Els comites de defensa de la cnt by CGT Catalunya

Els ComitĂ¨s de Defensa de la CNT

Els Comitès de Defensa de la CNT 1933-1938 Dels Quadres de Defensa als Comitès Revolucionaris de barriada, les Patrulles de Control i les Milícies Populars

Agustín Guillamón

1a edició juliol 2016 Barcelona Autor: Agustín Guillamón Edicions Malapècora ISBN Dipòsit Legal

978-84-16553-69-3 B 17169-2016

Maquetació: CtrlC+CtrlV descontrol@riseup.net Impresió: Impremta el Taller fotocopies@riseup.net Traducció: Amigues de les Lletres Imprès a Catalunya

Els Comitès de Defensa de la CNT de Agustín Guillamón està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

Plus de dirigeants, plus d’État Pour profiter de nos combats Raoul Vaneigem. La vie s´ecoule, la vie s´en fuit

Vivere militare est Séneca. Epístoles

Morpheus: “I didn’t say it would be easy, Neo. I just said it would be the truth” Larry y Andy Wachowski. Matrix

Pròleg

L’oblit és una arma del Poder. De qui té la capacitat d’escriure la història. De dictar-la, des de les institucions, les editorials i els mitjans de difusió massiva. És, l’oblit, una arma tant poderosa que té el poder d’imposar-nos una versió de com és la realitat, de com hem arribat al moment actual i de quina ha sigut la nostra participació en el procés. I això afecta tant a la història gran com a la, per dir-ne d’alguna manera, la nostra més particular. Quantes vegades hem sentit explicar el segle XIX a partir dels canvis tècnics a la indústria i de les disputes entre liberals i conservadors mentre es passa de puntetes sobre les revoltes, cremes de convents, sublevacions o la construcció d’espais i associacionismes d’arrel popular? De manera una mica similar, alguna vegada també hem sentit afirmacions com “els (i les) anarcosindicalistes mai hem emprat la violència”. Tot plegat té a veure amb la imposició d’identitats col•lectives, tant al conjunt de la població com a espais que ens reclamem hereus d’organitzacions de combat de la classe treballadora de fa unes dècades. La publicació d’aquest llibre, una traducció de l’original titulat “Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938)” de l’Agustí Guillamon editat originàriament per Aldarull el 2011, pretén lluitar contra aquest oblit imposat. Ens obre la mirada cap a aspectes poc tractats del moviment llibertari i, concretament, anarcosindicalista construït al voltant de la CNT i de la FAI a la dècada dels 1930’s del segle passat. Fuig de tabús actuals, massa sovint imposats per nosaltres mateixos, i parla de la violència. Una violència entesa com un mitjà per enderrocar el poder de l’estat i del capital i defensar la construcció de la revolució, i no com una fi en si mateixa. El llibre ens introdueix als debats, dubtes, crítiques i rectificacions dels qui van protagonitzar la creació d’aquesta eina del moviment obrer. Pensant en el present, ens

Els Comitès de Defensa de la CNT

incita a debats en certa mesura prohibits actualment. Una prohibició que comença per la nostra pròpia resistència a pensar en els termes dels i les que van protagonitzar les històries que ens recull i exposa l’Agustí. Lluny de caure en un fetitxisme de pistoles i “naranjeros”, aquest estudi posa sobre la taula el paper de l’organització, un element indispensable per a superar les limitacions dels esclats espontanis i preparar, si cal cuinada a foc lent, una gran força popular capaç de fer la revolució. Ens ho mostra en il•lustrar tant els debats entre les diferents organitzacions de combat de l’anarcosindicalisme com les anàlisis crítiques de l’onada revolucionària de principis del 1933. Els fracassos i les discussions, no obstant, no van actuar com un factor de desmobilització sinó que, per contra, van permetre preparar el teixit organitzatiu que els dies 19 i 20 de juliol van derrotar militarment el feixisme a Barcelona i altres poblacions catalanes i van iniciar la revolució social. El llibre també ens mostra la destrucció de l’experiència revolucionària i com aquesta no va venir del triomf de l’exèrcit feixista, com a mínim en una primera instància. La distinció entre les lluites reformistes i revolucionàries és de cabdal importància, com estem veient també avui en dia. En un enfrontament sense pacte possible, com el que dissenyava l’organització anarcosindicalista els anys 1930’s entre les i els treballadors i la burgesia, les opcions de reforma havien d’acabar traint la lluita popular. La progressiva consolidació del poder de la Generalitat a finals del 1936 i inicis del 1937, amb la participació fins i tot de destacats dirigents de la CNT va facilitar aquest procés. Les contradiccions que aleshores van patir l’anarcosindicalisme i la resta d’organitzacions revolucionàries són una bona mostra de les complexitats de determinats moviments històrics i la dificultat de prendre decisions sobre la marxa. L’aniversari d’una revolució i, concretament, de la Revolució de juliol del 1936, és una bona excusa per editar un llibre que combat l’oblit, les històries tergiversades i els prejudicis. Volem girar el cap i, de manera breu, centrar la mirada en un seguit de fets de fa 80 anys i en les dones i homes que els van protagonitzar. Conèixer les seves accions però, sobretot, entendre-les en el context en que les van dur a terme. I un cop feta aquesta retrospectiva, tornarem a girar la mirada per fixar-la endavant. Tenim un present per combatre i un futur per construir. Dels i les que ens van precedir, ara fa 80 anys, envegem es-

Agustín Guillamón

pecialment el convenciment que tenien que farien la revolució i la seva capacitat per treballar, en base a fets concrets, per preparar-la. Potser aquesta és la principal lliçó del llibre. L’aprenem i ens hi posem. Perquè, un cop eliminat l’oblit, no volem viure només de records i d’enveges. Avui, com ahir, és hora de posar les nostres mans a construir les eines per fer la revolució social.

Ermengol Gassiot, Secretari General de la Confederació General del Treball de Catalunya

Els ComitĂ¨s de Defensa de la CNT

Introducció

Aquest llibre, la primera edició del qual en castellà és de 2011, i que ja ha estat traduït al francès, italià i anglès, és el primer que tracta el tema dels Comitès de Defensa com a autèntics protagonistes indispensables de la Revolució de 1936. Fins llavors la historiografia no els havia tractat en profunditat o només apareixien furtivament. Encara que existeix una extensa bibliografia sobre la Guerra civil espanyola, que podria fer-nos pensar que ja s’ha dit tot sobre la qüestió, la veritat és que aquest llibre destrossa tal creença i, des de la pedrera d’una immensa tasca d’investigació en arxius de tot el món, planteja el punt de vista dels interessos del proletariat revolucionari, donant-nos una perspectiva radical, desconeguda en el món acadèmic, comprat per a escampar la sagrada història de la burgesia. El 14 d’abril de 1931 s’havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals, la CNT va adoptar dues mesures organitzatives que tindrien un enorme èxit posterior: la formació de sindicats de barri a la ciutat de Barcelona i la institució dels comitès de defensa. La CNT en els anys trenta no era només un sindicat, entès a la manera clàssica com una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT formava part d’una xarxa de solidaritat, formació i acció que abastava tots els aspectes de la vida del treballador, tant socials com culturals, familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel sindicat de barri, els ateneus, les escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat, els grups de defensa (coordinats a nivell de barri i després de districte i ciutat), constituint en la pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, alternativa als valors capitalistes.

Els Comitès de Defensa de la CNT

En 1923, Joan García Oliver havia aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica revolucionària”. Eren els anys del pistolerisme (1917-1923). La CNT havia de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca als assassinats de la policia i de la guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”, consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o alliberament, pretextant un intent de fugida. En 1931 la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups d’acció dels anys del pistolerisme, encara que ara orientats no només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives, sinó element indispensable per exercir els drets fonamentals d’expressió , premsa, reunió, associació, manifestació, sindicació o vaga, encara no reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una Constitució, però que encara no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents, això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els cenetistes. L’1 de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada unes enormes banderes roig-negres com a senyal d´identitat de la CNT. Es va acordar elaborar una plataforma de reivindicacions, que serien portades a les autoritats en manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça de Sant Jaume van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que Joan García Oliver lliurés les reivindicacions i sortís al balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació. Els comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista” aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més, indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l’escola racionalista o la cooperativa. Els comitès de defensa garantien els drets dels treballadors, perquè no existien més drets que els apropiats per la lluita de carrer, no existien més drets que els que podien defensar-se, practicant-los. Però la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”, consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del país s’unís a la insurrecció va mostrar els seus límits, i sobretot , els seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de gener i desembre de 1933 havien desarmat als co-

Agustín Guillamón

mitès de defensa, sotmesos a una fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de timó i canviar de tàctica. I així es va fer a l’octubre de 1934, com s’explica en el primer capítol del llibre. Característica fonamental del llibre, a més de la seva ja comentada perspectiva radical, en defensa del punt de vista dels revolucionaris, és la seva tècnica narrativa que trenca amb l’habitual en el món acadèmic, determinada per un autor omniscient (tant del passat com del present i del futur) que barreja informació documental amb opinió pròpia, fabricant un relat indiscutible per vendre a un lector passiu, ximple i maldestre, com a veritat inapel•lable. En aquest llibre es diferencia sempre de forma molt clara i precisa entre la documentació i la seva pròpia interpretació dels fets i dels documents, amb un respecte absolut cap al lector, al qual es facilita els instruments adequats per a convertir-se ell mateix, mitjançant un diligent esforç, en investigador vàlid del passat. A aquest lector intel•ligent i actiu se li ofereixen els debats interns dels comitès de defensa, de les assemblees sindicals, dels consells de la Generalitat i totes aquelles dades necessàries per reviure la problemàtica a la qual es van enfrontar els protagonistes destacats o anònims d’un passat que era per a ells era un angoixant i problemàtic present. El llibre insisteix a destacar l’abisme existent entre les posicions i vivències dels integrants dels comitès de defensa, que “estaven fent la revolució”, i l’estratègia política dels comitès superiors, és a dir, dels dirigents anarquistes, que havien renunciat a tot en nom de la unitat antifeixista, amb l’objectiu únic de guanyar la guerra. Els comitès de defensa dels barris no havien renunciat a res, mentre els dirigents ja havien renunciat a la revolució en nom de la sagrada unitat amb la burgesia, els estalinistes i els catalanistes. El text s’acompanya d’un excel•lent i detallat glossari que introdueix els diferents grups o personalitats citats, facilitant d’aquesta manera la seva lectura i comprensió. El lector té, doncs, a les mans un llibre rupturista, primer perquè està escrit des del punt de vista dels revolucionaris, i en segon lloc perquè trenca amb la narrativa passiva i prepotent, habitual entre els historiadors acadèmics. Finalment apareix com un bon tast de la trilogia

Els Comitès de Defensa de la CNT

dedicada a l’estudi de la fam i la violència a la Barcelona revolucionària de 1936-1937: La revolució dels comitès, La guerra del pa i La repressió contra la CNT. Ha arribat l´hora del lector, i és a ell i qui lo toca ara jutjar i decidir si Els comitès de defensa és una llavor destinada a germinar i influir, directament o indirectament, en el fons i en la forma de la historiografia futura sobre la Revolució i la Guerra civil espanyola, com ho van ser en el seu moment els treballs de Vernon Richards, Peirats, Broué o Bolloten, perquè sense conèixer el passat no es pot comprendre el present, ni lluitar pel futur.

Agustín Guillamón

Capítol 1

De l’informe de Shapiro a la ponència d’octubre de 1934

Un informe confidencial, i d’escassa difusió, d’Alexander Shapiro1, secretari de la AIT, elaborat al llarg de la seva estança a Espanya entre 1932-33, relatava què eren i com funcionaven els Comitès de Defensa, organitzats exclusivament per a tasques insurreccionals de xoc, com la del 8 de gener de 1933, de la que fou testimoni. Aquest informe de Shapiro, sobre els Comitès de Defensa, fou realitzat en plena polèmica entre faistes i trentistes2, sobre si era oportuna, o no, la tàctica de la insurrecció immediata, local i permanent. Shapiro va fer una crítica demolidora de la improvisació, falta d’organització i preparació de la insurrecció de gener. Denuncià, amb duresa, que una mateixa persona pogués posseir càrrecs a les secretaries de la CNT i del Comitè 1

AIT: “Rapport sur l’activité de la CNT (14 décembre 1932 – 26 février 1933)”.

2 Els faístes propugnaven insurreccions alienes a les condicions objectives, que contagiéssin al poble, amb l’exemple donat per grups d’acció revolucionària. Els trentistes, o reformistes, protestaven per la ingerència de la FAI als sindicats; defensaven l’acció sindical i la serietat en la preparació d’una insurrecció revolucionària massiva, en condicions favorables per a la seva extensió estatal i social.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Nacional de Defensa, pel confusionisme que creava. Demostrà que, a la pràctica, s’havia produït una submissió de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a les decisions del Comitè Nacional dels Comitès de Defensa (CNCD) L’informe de Shapiro, que va comptar amb l’inestimable ajuda d’Eusebi Carbó, descrivia d’aquesta forma els quadres de defensa, existents el 1933: “Aquests Comitès de Defensa, que ja existien des de temps enrere, tenien com a única meta preparar les armes necessàries en cas d’insurrecció, organitzar els grups de xoc en els diferents barris populars, organitzar la resistència dels soldats a les casernes, etcètera”. Encara en curs la insurrecció asturiana, el CNCD constatava, en una ponència3, el fracàs de la tàctica insurreccional, propugnada pel grup Nosotros, coneguda popularment com a “gimnàstica revolucionària”, a la que culpava precisament de la falta de preparació de la CNT per intervenir, a nivell estatal, en la insurrecció d’octubre de 1934. Havia arribat el moment de superar aquesta tàctica, perquè havia demostrat fins a on era d’absurd i perillós fer una insurrecció local en un moment inadequat, sense una seriosa preparació prèvia, ja que sotmetia els llibertaris a la repressió estatal, sense aconseguir mai una extensió popular per tot el país, ni l’adhesió d’altres organitzacions, necessària per enfrontar-se amb èxit a l’aparell militar i repressiu de l’Estat. El pitjor de tot era que aquella repressió havia desmantellat l’aparell militar clandestí de la CNT, desprès de les insurreccions precipitades de gener i desembre de 1933. L’octubre de 1934, quan es donaven les condicions adequades per a una insurrecció proletària revolucionària, a escala estatal, els anarcosindicalistes es van trobar absolutament exhausts i desorganitzats, desarmats, amb milers de militants presos. Era necessari actuar amb intel·ligència i paciència, preparant-se i armant-se per quan es presentés una nova ocasió, que la repressió dels recents fets revolucionaris ja estava provocant i consolidant. L’esbojarrada immediatesa local, que permetia explosions sense solució de continuïtat, havia de ser substituïda per la planificació intel·ligent i metòdica d’una insurrecció eficaç i definitiva. La data del document, 11 d’octubre de 1934, no deixa dubte sobre la influència que els esdeveniments històrics, en curs, van tenir en la redacció de la Ponència. La seva claredat expressiva i el seu anàlisi no podien ser més contundents. Malgrat tot, més de setanta-cinc anys desprès, la historiografia burgesa de liberals i estalinistes, segueix difo3 1934).

CNCD: “Ponencia sobre la constitución de los Comités de Defensa” (11 d’octubre de

Agustín Guillamón

nent, a dia d’avui, l’explicació propagandística que la CNT va donar per justificar la seva no-participació, a banda d’Astúries, en la insurrecció d’octubre de 1934, quan en realitat l’autèntica raó era que estava exhausta i desarmada: “Que no succeeixi [en el futur] tampoc el que en aquells passats dies que, per la consciència general de que no estàvem preparats per una lluita amb mínimes garanties d’èxit, vam haver de deixar passar els esdeveniments abocats en el dolor de la impotència i suportant els comentaris adversos”. La determinació a treballar en l’enfortiment dels Comitès de Defensa, superant deficiències i corregint errors, i sobretot aprofitant la repressió estatal com a esperó per prosseguir la lluita, van impulsar la ponència del CNCD d’octubre de 1934. S’abandonava la vella tàctica, en favor d’una seriosa i metòdica preparació revolucionària: “No hi ha revolució sense preparació; i quant més intensa i intel·ligent sigui aquesta, millor en el seu dia s’imposarà aquella. Cal acabar amb prejudici de les improvisacions, per inspiració exaltada, com a úniques formes resolutives [factibles] en les hores de les dificultats. Aquest error, de la confiança en l’instint creador de les masses, ens ha costat molt car. No es procuren, com per generació espontània, els mitjans de guerra inexcusables per combatre a un Estat que té experiència, fortes dotacions [en armament] i normes superiors ofensives-defensives”. El CNCD considerava “que cal donar als Comitès de Defensa la gran importància que tenen per a la CNT i la revolució llibertària, atenent a l’estudi ininterromput de les seves estructures per a superar-los [millorar-los] i aportant-los-hi els medis econòmics i de relació [ajuda] moral i tècnica que els revesteixin de la major eficàcia per obtenir prompta i rectament la finalitat desitjada”. La milícia clandestina dels Comitès de Defensa havia d’estar sempre subjecta a les ordres i necessitats de la CNT: “els Comitès de Defensa seran una modalitat orgànica annexa a la CNT”. La Ponència estructurava els Comitès de Defensa mitjançant “militants voluntaris”, de la mateixa forma que es considerava voluntària la participació a les organitzacions específiques, això és, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertaries. Però sense oblidar mai que els Comitès de Defensa eren una organització militar secreta de la CNT, finançada pels sindicats, que “fixaran un percentatge de cotització que mensualment serà entregat a aquells [Comitès de Defensa] per conducte dels Comitès confederals de cada localitat o comarca”.

Els Comitès de Defensa de la CNT

La Ponència fixava inclús un percentatge del “15 per cent de la seva recaptació setmanal”, que afirmava era l’existent a Aragó, La Rioja i Navarra, sense desestimar d’augmentar-lo en cada lloc en funció de les necessitats imperants o de la conjuntura. La major part dels diners es destinava a els diferents Comitès Regionals de Defensa que “distribuiran el material adquirit no als Sindicats o localitats que més contribueixin, sinó a on més falta faci, per l’escassedat o perquè sigui major el rendiment”. La lògica a seguir era, molt pragmàtica i intel·ligentment, la de les necessitats de la insurrecció: “Hi haurà llocs estratègics per a la revolució, que, per les vicissituds de llargues lluites, repressions o falta d’ambient llibertari, no podran acudir econòmicament a l’equipament [armament] i per cobrir aquest defecte mereixeran el suport solidari de les organitzacions, verificat pels Comitès Regionals de Defensa”. La Ponència del CNCD, d’octubre de 1934, considerava que el grup, o quadre de defensa bàsic, havia de ser poc nombrós, per facilitar la seva clandestinitat i agilitat, així com un coneixement profund del caràcter, competències i habilitats de cada militant. Havia d’estar format per un secretari, que tenia la missió fonamental d’enllaç amb altres grups del mateix barri i la formació de nous grups. Un segon militant havia d’encarregar-se d’identificar i anotar el nom, el domicili, la ideologia, dades personals, costums i perillositat dels enemics existents a la demarcació assignada al grup. Per perillositat s’entenia professió o ideologia de la persona identificada com a enemic: “militars, policies, capellans, funcionaris, polítics burgesos i marxistes, pistolers, feixistes, etcètera”. Un tercer militant havia d’estudiar els edificis i immobles hostils al moviment obrer, la seva vulnerabilitat i importància. Es tractava d’aixecar plànols i elaborar estadístiques d’homes, objectes i armaments existents en “casernes, comissaries, presons, esglésies i convents, centres polítics i patronals, edificis forts, etcètera”. Un quart militant del grup havia d’investigar els punts estratègics i tàctics, això es, “ponts, passos subterranis, clavegueram, subterranis, cases amb terrat, o portes d’escapament i accés a altres cases o pati de fugida i refugi”. Es considerava que la tasca del cinquè militant del grup era la de dedicar-se a estudiar els serveis públics: “enllumenat, aigua, garatges, cotxeres de tramvies, metro, vials de transport i la seva debilitat per al sabotatge o la confiscació”. Un sisè militant havia d’encarregar-se de localitzar i estudiar l’assalt dels llocs d’on es podien obtenir armes, diners i provisions per a la revolució: “armeries, domicilis de particulars armats, bancs, cases de crèdit, magatzems de vestits, articles alimentaris, etcètera.”

Agustín Guillamón

Es considerava que el nombre de sis militants era la xifra ideal per constituir un grup o quadre de defensa, sense deixar de considerar que, en algun cas, podia sumar-se algun membre més per a cobrir tasques “de suma rellevància”. Recomanava la Ponència que es sacrifiqués el nombre de quadres a la seva qualitat, i que els militants havien de caracteritzar-se per ser “homes reservats i actius”. La clandestinitat havia de ser absoluta. Així, doncs, els grups de defensa, desprès d’octubre de 1934, es caracteritzaren pel seu nombre reduït, d’uns sis militants, encarregats d’unes tasques molt concretes. El secretari del grup constituïa l’enllaç amb altres grups del mateix barri. Eren grups d’informació i de combat que havien de desenvolupar “el paper de justa avantguarda revolucionària” que “inspiraran directament al poble”, això és, que en el moment de la insurrecció havien de ser capaços de mobilitzar grups secundaris més nombrosos, i aquests, a la vegada, a tot el poble. El grup de defensa era la cèl·lula bàsica d’aquesta estructura militar clandestina de la CNT, constituïda per sis militants. El seu àmbit era una demarcació molt precisa dins de cada barri. En cada barri es constituïa un Comitè de Defensa de la barriada, que coordinava tots aquells quadres de defensa, i que rebia un informe mensual de cadascun dels secretaris de grup. El secretari-delegat de barri realitzava un resum que entregava al Comitè de Districte; i aquest, al seu torn, el tramitava al Comitè Local de Defensa “i aquest al Regional i al Nacional successivament”. Aquest esquema organitzatiu, propi de les grans ciutats, es simplificava als pobles, on els diferents grups es coordinaven directament amb el comitè local. A la ciutat de Barcelona, desprès del 19 de juliol, a cada barri va sorgir un comitè de proveïments, que es coordinaven a nivell de districte i de tota la ciutat. El seu origen radicava en aquell militant de cada quadre de defensa dedicat a les tasques de subministrament d’armes i aliments. Aquests comitès de proveïments, íntimament entrellaçats amb el sindicat de l’alimentació, van crear nombrosos menjadors gratuïts per als milicians i els seus familiars, a més de per aturats i necessitats, que es van mantenir durant diversos mesos. La Ponència detallava inclús com i on “constituir grups, o quadres de defensa, buscant l’element humà en els Sindicats i distribuint-los per les barriades de les ciutats industrials, assignant-los-hi un radi d’acció traçat sobre un mapa urbà i del que procuraran de no sortir-se’n sense avís exprés”.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Es notori el detallisme i la precisió amb la que foren constituïts els Comitès de Defensa. La Ponència recomanava que els grups fossin formats per homes d’un mateix sindicat, o ram professional, “no volent dir amb això que guardin relació o dependència del seu Sindicat ja que ells estan a disposició exclusiva dels Comitès de Defensa i per omplir les finalitats que aquests propugnen”, sinó perquè aquell “mètode té la virtut de convertir a aquells militants, agrupats dins dels Comitès de Defensa, en salvaguarda dels principis dins del Sindicat i en preveure l’actuació íntima i pública del mateix”. La Ponència del CNCD també detallava l’organització dels Comitès de Defensa a escala regional i nacional, enquadrant a més a aquells sectors de treballadors, com ferroviaris, conductors d’autocars, treballadors de telèfons i telègrafs, carters i en fi, tots els que per característiques de professió o organització, abastaven un àmbit nacional, destacant la importància de les comunicacions en una insurrecció revolucionària. Es dedicava un apartat especial al treball d’infiltració, propaganda i captació de simpatitzants a les casernes. Desprès de considerar la necessitat de discutir i perfeccionar constantment les tàctiques i projectes insurreccionals, a nivell local, regional i nacional dels Comitès de Defensa, i formalitzar el lligam amb la FAI; la Ponència acabava amb una crida als cenetistes, per a que consideressin la importància de consolidar, estendre i perfeccionar una milícia anònima i secreta de la CNT, “davant l’aparell militar i policial de l’Estat i de les milícies feixistes o marxistes”. Els quadres de defensa eren majoritàriament quadres sindicals. Desprès del 19 i 20 de juliol alguns d’aquests quadres sindicals van arribar a constituir-se en centúries de les Milícies Populars, marxant immediatament a lluitar contra el feixisme a terres d’Aragó. D’aquí que a l’interior de les diferents columnes confederals, es parlés de la centúria dels metal·lúrgics, o de la centúria de la fusta, o de la construcció, constituïda per militants d’un mateix sindicat.

Agustín Guillamón

Les funcions essencials dels Comitès de Defensa eren dos:

1-Obtenció, manteniment, custòdia i aprenentatge en l’ús de les armes, L’autoritat dels Comitès de Defensa radicava en el seu caràcter d’organització armada. El seu poder era el poder dels obrers en armes. 2-Intendència en el sentit ampli de la paraula, des de la provisió de subministres per a la població i sosteniment dels menjadors populars fins a la creació i manteniment d’hospitals, escoles, ateneus... o inclús, en els primers dies de la victòria popular, de reclutament de milicians i aprovisionament de les columnes que partiren cap al front. Els quadres de defensa existiren ja des de poc desprès de la proclamació de la República, i podien considerar-se com a continuïtat, reorganització i extensió dels grups d’acció i autodefensa armada dels anys del pistolerisme (1917-1923). Durant els anys trenta els aturats eren enquadrats en els quadres de defensa de forma rotativa, amb la finalitat solidaria de dotar-los d’un ingrés, evitar esquirols i estendre al màxim de militants el coneixement i ús de les armes. Per aquestes mateixes raons, i per evitar la seva “professionalització”, evitaren que aquesta remuneració fos permanent4. Durant tota l’etapa republicana hi va haver piquets i grups d’acció sindical armats, que defensaven les manifestacions i vagues, o promovien insurreccions locals. Per altra part, l’acció directa, que caracteritzava a la CNT, els hi feia rebutjar els Jurats Mixts i la negociació burocràtica als despatxos; imposant-se l’acció violenta dels piquets com a única arma eficaç per arrencar millores laborals a una patronal salvatge5. La Ponència del CNCD, d’octubre de 1934, suposà una nova organització i orientació dels quadres de defensa, que assumien tàcitament les velles crítiques a la “gimnàstica” insurreccional d’Alexander Shapiro (1933) i dels trentistes (1931).

4 EALHAM, Chris: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial, Madrid, 2005, p. 174. 5

Idem, p. 160.

Capítol 2

El Comitè Local de Preparació Revolucionària

A Catalunya, l’aplicació pràctica d’aquesta nova estructura dels Comitès de Defensa va ser objecte d’una ponència, presentada pels grups anarquistes Indomables, Nervio, Nosotros, Tierra Libre i Germen, en el Ple de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona que es reuní durant el gener de 1935. La ponència presentava la fundació, a Barcelona, del Comitè Local de Preparació Revolucionària6. El preàmbul de la ponència caracteritzava el moment històric com «un període de immenses perspectives revolucionàries a causa sobre tot de la incapacitat manifesta del capitalisme i de l’Estat per donar solucions equitatives als problemes econòmics, socials i morals plantejats de forma urgent». Es constatava el fracàs polític internacional des de la fi de la Gran Guerra: «Més de tres lustres d’esforç permanent dels dirigents de la vida econòmica i tants altres assaigs de múltiples formes d’Estat, sense excloure l’anomenada dictadura del proletariat, no han produït un mínim equilibri tolerable per les grans masses, sinó que han augmentat el malestar general i ens han portat a tocar de la ruïna 6 Indomables, Nervio, Nosotros, Tierra Libre i Germen: “Ponencia presentada a la Federación Local de Grupos Anarquistas de Barcelona. Comité Local de Preparación Revolucionaria”. Barcelona, gener 1935.

Els Comitès de Defensa de la CNT

fisiològica i al llindar d’una nova hecatombe guerrillera». Front a un panorama històric, realment desolador; la puixança del feixisme a Itàlia, del nazisme a Alemanya, de l’estalinisme a la Unió Soviètica, de la depressió econòmica amb un atur massiu i permanent a Estats Units i a Europa; la ponència oposava l’esperança del proletariat revolucionari: «En la fallida universal de les idees, partits, sistemes, només queda en peu el proletariat revolucionari amb el seu programa de reorganització de les bases del treball, de la realitat econòmica i social i de la solidaritat». L’optimisme dels redactors de la ponència veia, a Espanya, al moviment obrer, prou fort i capaç «de lliurar la batalla definitiva al vell edifici de la moral, de l’economia i de la política capitalistes». A la definició, que els ponents donaven de la revolució, s’apreciava una pregona crítica a la pueril tàctica, ja abandonada a octubre de 1934, de la gimnàstica revolucionària i de la improvisació: «La revolució social no pot ser interpretada com un cop d’audàcia, a l’estil dels cops d’Estat del jacobinisme, sinó que serà conseqüència i resultat del desenllaç d’una guerra civil inevitable i de duració impossible de preveure». No només s’entreveia amb sorprenent claredat la Guerra Civil, a divuit mesos vista, i la seva immensa crueltat, sinó que s’insistia en la necessitat d’anticipar-se ja, organitzant la nova estructura dels quadres de defensa: «Si el cop d’Estat exigeix en els temps moderns una gran preparació tècnica i insurreccional, elements i homes perfectament ensinistrats per a la fi perseguida, una guerra civil requerirà amb molta més raó un aparell de combat que no pot improvisar-se a l’escalfor sols de l’entusiasme, sinó estructurar-se i articular-se amb la major quantitat possible de previsions i efectius». Es verificava l’abundància d’homes disponibles, però també la seva falta d’organització “per a una lluita sostinguda contra les forces enemigues”. Era, doncs, necessari accelerar la seva instrucció. “A aquest propòsit respon la present estructuració del Comitè Local de preparació revolucionària que proposem”. Aquest comitè estaria format per quatre membres: dos serien nomenats per la Federació Local de la CNT i altres dos per la Federació Local de Grups Anarquistes. Aquests quatre organitzarien a més una comissió auxiliar. La missió principal d’aquest Comitè Local de preparació revolucionària era “l’estudi dels mitjans i modes de lluita, de la tàctica a utilitzar i l’articulació de les forces orgàniques insurreccionals”. Es distingia clarament entre els vells quadres de xoc, anteriors a octubre de 1934, i els nous quadres

Agustín Guillamón

de defensa: “Així com fins aquí els Comitès de Defensa han estat sobre tot organitzacions de grups de xoc, han de ser en l’avenir organismes capaços d’estudiar les realitats de la lluita moderna”. La preparació revolucionària per a una llarga guerra civil exigia nous reptes, impensables amb la vella tàctica dels grups de xoc: “Donat que no és possible disposar amb anterioritat dels estocs d’armes necessaris per a la lluita sostinguda, és precís que el Comitè de preparació estudiï la forma de transformar en determinades zones estratègiques les indústries […], en indústries subministradores de material de combat per a la revolució”. Aquí rau l’origen de la Comissió d’Indústries de Guerra, constituïda el 7 d’agost de 1936, que a Catalunya aixecà del no-res més absolut una potent indústria bèl·lica gracies a l’esforç dels treballadors, coordinats pels cenetistes Eugenio Vallejo Isla, metal· lúrgic; Manuel Martí Pallarés, del sindicat de Químiques, i Mariano Martín Izquierdo; encara que més tard l’èxit se l’apuntaren els polítics burgesos (Josep Tarradelles), que si bé contribuïren al seu èxit, aquest “pertany íntegrament als treballadors de les fàbriques, i als tècnics, als delegats responsables que la CNT ha posat des de l’inici de la guerra en els càrrecs de direcció”7. Els comitès regionals de la CNT havien de ser els coordinadors d’aquests comitès locals de preparació revolucionària. Aquests podien reunir-se en Plens especials per a l’intercanvi d’iniciatives, informacions i experiències. A nivell nacional es preveia celebrar reunions dels delegats regionals. Aquest comitè de preparació no havia de tenir mai la iniciativa revolucionària “que hauria de partir sempre de les organitzacions confederal i especifica, essent aquestes les que havien de fixar el moment oportú i assumir la direcció del moviment”. El finançament havia de córrer a càrrec dels sindicats de la CNT i dels grups anarquistes, sense “fixar amb anterioritat una contribució general obligatòria”. En quant a la “formació dels quadres de lluita, a les ciutats els grups insurreccionals estaran formats a base de barriades, en nuclis de nombre il·limitat, però igualment entraran a formar part dels quadres insurreccionals els grups d’afinitat que desitgin mantenir la seva connexió com a tals, però sotmetent-se al control del comitè de preparació”. Tant la ponència del CNCD, d’octubre de 1934, com la dels grups anarquistes de Barcelona, de gener de 1935, insistien en una nova estructura dels quadres de defensa, desestimant la seva vella con7

Memòria sobre indústria de guerra. Document número 4.

Els Comitès de Defensa de la CNT

sideració de simples grups de xoc, per transformar-los en quadres de defensa de rigorosa preparació revolucionària, enfrontats als problemes d’informació, armament, tàctica i investigació previs a una llarga guerra civil. Dels grups de xoc, anteriors a 1934, s’havia passat als quadres d’informació i combat, cèl·lules del futur exèrcit revolucionari.

Capítol 3

Diferències entre grups de defensa, grups d’afinitat i grups d’acció

Cal diferenciar entre quadres de defensa, grups d’afinitat i grups d’acció. Els quadres de defensa foren, des d’octubre de 1934, la milícia secreta i anònima del sindicat cenetista, que havia assumit anteriorment des de tasques de defensa sindical, o de piquets de vaga, fins a temptatives insurreccionals. Podien definir-se com l’exèrcit clandestí de la revolució, abocat plena i seriosament en tasques d’informació, armament, entrenament, estratègia i preparació de la insurrecció obrera. Eren un organisme depenent de la CNT, perquè eren els sindicats els que els finançaven i els que els nodrien amb els seus militants. Aquella estructura dels quadres de defensa primaris, formats per sis membres, estava preparada per a eixamplar-se amb la incorporació massiva de milers de sindicalistes, i per donar cabuda a més a altres grups secundaris, com els grups d’afinitat de la FAI, les Joventuts Llibertàries i Ateneus. Però els Comitès de Defensa no foren mai una organització

Els Comitès de Defensa de la CNT

de la FAI, ni tingueren mai un caràcter independent i autònom; foren l’organització armada de la CNT, sotmesa sempre a les decisions i iniciatives del Comitè Regional (o Nacional) de la CNT. La CNT no era només el sindicat. A gairebé tots els barris barcelonins existia un comitè de barri, que comprenia tota la vida social, cultural i familiar del treballador, creant un espai de lluita i solidaritat8 molt ben definit i conegut, que permetia una relació natural amb veïns, amics i companys, facilitant la formació ideològica, la informació i les plataformes reivindicatives. Joan Garcia Oliver defensà de la següent forma la seva concepció de l’exèrcit revolucionari: “propugnàrem [a la ponència de Garcia Oliver sobre Comunisme Llibertari, presentada al Congrés de Saragossa de maig de 1936] la creació d’un exèrcit revolucionari, que jo entenia que havia de ser considerat com a tal a partir d’aleshores. Convertir el que nosaltres havíem fet a Barcelona en la qüestió dels quadres de Defensa Confederal en una tàctica aplicable a tota Espanya. Era això, ni més ni menys”9. La posició de Garcia Oliver sobre l’exèrcit revolucionari va topar-se amb una seriosa oposició a l’interior de la FAI, que l’acusava d’abandonar els principis anarquistes i de militarista: “Cipriano Mera (molt bon company de la Construcció de Madrid), mentre jo estava fent [al Congrés de Saragossa], a part d’altres gloses, la de l’exèrcit, exclamà: “Que ens digui el company Garcia Oliver de quin color vol els entorxats!” I es dóna la circumstància paradoxal que fou precisament Cipriano Mera el primer que acceptà posteriorment la militarització i els entorxats de l’Exèrcit”10. Els grups d’afinitat constituïen l’estructura organitzativa de la FAI. Eren fonamentalment un grup d’amics i/o militants, units per una afinitat ideològica, que assumien tasques, postulats i tàctiques comuns al grup, que podien oposar-los-hi a altres grups d’afinitat. Fou notable, per la seva importància, l’oposició entre el grup Nosotros i el front anti-Nosotros, constituït per diversos grups que secundaven el grup Nervio. La Federació Anarquista Ibèrica no era més que una plataforma comuna, o coordinadora, de grups d’afinitat, que sovint discrepaven del Comitè Peninsular o Regional. La FAI es transformà, el juliol de 1937, en un partit antifeixista més, quan la reestructuració 8

SANZ, Carles: La CNT en pie. Anomia, Barcelona-Sabadell, 2010, p. 91.

9 GÓMEZ, Freddy: “Entrevista con Juan García Oliver, registrada el 29-6-1977 en París (França)”. Fullet. Fundació Salvador Seguí, Madrid, 1990, p. 20. 10 Idem.

Agustín Guillamón

orgànica substituí (o desplaçà) als grups d’afinitat com a cèl·lula organitzativa de la FAI, en favor d’una nova organització territorial, reduïda a la ciutat de Barcelona a tan sols 23 militants. A la FAI no es votava gairebé mai; i es mirava de que les resolucions dels plens s’adoptessin sempre per unanimitat, cercant el consens de les diferents posicions en un text que pogués esser assumit per tots, o bé quedaven pendents d’aprovació11. Els grups d’afinitat es caracteritzaven per la seva transitorietat, autofinançament, descentralització autonomia i federalisme. Les condicions de clandestinitat, però també per pròpia vocació, feien que aquests grups nasquessin per efectuar una acció concreta o una determinada tasca, passada la qual es dissolien posteriorment a la seva breu existència. Alguns individus potser tornaven a trobar-se en altres grups d’afinitat per realitzar una altra tasca concreta. Aquesta volatilitat i clandestinitat permanent eren fruit de la necessària adaptació a la constant repressió policial, i també del prejudici anarquista a tota estructura organitzativa, el qual fa molt difícil el seu estudi històric. Encara que també existien, excepcionalment, grups d’afinitat de llarga duració, aquests eren els menys. Solien estar formats per un mínim de quatre i un màxim de uns vint companys, fins al punt de que, quan superaven aquesta xifra, es dividien en dos grups diferents. Així succeí, per exemple, amb el grup Faros als anys vint. L’autonomia extrema dels grups d’afinitat els feia molt independents de la FAI. Així, per exemple, el grup Nosotros, que habitualment parlava als mítings en nom de la FAI, no ingressà oficialment en aquella organització fins a una data molt posterior, a finals de 1933, segons alguns, o principis de 1934, segons altres fonts. Un altre tret dels grups d’afinitat era la seva permanent carència de finançament o mitjans materials. Els seus objectius eren molt diversos i heterogenis, comprenent un ventall molt ampli de caràcter cultural, associatiu, lúdic o de suport mutu, que anaven des de la divulgació i difusió científica i literària, teatre, cors, publicacions, debats, conferències, excursionisme, cooperativisme, etcètera, fins al sosteniment d’un ateneu o escola racionalista. Altres grups d’afinitat tenien objectius sindicals (d’afirmació àcrata) o d’acció solidària amb els presos, o de finançament de premsa i ateneus. Els grups d’afinitat podien nàixer als sindicats, a les Joventuts Llibertàries o en els ateneus, i el seu anhel més gran era viure, ja, la pràctica d’uns valors ètics i socials, alternatius. 11 257.

