil, que se

sevol plantejament de conservació del conjunt.

centra a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, on

revistavalencianad’etnologia

Fábrica de Seda Lombard a Almoines

trobem les primeres fàbriques des de mitjan segle XIX

d’una important tradició artesanal de tipus familiar

situades al costat de rius i barrancs per aprofitar l’e-

de fabricació d’espardenyes de cànem, una produc-

nergia hidràulica per a moure els seus enginys. El

ció que amb el temps va a anar concentrant-se i

tipus més utilitzat per aquest sector és la fàbrica de

industrialitzant-se, amb la introducció de noves

pisos. En moltes d’elles, com ara a la fàbrica

maquinàries i la creació d’espais de treball a les

Lombard d’Almoines, es pot apreciar l’evolució en

naus industrials.

les diferents fonts d’energia utilitzades: la hidràulica, el vapor, el petroli i l’electricitat.

A la Vall d’Uixó va sorgir un altre nucli industrial a partir de l’empresa fundada per Silvestre Segarra el 1913, que es va dedicar pràcticament en exclusiva a

El calcer

produir el calcer per a l’Exèrcit, i va arribar a ocupar

La indústria del calcer s’ha concentrat especialment

més de quatre mil treballadors. Hi disposava de colò-

a la Vall del Vinalopó, amb centres importants, com

nia obrera, economat, hospital, menjadors comuni-

ara Elx i Elda, i d’altres menors, com Asp, Monòver,

taris, i tenia la seua pròpia fàbrica d’electricitat,

Petrer, Sax i Villena, i un poc allunyat d’aquesta

cartó i puntes metàl·liques. Després del tancament

àrea el de Cocentaina. Aquesta indústria parteix

de l’empresa el 1992, les naus han estat fracciona-

revistavalencianad’etnologia

des i venudes en diverses participacions, i s’ha con-

tura d’inspiració modernista la fàbrica de Nolla a

servat en bon estat la colònia obrera, on les vivendes

Meliana, fundada el 1862 per Miquel Nolla i Bruixet,

van ser adquirides pels treballadors.

que va exportar els seus famosos productes a bona part dels països europeus i a Amèrica. Però un dels materials més relacionats amb l’ar-

Materials de construcció Abans de la industrialització, els rajolars concebien

quitectura industrial és el ciment. La seua introduc-

la seua producció a escala local, que es veia limita-

ció en l’arquitectura a gran escala comença ben

da per la capacitat dels forns moruns. La introduc-

entrat el segle

ció del forn Hoffmann a la primeria del segle

XX,

per la qual cosa, les primeres

fàbriques començaren a funcionar a finals de la

que es multiplique la capacitat de producció dels

dècada dels anys vint per a suplantar les importa-

rajolars d’acord amb la creixent demanda de les

cions franceses. Aquesta indústria es troba molt

grans poblacions, al voltant de les quals se situen

localitzada i concentrada en grans companyies,

els rajolars, sempre prop dels terrers que serveixen

entre els quals destaquen Valenciana de Cementos,

de matèria primera i dels cursos d’aigua necessaris

amb factories a Sant Vicent del Raspeig i Bunyol, i

en el procés de producció. Així, a València hi havia

Cementos Asland a Sagunt. Aquestes continuen

rajolars a quasi tots els pobles del voltant, però

encara el seu funcionament, tot i que han passat a

sobretot a Alfara del Patriarca i Aldaia. Llevat del cas

mans de multinacionals. Es tracta d’indústries espe-

de Paiporta on una part de l’antic rajolar de Bauset

cialment molestes, per la qual cosa han hagut de

ha estat rehabilitat com a museu etnològic (Sanz,

tancar les factories situades prop dels nuclis urbans,

2000), la resta s’han enderrocat pràcticament tots,

com ara Cementos Túria a Burjassot i Cementos

i en el millor dels casos sols en queden els fumerals

Peyland a Riba-roja de Túria. Els seus edificis han

com a únics testimonis de la seua presència.

estat completament enderrocats per a l’aprofita-

Pel que fa a la ceràmica decorativa i arquitectò-

ment urbanístic dels seus solars.

nica, l’higienisme i el creixement urbà contribueixen a l’increment de la seua difusió i demanda a partir

1.4. L’altra industrialització: les transformacions

de les primeres dècades del segle

en l’espai agrari i el seu patrimoni

XX,

la qual cosa

repercuteix en el desenvolupament industrial del

Una bona part de les inversions de la burgesia valen-

sector que se centra en aquells nuclis que ja gaudien

ciana durant la segona meitat del segle XIX va recau-

d’una tradició artesanal secular, com ara l’Alcora,

re en el sector primari. Les desamortitzacions havien

Onda, Manises o València, on destaca per la seua

alliberat les terres en mans mortes. Moltes d’aques-

arquitectura la fàbrica de la Ceramo, d’estil neoàrab

tes propietats adquirides per la burgesia conforma-

que es troba en un complet estat d’abandó. Però la

rien la base patrimonial necessària per a plantejar les

industrialització aporta també nous materials, com

seues inversions en el marc d’una nova agricultura

ara els paviments de rajols hidràulics i de mosaic de

comercial destinada majoritàriament a l’exportació.

Nolla. En aquest sector destaca per la seua arquitec-

Això va significar la irrupció amb força de la burge-

revistavalencianad’etnologia

Antic magatzem de taronja de Peris Puig a Alzira, rehabilitat com a saló de banquets.

sia en el grup de terratinents, que durant l’Antic

situades entre la plana de Castelló i el Marquesat de

Règim havia estat encapçalat per l’església i la

Dénia; i la vinya, als secans de l’interior valencià.

noblesa. Però aquesta va introduir canvis novedosos

Ambdós cultius, sobretot la vinya, ja gaudien d’una

substancials en l’explotació de les seues propietats,

important tradició històrica, però la consolidació

tot aportant una mentalitat pròpia del món empre-

d’unes infraestructures de transport adequades obri-

sarial —comptabilitat, finançament, capitalització

rà les portes a un ampli mercat internacional que

d’inversions— i una gestió directa amb personal

n’afavorirà la producció i el comerç a gran escala.

assalariat, les quals no estan renyides amb el prestigi social que buscava la burgesia amb la tinença de

Al llarg del segle

les propietats rústiques. Dos són els cultius comercials que a partir de la segona meitat del segle

Els paisatges dels horts de tarongers XX

el taronger ha esdevingut un

monocultiu en les comarques litorals. La seua

començaren a transfor-

expansió parteix del perfeccionament de les estruc-

mar la imatge del paisatge rural valencià: la taronja,

tures i tècniques històricament arrelades en la cul-

en les comarques costaneres del golf de València

tura hidràulica valenciana, a les quals s’afegiran els

XIX

revistavalencianad’etnologia

nous enginys, com ara la màquina de vapor, les

fer referència a la Bodega Redonda d’Utiel, que

bombes de pistó, les canalitzacions de ferro colat,

adopta planta redona, amb els dipòsits de fermen-

etc. Amb el taronger es relacionen certes tipologies

tació de fàbrica coberts amb volta tapiada, adossats

arquitectòniques especialitzades, com ara el motor

al mur perimetral formant un anell, deixant l’espai

de reg, el magatzem de taronja, i tota una sèrie

central per a l’elaboració del vi. Tot el conjunt es

d’indústries auxiliars relacionades amb la comercia-

cobreix amb una estructura de fusta i ferro. Ha estat

lització citrícola, com ara les serradores mecàni-

rehabilitada com a seu de la Denominació d’Orígen

ques i fusteries per a la preparació de caixes,

Utiel-Requena, on la rotonda del celler s’ha dedicat

impremtes per a la confecció de paper per al seu

a museu del vi.

envasat, etc. Totes elles recorren a la tipologia de

El port de València esdevé la principal porta d’ei-

nau industrial, que facilita un espai diàfan on es

xida dels vins valencians, per la qual cosa al Grau hi

col·loquen les diverses maquinàries necessàries per

havia un bon nombre de cellers de firmes exporta-

a desenvolupar cada activitat. Destaquen pel seu

dores. Adoptaven la tipologia de nau, on s’emma-

interés arquitectònic els magatzems de Ribera a

gatzemava el vi en dipòsits de fàbrica abans de pro-

Carcaixent i el de Peris Puig a Alzira, tot i que es

cedir a la seua l’exportació. Durant les dues últimes

tracta d’exemples rellevants dins un panorama on

dècades han sucumbit tots davant l’especulació

predomina una arquitectura sòbria i funcionalista

urbanística, i en queda tan sols com a testimoni el

(Doménech, 1991).

cos d’oficines de Vinos Garrigós, que recorre a un llenguatge neomedieval relacionat amb l’estil de

Els paisatges de la vinya

l’arquitecte valencià Manuel Cortina.

El cultiu de la vinya a gran escala explica la necessi-

També a les zones productores sorgeixen indús-

tat de passar dels petits cellers individuals als grans

tries auxiliars relacionades amb el vi, dedicades a la

cellers cooperatius i privats on el raïm, després d’un

fabricació i reparació de tonells i carros per al trans-

procés de premsat i fermentació es transforma en vi

port a curta distancia de bótes i bocois.

per a ser destinat al consum interior o a l’exportació. La introducció del ferro en l’arquitectura per-

La indústria química per a la producció d’ímputs

met que la nau siga l’estructura que millor s’adapte

L’agricultura comercial basa els seus rendiments en

a les necessitats de la producció, i dins d’ella se

la introducció d’adobs minerals, que trencaven el

situen els trulls, les premses i els dipòsits de fermen-

dèficit històric d’aquestes matèries que arrossegava

tació. En general totes elles presenten una arquitec-

l’agricultura valenciana, ja que fins a l’antic règim

tura bastant sòbria. Destaquen pel seu llenguatge

la fertilització es basava fonamentalment en adobs

eclèctic els cellers privats de Torre Oria (1989) i Casa

orgànics. En aquest procés la classe burgesa va

Nueva de Oria (1907) a Requena (Besó, 2003) i els

jugar un paper important i van destacar per la seua

cooperatius d’Utiel i Torís amb una arquitectura ins-

activitat figures com Polo de Bernabé, o institu-

pirada en l’estètica decó. Per la seua peculiaritat cal

cions com la Reial Societat Econòmica d’Amics del

revistavalencianad’etnologia

País i la Reial Societat Valenciana d’Agricultura.

les sèquies. La instal·lació de motors va possibilitar

Amb això apareixen les grans instal·lacions relacio-

la introducció de noves tecnologies que repercutie-

nades amb la importació de matèries primes per als

ren en una millora en el procés i en la productivitat.

adobs, entre les quals sobreixen les de la firma

Entre els molins fariners cal destacar el d’Alfara del

Cross junt als ports de València i Alacant. Com que

Patriarca situat junt a la Séquia de Montcada, el

es tracta d’una indústria química, les seues arqui-

Molí de Ferrando a Paterna, en procés de rehabilita-

tectures es caracteritzen per l’absència d’elements

ció com a hotel, la fàbrica d’Harinas Belenguer i

estructurals de ferro, material que està més expo-

Harineras Levantinas a València, i entre els arrossers

sat a la corrosió. De l’antiga factoria de València

el Molí Nou d’Albalat de la Ribera i el Molí

s’han protegit un interessant conjunt de naus de

d’Umbert al barri del Cabanyal de València, que ha

fusta, que han anat progressivament deteriorant-se

estat rehabilitat amb molt bon criteri com a Museu

per la seua falta de conservació, axí com una gran

de l’Arròs, on es mostra tota la maquinària restau-

nau coberta amb volta de formigó armat sobre la

rada en funcionament.

qual s’ha projectat la seua rehabilitació com a temple per al culte religiós.

Altres indústries relacionades amb el sector primari són les conserveres. Desgraciadament als

Altres vegades sorgeixen magatzems de distri-

pobles inventariats sols s’han conservat en el millor

bució ubicats en àmplies naus industrials, com ara el

dels casos els antics fumerals, com és el cas dels de

de Campos Crespo, obra de l’arquitecte Demetri

la fàbrica de Conserves Oria-Pelayo d’Alzira i de la

Ribes, que presenta la característica façana amb tes-

Torrentina a Torrent.

tera graonada amb pilastres, o el conjunt de grans naus de la fàbrica d’adobs nitrogenats que hi ha al

1.5. La nova imatge de la ciutat: els equipa-

Grau de València.

ments tècnics i col·lectius El creixement de les ciutats amb la industrialització va provocar problemes de salubritat, davant els

Les indústries agroalimentàries

quals l’higienisme va plantejar solucions, propiciant

Dins aquest apartat no podem deixar de banda les

la difusió de noves tipologies i obres públiques per a

farineres i els molins d’arròs. Arquitectònicament

garantir la qualitat de vida dels seus habitants.

ambdós recorren a la tipologia de fàbrica de pisos, i es diferencien fonamentalment en la tecnologia

Les xarxes de subministrament d’aigües potables

emprada, ja que l’objectiu de les farineres és la

Durant l’Antic Règim les persones obtenien l’aigua

molta del grà per a obtindre la farina, mentre que

de les fonts públiques, brolladors, pous, séquies o

la finalitat dels molins arrossers és el descorfat i

cisternes que s’omplien de les sèquies. Un bon

blanquejat del gra. Moltes d’aquestes instal·lacions

exemple són les grans cisternes públiques que es

començaren com a molins hidràulics, per la qual

construeixen al segle

cosa encara conserven el seu emplaçament junt a

timent d’aigua els mesos d’estiu a Vilamarxant,

XVII

XVIII

per a garantir l’abas-

revistavalencianad’etnologia

Antic molí d’Umbert a València, rehabilitat com a museu de l’arrós.

Riba-roja de Túria, Paterna, Quart de Poblet i Aldaia,

metres de conduccions subterrànies. Les obres

relacionades amb la xarxa de séquies del Túria. Són

d’enginyeria més destacades d’aquesta xarxa són

dipòsits subterranis de parets de morter de calç i

els filtres, a prop del nucli urbà de Manises, dos

volta de mig canó que es basen en models d’aljubs

dipòsits coberts, un situat vora Quart de Poblet i

islàmics, motiu pel qual erròniament en alguns casos

l’altre a l’entrada de València vora Mislata. De tota

se’ls atribueix un origen medieval.

aquesta xarxa, la presa i les instal·lacions per a la

La primera gran xarxa pública de distribució

captació d’aigua construïdes a la primeria del segle

d’aigua que entra en servei al País Valencià és la de

València, inaugurada el 1850 en base al projecte

conduccions, dipòsits, etc.— han quedat fora de

dels enginyers Ildefons Cerdà i L. Marchessaux.

servei, tot i que encara es conserven amb diferent

Capta les aigües del riu Túria a l’assut de la Presa

sort. Els filtres de Manises han patit una intervenció

(Manises), des d’on arriba el cabal a la ciutat de

no massa afortunada en convertir-los en parc públic

València després de recórrer quasi vint-i-cinc quilò-

i sala d’exposicions, mentre que el dipòsit d’aigües

revistavalencianad’etnologia

encara continuen en ús. La resta —respiralls,

Antics dipòsits d’aigua potable de Carlet.

potables de València ha estat obert al públic en ser

construïts en formigó armat i coberts per una volta

rehabilitat d’una manera prou respectuosa com a

de canó, decorats amb elements historicistes neoà-

seu del museu d’història de la ciutat (Aguilar, 2004,

rabs. Van ser construïts amb el patrocini de la Caixa

183-192).

de Carlet cap al 1927. Tot i trobar-se sense ús, han

Com hem vist, a les xarxes d’aigua potable pre-

estat recentment restaurats.

cissen sempre d’almenys un dipòsit regulador,

En les poblacions situades sobre terrenys plans

situat a una altura major que la dels llocs de con-

cal recórrer a dipòsits elevats. Els més antics es cons-

sum per tal de garantir una suficient d’eixida del

truïen sobre torres de planta circular, amb parets de

fluid. Per això en aquelles zones on la topografia

maçoneria i filades de rajola, com és el cas del dipò-

ho permet s’assenten directament sobre el terreny

sit de la Pobla Llarga (situat al terme de Carcaixent)

en llocs elevats. Adopten formes quadrades o rec-

i el de Carcaixent. La progressiva generalització del

tangulars i es construeixen, primer amb estructures

formigó armat fa que a partir de la dècada dels anys

mixtes de formigó i maçoneria amb morter de calç

1930 es recórrega exclusivament a aquest material,

i coberta de voltes de rajola construïdes en paral·lel

la qual cosa permet aconseguir una major alçada

—Vilamarxant i Sueca (situat al terme de

recorrent a estructures més lleugeres. Molts dels que

Corbera)—, i després totalment en formigó. Els

han quedat fora d’ús han estat enderrocats —Albal,

dipòsits d’aigua potable de Carlet constitueixen un

Alaquàs— o han estat restaurats reinterpretant-los

exemple atípic per la seua tipologia, però que

des d’un punt de vista artístic —Aldaia, Picanya—.

convé destacar pel seu interés arquitectònic. Es

Aquestes tipologies de dipòsit-torre també les tro-

tracta de dos dipòsits circulars units per la caseta

bem als complexos fabrils per tal de garantir la seua

que tanca els mecanismes reguladors, totalment

pròpia demanda.

revistavalencianad’etnologia

Però en la major part de les poblacions valencia-

Els safareigs Són uns espais públics que esdevingueren llocs de

nes els escorxadors eren construccions senzilles, per

sociabilitat femenina dins el marc d’una societat en

la qual cosa en molts casos han estat enderrocats

procés d’industrialització. L’aparició dels safareigs

com a conseqüència de la seua absorció pel creixe-

públics als municipis valencians s’incia en el darrer

ment urbà. Però alguns dels exemples més destacats

terç del segle

arquitectònicament han estat rehabilitats per a

XIX,

i es va generalitzar durant les priEn els anys cinquanta i

diversos usos públics, com ara el d’Alberic, el de

seixanta no es considerava el seu valor patrimonial,

Bétera i el d’Alboraia. El de Benifaió ha estat restau-

per la qual cosa en molts casos, en quedar fora d’ús,

rat per a adaptar el seu funcionament com a escor-

van ser enderrocats. Però a partir dels anys huitanta

xador a la normativa sanitària actual.

meres dècades del segle

XX.

van començare a ser revaloritzats en reconéixer-se els seus valors culturals. Encara que a penes s’utilit-

Els mercats

zen, alguns han estat restaurats amb molt bon crite-

La seua implantació es generalitza a la primeria del

ri. Podem referir-nos, entre d’altres, als safareigs de

segle

Vilamarxant i de Benifaió.

una aposta decidida per l’arquitectura del ferro en

en les grans ciutats valencianes. Gràcies a

les seues estructures s’aconsegueixen espais diàfans Els escorxadors

per allotjar les parades de venda. A València desta-

Representen una tipologia pròpia de la ciutat indus-

quen els mercats de Colom (1916), obra de

trial, ja que abans el ramat se sacrificava en l’inte-

Francisco Mora, i el Central (1914-1928), projectat

rior de les ciutats, amb els consegüents problemes

pels arquitectes catalans Francisco Guardia i

sanitaris que això representava. Solen estar prop

Alexandre Soler. Els dos han estat declarats Bé

d’un curs d’aigua per tal de vessar-hi la sang i

d’Interés Cultural i recentment restaurats. El Mercat

poder disposar d’aigua per al rentat dels animals

d’Abastos de València (1940-1948), projectat per

una vegada esquarterats. Responen a una arquitec-

Javier Goerlich, va marcar una nova fita en l’evolució

tura funcional que empra com a tipologia bàsica la

tipològica, ja que recorre a estructures de formigó

nau, i es caracteritzen per tindre finestres amb mar-

armat, i en el seu moment fou un dels mercats més

quesines de ferro per a facilitar l’adequada ventila-

moderns d’Europa.

ció del seu interior. L’Escorxador Municipal de

El desenvolupament econòmic assolit per l’agri-

València és el conjunt més important, per les seues

cultura comercial als pobles de la Ribera es reflecteix

dimensions, nombre i especialització de les

en la construcció d’interessants mercats durant el

instal·lacions. Va ser dissenyat per l’arquitecte Lluís

primer terç del segle

Ferreres i construït el 1902, seguint els paràmetres

(1904), Benifaió (1929), Carlet (1930) i Carcaixent

de l’arquitectura de rajola sorgida a Espanya al

(1932-1934).

darrer terç del segle

XIX.

El 2003 va ser rehabilitat

com a complex cultural i esportiu.

revistavalencianad’etnologia

XX,

destacant els d’Alginet

Antic escorxador municipal de València, rehabilitat com a centre cultural i esportiu.

Les escoles

tilació dels seus espais, amb pavellons separats per a

Durant l’Antic Règim, la funció docent bàsica havia

xiquets i xiquetes i patis amplis per a l’esplai.

estat encomanada quasi exclusivament als ordes reli-

A partir dels anys vint les noves construccions ja

giosos. Des de la dissolució del règim senyorial

es generalitzen per tot arreu del País Valencià, inten-

l’Estat assumeix l’obligació de la formació bàsica i

sificant-se especialment durant el període de la

apareixen escoles en la major part de les poblacions.

Segona República. D’entre els edificis que fins ara

En principi no gaudien d’una tipologia arquitectòni-

s’han inventariat destaquem les escoles de Llíria i les

ca pròpia sinó que es localitzaren en dependències

de Paterna, o el grup escolar Cervantes de València,

municipals o en edificis que havien quedat desafec-

que responen a una tipologia de dos pavellons, l’un

tats del procés desamortitzador. A partir de la crea-

per a xiquets i l’altre per a xiquetes. Exemples signi-

ció del Ministeri d’Instrucció Pública l’any 1900

ficatius per la seua modernitat tipològica basada en

començaren a construir-se en aquelles localitats més

models aleshores prou difosos a Europa són el Parc

poblades els primers grups escolars, amb unes ade-

Escolar de Carlet, construït per la seua caixa d’estal-

quades condicions higièniques de lluminositat i ven-

vis el 1926, i el Parc Escolar Navarro Daràs de

revistavalencianad’etnologia

Carcaixent, projectat per l’arquitecte Francisco Mora

2. El patrimoni industrial com a concepte: de

i construït el 1932. Ambdós conjunts es caracterit-

l’àmbit acadèmic a la societat civil

zen per presentar unitats docents ubicades en pave-

La valoració dels testimonis materials i immaterials

llons independents construïts sobre un gran parc-

de la industrialització com a patrimoni cultural es fa

jardí que permet tant l’esbargiment de l’alumnat

efectiva a Anglaterra després de la Segona Guerra

com les bones condicions higièniques de lluminosi-

Mundial. Com sol ser habitual, aquestes noves

tat i ventilació a l’interior de les aules.

incorporacions al concepte de patrimoni cultural

Aquests edificis no gaudien de cap valor patri-

tenen origen, en la majoria dels casos, en els àmbits

monial en els anys seixanta i setanta, motiu pel qual,

erudits o acadèmics, i ha de passar un cert temps

amb l’important increment demogràfic de moltes

fins que són assimilades per la societat, que és qui

poblacions valencianes, varen patir nombroses muti-

en definitiva, amb la seua estimació, les apropia i les

lacions, afegits de noves construccions o fins i tot

revaloritza com a tals.

destruccions per a donar pas a edificis més capaços i moderns. A la dècada dels anys vuitanta s’hi pro-

2.1 L’Associació Valenciana d’Arqueologia

dueix un canvi de tendència quan comencen a valo-

Industrial

rar-se arquitectònicament els edificis escolars, i es

Al País Valencià la primera iniciativa per a l’estudi i

respecten els seus valors patrimonials a l’hora de

posada en valor del patrimoni industrial es forja amb

procedir a la seua necessària modernització per tal

l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial, crea-

d’adaptar-los a les necessitats docents actuals.

da l’any 1988 per un grup de llicenciats procedents de diverses disciplines relacionades amb el patrimoni i

La imatge de l’arquitectura d’empresa

que ja gaudien d’un ampli bagatge en la matèria, per-

Dins l’àmbit urbà, el sector financer valencià ha creat

tanyents molts d’ells als àmbits acadèmics universita-

la seua arquitectura d’empresa, on destaquem els

ris, amb la finalitat d’inventariar, estudiar i donar a

casos de la Caixa d’Estalvis de València i el Banc de

conéixer el patrimoni industrial valencià, la qual va

València, que a partir dels anys trenta van dissenyar

funcionar activament fins a la meitat de la dècada

diversos models d’edificis en relació amb la impor-

dels noranta. Tot i aquest curt període de temps, la

tància de la població on havien de construir-se. En la

seua activitat va ser molt intensa i l’any 1990 va orga-

planta baixa s’ubicava l’oficina, mentre que els pisos

nitzar el Primer Congrés d’Arqueologia Industrial del

es destinaven a habitatges per al directori i els

País Valencià a Alcoi, i el 1994 el segon a Sagunt.

empleats. Es caracteritzen pel recurs a un llenguatge

També va començar, per encàrrec de la

historicista molt barroquitzant, propi dels anys de la

Generalitat Valenciana, la realització de l’inventari

postguerra civil. Molts d’ells es troben inclosos als

de patrimoni industrial de tota la Comunitat

catàlegs dels plans generals d’ordenació urbana de

Valenciana, que per falta de finançament es mate-

les poblacions on es localitzen.

rialitzà només en alguns pobles de la Ribera Baixa i de l’Alcoià.

revistavalencianad’etnologia

Amb tot, potser l’activitat més significativa de l’Associació va ser la realització de l’Enciclopedia valenciana de arqueología industrial, dirigida per Manuel Cerdà i Mario Garcia Bonafé, que va comptar amb una àmplia plantilla de col·laboradors i que va fer-se inspirant-se en altres experiències semblants dutes a terme a l’estranger.

—Difondre la història de les obres públiques i el patrimoni de l’enginyeria civil. —Elaborar informes tècnics per a la protecció i la posada en valor del patrimoni històric. —Mantenir una activitat docent. Al llarg de quatre anys de funcionament, la seua activitat ha estat molt intensa i s’ha materialitzat, entre d’altres coses, en la creació del museu virtual

2.2. L’arqueologia industrial dins l’àmbit acadèmic

del transport i el territori5 com a bestreta del que serà

La introducció d’aquesta disciplina als àmbits acadè-

el museu ubicat en els antics tallers i el centre de

mics està estretament lligada a la Universitat de

rodatge de l’estació del Nord de València, la institució

València i a la tasca docent de la doctora Inmaculada

dels premis d’investigació Demetri Ribes (quatre con-

Aguilar. Des dels anys noranta va començar a impar-

vocatòries), la redacció d’informes i dictàmens tècnics

tir cursos relacionats amb les diverses vessants del

sobre béns culturals pertanyents al patrimoni indus-

patrimoni industrial dins del programa de tercer cicle

trial, l’organització de diverses jornades tècniques,

d’Història de l’Art. I finalment el pla d’estudis de la

realització i col·laboració en exposicions, la publicació

Llicenciatura d’Història de l’Art de la Universitat de

de diverses monografies, i la docència en diversos

València de l’any 2000 incorpora en cinqué curs l’as-

àmbits acadèmics, com ara cursos d’extensió univer-

signatura Arqueologia Industrial, i és l’única univer-

sitària i programes de postgrau de la Universitat de

sitat valenciana on s’imparteix aquesta matèria.

València i d’altres universitats espanyoles.

A més, al novembre del 2003 es crea la Càtedra Demetri Ribes UVEG-FGV, com a resultat d’un con-

2.3. Patrimoni industrial i societat civil

veni signat entre la Conselleria d’Infraestructures i

Tots aquests esforços fets des del món institucional i

Transport de la Generalitat Valenciana, i la

acadèmic per l’estudi i difusió del patrimoni indus-

Universitat de València, i es nomena com a respon-

trial van impregnant a poc a poc la societat civil, la

sable tècnic la professora Inmaculada Aguilar. Els

qual cada vegada és més conscient de la necessitat

seus objectius són:

de preservar-ne els vestigis materials més impor-

—La creació d’un museu valencià del transport i del territori.

tants. Tot i que el camí recorregut és important, encara queden anys de treball de totes les institu-

—Realitzar estudis i recerques sobre la Història

cions implicades en el patrimoni industrial per a

del Transport, les Obres Públiques i l’Ordenació

ampliar i consolidar aquesta tasca de conscienciació

Territorial de la Comunitat Valenciana.

social per a la conservació, defensa i posada en valor

—Projectar i coordinar activitats culturals.

dels béns que l’integren.

5 http://www.museodeltransporte.com

revistavalencianad’etnologia

El primer moviment amb un ressò bastant ampli

Macosa a València, on després d’anys d’abandó i

va sorgir cap a l’any 1995 amb la creació de la

d’ocupació consentida de persones marginals ha

Comissió Ciutadana per a la Defensa de la

derivat cap a una situació insostenible, per la qual

Gerència,6 amb la finalitat de protegir i donar un ús

cosa les associacions de veïns en demanen com a

públic al conjunt d’edificis de la Gerència d’Altos

eixida immediata l’enderrocament, en compte d’exi-

Hornos del Mediterráneo, que després del tanca-

gir a les administracions, en primer lloc, el compli-

ment i desmantellament de l’empresa eren una de

ment de les seues obligacions en matèria de patri-

les poques parts del conjunt que encara es trobaven

moni, salut pública i seguretat ciutadana, i tot seguit

en un bon estat de conservació i es veien amenaça-

obrir un debat sobre la conveniència o no de conser-

des per diversos projectes urbanístics.

var el conjunt.

Posteriorment, l’amenaça dels plans urbanístics de l’Ajuntament de València sobre l’antiga fàbrica

2.4. Les aportacions dels col·legis d’enginyers

de Tabacalera va ser el motiu del sorgiment, l’any

Una part del patrimoni de la societat industrial ha

2005, de la plataforma Salvem Tabacalera, amb la

estat projectat per enginyers, professió que sorgeix

finalitat de reivindicar la conservació íntegra d’a-

per a donar respostes a les necessitats productives,

quest conjunt industrial, que no ha trobat cap res-

d’infraestructures o d’equipaments que demandava

posta de les administracions implicades.

la industrialització. Per això recentment els col·legis

L’amenaça de destrucció de complexos indus-

d’enginyers han plantejat diverses activitats amb la

trials que es consideren importants pel seu valor

finalitat de reivindicar i difondre el valor patrimonial

arquitectònic o sentimental, en tractar-se de facto-

del conjunt de béns que els seus avantpassats en la

ries que han estat molt arrelades a la vida quotidia-

professió van produir. La primera iniciativa és el

na de les poblacions on es localitzen, ha fet sorgir en

Congrés sobre Patrimoni Històric de la Ingenieria

alguns casos moviments ciutadans més o menys

Civil en la Comunitat Valenciana, organitzat l’any

organitzats, dels quals destaquem el que reivindica-

2003 pel Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i

va la conservació de la fàbrica Feycu de Xirivella, tot

Ports de la Comunitat Valenciana. Posteriorment

comptant amb el suport del Col·legi d’Arquitectes

l’any 2007 el Col·legi Oficial d’Enginyers Superiors

de València, finalment assolada el 2003, i la defensa

Industrials de la Comunitat Valenciana va organitzar

de la fàbrica de mantes Paduana d’Ontinyent, que

l’exposició Dos siglos de industrialización en la

acabà també sent enderrocada el 2006.

Comunidad Valenciana, que es va plantejar com un

Però lamentablement, altres vegades la societat

recorregut pels diferents sectors productius de la

civil cau en el parany de les administracions implica-

industrialització valenciana, fruit de la qual ha estat

des i és ella mateixa qui reivindica l’enderrocament

la publicació d’un interessant catàleg (DDAA,

dels béns. Un cas significatiu és el de la factoria

2007a).

6 http://www.gerenciapublica.org 7 http://www.salvemtabacalera.org

revistavalencianad’etnologia

3. La gestió del patrimoni industrial des de les

difondre els testimonis materials i immaterials de la cul-

administracions públiques

tura popular valenciana, centrant-se sobretot en l’èpo-

L’article 46 de la Constitució Espanyola de 1978 atri-

ca preindustrial. D’acord amb els nous plantejaments,

bueix als poders públics les competències per a

el 1996 es crea la Unitat de Patrimoni Industrial, al cap-

garantir la conservació i difusió del patrimoni cultural.

davant de la qual figura des d’aleshores Manuel Cerdà.

El títol VIII reconeix l’autonomia dels municipis i les

Entre les activitats més destacades figura una sèrie de

comunitats autònomes per a gestionar les competèn-

campanyes de prospecció dutes a terme entre els anys

cies que li són atribuïdes, entre les quals es troben les

1999 i 2004 en edificis fabrils del Molinar i el Barxell, a

que afecten als béns integrants del patrimoni cultural.

Alcoi, tot aplicant el mètode arqueològic industrial. Actualment, els seu treball se centra en l’estudi de la

3.1.

patrimoni

industrial

des

cultura material de la industrialització, els resultats del

l’Administració Local

qual es plasmaran en la creació d’un museu virtual de

L’Administració Local, per mitjà de les atribucions

la cultura material de la industrialització.

atorgades per la legislació urbanística, té competències per a la gestió del patrimoni cultural immoble

3.2. El patrimoni industrial des de

situat dins l’àmbit del seu terme municipal. Així, a la

l’Administració Autonòmica

primeria dels anys vuitanta molts municipis valen-

L’any 1989, la Generalitat Valenciana assumeix per

cians elaboren la seua planificació urbanística i els

transferència de l’Administració Estatal les compe-

arquitectes que redacten els inventaris de patrimoni

tències en matèria de patrimoni cultural. La Llei

hi incorporen ja elements significatius de l’arquitec-

4/1998, de Patrimoni Cultural Valencià, i la seua pri-

tura industrial, els quals fins aleshores mancaven de

mera modificació8 no fan cap referència en tot el text

qualsevol atenció. Tot considerant la relativa novetat

al patrimoni industrial, tot i que en la pràctica la seua

d’aquesta categoria de béns patrimonials, la seua

gestió se situa dins la Unitat de Patrimoni Etnològic

valoració es fa d’una manera desigual, depenent de

de la Direcció General de Patrimoni Cultural. La sego-

la major o menor sensibilitat dels facultatius, però

na modificació continua sense abordar el patrimoni

sobretot de les corporacions locals a l’hora de fer

industrial com a patrimoni específic, però es refereix

efectiva la seua protecció real. Alguns municipis,

a aquells béns del patrimoni arquitectònic industrial

com ara València, van ser al seu moment especial-

més destacats, que per les seues característiques

ment sensibles en la seua protecció.

hauran de ser inclosos dins dels catàlegs municipals

El 1979 es crea el Museu d’Etnologia de la

d’edificis protegits com a Béns de Rellevància Local9.

Diputació de València, destinat a conservar, estudiar i

També declara d’ofici com a Béns de Rellevància

8 Llei 7/2004, de 19 d’octubre, de la Generalitat, de Modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià. (DOCV, 21-03-2004.) 9 Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià (DOCV, 13-02-2007). Article 50.3: «Els catàlegs prestaran la protecció adequada, mitjançant la qualificació d’aquests com a béns immobles de rellevància local, als nuclis històrics tradicionals, segons es defineixen i consideren en la legislació urbanística, i a les mostres més representatives i valuoses de l’arquitectura popular i del patrimoni arquitectònic industrial del terme municipal».

revistavalencianad’etnologia

Local tots els béns pertanyents a algunes tipologies

la Ribera Baixa i l’Alcoià. Després d’un parèntesi d’i-

d’immobles del patrimoni preindustrial i industrial,

nactivitat, el 1997 va encomanar els inventaris a la

com ara pous de neu, molins de vent, i els fumerals

Universitat de València, mitjançant conveni, la realit-

industrials de rajola construïts abans de 1940.10

zació dels inventaris que s’han dut a terme d’una

Tot i que valorem molt positivament que es faça un

manera continuada fins l’actualitat. Tot considerant

primer intent per prestar cobertura legal a aquest tipus

que el patrimoni industrial s’inclou dins l’àrea de

de patrimoni, hem d’indicar que planteja una opció

patrimoni etnològic, el model de fitxa utilitzat és el

molt tímida i conservadora. S’hi protegeixen sobretot

d’etnologia. Tot i que defensem l’especificitat del

elements del patrimoni preindustrial, com ara neveres i

patrimoni industrial, pensem que l’ambigüitat i ampli-

molins de vent, situats sempre en zones rurals, en

tud amb què es formulen alguns camps fan que en la

terrenys esquerps, prou lluny encara de les pressions

pràctica resulte una fitxa prou acceptable.

immobiliàries. I els fumerals de rajola, deslligats de la

La forma com s’està gestionant la realització

resta de construccions que els envolten i que formen

d’aquests inventaris per part de la Generalitat pre-

part d’un mateix sistema productiu, que en molts casos

senta certs aspectes positius: que s’haja establert

poden ocupar milers de metres quadrats. Pensem que

una línia pressupostaria fixa des del 1997 per al seu

no és casual que el legislador opte per protegir els

finançament a través d’un conveni amb la

fumerals que tan sols ocupen quatre metres quadrats

Universitat de València, i la publicació de totes les

com a màxim, alliberant la resta de la superfície per a

fitxes completes a la xarxa, la qual cosa permet que

posar-la a disposició del mercat immobiliari.

qualsevol ciutadà tinga accés i conega el patrimoni que es troba inventariat. Tot i això, l’escassesa dels

L’inventari com a eina bàsica de gestió

recursos destinats fa que la seua execució no avan-

A l’hora de plantejar una adequada política de gestió

ce a un nivell òptim, per la qual cosa, al ritme

del patrimoni industrial, en primer lloc cal conéixer de

actual, podem preveure que encara tardarà algunes

forma detallada i individualitzada el conjunt de béns

dècades a finalitzar-se. D’aquesta manera, encara

que el formen. Per això l’inventari se’ns presenta com

que s’arribe a concloure en aquestes condicions,

l’eina bàsica i necessària per a poder dur avant aquest

servirà de ben poc com a eina de planificació i ges-

procés amb una certa coherència. Així, la Generalitat

tió patrimonial, perquè caldrà tornar a revisar les

Valenciana va encarregar els primers inventaris a

primeres campanyes per a veure els elements que

l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial, la

realment es conserven.

qual va realitzar el 1991 els treballs a alguns pobles de

10 Ibídem. Disposició addicional cinquena: «Tenen la consideració de béns de rellevància local, i amb aquesta denominació hauran de ser inclosos en els respectius catàlegs de béns i espais protegits, les següents categories d’elements arquitectònics: els nuclis històrics tradicionals, així denominats conforme a la legislació urbanística, els “pous o caves de neu” o neveres, els fumerals de tipus industrial construïts de rajola anteriors al 1940, els antics molins de vent, les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València, les llotges i sales comunals anteriors al segle XIX, l’arquitectura religiosa anterior a l’any 1940 incloent-hi els calvaris tradicionals que estiguen concebuts autònomament com a tals, i els panells ceràmics exteriors anteriors a l’any 1940».

revistavalencianad’etnologia

La valoració dels béns integrants del patrimoni industrial

incorporar les fitxes, d’acord amb el model plante-

La gestió de qualsevol tipus de béns culturals impli-

jat per la Conselleria de Cultura, dels elements

ca en tot moment una presa de decisions. Per això,

patrimonials afectats si encara no es troben inven-

tot atenent les especificitats pròpies del patrimoni

tariats. Normalment aquests informes s’encarre-

industrial analitzades per molts dels seus estudiosos,

guen a arqueòlegs per una qüestió funcional, ja que

hi ha un cert acord a formular una sèrie d’aspectes

resulta més fàcil encomanar a un mateix professio-

a tindre en compte per a emetre una valoració sobre

nal els tres informes que no a dos o tres diferents.

un bé patrimonial.

Nosaltres pensem que haurien de delimitar-se les competències d’acord amb la formació de cada

Valor testimonial Singularitat i/o representativitat tipològica Autenticitat Integritat

especialitat, deixant així els informes de patrimoni etnològic i arquitectònic industrial en mans de persones formades i especialitzades en la matèria, tot considerant les seues especificitats.

Històrico-social Tecnològic Artístico-arquitectònic Territorial

La Fundació de la Comunitat Valenciana per a la Conservació del Patrimoni Industrial de Sagunt Aquesta entitat, tot i que és de caràcter privat, va ser promoguda a instàncies de la Conselleria de Cultura

Possibilitat de restauració integral

de la Generalitat Valenciana, per la qual cosa la

Estat de conservació

incloguem dins aquest apartat12. Va ser constituïda

Pla de viabilitat i rendibilitat social

en 1994, i segons els seus estatuts els seus fins són

Situació jurídica

“estudiar, conservar, difundir y dotar de contenido los conocimientos, recuerdos, sonidos, objetos,

Els informes d’impacte ambiental

materiales, imágenes y cualquier otro elemento que

En virtut del que disposa l’article 11 de la Llei

configuró y organizó las actividades de carácter side-

4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, així com

rúrgico que han tenido lugar en Sagunto en el siglo

l’Ordre de 3 de gener de 2005 de la Conselleria de

XX, así como fomentar la protección, conservación y

Territori i Habitatge que regula el contingut dels

proyección social del patrimonio industrial en la

estudis d’impacte ambiental,11 cal incorporar a qual-

Comunitat Valenciana”. El patronat està constituït

sevol projecte d’obres públiques o privades que

per les següents entitats públiques i privades: la

afecten el territori una valoració de l’impacte del

Generalitat Valenciana a través de la Conselleria de

projecte sobre els béns culturals: patrimoni arqueo-

Cultura i Educació i Esports i de la Conselleria

lògic, arquitectònic i etnològic. Així mateix caldrà

d’Empresa, Universitat i Ciència, l’Ajuntament de

11 Ordre de 3 de gener de 2005, de la Conselleria de Territori i Habitatge, per la qual s’estableix el contingut mínim dels estudis d’impacte ambiental que s’han de tramitar davant d’aquesta Conselleria (DOGV, 12-01-2005). 12 www.fcvsagunto.com

revistavalencianad’etnologia

Sagunt, la Fundació Bancaixa Sagunt, l’Autoritat

Comprén 45 elements seleccionats per les diferents comunitats autònomes espanyoles. Els ele-

Portuària de València i Arcelor Mittal. La Fundació s’encarrega de la custòdia i gestió dels arxius d’Altos Hornos del Mediterráneo, dins el

ments

inclosos

Comunitat

Autònoma

Valenciana són els següents:

qual s’inclou tota la documentació que des dels origens de l’activitat siderúrgica a Sagunt a les primeries

El Molinar (Alcoi)

del segle XX s’ha anat generant i de la recuperació del

Fàbrica de Tabacs de València

patrimoni material relacionat amb la producció side-

Antiga Estació del Grau de València

rúrgica, com ara maquinàries, instal·lacions, etc, que

Fàbrica de Seda Lombard d’Almoines

van sobreviure al procés de desballestament que van patir les instal·lacions a ran del seu tancament. Totes aquestes activitats es plantegen amb l’objectiu últim de crear un museu-arxiu industrial al voltant de l’alt forn número dos, recentment restaurat. 3.3.

patrimoni

industrial

des

l’Administració Estatal Des de l’any 2000 hi ha en marxa un Pla de Patrimoni Industrial d’àmbit estatal gestionat per la Dirección General de Bellas Artes i Bienes Culturales, a través de l’Instituto del Patrimonio Histórico Español. Les raons de tal iniciativa estan en l’evidència de la naturalesa d’aquest patrimoni com a testimoniatge fonamental per a comprendre i documentar un període clau de la nostra història i articular les bases de la seua conservació, ja que es tracta d’un patrimoni en ràpida transformació i deteriorament. Els objectius bàsics del Pla d’àmbit estatal són: emprendre la protecció, conservació i projecció social d’aquest patrimoni i instrumentar les mesures que ho facen possible, incloent-hi l’ús futur de conjunts, edificis i elements industrials, en la convicció que es tracta d’un patrimoni que pot convertir-se en factor de desenvolupament local, tant cultural com econòmic.

revistavalencianad’etnologia

ANNEX Clasificació tipològica emprada en l’inventari de patrimoni industrial de la Comunitat Autònoma Valenciana PATRIMONI PREINDUSTRIAL Molins. Serradores. Foneries. Blanqueries. Pous de neu. Salines. Forns de calç. Rajoleries. Altres indústries. PATRIMONI GENUÏNAMENT INDUSTRIAL Indústria tèxtil (fàbriques i colònies). Indústria agroalimentària (sucreres, farineres, cellers, conserveres, xocolateres, fàbriques d’arròs, de tabac, altres.) Indústria química. Indústria de la fusta i del moble. Indústria del paper i de les arts gràfiques (fàbriques de paper, editorials, impremta). Indústria del suro. Indústria siderúrgica i metal·lúrgica. Indústria de la pell i del calçat. Indústria de la construcció i de la ceràmica. Indústria de la joguina. Mineria. Magatzems industrials. Tallers mecànics. Xemeneies industrials. Altres.

EQUIPAMENTS

TÈCNICS COL·LECTIUS, COMUNICACIONS I OBRES

PÚBLIQUES

Aigua: pous, embassaments, canals, dipòsits, séquies i infraestructures de les séquies, fonts públiques, assuts, parcs de bombers. Gas: fàbriques de gas, gasòmetres, fanals, altres. Electricitat: centrals hidroelèctriques, centrals tèrmiques, estacions transformadores, fanals. Mercats. Escorxadors. Ferrocarrils: màquines i material mòbil, estacions, ponts i viaductes, túnels, tallers, magatzems, funiculars, telefèrics, altres. Camins i carreteres: ponts de ferro, ponts de formigó armat, ponts de carreus, maçoneria, etc., túnels, casetes de peons, pontons, altres. Ports i fars: estacions marítimes, duanes, magatzems, llotges, drassanes, etc. Correus i serveis telegràfics, torres de telègraf òptic. Cementeris. ARQUITECTURA D’EMPRESA Bancs. Companyies d’assegurances. Hotels. Gasolineres. ARQUITECTURA CIVIL Habitatges d’obrers. Colònies industrials. Centres d’educació. Beneficència. Sanitat, higiene, banys, balnearis, etc. Espais d’oci: parcs, quioscos, casinos, cinemes, centres recreatius, teatres, etc. ARQUITECTURA MILITAR Quarters, refugis, etc. Quarters de Policia i Guàrdia Civil.

Bibliografia AGUILAR CIVERA, I. (1984): Historia de las estaciones. Arquitectura ferroviaria en Valencia, València, Diputació de València. —— (1988): La estación de ferrocarril. Puerta de la ciudad, València, Conselleria de Cultura i Educació. —— (1990): El orden industrial en la ciudad. València en la segunda mitad del siglo XIX, València, Diputació de València. —— (1995): Estaciones y ferrocarriles valencianos, València, Consell Valencià de Cultura. —— (1998): Arquitectura Industrial. Concepto, método y fuentes, Valencia, Museu d’Etnologia. —— (2003): El territorio como proyecto. Transporte, obras públicas y ordenación territorial en la historia de la Comunidad Valenciana, València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport. —— (2004): El patrimonio arquitectónico industrial valenciano. Algunos ejemplos, Saitabi, 54, 155-192. —— (2005): Cien elementos del paisaje valenciano. Las obras públicas, València, Conselleria d’Infrastructures i Transport. AGUILAR CIVERA, I. i VIDAL OLTRA J., Coords. (2002): Ciento cincuenta años de ferrocarril en la Comunidad Valenciana 1852-2002, València, Generalitat Valenciana, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports. AMORÓS HERNÁNDEZ, A. (2003): El Molí de Daroqui a l’època elèctrica, Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i Comarca, 13, 249-260. ARACIL, R, CERDÁ, M. i GARCÍA BONAFÉ M. (1980): Arqueología Industrial en Alcoy, Alcoi, Ajuntament d’Alcoi. ARANGUREN, J. (1998): El ferrocarril minero de Sierra Menera, Madrid, Aldaba. BESÓ ROS, A. (1999): Els horts de tarongers de Picanya. Arquitectura i paisatge, Picanya, Ajuntament de Picanya. —— (2003): Del celler domèstic al celler industrial: la introducció del ferro en l’arquitectura del vi a la comarca d’UtielRequena, Els Paisatges de la Vinya: Congrés: Manresa (el Bages) 24, 25 i 26 d’octubre de 2003, 123-132. BOTELLA GÓMEZ, A. (1981): La industria papelera, su localización en el País Valenciano,. Saitabi, 31, 165-181. CALATAYUD GINER, S. (1990): Los inicios de la mecanización en el regadío valenciano, 1850-1930, Áreas, Revista de Ciencias Sociales, 12, 203-211. —— (1993): El regadío ante la expansión agraria valenciana: cambios en el uso y el control del agua (1800-1916), Agricultura y Sociedad, 67, 47-92. CERDÁ, M. i GARCÍA BONAFÉ M, Dirs. (1995): Enciclopedia valenciana de arqueología industrial, Valencia, Insitució Alfons el Magnànim. Diversos autors (1985): Debats, 13 (monogràfic Arqueologia Industrial), València, Institució Alfons el Magnànim. —— (1991): Arqueologia Industrial. Actes del Primer Congrés d’Arqueologia Industrial del País Valencià: Alcoi, 9, 10 i 11 de novembre de 1990, València, Diputació de València, Centre d’Estudis d’Història Local.

revistavalencianad’etnologia

—— (1996): Cultura material i canvi social, Actes del Segon Congrés d’Arqueologia Industrial al País Valencià, Sagunt 17, 18 i 19 de febrer de 1994, València, Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial. —— (2000): De l’ofici a la fábrica, una familia industrial valenciana en el canvi de segle, La Maquinista Valenciana, València, Universitat de València. —— (2002): Registro de arquitectura del siglo XX. Comunidad Valenciana, València, Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana. —— (2007): Historia del Puerto de Valencia. València: Universitat de València. —— (2007a): Dos siglos de industrialización en la Comunitat Valenciana. València, Colegio Oficial de Ingenieros Superiores Industriales de la Comunidad Valenciana. DOMÉNECH ALCOVER, E. (1991): Naranja y arquitectura, Historia de la naranja. València, Prensa Valenciana, 101-139. —— (1996): L’arquitectura dels magatzems de taronja, La fruta dorada. La industria española del cítrico 1781-1995, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 89-120. GARCÍA PÉREZ, J. (2001): Arquitectura industrial en Alcoy. Siglo XIX, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. GARCÍA ROS, L. (1922): Ensayo de estadística de los alumbramientos de agua para pequeños riegos de la provincia de Valencia, III Congreso Nacional de Riegos, III, 141-152. GIMÉNEZ CHORNET, V. (1999): El inicio de los ferrocarriles y tranvías de vía estrecha en Valencia, València, Institució Alfons el Magnànim. GIRONA RUBIO, M. i VILA VICENTE, J. (1991): Arqueologia industrial en Sagunto, València, Institució Alfons el Magnànim. JOVER DOMÍNGUEZ, F. I RICHART MOLTÓ, J. (2005): Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina, Cocentaina, Ajuntament de Cocentaina. LAHOZ ABAD, P. (1992): Higiene y arquitectura escolar en la España contemporánea (1838-1936), Revista de Educación, 298, 89-118. LÓPEZ GÓMEZ, A. (1974): Nuevos riegos en Valencia en el siglo XIX y comienzos del XX, Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la Espanya contemporánea: actas del Primer Coloquio de Historia Económica de España. Barcelona, 188-205.

revistavalencianad’etnologia

MARTÍN MARTÍNEZ, J. (1991): Urbanismo y arquitectura industrial en el Puerto de Sagunto (1907-1936), Sagunt, Caixa d’Estalvis de Sagunt. NÁRDIZ ORTIZ, C. (1999): Las carreteras del siglo XIX. Patrimonio cultural, urbano y territorial, IX Cursos de Patrimonio Histórico de Reïnosa, 237-257. —— (2007): Obras de ingenieria y creación de paisajes, Revista de Obras Públicas, 3.474, 19-32. NAVARRO VERA, J. R. (1998): Puerto, ciudad y paisaje portuario. Los puertos del estado en la Comunidad Valenciana, Alacant, Universitat d’Alacant. PIQUERAS, J. (1985): La agricultura valenciana de exportación y su formación histórica, Madrid, Instituto de Estudios Agrarios, Pesqueros y Alimentarios. PIQUERAS, J. i SANCHIS, C. (2005): Hostales y ventas en los caminos históricos valencianos, València, Conselleria d’Infrastructures i Transport. SANCHIS DEUSA, C. (1994): Els ponts valencians antics, València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport. SANTACREU SOLER, J. M. (1991): El patrimonio arqueológico industrial de Alcoi, Historia de la provincia de Alicante, 7, Múrcia, Mediterráneo. SANZ GISBERT, E. (2000): El patrimoni industrial de Paiporta. El rajolar de Bauset, Paiporta, Ajuntament de Paiporta. SIGNES MARTÍNEZ, F. (2007): Del taller de los Devis al centro tecnológico de Vossloh (1896-2006), València, Vossloh. SIGNES MARTÍNEZ, F, i DEL ALAMO ANDRÉS, M. (2002): Devis, Macosa Alstom... Historia gráfica de una industria valenciana (1891-2002),. València, Federació Minerometalúrgica de Comissions Obreres del País Valencià. SOBRINO, J. (1996): Arquitectura industrial en España, 18301990, Madrid, Cátedra, 1996. VERDET GÓMEZ, F. (2003): La industria papelera de la Hoya de Buñol, desarrollo económico, movimiento obrero, Bunyol, Instituto de Estudios Comarcales de la Hoya de Buñol-Chiva. VIDAL VIDAL, V. M. (1988): Arquitectura e industria. Un ensayo tipológico de los edificios fabriles de l’Alcoià, València, Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports.

LA DEFINICIÓ I L’ACTIVACIÓ DEL PATRIMONI INMATERIAL. ALGUNES PROPOSTES DES DE L’ETNOLOGIA ALBERT MONCUSÍ FERRÉ*

Aquest assaig enfoca la definició del patrimoni immaterial i el seu procés d’activació. Primer se centra en la seua definició, des d’un punt de vista jurídic i disciplinar i després tracta els valors que intervenen en la seua activació. El text es clou amb una reflexió sobre els reptes en l’activació de patrimoni immaterial i les possibles aportacions en aquest terreny, des de l’Etnologia.

Paraules clau: patrimoni immaterial, patrimoni etnològic, etnologia, activació patrimonial

This essay focuses on the definition of immaterial

la modernitat al posar en comú, fins i tot en

heritage and its process of activation. First, it centers

el sentit de fer conèixer, torna a donar valor

on the definition of immaterial heritage from a

a allò que no és modern

juridical and academic point of view. Second, it JOAN FRANCESC MIRA, 2007

focuses on values that intervenes in the activation of that kind of heritage. Finally, it deals with a reflection about the challenges of the activation of intangible

El que avui entenem per patrimoni cultural és el

heritage and with some responses from Ethnology.

resultat d’un procés de selecció de béns que té un caràcter eminentment modern. I és que, malgrat

Key words: immaterial heritage, ethnologic heritage, ethnology, heritage activation.

que la humanitat ha practicat formes de col·leccionisme ja des de l’Antiguitat, no és fins ben entrat el segle

XVIII

que trobem una nova manera de relacio-

nar-nos amb els béns. En un context de creixent secularització i de sorgiment d’una fonamentació racional i reflexiva de la identitat, començà a ampliar-se la valoració especial atorgada a uns objectes —els monuments— per anar assolint cada vegada més coses, en una recerca d’arrels, en el passat, i amb una intervenció d’institucions polítiques que vetllaven per la projecció social de la selecció i conservació patrimonial (Ariño, 2002). Així, el patri* Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València. albert.moncusi@uv.es

moni cultural ha esdevingut resultat d’un procés de selecció simbòlica d’elements del passat que pren la

revistavalencianad’etnologia

forma d’una representació reflexiva sobre aquells

segueix fonamentalment dos criteris. D’una banda,

éssers humans que fan la selecció.

un criteri jurídic (que diferencia béns mobles i immo-

L’exercici de triar coses, conservar-les i mostrar-

bles) i d’altra un criteri disciplinar (que es refereix a

les, constitutiu dels processos de patrimonialització,

béns de naturalesa arqueològica, artística, docu-

és protagonitzat per múltiples agents que els donen

mental, bibliogràfica o etnogràfica). Traslladant

un valor especial. En aquesta ampliació de contin-

aquesta bifurcació a un altre pla, podem dir que els

guts de la categoria «patrimoni cultural», en els

discursos de la legislació i els de les diverses discipli-

darrers decennis ha entrat en joc l’etiqueta «patri-

nes científiques originen dos grans criteris per a

moni immaterial». L’objectiu d’aquest article és l’ex-

determinar els tipus de patrimoni que hi ha i el que

ploració d’alguns aspectes fonamentals en la defini-

contenen.

ció d’aquest tipus de patrimoni i en la selecció i protecció dels béns que el composen.

El primer criteri és el jurídic. La definició dels diversos tipus de patrimoni es plasma en la legislació que estableix certes categories tipològiques que han

La definició del patrimoni immaterial: el criteri

anat ampliant-se, històricament, des de les Belles

jurídic i el criteri disciplinar

Arts a la Cultura Popular i Tradicional. Es tracta de

La construcció del patrimoni cultural és el fruit d’un

lleis escrites que defineixen de forma explícita les

procés de classificació de béns que obté el seu

característiques dels béns patrimonials i, si escau,

màxim reconeixement gràcies a l’acció d’agents ins-

possibles sancions per a pràctiques que atemptin

titucionals que d’alguna manera sancionen la selec-

contra la seva conservació per part del col·lectiu de

ció entre tots aquells que serien potencialment patri-

referència format per la població d’un determinat

monialitzables. La mateixa generació de tot un

àmbit territorial.

seguit de categories que designen uns tipus de béns

A un nivell internacional, podem parlar de con-

o altres, dins del conjunt «patrimoni cultural», és

vencions (tractats multilaterals entre Estats, que

també objecte d’acció per part d’institucions de

requereixen d’un compromís per part de cadascun

diferent abast territorial que gaudeixen d’una posi-

d’ells) o de recomanacions (documents orientatius

ció dominant a l’hora que una pràctica o una cate-

de polítiques particulars per a diversos Estats). En

goria social sigui reconeguda com a legítima i fins i

l’àmbit estatal, en el cas d’Espanya, la normativa que

tot l’única possible. En el cas que ens ocupa, l’acció

hi ha remet a la Llei 16/1985, de 25 de juny, del

fonamental, en aquest sentit, passa per formes de

Patrimoni Històric Espanyol, sobre la base de la qual

regulació mitjançant normes i sancions sobre quins

han anat promulgant-se diverses lleis autonòmiques.

tipus de patrimoni hi ha i què conté cadascun d’ells.

La classificació legislativa1 sol partir de dos pro-

Gómez-Pellón (1999:25) ha suggerit que la classifi-

cediments: enumeració i elaboració de categories

cació institucionalitzada del patrimoni cultural

classificatòries teòriques el més inclusives possible.

1 Per veure amb més detall la definició jurídica del patrimoni cultural vegeu Santamarina (2005).

revistavalencianad’etnologia

Un exemple del primer procediment el representa la

Durant dècades, la Convenció del 1972 ha sigut

Convenció de la UNESCO de 1970, que distingeix

el principal referent jurídic internacional, però avui

col·leccions i exemplars rars (botànica, zoologia,

no és l’únic. La Recomanació sobre la salvaguarda

anatomia, mineralogia…), béns relacionats amb la

de la cultura tradicional i popular (1989) i la

història, béns arqueològics, béns procedents del

Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni

desmembrament de monuments històrics i artístics,

Cultural Immaterial (2003) mereixen un capítol a

antiguitats de més de cent anys, material etnològic,

part ja que incorporen a la classificació patrimonial

béns d’interés artístic, manuscrits rars i incunables

categories anteriorment no incloses. En el primer

(llibres, documents, publicacions, còdexs…), segells

cas, es parla del «conjunt de creacions que emanen

diversos, arxius diversos, objectes de mobiliari de

d’una comunitat cultural, fundades en la tradició,

més de cent anys i instruments de música antiga.

expressades per un grup o per individus i que reco-

El segon procediment —el d’elaboració de

negudament responen a les expectatives de la

categories classificatòries— el trobem, per exem-

comunitat en tant que expressió de la seva identitat

ple, en la Convenció de la Haia (1954), que diferen-

cultural i social». Per la seva banda, la Convenció del

cia béns mobles i immobles de gran importància

2003 incorpora la categoria «Patrimoni Immaterial»,

patrimonial

arqueològics,

que inclou: «els usos, representacions, expressions,

col·leccions arxivisticobibliogràfiques), edificis per a

coneixements i tècniques —junt amb els instru-

exposar aquells béns mobles (museus, arxius,

ments, objectes, artefactes i espais culturals que els

biblioteques…) i centres monumentals. Un patró

són inherents— que les comunitats, els grups i en

semblant el segueix la Convenció sobre Protecció

alguns casos els individus reconeixen com a part

del Patrimoni Mundial de la UNESCO de 1972, que

integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patri-

diferencia béns naturals i béns culturals. Els primers

moni és recreat constantment per les comunitats i

inclouen: monuments naturals (formacions físiques

els grups en funció del seu entorn, la seva interacció

i biològiques amb valor universal estètic o científic,

amb la naturalesa i la seva història, de forma que els

com són volcans, cascades, barrancs…); forma-

infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contri-

cions geològiques i fisiogràfiques habitades per

bueix a promoure el respecte de la diversitat cultural

espècies amenaçades; i llocs naturals o zones natu-

i de la creativitat humana».

(monuments,

llocs

rals amb valor científic i estètic (l’Amazònia,

Si revisem els conjunts de béns que s’inclouen

l’Antàrtida, parcs naturals…). Entre els béns cultu-

en la Convenció del 2003 i, en alguns casos, també

rals es poden diferenciar monuments (obres arqui-

en la Recomanació del 1989, veurem que es consi-

tectòniques, d’escultura, pintura, cavernes…); con-

deren patrimoni immaterial: tradicions i expressions

junts (grups arquitectònics o monumentals) o llocs

orals, inclosa la llengua; arts d’espectacle; usos

(zones marcades, en major o menor mesura i no en

socials, rituals i actes festius; coneixements i usos

exclusiva, per la intervenció humana, com seria el

relacionats amb la naturalesa i l’univers; tècniques

cas de mines, pantans, molins…).

artesanals tradicionals.

revistavalencianad’etnologia

En l’àmbit espanyol, el marc legislatiu vigent el

de fer referència a una disciplina que s’anomenara

configura la Llei del Patrimoni Històric del 1985 i la

etnografia o etnologia. Amb tot, etnografia i etno-

promulgació posterior de lleis autonòmiques de

logia no són exactament sinònims, per bé que són

patrimoni que, en alguns casos, incorporen catego-

tractats com si ho foren en la legislació de patrimo-

ries com «parcs etnogràfics», «llocs etnològics», o

ni. Podem diferenciar-les d’acord amb la proposta

«cultura popular i tradicional», per a arreplegar

feta per Lévi-Strauss (1979), qui va suggerir que

aquells aspectes que hem vist que incloïen, a nivell

qualsevol coneixement antropològic passava per tres

internacional, la Recomanació del 1989 i la

fases: l’etnogràfica, l’etnològica i l’antropològica. En

Convenció del 2003, de la UNESCO. De manera que

la primera, es realitzava una descripció de les pràcti-

la legislació espanyola també dóna una certa impor-

ques i formes de pensar d’un grup humà concret. La

tància al patrimoni immaterial, integrat per creen-

segona s’encarregava del coneixement i explicació

ces, costums, valors i pràctiques caracteritzades per

d’aquelles pràctiques i pensaments. Finalment, la

l’oralitat i/o la intangibilitat, per bé que utilitza per a

tercera fase consistia en partir d’aquella descripció i

definir aquest conjunt les etiquetes «etnològic» o

coneixement sobre cada societat particular, per

«etnogràfic».

fonamentar conclusions universals en l’estudi dels

Així doncs, la majoria del que la legislació inclou

trets socials i culturals de la humanitat en el seu con-

explícitament com a patrimoni immaterial és etique-

junt. Etnografia i etnologia formen part, doncs,

tat com a folklore, cultura popular i tradicional o

d’una mateixa àrea de coneixement que al nostre

patrimoni etnològic o etnogràfic. L’ús dels adjectius

Estat és coneguda amb el nom d’antropologia social

per a reconèixer un tipus particular de béns com a

i cultural2. Una ciència que estudia les estructures,

patrimonialitzables o un valor de referència per a

institucions, composició, normes, rols, creences,

definir com a patrimoni certs béns no resulta d’una

valors, tecnologia i les relacions internes i entre elles,

decisió arbitrària dels legisladors. Té a veure amb la

de les distintes societats humanes.

definició de disciplines científiques que l’adjectiven i

Si considerem la forma com acabem de definir

de les seves respectives àrees de coneixement (Prat

l’etnologia, en tant que branca del coneixement

1999:94). Això ens porta al segon criteri de definició

antropològic, qualsevol producte humà pot arribar a

del patrimoni immaterial: el criteri disciplinar.

ser-ne objecte, més enllà d’allò que des del criteri

L’adjectivació de béns patrimonials com a patri-

jurídic es considera etnològic o etnogràfic. No obs-

moni arqueològic, històric, artístic o etnològic va de

tant això, s’hi ha generat una categoria especialitza-

la mà de l’existència de les consegüents disciplines.

da que inclou béns que es consideren tradicionals i

Si tenim un patrimoni etnogràfic o etnològic és per-

populars, en relació amb algun col·lectiu concret.

tinent buscar quina és l’àrea de coneixement i la dis-

Amb «tradicionals» es vol dir que se’ls veu com a

ciplina que hi hauria al darrere. Per lògica hauríem

manifestacions autèntiques associades a un deter-

2 El que a Espanya s’anomena Antropologia Social i Cultural, rep altres noms en altres estats. A Gran Bretanya, per exemple, se l’anomena Antropologia Social, als Estats Units Antropologia Cultural i a França Etnologia.

revistavalencianad’etnologia

minat col·lectiu i existents des d’un temps indetermi-

associats, fonamentalment, a formes de vida «en

nat. Quan es considera aquells béns com a populars,

risc d’extinció». El valor fonamental dels béns que

se’ls inclou en una categoria oposada a les realitza-

s’inclouen en la llista consisteix, sobretot, a perme-

cions d’una elit. De manera que el patrimoni etnolò-

tre que continuï existint la diversitat cultural. De fet,

gic acaba sent associat a objectes i pràctiques vincu-

la diversitat mateixa es converteix en patrimoni

lades des d’un passat més o menys indeterminat a

immaterial.

un determinat col·lectiu i, més específicament, a les persones que en ell no formen una elit.

