eloprtertert

hivern-primavera 2008

el portarró 23 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Hivern-primavera 2008 Col·laboren en aquest número: Mercè Aníz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Jordi Canut Bartra Maria Pou i Palau Xavi Riera Oliva Jesús Tartera i Orteu Paula Prieto Beriguistaín Abel Quintana Llevot Carolina Semis Sabartés Natàlia Cot i Puig Jaume Olivé i Morros Francesc Olivé i Guilera Ivan Afonso Jordana Antoni Margalida Vaca Claudi Racionero Cots Jordi Vicente Canillas Judith Comorera García

Fotografies i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Arxiu del CEC Arxiu de la Fundació Folch i Torres Ricard Novell Agramunt Xavi Riera Oliva Pere Báscones Navarro Jaume Comas Ballester Josep Ramon Peguera Anoro Cristòfol Casanovas Casanovas Asier Castro de la Fuente Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

índex 3 Presentació 4 Les ascensions de Mossèn Jacint Verdaguer als cims d’Aigüestortes.

125è aniversari de la seva estada a la Vall de Boí 8 El món dels cèrvids 12 L’entrevista: Paraules de xollador 18 Noticiari 22 Coneguem el Parc - La regalèssia de muntanya - La daina 24 L’essència de les paraules: Per què es diu... (la) Vall Fosca?

27 Caminem pel Parc - De Senet a Erill pel port de Gelada 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 62 40 36 Centre d’Informació de Llessui Escoles de Llessui, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 62 17 98 · Fax 973 62 18 03 Centre d’Informació de Senet La Serradora · C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 82 32 · Fax 973 69 82 29

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es

3 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

presentació A finals del segle XIX, per pujar des de Barcelona als Pirineus Centrals calien tres dies de viatge. El primer dia s’havia d’arribar a Tàrrega amb el ferrocarril de vapor de la línia Madrid - Barcelona que havia arribat a Lleida el 1860, molt abans que l’alta velocitat s’aturés a la renovada estació de Lleida - Pirineus. Allí es prenia una diligència que passava tot fent giragonses i saltirons pel port de Comiols, cap a la conca de Tremp i la Pobla de Segur. En aquells temps aquesta localitat era un punt estratègic per als viatgers dels Pirineus, perquè aquí s’acabava la carretera –una polsosa pista de terra– i calia emprendre el camí a lloms de cavalleria: o bé cap a Sort i Esterri d’Àneu, a través del camí que s’havia obert al congost de Collegats no feia pas gaire temps; o potser per la vall Fosca, cap a Cabdella, travessant el port de Rus, cap a Caldes de Boí o el Pont de Suert. Allargar-nos a la Val d’Aran volia dir afegir un dia més de feixuga marxa pels ports de Vielha o de la Bonaigua potser rostant un trosset de regalèssia de muntanya!

Eren temps en què la ramaderia era l’activitat principal d’aquestes comarques. El viatger que s’aventurava per aquests perillosos camins sovint se sentia acompanyat per altres vianants, colles de traginers o alguns xolladors que anaven de poble en poble a oferir els seus serveis per xollar (esquilar) a les ovelles i amb qui es podia

compartir el trajecte i un traguet de la bota de vi.

Aquests camins i molts d’altres eren els que va seguir Mossèn Jacint Verdaguer ara fa cent vint-i-cinc anys per tal de poder descobrir aquestes muntanyes que un temps després esdevindrien l’únic parc nacional que existeix a Catalunya i punt de destí de nombrosos visitants de tot el món que, com Mossèn Cinto, volen conèixer un dels indrets més bells del nostre país.

Ben segur que en devia veure un munt de coses, per aquí. Però el que no va poder-se trobar mai, supo-supo en un tombant del camí, ombrívol, enmig d’un bosc, va ser cap cérvol, ni daina, ni cabirol: tots ja havien estat pràcticament extingits de gran part de Catalunya per l’acció depredadora de l’ésser humà. Només gràcies a diferents repoblacions efectuades als Pirineus –una altra acció, tan humana com l’altra– avui en dia podem gaudir de l’espectacle de la brama del cérvol que a la tardor omple els nostres boscos amb el seu brogit; o bé trobar algun d’aquests grans herbívors pasturant plàcidament en un prat o fugint de pressa i corrents però amb una certa elegància davant de la nostra presència!

No sabem pas si Verdaguer va aprofitar la seva estada a la vall de Boí per pujar al port de Gelada, com fan encara els ramaders, i baixar tot passejant cap a Senet.

Potser si hagués tingut aquest número del Portarró a les seves mans, encuriosit, hi hagués anat a treure el nas...

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

les ascencions de mossèn jacint

verdaguer als cims d’aigüestortes 125è aniversari de la seva estada a la vall de boí Li fa veure Boí, eixa flor que es bada d’un caos de granit en les entranyes...

CANIGÓ, cant IV L’estiu vinent farà exactament 125 anys de l’estada de mossèn Jacint Verdaguer per les muntanyes que ara formen part del Parc Nacional. Entre els anys 1879 i 1883, tot fent travessa, Verdaguer recorregué gran part del Pirineu català per tal d’obtenir informació per a inspirar-se i elaborar el seu poema Canigó. Procedent de l’Alt Urgell i del Pallars, el mes d’agost del 1883 va fer estada a Boí des d’on va fer diverses ascensions; finalment el dia 13 reprengué el seu camí cap a la Val d’Aran per continuar fins la vall de Benasc i la Maladeta. Degué tenir algun interès especial per la vall de Boí, ja que hi va fer una estada més perllongada que el que tenia per costum, s’hi va estar dotze dies. Dels recorreguts que hi va fer durant aquests dies ens ha deixat diversos textos a manera d’agenda de viatge i alhora nombrosos croquis elaborats des de punts significatius en què representa els indrets i paisatges que podia observar. Curiosos dibuixos que venien a cobrir la necessitat de tenir imatges gràfiques en un moment en què encara la fotografia no era prou a l’abast i els plànols eren incomplets. Els seus textos i sobretot aquests croquis tenen un interès especial perquè allí Verdaguer hi reflectia els noms de lloc tal com ell els anava coneixent tot recollint-los de la gent del país, el que l’havia d’ajudar a completar i rectificar la toponímia de la guia francesa que portava al sarró i de les monografies amb les quals es documentà.

Verdaguer estava plenament integrat a l’excursionisme

científic. El 1878 es féu soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, entitat precursora del Centre Excursionista de Catalunya i compartia els seus ideals de conèixer millor el país i la seva cultura. Aquesta és una època d’una creixent afecció per l’alpinisme, a Catalunya però també i de manera especial entre els muntanyencs francesos, que alguns dels quals en aquell moment s’erigeixen en descobridors de la serralada pirinenca. Tanta és la seva influència que alguns topònims acabaran portant els seus noms personals; en són un exemple Lequeutre, Passet...

Impregnat per l’esperit romàntic de l’època de la Renaixença, Verdaguer es proposa conèixer al detall les valls dels Pirineus. Amb dedicació gairebé de naturalista s’interessa per la vegetació i la fauna de les contrades per on ell passa. Sovint ens fa descripcions on ens deixa clar com gaudia de caminar entre la natura. Així per exemple, en passar de la vall de la Noguera de Tor a la de Sant Nicolau compara les dues valls i ens diu: “Una i altra estan ombrejades de mates i pins i algun avet, sens faltar-hi el freixe, amic de les riberes. ¡Quin delit se té, en aquella hora, a la fresca, i anant a la descoberta d’hermosos paisatges que es desitja veure, de boscúries, tresor d’aquells pobres i virtuosos pobles, i d’amples llacs, mirall del cel!.”

També en els seus textos ens deixa clar el seu interès per l’activitat humana, la manera de treballar i les afeccions que té la gent per aquesta zona de muntanya, tal com podem observar en aquest fragment: ”(...)de sobte, sota el camí, lo llac de Llebreta, blau, ample i ple de truites. Un pescador cercava los filats, que havia parat lo vespre abans, muntat en un “barcó” –aixís anomena

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

les ascensions de mossèn cinto verdaguer als cims d’aigüestortes son “navei”– de quatre tions encreuats, que movia poc a poc amb dos rems mal escalabornats.”

Després de pujar al Montsent de Pallars (2.883m), des d’on dibuixà quatre croquis, a primers d’agost Verdaguer arribà a la vall de Boí. Ho degué fer tot travessant el port de Rus o port de Cabdella, tot i que no ho deixà relatat en text, encara que sí que en va deixar constància a través d’alguns dibuixos on plasmà la gran quantitat d’estanys que podia veure als peus dels cims que observava. S’hostatjà al poble de Boí i des d’allí acompanyat d’un guia coneixedor de la vall planificà diverses ascensions.

Durant aquells dies visità els pobles de la vall per conèixer-ne la parla dialectal i les llegendes, tot i que no en deixà gaire material escrit. De la seva activitat durant aquest dies val la pena destacar el croquis que dibuixà des del que ell anomena tossal gran a l’oest de Boí, vora el camí de Barruera, mirant cap a Caldes. En aquest dibuix s’hi pot veure la part baixa de la vall de Boí i especialment Erill la Vall, que es destaca amb el seu campanar. (Tot aprofitant precisament aquest 125è aniversari i a manera de commemoració, fóra bo que es reproduís aquest dibuix en algun tipus de cartell, semblant als que s’han col·locat al llarg del recorregut del Camí de l’Aigua, en algun punt proper a on el poeta va prendre les seves notes).

El 7 d’agost Verdaguer es decidí a pujar al pic de la Pala Alta de Sarradé (2.944m), per una torrentera lateral de la vall de Sant Nicolau. En l’escrit que ens ha deixat com a testimoni de la seva ascensió no s’amaga de reconèixer

que va trobar que aquesta muntanya té un pendent força pronunciat i que li va costar bastant superar-lo. En descriure l’ascensió ens diu: “Seguírem lo riu, caminant per unes tarteres interminables, i no trigàrem a trobar un altre estany, anomenat... Lo voltàrem per enfilar-nos a la muntanya de Sarradé, que, a sa esquerra, s’aixeca dreta i llisa, fent difícil la pujada. Hi muntàrem amb l’ajuda de Déu.” Des de dalt també ens ha deixat quatre croquis encarats cap a diversos punts d’orientació. I des d’allí ens expressa la seva admiració pel gran panorama que s’hi pot observar. En baixar altre cop, el seu text dóna mostres de la seva fascinació per la natura.

Així en passar prop d’uns estanys encara mig glaçats ens relata: “Lo segon (estany) està ja lliure de ses cadenes de glaç, que jauen trossejades entre els rocs de la vora. Algunes lloses de gel hi neden, grosses com eres, d’una a altra banda d’estany. (Unes cabres entremaliades rodaven l’altre dia per sa vora; entraren curioses, massa endins; se’ls trencà el glaç i navegaren en una llosa d’aquelles fins que l’aire la tornà a la vora)”.

Aquesta sortida la completà pujant al Coll Arenós, tot fent una excursió circular.

Al cap de dos dies, el 9 d’agost, es decidí a fer un altre recorregut ben fort també. Sortint ben d’hora de Boí es dirigí cap als cims que dominen la vall al damunt mateix de Caldes de Boí. Pujà per la vall del Llubriqueto i ben a prop dels estanys Gémena es deuria enfilar cap a l’est.

En el seu relat, després de descriure’ns amb força detall l’esplèndida vegetació que podem trobar pel damunt del santuari, els boscos i prats més enlairats, ens parla que

Croquis dibuixat per Verdaguer el 8 d’agost de 1883 a la seva llibreta d’excursions (Biblioteca de Catalunya)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

les ascensions de mossèn cinto verdaguer als cims d’aigüestortes va ascendir per les “emboscades espatlles del Capceres”, i que més tard arribaren al cim d’aquesta muntanya (2.945m). Com de costum, des de dalt descriu tota la panoràmica. Orientant-se diu ell cap a l’est, però amb certa desviació perquè en realitat s’encarava al nord, ens parla que la visió li queda barrada per cims més alts: “Posats al cim, no és gran l’espectacle que es descobreix vers l’est, puix la muntanya, aprimant-se i formant osques immenses, com una formidable serra, s’hi estén i tot ho tapa amb sos aspres punxons, més alts que el Capceres i desgraciadament inaccessibles. (.....) Comaloforno s’obre als peus ple de neu encara (...)”. Amb aquesta descripció es referia a les crestes que formen el cim que ara es coneix com a Punta de Passet, que tot i que lògicament no és inaccessible presenta moltes dificultats, i que forma part de l’eix de crestes que superen lleugerament els 3.000 metres.