PEIRATS, Josep: De mi paso por la vida. Memorias. Flor del Viento, Barcelona, 2009, p.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Al llarg de la guerra civil, els grups d’afinitat aconseguien major presencia i efectivitat a les reunions de les Federacions Locals (sobre tot a Barcelona ciutat), on manifestaven amb força les seves critiques i desacords amb els comitès superiors; però aquests dominaven plenament els nivells regional i nacional. La reestructuració organitzativa de la FAI, el juliol de 1937, suposà la marginació burocràtica dels grups d’afinitat que, encara que subsistiren nominalment, ja no van poder sostenir les seves posicions en els plens locals. Això suposà el seu aïllament i inoperància. La FAI era ja un partit antifeixista més, organitzat territorialment per individus. El més important d’aquella reestructuració orgànica de la FAI fou el fet de potenciar l’aparell de propaganda, la formació de persones capaces d’ocupar càrrecs administratius i de govern i, per suposat, encara que no s’admeté mai, el control i anihilament dels grups d’afinitat revolucionaris, díscols i crítics amb els comitès superiors. Els grups d’acció, durant els anys del pistolerisme (1917-1923), es constituïren com a grups d’autodefensa dels sindicalistes i de l’organització, perquè l’únic deure, davant el brutal terrorisme de l’Estat, la militarització del sometent i el finançament dels pistolers del Sindicat Lliure per la patronal catalana, era el de la pròpia supervivència del militant cenetista, per evitar la desaparició de la CNT a causa de l’assassinat dels seus membres i la conseqüent desafiliació massiva. Arrel de l’assassinat de Salvador Seguí i de Peronas (10 de març de 1923), una executiva formada per Joan Peiró, Ángel Pestaña, Camilo Piñón y Narciso Marcó12, aprovà la constitució de grups d’acció, per respondre al terrorisme estatal i patronal amb atemptats personals 13 contra Martínez Anido i el pretendent carlista Don Jaime. No s’aconseguiren tals objectius, però s’atemptà contra el cardenal Soldevila (4 de juny de 1923) i l’ex-governador de Bilbao, Regueral, i es produïren enfrontaments amb pistolers del Lliure i requetès. El Ple Nacional de regionals, de caràcter secret, celebrat a València, l’estiu de 1923, alertà de l’imminent cop d’Estat dels militars, i aprovà la preparació per enfrontar-se als colpistes, mitjançant atracaments que facilitessin els recursos per a la compra d’armes i la fosa de 12 GARCÍA OLIVER, Juan: El eco de los pasos. Ruedo Ibérico, París, 1978, pp. 629-633; GÓMEZ, Freddy: “Entrevista con Juan García Oliver, registrada el 29-6-1977 en París (França)”. Fullet. Fundació Salvador Seguí, Madrid, 1990, p. 9. Els quatre membres d’aquella executiva firmaren, l’agost de 1931, el Manifest dels Trenta. 13 Els cenetistes sempre fóren contraris a l’atemptat personal, perque l’experiència històrica havia demostrat la seva inutilitat; però el 1923 decidiren recórrer a aquest davant la gravetat de la situació, i de forma excepcional, controlada i transitòria.

Agustín Guillamón

granades de mà. Però ja era massa tard per enfrontar-se al cop d’Estat de Primo de Rivera i la CNT entrà en un altre llarg període de clandestinitat organitzativa i de persecució, empresonament i/o exili de la seva militància. Aquests grups d’acció foren rebutjats vehementment, als anys trenta, per determinats sectors (els trentistes), perquè desprestigiaven a la CNT i confonien l’acció revolucionària amb la delinqüència armada; però sobretot, perquè el balanç dels anys del pistolerisme havia acabat amb derrota obrera. L’Estat i la patronal criminalitzaren irracionalment aquests grups d’acció, però també als sindicats únics, ateneus i grups d’afinitat. Cada Sindicat Únic generava els seus grups d’acció propis, com a òrgans indispensables de l’acció directa sindical, enfront als abusos laborals 14de caps i patrons, incomplint acords, formació de piquets, autodefensa, i inclús com a factor per substituir o escurçar vagues a les que mancaven sovint caixes de resistència. Els sindicalistes més radicals, o els obrers que havien destacat en una vaga, eren sotmesos al pacte de la fam de la patronal, i un cop acomiadats no tornaven a ser contractats mai més, a cap empresa, engrandint d’aquesta manera els grups d’acció dedicats a realitzar atracaments15. Al llarg dels anys trenta l’Estat era molt més dèbil que avui en dia; no existia la protecció social, ni les prestacions d’atur, malaltia o vellesa. També les mesures de seguretat dels bancs eren menors, i els mitjans i preparació de la policia molt reduïts. Amplis sectors populars vivien en la penúria més extrema, al marge de tota activitat econòmica. El sector de la venda ambulant era molt important en aquesta economia de la misèria, no només perquè permetia sobreviure a un nombrós col·lectiu de venedors, mitjançant la solidaritat popular, sinó també perquè reduïa els cost d’alguns productes de primera necessitat, als barris obrers. I sobretot, cal subratllar el caràcter massiu i permanent de l’atur durant tota l’etapa republicana, incloent el període de guerra. Tant les reivindicacions dels vaguistes, com les protestes o expropiacions alimentàries dels aturats, en nom al “dret a la vida”, necessàriament radicals i il·legals, a semblança de les accions dels grups d’acció, sempre eren criminalitzades per la policia i la premsa burgesa; però per a l’ètica

14 I també sexuals, sobretot a la indústria tèxtil, amb una mà d’obra majoritàriament femenina. 15 BENGOECHEA, Soledad: Reacció en temps de canvi, La patronal catalana davant la República (1931-1936). D´ahir per vui (3), Barcelona, 2005, pp. 114-116.

Els Comitès de Defensa de la CNT

popular la diferència entre legalitat o il·legalitat mancava de sentit en un món miserable i roí, sotmès a una desenfrenada explotació en la que es lluitava per sobreviure. Eren l’Estat i la patronal els que confonien, mitjançant l’opressió ferotge contra els sindicalistes, aturats, necessitats i pistolers; eren la justícia i la policia els que il·legalitzaven i perseguien uns i altres. La diferència entre un grup que realitzava expropiacions per ajudar a presos o finançar la premsa, i un grup d’acció, que s’alimentava (literalment), o enriquia, amb el botí, radicava només en el destí final del que s’havia expropiat. Per altra part, la vida no acostuma a adaptar-se al blanc o negre d’una definició teòrica abstracta, i l’escala de matisos del gris de la realitat pot ser infinita. Alguns grups d’acció vivien a cavall, entre la lluita de classes contra l’Estat, la patronal i la societat burgesa, per una part, i la rebel·lió mil·lenarista o antisocial dels marginals, bohemis i miserables, per l’altra. No s’ha d’oblidar mai la prioritària perspectiva cultural i l’eficient activitat pedagògica del moviment llibertari, que conformava permanentment una extensa xarxa d’ateneus, cooperatives16, escoles racionalistes i centres culturals de tots aquests grups, que a més podien ser, excepcional i transitòriament, grups d’acció. Per altra banda, durant l’etapa del pistolerisme dels anys 1917-23, el militant cenetista posseïa (o sabia com i on obtenir fàcilment) una pistola, per acord pres per la CNT, ja que era indispensable per a l’autodefensa i un mitjà eficaç per disminuir el nombre de sindicalistes assassinats. Posteriorment la pistola, als anys trenta, concedia al seu portador una aura d’autoritat, compromís i prestigi, entre unes classes populars que vivien i construïen una ètica i una societat alternativa a la societat burgesa de l’època. La violència política del moviment obrer era fruït del terrorisme d’Estat, arrelat a les institucions i organitzat paral·lelament a la policia en el Sindicat Lliure, organització de pistolers a sou de la patronal, tolerada i protegida pels governadors civils. En tals condicions socials i polítiques no podien arrelar a Catalunya organitzacions reformistes o socialdemòcrates. El radicalisme cenetista era una conseqüència més del terrorisme de l’Estat i de la patronal. L’assassinat de Seguí el 1923, suposà escapçar totalment una evolució purament sindicalista i pactista de la CNT. Als anys trenta, el republicanisme naufragà davant la retrògrada oposició de les dretes i 16 Existeix un bell i rigorós estudi sobre aquest cooperativisme obrer a DALMAU, Marc y MIRÓ, Iván: Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (18701939). La Ciutat Invisible, Barcelona, 2010.

Agustín Guillamón

l’Església en no desenvolupar cap reforma significativa, i per l’incapacitat per a resoldre, o pal·liar, el paorós problema de l’atur massiu, que llançà a la marginació, la il·legalitat i l’insurreccionalisme a gent a sense altra aspiració que la de menjar una mica de pa, ni més armes que la seva desesperació. Assumides, entre finals de 1933 i gener de 1934, les competències d’Ordre Públic, traspassades al govern de la Generalitat, el binomi Dencàs-Badia, desplaçà al nacionalisme més moderat de les àrees de governació. Josep Dencàs, des de la Conselleria de Governació, i Badia, des de Comissaria, aplicaren una política repressiva anticenetista, de caire feixista i racista. Intervingueren sistemàtica i decisivament a les vagues per intentar trencar-les i guanyar-les, maltractaren i torturaren metòdicament als detinguts anarquistes a comissaria, incrementaren la persecució contra els nombrosos atracaments dels grups d’acció i aplicaren abusivament la llei vigent “de Vagos y Maleantes” contra l’organització i accions dels aturats. Ensems, revitalitzaren el Sometent i fomentaren l’organització i armament dels “escamots”, milícia catalanista, com a organitzacions paramilitars anticenetistes. Els fets del 6 d’octubre, i la conseqüent dissolució del govern de la Generalitat pel govern central, trencaren una dinàmica que conduïa, probablement a un enfrontament similar al dels anys del pistolerisme. El maig de 1935, un Ple de grups anarquistes condemnà els grups d’acció, fonamentats en atracaments, ja fossin per finançar l’organització, o per que els seus autors, aturats o no, poguessin sobreviure. Durruti defensà que havia passat el temps de l’expropiació individual, perquè s’apropava el de l’expropiació col·lectiva: la revolució17. El periodisme burgés “d’investigació”18 s’havia esplaiat en la denúncia burgesa, nacionalista i racista d’aquests grups d’acció de “murcians” i de “delinqüents”, que generalitzava interessada i despectivament al conjunt del moviment anarcosindicalista, sense senyalar el seu caràcter marginal i excepcional, amb l’objectiu de desprestigiar a la CNT. El perill d’interferència d’aquesta onada d’atracaments “particulars” en la preparació revolucionària popular era molt real i preocupant. La diferenciació i codificació teòrica, realitzada més amunt entre els quadres de defensa, grups d’afinitat i grups d’acció és adequada com a foto fixa. Però la realitat és sempre més complexa i variable, com una pel·lícula; pel que hem de considerar que els esquemes d’una foto fixa 17

PAZ, Abel: Durruti, el proletariado en armas. Bruguera, Barcelona, 1978, pp. 310-315.

Destacaven els noms de Carlos Sentís, Josep Maria Planes i “Tisner”.

Els Comitès de Defensa de la CNT

no contemplen com es podia passar d’una a altra etiqueta, o classificació, adaptant-se a l’evolució de les organitzacions i al canvi històric, segons es visqués una etapa de clandestinitat, s’aprofitaven els períodes de reconeixement legal de la CNT, o s’obrien noves perspectives, gracies a les “conquestes revolucionàries” de juliol de 1936. Això és el que succeí, per exemple, amb el comitè revolucionari de Sant Martí, entre 1936 i 1937. Ja era, de per si, un comitè de barri un tant especial, en quant apareixia més radicalitzat que la resta i que fou utilitzat com a centre detenció i interrogatori especial dels Comitès de Defensa, a Rambla Volart 7, seu del Comitè. Desprès del greu succés provocat per Antonio Conesa a un hospital de comarques, pel que va ser detingut i jutjat, el nucli que animava el comitè de defensa del Comitè revolucionari de Sant Martí, decidí constituir-se en el grup d’afinitat “El Nuevo Porvenir”, adherit a la FAI. Seria l’exemple històric excepcional d’un grup que es convertí, abans de juliol de 1936, en ànima d’un comitè de defensa i desprès del 19 de juliol en el motor d’un comitè revolucionari de barriada, per desprès prosseguir amb les seves activitats com a grup d’afinitat19.

19 Sumari de la Causa criminal contra Antonio Conesa Martínez, José Conesa Martínez i Antonio Ordaz Lázaro.

Capítol 4

Crítiques de la FAI de Barcelona als conceptes“Exèrcit” i de“Poder” del grup Nosotros (1936)

Durant el primer semestre de 1936 el grup Nosotros s’enfrontà a la resta de grups de la FAI, a Catalunya, en agres debats sobre dos concepcions fonamentals, en un moment en el que es coneixien amb certesa els preparatius militars per a un cruent cop d’Estat. Aquests dos conceptes eren la “presa del poder” i l’”exèrcit revolucionari”. El pragmatisme del grup Nosotros, més preocupat per les tècniques insurreccionals que pels tabús, xocava frontalment amb els prejudicis ideològics faistes, això és, amb el rebuig del que denominaven “dictadura anarquista” i un antimilitarisme pregon, que ho deixava tot a l’espontaneïtat creativa dels treballadors. Aquest dur atac a les “pràctiques anarco-bolxevics” del grup Nosotros s’expressà àmpliament a la revista Más Lejos, dirigida per Eusebi C. Carbó, i en la que figuraven com a redactors Jaime Balius i Maria-

Els Comitès de Defensa de la CNT

no Viñuales. Más Lejos publicà les respostes a una enquesta que havia plantejat en el seu primer número, d’abril de 1936, que consistia en dos preguntes sobre l’acceptació o rebuig de l’abstencionisme electoral, i una tercera sobre la presa del poder, que deia així: “Poden els anarquistes, en virtut de tals o quals circumstàncies, i vencent tots els escrúpols, disposar-se a la presa del poder, en qualsevol de les seves formes, com a mitjà per accelerar el ritme de la seva marxa cap a la realització de l’Anarquia?” Respongueren a l’enquesta Camilo Berneri, Pierrot, Paul Reclus, Isaac Puente, Amparo Poch, “Nobruzán”, Sebastián Fauré, Federica Montseny, Evaristo Viñuales, Volin, Pierre Besnard, Fontaura, José Peirats, Armando Borghi, Ricardo Mestres, Juan Gallego, Melchor Rodríguez, Fernando Planche, José Pros, Alexander Shapiro, Max Nettlau i Emma Goldman. El número 9, i últim de la revista, sortí el 2 de juliol de 1936. Gairebé totes les respostes renunciaven de forma categòrica a la presa del poder, noció que consideraven marxista i autoritària, però en tot cas aliena a l’anarquisme. Algunes respostes criticaven, més o menys veladament, als anarco-bolxevics del grup Nosotros, al que consideraven fóra del moviment anarquista. Però ninguna resposta oferia una alternativa pràctica a aquella negativa a prendre el poder. Teoria i pràctica anarquistes semblaven divorciades, en vespres del cop d’Estat militar.

Ple de la FAI de juny de 1936 En el Ple de Grups Anarquistes de Barcelona, reunit el juny de 193620, es discutí, com a cinquè punt de l’ordre del dia, la “Interpretació Anarquista de la Revolució”, amb la participació dels grups Nosotros (Garcia Oliver, Durruti i Francisco Ascaso), Nervio, Montaña, Indomables, Germen, Germinal, Seis Dedos, A, Justicia, Voluntad, Solidarios, a més dels delegats de la Federació Local i del Comitè Peninsular. Comitè Peninsular i Federació Local intervingueren per proposar un canvi en l’ordre del dia i que no es discutís el cinquè punt de l’ordre del dia, que enfrontava a diferents grups assistents amb el grup Nosotros. 20 “Acta del Pleno Local de Grupos anarquistas de Barcelona, celebrado el día [il·legible] de junio de 1936”.

Agustín Guillamón

El debat segons el grup Nervio21, havia de centrar-se no tant en “qüestions de fons”, en les que “tots estem d’acord”, com “en la terminologia de les frases exposades per Garcia Oliver, en vàries ocasions”. El grup Nosotros entenia “que havien de ser els Grups que diuen tenir queixes sobre determinades paraules, actituds o conceptes” els que plantegessin les qüestions o problemes existents, “i llavors el grup Nosotros esclarirà tot el que cal esclarir-se”. El grup A22 advertí “que els anarquistes [ja] estem d’acord en molts punts fonamentals des de fa anys” i que un d’ells, i dels més fonamentals, era “la destrucció de tot el que signifiqui poder, i que si algun grup o company entén que aquesta paraula o concepte té una utilitat aprofitable, no pot ser honradament anarquista”. El grup A estava acusant a Garcia Oliver d’utilitzar el concepte de poder en un sentit positiu, i que això el situava al marge de l’anarquisme. El grup Germen diferencià entre les diferents apreciacions internes sobre el tema del poder i d’altres qüestions, que podien donar-se en el nucli de l’organització específica i l’ús confusionista de determinats conceptes a l’esfera pública. Mentre el primer era tolerable, el segon no ho era. El grup Seis Dedos23, representat per E...24, va fer un llarguíssim discurs, estenent-se en consideracions sobre “moviments insurreccionals i revolucionaris ocorreguts en varis països, i la gènesi i desenvolupament dels mateixos”. Cità la insurrecció de Baviera, en la “que foren diversos companys anarquistes els que van intentar influenciar d’una forma decisiva, i des del poder”. Subratllà alguns passatges de Bakunin en els que contemplava “la formació d’un Govern i la defensa de la revolució mitjançant decrets, si això fos necessari, però sempre sota el control del poble”. Senyalà l’assassinat d’anarquistes per part del socialdemòcrata Noske. Semblava que defensava a Garcia Olivers quan acabà dient que “la tasca de la minoria [de persones] audaces i determinatives no és la de dirigir aquest moviment, sinó la d’imprimir un segell pròpiament anarquista”.

21 Santillán, Pedro Herrera, Jacobo Maguiz, Germinal de Sousa, Adolfo Verde, Ildefonso González, José Mari, Juan Rúa, Vicente Tarín, Horacio Baraco, Simón Radowitzky. 22 Jacinto Toryho, Jacobo Price, Abelardo Iglesias Saavedra, Federico Sabaté, Miguel Tardaguila, Palmiro Aranda, Francisco López, Juan Osó, José Jiménez Sánchez. 23

Manuel Escorza del Val, Liberato Minué, Abelino Estrada, José Irizalde, Manuel Gallego.

E de Escorza.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Garcia Oliver, pel grup Nosotros, afirmà que “sempre havia estat dins de la disciplina anarquista”, perquè ja “en un altre Ple de la Federació Local de Grups Anarquistes havia explicat i esclarit els seus punts de vista i que no es prengueren acords [reprovatoris] sobre la interpretació d’aquells conceptes”. Tanmateix, va reconèixer que des de Tierra y Libertad se li havia demanat que es retirés de les tasques de propaganda en aquell diari, fet que considerava greu per “la supèrbia de tanta suficiència i potser també, amb un regust d’autoritat”. Garcia Oliver declarà, amb certa solemnitat, “que se m’ha cridat l’atenció [algunes] vegades, i inclús se’m mesuren les paraules i els passos que dono, i sembla que el que es pretén és que em retiri”, però que ell no acceptaria tal petició de ningú, excepte de l’Organització en ple, i en aquest cas acataria “aquests acords sense pretendre escindir”, ni debilitar a “l’Organització específica”. Més tard, Garcia Oliver s’estengué àmpliament sobre el concepte de Comunisme Llibertari, per dir que ell va participà en la redacció de la ponència de major contingut anarquista de totes les presentades al Congrés de la CNT del passat maig, que serviren per redactar el dictamen final sobre la concepció del Comunisme Llibertari. Exposà “el seu concepte de la presa del poder”. El primer pas seria el de “saber fins on es pot arribar”, i decidir “si pretenem arribar a l’infinit”. Això es, decidir si “pretenem fer només el paper d’incendiaris”, o bé, si “en l’esclat de la revolució, que produeix un moviment d’expansió tan gran, que pot arribar a l’infinit”, jugarem un paper, gracies a una “preparació eficaç”, de ser els que “encaminem aquest moviment”, en competència amb “altres sectors que també intenten aprofitar-se d’aquest moviment d’expansió”. Afirmà que “la revolució no ve a omplir una necessitat estètica, sinó a solucionar una sèrie de problemes d’ordre social plantejats”. Detallà que “iniciat el moviment per la força de les armes, no poden ser […] els homes en armes els que concedeixin les noves llibertats i els nous drets, sinó que ha de ser un congrés nacional”, i que entre tant no es reuneixi aquest congrés, “el poder de les armes, ha de ser en mans dels anarquistes, per evitar que estigui en altres mans”. Garcia Oliver avançà que si el citat congrés no sadollava les aspiracions del Comunisme Llibertari, “el nostre deure seria trencar amb aquest congrés, que no seria revolucionari, i per tant, nosaltres, com a

Agustín Guillamón

anarquistes, devíem d’impulsar la nostra revolució, per entendre que com a anarquistes, no podíem ser estàtics i sí partidaris de la Revolució Permanent”. Un altre company del grup Nosotros (Durruti o Ascaso?) llençà en cara al Ple “si és que pensem seriosament en fer la Revolució”. Es produí una viva discussió i, desprès d’un interval, s’intentà reconduir el debat als termes en que s’havia plantejat l’ordre del dia. Un altre company del grup Nosotros (Ascaso o Durruti?) insistí “en l’aspecte interpretatiu de la Revolució”, i digué “que s’ha de ser homes. L’època és de realitzacions i d’audàcia i que per tant no podem de cap manera pensar com es pensava en èpoques passades”. Precisà al Ple que “no podem de cap manera pensar que el nostre esforç ha de servir a una força aliena”. Desprès de diverses consideracions sobre fets passats, conclogué “que la nostra revolució ha de ser anarquista, i que per tant, una revolució nostra”. Afirmà que “fins aquí no hem fet en absolut la més petita deixadesa de principis, i que per el contrari el que pretenem, és aprofitar les nostres forces per al triomf de la Revolució”. El grup A digué que no havien tingut “mai intenció de senyalar a cap company”. Raonà que “la revolució anarquista no pot ser altra cosa que la plasmació de les condicions lliures de convivència”, rebutjant qualsevol tipus de dictadura: “en cap moment podem encaminar-nos a la creació de cap poder coercitiu”, acceptant només la defensa “davant la contingència de que altres forces intentessin esclafar-nos”. Cità a Malatesta per reafirmar-se en la seva posició antiautoritària i anti-Nosotros: “no podem arribar mai […] a aconseguir la llibertat per mitjà de la imposició, i per això mateix, es declara contrari a la afirmació del component del grup Nosotros”. El grup Justicia va voler comentar unes frases del grup Nosotros “referent a si es mesuren les seves paraules o si es discuteixen a les taules dels cafès”, per respondre que el seu grup “no s’ha reunit mai a les taules dels cafès”. Senyalà que “l’ocupació d’edificis del poder, no és[altra cosa] que la destrucció del mateix”. Es mostrà “contrari a la formació de l’Exèrcit [del proletariat]” i afirmà que “unes guerrilles o Grups de defensa seria la [millor] defensa de la Revolució”. Sentencià que la llibertat no podia imposar-se per la força, sinó per la persuasió. El grup A intervingué per dir, sorneguerament, que “els companys de Nosotros es mereixen que se’ls hi contesti amb més claredat”, sobre tot en referència a les seves concepcions sobre “la presa del po-

Els Comitès de Defensa de la CNT

der”. Discorregué que els companys que manifestaven escrúpols “cap als principis àcrates”, deixaven de ser companys; que els que es manifestaven partidaris de la presa del poder, deixaven de ser anarquistes. El grup Voluntad mostrà la seva conformitat amb el grup A, però que calia reconèixer “la necessitat de la imposició, doncs sense ella no s’assoliria la revolució”. El grup Seis Dedos, desprès de confessar la seva inexperiència, divagà sobres les posicions i conceptes d’uns i altres, sense acabar de decidir-se per cap d’elles. La presidència, desprès de l’última intervenció, pregà que s’exposessin conceptes i que “no es faci com als cafès”. El grup de Los Indomables reconegué “la capacitat dels companys que exposen les idees que avui són objecte de discussió”. Estimà que “els anarquistes no han de deixar-se arrabassar la revolució”. Reconegué a Durruti que quan ha esclatat la revolució i no hi ha altra alternativa que “matar o morir”, era lògic imposar-se “no per deixar l’anarquia, sinó per afirmar-la”. Rebutjà totalment la posició de Garcia Oliver sobre el poder, perquè “era la negació de l’anarquisme”. Negà, de la mateixa forma, que es poguessin establir coincidències i complicitats entre el poder, l’exèrcit i el poble. Francisco Ascaso expressà “la seva estranyesa per el que havia escoltat dir aquesta nit” i es preguntava “si aquesta és la FAI d’altres temps”. Rebaté les critiques que s’havien realitzat al grup Nosotros, referents als conceptes de “poder” i d’”exèrcit”, subratllant el “sentit de responsabilitat de la militància” i la necessitat d’organització. El redactor de les actes fou molt descuidat i imprecís, i la seva lectura no ens permet arribar a comprendre clarament la posició defensada per Ascaso, que parlà de Comunisme Llibertari, de cop d’Estat, de la negació de tot personalisme. Rebutjà que la premsa el pressionés per a que es retirés. Afirmà que un cop d’Estat seria “negar-li al poble fer la revolució”. Parlà de les guerrilles, de Rússia, de Durruti. Conclogué que la FAI no aspirava plenament a la revolució “i precisament per això ens hem de posar d’acord”. El president opinà que “han d’acabar-se avui els Garcia Oliver” i que “no podem fer acte de contradicció [encara que potser va dir, o va voler dir, de contrició]”. El grup de Los Solidarios va voler que “s’acabés amb els cafès”. El grup Germen va demanar que s’ajornés la votació, o es concretés “amb objecte d’unificar”. El grup Germinal optà per concretar el dictamen del Ple, però no per a que la FAI rectifiqués, sinó per a “que rebutgi tot concepte sobre l’exèrcit i el poder” expressat per Garcia Oliver.

Agustín Guillamón

Segons Garcia Oliver l’organització dels quadres de defensa, coordinats en Comitès de Defensa de barri, a la ciutat de Barcelona, eren el model a seguir, estenent-los per tot Espanya, i coordinant aquesta estructura a nivell regional i nacional, per constituir un exèrcit revolucionari del proletariat. Aquell exèrcit hauria de complementar-se amb la creació d’unitats guerrilleres de cent homes. Molts militants s’oposaven a les concepcions de Garcia Oliver, confiant més en l’espontaneïtat dels treballadors que en la disciplinada organització revolucionària. Les conviccions antimilitaristes, i inclús el pacifisme25 de molts grups d’afinitat, produïren un rebuig gairebé unànime a les tesis del grup Nosotros, i molt especialment de Garcia Oliver. El rebuig a la seva proposició del 21 de juliol de 1936 de prendre el poder, i “anar a pel tot”, desprès d’esclafar el sollevament militar, entesa per la immensa majoria d’assistents al Ple, com la implantació d’una “dictadura anarquista”, tingué un precedent en aquell plenari celebrat al juny. A pocs dies del 19 de juliol!

25 MARIN, Dolors: Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España. Ariel, Barcelona, 2010, pp. 258-266.

Capítol 5

La insurrecció obrera del 19 i 20 de juliol: els Comitès de Defensa derroten l’Exèrcit

El disset de juliol per la tarda l’exèrcit s’havia sollevat a Melilla. El president del Govern Central, Casares Quiroga, a la pregunta d’uns periodistes sobre què pensava fer davant l’aixecament respongué amb un acudit: “S’han aixecat? Bé. Jo me’n vaig a dormir”. El 18 de juliol de 1936 la rebel·lió militar s’havia estès a tot Marroc, Canàries i Sevilla. La guarnició militar de Barcelona comptava amb uns sis mil homes, davant dels gairebé dos mil de la Guàrdia d’Assalt i dos-cents mossos d’esquadra. La Guàrdia Civil, de la que ningú sabia del cert per quin costat es decantaria, comptava amb uns tres mil. La CNT-FAI disposava d’uns vint mil militants organitzats en Comitès de Defensa de barriada, disposats a empunyar les armes. Es comprometia, a la Comissió d’Enllaç de la CNT amb la Generalitat i els militars lleials,

Els Comitès de Defensa de la CNT

a aturar als colpistes amb només mil militants armats. Però les negociacions de la CNT amb Escofet, Comissari d’Ordre Públic, i amb España, Conseller de Governació, foren infructuoses. La nit del 17 de juliol el cenetista Juan Yagüe, secretari del Sindicat del Transport Marítim, organitzà l’assalt a les santabàrbares dels bucs amarrats al port, aconseguint 150 fusells; als que el 18 se sumà tot l’aconseguit de les armeries, serenos i vigilants de la ciutat. Aquest petit arsenal, guardat al sindicat del transport, a les Rambles, provocà un enfrontament amb la Comissaria d’Ordre Públic, que el reclamava. Es corria el perill d’un enfrontament armat amb la Guàrdia d’Assalt, i els propis militants cenetistes arribaren a amenaçar als, en la seva opinió, massa conciliadors Durruti i Garcia Oliver. L’incident es tancà amb l’entrega a Guarner, mà dreta d’Escofet, d’alguns vells fusells inservibles, que evitaren la ruptura entre republicans i anarquistes la vespra del cop militar. Des de les tres de la matinada del 19 de juliol una creixent multitud reclamava armes a la Conselleria de Governació, a Pla de Palau. No hi havia armes per al poble, perquè el govern de la Generalitat temia més una revolució obrera que l’aixecament militar contra la República. Joan Garcia Oliver, des del balcó de Governació, requerí als militants cenetistes a posar-se en contacte amb els Comitès de Defensa de les seves respectives barriades, o a marxar a la caserna de Sant Andreu a l’espera de l’oportunitat d’apoderar-se de l’armament allà dipositat. Poc més tard, davant l’anunci de l’inici del sollevament a Barcelona, allà mateix es començà a confraternitzar amb els guàrdies d’assalt quan aquests, dotats amb una arma llarga i una curta, varen entregar la seva pistola al voluntari civil que la reclamava. Al mateix temps el tinent d’aviació Servando Meana26, simpatitzant de la CNT, que feia d’enllaç d’informació entre l’Aviació del Prat i José María España, entregà les armes dipositades al Palau de Governació als anarcosindicalistes27 pel seu compte i risc, sense coneixement dels seus superiors. Els cenetistes del Sindicat de Química iniciaren la fabricació de bombes de mà. A les quatre i quart de la matinada del 19 de juliol de 1936 les tropes de la caserna del Bruc, a Pedralbes, havien sortit al carrer, dirigint-se per l’Avinguda 14 d’abril (avui, Diagonal) cap al centre de la 26 Dades extretes de “Declaración manuscrita de Servando Meana Miranda, capitán del arma de Aviación”. 27 Abad de Santillán portà un centenar de pistoles al Sindicat de la Construcció. Veure: ABAD DE SANTILLÁN, Diego: Por qué perdimos la guerra. Plaza Janés, Esplugues del Llobregat, 1977, p. 76.

Agustín Guillamón

ciutat. Els obrers, apostats en les immediacions de les casernes, tenien ordres de donar l’avís i no assetjar als soldats fins que no estiguessin molt allunyats de les mateixes. La tàctica que el Comitè de Defensa Confederal havia acordat suposava que seria més fàcil abatre a la tropa al carrer que si romania atrinxerada a les casernes. El camp de futbol del Júpiter del carrer Lope de Vega fou utilitzat com a punt de trobada des del qual iniciar la insurrecció obrera contra l’aixecament militar, per la proximitat al domicili de la majoria d’anarquistes del grup Nosotros i l’enorme militància cenetista existent al barri. El Comitè de Defensa del Poblenou havia requisat dos camions d’una fabrica tèxtil propera, que foren aparcats al costat del camp del Júpiter, que els anarquistes probablement utilitzaven també com a arsenal clandestí. Gregorio Jover vivia al número 276 del carrer Pujades. Aquest pis, durant la nit del 18 al 19 de juliol, s’havia convertit en lloc de trobada dels membres del grup Nosotros, a l’espera de l’avís de sortida al carrer dels facciosos. Acompanyaven a Jover, Joan Garcia Oliver, que vivia molt a prop, al número 72 del carrer Espronceda, gairebé cantonada amb Llull; Buenaventura Durruti, que vivia a un quilòmetre escàs, a la barriada del Clot; Antonio Ortiz, nascut al barri de La Plata del Poblenou, al xamfrà dels carrers Wad Ras (avui Independència) amb Badajoz (avui Doctor Trueta); Francisco Ascaso, que vivia també molt a prop al carrer Sant Joan de Malta; Ricardo Sanz, també veí del Poblenou; Aurelio Fernàndez i José Pérez Ibáñez “el València”. Des del pis de Jover s’arribava a veure el tancat de fusta del camp del Júpiter, junt al que estaven aparcats els dos camions. A les cinc del matí arribà un enllaç comunicant que les tropes havien començat a sortir de les casernes. Els carrers Lope de Vega, Espronceda, Llull i Pujades, que rodejava el camp del Júpiter, estaven plens a vessar de militants cenetistes armats. Una vintena dels més experimentats, posats a prova en mil lluites al carrer, pujaren als camions. Antonio Ortiz i Ricardo Sanz muntaren una metralladora a la part posterior de la plataforma del camió que obria la marxa. Les sirenes de les fàbriques tèxtils del Poblenou van començar a udolar, cridant a la vaga general i la insurrecció revolucionària, estenent-se a altres barris i als vaixells solcats al port. Era la senyal acordada per a l’inici de la lluita. Aquest cop l’alarma de les sirenes prenia el seu significat literal de prendre les armes per defensar-se de l’enemic: “al arma”. Ambdós camions, bandera roiginegra desplegada, seguits per un estol d’homes armats, cantant “Hijos del Pueblo” i “A las barricadas”, animats pels veïns abocats als balcons, enfilaren el carrer Pujades fins a la Rambla del Poblenou, per

Els Comitès de Defensa de la CNT

pujar desprès Pere IV, d’allà al Sindicat de la Construcció al carrer Mercaders, i desprès als Sindicats Metal·lúrgics i del Transport a les Rambles. Mai les estrofes d’aquelles cançons havien tingut tant de sentit: “per molt que ens esperi la mort més cruenta, en contra de l’enemic cal que lluitem. El bé més preuat és la llibertat s’ha de defensar amb fe i coratge”; “a la batalla la hiena feixista amb els nostres cossos sucumbirà, i el poble sencer amb els anarquistes farà que triomfi la llibertat”. El grup Nosotros, constituït en Comitè de Defensa Revolucionari, dirigí a Barcelona la insurrecció obrera contra l’alçament militar des d’un d’aquells camions aparcats a la Plaça del Teatre. El domini de les Rambles impedia l’enllaç dels sollevats entre Plaça Catalunya i les Drassanes-Capitania, al mateix temps que permetia encaminar-se ràpidament, a través de carrers secundaris i estrets del barri Xino i de la Ribera, en auxili dels combatents de la Bretxa de Sant Pau o de l’Avinguda Icària. Era necessari impedir que les tropes que havien sortit de les seves casernes a la perifèria poguessin arribar al centre de la ciutat i enllaçar amb Drassanes-Capitania, o prenguessin els centres neuràlgics de telèfons, telègrafs, correu o emissores de ràdio. L’estreta relació personal existent entre els components del grup Nosotros i diferents oficials republicans, especialment de Drassanes i de l’Aviació del Prat, fou decisiva per la seva efectivitat el 19 de juliol28, amb l’entrega de l’important arsenal existent a la caserna de Drassanes i les armes emmagatzemades a Governació, a més dels continuats bombardejos de l’aviació damunt de les casernes dominades pels facciosos. La col·laboració de la CNT amb l’Aviació ja s’havia materialitzat dies abans de l’alçament feixista, mitjançant preuats vols aeris d’estudi i reconeixement sobre Barcelona, realitzats per diferents membres del grup Nosotros en avions pilotats pels oficials Ponce de León i Meana, amb el coneixement de Díaz Sandino, cap d’Aviació del Prat29. La preuada col·laboració dels sergents d’artilleria Valeriano Gordo i Martín Terrer de la caserna de Drassanes30, que obriren la porta que donava al carrer de Santa Madrona, permeté l’entrada dels grups anarquistes armats i la detenció de gairebé tota l’oficialitat que sortí presa per aquella mateixa porta de Santa Madrona. Però les ràfegues 28

GARCÍA OLIVER, Juan: «Ce que fut le 19 de juillet». Le Libertaire (18-8-1938).

SANZ, Ricardo: “Francisco Ascaso Morio”. Escrit mecanografiat.

30 El sergent Manzana, malgrat que es citat erròniament a molts llibres com a protagonista de la jornada revolucionària del 19 de juliol, no pogué intervenir a la lluita donat que estava pres a la garjola de la caserna, i no fou alliberat fins a la tarda del dia 20. Veure: MÁRQUEZ y GALLARDO: Ortiz. General sin dios ni amo. Hacer, Barcelona, 1999, p. 101.

Agustín Guillamón

de metralladora disparades des del proper edifici de les Dependències Militars permeteren que el tinent Colubí pogués escapar, i prendre el comandament de la resistència. Les portes travades dels amplis patis, que comunicaven les antigues Drassanes medievals amb l’edifici de la Mestrança (avui desaparegut), que donava directament a les Rambles, on estaven les oficines de la Brigada d’Artilleria i els pavellons d’alguns oficials, facilitaren que els soldats allí fortificats poguessin resistir l’atac. Els feixistes recuperaren el control de la caserna, però els cenetistes s’havien apodera de quatre metralladores, uns dos-cents fusells i diverses caixes de munició. El foc creuat entre els edificis de Dependències i la part de la caserna de Drassanes que donava a la Rambla de Santa Mònica, al que s’afegiren metralladores instal·lades a la base del monument a Colom, els va fer inexpugnables. Donat que els militants dels sindicats metal·lúrgic i de transport havien sortit cap a la Barceloneta, les forces anarcosindicalistes que quedaven a la Plaça del Teatre varen decidir aplaçar l’assalt per traslladar-se a la Bretxa de Sant Pau, amb l’armament pres a les Drassanes, deixant envoltat el sector baix de les Rambles, amb els edificis de Dependències i la Mestrança de Drassanes assetjats per un grup amb Durruti al cap, amb una peça d’artilleria conduïda pel sergent Gordo. Cap a les quatres i quart de la matinada començaren a sortir tres esquadres, a peu, del regiment de Cavalleria de Montesa, a la caserna del carrer Tarragona. La primera esquadra, desprès d’un tiroteig inicial d’uns vint minuts amb els guàrdies d’assalt, ocupà la Plaça d’Espanya, amb una secció de metralladores, confraternitzant a continuació amb aquells guàrdies d’assalt de la caserna situada al xamfrà Gran Via-Paral·lel, davant de l’Hotel Olímpic (avui Catalonia Plaza Hotel). Els guàrdies d’assalt i l’esquadra de cavalleria acordaren un curiós pacte de no-agressió, i en el transcurs del matí sortiren de la caserna dels d’assalt reforços cap al Cinc d’Oros i la Barceloneta, que no foren molestats, alhora que aquests permetien el domini de la Plaça d’Espanya pels insurrectes, i posteriorment el pas d’una companyia de sapadors des de la Caserna d’Enginyers de Lepant, que pel Paral·lel arribà fins a Drassanes i les Dependències Militars. Al carrer Creu Coberta, a l’alçada de l’alcaldia d’Hostafrancs, el comitè de defensa havia aixecat una barricada que tancava el carrer. Les tropes sollevades disposaven de dos peces d’artilleria, emplaçades al costat de la font del centre de la Plaça d’Espanya, que havien arribat en camionetes des de la caserna dels Docks. Els militars dispararen un obús contra la barricada d’Hostafrancs, amb una trajectòria massa

Els Comitès de Defensa de la CNT

elevada, impactant en un petit parapet aixecat a la cantonada amb carrer Riego, produint vuit morts i onze ferits. Era un escenari dantesc, amb braços, cames i trossos de carn humana penjant d’arbres, fanals i cables del tramvia. El cap d’una dona decapitada fou llançat fins a setanta metres del lloc. Els facciosos controlaren la Plaça d’España fins a les tres de la tarda. La segona esquadra, amb una secció de metralladores, a la que se sumà un grup de dretans, foren hostilitzats al carrer València, però aconseguiren el seu objectiu, que era el de dominar Plaça Universitat i ocupar l’edifici universitari, a les torres del qual van emplaçar metralladores. Demanaven la documentació als vianants, detenint als afiliats a la CNT o a partits d’esquerra, Ángel Pestaña entre d’altres. A Ronda Universitat tingueren un tiroteig amb un grup armat del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Durant el transcórrer del matí els insurrectes foren obligats a replegar-se a l’edifici universitari, assetjats per un grup de guàrdies d’assalt, als que havien tirotejat, i la gent del POUM que havien ocupat el Seminari, des del que disparaven damunt del jardins universitaris. Completament rodejats, i desprès d’una deserció massiva, els feixistes es rendiren a les dues i mitja de la tarda a un destacament de la Guàrdia Civil, sortint al carrer parapetats darrere dels presoners civils que havien retingut. De la Caserna d’Enginyers de Lepant, situada a la Gran Via, a les afores de Barcelona, a Hospitalet de Llobregat (a l’actual Plaça Cerdà, al solar on avui s’aixeca la Ciutat de la Justícia), havia sortit a les quatre i mitja una companyia de sapadors que va marxar fins a la Plaça d’Espanya, on confraternitzà amb l’esquadra de cavalleria, que dominava el lloc amb metralladores i mitja bateria, i amb els guàrdies d’assalt instal·lats allà, que inclús havien fixat a la porta de la caserna el ban de declaració d’estat de guerra. Donada la calma del lloc, se’ls hi va ordenar marxar a Dependències Militars (a l’actual Govern Militar, enfront del monument a Colom). Van anar pel Paral·lel, i el carrer Vilà i Vilà, fins al moll de Barcelona, on s’enfrontaren a una companyia de guàrdies d’assalt provinents de la Barceloneta, que fou derrotada31 al trobar-se entre dos focs, entre Drassanes i ells. Seguidament desprès de deixar un petit grup a Drassanes, la majoria s’instal·là a Dependències 31 A les sis del matí una companyia de guàrdies d’assalt de la Barceloneta havia rebut ordres de desplaçar-se pel Paral·lel, però desprès d’enfrontar-se inesperadament, davant de Drassanes, amb una companyia de sapadors, tingué nombroses baixes, entre elles el capità Francisco Arrando, oficial al comandament (germà d’Alberto Arrando, cap de les forces de Seguretat i Assalt). La companyia romangué trenta hores assetjada i inactiva als coberts del moll de Barcelona fins la rendició de la caserna de Drassanes.