El 2001 la UNESCO va designar com a obres mestres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat

Fins aquí, sembla que les adjectivacions patrimo-

un total de 19 béns. El la llista 2003 el conjunt es va

nials són associades de manera prou clara a un

ampliar en 28 obres més i el 2005 l’ampliació ha

determinat àmbit de coneixement. Però quan par-

estat de 45.3 Es tracta de festes, danses, música, cos-

lem de la categoria «patrimoni immaterial», que és

movisions, teatre, i expressions orals de diversa índo-

la que aquí ens ocupa, ens trobem un problema.

le, on s’inclouen, per exemple el carnestoltes

Totes les disciplines treballen amb coneixement, que

d’Oruro (Bolívia), o el de Binche (Bèlgica), l’art dels

per definició és una cosa immaterial. Per tant, cap

meddahs (narradors públics, a Turquia), el teatre

disciplina d’entrada es pot atribuir a ella mateixa la

Nogaku de Japó, l’espai cultural de la plaça de

definició de patrimoni immaterial. Per superar

Djmaa-el-Fna al Marroc o el Misteri d’Elx a Espanya.

aquest entrebanc pot resultar útil anar al cas de la

Els elements de la llista tenen en comú el seu caràc-

Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. L’any 1997

ter de pràctiques orals i, per al seu reconeixement fa

la Consulta Internacional d’Experts sobre la

falta, entre altres coses, una reflexió sobre el risc de

Preservació d’Espais Culturals Populars va reconèixer

desaparició, sigui per la falta de practicants o, com

la importància del patrimoni immaterial i es va mani-

en el cas del Misteri, per l’escassetat de mitjans tèc-

festar la necessitat que es reconeguera aquest tipus

nics i de persones amb experiència en els esdeveni-

de patrimoni amb alguna figura homologable a l’ac-

ments o per la pèrdua o retrocés de la llengua vehi-

tual Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat

cular de ritual (en aquest cas, la valenciana).

promoguda per la UNESCO. Finalment, aquella reco-

La proposta de la UNESCO té, tanmateix, almenys

manació, junt amb les disposicions del 1989 i 2003

un precedent. El 1950, Japó va desenvolupar el pro-

d’aquell organisme internacional, que hem citat

grama Tresors Nacionals Vivents, per a reconèixer

quan parlàvem del criteri jurídic, van quallar en la

persones que posseïen determinades destreses o

creació, des del 2001, de la categoria «Obres mes-

que coneixien certes tècniques la continuïtat de les

tres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat»

quals corria perill o havia de ser especialment valo-

que inclou en la llista de patrimoni mundial elements

rada. Altres països es van sumar a la iniciativa, fins

3 En la segona reunió del Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, que va tenir lloc a Tòkio al setembre de 2007, s’acordà que en el futur aquesta llista d’obres mestres serà substituïda per una Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat i per una Llista de Patrimoni Cultural Immaterial que requereix una urgent salvaguarda, de manera que no es preveu la designació de noves Obres Mestres del Patrimoni Immaterial, en la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

revistavalencianad’etnologia

que en 1996 la UNESCO va declarar unes Directrius

conservar i mostrar els museus etnològics o etnogrà-

per a la creació d’un sistema de Tresors Humans

fics. El Museu Etnològic de Barcelona és un bon

Vivents que estipulaven que «l’acte mateix de la cre-

exponent d’una línia de fons i continguts encarada

ació no té forma física. La interpretació i l’acte crea-

a l’exòtic colonitzat. Un exemple més proper i repre-

dor són immaterials: estan encarnats en la destresa

sentatiu en el cas de l’exòtic rural el proporcionen

o la tècnica dels que ho realitzen». La definició

Cruz, Doménech i Llamas (2005) quan inventarien i

inclou tècniques de reparació d’instruments musicals

analitzen la presència de l’etnologia en museus del

folklòrics, treball de pedra per a recuperar monu-

País Valencià. Per a ells, la recent proliferació de

ments, preparació d’entelat o empaperat per a

museus etnològics al territori valencià respon a l’as-

cobrir parets d’edificis històrics, arts interpretatives

sociació entre etnologia i contextualització cultural

(ball, drama, teatre), arts marcials i ritus. Tant aques-

d’objectes i pràctiques ben diversos, la qual cosa

tes directrius com el recent reconeixement per part

pren forma en una proliferació de museus que com-

de la UNESCO d’una categoria de patrimoni cultural

binen fons d’una tipologia ben variada (arqueolò-

immaterial prenen com a referència pràctiques i acti-

gics, biogràfics, artístics, històrics…). Els mateixos

vitats, més que no elements materials, amb la qual

autors, amb tot, ressalten que els fons etnològics se

cosa allò immaterial de la cultura (coneixements,

solen limitar en el temps a final del segle XIX i princi-

creences, valors i, en definitiva, significat) acaba

pis del

convertint-se en realitat en el més important, alhora

rades modernes, com la indústria o el turisme. En

que es defineix com a Patrimoni una cosa que prové

altres paraules, la societat tradicional ha estat durant

de la vida quotidiana de la gent corrent (Ariño,

molt de temps objecte privilegiat de l’etnologia, en

2002:137-138).

una línia coherent amb la definició jurídica de patri-

Les apreciacions que acabem de fer sobre les

i representen rarament activitats conside-

moni immaterial a nivell estatal i internacional.

propostes de la UNESCO ens permeten aclarir alguna

La segona raó que ens permet aclarir alguna

cosa des del punt de vista disciplinar, per dues raons.

qüestió sobre la definició disciplinar del patrimoni

En primer lloc, la major part del que s’acaba incloent

immaterial és que la consideració de coneixements,

sota la categoria «patrimoni immaterial» coincideix

creences i valors posats en pràctica, com a béns

amb allò que la legislació espanyola incorpora en la

patrimonialitzables, entronca directament amb la

categoria de patrimoni «etnogràfic» o «etnològic» i,

definició antropològica de «cultura», que inclou tot

de fet, amb allò que durant molt de temps fou

allò que ha estat produït per humans (material o

objecte privilegiat d’una disciplina que va nàixer i es

immaterial) i que s’allunya de la noció humanista

va desenvolupar inicialment com a ciència que estu-

que només considera certes pràctiques (fonamental-

diava «l’altre exòtic» en la figura dels pobles colonit-

ment l’art i l’educació formal) com a culturals.

zats per europeus més enllà del seu continent o en

Les dues raons enumerades suggereixen que

la dels pobles rurals europeus. Un doble exotisme

l’antropologia social i cultural o, si es vol, l’etnologia,

que es reflecteix en la major part dels fons que solen

és una disciplina indispensable per a l’estudi i la con-

revistavalencianad’etnologia

servació del patrimoni immaterial. Dit d’una altra

Però alhora esdevé un ritual que identifica una ciu-

manera, el patrimoni immaterial esdevé un objecte

tat i representa un aparador promocional per a ella,

privilegiat des d’un punt de vista antropològic. ¿Però

de cara al turisme. En ser reconegut institucional-

què podem dir, des d’aquest punt de vista del que

ment com a patrimoni cultural el bé adquireix un

inclou

immaterial»?

significat universal, deslligat d’aquell que era reli-

Antropològicament parlant, allò que la legislació

giós. Un significat com una expressió de devoció

inclou en la categoria és immaterial en tres sentits.

popular en un sentit genèric, incloent-hi una llen-

Per començar, distingir cultura material i immaterial

gua, textos i melodies específiques i també com un

comportaria «descontextualizar los objetos fuera del

element ritual d’identificació i com a carta de pre-

marco de la actividad humana que los ha hecho

sentació internacional (a la qual se suma, en aquest

posibles y les ha dotado de funcionalidad, valor y

cas, el Palmerar, declarat també patrimoni mundial).

l’etiqueta

«patrimoni

significado» (Fernández de Rota, 2003:80). De

El segon sentit en què qualsevol bé cultural

manera que el primer sentit en què qualsevol patri-

patrimonialitzat té quelcom d’immaterial és, precisa-

moni té alguna cosa d’immaterial és que transmet

ment, que sempre es tracta d’una representació d’i-

significats associats al seu context de producció, ús i

dentitat col·lectiva que, ubicada en el context de la

funcions (Ballart, 2001:108). Qualsevol bé cultural

humanitat, genera diversitat cultural. Darrere de la

seria definible, precisament, a partir del significat

definició institucionalitzada del patrimoni cultural hi

immaterial que li atribuïm: testimoni d’un determi-

ha la voluntat de defensar i protegir certs béns d’al-

nat esdeveniment històric, d’una manera de vida, de

guna amenaça o risc. En la modernitat avançada, un

les creences d’un col·lectiu, de la tecnologia i els

dels riscos fonamentals és el de perdre la pròpia

sabers utilitzats per a aprofitar els recursos disponi-

identitat, davant de la consciència dels canvis que

bles, etc. (Agut i Fernández de Paz, 1999:8).

experimenta el món modern, entre els quals ocupa

En aquest sentit, qualsevol disciplina que treballi

un lloc especial una certa consciència d’homoge-

sobre el patrimoni cultural ha de buscar el context

neïtzació cultural motivada per l’expansió global del

en què els béns són patrimonialitzats, és a dir, aquell

mercat, els mitjans de comunicació, les ideologies i

en què prenen significat com a patrimoni. Això els

el contacte amb persones d’orígens diversos. La pre-

inclou en el seu ús quotidià abans de ser seleccio-

ocupació per la pèrdua de la pròpia identitat, llavors,

nats i també després, quan es converteixen en béns

facilita que es consideri la diversitat cultural com a

culturals reconeguts. El Misteri d’Elx, per exemple,

patrimoni, a través de la defensa de la necessitat

reconegut entre els 47 béns immaterials inclosos per

que es mantinguin més o menys coexistents, pràcti-

la UNESCO en la llista d’obres mestres del patrimoni

ques, creences i valors culturals diferents que, en

oral i immaterial de la humanitat, és un element cul-

conjunt, confegeixen la diversitat humana.

tural amb polisèmia. Pot ser entès en el context de

En tercer i últim lloc, el patrimoni cultural té

les creences i les pràctiques del cristianisme catòlic

quelcom d’immaterial en el sentit que sempre es

del passat i, en el present, en la devoció mariana.

tracta d’un coneixement formalitzat, reconegut.

revistavalencianad’etnologia

Una espècie de memòria col·lectiva de la humanitat

recuperació i conservació d’aquells béns i també

i de cada poble (Prats, 1995:28). Més que no en la

d’altres potencialment patrimonialitzables. Vegem-

cultura, en general, el patrimoni cultural consisteix

ho a partir d’un exemple. L’any 2005, el govern

en una selecció del que considerem que val la pena

mexicà va presentar la candidatura de la cuina

transmetre, com a coneixement formalitzat científi-

mexicana per a la seva designació com a obra mes-

cament (mitjançant inventaris, catàlegs, investiga-

tra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat.

cions…) sota una o altra etiqueta categorial de

En un altre lloc (Moncusí i Santamarina, e.p.) hem

patrimoni.

analitzat la presentació de la candidatura i el seu

En definitiva, tenim una definició jurídica de

fracàs. La proposta tenia com a principal promotor

patrimoni immaterial que inclou pràctiques i activi-

el govern mexicà i anava avalada pels planteja-

tats humanes que són transmeses d’una generació

ments d’una antropòloga que alhora regentava a

a una altra oralment o d’una altra forma entre

París un restaurant de cuina mexicana. La base de

membres d’un grup humà específic i que són consi-

la proposició era la caracterització de la cuina mexi-

derades tradicionals i populars per part dels seus

cana com a cuina de la dacsa, producte que es con-

membres. Una consideració que se sanciona amb

siderava eminentment mexicà, la qual cosa es tra-

disposicions i recomanacions normatives. Però al

duïa en plats tradicionals i en el valor especial que

mateix temps convé recordar que qualsevol patri-

se li atorgava a aquell producte. La UNESCO refusà

moni cultural té una part immaterial que és justa-

la candidatura perquè no es va saber introduir la

ment la que es troba darrere de la seva valorització

relació entre la part patrimonial i el ritual simbòlic

i coneixement. Des d’un punt de vista disciplinar,

del conreu i consum de la dacsa. D’altra banda, la

l’etnologia o antropologia social i cultural esdevé la

declaració oficial com a patrimoni de la humanitat

disciplina més pròxima al treball de recollida i con-

requeria la demostració d’un risc de desaparició de

servació d’aquest tipus de patrimoni i, alhora, tant

la pràctica patrimonialitzada que motivava una

ella com altres disciplines del camp de les ciències

especial promoció i un esforç de salvaguarda. La

socials i humanes poden fer aportacions en la con-

proposta mexicana tampoc no acomplia aquest

textualització dels béns i també en l’estudi dels pro-

requisit. Per últim, la candidatura despertà oposició

cessos de patrimonialització.

de la veïna Guatemala perquè les seves autoritats consideraven la dacsa també pròpia de la seva

L’activació del patrimoni immaterial i els valors del patrimoni

cuina nacional. El cas permet veure que la patrimonialització

Saber com treballa el procés de construcció d’un

passa per la posada en marxa d’una doble valora-

bé com a patrimoni immaterial pot resultar molt

ció o lectura. D’una banda, hi ha una qüestió de

útil davant de la implementació de mesures de

caràcter material i d’altra una de simbòlica. Els

4 Una part d’aquest apartat és una revisió d’un treball anterior (Moncusí, 2005).

revistavalencianad’etnologia

diversos agents que participen en el procés de

Quan parlem de valor simbòlic referencial ens estem

patrimonialització d’un bé posen en marxa totes

fixant en el patrimoni com a representació d’alguna

dues qüestions en tant que tipus de valors a tenir

cosa més enllà de la seva forma. Es pot aplicar el

en compte per a la selecció, la conservació i l’expo-

valor simbòlic referencial per la via científica, que se

sició de béns patrimonials.

centra en el coneixement, o per una altra via que

Els agents activadors del patrimoni, entre els

seria el valor que té en un nivell identitari.

quals podem citar bàsicament el sector acadèmic,

Aleshores, en un nivell científic, podem valorar un

tècnics professionals de la conservació, administra-

bé perquè considerem que es necessari per a poder

cions públiques, mercat, organismes internacio-

conservar-ne el coneixement. Es valora el producte

nals, societat civil i, en el cas espanyol, l’Església,

perquè creiem que val la pena conèixer-lo, bé amb

construeixen el patrimoni en base a un o altre tipus

la memòria de persones o bé amb altres docu-

de valors. Quan deriven del valor material dels

ments. Busquem el valor científic per mitjà de la

béns, posen en marxa un cert càlcul de costos i

descripció. I en el cas del patrimoni etnològic, això

beneficis. En l’exemple que hem posat abans, la

pot vindre fàcilment dels coneixements de les per-

qüestió material rau en la promoció d’un producte

sones que han conegut aquella realitat: la memòria.

per a restaurants i empreses del sector alimentari

Aleshores, el coneixement etnològic rau de forma

mexicanes i també com a element que pot poten-

privilegiada en les persones que han conegut allò

ciar turísticament el país. Ara bé, en altres casos el

que serà objecte de patrimonialització; en els seus

càlcul pot comportar que un bé o un conjunt de

coneixements i creences; en els seus records conver-

béns no se seleccioni com a patrimoni a conservar

tits en discurs.

físicament o en forma d’inventari. És el cas, per

Quan el patrimoni pren valor referencial en ter-

exemple, de la valoració del preu d’un sòl sobre el

mes identitaris, ho fa perquè esdevé símbol d’identi-

qual hi ha un edifici o un conjunt arquitectònic sus-

ficació col·lectiva. En aquest cas un bé o conjunt de

ceptible de ser seleccionat i preservat. Si el valor

béns es patrimonialitzen perquè evoquen els seus

material del sòl per a la construcció de noves edifi-

usuaris o creadors sota una o altra categoria col·lec-

cacions s’imposa, pot ser que aquells béns no

tiva. El patrimoni obté valor perquè rememora un

siguen preservats.

passat col·lectiu o uns valors i pràctiques socials que

En contrast amb el valor material, trobem el

s’hi associen. En aquesta forma de valoració prenen

valor de caràcter simbòlic. En aquest cas el bé a

en joc dues figures retòriques presents en els discur-

patrimonialitzar és percebut en tant que represen-

sos identitaris. D’una banda tenim la metonímia, per

tació d’alguna cosa. Un exercici que pot tenir un

la qual el contacte amb un bé considerat autèntic

caràcter expressiu o referencial. En el primer cas

atorga autenticitat a aquella identitat. D’altra

estem parlant de la vessant artística o estètica dels

banda, trobem la metàfora, que converteix l’exercici

béns que són valorats per la forma única que pre-

de selecció i preservació d’un bé patrimonial en un

nen com a producte humà que desperta sensacions.

esforç per salvaguardar la identitat mateixa.

revistavalencianad’etnologia

En l’exemple de la candidatura de la cuina

limitar-se a acumular-los. La qüestió és fer un pas

mexicana a patrimoni de la humanitat, la qüestió

que associï aquells utensilis i les percepcions dels

simbòlica es troba fonamentalment en la represen-

seus usuaris.

tació de la identitat mexicana, mitjançant la cuina

Amb tot, l’activació patrimonial no s’esgota en

i també en el coneixement a demostrar del pro-

la generació de discurs museològic. Hi ha formes

ducte a patrimonialitzar, com una cosa en risc de

d’activació que no acaben ni pretenen acabar amb

desaparició i amb un espai ritual específic de

una proposta d’aquest tipus. Pensem, per exemple,

representació.

en les associacions aglutinades en el moviment dels

En definitiva, el procés de patrimonialització de

«salvem», que promouen al País Valencià la protec-

béns immaterials passa en bona mesura per donar

ció de béns patrimonials d’acord amb el seu valor

contingut referencial científic a coses que la gent

simbòlic, enfront de les amenaces d’usos que bàsi-

ha seleccionat perquè s’identifica amb elles i potser

cament se centren en un valor material.5 Defensar

també els atorga valor material. El valor identitari i

la salvaguarda del Jardí Botànic, de l’Horta de

el material, junts o per separat, es troben sovint

València o de l’antic poble pescador del Cabanyal

darrere dels motius d’administracions, societat civil

enfront d’operacions urbanístiques fonamentades

i mercat en l’activació patrimonial. Els petits

en una plusvàlua del sòl i en els suposats beneficis

museus, que poden ser des d’una persona que es

de la potenciació d’una València turística són exer-

munta ella mateixa una col·lecció, sense suport ins-

cicis d’activació patrimonial que combinen accions

titucional, o un ajuntament que decideix crear un

reivindicatives i activitats culturals diverses amb la

museu etnològic, sovint sense assessorament disci-

finalitat de ressaltar el valor simbòlic, en uns casos

plinar i amb poca cosa més que bona voluntat,

identitari i en altres també o bàsicament artístic,

segueixen totes dues o una de les dues formes de

arquitectònic, històric i cultural de determinats

valoració. Però el procés de patrimonialització no

conjunts patrimonials. Gómez Ferri (2004) explica,

pot ser complet si no entra en joc el valor referen-

en el seu treball sobre el cas concret de Salvem el

cial científic. És a dir, si no es treballa per a la con-

Cabanyal, com aquesta plataforma ha mirat de

textualització dels béns a patrimonialitzar per al seu

dignificar la identitat cabanyalera a través de la

millor coneixement en tant que creacions huma-

reactivació i reconeixement del valor patrimonial

nes. De manera que és imprescindible posar d’a-

del barri, en un nivell urbanístic, artístic i arquitec-

cord l’entorn científic (universitari i museològic) i el

tònic, però també del patrimoni immaterial que

social per crear un discurs museogràfic clar i ade-

conformen històries, anècdotes i esdeveniments

quat i donar un contingut museològic als béns. Cal

recordats per la gent major. Una part d’aquest barri

explorar els coneixements, les creences i els valors

que es veurà afectada pel projecte urbanístic de

que hi ha darrere dels utensilis materials, per a no

perllongament de l’avinguda Blasco Ibáñez cap al

5 Per a veure més en detall el paper d’aquest tipus de moviment i dels processos de patrimonialització que posen en marxa, vegeu Albert (2005).

revistavalencianad’etnologia

mar (i la consegüent construcció d’habitatges d’e-

Quant a la formació, una pregunta clau és com

levat preu) ha estat catalogada oficialment com a

podem compaginar la urgència de preservar patri-

Patrimoni Historicocultural, i malgrat això l’amena-

moni immaterial —i específicament, aquell que

ça persisteix.

hem identificat com a etnològic— amb una forma-

L’activació del patrimoni immaterial se centra,

ció disciplinar tan diversa com la de la gent que tre-

aleshores, en la defensa del seu valor eminentment

balla en aquest camp. De primer, a qualsevol pro-

simbòlic, però en un context en què aquesta pren

fessional del camp se li pot pressuposar, com a

especial significat. Una època de modernitat avan-

científic de formació, una inquietud per recuperar

çada en què sorgeixen respostes locals a la globalit-

el valor referencial de les coses. Una altra cosa és

zació, a la possible incidència de riscos diversos i,

on i com buscar els continguts per a treballar en

especialment, als derivats del descontrol de les tec-

patrimoni etnològic. Bàsicament el lloc són les per-

nologies humanes (industrials i polítiques) i al risc

sones; les seves percepcions; els seus discursos.

de perdre la identitat (Hernández Martí, 2002). En

Aproximar-se a elles a través de centres d’estudis o

aquest context, València està sent modelada

altres entitats locals o, senzillament, les persones,

seguint un patró de ciutat aparador, amb projectes

directament. Un treball que sempre passa per la

urbanístics associats a grans esdeveniments interna-

descripció; cal anar a les persones per a enregistrar

cionals i grans infrastructures (America’s Cup,

el seu discurs i, si escau, la seva imatge mentre des-

Ciutat de les Arts i les Ciències, Circuit Urbà de

criuen espais, processos o mentre expliquen

Fórmula 1), que prioritzen el valor material del sòl i

records i anècdotes viscudes. Per a la conservació

dels guanys econòmics directes i indirectes que se

del patrimoni immaterial —entés com a etnològic

n’esperen. Al mateix temps, els projectes s’intenten

en el sentit més o menys estricte que marquen les

legitimar amb la posada en marxa de valors simbò-

lleis, o en el sentit antropològic més ampli que fa

lics associats fonamentalment a la identificació dels

referència al context de la pràctica social— cal una

ciutadans amb la seva ciutat i el possible orgull que

formació de caràcter socioantropològic. Els conser-

s’hi pot associar.

vadors haurien de tindre una formació pluridisciplinar que incorporés, entre altres coses, un ensinis-

Reptes i algunes respostes en l’activació de

trament en tècniques de camp que permeten cop-

patrimoni immaterial

sar aquella descripció de primera mà de les vivèn-

Hi ha molta feina a fer en l’activació del patrimoni

cies, les pràctiques i els discursos de les persones.

immaterial, especialment en matèria de valors sim-

En aquest punt, cal una bona connexió entre els

bòlics. A grans trets, podem destacar reptes en

centres d’ensenyament superior i els futurs i els

matèria de formació de tècnics de conservació, en el

presents professionals d’aquest camp. I no sola-

camp de la vertebració territorial d’institucions de

ment això, sinó que és imprescindible al nostre país

protecció i centres d’estudi i, finalment, en el nivell

algun tipus de formació pluridisciplinar dissenyada

de la sensibilització social.

al marge d’interessos corporativistes acadèmics

revistavalencianad’etnologia

que van en detriment de la seva qualitat i de l’aten-

del valor simbòlic i/o econòmic dels béns per part

ció a l’amplitud i diversitat del que avui es coneix

de la població. És necessària una promoció del

com a patrimoni cultural.

coneixement d’aquells béns però sobretot d’una

Un segon repte el constitueix la vertebració

valoració en tant que elements imprescindibles per

territorial d’institucions de protecció i centres d’es-

a donar valor a la pròpia societat i, fonamental-

tudi. Un fet que té relació amb la important qües-

ment, per a mantenir-ne la identitat. En termes eco-

tió de fons de la cohesió del territori valencià. Quan

nòmics, determinats projectes de patrimonialització

ens trobem que no sembla sempre clar amb quin

comporten

nom cal anomenar-lo —país, comunitat, regne—

socioeconòmic a mitjà i llarg termini que poden

es fa difícil una articulació plena de les diverses ini-

desaparèixer quan s’apliquen valoracions econòmi-

ciatives d’activació des de la societat civil. Dificulta

ques a curt termini, com les que representa la venda

una política de patrimonialització i una gran coor-

del sòl o projectes de mitjà o llarg termini que pas-

dinació en aquest sentit, per exemple, que deter-

sen per la destrucció física d’elements patrimonials.

minades associacions o centres d’estudis no es

Una sensibilització social en aquest sentit pot con-

puguin ajuntar amb uns altres sota una mateixa

tribuir a anar més enllà de fer el paper d’inventariar

entitat coordinadora perquè anomenen el territori

béns que estan a punt de desaparèixer a causa d’a-

amb un nom o un altre o perquè consideren o no

quells projectes o valoracions econòmiques.

possibilitats

desenvolupament

l’existència de certa unitat cultural amb territoris

Els tres reptes que hem plantejat no són inde-

de parla catalana. A més, Cruz, Doménech i Llamas

pendents. La formació dels tècnics en metodologia

(2005) han destacat que la política patrimonial en

socioantropològica pot afavorir l’aprofundiment en

matèria de patrimoni etnològic al País Valencià es

el coneixement dels béns a protegir i fins i tot pot

veu mancada per línies de recerca i defensa del

proporcionar-los recursos perquè contribueixen a la

patrimoni bastant potents a nivell autonòmic.

sensibilització de la població per a una activació

Concretament ressalten que del total de 224

patrimonial reeixida. Però finalment aquests esfor-

museus amb fonts etnològics del país, només dos

ços poden resultar poc fructífers si no hi ha una

són de gestió autonòmica. En aquest estat de coses

identificació col·lectiva amb el mateix país, la seva

bé podem dir que la poca vertebració a nivell d’ac-

gent, el seu territori i les seves institucions i si les

tivació no es limita a la societat civil, sense ànim de

iniciatives institucionals i civils no van en la matei-

menysprear l’ingent esforç que ha realitzat la

xa línia.

Generalitat Valenciana en el terreny de les norma-

Tot i que es tracta d’un organisme de titularitat

tives i reglaments de patrimoni i en l’aplicació de

provincial i que això pot resultar un entrebanc de

tasques d’inventari patrimonial.

cara a l’extensió de la seva tasca, les iniciatives que

Finalment, un tercer repte passa per la sensibi-

s’estan duent a terme des del Museu Valencià

lització de la població. L’activació de patrimoni

d’Etnologia suposen un trampolí per a impulsar una

immaterial és difícil si no hi ha un reconeixement

resposta decidida en tots aquests terrenys. A nivell

revistavalencianad’etnologia

de continguts i discurs museològic, el museu és

aquí la cosa, és imprescindible aprehendre els

exponent d’una manera d’entendre l’etnologia que

coneixements, les creences i els valors que consti-

transcendeix l’associació entre patrimoni immaterial

tueixen un context que donà sentit a una pràctica

i societat tradicional. Les exposicions temporals i la

humana o a un bé material, en un determinat con-

seva exposició permanent «La ciutat viscuda» en són

text sociohistòric. I no només això, sinó que cal una

bona mostra. D’altra banda, està organitzant semi-

tasca de revisió d’aquell context en què té lloc l’ac-

naris i jornades per a les quals compta amb entitats

tivació; de quins agents hi estan intervenint i de

i institucions de tot el territori valencià i du a terme

quin és el seu paper, per a poder facilitar la matei-

recerques que s’estenen per les diferents parts del

xa tasca patrimonialitzadora sigui amb la potencia-

país. Van en la mateixa línia la iniciativa de la Revista

ció de les pràctiques d’uns agents, sigui amb un

Valenciana d’Etnologia i el fet que el museu

esforç per mirar de contrarestar-ne o senzillament

col·labori obertament amb la recentment creada

afrontar-ne d’altres.

Associació Valenciana d’Antropologia.

Hem acabat plantejant diversos reptes que l’activació del patrimoni immaterial presenta al nostre

Conclusions

país i fent-hi algunes propostes. Els reptes plante-

Hem definit el patrimoni immaterial, tenint en

jats han estat la formació socioantropològica dels

compte un criteri jurídic i un de disciplinar, com un

professionals del patrimoni, l’acció institucional de

patrimoni molt ampli, en termes antropològics i

patrimoni i l’acció civil vertebrada en tot el territo-

que conté, de forma privilegiada, béns que han

ri i, finalment, la sensibilització social envers un

estat etiquetats com a patrimoni etnològic o etno-

valor simbòlic del patrimoni i, si escau, el seu valor

gràfic. Creences, coneixements, valors, danses, fes-

material a llarg termini. Respondre-hi no és senzill,

tes, rituals, normes i organismes consuetudinaris,

però és possible amb una col·laboració almenys a

formes de narrativa, música popular..., són la

nivell de museus, centres universitaris, associacions

matèria primera d’aquest tipus de patrimoni. La

i centres d’estudis i administracions públiques, que

seva activació, és a dir, la posada en marxa de la

són els agents que tenen una major disposició de

seva selecció i reconeixement com a patrimoni és el

recursos de diferent tipus a l’hora de treballar per

resultat de l’acció d’agents molt diversos que par-

a respondre a tots tres reptes i, en definitiva, per a

teixen de la valoració material i simbòlica dels béns

afavorir l’activació del patrimoni immaterial al nos-

patrimonialitzats. Totes dues són importants, però

tre territori.

la que resulta completament imprescindible i la que, de fet, dóna entitat pròpia al patrimoni immaterial (i al cultural en general) és la segona valoració. El patrimoni cultural és seleccionat, conservat i mostrat com a element d’identificació col·lectiva, la qual cosa li atorga un valor especial. Però no acaba

Bibliografia AGUDO TORRICO, J. i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (1999): “Patrimonio cultural y museología: significados y contenido”, en AGUDO TORRICO, J. i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (coords): Patrimonio cultural y museología: significados y contenidos. Actes del VIII Congreso de Antropología, FAAEE/AGA, Santiago de Compostel·la, pàgs. 7-15.

revistavalencianad’etnologia

ALBERT, M. (2005), “El patrimonio cultural y la sociedad civil”, en HERNÀNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 192-223. ARIÑO, A. (2002): “La expansión del patrimonio cultural”, Revista de Occidente, 250, pàgs. 129-150. BALLART, J. (2001): “El patrimoni històric: bases teòriques”, en CARRERAS, C., MUNILLA, G., M. ARTÍS, BALLART, J. i M. BOADA (2001): Gestió del patrimoni històric, Edicions de la UOC, Barcelona, pàgs. 12-51. FERNÁNDEZ DE LA ROTA, J.A (2003): “Patrimonio y desarrollo en el marco de una concepción etnográfica”, en GONZÁLEZ ALCANTUD, J. A. (ed.) (2003): Patrimonio y pluralidad. Nuevas direcciones en Antropología Patrimonial, Centro de Investigaciones Ángel Ganivet, Diputación de Granada, Granada, pàgs. 79-94. CRUZ, J., C. DOMÉNECH I LLAMAS, E. (2006): “Vitrines valencianes. Aproximació als museus valencians d’Etnologia”, Revista Valenciana d’Etnologia, 1, pàgs. 21-33. GÓMEZ FERRI, J (2004): “Del patrimonio a la identidad. La sociedad civil como activadora patrimonial en la ciudad de valencia”, Gaceta de Antropología, 20. GÓMEZ PELLÓN, E (1999): “Patrimonio cultural, patrimonio etnográfico y antropología social”, en AGUDO TORRICO, J, i E. FERNÁNDEZ DE PAZ (coords.): Patrimonio cultural y museología: significados y contenidos. Actes del VIII Congreso de Antropología, FAAEE/AGA, Santiago de Compostel·la, pàgs. 17-29. LÉVI-STRAUSS, C (1979): Antropología estructural, Siglo XXI, Mèxic. MIRA, J. F: i R. SANMARTÍN (2007): “L’Antropologia del detall. Una conversa entre Joan Francesc Mira i Ricardo Sanmartín sobre identitat, multiculturalisme i societat glocal”, Revista Valenciana d’Etnologia, 2, pàgs. 13-32. MONCUSÍ, A. (2005): “La activación patrimonial y la identidad”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 91-121. ——, (2005b): “El Patrimonio Etnológico”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 225-260. MONCUSÍ, A. i B. SANTAMARINA (e.p.): “Bueno para comer, bueno para patrimonializar. La propuesta de la cocina mexicana como patrimonio inmaterial de la humanidad”, en M. ÁLVAREZ i F. X. MEDINA (dir.), Patrimonio cultural y alimentación entre América y Europa, Icaria, Barcelona. PRAT, J. (1999): “Folklore, cultura popular y patrimonio”, Arxius de Sociologia, 3, pàgs. 87-109. PRATS, Ll. (1995): “Què és el patrimoni etnològic?”, en CALVO, Ll. i J. MAÑÀ (eds.) (1995): De l’ahir i l’avui. El Patrimoni etnològic de Catalunya, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, pàgs. 26-29. SANTAMARINA, B. (2005): “Instituciones, normativas y categorías del Patrimonio Cultural”, en HERNÁNDEZ MARTÍ, G. M. i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Tirant lo Blanch, València, pàgs. 53-89.

revistavalencianad’etnologia

LOS PAISAJES CULTURALES: INSTRUMENTOS PARA SU ANÁLISIS Y PUESTA EN VALOR EMILIO IRANZO GARCÍA* Aunque la preocupación por el paisaje no es nueva, el creciente interés científico y social suscitado por éste en la última década ha propiciado su presencia en las agendas políticas. El paisaje ya no es un concepto jurídicamente indeterminado. Desde el año 2004, la Comunidad Valenciana ha promulgado dos normativas legales claves para su protección y análisis: la Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y de Protección del Paisaje y el Decreto 120/2006, por el que se aprueba el Reglamento de Paisaje. Este interesante corpus legal aporta herramientas para su estudio y catalogación. Uno de estos instrumentos, los Programas de Paisaje, junto a la figura de protección de la Ley 4/1998 de Patrimonio Cultural Valenciano, denominada Parque Cultural, nos proporcionan la oportunidad de llevar a cabo proyectos para la preservación, mejora y puesta en valor de conjuntos paisajísticos culturales: los Parques Patrimoniales. Palabras clave: Paisaje cultural, Patrimonio cultural, Ley del Paisaje, Parque Patrimonia. Although the concern of the landscape it is not new, the growing scientific and social interest raised in the last decade has increased its appearance in the political agendas. Indeed, the landscape isn’t legally a vague concept. Since 2004, la Comunidad Valenciana has been endowed with two important regulations for its protection and analysis: the Law 4/2004 about Zoning and Landscape Protection, and the Decree 120/2006 that it approves the Regulations of Valencian Landscape. These interesting legal instruments provide tools for their study and cataloguing. One of these instruments, the Programs of Landscape, and the Law 4/1998 of Valencian Cultural Heritage (Cultural Park) provide us the opportunity to carry out projects for the preservation of the cultural landscapes: the Heritage Park.

Key Words: Cultural landscape, cultural heritage; landscape law; heritage park.

Introducción Uno los rasgos que hace del paisaje un elemento de interés es la multiplicidad de valores que posee, o dicho de otro modo, de cualidades intrínsecas que los grupos sociales le hemos otorgado. El paisaje atesora valores ecológicos, estéticos, productivos, sociales, espirituales y patrimoniales. Así, podríamos decir que el paisaje es ecología, pero también estética, economía, cultura, símbolo, en definitiva un todo material y abstracto al mismo tiempo. Pero la idea que deseamos transmitir en este artículo es que el paisaje es, sobre todo, patrimonio cultural. Y es patrimonio porque manifiesta el trabajo combinado de la naturaleza y el hombre en el espacio, generando toda una cultura territorial. Nos da pistas de cómo la sociedad ha hecho suyo un territorio y sobre todo porqué se identifica con él y lo convierte en un bien colectivo. El paisaje es patrimonio porque tiene una serie de valores, entre ellos, la capacidad de

* Departament de Geografia. ESTEPA (Unidad de Estudios del Territorio y del Patrimonio). Universitat de València. emilio.iranzo_garcia@uv.es

identificar a las personas con un lugar y de favorecer sentimientos de pertenencia. De algún modo, el pai-

revistavalencianad’etnologia

saje conforma un conjunto patrimonial donde desta-

pios del siglo XIX los precursores del interés

ca especialmente el patrimonio etnológico; es decir

científico por el paisaje (MATEU, 2006).

aquellos elementos y actividades cuya razón de existir

2. El concepto paisaje no se ha mantenido está-

guarda relación con las aspiraciones cotidianas de la

tico en el tiempo. La noción paisaje ha evolu-

sociedad que habita un lugar. Este sustrato tangible e

cionado en función de los enfoques y escue-

intangible nos muestra y explica las relaciones socie-

las, otorgándole al término matices interesan-

dad-medio que en el pasado, pero también en el pre-

tes a estudiar por todo aquel que desee pro-

sente, han tenido y tienen lugar en un ámbito geográ-

fundizar en la materia.

fico. Cuando un grupo social es consciente de su

3. El paisaje, su estudio y comprensión han adqui-

patrimonio paisajístico y etnológico, cuando observa

rido en la última década una relevancia desco-

en él un reflejo de sus raíces y empieza comprender el

nocida anteriormente, usándose en ámbitos

sentido de ciertas estructuras y fenómenos de los que

tan diversos como la política, el arte, las cien-

participa, se origina un proceso de identificación

cias, la ordenación del territorio y el urbanismo.

colectiva que posibilita su pervivencia.

4. Como consecuencia de lo anterior, el paisaje

El patrimonio etnológico tiene un papel funda-

se ha convertido en un instrumento de la pla-

mental en la configuración de los paisajes culturales. El

nificación territorial. Tras la celebración de

paisaje cultural se muestra como un documento histó-

convenios y conferencias internacionales y la

rico que nos propone una identificación y nos induce

proposición de directrices y normas jurídicas,

a pensar que ha habido interacción humana en deter-

en el caso valenciano el paisaje ha sido regula-

minado lugar; nos habla del desarrollo económico, de

do mediante una ley y un reglamento.

los cambios de mentalidad, de los progresos científico-

Las definiciones de paisaje parten de puntos de

técnicos y de la evolución ambiental que se ha produ-

vista distintos y por lo tanto pueden diferir unas de

cido. Es el bien más compartido que una cultura

otras. Cuando alguien hace una referencia al paisaje

puede poseer al relacionarse directamente con la cali-

solemos pensar rápidamente en una vista panorámi-

dad de vida y la identidad cultural.

ca, en una cuenca visual o en la escena que percibimos del aspecto de una porción del territorio.

Los conceptos de paisaje

Podríamos decir, que es el territorio que nos entra

Existen diversas definiciones del término paisaje,

por los sentidos.

pero antes de llegar a ellas me parece interesante realizar algunas consideraciones:

Pero podemos avanzar hacia una definición más elaborada del concepto paisaje. Según el profesor

1. El interés por el paisaje y sus formas no es

Maderuelo (2005) existen varios enfoques en la

reciente. Ya en el siglo XIV y XV aparecen las

noción paisaje: el del arte, el de las ciencias natura-

primeras manifestaciones pictóricas y literarias

les y el de las ciencias sociales, encabezadas por la

sobre el paisaje, aunque realmente fueron los

Geografía. El término paisaje surgió de la pintura; sin

filósofos románticos y naturalistas de princi-

embargo debido al sentido territorial que ha adquiri-

revistavalencianad’etnologia

do actualmente vamos a centrar nuestra atención en los otros dos enfoques. Según la Ecología del Paisaje, el paisaje es un sistema funcional integrado por elementos abióticos y bióticos que interactúan en un territorio (BAUDRY Y BUREL, 2002). Español (2006) indica que el paisaje se asocia a variedad, diversidad, heterogeneidad y complejidad, e intenta explicar las vivas relaciones entre ecosistemas distintos pero cercanos; el paisaje es

Un sector del litoral de La Marina: un paisaje muy mediterráneo por la estrecha articulación entre el mar y la montaña; y de gran valor escénico… no siempre respetado. La sierra de Toix y, al fondo, el macizo de Aitana fotografiados desde el Penyal d’Ifac.

estructura pero también dinámica. Por su parte, la Geografía además de considerar

humana. Una de las figuras clave en la concreción

las dimensiones física, material y objetiva del paisaje,

del término fue el geógrafo Carl Sauer. Para él, el

tiene en consideración las perceptiva, cultural y subje-

paisaje cultural era el resultado de la acción de un

tiva. Así pues, el paisaje es, por un lado, las configu-

grupo social sobre un paisaje natural. La cultura es

raciones concretas que adquieren los espacios geo-

quién transforma, lo natural el medio a modificar y el

gráficos, sus componentes y dinámicas, pero también

paisaje cultural el resultado (SAUER, 1925).

la imagen que percibimos, resultado de la evolución

Algunos organismos internacionales como la

natural y de los procesos históricos. En definitiva, el

UNESCO (WORLD HERITAGE COMMITTEE, 1992), sí

paisaje son formas, procesos y la imagen que de ellos

que han proporcionado una definición de paisaje cul-

percibimos (MARTÍNEZ DE PISÓN, 1996).

tural. Por su parte la Convención Europea del Paisaje o

La Convención Europea del Paisaje (CONSEJO DE

la Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y Protección

EUROPA, 2000) lo definió como: “cualquier parte del

del Paisaje de la Comunidad Valenciana no adjetivan el

territorio tal como la percibe la población, cuyo

término paisaje, ofreciendo una noción integradora de

carácter sea el resultado de la acción y la interacción

aspectos abióticos, bióticos y antrópicos.

de factores naturales y/o humanos”.

Los paisajes culturales generalmente son trata-

Como se ha podido observar, las definiciones

dos por los geógrafos físicos como la antítesis de los

presentadas muestran un concepto de paisaje inte-

paisajes naturales. El paisaje cultural se interpreta

grador; en otras palabras, se asume que el paisaje

como aquel territorio totalmente modificado por el

está compuesto tanto por componentes naturales

hombre, en el cual no queda nada de natural.

como antrópicos. Entonces, ¿por qué hablamos de

Si siguiésemos esa afirmación, no podríamos

paisaje natural, o de paisaje cultural? Las revisiones

sino renunciar a la existencia de paisajes naturales en

bibliográficas y las propias experiencias nos llevan a

el territorio valenciano. Sin embargo, consideramos

pensar que se trata de una cuestión de enfoques, en

que sí que se puede matizar la diferencia en paisajes

ocasiones sólo de pequeños matices. Un paisaje cul-

naturales y culturales, al comprender que los prime-

tural es la plasmación territorial de la actividad

ros son aquellos en los que, a pesar de estar presen-

revistavalencianad’etnologia

Figura 1. Componentes del sistema paisaje.

te la acción antrópica, ésta no predomina sobre los

La Convención para el Patrimonio Mundial de la

procesos ecológicos. También podríamos entender

UNESCO (1992), definió los paisajes culturales como

por paisajes naturales aquellos en los que la acción

“el resultado de la combinación de los trabajos de la

antrópica, aunque existente es prácticamente imper-

naturaleza y el hombre [...] siendo los Paisajes

ceptible. Dicho en otras palabras, en un paisaje natu-

Culturales Patrimonio de la Humanidad, aquellos

ral, los procesos naturales (clima, fenómenos físicos

seleccionados en función de su sobresaliente valor

como la fuerza de la gravedad, la formación de suelo

universal y su representatividad”. No podemos olvi-

o la energía interna de la Tierra, y procesos bioquími-

dar que la Convención de la UNESCO de 1992 fue

cos como la cadena trófica) son los responsables de

el primer instrumento que identificaba, protegía,

mantener el funcionamiento del sistema.

conservaba y transmitía a las generaciones futuras

Otras corrientes diferenciaban entre paisajes cul-

los paisajes culturales de excelente valor universal.

turales y paisajes urbanos, lo que implicaba que el

Tras esta presentación de la discusión terminoló-

paisaje cultural era rural o eran los paisajes en los

gica y conceptual, pensamos que lo más pertinente

que se mezclaba la actividad agrícola tradicional con

es hablar de paisajes culturales como un concepto

restos de vegetación natural y asentamientos.

integrador, que empleamos para matizar el carácter

revistavalencianad’etnologia

Tabla 1 Características visuales de los componentes del paisaje

de áreas donde la acción humana es la encargada de

Pero a estos tres componentes del paisaje hemos

mantener el equilibrio. En definitiva, escenarios

de añadirle una componente fundamental, sin la

donde se desarrolla la vida cotidiana de la gente.

cual no se puede comprender el paisaje: los observadores. En el siguiente diagrama (tabla 1) son mostra-

Los componentes del paisaje y sus características visuales

dos los elementos integrantes del paisaje. Mientras que los componentes que mejor defi-

Para poder realizar un estudio del paisaje y aplicar

nen los paisajes naturales son el roquedo, las formas

metodologías de análisis es imprescindible conocer

del terreno, la vegetación y el agua, los componen-

cuáles son los elementos que constituyen un paisaje

tes de los paisajes culturales son, además del sopor-

cultural. Un paisaje está compuesto por las siguien-

te natural (especialmente la fisiografía), los usos del

tes clases de elementos:

suelo, las construcciones y las infraestructuras aso-

· Abióticos o físicos: como el relieve, el roquedo o el agua.

ciadas a ellos. Además, si los elementos y procesos que conforman un paisaje cultural son consecuencia

· Bióticos: como la vegetación y la fauna.

de una época pasada o de modos de vida tradiciona-

· Antrópicos: como los asentamientos, las vías de

les, podemos incluir al patrimonio etnológico como

comunicación, las actividades agrícolas.

componente de los paisajes culturales. La articula-

revistavalencianad’etnologia

Tabla 2 Clasificación de los paisajes por tipos

ción de estos elementos en la mente del observador

Tipos de paisaje

da lugar a la percepción de determinadas estructuras

A la hora de introducir racionalidad en todo el entra-

espaciales, caracterizadas por desempeñar una fun-

mado conceptual, una de las soluciones que adopta-

ción específica, que generan una escena paisajística.

mos es la de agrupar los paisajes en función de una

Comprendiendo que la componente visual juega

serie de criterios. Existen variadas clasificaciones

un papel esencial en el análisis y valoración de los

taxonómicas del paisaje; un ejemplo de ello se obser-

paisajes, seguidamente reseñamos las características

va en la tabla 2.

visuales más relevantes: - Color

Instrumentos legales

- Forma

La preocupación por el paisaje no es una cuestión

- Línea

reciente. A nivel internacional, los primeros antece-

- Textura

dentes son de principios de siglo XX. Así tenemos la

- Escala y tamaño

Primera Conferencia Internacional sobre Protección

- Organización espacial

de Paisajes Naturales (celebrada en Berna en 1913) o

Estos rasgos que poseen tanto los elementos que

el Primer Congreso Internacional sobre Protección de

conforman el paisaje como la totalidad del conjunto,

Flora, Fauna, Parajes y Monumentos Naturales (París,

se combinan caracterizándolo en función de los con-

1923). A nivel nacional, la primera iniciativa legislati-

trastes visuales que tienen lugar, de la dominancia

va fue la Ley de Parques Nacionales de 1916, que

visual de unos elementos respecto a otros o de la

proporciona las primeras figuras de protección.

organización espacial de la escena. En la tabla que se

Sin embargo, no será hasta mediados del siglo

presenta a continuación, se pueden observar las

XX y sobre todo a partir de su último tercio cuando

características visuales más destacadas de los com-

surjan propuestas y acuerdos, especialmente a nivel

ponentes del paisaje (DE BOLÓS, 1992; AAVV, 2004).

internacional, con el propósito de dotar a los paisa-

revistavalencianad’etnologia

jes de una cobertura legal que velara por su protección, preservación y recuperación. Esta tendencia se ha visto reforzada durante los primeros años del siglo XXI, como consecuencia de la creciente valoración social de la estética territorial y de la capacidad del paisaje para proporcionar calidad de vida.. En este sentido, aparecen la Ley de Espacios Naturales Protegidos (1975), origen de los actuales

La huerta se ha convertido en el más recurrente cliché paisajístico valenciano, pese a su alarmante degradación y muy escasa protección. Un sector de la huerta de Campanar (Valencia).

códigos legales en España, como la Ley 4/89 y su modificación Ley 41/97 de Conservación de los

· Ley 11/1994, de 27 de diciembre, de la

Espacios Naturales Protegidos y de la Flora y Fauna

Generalitat Valenciana, de Espacios Naturales

Silvestres, la cual incluye una figura de protección

Protegidos de la Comunidad Valenciana.

específica para el paisaje: los paisajes protegidos. Sin

· Ley 4/1998, de 11 de junio, de Patrimonio

embargo, con fecha 13 de diciembre de 2007 se ha

Cultural Valenciano y las Leyes 7/2004 y

aprobado la Ley 42/2007 del Patrimonio Natural y de

5/2007 por las que se modifica.

la Biodiversidad, que deroga y sustituye a la citada Ley

· Decreto 109/1998, de 29 de julio, del Gobierno

4/89. Entre los principios de esta nueva ley se hallan la

Valenciano, por el que se regula la declaración

protección del paisaje, el fomento de su estudio y las

de Parajes Naturales municipales y las relacio-

actividades relacionadas con la puesta en marcha de

nes de cooperación entre la Generalitat

políticas de gestión, tomando como modelo el

Valenciana y los municipios para su gestión.

Convenio Europeo del Paisaje.

Con todo, aunque el paisaje aparecía citado en

En España, como consecuencia de la descentrali-

algunas de estas leyes, era un concepto jurídicamen-

zación autonómica, los instrumentos jurídicos en

te indeterminado. Lo que realmente motivó su con-

materia de protección de espacios naturales, de

sideración como una realidad global y de creciente

ordenación del territorio y de patrimonio cultural han

interés social, sobre la que había que actuar legal-

pasado a formar parte de las competencias de las

mente, fue la Convención Europea del Paisaje, que

autonomías. Así, para el caso valenciano tenemos

tuvo lugar en Florencia, en 2000.

como más destacadas:

La Convención Europea del Paisaje, además de

· Ley 5/1988, de 24 de junio, de la Generalitat

definir el concepto de paisaje, representa un conjun-

Valenciana por la que se regulan los parajes

to de compromisos de carácter general para la incor-

naturales.

poración de éste en el planeamiento territorial. Sin

· Ley 6/1989, de 7 de julio de Ordenación del Territorio de la Comunidad Valenciana. · Ley 3/1993, de 9 de diciembre, Forestal de la Comunidad Valenciana

embargo, la Convención no propone ningún tipo de instrumento metodológico para el estudio y análisis de los paisajes. Es por ello, por lo que tienen que ser las leyes estatales, o como en nuestro caso las auto-

revistavalencianad’etnologia

Además, todos ellos deben de introducir la participación ciudadana, tan necesaria para la transparencia y viabilidad de la planificación del paisaje que deseamos, a través de un Plan de Participación Pública. La Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y Protección del Paisaje indica que todos los Planes de El Molinar de Alcoi constituye el ejemplo más claro de un paisaje industrial tradicional valenciano.

Actuación Territorial (de carácter supramunicipal) y todos los Planes Generales de Ordenación Urbana

nómicas, las que regulen jurídicamente y establezcan

(P.G.O.U.) han de contar con un Estudio de Paisaje.

los instrumentos para la identificación, valoración y protección del patrimonio paisajístico y para la orde-

El Estudio de Paisaje

nación del territorio. Así, en el territorio de la

El Estudio de Paisaje es el instrumento responsable

Comunidad Valenciana y siendo pioneros en España,

para un territorio concreto, de identificar, caracteri-

se dota al paisaje de cuerpo legal a través de la:

zar, evaluar su paisaje y diseñar medidas y estrategias

· Ley 4/2004 de Ordenación del Territorio y

de actuación para conseguir el paisaje que la ciuda-

Protección del Paisaje de la Comunidad

danía desea. Las metodologías para la elaboración

Valenciana, y del

de un Estudio de Paisaje pueden ser de dos tipos:

· Decreto 120/2006 por el que se aprueba el

analíticas o sintéticas. Las metodologías analíticas

Reglamento de Paisaje de la Comunidad

son aquellas que se fundamentan en el estudio indi-

Valenciana.

vidualizado de cada componente del paisaje, para

Centrándonos en lo que nos interesa, el

posteriormente proceder a su integración en áreas

Reglamento de Paisaje se convierte en la pieza clave,

homogéneas y evaluación (RECATALÁ, 1995; AAVV.,

que va a dotarnos de herramientas para analizar el pai-

2004). Por su parte, las metodologías de tipo sintéti-

saje y abordar los estudios y catálogos. ¿Qué es lo que nos indica el Reglamento? El Título III regula los instrumentos para la protección, ordenación y gestión del paisaje, que se contemplan en la Ley 4/2004. Estos son: - Plan de Acción Territorial de Paisaje de la Comunidad Valenciana - Estudios de Paisaje - Estudios de Integración Paisajística - Catálogos de Paisaje - Programas de Paisaje Estos instrumentos no son independientes unos de otros, sino que guardan una estrecha relación entre sí.

revistavalencianad’etnologia

Cullera es un buen ejemplo de los nuevos paisajes turísticos de la segunda mitad del siglo XX caracterizados por una intensiva ocupación de la línea de costa.

La sociedad tradicional valenciana construyó piedra a piedra el impresionante paisaje cultural de los bancales, como éste de la sierra de Xortà.

co son aquellas que a partir de uno o dos componentes dominantes del paisaje, identifican unidades

Las metodologías sintéticas siguen las siguientes fases:

territoriales en función de su aspecto externo homo-

1. Delimitación del área de trabajo.

géneo (ZONNEVELD, 1989), con el objeto de anali-

2. Identificación de sus unidades territoriales

zarlas, evaluarlas y valorar su capacidad de uso.

homogéneas, denominadas unidades de paisaje.

La decisión de adoptar una metodología u otra

En su identificación se utiliza información apor-

queda supeditada a una serie de cuestiones como las

tada por fuentes como la fotografía aérea, la car-

dimensiones del área de estudio, el tipo de informa-

tografía temática, los modelos digitales del terre-

ción de base, el tiempo disponible para efectuar el

no, y las observaciones de campo. Las unidades

trabajo o el equipo técnico que ejecuta el estudio.

de paisajes son definidas utilizando como apoyo

Aunque una metodología analítica ofrece una mayor

aquellos componentes claves desde un punto de

calidad de detalle en el estudio de los componentes del paisaje y elimina la subjetividad de los métodos sintéticos, en la definición de unidades territoriales homogéneas, exige mayor esfuerzo de coordinación, al trabajar con diversos técnicos, disponibilidad de recursos económicos y sobre todo de tiempo. En este sentido, la alternativa de plantear un estudio de paisaje empleando un método sintético, especialmente adecuado para el análisis de territorios a escala local y supralocal de los que tenemos información limitada, se plantea como la opción más interesante (RECATALÁ Y SÁNCHEZ, 1996).

Los cascos urbanos tradicionales tienen intereantes valores paisajísticos gracias a su composicón y textura. En primer plano, Oliva; más atrás “horts” de cítricos y presidiendo al fondo, el Montdúver.

revistavalencianad’etnologia

dad desea para cada uno de esos espacios, y se proponen actuaciones para alcanzarlos. Un Estudio de Paisaje debe incorporar otros de los instrumentos que el Reglamento indica: el Catálogo de Paisaje y los Programas de Paisaje. No obstante tanto los Catálogos de Paisaje como los Los humedales constituyen paisajes muy característicos del territorio valenciano: el Prat de Cabanes y Torreblanca, declarado parque natural.

Programas de Paisaje también pueden ser elaborados y presentados como si de una colección de fichas de inventario se tratase, de forma independiente a los

vista fisionómico (por ejemplo la fisiografía, la

Estudios de Paisaje.

cubierta vegetal o los usos del suelo). Así, tras la definición de límites entre elementos contiguos

El Catálogo de Paisaje

que difieren en su respuesta visual se constituyen

Es un instrumento que recoge aquellos componentes

las unidades homogéneas de paisaje.

del paisaje previamente identificados y valorados,

3. Caracterización de cada unidad de paisaje,

que requieren una protección especial o que poseen

entendiendo caracterización como un análisis

una calidad paisajística y etnológica alta o muy alta.

en profundidad de los rasgos de la unidad,

Los Catálogos de Paisaje que se tramiten como docu-

donde unas fichas de caracterización o inven-

mento independiente a los Estudios de paisaje debe-

tario nos marcan las pautas a seguir.

rán contar con:

4. Clasificación tipológica y evaluación del las unidades de paisaje. Para la evaluación de las unidades pueden utilizarse los siguiente criterios: · Calidad ambiental.

- Plan de Participación Pública. - Delimitación, caracterización y valoración de las Unidades de Paisaje. - Delimitación de los Sistemas Abiertos (espacios

· Diversidad ecológica.

libres de edificación de interés ambiental o cul-

· Intervisibilidad.

tural).

· Orden espacial (que sea la expresión de una estructura espacial equilibrada). · Significado patrimonial (que sea la expresión de un modo de vida tradicional).

Se trata de una herramienta para la puesta en valor de los paisajes culturales, pues concretan actuacio-

· Estado de conservación de los asentamientos y

nes para la preservación, mejora y puesta en valor de

de los elementos del patrimonio etnológico.

éstos. Al igual que los Catálogos se pueden tramitar

· Capacidad de portar valores simbólicos. · Singularidad-Unicidad.

Los Programas de Paisaje

de modo independiente a los Estudios de Paisaje. En relación con los Programas de Paisaje, una

5. Fijación de los objetivos de calidad paisajística,

herramienta que puede ser empleada como elemen-

donde se plantean las aspiraciones que la socie-

to para la preservación, mejora y puesta en valor del

revistavalencianad’etnologia

paisaje y su patrimonio son los proyectos de Parques

- Parques militares.

Patrimoniales. Éstos no son un instrumento legal,

- Parques arqueológicos.

sino una herramienta técnica que se está desarrollan-

Los Parques Patrimoniales tienen sus orígenes en

do en algunos lugares, y sobre la cual nos ha pareci-

la planificación territorial estadounidense con el

do oportuno efectuar una serie de consideraciones.

Parque Cultural Urbano (ciudad textil) desarrollado en Lowell, Massachusetts (1975) y se han venido

Los Parques Patrimoniales

desarrollando tanto en EEUU como en Europa.

Los Parques Patrimoniales son una herramienta de

Algunos ejemplos de ello son:

revalorización y revitalización del territorio y su paisa-

- Illinois and Michigan Canal, en Illinois (EEUU)

je. A través de ellos el patrimonio etnológico, disper-

(1984): parque de una infraestructura histórica

so en el territorio y generalmente sin manifestaciones

de transporte.

monumentales, puede ser articulado ganando significado y valor. La idea principal es que son, ante todo un proyecto; es la construcción de un ente material, un conjunto físico donde se integran elementos paisa-

- IBA Emscher Park, (Alemania) (1988): parque fluvial. - Parque Agrícola Sud Milano, (Italia) (1991): parque agrario.

jísticos y patrimoniales, con el que la gente se identi-

- Allegheny Ridge Heritage Park, (EEUU) (1992):

fica al tiempo que aporta beneficios socioeconómicos.

centro de producción de acero, de ferrocarriles

El concepto de parque patrimonial aún no está del todo consolidado. En algunos casos existen figuras de protección como los Parques Culturales, consideradas por la legislación patrimonial (Ley 12/97 de Parques Culturales de Aragón, Ley 4/98 del Patrimonio Cultural Valenciano). Pero como ya hemos dicho, los Parques Patrimoniales son, sobre todo un proyecto de puesta en valor y de dinamización socioeconómica. En función de su forma espacial y de los componentes que lo constituyan, Pérez y Parra (2004) dife-

y de carbón: Parque Patrimonial Industrial. - Parque de las Colonias del Llobregat, en Barcelona (España): parque patrimonial industrial. - Parque Fluvial del riu Besòs, en Barcelona (España). - Parque Fluvial del Turia, en Valencia (España) (2007). - Parque Cultural de la Valltorta-Gasulla, en Castellón (España), en fase de redacción: centro de arte rupestre levantino.

rencian los parques patrimoniales en: - Parques Patrimoniales Preindustriales: molinería y minería tradicional. - Parques Patrimoniales Industriales. - Infraestructuras históricas de transporte: canales y vías fluviales. - Parques fluviales y corredores fluviales. - Parques agrarios o distritos agrícolas patrimoniales.

Características

principales

Parque

Patrimonial 1. Son lugares o territorios donde se privilegia el esparcimiento a través del uso de unos recursos culturales y naturales en equilibrio. 2. Son ambientes humanizados y vivos, donde se conjuga la recreación con la vida cotidiana.

revistavalencianad’etnologia

3. No es ni un parque natural ni un parque temá-

del periodo que se quiere destacar. Los recur-

tico. Ofrece un tipo de servicio íntimamente

sos inventariados se ordenan en función de su

ligado a la identidad cultural de un territorio.

valor paisajístico, histórico y cultural y en fun-

4. Es un espacio donde el patrimonio y otros recur-

ción de la historia que se pretende narrar.

sos territoriales, culturales, históricos y escénicos

5. Creación de itinerarios a través de los cuales

se combinan para formar un paisaje acordado,

se vinculen los recursos patrimoniales a la his-

que cuenta la historia de dicho territorio.

toria común.

5. Un Parque Patrimonial representa un espacio

6. En resumen, se tiene que definir una clara

donde los recursos patrimoniales son claves en

estructura física, conformada por cinco ele-

el desarrollo económico.

mentos según el profesor Sabaté (2005): · Ámbito del parque y subámbitos (Áreas).

Metodología para el diseño de Parques Patrimoniales De acuerdo con Sabaté (2005) los pasos fundamentales en el diseño de un Parque Patrimonial se resumen en: 1. Definir los objetivos básicos del proyecto. Generalmente se intenta integrar las diferentes funciones del área de estudio: preservación, educación, esparcimiento y ocio y desarrollo econó-

· Recursos paisajísticos, patrimoniales y servicios (Hitos) · Las puertas de acceso al parque y centros de interpretación (Nodos) · Los caminos que vinculan todo lo anterior (Itinerarios) · Los límites visuales y administrativos del parque (Bordes)

mico. Es importante que en esta fase estén involucrados las diferentes administraciones y actores

Conclusiones

territoriales. Los habitantes del lugar tienen que

Una vez realizado este breve recorrido en torno al pai-

estar completamente implicados.

saje, sus significados, tratamiento jurídico y maneras

2. En todos los parques patrimoniales es imprescindible explicar una historia. Un hilo con-

concluir efectuando las siguientes reflexiones:

ductor que ayude a comprender el territorio

· El paisaje es considerado patrimonio porque es

en el que nos hallamos, sus recursos, los

un complejo producto de la cultura popular,

modos de vida...

que muestra las relaciones entre hombre y

3. Delimitación del ámbito del parque, en función

de abordar su estudio y puesta en valor, queremos

naturaleza a lo largo del tiempo.

de los objetivos, recursos y la historia. El tamaño

· Existe cada vez una mayor sensibilidad social

es variable y si es extenso y rico puede dividirse en

por el paisaje, que ha obligado a la puesta en

subámbitos con su propia narración, al tiempo

marcha de políticas públicas y normativas lega-

que todos juntos articulan una historia común.

les para su preservación, ordenación y gestión.

4. Inventario de los recursos patrimoniales y

· Una buena manera de abordar correctamente el

paisajísticos, centrándose en los elementos

paisaje e intervenir sobre él asegurando su buena

revistavalencianad’etnologia

salud, es a través de la aplicación de metodologías de análisis que incluyan identificación, caracterización, evaluación y medidas de acción. · Entre las medidas de actuación sobre el paisaje, es interesante fomentar aquellas que proponen la recuperación de espacios con una carga patrimonial sugerente. El patrimonio etnológico es el que mejor resume los modos de vida tradicionales y tiene una alta capacidad simbólica, muy importante a la hora de promover iniciativas de puesta en valor. Herramientas como los Parques Patrimoniales, además de suponer una buena oportunidad para la puesta en valor de un patrimonio como el etnológico, a diferencia del museístico eminentemente territorial, nos permiten dinamizar social, cultural y económicamente territorios con características paisajísticas y culturales singulares. Bibliografía AAVV (2004): Guía para la elaboración de estudios del medio físico. Contenido y metodología. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. BAUDRY, J. BUREL, F. (2002): Ecología del Paisaje. Conceptos, Métodos y Aplicaciones. Ediciones Mundi-Prensa, Madrid. COUNCIL OF EUROPE (2000): European Landscape Convention. Florence: Council of Europe. CRUZ, J. El patrimonio cultural en el medio rural valenciano. Aportaciones para un debate conveniente. Ruralia 1999;(nº 4):9-20. DE BOLÓS, M. (1992): Manual de Ciencia del Paisaje. Teoría, métodos y aplicaciones. MASSON, S.A., Barcelona. ESPAÑOL, I. (2006): Manual de Ecología del Paisaje. Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, Madrid. FOWLER, P.J. (2001): Cultural landscapes: great concept, pity about the phrase. The Cultural Landscape. Planning for a sustainable partnership between people and place. ICOMOS-UK, 64-82. FOWLER, P.J. (2003): World Heritage Cultural Landscapes 19922002. World Heritage Papers [6], 1-135. GUERRA DE HOYOS, C. (1997): Patrimonio Cultural y Reutilización. PH Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico;(18):93-6.