Aquestes, ben arrenglerades en direcció nord són conegudes ara com a pic de Comaloforno i els diversos

punts destacats que formen la serra de Besiberri. El topònim Comaloforno fa referència a la coma que se li obria als seus peus. Avui aquest nom també es dóna al cim que domina pel damunt d’aquesta fondalada. En Verdaguer ens diu que aquesta descripció la fa des del cim de Capceres, nom que prenia tot el muntanyam situat a les zones més elevades al damunt de Caldes. Els mapes excursionistes actuals han batejat aquest cim amb el nom de Punta de Lequeutre, en homenatge a l’alpinista francès. Val la pena destacar com el fascina la Maladeta i com descriu la visió que té d’aquest massís des d’allí: “...dominades totes (les muntanyes) per l’hermós i formidable Maladetta, que els domina i aixafa amb sa grandor. Des de pocs punts l’he vist tan bé com d’aquí. Ni un núvol entela sa blanquíssima vesta de neu; son fil de serra no està confós per cap altre; son front s’aixeca sol en l’espai sota la tiara immensa del firmament, que sembla feta expressament per ell. (...)” De tornada seguí cap a l’oest i probablement pujà ben a prop

L’estany Gémena de Dalt i els estanys Glaçats, al peu del pic de la Torreta o Punta Senyalada.

Al fons la Maladeta.

L’estany de Sarradé, al peu del pic de la Pala Alta de Sarradé (2944 m).

Verdaguer pujà al cim el 7 d’agost de 1883.

7 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Mn. Jacint Verdaguer (1845-1902) Pintura a l’oli, per P. Olivella.

Galeria d’Excursionistes Catalans Il·lustres, del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) Arxiu Fotogràfic del CEC

les ascensions de mossèn cinto verdaguer als cims d’aigüestortes del cim anomenat Punta Senyalada per tornar altre cop cap a Caldes i a Boí.

Finalment el dia 13 d’agost, Verdaguer va marxar cap a la Val d’Aran. En el seu text ens explica de manera força detallada el seu itinerari. Ens diu que l’estany de Cavallers, abans que hi fessin la gran presa que avui hi trobem, era un indret molt apreciat pels senyors allotjats al balneari per anar-hi a pescar truites. I després de descriure la vegetació que va anar trobant ens diu que arriba al port de Caldes, però per la descripció que en fa s’està referint al que ara coneixem com a coll de Crestada o d’Oelhacrestada. Allí detalla els nombrosos estanys que pot veure i l’activitat humana que amb la finalitat de poder fer baixar els arbres tallats es feia als estanys de la Restanca. “... Una i altra (restanca: resclosa, presa) són utilitzades, i potser deuen son nom a l’ús per què els fan servir els aranesos. Quan tenen molta llenya tallada baix, ne fan un gran feix, de tots los feixos particulars, que lliguen a part i assenyalen, i la

posen enmig del riu, després d’haver barrat l’estany; quan hi ha prou aigua, lo desembarren, i el riu arrossega lo gran feix, que guien amb cordes los llenyataires des d’una i altra vora.” Tot seguit ens comenta, potser d’una manera una mica ràpida, el panorama que podia observar des del cim, que encara que no anomena el nom no pot ser altre que el Montardo (2.833m).

Posteriorment ens diu que a les dues (les 4, hora d’avui) va arribar a Arties i finalment, el mateix dia, a Gessa on es va quedar.

Aquest aniversari pot ser un bon motiu per rellegir l’obra del gran poeta, caminar i gaudir tot redescobrint les fantàstiques valls i aquells cims que ell va estimar.

Jaume Olivé i Morros Geògraf i professor de secundària Francesc Olivé i Guilera Cap de la Biblioteca del CEC (Centre Excursionista de Catalunya)

8 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el món dels cèrvids Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici hi són presents cinc espècies d’ungulats: l’isard (Rupicapra pyrenaica), el porc fer (Sus scrofa), el cabirol (Capreolus capreolus), el cérvol (Cervus elaphus) i la daina (Dama dama). Històricament, fins al s. XIX, també hi havia hagut l’herc o cabra salvatge (Capra pyrenaica), espècie de la qual morí el darrer exemplar pirinenc l’any 2000 al Parc Nacional d’Ordesa. Dels tres cèrvids que poblen el Parc, cabirol, cérvol i daina, se’n va fer un estudi de les poblacions al llarg de l’any 2006.

El coneixement de l’estatus i distribució d’aquestes espècies d’artiodàctils al Parc Nacional és òbvia per la importància que tenen en la conservació de carronyaires especialistes com ara el trencalòs (Gypaetus barbatus) o el voltor comú (Gyps fulvus) o facultatius i predadors com és el cas de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), espècies que basen bona part de la seva dieta en ungulats de mida mitjana.

En l’estudi, s’intentà esbrinar l’àrea de distribució de cada cèrvid en l’àmbit del Parc, les densitats de cada espècie segons el tipus d’hàbitat, l’estimació poblacional i dinàmica de cada cèrvid, la localització d’àrees vitals (zones de brama o ronca) i l’establiment d’itineraris per estimar l’evolució de les poblacions dels tres ungulats. A continuació es presenten breument els resultats més rellevants i algunes consideracions sobre la gestió futura i implicacions per a la conservació de les espècies interrelacionades.

Descripció i identificació El cabirol és el menor dels tres cèrvids que trobem al Parc Nacional, mesura uns 75 cm fins a la creu i presenta un aspecte gràcil i esvelt. Són característics la taca blanca de la zona anal i el bigoti fosc del morro; els mascles presenten unes banyes de 3 puntes, que renoven anualment.

El cabirol té una característica biològica força original en ungulats, ja que fa el zel a l’estiu, just després dels parts, mercès a la implantació diferida del fetus, que es retarda uns tres mesos, la qual cosa permet que tant el zel com la cria coincideixin en l’època favorable, amb més abundància de recursos. Per bé que és una espècie autòctona, es va arribar a extingir d’aquestes contrades, de manera que la distribució actual del cabirol al Pirineu central ha estat

mercès a les reintroduccions efectuades al vessant francès i a la Reserva Nacional de Caça Alt Pallars-Aran als anys 70 i 80. L’expansió i implantació arreu del territori ha estat ràpida i contínua, fins al punt que en l’actualitat el podem trobar en qualsevol indret forestal del Parc Nacional i la zona d’influència.

El cérvol és el més corpulent dels ungulats del Parc, pot mesurar 1,5 m a la creu i més de 2m d’altura total. El tret més característic és el banyam que ostenten els mascles, que pot tenir més d’una dotzena de puntes, així com el comportament durant el zel, quan els mascles es concentren en determinades àrees defensant la seva parcel·la, emetent uns brams espectaculars a fi d’atreure el màxim nombre de femelles. Durant la brama, les persecucions i les baralles entre mascles solen ser habituals.

Anàlogament al cabirol, el cérvol cal considerar-lo com a espècie autòctona. Va arribar a desaparèixer de grans àrees per la pressió humana, i la presència actual es deu principalment a reintroduccions efectuades al vessant francès. Al Parc Nacional i la seva àrea d’influència hi trobem bàsicament exemplars de cérvol europeu (Cervus elaphus hippelaphus) procedent del nord, per bé que a les valls més meridionals, i sobretot en zones pròximes, arriben exemplars de cérvol ibèric (Cervus elaphus hispanicus) provinents de les poblacions reintroduïdes als Prepirineus.

La daina és un cèrvid de mida gran, força semblant al cérvol, del qual es distingeix per la morfologia de les banyes, en forma de grans pales en el cas de la daina, i per l’escut o taca anal, que en el cas de la daina consisteix en una zona blanca molt evident en què destaca la cua negra molt mòbil. El pelatge i d’altres trets menys evidents ajuden també a diferenciar ambdues espècies. Com el cérvol, l’acusada poligàmia dels mascles origina concentracions d’aquests durant la tardor, que en el cas de la daina anomenem ronca, a causa dels profunds roncs que emeten els mascles per defensar llur territori. La daina és una espècie al·lòctona, provinent de l’Àsia Menor i de l’est de la Mediterrània, de manera que la presència als Pirineus és fruit de diverses reintroduccions que s’han esdevingut al llarg de la història. Les més recents foren efectuades als anys 50, quan es va establir una població a Espot i al

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

9

el món dels cèrvids massís de l’Orri, l’expansió de les quals ha provocat darrerament la presència més generalitzada de la daina en moltes àrees del Parc Nacional.

Mètodes Àrea de distribució de cada espècie: L’establiment de les superfícies ocupades per cadascuna una de les espècies estudiades es va dur a terme mitjançant l’aprofitament de diverses fonts d’informació: - Enquestes i consultes a agents rurals, guardes de la Reserva Nacional de Caça, i personal del Parc Nacional.

- Enquestes i consultes sistemàtiques a caçadors després de batudes amb gossos.

- Indicis i observacions obtingudes en altres treballs o estudis recopilats de manera sistematitzada, principalment en els censos semestrals d’isard.

- Indicis i observacions obtingudes durant la realització de prospeccions específiques de cèrvids.

Densitats i estimació de poblacions: Per l’estimació de densitats que permeteren extrapolar la mida total de la població, la metodologia emprada va seguir el següent esquema, basat en l’elaboració de censos estratificats: - Estimacions de densitat en les “zones control”, distribuïdes per tipologies d’hàbitats (estrats).

- Cartografia detallada de les àrees de distribució de cada espècie, identificant els salts o canvis de densitat dins de l’àrea de distribució de cada espècie, quan la distribució d’aquesta no es doni de mode homogeni.

- Extrapolació de les densitats obtingudes a les zones control en funció de la tipologia d’hàbitats a la resta de l’àrea de distribució d’aquella espècie al Parc Nacional: obtenció del rang de densitats i estimació poblacional.

Detecció i prospecció de zones vitals per als cèrvids: Es realitzaren prospeccions amb l’objectiu de detectar zones de reproducció de daines i cérvols. Quan les poblacions d’aquests ungulats assoleixen densitats elevades, la competència entre mascles causa l’establiment de zones de brama (cérvols) i ronca (daines), que competeixen entre ells per aconseguir cobrir el major nombre de femelles possible. Els forts brams i les lluites que es produeixen entre els mascles fan possible que es puguin localitzar aquestes zones mitjançant escoltes realitzades durant l’època i les hores adequades. En el cas del cérvol, les escoltes es realitzaren entre finals de setembre i primers d’octubre. En el cas de les daines, la ronca s’esdevé a partir de la segona setmana d’octubre (solapant-se amb la brama) i s’estén fins al novembre. En ambdós casos, les escoltes es realitzaren durant el crepuscle i/o a l’alba, i es

perllongaren entre una i dues hores.

Prospeccions de densitat: El mètode utilitzat per al càlcul de densitats, que permet l’extrapolació de la població total, va consistir a recopilar les dades en batudes controlades de caça de senglar realitzades a la zona perifèrica de protecció o en àrees adjacents, sempre i quan presentessin hàbitats similars als de l’interior del Parc. En cada batuda es van recollir les dades bàsiques com són el nombre d’individus i sexe per espècies, així com el perímetre de la batuda. La posterior digitalització de les àrees batudes va permetre obtenir-ne l’estratificació, és a dir, la superfície de cada tipologia d’hàbitat o estrat present, així com la superfície total.

El càlcul de la densitat global correspon a la mitjana de les densitats parcials de cada batuda (sense diferenciar tipologies d’hàbitats, assumint que és la densitat del mosaic) i extrapolant posteriorment aquesta densitat al conjunt d’hàbitats ocupats per cadascuna de les espècies, obtenint així l’estimació poblacional de cada espècie al Parc Nacional. Per comprovar si en les zones de batudes hi havia diferències en la proporció d’hàbitats amb presència de l’espècie i la seva densitat equivalent, es compararen els índexs obtinguts en els sis tipus d’hàbitat caracteritzats.

Resultats i conclusions Àrea de distribució de cada espècie El cabirol es distribueix per tota l’àrea d’estudi, de forma bastant homogènia arreu dels hàbitats forestals malgrat que les majors densitats es donen en boscos de coníferes altimontans. El cérvol està colonitzant l’àrea des de la Val d’Aran i l’Alt Àneu, de manera que presenta poblacions estables al sector nord-est del Parc Nacional (on va entrar a través de la Bonaigua i la vall de Bonabé) i de moment és esporàdic o escàs a la vall de Boí i al sud d’Espot. Les vies de penetració cap al sud, des de la Val d’Aran i vall d’Àneu, sembla que són per les valls de l’Escrita cap a Sant Nicolau (pel Portarró) i des de Valarties cap a Barravés (Port de Rius). La daina s’ha estès des del seu nucli inicial (Espot) cap al nord i al sud, penetrant a la Vall Fosca pel Triador o zones properes, a la Vall de Boí pel Portarró i a la Val d’Aran per la Bonaigua. Actualment, mostra elevades densitats en el seu nucli principal, i és encara esporàdic a les valls colonitzades recentment.

Detecció i prospecció de zones vitals per les espècies Daina Es localitzaren algunes zones de ronca de daines a les zones on l’espècie mostra majors densitats, mentre que no s’han localitzat zones de ronca a valls on l’espècie és

10 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el món dels cèrvids escassa o de colonització recent (vall de Boí, Val d’Aran, excepte Ruda, i vall Fosca). Les majors zones de ronca se situen en valls de la Zona Perifèrica o adjuntes a aquesta: Baiasca, Escart, Espot, Son, la Mata de València i la vall de Cabanes. D’aquestes localitzacions, les de Baiasca i Escart són properes a la Zona Perifèrica però són externes al Parc Nacional. No es localitzaren zones de ronca al Parc Nacional estricte, malgrat que en algun sector prop d’Espot sembla molt probable que n’hi pugui haver. Respecte al nombre d’individus agrupats en la ronca, oscil·la entre un mínim de dos mascles fins a més de 20 individus.

