Utillatge agrícola i ramaderia (Temes d'etnografia valenciana ; 2)

UMfS O'fTNOGRAfIA VALfNCIANA Série dirigida per JOAN F. MIRA

IIII

Frederic Martínez, Floreal Palanca

UTILLATGE AGRÍCOLA 1 RAMADERIA

:CA ~GIA

'res.

COL-LECCIO

POLlTÉCNICA

/19

EDICIONS ALFONS EL MAGNÁNIM INSTITUCIÓ VALENCIANA D'ESTUDIS IINVESTIGACIÓ

FREDERIC MARTÍNEZ

COL·LECCIÓ

1 FLOREAL PALANCA

POLITECNICA 19

TEMES D'ETNOGRAFIA VALENCIANA (VOL. 11) Utillatge agrícola i ramaderia Serie dirigida per

JOAN F. MIRA

l3lBlIOTf:C' A ETNOLOGIA

EDICIONS

ALFONS

INSTITUCIÓ

VALENCIANA

EL O'ESTUDIS

1 9 9 1

MA GNANIM I INVESTIGACIÓ

PRESENTACIÓ

ELS

-<t:-<t:

~u-g

N.o Ub .... ~~q.. .o..~..

~~I

co ~ .LN." Reg ... .

2~:.~.n-... -.I

1002..l;y~ © Institució Valenciana d'Estudis i Investigació Pl. Alfons el Magnánirn, l 46003 Valencia Diseño portada: Aula Gráfica, C. B.

IMPRESO EN ESPAÑA PRINTED IN SPAIN I.S.B.N.

84-7822-017-8

DEPÓSITO LEGAL: v. ARTES GRÁFICAS

541 - 1991

SoLER,

A. - LA OLIVERETA,

28 - 46018

VALENCIA -

1991

tópics i els llocs comuns, O si voleu la "fama" adquirida, són moltes vegades més forts i duradors que la realitat i les seues transformacions. Així, el País Valencia, que és ja des de fa temps una societat industrial i progressivament "terciaritzada", conserva encara, per als mateixos indígenes i per a molts forasters, la imatge clássica de país agrario Una imatge ben guanyada, certament, pero no més ben guanyada que la de qualsevol altra societat tradicional: tots els paises mediterranis, tots els paises europeus, han estat "paísos agraris" fins a un temps molt recent. En tots, com en el nostre, la major part de la població ha hagut de dedicar-se a treballar la terra, amb major o menor fortuna i profit, per tal d'assegurar-se la subsistencia . Tot aixó és una obvietat, evidentment. Pero llavors, si tots els pobles del nostre entom han estat fins fa molt poc igualment "agraris", Zper que els valencians tenen en aquest camp .una certa imatge o fama particular? Possiblement, sí que hi ha una raó per a aquesta fama: els valencians no són "més agricultors" que uns altres, pero sí que han estat -almenys d'encá del segle XVIII- segurament "més bons agricultors" que molts altres. Ja ho assenyalava Cavanilles, molt explícitament: "La industria y la aplicación de los naturales ha sabido convertir en jardines útiles un suelo que hubiera quedado estéril entre otras manos ... ". escriu, per exemple, parlant de la plana de Vinarós. O també, parlant de les comarques interiors del sud del país: "Ni la incertidumbre de estas (les pluges) ni la pobreza del suelo pudieron enfriar el ardor de aquellos valencianos, hombres al parecer diversos de... sus vecinos; porque los 7

PRESENT ACIÓ

montes y la tierra de los confines de Murcia y de Valencia son de la misma naturaleza, pero es muy diversa la industria y aplicación de sus dueños ... " "Industria y aplicación '', dones, semblen la clau de la diferencia, el fons de la particularitat agrícola deis valencians: significa que ací els llauradors han treballat la terra amb una aplicació intensa i extrema, i amb una indústria, és a dir amb una intel-ligéncia i un enginy, amb una diligencia i habilitat, molt especials. 1 tanmateix, i a pesar de l'autocomplaguda imatge i fama, ningú no s'havia parat a observar amb detall aquesta "indústria", en el nivell on precisament es manifesta i s'aplica: en el treball agrícola com a tal treball. 1 menys encara, en un deis aspectes essencials de tal "indústria" i aplicació, com és l'utillatge per al treball de la terra. Al treball agrícola, i molt particularment a l'utillatge, va dedicada, dones, la primera part d'aquest volum, a cárrec de Floreal Palanca, del Museu d'Etnologia de Valencia. la durant els primers temps de recollida de materials per al Museu d'Etnologia, vam comprovar que l'utillatge agrícola era una font inesgotable de sorpreses: no s'acabava mai, i cada setmana apareixien en pobles i masies nous objectes inesperats, noves varietats i adaptacions funcionals. Partint d'aquesta constatació, Floreal Palanca ha resseguit, amb sistemática paciencia, ramificacions i variants de les eines segons famílies i peces, formes, funcions i comarques. El cas de l'arada, eina central i complexa, és exemplar i representatiu en aquest sentit. Ara bé, calia igualment tractar una mica aquella agricultura menys específicament valenciana, més arcaica i potser menys evolucionada, com és la deis cereals -i més concretament els cereals de secá-, que al País Valencia és ja prácticament una agricultura en extinció. Als cereals, dones, i particularment a la sega i a la batuda que són activitats gairebé desaparegudes en la seua forma tradicional, va dedicat també un epígraf monográfic especial. D'altra banda, si els valencians tenen imatge i fama de bons llauradors, és igualment cert que no tenen cap anomenada particular com a ramaders i pastors. 1 tanmateix, si bé el pasturatge no ha estat ni és l'activitat agraria fonamental dels valencians en conjunt, és cert també que ha estat una ocupació central en moltes comarques, i activament present en totes. El País Valencia també és terra de ramats i de pastors, i no 8

solament a les terres altes del Maestrat o dels Ports. És un món que estava tot per descobrir, i la feina d'obrir un terreny verge a l'observació etnográfica l'ha feta Frederic Martinez -investigador, també, al Museu d'Etnologia-, i molt ben feta a pesar de totes les dificultats. Com en altres volums d'aquesta obra, la recerca, i els seus resultats en el text, és mérit exclusiu dels autors. 10, quant a la redacció final, m'he limitat a fer-hi alguns retocs i algunes supressions marginals. Cada autor té el seu estil d'escriure, i la seu a manera de presentar els resultats del seu treball, i he respectat una cosa i l'altra escrupulosament. 10AN

MIRA

PART

AGRICULTURA FLOREAL PALANCA

1. LA CONSTRUCCIÓ DE LA TERRA DE CONREU

que tot, i a l'inici, cal senyalar el carácter específic i diferencial d'aquesta etapa, respecte a aquelles que hem de desenrotllar als capítols successius. Dins la sistemática de treball agrícola, la faena de posar en conreu les terres es troba al comencament del procés i, com a tal, no es repeteix en el cicle de cultiu de plantes. D'encá que l'agricultura es consolida com activitat productora d'aliments, aquesta operació ha consistit, básicament, en un conjunt d'accions orientades a produir les modificacions del relleu que permetran la reproducció sistemática i exclusiva de plantes domestiques. Aquest, ha estat un procés lent, trencat i meticulós, que a la llarga, va ocasionar la desaparició de gran part deis boscos, de les garrigues, i de les terres de pasturatge. La naturalesa i envergadura del treball de conversió, ha estat donada per diversos factors: a) El marc geográfic. b) El grau de desenvolupament de la ciencia agrícola. e) La categoría de les plantes. d) Les dimensions deis terrenys, possibilitades pel medi, i l'accés i organització als mateixos que permetia l'estructura socio-cultural. Tots aquests elements, entre altres, i de valor diferent, han exigit i permés I'ús d'un utillatge i técniques adequades. Des d'una perspectiva sistemática, la faena de posar en conreu les terres, es troba al comencament del procés i, com a tal, no es repeteix, usualment, dins el cicle particular de cada cultiu. ABANS

LA CONSTRUCCIÓ

Per tant, el seu carácter específic, inicial, no ens permet la recuperació directa del procediment, encara que en alguns ámbits ecológics (com a la marjal), sí que ho podem fer: ho hem de realitzar a través de les obres construídes, els moviments de recuperació, l'ampliació de les gran s hortes, l'avanc sobre el seca immediat, la incorporació i extensió de plantes noves, la substitució d'unes per altres. Tot aixó ha permés, en certa manera, que la transformació i preparació de les terres siga no ja una operació primitiva, sinó persistent en l'agricultura del País Valencia. 1 consegüentment ens ha possibilitat recuperar una part deIs útils i técniques, dins les limitacions históriques deIs árnbits considerats: muntanya-secá, horta, marjal. Malgrat les diferencies en tipus i grau de les limitacions que ofereix el relleu, podem ordenar el treball del camperol en dues operacions generals: a) Neteja del terreny. b) Reconstrucció i nivellació. Així, a la muntanya, la necessitat de despedregar, conservar les pendents aterrassades i contenir la terra de vessants, rebaixar el pendent, obres de pedra, murs, etc., exigeixen un manteniment periódico A les gran s hortes litorals, i els horts i hortetes de l'interior, hortes aterrassades de les valls deIs rius, la tasca fonamental consisteix en alear a abaixar la terra en funció d'una ampla xarxa de séquies i sequiots, que regulen i distribueixen l'aigua. AIs terrenys baixos, pantanosos, i a les llacunes, correspon drenar-Ios i reblir-los. A més d'aquesta faena constant de cura de l'ámbit fisic (que varia en intensitat segons els ecosistemes que considerem), un aspecte singular consisteix en que tots han d'adequar la superficie a un nivell óptim de pendent, tant per a regular una bona distribució de l'aigua (horta, marjal) com per a evitar l'erosió, i contenir el lliscament de l'estrat fertil per l'escorriment rápid de l'aigua (muntanya, seca). La elasse del cultiu també condiciona "la curiositat" deIs treballs. Alhora, la complexitat eco-cultural, ha permés desenvolupar amb intensitat i originalitat diferents estratégies adaptatives. Fins ben avancat el segle xx, totes aquestes activitats es realitzaven amb una tecnologia "tradicional", basada en l'ús de ferraments i ormeigs que eren i són, en algunos casos i llocs, 14

DE LA TERRA DE CONREU

manipulats a brac, o empraven l'energia animal, i d'alguns deIs quals tenim testimoni etnográfic actual.

UTILLATGE

1 TÉCNIQUES

Especialment a la muntanya i el seca, el conjunt d'eines trobades es poden elassificar seguint l'ordre de les operacions en: a) instruments per a remoure, llevar, tallar i cavar, b) estris de transport, e) útils de construcció. Al primer grup corresponen les diverses eines de má, que són emprades en les etapes del ciele agrícola: aixades estretes, pies, aixades de ganxo-aspiocs, cávecs, destrals i destraletes (totes aquestes seran descrites als capítols següents). Cada tipus de ferramenta s'adapta a una funció generalitzada o específica, ja esmentada. Per a desembarassar els bancals deIs obstaeles i traginar-los fins les llindes o els llocs on s'han d'emprar -per a obres de pedra, llenya, etc.-, primerament i a vegades s'acumulen dins el mateix camp, per tal de facilitar la replega. Habitualment -a voltes combinats-, s'usaven dos procediments: a má, o per tracció animal. Tragí a má: la manera més simple (a part de les mans que, per cert, tenen técnicament molta importancia) per a traslladar pedres d'un lloc a un altre, sempre que no fos massa lluny, era portar-les carregades en una cistella, que s'anomena pastera o gaveta - "cesta para piedras ", Alpuente-, feta de vímens gruixuts, entreteixits (més ample en la boca: 0: 0,42, que en la base: 0:' 0,29, i amb la vora baixa: 0,12), i amb dues anses per a la seua manipulació. Usualment s'emprava per a transportar les pedres al mateix indret de construcció; altres vegades servia per a abocar en uns

FIGURA

LA CONSTRUCCIÓ

altres recipients, i també, com aplicació secundaria, era comú utilitzar-la per a carregar terra. En altres casos, es solia emprar l'empostissada, que havia de ser traginada per dos homes. Esta composta de dues barres llargueres, paralleles i separades una de l'altra, sostingudes per fustes planes, clavades, travesseres, i un poc separades una de l'altra; els extrems resten lliures, formant agafalls. Sobre I'empostissada es posen les pedres, i el porten un home per cada cap, agafant les barres amb les manso La gaveta (a la Mata, Cabanes, Pego, Sanet) és un estri semblant, pero en 1I0c de postissada, les barres sostenen una mena de recipient de fusta, de voreres baixes, el que permete, a més de traginar pedres de poc volum, portar coses menys compactes, com terra o fem, durant les faenes d'anivellació del camp o planter. A l'Horta de Valencia i Marjal, la pastera o gaveta correspon a un estri semblant, pero sense agafalls, que s'arrossega a brac, tirant-Io d'una corda o enganxant-Io a una cavalleria. Serveix per a distribuir terra o fang, dins el camp o planter, per tal d'anivellar-lo. Si bé tots aquests estris es solien emprar per a despedregar els camps, el seu ús més intens era quan es feien obres de pedra, tant al bancal com a les cases. Dins del terreny de conreu, era freqüent aprofitar la capacitat de transport deis animals, utilitzant diverses técniques: arrossegament, tir, o a 110m. Tragí per arrossegament: la manera més senzilla consistia en lIigar una corda de cánem o una cadena a l'objecte, tronc o arrel gros; si era un tronc, es clavava a un cap una ferradura vella (Alpuente), per on es passava la corda, i l'altre cap es subjectava al jou del parell. El rossec (Morella; narria, Alpuente), és un estri que en la seua forma més rústica, consta solament d'un tronc d'arbre forcat en V, de dimensions variables que oscil-len entre l m. i 1,50 m. de llargária, i 0,50 m. a 0,80 m. de separació entre els cap s posteriors deis forcons. En canvi a Benidorm, s'anomena portadora un atuell paregut a la civera, recipient en forma de bossa que s'utilitzava per a carregar pedres o terra. El diámetre del cap anterior, es troba al voltant de 0,20/0,30 m. El vertex esta arrodonit per tal que no s'apunte en ésser arrossegat. Aquesta punta esta posada horitzontalment, i s'hi fa passar un travesser que sobressurt de 16

FIGURA

DE LA TERRA DE CONREU

LA CONSTRUCCIÓ

5 a 10 cms. pels costats, a fi de poder enganxar-hi la corda o cadena. A Alpuente, s'acostumava a fer-li l'enganxador clavant-hi al vértex una ferradura i formant així una mena d'anella. El róssec és arrossegat per una cavalleria (Morella), o per un parell junyit (Al puente). S'ha emprat quasi exclussivament pel transport de rocs grossos, que no caben en altres tipus d'estris, en terrenys abruptes. Alguns exemplars (Alpuente), porten clavetejades transversalment una o més fustes fortes, a voltes formant una mena de postissada, sobre la qual s'aguanten millor les pedres i sobretot permet carregar pedres de menor volum. En temps més modems, s'han augmentat les seues possibilitats funcionals utilitzant com a complement una caixa quadrangular amb un parell d'agafalls a un lateral (vore més avant: carromato), que posada sobre el róssec permetia alhora, a més de cárregues de pedra menuda, transportar terra. Al seca immediat a l'Horta de Valencia i a Alpuente, era comú que, per a traslladar pedres a les vores del camp, o traginar terra d'un lloc a un altre dins el mateix camp, s'usaren trills vells. Tragí de tir: el "carromato" és un vehicle de rodes i que s'estira per mitjá d'una sola cavalleria. És més modem que el róssec i consta d'un bastiment (1,14 m. x 0,49) de bigues grosses de fusta forta, "carrasca", proveit de quatre rodes amples i massises, sense llanta de ferro (de 0,23 m. de diámetre i 0,12 m. d'ample en l'exemplar mesurat). Els eixos, que abans eren també de fusta, van agafats mitjancant unes anelles a la part de sota dels laterals del bastiment. Les rodes es fixen amb xavetes. Muntada damunt aquesta estructura, es col·loca una caixa rectangular, o gairebé quadrangular (78 x 70 x 24 cms.) que té a un lateral un parell de mánecs, i a l'altre la vora esta lleugerament inclinada cap a l'exterior, a fi que quan es feia la descárrega de pedres, aquesta no es trencara. Per a enganxar-lo a la bestia que ha d'estirar-lo, a la part anterior, als costats dels laterals de l'estructura, porta fixats unes argolles o ganxets de ferro, on es lligaven les tirandes que ho subjectaven al jouet o forcasset de la collera de l'animal de tir. Per a treballar-lo, el llaurador anava darrere del carromato, conduint-lo amb els ramals. El carromato, com el róssec, servia quasi exclussivament per a traginar pedres, encara que quan les distancies no eren massa grans, s'usava per a portar terra, garbes o palla. 18

DE LA TERRA DE CONREU

.~)j' ~

FIGURA2a

Tragí a llom: sols hem recollit una modalitat d'anganells, aparentment construits a posta per a transportar pedres a llom ("acarreador de piedras", Alpuente) .. Esta compost de dues taules (85 x 20/30 cms.) que tenen prop dels cap s un buit on encaixen perpendicularment unes barres de fusta (45 cms.) que, per a evitar que rellisquen porten a la part posterior, sota les taules, unes galzes, on resten recolzades i travades horitzontalment les taules. Pel cap anterior hi ha uns forats, per on es passa una corda que lliga cada barra amb la corresponent de l'altra taula. Es disposen una a cada banda de l'esquena de la cavalleria, damunt l'albarda. Fixat l"'acarreador", ambdues resten amb el lateral exterior una mica alcat. Les pedres són recolzades sobre la taula i es lliguen amb cordes, per tal d'evitar que caiguen. Aquesta modalitat d'arganells, s'utilitzaven quan s'havia de traginar la cárrega fins a llocs allunyats, habitualment al poble i des dels bancals més allunyats. Quan no s'empraven, es portaven plegats a un costat de l'albarda, lligats al carregador. Així, el llaurador podia anar muntat amb la resta dels útils de treball. Ara, quan el camperol llaura, freqüentment fa muntons, dins el mateix camp, amb les pedres que surten, afanyant-se 19

per a seleccionar-les segons l'ús que vullga donar-les. Abans, quan el camp estava en una etapa més rústica de construcció, era habitual el llaurar primerament amb les aixades estretes; els rocs més gruixuts es trencaven a colps de pie, o amb la picola; i quan sortien arrels es tallaven amb el rastell de l'aixada. Era freqüent trobar, en cavant la terra, pedres enterrades (toperos, Alpuente). Es considerava que la neteja comencava en acabar, quan es podia llaurar i sembrar, encara que les collites primeres fossen de poca importancia. L'agricultora sap que "la faena no acaba mai". Cada any "passa" la rella més profundament, especialment a les parts on n 'hi ha lloms; després, amb la tregilla, l'escampa i va llevant els desnivells. Als terrenys alts, amb rampes pronunciades, els primers passos consisteixen en fixar les terrasses, construínt parets i obres secundáries, márgens interiors, esglaons per a passar d'un bancal a un altre. Totes aquestes activitats són prévies al treball dins el bancal, i tenen una importancia fonamental per a la conservació de les dimensions de la terra de llauranca, i protecció de l'estrat fertil.

11. eA v AR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

LES

ferramentes deis conreadors valencians, lligades directament al treball de cavar la terra, remoure, esmenussar, allissar, etc., corresporíen en les seues formes básiques a les dues grans tradicions agrícoles pre-industrials: el cultiu de l'aixada, on l'energia utilitzada és humana, i el cultiu amb l'arada, amb el qual s'aprofita la forca de tracció animal. La tecnologia agrícola deis primers cinquanta anys del segle xx es caracteritza, a grans trets, per 1'ús dominant de les eines estirades per animals, donant un carácter de complementarietat a les eines de má. Encara que algunes operacions o fases de la llauranca, i fins i tot etapes específiques com el "guaret", s'han fet fins fa poc temps amb l'aixada. Pero, la tendencia ha estat substituir l'aixada en totes aquelles operacions que per la seua natura ho han permés. Un element significatiu del conservadurisme, que ha afectat l'ús o no de certs instruments, ha estat donat pel grau d'articulació de les innovacions als usos i costums deis llauradors. Un altre agent que possibilita el retop, és la no adequació ecológica d'un útil. A més de la integració general i específica a l'estructura del coneixement, cal assenyalar que tot element cultural passa per un procés d'adaptació i modificacions. Així, l'ús de la "gandula", sobren~m d'una mena de llegoneta de fulla molt ampla (0,60 m.) i mánec més llarg que la normal, que permet birbar els tarongers sense agenollar-se molt baix de l'arbre: aquells que l'empraven i empren reben l'estima de "manteros". Aleshores, a la funcionalitat de l'eina, s'oposa "la curiositat", el 21

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

sentit d'aplicació i esforc que el treball requereix segons el conreador per a ésser considerat com a tal, a més de ben fet. Un altre exemple: I'arada de ferro i particularment la xaruga, ha tingut serioses dificultats per a ésser incorporada a l'utilIatge d'algunes comarques de muntanya i seca, ja que es considerava que "rnatava la terra", augmentant la pobresa del sol, i que al cavar més profundament i tallar els arrels facilitava I'erosió. Aquesta imatge és correcta: I'arada de ferro destruía el sol, i el lIaurador no comptava amb les técniques amb les quals recuperar la fertilitat (adobament, etc.). També és cert que la xaruga estava preparada per a treballar terrenys baixos, compactes o argilosos, a més de la dificultat del seu ús als abancalaments de la muntanya i la pérdua de temps al girar als caps. D'altra banda, I'arada era construida pels mateixos lIauradors, al ferro era escás i car, i la xaruga, per la seua complexitat, era dificil de fer pels artesans ferrers. A més a més, amb I'arada de ferro i amb la xaruga es modificava tota la técnica de lIauranea. Tots aquests factors reforcen les limitacions. Les eines es caracteritzen per una historia que afecta la forma, I'ús i la funció. Al lIarg del temps, s'han produit canvis per adaptació cultural i ecológica, i cada moment es defineix per conjunts de varietats. Les dues tradicions esmentades formen dos grups respecte als útils de cavar: a) eines manejades a brac: útils simples, útils compostos; i b) eines arrossegades per bésties. Dins aquest conjunt es destaca la practica abséncia de la pala com a instrument per a cavar. A les comarques del Nord -amb carácter residual-, trobem una eina que s'utilitza amb la técnica d'aquesta, lafanga, que ha tingut un gran desenvolupament a Catalunya, i d'allí el seu nom de "fanga catalana". N'hi ha de diversos tipus, segons la classe particular de sol. EIs que hem pogut trobar i estudiar corresponen a la forma adaptada per a treballar terres dures i forment, poblades de rocs i pedres. Esta composta de tres pues (en els dos exemplars trobats, de 0,40-0,50 m.), paral-leles, unides formant una sola peca a un travesser (de 0,20-0,30 m.), que porta enmig i en el mateix pla una dolla -o argolla-, on es fica un mánec de fusta que té al cap superior una petita creuera. Es maneja de manera semblant a la pala, fent amb el peu pressió amb I'ajuda de tot el pes del cos, i subjectant-Ia amb les dues mans, per tal d'enfonsar-li les pues endins de la terra, més o menys verticalment; aleshores es fa un esforc amb el mánec per a alear el gassó i

FIGURA

fer-Io girar per mitjá d'un moviment de rotació al voltant del mánec. El lIaurador es mou cap arrere ensentit contrari al terreny lIaurat. Hi ha fangues de quatre pues per aterra sorralenca, i de pala per a terra fina. AIgunes varietats tenen una trava que uneix les puntes. La fanga, de pues o de pala, va representar un progrés important, ja que permet cavar profundament, matar les males herbes, i no obliga a treballar contínuament corbat.

Aixades i lligones L'eina més notable del treball agrícola a brac, s'agrupa sota el nom d'aixada, de la qual hi ha diverses modalitats, segons el usos, i moltíssimes varietats de formes que es corresponen a adaptacions ecológiques i tipus de conreu, i funcionals, amb modalitats comarcals, perfectament definibles. També hi ha formes especials, i a més cada varietat rep un nom, de vegades diferent a cada comarca. El treball de I'aixada és menys perfecte que el de la fanga (el lIaurador avanca cap avant, sobre el terreny lIaurat), pero té moltes més adaptacions: cava, birba, allisa, etc. . Básicament, I'aixada esta formada per una fulla o lamina, més o menys grossa, de forma i dimensions variables, que té a un cap un tall, i a I'altre un ull, canó o dolla, on encaixa un mánec (en general de 0,70 m. a 0,90 m.) que constitueix amb la fulla un angle més o menys agut. La llargária varia segons la funció i la forca que es vol o deu ampliar. La forma prevalent a

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

cada comarca esta determinada per la naturalesa del sol i el tipus de conreu, encara que aquests criteris no són excloents i és comú trobar formes fora "del seu context natural". Les aixades es poden agrupar, segons categories molt ampies de la següent manera: 1) aixades de fulla ampla, adaptades a les hortes i horts; 2) aixades de fulla estreta, per a terrenys durs i pedregossos; 3) aixades de ganxo, per al seca; i 4) aixades de formes especials: a) d'arrabassar i netejar, b) de cavar, e) de diverses funcions de manteniment deis camps conreuats. L'aixada de Julia ampla (fessa, San Vicent). En alguns indrets se l'anomena la "bellota", nom de la factoria que la produeix industrialment, i reemplaca els anteriors ferrers. Esta formada per una fulla de ferro acerat, de no menys de 0,30 m., forjat, de forma quadrangular o rectangular; a la part anterior té un tall, recte o corbat, Ileugerament convex o concau, que a voltes forma dues ales als extrems (gavi/ans). Al mig del costat posterior hi ha un ull, on encaixa el mánec, que acaba en cos o cabota. AIgunes modalitats, en Iloc de I'ull porten una mena de dolla fixada en angle agut a la pala. Uns altres tenen I'ull al cap d'un espigó curt (coll de cigne). Es practica habitual reforcar la pala des de la meitat de la fulla fins el tall (calcar l'aixada), faena que fan els ferrers, i consisteix en ajuntar forjant a la cara interior de la fulla o en ambdues, una lamina d'acer a manera de funda, a fi de donar-Ii major resistencia. El mánec es col-locava després d'haver-lo submergit durant un cert temps en aigua bollint, cosa que el feia més flexible. S'encaixava calent, de manera que quan es refredava quedava fermament fixat. També és comú que per a subjectar el mánec a l'ull de ferro deis diversos tipus d'aixada, es fique al cap un clau o falca, de fusta o de ferro, o bé un tascó (gangalla, Morella). L'aixada ampla s'usava per a cavar profundament la terra, removent-la molt i llevant-Ii les plantes perjudicials. Aquesta operació s'anomena "fer guaret" o "goret" (Horta de Valencia; tonyar o atonyar, Cullera, Gandia, Dénia, Pego, Sanet; arrabassar, Maestrat). Quan es Ilaurava amb bésties de tir, els cantons i márgens, als quals no s'arribava, es cavaven amb I'aixada. El cas o esquena s'emprava per a trencar els terrossos. També s'empra I'aixada per anivellar la terra, i per a fer cavallons. AIgunes modalitats significatives són: 1) L'aixada malesera (Morella), de fulla més gruixuda que l'ordinária, més estreta a 24

la part anterior, corresponent al tall; s'utilitza per a eixartigar i tallar malesa. 2) L'aixada de tonyar (Cullera, Gandia, Dénia, Pego, Sanet; atonyar: Xátiva), és una peca de ferro, gairebé quadranguiar, de vores agudes als laterals del tall, massa molt marcada; acaba en gavilans, puntes curtes i amples, i de vegades la corbatura del tall arriba quasi a la meitat de la pala. Aquesta eina es sol emprar per a cavar profundament la terra. És ampla, Ileugera, poc resistent (aixada hortolana). Es gasta per a fer cavallons, netejar boqueres, remoure superficialment, obrir regado res, etc. 3) L'aixada estreta consisteix en una fulla corbada, un poc més estreta que les aixades normals, concáva en sentit longitudinal, i el tall horitzontal. Al costat d'aquestes, hi ha les variants més reduídes: aixadetes, per cavar récs, birbar, tallar can ya, etc., i aixadelles per birbar, sembrar, tallar, obrir regadores. A més d'aquestes modalitats, que representen amb detalls específics d'adaptació a la funció principal -cavar-, hi ha unes altres varietats on les modificacions corresponen a adequacions secundáries no referides a I'activitat primera: així tenim I'aixada de "rabo llarg", fulla més gran (més o menys el doble), quadrangular, i l'aixada descarregadora, emprades a la marjal per a traure i buidar el fang que es lleva de les séquies, Les aixades estretes, es gasten especialment a les terres pedregosses. Aquesta classe, inclou dues varietats amb les seues modalitats: a) aixades estretes simples, i b) aixades estretes dobles. Com ja hem dit, constitueixen una classe adaptada a l'ámbit muntanyenc i de seca, que requereix un instrumental fort i resistent per a acomplir almenys tres funcions primordials: cavar, remoure, tallar, llevar obstacles i eixartigar. El primer grup, es caracteritza per tindre una sola part activa, en tant que a la part oposada del ferro de l'aixada, on es troba l'ull, acaba en un cos o cabota. En el segon grup, després de l'ull, el ferro es continua, a manera de destraleta, escarpell o rastell, o punta. El tall es disposa travesser, o en el mateix pla que el mánec. El tall és estret o en punta, el que permet que la pala s'endinse més fácilment, Les formes més corrents són: l'aixada de cavar (Vinarós); aixada cassuda (Castelló), formada per un ferro gros i estret, Ileugerament corbat, que en un cap acaba en un tall horitzontal i a I'altre, on té l'ull, en cos o cabota, aquest prou gruixut, 25

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

FIGURA

4 FIGURA

FIGURA

que s'utilitza per a rompre les gleves. Hi ha diverses ampláries de la fulla, i distints graus d'alcada i corbatura, des de l'ull cap al tall, segons les funcions. En Yaixada d'arrabassar o aixada de punta (Vinarós), el ferro és molt estret, llarg, corbat, gruixut, de secció gairebé quadrangular, prou més llarg i amb corbatura; acaba en punta i l'extrem de l'ull acaba en caso S'utilitza per a obrir i arrabassar.icavar (arribassar, Maestrat), profundament trossos de terra, per a obrir terra quan és molt dura i seca, a fi de preparar-los per a ésser sembrats, fer artigues. L'aixada estreta doble (0,45 m.) rep diversos noms, segons les comarques: les (Xátiva, Ribera del Xúquer, Benidorm, Gandia, Callosa d'En Sarriá, Alcoi, Pego, Novelda), les de cavar (Castell de Guadalest), aixada (Morella), azada estreta

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 tLIGONS

o 'i'

I I

FIGURA

(Alpuente), aixada escarpellada (Castelló), més estreta. Es semblant a les que hem descrit més amunt, pero en lloc d'acabar en cas, aquest grup té una prolongació que, a manera d'una destraleta, acaba en tall recte, horitzontal o vertical, o en punta, que s'anomena rastell o escarpell. Usualment, aquesta part és més petita que la fulla principal. En alguns casos, les eines d'aquest tipus reemplacen el rastell per una punta, a manera de punxó o pico S'usaven "per a obrir el seca", en terres rocoses amb massa arbusts i arrels, i per a eixartigar en general: tallar, "asclar" arrels o llenya, etc. Instruments semblants en l'aparenca, pero que tenen diferéncies que les orienten en sentit d'una adaptació funcional més específica són: 28

FIGURA

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

L' aixada de boca ampla: la pala és més ampla que el fes normal i a més a més el tall és més ample que la fulla. L'aixada (Morella) o aixada estreta (Castello), és una fulla de ferro llarguera, quasi recta, que a un extrem acaba en un tall horitzontal, i a l'altre extrem en un tall vertical, l'ull es troba prop del cap del rastell i el mánec encaixa formant un angle gairebé recte. L'aixada esearpellada (Castelló): la fulla és més estreta que el fes normal, l'escarpell té un tall vertical. Uaixada amb pieola (Castelló), és un fes que en lloc d'acabar a l'extrem posterior en un rastell, ho fa en punta alcada. A l'Horta de Valencia, s'anomena pie i pala. i els hortolans la gasta ven quan llauraven el seca, "treballar a pie i pala". És d'igualllargada en ambdós extrems (0,50/0,60 m.). Fes de ganxo: és un fes que al cap anterior forma una fulla llarga, corbada, de secció quadrangular, acabada en punta, en tant que el cap posterior esta format per un rastell de tall vertical. S'usa per a eixartigar. El pie (0,45 m.), és un ferro corbat en forma de semi-are, que acaba en punta als extrems. Al mig té l'ull on encaixa perpendicularment el mánec. S'utilitza particularment, per a remoure i soltar les pedres, enc1avant i palanquejant-les. Totes aquestes eines, a més del tamany i amplária de la fulla, tenen com a aspectes rellevants la corbatura de la mateixa i el grau d'inc1inació, o angle del mánec respecte a la fulla. Aquests tres elements, permeten definir el tipus de funció central. Si és més agut l'angle del mánec (per a fer palanca), i la fulla més corbada, significa donar-li més importancia al fet de remoure i traure que a cavar. Pel que respecta a les aixades de ganxos (La Marina, Alcoi), aspioes o aspiots, de gavilans (Alcoi, Benidorm, Callosa d'En Sarriá), hi ha dues formes principals: la primera, aparentment la més comuna, esta composta de dues pues (0,30 m. x 2,5), ganxos o gavilans, ben definides i separades, paral-leles (0,18/0,20 m.), que s'uneixen en forma d'U a la part posterior on té, al cap d'un coll curt, l'ull on es fixa obliquament el mánec (0,80 m. a 1 m.). S'utilitza per a remoure i cavar la terra pedregosa, principalment prop deis troncs deis arbres o ceps. EIs conreadors prefereixen emprar-la perqué pensen que hi ha menys possibilitats de tallar les arrels que amb l'aixada. A I'Horta de Valencia, s'ha introduit recentment per a recollir patates o 30

FIGURA

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

moniatos, i s'usa també per a cavar la terra prop deIs márgens d'obra. La segona, té la mateixa forma, pero en lloc de cas porta un escarpell de forma trapezial invertida amb un tall horitzontal (Castell de Guadalest). Hi ha un conjunt d'eines, que s'assemblen a les aixades estretes de ferro forjat, probablement més antigues, que en el cas del tipus doble presenten com a tret remarcable, a més d'un tamany més reduit (0,25/0,30 m. x 2 cm. de gruix) que l'ull es troba al mig de la fulla: en un cap acaben en tall recte o punta, i a l'altre en tall vertical o horitzontal. Aquest grup presenta més uniformitat, quant a la forma i tamany. Cada classe d'aixades es completa amb una seqüéncia de tamanys decreixents, que es designen amb el mateix nom, o amb diminutius les més petites. El seu ús varia amb la grandária: les próximes a la més gran s'usen per a cavades d'entrecavar, girar la terra, etc., i les més petites per a birbar. En generalllurs dimensions varien segons la varietat de plantes conreades. A Alpuente anomenen "aixada de dona" aquella que, per ser més menuda que la normal, les dones l'empren per a cavar a les hortes. Modalitats de l'aixada ampla: Yaixadella (Vinarós), té una fulla de pala mitjana, de forma triangular, trencada en la part anterior, on va el tall; l'ull és quadrangular o en forma de canó; s'usa per a entrecavar i canviar de sole l'aigua, quan es rega (sinónim: llegonet). L'aixadó (Morella) esta compost d'una fulla de ferro lleugerament acanalada longitudinalment, amb el tall horitzontal, la part oposada acaba en caso Aquestes formes porten un mánec llarg, semblant al de les aixades de cavar. De les aixades petites o aixadetes, algunes modalitats notories són: L'aixadeta (pical/a, Oriola; picasa, Alpuente): n'hi ha de diverses mesures, en general la fulla és rectangular o trapezial, més llarga que ampla, recta o corbada; el mánec és curt (0,40 m. a 0,50 m.); es maneja amb una sola má, i serveix per a fer clotets, arrabassar les herbes parásites, i en molts casos s'utilitza per a sembrar llegums, cebes, etc. Hi ha una modalitat, menuda amb el tall prou esmolat, que s'empra per a tallar canyes. De vegades, i per tal de no haver de birbar amb el cos molt corbat, s'ha ficat a l'aixadeta un mánec llarg (l m. a 1,30 m., Callosa d'En Sarriá, Horta de Valencia). En certs indrets l'aixadeta menuda, de fulla llarguera i corbada, d'una

!\ÍI 1\

\..

FIGURA

eA v AR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

FIGURA

amplada de 0,2 m. a 0,3 m., és l'anomenada aixada hortalissera (Benidorm), aixadella (Morella, Benassal, Llucena, Vinaros, Castelló, Alcoi). Respecte a la segona classe -aixades estretes-, és poca la nomenclatura relevada (el fes petit s'anomenafesseta, Guardamar, Crevillent: sembla que es refereixen a la varietat simple). Rep el nom d'aixadella un conjunt de fessos petits, que tenen l'escarpell amb tall horitzontal i vertical. L'aixadella (Morella, Benassal, Llucena, Vinarós, Aleoi) té una fulla de ferro llarguera, corbada, de dos a tres cm. d'amplária, i tall curt, semblant a l'aixadeta per a entrecavar. De les aixades incloses com a formes especial s no compreses en la classificació, cal assenyalar el cavec (de 0,45 a 1 terc), format per una fulla que té la part posterior ampla, i l'anterior molt estreta o acabada en punta. Per a cavar terres dures, les formes més comuns són: a) forma triangular invertida, ull quadrangular sense coll, situat al centre de la part posterior; b) forma trapezial invertida, més llarga, amb els costats convexos, el tall és curt i al cap opost té un coll, al cap del qual es troba l'ull que acaba en cas; e) la mateixa forma, pero, acaba en punta (Vinarós); aquesta forma facilita la penetració de l'eina dins de la terra, i s'empren per a cavar terres dures i pedregoses (Vinyes). Una modalitat correspon al tipus e), pero en lloc de cabota acaba en un escarpell de tall horitzontal. L'aixadonet (Morella), és una mena de cávec petit, proveit d'un mánec curt, el que permet manejar-lo amb una sola má; s'usa per a entrecavar o llevar herbes. La lligona (en alguns índrets s'anomena llegó, Vinarós, Benassal, Morella, Castalla, Aleoi, Guardamar, Oriola) és una aixada molt ampla, fulla de pala (0,25 per 0,25 m.) quadrangular; per mitjá d'un ferro que fa una mena de colze, el coll s'uneix a la dolla on encaixa el mánec curt (0,40 m.). La dolla i el mánec tenen una llargária de 0,80 m. La lligona s'utilitza per a diverses feines, pero en general no s'empra per a cavar sinó per afluixar la terra cavada, anivellar el terreny llaurat, fer cavallons, alerons, sequions, entrecavar conreus de sole ample, etc. S'usa en feines on es devia tallar la terra prou superficialment, oblíquament. Altres usos més particulars són: regular l'entrada de l'aigua de reg, llevar el llim i netejar séquies o arreplegar l'arrós als sequers. 35

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

Les formes menudes emprades per a les faenes de cura s'anomenen lligonetes. N'hi ha de diversos tamanys segons la tasca i el gust del llaurador. El tipus més regular mesura més o menys 0,12 m. per 0,10 m. La lligoneta (llegó o lligó) té la mateixa estructura que la lligona, encara que en les formes més antigues la pala va Iligada a l'extrem d'un fero que fa colze, el qual a l'altre cap porta encaixat un mánec semblant al de les corbelles. S'usen per a entrecavar i birbar entre les plantes; també s'utilitzen per a regirar l'aigua. Algunes modalitats singulars d'aquesta classe, tenen una fulla trapezial semblant al cávec, amb un tall curt a un cap, i a l'altre un ferro doblegat; coll amb un mánec de corbella (Cata rroj a). L'aixadeta de cebes (Catarroja), és una lligoneta de fulla molt petita (0,03 m. per 0,03 m.), que s'emprava per a birbar entre les cebes trasplantades. Modalitat particular és la "gandula" (de 35-50 cm. de llarg, per 0,08-0,10 cm. d'ample), lligoneta de fulla molt ampla i molt curta, el coll l'uneix a la dolla. El mánec pot ésser curt o més o menys llarg, per tal d'evitar que el llaurador s'incline molt. S'usa per a entrecavar i birbar sota els tarongers, sense agenollar-se per baix de branque.

FIGURA

Un tipus d'aixada especial són els ganxos, que presenten l'estructura dels aspiocs. Són una especie de forca, i tenen la fulla formada per tres pues o ganxos (25 per 25), unides, formant una sola peca, a un travesser; són de canó recte o lleugerament arrondonits als extrems. El travesser té al centre una argolla, pero més usualment un ferro que fa colze, que acaba en un canó o dolla semblant a la lligona, per a encaixar el mánec curto S'usa en tres activitats: a) per a traure el fem als corrals o femers; b) per a traure palla de l'era, són més grans marjal; e) per a cavar, remoure la terra i traure els terrossos (Valencia, Alcoi, Gandia).

TREBALLAR AMB AIXADA

La funció principal de l'aixada ampla és el treball primari i elemental de cavar la terra, trencar-Ia i girar-la, el mateix que la pala, pero l'acció i la técnica corporal són diferents. L'home es corba amb les carnes obertes, l'eina es subjecta amb les dues mans, s'alca per damunt el cap, deixant la pala horitzontal, i es deixa caure amb forca, de manera que s'endinse més o menys verticalment en la terra. Aleshores, amb un moviment cap abaix del mánec, es separa una gleva gassó, de l'amplária de la pala de l'aixada, es deixa caure cap arrere, entre les carnes, tirant-Ia, en posició inversa a l'original. Aquesta acció, en alguns llocs s'anomena "tapar el peu un pam". La funció de baixada es tallar verticalment i horitzontalment la terra, donant-li major fondária. D'aixó se'n diu "colp i pala" o "fer guaret" (Horta de Valencia). L'aixada s'usava en diverses situacions: 1) per a fer guaret en terra campa, 2) als conreus arbrats on no podien entrar els animals, 3) per a acabar de llaurar, on l'arada no arribava: "cavar vores i cantons", "fer antares". Encara que s'utilitzara l'arada, el llaurador de l'Horta de Valencia, cada tres o quatre anys, treballava el camp amb l'aixada, perqué les arades deixaven "sola" a la part on rellisca el dental, situació que impedeix l'absorció de la humitat. Al seca, quan es preparava la terra per a plantar vinyes, o a les hortes menudes, en Iloc de I'arada s'emprava l'aixada. A I'Horta de Valencia, els camps de tarongers, una vegada eres37

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS

cuts i en producció, "els animals no entraven"; aleshores es llaurava amb l'aixada. En altres circumstáncies, l'aixada s'utilitzava per a completar les feines de llauranca que feien amb l'arada. Efectivament, aquesta, per la seua estructura i forca de tir, implicava una técnica que deixava sense llaurar els cantons del camp o bancal on es fa girar, a més deis marges prop de les séquies. A les hortes, antigament, el tros sense passar era més ample, ja que en ser de terra les parets i no d'obra, calia tindre major cura de no trencar-les. Aleshores, era amb l'aixada que es cavava: "anar a fer vores i cantons", "cavar cantons", "anar a fer antares". La feina es feia individualment, i en el cas de les hortetes de l'interior, quasi sempre cavades amb l'aixada, moltes vegades treballaven "en parell" l'home i la dona, "amb l'ajuda d'algun fill". Pero, el "normal", era realitzar la tasca de manera col-lectiva almenys "quan es feia el guaret". Llavors, es formaven "colles" o "esquadres", "quadrillas", de fins deu o dotze homes: "cavar a pie i pala". A I'Horta de Valencia Nord, en cada poble hi havia un cap d'esquadra que s'encarregava de la distribució del mercat de treball, i l'oferta i la demanda passava per les seues manso Aquest cap, era un vei ben conceptuat per tots. Mentre que aquest sistema sembla funcional per a treballar a les finques amb moltes fanecades, un procediment més popular entre els petits propietaris, era el "treball de toms" (Horta de Valencia), o "de tomadilla" o "tornadia" (Alpuente). Consistia en una mena d'asociació solidaria entre diversos camperols que s'unien i treballaven per tom la terra de cadascú. Quan els llauradors eren molt vells i no tenien fills o parents que els feren el treball, normalment (Al puente) reservaven un corder que servia per a pagar la cavada de l'horteta. Aleshores deia "el cordero me lo ha cavado". la hem vist que aquestes sistemes s'empraven per a cavar la terra ben endins, removent-la molt i llevant-li les plantes que perjudicarien el conreu. Aquesta operació s'anomenava "cavar al tall". En algunes comarques del Sud, quan es cavava amb el "llegó" es deia "mangincar", tant a les vinyes com a l'horta: correspon a la segona llaurada. Per a treballar, els llauradors es col-locaven en filera un al costat de l'altre, separats un metre: "cavar en tira". Es cornencava per un extrem i s'anava cavant fins arribar a l'altre, d'on es tomava també cavant. Cada llaurador cobria una amplária de dos o 38

tres vegades l'amplada de la pala de l'aixada, "cavar a dos colp ... tres colps", dificilment s'arribava a "quatre colps". Es donaven al centre, a la dreta i l'esquerra. Quan es volia llaurar a fons, es donaven dos o més colps al mateix indret. Per a cavar correctament, es devia tirar la terra cap arrere, "tapar el peu un pam". Moltes vegades la terra queia en gleves, i aleshores l'esterrossaven amb el cos de l'aixada. Els cavadors ana ven cap avant (la terra llaurada queda davant), fins arribar a l'extrem, i quan arribaven, tomaven. Entre cavador i cavador, hi havia més o menys un metre. Aquesta técnica de cavar desnivellava el terreny en sentit contrari a la direcció del cavador, "quedava allomada", formant lloms; per aixó, després s'aplanava amb la taula plana, arrossegada per un animal.

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

A. ARADESSIMÉTRIQUES D'UN TIMÓ

III.

CAVAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

L'ARADA és una estructura complexa per a fixar una rel/a, i ésser junyida arrossegada per un o més animals. L'ús de la tracció animal modifica la forma i l'aspect de l'element de llaurar. .És una eina antiga. En les árees on s'utilitza, es remonta al moment de la domesticació o introducció deis animals que després seran emprats en els treballs agrícoles. Hi ha dues classes d'arades: l'arada asimétrica i l'arada simétrica. Mentre la primera talla la terra i la remou, la major part de les vegades superficialment, la segona té en lloc de la rella, com a part activa, una pala que al tallar i endinsar-se en la terra la gira, invertint-li la seua posició original, i la llanca cap als costats. La nomenclatura de les parts varia segons les comarques i les funcions, i segons la forma i aplicacions. Ha conservat, a través dels anys, el seu nom i la seu a forma. Tot i conservant la seua simplesa, tant en l'aspect constructiu com d'articulació, cada peca exigeix gran precisió. En molts casos l'aladre era fet en casa del llaurador en tant que el ferrer li feia les peces de ferro. La fabricació i reparació de les eines li ocupava "el temps mort" -pluges- per a les faenes agrícoles. Quant a les arades asirnétriques, les hortes litorals semblen el lloc de desenvolupament de les arades giratóries de ferro; al seca el seu ús és més modem, ja que maniobren amb dificultat en espais reduits, desiguals, rocosos, coberts a voltes per una débil capa fértil.

L'aladre de parel/ [aladro. Alpuente; timoner, Castalla; "de pares", Guardamar, Oriola] es compon d'una barra llarguera, timó (entre 2,30 m. i 3 m. de llarg, de secció circular de 0,08/0,10 m. de diámetre), amb la punta arrodonida o tallada en bisel!. Aquesta peca rep diversos noms: espigó de l'arada (Valencia), vara (Guardamar), i serveix per a junyir i estirar I'arada. A la part davantera duu de tres a vuit forats verticals, forats per als tel/ols, als quals es fiquen el tel/ol (c/avil/a, ladija, Alpuente) que és un bastonet de fusta -més modemament s'han usat de ferro- d'uns 0,15 m. de llargada que es fica dins d'un deIs forats i serveix per a fixar l'arada al jou. El timó va unit a una altra peca, la cameta, o "cama", de més o menys 105 cm., tros de fusta com més arquejada possible, a fi de formar amb el dental un angle ben obert, de manera que no s'embossara constantment de terra i arrels durantla llauranca. El timó i la cameta van acollades per un extrem rnitjancant unes abracadores o angol/es o perns de ferro (dos o tres anelles, Castalla, Alcoi). De vegades, el cap del timó tenia a la part inferior unes mosses on encaixaven les argolles, subjectant així més fermament ambdues peces. Sembla que la cameta i timó ("cama i timó compost"), formats per dues peces fixades mitjan unes mosses i argolles, són posteriors a un tipus d'aladre en el qual ambdues eren l'espigó simple d'una sola peca sencera. A Morella i Llucena, per exemple, es diu camatimó. 'És un troc de fusta corbat, que no requereix ninguna peca de ferro per a la seua construcció. 1 com trobar una sola peca era dificil, per aixó han hagut d'usar dues peces. La porció inferior de la cameta té un buit longitudinal de forma rectangular, a manera d'encaix, on van articulades la resta de les peces, dental, rel/a, i esteva. El dental és la grossa peca inferior de l'arada de fusta, cónica i arrodonida a la base, que a la part superior és plana arnb uns relleus per a dur la rella, la part posterior de la pala i la coa. La part posterior té un espigó, coa del dental, que encaixa al buit de la cameta; de vegades, amb una xaveta de fusta que travessa la coa, es fixa a la part de darrera i la trava en la seua posició. En moltíssims casos, i per tal de protegir-Io, el dental va folrat exteriorment amb planxes de metall o, com a Alpuente, amb trossos de ferradures. 41

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

FIGURA

13 L'ARADA

A: timó. - C: ea meta. - D: dental. - d: coa del dental. - E: esteva. - M: mandil. - O: arellera. - R: rella. - T: enella. - t: tascó

A cada costat té un forat oblicu cap a darrere (ore/lol, Morella), dins el qual es col·loca I'ore/lera (Llucena, Benidorm, Castalla, Morella, Vinarós, Valencia, Aleoi, Xátiva; a Xátiva també es diu ore/la; orejera, Alpuente, Guardamar). Són dos pals de fusta de més o menys 0,30 m. de secció circular, que s'ubicaven a la part anterior del dental, divergents cap a darrere. Queden orientades cap arrere, lleugerament alcades, pero la posició pot variar segons I'ús que ho volia donar-los. Les orelleres serveixen per a escampar, esmenussar la terra i obrir soles. Buiden el sole fet per la rella, desplacant la terra cap als costats. Una llaurada ben feta depén d'aquesta peca: sense orelleres, l'arada ratllaria la terra pero no podria girar i tirar-la cap als costats. En alguns casos les orelleres són aplanades, de secció rectangular, formant ales o pales molt obertes, clavades a cada costat. Aquest accessori és molt trencadís, especialment quan la terra era molt dura; per aixó, era freqüent que elllaurador portara a I'esquena una destraleta per a preparar-les quan era necessario En temps més recents es collocaven orelleres de ferro, en forma d'aletes (Alpuente, Guardamar) encaixades o fixades als costats del dental per mitjá de perns. Si es posaven de cantó servien per a escampar la terra, en canvi si es col-locaven horitzontals actuaven com a tallants. Un altre complement és la tene/la (Llucena, Xátiva, Benidorm, Castalla; tanella, tenilla Alpont; tine/la, telera), un travesser de ferro que per un cap esta fixat al dental i per I'altre a la cameta, passant per un forat transversal; es gradua amb una rosca, i de vegades s'empren uns complements per a trovar 42

millar. Permet tancar o abrir I'angle que formen la cameta i el dental, és a dir, "allanar" o "apuntar", "darle el punto", a la rella i obtenir un solc més o menys profundo EIs primers aladres tenien la cameta molt corbada (Morella), sense ten ella. L' esteva (més o menys 1,00 m.) és un taula corbada cap al sol que per un extrem es passa per I'encaix de la cameta per damunt de la coa de la rella. Ambdues peces es subjecten amb el tascó (tascón, Guardamar; pescuño, Alpuente), tros de fusta triangular que es fica entre el dental i la coa de la rella. Es trava fortament amb una maca o maceta de fusta que el llaurador porta a posta. Al cap superior té un forat (mandil, Alcoi; manti, Castalla) que serveix per agafar-la amb la má i dirigir l'arada fermament mantinguda amb la má. A Castalla, Callosa d'En Sarriá, Sant Vicent del Raspeig, i en general a les comarques d'Alacant, les esteves porten un xic més abaix del mandil, un ull circular per on es fan passar i subjecten els ramals, "forat pels ramals" (Castalla). Segons el tipus de treball que ha de realitzar, l'esteva pot ésser més o menys llarga i més o menys corbada. Quan és més curta el llaurador pot ajudar amb el pes del seu cos a mantenir la posició de la rella, en can vi quan es més llarga no pot fer-ho. Alguns aladres en lloc de l'esteva que venim de descriure porten una barra de fusta de secció quadrangular que a l'extrem fa un colze, prenent la forma d'agafall. Aquest tipus en algunes comarques (Alpuente) és considerat més antic. Tots els exemplars que hem recollit en les nostres recerques corresponen a la modalitat que inclou la tenella, un avanc prou important per a augmentar la funcionalitat de la rella durant la llauranca. Per aixó, és notable un que hem observat a Morella, el qual manca d'aquest accessori; té la cameta més grossa i la corbatura més alta i ampla; aixó significa que les possibilitats d'orientació de la rella, en sentit de donar-li major o menor profunditat, descansen sobre la llargária del timó i li resten, per tant, possibilitats funcionals. Les orelleres són molt grosses i amples. L'aladre era obra deis fusters aladrers, pero molt usualment el llaurador mateix era el constructor, particularment a les zones on la fusta era abundant. En aquest sentit, no tota la fusta és apta per a la construcció de les arades. Es procurava que la cameta i el dental fossen de carrasca (alzina), o matacan (alzina borda). Les altres peces podien ésser d'una altra fusta: pi, om, lledoner (Alpuente). Les peces de ferro, les feia el ferrer del 43

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

poble. Moltes vegades era el mateix Ilaurador qui li duia el metall, que el comprava o més usualment el canviava per vi o nous (Al puente). Sobre forma básica descrita, s'han desenvolupat modalitats derivades, on trobem diferencies donades per la naturalesa de la materia primera, o que de vegades corresponen a noves adaptacions funcionals, per la incorporació d'arreus accessoris o directament, per canvis de la funció de l'arada, possibilitats per la ductibilitat del material. El treball de camp a Alpuente ens ha permés de seguir el desenrotllament estructural de l'aladre des de finals del segle XIX fins els anys 50. El primer tipus correspon a la forma que ja hem descrit, tota de fusta amb orelleres també de fusta o de ferro, i ten ella (Castelló ). En la segona modalitat, la cameta de fusta és rernplacada per una de ferro, més curta i formant un colze molt pronunciat. L'encaix al timó es realitzava de la següent manera: el cap posterior tenia una ranura ampla, talllongitudinal on es ficava el cap de la cameta, i ambdues peces es fixaven amb cargols i femelles, habitualment dos, que les travessaven. L'avantatge sembla ser que l'estri resulta més resistent i que existeix la possibilitat, emprant el mateix espigó, de mudar la part posterior amb cametes de diverses altures segons les necessitats de la llauranca. Duu tenella, i les orelleres desposades horitzontalment són de ferro en forma d'aletes. La tercera forma esta composta de cameta i dental de ferro. Cameta i dental, formen una peca articulada fixa. El dental és de forma canica, un poc més prim, que els de fusta. A la porció davantera té dues mosses laterals on es fiquen les orelleres, fetes d'una sola peca Ilarguera de ferro doblegada, dibuixant una mena de trapezi. Segons la disposició de les orelleres, si les ales estaven en un pla horitzontal actuaven com a tallants (birbadores), per contra, si es feia un angle i restaven en un pla més o menys vertical, formaven una especie d'ales (aletes), i aleshores servien per a escampar la terra que obria la rella. El dental en ésser de ferro, permet resoldre el problema del desgast, que era comú als de fusta, pel relliscament sobre el sol. A més a més, la seua forma prima facilitava la penetració i el seu arrossegament. En consonancia, la rella era més Ilarga i estreta, lanceolada. Coa recta i més curta. Modalitat: punxó en Iloc de rella. 44

La forma quarta, té totes les peces posteriors (cameta, dental, rella, esteva, tascó) de ferro, independents, que es munten i desmunten habitualment. Les accessóries que pot portar són les mateixos que la forma anterior. La rella és allargada i molt estreta, la punta més ampla i la coa no és corbada sinó recta, en un mateix pla que la pala. De vegades, i per tal d'ampliar l'acció, es col-loca entre el dental i la rella una planxa de metall de forma triangular que disposada en el sentit de la pala d'aquesta augmenta el seu cos, permetent així remoure una superficie major de terra. L'esteva és de ferro i acaba en una manera (agafall). A la part anterior del dental porta una massa on encaixa el tallant, a la part posterior té una altra ranura, aquesta obliqua, gairebé vertical, on es posen les aletes que queden fixades per la coa de la rella. El cos de l'aladre de ferro e~ subjectava al timó mitjancant caragols i femelles. La barra de ferro que constituía la cameta, prop de l'extrem, s'aplana per tal d'afavorir el seu recolzament sobre el cap del timó. S'usa habitualment per a remoure la terra i birbar les vinyes. Aquestes dues formes, últimes modalitats d'aladre de ferro semblen haver estat emprades amb altres varietats d'arada. Ei seu ús més usual són les activitats de cura, remoció superficial de la terra o la Ilaurada d'abans de sembrar. Probablement, aquestes modalitats s'empraven contemporáriament amb altres varietats, utilitzades per a les Ilaurades principals, com guaretar i rostollar. Són la xaruga de pala fixa, que es. podia aplicar tant a l'aladre com al forcal (forcat), la xaruga de pala giratoria i el rusa (rud-sak). Adopcions funcionals, especifiques han estat més recentment la modalitat de forcat (forcal) de camela alta. per a Ilaurar a les vinyes. Hi ha tres tipus: tot de fusta, inclós les orelleres; mixt, amb la part posterior de ferro, amb suplements, orelleres en forma d'alete i tallants: i una forma tota de ferro inclosos els timons que estan fets de tubs de ferro. ' A les comarques del sud, Elx, Sant Vicent del Raspeig, Agost, Guardamar, Oriola, hem pogut trobar un desenvolupament semblant a partir de la "forma básica": a) La cameta és més o menys prima i poc corbada, i l'encaix o buit per les altres peces és també estret; sembla que el dental cónic de fusta o ferro és prim i esta articulat pels costats a una tenella forcada 45

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

(San Vicent). La rella en tots els casos té les ales corbades cap abaix formant una mena de dolla. b) El timó porta sis forats i la cameta és semblant a l'anterior, pero porta acollades als laterals unes planxes de ferro (Alcoi), reforc que reernplaca la poca envergadura d'aquesta peca. De vegades, la prolongació posterior d'aquestes i la seua unió a la base, en punta arrondonida o per mitjant d'una altra peca de ferro travessera, constitueix el buit on encaixen la resta de les peces. e) Exemplar amb la cameta tota de ferro. Unió de timó i rella, i cameta amb anelles (Guardamar). Coa més curta i recta. Tor fa presumir que les esteves, la majoria de les vegades, almenys als casos b i e, eren de ferro. Sembla que l'ús d'aquests aladres és reduía a les llaurades de cura, en camps d'ametles i vinyes, mentre que per a les llaurades que requerien certa profunditat s'utilitzaven altres varietats com la xaruga i el rud-sak. Aquest procés s'assemblaria al descrit per a Alpuente. L'aladre ha estat un deIs arreus més populars i de difusió general. La seua desaparició s'ha verificat al llarg deIs últims segles de manera desigual a les diverses comarques del País Valencia. De tal forma que en algunes s'ha perdut de la memoria col·lectiva (Horta de Valencia), mentre que en altres el seu ús ha arribat fins pocs anys (Maestrat, Alpuente, Marjal, Guardamar, Oriola). En aquesta forma básica, és comú per a les comarques on I'hem observat. En totes les regions on s'ha conservat ha sofert una evo lució en direcció d'una major evolució ecológica i diversitat funcional. Aquest desenvolupament ha estat estimulat des de l'exterior, amb l'expansió de les arades de ferro, pero a cada comarca, i moltes vegades a nivell local, s'han produít modificacions per iniciativa deis ferrers. L'arada de ferro, per raons de materia primera i de l'instrumental especialitzat necessari per a la seua construcció, limita la participació del llaurador. L'usual era que molts agricultors no tingueren ni tan soIs un animal en cada casa per a llaurar; per aixó, era molt freqüent que dues persones feren conjunt, formant un parell amb l'animal d'altri ("aparearse"), i aleshores llauraven ambdues terres per torno Després de junyits, per a dirigir-los els posen els ramals, un a cada bestia. S'enganxen a l'anella exterior de la serreta de la 46

cabec;ada, encara que hi ha gent que ho subjecta a la part interior; després es passen per sobre el coll cap al centre. Quan els ramals resulten curts i no arriben més enllá de la meitat del timó s'usa un suplement ("alargarramos", Alpuente), que és una corda d'espart trenat que al mig té dos traus (ulls), en els quals es lliguen els ramals. Els caps es lliguen a la maneta de l'esteva. La cabecada porta ulleres, així els animals van avant rectes i mouen sense distreure's. Per a la tracció de I'aladre és necessari un parell d'animals con a mínimo L'arreu emprat és el jou, amb el qual les dues bésties (bous, vaques o matxos) són junyits pel cap o pel coll al timó de l'arada. Aquest estri permet el manteniment de la unió i l'equilibri del parell que estira l'aladre. El jou (ubio, lubio, Oriola;jau, Castalla) és un estri compost básicament d'una estructura horitzontal, de fusta forta i resistent, amb dues corbatures laterals. Avui prácticarnent ha desaparegut, pero encara ha estat utilitzat en moltes comarques fins uns pocs anys abans d'ara. En alguns casos ha estat reernplacat per la mecanització, pero en altres situacions ha estat la introducció de I'arada forcada (Alpuente, Guardamar) la causa de la decadencia de l'aladre de jou. Una altra constatació, d'acord als vestigis materials, respecte al tipus d'animal és que, a grans trets, a les comarques del nord hi ha un predomini deis jous de bous, mentre que a Alpuente hi ha domini deis tipus de jou que s'usen amb els matxos, i a les comarques del sud també (Xátiva, Gandia, Pego, Oriola).