HERMOSILLA, J. E IRANZO, E. (2003): El desarrollo local en Cortes de Pallás. Teoría y práctica (1999-2003). Universitat de València, Valencia. MADERUELO, J. (2005): El Paisaje. Génesis de un concepto. Abada Editores, Madrid. MARTÍNEZ DE PISÓN, E.(1996): El concepto de paisaje como instrumento de conocimiento ambiental, en MARTÍNEZ DE PISÓN, E. (editor). Paisaje y Medio Ambiente. Fundación Duques de Soria, Madrid. MARTÍNEZ DE PISÓN, E. (2003): Significado cultural del paisaje. I Seminari Internacional sobre Paisatge 1-7. MATEU, J. (2006): Paisaje y docencia. La obra de Eduardo Soler y Pérez. Valencia. Universitat de València. OJEDA, J.F. (2004): El paisaje como patrimonio. Factor de desarrollo de las áreas de montaña. Boletín de la A G E, 38; 273-8. ORTEGA, N. (1998): Paisaje y cultura, en CABERO, V. (editor) Paisaje y Medio Ambiente. Secretariado de Publicaciones e Intercambio Científico, Universidad de Valladolid; 137-46. PÉREZ, L. Y PARRA, C. (2004): Paisajes culturales: el parque patrimonial como instrumento de revalorización y revitalización del territorio. Theoria [13], 9-24. RECATALÁ, L. (1995): Propuesta metodológica para la planificación de los usos del territorio y evaluación de impacto ambiental en el ámbito mediterráneo valenciano. Tesis Doctoral (Inédita). Facultad de Ciencias Biológicas. Universidad de Valencia. RECATALÁ, L. Y SÁNCHEZ, J. (1996): Metodología de evaluación de la calidad ambiental del paisaje para planificación de los usos del territorio y evaluación de impacto ambiental en el ámbito mediterráneo. En: CHACÓN, J. Y IRIGARAY, C. (Eds.) “Riesgos Naturales, Ordenación del Territorio y Medio Ambiente”. VI Reunión Nacional y Conferencia Internacional de Geología Ambiental y Ordenación del Territorio. Granada; 137-151. RUIZ, J.A. (1997): Patrimonio Cultural y Desarrollo Local. PH Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico,(18); 38-44. SABATÉ, J. (2004): ¿Paisajes Culturales, consecuencia de la postmodernidad? II Seminari Internacional sobre Paisatge SABATÉ, J. (2005): De la preservación del patrimonio a la ordenación del paisaje. ID Identidades. Territorio, Cultura, Patrimonio 1, 15-33. SAUER, C.O. (1925): The morphology of landscape, en Leighley Jed (editor). Land and Life: selection from the writings of Carl Ortwin Sauer. University of California Press; 19-53. WORLD HERITAGE COMMITTEE (1992): Revision of the Guidelines for the Implementation of the World Heritage Convention. Report of the World Heritage Committee, Sixteenth Session. Santa Fe: World Heritage Convention. ZONNELVELD, I.S. (1989): The land unit: A fundamental concept in landscape ecology, and its applications. Landscape Ecology, 3(2), 67-86.

revistavalencianad’etnologia

L’ESTUDI DEL PAISATGE HISTÒRIC DE LES HORTES MEDITERRÀNIES: UNA PROPOSTA METODOLÒGICA ENRIC GUINOT RODRÍGUEZ* SERGI SELMA CASTELL** Aquesta contribució planteja una proposta metodològica per a l’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies d’origen medieval. Primer s’enumeren les fases d’elaboració, seguidament es fixen els diversos paràmetres que cal seguir per a l’anàlisi de la morfologia dels paisatges d’horta i, en tercer lloc, es proposa la interpretació diacrònica d’aquest tipus de paisatge, des de l’època romana fins a la contemporània, principalment a partir del model que representen les hortes valencianes. Paraules clau: hortes, paisatge històric, poblament històric, morfologia del territori, arqueologia medieval.

This paper puts forward a methodological proposal

Un paisatge històric és el resultat de la intervenció

for the study of the historical landscape of the

humana sobre un territori concret, quan aquesta s’ha

Mediterranean irrigation region of medieval origin. In

aplicat en tota la seua diversitat possible i al llarg del

the first place, it enumerates the phases of elaboration, then it fixes the different parameters to make the analysis of the landscape morphology, and, in the

temps. Per això, tot el nostre entorn és, en realitat, un paisatge històric ja que d’una manera o d’una altra

third place, it proposes the diachronic interpretation

s’ha produït la seua antropització, molt intensa en

of those types of landscape, since Roman time to con-

l’entorn urbà, prou acusada en el medi agrari, i més

temporary time, mainly following the pattern which

dèbil en les zones boscoses o lacustres del litoral.

the Valencian irrigation regions represent.

Com és evident no tots els paisatges històrics són iguals ja que depenen en gran mesura del grau d’ocu-

Key Words: Market gardens, Historic Landscape, Històric Settelment, Morphology of the Landscape, Medieval Archaelogy.

pació humana i d’urbanització aconseguit, així com del nivell d’explotació del territori en tots els seus vessants agropecuaris. A més, cada període de la història —cadascuna de les grans etapes socials que a la Península Ibèrica poden sintetitzar-se en el rastre del món ibèric, el romà, el musulmà, el feudal i el contemporani— ha anat deixant una empremta en el paisatge que pot ser identificada, caracteritzada i avaluada, i que resulta més o menys intensa segons el moment

* Enric Guinot (Universitat de València), Enric.Guinot@uv.es ** Sergi Selma (OFITESC), ofitesc@ono.com

i les zones afectades. Es tracta, per tant, d’empremtes sobre el territori que presenten unes característiques

Imatge de l’Horta de Faitanar (terme municipal de València). revistavalencianad’etnologia

101

Zona objecte d’un estudi de paisatge històric de l’Horta de València, a la séquia de Faitanar (terme municipal de València).

patrimoni històric i cultural, s’ha aconseguit anar elaborant amplis inventaris de jaciments arqueològics —tot i no ser tan exhaustius ni homogenis territorialment com seria desitjable o com preveuen les mateixes lleis— i, més recentment, s’han incorporat els elements del patrimoni cultural que tenen un valor etnològic. Sens dubte això respon a l’assoliment d’uns primers consensos, tant des del camp de l’arqueologia com des de l’àmbit d’estudi de la història en general, per a reclamar la necessitat de documentar i estudiar els espais de vida i treball de la població en general, incorporant així els escenaris de la vida quotidiana de les capes populars de cada societat concreta. Queda, amb tot, molt per avançar en aquests terrenys, per no parlar de tot allò que s’ha relacionat amb el patrimoni immaterial que molt sovint resulta obviat. determinades —amb predomini d’uns o d’altres ítems

Amb tot el que s’ha dit anteriorment, hui en

quantificables— que es poden identificar amb formes

dia, davant de qualsevol procés de transformació

concretes de modelar el paisatge.

urbanística o de desenvolupament d’infrastructures

Els paisatges agraris que han arribat al nostre

d’una certa envergadura, un dels costos socials més

temps són, en conseqüència, el producte d’una llarga

evidents per al patrimoni cultural de la nostra socie-

història acumulada del seu ús social. Malauradament,

tat és la destrucció definitiva d’alguns d’aquests pai-

aquests espais no han estat tradicionalment objecte

satges històrics.

d’una atenció preeminent per part dels especialistes

L’objectiu en aquests casos, per tant, hauria de

perquè, molt sovint, tan sols s’ha donat especial relle-

ser l’execució de les obres de forma i manera que

vància als espais del poder, normalment les edifica-

minimitzaren la fractura del territori i, malgrat la

cions de caràcter monumental, més enllà del seu

presència de les noves infrastructures, permetre la

estat real de conservació, com és el cas de castells,

continuïtat dels espais històrics des del punt de vista

palaus, esglésies, monestirs i d’altres semblants.

funcional i morfològic tant com fóra possible. I tot

Sí que és cert, amb tot, que en els últims anys i

això, sense descartar l’aplicació de mesures pal·liati-

a l’empara de les successives lleis de protecció del

ves en punts concrets o, com hauria de resultar

1 Des d’un punt de vista patrimonial, serveix d’exemple una ràpida consulta a la nòmina dels BIC del patrimoni immoble declarats per la Generalitat Valenciana fins a l’actualitat. Sobre més de huit-centes construccions individuals i, fins i tot, conjunts urbanístics, la suma d’edificis religiosos (catedrals, esglésies, convents i monestirs), militars (castells, muralles, torres, etc.) i residències nobiliàries (palaus i mansions), arriben al 95 % del total. Val a dir, amb tot, que això és i resulta una pauta generalitzada en altres indrets.

102

revistavalencianad’etnologia

obvi, la realització d’un estudi exhaustiu dels espais

pel que fa al buidat de les fonts documentals i a

i els elements que es veuran afectats de forma irre-

les tècniques de prospecció superficial respectiva-

versible.

ment—, amb les pautes que caracteritzarien l’ar-

Arribats en aquest punt sense retorn, cal plan-

queologia del paisatge, molt més centrada a fixar

tejar-se, doncs, com fer l’estudi del paisatge histò-

uns elements concrets d’anàlisi en el territori, i

ric, a fi i efecte de poder documentar-lo amb la

l’enquesta oral, que resulta bàsica per a recopilar

major precisió possible i, posteriorment, determinar

la cultura immaterial associada a un espai deter-

el grau d’afecció que pot arribar a generar la trans-

minat.

formació urbanística en la zona i permetre avaluar la incidència d’aquesta sobre el patrimoni cultural.

L’estudi sobre el paisatge d’una horta requereix d’una metodologia senzilla que es pot concretar en tres fases d’elaboració clarament diferencia-

1. Fases d’elaboració de l’estudi sobre el paisat-

des: en primer lloc, cal fer una recopilació exhaus-

ge de les hortes mediterrànies

tiva de material de base per a planificar el treball;

En l’entorn rural de l’àmbit espanyol, i més en con-

després, s’ha d’afrontar un intens treball de camp

cret de l’àmbit valencià, els espais rurals construïts

que, des de perspectives arqueològiques, antropo-

al llarg de la història es concreten majoritàriament

lògiques i històriques, permeta recollir el major

en els paisatges del secà i en els del regadiu.

nombre de dades que hi haja sobre el terreny; i la

Ambdós són d’una importància històrica semblant,

fase següent consisteix en l’anàlisi d’aquestes per

però és evident que el paisatge de més complexitat

tal de fer la interpretació i l’avaluació respectiva de

social i densitat constructiva de l’espai és el paisat-

l’esmentat paisatge, no solament des d’un vessant

ge de les hortes mediterrànies. Desafortunadament

físic i formal, sinó, sobretot, des d’un plantejament

i de forma molt habitual, la valoració d’aquests pai-

cultural i històric.

satges agraris i especialment el de l’horta, s’ha plantejat a partir d’un simple criteri de valor de mercat,

1.1. La recerca prèvia de material de treball

de producció en el moment actual, sense que s’ha-

El punt de partida es basa en la recopilació de tot el

ja incorporat en absolut la necessitat de documen-

material cartogràfic —amb un interés especial per

tar i avaluar la realitat històrica acumulada per

les planimetries antigues— i fotogràfic —especial-

aquest espai rural.

ment vistes aèries— que puguen aconseguir-se

És per això que es fa imprescindible incorpo-

sobre la zona o àrea d’estudi i el seu entorn més

rar de forma immediata als estudis de valoració

immediat. Igualment, és necessària la recollida i sis-

sobre aquests paisatges agraris, els corresponents

tematització de la informació documental que hi ha

treballs de reconstrucció de l’esmentat paisatge i

en els arxius històrics que puga ser d’interès per a

de la seua interpretació en clau històrica. El mèto-

orientar i planificar el treball de camp primer, i aju-

de de treball combina els patrons ja habituals de

dar després a la interpretació del paisatge històric

la recerca històrica i de l’arqueologia extensiva —

que s’estudia.

revistavalencianad’etnologia

103

1.2. El treball de camp

els paisatges agraris valencians, especialment les

És la peça clau de l’estudi, ja que en recórrer l’àrea

hortes històriques, són herència de la seua cons-

afectada es poden localitzar, identificar i relacionar

trucció en època medieval islàmica, per la qual cosa

els elements claus del paisatge i que configuren

en aquests casos convé diferenciar entre els ele-

alhora el seu patrimoni material. En un paisatge his-

ments fragmentaris supervivents de períodes histò-

tòric d’horta —com és el cas que ara s’exemplifi-

rics més antics, dels aspectes medievals que van ser

ca— és imprescindible identificar i descriure els ele-

els decisius en la construcció d’aquest paisatge

ments o paràmetres d’anàlisi següents:

agrari que ha arribat als nostres dies.

· El poblament, i més concretament la docu-

Es pot concloure, doncs, que l’elaboració de

mentació dels espais de residència, bé sia de

l’estudi d’interpretació i avaluació patrimonial del

formes concentrades o disperses, bé de per-

paisatge històric d’una horta ha de tindre en

manents o temporals, i existents o desapare-

compte, de base, un conjunt exhaustiu de plani-

gudes.

metries, sobre cartografia oficial o ortofotos a

· Les xarxes viàries, on caldrà identificar els

gran escala; un informe històric sobre les caracte-

camins i establir la jerarquia que hi ha entre

rístiques de l’espai i el procés de construcció acu-

ells per tal de veure si organitzen el territori i

mulativa al llarg dels segles; una valoració patrimo-

de quina forma ho fan.

nial dels elements objecte d’estudi i la seua jerar-

· La xarxa hidràulica històrica que hi ha, identi-

quització en el territori; i una recopilació de tot el

ficant-hi els sistemes hidràulics generals d’a-

tipus de material susceptible de formar part d’un

bast territorial ampli i fent una jerarquia de les

arxiu de la paraula —oral— i audiovisual.

séquies i els braços de distribució de l’aigua que recorren la zona.

En aquesta línia, el treball de camp esdevé l’eina adient per a recollir el patrimoni immaterial que va

· Els espais de treball, o més exactament, la

associat a les característiques del paisatge històric

reconstrucció dels parcel·laris fossilitzats i la

que està estudiant-se. Es tracta d’anar més enllà de

seua relació amb altres elements com ara els

la simple descripció física dels elements o del paisat-

abancalaments, les construccions agrícoles i

ge mateix, per a aprofundir en les maneres de fer, és

ramaderes associades, o els espais no culti-

a dir, en com es treballa la terra, com es rega, com

vats vinculats a l’ús humà.

es denominen les coses i els llocs, com es percep l’espai i el territori pels seus habitants i usuaris, quins

1.3. L’anàlisi i avaluació dels resultats

són els espais de sociabilitat i, en definitiva, com

Finalment, una vegada confeccionats i arreplegats

s’organitza la gent. Aspectes tots ells representatius

els materials de treball sobre els diversos paràmetres

d’un patrimoni immaterial molt variat i ric que s’ha

objecte d’anàlisi, cal procedir a la convergència de

transmés generació rere generació de forma secular.

tots ells per a fer la reconstrucció històrica secular

Finalment, si l’estudi està motivat per algun

del paisatge rural. Per això, cal tenir en compte que

projecte de transformació urbanística o construc-

104

revistavalencianad’etnologia

Reconstrucció de la topografia original de la zona objecte d’estudi a la séquia de Faitanar.

ció d’infrastructures d’envergadura, caldrà un

la reconstrucció històrica del paisatge i, per tant, l’a-

epíleg amb la valoració dels nivells d’afecció que

nàlisi dels paràmetres que en guien l’estudi, ja des-

la seua execució pot ocasionar sobre el paisatge

crits anteriorment, en un espai concret —com ara la

històric, a més d’un seguit de propostes o mesu-

zona d’afecció d’una transformació urbanística o

res a adoptar per tal de protegir-lo o bé de mini-

d’una infrastructura—, no es pot limitar en excés a

mitzar els referits efectes sobre els valors culturals

la zona d’estricta afecció, car podria limitar-se’n, si

i patrimonials.

no dificultar-ne, la comprensió. Cal que l’àrea d’estudi s’estenga a un espai més ampli, sense límits

2. Paràmetres d’estudi i avaluació del paisatge

precisos en ocasions, però que siga suficient per a

històric de les hortes: la morfologia del paisatge

entendre les jerarquies que poden fixar els diferents

El paisatge històric és un element que ha de ser

elements estudiats —xarxa de poblament, xarxa de

estudiat tant des de la seua perspectiva i evolució

comunicacions i circulació, sistemes hidràulics,

històrica, com també des del punt de vista de les

espais de treball— en el conjunt espacial del paisat-

seues restes materials, de la seua concreció física

ge històric de què formen part.

sobre el terreny. Per aquest motiu resulta important,

Qualsevol estudi de paisatge agrari, i més con-

sinó bàsica, la delimitació de l’àrea d’estudi. De fet,

cretament el d’una horta històrica mediterrània, ha

revistavalencianad’etnologia

105

de preveure una anàlisi morfològica de l’espai, el

Resulta especialment interessant detectar i

caràcter diacrònic de la qual permeta identificar i

reconstruir la presència d’antics paleocanals de dre-

avaluar les diverses etapes històriques en la forma-

natge que, sovint, van condicionar el traçat de

ció del paisatge que ha arribat fins als nostres dies.

camins o dels braços de distribució de l’aigua de

Per aquest motiu, l’estudi s’ha de centrar en aquells

reg. A vegades, també van ser aprofitats per a fer

elements que han deixat la seua empremta en el

discórrer pel seu interior algun camí o es convertia

paisatge, això si no és que formen part de la seua

en un braç més de reg que, sovint, exercia la doble

mateixa configuració. Uns paràmetres que es pro-

funció de distribuir l’aigua de reg i, a més, arreple-

posa que siguen analitzats separadament per tal de

gar les aigües sobrants o els escorrims del reg o de

valorar en quin grau han estat responsables del lle-

la pluja. La seua funció és canalitzar i evacuar els

gat actual.

cabals que pogueren afectar la conservació dels camps cultivats.

2.1. La topografia original L’inici de qualsevol estudi i valoració d’un paisatge

2.2. La xarxa de camins

històric sembla lògic que tinga en compte els condi-

La circulació viària existent a la zona ha de ser iden-

cionants naturals que van poder afavorir, dificultar

tificada i descrita, alhora que se n’estableix la jerar-

o, almenys, influir en el resultat final de qualsevol

quia interna. Els camins són, sens dubte, els ele-

projecte d’intervenció i transformació per part de

ments vitals per a establir la comunicació entre els

l’home. El substrat topogràfic és el punt de partida

diferents nuclis de població d’un espai físic determi-

obligat per a entendre les transformacions i els can-

nat, per molt dispersos que aquests es troben.

vis que s’han produït en el paisatge, per això ha de

No obstant això, el primer nivell en la jerarquia

practicar-se un intent de restitució de la geomorfo-

d’aquest element sembla oportú atorgar-ho als

logia inicial de la zona.

camins principals, que tenen com a objecte la

En línies generals, les hortes valencianes s’as-

comunicació entre poblacions importants allunya-

semblen a una gran extensió plana desenvolupada

des entre ells. En conseqüència, van ser els lloga-

sobre les acumulacions sedimentàries de la desem-

rets, llocs o alqueries més disseminades, les que es

bocadura d’un gran riu, encara que en realitat s’a-

van acostar a les vies de comunicació a l’hora d’es-

dapten a una topografia original molt més irregu-

tablir-se en el territori i decidir el punt exacte del seu

lar, amb desnivells progressius i l’existència de

emplaçament.

nombrosos barrancs i torrents que permetien el

El següent nivell en la jerarquia de la xarxa vià-

drenatge de la zona en moments de pluges i inun-

ria solen conformar-lo els camins d’accés a les cases

dacions. En definitiva, un terreny irregular que,

i les alqueries. Resulta interessant observar la longi-

malgrat les transformacions, preserva trets de la

tud i la forma del seu recorregut i l’angle que dibui-

seua fisonomia original (vegeu per exemple Mateu,

xen en el seu naixement respecte als vials principals.

1980; Mateu, 1989).

De fet, l’augment del poblament dispers al llarg dels

106

revistavalencianad’etnologia

segles finalment generà també una xarxa més gran

del territori afectat. Encara que resulta obvi, cal

de camins directes a les alqueries, sovint sense con-

indicar que en les hortes valencianes —i en el pai-

nexió entre elles, ja que generalment tots es verte-

satge rural valencià en general— les evidències

bren a partir dels vials principals.

físiques i materials —concretades en construc-

L’últim escalafó de la jerarquia viària que ha

cions que encara hui en dia es conserven en peu—

d’establir-se en l’estudi correspon a les sendes o

són molt abundants per a períodes històrics com

camins d’accés a les parcel·les de cultiu. L’interés se

el medieval/baixmedieval i el modern/contempora-

centra a observar si aquests accessos deriven dels

ni. Amb tot, per a la fase pròpia de la construcció

vials principals o solen tindre el seu origen en els

i la posada en funcionament de l’espai agrícola

accessos als llocs de residència. En aquest sentit, la

irrigat en època islàmica no hi abunden les evidèn-

majoria dels camins secundaris d’accés als llocs de

cies materials.

residència són útils també per a accedir als camps

De l’estudi morfològic i funcional de l’espai

de cultiu, generalment immediats a les alqueries i la

agrícola irrigat es poden inferir algunes hipòtesis

seua contornada. Encara així, hi ha alguns camins

sobre la possible ubicació d’establiments d’època

específics la funció dels quals resideix exclusivament

islàmica, encara que no molt més. Només futurs

a accedir als camps de cultiu, a les parcel·les més

treballs arqueològics a la zona podran aportar

allunyades de l’entramat viari.

més llum sobre el tema. No es pot oblidar que la

La reconstrucció planimètrica de tots i cada un

transformació d’un vast espai agrari comporta un

dels camins de la zona d’estudi ha de generar com

gran moviment de terres i el possible cobriment

a resultat una xarxa, simple o complexa, però efec-

d’elements del paisatge precedents, per això

tiva, de vies de comunicació que s’adapta en una

resulta imprescindible recórrer a la consulta dels

topografia diversa i que jerarquitza convenientment

inventaris de jaciments arqueològics i monumen-

la funció de cada un i el seu nivell d’ús.

tals que puguen haver sobre la zona d’estudi. La seua integració o desafecció respecte a l’entorn

2.3. La distribució del poblament

que els envolta és una lectura més d’aquest pai-

Conéixer la forma que adopta cada període històric

satge històric.

per a instal·lar la població en el territori i el tipus

Al contrari, a les hortes històriques valencianes

d’assentament que va utilitzar a l’efecte són aspec-

sí que resulta cada vegada més nítida l’ocupació de

tes imprescindibles per a una correcta comprensió

l’espai que es va produir després de la conquista

del paisatge històric i la seua dinàmica secular de

feudal del segle XIII, tot i que aquesta no es consoli-

creixement.

dara i s’estenguera fins als segles baixmedievals

L’anàlisi de la distribució dels espais de resi-

(Guinot, 2003; Guinot, 2005). De resultes de tot

dència de la població i la seua morfologia en l’àm-

això, ens trobem amb un poblament poc dens i

bit de la zona d’estudi permet establir les fases

agrupat a l’entorn dels emplaçaments coneguts

cronològiques del procés d’ocupació i explotació

habitualment com alqueries, l’evolució de les quals

revistavalencianad’etnologia

107

en el temps va fer que passaren a definir una explo-

Les séquies contenen, a més, tot un conjunt

tació agrícola que disposava d’una edificació de

d’elements integrats que conformen un ampli

grans proporcions. Moltes d’aquestes alqueries han

espectre de restes materials conservades in situ, les

vist incrementar notablement les seues dependèn-

quals cal considerar com a representants d’un patri-

cies al llarg dels segles, per la qual cosa una lectura

moni hidràulic ric i variat, de vegades tan antigues o

atenta de la seua estratigrafia murària i de la seua

més que algunes de les restes arquitectòniques més

arqueologia espacial pot fer visibles algunes restes

representatives i encara més venerades del nostre

dels seus períodes més antics.

patrimoni cultural (Selma, 1995).

Per a finalitzar aquest apartat, l’anàlisi ha de fer èmfasi també en l’estudi concret de les cases, les

2.5. El parcel·lari agrícola

construccions comunitàries, les construccions de

A l’hora d’analitzar el parcel·lari s’han de seguir les

defensa, les construccions agrícoles i ramaderes, i

pautes ja conegudes i aplicades en zones sem-

totes aquelles que tinguen relació amb l’ús humà

blants d’horta que tenen el seu origen en època

del sòl, ja que totes elles vinculen la població amb

islàmica. El punt de partida és, sens dubte, la dife-

el territori i, en conseqüència, amb un modelatge

rència que hi ha entre les irregularitats que general-

concret del paisatge.

ment presenten els bancals o terrasses d’època islàmica i les noves parcel·lacions que es produeixen

2.4. La xarxa hidràulica

després de la conquista feudal. La fixació d’un

En aquest apartat han de descriure’s les característi-

repartiment de les terres conquistades i l’inici i esta-

ques morfològiques i funcionals de les infrastructu-

bliment de programes sistemàtics de colonització

res hidràuliques que hi ha a la zona i que van ser

van donar, com a pauta més habitual, l’aparició de

construïdes per a transformar la zona en regadiu.

parcel·laris molt més regulars.

Resulta imprescindible establir la jerarquia de cada

El parcel·lari islàmic pot ser detectat en superfí-

séquia dins del sistema hidràulic i la seua funció res-

cie, encara que resulta habitual que l’ús continuat

pecte a l’ordenació i regulació del reg sobre la zona.

de l’espai i la seua transformació fins a l’últim pam

Séquies mare o principals, braços o séquies

de terra deformen una percepció visual correcta del

secundàries i derivacions menors o conduccions

fenomen. En aquests casos, fa falta una contextua-

directes a cada camp regat, són la gradació més

lització més gran de l’espai regat per a aprendre

simple, encara que la veritat és que la distribució i el

alguns d’aquests indicis i entendre’n l’evolució.

repartiment de l’aigua pels distints canals resulten

Per contra, a l’hora de desxifrar les conseqüèn-

molt més complexos. El traçat, el pendent, els sag-

cies de la conquista sobre l’ordenació de l’espai, cal

nats del seu cabal, l’orientació dels camps i les àrees

buscar en l’entramat parcel·lari actual restes de les

de reg homogènies són algunes de les pautes que

parcel·les del repartiment de terres posterior a la

han d’incorporar-se a l’anàlisi morfològica de les

conquista feudal del segle

séquies de reg.

cel·lari actual seria una evolució a partir del feudal

108

revistavalencianad’etnologia

XIII,

entenent que el par-

Xarxa de camins, poblament i séquies a la Baixa Edat Mitjana. Destaca la baixa densitat de punts de poblament i vies de circulació, mentre la xarxa hidràulica ja es troba plenament desenvolupada.

a causa de les contínues divisions interiors de les

tres hectàrees. El resultat permet obtenir parcel·les

parcel·les. La seua fixació en el territori es pot

morfològicament acceptables, que en alguns casos

detectar igualment.

tenen una superfície molt pròxima a una o dues

En aquest sentit, plantegem que el nou disseny

jovades, mesures que es repeteixen en les donacions

de l’espai agrari per part dels conquistadors es va

del Repartiment. Tanmateix, no sempre les superfí-

produir respectant les estructures importants de

cies de les parcel·les donen com a resultat xifres

l’anterior parcel·lari, és a dir, les séquies principals,

redones, per la qual cosa ha d’aplicar-se la subdivisió

els camins bàsics de circulació, a més dels límits de

en cafissades, atés que una jovada equival a sis cafis-

parcel·les que no corresponien a cap estructura en

sades, i per tant una cafissada aproximadament a

particular, però que no mantenien una morfologia

mitja hectàrea. Les mesures de superfície en cafissa-

preeminentment rectangular com la que respon al

des de les parcel·les s’acosten molt més a números

disseny d’espais en societats colonitzadores, com és

exactes, encara que en alguns casos les xifres resul-

el cas de la feudal, i que, al contrari, solen ser resul-

tants no eren divisibles per sis, que és la base del sis-

tat de la topografia anterior del terreny.

tema foral per a les mesures de superfície.

La primera aproximació a la localització de par-

L’experiència en el treball de camp ens demos-

cel·les del repartiment es pot fer utilitzant com a

tra que, de vegades, el nivell d’abancalament de la

mesura base la jovada, unitat de superfície de l’orde-

superfície d’estudi no permetia la construcció de

nació foral valenciana en què majoritàriament es

parcel·les amb les superfícies proposades, per la

feien les donacions i que equival aproximadament a

qual cosa cal fer una nova proposta sobre la gran-

revistavalencianad’etnologia

109

dària de les parcel·les del repartiment, aquesta

nes, però també d’altres zones de la Península

vegada directament en cafissades. D’aquesta mane-

Ibèrica, no és sinó el resultat de l’acumulació al

ra es podran localitzar i identificar un bon nombre

llarg del temps de les formes d’organització de

de parcel·les morfològicament lògiques i accepta-

l’espai rural que han anat aplicant, sobre ell, les

bles, tant sobre els plànols com en el mateix espai

diferents formacions socials que s’han succeït

físic, les quals disposen a més d’unes superfícies que

durant segles. En aquest àmbit de la conca

encaixen molt millor amb les mesures forals, al vol-

Mediterrània i més en concret en la façana orien-

tant de dues o tres cafissades segons els casos.

tal de la Península Ibèrica, cadascun dels grans sis-

Finalment, pot contemplar-se una altra propos-

temes socials que se succeïren acabaren per deixar

ta de divisió parcel·lària a partir de les unitats de

la seua empremta en el territori i en el paisatge,

reg, entés que cada derivació d’aigua a partir del

perquè tots ells es basen en tradicions, de vegades

canal principal pot representar una parcel·la. Això

molt diferents, pel que fa al model de relacions

permet, de vegades, corregir alguns errors de la

socials, estructures econòmiques i relacions de

proposta inicial i descartar-ne algunes altres al

poder que els han caracteritzat.

mateix temps.

Aquesta circumstància fa possible detectar, amb els instruments de la metodologia històrica, el

3. Anàlisi diacrònica d’un paisatge històric: les

rastre i la influència de la seua presència en el pai-

hortes mediterrànies d’origen medieval a la

satge actual que ens han llegat. Bàsicament, i per

Península Ibèrica

a facilitar la comprensió d’aquests diversos models

L’estudi del paisatge històric no pot limitar-se a una

i el seu testimoni, podem centrar-los en les etapes

descripció de la imatge actual del territori, que no

següents: una primera corresponent a les societats

obstant això sempre serà un bon punt de partida. El

ibèrica i romana; en segon terme, l’època medie-

referit estudi ha de contemplar una anàlisi diacròni-

val islàmica; continua el període corresponent a la

ca, que permeta identificar les modificacions que ha

societat feudal baixmedieval i d’època moderna; i,

patit el paisatge rural al llarg del temps, de tal

finalment, l’etapa contemporània, que comprén

manera que puga elaborar-se’n finalment una hipò-

els segles

tesi sobre la morfogènesi. Només així podrem

accelerats que es produïren en la realitat espacial

entendre el procés d’acumulació generat amb el pas

de les hortes.

XIX

i sobretot el segle

XX,

pels canvis

dels segles de les traces que van deixar les diverses societats històriques i, el que és més important, per

3.1. Època ibèrica i romana

què han arribat als nostres dies d’una manera con-

Les primeres transformacions significatives del pai-

creta o d’una altra, deixant la seua empremta en el

satge mediterrani en la franja costanera de la

paisatge rural.

Península Ibèrica es van produir amb el desenvolu-

Així com passa en altres espais, també el pai-

pament de la societat ibera sobre la base de la cre-

satge històric de les hortes mediterrànies valencia-

ació de poblats concentrats i una primera organitza-

110

revistavalencianad’etnologia

ció dels espais de cultiu. D’això hi havia bastants

hortes històriques mediterrànies, hi van haver explo-

exemples ben destacats en l’entorn valencià, com

tacions agràries, grans propietats amb l’espai residen-

ara les ciutats de Llíria i Sagunt, però en canvi, en

cial de la vil·la, una xarxa de camins de connexió

altres llocs, cas de l’horta de la ciutat de València,

entre aquestes i també amb la civitas, i una organit-

no hi havia antecedents coneguts d’assentament

zació dels camps de cultiu sobre la base d’una

humà i, per tant, d’organització de l’espai rural i

parcel·lació concreta del territori, les centuriacions.

més específicament agrari en aquest període histò-

Tanmateix, els testimonis o els simples indicis de

ric anterior al segle II aC, ja que la fundació de l’urbs

tot això en el paisatge actual semblen força limitats

valentina té lloc l’any 138 d’aquesta centúria

i no permeten conéixer ni explicar amb massa detall

(Ribera, 2002: 43).

el veritable procés d’organització de l’espai rural

Això vol dir que, mentre que en els àmbits rurals

que, segles després, seria ocupat per les hortes. És

que han patit una explotació menys intensa hi ha la

evident que aquesta situació no desmereix en abso-

possibilitat d’identificar els punts de poblament per

lut l’esforç i el progrés del coneixement dels histo-

mitjà de la localització arqueològica, en zones d’ús

riadors de l’època romana, però l’experiència de

agrari intensiu com són les hortes la identificació de

l’horta de València palesa les dificultats de recons-

jaciments és mínima i no permet fer-se una idea

truir la xarxa del poblament rural romà a partir de

detallada de l’organització espacial. A més, caldria

les localitzacions arqueològiques.2

tenir en compte la idea generalitzada entre els espe-

Mentre que el nucli urbà de la ciutat de Valentia

cialistes que tampoc no hi hauria necessàriament

ha anat acumulant una molt notable nòmina de tro-

uns parcel·laris fixos en els espais de conreu d’a-

balles que han donat resultats espectaculars en la

questa societat ibèrica, per la qual cosa la possible

reconstrucció del traçat, en l’aspecte i les caracterís-

empremta d’aquesta societat en l’espai de les hor-

tiques d’aquesta, contrasta veure que la zona rural

tes pot considerar-se pràcticament desapareguda

del seu entorn és un dels àmbits sobre el qual es dis-

més enllà del jaciment arqueològic aïllat que puga

posa de menys informació arqueològica. Això es

ser identificat.

deu, en opinió dels especialistes, tant a la falta d’ex-

L’opinió més general entre els arqueòlegs i els

cavacions concretes com a l’accelerat procés d’ur-

especialistes en l’època antiga és que la romanització

banització de la segona meitat del segle XX (Alapont

va ser la veritable impulsora d’una ordenació de l’es-

et alii, 2004), però també, i aquesta és una qüestió

pai rural de moltes zones del Mediterrani i, per tant,

clau al nostre parer, pel fet que aquest paisatge

també d’Hispània. Per això és totalment lògic partir

d’horta ha estat un territori de cultius intensius

de la idea que, en el marc geogràfic de les actuals

durant segles i, a més, ha viscut una reconstrucció

2 Per exemple, Ferran Arasa, en fer un balanç divulgatiu dels testimonis arqueològics del que seria el terme municipal de la València romana, fora de la ciutat, cita bàsicament el pas de la Via Augusta i la seua relació amb la carretera N-340 tradicional, l’existència de centuriacions i algun exemple de l’estructura física d’una villa, concretament una al Puig, car les altres que comenta estan fora de l’horta històrica (Arasa, 1999).

revistavalencianad’etnologia

111

espacial per part de les societats posteriors, la islà-

fet que, si bé hi ha indicis de línies fossilitzades en

mica i la feudal. Tot plegat és el que a la fi elimina

el paisatge modern corresponents a delimitacions

de forma molt considerable els rastres materials de

de la centuriació «València A», per exemple a l’hor-

les èpoques més antigues, de tal forma que, en

ta entre Faitanar i Patraix, a l’oest de la capital

general, a hores d’ara només som capaços de situar

valenciana, en realitat les línies dominants i que han

sobre un plànol la localització de les vil·les romanes,

caracteritzat el seu paisatge agrari d’horta els últims

però no de conéixer l’ordenació espacial del seu

segles no són coincidents amb les de la citada cen-

entorn, o trobar restes materials de conduccions

turiació sinó que corresponen a una nova organitza-

d’aigua però no poder lligar-les, ni de lluny, a un sis-

ció posterior del paisatge esmentat, que atribueix al

tema hidràulic organitzat.

període medieval islàmic.

Respecte al tema de l’organització dels

Així doncs, tenint en compte les característiques

parcel·laris romans, és indubtable que en molts paï-

de les restes arqueològiques d’època romana dins

sos europeus l’estudi de les centuriacions és d’espe-

del perímetre de les hortes històriques mediterrà-

cial importància, i també en trobem una tradició

nies, com ara l’horta de València, poden apuntar-se

historiogràfica relativa a les terres valencianes

dues observacions principals:

(vegeu Cano, 1974; Bazzana, 1978; Pingarrón,

a) És evident que, a la vessant mediterrània de

1981; González, 1995). En general han fet ús d’una

la Península Ibèrica, hi va haver una organit-

metodologia basada en l’anàlisi de planimetries

zació agrària i de la població en època roma-

contemporànies de diversa escala, tant de camins

na d’aquelles zones rurals on fins al segle

com cadastrals, i sobre la base de la identificació de

hi han hagut hortes històriques, però el rastre

mòduls de distància basats en l’actus romà.3

material —que s’hi puga constatar de forma

Sens dubte els treballs de González Villaescusa

arqueològica— és habitualment de tipus

(1995) són els que han avançat més en aquesta

puntual i la seua localització no permet conéi-

metodologia, amb la qual ha corroborat, en uns

xer bé el conjunt del paisatge rural romà.

casos, i ha identificat per primera vegada en altres,

b) Aquests aspectes que caracteritzen l’espai

la xarxa de centuriacions tant a Llíria com a Sagunt,

rural romà i que es poden trobar a les actuals

Elx, i, especialment, l’horta de València, ja que, en

hortes històriques són, en quasi tots els casos,

aquest darrer cas, ha arribat a assenyalar la traça de

elements aïllats, fora de context de l’actual

fins a tres d’aquestes parcel·lacions romanes.4 Però

paisatge, tant pel que fa a la ubicació dels

l’opinió d’aquest autor també és categòrica sobre el

assentaments com a la vertebració dels par-

3 Els indicis de les mesures habituals dels parcel·laris romans es basen en el quadrat de 20 x 20 acti (cosa que implica un costat oscil·lant entre 703 i 714 metres i una superfície que s’acostava a les 50 hectàrees) segons els casos, encara que també podia utilitzar-se la meitat d’aquestes distàncies. En l’àmbit francés sens dubte la referència n’és G. Chouquer (1996-1997). 4 N’ha localitzat tant a l’horta nord de la ciutat, concretament en la part de la séquia de Montcada, com també a l’horta sud, en l’entorn de Patraix. En el primer cas, dominaria una centuriació de mòdul 706 metres (20 actus) que ha convingut anomenar «València B», mentre que en el segon cas aquest mòdul seria de 704 metres (també 20 actus), que ha denominat «València A».

112

revistavalencianad’etnologia

cel·laris o al disseny de les xarxes hidràuli-

teritzades morfològicament fins ara en el marc dels

ques, per la qual cosa es pot afirmar que el

petits assentaments de muntanya, que generaven

paisatge de les hortes històriques no és

espais hidràulics que no solen superar les 10 o 12

herència del món romà.

hectàrees però que freqüentment estan entre les tres i les cinc hectàrees. Aquests espais es caracte-

3.2. Època medieval islàmica

ritzen formalment per l’existència d’un punt de

A poc a poc, ha anat estenent-se entre els medieva-

captació de l’aigua, font, barranc o riu, per una

listes un consens bastant generalitzat a l’hora de

séquia principal de distribució que manté la cota

destacar la importància de les transformacions del

més alta possible sobre el terreny, i per l’existència

paisatge rural de la Península Ibèrica a partir de l’a-

d’una xarxa secundària de canals i regadores que

rribada dels musulmans en el segle VIII, amb un pro-

prenen una forma arborescent o de pinta dominant

tagonisme clar del paper que tingueren els sistemes

segons com siga el relleu (Barceló, 1989; Barceló et

hidràulics en la seua caracterització. Hortes i pobla-

alii, 1998). Igualment, cal destacar-hi la molt eleva-

ment en petites comunitats clàniques serien els dos

da adaptació d’aquestes estructures hidràuliques al

eixos sobre els quals s’articularia la construcció del

microrelleu, constatable en els traçats molt sinuo-

territori rural d’Al-Andalus, en el marc de la colonit-

sos de les séquies i les formes irregulars, arredoni-

zació musulmana i la integració amb les comunitats

des o amb angles, del parcel·lari, a fi de facilitar el

camperoles tardoromanes locals, tal com han plan-

màxim abancalament del pendent i generar la

tejat diferents autors (Guichard, 2001; Barceló,

millor circulació de l’aigua. S’ha assenyalat com en

2001; Glick, 1998).

molts casos les formes generals que adopten les

Tot i que subsisteix actualment un debat sobre el

séquies o regadores internes d’aquestes hortes són

pes que l’Estat i la ciutat musulmana tenien en els

de tipus arborescent en el seu interior mentre que

mecanismes de decisió a l’hora de constituir i establir

en el seu perímetre màxim exterior adopten una

noves comunitats i en el disseny i construcció d’espais

forma més aviat ovalada, aspectes que són discer-

hidràulics, això no impedeix que aquestes caracterís-

nibles sobre el paisatge actual quan s’identifica la

tiques de l’estructura social musulmana medieval, tan

forma com arriba l’aigua a cadascuna de les par-

diferents a les de la societat romana prèvia i a la pos-

cel·les (Selma, 1991; Selma, 1994; Selma, 1998;

terior societat feudal, van deixar una empremta inde-

Torró, 2005).

leble si més no sobre el territori del Xarq al-Andalus i

Aquest model ben contrastat en terres valen-

dins d’ell a les hortes valencianes, atés que els assen-

cianes, catalanes, baleàriques, murcianes i andalu-

taments a partir del segle

dels grups musulmans,

ses de l’Alpujarra, ha estat fins ara més difícil de

àrabs i berbers, van crear un nou paisatge històric

traslladar a les grans hortes periurbanes i a les pla-

que trencava les xarxes de les centuriacions.

nes costaneres per l’enorme diferència en les

VIII

Aquestes hortes andalusines medievals relacio-

dimensions dels sistemes hidràulics i la multiplicitat

nades amb les alqueries han estat molt ben carac-

d’alqueries i assentaments, tot i que a poc a poc el

revistavalencianad’etnologia

113

model va mostrant les seues coincidències morfo-

Aquest darrer traçat té una relació directa amb

lògiques. Així, també hi ha un canal principal de

el parcel·lari que, en algunes zones de les hortes

distribució (la séquia mare), i abundants canals

històriques, adopta abundants irregularitats mor-

secundaris i regadores que duen l’aigua a les par-

fològiques, no tant en els límits exteriors de les

cel·les. La diferència és que en aquestes hortes de

parcel·les, que també, sinó en les relacions entre

plana hi havia una multiplicitat d’assentaments o

grups de parcel·les que, en molts casos, formen

alqueries, de tal manera que el canal principal no

terrasses. D’altra banda, el més significatiu dels

solament subministrava aigua a l’horta d’una

límits individuals és la irregularitat en els costats

alqueria sinó a tot un conjunt d’alqueries, cadas-

que coincideixen amb camins bàsics de circulació o

cuna amb la seua horta.5 La forma de procedir a la

amb els braços principals de les séquies. No es trac-

distribució de l’aigua entre elles era construir un

ta tant que, en ser de terra, els marges presenten

partidor d’aigües amb una forma especial —«llen-

en la distància curta una abundància de corbes,

gua» és el nom que rep majoritàriament a les hor-

sinó que en la llarga distància les ondulacions són

tes valencianes—, que consisteix en un tallamar

nítides, eloqüents i estant relacionades amb el

situat enmig de la séquia que parteix sempre de

microrelleu de la zona que es va mantenir escrupo-

forma proporcional el cabal d’aigua que duu la

losament pels constructors del sistema hidràulic.6

séquia principal.

És evident que aquest tipus de parcel·lació no té

Amb aquest artefacte s’aconseguia dotar proporcionalment

d’aigua

cadascuna

les

a veure amb la centuriació romana des del punt de vista morfològic, però tampoc no és conseqüència

alqueries/comunitats clàniques assentades al llarg

dels repartiments feudals del segle

d’una séquia de grans dimensions i, en conseqüèn-

aquests es van basar en les unitats de superfície

cia, des d’un vessant morfològic es podrà identifi-

també geomètriques de la jovada i el seu divisor la

car sobre el paisatge l’existència dels canals princi-

cafissada (1 jovada = 6 cafissades = 3 hectàrees).

pals, els partidors de llengua, els braços secundaris

Amb laterals de parcel·les irregulars, per ser aquest

que duien l’aigua corresponent a cadascuna de les

el traçat de la séquia o del camí principal que la deli-

alqueries, i l’horta específica d’aquestes que, en

mitava, sovint era molt complicat aconseguir for-

molts casos, està organitzada espacialment amb

mes de parcel·les que compliren aquesta lògica

una forma arborescent en el seu interior i una fiso-

mètrica, per la qual cosa hem de concloure que el

nomia externa ovalada o en forma de llàgrima, en

seu rastre en el paisatge actual és una herència fos-

altres ocasions tipus delta, que ha cridat tant l’a-

silitzada del disseny de l’horta andalusí.

tenció dels especialistes (Guinot i Selma, 2002, 2003, 2006).

XIII,

perquè

En resum i tenint en compte el model general d’assentament a les zones rurals de la societat islà-

5 Vegeu, si més no, els estudis fets a l’entorn de la ciutat de Sogorb a la vall mitjana del riu Palància (Martí, Selma, 1995), i al territori que envolta la ciutat d’Oriola al Baix Segura (Azuar, Gutiérrez, 1999). 6 Vegeu l’aplicació pràctica d’aquestes propostes en el cas de l’horta d’Aldaia, prop de la ciutat de València (Esquilache, 2007).

114

revistavalencianad’etnologia

Xarxa de camins, poblament i séquies en època contemporània. S’observa la creixent densificació en l’ocupació de l’espai quant a punts de poblament i vials de comunicació nous, sense alterar les estructures bàsiques que organitzen el territori.

mica medieval a Al-Andalus i especialment a la zona

gen islàmic que vertebren aquest espai, com

Mediterrània, podem concloure que:

també la localització d’una gran part dels

a) L’assentament de la població d’època medie-

espais de residència: alqueries i rafals.

va reconstruir total-

d) L’existència d’una sèrie de trets parcel·laris en

ment el paisatge agrari d’època romana i va

els abancalaments, caracteritzats per la seua

crear un nou paisatge de regadius coneguts

adequació a les corbes de nivell, la qual cosa

com la vega o horta posteriorment, vertebrat

contrasta força amb els criteris de parcel·lació

per una xarxa de séquies que tenen relació

de les centuriacions i també amb els dels

morfològica amb la localització dels espais de

repartiments feudals dels segles

val islàmica (segles

VIII-X)

residència (alqueries) i una nova parcel·lació dels espais de treball. b) Els trets més significatius que han perdurat d’aquesta completa reorganització del paisat-

XII

XIV.

e) Hui en dia, encara persisteix en el paisatge de les hortes històriques tota una sèrie d’elements morfològics que responen, en gran mesura, al paisatge del regadiu andalusí.

ge agrari andalusí són tant les séquies mare com els braços principals de circulació/distri-

3.3. Època feudal medieval i moderna

bució de l’aigua.

El tercer gran moment cronològic en què es van

c) És probable que una herència en el paisatge

produir canvis d’importància en la construcció dels

des d’època andalusí siguen els principals

paisatges històrics de la zona mediterrània de la

camins de circulació entre poblacions d’ori-

Península Ibérica correspon als segles

XII-XIV,

revistavalencianad’etnologia

en el

115

marc dels repartiments de terres i les colonitzacions

b) El repartiment de terres amb dimensions propor-

dutes a terme per la societat feudal després de les

cionals i la resta del patrimoni entre els conquista-

conquestes del Xarq al-Andalus. Afortunadament,

dors cristians.

es tracta d’un període que podem documentar molt

A hores d’ara comencem a tenir una millor idea dels

millor gràcies a la contrastació de les fonts escrites i

problemes pràctics que comportà el repartiment de

l’arqueologia espacial.

terres als colons cristians, en el cas del País Valencià

En línies generals podem considerar que aques-

tant per part de Jaume I com de la noblesa feudal

ta colonització feudal del Xarq al-Andalus i, en con-

després de l’expulsió de la població musulmana.

cret, la seua repercussió en el territori de les hortes

L’horta de València va ser un dels espais que va viure

històriques, va tenir una sèrie d’eixos o paràmetres

de forma més intensa aquest procés, que té referèn-

que cal resseguir, com ara: l’expulsió o no de la

cies documentals bastant explícites en el conegut

població musulmana de les seues cases i terres; el

Llibre del Repartiment. En línies generals i més enllà

repartiment de les terres entre els conquistadors

de casos concrets, hi van haver dos tipus de dona-

cristians d’una forma proporcional pel que fa a les

cions majoritàries en funció de la categoria social del

dimensions; la contracció i desaparició de la majoria

beneficiari: una gran heretat o, si hi havia, una

dels nuclis de residència dispersos per l’horta; la

alqueria o real/rafal, per als membres de la noblesa,

continuïtat dels sistemes hidràulics; o l’aparició

i heretats de terra d’una dimensió de 3 jovades (= 9

d’una nova parcel·lació.

hectàrees) —que de vegades variaven a dues o quatre jovades—, entre els colons que eren d’origen

a) L’expulsió o no de la població musulmana de les

camperol o popular urbà. Aquests nous reparti-

seues cases i terres.

ments de la propietat tingueren un reflex directe en

Es tracta d’un dels principals punts a documentar ja

la reordenació espacial del paisatge, tant de les

que, segons que hi hagués expulsió o no en els anys

zones de secà com també de les hortes d’origen

posteriors a la conquesta feudal, tot indica que l’or-

andalusí (Guinot, 2007).

denació espacial del territori i, en concret, la dels espais de regadiu, es transformà de forma molt des-

c) La contracció i desaparició de la majoria dels nuclis

igual. A grans trets, a les hortes —o en les parts sig-

de residència dispersos per l’horta.

nificatives d’una horta més gran—, on perdurà el

Una tendència general en el paisatge rural de les

poblament musulmà, el paisatge andalusí experi-

hortes valencianes repartides entre els colons cris-

mentà canvis limitats i, en general, fàcilment detec-

tians durant el segle

tables durant la Baixa Edat Mitjana. En canvi, allà on

paral·lel a l’expulsió dels seus habitants musulmans,

hi hagué expulsió es poden documentar transfor-

de la majoria dels espais de poblament. Les conegu-

macions del paisatge que, en alguns casos, foren

des alqueries foren substituïdes per un nou pobla-

profundes.

ment concentrat que, de vegades, amplià i transfor-

XIII

va ser l’abandonament,

mà amb perspectiva urbana una petita alqueria

116

revistavalencianad’etnologia

andalusina, però en altres ocasions va consistir en

que foren transformades i reordenades a partir de la

una veritable pobla o vilanova totalment ex novo. En

colonització cristiana, tal com passà per exemple al

qualsevol cas, totes dues actuacions comportaren la

territori d’Alzira amb la construcció de la Séquia

creació d’una nova xarxa de poblament (vegeu per

Reial d’Alzira o del Xúquer. Tot i que han estat objec-

exemple Torró, 1988-89).

te d’importants estudis sobre la seua història social, n’estan encara pendents les anàlisis detallades de

d) La continuïtat dels sistemes hidràulics.

l’organització espacial.

Davant la ruptura que en línies generals comportà la conquesta feudal del segle

XIII,

en aspectes com l’e-

e) La nova parcel·lació.

lement humà, l’estructura de la propietat i la distri-

Respecte a la forma concreta de parcel·lació dels

bució del poblament a les hortes andalusines pot

camps i les heretats en aquesta època, al regne

afirmar-se en canvi que es produí un grau elevat de

valencià fou usual la figura dels soguejadors, oficials

continuïtat en el manteniment de la xarxa que

reials que amidaven i marcaven sobre el terreny amb

nodria el funcionament agrícola d’aquestes hortes,

cordes (sogues) les parcel·les per a assignar-les als

és a dir, en els sistemes hidràulics organitzats que hi

colons. Aquest procés és el que generà les parcel·les

havia en aquell moment (vegeu Furió, Martínez,

reals de cultiu del segle

2000).

plantejar alguns problemes respecte a la seua plas-

Aquesta continuïtat sembla avalada tant per la repetida afirmació en els documents baixmedievals

XIII

i posteriors, tot i que va

mació pràctica sobre el terreny car no es sap molt bé com es feien aquests mesuraments.

de la continuïtat dels usos, costums i pactes per a

És probable que utilitzaren diversos criteris a

l’ús de l’aigua de les séquies de la Vega de

l’hora de calcular distàncies, tant de llarg o tant

València —«com en temps de sarraïns»—, com pel

d’ample, fet que implicava que les parcel·les resul-

traçat concret que tenen encara hui en dia, en el

tants pogueren ser rectangulars, quadrades, més

disseny del qual prima absolutament l’adequació a

estretes, etc. En principi les mesures teòriques de les

les corbes de nivell i al microrelleu dels llocs per on

parcel·lacions basades en la jovada del segle XIII

passen, cosa que implica que la parcel·lació dels

estan referides fonamentalment a una modulació

camps hagué d’adequar-se a aquests eixos preexis-

que té per base la braça valenciana (1 braça = 9

tents i complicà en molts punts poder mesurar les

pams = 204,75 centímetres), i a una gènesi de par-

parcel·les amb les dimensions exactes segons el

cel·les d'una jovada de 120 x 60 braces (245,7 x

nou sistema mètric de la València foral implantat

122,85 metres).

en el segle

XIII.

Tot indica doncs que la xarxa

hidràulica bàsica és anterior —andalusí—, a la par-

La veritat és que tant el treball de camp com l’es-

cel·lació que ens ha arribat fins a l’actualitat, d’o-

tudi de les compravendes de terres de l’època baix-

rigen feudal (Guinot, Selma, 2002, 2003, 2006). Tot i això hi ha algunes hortes d’origen andalusí

medieval, l’anàlisi dels plànols cadastrals del segle XX i la consulta en els llibres de sequiatge, amb l’exten-

revistavalencianad’etnologia

117

sió de les parcel·les en els segles

XVIII

XIX,

permet

ple, entre els segles

XIII

XVI,

i en molts casos fins al

comprovar que la mesura estàndard de les parcel·les

XVII,

existents estava basada majoritàriament en una

fou reduïda; sovint no hi hagué fundació de noves

extensió d’una o dues cafissades (mitja o una hectà-

localitats i, més específicament, l’aparició de pobla-

rea), tot i que s’hi donaven també variacions propor-

ment dispers en cases i alqueries o barraques sembla

cionals d’aquesta.

mantenir-se en cotes reduïdes. En línies generals la

la densitat dels nuclis de poblament a les hortes

Aleshores, sembla raonable deduir tres qües-

xarxa de poblament va canviar relativament poc

tions importants. En primer lloc, la posada en cultiu

entre el segle XIV i el XVI-XVII, per la qual cosa cal justi-

de bona part de l’Horta a partir dels repartiments

ficar amb cura, tant documentalment com arqueolò-

feudals va implicar una adequació o aproximació

gicament quines són les edificacions realment baix-

del parcel·lari que hi havia en època musulmana, a

medievals respecte del conjunt de les actuals.

les mesures bàsiques d’una unitat de treball feudal:

Paral·lelament, aquesta lentitud en els canvis de

la citada cafissada (o dues d’elles). El segon aspecte

les estructures bàsiques del paisatge rural de les hor-

és que les jovades dels repartiments es van amidar

tes pot traslladar-se també al manteniment de la

realment en camps o parcel·les d’aquestes dues

xarxa bàsica de camins medievals i a la continuïtat

dimensions de forma majoritària. I, finalment,

de la xarxa hidràulica bàsica. Sobre aquesta última

aquesta parcel·lació ha quedat fossilitzada en el pai-

qüestió cal assenyalar que el lent procés de subdivi-

satge agrari d’aquesta zona fins a l’actualitat, mal-

sió de parcel·les entre els segles

grat les subdivisions internes que s’han produït en

generar, en el seu cas, la construcció d’algunes

algunes d’elles.7

noves regadores o reguers que dugueren l’aigua fins

XIV

XVIII

degué de

L’epíleg d’aquest període de canvis correspon a

a la nova parcel·la dividida, però sembla evident que

una fase temporal àmplia que se situa entre l’època

aquestes alteracions no van significar canvis fona-

baixmedieval i la moderna (segles

mentals en l’estructura de la xarxa hidràulica i, en

XIV-XVIII)

que, tot i

no generar transformacions significatives en el pai-

conseqüència, del paisatge d’època feudal.

satge de les hortes històriques, sí que feren la seua

Cal tenir en compte, a més, que les modifica-

aportació corresponent al procés acumulatiu. Una de

cions més visibles del paisatge d’aquestes hortes

les qüestions significatives que podem detectar

sembla que es produeixen en els conreus predomi-

quant a les possibles transformacions del nou paisat-

nants, ja que va passar-se d’una presència generalit-

ge de les hortes medievals a partir de l’impacte de la

zada del cultiu de cereals i vinyes durant l’època

conquesta feudal del segle

és la de la lentitud de

baixmedieval —amb un pes minoritari de les horta-

les transformacions posteriors en pràcticament tots

lisses, els fruiters i el farratge (alfals generalment), o

els paràmetres que afecten l’estructura del seu pai-

fins i tot l’arròs—, a la generalització de les moreres

satge i que hem enumerat anteriorment. Per exem-

com a arbre subministrador de fulla per al cultiu del

XIII

7 Vegeu una anàlisi detallada d’aquesta qüestió per al cas de l’Horta de València en Guinot (2007).

118

revistavalencianad’etnologia

Però encara

en la història de la nostra societat i, per tant, és evi-

que la presència d’aquest arbrat va tenir un clar

dent que hauran hagut de deixar un fort impacte en

impacte en el paisatge visual de l’horta, tancant-la

la realitat del paisatge agrari del moment (vegeu

en perspectiva, no va produir un canvi estructural en

Romero, Hernández, 1980; Romero, 1983).

cuc de seda entre els segles

XVI

XVIII.

Així doncs, podríem precisar que les principals

la morfologia espacial. En resum es podria explicar que en el paisatge

transformacions dels dos últims segles en el paisat-

que ha arribat als nostres dies, a les hortes valencia-

ge de les hortes històriques s’han concentrat en cinc

nes han sobreviscut una sèrie d’elements estructu-

qüestions fonamentals, encara que no totes coinci-

rals que es remunten a la gran reorganització de

dents en el temps, i que s’enumeren tot seguit: un

l’espai rural de l’horta produïda en el segle

amb

procés de fragmentació del parcel·lari; un augment

lleugeres modificacions durant la resta de l’època

en la densitat del poblament dispers en cases i

baixmedieval i moderna.

alqueries; l’aparició de noves fonts de subministra-

XIII,

Els trets del paisatge baixmedieval es troben

ment d’aigua com són els pous o els motors; el canvi

representats, principalment, per l’existència d’una

de cultius amb la generalització del taronger; i la

sèrie de grans alqueries senyorials i per la gènesi

ruptura del paisatge d’horta secular per grans infras-

d’un nou parcel·lari basat en mesures feudals: la

tructures com ara carreteres i ferrocarril. Vegem-ho.

cafissada i els seus derivats, tot i que s’adapta en la seua forma i en els límits exteriors a l’existència de

a) La fragmentació del parcel·lari.

línies de rigidesa espacial que vénen d’època musul-

Tot i que aquesta és una característica secular de la

mana, com poden ser els braços principals de les

tradició agrària d’època medieval i moderna a les

séquies o dels sistemes hidràulics i els camins princi-

hortes, durant segles es va mantenir en uns límits

pals de trànsit de població a població.

bastant reduïts, atés que el parcel·lari va continuar en bona mesura organitzat en unitats de treball

3.4. Els canvis de l’època contemporània

d’una o dues cafissades (mitja o una hectàrea). Les

El procés de la revolució burgesa a Espanya en el pri-

compravendes i els establiments emfitèutics o

mer terç del segle

arrendaments van fer oscil·lar aquesta parcel·la

XIX

així com els canvis cap a una han

estàndard, però és ben significativa la tendència al

caracteritzat profundament l’evolució històrica del

manteniment d’aquests paràmetres parcel·laris fins

món rural. La desaparició dels senyorius nobiliaris i

a l’actualitat.

societat més urbanitzada al llarg del segle

A partir del segle

de les relacions socials feudals, la desamortització

XIX

i durant la primera meitat

dels béns eclesiàstics, la construcció d’un Estat libe-

del

ral, el creixement de les ciutats, l’augment demogrà-

agrícola de les hortes van empènyer de forma insis-

fic, el desenvolupament d’una agricultura comercial,

tent cap a una fragmentació creixent d’aquesta par-

la revolució de les comunicacions i molts aspectes

cel·la bàsica. Des de final del segle

més han caracteritzat el període de canvis més grans

valencià va entrar en una dinàmica sostinguda de

els canvis en la demografia i en la producció

XVIII

el territori

revistavalencianad’etnologia

119

creixement de la població i, en conseqüència, es va

del poblament dispers en noves barraques, cases i

produir una tendència a la partició del patrimoni

alqueries. Aquest procés va ser molt intens en algu-

familiar en les terres i, un dels mecanismes utilitzats,

nes zones de l’Horta de València fins a mitjan segle

fou la divisió interna d’aquestes parcel·les estàndard

XX,

en unitats més reduïdes de tres o dues fanecades (1

consolidat de la ciutat, i més feble a mesura que

cafissada = 6 fanecades = mitja hectàrea). Aquest

anem allunyant-nos-en, mentre que en altres hortes,

procés fou possible tant per l’augment de la rendibi-

com ara la de Castelló o Vila-real, la proliferació de

litat de les terres de les hortes mediterrànies, com

casetes no comportà residència dispersa usualment.

generalment més gran com més prop del nucli

pel desenvolupament significatiu d’una agricultura cada vegada més comercial. La simultaneïtat d’amb-

c) L’aparició de noves fonts de subministrament d’ai-

dós processos durant més d’un segle va contribuir a

gua: els pous o els motors.

una important transformació del paisatge social de

Una de les conseqüències del desenvolupament

les hortes valencianes perquè va permetre que, tot i

d’una creixent agricultura comercial al llarg del

que cada vegada amb menys terra, les famílies llau-

segle

radores pogueren subsistir i reproduir-se.

treball agrari i les collites en el marc de les hortes

XIX

i principi del

va ser la intensificació del

El mecanisme formal per a dividir-les fou pràc-

valencianes. Això va comportar un augment de les

ticament sempre el mateix: la parcel·la base d’una

demandes d’aigua procedent dels rius i les fonts

o dues cafissades es tallava en forma longitudinal

tradicionals, la qual sovint era repartida basant-se

en dues o tres unitats des del seu costat més curt,

en acords i pactes d’origen medieval. Evidentment

de tal manera que es creaven noves parcel·les que

cada vegada es va fer més freqüent i greu la insu-

mantenien la seua profunditat escurçant tan sols el

ficiència d’aigua per a respondre a aquesta creixent

seu costat menor. La peculiaritat d’aquest mètode

demanda i, per això, el canvi revolucionari que es

és que genera uns límits rectilinis molt nítids entre

donà cap a la fi del segle

nova i nova parcel·la, mentre que els exteriors de la

primers motors de vapor per a elevar aigua des dels

unitat original mantenen la seua irregularitat, tan

pous que punxaven una capa freàtica que podia

freqüent quan coincideixen amb braços de séquies

ser buscada a cotes molt més profundes del que es

i fins i tot camins antics, cosa que permet datar

feia anteriorment. La difusió d'aquests motors a les

almenys de forma proporcional entre els uns i els

hortes va ser lenta pels costos econòmics que plan-

altres l’antiguitat relativa en la seua gènesi.

tejava però, a poc a poc, van anar estenent-se

XIX

quan s’instal·laren els

durant el primer terç del segle XX, i les seues xemeb) L’augment en la densitat del poblament dispers

neies tan característiques entraren a formar part

en cases i alqueries.

del paisatge agrícola, en una confluència visual

Com és lògic la tendència al creixement demogràfic

entre revolució industrial i agrària (vegeu Martínez,

i a la subdivisió dels patrimonis familiars i el

2006).

parcel·lari va comportar un progressiu creixement

120

revistavalencianad’etnologia

Faitanar - Braç de Ferreri Argamassa 1 Polígon 58 - València En cafissades

Proposta de reconstrucció del parcel·lari feudal a partir del segle XIII, basat en les mesures forals de jovades i cafissades (1 jovada = 6 cafissades = 3 hectàrees). Les parcel·les són encaixades entre els eixos anteriors que dibuixen el paisatge: séquies principals i camins de circulació.

d) El canvi de cultius: la generalització del taronger.

e) La ruptura del paisatge de les hortes històriques

Un altre dels canvis importants en el paisatge histò-

per les grans infrastructures.

ric d’aquestes hortes s’ha produït des de principi del

Malgrat que els canvis enumerats fins a ara són con-

segle

en alguns casos ja en la segona meitat del

siderables, no tots són del mateix calat i, de fet,

XX,

però amb uns efectes ben importants en la rea-

tenen un impacte diferent bé siga sobre el paisatge

litat visual del seu paisatge. Es tracta de la substitu-

agrari, bé sobre els usos socials o bé sobre el paisat-

ció generalitzada de l’anterior conreu de cereals i de

ge històric. Així, la difusió dels tarongers ha compor-

verdures i hortalisses que havia caracteritzat l’horta

tat en la segona meitat del segle

tradicional dels segles

important en la imatge visual, i en la mateixa visibi-

XIX,

XIX

XX,

pel predomini del

taronger com a cultiu arbori.

aquest canvi

litat de les hortes, però en el fons no deixa de ser un

També cal tenir en compte els canvis que va

canvi temporal en el sentit de la seua reversibilitat

generar la seua difusió en els usos i costums del tre-

sense alteracions profundes en l’ordenació espacial.

ball agrari a les hortes. Per exemple les demandes

Passar d’un camp d’hortalisses a un de tarongers

d’aigua per a reg són diferents en la seua tempora-

ha estat una decisió personal del llaurador buscant

litat a la de les hortalisses, i també ho són les del

rendibilitat però, en general, no ha provocat majors

volum necessari en cada cas per a regar una

alteracions físiques o estructurals de l’espai de l’hor-

parcel·la de les mateixes dimensions amb un tipus

ta, tal com es constatà en el passat amb el canvi del

de cultiu o altre. D’altra banda, també s’hi han de

cultiu de vinyes i cereals medievals per les moreres

tindre en compte les diferents demandes de treball

de l’època Moderna, i el nou pas a les hortalisses en

que comporta per als llauradors ja que, segons l’è-

el segle

poca de l’any, la presència diària d’aquests al camp

xemeneies dels motors de vapor enmig de les hor-

de tarongers no és necessària, fet que comporta una

tes, les quals esdevenen fites d’orientació espacial, ja

circulació i una diferent presència de les persones en

que la influència d’aquestes en la parcel·lació o en

l’escenari de l’horta.

les vies de comunicació es pot considerar molt limi-

XIX.