Agustín Guillamón

Militars per defensar l’edifici. Els facciosos havien guanyat la seva primera victòria i Escofet havia perdut el control del Paral·lel. Els rebels havien consolidat el seu domini de les Drassanes medievals, de la Duana i de la fàbrica d’electricitat de les Tres Xemeneies, i controlaven doncs el Passeig Colom i la part baixa del Paral·lel. Per trencar aquest control i aïllar els insurrectes de Plaça Espanya dels de Drassanes, els obrers del Sindicat de la Fusta i el Comitè de Defensa del Poble Sec aixecaren ràpidament una gran barricada a la Bretxa de Sant Pau, entre el Molino i el bar Chicago. La tercera esquadra, que havia sortit de la caserna de cavalleria del carrer Tarragona, tenia per missió consolidar el domini del Paral·lel pels facciosos, amb l’objectiu d’enllaçar la seva caserna amb Capitania. Però ara, en arribar a l’alçada de la Bretxa de Sant Pau, no pogueren superar una monumental barricada de llambordes i sacs terrers, que dibuixava un doble rectangle al bell mig de l’avinguda, perquè un intens tiroteig els hi tancava el pas. Els militars només aconseguiren ocupar el Sindicat de la Fusta de la CNT al carrer Roser i la barricada, abandonada pels militants cenetistes, quan seguint el Pla Mola32, avançaren escudant-se rere dones i nens del barri. Desprès els soldats instal·laren tres metralladores, una enfront del bar La Tranquilidad (Paral·lel 69, paret amb paret amb el Teatre Victòria), una altra al terrat de l’edifici adjacent al Molino, i la tercera a la barricada de la Bretxa de Sant Pau, que foren usades a tort i a dret. Eren les vuit del mati. La tercera esquadra havia necessitat dues hores per prendre la barricada, defensada pel Comitè de Defensa del Poble Sec i militants del Sindicat de la Fusta. Però els obrers seguien hostilitzant a la tropa des de l’altre costat de la Bretxa, des dels terrats dels edificis propers i des de les cantonades de tots els carrers. A les onze del mati la tercera esquadra havia aconseguit dominar tot l’espai de la Bretxa, en acabat de cinc hores de combat. Malgrat tot, l’intent realitzat per les tropes situades a Plaça Espanya de reforçar als seus companys de la Bretxa havia estat aturat a l’alçada del cinema Avenida (Paral·lel 182), pel tiroteig i assetjament al que foren sotmesos des dels murs del recinte firal que donaven al Paral·lel, i des del carrer Tamarit. Els cenetistes decidiren contraatacar a la Bretxa, indirectament des del carrer Conde del Asalto (avui Nou de la 32 El Pla del General Mola, director de l’alçament militar contra el govern republicà, ordenava l’ús del terror pels feixistes com a únic métode eficaç davant una resistència popular massiva. Contemplava expressament amenaces contra infants i dones dels resistents, així com afussellaments massius. La minoria de militars i feixistes sotllevats necessitava, des d’un primer moment, imposarse amb el terror a un enemic molt més poderós, mitjançant una guerra d’extermini que ja havien practicat a la guerra colonial del Marroc.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Rambla) i altres punts, infructuosament. Els veïns del Poble Sec aixecaren barricades per defensar el barri, als carrers Mata, Cabanes, Blai, Concòrdia i altres. Una desena de guàrdies d’assalt, que havien estat requerits a la Bretxa per l’oficial d’Assalt que combatia amb els militars sollevats, decidiren sumar-se a les forces populars. Poc desprès, els reforços cenetistes procedents de la Plaça del Teatre, desprès d’assaltar l’Hotel Falcón, des d’on havien estat tirotejats, es desplaçaren des de les Rambles pel carrer de Sant Pau, i desprès de pactar amb la Caserna de Carabiners la seva neutralitat i buidar la presó de dones de Santa Amàlia, arribaren pel carrer de les Flors fins a la Ronda Sant Pau, batuda pel foc de la tropa facciosa. Ortiz amb un petit grup, que portava les metralladores preses a Drassanes, aconseguí creuar a l’altre costat de la Ronda, construint ràpidament una petita barricada que els posava a resguard dels trets de les tres metralladores enemigues instal·lades a la Bretxa. Els anarquistes pujaren al terrat, i emplaçaren les seves metralladores al capdamunt de l’edifici del bar Chicago, que protegiren amb les seves ràfegues l’assalt en tromba i directament sobre la Bretxa, coordinat simultàniament des del carrer de les Flors, des d’ambdós extrems del carrer Aldana, des del carrer de les Tàpies i des del cafè PayPay del carrer Sant Pau, situat enfront de l’església romànica de Sant Pau del Camp, al que havien entrat per la porta posterior33, i en una maniobra encerclant des del carrer Hortes. El capità que manava la tropa vora la metralladora, situada enmig de la Bretxa, fou abatut pels trets de Francisco Ascaso, el més avançat i millor situat dels atacants, que avançaven corrent a descobert. Un tinent intentà rellevar el comandament del capità caigut, per seguir resistint, però fou abatut per un caporal de la pròpia tropa. Era el principi de la fi del combat. Entre les onze i les dotze del migdia la tercera esquadra havia estat derrotada, i la Bretxa de Sant Pau recuperada pels obrers. Mentrestant Francisco Ascaso saltava d’alegria brandant el fusell per sobre del seu cap, Garcia Oliver no parava de cridar “si es pot amb l’Exèrcit!”. En aquest punt clau de la ciutat els anarcosindicalistes, entre els que es trobaven Francisco Ascaso, Joan Garcia Oliver, Antonio Ortiz, Gregorio Jover i Ricardo Sanz34, havien derrotat l’Exèrcit desprès de més de sis hores

33 Perquè tot el carrer Sant Pau estava batut per les metralladores emplaçades al centre del Paral·lel i al terrat de l’edifici contigu amb el Molino. 34 I molts militants cenetistes anònims entre els que es trobava Quico Sabaté, militant del Sindicat de la Fusta, que també estigué el dia 20 a l’assalt de Drassanes, i que durant el franquisme fou un célebre maquis.

Agustín Guillamón

de combat. Un reduït número de soldats seguiren resistint, refugiats a l’interior del Molino, on desprès d’esgotar tots els cartutxos es rendiren definitivament cap a les dues de la tarda. El regiment d’infanteria de Badajoz (de la Caserna de Pedralbes) havia estat requerit a Capitania pel general Llano de la Encomienda, i allà es dirigí, encara amb el propòsit de posar-se a les ordres del general Goded, que des de Palma de Mallorca volava ja a Barcelona per liderar l’alçament militar. A l’arribar a la Gran Via, la companyia del capità López Belda continuà descendint pel carrer Comte d’Urgell fins al Paral·lel, on foren tirotejats, i des d’allí arribaren a Drassanes, monument de Colom i Capitania, on reforçaren la tropa existent. López Belda i els sapadors foren les úniques tropes faccioses que assoliren amb èxit l’objectiu proposat, que en el seu cas era reforçar Drassanes i Capitania. La resta de la columna, amb el comandant López Amor al capdavant, es dirigí per la Gran Via cap a Plaça Catalunya, sostenint un tiroteig amb l’esquadra del regiment de Montesa, que ja havia ocupat Plaça Universitat. Desfet l’error, una companyia baixà per Ronda Sant Antoni en direcció Capitania, però arribats a l’alçada del Mercat de Sant Antoni, fou hostilitzada pels Comitès de Defensa, que no podien permetre que reforcessin les tropes que lluitaven a la Bretxa, havent de refugiar-se als Escolapis, on es rendiren una hora més tard, desprès d’una dura resistència. Desprès de deixar efectius de reserva a la Universitat, la resta de la tropa, a les ordres de López Amor entrà des de carrer Pelai i Ronda Universitat a la Plaça Catalunya, donant visques a la República, rodejats per una multitud curiosa i expectant que desconeixia si eren tropes adeptes o sollevades. En acabat d’un tiroteig entre la tropa facciosa i els guàrdies d’assalt van aparèixer mocadors blancs, hi hagué un alto el foc, i els guàrdies i els soldats s’abraçaren i confraternitzaren. La multitud de civils armats arribà a desarticular la formació de la tropa mesclant-se amb els soldats. L’equívoc, l’astuta tàctica d’uns i altres, la indecisió dels guàrdies, el recel dels obrers i l’excessiva proximitat física crearen un desordre increïble i perillós. La plaça estava ocupada per reserves de la Guàrdia d’Assalt i per nombrosos militants obrers armats a la part de les Rambles, Telefònica i Portal de l’Àngel. El comandant López Amor donà l’ordre de demanar la documentació als civils, en la seva majoria cenetistes, però davant la impossibilitat de detenir-los a tots decidí expulsar-los de l’emplaçament, i situar metralladores als quatre extrems de la plaça: al

Els Comitès de Defensa de la CNT

terrat de la Maison Dorée (cantonada amb Rivadeneira, a la part del solar actualment ocupat per una botiga de la cadena Sfera), al terrat del Cinema Catalunya (aproximadament on ara esta Habitat), a l’Hotel Colón (que actualment allotja la botiga Apple, lúdica i joiosament okupat35 per grups “antisistema” del 25 al 29 de setembre de 2010) i al Casino Militar (avui engolit per El Corte Inglés), i les dos petites peces del 7,5 al centre de la Plaça Catalunya. López Amor es dirigí a la Telefònica, amb la intenció d’ocupar-la i controlar les comunicacions. L’inicial col·laboració dels d’Assalt, propiciada per la traïció de l’oficial de comandament, tinent Llop, es transformà, passat un període de confusió d’uns deu minuts, en oposició manifesta. López Amor ordenà que les dos peces situades enmig de la plaça disparessin sobre la Telefónica. Foren tres canonades que estigueren apunt de tallar les comunicacions. Es generalitzà el tiroteig, dins i fora de l’edifici. En aquests moments de confusió un grup de guàrdies d’assalt capturà a López Amor enfront el Casino Militar. Les companyies de la Guàrdia d’Assalt, junt amb els obrers en armes, es van fer forts al carrer Fontanella, pisos superiors de la Telefónica, Portal de l’Àngel i les Rambles. Els carrers Pelai, Bergara i Ronda Universitat ja havien estat conquerits pels militants obrers, aconseguint aïllar els militars, que finalment no tingueren més remei que refugiar-se a l’Hotel Colón, la Maison Dorée, el Casino Militar i els baixos i primer pis de la Telefónica, des d’on resistien l’atac popular i dels guàrdies d’assalt. El centre de la plaça era terra de ningú. S’havia evitat que aquelles tropes poguessin baixar per les Rambles fins a Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana o el Palau de la Generalitat. També s’havia evitat que la Telefónica i les emissores de ràdio properes caiguessin en mans dels facciosos. Els obrers de la Telefónica tallaren les comunicacions de Capitania amb les casernes sollevades. Les forces populars prengueren molt aviat el Casino Militar i la Maison Dorée, gràcies a la intervenció combinada de guàrdies d’assalt i obrers, que havien assentat les seves posicions utilitzant els túnels del metro. La resistència dels sollevats, que ja només controlaven l’Hotel Colón, cosit a canonades, i els baixos de la Telefónica, finalitzà a les quatre de la tarda, quan es rendiren a l’atac, tardà però decisiu, de la Guàrdia Civil, recolzada pels d’Assalt i l’entu35 Des de la torre de l’edifici es despenjà una enorme pancarta que deia: “La banca ens asfixia, la patronal ens explota; els polítics ens menteixen; CCOO i UGT ens venen” i una altra amb l’emblema “Contra la dictadura del capital, vaga general”.

Agustín Guillamón

siasme popular, que sentia un fort recel dels tricornis. Una ingent multitud emplenava les cantonades, boques de metro i carrers pròxims. Aparegueren banderes blanques a l’Hotel Colón i llavors la rauxa popular ho desbordà tot. Retronà de nou el canó que Lecha havia arrossegat des del carrer Pau Claris. Durruti i Obregón (que morí en l’atac) en un massiu assalt des de les Rambles dels militants anarcosindicalistes, a pit descobert, recuperaren els baixos de la Telefónica. Simultàniament guàrdies civils i obrers, Josep Rovira del POUM al capdavant, entraven a l’Hotel Colón i feien presoners als oficials. La plaça estava sembrada de cadàvers. També aquí l’Exèrcit havia estat vençut. Des de la Caserna de Girona, o de Cavalleria de Santiago, a la cruïlla Lepant/Travessera de Gràcia, prop de l’Hospital de Sant Pau, sortiren cap a les cinc de la matinada tres esquadres d’uns cinquanta homes cadascuna, a peu, amb metralladores carregades en automòbils. El seu objectiu era dominar el Cinc d’Oros (avui plaça de Juan Carlos I), a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, per desprès baixar a Plaça Urquinaona i Arc de Triomf. Foren lleugerament hostilitzats al llarg de tot el seu recorregut pels carrers de Lepant, Indústria, Passeig de Sant Joan (llavors García Hernández) i carrer Còrsega. Però al Cinc d’Oros els esperaven vàries companyies de la Guàrdia d’Assalt, amb una esquadra de cavalleria i una secció de metralladores, acompanyats per una multitud de militants obrers, apostada als terrats, balcons, arbres i portals, armats amb automàtiques i bombes de mà. De manera inesperada per als sollevats, que avançaven sense la precaució d’un grup d’exploradors, un substancial foc escombrà la avantguarda produint un gran nombre de baixes entre la tropa i els oficials. El coronel Lacasa, que dirigia el regiment de Santiago, es refugià amb els oficials supervivents i alguns soldats al Convent dels Carmelites, emplaçat a la Diagonal amb cantonada carrer Roger de Llúria, on amb l’activa ajuda dels monjos es feren inexpugnables gràcies a les metralladores instal·lades als baixos i al terrat36. El destacament de la Guàrdia Civil, enviat per a combatre’ls, se’ls uní en la resistència. El coronel situà al voltant del convent llocs d’avançada a les cruïlles dels carrers Còrsega/Santa Tecla, Pau Claris/Diagonal i Menéndez Pelayo (avui Torrent de l’Olla)/ Roger de Llúria, que donades les nombroses baixes es veié obligat a retirar a última hora de la tarda. Ja a la nit, els feixistes situats al convent, pactaren rendir-se a la Guàrdia Civil a la matinada del dia següent. 36 Pel que sembla el coronel Lacasa havia preparat ja, la nit anterior, el convent per a convertir-lo en hospital-fortalesa, situant també metralladores al terrat de la Casa de les Punxes, enfront del convent.

Els Comitès de Defensa de la CNT

A molt poca distància, a la confluència de carrer Balmes amb Diagonal, mitja hora desprès de l’inici de l’enfrontament al Cinc d’Oros, quatre camions procedents del Parc d’Artilleria de Sant Andreu, que transportaven cinquanta artillers amb destinació a Plaça Catalunya, foren emboscats, detinguts i aniquilats per les descàrregues de fusell dels obrers i guàrdies d’assalt. Armes i canons foren presos pels Comitès de Defensa. El regiment d’Artilleria de Muntanya, a la caserna dels Docks d’Avinguda Icària, fou el focus principal de conspiració en l’aixecament militar. De la caserna havien aconseguit sortir-ne dos camionetes, amb sengles peces d’artilleria, que arribaren amb èxit al seu destí a Plaça d’Espanya. Una peça, col·locada al centre del pati, anunciava amb el seu estrèpit que l’artilleria havia sortit al carrer. A les sis s’organitzà una columna, amb el comandant Fernández Unzué al capdavant, que tenia per objectiu prendre primer el Palau de Governació, i acte seguit el Palau de la Generalitat. L’octubre de 1934, aquest mateix comandant, al capdavant d’una sola bateria, n’havia tingut prou amb començar a disparar contra el Palau de la Generalitat, per veure immediatament la bandera blanca que posava fi a la rebel·lió catalanista de Companys. Un avió bombardejà la caserna abans de la seva sortida, causant algunes baixes i certa desmoralització. Malgrat tot sortiren les tres bateries al carrer, sense esperar l’arribada de les dues companyies del Regiment d’Infanteria d’Alcántara, que era a la vora i havia de cobrir-los. Que les bateries havien d’anar protegides per la infanteria era cosa de manual, donat que les peces d’artilleria havien d’avançar lentament pel centre del carrer, al descobert, arrossegades per animals; però els oficials estaven convençuts de que la pleballa fugiria en escoltar el retrò de la primera canonada. Dementre a la Barceloneta l’exaltació de veïns i portuaris es convertí en un crit unànime que exigia armes. El comandant Enrique Gómez García, de la caserna de la Barceloneta de la Guàrdia d’Assalt, davant la imminència de l’enfrontament, decidí repartir armes a qui deixés, com a garantia de devolució, el carnet sindical o polític. La primera bateria, dirigida pel capità López Varela, aconseguí avançar sense dificultat fins a sobrepassar el pont de Sant Carles (avui desaparegut), que creuava l’Avinguda Icària i les vies ferroviàries, quan inesperadament li dispararen un grup de forces d’Assalt, i obrers armats per aquests, posicionats a les immediacions de la Plaça de Toros de la Barceloneta (avui desapareguda), al mateix pont, als vagons i tàpies del

Agustín Guillamón

ferrocarril, als balcons i als terrats més propers. Ràpidament se sumaren a la lluita un eixam de militants obrers del Poblenou, la Barceloneta, i els sindicats del Transport i Metal·lúrgic de les Rambles. Les tres bateries es trobaren tenallades entre dos flancs, obstaculitzant-se unes a altres l’avenç. López Varela aconseguí emplaçar les metralladores i els quatre canons de la seva bateria, i començà a disparar, sense deixar avançar cap a la Barceloneta. Desprès de dues hores de lluita a la defensiva les dues bateries de rereguarda, immobilitzades i constantment assetjades per atacants ben parapetats, aconseguiren retornar a la caserna amb nombroses pèrdues, en una retirada caòtica, marcada pel terror i la desbandada de les bèsties que transportaven unes municions que esclataven en ser tocades pels trets. Ja a l’entrada de la caserna tingueren catorze baixes, causades pel metrallament de dos avions, que poc després bombardejaren amb menor fortuna l’interior de la caserna. La bateria de López Varela, que ja no podia retrocedir, no pogué superar la confluència de l’Avinguda Icària amb el Passeig Nacional, tancada per una enorme barricada de dos metres d’alçada, que els portuaris havien aixecat amb les habituals llambordes i els menys habituals sacs de garrofes, a més de les fustes i cinc-centes tones de bobines de paper descarregades en mitja hora per carretons elèctrics del vaixell “Ciudad de Barcelona”, atracat al veí “moll de les garrofes”, punt habitual d’estiba de les garrofes dels velers que les transportaven de les poblacions costaneres de Castelló i Tarragona. La bateria era hostilitzada pels trets de morter que se li feien des del terrat de Governació, així com per les nombroses descàrregues de fusell i metralladora procedents de l’Escola Nàutica i del Dipòsit Franc. Els militars canonejaven barricades i multitud, produint en les dues terribles bretxes; però les barricades es refeien i la multitud tornava a intensificar el seu atac tancat. La posició dels rebels es va fer insostenible. A les deu reberen l’ordre de retirada, però aquesta es convertí en un martiri, perquè a mesura que els soldats intentaven retirar-se, les bobines de paper, convertides en barricades mòbils, avançaven empeses per treballadors sense armes, mentre altres ben protegits rere les bobines llançaven bombes de mà i disparaven sense treva. Es produí un assalt final sobre una trentena d’homes, parapetats rere les seves peces d’artilleria i els animals morts, arribant-se a la lluita cos a cos. López Varela, ferit, fou traslladat a Governació, amb la resta d’oficials fets presoners, mentre els soldats confraternitzaven amb el poble. S’havien aconseguit diversos canons i armament: encara no eren les deu i mitja del matí.

Els Comitès de Defensa de la CNT

La caserna dels Docks estava assetjada, amb una barricada col·locada a cent metres de la porta principal. La infanteria del Regiment d’Alcántara fou fàcilment repel·lida en dues ocasions, encara que alguns soldats aconseguiren entrar per sorpresa a la caserna, sense alterar la desesperada situació dels assetjats, que cap a les vuit de la tarda es rendiren a uns oficials de la Guàrdia d’Assalt, que es feren càrrec dels presoners. Per la nit la caserna fou presa pels Comitès de Defensa de la Barceloneta i Poblenou, sense trobar resistència. A la vora del Parc de la Ciutadella hi havia dos casernes: la d’Intendència, fidel a la República, fins al punt de confiar-los-hi la separació i vigilància dels dos terços de la Guàrdia Civil, que a les ordres del coronel Escobar pujaren per Via Laietana per prendre la Plaça Catalunya; i la Caserna del Regiment d’Infanteria d’Alcántara, amb una oficialitat dividida entre simpatitzants i oposats a l’alçament, que mantingué una curiosa neutralitat i una típica “precaució soldadesca” que tingué per resultat que les tropes sortissin molt tard al carrer, desprès de les nou del matí, per ordre del general Fernández Burriel. Una companyia tenia la missió de socórrer l’assetjada caserna d’Artilleria dels Docks, que fracassà davant l’oposició d’una multitud en armes que les va fer tornar aviat a la seva caserna. La segona companyia tenia per objectiu l’ocupació dels estudis de Radio Barcelona37, al carrer Casp número 12. Assetjada la tropa a la Plaça Urquinaona, intentaren desesperadament pujar pel carrer Roger de Llúria cap a Casp, però al cap d’una hora d’un dur combat la companyia estava pràcticament desfeta, podent un grup refugiar-se a l’Hotel Ritz, on es rendiren a canonades. La caserna del Regiment d’Artilleria Lleugera nº7 i el Parc d’Artilleria eren dos edificis situats a l’extrem del carrer Sant Andreu del Palomar. Els facciosos organitzaren la defensa conjunta d’ambdós edificis, comptant amb la col·laboració d’elements civils, en la seva majoria monàrquics que havien reaccionat desfavorablement a l’arenga que el capità Reinlen els dirigí amb els crits finals de “Viva España” i “Viva la República”. Al Parc d’Artilleria es custodiaven uns trenta-mil fusells. Desprès de la primera sortida dels quatre camions que foren aniquilats a la cruïlla Diagonal/Balmes, s’organitzà la sortida d’una segona agrupació que tenia per missió recolzar la Infanteria del Regiment Badajoz (que s’havia refugiat ja en varis edificis de la Plaça Catalunya, sense poder avançar més). Aquesta segona agrupació estava formada 37 A l’alçada d’Arc de Triomf es creuaren amb la Guàrdia Civil, que anava a concentrar-se a Pla de Palau. Els comandaments d’ambdues formacions se saludaren, evitant la confrontació.

Agustín Guillamón

per una bateria (quatre canons). Arribà al carrer Bruc, des del carrer Diputació, a les set del matí, desprès d’un recorregut de sis quilòmetres, sense gairebé incidents desfavorables. A la cruïlla Bruc amb Diputació foren sorpresos per un grup d’Assalt i obrers armats. El tiroteig posà en avís a les forces d’Assalt properes que protegien la Comissaria d’Ordre Públic a Via Laietana, i a les que acudiren des del Cinc d’Oros a la Plaça Catalunya, així com a les forces populars que assetjaven l’Hotel Colón i la Telefónica. La bateria avançà pel carrer Diputació fins al carrer Pau Claris, però al mirar de baixar per aquest carrer i travessar la Gran Via, es produí un abundant foc de fusell i metralladora, que provocà nombroses baixes entre la tropa i el bestiar. Col·locats els canons i les metralladores a l’illa formada pels carrers Diputació, Pau Claris, Roger de Llúria i Gran Via, dispararen contra la multitud que no deixava de reagrupar-se i contraatacar. Els setanta soldats que formaven la bateria enfrontaven un atac molt més nombrós, ara situat als terrats, en portals i balcons, i que sobretot no cessava en la seva empenta, malgrat els trets de l’artilleria. Els reforços que acudiren en ajuda de les forces populars estaven formats per dues companyies de guàrdies d’assalt, ja que una companyia refusà el combat per retornar còmodament a la seva caserna de la Plaça d’Espanya, i per centenars d’obrers, que no deixaven de sumar-se al combat. La situació de la bateria sollevada era cada volta més difícil. Però desprès de dues hores de combat la mortaldat causada pels canons era espantosa. Els canons estaven defensats per una línia de metralladores, que feia inaccessible qualsevol atac. Els guàrdies d’assalt defallien, considerant que estaven mancats dels mitjans adequats per enfrontar-se a l’artilleria. L’original i arriscada tàctica utilitzada per un grup de militants cenetistes, per realitzar amb èxit l’atac final, consistí en enfilar-se a la plataforma posterior de tres camions, i desprès llençar-los a tota velocitat sobre la línia de metralladores, i saltar dels vehicles, llençant bombes de mà. Amb la sorpresa destruïren i sobrepassaren la línia defensiva de les metralladores, que acte seguit foren utilitzades pels obrers contra els artillers. A les onze del matí el combat havia cessat. Mentre els oficials facciosos es rendien a la Guàrdia d’Assalt, els anarcosindicalistes s’apoderaren ràpidament de les metralladores i d’un canó, que arrossegaren a pes fins a Plaça Catalunya. A l’edifici de Capitania, al Passeig Colom, on estaven els comandaments de la Divisió de Catalunya, els generals i alts oficials semblava que representessin una òpera bufa. Ningú obeïa ja al general Llano de la Encomienda, comandament suprem de la Divisió, i lleial a la Repú-

Els Comitès de Defensa de la CNT

blica, però ningú s’atrevia tampoc a destituir-lo i prendre el comandament. El general sollevat Fernández Burriel permeté que Llano, des del seu despatx, seguís donant ordres, o rebent trucades telefòniques. Tot eren retrets de guant blanc, fatxenderies de caserna i invocacions a l’honor. Quan el general Goded, desprès de declarar l’estat de guerra a Mallorca i dominar fàcilment l’illa, arribà a Barcelona cap a les dotze i mitja en uns hidroavions, per encapçalar el sollevament a Catalunya, no podia entendre que Llano de la Encomienda seguís lliure, i l’Estat Major no hagués centralitzat encara les operacions dels facciosos. El trajecte de Goded des de l’Aeronàutica Naval fins a Capitania estigué estampat pel soroll d’intensos tirotejos i el llunyà retrò de l’artilleria. Desprès d’una sèrie d’imprecacions mútues i amenaces de mort amb el general Llano, Goded s’enfrontà a la situació militar existent en aquell moment. Féu una infructuosa trucada telefònica al general Aranguren, de la Guàrdia Civil, per a que es posés a les seves ordres. Aranguren que estava al Palau de Governació, acompanyat i discretament vigilat per España, Pérez Farrás i Guarner, refusà unir-se als sollevats. Ordenà Goded a la Infanteria del Regiment d’Alcántara que intentés de nou auxiliar les tropes d’artilleria dels Docks. No podia comprendre que aquestes haguessin sortit sense protecció de la infanteria. Davant la desmoralització que produïa entre els facciosos el constant bombardeig i metrallament de l’aviació ordenà, mitjançant un enllaç, que els hidroavions que l’havien portat bombardegessin l’aeroport del Prat. Però quan l’enllaç arribà a Aeronàutica amb l’ordre escrita, els hidroavions ja havien partit cap a seva base a Maó, davant la manifesta hostilitat de la marineria i del personal d’Aeronàutica. Eren les dues i mitja i la derrota dels sollevats semblava ja segura. Goded intentà en aquell moment portar reforços des de Mallorca, Saragossa, Mataró i Girona. Amb Mataró i Girona no pogué parlar telefònicament, ni enviar a ningú, perquè el cotxe blindat tenia els pneumàtics rebentats per projectils. Saragossa i Palma estaven massa lluny per a que la seva ajuda fos efectiva. Tampoc la Infanteria del Regiment d’Alcántara assolí els seus objectius, ja que fou fàcilment rebutjada en el seu segon intent d’aproximar-se a la caserna dels Docks, i els soldats que aconseguiren entrar per sorpresa a la caserna foren insuficients per aixecar el setge. Una multitud heterogènia, formada per militants obrers que lluïen fusells, cascs i cartutxeres guanyades a l’enemic i guàrdies d’assalt amb la casaca descordada, o en samarreta, arrossegaren els canons presos a Diputació/Pau Claris, baixant per la Via Laietana amb el propòsit

Agustín Guillamón

d’assaltar la Divisió. L’obrer portuari Manuel Lecha, antic artiller38, col·locà les peces a la Plaça d’Antonio López per disparar directament sobre l’edifici de Capitania, mentre les bateries preses a l’Avinguda Icària assajaven el tir indirecte des de la Barceloneta. Eren les cinc de la tarda. Goded, en veure els preparatius, telefonà a España, Conseller de Governació, per exigir-li amb fanfarroneria la seva rendició, rebent com a resposta un termini de mitja hora per rendir-se, amb la garantia de conservar la vida, ja que expirat el termini l’artilleria començaria a disparar. A les cinc i mitja s’iniciaren els trets d’artilleria. Quaranta canonades i una fuselleria cada cop més pròximes no oferia dubtes sobre la imminència de l’assalt. Aparegué la bandera blanca i cessà el foc a ambdós costats, però quan un oficial lleial s’aproximà per obtenir la rendició, tornaren a esclafir les metralladores de Capitania. Es reinicià la lluita i quan les portes estaven a punt de cedir tornà a aparèixer la bandera blanca, però en aquesta ocasió els assaltants no van aturar el foc, i acabant d’ensorrar les portes entraren a la força a Capitania. Eren les sis de la tarda. El comandant Pérez Farrás39, amb perill de la pròpia vida, aconseguí protegir al general Goded d’un linxament segur, en el que van finar alguns oficials vestits de civil, i traslladar-lo al Palau de la Generalitat, on fou convençut per Companys per a que emetés pels micròfons de ràdio, allà instal·lats, una crida per a que cessés el foc: “La sort m’ha estat adversa i jo he quedat presoner. Per tant, si voleu evitar un vessament de sang, els soldats que m’acompanyeu quedeu lliures de tot compromís”. Eren les set de la tarda. El missatge fou gravat i emès per les emissores de ràdio cada mitja hora, amb notables efectes propagandístics a tota Espanya. El triomf popular fou tant contundent que diversos edificis caigueren per si mateixos, sense cap violència, com cau la fruita madura. El director de la Presó Model obrí les portes als presos, anticipant-se al motí en curs i al previsible assalt de la presó. Al carrer Mercaders número 26 tenia la seva seu el Sindicat de la Construcció, a més del 38 La increïble gesta de “El Artillero” fou recollida en una breu nota, publicada a Solidaridad Obrera (27 de juliol 1936), en la que es narrava com aquest havia conquerit dos canons durant la lluita entaulada contra l’artilleria lleugera a Diputació-Roger de Llúria, com desprès havia aconseguit rendir als feixistes refugiats al proper Hotel Ritz, posteriorment a disparar tres canonades; d’allà es desplaçà a la Plaça de Santa Anna (avui sense placa, al final de Portal de l’Àngel, a la cruïlla Cucurella-Arcs) des d’on disparà, amb tir directe, contra l’Hotel Colón fins a la seva rendició. Es desplaçà amb els seus canons sobre Capitania. D’allà es desplaça fins a la Diagonal, per acabar al capvespre a la barriada de Sants, disparant contra una esglèsia al carrer Galileu, fins a obtenir la seva rendició. 39 Havia estat cap dels Mossos d’Esquadra l’octubre de 1934. Amnistiat de la seva condemna a mort passà a la reserva militar. El 19 de juliol, sense ostentar cap càrrec oficial, intervingué esficaçment com a organitzador dels combats als carrers. Es convertí en assessor militar de la Columna Durruti.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Comitè Regional de la CNT i la Federació Local de Sindicats. Just davant estava la seu del Foment del Treball, situat actualment a Via Laietana número 34. A l’edifici adjacent, a l’actual número 32, estava la Casa Cambó. Ambdós edificis foren ocupats per cenetistes, sense cap lluita, ja que havien estat completament abandonats, amb mobles i arxius intactes. El conjunt dels dos edificis fou conegut com la “Casa CNT-FAI”, que fins al final de la guerra fou seu dels comitès regionals de la CNT i de la FAI, de Dones Lliures (Mujeres Libres), de les Joventuts Llibertàries, de les redaccions de butlletins d’informació en diverses llengües, i entre molts d’altres comitès, del Comitè de Defensa de Barcelona. Les escasses forces que custodiaven la caserna i Parc d’Artilleria de Sant Andreu, en la seva majoria paisans dretans i monàrquics, veien com anava augmentant la massa que assetjava l’emplaçament. Cap al migdia l’aviació metrallà i bombardejà la caserna i la Mestrança, amb la precaució de no fer esclatar l’arsenal, causant algunes baixes, tant entre els soldats com entre els que l’assetjaven. Els avions repetiren els bombardejos tres o quatre cops més, provocant diversos morts i ferits, i una enorme desmoralització entre els defensors, a la que se sumaren les notícies sobre la desfeta de la rebel·lió militar a Barcelona. Al capvespre els defensors, tant civils com militars, abandonaren poc a poc la caserna, emprenent la fuga. Ja sense cap resistència els Comitès de Defensa confederals de Sant Andreu, Horta, Santa Coloma, Sant Adrià i Poblenou assaltaren la caserna i la Mestrança, abans de la matinada, fent-se seu tot l’arsenal allà dipositat. Eren uns trenta-mil fusells. El proletariat barceloní ja havia aconseguit armar-se. Els guàrdies d’assalt enviats per Escofet per evitar-ho, desistiren de l’enfrontament armat amb els obrers. Les barricades aixecades enfront de les casernes per impedir la sortida dels rebels assetjats, evitaven ara l’entrada dels d’Assalt. Ja era massa tard per imposar l’ordre burgés: la situació era netament revolucionària. Si aquests guàrdies d’assalt haguessin disparat sobre el poble s’hagueren convertit immediatament en uns facciosos suïcides. En realitat des de les sis de la tarda, amb la conquesta definitiva de la Plaça Catalunya i la rendició de Goded a Capitania, l’alçament podia donar-se per derrotat. Tan sols mancava una tasca de neteja que acabés amb els últims reductes. Les diferents casernes, gairebé sense tropa, totalment desmoralitzades, i font de creixents desercions, es rendiren o foren assaltades en el transcurs de la tarda-nit. Així succeí, per exemple, amb la caserna del Bruc, a Pedralbes, custodiada per una

Agustín Guillamón

petita reserva de facciosos. Per la tarda un avió llançà volants, explicant que els soldats estaven llicenciats i els oficials sollevats destituïts, que provocaren la deserció de gairebé tota la tropa. Els pocs oficials que quedaven decidiren l’entrega de la caserna a la Guàrdia Civil, encara que aquesta fou assaltada poc desprès pels obrers cenetistes, sense trobar resistència. La batejaren com a “Bakunin”. El dia 20 de juliol ja només quedaven dos reductes feixistes: el Convent dels Carmelites i el nucli de Drassanes i Dependències Militars. Ja des de la matinada una enorme multitud assetjava el Convent dels Carmelites, desbordant amb la seva impaciència el setge dels guàrdies d’assalt. Els assetjats ja havien anunciat la seva entrega la nit anterior, encara que sense deixar de disparar davant qualsevol intent d’aproximació dels assetjants. L’activa complicitat dels monjos amb els sollevats, a qui havien donat refugi, auxili mèdic i menjar, s’havia convertit entre les masses que rodejaven el convent en la certesa de que els religiosos també havien disparat les metralladores, que tantes baixes havien causat. Cap al migdia arribà el coronel Escobar, al capdavant d’una companyia de la Guàrdia Civil, que parlamentà amb els facciosos la seva immediata rendició. S’obriren les portes i des de l’exterior es pogué veure als oficials, barrejats fraternalment amb els odiats monjos. Una massa enfurismada, que desbordà a guàrdies d’assalt i a guàrdies civils, envaí el convent matant a cops, ganivetades o trets a boca de canó a religiosos i militars, per acarnissar-se desprès amb alguns cadàvers. El cos del coronel Lacasa fou decapitat, el del capità Domingo fou decapitat, mutilat i trossejat amb una serra i el del comandant Rebolledo capat40. Anònims milicians dissolgueren un passeig popular que festejava la victòria amb el cap empalat del coronel. Un taxi transportà al zoològic les restes trossejades del capità Domingo per llençar-les a les feres41. Al capdavall de les Rambles, davant del monument a Colom, a l’esquerra, es trobava l’edifici de les Dependències Militars, i a la dreta, enfront, la caserna de Drassanes, dividida en dues zones, separades per amplis patis separats per murs i portes travades: la Mestrança (edifici avui desaparegut que donava a la Rambla de Santa Mònica), que encara resistia, i les antigues drassanes medievals, ja conquerides.

Lacruz, p. 50.; Romero p. 525. (Veure bibliografia).

FONTANA, José María: Los catalanes en la guerra de España. Acervo, Barcelona, 1977.

Els Comitès de Defensa de la CNT

El palau de Dependències (actual Govern Militar, on fou jutjat el 1973 Salvador Puig Antich), allotjava tots els serveis auxiliars de la Divisió: jutjats, auditoria, fiscalia, centre de mobilització, etcètera. El foc creuat entre els edificis de les Dependències, monument a Colom i Drassanes, els feia inexpugnables. Des del balcó de Drassanes, que s’obria sobre la Rambla, s’estenia un ampli espai que causava gran mortaldat entre els assaltants. El setge havia començat el dia 19. A l’alba del dia 20, dominat ja el sollevament a tota la ciutat, totes les forces disponibles es desplegaven a la Rambla de Santa Mònica a l’espera de l’assalt final. Una peça del 7,5, a les ordres del sergent Gordo, no parava de disparar sobre el vell casalot de Drassanes, alhora que el camió que havia sortit de Poblenou, amb la metralladora instal·lada a la part posterior de la plataforma, protegit amb matalassos, feia marxa enrere aproximant-se a la caserna sense deixar de disparar ràfegues de metralladora. La situació es feu insostenible per als assetjats: uns cent-cinquanta homes, cent-deu a Dependències i quaranta a Drassanes. Al setge se sumaren dos canons i dos morters emplaçats al moll. L’aviació bombardejava i metrallava tot sovint. Des dels terrats propers es llençaven bombes de mà. L’esgotament de la dotació de munició dels assetjats decidí la rendició dels soldats de les Dependències Militars, que desprès de negociar amb Governació la sortida amb garanties dels familiars de la oficialitat, que hi havia a l’edifici, hissaren bandera blanca poc desprès del migdia, permetent l’entrada dels guàrdies d’assalt. Els anarquistes que assetjaven l’últim reducte dels rebels, a Drassanes, rebutjaren la intervenció de la Guàrdia Civil i dels militants del POUM a l’assalt final. El Comitè de Defensa de la CNT, l’antic grup Nosotros en ple, estava davant de Drassanes, decidit a prendre-les. Els assaltants anarquistes s’aproximaren a la caserna, uns cobrint-se d’arbre en arbre, altres “rere les bobines de paper de diari rodant”42. En un imprudent avenç Francisco Ascaso fou mort d’un tret al cap. Poc desprès es rendiren els combatents de Drassanes, que hissaren la bandera blanca, a la vista de la qual els llibertaris assaltaren els murs i entraren en tromba disparant sobre els oficials i confraternitzant amb la tropa. Faltava poc per a la una de la tarda.

