L’Alcalde Osuna

Passades les eleccions municipals del 28 de maig, trobo que és moment de reconèixer l’Alcalde Osuna (2015-2023). Per tota la seva responsabilitat durant aquets últims vuit anys, i pel seu esforç silenciós, constant i perseverant en favor del benestar individual i col·lectiu.

Li agraeixo la seva dedicació continuada vers el desenvolupament del nostre municipi. Ha portat a terme una tasca de gran calat que no sempre s’ha valorat degudament. S’hi ha deixat la pell exercint una funció desbordant i repleta d’excessives demandes. I ho ha fet a peu de carrer i directament amb la gent.

Les actuacions impulsades i realitzades en aquest temps constaten el seu sacrifici, nascut d’un compromís inequívoc pel bé comú i de la passió per Ripollet i el seu veïnat. Ha posat l’èmfasi en les necessitats locals, ha materialitzat els principis d’equitat i justícia social, i ha fet de l’Ajuntament una institució que sentia, valorava, estimava i atenia la diversitat.

Amb un comportament exemplar, d’honestedat i honradesa, ha sembrat al seu pas. La seva petjada perdurarà. I sé que aquestes paraules es queden curtes. Perquè realment mereixeria un homenatge efectiu en forma de cura, suport, gratitud, reconeixement i afecte.

Lectores

Passades les eleccions municipals cal reflexionar sobre els resultats a nivell local (les anàlisis al detall les deixo pels “astuts assessors” de cada formació política).

He seguit la campanya amb la curiositat d’aquell que n’ha viscut moltes i ara assumeix el paper d’espectador “desacomplexat”. El gir ha estat un terrabastall: qui tenia 10 regidors, i manava, ara en té 6; i qui en tenia 6, i manarà, ara en té 10; els qui llauraven la terra erma que un trànsfuga els havia deixat, han recollit els fruits, i ara pensen en millorar la collita en un temps futur; un clàssic de la dreta local ha recuperat la cadi- ra en un racó de la sala de plens; i mala notícia és que l’extrema dreta, o la ultra dreta (que fa més modern), hagi arrabassat dues places sense cap tipus de campanya. Això últim, ens hauria de fer reflexionar, a tothom, sobre les conseqüències de la deixadesa en les nostres responsabilitats com a ciutadans quan renunciem al dret a votar que tanta sang ha costat i tantes llàgrimes ha vessat.

He notat en la campanya local la nuŀla referència a res que tingui a veure amb el món de la cultura. No em val algun comentari, el dia del debat, sobre no sé què d’algunes traves burocràtiques. Propostes concretes és el que cal. Anticipo que no m’agraden els manifestos electoralistes signats per gent coneguda del món de la cultura. Com tampoc em crec la independència dels treballadors de la cultura quan donen suport públic a les formacions que els donen feina. La majo- ria dels agents culturals jutja les coses segons si en treuen profit o no. Soc dels que penso que hem entrat en una concepció salvatgement neoliberal de la cultura catalana. Que hi ha partits i institucions que perpetuen aquest estat de les coses en què, si tens projectes fora de la comercialitat estricta, saps que hi perdràs l’esma o hauràs d’abandonar.

Potser a Ripollet seria hora de recuperar el premi literari Molí d’en Xec, un acord entre la CRAC i l’Ajuntament l’activaria amb rapidesa. I per què no recuperar el premi comarcal Valentí Velilla de teatre que tants grups va veure néixer? Per què no debatre amb profunditat la necessitat d’una sala multidisciplinar que descongestioni el Teatre Auditori? De propostes n’hi ha, només cal que els futurs responsables polítics parin l’orella.

Miquel Estapé i Jorba