El mateix podem dir de l’aparició de les

tada.

revistavalencianad’etnologia

121

En canvi, en aquests dos últims segles les hortes

terístics. En el cas valencià, el recurs a l’aigua com a

històriques s’han vist afectades per la construcció de

eina per a transformar un espai agrari en camps de

successives grans infrastructures, les quals han alte-

cultiu fèrtils, que a més estan ordenats i adaptats a

rat l’espai amb un considerable impacte sobre el pai-

l’orografia del terreny (en allò que de forma equivo-

satge perquè el seu disseny del territori es basava en

cada en diem «integrats en el medi»), és la prova més

nous criteris socials d’ordenació espacial, sovint de

evident que està generant-se una construcció total-

caire urbana, sense relació amb l’ordenació del pai-

ment artificial. Abancalar els terrenys, traure l’aigua

satge històric d’una horta d’origen medieval. Ens

dels seus cursos naturals, emmagatzemar-la, conduir-

referim concretament a les noves carreteres —de

la i distribuir-la proporcionalment pels camps de cultiu

traçats rectilinis— entre poblacions i a les vies del

no és cap altra cosa que fases diferents de l’elabora-

ferrocarril, que es remunten al segle

però que

ció i el funcionament d’un artefacte construït, al qual

han assolit la seua expressió més gran en els darrers

hem convingut en denominar, tècnicament, espai

trenta anys en ser transformades en autovies o línies

hidràulic i, socialment, horta.

XIX,

de l’AVE, de molta més envergadura i amb més

Moltes van ser les construccions emprades per a

capacitat per a seccionar i anul·lar camins i séquies

dominar els cabals naixents o els cursos d’aigua en

de qualsevol mena.

circulació i que, ara, són clars testimonis del ric patrimoni hidràulic heretat. No obstant això, el prin-

4. Conclusions

cipal monument que ha de ser estudiat, protegit i

L’aigua és la protagonista principal a l’hora de

difós, pels seus valors històrics, culturals i patrimo-

modelar el paisatge agrari de les hortes històri-

nials, és cadascuna d’aquestes hortes. Totes elles

ques. Això vol dir que, a les hortes valencianes, la

formen part del llegat que ha anat conformant-se a

localització dels nostres pobles i ciutats, la direcció

poc a poc, generació rere generació, com a resultat

i dimensions de les parcel·les de cultiu, o el traçat

d’un saber popular i una tradició centenària, si no

dels camins, està condicionat pel disseny de l’espai

mil·lenària.

i el repartiment de l’aigua per la xarxa de séquies.

Les hortes, els espais hidràulics, o més planera-

Però aquesta influència decisiva del domini de

ment els espais de l’aigua, són verdaders monuments

l’aigua escassa i irregular del nostre país no és limita

de la cultura popular, de la cultura agrícola d’un poble

a un aspecte físic. A més de dominar-la, cal procedir-

que, com el valencià, ha treballat la terra durant

ne a la regulació i distribució, a articular mecanismes

segles per a sobreviure, però que també ha hagut de

de gestió i reglamentació que possibilitaren un ús

construir i canalitzar séquies, organitzar el reparti-

racional (domesticat) entre les diferents comunitats

ment de l’aigua entre pobles i col·lectivitats humanes,

humanes que en depenien.

trobar respostes als conflictes per l’ús de l’aigua,

Per això domesticar l’aigua ha estat una de les

inventar mecanismes i solucions de repartiment per

tasques més antigues que ha realitzat la humanitat

tanda entre el reg i la mòlta del gra, o construir les

per a configurar alguns dels seus paisatges més carac-

màquines i les instal·lacions dels molins hidràulics.

122

revistavalencianad’etnologia

Al capdavall, ací s’ha intentat plantejar una pro-

rial fruit de l’acció de l’home en sentit ampli», i con-

posta metodològica per tal d’estudiar, analitzar i ava-

sideren aquella com «un conjunt de béns que han de

luar els paisatges històrics de les hortes mediterrànies.

ser apreciats en si mateix», i el valor d’aquest patri-

Una proposta que s’inicia amb l’enumeració d’unes

moni el proporciona «l’estima que, com a element

fases elementals que s’han de seguir en l’elaboració i

d’identitat cultural, mereix a la sensibilitat dels ciuta-

la confecció d’un estudi global sobre el paisatge de les

dans» (Llei 16/85, de 25 de juny de 1985, de

hortes; que continua amb l’establiment d’una sèrie de

Patrimoni Històric). D’altres són encara més explíci-

paràmetres o ítems que han de ser objecte preferent

tes, com la llei valenciana quan estableix que «for-

d’estudi i avaluació en tant que configuren la morfo-

men part del patrimoni cultural valencià, en qualitat

logia del paisatge històric de les hortes objecte d’estu-

de béns immaterials del patrimoni etnològic, les cre-

di; i, finalment, en aquesta proposta metodològica es

acions, els coneixements i les pràctiques de la cultu-

considera imprescindible fer una anàlisi diacrònica del

ra tradicional valenciana» (Llei 4/1998, d’11 de juny,

paisatge històric per tal de fixar les empremtes que

de Patrimoni Cultural Valencià), i això és justament el

cada formació social va deixar al llarg dels segles en la

que conté el paisatge de les hortes històriques, tot un

configuració social i funcional de les hortes mediterrà-

saber fer i un saber actuar que s’ha transmés de

nies d’origen medieval a la Península Ibèrica.

forma secular, de forma tradicional, en romandre

En definitiva, es tracta d’una proposta metodològica que utilitza paràmetres d’estudi i processos d’a-

intrínsecament lligat a una realitat física tangible com és el paisatge construït de les hortes històriques.

nàlisi que condueixen a l’obtenció de resultats plausibles i contrastats que, al mateix temps, permetran la confrontació amb altres estudis sobre el paisatge i el territori, per tal d’aconseguir una panoràmica global del territori afectat i, sempre, des d’una perspectiva diacrònica en l’esdevenir de la seua evolució històrica. Els estudis del paisatge, ara com ara, són la millor eina per comprendre la realitat actual d’un territori transformat al llarg dels segles. L’estudi del paisatge aporta una visió global del valor patrimonial i cultural que pot tenir l’espai analitzat. La seua perspectiva supera àmpliament els resultats que fins ara aportaven les prospeccions arqueològiques superficials o l’estudi de les troballes puntuals. Es tracta d’un concepte que entra de ple en l’esperit original de les lleis de patrimoni històric i cultural. Algunes defineixen aquest com la «cultura mate-

Bibliografia ALAPONT, L. et alii (2004): “L’arqueologia de l’Horta de València: un món per descobrir”, Afers, 47, p. 13-28. ARASA, F. (1999): “El territorio municipal: caminos, parcelaciones y poblamiento”, en Historia de Valencia, València, Levante; Universitat de València, p. 26-29. AZUAR, R. i GUTIÉRREZ, S. (1999): “Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)”, Castrum 5, p. 201-211. BARCELÓ, M. (1989): “El diseño de espacios irrigados en AlAndalus: un enunciado de principios generales”, en El agua en zonas áridas. Arqueologia e Historia. I Coloquio de Historia y Medio físico, Almeria, vol. 1, p. XV-XL. BARCELÓ, M. (2001): “Immigration berbère et établissements paysans à Ibiza (902-1235). À la recherche de la logique de la construction d’une nouvelle société”, Castrum 7, p. 291-321. BARCELÓ, M. et alii (1998): The design of irrigation systems in al-Andalus, Bellaterra. BAZZANA, A. (1978): “Vestiges de centuriations romaines et d’un itinéraire préromain dans la plaine de Castellón”, en Archivo de Prehistoria Levantina, 15, p. 277-292.

revistavalencianad’etnologia

123

CANO, G. M. (1974): “Sobre una posible centuriatio en el regadío de la Acequia de Montcada (Valencia)”, en Estudios sobre las centuriaciones romanas en España, Madrid, p. 115-127. CHOUQUER, G. (dir.) (1996-1997): Les formes du paysage, París, Errance, 3 volums. ESQUILACHE, F. (2007): Història de l’horta d’Aldaia. Construcció i evolució d’un paisatge social, Aldaia, Ajuntament d’Aldaia. FURIÓ, A. i MARTÍNEZ, L. P. (2000): “De la hidràulica andalusí a la feudal: continuïtat i ruptura. L’Horta del Cent a l’Alzira medieval”, en L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica, Ajuntament d’Alzira; Universitat de València, p. 19-73. GLICK, Th. F. (1998): “Els pagesos i l’organització d’una agricultura d’importació”, en L’Islam i Catalunya, p. 85-91. GONZÁLEZ, R. (1995): “Paisaje agrario, regadío y parcelarios en la huerta de Valencia. Nuevos planteamientos desde el análisis morfológico”, en II Coloquio Historia y Medio Físico. Agricultura y regadío en Al-Andalus, Almeria, p. 343-360. GUICHARD, P. (2001): Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XV), València, Universitat de València. GUINOT, E. (2003): “El desplegament feudal sobre el País Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València: Montcada (1239-1246), en El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, Universitat de València, p. 361-388. — (2005): “L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sistema hidràulic andalusí a feudal”, Afers, 51, p. 271-300. — (2007): “El repartiment feudal de l’Horta de València al segle XIII: jerarquització social i reordenació del paisatge rural”, en E. GUINOT i J. TORRÓ (eds.), Repartiments medievals a la Corona d’Aragó, València, Universitat de València, p. 111-196. GUINOT, E. i SELMA, S. (2002): Las acequias de la Plana de Castelló, València, Conselleria d’Agricultura; Generalitat Valenciana. — (2003): Las acequias de Elche y Crevillente, València, Conselleria d’Agricultura; Generalitat Valenciana. — (2006): Les séquies de l’Horta-nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos, València, Conselleria d’Agricultura; Generalitat Valenciana. MARTÍ, R. i SELMA, S. (1995): “La huerta de la madina de Subrub (Segorbe, Castelló)”, Boletín de Arqueología Medieval, 9, p. 39-51. ^

124

revistavalencianad’etnologia

MARTÍNEZ, F. (2006): Els espais hidràulics de Picassent. L’expansió del regadiu durant els segles XVIII al XX, Picassent, Ajuntament de Picassent. MATEU, J. F. (1980): “El llano de inundación del Xúquer (País Valencià): geometría y repercusiones morfológicas y paisajísticas”, Cuadernos de Geografía, 27, p. 121-142. — (1989): “Assuts i vores fluvials regades al País Valencià medieval”, en Los paisajes del agua, València; Alacant, Universitat de València; Universitat d’Alacant, p. 165186. PINGARRÓN, E. (1981): “Rastreo de una centuriatio en la zona sur de la Huerta de Valencia”, Cuadernos de Geografía, 29, p. 161-176. RIBERA, A. (2002): “La fundación de Valencia y su impacto en el paisaje”, en Historia de la ciudad. II. Territorio, sociedad y patrimonio, València, p. 43. ROMERO, J. (1983): Propiedad agraria y sociedad rural en la España mediterránea: los casos valenciano y castellano en los siglos XIX y XX, Madrid. ROMERO, J. i HERNÁNDEZ, J. L. (1980): Feudalidad, burguesía y campesinado en la huerta de Valencia, València, Ajuntament de València. SELMA, S. (1991): “El molí hidràulic de farina i l’organització de l’espai rural andalusí. Dos exemples d’estudi arqueològic espacial a la Serra d’Espadà (Castelló)”, Mélanges de la Casa de Velázquez, vol. XXVII, p. 69-106. — (1994): “Evolució des de l’època andalusí de l’espai agrari irrigat a la Vall de Veo (Serra d’Espadà, Castelló)”, en IV Congreso de Arqueología Medieval Española, Alacant, vol. III, p. 567-574. — (1995): “Acequia”, “Acueducto”, “Embalse”, “Irrigación”, i “Presa”, en M. CERDÀ i M. GARCÍA BONAFÉ (dirs.): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial, València, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, p. 15-17, 19-20, 259-261, 355-358, 514-517, respectivament. — (1998): “Hidraulisme medieval al territori d’Onda”, Butlletí d’Estudis Municipals, 1, Onda, p. 179-194. TORRÓ, J. (1988-89): “Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsament del poblament mudèjar. La Montanea Valencie (1286-1291)”, Afers, 7, p. 95-124. — (2005): “Terrasses irrigades a les muntanyes valencianes: Les transformacions de la colonització cristiana”, Afers, 51, p. 301-356.

LA DOCUMENTACIÓN DEL PATRIMONIO ETNOLÓGICO. El caso del PAI Marina d’Or-Golf (OropesaCabanes) y PAI Torre La Sal (Cabanes) ENRIC FLORS UREÑA* A partir del trabajo de campo realizado por un equipo inter-disciplinar en el área del PAI (Plan de Acción Integral) Marina d’Or (Oropesa, Castelló), se generó un informe patrimonial referido a los elementos de carácter arqueológico, paleontológico y etnográfico. El presente trabajo describe la metodología seguida en el campo y en el procesado de los datos. Así mismo platea una valoración patrimonial de los bienes localizados y se pregunta los criterios a seguir a la hora de decidir los niveles de protección a aplicar, en particular en aquellos bienes referidos al patrimonio etnológico. Palabras clave: Trabajo de campo, bienes etnológicos, Castellón.

Following the fieldwork carried out by an

Introducción

interdisciplinary team in the area of the placement

El proceso de la intervención técnica en el estudio de

of the development of the PAI

prospección para la valoración y el cartografiado del

Marina d’Or, in

Oropesa (Castelló, Mediterranean Spain), a report was produce on the archaeological, paleontological and ethnological heritage identified in the area. This

patrimonio arqueológico, paleontológico y etnológico del área del P.A.I. MARINA D’OR - GOLF, tuvo

work describes the methodology used on the field

como objetivo primordial ofrecer toda la informa-

as well as in the processing of the data recovered.

ción necesaria para elaborar un instrumento eficaz

An assessment of the overall heritage is also put

que facilitara la planificación y ejecución de un gran

forward, opening up crucial questions referred to

proyecto urbanístico conjugado con el estudio y pre-

the level of protection to be applied in this kind of

servación del Patrimonio.

situations, in particular to ethnographic elements. Key Words: Field work, Ethnographic Heritage, Castellón.

Con la finalidad de planificar los trabajos de campo, se realizó un primer vaciado bibliográfico y cartográfico del área de estudio que abarcaba 22’2 km2 situados en los municipios de Cabanes y Oropesa en la provincia de Castellón. Se formaron tres equipos de trabajo diferenciados que funcionarían de manera independiente bajo una misma coordinación: por un lado, el equipo de paleontólogos, bajo la dirección técnica del

* Gerente de ARX. Arxivística i Arqueologia S.L. y director técnico de arqueología de la Fundació Marina d’ Or de la Comunitat Valenciana.

Dr. Joaquin Albesa Salas, se encargaría de la realización de las columnas estratigráficas que permitieran

revistavalencianad’etnologia

125

analizar las formaciones geológicas y paleontológi-

sin llegar a la línea de costa, permiten una fácil

cas del sector.

comunicación entre la citada llanura y el Prat de

Un segundo equipo estaría formado por arqueó-

Cabanes, comunicando hacia el norte con el

logos náuticos, quienes se encargarían de las pros-

Corredor d’Alcalà. Hacia el oeste es la misma Serra

pecciones subacuáticas del área de afección del emi-

del Campello la que la separa del Pla de l’Arc, situa-

sario proyectado para la estación de aguas residua-

do en el interior; el acceso al citado llano queda

les, trabajos que serían realizados en dos fases, la

pues restringido a los valles del Barranc de Miravet

primera bajo la dirección técnica de D. Carlos de

y el Barranc del Campello que cruzan la sierra, sien-

Juan Fuertes y la segunda a cargo de D. Juan

do respectivamente aprovechados en la actualidad

Sebastián Miralles Roda.

por el Camí Cabanes-Orpesa y la carretera comarcal

Finalmente, un tercer equipo de arqueólogos –

CV-146. Por el sur, sus límites quedan establecidos

D. Enrique Estevens Marco, D. Joan Palmer Broch, Dª

en La Serra d’Orpesa, que paulatinamente descien-

Carmen Marcos Díaz, D. Enric Flors Ureña1 – llevaría

de hasta el mar en la zona conocida como La

a cabo la prospección sistemática terrestre que per-

Renegà. Por último, el límite oriental viene marca-

mitiría documentar las áreas de dispersión de mate-

do por la costa, proporcionando a la llanura un fácil

riales arqueológicos, así como la identificación de los

acceso al mar.

elementos etnológicos que formarían parte de una

Por lo que se refiere a los principales accidentes

base de datos diseñada con la finalidad de realizar

geomorfológicos, además de las montañas que la

una primera catalogación, valoración y cartografia-

delimitan, hay que destacar la presencia de los

do del patrimonio del área de estudio.

barrancos de Miravet y Campello que cruzan transversalmente la zona y cuyos aportes aluviales cons-

Características generales del área de estudio

tituyen la mayor parte del llano actual. Estos apor-

El área a la cual se ha circunscrito el estudio global,

tes tienen un origen cuaternario, constituyendo un

se encuentra en la franja costera conocida como

substrato inmejorable para la práctica de la agricul-

Ribera de Cabanes, ocupando parte de los términos

tura. Del mismo modo, dichos barrancos, junto con

municipales de Cabanes y Oropesa. Su orografía

una importante red de acuíferos subterráneos, tam-

viene definida por la existencia de una gran llanura

bién facilitan los aportes hídricos necesarios para

costera y por una serie de montes y sierras que la

tal fin, permitiendo abastecer los numerosos pozos

delimitan hacia el interior; al norte se encuentran

de riego existentes en la zona y las marismas de El

las estribaciones nororientales de la Serra de les

Prat de Cabanes - Torreblanca, que pueden renovar

Santes, conocidas como Serra del Campello que,

así sus aguas.

1 Queremos agradecer la participación y asesoramiento del Dr. Ferran Arasa y de D. José Viciano que nos acompañaron en varias ocasiones durante los trabajos de campo, así como a Dª Asunción Fernández, D. Gustau Aguilella y al Dr. Francesc Gusi por las informaciones aportadas sobre el área de estudio. Asimismo, queremos manifestar nuestro agradecimiento a todas aquellas personas con las que nos encontramos – vecinos, agricultores, cazadores… - que nos aportaron una valiosísima información oral sobre la zona.

126

revistavalencianad’etnologia

1.- Vista general del área de estudio para el PAI Marina d’Or-Golf y del PAI Torre la Sal.

Un tercer elemento a destacar dentro de la oro-

establecimiento de población humana en la zona:

grafía de la zona es la existencia de marismas en la

1.- Orografía: presenta una superficie prácticamente

franja más próxima a la costa. Dichas marismas tie-

llana, que facilita su explotación agrícola sin necesi-

nen su origen en los aportes hídricos provenientes

dades de un acondicionamiento previo mediante

de las sierras del interior, variando su tamaño en

terrazas. Al mismo tiempo, las montañas que lo cir-

función de los períodos de estiaje a los que está

cundan posibilitan la existencia de puntos de control

sometido el clima mediterráneo y se encuentran

estratégico sobre el territorio.

separadas de las aguas marinas por una restinga

2.- Orientación: El llano, abierto al mar, le proporcio-

fósil. En la actualidad, la mayor parte de estas maris-

na una buena orientación con respecto al Sol, facili-

mas han desaparecido como consecuencia de su

tando el crecimiento de las plantas y con ello de la

aterrazamiento con fines agrícolas y urbanos, con-

agricultura. Por ello, la ubicación del hábitat será

servándose únicamente en El Prat de Cabanes -

más frecuente en los lugares soleados que en las

Torreblanca.

áreas sombrías.

A partir de las características físicas descritas se

3.- Clima: Se beneficia del régimen climático medi-

pueden deducir una serie de condicionantes, que

terráneo y se encuentra protegida de los vientos del

interrelacionadas, resultan determinantes para el

norte y el oeste gracias a los montes que la circun-

revistavalencianad’etnologia

127

2.- Vista de las galerías de la Mina de la Font del Campello.

dan, creando un microclima que la preserva de los

claras evidencias de explotación minera en otros

temporales de piedra y granizo.

tiempos. Aunque aún está en fase de estudio2, es

4.- Recursos hídricos: Los barrancos de Miravet y

posible que las primeras extracciones estuvieran

Campello, junto a otros secundarios y los acuíferos

relacionadas con el asentamiento humano que se

subterráneos, proporcionan el agua necesaria para

encuentra en su cima, durante el período de ocupa-

la práctica de la agricultura y el consumo humano,

ción final del poblado en el siglo VII a.C. Muy próxi-

siendo la llanura rica en este recurso en compara-

ma se encuentra la Mina de La Font del Campello,

ción con los valles más interiores.

de galena argentífera, que junto a las minas de hie-

5.- Substrato geológico: Los materiales aluviales

rro del Mortorum pudieron constituir uno de los

aportados por los barrancos, son ricos en los mine-

principales factores que influirían en la ocupación de

rales necesarios para el crecimiento de una gran

nuevas áreas durante la Edad del Hierro y principios

variedad de flora, favoreciendo así la practica de la

del periodo ibérico. Por otra parte, el aprovecha-

agricultura. Otro elemento geológico a tener en

miento del substrato geológico queda patente con

cuenta para el establecimiento humano en tiempos

la explotación, hasta hace pocos años, de una can-

pasados, se encuentra en la abundancia de materia-

tera a cielo abierto en el monte del Coniller, frente a

les férricos que poseen algunos de los montes que

la población de Oropesa, destinada a la extracción

rodean el llano. Este es el caso del Tossal del

de la piedra caliza.

Mortorum, en cuyas pendientes todavía pueden

6.- Proximidad al mar: La llanura está abierta al mar,

observarse varios pozos de extracción abandonados,

lo que ha permitido la llegada de los productos del

2 Excavaciones dirigidas por D. Gustau Aguilella, del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló.

128

revistavalencianad’etnologia

comercio marítimo mediterráneo a través de los fon-

cipal sería facilitar la llegada de los productos prove-

deaderos situados en las restingas litorales

nientes de este comercio a los asentamientos situa-

(FERNÁNDEZ, A. 1986). Este factor proporciona un

dos en las tierras del interior de la provincia. Para

aliciente adicional para el establecimiento humano

conseguir este propósito, aprovecharía el paso natu-

en la zona, siendo el punto de partida de una ruta

ral que proporciona el Barranc del Campello hacia el

comercial hacia las tierras del interior de la provincia,

interior, que las transformaciones más recientes lo

no sólo de productos sino también de bienes intan-

hacen pasar por detrás del Mortorum – Camí de la

gibles como la transmisión de conocimientos y cre-

Ribera – o bien por el ya mencionado Barranc de

encias que, sin lugar a dudas, influirán de manera

Miravet, - conocido aún como Camí de la Fusta -,

decisiva en las comunidades allí asentadas, y por

comunicando así El Prat de Cabanes - Torreblanca

ende, en las interacciones con el medio que las

con El Pla de l’Arc de Cabanes. Actualmente todavía

rodea. Un segundo beneficio proporcionado por el

están en uso ambas vías de penetración.

mar, viene dado por los recursos que este aporta,

Como resultado de todos estos factores, consi-

como puede ser la pesca, de los que han vivido los

deramos que en la zona estudiada ha tenido lugar

habitantes de Oropesa y Torreblanca hasta tiempos

una ocupación humana continuada a lo largo de los

recientes, así como el aprovechamiento más recien-

siglos, aunque su mayor o menor importancia y ocu-

te que durante el siglo XX y sobre todo durante su

pación estará condicionada por una conjunción de

último tercio, ha marcado una nueva fisonomía de la

factores determinantes que abarcará desde los

zona litoral destinada al ocio.

aspectos ambientales a los sociales de cada período

7.- Comunicación: Su orografía dota a la zona

determinado.

de las condiciones óptimas para ser utilizada como la vía de paso tradicional de la costa mediterránea.

Metodología de trabajo: el registro de los datos

Esta vía, que recorre toda la costa mediterránea

de campo

peninsular, ya sería utilizada desde la prehistoria

La labor de acopio y síntesis de la información dispo-

aprovechando los pasos naturales que ofrecen las

nible del área de estudio, es el primer paso a la hora

llanuras costeras para establecer sus rutas de inter-

de afrontar la prospección, porque permite una

cambio. Así por ejemplo, no es desdeñable asociar

actualización de los conocimientos que sirven de

parte de esta ruta costera con el Camí de les Torres,

base de partida y guía previa para alcanzar la máxi-

al nordeste de la zona estudiada, cuyo trazado

ma eficacia en los posteriores trabajos de campo.

podría continuar por la ruta del Barranc de Miravet

Por ello, en primer lugar se realizó la consulta de

atravesando el Desert de Les Palmes hasta llegar a la

las bases de datos del Inventario de Bienes

Plana de Castelló. Una segunda ruta, esta en direc-

Inmuebles de la Comunidad Valenciana así como a

ción oeste, parte del yacimiento de Torre la Sal,

las elaboradas por el Servei d’Investigacions

estando relacionada con el comercio marítimo medi-

Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de

terráneo durante el periodo ibérico; su función prin-

Castelló, en un intento de completar y homogenei-

revistavalencianad’etnologia

129

zar la información disponible para el área de estu-

como en el laboratorio, nos proporcionó una visión

dio, prestando especial atención a todos los yaci-

global del área de prospección, aportando una

mientos o bienes inmuebles de carácter histórico,

visión de detalle sobre los emplazamientos topográ-

paleontológico, artístico o etnográfico que ostentan

ficos óptimos para la localización de posibles asenta-

alguna figura de protección.

mientos, vías de comunicación naturales y antrópi-

Este trabajo previo incluyó la consulta de publi-

cas, redes hídricas, vegetación actual, etc.

caciones monográficas o periódicas especializadas

Además, el análisis de los estudios hidrogeológi-

en centros de documentación, bibliotecas técnicas y

cos nos ha ofrecido algunos datos que pueden dar

archivos que conservan información fundamental

una visión complementaria a la interpretación de

para la realización de esta fase. Además, ya iniciados

posibles áreas postdeposicionales de las muestras

los trabajos de campo, se realizó un seguimiento

recuperadas para el caso de las dispersiones arqueo-

bibliográfico de todas las publicaciones tanto mono-

lógicas; los mapas de usos del suelo nos han permi-

gráficas como periódicas que se vio ampliado gra-

tido observar importantes transformaciones agríco-

cias a las aportaciones del equipo asesor.

las realizadas en los últimos años y los mapas geoló-

La información bibliográfica siempre tiene el problema de su dispersión tanto por su lugar de

gicos han sido una herramienta fundamental en el análisis de las áreas paleontológicas.

acceso (bibliotecas, hemerotecas, archivos), el tipo

La prospección se ha basado en la aplicación de

de documentos (libros, congresos, revistas científi-

una rigurosa metodología de trabajo de campo, rea-

cas, periódicos, documentos originales) como las

lizando lo que se conoce como prospección sistemá-

disciplinas implicadas, tanto específicas como afines,

tica intensiva, que consiste en el reconocimiento

(arqueología, antropología, etnología, geografía,

visual del terreno en el que los prospectores avanzan

geología, botánica) que aportan datos complemen-

separados por una distancia que oscila entre los 5 y

tarios sobre el entorno paleoambiental, grupos

10 metros. En el área de llano se utilizaron como

humanos, organización sociopolítica, organización

referencia los márgenes de cada campo: aterraza-

territorial y de distribución de las propiedades,

mientos, márgenes, acequias o diferencia de cultivo.

explotación del suelo, etc.

Para poder recorrer las parcelas se tuvieron en cuen-

Sin embargo, la realidad práctica es que a menu-

ta factores como la presencia de caminos -que a su

do la información disponible, referida específica-

vez nos sirvieron para la delimitación de los sectores

mente a elementos patrimoniales concretos, resulta

y áreas-, característica y disposición de los cultivos,

bastante pobre y confusa en su localización, espe-

accesos al principio o final de las áreas de prospec-

cialmente en casos como el que nos atañe, debido a

ción y disposición orográfica (barrancos y curvas de

que el área de estudio delimitada no había sido estu-

nivel).

diada en profundidad hasta el momento.

Para las áreas de montaña – fuera del entorno

Por otro lado, la cartografía y la utilización de

urbanizable -, se realizó una prospección selectiva,

ortofotografía digital, tanto en el trabajo de campo

siguiendo las curvas de nivel y barrancadas a dife-

130

revistavalencianad’etnologia

3.- Base de datos para el control de los trabajos de campo por áreas en las prospecciones de campo.

rentes cotas de altitud, obviando las zonas de denso

características orográficas y al tipo de trabajo previs-

bosque que impedían la visibilidad del terreno y cen-

to, se optó por rellenar una ficha por cada área de

trando la prospección en todas aquellas zonas cuyas

prospección prevista. El trazado final de las áreas de

condiciones orográficas hacían presumible el esta-

prospección se realizó durante los trabajos de

blecimiento de áreas de hábitat disperso, como la

campo, atendiendo a condicionantes orográficos,

localización de masías o corrales y, sobre todo, se

antropomórficos (transformaciones recientes de cul-

prospectaron las cimas, cerros, pendientes suaves,

tivos), existencia de caminos, etc.

márgenes de los barrancos, cuevas y abrigos ya que todos ellos eran susceptibles de aportar información

Base de datos para la descripción del trabajo de

complementaria a la investigación en curso.

campo

El establecimiento de las divisiones en áreas y

Los campos generales que se contemplan en la ficha

sectores nos permitió llevar un control de las zonas

por áreas son los siguientes:

prospectadas mediante la utilización de fichas de

PROYECTO: Nombre del proyecto de la prospección,

campo que posteriormente fueron informatizadas.

entre paréntesis el nombre del municipio o

Tras la localización de áreas de dispersión de materia-

municipios que afecta y el año.

les arqueológicos o de bienes etnológicos, se toma-

ENLACE: Código interno de enlace con el subformu-

ban sus correspondientes datos en otras fichas que

lario fotográfico que almacena las fotos en una

recogen todos los campos necesarios para el análisis

tabla paralela.

individualizado de cada elemento catalogado. Las fichas básicas pueden cumplimentarse direc-

SECTOR: Número del sector, zona o división de la zona a prospectar. En el presente caso, el área

tamente por sectores o individualmente por áreas,

de estudio se dividió en 18 grandes sectores.

según la complejidad y tamaño de la superficie a

ÁREA: Letra que identificara la subdivisión de un

prospectar así como de la mayor o menor variabili-

sector determinado. Esta división se realizó

dad que pueda surgir. En este caso y debido a las

durante el trabajo de campo atendiendo a crite-

revistavalencianad’etnologia

131

rios de organización del trabajo, utilizando para

plo una zona de bosque denso, o bien es nece-

ello divisiones basadas en los accesos al lugar de

sario tomar medidas especiales para acceder al

prospección, creando un total de 101 áreas.

lugar (barrancos, pasos estrechos o peligrosos,

NOMBRE: Nombre del Área que normalmente se

etc.).

identifica a partir de un accidente geográfico,

CROQUIS O MAPA DEL SECTOR O ÁREA: Vista sobre

del nombre de la partida reflejado en el mapa

el mapa topográfico con la toma de puntos de

topográfico o catastral (si bien no siempre apa-

referencia y datos que puedan considerarse de

rece), o de algún elemento que permita su rápi-

interés (control sobre una zona de paso, hallaz-

da identificación como la existencia de un corral,

go de dispersiones arqueológicas, ubicación de

de una masía, etc. que se utiliza para dar nom-

elementos etnográficos, etc.). Los mapas son

bre a su área inmediata.

ejecutables en CAD desde la propia base de

ENTORNO: Aquí se especifican las características

datos.

edafológicas, utilización o estado actual del

FOTO GENERAL: Fotografía del área o sector con

suelo, vegetación (se incluyen aspectos como la

observaciones o una breve descripción como pie

densidad de vegetación), e hidrografía.

de foto.

ACCESIBILIDAD: Grado de dificultad de acceso al

RESTOS DOCUMENTADOS: Otras anotaciones e

área descrita. Este es un campo predefinido con

impresiones sobre el sector en general, así como

cinco opciones ordenadas de menor a mayor

referencia a la localización o no de materiales

dificultad en el acceso.

arqueológicos en superficie, numeración y breve

- Fácil en coche. El acceso puede realizarse en

descripción en las fichas de campo de las mues-

coche por carreteras o pistas forestales hasta

tras recogidas, breve referencia a la existencia de

una distancia máxima del área de 100 metros. - Difícil en coche. El acceso al sector o área se realiza por pistas forestales que necesitan, al

prospección de dicha área.

menos, un vehículo todo terreno, o que permi-

Tras la identificación de un elemento patrimonial a

ta el acceso de turismo hasta una distancia

caracterizar, valorar y cartografiar (un área de dis-

aproximada de 500 metros.

persión de materiales arqueológicos, una zona

- Fácil a pie. Cuando no hay pistas transitables

paleontológica, elementos etnológicos, edificios

en coche pero se puede acceder y recorrer a

históricos, etc.) los datos se recogen en otras fichas

pie a través de sendas o con pendientes infe-

de campo que, como en el caso anterior, son digi-

riores al 30%.

talizados en una base de datos específica que con-

- Difícil a pie. Como en el punto anterior pero con

tienen los datos básicos necesarios para llevar a

predominio de pendientes superiores al 30%.

cabo un análisis individualizado de cada elemento

- Muy difícil. Cuando el acceso no está marcado por ningún tipo de senda o camino, por ejem-

132

elementos etnológicos a catalogar, etc. IDENTIFICACIÓN: Técnicos encargados del estudio y

revistavalencianad’etnologia

catalogado.

4.- Vista de la base de datos para la catalogación de bienes patrimoniales. Ficha de identificación del bien catalogado.

Base de datos para la catalogación de bienes

can a la provincia de Castellón; los dos siguien-

patrimoniales

tes corresponden a la comarca; los siguientes

La introducción de datos y su consulta se realiza a

cuatro dígitos corresponden a la numeración ofi-

través de un formulario en formato de ficha que

cial asignada por el INE a los municipios, siendo

economiza espacio visual al condensar en una pan-

en nuestro caso el 0332 para Cabanes y el 0859

talla todos los bloques de información necesarios

para Oropesa. Los tres últimos dígitos han sido

agrupados por temas.

asignados por nosotros para identificar cada

Esta base de datos permite obtener fichas resu-

uno de los bienes catalogados.

men de todos los bienes catalogados, informes com-

NOMBRE oficial del bien si ya estaba inventariado

pletos individualizados, listados de las coordenadas

previamente por la Conselleria o nombre asigna-

UTM o de los códigos de identificación, listados

do siguiendo criterios toponímicos en el caso de

bibliográficos ordenados por autor y agrupados por

tratarse de un elemento inédito.

los elementos estudiados, etc. A continuación se describirá el contenido de las diferentes fichas y el tipo de datos que engloba:

Localización: COMUNIDAD, PROVINCIA, COMARCA, MUNICIPIO. Coordenadas UTM, (X, Y, Z) de un punto central del área o de referencia del bien etnológico que era

FICHA DE IDENTIFICACIÓN

tomado en campo con un GPS. En el subformu-

NÚMERO del área de protección o del bien etnoló-

lario se anotan diversos puntos que identifican

gico catalogado. Este número fue asignado de

coordenadas X e Y que permiten marcar un polí-

manera correlativa a medida que se ejecutaba el

gono cerrado para los casos de áreas de disper-

trabajo de campo.

sión de tipo arqueológico o paleontológico,

CÓDIGO identificativo del bien. Está formado por

identificando así la zona a proteger.

una serie de números oficiales procedentes del

OTROS NOMBRES por el que se conoce el área de

INE; así pues, los dos primeros códigos identifi-

dispersión o el bien etnológico o arquitectónico.

revistavalencianad’etnologia

133

5.- Vista de la base de datos para la catalogación de bienes patrimoniales. Ficha de descripción del bien catalogado.

Forma de ACCESO con la descripción de cómo llegar al punto identificado. NATURALEZA del bien; se trata de un campo desplegable en el que aparecen las opciones que per-

ciones que permitan confirmar dichos tipos. CULTURA o adscripción cultural a la que pertenece el bien (romana, medieval, etc.)

miten identificar el tipo de bien patrimonial

CRONOLOGÍA aproximada en siglos para el área o

inventariado (arqueológico, etnológico, arqui-

intervalo cronológico inducido a través del estu-

tectónico, paleontológico, etc.)

dio de los materiales arqueológicos recuperados,

TIPO de bien; describe brevemente el tipo al que pertenece el bien (poblado, hallazgo casual, necró-

134

asignadas definitivamente tras efectuar excava-

características formales, documentación histórica existente, etc.

polis, masía, noria, torre, ermita,...); para el caso

VALORACIÓN. En este campo se realiza una valoración

arqueológico, cuando los indicios no permiten

global del bien (Nulo, Bajo, Medio, Alto, Muy alto)

concretar con fiabilidad suficiente (la mayor parte

basándonos en las observaciones realizadas

de las veces), el tipo aparece entre paréntesis pre-

durante el trabajo de campo. Así, para las disper-

cedido de la palabra Dispersión, refiriéndonos

siones se valora su extensión, aparente estado de

con ello a que se trata de una acumulación de

conservación, constatación o no de estructuras,

materiales arqueológicos en superficie cuyas

etc. Los baremos utilizados nos permiten realizar

características formales permiten intuir la asocia-

una aproximación subjetiva y provisional a falta de

ción a tipos de bienes concretos; así por ejemplo,

la realización de posteriores intervenciones que

la presencia de abundante material cerámico islá-

nos confirmen los datos obtenidos para establecer

mico, arqueológicamente suele interpretarse

mejor su valoración final. Para los bienes etnológi-

como la existencia en la zona de una alquería, o

cos y arquitectónicos, la valoración se realiza

cuando aparecen materiales romanos imperiales

siguiendo criterios como la posibilidad de su recu-

se habla genéricamente de villa, etc., aunque

peración y conservación, su representatividad en la

este tipo de acepciones únicamente podrán ser

zona, su consideración histórica y paisajística, etc.

revistavalencianad’etnologia

FICHA DE DESCRIPCIÓN

trabajos de campo, siendo la Conselleria de

DESCRIPCIÓN del bien catalogado a partir de los

Cultura quien determina el lugar de depósito

datos observados en campo. En esta descripción

final que para nuestro caso ha sido el Museu de

se recogen observaciones relativas a la distribu-

Belles Arts de Castelló.

ción espacial de las dispersiones, presencia y conservación de estructuras, abundancia de res-

Campos relativos a protección y conservación:

tos, tipologías constructivas, posibles interpreta-

DIMENSIONES del bien etnológico, arquitectónico o

ciones sobre su funcionalidad, elementos inme-

de la dispersión de materiales que se describe en

diatos relacionados, etc.

metros cuadrados.

ENTORNO físico del bien catalogado en el que se

BANDA DE PROTECCIÓN establecida perimetral-

detallan aspectos relacionados con el tipo de

mente alrededor del bien catalogado. Este

cultivo actual, orografía, proximidad a cursos de

ancho de banda de protección se incluye en los

agua...

mapas en CAD en dos capas específicas: una

NOTICIAS HISTÓRICAS relativas al bien identificado.

inmediata con una trama en color rojo con el

En algunos casos se han podido recoger datos y

ancho de banda de protección indicado en la

noticias antiguas o noticias orales que atañen a

base de datos, y una segunda tramada en ama-

la aparición de restos arqueológicos en la zona

rillo que indica el área de precaución alrededor

en el que se ubica el bien catalogado, anécdotas

de la banda de protección. Su finalidad es la de

o datos concretos sobre el uso de determinados

cartografiar un perímetro espacialmente defini-

bienes etnológicos o sobre su construcción,

do que deberá ser tenido en cuenta ante cual-

reparación o destrucción, etc.

quier tipo de intervención prevista por la planifi-

ESTUDIOS REALIZADOS sobre el bien analizado - por

cación urbanística o de infraestructuras.

lo general de tipo histórico -, o en el caso de tra-

PROTECCIÓN JURÍDICA: tipo de protección reco-

tarse de yacimientos arqueológicos, reflejando

mendada que se le asigna al bien (BIC, Bien de

las campañas de excavación o de prospección

Relevancia Local,…).

efectuadas, nombre del director y año, investi-

ESTADO DE CONSERVACIÓN: para las áreas de disper-

gaciones sobre objetos hallados en la zona, etc.

sión, mientras no existan datos fiables su estado

MATERIALES. Este campo se reserva para el caso de

en la mayoría de los casos es el de indeterminado.

la toma de muestras de campo de materiales

CAUSAS DE ALTERACIÓN: se referencian aquí las

arqueológicos, por lo general fragmentos cerá-

posibles causas de alteración del registro

micos y líticos que se localizan sobre un área de

arqueológico como pueden ser las derivadas de

dispersión, cuyo inventario detallado se realiza

los trabajos agrícolas, erosión, etc. Para los ele-

en otra base de datos creada al efecto.

mentos arquitectónicos y etnológicos se explica

DEPÓSITO. Lugar en el que han sido depositadas las

si las alteraciones son producto de su abandono,

muestras de materiales recogidas durante los

de modificaciones sustanciales para su uso, etc.

revistavalencianad’etnologia

135

6.- Vista de la base de datos para la catalogación de bienes patrimoniales. Ficha de datos complementarios del bien catalogado.

CONTROL DE RIESGOS: se aconseja efectuar investi-

Datos

complementarios

para

los

Bienes

gaciones con anterioridad a los riesgos identifi-

Etnográficos: pretende recoger datos concretos,

cados que podrían afectar el elemento cataloga-

por lo general recopilados a través de información

do (zona urbana, viales, etc.).

documental u oral, como el autor / constructor del

URGENCIA: prioridad en la planificación de las inves-

elemento analizado en el caso que se conozca, uti-

tigaciones previas a cualquier transformación de

lización antigua y actual, sobre todo cuando se le

la zona.

da una aplicación diferente a la original… y final-

RECOMENDACIONES DE ACTUACIÓN: se describen

mente se describen las restauraciones o reparacio-

las medidas correctoras y las actuaciones desti-

nes observadas. Cabe decir que, aunque en la

nadas a minorar la afección sobre el bien inven-

ficha se refiera a bienes etnográficos, tienen cabi-

tariado.

da en la misma todo tipo de bienes arquitectónicos (como masías, corrales, torres, núcleos despo-

FICHA DE DATOS COMPLEMENTARIOS

blados, etc.) así como posibles áreas arqueológicas

Esta ficha pretende recoger datos específicos com-

(como sería el caso de las cuevas que pudieron ser

plementarios para las áreas paleontológicas y los

ocupadas en la antigüedad, reocupadas para su

bienes etnológicos. Para ello se divide en dos apar-

uso pastoril, como refugio durante contiendas

tados diferenciados:

bélicas, o acabar incluso como restaurantes, etc.).

Datos

complementarios

para

los

Bienes

Paleontológicos: En este apartado se referencia la

FICHA DE DATOS ADMINISTRATIVOS

potencia estratigráfica estimada, su edad geológi-

Esta ficha, de tipo complementario, permite el alma-

ca, datos generales sobre el paleoambiente, y su

cenaje y gestión de datos sobre el tipo de régimen

asociación fósil. Este apartado fue separado para

jurídico de cada bien: si está inventariado, qué tipo

confeccionar una capa de paleontología con enti-

de protección legal tiene o en qué momento del trá-

dad propia.

mite administrativo se encuentra (BIC, Incoado

136

revistavalencianad’etnologia

BIC...), el número de expediente generado, etc.

coordenadas UTM para cada uno de los bienes. El

Además se recogen los datos catastrales de polígo-

tercero (hoja y lápiz) corresponde a la impresión de la

no y parcela en el que se ubica el bien catalogado.

ficha resumen del bien que tenemos en ese momento en pantalla y el quinto (libreta) imprime las fichas

FICHA BIBLIOGRÁFICA

resumen de todos los bienes de la base de datos. De

Referencias bibliográficas exclusivamente referidas a

igual forma, el cuarto (dos hojas) y sexto (varias libre-

los artículos o monografías en los que se estudia el

tas) nos permite obtener el informe completo del

bien al que hace referencia la ficha.

bien que tenemos en pantalla o la totalidad de los informes. El séptimo botón está pensado directa-

ÁLBUM FOTOGRÁFICO

mente para obtener un listado bibliográfico comple-

Aunque en la base de datos original aparecía una últi-

to que le permita consultar más información sobre

ma ficha en la que se incluían las imágenes del área

los bienes inventariados en la base de datos. Este lis-

identificada, el gestor de la base datos Access opera

tado bibliográfico está ordenado automáticamente

con las imágenes incrustándolas o manteniendo un

por autores y dentro de cada autor se indica crono-

vínculo que actualiza los cambios en la imagen origi-

lógicamente el artículo o monografía utilizada y a

nal, pero en ambos casos la guarda dentro de la base,

continuación el código y nombre del bien o de los

lo que conlleva un aumento del tamaño en disco tan

bienes inventariados que se estudian en dicha obra.

desproporcionado que la hace inoperante. Por ello, se

Finalmente, el botón de Word envía el informe actual

decidió crear un álbum independiente, con una ficha

a este programa en el formato elegido (rtf o html).

gráfica básica de cada bien catalogado que se convierte en formato pdf para crear un libro electrónico con

Primera evaluación de los bienes etnológicos

la generación de cada informe de la base de datos.

catalogados El trabajo de campo nos permitió llevar a cabo la pri-

INFORMES AUTOMATIZADOS

mera fase de documentación de bienes arqueológi-

Pensando en que la base de datos pueda ser actuali-

cos, paleontológicos, etnológicos y arquitectónicos

zada permanentemente, hemos diseñado una serie

del área de estudio.

de informes que permiten imprimir una sucesión de

Para el caso de los bienes etnológicos, se selec-

listados y fichas con los datos incluidos en la misma.

cionaron para su catalogación aquellos cuyas carac-

Para ver una presentación preliminar de cada informe

terísticas y estado de conservación hacen recomen-

hay que pulsar sobre uno de los botones que apare-

dable un estudio más detallado que permita evaluar

cen a la derecha (si se deja el cursor sobre cualquiera

la conveniencia o no de su preservación, restaura-

de ellos aparece el texto de ayuda sobre el control).

ción y puesta en valor, pasando a ser integrados en

El primero de ellos (lupa) imprime un listado de

la planificación urbanística prevista.

los Códigos de Bienes agrupados por municipios. El

Aunque no nos extenderemos con la descripción

segundo (mundo) permite la impresión de la lista de

individualizada de cada bien etnológico catalogado,

revistavalencianad’etnologia

137

7.- Informe bibliogrĂĄfico generado automĂĄticamente por la base de datos.

138

revistavalencianadâ&#x20AC;&#x2122;etnologia

8.- Vista de l’Aljub d’Orpesa, situado en un cruce de caminos cerca del límite que separa los municipios de Cabanes y Oropesa.

por no ser el objetivo de nuestra charla, sí que hare-

mos observar en la actualidad, pero del que tenemos

mos un breve resumen sobre los diferentes tipos loca-

constancia como límite de término ya en el siglo XIII.

lizados en el área de estudio en desiguales estados de

La documentación histórica nos revela que a inicios

conservación. Así por ejemplo, se han documentado

de 1278 se producen una serie de ataques contra los

diferentes tipos de casas de campo y masets de diver-

límites territoriales de Oropesa. Debido a estos

sas tipologías, todas ellas con dos alturas, con la plan-

hechos, Bertrand Pérez de Pina, señor de Oropesa,

ta baja destinada a los animales y la parte superior

acude al rey Pere III demandando que sean restitui-

haciendo las veces de vivienda y pallisa.

dos los mojones a su lugar, trabajo que le será encar-

Tenemos igualmente representados varios ele-

gado al justicia de Castelló de Borriana quien, tras

mentos relacionados con la arquitectura del agua

analizar los documentos existentes relativos a los pri-

junto al Barranc de Miravet, como son el Molí del

vilegios de los castillos de Miravet, Albalat y Orpesa,

Bessó y el de la Ramona, ambos en zonas boscosas

restituye uno de los límites “...ab aljubo de

que han sido protegidas dentro de la planificación

Orpesia...”. En la actualidad, el límite entre los térmi-

urbanística como zona de parque natural. Otros ele-

nos de Oropesa y Cabanes se encuentra a unos qui-

mentos relacionados con el aprovechamiento del

nientos metros al sudeste del aljibe, por lo que el alji-

agua son los sistemas de riego que aprovechan los

be se encuentra en término de Cabanes, si bien con-

recursos hídricos subterráneos, habiéndose docu-

tinúa manteniendo el topónimo de Aljub d’Orpesa.

mentado balsas, pozos y cenias, estas últimas ya en

Entre los elementos que reflejan periodos históri-

desuso y abandonadas o transformadas y explota-

cos relacionados con otro tipo de conflictos, hay que

das de manera motorizada.

destacar la identificación de varias trincheras de la

Uno de los elementos más destacados relaciona-

Guerra Civil y otras, en la Serra del Señor y frente a

dos con la arquitectura del agua es el que se conoce

Oropesa, que bien podrían estar relacionadas con las

como Aljub d’Orpesa, bastante reciente el que pode-

Guerras Carlistas o con la Guerra de la Independencia.

revistavalencianad’etnologia

139

Finalmente, hay que destacar la existencia de

Tras varias conversaciones con la Dirección

varios tipos de explotaciones, tanto a cielo abierto

General de Patrimonio Cultural Valenciano, se entre-

como en galerías, como son la cantera para la

gó un “Plan de ejecución de medidas correctoras y

extracción de piedra caliza del Coniller, las minas de

diseño del sistema de gestión del Patrimonio

hierro del Mortorum, o las minas de la Font del

Histórico” en el que se detallaban todos los aspectos

Campello, de galena argentífera, en la que aún se

relacionados con el funcionamiento del equipo de

conserva el camino de acceso y la caseta de los

técnicos, del desarrollo de los futuros trabajos arqueo-

mineros desde cuyo interior se accede a las galerías

lógicos, las metodologías de campo y laboratorio que

de extracción del mineral.

deberían ser aplicadas, así como un estudio de seguridad y salud. Tomando como premisa este plan gene-

Conclusiones

ral, se han ido ejecutando proyectos de intervención

En total se identificaron cincuenta y cuatro áreas de

individualizados para la red viaria y para cada zona

dispersión de materiales arqueológicos en superficie

edificable que, tras sus correspondientes intervencio-

y más de doscientos puntos de hallazgos aislados y

nes arqueológicas, van siendo liberadas para poder

elementos de interés etnológico que deberán ser

iniciar el proyecto de construcción o bien han queda-

estudiados en el futuro en el marco de los cambios

do supeditadas a modificaciones parciales para la

de suelo previstos para la ejecución de la urbaniza-

integración de aquellos restos que por sus caracterís-

ción planificada.

ticas propias así se ha determinado, como es el caso

Tras realizar un estudio de viabilidad económica, relacionada con los costes futuros directamente rela-

en el que se está trabajando en la actualidad sobre la zona arqueológica de la ciudad ibera de Torre la Sal.

cionados con los estudios patrimoniales que debe-

Somos conscientes de las transformaciones que

rán desarrollarse en el ámbito del PAI Marina d’Or-

se están produciendo en todas partes sobre el paisaje

Golf (Oropesa-Cabanes) y en el PAI Torre la Sal

histórico debido a las numerosas obras que demanda

(Cabanes), se propuso a la dirección de Marina d’Or

nuestra sociedad: infraestructuras como carreteras,

la posibilidad de crear una Fundación que gestiona-

autovías, conducciones de gas, eléctricas, de agua…,

ra la totalidad de los trabajos relacionados con el

otras que ocupan grandes áreas como las extraccio-

Patrimonio, así como otros estudios de tipo cultural

nes de piedra o arcilla, la creación de nuevos polígo-

y medioambiental.

nos industriales, parques eólicos, transformaciones

Con la finalidad de gestionar y coordinar las

para suelo urbano, aeropuertos o incluso grandes

investigaciones, se creó la Fundació Marina d’Or de

transformaciones agrícolas, sin olvidar las que afectan

la Comunitat Valenciana, cuyos objetivos en materia

directamente al ámbito marino, con la creación de

de Patrimonio han iniciado ya las investigaciones en

emisarios submarinos, espigones para la regeneración

el área de Torre la Sal que permitan controlar y ami-

de playas, puertos comerciales y deportivos, etc.

norar el impacto que el desarrollo de estas áreas pudiera ocasionar sobre el patrimonio histórico.

140

revistavalencianad’etnologia

La realización de estudios de campo de estas características, cuyo objetivo es el de valorar y carto-

grafiar el patrimonio existente en un área de próxima

Quedan aún por definir las directrices básicas

transformación, no puede o no debería entenderse

exigibles que nos permitan hacer una valoración téc-

como a menudo sucede, como un estudio indepen-

nica y crítica de nuestro patrimonio. En otras pala-

diente en el que los técnicos encargados del mismo

bras, ¿qué debemos documentar? Y aún más, ¿qué

hacen su trabajo y concluye con la entrega de un

debemos conservar?

informe o memoria que formará parte de un anexo

Se trata sin duda de un juicio de valor subjetivo,

más del proyecto global para cumplir con el expedien-

en el que los técnicos encargados de los estudios

te. Afortunadamente, cada vez son más frecuentes los

sobre nuestro patrimonio que se desarrollan fre-

equipos formados por técnicos de diversas disciplinas

cuentemente con motivo de los informes de impac-

–

técnicos

to ambiental deben tomar partido, ya que las impli-

medioambientales, gestores del patrimonio, ingenie-

caciones derivadas pueden llevar a una excesiva

ros, etc. - que actúan como coordinadores de “sus

sobreprotección de ciertos elementos, frente a la

propios equipos”. En nuestro caso, tuvimos la suerte

total infravaloración de otros igualmente válidos, lo

de formar parte de un complejo equipo de técnicos

que en ocasiones hace difícil “seleccionar” unos

desde el inicio del proyecto, en el que el intercambio

bienes para su salvaguarda en detrimento de otros.

arquitectos

urbanistas,

paisajistas,

de información era fluido y frecuente, aportando los

Se trata del eterno debate entre lo que debe ser

datos de campo que eran contrastados con la planifi-

conservado o no y que, en última instancia, forma

cación urbanística que se estaba diseñando. Esta

parte de criterios supuestamente objetivos que varí-

metodología de trabajo permitió aplicar las primeras

an, ya no sólo con el tiempo, sino según las circuns-

medidas paliativas sobre determinadas áreas cuyas

tancias propias de cada estudio. Así pues, un mismo

características patrimoniales podrían obligar a realizar

tipo de bien, por ejemplo una cenia, recogida en un

modificaciones parciales posteriores. Así por ejemplo,

estudio de impacto sobre un área reducida (por

se cambió el diseño inicial de varias rotondas y viales

ejemplo una cantera, o una granja avícola, etc.),

de la red primaria que afectaba a áreas con importan-

puede ser valorada de manera diferente a si el ámbi-

tes dispersiones de material arqueológico; en otros

to de estudio abarca miles de hectáreas (por ejem-

casos, se hizo coincidir y englobar dentro de un futu-

plo la planificación de suelo urbano e industrial en

ro campo de golf a varios de los bienes catalogados;

los PGOU). Algo tan simple – y variable - como las

sobre diversos elementos patrimoniales de posible

dimensiones del área de estudio, puede influir, y de

interés se planificaron áreas de zona verde que en el

hecho lo hace, en la valoración del mismo bien ana-

futuro podrán ser reubicadas dentro del mismo sector

lizado ante las decisiones sobre su conservación o

según convenga a las necesidades de conservación del

no. Determinados tipos de obras, como el caso de

patrimonio; finalmente, se potenció la programación

un gasoducto, permiten tomar decisiones rápidas:

del acondicionamiento de las laderas del Mortorum

se puede desviar unos metros y evitar una destruc-

cuyo asentamiento ubicado en la cima se propone

ción innecesaria de dicho bien; pero ¿qué ocurre

como Zona Arqueológica para su puesta en valor.

cuando esa misma cenia se encuentra en el trazado

revistavalencianad’etnologia

141

9.- Planta, sección y alzados de una casa de campo de Torre la Sal realizada mediante técnicas de fotogrametría y ortofoto para su restitución en 3D .

Por todo ello es preciso perfeccionar cada vez más el proceso de documentación y registro de los bienes que forman nuestro patrimonio. Las nuevas herramientas informáticas como las aplicaciones de Sistemas de Información Geográfica, las bases de datos que nos permiten recopilar grandes cantidades de información textual y gráfica, las cada vez más potentes y económicas cámaras de fotos digitales, el uso de GPS manuales y, sobre todo, un exhaustivo y riguroso método de prospección de campo, son tan sólo los pasos básicos e imprescindibles para acometer cualquier estudio de estas caracde una autopista? De manera inmediata ha perdido

terísticas. Las nuevas técnicas nos están permitiendo

su valor y tras su documentación – en el mejor de los

realizar el dibujo de plantas y alzados en CAD y los

casos -, es destruido. En otros casos se decide su

dibujos y croquis a mano alzada están siendo susti-

preservación, obligando a su integración y conserva-

tuidos progresivamente por nuevas técnicas de foto-

ción, quedando como un elemento decorativo des-

grametría y ortofoto que nos permiten obtener vis-

provisto de contexto y funcionalidad en el centro de

tas digitales en 3D de los bienes patrimoniales que

una rotonda. Obviamente los técnicos nos enfrenta-

se hayan documentado.

mos a menudo con este tipo de situaciones, a veces

Por todo ello, ante actuaciones que comportan

ante casos cuya necesidad de conservación entra en

una transformación irreversible sobre nuestro patri-

conflicto con el resto de intereses públicos o priva-

monio, deberán plantearse estudios globales que

dos. A todo ello hay que añadir que todos los estu-

vayan más allá de la documentación catalográfica,

dios que se realizan sobre el patrimonio en el ámbi-

ya que ésta debe entenderse como el primer paso y

to de una transformación del suelo, sean del tipo

no como el objetivo final. Deberán definirse aún los

que sean, deben enfrentarse siempre a un factor

estudios sobre la evolución del paisaje, teniendo en

fundamental: el tiempo. Aunque la legislación es

cuenta que los restos que nos han llegado – al mar-

clara en los trámites que deben acometerse ante los

gen de su antigüedad o de la mayor o menor impor-

estudios de impacto ambiental, los estudios sobre el

tancia que le asignemos para su conservación -, no

patrimonio son, con demasiada frecuencia, los últi-

deben ser entendidos como elementos aislados, sino

mos en realizarse, muchas veces incluso cuando ya

que conforman una globalidad que traducen una

han sido iniciadas las obras, provocando situaciones

realidad de costumbres y tradiciones, de formas de

incómodas para el desarrollo de los trabajos de eva-

trabajo y de modos de vida, en ocasiones integradas

luación y generando, no pocas veces, retrasos inne-

en un medio y en otras transformándolo a lo largo

cesarios.

de los tiempos.

142

revistavalencianad’etnologia

Bibliografía ANDREU VALLS, G. (1975): “Los antiguos términos de Miravet, Albalat y Cabanes. Notas históricas, documentales y bibliográficas en el IV Centenario de su unión territorial”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LI, pp. 213-243, Castelló. ANDREU VALLS, G. (1994): “La Carta de población de Cabanes de 1243” en Carta de población de Cabanes: noticias histórico-documentales en su 750 aniversario. Ajuntament de Cabanes, pp. 29 y siguientes. Cabanes. ARASA I GIL, F. – ROSELLÓ I VERGER, V. M. (1995): Les vies romanes del territori valencià. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 141 pp. València. BARBERÀ I MIRALLES, B. (2002): Cátaleg dels molins fariners d’aigua de la província de Castelló. Vinarós: Ed. Antinea , 483 pp. Vinarós (Castelló). BAZZANA, A. (2000): “Entre le montagne et le mer: réflexions sur l’organisation du peuplement médieval (VIII-XI siècles) dans la province de Castellón”. Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa, I, pp. 503-520, Alicante. BURILLO MOZOTA, F.-IBÁÑEZ GONZÁLEZ, E. J. (1991): “Configuración de la base de datos y ficha informatizada del proyecto Carta Arqueológica de Aragón 1990”. Cuadernos del Instituto Aragonés de Arqueología, I, 23 pp. Teruel. ESCURIOLA SANTAMARÍA, N. (2003): “Un passeig en el temps pel terme de Cabanes”. Cultura i estudi local a la Plana de l’Arc. Biblioteca de Les Aules, 12, pp. 259-267, Castelló. ESTEVE GÁLVEZ, F. (1975): “Un poblado de la Edad del Bronce en la Ribera de Cabanes (Castellón)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de Castelló, 2, pp. 65-74, Castelló. FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1986): “El yacimiento submarino de Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Nuevas aportaciones.” Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 12, pp. 229-248, Castelló. FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1987-1988): “El poblado ibérico de Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Campaña de excavaciones 1985-1988”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 13, pp. 227-274, Castelló. GARCÍA LISÓN, M. – ZARAGOZÁ CATALÁN, A. (2000): Arquitectura rural primitiva en secà. Generalitat Valenciana, 63 pp. Valencia. GIMENO BETÍ, L. – ARASA I GIL, F. (1993): La toponimia del terme municipal de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló, 150 pp. Castelló. GRUP ESPELEOLÒGIC “BACHOQUETA” (1988): “11 Cavidades de la Sierra de Oropesa (Plana Alta, Castelló)”. Lapiaz, 17 , pp. 17-22, Castelló. MADOZ, P. (1848-1845): Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. 2 vol. 368 pp. Institución Alfonso el Magnánimo, 1982 imp. Valencia. MESEGUER FOLCH, V. – SIMÓ CASTILLO, J.B. (1997): “El patrimonio etnológico de Canet lo Roig”. Publicacions del Centre d’Estudis del Maestrat, Sèrie Estudis d’Etnologia del Maestrat, núm. 1. Benicarló.