GARCÍA OLIVER, Juan: El eco…, p. 189.

Capítol 6

Els Comitès Revolucionaris

de Barri, les Milícies Populars i la situació revolucionària de juliol de 1936

El 19 i 20 de juliol de 1936, en plena lluita als carrers de Barcelona, alhora que es derrotava als militars sollevats, els membres dels Comitès de Defensa començaren a anomenar-se i a ser coneguts com a “milicians”. Sense cap mena de transició, els quadres de defensa es transformaren en Milícies Populars. L’estructura primària dels quadres de defensa havia previst l’ampliació i el creixement, mitjançant la incorporació de quadres secundaris. Només calgué donar cabuda en ells als milers de treballadors voluntaris, que se sumaren a la lluita contra el feixisme, estesa a les terres d’Aragó. Les milícies confederals es convertiren en l’avantguarda de totes les unitats armades, que es desplaçaven en busca de l’enemic feixista a batre. Eren l’organització armada del proletariat revolucionari. Foren emulats per la resta de columnes obreres, incloses les d’origen burgès. Davant l’absència d’un exèrcit proletari únic, sorgiren tantes milícies com partits i organitzacions existien.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Hi hagué una doble TRANSFORMACIÓ d’aquests quadres de defensa. La de les Milícies Populars, que defengueren al llarg dels primers dies el front d’Aragó, instaurant la col·lectivització de les terres als pobles aragonesos alliberats; i la dels comitès revolucionaris que, a cada barri de Barcelona, i a cada poble de Catalunya, imposaren “un nou ordre revolucionari”. El seu origen comú als quadres de defensa propicià que les milícies confederals i comitès revolucionaris estiguessin sempre molt units i interrelacionats. Desprès de la victòria sobre l’alçament feixista i militar a Catalunya, els Comitès de Defensa de cada barri (o poble) es constituïren en comitès revolucionaris de barriada (o localitat), prenent una gran varietat de denominacions. Aquests comitès revolucionaris de barri, a la ciutat de Barcelona, eren gairebé exclusivament cenetistes. Els Comitès revolucionaris locals, del contrari, acostumaven a formar-se mitjançant la incorporació de totes les organitzacions obreres i antifeixistes, imitant la composició del CCMA (Comitè Central de Milícies Antifeixistes). Aquests comitès revolucionaris exerciren, a cada barriada o localitat, especialment en les nou setmanes posteriors al 19 de juliol, aquestes funcions: 1.-S’empararen d’edificis per instal·lar des de la seu del comitè, un magatzem de subministres, un ateneu o fins a una escola racionalista. Encautaren i sostingueren hospitals i diaris. 2.-Registres als domicilis privats per requisar armes, aliments, diners i objectes de valor. 3.-Indagació armada a qualsevol edifici sospitós, amb l’objectiu de detenir “pacos”, emboscats, capellans, dretans i quintacolumnistes. (Cal recordar que el “paqueo” dels franctiradors, a la ciutat de Barcelona, es perllongà durant tota la setmana posterior al 19 de juliol) 4.-Instal·laren a cada barri centres de reclutament per a Milícies, que armaren, finançaren, abastiren i pagaren (fins a mitjans de setembre) amb els seus propis mitjans, mantenint fins desprès del Maig de 1937 una intensa i continuada relació de cada barriada amb els seus milicians al front, acollint-los durant els permisos.

Agustín Guillamón

5.-A la custòdia d’armes, a la seu del comitè de defensa, es sumava sempre un local o magatzem, en el que s’instal·lava el comitè de subministres de la barriada, que s’abastia amb les requises d’aliments, realitzades a les zones rurals, mitjançant coacció armada, l’intercanvi, o la compra mitjançant bons. 6.-Imposició i recaptació de l’impost revolucionari a cada barri o localitat. La forma de fer-ho mitjançant una carta personal amb rebut adjunt, o l’amenaça armada directa, imposada pel comitè a individus o empreses, facilitava l’arbitrarietat per part d’alguns elements oportunistes o sense escrúpols. Per als burgesos i propietaris afectats aquesta tributació era sempre “un atracament”, donat que no era recavada per institucions estatals, i era inhumana, en les poques ocasions en que s’emprava el segrest o l’amenaça de mort. El que no significa que no fos un impost just i necessari, adequat a la situació revolucionària existent, dedicat a sufragar els costos de la guerra, les milícies de voluntaris, els propis Comitès de Defensa, els menjadors gratuïts, els hospitals, les escoles, la compra d’armes a l’estranger, els treballs públics per donar feina als aturats, etcètera. El comitè de subministres instal·lava un menjador popular, que inicialment fou gratuït per als milicians, familiars de milicians i aturats, però que als pocs mesos, davant l’escassedat i l’encariment dels productes alimentaris implantà un sistema de cupons, subvencionat pel comitè revolucionari de barri o localitat. A la seu del comitè de defensa hi havia sempre un habitacle per a la custòdia de les armes i, en algunes ocasions, una petita presó on instal·lar provisionalment als detinguts. Els comitès revolucionaris exercien una important tasca administrativa, molt variada, que anava des de l’emissió de vals, cupons de menjar, emissió de salconduits, passis, formació de cooperatives, celebració d’enllaços matrimonials, abastiment i manteniment d’hospitals, fins a l’apoderament d’aliments, mobles i edificis, finançament d’escoles racionalistes i ateneus gestionats per les Joventuts Llibertàries, pagament a milicians, o als seus familiars, etcètera. La coordinació dels comitès revolucionaris de barriada es feia a la seu del Comitè Regional, a on arribaven els secretaris de cadascun dels Comitès de Defensa de barriada. Existia a més, de forma permanent, el Comitè de Defensa Confederal, instal·lat a la Casa CNT-FAI.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Per als assumptes relacionats amb l’encautació d’importants sumes de diners i objectes de valor, o totes aquelles tasques de detenció, informació i investigació, que excedien per la seva importància les tasques del comitè revolucionari de barriada, sol·licitaven col·laboració al Servei d’Investigació de la CNT-FAI, dirigit per Escorza a la Casa CNT-FAI. Així, doncs, a la ciutat de Barcelona els Comitès de Defensa de barriada se subordinaven als següents comitès superiors: 1.-En quant al reclutament de milicians (durant juliol i agost) i al proveïment de les milícies populars (fins a mitjans de setembre) depenien del CCMA. 2.-En quant al proveïment d’aliments i productes de primera necessitat del Comitè Central de Proveïment. 3.-En quant a la organització i resolució de problemes, se subordinaven al Comitè Regional de la CNT, que els hi donava les ordres i les consignes a seguir. Es tractava de la famosa dependència sindical dels quadres de defensa, i de la negació de la seva pròpia autonomia, acordada per la Ponència de 1934. 4.-Es coordinaven i compartien experiències en un Comitè de Defensa de Barcelona, que no era més que un esglaó organitzatiu, que seguia als comitès de districte. Amb prou feines era operatiu. 5.-En quant a la informació, investigació, persecució de la “quintacolumna” i altres tasques “policials” armades, reconeixien l’autoritat i l’experiència del Servei d’Investigació de la CNT-FAI. Els quadres de defensa, organitzats territorialment en zones molt delimitades respecte a altres grups, formats per sis membres, amb tasques molt concretes de caràcter informatiu, d’espionatge i investigació, eren l’organització armada clandestina primària de la CNT. A aquests quadres, s’aglutinaven en el moment de la insurrecció, grups secundaris de militants sindicals, els grups d’afinitat de la FAI, membres d’ateneus, etcètera. Desprès del 19 de juliol, les tasques de caràcter informatiu,

Agustín Guillamón

d’espionatge de l’enemic, d’investigació de les forces i domicilis del l’enemic de classe, foren coordinades pels Serveis d’Investigació i Informació de la CNT-FAI, mentre que la resta de temes es coordinaven en les reunions de delegats-secretaris de cada comitè de barri amb el Comitè Regional, a la Casa CNT-FAI. Els Serveis d’Investigació eren dirigits per Manuel Escorza des de l’àtic de la Casa CNT-FAI, que tenia a la seva disposició unes patrulles d’investigació pròpies, que no depenien de les Patrulles de Control. Escorza coordinava totes les tasques d’informació i investigació dels diferents comitès revolucionaris de barri. Aquest Servei d’Investigació constituí una àmplia xarxa d’informació i contraespionatge, tant a Espanya com a França i Suïssa. El contraespionatge a l’estranger estava dirigit per Liberato Minué, cunyat d’Escorza. La xarxa d’informació s’ampliava i ramificava als comitès d’investigació existents en altres poblacions, a gairebé tots els Comitès de Defensa43 i a les diferents columnes confederals, i integrava també diferents i variats col·lectius. Així, per exemple, el grup DAS (Deutsche Anarcho-Syndikalistesn), d’anarcosindicalistes alemanys exiliats polítics, tenia autorització del Servei d’Investigació de la CNT-FAI44 per investigar les activitats dels grups nazis a Barcelona, convertint-se així en una patrulla d’investigació alemanya durant alguns mesos.

El poder estava al carrer L’autèntic poder d’execució i resolució estava al carrer, era el poder del proletariat en armes, i l’exercien els comitès locals, de defensa i control obrer, expropiant espontàniament fàbriques, tallers, edificis i propietats; organitzant, armant i transportant al front els grups de milicians voluntaris que prèviament havien reclutat; cremant esglésies o convertint-les en escoles o magatzems; formant patrulles per estendre la guerra social; guardant les barricades, ara fronteres de classe, que controlaven el pas i manifestaven el poder dels comitès; posant en marxa les fàbriques sense patrons ni directius, o reconvertint-les per a la 43 Donat el caràcter informatiu i les tasques d’investigació dels quadres de defensa, que hem detallat anteriorment, era natural que desprès del 19 de juliol, els comitès revolucionaris (de barri i locals) continuéssin desenvolupant aquestes misions de forma habitual i rutinària, elaborant uns informes que Escorza s’encarregava de coordinar i centralitzar al Servei d’Investigació de la CNT-FAI. 44 A la nómina del 24 d’octubre de 1936, del Servei d’Investigació de la CNT-FAI, apareixen els noms dels anarcosindicalistes alemanys “Fernand Gotze” i “Arturo Levin”.

Els Comitès de Defensa de la CNT

producció bèl·lica, requisant cotxes i camions, o aliments per al comitè de proveïment; “passejant” burgesos, feixistes i capellans; substituint els caducs ajuntaments republicans, imposant a cada localitat la seva absoluta autoritat en tots els dominis, sense atendre a ordres de la Generalitat, ni del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA). La situació revolucionària es caracteritzava per una atomització del poder. Ja hem vist que el grup Nosotros s’havia constituït, la matinada del 19 de juliol, en Comitè de Defensa Revolucionària, per dirigir la insurrecció revolucionària. De forma natural la majoria dels seus membres es convertiren en delegats de columna, com Durruti i Ortiz, o assumiren tasques destacades al CCMA, com Garcia Oliver, Aurelio Fernández i Marcos Alcón, personificant la transformació dels Comitès de Defensa en Milícies Populars, això és, en un “exèrcit revolucionari”. La nit del 19 no hi havia més poder real que el de “la federació de barricades”, sense més objectiu immediat que la derrota dels sollevats. L’exèrcit i la policia, dissolts o aquarterats, desaparegueren del carrer, desprès del 20 de juliol. Havien estat substituïts per les Milícies Populars formades per obrers armats, que confraternitzaven amb soldats llicenciats i guàrdies desuniformats en un únic bloc victoriós, que els havia convertit en l’avantguarda de la insurrecció revolucionària. A Barcelona, durant la setmana següent, mentre el CCMA encara era provisional, aparegueren els comitès de barri, com a expressió del poder obtingut pels Comitès de Defensa, que es coordinaren en una autèntica federació urbana que, a les fàbriques i carrers, exercia tot el poder, en tots els àmbits, en absència d’un poder efectiu de l’Ajuntament, Governació i la Generalitat de Catalunya. Les desenes de barricades aixecades a Barcelona romanien encara actives a l’octubre, controlant el pas dels vehicles i exigint la documentació i el preceptiu passi, expedit pels diferents comitès, com a mitjà d’imposició, defensa i control de la nova situació revolucionària, i sobretot com a senyal d’identitat del nou poder dels comitès. A Barcelona els Comitès de Defensa, transformats en comitès revolucionaris de barri, en absència de consignes de qualsevol organització i sense més coordinació que les iniciatives revolucionares que cada moment demandava, organitzaren els hospitals, desbordats per la multitud de ferits, constituïren menjadors populars, requisaren cotxes, camions, armament, fàbriques i edificis, registraren domicilis privats, detingueren sospitosos i crearen una xarxa de Comitès de Proveïment a cada barri, que es coordinaren en un Comitè Central de Proveïment de la ciutat, en la que adquirí notable presència el Sindicat de

Agustín Guillamón

l’Alimentació. El contagi revolucionari afectava a tots els sectors socials i a totes les organitzacions, que es decantaven sincerament a favor de la nova situació revolucionària. Aquesta era la única força real del CCMA, que es presentava davant del poble en armes com a organisme antifeixista que havia de dirigir la guerra i imposar el nou ordre revolucionari. El 21 de juliol, un Ple de Locals i Comarcals havia renunciat a prendre el poder, entès com a dictadura dels líders anarquistes, i no com a imposició, coordinació i extensió del poder que els comitès revolucionaris ja exercien al carrer. El 23 un ple conjunt, i secret, dels comitès superiors de la CNT i de la FAI tancà files en relació a la decisió acordada de col·laborar al CCMA, i de preparar el Ple del dia 26 per vèncer la resistència de la militància. El 24 havien partit les dues primeres columnes anarquistes, amb Durruti i Ortiz al capdavant. Durruti feu un discurs per ràdio en el que alertava sobre la necessitat d’estar vigilants davant d’un cop contrarevolucionari. Calia congelar la situació revolucionària a Barcelona, per “anar a pel tot” desprès de conquerir Saragossa. El 25 de juliol es presentà Lluís Companys, president de la Generalitat, a l’Escola Nàutica per recriminar als membres del CCMA la seva ineficàcia en el control de l’ordre públic, davant la indiferència d’un Garcia Oliver que el feu fóra amenaçadorament. El 26 de juliol fou ratificada, pel matí, al Ple Regional la col·laboració definitiva de la CNT-FAI al CCMA, acordada pels comitès superiors de la CNT-FAI en el seu debat del dia 23 i en l’anterior Ple Regional reunit el dia 21. El Ple del dia 26 confirmà, per unanimitat, que la CNT seguiria mantenint la mateixa posició, aprovada ja el 21 de juliol, de participar en aquest nou organisme de col·laboració de classes anomenat CCMA. Aquest mateix ple del dia 26 creà una Comissió de Proveïment, depenent del CCMA, a la que havien de sotmetre’s els diferents comitès de proveïment sorgits arreu45, i ordenava al mateix temps una fi parcial de la vaga general. El resum dels principals acords realitzats en aquest Ple s’edità en forma de Ban46, per al general coneixement i acatament. El CCMA es reuní el vespre del dia 26 per crear un organigrama i estructurar-se en diferents departaments: Guerra, Milícies de Barcelona, 45 En comptes de coordinar aquests comitès de subministres, creats pels comitès revolucionaris des de baix, se’ls suprimia per controlar des del CCMA, des de dalt, el seu funcionament. 46 Aquest Ban es reprodueix a GUILLAMÓN, Agustín: Barricadas en Barcelona. Ediciones Espartaco, Barcelona, 2007, pp. 224-225.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Milícies Comarcals, Comissió de Proveïment, Propaganda, Autoritzacions i Permisos, Patrulles de Control, Sanitat de Guerra, Transports i Subsidis. Joan Garcia Oliver s’encarregà del departament de Guerra. Abad de Santillán estava a càrrec del proveïment a les milícies, ajudat per Miret i Pons. Aurelio Fernández, fou nomenat encarregat del Departament d’Investigació, o el que és el mateix, en l’autèntic cap de la policia revolucionària, amb l’auxili de Josep Asens (FAI) i Tomàs Fàbregas (Acció Catalana), que dirigien les Patrulles de Control. Marcos Alcón (substitut de Durruti) s’encarregà de la secció de Transports, amb l’auxili de Durán Rosell (substitut d’Antonio López Raimundo, mort al front d’Osca), de la UGT. Josep Miret (Unió Socialista, desprès PSUC) i Joan Pons (ERC) foren els responsables del departament de Milícies Comarcals. Jaume Miravitlles (ERC) s’encarregà del departament de Propaganda i Josep Torrents (Unió de Rabassaires) de Proveïment. Rafael Vidiella (substitut de José del Barrio, delegat de la columna Carlos Marx) s’incorporà al departament d’investigació, dirigit per Aurelio Fernàndez. Joan Pons Garlandí (ERC) fou nomenat responsable del departament d’Autoritzacions i Permisos (passaports). Artemi Aguadé Miró (ERC) dirigia la Sanitat de Guerra. Josep Tarradellas s’enarregà del decisiu departament d’Economia i Indústries de Guerra. Com a assessors militars foren nomenats els germans Guarner, Díaz Sandino i Pérez Farrás. Lluís Prunés, Conseller de Defensa de la Generalitat, dimití al cap de poc temps del seu teòric i escassament efectiu càrrec (no reconegut) de President del CCMA. La preponderància de Garcia Oliver i els seus embats amb el govern de la Generalitat foren constants fins a la dissolució del CCMA, encara que disminuint en intensitat, importància i interès a mesura que passaven les setmanes, tant per la retirada del suport del Comitè Regional a Garcia Oliver, com per la ineficàcia del CCMA i la prompta decisió secreta de la CNT de dissoldre’l. L’enfrontament més greu fou sens dubte el veto de Garcia Oliver al govern de la Generalitat presidit per Casanovas, proposat per Companys el 31 de juliol de 1936, que donava entrada a dos consellers del PSUC: Joan Comorera i Rafel Vidiella, i a un de Unió de Rabassaires: Josep Calvet. L’ultimàtum de Garcia Oliver, que incloïa l’amenaça de suprimir la Generalitat, perquè veia en el nou govern un atac a l’existència del CCMA, acabà amb la rectificació de Companys, que modificà el govern (ja només amb republicans) tan sols uns dies desprès de publicar-ne el decret de constitució.

Agustín Guillamón

La posició dels comitès superiors de la CNT-FAI era incoherent, insostenible i contradictòria. Els seus principis ideològics els impedien entrar al govern de la Generalitat, però tampoc volien que aquest govern amenacés al CCMA, sinó que es mantingués submís a un organisme que no era, ni volia ser, un govern revolucionari i alternatiu a la Generalitat. El CCMA ni governava del tot, ni volia deixar governar del tot als altres. Els dirigents anarcosindicalistes volien congelar la situació revolucionària existent. Si a això s’anomena dualitat de poders és perquè no s’entén que la dualitat comporta una lluita ferotge i sense quarter, entre dos pols oposats, per destruir el poder rival. En el cas de Catalunya era més adequat parlar d’una duplicitat i complementarietat de poders entre algunes conselleries del Govern de la Generalitat i el CCMA, sovint molesta, ineficaç i irritant per a tots. L’amenaça de Garcia Oliver contra la formació del govern Casanovas no desitjava altra cosa que el manteniment d’aquesta duplicitat. La participació anarcosindicalista en les tasques de govern a través del CCMA resultava insatisfactòria. Però ningú s’atrevia a plantejar encara, a una militància llibertària armada, l’entrada directa al govern. Quan la realitat xoca amb els principis, aquests sovint s’esquerden. Mentrestant, el CCMA creà el Consell de l’Escola Nova Unificada (27 de juliol de 1936, la Comissió d’Indústries de Guerra (7 d’agost de 1936), les Patrulles de Control (11 d’agost de 1936) i el Consell d’Economia (11 d’agost de 1936). S’anava cap a l’especialització exclusivament militar del CCMA. En realitat s’estava produint un procés d’integració governamental de totes les iniciatives revolucionàries. Totes aquestes comissions mixtes tenien un alt grau d’autonomia i de decisió, a més de comptar amb una notable presència obrera, inclús a la presidència i direcció, però sempre enquadrades orgànicament a les diferents àrees de govern de la Generalitat, que anava adquirint prestigi, presència i parcel·les de poder, en permanent detriment del CCMA i dels comitès revolucionaris. El cas més notable fou el de la Comissió d’Indústries de Guerra, en la que Tarradellas va saber reunir un equip de tècnics professionals, com el coronel Jiménez de la Beraza, el comandant d’aviació Miguel Ramírez i el capità d’artilleria Luís Arizón, que al costat d’obrers altament qualificats, com el metal·lúrgic Eugenio Vallejo47, pioner en les tasques de creació d’una 47 Havia rebut el 20 de juliol l’encàrrec per part de Durruti de la creació d’una indústria de guerra. Vallejo inicià una coordinació dels sindicats, metal·lúrgic i química, amb la mineria de Sallent, i la transformació de la producció industrial civil en una indústria de producció bèl·lica. La col·laboració del cenetista Vallejo amb Tarradellas es mostrà eficaç a mig plaç, però implicava la submisió de la via revolucionària inicial al Govern de la Generalitat.

Els Comitès de Defensa de la CNT

incipient indústria de guerra des del 20 de juliol, que aportaven la col·laboració i entusiasme dels diferents sindicats i comitès, aconseguiren aixecar del no-res una indústria de guerra, que arribà a una notable (encara que insuficient) producció bèl·lica en només uns mesos.

Les Patrulles de Control La victòria de la insurrecció obrera de juliol de 1936, que s’enfrontà a l’aixecament militar, produí l’estiu de 1936, a Catalunya, una situació revolucionària en la que el proletariat armat imposà una repressió de classe a les persones i símbols de la burgesia (empresaris, capellans, feixistes i pistolers del Sindicat Lliure), la expropiació de les seves propietats, el daltabaix de les forces repressives (l’Exèrcit i la policia) i la supressió de l’Església. Era una repressió obrera espontània, violenta, festiva, contra la burgesia i l’Església, com a represàlia immediata contra el seu intent d’imposar per les armes una dictadura militar. Posteriorment es crearen, el 11 d’agost de 1936, les Patrulles de Control com a organisme policial del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA). Les Patrulles de Control tingueren una vida més llarga que el Comitè Central, ja que no foren dissoltes fins a principis de juny de 1937, un mes desprès dels successos coneguts com “Fets de Maig” de 1937. Estaven constituïdes per onze seccions, distribuïdes per tots els barris de Barcelona. Totalitzaven, als inicis, set-cents homes, més onze responsables, un per cada secció. Alguns d’ells procedien de les patrulles de requisa i altres dels Comitès de Defensa, encara que molts d’aquests es mostraren reticents a fer de “policies” per qüestions ideològiques, donant entrada a nous elements insegurs. Per altra banda, només la meitat aproximadament dels patrullers tenia carnet de la CNT, o eren de la FAI; l’altra meitat estava afiliada a la resta d’organitzacions components del CCMA: POUM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i PSUC, fonamentalment. Només quatre delegats de secció, dels onze existents, eren de la CNT: els de Poblenou, Sants, Harmonia del Palomar (Sant Andreu) i Clot; altres quatre eren d’ERC, tres del PSUC i cap del POUM. Les Patrulles de Control depenien del Comitè d’Investigació del CCMA, dirigit per Aurelio Fernández (FAI) i Salvador González (PSUC), que substituí a Vidiella. La seva secció Central estava al número 617 de la Gran Via, dirigida per dos delegats de Patrulles, que

Agustín Guillamón

eren, Josep Asens (FAI) i Tomàs Fàbregas (Acció Catalana). La nòmina dels patrullers, de deu pessetes diàries, era abonada pel govern de la Generalitat. Encara que a totes les seccions es feien detencions, i alguns detinguts eren interrogats a l’antiga Casa Cambó, la presó central estava a l’antic Convent de les Monges Clarisses de Sant Elies. A Sant Elies s’havia constituït un tribunal48, que tenia la missió de jutjar als detinguts de forma ràpida. En aquest tribunal intervenien habitualment els germans Arias, Aubí i Bonet, de la FAI; África de las Heras i Salvador González, pel PSUC; Coll de ERC i Barceló del POUM. El funcionament d’aquest tribunal era autònom. En les tasques d’aquest tribunal intervenien ocasionalment Aurelio Fernández, Manuel Escorza, Vicente Gil “Portela”, Dionisio Eroles, Riera49 i Josep Asens, donat els càrrecs que posseïen. Els detinguts eren interrogats succintament, sense garanties judicials de cap mena. Manuel Escorza del Val era el responsable dels Serveis d’Investigació i Informació de la CNT-FAI, organisme que no depenia del CCMA, sinó dels comitès regionals de la CNT i de la FAI, per tant, era un organisme llibertari que, en la línia amb la proposta d’Escorza al Ple del 21 de juliol, pretenia crear una força armada cenetista, autònoma i independent, capaç algun dia de “foragitar” al Govern de la Generalitat. Més tard, Escorza dirigí la Brigada Especial d’Investigació, adscrita a la Junta de Seguretat de la Generalitat. Aquest Servei d’Investigació de la CNT-FAI, exercia tasques d’informació, repressió i espionatge. Estava dirigit per Manuel Escorza que, instal·lat a l’àtic de l’antiga Casa Cambó, s’havia apoderat dels arxius del Foment del Treball i de la Lliga Regionalista, que li proporcionaren molts noms, dades, relacions i direccions, amb els que feu una eficient tasca de “neteja” de dretans, del clergat i d’individus desafectes al “nou ordre revolucionari”, elaborant gairebé a diari per a les Patrulles de Control del CCMA, o els diferents comitès d’investigació àcrates, no només de Barcelona sinó de tot Catalunya, unes fatídiques llistes de persones que calia que fossin detingudes i interrogades, sense cap altra alternativa que la de ser alliberades o executades. Manuel Escorza s’encarregava a més d’estudiar i proposar

48 Aquest Tribunal Revolucionari o d’Urgència s’”oficialitzà” a la reunió del Secretariat de Patrulles del 3 de gener de 1937; estava composat per Torrents (POUM), Bonet (CNT), Coll (ERC) i Chueca (UGT). 49 A la reunió del Secretariat de Patrulles de Control del 3 de gener, es questionà la seva participació als interrogatoris per no “tenir res a veure amb les Patrulles ni Investigació”.

Els Comitès de Defensa de la CNT

als homes més adequats per als diferents càrrecs de responsabilitat cenetistes, funció aquesta que li atorgava una gran influència a l’interior dels comitès superiors de la CNT. Salvador González establí a l’Hotel Colón i al Círculo Ecuestre una presó i una xarxa repressiva del PSUC, similar a la d’Escorza, amb l’ajuda de Joaquin Olaso, África de las Heras i Victorino Sala. Josep Soler Arumí, d’ERC, feu el mateix al Centre Federal de Passeig de Gràcia, i recau en ell el trist honor de ser el primer en aplicar sistemàticament la tortura als detinguts. Desprès dels “Fets de Maig” i la dissolució de les Patrulles de Control, a principis de juny de 1937, desaparegueren totes les presons anarquistes. El 1938 totes les txeques pertanyien al PSUC o al SIM (Servei d’Intel·ligència Militar). Amb la formació el dia 17 de maig de 1937 del govern Negrín, imposat pels estalinistes, s’inicià la progressiva implantació d’un terror d’Estat, dirigit propagandísticament contra la gairebé inexistent i dèbil “quinta columna” dels feixistes, però que en realitat descarregà tota la seva força contra les minories revolucionàries50 existents i contra el moviment obrer, que a Catalunya era majoritàriament anarcosindicalista. El trasllat del Govern de la República a Barcelona el novembre de 1937 suposà, a més de l’anul·lació gairebé absoluta de les competències de la Generalitat, i de les corresponents disputes amb els representants de la burgesia republicana catalana, la definitiva consolidació a Catalunya d’un règim de terror d’Estat. Un Estat travessat per la penetració dels estalinistes a tots els llocs claus, a tots els aparells de l’Estat, a tots els organismes decisius, i en el que el SIM (espanyolització i extensió de la NKVD soviètica) comptava amb la col·laboració i complicitat del govern de Negrín, de la policia, de l’Exèrcit, d’uns tribunals modelats al seu gust, d’una àmplia xarxa de txeques en les que es podia torturar o assassinar a qualsevol amb total impunitat. De la situació revolucionària de juliol de 1936 i la repressió de la classe obrera contra la burgesia i l’Església s’havia passat, al 1938, a un Estat, dominat pels estalinistes, nacionals i soviètics, que havien implantat un terror estatal contra les minories revolucionàries i el moviment anarquista.

50 Minories que segons Gerö (“Pedro”), eren perilloses no tant per la seva escassa importància numèrica, com per la seva capacitat per donar objectius polítics revolucionaris al proletariat.

Capítol 7

El funcionament assembleari dels Comitès de Defensa i dels comitès de proveïment

A la Casa CNT-FAI es reuniren, el dissabte 22 d’agost de 1936 els comitès superiors llibertaris51, estant presents els Comitès Regional i Local de la CNT, l’Específica (la FAI), Comitè de Defensa Local de Barcelona, Jover i Toryho. S’acordà que la Local s’encarregaria de buscar al Sindicat Mercantil un secretari, “que serà fixe per a totes les reunions que realitzin els Comitès i que serà retribuït”. Santillán digué que ja s’havien solucionat “l’assumpte dels carnets que hauran de portar només un retrat”. Anuncià que “al marge dels 600 milicians52 les altres patrulles de control seran voluntàries, i per tant no rebran cap paga”. 51

Reunió del Comitè realitzada el dia 22 d’agost de 1936.

Les Patrulles de Control comptaren inicialment amb 711 efectius.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Alhora, s’acordà que “a cada barriada s’organitzés una mena de petita caserna (valgui la paraula) que facilitarà menjar als companys voluntaris, i desprès procurarà de cercar una fórmula que, sense denigrar als companys, puguin aquests rebre una o dues pessetes diàries, per a tabac, cartes”. Així, doncs, existien, per una part, les Patrulles de Control, retribuïdes amb deu pessetes diàries, de les que formaven part totes les organitzacions antifeixistes: CNT, PSUC-UGT, ERC i POUM; i, per altra part, els Comitès de Defensa de cada barri, amb una seu a cada barriada barcelonina, als que es proporcionava menjar i dues pessetes diàries, per a despeses menors. Aquests Comitès de Defensa eren un organització exclusivament cenetista. Jover i el Comitè Peninsular de la FAI consideraren “injustificades i inútils algunes guàrdies d’aquest local i proposaven reduir-les al mínim nombre possible. Ramos proposà nomenar un conserge de la Casa CNT-FAI, encarregat de controlar les entrades i sortides, “ajudat per un company armat”. La Federació Local proposà, i així s’aprovà, que la guàrdia de la Casa CNT-FAI es reduís a dotze companys, “que es rellevin de sis en sis”, encarregant-se Serapio de la seva organització. Toryho sol·licità dos ajudants, un d’ells xofer. S’acceptà la seva petició. El Comitè Peninsular insistí que hauria de “predominar el jornal únic per a tots els companys que treballaven als diferents Comitès”. Germinal revelà que uns companys li asseguraren que podien proporcionar-li tot tipus d’armament, “fins hi tot avions; l’únic que feia falta era tenir suficient capital per poder-ho comprar”. El Comitè de Defensa informà “que en les diferents assemblees realitzades a les barriades de Barcelona s’acordà, que abans d’entregar les armes per al front, volen que els cossos armats adeptes al Govern es desarmin primer”. Aquesta declaració del Comitè de Defensa de Barcelona, representant dels comitès revolucionaris dels barris, en les reunions dels comitès superiors realitzades a la Casa CNT-FAI, és extraordinàriament important. Anotem, en primer lloc, el seu caràcter assembleari, i la seva organització a cada barri barceloní, i en segon lloc, la seva negativa a desarmar-se, si abans no es desarmava als antics cossos policials, en els que se seguia veient a l’enemic de classe a les ordres del Govern de la Generalitat. Els comitès revolucionaris de barri, amb les seves seccions de proveï-

Agustín Guillamón

ment i de defensa, eren l’”alma libertas”53 de la revolució social en curs; ja hem vist que funcionaven de forma assembleària i estaven en possessió d’unes armes, conquerides durant la insurrecció de juliol, que es negaven a abandonar en tant existissin els antics cossos repressius. Els comitès de barri estaven immersos en una guerra de classes, que no entenia ni acceptava els pactes antifeixistes amb el govern, o les organitzacions burgeses. Jover mostrà estar d’acord amb les argumentacions exposades per les barriades, i “remarcà” al Comitè de Milícies que es responsabilitzés del que pugui ocórrer”. Es referia a que la contrarevolució es coïa a les casernes de les tropes repressives. El secretari de la Federació Local de Sindicats informà que uns companys de la barriada de Gràcia s’havien decidit a investigar els problemes d’aprovisionament de les Milícies al Front d’Aragó. Havien detectat actes punibles a Lleida, i havien advertit que, si no es posava fi al descontrol, organitzarien “una centúria, o el que puguin, per llençar-se sobre Lleida”. Santillán, del CCMA, tranquil·litzà els ànims, “dient i assegurant que estava al corrent del descontrol; que s’havia anat allà a Lleida i s’havia castigat severament als indesitjables que es dedicaven a cometre els esmentats estralls”. El Comitè de Defensa de la barriada del Centre denuncià que, als locals on estaven allotjades les forces governamentals, se sabia del cert “que existeix una enorme quantitat de municions de guerra”, proposant, amb el company Jover, que també intervingué en el debat, que “es faci una severa investigació per esclarir aquest assumpte, ja que Santillán assegura que només són fantasies”. Els comitès revolucionaris de barri exigien el desarmament de les forces repressives governamentals. Era una mesura elemental per als protagonistes de la insurrecció de juliol. Santillán mentí quan afirmava que aquests forces no estaven armades. Per altra banda, perquè no eren enviades al front, degudament enquadrades i vigilades pels milicians? Què feien armades a la rereguarda? S’aixecà la sessió a les deu i mitja del matí. Aquesta primera sessió dels comitès superiors llibertaris pot resumir-se dient que el CCMA, i el seus pactes d’unitat antifeixista, trobaven una creixent resistència als comitès de barri, que impulsaven una guerra de classes. 53 ”Alma libertas” significa llibertat nutrícia. Es la inscripció que apareix al llibre que sosté l’”Estàtua de la Llibertat” de la Biblioteca Pública Arús, a Barcelona (Passeig Sant Joan 24).

Els Comitès de Defensa de la CNT

El Comitè Revolucionari Antifeixista de la Barriada de Sant Andreu cobrà un impost revolucionari des de finals d’agost de 1936, mitjançant l’enviament d’un formulari, composat en la seva part superior per una carta o comunicat, dirigit a una persona o empresa, i en la part inferior, molt més petita, un rebut o justificant de pagament.54 El text del comunicat deia així: “Ciutadà XXX Els nostres germans fa dies que lluiten en terres llunyanes oferint la seva sang i fins i tot les seves vides, per batre aquell fètid pop del FEIXISME que amb els seus diversos i cadascun més infame tentacle pretén esprémer al proletariat. Aquestes vides ofertes en defensa de la llibertat i drets de la classe productora reclamen la seva desinteressada cooperació fins al final de la lluita quan relluirà el Sol de la JUSTICIA I IGUALTAT que tots fruirem amb igual dret. La CNT i la FAI et conviden i esperen no romandràs sord a les seves crides, a que contribueixis en la capacitat dels teus mitjans a engreixar la subscripció oberta amb l’objectiu que els nostres braus i abnegats defensors estiguin el millor equipats per seguir fins al final aquesta gloriosa lluita i a que els seus familiars i víctimes estiguin degudament ateses. Barcelona, a 23 d’agost de 1936”. La data, amb tampó, varia des de la indicada fins a 27 d’octubre de 1936. Al justificant de pagament es llegia el següent text: “El ciutadà XXX contribueix a la subscripció oberta per aquesta CONFEDERACIÓ amb ptas. XXX”. I al peu en una lletra molt reduïda aquesta indicació: “Aquest volant ha de ser retornat al local sindical carrer de S. Andreu núm. 146 o serà passat a recollir”. 54 Es tracta de més d’un centenar de documents, a nom d’empreses o individuus, consultats a l’Arxiu de Salamanca.

Agustín Guillamón

Tant a la carta com al rebut s’anotava el número de referència atribuït a cada contribuent, i en la línia de tall s’estampava un segell, que quan se separava quedava partit per la meitat, entre la carta i el rebut. Aquest impost revolucionari es justificava com a necessari per abastir a uns milicians que no cobraren cap soldada per part de la Generalitat fins a mitjans de setembre, així com per atendre als familiars dels milicians i a l’atur forçós. Els justificants de pagament indiquen una gran varietat en les quantitats percebudes: dos pessetes, tres pessetes, cinc pessetes, deu pessetes, quinze pessetes, vint pessetes, vint-i-cinc pessetes, cinquanta o cent pessetes, cinc pessetes setmanals, res per “haver acordat un deu per-cent del sou”, o be de tipus morós: “no es subscriu, ho farà quan pugui”. La Comissió de Proveïment del barri de Sants55 nasqué per iniciativa dels combatents, al dia següent d’haver derrotat als militars sollevats, per resoldre el problema dels proveïments, que es presentava als treballadors en armes: “Aquesta afany feu que procedírem a proporcionar tots els elements necessaris per alimentar a tots els que a les barricades lluitaven per la llibertat. Ampliant la nostra esfera d’acció, en aquells moments de confusió general vam fer partícip de la nostra tasca a la població no-combatent, però sí necessitada”. Els comitès de proveïment naixien, doncs, per resoldre les necessitats immediates d’”intendència” dels combatents, és a dir, com a element auxiliar per proporcionar alimentació als homes armats, que lluitaven al carrer i a les barricades. Un segon impuls ètic estenia l’esmentada tasca a la població necessitada, mancada de recursos, entre la que es trobaven habitualment les famílies de nombrosos aturats, i als familiars dels milicians, que en estar en peu de guerra no podien assistir als seus llocs de treball, ni aportar el seu jornal a la família. El “procediment” utilitzat per aquests comitès o comissions de proveïment era el de “la requisa realitzada a diversos establiments d’aquells productes i aliments” necessaris per satisfer “les necessitats de la població d’aquesta barriada”. Passats alguns dies de la victòria sobre els militars, “una assemblea de militants ratificà la confiança en els mencionats companys” al Comitè de Proveïment provisional, “fins que se celebrà una altra assemblea d’elements revolucionaris i en la que s’acordà crear l’habitual Co55 “Memoria que la Comisión de Abastos de la barriada de Sans presenta a los Sindicatos de la misma”. Solidaridad Obrera (25 d’agost de 1936), pp. 6 i 7.

missió de Proveïment, composada per quinze companys que formaven part de l’assemblea citada, i autoritzant a dita Comissió per ampliar-la segons determinessin les necessitats de la mateixa, com així es va fer, agregant a la mateixa elements que si bé no pertanyien als Sindicats, eren antics militants coneguts i capaços d’aportar a l’obra comuna la seva experiència d’anys de lluita”. Es molt interessant la informació que se’ns dóna en aquests paràgrafs sobre els mecanismes de creació del Comitè de Proveïment, que pot extrapolar-se a altres barris de la ciutat: el Comitè de Proveïment, sorgit durant la insurrecció, era ratificat en una assemblea de militants, i posteriorment era ampliat en una altra assemblea “d’elements revolucionaris”, escollint-se fonamentalment a militants sindicals cenetistes, als que podien sumar-se antics militants anarquistes de prestigi. La Comissió de Proveïment no faltava a cap barri, ni localitat, perquè naixia per resoldre un problema inajornable i vital, com era l’aprovisionament d’aliments, que ningú anava a resoldre per ells, i molt menys el Govern de la Generalitat, ni cap organisme estatal o polític. Cal subratllar el caràcter cenetista d’aquests assemblees, que no eren assemblees de barri obertes, sinó assemblees de militants sindicals i revolucionaris de cada barriada. L’articulista, a l’alçada del 25 d’agost, va fer un balanç de les tasques realitzades pel Comitè de Proveïment de Sants, “malgrat les dificultats que en tot moment de convulsió revolucionària es presenten, per imprevistes”, basat en documents que eren al seu poder: “Primera setmana: es distribuïren 6.000 menjars diaris. Segona setmana: es distribuïren 10.000 menjars diaris. Tercera setmana: es distribuïren 6.000 menjars diaris. Quarta setmana: es distribuïren 5.000 menjars diaris. Per assolir aquesta xifra de menjars diaris calgué “anar a la creació de menjadors comunals, única forma d’atendre a les necessitats de la població obrera”. Aquests menjadors populars gratuïts s’instal·laren “a Plaça Espanya, Hotel número 1; local de l’Orfeó de Sants; Escoles de Lluís Vives; local del carrer Torre Damians, 4; barriada de les Corts i Plaça del Centre; local de l’Art Fabril i Saló de la Pèrgola, al recinte de l’Exposició”.