Cérvol Malgrat haver prospectat les mateixes zones que en el cas de la daina, els resultats han estat notablement diferents. Només s’han detectat mascles bramant a la Mata de València. Malgrat que és d’esperar que en les valls on l’espècie és de recent aparició no es localitzin encara zones de brama, no passa el mateix a les valls laterals del Naut Aran (Ruda, Aiguamòg, Valarties). La falta de detecció de brama al Naut Aran podria deure’s al fet que les masses boscoses del Naut Aran resten força per sota del límit de la Zona Perifèrica, que correspon al límit de l’àrea prospectada. Així, per bé que a la part mitjana i inferior d’aquestes valls sí es localitzen algunes àrees de brama, aquestes resten en tot moment molt per sota el límit del Parc i, per extensió, cal dir que els poblaments de cérvol de l’Aran dins el Parc són inexistents o molt escassos, car les masses forestals principals resten fora del nostre espai natural protegit.

Densitat i estimació de poblacions El 66% del Parc presenta biòtops on és possible trobar alguna de les tres espècies d’ungulats estudiades, i la major part d’aquesta superfície (un 62%) es troba a la Zona Perifèrica de Protecció. Dins de l’àrea de distribució de cada espècie se seleccionaren els hàbitats inclosos en alguna de les agrupacions d’hàbitats favorables, de manera que s’obtingueren les superfícies de l’hàbitat total

per a cada cèrvid, la qual cosa, juntament amb les densitats parcials obtingudes a les zones control, ens va permetre d’extrapolar les poblacions totals de cada ungulat estudiat (Taula 1).

El cabirol ocupa la seva àrea potencial al Parc, que correspon a la totalitat dels estatges montà i subalpí, no essent present a l’alpí. La densitat obtinguda està probablement subestimada lleugerament, ja que les batudes no escorcollen escrupolosament la totalitat del territori batut i els observadors no veuen la totalitat dels animals, però creiem que concorda força amb allò esperable a l’àrea d’estudi.

Densitats entre 1 i 2 individus/100 ha poden considerar-se normals en àrees marginals de l’òptim ecològic de l’espècie, ja que la major part del Parc es troba en el límit altitudinal de presència del cabirol, o per sobre d’aquest.

Només en les fondalades de les valls (Sant Nicolau, Escrita…) i petits bosquets o matollars dels vessants ofereixen la cobertura necessària pel cabirol. En general, la menor cota altitudinal de la Zona Perifèrica explica que les poblacions siguin majors que al Parc Nacional estricte.

Malgrat haver-se expandit de nord-est a sud-oest, actualment trobem les majors densitats a la vall de Boí, segurament a causa de la forta pressió per competència interespecífica amb altres cèrvids en les zones altimontanes que va ocupar primerament (Mata de València, Bosc de Son...).

A causa de l’expansió de la daina i el cérvol, podria ser previsible una disminució a mitjà termini, durant la següent dècada, de la població de cabirol ja que, si bé no el desplacen completament, sí que sembla observar-se una relegació a zones més marginals, amb més pendent i major fragmentació forestal, a les quals el cabirol s’adapta perfectament.

La daina és el cèrvid que presenta densitats locals més elevades, podent-se considerar properes a la superpoblació, amb densitats superiors a 10 ind./100ha, en algunes zones externes però properes al Parc (boscos d’Escart, Espot, Baiasca…) i alguna zona puntual dins de la Zona Perifèrica (boscos de Conca, Lladres). L’expansió de la

Superfície d’hàbitats ocupats, densitat mitjana i estimació poblacional, per espècies, al PN i la ZPP. (Taula 1) Superfície d’hàbitat ocupat (km2)

Densitat mitjana obtinguda (Ind./km2)

Població estimada (Ind.)

PN

ZPP

PNAESM

PNAESM

PN

ZPP

PNAESM

Cabirol

101,00

165,21

266,22

1,46

148

242

390

Daina

24,38

71,87

96,24

2,42

59

174

233

59,55

59,55

0,69

0

41

41

Cérvol

11 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el món dels cèrvids daina és també palesa arreu del territori del Parc, haventse observat amb certa freqüència a les valls de Boí, Vall Fosca i capçalera del Naut Aran (ja fora del Parc), si bé amb densitats encara molt baixes (excepte localment a Ruda), com correspon a poblacions incipients. Aquest fet pot ser preocupant pel que fa a la conservació, i en especial a l’interior del Parc, ja que és una espècie introduïda la generalització de la qual no és desitjable, i menys al Parc, espai natural amb clara finalitat de salvaguarda dels ecosistemes naturals autòctons. Tanmateix, pot ser que aquesta expansió a mitjà i llarg termini sigui transitòria, car la pressió del cérvol pot acabar desplaçant o limitant la daina en la major part de les zones que ocupa, a jutjar pel que succeeix a les àrees on hi ha coexistència. El patró de distribució de l’espai, i de llur dinàmica temporal, que s’observa en la zona on conflueixen les tres espècies presenta un elevat interès per intentar aproximar-nos a una possible futura evolució de les poblacions de cèrvids al Parc i a la seva àrea d’influència. La zona compresa entre la Bonaigua i Espot (Gerdar, Mata de València i boscos de Son, Esterri i Jou) presenta poblacions ben establertes dels tres cèrvids.

Malgrat que l’evolució pot variar en un futur, sembla confirmar-se que en zones on la daina estava ben establerta (com a la Mata i al bosc de Son), ara comença a predominar el cérvol europeu, més corpulent i més ben adaptat al clima fred i humit. En les batudes s’observa com la daina té major presència a la part baixa de les vessants i a les solanes (per exemple, al Solà de Son) i que els cabirols apareixen en zones marginals: matollars, barrancs, zones abruptes amb major pendent... En cas que el cérvol estigui desplaçant progressivament la daina, la diàspora d’aquesta podria deure’s no sols a l’augment de les seves pròpies poblacions, i per tant a la competència intraespecífica, sinó també a la interespecífica exercida pel cérvol, que podria estar jugant un paper important en l’expansió forçada de la daina a noves àrees. Aquest fet explicaria la major implantació que s’està observant de la daina en zones com Sant Nicolau, Caldes de Boí, Taüll…, on no hi ha cérvol, respecte al nord de la Bonaigua (Àrreu, Bonabé) o a la Val d’Aran, on el cérvol evitaria, o almenys dificultaria, aquesta implantació de la daina, excepte en aquelles àrees amb escassa o nul·la presència de cérvol, com ara Ruda, Conangles...

Les densitats de cérvol són baixes al global del Parc, menys d’1 ind./100ha, però majors com més al nord, on es localitzen les poblacions font, essent a Cabanes i a la Mata de València on es registren les majors densitats, al

voltant de 2,5 ind./100ha. Tal i com succeeix amb la daina, es considera aquesta espècie en expansió però, a diferència d’aquesta, el cérvol és autòcton i llur establiment estaria més justificat que en el cas de la daina. Probablement, la seva dinàmica durant els propers anys no presenti un creixement tan alt com la daina, ja que la seva expansió ha de passar per zones amb poblacions de daines nombrosíssimes, i no compta amb poblacions font tant abundants que els suposin una competència intraespecífica insostenible.

Protocols de seguiment de les poblacions Fruit de l’estudi i en vistes a les dinàmiques previstes per a les tres poblacions de cèrvids, es proposa la creació de diversos itineraris repartits per diferents àrees del territori d’estudi, amb l’objectiu de realitzar-los any rere any en les mateixes condicions i obtenir valors d’IKA (índexs quilomètrics d’abundància), que amb el pas dels anys aniran consolidant la seva validesa estadística. Una altre mode de seguiment de l’abundància i de l’estat de les poblacions és la del control de les zones de brama i ronca. Anualment, s’aconsella realitzar diverses prospeccions a l’albada o al capvespre en les zones ja conegudes, amb la finalitat de censar tots els animals detectats. També s’aconsella prospectar almenys algunes zones noves per sector anualment, amb l’objectiu de detectar ampliacions de l’àrea de distribució o desplaçaments entre espècies.

Evolució de la densitat. Batudes De totes les batudes de caça de senglar controlades durant la realització de l’estudi, se n’han seleccionat algunes que, per la seva representativitat i fiabilitat, poden servir com a base de comparació interanual de densitats. Els resultats obtinguts en aquestes àrees de control permetran comparar anualment l’evolució de les densitats per cada tipus d’hàbitat i zona. També poden aportar informació molt valuosa referent a possibles desplaçaments d’espècies provocats per competència entre espècies que exploten recursos similars.

Agraïments L’estudi va ser possible gràcies a nombrosos col·laboradors que aportaren informació valuosa i participaren en les prospeccions i censos: personal del Parc Nacional, agents rurals, guardes de la Reserva Nacional de Caça, guardes del Conselh Generau d’Aran i col·laboradors de Faia i Ecafir.

Ivan Afonso Jordana, Antoni Margalida Vaca i Claudi Racionero Cots

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

entrevista paraules de xollador!

El cel gris i de color plom anuncia tempesta, potser l’Àngel vindrà abans, perquè si plou no haurà pogut aviar el ramat. L’Àngel Torres Canut és un padrí de Llessui que havia treballat com a xollador. Tot i la seva edat –ja passa dels 80 anys–, parlar amb ell és una forma de somriure-li a la vida, sempre content i de bon humor amb una rialla a flor de llavi.....

Primer de tot de quina casa sou?

Jo sóc de casa Ventura, de Torre de Llessui.

Teníeu ovelles a casa vostra?

No, a casa no en tenívom. Nosaltres érem una casa de les més pobres del poble. I per acabar-ho d’arreglar, l’any 1935, abans d’esclatar la guerra civil, es va morir el meu pare. Jo teniva vuit anys i mig, vora nou, i el més valent de la casa era jo.

Així doncs va començar a treballar ben aviat per altres cases?

La meva mare em va llogar de mosset a Casa Trilla, que tenia moltes bèsties. Em feven lo gasto i em donaven una pessetoneta cada dia. Mireu si era un bon jornal, una pela és una pela, però unes espardenyes, que llavors eren una sola de goma amb una lona blanca i unes betes lligades a la cama, i tothom portava lo mateix, doncs aquelles espardenyes valien tres peles. I jo havia de treballar tres dies per poder guanyar unes espardenyes, no unes sabates, no, unes espardenyes! Si haguessin sigut unes xiruques n’hauria tingut prou per un any o més, però unes espardenyes et duraven vuit o deu dies o quinze. Si

12

feve bo duraven una mesada, tot lo mes. I perquè treballava eh? Només per anar calçat.. un desastre!

Com i quan va començar a fer de xollador? Perquè primer cal ser aprenent?

No, no no, per a ser xollador no s’hi podia anar de massa jove perquè aquella feina, una canalla jove no la pot fer, perquè no ho resistiria. Jo vaig començar que em sembla que teniva disset o divuit anys; em semblava que ja era valent i la feina encara va ser meva! Primer em van agafar d’aprenent, bé com a tots, d’aprenents, de vegades n’hi havia algun que no n’apreneve i d’altres que n’aprenèvem una mica i així anar fent. Perquè xollar una ovella costa molt! L’has de saber posar en condicions per poder-la xollar, perquè encara que hagis vist xollar falta la força i a més a més falta la pràctica.

Era cert que per entrar com a aprenent calia convidar a la colla de xolladors a ous i vi?

No, allò es feve sempre a fi de temporada, llavors l’aprenent pagava com una mica de xambrada que dívom. La xambrada vol dir una capsa de pastes, un pot de préssecs, una carallada així. I una altra cosa, abans d’aprenent, que es pative molt, perquè es pateix, guanyàvem menys. Jo, al començar, guanyava deu duros, cinquanta pessetes.

Quants éreu de colla i per quins pobles xollàveu? Érem nou o deu de colla. Començàvem a Caregue i després també xollàvem a Sorre, però jo aquí ja no hi havia anat. A Caregue i a Seurí, sí, que hi havia tres o quatre ramats. I ací a Llessui, n’hi havien quasi bé a totes les

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador! cases. Començàvem a xollar entre el vuit i deu de juny, si fa o no fa, i acabàvem lo dia u de juliol. Cada any igual.

Mira si en xollàvem d’ovelles, i encara llavors no en xollàvem gaires, perquè llavors hi havia molta gent i per cada faena hi havia una persona. Però després quan jo ja xollava i ja era gran havíem de fer la meitat més...

Per què?

Perquè si érem deu al principi després en vam quedar cinc. Les ovelles eren les mateixes i havíem de xollar amb els mateixos dies, a veure com s’entén allò. I això era perquè dels xolladors, l’un va morir de vell, l’altre va marxar, cada cop n’hi havia menys i vam quedar només cinc.

I a Llessui, d’ovelles hi havia les mateixes?

Sí, sí, quasi les mateixes, hi havia alguna casa que se les havia venut, però n’hi havia d’altres que van augmentar, o sigui que hi havia les mateixes.