MESEGUER FOLCH, V. – SIMÓ CASTILLO, J.B. (2001): “El patrimonio etnológico agrario de Benicarló”. Publicacions del Centre d’Estudis del Maestrat, Sèrie Estudis d’Etnologia del Maestrat, núm. 5. Benicarló. MIRA, J.F. (dir.) (1983): Temes d’Etnografia Valenciana. Poblament, arquitectura, condiciones de la vida doméstica. Col·lecció Politécnica, 10. Instituto Alfonso el Magnànim. Valencia. MOLES HERRERO, V. (1990): “Toponimia rural de Nules: siglo XVI”. I Congrés d’Història I Filologia de la Plana, pp. 347369, Nules. PARCERO, C. – MÉNDEZ, F. – BLANCO, R. (1999): El Registro de la Información en Intervenciones Arqueológicas. CAPA 9. Criterios e Convención en Arqueoloxía da Paisaxe, 75 pp. Laboratorio de Arqueoloxía e Formas Culturais (GIArPa) IIT, Universidade de Santiago de Compostela. PERIS Y FUENTES, J. (1922): “Escarceos arqueológicos. Castellón y sus cercanías”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, III, pp. 193-199, Castelló. PRIESTLEY, G. (1992): “Cartografía para arqueólogos”. Ciencias, metodologías y técnicas aplicadas a la arqueología, pp. 97-115, Barcelona. REY AYNAT, MIGUEL DEL (1998): Arquitectura rural valenciana: tipos de casas dispersas y análisis de su arquitectura, Generalitat Valenciana, 295 pp. Valencia. ROCA TRAVER, F. A. – ANDREU VALLS, G. (1994): Carta de población de Cabanes: noticias histórico-documentales en su 750 aniversario. 50 pp. Cabanes. ROSELLÓ VERGER, V. M. (1992): “Les vies romanes al País Valencià”. Estudios de Arqueología Ibérica y Romana: Homenaje a Enrique Pla Ballester. S.I.P.- Trabajos Varios, 89, pp. 619-637, Valencia. RUIZ-ZAPATERO, G. (1996): “La prospección de superficie en la arqueología española”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17, pp. 9-20, Castelló. SEGURA, F. (1995): El Cuaternario continental en las tierras septentrionales valencianas, El Cuaternario del País Valenciano, pp. 83-96, Valencia. SEGURA, F., SANJAUME, E. y PARDO, J. E. (1995): Evolución cuaternaria de las albuferas del sector septentrional del Golfo de Valencia, El Cuaternario del País Valencià, pp. 139-154. Valencia. SEGURA, F., SANJAUME, E. y PARDO, J. E. (1995): Evolución cuaternaria de la albufera de Torreblanca, Cuaternario y Geomorfología, 11 (1-2), pp. 3-18, Logroño. SEVILLANO COLOM, F. (1951): Bosquejo histórico de Oropesa. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVII, pp.64-109, Castelló. VAILLANT CALLOL, M, DOMENECH CARBÓ, Mª T, VALENTÍN RODRIGO, N. (2003): Una mirada hacia la conservación preventiva del patrimonio cultural. Ed. UPV, Valencia. VV.AA. (1999): Arquitectura de tierra: Encuentros Internacionales Centro de investigación Navapalos / Centro Experimental y de Investigación para la Construcción con materiales y técnicas autóctonas. Ministerio de Fomento. Centro de Publicaciones, 279 pp. Madrid.

revistavalencianad’etnologia

143

MISCEL·LÀNIA

LA BARRACA VALENCIANA, PROCESOS DE TRANSFORMACIÓN JUAN A. GARCÍA ESPARZA* La Barraca Valenciana es una construcción vernácula de marjal, ubicada en la cuenca mediterránea de origen probablemente íbero. Según las construcciones existentes en la actualidad, su planta es cuadrangular (vx2v varas valencianas); su alzada, proporcional a la dimensión menor de su planta, se reparte en dos alturas, planta vivienda y desván. Los materiales industrializados han llegado a ocultar e incluso sustituir muchos de los elementos elaborados artesanalmente bien por desconocimiento de la técnica, la inmediatez del nuevo material o por simple economía. Actualmente la supervivencia de esta construcción se enfrenta al avance de los núcleos urbanos por medio de edificaciones e infraestructuras contemporáneas sobre las huertas periurbanas en las que se asienta.

Palabras clave: Barraca, patrimonio etnológico The Barraca Valenciana is a type of vernacular architec-

1. Introducción

ture found in some Mediterranean coastal areas. This

La elaboración de este artículo tiene por base

type of architecture is thought of an Iberian –Iron Age-

levantamientos métricos e investigaciones hechas

origin. Today, the barraca shows a square shape plant. Its height, proportional to the minor dimension of its plant, has two floors: living room on the low floor, and

por el autor, en el ámbito de su formación específica como Arquitecto Técnico en restauración

a storage area on the first floor.

de edificios históricos. La investigación comenzó en

Nowadays, industrial building materials have shado-

el año 2004 y continúa a día de hoy. Han sido

wed, even, substituted most of the construction mate-

innumerables los paseos por la huerta, las

rials that once characterised this type of traditional

fotografías y apuntes tomados así como las

architecture. Threats from the advance of urban deve-

entrañables charlas, matutinas y vespertinas, con

lopment are becoming the barracas a type of traditional architecture on danger of disappearing.

Key words: Barraca, ethnographic heritage.

los hombres y mujeres de la huerta. El paso previo a la catalogación e hipotética protección del conjunto de construcciones tradicionales de tierra, es la elaboración de un riguroso inventario y un pormenorizado análisis dimensional, constructivo y material que justifique su conservación. El estudio sobre la mentada construcción, parte de una inquietud personal por la situación paupérrima que vive el patrimonio arquitectónico popular valenciano.

* Arquitecto Técnico. juanangarcia@caatvalencia.es

revistavalencianad’etnologia

145

Fig 2 – Conjunto de Barracas de principios del siglo XX – Valencia. Fig 2a – Anónimo. Vendedor ambulante en las calles de El Palmar. Archivo Levante EMV.

Fig 2b – Anónimo. Barracas de la huerta. Archivo Levante EMV.

Fig 2c – Anónimo. Mujer en la puerta de su Barraca. Exposición permanente en las Barracas de la cooperativa de agricultores de Catarroja.

2. Localización y descripción constructiva

explosión demográfica, pero un acuerdo del

Ubicadas en la cuenca mediterránea y de origen pro-

Ayuntamiento de Valencia el 19 de noviembre de

bablemente íbero, la Barraca Valenciana es una cons-

1884 prohibió la construcción de barracas devenido

trucción vernácula de marjal; registró el máximo

de incendios en la población del Cabañal y anticipán-

momento de apogeo durante el primer tercio del siglo

dose al del Palmar, del que sobrevivieron tan solo unas

XIX gracias al aumento de la actividad agraria, el gran

pocas (Historia de la Ciudad / www.valencia.es: 2005).

movimiento comercial de nuestros productos y la

(Figs. 2 a,b,c).

146

revistavalencianad’etnologia

Fig 3 – Perspectiva constructiva de una barraca. GOSÁLVEZ, V: La barraca valenciana, facsímil del manuscrito original de 1915.

Según las construcciones existentes en la actualidad, su planta es cuadrangular (v x 2v varas valencianas)1, sistema de medición previo al sistema métrico que hoy conocemos; la longitud de la vara valenciana se establece de manera relativa por medio de palmos (22 a 23 cm.) siendo ésta de cerca de 90 cms.; lo que viene a establecerse en cuatro palmos aproximadamente (García J.A. 2006: 18). Su alzada, proporcional a la dimensión menor de su planta, se reparte en dos alturas planta vivienda y desván según los dibujos esquemáticos de la (Fig. 3). Los muros exteriores de planta baja se alzaban con adobe de dimensiones aproximadas 2x1,5 palmos, (40x 30 x 10 cm) ocultos tras un revoco embarrado de entre uno y dos dedos de espesor recubierto por una veladura de protección o enjalbegado de cal. Las separaciones interiores y muros piñones del desván se elaboraban mediante entramado vegetal revestidos de igual modo (Gosalvez 1915: 25). La estructura de cubierta se levantaba con cabios ensamblados en durmientes que coronan los muros de adobe y en la viga

De ahí que la percepción de la barraca, desde el

cumbrera. Esta recibía un embrozado con manojos de

punto de vista de los constructores contemporáneos,

paja de junco cosidos al soporte de cobertura formado

trate de enfocarse hacia una recreación tanto interna

por caña de ribera bordada con hilo de palomar según

como externa de una época gloriosa de esta cons-

la técnica de la caña maestra.

trucción. Se trata de musealizar tanto los objetos típi-

Actualmente, estas construcciones se entienden

cos y tradicionales como la propia edificación. Y gra-

como una consecuencia de los diferentes procesos de

cias a ellos, hoy en día tenemos la suerte de poder

evolución constructiva en los que se ha visto inmersa

visitarlas, de poder entenderlas y apreciarlas sociocul-

(L’escrivà 1976:41), debido a los consabidos movimien-

turalmente.

tos socio-culturales a lo largo de la historia de las urbes y sus alrededores (Flores 1981: 36).

Con tal de crear ese ambiente bucólico y representativo, se da el caso, de que gran parte de las barracas

La barraca como construcción con sus características

construidas íntegramente con materiales industrializa-

y funciones tradicionales casi ha desaparecido y tiende a

dos, estén maquilladas con una piel un tanto confusa

recrearse como casa de campo de familias ciudadanas.

de rusticismo que se denota desde una visión cercana.

1 Análisis dimensional de las barracas según esquema inferior derecho en Fig 2, parte analítica del inventario elaborado por GARCÍA ESPARZA, J.A.

revistavalencianad’etnologia

147

De otro modo perviven las barracas constructivamente tradicionales2 que han sufrido la transformación de su cubierta original de cañas y enea3 -por las continuas reparaciones originadas por la pudrición, la nidificación de aves o por agresiones externas-, en una cubierta industrializada de teja o amianto. En estos casos su constructor no se preocupa por maquillarla ya que lo entiende como una cuestión de practicidad y economía tras un proceso infinitamente triste, pero necesario para la supervivencia de la edificación; éste Fig 4 – Barracas que han sufrido procesos de transformación leves y graves; fotografías del autor Valencia (2004-2007). F4a. Desaparecida Barraca “De Coca”, La Punta ( Z.A.L. Puerto Valencia). F4b. Actual Restaurante-Barraca “La Genuína”, Pinedo (Valencia).

entiende su barraca como pura y nadie que se acerque a contemplarla va a dudar de su autenticidad, pese que al divisarla desde lo lejos pueda parecer más novedosa que aquella que fue maquillada. (Figs. 4 a,b).

2 La datación aportada en las fichas del inventario es la obtenida por transmisión oral directa de sus propietarios. 3 El “borró” es una planta que crece en humedales, y tradicionalmente se empleaba para la cubrición de las barracas por sus cualidades drenantes y antipudrescentes. Éste fue la causa de innumerables incendios en núcleos donde se concentraban un buen número de barracas. Actualmente esta planta se encuentra protegida y únicamente se puede obtener bajo petición expresa.

148

revistavalencianad’etnologia

La pérdida de estas técnicas es inminente puesto

ca tradicional, pero sí del empleo de los materiales que

que desde hace un tiempo ningún propietario recurre a

la componen, se podría entender una intervención

ellas para reparar o enmendar pequeños daños ocasio-

compatible con aquello preexistente a conservar. La

nados por el paso del tiempo y la falta de manteni-

Barraca Valenciana formada por las técnicas anterior-

miento. Los materiales industrializados han llegado a

mente nombradas requiere de una pormenorizada

ocultar e incluso sustituir muchos de los elementos ela-

atención y consecuentemente, una delicada interven-

borados artesanalmente bien por desconocimiento de

ción para no incurrir en transformaciones que desvirtú-

la técnica, la inmediatez del nuevo material o por sim-

en la construcción llegada a nuestros días.

ple economía. 3.1. Enjalbegado 3. Criterios de intervención en las técnicas cons-

Técnica; Pintura formada por cal apagada y agua que

tructivas populares para su óptima conservación y

se extiende con brocha sobre el paramento en donde

empatía a la percepción

fragua y endurece; se le da color con pigmentos mine-

Muchos valores de la arquitectura tradicional necesitan

rales y tiene propiedades antibacterianas (Corpus

ser preservados, como las estructuras materiales, o

2002).Para evitar el deterioro del revoco sobre el que se

cualquier combinación de estos u otros materiales. Es

aplica, la barraca viene recibiendo año tras año encala-

deseable donde sea posible conservar el conocimiento

dos sucesivos, soliendo coincidir con las fiestas locales.

(sabiduría) y las habilidades manuales empleadas y

Recuperación; Para recuperar las faltas de encalado,

registrarlas con fotografías y por escrito en aquellos

se debe introducir una porción de cal viva en un reci-

lugares donde las tradiciones estén en peligro de des-

piente hondo y llenarlo de agua dejándolo un tiempo

aparición. Pero hay muchos otros aspectos que se

para el correcto apagado de la misma. Posteriormente,

deben proteger, incluyendo el uso del espacio y su arti-

se aplicará sobre el paramento mediante brocha gruesa

culación, los sistemas de adecuación ambiental, clima-

a modo de pinceladas. La técnica perdura a día de hoy

tización y refrigeración y otros valores directamente

en algunas barracas y otras casas de la huerta.

relacionados con el tipo de sociedad que las habita. No se debería renunciar a ningún valor, aunque la mayor

3.2. Embarrado

atención se debe centrar en aquello que se ha perdido

Técnica; El enfoscado de barro de espesor variable que

o corre riesgo de perderse, incluyendo todas las varian-

recubre adobes y entramados para su protección, se

tes mencionadas. (Rehabimed 2007: nº7).

trabaja por moldeo directo, mediante el amasado de

La conservación de las barracas existentes median-

grandes puñados de barro de consistencia plástica que

te técnicas tradicionales y/o compatibles con éstas se

van apilándose y luego, antes de su fraguado, son fra-

está perdiendo; se debe tratar de mantener lo existen-

tasados con la mano o herramienta (Monografía

te con la mayor dignidad y sin un sobreesfuerzo exce-

nº385-386 1986: 46).

sivo para el propietario que acometa la intervención.

Recuperación; Se puede encontrar deteriorado por

Partiendo de la no reinterpretación estricta de la técni-

agresiones directas por golpeo o indirectas por la

revistavalencianad’etnologia

149

Fig 5 – Detalle de la pérdida de revestimiento de un muro de adobe de una Barraca de Alboraya (Pª de Massamardá). Fotografía del autor - Valencia (2007)

humedad lo que ha producido su disgregación. Para

ramente a mano. La misma técnica tiene diferentes

recuperar las faltas, se procederá a retirar todas las par-

nombres locales, pero las características de preparación

tes de recubrimiento que se encuentren abombadas o

sean susceptibles de desprendimiento. Se regará por

(Interacción 1986 /Chueca, F. Caro, J. 1998).El secado

aspersión constante hasta la correcta humectación del

de los ladrillos antes de su utilización exige entre 2 y 3

soporte que recibirá un nuevo embarrado.

semanas y puede hacerse directamente al sol, sin coc-

los

ladrillos

permanecen

muy

semejantes

Si los lienzos de barro únicamente presentaran fisu-

ción ( De Hoz, Maldonado, Vela 2003: 57).Los ladrillos

ras, éstas podrían suturarse con mortero de cal similar

secados se utilizan como bloques y se colocan con

al existente. (Fig. 5).

ayuda de un tendel hecho delicadamente según las mismas proporciones que el mortero de los ladrillos.

3.3. Adobado

Recuperación; Una intervención en muros de

Técnica; La técnica consiste en la fabricación de ladri-

adobe puede resultar muy dispar dependiendo del

llos con una tierra arenosa y arcillosa con fibras vegeta-

estado de conservación en que se encuentren.

les, con ayuda de moldes sencillos de madera, en los

Para ello se establecen tres niveles de deterioro:

que se dispone el mortero de tierra que se apisona lige-

150

revistavalencianad’etnologia

Fig 6 – Análisis de la erosión y los criterios de intervención en muros de adobe, diseños del autor Valencia (2004-2007). 6C

- Erosión superficial. Entendiendo por descarnado la pérdida superficial del adobe debido a un desprendimiento de la capa de embarrado que los recubre y a una excesiva exposición a la intemperie, cabría la posibilidad de reparar el muro recurriendo a un engrosamiento de la capa externa de embarrado mediante la misma mezcla de conglomerante utilizada para el revestimiento final de las partes desprendidas como se observa en la (Fig. 6 a). A sabiendas de la dificultad técnica de aunar un material existente y un nuevo recubrimiento de espesor considerable, y con el fin de evitar eventuales desprendimientos por falta de adhesión, se deben adoptar medidas auxiliares de elaboración

- Pérdida de sección. La pérdida de sección del muro se

que facilite su unión. Será conveniente ensartar cla-

entiende por la falta de hasta un tercio de espesor en

vos de madera (ahumados previa colocación, para

alguna de las zonas que lo compone. Teniendo en

evitar su pudrición) en las llagas del aparejo existen-

cuenta la complejidad de recuperar una masa tan

te; estos clavos unidos entre sí mediante listoncillos

importante de volumen, se puede optar por una mez-

de madera formando hiladas horizontales servirán

cla similar al mortero original empleado en la manufac-

de amarre al nuevo revestimiento según el esquema

turación de los adobes aunque modificado con cal para

de la (Fig. 6 b).

mejorar su adhesión. Será imprescindible el empleo de

revistavalencianad’etnologia

151

Fig 7 – Análisis de las faltas murarias y los criterios de intervención en paramentos de adobe, diseños del autor Valencia (2004-2007).

elementos de unión entre el muro tradicional y la recuperación volumétrica. Actualmente disponemos de múltiples medios auxiliares para ejecutar una intervención complicada con métodos de reconstrucción diferentes a los originales pero totalmente respetuosos con los mismos, no siendo aconsejable las soluciones tipo (Fig. 6 c). - Faltas murarias. Ante una significativa pérdida de muro, en la que ha desaparecido un painel en todo su espesor, faltando íntegramente un buen número de las piezas que lo componen, habría que recurrir a la elaboración de nuevas piezas de abobe según las dimensiones de las conservadas, para evitar retallos, y según las técnicas descritas en antiguos tratados, con una dosificación similar a la de las piezas del muro existente para que ambas partes del mismo, la construida y la reconstruida, sean compatibles estáticamente. (Fig. 7 a,b,c). Para hacer colaborantes ambas partes del muro, se debe recurrir al empleo de cañas de ribera ensartadas, hilada tras hilada solapando a ambos lados al menos pieza y media de adobe, unos 60 cms., en los tendeles del muro existente y en el nuevo muro proyectado listos para recibir el mortero de barro de unión de las nuevas piezas. Ante esta costumbre de intercalar entramados de cañas entre las hiladas de fábrica, se podría señalar a la cultura babilónica como la precursora de la técnica de la tierra armada. Estas verdugadas de caña repartidas de manera regular en tendeles en toda la altura del edificio contribuían a un mejor reparto de los esfuerzos de compresión y ceñían la estructura en capas independientes entre sí. Este refuerzo evitaba posibles patologías derivadas de asentamientos diferenciales, reducía los efectos de eventuales, retracciones, dilataciones térmicas y sismos de baja intensidad.

152

revistavalencianad’etnologia

Sea cual sea la técnica empleada para salvar la

Recuperación; La intervención en estos paramentos

redención del muro de adobe, se habrá conseguido la

dependerá directamente del estado de deterioro en

recuperación volumétrica del muro en su conjunto. Si

que se encuentren, siendo posible:

el muro, que actúa como soporte de la estructura de

-Pérdida de resistencia. Si el paramento ha sufrido

cubierta, ha perdido su capacidad portante manifesta-

deformaciones notables, éstas han de corregirse

da por asientos diferenciales de la estructura, éste

mediante una estructura auxiliar que ayude a recuperar

debería reforzarse. Existen varias posibilidades de inter-

la planeidad original. La colocación de travesaños de

vención al respecto, pero quizás la menos agresiva per-

madera de suelo a techo, puede ayudar a rigidizar de

ceptilmente es ejecutar al muro un doblado interno

nuevo el entramado cosiéndolo a éste.

con una hoja de ladrillo tosco de medio pie de espesor

-Falta de paramento. Cabrá valorar el porcentaje de

que asegure una correcta transmisión de cargas y que

entramado perdido y el existente para actuar en conse-

a su vez unido al muro de adobe por medio de llaves

cuencia. Pudiéndose adoptar múltiples soluciones gra-

metálicas ancladas a las llagas del intradós del aparejo

cias a la fácil ejecución de esta técnica, se deja al buen

de barro forme un muro de carga de doble hoja. Si el

entendimiento la posibilidad de rehacer tan solo la parte

doblado del muro se ejecuta por el extradós ya no

faltante uniéndola al existente o rehacer el paño íntegro

puede ser portante debido a la organización estructu-

de modo que quede solapado a los restos del existente.

ral de la barraca y se incurre en una modificación

Para cualquiera de las dos intervenciones, se deberá eli-

dimensional importante en la complexión externa de la

minar el revestimiento de barro para posteriormente

barraca. Además el doblado interno mejora aún más la

rehacerlo. (Fig. 8).

salubridad del habitáculo vivienda. 3.5. Embrozado 3.4. Entramado

Técnica; Sobre la caña trenzada se cosía en sentido

Técnica; El entramado es una estructura cuyos compo-

ascendente desde el alero hacia la cumbrera el material

nentes son piezas vegetales de diámetros considera-

herbáceo por fardos que constituían el espeso recubri-

bles que se utilizan para rigidizar marcos que com-

miento de cubierta elaborado con manojos aplanados,

prenden las paredes; estos marcos se complementan

de un grueso entre 10 y 25 cm. y entre 40 y 80 cm. de

con un tejido más fino elaborado con caña de ribera

longitud; siempre se empleaban las materias vegetales

normalmente, unidas con fibras vegetales o clavos.

especialmente resistentes a la pudrición propias de

Para que este entramado funcione como paramento

zonas lacustres. Eran unos buenos aislantes colocados

divisorio totalmente opaco, se deben rellenar los espa-

con un recubrimiento de un tercio como mínimo. Sus

cios del tejido con tierra, especialmente barro arcilloso,

puntos débiles son, evidentemente, el fuego y la fragi-

o la misma arcilla junto con otros materiales combina-

lidad de las ligaduras que unen las gavillas4 al armazón

dos aplicado en ambas caras del entramado (Bardou-

estructural. La cumbrera o caballete se remataba con

Arzoumanian 1986).

un mortero bastardo de barro y cal.

4 “Gavillas”, manojos herbáceos para la cubrición de la cubierta.

revistavalencianad’etnologia

153

Fig 8 – Análisis de la erosión y fractura de soportes verticales de entramado vegetal y los criterios de intervención, diseños del autor Valencia (2004-2007).

Recuperación; Esta técnica no admite reparaciones puntuales, de hecho la vegetación de las cubiertas se renovaba cíclicamente. Actualmente son escasas las barracas que presentan vegetación en su cubierta. Ante esta pérdida, cabe razonar y expresar la necesidad de conservar una técnica constructiva compleja, endémica y en peligro de extinción. Para reutilizar esta técnica, cabría ahondar en la memoria histórica de los hombres de campo de los poblados del sur y la albufera, recuperarla, perpetuarla y ponerla en práctica. El ahumado de las materias vegetales, podría ser contraproducente en este caso, puesto que siendo excelente solución ante la pudrición, éste agrava la posibilidad de cremación de la cubierta. Actualmente esta técnica constructiva ha dejado de ser la “inmediata” convirtiéndose en un proceso complejo y generalmente desconocido frente a las nuevas estructuras de soportes enrastrelados lígneos o metálicos, con coberturas de teja plana apoyada y atada con alambre o placas de amianto atornilladas.

3.6. Estructura Técnica; La técnica para generar un soporte estructural planeiforme, consiste en el trenzado de cañas de ribera finas colocadas una a hueso de la otra en sentido horizontal y unidas entre sí bordadas con hilo de esparto a cañas maestras transversales de mayor diámetro, las cuales trabajarán como estructura portante o de soporte. La separación entre éstos es variable, dependerá de la rigidez que se le vaya a conferir al conjunto. Esta técnica se empleará sobre las estructuras tanto de cubierta como del desván, así como en los hastíales para servir de cerramiento (S.Guarner 1957: 23).

154

revistavalencianad’etnologia

Fig 9 – Análisis de la pérdida de soportes horizontales de entramado vegetal y los criterios de intervención, diseños del autor Valencia (2004-2007).

Recuperación; Los soportes de entramado y entortado5 necesitan de un cuidado constante y de alguna revisión anual para mantener una cierta integridad del conjunto ya sea por pequeñas filtraciones provenientes de la cubierta, o por el propio trasiego del personal sobre la estructura vegetal. Según el estado de desperfecto, se podría consolidar añadiendo cañas en el caso de presentar faltas rehaciendo el tejido o simplemente reforzándolo, y posteriormente consolidarlo con un renchido6 de yeso que puede sustituir o complementar al mortero de barro de revestimiento. Sobre la capa de nivelación de yeso, en el caso de los entramados horizontales, para repartir cargas y a modo de solado, sería idóneo colocar un entablado de madera. (Fig. 9).

4. Criterios de aceptación de nuevos materiales frente a las técnicas tradicionales Cualquier proyecto de intervención debe llevar consigo una consolidación previa de aquello que ha llegado hasta nuestros días, y un estudio de adición de nuevos sistemas que sean compatibles con los tradicionales. Compatibilidad material; El hecho de que el nuevo sistema que se forma, a resultas de la combinación de diferentes materiales, sea un nuevo elemento estructural consolidado; no debe presentar inconveniente traducido fundamentalmente en la posibilidad de adecuarse buenamente a las solicitaciones igrotérmicas, ambientales y sobretodo con durabilidad en el tiempo. Compatibilidad estática; Los dos sistemas están constituidos por el elemento consolidado, la serie de elementos de unión al propio elemento y la estructura forma5 El “entortado” es el procedimiento por el cual, la estructura portante de cañas de ribera es revestida por una capa de barro y paja que ciega los huecos e irregularidades del trenzado y permite un trasiego temporal. 6 Se denomina “renchido” a una capa de regularización ejecutada con yeso y de espesor variable.

revistavalencianad’etnologia

155

156

revistavalencianad’etnologia

Fig 10 – Dibujo en planta de la ciudad datado en 1877 cuando la población de Valencia ascendía a 143.861 habitantes. Cartogrfía Histórica de la ciudad de Valencia. Ed. Faximil. Amando Llopis, Luís Perdigón, Francisco Taberner. 2004

Fig 11 – Dibujo en planta de la ciudad datado en 1925 cuando la población de Valencia ascendía a 247.281 h. En 1980 la población llegará a alcanzar los 751.734 habitantes. Cartogrfía Histórica de la ciudad de Valencia. Ed. Faximil. Amando Llopis, Luís Perdigón, Francisco Taberner. 2004

da por ambos. La evaluación de la compatibilidad está-

construcción tradicional por los nuevos materiales

tica de una intervención es difícilmente generalizable y

industrializados. El más emblemático de éstos fenóme-

depende normalmente del caso específico.

nos es el del cemento y sus derivados, entre los que el

Compatibilidad arquitectónica; Aunque en este caso el

hormigón ocupa un lugar privilegiado.

sistema está constituido por el elemento consolidado y

En el inventario elaborado se analizan todos y cada

el contexto particular en que se introduce, también

uno de los materiales que intervienen actualmente en

debe ser evaluado el impacto del elemento consolida-

todas las barracas estudiadas donde se puede hacer una

do bajo cualquier otro contexto.

reflexión sobre la incidencia que han tenido estos nue-

Compatibilidad ambiental; Por el que se refiere al

vos materiales industrializados sobre las barracas, el

impacto ambiental legado a la elaboración de la inter-

grado de afección y su metamorfosis. Las barracas pre-

vención y a la consecuencia que su eventual manteni-

sentan canjes en los materiales que las constituyen y

miento comporta (Arquitectura e Restauro 2003: 77).

gran parte de ellas, conjuntos de alteraciones morfoló-

Los materiales tradicionales (tierra, madera, caña,...),

gicas que en la mayoría de los casos no contribuyen a

paulatinamente han sido sustituidos por nuevos mate-

reconocer la casa como una edificación tradicional, ésta

riales industriales (cemento, ladrillos, amianto, alumi-

se renueva con materiales que no le son propios y a su

nio,…) en todo el Mediterráneo. Los mismos materia-

vez incompatibles, se de nota en las barracas fotografia-

les están en todas partes y la homogeneidad en el error

das. Tratadas como elementos muebles perturbadores

y en la banalidad presentan una absoluta unidad. El

del nuevo planeamiento urbanístico en el cual “no enca-

problema central es la colonización galopante de la

jan”, son consideradas construcciones lúgubres,

revistavalencianad’etnologia

157

Fig 12 – Análisis del deterioro y mimesis con el entorno, fotografía del autor, Alboraya - Valencia (2007)

pobres, incómodas y débiles7.Valoradas económicamen-

complexión, sino amoldar el nuevo uso al espacio exis-

te como construcciones de barro y caña no se atiende a

tente tal y como ha llegado a nuestros días.

su importancia constructiva, etnográfica y cultural.

La intención de la conservación arquitectónica,

La supervivencia de ésta construcción está en peli-

situadas en contextos rurales o urbanos, es mantener

gro de extinción, enfrentada al aumento de población

su autenticidad e integridad. En muchos casos, esto

y consecuentemente al desarrollo y expansión de los

además requiere un uso apropiado, compatible con el

núcleos urbanos y asentamientos históricos (Figs.

espacio y significado existente. Desde el punto de vista

10y11); en el mejor de los casos queda transformada

material, se reducirían los problemas de conservación si

su morfología y entorno directo, en el peor de los casos

atendiéramos a una protección rigurosa; del exterior

se produce su desaparición . Cuando una barraca ya ha

del edificio en los casos de aquellas barracas que pue-

quedado descontextualizada de su entorno primigenio,

dan ser susceptibles de cambio de uso, las “Urbanas”,

la vida que en ella se desarrollaba y para la que fue cre-

-aquellas que han sido descontextualizadas de su

ada ha cambiado radicalmente, debemos aceptar que

entorno original-; y una protección tanto externa como

la pervivencia de este patrimonio vernacular, pasa por

interna en las que se encuentran en territorio antrópi-

adaptarse dignamente a un cambio de uso/etapa. No

co o las llamadas “Periurbanas”, -aquellas que milagro-

por ello se debe modificar o transformar parte de su

samente se encuentran en su entorno natural-.

7 * De acuerdo con el “Artículo 45” de la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano referente a la declaración y régimen de protección; “Aquellas actividades, creaciones, conocimientos, prácticas, usos y técnicas que constituyen las manifestaciones más representativas y valiosas de la cultura y los modos de vida tradicionales de los valencianos serán declarados bienes de interés cultural. Igualmente podrán ser declarados bienes de interés cultural los bienes inmateriales que sean expresiones de las tradiciones del pueblo valenciano en sus manifestaciones musicales, artísticas , gastronómicas o de ocio, y en especial aquellas que han sido objeto de transmisión oral, y que las mantienen y potencian el uso del valenciano”. “Según las Clases que esta Ley manifiesta, nos encontraríamos dentro de la categoría de bienes inmuebles con: Monumentos referidos a las barracas urbanas, y con Parques Culturales referidos a las barracas aisladas contenidas en un medio físico relevante por sus valores paisajísticos y ecológicos”. 8 Prácticamente la mitad de la cincuentena de barracas inventariadas se encuentran en un estado de conservación deficiente o ruinoso.

158

revistavalencianad’etnologia

5. Conclusión

La rehabilitación en forma de “parques temáticos” y

Se podría atisbar un posible rescate de su inminente

“museos al aire libre” es un medio para conservar edifi-

desahucio como un conjunto de técnicas tradicionales

cios, pero a menudo los convierten en pueblos ficticios,

existentes en las históricas barracas dentro de las perti-

o introducen soluciones inadecuadas, las cuales han sido

nentes zonas de huerta que las contiene y de las que

diseñadas para facilitar el tránsito de los visitantes en una

siempre ha dependido no tan solo por mera superviven-

secuencia predeterminada a través del parque. La posibi-

cia de la construcción y su entorno, sino por una activi-

lidad de adaptación de estas construcciones tradicionales

dad en derredor que haga factible su conservación.

al “Turismo Tradicional”, es peligrosa en tanto en cuan-

Hay que plantearse cuestiones fundamentales sobre

to se recurre a ensalzar erróneamente la antigua usanza

la justificación misma de conservar tales ejemplos o sobre

y se tiende a recrear lo que pudo suceder como un puro

quién debería hacerlo y con qué criterios: si son exponen-

escenario rústico. El turismo ha llevado algunas veces a

tes de una forma de vida actualmente perdida, si se con-

una sobreenfatización de ciertas características de una

servan por sus cualidades constructivas y espaciales o si

tradición. El sentimentalismo, el idealismo romántico o

han de conservarse en calidad de especimenes de museo;

los folletos turísticos no deberían influir en las políticas de

todas estas consideraciones han de incidir sobre cualquier

conservación. Es más que probable que el desarrollo que

política de conservación. Hay quienes opinan que la con-

se conoce como “Turismo Cultural”, comporte que un

ciencia de unos vínculos con el pasado debe primar; para

mayor número de turistas busque la autenticidad en

otros, existen cualidades de belleza en la forma y el uso

lugar de la recreación artificial de la tradición.

de los materiales que justifican sobradamente su conser-

Bibliografía BARDOU, Patrick; ARZOUMANIAN, Varoujan; Arquitecturas de Adobe, Ed. Gustavo Gili, México 1986 Centro de Investigación de Técnicas y de Materiales Autóctonos y de Construcciones Experimentales. Inter-acción. II Encuentro de trabajo. La tierra como material de construcción. Navapalos 1986 CHUECA, F; CARO, J; Arquitectura de tierra, Encuentros Internacionales Centro de Investigación Navapalos 1998 CORPUS, Ecole d’avignon, Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes tècnics de Barcelona, Ecole des arts et métiers traditionnels de Tétouan, Arquitectura tradicional Mediterránea, Ed. Grup 4, Barcelona 2002 Arquitectura e Restauro; Dalla Reversivilità alla Compatibilità. Florencia, Ed. Nardini, 2003, pp 77-86. DE HOZ, J; MALDONADO, L; VELA, F; Diccionario de tierra tradicional, Ed Nerea, San Sebastián 2003 El butlletí RehabiMed, Nº 7 [Entrevista] <http://www.rehabimed.net/ www_cat/but.asp> [Consulta: 22/02/2007] FLORES, C; La arquitectura popular española IIII. Ed. Aguilar, Madrid 1981 GARCIA, J. A.; Técnicamente La Barraca. Valencia 2006 GOSÁLVEZ, V: La barraca valenciana, facsímil del manuscrito original de 1915, Ícaro Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, Valencia 1998 Historia de la Ciudad. < http//:www.valencia.es > [Consulta: 11/01/2005] L’ESCRIVÀ, J; Les nostres barraques, Mislata 1976 MONOGRAFÍA nº 385/386; Instituto Eduardo Torroja CSIC, La Tierra Material de Construcción, Junio 1986 SANCHIS GUARNER, M.: Les barraques valencianes, Ed. Diputación de Valencia, Barcelona 1957

vación e incluso la hacen esencial. (Fig. 12). La conservación debe realizarse mediante diferentes tipos de intervenciones como son el control medioambiental, mantenimiento, reparación, restauración, renovación y rehabilitación; analizando cada caso singularmente. Cualquier intervención implica decisiones, selecciones y responsabilidades relacionadas con el conjunto patrimonial, también con aquellas partes que no tienen un significado específico hoy, pero podrían tenerlo en el futuro. La creación de parques etnológicos podría dinamizar una serie de actividades destinadas a escuelas taller, universidades de verano, centros de atención especializada y asociaciones culturales entre los cuales se recojan las experiencias etnográficas mediante testimonios orales y escritos de los hombres de la huerta y la marjal para ser trasmitidos a las nuevas generaciones y ponerlas en práctica.

revistavalencianad’etnologia

159

EL MESTRE CORRETGER

RAMÓN TARÍN LÓPEZ2

L’article fa una repassada pels diferents estris i tècniques lligades a l’ofici de corretgeria partir de dades arreplegades en la comarca valenciana de l’Horta Sud. Paraules claus: ofici, corretgeria

This article deals with the typology of tools and

Els orígens del arreus en totes llurs modalitats es

techniques used by the belt makers (fabrication of belts

remunten a temps immemorials, no obstant això,

used by animals at farming work), from data gathered

algunes peces probablement no són tan antigues

in the valencian area of Horta Sud. Key words: belt maker by trade

com hom pensava en principi; la collera per exemple, que té una antiguitat bastant recent, pràcticament es remunta al segle XIX, i per tant se’n pot considerar bastant moderna la utilització a l’Horta Sud. L’aparició de la collera coincideix amb la introducció a les terres valencianes dels magnífics rossins d’origen belga o bretó, tan estimats pels nostres llauradors per la seua força i resistència, cosa que ben prompte convertirà la presencia d’aquests extraordinaris exemplars en l’estampa més representativa del paisatge rural. Però cenyint-nos exclusivament a l’artesania dels arreus, hem de dir òbviament, que l’ofici de corretger, fou un ofici molt important, vinculat fonamentalment a vestir les cavalleries, tant d’arada com de tir o transport, abans de la generalització de les màquines i els vehicles de motor al món rural. La tasca del corretger consistia a l’elaboració dels

revistavalencianad’etnologia

161

arreus per a les cavalleries, que ajustats a la grandà-

blanquers. El corretger rep el cuiro completament

ria de les bèsties, facilitaven llurs moviments alhora

blanquejat, tot i que abans d’arribar al taller, les pells

que s’evitaven els flecs, les molèsties o els colps en

han passat per un llarg i complex procés d’assaona-

l’exercici quotidià de tir.

ment a les blanqueries.

Amb la maquinització de les labors agrícoles i de

Les classes de pell que hi ha adaptades dins del

transport, el corretger que, en la majoria dels casos,

guarniment és diversa: hi podem distingir diversos

desenvolupava el seu treball amb plena dedicació,

tipus de cuiro, segons la pell de l’animal de què

va haver de deixar el tradicional ofici i evolucionar i

s’obtenen: entre les pells més utilitzades en la con-

adaptar-se a altres activitats similars com ara la tapis-

fecció d’aparells es solen trobar les de: porc, corder,

seria o la fabricació de la bossa de mà.

vaca o vedell.

Aquest treball que hem intentat plasmar per

Els cuiros derivats d’algunes d’aquestes pells

mitjà del material documental o gràfic al nostre

són: guarnimentera, seller, pauleta, vaquetilla,

abast estem segurs que necessita d’una habilitat no

badana i ferratge.

exempta d’unes certes dosis artístiques així com d’una gran imaginació en l’ornamentació dels

El conjunt de cuiros es subdivideix en els diferents grups:

arreus de la cavalleria. D’igual manera caldria ressal-

a) Guarnimentera, sellero, vaquetilla i paule-

tar els aspectes excepcionals de l’ofici del corretger

ta, formen el grup de pells derivades del ramat vacú

on l’eina principal del seu treball són les mans i la

i boví: els tres primers s’obstenen de la pell de vaca

llibertat d’ornamentació d’una peça que resultarà

o bou adults mentres que l’últim es diferencia per

única.

pertanyer a la pell del vedell o vedella jove. La dife-

El futur, però amb el seu progrés, s’encarregaria

rència entre els uns i els altres radica en assolir més

en la segona meitat de segle de dir adéu als dòcils

o menys qualitat i per tant poden ser utilitzats en

cavalls, accessoris; als estils artesans i les tècniques

determinades parts dels arreus que requereixen més

de la indumentària amb els seus ornaments d’argent

consistència. El seller es el cuiro utilitzat per a fabri-

i claus daurats dins del suggestiu món de la corret-

car el selló mentres que el guarnimentera es fa ser-

geria.

vir de manera general en tots els arreus.

El passat sempre s’endú, a vegades de forma

b) La badana és el cuiro que s`obtè de la pell del

traumàtica, no tan sols un tros de l’ànima sinó

ramat boví i s’utilitzava sobretot en la fabricació de

també l’artesania tradicional de moltes generacions

la verga que porta el selló.

que mai no hauria d’oblidar-se.

c) El ferratge és la classe de cuiro que s’extrau de la capa més feble de totes les capes que consti-

Materials primaris

tueixen la pell.

La matèria primera en la fabricació dels arreus és la

La lona pot substituir el cuiro en alguns arreus,

pell. El cuiro es podia adquirir en les respectives ten-

com ara en les albardes o els coixins que porten les

des subministradores del ram o bé directament dels

colleres i collerons.

162

revistavalencianad’etnologia

Altres materials emprats són: Metàl·lics: claus, puntes, tatxes, reblons, anelles, cadenes, sivelles, argolles, estreps. Fusta: costelles, cavallets, forcats, etc. Finalment, la cera, els tints, el cànem, de distints fils, i el greix, completaven la varietat de materials necessaris per desenvolupar l´ofici. El fil de cosir els guarniments. El fil utilitzat en

Ungleta

l’elaboració dels arreus ha estat el fil trenat de lli o de cànem. El fil potser de dos, de tres o quatre caps, s`encerava amb cera verge d’abella. El nombre de caps corresponia a la grossària del trenat; així, per

de fusta o el compàs de ferro, que servia per a mesurar la distància per mitjà d`un caragol fix o mòbil.

exemple, el fil de quatre caps era el més resistent perquè estava trenat amb quatre fils o caps. Tot i aixó, aquest fil ha estat poc utilitzat i s`emprava només per a cosir les vergues del sellò, i els més utilitzats eren els fils de dos o tres caps. El greix és un altre dels elements que estaven a l’abast a la corretgeria, ha estat el greix fos de cavall que servia per engreixar els arreus dels animals. El greix derivat del sagí de porc s’utilitzava per a engreixar l’eix i la peçonera del cub del carro.

b) Eines de tallar i rebaixar La ungleta: ganiveta sustentada per una fulla de dues direccions els extrems de la qual acaben per una banda en punta i rom per l’altre; un dels cantells serveix per a rebaixar i l´altre per a tallar. El contell: ganiveta en fulla en forma de mitja lluna un xic més gran que l’ungleta cosa que la proveix d`una potència superior. Es fa servir per a tallar les peces més resistents o de més gruix.

ÚTILS DE GUARNIR La quantitat i la varietat d’eines emprades en aquest ofici al llarg de tot el procés de confecció dels arreus resulta bastant nombrós. Aquesta és la descripció dels principals estris de la corretgeria agrupats segons la seua utilització: (a) De mesurar, (b) de tall, (c) de foradar, (d) de cosir, (e) de colpejar, (f) de marcar i (g) ratllar. a) Estris de mesurar Hi havia tota una tipologia d’aparells adaptables a cada funcionalitat com ara la cinta mètrica, regle

Contell

revistavalencianad’etnologia

163

Tissores

Màquina de tallar

Les tisores: hi ha dues tipologies de tisores, les

artificial del palorama que articula el seu desplaça-

clàssiques i les mordasses; les tisores clàssiques són

ment a qualsevol mesura fixada i permet tallar peces

les que gasta el corretger per a tallar les peces menys

de diferents grandàries. Generalment, aquesta

resistents com el cuiro o la lona, i les mordasses

màquina es fa servir per a fer les tires llargues de

s’empren per a tallar ferro o reblons. Aquestes últi-

cuiro com ara els ramals.

mes estàn formades per dos ramals de ferro d’uns

Màquina de rebaixar: antiquísima màquina

40 cm de llargària que les doten d’una gran potén-

manual, semblant a la típica regruixadora, proveïda

cia. Els estrems superiors es troben proveïts per una

per un rodet i el contrapés que facilita el desplaçament

boca semicircular que s’articula per mitjà d’uns

de la peça. Aquesta màquina disposa d`una fulla de

clauets que van col·locats al centre de la base. Els

tallar central que actua sobre la peça desplaçada.

extrems inferiors dels ramals van folrats per una goma que facilita la presió de les mans.

c) Instruments de foradar

Màquina de tallar: és una eina manual que

Alenes. La varietat d’alenes presenten una tipolo-

està sustentada principalment per una fulla tallant i

gia formada per un conjunt de punxonets d`aplica-

acerada i roleu de marcar. Disposa d’un regulador

cions funcionals diferents. Les alenes estan fetes en

Màquina de rebaixar

Alenes

164

revistavalencianad’etnologia

Alenó

Traucadors (Sacabocaos) de boca rodona

forma de rombe semblants a la clàssica pastilla

quadrada, redona, rectangular, d’estrela, d’una o dues

Juanola i van de major a menor; alguna d’aquestes

boques, etc. Es tracta d’eines similars formades per un

alenes és adaptada pel corretger per a cosir el cuiro de

tub circular sustentat d’una boca més ampla que la

mitja carn, nom amb què és coneix el teixit més prim.

base. Per a foradar la corretja, es posava la peça

El mànec de l’alena es redó i s’utilitza, com el típic

damunt d’un disc d’alumini a la fi d’esmortir el colp

didal de cosir, per a espentar l’agulla de fil prim.

del martell perquè no es feren rebaves. Aquestes són

L’alenó: punxó de dimensions més llargues que

les principals funcions de casdascún dels traucadors:

l’alena que s’utilitza per a perforar el cuiro més grui-

—de boca redona: de fer els ullals de cuiro.

xut per on s’ha de passar el fil més gros. Per a pas-

—de boca rectangular: per a fer els forats allar-

sar el fil pel forat de la corretja s’emprava una agulla de ganxet feta de fil d’aram doblegat i reblat pel corretger que substituïa el passador.

gats de les sivelles. —de boca quadrada: s`aplicava exclusivament als forats que portava la vela.

Traucadors: igual que les alenes, es caracteritzen

—traucador de mà: eina manual proveïda de

per presentar diferents modalitats; dins d’aquesta

dues modalitats: la primera està formada per una

tipologia es podia distingir: el sacabocaos de boca

rodeta en forma d’estrela composta per set dents

Traucadors (Sacabocaos) de boca rectangular

Traucador (Sacabocaos) de boca quadrada

revistavalencianad’etnologia

165

Gúbia

Passador

diferents i intercambiables, cosa que permet fer una

d) Útils de cosir

varietat de forats sense cambiar el broquet el qual es

L’agulla: barreta punteguda d’acer que està pro-

regulava per mitjà d`un moll de fixació; tant en l´ober-

veïda d’un ullal en un extrem per a passar-hi un fil.

tura com el truncat, es desplaça sempre en el mateix

Serveix per a cosir o passar els fils a través dels forats

sentit, de forma que si es vol rectificar el punt de fixa-

fets amb l’alena. Les costures es cusen amb dues agu-

ció o cambiar la mesura, s’ha d’aguardar que faça la

lles: l’una de dalt a baix i l’altra de baix cap a dalt. La

volta completa. La segona és bastant més petita i es

modalitat d’agulles o útils de cosir estava integrada per:

diferencia de l’anterior per tenir un broquet adaptable

El passador: tipus d’agulla que s’emprava per a

a la grandaria del forat que vol fer-se. Aquesta eina,

passar el fil de cosir en aquelles parts de la peça que

només s’utilitza per a foradar aquelles faenes ja trun-

presentava corbes molt agudes o bé que el pla con-

cades a les quals ha d’afegir-se algun adornament.

trari del forat fora poc visible; en aquest cas l’agulla,

Gúbia: làmina d’acer proveïda d’estries o dents que tallen el teixit en forma de zig-zag. Es fa servir per a fer els adornaments sobre els perfils rectes o

s’enfilava per l’angle posterior del forat, estirant del fil cap enrrere. La taula de cosir: estri de fusta que té una fun-

corbats que portaven les morraleres dels capçals.

ció semblant a les gafes de cosir. A l’hora d’elaborar

Agulla

Taula de cosir

166

revistavalencianad’etnologia

Martell comu

Maceta de fusta

el cosit, el corretger subjecta les taules entre les

Martell especial: de puntes estretes i dimensions

cames cosa que li permet tenir les dues mans lliures

allargades que s’emprava en aquells raconets o angles

per a fer el treballar amb les agulles.

estrets de la peça on el martell normal no podia entrar.

La gafa de cosir: aparell de fusta proveït de

Martell de peu de cabra: està format per una

base i dues pales en forma de tenalles articulades

làmina estreta que acaba el tall en forma de forque-

per un pedal lateral que serveixen per a exercir la

ta o ganxet. Es feia servir per arrancar les tatxes o

presió sobre la corretja.

clauets de les peces.

S`utilitza per a cosir qualsevol classe d’arreus:

Maceta de fusta: eina petita de secció plana que

francalets, corretjots, retranques, etc.

solia emprar el corretger per a determinades feines.

e) Eines de colpejar

f) Eines de marcar i ratllar

Martells. Hi ha una varietat de tipologies entre les que cal distingir: Martell comú que es gastava en les típiques

Marcador: n’hi ha de diferents tipus: el compás de ferro, format per dos ramals que acabaven l’un en punta roma i l’altre en punta fina, i el marcador

faenes.

de fusta que disposava d`un caragol per a amidar

Martell especial

Marcador, compàs de ferro

revistavalencianad’etnologia

167

Marcador, de fusta

Encuny

les distàncies: El primer s’utilitzava com a mesura i

g) Estris de reblar

ratllador per a marcar les guies en les costures o

Encunys: eina composta d’un tub mascle de

adornaments: es donava la distància que devia de

ferro i una femella de base de secció circular que ser-

tenir la costura del cantell i aleshores recolzant una

veix per a ficar i reblar els traus. Operació consistent

punta del compàs per la part de dalt de la peça i

en ficar el trau de baix cap amunt sota la lona; sobre

l´altre per baix, ajustat a la vora, anava marcant la

el qual s’acobla una arandela que es rebla per mitjà

línia per on s’havia de cosir. Les puntes romes tenien

de la presió del mascle.

com a funció desplaçar-se sobre la peça sense fer malbé el teixit. Ratllador: eina de ratllar que es fa servir per a

Altres classes de ferramentes són: mordasses, ganxos d’embotir, torn de posar ullets, poltró, enclusa, disc de plom, etc.

matar els cantells de la peça de cuiro deixant-los

Mordasses: hi ha dues modalitats de mordas-

roms. Estava format per una fulla estreta de caire

ses, la primera és la típica tenalla de sabater que ser-

rom, una poc inclinat cap amunt, que finalitzava

veix per a subjectar o estirar les tires de corretja, i la

en forma de ve. S’emprava per arrancar o buidar

de tallar el ferro i reblons. Estan formades per dos

el cuiro.

ramals de ferro d’uns 30 cm de llargària que la

Ratllador

Embotidor de ferro

168

revistavalencianad’etnologia

Embotidor de fusta

Enclusa

doten d’una gran potència a l´hora de subjectar o

Enclusa. Petita peça d’acer que serveix per a

tallar la peça. Els extrems posteriors van folrats fins

reblar els claus. Alguns corretgers substitueixen

a la meitat del mànec per una goma que ajuda a

aquesta peça per un tros de raïl de tren.

mantenir la presió de les mans.

Disc de plom: Estri de forma circular que solia

Embotidors, n’hi ha dues modalitats: l´embotidor

fer-se el mateix corretger amb deixalles de tubs de

de ganxos de ferro, i l´embotidor de fusta. Les caràcte-

plom. S’utilitzava com a base de l’encuny o trauca-

ristiques principals que presenten els embotidors de

dor per a fer el forat del trau. Quan es quartejava o

ganxos sobre els de fusta es troben en el fet de tenir

s’espatlava alguna part del disc, es ficava dins d’un

una figura recta o corbada que varia en funció de la

atifell, normalment una paella, al foc fins a fondre’s,

seua utilització; els embotidors de fusta estan formats

acció per la qual es cremaven totes les impureses

per dues barres rectes i redones. S`empren per introduir

inscrustades eliminant-hi, alhora totes les partícules

la palla o la llana a l’interior de la collera o colleró.

del cagaferro mitjançant aquest procés de regenera-

Poltre de molurar: espècie de tronc de fusta que s’utilitza per a donar la forma al colleró abans

ció. Després es deixava refredar a la paella i d’aquesta prenia la mateixa forma.

de revestir-lo.

Poltre

Disc de plom

revistavalencianad’etnologia

169

La funcionalitat bàsica dels arreus està correlacionada a les determinades activitats que ha de desenvolupar el ramat cavallar com puga ser el tir i arrosegament dels vehicles de dues rodes o la mateixa activitat agrícola, és per aixó que la perfecta elaboració de cada part de l’aparell és vital per a facilitar la labor del cavall i puga realitzar-lo sense Estenalles

dificultats, sobretot, quan es tracta de càrregues o

Els fonaments de l’artesania dels arreus

forcats molt pesants que poden obstaculitzar la res-

Per a confeccionar l’autentic arnés, es talla el cuiro

piració de l’animal. De vegades el cavall no pot con-

de l’amplària de les corretges amb un estri de tallar

trolar el vehicle de rodes que arrosega ni fins i tot,

semblant al rosset del fuster tot i que en compte de

portant el fre. El carro ha de tenir les barres rígides

marcar la línia la talla. Per a fer les tires més primes,

per a mantindre el vehicle a una distancia prudent,

el corretger utilitza un quarterejador, una peça molt

a més a més, és necessari el selló encoixinat per a

esmolada que es troba subjectada al banc de treball

sostenir el pes de les barres i de la càrrega així com

en posició horitzontal. Les ferramentes de tall s’uti-

la cingla o ventrera ajustada per baix del ventre per

litzen per a llevar de les corretges qualsevol cantell

a mantenir baixos els varals. Per a evitar que el vehi-

esmolat. Els cantells més grossos es redueixen amb

cle rebase l’animal, s’elaboren les retranques, que es

petites eines de fulles esmolades que solen escalfar-

col·loquen al voltant de la gropa del cavall i van

se. El plegat és una línia decorativa que s’imprimeix

enganxades a la sivella del sellò i les puntes de les

prop del cantell de la corretja.

barres mitjançant uns tirants de cadena que actuen

D’altra banda, el moll principal de l’art del guarniment radica en el cosit del cuiro, per al qual s’uti-

com a fre a les baixades o tiren enrrere del carro a l’hora de recular.

litza el fil de lli per ser un fil extremadament més fort

L’activitat artesana del corretger es desenvolu-

i flexible tot i que arriba a tallar el cuiro. La quanti-

pava al voltant d’una taula de treball que precedia

tat de fil necessària és huit voltes la llargària de la

l’entrada de la casa: sobre la taula farcida de mate-

peça que s’ha de cosir; abans d’utilitzar-se el fil s’ha

rials de cuïro s’hi trobava tota mena de ferramen-

d’encerar amb cera verge d’abella. Tots els forats del

tes: punxonets, ganivetes de mitja lluna per a tallar

cosit es marquen amb un punxó abans de perforar-

el cuiro, martells de reblar, estenalles de fusta per a

lo amb l’alena. Per a unir els extrems de les corret-

cosir a mà, màquines de repuntar, fil encerat, cuiros

ges, han de retallar-los amb un ganivet de mitja

de badana, de pell porc, de cavall o corder, etc. Pots

lluna, extraient la part interior fins que ambdues for-

de greix de cavall o oli d’ull de bou, per engreixar

men una falca i puguen unir-se per la grossària dels

els carros i aparells; garbons de vares de vímet per

arreus sense protuberàncies donant-li aixì un acabat

a fer les tralles. La manipulació de la pell donarà la

molt acurat.

forma artesana a les aparellades completes que

170

revistavalencianad’etnologia

penjaran adossades a la paret, així com ventreres,

més prims havien de rebaixar-se amb la màquina de

retranques, colleres, collerons, ramals cabestres,

rebaixar. Una vegada preparades les peces es marca-

etcètera.

ven les línies per a cosir i es col·loquen sobre les tau-

Així doncs, un dels secrets fonamentals o bàsics

les, que es troben pressionades entre les cames del

en el conjunt d’arreus, es troba en la perfecta ela-

corretger. Comença a cosir-se perforant amb l’alena

boració de la collera, el colleró, el sellò i les retran-

o punxonet, i amb les dues, a les quals s’ha enfilat el

ques, que han de gaudir de la bona artesania atés

cànem encerat, es va cosint procurant mantenir la

que de la seua correcta aplicació depén en gran

mateixa distància entre les puntades. Cada agulla

mesura de les condicions desitjables de treball que

està col·locada a cada costat de la peça que està

ha de tenir la població per a desenvolupar les dife-

cosint-se; s’introduixen ambdues pel mateix forat:

rents activitats.

primer passa l´agulla pel costat de l’inrevés, i abans

Gran part de tot el treball desenvolupat al voltant d’aquesta artesania és detallat i precís, en la seua elaboració el mestre corretger el fa tot a mà: els càlculs es feien tots a ull ja que en realitat són molt

que pase tota l’agulla s’introduix l’altra, estirant d’ambdues alhora. Les peces que no necessiten cosir-se s’adhereixen clavant-les o reblant-les.

poques les mesures que s’empraven. Classes d’arreus Confecció dels guarniments

Per a enganxar l´animal al carro o a l’arada, es neces-

El corretger, en primer lloc, amidava la cavalleria. Hi

sitaven els arreus següents: colleró, collera, selló,

havia un mida fixa: la vertical o de corda, que con-

selleta, corretjot, ventrera, ramals, cabeçada, cabes-

sistia a amidar l’animal des de la creuera fins la

tre i retranques.

peüngla. A partir d’aquesta mesura fixa s’amidava

El colleró. Es tracta d’una peça en forma de

per dits. Així, hi havia haques que passaven alguns

ferradura o corba tancada que s’estructura sobre

dits de la corda i d’altres que no l’assolien.

el capçal gros, que és la part superior més grossa,

Per a tallar alguns arreus es necessitava utilitzar

i la gola que és la part més estreta de baix. Està

el patró: collerons, sellons, i certes peces del cabeçó.

constituit per dues costelles de fusta que van de

En canvi, altres com ara els francalets, els tirants o

dalt a baix, sobre les quals va col·locada la verga

els correatges, no requerien del seu ús.

que és la bàse sobre la qual es revestix tot el colle-

El procés de confecció era el següent: per mitjà

ró. Les costelles van subjectades a la verga per cinc

de la cinta i el compàs es prenia la mida de l’arreu.

baguetes o gafes de corretja anomenades, en el

Tot seguit es tallaven les peces, previament marca-

llenguatge col·loquial del corretger, presilles

des, amb la ganiveta de mitja lluna o les tisores,

(bagues): una a l’altura de l’anella; dues als franca-

depenent del tipus de cuiro. La màquina de tallar

lets i dues sobre la part baixa. El cos de la verga

s’utilitzava sobretot en les corretges llargues. Els

està format per dos coixins en forma tubular

trossos o tires de corretja que necessitaven fer-se

embotits de palla de ségol, llana, o pèl de cavall,

revistavalencianad’etnologia

171

els quals van folrats de badana. El colleró es tanca

Una primera fase dedicada a fer el cos. La

per damunt del capçal gros per mitjà de tres

badana es doblega a la meitat i amb un patró es

corretgetes: la primera corretja va a la part de fora,

marquen les tres parts que formen el cos. Una volta

diguem que més prop a l’animal, es diu la corretja

tallades amb les tisores es cusen a mà o a màquina.

mestra, i és la que fa la volta abracillant tot el cos

S’hi afegeix una peça a la badana —motlura tubu-

del colleró; la corretja del centre va botonada al

lar— al llarg del cos. Després s’ha de posar en aigua

capçal gros contrari, i la corretja de l’altre extrem,

durant deu minuts perquè s’estove el cuiro i es passa

que és la que baixa per la costella fins a uns cinc

a embotir-ho amb palla de ségol per mitjà d’uns

centímetres més avall dels francalets. Els capçals

ganxos llargs de ferro. Durant tota l’operació s’ha

grossos van subjectats per una corretja de cuiro

d’anar remullant la badana procurant que el cos

que es tanca per la part davantera. El colleró porta

reste el més sólid possible. Aquesta fase acaba tan-

incorporat un francalet a cada costat amb una

cant els extrems del cos cosint-los.

carabasseta que serveix per a enganxar els tirants

La segona fase comença colpejant el cos amb

del carro els quals van situats sobre la solapa que

costella vella a fi d’anar corbant-lo fins a poder

reforça la part central del colleró. En alguns casos

col·locar-lo en el motle. Una vegada situat en la

el colleró també està proveït dels respectius eixan-

zona correcta es tanca cosint-hi els extrems. Després

guers —peça de corretja en forma d’ullal per on

s’ha de deixar tot un dia secant-se perquè prenga la

passa el timó de l’aladre— que va col·locada per

forma del motle que ha de ser semblant al coll de

damunt del francalet.

l´animal.

En l’elaboració del colleró s’utilitza el poltró,

La tercera fase consta de vestir el colleró. Es

espècie de tronc de fusta que serveix per a motlurar

trau del motle el cos amb la forma ja ben definida i

de forma adequada la figura final que ha d’assolir;

van ficant-se-li les distintes peces, banyant-les prè-

una part esencial de la seua confecció és la correcta

viament totes perquè s’adapten millor al cos abans

manipulació de les costures que han d’anar sempre

de cosir-ho. Novament s’introdueix en el motle per a

cosides cap afora, així com l’eliminació d’arrugues a

col·locar-li les costelles i les distintes corretges: fran-

la part interior del colleró a fi d’evitar les matadores

calets i claus de tensar i tancar.

produïdes pel fregament amb la pell de l’animal. Algunes modalitats de collerons de més grandà-

Finalment es trau del motle i s’adorna amb els clauets i les tatxes platejades.

ria tenen una protecció elevada en la part superior

Alguns collerons solien portar sobreposats a la

posterior dels francalets-tapacolls que s’estira cap

part de sota uns adornaments consistents en unes

enrrere per a protegir de la pluja, i evitar que l’aigua

tires de cuiro en forma de randa anomenades popu-

correga pel bastiment del selló.

larment mosquiteres.

El procés de confecció del colleró, que és una de

L’elaboració de la collera. N’hi ha de diversos

les peces més complicades de fer, presenta tres fases

tipus: collera de carro i collera de llaurar. La prime-

en la seua elaboració:

ra consta de riostra i cos que van unides per una

172

revistavalencianad’etnologia

ungleta a la part de dalt del capçal gros i es tanca

ficava davant de la collera; a pesar de ser un estri uti-

de sota amb les patilles que van nugades per la jun-

litzat per al carro, el forcasset també ha estat utilit-

yidora d’una cordeta de junyir: la riostra es una tira

zat en les labors agrícoles.

de cuiro llarga que va cosida a un tubular en un

La collera de llaurar, està precedida per un jouet

dels cantells de la costura que s’allarga més que

o forcasset i porta com a complement el manti, que

l’altre formant una solapa. La collera té la forma

es una espècie de coixí fet de lona flexible o tela de

d’una especie de tubular que va reomplida amb

cotó que va reomplit de clim vegetal, cosa que pro-

material de palla o llana i recoberta de tela; va fol-

porciona una certa frescor a l´animal;2 el manti va

rada de cuiro sense adobar, cosa que li dóna una

nugat, junt amb les patilles sota la collera, amb el

textura molt més forta al cos i que té com objectiu

cordell que junyeix les peces.

fer més suau el contacte del teixit amb la pell de

Als costats exteriors de la collera porta dues ore-

l’animal. Després de reomplir la collera s’ha d’esto-

lles o ases de cuiro anomenats francalets que soste-

var per a donar-li la forma al poltró: finalment el

nen cada un dels caps dels timons de l’arada que

corretger ha de cosir el cos de la collera fins a la

estan travats mitjantçant els tellols que s’introduïen

part superior. L’última part del treball consisteix a

per un dels forats del timó perquè no se n’isquen al

junyir el forcall, es tracta d’uns coixins o braços

tirar l’animal de l’arada.

tubulars que s’encaixen als costats de la collera entre la riostra i el cos.

La tècnica utilitzada en l´elaboració de la collera és molt similar a l´emprada en la del colleró.