Agustín Guillamón

El Comitè o Comissió de Proveïment de Sants es vanava, amb raó, de que en aquell mes en que s’havien encarregat dels menjadors populars, l’eficàcia havia estat tal que havia estat l’únic període de la vida d’aquella població necessitada del barri de Sants en que “no ha anat a dormir sense cobrir les seves necessitats més essencials”. Els membre del Comitè deixaren constància de les enormes dificultats que tingueren que resoldre, davant dels organismes oficials, per abastir al barri, sense que això no signifiqués “censura de cap mena per als nostres camarades” del Comitè Central de Proveïment. Davant la “disposició publicada al “Diari Oficial” i confirmada pels nostres representants en els comitès respectius”, que aprovava “el cobrament de pagues per part dels milicians” era previsible que cessés l’afluència de les famílies dels milicians. Però el Comitè de Proveïment alertava als Sindicats que aquest fet no suposava la fi de les seves activitats, ja que havien de seguir atenent a les famílies dels nombrosos aturats forçosos. Així, doncs, els Comitès de Proveïment havien nascut com a necessitat militar, per acomplir les indispensables tasques d’”intendència” dels Comitès de Defensa, en la seva lluita contra els militars. Posteriorment a la victòria de la insurrecció obrera, aquests Comitès de Proveïment s’encarregaren de resoldre el problema alimentari dels milicians, familiars de milicians i aturats de cada barri o població. Es crearen menjadors comunals gratuïts. Aprovat un decret, que no seria vigent fins a mitjans de setembre, de cobrament de pagues als milicians, desapareixia la necessitat de subministrar el manteniment dels familiars dels milicians, però pervivia la necessitat de seguir atenent a les famílies dels aturats, a més dels hospitals, clíniques i sanatoris. Desprès de l’anàlisi dels tres documents anteriors podem concloure que els Comitès de Defensa i proveïment havien deixat de ser organismes clandestins, creats arrel de i per a la insurrecció, adaptats posteriorment a l’enrolament i suport de les Milícies Populars, que marxaren a combatre a Aragó, o que desenvolupaven tasques de “policia revolucionària” o milícies de rereguarda. També havien deixat de ser només proveïdors de menjadors populars, que sostenien a les famílies dels treballadors que havien marxat al front com a voluntaris. A mitjans d’agost, els comitès (o seccions) de defensa i d’abastiment dels comitès revolucionaris de barri havien assumit un funcionament públic i assembleari. No es tractava d’assemblees populars obertes a tothom, sinó d’assemblees de militants (cenetistes) de barri.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Molt aviat es donaren els primers desacords entre els comitès superiors i aquestes assemblees de militants als barris. A les assemblees dels Comitès de Defensa s’havia refusat el desarmament, proposat pels comitès superiors. A les assemblees dels comitès de proveïment s’havia ratificat i ampliat als membres del comitè de proveïment de cada barri, al temps que s’engrandien i diversificaven el seu camp d’acció. Aquests comitès revolucionaris de barri recaptaven, a més, un impost revolucionari per finançar les Milícies Populars, els menjadors populars i altres necessitats urgents. Eren autèntics comitès-govern. A Barcelona, aquests comitès revolucionaris de barri eren els potencials òrgans de poder de la classe obrera.

Capítol 8

Del fracàs militar del CCMA a la militarització

Amb la formació d’una sèrie de comissions tècniques i de Consells (d’Economia, de Proveïment, etcètera) el CCMA es transformà progressivament en un organisme especialitzat exclusivament en competències de Defensa i Ordre Públic, que l’allunyaven cada cop més de qualsevol pretensió de constituir un govern revolucionari, capaç de substituir al Govern de la Generalitat. Tanmateix, aquesta negativa a convertir-se en un govern revolucionari conduïa irremeiablement al fracàs de la posibilitat de fer del CCMA un organisme de direcció i centralització de la guerra contra el feixisme, per la incapacitat política d’aquest organisme per convertir-se en l’únic organitzador i dirigent del nou exèrcit. Les improvisades milícies es constituïren sense un òrgan de direcció únic. En comptes d’aixecar un exèrcit proletari únic, les columnes milicianes es formaren al voltant de partits i sindicats, com a exèrcits propis de cada organització, amb els conseqüents problemes de coordinació, homogeneïtzació i centralització. Aquesta estructura fou fàcilment utilitzada, pocs mesos desprès, pels estalinistes i el Govern de la Generalitat per afermar l’avenç contrarevolucionari. Però si els dirigents cenetistes havien renunciat a una “dictadura anarquista”, com havien d’imposar un exèrcit anarquista? Per altra banda, l’absència

Els Comitès de Defensa de la CNT

de teoria revolucionària, de programa i de perspectives, conduïren als comitès superiors de la CNT, desbordats per les iniciatives revolucionàries dels comitès de base, a una constant improvisació, que unida a una visió optimista de que la guerra només duraria unes setmanes, els impedí de valorar la projecció futura de les seves errònies decisions. El CCMA renunciava així també al seu principal objectiu en constituir-se: crear les milícies obreres de voluntaris, abastir-les i dirigir la guerra. La crònica falta d’armament i municions que es repartiren, no als fronts i columnes on es necessitaven, sinó allí on els dirigents dels partits decidien, segons les seves afinitats ideològiques, fou utilitzada per desprestigiar a les milícies rivals, en benefici de les pròpies. La consigna de “anar a pel tot desprès de prendre Saragossa” es capgirava en contra dels seus promotors, doncs si no es prenia Saragossa no hi hauria intent colpista dels anarquistes, això es, no s’havien de donar armes a les milícies anarquistes. La incapacitat per imposar un comandament únic a les milícies ocasionà greus deficiències a la seva organització i funcionament, donat que no existia la mínima coordinació i planificació de les operacions militars entre les diferents milícies d’un mateix front. El CCMA fracassà, doncs, també en l’aspecte militar. El 24 d’octubre el Decret de Militarització de les Milícies posava les bases de l’exèrcit burgés de la República. Als milicians tan sols els hi restava resistir una militarització inevitable, que al març de 1937 era ja una realitat. Entretant, la situació revolucionaria, al carrer, era indiferent a les consignes de col·laboració imposades pels dirigents anarcosindicalistes. El poder atomitzat dels diferents Comitès Locals s’estengué per tot Catalunya, amb diferents graus de poder i autonomia, que abraçaven en alguns llocs un nivell de ruptura absoluta amb la legalitat republicana i l’equilibri existent, a Barcelona, entre Generalitat i el CCMA. Així a Lleida la CNT, el POUM i la UGT s’havien fet amb el govern de la ciutat i havien constituït un Comitè Popular, que excloïa a les forces republicanes, amb la intenció de constituir un poder basat només en les organitzacions obreres. Tant Josep Rodés (POUM), que ocupava el càrrec de comissari públic, com Joaquín Vila (UGT), que exercia el de delegat de la Generalitat, usurpaven aquests càrrecs en benefici del Comitè Popular de Lleida, al que es sumava l’exercit per Francisco Tomás (FAI) al nou Comitè d’Informació Popular.

Agustín Guillamón

Aquests comitès revolucionaris locals s’havien constituït en autèntics estats-ciutat, o comitès-govern56, establint multes i tributs, enrolant milicians cap al front, formant patrulles de control per imposar la seva autoritat, realitzant obres públiques finançades amb impostos revolucionaris per resoldre l’atur massiu, expropiant fàbriques i tallers que eren col·lectivitzats, imposant un nou model educatiu racionalista, requisant edificis i aliments, comprant armes a l’estranger, sostenint hospitals i menjadors gratuïts i un llarg etcètera. Els ajuntaments havien estat substituïts per aquests comitès locals, arrabassant a la Generalitat tota influència. A tot Catalunya, sense cap consigna per part de la CNT, es procedí a una metòdica expropiació de les empreses i propietats de la burgesia, les esglésies i convents, al temps que el CCMA feia a Barcelona un repartiment entre les diferents organitzacions de les casernes, impremtes, diaris i alguns edificis i hotels. Les consignes del CCMA eren acatades pels comitès locals i de barri si no eren contradictòries als interessos revolucionaris, però es trobaven amb enormes resistències quan es considerava que eren fruït del compromís amb la burgesia i el govern de la Generalitat. Alhora el CCMA havia de comptar amb aquests comitès locals, si es volia que es fessin realitat els seus mandats. El conflicte intern dels dirigents de la CNT-FAI, entre els partidaris i els contraris a la col·laboració, s’estenia a les problemàtiques relacions entre el Comitè Central i els organismes revolucionaris locals. El govern de la Generalitat es limitava a legalitzar la realitat social i econòmica de les col·lectivitzacions i “conquestes revolucionàries”, com a únic mitjà d’anar adquirint un prestigi i acceptació dels que mancava. El CCMA amb prou feines podia governar, ni disposar res, fora de la ciutat de Barcelona, sense l’acceptació i col·laboració dels comitès locals, o els sindicats. La debilitat d’aquests s’evidenciava en la impossibilitat de consolidar-se com a autèntic poder alternatiu, a escala de tot Catalunya, sense el suport coordinador i centralitzador d’una organització obrera, i molt menys a la contra de totes les organitzacions existents. CCMA i Generalitat coincidiren en la seva política de reafirmació dels antics ajuntaments enfront dels comitès revolucionaris locals, que fou desenvolupada amb gran efectivitat pel Departament de Milícies Comarcals, dirigit per Josep Miret i Joan Pons. Aquest departament sostragué als comitès locals el reclutament i organització dels milicians, que havien exercit espontàniament durant les primeres setmanes, atri56

L’expressió es emprada per Munis a Jalones de derrota, promesa de victoria.

Els Comitès de Defensa de la CNT

buint-la a les comissions comarcals, basades en la nova divisió comarcal de Catalunya. Aquesta estructura comarcal facilitava la submissió dels diferents comitès locals, que devien enviar una delegació, allunyada de la pressió revolucionària local. Així doncs, el CCMA no sols no fou un govern revolucionari que coordinés els comitès locals, sinó que veié en aquests una minva de la seva autoritat. I els comitès superiors cenetistes no només recolzaren l’enfortiment de la Generalitat, sinó que a més es felicitaven del debilitament dels comitès locals. Aquesta és la raó per la qual deixaren fer a Miret del PSUC i a Pons d’ERC. Era un altre greu error dels dirigents cenetistes, donat que el debilitament dels comitès locals escapçava la base real que sustentava el poder de la CNT fora de la ciutat de Barcelona. A la ciutat de Barcelona, els comitès revolucionaris de barriada, en els que s’arrelava el poder real del CCMA, s’instal·laren a les seus dels Comitès de Defensa de cada barri, controlant tretze magatzems de proveïments, així com alguns edificis requisats, entre els que destacaven l’Hotel número 1 de la Plaça Espanya; Plaça de Toros Monumental, els Escolapis de la Ronda Sant Pau; Cotxeres de Tramvies de Campo Sagrado; casernes de Sant Andreu, Poblenou i Pedralbes; Estació de França i Estació del Nord, entre d’altres. Marcos Alcón, del grup Nosotros i membre del CCMA, desvetllà, el 197557, una iniciativa revolucionària de diferents delegats dels Comitès de Defensa, posterior a la dissolució del CCMA, que volia enfortir i incrementar el poder dels Comitès de Defensa: “Ja s’havia dissolt el CCMA. Comptàvem amb consellers al Govern de la Generalitat de Catalunya. I fou en aquestes circumstàncies quan vingué a parlar-me una Comissió de representants als Comitès de Defensa de Barcelona, composada per Daniel Sánchez i Ángel Carballeira, de la Barriada de Gràcia, crec que Trapote pel Centre i altres que no recordo. Hem digueren el següent: “Anit ens reunírem els Comitès de Defensa. Analitzarem la situació i estimarem, tots, que la Revolució està essent estrangulada pels Comitès Responsables. En conseqüència s’acordà anar a la Casa CNT-FAI, fer fora als integrants dels Comitès, i venim a proposar-te que siguis el nou Secretari del Comitè Regional. Encara que coincidia amb ells en considerar que eren massa les concessions que veníem fent, la meva sorpresa no deixà de ser gran. Però jo era un d’aquells militants que pertanyien als quadres de veus autoritzades dels 57

ALCÓN, Marcos: “Recordando el 19 de julio de 1936”. Espoir (20-7-1975).

Agustín Guillamón

que he parlat anteriorment i sorgí en mi el militant “responsable”. I els hi respongué: “Coincideixo totalment amb el que expresseu. Anem a la deriva. Cert. Però no és aquest el procediment a emprar. EL REMEI PODRIA SER, I SERIA, segurament, pitjor que la malaltia”.” El relat d’Alcón escenifica les contradiccions de la militància cenetista, així com les seves contínues cessions de principis enfront el governamentalisme, imposat per la ideologia de l’unitat antifeixista, sense més horitzó que guanyar la guerra contra el feixisme. Explica a més la impotència de la militància de base, d’aquests Comitès de Defensa que havien protagonitzat les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i que mesos desprès s’enfrontarien a l’estalinisme, el maig de 1937; incapaços malgrat tot d’oposar-se a uns comitès superiors de “responsables”, que tampoc podien substituir, perquè ara exercien funcions imprescindibles per a un moviment plenament integrat a l’engranatge estatal. La CNT era una organització tan heterogènia que, en realitat, agrupava a “diverses cenetés”. Tanmateix això no era el més important, sinó el creixent abisme que separava als comitès locals i de barri dels comitès superiors.

Contra la militarització El 26 de setembre es formà un govern de la Generalitat amb presència de consellers anarquistes. L’1 d’octubre s’oficialitzà la dissolució del CCMA. El decret del 9 d’octubre, complementat amb el publicat el 12, declarava dissolts tots els comitès locals que havien sorgit el 19 de juliol, que serien substituïts pels nous ajuntaments. Malgrat la resistència de molts comitès locals a la seva dissolució, i el retard d’alguns mesos en la constitució dels nous ajuntaments, es tractava d’un cop de mort del que no es recuperarien. La resistència de la militància cenetista, que es desentenia de les consignes dels comitès superiors o les ordres del Govern de la Generalitat, amenaçava el pacte antifeixista. Els dirigents anarcosindicalistes estaven sota la doble pressió d’una militància, contrària a obeir-los, i l’acusació per part de la resta de forces antifeixistes de que era necessari acomplir i fer complir els decrets del govern, posant en cintura als “incontrolats”. Aquest era el balanç real deixat pel CCMA en les seves nou setmanes d’existència: el pas d’uns comitès locals revolucionaris, que exercien tot el poder al carrer i a les fàbriques, a la seva dissolució en bene-

Els Comitès de Defensa de la CNT

fici exclusiu del ple restabliment del poder de la Generalitat. D’igual manera, els decrets firmats el 24 d’octubre58 sobre la militarització de les Milícies a partir de l’1 de novembre i de la promulgació del Decret de Col·lectivitzacions completaven un desastrós balanç del CCMA, això és, el pas d’unes Milícies obreres de voluntaris revolucionaris a un exèrcit burgès de tall clàssic, sotmès a un codi de justícia militar monàrquic, dirigit per la Generalitat; el pas de les expropiacions i el control obrer de les fàbriques a una economia centralitzada, controlada i dirigida per la Generalitat. El retard en l’aplicació dels decrets, provocada per la sorda però ferma resistència de la militància confederal, que encara estava armada, féu que el Govern de la Generalitat es plantegés com a objectiu prioritari el desarmament de la rereguarda, impulsant una campanya de propaganda contra els anomenats “incontrolats”, que derivà cap a l’objectiu secundari contingut en el repetitiu eslògan: “armes al front”. La forta resistència de la base anarcosindicalista a la militarització de les milícies, al control de l’economia i de les empreses col·lectivitzades per la Generalitat, al desarmament de la rereguarda i a la dissolució dels comitès locals es manifestà amb un retard de diversos mesos a l’acompliment real dels decrets del Govern de la Generalitat sobre tots aquests temes. Resistència que, a la primavera de 1937, cristal·litzà en un gran malestar, al que se sumà el descontent per la marxa de la guerra, la inflació i la penúria de productes de primera necessitat, per desembocar llavors en una critica generalitzada de la militància cenetista de base a la participació dels comitès superiors de la CNT-FAI al govern, i la política antifeixista i col·laboracionista dels seus dirigents, a qui s’acusava de la pèrdua de les “conquestes revolucionàries del 19 de juliol”. L’octubre de 1936 el decret de militarització de les Milícies Populars produí un gran descontent entre els milicians anarquistes de la Columna Durruti, al Front d’Aragó. Desprès de llargues i aferrissades discussions, el febrer de 1937, uns centenars de milicians voluntaris, establerts al sector de Gelsa, decidiren abandonar el front i tornar a la

Publicats al Butlletí Oficial de la Generalitat del 28 d’octubre de 1936.

Agustín Guillamón

rereguarda59. Es pactà que el relleu dels milicians oposats a la militarització s’efectuaria en el transcurs de quinze dies. Abandonaren el front, emportant-se les armes. Ja a Barcelona, conjuntament amb altres anarquistes (defensors de la continuïtat i aprofundiment de la revolució de juliol, i oposats al col·laboracionisme confederal amb el govern), els milicians de Gelsa decidiren constituir una organització anarquista diferent de la FAI, la CNT o les Joventuts Llibertàries, que tingués com missió encarrilar el moviment àcrata per la via revolucionària. Així doncs, una nova Agrupació es constituí formalment el març de 1937, desprès d’un llarg període de gestació de diversos mesos, iniciat l’octubre de 1936. La Junta Directiva fou la que decidí prendre el nom d’”Agrupación de Los Amigos de Durruti”, nom que per una part feia referència a l’origen comú dels ex-milicians de la Columna Durruti, i que com bé deia Balius, no es prengué per cap referència al pensament de Durruti, sinó per la seva mitificació popular. Aquesta oposició revolucionària a la militarització de les Milícies Populars es manifestà també, amb major o menor sort, a totes les columnes confederals, destacant el cas de la Columna de Ferro, que decidí en diverses ocasions “baixar a València” per impulsar la revolució i enfrontar-se als elements contrarevolucionaris de la rereguarda. El febrer de 1937 se celebrà una assemblea de columnes confederals que tractà la qüestió de la militarització. Les amenaces de no subministrar armes, aliments, ni paga, a les columnes que no acceptessin la militarització, sumada al convenciment de que els milicians serien integrats en altres unitats ja militaritzades, van causar efecte. A molts els hi semblava millor acceptar la militarització, i adaptar-la de forma flexible a la pròpia columna. Finalment la ideologia de l’unitat antifeixista i la col·laboració de la CNT-FAI en tasques governamentals, en defensa de l’Estat republicà, triomfaren contra la resistència a la militarització, que fou finalment acceptada fins i tot per la recalcitrant Columna de Ferro.

59 ”No només es negaren a militaritzar-se sino que tampoc atengueren al requeriment d’ambdós Comitès [Comitès Regionals de la CNT i de la FAI] per a que abandonéssin les armes i abandonéssin el front. [...]en vistes a que no era posible harmonitzar la divisió de criteri que existia a la Columna Durruti […] ja que entre les dues parts existia una tibantor que es temia que desemboqués en xoc sanguinari […] la major part dels camarades de l’agrupació de Gelsa han abandonat el front en contra de tot criteri i dels acords de la organització específica i confederal”. A FAI: “Informe que este Comité de Relaciones de Grupos Anarquistas de Cataluña presenta a los camaradas de la Región (març 1937?)”.

Capítol 9

Els Comitès de Defensa, o tot o res: de potencials òrgans de poder obrer a submisos annexes armats dels sindicats

De finals de novembre a principis de desembre de 1936, la CNT debatí el paper que havien d’assumir els Comitès de Defensa a Barcelona. Els Comitès revolucionaris dels barris no havien assolit cap independència orgànica, ni tan sols s’havien coordinat de forma autònoma, sinó mitjançant un submís Comitè de Defensa de Barcelona, intervingut, vigilat i fiscalitzat per la Federació Local de Sindicats. Així, doncs, els potencials òrgans de poder, sorgits als barris barcelonins amb la insurrecció de Juliol de 1936, es veien, a finals de novembre, disminuïts i anul·lats, en les seves funcions, degut a l’opció governamentalista de la CNT.

Els Comitès de Defensa de la CNT

La CNT havia entrat ja als governs de Barcelona i València. Tancada la via revolucionària, els comitès revolucionaris de barriada contemplaven com s’esquarterava i anihilava als Comitès de Defensa dels barris i als comitès de proveïment de barriada, sindicalitzant-los o diluint-los en nous organismes. La funció crea l’òrgan. Sense funcions revolucionàries de coordinació, direcció o d’administració, i sense cap autoritat, els Comitès de Defensa, encara que potencials òrgans de poder, iniciaven el seu declivi, tendint al seu debilitament i submissió als sindicats. A les deu del matí del 29 de novembre de 1936 se celebrà un Ple de Sindicats i Barriades60 de la ciutat de Barcelona, que comptà amb l’assistència dels Sindicats Fabril i Tèxtil, d’Arts Gràfiques, Professions Liberals, Pell, Petrolis, Serveis Públics, Química, Alimentació, Distribució, Aviació, Comunicacions, Transports, Construcció, Sanitat, Metal·lúrgia, Llum i Força, Indústria Pesquera, Automòbil, Funcionaris Municipals, Ferroviaris, Espectacles Públics, Vidre, Marítim i Camperols. També assistiren els Comitès de Defensa de les Barriades següents: Sarrià, Poblenou, Prat Vermell [actual Zona Franca], Sants, Centre i Gràcia, a més del Comitè de Defensa Local. A proposta de Domènech, s’acordà que els Sindicats d’Alimentació i Distribució, amb la Conselleria de Proveïment, dirigida per ell mateix, s’encarregarien de constituir una Comissió, encarregada de trobar una solució ràpida i efectiva per a la millora de l’abastiment a la ciutat de Barcelona. Es rebutjà la proposta d’inclusió d’altres sindicats a aquesta comissió. Es passà a la discussió del quart punt de l’ordre del dia: “Quina ha de ser la personalitat dels Comitès de Defensa?”, amb un informe previ del Comitè de Defensa Local sobre l’activitat dels Comitès de Defensa. Ferroviaris reconegué al Comitè de Defensa Local la mateixa personalitat que tenien les diferents delegacions sindicals allà presents, senyalant que “els Comitès de Barriada estaran en tot sotmesos a aquest Comitè” de Defensa Local, que controlaria les armes, depositades als Sindicats. Els Sindicats controlarien als seus militants. S’establiria un segell obligatori de deu cèntims per al finançament del Comitè de Defensa Confederal.

60 matí.

Acta del Ple de Sindicats i Barriades celebrat el dia 29 de novembre de 1936, a les deu del

Agustín Guillamón

Funcionaris Municipals proposà que els Comitès de Defensa poguessin nomenar un delegat al Ple Local de Sindicats, però que cada Sindicat “controlarà les armes dels seus associats”. En quant a l’aspecte econòmic acordà “que segueixin com fins ara”. Alimentació opinà que els Comitès de Defensa havien d’exposar als Sindicats totes les qüestions i aquests haurien “en dipòsit les seves pròpies armes, controlades pel Comitè Local de Defensa”. Les despeses dels Comitès de Defensa es pagarien a prorrata i cada Comitè de Barriada controlaria “a tots els grups de la mateixa”. Aviació manifestà que “els Comitès de Defensa són indispensables a les Barriades amb totes les prerrogatives i obligacions, controlats per la Federació Local” de Sindicats. Armes i homes havien de ser controlats pels Comitès de Defensa de les barriades. Sanitat entenia que els Comitès de Defensa, en estar composats per un delegat de cada Sindicat, “han d’atendre’s als acords sindicals”. Les armes havien de ser custodiades pels sindicats. Professions Liberals pensava que els Comitès de Defensa eren “la representació armada de la Organització”, que havien “d’atenir-se a les determinacions dels Sindicats, excepte en casos extrems”. Pell creia “que essent els companys dels Comitès de Defensa part integrant dels Sindicats”, aquests havien de ser els que discutissin les situacions existents i decidissin les accions a emprendre. Donava el vistiplau a “que les armes han d’estar controlades pel Comitè de Defensa”. En quant a l’aspecte econòmic optava pel prorrateig. Arts Gràfiques considerava que la missió dels Comitès de Defensa era la defensa armada de la CNT, a través de la mediació del Comitè Local de Defensa amb els sindicats. Els Comitès de Defensa havien de controlar les armes existents. “Els Comitès de Defensa de Barriades han d’estar integrats per delegats dels Sindicats que es trobin enclavats en els mateixos” barris. Es tractava d’un autèntic lligam entre barriades i les seus sindicals dels barris. Els Comitès de Defensa havien d’estar finançats per la Federació Local de Sindicats. Petrolis plantejà que “els Comitès de Defensa havien d’administrar tot el que estigui sota la seva jurisdicció”. Per finançar-los cada Sindicat havia d’entregar un deu per cent de la seva recaptació. Fabril i Tèxtil entenien que se’ls hi havia de reconèixer la seva pròpia personalitat, “que han tingut des del primer moment en que es formaren”. Ells mateixos havien de controlar les armes. La qüestió econòmica havien de resoldre-la els sindicats.

Els Comitès de Defensa de la CNT

Distribució definí els Comitès de Defensa com a defensors de la revolució “d’acord amb la orientació i normes de la Organització”. Havien d’organitzar-se com els sindicats i acceptar les consignes de la CNT. La Federació Local de Sindicats havia de tenir “l’absolut control de tals comitès [de defensa], tant dels companys que els formen [com de les] armes que tinguin”. El manteniment econòmic havia de fer-se mitjançant prorrateig entre tots els sindicats. Comunicacions s’adherí a la proposició de Distribució. Transport s’abstingué per haver extraviat l’ordre del dia al seu sindicat i la conseqüent manca de discussió dels temes a tractar. Metal·lúrgia pensava que havien “de delimitar-se les funcions dels Comitès de Defensa”. Indústria Pesquera sostingué que els Comitès de Defensa havien de conservar la personalitat que tenien quan foren creats, i que qualsevol suggeriment que tinguessin havien de resoldre-la els Sindicats. El Comitè de Defensa Local explicà la tasca dels Comitès de Defensa “i la forma en que foren creats”. Vidre afirmà que els Comitès de Defensa havien de desaparèixer, perquè ja havien complert la seva missió. Els militants havien de reintegrar-se als sindicats i les funcions que tenien havien de ser assumides per la Federació Local de Sindicats. Marítim proposà que els components dels Comitès de Defensa fossin nomenats pels sindicats. S’obrí un intens debat favorable a la continuïtat dels Comitès de Defensa, amb la única excepció de Vidre. S’acceptà per unanimitat, llevat del vot en contra de Vidre, “la proposta del Sindicat de la Distribució, citada més amunt”. Les delegacions dels Comitès de Defensa de les barriades sol·licitaren intervenir al debat. El Comitè del barri de Sants digué que els sindicats havien de consultar als Comitès de Defensa en qüestions de lluita armada i que havien de ser els Comitès de Defensa els qui a cada barri controlessin armes i homes, no els sindicats. El Comitè del barri de Gràcia manifestà el seu acord amb Sants, afegint que caldria donar als Comitès de Defensa noves competències d’investigació i control, als barris. El Comitè del barri de Poblenou informà “àmplia i clarament la tasca que han realitzat en aquesta barriada”, demanant “el control d’armes i homes per barriades, defensant les seves tesis amb clars arguments, alhora que explica la forma en que haurà de realitzar-se”. Demanà als sindicats cenetistes que determinessin quin percentatge de membres dels Comitès de Defensa havia de cedir-se a UGT.

Agustín Guillamón

La Federació Local de Sindicats, desprès de diversos aclariments, plantejà a l’assemblea reunida que es decidís, d’una vegada, “la situació i atribucions dels Comitès de Defensa”. Amb referència a la qüestió de la UGT, explicà que als acords amb aquesta els hi cedien un “trenta per cent proporcional de places per barriada”. Transports amplià el debat als comitès de proveïment de les barriades, propugnant per la seva continuïtat mentre no apareguessin nous organismes capaços de substituir-los. Considerava que les funcions actualment realitzades per aquests comitès de proveïment, als barris, havien de ser assumides pels Sindicats d’Alimentació i Distribució, conjuntament amb el Comitè Local de Defesa, “a base sense dubte d’integrar als militants de barriades i de Defensa”. La Organització havia de vetllar per a que els llocs de responsabilitat fossin assumits pels companys competents, especialitzats en aquestes tasques. Era una visió estrictament sindical, que no veia amb bons ulls la importància adquirida, als barris, pels Comitès de Defensa i els comitès de proveïment. Consideraven que les seves funcions, superada la insurrecció revolucionària i l’etapa posterior, de caràcter excepcional, eren provisionals i, en tot cas, havien de ser assumides, ja, pels sindicats. Distribució, coincidint amb la visió sindicalista de Transports, proposà que mentre “no es procedeixi a la nova estructuració” dels comitès de proveïment de barriada, aquests havien de ser controlats pels Comitès de Defensa, que alhora ja estaven dominats pels sindicats. I així ho acordà l’assemblea. El Comitè del barri de Sant Martí demanà que es concretés la missió dels Comitès de Defensa i preguntà si podrien assistir als plens sindicals. El Comitè Local de Defensa informà de com es regia “aquest Comitè i el treball que duen a terme actualment els seus components”. Serveis Públics proposà que els companys, nomenats per la Organització per ocupar càrrecs de responsabilitat, havien “d’assistir a les reunions de militants dels seus respectius sindicats”, ja que d’aquesta forma els sindicats vigilarien les seves orientacions concretes. I així s’aprovà. Posteriorment al debat sobre els permisos d’armes, s’aprovà una proposició que acordava que la Federació Local de Sindicats i el Comitè Local de Defensa atorgarien i segellarien “el carnet d’arma”, que seria repartit pels sindicats. Els sindicats farien còpia detallada dels permisos expedits, elaborant llistes de noms, domicilis, barriada, arma curta o

Els Comitès de Defensa de la CNT

llarga, calibre, etcètera, que entregarien al Comitè Local de Defensa. En tot moment, la tasca dels Comitès de Defensa estaria controlada per la Federació Local de Sindicats. Es passà a discutir assumptes generals, destacant l’advertència de Distribució sobre la necessitat de controlar els oportunistes, que accedien al càrrecs de responsabilitat sense el control de ningú; fent constar l’existència d’elements estranys, que es treien el carnet desprès d’ocupar el càrrec. El que es discutia era el grau d’autonomia dels Comitès de Defensa de les barriades respecte als sindicats. Les propostes anaven des del reconeixement d’una personalitat pròpia al Comitè de Defensa Local i la seva total independència, reconeixent-los com a LA MILICIA DE LA CNT, fins a la plena i absoluta submissió als dictats de la Federació Local de Sindicats, que no només havien de discutir les situacions i decidir les accions, sinó que a més havien de custodiar les armes, controlar als homes i finançar als Comitès de Defensa. Encara que el ventall de possibilitats podia ser il·limitat: custodiar o no les armes, controlar o no als homes que les manejaven, decidir o no les accions, contemplar excepcions al control sindical dels Comitès de Defensa, control esglaonat: la Federació Local de Sindicats controla al Comitè de Defensa Local, aquest als comitès de barri, aquests als grups de cada barri... el que es debatia, en realitat, era el lligam que havia d’existir, a cada barri, entre els sindicats i els Comitès de Defensa, o si es prefereix, com estructurar la organització armada de la CNT a cadascun dels barris i a tota la ciutat de Barcelona. La decisió final optà per reconèixer les característiques pròpies dels Comitès de Defensa de les barriades, i de la tasca del Comitè de Defensa de Barcelona com a organització armada de la CNT a la ciutat, però sota el control absolut de la Federació Local de Sindicats. El 25 de novembre de 1936, al vespre, s’efectuà una reunió de comitès superiors llibertaris61, a la que assistiren els Comitès Regional i Local de la CNT, Comitè de Defensa, Servei d’Investigació de la CNT-FAI, Patrulles, Ordre Públic i el Comitè pro-Víctimes del Feixisme.

Reunió de comitès celebrada el 25 de novembre de 1936.

Agustín Guillamón

El Comitè Regional (Valeri Mas i Casas) informà sobre la crisi del Govern de la Generalitat “motivat pel projecte del nou exèrcit”, proposà prendre un acord conjunt, que posteriorment fos aprovat per un Ple de Locals i Comarcals i constatà el descontent pel “cessament de les Comissions Jurídiques”. El problema fonamental, segons el Comitè Regional, era la desobediència generalitzada a les consignes de desarmament: “a les barriades les tenim com a els nostres pitjors enemics”. Fàbregas informà que Reverter estava a Montjuïc. Es parlà del complot d’Estat Català i “dels seus propòsits d’eliminar a tots els consellers, per estar disconformes amb ells”. Afirmà que “Companys fa veure que està malalt per no rebre a ningú”. Constatà el desacord dels cenetistes amb el projecte militar de Sandino. Opinà que tot responia a “una ofensiva general” contra la CNT. Santillàn advocà per la disciplina, posant com a exemple la unificació en “un front únic” de les columnes Aguiluchos, Ascaso i Rojinegra, mentre la columna Libertad del PSUC, “pretenent ser solitària, entrà en pànic [i] assaltà el tren, per venir-se aquí, i se’ls va haver de forçar per a que tornessin al front”. Per altra banda, sentencià que “no s’han d’acceptar Decrets que amb anterioritat se sap que [les masses no compliran], com per exemple la recollida d’armes”. Eroles comunicà que Companys, li havia indicat “la necessitat de fer un canvi”. La crisi governamental, segons Eroles, estava latent des de feia molt de temps, i la oposició de la CNT al projecte militar només era una excusa hipòcrita per desencadenar la crisi. Canela confirmà l’informe d’Eroles, dient que Companys ja li havia parlat, feia molt de temps, del seu propòsit de fer un govern CNT-UGT- Rabassaires. Juan Manuel Molina “Juanel” prengué la paraula per contradir els raonaments de Fàbregas, rebutjà que la CNT fos culpable de la crisi de govern i conclogué que “cal procurar convèncer a les masses de la necessitat de la unificació del comandament”. Portela intervingué per repetir el que ja havia dit Santillàn, o sigui, que els consellers cenetistes només havien d’acceptar i comprometre’s en “allò que puguem acomplir”, reconeixent l’error d’haver acceptat el desarmament de la rereguarda, que eren incapaços de fer complir als seus propis militants i molt especialment als comitès revolucionaris de les barriades. Domènech constatà la disparitat de criteris existents entre els comitès reunits, no veient altra solució que la de “tirar pel carrer del mig”. Subratllà la contradicció que suposava per a la CNT haver entrat en

100

Els Comitès de Defensa de la CNT

un govern, mentre la tradició i educació de la militància havia estat sempre d’insubmissió, de “viure sense Govern, que no hi haguessin distincions, i ara amb aquestes avinences que hem realitzat, mistificant la nostra actuació, formem part de Governs, encara hi ha més o menys classes, i ara com a culminació de tot plegat, volem obligar a que es tingui una disciplina fèrria, i obediència cega a un sol comandament”. Concloïa Domènech que “no hi ha sortida en aquest assumpte”. Juanel tornà a intervenir per proposar “centralitzar la responsabilitat, i per defensar la necessitat de la disciplina. Santillán raonà que el feixisme s’havia “solidaritzat” i format un bloc, que era necessari trencar. Sense una força similar seria impossible fer-ho. El Comitè de Defensa (Campos i Canela) intervingué a la contra de les argumentacions de Juanel i Santillán, jutjant que “la Organització no pot ni ha de ser controlada per quatre companys, com sembla que es pretén fer”, i que si algú ho pretenia, hauria d’enfrontar-se forçosament “amb les barriades [i els] Sindicats”. De nou apareixia, en aquesta reunió de comitès superiors, una referència als comitès revolucionaris de barriades (i als sindicats) com a garants del procés revolucionari, enfront del feixisme i enfront al Govern de la Generalitat, però molt especialment enfront dels propis comitès superiors de la CNT-FAI. El Comitè Regional parlà de posar un pedaç i resoldre més endavant. La Federació Local plantejà “la necessitat de concretar la nostra posició davant del Consell de la Generalitat” respecte a la nova organització de l’Exèrcit. Toryho preguntà perquè no s’informava del complot d’Estat Català. Magriñá proposà que, en el futur, “els companys que ens representen a la Junta de Seguretat” informessin detalladament “un cop acabat el seu servei”. En trobar-se ja ben entrada la nit, s’aixecà la reunió. El divorci dels comitès superiors amb la base militant era evident i prometia incrementar-se fins a l’abisme de l’escissió. A les cinc de la tarda del 5 de desembre de 1936 se celebrà un Ple de Militants de Barcelona62. El primer tema de debat fou el dels subministres a la Indústria de Guerra. La Federació Local informà sobre la desastrosa situació a totes les unitats del front, reclamant “que s’intervingui de forma decidida i eficaç en la qüestió, i es busqui la fórmula de solució al problema”. 62

Acta del Ple de Militants de Barcelona, celebrat el dia 5 de desembre de 1936.

Agustín Guillamón

101

Agustín, membre del Comitè de Control de la Indústria de Guerra, resumí l’actuació del Comitè, realçant els noms de Garcia Oliver i de Torrens, com a garants de la tasca efectuada. Senyalà que la responsabilitat de les deficiències en l’aprovisionament als fronts requeia en la distribució. Chiva afegí a aquests arguments “la incapacitat de la via Durruti”, o sigui, de l’antic CC de Proveïments i a l’actual competència i descoordinació existent entre els diferents Departament, de signes polítics diferents. Algú, el nom del qual no fou recollit a les actes, intervingué per dir que no s’havia vingut a escoltar els informes dels Comitès d’Indústries de Guerra sobre passades imperfeccions, “sinó a discutir i aportar nous suggeriments” per a solucionar el problema. Virgili opinà que no era admissible que es facultés als Plens de Militants “per anul·lar els acords dels Sindicats”, com si li haguessin semblat excessives les crítiques de Chiva i Agustín. El recordatori de que un Ple de Militants no podia rectificar els acords d’un Ple de Sindicats, que podia extrapolar-se a que un ple sindical no podia variar els acords d’un ple regional i, de la mateixa forma, un ple regional no podia modificar un ple nacional, mostrava a la llum un fonamental mecanisme burocràtic de control. Les crítiques i propostes de la militància de base sofrien, com en qualsevol altre partit, no importava el seu signe ideològic, un garbell, selecció i modificació a mesura que es pujava en l’escalafó, de forma que finalment els acords en ferm de la Organització, ho eren de la mateixa burocràcia de sempre, reduïda a tan sols unes desenes de persones, perennement les mateixes. Santillán recordà que “estem en un terreny de col·laboració”, i que era cert que existia “una lamentable dualitat entre els dos Comitès proveïdors dels fronts, anomalia que ha de desaparèixer com a conseqüència del recordatori de la fusió d’ambdós organismes”. Acte seguit, llegí “un projecte de reorganització del Proveïment de la Indústria de Guerra als fronts”, aprovat per representants de la CNT i UGT. Busto mostrà el seu desacord amb la tàctica actual de la Organització, “que permet que la UGT vagi desplaçant de les seves posicions a la CNT”. La CNT tenia un respecte sagrat per la UGT com a sindicat obrer. Tan sols calia que els candidats estalinistes es presentessin com a representants de UGT, enlloc de com a representants del PSUC, per que fossin acceptats com a participis d’un govern sindical. El creixement de UGT a les empreses fou conseqüència d’una increïble ceguera dels cenetistes, que

102

Els Comitès de Defensa de la CNT

acceptaren que qualsevol opositor a la col·lectivització-socialització, o a la gestió confederal, pogués fer-ho com a afiliat a la UGT, i quasi sempre en paritat de representació amb CNT, encara que en algunes empreses fossin absolutament minoritaris o inexistents. Juanel advocà per llimar diferències i reconèixer al Departament de Guerra com a únic responsable d’Indústries de Guerra i del proveïment als fronts. Fleche, que digué representar a tots els fronts d’Aragó, declarà “que els companys estan abandonats i que existeixen diferències entre les diferents columnes que lluiten als fronts”, encara que sense explicar si aquestes diferències responien, o no, a la seva afiliació ideològica. A proposta de la taula s’aprovà el projecte llegit per Santillán, prèvia acceptació dels companys que actualment dirigien i administraven Indústries de Guerra. Es passà a discutir un altre punt de l’ordre del dia: “Quina llibertat d’acció han de tenir els Comitès de Barriada?”. El secretari de la Federació Local de Sindicats senyalà uns fets anòmals en relació a l’actuació dels Comitès de Defensa dels Llogaters, formats a les barriades. Arremeté a més contra “altres Comitès que no tenen en compte per a res els acords de la Organització”. Agustín respongué que la Local barrejava a discreció qüestions diferents, com eren els Comitès dels Llogaters i Comitè de Defensa, i que a més no s’especificava amb claredat quina classe de Comitè actua malament o bé. Opinava “que cada Comitè, en funció de les seves característiques està cridat a omplir una funció determinada. Per exemple: els Comitès de Defensa de les Barriades tenen la missió de controlar l’armament i la defensa de la Barriada i no s’han interposat per a res en la qüestió dels lloguers”. Prieto defensà l’actuació del Comitè dels Llogaters de Gràcia. Ponce declarà “que no és cert, com ha manifestat la Local, que existeixin Comitès Revolucionaris, ja que només hi ha els de Defensa”. No obstant, pensava que havien de “delimitar-se les funcions i atribucions dels Comitès de Defensa de les Barriades”. Briones, al contrari, defensà ferotgement als Comitès de Defensa, i “veu un perill per a la revolució si es segueix restant força atributiva als mateixos”. També Chiva es mostrà partidari “de que siguin els Comitès de Defensa de Barriades els que controlin el material i els homes armats”.