Per tant no ha baixat el nombre d’ovelles a la vall d’Àssua?

Si fa o no fa hi ha les mateixes, no hi ha una gran diferència, perquè ara són quatre que tenen ovelles i tenen entre quatre-centes i cinc-centes, i abans hi havia ramadets de cinquanta, de quaranta, de vuitanta i fins hi tot de cent caps. Ara les finques que ja no s’utilitzen, perquè els amos han marxat, les hem arreplegat els que ens hem quedat i ara és més fàcil de fer cinc-cents caps.

I al final vostè va arribar a ser cap de colla...

Sí, també, també, vaig ser cap de colla.

A part dels xolladors, hi havia altres feines, com els que travaven les ovelles que es deien pessoladors ...

Sí, també hi havia pessoladors, però nosaltres només ens cuidàvem de xollar. Eren els mateixos de la casa que feven les altres feines. Per exemple, avui venim a xollar a casa teva, doncs tu t’has d’encarregar de pessolar les ovelles, despessolar-les, plegar la llana; nosaltres, repe-

13

teixo, només ens cuidàvem de xollar. Ara els que xollen amb màquina es porten un pessolador perquè a les cases ja no ho fa ningú. Perquè no és igual pessolar una ovella per un xollador de tisores que per un de màquina. Els de màquina de cada 4 o 5 que n’hi feven nosaltres encara no en févem una. Amb les tisores costa, eh?

Com era un dia de xollador?

Començàvem molt d’hora al matí, llavors encara no eren aquestes hores, anàvem a l’hora del sol. A les sis ja s’hi veia però a les quatre del matí ja érem a l’era i de vegades encara no es veïve bé. Llavors ens portaven, allí, la palbra que era una cistelleta amb pa, alls, xocolate, una botella de vi i una altra d’anís. Allò al matí, abans de començar. L’un agafava una mica de pa i se’l sucava d’all, l’altre agafava una mica de xocolate. Jo, sempre feia el mateix, agafava una mica de pa i me’l sucava de vi, me’l menjava i un trago de vi i a xollar! Però n’hi havia que agafaven un got, doncs cada un en teníem un, i s’hi posaven mig got d’anís i mig de vi. A deuhores ja n’hi havia algun que ballava el contrapàs! Després arribava l’esmorzar, bé... menjàvem tot lo dia, després fèvom deuhores i dinar, allà a les dotze o la una.

I com era l’esmorzar?

A totes les cases, quasi bé, mataven un corder o una ovella baciva. Feven girella, i la sang, lo fetge, tot allò en diuen freginat... feven una cassola de freginat... ostres i bo que era! La sang, lo fetge, miques de carns... era molt bo eh? I després girella amb capipotes. Un esmorzar de festa major, eh? Bo, bo!

I les deuhores?

Al cap de dos o tres hores d’haver esmorzat anàvem a les deuhores. Esmorzàvem a les sis i allà a les nou fèvom deuhores. En aquest cas a vegades févem com una amanida, però que era més aviat un entremès, hi havia ous estarnats, pernil, coses així... bitxo, tomata, ceba... I des-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador! prés o bé feven bacallà fregit o carn de corder. Jo no sé pas on ens ho posàvom tot això... és veritat!

La de xollador no era una feina agraïda...

Els primers dies eren molt agres; més que res eren els corrons, tots els ossos i les cuixes et feven mal; les mans només ens feven mal el primer dia, després no.

Per què per xollar ho fèieu agenollats?

No, no, no drets, però, és clar, corbats!, perquè l’ovella més aviat toca terra, però està una mica enlaire. Allò era una faena molt dolenta! No la voleva fer ningú, només els pobres. És que érem molt pobres!

Els guanys d’una temporada xollant donaven per a viure?

Sí, sí que donava per a viure. Als primers anys, no, perquè no guanyàvem gaire però desprès sí perquè vàrem pujar els preus, perquè tot s’apujava. Encara recordo una vegada que érem al poble de Seurí, i quan marxàvem a la tarda, contents, ben menjats i tips, i pujàvem cap a la plaça on hi ha la font, una dona en veure’ns va sortir i ens va dir: -arruïnar-nos fareu!-. Però si pagaven una miserable pela per ovella!

A més, nosaltres no comptàvem les ovelles, lo costum era a tant lo jornal, no a tant l’ovella; per exemple, si tu tens cent ovelles o cent deu, doncs demanaves dos xolladors, cinquanta i cinquanta, com si hi haguessin cent ovelles justes. Però més aviat sempre passava, i en comptes de dos jornals que eren cent, llavors n’hi havia quinze, setze o vint de més, i nosaltres les xollàvem totes i cobràvem deu duros, el mateix que per cent. Fins que una vegada, em sembla que era a Caregue, ens van fer xollar tot lo dia i mai no s’acabava, i ja era quasi de nit i encara xollàvom i dívom -però com pot ser?- doncs ens van enganyar i ens van portar un altre ramadet, que era d’un altre poble i ens les van fer xollar totes pel mateix preu... allò no pot ser!

Tot lo dia xollant i a més era el primer dia de xollar, el primer dia hauria hagut de ser un dia que no fos gaire carregat i ens van fer aquella malifeta. A partir d’aquell dia les vam comptar totes. Si n’hi ha quatre, quatre, si n’hi ha vint, vint! Allò al final ho vam saber i ja es va haver acabat, entràvem a l’era per xollar, perquè en aquella època també ens feven xollar els corders, la cria, no com ara que només es xolla l’ovella. Quan havíem xollat els corders, llavors els feven sortir, per entrar-hi les ovelles. En aquell moment comptàvem els corders que sortien i les ovelles que entraven, així ja sabívom lo que xollàvom i ja es va haver acabat... i fèiem a tant l’ovella, tingues les

14

que vulguis. Nosaltres xollàvem, si en févem vuitanta doncs en cobràvem vuitanta, allò de cobrar setanta i ferne vuitanta no pot ser. Mos enganyaven!

Tenim entès que també cantàveu durant la feina...

Oh i tant! Cantàvem cançons de ball. Me’n recordo de moltes però ara els pulmons no m’ho permeten. Això era una de les coses que més m’agradava, lo que més em quedava al cap eren les cançons. Quan no cantàvem ens ho recordaven els amos de les cases, -Que no canteu avui?- I sí, ens posàvom a cantar, però el que passa és que de cantar tots en volien però és que de vegades no se’n sap, se n’ha de saber una mica, si no malament.

Molts cops cantàvom i l’un tirava pel dret, l’altre anava cap allà i es clar, llavors ens en rèiem, semblavem orgues de gats! I si es posava a ploure llavors havíem de xollar a cobert i a treballar ben molls. Perquè quan plou la llana no s’eixuga tan de pressa i llavors et queden tots els pantalons ben molls, arribàvem a la nit i estaven com un cartró i plens de surja. Perquè la llana fa un suc que li diem surja i allò es fica a la roba i l’encartrona; ara, allò sí, els pantalons plens de surja si els rentaves quedaven igual que una patena de nets! Per fer la roba neta s’havia de posar llana.

Ara, quan tot xollant t’hi feies un tall amb les tisores, perquè també t’hi arribaves encara que paressis compte, la surja et coïa molt! Però a l’endemà el tall ja no es notava.

I quan se’ls feia un tall a les ovelles, com es curava?

Llavors se li posava a l’ovella una mica de carbó ben apretat i al final agafàvem el porro i posàvem unes gotes de vi per dalt i feia com una crosta, així les mosques no hi poden fer res i l’ovella no s’infectava. Si s’infectava la ferida l’ovella es moria.

Si févem un tall molt gros llavors el cosíem com si cosíssim una girella i també hi tiràvem un raig de vi que desinfecta i després carbó per dalt, ben posat i ja no passava res. Ara, de vegades, havia algun xollador -que no tots som iguals- que feva més pessics que un altre, i el que en fa molts, a última hora, ja se n’avergonyia de demanar carbó i no en demanava. Llavors les ovelles ferides, quan te’n donaves compte a l’endemà, ja hi tenien cucs i com que els hi pica s’hi mosseguen o es rasquen amb la pota, i si és una pelada com l’ungla al cap de dos dies és com la mà. S’havia de tenir molta cura amb allò!

Quan va deixar de xollar?

No m’he recordat mai de l’any que vaig deixar de xollar. Ni

“No marxaria mai de la Vall, perquè... on aniria?”

15 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador!

de l’any que vaig començar tampoc, tindria uns 17 anys i quan vaig plegar ja devia tenir uns 50 anys i sempre he xollat amb tisores, mai amb màquina!

Quan nosaltres vam plegar, llavors pujava una altra gent, que en deien els castellans, una gent que vivien a Balaguer i aquella gent també xollaven amb tisores, amb unes tisoretes més xiques que les nostres, però res de màquina, ni pensar-hi!

Quan comenceu a xollar, com sabeu si aquella llana serà bona o no?

Ja es veu prou ja, nosaltres ja la coneixíem! A més a més les tisores també ho marquen, l’ovella que té llana sola, sense pèl, es xolla molt millor. En canvi hi ha moltes ovelles, ara no ho sé, però abans sí, que barrejat amb la llana tenien molt pèl. Aquelles són de més mal xollar, perquè aquell pèl era orc, i era com si tallessis filferros! Aquella llana resulta que al rentar-la perd molt perquè aquell pèl marxa i d’un quilo de velló t’en quedava mig, ja que entre la surja i el pèl que era molt dolent i no val res, et quedaves amb poca cosa.

Oi que la llana bona té un nom?

Sí , de la llana bona se’n diu estam! I és aquella que no té pèl!

Els xolladors també havíeu de comprar la llana o us la podíeu quedar després de xollar?

L’havíem de comprar, mira ara us explicaré una història: la meva mare, en pau descansi, em va dir que si tot xollant veia un ovella que tingués bona llana, que no hi hagués massa pèl, que la comprés per refer coixins i algun matalàs, que llavors es feien de llana. Un dia treballant en una casa veïna, vaig xollar una ovella molt bona, que feve la llana llarga i no hi havia pèl, era bona!

Li vaig dir a l’amo si me la vendria i em va dir –prou!– Aquell dia, mira si n’érem d’esclaus, aquell velló em va costar dotze duros. I ara la llana no val res, quan abans amb un vellonet de llana pagaven al xollador, de sobres, només amb un velló! La llana va arribar a valer fins a setanta duros! I ara resulta que res, poca cosa en fan.

Penso que la compren però no els hi donen quasi bé res.

Teníeu alguna creença o superstició?

No, no, però quan et tocava xollar alguna ovella negra havies de dir –nois de pèl mudem– que vol dir que de pèl blanc anaves a pèl negre i això també volia dir anar a beure.

El que agafava una ovella negra havia de dir allò, i si no ho deia, agafàvem el borrall de llana, que s’utilitzava per protegir la punta de la pedra d’esmolar perquè no ens talléssim, o qualsevol altre borrall, i el deixàvem ben moll, li tiràvem l’aigua a sobre del clatell. Era el costum!

O sigui, que això que l’ovella negra protegia del rayo...

Això és mentida, una mentida com una casa! És igual blanc o negre, la pell és la mateixa, la llana és la mateixa, només canvia de color. Ara bé, això sí, les ovelles marquen el temps, avisen quan ha de fer una tronada o quan ha de fer vent o gel, ara pel demés res... i també coneixen l’hora com els pastors.

Mira, jo no porto mai cap rellotge i, em trobi on em trobi, gairebé sempre sé quina hora és perquè estava acostumat a estar nit i dia fora. A la nit et fixaves que a tal hora, més o menys, surt aquell estel a tal hora surt lo carro... hi ha molts noms d’estels... lo carro, l’estel del porquer, l’estel del dia, els bordons... -no heu sentit mai els bordons?són tres estels arrenglerats en la mateixa distància i que surten a l’hivern. I també una hora o tres quarts abans de fer-se de dia, surt l’estel del dia que en diuen, és un estel molt gros i clarent.

I després de xollar ja es marcaven o calia esperar alguns dies?

No, després de xollar amb tisores ja es marcava, el mateix dia, amb pega calenta. La màquina xolla més arrapat, però tampoc esperen perquè ara marquen amb tint i això no crema. Si s’hagués de marcar amb pega i xollar com ara fan, les cremarien totes, perquè arrasen massa.

I la pega d’on es treia?

La pega la feien dels avets o dels pins. Es posava quitrà barreat perquè la pega sola no aguantava i amb el quitrà

16 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador! aguantava més. Ho feven en una paella o un calder i quan era ben desfet, llavors marcaven.... però ojo! que si eren massa pelades en cremaven alguna. I se’ls feve una llaga, on hi havia la marca, llavors s’havia de sanar uns dies. Nosaltres amb les tisores tampoc arrasàvem tant i millor per a les ovelles, perquè abans feve unes tronades, pedregades i vent i llavors s’enreulaven i si tenien poca llana podien quedar-se gelades, però això no podiva passar perquè tal i com es xollaven abans, quedava un dit de llana.

I ara canviant de tema heu vist si la vall s’ha transformat molt? Quins canvis heu vist?