Quan la collera està tancada pels extrems, es

L’elaboració del selló. Està format per un bas-

cusen tots dos extrems: si pel contrari és oberta, es

timent fabricat amb fusta de faig i proveït de dos

deixen els extrems separats. Les colleres obertes

cavallets en forma de mitja lluna. A la part inferior

generalment s’utiltzen per als rosins perxerons o bé

de l’estructura o carcassa porta col·locats: el coixí i

els rucs que tenen el cap excepcionalment gros;

el contracoixí, anomenats dessudadores que tenen

aquests tipus de collera s’obrin amb força i s’esmun-

com a principal funció protegir la pell i absorbir la

yen pel cap del rosi tancant-se amb tires de corretja

suor de l’animal. Bàsicament, les dessuadores es

o cordell. La collera tancada es col·loca cap per avall

componen de dues peces de cuiro reomplides, la

de forma que la part més ampla passe també per la

primera de pallús d’arrós i, la segona, amb borra o

part més ampla del cap del cavall, girant-se a conti-

llana que actuen de coixí entre la forma i el cavall.

nuació cap per amunt, baixant-se pel coll fins a aco-

El selló va revestit pel guarniment que és una peça

blar-se al seu lloc. A la collera d’arrossegar el carro

de pell de bou d’uns 80 centímetres de llargària per

se li posava el forcasset, que era una peça que es

40 d’amplària. Aquesta pell solia trossejar-se en

1 Entre els llauradors, la veu junyir significa vestir l’animal per a l’arada. 2 El «clim vegetal» s’obstenia de la palma del margalló per mitjà d`un procés de manipulació. Les fibres proporcionades per aquest metode eren unes fibres funcionals d’una qualitat excel·lent que a més d’absorbir la suor de l’animal, solia conservar-se sempre esponjada. Aquest material es regenerava de forma molt escaient pel llaurador, que passava per llavar-lo cada setmana, una acció que a més d’estovar el clim, servia per a substituir les impureses que apareixien en l’interior del manti.

revistavalencianad’etnologia

173

diferents parts per aprofitar millor tot el material;

El corretjot és la peça que dóna suport a les

habitualment eren cinc les peces de cuiro subdivi-

barres del carro. Es tracta de l’element més llarg i de

dides, amb elles es folraven les dues tapes que for-

més grossària de tots els arreus que va doblegat per

maven les caigudes dels costats, el bastidor que

la meitat; en un dels extrems porta una sivella fixa

anava al centre dels cavallets i els dos cavallets que,

que serveix per a cordar el corretjot; en l’altre està

a més de folrats, van clavejats de tatxes daurades o

proveït d’uns traus a la part superior, que serveixen

planxes de metall. El selló serveix de base del

per apujar o baixar les barres del carro.

corretjot per a sostindre l’equilibri de la càrrega del

El corretjot consta de tres peces de cuiro tallades

carro i està proveït de dues anelles per on passen

i muntades en costura de doble peça. Aquestes

els ramals.

peces s’han de posar en adobament durant un cert

La selleta era la peça que portava l’animal quan

període de temps a fi de dotar el cuiro de flexibilitat

anava a llaurar, la qual es subjectava amb una cingla

per a facilitar la manipulacio dels doblegaments, les

que passa per davall del ventre de la cavalleria i es

costures, o els plegats que tanquen l’assentament

corda a la sivella de la selleta; es tracta d’un basti-

de la barra. Ventrera: peça que serveix de contrapés per a

ment similar al del selló sobre el qual a penes s’introduïen algunes modificacions.

subjectar i anivellar la posició de les barres. La ven-

El mestre corretger José Campos Garcia a mitjans dels anys huitanta

174

revistavalencianad’etnologia

trera va ajustada per baix de l’animal i té com a fun-

de subjecció. La morralera és la peça que abracilla la

ció mantenir baixos els varals. Es tracta d’una tira

boca per damunt del musell del cavall i sol portar

grosa de cuiro que té una elaboració semblant al

d’adornament unes tires de corretja que es fan amb

correjot.

la gúbia de zig-zag. Les ulleres són les peces laterals

Els ramals són unes corretges estretes d’uns tres

del cabeçal que van adornades amb les inicials del

centímetres d’amplària per 10 metres de llargària

propietari gravades per clauets daurats o platejats, i

que va enganxada al capçal pels seus dos extrems.

tenen com a finalitat tapar una part de la visió de l’a-

Els ramals serveixen per a conduir, frenar o canviar la

nimal per a evitar qualsevol antull que puguera tin-

direcció de la cavalleria.

dre. Les ulleres porten dues sivelles, l’una dalt que

La cabeçada. Hi ha dues tipologies de cabeça-

serveix per a subjectar el tester i l´altra a la part de

des, la cabeçada valenciana i la cabeçada clàssica.

baix que porta la puntera on s’agafa la morralera o

La primera es compon de morralera, tester, ulleres,

muserola, que és la corretja on va eganxat el serre-

mentonera i el serretó. El tester o cabeçal va subjec-

tó. La mentonera tè com a funció fixar el cabeçal

tat per mitjà de tres corretges, una que va unida a

perquè no s`apuje.

les ulleres i les altres dues restants van passades per

La cabeçada clàssica està formada per un

darrere de les barres de l’animal i exereixen de punt

model molt similar a la cabeçada valenciana; pràcti-

revistavalencianad’etnologia

175

cament es diferència d’aquesta per estar proveït el

passats per una sivella que portava en un costat el

tester d`una corretja que baixa per la cara de l’ani-

cabeçal.

mal des del centre de les orelles fins a la musellera.

La capa o manta d’aigües com també és cone-

El cabestre de quadra és el que es posava a la

guda, és una peça de lona feta a mida del cos de

cavalleria després de llevar-li els arreus de treball,

l’animal; en la part del cap sobreix uns centímetres

sobretot quan havia de romandre lligada al pesse-

per a protegir-li tot el coll. En la confecció de la

bre. Estava format per una morralera, el tester i

capa, el corretger havia d’utilitzar una fórmula

dues carrileres que eren les peces que subjectaven

especial a l’hora de fer el biaix a la corbatura del

les parts de davant i de darrere del tester i la muse-

coll, per tal d’aconseguir eleminar les arrugues en

rola. En la seua confecció s’utilitzava el mateix siste-

donar-li la forma. Les vores de la capa no solien

ma dels doblets de cuiro de les retranques o els

anar rivetejades perquè s’estimava contraproduent;

francalets.

el cuiro en banyar-se es contrau provocant l’apari-

Les retranques estan conformades per unes

ció d’arrugues en la lona, cosa que escurçava les

tires de cuiro molt resistents, en la seua elaboració

seues mesures naturals. La capa estava proveïda de

s’utilitzen els doblegats de corretja. En aquesta

dos ullals reforçats de cuiro que servien per a intro-

operació es talla la tira amb doble amplària i des-

duir les anelles del selló, que era el lloc per on pas-

prés de cosir-la s’ha de remullar amb aigua i

saven els ramals. Aquestes anelles, a més d’actuar

romandre de tres a quatre dies per a dotar-les de

com a element de subjecció, evitaven que la capa

major flexibilitat. Les retranques exercixen com a

s’enlairara.

motor i fre del carro evitant que el vehicle supere

La capa es subjectava per mitjà d’unes punteres

l’animal o bé contribuisca a arrossegar-lo en trets

que s’abracillaben sota la part davantera de la cava-

difícils de transitar.

lleria, mentres que la part posterior anava subjectada a les barres del carro per mitjà d’unes punteres.

Accesoris i adornaments

La manteta o renyonera és una peça de lona

Entre els principals acessoris dels aparells i elements

que portava als extrems unes tires de cuiro adorna-

d’adornament que complementaven el guarniment,

des amb borles anomenades mosquiteres; la borla,

el corretger havia de fabricar uns altres útils amb

a més de ser un element decoratiu servia també per

productes de cuiro o lona com ara: boçals, capes,

a espantar les mosques. La manteta anava engan-

tapacolls, mantetes, collars, assots, tendals,

xada al colleró per mitjà d’una sivella; la base que

veles, morrions, etc.

cobria l’animal es confeccionava amb teixit de lona

El boçal: ronsal fet de cuiro que es ficava als ani-

i de les barres cap avall per tires de cuiro.

mals d’arada perquè no pogueren mossegar els

Normalment les vores anaven rivetejades de cuiro;

sembrats o les antares en girar el cap: constava de

la capa també solia adornar-se amb dibuixos emble-

tres corretges de cuiro unides de forma circular i

màtics com l’escut de Lo Rat Penat, el nom del

subjectades sobre dos tirants laterals que anaven

cavall, la localitat, etc.

176

revistavalencianad’etnologia

El tapacoll és una peça de cuiro que va plega-

En primer lloc, el corretger feia en la lona un

da dalt del collerò i subjectada als capçals grossos. El

forat rectangular amb un traucador sobre un disc de

tapacoll té com a finalitat tapar i protegir el coll de

plom i desprès de ficar l’ullal en la base matriu pas-

l’animal de la pluja i evitar així les matadores causa-

sava a reblar-lo mitjançant l´encuny mascle.

des per la fricció del contracoixí banyat amb la pell. Normalment els tapacolls els portaven les cavalleries que havien de fer molta carretera.

Les vores de les lones es cosien amb la clàssica màquina de cosir. La vela de canyís. L’elaboració d’aquesta vela

El collar de campanetes es tracta d’un comple-

resultava un treball més complicat. El primer que havia

ment fet amb una corretja ampla que s’adapta al

de fer el corretger era mesurar les peces que necessi-

capçal; hi solia haver dues tipologies de collars: un

tava per a la seua confecció, l’altura dels arquets a fol-

suplement amb tres esquellots col·locats per darrere

rar, la caiguda del menjador, les dimensions del

de les barres de la cavalleria i el collar de campane-

murrió, preparar la gavella de canyís, etc. A continua-

tes que solia portar-ne una dotzena; segons el tipus

ció el corretger tallava la peça rectangular i la posava

de capçal se’n posava l’un o l’altre. La campaneta és

damunt dels arquets per a donar-li la forma que volia;

completament redona i porta dins una boleta que és

en acabant li feia el biaix del colze per a passar la tra-

la que produeix el típic i harmoniós so; ambdues

vesanya. El canyís anava folrat primer per una tela de

tenen com a principal funció esmortir qualsevol

sac i després es ficava la lona. Una volta desbastada i

soroll que puga espantar l´animal.

col·locada la lona damunt dels arquets, s’havien d’es-

L´assot es fabrica amb una vara feta de fusta de

tirar els laterals i els cantells, que van ajustats a una

freixe o de vímet. L’assot de vímet estava fet amb

corda que va passada pels barrots del varals. Aquesta

quatre vares trenades que formaven una especie de

operació s’havia de fer en hores de sol perquè el teixit

columna a la qual s’afegixia la tralla, unes tires de

de la lona que estava fet de cotó es dilatara amb el

cuiro cosit que es passaven pels ullals que previa-

calor i no hi deixara arrugues. Finalment, es posava la

ment s’havien fet i anaven trenant-se. La cua de l’as-

farfalada, que és una sobrepeça de cuiro en forma de

sot acabava amb un fil de cànem que produïa l’es-

randa que rematava les vores de la lona per la part de

clafit per damunt del llom de l’haca.

fora del varal. Aquesta peça servia per a donar la cai-

Teldars i menjadors. En l’elaboració del menjadors o teldars el treball del corretger es limitava a fer

guda a les aigües, fet que evitava que aquesta es filtrara pels varals i banyara part de la càrrega.

forats en el material per a col·locar i reblar els ullals,

El morrió és una espècie de visera plegable

els ulls metàl·lics, per on havien de passar els ramals

confeccionada pel corretger per a protegir la càrre-

o cordes del toldar; operació consistent a posar un

ga. Es tracta d’una peça feta de cuiro que sobreix

clauet o torniquet per l’ullal. Una vegada passat per

de la vela i en fa de prolongació. Esta proveïda

aquest disposava d’una claueta més ampla que el

d’una vareta circular de ferro que articula el seu

forat i en fer-li la mitja volta, evitava que es pogue-

desplegament. Generalment va plegada sobre la

ra despassar la lona.

mateixa vela del carro.

revistavalencianad’etnologia

177

Aspectes socials i econòmics

que el llaurador venguera la seua collita per a poder

Tot i treballar d’encàrrec, previ ajust dels arreus, de

efectuar el cobrament, un moment que aprofitava

manera generalitzada el corretger solia tenir un

per a aclarir els comptes amb els proveïdors o les

romanent considerable de guarniments nous; colle-

botigues subministradores que estaven ubicades a la

res, retranques, capçals, etc., per a abastir els casos

plaça del Collao i la del Negret, a València.

d’urgència del client o bé per acudir als mercats comarcals o de la ciutat.

A pesar que l’elaboració dels aparells representava la principal font d’ingressos, el mestre corret-

L´horari de treball solia ser de sol a sol, tot i que

ger també havia de recórrer a altres recursos econò-

si la reparació corria presa el treball es perllongava

mics com la venda de carbó o petroli a les mestre-

sota la llum eléctrica o al voltant del cresol durant les

ses de la localitat. Cada setmana acudia amb els

constants restriccions que marcaren la dècada dels

seus fills a la fira del dijous que, des de l’any 1887,

anys cinquanta.

es celebrava al llit del riu Túria, al Pontet de Fusta,

Els arreus nous solien ser els que més marges de

entre els ponts de Serrans i el de la Trinitat, allí

guany deixaven, ja que les reparacions d’avaries es

exposava les aparellades noves i tota la resta de

pagaven menys, a més d’implicar-hi més dedicació

mercaderies complementàries, davant la bigarrada

de temps.

concurrència de visitans.

Per regla general el taller solia estar sempre ins-

En el pla social hi havia tota una sèrie de detalls

tal·lat en alguna dependència annexa a la vivenda,

que el corretger havia d’elaborar per mitjà de l’orna-

com ara és el cas del mestre corretger Pasqual

mentació dels arreus, i per l’observació dels quals

Gómez Gandia, de Picanya, allí rebia els encàrrecs,

hom podia definir la situació econòmica del propie-

reparava arreus vells o en confeccionava de nous. A

tari, el seu caràcter o la sensibilitat, fins i tot, les

la seua corretgeria acudien llauradors, ordinaris i

seues manifestacions de dol. Quan moria algun

carreters amb els aparells vells o trencats per a la seua

membre de la família es solia posar al capçal, la fron-

repararació. El període de la postguerra està caracte-

talera —una peça de corretja adornada amb borles

ritzat per les dificultats econòmiques que es traduïen

negres de llana— que anava col·locada de forma

en deutes que anaven creixent a les llibretes. La vin-

horitzontal sobre el front de l´animal. El llaurador

culació del seu treball amb les tasques del camp con-

portava aquesta peça de forma molt rigorosa durant

dicionava l’aspecte econòmic ja que havia d’esperar

tot el temps que es guardava el dol.

178

revistavalencianad’etnologia

SOLIDARIDADES FAMILIARES EN FRANCIA Y EN EUROPA, ENTRE LA FAMILIA Y LA ASISTENCIA ESTATAL1 MARTINE SEGALEN* Martine Segalen reflexiona en torno a las nuevas formas de relaciones familiares en la Europa de las últimas décadas. A partir de un repaso a diversos estudios realizados, plantea aspectos como las contradicciones generadas entre la necesidad de mantener las relaciones familiares y la búsqueda de la independencia personal, las solidaridades familiares y el nuevo papel que los abuelos juegan en ellas o las diferencias existentes en estos procesos entre el norte y el sur de Europa. Palabras clave: Estudios de parentesco, nuevas relaciones familiares, solidaridad, individualismo, matrimonio, familia, abuelos.

In this paper Martin Segalen puts forward different

En primer lugar quisiera agradecer muy sinceramente a

hypothesis about the new ways of family relations

la profesora Josepa Cucó y a la Universidad de Valencia

taken place in Europe last decades. Taking as

su invitación a participar en estas Jornadas. También

reference some known studies, Dr. Segalen addresses aspects as the contradictions generated by the maintenance of the equilibrium between family relations and personal freedom; familiy solidarities and the new played by the elderly, or the differences

quisiera, ya desde este momento, darles las gracias a ustedes por su paciencia a la hora de escucharme. El establecimiento de una clasificación teórica en la disciplina antropológica entre sociedades “exóti-

of these processes happening in south and north

cas“ y sociedades “occidentales o complejas” ha

Europe.

dado lugar a una división en el ámbito de la investigación cuyas consecuencias han sido nefastas para el

Key words: Kinship studies, new family relations,

estudio de la familia moderna.

solidarity, individualism, marriage, family, elderly people.

1. Antropólogos como Marilyn Strathern (1992) o Jack Goody (1986) denunciaron que esta división generaba equívocos respecto a la importancia de los lazos de

* Profesora de la Universidad de París - X 1 El siguiente texto corresponde a la ponencia presentada por la profesora Segalen en las Jornades Internacionals Estructures Familiars i Relacions de Génere per al Segle XXI, organizadas por el Departamento de Sociología y Antropología Social y la Facultad de Ciencias Sociales de la Universitat de València en marzo de 2006. Agradecemos desde aquí tanto al Departamento de Sociología y Antropología Social como a la profesora Segalen su cesión a la Revista Valenciana d’Etnologia para su publicación.

parentesco en la sociedad y la familia moderna, rasgos que no son tan sólo meras supervivencias de tradiciones pasadas sino también rasgos propios de la modernidad. Esos autores subrayaron igualmente que la sociología de la familia moderna se interesaba casi exclusivamente por la pareja, mientras que el tema del

revistavalencianad’etnologia

179

parentesco aparecía sólo de forma periférica o cuando

canas con la finalidad de mantener intercambios mate-

se estudiaban las sociedades exóticas o rurales.

riales, simbólicos o afectivos. Las encuestas de Roussel

Aunque el análisis de Talcott Parsons ha sido refu-

se efectuaban en los años de gran crecimiento econó-

tado en lo que concierne a los lazos del parentesco – es

mico, momento en que los jóvenes estaban más ins-

decir, que la familia nuclear está aislada de su parentes-

truidos y accedían a mejores trabajos que sus padres.

co-, durante muchos años las investigaciones en torno

Con la condición de que nunca se discutieran en la

a la institución familiar se centraron solamente en la

familia asuntos delicados como la política, estos lazos

pareja. Bien para describir el nuevo proceso de forma-

resultaban de una gran utilidad dentro de la familia.

ción de la misma, como los trabajos de F. de Singly y

Otros trabajos de similares características (Agnès

Claude Martín. Bien para analizar las consecuencias de

Pitrou, 1992), planteaban la cuestión del diferente

la nuevas formas familiares sobre la filiación, con la pre-

papel que el parentesco jugaba en las diferentes clases

sencia de una nueva figura dentro de las familias

sociales. Demostraban que en las clases superiores esos

recompuestas: el compañero o nuevo esposo de la

lazos desarrollaban una función de promoción para los

madre. ¿Cuál es su papel?, ¿cómo llamar a este

jóvenes, mientras que en las clases populares, el paren-

“padrastro”?, ¿cuáles son sus relaciones con los hijos

tesco no podía más que mantener el nivel social, sin

de la madre?, ¿y la relaciones entre hermanastros?;

esperanzas de mejora social por parte de los hijos.

¿cuál es el papel del padre biológico?, ¿cuáles son las

A pesar de su interés estas investigaciones no

consecuencias sobre el joven en lo relacionado con la

tuvieron continuidad, puesto que la mirada sociológica

residencia, los estudios, etc.? (Théry, Cadolle, Martial).

se focalizaba en esos momentos en las nuevas formas

En la actualidad estas son algunas de la cuestiones

familiares emergentes, tanto en las familias monopa-

que se plantean en la sociología de la familia, además

rentales como en las familias recompuestas. Se exami-

de otras relacionadas con la homoparentalidad, la

naba el nuevo proceso de creación de las parejas sin

adopción o las nuevas técnicas de reproducción.

matrimonio o la asunción de la mujer como un agente social y familiar igual (más o menos) al hombre.

2. Los primeros estudios se interesaron por la proximidad residencial y por las relaciones entre padres y hijos

3. Fue necesaria la aparición de nuevos elementos en la

después del matrimonio de los últimos. Las encuestas

sociedad para que se volviera la mirada hacia los estu-

d’Études

dios realizados a través de grandes encuestas. Algunos

Démographiques (INED), 1972), demostraron por pri-

investigadores, como yo misma, habíamos confirmado

mera vez, a nivel nacional, la importancia de los víncu-

la importancia del parentesco en zonas rurales e inclu-

los entre parientes. A pesar de la movilidad social y

so urbanas (como en la ciudad de Nanterre, que no es

geográfica, los lazos se mantenían muy fuertes y eran

precisamente un pueblo pequeño), pero los resultados

de gran utilidad. Fue una gran sorpresa descubrir como

de las investigaciones fueron descartados, aduciendo

en la Francia de los años 1970 existía una gran proxi-

que las encuestas no eran sistemáticas y, por tanto,

midad geográfica entre padres e hijos e hijas casadas,

carecían de validez desde el punto de vista de la antro-

proximidad resultante de la elección de residencias cer-

pología. Sin embargo, a partir de entonces este tipo de

180

Louis

Roussel

(Institut

revistavalencianad’etnologia

National

investigaciones fueron retomadas y los grandes orga-

el deseo de los individuos de subrayar su identidad en

nismos como el INED o el Institut National de la

la línea familiar. En nuestras sociedades modernas,

Stadistique et des Études Économiques (INSEE) lanza-

donde los individuos tienen que luchar continuamen-

ron encuestas nacionales en torno a estas cuestiones.

te por sus posiciones sociales y familiares, se reconoce

Lo cierto es que el alargamiento de la esperanza

la importancia de la representación de la continuidad

de vida en nuestras sociedades provoca la recomposi-

familiar, manifestada por la importancia dada a las

ción del cuadro de las relaciones de parentesco. El

genealogías. Al parecer en Francia existen unos cinco

envejecimiento de la población significa la emergencia

millones de personas que trabajan en la reconstruc-

de un nuevo grupo de edad dentro del ciclo individual

ción de sus genealogías familiares.

de la vida, es decir, una generación de individuos que, aunque ya no pueden ser considerados de mediana

4 . En 1992 la Caisse National d’Assurance Vieillesse

edad, tampoco entran en la categoría de viejos, gozan

(CNAV) dirigió en Francia una gran investigación repre-

de buena salud, de jubilaciones decentes y, aunque

sentativa de las familias francesas de tres generaciones

están jubilados, no están inactivos ni en la sociedad ni

(1.958 pivots o individuos de 48 a 52 años, 1.217

en la familia. Por el contrario, sus pensiones de jubila-

ancianos de aproximadamente 75 años y 1.493 jóve-

ción les permiten ayudar a sus nietos y no ser ya una

nes de 25 años que habían salido de la casa de los

carga para sus hijos.

padres) analizando aspectos como los intercambios, los

La aparición de lo que se ha dado en llamar “la

lazos que se establecían entre ellas (desde las comidas

sociedad de los seniors” (un apelativo muy útil para

en restaurantes hasta el sistema de herencias, los cui-

convertirlos en objetivo del mercado económico y de

dados al perro o a un nieto o el pago del permiso de

la publicidad) dibuja un nuevo paisaje al fin de la déca-

conducir). Esta encuesta demostraba, a partir de una

da de 1990, al tiempo que se trata la crisis del Estado

muestra representativa nacional, la igualdad en los

de Bienestar con la perspectiva del creciente peso de

intercambios de servicios frente a una desigualdad en

los ancianos en la sociedad. Es evidente que en

los intercambios monetarios. Entre los servicios más

Europa ha finalizado el dinamismo económico que la

extendidos se encontraban la asistencia a los más

había caracterizado durante los años de la postguerra,

ancianos por parte de las generaciones de los que

y que las nuevas generaciones de jóvenes, a pesar de

hemos dado en llamar pivots (o intermediarios): el 50

poseer una mayor preparación académica, encuen-

% de los ancianos recibían alguna forma de ayuda y

tran grandes dificultades a la hora de encontrar

un 84 % cuando su vida cotidiana presentaba dificul-

empleo. En todos los países francófonos de Europa y

tades. También resulta significativo el importante papel

América del Norte se desarrollaron, a finales de los

de los abuelos que cuidan a los nietos, permitiendo a

años noventa, investigaciones centradas en la impor-

sus hijas trabajar. Volveremos a este asunto más tarde.

tancia de los lazos de parentesco y de sus diversas funciones,

tanto

económicas

como

En lo que concierne a los intercambios moneta-

simbólicas.

rios, aparecía muy claramente que las pensiones que

Paradójicamente, el divorcio o la separación de las

venían del sector público, a través de la redistribución

parejas que convivían sin estar casadas coincidía con

del sistema nacional de jubilaciones, se redistribuían

revistavalencianad’etnologia

181

en el sector privado, es decir, la familia, y que los

bajan (como guarderías infantiles, niñeras y, más tarde,

beneficiarios eran ante todo los jóvenes.

escuelas maternales), la presencia de los abuelos en la

Hay que comprender que esa investigación se situa-

familia está muy desarrollada. Puesto que la familia es

ba en un contexto económico muy diferente del de las

más grande y más afectiva, el vínculo entre abuelo y

realizadas por Roussel o Pitrou. En primer lugar, éstos

nieto está muy valorado. Por otra parte, el apoyo de los

se interesaron sólamente por dos generaciones y no

abuelos funciona como apoyo al trabajo de sus hijas,

tres como en la encuesta del CNAV; en segundo lugar,

cuidando por ejemplo a los niños en caso de enferme-

el contexto económico relativo de las tres generaciones

dad o durante las numerosas vacaciones de que gozan

era muy diferente. La gran novedad de la investigación

los franceses, que no trabajan demasiado y piensan

fue confrontar la experiencia de tres generaciones cuya

que el tiempo de ocio es la solución de sus problemas.

vida se había desarrollado en muy diversos contextos:

-Han cobrado importancia las líneas femeninas.

-Los ancianos vivieron una juventud difícil en tiem-

Los lazos de parentesco ya no son tanto patriarcales y

pos de guerra y en el momento de la investigación sus

patrimoniales como matriarcales (madres ayudando a

pensiones de jubilación eran muy débiles.

sus hijas cuando sus parejas se rompen, o sosteniendo

-La generación intermedia gozó de un contexto

sus carreras profesionales). Hemos constatado un

económico muy favorable en lo que concierne al mer-

gran proximidad entre madres -del babyboom, de la

cado del trabajo, especialmente para las mujeres. Sus

liberación de la mujer- e hijas, compartiendo ambas

pensiones de jubilación presentaban un incremento

los mismos valores.

respecto a las de la generación anterior.

Los resultados de esta encuesta cualitativa fueron

-Los jóvenes, tras haber disfrutado de lo que

aplicados para analizar lo que hemos venido en llamar

podría considerarse una “juventud dorada“, y de

«el nuevo espíritu familiar». En la actualidad las fami-

mayores niveles de estudios universitarios que sus

lias ya no funcionan como proveedoras de trabajo,

padres, se encontraban con grandes dificultades en el

alojamiento o status. Los valores del comunalismo

mercado de trabajo, lo que les impedía desarrollarse

familiar han sido sustituidos por el individualismo y ha

como adultos.

desaparecido la co-residencia. Sin embargo, y a pesar

Entre 1995 y 1997 tuvo lugar una encuesta de tipo

de la importante movilidad social, en dicho estudio

cualitativo consistente en 30 entrevistas a tres genera-

recogimos la evidencia de la existencia de una serie de

ciones en la región de París, Bretaña, alrededores de

lazos creados por la familia que cada miembro de la

Toulouse, Lyonnais y Lorena. En ella desarrollamos el

misma aprovecha según sus necesidades (familia

nuevo papel de los abuelos en la sociedad moderna:

como lugar de identidad, de solidaridad, etc.), aunque

«seniors» que se tornan en abuelos jóvenes y que ayu-

los lugares de residencia sean diferentes. ¿De qué se

dan considerablemente a sus hijos a través del cuidado

componen esos lazos?. De elementos que se transmi-

de sus nietos. La constatación de esta importante ayuda

ten, sin valor material pero con un gran valor senti-

familiar subraya dos rasgos de la familia moderna:

mental, como objetos, joyas o fotografías. Además, la

-A pesar del sistema público de Francia, que es bien

gran mayoría de las familias tienen una vivienda o una

conocido por el apoyo que ofrece a las madres que tra-

casa donde pasan las vacaciones, donde se construye

182

revistavalencianad’etnologia

o se inventa una memoria y una continuidad familiar.

hubiera sido posible decirle a su padre viudo: «adiós,

La familia no siempre comporta felicidad, también

voy a hacer mi vida en otro lugar». Ella es víctima de su

existen elementos negativos como las peleas entre

generación. Ese ejemplo parece ilustrar perfectamente

diferentes miembros de la misma, especialmente entre

el cambio de valores y la asunción del individualismo,

hermanos y no tanto entre padres e hijos, pero acaban

tanto en sus aspectos positivos como negativos.

pesando más los aspectos positivos que los negativos.

Quedaba demostrado así que, a pesar de la relevan-

Se puede entender la pervivencia de los vínculos

cia del estado asistencial en Francia, los lazos de paren-

de parentesco frente a la fragilidad de los matrimonios

tesco eran muy importantes. Esta gran encuesta nos ha

contemporáneos como la venganza del principio de

conducido a interrogarnos acerca de la situación en

filiación sobre el principio de alianza. Hay que añadir

otros países de Europa y confrontada con la situación

que nuestra encuesta ha demostrado una proximidad

francesa, sin olvidar que no es posible hablar de solida-

en los valores entre las dos generaciones más jóvenes.

ridades familiares sin conocer la provisiones económicas

Es decir, entre la generación de los padres y madres

de los estados para sostener (o no) a la familia.

del babyboom, de la libertad, o de la celebración del amor; y los hijos que pertenecen a una generación

5. Abuelos, abuelas de Europa.

que ha vivido la legalización del aborto o la contracep-

A partir de este punto se abrieron nuevos temas de

ción. Esto explica también la proximidad afectiva entre

investigación en los estudios de parentesco, uno de los

madres y hijas, frente al abismo existente entre los

cuales fue la cuestión del apoyo público al trabajo de las

más ancianos y los jóvenes, en relación por ejemplo al

madres. La socióloga del trabajo Constanza Tobío centra

autoritarismo. Un ejemplo de ello sería la desaparición

así su interés en las abuelas, sin las cuales madres espa-

del sentimiento de sacrificio femenino existente en la

ñolas no podrían incorporarse al mercado de trabajo.

generación de las abuelas y la manifestación de dicha desaparición en el individualismo de las nietas.

Constaza Tobío saca a la luz el papel de los abuelos, escasamente reconocido. Las abuelas de hoy son

En nuestra colección de relatos de vida tenemos la

la ultima generación de mujeres que no han trabaja-

historia de una mujer de 60 años que cuenta cómo la

do fuera de la casa, al contrario que las mujeres con-

desdichada vida de su padre afectó de forma negativa

temporáneas. Dada la baja la tasa de fertilidad, la pro-

a su propia vida. La historia transcurre en los años

porción de ancianos es superior a la de jóvenes acti-

sesenta en un pueblo de Lorena. El padre enviuda

vos, de hecho las jubilaciones aumentaron considera-

cuando ella tiene 20 años y decide que ella debe que-

blemente entre 1960 y 1990. Al igual que en Francia,

darse en casa. Incluso después de casarse con su mari-

los abuelos gozan de independencia económica y

do debe vivir con ellos. Finalmente el padre accede a

pueden ayudar a sus hijos. La gran encuesta de Tobío

que la hija trabaje como profesora de una escuela pri-

puede resumirse en el hecho de que las abuelas susti-

maria en un pueblo vecino. En el transcurso de la entre-

tuyen a las madres, en ausencia de estructuras para

vista la mujer lloraba, lamentándose de que la misma

cuidar de los niños. Es un modelo diferente al francés,

situación no se hubiera dado en la actualidad. Afirmaba

en el que las abuelas solamente están con los nietos

que, cuarenta años atrás en un pequeño pueblo, no

en momentos de crisis o en vacaciones, y no a diario.

revistavalencianad’etnologia

183

No voy a desarrollar los ejemplos de la variedad de

mos. Mientras en el sur aquella cumple una función de

modelos de «abuelidad» en Europa, aunque son muy

protección respecto a los ancianos, Inglaterra será la

interesantes y reveladores del efecto de la ausencia de

primera nación en establecer un sistema de ayuda asis-

apoyo a las madres que trabajan. El ejemplo francés,

tencial con sus Poor Laws. La persistencia en la actua-

comparado con el español, demuestra que las políti-

lidad de determinados valores familiares no resulta así

cas públicas que sostienen al trabajo de la madre son

sorprendente para Reher, ya que el origen de los mis-

las mejores para mantener la fertilidad de las mujeres.

mos se remonta a varios siglos atrás. Por ejemplo, en la actualidad en España, Portugal, Italia y Grecia, el 74 %

6. Para reflexionar en torno a la construcción de mode-

de las personas interrogadas en una encuesta europea

los que oponen el norte y el sur de Europa, en lo que

relativa a la vejez, consideran que es preferible vivir con

concierne la relación entre las solidaridades publicas y

sus hijos, mientras que el porcentaje en Finlandia,

las privadas, citaré los trabajos realizados a nivel euro-

Suecia, Inglaterra y Noruega es del 25 %.

peo por el Max Planck Institute fur Ethnologie de Halle.

Sin embargo estas consideraciones no resultan de

Hoy resulta un enfoque clásico oponer el norte de

gran interés hasta que se conocen los regímenes de

Europa, donde son importantes las ayudas públicas y el

asistencia pública. Y aquí de nuevo es difícil establecer

lazo de parentesco es débil, con la Europa del sur, en la

comparaciones puesto que los países europeos no

que la situación es la contraria. Un antropólogo muy

establecen las mismas medidas para los diferentes

conocido como David Reher (1998) sostiene que ese

aspectos de la institución familiar. Un ejemplo sería

modelo moderno tiene sus raíces en un pasado que se

Francia, muy orgullosa de sus políticas familiares, pero

remonta al menos a la Edad Media. Reher afirma que

que se sitúa muy por detrás de los países del norte de

en la Inglaterra de esa época hasta 80 % de los jóvenes

Europa. Algunos países desarrollan políticas familiares

entre 15 y 19 años eran aprendices o criados fuera de

pero no bajo esa denominación, puesto que conside-

sus hogares familiares, mientras que en los países medi-

ran la familia como supuestamente un asunto priva-

terráneos ese porcentaje era del 30 %. Del mismo

do. Es necesario profundizar en el laberinto de estas

modo, el acceso al matrimonio en Inglaterra se produ-

complejas medidas para percibir importantes diferen-

cía bastantes años después de dejar la casa familiar y

cias: por ejemplo, en Noruega los requisitos para acce-

tras haber ganado dinero, contrariamente a lo que ocu-

der a las ayudas públicas se establecen respecto a los

rría en el sur del continente, donde los jóvenes pasaban

individuos, mientras que en Francia se establecen res-

directamente de la casa familiar a su propia casa tras el

pecto al grupo familiar.

matrimonio. Consecuencia de esto es que en países

Es bien conocido el famoso esquema clasificatorio

como Inglaterra se desarrolla una cultura de la indepen-

de Gosta Esping-Andersen, que introduce la dimensión

dencia donde los jóvenes deben aprender a valerse por

de género al subrayar que las medidas son recursos

sí mismos. Por el contrario en el Mediterráneo la fami-

para la madres trabajadoras. Más recientemente,

lia cumple una prolongada función protectora.

Esping-Andersen ha añadido la dimensión de la «fami-

Otro rasgo resaltado por Reher es el papel de la

liarización» o «desfamiliarización» de las funciones

familia respecto a la situación de los ancianos enfer-

sociales. Un buen ejemplo de esto ha sido desarrollado

184

revistavalencianad’etnologia

por una joven socióloga francesa que analiza las condi-

entre familia y políticas públicas en relación a la segu-

ciones de la juventud en cuatro países europeos.

ridad, la exclusión social y el género. El único medio

Hablaré rápidamente de dos de ellos: Dinamarca y

para entender estos lazos es realizar investigaciones

España. Cecile Van De Welde examina el papel del

de campo junto a familias que describan de forma clá-

Estado, de la familia, del mercado del trabajo, de las

sica la composición de su familia y las relaciones que

representaciones de lo que significa el status de «adul-

se desarrollan en cada hogar investigado. El proyecto,

to», así como las políticas relativas a la educación supe-

dirigido por Patrick Heady, se acompaña al mismo

rior. En Dinamarca, el joven deja la residencia familiar

tiempo de una investigación de cariz histórico. Se han

al cumplir 18 años, gozando de becas públicas al tiem-

elegido ocho países europeos: Rusia, Suecia, Polonia,

po que trabaja para ganar dinero. El 42 % de jóvenes

Austria, Croacia, Alemania, Francia e Italia. Se puede

entre 18 y 30 años prosiguen sus estudios mientras que

observar la importancia dada a los países que fueron

paralelamente dos terceras partes de los mismos tam-

comunistas, donde los lazos de parentesco fueron

bién trabajan. Desde la infancia en ese país se enseña

muy importantes en contextos pasados y en la actua-

la cultura de la autonomía y la independencia. En

lidad pasan por grandes dificultades económicas.

España, por el contrario, los jóvenes dejan la familia

En el caso de Francia la investigación se ha realiza-

muy tarde, en parte porque hay muy pocas ayudas

do en tres lugares diferentes: el ámbito rural de un

públicas y en parte porque el modelo cultural valora

pueblo de Gascuña bajo la supervisión de Georges

residir con los padres hasta una cierta edad. Se dice que

Augustins; Dole, una ciudad de tamaño medio próxi-

son pobres sólo los que no tienen familia. La juventud

ma a Besançon; y por último una joven investigadora y

aparece como una fase de formación, y si se deja a los

yo misma en un gran edificio de la ciudad de Nanterre

padres antes de que estas tres condiciones -tener resi-

donde quince años antes yo había dirigido una serie de

dencia, empleo y cónyuge- se cumplan, este hecho es

investigaciones, con lo que resultaba un lugar intere-

considerado una traición: el 80 % de los jóvenes espa-

sante para observar la evolución de los lazos sociales.

ñoles de18 a 30 años permanecen en la casa familiar.

En cada ubicación se realizaron 30 entrevistas a

Estos ejemplos demuestran la dificultad de elabo-

partir de un programa informático muy exigente. Se

rar estudios comparativos sólidos cuando los valores,

trabajaba con los informantes durante muchas horas

las estadísticas, y las políticas son tan diferentes entre

y, una vez completado el cuestionario, éste era envia-

sí. Por eso resulta de gran interés el proyecto de inves-

do al Max Planck donde tenía lugar el análisis mate-

tigación en el que me honra participar y que voy a pre-

mático de los datos.

sentar brevemente para finalizar esta ponencia.

Por el momento aún es imposible presentar resultados ya que los trabajos de campo todavía no han con-

7. El programa del Max Planck Institute fur

cluido. En Alemania finalizarán el próximo mes de junio

Ethnologie-Kinship and Social Security- se ha desarro-

y en algunos países como Rusia o Italia todavía no se han

llado a partir de la idea de que las estadísticas clásicas,

iniciado. En la actualidad disponemos tan sólo de datos

los censos y las encuestas de carácter extenso no

en bruto, como el número de parientes que forman las

resultan útiles a la hora de comprender las relaciones

genealogías. Una de las genealogías está formada por

revistavalencianad’etnologia

185

más de 300 parientes, y 36 de ellas por menos de 20,

acompañado de una legitimación de los sentimientos

mientras que la media se sitúa entre 40 y 60 individuos.

y del afecto, no solamente del afecto conyugal sino

Suecia aparece como un país en el que la familia está

también del filial. La naturaleza de los lazos de paren-

limitada a un número muy pequeño de parientes, al con-

tesco ha cambiado profundamente, ya no son algo

trario que Austria y Francia, donde las familias son muy

impuesto, sino una opción que se elige y, por tanto, su

numerosas, especialmente en las zonas rurales.

naturaleza es mucho más activa, especialmente en el

En el caso de Nanterre, un gran edificio con más de 1.500 apartamentos, los lazos de parentesco son

lado femenino, puesto que son las mujeres las que mantienen el espíritu familiar.

muy diferentes, lo que dificulta la extracción de un

Parece que individualismo y lazos de parentesco no

«modelo» único según la edad de los encuestados, la

entran en contradicción, mientras que los cimientos de

proximidad residencial de los parientes etc. Al parecer

la pareja son cada vez más y más frágiles. En un mundo

las familias que llevan viviendo en el edificio veinte

como el nuestro, con una apariencia amenazadora, la

años procuran instalar a sus hijos e hijas en el mismo

continuidad, la filiación, el mantenimiento o la invención

edificio o en las proximidades con el fin de mantener

de una historia familiar son importantes en el plano

los lazos de parentesco. La singularidad del edificio

material, pero también representan el último lugar en el

radica en la fuerza de los lazos de amistad entre muje-

que estamos relacionados con el mundo de los antepa-

res jóvenes a través de sus hijos e hijas que asisten a

sados, donde podemos aprovecharnos de una forma de

la misma escuela. La amistad de los niños conlleva la

continuidad social, el último lugar sagrado al fin.

amistad y la ayuda mútua de las madres. La hipótesis de partida que se plantea es una mayor debilidad de los lazos en la Europa del Norte. Puede que estos lazos no sean tan débiles como aparentan ya que la riqueza de estas sociedades radica en la presencia simultánea del Estado y de la familia, lazos de parentesco que se suman a la asistencia pública. Lazos de lujo. Esperamos intrigados los resultados de esta investigación europea, la primera realmente comparativa y, por tanto, unánimamente demandada tanto por sociólogos como por antropólogos de la familia, ¡así como que los resultados estén a la altura de su elevado coste! Para concluir: En las últimas décadas la evolución de la familia parece excluir la importancia del parentesco dada la larga ascensión del individualismo. Ese movimiento se ha

186

revistavalencianad’etnologia

Bibliografía ATTIAS-DONFUT, C. (dir.). (1995): Les solidarités entre générations: Vieillesse, famille, Etat, Paris, Nathan. ATTIAS-DONFUT, C. y SEGALEN, M. (1998): Grands-parents. La famille à travers les générations, Paris, Odile Jacob. ATTIAS-DONFUT C. y SEGALEN M. (dirs). (2001): Le siècle des grands-parents. Une génération phare, ici et ailleurs, Paris, éditions Autrement, coll; Mutations n° 210. ATTIAS-DONFUT C., LAPIERRE N., SEGALEN M. (2002): Le nouvel esprit de famille, Paris Odile Jacob. GOODY, J. (1988): Prólogo en BURGUIERE et alii, Historia de la familia, vol 2: 9-16. Madrid, Alianza. ROUSSEL, L. (1976): La famille après le mariage des enfants, Travaux et documents, Cahier no 78, Paris, Presses Universitaires de France. PITROU, A. (1992). Vivre sans famille. Les solidarités familiales dans le monde d’aujourd’hui. Toulouse, Privat, 1978, 2e éd. REHER, D. (1998): Family ties in Western Europe: persistent contrasts, Population and Development Review, 24, 2, Juin, p. 203-234. STRATHERN, M. (1992): After Nature, English kinship in the late twentieth century, Cambridge, Cambridge University Press. VAN DE VELDE, C. (2002): La dépendance des jeunes adultes dans l’Union européenne, Les politiques sociales, 3-4, p. 54-67.

LA RESTAURACIÓN DEL CARROMATO PABELLÓN ARTÍSTICO DE LOS HERMANOS VALLE EMILIA RUEDA FALCÓ* Este artículo resume el trabajo de conservación y restauración llevado a cabo en un vagón de autómatas de principios del siglo XX. Intervención hecha en 2006 por el Área de Restauración del Museu Valenciá d´Etnologìa con motivo de la exposición temporal “Pasen y Vean”. La pieza resulta muy interesante por su valor etnográfico pues es testimonio de unos modos de vida y comportamiento social del pasado. En cuanto a la restauración, se ha intentado mantener la esencia de la pieza por el valor sentimental que ha adquirido con el paso del tiempo, así como respetar su unidad sin efectuar aditamentos y tratamientos que la alteren, siguiendo los criterios de conservación y restauración establecidos. Las tareas de restauración se han basado básicamente en la limpieza, reparación y consolidación de partes deterioradas así como la reconstrucción volumétrica y la reintegración cromática de faltantes.

Palabras clave: Conservación, restauración, alteración, tratamiento. This article summarizes the work of conservation and

Descripción de la pieza

restoration carried out in an automatons covered wagon of

El conjunto ferial Pabellón Artístico consta de una

the early 20th century. Restoration work was made in 2006

estructura autoportante, que es el carromato en si.

by a team of the Museu Valenciá d'Etnologia because of the temporary exhibition "Pasen y Vean". The wagon has an interesting ethnografic value, as a evidence of some past

Cuenta, además, con una estructura arquitectónica que a modo de basamento configura la fachada del

ways of life and social behaviour. In the restoration process

espectáculo, con arcos, puertas y telones pintados que

we have tried to maintain the essence of the piece because

colgados de los portones del autoportante, conforma-

of the sentimental value attached. We also tried to respect

ban el pasillo perimetral por el que circulaba el público.

its unity by avoiding making additions that could alter it.

Las dimensiones del autoportante son aproxima-

We always followed the established conservation and

damente 4,98 m. x 3,29 m. x 7,30 m.1 quedando

restoration criteria The restoration work was mainly based on cleaning, repairing and consolidation of damaged parts as well as on the volumetric reconstruction and reintegration of chromatic lacks.

dividido en diez pequeños escenarios con figuras de autómatas que representan escenas cómicas del momento. La parte delantera del carromato alberga un gran organo de estilo francés con cuatro músicos

Key words: conservation, restoration, alteration, treatment.

autómatas y dos antorchines. En la parte trasera sobre una plataforma, se dispone un grupo de payasos acróbatas.

* Restauradora del Museu Valenciá d’Etnología. emilia.rueda@dival.es 1 estas medidas pueden variar pues hay partes del carromato que se pueden llegar a desplegar. Viajaba con los portones cerrados y con la parte delantera, posterior y el techo plegados.

Un complejo sistema de poleas y correas bajo el carromato permite distribuir movimiento de forma continuada a todas las figuras .

revistavalencianad’etnologia

187

A lo largo de los cuarenta años (1920 – 1961) de actividad, se producen una serie de modificaciones, fruto de los cambios de moda del momento y por el propio deterioro de la atracción (fig.1). De aquel primer carromato sólo se mantiene intanta la parte central con el órgano, sus figuras y la alegoria pintada en la parte inferior. Se sustituye la peineta superior y el remate del rótulo, abandonándose así las formas recargadas y redondeadas por otras de corte

Figura 1. Imagen del antiguo Pabellón Artístico (1920)

más moderno y angular. La busqueda de una mayor funcionalidad, a la hora de realizar los montajes y

supone de gran importancia para la época, como

desmontajes, favorece la incorporación de materia-

testimonia el propio programa de la atracción2.

les mas ligueros. Se desechan así las pesadas escayo-

La categoría del teatro mecánico de autómatas

las en madera por paneles elaborados en madera y

estriba no sólo en su valor estético sino en muchos

tela. Durante este tiempo muchas de las escenas del

otros, como su valor histórico y cultural, genuina-

teatro mecánico son renovadas en consonacia con

mente valenciano. Auténtica muestra del arte popu-

los acontecimientos del momento.

lar mediterráneo, nos aporta información muy valio-

Los materiales empleados para su fabricación

sa de tipo histórico, sociológico, económico y antro-

son muchos y variados, destacando la madera poli-

pológico del momento que lo vio funcionar. El valor

cromada, el metal, el textil, el vidrio, el papel, el

sentimental que adquiere la pieza es otro de los

cuero, el plástico y el esmalte.

aspectos que incitan a su conservación, es un legado cultural de nuestros antepasados que tras más de

Importancia de la pieza

cuarenta años fuera de los circuitos de feria forma

La fecha de fabricación del teatro mecánico se

parte de nuestra propia historia y cultura.

puede establecer cronológicamente en los años veinte del siglo pasado, atracción explotada por la

Areas de actuacion

Familia Valle, para pasar a formar parte del amplio

Las descomunales dimensiones que alcanza el con-

abanico de espectáculos integrantes del cosmos cir-

junto, las limitaciones espaciales para su exposición

cense y ferial. El carromato que era instalado de

en el museo y el escaso tiempo para realizar la res-

pueblo en pueblo, mostrando al público el desplie-

tauración son algunos de los condicionantes que

gue de las diferentes escenas de autómatas (fig.2),

marcan la intervención. Se opta finalmente por rea-

2 “.... en esta salón se encierra, un milagro, un verdadero milagro de la técnica, una caprichosa diablura, ingeniosa y artística. Los ojos se recrean en la contemplación de un conjunto de figuras vivientes con alegorías perfectas y farsas de reconocida comicidad. Enumerar y enjuiciar serenamente este espectáculo sería tarea harto difícil; quede, sin embargo, sentado para aquellos que aseguran que en la Feria todo es igual, que el “Pabellón Artístico”, con su rancio abolengo de gran atracción, ganado en todas las Fiestas Mayores de España, por su arte y originalidad ni puede ni debe compararse con nada porque a todo es distinto y superior.”

188

revistavalencianad’etnologia

Figura 2. Vista general del autoportante

lizar la restauración de las partes y elementos más

faltantes por astillado de la madera así como múl-

importantes del conjunto sin llegar a restar especta-

tiples arañazos y golpes así como orificios de salida

cularidad a la pieza (fig.3).

de insectos xilófagos de una plaga inactiva. - Las figuras mecanizadas de madera de las esce-

Estado de conservación del conjunto

nas suelen estar bien conservadas. En algunas se

Las óptimas condiciones ambientales de temperatu-

observan desencoladuras de unión de piezas

ra, luz y humedad del local en el que el carromato se

motivadas por el uso y funcionamiento conti-

encontraba almacenado hasta su intervención favorecen notablemente a la buena conservación de los materiales constituyentes.

nuado de la atracción. - Sus policromías, la mayoría originales, suelen estar estables aunque en zonas puntuales se

En general, podemos decir que la conservación

han producido levantamientos con o sin pérdi-

del conjunto es buena, a excepción de algunas alte-

da de preparación y película pictórica formán-

raciones más puntuales:

dose lagunas de diferentes medidas y profun-

- Los movimientos propios de la madera han produ-

didad (fig.4).

cido daños estructurales en forma de fisuras y des-

La práctica habitual de repintar directamente

encoladura de fragmentos con el consiguiente des-

sobre la policromía, invadiendo incluso la superficie

prendimiento de estucos y policromías. Pequeños

pictórica original circundante ha desvirtuado su apa-

revistavalencianad’etnologia

189

Figura 3. Croquis piezas intervenidas

riencia estética, ya que con el paso del tiempo los

de diferente manera respecto de los materiales ori-

materiales empleados en el retoque han envejecido

ginales de la obra. Se hace evidente en el cambio cromático que las zonas intervenidas experimentan y que les hace tomar mayor protagonismo que la propia obra. Para la identificación y disposición de los repintes se ha empleado una lámpara de luz ultravioleta (fig.5 y 6). Otro tipo de intervención que encontramos, es

Figura 4. Craqueladuras y faltantes de la capa de preparación y policromía

190

revistavalencianad’etnologia

el repinte que modifica aspectos formales originales, tratándose en este caso de un repinte originado por

Figura 5. Detalle de un repinte

Figura 6. Fotografía UV antes de la restauración

un cambio socio-político que no obedece al primige-

barro, cera...), las deposiciones de mosca y el enve-

nio del artista. Es el caso de la placa de esmalte que

jecimiento y la oxidación de ciertos componentes de

se encuentra en la escena “Los abuelos y el niño”

materiales como barnices (fig.10) y pinturas ha favo-

que dice: “ Mire al señor Ventura, nunca metido en

recido a los cambios cromáticos y oscurecimiento de

acción, entregado a la lectura al par que hace diges-

las diferentes superficies policromadas.

tión” al eliminar el repinte subyace: “ Miren al señor

La mayoría de los metales y, en particular el hie-

Ventura, republicano en acción, entregado a la lec-

rro, están expuestos al aire y la humedad, se corro-

tura al par que hace digestión” (fig.7 - 8).

en. Este fenómeno implica la oxidación del metal, el

La acción negativa de fuentes de calor ha provo-

cual no es uniforme al presentar poros y fisuras,

cado también cazoletas, descohesión y desprendi-

pudiéndose provocar la total destrucción del metal,

mientos del estrato pictórico. En general, la acumu-

no es el caso del latón cromado del que constan los

lación de suciedad superficial y polvo (fig.9), las

tubos del órgano y la barra de protección a ambos

manchas de diferente naturaleza (pinturas, grasa,

lados del carromato, la cual sólo presenta deteriorado el cromado por desgaste debido a su uso. Tampoco presentan corrosión activa los instrumen-

Figura 7 - 8. Inicial y final

Fig 9. Acumulación de polvo

revistavalencianad’etnologia

191

Si se detecta corrosión generalizada y uniforme, pero estable desde el punto de vista químico en varias piezas y accesorios de hierro (fig.11-12). En algunas zonas se observan también levantamientos de la policromía en forma de cazoletas, produciendose numerosas lagunas que dejan ver la superficie metálica subyacente. Fig 10. Oxidación de barniz

De forma generalizada, la vestimenta de las figu-

tos de música metálicos y el cerramiento de las

ras está bastante sucia con manchas de oxidación y

escenas al tratarse de acero inoxidable, al igual que

polvo (fig.13) . Los tejidos como lanas y fieltros han

los asideros de la barra de protección mencionada

sufrido infestación por insectos (polilla), alimentán-

anteriormente.

dose directamente de las fibras y provocando roturas

Figura 13. Manchas de oxidación

Figura 11-12. Oxidación del metal

192

revistavalencianad’etnologia

Fig 14. Debilitamiento del tejido

Figura 15. Desgarros en seda

Figura 16. Cuero sucio y deshidratado

y desgarros (fig.14). Los ropajes confeccionados en

- Vidrios muy manchados, algunas piezas rotas y

seda estan muy debilitados por la erosición y el roce

astilladas. Algunos de los pequeños espejos de

continuado sufriendo desgarrros y cortes (fig.15).

las decoraciones se han extraviado por haber-

- Las cualidades mecánicas del cuero se han mer-

se roto o desprendido.

mado, disminuyendo su suavidad, flexibilidad y

- Las placas que documentan lo que sucede en

resistencia. En los calzados y complementos

las diferentes escenas han perdido partes del

(puños, cinturones, correas) de figuras han apa-

esmaltado dejándose ver el metal de debajo.

recido grietas, deformaciones y pequeños levantamientos. La piel está reseca, sin brillo y bastan-

Propuesta y criterios de intervención

te sucia por la acumulación de polvo (fig.16).

En cuanto a la restauración, se ha pretendido man-

- La suciedad así como la grasa desprendida de

tener la esencia de la pieza por el valor sentimental

los mecanismos se ha depositado sobre el linó-

que ha adquirido con el paso del tiempo, así como

leo de los pavimentos de alguna de las escenas

respetar su unidad sin efectuar aditamentos y trata-

impidiéndose ver incluso los motivos decorati-

mientos que la alteren, siguiendo los criterios de

vos de los mismos. Se observa incluso pérdidas

Conservación y Restauración establecidos.

del diseño y decoloración de los pavimentos.

Los criterios de intervención se regirán por los

- La acidez ha modificado la tonalidad original del

principios básicos de reversibilidad, reconocimiento

papel apareciendo punteaduras de color parduz-

y respeto por el original, y se consideraran como

co. La oxidación de las partes metálicas emplea-

máxima de todos los métodos, procedimientos y

das para la fijación de los documentos también

productos empleados.

ha favorecido el debilitamiento de este material.

Básicamente los tratamientos de intervención se

- En la escena “La cogida de Manolete” se obser-

centrará en operaciones de limpieza, consolidación,

va en la figura del toro un ataque de microor-

reposición de faltantes y tratamientos puntuales de

ganismos, motivado por la condensación de

los diferentes materiales. Los procesos de interven-

humedad bajo las fundas de plásticos emplea-

ción serán similares para aquellas piezas de semejan-

das para la proctección.

te naturaleza:

revistavalencianad’etnologia

193

Madera: limpieza mixta para eliminar la suciedad, consolidación y adhesión de fragmentos, asenta-

Autoportante, pabellón Artístico, paneles decorativos, columnas y accesos de entrada y salida.

do de imprimaciones y protección final de poli-

Una vez, estudiado y valorado el estado de con-

cromías. No se realiza un tratamiento curativo de

servación de cada uno de estos elementos, se decide

desinsectación ya que el mismo es bastante agre-

comenzar la restauración por el carromato, por ser la

sivo y complejo dado los materiales y que la

pieza principal y en peor estado de conservación.

plaga está totalmente inactiva. No es conveniente realizar tratamientos que sean innecesarios.

Como primer paso se realiza la toma sistemática de medidas así como la documentación fotografica de todas las piezas. Para coordinar la intervención en el

Metales: limpieza mecánica para eliminar suciedad

carromato, se decide trabajar por sectores, comenzan-

y procesos de oxidación y protección posterior

do por la parte delantera en donde se sitúa el organo.

de superficies con metacrilato de isobutilo.

Organo: integrado por tres cuerpos(fig.16). El cuerpo nº 3 consta de un paisaje policromado con

Textil: desmontaje de piezas, limpieza de suciedad y

ménsulas a ambos lados sobre las que se disponen

depósitos, reparaciones parciales del soporte y

dos figuras de músicos. El cuerpo nº 2 lo conforman

montaje.

los tubos del órgano con un fondo de espejos rematado por el título de la atracción en madera policro-

Papel: limpieza y reparaciones puntuales de soportes.

mada y en un plano anterior otras tres figuras de músicos. Y el cuerpo nº 1 rematado por una peine-

Cuero: limpieza e hidratación. Linóleos: limpieza mixta mediante cepillado, aspiración y disolución. Vidrio: limpieza y substitución de elementos fragmentados. Proceso de la intervención La primera tarea consistió en trasladar todo el conjunto desde Calpe (Alicante) hasta las dependencias de restauración del Museu Valencià d’Etnología. Las grandes dimensiones de la pieza dificultaron los procesos de actuación, impidiendo la realización de los mismos de forma conjunta. Por este motivo se tuvo que dividir las zonas de trabajo en:

194

revistavalencianad’etnologia

Fig 17. Frontal autoparlante

Fig 18 - 20. Inicial, cata de limpieza y final.

ta estrellada de madera policromada y espejos. En el zona nº 3, se realiza primeramente una limpieza mecánica de la suciedad mediante aspiración. En la zona del paisaje, los detritus de mosca se eliminan mecánicamente a punta de bisturí y la presencia de manchas de aspecto aureolado (fig. 18 – 20) se elimina con Vulpex al 30% en White Spirit. Se opta por esta disolución después de haber realizado una serie de catas. Las catas nos aportan

Fig 21 - 22. Inicial, final.

gran parte de la información necesaria para establecer el nivel de limpieza más adecuado, al permitir

El resto del paisaje se limpia con una disolu-

comprender directamente la configuración de esta

ción de White Spirit más Vulpex al 15% y unas

estructura y la forma de interelacionarse con la pin-

gotas de amoniaco para acelerar la limpieza

tura (Barros, 2000).

(fig.21, 22). Neutralizando las superficies con

Figura 23. Vista general

revistavalencianad’etnologia

195

un acetato vinílico para reintegrar posteriormente con materiales acuosos. Para la reintegración de los dorados y las policromías sobre metales se emplean colores al barniz. En el cuerpo nº 2 se realiza también una aspiración general teniendo para ello que desmontar los tubos metálicos del órgano. Los espejos desprendidos se vuelven a adherir empleandose un adhesivo Fig 24. Consolidación.

nitrocelulósico (fig. 27-28). La limpieza de los espejos se realiza con una disolución de alcohol y agua al 50% y la de los tubos con White Spirit. Las piezas metálicas policromadas con descohesión se consolidan con una resina polimérica tipo Paraloid B67 en acetona al 7% - 10%. Las craqueladuras que presentan las cinco figu-

Fig 25 y 26. Faltante y reintegración estrato de preparación.

White Spirit para eliminar posibles residuos de la disolución empleada. Para consolidación de la madera y estratos superiores se emplea Mowilith al 5% - 10% en agua aplicado mediante inyección (fig.24). Las zonas a consolidar se humectan previamente con alcohol y agua para favorecer la penetración del consolidante. Los faltantes de preparación se reponen con un estuco blanco (fig.25-26), impermeabilizándose con

ras por la ejecución defectuosa de la técnica pictórica empleada (superposición de nuevas capas de color sobre otras aún en estado mordiente) no serán intervenidas pues atestiguan el paso del tiempo y la costumbre de refrescar policromías acorde con nuevas modas y cambios sociales Dos figuras de menor tamaño y una peineta de espejos rematan el cuerpo nº 1, estas piezas se limpian con una disolución al 3 – 5% de Vulpex en White más unas gotas de amoniaco para acelerar la limpieza y se neutraliza con White Spirit. Tras humectar la zona con agua y alcohol se inyecta el consolidante (Mowilith® al 2% - 5% en agua). Reposición del estrato de preparación con un estuco blanco, impermeabilizándose con un acetato vinílico para reintegrar posteriormente con materiales acuosos. La reintegración de las partes se realiza de forma mimética asemejándose a la forma y el tono original. Finalizada la primera fase de la restauración, se

Fig 27 y 28. Inicial y final

196

revistavalencianad’etnologia

continúa trabajando en las diferentes escenas que

Figura 30. Escena “La galatea en colores”

configuran el carromato mecánico. Primero, en las escenas con cerramiento y posteriormente en la parte trasera abatible y bajo la techumbre. Escenas: Madera: limpieza mixta para eliminar los depósitos de suciedad, encolado (Fig.29) de fragmentos desprendidos con resina acrílica Vinavil‚ por impregnación. La limpieza de la balaustrada torneada que corona las escenas se realiza con una disolución de oleato de potasio en W.S. en baja proporción, eliminando un estrato de suciedad muy incrustado pero sin llegar a remover la capa de barniz, tratándose de un barniz Fig 29. Encolado

sintético y neutralizándose posteriormente con W.S.

revistavalencianad’etnologia

197

proceso de avanzado deterioro debido a la infestación de insectos. El nuevo chaleco toma como referencia el patronaje, la cromía, el tipo de

Fig 31 - 32. Inicial y final.

punto y la naturaleza del material. En la escena El levantamiento de imprimación y policromía

“Los abuelos y el nieto” también se sustituye el

era un deterioro muy generalizado. Se consolidó con

chaleco del niño debido al deterioro sufrido por

una resina vinílica de entre el 3-5% según el tipo de

el rozamiento del mecanismo que mueve la figu-

descohesión.

ra. En la escena “Las maravillas del circo” se con-

Las policromías de figuras y otras superficies se

fecciona un chaqueta nueva para uno de los tres

limpian con aspiración y con la disolución de 3 – 5%

payasos ya que la figura carecía de ella. Esta cha-

de Vulpex en White Spirit (Fig.30).

queta se realiza con un fieltro de lana similar a los fieltros de otras figuras.

Metales: limpieza mixta empleando lana de acero de bajo gramaje y un disolvente hidrocarburo

Cuero: eliminación de suciedad superficial e hidra-

para desengrasar y eliminar restos de corrosión

tación con un producto específico para la restau-

(Fig.31-32). Protección de estas superficies con

ración del cuero. Intervenciones en los calzados

resina acrílica.

y otros elementos de las figuras.

Tejido: tras una aspiración general de todos las

Papel: limpieza con abrasivos tipo viruta de goma.

prendas, se desmontan sólo aquellas que precisaban una intervención urgente y el mecanismo interno lo permite. Limpieza de suciedad

Linóleos: limpieza mecánica mediante aspiración

seguida de una limpieza química con una prime-

depósitos mediante lavado, realización de con-

ra disolución de agua y amoniaco al 20 %. Una

solidaciones parciales del soporte y montaje pos-

vez reblandecido el estrato de suciedad se insis-

terior (Fig. 33-34).

te con la disolución empleada en el resto de lim-

En la escena “Si las mujeres mandasen” el

piezas. Para la adhesión de levantamientos y la

chaleco del personaje masculino ha sido sustitui-

corrección de deformaciones se inyecta cola

do por otro de nueva confección al presentar un

(Vinavil) con previa humectación de la zona y posterior aporte de presión. Vidrio: Los trabajos se centran básicamente en el desmontaje del cerramiento que protege las escenas del carromato. Esta operación se realiza para poder facilitar la sustitución de las piezas

Fig 33 - 34. Inicial y final.