Agustín Guillamón

103

Rubio intervingué també a favor de l’actuació dels Comitès de Defensa. Segundo Martínez, des de la taula, proposà: “Que es porti la qüestió dels Comitès de Defensa als Sindicats, i que d’allí vagin als Comitès de Defensa i defensin la seva posició”. S’acceptà la proposta. També s’acordà que es reconegués al Comitè de Defensa del Llogater la seva facultat de controlar tots els immobles de Barcelona63, i que els seus iguals de barriades es posessin en relació amb aquell. La sessió s’aixecà a dos quarts de nou de la nit. Els comitès revolucionaris de barri, sorgits a Barcelona amb el triomf de la insurrecció obrera sobre l’alçament militar i feixista, havien assumit, en les primeres setmanes, múltiples funcions de poder, que ja hem detallat més amunt, convertint-se en autèntics comitès-govern. Però els comitès superiors cenetistes, amb l’objectiu principal de guanyar la guerra al feixisme, havien decidit col·laborar amb la resta de partits i organitzacions antifeixistes, i més tard optaren pel governamentalisme, entrant al Govern de la Generalitat i al Govern de la República. Això implicava un procés de renuncies i debilitament en les seves inicials conquestes revolucionàries, tant a les Milícies com al control de l’ordre públic a la rereguarda. Ja hem vist que l’11 d’agost s’havien constituït les Patrulles de Control, formades per milicians de diferents organitzacions antifeixistes: CNT, POUM, PSUC i ERC. Els cenetistes eren majoritaris i comptaven amb aproximadament la meitat dels 711 patrullers existents. A l’octubre de 1936, l’entrada de la CNT al Govern de la Generalitat suposà la creació d’una Junta de Seguretat Interior, caracteritzada per una conflictiva dualitat de comandament de les forces de l’ordre públic, entre CNT i Govern de la Generalitat. Les Patrulles de Control foren perdent autonomia i capacitat de decisió, mentre la Comissaria d’Ordre Públic, controlada per PSUC i ERC, anava incrementant el seu poder coercitiu, revitalitzant els cossos de Guàrdies d’Assalt i de la Guàrdia Nacional Republicana (antiga Guàrdia Civil). A finals de gener de 1937 els milicians del PSUC-UGT abandonaren les Patrulles de Control, essent substituïts per elements de CNT, ERC i POUM. La perspectiva de desaparició de les Patrulles de Control, absorbides a l’interior d’un nou Cos Únic de Seguretat, decretat el 4 de març de 1937, suposava la pèrdua de l’hegemonia dels cenetistes en les tasques polici63 Per ampliar el tema sobre els intent de transformació de la propietat immobiliaria a Barcelona, durant la Guerra Civil, veure: ROCA, Francesc: Política, economía y espacio. La política territorial en Cataluña (1936-1939). Ediciones del Serbal, Barcelona, 1983.

104

Els Comitès de Defensa de la CNT

als i repressives. Per ampliar el tema sobre els intent de transformació de la propietat immobiliaria a Barcelona, durant la Guerra Civil, veure: ROCA, Francesc: Política, economía y espacio. La política territorial en Cataluña (1936-1939). Ediciones del Serbal, Barcelona, 1983. En el fràgil equilibri polític i armat, existent a la primavera de 1937 a la rereguarda barcelonina, l’increment i l’amenaça de les forces repressives burgeses, que s’encaminaven al monopoli de la violència; revitalitzà la reorganització i preparació dels Comitès de Defensa, als barris, per a un enfrontament que semblava, ja, inevitable. Però al novembre/desembre de 1936, els Comitès de Defensa feien nosa a la política governamentalista dels comitès superiors cenetistes; i s’imposà, per tant, la seva hibernació i submissió als sindicats, com a simples annexos armats, un tant molestos i inútils. El juliol de 1936 els Comitès de Defensa, transformats en comitès revolucionaris de barri, a Barcelona, i els comitès revolucionaris locals a tota Catalunya, foren els potencials òrgans de poder de la classe obrera. Podien haver-ho estat tot, en el cas de que s’hagués impulsat l’extensió i aprofundiment de la situació revolucionària del 19 de Juliol. En el procés de col·laboració antifeixista amb el Govern de la Generalitat, els comitès revolucionaris de barriada no mereixien ja tal nom, i les funcions dels Comitès de Defensa es limitaven i reduïen a convertir-se en annexes de lluita armada dels sindicats. Revolució o col·laboracionisme. O tot o quasi res. Malgrat tot, les seccions d’abastiment d’aquests comitès de barri seguien acomplint plenament les seves funcions.

105

Capítol 10

La Guerra del Pa

Comorera contra els comitès de barri El 20 de desembre de 1936, Joan Comorera (PSUC), Conseller de Proveïments, pronuncià un important discurs64, a la sala del Gran Price de Barcelona65, recollit parcialment a la Crònica Diària del Govern de la Generalitat d’aquell mateix dia i reproduïda als dies següents a la premsa, generalment en una forma resumida, que no transmetia la importància, provocació i duresa de la seva intervenció. Si que apareixia de forma destacada, en ocasions com a nota al marge del discurs, les seves declaracions sobre la carència gairebé total d’aliments a la ciutat de Barcelona66. Comorera inicià el seu discurs admetent que el PSUC havia provocat conscientment la recent crisi del Govern de la Generalitat amb l’objectiu concret d’expulsar al POUM del govern, militaritzar les milícies i enfortir la Generalitat mitjançant un pacte de la UGT amb la CNT. Rememorà la importància del Comitè d’Enllaç CNT-UGT d’octubre, que aconseguí l’aprovació, el 24 d’octubre de 1936, del Decret de Col·lectivitzacions, el Decret de Mobilització General, el Decret de Militarització de les Milícies Populars i el Decret de Recollida d’Armes a la Rereguarda. Recordà com al dia següent (25 d’octubre) se celebrà el 64

Treball (21 desembre 1936)

65 Antonio Sesé, José del Barrio, Joan Comorera: Nuestra situación política actual. Discursos pronunciados en el Gran Price el día 20 de diciembre de 1936. Fullet, PSU-UGT, s.d. 66

“La escasez de trigo”, en La Vanguardia (22 diciembre 1936), p. 3

106

Els Comitès de Defensa de la CNT

míting d’unitat sindical a la Monumental, en el que Comorera pogué explicar “a aquella immensa multitud agermanada, marxistes i anarquistes” l’abast dels acords presos sobre col·lectivitzacions, militarització i recollida d’armes a la rereguarda, “que estaven en mans d’aquells que s’anomenen grups incontrolats però que en el fons no són més que els grups paràsits de la revolució. I sovint, no ja grups paràsits d’una forma més o menys passiva, o activa, que viuen de la revolució, sinó que a vegades també són els gàngsters de la revolució”. Però aquests decrets, es lamentava Comorera, s’”havien escrit en paper mullat”, perquè no es compliren els Decrets de Mobilització ni de Recollida d’Armes a la Rereguarda, i “fins hi hagué al mateix front una espècie de pronunciament67 contra el Decret de Mobilització i unificació de les Milícies”. Comorera es preguntava si aquell fracàs del govern era admissible. I recordà els esforços realitzats per reconduir aquella situació: “Es tingué a la Generalitat una mena de Gran Consell68, presidit per Companys, amb els Consellers i els Comitès responsables de totes les organitzacions representades al Govern, reunió plenària que acabà amb un vot de confiança plena al Consell, que no passà de ser pura literatura, com era lògic, donada la situació existent”. Comorera desprès de repassar tots els esforços realitzats per coordinar amb la CNT una política conjunta, per afrontar amb èxit els greus problemes que plantejava la guerra, assenyalà que el 24 de novembre el PSUC presentà “als companys de la CNT i de la FAI un document firmat pel PSUC i la UGT”, que proposava “la depuració governamental”, és a dir, “eliminar tots els factors de discòrdia sistemàtica i d’infantilisme revolucionari”, exigint “que, al nou Consell [Govern de la Generalitat], no formés part cap representant de la fracció trotskista, que s’ha apoderat d’un moviment responsable que no havia creat”. Comorera justificava l’exclusió del POUM “per moltes raons. Perquè aquesta fracció trotskista d’una forma sistemàtica ha fet una política de divisió. Ens ha recordat i ha recordat a la CNT, amb mala intenció, tot allò que ens podia separar, tot el que ens podia portar a barallar-nos, tot el que ens podia obligar, de continuar així, a un trencament del pacte d’unitat d’acció que havíem firmat”. 67 Fa referència a la carta de protesta de Durruti contra la militarització, datada a 1 de novembre, i al seu discurs radiofònic del 4 de novembre de 1936. Veure GUILLAMÓN, Agustín: Barricadas en Barcelona. Espartaco Internacional, Barcelona, 2007, pp. 127-138. 68 Fa referència al Consell extraordinari de la Generalitat del 5-6 de novembre. Veure Barricadas en Barcelona, pp. 127-138.

Agustín Guillamón

107

Comorera usava frases lapidàries per a referir-se al POUM: “ El trotskisme, element de discòrdia en un moviment que no han creat”. Acusava al POUM d’efectuar una activitat contrarevolucionària, que consistia “en aguditzar el recel, la desconfiança que han sentit, i que potser encara senten, alguns grups responsables de la CNT”, dient-loshi que les Brigades Internacionals serien demà, vençut ja el feixisme, un instrument del Partit Comunista contra els anarquistes, com ja havia passat a Rússia. Aquesta tasca “sistemàtica” del POUM no tenia altre objectiu que el d’impedir “la col·laboració de les dues Centrals Sindicals, sense la qual la guerra contra el feixisme podia donar-se per perduda”. Desprès d’una llarga i tediosa dissertació de Comorera contra la política internacional del POUM, que no tenia més objectiu “que debilitar el front antifeixista”, resumia que el motiu essencial de la crisi del Govern de la Generalitat (de desembre de 1936), plantejada pel PSUC, fou el d’aconseguir un govern homogeni de plens poders, constituint un govern de prestigi davant la classe treballadora. Comorera argumentà que aquest govern fort, de plens poders, havia de ser capaç de fer complir uns decrets que no quedessin en papar mullat, com havia succeït amb el primer govern Tarradellas, en el que participà Andreu Nin per el POUM. Un govern fort, capaç de dur a terme una política militar eficient, que agrupés totes les forces existents al front. En matèria econòmica afirmà que “era necessari assegurar-se que ningú trencarà ni passarà per sobre del Decret de Col·lectivitzacions”, en clara al·lusió als Sindicats d’Indústria de la CNT, que pretenien socialitzar sectors sencers de la producció, “perquè ja no és hora de la iniciativa de grups, i s’ha de tenir una visió integral del problema” i afavorir el prestigi del col·lectivisme. Afirmà que “la política econòmica ens planteja avui problemes molt angoixants”, perquè Catalunya havia dilapidat en uns mesos “la riquesa acumulada en generacions anteriors” i ara la “festa” s’havia acabat. Desprès de constatar la fallida de la indústria catalana per la incapacitat de compensar a l’estranger els mercats perduts a l’interior d’Espanya, a conseqüència de l’alçament feixista, i la desaparició d’altres indústries, com la construcció, a causa de la guerra; donà com a solució l’acompliment “estricte, sense posar ni una coma més, del Decret de Col·lectivitzacions, perquè el decret té un pensament econòmic que si es pot desenvolupar podrem construir a bon ritme la nostra economia”. També plantejà Comorera el problema de la redistribució del treball, advertint als treballadors que amb l’esclafament dels feixistes havia desaparegut

108

Els Comitès de Defensa de la CNT

tot un món, tota una estructura econòmica, havia desaparegut la burgesia, i amb ella havien desaparegut molts oficis i professions. “Hi ha una indústria parasitària que ha desaparegut definitivament”. Era necessari que els treballadors d’aquella indústria desapareguda, o paralitzada en temps de guerra (com la construcció), s’incorporés a noves activitats. Per altra banda, argumentà Comorera que era necessària una política fiscal i una municipalització dels serveis públics, per enfrontar-se a les necessitats imperioses de la guerra. No era possible que els treballadors en atur cobressin la setmanada completa, mentre que els que treballaven cobressin tres dies a la setmana si només treballaven tres dies. Digué que “la Generalitat ha pagat, en cinc mesos que dura la guerra, en concepte de salaris i compensació de salaris, més de noranta milions de pessetes. Ha pagat salaris de tot tipus. Inclús ha pagat salaris als invertits del Barri Xino. No ho diguem massa alt!”. Constatà que tot això arribava a la seva fi ja que la Generalitat ja no tenia més diners. Resumí el que havia dit amb una mena d’eslògan: “Una nova política fiscal, íntimament lligada a una política econòmica, eren les bases d’una bona política militar”. El parlament de Comorera, que havia estat un discurs polític d’alta volada, més propi del President de la Generalitat que d’un Conseller, es limità a partir d’aquí a la política de Proveïments, pròpia de la Conselleria de la que acabava d’ocupar-ne el càrrec. La seva oratòria es féu ara més concreta, però també molt més agressiva. “Fa un dia que sóc Conseller de Proveïments i em trobo amb que a Catalunya no hi ha blat, que a Catalunya no hi ha ous, que a Catalunya no hi ha carn, que a Catalunya gairebé no hi ha peix, que a Catalunya hi ha poca llet, i em trobo, a Barcelona, cues interminables, on les nostres companyes son martiritzades, per l’espera i l’angoixa, i pel desengany, pel pa, per la llet, pels ous, per la carn, per articles tots ells de primera necessitat. Què ha passat? Ha passat que hem consumit tota, o gairebé tota la nostra riquesa en aquesta festa de cinc mesos, i que ara ens costarà, no només refer la nostra vella economia, sinó que ens costarà alleujar aquesta manca, gairebé total, d’articles de primera necessitat”. De forma en bona mida populista i demagògica, Comorera relacionà directament la manca de productes de primera necessitat amb l’abundància de comitès de tots tipus, especialment els Comitès de Defensa de barriada, a Barcelona, i els seus magatzems de proveïments, així com els comitès revolucionaris existents a cada localitat, fora de Barcelona: “Companys: m’he trobat amb una quantitat extraordinària de comitès […] que donen ordres de no deixar sortir de la seva comarca

Agustín Guillamón

109

els productes que a Barcelona son necessaris, i que en alguns pobles inclús poden sobrar; comitès que no permeten la lliure circulació de mercaderies, que son no només indispensables per sostenir l’energia de dones i homes que viuen i lluiten per a la guerra, sinó que amb la seva manca posen en perill la vida dels nostres fills. Comitès fins hi tot a Barcelona; uns fantàstics Comitès de Defensa que només defenen situacions de privilegi creades en els primers moments d’aquesta revolució, d’aquesta guerra. Comitès de defensa, que tots i cadascun d’ells, s’ha creat el seu petit magatzem de proveïments, quan les dones proletàries de Barcelona es veuen obligades a fer cua i tornen a casa sense portar el pa per als seus fills. Comitès de defensa que han substituït, en perjudici de la col·lectivitat, als vells intermediaris, ja que els qui formen aquells comitès, de Barcelona i de fora de Barcelona, es creuen amb el dret de cobrar impostos sobre cada farcell que portin els ciutadans. I així és com s’han encarit les subsistències a Barcelona. No s’han encarit, com s’ha dit rutinàriament, per culpa dels petits venedors; perquè la fantàstica diferència que hi ha entre el preu pagat al camperol i el preu que es cobra al consumidor, aquesta diferència fantàstica va a mans no del venedor, sinó gairebé íntegrament a mans d’aquests comitès”. Comorera atribuïa, doncs, la carestia i l’encariment d’aliments a l’existència dels Comitès de Defensa, no a l’acumulació i especulació dels detallistes. Era el discurs que justificava i explicava l’eslògan de les pancartes i volants de les manifestacions de dones de finals de l’any 1936 i inicis de 1937: “més pa i menys comitès”, promogudes i manipulades pel PSUC. Era evident l’enfrontament entre dues polítiques de Proveïments oposades, la del PSUC i la del Sindicat de l’Alimentació de la CNT. El Sindicat de l’Alimentació a través dels tretze magatzems de proveïments de les barriades, custodiats pels comitès revolucionaris de barri (o millor dit, per les seves seccions de defensa), subministrava gratuïtament aliments als menjadors populars, on podien anar els aturats i els seus familiars, i sostenien a més centres d’atenció als refugiats que, a l’abril de 1937, a Barcelona, ascendiren ja a 220.000 persones. Era una xarxa de proveïments que rivalitzava amb els detallistes, que només obeïen a la llei de l’oferta i la demanda, i que intentava, sobre tot, evitar l’encariment dels productes, ja que l’alça dels preus els feia inassequibles als treballadors, i, evidentment, a parats i refugiats. El mercat negre era el gran negoci dels detallistes, que realitzaven increïbles guanys gràcies a la fam (literalment) de la majoria. La Guerra del Pa de Comorera contra els comitès de proveïments de les barriades, no tenia

110

Els Comitès de Defensa de la CNT

altre objectiu que arrabassar als Comitès de Defensa qualsevol parcel·la de poder, encara que tal guerra impliqués el desproveïment de Barcelona i la penúria alimentària. L’estratègia de Comorera, durant els mesos següents, afegí a la política militar (de militarització de les Milícies Populars), econòmica (d’estricta aplicació del Decret de Col·lectivitzacions, evitant la socialització de les rames industrials i com a forma de control de totes les empreses per la Generalitat) i financera (els decrets financers de S’Agaró, que decretà Tarradellas el gener de 1937, com a instrument de domini estatal de tota l’economia catalana), “una política implacable de proveïments”, que suprimís la xarxa de distribució de proveïments dels Comitès de Defensa, i implantés el lliure mercat, dominat pels detallistes. Per dur a terme aquestes polítiques era necessari un govern fort, per al qual el primer pas havia estat l’exclusió del POUM, un govern capaç de convertir els decrets en ordres i mesures efectives, que s’acomplissin realment. Aquest govern fort passava per la unificació de les dues centrals sindicals. A aquesta política d’unitat, segons Comorera: “No s’hi oposa la UGT, ni s’hi oposa el PSUC; no s’hi oposa ERC; no s’hi oposa la Unió de Rabassaires. Tampoc s’hi oposa la CNT. Em consta i ho dic molt alt i molt sincerament. Ens consta a nosaltres, pel tracte i la convivència, que els homes representatius de la CNT fan magnífics esforços sincers i lleials, per poder crear amb nosaltres aquestes noves condicions. Em consta i ho proclamo perquè és veritat”. Comorera plantejà davant del seu auditori, com a excel·lent orador que era, una pregunta retòrica, però alhora intrigant i excloent: “Qui pot oposar-se, doncs, a que això [la unitat antifeixista] que tots anhelem, arribi a ser una realitat?”, per contestar que “en primer lloc, la demagògia pseudorevolucionària que per precipitar els esdeveniments, per voler precipitar la revolució, posa en perill la victòria. Hi ha els paràsits de la revolució que no volen que canviïn les condicions, que no volen que canviï la situació actual. Hi ha els agents provocadors, agents provocadors que tant poden estar a les nostres files com a les files de qualsevol altra organització, agents provocadors que vessen la sang dels nostres companys a la rereguarda […] que actuen a la base i enverinen els sentiments dels militants; agents provocadors que us esperen en un revolt de la carretera, o assalten per la nit un domicili i assassinen als homes que els molesten”. A la demagògia i als agents provocadors, Comorera afegí als gàngsters: “També hi ha a més el gàngster de la revolució. El gàngster, home que s’aprofita, membre del bandolerisme, fenomen conegut a tota revolució, en tot període revolucionari. És l’home que no vol la revolució

Agustín Guillamón

111

sinó allò que serveixi als seus interessos personals […].És el cacic, el nou sàtrapa que es dóna a tantes comarques de Catalunya. Petits sàtrapes envoltats pels seus mercenaris, millor armats que els homes del front. Petits sàtrapes que diuen que no volen cap dictadura, i han imposat, allà on són, la dictadura de la seva irresponsabilitat”. És molt curiós, i potser respon a la seva excel·lència en l’oratòria, que Comorera amb prou feines utilitzés paraules clau del moment, i hagi evitat parlar de forma reiterada “dels incontrolats”, que amb tota seguretat el seu auditori esperava escoltar, una i altra vegada, durant el seu discurs. En comptes d’això, utilitzà una àmplia varietat de sinònims, parlant de demagogs, agents provocadors i gàngsters, això és, d’irresponsables. Comorera finalitzà el seu discurs amb una crida a la responsabilitat de totes les organitzacions, amb la ment fixada en assolir una fèrria unitat antifeixista. Per comprendre el discurs de Comorera és necessari tenir en compte l’estratègia, propugnada per Gerö69, d’efectuar una política SELECTIVA en front del moviment anarquista, que consistia a integrar als dirigents a l’aparell de l’Estat, alhora que es practicava una bestial repressió dels sectors revolucionaris, qualificats de forma infame com a incontrolats, gàngsters, assassins, agents provocadors i irresponsables; que Comorera identificava molt clarament amb els Comitès de Defensa. Els comitès de barri contra Comorera. A Solidaridad Obrera del 29 de desembre de 1936, la Comissió d’Enllaç publicà un “comunicat a l’opinió pública” sobre el problema del pa, que ja havia estat publicat dos dies abans per La Vanguàrdia70. Abans de comentar la importància d’aquest comunicat, serà necessari explicar qui era aquest Comitè d’Enllaç. El diumenge 26 de juliol de 1936 simultàniament a l’acord, en un Ple de Regionals i Comarcals, de la definitiva aprovació de l’entrada (que fins aleshores només tenia un caràcter provisional) de la CNT al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, per unanimitat, s’acordava també la formació d’un Comitè Central de Proveïments, com a annex indispensable del CCMA.

69 Veure GUILLAMÓN, Agustín: “La NKVD y el SIM en Barcelona. Algunos informes de Gerö sobre la Guerra de España”. Balance número 22 (novembre 2001). Ara a El terror estalinista en Barcelona (1938) Dskntrl_Ed/Aldarull Barcelona 2013. 70

La Vanguardia (27 desembre 1936), p.2 i Solidaridad Obrera (29 desembre 1936), p.6.

112

Els Comitès de Defensa de la CNT

Aquest CC de Proveïments era un òrgan revolucionari, format pels comitès de proveïments de cada barri, que alhora no eren altra cosa que seccions o departament dels comitès revolucionaris de barriada. Existien a Barcelona tretze magatzems de proveïments de barriada, que asseguraven l’aprovisionament bàsic de la ciutat de Barcelona. El seu origen no era un altre que la logística de proveïment existent a cada comitè de defensa de barri, abans i durant les jornades revolucionàries del 19 i 20 de juliol. El decret de la Generalitat del 21 de juliol de 1936, que aprovava unes Milícies Ciutadanes, sotmeses i controlades pel Govern de la Generalitat, fou desbordat per la formació real d’un CCMA dominat per la CNT-FAI, que s’havia constituït com a òrgan de col·laboració dels sindicats, partits obrers i burgesos, i a més a més el Govern de la Generalitat. La seva missió era principalment dirigir la guerra i l’ordre públic. Com a complement important del CCMA havia nascut el CC de Proveïments, controlat i dirigit exclusivament pels comitès revolucionaris de barri; nou nom adoptat pels Comitès de Defensa de barri posteriorment a la victòria armada. Els comitès de proveïment i els Comitès de Defensa es convertiren, desprès del 19-20 de juliol, en seccions dels comitès revolucionaris de barriada. Exercien un poder real71, que els decrets de la Generalitat miraven d’ocultar i no mencionar, encara que si integrar a l’aparell estatal. Aquest CC de Proveïments actuava en col·laboració amb la regidoria de Proveïments de l’Ajuntament de Barcelona i amb la resta d’organitzacions, que també constituïen el CCMA, tant amb la cessió de locals municipals per constituir menjadors públics, com per emetre bons des de les tinències d’alcaldia. A la reunió del Ple de Comarcals i Locals del 26 de juliol de 1936 s’acordà per unanimitat la col·laboració de la CNT amb la resta d’organitzacions antifeixistes i amb el Govern de la Generalitat, al CCMA. Com a complement indispensable del CCMA es creava el Comitè Central de Proveïments, que tenia com a objectiu abastir als milicians del Front d’Aragó, alimentar a les famílies dels milicians (que es quedaven sense el seu salari) i als nombrosos aturats sense recursos. Els menjadors populars gratuïts foren la primera conquesta revolucionària, ja que per a moltes famílies de treballadors era la primera vegada que “anaven a un restaurant”, o sabien que al dia següent “menjarien de veritat”, però sobre tot era una preocupació fonamental dels milicians volunta71 Poder real derivat de les seves funcions d’aprovisionament de la ciutat, però subordinat sempre orgànicament a la Federació Local de Sindicats.

Agustín Guillamón

113

ris, assegurar el sosteniment dels seus familiars mentre estaven al front. Els milicians no començaren a cobrar la seva soldada fins a mitjans de setembre. Així doncs el CC de Proveïments era un òrgan revolucionari que acomplí, en els primers moments, un requisit fonamental per als milicians voluntaris. Posteriorment Comorera anomenà, a això, malbaratament de recursos i “la festa” dels primers dies. El Ban72 del 26 de juliol de 1936 donava compte de la importància del CC de Proveïments com a complement del CCMA. Donada la importància de la tasca que exercien aquests comitès de proveïments no pogueren ser obviats en la constitució de la Conselleria de Proveïments, posteriorment a la dissolució del CCMA a inicis d’octubre de 1936. La Conselleria de Proveïments es creà per decret del 4 d’agost, però fou pràcticament inoperant fins al 14 d’octubre, desprès de la dissolució del CCMA i dels comitès locals, quan es decretà l’organització efectiva de la Conselleria de Proveïments, per a la qual s’havia nomenat al cenetista Domènech. La col·laboració amb els comitès de proveïments de barriada era indispensable per garantir el funcionament eficient de la Conselleria de Proveïments en la nova situació, originada arrel de les jornades revolucionàries de juliol. L’article 12, del decret orgànic de la organització de la Conselleria de Proveïments, recollia així aquesta necessitat de col·laborar amb els comitès de proveïments de barriada, a Barcelona: “La Oficina d’Enllaç Local està integrada per una representació d’aquest Departament de l’Ajuntament de Barcelona i un representant de cadascun dels Comitès de Proveïments de les barriades barcelonines. Aquest Comitè intervindrà amb caràcter informatiu en tot allò referent als proveïments de Barcelona capital”73. Aquesta Oficinal Local (de Barcelona), disposaria d’un Cap i diversos funcionaris a les seves ordres. Dissolt el CCMA s’imposava una dissolució del CC de Proveïments, que no es produí fins al 20 d’octubre; però donada la necessitat de comptar amb una existència real, insubstituïble i inassimilable dels comitès de proveïment de barriada, s’optà per integrar-los a l’Oficina d’Enllaç Local: “Decret: Art 1er: Es dissol el Comitè Central de Proveïments. Art. 2on: Les funcions exercides pel citat Comitè, a partir de

Aquest Ban es reprodueix a GUILLAMÓN: Barricadas … op. cit., pp. 224-225.

73 Decret del 6 d’octubre 1936. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 288 (1410- 1936).

114

Els Comitès de Defensa de la CNT

la publicació del present decret, estarà a càrrec de la Oficina d’Enllaç Local, en la forma establerta a l’article 12 del Decret orgànic del Departament de Proveïments”74. Un altre decret de la mateixa data creava el Consell de la Gastronomia, per atendre “la manutenció del personal sense treball, indigents i refugiats”. Els menjadors populars revolucionaris, de juliol i agost de 1936, que atenien indiferentment als milicians i a les seves famílies, i als aturats, donaven pas a una beneficència burgesa, que no dubtava en classificar a la població en la infame amalgama d’aturats, refugiats, ganduls i indigents. Així, doncs, la Comissió d’Enllaç, que es dirigia a l’opinió pública amb aquest article era, ni més ni menys, que la representació dels comitès revolucionaris, i de les seves seccions de proveïment, a les barriades de la ciutat de Barcelona, últim bastió d’aquell òrgan revolucionari que fou el CC de Proveïments, complement del CCMA75. La Comissió d’Enllaç començà el seu article amb una incisiva presentació de qui eren: “La Comissió d’Enllaç, al marge de la política de partit i vinculada amb les necessitats del poble i de la Revolució, té necessitat de sortir públicament al pas d’unes manifestacions i acusacions fetes per elements l’únic interès dels quals, per ells descobert, consisteix en defensar una popularitat que revolucionàriament parlant no mereixen, i encara que per a tal efecte hagin de convertir els carrers de Barcelona en “camps de batalla” on els camarades de la UGT i de la CNT hagin de disputar-se el que és de tots i per a tots. Això no succeirà, mal li pesi a Comorera, a Vachier76, i a tots quants estiguin identificats amb aquesta conducta perillosa i irresponsable de provocar lluites sanguinolentes entre els treballadors de Catalunya i d’Espanya”77. Comorera ja havia identificat, àmpliament i detallada, en el seu discurs del Gran Price del 20 de desembre, al seu enemic principal: els Comitès de Defensa. La Comissió d’Enllaç, és a dir, els representants a l’Ajuntament 74 Decreto del 17 d’octubre 1936. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 294 (20 -10-1936). 75 Caminal a la seva pormenoritzada i interessant biografia de Comorera, s’equivoca quan confon aquella “Comisió d’Enllaç entre els comitès revolucionaris (i de proveïments) dels barris de Barcelona i de la Conselleria de Proveïments”, amb el “Comitè d’Enllaç CNT-UGT”. Veure CAMINAL, Miquel: Joan Comorera. Guerra i revolució (1936-1939). Vol. II, p. 79 y ss. 76 Jaume Vachier Pallé fou nomenat director general de Proveïments per Comorera. El 1934 havia estat regidor de Circulació i Policia Urbana a l’Ajuntament de Barcelona. En concordança amb les directrius anticenetistes i represives de Dencàs-Badía, havia dotat als guàrdies urbans d’arma curta. 77 Solidaridad Obrera (29 desembre 1936), p.6. El número de La Vanguardia (27 desembre 1936), p. 2, reproduïa el mateix comunicat, però emmarcat en un article més ampli sobre temes propers.

Agustín Guillamón

115

de Barcelona dels comitès revolucionaris de barriada (amb les seves seccions de defensa i proveïment), també identificaven en aquest article al seu enemic principal: el dirigent del PSUC, Joan Comorera. Ambdós enemics s’havien reconegut, ja, clarament als pocs dies de la presa de possessió de la Conselleria de Proveïments pel dirigent del PSUC. Les espasses estaven alçades: Comorera versus Comitès de Defensa. El camp de batalla, també estava preparat: l’aprovisionament alimentari de la ciutat de Barcelona, i molt especialment del pa. La Comissió d’Enllaç recordava que s’havien presentat al nou Conseller de Proveïments, Comorera, “per oferir la seva col·laboració al conseller entrant”. Oferta decebedora: “Ens rebé Vachier, qui amb hipòcrites paraules (les seves últimes manifestacions ho demostren) ens va fer entendre que era lògic el canvi en la política de Proveïments donat el canvi de conseller”. La Comissió de Proveïments preguntà directament per la seva situació a partir d’aquell moment. La resposta de Vachier fou tan sincera com brutal: “No puc dir-vos res”, contestà, “ja que és Comorera qui ha de resoldre-ho; encara que si puc avançar-vos que aquesta Comissió no ha complert, estrictament, la funció imposada pel Decret que li va donar vida legal, i també, que els Comitès de barriada, que tan eficientment han actuat fins avui, han de desaparèixer; doncs és necessari que s’incorporin a la revolució aquelles institucions i òrgans que viuen de l’erari públic i que avui no fan res”78. Vachier identificava clarament qui era i a qui representava la Comissió d’Enllaç: als comitès de barriada (amb les seves seccions de defensa i proveïments). Curiosa i provocativa era la seva argumentació, que reconeixia l’eficiència demostrada pels comitès de barriada en la seva funció d’aprovisionament de la ciutat de Barcelona, des del 19 de juliol de 1936, per assenyalar arbitràriament que havia arribat el moment de que desapareguessin, quan no existia encara qui o què els substituís. La Comissió d’Enllaç preguntà a Vachier “Coneixes el funcionament dels Comitès de barriada?”. Vachier contestà: “Sí, i demà, desprès del Consell, us direm quin és el nou pla de Proveïment i quines han de ser les vostres funcions”. El Comitè d’Enllaç constatava: “Res se’ns ha dit”. Comorera intentava senzillament prescindir totalment d’aquests comitès i crear ex novo una nova xarxa de distribució de proveïments, totalment depenent de la Conselleria de Proveïment. La iniciativa era 78 p.6.

Entre cometes extretes sempre, fins a nou avís, de Solidaridad Obrera (29 desembre 1936),

116

Els Comitès de Defensa de la CNT

arriscada i provocativa en un moment de crisi alimentària, i no tenia altre objectiu, donat que inclús Vachier havia reconegut la eficiència demostrada pels comitès de barri, que el del control polític de la distribució de proveïments per part del PSUC i el de la supressió dels comitès, a qualsevol preu. Bonet, secretari de la Comissió d’Enllaç, i autor del comunicat, aprofità l’ocasió per explicar a l’opinió pública el funcionament dels comitès revolucionaris de barri: “hi ha tretze magatzems de distribució a tota Barcelona, o sigui, un per a cada barriada; estan formats per quatre o cinc treballadors i aquests carreguen i descarreguen els sacs; asseguren en la mesura de les possibilitats, els aliments per als malalts, la llet per als nens, el que es vengui carbó, les patates, el sucre, etcètera, de la forma més racional possible, i en defecte de la “targeta de racionament”, molts d’ells cobren del taller o fàbrica on treballen i entre tots els Comitès de Proveïment de barriada no sumen ni cent “buròcrates” (que diu Vachier), i molts altres no cobren més que quatre patates i un quilo d’arròs de tant en tant. En quant a altres aspectes, la Comissió d’Enllaç ha de dir, no només que la “distribució” per barriades, i aquestes als detallistes, es fa proporcionalment i equitativa, sinó que té els llibres administratius a disposició de qui pugui dubtar de l’honradesa dels homes de la CNT i de la FAI i demostrar, en conseqüència, que no són els que hi ha “els nous rics”, sinó [els que] hi voldrien ser”. Bonet donava aquí una de les claus de l’enfrontament amb el PSUC. Els magatzems de proveïment dels comitès de barri controlaven què, com, quant i a quin preu de venta al públic s’aprovisionava als minoristes, un cop satisfetes les necessitats “revolucionaries” del barri, o sigui, dels malalts, nens, aturats, menjadors populars, etcètera. Comorera propugnava la desaparició d’aquests comitès revolucionaris de barri i el lliure mercat. Sabia, a més, que una cosa implicava l’altra, i que, sense la supressió dels Comitès de Defensa, el lliure mercat seria una quimera. Bonet intentava, malgrat tot, negociar una solució per evitar la confrontació directa amb Comorera. Per una banda, culpava a Vachier de la manca d’entesa entre la Conselleria i els Comitès; i per altra, proposava que es donés entrada als comitès de barri, que eren cent per cent cenetistes, a un percentatge d’ugetistes, que situava en el trenta per cent. Bonet preguntava, de forma innocent: “Per que s’han de dissoldre aquests magatzems de distribució? Per formar-ne d’altres?”; per prosseguir amb més realisme, però de forma il·lusa com abans: “Es que l’encert de la política de Proveïment que vol seguir Comorera la pot demostrar donant un míting i tractant de “gàngsters”, d’”agiotistes”, de “paràsits”

Agustín Guillamón

117

i “covards” als que han de col·laborar amb ell?”. Bonet encara creia, doncs, que es podia col·laborar amb Comorera, quan al discurs del Gran Price ja havia anunciat, clarament, que pretenia suprimir tots els comitès, començant pels Comitès de Defensa. L’estalinisme era un fenomen nou, difícil de comprendre i assimilar, i, per això mateix, Bonet no podia creure que a la UGT, un altre sindicat “obrer” en la mentalitat cenetista, no sorgissin veus de concòrdia amb la CNT, que rebutgessin a Comorera: “No són hores de discursos. No són hores de donar les culpes a ningú: falta pa, i cal buscar-lo. Sense pa no hi haurà UGT, CNT, Comorera, ni cap conseller que pugui contenir al poble, les dones amb els seus fills en braços demanant pa, doncs nosaltres, sempre amb elles, sabrem trobar als responsables, si és que els n’hi ha”. I tot i això, malgrat la retòrica populista de Bonet, ja havien començat les manifestacions de dones, demanant “més pa i menys comitès”, alhora que brandien altres consignes del PSUC. Bonet acabava el seu comunicat desmentint l’existència dels 1200 buròcrates, que Vachier atribuïa als comitès de barri, i amb una crida a la col·laboració i al respecte mutu, que els mesos següents demostrarien que era impossible: “és intencionadament fals el que ha dit Vachier referent als 1200 buròcrates, i que aquesta Comissió no acceptarà direcció de cap mena del Conseller i que siguin els agiotistes del moment […] I lamentem sincerament que es produeixin aquests fets, quan tots hauríem d’anar units per l’objectiu comú, que no pot ser altre sinó COL·LABORACIÓ i respecte els uns amb els altres”. L’article estava firmat per P. Bonet, com a secretari de la Comissió d’Enllaç. Comorera havia identificat decididament a l’enemic que volia destruir: els comitès defensa; però aquests, encara que identifiquessin a Comorera com a enemic mortal, encara es feien il·lusions sobre la possibilitat de col·laboració entre UGT i CNT, doncs creien fermament que es tractava d’una entesa entre treballadors de base. Encara no havien entès que la Guerra del Pa, promoguda per Comorera, preferia el desproveïment de Barcelona a que es conservés cap mena de poder dels comitès de barri. L’únic objectiu que s’havien proposat els estalinistes del PSUC era la destrucció de tots els Comitès de Defensa, encara que això suposés la manca de pa.