No l’he cap vist sempre igual, no! Uns canvis lo cent per cent! Llavors ens llevàvom al matí i anàvom a la quadra, l’un tenia dos vaques, l’altre en tenia tres, l’altre una i allà a arrencar herba de la timpa que em dèiem, del paller.

Així com ara hi ha l’herba embalada llavors l’herba era a granel i amb un ganxo s’havia d’arrencar. Llavors quan l’havies arrencat la palla era per dalt... i ara tampoc no hi ha palla, mira si ha canviat; abans hi havia més palla que herba. Ara de palla si no en compres no en tens! I quan ho havíem arrencat, posàvem l’herba estesa i la palla pel dalt i amb una forca ho anaves barreiant... allò era la misèria numero un, perquè si en el paller hi havia uns forats que donaven a la quadra i des d’allí tiraves l’herba i la palla a les ovelles, perquè l’havies de barrear abans?

Les ovelles s’ho menjaven igual barreat o no!... Quina necessitat teníem de quedar-nos amb els dits gelats al matí?, perquè ho févem allò?

Després anàvem a esmorzar i en acabat havies de portar-les a abeurar a la font, no com ara, que tothom té aigua a casa; llavors s’havia d’anar a la font encara que hi hagués tres pams de neu.

I quan feve bó, agafàvem un o dos ruquets i au!, carregats de fem a portar-lo a fora, i mira anant-lo traient. Allò també s’ha acabat!. Ha canviat molt; amb la llenya igual, tot l’hivern févem llenya i no en tenívom mai prou!

I a on anàveu a fer llenya, per què aquí no hi ha gaires boscos?

Mira, avui, tenim llenya per un descosit, tanta com vulguis, però en aquell temps no hi havia ni un broc. Anàvem a Seurí a buscar-la que en tenien bastanta i ben cara!

Sortive a mig duro la carga i això eren molts quartos. Una

carga era allò que podies carregar amb un animal. Una vegada en vaig comprar una i nos la vam partir amb un altre, perquè així com ara tenen lo xurrac l’engeguen i el fan anar tot sol, abans es feia servir un xurrac amb una maneta a cada cap, i havíem de serrar entre dos... mira si ha canviat la cosa! I si l’arbre era gros ens fèiem un fart d’estirar, un desastre! Sort que tot allò s’ha acabat. A Seurí compràvem freixes o el que fos per fer una mica de llenya més grossa. Llavors allà al Bago, al costat de les bordes, en tots aquells espenyaderos que hi ha, allí anàvem a fer la llenya. I no hi havia cap broc, només unes rametes com lo dit. I sempre fevem llenya i mai no en tenívom suficient!

I quan van tenir la carretera?

Abans no n’hi havia cap de carretera! La van fer quan jo teniva 4 o 5 anys.

Llavors quan hi havia un malalt al poble la feina era per fer pujar al metge... com s’havia de fer?... El metge venia de Sort. Agafaven un animal, una euga, un matxo o una mula el que fos... però de fiar que no fos guit i anaves a buscarlo. De telèfon, cap! No hi havia res, llum tampoc en tenívom! Érem uns desgraciats! El que no faltava era el mossèn i ens feve anar drets com una i!

I de l’escola, que ara és l’Ecomuseu, quins records teniu?

D’aquí de l’escola en aquest pis (el primer) jo hi veniva a estudi i les nenes estaven al pis de dalt. Entre nens i nenes érem una seixantena. Hi havia mestra i mestre. Era molt gran aquest poble eh? Jo he vist setanta o vuitanta cases obertes i cinquanta anys abans hi havia cent vint o cent vint-i-dos cases; això sí, pobres com a rates. Però mira què passava, que de trossets bons per als pobres no n’hi havia,; els pobres havíem d’anar a la muntanya, als trossos que hi ha molt lluny... que m’agradaria que ho veiéssiu... eren trossos molt lluny on anaven a sembrar sèguel, perquè lo blat, lo forment, vol més calentura, terra més fonda i lo sèguel s’hi fa més a la muntanya i en aquelles boïgues de la muntanya hi feven sèguel, però jo allò ja no ho he vist...

El cultiu de cereal ja no l’ha vist...

Una mica, però ja s’acabava. Venia l’hivern, queien dos o tres metres de neu, arribàvem a la primavera, aquella neu encara no s’havia fos i lo sèguel quedava tot mort i durant tot l’hivern no li feve res. Lo sembrat, mira quina cosa,

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

paraules de xollador! mentre no prova de voler treballar, a la primavera, no passa res, però quan prova de voler treballar i encara hi ha neu, es mor. I aquella pobra gent que es quedava aquell tros per segar i resulta que els hi matava la neu.

Això va fer que una gran majoria de gent marxés cap a França...

Això quan va ser?

Això va passar una mica abans de néixer jo, però jo me’n recordo que encara va marxar algú, però ja s’acabava.

Molta gent que era d’aquest poble se’n van anar a França, marxaven a la tardor a collir raïms, a la vendèmia que diuen. I molta gent ja no tornava. Perquè per poc que estiguessin bé, estaven millor que no pas ací. Ací no podiven viure.

Canviant de tema, els orris, els heu vist funcionar?

No, allò és molt antic, allò jo ja no ho he vist. En sé els noms i sé on són.

Parlem una mica, ara del Parc Nacional....Què en pensa del Parc?

Per una part pot ser està bé, per una altra, no....

Per què no?

Perquè si és Parc Nacional, nosaltres ja no manarem de la muntanya.

Però podreu pasturar igualment...

Si, però manat pels altres! -Ací no vull que entreu, allà no s’hi pot entrar fins a tal data i ací en aquesta partida no s’hi entra-, que allò és així! Per exemple, jo tinc quaranta o cinquanta vaques, i les faig anar a la muntanya, cada any, llavors què? I si un dia diuen que en aquesta partida no s’hi va més?

Però al Parc Nacional sempre hi hagut pastura i mai ha passat això que comenta, perquè el Parc Nacional sap el valor que té el bestiar per la muntanya, pel paisatge. El bestiar fa una feina important de conservació...

Jo massa clar no ho veig cap! Si jo hagués de firmar que la muntanya fos del Parc Nacional ara, no firmaria. No perquè, les coses com siguin, jo no vull dir que a lo millor, potser sí, que portarà algun benefici, algun producte...

Potser sí... però no deixis mai lo que veus pel que no veus.

Si jo tinc un escabot d’ovelles o un escabot de vaques, doncs visco d’allò. I si vénen un dia els del Parc Nacional què he de fer llavors, em faran viure els del Parc?

Què en pensa de l’ampliació del Parc Nacional?

Mira, potser a la llarga s’hi arribarà, però a vot de tots no es farà. De la manera que ara s’actua ho faran igual. Però si haguessin de menester, tant sí com no la firma, sí que hi hauria molts que firmarien, però també n’hi hauria que

17

no ho farien. Mira, jo mateix seria el primer que no firmaria! I no és per voler anar al revés del món, ni mucho menos, però jo sempre he sentit dir que del que tu en siguis amo, no en siguis mosso. Potser l’ampliació s’ha d’explicar una mica millor als habitants...

Com veu el futur de la ramaderia a la vall? I en general?

No cap massa bé! Però per altra part, el Parc potser anirà bé, per què els animals s’acabaran, jo això ja no ho viuré però vosaltres sí. Per exemple, a la muntanya de Llessui ara hi va un escabot de vaques i d’eugues, i allò deixa un marge, deixa quartos, i es fa una repartició... i si aquests animals no hi són? Ja s’ha acabat!

I de l’Ecomuseu, què en penseu?

El museu ha estat bé!. Per jo no, perquè jo tot açò ho he viscut, jo no en trec cap ensenyança. Però esta bé, perquè hi ha molta gent que els agrada, molta gent!. Si no hi ha res la gent no puja, a mi també m’agrada veure com puja gent a visitar el museu. Jo si vinc alguna vegada serà amb algú interessat o algun parent... perquè jo he guardat, he xollat..., i ara perquè m’ho he de venir a mirar.

I de sortir en un dels audiovisuals de l’Ecomuseu, què us sembla?

Jo no sabiva que sortia al museu, un dia ens van fer anar a Casa Cardós, que té ramat. Em van dir,-tal dia xolla Cardós i hi hauries d’anar-. Vam anar amb Francesca i ens van gravar i qui ho havia de dir que sortiríem al museu!

Una anècdota bona és que uns coneguts després de veure el museu, un dia que em van trobar, van dir que tenien un dubte sobre el dia de la xolla i el porro, on deia que per avançar més calia beure pel cap gros del porro perquè se’n beu més i no se’n gasta tant... i ells allò no ho varen entendre... quina gràcia em va fer! i em penso que ho dic així, oi? i és que ho vaig dir al revés... i és que a mi m’ha agradat sempre, d’anar una mica al revés.

Creieu que es una bona idea fer una escola d’oficis aquí a la vall?

Sí, si és una escola que ensenyi els oficis d’abans però amb les eines d’ara, com xollar amb la màquina.

Si tinguéssiu de definir la vall d’Àssua en una sola paraula què diríeu?

La vall d’Àssua és la vall on jo visc. És difícil dir una sola paraula, no ho sé! No marxaria mai de la vall, perquè... on aniria?

Moltes gràcies Àngel Maria Pou Palau Judith Comorera Garcia

18 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari La tria Aquest any el Museu dels Pastors ha continuat oferint itineraris guiats de temàtica ramadera. L’any passat es van realitzar excursions per tal de veure com els pastors donaven sal a les ovelles que estaven a la muntanya passant l’estiu. Enguany s’ha realitzat un nou itinerari per tal d’apropar als visitants del Parc Nacional una de les tasques més curioses de la feina dels pastors: la tria de la ramada. Coincidint amb el dia de Sant Miquel, que és el dia que tradicionalment es fa la tria, es van acompanyar els pastors de la vall d’Àssua fins al triador de Llessui, per tal de conèixer aquesta activitat. L’activitat va tenir bona acollida i un total de 15 persones van poder gaudir de l’itinerari que a part de donar a conèixer aquesta tasca va oferir la possibilitat d’ajudar els pastors.

Finalment es va retornar a Llessui pel camí del Bago.

Aprofitem la llana Durant els mesos d’octubre, novembre i desembre, s’ha dut a terme, a les antigues escoles de Seurí (vall d’Àssua), un curs de llana. Un curs amb un objectiu clar, el d’aprofitar i revaloritzar un recurs natural que si bé antigament va ser molt valuós, actualment està en desús.

Aquest curs s’emmarca dins del projecte 400 ovelles 400 meravelles de l’empresa local mOntanyanes, i està coorganitzat conjuntament pel Parc i l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). El curs va tenir un èxit considerable amb un vintena de persones inscrites. El curs va ser molt pràctic i es van seguir tots els passos que cal seguir des que es té la llana xollada fins que s’obté el fil per poder filar. Així es va ensenyar a rentar la llana, cardar-la, tenyir-la i filar-la amb fus. A part es van veure demostracions de com es feien matalassos de llana així com una classe pràctica de fer feltre. Es té previst que durant els mesos de febrer i març es realitzi la segona part del curs.

Un nou ocell Els passats dies 12, 13 i 14 de maig, l’experimentat ornitòleg Steve West, juntament amb altres naturalistes anglesos de l’empresa Naturetrek, varen estar escoltant un mascle de l’espècie mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus) a la vall del riu Peguera, al sector d’Espot. L’ocell en qüestió, un mascle força territorial i escoltat cantant repetidament, fa suposar que podria tractar-se d’una probable reproducció. Malgrat tot, no pot descartar-se que es tracti d’un ocell migrant. Mentre que els mosquiters comú i pàl·lid es troben força ben distribuïts al Parc Nacional i àrea d’influència, es tracta de la primera cita d’aquesta espècie al nostre àmbit i tan sols una prova més del que encara ens resta per a descobrir.

Noves flors Durant l’any 2007 l’equip de botànics de la Universitat de Barcelona que està realitzant diversos treballs i estudis dins el Parc, ha trobat tres noves espècies per a la flora del Parc Nacional i la localització de noves localitats per alguns taxons d’interès. Cal destacar pel seu interès biogeogràfic la troballa de Xatardia scabra (julivert d’isard) que fins al moment es creia un paleoendemisme dels Pirineus orientals, conegut a la serra del Cadí, a la Cerdanya i Andorra. Representa una població molt aïllada, en ple Pirineu central, de manera que canvia l’estatus de paleoendemisme del Pirineu oriental a paleoendemisme dels Pirineus.

També cal destacar la descoberta de Woodsia alpina , que dins del Parc Nacional no havia estat observada des dels anys 40 per Font i Quer, i de la qual solament es coneixen 3 o 4 localitats als Pirineus catalans.

Finalment, és d’interès la localització de diverses espècies a altituds molt superiors a les conegudes de Carex liparicarpos , Potamogeton densus i Ononis rotundifolia .

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Camins Vius avança...