,.2 /

-4.

1 Jou

DE CAP

1, valona; - 2, camella; - 3, cos; - 4, morrió; 5, clau (de ferro) FIGURA

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

En funció d'aquestes dues varietats, tipus de bestiar i situació geográfica, es donen variacions de la forma i nomenclatura. Segons el seu ús podem classificar-los en jous de llaurar, d'arrossegar troncs, róssecs i jous de transport (carros). La variació esta en el tamany. Hi ha també jous mixtes (Alt Paláncia). Dels jous de l/aurar hem arreplegat dues modalitats: el jou de tel/ols i el jou de tos o de cap. Cada grup presenta una varietat de detall s en les formes i terminologia, segons localitzacions regionals. A Alcoi, Maestrat, Horta de Valencia, Ribera del Xúquer, i Alacant, són de secció quadrangular. El jou de tel/ols (Alpuente i aldees): la forma més popular, almenys el tipus que es trobava en ús a les époques més recents, consta d'una barra de fusta, "polo del yugo" (cos), corbada als caps que formen dues gepes. A cada costat d'aquestes hi ha un forat vertical amb una inclinació cap a fora, dins els quals es pass en unes camelles, tasuelos (tellols, Maestrat, Morella, Alcoi, Benilloba, Biar), que en nombre de quatre i aparellats de dos en dos serveixen per a subjectar el jou al coll del parell de matxos, ja que és per a aquests animals que s'empra aquest jou. Tenen 0,50-0,70 de llarg. A la part superior tenen una cabota a fi d'evitar que caiguen cap abaix. Són corbats i els de la banda de fora eren més llargs i sortien uns dits més de dalt per a evitar que caigueren les tirandes. EIs tellols es mantenen estrenyits al coll de l'animal mitjancant unes cordes o corretges ("yuncideras", o corretja del tellols) que es troben lligades a la punta dels extrems inferiors i passant-les per baix del coll s'arrugaven. Per aixó a la part exterior i inferior té una ranura (tall en diagonal de dalt a baix) o un forat per on es passa el cordill. Per a protegir el coll de la bestia i evitar que es faca mal en llaurar pel fregament deIs tellols, es trenava al voltant de cada bastó una corda d'espart que a la part inferior subjectava les "yuncideras", Més comú i més moderna era l'ús de les "fundas de los tasuelos" que eren unes llates d'espart trenat, un poc més amples que les camelles, en forma de forcasset que es lligaven a elles mitjancant unes cordes. En temps recents aquestes fundes s'han fet amb gomes ... També es solía emprar la col/era, per a sostenir el pes del jou damunt el coll (coxí, Alcoi, Morella, Benassal, Llucena), semblant a la collera de llaurar. És un collar de tela forta o cuiro, farcit de palla o llana, subjecte al cap i als laterals deIs tellols i col-locat entre aquests, que serveix per a sostenir el pes

del jou damunt el coll en llaurant o estirant el carro, i així resguardaven millor la pell de l'animal. Al mig del jou hi ha clavades dues fustetes tclavilles, Alcoi; estaquetes, Morella), a les quals s'enganxa el "barzón" iaixanguer, aixinguer, eixenguer, Alcoi), que subjecta la "mediana" (traiga). Aixanguer i traiga (Benassal, Morella). En els jous estudiats a Alpuente, la majoria en lloc de portar els clavillons de fusta, ten en a la part superior o al costat davanter dos ganxos de ferro, "ganchos del barzón ", als quals es trava, horitzontalment, un clau de fusta, "palo del barzón ", que és una mena de passador o xaveta que serveix per a fixar el "barzón" al jou o corda. L' aixanguer, consisteix en una tira grossa de pell o de cánem, replegada en forma d'anella de tres a quatre dits d'amplada que es forma al voltant del jou, entre els clavillons o es monta sobre un bastonet de la part central que després es trava als ganxos. L'aixanguer sosté la traga, dins la qual passa l'espigó de l'aladre. La traiga ("mediana", Alpuente; "coyundo", Guardamar), és una anella amb el forat rodó, amb la forma del timó, de cuiro sense assaonar o fusta, que va penjada a la part central del jou, sostinguda per l'aixanguer, dins la qual passa i es subjecta el timó. La de cuiro és una tira doblada diverses vegades per dins l'aixanguer i després cosida amb corretgetes de la mateixa pell o lligada amb una corda. L'altre tipus consisteix en una fusta doblegada, en forma d'anella, els extrems es subjecten amb unes argolles a un tasconet de forma trapezial invertida. L'aixanguer es passa per dins l'anella de fusta (Al puente, Morella). El cap del timó passa per dins la traiga i es subjecta amb el tellol ("Iadija ", Alpuente). Antigament l'aixanguer i la traiga estaven constituits per una corda llarga que fixava directament l'espigó al jou (Alcoi). Una altra mena d'aixanguers, d'ús més modern, són uns ganxos de ferro (Benassal) clavats a la part central de la cara frontal del iou. En els jous de transport, el ganxo travessa verticalment el cos del jou i es subjecta mitjancant una xaveta de ferro. La traiga és una anella, també de ferro que va fixada prop del cap del timó. Hi ha altres formes, pero la que acabem de descriure és la més comuna, almenys entre els exernplars observats. L'estructura básica del jou, que hem utilitzat per a la descripció precedent, correspon als jous que hem observat i arreplegat a Alpuente i les seues aldees. En aquest sentit són

CAVAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

molt semblants al jou de camelles de Calasseit, Baix Aragó, que Alcover-Moll assimilen als que trobaren al Maestrat, a l'Horta de Valencia i a la Ribera del Xúquer. Els jous que hem arreplegat a Alcoi i Castalla, Sant Vicent del Raspeig i Elx, semblen al jou de tellols (Alcoi: tillols) de la comarca d'Alcoi d'Alcover i Mol!. Respecte als altres (Al puente) són en general d'envergadura més menuda, les gepes en punta, la secció quadrangular, els tellols quasi rectes, lesclavilles de fusta; i probablement l'eixenguer més popular estava constitui't per una tira de cuiro o corda. Algunes modalitats presenten reforces als costats i a la llarga del cos, en forma de planxes de ferro. D'aquests, alguns estan construits no d'una sola peca, sinó d'almenys dues, de vegades tres, apuntades perfectament i reforcades amb les planxes per a donar-los més fortalesa. A més d'aquest conjunt, destaquen dos exemplars: l'un de l'Alt Paláncia, semblant als d'Alpuente, més rústic, el cos de secció quadrangular; els tellols anaven folrats amb una trena de corda d'espart, i en lloc dels clavillons centrals tenia al centre del cos buit encaix horitzontal, per on es feia passar l'aixenguer de cuiro. Un altre té el cos format per un tronc quasi recte (1,30 m.) de secció circular als laterals i a la part inferior ha estat rebaixat per tal de formar una suau corbatura. A la part superior i central té quatre clavillons. Probablement, servia tant per a junyir matxos com per a bous (Callosa d'En Sarriá). L'últim, és un exemplar que té les gepes molt pronunciades. Alcover-Moll, descriu un jou de camelles de Santa Coloma de Queralt semblant a un altre observat a Alcoi, que té el cos compost de tres peces, central idos extrems, que s'anomenen colleres, fixades amb abracadores de ferro. Les gepes (voltes) molt pronunciades i els tellols de ferro que acaben en un ganxet obert, per tal d'estrenyir-Ios al coll amb una cordeta. EIs clavillons o tellolets centrals són de fusta. El jou de transport, per a estirar el carro de parell, és una estructura semblant al jou de llaurar, pero de major envergadura i tamany. Usualment, i per a fer-Io més resistent, el cos esta protegit per unes anelles de ferro amples. L'aixunguer és un ganxo i una xaveta de trava. EIs jous eren fets pels aladrers o fusters, encara que hem trobat ferrers que els feien i empraven una fusta forta: "carrasca", noguera, om (Alpuente, Castalla). Les corbatures es feien amb la premsa. 50

Una vegada junyit a les bésties, s'enganxava l'aladre, es passava el cap del timó dins la traiga i es subjectava amb els tellols, clavilla (Maestrat, Morella, Alcoi, Benilloba, Biar) que es ficava dins el forat. Usualment el jou de llaurar és més llarg que el d'arrossegar, que ha de ser més curt ja que cal unir les forces deIs dos animals, en tant que el de llaurar, especialment terrenys costers o en pendent, és millor que siga més llarg, per tal que puguen treballar més lliurement. EIs llauradors més humils solien llaurar amb ases, i aleshores els jous eren més menuts. EIs jous de parells d'ases, a Elx, tenen més o menys un metre, amb reforc de ferro i corbatura més suau. Per a les activitats complernentáries de la llauranca, com passar la taula plana o de claus també s'utilitzava el parell. A les comarques del Nord (El s Ports, Maestrat, Alt Paláncia) i a Guardamar, hom utilitzava el jou de caps (125140 cms.). S'aplica només als bous i vaques, i esta format per un travesser de fusta de secció rectangular, molt treballat, formant ressalts, mosses que seran utilitzades per a passar i subjectar les cordes o corretges que junyen el jou als bous. AIs laterals prop dels cap s hi ha uns ares, encaix corbat a cada cap, els quals serveixen per ajustar-se al clatell deIs bous. A la part posterior, té una rebava, valona, en la qual es lliga la corda que ultrapassa la closca de costat a costat; serveix per a recolzar-se sobre la nuca. EIs extrems, que formen una mena d'orella, acaben en una especie de bastó trococónic que s'anomena

morrio. La majoria deIs jous de cap observats no posseeixen els clavillons centrals per agafar l'aixenguer (l'exemplar d'Alcover i Moll sí que els té i s'anomenen clau i són de ferro). Els estudiats per nosaltres, tenen o bé una ranura transversal a la part central on es passa l'aixenguer, generalment de cuiro o constituit per un ganxo (Guardamar). Certs jous porten a cada costat, clavetejats, uns trossos de goma on es recolzen les banyes al moment de junyir les besties. EIs aixenguers i traigues més populars es corresponen als que hem descrit per al jou de tellols: parell d'anelles de cuiro, de quatre o cinc dits d'ample, enllacades, que pengen d'una obertura del mig del jou o l'aixenguer passa al voltant del cos i es fixa amb els tellols. Un segon tipus seria l'aixenguer de pell que subjecta una traiga de fusta. 1 finalment i d'ús recent, un ganxo de ferro clavat al centre en la cara exterior del jou; BI8L10TECA ETNOLOGIA

CAVAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

aleshores la traiga és una anella de ferro de forma ovalada, fixada al cap del timó. Per a junyir el parell, es posa el jou darrere les banyes, s'enganxa la corretja de pell o la corda al clavilló corresponent o al voltant del jou, després s'entortolliga a la banya de l'interior i agafant el jou es fa passar a l'altre costat per la valona, i s'hi fa també donar dues o tres voltes, lIigant la banya exterior al jou. D'allí passa al front, així diverses vegades, fins que quede ben agafat. Una altra manera d'unir el jou és formant un vuit a les cordes, lIigant les banyes al jou. A voltes, al moment de lIigar es posen els frontils (Guardamar), especie de coixinets de cuiro, espart i tela farcits de llana. Aquest estri i la forma de fixar-lo al cap, resulta molt treballós, pero així els bous van amb el cap més alcat i el pit més lliure que amb el jou de tellols, i s'aprofita millor la seua forca, Una modalitat interessant, és un jou mixt (1,60 m.) que a un cap té la forma d'un jou de bous i a l'altre correspon a les caracteristiques del jou de tellols. Serveix per a junyir un bou i un matxo. Després de junyits, i per tal de conduir-los, es col-loquen els ramals, un a cada bou, a la part externa, i les tirandes es "nuguen" a la banya. A voltes per a guiar i domesticar-los es fixen a l'extrem de cada ramal les "tosseres", una a cada bou, tros de fusta rectangular proveída de claus que sobresurten les puntes i amb un forat a cada cap per a passar-hi els ramals; van collocades planes amb les punxes encarades al tos entre banya i banya de les bésties i serveixen per a fer-los tirar drets o fer-los girar quan cal. Altres vegades nuguen als extrems una cadeneta, que és la que va unida al jou i que passant per davant la closca es lliguen a l'orella del bou, de la part de fora, fent-la passar després sobre el coll cap al mig del parell. Al Maestrat s'utilitzava l'agulló, mena de bastó amb punxa de ferro, tant per a netejar la rella con per a punxar el parell.

ELS FORCA TS

L'altra varietat d'arada simétrica és el forcat (Valencia, Sueca, Alcoi, Benidorm, Elx), aladre, polligana (Maestrat), forcal (Alpuente), garabato, horcate (Oriola). Aquesta varietat, permet l'aprofitament de la forca d'una sola bestia. S'empra 52

per aterres do Ices així com per a terrenys pedregossos poc profunds. La seua originalitat esta en els dos bracos, arrondonits, més o menys lIeugers, corbats formant una mena d'oval entre els quals es col-loca una sola bestia. N'hi ha de dues peces (timons i cameta-forca fent una sola peca), de tres peces (timons, forca, cameta) i de quatre peces (timons, forqueta, tascons per donar més altura, i cameta). Per a l'articulació de les peces s'usen anelles i abracadores. Hi ha diverses modalitats, localitzades, que presenten diferencies en la forma, l'articulació de les parts i la nomenclatura. A més de variacions lIigades a la diversitat geográfica i al desenvolupament de noves adaptacions funcionals .. El forcat esta compost de dues barres llargues i corbades cap endins, timons (0,8 m. de diámetre), varetes (Castalla), gabies (Castell de Guadalest), vares (Guardamar); a l'extrem anterior tenen tres forats verticals, forats per als tellols, cada més o menys 0,7/0,10 m., on es fica el tellol (Sueca, Cullera, Alcoi, Xátiva; timonet, Cullera; aixanguer o aixinguer, Castelió de la Plana), clavilla de fusta que lIiga els timons a la collera de llaurar. Alguns lIauradors empren tellols de ferro, moltes vegades fixats als timons mitjancant unes cadenetes. A la part de darrere els timons s'uneixen a la forca de la cameta en forma de U i van fixats per mitjá d'unes abracadores, generalment dues per cadascun: barnasset de ferro (Albufera). Els timons porten, més o menys al mig, unes anelles de ferro, fixades directament o unides a l'extrem d'una cadeneta, a les quals va lligada una corda o corretja de cuiro amb una sivella a un extrem (faixa), que es passa per damunt el selletó i serveix per a recolzar i regular la inclinació que es vol donar al forcat en llaurar. De vegades, té també anelles prop del cap davanter, i a la part inferior, que s'usen per a passar els tirants de la reata. La cameta cama és una peca de fusta un xic corbada a la part posterior (a l'Horta hi ha tres mides estandaritzades que osciHen entre 0,60 m. i 1,10 m.). El cap anterior s'obre en forca (canó, Castell de Guadalest) i a cada forcó es fixa un timó. Usualment, sobre el 110m porta dues anelles de cuiro en Hnia, on es trava el mánec de la maca (maceta) de calcar el tascó. EIs forcats més grans (d'arrabassar) tenen a la part inferior prop de la forca un ganxo de ferro on es penja el balancí que subjecta els tirants de la reata que enganxen al o

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

FIGURA

als altres animals. Al cap posterior, la cameta té un buit longitudinal on encaixen la resta de les peces: el dental, la rella i l'esteva. El dental movible és de fusta de forma cónica (0,40/0,60 m. de llarg) plana a la part superior, amb uns relleus suaus on encaixen la porció posterior de la pala de la rella i la coa. A la part de darrera té un espigó, coa del dental, que encaixa dins el forat de la cameta. La cameta i el dental estan units per la tenella, que és un travesser de ferro que subjecta el dental a la cameta, fixat al dental i que ultrapassa verticalment la cameta; es subjecta amb xavetes. Permet obrir o tancar l'angle que formen ambdues peces, i així enfondir més o menys la rella. De vegades, el dental apareix reforcat amb trossos de planxes de metall. L'esteva és un mánec fet d'una taula corbada que a un extrem té un forat adaptat a la má (maneta, mantí) i que permet al llaurador dirigir l'estri. AIgunes esteves acaben en agafall. L'extrem de l'esteva penetra dins l'encaix de la cameta, per damunt de la coa de la rella que segueix la corbatura d'aquella; el toscó es calca entre el dental i la coa de la rella. De vegades el tascó i l'esteva van units mitjancant una cadeneta. AIguns forcats (Ribera del Xúquer, Gandia, L' Alcúdia, Catarroja), porten la coltellina, especie de ganiveta que va col·locada entre la cameta i el dental, verticalment uns cinc centímetres per damunt la rella. Es fixa a un forat, encaix de la coltellina, en la cameta, per damunt l'encaix de l'esteva. Serveix per a tallar verticalment la terra i arrels, i així facilitar el treball de la rella. EIs forcats de L'Alcúdia tenen orelleres de ferro. Una aradeta molt rudimentaria deIs voltants de Morella, resulta interessant en diversos aspectes: els timons són curts i quasi paral-lels, s'uneixen a la part posterior a una forqueta, independent de la cameta, per mitjá d'unes argolles de ferro, i l'espigó d'aquesta esta lligat a la cameta de la mateixa manera. La cameta és un tros de fusta resistent i corvatura ampla. El dental té als costats orelleres de fusta, i l'esteva té la forma d'un rnánec que acaba en un agafall. És molt probable que siga de construcció propia. L'estructura del forcat a Castalla sembla a la de I'Horta, pero presenta una serie de particularitats: les varetes (timons) van unides a una cameta de fusta forcada, en forma Y (tisora) i l'espigó d'aquesta peca es subjecta al cap anterior de la 55

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

cameta. L'esteva porta un xic per baix del mantí, un ull o forat per als ramals. El dental té a cada banda orelleres de fusta. Una modalitat que correspon a una adaptació funcional és el forcat de cameta alta, o forcat per a llaurar vinya, En el model desenrotllat a l'horta de Valencia, d'ús limitat, particularment entre conreus de cavallons amples (per exemple, carxofes), la cameta pot arribar al metre cinquanta de llargada, la corbatura és convexa respecte a la posició normal de l'arreu, i l'encaix amb els timons es fa amb la cameta molt inclinada, de manera que quan s'enganxa a l'haca aquells conserven una disposició quasi horitzontal. El forcal és una modalitat desenvolupada al seca (Camp de Túria, Alpuente, Alacant) que permet llaurar als bancals de vinyes treballant prop deis ceps sense que els timons els freguen. Són una mica diferent i rústics: els timons són més curts (l,70 m.), i la cameta (l,60 m.) dibuixa una corbatura cóncava respecte al pla normal d'ús. El dental també es fort, va protegit (Al puente) amb planxes de metall o trossos de ferradura, per tal d'evitar el desgast al fregar sobre el terreny a cada passada. Té 0,60 m. de llarg i un diámetre de 0,8 m. Porta orelleres. Aquesta forma la hem trobada al seca immediat a l'Horta de Valencia i a Alpuente. Important al voltant deis anys 30. Un tipus més modero, té una cameta mixta (Al puente); la part anterior és de fusta; l'altra meitat de ferro, que forma un conjunt d'una sola peca amb el dental i l'esteva, va articulada a un encaix longitudinal que té a la part posterior; ambdues fixades amb cargols i femelles. La meitat posterior de la cameta i la resta de les peces formen un conjunt de ferro d'una sola peca, semblant a l'estructura de la xaruga. De fet al seca (Horta de Valencia) s'usen xarugues sense la pala giratoria. El dental, triangular i lleugerament cónic, té dues ranures, l'una a la part davantera, més o menys ampla, i l'altra, a la part posterior, vertical o lleugerament oblíqua. En la primera es col·loca, quan cal, el tallant, que permet birbar al temps que es llaura, i la segona serveix per a subjectar les aletes que escampen la terra. La rella o punxó és reernplacada per un punxó, gros i estret, que a la part anterior és lleugerament triangular i acaba en un tall recte. Es col·loca sobre el dental, i es calca amb un tascó de ferro. L'esteva és una mena de rnánec de ferro que acaba en un agafall de fusta, i prop d'aquest té una anella per a lligar els ramals. 56

El tercer tipus és un forcat tot de ferro, inclosos els timons i la cameta, que són fets de tubs més curts que els anteriors. Pel que respecta a la forma, s'assembla als tipus anteriors. La rella o pala s'articula amb peros. A les comarques del sud on hi ha conreu de vinya trobem uns forcats de cameta alta un xic diferents als que hem descrit abans: en aquests la cameta es tota d'una peca de ferro, amb dues corbatures amples. Hi ha dues varietats: l'una que al cap superior s'obri en dues planxes, de vegades reforcades amb un travesser de ferro on s'uneixen els timons; i una altra en la qual la forca, en forma de Y, és un accessori independent de la cameta; aleshores, l'espigó té una ranura longitudinal on encaixa la cameta, ambdues amb cargols i femelles. De la mateixa manera amb cargols i femelles es fixen els timons. Aquests són curts i paral-lels, i sense forats per als tellols. A la part inferior del dental surten unes aletes de ferro, amb tall frontal i una mica alcades. Diversos tipus de forcat s'han desenvolupat en aquestes comarques (La Marina, Sant Vicent del Raspeig, Alcoi, Guardamar, Oriola) a partir de la disminució de l'envergadura de les peces principals i per tal de fer-Ios més lleugers: El primer tipus esta format per varetes corbades amb forats per als tellols als caps, la cameta és un troc de fusta fina (la meitat que els forcats clássics) de secció quadrangular, que s'obre en dos forcons al cap anterior, on es fixen els timons: cameta i tisora formen dues peces. AIs costats laterals apareix reforcada amb sengles planxes de ferro. El dental conserva la forma cónica, pero també és molt més fi i per tant esta folrat lateralment de metall. La tenella és una barreta de ferro forcada a la part inferior i va articulada per mitjá de rebles als laterals del dental; per la part superior, travessa la cameta pel forat de la tenella, i es subjecta amb femelles o palometes si és estret o amb xavetes si és una barreta de ferro amb forats disposats en línia vertical a la part superior. L'esteva i el tascó són de fusta, de vegades amb l'esteva de ferro. L'articulació de les peces és semblant a la descripció general. Alguns exemplars porten fixos a la base a cada banda del dental uns tallants a manera d'orelleres. En el segon tipus la cameta conserva tant sois el cos central de fusta; la resta, la tisora i I'encaix de l'esteva, estan construíts arnh les planxes de ferro. 57

CAVAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

Finalment, el tercer tipus té tota la part posterior de l'arada feta de ferro. En aquestes darreres variants, l'esteva pot ésser de fusta o de ferro, i tots porten els tallants fixats al dental. EIs tres tipus presenten una modificació respecte a la forma de la rella. Aquesta apareix amb el cos doblegat cap abaix, formant una mena de dolla oberta que envolta el dental; a més a més, la cua és més curta i recta. Tant aquestes modalitats de forcats com aquelles que corresponen als aladres d'aquestes comarques, semblen haver-se desentrollat com una especialització funcional, després de la introducció de la xaruga i la posterior mecanització de la llauranca, reservant les formes abans descrites per a les llavores de remoció superficial de les terres i per a les faenes de tallar els arrels de les males herbes. Les mateixes modalitats es reprodueixen als forcats de timons curts; aquests arriben només a l'altura del selletó, estan disposats paraHels l'un de l'altre, no tenen els forats per als tellols, substituits per unes anelles o anses rectangulars de metall on es lliga la faixa. A la part de darrera i abaix porten uns ganxos on s'enganxen els tirants que l'articulen a la collera de llaurar. Una modalitat molt particular la constitueix un forcat, també d'ampla difusió a aquestes comarques, en el qual la tisora i els timons es troben en un pla diferent que la cameta; per aixó, entre ambdues i al punt d'unió es col-loquen un o més trossos gruixuts de fusta i s'uneixen mitjancant ferros que ultrapassen tot el conjunt. Significatiu és un forcat (Castelló) molt rústic, de timons curts, sense forats per als tellols; aleshores a l'extrem té els francalets i a la part posterior i abaix porta fixats uns ganxos. EIs timons s'uneixen en U a la tisora amb dues anelles cadascun. La tisora s'uneix a la cameta, molt corbada, i el dental és de fusta amb orelleres. Antigament els aladrers estigueren establerts a Valencia en el carrer que encara ara porta llur nom, i pertanyien al gremi de fusters, del qual se separaren l'any 1643.

Les relles

, \

FIGURA

La rella és un ferro tallant, de forma més o menys triangular que penetra dins la terra per un cap, amb un mánec o eua 58

....•._-

CAVAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

per l'altre, pel qual es subjecta al dental. La forma guarda correspondencia amb la modalitat i la funció. Abans hi havia relles fetes de fusta dura sotmesa al foc, pero van ser totalment substituides per les de ferro. La forma "básica" de l'aladre, i el forcat de fusta i dental gruixut, es caracteritzen per portar una rella de dimensions total s que osciHen entre 0,60 m. i 0,80 m. El cos o pala forma un triangle gairebé equiláter de 0,30 a 0,40 m. de lIarg per 0,08 m. a 0,25 m. d'amplária, amb caigudes als extrems de les ales. La resta de la longitud total correspon a la cua, que en tots els casos es corbada cap amunt, de manera que una vegada col·locada en l'encaix de I'esteva es facilita el seu calcament. El seu espessor varia entre 1 i 2,5 cm. La punta o tall pot ésser de diverses maneres: a) formada per vértex de triangle; b) un espigó de 0,5 m. a 0,7 m. de lIarg per 0,2/0,3 m. de tall; e) a les comarques del sud, la punta presenta un tall en forma de V; d) presenta un estrenyiment, prop de l'extrem, que acaba en punta cónica, "clau". Hi apareixen dues regularitats: les més amples són les més lIargues i les més estretes més curtes. Funcionalment, les últimes s'empraven per a fer la primera lIaurada, més profunda, i les primeres pet a les següents que havien de remoure millor la terra. En Castell de Guadalest el cos era curt i gros per a lIaurar la solana, terreny en pendent situat cara al migdia. Les relles eren fetes pels ferrers. Freqüentment, després d'un cert ús, la rella comenca a desgastar-se; aleshores el lIaurador la portava de nou al ferrer i procedia a reforcar-la, "calcar la rella", operació que consistia en col·locar a la part superior des de la meitat fins la punta, una planxeta d'acer ("puntica de acero" a Alpuente), de manera que "aguantara més" i quan s'anara gastant conservara el tall. Aquest suplement era habitual a l'Horta de Valencia, mentre que a Alpuente, segons els lIauradors "era cosa de ricos". Un tipus que resulta de l'ús, pero no prou estés per a considerar-lo com a part de I'utillatge del lIaurador -almenys de I'Horta de Valencia- és una rella normal, amb el cos molt menut pel desgast, a la cual s'hi ha fet una punta cónica i els laterals una mica arrodonits; es sol emprar per a sembrar el solc, birbar i "rebentar cavallons" després de la collita. En aquest sentit, del canvi de funció de les arades "básiques" i la modificació de la rella resulta interessant un tipus 60

2Maq

c::=::::J===== % e

~========

FIGURA

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

molt especialitzat: la rel/a d'ales, emprada en primer lloc al seca per a birbar les entrelínies de les vinyes i després a I'Horta per a "matar la mala herba" entre els conreus de cavalló ample. Consisteix en una rella de pala triangular ampla que als extrems de les ales té unes prolongacions, perpendiculars a I'eix major, en forma de tallants, que algunes vegades arriben a tindre fins 0,40/0,50 m. d'amplada total. Les relles de les arades de ferro (aladres) són lanceolades, gruixudes, molt estretes, fins al punt que, quan es llaurava, hi havia vegades que es col-locava entre la rella i el dental una planxa de ferro triangular, en sentit de I'eix major d'aquella, per tal de fer-Ia més ampla i obrir un sole més gran. La coa normalment és recta. AIgunes relles tenen el tall en forma d'arc, semblant a una paleta menuda, més gran que el cos, anomenat arpó. Les varietats deis models d'aladres i forcats de les comarques del Sud, ten en una forma que es destaca d'aquelles que trobem a les comarques del Nord. Ací, la rella pot ser una peca d'uns 0,70 m. de llarg, amb el cos triangular en el qualles ales estan doblegades cap abaix, formant a partir de la meitat una mena de dolla, que una vegada col·locada sobre el dental I'envolta pels seus laterals. El seu aspecte és tubular, lleugerament cónic amb la punta que constitueix un tall estret convex o en V. La coa és recta. Les relles que tenen la coa recta, usualment es calcen amb esteves de ferro que porten un colze al cap inferior, de manera que encaixa horitzontal al dental. Quan s'empren esteves de fusta, s'hi fa un tall recte a la part inferior que produeix el mateix efecte. A Benissoda, la pala de la rella té aproximadament a la meitat d'ambdos costats un tall en diagonal, orientat cap avant; llavors la part posterior es doblega cap abaix, i la part superior forma in tall triangular ample. AIguns altres exemplars tenen la mateixa configuració, pero, els laterals es troben tallats ("estrangulados"). A més de la forma i tamany per a llaurar, és important la posició de la rella. Quan es volia llaurar superfícialment, l/aurar pla, s'emprava la rella llarga i es tancava I'angle que formen la cameta i el dental, "s 'aplana (allanar) la rella", arrassar la rella. Quan es volia fer soles profunds, cavar fons, s'utilitzava la rella més curta (d'altra manera es doblegária), s'obria I'angle, donant-li una inclinació cap endins de la terra: apuntar la rella.

Tres parts de l'arada actuen per a determinar la posició de la rella en llaurar ("darle el punto"): 1) La llargária deis timons, que es regula segons I'elecció del forat del tellol que es trie per a enganxar l'arada a la collera; els primers permeten "apuntar" i els de darrere acurten el timó, afavorint "allanar" la rella. 2) La tenella, que té la missió d'obrir i tancar l'angle de l'arada per a donar-li al solc més o menys profunditat: abaixar-li el cap de l'espigó perqué la rella no s'enfonse tant. 3) La faixa, en els forcats: com més curta, més alcats resten els timons i al contrario

Funcions complementáries Com ja hem dit, les arades a més de llaurar s'empren en altres activitats del procés de cultiu. Unes vegades sense l'ús de cap accessori i unes altres utilitzant-Ios. Deis aladres de parell, no tenim cap accessori, només les orelleres, en tant que els aladres de ferro, trobem dos classes d'accessoris: el tallant i les aletes (Al puente). El tal/ant ("birbadora "). en les arades de ferro, és una planxa de ferro en forma d'arc, que pot arribar a tindre 0,60 m. d'arnplária i té un tall a la vora externa. És col·loca en una ~nura que es troba a la part davantera del dental; quedava fixat entre aquest i la rella o punxó que ocupava tota la part superior del mateix. Hi ha un tipus especial, constituit per u?es aletes de ferro, unides a un cap de I'ample del dental, dlsposades en un pla horitzontal i fixades a la porció davantera (~odalitat d'Alacant). La primera modalitat s'utilitza per a birbar les vinyes, en tant que la segona acompleix una faena complementaria de la llaurada. Les aletes, orelleres aplanades pero tallants, corresponen a la descripció que venim de fer, pero en aquest cas les ales rectes o corbades, convexes, estan disposades en un pla més o menys vertical, i un poc alcades. Serveixen per a escampar la terra que obre la rella en llaurar, o per a fer soles. Van coHocades en una ranura vertical o oblíqua en la part de dav~nt o la cua del dental. El punxó o la cua de la rella les subJecten fixes en la seua posició. I EIs accessoris del forcat (Horta de Valencia, especialment): es postetes d'encavallonar (assolcadora, Castalla) estan consti~~ , 1 es per dues taules de fusta, rectangulars, amb el cap

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

FIGURA

davanter arrodonit O amb mosses laterals. Ambdues es subjecten amb una corda d'espart O cánem, que passa per uns foradets, fets prop d'aquest extremo A la part de darrere també tenen dos forats separats, en un mateix vertical, on encaixen uns palets per a conservar la distancia. Es col-loquen entre el dental i la cameta. A la part posterior se li dóna l'ample que es vol donar a la regadora o sole: es trava amb uns palets que passen pels forats. (Les xarugues, a cada costat de la planxa del dental, són dues planxes divergents que perrnenten ampliar el sole que fa el punxó.) Pet tal de donar-li consistencia al conjunt, s'ompli l'interior amb palla o es col-loca un sac de jute. Una vegada llest l'orrneig es lliga a la part de darrere de la cameta per a que quede ben fixa. 64

A partir d'aquesta forma s'han desenvolupat una serie de modalitats: a) dues taules iguals que les anteriors, unides a la part davantera per una frontissa; per darrere i a la part interior, cada taula té una ranura vertical, feta amb dues fustetes clavades paral-leles i un xic separades, on encaixa una altra taula segons l'amplária del sole o regadora; b) un altre tipus format per tres taules, l'una que dóna l'amplária que té als dos costats, units amb frontisses, i altres dues curtes. En aquest cas, s'ha de fer i emprar una posteta diferent per a cada solc o regadora; en canvi, les altres modalitats canviaven, ja siga els palets o la taula de darrere. Pala (post, Castelló de la Ribera) d'encaval!onar: és una taula de fusta, de forma trapezial, invertida, que a la part de baix té un buit o encaix de la forma i mesura del diárnetre de la part posterior de la cameta, on va encaixada, recolzant sobre la vora posterior de l'esteva; es subjecta amb el tascó. De vegades, a la part superior té un forat a cada costat, per on es passa una corda que es lliga a la cameta, per tal de que quede més fixa en la seua posició. La mateixa funció de la posteta i la pala d'encavallar és acomplida amb accessoris menys ortodoxes: amb un sac xarpillera, enrotllat diverses vegades al voltant de l'angle de la cameta i el dental (lligadura de corda); en alguns casos per a donar-li més cos es col·loca palla a l'interior. En moltes altres ocasions el llarurador de l'Horta de Valencia sol utilitzar un cabasset vell, retorcut i lligat de la mateixa manera que I'anterior. Com hem vist tots aquests accessoris serveixen per a eneavallonar, després de la sembra o abans, tots els cultius que requereixen aquest sistema: patates, dacsa, cacauet, etc. Un útil que acompanyava alllaurador quan treballava amb I'aladre de parell o el forcat és el rastel! (rastellet, Benissa, Castalla). És una paleta triangular o quadrangular de ferro, amb un tall recte a un cap, i un canó o dolla, a l'altre, on encaixa un mánec de fusta. AIguns exemplars acaben en un agafall semblant als deIs ganxos dels pastors. A les comarques del Sud (La Marina, Castalla, Callosa d'En Sarriá, Aleoi) tenen la forma d'un are de cercle o mitja lluna. S'usa per a netejar la rella i desembossar de terra i arrels l'angle que formen la cameta i el dental. A voltes, s'emprava per a traure les herbes parasites deis sembrats: a I'Horta de Valencia s'anomena també birbadora. 65

CA VAR

Una variant molt interessant és l'agulla (anella, Castalla; agullá, Gandia, Ontinyent), que en lloc d'un tall esta formada per dos forcons, ganxos que més que per a netejar la rella servien per a fer pressió i mantenir la posició de l'aladre o forcat. Per aquest propósit, al punt d'unió interior de la cameta i l'esteva, aquesta té una mossa menuda, on s'aplica l'agullá ("mossa per a l'agullá". Probablement és la mateixa que s'emprava, quan es llaurava amb parells de bous i vaques, per a estimular-los i guiar-los.

La xaruga La xaruga iaixaruga, Xátiva, Foia de Bunyol; xeruga, xiruga, xoruga), és una arada de ferro amb pala lateral. A les hortes del litoral, particularment a l'Horta de Valencia ha estat emprada des de molt antic. El nom prové probablement de la paraula francesa "charue" amb la qual es designava una arada pesada i amb rodes. El terme xaruga s'ha utilitzat al principi per a distingir la modalitat usada a la Marjal i en el conreu de l'arrós. En certes comarques aquesta arada és anomenada "giratoria", "vertedera". La "xaruga" es pot utilitzar amb les dues formes d'enganxar les bésties: amb l'aladre de parell o el forcat. En general les parts i peces tenen la nomenclatura de les arades de fusta, la mateixa estructura general, i mateixos elements constitutius en general. Aquestes arades no estan pensades per a terrenys difícils, on hi ha pendents, pedres, bancals coberts d'arbres; pero són importants per a arrabassar soles plans, horta, ondulats poc pedregrossos. L'arada pesada, massisa, d'elements més nombrosos, inclús rodes, implica una tecnologia complexa per la seua fabricació. La tracció requereix d'un cert nombre d'animals d'envergadura, ja que és necessari una forca considerable per a arrossegar-Ia. Hi ha diverses formes i tamanys, lligades aquestes variacions als estils deis ferrers locals. Tanmateix, es poden distingir dues formes, que apareixen amb un cert grau de regularitat: una arada gran, la pala, freqüentment tirada per més d'un animal, s'empra per a "fer guaret"; i una modalitat més petita "per a llaurar normal" o girar la terra. 66

LLAURAR (2): ALADRES

FORCA TS

La introducció i l'ús d'aquesta eina, ha canviat l'acció de tallar la terra, a més de produir dues modificacions importants a nivell de la técnica de llauranca i en quant a la classe d'animals de tir. La xaruga permet aprofundir més, "guaretar" ("goretar"), "fer una guaretada", i girar invertint la posició del gassÓ de terra que talla, tombar la terra (abans es feia el guaret amb l'aixada). Vinculat a aquest treball hom ha hagut de variar les besties de tir, en nombre o raca, en funció de les necessitats de rnajor forca. En la part anterior, els timons són iguals als del forcat, amb els mateixos detalls funcionals, forats per als tellols, anelles per a la faixa, argolles de la reata. El tamany, com passa amb totes les arades forcades, varia segons la classe i envergadura deis animals: les dimensions més usuals, a I'Horta de Valencia, oscil-len entre 2,20 m. i 2,60 m., i la separació máxima varia entre 0,80 m. i 1 m. EIs timons s'uneixen en forma de U i per mitjá d'unes argolles -dues per cadascun- als forcons de la tisora (Y). L'amplitud de l'obertura és de 0,25 m. a 0,30 m., en tant que l'espigó va de 0,30 m. a 0,45 m. de llarg. El diámetre d'aquesta peca és de 0,6/0,8 m. llarg total 0,60/0,80 m. L'espigó té una ranura longitudinal, encaix, on es passa l'extrem de la cameta de ferro. Per a subjectar ambdues peces hi ha un forat a cada lateral, en el mateix pla, per on passa el ferro. Prop de la vora posterior i a la part superior, hi ha un pontet de ferro, amb un ull per on passa un cargol vertical que serveix per a graduar i mantindre la posició ("el punto") de la part anterior. Hi ha timons de xaruga (Horta de Valencia) els quals formen amb la tisora una sola peca. Per aixó, després de la corbatura posterior, aquells es prolonguen 0,30 m. o 0,40 m. en línea recta. S'uneixen amb un tascó triangular gran, que va subjecte amb ferros. La cameta (barrosset, Albufera), el dental i l'esteva -tota la pan posterior de l'arada-, constitueix un cos sencer, fixat amb reblons. Les peces van acollades a una base trapezial invertida, buida a la part inferior, feta amb planxes de ferro. El dental, estret de perfil triangular, va fixat a la base per mitjá de soldatges. El mateix passa amb la cameta i l'esteva fixades a cada banda. La cameta és una barra de ferro, corbada a la part superior, on hi ha un forat de cargol; a la part inferior va fixada de cantó a l'estructura abans esmentada; porta una 67

CAVAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

,r:'

1, 1

FIGURA

aneIla per al balancí. L'esteva, és una barra de ferro, que al cap superior acaba en un espigó on encaixa un mánec de fusta. prop de la vora interior d'aquest, hi ha una argolla a l'extrem de la barra que serveix per a lIigar els ramals. Sobre el dental i travessant pel buit de les planxes que fixen les peces, es col·loca el punxó ipirpalet, l'A1cúdia), que és una barreta de ferro (de 0'80 m. a 0,50 m. de llargária) de secció quadrangular, acaba en bisell amb un tall recte; es subjecta amb un tascó també de ferro. Serveix per a tallar la terra i facilitar la 'penetració de la pala. La pala és una lamina de ferro acerat, en forma d'ala d'ocell, un xic cóncava, que a la banda inferior porta una planxeta d'acer més grossa, rectangular, que acaba amb un tall en bisell. A la punta té una mossa que encaixa sobre la vora exterior del punxó, que s'articula com la punta de la pala. Aquesta planxa és la porció de l'ala que talla i s'endinssa en la terra. Si es tracta de pales giratories, aquesta lamina dibuixa una doble ala, que pot ésser feta d'una sola peca o formar dues ales un poc separades i unides per un travesser amb planxetes de ferro fixades amb rebles o soldadures. Hi ha dues maneres més populars d'articular la pala giratória a la resta de la xaruga: a) Per mitjá d'unes argolles ficades a la part superior entre les planxes del cos trapezial; l'una, posterior fixa, subjecta amb un reble, i l'altra que es pot subjectar o llevar, per mitjan d'un cargol amb femella. Amb aquest sistema, la pala té al dors i al centre un espigó de ferro, de secció circular, fixat paral-lel a les vores. Els extrems es col-loquen dins de les argolles i aleshores una vegada encaixat es subjecta l'argolla movible. b) En lloc de les argolles, la xaruga porta una espiga articulada que al cap té un forat transversal. L'altra peca que reemplaca l'altra argolla és una forqueta també foradada. La pala té, dones, en la mateixa posició que l'anterior, en lloc d'un espigó un canó, que es passa en la trava, es tanca i que aleshores es subjecta a la forqueta amb una xaveta. Hi ha pales de diverses dimensions, peró en general es poden agrupar en dues categories: a) pales giratóries per a lIaurar i b) pales "per a fer guaret" (50 x 30 i 40 x 50). Classes de xaruga: -Xaruga de pala fixa (El Collado, Alpuente). Té la forma d'ala (30 x 30) i va fixada a un bastiment, al costat de la xaruga, inclinada i un poc separada; el punxó es fix. La pala

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

,, ,, '

o G

, \

FIGURA

permetia només girar la terra en una sola ?irecció, i ~e~ ta~t obligava a fer la llaurada a partir del mateix costat. AIXO feia perdre temps, ja que cal tomar endarrere per a recomencar. Per a evitar aquesta situació, i quan es llaurava terra campa, e~ llaurador cornencava pels marges, rodejant-los a la rodona, 1 així en espiral finalitzava al centre. Com d'aquesta manera es tirava la terra cap al mig, la segona rella es feia del centre cap als marges, per a tomar al nivell. Aquesta modalitat de xaruga es podia enganxar a un aladre de parell o a un forcat.

FIGURA

-Xaruga de pala giratoria per baix (s/punxó). El sistema de la pala que es pot desplacar d'un costat a l'altre mitjancant procediments més o menys simples o complexos, permet anar 1 Venir llaurant en un línea. Porta cameta més tisora, amb l'extrem més ample amb forats verticals que pemeten fixar més alt o més baix la tisora i donar més o menys altura als timons. La pala és una peca llarga, lanceolada, formada per un cos gairebé trapezial, i una punta de pala, que és un puxó amb aletes (Callosa d'En Sama) o unes ungles o aletes amples amb 71

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

un punxó (Horta de Valencia). Aquesta pala és, en sentit longitudinal i transversal, lleugerament concava. La pala i el punxó (10/15 cm.) formen part d'una sola peca, en tant que en les xarugues més recents, aquest últim es col·loca de la mateixa manera que la rella. Aquesta independencia de les dues peces permet I'ampliació de les funcions de la xaruga. El dental és una peca tubular, que acaba als extrems en unes espigues de secció circular on encaixa la pala. La pala té un buit a la part anterior que encaixa per la part davantera del dental mitjancant una peca accessória, patetes, en forma de y: les dues "patetes" s'enganxen a la pala, en tant que l'espigó que acaba en una anella, encaixa en l'espiga posterior del dental. Les patetes es sosten en per mitjá d'un ganxet que es trava a la pala i a l'extrem oposat passa per una anella central i es fixa amb una rosca o palometa. D'aquesta manera ambdós punts d'articulació resten movibles, permetent el gir de la pala d'un costat a l'altre. La posició es fixava amb una barnilla, "vareta de mando", parallela a l'esteva que passava a través de dues anelles, una a cada cap. A la part superior el ferro esta doblegat, a manera d'agafall, mentre que a la part inferior fa un doble colze en angle recte, el qual permet travar-Ia, encaixat en les anelles que es troben dalt i abaix, a la part de la darrera de la pala. Per a travar o destravar la vaereta, era desplacada en sentit vertical. Una vegada fixada la pala, aquesta quedava a la part de darrera, alcada i separada del pla vertical de l'estructura de la xaruga. L'exemplar de I'Horta de Valencia té I'estructura general de les xarugues que ja hem descrit, en tant que el corresponent a L'Alacantí, esta proveit de dues esteves. Porta timons curts, i la cameta i la tisora, són dues peces articulades amb cargols i femelles, amb la particularitat que a l'extrem de la cameta, els forats per on passen els perns que l'articulen amb I'alta peca es troben en dos plans diferents, el que permete disposar la tisora en el mateix pla que la cameta o inclinada cap amunt, modificant així I'orientació deis timons (més alcats, permete "apuntar" la pala, més baix, "allanar"). A la marjal i a I'Horta de Valencia, per a fer guaret llaurar camps d'alfals, s'emprava la xaruga d'arros o d'arrabassar. La part posterior a grans trets es correspon a la descripció de la xaruga de pala giratoria per baix, pero les peces són més grans (amb una esteva, la pala és molt més gran: 0,70 m. x 0,40 m.). 72

La posició es sosté mitjancant un ganxo, fixat a l'esteva en lloc de "vareta de mando". La cameta de ferro és curta i acaba forcada en forma de U, on encaixa l'espigó de la forca dels timons que van subjectes amb perns. La cameta i el dental de ferro formen un angle agut, i ambdues peces estan unides per la coltellina, que es fixa a la cameta mitjancant una rosca. EIs timons són gruixuts, amb anelles per a la reata. Sota l'espigó, hi ha un ganxo de ferro per a subjectar el balancí. Una modalitat d'arada de ferro amb pala giratoria és el rusa (rud-sak), per a terres de seca, pedres, arrels, etc. La part anterior de ferro, s'articula a un timó de fusta de 2,70 a 3 m. Consta d'esteva i cameta, fixades a un dental que és una peca cilíndrica, que acaba en sengles espigues, o constitueix un canó. La pala és un bastiment de ferro rectangular, on els extrems es prolonguen en forma de punxons tallants, ferros acerats a Guardamar. Té acollades unes lamines acerades o ales. Al dors i a la meitat de I'estructura té dos canons. Per a sostenir la pala (Guardamar), s'usa una barra o palanca, que té una trava en forma de U, horitzontal, que subjecta en posició vertical la pala, travant-Ia amb un travesser que uneix l'esteva a la cameta. És junyit al jou mitjancant una anella fixada a I'extrem del timó (Guardamar). En aquests tipus de xaruga es giren les pales destravant i alcant I'esteva, que es fa passar a l'altre banda amb el peu, i es trava de nou. La xaruga de rodes (rodera, Cullera), forma una estructura gairebé rectangular, que es sosté sobre dues rodes. Consta de les següents parts: pals per als ramals, manillar, dues pales, I'arbre, el punxó, el balancí i l'estrinquet. Porta un regulador per a pujar o abaixar l'eix de les rodes, i donar major o menor profunditat. El bravant (l'Alcúdia), és una altra xaruga composta de les següents parts: enganxament, cabestre, c1avilla, Corona, dents, manilla, arbre, ancora, coltellina, pala i coa. Aquestes dues formes especial s, eren tirades per almenys dos animals. La seua construcció, almenys en els exemplars Coneguts, era fet de manera industrial. Hi ha dues modalitats, reconegudes pels llauradors, una lllés petita, "normal", per a llaurar "normal" i una altra gran, de major envergadura, "per a fer guaret". Les formes són més o ~enys regulars, amb cameta d'una corbatura (Horta de ValenCIa), encara que a alguns llocs trobem particularitats. Així, a la Marina i a Sant Vicent del Raspeig la cameta de les xarugues 73

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

és corbada, formant un esglaó, i és un poc més llarga que la que trobem a l'Horta de Valencia. Moltes vegades, porten una coltellina, lligada a la cameta. La xaruga és una arada, com hem vist, adaptada per a dur una pala que amb l'ajuda d'un punxó, talla, recull i gira la terra: "tombar la te rra" , "colgar el rastoll", fer guaret. De vegades, i per a la mateixa activitat de remoure, obrint soles, sense girar-la, i per tal d'emprar l'estructura de la xaruga, es porta sense la pala giratoria, es reernplaca el punxó per una rella (generalment menuda, de cua recta, "relleta de la xaruga", Horta de Valencia) i acompleix la funció del forcat. Serveix per a fer regado res. Com el punxó obre un sole molt estret, que no serveix per a llaurar, el llaurador de l'Horta de Valencia, quan vol llaurar sense girar la terra, afegeix una mena de "postetes", "paletes de llaurar" que es coHoquen entre les planxetes de ferro del cos inferior de la xaruga. Aquest accessori esta compost de dues planxes de ferro, disposades en forma de triangle i unides a la part posterior, per un travesser amb un forat central, al vertex davanter. S'uneixen sense pegar-se. Amb aquest arreu i el punxó, formen una base triangular ampla, que en llaurar escampa la terra i obre soles tan amples com la rella del forcat. Com totes les arades, la xaruga sense pala giratoria pot ser usada en les diverses operacions agrícoles. Per aixó, s'han desenvolupat una serie de peces accessóries, una part de les quals són les mateixes que hi ha per als aladres i forcats de ferro (veure figura 19). Les aletes, de ferro, planxes estretes, rectes o més o menys convexes, que van coHocades a la part de darrere del dental en un encaix vertical; queden disposades de cantó al pla vertical d'aquest; es fixen amb el punxó: el punxó ratlla la terra i les aletes l'obrin. A la part davantera, es col·loca el tallant (birbadora, Horta de Valencia), que és una fulla de ferro corbada amb un tall a la part convexa. Aquest accessori que ha estat emprat al seca per a "mantomar" i birbar les entrelínies de les vinyes, ha estat incorporat a les faenes de l'Horta de Valencia, especialment per a tallar les herbes parásites que creixen entre els soles. Hi ha diverses mides, segons l'amplária de la separació que hi ha entre cavalló i cavalló. Alguns tallants tenen la forma de semi-cercle, amb un espigó o tasconet; aleshores va col-locat de

manera que trave el punxó. S'usa per a tallar més superficialment i en soles estrets. Per a "obrir regado res" , s'utilitzen les pales o paletes d'encavallonar. Són unes peces de ferro de forma trapezial invertida, lleugerament con caves longitudinalment. La planxa pot tindre un forat, al centre i cap abaix, o una mossa allargada, on encaixen la cua del dental i la coa del punxó. Van recolzades contra la part posterior de l'esteva, i es subjecten arnb el tascó, i de vegades es fan lligadures amb cordes. N'hi ha de diverses mides, segons el tamany dels soles que es vulguen obrir. Algunes modalitats es fixen de la mateixa manera que les pales giratóries, entre la cameta i el dental; llavors tenen un espigó fixat a l'extrem d'un suport de ferro i disposat perpendicular, i un poc inclinat a la fulla. Uns exemplars més evolucionats, porten als costats unes planxes triangular invertides, fixades i articulades a la part inferior, en tant que a la part superior, prop de la vora, ten en una serie de forats horitzontals en línia, a distancia regular, que serveixen per a graduar l'amplária, augmentant o disminuint, segons la regadora que es vulga fer. Es subjecten mitjancant "palometes" o brides. A les comarques d'Alacant s'utilitza un arreu singular, la magencadora, que és un punxó d'uns 0,15 m. de llargária, que al cap posterior porta dos tallants en forma d'aletes que es separen més o menys 0,50 m. a l'altre extremo Des del mateix punt surt una barra inclinada amb forats. Aquesta peca, es posa a la part inferior de l'arada de ferro, i serveix per a entrecavar superficialment, quan les plantes són menudes, o quan han estat trasplantades. S'empra usualment en la segona cavada de la vinya: magencar. A més a més, la xaruga es pot usar per a fer la collita de certes plantes: "Xaruga de cacauets" (Horta de Valencia): és una xaruga lleugera petita, de llaurar, a la qual se li ha llevat la pala. Porta com a complement una planxeta de ferro estreta i llargueruda (0,40 m. a 0,60 m.), doblegada en angle recte pels seus extrems, formant un tallant d'uns 0,15/0,20 m. perpendicular a la barra. Al mig, aquesta té un encaix que serveix per a ficar-lo de la lllateixa manera que la pala giratoria. Per a travar-la hi ha un travesser, que va de la cameta a l'esteva i que subjecta la fulla en la seua posició. Mentre el punxó va tallant pel centre del sole, els tallants de la barra tallen per baix al cavalló, afavorint 75

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

Xaruga de ganivets: El dental esta constituit per una barra Ilarga, que al cap davanter, sota una estructura triangular, porta nou ganivets, un a la junta i quatre a cada costat. A cada extrem de la base hi ha uns buits rectangulars on encaixen dos taIlants (rcusxilles 'J, corbats al cap de baix, i amb forats al cap damunt. Els forats permeten travar amb una xaveta els tallants a diferents altures, graduant la profunditat. Al centre de la base del triangle hi ha un altre encaix, on es fica una altra barra, de les mateixes característiques que l'anterior, que a l'extrem inferior porta fixada horitzontalment una aleta. De l'extrem anterior -vértex del triangle- surt la cameta, i del posterior dues esteves forcades amb manetes. Xaruga d'aletes ("cultivador", Guardamar): Esta formada per una base rectangular, que porta a sota dues línies d'aletes (ungles) fixades a l'extrem inferior d'unes "cues" corbades. Van disposades, dues a la banda d'enfront, i tres a la banda de darrere, en plans verticals diferents. Del centre del costat davanter surt la cameta, i a la part de darrere dues esteves amb un travesser prop deis agafalls de fusta. Totes les peces estan fixades mitjancant cargols i femelles. És també pareguda una modalitat corresponent a Benissoda, que en lloc d'aletes té relles semblants a les deis forcats. L'estructura és regula amb una barra dentada que permet "apuntar" o aplanar el sentit de les relles. Es sol emprar per a remoure i matar 1'herba.

l'arrancada a má de les mates. Quan s'arriba a l'extrem del cavalló, es passa a l'altre costat el tallant de la mateixa manera que la pala, i es torna fent la mateixa faena. L'us d'aquest complement és recent, i s'ha donat amb el conreu extensiu de la "cacaua". "Xaruga de patates", giradora de patates (Vinarós, Castelló, Valencia, Sueca, Pego, Sanet). Aquesta modalitat porta com a complement una mena de rella a la part posterior, enganxada entre el dental i l'esteva. Quan es passa trenca el cavalló, deixant al descobert les patates. Hi ha un grup d'eines, que per a ésser aprofitades, deuen enganxar-se als timons, i s'estiren com les arades. De vegades són designades amb el nom de xaruga. Reemplacen el dental per una estructura més complexa: Una modalitat molt especialitzada és l'encaval/onadora ("bravant d'obrir regadora", L'Alcúdia). Esta formada per dues pales allargades, cóncaves, més amples a la part posterior. Es disposen una al costat de l'altra, separades, formant una figura trapezial, amb el costat convex cap a l'exterior. Van unides als caps per travessers o "bracets" de ferro, que al mateix temps són la base on es fiquen l'esteva i la cameta. Alguns exemplars (L' A1cúdia), tenen els travessers de darrera que es poden obrir o tancar, fixant-los amb cargols i femelles, i d'aquesta forma es dóna major o menor obertura, cosa que permet fer cavallons més o menys amples. L'encavollonadora, s'utilitza per a fer grans regadores: una vega da llaurada i adobada la terra, és comú dividir el camp en taules amples per a regar-lo.Tarnbé s'usa per a taular els conreus de taronges. Abans, aquesta faena es feia amb l'aixada o la lligona. A les comarques d'Alacant, tenim tres útils que conserven l'estructura de les arades, i que s'empren per a preparar la terra abans de llaurar o reernplacar algunes "relles": "Trencacrostes'' de ganxo (Binissoda): El dental és una estructura triangular isósceles, que porta articulats cinc ganxos, un fix a la punta i dos a cada costat, que encaixen a cada banda articulats amb traves de ferro, el que permet donar-los major o menor amplária, sempre constituint una figura triangular. De la punta surt la cameta, i del centre de la base l'esteva. S'aprofita per a llaurar les entrelínies deis conreus sembrats, remoure la terra de les vinyes i també per a remoure el sol al seca i les hortes ("xaruga de ganxos"),

El transpon de l'arada L'un dels problemes que havia de resoldre el llaurador, era el tragí de l'arada, tant des de les cases al camp, com per passar d'un camp a l'altre. Quan les distancies no eren massa grans, o quan hi havia normes en els camins de ferradura, tant l'aladre de parell com el forcat es traslladen d'un costat a l'altre amb el mosso (forcasset, Castelló de la Plana; narria, Alpuente; caval/et, Castalla). Esta compost d'una fusta forcada en forma de V, arnh un travesser prop del vértex, que forma un buit amb aquest, dins el qual es fica la rella de l'arada, enganxada a la be~tia. Palanqueja contra el vertex, i així es manté alcada, i es gUla amb els ramals. 77

------------------------

4Ift>

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

() I~

~\' & dili / \.

FIGURA

--~-~ -~\

Una modalitat més desenrotllada, esta formada per dues barres de fusta o ferro, que s'usen entravessades prop d'un extrem constituínt una mena de forqueta. Un poc més abaix del vértex va el travesser que forma amb aquell l'encaix de la rella. A l'extrem inferior va un eix que als seus caps sosté unes rodes de fusta. Cada roda esta constituida per una peca sencera, amb la superficie protegida amb una rodella de ferro. EIs mossos més recents estan fets de ferro, igual que les rodes, massises oamb raigs.

Per a evitar el lliscament de la rella, el cavallet es lliga a la cameta de I'arada. Per allá, als extrems "encreuats", que acaben en forma d'anella o amb la punta doblegada a manera de ganxet, té una cordeta o cadeneta que es passa sobre la cameta i es lliga a I'altre cap. Per a traslladar la xaruga, s'utilitza un mosso adaptat a les particularitats d'aquesta eina. Esta constituit per un travesser quadrangular, de fusta, i als seu s extrems encaixen uns espigons (eix) que. sostene~ les ~odes. Del centre del travesser, en sentit perpendicular, hi ha fixada una barra de ferro que al cap exterior té un colze en angle recte, amb un ull ample, on encaixa la punta del punxó de la xaruga. El dental es recolza sobre la barra travessera. Una altra forma és un eix de ferro que prop deis extrems fa dos colzes en angle recte, en un mateix pla. Les rodes són de ferro. Al centre de l'eix hi ha fixada una anella on encaixa la punta del punxó. Al seca per a transportar I'aladre, a través de distancies més o menys amples, i en terrenys ondulats o abruptes, es juny al parell al jou i, aleshores, s'enganxava l'aladre per I'extrem posterior, i així s'arrossegava. EIs aladres de ferro es podien traginar a 110m. El procediment era el següent: l'animal va guarnit amb l'albarda i damunt d'ella a cada costat, els carrejadors. L'aladre es desmonta, es plega el timó i la part posterior, i es subjecta al carrejador a l'esquena de la bestia. Per tal d'evitar que la punta de la rella punxe l'animal, s'usa una mena de didal o funda feta amb un tros de banya, amb la qual es cobreix. La funda té un forat, prop de la vora, al qual es nuga una cordeta que a l'altre cap va lligada a I'argolla per a subjectar els ramals. Quan el terreny ho permetia, i l'existencia de camins ho facilitava, si el llaurador tenia com a vehicle el carro, era i és natural el seu ús per a transportar les eines.