118

Els Comitès de Defensa de la CNT

Fonaments econòmics i polítics de la Guerra del Pa. Un proveïment racional, previsor i suficient de Barcelona, i Catalunya, hauria suposat cedir a les pretensions del Conseller d’Economia cenetista, Joan P. Fàbregas, que batallà inútilment de setembre a desembre de 1936, a les reunions del Consell de la Generalitat, per aconseguir el monopoli del comerç exterior79, davant la oposició de la resta de forces polítiques. Mentrestant, al mercat de cereals de Paris, deu o dotze majoristes privats catalans competien entre si, encarint les compres. Però el monopoli del comerç exterior, que ni tan sols era una mesura de caràcter revolucionari, sinó només l’apropiada en una situació bèl·lica d’emergència, atemptava contra la filosofia del lliure mercat, propugnada per Comorera. Hi havia una relació directa entre les cues del pa a Barcelona i la irracional competència dels majoristes privats als mercats europeus de cereals, armament o matèries primeres. És molt curiós que la historiografia oficial subratlli que el 17 de desembre de 1936, posteriorment a una crisi de govern provocada pel PSUC, s’expulsés del Govern de la Generalitat al poumista Nin, per la seva denúncia de l’estalinisme; però en canvi no es comenti que també s’expulsà al cenetista Fàbregas, impulsor ni més ni menys que del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer, aprovat el 24 d’octubre. La sortida de Fàbregas del govern suposà que el Decret de Col·lectivitzacions no seria desenvolupat pel seu promotor, sinó per Tarradellas i Comorera, que el desvirtuaren i manipularen fins a l’inimaginable, convertint-lo en un instrument de domini de l’economia catalana, i de totes les empreses col·lectivitzades, per part de la Generalitat. La Generalitat podia nomenar un omnipotent interventor-director al seu gust, i especialment tenia el poder d’enfonsar aquelles empreses díscoles o rebels a sotmetre’s, mitjançant la retirada del finançament per pagar salaris o comprar matèries primeres, sense les quals les empreses es veien abocades a una paràlisi total. L’eliminació de Fàbregas suposà a més la desaparició del principal defensor d’establir el necessari monopoli del comerç exterior, que fou substituït pel lliure mercat. Comorera tenia via lliure per imposar la dictadura dels botiguers, enriquits amb la fam dels treballadors. El programa estalinista, fonamentat en la defensa dels interessos burgesos, i en la defensa d’un Estat fort, capaç de fer acomplir els decrets i guanyar la guerra, convertí al PSUC en l’avantguarda de la contrarevolució. 79 Fàbregas, Joan P.: Els Factors Econòmics de la Revolució. Oficinas de de Propaganda CNTFAI, Barcelona, 1937.

119

Capítol 11

La radicalització de la FAI de Barcelona pels

Comitès de Defensa

El Comitè de Defensa Confederal de Barcelona elaborà un Pla d’estructuració del quadres i dels Comitès de Defensa80 que, encara que no està datat, sembla escrit a la segona quinzena de març de 1937. El pla incidia en la preparació defensiva en un moment en el que amb la “fallida universal de partits i sistemes, només queda en peu el Proletariat Revolucionari amb el seu programa de reorganització del treball i d’igualtat econòmica i social”. Es constatava la ineficàcia i inutilitat dels cenetistes “que ens representen” al Consell de la Generalitat, que res d’efectiu podien fer “davant els decrets que s’alcen com a una amenaça, per ofegar tota temptativa revolucionària”. Es comptava amb suficients homes per enfrontar-se a qualsevol moviment contrarevolucionari, però es reconeixia que la seva preparació era insuficient. Era necessària una preparació intensa i eficaç dels qua80 Comitè de Defensa Confederal de Barcelona: “Plan de estructuración de los Comités de Defensa”.

120

Els Comitès de Defensa de la CNT

dres de defensa. I per tal efecte era precís facultar al Comitè de Defensa de Barcelona de tot allò que necessités: homes competents, material adequat i estudi dels mitjans i mètodes de lluita, i de la tàctica a utilitzar. Era necessari crear un pavelló, annex a l’Escola de Preparació Militar cenetista, en el que companys de màxima confiança rebessin instrucció. Els Comitès de Defensa de Barriada realitzarien un estudi exacte de tots els punts ocupats per la policia, partits, cases de repòs, sempre de forma dissimulada. Cada company havia de tenir una missió concreta i determinada, sense oblidar que “per sostenir una lluitar prolongada, és imprescindible una eficient organització”. S’assenyalaven aquests cinc objectius: 1.-Estudis i ensenyament de mitjans de combat des d’armes fins a explosius elèctrics. 2.-Estudi i preparació de tallers per fabricar armes. 3.-Instruïr en l’ús de màquines motoritzades, instal·lació de comunicacions, radioemissores, telefonia sense fils, etcètera. 4.-Adquisició de material suficient i adequat per a armar a tots els quadres de defensa. 5.-Organitzar les forces per barris, determinar en cada quadre la funció concreta de cada company, “per poder comptar des del primer moment amb grups de lluita complerts”. Aquests quadres de defensa havien d’organitzar-se i formar-se de la següent forma: A.- Els quadres, per ser eficaços, estaran formats per quinze companys: set fusellers, quatre dinamiters o llançadors de bombes, i quatre ajudants d’aquests.

Agustín Guillamón

121

B.- La dotació de cada metralladora estarà constituïda per quinze homes: nou per al transport i atenció de la màquina; tres protectors, llançadors de bombes, i tres alimentadors d’aquests. C.- “Per cadascun d’aquests grups es nombrarà un company responsable, i acoblats a ells els companys auxiliars necessaris, tant per a l’enllaç de comunicació, com per a altres serveis que es puguin precisar, abastiment de menjar, atenció als ferits, etcètera, etcètera”. D.- A cada barriada es confeccionaria un croquis, en el que es marcaria per numeració correlativa i amb tinta de color diferent: 1.-Posts de policia, casernes i locals oficials. 2.- Locals ocupats per partits polítics i altres organitzacions. 2.-Locals de l’Organització, sindicats, ateneus, barriades, etcètera. D’aquesta forma tan sols dient: barriada X, lletra X, el que convingués fer-se, sense que ningú que no tingués accés al croquis pogués entendre el missatge. L’informe acabava amb dos consideracions dirigides als sindicats: El primer: Que els Comitès de Defensa tindrien major eficàcia en quant major fos l’ajuda i més recursos financers se’ls hi dediqués. El segon: La contrarevolució només podria ser abatuda pel poble. I aquest problema, avui, com ahir, era de vida o mort, “i com s’apuntava a l’inici d’aquest informe la nostra posició col·laboracionista no pot fernos concebre l’esperança que des de l’Estat farem la nostra revolució, sinó el contrari. Hem de fer tot allò possible per anar recobrant progressivament la nostra pròpia fisonomia revolucionària”. Davant la crisi de govern, però sobre tot per contrarestar el debilitament i amenaça de dissolució de les Patrulles de Control i davant la hostilitat del nou Cos Únic de Seguretat, creat com a unificació de les antigues

122

Els Comitès de Defensa de la CNT

forces repressives burgeses i antiobreres de la Guàrdia d’Assalt i de la Guàrdia Civil, renaixia la necessitat imperiosa de refer, reforçar i revitalitzar els Comitès de Defensa dels barris. Ja hem vist que a finals de novembre i principis de desembre de 1936 els sindicats havien procedit a una mena d’hibernació dels Comitès de Defensa, perquè els creien innecessaris, donada l’existència de la “policia revolucionària” institucionalitzada que eren les Patrulles de Control, a les que la CNT tenia una àmplia majoria. A la segona quinzena de març, el Comitè de Defensa de Barcelona impulsà la reorganització dels Comitès de Defensa dels barris, preparant-los a consciència per a un enfrontament que s’anunciava imminent, alhora que elaborava un pla insurreccional molt concret i detallat. El diumenge, 11 d’abril, al míting de la Plaça de Toros Monumental, es veieren pancartes que exigien la llibertat de Maroto81 i de nombrosos presos antifeixistes, majoritàriament cenetistes. Federica Montseny fou escridassada i xiulada. Els crits favorables a la llibertat dels presos s’incrementaren, una i altra vegada. Els comitès superiors culpabilitzaren del “sabotatge” a l’Agrupación de Los Amigos de Durruti. Federica, molt molesta, amenaçà amb no tornar a donar un míting a Barcelona. El dilluns, 12 d’abril de 1937, es desenvolupà, a la Casa CNTFAI, la segona sessió del Ple Local de Grups Anarquistes de Barcelona82, amb assistència dels grups de Defensa Confederal i de les Joventuts Llibertàries. La taula de discussió estava formada per Sánchez, del grup Los Mismos, com a President, Liberto Alfonso dels grups de defensa confederal Acracia, com a secretari d’actes, i Vicente Micó com a secretari de paraules. Juan Santana Calero83, del grup anarquista Devenir, manifestà la manca de concreció de l’informe elaborat a la sessió anterior, perquè “s’abandona el principi bàsic de les organitzacions afins del moviment anarquista”. Santana Calero pensava que “la contrarevolució ha guanyat posicions importants, malgrat la col·laboració governamen81 Maroto fou delegat de la columna de milicians que prengué el seu nom. La columna realitzà una exitosa campanya militar a Còrdova i a Granada, ciutat que no pogué prendre per manca d’armament. S’enfrentà al governador d’Almeria, Gabriel Morón, al que criticà en un míting el febrer de 1937. Fou empresonat amb gran indignació del moviment llibertari, que exigí el seu alliberament. L’1 de maig de 1937 fou indultat, però perdé el comandament de la seva columna. 82 “Segunda sesión del pleno local de Grupos Anarquistas de Barcelona […] convocado en la sala de actos de la Casa CNT-FAI, con asistencia de los grupos de Defensa confederal y Juventudes libertarias. Barcelona, 24 abril 1937”. 83 Juan Santacana Calero havia militat a les Joventuts Llibertàries de Màlaga. Desprès del maig de 1937 ingressà a Los Amigos de Durruti.

Agustín Guillamón

123

tal per la nostra part, i per això diu que és contraproduent i ineficaç la col·laboració”. Segons el redactor de l’acta d’aquesta segona sessió, Santana Calero “demana que la Ponència li expliqui què entén per col·laboració i què per principis àcrates”. Santana Calero comparava les posicions de la Ponència respecte al governamentalisme amb les del POUM. Santana Calero va voler portar fins a l’absurd el creixent abisme, que es donava entre acció i principis, amb una comparació exagerada, però significativa, manifestant “el dilema que existeix: o es crema tota la literatura anarquista que de temps enllà ha informat la nostra actuació i conducta, o anem tots a “endollar-nos” als governs”. Santana Calero concretà succintament la seva proposició: “Res de col· laboració ministerial ni de conselleries: acceptar tan sols col·laboració en el que es refereixi a control militar de la lluita antifeixista que sostenim, i en la qüestió de l’Ordre Públic, però d’una forma responsable, sense col·locar-nos en posicions ridícules estil burgesia, ni fer una simple política a l’estil de la resta de partits petit-burgesos. Declara fracassada tota col·laboració ministerial”. La intervenció de Santana Calero acabà amb una referència al tema de la premsa i dels presos, considerant “vergonyós” el mètode repressiu utilitzat contra la premsa confederal, que criticava la política col·laboracionista de la Organització i “condemnant la conducta” d’abandó dels presos per part dels comitès superiors. El grup 12, un grup de defensa del barri barceloní de Gràcia, es lamentà de que les Ponències no reflectissin, gairebé mai, el mandat rebut pel delegat, sinó la seva opinió personal. El delegat del grup 12 afirmà que “la majoria de delegats es pronunciaren contra la política, i a favor de la Revolució. Som anarquistes i no tenim la suficient força per trencar el cercle viciós que ens envolta”. Rebutjà la Ponència perquè no solucionava res. Parlà sobre els successos ocorreguts a Cullera (València): “més d’un miler de guàrdies d’assalt, magníficament equipats amb tota classe d’armament, es concentraren i prengueren per assalt el Sindicat d’Oficis Varis d’aquella població. Saquejaren, apallissaren i feren tot el que els hi semblà amb els nostres companys. Això és feixisme, i això és consentit pels nostres companys de les Conselleries i del Govern de València”. Rebutjà la disciplina mecànica dels soldats, propugnà “la socialització total de la indústria, el comerç i l’agricultura”, perquè “si no es fa així, no es guanyarà la guerra, la perdrem”. Digué que no era possible realitzar cap tasca revolucionària “sense topar amb el capitalisme”, fos

124

Els Comitès de Defensa de la CNT

quina fos la forma en que es presentés. Conclogué que “es preferible enfrontar-nos a tots ells, restant com a anarquistes”, perquè a més es tindrien majors probabilitats d’èxit. El grup anarquista Galeotes por la Libertad manifestà el seu acord amb Santana Calero, demanant major brevetat a tots els oradors. Presidència demanà que es manifestessin només “els contraris a la Ponència i els components d’aquesta”. Pérez, de la Ponència, negà “que ells hagin interpretat el seu particular pensament al dictamen”. Clemente, del grup anarquista Armonía, reafirmà la seva posició antipolítica i proposà “ que es constitueixi un Comitè Revolucionari”. També afirmà: “Els que van anar al Govern [de la República] haurien d’haver abolit els cossos repressius de la Guàrdia Civil i Assalt, i no ho han fet així, per tant han fracassat, per no haver-se atrevit a fer-ho”. La Federació Local de Joventuts Llibertàries proposà, “per tal de que no fracassem com a idea”, que “ens erigim en Convenció Revolucionària”, prosseguint molt contradictòriament que “es precisa la col·laboració, però que es mantingui la conducta anarquista, en tots els moments”, i en tot cas, si això no fos possible “que ens constituïm en Convenció Revolucionària, com [s’] ha dit anteriorment”. El grup anarquista Eliseo Reclús volgué posar un toc de sentit comú, en una sessió que li semblava dominada per un extremisme tant inconscient com imprecís: “les posicions extremes estaven bé quan ens trobàvem rodejats d’un ambient popular. Ara ningú ens rodeja, i és perillós prendre decisions d’aquest caire”. Conclogué que l’únic que s’havia de demanar als comitès superiors era “més responsabilitat en tot”. El grup anarquista Constància ratificà la seva posició, que no considerava reflectida a l’acta del dia anterior, en la que “demanava que els nostres representants al govern es retiréssim i es nombrés entre els Comitès de barriada un Comitè Central”84. La importància d’aquesta proposta del grup anarquista Constancia és extraordinària perquè, a la retirada dels anarcosindicalistes del Govern de la Generalitat, afegeix la formació d’un Comitè Central constituït pels comitès de barriada. Aquest CC dels comitès de barri era un nou poder revolucionari oposat i alternatiu al de la Generalitat. Pocs dies desprès esclataren les jornades revolucionàries de 1937. Caudet, del grup Constancia, parlà de l’ocorregut al míting del diumenge, dia 11 d’abril de 1937, celebrat a la Plaça de Toros Monumental (en el que Federica Montseny fou escridassada). En aquest míting es corejà de forma multitudinària la consigna: “fora política, 84

Subratllat així a l’original.

Agustín Guillamón

125

fora Govern”, que segons Caudet “era la veu del poble que reaccionava davant dels canvis operats a les nostres organitzacions. Es manifestava contrari a la actuació dels que ostentaven càrrecs d’Ordre Públic, perquè aquests exerceixen coaccions i detencions, no només de facciosos i elements dubtosos, sinó de companys”. Caudet parlà també de “l’acord de retirar sous als que prestessin servei de guàrdia als Comitès de Defensa, per manca de diners”, que qualificava com “una maniobra” i “dels incidents sorgits per l’intent d’algunes col·lectivitzacions de la CNT d’apujar els preus en els articles de primera necessitat”, que estimava com a impopulars. Abril, dels grups de Defensa Confederal Acracia, manifestà que es requeria un canvi de rumb, perquè el federalisme i l’anarquisme “ha desaparegut dels nostres mitjans”, afegint que “els primers responsables són els nostres ministres que s’han atrofiat totalment”. Afirmà que el Govern era sempre “una tirania contra el poble”. Explicà que als mitjans anarquistes es donaven una “moral i pràctiques burgeses”, mentre que simultàniament seguien existint captaires “que imploren la caritat pública”. Constatà que “existeixen càrrecs presumptament responsables, però sense un àtom de moral”. Parlà dels successos de Vinalesa (València), on “s’ordenà afusellar a més de 150 camarades, que són els únics i veritables anarquistes. Un grapat d’ells. Si no hagués intercedit un capità amb una mica d’humanitat s’hagués dut a terme tal bàrbara injustícia. Conclogué amb una sentència radical i pessimista: “Si això és organització, si això són idees, demostrem que no valen res”. La Federació Local de Joventuts Llibertàries informà que davant del seu local “l’altra nit s’escorcollava i desarmava als companys per part de la Guàrdia Civil i d’Assalt”. Anuncià que llençarien un manifest i patrullarien pels carrers, sol·licitant l’ajuda dels diferents Grups Anarquistes “per evitar aquests incidents”. Miguel, del grup Convicción y Firmeza, afirmà que era evident “l’avenç de la burgesia” i manifestà “que hem d’obrar amb intel·ligència i d’acord amb els nostres principis”. Grunfeld, del grup C85, es mostrà contrari “a retirar-nos de la política” i argumenta que “si ens llencem al carrer, potser perdríem en comptes d’avançar, el terreny conquerit per l’anarquisme”. Opinava que era necessari abocar-se als sindicats per donar-los-hi una orientació econòmica més eficaç “amb la finalitat de demostrar l’efectivitat del Comunisme Llibertari”. Conclogué rebutjant les solucions violentes i sentimentals. 85 Els grups anarquistes A i C formaven part del “front anti-Nosotros”, que seguia les orientacions del Grup Nervio, liderat per Abad de Santillán i Pedro Herrera.

126

Els Comitès de Defensa de la CNT

Alcalá, del grup Búlgar, llegí una proposició referent als Consellers cenetistes al Govern de la Generalitat: “Que els nostres consellers sàpiguen que la seva missió a la Generalitat és la d’afavorir les nostres iniciatives de la classe obrera, que tendeixen cap a realitzacions socials, i també d’impedir als polítics d’obstaculitzar la marxa ascendent de la revolució social, i de posar al corrent a la CNT-FAI de tot el que es fa a la Generalitat, en pro o en contra de la revolució i de la guerra”. Per a Alcalá la missió d’anarquistes i anarcosindicalistes continuava sent la mateixa de sempre: informar al poble amb tota la veritat, protestar les injustícies i fer-les públiques, evitar l’aparició de cap mena d’abisme entre el poble i la CNT-FAI, apartar als obrers de la UGT i la burgesia i la unitat absoluta entre CNT i FAI, “evitant gestos com les xiulades de la Monumental contra Frederica Montseny, dels quals només la reacció se’n podria aprofitar”. Desprès de diverses consideracions, Alcalà proposà com a solució al problema plantejat per Toryho, en la direcció de Solidaridad Obrera, “la creació d’un diari anarquista combatiu, en el cas de no publicar la “Soli” les notes que se li enviïn sobre les coses que succeeixen entre bastidors”. Alcalá havia sostingut una posició ortodoxa clàssica, tant allunyada de les corrents llibertàries crítiques, en ascens, com de les pitjors aberracions de la burocràcia dels comitès superiors. El seu objectiu fonamental era el d’evitar les creixents possibilitats d’escissió (clarament manifestades al míting de l’11 d’abril a la Monumental) i conservar, a tota costa, la unitat entre CNT i FAI. El grup àcrata Humanitat sostingué que “el 19 de juliol s’inicià una contrarevolució i no una revolució. I així seguim”. Parlà de l’evolució de les posicions cenetistes des del juliol, i de com els anarquistes s’abocaren als sindicats per evitar perdre influència, aconseguint la Federació Local de Grups Anarquistes de Catalunya “variar alguns dels acords presos a l’últim Congrés de la CNT [Saragossa, maig de 1936]”. Es lamentà de l’excessiva proliferació de plens i acords, sense cap mena d’incidència pràctica. Advocà “per la necessitat de la col·laboració”, exigint la màxima responsabilitat dels qui ostentaven càrrecs. Jiménez, del grup anarquista A86, es manifestà en contra dels que criticaven “la col·laboració ministerial”. Qualificà de “tirànica i arbitrària” la proposició de les Joventuts Llibertàries respecte a la creació d’una 86 Els grups A i C eren extensions del grup Nervio, liderat per Abad de Santillán i Pedro Herrera. En aquests tres grups militaven la majoria d’anarquistes argentins vinguts a Barcelona. Era el nucli dur del col·laboracionisme i gairebé tots ostentaven importants càrrecs al Govern de la Generalitat o a l’interior de la Organització.

Agustín Guillamón

127

Convenció. Digué que era “impossible trencar el Front antifeixista”. Proposà “fixar un programa”, que recollís “la major part” de les “aspiracions” llibertàries, i que pogués ser “sotmès” al Govern de la Generalitat “per al seu estudi”. Conclogué defensant “la necessitat de continuar la col·laboració, però concretant punts, sense posar-nos en les interioritats dels restants representants polítics”. La defensa a ultrança del col·laboracionisme ministerial i de la unitat antifeixista tenia una forta presència al moviment anarcosindicalista. La fractura ideològica a l’interior de la CNT-FAI era clara i evident per a tots. La qüestió en joc era si la fractura es convertiria en escissió organitzativa. Fins al moment les diferents corrents anticol·laboracionistes no havien passat de les crítiques als comitès superiors, sense trobar cap alternativa al possibilisme i la resignació, enfront al progressiu abandó de les “conquestes revolucionàries de juliol” i al constant arraconament dels principis. Els comitès superiors, partidaris del col·laboracionisme, trobaven una creixent oposició interna i sindical, que amb prou feines els hi permetia controlar les seves pròpies bases. Aquí estava la pregona arrel de la “indisciplina social”, que preocupava a Companys i al Govern de la Generalitat, aquí radicava el constant atac a la mítica nebulosa dels “incontrolats”. La solució es dibuixava, ja, en la imminent batalla per controlar l’Ordre Públic. El grup àcrata Devenir lamentà que no s’hagués discutit la seva proposta “d’abandonar els càrrecs directius de responsabilitat en l’àmbit de la guerra i l’Ordre Públic”, així com de les “temptatives de marxisme” aparegudes en alguna intervenció. Cità a Malatesta com a autoritat que avalava les seves proposicions. El grup anarquista Zaratustra s’identificà amb el grup Devenir. El grup àcrata 27 exposà que “els únics que impugnaven la Ponència” eren els grups Devenir i Constancia, propugnant que es concretés la Ponència o es redactés una altra nova per poder discutir-la.87 Ordaz, pel grup anarquista Los Indomables, manifestà provocativament “que a la CNT-FAI s’ha introduït la por”. Insistí en que els cenetistes “havíem d’oposar-nos a tot amb les armes, però existeix covardia”. S’identificà amb els que impugnaven la Ponència. Digué no a la col·laboració: “Per a la revolució cal empunyar les armes. Si estem discutint aquí tantes hores, és per no tenir audàcia i valentia per llençar-se al carrer”.

Als Plens anarquistes els acords s’adoptaven tradicionalment per unanimitat o consens.

128

Els Comitès de Defensa de la CNT

El president intervingué per clarificar el significat del vot a favor o en contra de la Ponència: “si s’accepta el dictamen de la Ponència s’admetrà la col·laboració. Si es desaprova, s’han de retirar els nostres representants del govern”. Demanà, doncs, que “es prengui una determinació fixa i clara”. Ordaz amplià i concretà l’aclariment del president: “Davant els abusos, consentits pels nostres representants, davant la incapacitat de tots els polítics afavorint el capitalisme nacional i estranger, hem de prendre un acord concret i rotund”. I proposà que “en una altra assemblea on hi hagi majoria surti nombrada una comissió, per a que en cas de que hi hagi alguna provocació, immediatament aquesta es faci càrrec del galliner social a Catalunya”. El grup 12, de Gràcia, presentà una proposició per escrit: “El Ple prenent en consideració, desprès d’una àmplia discussió, els resultats de nou mesos de política ministerial, constatant la impossibilitat de guanyar la lluita armada als fronts en contra del feixisme sense supeditar tots els interessos particulars, econòmics, polítics i socials al suprem objectiu de la guerra; considerant que només amb la socialització de la indústria, del comerç i de l’agricultura, és factible l’esclafament del feixisme; considerant que tota forma de govern és en essència reaccionaria i, en conseqüència, contrària a tota revolució social; acorda: 1er.- Retirar tots els homes que actualment ocupen lloc en els estaments antifeixistes governatius. 2on.- Anar a la construcció d’un Comitè Revolucionari Antifeixista per a la coordinació de la lluita armada contra el feixisme. 3er.- Socialitzar immediatament la indústria, el comerç i l’agricultura. 4rt.- Anar a la implantació del carnet de productor. Posar en pràctica la mobilització general de tots els homes capacitats per a l’ús de les armes i de les eines de treball per al front i la rereguarda.

Agustín Guillamón

129

5è.- I finalment, fer sentir a tots i cadascun el pes inflexible de la disciplina revolucionària, com a garantia de que els interessos de la revolució social no es poden arraconar endebades”. El text, influenciat per un llenguatge jurídic, salpicat de constatacions i consideracions, tenia la força d’un manifest, sense ser-ho, i en tot cas era una valenta i bella resolució dels revolucionaris anarquistes i, sobre tot, un programa revolucionari i un pla d’acció concret que oposar al col·laboracionisme antifeixista, imperant a les files llibertàries. En aquest programa no podia faltar una crida a la socialització total de l’economia, enfrontada a una col·lectivització industrial i camperola, que s’havia mostrat com a instrument del Govern per controlar, centralitzadament i estatal, les empreses, col·lectivitats i els sectors expropiats entre juliol-setembre de 1936. El Ple acceptà la proposició del grup 12 per unanimitat. Es considerà que la proposició d’Ordaz estava inclosa en la ja aprovada del grup 12. El president conclogué que, aprovada tal proposició, “han de retirar-se els nostres representants del Govern de Catalunya”. A continuació preguntà al Ple “si la proposició pot fer-se extensiva a la resta de la nació”, ja “que al Govern Central també existeixen representants nostres”. Això provocà un debat i “un petit incident” del que el redactor de l’acta no en donà notícia. Ordaz, del grup Los Indomables, digué “que quan es prenen acords sempre hi ha algú que intenta frenar-los”. Aclarí “que aquí estem només a Barcelona”, per tant, que l’acord només tenia validesa local, però afegí que això pot ser l’espurna que prengui la torxa d’Iberia”, expressant la possibilitat, i el seu desig, de que l’acord s’estengués a tota l’Espanya republicana. Estrada plantejà un problema orgànic, en constatar que qui tenia representants al govern no eren els grups de la FAI, sinó els sindicats de la CNT. Pablo Ruiz88, un dels fundadors de Los Amigos de Durruti, proposà que “entre tots els Comitès de Defensa es [formi] el Comitè Central Revolucionari”. La Federació Local de Grups Anarquistes, que veia com se li estava escapant la reunió de les mans, contraatacà dient que no es faria responsable si no se li donaven “consignes per interpretar els acords presos”. La presidència volgué confraternitzar dient que en 88 Pablo Ruiz, milicià de la Quarta Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti, fou a principis de març, un dels fundadors de l’Agrupació de Los Amigos de Durruti.

130

Els Comitès de Defensa de la CNT

aquell moment era important evitar l’enfrontament entre la CNT i la FAI “pel que s’acaba d’acordar”. Caudet proposà nomenar una comissió amb aquesta missió. Ordaz furgà en l’ansietat que dominava al representant de la Federació Local, llençant-li en cara que desprès de convocar el Ple, “sol·licitant l’assistència dels Grups de Defensa Confederal i de les Joventuts Llibertàries”, ara, “en prendre’s un acord enèrgic sobre un punt que la mateixa Local ha col·locat a l’Ordre del dia, aquesta no vol carregar amb la responsabilitat”. Ordaz subratllà, amb orgull, “que els anarquistes són els que prenen aquest acord”. Afegí, amb una gran falta de tacte i encara amb una major incorrecció política, que “la CNT és una força que es deu a la orientació que els anarquistes li donin i no a la que més li convingui”. Rebutjà el nomenament de la comissió que havia proposat Caudet. I en un gir contradictori, que passava per alt la resolució aprovada, que ell mateix havia defensat, esclarí “que no s’han d’apartar als nostres companys del govern. Això no és precís. El que s’ha de fer és posar-los ajudants per tal que un dia es puguin fer amos de la situació”. Ordaz deformava la resolució aprovada al Ple, que ordenava la retirada de tots els càrrecs governamentals, adoptant l’opció defensada per Escorza i Herrera, favorable a la creació de comissions tècniques a totes les Conselleries, de manera que els cenetistes poguessin controlar-les totes. Pérez, del grup anarquista Armonía, denuncià l’existència d’un “marcat interès en esberlar la marxa feliç de l’organització confederal” i advertí que “ningú s’ha de deixar emportar per l’habilitat o malevolència de certs companys que tenen un concepte anormal de la situació”. Aclarí que “no es que vulgui tractar-los de feixistes, però si d’inconscients i malintencionats”. Però aquest aclariment li semblà a tothom una acusació, especialment quan prosseguí parlant d’aquesta manera: “això és el que hi ha en aquest Ple”. Acabà la seva intervenció sol·licitant “que abans de prendre un acord sobre alguna proposició s’ha d’investigar la personalitat política i social i els antecedents de qui la fa, per evitar així que amb determinades intencions captin l’atenció dels “plenaris””. Davant les acusacions tant greus, la taula demanà a Pérez que “assenyali a aquells companys als que es refereix”. Pérez aclarí, un cop més, “que no ha titllat a ningú de facciós”, afegint a més que acceptaria els acords i “que cessaria en el seu càrrec”. Codina proposà “que els acords presos es portin immediatament a la pràctica, i que els companys i Comitès estiguin al lloc que els hi correspongui en aquest cas”. Un company del grup 12 de Gràcia manifestà que els dirigents anarquistes de la CNT-FAI, quan el 19 de juliol de 1936 arribà l’hora “de la revolució s’espantaren i demanaven

Agustín Guillamón

131

insistentment la col·laboració. Si en aquella data memorable s’hagués recordat que érem antigovernamentals, no hauríem arribat a aquestes circumstàncies”. El grup anarquista de la Hispano-Suiza, presentà una resolució, per escrit, en la que informava de la detenció de tres companys de la columna Ortiz i d’una companya, instant als grups anarquistes presents a dirigir-se a la Comissaria d’Ordre Públic, en quant finalitzés el Ple, per posar-los en llibertat. Alertava a més als Comitès de Defensa per a que, a partir d’aquella nit, patrullessin armats “per evitar el desarmament per part de la Guàrdia Civil i els d’Assalt”. A la pregunta del motiu de la detenció d’aquests companys, el Comitè de Defensa de Sants, aclarí que es tractava d’”una batussa entre els companys i diversos elements de la Guàrdia d’Assalt”. S’acordà enviar una comissió, constituïda per Ordaz, Santana Calero i Griells, per informar-se del que havia ocorregut a Prefectura. El Ple acordà, per unanimitat, l’alerta armada dels Comitès de Defensa, proposada per Hispano-Suiza. El representant de la Federació Local defensà la seva actuació amb la convocatòria del Ple, la intenció del qual era “concentrar les forces vives de l’anarquisme”, lamentant-se que coincidís en la seva primera sessió, amb el míting de la Monumental. Repetí que “encara espera que s’esclareixi què ha de fer amb els acords presos”. Papiol justificà el seu vot en contra de l’acord pres, argumentant que ja en un Congrés Regional i en altres Plens, s’havien pres resolucions similars, que no s’havien portat mai a la pràctica. Afirmà que “hi ha camarades que estan convençuts de que no es portaran a la pràctica cap dels acords aquí presos”. Atribuí l’acord de la resolució “a un estat de passió excepcional” i reprovà a alguns que haguessin canviat de parer des de la sessió anterior, celebrada l’11 d’abril. Digué que hauria estat més pràctic i “potser més revolucionari en el sentit econòmic” portar a terme altres objectius, amb els que “s’avançaria molt més que amb els acords presents, que ens portarà a ser assenyalats com a insensats”. Vaticinà “que així malgastarem moltes forces en lluites intestines de rereguarda”, el que portarà als llibertaris a l’aïllament. Era realment un compendi complet de les argumentacions favorables a la submissió dels anarquistes als dictats de la unitat antifeixista. El grup Acracia manifestà que aquests acords haurien d’haver-se pres abans i en altres circumstàncies. Desprès de variades digressions, conclogué que “el nostre moviment s’ha de col·locar en l’aspecte sincer dels nostres principis anarquistes”.

132

Els Comitès de Defensa de la CNT

Sosa del grup Pràcticos opinà que “es lamentable que els Grups Anarquistes hagin convocat aquest Ple”. Digué que, “si hi ha deficiència als càrrecs” era suficient amb substituir-los, “però mai retirar les representacions definitivament”. Assenyalà que la carta de Maroto “es contradiu amb l’informe presentat pel Comitè Nacional de la CNT, sobre la seva detenció”, exigint la dimissió d’aquell CN pel seu “informe desencertat i fals”. Considerava que, amb Maroto, s’havia posat a la presó “a tota la CNT”, ja que aquest “representava el veritable sentir de la Confederació”. Sosa constatà “la desviació” creixent entre la CNT i la FAI, que atribuïa “a l’actuació dels que representen els càrrecs superiors”, insistint que el que hauria de discutir-se era “la depuració dels càrrecs” i no la supressió permanent i definitiva dels càrrecs. Toryho, director de Solidaridad Obrera, negà que al Ple existís “la organització local de grups anarquistes”. Negà cap “validesa orgànica” als acords presos. Afirmà que “la FAI de Barcelona, no ha pres aquest acord, doncs la majoria dels assemblearis no pertanyen als Grups Anarquistes, sinó als Quadres de Defensa Confederal, i aquests no composen cap entitat responsable, no tenint valor els acords que ells puguin prendre”89. La Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona “aclarí que ells [la Federació Local] ha convocat aquest Ple en acord amb el Comitè Local de Grups de Defensa i les Joventuts Llibertàries”90. Toryho insistí que “en aquest Ple no estan representats els Grups Anarquistes” i que els Comitès de Defensa Confederal “no tenen dret a constituir-se en organització a banda”. Repetí que aquesta “no és cap reunió de grups anarquistes” i per tant “no reconeix els acords assolits per no tenir cap valor”91. El President, per desmentir a Toryho, es limità a llegir “la circular remesa a tots els Grups”, aclarint “que el Ple evidentment l’ha convocat la Federació Local de Grups Anarquistes”. El Comitè Regional de Grups Anarquistes repudià incidents com els que s’acabaven de registrar en les últimes intervencions, doncs no era propi d’anarquistes. Manifestà “que no poden acceptar aquests acords” i expressaren el seu propòsit de revocar-los a la propera convocatòria d’un Ple Regional. 89 La proposta de Toryho es fonamentava en la completa submisió dels Comitès de Defensa al Comitè Regional cenetista, expressada fèrriament des de la seva fundació, amb l’objectiu d’impedir decisions militars autònomes, que no estiguéssin controlades orgànicament pels sindicats. Malgrat tot, no deixava de ser un argument burocràtic desesperat, enfront la decisió presa per l’assemblea. 90 La Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona li estava replicant a Toryho que havien convocat un Ple conjuntament amb el Comitè de Defensa de Barcelona, i que per tant tenia plena validesa orgànica. 91 La brutal oposició de Toryho s’enfrontava a la radicalització de l’assemblea per part dels Comitès de Defensa, això es, pels comitès revolucionaris de barriada.

Agustín Guillamón

133

Aquesta declaració provocà una gran cridòria. Acabada aquesta, Ordaz informà del resultat obtingut per la comissió desplaçada a Prefectura, sobre les detencions d’alguns companys. Els tres companys de la Columna Ortiz serien portats al dia següent al Palau de la Justícia, i “potser serien posats en llibertat immediatament”. El cas de la companya era molt més delicat, “d’organització”, i es reservaven fer comentaris “per la gravetat del cas”. El grup anarquista Dinamo proposà “que es nomenés una Ponència que detalli i estudiï definitivament la proposició acceptada conjuntament amb l’ambient del Ple”, per posar immediatament en pràctica els acords acceptats per l’assemblea, “previ informe als respectius Comitès, per a que aquests ho transmetin als seus Grups”. La seva proposta fou aprovada unànimement. Passant així a nomenar la Ponència, formada per cinc components: Iglesias, Caudet del grup Constancia, grup Cultura y Acción (Julián Merino?), grup Móvil i Mariano Ros del grup Luz y Cultura92. S’aixecà la sessió a dos quarts de tres de la matinada. L’acta fou firmada per Liberto Alfonso dels Grups de Defensa Confederal d’Acracia, a Barcelona, el 12 de germinal (abril) de 1937. “Una vegada aixecada la sessió, el grup anarcosindicalista alemany DAS, fa la següent proposició: “que es celebri un Ple Peninsular de la Federació Anarquista Ibérica, amb la finalitat de fixar proposicions concretes i coordinar esforços. Proposa que la data sigui el Primer de Maig, i el lloc València”. La proposta del grup alemany DAS93 fou acceptada i s’aprovà “que es realitzin les corresponents comunicacions per dur a terme aquesta proposició”94. Aquesta reunió se l’hi havia escapat de les mans a la burocràcia faista. Diversos dels detractors dels acords assolits així ho entengueren, quan parlaren de l”estrany clima” de l’assemblea , o d’un “concepte anormal de la situació”. El Ple Local de Grups Anarquistes no era altra cosa que l’autèntica FAI de Barcelona. I diem autèntica perquè era l’únic lloc en què podien reunir-se i expressar-se lliurement els grups d’afinitat, conjuntament, sense el

La definitiva redacció del Dictàmen fou datada el 24 d’abril de 1937.

93 Sobre el DAS, pot consultar-se el llibre de NELLES; PIOTROWSKI; LINSE; GARCÍA: Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). Sintra, Barcelona, 2010. 94 La proposta del Grup anarcosindicalista alemany DAS per convocar un ple peninsular en data tan propera tenia dos objectius evidents. En primer lloc, impedir la revocació dels acords presos en un ple regional, que seria preparat a consciència per la burocràcia per desbancar als revolucionaris. En segon lloc, estendre els acords presos, a Barcelona, respecte al rebuig del col·laboracionisme, retirada del govern i de consitució d’un Comitè revolucionari, a tot l’Estat Espanyol.

134

Els Comitès de Defensa de la CNT

pes de la burocràcia, enquistada en càrrecs de la organització i/o del govern, i en un lloc en el que a més a més tenien, almenys teòricament, el poder de decidir l’estratègia dels anarquistes de la FAI de Barcelona. En aquest Ple havien intervingut els Comitès de Defensa de Barcelona, o el que és el mateix, la delegació dels comitès revolucionaris de barriada, decidits revolucionaris com Pablo Ruiz, Santana Calero i probablement Julián Merino, i també les Joventuts Llibertàries, radicalitzant, sens dubte, els acords presos. Aquesta assemblea àcrata se celebrà en un clima revolucionari, en consonància amb la situació de desesperació que es vivia al carrer, donada la manca d’aliments i del seu preu abusiu, que els feia inassequibles, i en línia amb la protesta contra els buròcrates, que el 11 d’abril havien xiulat a Federica Montseny a la Monumental, que havia alçat pancartes per l’alliberament de Maroto, que havia corejat consignes favorables a la sortida del govern i l’alliberament de nombrosos presos anarquistes. I aquesta FAI de Barcelona, conjuntament amb les seccions de defensa dels comitès revolucionaris de barri i les Joventuts Llibertàries, malgrat l’escàndol i la histèrica oposició d’alguns buròcrates, havia decidit acabar amb el col·laboracionisme, enretirar els Consellers anarquistes del Govern de la Generalitat i constituir un Comitè Revolucionari que dirigís la guerra contra el feixisme. Era un pas decisiu cap a la insurrecció revolucionària, que esclatà el 3 de maig. El Ple constatava, per altra banda, una escletxa ideològica, no tant entre CNT i FAI, com entre revolucionaris i col·laboracionistes, que apuntava a una escissió organitzativa del Moviment Llibertari, a Barcelona, que es manifestava en la creixent oposició i l’abismal diferència d’objectius entre les seccions de defensa dels comitès de barri i les Joventuts Llibertàries, per una banda, i els comitès superiors, per l’altra. Aquesta radicalització era fruit d’una situació cada dia més insostenible al carrer. El 14 d’abril, una manifestació de dones, aquesta vegada sense ser manipulada pel PSUC, partí des de la Torrassa (a l’Hospitalet de Llobregat) per recórrer els diferents mercats de Collblanc, Sants i Hostafrancs, protestant pel preu del pa i dels productes alimentaris. Es dirigí al Comitè Revolucionari de la Plaça d’Espanya per a que intervinguessin en el problema, però el Comitè els hi digué que no era de la seva incumbència. Les manifestacions i protestes s’estengueren a gairebé tots els mercats de la ciutat. En dies posteriors es reproduïren, amb menor virulència, aldarulls i manifestacions a diferents mercats. Alguns forns i botigues foren assaltats. La fam dels barris obrers de Barcelona havia sortit al carrer per manifestar la seva indignació i exigir solucions.