Camins Vius és el projecte ideat per DEPANA de recuperació de camins tradicionals a peu que donen la volta al Parc Nacional. S’ha dut a terme les obres d’adequació dels camins de la primera fase, en què s’ha actuat en 76 km als municipis del Naut Aran, Alt Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu, amb una inversió de 137.000 € a càrrec del pressupost del Parc. Dels treballs realitzats cal destacar la reobertura del camí del port de la Bonaigua des de Vaquèira fins al Cap del Port; el tram de connexió del camí de la Bonaigua, sota la Mare de Déu de les Ares, fins al refugi del Gerdar, per l’obaga; el camí de València d’Àneu a Son; el camí de Son al pas del Coro; el camí de Fogueruix, del refugi del Pla de la Font a Espot; i el camí de Jou a Estaís fins al càmping de la Mola. Durant l’any 2008 està previst executar la segona fase entre Espot i el port de Rus, passant per la vall d’Àssua, i una tercera fase del port de Rus fins a Tredòs, passant per la vall de Boí, Vilaller, Senet i el port de Vielha.

Creació d’un banc de llavors Durant els tres darrers anys un equip d’experts de la Universitat de Barcelona ha estat recol·lectant llavors de plantes escollides d’entre les espècies més sensibles de tot el territori del Parc Nacional. Aquestes llavors es porten al Banc de Germoplasma del Jardí Botànic de Catalunya, l’únic de Catalunya, on s’han acabat de depurar les llavors de possibles impureses i s’han sotmès a dessecació en cambres específiques. Es tracta de cambres de vidre on les llavors passen alguns dies, junt amb silicagel dessecat, per tal que perdin la humitat de forma natural, sense canvis de temperatura ni altres agents que en podrien alterar la capacitat germinativa. L’objectiu és disposar d’aquestes llavors, conservades en unes condicions òptimes, per tal de garantir la seva disponibilitat en cas que sigui necessari reforçar la població d’alguna d’aquestes espècies. Actualment hi ha conservades en aquest Banc de Germoplasma 305 mostres, que inclouen 148 espècies diferents.

19

Paral·lelament, una petita part de la mostra de llavors de cada espècie s’ha incorporat a la Carpoteca (col·lecció de fruits i llavors) de l’herbari del CeDoc BiV. En general es tracta d’un nombre d’entre un i pocs centenars de llavors, acompanyades d’altres parts del fruit de procedència (càpsula, llegum...) Aquesta carpoteca compta amb mostres de fruits i llavors de més de 2.000 espècies, molts d’àmbits mediterranis, i altres d’àrees de muntanya. Es tracta d’una col·lecció específica per a utilització científica.

El material procedent del Parc representa ja una part substancial, que hi destaca amb un codi específic.

Podeu consultar-la a la web: http://www.ub.es/cedocbiv/carpoteca/indexca.html.

Ulls de fotògraf Un any més, i en van catorze, el jurat del concurs de fotografia ha donat a conèixer, a principis de desembre, els guanyadors d’aquesta nova edició en la qual han participat 114 fotògrafs amb més de 300 treballs diferents. Els guardonats han estat els següents: 1r premi: Observant el llac de Cristòfol Casanovas Casanovas (Barcelona) 2n premi: Trilogia d’Encant natural d’Asier Castro de la Fuente (Bilbao) 3r premi: Puesta 2 de Felipe Valladares Véjar (Llavorsí, Pallars Sobirà) 4t premi: Poble empedrat de Carlos Coronado González (Miami Platja, Baix Camp) 5è premi: Dios de los cielos de Mario Lancha Avila (Parla, Madrid) Accèssit especial “Els Encantats” exequo: Entre la fusta de Sergi Mateos Brugulat (Escaló, Pallars Sobirà) Catapulta espiga de Carlos Barés Llauradó (Barcelona) Accèssit especial “Els Minairons”: Tradicions de Juani Ruz Sillero (Alcoi, Alacant) Les fotos guanyadores i una selecció de treballs de tots els autors participants es podran visitar fins al mes de febrer a la Casa del Parc de Boí, i de l’1 de març fins el 30 d’abril a la Casa del Parc d’Espot.

20 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari V Simposi d’Espais Naturals Protegits de Muntanya i Qualitat Els passats dies 8, 9 i 10 d’octubre va celebrar-se la cinquena edició del Simposi d’Espais Naturals Protegits de Muntanya i Qualitat a la Casa del Parc de Boí.

Aquest certamen, que se celebra cada dos anys, tenia per objectiu l’estudi i l’anàlisi de la integració dels sistemes de Qualitat dins de la gestió dels espais naturals, a banda de poder reunir experts i poder posar en comú idees, projectes i tècniques. Els ponents convidats van fer presentacions d’experiències sobre turisme sostenible en diverses zones rurals espanyoles o de l’estranger, com el Parc Nacional dels Alps Marítims (Itàlia). També com a mitjà de promoció turística i de creixement es van presentar idees sobre la concepció d’etiquetes d’empresa a nivell de territori per a potenciar i millorar el posicionament de les empreses en zones d’influència dels espais naturals. Finalment es va dedicar una llarga sessió a la Carta Europea de Turisme Sostenible, com a programa de bones pràctiques relacionades amb el turisme sostenible en àrees protegides i que promou la Federació Europarc.

Nova fornada de guies interpretadors Durant la segona meitat de setembre i la primera setma-

na d’octubre, l’Ajuntament de la Torre de Cabdella va ser la seu del XV Curs de Guies Interpretadors del Parc Nacional. Un total de 25 persones, procedents majoritàriament de poblacions de la zona d’influència del Parc, van prendre part en aquesta edició. Pel fet que, segons el PRUG del Parc, els itineraris interpretatius han de ser realitzats per personal titulat, aquest curs interessa molts dels participants que provenien principalment del món del guiatge de muntanya i els esports d’aventura. Un ampli ventall de temàtiques i matèries van estar presents al llarg de les tres setmanes del curs: normativa, preparació d’itineraris, meteorologia, flora, fauna... El curs va concloure amb la tradicional travessa de dos dies, que enguany va fer el següent recorregut: Taüll - Port de Rus Refugi de la Colomina - Collada de Dellui - Aigüestor-tes. A la mateixa, a banda de posar en pràctica els coneixements adquirits, es va ampliar amb altres de nous que es van anant descobrint al llarg del camí. Com a colofó del curs es va realitzar una interessantíssima visita guiada al Museu Hidroelèctric de Cabdella, a càrrec d’en Josep Soldevila, on es va poder veure i comprovar l’evolució i revolució que l’energia elèctrica va suposar per a la vall Fosca i el Pirineu català al segle XX. Per últim, agrair a l’Ajuntament de la Torre de Cabdella el suport donat a la realització d’aquest curs.

21 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari

La Serradora ja funciona Tal hi com us vam fer saber en l’edició número 20 del Portarró, el Parc Nacional ha rehabilitat l’antiga serradora de Senet per tal d’albergar-hi un Centre d’informació complementària a les cases del Parc de Boí i Espot.

Amb aquesta nova obertura ja són quatre els centres que donen informació i propulsen activitats al voltant del Parc de forma ininterrompuda durant tot l’any. La Serradora va obrir les seves portes tímidament el passat mes de juliol, i fins aleshores han estat ateses un total de 627 persones, de les quals gairebé un 90% han estat catalanes. A l’edifici s’hi pot visitar l’exposició permanent dedicada a la fauna i a les seves relacions amb el medi i l’home, titulada Els animals i l’espècie humana. De la Competència a la Convivència .

L’exposició ens explica a través de pantalles interactives i plafons lluminosos com és i ha estat de complexa la relació entre els homes, els animals i el medi on han de conviure tots plegats.

Cal remarcar que el Centre de la Serradora, a l’igual que des de les cases del Parc i el Centre de Llessui, ofereix durant tot l’any un seguit d’activitats relacionades amb la natura, el Parc i el seu entorn, que podeu consultar al fulletó d’activitats del Parc, als mateixos centres i a les seves pàgines web.

Curs de raquetes de neu El passat 15 i 16 de desembre es va celebrar un curs sobre l’ús de raquetes de neu, organitzat pel Parc Nacional i amb professors de l´Escola Catalana d´Esports de Muntanya. El primer dia, dissabte 15, al matí, va haver-hi la presentació del curs i tot seguit va començar la teoria, repartiment dels apunts, explicació de l’equip i material específic, i una petita introducció sobre el funcionament dels ARVA (aparell de rescat de víctimes d’allaus). La pràctica es va desenvolupar al costat de les pistes d’esquí d’Espot i van consistir, primer de tot, a donar confiança als participants amb les raquetes, fent jocs i realitzant un circuit on el terreny variava tant en l’estat de la neu com en el seu pendent. Després vam posar en pràctica el protocol d’ARVA i tot seguit es va fer un petit itinerari pel bosc. Diumenge ens vam dirigir al port de la Bonaigua, a l’entrada de la vall de Gerber, i sobre el terreny vam practicar les tècniques de progressió per muntanya i un dels temes més importats, la seguretat, amb l’aprenentatge de maniobres bàsiques amb corda, ancoratges naturals i de fortuna. La valoració global dels assistents va ser molt bona, tot i que no es van poder construir refugis de supervivència ja que la neu no estava en l’estat idoni.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22

coneguem el parc

flora la regalèssia de muntanya En un número anterior del Portarró havíem parlat de la mala qualitat de les pastures del Parc, dominades pel gesp (Festuca eskia) que és una herba indigesta i de molt poc valor farratger. La pregunta que ens podem fer a continuació és... i què mengen els herbívors del Parc?

En honor a la veritat hem d’admetre que potser vam exagerar una mica. Tot i que és cert que l’alta muntanya granítica sol ser més pobra com a ecosistema que les pastures sobre roca calcària, les muntanyes del Parc havien suportat anys enrera una extensa cabana ramadera i els ungulats salvatges, un cop han estat reintroduïts als Pirineus, també han trobat la manera de sobreviure en aquestes prats.

Una de les plantes més apreciades per tots ells és el trèvol de muntanya (Trifolium alpinum) que és força abundant a l’alta muntanya granítica. Fa unes tofes denses i arrapades a terra amb una arrel gruixuda. La tija és molt curta i sol tenir restes de fulles seques enganxades. No arriba a passar gaire del mig pam d’alçada i com la gran majoria de les espècies herbàcies del Parc és una planta perenne. Això vol dir que manté una part viva permanentment i malgrat que a l’hivern tota la part aèria de la planta s’asseca i desapareix, l’arrel es manté viva i d’allí apareixeran els nous rebrots així que torni el bon temps.

Aquesta arrel gruixuda es pot mastegar i té un agradable sabor dolç, com la regalèssia. Però és clar que la regalèssia que es compra a les botigues, o es fa servir per donar gust a caramels, és una altra planta, anomenada en llatí Glycyrrhiza glabra, (Glycyrrhiza vol dir literalment “arrel dolça”). És un arbust robust que pot créixer més d’un metre i mig, propi de les terres mediterrànies. La nostra regalèssia de muntanya és més

petita i és un parent més o menys proper que pertany a la mateixa família: les papilionàcies o lleguminoses, que es caracteritzen per tenir unes flors i uns fruits molt típics. El fruit és el llegum (de la mateixa família que les faves, les mongetes, els pèsols o els cigrons) i les llavors se situen alineades dins d’un fruit que s’obre, quan està sec, de dalt a baix, mitjançant dues valves. La flor diuen que té forma de papallona amb cinc pètals disposats d’una manera molt característica; el pètal superior és més gran que els altres i l’anomenen estendard. Els dos més inferiors estan soldats entre si i fan la forma d’una quilla de vaixell. Els dos pètals restants s’anomenen ales i es disposen lateralment.

La regalèssia viu als estatges subalpí i alpí, entre 1.600 i 2.800 metres, en sòls descalcificats i floreix als mesos de juny i juliol. Les flors són oloroses i s’agrupen fent uns petits ramells de tres a dotze flors de color rosa o lila clar. Els fruits són uns petits llegums de color marró un cop són madurs, envoltats de les restes seques de la flor. Com en tots els trèvols, la làmina de les fulles està totalment dividida en tres folíols o petites falses fulles.

En el cas de la regalèssia de muntanya, per diferenciarla d’altres trèvols, aquests folíols són especialment estrets, amb forma de punta de llança.

Ja hem dit que la regalèssia de muntanya és prou comuna en els terrenys silícics (o també sobre roques calcàries, sempre i quan l’aigua de la pluja hagi rentat el terra i provocat la descalcificació del sòl). En els prats on creix de forma abundant no és estrany de trobar-hi ramats d’herbívors pasturant, tant de daines i cabirols, com de cavalls o vaques. En aquest punt tots estem d’acord: la regalíssia de muntanya té un sabor deliciós!

Gerard Giménez Pérez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

23

coneguem el parc

fauna la daina

La daina (Dama dama) és un ungulat salvatge introduït a casa nostra. En aquest número del Portarró trobarem (juntament amb el cabirol i el cérvol) una informació més que acurada sobre l’actual situació dels esmentats ungulats salvatges al Parc Nacional (distribució, estatus, censos poblacionals i altres). El que no surt a l’esmentat article és l’origen dels actuals animals...