La Ilaurada i e/s comp/ements Per a llaurar la terra, ha d'estar en saó, és a dir, quan la terra ni esta molt seca ni molt humida; per aixó el llaurador, Uaura després de les pluges o abans de regar. La técnica pot variar, segons la forma i dimensions del campo Les formes mes comunes són: triangular, quadrangular,

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

o rectangular. La norma era entrecreuar les relles: si la primera era en sentit longitudinal, I/aurar a la I/arga, la següent es feia en sentit perpendicular a la llargária del camp, I/aurar de

No busques un matxo vell, per molt que apretes la rella no podras fer bon guaret.

través. Quan es treballava en bancal s estrets i en pendent (I/astra, Benassal, Albocásser, Sueca), es tractava de llaurar parallel al marge per evitar que l'aigua s'eixugue i arrossegue la capa fértil, es a dir evitar que el sole servesca per a córrer l'aigua. Hi ha diverses técniques d'entrecreuar les relles: la més habitual, I/aurar de cantó, és cornencar a llaurar més o menys prop d'un cantó; els soles es tracaven en diagonal, al costat próxim, seguint un curs més o menys oblicuo La segona rella s'iniciava pel cantó oposat del marge d'enfront. En el I/aurar de racó (Castelló), els soles van en diagonal als costats del campo A Sueca, aquesta técnica s'anomena I/aurar de cartabó. Una modalitat és I/aurar de gaidá: es tracava un sole d'extrem a extrem, que anava d'un cantó a l'oposat de l'altre extremo Primer es llaurava una meitat i després l'altra, en diagonal a la línia del perimetre del campo El nombre de "relles" passades és variable (normalment tres, en les terres fortes), depenent del tipus d'arada i la mena de cultiu. Amb l'aladre, i als camps de cereals, s'arribava fins quatre o cinc relles. A I'Horta de Valencia, amb l'ús de la xaruga, els conreus que es treballa ven més eren els pésols, la dacsa, la xufa; aleshores, es donaven "dues passades de rella i un pas de ganxos". Normalment, cada passada de rella, rep un nom que la diferencia de les altres: La primera s'anomena guaret ("goret", "fer una guaretada"). Aquesta llaurada és més profunda i té la funció de reconstituir el terreny. La llaurada de guaret amb l'aladre o el forcat es realitzava amb una rella curta i més estreta, ja que es tractava de donar-li més profunditat al sole, i calia evitar que la rella es trencara, cas d'ésser llarga. A més a més, en aquesta primera "passada" no s'empraven les orelleres. La "passada de guaret", rep uns altres noms: girar (Xátiva, Gandia), girar a la segona rella (Valencia i Altea); rostol/ar (Morella, Valencia) és la primera rella que es dóna a un camp després de segar-lo. Quan un camp ha estat molt de temps sense llaurar, la primera rella s'anomena trencar.

La segona rella, i les següents, tracten particularment de remoure o escampar la terra. En aquest cas, s'usa una rella més llarga i ampla, i per a remoure millor les arades porten orelleres, en les quals la posició i guaduació resulta important segons es vulga deixar la terra formant sole, o per a escamparla i al mateix temps esterrossar. Aquesta segona rella es diu mantornar (Maestrat, Castelló, Valencia, R. Xúquer, Xátiva, Gandia), girar, solear (Xátiva), o rel/a de Sant Miquel. La introducció de la xaruga modifica les seqüéncies, i les arades de fusta quedaren en un lloc secundari: sovint, la xaruga giravolta la terra, i les llaurades següents es realitzen amb el forcat o els ganxos. A les hortes, tant del litoral como de l'interior, les arades de fusta no giren la terra; poden aprofundir el sole, permetent l'airejament de la terra, peró per a reconstruir la fertilitat convé regirar periódicarnent la terra. Aleshores el llaurador feia el guaret amb l'aixada. Encara després de la introducció de la xaruga, i com aquesta fa sole i no deixa passar l'aigua i la huminat, dones, cada tres o quatre anys es fa guaret amb l'aixada. Quan es llaura amb les arades de fusta o de ferro sempre resta un tros de terra sense llaurar, en el cap, on el parell o forcat gira. A les hortes, prop de la vora de les séquies també es deixava sense llaurar; abans més, perque les séquies no eren d'obra, i hi havia el perill que es trencaren si hom s'aproximaven massa amb l'arada. Una part es llaurava després, quan s'anava llaurant de través. Aquest tros sense llaurar rep diverSOsnoms, segons el lloc: antana, andana (Castelló, Maestrat, Valencia), andane (Sueca), antara (Horta de Valencia), antena (Cocentaina), antera (Morella), conejal (Al puente). Les parts a les quals no arribava l'arada, es cavaven amb l'aixada una vegada s'havia acabat de passar la rella: "cavar cantons", "anar a fer les antares" (Horta de Valencia). Per anivellar el terreny, es traslladava la terra d'un lloc a l'altre amb la tragel/a. A I'Horta, s'emprava el següent procediOlent: amb la lligona o l'aixá, s'obria un solc ample, de Olesures variables, segons les necessitats. Es procurava separar I'estrat superficial fertil, que es deixava a un costat per a restituir_lo al seu lloc; mentrestant la terra profunda era carre81

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

gada en cabassos terrers amb la lligona, i d'aquests al carro o a la pastera per dur-Ia al lloc necessario El sistema es semblant a la tecnica emprada per a abaixar les basses altes de la Marjal, El treball immediat a la llauranca consisteix en esterrossar i aplanar la terra. Aquesta faena es realitza amb dues ferramenres que aprofiten cadascuna una energia diferent: la maca i el rutló: La maca d'esterrossar és una peca en forma cilíndrica o quadrangular, amb un mánec entravessat pel mig (0,80 m. a 1 m. de llargária), Es treballa amb les dues mans, i serveix per a trencar, esclafar i aplanar a cops o macades els terrossos més grans. A les hortetes on es cava amb I'aixada, es sol emprar per a aquesta tasca la cobota de I'aixada. El rutló és una pedra de secció cilíndrica o octogonal, d'envers 1 m. de llarg. Al centre de les cares laterals sobresurten encaixades unes espigues o eixos, deIs quals es nuguen els tirants, que es lliguen a la collera de llaurar de la bestia que ho arrossega, fent-Io rodar, i així va aixafant les gleves, deixant ordenada la terra. Usualment s'empra "quan les terres ixen molt agassonades". A vegades (a Oriola), el rutió va muntat dins un bastiment rectangular de fusta, que al cap davanter té articulat un timó que permete junyir un parell. El llaurador treballa la bestia per mitjá deis ramals, anant un xic cap a

é.

' "

\ "

••• '

,'\ ', \ •

•

'\'

FIGURA

" ,',

24 FIGURA

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCA TS

darrere del rutló. Unes altres voltes, s'usava per a preparar l'era de terra (Horta de Valencia) o per a picar la terra deIs voltants de les oliveres, després de la neteja i abans de la collita per facilitar-la (Castalla). Un conjunt vinculat funcionalment a les arades, ho constitueixen els ganxos (aranyes, Silla). Aquesta eina, en la seua forma més senzilla, esta composta d'una post rectangular, que oscilla entre 0,60 m. i 1 m., a la qual es fica, a la part posterior, unes barres de ferro, que acaben en punta corbada cap abaix, ganxos, en pla vertical. N'hi ha de cinc i de set barres corbades. A més a més, hi ha dues mides de ganxo que s'ubiquen altemades, un curt, un llarg, i formen dues plans (als extrems sempre són curts). La seua llargária varia segons el tipus de sol, i la capacitat d'arrossegament de les bésties. Els llargs oscil-len entre 0,30 i 0,50 m. i els curts entre 0,19 m. i 0,30 m. Cada estri esta compost de tres curts idos llargs (els de

.FIGURA

cinc), de quatre i tres (els de set). Per tal de facilitar i millorar la tracció, alguns porten a la part de sota una o dues planxes de ferro en forma d'anelles aplanades o patins (Algemesí). En el l11ateix sentit, uns altres porten rodes fixades a un eix, agafat paraHel al costat davanter. A cada costat de la part d'avant, hi ha unes argolles que serveixen per a lligar els tirants que enganxen l'eina a la collera de la bestia que l'arrossega. Per a conduir-lo, el llaurador, es posa dret damunt, per tal de donar-li més pes i evitar que salte, i ho guia amb els ramals. A partir d'aquestes formes s'han donat una serie d'adaptacions estructurals, en direcció d'amillorar el maneig i la funció: En els ganxos amb rodes, l'eix fa als extrems dos colzes en angle recte i mate ix pla. L'eix passa per dos forats, argolles, fets al cap de dues planxes de ferro, subjectes perpendicularment a la part davantera. Hi ha dos sistemes que permeten graduar la posició de l'eix, permetent, segons la ubicació del pla dels colzes, alear o abaixar les rodes que alcen o abaixen l'estructura, i donar-li major o menor inclinació als ganxos (regula la profunditat d'aquests): El primer sistema és Una espiga que, si es fa girar a dreta, fa que les corbatures de I'eix es disposen verticalment, i es puja la post i les "ungles" s'endinssen més en la terra ("s 'apunten" més); si es fa girar cap a I'esquerra es disposen en un pla horitzontal i les rodes baixen en posició més plana, i ratllen la superficie del sol. L'altre sistema consisteix en una barra fixada al centre de l'eix, que es trava entre les dents d'una altra peca corbada amb dents i fixada a la plataforma de fusta: si es trava a les dents inferiors, baixen les rodes, i si es trava a les dents superiors, pugen. Els ganxos amb rodes es treballen com els altres tipus, amb el Ilaurador pujar damunt la post. Encara que alguns tipus tenen una esteva semblant a la de les arades, que permet conduir-los com aquestes. A I'Horta de Valencia s'usen ganxos sense rodes i amb esteva, donat que la terra és prou fluixa pel constant i intensiu conreu. EIs mateixos ganxos han estat reproduits pels ferrers, tots de ferro. Les formes conserven una certa regularitat, així com les tecniques per a graduar la profunditat. La majoria deIs ganxos amh bastiment de ferro porten esteva. N'hi ha amb una sola roda central i amb dues. Els ganxos serveixen per a trossejar i remoure la terra, permeten de llaurar, rompre la crosta superficial, i llevar i arrossegar obstacles tals com arbusts, arrels i pedres. Es salen 85

CAVAR 1 LLAURAR (2): AL.~DRES 1 FORCATS

passar darrere d'una xarugada ("xaruga") per a esterrossar la terra, i a les vinyes per a trossejar la terra. Moltes vegades, reernplaca l'última "rella", "per a adelantar una rella", ja que "agafen" a cada passada una extensió de terreny superior a la que es pot amb el forcat. Els ganxos no els hem trobat encara a les comarques on s'usa la "xaruga de ganxos". La semblanca entre ambdós és notable. Un altre conjunt interessant lligat a les fases últimes de la preparació de les terres són les entauladores. Estan formades per una taula o barres unides per travesseres, de forma rectangular allargada o gairebé quadrangular. A la part de sota és llisa o va armada de c1aus, bastonets, o "cutxilles" tallants. Le entauladores són arrossegades per animals i serveixen per a aplanar, "entaular", "taular", i rompre la crosta superficial del terreny, i altres activitats complementáries, Per a guiar-la, va un home (de vegades dos) dret, treballant la bestia amb els ramals. També rep altres noms: tauladora (Maestrat, Castelló), ataulador (Morella), post d'ataular (Benissoda). Hi ha diverses modalitats: La taula plana (post plana, tabla plana, lisa, "aplanadora ", etc.), a l'Horta de Valencia, esta formada per una taula de fusta forta, d'aproximadament 1,70 m. de llarg, 0,30 m. d'ample i de 0,03 m. a 0,04 m. de grossária, Prop deis extrems porta dues barres travesseres amb dos buits, per on passen i lliguen un cap dels ramals que ho subjecten a la collera de llaurar. Les taules més recents, en lloc de les barres porten com a travessers uns ferros que acaben en anelles, on s'agafen els tirants, usualment de cánem. Al seca, la post plana és més estreta, i moltes voltes més llarga (3 a 3,50 m.). També hi ha taules planes petites, per a passar-les entre cavallons (tabac, carxofa) per a fer pols. L'entauladora plana s'utilitza per a taular (Maestrat, Xátiva, Biar, Guardamar) o entaular, és a dir, passar-la damunt la terra després de l'última "rella", i serveix per a esc1afar, anivellar i aplanar el que s'ha llaurat, i deixar el camp llest per a sembrar. S'usa també per a colgar la llavor després de sembrar. L'altra modalitat compren diversos tipus d'entauladores de c1aus o bastonets i de tallants o ganivets. L'entauladora de claus, la forma més senzilla, és una post d'uns 1,70 m. per 0,30 m., que a la part de sota té encaixades verticalment, dues

--7 /

FIGURA

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

o tres línies de claus, ferros punxats o bastonets sense punta, en plans diferents. Un altre tipus (Alpuente, Agost, Sant Vicent del Raspeig), esta format per dues o tres barres de dimensions que oscillen entre 1,50 m. i 2 m., unides per barres travesseres, normalment quatre (0,30 i 0,40 m.). Les barres porten a sota, encaixats, els claus o bastonets (O, 10m.). A I'Horta de Valencia, hem trobat entauladores consistents en un bastiment quadrangular, proveít de claus, sobre el qual es fixa un cavallet, damunt el qual es posa dret el llaurador.

FIGURA

Hi ha variants que en lloc de claus o bastonets, porten ganivets que tallen la terra. A l'AJcúdia, aquest tipus té tres fileres de ganivets grans (0,15 m.), i corbats cap arrere cada 0,08 m. Com les taules r-Ianes, s'enganxen per mitjá d'unes argolles. A la part posterior de darrere, i al centre, totes les entauladores tenen una cordeta enganxada a una anella, que permet girar-la amb major comoditat en arribar al cap del campo Algunes entauladores són mixtes, conviuen fileres de claus amb unes altres de ganivets. Aquesta modalitat s'empra en diverses fases de les operacions de llauranca i manteniment: 1) per a netejar el camp abans de llaurar; 2) darrere d'una llaurada, per a rompre i esmenussar els terrossos; 3) poc abans de sembrar i de passar la taula plana, per a rompre la crosta superficial que es fa damunt la terra: "dues passades d'entauladora i després la plana". Especialment al moment de regar, a I'Horta de Valencia, es sol passar l'entauladora als conreus de cavallons amples per a tallar l'herba parásita i remoure la terra. En aquest cas, les dimensions s'adapten als conreus. Les entauladores van enganxades al forcasset o pouet de la collera de Ilaurar, per mitjá d'una tirants o cadenes que van fixades a les argolles de l'eina. Per a guiar i donar-li pes al llaurador, va pujar dret damunt l'entauladora. La bestia que ho arrossega, es guia amb els 88

FIGURA

ramals. Per tal de que tinga major pes i fer miIlor el treball, de vegades pugen dos homens. A Alpuente, l'entauladora és una post que per sota va ~rov~i"d~ de trossos de ferradura ve lis, i s'enganxa a un parell. 1 er alxO, amb una corda de cánern o espart s'uneixen els caps a es argolles, després amb una altra que s'uneix a la primera per ~n extrem, i per I'altre al centre del jou. Sobre la taula pugen rets un home i una dona: mentre que ell guia el parell amb els l"amals, ella es subjecta amb un brac a l'horne, i amb l'altre

CA VAR 1 LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

brac s'agafa a la cua d'una de les bésties, per tal de mantindre l'equilibri. Les modalitats terminals d'aquestes eines s'han fet totes de ferro, sense incorporar variacions importants. Algunes de ganivets, tenen aquests molt llarg (0,15 m.) i molt corbats cap arrere, semblants a l'entauladora de ganivets emprada a la marjal. Dins de la classe d'entauladores, es pot incloure un grup d'eines de funció semblant, pero especialitzades a un tipus de sol i conreu molt específic, la Marjal: L'entauladora de ganivets és una post de 1,90 m. per a 0,35 m., que a la part de baix porta uns ganivets corbats cap arrere, recolzats de cantó contra la taula; es disposen en dues o tres línies, distribuits en plans diferents. Hi ha una "cutxilla" cada vuit centímetres. Van clavats amb perns i fe melles. La draga, o draga l/aurado ra, és una mena d'entauladora, formada per una taula (1,20 m.!I,50 m. x 0,25/0,30 m., Castelló de la Ribera), de la que surten, cap arrere i de la part de sota, pare lis de ganivets corbats de ferro, en forma de tisora,

FIGURA

¡,un més llarg que l'altre (0,20/0,25 m. i 0,25/0,30 m.). Van separats l'un de l'altre 0,5/0,8 m. i l'espai entre parell i parell osciHa entre 0,14 m. i 0,20 m. Sobre la taula que sosté els ganivets, es fica una segona post o plataforma (0,80 m. x 0,40 m., 0,60 m. x 0,42), disposada sobre uns cavallets o soports de ferro o fusta, amb una inclinació cap avant d'aproximadament 0, 10m. La inclinació permet, quan el llaurador va dret damunt la plataforma i un xic recolzat cap arrere, endinssar els ganivets dins la terra mullada. Hi ha dragues dobles, de gairebé dos metres i doble filera de ganivets, que s'estiren amb un parell d'haques: draga de parel/ (Silla), cutxilles de parel/ (Cullera). Les dragues es passen "a la llarga i de través", diverses vegades. Tallen i desfan els gassons, deixant la terra ben esmicolada i pastosa, a punt per a sembrar. Desfan els gassons arremullats, i els transformen en fango En alguns casos, i per a treballar l'horta, entre cavallons, s'empren unes dragues menudes, de tres parells de tisores (L' Alcúdia). Una eina singular, és el trOlec (carret de plats, carro de plats, rutló de plats, tal/adora, "grada de discos "). És una estructura rectangular, feta de barres de fusta. El bastiment inferior porta dos eixos de fusta o ferro, travessats per rodes tallants de fusta o de ferro. La part superior es cobreix amb una plataforma feta de taules de fusta. El nombre de rodes, depén del tamany del trólec, i pot oscil-lar entre set i vuit. Van collocades en plans vertical diferents que corresponen a eixos diferents. Aquesta eina és estirada per una bestia que s'enganxa per mitjá deis tirants a les argolles que porta a la part davantera. El llaurador va damunt l'empostissada, condumt ~mb els ramals. De vegades col·loca sobre aquesta un sac de jute, per a evitar relliscar quan guia. El trólec es passa quan hi ha poca aigua, i amb el moviment de les rodes serveix per a remoure la terra i afonar l'adob verd. També s'usa per a obrir l~ terra i facilitar la penetració del sol i major evaporació i Iiltracío. L'operació que fa, s'anomena janguejar. Els racons on no arriba la draga, s'esmicolen amb l'aixada, o amb els peus: "patejar cantons",

.'\

IV.

ANIMALS DE FORC;A 1 DE TREBALL

FIGURA

bestiar de cárrega, transport i treball, ha estat tradicionalment un útil escás entre els camperols menuts. Per aixó, certes formes de solidaritat, com "aparearse'' o ajuntar animals, estan orientades a reunir els animals de dos o més llauradors, a fi de realitzar les diverses operacions agrícoles, per tom: treball de tomar, "tornadilla". El cavall, al matxo, els bous i vaques, i en moltes ocasions, els ases, malgrat la seua menuda envergadura, han estat ernprats per a traginar i llaurar. A grans trets, i no de manera exclusiva, les diferents especies, tenen una distribució ecológiea: a les hortes s'usen matxos i cavalls, indistintament; al seca era general la utilització de matxos, i menys freqüent la de l'ase; a la Marjal predominaven els cava lis de gran envergadura com el rossí. Els bous i les vaques, han estat usats fins pocs anys a la marjal, Alt Paláncia, Guardamar i Oriola, entre altres llocs. A l'horta d'Oriola, el llaurador preferia "la yegua, porque era más importante para hacer mulas", que després venien a La Manxa com a bésties de tir. La introducció de l'arada de ferro, la xaruga, més pesada i que trenca la terra a major profunditat, ha conduit en els diversos ámbits ecológics al reemplac;;ament del cavall andalús pel rossí. La distribució que venim d'esmentar té relació amb diverSOstipus de factors. Quant a l'ámbit geográfic, al seca, amb terrenys trencats i accidentat, el "matxo" i l'ase s'adapten millor que el cavall; a més a més, són més resistents que aquest, i es poden utilitzar intensivament per al tragí a llom. l.Jn altre aspecte, a l'hora de l'elecció de l'animal, ha estat, el Seu nodriment: el matxo pot consumir pinso sec, en tant que el 93

ANIMALS DE FOR<;A I DE TREBALL

cavall no soporta aquest alimento El nodriment del bestiar requereix dedicar quasi un terc de la terra al conreu de ferratge tant de cereals i garrofers com d'horta: a més d'alfals, e~ conreuaven carabasses, safanóries, moniatos, naps. Ara be: en aquest aspecte les possibilitats dels camperols eren limitades sobretot a les comarques deprimides. ' Un ús suplementari del bestiar, era l'aprofitament del fem com a adobo Cada casa, almenys la dels llauradors més aforn¿ nats, posseía un cavall, un matxo, un parell de bous, vaquetes' més un porc almenys, gallines, ánecs i conills. Al seca er~ comú tindre petits ramats d'ovelles i cabres. EIs animals de corral servien per a completar l'economia d'autoconsum: carn, llet, ous, etc. A la quadra o al corral, era freqüent trobar el serrador o corbellot (corbil/ero, Oriola), peca de ferro corbada amb tall dentat a la part cóncava, que en un extrem acabava en un ganxo que serveix per a penjar-lo d'una anella ficada a la paret. S'utilitzava per a tallar o serrar en trossos, l'herba o alfals. En altres casos, l'extrem del serrador es c1avava vertical a una taula de fusta; aleshores, mentre es subjectava amb els peus, sobre la taula, i a cada costat del ferro, el feix agafat pels caps es tallava en dos o més trossos. Més modemament, i quan el llaurador tenia un ramat més o menys nombrós, s'usava una tauleta o cavallet, que a un costat té articulat un ganivet i que es treballa com a una guillotina. Per a netejar de pols la fulla emmagatzemada, al moment de donar-la als animals, s'emprava un cistell ("creba de paja", Alpuente) de vora curta amb dues anses, i entreteixit arnple, que s'usava com un garbell. Per a manipular la palla i l'herba, per als llits deis animals, s'usaven forques de fusta o de ferro; en tant que per a traure i remoure els llits que on la palla mesc1ada amb el fem servia d'adob, s'utilitzaven els ganxos de fem, mena d'aixada proveída de tres forcons amb un coll corbat, que acaba en una dolla, on encaixa un mánec curto Quan s'anava a treballar més o menys lluny tota la jornada, el menjar deis animals es portava en un sarrio o sária. de base rectangular i amb dos anses, i una cordeta per a mantenir-la subjecta al cap. 94

per a enganxar el cavall o el matxo, i per a l'aprofitament de la seua forca de tir, resulta necessari l'ús de determinats USo

arreLa'cabe~ada (cabecá. Castelló de la Plana) és un estri fet de . es de cuiro entrelligades en diferents direccions de manera oue s'adapta al cap de la bestia. El conjunt de corretges, de qegades, s'ajunten per mitjan d'anelles. Les corretges longitudi~als de cada costat de la cara, s'anomenen carril/eres, i la d'enmigfrontal. Aquestes tres van unides per dues travessers de cuiro, l'una que travessa el front de l'animal, frontalera, i l'altre a l'altura del morro, morrera, on va la serrreta i els ramals. S'usen amb sivelles. Les corretges de la part superior s'ajunten per mitjá d'anelles i s'uneixen a la part darrera de les orelles on van unides a una altra que passa pel coll i s'assegura mitjan~ant una sivella. Aquesta peca subjecta i evita que caiga la cabecada. A la part superior de les frontaleres van unides les ulleres, o "andoixos". Peces complernentáries són: la serreta, peca de metall en forma de mitja lluna, semicircular, amb serres a la part con cava que es posa sobre el nas, i el "bocado ". vareta de ferro que va dins de la boca. Ambdues peces s'uneixen a la base de les frontaleres per mitjá d'unes anelles que aquestes porten, i que també serveixen per a enganxar els ramals; així quan es tira d'aquests per a dirigir-lo es domina millor, ja que se'ls clava la serreta, obeeixen més, i facilita la direcció de l'animal. El selletó és una sella de fusta petita, un cavallet davant i darrere, que es posa i s'adapta damunt l'esquena de l'animal. A la part d'abaix hi ha un encoixinat -dos coixins farcits de llana o pallús- per evitar que el contacte i els frecs conseqüents, llastimen la bestia. A cada costat ixen dues corretges, l'una més Curta amb una sivella C'sivella ") dins la qual es fa passar i subjectar una altra més llarga que es passa per davall la panxa. Serveix per a fixar-Io i evitar que es moga el selletó. El selletó, es col-loca sobre el 110m, s'utilitza per a costenir la faixa que sosté de l'arada, i evitar que el pes de l'arada faca mal a l'esquena. La faixa es col·loca entre els dos cavallets de fusta, per tal que aquella no se n'ixca. Quan s'empra el selló de carro que es més gran que el de llaurar, el cavallet davanter té dues corretges que van unides al cOlleró, i al darrere té ficada una anella per a fixar l'arretranca ("arritranca"). 95

ANIMALS DE FOR<;A 1 DE TREBALL

La collera de llaurar: Hi ha diversos tipus: a) Guamiment compost d'un cos o collar de cuiro, que té l'interior farcit de palla o llana. A l'interior té dos coixins per a fer més suau el contacte de l'estri amb la pell de l'animal. Als costats exteriors té dues orelles de cuiro on es recolzen els timons de l'arada' forcat o xaruga. A la part inferior, cada brac del collar té une~ mosses exteriors, que es lliguen amb cordes, per tal d'estrenyir_ lo al coll de l'animal. b) Una altra mena de collar esta fet de tela forta omplit de palla, el més usual, i lligada als extrems amb trossos de cordeta. Es col·loca darrere la collera, cobrint-lo amb les orelles de cuiro d'aquesta. Sovint ambdues van lligades amb qualsevol tipus de corda. Serveix per a protegir millor la pellde l'animal quan en llaurar la resistencia de l'arada tira cap arrere la collera. De vegades a i b s'uneixen amb cordes. Davant la collera, i per tal de subjectar els timons, va col-locat el jouet (de vegades, forcasset). Sembla un jou petit simple format a la part superior per un bastó corbat, d'un 0,37 m. (V invertida), que a cada cap té un forat vertical on encaixen els tel/ols o espadelles, bastons de fusta, d'uns 0,57 m. de llargária, un xic corbats cap a l'exterior. A cada espadella, més o menys a la meitat de la longitut, hi ha una ansa feta de corretges de cuiro, espart o filferro (aixanguer, Sueca, Xátiva; aixunguer, aisengueret, Alcoi) que sosté cada cap del timó del forcat o la xaruga. El jouet o forcasset (forcallet, Castalla; horcate, Oriola) esta compost de dues cames de fusta, corbades, unides en forca a la part superior, habitualment per una o dues abracadores de ferro. A cada costella va un aixanguer (francolets, Alcoi, Biar) de cuiro, que sosté una carabasseta, ganxo de ferro, que serveix per a enganxar els tirants. Sosté cada cap del timó del forcat. Es traven mitjancant els tellols, per a que no se n'ixquen en fer forca els animals tirant de i'arada. Els aixanguers es subjecten directament a les costelles, o bé per rriitjá d'unes anses de metall que porten aquestes. El forcasset s'usa particularment davant, amb la collera o colleró de carro, i serveix per a enganxar els tirants del carro. Quan s'utilitzaven per a llaurar, els aixenguers eren unes anses de cuiro o corda de cánern o espart per on es passaven els timons de l'arada. Amb la generalització de l'accés del llaurador al carro s'ha fet més corrent l'ús de la collera o colleró (collars, Morella,

FIGURA

ANIMALS DE FOR<;:A 1 DE TREBALL

Pego) en lloc de la collera de llaurar. El collerá, és un anell de cuiro farcit de palla o llana, obert a la part inferior. Va subjectat per dos bastons corbats, costelles, lligades al cap superior amb corretges de cuiro, en tant que al cap inferior de les costelles es passa una corretja que permet eixamplar o estrényer el collar, adaptant-lo al coll de I'animal. Al mig de cada costella van dos vencillons de cuiro, amb sivella per a enganxar a la costella els argollats. A la part superior i al cos de la collera, van tres corretges, una de les quals és anomenada en alguns indrets cap de morro, i serveix per a enganxar un tres de cuiro o tela resistent, de forma quadrangular allargada, que s'empra per a cobrir el coll i protegir I'animal de la pluja, i que el fregament de la collera no el llastime.

FIGURA

El coixi de l/aurar (col/era, L1ucena, Valencia, Elx, Alcoi, taIla) és una mena de collar encoixinat, fet amb cuiro o tela C:ssac, omplit de llana o palla, de forma arquejada. Més gran d' na banda (capea! gros) que de I'altra (capcalet), de manera ue una vegada farcit al mig, es forma una cavitat longitudinal, q encaixen dos bastons corbats (costelles) que envolten el on [xi. Unides a la part supenor . am b una cor da de cuiro . trenat, coarticulares per mitja . "' d' un pero, rormen ~ , un compas que es po t °brir i tancar. A la part inferior van proveídes d'una mossa o o un forat, per on passa una carda. que permet mantemr-. Ios subjecte al coll al voltant del coixí. A la part interior el collar té un coixinet de marfegueta, per a fer més suau el contacte. El eoIlar i les costelles van agafades amb una corda de cuiro. Per a llaurar, davant del coixí es posa el jouet. Una altra classe de colleró, esta format per guariment en forma de dues costelles fetes de tela farcida de brins, formant una sola peca; al cap de baix acaben en una mossa per a subjectar la lligadura, i van folrades als costats i cap superior amb una mena d'anelles amples de cuiro. Per a dirigir la tracció i els moviments de les bésties, s'empren els ramals o tirandes que són unes corretges estretes i molt llargues (4 m. a 6 m.) que van enganxades a l'anella que uneix el cabecó i la serreta. En el cas d'eines que no són de I'arada, s'utilitzen unes cordes de cánem o cadenes, tirants, que Iliguen l'estri a la collera de llaurar. L'assot o tralla és tros de corda o cuiro trenat fixada a un deIs caps del mánec, Quan es tractava de "fer guaret" amb forcat o xaruga, el conreador solia usar més d'un animal per a tirar; llavors emprava la reata que és un parella de cordes de cánem molt fortes i gruixudes, o cadenes folrades amb cuiro, unides per un travesser del mateix material. D'un extrem van lligades a la collera, i per I'altre en passant per les argolles de la reata, fixades prop deIs caps deIs timons, al balancí, que va enganxat Sota el cap anterior de la cameta. El balancí (gambal, Benassal), és un bastó recte, o una mica arquejat, que du dues anelles, una a cada cap, i una altra al mig qUe permeten enganxar-lo al ganxo que porta I'arada sota la ca?Ieta o I'espigó. Una vegada enganxats els animal s, dos o ~es, queden disposats en línia. De vegades i per tal de que la or<;ade tir es fique a la part de baix i no en els timons, encara ~ue utilitzant una sola bestia, s'empra el balancí; aleshores s enganxa, a més deIs timons, amb uns tirants que van del

balancí a la collera que és realment d'on tiren. A més de "fe guaret", s'usen pera "coses distinguides" com fer "rabassetes"r és a dir arrancar arrels molt forts. ' L'utillatge referít als animals, al moment de llaurar, en previsió de certes circurnstáncies imprevistes (trencaments llastimadures, etc.), es complementa amb: ferradures de corn~ plement, formadas per dues peces articulades, per adaptar la ferradura a la pota, fixada a un conjunt de corretges entre. creuades que es lliguen per mitjá d'una sivella al voltant de la pota; serveix per a reemplacar la ferradura "bona", quan aquesta es trenca; així es podia continuar la faena sense llastimar a l'animal. També solien dur unes genolleres i una mena de coixinets que es ficaven amb corretges i sivelles a les parts de la columna llastimades, i que permetien al llaurador continuar utilitzan6t l'animal sense profunditzar les ferídes.

100

V. MILLORA 1 NETEJA

N dels problemes més importants que afrontava el llaurador de la societat rural era, d'una banda, la manera d'amillorar les terres, i d'altra banda restituir-los la fertilitat quan aquesta s'esgotava. En aquest sentit, les técniques eren i són diverses, algunes d'aplicació generalitzada i d'altres més localitzades. En principi, la forma més elemental consisteix a deixar en guaret la terra, no fer més d'una collita a I'any (anyada, "año y vez';, o de vegades cada dos anys, com a període de recuperació. Després es feien i les diferents Ilaurades, la primera més profunda per a enterrar el rostoll (amostallar, Foia de Bunyol), i emmagatzemar la humitat. Una técnica que es practicava al seca per a les hortetes, era traure I'estrat superficial, fértil, de les garrigues, per a enriquir les terres de conreu. La terra es treia amb aixades estretes, i era transportada en sáries que es carregaven amb cabassos terrers. A I'Horta, els Ilauradors aprofitaven la terra deIs camins, i era important també el fang de les séquies, Quan la sequía estava seca, es treia el fang amb Iligones, i s'amuntegava a un costat rins que s'hagués secat. Per als horts s'aprofitava el fem de les cases. Al seca, on es sembraven cereals, l'anyada era el sistema normal; en alguns casos, com a part del coneiximent agricola, i en d'altres imposat per les condicions climátiques: per exemPie, a les terres altes de conreu cerealer, on la collita es tardana, no hi havia temps de preparar la terra per a una segona sembra. Tant a l'horta com al seca, era freqüent la practica deis fOrrniguers tformigals, Horta de Valencia). Aquest sistema

101

MILLORA 1 NETEJA

bajo") o a la consistra en recollir a les garrigues ("monte muntanya, arbusts, canya, maleses en general (també s'arros_ to/lava: llevar el rastoll per a cremar-lo) i es feien muntons als bancal s en fileres que cobreixen tota l'expansió d'aquest. Després es tapaven amb els terrossos grans i durs, formant construccions de forma canica molt ampla de la base, deixant sempre un forat o boca (piquera, Alpuente). A la part exterior es cobreix amb terra fina, i aleshores es fa foc, d'on sol venir el vent. Si havia vent, podien estar en ceses durant tres i quatre dies (normalment un vespre i matinada) fins que la terra es cremiava. La terra quedava roja, groga i negra; els terrossos cremats eren trencats amb la maca d'esterrossar o la cabota de I'aixada, i finalment les cendres eren escampades i immediatament es llaurava. A Morella, abans.d'escampar aquest, o sia, s'escampava la brossa i terra fina que cobreix el bessó del formiguer. Una manera tradicional de fer adobs, és l'aprofitament del fem animal: bestiar de tir i llauranca, ramats, i animals de corral. A la bruticia normal que els animals feien a les quadres, el llaurador s'enginyava per a augmentar-ho, preparant llits de palla o canyots, que es meselaven amb els excrements i l'orina. Quan hi havia una bona quantitat, es llevava amb els ganxos i es deixava a un costat. Per al llit deIs porcins, tiraven sorra, transportada en carros o sáries que es duien des de la costa. S'utilitzava per a certs cultius, especialment per a planters, o alfals. Al seca s'emprava per als conreus de les hortes i hortetes. A I'horta el transport del fem es feia amb el carro; aquest s'omplia am pales o cabassos, i el fem es duia al camp on s'amuntonava a un cantó o es repartia en muntons pel campo Després, abans de llaurar, s'escampava amb els ganxos de fem i es regava. A Castalla, per a preservar les propietats del fem, es feia un mig elot on es posava l'excrement, i després es tapava amb terra. Hem dit que el llaurador s'apanyava per tal d'obtindre els mitjans d'enriquir la terra: un altre exemple el dóna l'ús deis pous negres, i les escombraries de les cases -fem gros-. El femater era fins fa pocs anys, una figura relevant, almenys a I'Horta de Valencia. També s'aprofitaven els residus industrials (del cuir, pells, etc.). Recordem igualment que molts llauradors anaven a Valencia a buscar les deixalles i el fem de les cases. 102

A la marjal, des de la segona meitat del segle passat, s'ha rat el guano (1844), fem d'aus que s'alimenten de diferents e~~os, i que era importat de Sud-América. Es meselava en pe~ers (fem amb sorra i jac), i era també utilitzat a I'Horta de lencia, particularment per a preparar planters. S'amuntegaan als costats deis camins, prop deis pobles, sofrint I'acció del ve . 01 I'aigua pluges 1 vent. s 'Al Marquesat de Denia, s'usaven les algues que la mar havia tret, i es meselaven amb terra; després es deixaven en podrimers per a fer-ne fem. Al Sud, s'emprava I'espart amb els

arrels. L'adob verd, era una altra forma de ami llorar les terres. s'utilitzava notablement en el conreu de l'arrós, cebes, i canem. S'emprava el nap i el favó, meselat amb la terra. Es plantava en la tardor, i es segava a la fi de I'hivern o primers de primavera. Es tallava C'ratllar") amb el sabre, amb el qual li feien tres talls, després s'abatia l'herba amb la taula plana, i s'enterrava amb el trólec o la xaruga. Els adobs químics s'empraven segons fórmules desenvolupades pels llauradors mateixos. Els adobs químics més freqüents són el sulfat i fosfat amónic, nitrat sódic, superfosfat mineral, orgánic, nitrat de potasi, sufat ferrós, etc. Un sistema que contribueix al manteniment deIs camps conreats, és la rotació, que evita I'esgotament per mitjá del conreu de plantes que aprofiten elements químics diferents del sol, ja que l'absorció d'aquelles es diversa, segons siguen de sistema radicular superficial o profundo La rotació depen, a més del sol, de les possibilitats de reg i l'utilització d'adobs, influencia del comerc i mercat; per aixó hi ha variació segons les comarques. Als horts i hortetes interiors, dos cultius; a les hortes litorals, tres i més, en succesió ininterrompuda. Ja hem vist, que al seca cerealista es fa guaret d'un any, i a Voltes dos, durant el qual es deixa entrar el ramat. Cal tenir en Compte si és blat, ordi, o lleguminosa. En els bancals de vinya, quan aquesta és arrancada, ha complit el seu ciele productiu, en certes comarques es sembren cereals durant tres o cinc anys. En el cultiu de ciele llarg, com els arbres (ametler, garrofer, oliveres), s'acostuma a sembrar en les "entrelínies": avena o alfals entre les oliveres i garrofers, i també llegums. Hi ha h?rtes arbrades a Segorb i al Racó d'Ademus, amb cereals, Pesols, o dacsa entre vinyes. 103

MILLORA 1 NETEJA

A les hortes i hortetes interiors, el conreu és intensiu, en tant que es pot aprofitar l'aigua i totes les possibilitats d'adob amb una alternancia, per exemple, de blat o civada amb fave~ (Castalla).

NETEJA

1 MANTENIMENT

Les feines de cura deIs diferents cultius, des de la sembra fins la collita, varien segons la seua naturalesa i els coneix-, ments adquirits i aplicats, d'acord amb la importancia a nivell de l'autoconsum i l'economia de mercat. Des d'una perspectiva molt ampla la cura, amb les reserves assenyalades, es caracteritza per un conjunt d'operacions partí. cularitzades: 1) protecció, 2) arrabassament de les herbes, mates o fullaca, que creixen dins el sembrat i el perjudiquen, 3) entrecavar periódicament, quan comencen a náixer, quan han estat transplantades, i durant el desenvolupament de les plantes, 4) regar, 5) preservació de les plagues: ensulfatar, esporgar. Hi han tasques més especialitzades, com a encanyar les plantes enfiladisses, esporgar, particularment arbres, és a dir, llevar-los la part podrida, brulls secs, rames sotmeses als entreforcs. Cadascuna d'aquestes etapes, necessita de l'ús d'instruments i aparells, els uns especialitzats i uns altres més generalitzats, desenrotllats per a treballar en les diverses situacions. Per a la protecció de les plantes, deIs ocells i espantar-los, s'usen espantalls, ninots de palla o altra materia que es posen drets dins del campo Cordes subjectes a estaques, que porten "nugades" plumes o trossos de tela que amb el moviment del vent espanten els ocells. En alguns casos s'ha arribat a usar traques. La caca ha estat un altre mitjá. ., L'eliminació de les herbes parásites, implica, la utilitzaciO d'eines corresponents a les dues tradicions abans senyalades (aixada, arada). Per als conreus compactes, i birbar el contors de les plantes, i sembrat espessos, s'usen les aixadetes (hi ha diverses mesures de la fulla) i ellligonet, el lligonet de només de tres dits es gasta per a birbar plantons i cebes. Per als conreus més clars, o leS plantes o mates més crescudes, s'empren modalitats més grans. Al seca, per a treballar els contors deIs arbres i vinyes s'utilitzen les aixades amples i estretes normals, per a f~r "ruedos" (bassetes, Vinarós), Per a certs arbres fruiters, parU104

I J1llent el taronger, es sol emprar una modalitat especial de gandula, per a birbar baix de les rames (Horta de la r'ncia). De vegades i per tal d'evitar haver d'inclinar-se per a e ".ab ar les aixades van proveídes d'un mánec llarg. blr , h b . . Una eina emprada per a segar er a en poc gruix 1 poca antitat és la dalla, de la classe de les corbelles; té la forma ~~una fulla o ganivet, corbada, robusta, més o menys llarga al cap posterior, acaba en una dolla on encaixa. un man,ec llarg (1 20 m.). S'usa amb les dues manso Serveix tambe per a esporgar els arbres i fer llenya. Moltes feines de cura, com remoure i birbar, es fan amb les diverses classes d'arades, emprades directament o amb l'adició d'algun accessori. Així, al seca (Alpuente), quan es sembrava blat en soles era costum passar I'aladre de fusta entre els soles, per tal de facilitar la faena. En aquest cas s'emprava una rella curta, i de punta arredonida. El mateix passava a I'Horta de Valencia amb els conreus en cavallons. S'utilitzava el forcat amb una relleta menuda gastada, per tal de no rebentar el cavalló i evitar afectar els arrels de les plantes. AIs conreus amb entrelínies amples -arbres, vinyes-, també s'usaven les arades, per a entrecavar-Ies. A les eomarques del Sud, el forcat i l'arada de ferro amb les aletes fixades a la base del dental i manera de tallants. A I'Horta de Valencia, per a construir els cavallons, quan s'ha sembrat en sole, es sol emprar el forcat i la xaruga, proveits de suplements: les postetes d'encavallonar i les pales d'encavallonar respectivament. Suplements menys ortodoxos són el sac de jute, o el cabasset vello A més d'emprar-se en aquestes feines, s'utilitzen per a trencar la crosta superficial al moment del primer rec. Una altra técnica d'entrecavar i birbar és col·locar al forcat o aladre una rella d'ales. Aquest sistema, que s'ha emprat al seca en els conreus de vinya, s'ha generalitzat a I'Horta de Valencia per a entrecavar i birbar els cultius d'hortalisses. A l~s Comarques del Sud és usual I'ús de la magencadora, que s Usa per a llaurar la vinya (magencar). Aquest accessori ~'ajunta per mitjá de cargols i femelles al dental de I'arada de erro o la xaruga. DeIs altres accessoris que s'empren per a aquesta mateixa ~peració, cal destacar el tallant (birbadora). Aquesta peca és de l°rtna semi-circular ampla al seca, i es col·loca entre el dental i a rella o el punxó de les arades de ferro i xarugues, en una ranura que aquell porta a posta. Serveix per a treballar la terra CU I~.gona: la

105

MILLORA 1 NETEJA

de vinyes. A I'Horta de Valencia s'empren diverses lIargari amb la xaruga el que permet eixercolar els conreus de caves 1I0ns de diferent arnplária, a més deIs tabac i carxofa. a. Les arades de fusta -aladre i forcat-, provei"des de le orelleres i les de ferro i xaruga amb les aletes, també s'e~pre~ per a entrecavar els conreus arbrats. A Guardamar, Benlssoda etcétera, per a remoure la terra garrofers, ametlers, oliveres ~ vinyes, s'empraven la "xaruga de ganxos", la "xaruga d'aletes'~ i la "xaruga de ganivets". Tant als conreus d'horta com als arbrats, el treball amb les arades es complementa amb les eines de má, usades per a eixercolar l'espai próxim a les plantes: aixadetes i lligonetes, en el cas de les hortalisses, lIegums, cereals, etc.; i l'aixada o lligones respecte als arbres, tant per a birbar com per a fer clots a l'entom d'un tronc o d'un cep, per a airejar-los, o colgar-li fem, i on l'arada no pot arribar. En alguns casos s'usaven estris que de vegades reemplaca. ven les eines de tir anomenades abans, o complementaven la seua faena en les fases de birbar i entrecavar. El "rulet'' (Horta de Valencia), en la seua forma més antiga és una especie de

FIGURA

106

. s rec tangular (O,.50 m de Ilarg) i secció semi-circular, que c:al~~ompost de cinc taules forma de barqueta a la part de sota, esta prop deIs caps i al centre tres fileres transversals de .pO~ d ' 1 s" o cIaus: 4-3-4. A cada costat de la part avantera te "baston . l b· l l argolles per a fixar els tirants, que e su jecten a a og se es de llaurar de la bestia. A la part de darrera té una altra col l era . . . . d 1 on va una cordeta que permeteix girar I canviar e so e 11 argo a S' ·1· ,. trument en arribar al cap del campo uti itza per a 1 lOS . . d . t t eotaular, remoure la terra I netejar rega ores petites, pa a es, cebes, xufes, etc... ., . Una variant que inclou diverses modalitats, te la mat~lxa fonna, pero esta constituida per un tros de tronc taIlat longitudioalment que a la part inferior porta tres o quatre limes transversals de "bastonets": 5-3-3-5. Paral-leles a .les voreres laterals, porta fixades unes barres de ferro, subjectes am~ peros, que sobresurten cap arrere uns 0,20 m. a 0,30 m., I acaben en un ull on encaixen i s'articulen les potetes d'un tal1ant semi-circular, o planxa de ferro corbada amb tall interior. La "birbadora" talla la terra horitzontalment. La profunditat es gradua pujant o abaixant-li els bracos que es traven als travessers mitjancant palo metes o xavetes. El "rulet" es maneja i guia amb el llaurador pujat damunt ell, i guia amb els ramalets. Una modalitat que hem trobat a Catarroja, té les següents innovacions: en lloc de bastonets porta davall uns ganivets, "tallants", encaixats longitudinalment, i al costat posterior, en lIoc de birbadora, té una aleta, "ungla", ampla fixada perpendicularment a un brac, que permet regular-li I'altura amb un sistema semblant a I'abans descrit. Per a conduir-lo té una esteva igual a la xaruga. Es maneja com I'arada. Un altre instrument utilitzat a I'Horta de Valencia per a treballar els cultius en sole, és la taula-llibre. Básicarnent esta compost de dues taules rectangulars, unides per un lateral amb frontisses que al cap oposat es continuen en unes barres que arriben fins I'altre lateral i acaben en argolles. Aquestes s'uneiXen amb una corda, donant-li l'amplária desitjada segons el tipus de regadora. La part de sota de les taules van proveídes de "bastonets". Al front porta dues anelles on es lliguen els tirants qUe l'enganxen a la cavalleria. A la part de darrere va agafada la Cordeta per a canviar-la de cavaIló. Mitjancant unes barres de ferro -dues a cada costat- que tenen foradets, s'ajunten unes 107

MILLORA 1 NETEJA

letes laterals o suplements que li donen major amplária, i es .. , d 1 '"en per mitja e pa ometes. fl La taula-llibre es col·loca dins la regadora amb les taules colzades sobre la pendent del cavalló. El conreador va dret, ren peu en cada part, i maneja l'haca amb els ramalets. La taula ~ibre trenca la crosta superficial de la terra, i arrossega la brossa o qualsevol brutícia que hi haja dins la regadora. De vegades, i per tal de facilitar aquesta última funció, se li ajunta a la part de darrere una mena de xarxa de fil-ferro, que permet arrossegar millor les escombraries. Usualment, serveixen per a entaular "regado res" de tabac, dacsa, pebreres, etc., pero pel fet de poder regular la seua amplária serveix tant per a regadores estretes com amples. En aquest sentit representa una millor adaptació funcional generalitzada respecte al rulet. La birbadora (Cullera, Horta de Valencia) és una taula rectangular o quadrangular (0,70 m. per 0,90 m.) que va armada a la part posterior de tres ferros, fixats perpendicularment, i al mateix pla, prop deis extrems i al centre, que acaben doblegats en forma de ganxo, i acaben en "ungles dobles". La barra del mig és més llarga (0,43 m.; les altres dues 0,20 m.). A la part davantera té dues anelles per a lligar els tirants. Un ti pus més complex, porta tres barres rectes amb la mateixa disposició i relació de llargária que l'anterior, pero acaben en anelles per on es fan passar els bracets que subjecten a l'altre cap les "ungles dobles" o "aletes". El cap superior acaba en estries o una serie de foradets verticals a espais regulars, el que permet travar-los amb palometes o xavetes, donant-li major o menor altura i permetent regular la profundítar, Una modalitat més "avancada", incorpora les rodes, fixades a l'extrem d'un eix, de forma particular que, junt a un dispositiu especial semblant al que hem descrit al referir-nos als ganxos, permet, segons la disposició deis colzes de l'eix, produir l'alcament de la part davantera de la taula, més baixa, i les aletes de la birbadora ratllen la superficie del sol, o pel Contrari fer que s'endinsen més en la terra. La birbadora s'ha emprat inicialment per aentrecavar i tallar les herbes de les vinyes i els tarongers quan aquests són Illenuts. Més recentment, el seu ús s'aplica per a treballar en ~ultius de cavallons amples (carxofa). Com quasi tots aquests lnstruments, es condueixen amb el llaurador pujat damunt la ~~t; aixo permet donar-li pes i mantindre la posició de la part cbva de l'eina, en aquest cas les aletes; d'altra manera les lB U

FIGURA

108

109

MILLORA 1 NETEJA

FIGURA

110

irregularitats del terreny i els obstacles la farien saltar. Una modalitat especial, la constitueix un exemple de Catarroja; en aquest tipus, la post porta sota, i en tota la seua extensió, uns ganivets. Els ferros són set, alternant un curt i un lIarg. L'última c1asse d'instruments més o menys especialitzats per a certes fases de la cura de certes plantes, és el tallant (Horta de Valencia), La forma més senzilla esta composta d'una post de fusta rectangular, que té fixades prop deis extrems dues barres de ferro lIargues travessades perpendicularment, que sobresurten cap arrere, doblegant-se cap abaix; a I'extrem va fixada una fulla de ferro, horitzontal, amb tall interior. Formen una sola peca. Al costat de davant, porta les dues anelles per a enganxar-lo a la cavalleria. Es. maneja amb el lIaurador pujat sobre la taula, i es passa per les entrelínies deIs conreus arbrats, especialment d'horta, i els cultius de cavallons amb una separació ampla. En aquest sentit hi ha diverses mesures. L'efecte consisteix en tallar la terra horitzontalment, més o menys superficialment, a fi de llevar-Ii al tros de terra les males herbes. Com tot el conjunt de c1asses que s'han descrit, aquesta presenta modalitats que impliquen avances técnics funcionals: I} El tallant és una peca independent, que té prop deIs extrems uns bracets perpendiculars, que acaben en estries o en una succesió de forats verticals, que encaixen als buits deis travessers, i es fixen amb palometes o xavetes, permetent graduar I'altura del tallant, i aleshores tallar a major o menor profunditat la terra. 2} Quan es talla la brossa deis cavallons, i es vol remoure la terra, la post porta a sota bastonets, com a les entauladores. N'hi ha de c1aus, de ganivets i formes mitxes, en línies intercalades. 3} Una varietat adaptada al treball dins els camps de tarongers (Catarroja) és un tallant format per una post de 2 m. a 2,20 m. que porta articulats als caps, de la mateixa manera que els anteriors, dues fulles tallants, que sobresurten de 0,40 m. a 0,60 m. als extrems. Al centre no porta tallants. Aquesta estructura permet birbar sota els arbres, sense llastimar les branques i fruits. La mateixa estructura es dona en alguns exemplars que en 1I0c de talIants porten sota la post bastonets, i aleshores serveix per a remoure la terra superficialment (també la deis tarongers). Els tallants més recents estan fets tots de ferro, amb diferents accessoris. Hi ha tallants amb dues rodes o una roda 111

MILLORA 1 NETEJA

=I:~?f~ ~ FIGURA 37

fixades als caps d'un eix, igual al que correspon als ganxos i birbadores, el que permet manipular-lo pujant i abaixant-lo amb el sistema d'espigó o barra dentada. A més a més, els tallants de ferro porten, de vegades, diversos complements, així: l'empostissada de metall o feta de barres entrecreuades té una serie de buits encaixos, on es fiquen i fixen els espigons que sostenen uns "cutxillets", ganivetes menudes o aletes. En aquest cas, el tallant birba i remou la terra al mateix temps. A Benaguasil, hem trobat un examplar en el qual els travessers, a 112

més de permetre l'articulació del tallant, es prolonguen i obren caP a l'exterior, i prop deIs extrems tenen sengles forats on encaixen els eixos d'un rutló colíndric de metall. Sota la plataforma de metall s'articulen unes aletes graduables. Aquesta varietat permet birbar, remoure, esterrossar i aplanar la terra. Alguns tallants, tenen una em-postissada rectangular, feta amb barres de ferro, i a la part davantera a espais regulars unes "cutxilles" o ganivets, semblants a les entauladores, corbades cap arrere (0,15 m.), i a la part de darrere s'articula un tallant regulable. L'estructura de barres de ferro té damunt entravessada una taula de fusta, per a permetre que el llaurador hi vaja dret. Usualment, quan el conreador realitza aquestes dues faenes: birbar i entrecreuar, sol emprar els dos tipus d'eines, de má i de tiro Les primeres per treballar i apanyar la terra prop de les plantes, i les segones per a fer-ho als espais buits i amples entre aquestes. La intensitat del seu ús, varia segons el tipus de cultiú. Per al rec no hi ha massa eines especials; en general, el camperol de l'horta quan s'obre la boquera -portell fet al marge d'una sequía per a donar entrada o sortida a l'aigua-, immediatament usa una aixada mitjana o la lligona per a fer parades (massa de terra i brossa per a que l'aigua s'ature o es desvie), cada o quatre o sis soles. De vegades (Horta de Valencia), quan els soles són prou llargs, es fan parades a la meitat del mateix, o es clava un tros de canya i brossa per a que cada sole s'ómpliga be. Aquestes parades es fan als soles per on penetra l'aigua, i a voltes quan s'han omplit un nombre suficient de soles ("l'aigua deu arribar al peu"), es fan parades als caps de sole, per a anar regant els altres. Per a omplir d'aigua els bancals que es troben més alts que el nivell de la sequía, s'usa la taona, caixó molt Ilarg, sense tapadora, més ample d'un cap que de l'altre, que es fica pel cap més estret dins la séquia, s'ornple d'aigua i es buida dins el bancal. En alguns .llocs (Guardamar, Callosa d'En Sarriá) com s'ha d'estalviar el líquid, es sol emprar l'horer, rellotge d'arena fet de dues ampolles superposades i unides al vértex per un forat petit, pel qual van caient els grans d'arena. Al cap d'un temps fix han caigut tots, i d'aquesta manera se sap que ha passat un lapse de temps determinat. 113

MILLORA 1 NETEJA

A I'Horta de Valencia, les brosses de les vores de les sequies es tallaven amb la corbe/la o el sabre; aquest escampa I'herba mentre la corbella facilita la replega. El lIim, es replega amb I'aixada ampla o la lIigona. Quan es volia reparar els márgens, sobretot les parets, s'emprava el tallant. A I'horta de Guardamar, per a netejar les séquies, s'utilitzaven dos tipus de pales. L'una, semblant al tallant, és una pala, margenera, de fusta més o menys estreta "calcada" d'una mena de funda de metall. La pala va fixada a un mánec que acaba en una petita creuera. S'usa per a apanyar els márgens i parets de les séquies (veure figura 3). El segon tipus, pala de boqueta, és també d'una sola peca de fusta, peró en aquest cas la pala és ovalada, cóncava, amb el tall amb un reforc de metall. S'aprofita per a traure el fang de la séquia.

-~) FIGURA

Una operació important és preservar les plantes de plagues i insectes, i de malalties en general. D'ordinari, el lIaurador no ~mprava la mateixa atenció per a totes les categories de cultius, 1 en veritat abans era una activitat prou descurada, i s'usaven fórrnules casolanes. A les vinyes, normalment s'ensu/fatava. Alguns utilitzaven la frígola -manoll de plantes labiades asomátiques-, sucada de sulfat ja dissolt en un poal. Un aparell especial és l'ensulfatadora, recipient de secció ovalada o circular, amb una broca a la part superior, per a introduir el sulfat. A cada costat de la part inferior duu una espiga foradada, on encaixa un tub de goma, que acaba en una aixeta que mitjancant una palometa tanca o deixa sortir el líquido A l'altre costat hi ha articulada una palanca que es bombeja i facilita la sortida del Iíquid amb pressió forca, Es porta a l'esquena, "motxilla", per mitjan de dues corretges fixades amunt i abaix del recipient, forrnant dues anses que es passen entre els bracos, i es sostenen als muscles. Amb la má esquerra es bombeja, i amb la dreta es guia el bec. 114

De vegades les plantes s'ensojraven. Per a escampar el sofre sobre les plantes s'emprava un saquet d'arpillera, o un mitjó Que s'ánava sacsejant per damunt de les plantes. Unes altres voltes, s'usava un caixó de fusta, rectangular, amb una ansa ampla de cuiro de costat a costat, per a sostenir-lo penjat d'un muscle. Amb un poal amb el fons foradat, per on ix el sofre, s'omple i es fa caure sobre les plantetes. Una part de la cura és controlar i orientar el creixement en funció dels objectius de collita. Les hortalisses tomaques, pebreres, etc., o la dacsa, tabac i altres, es des-ullen per a evitar un desenvolupament desordenat. Generalment es deixen una o dues guies, o es procura establir espais entre fulla i fulla. A les plantes sembrades "a xorret" o "grapats", es tallen les sobreres. D'ordinari, per a aquestes activitats, s'usen els dits, encara que en certs indrets (Horta d'Oriola) s'usen els alicates, els mateixos que es gasten per a tallar els cítrics. També es sol utilitzar el falconet per a tallar brots de tomaques, carabasses, etcétera, Als camps de vinya, tallen les puntes de les arrels que creixen massa (Benassal), i també es fa una poda en verd, i es tallen els rebrots quan comencen a florir. En algunes categories de plantes (tomaques, pebreres, bajoquetes, etc.) particularrnent aquelles que són enfiladisses, es deuen construir encanyissades, que consisteixen en clavar en terra una canya, al costat de cada planta, unint cadascuna, prop de l'extrem superior, amb I'oposada d'enfront. Aquests conjunts s'entrelliguen amb una o dues Iínies de canyes entravessades horitzontalment o oblíquament. De vegades, es fan unes menes d'encanyissats verticals, per a sosten ir rectes les plantes (pebreres). Les plantes enfiladisses, es lIiguen elles mateixes a les canyes, en tant que altres (tomaques) han de ser subjectades amb fils. Als cultius arboris i en la vinya, és costum quan comencen a florir, extreure-los el jogal mo/l, ronya i altres malalties de la soca i arrels (desronyar, Horta de Valencia); i també tallar-los els rebrots o aquelles branques que pel seu desenvolupament poden afectar l'estructura formal de l'arbre, tant per a favorir la producció com la collita. Aquesta operació s'anomena poda en verd, o poda de jormació, segons el tipus de plantes. Dins aquest capítol, incloem igualment les feines d'esporgar o netejar les plantes de branques i fulles seques. Les eines emprades són les tisores d'esporgar, el falcá, i menys habitualment la destraleta. 115

MILLORA 1 NETEJA

En algunes activitats, alguns I1auradors solen usar tipus de vestimenta especial. El davantal, teixit de cánern, de vagades és un sac de jute, que es posa al davant per a protegir els vestits de les taques, de la pols, etc. A la Marjal, Ribera del Xúquer s'utilitza la garramatxa, especie de bena de tela de mussolina, que es porta enrotIlada a la cama, a manera de polaina, per a evitar les picadures d'insectes, especialment de les sangoneres que xuplen la sang durant la birbada i d'altres feines d'aigua. A CasteIló de Farfanya, diuen garramanxa a uns draps que a manera de botins, es posen els llauradors a les carnes sobre els turmeIls, subjectant-los amb una corda, per a evitar que se'ls fique terra, aigua o brossa dins el calcat.

," \ \

,, "

FIGURA

116

117

SEMBRAR 1 PLANTAR

VI.