198

revistavalencianad’etnologia

rotas y astilladas. El engrudo original (masilla a

base de blanco de España y aceite de linaza) empleado para sellar el marco metálico se encuentra muy duro y quebradizo, sustituyéndose por una silicona especial que reúna condiciones mas idóneas. Una vez concluida la fase de restautración del autoportante, se procede a intervenir el resto de elementos arquitectónicos anexos. Para la restauración de las columnas, el rótulo de la atracción, las puertas de acceso y los dos paneles decorativos, se sigue la misma metodologia anteriormente empleada asi como procedimientos y materiales. Conclusión Esta pieza se ha intentado poner en valor dado el estado de conservación en el que se encontraba, pues habia pasado a estar olvidada e incluso infravalorada. Durante el proceso de restauración se ha observado como el teatro de autómatas iba recobrando su identidad original, y si no total, al menos en un porcentaje muy elevado. El proceso de restauración del carromato de los Hermanos Valle ha permitido recuperar su colorido y morfología original y

tauradores de textil y vidrio y en especial al personal del Museu Valenciá d´Etnologia cuya ayuda y experiencia ha sido decisiva para el buen estado de intervención. De igual forma agradecer al alumnado de la especialidad en Conservación y Restauración en Bienes Culturales de la Universidad Politécnica de Valencia que realizó prácticas en esta intervención.

por lo tanto de su valor historico-artístico. De igual forma, la intervención le a permitido continuar siendo uno de los pocos supervivientes de esta saga de espectáculos. Por último, quería agradecer el enorme esfuerzo realizado por todo el equipo de profesionales involucrado en esta restauración, comenzando por los mecánicos del carromato, Juan José Femenía y José Carabajosa, porque gracias a ellos funciona de nuevo. El haber trabajado conjuntamente sobre la pieza no fue tarea fácil y se llevo a cabo sin problemas. Agradecer la estrecha colaboración con los res-

Bibliografía Actas del I Congreso del GEIIC Conservación del Patrimonio: Evolución y Nuevas Perspectivas,1ª ed. Valencia: Grupo Español del IIC, 2002. 140 p. ISBN 84 60761452. Actas del XIV Congreso de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1ª ed. Valladolid: Ed. Excmo. Ayuntamiento de Valladolid, 2002. 498p. ISBN 8495389487. CALVO, A. (1997): Conservación y Restauración. Materiales, técnicas y procedimientos. De la A a la Z. .Barcelona. MOUREY, W. (1992): Procesos de alteración, análisis y conservación de los metales antiguos. PLENDERLEITH, H. J. (1997): La Conservación de antigüedades y obras de arte. Versión española de Arturo Diaz Martos, 209 – 310 p.

revistavalencianad’etnologia

199

FONS

secció bibliogràfica M V ’E

BIBLIOGRÀFICS A LA BIBLIOTECA DEL

USEU ALENCIÀ D TNOLOGIA

Monografías Patrimonio cultural CAÑADA SOLAZ, Mª CARMEN PARRA MÁRQUEZ, Mª ISABEL ZAFRA PERTUSA, LORENZO BAGUETTO PÉREZ DE LAS BACAS, SERGIO CALVO FAET, MARIELA

ACÍN FANLO, José Luis Museo Ángel Orensanz y Artes de Serrablo / José Luis Acín Fanlo, José Garcés Romeo y Enrique Satué Oliván. - Huesca: Diputación Provincial, 1989. 144 p.: il., col. y n. ISBN 84-86978-55-6 BETNO 3119 AGUILAR CRIADO, Encarnación Cultura popular y folklore en Andalucía: los orígenes de la antropología / Encarnación Aguilar Criado. - Sevilla: Diputación Provincial, 1990. 389 p. - (Publicaciones de la Diputación Provincial de Sevilla. Sección: Ciencias Sociales; 4) ISBN 84-7798-047-0 BETNO 1901 Alaquàs, imatges per al futur: celebrar, compartir, gaudir: [exposición celebrada del 31 de agosto al 30 de octubre en el Castillo d’Alaquàs]. - [Alaquàs: Ajuntament, 2005]. [6] p.: il. ; 21x21 cm. La exposición es una iniciativa del colectivo “Quaderns d’investigació” BETNO C.29/nº 10 ALMELA Y VIVES, Francisco Alquerías de la huerta valenciana / por Francisco Almela y Vives; fotografías de Vidal. Valencia: Imp. La Semana Gráfica, 1932. 36 p., [32] p. de lám.; 19 cm. - (Monografías de “Valencia Atracción”. Arte y Turismo) BETNO N.P. C.02/nº 17 ALMERICH, José Manuel La terra, l’aigua, l’home: l’horta de València / José Manuel Almerich, Francesc Jarque. València: Gltat. Conselleria d’Agricultura, Peixca i Alimentació, 2002. 224 p.: principalmente il. col. ISBN 84-482-3307-7 BETNO 4162

200

revistavalencianad’etnologia

ALMERICH, José Manuel Torrent: festa i patrimoni / José Manuel Almerich, Francesc Jarque. - Torrent: Ajuntament, 2005. 123 p. : il. col. ; 34 cm ISBN 84-923304-8-1 BETNO 5322 AMADES, Joan Folklore de Catalunya: cançoner: cançons-refranys-endevinalles / Joan Amades. 3ª ed. - Barcelona: Selecta, 1982. 1396 p. - (Biblioteca perenne; 15) ISBN 84-298-0452-8 BETNO 2156 AMBROSETTI, Juan B. Supersticiones y leyendas / Juan B. Ambrosetti. - Buenos Aires: Siglo Veinte, 1976. 141 p. BETNO 1447 AMEZCUA, Manuel Crónicas de cordel: historia y cultura popular en Jaén / Manuel Amezcua; prólogo de Salvador Rodríguez Becerra. Jaén: Diputación Provincial, 1997. 508 p.: il. - (Colección Investigación) ISBN 84-89560-19-6 BETNO 3216 La antropología en México: panorama histórico, v. 4. Las cuestiones medulares (etnología y antropología social) / Coordinador general Carlos García Mora; coord. Martín Villalobos Salgado...[et al.]. - México: Instituto Nacional de Antropología e Historia, 1988. 804 p. - (Colección Biblioteca del INAH) ISBN 968-6038-72-8 BETNO 2171/04 Antropología y etnología. 2 / coordinado por Joan Prat i Caros; edición de Román Reyes. - Madrid: Editorial Complutense, 1992. 180 p. - (Las Ciencias Sociales en España: Historia inmediata, crítica y perspectivas)

ISBN 84-7491-415-9 BETNO 2835 Antropología y patrimonio: investigación, documentación e intervención / [Autores, Juan Agudo Torrico...et al.]. [Granada]: Junta de Andalucía, Consejería de Cultura: Comares, 2003. 184 p.: il. ; 24 cm. - (Cuadernos técnicos; 7) ISBN 84-8266-369-0 BETNO OR 001/07 ARAZO, María Ángeles Borbotó, Massarrojos / María Ángeles Arazo, Francesc Jarque. - Valencia: Ajuntament, [1999]. 85 p.: il. col.; 34 cm. ISBN 84-95171-30-9 BETNO 4470 ARAZO, María Ángeles Campanar / Mª Angeles Arazo, Francesc Jarque. - València: Ajuntament, [1998]. 95 p.: il. col.; 34 cm ISBN 84-89747-45-8 BETNO 4471 ARAZO, María Ángeles Pinedo y su gente / Mª Angeles Arazo, Francesc Jarque. València: Ajuntament, [1996] 71 p.: il. col.; 34 cm. ISBN 84-88639-92-9 BETNO 4469 ARAZO, María Ángeles El Rincón de Ademuz / Mª Ángeles Arazo y Francesc Jarque. - València: Diputació Provincial, [1998]. 91 p.: il. col.; 29 cm ISBN 84-7795-149-7 BETNO 3500 ARAZO, María Ángeles Valencia y su provincia / María Angeles Arazo; fotos de Francesc Jarque. - Valencia: Diputación Provincial, 1985. 116 p.: il. ISBN 84-505-1958-6 BETNO 3106 Archiduque Luis Salvador Costumbres de los mallorquines: artesanía y folklore / Archiduque Luis Salvador; prólogo de Joan Bestard. Barcelona: José J. de Olañeta, Ed., 1981. 222 p.: il. + 12 h. de lám. - (Arxiu de tradicions populars; 12). Reprod. facs. de la ed. de: Palma de Mallorca: Imprenta Mossén Alcover, 1955 BETNO 0854

ARDID GUMIEL, Miguel Cuaderno de la Sierra / Miguel Ardid Gumiel. - Madrid: Comunidad de Madrid. Patronato Madrileño de Áreas de Montaña, 1995. 292 p.: il ISBN 84-451-1070-5 BETNO 2974 Arxiu del Regne de València: catálogo de mapas, planos y dibujos. Vol. IV [Recurso electrónico]. - València: Generalitat, 2000. 1 disco (CD-ROM) BETNO RE 0082 ÁVILA GRANADOS, Jesús Rutas de España / Jesús Ávila Granados. - Barcelona: Planeta, [2006]. 8 v.: il. col.; 32 cm + 9 DVD Contiene: v. 1. El Camino de Santiago - v. 2. La Vía de la Plata - v. 3. La ruta del castellano - v. 4. La ruta del Quijote - v. 5. El camino del Cid - v. 6. Al Andalus v. 7. La Vía Augusta - v. 8. La España insular DL B 47673-2006 BETNO OR 332/01-08 Ayudas a la investigación [1984-1985]: volumen II: arte, arqueología, etnología / Miguel Bernall Ripio...[et al.]. Alicante: Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”: Diputación Provincial, 1988. 276 p.: il., map., plan. ISBN 84-7784-014-8 BETNO 1779 Balgarska Ethnografija = Etnografia Bulgara. - Sofia (Bulgaria): Academia Bulgara de las Ciencias, 1980-1983. 2 v. (376, 330 p.) : il Ed. Bulgara en alfabeto cirílico BETNO 0906/01 BETNO 0906/02 BALLART HERNÁNDEZ, Josep Gestión del patrimonio cultural / Josep Ballart Hernández y Jordi Juan i Tresserras. Barcelona: Ariel, 2001. 240 p. - (Ariel Patrimonio) Bibliografía: p. 225-235 ISBN 84-344-6643-0 BETNO 3826 BAS LÓPEZ, Begoña As construcións populares: un tema de etnografía en Galicia / Begoña Bas. - 2ª ed. A Coruña: Edicios do Castro, 2002. 272 p.: il. ; 24 cm. - (Cuadernos do Seminario de Sargadelos; 44). ISBN 84-7492-173-2 BETNO 4137

revistavalencianad’etnologia

201

BELTRÁN MARTÍNEZ, Antonio La vida de los pastores de Ejea, según datos de Félix Sumelzo / Antonio Beltrán Martínez. - Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1989. 144 p.: il. - (Cuadernos de Etnografía de Aragón; 1) ISBN 84-7820-041-X BETNO 2115/01 BELTRÁN MARTÍNEZ, Antonio Introducción al folklore aragonés: vol. II: cantos y bailes / Antonio Beltrán Martínez. Zaragoza: Guara editorial, 1980. 270 p. - (Colección básica aragonesa; 22-23) ISBN 84-85303-33-4 BETNO 2688 BONTE, Pierre De la etnología a la antropología: sobre el enfoque crítico en las ciencias humanas / Pierre Bonte. - Barcelona: Anagrama, 1975. 74 p. - (Cuadernos Anagrama. Serie: Sociología y Antropología;107) ISBN 84-339-0707-7 BETNO 1006 BONTE, Pierre Diccionario de etnología y antropología / Pierre Bonte, Michel Izard... [et al.]; traducción de Mar Llinares García. Torrejón de Ardoz [Madrid]: Akal, 1996. 758 p.; 25 cm. - (Akal. Diccionarios; 13). ISBN 84-460-0451-8 BETNO OR 132/B BETNO OR 132/C BETNO OR 132/D BORDENAVE, Jean L’eglise romane de Saint Sernin de Cupservier: traditions et coutumes populaires en Montagne Noire / par Jean Bordenave, Jean-Louis Bonnet, Michel Vialelle... [et al.]. p. 57-66: il. Extrait du Bulletin de la Société d’Etudes Scientifiques de l’Aude – T. LXXIX. 1979. BETNO C.04/nº 28 BORDENAVE, Jean Prospection archeologique a Montaillou recherches sur le folklore de la mort / Jean Bordenave; Michel Vialelle; Jean Benoit. - Albi: Presses Midi-Pyrénées, [s.a.]. [4 p.]: il. Tiré á part de la revue “Les Cahiers Tarnais”. BETNO C.04/nº 26 BOUZA-BREY TRILLO, Fermín Etnografía y folklore de Galicia / Fermín Bouza-Brey Trillo; edición a cargo de José Luis Bouza Álvarez; prólogo de Julio Caro Baroja. - Vigo: Xerais de Galicia, 1982. 2 v. (315, 298 p.): il. - (Extramuros; 6 y 7). ISBN 84-7507-064-7 BETNO 0822/01 BETNO 0822/02

202

revistavalencianad’etnologia

BRANDES, Stanley Metáforas de la masculinidad: sexo y estatus en el folklore andaluz / Stanley Brandes. Madrid: Taurus Ediciones, 1991. 268 p. - (Taurus Humanidades. Ciencias Sociales; 329). Bibliografía e índice p. 249-267 ISBN 84-306-0205-4 BETNO 2208 BUENO, Gustavo Etnología y utopía: respuesta a la pregunta: ¿qué es la etnología? / Gustavo Bueno. Madrid: Ediciones Júcar, 1987. 236 p. - (Júcar Universidad. Serie Antropología; 13) ISBN 84-334-7013-2 BETNO 0018 BURGOS, Antonio Folklore de las Cofradías de Sevilla: acercamiento a una tradición popular / Antonio Burgos. - 3ª ed. - Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 1982. 152 p.: il. + 10 p. de fot. - (Colección de bolsillo; 6) ISBN 84-600-5611-2 BETNO 0825 CALVO CALVO, Luis El “Arxiu d’etnografia i folklore de Catalunya” y la antropología catalana / Luis Calvo Calvo. - Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1991. 302 p.: il. Bibliografía p. 251-273 ISBN 84-00-07145-X BETNO 2502 CALVO CALVO, Luis Catàleg de materials etnogràfics de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya / Lluís Calvo i Calvo. - Barcelona : Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1990. 262 p.: il. + 14 h. lám. ISBN 84-00-07090-9 BETNO 2515 CALVO CALVO, Luis Catàleg de materials gràfics de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya / Lluís Calvo i Calvo. - Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, Institució Milà i Fontanals: Generalitat de Catalunya, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, 1994. XII, 489 p.: il.; 27 cm ISBN 84-00-07424-6 BETNO 4881 CAMPILLO GARRIGÓS, Rosa La gestión y el gestor del Patrimonio Cultural / Rosa Campillo Garrigós; presentación de Juan Velarde Fuertes; prólogo de Rosa Garcerán Piqueras. Murcia: KR, 1998. 328 p. - (Historia y patrimonio) Bibliografía p. 291-326

ISBN 84-88551-38-X BETNO 3022 CAMPOS GONZÁLEZ, Carlos El castillo de Benisanó / autores, Carlos Campos González, Mariví Herrero García, Ángel Alonso Estrems; fotos, Gonzalo. - [Benisanó]: Ayuntamiento, [1998]. 63 p.: il. col. y n. ; 30 cm ISBN 84-923484-0-2 BETNO 5634 Cançons de Cocentaina: I: recopilades l’any 1923 / per Just Sansalvador i Cortés. Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans: Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”, [1998]. 216 p.: il.; 28 cm. BETNO 3202 CAPITANIO, Mariantonia Chiodi e ferri da cavallo nel folklore europeo: notizie edite ed inedite / Maiantonia Capitanio. - Firenze: Stamperia Editoriale Parenti, [1981]. 235-245 p.: il. Separata de: Archivio per l’Antropologia e la Etnologia, Vol. CXI (1981). BETNO C.07/nº 30 CASAS GASPAR, Enrique Folklore campesino español: ritos agrarios / Enrique Casas Gaspar. - Madrid: Escelicer, 1950. 310 p.: il. BETNO 1591 Castelló de Rugat : memòria d’un poble / Mª del Carmen Agulló Díaz … [et al.]; coord. Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. - Ontinyent: Caixa d’Estalvis. Obra social, 1999. 252 p.: il., col. y n. ISBN 84-95102-10-2 BETNO 3631 CEA GUTIÉRREZ, Antonio Fuentes etnográficas en la novela picaresca española I: los “Lazarillos” / Antonio Cea Gutiérrez y Joaquín Álvarez Barrientos; prólogo de Julio Caro Baroja. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1984. 164 p., [2] h. de lám.: il. - (Biblioteca de Dialectología y Tradiciones populares; 17) ISBN 84-00-05753-8 BETNO 1033 CENTENO ROLDÁN, Plácido Turégano y su castillo en la Iglesia de San Miguel: estudio crítico de su historia y arquitectura / por Plácido Centeno Roldán; prólogo, Ángel Dotor y Municio. – 2ª ed. Segovia: [s.n., 1974]. 200 p., [32] p. de fot.: il.; 25 cm. - (Publicaciones históricas

de la Diputación Provincial de Segovia, 6) BETNO 5262 Centre d’Estudis Contestans, 1971-2001: història i memòria gràfica / A cura i coordinació de Pere Ferrer i Marset, autors dels textos, Mª Desamparados Soler Moltó... [et al.]. Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans, [2002]. 279 p.: il. col. y n. BETNO 3103 La Cepeda: tierra de los Amacos / Amando Álvarez Cabeza, Tomás Álvarez Dominguez (ed.), Máximo Álvarez Rodríguez... [et al.]. - Madrid: Endimion, [2000]. 191 p. - (Ensayo; 132) Bibliografía p. 177-179 ISBN 84-7731-357-1 BETNO 3475 Certamen Nacional sobre Artes y Tradiciones Populares (6º. 1988. [Madrid]) Premios del Certamen Nacional de Fotografía sobre Artes y Tradiciones Populares 1988 Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Cooperación Cultural, 1989. 144 p.: il. col. y n. ISBN 84-7483-530-5 BETNO 2131 CIOMPI, Valeria La gestión cultural del patrimonio cinematográfico / Valeria Ciompi. - Valencia: Generalitat Valenciana, 1997. p. 23-38 Separata de la Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics; nº 20 BETNO C.10/nº 31 COCCHIARA, Giuseppe Preistoria e folklore / Giuseppe Cocchiara; introduzione di Antonino Buttitta. Palermo: Sellerio editore, 1978. 120 p. - (Prisma; 16) BETNO 2257 COLBERT, François Marketing de las artes y la cultura / François Colbert y Manuel Cuadrado; con la colaboración de Jacques Natel... [et al.]. - 2ª ed. - Barcelona: Ariel, 2007. 284 p. ; 24 cm. - (Ariel Patrimonio) BETNO 5483 COLIGNON, Alain Dictionnaire des saints et des cultes populaires de Wallonie: histoire et folklore / A. Colignon. - Liège: Éditions du Musée de la Vie Wallonne, 2003. 621 p.: il. ; 24 cm ISBN 2-930186-03-8 BETNO OR 266

revistavalencianad’etnologia

203

Coloquio de Etnografia da Regiâo Salonia (1º. 1987. Sintra) Etnografia da Regiâo Saloia: a terra e o homen [I Coloquio de Etnografia da Regiâo Saloia. Sintra, 4 a 6 de junho de 1987] / Instituto de Sintra. - Sintra (Portugal): Instituto de Sintra, 1993. 362 p.: il. + 24 h. de lám. ISBN 972-9056-06-4 BETNO 1862

Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (1er. 1996. Aielo de Malferit) Actes del primer Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida: Aielo de Malferit, 1996 / a cura de Josep Talens i Emili Casanova. - València: Diputació Provincial: Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, 1997. XVI, 966 p.: il.; 24 cm ISBN 84-600-9429-4 BETNO 4447

Coloquio de Etnografía Marítima (1984. [Santiago de Compostela]) Coloquio de etnografía marítima: [actas] Museo do Pobo Galego en setembro de 1984. [Santiago de Compostela]: Consellería de Pesca. Xunta de Galicia: Museo do Pobo Galego, 1988. 276 p.: il. ISBN 84-505-7487-0 BETNO 1631

Congrès d’Estudis del Vinalopó (2on. 2001. Monòver) El patrimoni històric comarcal: II Congrès d’Estudis del Vinalopó: [actas] / coord., Tomàs Pérez Medina. - Petrer: Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, 2005. 368 p.: il. ; 24 cm ISBN 84-609-6177-X BETNO 4893

Coloquio Paul Kirchhoff (1º. 1986. México) La Etnología: temas y tendencias: I Coloquio Paul Kirchhoff, del 21 al 25 de abril, 1986) / Auspiciado por el Instituto de Investigaciones Antropológicas y Coordinación de Humanidades - UNAM. - México: Instituto de Investigaciones Antropológicas, UNAM, 1988. 362 p.: il. - (Serie Antropológica; 96). ISBN 968-36-0503-6 BETNO 1810 Coloquio Paul Kirchhoff (2º. 1989. México) La etnografía de Mesoamérica Meridional y el área Circuncaribe: II coloquio Paul Kirchhoff (Ciudad Universitaria, México, 13-17 de noviembre de 1989) / coordinado por Andrés Medina. - México: Instituto de Investigaciones Antropológicas, UNAM, 1996. 446 p.: il. ISBN 968-36-4847-9 BETNO 2977 Congrès el Nostre Patrimoni Cultural (7è. 2006. Palma de Mallorca) Actes del VIIè Congrès el Nostre Patrimoni Cultural: arquitectura i enginyeria popular a Mallorca / [edició a cura de G. Rosselló Bordoy, sota la coordinació d’Antoni Lozano Ruiz i Maria Magdalena Riera Frau]. - Palma de Mallorca: Societat Arqueològica Lul·liana, 2006. 338 p.: il. ; 24 cm ISBN 84-96376-87-7 BETNO 5521 Congrés de Cultura Catalana (1977. País Valencià) La cultura popular al País Valencià: problemes específics i problemes en el marc dels Països Catalans / Secretariat de l’ensenyament de l’idioma. Valencia: Eliseu Climent, 1977. 40 p.(2 vol. duplicados) ISBN 84-85211-37-5 BETNO C.01/nº 15 y nº18

204

revistavalencianad’etnologia

Congreso de Aragón de Etnología y Antropología (1º. 1979. Tarazona, Borja, Veruela y Trasmoz) I Congreso de Aragón de Etnología y Antropología: (Tarazona, Borja, Veruela y Trasmoz, 6,7 y 8 de septiembre de 1979). - Zaragoza: Diputación Provincial: Institución “Fernando el Católico” (CSIC), 1981. 272 p.: il. ISBN 84-00-04802-4 BETNO 1243 Congreso de Etnología y Folklore en Castilla y León (1º. Soria) Etnología y folklore en Castilla y León / coordinado por Luis Díaz Viana. [Salamanca]: Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura, 1986. 502 p.: il. - (Estudios de etnología y folklore; 2). ISBN 84-505-4374-6 BETNO 1656 Congreso del Grupo Español del IIC (2º. 2005. Barcelona) Investigación en conservación y restauración: II congreso del Grupo Español del IIC: [Barcelona, 9,10 y 11 de noviembre de 2005]. - Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2005. 507 p. : il. col. y n.; 30 cm ISBN 84-8043-154-7 BETNO 5321 Congreso Mundial Vasco (II. 1987. Vitoria) Antropología Cultural = Antropologia Kulturala / Gobierno Vasco, Sociedad de Estudios Vascos. - San Sebastian: EuskoIkaskuntza, 1988. 319 p.: il., map. - (Cuadernos de sección. AntropologíaEtnografía; 6) Ponencias y comunicaciones presentadas en materia de antropología cultural, en el Congreso de Antropología, celebrado en Vitoria-Gasteiz entre los días 21 y 25 de septiembre de 1987, en el marco del II Congreso Mundial Vasco BETNO 1814

Congreso Ncal. de Artes y Costumbres Populares (3º. 1975. Palma de Mallorca) Etnología y tradiciones populares: (Congreso de Palma de Mallorca): [III Congreso Nacional de Artes y Costumbres Populares, 16-19 de enero 1975] / [convocado por la Institución Fernando el Católico]. - Zaragoza: Institución “Fernando el Católico”, (CSIC): Diputación Provincial, 1977. 718 p.: il.; 25 cm ISBN 84-00-03747-2 BETNO 2660/03 Congreso Nacional de Artes y Costumbres Populares (4º. 1983. Zaragoza-Calatayud) Etnología y tradiciones populares: Congreso de ZaragozaCalatayud [IV Congreso Nacional de Artes y Costumbres Populares, Zaragoza-Calatayud, 21-24 de abril de 1983] / [convocado por la Institución Fernando el Católico]. Zaragoza: Institución Fernando el Católico: Diputación Provincial, 1987. v. <2>: il.; 24 cm. - t. 2. Comunicaciones. ISBN 84-00-06782-7 BETNO 2660/02 La construcción del territorio valenciano. Patrimonio e historia de la ingeniería civil / Coordinación y textos, Marc Ferri. - [Valencia]: Colegio de Ingenieros, Caminos, Canales y Puertos, [2003]. 247 p.: il. col.; 30 cm. Catálogo editado con motivo de la exposición del mísmo título, celebrada en Valencia (septiembre-octubre 2003) DL V 3549-2003. - ISBN 84-380-0251-X BETNO 5325 CORBÍN FERRER, Juan Luis Las barriadas de las calles de Sagunto y Alboraya / Juan-Luis Corbín Ferrer. Valencia: Caja de Ahorros de Valencia, 1986. 268 p.: il. ; 24 cm Premio “Navarro Reverter” de la Caja de Ahorros de Valencia en los CIII Juegos Florales de 1986. ISBN 84-505-4562-5 BETNO 4731 CORBÍN FERRER, Juan Luis Del Miguelete a Santa Catalina: Plaza de la Reina y Barri d’Argenters / Juan-Luis Corbín Ferrer; prólogo de J. Mª Cruz Román. - Valencia: Federico Domenech, 1988. 205 p., [1] h. pleg. plan.: il. ; 24 cm ISBN 84-85402-51-0 BETNO 4730 CORBÍN FERRER, Juan Luis Historia y anécdotas del Barrio del Carmen / Juan-Luis Corbín Ferrer. - 2ª ed. Valencia: Federico Domenech, 1990. 258 p.: il. Bibliografía e índice p. 251-257. - Premio “Navarro Reverter”

de la Caja de Ahorros de Valencia en los Juegos Florales de 1979. ISBN 84-85402-63-4 BETNO 3042 CORRAIN, Cleto Spunti di etnografia religiosa in una raccolta di medaglie / Cleto Corrain. - Padova: Istituto di Antropologia dell’Universtà, 1975. 128 p.: il. BETNO 2039 Costumbres y folklore de Cuatretonda (Valencia): estudio etnológico por el “Grup de Danses Populars de Quatretonda” / dirigido por Violeta Montoliu. - Valencia: Grup de Danses Populars de Cuatretonda, 1987. 342 p.: il. ISBN 84-404-1186-3 BETNO 1471 CUISENIER, Jean Etnología de Europa / Jean Cuisenier. - Albolote (Granada): Comares, [2000]. XI, 150 p.; 21 cm. - (Cultura y sociedad) Tít. orig.: Ethnologie de l’Europe ISBN 84-8444-222-5 BETNO 4676 Culturas y drogas: [exposición] Madrid, Museo Nacional de Etnología del 28 de mayo al 30 de septiembre de 1987 / Domingo Comas Arnáu...[et al.]. - Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos, 1987. 60 p.: il. col. y n. ISBN 84-505-5797-6 BETNO 1593 DELMAS, Jean Les sociétés savantes ou service de la dialectologie et du folklore / par Jean Delmas. Paris: Bibliothèque Nationale, 1976. p. 117-138 Estrait de: Actes du 100e Congrès National des Sociétés Savantes (Paris 1975). Colloque interdisciplinaire sur les sociétés savantes. BETNO C.05/nº 04 Descubra España: pueblo a pueblo por las rutas más bellas / [dirección, Javier de Juan y Peñalosa, Sacramento Nieto]. [Madrid]: Club Internacional del Libro, 2006. 33 v.: il. col. ; 30 cm Contiene: t. 1-2. Cantabria - t. 3-4. Andalucía - t. 5. Andalucía III, Ceuta, Melilla t. 6-7. Asturias - t. 8-9. Comunidad Valenciana - t. 10-11. Galicia - t. 12. Islas Baleares - t. 13-14. Castilla y León - t. 15. La Rioja - t. 16-17. Castilla-La Mancha t. 18. Islas Canarias - t. 19-20. Estremadura - t. 21. Navarra - t. 22-23. País Vasco t. 24-25-26. Cataluña - t. 27. Murcia - t. 28-29. Aragón - t. 30-31. Madrid - t. 32.

revistavalencianad’etnologia

205

Camino de Santiago - t. 33. Alojamientos singulares ISBN 84-407-1487-4 BETNO OR 340/01-33 DIBIE, Pascal Etnología de la alcoba: el dormitorio y la gran aventura del reposo de los hombres / Pascal Dibie. - Barcelona: Editorial Gedisa, 1989. 228 p.- (Hombre y sociedad. Cla·De·Ma: Etnografía) ISBN 84-7432-369-X BETNO 1760 Directorio de Instituciones y Organismos relacionados con la Etnografía / Dirección General de Bellas Artes y Archivos. - Madrid: Ministerio de Cultura, 1992. 348 p. BETNO OR 139 DITTMER, Kunz Etnología general: formas y evolución de la cultura / Kunz Dittmer. - México: Fondo de Cultura Económica, 1975. 344 p.: il. + 12 h. de lám. - (Sección de Obras de Antropología) Bibliografía p. 295-311. BETNO 0057 DOMINGO COMECHE, Dolores Alcublas: aproximación a su historia / Dolores Domingo Comeche. - Alcublas (Valencia): Ayuntamiento, [1999]. 312 p.: il. col. y n. ISBN 84-930717-1-4 BETNO 2399 DUNDES, Alan Interpreting folklore / Alan Dundes. - Bloomington: Indiana University Press, 1980. XIV, 304 p. ISBN 0-253-14307-1 BETNO 0918 Edición crítica de la información promovida por la Sección de Ciencias Morales y Políticas del Ateneo de Madrid, en el campo de las costumbres populares en los tres hechos más característicos de la vida, nacimiento, matrimonio y muerte (1901-1902) / edición a cargo de Antonio Limón Delgado y Eulalia Castellote Herrero. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección Gnral. de Bellas Artes y Archivos, 1990. 2 v. (pag. var.) : il., map. Precede al tít.: Museo del Pueblo Español, Asociación de Amigos del Museo del Pueblo Español. - Tít. de la cub.: El ciclo vital en España: (encuesta del Ateneo de Madrid, 1901-1902) Contiene: t1 v1. Nacimiento: concepción, gestación, alumbramiento. t1 v2. Nacimiento: Alumbramiento, bautizo, hijos ilegítimos ISBN 84-7483-664-6 BETNO 2133/01 BETNO 2133/02

206

revistavalencianad’etnologia

ELÍAS PASTOR, Luis Vicente La elaboración tradicional del vino en La Rioja / Luis Vicente Elias; dib. de Jesús López Araquistain. - Madrid: Unión Editorial, 1982. 92 p.: il. ISBN 84-7209-137-6 BETNO 2689 ELÍAS PASTOR, Luis Vicente Apuntes de etnografía riojana / Luis Vicente Elías Pastor; con la colaboración de José Luis Gil Valgañon. - Madrid: Unión Editorial, 1983. 145 p. Contiene: La labor etnográfica, 1980-83. Los despoblados riojanos. El medio físico en la tradición religiosa de la Rioja ISBN 84-7209-161-9 BETNO 1899 Encuentro nacional de arqueología industrial (1º. 1999. Monterrey, N.L.) La cultura industrial mexicana: Primer encuentro nacional de arqueología industrial (Monterrey, NL, 3, 4 y 5 de junio de 1999): Memoria / Sergio Niccolai, Humberto Morales Moreno (coord.). - Puebla: Benemérita Universidad Autónoma de Puebla; México: UNAP. Facultad de Filosofía y Letras: Comité mexicano para la conservación del Patrimonio Industrial, 2003. 462 p.: il.; 23 cm. ISBN 968-863-635-5 BETNO 5360 Encuentros Internacionales Sobre Cultura Tradicional (1º. 1984. Portugalete) Kultura herrikoiari buruzco: nazioarteko topaketak = Encuentros internacionales: cultura tradicional (Portugalete, 27,28 y 30 de julio 1984) / Sociedad Elai-Alai. Vitoria-Gasteiz: Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco, 1985. 185 p.: il. col. y n. + 10 h. de fot. Textos en castellano y euskera ISBN 84-7542-156-3 BETNO 1453/01 Énguera y La Canal [Recurso electrónico]: música tradicional valenciana. - Madrid: Tecnosaga, [2004]. 1 disco audio (CD-ROM): son. + 1 folleto (23 p.). - (La tradición musical en España; 34). Intérpretes: Colla Brials. - El folleto contiene explicaciones sobre la Colla Brials, Énguera y La Canal, el repertorio (seguidillas, fandangos...), los instrumentos y acompañamiento musical DL M 39760-2004 BETNO RE 0031 Espai Despuig (1er. 2004. Tortosa) L’ús i l’abús del patrimoni en els territoris de parla catalana: I Espai Despuig, 12 de novembre de 2004, Tortosa. - [Tarragona]: Institut Ramon Muntaner, 2005. 69 p.: il. col.; 21 cm BETNO 5279

Etnografía del habla: textos fundacionales / compiladora, Lucía A. Golluscio; colaboradoras, Corina Courtis...[et al.]. Buenos Aires: Universitaria de Buenos Aires, 2002. 192 p.; 23 cm. - (Temas lingüística) ISBN 950-23-1232BETNO 4165 Etnolog: glasnik Slovenska Etnografskega Muzeja = Bulletin of the Slovene Ethnographic Museum. - Ljubljana (Slovenia): Slovenski Etnografski Muzej, 1998. 558 p.: il. col. y n.; 24 cm N. 8 (59). - Textos en esloveno e inglés. BETNO 4732 Etnología de Andalucía Oriental I: parentesco, agricultura y pesca / edición de Danielle Provansal y Pedro Molina; prólogo de Marie-Elisabeth Handman. - Barcelona: Anthropos; Almeria: Diputacón. Instituto de Estudios Almerienses, 1991 430 p.: il. - (Autores, textos y temas: Antropología; 23). Bibliografía p. 417-429 ISBN 84-7658-281-1 BETNO 0280/23 Etnología de las Comunidades Autónomas / coordinado por Matilde Fernández Montes. - Madrid: Consejo superior de Investigaciones Científicas: Doce Calles, 1996 640 p.: il. ISBN 84-87111-54-8 BETNO 2841 FELIU FRANCH, Joan Conservar el devenir: en torno al patrimonio cultural valenciano / Joan Feliu Franch. Castellón de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, [2002] 152 p.: il.; 24 cm. - (Universitas; 10) ISBN 84-8021-401-5 BETNO 4186 FERNÁNDEZ DE ARRATIA, Fernando Itinerario jacobeo / Fernando Fernández de Arratia. Reedición. - [Pamplona]: Gobierno de Navarra, [1990]. 31 p. + [2] h. de lám.: il. ; 22x11 cm. - (Navarra. Temas de cultura popular, 99) DL NA 77-1990. - ISBN 84-235-0375-5 BETNO C.26/nº 07 Festival internacional de folklore: mesa de debate anual, Burgas rio de Cultura Búlgara. Museo Regional de Bourgas, 2002. 150 p., [2] p. de fot. Textos en búlgaro, índice y sumarios en inglés BETNO 4125 Fiestas, museos y monumentos. - [València]: Conselleria de Cultura, Educació i Esport, 2006-. 2 v.: il. ; 21 cm

DL M 32957-2006. - ISBN 84-482-4414-1 BETNO 5478/01-02 FLORO, Lázaro Descripción é historia del Miguelete y sus campanas / Lázaro Floro. - [ed. facs.]. Valencia: Librerías “París-Valencia”, [1990]. 62 p.: il. ; 22 cm. - (Colección biblioteca valenciana) Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Establecimiento tipográfico de Manuel Pau, 1909. DL V 1464-1990 BETNO C.27/nº 12 FLORO, Lázaro Descripción e historia del Miguelete y sus campanas / por Lázaro Floro. - Valencia: Establecimiento tipográfico de Manuel Pau, 1909. 62 p.: il.; 18 cm BETNO N.P. C.02/nº 12 El folklore español / edición de José Manuel Gomez-Tabanera; Julio Caro Baroja ...[et al.]. - Madrid: Instituto Español de Antropología Aplicada, 1968. XII, 455 p.: il. + 80 p. lám. BETNO 0754 Folklore in the modern world / edición de Richard M. Dorson. - The Hague: Mouton Publishers, 1978. XI, 364 p. - (World Anthropology) ISBN 90-279-7740-2 BETNO 1259 Folklore y costumbres de España. / bajo la dirección de Francisco Carreras y Candi. Madrid: Ediciones Merino, 1988. 3 v.: il. Contiene: T. I.: Historia del folklore / Joaquín Mª de Navascués. Mitología Ibérica / Constantino Cabal. Labranza / Telesforo de Aranzadi. El toreo español / Lorenzo OrtizCañavete. T. II.: La canción tradicional española / Eduardo M. Torner. El baile y la danza / Aurelio Capmany. Vidrio / Luis Pérez-Bueno. Folklore infantil / Valerio Serra Boldú. T. III.: Gente de mar / por Gervasio de Artiñano. La vivienda popular en España / Leopoldo Torres Balbás. Costumbres religiosas / Valerio Serra Boldú. ISBN 84-86912-01-6 (t. I.) Reprod. facs. de la ed. de: Barcelona: Casa Editorial Alberto Martín, 1943, 1944 y 1946 [respectivamente]. BETNO 1068/01-/02-/03 FORDE, C. Daryll Hábitat, economía y sociedad (Introducción geográfica a la etnología) / C. Daryll Forde. Barcelona: Ediciones Oikos-Tau, 1966. 521 p.: il. (Libros Tau. Ciencia y Cultura) BETNO 0455

revistavalencianad’etnologia

207

FORDE, C. Daryll Introducción a la etnología / C. Daryll Forde. - 2ª ed. Barcelona: Oikos-Tau, 1995. 528 p.: il. - (Colección Oikos Textos; 5) ISBN 84-281-0848-X BETNO 2750 Formas de cultura y vida tradicional de los pastores y vaqueros en la región de Cantabria / dibujos de Alfonso de la Lastra Villa ; textos de Julio Caro Baroja ...[et al.]. Santander: Universidad de Cantabria, 1987. 106 p.: il. ISBN 84-600-5119-6 BETNO 2116 FRASQUET FAUS, Eduard Aproximació a la història de Benirredrà / Eduard Frasquet Faus, Jordi Gil Montagud. Benirredà: Ajuntament de Benirredrà, [2006]. 400 p.: il. col. ; 31 cm. DL V 5221-2006. - ISBN 84-606-4116-3 BETNO 5783 FRAZER, James George El folklore en el Antiguo Testamento / James George Frazer. - Madrid: F.C.E., 1981. 648 p. - (Sección de Obras de Antropología) ISBN 84-375-0196-2 BETNO 0024 GAIGNEBET, Claude El folklore obsceno de los niños / Claude Gaignebet. Barcelona: Alta Fulla, 1986. 250 p.: il. - (Arte del zahorí; 3) ISBN 84-86556-12-0 BETNO 1608 Galicia: antropología: [T. XXIX: historia de la antropología. Patrimonio etnográfico] / edición de Francisco. Rodríguez Iglesias; [autores del T. XXIX, Xosé Manuel González Reboredo…et al.]. - A Coruña: Hércules de Ediciones, [1997]. 495 p.: il. col.; 32 cm Texto en castellano y gallego. - Bibliografía p. 483-495. ISBN 84-89468-68-0 BETNO 2931/07 Ganadería y pastoreo en Vasconia / [dirección de José M. de Barandiaran y Ander Manterola]. - Bilbao: Eusko Jaurlaritza Gobierno Vasco, Instituto Labayru, 2000. 1020 p.: il. ; 30 cm. - (Atlas Etnográfico de Vasconia; Tomo 11) ISBN 84-89816-71-9 BETNO 2527/02 BETNO 2527/02-Dup. GARCÍA FRASQUET, Gabriel La tradició musical a Rafelcofer: teatre líric, cant litúrgic, folklore i bandes de música / Gabriel García Frasquet. Rafelcofer (La Safor): Societat Unió Musical “Santa Cecília”,

208

revistavalencianad’etnologia

1999. 79 p.: il. y mús. ISBN 84-87593-43-7 BETNO 3654 GARCÍA GARCÍA, Teodoro Fresno de Cantespino / Teodoro García García. - [S.l.: s.n., 1980]. 130 p. [44] p. de fot. col. y n. ; 25 cm En la cub.: Síntesis histórica de una villa segoviana BETNO 5261 GENNEP, Arnold van Manuel de folklore français contemporain, t. I, v. 1: naissance, baptême, fiançailles / Arnold Van Gennep. - Paris: Éditions A. & J. Picard, 1982. XIII, 376 p.: il. + 6 h. fig. y 7 map. - (Grands manuels Picard) Reimpresión de la edición original de 1943 ISBN 2-7084-0066-5 BETNO 0980 GENNEP, Arnold van Textes inédits sur le folklore français contemporain / Arnold van Gennep; présentés et anotes par Nicole Belmont. - Paris: G.-P. Maisonneuve & Larose, 1975. 144 p. - (Archives d’Ethnologie Française; 4) ISBN 2-7068-0596-X BETNO 0148/02 GIOBELLINA BRUMANA, Fernando Soñando con los dogon: en los orígenes de la etnología francesa / Fernando Giobellina Brumana. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005. 394 p.: il.; 21 cm. - (Estudios sobre la ciencia; 35) ISBN 84-00-08312-1 BETNO 5127 GONZÁLEZ ALCANTUD, José Antonio Canteros y caciques en la lucha por el marmol. Macael : etnología e historia oral / José A. González Alcantud. [Almeria]: Instituto de Estudios Almerienses, 1990. 122 p.; 24 cm. - (Cuadernos monográficos; 8) ISBN 84-86862-37-X BETNO 4327 GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Aurora Etnografía y comparación: la investigación intercultural en antropología / Aurora González Echevarría. - Bellaterra (Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 1990. 222 p. - (Publicacions d’Antropologia Cultural. Universitat Autònoma Barcelona; 7) Bibliografía: p. 211-222 ISBN 84-7488-934-0 BETNO 1898/07 GONZÁLEZ IGLESIAS, Lorenzo El bordado popular serrano: folklore salmantino / Lorenzo González Iglesias. - 2ª ed.

Salamanca: Centro de Estudios Salmantinos, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1982. 30 p.: il. + 34 p. de lám. - (Publicaciones del Centro de Estudios Salmantinos. Monografías; 1) ISBN 84-00-05006-1 BETNO 2073 GONZÁLEZ MENA, María Ángeles Museo de Cáceres: sección de etnografía (Catálogo) / María Ángeles González Mena. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1976. 396 p.: il. col. y n. - (Museos de España. Serie, Catálogos; 4) ISBN 84-369-0098-7 BETNO 0163 GRAU VERGE, Ferran Rossell / Ferran Grau Verge, Miquel Àngel Pradilla Cardona; fotografies, Manuel Andreu, Albert Rot, Joan Adell. Benicarló: Onada Edicions, 2005. 141 p.: il. col. y n. ; 22 x 23 cm. - (Biblioteca Cruilla, 1) BETNO 5191 Guía del paisaje cultural de la Ensenada de Bolonia, Cádiz: avance / [autores, Carlos Alonso Villalobos ... et al.]. [Sevilla]: Consejería de Cultura, Instituto del Patrimonio Andaluz, 2002 333 p.: il. col. ; 25 x 30 cm. - (PH cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico; 16) ISBN 84-8266-488-3 BETNO 3037/16 Guía para la puesta en valor del patrimonio del medio rural / [equipo de trabajo, Pablo Palenzuela Chamorro...et al.]. [Córdoba]: Consejería de Agricultura y Pesca. Empresa Pública para el Desarrollo Agrario y Pesquero de Andalucía, [2000]. 5 v.: il. col. y n. ; 30 cm + 1 disco CD-ROM Contiene: [1] Aspectos generales [2] Patrimonio rural [3] Patrimonio etnológico [4] Patrimonio arquitectónico [5] Intervención integral en el patrimonio [6] CD-ROM ISBN 84-95083-14-0 BETNO 4742/01-06 GUICHOT Y SIERRA, Alejandro Noticia histórica del folklore / Alejandro Guichot y Sierra; Estudio preliminar de José Ramón Jiménez Benítez. - Sevilla: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, 1984. XII, 254 p. Contiene: Primera parte: Orígenes del folklore en todos los paises hasta 1890. Segunda parte: Orígenes y desarrollo del folklore en España hasta 1921 Reprod. facs. de la ed. de: Sevilla: Hijos de Guillermo Alvarez, Impresores, 1922 ISBN 84-505-0364-7 BETNO 1569 GUINOT I RODRÍGUEZ, Enric Les séquies de L’Horta Nord de València: Mestalla, Rascanya i Tormos / autors, Enric Guinot Rodríguez, Sergi Selma

Castell. - València: Generalitat. Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, 2005. 223 p.: il. col. y n. ; 31 cm. - (Camins d’aigua: el patrimonio hidraúlico valenciano, 6) ISBN 84-482-4246-7 BETNO 5244 HAMMERSLEY, Martyn Etnografía: métodos de investigación. / Martyn Hammersley y Paul Atkinson. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, 1994. 298 p. - (Paidós Básica; 69) Bibliografía p. 269-286 ISBN 84-493-0012-6 BETNO 0938 HERNÀNDEZ DOLZ, Agustí Pobles abandonats: els paisatges de l’oblit / Agustí Hernàndez Dolz, José Manuel Almerich Iborra. - [Valencia]: Consell Valencià de Cultura, [2006]. 190 p.: il.col. ; 28 cm. - (Maior / Consell Valencià de Cultura, 4) DL V 5192-2006. - ISBN 84-482-4539-3 BETNO 5379 HOYOS SAÍZ, Luis de Manual de folklore: la vida popular tradicional en España / Luis de Hoyos Saínz, Nieves de Hoyos Sancho; con unas palabras preliminares de Nieves de Hoyos y una introducción a la presente edición de J. M. Gómez-Tabanera. - Madrid: Istmo, 1985. 26, XV, 602 p.: il. + [32] p. de lám. - (Colegio Universitario de Ediciones Istmo. Textos redivivos, libros perdurables; 2). Reprod. facs. de la ed. publicada originalmente en: Biblioteca de folklore español. Madrid: Revista de Occidente, 1947 ISBN 84-7090-146-X BETNO 1950 HUGUET SEGARRA, Gaetà Els valencians de secà: estampes velles del Maestrat / Gaetà Huguet Segarra; presentació i edició per Vicent Pitarch i Almela; pòrtic per M. Sanchis Guarner. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, Fundació Huguet, 2003. 199 p.: il. col. y n.; 24 cm ISBN 84-8021-436-8 BETNO 5307 INIESTA VILLANUEVA, José Antonio Ritos mágicos y tradiciones populares de Hellín y su entorno / José Antonio Iniesta Villanueva y Juan Francisco Jordán Montes. - [Murcia: s.n., 1987]. 88 p. Premiado en el I Certamen de Etnología (1989) del Instituto de Estudios Albacetenses. ISBN 84-404-9751-2 BETNO 2205

revistavalencianad’etnologia

209

Inventario de protección del patrimonio cultural europeo: monumentos de arquitectura militar. Inventario resumido / Dirección General de Bellas Artes. Madrid: Dirección General de Bellas Artes, 1968. 174 p. BETNO OR 120 ÍÑIGO, José María La ruta del Cid / José María Íñigo y Antonio Aradillas. Madrid: Susaeta, 1999. 254 p.: il., col. ; 22 cm. - (Guías Clave) ISBN 84-305-9222-9 BETNO 2512 IVARS CERVERA, Joan El patrimoni artístico-monumental de Teulada / Joan Ivars Cervera, Jaume Buigues Vila 2ª ed. rev. - Teulada: Ajuntament: Associació Cultural “Amics de Teulada”, 1999. 187 p., 3 plan. pleg.: il. col. y n.; 22 cm Texto en valenciano, español, inglés, alemán y francés ISBN 84-920725-1-2 BETNO 5590 JAIME GÓMEZ, José de Variaciones de etnología colmenera aragonesa / José de Jaime Gómez y José Mª de Jaime Lorén. - Calamocha: Centro de Estudios del Jiloca, 1999. p. 47-94: il. Separata de: Cuadernos del baile de San Roque de Etnología, N. 12. BETNO C.13/nº 2 Els jocs tradicionals / Responsable de l’edició, Elena Espuny Arasa. - [Móra la Nova (Tarragona)]: Institut Ramon Muntaner, 2007. 109 p.: il.b. y n.; 23 cm. Precede al tít.: recerca i patrimoni etnològic. Sigue al tít. : Dins el 10è. aniversari del Curs de jocs tradicionals de la FESTCAT a Horta de Sant Joan. Ecomuseu dels Ports, Horta de Sant Joan (Terra Alta). 22 de juliol de 2006 DL B 16858-2007 BETNO 5657

362 p.: il. - (Serie I Estudios / Instituto de Estudios Albacetenses; 67). ISBN 84-87136-32-X BETNO 2681 Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (2ª. 1984. Ciudad Real) II Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (Ciudad Real días 7 al 9 de junio de 1984): Actas. - Toledo: Servicio de Publicaciones de la Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, [1985]. 430 p.: il. ISBN 84-505-2335-4 BETNO 1214 Jornadas de Etnología de Castilla - La Mancha (4ª. 1986. Albacete) IV Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha : Albacete, 26-28 de septiembre de 1986 [actas]. - [Toledo]: Servicio de Publicaciones de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 1987. 584 p.: il. ISBN 84-505-6987-7 BETNO 2140 Jornadas de Etnología sobre “La Cultura Pastoril” (4as. 1990. El Molino deSorzano, La Rioja) Sobre cultura pastoril: IV Jornadas de Etnología (El Molino de Sorzano, La Rioja, dias 17,18 y 19 de mayo de 1990) / coordinado por Luis Vicente Elías y Julio Grande Ibarra. - Sorzano (La Rioja): Centro de Investigación y Animación Etnográfica. Instituto de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1991. 432 p.: il. ISBN 84-404-8623-5 BETNO 2113

JORDÁ CERDÁ, Francisco Resumen de etnología: las etapas de la cultura / Francisco Jordá Cerdá. - Barcelona: Seix Barral, 1951. 86 p.: il. - (Colección Estudio; 85) BETNO 2992

Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (4ª. 1999. La Vall d’Alba) Actes IV Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: La Vall d’Alba, octubre 1999) / Del text: Juan Manuel Vilar Gozalbo... [et al.]; de la coordinació edició: Comissió Organitzadora. - Castelló: Diputació Provincial. Servei de Publicacions, 2001. 113 p.: il. ISBN 84-89944-23-7 BETNO 3836

JORDÁN MONTÉS, Juan Francisco Mentalidad y tradición en la Serranía de Yeste y de Nerpio / Juan Francisco Jordán Montés y Aurora de la Peña Asencio. - Albacete: Instituto de Estudios Albacetenses: Diputación Provincial, 1992.

Jornades Culturals a la Plana de l’Arc (6es. 2001. Cabanes) VI Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: actes: Cabanes, 19,20 i 21 d’octubre de 2001. - [Cabanes]: Comissió organitzadora de les VI Jornades Culturals a la Plana de l’Arc: Ajuntament de Cabanes: Diputació Provincial de

210

revistavalencianad’etnologia

Castelló, [2004]. 198 p.: il. ; 24 cm ISBN 84-96372-00-6 BETNO 5742 Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola : patrimoni cultural : arquitectura rural (1es. 2005. [Alcoi]) I Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola: patrimonio cultural: arquitectura rural, 6,7, i 8 d’abril de 2005. València: Conselleria de Territori i Habitatge, 2007. 175 p.: il. col. y n.; 30 cm BETNO 5530 Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres de Ponent i l’Alt Pirineu (1res. 1989. Lleida) I Jornades sobre el Patrimoni Etnològic a les Terres de Ponent i l’Alt Pirineu / Associació Catalana del Patrimoni Etnològic; direcció de l’edició Javier de Castro. Lleida: Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida, 1993. 214 p.: il. ISBN 84-600-8426-4 BETNO 1697 KRICKEBERG, Walter Etnología de América / Walter Krickeberg. - 2ª reimp. México: FCE, 1982. 498 p.: il., dibuj. + 28 h. de fot. y 3 h.pleg. de map. - ( Obras de Antropología) ISBN 968-16-1277-9 BETNO 0578 KROHN, Kaarle Folklore Methodology: formulated by Julius Krohn and expanded by Nordic Researchers / Kaarle Krohn. - Austin: University of Texas Press. American Folklore Society, 1971. XVIII, 192 p. - (Bibliographical and Special Series of American Folklore Society; 21) ISBN 0-292-70092-X BETNO 0247 LABURTHE-TOLRA, Philippe Etnología y antropología / Philippe Laburthe-Tolra; JeanPierre Warnier. Madrid: Akal, 1998. 304 p. - (Akal Textos; 21) Contiene: Bibliografía e índices p. 279-303 ISBN 84-460-1034-8 BETNO 3061 LANTERNANI, Vittorio Crisi e ricerca d’identità: folklore e dinamica culturale / Vittorio Lanternari. - 2ª ed. Napoles: Liguori Editore, 1983. 248 p. ; 21 cm. - (Contributi di sociología; 30) ISBN 88-207-0359-9 BETNO 2621

LAOUST-CHANTRÉAUX, Germaine Mémoire de Kabylie: scènes de la vie traditionelle (19371939) / Germaine Laoust-Chantréaux; preface de Camille Lacoste-Dujardin; texte de Leïla Sebbar. Aix-en-Provence: Édisud, 1994. 127 p. : il. ISBN 2-85744-739-6 BETNO 3302 LARREA PALACÍN, Arcadio de El folklore y la escuela : ensayo de una didáctica folklórica / Arcadio de Larrea Palacín. - Madrid: CSIC: Instituto “San José de Calasanz” de Pedagogía, 1958. XII, 184 p.: il. BETNO 0222 Lecturas de antropología para educadores: el ámbito de la antropología de la educación y de la etnografía escolar / Editado por Honorio M. Velasco, F. Javier García Castaño y Ángel Díaz de Rada. - Madrid: Trotta, 1993. 461 p. - (Estructuras y procesos. Serie ciencias sociales) ISBN 84-87699-81-2 BETNO 3033 LISÓN TOLOSANA, Carmelo Perfiles simbólico-morales de la cultura gallega / Carmelo Lisón Tolosana. - 2ª ed. amp. - Madrid: Akal Editor, 1981. 219 p.: il., map. - (Akal bolsillo; 44) ISBN 84-7339-538-7 BETNO 1699 LLATAS BURGOS, Vicente Folklore Villarense / Vicente Llatas Burgos. - El Villar del Arzobispo: Ayuntamiento, 1994. 136 p.: il. BETNO 2852 LLOMPART, Gabriel Entre la historia del arte y el folklore: folklore de Mallorca, folklore de Europa: miscelanea de estudios II / Gabriel Llompart; prólogo de Lenz Kriss-Rettenbeck. Palma de Mallorca: G. Llompart, 1984. 558 p.: il. - (Fontes Rerum Balearium. Estudios y textos; 4) ISBN 84-398-2188-3 BETNO 1962/02 LLOMPART, Gabriel Religiosidad popular: folklore de Mallorca, folklore de Europa: miscelanea de estudios I: el calendario y la jornada / Gabriel Llompart; prólogo de Julio Caro Baroja. Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, Editor, 1982. 430 p.: il. - (Fontes Rerum Balearium. Subsidia)(Archivo de tradiciones populares; 4 ) ISBN 84-300-6545-8 BETNO 1962/01

revistavalencianad’etnologia

211

LLUECA ÚBEDA, Emilio La vila de Benavites / Emilio Llueca i Úbeda. - [Benavites]: Ajuntament, 1993. 77 p.: il. ; 24 cm. ISBN 84-606-1567-7 BETNO 4653 LLUECA ÚBEDA, Emilio La vila de Benavites: un segle d’història en imatges (19002000) / Emilio Llueca i Úbeda. - [Benavites]: Ajuntament, [2002]. 156 p.: il.; 24cm. ISBN 84-923369-1-9 BETNO 4654 LÓPEZ BELTRÁN DE HEREDIA, Carmen La Ley valenciana de Patrimonio Cultural: Ley 4/1998, de 11 de junio, del Patrimonio Histórico-Artístico. Normas reguladoras del patrimonio cultural valenciano / Carmen López Beltrán de Heredia. - Valencia: Tirant lo Blanch, 1999. 248 p. - (Tirant monografías; 116) ISBN 84-8002-861-0 BETNO 3375 LÓPEZ DE AGUILETA, Iñaki Cultura y ciudad: manual de política cultural municipal / Iñaki López de Aguileta. Gijón: Trea, 2000. 284 p.; 22 cm. - (Biblioteconomía y administración cultural; 36) ISBN 84-95178-59-1 BETNO 5458 LÓPEZ MIRA, José Antonio Cuaderno didáctico del Museo de Etnología y Arqueología / José Antonio López Mira y Ana Martínez-Botas Mateo. Callosa d’en Sarrià (Alacant): Ayuntamiento, 2000. 40 p.: il. BETNO OR C.11/nº 19 LÓPEZ NÚÑEZ, María Trabajos de conservación - restauración en el archivo de la iglesia parroquial de Santa María de Alicante / María López Núñez, Nelson Castro García, Isabel Martínez Carrau. [Valencia]: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Direcció general de patrimoni artístic, [1998]. 1 h. pleg.: il. col.; 17 cm. - (Conservación y restauración del Patrimonio Histórico Valenciano) En la cub.: Alicante: libros corales del archivo parroquial iglesia de Santa María BETNO C.25/nº 28 LORENZO FERNÁNDEZ, Joaquín De varia etnográfica / escolma limiar e notas de Carlos García Martínez. - [A Coruña]: La Voz de Galicia, [2004]. 207 p.: il.; 22 cm. - (Biblioteca gallega) Edición conmemorativa do Día das Letras Galegas 2004. ISBN 84-9757-122-3 BETNO 4608

212

revistavalencianad’etnologia

LORENZO FERNÁNDEZ, Joaquín Notas etnográficas da parroquia de Borneiro / Xoaquín Lorenzo Fernández. [A Coruña: Xunta de Galicia, 2004]. 16 p.: il.; 30 cm Tít. tomado de la cub. BETNO C.23/nº 10 LORENZO FERNÁNDEZ, Joaquín Historia de Galicia: vol. II: etnografía: cultura material / Xaquín Lorenzo Fernández; pubricada baixo a dirección Ramón Otero Pedrayo. - Madrid: Akal, 1979. 746 p.: il. ; 18 cm. - (Arealonga, 34) ISBN 84-7339-428-3 BETNO 2656 Loty, la imagen de Andalucía (1915-1936) [Recurso electrónico]. - 2ª ed. - [Sevilla]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura. Empresa Pública de Gestión de Programas Culturales, [200?]. 1 disco (CD-ROM) Contiene la colección completa de las placas originales digitalizadas de la colección Loty, adquiridas por el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla ISBN 84-8266-323-2 BETNO RE 0083 LOWIE, Robert H. Historia de la etnología / Robert H. Lowie. - México: FCE, 1981. 358 p. - (Sección de Obras de Antropología) ISBN 968-16-0515-2 BETNO 0232 MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc Folklore Valenciá: arreplega de llegendes, tradicionsi costums del Regne de Valencia / Francés Martínez y Martínez. - Altea (Alicante): Aitana Editorial, 1998. 160 p.- (Colección Algar; 8 ) Reprod. facs. de la ed. de: Valencia: Societat Valenciana de Publicacions, Imprenta de Ramon Soto, 1927. (N. 4 de la Biblioteca Popular) ISBN 84-86156-57-2 BETNO 3162 MARTORELL, Pep Manotes, Tarzan i 400 malnoms més de vora mar (2n volum) / Pep Martorell. [Valencia]: Vicent García Editores, 2005. 141 p.: il. n.; 22 cm. DL V 871-2005. - ISBN 84-87988-83-0 BETNO 5494 MAUSS, Marcel Introducción a la etnografía / Marcel Mauss. - 2ª ed. Madrid: Istmo, 1974. 388 p.: il.- (Fundamentos - Istmo; 13) ISBN 84-7090-002-1 BETNO 0132

Memoria de la I Asamblea Comarcal de Cronistas, Investigadores y Escritores (1ª. 1983. Utiel) Memoria de la I asamblea comarcal de cronistes, investigadores y escritores amigos de la historia y la cultura, 9 de septiembre de 1983. - Utiel: [Ayuntamiento], 1985. 161 p. ; 21 cm ISBN 84-505-1388-X BETNO 4652 Memoria gráfica de Alicante y comarca: un siglo en imágenes / dirección y coordinación Carlos Mateo Martínez y Francisco Moreno Sáez. - [Alicante]: Diario Información, [1998]. 2 v. (VIII, 800 p.): principalmente il. col. y n. BETNO 4139/01 BETNO 4139/02 MENA PAREDES, Vicente Folklore / Vicente Mena Paredes. - Quito (Ecuador): Casa de la Cultura Ecuatoriana, 1985. 226 p. - (Colección Básica de Escritores Ecuatorianos; 75 ) BETNO 2161 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa Els valencians d’Algèria (1830-1962): memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada / Àngela-Rosa Menages, JoanLluís Monjo. - Picanya: Edicions del Bullent, 2007. 255 p.: il. n. ; 21 cm. - (La farga monogràfica, 26) Obra ganadora del 8é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. DL M 24059-2007 BETNO 5690 MESEGUER FOLCH, Vicente El patrimonio etnológico de Canet lo Roig / Vicente Meseguer Folch y Juan B. Simó Castillo. - Benicarló: Centre d’Estudis del Maestrat, 1997. 184 p.: il. - (Estudis d’Etnologia del Maestrat; 1). ISBN 84-600-9433-2 BETNO 3048 MINGOTE CALDERÓN, José Luis Tecnología agrícola medieval en España: una relación entre la etnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas / José Luis Mingote Calderón. - Madrid: Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación, [1996]. 204 p.: il. Bibliografía p. 177-204. ISBN 84-491-0179-4 BETNO 1037 Una mirada a la ciutat en vertical: itinerari urbà per les xumeneres fabrils d’Ontinyent / Coordinación, Agustí Ribera. - Ontinyent: Regidoria de Patrimoni Històric i Artístic, [1991]. 16 p.: il. ; 23x12 cm BETNO C.24/nº 15

MIRALLES SALES, Josep La villa de Castellfort / Josep Miralles i Sales. - [Benicarló]: Centre d’Estudis del Maestrat, [2002]. 255 p.: il. col. y n.; 23 cm. - (Historia del Maestrat; 3). ISBN 84-930291-6-5 BETNO 4530 MONJO I PASQUAL, Eugeni Adolf Cançons nostres / escriptor i fotos, Eugeni-Adolf Monjo Pasqual; transcriptor, Josep Mayor Cholbi; composició poètica, Teresa Bas Castelló. - [Teulada]: Eugeni-Adolf Monjo Pasqual, 2004. 327 p.: il. ; 24 cm. ISBN 84-933146-7-6 BETNO 3461 MONOD, Jean Los barjots: etnología de bandas juveniles / Jean Monod. Barcelona: Ariel, 2002. 334 p. - (Ariel social) ISBN 84-344-4262-0 BETNO 3971 MONTAÑANA I MARTÍ, Maria Teresa Etnografia de l’ofici d’escombrer a Tarragona / Maria Teresa Montaña i Martí. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau; Fundació Salvador Vives Casajuana, 1987. 126 p.: il. + 1 h. pleg. y 16 h. lám. - (Publicacions de la Fundació Salvador Vives Casajuana; 99). Premi “ex-aequo” del Premi Gumersind Bisbal i Gutsems, 1986 ISBN 84-232-0261-5 BETNO 1657 MONTESINO, Antonio Identidad, ciudadanía y patrimonio antropológico: invención de la tradición, políticas de la identidad y construcción social del patrimonio en el tiempo de la “globacización” / Antonio Montesino. - Santander: Límite, 2006. 125 p.; 22 cm. - (La Ortiga, ISSN 1136-3614. Serie Glocalia. Taller de Antropología Social de La Ortiga) (N. 65-67 de la colecc.; N. 6 de la serie) ISBN 84-88498-99-3 BETNO 5570 MORA, Ignasi Dénia i la Marina Alta / Ignasi Mora. - València: Conselleria de Cultura, [1995]. 94 p.: il., col. - (Ciutats i comarques valencianes; 1). ISBN 84-482-1019-0 BETNO 3815 MOURE PENA, Teresa-Claudia El monasterio femenino de Ferreira de Pantón en la Edad Media: estudio histórico-artístico: II Premio de Investigación Manuel Vázquez Seijas / Teresa-Claudia Moure Pena. [Lugo]: Deputación, Museo Provincial de Lugo, [2005]. 138 p.: il. ; 23 cm BETNO 5175

revistavalencianad’etnologia

213

Museo de Artes y Tradiciones Populares. (Madrid) Catálogo del Museo de Artes y Tradiciones Populares (Colección Guadalupe González-Hontoria). - Madrid: Servicio de Publicaciones de la Universidad Autónoma, 1975. 148 p.: il. BETNO 0167 Museo del Folklore: restauri e nuove acquisizioni : [mostra] Musseo del Folklore, 5 maggio-2 luglio 1989. - Roma: Multigrafica Editrice, 1989. 64 p.: il. col. y n., lám. Bibliografía p. 61-64 ISBN 88-7597-012-2 BETNO 2303 Museo do Pobo Galego. (Santiago de Compostela) Cuestionario do folclore galego / Cándido Salinas, Antonio de la Iglesia y Francisco de la Iglesia. - Santiago de Compostela: Museo do Pobo Galego, 1994. 44 p. - (Alicerces; 7 ) ISBN 84-88508-10-7 BETNO 2682/07 Museo Etnográfico Castilla y León: [catálogo] / [textos, Luis Resines Llorente... et al.; fotografía, Miguel Ángel Quintas]. [Zamora]: Junta de Castilla y León: Fundación Siglo para las Artes en Castilla y León, [2004]. 239 p.: principalmente il. col. y n.; 26 cm. ISBN 84-932325-2-1 BETNO 4885 Muséologie et ethnologie. - Paris: Editions de la Réunion des musées nationaux, 1987. 292 p.: il.; 24 cm. - (Notes et documents des Musées de France; 16) ISBN 2-7118-2091-2 BETNO 2624 Museu d’Etnologia (València) Huella del Tiempo: aspectos etnográficos de la Colección Díaz-Prósper. Exposición / Museu d’Etnologia de la Diputacío de València. - Valencia: Diputació Provincial, 1997. 152 p.: il. - (Col·lecció Ethnos; 1) ISBN 84-7795-102-0 BETNO 2700/01 Museu Nacional de Arqueologia e Etnologia: [exposiçao] Portugal das origens à Época Romana. - Lisboa: Museu Nacional de Arqueologia e Etnologia. Instituto Português do Património Cultural, 1989. 104 p.: il. col. y n. ISBN 972-9257-09-4 BETNO 2291 La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patrimonio cultural / edición de José Ignacio Cruz y Mª José Millán. - Valencia : Biblioteca Valenciana, [2002] 304 p.: il.; 24 cm. - (Colección literaria. Actas)