Hem fet una petita feina de recerca històrica parlant amb la persona que va estar durant tres mesos de la dècada dels anys seixanta del segle passat, tenint cura i alimentant fins a una cinquantena de daines (procedents del centre i sud peninsular) a les bordes de Badia, gairebé davant del poble de la Guingueta d’Àneu, al Pallars Sobirà.

Parlem del senyor Francisco Sastrada, guarda major de la Reserva de Caça de l’Alt Pallars, ara jubilat, que va estar custodiant els animals fins a l’alliberament. Aquest es va produir a dos llocs diferents: un primer lloc, a Cervi, al municipi de la Guingueta d’Àneu, amb una vintena d’exemplars; i l’altre lloc, a Espot, a l’entrada del Parc Nacional. En Julio Ramon Llessui, de casa Sastre d’Espot i primer guarda del Parc Nacional, va estar present a l’engegament: fins a 28 exemplars de daina a l’any 1962, uns pocs anys després de la declaració de l’espai protegit. Tot i que la gent en aquell moment no va estar massa d’acord amb l’alliberament, per previsibles danys a l’agricultura, es va produir una progressiva acceptació; eren altres temps i potser la “repressió” de l’autoritat del temps hi va ajudar.

Costa de creure que l’actual població de daines al Pallars Sobirà hagi estat fruit d’aquells alliberaments. A la vall de Santa Magdalena (àrees de Rialp i Montferrer, actualment

Parc Natural de l’Alt Pirineu) també es varen realitzar alliberaments d’individus durant els mateixos anys i amb posterioritat. Al llarg dels següents anys i fruit de la protecció de l’extensa massa forestal de la comarca, la daina en va colonitzar gran part fins a assolir la nombrosa població actual. Un altre aspecte que pot haver influenciat en aquest èxit adaptatiu és l’escàs interès cinegètic així com la manca de depredadors naturals.

La daina pot ser un bon element de gaudi i observació de la fauna salvatge i de fet ho és en certs llocs, però no hem d’oblidar el seu origen forani. Cal tenir present el seu possible paper de transmissió de malalties a altres espècies; la competència amb altres ungulats autòctons; i l’aniquilació de certes plantes, com ara el nabiu, tan necessàries per a altres vertebrats amenaçats, sobretot quant les poblacions són massa denses i en no existir una regulació natural. L’activitat cinegètica, fora del Parc Nacional, no ha sabut controlar i regular la seva població. Fins i tot, l’actual Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) del Parc Nacional esmenta ben clarament que caldria eliminar-ne les espècies al·lòctones (o no autòctones). Pot ser caldria començar a plantejar-se la reintroducció a nivell de la serralada pirinenca, inclòs el Parc Nacional, d’aquells depredadors naturals que es varen extingir ja fa unes quantes dècades. Potser llavors, les poblacions d’ungulats salvatges estarien ben controlades des del punt de vista numèric i sobretot, des del punt de vista sanitari. Al cap i a la fi, aquesta ha estat la funció dels depredadors de manera natural i gratuïta al llarg dels darrers mil·lennis!

Jordi Canut i Bartra

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

24 l’essència de les paraules per què es diu... (la) vall fosca?

Ja fa més de cent anys un perspicaç enginyer i financer nord-americà es va enfilar al capdamunt de la serra de Collserola acompanyat d’un il·lustre pallarès de Sort, i assenyalant amb el seu dit índex cap al nord, amb uns ulls plens de llum, va exclamar: “Escolteu-me bé, amics i amigues, d’aquella imponent serralada de muntanyes blanques que s’albiren en la llunyania (els Pirineus) portarem l’energia necessària per fer de Barcelona una gran ciutat.” Era Fred Stark Pearson i l’altri, Emili Riu i Periquet, dos majorals indòmits de l’avenç contemporani del nostre país!

Aquesta fou la primera declaració d’intencions d’una nova revolució industrial que s’apropava a Catalunya, aquest cop enfocada a unes valls pirinenques molt allunyades dels principals focus de progrés, malauradament sempre urbans, que reunien tres receptes màgiques: la primera, tenir unes capçaleres hidrogràfiques plenes a vessar d’aigua; la segona, gaudir d’una gran diferència d’alçada entre els vessants d’aquestes capceres i els fons de les valls, una font inesgotable d’energia potencial; i, per últim, estar sobre substrat granític, una roca aquesta dura, impermeable i, impenetrable, que obliga que les aigües avancin sempre en superfície, afavorint així l’explotació de la seua força natural. I la vall escollida per a aquesta nova revolució fou la de Cabdella!

Orientada de nord a sud, fidel al curs natural del Flamicell, el “flumen cello o riuet dels Pirineus”, la vall

es troba custodiada des de les altures per una muntanya que no passa indiferent: el Montsent (2.882m). La verticalitat dels roquissars de ponent contrasta amb la soferta suavitat dels prats alpins de llevant. Per sota, una vall d’orígens glacials, de prop de 20 km de llargària, limita al nord, per la collada de Saburó, amb la vall de l’Escrita o d’Espot, i pel coll des Gavatxos, amb la ribera de Sant Nicolau; al sud, amb el poble de Senterada i el congost d’Erinyà; a l’est, per la collada del Triador, amb la vall d’Àssua, capitanejada per Llessui; i a l’oest, pel port de Rus i el de Filià, l’un pas tradicional cap al Taüll de la vall de Boí, i l’altre, cap a la vall de Manyanet.

Dels caps als sols, és a dir, de Cabdella a Senterada, passant per la Pobleta de Bellveí, Estavill, Envall, Beranui, la Plana, Gramenet, Antist, Castellestaó, Astell, Oveix, Guiró, Molinos, Paüls, Pobellà, Montrós, la Torre, Aiguabella, Espui, la Central i la pròpia Cabdella, aquesta ribera ens ofereix paisatges i pobles que en poc menys d’un segle han vist alterades unes essències geogràfiques, socials i econòmiques, que s’havien transmès de generació en generació, sense gaires canvis, pràcticament durant els darrers mil anys!

Llepapadelles de Senterada, escaganats d’Estavill, fatos de la Pobleta, aufegajutges d’Envall, embusteros d’Antist, doctosos de Beranui, comerciants de la Plana, rellasques de Castellestaó, matamúsics de Paüls, guitarristes

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules per què es diu... (la) vall fosca? i taverners de Montrós, gavatxos de Pobellà, fesolets d’Astell, gallinaires d’Oveix, calçuts de Guiró, pixallits de la Torre, eguarans d’Espui, aigüerols d’Aiguabella, presumits de la Central de Cabdella, i saltaroques de Cabdella...

Bressol d’avantpassats, de pares i d’oncles, no fa pas més de cinquanta anys, hi vivien poc menys de mil cinccentes ànimes, repartides entre dinou pobles amb 300 cases, que feien péixer unes 12.000 ovelles; amb padrins i padrines que encara portaven esclops de freix i gorres musques; on els matxos i les mules eren els tractors del moment; i on el territori encara estava exempt de falsa modernitat!

Però en pocs anys, de l’onze al catorze del segle vint, en 27 mesos, tot va canviar! Es va construir, a pic i pala, una de les primeres carreteres dels Pirineus, de la Pobla fins a la central de Cabdella, amb quatre mil treballadors i amb un pressupost d’uns 300.000 duros de l’època (1 duro = 3 cèntims d’euro). Es van escoltar les paraules i els fets d’enginyers com míster Matter o messié Keller, que van revolucionar les veus sentides fins llavors vora les llars de foc. Es va al·lucinar amb els primers trens Renard a vapor que arrossegaren turbines i turbines de generadors, alternadors, rotors i altres aparells acabats amb ors, amb els quals es va construir al 1912 la primera central hidroelèctrica industrial de l’Estat espanyol! Els nostres padrins i padrines no paraven de pensar i dir que açò é de botjos però el que potser no sabien és que moltes voltes, precisament aquesta orqueria, acostuma a ser la millor aliada del progrés.

Si les iniciatives capitalistes i hidroelèctriques de mun-

25

tanya tenen un jardí de l’Edèn, en ell trobaríem plantades o sembrades, en lluna creixent i amb el recolzament d’Alfons XIII, tots els estanys de les conques del Flamicell. Són prop de 30 estanys, que atresoraven 50 milions de metres cúbics d’aigua i un potencial hidràulic de 110 milions de kilowatts/any; alguns amb noms de cases del poble de Cabdella com Francí o Morera; altres batejats en funció de la seua forma o grandària com el Tort, Travessani o el Mar; i quasi tots ells violats, foradats i connectats per a la producció hidroelèctrica, per a donar llum a les indústries barcelonines, formant plegats un dels conjunts lacustres més desitjats de la història econòmica del Principat de la darrera centúria!!

Van alterar els estanys però també els nostres topònims! De la Pobleta a Pobleta, de Montsent a Montseny, de Molins a Molinos, de Capdella a Cabdella, de Flamicell a Flamissell, de Montirroio a Montorroio!!!

Per què ens canvien els noms de la nostra geografia, de la nostra vida quotidiana, amb tanta facilitat i descaro?

Per què els riuets passen a dir-se rierols i els barrancs, torrents? Per què? Dol que una part del nostre patrimoni, allò que ens diferencia d’altri, sigui mutilat o transformat perquè sí! Per què no som capaços de defensarho? Per què no mantenim viva la nostra parla, la que utilitzem des que ens despertem fins que ens dormim?

Terra de riuades com la del set, la del vint-i-quatre, la del trenta-set, o la del vuitanta-dos del segle passat, de fires tardorals com la de la Pobleta, de bocins de paisatges amb pobles vora rius i pobles vora nyius... d’àguila fou paradís natural de la truita fario que, durant dècades, va ser un gran valor natural d’exportació cap

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

26

l’essència de les paraules per què es diu... (la) vall fosca? al sud de França on les classes benestants les consumien amb delit, a les termes de Banyeres de Luixon i voltants. És però el moment de respondre a la gran pregunta.

D’on surt el nom de la vall Fosca? Fem una mica d’investigació històrica!

En els qüestionaris d’en Francisco de Zamora, escrits a finals del segle XVIII, a les respostes del poble ribagorçà de Pinyana, a menys de cinc hores a peu de la vall Fosca, s’anomena una vall escura que s’enfila fins a Viu de Llevata!!!

Pràcticament cent anys després, el 1883, mossèn Cinto Verdaguer arriba per l’estany de Montcortès a la Pobleta i escriu rendit al seu quadern de viatge: A l’hivern esta vall veu poques hores de sol; per això los de per avall, per malnom, li diuen la vall Fosca. A l’estiu de 1919, Josep Maria Folch i Torres, el narrador gentil, fa una estada a la Torre de Cabdella d’on sortirà Niu d'àligues o la llum de la vall, publicada al setmanari Patufet i dedicada Als senyors d’Espot -cognom de ca de Jaume de la Torre-, pares de la vall Fosca, mestres en catalana hospitalitat i noble gentilesa; en recordança del nostre benaurat sojorn en el cor de les muntanyes sobiranes de la nostra Catalunya. Sis anys després, a la novel·la La sospita torna a fer-ne esment: Després d’esmorzar comença l’ascensió a Capdella la vella i tot seguit empreníem cap a Port de Rus, l’esboranc pel qual la vall fosca s’aboca a mirar la de Bohí. No hi ha dubte que en Folch i Torres dóna el cop de mà literari precís que marcarà anys després el triomf geogràfic del topònim.

Dècada dels vuitanta... A les actes d’un ple de l’Ajuntament de la Torre es plasma la necessitat de trobar un nom que faci honor a aquesta vall plena d’història però que malauradament lluita encara agònicament

per ser reconeguda! El testimoni d’en Zamora; les paraules de mossèn Cinto; la ploma d’en Folch i Torres; la tradició i les veus anònimes populars... Sigui el que sigui i qui fos, i gràcies potser a tots, neix oficialment la vall Fosca!

La vall de Cabdella, les valls del Flamicell, la vall pionera, la vall de les tronades, la vall de les muntanyes blanques, el valle Escura, la vall Fosca! Motor de revolucions industrials; generadora del 14% de l’energia hidràulica d’Espanya; paradís pluviomètric amb registres anuals que superaven els 1.500 litres per metre quadrat; rècord català de temperatura mínima, enregistrada el 2 de febrer del 1956, amb menys 32º centígrads.

Diu la veu popular que el nord no s’ha de perdre mai, que el vent de port o el fogony sempre són benvinguts, i que les bonances i les misèries de les quatre estacions de l’any acabaran per decidir-ho tot. Què així sigui, a les fosques o en plena llum!

Per acabar, un pensament en veu alta! Entre muntanyes altives i valls sorprenents, els camps de golf són possibles? Entre boscos frondosos i riberes feréstegues, ho són les estacions d’esquí? Aviat la vall Fosca podria deixar de ser una realitat social i esdevenir una marca turística però... quin ha de ser el preu que els veritables vallfosquins hauran de pagar per fruir d’aquesta tercera revolució? El temps, l’imaginari de les noves generacions i els capricis polítics de la història ens ho diran molt aviat, sinó a natris als nostres estimats fills o als nostres envejats néts!!