SEMBRAR 1 PLANTAR

producció de plantes es fa per mitjá de selecció de lIavors o fruits. Es selecciona ven els fruits de la collita anterior, s'escorren damunt una taula i es deixen secar. La sembra es realitza de diverses maneres, seguint diferents operacions: 1) a volei, a eixam, 2) a sole, i 3) amb una fase intermedia: plantar. A volei (barrejar, "a manta ", "a barreig"), consisteix en escampar la lIavor tirant grapats ("a grapades", Morella), procurant que aquesta s'escampe com més homogeniament possible. Aquest sistema s'empra per a sembrar plantes per a enriquir el sol -favó-, per I'alfals, i moltes vegades per al cereal. A les hortes, I'alfals es sembrava "a taules" de 2,5 m. a 3 m. d'ample, separades per regadores menudes. El mateix passava amb el blat a I'horta. Quan s'emprava aquesta técnica, el gra es porta dins d'una senalla, cabás o "talega", o en una cistella. El cabás mitjá que s'usa, porta lIigada a una ansa una cordeta que es passa pel coll: amb una má es subjecta I'altra ansa, i amb la má que queda lIiure s'agafen els grapats de gra que es tiren. La talega, és un sac de cánern amb una ansa ampla, d'extrem a extrem, i lIarga, que es passa pel coll. El brac va descrivint diversos angles. A Alpuente, a mesura que es barreja la lIavor (cereals), es marcava amb fites I'espai ja sembrat, es feia un clot amb I'aixada, o es ratllava damunt la terra per a que servira de guia. Una volta escampada la lIavor, aquesta es colgava passant la taula plana. Respecte a la técnica de sembrar "a solc" ("al solquet" Valencia), hi ha dues maneres: a) "a colpet" i b) "a xorret". 118

"A colpet" (lIegums, dacsa, xufa, cacauet, etc.). El procediment és el següent: amb el forcat o aladre, proveít d'una rella curta, i generalment de punta arrodonida, s'obre un ~ole: Darrere del lIaurador que guia I'arada, va un altre -d'ordinari la dona-, deixant caure a espais regulars grapats menuts de I1avor (3/6 grans) directament, o fent un clotet amb el palustre. La distancia entre colp i colp variava segons la categoria de plantes: per exemple, la dacsa, on cada sole esta~a ,sep~rat. de l'altre per tres pams, i cada colp estava a una distancia d un pam, "de peu a peu". Per a les lIegu~s, s'obria U? solc. cada 0,40 m., i després amb un palustre es feia un clotet I es deixava caure 3/4 grans en cadascun. També les patates es planten colgant els trossos amb el palustre. Algunes lIavors es deixaven el dia d'abans en remull, per tal de facilitar el grillat; aleshores s'empraven lIibrells, lIibrellets, o qualsevol altre recipient. El sembrador portava la lIavor en un cabás o un cistellot. Després d'haver fet la sembra, es passava la taula plana per a cobrir-Ia. De vegades, quan la sembra es feia en soles que tenien una separació ampla, per tal de facilitar la faena s'obria un altre sole entremig. "A xorret" (blat, cereals en general). Quan els cereals no es sembraven "a volei", la lIavor es deixava caure "a xorrets", al lIarg i endins del sole, "solc si, sole no"; després es tapava amb la taula plana. Hi ha un conjunt de plantes, hortalisses, arras, etc., que per a la seua producció necessiten dues fases ben diferenciades: planter, i sembra definitiva de les plantes reproduides. Molts lIauradors, feien els seus planters d'hortalisses en caixons, poals o lIibrellets. O seleccionaven un tros de terra protegit del vent dominant i "on pega el sol". Aixó es feia en la producció per l'autoconsum (hortes, hortetes de bancals petits). Quan calia produir "una bona quantitat", es preparaven unes "tauletes estretes" al lIarg del camp, de no més de' 1,5 m. Primer la terra es cava fonda, amb l'aixada ampla, amb molt de fern. Després s'esterrossa bé, i s'allisa amb la taula plana. Si la tauleta és molt petita, s'utilitza per a aquest menester el rastell (riscle, Morella), peca de ferro proveída de pues (30 Callosa d'En Sarriá, 6 Aleoi), que té al centre de la part superior una dolla perpendicular o lIeugerament inclinada, on encaixa un mánec de fusta. Hi ha rastells de pues espesses o c1ares. A més d'esterrossar la terra trisclar, Morella), els més 119

SEMBRAR 1 PLANTAR

grans permeten remoure i estovar la terra, i arreplegar fullaraca (Vinaros, Llucena). Al voltant del tros de terra preparat per a fer plan ter, es fan uns cavallons amb l'aixada ampla o la lIigona i de vegades amb el forcat o la xaruga; té l'aspecte d'una basseta. Una vegada preparada la terra, es sembra. Hi ha tres tipus de planter: 1) Planter de grenya (cebes, tomaques, pebreres, etcétera); se sembra a volei, i quan les plantes són llestes per a la plantada ("planta") s'arranquen a má i es col-loquen en cabassos o cistelles, per a transportar-los al campo 2) Planter de "pilotet " Es fa una basseta un xic fondeta, llevant la terra amb un cabás terrer, després, amb "fem pastat" amb aigua i terra, es van fent "boles" i amb el dit s'hi fa un foradet on es col-loca la Ilavor. Les "boles", s'ordenaven l'una al costat de l'altra en el planter. Una volta crescudes les plantetes, es Ilevaven amb la massa de terra. 3) Planter de gassó (per a melons, Foios, Pucol, El Puig, Meliana, etc.). En aquest cas, es dividia la basseta en quadrats menuts, amb "cordells entrecreuats i nugats". En cadascun, es sembrava una o dues Ilavors. Les plantes s'arranquen amb un tallant (tallador de planter), fulla de ferro acerat amb una corbatura ampla a l'extrem anterior, el tall es troba del costat convex i a l'extrem posterior acaba en una espiga on encaixa un mánec curt (0,20-0,30 m.). Per a llevar les plantes, es feien tres talls amb el tallador i amb una "palustra" es tallava el quart i treia la planteta dins un gassó quadrangular. Aquesta palustra és semblant al palustre de sembrar, pero la fulla és una paleta rectangular. Els gassons es despositaven en una gaveta, mena d'anda (1,80 m. per 0,70) amb dues barres paral-leles separades i unides per tauletes travesseres, l'una al costat de l'altra. Als caps, porta agafalls a manera de civera, per a que dos hómens puguen transportar-la. Als planters, per tal de protegir-los, es feien enramades, encanyissades, "roser de canyots", mena de paret o cobertís de canyes entrelligades o ramatge, per a defensar les plantes contra el vent i el fred. Es clavaven inclinades dues estaques fortes, una a cada extrem, del costat on entra el vent normal. Entremig, es van col-locant unes altres inclinades, després es Iliguen les travesseres, es reomplen amb canyots i palla, i de "tros a tros", es fa una regadoreta. A Cullera, diuen almássera a una barraca llarga, feta de canyes i coberta de palla d'arrós, dins la qualfan el planter d'hortalisses. 120

1 FIGURA

El plan ter, és cura molt, és birba "a dret", o amb Iligonetes molt menudes, com l'aixadeta de cebes. També es procura regar-lo freqüentment. Les plantetes tretes del plan ter, es trasplantaven de dues maneres: 1) en taules, i 2) en soles o cavallons. Les taules són porcions de terra separades per cavallons o soles, cada onze peus un cava lió tauler. Mesuren de 2,50 m. a 3 m., pero n'hi ha de més amples. Al Maestrat, s'anomena era l'espailimitat per quatre cavallons, i destinat a plantar-hi hortalisses. Una vegada Ilaurada i aplanada la terra, es procedia a taular (fer les taules) amb l'aixada o el forcat. La sembra corresponia a la técnica anomenada "al dau ", que consistia en sembrar, formant triangles equiláters o rombs, gairebé perfecteso Abans, aquest sistema era el més popular, almenys a l'Horta de Valencia. Facilitava la distribució dels diferents cultius i el rec. Cada taula mesurava onze peus. Per a plantar, s'utilitzava el palustre, que és una lamina d'acer, més o menys trapezial, amb un coll que fa doble colze en angle recte i al mateix pla, a l'extrem del qual porta un mánec de fusta. Hi ha diversos tamanys, segons els cultius: els emprats per a sembrar patates o tabac, són més grans que els usats per a cebes o altres hortalisses. El palustre, es sol utilitzar també per a arrancar cards i herbes parásites, A l'Horta 121

SEMBRAR 1 PLANTAR

d'Oriola, s'emprava un ganivet de plantar, constituit per u fulla lanceolada, amb un mánec de fusta, semblant a ~a punyal. Alguns llauradors, empraven una aixadeta molt menun da, per a fer clotets i transplantar. L'altre procedirnent, ~o~sistia en fer sole~ o cavallons. Generalment, primer es feia 1 plantava en sole, 1 després, quan la plan teta arribava a créixer prou, es feia el cavalló. Per a tirar rectes els soles, s'assenyalava amb les estaquetes i fil, qUe clavades, una a cada extrem del camp, dónen una alineació i fixen la direcció. El solc o el cavalló s'obria amb l'aixada ampla, la llegona o el forcat amb una relleta curta, seguint el fil. De vegades l'alineació, una volta tirat el fil, es marcava amb els peus; aleshores un llaurador a cada extrem marcava xafant ~l fil, una petjada al costat de I'altra, després es retirav~ l'estaqueta i restava l'alineació amb l'emprempta dels peus. La separació entre solc i solc, s'establia amb les mides, que són unes canyes tallades de diferent llargária, segons el tipus de plantes. Cada mida s'assenyalava amb un tros de tela de color diferent "nugat". Quan es volia sembrar directament en cavallons (altura, un pam i mig), aquests es construíen amb l'aixada ampla, pero més correntment amb la llegona d'acavallonar. Amb el forcat, usualment, s'utilitzava un accessori; les postetes d'encavallonar. En alguns casos se sol envoltar un sac de jute o un cabás vell en l'articulació de la cameta i el dental, que es subjectava amb una cordeta. Una vegada tirats tots els cavallons, es passa la taula plana amb la llegona, per a aplanar les crestalleres, fent una superficie llisa on es planten els brins. Una altra manera de fer cavallons és enganxar, per mitjá d'una cordeta fixada a l'esteva del forcat, una taula-llibre: quan el forcat proveit d'una rella curta i ampla obre el solc, darrere va la taula llibre arrondonit el cavalló. Per a plantar, van dos homes, l'un amb un cistellot o cabasset, dins el qual porta les plantetes, i anant de cul va deixant caure les plantetes més o menys al lloc on s'han de plantar; l'altre, proveit d'un palustre o un ganivet de plantar o una aixadeta, va clavant-lo verticalment i fent una lleugera pressió cap arrere obre un buit entre la terra i la fulla, on posa la plan teta; al llevar el palustre, el clot es tan ea i queda fixada la planteta. Alguns llauradors, quan la terra és "neta" i "fluixa", sols empren els dits per a clavar les plantetes. Quan es sembra en sole, la distribució de les plantes és recta, en tant que quan es fa als cavallons, aquesta és "en dau"· 122

V a altra manera -i en aquest cas no s'allisen les crestalleresnnsisteix a clavar les plantetes a un costat, prop del vértex ia) . de V a léencia ( Tota la feina de plantar és realitza amb molta rapidessa. eO florta

ELS ARBRES: PLANTER 1 EMPELT

Abans de plantar al camp els arbres, aquests havien de ser eriats als planters. Pot ser una tasca realitzada pel llaurador Olateix, o per especialistes. S'ubicaven a un costat del campo En els planters, es fa la reproducció, l'amillorament de les varietats dels arbres fruiters. La llavor que s'utilitza és el pinyol, que és el cas de la majoria, fruits seleccionats -ametler- o bé estaques -codonyer, i taronger-. La preparació de la terra es realitza pels voltants del mes de febrer, es cava va amb l'aixada ampla, "colp i pala", dos colps i de vegades tres al mateix punt, a fi d'arribar a una profunditat de 50-60 cm. Alguns usaven la giratoria -xaruga de pala-o Després es deixava "fer guaret". Abans de llaurar, s'havia tirat fem, normalment jac i arena de la mar. Si el jac era molt gros, es mesclava amb la terra en el forcat, pero si era prim, s'empraven els ganxos -de cinc o set puntes-. Per a fer prim el jac, era necessari girar-lo bé, ja que al girar-se moltes vegades s'anava tallant; s'usava la forca de fusta o metall. Una volta llaurada la terra i fet el "guaret", es passava la taula plana per a deixar llis el campo En la següent operació, es marcaven amb la corda i les estaques, els cavallons que deixaven el terreny dividit en taules d'aproximadament dos metres cadascuna. Es feien amb la lligona, i el llaurador anava de cul fent-lo, "rnai de cara"; d'aquesta manera sempre els feien rectes. Es sembrava a volei, i es tapava amb "arena morta", que s'escampava amb cabassos, i després s'aplanava en l'entauladora. Es cobria amb palla d'arrós o canyes o canyots de dacsa. El taronger, portava un procés distint (fins 1920); en tindre el camp preparat, amb les taules fetes, taula per taula i transversalment es feien amb un tascó de fusta uns solquets, cada tres dits, on s'anava deixant caure el pinyol; després es tapaven amb terra morta, amb un cabás d'espart, i s'aplanava. Aquesta alineació, l'aprofitaven per a que l'aigua no s'emportara el pinyol, i feia més fácil la seua arrancada, ja que amb 123

SEMBRAR 1 PLANTAR

una palustra de llevar plantons de me Ion s o tomaques, Se n'eixien amb gassó i tot. Feta la sembra, el viver -així s'anomena la primera terra on se sembra la llavor-, es rega, continuant aquesta operació cada quinze dies, o cada tres setmanes, segons l'oratge, fins arrancar-lo l'any següent. Es birbava sense cap tipus de regularitat, més o menys una vegada al mes, amb ellligonet o l'aixadeta d'una má. També el viver requereix polvoritzacions contra les distintes plagues que poden afectar-lo, i tirada d'adobs químics (guano nitrat de Xile, etc.). Una vegada passat l'any, s'arrancava el viver i les plantes seleccionades, més o menys de 30 cm. d'altura, passaven al planter -segon lloc on es conreava- ubicat en altre camp, que es preparava com l'anterior, pero en aquest les taules són més grans (3 i 4 metres d'amplária) i variava la disposició de les plantes. Llavors es collocaven les plantes ordenades en files separades unes de les altres per 50 a 70 cm., i en la mateixa fila la distancia entre plantes és de lOa 15 cm. Per a arrancar el viver, s'usa una aixada, o el tallant (Cullera). Una vegada arrancades les plantes, s'espolsava la terra dels arrels, i se classificaven segons l'altura i grossor. EIs tarongers, no patien el mateix procés: amb el palustre, eren arrancats amb gassó, per ser de fuIla perenna; després, l'activitat era la mateixa. El procés de cura deis planters era el mateix que el que s'havia seguit al viver; es regava, birbava, se'ls tirava adob al final de la primavera, i se'ls polvoritzava a la tardor. Com els soles ho permeten, s'arrancaven les males herbes, i es removia la terra per al reg amb la lligona. Al 25 de juliol, dia de Sant Jaume, s'inícia l'empeltada. Mitjancant l'empelt, l'arbret que té dos anys, bord, es transforma, dins d'una mateixa familia, en una de les seues varietats. Per exemple, seran pomes, pero es diuen reinetes, golden o delicios o agre-dolc, etc. La feina d'empeltar, consisteix en posar-li a l'arbre bord una plaqueta d'un arbre de la varietat que es vullga reproduir. Per a efectuar aquesta operació, primer s'ha de "desronyar" l'arbre, feina que consisteix en netejar la soca de totes les branques "fins una altura prudent", pam i mig o dos pams segons l'arbre. Els empelts, han de ser tendres, de l'any. 124

c=I~~ ~,~;~~~¡ ,~ _-_--~~ I

,','

""...

•..

\ \

", \ , •.. , ,\

I /

FIGURA

La ferramenta de l'empeltador consisteix en: Tisoretes, usualment anomenades de podar, amb les quals es tallen les branques més escaients. Segons l'indret, l'instrument especial per a empeltar, pot ser una "cutxilla" d'empeltar (Oriola), composta d'un mánec amb una ranura longitudinal que té a un extrem una fulla d'acer, amb la qual es talla, i a l'altre una fulleta arrondonida, d'os o fusta, per a obrir el tall i posar-hi l'empelt, separar l'escorca de la soca; es poden tancar i resguardar dins la regata del mánec (Castalla). O bé un ganivet 125

d'empeltar -l'empeltador-, de fulla ampla i curta (4/5 crn.) amb el tall corbat, i un mánec de fusta xicotet. També s'usen unes tisores de dues mans, que porten en un dels seus bra<;os un tallant de forma triangular, que s'utilitza per a empeltar arbres grans. L'escudet és el tros d'escorca tendra, que conté un ull, i es separa de l'arbre per a fer-ne un empelt. El brot es lleva fent un tall horitzontal, un centímetre, dalt del brot, idos talls verticals i parallels i convergents un a cada costat del brot, que té la forma d'escut, que s'uneixen a un centímetre baix del brot. Una vegada ratllat, amb una lleugera pressió dels dits eixirá la pell d'aquesta branca, cal tindre molt de compte per a que no es trenque el brot, que és la part activa. Amb el mateix útil, es fa una incissió a la soca de l'arbre que es vol empeltar, a uns 10 o 15 cm. de la terra, en forma de T. Després s'obre el tall vertical amb l'empeltador o la fulla d'os de la navaixa, tenint present no ratllar "l'os" de l'arbre -part interna-; aleshores s'introdueix l'escut i es lliga indistintament amb feixcar, espart sense picar, o ráfia (semblant a una boga, planta aquática tropical que la portaven de Madagascar). Als vuit o deu dies, amunt o avall, es tallava el feixcar o ráfia i del brot eixirá el nou arbre, a la primavera. ' Per a donar-li forca al brot, es tallava la soca, tot al voltant de l'arbre, 1 cm. amunt de l'empelt, amb la tisora rodadora (rodador), tancant així la circulació de la sabia, poc després de l'empelt. Calia esperar que el cicle vegetatiu s'ature, novembre o desembre, i aleshores es tallava l'arbre tres dits per damunt de l'empelt. EIs arbres empeltats segueixen en el planter durant un any més, temps en el qual es regava periódicament i es rascava la mala herba amb llegones. Aquesta feina es continuava fins a l'octubre o novembre següent, quan s'arrancaven per a fer les plantacions definitives. Fins que l'arbre arriba al metre d'altura, es desronya continuament la soca (tallar els brots que li ixen) i també es "desulla"; solament se li deixa l'ull de dalt que es el que el fará créixer. Els agris i els nyesprers, de darrera implantació a l'horta, ~enen un tractament especial: es tirava adob dos o tres vegades, 1 l'arrancada es fa amb l'aixada ampla o el tallant; els arrels s'emboliquen en pilot, amb palla d'arrós, per a preservar-los i mantindre la humitat. 126

VII.

COLLIR

COMENC:;;AREM parlant de la collita per mitjá del tall, i del seu utillatge. Aquest grup, inclou un instrument general, i un cert nombre, que tenen un carácter més o menys específic, a vegades compartit amb altres operacions (poda i tractament d'arbres i arbusts), com els coltells i les tisores, que s'utilitzen primordialment en la collita de fruits arbrats i arbusts. El ganivet és un útil general, pero poc habitual. Quan es necessari el seu ús, s'utilitza un ganivet corrent, d'ús domestico Es procura que siga curt, de fulla d'acer més o menys ampla, proveída d'un mánec, i tall recte que acaba en punta. A Gandia, s'anomena tallant a una especie de ganiveta que s'usa per a recollir el fruit del presseguer. El falconet és una especie de falc, molt petita respecte de la corrent; la fulla és corbada, amb tall interior, a vegades dentat en la part cóncava. El seu tamany és molt variable [8 cm. a 20]. N'hi ha que són menuts fins arribar sense solució de continuitat al tamany d'alguns falcons, pero sempre conservant un cos més fragil respecte a aquest último En un extrem, encaixa en un mánec de fusta, de secció circular [10 cm.]. El seu ús més habitual és el de tallar manolls de rairn (veure figura 39). També es solia utilitzar per a la poda en verd. La variabilitat del tamany pot expressar funcions complernentáries diverses: tallar sarments, des-u llar, fins i tot a la Vega Baixa s'han utilitzat per a birbar bancals d'hortalisses. En algunes comarques, hem trobat navaixes amb la fulla corbada (9 cm.), a manera de falconet, que han estat utilitzades per a recollir rairn, i molt probablement per a empeltar. També es denomina al falconet: corbelleta (Benassal), doncete,

127

COLLlR

oncete (Al puente), falco (Crevillent, El Pinós), alfalcá (La Marina). Tisoretes (estisoretes). Semblants en la seua estructura a les tisores, són tan petites que caben en el palmell de la má. Són comuns en algunes comarques (Llíria, La Marina) per a tallar rairn de taula, algunes vegades per a esporgar petits rams. S'usa amb una sola má, i és en aquest sentit que presenta variacions en les seues parts constitutives. EIs bracets, estan corbats cap a dins, i prop de la part activa i a l'interior, entre els dos agafalls, porta encaixat en dos peus, un a cada bracet, un ressort que manté separats els bracets, els quals es manipulen obrint i tancant el palmell de la má. Quan no s'utilitzen, per a evitar que els fils de la boca estiguen separats a l'extrem d'un dels brassos, té fixada una especie d'anella de cuir, on encaixa l'altre brac. Per a fer collita d'agris, se solien i es sol utilitzar, una modalitat de tenalles petites, les alicates, semblants a les tisoretes, amb la diferencia que els dos fils són rectes i es troben en el mateix pla. A I'Horta d'Oriola, a banda de ser utilitzades per a tallar llimeres, es solien emprar per a esporgar o des-u llar hortalisses, tomaqueres. Tisoretes i alicates apareixen com a útils especialitzats i millor adaptats per a la replega de fruits d'arbres, especialment agris, i també com una innovació técnica front al falconet més ántic, Menys estesa, i per la seua singularitat n'assenyalem l'ús, és l'aixadeta per a tallar canyes. En aquest cas, es compon d'una pala lleugerament trapezial i corbada 10 x 5 cm., de tall recte, molt esmolat, que va coHocada a I'extrem d'un mánec curt més o menys 30 cm. Com veiem, totes aquestes ferramentes, almenys les més destacades, caracteritzades per la seua antiguitat i pel seu conservadurisme formal, estan adaptades com a útils per a l'aprofitament deis fruits d'arbres i arbusts. En el cas deis primers, era necessária la mediació d'un estri suplementari, que permeta aconseguir altures que escapen a la dimensió i possibilitat humana immediata. L'ús selectiu, d'aquestes técniques, ha estat determinat per la naturalesa de la planta i el fruit. Les escales estan formades per dos muntants paral-lels o convergents, d'alcada variable, unides per travessers [esglaons], fixats a espais regulars. EIs escalons van clavetejats a les barres o encaixats per mitjá d'espigons, a ranures obertes en les 128

n "

¡"

, I I

I~ I

I J¡

\: \

FIGURA

129

COLLIR

barres. Moltes vegades, i per a donar-Ii més seguretat, i evitar el risc de caure si es trenquen, es subjectaven amb una trena de corda, d'espart o cánem, que passa d'un extrem a I'altre formant una especie de funda al voItant de I'escaló, fixant-I~ fortament a les barres laterals. Per a usar-la, s'ha de recolzasobre un cos, el qual li aprofite de suport. El seu ús en l'agricultura, a estat restringit a arbres de gran volum, siga per a recollir els fruits, siga per a portar-los, per exemple en la figuera. L 'escaleta de má té les mateixes característiques que l'anterior, amb la qualitat de ser més Ileugera i de poc pes, la qual cosa permet transportar-la fácilment, L'altura pot variar entre dos metres idos metres i mig. S'usa per a collir cítrics, i els podadors solien servir-se d'ella per a esporgar arbres de poca alcada. L 'escala de banc esta construida amb tres barres con vergents, una d'elles oposada a les altres dos, articulades a l'extrem superior per mig d'una frontissa. Dos van unides per escalons, el superior es prolonga fins a fora, per un costat, i acaba en una especie de ganxo que serveix per a penjar la cistella o cabás de collir. La tercera barra, serveix de suport. En alguns casos, els tres muntants tenen a la part inferior un forat transversal, de cap a cap, per on es passa una corda que fixa i regula la separació del soport, i així s'evita que s'estire. Escaleta de tisora (escala de peu): són dues escaletes de poc volum, semblants a l'escaleta de má. que van unides a la part superior, formant una especie de replá, Aquesta modalitat, com la varietat anterior, no necessita recolzar-se sobre ninguna superfície -arbre-, i s'usa per a collir o podar -"fer fora"- els arbres. Les escales eren un estri que freqüentment, construía el Ilaurador mateix, servint-se de les matéries primeres disponibles. D'ací que els aspectes secundaris de la seua factura expressen molta variabilitat. Una técnica que permet obviar l'ús d'intermediaris com I'escala, consiste ix en la utilització de bastonets o vares, per a agafar i separar els fruits deis arbres. Aquest procediment, esta mediatitzat per la naturalesa del fruit, és a dir que és idoni per a tots aquells fruits que tenen la clovella dura, o que no tenen risc que es xafen [noguera, ametler, garrofera... i en certa mesura, I'olivera, com a técnica auxiliar de la "munyida"]. 130 .

EIs bastons són unes vares Ilargues de fusta, xop o can ya, de tres a cinc metres, usualment flexibles, amb els quals es vergassegen [batollar, garrofejar] les rames, fent caure la fruita. Es manipulen amb les dues mans; el Ilarg i la flexibilitat, eviten que els colps siguen secs i afecten les rames. En aquest aspecte, la técnica de colpejar varia segons la planta siga o no de fulla perenne; així, mentres que per a la noguera, I'ametler o la garrofera, es colpeja contra el ramatge, procurant fer caure tots els fruits, en canvi amb I'olivera, quan queden olives ai"1ladesque no han caigut després de munyir-les o es troben en rames altes, es solia i es sol, utilitzar un bastó de metre i mig aproximadament de Ilarg, de secció més grossa que els normals. S'usa amb una má, per a sacsejar suaument als costats deis punts on es troben les olives -percusió llancada lateral-, o la base de les rames més altes, sempre tenint en compte de no I1astimar-Ies. Aquesta operació, la realitzen els collidors enearamats a les rames més fortes. Probablement, en les comarques on I'atenció de l'olivera és menor i el ramatge configura una altura considerable (sempre referint-nos a petites explotacions), es batollava des de terra, i de la mateixa manera que els ametlers. Fins ara, hem descrit al bastó, com a útil que serveix per a sacsejar i colpejar certs fruits. Una altra possibilitat d'ús que el lIaurador ha desenvolupat, consisteix en construir-los amb un ganxo de fusta o ferro, bastó amb ganxo; d'aquesta forma, es poden enganxar i abaixar les rames altes, i recollir la fruita. El garrot és una vara més curta (100 cm.) que a un extrem fa un colze en forma de ganxo, que utilitza el munyidor d'olives per ajudar-se a pujar, enganxant-Io a les rames fortes. Així mateix, I'utilitza per a bato llar les rames a que no pot arribar. Seria incompleta la descripció que del bastó fa I'agricultor, si no incorporem en aquesta part del text altres usos de finalitat semblant, en la collita, pero que varia en quant al gest técnic, en primer 1I0c tenim el cáp, que consisteix en una vara de canya I1arga, que a un extrem esta badada amb algunes esquerdes separades per esquerdilles; al centre es col·loca una figa verda, un suro o una pedreta, conformant una especie de receptacle que servesca per a tallar, recollir figues, bacores, i també altres fruits, sense pujar a I'arbre. Una modalitat més desenvolupada, consisteix en articular a l'extrem una especie de recipient en forma de campana invertida, de filferro. 131

COLLIR

Un ús del bastó, que es realitza sobre terra, i que probable, ment és tan antic com colpejar les rames per a que el fruit caiga, el constitueix la batolla, especie de vara de 150 a 200 cm f~ta. ~e fusta més resistent i secció més grossa, que en les er~~ s utilitza per a separar la palla deis grans. Aquesta practica per a. batre els cereals, si bé estrany i esporádica, la trobem en diverses comarques del País Valencia. Aquesta técnica és més habitual per a bato llar els Ilegums. En aquest cas, la batolla sol ser reernplacada per una forca. En les comarques del Sud en primer Iloc a Guardamar i Oriola, s'utilitza també per a esmenussar nyores a I'era. Com veiem, la collita de fruits arbrats, implica, respecte a I'utillatge, básicament un conjunt d'útils dirigits a superar la distancia que separa al collidor del fruit. En conjunt, representen models de llarga duració, que per la mateixa naturalesa de senzillesa i transformació mínima, es caracteritza per un conservadurisme formal. .

, ,,, ,,, ,: '

.".,' "

SEGAR: CORBELLES, FAL9S 1 DALLES

Hi ha tot un conjunt de plantes que per a collir-les s'han de segar, sia perqué és la mata o canya la part aprofitable, sia que essent el gra I'interés cultural, com a primera etapa se l'ha de traure amb una part de la planta. Des de antic, l'instrument emprat és la falc o corbella. La falc esta formada per una fulla de ferro acerat corbat que es va aprimant-se vers un cap fins acabar en punta. De I~ part .més ampla s'estreny, prolongant-se en forma d'espigó, on encaixa un manec de fusta. A la vora concava té, tot a la llarga, el tall, que potser Ilis o dentat; el dors és més gruixut o es presenta reforcat. Quant al mánec, la forma més general consisteix en un bastonet de secció circular de 10/12 cm. de llarg, que permet subjectar l'eina amb la má plena dins el palmell. Per darrera -part exterior- és prolonga el mánec lateralment, formant una mena de peu, que evita en utilitzar-la que l'eina rellisque de la má. A les comarques del Sud, Alacant, aquest peu es doblega i esté paral-lel al cos del mánec formant una mena d'ansa, en alguns casos és un terc de tota I'extensió de l'agafall, i en uns altres pot arribar fins la meitat d'aquest. Aleshores, a més de fixar la má, serveix per a protegir-la. Pel que fa a l'articulació entre la fulla i el mánec , 132

FIGURA

aquest encaixa longitudinalment endins de l'espigó, que travessa totalment i es fixa doblegant-li la punta a I'extrem exterior, en tant que a la part interior una anella de metall subjecta fortament ambdues peces. En la practica, els segadors, fan una distinció entre falc i corbella: La corbella és més curta (0,30/40 m. x 0,2 m.; la falc potser el doble de gran, més prima i més corbada que la falc), A més a més, hi ha alguns que distingeixen entre la falc de tall llis -recte- i la corbella que el té dentat (Horta de Valencia). Des de el punt de vista de la funció, la corbella serveix per a segar 133

COLLlR

he~ba: i la falc pels cereals -blat, ordi-; amb tot i aixó, hi ha qui dona el nom de corbella a l'eina de segar blat. A I'Horta de Valencia, hem trobat el terme de corbella per a designar a l'eina de tallar herba i cereals; i es diu falc a l'eina semblant, pero més gran i menys corbada, que es sol empra~er ~ t~llar brossa o favó, i a la marjal s'empra per a segar I arros 1 desbarbar garbes. A més a més, a les comarques del Sud es diu corbella quan la fulla del mánec fa un doble colze en angle recte, de manera que aquesta i el mánec es troben en plans distints, en tant que s'anomena falc quan la fulla i el mánec es troben en el mateix pla, Funcionalment, la primera serveix per a segar herba, civada, avena, i I'altra per a segar cereals. En aquestes comarques no hem trobat corbelles grans i a l'hora' de batre, fins ara, no hem trobat tampoc l'hábit técnic de desbarbar les garbes. Deixant de banda la terminologia, i aceptant que la diferenciació no és clara entre les diverses comarques, prendrem com a termes intercanviables falc i corbe/la. Tipológicarnent (forma i funció, usos) tenim: l. La corbe/la de b/at (corbe/la /larga, Camp del Túria; corbe/la de trigo, Foia de Bunyol; corbi//a de trigo, Oriola). Esta formada per una fulla corbada de 0,30 m. a 0,50 m. entre extrems, 0,3 m. d'amplária máxima, que acaba en punta un xic alcada cap a l'exterior. El mánec i la fulla es troben en el mateix pla. A la part cóncava té un tall dentat. 2. Corbe/la d'alfals (corbe/la terrera, Camp del Túria; corbe/la de colze, corbe/la alfalfera, Alpuente; corbi//a de diente, Oriola; corbe/la, L' Alguenya, Elx). És semblant a l'anterior, pero. la fulla a I'extrem del mánec té una segona corba, que es desvia del pla normal, fent un colze perqué es puga segar ben arran de terra, i serveix de protecció a la má i permet una millor aprehensió de I'útil. Afavoreix una posició més corbada durant I'acció. 3. Corbe/la canemera (Castelló; corbi//a cañamera, Oriola). Segueix el model general, pero el cos és més gros i ample. Usualment no té tall dentat, encara que n'hi ha algunes que porten tall dentat, potser per un ús polivalent de l'eina. A més a més, n'hi ha sense i amb colze prop del mánec, Falc de fil (Elx), semblant a la corbella canemera, tall per a segar forment. La técnica de treball de les tres varietats és semblant: s'agafa ~subjecten un manoll de brins, amb la má esquerra usualment, 1 amb la corbella que es sosté amb la má dreta es talla 134

JI @ \

~ FIGURA

mitjancant un cop lateral, amb un recorregut d'amunt per avall, un xic inclinat, per baix de la má que agafa les brins. L'utilització de les corbelles abans esmentades, implica l'ús d'objectes complementaris: els didals i les soquetes. EIs didals són unes peces de cuir -a voltes de tela forta-, pell de porc o coma, de forma tubular, amb els extrems oberts que van col-locats als dits (normalment menovell, anular i major) i serveixen per a protegir-Ios del tall de la corbella. A vegades es posaven als dits que no anaven dins la soqueta. Quan no s'utilitzen, el segador els porta encaixats en una can ya, preparada a posta. Es 135

COLLIR

posaven 2/3 en cada dit, una bena Iligada, els didals a la munyica. La soqueta és una mena de guardamá de fusta, en forma d'esclopet, dins el qual es col-loquen els dits menovell, anular i major, deixant lliures els dos restants per a poder agafar i estrényer els brins que s'han de segar. A la part posterior i exterior de la soqueta, hi ha dos foradets per on es fa passar una cordeta que formant un ansa ampla, es lliga al voltant del puny de la má, per tal de mantindre-Ia subjecta en la seua posició. Com els didals, serveix per a protegir la má del tall, i també de les pedres quan es sega ben arran el sol. Variacions orientades a uns altres usos són: La corbella desbarbadora (Horta de Valencia, Cullera; falc d'esbarbar, Xátiva; serradora, Alcoi). Esta composta d'una fulla, el doble de Ilarga que la corbella, més ampla i forta, poc corbada. S'utilitza per a serrar, segar garbes, tallar les espigues de la resta del rostoll, fent una garba més petita que és la que es porta a batre. Per a esbarbar, es col-locava la corbella sota la garba, amb el tall de cantell, amb un peu s'aguantava del costat de les arrels, i amb la má lliure del costat de les espigues, de manera que la garba estigues fixa. Aleshores amb la corbella disposada, es fan moviments a la manera d'un ganivet, cap amunt, i es van serrant les tiges fins tallar la garba en dos. El tall es feia per davall del vencill, de la part oposada de les

FIGURA

136

espigues. Aquesta mateixa eina, pot ser emprada per a segar l'herba de les vores de les séquies (Horta de Valencia). Una varietat molt específica, és la corbella de desbarbar que hem trobat a Almeza, aldea d'Alpuente: esta composta d'una fulla de falc Ilarga, 0,50 m. d'extrem a extrem, que a cada cap porta un mánec. Aleshores, s'usen les dues mans per a tallar la palla de les garbes; la resta del procediment es semblant al que acabe m de descriure. La garba es subjecta amb el peu i el genoll. Sense arribar a ésser una varietat, pero sí que la pode m considerar una modalitat, és la corbella esquerrana: la fulla apareix en posició inversa respecte al mánec, i esta destinada als segadors esquerrans. En alguns indrets, s'acostuma emprar una rnena de corbella per a tallar canya (0,60 m. x 0,6 m.). Aquesta varietat esta constituida per una fulla molt ampla, semblant a la de la dalla, pero el principi d'acció és el mateix que la corbella. La corbella brossera (Castelló; corbella bosquera -tallar branques i arbusts-, Maestrat, Biar, Crevillent; corbellot o corbellota, falc grossa, Elx; serrador, Maestrat; tallant, MoreHa), semblant a la falc, és una fulla de falc, menys corbada que les altres, i serveix per a tallar herba. La seqüéncia es pot completar amb els falcons i falconets. Les corbelles i falcs fins temps recents, eren fetes pels ferrers, usualment sobre l'estrucfura elemental comuna. Sempre hi havia detalls que reflectien la personalitat de l'artesá, pero aquests aspectes no els hem considerat per a definir varietats o modalitats. Estoig per a corbella: Fet de Ilanda d'espart, que pren la forma corbada de la fulla, té l'obertura a un cap. Va proveít d'una ansa Ilarga, fixada d'extrem a extrem, que permete portar-lo penjat del muscle. Una altra manera, consistia en embolicar la fulla amb una tiringa de tela; després es Iliga una corda als caps. Serveix tant per a transportar-la i evitar el seu tall, com per a protegir-Ia quan no s'usa, penjant-Ia d'un arbre o mur. L'equip de sega, es completa amb davantal, maneguetes, mangot i monyiqueres. Les corbelles que tenien el tall llis (cánem), requerien, durant la sega, ésser esmolades; per aixó, els segadors portaven pedres d'esmolar, que anaven estoljades en receptacles de coma o metall. Per contra, les corbelles de segar cereals o herba havien de ésser portades als ferrers per a fer-les dentar. A 137

COLLlR

les comarques d'ampla tradició en el conreu de cereal hi havia esmoladors ambulants, que passaven al temps de la sega poble per poble, a fi d'oferir els seus servicis. Aquesta faena, requereix molta habilitat, i un instrumental específic: l'aparell de dentar. Aquest equip esta compost del banquet -banc de dentar-, cavallet llarg de fusta que prop d'un cap té un forat rectangular, vertical, en el qual encaixa el "cavall", cos format per un tros de fusta de secció circular (a voltes quadrangular) que presenta un estrenyiment a la meitat; la part superior és plana amb una canaleta longitudinal, on es fica I'os o ferro. La part inferior té la forma d'una espiga que

FIGURA 46

138

encaixa i fixa perpendicularment al cavallet. A cada costat del "cavall" porta fixades unes cadenetes -menys comú, era usar corda-, que acaben en uns estreps de ferro. L' os o ferro, és una pe<;:adel material esmentat, de secció quadrangular arrondonida, de la llargária del diámetre de la superfície plana del "cavall", i va ficada dins la canaleta. L'utillatge es completa amb el martell -picot-, i el cisell. El martellet esta compost d'una peca de ferro petita, usualment amb una sola part activa, la base és plana. El cisell és una mena de falea petita, de ferro, la secció longitudinal triangular, arnb la superficie de cap plana, i el cap oposat acaba en un tall recte. El primer pas per a dentar la corbella consisteix en amolar ("passar-la") la fulla per la pedra d'esmolar (la mola), per tal d'aproximar-li el tallo Una vegada preparada I'eina, l'esmolador monta damunt el cavallet banc, banquet, posa els peus dins els estreps, i amb la part superior de les cadenetes o cordes s'envolta l"'aina", i fent presió cap avall es subjecta sobre l'os; així resten lliures les mans per a procedir a dentar. En una má agafa el picot, i en l'altra el cisell; amb una má recolza un xic en diagonal el cisell sobre el tall de la fulla, aleshores va pegant colps seguits amb moviments rápids, i desplacant-lo al temps que fa correr la fulla sobre l'encluseta. D'aquesta manera van tracant uns soles que deixen el tall de la fulla dentat. La dalla (Morella, Horta de Valencia, El Collado, Alpuente, Ademús, La Yesa, Guardamar) és una eina que ha estat poc emprada, encara que avui la trobem amb una dispersió generalitzada al País Valencia. Esta formada per una fulla (0,64 m. x 0,14 m.) d'acer, ampla i lleugerament corbada, arquejada, puntada, el tall ocupa tota la vora cóncava. L'extrem posterior, més ample, s'estreny formant una mena de coll pla, retorcut sobre si mateix, i acaba en una anella o espiga, on encaixa o es fica un mánec de fusta. Aquest coll apareix retorcut sobre si mateix, a fi de donar-li un angle diferent a la fulla i mánec. El mánec és llarg, més o menys 1,30 m., varia segons la talla i gest de I'usuari. En el cap oposat, i més o menys prop de la meitat, porta dos agafalls (maneta o manellá. manillo, manigue/l) perpendiculars i en diferents plan s, un per a cada má, L'un a l'extrem exterior, i l'altre a la part mitjana. En I'encaix de la fulla i el mánec (amb anella, abracadora, tascó i falea) , I'angle que formen es pot regular, per tal de donar-li major o menor 139

COLLlR

FIGURA

140

amplliria a la dallada, segons les plantes i la quantitat (més obert: més volum). L'eina es subjecta amb les dues mans, I'acció va tallant, amb un recorregut semi-circular, ben arran de la terra el sol. A cada dallada, es deixa el segat, de manera que els diversos muntons resten escampats pel camp, en forma d'ones. Les carnes separades, el cos un xic corbat, la má de la maneta exterior, actua com a eix del moviment pendular horitzontal, de d'un costat del cos, de d'alt a baix, quasi paral-lel al sol, pel front. L'eina es Ilanca cap arrere a gran velocitat; després hi ha una detenció, i l'avanc cap avant més lent. La forca es fa amb la má dreta, i es sega en sentit contrari a la inclinació deIs brins. Segons siga l'angle de la fulla, variara l'extensió del semicércol de la dallada, i la posició d'acció de la dalla: angle més tancat, l'eina treballa a un costat del dallaire, i prop d'aquest, rnés ample I'angle. La dalla permeteix segar sense que el llaurador tinga que inclinar-se. L'herba es deixa escampada, formant cavallons, per a després fer garbes, lligades amb un vencill fet amb un grapadet de la mateixa herba, o amb lligasses fetes a posta. De vegades, es pot deixar uns dies abans d'arreplegar-la en aixavegons. Aquesta eina s'utilitza per a segar herba, especialment alfals, pero no ha estat una eina popular al País. El seu ús ha estat habitual als Ports, al Racó d'Ademús. El llaurador ha evitat d'emprar-Ia per a segar cereals, particularment blat, perqué "fa caure el gra", i aleshores aquest es perd. D'altra banda, la sega amb dalla no permeteix deixar rastoll, ja que obliga a tallar arran de terra. Quan s'han desenvolupat "gran s durs", sobretot a les comarques d'important producció de cereals, i quan el relleu ho ha permés, s'han usat la dalla, o quan les messes són molt espesses. Tanmateix, quan es tracta de cereals per a segar verds -adob verd-, com a pinso per a les bésties, la dalla ha reernplacat a la corbella (Horta de Guardamar). Les dalles han estat fetes tradicionalment pels ferrers, i més modernament amb la producció industrial s'han construit totes de ferro. Usualment, s'ha ajuntat una peca suplementaria, que podem considerar una modalitat, el rastell o rampill (riscle, Morella): és un conjunt d'una barra travessera de fusta, que porta encaixats perpendicularment, a espais regulars, uns travessers també de fusta, essent més llargs els de l'extrem prop de 141

COLLlR

a fulla i disminumt cap a l'extrem exterior. S'articula de través al punt d'unió del mánec, junt amb la fulla, per mitjá, usuaj, ment, d'un caragol i femella. L'angle que formen ambdues peces, rastell i mánec, pot variar segons la quantitat d'herba que es vullga arreplegar cada vegada. Aleshores, amb una cordeta lligada al rnánec, i a l'extrem exterior del rastell, es passa per la barra i es sosté en la posició desitjada. Hi ha rastells tots de fusta, i uns altres amb les pues de ferro. En la forma terminal de dalla tota de ferro, aquest accessori és també tot de ferro. Aquest estri evita que les herbes tomben cap arrere, i així es poden arramassar regularment les dallades, fer més ordenada la replega, ja que el segador pot anar deixant muntons que formen una garba, és a dir que afavoreix l'agrupament i construcció. Un complement que sempre acompanya al dallaire en segar, són les pedres d'esmolar. Normalment, són unes peces de forma redona, allargada, que serveixen per a afilar-li el tall a l'eina, quan l'ús desgasta el tall, diverses vegades a cada segó. Les irregularitats del terreny, les pedres, fan que continuament el tall haja ésser reconstituít. Les pedres d'esmolar es passen al llarg del tall, alternativament per ambdues cares, des del taló fins la punta, activitat que demana gran habilitat. Les pedres es guarden normalment en un estoig de banya, que cada dallaire porta penjat amb un ganxet a l'esquena, o van estojades en la faixa. Un grapat d'herba serveix per a retindre l'aigua, i evitar que les pedres caiguen durant la dallada. Les pedres es conserven humitejades dins l'estoig, amb aigua o oli barrejat amb gres; aquest té per finalitat fer més eficas la seua acció: la seua suavitat és condició que afavoreix l'esmolat.

RECOLLIR

1 TRANSPORTAR:

CABASSOS 1 CISTELLS

A més d'un útil per a arrancar, tallar o segar, el collidor s'acompanya d'un recipient on abocar el fruit collit. La materia primera, la forma i el tamany, es tracta que siga l'apropiada respecte a l'ús i la naturalesa d'alló que ha de contindre. En general, els materials més freqüents per a la construcció de receptacles són: branques fines, esparts, branques flexibles, vime, fusta, fibres de vegetals transformats: espart, cánern i palma. Segons l'ús, es poden classificar en: 142

_receptacles d'ús corrent en l'agricultura; _receptacles d'ús específic en la collita; -receptacles de formes i usos especials, El cabos: de llata d'espart, semi circular (60170 cm. 0 superior i 40 cm. inferior, 20/25 cm. alt) amb dues anses, més o menys amb capacitat de dues barcelles o dues arroves, acompanya al llaurador en totes les seues faenes. (L'espart es recollia en la muntanya, a l'hivern, quan el cap era gros; s'arreplegava en garbetes, es depositava en pous 40 dies, o es bullia en calderes a la casa. Després es deixava secar i es picava sobre una mena d'enclusa de tronc d'arbre, amb una maca -ma~a d'espart-. Servia per a fer cordes, espardenyes, ramals, etcetera. L'espart per a fer cabassos sáries no es picava. Les trenes d'espart es cosien amb l'agulla espartera, grossa, de quatre caires rodonencs, i té la punta un xic corbada.) Els tamanys habituals són: el cabasset, més o menys d'una barsella, el cabás terrer i el mitjá. S'usen quan la cárrega és buidada immediatament en recipients més grans, distribuits en diversos indrets del bancal o en una vorera (hortalisses, raíms), Més fi és el cabás taronger: esta fet de palma entreteixida, de forma circular, més ample a la boca que al fons (0,50 i 0,40

FIGURA

143

COLLIR

FIGURA

m. x 0,20), amb dues anses. La seua capacitat és d'una arrova. Aquest tipus de cabás, era l'habitualment emprat pels collidors, abans de la introducció dels receptacles de plástic o fusta. La cistel/a de col/ir, és un recipient troncocónic invertit, de base circular o ovalada, fet de vímens o jonc, a vegades amb una o dues bandes intercalades d'esquerdes de can ya, amb una ansa gran de banda a banda. Serveix per a collir hortalisses i fruits arbrats. Es porta amb una má. En la verema, serveix per a recollir rairn i dur-lo a les portadores. Les seues dimensions són funcionals pel transport amb una sola má: 0,42 0,30/0,30 0,23 m. x 0,22 m. El basquet és un recipient troncocónic, de base ovalada, fet de tauletes de fusta, disposades verticalment, unides a la boca i la base a unes anelles de vime gros. El fons esta compost de tauletes més grosses de fusta. Es completa amb una tapadora 144

també de fusta, que una vegada ple el receptacle, es fixada amb Iligasses de corda. Aquest recipient s'ha construir básicament per a transportar rairn de taula, collir i transportar en carro o arganells, pero s'acostuma a emprar-Io també per a collir productes hortícoles. Generalment, s'usaven altres caixons de fusta o de palma per a l'envasament dels productes i transportar-los al mercat, pero que habitualment no eren emprats per a collir en el camp: les caixes de fusta, per a envasar patates (exportació), estaven fetes de taules de fusta, de forma rectangular allargada amb tres compartiments. Habitualment, compraven al fuster les tauletes i tot, i muntaven els caixons ells mateixos. El plat de vime és una mena de safata, feta de vime i canyes, de vores de poca altura: 0,60 m. diámetre, en la qual es traginava el raím de taula des del cep fins ellloc on s'envasava, per a transportar-lo al mercat (Camp de Llíria). El plat de vime, d'una arrova, es traginava sobre el cap, i el collidor es posava sobre el cap un rodet, que moltes vegades era un mocador o un manoll de brins de palla o d'herba. Per a collir carxofes, s'usa una "panera de carxofes", que és una adaptació de la panera comuna per a traginar-la col·locada sobre l'espatl1a. Aquestestri esta compost, a més de les parts normals, d'una o dos anses a la part inferior del contenidor. Amb un tros de tela forta es fan dues anses amples, passant-la per l'ansa de la part superior i lligant cada extrem a les de la part inferior. Aleshores, es passa cada una per un muscle i es fixa la panera a manera de motxila. Les carxofes, es tallaven amb un ganivet o un falconet, i les abocaven en la panera tirant-les per damunt del muscle. Una vegada plena, i s'hi s'havia de seguir collint, es recolzava cap a la vorera, on n'hi havia una "panera normal", i inclinant-se cap avant deixava caure la cárrega dins aquesta i tornava a collir. L'estiva (estiba) és una mena de cabás gran o cabassa d'espart entreteixit a trenes de llata unides en espiral i cosides amb cordell de cánem. Va munit de quatre o més anses petites, el que permet a vegades passar-hi una cordeta d'espart i cánem, que forma una xarxa entrecreuant-se, i serveix per a fixar la cárrega, Tant la panera com l'estiva, porten anses inferiors que permeten alear els recipients a fi de col-locar-los sobre els carros. La portadora és un recipient troncocónic invertit, format de dagues de fusta, de base ovalada a vegades circular, més alt que 145

COLLIR

ment del suc, les portadores abans d'emprar-les es deixen més o menys vuit dies en remull, a fi que les dagues de fusta s'emboten. En algunes comarques, porten una tapadora bombada d'espart per a tapar la portadora plena, i que en transportar-la el rairn no caiga fora. Per les seues qualitats, a més de servir per a transportar rairn al cup, les portadores serveixen per a portar vi, aigua i terra.

LA COLLITA D'HORTALISSES

\ ~ t

FIGURA

ample, amb dos agafadors -cornalera- laterals. El diámetre major va prop de la vora superior. Es pot passar una estaca o semaler i transportar-la entre dos homes (Maestrat). Quan són de molt pes, es passen dues barres. Uns cé~cols de. f~rro subjecten en la seua posició les dagues de fusta. Es un recipient impermeable. Usualment, la portadora va acompanyada de la maca, peca de fusta cilíndrica massissa, de secció circul~r? relativament voluminosa, que per un cap té una prolongació més prima, que serveix de mánec. S'usa per a pressionar, piconar, pitjar el raím dins la portadora. Per a evitar l'escorri146

La majoria dels productes d'horta s'arranquen a má, encara que alguns requereixen l'ajut d'un útil (ganiveto falconet): cols, encisams ..., etc. Collir la ceba (Horta de Valencia). Aquest bulb, habitualment no es troba soterrat del tot per aixó la técnica més afortunada consisteix en anar arrancant-Io ama, i deixant-les ordenades al llarg del cavalló uns dies per a que es sequen be. Una volta airejades, es procede ix a tallar els "rabos" amb una corbella. Una part de la producció orientada a l'autoconsum, es conserva amb el "rabo", per tal de construir trenes -forcs de ceba- que després es pengen a les cambres. Una altra manera de conservar-les era emmagatzemar-les a la cebera o barraqueta de ceba. És una construcció rectangular allargada, bastiment de barres verticals, el sol esta fet de taules o canyissos, la coberta a dos aiguavessos amb palla d'arrós o teules. Les parets estan fetes de travessers de fusta, separats a espais regulars, cosa que dóna una bona aireació. Quan es depositen' les cebes, és costum d'intercalar transversalment pals, a fi de fixar el contingut. Les barraquetes estaven ubicades a un costat del bancal, o prop de les cases. La producció de mercat, quan es venia directament, es carregava en sacs de jute o a doll en carros, aleshores s'auxiliaven amb cabassos. En la ceba per a exportació, es realitzava la selecció i embalatge al mateix camp o als corrals, segons l'oratge i el costum dels llauradors. Dacsa: S'arranquen les panolles a má. Es deixaven dins el sole, i després s'entrava amb el carro, o s'abocaven en cabassos. Els canyots es segaven amb la corbella i s'esgarbaven i deixaven a un costat per a usar-los en planters o per a fer llits als animals. S'esgranaven i conservaven en gerres, o bé les pan 0lles senceres en trenes i penjades de les bigues. 147

COLLIR

EIs canyots es talla ven amb la corbella, s'arreplegaven en garbes i es deixaven a un costat del campo La conservació depenia de I'ús que es volia donar-li; quan es penjaven es deixaven fulles de la panolla. La patata és un tubércul, per a collir el qual s'han ernpraj les dues técniques o tipus d'energia: a brac, amb aixada o aspiocs, i aprofitant la forca animal, amb xaruga "aforcadora". En ambdós casos, I'operació consisteix en "rebentar" el cavalió, i deixar al descobert les patates. Després, o al mateix temps, uns altres collidors van arreplegant en cabassos els tubérculs, i a continuació s'aboquen en sacs de jute. Cada vegada que n'hi ha un sac pie, aquest es pesa, per alló, s'usa la romana, que penja d'un cavallet. Llegums (pésols, fesols, lIentilles, cigrons ...): S'arranquen les mates ama; habitualment es deixen els manolls recolzats al llarg deis cavallons tres o quatre dies, perqué s'assequen millor. Acomplit aquest període, es traginen a les cases on s'han de procedir a batre'ls als corrals. Quan la quantitat era gran, es construien eres en el mateix campo Per a batre, els feixos s'escampen cobrint tota la superficie i amb un bastó o garrot (batolla) curt o amb una forca espessa -quatre o cinc forconses va tupant (tupar lIegums; espolsar, esbatussar); per a separar la palla de la tavella, i el gra d'aquesta. L'operació es repetia diverses vegades, mentre s'anava lIevant amb les forques la palla, fins que va quedant només pallús, grans i clovelles. En alguns 1I0cs s'anomena trucar, a l'acció de donar colps per a separar els grans de les tavelles. La segona fase consisteix en aventar, llancar a I'aire amb forques espesses, i contra el vent, els grans, al qual acompanyen abundant fullaraca, branquetes i altres escombraries. Amb aquest procediment, els grans cauen quasi verticalment, mentre que les fulles i canyes són portades més lIuny pel vent. Tal com passa en la batuda deis cereals, es formen tres muntons: l'un amb el gra, un altre amb grans, palla grossa, i en general amb totes les escombraries més pesades, i un tercer amb les fulles i la palla més fina. El tercer muntó es lleva, i normalment el segon es torna a aventar per a recuperar el grabo. La tercera fase, és garbellar: primer es passava el gra per un garbell clar, i després per un garbell espés (es tractava d'eliminar la pols). Una altra manera d'aventar, consistia, una vegada treta la palla, en omplir un cabasset amb els grans bruts i alcant-lo 148

mb els bracos per damunt el cap s'anava deixant caure a ~xorrets", abocant-Io poc a poc, de forma que el vent s'emportava les fulles, seques i totes les brutícies de menor pes, ioclosos els grans roins. . . La darrera fase és la tria, procediment pel qual es classifiquen els grans i es separen aquells que estan fallats, i les pedretes que es conserven barrejades. . EIs grans nets es conserven, s'emmagatzemen en diferents tipus de recipients: gerres, orons, oronets. espart, ordi ~ palma. Les motes i pallús, s'utilitzaven com a aliment deis animals de corral. Quant als útils arrossegats per bésties, si bé tampoc trobe~ un procés d'especialització estructural permanent ~els estns utilitzats en la collita, és interessant assenyalar que hi ha casos en els quals la incorporació d'accessoris que modifiquen funcionalment encara transitóriament, l'eina, constitueixen una vertadera varietat tipológica, És el cas de les arades, amb la incorporació de peces suplernentáries que permeten desenrollar activitats específiques en les etapes més avancades del cicle agrícola. EIs exemples més clars són: La xaruga per a collir patates -"xaruga aforcadora", que mitjancant I'articulació d'una mena de pinta a la part de darrera del dental en forma de pues, permet tallar el cavalló per la base deixant a l'aire el tubércul, que lIavors és collit ama. La xaruga per collir cacau. Es constitueix reemplacant la pala giratoria per un tallant que als extrems fa un colze e~ angle recte. S'articula de la mateixa manera que la pala, 1 actua girant d'un costat a I'altre, segons la direcció de la xaruga, "anant i venint". El tall horitzontal trenca el cavalló per la base, i facilita així I'arrancada a má de les mates.

149

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

VIII.

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR I BATRE

PER al cultiu de cereals, la terra del seca (i l'horta en alguns casos) es llaura amb l'a/adre de parell, arrossegat per matxos i menys freqüentment per bous vaques. En alguns indrets, s'usa la xaruga per a fer la primera "rella ", i el jorcat per a les següents, pero la seua utilització és tardana, ja que segons l'opinió del llaurador la xaruga "fa mal a la terra", al cavar fons: talla els arrels i afavoreix l'erosió de la menuda capa fértil. Normalment s'intercalen les "relles" al llarg de l'any de guaret, "per amunt o per abaix"; la primera es realitza en marc, la segona en juny, i la tercera poc abans de sembrar, entre setembre i novembre. En quasi totes les comarques, es tracta de donar-li major profunditat a la primera "per que tinga un bon guaret", i poder "colgar" el rastoll, i conservació de la humitat. Quan s'usa l'aladre de fusta, és necessari fer quatre o cinc pussades, abans que la terra estiga preparada. En el darrer temps del període estudiat, es generalitza l'ús de l'aladre de ferro i el rud-sak ["russa"]. La técnica de llauranca varia segons la forma dels camps [quadrangular, rectangular o triangular], les dimensions d'aquests i el tipus d'arada emprat. En els camps oberts, ondulats més o menys amples, i llisos, les "relles" s'entrecreuaven en angle recte; en altres casos, es comencava pel centre d'un marge, i seguint una direcció corbada en diagonal, fins arribar al mig en línia recta; l'altra meitat es fa de la mateixa manera. Per a la segona "rella", es procedeix, igual, pero comencant pel marge oposat al primer, entrecreuant el sole de 'la primera.

Aquesta manera de llaurar, estava en part determinada pel tipus de tracció. L'ús del parell , i en menor mesura del jorcat, obligava a girar abans d'arribar a la vora, quedant un espai sense llaurar, que era fet a brac pel llaurador amb l'aixada o els aspiocs [Foia de Bunyol; cornijera, Oriola; corneja/, Campo de Abajo]. A més a més, els quatre primers soles es llauraven amb major profunditat, per a conservar el nivell. Als bancals, el solc s'obria parallel a la paret de pedra. Les desigualtats, es llevaven arnb la tragella. En alguns casos, abans de llaurar es passava l'entauladora de claus, per a escampar el fem barrejat, quan s'utilitzava aquest, o deixat pel ramat durant el guaret. Una vegada passada la primera "rella ". s'esterrosaven els gassons més grans amb la maca d'esterrossar, o es passava el rutló per a facilitar la conservació de la humitat. D'ordinari, els camps on es sembraven cereals, no s'adobaven. La recuperació del sol depenia de l'any de guaret i del fem del ramat. Una altra manera, era fer formiguers. Una forma generalitzada consistia en "llaurar a brac" cada certs anys; per aixó, es formaven colles de familiars i vems, les colles llogades eren comunes a les terres extenses. Es disposaven en línia, i es cavava fons, "dos i tres colps", fins arribar a una profunditat de 40-60 cm. En les dues "relles" següents, es passava també l'entauladora. La darrera "rella" es passa amb l'aladre o forcat, proveit d'una rella curta, després s'anivella. Hi ha dues técniques de sembrar: "a volei" i "a manta ", que és la forma més antiga, i es podia fer de dues maneres: tirant la ¡lavor abans de passar la "rella '', o després. Aquestes foren reernplacades per la sembra en sole (a l'Horta en taules). Qaan s'emprava la primera técnica, el procediment era el següent: 1) entauladora de claus, 2) sembra -rella- taula plana; segon procediment: 1) rella, 2) entauladora de claus, 3) sembra, 4) taula plana ("tablear"). En ambdós casos, s'ernprava com recipient per a portar la llavor un cabás o un sac fet a posta (talega), que té en una ansa, una corretja o corda d'espart o cánern, subjecta, formant una anella que al moment de barrejar es passava al voltant del coll, sostenint-la amb una má de l'altra ansa, i amb la má lliure es pren la llavor. Per a escampar uniformement la llavor, es marcava amb estaques, cada cinc metres aproximadament (el recorregut era recte). Al llancar la llavor, el brac descriu un are paral-lel al sol, a l'altura del pit.