214

revistavalencianad’etnologia

Recoge los trabajos presentados en el curso internacional “La Numancia errante, exilio republicano de 1939 y patrimonio cultural”, organizado por la Biblioteca Valenciana del 4 al 6 de junio de 2001 ISBN 84-482-3075-2 BETNO 4707 Nyeregbe!: in the saddle! Fest im sattle!: [exposición], Museo de Etnografía, 22 de mar. al 10 de sept., 2002. - Budapest: Néprajzi Múzeum, 2002. 92 p. : il., col. y n. ISBN 963-7106-85-5 BETNO 3104 Oltre il folklore: tradizioni popolari e antropologia nella società contemporanea / a cura di Pietro Clemente e Fabio Mugnaini. - Roma: Carocci editore, 2001. 246 p. ; 22 cm. - (Università / Antropologia) ISBN 88-430-1882-5 BETNO 4132 ORIOL I CARAZO, Carme Estudi del folklore andorrà en el seu context: “La guerra d’Andorra amb els Estats Units” i altres mostres de folklore / Carme Oriol i Carazo. - Barcelona: Alta Fulla, 1997. 160 p.: il. - (Arxiu d’Etnografia d’Andorra. Monografies; 1). ISBN 84-7900-084-8 BETNO 2938 ORTIZ, Fernando Ensayos etnográficos / Fernando Ortiz; selección de Miguel Barnet y Ángel L. Fernández. - La Habana (Cuba): Editorial de Ciencias Sociales, 1984. 425 p., [36] p. lám. - (Pensamiento Cubano) BETNO 1816 La otra Iberia: etnografía del Cáucaso occidental y central = L’altra Ibèria: etnografia del Caucas occidental i central / [exposición producida por Museu de Prehistòria i de les Cultures de València, Museo Etnográfico de Rusia (San Petersburgo]. - València: Diputació Provincial, [200-?] 1 folleto: il.; 21 cm BETNO C.21/nº 06 PAGDEM, Anthony La caída del hombre: el indio americano y los orígenes de la etnología comparativa / Anthony Pagden. - Madrid: Alianza Editorial, 1988. 297 p.- (Alianza América. Monografías) ISBN 84-206-4217-7 BETNO 1829 PALERM, Angel Historia de la etnología, 1: los precursores / Angel Palerm. 2ª ed. correg. - México: Alhambra Mexicana, 1982. 2 v. (320, 216 p.) Contiene: V.1. Los precursores, V. 2. Los evolucionistas ISBN 968-444-022-7 (v.1) BETNO 0047/01

PALOMEQUE RICO, J. Atlas del hombre: (antropología y etnología) / J. Palomeque Rico. - Barcelona: Jover, 1988. 1 v.: il. col. ISBN 84-7093-261-6 BETNO OR 124 PASCUAL TIRADO De la meua garbera: contalles de Castelló de la Plana / Josep Pascual Tirado; introducción y edición de Vicent Soriano Tortajada. - València: Edicions Alfons el Magnànim, 1996. 276 p. - (Biblioteca d’autors valencians; 35) ISBN 84-7822-181-6 BETNO 3259 PASQUAL TIRADO, Josep De la meua garbera: estampes castellonenques / Josep Pasqual Tirado; introducción y glosario de Manuel Sanchis Guarner. - València: L’Estel, 1974. 158 p. - (Sèrie Groga; 25) ISBN 84-85104-15-3 BETNO 0807 PASTOR DE LA ROCA, José Historia general de la ciudad y castillo de Alicante: descripción de sus monumentos, antiguedades, ruinas, topografía, usos, costumbres y sucesos...desde los tiempos más remotos hasta nuestros días / por José Pastor de la Roca. - Valencia: Librerías París-Valencia, [1993]. 376 p.; 22 cm. - (Biblioteca valenciana) Reprod. facs. de la ed. de: Alicante: Imprenta de Rafael Jordá, 1854 BETNO 4932 El patrimoni de molins de la demarcació de Tarragona: anàlisi i estratègies d’intervenció / direcció de Jordi Blay Boqué i Salvador Anton Clavé. - Barcelona: Diputació Provincial, 2001. 684 p.: il. col. ; 24 cm. - (Cultura) Projecte hidràulic (1997-1999): usos i aprofitament de l’aigua en el període preindustrial a la demarcació de Tarragona. Projecte europeu del Programa Raphael de la Unió Europea. - Bibliografía p. 649-659. ISBN 84-95835-04-5 BETNO 4149 El patrimonio cultural de los humedales = Wetland cultural heritage / dirección y coordinación María José Viñals. [Madrid]: Ministerio de Medio Ambiente, 2002. 267 p.: il. col. y n. ; 23 cm. - (Serie Antropológica) Edición en castellano e inglés. ISBN 84-8014-423-8 BETNO 2474 Patrimonio etnológico: nuevas perspectivas de estudio / coordinado por Encarnación Aguilar Criado. - Granada: Junta de Andalucía, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 1999. 228 p.: il. - (Cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio

Histórico; 10). ISBN 84-8266-093-4 BETNO 3037/10 Patrimonio y pluralidad: nuevas direcciones en antropología patrimonial / editor, José Antonio González Alcantud. Granada: Diputación Provincial, 2003. 553 p. ; 20 cm. - (Biblioteca de etnología; 9) ISBN 84-7807-353-1 BETNO 4582 PEÑA HUERTAS, Mª José Catalogación de piezas: arqueología, bellas artes, etnología. [Curso de Museología] / Mª José de la Peña Huertas. Madrid: Estudio de técnicas documentales, 1998. 3 v.: il. ISBN 84-89686-38-6 BETNO OR 208/01 BETNO OR 208/02 BETNO OR 208/03 PEPÍN FERNÁNDEZ, Matilde Santuarios valencianos: un viaje etnográfico / Matilde Pepín Fernández. - València: Consell Valencià de Cultura, [2003]. 391 p.: il. col. y n.; 28 cm. - (Maior / Consell Valencià de Cultura; 2). ISBN 84-482-3621-1 BETNO 4517 PERALES, Juan B. Tradiciones españolas: Valencia y su provincia / por Juan B. Perales. - Valencia: Librerías París-Valencia, [1993]. 246 p.; 16 cm. - (Biblioteca valenciana) Reprod. facs. de la ed. de: Madrid: Est. Tip. Editorial de G. Estrada, 1882. (Biblioteca enciclopédica popular ilustrada. Sección 4ª, historia). Tomo I (único publicado) BETNO 4977 PÉREZ DE LOS COBOS GIRONÉS, Francisco Casas solariegas de la Comunidad Valenciana / Francisco Pérez de los Cobos Gironés. Valencia: Federico Domenech, [2007]. 240 p.: il. col.; 26 cm. DL V 1759-2007 BETNO 5722 PÉREZ GARCÍA, Carmen Grisallas de Castellfort y Albocàsser: un trabajo técnico de recuperación del patrimonio artístico castellonense / Carmen Pérez García, Francisco Medina Candel. - Castelló: Diputació Provincial. Servei de Publicacions, 2006. 225 p.: il. col. y n.; 21 cm. - (Universitària. Geografia i història) BETNO 5294 PÉREZ GUILLÉN, Inocencio Vicente Pintura cerámica religiosa: paneles de azulejos y placas: fondos del Museo Nacional de Cerámica y Artes

revistavalencianad’etnologia

215

Suntuarias González Martí / Inocencio Vicente Pérez Guillén. [Valencia]: Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, [2006]. 394 p.: il., col. y n. ; 28 cm En la port.: Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Bienes Culturales, Subdirección General de Museos Estatales; Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí ISBN 84-8181-286-2 BETNO 5509 PIÑEL, Carlos La Zamora que se va: colección de etnografía CastellanoLeonesa de Caja España / Carlos Piñel. - Zamora: Prensa Ibérica, 1993. 312 p.: il., col. ; 30 cm ISBN 84-87657-60-5 BETNO 2945 Plazas valencianas = Places Valencianes: [exposición en el] Museo Taurino, del 14 de marzo al 20 de mayo de 2001 = del 14 de març al 20 de maig de 2001 / [textos, Enrique Amat, Carlos Bueno, Albert Alcaraz]. - València: Diputació, 2001. 66 p.: il. col. ; 22 x 22 cm Textos en valenciano, español e inglés ISBN 84-7795-285-X BETNO 5289 POIRIER, Jean Una historia de la etnología / J. Poirier. - México: Fondo de Cultura Económica, 1987 160 p. - (Colección Popular del F.C.E.; 361) ISBN 968-16-2526-9 BETNO 1704 Programa de normalización de estudios previos aplicado a bienes inmuebles / [coord. de la ed., Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico]. - [Sevilla]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, [2006]. 193 p. : il. col. y n. ; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico; 19) Resúmenes en inglés BETNO 3037/19 La provincia de Valencia / [Marta Conesa Llansola...et al.]. – Valencia: Diputación Provincial,1998. 119 p.: il. ; 17 cm. ISBN 84-7795-180-2 BETNO 4439 Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo VIII: folklore y flamenco] / proyecto editorial creado y dirigido por Francisco Rodríguez Iglesias; [autores del tomo, Antonio García Benitéz…et al.]. - Sevilla : Publicaciones comunitarias Grupo Hércules, 2003. 382 p.: il. col. y n. ; 31 cm. – (Proyecto Andalucía ; 8) ISBN 84-931553-9-X BETNO 3636/08

216

revistavalencianad’etnologia

Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo X: identidad cultural] / proyecto editorial creado y dirigido por Francisco Rodríguez Iglesias. - Sevilla: Publicaciones comunitarias Grupo Hércules, 2003. 374 p.: il. col. y n.; 31 cm. – (Proyecto Andalucía ; 10) ISBN 84-933178-1-0 BETNO 3636/10 Proyecto Andalucía: [Antropología: Tomo XII: emigración e instituciones culturales] / proyecto editorial creado y dirigido por Francisco Rodríguez Iglesias. - Sevilla: Publicaciones comunitarias - Grupo Hércules, (2004?). 398 p.: il. col. y n.; 31 cm. - (Proyecto Andalucía ; 12) ISBN 84-933178-6-1 BETNO 3636/12 Publicaciones del Instituto de Etnografía y Folklore “Hoyos Sáinz”: vol. XV. Santander: Centro de Estudios Montañeses, 2001. 328 p.: il. ISBN 84-930673-9-3 BETNO 3953 El pueblo andaluz: sus tipos, sus costumbres, sus cantares / redactado en verso y prosa por Fernán-Caballero... [et…al.]; compilado por J.María Gutiérrez de Alba; y aumentado por J. Martín y Santiago. - Valencia: Librerías París-Valencia, [1995] 264 p.; 16 cm Reprod. facs. de la ed. de: Madrid: Imprenta de Gaspar, editores, [18-?] BETNO 4960 PUIG, Alberto Experience d’animation-enquete dans les clubs du troisieme age de la Dordogne (Bilan, 1er septembre - 30 novembre 1979) / Alberto Puig; sous la direction de Francois Moniot. - Bordeaux: Musée d’Aquitaine, 1980. 42 p.: il. BETNO C.03/nº 12 PUJADAS I MUÑOZ, Joan J. Etnografia / Joan J. Pujadas (coord.); [autores, Joan J. Pujadas iMuñoz, Dolors Comas d’Argemir, Jordi Roca i Girona]. - 1ª ed. en lengua catalana. - Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2004. 365 p.; 24 cm. - (Humanitats; 74) ISBN 84-9788-142-7 BETNO 2234 Queiroz, Maria Isaura Pereira de Historia y etnología de los movimientos mesiánicos: reforma y revolución en las sociedades tradicionales / Maria Isaura Pereira de Queiroz; prefacio de Roger Bastide. 2ª ed. - México: Siglo Veintiuno Editores, 1978. 354 p.: il. + 4 h. de lám. - (Siglo XXI : Antropología) Bibliografía p. 343-354. ISBN 968-23-0124-6 BETNO 0105

QUINTAS, Angel Angel Quintas: fotografías, 1950-1970 / Angel Quintas. Zamora: Junta de Castilla y Leon, 1993. 176 p.: il. ISBN 84-87739-42-3 BETNO 2918 RECIO ALFARO, Carles Valéncia i els seus municipis / Carles Recio Alfaro. - València: Diputació Provincial, 1999. 348 p.: il. col. ; 33 cm. ISBN 84-7795-210-8 BETNO 3497 RECLUS, Elías Los primitivos: estudios de etnología comparada / E. Reclus. - Valencia: Ediciones Estudios, [1903] 272 p. BETNO 2993 Recuperación de la organería barroca: Andalucía barroca 2007. - [s.l.: Junta de Andalucía, s.a.]. 1 h. pleg.: il. col. ; 23x24 cm. BETNO C.29/nº 08 El regadío histórico en la comarca de Requena-Utiel: geografía y patrimonio / [investigación dirigida por Jorge Hermosilla Pla]. - Valencia: Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano, 2005. 231 p.: il. col. ; 28 cm. - (Regadios históricos valencianos, 4) En la cub.: Recuperem patrimoni BETNO 5250 RIG, Mercedes La arquitectura popular / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras. - Tít. de la cub.: La arquitectura popular en España BETNO C.28/nº 22 REIG, Mercedes Las catedrales góticas en España / [Texto, Mercedes Reig]. [Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 23 REIG, Mercedes Las rutas del mudéjar / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]: Tania, [s.a.] 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 25 REIG, Mercedes Los paradores / [Texto, Mercedes Reig]. - [Madrid?]: Tania, [s.a.].

31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 21 REIG, Mercedes Viaje por la España antigua / [Texto, Mercedes Reig]. [Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras. - Tít. tomado de la cub. BETNO C.28/nº 24 REIG, Mercedes Viaje por la España judía / [Texto, Mercedes Reig]. [Madrid?]: Tania, [s.a.]. 31 p.: il. col.; 21 cm. Separata de Viajar: revista de rutas, viajes y aventuras BETNO C.28/nº 20 Repertorio de textos internacionales del patrimonio cultural. - [Granada]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, Editorial Comares, [2004]. 323 p.: il.; 24 cm. - (Cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico; 14) ISBN 84-8266-392-5 BETNO 3037/14 Restauración de la Anunciación del Carmen de Antequera / [coord. de la ed. Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico]. - Sevilla: Consejería de Cultura, 2006. 64 p.: il. col.; 21 x 25 cm ISBN 84-8266-653-3 BETNO 5640 RISCO, Vicente Unha parroquia galega nos anos 1920-1925 / Vicente Risco. - Santiago de Compostela: Museo do Pobo Galego, 1993. 40 p.: il. + 5 h. de dibujos. - (Alicerces; 4) ISBN 84-88508-02-6 BETNO 2682/04 ROCHA PEIXOTO, António Augusto da Etnografia portuguesa: (obra etnográfica completa) / António Augusto da Rocha Peixoto; organización, prefacio, notas y bibliografía de Flávio Gonçalves. - Lisboa: Publicaçôes Dom Quixote, 1990. LVII, 428 p. : il. + 78 p. de lám. - (Portugal de Perto. Biblioteca de Etnografia e Antropología; 20). Bibliografía p. 409-426. Reprod. facs. de la ed. de: Póvoa de Varzim: Câmara Municipal da Póvoa de Varzim, 1967 ISBN 972-20-0766-1 BETNO 2141 The role of ethnographical museums within a United Europe: proceedings-Athens, 1-5 october 1992, Eugenides Foundation. - Atenas : Greek Society of Ethnographical Museology, 1995.

revistavalencianad’etnologia

217

380 p.: il. Precede al tít.: Inaugural meeting of ethnographical museums in the countries of the European Community. Under the patronage of the Greek Ministry of Culture and with the support of the Office in Greece of the Commission of the European Communities. ISBN 960-85622-0-1 BETNO 2543 ROMÁN DEL CERRO, Juan Luís Alicante, 1881-1980 / Juan Luís Román del Cerro. - Alicante: Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1984. 236 p.: principalmente il.; 30 cm. - (La memoria colectiva. Retratos de una ciudad; 6) ISBN 84-86396-01-8 BETNO 2368 ROMERO DE TEJADA, Pilar Las joyas de Marruecos del Museo Nacional de Etnología / Pilar Romero de Tejada; prólogo de Julio Caro Baroja. Madrid: Ministerio de Cultura, 1980 66 p.: il. + 53 p. de lám., col. y n. ISBN 84-7483-075-3 BETNO 0802 La rueda elevadora de agua de las minas romanas de Riotinto: memoria de intervención / [coord. de la ed., Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico; autores, Reyes Ojeda Calvo... et al.]. - [Sevilla]: Consejería de Cultura, 2006. 152 p.: il. col. y n.; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 18) Resúmenes en inglés ISBN 84-8266-581-2 BETNO 3037/18 Sa Raval des Castell: la història d’un poble a través del material arqueològic [catálogo de la exposición del Museu de Menorca] / Coordinación, Francesc Isbert y Cristina Andreu; textos, Enric Vilardell...[et al.]. - [Palma de Mallorca]: Conselleria d’Educació i Cultura ; [Menorca]: Consell Insular de Menorca. Departament de Cultura: Museu de Menorca, [2006]. 123 p.: il. col. y n., mapas y planos; 26 cm. DL B 30167-2006. - ISBN 84-96430-73-1 BETNO 5385 Sabor de antaño: notas sobre identidad local, actualización etnográfica y desarrollo cultural / edición de Kepa Fernández de Larrinoa.-Vitoria-Gasteiz: Escuela Universitaria de Trabajo Social. Universidad del País Vasco, 2003. 557 p.: il. ; 22 cm. ISBN 84-7681-388-0 BETNO 4849 SÁEZ GUALLAR, Francisco Javier El Archivo de Etnografía de Teruel / Francisco Javier Sáenz Guallar. - Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, 1983.

218

revistavalencianad’etnologia

247-262 p. Separata de la revista Teruel, N. 70 BETNO C.03/nº 35 SALVÁ BALLESTER, Adolfo De la marina i muntanya: folklore / Adolf Salvà i Ballester; edición a cura de Rafael Alemany. - Alacant: Institut d’Estudis “Juan Gil-Albert”; Callosa d’en Sarrià: Ajuntament, 1988. 292 p.: il. ; 21 cm. - (Tradició; 5). ISBN 84-7784-004-0 BETNO 2458 San Sebastián de los Reyes (1930-1960) [Recurso electrónico]. - San Sebastián de los Reyes: Ayuntamiento. Delegación de Cultura Universidad Popular. Centro de Estudios Tradicionales, [200-?]. 1 disco (CD-ROM) BETNO RE 0098 SAN VALERO APARISI, Julián Guía para el estudio de la cultura popular / Julián San Valero Aparisi, Pilar García Latorre, Milagros Gonzalo Alvarez. Valencia: Academia de Cultura Valenciana. Sección de Etnología, 1980. 170 p. ISBN 84-370-0131-5 BETNO 1651 SARRIÓ MARTÍN, Fanny Petrus Lembrí: estudios previos / Fanny Sarrió Martín, [Rosa Llorca Pérez, Juan Pérez Miralles]. - Castelló : Servei de Publicacions. Diputació Provincial, 2007. 162 p.: il. col. y n.; 21 cm. - (Universitària. Geografia i història) BETNO 5550 SARTHOU CARRERES, Carlos Impresiones de mi tierra / C. Sarthou Carreres. - Valencia: José Huguet, [1984]. 111 p. : il. ; 25 cm. - (Biblioteca gráfica valenciana. Serie “Valencia de ayer”; 1). ISBN 84-86341-00-0 BETNO 4017 SATRÚSTEGUI, José María Antropología y lengua: (tradicion popular, memoria colectiva) / José María Satrústegui. Urdiáin (Navarra): José Mª Satrústegui, 1989. 182 p. - (Sobre Etnografía Vasca; 4) ISBN 84-404-5436-8 BETNO 1907 SATRÚSTEGUI, José María Solsticio de invierno: fiestas populares, olentzero, tradiciones de Navidad / José María Satrústegui. - Iruñea: [s.n.], 1988. 200 p. - (Sobre Etnografía Vasca; 3) ISBN 84-85112-15-6 BETNO 2047

SEGUÍ, Salvador Manuel Palau (1893-1967) / Salvador Seguí. - 2ª ed. València: Consell Valencià de Cultura, 1998. 174 p: il. - (Serie minor. Historia; 47). Contiene: Bibliografía e índices p. 141-170 ISBN 84-482-1662-8 BETNO 3196 SEIJO ALONSO, Francisco G. Historia ilustrada del Antiguo Reino de Valencia AlicanteValencia-Castellón / Francisco G. Seijo Alonso. - Alicante: El autor, 1984. [42] p.: principalmente il., col. y n. Carpeta I. La obra completa se compone de 20/25 carpetas. BETNO C.05/nº 45 Sept regards sur une — réalité: rencontre des pèlerinages = Siete miradas a una – realidad : encuentro de peregrinaciones: [exposiciones] / [textos Francis Latour, Bieito Pérez Outeiriño, Laura Romina Silva Castro]. - [s.l.] : Interreg IIIC Sud, [2006] 167 p.: il. col.; 24x24 cm. Precede al tít.: COESIMA (Coopération Européenne de Sites Majeurs d’Accueil) DL C 3140-2006 BETNO 5397 SIERRA DELAGE, Marta Tallas y máscaras africanas en el Museo Nacional de Etnología / Marta Sierra Delage. Madrid: Ministerio de Cultura, 1980. 124 p.: il., col. y n. ISBN 84-7483-114-8 BETNO 0801 El Sistema de Información del Patrimonio Histórico de Andalucía (SIPHA) / [coordinación de la edición, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico]. - [Sevilla]: Consejería de Cultura, 2007. 321 p.: il. col.; 24 cm. - (PH cuadernos / Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 20) Resúmenes en inglés ISBN 84-8266-637-1 BETNO 3037/20 SKIK, Khira Musée du Bardo: Départament Musulman / Khira Skik. Tunis: Institut National d’Archeologie. Service Publication, 1974. 124 p.: il. Bibliografía p. 121-122. BETNO 3310 Societat i Patrimoni / [textos, Daniel Benito Goerlich ... et al.]. - [Valencia]: Master de Conservació i Gestió del Patrimoni Cultural, 11ª edició, Universitat de València, 2006. 222, [24] p. de lám.: il. col. y n. ; 23 cm. - (Conservació i gestió del Patrimoni Cultural, 2) Tít. tomado de la cub.

ISBN 84-370-6540-2 BETNO 5606 SOLER, Abel Beniarjó: poble de la Safor i senyoria d’Ausiàs March / Abel Soler. - Beniarjó: Ajuntament , 2007. 320 p.: il. col.; 29 cm. DL V 2038-2007 BETNO 5780 Les teles del Retaule Major de l’Esglèsia del Pilar de València / [Coordinació de l’edició, Felisa Martínez Andrés, Lucía Fernández Menendez; textos, Alfonso Esponera Cerdán...et al.]. - [València]: Generalitat Valenciana, 2003. 70 p. dupl.: il.; 29 cm. - (Recuperem el Patrimoni) Portada y texto en valenciano y castellano en sentido inverso BETNO 5685 THOUS LLORENÇ, Maximilià El poema de la Llonja / Maximilià Thous Llorens. - València: [s.n.], 1949 (Tallers Tip. de Vicent Cortell). 30 p.: il., grab.; 22 cm BETNO N.P. C.02/nº 06 Tidemills of western europe = Moulins à marée... = Moinhos de maré... = Molinos de marea del occidente europeo / [Cláudia Silveira...et al.]. - Seixal: Ecomuseu Municipal do Seixal ?, 2005. 35 p.: il. col.; 29x11 cm. ISBN 972-8740-17-4 BETNO C.24/nº 08 TOSCHI, Paolo Il Folklore / Paolo Toschi. - 3ª ed., corr. y aum. - Roma: Editrice Studium, 1969. 174 p.: il. + 10 h. de lám. - (Universale studium; 1.-1/A). BETNO 1473 TOSCHI, Paolo Invito al folklore italiano: le regioni e le feste / Paolo Toschi. Roma: Editrice Studium, 1963. 402 p.: il. BETNO 1474 Trabajos de conservación y restauración de la tabla de “La Verge Maria de la Salut” en la iglesia parroquial de Bocairent. - [Valencia?]: Conselleria de Cultura, Educació i Eiència. Direcció general de patrimoni artístic, [1998]. 1 h. pleg.: il. col.; 17 cm. - (Conservación y restauración del Patrimonio Histórico Valenciano) En la cub.: Bocairent: església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció: taula de la Verge Maria de la Salut (s. XV) BETNO C.25/nº 29 Tuttitalia: enciclopedia dell’Italia antica e moderna: Le Venezie II. - Firenze: Sadea, 1964.

revistavalencianad’etnologia

219

p. 561-592: il. col. y n. Fascicolo N. 165, 1964. BETNO C.09/nº 24 Universidad y Etnología: II Aula en Castilla y León. Salamanca: Diputación. Centro de Cultura Tradicional, 1987. 267 p.: il. - (Serie Abierta; 3) ISBN 84-505-5404-7 BETNO 1663 VALENSI, Louis Le Musée d’Aquitaine a la recherche d’un passé vivant: présentation du plan d’enquêtes d’Ethnographie pour la région d’Aquitaine / Louis Valensi, F. Moniot. - Aquitaine: Musée d’Aquitaine. p. 51-58 : il. BETNO C.06/nº 30 VARELA, Paz Castelos e fortalezas de Galicia = Castillos y fortalezas de Galicia / Paz Varela; fotografías de Tono Arias y Nieves Loperena. - Vigo (Pontevedra): Nigratrea, 1999. 158 p.: il. col.; 31 cm. - (Colección Mayor) DL AS 2086-1999. - ISBN 84-923922-8-2 BETNO 5773 VENTURA BELTRÁN, Vicent Valencia y su provincia / Vicente Ventura Beltrán; fotos de Francisco Jarque. Valencia: Diputación Provincial, 1982. [14 p.]: il., col. BETNO C.01/nº 26 La villa de Cornelius (L’Ènova, Valencia) / Rosa Albiach Descals y José L. de Madaria (coords.). - Valencia: Ministerio de Fomento, 2006. 174 p.: il. col. y n. ; 30 cm BETNO 5507 VIOLANT I SIMORRA, Ramon El Pirineo español: vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Vol. II: organización social y pecuaria. La caza y la pesca. La vida pastoral. La vida agrícola. Creencias, mitos y supersticiones. Fiestas populares. Representaciones, danzas y deportes / Ramon Violant i Simorra. - Barcelona: Alta Fulla, 1986 317-675 p.: il. - (Mitos, ingenios y costumbres; 15). Reprod. facs. de la ed. de: Madrid : Editorial Plus-Ultra, 1949 ISBN 84-85403-96-7 BETNO 1190/02 VIOLANT I SIMORRA, Ramon Obra oberta, 2: Elaboració del cànem i de la llana al Pallars. La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà; Notas de etnografia pastoril pirenaica. La trashumancia; Mitologia, folklore y etnografia del fuego en Cataluña / Ramon Violant i Simorra; prólogo de Ramona Violant Ribera. - Barcelona: Alta Fulla, 1979. 290 p.: il. - (El pedrís; 5)

220

revistavalencianad’etnologia

Reprod. facs. de la ed. de: Igualada: obradors gràfics de Pere Bas, 1934 ISBN 84-85403-14-2 BETNO 0843/02 ZURRIAGA AGUSTÍ, Ferran La Plana. Terra del Llebeig: Estudi etnogràfic del Cap de Sant Antoni de Xàbia / Ferran Zurriaga i Agustí. - Xàbia: Ajuntament, 1990. 75 p.: il. ISBN 84-505-9146-5 BETNO 3229

PUBLICACIONES PERIÓDICAS

AGUILAR SANZ, Josep Vicent Museus locals i etnologia / Josep Vicent Aguilar Sanz. EN: Revista Valenciana d’Etnologia. - València: Museu Valencià d’Etnologia: Diputació de València, [2005]-. ISSN 1885-1533 N. 1 (2006), p. 7-20 BETNO PP 0343 ALONSO GONZÁLEZ, Joaquín Miguel Museos etnográficos en Castilla y León: entre la realidad y el deseo / Joaquín M. Alonso González y Luis A. Grau Lobo. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N.2 (1995), p. 119-127 BETNO PP 0294 ANGUELA, Antoni Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular: dades per a un balanç / Antoni Anguela.Contiene: Fitxa tècnica / por Salvador Sorrosal. Algunes dades sobre la cultura tradicional a Catalunya / por Josep Albà. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-. ISSN 1132-6581 N. 1 (1992); p. 80-87 BETNO PP 0278 ARDÈVOL, Elisenda Por una antropología de la mirada: etnografía, representación y construcción de datos audiovisuales / Elisenda Ardèvol. Perspectivas en antropología visual / edición a cargo de Luis Calvo Calvo. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de

Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 53 (Cuaderno 2º) (1998), p. 217-240 BETNO PP 0012 Asociarse e informarse para el patrimonio cultural EN: Ruralia: Revista del Món Rural Valencià / Centre Rural d’Informació Europea (CRIE). - Caudiel-Benafer (Castelló): CRIE, [1998]-. N. 4 (1999), p. 19-20 BETNO PP 0074 AYESTARÁN, Elena En torno al hogar / Elena Ayestarán San Sebastián y Ana Barriuso Vázquez. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 231-249 BETNO PP 0294 BARAHONA VALLECILLO, Sebastián La Navidad en Mengíbar. Tradición religiosa y popular / Sebastián Barahona Vallecillo. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de la Provincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén: Diputación. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297 N. 3 (1998); p. 447-524 BETNO PP 0073 BARAÑANO CID, Ascensión Directorio de investigadores de la antropología, etnología y folklore de España / Ascensión Barañano Cid, María Pía Timón Tiemblo y Juan Manuel Valadés Sierra. EN: Etnografía Española / Dirección General de Bellas Artes, Archivos y Bibliotecas. Madrid: Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes, Archivos y Bibliotecas, Subdirección General de Arqueología y Etnografía, 1980-. N. 9 (1995); p. 137-308 BETNO PP 0132

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), 229-236 BETNO PP 0294 BIANCO, Alessia La arquitectura popular tradicional a examen: diagnóstico experimental en la comarca del Rincón de Ademuz / Alessia Bianco, gabriella Guerrisi. EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 17 (2005), p. 106-113 BETNO PP 0085 BRANDES, Stanley Fotoperiodismo y etnografía: el caso de W. Eugene Smith y su proyecto sobre Deleitosa / Stanley Brandes y Jesús M. de Miguel. Perspectivas en antropología visual / edición a cargo de Luis Calvo Calvo. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 53 (Cuaderno 2º) (1998), p. 143-174 BETNO PP 0012 BURILLO MOZOTA, Francisco Los trabajos de etnología-antropología en la revista Kalathos del Seminario de Arqueología y Etnología Turolense / Francisco Burillo Mozota. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 57, n. 1 (Enero-2002), p. 121-128 BETNO PP 0012

BECK, Jane C Taking Stock: 1996 American Folklore Society Presidential Address / Jane C. Beck. EN: The Journal of American Folklore / American Folk-lore Society. - Boston and New York: American Folk-lore Society, 1888-. ISSN 0021-8715 Vol. 110, N. 436 (1997), p. 123-139 BETNO PP 0176

CABANILLAS FERNÁNDEZ, Marta Puesta al día de la didáctica en los museos: El Museo de Artes y Tradiciones Populares de la Universidad Autónoma de Madrid / M Cabanillas Fernández. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava (Tenerife): Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”, 1995-. ISSN 1136-4467 N. 17 (2004), p. 87-91 BETNO PP 0023

BERNAT I ROCA, Margarida La sección etnológica del museo de Mallorca (Muro) / M. Bernat i Roca.

CALVO CALVO, Luis Psicología étnica y etnografía en Cataluña, un desarrollo cosmopolita / Luis Calvo Calvo.

revistavalencianad’etnologia

221

EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 57 (Cuaderno 2º) (2002), p.245-256 BETNO PP 0012 CALVO CALVO, Luis La Revista de Dialectología y Tradiciones Populares y sus aportaciones a la antropología española (1944-1996) / Luis Calvo Calvo. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 57, n. 1 (Enero-2002), p. 29-58 BETNO PP 0012 CAPPAI, Carlo Estructuras culturales y accesibilidad para la isla de San Erasmo en Venecia / Carlo Cappai y Alessandra Segantini EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 56-65 BETNO PP 0085 CARBONELL JIMÉNEZ, Isabel María El aula de la naturaleza / Isabel María Carbonell Jiménez. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 14 (2003), p. 60-62 BETNO PP 0088 CARO BAROJA, Julio La religión: un tema de etnografía española / Julio Caro Baroja. EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación Granadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 19821998. ISSN 0214-7564 N. 3 (1984), p. 5-11 BETNO PP 0004 CARROBLES SANTOS, Jesús La situación del patrimonio etnográfico en Castilla-La Mancha: “un brindis al sol” / Jesús Carrobles Santos y Santiago Palomero Plaza. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-.

222

revistavalencianad’etnologia

ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 129-137 BETNO PP 0294 CASTAÑO MADROÑAL, Ángeles La novela autobiográfica de Mohammed Chukri como fuente para una etnografía de la pobreza urbana en Marruecos / Ángeles Castaño Madroñal. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 N. 60 -1- (2005), p. 191-206 BETNO PP 0012 CEBRIÁN GIMENO, Rafael Excursionismo y patrimonio cultural / Rafael Cebrián. EN: A.CO.PA.H: Asociación para la Conservación del Patrimonio Histórico. Valencia: Asociación para la Conservación del Patrimonio Histórico, Facultad de Geografía e Historia, 1996-. ISSN 1575-3867 N. 8 (Novie 2000) ; p. 65-66 BETNO PP 0051 CHARLOT, John Vietnamese Cinema: The Power of the Past / John Charlot. EN: The Journal of American Folklore / American Folk-lore Society. - Boston and New York: American Folk-lore Society, 1888-. ISSN 0021-8715 Vol. 102, N. 406 (1989), p. 442-452 BETNO PP 0176 CHIVALLON, Christine Rendre visible l’esclavage: muséographie et hiatus de la mémoire aux Antilles françaises / Christine Chivallon EN: L’Homme: Revue Française d’Anthropologie / École Pratique des Hautes Études. Paris: Éditions Mouton & Co, 1961-. ISSN 0439-4216 N. 180 (2006), p. 7-41 BETNO PP 0106 COLOBRANS, Jordi Antropologia, etnografia i requeriments informàtics. Una reflexió sobre dos casos : Programa d’Avaluació de Centres, i Pesca i Captura / J. Colobrans. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-. ISSN 1132-6581 N. 20 (2002), p. 118-130 BETNO PP 0278

COMELLES, Josep M. Antropologia i salut: etnografia, compromís i activisme / Josep M. Comelles EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-. ISSN 1132-6581 N. 20 (2002), p. 92-105 BETNO PP 0278 La conservación de la piedra del claustro de la catedral de Oviedo / Araceli Rojo...[et al.] EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 96-107 BETNO PP 0085 CORREIA, Luís Miguel La torre del homenaje del Castillo de Pombal: una mirada (in)discreta / Luís Miguel Correia EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 86-95 BETNO PP 0085 CRUZ OROZCO, Jorge El patrimonio cultural en el medio rural valenciano. Aportaciones para un debate conveniente / Jorge Cruz Orozco. EN: Ruralia: Revista del Món Rural Valencià / Centre Rural d’Informació Europea (CRIE). - Caudiel-Benafer (Castelló): CRIE, [1998]-. N. 4 (1999), p. 9-18 BETNO PP 0074 CUPIDO, Pietro Les trabocchi de l’Adriatique / Pietro Cupido EN: Le Chasse-Marée: Revue d’Histoire et d’Ethnologie Marée. - Douarnenez (Francia): Le Chasse-Marée, [1981]-. ISSN 0292-4609 N. 195 (2007), p. 62-65 BETNO PP 0030 DÍAZ BOIX, Humbelina Los talleres didácticos del Museo de Pusol / Humbelina Díaz Boix. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 14 (2003), p. 56-59 BETNO PP 0088 DÍAZ DE RADA, Ángel Las formas del holismo: la construcción teórica de la totalidad en etnografía / Ángel Díaz de Rada.

EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 58 (Cuaderno 1º) (2003), p. 237-262 BETNO PP 0012 FERNÁNDEZ MARCOS, Vicenta Costumbres y tradiciones en Pedrosa del Rey (León) / Vicenta Fernández Marcos. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 38 (1983), p. 263-277 BETNO PP 0012 FERRER, Carlos Aportaciones a la etnografía valenciana en la obra de Simón de Rojas / Carlos Ferrer. EN: Revista Valenciana d’Etnologia. - València: Museu Valencià d’Etnologia: Diputació Provincial de València, [2005]-. ISSN 1885-1533 N. 1 (2006), p. 105-112 BETNO PP 0313 FUMERO ÁLVAREZ, Pedro Antonio Tradición marinera: el mar en nuestras costumbres, folclore y música popular / Pedro Antonio Fumero Álvarez y Ana Isabel Pulido Tarife. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava (Tenerife): Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”, 1995-. ISSN 1136-4467 N. 16 (2003), p. 126-129 BETNO PP 0023 GALIANO SÁNCHEZ, Juan Tradiciones olvidadas: una diversión popular: el farolet / J. Galiano “Broses” EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 8 (1998) ; p. 66-70 BETNO PP 0088 GANDÍA MONTÉS, Saúl José La Anunciación de Santa María de Ontinyent / Saúl José Gandía Montés EN: Almaig: Estudis i Documents / Dirige “La Nostra Terra”. - Ontinyent: Asociación de Fiestas de La Purísima, 1985-. ISSN 1139-2487 N. 22 (2006), p. 6-19 BETNO PP 0077

revistavalencianad’etnologia

223

GARCÍA DELGADO, Vicente Etnologia marina: les embarcacions, vehicle de cultura / V. García Delgado. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-. ISSN 1132-6581 N. 1 (1992); p. 110-114 BETNO PP 0278 GARRIDO ROIZ, Juan Pedro Aproximación a la cultura popular y tradicional de Puebla Guzmán, según documentación de Sebastián García Vázquez / Juan Pedro Garrido Roiz. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. ISSN 0210-9441 Nºs.81-82-83-84 (jun-dic.1998); p.76-84 BETNO PP 0002 GARRIDO, José Luis Apuntes para la etnografía de la Sierra de Segura: el “royo los espinares” (Valle de Los Anchos) de Santiago-Pontones / José Luis Garrido. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de la Provincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén: Diputación. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297 N. 2 (1997); p. 449-526 BETNO PP 0073 GÓMEZ LEÓN, Rafael C. La Asociación Cultural Día de las Tradiciones Canarias / Rafael C. Gómez León. EN: Molinum: Boletín de la Asociación para la Conservación y Estudio de los Molinos (A.C.E.M.). - Madrid: A.C.E.M., 1998-. Año 2, N. 8 (2000) ; p. 19-21 BETNO PP 0312 GÓMEZ PELLÓN, Eloy Museos etnográficos y museografía en Cantabria / Eloy Gómez Pellón. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 95-118 BETNO PP 0294 GONZÁLEZ ALCANTUD, José Antonio De la etnología en Francia: entrevista con Martine Segalen / José A. González Alcantud. EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación

224

revistavalencianad’etnologia

Granadina de Antropología. Granada: Asción. Granadina de Antropología, 1982-1998. ISSN 0214-7564 N. 7 (1990), p. 13-19 BETNO PP 0004 GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación Los museos etnográficos en la comunidad de Madrid / C. González. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 217-228 BETNO PP 0294 GONZÁLEZ CASARRUBIOS, Consolación El conocimiento y difusión de la cultura popular a través del Museo de Artes y Tradiciones Populares de la Universidad Autónoma de Madrid / Consolación González Casarrubios. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava (Tenerife): Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”, 1995-. ISSN 1136-4467 N. 11 (2002) ; p. 74-80 BETNO PP 0023 GUTIÉRREZ, Angel Chocolatería “El Indio”, análisis de una exposición / Ángel Gutiérrez, Jesús Loeches y Juan Carlos Rico. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 211-230 BETNO PP 0294 HERRADÓN FIGUEROA, Mª Antonia Joyería decimonónica en el Museo Nacional de Antropología / Mª Antonia Herradón Figueroa. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 283-305 BETNO PP 0294 HUERA CABEZA, Carmen El museu etnologic de Barcelona: formación, desarrollo y previsiones de futuro / Carmen Huera Cabeza. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853

N. 2 (1995), p. 151-163 BETNO PP 0294 INIESTA, Montserrat Antropología, patrimonio y museos en Cataluña / Monserrat Iniesta. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), pp. 139-149 BETNO PP 0294 Jornadas sobre historia, arte y tradiciones populares del Maestrazgo (3ª. 1992. San Mateo) Terceras Jornadas sobre historia, arte y Tradiciones populares del Maestrazgo: [San Mateo, 5, 6 y 7 diciembre 1992] / [Centro de Estudios del Maestrazgo]. EN: Centro de Estudios del Maestrazgo: Boletín de Divulgación Cultural. Benicarló: Centro de Estudios del Maestrazgo, 1983-. ISSN 0212-3975 N. 41-42 (en.-jun. 1993) BETNO 0070 LAFERTÉ, Gilles “Campagnes de tous nos désirs”...d’ethnologues / G. Laferté & N. Renahy. EN: L’Homme: Revue Française d’Anthropologie / École Pratique des Hautes Études. Paris: Éditions Mouton & Co, 1961-. ISSN 0439-4216 N. 166 Avril-Juin (2003), p. 225-234 BETNO PP 0106 LAHORASCALA, Pedro Notas sobre el folklore y etnología del valle del Tiétar / Pedro Lahorascala. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. - Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. ISSN 0210-9441 Nºs. 75-76 (dic. 1996); p. 29-33 BETNO PP 0002 LATORRE ROMÁN, Roque Arquitectura popular tradicional del Valle de Los Anchos (Sierra de Segura) / Roque Latorre Román. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de la Provincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén: Diputación. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297 N. 5 (2000); p. 423-486 BETNO PP 0073 LLACER BOSBACH, Miguel XXII reunión de asociaciones y entidades para la defensa del patrimonio cultural y su entorno / Miguel Llácer Bosbach.

EN: A.CO.PA.H: Asociación para la Conservación del Patrimonio Histórico. Valencia: ACOPAH, [1995?]-. ISSN 1575-3867 N. 8 (2000), p. 82-83 BETNO PP 0051 LLOP I BAYO, Francesc Museos y colecciones museográficas permanentes de carácter etnográfico en la Comunidad Valenciana / Francesc Llop i Bayo. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 272-282 BETNO PP O294 LÓPEZ ÁLVAREZ, Juaco Museos etnográficos en Asturias / Juaco López Álvarez. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 83-94 BETNO PP 0294 LÓPEZ CORDERO, Juan A. Referencias mágicas en la etnografía de Pegalajar / Juan A. López Cordero. EN: El Toro de Caña: Revista de Cultura Tradicional de la Provincia de Jaén / Diputación Provincial de Jaén. - Jaén: Diputación Provincial. Área de Cultura, 1996-. ISSN 1138-7297 N. 2 (1997); p. 233-247 BETNO PP 0073 LÓPEZ DÍAZ, Teodoro Caudiel / por Teodoro López Díaz. EN: Penyagolosa: Revista de la Diputación Provincial de Castellón. Castellón: Diputación Provincial, 1999-. N. 3 (2002, 4ª ép.), p. 9-21 BETNO PP 0069 LÓPEZ GARCÍA, Julián Etnografías del amor: lugares literarios y argumentos para la ficción / Julián López García. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 N. 60 -1- (2005), p. 217-267 BETNO PP 0012

revistavalencianad’etnologia

225

LÓPEZ QUILES, Verónica Leonor Patrimonio etnológico y museología / Verónica Leonor López Quiles. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 14 (2003), p. 52-55 BETNO PP 0088 LÓPEZ SIMÓN, José María Visitamos: el conjunto etnográfico de La Aparecida / José Mª López Simón. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 18 (2007), p. 31-38 BETNO PP 0088 MANTEROTA ALDEKOA, Ander Etniker Bizkaia: publicación del Departamento de Etnografía del Instituto Labayru – Bilbao / Ander Manterota. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 Vol. 57, N. 1 (Enero-2002), p. 83-92 BETNO PP 0012 MARCOS ARÉVALO, Javier Los museos etnográficos en Extremadura / Javier Marcos Arévalo. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 165-190 BETNO PP 0294 MARIEZKURRENA, Consuelo Relación de publicaciones periódicas, seriadas y colecciones referentes a temas de Arqueología, Antropología y Etnografía que existen actualmente en la Sociedad de Ciencias Aranzadi / C. Mariezkurrena, K. Mariezkurrena. EN: Munibe: suplemento de ciencias naturales del Boletin de la Real Sociedad Vascongada de los Amigos del País. - San Sebastian: Grupo de Ciencias Naturales Aranzadi, [1948?]-. ISSN 1132-2217 N. 44 (1992) ; p. 123-172 BETNO PP 0264 MARTÍN ARROYO, Verónica Tradiciones populares al servicio de la arqueología: ¿un modelo de gestión sostenible? / Verónica Martín, Antonio Gutiérrez, Manuel Luque. EN: El Pajar: Cuaderno de Etnografía Canaria / Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”. - La Orotava (Tenerife): Asociación Cultural “Día de las Tradiciones Canarias”, 1995-. ISSN 1136-4467

226

revistavalencianad’etnologia

N. 14 (2003), p. 117-122 BETNO PP 0023 MARTÍN NÁJERA, Aurora La génesis de un museo: el etnográfico textil provincial “Pérez Enciso” de Plasencia (Cáceres) / Aurora Martín Nájera. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 339-360 BETNO PP 0294 MARTÍNEZ ESPINOSA, Gerardo Defensa y salvaguarda de las artesanías tradicionales y populares: formas de cooperación para esta defensa / por Gerardo Martínez Espinosa. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. ISSN 0210-9441 Nºs. 29-30 (mar-jun. 1983); p. 23-28 BETNO PP 0002 MARTÍNEZ GIRÓN, Ramón La montaña de Tudmir (introducción etnográfica) / Ramón Martínez Girón. EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación Granadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998 ISSN 0214-7564 N. 6 (1988), p. 79-85 BETNO PP 0004 MAYANS I PLANELLS, Joan Nuevas tecnologías, viejas etnografías (objeto y método de la etnografía del ciberespacio) / Joan Mayans i Planells. EN: Cuadernos de Geografía. - Valencia: Universidad, Facultad de Filosofía y Letras, 1964-. N. 17-18 (2002), p. 79-98 BETNO PP 0013 MEDINA SAN ROMÁN, Mª del Carmen Actualidad de los museos etnográficos en Andalucía / M. del Carmen Medina San Román. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 49-62 BETNO PP 0294 MENDOZA EGUARAS, Ángela La sección de artes decorativas y etnología [del Museo Arqueológico de Granada] / Ángela Mendoza Eguaras.

EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación Granadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998 ISSN 0214-7564 N. 1 (1982), p. 47 BETNO PP 0004 MENÉNDEZ DE LA TORRE, Herminia Las ofrendas de ramos en Asturias / Herminia y María José Menéndez de la Torre. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 6 (1999), p. 307-338 BETNO PP 0294 MENÉNDEZ ONRUBIA, Carmen Galdós y las tradiciones populare del Valle de Ansó / C. Menéndez Onrubia. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 43 (1988), p. 403-410 BETNO PP 0012 MEZQUIRÍZ IRUJO, María Ángeles Los museos de etnología en la comunidad foral de Navarra / A. Mezquiriz. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 255-259 BETNO PP 0294 MILETO, Camilla La conservación de la arquitectura: materia y mensajes sensibles / Camilla Mileto. EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 20-33 BETNO PP 0085 MONTERO CASTELLANO, Fernando Casa-museo del Ateneo: La “Casa de los Cinteros” / F. Montero Castellano. EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del Arzobispo. Villar del Arzobispo: Ateneo Cultural, 1992-. N. 3 (1993), p. 24-25 BETNO PP 0122

MONTERO CASTELLANO, Fernando Visita a la Casa de los Cinteros: La entrá / Fernando Montero Castellano. EN: Cuadernos del Ateneo / Ateneo Cultural de Villar del Arzobispo. Villar del Arzobispo: Ateneo Cultural, 1992-. N. 19 (1999), p. 26-28 BETNO PP 0122 MORENO, Charo Actitudes sociales y creencias populares sobre las amas de cría, reflejadas en el romancero tradicional: la nodriza del infante / Charo Moreno EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 54 (Cuaderno 2º) (1999), p. 153-175 BETNO PP 0012 MORREALE, Margherita Tradiciones populares y antigüedad clásica en el “Tesoro” de S. de Covarrubias: sugerencias para su estudio / Margarita Morreale. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 43 (1988), p. 437-439 BETNO PP 0012 MÚJICA GOÑI, Amaia Los museos etnográficos en el País Vasco. Una visión general y un proyecto particular: el museo arqueológico, etnográfico e histórico vasco de Bilbao / Amaia Mujika Goñi. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 283-299 BETNO PP 0294 NEBREDA, Jesús José “Pero, ¿acaso ha ocurrido alguna vez alguna cosa?” o Etnología, historia y filosofía / Jesús J. Nebreda. EN: Gazeta de Antropología: Boletín de la Asociación Granadina de Antropología. Granada: Asociación Granadina de Antropología, 1982-1998. ISSN 0214-7564 N. 12 (1995), p. 35-43 BETNO PP 0004 Noticias del Museo Nacional de Etnología EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña de Antropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988.

revistavalencianad’etnologia

227

ISSN 0213-845X N. 7 (1988), p. 28-29 BETNO PP 0003 ORS MONTENEGRO, Miguel Etnología y fuentes orales / Miguel Ors Montenegro. EN: El Setiet: Boletín Informativo / Museo Escolar Agrícola de Pusol. - Elche: Museo Escolar Agrícola de Pusol, 1993-. N. 1 (Abril 1994) ; p. 4-8 BETNO PP 0088 ORTIZ GARCÍA, Carmen Las biografías y la historia de la etnología / Carmen Ortiz García. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 47 (1992), p. 7-27 BETNO PP 0012 ORTIZ SOLER, Domingo La divulgación e interpretación del patrimonio cultural en el medio ambiente donde se inserta: su puesta en valor a través de los museos locales ... / Domingo Ortiz Soler. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. ISSN 0210-9441 Ns.89-90-91-92 (jun-dic.2000); p. 63-74 BETNO PP 0002 PÉREZ GARCÍA-OLIVER, Lucía Museos etnográficos en Aragón / Lucía Pérez García-Oliver. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 63-82 BETNO PP 0294 PINDADO GARCÍA, Virginia Los símbolos en la cultura material nómada de África del Norte: la colección de tazufras del Museo Nacional de Etnología / Virginia Pindado García. EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña de Antropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988. ISSN 0213-845X N. 5 (1985), p. 29-31 BETNO PP 0003 PINO DÍAZ, Fermín del El nacionalismo en la historia de la ciencia, el caso de la etnología / Fermín del Pino Díaz.

228

revistavalencianad’etnologia

EN: Ethnica: Revista de Antropología / Centro de Etnología Penínsular del CSIC, director Claudio Esteva Fabregat. Barcelona: Centro de Etnología Penínsular del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1971-1984. ISSN 0210-5608 N. 12 (1976), p. 95-126 BETNO PP 0015 PINO DÍAZ, Fermín del Repercusiones de la nueva historiofrafía de las ciencias en el caso de la Etnología: el problema de la profesionalización / Fermín del Pino Díaz. EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña de Antropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988. ISSN 0213-845X N. 4 (1984), p. 19-22 BETNO PP 0003 PRATS I CANALS, Llorenç La transición del folklore a la etnografía en Cataluña: La obra de Ramón violant i Simorra / Llorenç Prats i Canals. EN: Ethnica: Revista de Antropología / Centro de Etnología Penínsular del CSIC, director Claudio Esteva Fabregat. Barcelona: Centro de Etnología Penínsular del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1971-1984. ISSN 0210-5608 N. 16 (1980), p. 105-120 BETNO PP 0015 RIQUELME MANZANERA, Ángel El museo etnológico de la huerta de Murcia (tradiciónes, costumbres y artes populares en la región de Murcia) / Ángel Riquelme Manzanera. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 237-253 BETNO PP 0294 ROCA RICART, Rafael Tres visites del centre excursionista de Lo Rat-Penat a Alaquàs (1880, 1897 i 1898) / Rafael Roca Ricart. EN: Quaderns d’Investigació d’Alaquàs. - Alaquàs: Col·lectiu “Quaderns d’Investigació”. Ajuntament, 1981-. ISSN 1132-9017 N. 15 (1996) ; p. 11-29 BETNO PP 0185 RODRÍGUEZ BECERRA, Salvador Patrimonio cultural y patrimonio antropológico / S. Rodríguez Becerra. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981

T. 54 (Cuaderno 2º) (1999), p. 107-123 BETNO PP 0012 ROMERO DE TEJADA, Pilar Exposiciones y museos etnográficos en la España del siglo XIX / Pilar Romero de Tejada. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 11-47 BETNO PP 0294 ROMERO DE TEJADA, Pilar El Museo Nacional de Etnología / Pilar Romero de Tejada. EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña de Antropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988. ISSN 0213-845X N. 3 (1983), p. 18-23 BETNO PP 0003 ROMEO I FIGUERAS, Josep Lírica popular i lírica tradicional: una precisió terminològica / Josep Romeu i Figueras. EN: Revista d’Etnologia de Catalunya / Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. - Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992-. ISSN 1132-6581 N. 5 (1994); p. 10-115 BETNO PP 0278 SÁEZ, Ricardo Proyecto de accesibilidad al público para las cubiertas de la catedral de Santiago de Compostela / Ricardo Sáez EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 34-55 BETNO PP 0085 SÁNCHEZ GÓMEZ, Luis Ángel La Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria (1921-1951) / Luis Ángel Sánchez Gómez. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 45 (1990), p. 61-87 BETNO PP 0012 SÁNCHEZ TRUJILLANO, María Teresa Los museos etnológicos en la Rioja / María Teresa Sánchez Trujillano.

EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-. ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 261-270 BETNO PP 0294 SANSANO COSTA, Catalina El patrimonio etnológico pitiuso / Lina Sansano Costa. EN: Narria: Estudios de Artes y Costumbres Populares. Madrid: Museo de Artes y Tradiciones Populares. Facultad de Filosofía y Letras, Universidad Autónoma de Cantoblanco, 1975-. ISSN 0210-9441 N. 101-102-103-104 (2003), p. 2-4 BETNO PP 0002 SANTA RITA, Joao Protección y puesta en valor de monumentos megalíticos del III milenio antes de nuestra era: restauración de un túmulo funerario en Alcalar (Portugal) / Joao Santa Rita, Rui Parreira y Elena Morán EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 66-73 BETNO PP 0085 SANTOS MORO, Francisco de Arte popular hindú en el Museo Nacional de Etnología: (las castas de la India a través de su arte popular) / Francisco J. de Santos Moro, Inmaculada Ruiz Jiménez. EN: Alcaveras: Gaceta de la Asociación Madrileña de Antropología. - Madrid: Asociación Madrileña de Antropología, 1982-1988. ISSN 0213-845X N. 4 (1984), p. 23-25 BETNO PP 0003 SIEMENS HERNÁNDEZ, Lothar Etnografía de la pesca de morenas en la isla de Madeira: los cantos de “Chamada” / Lothar Siemens Hernández. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 36 (1981), p. 145-166 BETNO PP 0012 SIERRA RODRÍGUEZ, Xosé Carlos Los museos etno-antropológicos de Galicia: panorama, casos y reflexiones / Xosé Carlos Sierra Rodríguez. EN: Anales del Museo Nacional de Antropología / Museo Nacional de Antropología. Madrid: Dirección General de Bellas Artes y de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, 1994-.

revistavalencianad’etnologia

229

ISSN 1135-1853 N. 2 (1995), p. 191-212 BETNO PP 0294 SIRVENT BERNABEU, Concepción Luces y sombras de la nueva ley de patrimonio cultural valenciano / Concepción Sirvent Bernabeu. EN: Recerques del Museu d’Alcoi. - Alcoi: Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, 1992-. ISSN 1135-2663 Vol. 9 (2000), 11-13 BETNO PP 0079 Sobre la Plaza Mayor : la vida cotidiana en La Rioja durante la Edad Media / Mª T. Álvarez Clavijo, J.A. Tirado Martínez, P. Álvarez Clavijo. EN: Trabajos del Museo de la Rioja / Museo de la Rioja. Logroño: Consejería de Cultura. Museo de la Rioja, 1987-. N. 22 (2004), 360 p. BETNO PP 0170 TORSELLO, B. Paolo Restauración e historia: ¿conflicto de intereses? / Paolo B. Torsello EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 10-19 BETNO PP 0085

230

revistavalencianad’etnologia

TRAPERO, Maximiano Romancero y teatro popular en la tradición oral castellanoleonesa / Maximiano Trapero. EN: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares / Instituto “Miguel de Cervantes”, Departamento de Dialectología y Tradiciones Populares del CSIC. - Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Cientificas, [1945]-. ISSN 0034-7981 T. 38 (1983), p. 37-53 BETNO PP 0012 UNGARO, Lucrezia Recualificación de los mercados de Trajano en Roma / Lucrezia Ungaro, Labics. EN: Loggia: Arquitectura y Restauración / Departamento de Composición Arquitectónica, UPV. - Valencia: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica, 1996-. ISSN 1136-758X N. 19 (2006), p. 86-95 BETNO PP 0085 VEILLON, Dominique La moda como patrimonio cultural en tiempos de guerra / D. Veillon. EN: Historia y Fuente Oral / Seminario de Historia Oral del Departamento de Historia Contemporánea de la Universidad de Barcelona. - Barcelona: Universitat, 1989-1995. ISSN 0214-7610 N. 3 (1990), p. 105-120 BETNO PP 0022

Normes per a la presentació d’originals 1. Els originals s’hauran d’enviar a la seguente adreça: Revista

aquest s´ordenaran de menor a major i s´ acompanyaran d´

Valenciana d’Etnologia, Consell de Redacció, Museu Valencià

una lletra en ordre alfabètic. Cas de que es cite un llibre

d’Etnologia, C/Corona 36, 46003, València. L’enviament es

sense autor aquest figurarà a la bibliografia ordenat per la

farà en suport informàtic amb la redacció original, escrita amb

primera paraula del títol.

el tipus de lletra Times New Roman del cos 12; a més, s’haurà d’indicar el processador de textos i el sistema utilitzats

Exemples: Llibre:

(preferentment Word o compatible). També se n’haurà d’adjuntar una còpia en paper (A-4) per una sola cara, amb un

ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,

interlineat senzill, amb marges suficients, sense sagnies ni

91 p..

tabulacions i amb numeració a les pàgines. 2. Tots els articles hauran d’estar encapçalats pel títol, autor o

BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the

autors i l’adreça o les adreces postals i/o electròniques com-

Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-

pletes, que hi hauran de figurar a manera de nota al peu de

spective). New York.

la pàgina. Els treballs hauran d’incloure un resum en la llengua de l’article i en anglés. Necessàriament aquest resum no

Articles:

superarà els 425 caràcters amb espais. Així mateix, haurà

ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): “Les glacières de

d’incloure’s un glossari amb un màxim de cinc paraules clau.

Provence”, Archeologia, 206, 60-71.

3. Les notes numerades a peu de pàgina es podran utilitzar per a explicar o ampliar alguna qüestió. També podran ser utilitzades per citar la procedència de material d´arxiu, però no per referènciar la bibliografia citada al text. 4. Per a les referències bibliogràfiques incloses en el text, s’hau-

ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): “Els pous de neu de la muntanya”, El Teix, Alacant, 1, sense paginar. 5. El text s´ha de presentar sense subratllats o altres marques al text.

rà d’utilitzar la citació entre parèntesis de l’autor en minúscu-

6. Les figures hauran de ser originals a tinta o amb impressió de

la, any de publicació i pàgines de referència, si és procedent.

qualitat làser. Les taules i els quadres poden figurar amb una numeració independent de les figures. Les fotografies, con-

Exemples: (Almela,1960: 32-38)

trastades i de qualitat, podran incloure’s formant làmines. En tots els casos, aquestes il·lustracions, etc., s’hauran de presen-

(Àlvarez i al., 1992: 40;Cebrián, 1994;

tar numerades al dors amb números aràbics correlatius. El text

Gregori, 1985).

dels peus corresponents a cada figura, taula, quadre o làmina

Cas de que es faça una cita de cita, caldrà seguir la següent normativa:

s’haurà de redactar en suport informàtic (a continuació de la bibliografia del treball) i s’adjuntarà imprés en un full a part. Per al muntatge d’originals amb la grandària de pàgina, es

Exemples: (Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)

tindrà en compte la proporció de la caixa de la revista: 23,5 cm x 16,8 cm.

De la bibliografia citada en el text se’n farà una llista

7. Tant per a les figures, com per als quadres, taules i fotografies,

alfabètica al final de l’article, en la qual figurarà el nom dels

se n’haurà d’especificar la situació dins del text. Les figures es

autors, seguit de l’any de publicació entre parèntesis i les

citaran en el text entre parèntesis seguint l’exemple: (fig. 1).

dades d’aquesta, tal com apareix en els exemples adjunts.

(fig. 2,1). (fig. 4-6). Les làmines s’hauran de citar en el text

Les referències d’un mateix autor es col·locaran cronològica-

entre parèntesis i seguint l’exemple: (làm. 1). (làm. 6-8).

ment de menor a major i en totes aquestes se citarà l’autor.

8. Els treballs originals s’hauran d’enviar al Museu València

En el cas dels articles de revista, les pàgines que el compre-

d’Etnologia abans de la data fixada pels editors. La Direcció de

nen han d’ apareixer al final de la referència. Cas de que el

la Revista, atenent a l’avaluació del Consell de Redacció,

treball tinga editors, aquesta circumstància és farà constar.

respondrà en el termini d’un mes a l’admissió o el rebuig del

Si un autor té publicats més d´un treball en un mateix any,

treball. Els originals, publicats o no, seran tornats als autors.

revistavalencianad’etnologia

231

Normas para la presentación de originales 1. Los originales se enviarán al del Museu Valencià d’Etnologia

trabajo en un mismo año, estos se ordenarán de menor a mayor

a la siguiente dirección: Revista Valenciana d’Etnologia, Consell

y se acompañarán de una letra en orden alfabético. En el caso

de Redacció, Museu Valencià d’Etnologia, C/Corona 36, 46003,

de que se cite un libro sin autor, este figurará en la bibliografía

Valencia. El envio se hará en soporte informático con la redac-

ordenado por la primera palabra del título.

ción original, tipo de letra Times New Roman cuerpo 12, indicando el procesador y el sistema utilizados (preferentemente

Ejemplos:

Libro:

word o compatible). Se acompañará copia en papel (A-4) por una sola cara, interlineado sencillo, con márgenes suficientes,

ALMELA, F. (1960): La vivienda rural valenciana, Valencia,

sin sangrías ni tabulaciones y con numeración en las páginas.

91 p..

2. Todos los artículos estarán encabezados por el título, autor o autores y la dirección o las direcciones postales y/o electrónicas

BAR-YOSEF, O Y KHAZANOV (eds) Pastoralism in the

completas, que figurarán a modo de nota al pie de la página.

Levant (Archaeological Materials in Anthropological per-

Los trabajos incluirán un resumen en la lengua del artículo y en

spective). New York.

inglés. Necesariamente, este resumen no superará los 425 caracteres con espacios. Así mismo, deberá incluirse un glosario

Articulos:

con un máximo de cinco palabras clave.

ACOVITSIÒTI-HAMEAU, A. (1985): “Les glacières de

3. Las notas numeradas se podrán utilizar para explicar o ampliar

Provence”, Archeologia, 206, 60-71.

alguna cuestión. También podrán ser utilizadas para citar la procedencia de material de archivo, pero no para referenciar la bibliografia citada en el texto.

ÀLVAREZ, I., TORREGROSA, S. (1983): “Els pous de neu de la muntanya”, El Teix, Alacant, 1, sin paginar.

4. Para las referencias bibliográficas incluidas en el texto, se uti-

5. El texto se ha de presentar sin subrayados ni otras marcas de

lizará la citación entre paréntesis del autor en minúscula, año de

texto.

publicación y páginas de referencia, si procede.

6. Las figuras serán originales a tinta o con impresión de calidad láser. Las tablas y cuadros pueden figurar con una numeración independiente de las figuras. Las fotografías, contrastadas

Ejemplos: (Almela,1960: 32-38)

y de calidad, podrán incluirse formando láminas. En todos los casos, estas ilustraciones, etc., se presentarán numeradas al

(Àlvarez y al., 1992: 40;Cebrián, 1994;

dorso correlativamente con números arábigos. El texto de los

Gregori, 1985).

pies correspondientes a cada figura, tabla, cuadro o lámina se

En el caso que se realice una cita de cita, se seguirá la siguiente normativa:

redactará en soporte informático (a continuación de la Bibliografía del trabajo) y se adjuntará impreso en hoja aparte. Para el montaje de originales a tamaño de página, se tendrá en

Ejemplo:

(Almela,1960,: 32-38, en García, 1980: 35)

cuenta la proporción de la caja de la revista: 23,5 cm x 16,8 cm. 7. Tanto para las figuras, como para los cuadros, tablas y foto-

De la bibliografía citada en el texto se hará una relación

grafías se especificará su situación dentro del texto. Las figuras

alfabética al final del trabajo, en la cual figurará en mayúscula

se citarán en el texto entre paréntesis y siguiendo el ejemplo:

el nombre de los autores, seguido del año de publicación entre

(fig. 1). (fig. 2,1). (fig. 4-6). Las láminas se citaran en el texto

paréntesis y de los datos de la misma, tal como aparece en los

entre paréntesis y siguiendo el ejemplo: (lám. 1). (lám. 6-8).

ejemplos adjuntos. Las referencias de un mismo autor se colo-

8. Los trabajos originales se remitirán al Museu Valencià

carán cronológicamente de menor a mayor citando, en todas

d’Etnologia antes de la fecha fijada por los editores. La

ellas, al autor. En el caso de los artículos de revista, las páginas

Dirección de la Revista, atendiendo a la evaluación del Consejo

que comprenden el mismo deben aparecer al final de la referen-

de Redacción, responderá, en el término de un mes, la admisión

cia. En el caso de que el trabajo tenga editores estos se harán

o el rechazo del trabajo. Los originales, publicados o no, serán

constar. En el caso de que un autor tenga publicados más de un

devueltos a los autores.

232

revistavalencianad’etnologia