Josep Maria Rispa Pifarré * Dedicat a Tonet (+1924-1990), Joan (1920) , Rossita (1918) i Pepe (+1916) nascuts entre ca de Molins i Cabdella durant aqueix sorprenent i irrepetible segle XX.

27

caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

de senet a erill

pel port de gelada

La ruta que durem a terme té com a punt d’inici el poble de Senet (1.309m) enclavat en la majestuosa vall de Barravés. Aquesta vall d’origen glacial s’estén des de la capçalera de Molières i Conangles fins més avall del poble de Vilaller. Està recorreguda per la Noguera Ribagorçana i envoltada d’algunes de les muntanyes més característiques dels Pirineus axials, com poden ser el massís de Besiberri a la zona oriental i el de la Maladeta a la part occidental.

Antigament el camí de Senet a Erill la Vall era zona de pas, tant pels viatgers que venien de França i l’Aragó, com dels que provenien de la vall de Boí i anaven cap a la Val d’Aran. Actualment aquest camí està escassament transitat i per aquest motiu s’ha inclòs dins de la xarxa de Camins Vius, que pretén recuperar aquells camins de la zona d’influència del Parc que foren importants en altres temps. Però comencem a caminar...

Un cop arribats al poble de Senet ens podem adreçar al centre d’informació del Parc, conegut com la Serradora, on ens informaran d’aquesta i d’altres excursions que podrem fer per la zona. Des d’aquí, agafarem com a punt de referència els cartells de la ruta de la Fauna, ja que la primera part del recorregut coincideix amb aquesta. Un cop sortim del poble, ens endinsarem per un bosc de pi roig (Pinus sylvestris), avellaners (Corylus avellana) i grèvols (Ilex aquifolium), tot seguint un camí amb marges i murets empedrats que ens recorda el seu ús antic de pas de vianants així com del bestiar cap a les pastures.

Anirem trobant cartells indicatius de les diferents espècies d’animals que habiten i que podem trobar en aquesta zona, amb detalls dels seus rastres i petjades. Durant aquest recorregut, gaudirem d’un preciós paisatge i podrem observar la variada vegetació que ens envolta.

Comencem a pujar de forma constant fins arribar a l’abeurador de Planaverd (1.550m) on s’entreveu la proximitat dels primers prats de dall. Creuant aquests primers prats arribarem al gran replà d’Artigalonga (1.720m). Es tracta d’una extensa planura que antigament s’utilitzava com a terreny de conreu i que ara ha passat a ser zona de pastures de vaques i ovelles dels veïns de Senet. Aquí trobem la cabana d’Artigalonga utilitzada per donar aixopluc als pastors i on després de l’esforç fet fins ara, podem fer un petit descans mentre admirem el paisatge i probablement puguem veure volar alguna perdiu xerra (Perdix perdix).

Seguint el planell arribem a l’Esbornada on s’observa un espectacular exemple de materials esllavissats. Són tills de la morrena lateral esquerra de la antiga glacera de la Noguera Ribagorçana que presentava un gruix de gel, en

aquest indret, de més de 500 metres.

Deixant enrere Artigalonga arribem a una petita borda utilitzada actualment com a estació meteorològica, des d’on surt el sender cap al port de Gelada; des d’aquest punt es poden veure i admirar els extensos boscos que s’estenen als seus peus.

Arribats al port de Gelada ja hem assolit el punt més alt de l’itinerari (2.078m). És una gran collada de prats alpins on la presència dels arbres es gaire bé inexistent i on quedarem fortament impressionats amb les majestuoses dimensions del port en forma de U. A la part meridional es troba el pic de Gelada (2.447m) al qual, si ens trobem amb ànims, podrem pujar per gaudir d’unes magnifiques vistes sobre tota la vall de Boí i part del Parc Nacional.

Des de la gran collada iniciarem ara el descens cap als corrals de Puialabrosta, amb el barranc principal a la nostra esquerra, i després de superar tres petits barranquets, i de passar per la cabana de Plana Miligà, tornarem a ascendir fins coronar la collada de Basco (1.918m). Pel camí podem trobar, segons l’estació de l’any, ramats de vaques, eqües i potser algun isard (Rupicapra pyrenaica) o divisar el vol solitari del trencalòs (Gyapaetus barbatus).

Des d’aquest coll ja entreveiem els pobles d’Erill, Boí i Taüll, amb la característica alineació dels campanars de les seves esglésies. Farem una agradable baixada, passant per la vora d’unes petites cabanes, fins a arribar a unes antigues bordes, on mereix la pena aturar-se per observar la seva construcció feta amb unes llastres de grans dimensions. Són les bordes de Joanamat, Martimpé i Vidal, també conegudes popularment com Erill Amunt i on a prop encara es poden descobrir les restes de l’antiga capella de Sant Cristòfol. Aquestes bordes, al seu interior, disposen de dues plantes, la inferior està destinada a guardar el bestiar i la superior, a fer de recer als pastors.

Des de les bordes anirem a buscar, a l’esquerra, el camí dels Puiols, que ens portarà directament al poble d’Erill la Vall.

Erill és un bonic poble situat a la vessant occidental de la vall de Boí, estratègicament situat, des d’on es poden contemplar els pobles de Boí i Taüll. És un petit poble tranquil, com tots els de la zona, que sembla arrecerar-se al voltant de la seva església romànica de Santa Eulàlia, a què per acabar la jornada, és aconsellable anar a fer una visita per admirar el seu característic porxo de quatre arcades únic en el conjunt d’esglésies de la vall de Boí.

Xavier Riera Oliva Guia interpretador de Boí

SENET

PIC D’AUBACS (2.615 m) ARTIGALONGA

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

PIC DE PLANAMORRONS (2.479 m)

L’ESBURNADA L’AUT (2.532 m)

PORT DE GELADA PLANA MILIGÀ

COLLADA DE BLASCO

BORDES D’ERILL

PUIALABROSTA

PIC DE GELADA

LES ROIES DE CARDET (2.444 m)

ERILL LA VALL LA CORONA DEL PINAR

ROCA DE L’ÀLIGA

LA NOGUERA DE TOR

N BARRUERA

PONT PAS BARRAT PIC

caminem pel parc

MIRADOR FONT REFUGI PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS PÀRQUING FUNICULAR ITINERARI PISTA CURS D'AIGUA CARRETERA BOSC GR BORDA CABANA

Durada: 5-6h (anada) Desnivell: 1.309m – 2.078m – 1.918m – 1.250m Dificultat: moderada pel pendents existents al principi i al final de l’itinerari.

Fixeu-vos en: les magnífiques vistes panoràmiques que hi ha tan des del port de Gelada com del de Basco; la presència de ramats de vaques, ovelles i eqües durant el període de pastures; i la descoberta d’animals com l’isard o el trencalòs amb relativa freqüència.

publicacions

TÍTOL: Mamífers: manual interactiu de descoberta EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2007 FORMAT: 1 disc òptic (DVD), 12 cm.

Fins ara les guies de camp estaven fetes per ser portades in situ al lloc d’observació. Amb aquesta guia interactiva de mamífers, tenim el lloc d’observació dins del DVD: podem realitzar des de passejades virtuals per les rutes populars d’entrada al Parc, sempre a l’aguait de fauna, a consultar fitxes en detall dels mamífers del Parc, veure’ls en galeries fotogràfiques o sentir els sons particulars de cada espècie, especialment el carismàtic isard que té un so veritablement sorprenent. La guia s’estructura en activitats cada vegada més complicades: des de la primera aproximació al medi fins a participar en censos d’isards o activitats de foto-trampeig nocturn i ens ajuda a entendre com es gestiona i localitzen el mamífers gràcies al mapes de distribució. Si no hi ha animals per veure, es pot aprendre a interpretar i descobrir la seva presència per mitjà dels seus rastres: pèls, excrements, restes de menjar...

Una eina completíssima i quasi imprescindible per aprendre, conèixer i gaudir del mamífers del Parc Nacional des de l’ordinador.

DVD per a PC disponible en català i castellà.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

29

TÍTOL: Caminant el Pallars Jussà EDICIÓ: Cossetània, 2007 FORMAT: 131 p., 22 cm.

No només amb ascensions i muntanyes es poden entendre els Pirineus. Aquesta guia ens presenta 17 rutes per a descobrir molt en profunditat una de les grans comarques del Pirineu: el Pallars Jussà. La grandiositat del Pirineu també es pot admirar des d’una perspectiva una mica més allunyada com la que ens ofereix la Portella Blanca. I no cal només mirar cap amunt: mirant avall cap al riu des de zones com els congostos de Mont-rebei i Collegats podem sentir el mateix vertigen que a les altes muntanyes. Tot un paisatge no només modelat per la natura; l’home ha pres possessió d’aquestes terres i presenta meravelles en forma de ponts, com el pont del Diable de la Bastida de Bellera i el de Bóixols, o en forma de talaies de pedra als castells de Llordà, Montrós o Mur. Per als amants dels racons menys transitats del Parc s’ofereixen dues sortides per la zona perifèrica: els estanys Manyanet i el carrilet de l’Estany Gento.

Cada ruta ens inclou una fitxa amb distàncies, temps i desnivells, així com un seguit d’explicacions entenedores i anecdòtiques per a aprofundir més en el coneixement d’aquesta comarca.

TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: guía EDICIÓ: Centro Nacional de Información Geográfica, 2007.

FORMAT: 96 p., 24 cm.

Surt una nova guia sobre el Parc. En aquest cas pertany a la sèrie Parques Nacionales del Ministerio de Fomento. Centrada principalment en les rutes per a caminar en un dia, la guia ens ofereix recorreguts clàssics aptes per a tots els públics, però que permeten gaudir completament de les meravelles del Parc Nacional i la seva zona perifèrica, com la vall del Gerber o el Clot de la Mainera. També se’ns ofereix la possibilitat de realitzar les travesses GR11-20 per les vessants nord i sud i la cèlebre volta al Parc.

La guia inclou un mapa escala 1:25000 complet del Parc, fet amb la base cartogràfica MTN 25 de l’Instituto Geogràfico Nacional, que inclou les rutes i senders ressenyats a la guia i a la seva part posterior un orto-fotomapa per veure com és realment el Parc a vista de satèl·lit.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

TÍTOL: 120 grans arbres del Pirineu Català i d’Andorra EDICIÓ: Farrell, 2007.

FORMAT: 164 p. : il., 23 cm.

Una nova obra sobre els gegants dels boscos o, com els anomena l’autor, patriarques vegetals. El Pirineu català conté un bon grapat d’aquestes meravelles de la botànica que han sabut fer front al pas del temps, a les inclemències meteorològiques i, en alguns, casos, a la mà de l’home per esdevenir exemples de longevitat.

Cada fitxa ve acompanyada d’una fotografia de l’arbre monumental amb un plànol i les necessàries indicacions de com arribar-hi, car alguns es troben en terrenys privats. La majoria dels arbres es troben a poc menys de mitja hora a peu des d’alguna carretera o pista, així que la guia és una bona eina per conèixer aquests éssers gegantins.

El Parc hi és representat dins la guia amb els grèvols de les Llaveades, els avets de Morrano i de la Cremada i els pins de Peixerani i d’Amitges.

TÍTOL: Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua EDICIÓ: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2007.

FORMAT: 92 p. : il.; 19 cm.

Des de l’any 2005, el Parc compta amb un nou centre: l’Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua. Aquest catàleg no només vol mostrar el museu sinó també esdevenir una eina per conèixer els pastors i el seu ofici que desafia a caure en l’oblit dels nous temps. Podem gaudir d’un recorregut per la vida i l’ofici (i l’art!) dels pastors al llarg de l’any: del cru hivern que veu criar el ramat fins un aspecte que encara perdura avui dia: la transhumància. Al llarg de tot aquest cicle anual es poden aprendre les diferents característiques i també dificultats de la vida dels pastors, que les superaven amb força enginy i sentit comú. Aquest llibre pretén ser un homenatge als pastors de Vall d’Àssua i a un ofici que no es vol perdre, car com se cita dins del llibre: En una societat que ha canviat totalment els seus valors, els pastors estan més ben comunicats que mai, però més sols que abans.

30

TÍTOL: Carros de Foc: travessa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Alpina, 2007.

FORMAT: 1 mapa (1:25.000) + 1 opuscle, 71 p,: il.; 21 cm

Apareix un nou mapa d’aquesta cada cop més popular travessa. En aquest cas ens trobem amb un mapa acompanyat d’una guia de consulta ràpida de la travessa en la qual se’ns ofereixen tots el detalls excepte la descripció dels recorreguts. Sobre la base del mapa del Parc de l’editorial, tenim marcat el recorregut amb dues vies alternatives per l’etapa Ventosa i Calvell-Restanca i per l’etapa Ernest Mallafré-Josep Maria Blanc.

Els textos de la guia estan disponibles en català, castellà, anglès i francès i contenen les descripcions dels refugis, les vies d’accés i de contacte per a poder realitzar reserves. Finalment una guia amb telefòns de serveis al voltant de la travessa (central de reserves, transports, turisme) completa l’oferta de dades útils per a poder afrontar la Carros de Foc amb millor planificació.

el portarr贸

el portarr贸