150

151 I3lBLlOTECA ETNOLOGIA

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

La sembra en sole, es realitzava amb I'aladre o el forcat: mentres un llaurador conduía i obria el sole, un altre provei't d'un cabás, deixava caure la llavor a raig (en "xorret"). Habitualment, es feia un solc cada 25/30 cm. "de pie a pie", pero també es solia fer un al costat de I'altre, i es sembrava "un si, altre no"; d'aquesta forma, els clars que es formaven permetien mantenir la humitat. Les llavors emprades, corresponien a diferents varietats adaptables a l'ecologia. En general es designen amb noms no científics: blat pur per al pa, blat blanc, blat de moro, etc. D'altra banda, el llaurador devia optar, entre varietats d'alt rendiment i baixa qualitat, o les de major qualitat, pero de baix rendiment, i també més frágils a les variacions climátiques, El reg no és necessario L'aigua depén de les pluges, i especialment abans de la sembra, la darrera "rella" és passa després d'haver plogut. Quan les plantes han crescut 20 a 25 cm. (un pam), es comenca una serie de birbades periódiques; aquesta primera és la més important per al desenvolupament posterior. Es birba amb la má, o mitjancant una aixadeta; a més de tallar i llevar la mala herba és remou la terra per a afavorir el creixement. Als camps on s'ha sembrat en soles, és corrent donar-hi una "rella" . Les birbades següents són freqüents pero orientades particularment a eliminar les brosses més grans, i s'anomenen "mitja birbada". Horta de Valencia: febrer, mitja birbada; marc, tres regs; adob, cada tres collites. El procés d'obtenció del gra, es completa amb altres operacions, amb un utillatge específic per a arrabassar, batre, separar el gra de la palla, garbellar, etc. Malgrat la dita, "pel juny la falc al puny", la sega s'estén des de finals de maig, fins la primera quinzena d'agost, car els diversos cereals no maduren en el mateix temps. A Alpuente, i les seues aldees, els diversos cereals es segaven entre els mesos de juny i agost. Les dates de referencia eren: per a Sant Bernabé, 11 de juny, es segava la civada; per a Sant Pere, 29 de juny, el blat; a la verge del Carme, 16 de juliol, I'avena, i per a Sant Jaume, 25 de juliol, el ségol. De fet, el moment de la collita variava uns dies, al voltant d'aquests adveniments, "unos días abajo, unos días arriba ...", i aixó degut a la data de la plantada (s'esperaven les pluges de la tardor per a sembrar) i les condicions del clima, durant el cicle, entre altres raons. A 152

rnés a més, també hi havia i n'hi ha variacions, segons les comarques, a conseqüéncia de les diversitats de climes, tipus de terra i varietat de cereal, que feien avancar o retardaven l'arribada del gra a la seua saó. Usualment es segava quan la palla estava seca, i els grans a punt de madurar. El llaurador, fa el seguiment del creixement del blat, i usa diferents noms per a designar els problemes més comuns; així, es diu: -blat Jal/at (Maestrat), quan l'espiga esta bu ida; -blat rebo/cat o gitat, quan té les espigues tombades per debilitat de les canyes. EIs darrers die s, quan deu madurar l'espiga, un enemic perillós és la boira del matí i el sol següent; aleshores, el blat "s 'espanta", és a dir, que si les messes estan verdes, en dos dies es posen blanques i no granen (Alpuente), El senyal per a segar, era quan el gra ja esta dur i no s'aixafa si l'estrenyen amb els dits. Així tenim que a l'Horta de Valencia es cornencava a segar als primers de juny; a la Marina, es feia entre finals de juny i primers de juliol; i a Llucena, a finals de juliol i la primera quinzena d'agost. Els dies abans de la sega, eren de molta tensió. La faena de segar es feia a brac ("segar a la romana", Guardamar), amb una falc o una corbella de blat (veure fig. 44). El seu ús s'ha conservat fins els nostres dies. Els segadors es collocaven més o menys en línia, i a certa distancia (2 m.) uns deis altres; habitualment no guardaven un ordre aparent precís, i la seua disposició semblava prou desordenada, procurant no molestar-se, i obrint eixides, de vegades pel cantó o lloc més necessario Els propietaris menuts realitzaven ells mateixos aquests treballs.' amb la participació de tots els membres adults de la família. Sovint, diversos veíns s'associaven (apareaban, Alpuente; -"hoy por ti, mañana por mí", "conjugarse", El Toro), per a fer en comú la tasca. Més rar era contractar segadors: grup familiar i algun "agostero", diners-apats, blat El Toro, colles especialitzades equip complet, professional. A les grans finques es contractaven colles de segadors, que anaven a estallo A més de la corbella, el segador s'acompanyava d'altres arreus complementaris, soquetes, davantals i maneguetes. La soqueta és una mena de guant de fusta -guardamá-, en forma d'esclopet, dins el qual es col-loquen els dits, menovell, anular i major, deixant lliures els dos restants, per a agafar i estrenyer els brins (veure fig. 45). A la part posterior de la 153

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

soqueta, hi ha dos foradets, per on es pasa una cordeta que formant una ansa ampla, es lliga al voltant de la monyica, i la manté així, subjecta en la seua posició. Serveix per a protegir la má del tall de la corbella, i també de les pedres quan es sega molt arran del sól. En algunes comarques, s'usava un davanta/ de cánem de sac, que cobria el pit, en forma de dos carnes; es subjecta amb cordes a la panxa, i bifurcant-se a la part inferior tapa les cuixes deis segadors. A Castalla, s'empraven les maneguetes, mánega postissa de cuiro, que es posaven als bracos per a protegir-Ios, no llastimar-se, no embrutar-se de les espigues (una en el brac dret, a Alpuente). Les tiges es tallaven sia arran el sol, sia a un pam i mig deis arrels; aquests técniques variaven segons les comarques, generalment es deixava abundant rostoll en aquelles on hi havia ramaderia (Camp del Túria: més o menys la meitat), i el ramat es feia pasturar als camps durant el guaret. Quan es segava prop de les espigues, en lloc d'utilitzar la corbella es solia emprar la falc, ja que resultava més útil per a tallar la falcada, donat que el recorregut que es devia fer amb l'eina era més ample. La técnica: Amb la má que portava posada la soqueta, s'agarrava un manoll de brins (manat, Ja/cada, Maestrat, Biar, Crevillent, Horta de Valencia, Ribera del Xúquer, Xátiva; corbellada, Pego, Sanet), que eren segades amb un colp de corbella o falc. Segaven ajupits, i anaven cap avant, seguint les eixides ("huichas"). Tallant i recolzant la part segada, sobre la no segada, avancava i tornava, fent bracats que constituien més o menys dos bracats una garba. El recorregut depén de I'espessor del sembrat; si és espés, el recorregut és curt; si és fluix, més llarg. Hom podia segar arran terra, o a la meitat de les tiges, per a deixar rastol!. Quan hi ha ventades abans o durant la sega, es desbarata la faena (blat rebolcat), i cal tallar en direcció de la rebolcada. Cada tres o quatre caps s'omple la má, En alguns llocs (com a Valencia, Maestrat, Xátiva, Gandia, Alcoi, Vall de Gallinera, Pego, Sanet, etc.), aquest grapat més gran s'anomena falcat; manat a l'Horta de Valencia. Cada falcat es deixava en terra per a seguir segant. El treballador anava fent munfons composts d'un nombre regular de manats, falcades o manolls. Les dimensions i pes d'aquests són molt variables, segons les comarques, i de vegades dins una mateixa localitat, és trobaven diferencies prou notables. Habitualment els segadors seguien 154

una norma més o menys fixa per a constituir les gavelles i per extensió les garbes. Així tenim que una gavella, conjunt de manats o falcades que es pot incloure dins la má, es compon de quatre manats al Maestrat; de tres a quatre falcats a Alcoi; de quatre a cinc mano lis o falcons a Biar, Gandia, Cullera; de cinc a sis a Sueca; de cinc a set a Pego; de vuit manats a Castelló de Farfanya; i de vuit a dotze grapats feien una gavella a Crevillent (cf. Alcover i Moll: 6:240). Bendejo, garbilla, a Alpuente. Cada garba, és formava amb dues gavelles a Biar, El Pinós; tres a Oropesa; tres o quatre a Sueca, Gandia, Pego, Sanet; quatre a Castelló de Farfanya, Morella; cinc a Vistabella del Maestrat; de cinc a sis a Alcoi. En algunes comarques, la garba es feia directament amb alguns manats o falcats: vuit a nou a L'Horta de Valencia; dotze o quinze a Xátiva. No sempre -entre els nostres informadors-, ha quedat clara la diferencia entre la unitat menor i la mitjana que constituei ... xen una garba. En moltíssims casos, no hem trobat la distinció entre el conjunt d'espigues segades amb un colp de corbella, i l'altre anomenat Ja/cada: falcada/grapat-falcat-gavella-garba (Tibi, Ibi); o bé grapat-gavella-garba (Canyada). Una vegada formada la garba, aquesta es nuga amb el vencil!. El vencill es forma amb un manoll d'espigues que es divideix en dues parts que van unides pel costat de les espigues per mitjá de retorcons i doblant-les en una especie de nus ("vencejos"). També poden ser d'espart: sogalls (Canyada, Elx) o lligasses. EIs sogalls d'espart, s'agrupen de deu en deu, i rep cadascun el nom de cavalló, ja que permet reunir deu garbes, nombre amb el qual aquestes s'arrepleguen i amunteguen al camp (L'Alguenya). Les lligasses es portaven en un sac humit. Quant al vencill de palla, elllaurador pren la preocupació de no deixar que el soll'asseque, ja que si la palla esta molt seca es trenca. Per a lligar les garbes -Jer garbes-, s'estén el vencill, i sobre ell es col·loca la garba; aleshores el llaurador ho agafa pels dos caps, un en cada má, i l'envolta, estrenyent-la una mica per damunt la meitat, més prop de les espigues, ajudant-se amb un genoll i recolzant-se sobre la garba, fins que els dos extrems s'ajunten. Fa diversos retorcons, subjectant els caps entre el vencill i la garba amb I'engarbadora (garrot, Llucena). O'ordinari, era el mateix segador qui lligava les garbes (mig dia per a segar i mig dia per a reunir i lligar garbes), pero de 155

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR I BATRE

vegades, mentre uns anaven segant i deixant els muntons llests, un aItre -gavel/ador- es dedicava a lligar-los anant per darre, re. Cada cert nombre de segadors, un gavellador: 1 per 3 en general. Era important saber lligar bé les garbes, perqué així es facilitava el transport, i sobretot procurava que arribaren senceres a l'era. A mesura que es segava i feien les garbes, aquestes quedaven escampades pel bancal. Si després de la sega s'ha d'esperar tanda per a batre, abans de transportar-les s'arreplegaven formant muntons, mens de garberes, fins el moment de ser tretes del campo Si l'era es construía al mateix camp, hom anava acostant-les vers l'indret escollit per a realitzar la trilla. Podien quedar en serra, arrenglerades i posades unes sobre altres amb les espigues cara al sol, perqué si plou s'eixuguen (Castelló). Quan estan mullades, les deixen dretes, les espigues en alt, perqué s'assequen millor (Valencia, Marjal). Les garbes es portaven del camp a l'era -traginar garbes, garbejar-, a 110mde bestia en terreny irregular, amb matxo, ase o cavall, i utilitzant diversos arreus: aixavegons, corbells, carrejadors i en general tots els atifells emrats pel tragí a 110m. Treballaven de bon matí per a que estiguera fresquet i no caigueren els granets en terra. L' aixá vega (aixavegó, aixáviga, xabega/ó, xávega), és una xarxa de cordes d'espart o cánem de malla molt ampla en forma de bossa i quadrada, que té diverses aplicacions, pero és utilitzada especialment per a traginar garbes i palla a l'esquena de la bestia, posada damunt l'albarda o el bast. L' aixavegó consisteix en unes xarxes fetes amb cordes, en forma de dos bosses ficades als caps de dos pals paral-lels, que col-locats transversalment sobre l'albarda o bast, penjaven a cada costat de la bestia, i servien per a portar garbes, palla i altres productes agrícoles. A Sueca, Cullera i Xátiva, l'aixavegó esta fet amb un bastiment de quatre barres entrecreuades amb una tela o xarxa de cordes, fixada damunt del 110mde l'animal de la mateixa manera que l'anterior; a més d'emprar-se per a transportar garbes i palla, s'usava per a traginar arrós (Alcover i Moll, 1, 365). En aquestes comarques, cadascuna de les barres, reben el nom de samuga. Tant l'aixávega com l'aixavegó, es subjectaven als carrejadors que portava l'albarda, albardó o bast de la bestia. Els carrejadors (samugues, Gandia, Pego, Alcoi; palos de acarrear, Alpuente; garbejadora, Vall de Gallinera, Benilloba) 156

FIGURA

són dues barres de fusta d'un metre més o menys de llargária cadascuna, paral-leles, unides per dos travessers de corda, de fusta, o més modernament de ferro. Cada barra té prop dels extrems unes mosses que en nombre de dos, tres o més, serveixen per a fixar els lligams. Els carrejadors es subjecten damunt l'albarda o bast, i serveixen per a sostenir i lligar altres arreus o directament la cárrega, En el cas de les garbes, aquestes es lliguen amb una corda als carrejadors, una a una, disposades als costats i damunt l'albarda. Cada cárrega es compon de deu 157

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

o dotze garbes, col-locades amb les espigues cap abaix, per a evitar que es trenquen. Uns altres estris emprats, i de dispersió variable al País eren els ganxos (Alpuente), bastons de branques de fusta forta forcats, units en parells o en nombre major per una cerda consistent d'espart o cánem a la qual es nugaven, envoltant una mossa feta a posta al cap de la vareta més gran, o d'un foradet (ull) per on es passava la corda abans de fer el nus. Aquests ganxos, es col-locaven per damunt l'albarda, i anaven penjats a cada costat. A ells s'enganxaven les garbes, pero la seua utilització per a transportar feixos de llenya era més habitual. A la Ribera Baixa hem trobat uns ganxos dobles, corbells, formats per un parell de bastons corbats; cadascun té la forma d'un ham amb el forcó més curt i punxut. Van penjats amb cordes, lligats a parells, per damunt el bast o l'albarda. S'empraven fonamentalment per a traginar feixos de llenya o garbes. Menys habituals, encara que utilitzades pels llauradors per a arrimar les garbes a l'era, eren les sáries d'espart. Així mateix, als llocs on el terreny ho permetia, es carregava en carro, facilitant així el transporto En alguns llocs, s'obria primer un camí per a servir al pas del bestiar o traginar les collites (Maestrat). Per carregar els carros, es col-locaven "punteros" als eavalls. Com a mínim participaven dos homes, l'un en terra per a alcancar les garbes, sovint s'ajudava amb una forca de dues peces (forca de garbejar), i un altre damunt el carro, per a aparellar el carro. Es llevava la postissada, i s'anava carregant sobre el fons, fins l'eix (dues tongades); a mesura que pujava, es col-locaven garbes penjades, verticals, unides per parells amb una corda (garbes polseres), si era blat amb les espigues cap abaix. El conjunt es lligava amb cordes entrecreuades que passaven per damunt la cárrega, per a subjectar-la i mantindre l'equilibri. Una vegada traginades a l'era, les garbes eren col-locades prop de l'era (també al camp on s'ha segat) en un muntó (garbera) segons un ordenament per a guardar-les de la pluja mentre arribava el moment de la batuda. Es reunien les garbes formant garbera (garberar; hazinar, El Toro), a un costat de l'era, en un lloc que estigués net. Podien quedar: 1) Dretes. 2) En quadre rectangular, si el volum era gran, les garbes estirades, i una al costat de l'altra amb les 158

espigues cap endins, cada tongada una mica més endins i entrecreuades; així, la garbera es va tancant, i acaba en dos aiguavessos: 200 garbes, 20 cavallons (Canyada). 3) En cavalló (Al puente). Una pedra, una filera de garbes, les espigues descansen sobre les canyes de l'anterior. S'ubica en direcció contraria al "pedrisco". Després es van posant fileres perpendiculars de 3 i 4 garbes, en forma d'aiguavessos, amb les espigues cap endins o cap a fora. 4) Cada vegada una línia. D'ordinari, es disposaven una damunt l'altra, dretes i amb les espigues cap amunt, amb una coberta de garbes horitzontals, formant pendent, a manera d'aiguavessos de teulada. Una volta feta la sega, garbellades i amuntegades les espigues, els camperols (primer els propietaris i els segadors, després tothom) es dedica ven a espigo lar, és a dir, arreplegar les espigues de cereal que han restat entre el rostoll. Si no es volia deixar passar el ramat, es deixa un senyal.

L'ERA

Amb aquest nom, es designa un espai de terra on es posen els cereals per a batre'ls, separar el gra de la palla o pellerofa que l'acompanya. Estan situades en llocs on pega el vent, és a dir en les zones més altes i airejades, prop de les cases i rodejades moltes vegades per les edificacions destinades a granero A I'Horta de Valencia, Gandia, Alcoi, Xátiva, Guardamar, Oriola, entre altres, era també costum, fer-Ies al mate ix camp on s'havia conreat el cereal; es feien cada any, i eren per tant provisóries. Les eres són generalment circulars, encara que a Cullera i Xátiva hi havia eres poligonals, que s'anomenaven eres de cantons. Llur diámetre és variable, pero el normal és que oscil-len entre deu i trenta metres. El sol és de terra, rajoles o argila, amb una vora de pedres. L'era que es feia cada any al mateix camp de conreu, una vegada feta la sega, es preparava de la següent manera: una volta escollit l'indret, habitualment, al centre, es procedia a arrabassar el rastoll, tallant-lo amb corbelles, aixades o lligones; en certs casos, es removia la terra amb el forcat o la xaruga, i es feia un rotlle. Immediatament després, es passava un ramas (raspall, a I'Horta de Valencia) fet a posta, arrossegat per una cavalleria. Aquest estri, estava compost per una barra 159

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

de fusta, al voltant de la qual es lligaven sarments o rames d'arbres o d'arbust, d'olivera i/o morera, formant així un cos espés (d'aproximadament 1,25 m. de llarg, 0,80 m. de profun, ditat, i 0,25 m. d'espessor) damunt el qual hi havia un home assegut que guiava. S'enganxava mitjancant unes cordes o cadenes a la collera de la bestia, que es feia girar dins l'espai que anava ésser l'era, fins que quedava ben aplanat, cobert per una capa de pols. Per a donar-li major pes, a voltes pujaven un o més homes, dones o xiquets. Aquesta acció, s'anomena raspallar l'era (Ribera del Xúquer, Horta de Valencia, Sueca, Cullera). Més recentment, s'ha emprat un bastiment quadrangular de ferro guamit de cadenes, damunt el qual es posava una post, i sobre ella anava dret un llaurador. A vegades (a I'Horta de Valencia, Ribera del Xúquer) s'usaven garbes de meloneres i carabasseres, col-locades al voltant d'una biga, que penjades darrere un carro que donava voltes sobre l'espai de l'era, servien també per a raspa llar. Després de raspallar, es regava amb poals d'aigua, que era treta de la sequía; aleshores, es passava durant hores el rutló llis o octogonal, fins que restara ben piconada la terra i atapeída, formant un pis llis i dur; en aquest sentit per a més fermesa, després de regar-lo i abans de passar el rutló, es solia escampar pallús molt menut per tota la superficie. La duresa del pis era important, ja que així s'impedia que els gran s quedassen incrustats durant la batuda. Quant a les eres permanents, eren de terra (Marquesat, Xátiva, Gandia, Alcoi), de pis d'argila (Morella, Vinarós, Sanet), enrajolades o empedrades (Morella, Xátiva, Vinarós). Algunes eres tenen una filera de pedres de cantell, que marquen el circuit de l'era, i s'anomena rastell (Vinarós: Alcover i Moll: 9). A Alpuente, a la banda oposada a l'entrada del vent, es troben uns clots, tants com propietaris tinga l'era, revestits de pedra i a nivell del pis que s'anomenen tameros, i que serveixen per a tirar el tamo (pols), i les escombraries després de la batuda. Segons el tamany del poble, hi havia una o més eres que se repartien entre els vems que actuaven com a propietaris. Freqüentment, l'ús de les eres era hereditari (Al puente). La cura de l'era compartida a parts iguals per cadascun deIs propietaris (Al puente). Aleshores es dividia l'espai en parts iguals. 160

Durant l'hivem, les eres de terra quedaven cobertes de palla, subjectada amb pedres, i a la primavera es llevava i es comen<;ava a preparar-la: "fer era". Primerament, es rau per a llevar-li les herbes que havien crescut espontániament, es tapaven els foradets deis formiguers que s'havien format amb fang, i es passava el ramas o la granera -ramassar l'era, agranar l'era-, fins deixar-la ben neta. Si la brossa era molt abundant, s'arreplegava amb el tiras o rasclet. Seguidament es regava amb poals, i abans que es secara, es passava el rutló per a piconar la terra i endurir-la. A Llucena, s'usava un rutló trococanic més curt i de major diámetre que els emprats per a batre. Els més antics, amb un eix de fusta, podien ser arrossegats per una cavalleria o per dos o tres homes. Cada vega da que durant el temps de preparació hi havia pluges, es repetia aquesta operació. 1 el dia d'abans de comencar la batuda, s'humitejava i escampava pallús, en trossos molt menuts, per a després piconar-lo amb el rutló i fer-li a l'era un sol més consistent. Amb les eres enrajolades o empedrades, es procedia també a escatar-les, pero el treball que demanaven era menor. Com cada era tenia més d'un usuari, dies abans del comencament de la batuda es realitzava el sorteig de les tan des (tocar tanda), entre tots els interessats, amb més o menys dies, segons el volum de la producció.

ELS INSTRUMENTS DE LA BATUDA

Les diverses operacions que sistematitzen la batuda, estan representades per l'ús d'eines estructuralment tradicionals. Essent aquesta una activitat que requereix economia de temps, és notable la introducció molt tardana de la mecanització, que racionalitza la batuda amb un nombre limitat de máquines per a totes les operacions. Probablement, no siga suficient l'explicació exclusivament centrada en els diversos factors económies, estructura de la propietat, etc., i sense descartar la seu a importancia, caldrá buscar, ampliar la base explicativa amb els aspectes socio-culturals, que permeten ritualitzar relacions tradicionals, des del nivell mínim familiar, fins el grupa!. Aquesta observació, val per a totes les operacions que han pogut ésser reemplacades per la mecanització. De totes maneres, encara que coneguda la mecanització, el llaurador valenciá, almenys, els propietaris menuts, ha preferit, 161

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

sia apelant a raons económiques, sia recorrent a explicacions culturalistes, conservar un utillatge i unes técniques de gran antiguitat histórica. La sistemática de I'instrumental emprat, és la següent: Per a batre, és a dir, tallar i trossejar la palla, descrivint un cerc1e damunt I'era, s'usaven dos tipus de trills: a) el trill de fusta, i b) el trill de pedra o rutló. L'ús de batolles, encara utilitzat per a batre els I1egums, i que ha estat antigament una técnica per als cereals, no l'hem trobat en cap informació, ni literaria ni oral, que corresponga a la seua utilització en els últims 100 anys. El trill és una post de fusta aIlargada, de forma trape. zial o rectangular, que té la part davantera alcada, per tal d'evitar que al rodar dins l'era arrossegue la palla. El davall esta clavetejat amb trossos de pedres fogueres, ferros tallants, claus o serres. Quant a les dimensions, varien entre 0,80 m. per 1,20 m. fins. És evident que l'ús esta condicionat pel tamany del camp dedicat al conreu de cereals, i el nombre i especie d'animals que posseeix cada Ilaurador. Bona part deIs trills "gastats", al País Valencia, als darrers temps, eren proveits per constructors ubicats a Terol. La fusta utilitzada devia ser i és, una fusta resistent per tal d'evitar que es desgastara massa rápid amb el continu fregar damunt l'era. A la Conca Mitjana del Túria, s'emprava la carrasca. EIs trills es poden ordenar, segons la materia primera de la part activa, i en certa forma construir una tipologia de la següent manera: 1.° Trills armats de pedres fogueres, disposades en Iínies paral-leles, o segons una distribució anomenada "cinc d'oros", és a dir, que les Iínies apareixen a I'ull com disposades en diagonal al costat més lIarg de la post, donat que entre dues fileres horitzontals de pedres se'n col·loca una altra, on cada pedernal va encrostat al beIl mig, entre les de damunt i les seues oposades de baix. 2.° Trills on alternen tallants de pedra amb uns altres ferros. 3.° TriIls de taIlants de ferro. 4.° Trills amb fileres de pedres taIlades per una de ferro, en forma de serra amb dents grans i amples. 5.° Trills exclusivament de serres, disposades en Iínies verticals i paral-leles. A més a més, s'han incorporat, en temps recents, alguns accessoris que els donen major avantatge de funcionalitat i adaptació; per exemple,alguns trills, tant aquells que van guarnits de pedres com de serres, porten quatre rodes o planxes de ferro circular, encaixades en ranures fetes a posta en la fusta del cos del trill, que d'aquesta manera queda alcat uns centí162

FIGURA

163

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

S~9~

f,/~

ª~~~~ I

I~~I~I j J J J

~J~~

I~~~"~

~J J~ ~ J

,11 ~" ~

(, IJ I A A~AA A

FIGURA

164

metres per damunt la superficie de l'era quan roda. Així, s'evita de piconar el gra, i sobretot quan s'empren trills grans i també quan es tracta d'eres enrajolades, o quan la vorera és d'empedrat, impedeix que es trenquen els tallants. Altres trills, més amples que els ordinaris (a Benilloba, Biar, les Barraques) són anomenats trilla, per a distingir-Ies deis més petits. EIs col-loquen a la part de darrera un parell de ferros semi-arquejats (torneador, Alpuente), que a un cap tenen una argolla, i a t'altre una roda de ferro; al rodar aquell, aquestes regiren la palla, evitant així de piconar-Ia o esclafar-Ia. Técniques d'ús: Les formes d'enganxar, varien segons s'empren un o més trills o trilles. Quan s'usa un sol arreu, l'estri s'uneix, mitjancant un balaneí (badall, a Vinarós i Morella), enganxat a l'argolla o ganxo que porta al bell mig el travesser davanter d'aquell. Les cordes o cadenes nugades als seus extrems, es lliguen a les carabasseres deIs aixinguers del forcasset de la collera. Per a la conducció, s'aplicaven diverses técniques: un home o dona, anava dret sobre la plataforma del trill, i amb els ramals guiava la marxa de la cavalleria; a vegades es coHocava una cadireta, i aleshores, el conductor anava assegut. Una altra manera, consistia en dirigir els moviments des del centre de l'era; per aixó, amb una corda subjecta al cabecal i l'altre cap a la má, hom feia donar voltes a la bestia. En aquest cas, i per tal de donar-li més pes al trill, anaven pujats damunt ell una dona o home que es subjectaven drets agafant una corda fixada a la proa del trillo Un procediment senzill, quan el nombre de batedors era escás, consistia en posar pedres grosses que reemplacaven el pes humá. Era habitual la participació deIs xiquets, que pujaven als trills en colla, estalviant l'esforc deIs adults o la utilització de rocs, Quan s'usaven dos trills amb la mateixa, o les mateixes cavalleries, l'enganx podia ésser de dues formes: a) Si es tractava de dos trills petits, s'unien amb el balancí; com la proa era trapezial, a I'unir-se els costats les parts posteriors restaven separades, formant un buit triangular al mig funcionalment molt important, puix que al rodar aixafaven la palla que aleshores sortia una part per aquesta obertura i al mateix temps es regirava. El batedor que anava damunt ells, anava amb les carnes obertes, recolzant un peu en cadascun, i subjectant-se amb les mans d'una corda fixada al balancí; tirant-se cap arrere conservava l'equilibri i alcava la proa. 165

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

L'home que toca, s'ubicava al centre. Si s'enganxaven dos animals, aleshores no s'empraven les colleres sinó que cada bestia porta una mena de pitral, ungla (trilladera, Alpuente) o trillera, que és una correja de tela molt forta o de cuiro que es passa al voltant del coll; de la part superior surten dues ramificacions, una a cada a banda, que van a parar abaix, darrere les carnes davanteres, on es lliguen amb un nus. Els tirants, es lliguen un a cada trillera, al costat interior, tenint com a referencia el centre de l'era, mentre que l'altre extrem és nuga al balancí, b) Si s'empraven trilles, aquestes s'enganxaven a una post, palo del trill, de secció circular o quadrangular (de 1,50 m. a 3 m. de llargária) un a cada extrem encara que (com a Almeza, Alpuente) hi havia vegades que es collocaven tres trills. En sentit oposat, i també als extrems, s'enganxaven els animals. En alguns casos, un sol animal arrossegava les dues trilles, i en altres, a més deis dos enganxats als caps, es junyia un tercer més petit al centre, generalment un ase. A la Conca del Túria, els trills, s'enganxaven a la part de darrere d'un carro, i així les potes, les rodes del carro i els trills es complementaven per a rodar i picar el blat. A certes comarques, en lloc d'utilitzar el trill o la trilla, es solia usar, per a triturar la palla, el rutló (rogló, rutló) que és una peca freqüentment de forma troncocónica de fusta o pedra (els més antics són de pedra viva). Poden ésser llisos o estriats; aquests esmenussen més la palla. La forma de con trencat afavoreix el moviment circular: per a usar-lo, el diámetre major es disposa a la banda de fora. Esquemáticarnent tenim: a) rutlos de fusta, lleugerament troncocónics, i amb estries; b) rutlos de fusta, i estries fetes amb planxes consistents de metall, collocades en sentit de l'eix (Gandia, Alcoi, Biar, Crevillent); e) rutlos de pedra, llisos o acanalats. Tots els rutlos, poden utilitzar-se enganxant directament les tirandes de corda de cánern o cadenes, mitjancant un ferro que acaba en anelles als caps (a Callosa, s'anomena rabosa), una per a articular-la a l'eix -que té la forma de clau amb cabota per a evitar que rellisque-, i l'altra per a nugar la corda o agafar la cadena. En altres casos, porten un bastiment rectangular de fusta articulat als eixos. EIs costats laterals que encaixen als eixos són corbats, i els frontals rectes porten les anelles que serveixen per a lligar les cordes que permeten junyir-Io a la cavalleria. 166

FIGURA

A Elx, Guardamar i Oriola, hem recollit la descripció del carro de rutlos, atifell compost d'un bastiment de fusta rectangular, al qual s'encaixen els eixos de tres a cinc rutlos cilíndrics de fusta que porten incrustats per tota la seua superficie claus o tallants. Damunt el bastiment, i recolzat sobre suports de fusta, va col·locada una post que serveix per a que el batedor vaja dret. AIguns exemplars tenien la forma d'una caixa invertida amb una plataforma feta de taules, sota la qual anaven els cilindres. Els rutlos com els trills, es podien usar individualment, o en parells. En el primer cas, es junyien a una cavalleria directament als eixos, o a les anelles del bastiment. D'ordinari, s'usaven en aquests casos els rutlos estriats. En el segon cas, s'articulaven un rutló llis, i un altre acanalat als extrems d'una biga, que té de tres a cinc metres de llargária. S'ubicaven un a un costat i I'altre al costat oposat, i així a l'enganxar-se els 167

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

.............

""'4.

............ ••••••••••• •••••••••••••••

0'-

................. ~

.................... ~

fi ~

FIGURA

168

....

animals giraven en direccions contráries. El moviment es dirigia des del centre amb les tirandes, una per cada animal; era una operació complexa, ja que calia coordinar la marxa d'ambdós animals, de manera que anaven cobrint I'era, fent cercIes del diámetre de la post, passant cadascun pel mate ix I10c a cada volta completa, esclafant, regirant i separant la paIla del grao Per a desplacar la biga que anava recolzada prop del peu del batedor, cada cert nombre de voltes en la mateixa posició s'aIlargava un pam els ramalets o avancava un pas, i així es traslladava l'eix de rotació. L'assot o tralla, tros de corda o tires de cuir trenat, que a un cap acaba en una llengüeta, i per l'altre va fixat a l'extrem d'una vara o mánec, era fonamental per a regular la marxa de les bésties que arrossegaven els trills o rutlos. L'assot, es feia espetegar a I'aire, produint un so característic, que estimulava els animals sense pegar-los. A més deIs trills o rutlos, també els carros s'usaven per a batre, estirats per una o dos bésties (Horta de Valencia, Sueca, Cullera), als quals es lligaven a la part de darrere pedres punxudes i arrels d'arbres grosses, que al ser arrossegades pel carro dins I'era, ana ven piconant i trossejant la palla. Per a girar i aventar la palla, s'emprava la forca (horqueta, Oriola), i la pala feta d'una sola peca. La forca consisteix en dues o més -fins a set- pues o forcons, unides a un mánec llarg (0,90 m. a 1,20 m.). Es feien amb branques, que s'anaven preparant a posta abans de tallar-les, de Iledoner o llironer. Es tallaven verdes, per a poder donar-los forma, o els donaven la forma al mateix arbre. Les forques de dos o tres forcons (forcá: cadascuna de les puntes o branques d'una forca) s'anomenen forques clares, les de quatre o més forques espesses. En alguns lIocs, hi ha forques que tenen un nom específic, així a Alpuente, a la forca de cinc o més pues se l'anomena pivera, i a Llucena a la de set forca fal/era. A més d'utilitzar-les per a alear, girar, apilotar i ventar la palla a I'era, s'empraven per a remoure i carregar-Ia als paIlers, i també per a agafar i carregar garbes. Hi ha forques, que estan fetes amb forcons de ferro (tres a cinc, Oriola), que mitjancant una doIla s'encaixen a un mánec de fusta. El seu ús a I'era, era rar, generalment s'usen per a traure i regirar o apilotar el fem als corrals. La pala de ventar o traspalar, tota d'una peca, esta constituída per una lamina -fulla-, rectangular, trapezial o semi169

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

FIGURA

ovalada, a vegades lleugerament corbada cap amunt (a partir de la meitat de la fulla algunes, per tal de facilitar el treball, tenen vorera lateral) i un mánec més o menys llarg. S'utilitzen per a tirar a l'aire la palla esclafada i el gra, perqué el vent els separe, o per a recollir i passar el gra d'un munt a un altre. D'ús habitual a les diferents operacions, és el ramas (raspall, granera), format per un manoll espés de branques de ginesta, botja o d'una altra planta, lligat amb una corda o fil. S'usa per a agranar l'era. A Guardamar i Oriola, les graneres (escobas), estan fetes de tarai, escobas de taray. 170

Per a arreplegar en muntons, arrossegar d'un lloc a un altre la palla i el gra, s'empren el tiras i la tirassa. El tiras (rase/e; rastro, Alpuente; rustre, Guardamar; redoble, Horta de Valencia) és una taula rectangular de fusta, de dimensions variables (60 x 18 x 196, des de 0,70 m. a gairebé 2 m. x 0,25 m. -1,80 m.- d'ample) unida transversalment a un mimec llarg, a vegades un poc corbat per tal de facilitar l'acció de replega. En algunes comarques com a Alpuente, hi ha tirassos en els quals la taula i el mánec es troben al mateix pla. La unió entre el mánec i la taula travessera es fa amb reforces de cuir. En aquest cas té moviment. El tiras s'estirava amb les dues mans, arrossegat cap avant, amb la taula disposada en posició vertical. La tirassa és una post més gran que el tiras, amb un mánec més curt, a vegades semblant a I'esteva del forcat. Prop de cada extrem, la taula té dos foradets per on es passa una corda de cánem o espart trenat, formant una mena d'ansa, i que serveix per a lligar els ramalets que l'uneixen a la collera de la cavalleria que ha d'arrossegar-la. El rastell d'era, rasclet, ha estat una eina poc emprada a l'era. Hem arreplegat un exemplar provinent de Morella, que esta compost d'una post de fusta (l ,20/1,50) guamida de pues de ferro corbades, unida transversalment enmig a un mánec llarg també de fusta. A vegades, s'emprava per a arreplegar l'herba dallada. Probablement hi havia abans rastells de pues de fusta. S'usaven per a arreplegar la palla de damunt l'era. Un tipus especial de rastell, és l'anomenat rastro, com el tiras, a Alpuente, i esta constituit per una barra arquejada proveída de pues (0,50-0,60 m. de llarg cadascuna) unides transversalment per la part convexa a un mánec llarg i fort. S'usa amb el forcons cap amunt, i és estirada per almenys tres persones: un, generalment un home, fa recolzar el cap posterior del mánec contra la seu a panxa, a l'altura del cinturó o faixa, idos més, generalment dones, una a cada costat, proveídes de forques clares que traven entre els forcons; aleshores fan forca els tres, cap avant. S'utilitza per a llevar la palla de l'era, una vegada acabada la batuda. Després de ventar, es procedeix a la neteja del gra, pedres menudes, trossos de palla, pols, etc.; per aixó, s'emprava el garbell, un receptacle que té el fons ple de forats iguals. Antigament, s'usaven garbells que tenien la vora d'espart, i el 171

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

'/,

FIGURA

, •.~., I

'/'1

( . I

I "

I .

~.'

••

,,1/"

.... \.

~.'

. ;,

•.... /- ,

FIGURA

172

fons fet de va retes fines de jonc o vime. EIs llistons, guarden entre si la mateixa distancia. Més avant, s'utilitzaven garbells de vora de fusta fina (riscla), doblegada fins unir-se els dos extrems per constituir el bastiment, i el fons era una pell foradada. Recentment, s'han usat garbells de fons de filferro. EIs garbells de riscla d'espart, portaven anses del mateix material, o a vegades de cánern; en canvi els de fusta porten uns forats per on es passa una cordeta que nugada serveix d'agafador. Hi ha dos classes de garbells: el garbell gros (claro, Oriola; colador, Guardamar), de forats grans, que deixen passar el gra, i retenen la palla i les escombraries més grosses; i el garbell fi (espolsador, Oriola; garbillo, Guardamar), de foradets més menuts, que servia per a separar la pols del grao Abans es solia usar un garbell gran "garbella" (l m.), anomenat erer o arer, per a distinguir-lo deIs garbells comuns. Té armadura d'espart i fons de joncs fins. La forma d'ús és molt senzilla: s'enganxa l'ansa al forcó, un poc inclinat, d'una forca clara, disposada verticalment, i del 173

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

costat oposat el subjectava amb les mans un garbellador que, rnentre un altre l'ompli amb un cabasset o una barcella, va fent-Io "anar i venir", i així passava el blat a la pols. Algunes vegades, s'empraven unes varetes de dos metres de [larg, que a un extrem acaben en un entreforc, on s'enganxaven les anses dels garbells. Aquests arreus, s'anomenen arejadores.

LA BATUDA

FIGURA

174

Una vega da preparada l'era, es procedia a estendre les garbes; aquesta operació cornencava a la matinada, per a que al moment de sortir el sol estiga feta l'erada (les garbes posades damunt l'era, espai que cobreix la palla dins l'era). Hi ha diverses maneres de disposar-Ies; la més senzilla consiste ix a estendre garbes fins que ocupen tota l'extensió de l'era, procurant sempre no arribar molt prop de la vora. D'ordinari, es deixava un metre de distancia entre l'erada i la vora de l'era. Aleshores, es llevaven els vencills, i amb les forques clares (esgarbassar) s'esbandia la palla, fins formar una capa de 20 a 30 cm. d'espessor: escampar /'erada. Una altra forma (Horta de Valencia) és col·locar una garba en posició vertical, amb les espigues cap abaix. Després s'anaven col-locant les altres garbes, formant un cercle al voltant de la primera, i així descrivint una mena d'espiral; a continuació, es van posant la resta de les garbes en la mateixa posició, fins cobrir l'era: assentar /'erada. En certes comarques, s'escampava una garba al centre, damunt la qual se'n recolzaven d'altres, pel cap de les espigues, fins cobrir-la, i així successivament es col-locaven totes les garbes, fent descansar les espigues damunt la palla de la garba anterior. Quedaven disposades en fileres que dibuixaven una mena de zig-zag. Técniques semblants, s'empraven a Castalla, Callosa i Alpuente. Moltes vegades, era damunt l'era que es desbarbaven (esbarbar, Xátiva), les garbes. Aquest treball, es feia amb la falc de desbarbar, o la corbella de desbarbar. Les garbes es serraven per davall del vencill, de la part oposada de les espigues. Es procedia de la següent manera: el tall es col-locava de cantell, sota la garba, el peu s'aguantava del costat dels arrels, i amb la má, del costat de les espigues, perqué no es moga, i amb moviment cap amunt, es va serrant fins tallar-la en dos, 175

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

separant l'espiga i el culo rastoll; aleshores la part que té soIs palla es retira de l'era. A vegades, es batia tot, i el gra que es treia s'anomena blat de palla (Cullera), o empallim (Horta de Valencia). A Almeza, aldea d'Alpuente, s'usava per a desbarbar, una corbella que tenia un mánec a cada extremo En utilitzar la técnica de desbarbar, els llauradors facilitaven la batuda. En nombre de garbes variava segons les comarques. Mentre que a l'Horta de Valencia, era normal fer una erada amb trenta garbes, en altres indrets es tiraven a l'era vint i trenta cárregues de garbes per vegada. Hi havia diferents formes de fer la batuda: la batuda a pota, és a dir, amb matxos, ases i fins i tot cavalls, habitualment es feia quan es tractava d'eres de terra. Una dificultat gairebé insalvable era que molt pocs llauradors posseíen el nombre necessari d'animals per a realitzar una batuda a pota, fins i tot quan "se apareaba" amb els seus veins. Per aixó, el normal era fer trotar, donar voltes, els animals disponibles, abans d'enganxar-los als trills o rutlos, a fi de cansar-los, i també per a allisar l'era ("allanar las garbas", Alpuente). Esgarbassar: traure el gra a colps de pota, com a preliminar de l'ús dels trills. A Callosa, la primera palla, es feia a pota: s'empraven quatre animals, lligats pel coll o els cabecals, amb cordes, uns amb els altres; l'home a qui li tocaya aguantar el ramal guiava la bestia de davant, de més prop del centre. Les bésties trepitjaven al trot les garbes escampades, deixant-les disgregades i desfetes. Una vegada allissades les garbes, s'enganxava l'animal al trill o rutló. Si es feia arrossegar de dues bésties (la colla, Morella, Maestrat), aquestes anaven unides mitjancant una corda del matxo més próxim al conductor, que es troba al centre de l'era: va una corda fixada al cabestre, que l'home subjecta amb una má, i en l'altra sosté un assot. Així fa rodar ("ir a la mano"), els animals al voltant de l'era, arrossegant el trillo Els animals porten les ulleres de batre, dues rotlanes cóniques d'espart o palma, que es posen el cap de les bésties, de manera que tapen els ulls; així s'evita el mareig quan roda, i a més a més es deixen conduir més dócilment. El conductor segueix el moviment circular de les bésties i arreus, pero de vegades va passant d'una má a l'altra la corda evitant-se girar per cada cercle que fan els animals. Els homes i dones van girant amb forques, perqué l'acció del trill arribe a totes les espigues. 176

Quan podia, el llaurador feia girar dos o més trills, junyits cadascun a un parell de cavalleries, al mateix temps (Morella, Alpuente). Aleshores, es feien trotar en diferent direcció, l'un de dreta a esquerra, i l'altre d'esquerra a dreta. Aquesta técnica s'anomenava a Alpuente "al repelo " Després d'un cert temps, de mitja a una hora, quan la palla ha cornencat a esmenussar-se, i el gra a separar-se, es trauen els trills. L'era es batia durant unes cinc o sis hores. El temps variava segons la palla estiguera molt seca o no, i també segons les condicions climátiques: "hi havia que tindre bon sol, per a fer una bona batuda". A més, el procés era interminent: cada cert temps s'interrompia la marxa dels trills, per a fer descansar els animals i regirar la palla. La duració variava també segons la palla estava torrada o blaneta. Segons fóra el dia de sec o d'humit, estaven pegant més o menys voltes: la humitat reblania el blat i costava més de batre. En algunes contrades n'hi havia un "mestre d'era" que indicava la posició i moment de realitzar les diferents operacions. Cancons: Durant la faena de trossejar, el batedor parla i canta, taral-leja als animals: l'animal "entén", coneix la veu de l'amo. Improvisaven amb trossos de cancons populars que retallen o adapten a les necessitats del moment. Algunes tenien un llenguatge atrevit. Les cancons trenquen la monotonia i regulen el ritme de les cavalleries. Cada lapse de temps, en el qual es passen els trills, s'anomena tocar (giró, Horta de Valencia, Sueca, Cullera). Quatre o cinc tocades o girons fan una batuda completa. A cada tocada els homes i les dones proveits de forques clares, i ubicats més o menys en una mateixa línia, comencen a regirar, alear i deixar caure la palla; aixó permet d'una banda soltar la palla perqué es bata millor, i d'altra banda fer caure a la part inferior el grao Quan esta de nou tot preparat, reprenen la batuda. Aquesta operació es repeteix quatre o cinc vegades fins que la palla esta ben esmicolada desfeta en miques menudíssimes, i el gra separat. Ja en els intervals de les últimes tocades, es va replegant cap a un costat la palla, escampant lleugerament, a manera de rastell, les forques, primer clares i després espesses, per damunt la superficie de l'erada, mentres una o més dones 177

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

netegen amb uns ramassets la periferia: balejar el gra i la volva queda en l'era. Fetes totes les tocades, i batuda la parva, es procedeix a fer el primer cavalló, o serra ("fer serres"), munt llarguer, composj de palla i gra o llegum. Pero previament s'ha arreplegat amb forques la palla més grossa i sense gra, en el costat oposat a l'entrada del vent, de manera que queda un pis fonamentalment format per gra i palla menuda. Aleshores amb tirassos i/o tirasses arrossegades per matxos, es procedeix a tirassar (rasclar, Castelló), arreplegant-la acaramullada en un munt, en forma de cavalló o serra. Una vegada fet el muntó, tot el centre de l'era queda net, llest per aventar. Aleshores, s'espera que bufe el vent, sense el qual no es pot realitzar aquesta faena. Al moment que fa vent, es cornenca aventar. EIs ventadors/res, es col-loquen en línia, a certa distancia els uns dels altres, al llarg del cavalló, i amb forques espesses per a traure més bé la palla tiren a l'aire, el pallús, el gra, i la pols, perqué el vent s'enduga la palla i la pols. El gra, pel seu pes cau molt propet dels ventadors, mentres que les escombraries emportades pel vent, cauen més lluny. D'aquesta forma, es van fent tres muntons successius a l'erada: un de gra, un segon de palla menuda i gra, i un tercer de palla. Aventar amb les forques, requereix molta traca: es fa amb moviments rápids i secs, "jugar de colze", "alear i colzar". La mateixa operació es fa tan te s vegades com faca falta, emprant diferents eines: ventadors, forques clares i espesses i pales. A Alpuente, s'arribava aventar fins sis o vuit vegades: quatre a sis amb les forques clares i espesses, i dues amb les pales. Pero no hi ha un nombre fixe de passades. T ot depenia de la forca del vent: si n'hi havia, tot anava bé, pero si no bufava, moltes voltes calia plegar fins el dia següent. Una volta que s'ha ventat tot el muntó, es feia un segon cavalló paral-lel al primer amb el pallús i el gra que es trobava entre el primer i tercer muntó; en el primer restava el gra, i el tercer s'ajuntava amb la palla sobrera de la batuda. Aquesta faena es realitzava amb el tiras o la tirassa. A Llucena, per tal d'economitzar temps i facilitar el treball, s'usava una post llarga la qual arrossegaven tres o més llauradors/res travant-la amb forques clares, i així anaven reagrupant els diferents muntons. A continuació, es tomava aventar, i com quedaven encara palIes pesades que el vent no podia separar, mentres uns venten uns altres escombraven (protegits amb un sac de la 178

pluja de grans, pols i palla) amb ramassos, llevar-li els totxos, nuCSi espigues molt barrejades. A mesura que s'anaven fent les successives passades, el gra més o menys net s'anava acaramuJlant en un muntó separat. A cada passada, el cavalló disminueix per damunt de tamany, fins que per a les últimes només quedava el gra, trossos molt menudíssims de palla i molta pols. Per aixó, es reernplacaven les forques per les pales; aleshores, els ventadors palegen (traspalar, Maestrat). Quan s'acabava de ventar, s'amuntegava el gra brut, i es procedia' a netejar l'era amb ramassos. Per a separar la pols i les brutícies -porgar els grans-, més petits, es passava tot el gra pel garbell -garbellar- o per I'erer -erejar-. Habitualment primer s'emprava un garbell gros, que deixava passar el gra, i després un garbell més fi -separar gra de pols-, que retenia el grao El primer permetia separar els totxos, pallús i pedretes i el segon eliminava la major part de la pols. La faena es feia entre dos: un que subjectava el garbell, i ho menejava ("Io hace bailar") i un altre, proveit d'un cabás o una barcella, va abocant el gra al garbell. Al sacsejar amb moviments de vaivé el garbell gros, deixava caure el gra, que queia quasi verticalment als peus del garbellador, i el pallús menut i la pols, i els grans fallats, per la forca del vent es desplacaven oblíquament, formant un muntó separat del muntó del grao Mentre es garbellava, un tercer llaurador generalment una dona, abrigat amb un sac, es posava quasi baix del garbell, i amb un ramas anava escombrant el pallús que queia junt als grans. Dins el segon muntó, que es formava amb la pols, la palla i el gra fallat, anaven sovint mesclats grans bons; aleshores, per tal de .separar-Ios, es tomava a garbellar. Amb aquesta última operació, normalment s'acabava la batuda; pero, si els llauradors consideraven que el gra no havia quedat ben net, solien passar-lo tot de nou per un garbell fi: re-garbellar. A vegades, es procedia a seleccionar la llavor, i aleshores es triaven els grans de la falda del munt: el més granat i millor de la collita que es va destinar a ésser sembrat. Hi ha vegades que la palla que s'ha anat separant es toma a batre, rebatre. Generalment, es feia quan hi havia hagut problemes, per exemple, per estar les garbes humides; pero, en aquest cas, la batuda exige ix un treball més lleuger i senzill. Batre la palla: la palla que s'ha retirat de la parva, s'escampa i es trosseja amb el rutIó, en dos girons. Després queda llesta per a fer el paller. 179

ELS CEREALS: LLAURAR, SEGAR 1 BATRE

Una vegada acabada la batuda, s'ha de mesurar el grao Per a aixó, es va abocant en barcelles, amb les quals s'omplen els sacs de jute, taleques, i a voltes es procedeix a cosir la boca amb una agulla saquera. La barcella té habitualment dues mesures: rasa i caramull. Rasa, és quan es passa la rasadora, bastó recte de secció circular, aleshores pesa la kg. Caramull, quan s'omplia acaramullant la part superior: 12/13 kg. Envasat el gra, es transporta per a emmagatzemar-lo als corrals. Si aquestes no es troben molt lluny, els homes el portaven a coll. Per al transport amb cavalleries a cada costat del llom es col-locava un sac lligat als carrejadors (palos de acarrear, Alpuente) o samugues. Els cereals es guardaven en uns depósits especials, quadrangulars, fets d'obra, i amb la terra enrajolada. N'hi havia un per a cada tipus de cereal que era habitual conrear. El blat que no s'havia de transportar immediatament al molí, també es depositava en troces. Conservació del gra en paller (Elx): a la meitat de la construcció del paller, es fa un pis de pallús, per a que no es barrege el gra amb la palla, i es segueix construint el paller; la riscIa grossa, el sostre de la cova, es feia amb llistons o branques entrecreuades, i es cobria amb sacs. Aleshores, s'acabaya el paller. Es construia prop de la nit. Al mateix Alpuente i aldees, el moliner passava casa per casa amb una colla de matxos, recollint els sacs de blat per endur-se'ls al molí. Fet l'ensacament, és necessari netejar l'era -llevar l'era-, replegant la palla i el conjunt de pellofes i bocins de pallapallús que resulten de la batuda deIs cereals. La palla, es pot traginar de diverses maneres, segons com de lluny es trobe la pallissa. Quan les eres han estat construídes al mateix bancal, hi ha dues possibilitats: a) Fer una pallera, (Guardamar, Horta de Valencia). Aquestes eren de base quadrangular o circular, i per a protegir-les de la pluja i deIs ocells, es cobrien de fang argilós. b) Transportar-les a les pallisses; quan aquestes estaven a una certa distancia, es transportaven en xarxes -aixavegonso sacs. Quan les pallisses estaven localitzades prop o al costat de l'era, s'utilitzava una mena de civera (anomenada "nangarilla" a Alpuente). Estava composta de dues vares d'aproximadament 3 m. de llarg, disposades paral-lelament, i unides per una xarxa feta d'espart trenat (d'uns 1,20 m. d'amplária, en l'exem180

pIar recollit a Alcoi). Aleshores, s'anava omplint la xarxa fins que estiguera plena idos homes agafant-la amb les mans als extrems, la traginaven al dipósit on s'emmagatzemava. A A(f1uente, on les pallisses rodegen l'era, la palla era treta amb el rastro, que s'emprava per a arrossegar-la fins l'entrada ("meter paja a trija"). Acabada la batuda, la palla que s'havia arreplegat a un costat de l'era, disposada formant un cavalló, s'anava trencant perpendicularment amb el rastro -"reventar cavallons"-, arrossegant a cada vegada una porció. Quan la inclinació anava en direcció de la pallissa, la faena resultava més o menys senzilla, pero si calia anar cap amunt exigia afany i esforc. L'era devia restar neta per al següent usuario A més del gra i la palla que es portava als magatzems, la terra de l'era quedava cobert de pols, pedretes i palla molt menuda, que s'agranaven i es buidaven als "tameros". Quant tots els propietaris acabaven de batre els seus cereals, corresponia a tots cobrir-la.

181

RAMADERIA

Segura o l'Horta de Valencia. En aquest sentit, constrasta la concentració de prop de 200 caps de bestiar per casa que trobem a l'Alt Maestrat, amb les xifres inferiors a 6 cap s per casa que es donen a l'Horta, el Vinalopó Alt i Mitjá, el Baix Segura i la Safor. A partir del segle XVI, la producció ramadera anirá en deseen s constant. En 1799, segons el "Censo de Frutas y Manufacturas", el País Valencia tindria 586.000 caps de ramat llanar, i 252.000 de cabrum.? Aquesta situació de descens continua mantenint-se en els anys següents. A mitjans del segle XIX segons les estadístiques de ramaderia contingudes en el "Anuario Estadístico de España (1860-61)" 3 el total de caps de ramat oví entre les tres províncies era' en 1859 de 509.784, mentre que el cabrum només arribava a les 145.92l. Des d'aquesta data fins a finals de segle el nombre de caps de ramat oví va disminuir al voltant de 70 % a Alacant, més del 30 % a Castelló i un 10 % a Valencia; i xifres que osciHaven entre el 27 % i el 28 % a Alacant i a Valencia, i el 47 % a Castelló en el cas del ramat cabrum." Segons Garrabau la lógica d'aquesta evolució no es pot explicar atenent tant sols a la disminució dels recursos alimentaris durant la segona meitat del XIX; ni tansols fent referencia a les condicions naturals adverses o poc favorables per al bestiar, sinó considerant la creixent transformació, per altra banda, que no es pot explicar sols com a resposta al creixement demográfic: Peró l'ampliació de l'área conreada no cree que es puga explicar tan simplement com la cega resposta al creixement demográfic, sinó com a mínim cal assenyalar que l'empenta roturadora es veié tolerada i/o propiciada pels can vis institucionals que la produiren a Espanya a partir de 1830-40: la política desamortitzadora, la supressió de les mesures protectores de

GARCiA CÁRCEL, ibid., p. 97. ) Anuario Estadístico de España, publicat per la Junta General de Estadística 1860-61 (Madrid, 1862-63), pp. 479-83. Pres de: GARRABOU, R., Un Falc dilema. Modernitat o endarreriment de l'agricultura valenciana (1850-1900), 2

IVEA, Valencia, 1985. 4 GARRABOU, ibid., p. 14.

186

FIG. l.

Pastor

VALENCIANA:

transhumant procedent de Terol a la Ribera nes, 1985). (Foto de I'autor)

CABRUM

1 OVÍ

de Cabanes

(Caba-

pastures, la practica eliminació de les vies pecuáries (oo.) van fer desaparéixer els suports que havien permés

reservar les pastures necessáries per al manteniment de la ramaderia tradicional. s Tornant al cens que Garcia Cárcel analitza, ensinteressa subratllar, en primer lloc, les gran s diferencies en la distribució del nombre de caps entre les distintes comarques; que l'Alt i Baix Maestrat, Els Ports, Racó d'Ademús, Els Serrans i l'Alt Paláncia són les comarques amb una major concentració de ramat; i que en aquestes contrades es donen alhora les relacions nombre de caps/propietaris més altes (relació que en el cas analitzat per aquest autor oscil-lava entre els 46 caps per propietari d'Artesa, i els 489 de Les Coves)." Tots aquests trets continuen presents en la primera meitat de segle, encara que les respectives proporcions relatives es van veure molt alterades per la contínua disminució del nombre de cap s en xifres absolutes. 5 6

GARRABOU, ibid., p. 18. GARCiA CÁRCEL, op. cit., p. 89.

187

Tot i que ens ocuparem de la ramaderia tradicional del País, cal dir que aquesta zona geográfica ha estat des de fa segles un lloc d'hivernada molt codiciat pels ramats transhu, mants de diverses regions. Clima suau i pastures abundants eren dos elements suficientment atractius com per a que es registrara durant aquest temps una ocupació intensa per part de raberes forasteres. Albacete, Terol i Conca, han estat tradi, cionalment (principalment les dues últimes) els llocs més habituals de procedencia d'aquests ramats. Avui dia perduren alguns residus de transhumáncia periódica encara que camions i trens han reemplacat les dues o tres setmanes de camí a través dels assagadors.

MODALIT ATS DE L'OCUPACIÓ PASTOR

TRADICIONAL

UNA

persona exerceix de pastor quan s'ocupa de la conducció i guarda d'una rabera d'animals. Aquesta definició genérica engloba un ample conjunt de formes diferents de practicar aquesta activitat, cadascuna de les quals poseeix una serie de trets específics. El nostre interés esta dirigit cap a l'análisi de l'ocupació tradicional de pastor, de ramat cabrum i oví, en el marc de la societat tradicional valenciana; per tant, la primera tasca de la qual ens anem a ocupar sera definir les diferents modalitats de l'ocupació en aquest context particular. Dels múltiples trets que podríem haver seleccionat per intentar establir una mena de classificació dels diferents tipus de pastor, n'hem escollit dos: la propietat o no de la rabera; i el període de temps dedicat a la seua conducció i guarda. A partir d'aquests podem derivar totes les situacions que hem trobat en el curs del nostre treball de campo Un pastor es pot dedicar a la conducció i guarda d'una rabera propia; o ocupar-se del ramat d'un altre, a canvi d'un jornal, o d'una part del producte que s'obtinga de l'explotació dels animals (pastors retribuits). Tant en el primer cas com en el segon, el seu treball pot ser a temps complet, i ocupar-se durant tot l'any básicarnent i exclusivament al ramat; o a temps parcial, dedicar-se tan sols una part de l'any a la rabera.

188

189

=>:

Pastors amb

Pastors retribuits

•

L'OCUPACIÓ

a ternps parcial (1)

a temps complet (1I)

Les modalitats adoptades en I'exercici de l'ocupació de pastor dins de cadascun d'aquestes grans divisions han estar molt variades. Anem a descriure de forma sintética les dife, rents possibilitats.

A.I)

PASTORS AMB RABERA PROPIA A TEMPS COMPLET

En aquesta modalitat el ramat és part integrant del patrimoni familiar de la persona que s'encarrega del pasturatge diari deis animals. Si el nombre de cap s és elevat sol ser pastor algun fill major o el cap de família; si és reduit, els xiquets o els vells. Generalment han estat els homes els que s'encarreguen de guardar la rabera, encara que les dones s'en poden fer cárrec d'aquesta, quan no hi havia fills, o aquestes s'havien de dedicar-se a d'altres activitats.

A.II)

PASTORS AMB RABERA PROPIA A TEMPS PARCIAL

EIs dos tipus de pastors que incloem en aquest apartat treballen com en el cas anterior amb una rabera de propietat familiar. La primera modalitat es coneix com "anar a dies"; la segona, treballar "per temporada". En la primera situació dos o més propietaris decideixen unir els respectius ramats i s'alternen en les tasques de guarda i conducció de la rabera total. El cas més senzill és el de dos pastors que participen amb una quantitat similar de caps: l'alternáncia en la cura de la rabera és molt simple: un dia va un, al dia següent I'altre; o més habitualment, una setmana un, la següent I'altre. Suposem, per exemple, que tres pastors han decidit pasturar a dies; un aporta deu caps, un altre trenta, i I'últim quinze. S'estableix llavors un determinat nombre de caps que equival a un dia de guarda, i el nombre d'animals amb els quals cadascun participa, determinara la quantitat de dies que ha de que guardar en la tanda. Si els pastors del nostre 190

TRADICIONAL

DE PASTOR

e"emple estableixen en 10 I'equivalent a un di~ de guarda, per cada dia que hi haja d'anar el pastor amb 10 animals, el que en tinga 30 hi haurá d'anar tres, i el de 15, una tanda .(cl~l~ complet) hi anirá un dia, I'altra dos, I'altra una... 1 aixi successivament. Tant en el cas més simple com en el més complicat cada pastor rep el producte deis seus propis caps, i no hi hauran problemes en aquest sentit perqué cada animal estará con~enientment marcat per a evitar confusions. Aquesta modahtat d'explotació ha estat tradicionalment practicada en la majoria de comarques del País. Encara que com hem vist la rabera esta composta de caps que no pertanyen al pastor, aquest no rep cap retribució per dur els animals de l'altre, i viceversa (excepte la reducció en el nombre de dies que ha de dedicar al ramat). Per aquest motiu incloem aquesta modalitat dins del present epígraf. Com veurem més avant, les característiques climátiques i ambientals d'una zona geográfica són una de les variables que determinen el tamany adequat de la rabera de la qual un pastor es pot fer cárrec. Tenint en compte que l'extensió de terra conreuda en els llocs d'hivernada solia ser més gran que les zones de procedencia, un pastor difícilment podia controlar els moviments d'un nombre semblant d'animals en les dues. A més del pastor habitual era necessária la presencia d'un altre pastor, que s'ocupara de la meitat de la rabera durant l'estada en la nova área de pasturatge. Com a xifra estimativa pode m dir, que mentre un pastor en zones de muntanya o amb deveses abundants podia guardar com a xifra máxima uns 300 caps, difícilment podia controlar més de 150 en els indrets amb arbrats o amb cultius abundants. Els pastors als quals ens referim en aquest epígraf únicament s'ocupen de la rabera (normalment pare i fill) durant el temps que aquesta es traslada en transhumáncia periódica a un altre indret més ric en pastures, o amb característiques climátiques més óptimes (aproximadament 6 mesos). Anem a anomenar aquest tipus d'ocupació per temporada. La resta de l'~ny treballa a jornal, replega llenya, cura colmenes, fa carbo o simplement s'integra a l'explotació familiar que temporalment abandona.

191

L'OCUPACIÓ

B.I)

PASTORS RETRIBUITS A TEMPS COMPLET

Aquests pastors treballen durant tot l'any al servei d'un gran propietan; o per a un conjunt de petits propietaris agrupats. Entenem per gran propietari aquell qui poseeix un nombre d'animals superior al nombre d'animals que defineix la rabera de base de l'indret on habita. Petits propietaris són aquells amb un nombre inferior. Com vam assenyalar, la retribució que el pastor reb a canvi del seu treball pot consistir en un jornal, o una part del producte obtingut de l'explotació de la rabera. Quan parlern del jornal que el pastor rep de l'amo del ramat, no ens referim únicament al pagament en metál-lic, sinó també a qualsevol pagament en especie estipulat en el tracte. La quantitat en diners solia ser una xifra global per l'any de treball, que es pagaya en terminis molt variables de temps. El pagament en especie abarca productes molt diversos, també en quantitats estipulades per any, encara que el blat ha estat una constant en la majoria de tractes. A més d'aquestes retribucions, en algunes contrades l'amo realitzava part del pagament en "dies de Treball"; aquelles operacions agrícoles que el pastor no podia realitzar degut al seu compromís diari amb la rabera eren realitzades segons diferents modalitats d'acords pel propietari deIs caps; com en els casos anteriors, s'específicaven en el corresponent tracte. En l'Alto Palancia, per exemple, molts pastors treballaven tot l'any per a un amo a canvi d'una certa quantitat de diners (La soldada); més una qüantitat estipulada de blat (generalment la suficient per a que el pastor i la seua família pugueren abastir-se de pa durant tot l'any); més un nombre de "días de labr~r"; més uns determinats compromisos per part de l'amo, relatius a les tasques que eren competencia seua en la sega i batuda dels cereals del criado. Aquest sistema de explotació ha estat practicat principalment en aquelles comarques on tradicionalment s'ha donat una relació nombre de caps/propietari més alta. Hom podia també guardar una rabera d'un amo pero no a canvi de rebre una retribució directa d'aquest com passava en el cas anterior, sinó a canvi de la participació en els beneficis obtinguts de l'explotació de la rabera. Aquesta modalitat d'explotació es practicava de dues formes: a sis anys; coneguda també com el renuevo; o a un any". Les diferencies entre les 192

TRADICIONAL

DE PASTOR

dues no es donen únicament en relació amb al període d'arrendament com de seguida veurem. El "renuevo" és un sistema d'arrendament a sis anys (vida productiva d'un cap), en el qual, un propietari de ramat "posa" una punta d'ovelles primales i andosques (normalment al voltant del mig centenar de caps) a un pastor o mitger (mediero), a canvi de rebre la meitat del producte obtingut de l'explotació del ramat. Totes les despesses ocasionades per la rabera durant l'arrendament corrien a cárrec del mitger. A partir de l'inici del tracte el pastor organitzava la renovació dels animals de manera que puguera incrementar al máxim la xifra inicial de caps durant eixe període de temps. Cada any, es quedava amb totes les millors corderes, i venia (segons les necessitats del moment), totes les reines i els corders. El producte resultant de la venda d'aquests caps, així com la llana replegada en la tosa, es repartien també cada any a parts iguals entre mediero i amo. Al final del període d'arrendament (sis anys) tot el ramat es dividia en dos talls, igualant tant el dent com les qualitats dels animals. A continuació, es procedia al sorteig llancant una moneda a l'aire. En alguns casos, el tracte es podia renovar per altres sis anys. Aquest sistema d'explotació era una de les poques possibilitats obertes a aquells que no disposaven de mitjans económics per a poder iniciar una rabera de la qual viure en el futur. Les següents cites creem que illustren alguns deIs motius que movien a un gran propietari a posar una punta a mitges; o a un home sense recursos a tenir que buscar-la. Tú tienes capitalico, y había personas que no tenían dinero para comprar esas 100 ovejas; y aunque lo tuviera, lo quería invertido en lo que fuera. Y ese hombre que tenía a lo mejor tres muchachos y no podía comprarlas ... le dabas la vida. Ganaba uno; y ganaba el otro. El que las daba era porque no podía tener dos pastores; y el que las cogía poco a poco se encontraba con una puntica de ganado. Le ha costado su trabajo, pero se ha hecho con una rabera que no las ha podido haber comprado nunca. (Alto Palancia) La majoria d'arrendaments es mantenien fins al final del període pactat. Pero, si per qualsevol circumstáncia el pastor 193

L'OCUPACIÓ

trencava el tracte abans del temps estipulat perdia, aleshores, una part proporcional deis caps en relació amb els anys que li mancaren per a completar el sis. Si, per exemple, l'arrenda, ment finalitzava als 4 anys, i la rabera tenia en eixe moment 200 caps, en compte de rebre 100 cadascun, l'amo es quedava amb 132 i el pastor amb 68 (Alto Palancia). En l'arrendament a un any cada any es dividia en dues parts iguals la llana i els corders. Una part era per al pastor; l'altra per a l'amo. El primer assumia totes les des peses i riscs deis animals durant aquest temps. Passara el que passara tenia que reintegrar-hi al final del tracte tants animals com hi havia rebut. El repartiment solia fer-se de la mateixa forma que en el sistema descrit anteriorment. Un pastor "a jornal" podia també treballar per arnés d'un amo. En aquesta modalitat un nombre reduít de petits propietaris uneixen els seus respectius ramats i contracten a un pastor per a que es faca cárrec de la rabera total. En aquest cas, cada propietari ha d'aportar una quantitat per a pagar al pastor proporcional al nombre d'animals amb el qual participa. Dins d'aquest apartat s'inclou a tots els pastors encarregats de la dula de cabres, tant corrent fins fa pocs anys en nombroses localitats.

B.II)

PASTORS RETRIBUITS A TEMPS PARCIAL

De la mateixa manera que en el cas descrit anteriorment els pastors "a jornal" per temporada podien treb~llar pero a U? gran propietari, o per a un conjunt de petits propietans agrupats. En el primer cas l'amo contracta algun altre pa~tor.a més de l'habitual quan el ramat es trasllada en transhumáncia periódica. Les circumstáncies que determinen aquesta contraetació són semblants a les descrites al parlar deis pastors amb rabera propia que treballaven per temporada. Un cas interessant d'ocupació per temporada al servei de petits propietaris agrupats es practicava fins fa uns anys en la majoria de pobles de la zona muntanyenca de Los Serranos (Chera, Chulilla, Sot, Calles, Higueruelas). A mitjans de la primavera es formava una gran rabera amb els caps de 15 o 2.0 veíns que s'explotava en pla col-lectiu des del pnmer de maig fins el primer de novembre. Una vegada constituida /a maná (nom que rebia la rabera global) quatre o cinc pastors s'en feien 194

TRADICIONAL

DE PASTOR

carrec fins el dia de tots Sants, quan a la meitat d'un gran dinar entre pastors i propietaris es donava per acabat el contracte. Un altra variant d'ocupació per temporada era la practicada per aquells pastors del País, que es feien cárrec de raberes d'altres províncies (Conca i Terol principalment), per a baixar-/es fins a les comarques d'hivernada. L'ocupació per temporada per a baixar raberes d'altres províncies no ha estat molt estesa. Era habitualment un deIs sistemes per poder formar en pocs anys una rabera propia de la qual viure en el futuro En la zona de Xiva, per exemple, hem trobat alguns casos de pastors que a canvi d'una certa quantitat de diners, més una part del producte obtingut de les ovelles (corders, llana), baixaven des de Conca fins a la zona de Xiva o alguna comarca costanera ramats constituits amb la reunió de quatre o cinc petites raberes de pobles d'aquesta província. La majoria de pastors que pujaven solien reunir-se en grups de quatre o cinc i conduien de manera col-lectiva la rabera formada amb els caps de tots ells. Un cop s'arribava al lloc de destinació els animals es separaven i cadascú es feia cárrec de la seu a propia rabera durant els mesos següents. En els dos darrers casos esmentats, així com en tots aquells on la conducció i guarda d'una "gran rabera" implica el treball coordinat de diversos pastors (normalment 4 o 5) se sol donar una divisió de tasques entre els diferents membres del grup, i també algun ti pus d'organització jerárquica, El máxim responsable del grup és el majora/, generalment el pastor amb més edat i experiencia. Entre les seues atribucions esta assignar l'escala jerárquica deis seus subordinats, així com la programació i coordinació de les activitats a dur a terme en cada jornada. La tipo logia de pastors ha estat estructurada, com hem vist a partir de dos trets fonamentals: la propietat o no de la rabera; i el període de temps dedicat a la seua conducció i guarda. Aquestes dos línees, i les diferents combinacions a que donen lloc, possibiliten establir d'una manera senzilla les característiques més revellants de les diferents modalitats d'aquesta ocupació tradicional. Creiem, en síntesi que: 1) Són les més adequades per a un enfocament del tema des d'un punt de vista etnográfic, tal i com ens proposem fer. 2) Són aplicables sense cap tipus d'ambigüetat a les diferents situacions que puguem trobar; i no ens sera dificil situar-les en qualssevol deis apartats establerts. 195

3) Donen un marc de referencia especialment útil per a l'análisi deIs processos de transformació de les explotacions ramaderes tradicionals al País. El treball és un estudi des d'un punt de vista etnográf'ic de l'ofici tradicional de pastor, de ramat cabrum i oví, al. País Valencia. L'enfocament és essencialment sincrónic, i descriu les diferents activitats integrades en aquesta ocupació tradicional sobre la base de com es practicaven al voltant deIs anys trenta. En la década següent, una serie de noves reglamentacions legals relatives a la utilització deIs recursos naturals (pastures principalment), I'inici de les primeres campanyes de replocació forestal, la major importancia de la figura del veterinari, junt amb d'altres causes més generals, van marcar I'inici d'un procés de transformació d'alguns deis trets característics de la ramaderia tradicional, mentre que molts altres (particularment els "técnics") continuen inalterats. Tenint en compte el nombre reduit de pagines de les quals disposen així com la manca quasi absoluta d'altres treballs sobre el tema, que ajudarien a contrastar, ampliar, o en el seu cas a generalizar els resultats de 1'investigació, cal entendre aquest treball com una primera aproximació, que tracta de descriure les característiques més rel-levants i esteses de les técniques tradicionals d'explotació del ramat cabrum i oví.

rj?

::!

s::

~ ~

'-¡,;

;>.

c::

o:s

c:: ::s

'" "V;

~ ~ e'"

!!l o:s

'" e

'"00" o:s

:: ,'2,

.":!

~ ~

•..~

~ ~

c::

.¡¡ ~C

S .,1: '0..,

0.,

.~ .~•.. -e ~

,---"'•...----

'---------

196

'o.

2 o.

°E.,

e! :""

c::

'", 'C

., o:s

'o. •..oo. .~

c::

;;,

-o

::l

'" ~

•..o

.••...

'" e;...

'0.

., " '¡¡ .,1:

::l

'" ~

:0.

;;,

o:s

'", 'C

•..o.

e! :""

eeo

OJ)

o:s o:s

~'"o.

, 0.'

e] ., o.

r e <: 8

~-----..-----~-----..-------

...•..--------~------------.....•------~ 197

LA RABERA

3.1.

LA RABERA

COMPOSICIÓ DE LES RABERES

LA gran adaptabilitat a mitjans climátics molt dispars és probablement una de les característiques més sobresotins del ramat cabrum i oví. Ja siga en les zones humides d'horta, o en les seques i agrests de muntanya, sempre hi ha hagut alguna varietat que sense massa dificultats s'ha acomodat a un sistema d'explotació específico Llevat un o dos tipus que els atlas de zoologia qualifiquen com "autóctons", la majoria de races procedeixen d'altres regions i s'han adaptat sense problemes especials al diferents ecosistemes del País. Segons l'edat, els caps de ramat reben noms diferents. Abans d'analitzar els termes de d'ús més freqüent convé fer una precisió sobre la seua aplicació. El nom, no és aplicat segons un estricte criteri cronológic (un any, dos anys ...), sinó atenent a l'aparició de determinades etapes evolutives. Els punts més freqüents de referencia són: el naixement; el deslletament; l'aparició del zel; la primera parida; i, sobretot, l'evolució de la dentició. De del naixement fins el deslletament, el nadó de cabra rep el nom de cabrit, i el d'ovella cordero En aquest moment el nom se sol aplicar indistintament als dos sexes. Després del deslletament i fins l'aparició del zel s'anomena amb el de xot, xoto, o cabrit, al mascle de les cabres, i amb el de xota o cabrida a la femella. En el mateix cas l'ovella mascle s'anomena corder, i la femella cordera. Aproximadament a l'any, la res canvia les dues dents frontals ("muda les pales") i cornenca a anomenar-se primal 198

FIG. 2.

Boc amb planeta y banyes serrades (Guardamar). (Foto de l'autor)

(mascle) i primala (femeÍla), tant la cabra com l'ovella. Al voltant d'aquesta edat l'animal sol fer la primera cria; les denominacions genériques cabra i ovella o borrega solen emprar-se a partir d'aquest moment. Quan ha mudat les segones dents al mascle se l'anomena andosc al mascle, i andosca a la femella, indistintament a cabres i ovelles. Al quart any, quan ja canvien les penúltimes dents, les denominacions corresponents són: tercerenc i tercerenca, o sobrandosco i sobrandosca en les comarques castellano-parlants. Aproximadament el cinqué any de vida l'animal ja té tota la dentició completa, llavors es diu que "ja ha tancat". A partir d'aquest moment resulta molt més dificil establir l'edat d'una ovella o cabra, al no haver signes clars d'evolució com en els casos anteriors. Els animals "entren en vells". El mascle del ramat cabrum destinat a les tasques reproductores rep el nom de boc; el de ramat oví mardá (cojudo i mardano respectivament en les comarques castellano-parlants),

199

LA RABERA

El conjunt de caps, d'una sola especie, o mixt, que es trau a pasturar en grup, s'anomena rabera: "tinc una rabera de cabres". L'expressió ramat, a més d'utilitzar-se en el mateix sentit que la de rabera, s'emprá també molt sovint com a denominació genérica, en el sentit, per exemple, de "dedicar-se al ramat". El castellanisme gana(d)o es molt estés en totes les comarques i s'empra amb el mate ix significat que ramal: "me'n vaig a traure el 'ganao "'. Quan per qualsevol motiu una rabera es divideix en un o més subgrups que es guarden separadement (per exemple) quan es separa el bestiar que ja ha estat cobert pel matxo del que no ho ha estat encara), cada un dels subgrups s'anomena un tal! (tajo). Per altra banda els ramats amb una quantitat de caps inferior al nombre d'animals que defineixen la rabera de base d'una área determinada se sol designar "una punta de ramat". L'activitat de cura i conducció de la rabera és coneguda com guardar. De vegades s'empra el nom específic de cabrer per a referir-se al pastor que guarda un ramat de cabres. . En línies ge~erals les raberes de cabres solen explotar-se als mdrets agrests 1 amb pastures pobres; també les ovelles serranes s'adapten fácilment a aquest tipus de terrenys. Normal-

FIG. 3. AIguns noms deIs caps atenent al seu color o detalls morfológics. a) gutrra; b) potra o potrenca; e) Zaina; d) pintada o pica raza; e) ojinegra; t) mamel/ada (Alto Paláncia). (Dibuixos Pilar Mas)

ment ja fóra la rabera de cabres o d'ovelles no era estrany que els pastors dugueren uns quants caps d'altra especie. Les cabres que en petit nombre apareixen en les raberes d'ovelles tenen unes funcions definides i molt variades: són utilitzades per a la producció de llet "per a consum de casa", o per a elaborar una mica de formatge amb la mateixa finalitat; la de cabra és també usada molt sovint com a aliment per al gos o gossos que duu el pastor; un altre paper important de les cabres és donar mamar als corders de les ovelles bordes, és a dir aquelles que són rebutjats per les seues mares; 7 la seua funció es refereix d'altres vegades a la conducció de la rabera, i així un pastor de Llucena comentava que té cabres amb les ovelles perqué: "arnb les cabres sempre arrea més el bestiar; si están assestades i aixó, les cabres sempre van davant..." Es a l'estiu particularment quan aquesta funció de les cabres resulta més efectiva. La tendencia de les cabres a anar sempre davant aconsegueix moltes vegades "fer moure" les ovelles, més propenses a deixar de caminar i de menjar quan el dia es torna calorós. D'altra banda, el nombre reduit d'ovelles en les raberes de cabres es dedicava principalment a la producció de fonnatge, o a l'obtenció de llana per a la confecció domestica de matalassos o fil per a teixir. Una rabera pot estar constituida per un nombre molt variable de caps. Entre d'altres, hi ha dos grups de factors que determinen el seu tamany: les característiques comportamentals deis animals; i les condicions climátiques i ambientals de l'área de pasturatge. Aquest factors defineixen el tamany óptim del ramat, és a dir, el nombre de caps que maximalitza tant la producció com l'eficiéncia de l'explotació ramadera ("rabera de base"). Tots els pastors són conscients d'aquest tamany i tracten sempre de mantenir el ramat que posseixen dins dels límits marcats per aquests factors. La gran diversitat de mitjans climátics i geornórfics al llarg del País ha detenninat les grans diferencies de tamany entre les raberes. Mentre que en les zones d'horta no solien sobrepassar el mig centenar de caps, en els indrets rics en deveses podien arribar als mil i fins i tot més. La rabera de base de les explotacions més freqüents a la majoria de comarques oscil-lava entre els 70 i els 200 caps aproximadament. 7

V.: apartat 7.3.

200 201

LA RABERA

3.2.

LA RENOVACIÓ

DEL RAMAT

Cada any, la venda del xots i corders, la necessitat de substituir els animals vells, i els possibles accidents o malalties que ocasionen la mort d'algun cap, fan necessari que el pastor articule algun sistema per a mantenir l'esmentada quantitat més o menys constant. Es tracta, en síntesi, de procurar un equilibri entre el nombre de caps que es retiren de rabera, i el de nadons que s'incorporen, de forma que la xifra es mantinga dins deis límits marcats per la rabera de base. AIs sis anys d'edat els animals "entren en vells" i con seqüentment la seua explotació comenca a ser problemática. Aproximadament a aquesta edat es separen de la rabera i es venen per a carn als camissers locals, o a algú que estiga interessat en recriar-los durant un any més. L'época generalment escollida per a aquesta operació era cap a les acaballes de la tardor, entre d'altres coses, per a afrontar I'hivem amb els mínim possible de caps en la rabera.! L'estat de la dentició és un deis factors més tinguts en compte pels pastors a l'hora de retirar a un cap de bestiar: Les ovelles més flaques i més explotades, que estan ja sense dents i que no poden seguir ja al "ganao" i que no poden menjar ja per al "sustento", "entonces", eixes són les que se solen llevar. (L' Alacantí) Se miraba los dientes y cuando les faltaban o falseaban; o cuando llevaban un peñazo y esa oveja ya falsea con la boca, la quitas, aunque no tenga los años. (Alto Palancia) L'abséncia de dentició és el criteri fonamental per a la separació deis caps a renovar. Un animal sense o amb poques dents menja amb dificultat, s'aprima fácilment, i no pot manten ir a cap nadó. Ara bé, no és el mate ix una manca de dentició per a un animal que freqüent pastures tendres, que per a un altre que aprofite pastures de muntanya. La bestia del segon cas pot resultar productiva durant un any més si es canvia a una zona amb herba tendra i abundant. No és estrany dones, que molts residents en indrets d'horta compraren a preus molt económics animals vells acostumats a pastures

202

Y.: apartat 8.2.

dures i escasses, per a recriar-Ies durant un any més i obtenir un nadó per a la venda. No únicament són renovats els caps massa velis sinó també tots aquells que tenen algun tipus de defecte que fa problernátiea la seua explotació. En aquest sentit, de les primeres que es desfa el pastor és de les maxorres, les ovelles o cabres que no són fértils. També tracta de vendre els caps que presenten comportaments que en res beneficien a l'explotació, com les tontes que donen de mamar a qualsevol corder que s'acosta a xuplar-Ies; o les goludes (tunas) que sempre estan menjant deis cultius; o les que tenen alguna afecció que no és suficientment greu com perqué siga difícil trobar comprador (per exemple tossir massa sovint). . Després de la venda deis animals vells o amb defectes cal incorporar a la rabera com hem dit nous corders o xots per a que el nombre de caps es mantinga més o menys constant. Cien borregas paren, por ejemplo, 60 criadoras. De 60 había mitad y mitad (corders/corderes); vendía los corderos, menos el uno o dos que dejaba para mardano. y las corderas, si llevabas mucho "ganao" pues dejas 10; conforme quitaba de tardías conforme dejaba de corderas. (Los Serranos) A I'hora de seleccionar una cordera per a incorporar al ramat ("per a rabera") el criteri fonamental és que siga filla d'una "bona mare": miras la madre, que fuera una oveja buena, de buena clase; de buena estatura de res, que no todas son igual. y luego la estatura de él (cordero) si era como la de la madre. Que llevara buen garrón, buena lana, mucho cuerpo. (Los Serranos) Les millors mares venen també definides per la seua capacitat de producció de llet. Les més lleteres, amb un braguer arnple i voluminós, són les més apreciades: molta llet és quasi sinónim d'un corder ben alimentat, i per tant, amb més pes el dia de la venda. La influencia del mascle en la cria del ramat és tan decisiva que I'emfasí que es posa en la seua selecció sol ser major que I'aplicat a les corderes. Donada I'extensa intervenció quantitativa del mardá o del boc en la descendencia, és fácil entendre 203

LA RABERA

que els efectes pOSItlUS o negatius d'aquest assoliran una expressió igual. D'ací, que els pastors posen tant d'interés a I'hora de seleccionar-lo. Que sea "ailaó" (alargado) i buena garra; bastante res (cuerpo grande); buena clase; buena madre; cabeza de mardano (más alargada). Este mardano ya me flojea... Y te dejas un cordero. Te fijabas en la oveja, si es de buena clase; la lana fina; que el cordero fuera ancho, tuviera caja, tuviera cuerpo. Las patas, que tuvieran buen garrón. (Alto Palancia) Un aspecte observat per alguns pastors a l'hora de seleccionar o no' un corder com a mardá fa referencia a la forma deis testicles. Aquells que els tenen una mica penjant i lleugerament separats entre sí són més apreciats. Segons els pastors els mascles amb aquesta característica fan corders amb un braguer més voluminós que els que no posseíxen aquest tret.

3.3.

3.3.1.

RABERES ESPECÍFIQUES PER LA SEUA COMPOSICIÓ

"El Vacío"

Tota rabera esta normalment constituida per un conjunt de femelles de diferents edats, i un reduit nombre de mascles encarregats de les tasques reproductores. En determinades ocasions els pastors separen un o més subgrups (tal/s) d'aquest total atenent precisament al sexe i fertilitat deis caps, per tal de dur a terme un aprofitament més eficient deis recursos. Una de les raberes resultant d'aquesta divisió s'anomena el vacío i esta constituida básicarnent per tots els mascles (mardans i corders d'un any); i per totes les ovelles que no han estat cobertes amb hit o han avortat. Tots aquests caps romanen junts aproximadament des de Tots els Sants fins marc o abril. Com que la quantitat que hom separava normalment no era molt nombrossa, sovint es reunien diversos pastors (de dos a quatre era una xifra habitual) i formaven una rabera conjunta que era guardada mitjancant el sistema d'anar a dies. Un altra possibilitat practicada de vegades era la contractació d'un pastor temporer pagat a mitges proporcionalment entre els propietaris deis caps. 204

EIs xiquets que cornencaven a iniciar-se en I'activitat de guarda de raberes mitjanes, o aquells que tenien problemes arnb la conducció i guarda de ramats més grans, eren normalment els encarregats del seu control. Com hem assenyalat, el vacío sempre es duia als pijors llocs de pastura reservant les zones millors per a les ovelles prenyades i per als corders. Encara que la composició més habitual de el vacío era l'assenyalada, aquesta denominació s'emprava per extensió per a qualsevol rabera sense animals que críen. En aquest sentit en algunes comarques, i tan sois en determinades époques, han estat formades dues varietats de vacío que rebien noms específics: la mardanada i els ramats de carneros. La primera etapa constituida pels mascles (mardans) d'una gran part deis veins d'un poble que els mantenien en aquesta rabera fins l'época de cobriment. La segona, estava també composta exclusivament per mascles, pero tots ells es venien per a carn en aplegar als tres anys d'edat (carneros). Els animals que formaven part d'aquests ramats eren comprats pels grans propietaris en pobles de Conca i Terol a l'edat entre sis i dotze mesos, per a continuació recriar-Ios fins als tres anys. El nombre de raberes d'aquesta modalitat ha estat pel general molt reduit, Los animales de Cuenca probaban muy bien aquí abajo. Era un ganado fuerte, un ganado muy agarrado; porque el terreno ese es aun más pobre que éste (... ) Me costaba ocho o diez días entre subir, buscarlos y bajarlos. Para hacer rentable el viaje tenía que hacerme por lo menos con 300 (... ) Sólo aquellos que se dedicaban a comprar y a vender tenían atajos de carneros ... Eso sí que es un ganado que a lo mejor caes en desgracia, y pierdes con él, porque no cría. (Un deis grans propietaris d'EI Toro) A diferencia de el vacío comentat en el primer cas les raberes últimes eren guardades per pastors a jornal al servei de grans propietaris.

3.3.2.

La dula de cabres

Tal com vam apuntar al parlar del tipus de ramat explotat en l'área d'estudi, gairebé totes les cases tenien un nombre reduit de cabres emprades per a diferents funcions. En moltes 205

LA RABERA

comarques ha estat tradicional el pasturatge d'aquests animals mitjancant el sistema de la dula. La participació de tot veí en la dula de cabres estava limitada a un nombre reduit d'animals (de dos a quatre generalment), depenent de la xifra de caps al voltant de la qual oscillava el tamany de la rabera de base de la zona en qüestió; tenint en compte, a més, que solia ser un únic pastor o duler qui es feia cárrec de les cabres. Conseqüentment, quant major fóra el nombre de veins que hi participaven, menor era la xifra d'animals que podien duro Es clar sempre havien "arreglos", i així, si hom no participava o hi participava amb una quantitat menor, podia deixar a un altre veí ocupar el seu lloc. Tothom tenia dret, a participar en la dula. L'únic que no tenia cap quota era el propi duler, que en podia dur tantes com vulguera, encara que en la practica no en solia dur més de deu o dotze. Aquest era precisament un dels avantatges valorats per aquells que volien accedir al lloc. EIs bocs encarregats de les tasques reproductores en la dula eren també propietat del dulero Tan prompte una cabra havia estat coberta amb éxit per un d'aquests el duler tenia dret a cobrar la correguda al propietari del cap. EIs animals es mantenien en la dula fins que aplegaven a vells (sis anys), moment en el qual eren retirats i sacrificats. El dia escollit solia coincidir amb la matanca del porc. La cam de cabra vella ha estat sobretot emprada per a l'elaboració de xorissos. La contractació del duler la realitzava l'ajuntament, encara que el pagament de la dula, com de seguida veurem, corria a cárrec deIs veins que hi participaven. Aquesta activitat se solia compaginar amb el treball a jornal o l'explotació del bosc i la muntanya. Com en el cas de les raberes d'ovelles la dula es podia contractar per dos veíns al mateix temps, a la fi de dividir-se el temps de guarda ("a dies"). El duler o cabrer (un altra denominació de vegades emprada), era responsable de tots els danys que els animals pugueren causar. Pel matí el propi duler o algún membre de la família passava pels carrers del poble fent sonar una esquila de gran tamany. Era la crida a la dula. En eixe moment tots els veíns treien els seus animals (eren els xiquets que s'encarregaven d'aquesta tasca) i els conduíen cap al "corral de la dula". Aquest podia o no ser propietat del duler, pero tenia que estar prop del poble. L'amo del corral a canvi de permetre el seu ús

206

es quedava amb el fem produit per les cabres. Per la nit, en tomar al poble, no feia falta que el duler duguera cada animal al seu corral. Segons la rabera travessava el poble les cabres abandonaven el ramat i s'encaminaven sense equivocacions cap als seu s respectius corrals. El pagament de la dula se solia fer cada mes. La dona del pastor o algun fill passaven per les cases a cobrar-la. Si alguna cabra havia estat coberta es cobrava també al mateix temps la, correguda. Para tener contento a un pueblo ... Todo son leches. El uno que no te paga, el otro que se las guardas mal, el otro que se las guardas mejor... porque una punta de cabras es todo un pueblo. (Duler.o de Pina de Motalgrao)

207

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ J

o n

N A

1 GUARDA

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ 1 GUARDA

4.1. 4.1.1.

UN bFICI SENSE "mES DE FESTA"

La jornada diaria

OTS els dies s'ha de traure els animals a pasturar. Únicament una nevada copiosa, la pluja, o d'altres factors que impossibiliten el pasturatge normal trenquen aquesta "obligació diaria". Com els mateixos pastors subratllen, en el seu ofici no hi ha "dies de festa". D'estiu, les vuit o nou del matí és l'hora habitual per abandonar el corral. A la una aproximadament toma el pastor a casa, dina, i eix de nou fins les cinc o les sis de la vesprada, acabant la jornada quan ja comenca a fer-se de nit. Aquest horari es manté fins a principis de setembre, quan ja "els dies comencen a acurtar-se i el temps a refrescar". A partir de setembre i fins l'inici del proper estiu, no toma a casa a migdia, i es queden al camp des de les nou o deu del matí fins les cinc o les sis de la vesprada, durant els mesos d'hivern, i des de les vuit o les nou fins les set o les vuit en primavera. Amb aquest horari es trata d'aprofitar al máxim els curts dies de l'hivern i evitar a l'estiu les hores del sol més intenso En els dos casos el ramat rarament es trau del corral abans de la sortida del sol. Es deixen passar unes hores a fi d'evitar la rosada de la matinada. Cal destacar que mentre que l'humitat que s'afegeix a les plantes després d'una pluja és molt bona per al ramat, la rosada matutina, en canvi, és "molt roina", i nombrossos pastors no dubten en aplicar-li el qualificatiu de "verinosa". Si els animals mengen I'herba amb reixiu es "taquen" fácilment i fins i tot poden arribar a morir. Per a un

208

HG. 4

pastor un cap de bestiar "esta tacat" quan creu que té algun organ intern danyat (usualment es refereixen al fetge). Hom s'adona perfectament de I'afecció perqué a partir d'un determinat moment, i sense causa aparent, l'animal deixa de menjar i comenca a aprimar-se. Un altre accident climátic molt temut pels pastors és la neu. Si era malta la quantitat acumulada (com sembla que era freqüent fa algunes décades en les comarques més fredes de l'interior) el ramat es veia obligat a romandre, al corral perqué 209

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

el pasturatge resultava extremadament dificultós i fins i tot impossible. Per aquesta eventualitat els pastors enmagatzemaven herba seca, fulles, palla o d'altres aliments en alguna part del corral acondicionada a l'efecte. Només arriben al corral (alguns corrals aillats estaven arnés d'una hora de camí del poble), el pastor obre la porta, i penja el sarró d'alguna de les estaques situades en les parets. De seguida s'adona si algú ha estat abans que ell. Una petita pedra, o una branqueta, situades el dia anterior prop del pany o en el recorregut de la porta, evidenciaven la visita si havien canviat de posició. Aquesta eventualitat no es donava massa sovint. La primera tasca a realitzat una vegada dins és "donar la volta" per a comprovar l'estat dels animals: si hi ha alguna malalta o morta; algún nou naixement; o si s'han produit accidents. Resolts els problemes que aquestes situacions provoquen s'obre la porta principal i els animals comencen a eixir. Aixó no sempre funciona, i de vegades el pastor es veu forcat a traure-les a colp de garrot. No importa quina siga la barreja d'animals dins del corral, els pastors asseguren que els millors caps són sempre els primers en eixir. Segons eixen van agrupant-se en l'espai lliure enfront de la porta tot i esperant que el pastor tanque la porta, agafe el sarró, i mamprenga el camí. Comenca així la jornada de guarda. El pastor es situa al cap de la Rabera i inicia la marxa fins l'área de pasturatge eix dia escollida. Una vegada arriba a la zona amolla els animals i es dedica a controlar que no se n'isquen del tros, i sobretot, que no toquen per a res el conreus circumdants. Periódicament es canvia de zona, i es procura sempre de no empobrir les pastures amb un aprofitament excessiu de la vegetació existent. Es roman d'aquesta manera el camp fins el moment de la tomada al corral. Només arribar es situa en la porta i va comtant els cap s a mesura que entren. No obstant, és un comentari freqüent entre els pastors assenyalar que ells no necessitaven comtar: amb un cop de vista podien immediatament adonar-se'n de la manca de qualsevol animal. Durant el temps que hi havia corders de llet en la rabera (recordem que aquests romanien al corral fins que podien menjar), es treien a l'espai lliure enfront de la porta perqué puguessen mamar abans de tancar. En aquest moment el pastor es dedica a ahijar, es a dir, a controlar que cadascú mame de la seua mare; i a colp de garrot separa els corders que s'equivo210

1 GUARDA

quen. Una veegada acaben, tots junts entren al corral, finalitzant la jornada de treball. Cada especie de bestiar respon d'una manera específica al pasturatge (recordem que les característiques comportamentals deis animals són una de les variables que determinen el tamany de la rabera de base). Les cabres són més difícils de conduir que les ovelles; són més "goludes" i fácilment es llancen als vegetals llenyosos, gemmes i brots, fulles d'arbres i qualsevol altra materia vegetal que tinguen al seu abast. A més, la seua habilitat per a alear-se de peu sobre les potes de darrere els facilita l'accés al fullam deis arbres. Aquest tret comportamental ha v~dat I'accés de les cabres a moltes terres d'arbrat, que, en canvi, si que poden aprofitar per al pasturatge d'ovelles. Ara bé, era prou que algun animal haguera menjat poc de ternps abans d'aquests ar~res, per a que la cabra, encara que estiguera morta de gana, ni el tocara. Tots els pastors comenten com són de "delicades" les cabres per a menjar. Per illustrarho asseguren que és prou que algú tire una escopinada en una planta per a que la cabra encara que estiga morta de fam "ni la toque". Aprofitant aquesta característica de les cabres (que en menor mesura posseixen també les ovelles i les cavalleries), els pastors que circul-laven per terrenys d'horta o arbreda agafaven un poal pie d'aigua barrejada amb una miqueta de fem del corral, de les gallines, o millor encara, excrements de gos, i amb una granereta, o amb la má, arruixaven els llocs que volien protegir deis animals: empelts, brots, hortalisses, plancons, etc. En tot cas, als dos o tres dies -o abans si plovia- calia tomar a repetir l'operació. Aquesta técnica en les comarques castellano-parlants s'anomenava boñigar, i era molt utilitzada pels pastors que practicaven la transtermitáncia. Una característica a destacar de les ovelles és la propensió que tenen a acaparrar-se (l' Alacantí) iamudorrar-se, La Plana; azorrarse, Los Serranos) tan prompte com el dia es toma una mica calorós. Un grup de animals esta acaparrat quan formen una mena de gran pinya, ficant els caps sota les panxes de les ovelles vemes, Per a protegir els animals dels efectes perniciosos del sol (perden l'apetit i deixen de desplacar-se) els pastors tracten de cercar l'ombra tan prompte com els primers símptomes d'amudorrament es fan evidents. Per a proveir aquesta funció hi havia en molts llocs arbres anomenats assestadors 211

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

1 GUARDA

(arbres on sestejen els animals) destinats a proporcionar ombra. Aquests arbres esta ven especialment protegits i les ordenances municipals de moltes poblacions recullen prohibicions expresses contra la seua destrucció.

4.1.2.

FIG. 5.

Ramat d'ovelles acaparrat (L'Alacantí). (Foto de l'autor)

Indumentaria

i utillatge

La indumentaria deIs pastors no revestia formes massa especials. A l'estiu duien espardenyes d'espart o sócs fets amb planta de fusta i talonera i puntera de fil d'espart. Els pantalons solien ser de pana, i la camisa i la roba interior de llene. La blusa i la faixa han estat també molt emprades. Al cap portaven un capell de palla. A l'hivern, duien el mateix calcat pero els peus se'ls protegien del fred amb un parell de peals (peales) tancats amb dos o tres botons a la part superior i fets de restes de fil de teixir; o mitjons, fets de llana gruixuda. Damunt de la camisa duien generalment una jaca de pana, i al cap un barret de llana o un capell de feltre. Penjant del muscle, molts portaven una manta de llana ("manta de pastor"), que s'emprava tant per a protegir-se del fred com de l'aigua. De vegades, aquestes mantes tenen els extrems doblegats i cosits formant una mena de butxaca on es transporta ven els nadons (cujones). En compte de la manta molts empraven una bufanda feta del mateix material que la manta pero aproximadament de la meitat d'amplária, Tant a l'hivern com a l'estiu els pastors que circulaven per zones de muntanya solien dur polaines de drap o cuir per a protegir-se el turmell de la malea. Un altre estri fonamental en l'equip de tot pastor era el sarró, una mena de bossa de pell amb corretja al muscle, on es transportaven tant el menjar com d'altres elements emprats pel pastor durant la feina de guarda. La majoria de pastors se'l confeccionaven ells mateixos a partir d'una pell de cabra o d'ovella. La que millor rendiment donava era la de cabra, i mes encara si provenia d'un animal vell: era més gran i tenia més cuir,

FIG. 6. La destrucció deis arbres assestadors estava expressament prohibida per les ordinacions municipals de nombroses poblacions (L1ucena). (Foto de I'autor)

212

La primera operació a realitzar una vegada treta de la bestia era adobar-la. S'estenia en terra i amb la má es recobria amb una capa de sal; s'enrrotIlava, i es lligava a continuació amb un cordill per a evitar que es desplegara. La pell romania d'aquesta manera penjada com a mínim 3 o 4 setmanes. 213

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

1 GUARDA

Al final d'aquest temps estava totalment seca. Per a poder treballar-Ia era necessari que recobrara suavitat i elasticitat. Aixó s'aconseguia banyant-Ia lleugerament amb oli o llet, i refregant-Ia intensament amb les mans de la mateixa manera que es lleva una taca d'un teixit. Quan ja estava suficientment sobada quedaba preparada per a la confecció. Amb un paper es feia una mena de patró del sarró, i es coHocava sobre la pell per a tallar-la amb la forma convenient. Normalment d'una sola peca es treia tot el cos del sarró i la tapa que el tanca. EIs retalls que sobraven es tallaven a tires fines, es posaven a remulla en aigua, i es rutlaven damunt de la cama amb la má, per aconsseguir la mena de fil amb el qual cosir el conjunt. El sistema emprat per a cosir era semblant en molts aspectes al deis corretgers: primer es foradava la pell amb un punxó, i a continuació es passava l'agulla arnb el fil-pell "fent cadeneta". Encara que molts pastors empraven també la mateixa pell per a la confecció de la corretja, era més freqüent que aquesta part li l'encomanaren al corretger. Molts sarrons duien una mena de cartera de pell afegida a la part exterior, on es transportaven el fil i les postetes per a curar la pata trencada d'un animal, si es donava el cas; una navalla, així com les eines i matéries primes que els pastors utilitzaven "per a matar el temps" durant la jornada de guarda (zurroneta). El menjar que els pastors duien al sarró era bastant frugal: un tras de pa, algun embotit o formatge, fruita seca, i ben poca cosa més: Per a menjar m'emportava un grapat de figues seques, un tros de cansalá i mitja fogassa de pa. 1 a on topetaves aigua, allí bevies. 1 avant, a passar el dia. (L' Alcalatén) Durant les hores ocioses en que el ramat estava tranquil i no calia prestar-li massa atenció, els pastors s'entretenien sovint realitzant petites peces amb espart, pell o fusta. L'espart es treballava amb una agulla espardenyera que es duia dins d'un canut de canya o fusta lligat a un deis costats del sarró. EIs objectes més corrents eren les espardenyes i els estoigs per a determinades ferramentes agrícoles. Aquesta agulla s'emprava també per a d'altres funcions. El mánec, per exemple, es podia utilitzar per a capar als animals "a maca"; i el pie per al 214

7. Diverses mostres de trebalIs de pastor en fusta: a) canut per a fer punt; b) saler; e) eulIera (Els Ports). (Dibuixos de Pilar Mas)

FIG.

215

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

1 GUARDA

tractament d'algunes afeccions, com les provocades per les picades de busaranys. L'objecte mes usual fet amb pell era el collar que sosté les esquelles deIs animals. Una activitat no tan extensa com les anteriors era la talla en fusta d'objectes decoratius d'ús personal. En l'Alt i Baix Maestrat, i EIs Ports, fonamentalment, trobem les millors mostres d'aquest tipus de treballs. La fusta era tallada amb l'ajuda d'una petita navalla cornada, que permetia realitzar des de decoracions amb petits baix-relleus, fins peces tan complicades com una cadena d'eslabons de fusta. Gots, culleres (de vegades fets també de banya o d'os), travetes per a les esquelles; salers, o canuts per a fer punt, són algunes de les peces sovint fabricades. amb aquesta técnica. Un altra activitat practicada pels pastors era tocar algun tipus d'instrument musical com era el pito fet de can ya, o la dolcaina feta de fusta. AIguns arribaven a ser auténtics experts en aquest art, i obtenien un cert prestigi entre la resta de pastors precisament per la seua habilitat amb aquests instruments. FIG.

~FIG.

4.2.

.•....

.. - -

1 INSTRUMENTS

PER AL CONTROL

1 DOMINI

DE LA

RABERA

4.2.1.

Gossos i Rabadans

Tot i que el gos és sens dubte l'ajuda més eficac per a la conducció i guarda del ramat, en la majoria de comarques n'és 216

Pastor amb gos de ramat (Barracas)

» .

Xiulet de pastor fet de canya, amb "boquilla" de pí (El Toro)

MÉTODES

l'ús prou recent. La gran expansió del gos d'atura cornenca aproximadament a principis dels anys quaranta. Fins eixa epoca trobem casos aillats de gossos de cacera emprats amb el ramat, pero sembla, que no resultaven massa eficaces per al control i domini de la rabera. El gos de ramat estés al País és semblant a l'emprat pels pastors d'altes regions com I'Aragó o Catalunya. Són animals més aviat petits, llanuts, de color molt variat, amb potes curtes i ágils, i més bé malfiats quan endivinen la presencia de estranys. Per a que un gos siga bo, ha de guardar molt bé els marges deis camins que travessen conreus. Un bon gos, a més, fa mal als animals quan els mossega, pero no els fa malbé; esta continuament alerta per a fer tornar a la rabera els caps que abandonen el grup; s'acosta als animals que están "fent mal" en el conreus, sigil-losament, sense armar grans escarafalls en la rabera; esta en tot moment al costat del pastor i segueix fidelment les veus, crits, xiulets i gests que aquest li fa, per a fer 217

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

caminar al bestiar, fer-lo girar, aturar-lo, cercar un cap, o evitar que el ramat traspasse els límits marcats. Un gos pot endevinar la presencia d'una gossa a centenars de metres de distancia. Si esta en zel no dubtará un instant a abandonar la rabera per a tornar fins i tot al dia següent. Per a evitar abséncies repentines que poden en determinats moments complicar el control deis caps, molts pastors els capen quan són joves. El sistema més freqüentment utilitzat es a soca, encarregant-se els mateixos pastors de realitzar l'operació. Aquest fet mostra fins a quin punt pot ser necessária l'ajuda d'un gos en la tasca de cura i conducció de la rabera. En moltes contrades, abans de l'expansió deis gossos d'atura els pastors llogaven a xiquets, que a canvi normalment tan sois del menjar, ajudaven a guardar la rabera (una situació en molts trets pareguda a la deis criats que convivien amb famílies de maseros colaborant en la realització de determinades trasques agrícoles). Aquests ajudants eren coneguts com a rabadans o pastorets. Pels anys vint, el seu nombre era ja escás; a mitjans deis trenta era una ocupació prácticament desapareguda. Encara que hi ha d'altres factors que van determinar aquesta regressió la introducció deis gossos de ramat és, potser, una de les causes que va influir en la seua progressiva desaparició.

4.2.2.

Les Manses

L'ajuda més eficac després del gos la constitueixen ovelles o cabres manses:

les

En una rabera tens rispes i manses. La que és mansa va darrera teu, com un gosset... Les manses són per a que vagen darrere teu. Els dones dos garrofes, o unes figuetes, o un trosset de pa i aixó, i eixa cabra, al cridar-la va a vore que li dones, i les altres la segueixen. (L'Alcalatén) La funció principal de les manses ésfer punta. Al poder ser controlades fácilment, és prou que el pastor les cride per a que rápidarnent es dirigesquen cap a ell a fi d'aconseguir la recompensa; tots els altres caps aniran darrere, i així tota la rabera es mobilitzará cap a un lloc o cap un altre. Per eixa raó les manses sempre porten l'esquel/a al coll: el so d'aquest instru218

1 GUARDA

ment indica perfectament el camí que segueixen i la resta d'animals por identificar-les més fácilment. Totes les manses estan batejades amb diferents noms. El pastor quan vol cridar-les sempre s'hi adreca pels seus noms propis ("parda", "paloma", "xiua", "cana" ...) intercalats sovint entre els nombrosos crits, xiulits, gemecs i d'altres sorolls bucals i guturals amb que contínuament s'adreca al ramat per a fer que aquest avance, s'ature o no s'acoste a determinats indrets. El nombre de manses adequat per a conduir una rabera varia proporcionalment al nombre de caps del ramat. Com a xifra estimativa es pot dir que per a una raberad'un centenar d'animals era normal portar de cinc a siso Aquesta quantitat es mantenia més o menys constant; en el moment en que una mansa es retirava de la rabera immediatament hom la substituia per una altra. L'animal seleccionat per ocupar el seu lloc comencava a ser "educat" abans de separar definitivament a la bestia vella: "El pastor ja se hace sus mansas" (Los Serranos). Per a "fer una mansa" s'elegia primerament un corder o xot que fóra dócil (a ser possible el fill d'una mansa). De xicotet se li cornencava a dir el nom, acompanyant l'emisió d'algun so, recompensa (pa, figues, etc.), o senyal: al cap d'un temps l'animal acudia rápidarnent al sentir el seu nom. para hacer una mansa, pillándola en el corral i dándoles un nombre y un poco de pan; el nombre i un poco de pan... Entonces ya se engolosinan con el pan y entonces lo llamas, le das pan otra vez, y ya se va haciendo mansa. (Los Serranos) En comencar a dir-los un nom seguit, seguit, seguit, al poquet temps les anomenes i ja fan caso Ciar, si els dius un nom, després un altre i després un altre, els anomenes i ja no fan caso Eixa que li die "Xiuá"; des de xicoteta vaig comencar: "xiua, xiua, xiua", i ara la cride xiua. A estes dos, blanques i negres, els costa més perqué són joves i fa poc que els he posat el nom. Les nomenava i tirava una pedra. Una pedra, el nom. Les nomenava i tirava una pedra, el nom. Les nomenava i tirava una pedra, i el nom ... (L'Alacantí) Hem vist que les ovelles o cabres manses són les que sovint duien l'esquella al coll (de fet, les expressions mansa i esquel/era arriben a ser en molt casos sinónimes). A continuació hi 219

TECNIQUES DE CONDUCCI6

FIG. lO.

Esquella amb collar de cuir i traveta de fusta

descriurem les característiques básiques d'aquest instrument i algunes de les múltiples funcions que té. L'esquella és una mena de campana quasi cilíndrica de ferro i Ilautó, amb una especie d'ansa petita a la part superior, per on es passa la corretja de cuir que la sosté penjant del coIl

FIG. 11.

220

Traveta d'esquella decorada (Els Ports)

I GUARDA

de l'animal. La corretja es pot tancar per mitjá d'una sivelIa metál-lica, o una traveta de fusta. Dins de l'esquella es col·loca penjant d'un tros de cuir o filferro el Batall. La seua funció consisteix en colpejar a fi de produir el so, actuant, dones, com a element percutor. L'acústica de l'esqueIla depén tant del material i perfecció del cos metál-lic, com del material que haja esta emprat per a fabricar el batallo La fusta de Boix, espi o la teda de pi; un ós petit preferiblement de canella d'ovella; o un tros de ferro, eren els materials més emprats per a fer-Io. El pastor solia comprar únicament el cos de ferro de l'esquella. La resta d'elements: corretja, i fil de subjecció, es feia i col-locava posteriorment. Les esquelles reben diferents noms segons el seu tamany. Les més petites (7 a 8 cm. de llargária) s'anomenen esquellerincs, i les més grans (20 a 30 cm.) picardes. D'altres vegades les esquelles son substituídes per picarols similars als que composen els coIlars de les cavaIleries. Tot i que hem dit que I'ús de les esquelles facilita el seguiment de les manses, no és aquesta l'única funció que compleixen. Entre els motius que determinen el seu ús pode m trobar els següents: -Ajuden a que la rabera es desplace formant un grup: "al so de l'esquella acudeix tot el ramat". -Permeten al pastor localitzar a tota la rabera si aquesta s'ha allunyat massa (per exemple perque el pastor s'ha quedat dormit); també, facilita la recerca deIs animals perduts; i, a més a més, en les puntes petites de ramat el pastor pot endivinar la manca d'un cap per faltar-ne el so de I'esquella. -Ajuda els corders a localitzar la seua mare quan volen mamar. Amb aquest fi es posen a les oveIles que no volen donar de mamar al filIs (bordes); i a aqueIles que han parit besons. -No tots el animals duen el mateix tipus d'esqueIla al col!. Els pastors combinen esqueIles de diferent tamany o sonoritat per a produir un so combinat de conjunt característic: "com una orquestina" (Alto Palancia). Ara bé, aixó he feia el pastor "que era curioso". Fruit d'aquesta sonoritat de conjunt molta gent podia identificar als ramats pel soroll de les esquelles. Segons els pastors, no únicament les persones poden identificar una rabera per aquest fet, sinó que també qualsevol animal del ramat coneix perfectament la sonoritat del seu grupo 221

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

1 GUARDA

Generalment són les manses les que porten les esquelles, pero, en determinades circumstáncies, el nombre d'esquelles en el ramat pot augmentar o disminuir. Per exemple, a l'estiu sol ser major, ja que els pastors pasturen molts dies durant tota la nit i així resulta més fácil controlar els caps. La millor edat per a collocar-la a una bestia és entre l'any i l'any i mig. Si se posa abans hi ha perill que l'animal es tome modorro ("se van de la cabeza, se les vuelven los sesos agua"). De la mateixa manera algunes ovelles al cap d'alguns anys de dur-les (sobretot si aquestes eren gran s) poden arribar a quedarse sordes. Només en temps de l'esquiló o quan hi ha que reparar-les es lleven del coll. Al col-locar-les de nou després de la tosa els pastors tenen precaució de no tancar massa la corretja, d'altra manera tan promte la llana creix apreta massa al coll de l'animal. Quan el pastor no les utilitza, les deixa penjades al corral, encara que el millor lloc, per a molts, es deixar-Ies travessades d'una canya en la pastera (masador). La pols que es produeix al centre la farina és molt bona per a prevenir l'oxidació del cos rnetál-lic. (Les tisores de tondre es guardaven mentre no s'utilitzaven ficades en farina dins de l'estoig de cuir). Per altra banda, al collar no se li donava cap tractament de greix o productes semblants. La suor produída al coll de l'ovella era suficient per a mantenir el cuiro suau i flexible. I

4.2.3.

Instruments

de cástig: pedres, fones i garrots

El garrot és un deis instruments fonamentals en l'equip habitual de tot pastor. A més de ser un element auxiliar per a caminar, i un punt de suport per al descans, és un eficac estri de cástig per al control del bestiar. La majoria de pastors se'l fabrica ven ells mateixos a partir d'una branca de lledoner o d'om jove. En els dos casos el procediment seguit per a la construcció era básicarnent el mateix. Es talla la branca amb la llargária i grossária adequada; a continuació, va calfant-se a poc a poc amb aigua calenta o al foco Per a obtenir la corbatura desitjada, es posa el garrot en terra, i damunt, a l'extrem calfat, un tros de tronc del diárnetre del futur mánec. Hom sosté el tronc amb el peu, i amb la má va fent forca cap amunt, de l'altre extrem, de manera que la part escalfada s'adapte a la corbatura del tronco De vegades

222

FIG. 12. Pastor amb xurrón, abarcas de goma, manta de pastor i barret de palla. El garrote és d'una branca d'om jove que encara no esta seca del tot, Per eixa raó el mánec roman lIigat al bastó amb una corda. Només náixer, els corders i xots són transportats pel mateix pastor fins que puguen caminar a soles (Conarús). (Foto de l'autor)

223

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

hom simplement feia palanca entre dues branques d'un arbre. Un cop corbat l'extrem del mánec roman lligat al pal del garrot per a evitar que es deforme. Quan ja esta totalment eixut ("sense saba") es talla la corda i el garrot queda totalment terminat. Un altre procediment per al cástig deis animals que ocasionen problemes durant la pastura (menjar dels cultius, no seguir la rabera, etc.) és el llancament de pedres, bé amb la má, o bé amb unafona. En el primer cas la pedra es llanca amb un rápid gir del brac, des de darrere, cap avant, fins aplegar a l'altura de la cintura, on ix disparada a gran velocitat ("a bragueta"). Molts pastors afirmen que alguns dies tiraven tantes pedres que arribaven a casa amb els dits ensagnats. Un didal de pell que cobria el polze s'utilitzava de vegades com a element de protecció. La utilització de la fona a més d'evitar aquest problema permet llancar les pedres a major velocitat i distancia. Malgrat aquests avantatges el seu ús no ha estat massa estés, i fins i tot, en moltes comarques era prácticament desconeguda. Básicament, la fona és una mena de corda d'espart trenat de més d'un metre de llargária. A un extrem, per a ficar l'índex, té una especie d'anella feta del mateix espart o d'un tros de cuiro afegit; I'altre, queda esmotxat i serveix per a produir esclafits. Al centre és més ampla que als extrems, i esta partida per la meitat al llarg d'uns 10 cm. de llargária. Aquest tall a més a més de facilitar la coHocació de les pedres feia més cómode el seu transporto Utilitzada com una tralla produeix forts exclafits mitjancant la part esmotxada, que serveix per fer por als animals i facilitar el seu control. L'ús continuat de l'extrem esmotxat el desgasta rápidament; cada cert temps el pastor ha d'afegir trossos addicionals d'espart per a que l'instrument mantingua la llargária original. El llancament de pedres més que a esglaiar esta dirigit al castigo EIs pastors quan llancen una pedra intenten fer blanc directament en el cos de l'animal, per fer-li mal i aconseguir així que abandone l'acció que ha motivat el seu castigo Con siderant l'habilitat i forca que tenen per a llancar pedres, i el respectable tamany d'algunes d'aquestes, no ha d'estranyar-nos que més d'una vegada algun animal resultara ferit, i fins i tot mort, a conseqüéncia de colps de pedres.

224

11 ••• 0-----

1 GUARDA

~--------------c

FIG. 13. Fona. a) espai de collocació de les pedres; b) corda trenada d'espart; e) reserva de corda per a renovar el desgast de la part esmotxada; d) anella de cuir per introduir l'índex; e) extrem esmontxat. (Dibuixos de Pilar Mas)

225

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

4.3.

LES MARQUES DE PROPIETAT

Cada propietari marcava les seues bésties amb un distintiu particular que indicava que eixe animal era part integrant del seu patrimonio De seguida que apareixia un animal perdut es podia identificar a qui pertanyia: "La señal saca al amo" (Los Serranos). Dos han estat els sistemes de marques emprats al País. Les fetes amb pega (pez), en la part darrera del 110mo en un costat de la bestia; i els talls o incisions de diferent forma practicats a les orelles. Per imprimir la senyal de pega s'utilitzava un ferro llarguer amb mánec, que tenia a l'altre extrem el distintiu del propietari situat perpendicularment (amerador). El signes podien representar formes geometriques molt simples basades gairebé sempre en el cercle, el quadrat, el triangle, el punt i la línia; o les inicials del propietario Les marques passaven de pares a fills i ningú podia copiar-les. La pega es dipositava en un pot de llanda o en una olla i s'es calfava al foco Quan es desfeia, l'encarregat de marcar sucava amb l'amerador i a continuació pressionava el ferro contra el cos per tal que el dibuix quedara imprés. La pega havia d'estar prou líquida, ja que d'altra forma l'amerador es quedava enganxat a la pell. Només sentien l'olor a pega els animals eixien escapats per evitar rebre el calor del ferro. Feia falta al menys una altra persona que subjectara a l'animal

FIG. 14.

226

1 GUARDA

Amerador (El s Serrans)

FIG. 15. Tipus de senyals: a) espunta (espountá); b) tall (corte); e) forat; d) mossa (muesca)

mentre es realitzava l'operació. Calia deixar transcórrer 15 abans de procedir al marcatge. Durant aquest temps la llana mou i és per tant més difícil cremar la pell de la bestia. Aquesta técnica s'escomencava a emprar quan els animals tenien al voltant d'un any. El corders en poques ocasions es marcaven amb pega i eren tan soIs identificats per la senyal en l'orella que se'ls hi feia als pocs mesos de vida. El ti pus de talls practicats en les orelles es poden dividir en tres: el tall perpendicular a la vora de l'orella; la mossa, de major o menor amplária, situada també a la vora; i Y'espuntá. que és una mena de mossa feta en l'extrern distal del'orella, Una altre senyal, pero menys emprat que els anteriors era el forat, practicat a l'interior de l'orella amb "sacabocaos" deIs emprats habitualment pels corretgers. Llevat d'aquesta última, totes les senyals es feien als pocs mesos amb unes tisores. Per aconseguir una mossa o espuntá simétrica es doblava l'orella per la meitat i es tallava en angle. El senyal d'un propietari esta va constituit per la presencia d'un o diversos d'aquests elements, combinats en nombre i ordre diferent; i per la seua ubicació: part darrera de l'orella, part davantera, en l'orella esquerra, en la dreta, o en les dues. Totes aquestes possibilitats, com es pot comprovar, donen lloc a uri amplíssim nombre de combinacions diferents que fan molt difícil la repetició: (a) Espuntá i tall per davant en l'orella dreta; (b) dos mosses a l'orella esquerra; (e) forat i tall en l'esquerra i espuntá en la dreta; (d) tall per darrere en la dreta, i ó

20 dies des de l'esquilada

227

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

espuntá i tall en l'esquerra, etc ... Les senyals a l'orella eren permanents i per tant més dificils de modificar que els fets amb pega en el cas -no massa freqüent- que algú volgués practicar apropiacions indegudes. Si sortia un conflicte entre dos propietaris per l'ús d'una determinada senyal (repeticions per exempie), tenia dret a utilitzar-la qui l'emprava des de més antic. Com hem dit una de les funcions de les senyals és la identificació deis animals perduts. A partir de les informacions recollides sembla que aquesta eventualitat no era massa estranya, sobretot, entre els ramats que pastura ven a la serra. (Recordem que una de les funcions de les esquelles es precisament facilitar la busqueda deis caps extraviats). El temor més gran dava,nt de la pérdua d'un animal no era tant que algú es quedara amb ell, sinó que el mataren les rabosses. A Barracas i El Toro (sembla que a altres poblacions també s'emprava) hem recollit un "responso para animales perdidos" que es pregava a casa tant prompte hom s'adonava de la manca d'algun cap. El "responso" en els casos que hem pogut registrar el resava la mare per la nit. Una vegada dit, no es podia eixir a buscar als animals fins al dia següent després de l'eixida del sol. Responso

de San Antonio

para animales

Si buscas milagros mira muerte y horror desterrados miembros y bienes perdidos recobran mozos y ancianos gloria al padre y gloria al hijo gloria al Espíritu Santo. El demonio se retira los pobres van remediados miembros y bienes perdidos recobran mozos y ancianos gloria al padre, gloria al hijo gloria al Espíritu Santo. Ruega Cristo por nosotros San Antonio divino y Santo para que dignos así de sus promesas

perdidos:

seamos.

(Aquest text ha estat tret d'un manuscrit que l'informant va escriure a casa dictat per la seu a mareo Els pastors tan sois el recordaven parcialment.)

228

4.4.

I GUARDA

ELs CORRALS

Els corrals complien una serie de funcions molt diverses. A més d'ésser l'espai per la replega, protecció i organització de la rabera,? eren, alhora, el lloc on es duien a terme part de les activitats de producció (com ara la munyida); allí eren tractats els animals malalts o dificils; i sobretot, constituía l'indret on es concentrava la producció de xerri. De fet, el motiu principal que va determinar l'edificació de molts deis corrals que catalogarem com aillats va ser l'aprofitament del fem de les bésties. Pel seu emplacarnent podem distingir dos tipus básics: els integrats a una vivenda o altre ti pus de construcció; i els aillats. Descriurem les característiques arquitectóniques fonamentals deis dos; a continuació, els seus elements funcional s comuns; i per últim, els seus trets específics, Els corrals integrats estan constituits per un mur de tanca de forma quadrangular, limitat en un deis seus costats pel mur de la construcció a la qual hi són adossats (facana posterior o qualsevol deis laterals; en tota la seu a amplária, o en una part). Les dimensions són molt variables i estaven determinades pel tamany del mur de la construcció i el nombre de caps a replegar. Per a permetre la circulació d'aire a l'interior cada 2 o 3 metres es practicaven una mena de ranures en els murs, de vegades amb un pal vertical al centre per a evitar l'entrada de raboses (aspilleras) (Alto Palancia). A l'interior podem demarcar dos espais diferents. Una superficie limitada pel mur de tanca, a cel obert, feta quasi sempre de pedra en sec ben ajustada; i una área coberta, edificada amb pedres preses amb morter de calc. Aquesta darrera és sovint una construcció d'una sola crugia amb coberta d'un vessant inclinat cap a l'interior. El segon tipus de corrals són construccions independents ubicades en algun punt deis recorreguts habituals seguits pels pastors. Hi són situats a la part de solana, i la seua orientació depen de diferents factors; entre d'altres defensar l'interior del corral deis vents freds de l'hivern predominants en la zona. De 9 GARCÍALISÓN,M.; ZARAGOZA CATALÁN,A., "Arquitectura rural primitiva en seca", en Temes d'Etnografia valenciana, IVEA, Valencia, 1983, p. 168. Algunes dades d'aquest article han estat emprades per a l'elaboració d'aquest apartat.

229

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

l GUARDA

el procés d'imprimació de la pega (passant d'un costat a I'altre els caps a mesura que es marcaven). Enfront de la porta principal d'entrada als corrals sol haver-hi un espai lliure de dimensions molt variables. En aquest s'aturen els caps de bestiar en eixir del corral tot i esperant que el pastor inicie la marxa; al final de la jornada els corders es trauen a aquesta área per a que mamen de les mares abans de tancar a tota la rabera; i també s'hi realitzen es realitzen sovint determinades activitats de producció com ara la tosa. En alguna vora d'aquest espai trobem un clot d'uns 3 o 4 metres i poca fondária on se va dipositant el fem fins el seu transport definitiu als bancals. Molts pastors cobreixen la part superior del mur de tanca amb branques seques d'argilaga o esbarzer, per a dificultar l'entrada de raboses a I'interior. Com veurem en l'apartat de

FIG. 16.

Rabera de cabres eixint d'un corral integrat a una caseta d'era (Llucena). (Foto de I'autor)

la mateixa manera que els integrats tenen una part coberta i una altra descoberta, pero a diferencia d'aquells, l'espai cobert podia ser a un o dos vessants. Les técniques de construcció en els dos casos són semblants. A I'interior deis corrals un mur de pedra amb dues o més obertures sense porta separava l'área coberta de la descoberta. L'arnplária d'aquestes és molt variable pero generalment és suficient per a permetre elpas d'una cavalleria amb sarió (per a facilitar la cárrega i transport del xerri). EIs animals tenen així la possibilitat de circular entre els dos ambients segons I'oratge i la temperatura. A I'hivern i durant els dies de pluja romanen a l'interior de la part coberta; a l'estiu en I'ambit a cel obert. Ocasionalment aquestes entrades (dientes) podien tancar-se mitjancant una tanca de fusta a fi de realitzar determinades operacions amb la rabera. Per exemple, separar els corders que encara mamen per a que romangueren al corral a l'inici de la jornada de pasturatge (destajar); o per a facilitar 230

FIG. 17.

Corrals integrats (Canales). (Foto de I'autor)

231

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ ;' r -

1 GUARDA

\ "

" /

;' -/-

I~ I

, " a

.•.. 1,

®Í-

c::::.:J

Ic=J~ e

I I I

I I I I

I lh I I I 1

• 1

I 1

I 1 1 1

FIG. l7a. Elements arquitectónics i funcionals d'un corral. a) cubierto; b) descubierto; e) dientes; d) cambruch, cambrucho o pajera; e) puerta de cal/e; f) estacas; g) aspillera; h) corriente; j) zafil (Alto Paláncia)

"perills i proteccions", en abséncia de llops aquests animals són al País els depredadors més temuts. Per I'emmagatzematge deis aliments complementaris (palla, fulla, brossa, etc ...) es construía a I'interior de molts corrals un petit mur de pedra aprofitant algun cantó, o una mena de plataforma de fusta i obra elevada no més de dos metres sobre el pis. La pallisa (nom més sovint emprat per a designar-la) té

232

- -'

, I

FIG. l7b. El nombre de tramadas del cubierto varia entre dos i sis aproximadamento Fins a dos o tres tramades la teulada és a una vessant· d'ací cap avant la coberta es sol resoldre a dues. Pareix que en cas de pluja, si l'escorrentia de l'aigua al llarg de les teules és molt llarga, es facilita el preces de filtracions i goteres cap a l'interior del corral, al augmentar el volum d'aigua que circula per les cana/eras. El nombre de tramades de la corriente orientada cap al pati, sol ser major que el que roman a la part opossada, que espulsa l'aigua cap a l'exterior de l'edifici

233

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

FIG. 18a.

Corral aülat amb teu1ada a un vessant (Barracas). (Foto de I'autor)

una petita porta de fusta en el primer cas, o un escala en el segon, per a permetre l'extracció de l'aliment emmagatzemat. També dins (quasi sempre en la part coberta) estan ernplacats els menjadors, bé adossats a les parets, o situats al mig. Clavades en els murs trobem un nombre variable d'estaques on els pastors pengen els estris emprats per a la cura de la rabera (collars d'esquelles, el garrot, algun pot o poal, etc ...). Sempre sól haver-hi una al costat de la porta principal on es deixa el sarró nornés arribar al corral. Molts deIs corrals que hem definit con aillats s'edificaren específicament per als ramats transhumants que baixaven a les comarques centrals i costerenques (encara que eventualment eren utilitzats per les raberes locals). Aquests s'emplacaven sovint en els faldes de les muntanyes, en llocs molt visibles, i més prop de la vall per on passa l'asegador que del cim. 10 La majoria d'aquests s'ubicaven en la franja d'estribacions muntanyenques que circumden les terres planes. A diferencia deIs corrals utilitzats per explotacions cornplementáries, acostuma-

234

tu«. p.

168.

1 GUARDA

ven a tenir un espai petit per l'habitatge del pastor que els ocupava durant cinc o sis mesos. La caseta (nom normalment emprat per a designar-la) té al voltant de 6 a 7 m. de llargária i de 3 a 4 d'amplária, i es construeix adjacent o integrada a la part coberta del corral. En alguns corrals a una vessant la mateixa teulada del cubierto forma la de la caseta, i apareix aquesta com una mena de divisió interna feta amb un mur que la separa de l'habitatge animal. En d'altres corrals, és una construcció independent, a una vessant, edificada sobre alguns deIs murs del corral. En qualsevol cas, sempre té una entrada independent a la utilitzada pel ramat. L'utillatge doméstic present a I'interior de la caseta és escás i rústic; estrictament el necessari per a que el pastor es puguera gitar aterra i preparar senzills menjars. AIgun cantó de l'habitació esta ocupat per una rudimentaria llar (a). Un semicercle de pedres limita en el terra l'área del foc; la ximeneia (en cas que hi haguera) esta feta d'obra amb un pal corvat de fusta a l'extrem inferior que sosté tota la construcció. El fum simplement ix a l'exterior mitjancant un forat practicat en la teulada. En aquesta llar el pastor es calfa a l'hivern, i prepara molts dies els seus frugals dinars. El trespeus són simplement tres o quatre pedres en rogle. Prop de la llar hi ha un petit repeu de fusta on es col-loquen les peces de teda de pi emprades per a il-lunar (b). Un vuit rectangular en la paret amb dos o tres petits prestatges de fusta fa la funció d'un armari, on es deixen la botella de l'oli, els llumins, la sal, i alguna altra cosa d'ús doméstic (e), Normalment el pa i el menjar així com la roba que no s'utilitza en un moment donat romanen a l'azanorio (d) que penja d'algun deIs cabirons de la caseta. Aquest estri és una mena de tronc prim de pi d'un metre aproximadament de llargária, al qual se li han deixat tallades a uns 10 o 15 cm. les petites branques laterals. Aquestes fan la funció de bracos d'un penjador. L' azanorio roman penjat del sostre per mitjá d'una corda. A la part superior del tronc, i travessat pel fil, hi ha una petita superficie de llanda que descansa sobre l'inici del tronco La funció d'aquesta peca (que es bascula cap a tots els costats) és evitar que les rates (pobladores habituals del corral) es mengen la roba o els queviures del pastor. Tot rosegador que baixe pel fil des de el sostre ha de travessar la peca perpendicular de llanda, per aplegar al lloc on pengen les robes i els 235

TECNIQUES DE CONDUCCIÓ

1 GUARDA

productes comestibles. La peca en rebre el pes del roedor bascula, i aquest cau immediatament aterra. Per abastir-se d'aigua es disposa de tres o quatre canters situats sobre una (e) canterera amb base d'obra i una vorera de fusta a la part superior. Un banc de pedra de no més de mig metre d'altura roman adossat a la paret com una mena de sellent (t). Paral-lel al mur, i separat d'aquest un metre i mig aproximadament, troben sobre el pis un tronc de pi. La seua funció és impedir que la palla que utilitza el pastor com a llit es disperse per terra (g). Tres o quatre estaques clavades als murs completen el conjunt. La paella utilitzada per a cuinar, el garrot, o d'altres estris emprats amb el ramat solen penjar d'elles (h). La construcció descrita forma també part de molts corrals situats en la serra i distants dels nuclis urbans. Es podia habitar durant tot l'any, o tan sols per temporada (como ocorria amb els edificats per als ramats transhumants). L'ús depenia de que l'área de pastura on estava ubicat fóra aprofitada durant tot I'any, o tan sol a l'estiu i la primavera.

FIG. 18b.

236

Caseta de pastor

237

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

5.1.

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

CAMPSCULTIVATS1 PASTURESNATURALS

L'ESCASSAqualitat i pobresa de la vegetació que creix en aquesta zona geográfica és, potser, la dada més reveladora a l'hora de parlar de l'aprofitament de les pastures naturals. Caldria assenyalar, pero, que al costat d'aquest fet comú a tot el País Valencia, la situació més precaria es dóna a Alacant, i les millors condicions a Castelló; Valencia se situa en una posició intermitja. En les tres províncies les pastures es concentren a les terres de la zona intermitja i alta de l'interior, amb predomini de la vegetació arbustiva i llenyosa, i una manca notable d'herbes. En certa manera, les xifres de distribució de caps presentades al principi del treball apunta ven ja cap aquesta desigual distribució. En aquest context cobra una importancia fonamental l'aprofitament de rostolls, pámpols de vinya, branques procedents de l'esporga, i d'altres productes residuals de les terres conreades; així com la vegetació que espontániament creix al mig o a les vores deis camps. De fet, la base alimentária de les raberes, en moltes comarques estava básicament constituida per l'aprofitament de les terres d'ús agrícola primari i secundari o marginal per a la ramaderia. La utilització compartida d'un mateix territori entre ramaders i agricultors ha estat una font constant de disputes i conflictes entre els representants de dues activitats considerades en molts aspectes com a antagóniques. Per tal que aquest aprofitament comú es dugués a terme, les autoritats locals, que posseíen jurisdicció privativa en el tema de les pastures, sotmetien la utilització de les terres aseveres restriccions. Una 238

HG. 19.

Rabera de cabres entreverades aprofitant pastures de muntanya (L' AIcalatén). (Foto de l'autor)

copiosa i de vegades detallista legislació local definia els termes d'ús de les parcel-les conreades, d'aquelles que enquedaven lliures pels ritmes del guaret o per no haver estat roturades, així com les de propietat comunal. Tota ella estava orientada a procurar el máxim aprofitament deis espais, i a impedir que els cultius fossen perjudicats pel bestiar. En algunes comarques d'Alacant, per exemple, el ramat cabrum tenia prohibida l'entrada en general a tots els llocs cultivats, mentre que el llanar la tenia vedada en conreus arboris des de mitjans de febrer fins el moment de la recol-lecció, 11 En les terres de sembrat, la utilització de rosto11s i guarets, en ser de major extensió estava particularment regulada amb més detall. Els rosto11s no es podien utilitzar com a pastura mentre els feixos de blat o civada estigueren encara als bancals.

GIMÉNEZ LóPEZ,

E., Alicante en el siglo

XIII,

IVEA, Valencia, 1981, pp.

76-81.

239

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

Aprofitant aquest fet els amos de la terra sovint deixaven dues o tres garbes al mig del camp després de garbejar-les per evitar l'entrada de les raberes i reservar el seu ús. Aquesta disposició deixava de tenir efecte en el moment que, mitjancant un ban, els rostolls queda ven lliures per a ser utilitzats per tothom. Aquest ban es realitzava cada any coincidint més o menys amb el final de la sega i garbejada en totes les propietats del terme. Ara bé, abans no entrassen els ramats es deixaven transcórrer tres o quatre dies per que les famílies més necessitades poguessen espigolar els rostolls. Cap al setembre es tancava el termini d'accés lliure als camps, quedant sotmesa l'entrada deIs ramats als bancals als acords particulars que propietaris i pastors negociaven. Els tractes tenien una duració d'un any, a la fi del qual hom podia renovar o no el tracte. Un pastor de l'Alacalatén explicava clarament de quina manera negociava l'ús de les parcel·les que li interessaven: Al vint-i-cinc de marc és de deixar les herbes i comprar-les. Anava a l'amo de l'herba, i li dia: "xe, ahi quant et tinc que donar per eixe tros d'herba?; vols

fem O vols diners; O t'he de guardar una cabra o una ovella; o quant?" 1 s'arreglávern, del vint-i-cinc de marc a l'altre vint-i-cinc de marc, un any per complet... En un any ajustaves que li tenies que guardar una cabra, una ovella, o dos mesos de fem, o en diners dos-centes, cinc-centes, o lo que siga, conforme al trosset d'herba que n'hi ha i lo bo que siga. Amb els sistemes de pagament descrits en la cita, també els pastors, a canvi de poder accedir a un tros de terra, es podien fer cárrec d'alguna cabra o ovella casolana de l'amo de la terra. L'animal era recollit pel pastor quan eixia al matí a pasturar i el tornava a la vesprada, en acabar la jornada. Per a indicar que l'entrada a un determinat indret estava vedada al ramat (siga perqué l'amo no volia deixar entrar raberes o perqué l'espai havia estat ja venut) s'empraven una serie de senyals situats, bé al mig, o bé a l'entrada deIs bancals. Els més freqüents eren les fites de pedra, normalment enblanquinades, o les canyes clavades verticalment. En algunes comarques es feia una mena de "S" amb tres soles de forcat anomenada Ricio. El progressiu abandó de l'agricultura en zones que fins fa uns anys eren intensament conreades, ha fet en alguns casos més "cómoda" la tasca deIs pocs pastors que encara queden en aquests indrets. A més a més, la progressiva disminució del nombre de raberes ha reduit la competencia que en altre temps hi havia per aconseguir les herbes. Les següents cites creiem que il-lustren aquesta situació de canvi, que s'ha donat principalment en les zones muntanyenques de l'interior. (L'informant habitava fins fa pocs anys en un mas de muntanya del terme de Llucena.) "Entonces" tots: "xe, ahi no m'entres, que necessite jo l'herba, que tinc 'ganao' també". Allá el mateix, i estava tot medidet. No és com ara, que menos un que té herba (alfals), entre jo per tots els lIocs de per ací. D'altra banda, com que ara disposa de major extensió de terra per al bestiar, pot mantenir un nombre major de caps que no fa alguns anys:

FIG. 20.

240

Ramat d'ovelles pasturant en un camp de rostoll (rastrojera) (Alpuen. te). (Foto de l'autor)

Abans, com n'hi havia tantes raberes, tenia més poques (cabres) que ara. En portava vint-i-cinc o 241

ALlME

trenta, perqué tots portaven rabera, i jo només entrava en un tros d'herba. 1 hui, com raberes no n 'hi han, tens mig terme. Per contra, els pastors que continuen avui en dia dedicantse al ramat assenyalen amb freqüéncia una serie de problemes que no es donaven abans i que dificulten el manteniment deis animals. Tots, per exemple, es queixen de la manca d'una neteja adequada, que impossibilita l'accés de les raberes a un gran nombre de pastures de muntanya. Fa alguns anys aquest problema no es donava en absolut, en constituir la Ilenya la principal font energética per a ús doméstic i industrial. Els mateixos pastors es dedicaven algunes vegades a la replega i venda de feixos. D'altra banda, la política de repoblacions forestals iniciada a mitjans deis quaranta, amb la prohibició d'entrada d'animals als Ilocs repoblats, va su posar la supressió de nombroses zones de pastures. A partir d'aquesta data es dóna una forta disminució del nombre de caps, particularment de ramat cabrum. Els animals mengen normalment tota classe d'herba que es posa al seu abast, excepte un nombre reduit de plantes generalment verinoses. Cal destacar entre aquestes dues especies molt freqüents al Ilarg del País, que "encara que l'animal estiga mort de fam, ni les toca": el matapolls, i el baladre. Tampoc no es mengen els animals els bolets que siguen verinosos, i els pastors atribueixen als caps la facultat de saber distingir entre els bolets que es poden menjar i els que no. Amb relació a les plantes que cabres i ovelles "mengen més a gust" hi ha moltes opinions, que depenen és clar, de les varietats més característiques de la zona geográfica on estiguen situades les pastures. No obstant, el margall i els citrons que creixen en gran part de les comarques constitueixen dues de les plantes més abellidores per al ramat.

5.2.

AUMENTS

COMPLEMENTARIS

Una part del terreny agrícola cultivat de tota explotació campero la esta dedicat a la producció de farratges. L'extensió varia segons l'espécie i nombre d'animals criats,' i la superficie de terra disponible. El gros d'aquesta collita és consumida per les bésties de tir (vaques, i mascles principalment). A continua242

T ACIÓ DEL RAMA T

ció, és el porc (que cria quasi tothom a casa) qui acap~ra la major quantitat de menjar; i, finalment, amb la resta d'animals doméstics com I'aviram, o els conills, tan sois s'empra una part molt residual. Civada, alfals, naps i pipirigall, a banda de la palla, són les varietats més freqüents. Aquests productes cultivats per al nodriment deis animals són utilitzats amb les ovelles o cabres principalment quan es necessita en un moment determinat augmentar la ració de menjar d'un cap (per exemple els corders abans de la venda, o les ovelles cobertes); o quan es veuen obligats a romandre al corral durant un cert temps (nevades, pluja). ..' Els corders són els que reben major quantitat de grans, I s'alimenten cornplementáriament amb aquests des que deixen de mamar (tres o quatre mesos) fins que són venuts. De vegades els grans es donen barrejats amb farina o segó, so?retot les setmanes abans de la venda. El blat emprat gairebé no és ernprat, i no tan sois per la seu a ímportáncia per a l'?ome, sinó perqué el seu consum abundant pot produir malalties als animals. La fulla de moltes especies com pins, sabines, carrasques o ginebres, ha estat molt emprada com a aliment c0Tl!pl~mentari i ha constituit de fet, en moltes contrades, la principal font alimentária de les raberes durant I'hivern o en époques d'escassesa. Durant els dies d'hivern es replega diáriament, i se'n té una reserva emmagatzemada en la cambra per a utilitzar-la en cas que una nevassada, pluja o d'altres circumstancies adverses n'impossibiliten el pasturatge. . De la tasca de replega de fulla s'encarreguen molt sovm~ el xics fadrins. Auxiliats amb un podón tallen les branques petites deis arbres, per a carregar-Ies a continuació en una sarria o directament en un carro. Una vegada al corral les branques es pengen de les parets per que els caps les mengen directament. Ahora en invierno, que aquí caía mu~ha nie,ve (Pina de Montalgrao), ibas con la caballena, hacías una carga de ramas. Todas las ramas de los lados 'j la capota, esa ni tocada! Seis o siete ram,as de este pino, otras ocho o diez de aquel otro, y aSI, formabas una carga. Y esas ramas se las ponías a las ovejas e~ el corral colgadas; y un día malo de niev~ se defendían. Para rosigo, para comer (rosigar las ovejas) colgadas de las estacas dos aquí, dos allá. 243

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

FIG. 21.

Menjadora de canal (L'Alacantí). (Foto de I'autor)

. E~ d'a~tres ocasions la fulla o I'herba replegada al camp es diposita directament als menjadors o pissebreres (ferratgeres La Romana) situats en els corrals. ' Hi ha básicarnent dues classes de menjadors: els de canal, i els de rastel!. EIs primers són una mena de caixó de fusta de llargária variable (un a tres metres aproximadament), de 20 a

FIG. 22.

244

Ferratgera en procés de construcció (La Romana). (Foto de I'autor)

30 cm. d'altura, i més o menys el mateix d'arnplária. Romanen directament sobre el pis del corral, o s'eleven a menys d'un metre, bé penjant-Ios de la paret o pel mig de quatre potes de fusta. EIs de rastell també tenen forma de caixó amb uns 3 m. de llargária i uns setanta centrímetres d'amplária, elevat uns cinquanta centrímetres de terra mitjancant unes potes de fusta en "X". Aquest caixó esta atravessat pel mig i a la Ilarga per una construcció de fusta en forma de "V", els laterals de la qual, amb aspecte de rastell, constitueixen el dipósit del menjar. Les pissebreres estan situades al costat de les parets del corral, o bé al mig, per que els caps de bestiar puguen accedir a menjar per qualsevol deis laterals. En algunes ocasions quan el pastor no volia que els animals les utilitzaren, o quan simplement es volia guanyar espai al corral, podien ser penjades del sostre mitjancant unes cordes. A més de totes les especies silvestres replegades, els productes resultants de la cura o recoHecció de deterrninats cultius eren molt estimats com a aliment complementari de les bésties. El rostoll que romania després de la sega i al qual ja ens hem referit, els pámpols de vinya després de la verema; I'herba treta de la birbada deis cereals; i en general, totes les mates (tomaqueres, pesoleres, faves, etc.) després de la col lita de I'horta eren molt apreciades pels pastors. D'altra banda, quan aplegava l'época de l'esporga deis cultius arboris (ametlers, garrofers, i oliveres principalment) els pastors solien entrar en contacte amb els llauradors, oferintlos la possibilitat d'encarregar-se de l'esporga a canvi de dur-se la llenya resultant. Les condicions d'aquests tractes eren normalment les següents: -El pastor buscava i s'encarregava de pagar I'esporgador. -El pastor i I'esporgador contractat havien de fer els feixos de llenya i acarrejar-Ios fora deis bancals en el temps estipulat (estava totalment prohibit, per exemple, que els feixos d'oliveres romangueren al bancal més de tres dies). -La llenya grossa (l'ambigüitat d'aquest terrne era una font constant de discrepáncies entre pastor i llaurador) quedava en propietat de I'amo deis arbres. Mitjancant aquest sistema els pagesos s'estalviaven els diners de I'esporgada, i els pastors obtenien una important quantitat de fulla en una epoca amb dificultats per a trobar-hi 245

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

Antigament als mitgers que no els interessava molt la Ilenya, els pastors pagaven els jomals deis escombradors, a canvi de dur-se la Ilenya. Jo recorde, que mos quedávem una poqueta per si tenien una cabreta (oo.) i la finca que tenia el seu "ganao", pues se la replegaven per a ells. Després ja va vindre la cosa que ja va cornencar a haver-ne menos "ganao", i deien (els pastors): "nosaltres te repleguem la Ilenya, pero I'has d'acarrejar". 1 ara, ni acarrejant-Ii-la ni res. Abans anava el pastor, trossejava la llenya, i la llenya grossa era per al mitger. Després ja va vindre que ho volien tot, la llenya grossa i l' "escombro:', i a poquet a poquet pues.; L'altre dia va vindre uno, per si volia l"'escombn\". Va dir que sí, pero si anava a ajudar-li a nyugar-la, 1 li vaig dir: "Jo el temps que perd ajundant-se a nyugar-la, la tire en un muntó i la creme". (oo.) EIs pastors a voltes deien: "xe, si vol s, te busque jo a I'escombrador", i anava a fer llenya, no a escombrar. Escombrar una olivera, era tallar per a que treballara millor a l'any que ve. 1 fer llenya, era tallar les rames millors i que més brosta tinguen. Hi ha escombrador que es aixó, i que va a escombrar I'arbre. No mira si fa més o menys llenya, només mira, de llevar la Ilenya que I'arbre no deu de tindre. Ara, quan va aixina, per part del pastor, eixe va a quant més rames i més tendres millor. FIG. 23.

Diferent ubicacions de les pissebreres a I'interior del corral (L1ucena). (Foto de I'autor)

aliment, atés el gran nombre de raberes en competencia per les poques zones de pastures disponibles. A més a més, una vegada les branques esta ven netes de fuIla, els pastors obtenien amb la venda d~ la .Ilenya uns petits ingressos complementaris. , La dlsmm~ció progressiva del nombre de raberes en les decades postenors va variar e~ alguns aspectes els continguts del~. aco~ds entre els pastors I els propietaris deis caps. La segue~t cita, replegada a Castalla, creiem que sintetitza molt bé de qurna ~a~e~a I'abandó de I'activitat ramadera en algunes zones va mCI?I: en I'evolució deis termes del tracte que acabe m de definir. 246

FIG. 24. Cabra casolana alimentant-se d'un garbó de branques d'olivera (San Vicent del Raspeig)

247

ALlMENT ACIÓ DEL RAMA T

En algunes ocasions el llaurador ajudava en la feina d'aca~rejar al pas.tor, pero ja era a canvi d'un animalet, de fem, i fins 1 tot a canvi d'una petita quantitat de diners.

5.3.

LA SAL

La sal és un important complement en l'alimentació de les raberes que no freqüenten terres riques en pastures tendres. El període de temps més corrent per a donar-li-la als animals és aproximadament cada setmana, encara que pot allargar-se o acurtar-se tot depenent del tipus de pastures aprofitades i del seu estat. Cabres i ovelles lIepen molt millor la sal quan el gra és ti. En aquelles contrades on s'emprava la sal de pedra, abans d'utilitzar-la calia molturar-la fins reduir-la al tamany adequat. La molturació es realitzava picant la sal amb una pedra damunt d'una superficie lIisa, o amb un molí de má semblant als emprats per al grao Un cop desfeta hom la diposita "a montonets" sobre unes pedres anomenades pedres saleres. El mate ix corral o algun punt del recorregut habitualment seguit pel pastor són els 1I0cs més usuals per a ubicar-les. Fins a aquest indret (El Saladar, Alto Palancia) el transport s'efectua amb un sac a l'esquena o ¡

FIG. 26.

Ovelles lIepant sal damunt de les pedres saleres (El Toro). (Foto de I'autor)

dins del mateix sarró. (Per a una rabera d'uns 100 caps es necessiten aproximadament 2 quilos de sal.) Per a cridar els caps a menjar sal s'empra un crit especial conegut com aixar (Alto Palancia) amb connotacions onomatopeiques. En realitat, poques vegades cal utilitzar-lo. Els caps, tan prompte veuen que el pastor es posa el sac a l'esquena s'adrecen rápidarnent cap al saladar fins i tot sens el!. Les cabres i les ovelles són molt selectives a l'hora de menjar. Primer es menjen l'herba tendra, i tan sois quan hi ha una manca generalitzada d'aquesta "se tiren" a d'altres especies que no els hi resulten tan abellidores. En menjar sal els animals deixen de ser tan selectius, i "s'agarren" a tota mena d'herba que hi siga al seu abast, tant si esta tendra com si no: Li donava sal (a les cabres) per a que mengen més, i s'agarren més, i no correguen tant; se tiren més al coscoll i a l'herba. La sal es precisa per a elles. Si el menjar esta tendre no fa falta donar-los sal. (Baix Maestrat) Le dabas sal al "ganao" i luego salía al monte i se comía el espigol y el romero a to meter. (Los Serranos)

FIG. 25.

248

Molí de má emprat per a molturar sal (Els Ports)

Per aquesta raó és durant l'hivem quan es redueix el període de temps per a donar la sal, i s'allarga més segons aplega la primavera. Segons alguns pastors el millor dia per a 249

ALIME

donar-la als caps és un que no siga "girante de luna". També cal evitar dipositar-la en dies que tinguen alguna "R"; si el dia de Nadal cau dijous tampoc no és data recomanable per a aquesta operació (Los Serranos).

FIG.27.

5.4.

Navaja per abeurar (Alcublas). (Foto de l'autor)

BASSES, PIQUES, I ABEURADORS

Rius, rierols, barrancs O llacunes són alguns deis accidents naturals que possibiliten l'abeurament deis caps de bestiar. Si no n'existien, o quedaven massa lluny deis recorreguts habituals de pastura, els pastors es veien obligats a realitzar tota una serie de construccions específiques destinades a abeurar el ramat. Básicarnent són tres els tipus d'abeuradors més freqüents: les basses (navajos), les piques, i els abeuradors d'obra. Les primeres són una mena de gran clot excavat en terra, d'escassa fondária, i de dimensions molt variables (n'hem vistes des de tres o quatre metres fins a més de trenta d'amplária máxima), on s'hi recullen les aigües pluvials o d'altra procedencia. Solien ubicar-se en terrenys argilencs per evitar filtracions, i prop de zones amb escorrentia per captar millor les aigües. El nivell de l'aigua de les basses sol variar drásticament segons les estacions i no era estrany que alguna quedés totalment eixuta a l'estiu. Les piques són recipients tallats en pedra viva, o a partir d'un tronc de fusta (Gamellones), i com les basses, de dimen250

T ACIÓ DEL RAMA T

sions variables. Les de pedra era estrany que superassen els 2 metres de llargária i els 70 cm. d'arnplária; els de fusta podien ser tan llargues i grosses com el tronc on es tallaven. Aquests dipósits es situaven en conjunts de 4 o 5 al costat d'un pou d'on es treia l'aigua per omplir-los. Segons els pastors aquest tipus d'abeuradors eren els que més feina donaven: traure aigua amb un petit poal per a un centenar o més de caps exigia fer molts viatges amb la corda, i aquesta tasca, sobretot a l'estiu quan el nivell podia ser a uns quants metres de fondária, resultava sovint esgotadora. Els abeuradors d'obra per al ramat són semblants als situats a les afores de les poblacions per abeurar a tota mena de bestiar gros, pero de menor altura. A diferencia dels dos tipus anteriors, l'aigua hi circulava contÍnuament a través d'una mena de canalet situat a la part superior de la construcció. Els treballs de neteja i conservació de tots aquests punts d'aigua es realitzaven de manera col-lectiva. Hom sabia sempre qui utilitzava un abeurador determinat. Una vegada a l'any calia traure tot el fang i brutícia dipositada. Al fons de les basses. La millor epoca era a l'estiu, qua n moltes d'elles quedaven eixutes o amb un nivell tan baix d'aigua que hom podia entrar perfectament a l'interior. Per a la neteja s'empraven aixades o llegones, i recipients com cabassos o cistelles de vímet. Els abeuradors d'obra calia netejar-los més sovint que no les basses i, a més a més, una vegada a l'any s'emblanquina-

FIG. 28.

Game/lones de fusta, fets a partir d'un tronc buidat, al costat d'un pozo (El Toro). (Foto de l'autor)

251

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

FIG. 29.

Pica de pedra (Sant Vicent del Raspeig). (Foto de l'autor)

ven. La mateixa operació es feia també als aljubs emprats per omplir les piques de pedra. En moltes comarques un dia de lluna plena era l'escollit per realitzar totes aquestes tasques. A l'hora de planificar la jornada diaria de guarda, una de les qüestions que determinen l'elecció d'un itinerari específic, és la possibilitat d'aplegar als punts d'abeurada a les hores més convenients segons les necessitats deis animals. Tant la freqüéncia com l'hora d'abeurament ve determinada per les condicions canviants de l'oratge i l'estat de les pastures. Si el terreny esta verd és prou amb una abeurada prop de l'hora de tancar (i fins i tot cap). Durant la primavera que abunden les pastures tendres els animals poden passar-se, en algunes ocasions, dos o tres dies sense beure. A l'estiu les coses canvien: "Y si les podías llevar al agua tres veces, mejor que dos" (Los Serranos).

5.5.

DANYS 1 SANCIONS

La majoria de ramats es veuen obligats a circular entre terres cultivades o vedades al seu pas durant gran part de les jornades de pastura. Tan important resulta per al pastor la recerca i aprofitament de les millors zones, com controlar que els conreus i espais vedats no resulten alterats pel pas deis animals. Peró un dia o altre un animal golut aíllat (tuna), tota 252

FIG. 30. Abeurador d'obra al costat d'una font. Les creus blanques estan destiandes a protegir el bestiar de les bruixes ("Mas de la Costa [Llucena]). (Fotos de l'autor)

una rabera, aprofitant una "becadeta" imprevista del pastor, o la falta de vigilancia en un moment donat, podien danyar en major o menor grau els cultius circumdants. Aquesta acció esta penalitzada i el descobriment del culpable, la valoració deis danys, i la compensació económica al propietari del carnp, son qüestions regulades legalment i que es solucionen seguint una serie de procediments. Centrarem la descripció que segueix en l'análisi del camí seguit per a la solució d'aquests conflictes a L'Alto Palancia i Los Serranos comarques on hem pogut estudiar aquest procés més detingudament. 253

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

5.5.1.

"Ocultar o declarar"

En parlar de manera gene rica deis "daños" els pastors solen matisar entre aquells causats per les nombroses raberes petites guardades per "muchachos", generalment en árees prop del poble; i els provocats pels ramats més grans que pasturen zones més allunyades. Els primers eren molt habituals i de poca importancia. En el pueblo había lo menos 40 muchachos con 15 ó 20 ovejas cada uno y como éramos muchachos nos .juntábamos a hablar, nos íbamos a ver a las pastoras ...; se resbalaba mucho al "ganao" (...). Éramos muchachos y las dejábamos sucar en todos sitios. Per entendre aquesta referencia al treball de guarda dut a cap pels xics convé aclarir una serie de qüestions sobre el procés d'iniciació en l'activitat de guarda i conducció de raberes. El nombre de caps d'un ramat determina en moltes ocasions qui es fa cárrec d'ell. Les raberes petites fins aproximadament mig centenar de caps solen ser guardades pels més joves i els avis. Si la xifra oscil-lava entre les 100 ó ISO és el pare o els xics fadrins qui se n'encarreguen deis caps. Si no hi ha varons a casa, o eventualment si el treball a jornal o les necessitats internes de l'explotació agrícola familiar mantenen el pare o fill ocupats, són la mare o les filles qui fan de pastores. Els xiquets solien entrar en contacte amb el ramat als set o vuit anys d'edat. La primera tasca de la qual se n'ocupen és del nodriment deis corders al corral (posar gra als menjadors) quan aquests comencaven a deixar de mamar. Entre els 8-10 anys s'inicien en la conducció i guarda amb petites puntes de ramat com el vacío, les raberetes de corders que es trauen a pasturar a l'herba tendra abans de la venda, o algun grup format amb els animals més dolents. El treball amb aquestes raberes mantenia ocupat el xic uns quants mesos. A partir aproximadament deis 10-12 anys la cura del ramat deixa de ser cosa temporera i esdevé una activitat diaria. AIs 12 anys ja se solia "guardar en formalitat". Els xics (o xiques) s'ocupen d'aquesta forma del ramat fins que algun germá més jove els relleva en la feina, si la rabera era petita; o 254

s'encarrega d'ella de forma continuada si el nombre d'animals és al voltant del de la rabera de base. Aquest pot ser l'esquema més o menys seguit per la majoria de pastors quan s'inicien en l'ofici. La referencia als danys abans comentada cal situar-la en aquest període d'iniciació. El segon tipus de daños comentats pels nostres informants són els provocats per les raberes de més de cent caps. Aquests són més estranys, pero, alhora les seues conseqüéncies més greus, si tenim en compte el nombre d'animals. En qualsevol cas el procediment seguit per a la solució del problema era en línies generals el mateix. Quan una rabera ha soltado un cultiu i ha provocat danys, el pastor pot optar entre callar "asunto de esconder, de no gastarse un duro" o presentar-se com a dañador a l'amo de la propietat i intentar negociar la compensació. L'expresió emprada per a responsabilitzar algú és d'acumular: "ese daño se lo acumulaban a fulano". En el primer cas l'amo, només se n'adona del daño comunica el fet a l'ajuntament, per que aquest envie a los vedores a peritar el mal fet; el mateix passa en la segona situació en cas que la negociació fracasse. Les denúncies poden partir també deis dos "guardias de campo" de l'ajuntament en cas que aquests siguen testimonis directes, o deduesquen, qui és el culpable d'un mal que han observat. Entre les seues competencies esta precisament la vigilancia de les accions dels ramats sobre els cultius. Pues llega el día del Corpus i en (nom d'un lloc del terme de bona terra), que aquello era muy "sagrao", que no entraban ni los pájaros, llega un hombre que iba con su atajo de "ganao", que no había estado nunca por allí, busca por allí, viene allí, suelta todo el cerrado, se lo come, y cierra aquella noche en el corral de Los Arcos. Y al otro día no, pero el tercero, vienen los guardias y me cogen a mí al Tremendo, apurándonos, que quién se lo había comido. Claro, como estábamos por aquella partida... Bueno, nosotros como sabíamos quién había sido al final tanto nos apuraron: "Fulano". Con que ya no nos dijeron nada más. Lo que le sacarían ya no lo sé; o no le sacaron nada.

255

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

No en són massa els pastors que oculten la seua responsabilitat quan el seu ramat provoca algun dany. Tothom, al poble, coneix perfectament els itineraris i horaris habituals deis pastors que guarden en un área determinada (partida) i correlacionar la zona del dan y amb la seu a presencia no resulta massa complicat. No hay daño que se haga, ninguno, que no se pueda saber quien lo ha hecho: "por alto que salga el fuego por encima sale el humo". Puede que sea un primo mío, y yo no diga nada, pero siempre hay quien lo dice (...). Siempre se venía a saber porque el pueblo es muy pequeño. Com més avant veurem la quantitat establerta pels vedores era innegociable; a més arnés, calia pagar-los als dos en concepte de desplacaments. Aquests dos motius determinen que, l'alternativa generalment seguida per a resoldre aquests conflictes, fóra declarar-se dañador i intentar arribar a un acord amb l'amo. Económicament, sempre era més rendable. Una vez iba yo con las cabras (dulero), y llega un día, y caía un agua que para que; y el "ganao" llevaba todo el día en el corral, y estaba desmayado. Y aquí viniendo a este pueblo (Pina) había un campo de coles a la orilla del camino. Y yo me lo venía cabilando. Digo: "estas me la pegan", porque el "ganao" va desmayado Si voy delante, las de atrás se me meten; y SI voy atras, las de delante. Bueno, aún me puse en medio. Ponerte en medio es que vale mucho, porque si se tiran las de delante puedes tirarles, y si tiran las de atrás, a las de atrás. Echo bolos, pero como tenían mucha hambre se comieron unas coles. Así que cojo, cierro el "ganao" (bueno ... "cierro", que se iba metiendo cada una en su casa). * Y voy a casa del dueño de las coles y le digo: "Oye, hoy ha llovido, todos lo sabéis, y el 'ganao' lo he tenido en el corral por causa del día, y tenía hambre; y ahora al venir, cuando he pasado por ahí se

• Recordem que al final de la jornada de guarda de la Dula, el cabrer travessava el poble amb els animals i aquests s'encaminaven directament cadascun al seu corral.

256

han tirado a tus coles". Digo: "Vas y miras a ver que te han hecho". Dice: "Hombre estate tranquilo, no pases pena; has venido a avisar, no pasa nada". Si no voy a avisarle ... Fue un hombre prudente: "has venido a avisarme; ha sido culpa del día; igual me podía haber pasado a mí". Si ese dueño del campo no sabía quien había sido, estaba con el alcalde: "Oye mira que en tal campo me han hecho un daño en unas coles, manda a los vedores". Y iban esos hombres y mal que ellos ponían eso se tenía que pagar. Ara bé no tots els amos es comporten com el del cas que hem descrit. Al poble sempre hi havia gent amb fama de "quejicas" i de tractar d'obtenir el máxim de partit en aquestes situacions. Per aixó, els pastors prefereixen normalment adressar-se directament als périts en aquestes situacions. A veces cuanto más fuerte. el agricultor menos exigente, eso era claro; y cuanto más pequeño, era al revés, se quejaba más. Porque nosotros, si no se quejaban, no íbamos. Aquí ha habido algunos que nada más pasara un pájaro por la finca ya les perjudicaba ... (Vedor de Loriguilla) Intentaban arreglarse el amo y el pastor, porque si se enviaba a los vedores se salía perdiendo. Si te arreglas con el amo, mejor (...). Si iban los vedores, si te ponían mucho, mucho; y si te ponían poco, poco. Lo que ellos decían era lo que valía. Además había que pagar a los vedores.

5.5.2.

Los vedores

Com es pot deduir deis exemples que hem citat per a illustrar el procés negociador amb els amos, els vedores eren els que tenien l'última paraula a l'hora de peritar la quantia d'un dany. Els vedores sempre són dos, un elegit pels cabañeros (propietaris de ramat); i un altre elegit pels agricultors. Aquest últim no tenia, o tenia poc ramat, i constituía l'agricultura la seua principal font d'ingressos: "porque así uno tenía interés por los cabañeros y el otro por los agricultores". Mitjancant aquesta fórmula es tracta d'evitar els interessos 257

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T

gremials representats per cadascuna de les dues parts en conflicte. La valoració definitiva s'estableix mitjancant el contrast d'opinions entre tots dos. La visita a la zona afectada no podia ajornar-se més d'una setmana. Los vedores siempre iban dos. Llegaban allí, le pegaban un vistazo al "piazo", uno le decía: "équé te parece que habrá aquí?" Y uno decía: "Pues me parece que habrá seis reales, o doce, o una peseta". "Pues bien está". Entonces se ponían de acuerdo y hacían la relación y se la entregaban al alcalde. A banda d'aquest tret ocupacional solien ser persones amb fama, entre , el poble, de "razonables" i equitatives: Hombres con conocimiento. Ni le pegaban fuerte al ganadero, ni fuerte al propietario. Dos hombres normales, que comprendiéramos que no eran abusadores, que fueran decentes y apreciaran el daño que había. Hombres capaces, hombres con conocimiento; que fueran buenas personas y no tuvieran malicia. Encara que actuen sempre per parelles, a I'hora de la selecció es treien també dos suplents que actuaven quan els primers no podien, o en cas que el dañador desaprovés la valoració deis dos primers. Ara bé, si els segons valoraven en una quantia superior el daño, el pastor tenia de pagar la diferencia, a més de pagar el treball deis périts. 1 si la valoració resultava menor, era el propietari de la terra qui perdia en els mateixos termes. (Sobre els anys 20 cobraven una pesseta, si s'havien de desplacar fins a la creu del terme; des d'ací cap a fora cobraven el doble.) Encara que sorgeixen deferéncies a I'hora de precisar la quantia final, la valoració s'até, entre d'altres criteris, als següents: a) I'extensió de conreu danyada; b) la importancia del producte; e) l'estat de creixement de la planta. No és el mateix, per exemple, soltar un camp de civada que un de blat. El segon es valora molt més que no el primer: "El trigo es otra cosa ... es una cosa que la siembras para comer tu pan". D'altra banda, si I'acció deIs animals impedeix el rebrot d'una planta en període 258

de creixement es pagaya molt més que si podia tornar a créixer. El blat, per exemple, fins mitjans de febrer es valorava poc; de febrer cap avant, la sanció pujava, en comencar en aquesta data a espigar. A partir de Marc la multa era encara major, perqué el blat menjat o revolcat pels animals era a partir d'aquest moment irrecuperable. Per aquesta raó, la destrucció d'emplets, brots o plancons era particularment penada. També, encara que la quantia imposta era reduída, s'avaluaven els blandeados provocats en les zones de guaret pel pas deis animals. De fet, les ordinacions municipal s de moltes poblacions vedaven I'entrada de ramat als bancals després de ploure, fins que transcorrien uns tres dies, temps suficient per que la terra tornas a secar-se. ("Del blandeo había pocos que se quejaran ")

5.5.3.

La condemna de danys: "La Salua"

La valoració establerta hem dit que queda reflexada en una relació que els perits lIiuren a I'alcalde. Aquest va reunint-Ies (junt a les denúncies presentades pels guárdies) fins que cada un o dos mesos (segons la quantitat acumulada), convoca mitjancant un ban tots els pastors a l'ajuntament: Por orden del Sr. alcalde, se hace saber que esta noche habrá en el ayuntamiento condena de daños, que acudan todos los pastores y pastoras. (Text aproximat del ban tal com el recordava un informant de Pina) El secretari, durant la reunió va lIegint les diferents denúncies, especificant-ne la partida on s'ha produit el mal, l'espécie danyada; i I'avaulació establerta. A continuació es tracta d'esperar que el culpable aparega a fer-se cárrec de la quantitat a . pagar: En la partida de la Hoya hay un daño de pipirigallo que se ha apreciado en una peseta. A ver, Zqué dañores hay? Pues un pastor decía: "pues fulano ha estado por allí". "Pues sotano también estuvo". "Pues yo no he sido". Unos decían la verdad: "Fulano se lo 259

ALIMENT ACIÓ DEL RAMA T.

ha comido". Otros decían que habían hecho el daño pero pondrían alguna excusa: que cuando él entró ya se lo habían comido algo ... Pero total, que él tenía que pagar. Había pocos que no se justificasen. Normalment, si el pastor veia que no hi havia evidencia suficient per acusar-lo, tractava de negar qualsevol afirmació o suposició que el correlacionés amb el fet. Aquesta actitud es mantenia de vegades fins i tot quan estava clar que havia estat ell el culpable. L'actitud de "negar sernpre" es una mena de norma per a els pastors en aquest tipus de conflictes. ("La vida del pastor es muy fácil de contar: ir al monte, tirarse pedos, hacer daños y negar".) Si després de totes les discusions no apareixia el culpable, llavors es paga va por partida: Si no aparecía el dañador el secretario decía: "A ver, los que andan por esa partida". Entonces decían: "Victoriano estuvo por allí, uno; Gregorio, otro; Julián, otro". Y a lo mejor habíamos por allí ocho o diez y pagábamos por partida (a partes iguales el total de la condena).

En cas que hi haguessen dubtes sobre l'autoria d'un dany, en moltes ocasions les ovelles "se echaban cara al daño"; o amb altra expressió "se echaba a pleba": Yo llevaba un "ganao" y decía que no era. Usted llevaba otro y decía que tampoco; y mengano, tampoco. y los tres habíamos estado por allí. Entonces, el "ganao" lo echábamos a pleba. Per realitzar aquesta comprovació es concentraven les raberes de tots els qui pasturaven a prop del lloc del dany, a una certa distancia d'aquest. D'una en s'anaven arnollant, i es veia de quina manera es desplacaven. La rabera que efectivament havia produit el mal s'encaminava rápida i directament cap a la zona en qüestió; les altres, a poc a poc, i fins i tot, ni s'apropaven a ella: "si tú no has hecho el daño, el ganado lo dirá" . Aquest sistema, encara que efectiu per a resoldre moltes disputes no era del tot infal-lible. De fet, hem replegat alguns casos de pastors acusats després de "echar a pleba" les raberes, quan en realitat n'havia estat un altre el culpable.

Era estrany que entre totes les persones presents no n'hi hagués cap que sapigués qui era el culpable. Pero, uns, "por no hacerse mal querer"; altres perqué eren família; i altres per complicitats ("se conchababan"), al final ningú no dei a res i propiciava finalment aquest tipus de solució: "Una vez hicieron un daño entre dos; se sabía que lo había hecho uno de los dos, pero no se pudo saber quien". En aquest últim sentit un informant a Pina ens va relatar un cas que li va ocórrer quan era quasi un xiquet: Estava guardant una petita rabera de cabres i es va quedar totalment adormit. Els animals se'n van anar i es van ficar en un camp de blat. Prop d'aquest lloc hi havia en aquest moment un vell pastor, també acarree d'un petit ramat. Aquest, en veure les cabres les va traure del campo Al poc temps el xiquet les va trobar. L'anciá li va explicar alló que va ocórrer, i li va donar el següent consell: "mira yo he visto que han sido tus cabras. Yo no diré nada, pero, si tú alguna vez ves que mi ganado ha hecho un daño, tampoco has de decir nada".

260

261

LA REPRODUCCIÓ

LA REPRODUCCIÓ I

6.1.

Bocs

1 MARDANS

L'ÉPOCA deIs naixements es sense dubte la més ocupada de l'any per al pastor. Contínuament ha d'estar pendent deIs animals paridors per tal d'auxiliar-Ios en cas que el part tinga complicacions; ha de controlar que l'ovella o cabra llepe al nadó només néixer, i no l'abandone; a més de carregar amb ells al brac o a l'esquena fins que puguen caminar. Quasi tots els pastors estan d'acord en qué aquest periode és el més esgotador de l'any i desitgen, dones, que no s'allargue massa. A l'hora de planificar la reproducció, els pastors procuren que tots els naixements es produesquen dins del termini de temps més curt possible. A més del motiu esmentat hi ha un altre per a desitjar que les cries vinguen el més rep lega t possible: prefereixen vendre tots els xotos i corders d'un colp que no escalonadament. Per aconseguir aquest fi, el nombre de mascles es calcula a partir de la quantitat de femelles a cobrir, i el nivell d'activitat que aquests mostren. Com més reduít siga el nombre de mascles i menys actius, més es tardara a tenir totes les femelles cobertes, i conseqüentment, més grans serán les diferencies d'edat entre els nadons. Com a xifres estimatives, i present com a referencia una rabera d'un centenar de caps, el nombre ideal de mascles reproductors en el ramat oví (mardans, mardanas) és el de quatre (un mardá cada 25 ovelles). EIs bocs (cojudos) (mascles reproductors en el ramat cabrum) són molt més prolífics i dos resulten suficients per a fer-se cárrec de la mateixa quantitat de cabres. A partir aproximadament de l'any, el mascle pot comencar a cobrir les femelles i continua en actiu durant quatre o cinc 262

anys. En aquesta edat són venuts per a carn, o es capen i ~s deixen un o dos anys més amb la resta d'animals. Hem d'afegir en relació als bocs i mardans que hem registrat alguns casos on el mateix animal no romania durant tota la seu a vida activa al servei de la mateixa rabera. Cada dos anys aproximadament els pastors se'ls intercanviaven entre ells: "tindre moltes mares del mateix (mascle) és roín per a la san.g" (Baix Maestrat). ~~a dones, una practica orientada a la millora de les característiques dels caps de la rabera. . A banda deis mascles adults, també es capen els xots I corders que s'incorporen al ramat i no estan destinats a convertir-se en boc o mardá. Avui en dia a penes es capen els mascles ja que els nadons són venuts mesos abans que entren en zel. Cal recordar, no obstant aixó, que. en l'época de que estem parlant era freqüent el consum de carn d'animals de dos, tres, i fins i tot més anys, situació que feia necessária aquesta practica més sovint que no ara. Tres són els sistemes utilitzats per a capar els animals (no únicament al ramat del qual ens estem ocupant, sinó també a d'altres especies com porcs, cavalls, .bous, o gossos): a maca, a puny i a saca. . El primer procediment s'usa sobretot amb els corders I cabrits. Calen almenys dues persones per a dur a cap l'operació: una sosté l'animal dempeus, agafant-li les potes de davant (amb la panxa mirant cap al front); l'altra (el capador), s'agenolla i comenca a estirar lleugerament dels testicles per a allargar una mica la pell. Seguidament col·loca un garrot o un tros de fusta sota la pell i colpeja la vena amb un mall xicotet de fusta (per exemple el d'un morter o el mánec de l'agulla esparden~era) de forma que amb alguns colps la vena quede trencada: el golpe que pegas tiene que ser bien pegado, que sea seco, que le pegue en la misma vena. Vale más un golpe de esos que cien de los otros. Es, como hacer leña" (Los Serranos). , Per a capar els animals adults el métode emprat es a v~lt~. La gran forca que les bésties tenen en aq~esta ed,at fa necessana la presencia de dues persones que subjecten 1ovella ? cabra mentre el capador efectua l'operació. Primerament estira an:tb forca els testicles, refregant contínuamen~ la pell a.mb el~ dlt~ per a fer-Ia cedir més fácilment. Quan esta prou estirada s obte una mena de llarga bossa de pell al final de. la .qual pengen e.ls testicles. L1avors, es doblega la bossa pel mig, I la part de baix

263

LA REPRODUCCIÓ

s'eleva fins a tocar la panxa de l'animal, formant el conjunt un plec com una "V" tancada; se li donen dues o tres voltes a aquest plec, de forma que al final queden pressionats contra la panxa i romanga per sota un tros de pell enrotllat. Aquest es lliga fortament amb una corda d'espart i als set o vuit dies "se quedaven secs". Llavors li llevaven la corda i l'animal podia incorporar-se tranquiHament a la rabera. El tercer procediment, a soca, s'empra sobretot quan els animals tenen unes quantes setmanes de vida, subjectant-se el mascle de la mateixa forma que quan es capa a maca. El capador en aquesta ocasió fa una mena d'incisió amb una navalla a la part de sota deIs testicles, i tot seguit els extrau fent pressió amb els dits. Una vegada estan fora, tapada la ferida i la refrega Ileugerament amb oli per a que cicatritze. EIs tres o quatre dies següents l'animal quedava estabulat perqué durant aquest temps i a conseqüéncia de l'operació caminen amb molta dificultat. La millor epoca per a capar és des d'octubre fins a gener, quan l'oratge és fresc i per tant menor el perill d'infeccions. La millor hora del dia, al matí, tractant sempre d'evitar els dies excessivament humits. El primer dissabte de lluna plena del mes era un dia escollit per molts per a realitzar el treball. Usualment eren els mateixos pastors els que capaven els propis animals; preferien, pero, acudir a algú que tingués fama de capador expert quan l'operació era dificil o es complicava. A la majoria de poblacions solia haver-hi persones que destacaven per la seua habilitat en realitzar aquest treball, en resoldre un part dificil, o en "entablillar" una pota trencada. Tots aquests coneiximents li conferien un cert prestigi entre la resta de pastors. El moment del cobriment sol quedar reduit a dos períodes: setembre-octubre, epoca d'aparició del zel i per tant la més favorable per a la fecundació; i maig-juny, per a tots aquells animals que han avortat, o no havien quedat fecundats en el primer període. En el primer cas el part es produeix en primavera; en el segon, a mitjans d'octubre o principis de setembre. És molt important que les femelles no queden prenyades fora d'aquests períodes de temps, entre altres coses per les complicacions que la crianca deIs nadons ocasiona. Una serie de técniques són emprades amb aquest fi per impedir l'acció deIs mascles. En descriurem breument les més comuns. FIG.

264

31.

Planeta d'espart. (Dibuix de Pilar Mas)

265

LA REPRODUCCIó

actua, dones, com una mena de barrera contra les intencions del mascle. Si aquest pastura sense la planeta per a que puga escórrer a les femelles, hom diu que va destapat.

6.2.

FIG.

32.

Boc amb planeta de cuir (Guardamar). (Foto de l'autor)

Una forma d'evitar la cubrició és tenir el mardá oboe durant tot l'any estabulat fins que arribe l'época de cobriment. En aquest temps s'incorpora a la rabera i pastura amb la resta d'animals. Aixó su posa que tots els dies s'ha de disposar de farratge per a alimentar-lo al mateix corral. Si tenim en compte les dificultats que l'obtenció d'aquest menjar "extra" representa per a molts pastors podem entendre per que no ha estat una solució massa estesa. Un deis sistemes més emprats consisteix a col·locar als mascles una planeta (l'Alacantí, Foia de Castalla) o sarió (L'Alcalatén, Plana Alta i Baixa), que encara que no evita que el mascle munte a les fe melles impedeix almenys que queden fecundades. La planeta sol tenir una forma quasi ovalada i esta de cuir dur o d'espart. Es col·loca penjant sota la panxa de l'animal mitjancant un conjunt de corretges (de cuir o d'espart, segons els casos), que passen pel coll i el llom de la bestia, i que 266

GESTACIÓ 1 PART

Aproximadament als cinc mesos d'haver estat cobertes apareixen en la femella els primers símptomes de la proxirnitat del parto A partir d'aquest moment el pastor estava "alerta" per poder assistir-la en cas que hi haguessen dificultats. Les més corrents eren que la cria vingués de costat o que isqués ensurronada. Si tot va bé, al cap aproximadament d'un quart d'hora després del naixement del nadó, tota la placenta haurá caigut aterra i l'animal podrá desplacar-se amb més comoditat. Si, pel contrari, ha passat més d'una hora i encara hi roman penjant, s'empren una serie de remeis per facilitar l'expulsió. Els pastors subratllen que la caiguda de les páries no ha de ser mai forcada, d'altra banda, és fácil que algun tros quede dins i provoque una infecció. Una de les fórmules emprades per aconseguir l'expulsió de les páries són les infussions de ruda. Una vegada l'herba ha bollit durant alguns minuts es deixa refredar fins que estiga tébia. Seguidament hom la dóna a beure a l'animal mitjancant una botella, mentre que l'altra má sosté el cap de la bestia. Un altre remei consisteix a donar de menjar a l'animal una despulla de serp. La pell es fa boleta amb les mans, i es dona a l'ovella o cabra paridora (crua, o lleugerament fregida amb oli) dins d'una figa o tros de pa del qual normalment porten per a les manses. Els mateixos métodes s'utilitzaven també sovint en cas que l'animal hagués tingut un avort. Un altre sistema per a prevenir complicacions a les femelles que avortaven es limitava a penjar del coll un tros de fil d'espart verd amb tres nucs. Quan el part no arribava en la data prevista: (S'agafava) una mata de matapolls, una classe de mata que es fa en els llocs on hi ha aigua; pelaves la branca i de la corfa eixa que es fa, de la pell, feien una corda i li la enrotllaven per la panxa tres o quatre voltes. (L'Alacantí)

267

LA REPRODUCCIÓ

Les infussions de ronxes (ortigues) eren també emprades en nombroses comarques amb el mateix objecte. Com més avant veurem, les cordes d'espart verd amb un nombre sempre impar de nucs, així com les infussions de ruda, s'han emprat també per al tractament d'altres tipus d'afeccions.

6.3.

LES PRIMERES

SETMANES

DE VIDA

Des del naixement fins als tres o quatre mesos, els nadons s'alimenten de les seues mares. Passat aquest temps, o abans, si el pastor necessita, en un moment determinat, una part de la llet (com ocorre per exemple amb els animals explotats per la seua aptitud lletera) cal desmamar-los, és a dir, acostumar-Ios a que deixen de mamar i comencen a menjar per sí mateixos. A fi d'obligar corders i cabrits a assimilar aquest can vi han estat emprades diferents técniques i útils. Un deIs estris més emprats per desmamar els xots i corders és el bocaet de desmamar. Básicament consisteix en un petit tros de fusta, d'uns deu cm. de llargária i mig aproximadament de diámetre que es manté travessat a la boca de l'animal mitjancant una corretja de cuir o un tros de corda sostingut del cap de la bestia. El bocaet possibilita que els lexals puguen menjar i beure sense problemes pero impedeix totalment que puguen xuplar.

FIG. 33. Bocaet de desmamar (Sant Vicent del Raspeig). (Foto de l'autor)

268

FIG. 34. El bocaet deixa que l'anirnal puga menjar i beure pero impedeix totalment "que puga xuplar (mamar). (Dibuix de Pilar Mas)

Una altra alternativa és dissoldre en un recipient amb aigua excrements (preferiblement de gos, de gat), i aplicar la barreja amb una granera xicoteta pel mugró de.la mare: Pel matí pegues dos brotxades al mugró de la cabra i ja no mamen. Pero passen dos o tres dies, se seca aixó, i ja no funciona. Aixó ho he gastat jo, pero aixó no funciona. o és convenient perqué tens que munyir la cabra i tens que llavar-li la mamella. Lo més essencial és el bocaet. (L'Alacantí) Aprofitant que les ovelles només donen de mamar al seu s propis fills (Aquelles que li donen a qualsevol corder que s'acoste a xuplar-Ies, els pastors els diuen que són tontes i s'en desfan tan prompte com poden), en algunes comarques els pastors intercanvien entre ells els animals a desmamar. D'aquesta forma els corders, en anar a parar a una rabera aliena, en la qual no troben cap ovella que els done de mamar, es veuen obligats a comencar a alimentar-se per sí mateixos. Una vegada estaven desmamats totnaven a les seues respectives raberes. Sovint es dóna també el cas de mares que ni tan sois volen donar de mamar als seus propis fills. Per tal que aquestes femelles, conegudes amb el nom de bordes, alimenten els seus

269

nadons s'han emprat diferents técniques. Una d'elles consisteix a tancar la mare i la cria dins d'un petit recinte fet dins del corral amb canyissos o posts de fusta durant algun temps. La qüestió és buscar algun lloc on puguen estar junts, i separats de la resta d'animals. Les dimensions del recinte són les del tamany de la mare i el fill junts ("quant més xicotet millor"); a ser possible ha d'estar semiobscur; i l'ovella o cabra ha d'estar molt ben alimentada durant el temps que romanga en ell. Per impedir que l'animal es puga desplacar, sovint se li lliga una de les potes de davant amb una corda d'uns dos pams a una estaca: "lo quería a fuerza de estar atada" (Xiva). Algunes femelles tarden tan sois dos o tres dies a "tornar a voler" als seus fills, mentre que d'altres en necessiten set, vuit i fins i tot més dies. En qualsevol cas, aquest métode és m'olt més efectiu amb les cabres que no amb les ovelles, que són molt més dures, a "tornar a voler" els nadons. Un altre métode conegut com entornillar (Los Serranos) consisteix a agafar un tros de timó o de camomiHa suau, que es refrega per la vulva de la mare, i a continuació pel cul de la cria. L'operació es repetia diáriament fins que la mare deixés d'avorrir-lo. Hi ha diverses causes que expliquen, l'aparició d'aquest comportament. Només náixer, si dos nadan s de diferents mares entren en contacte entre ells quan encara estan humits (se ahoyan, Los Serranos), hi ha moltes possibilitats que les mares els avorresquen, en no poder identificar-los ja que tenen els olors barrejats. De la mateixa forma, si una ovella o cabra ha parit bessons i, per un accident un d'ells roman allunyat de la mare durant una estona es difícil que torne a acceptar-lo quan el trobe de nou. Un altre motiu al qual atribuixen també sovint els pastors l'avorriment és a "una idea" (d'origen desconegut) que se li ficava a l'animal en el cap. A les raberes mixtes normalment no cal utilitzar cap d'aquests métodes. Simplement hom passava el corder a alguna de les cabres per que s'alimentés d'elles. Com vam assenyalar en parlar de la composició de les raberes, aquest constitueix un dels motius per a la presencia d'un nombre reduit de cabres a les raberes d'ovelles.

270

7.1.

PRODUCTE~ BÁSICS: TECNIQUES DE PRODUCCIO 1 VENDA

VENDA DE LLET 1 ELABORACIÓ DEL FORMATGE

llet de cabra es consumia de manera molt desigual tot al llarg del País. Hi ha zones en que no era consumida en absolut tot i que existien abundants ramats de cabres. Molta gent, fins tot, la considerava com a una beguda propia només per a malalts. En altres, en can vi, hom la consumia de manera abundant i aplegava a ser l'explotació deIs animals per la seua aptitud lletera més rendable que no la venda deis xots i corders (principalment a les comarques del sud). Encara que els formatges es podien elaborar a partir de llet de cabra o d'ovella, la producció de formatge d'ovella ha estat superior a la de cabra per un motiu molt senzill: la llet d'ovella no es consumia com a beguda. És una llet que segons els pastors té "molt més d'aliment" que no la de cabra, i la prova ésque "en un braguer més xicotet (que no el de les cabres) pot cnar el corder". Aquest tamany del braguer fa més dificultosa la munyida de les ovelles que no la de les cabres com més avant comentarem. Tant si el destí de la llet és ser venuda com a beguda com si és transformar-la en formatge, la munyida es realitza una o dues vegades al dia. En el primer cas, es fa de matí, abans que els animals isquen a pasturar. Si es munyen dues vegades, la segona és a poqueta nit, només arribar del campo La primera munyida dóna més llet i exigeix més temps que no la segona. D'aquesta faena se n'ocupa el propi pastor, la seua dona i els filIs, si el nombre de caps ho exigia. '

271

PRODl!GTES

Per a munyir s'han adoptat dues posicions básiques al llarg del País. En la primera, el munyidor se situa en un costat de l'animal en posició genuflexionada, i trava la pota de darrere que té més próxima ficant-se-Ia en la corba de la cama. La má que agafa el braguer passa per sota del cul de la bestia, entre les carnes; la má que resta lliure es deixa damunt del 110m. En aquesta postura primer munyeix una mamella i després l'altra (a). La segona posició sembla que és més recent que l'anterior. El munyidor es col·loca a la part de darrere, i ben "anximponat" (b), o dempeus amb el tronc incIinat cap avant (e) passa les dues mans entre les potes agafant un mugró amb cadascuna. Aquest últim procediment és més eficac que no el primer ja que en munyir amb les dues mans alhora, hom aconseguix un raig altematiu i constant de llet. Per a munyir la cabra el munyidor fa pressió amb el polze i l'índex de la má una mica per damunt del mugró, amb la qual compressió impedeix el retrocés de la llet, i alhora, amb els altres dits, estreny per fer eixir la llet cap a fora. El tamany del mugró de l'ovella no permet la coHocació de tots els dits com

SÁSICS

FIG.

272

35a.

Postures per a rnunyir

FIG.

35b,c.

Variant per a venda dorniciliária. (Oibuixos de Pilar Mas)

273

PRODUCTES

BAsICS

cabres) retenen fácilment la llet i no se'ls en pot traure ni una gota. Encara que la majoria de bésties, les primeres vegades tracten d'escapar i no es deixen munyir, al cap d'un cert temps, "s'acostumaven" i ja "no peleaven tant per a fugir". Si, pel contrari, I'animal és massa inquiet i persisteix amb aquesta actitud, és necessari que algú l'immobilitze agafant-Io amb una má pel coll i amb l'altra per sota del pit. Hom pren també les mateixes precaucions quan s'ha de munyir una ovella o cabra cossera (que pega coces). En algunes ocasions hom pot tenir problemes amb la disponibilitat o qualitat de la llet treta. Si els animals han menjat herba lletera (Euphorbia characias) és molt probable que s'haja de tirar tota la llet per que es talla (o tria) tan prompte com es posa al foco D'altra banda, una malaltia o la xuplada d'una serp o un busarany podia deixar I'ovella o cabra mámia, és a dir, que només donas llet de la mamella no afectada. Hom podia tenir també dificultats algunes vegades per a disposar de tota la llet de les cabres per un altre motiu diferent:

FIG. 36.

Els dos moviments básics de compressió del mugro. (Fotos de l'autor)

en el cas de la cabra, i el munyidor es veu obligat a utilitzar principalment el polze i I'índex. Es tracta d'un moviment en el qual es combinaven les accions de prémer i estirar. Sota el mugró, per a replegar la llet, hom posava una caldera o un poal. En algunes comarques del sud hem registrat l'ús d'un recipient de fang específic per a aquesta funció, d'uns 30 cm. d'altura i 50 de diámetre, amb dues anses i un petit forat a la part superior, que rebria el nom de munyidora. A I'hora de munyir es procura causar-los les mínimes molésties als animals. En cas contrari (particularment les 274

Ací hi ha una cabra que a voltes se mama la llet d'una mamella, i és molt bona cabra, pero ... Hi ha temporades que se la mama; entra al corral, gira el cap, i se buida una mamella, pero sempre se buida la mateixa. Quan li dóna la idea. Aixó és majorment perqué té el braguer pie i té set. Ara, li dóna a uns xotets que tinc ahí, i fa temps que no se la mama. En les borregues no passa aixó, En vaig tindre una altra, pero aquella se la mamava seguit. En tindre el braguer pie, se la mamava; i li van posar un collar de llanda al coll, que li agarrava des d'ahí, darrere de les orelles, "hasta" més arrere del collar de l'esquella. Ciar, com aixó esta tes, no pot girar el coll per a agarrar-se a la mamella. Se lleva també el vici, tallant-Ios la punteta de la lléngua en una navaixeta. (L' Alacantí) La col-locació d'un bocaet de desmamar semblant al descrit també impedeix que les cabres mamones es beguen la seua propia llet. La venda de la llet es realitzava diáriament, casa per casa, a una clientela ("parroquia") que solia comprar sempre al mateix lleter. La llet destinada a la venda es transportava en

275

PRODUCTES

FIG. 37. Ramat de cabres per a la venda domiciliaria de llet. Totes les cabres porten els bocas posats; el pastor duu baix del brac una munyidora de llanda (Ibi, 1930?). (Foto Arxiu Dura)

cánters, encara que la práctica més habitual era conduir les mateixes cabres fins a la porta del client: Antigament anaven en els "ganaos" de cabres de 14 a 20 caps pel carrer, pel poble. Per exemple en este carrer tenia jo quatre o cinc parroquians que em prenien la llet a mi. 1 com les cabres portaven les esquelles: "mira, ja esta ellleter ací". Les dones eixien i davant d'elles munyies: "que vols un litre, mig, tres quarts ..." (L' Alacantí). Per a la venda domiciliaria el pastor anava provist de les corresponents mesures de llanda de quart, mig o un litre. Les cabres duien posats en aquest cas bocas de cuir o d'espart per que no menjassen del conreus.

276

BÁSICS

La indústria del formatge tenia un carácter dornéstic i era una activitat que solien dur a cap les dones. Les etapes d'elaboració tenen una serie de trets comuns per la majoria de formatges independentment deis tractaments específics als quals siga sotmés el producte durant aquest procés. La llet treta de la munyida es diposita en una olla o caldera i es posa al foc; s'hi aplica algun producte per a produir la coagulació (al País Valencia i a tota l'área Mediterránea els productes vegetals han estat tan emprats o més que els d'origen animal). Quan la llet comenca a bollir es lleva del foc i es deixa refredar; durant aquests temps es remeneja fortament i amb les mans hom va comprimint les masses disperses que van quallant-se. Aquestes es dipositen a continuació als motles per donar-los forma i acabar de traure'n el serigot. Es ciar que aquest és únicament un esquema del procés d'elaboració. Cada un deis pasos conté multitud de detalls que són els que donen lloc a la gran varietat de formes i sabors del producte final. Per entrar en alguns d'aquests detalls, i sobretot, per donar una idea del funcionament d'una petita indústria domestica de formatge descriurem l'activitat de la família Aliaga, que residia en una petita partida d'un poble de L' Alacan tí. El nombre de caps de que estava compost el ramat deis Aliaga ha estat molt variable segons les époques, pero ha fluctuat sempre entre el mig centenar i els cent deu caps. La rabera era tota de cabres de la varietat murciana, encara que també portaven quatre o cinc ovelles de raca segureña. El ramat de raca murciana es troba amplament difós en les comarques del sud del País (la major concentració d'aquesta raca es troba al Baix Segura), i destaca per la seua excel-lent capacitat de producció de llet, així com per la seua docilitat (essencial si ha de circular entre conreus d'horta). Per a l'elaboració del formatge els Aliaga utilitzaven principalment la llet de cabra tot i que si algun dia n'escassejava també en gasta ven part d'ovella. Les cabres que no haguessen de donar de mamar o cap nadó (per exemple perqué els seu s xots ja havien estat venuts), eren munyides dues vegades al dia: una al matí, abans d'eixir, i un altra a poqueta nit, només tomar. Pel contrari, si encara tenien el seus xotos hom les munyia a mitja llet, és a dir, només una volta al matí. Com la primera llet de la femella després d'haver parit (els calostresi no aprofita per a fer formatge, durant aquests quatre o cinc

277

PRODUCTES

dies els xots o corders podien passar-se tot el dia xuplant. Tota la lIet obtinguda en la munyida es posava al foc dins d'una caldera de coure amb capacitat per a més de 50 litres. Quan estava calenta s'hi afegia el producte perqué quallás. El més utilitzat pels Aliaga era el quallaret o quall (part de I'estómac d'un corder o xot de llet). Aquesta víscera l'obtenien bé d'algun cabrit que mataven per a consum de casa, o bé del camisser a qui li venien els cabrits. El quallaret només tret de l'animal es coHocava estés entre dues canyes per que s'eixugá. Una vegada sec, es tallaven dos o tres trossets amb una navalla i es molturaven en un morter fins reduir-Io quasi a pols. Dos o tres petits grapadets en els dits eren més que suficients per a quallar tota la caldera. L' herba col~ra o flor de card, la saba de figuera, i l' herba lletera, han estat els productes vegetals utilitzats per a produir la coagulació. Els Aliaga d'una forma o altra els havien provat tots. Segons ells, el que millor rendiment donava (després del quallaret animal que consideraven com el millor de tots) era I'herba colera. A continuació preferien la "lIet" de la fulla de figuera, i per últim, l'herba lIetera, que exigia més quantitat i més temps per a qua llar el mateix volum de lIet. Per preparar el quall amb l'herba colera, s'arrancaven dos o tres grapadets de "péls" d'una flor seca i com en el cas de~ quallaret animal es molturaven. S'afegia una miqueta de llet 1 la barreja es colava en tirar el líquid a la caldera. D'altres vegades la flor de card es llancava directament sense molturació ni maceració previa. La lIet comencava, a poc a poc, a quallar-se. Amb les mans s'anaven aglutinant els trossos dispersos de lIet quallada, i a continuació se'ls trata i se'ls dipositava en un recipient de fusta amb un forat a la part inferior. Ací, la bola de formatge acabava d'escórrer-se, fent pressió amb les mans, o collocant una pedra plana o fusta pesada a la part superior del recipient. El serigot resultant es replegava en una olla i es llancava de bell nou a la caldera. Aquesta primera escorreguda venia a durar uns deu o quinze minuts. A continuació la massa es dipositava en un gran cossi amb aigua i sal durant dos o tres dies. Per a l'emmotlament empraven tres atifells diferents: les formatgeres de fusta, la soleta d'espart, o un drap blanc de cotó. Les formatgeres són una mena de petites escudelles de fusta, de forma més o menys troncocónica, amb alguns forats a la part inferior per que s'hi escole el serigot que la massa de

278

BÁSICS

FIG. 38. Fonnatgera de fusta (Morella). (Dibuix de Pilar Mas)

formatge desprén. Una vegada eren omplides de formatge i pressionades amb la má o un pes, romanien damunt d'una petita taula lleugerament inclinada, que canalitzava els líquids fins a un recipient. També damunt d'una taula semblant es col-locaven les soletes d'espart, que s'enrrollaven fins a obtenirne el tamany desitjat. La llargária i amplária de les soIetes eren molt variables. Hi havia des de tres o quatre cm. fins a més de 10, i se n'aconseguien diámetres des de 7 ó 8 cm. fins a més de 40. En moltes ocasions no utilitzaven els motles sinó que era tota la gran bola de formatge treta del cossi la que directament es deixava damunt d'un gran drap blanc de cotó, que es lligava pels quatre cantons: llavors, estrenyien progressivament el drap per torsió fins a aconseguir una mena de gran pa o bola grossa. Tot el volum de sérum replegat tot alllarg del procés s'emprava pel nodriment deis porcs.

FIG. 39.

Taulell per a dos fonnatges (Morella)

279

PRODUCTES

HG. 40.

Taulell (base) i tapadora amb saleta d'espart (Sant Vicent del Raspeig). (Foto de l'autor)

BÁSICS

massa 'delicá' i no li agrada l'olor de la cam d'ovella ni el sabor tan fort que fa" (L'Alacantí). Per a l'adquisició dels animals els compradors (quasi sempre propietaris de camisseries) es desplacaven fins als llocs de venda. Solien fer un recorregut per totes les raberes de la zona i anaven comprant a cada pastor els xots i corders que tingués disponibles. Formaven així una petita rabera que feia més rendable els diversos dies de viatge que aquesta tasca normalment exigia. Un informant que resideix en un conjunt de masos situat en una de les parts més agrests del terme de Llucena, va relatar un cas que il·lustra molt bé alló que acaben de dir.

Els formatges es feien diáriament només munyir les cabres. La venda dels més petits solia fer-se entre els vems de la rodalia, i la resta els venien a un comprador que cada dijous els replegava per vendre'ls en Alcoi. La producció diaria variava molt segons l'estat de les pastures. En qualsevol cas, era durant la primavera que s'obtenien els majors nivells de producció.

7.2.

LA VENDA DELS XOTS 1 CORDERS

La majoria de cases al camp o als pobles tenien un petit nombre de caps de ramat, que constituien una ajuda complementaria molt apreciada per a disposar de llet, fem, cam o llana. Molts d'aquests animals es compraven a l'edat de dos mesos entre els pastors que guardaven prop la zona. Una vegada adquirits la mateixa família s'encarregava de criar-los (animals casolans). El pastor que els havia venut, o algun altre, podia també traure'ls a pasturar amb la seua rabera pero, a canvi generalment de "poder entrar" en les terres succeptibles de ser aprofitades pel ramat que la família tinguera. Aquesta era la venda per a recrio i constituía la primera venda dels xots i corders de l'explotació ramadera. La resta de caps joves destinats al sacrifici es venien quan tenien entre quatre i sis mesos d'edat. Hem de subratllar, que encara que al voltant dels anys trenta estava molt estés el consum de cam de cabrits i corders, també sovint es consumia la cam d'animals d'un o més anys. Tot sembla indicar que en décades anteriors era básicament aquest el tipus de cam que es menjava. Avui dia, en canvi, a penes es consumeix, "perqué la gent s'ha tomat 280

Un dia van pujar tres camissers de Ribesalbes, i vam anar allá dalt, al terme de Xous, y ne vam agarrar, com en tots els masos hi havia raberes, com quaranta, o cinquanta, o setanta xotos, tots en rabera, tots a peu; i si li costava un dia, un dia; i si mig dia, mig dia, d'ací a Ribesalbes, per aplegar allí i matar-los en les camisseries que hi havia. Aquest pastor té en l'actualitat un ramat d'unes 40 cabres i quatre o cinc ovelles entreverades. Tot i que aquesta és avui la raca més freqüent a la majoria de comarques, la varietat que fins la década dels quaranta s'explotava en gran part de les zones més agrests del País era la blanca. La gran capacitat d'adaptació a medis molt dificils, caracteritzats per terrenys abruptes de clima extremat, amb fortes oscil-lacions térmiques, i pastures pobres i bastes, feien a aquesta especie particularment apta pel pasturatge en les zones muntanyenques. Les cabres que tinc ara són "entreveraes"; abans eren blanques, que eren de malea, de muntanya, i que no produien com acó, Les blanques son més fortes per al terreno, pero com no fan tanta llet la cria no va. EIs xotos son més d'os, no son tan curts com estos (entreverats); perqué estos són més curts d'os, i més molleta. Ací hi ha un camisser, ací a este poble, que ahí baix hi ha un altra rabera de cabres, d'Alcora, i són cabres d'aquelles blanques d'abans i aquells xotos no li fan tant de goig com estos meus, tanen massa os. (L' Alcalatén)

281

PRODUCTES

BAsICS

De vegades eren els mateixos pastors els qui s'encarregaven de l'entrega deis animals venuts. Formaven una petita rabera amb els caps previament seleccionats pel comprador i amb l'ajuda de dues o tres manses la conduíen pels assagadors fins al lloc de destí. Els xots i corders es venien negociant la quantitat de diners a pagar per cap. El preu s'establia a ull, valorant el pes aproximat deis animals, la raca, i l'oferta que hi hagués, entre altres factors. Si els animals es venien a peso llavors es negociava el preu per kilo. Els caps es pesa ven en una romana que es penjava d'alguna de les llindes del corral. La venda deis animals per al sacrifici constituía la principal font d'ingressos de gran part de les explotacions ramaderes. Per regla general, únicament en les terres riques en pastures i prop d'algun nuc1i urbá, podia la venda de llet o de formatge "donar més diners" que la venda de xots i corders.

7.3.

L'ESQUILÓ

Des de mitjans de maig fins a mitjan juny té lloc la tosa de les ovelles, dades que coincideixen amb l'arribada deis primers dies de calor. La técnica de tondre les ovelles no presenta particularitats destacables al País i es duia a cap de manera semblant a la d'altres paises com Castella o l'Aragó. Els tonedors treballaven per parelles, o en quadrilles de quatre a sis persones. Generalment a més de tondre ovelles s'ocupaven també de la mateixa feina amb les cavalleries. El treball es realitzava en casa deis c1ients on acudien proveíts de les seues eines de treball: dues estisores guardades en un resistent estoig de cuir, i una pedra d'esmolar. Les estisores solien tenir uns 30 cm. de longitud, i una amplária de fulla de aproximadament 5 cm. a la part més ampla. En els ulls de la tisora i per tal d'evitar patiments als dits, s'embolicava un tros de drap. No obstant aixó, és un comentari molt freqüent entre els esquiladors el dolor de dits i de ronyons que provocaven les llargues jornades de tondre. Cap a mitjans del quaranta (encara que aquesta data és molt aproximativa) va comenzar a estendrer-se l'ús de les tisores de dues mans, maquinetes que funcionaven de manera semblant a les utilitzades a les barbe-

282

FIG.41. Tisores de la tondre (Els Ports). Ídem amb protecció per als dits. (Foto de l'autor, dibuix -de Pilar Mas)

ries fins fa pocs anys. Amb aquestes, aconseguien d'estalviar bastant temps a més de fer la feina molt més cómoda. * Els talls que els esquiladors feien als animals eren tractats refregant un tros de carbó de la llar per damunt de la ferida. Si * Les zones septentrionals del País Valencia van tindre fa alguns segles una gran importancia en el cornerc europeu de llanes. L'expansió de la ramaderia en aquestes comarques té les seues primeres etapes ja en el temps immediatament posterior a la conquesta cristiana, peró l'explotació comercial de la llana principalment a Morella i al Maestrat, ha de situar-se sobretot a partir de les primeres décades del segle XIV. Des d'aquell moment, el cornerc de la llana amb algunes regions italianes -principalment amb la Toscana- va ser molt intens, i les llanes valencianes arriba ven als telers de Floréncia, desembarcades als ports de Talamone i Pisa. 12 Aquesta referencia histórica ens situa en un temps on l'explotació de les ovelles estava fonamentalment orientada a l'aprofitament de la llana. Amb el pas del temps aquest producte va deixar de tindre una importancia primaria, esdevenent una font marginal d'ingressos per als ramaders, en cornparanca amb els beneficis obtinguts mitjancant la venda per a caro. 12 SÁNCHEZ AOELL,J., "Datos para la historia de la transhumancia ganadera castellonense en la baja edad media", Primer Congreso de historia del P. v., Universitat de Valencia, vol. n.

283

PRODUCTES

el tall era profund, llavors hom aplicava una barreja de sutja i oli d'oliva. Una part del cos de les bésties molt propensa a rebre talls era el col!. Abans de comencar a tondre hom llitava I'animal d'esquena sobre terra. En aquesta posició, se li lligaven les potes, i tot seguit es comencava a tallar pel centre de la panxa, a dreta i esquerra. Calia procurar que els flocs de llana tallats avancen cap avall "corn una ona" i que cap no se'n desprenga del conjunt. D'aquesta manera la llana va baixant per la panxa, "igual que quan li lleves la pell a un conill", com expressava gráficament un tonedor. Acabada la panxa de I'animal se'l feia tombar sobre un deIs costats, i acabat de tondre aquest, sobre I'altre, avancant sempre en direcció al cap. EIs retocs al cap i a la cua es feien al final del procés; els flocs de llana resultants es llancaven damunt del munt de llana préviament separat del cos de I'animal. La mitjana d'ovelles que hom podia tondre amb el procediment descrit era d'unes 50 per dia (avui, amb l'ús de les modernes máquines eléctriques un tonedor pot acabar en el mateix temps unes 150). El pagament al tonedor es feia sempre per ovella tosa. La producció de llana era venuda moltes vegades entre els veíns de la contornada que l'empraven per farcir matalassos o filar fil. La llana, abans de gastar-la, era rentada intensament amb aigua. La funció d'aquesta rentada era netejar-Ia de terra i altres brutícies, així com de les petites gotes de greix adherides al pel. L'excés de greix facilita que els flocs amb el temps i I'ús continuat vagen afeixugant-se, llevant, dones, esponjositat al matalás. De la confecció d'aquests s'encarregava el matalafer, a casa mateixa deIs clients. El matalafer, abans d'iniciar el cosit de la tela varejava intensament la llana per tal de desmembrar els flocs. El varejat calia repetir-lo cada tres o quatre anys, perqué amb I'ús diari els flocs sempre s'agrumollaven de nou. ("La faena del matalafer, fer i desfer".) Gran part de la producció de llana era comprada pelllaner que amb un carro anava replegant-Ia coincidint amb els dies de I'esquiló. El pagament (la negra sempre es pagaya més barata) el feia en especie, i les mantes eren un deIs productes més sovintment emprats en el bescanvi. La llana sempre es venia al llaner sempre a peso Aprofitant aquest fet, hem recollit més d'un cas de pastors que pocs dies abans de la tosa refregaven un a un tots el caps de la rabera per 284

CALENDARI

BAsICS

D'ACTIVITATS PRODUCTIVES DE CARN I LLANA

FIG.42

damunt d'un muntó de sorra. Pel causa del greix que impregna els flocs, la terra quedava afegida al cos de la bestia aconseguint així augmentar en alguns kilos el pes total de la llana. El problema seria després, en tot cas, per als tonedors, que eren els primers en queixar-se d'aquest tipus de practiques, que els obligava a tindre que estar contínuament esmolant les tisores. 285

PRODUCTES

7.4.

XERRI

Una de les funcions básiques deis corrals és servir d'espai per a la replega i concentració del fem de les bésties: "tener sujeto el estiércol" (Alto Palancia). Com hem apuntat en diferents llocs, el seu aprofitament va ser un deis motius fonamentals que va determinar l'edificació de nombrosos corrals. El xerri, pero, no únicament permetia als pastors disposar d'un element vital per a l'éxit deis seus cultius. El seu valor económic el convertia també en un important mitjá de pagament en especie (dret de pastures, queviures, etc.). En un altre contexte, aquesta importancia queda reflexada, per exemple, en la següent dita replegada a l'Alto Palancia: "con el yerno se paga la soldada del pastor". En altres paraules, si hom disposaya de capital suficient per a contractar a un pastor que es fes cárrec d'una rabera, la producció de fem d'aquesta servia per a pagar la part corresponent a la retribució en metál-lic: "si en una finca, en vez de sacar un cahíz de trigo, sacabas cahíz y medio, ya sacabas el dinero para el pastor". D'altra banda, encara que el benefici econórnic que hom valorés més a I'hora de tenir un petit ramat a casa esta va representat per la venda deis cabrits o corders, la possibilitat de disposar de fem per a I'hort o els sembrats era també per a molts un factor decisiu a l'hora d'adquirir caps de ramat. L'expressió xerri fa referencia tant al conjunt de residus orgánics produits per ovelles i cabres, com a la barreja d'aquests amb una serie de productes vegetals que s'estenen sobre el terra del corral. Aquesta capa, a més d'aíllar als animals de la humitat (produída sobretot pels orins de les bésties), augmenta la quantitat de fem que s'obté amb I'estabulació. Tot i que els pastors reconeixen que la palla és el millor producte per a la preparació del llit, el seu valor com a aliment per a les bésties de tir, reduía la seua utilització a les escasses explotacions on hi hagués excedent d'aquest producte. En aquesta situació hom solia emprar d'altres especies vegetals que també dona ven bon resultats, com els joncs, les boges femateres; o la fulla de carrasca, pins, ginebres o altres varietats d'arbres o arbusts (fosca). El pallús (tamo) resultant del procés de batuda deIs cereals ha estat un altre deIs productes árnpliament aplicats. L'exigua

286

BÁSICS

quantitat que hom podia obtenir després de batre els cereals cultivats per a l'autoconsum, no resultava suficient per a preparar el llit durant tot l'any. Per aquesta raó, molts pastors el barrejaven amb joncs o boges femateres. En relació a la utilització del pallús, hem registrat alguns casos interessants de tractes entre pastors i agricultors a fi d'aconseguir un volum suficient d'aquest producte per a tot l'any. En arribar l'época de la batuda si hom no tenia era propia, una de les alternatives per a poder batre era acudir a les eres públiques que habitualment s'emplacaven als afores de les poblacions. A canvi d'utilitzar les vores de l'era com espai per I'edificació de garberes, pallars, o palleres; i la propia era com zona per batre, sovint es deixava el pallús com a pagament del lloguer (La puja, Onil), Evidentment, al final de la temporada el propietari de l'era replegava molt més pallús del que podia gastar per a les seues própies necessitats. Mitjancant una serie d'acords amb pastors de la mateixa població o zones próximes, l'amo es comprometia a abastir-Ios durant tot l'any amb aquest pallús a canvi d'endur-se el fem produit pels animals. El pastor rebia el pallús en la porta del corral tan prompte com el necessitava, i I'únic que havia de fer era estendre'l. Quan el corral estava ple i s'havia de netejar, avisava el propietari de l'era, i aquest, amb I'ajut de dos o tres jornalers, s'encarregava de traure i transportar el xerri. Tot l'any el pastor podia disposar d'un bon llit per a les bésties; i el propietari de l'era obtenia, a canvi, una gran quantitat de fem que li possibilitava augmentar el rendiment o extensió deis cultius. Aquest tipus de tractes es donaven sobretot quan resultava dificil per als pastors l'obtenció de joncs, palla, o altres especies substitutives. El període de temps per a llancar una passada de qualsevol d'aquests productes variava entre una i dues setmanes aproximadament. A poc a poc, el tall de fem al terra del corral anava augmentant, fins que arribava el moment de la neteja. En primavera les dejeccions deIs animals són més humides i freqüents i, per tant, en aquesta epoca la preparació i neteja es feia més sovint que no a I'hivern o la tardor. L'interval de neteja variava, dones, entre els dos i els sis mesos, segons l'época de l'any i el nombre de caps estabulats. El moment concret que determinava la necessitat de procedir a la neteja era indicat per l'inici natural del procés de fermentació y recalentament del fem. Dormir o circular per damunt del xerri

287

PRODUCTES

7.5.

FIG. 43.

Ganxos de fem (Ibi). (Foto de l'autor)

en aquestes circumstáncies pot ser molt perillós per a la salut de les bésties. Per traure el xerri s'empraven uns ganxos (de tres o quatre pies) anomenats ganxos de fem, i un cabás. Una vegada desfet i amb l'ajut del cabás es carregava a llom o en un carro i es transportava fins al Jemer. A la vora d'una riba, un clot d'escassa fondária, el mateix bancal on es volia estendre'l, o algun lloc en l'espai lliure enfront del corral, eren els emplacaments habituals dels femers. Ací s'anava dipositant tot el fem que es treia tant de la neteja de la quadra com del corral. La vora d'alguns camíns podien també emprar-se, pero en aquest cas calia deixar sempre una petita quantitat per a indicar que aquest espai tenia propietari (Foia de Castalla). Una lleugera capa de terra es llancava per damunt per tal d'aconseguir una millor fermentació i, conseqüentment, un producte amb "més forca" a l'hora de femar. La mesura emprada en els tractes establerts en "quantitat de fem" era la cárrega, equivalent aproximadament al volum que podia transportar un carro; i el cabás, amb un volum aproximat de dues barcelles.

288

BASICS

PELLS, BANYES, 1 CUES

Caro, fem, llana i llet hem vist que eren els productes básics que centraven el valor econórnic del ramat. A banda d'aquests hi havia un nombre reduit de parts residuals de la cura dels animals que eren també d'alguna forma aprofitades pels pastorso Els caps que morien a conseqüéncia d'un accident, o víctimes d'alguna malaltia no contagiosa, eren sacrificats i consumits pel mate ix pastor. La primera part que es llevava a la bestia a l'hora d'esquarterar-la era la pell. Practicant un tall alllarg de la panxa i de les potes hom podia traure-la fácilment estirant a poc a poc per les vores. Un cop treta i sense cap mena de tractament, es penjava, doblegada per la meitat transversalment, i amb la part inferior (cuir) exposada a l'aire, d'una corda o una canya. Quan estava totalment seca s'emmagatzemava fins a l'arribada del peller(o). Una volta a l'any, aquest feia un recorregut per la zona per tal de comprar totes les pells replegades pels pastors durant l'any. El pagament del material el feia ordináriament en diners. Hem de subratllar que les pells eren, així, l'únic producte residual que proporcionava un petit benefici económic. En tota rabera són freqüents les baralles entre els caps de bestiar. Si aquests són motxos, les "trompades" no resulten massa perilloses. El problema es pot donar quan la cabra o l'ovella és cornuda, ja siga banyialta (banyes rectes i cap amunt), o banyigatxa (corvades cap arrere). Un ull buidat o una ferida en el cap com a conseqüéncia d'una baralla pot inutilitzar fácilment un animal. Per tal de prevenir problemes com els citats, molts pastors tallaven les banyes, només comencaven a despuntar, o quan estaven prou desenvolupades. Ara bé, tan perillós com aquests possibles accidents era realitzar l'operació incorrectament. Els pastors posaven molta cura a l'hora de tallar les banyes per a evitar ferides greus o patiments al ramat. El sistema més emprat era serrar-les amb una corbella, que es calfava al roig per a que l'animal sagnés el mínim possible. També podia emprar-se de la mateixa manera un serrutx d'esporgar, pero, en aquest cas, el tall no podia fer-se tan arran del cap com amb la corbella. Després de tallar-les s'aplicava una barreja de cendra, de vegades mesclada amb taranyines, damunt la ferida per a prevenir infeccions.

289

•

FIG. 44.

Serrutx d'esporgar, utilitzat de riegades per a serrar banyes (Tibi). (Foto de l'autor)

Com vorem, un deIs usos de les banyes era ser cremades en el corral per a espantar serps i busaranys. Ocasionalment podien emprar-se també per a fer el mánec d'alguna navalla o ferramenta, o fabricar els batalls de les esquelles. La cua constitueix una altra de les parts del cos que es lleva a la majoria d'ovelles. A més del motiu estétic assenyalat pels pastors sembla que la seua abséncia en facilita el cobriment i evita també que els excrements es refreguen pel cos de l'animal. La millor edat per a tallar la cua és a les poques setmanes de vida. L'operació és molt senzilla. El pastor es col·loca el corder entre les carnes amb la cua mirant al front. Agafa la cua i va menejant-la cap a dalt i cap abaix, a dreta i esquerra, "fins que es trenca l'os". Una vegada trencat, se li donen repetides voltes fins que quede totalment solta, i finalment es talla amb una navalla. En acabar, alguns pastors lligaven la ferida amb un petit cordell. El destí de les cues era sempre "l'olla".

8.1.

PERILLS 1 PROTECCIONS

MALALTIES:ETIOLOGIA1 TRACTAMENT

MALALTIES avui dia fácilment controlables mitjancant l'ús de vacunes, causaven fa alguns anys grans estralls entre els ramats. De totes elles possiblement la filusa i la pesunya n'eren dues de les més temudes. Per combatre aquestes i altres afeccions s'empraven multitud de remeis que anaven, des de l'ús de infussions de diferents herbes, fins a l'aplicació d'objectes dotats de propietats "especials". Ens ocuparem ara d'alguns d'aquests sistemes tradicionals de curació de les malalties del bestiar. LaJilusa (basquilla) és un tipus d'afecció que apareix en els mesos de marc i abril coincidint amb l'arribada de les primeres pastures verdes. Quan es presenta, en poc de temps acaba amb la vida de l'animal: La filusa era un mal que entrava a la sang ... La filusa és un mal que ocurreix quan mengen molt verd i beuen. En tres minuts, la veies pegar voltes, un mareig, i pum!. .. queia a terra seca i es moria. (L'Alacantí) "La basquilla és, que ataca la sang al cap". (Baix Maestrat) Per a evitar que contraguessen la malaltia, els pastors impedien que els animals abeurassen quan havien menjat molta herba fresca. Si, malgrat aquesta precaució, els primers símptomes de l'afecció es feien evidents; de vegades se'ls donava a beure una infusió de ruda, encara que en la major part deIs casos servia de ben poc. Un altre mitjá terapéutic per a

290

291

PERILLS 1 PROTECCIONS

combatre la basquilla i que sembla que donava millors resultats, consistia a fer un tall amb navalla en la vena que passa per la .cua ~e .I'ull, o en la zona d'unió de I'orella amb el cap, i deixar eixir una mica de sango La segona malaltia important que delmava els ramats en que apareixia, era la pesunya (glossopeda): , Li caien les uf.1~letes a les ovelles, les pesunyetes s~ Is..unfl.av~n; se li mfect.ave.? E~ feia pus hasta que se li caien, 1 aixo, a la que li cala, eixa es quedava coixa i es mona. (L'Alacantí) P~r c.ombatre-Ia, cap deis informants consultats no coneixia remei. Sirnplement soterraven rápidarnent els' cap s per impedir que la malaltia es propagués entre la resta del ramat. També molt temuda era la pigota borda (viruela), que com la gl.ossopeda, ~n pocs dies podia afectar gran part deis caps de bestiar. Un metode emprat per evitar el contagi consistia a agafar ~na agulla saquera amb un tros de fil (pareix que aquest no havI~ d~ ser cap material en especial), punxar pel mig de la cua a I animal afectat, travessar tot el fil, i a continuació repetirl'operació amb tots els cap s que encara no havien estat contagíats. !fi ha una serie de malalties i afeccions que es donen més s?vmt que les anteriors i que tractades amb els mitjans tradiclOna.ls rarament acabaven amb la vida deis animals. En descnurem algunes de les més freqüents: Quan l'animal estava empatxat o tenia un ealíe (problemes b~stant corrents), hom els donava una cullerada de bicarbonat dlssolt. en una mica d'oli o d'aigua; o una infusió d'herbes com el pohol, el tomello o la ruda. En algunes zones usaven una vara de ~usta que es refregava repetidament per la panxa, i aconseguia al cap d'una estona que li desaparegueren tots els dol~rs. La vara havia de ser d'avellaner, i calia que es tallés el matí de Sant Joan, abans de l'eixida del sol (L'Alcalatén). Una vara (no sabem de quin tipus de fusta) era utilitzada també per a tract~r les mateixes afeccions en les cavalleries (Alpuente, Sant Vicent). Per als refredats se'ls donava a menjar una cabeca d'alls. En algunes comarques hom penjava al coll de l'ovella o cabra una rod~ta de suro d'uns 10 cm. El cordell que la sostenia havia de tenir fets un nombre impar de nusos: "que no vinguem mai els 292

nucs a parelles" (Baix Maestrat). També contra la tos s'empraven els suros, pero aquesta vegada es penjaven tres (número impar) i no calia fer-li nucs al cordell (Los Serranos). Si I'animal esta va eseagarrussat, un remei que s'utilitzava en l'Alacantí consistia a traure una tira de corfa de palmarina i lligar-li-Ia a la cua. Si pel contrari el problema era que "estava unflat", s'aconseguia que defecás rápidament tirant-li fum pel nas (d'un cigarro per exemple), o donant-li infusions de timó, camomil-la o herbes d'efectes semblants. La ingestió de pinotxa (fulla de pi) o el refregament d'alguna herba contra I'ull quan I'animal estava menjant, són les causes que segons els pastors produeixen la boira o tel en I'ull (nubes en els ulls, Los Serranos). Per a eliminar-la es dipositava en l'ull de I'animal una miqueta de sal, o la pols resultant de rascar o molturar una barqueta de sepia. Mentre una persona subjectava el cap, una altra decantava el producte sobre I'ull. També es podia llancar la pols introduint-Ia en un canut de can ya i bufant-hi a curta distancia. En qualsevol cas, I'operació es repetia tres o quatre voltes al dia durant tres o quatre dies. Un altre sistema molt estés per a combatre la mateixa afecció, consistia a introduir una palleta de fenás per I'orifici de la part interior superior de la boca fins a arribar a I'ull. La palleta havia de ser osca, i per a evitar que danyás l'ull hom la tallava segons la longitud que hi hagués entre la cua de I'ull i I'orifici nasal de la bestia. Les fractures de potes a conseqüéncia d'un accident o una pedrada eren molt sovint també tractades pels mateixos pastorso El métode emprat era sempre el mateix: col·locar als dos costats de la part fracturada uns trossos de fusta Iligats amb les voltes d'una corda. Les branques de romer eren les preferides ja que sembla que els seus efectes terapéutics eren superiors als d'altres plantes. Tampoc no hi havia massa variacions per a la curació de les ferides amb erosió cutánia. Una mica de sutja barrejada amb oli cru, i aplicada amb un drap o amb el dit sobre la ferida, solia donar molts bons resultats. Tots els animals que havien mort a conseqüéncia d'un accident o malalties no contagioses eren esquarterats i consumits pels propis pastors. En aquests casos, hom no solia esperar que I'animal morís. Quan es veia que el desenllac era inevitable se li feia un tall al coll ("quan estava en les últimes"), per a traure-li tota la sang: "la sang és la que porta totes les enfermetats" (l'Alacantí). D'aquesta manera, la carn no presentava

293

PERILLS 1 PROTECCIONS

segons els pastors cap tipus de perill. Hem de subratlIar que gran part de la carn consumida per molts pastors era básicament la provinent de caps morts d'alguna de les formes descrites. 8.2.

BRUIXES

1 BRUIXOTS

L'excessiva ingestió d'herba tendra, el refregament amb determinades plantes; menjar especies verinoses, etc., haviem vist que eren algunes de les causes que explicaven l'aparició de determinades malalties o afeccions. Per altra banda, el pastor no sabia per qué un animal podia haver agafat la pigota, o per que la pecunya en pocs dies deixava coixes a la majoria de bésties. Pero, les berrugues en la cara, o la progressiva caiguda de les ungles eren fenómens prou indicatius de la presencia d'aquestes terribles malalties. Potser, i sovint passava, que un dia un o diferents animals presentassen una simptomatologia desconeguda per al pastor. Cap causa "natural" com les anteriors podia explicar el comportament deIs caps, i l'abséncia d'órgans interns o externs danyat complicava encara més l'explicació. En aquestes circumstáncies el pastor sospitava que l'animal havia estat víctima del mal d'ull; podia tenir un mal querer; o havia segut malvat o embruixat. Totes aquestes categories encara que tenen molts elements en comú presenten una serie de característiques própies, No disposem de suficient informació com per establir els elements essencials de cadascuna d'elIes i ens limitarem, per tant, a il-lustrar aquests fenórnens amb la descripció d'alguns deIs casos que hem registrat, així com a sintetitzar alló que creiem que són els trets genérics compartits per totes elIes: Antes hi havia moltes bruixes, i bruixots (...) A un el van embruixar i se li morien tots els matxos, se li moria tot el "ganao". 1 li van dir: "agarra a fulana i dona-li en un bastó, i verás". 1 va anar, la va agarrar i li va dir: "que no se morguen més matxos ni 'ganao' tampoc, si no te mataré". 1 va dir: "no me mates, que no se morirán més". 1 no se li van morir més. (L' Alcalatén) L'estat deIs animals o persones víctimes d'una bruixa o bruixot no es considerava una malaltia sinó "altra cosa". El 294

causant sempre era un individu concret, home o dona, que hom creia que estava dotat d'una serie de poders especials que solia dirigir contra aquelIes persones amb les quals tema desavinences. L'enveja sol estar a la base de tots aquests actes. Una important diferencia analítica entre el mal d'ulI i les diferents formes de bruixeria és el nivelI d'intencionalitat present en la realització de l'acte. Mentre que el primer pot sortir d'un acte involuntari de la persona (que per altra banda no pot evitar produir els efectes deIs quals se l'acusa); el segon, és un acte conscient i voluntari, dirigit contra una persona, animal o cosa determinada. No obstant aixó molts autors qüestionen aquesta diferenciació, i assenyalen, que el mal d'ulI pot ser també dirigit d'una manera conscient i voluntaria. 13 Tan soIs pode m afegir que en el nostre trebalI ens hem trobat en algun cas on les categories bruixa i bruixot, han estat aplicades a persones que, com en el cas .general del mal d'ulI, semblaven desconéixer tot alló que se'ls imputava. Quan en la comunitat es rumorejava que "fulan,el': o "menganet" tenia aquests facultats tothom tractava d evitar estar en la seua companya. Per altra banda, aquells que havien tingut algun avantpassat catalogat corn a bruixa o bruixot ~s molt probable que a la primera situació estranya que es donas compartiren la fama de la família: En aquella aldea había un señor que se llamaba Avelino, que era brujo, y todo el mundo se g~ardaba de él. Mi padre me decía: "si te convida Avehno por agua, no bebas". Mire, dicen que su ,madre .lle:v~ba esa fama ... Había personas que no podían casi VIVIrporque decían que eran brujos. Todo el mundo se apartaba de ellos. (Los Serranos) El meu home una volta se va sentar al costat d'un que dien que era bruixot (perqué se coneixien ...) i ,me va dir: "jo si m'encontre malament, en una guanta el tire ...". (L'Alcalatén) Únicament quan un pastor havia esgotat tots els remeis que coneixia per al tractament d'un animal malalt solia acudir al

DUNDES,

A., Interpreting

Folklore, Indiana University

Press, Indiana,

1980.

295

PERILLS 1 PROTECCIONS

menescal: "Quan ja no quedave més remei". Aixó gastar diners, i pocs pastors disposaven d'ells:

suposava

Una volta vaig tindre un corder xicotet que estava molt malalt. El vaig portar al veterinari i em va dir: "té un atac cerebral, se li morirá". 1 jo li vaig contestar: "pues se m'han mort quatre d'un atac cerebral, si este se'm mor". Jo no m'ho vaig creure, perqué ja sabia que tenia mal d'ull. Anava donant-li de menjar, i anava apanyant-se, i vigilant-lo, perqué si no, de tantes trompades a la paret s'haguera mort ell a soles ... 1 quan ja estava bo, que pesava vint-i-set quilos, el vaig portar al camisser i li vaig dir: "ara, de qualsevol raberá, de la que vullga, en mata un, i mata este, i obri'l, a vore que té este corder". 1 el va obrir, i no tenia ni un mal, ni mig ni cap ... Així que vaig anar un dia davant del veterinari i li vaig dir: "qué", era un atac cerebral?, vint-i-set quilos m'ha fet". 1 em va dir: "valenta és vosté". 1 li vaig dir: "si, me n'han passat moltes". Entonces vaig anar a l'home que jo sabia que li havia fet el mal d'ull i li vaig dir: "Com me se morga un altre animal, et mate ...". (L'Alcalatén) Molt més apreciades eren les solucions del curander, sobretot, quan l'animal havia estat víctima del mal d'ull o estava embruixat. Una de les facultats del curander era reconéixer sense haver-la vista mai a la persona causant deis mals. Mai donava el nom, pero feia una serie de referéncies a les seues característiques físiques i accions, que la víctima no tardava en reconéixer com coincidents amb les d'alguna persona de la qual sospitava. Una família que vivia a Alpuente tenia un animal que un dia, de sobte, es va quedar sense llet. El pare i la mare de l'informant, que va relatar aquest cas van acudir a un curander que vivia El Toro. Li van explicar alló que havia passat, i el curander va respondre que la llet "se la habían quitado". El seus pares no s'explicaven com fou possible perqué l'animal havia estat sempre tancat. El curander simplement va dir: "Las personas malas, por cualquier sitio se meten". Per a la curació li va donar un tros de pan bendito (pa beneú) refregat amb el dit amb una poqueta de saliva. A més, els va dir que només arribassen a casa li donaren un tros a l'animal i que en aquest moment la persona causant del mal entraria al corral. Efectiva-

296

ment, quan estaven donant-li-hi el pa va entrar la dona que havia alcat totes les sospites. Aquesta dona havia tingut uns dies abans una brega amb el seu pare. Els dos havien discutit sobre qui tenia dret a fer la batuda un dia determinat en una de les eres del poble: "Jo no sé si lo malvó o no, pero el animalico sanó". Per a que el fet no es tomés a repetir el curander li va recomanar també que pintés creus blanques a les parets del corral, i que evités sempre la companya d'aquesta persona. A més de les creus pintades amb calc en les parets, i el pa beneít repartit el dia de Sant Antoni, una altra práctica molt estesa (sobretot en les comarques del Nord) per a protegir-se de les bruixes era penjar en les portes petites creus fetes de ruda, o creus de palma beneídes "el dia de la creu". Els escapularis, cosits a la part interior del collar de l'esquella, han estat també sovint emprats amb la mateixa funció.

8.3.

SERPS, BUSARANYS, 1 ALTRES PERILLS

Bruixes i malalties no són els únics perills a que estaven exposats els caps de la rabera. Una forta pedregada, o l'aparell eléctric d'una tronada, podien resultar perillosos per als animals i per al mate ix pastor si no es trobava a temps refugio Un mitjá de protecció contra aquests fenómens metereológics era dur en la rabera una ovella anomenada la tronera (zaina). La protecció d'aquest animal únicament era efectiva si reunia dues característiques fonamentals: havia de ser tota negra; i mai, havia d'haver-li eixit sango Per evitar aquest últim extrem la tronera mai es tonia, i mai se li tallava la cua. En el moment en que per qualsevol motiu (com puga ser un accident) l'ovella sagnava, automáticament perdia totes les seues propietats protectores. Hi ha un reduít nombre de petits animals que poden resultar molt perjudicials per al ramat. Dues han estat les especies més temudes pels pastors: les serps i els busaranys. Les dues ataquen generalment a la rabera quan aquesta es troba estabulada al corral. Les serps s'agafen al mugró i són capaces de beure's tota la llet. Actuen tan sigil-losament, i la seua xuplada és tant suau, que l'ovella o la cabra que la tinga engaxada difícilment se'n adonará del perill. El problema no és

297

que un dia es beguen la lIet, sinó que la femella que haja segut víctima d'una serp es sol quedar mámia per a sempre del mugró afectat. Els busaranys, en canvi, són perillosos perqué "ten en picada de mort". També solien atacar al braguer i com en el cas anterior la femella es quedava márnia, si no moria abans. Per a espantar aquests petits mamífers, així com les serps, s'empraven diversos procediments diferents. Un sovint emprat consistia en cremar dins del corral una banya de cabra o dos "borrellons" de llana. Altes sistemes implicaven I'ús d'una eina de treball que tingués alguna part d'acer (relles, aixades, corbelles, etc ...). L'instrument es passava ratllant tota la paret del corral; o hom el penjava (forques i corbelles sobretot) d'algún cabiró del corral. En abséncia de 1I0ps, les raboses han estat els depredadors més perillosos per al ramat. No solen atacar les ovelles o cabres quan aquestes estan en la rabera, sino quan quedaven aíllades del grup (per exemple quan s'aturaven per a parir). També és freqüent que intenten entrar als corrals i per aquesta raó els pastors cobrien la part superior del mur de tanca amb botxes d'esbarzer o d'argilaga seca, per a impedir I'entrada de la rabosa.

ÍNDEX Pago PRESENTACIÓ, per Joan F. Mira

PART

••

1: AGRICULTURA,

•••••

••••••

II.

CAVAR 1 LLAURAR (1): AIXADES 1 LLIGONS ... Treballar

III.

CAVAR

amb l'aixada 1

••

•

••

•

••

MILLORA

NETEJA

....

••

••••••

••

•

•••••••••

•••

•

•••

SEMBRAR 1 PLANTAR

COLLIR.

•

••

•

••

•

••

•••

•

••••••••••••••••••

•

••

•

••

•

•••••••••••

•••

••

•

••••

••

•••

••••••

•

••

•••••

•

•••

•

o....

•••••••••••••••••

••

•••

••

•••

•

••

••••••••••••

••••••••••••••••••

o..

•••

••

•••••••

•

•••••••

••

•••••••••••

••••••

••••••••••

••••

••

•••

••

•••

•

••

•

••••

••

•

••

•

••

•

••••••••

•••••••••••

21 37

41 52 58 63 66 77 79 93 101 104 118 123 127

•

••••

•••••••

•••••••••

•••••••••••••

i cistells

de la batuda o

•

ELS CEREALS:LLAURAR, SEGAR 1 BATRE . L'era EIs instruments La batuda .

•

••••

i empelt

Segar: corbelles, falcs i dalles Recollir i transportar: cabassos La collita d'hortalisses . VIII.

ANIMALS DE FOR<;A 1 DE TREBALL .....

EIs arbres: planter VII.

•••••

Neteja i manteniment VI.

•••

•••••••••••••••••••••

Palanca

LLAURAR (2): ALADRES 1 FORCATS

A: Arades simétriques d'un timó B: EIs forcats Les relles ... Funcions cornplementáries . La xaruga ... El transport de l'arada La llaurada i els complements IV.

per Floreal

1. LA CONSTRUCCIÓDE LA TERRA DE CONREU ..

298

••••

•••••••

•

132 142 147 ISO 159 161 175

299

Pag. PART

11:RAMADERIA,

per Frederic

Martínez

EVOLUCIÓ GENERAL DE LA RAMADERIAVALENCIANA:CABRUMI OVÍ

MODALlTATS DE L'OCUPACIÓ TRADICIONAL DE PASTOR

LA RABERA ................................................

185 .

COL·LECCIÓ POLITECNICA

189

Títols publicats

3.1. 3.2. 3.3.

. . . . .

198 202 204 204 205

TÉCNIQUES DE CONDUCCIÓ I GUARDA

208

4.1.

. . . . . . . .

208 208 213 216 216 218 222 226 229

4.2.

4.3. 4.4. 5.

La composició de les raberes La renovació del ramat Raberes específiques per la composició 3.3.1. "El vacío" 3.3.2. La Dula de cabres

Un ofi,ci sense "dies de festa" 4.1.1. La jornada de guarda 4.1.2. Indumentaria i utillatge Métodes i instruments per al control i domini deIs animals 4.2.1. Gossos i Rabadans 4.2.2. Les manses 4.2.3. Instruments de cástig: pedres, fones i garrots Les marques de propietat EIs corrals ••••••••••••••

ALlMENTAClÓ DEL RAMAT 5.1. 5.2. 5.3. 5.4. 5.5.

198

'0'

•••••••••••••••••••••••••••

••••••••••••

••••••••••••••••••••

Camps cuItivats i pastures naturals Aliments complementaris La sal Basses, piques, i abeuradors Danys i sancions 5.5.1. Ocultar o declarar 5.5.2. "Los vedores" 5.5.3. La condemna deIs danys: "La salva"

238 242 247 250 252 254 257 259

. . . .

262 262 267 268

PRODUCTES BÁSICS:TÉCNIQUESDE PRODUCCIÓ I VENDA

271

7.1. 7.2. 7.3. 7.4. 7.5.

. . . . .

271 280 282 286 289

PERILLS I PROTECCIONS

291

8.1. 8.2. 8.3.

. . .

291 294 297

300

de vida

La lIet i l'elaboració del formatge La venda deis xots i corders L'esquiló El Xerri Pells, ban yes, i cues

Malalties: etiologia i tractament Bruixes i bruixots Serps, Busaranys, i d'altres perills

Economia Agraria i Historia Local. 1Assemblea d'História de la Ribera. M.a JESÚS TEIXIDOR: Valencia, la construcciá d'una ciutat. ANTONI FURIÓ: Camperols al País Valencia (Sueca, una comunitat rural a la tardor de /'Edat Mitjana).

JOSEPA Cucó: La tierra como motivo. Propietarios y jornaleros en dos pueblos valencianos. PERE BENEYTO i JOSEP PICÓ: Los sindicatos en el País Valenciano (19751981). RAMIR REIG: Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrero JOSEP PICÓ i SALVADOR GIL: L'Ensenyament General Basic al País Valencia. JOSÉ M. TORTOSA: Futuros para el País Valenciano. ALAIN TOURAINE: El país contra el Estado. Las luchas occitanas. C. BoLlQUES, J. Cucó, M. DEL REY, M. GARCÍA, J. MATEu, S. MERCADO, L. LILLO i A. ZARAGOZA: Temes d'etnografia valenciana. Vol. 1. Poblaments, arquitectura, condicions de la vida domestica. Serie dirigida per Joan F. Mira. 1 Colloqui d'Historia Agraria. Barcelona, 13-15 d 'octub re. 1978. Organitzat per "Estudis d'História Agraria i Recerques". RAFAEL BELTRÁN LLAVADOR: Tirant Lo Blanc: Evolució i revolta en la novel·la de cavalleries. RICARDO BELLVESERy RAFAEL AÑÓN: Un purgatorio (Antología de narradores valencianos). ISABEL MORANT DEUSA: El declive del señorío (Los dominios del Ducado de Gandla, 1705-1837).

5. 6. 7. 8. 9. 10.

238

••

. . . . . . . .

LA REPRODUCCIÓ 6.1. Bocs i Mardans 6.2. Gestació i part 6.3. Les primeres setmanes

l. 2. 3.

11. 12. 13. 14.

15. VICENT SOLER: Guerra i expansió industrial: País Valencia (1914-1923). 16. VARIOS AUTORES: Teatros y prácticas escénicas, l. El Quinientos Valenciano. 17. JOSEP SoRRIBES: Desarrollo capitalista y proceso de urbanización en el País Valenciano (1960-1975). 18. MANUEL AZNAR i RICARD BLASCO: La política cultural al País Valencia (1927-1939). 19. F. PALANCA i F. MARTÍNEZ: Temes d'etnografia valenciana. Vol. 11.UtilIatge agrícola. Ramaderia. Serie dirigida per Joan F. Mira. 20. J. J. GREGORI, J. Cuco, F. LLOP i M. R. CABRERA: Temes d'etnografia valenciana. Vol. IlI. Bosc i rnuntanya, indústria tradicional, comen; i serveis. Serie dirigida per Joan F. Mira. 21. A. LóPEZ, J. MARQUÉS, A. MARTÍNEZ: Elfracaso escolar. 22. RAMON GARRABOU: Unfals dilema. Modernitat o endarreriment de l'agricultura valenciana. BIBLIO. ETNOI

23. 24. 25. 26. 27. 28.

T: Pintura del Renaixement al Ducat de Gandia: Imatges d'un temps i d'un pats. J. L. FALCÓ y J. V. SELMA: Última poesía en Valencia (1970-1983). RAFAEL XAMBÓ: L 'a//iberament sexual deis joves. Mite o realitat. JOSEP LL. SIRERA: El teatre Principal de Valencia. JOAQUÍN AzAGRA: La desamortización de Godoy en Valencia (17991807). XIMO COMPANY I CLIME

El Tribunal de las Aguas. Ferrándiz ante la Moderni-

CARMEN GRACIA:

dad. 29.

XAVIER PANIAGUA

30.

SEBASTIÁN LóPEZ y ALICIA MARTÍN CASELLES: El coro de la Catedral de Orihuela. Lectura de su programa iconográfico. ADOLFO CALVO: Geomorfologla de laderas en la montaña del País Valenciano. ANTONI ARIÑO: Temes d'Etnografia valenciana. Vol. IV. Rituals, restes i

31. 32.

y Joss A. PIQUERAS: Trabajadores sin revolución. La clase obrera valenciana 1868-1936.

SANTIAGO

creences.

33. 34. 35. 36. 37. 38. 39.

Serie

dirigida

per Joan

F. Mira.

La práctica escénica del Barroco tardío en Valencia: Alejandro Arboreda. MANUEL CHUST: Ciudadanos en armas: La Milicia Nacional en el País Valenciano (1834-1840). JOSEP RUVIRA: Compositores contemporáneos valencianos. BENITO SANZ DÍAZ: Los socialistas en el País Valenciano (1939-1978). MANUEL GIRONA: Minería y siderurgia en Sagunto (1900- 1 936). SALVADOR CALATAYUD: Capitalismo agrario y propiedad campesina. La Ribera del Xúquer, 1860-1930. PASCUAL MAs:

VÍCTOR

MÍNGUEZ:

Art i Arquitectura

efímera a la Valencia del segle

XVIII. 40.

JUAN VICENTE

LLORE

S Mo

TORO:

Antonio Palomino i la Pietat Valen-

ciana del segle XVII. 41. 42. 43. 44. 45.

Ausias March i els seus predecessors. Sociología y política del socialismo valenciano, 1939-1989. RAFAEL GIL: Asensi Julia. El deixeble de Goya. V. LLORENS I J. RODRÍGUEZ: Els espais naturals protegits a Espanya. Legislaciá ipolítiques actuals de creaciá. F. GARCIA QLIVER: Terra de feudals . AMADEU PAGÉS: BENITO SANZ:

.\ 11

S'acabá d'imprimir

en Arts Grafiques Soler, S. A., de la ciutat de Valencia, el 14 de febrer de 1991

Al treball agrícola, i molt particularment a I'utillatge, va dedicada la primera part d'aquest volum, a cárrec de Floreal Palanca, del Museu d'Etnologia de Valencia. Ja durant els primers temps de recollida de materials per al Museu d'Etnologia, vam comprovar que I'utillatge agrícola era una font inesgotable de sorpreses: no s'acabava mai, i cada setmana apareixien en pobles i masies nous objectes inesperats, noves varietats i adaptacions funcionals. Partint d'aquesta constatació, Floreal Palanca ha resseguit, amb sistemática paciencia, ramificacions i variants de les eines segons famílies i peces, formes, funcions i comarques. El cas de I'arada, eina central i complexa, és exempiar i representatiu en aquest sentit. Ara bé, calia igualment tractar una mica aquella agricultura menys específicament valenciana, més arcaica i potser menys evolucionada, com és la deis cereals -i més concretament els cereals de secá->, que al País Valencia és ja práctlcarnent una agricultura en extinció. Als cereals, dones, i particularment a la sega i a la batuda, que són activitats gairebé desaparegudes en la seua forma tradicional, va dedicat també un epígraf rnonoqráfic especial. D'altra banda, si els valencians tenen imatge i fama de bons IIauradors, és igualment cert que no tenen cap anomenada particular com a ramaders i pastors. I tanmateix, si bé el pasturatge no ha estat ni és I'activitat agraria fonamental deis valencians en conjunt, és cert també que ha estat una ocupació central en moltes comarques, i activament present en totes. El País Valencia també és terra de ramats i de pastors, i no solament a les terres altes del Maestrat o deis Ports. És un món que estava tot per descobrir, i la feina d'obrir un terreny verge a I'observació etnoqráfica l'ha feta Frederic Martínez -investigador, també, al Museu d'Etnología-, i molt ben feta a pesar de totes les dificultats.