135

Capítol 12

Els Comitès de Defensa el Maig de 1937 i la seva definitiva dissolució

El dilluns, 3 de maig de 1937, cap a tres quarts de quatre de la tarda, tres camions de la Guàrdia d’Assalt, fortament armats, s’aturaren davant la seu de la Telefònica a la Plaça de Catalunya. Estaven dirigits per Eusebio Rodríguez Salas, militant de la UGT i estalinista convençut, responsable oficial de la comissaria d’odre públic. L’edifici de la Telefònica havia estat encautat per la CNT des del 19 de juliol. La supervisió de les comunicacions telefòniques, la vigilància de les fronteres i les Patrulles de Control eren el cavall de batalla, que des de gener havien provocat diversos incidents entre el Govern republicà de la Generalitat i la massa confederal. Era una lluita inevitable entre l’aparell estatal republicà, que reclamava el domini absolut sobre totes les competències que li eren “pròpies”, i la defensa de les “conquestes” del 19 de juliol per part dels cenetistes. Rodríguez Salas pretengué prendre possessió de l’edifici de la Telefònica. Els militants cenetistes dels pisos inferiors, agafats per sorpresa, es deixaren desarmar; però als pisos superiors s’organitzà una dura resistència, gràcies a una metra-

136

Els Comitès de Defensa de la CNT

lladora instal·lada estratègicament. La noticià es propagà ràpidament. De forma immediata s’aixecaren barricades a tota la ciutat. No s’ha de parlar d’una reacció espontània de la classe obrera barcelonina, ja que la vaga general, els enfrontaments armats amb les forces de la policia i les barricades foren fruit de la iniciativa presa pels Comitès de Defensa, ràpidament secundada gràcies a l’existència d’un enorme descontent generalitzat, les creixents dificultats econòmiques de la vida quotidiana causades per la carestia de vida, les cues i el racionament, així com per la tensió existent a la base militant confederal entre col·laboracionistes i revolucionaris. La lluita al carrer fou impulsada i realitzada des dels Comitès de Defensa dels barris (i només parcialment i secundària per algun sector de les Patrulles de Control). Que no existís una ordre dels comitès superiors de la CNT, que exercien de ministres o consellers a València i Barcelona, o de qualsevol altra organització, per mobilitzar-se aixecant barricades a tota la ciutat, no significa que aquestes fossin purament espontànies, sinó que foren resultat de les consignes llançades pels Comitès de Defensa95. Manuel Escorza havia intervingut a l’assemblea de la CNT-FAI del 21 de juliol de 1936, defensant una tercera via, enfront a la defensada per Garcia Oliver d’”anar a pel tot”, entesa per tots els assistents com a favorable a una “dictadura anarquista”, i la àmpliament majoritària d’Abad de Santillán i Frederica Montseny de col·laborar lleialment amb el Govern de la Generalitat. Escorza propugnava l’ús de la Generalitat com a instrument per socialitzar l’economia, i desfer-se d’ella quan deixés de ser útil a la CNT. Fou el màxim responsable dels Serveis d’Investigació de la CNT-FAI, que des del juliol de 1936 executà tot tipus de tasques repressives, així com l’espionatge i la informació. Aquests Serveis havien mantingut una estructura organitzativa pròpia, autònoma i independent tant del Govern de la Generalitat com, en el seu moment, del CCMA. Depenien directament dels comitès superiors de la CNT-FAI (Comitè Regional de la CNT i de la FAI), alhora que exercien un paper de coordinació dels Comitès de Defensa dels

95 Afirma Gorkin: “En realitat el moviment fou totalment espontani. Per suposat aquesta espontaneïtat, molt relativa, cal explicar-se, en tant que des del 19 de juliol havien estat creats, una mica a tot arreu, a Barcelona i a Catalunya uns Comitès de Defensa, organitzats sobre tot per elements de base de la CNT i la FAI. L’existència d’aquests Comitès fou poc activa durant un temps, però malgrat tot pot dir-se que el 3 de maig foren ells els que mobilitzaren a la classe obrera. Foren els grups d’acció del moviment. Sabem que no es donà cap ordre de vaga general per part de cap de les dues centrals sindicals”. Cfr. Gorkin, Julián: “Réunion du sous-secrétariat international du POUM – 14 mai 1937”.

Agustín Guillamón

137

barris i dels militants cenetistes que exercien funcions i càrrecs públics a la Comissaria d’Ordre Públic i a Patrulles de Control: José Asens, Dionisio Eroles, Aurelio Fernández, “Portela”, etcètera. L’abril de 1937, Pedro Herrera, Conseller de Sanitat del segon govern Tarradellas, i Manuel Escorza, foren els responsables cenetistes que negociaren amb Lluís Companys, President de la Generalitat, una sortida a la crisi governamental oberta a inicis de març de 1937, arrel de la dimissió del Conseller de Defensa, el cenetista Isgleas96. Companys decidí abandonar la tàctica de Tarradellas, que no imaginava un Govern de la Generalitat que no fos d’unitat antifeixista, i en el que no participés la CNT, per adoptar la propugnada per Comorera, secretari del PSUC, que consistia en imposar per la força un govern “fort”, que no tolerés ja una CNT incapaç de fer passar per l’adreçador als seus propis militants, qualificats com a “incontrolats”. Companys estava decidit a trencar una política, a cada moment més difícil, de pactes amb la CNT i cregué que havia arribat l’hora, gràcies al suport del PSUC i els soviètics, d’imposar per la força l’autoritat i decisions d’un Govern de la Generalitat que, com els fets demostraren, encara no era suficientment poderosa com per deixar de negociar amb la CNT. El fracàs de les conversacions de Companys amb Escorza i Herrera97, en no trobar cap mena de solució política al llarg de dos mesos de conversacions, i malgrat l’efímer nou govern del 16 d’abril98, desembocà directament en els enfrontaments armats de Maig de 1937 a Barcelona, quan Companys, sense avisar a Tarradellas (ni evidentment a Escorza i Herrera) donà l’ordre a Artemi Aguadé, Conseller d’Interior, d’ocupar la Telefònica, que fou executada per Rodríguez Salas, Comissari d’Ordre Públic, cap a tres quarts de quatre de la tarda del 3 de maig de 1937.

96 Isgleas havia dimitti davant el projecte de que la Divisió Karl Marx, controlada pel PSUC, abandonés el Front d’Aragó pel de Madrid, i no com diuen alguns historiadors a causa de l’enèssim decret de desarmament de la rereguarda, que ningú es prenia seriosament. Era un cop baix contra les intencions de Companys de desarmar i controlar la rereguarda. 97

“Actes de les reuniones de Companys amb Herrera i Escorza de l’11 i 13 d’abril de 1937”.

98 En aquest govern (del 16 d’abril al 4 de maig) els consellers de la CNT eren Isgleas (Defensa), Capdevila (Serveis Públics) i Aurelio Fernández (Sanitat i assistència pública).

138

Els Comitès de Defensa de la CNT

L’assalt de la Telefònica era la irracional resposta a les exigències99 cenetistes i un menyspreu a les negociacions100 que durant el mes d’abril, havien mantingut Manuel Escorza i Pedro Herrera, en representació de la CNT, directament amb Companys, que havia exclòs expressament a Tarradellas. Escorza tenia el motiu i la capacitat per respondre immediatament a la provocació de Companys, des del Comitè Regional de la CNT, coordinant als Comitès de Defensa de les barriades i als responsables cenetistes als diferents departaments d’ordre públic. Aquesta activitat o passivitat d’Escorza fou de forma versemblant l’inici dels enfrontament armats de les Jornades de Maig. Malgrat tot, fos quina fos la importància del paper jugat per alguns dirigents, abans de maig, tots ells (també Escorza) foren ràpidament superats i desbordats. Els comitès de barri desencadenaren i protagonitzaren la insurrecció del 3 al 7 de maig de 1937, a Barcelona. I no hi ha lloc a confondre als Comitès de Defensa dels barris amb una ambigua i imprecisa “espontaneïtat de les masses”, propugnada per la historiografia oficial. Així ho descriví Nin, secretari polític del POUM101, el 19 de maig de 1937102: “Les jornades de maig a Barcelona han fet reviure determinats organismes que, durant aquests últims mesos, havien jugat un cert paper a la capital catalana i en algunes localitats importants: els Comitès de Defensa. Es tracta d’organismes principalment de tipus tècnic-militar, formats pels sindicats de la CNT. Aquests són, en realitat, els qui han dirigit la lluita, i els que constituïen, a cada barri, el centre d’atracció i organització dels obrers revolucionaris”. Los Amigos de Durruti no iniciaren la insurrecció, però foren els combatents més actius a les barricades, i dominaren completament la Plaça Macià (actualment Plaça Reial), amb tots els accessos bloquejats 99 Herrera i Escorza defensaven la creació d’unes Comissions assessores a totes les conselleríes de la Generalitat, que els hi permetéssin controlar el que es feia i aprovava a tots els departaments del govern, i molt especialment a aquells dirigits pel PSUC, com a garantía per evitar conflictes futurs entre les diferents organitzacions antifeixistes. El seu model era el Consell d’Economia i la Comissió d’Indústries de Guerra, que tanta eficàcia havien demostrat, segons Escorza i Herrera. 100 TARRRADELLAS, Josep: “La crisi política prèvia als Fets de Maig. 26 dies de desgovern a la Generalitat”. Informe. 101 Per a una critica de les posicions de Nin i del POUM, veure GUILLAMÓN, Agustín: “Josep Rebull de 1937 a 1939, La crítica interna a la política del CE del POUM sobre la Guerra de España”. Balance 19 i 20 (2000). Ara a Espagne 1937 Josep Rebull, La voie révolutionnaire. Spartacus, París 2014. 102 “El problema de los órganos de poder en la revolución española”. Article datat per Nin, a Barcelona, el 19 de maig de 1937, i publicat originalmente en francès, al número únic de Juillet. Revue Internationale du POUM, Barcelona-Paris, nº 1 (juny 1937). Traduït al castellà per Agustín Guillamón i publicat a Balance nº 2 (1995).

Agustín Guillamón

139

per barricades, i el carrer Hospital en tota la seva llargària. A la cruïlla Rambles/Hospital, sota un gran retrat de Durruti, col·locat a la façana del pis on hi havia la seu de l’Agrupació, aixecaren una barricada on establiren el seu centre d’operacions. L’absolut control del carrer Hospital enllaçava la seu del Comitè de Defensa Confederal (caserna central dels Comitès de Defensa), amb els Escolapis103 de la Ronda Sant Pau, i d’allí amb la Bretxa de Sant Pau, presa per una quarantena de milicians de la Columna Roig-i-negra, que sota el comandament del durrutista Máximo Franco havien “baixat a Barcelona” en tasques d’”observació i informació”, desprès de que tant la Columna Roig-i-negra, com la Columna Lenin, comandada per Rovira (POUM), haguessin cedit a les pressions rebudes per a que les seves respectives unitats tornessin al front, a instàncies d’Abad de Santillán i Molina, o sigui, dels cenetistes que donaven les ordres del departament de Defensa de la Generalitat, en absència d’Isgleas. Els enfrontaments més durs i decisius es produïren els dies quatres i cinc. Els barris obrers estigueren en poder de la CNT-FAI des del primer moment. Al centre del Poblenou, per exemple, s’aixecaren les barricades pertinents, per controlar les entrades i sortides de la ciutat per la carretera de Mataró, però la tranquil·litat fou absoluta, i als barris on fou necessària la lluita aquesta es decidí ràpidament a favor dels Comitès de Defensa, com ocorregué a Sants, on el comitè de defensa, instal·lat a l’Hotel Olímpic, assaltà la caserna veïna de la Guàrdia d’Assalt (600 efectius) de Plaça d’Espanya, i posteriorment, de manera preventiva, la caserna de la Guàrdia Nacional (antiga Guàrdia Civil) de la Fàbrica Casarramona (actual seu del Caixa Fòrum), custodiada per una reserva de 80 homes, ja que la resta de la guarnició, que comptava amb un total de 400 guàrdies, havia sortit amb ordres de prendre l’emissora de ràdio de les Rambles. En arribar a l’alçada dels Escolapis foren derrotats i emprengueren la fugida. Al Poble Sec, el comitè de defensa desallotjà a canonades el Cinema América, on s’havien refugiat uns seixanta d’aquells guàrdies nacionals en retirada cap a la seva caserna.

103 ”Pedro” (Gerö), al seus informes per a Moscú, assenyalà Els Escolapis com el centre dirigent de la insurrecció de maig de 1937. Veure Guillamón, Agustín: “La NKVD y el SIM en Barcelona. Algunos informes de Gerö sobre la Guerra de España”. Balance número 22 (novembre 2001).

140

Els Comitès de Defensa de la CNT

Finalment els treballadors confederals, desorientats per la crida dels seus dirigents, els mateixos del 19 de juliol!, havien optat, finalment, per abandonar la lluita, encara que en principi s’havien burlat de les crides de la direcció de la CNT a la concòrdia i a l’abandó de la lluita, en benefici de la unitat antifeixista.

La definitiva dissolució dels Comitès de Defensa La força militar dels Comitès de Defensa a la ciutat de Barcelona s’havia mantingut intacta, malgrat que els Fets de Maig foren una terrible derrota política dels revolucionaris, que es materialitzaria a partir del 16 de juny de 1937, amb la detenció del Comitè Executiu del POUM i la il·legalització d’aquest partit. A partir d’aquell moment també es desencadenà una repressió selectiva contra la CNT, iniciant-se una ofensiva judicial 104en diversos fronts: 1.-Contra els comitès revolucionaris locals creats en les jornades del 19 i 20 de juliol; 2.- Contra els que havien participat a la rebel·lió de Maig de 1937; 3.-Contra els delictes d’opinió, lectura de premsa clandestina, derrotisme o portar armes sense permís; 4.- Contra alguns destacats responsables cenetistes, com Aurelio Fernández, Barriobero, Eroles, Devesa, etcètera.

Però, a finals de maig de 1937, els Comitès de Defensa encara eren suficientment forts com per organitzar diverses companyies armades, dependents dels comitès de defensa de barriada. En una carta-cir-

104 GODICHEAU, François: Represión et Ordre Public en Catalogne pendant la guerre civil (1936-1939). École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (2001). Thése, 3 tomes, passim.

Agustín Guillamón

141

cular del Comitè de Defensa Confederal de Barcelona105, amb data del 27 de maig de 1937, dirigida als comitès de barri de Poblet (actualment Sagrada Família), Clot i Martí de Provençals, s’informava de la decisió, presa al Ple de delegats dels Comitès de Defensa, que s’aprovà a proposta presentada pel comitè de defensa de la barriada d’Harmonia (abans Sant Andreu del Palomar) d’armar i formar una companyia a cada un dels barris de Sagrera, Hispano, Vilapiscina, Verdum, 19 de Juliol (abans Trinitat) i el grup X i dos companyies al barri d’Harmonia. “Cada companyia ha d’estar formada per cinquanta companys a més dels càrrecs responsables dins de la mateixa”. Cada companyia havia de comptar amb una secció de metralladores, una altra de granaders i tres esquadres de fusellers. “Les companyies no atendran a altres indicacions que les emanades del Comitè de Defensa de Barriada, que assumirà el comandament total de les mateixes”. La circular acabava invitat als barris de Poblet , Clot i Martí de Provençals a unir-se a la iniciativa aprovada pel Ple [de districte] dels delegats dels Comitès de Defensa. Un anàlisi106, titulat “acceptació d’un projecte d’organització conspiradora”, datat a Barcelona, a maig de 1937, feu balanç de les Jornades de Maig i preparà als Comitès de Defensa per a la més estricta clandestinitat, mitjançant la seva reestructuració organitzativa i la creació d’un Comitè Nacional de Defensa: “No s’han d’oblidar els aprenentatges de la dura lliçó passada en la que la provocació s’ha presentat en circumstàncies especialment desfavorables, per l’agudesa, subreptícia i rotunditat de la seva manifestació, i per l’amplitud dels seus propòsits, que arribaven fins a l’extermini total de la nostra organització. Això significava l’aniquilament de les conquestes revolucionàries del proletariat, i per tant, la pèrdua de la seva llibertat”. Els comitès revolucionaris de barri, a Barcelona, sorgiren el 19-20 de juliol i duraren, com a mínim fins al 7 de juny, quan les restablertes forces de l’ordre públic de la Generalitat dissolgueren i ocuparen els diferents centres de les Patrulles de Control, i de passada algunes seus de Comitès de Defensa, com la del barri de les Corts107. Malgrat el decret que exigia la desaparició de tots els grups armats, la majoria resistí fins al setembre de 1937, quan foren sistemàticament dissolts i assaltats, un 105 Comitè de Defensa Confederal de Barcelona: “Comité de Defensa de la Barriada Poblet, Clot y Martín de Provensals, salud”. Barcelona, 27 de maig de 1937. 106

“Aceptación de un proyecto de organización conspirativa. (Barcelona, maig de 1937)”.

107 BERENGUER, Sara: Entre el sol y la tormenta. Seuba, Calella, 1988. I la correspondència de l’autor amb Sara Berenguer.

142

Els Comitès de Defensa de la CNT

a un, els edificis que ocupaven. L’última en ser ocupada, i la més important i forta, fou la seu del Comitè de Defensa del Centre, allotjada als Escolapis de Sant Antoni, que fou presa per assalt el 20 de setembre de 1937 per forces d’ordre públic, que utilitzaren tot un arsenal de metralladores, tancs i bombes de mà. Malgrat tot, la resistència als Escolapis no cedí al foc de les armes, sinó a les ordres de desallotjament, donades pel Comitè Regional. A partir d’aquell moment els Comitès de Defensa s’ocultaren sota el nom de Seccions de coordinació i informació de la CNT, dedicats exclusivament a tasques clandestines d’investigació i informatives, com abans del 19 de juliol; però ja durant el 1938 en una situació netament contrarevolucionària. Tot hi això, encara foren suficientment forts i combatius com per publicar un òrgan clandestí, titulat Alerta...! del que editaren set números entre octubre i desembre de 1937. El número 1 aparegué el 23 d’octubre de 1937. Les constants d’aquest diari foren la solidaritat amb els “presos revolucionaris”, exigint el seu alliberament i denunciant la gestió i els abusos a la Presó Model; la critica del col·laboracionisme i de la politització de la FAI; la denúncia de la desastrosa política de guerra del govern Negrín-Prieto i del predomini estalinista a l’Exèrcit i a l’Estat. Envià salutacions de confraternització amb les Joventuts llibertàries i amb l’Agrupación de Los Amigos de Durruti. Una característica indeleble de la publicació foren les constants crides a “fer la revolució” i a l’abandó de tots els càrrecs per part dels comitès superiors: “Que la Revolució no pot fer-se DES DE L’ESTAT, sinó CONTRA L’ESTAT”108. A l’últim número, amb data de 4 de desembre de 1937, denuncià les txeques estalinistes i la brutal persecució dels cenetistes a la Cerdanya. Alerta...!, que havia assolit una notable difusió, deixà de publicar-se per decisió acordada en assemblea dels delegats dels comitès de barri de Barcelona, atenent a les pressions i arguments de la Federació Local de Grups Anarquistes de la necessitat d’unificar la premsa, però mantenint l’amenaça de tornar a emprendre la seva publicació, si la nova premsa confederal no satisfeia les seves exigències d’absoluta veracitat, i es sotmetia per contra a compromisos polítics inconfessables.109

108

“Decimos hoy”. Alerta…! número 2 (30 octubre 1937).

109 GODICHEAU, François: Represión et Ordre Public en Catalogne pendant la guerre civil (1936-1939). École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (2001). Tom 2, pp. 338-341.

143

Conclusions

Els Comitès de Defensa foren l’organització armada de la CNT, fortament depenent dels sindicats. No eren un organisme de la FAI. Inicialment dugueren a terme funcions d’autodefensa, davant la brutal repressió dels anys del pistolerisme (1917-1923). El 1934 s’enfrontaren a l’intervencionisme policial del catalanisme feixista de Dencàs-Badia contra les vagues, que caracteritzà la cartera de Governació i la Comissaria d’Ordre Públic de la Generalitat. Més enllà del tòpic burgés de l’home d’acció i d’una CNT i una FAI identificades amb el terrorisme de bomba i pistola, el moviment anarcosindicalista, durant els anys vint i trenta, es caracteritzà pels seus anhels culturals i pedagògics com a via cap al progrés i la emancipació del proletariat. Les experiències quotidianes del “món” llibertari posaven en pràctica uns valors solidaris i anticapitalistes, pregonament arrelats a la consciència popular dels que vivien ja en una comunitat alternativa i paral·lela, a l’interior de la societat burgesa de l’època. “Vivere militare est”: viure és lluitar. De la mateixa arrel llatina sorgeixen les paraules militar, militant, milícia i milicià. El militant combatia en el camp sindical, cultural, associatiu i també al militar, perquè tots formaven part de la mateixa lluita, de la pròpia vida. La República democràtica fou incapaç de consolidar la més petita reforma, ni de donar solucions als greus problemes del moment, causats per una depressió econòmica mundial, que generava un atur massiu i permanent. Esclataren diferents insurreccions obreres contra aquest estèril reformisme, que a més fou reduït al no res per una dreta ferotge i unes institucions caduques i obsoletes, entre les que destacaven l’Exèrcit i l’Església. El grup Nosotros s’encarà a la resta de grups anarquistes, a Catalunya, entre abril i juny de 1936, en un moment en el que ja eren evidents els preparatius militars per a un cop d’Estat. Esclataren dures

144

Els Comitès de Defensa de la CNT

polèmiques al voltant de dos conceptes fonamentals: la “presa del poder” i l’”exèrcit revolucionari”. El grup Nosotros estava submergit en els preparatius insurreccionals, mentre la majoria dels grups de la FAI els acusaven, des del purisme doctrinal àcrata, d’anarco-bolxevics i de militarisme. Es donava un pregon divorci entre teoria i pràctica. Els Comitès de Defensa, en el projecte del grup Nosotros, eren la base de l’exèrcit clandestí de la revolució. El juliol de 1936, aquests grups de defensa derrotaren a l’exèrcit sollevat i es convertiren en els comitès revolucionaris de barri, assumint tasques de govern, que anaven des de la formació de columnes milicianes, al front, i patrulles de vigilància, a la rereguarda, fins al proveïment d’aliments, manteniment d’hospitals i menjadors gratuïts, o bé, la gestió d’escoles, la recaptació d’impostos revolucionaris, plans d’obres públiques per atenuar l’atur, requisa d’edificis, casernes, hotels, esglésies i convents, passant per l’expropiació i col·lectivització d’empreses, indústries i comerços. La derrota dels militars plantejà una situació revolucionària. La militància cenetista hagué d’escollir entre dues opcions: la dictadura anarquista, proposada per Garcia Oliver amb l’ambigua frase d’”anar a pel tot”, o el col·laboracionisme amb el Govern de la Generalitat i la resta d’organitzacions obreres i burgeses, proposada per Frederica Montseny i el grup Nervio (Abad de Santillán). En realitat, hi hagué una tercera opció, defensada per Manuel Escorza, que proposava “congelar” la situació revolucionària, mantenint el domini armat a les Milícies i al carrer, fins que arribés el moment adequat de suprimir la Generalitat. Aquesta opció acabà confonent-se amb la posició col·laboracionista. L’autèntica alternativa revolucionària, que radicava en la presa del poder pels comitès de barri i els sindicats, aparegué de forma fugissera i amb demorança, alguns mesos desprès. Aquesta alternativa revolucionària s’expressà confusament en les exigències dels comitès de barri a Marcos Alcón; triomfà al Ple de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona del 12 d’abril de 1937, radicalitzat pels comitès de barri, que aprovà la retirada dels cenetistes de tots els càrrecs governamentals, i nomenà un Comitè Revolucionari Insurreccional; i es concretà clarament en el cartell de Los Amigos de Durriti, encolat als carrers i places de Barcelona a finals d’abril de 1937. La renúncia de la CNT a la revolució i la opció favorable al col·laboracionisme amb la resta d’organitzacions antifeixistes, i la participació governamental, convertiren en obsoletes les funcions revolucionà-

Agustín Guillamón

145

ries i de govern que els comitès revolucionaris de barri havien assumit inicialment, el juliol de 1936. Les Patrulles de Control monopolitzaren la violència revolucionària a la rereguarda, desposseint als Comitès de Defensa d’aquest tasca. Durant el novembre-desembre de 1936 els Comitès de Defensa es veieren sotmesos, un cop més, a una estricta dependència sindical, i a una hibernació forçada. Entre desembre de 1936 i març de 1937 Comorera, des de la Conselleria de Proveïments, desencadenà la Guerra del Pa contra els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona, amb l’únic objectiu d’aniquilar totalment als potencials òrgans de poder obrer. A la primavera de 1937, les Patrulles de Control foren perdent protagonisme i importància en favor del Cos Únic de Seguretat, que revitalitzà i unificà a les antigues forces de l’ordre públic burgés: Guàrdies d’Assalt i Guàrdia Civil. Paral·lelament , aquest enfortiment i unificació de les antigues forces repressives governamentals, comportà la resurrecció i rearmament dels Comitès de Defensa, que foren detonant i protagonistes principals de les Jornades de Maig de 1937, desbordant als comitès superiors cenetistes. La derrota a les Jornades de Maig de 1937, causada per l’alto al foc ordenat pels líders cenetistes, certificà la victòria armada que necessitava la contrarevolució, dirigida pels estalinistes, que a principis de juny dissolgué les Patrulles de Control i a finals de setembre, manu militari, tots els Comitès de Defensa de barriada. La ideologia de la unitat antifeixista, que unia Govern de la Generalitat, estalinistes, republicans i comitès superiors, sense altre objectiu que el de guanyar la guerra i aixafar la revolució, imposà una salvatge repressió del moviment anarcosindicalista, de la SBLE (Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya) i del POUM. Els Comitès de Defensa encara publicaren, durant octubre-desembre de 1937, un òrgan de premsa que defensava la solidaritat amb els presos revolucionaris i que atacava al col·laboracionisme. El 1938, els revolucionaris estaven ja sota terra, a la presó o en la clandestinitat més absoluta. No fou la dictadura de Franco, sinó la República de Negrín qui acabà amb la Revolució. Els historiadors acadèmics fonamenten, avui, la seva pretesa objectivitat, en la visió i judici del passat des de l’actual democràcia espanyola, i la validesa “universal i eterna” (però classista) dels drets humans i dels principis democràtics. No comprenen la ucronia, insensatesa i prejudici que amaga aquest punt de vista, doncs la conseqüència immediata de la Guerra Civil no fou la democràcia (capitalista),

146

Els Comitès de Defensa de la CNT

sinó la sanguinolent dictadura de Franco. La situació revolucionària, sorgida el juliol de 1936 a Catalunya, gràcies a la victòria dels Comitès de Defensa cenetistes sobre militars i feixistes, només pot entendre’s des de la cosmovisió i valors del proletariat revolucionari, i des de la defensa del seus interessos històrics de supressió de totes les classes. No es lluitava, es matava, sofria i moria per la República i la democràcia, sinó per l’emancipació de l’obrer i per una societat millor, més lliure i justa, que a més semblava a tocar de la mà. Era un combat revolucionari i anticapitalista, que no pot comprendre’s, acceptar-se, ni difondre’s, pels que viuen del sistema i cobren per justificar-lo; defensant, avui, als estalinistes i al Govern de la Generalitat republicana de 1937. Sotmeto a la reflexió del lector, potser perplex per haver-se posat en qüestió alguns dels sagrats mites, i tal vegada torbat per determinats conflictes i realitats històriques, aquí desvetllades, aquella bella i inquietant resposta de Morfeu, a la famosa trilogia fílmica de Matrix: “No he dit que fos fàcil, Neo, només vaig dir que seria la veritat”.

Agustín Guillamón.

Nota editorial: Un primer esborrany inicial (molt breu) d’aquest treball fou publicat al numero extraordinari de Solidaridad Obrera, (gener de 2010) dedicat al centenari de la CNT.

147

Annexos

Esquema de repartiment de tasques dels sis militants del quadre de defensa (segons la Ponència d’octubre de 1934) 1.-Secretari: contacte amb altres quadres, creació de nous grups, informes. 2.-Investigació de persones: determinar la perillositat dels enemics. 3.-Investigació d’edificis: aixecar croquis i elaborar estadístiques. 4.-Estudi dels punts estratègics i tàctics de la lluita al carrer. 5.-Estudi dels serveis públics. 6.-Investigar on obtenir armes, diners i proveïments.

148

Els Comitès de Defensa de la CNT

Sigles emprades AC: AIT: CCMA: CNCD: CNT: DAS: ERC: FAI: NKVD: POUM: PSUC: SBLE: SIM: UGT:

Acció Catalana Associació Internacional de Treballadors Comitè Centra de Milícies Antifeixistes (de Catalunya) Comitè Nacional dels Comitès de Defensa Confederació Nacional del Treball Deutsche Anarcho-Syndikalisten (anarcosindicalistas alemanes en el exilio) Esquerra Republicana de Catalunya (catalanistes) Federació Anarquista Ibèrica Narodnyy Komissariat Vnutrennij Del (Policía política russa) Partit Obrer d’Unificació Marxista (marxistes no-estalinistes) Partit Socialista Unificat de Catalunya (estalinistes) Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya Servei d’Investigació Militar (Policía política estalinista espanyola) Unió General de Treballadors (sindicat socialista)

Agustín Guillamón

149

Annex 1 “Agrupació Los Amigos de Durruti. A la classe treballadora”. [Cartell encolat a murs i arbres. Barcelona, a finals d’abril de 1937]: “Agrupació de Los Amigos de Durruti. A la classe treballadora: 1.-Constitució immediata d’una Junta Revolucionària integrada per obrers de la ciutat, del camp i per combatents. 2.-Salari familiar. Carta de racionament. Direcció de l’economia i control de la distribució pels sindicats. 3.-Liquidació de la contrarrevolució. 4.-Creació d’un exèrcit revolucionari. 5.-Control absolut de l’ordre públic per la classe treballadora. 6.-Oposició ferma a tot armistici. 7.-Una justícia proletària. 8.-Abolició dels bescanvis de personalitats. [Intercanvi de presos entre l’Espanya feixista i l’Espanya republicana] Atenció treballadors: la nostra agrupació s’oposa a que la contrarrevolució segueixi avançant. Els decrets d’ordre públic, patrocinats per Aiguadé no seràn implantats. Exigim la llibertat de Maroto i d’altres camarades detinguts. Tot el poder a la classe treballadora. Tot el poder econòmic als sindicats. Enfront la Generalitat, la Junta Revolucionària.”

*** El programa expressat per Los Amigos de Durruti ABANS DEL MAIG DEL 37 es caracteritzava per l’èmfasi posat en la gestió de l’economia pels sindicats, la crítica a tots els partits i del seu col·laboracionisme estatal, així com un cert retorn a la puresa doctrinal ácrata. Los Amigos de Durruti exposaren el seu programa al cartell amb el que cobriren els murs de Barcelona a finals del mes d’abril de 1937. Aquests cartells propugnaven ja, ABANS DELS FETS DE MAIG, la necessitat

150

Els Comitès de Defensa de la CNT

de SUBSTITUIR al govern burgès de la Generalitat de Catalunya per una Junta Revolucionària. El cartell d’abril del 37 anticipava i explicava el volant llençat durant les jornades de maig, i abraçava molts dels temes i preocupacions tractats per Balius als articles publicats a Solidaridad Obrera, La Noche e Ideas (sobre la justícia revolucionària, el bescanvi de presoners, la necessitat de que la rereguarda visqués per a la guerra, etcètera). Es planteja per primera vegada la necessitat d’una Junta Revolucionària que substituís al govern burgés de la Generalitat. Aquesta Junta Revolucionària era definida com a un govern revolucionari format per obrers, camperols i milicians, que el 19-20 de juliol de 1936 havien derrotat al feixisme al carrer (excloïent al PSUC, fundat el 24 de juliol). Però el més important és l’expressió conjunta de les tres consignes finals. La substitució del govern burgés de la Generalitat per una Junta Revolucionària, es mostra junt amb la consigna de “Tot el poder per a la classe treballadora” i “Tot el poder econòmic als sindicats”. El programa polític expressat amb aquest carell, immediatament abans de les jornades de maig, era sense dubte el més avançat i lúcid de tots els grups proletaris existents, i convertia a la Agrupació en l’avantguarda revolucionària del proletariat espanyol en aquest moment crític i decisiu. I així ho reconegueren el POUM i la Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya a la seva premsa.

Agustín Guillamón

151

Annex 2 Noms dels delegats i d’alguns membres dels tretze comitès de barri dels Comitès de Defensa de la CNT a la ciutat de Barcelona, de la coordinadora local i de la coordinadora regional. Acostuma a ser molt difícil posar noms a determinades organitzacions o seccions del moviment llibertari, sobretot si el seu caràcter és de tipus clandestí. Això succeeix per exemple amb els comitès de defensa. Però la constant recerca en arxius110, de vegades, té la seva recompensa. Així és com ara podem posar alguns noms als membres i delegats dels comitès de defensa. A la ciutat de Barcelona existien (en 1937) tretze comitès de defensa de barri, que detallem a continuació, assenyalant els noms dels delegats i representants més destacats d’aquests comitès de defensa: 1.- Harmonia del Palomar (abans Sant Andreu de Palomar): Juan Pérez, del sindicat de Sanitat, secció Pompes Fúnebres. Manuel Domínguez, del Sindicat del Vestir, secció Corseteria. 2.- Barceloneta: Andrés Marín del sindicat de la Fusta, secció Aserradors. Manuel Morey del sindicat de Professions Liberals, secció Mestres. 3.- Centre: Antonio Nebot del sindicat de la Construcció, secció Paletes i Peons. Juan Martínez, del sindicat de Químiques, secció Gomes. Guillermo Martín, del sindicat de Pagesos. 4.- Clot: Joaquín Vilá, del sindicat de Professions Liberals. Miguel Cardona i Joan Bou, tots dos del sindicat del Fabril i Tèxtil, el primer de la secció de Tintorers i el segon de la secció del Ram de l’Aigua.

110 y 25-26

Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca). PSB-844/37/4, PSB-150/21/7

152

Els Comitès de Defensa de la CNT

5.- Les Corts:111 Máximo Calatayud del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció Filats i Teixits. Eugenio Guerra i Dositerio Fernández, tots dos del sindicat de la Construcció, secció Paletes i Peons. 6.- Gràcia: Ángel Carballeira112, del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció Tintorers José Carbó, del sindicat del Transport, secció Art Rodat. 7.- Horta: Ramón Ros i Juan Martín, tots dos del sindicat del Vestir, el primer de la secció de Camiseria i el segon de la secció Sabates. 8.- Martí de Provençals: Juan Baeza. del sindicat de la Construcció. Salvador Gómez, del sindicat d’Alimentació, secció Vins i Licors. Julián Viñe, del sindicat de la Construcció, secció Empedradors. 9.- Poblet: José de la Fuente, del sindicat de la Construcció, secció Paletes i peons. José Ollet, del sindicat de Sanitat, Neteja i Regs. 10.- Prat Vermell:113 Santiago Berral, del Sindicat de Llum i Força, secció Carbó mineral. 11.- Poblenou: Ángel Pérez i José Fuentes, del Sindicat Fabril i Tèxtil, el primer de la secció del Ram de l’Aigua i el segon de la secció de Fogoners. Antonio López114, del sindicat Metal·lúrgic, secció Ferros i Acers. 111

Veure BERENGUER, Sara: Entre el sol y la tormenta. Seuba, Calella, 1988.

112 S’havia entrevistat amb Marcos Alcón per donar un “cop de timó” a l’interior de la Organització. Veure també CARBALLEIRA MOMBRIÓ, Ángel: Apunts sobre “De mi paso por la vida” de José Peirats. Comentaris sobre el pròleg d’Enric Ucelay-Da Cal. REDHIC, (França), 2010. 113 Veure LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere: Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Virus, Barcelona, 2013. 114 Control.

Fins al juny de 1937 havia estat el delegat de la secció del Poblenou de les Patrulles de

Agustín Guillamón

153

12.- Sants: Luis Sans, Joaquín Pérez i Juan Castillo, tots del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció Ram de l’Aigua. 13.- Sarrià: José Argente del sindicat de la Construcció, secció Ceràmica. Pedro Hernández del sindicat de la Construcció, secció Paletes i Peons. Vicente Benedicto del sindicat de Tècnics administratius. La coordinadora a nivell local, a la ciutat de Barcelona, estava constituïda, el 7 de febrer de 1938, amb el nou nom de la zona 10 de la Secció de Coordinació i Informació, pels següents militants: Amador González115 Manuel Ucedo José Rico Francisco Reyes José Castillo Eugenio Montserrat José Mora Manuel Cora Joan Mora Gaspar Jerez La coordinadora a nivell regional, a Catalunya, el 17 de novembre de 1937, estava constituïda per: Hilario Esteban Gil116 del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció del Ram de l’Aigua, delegat directe del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Jose Maria Pi Bastida de la secció de Mecànics del sindicat del Metall, delegat directe del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Antonio Urgelés Castejón del sindicat del Fabril i Tèxtil, secció del Ram de l’Aigua. 115 dimissió.

Figura clau a l’organització dels Comitès de Defensa. El gener de 1938 presentà la seva

116

Havia estat delegat de la columna i agent del servei d’espionatge d’Escorza a França.

154

Els Comitès de Defensa de la CNT

Ramón Riu Berangas de la secció de mecànics del sindicat del Metall. Manuel Mirasol Marqués del sindicat de la Construcció, secció Guixaires. Claudio Carbó Puit del sindicat de la Construcció, secció Paletes. Domingo Gómez Cid del sindicat de la Construcció, secció Ebanista. Mateo García García del sindicat de la Construcció, secció Peons. Rogelio Trapaga Díaz del sindicat del Metall, secció Automòbil. Félix Liquiniano Heriz117 del sindicat de la Construcció, secció Paletes. Eutiquio Martín.

117 Vasc. Destacat home d’acció cenetista. Durant el franquisme recolzà la lluita d’ETA i dissenyà el seu emblema.

155

Glossari

Acció Directa El 1918, per acció directa s’entenia la negociació directa del sindicat únic amb cada empresari, sense acceptar en cap cas intermediaris de cap mena, ja fossin les autoritats estatals o locals o la Federació Patronal. Això donava una força descomunal a la CNT, enfrontada a cada empresa per separat. La patronal va respondre, el 1919, amb el terrorisme d’Estat i la contractació de pistolers que liquidessin als sindicalistes. Aguadé, Artemi Fou un dels tres representants d’ERC al CCMA. Juntament amb Jaume Miravitlles i Joan Pons. Després de la dissolució del CCMA fou nomenat conseller de Seguretat Interior, al primer govern Tarradellas, presidint la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de gestionar l’Ordre Públic i, per tant, les Patrulles de Control. El maig de 1937 comptà amb el suport de Comorera i Vidiella, del PSUC, en el seu intent de desplaçar els anarquistes del govern. El resultat fou la pèrdua de les funcions d’Ordre Públic pel govern de la Generalitat. El 1939 s’exilià a França, residint a París fins a l’ocupació alemanya. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic. Alcón, Marcos (1902-1997) Anarquista. Milità al Sindicat del Vidre. Participà al CCMA, substituint a Durruti quan marxà al front, dirigint els Transports de Guerra. El 1937 els comitès de defensa li demanaren que prengués la

156

Els Comitès de Defensa de la CNT

secretaria general de la CNT. S’exilià a Mèxic, on va tractar assíduament a Katia Landau i fou membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad. Amigos de Durruti L’Agrupació de Los Amigos de Durruti fou una nombrosa agrupació anarquista, d’uns cinc mil adherents, fundada el març de 1937, oposats a la militarització, i molt crítics respecte a l’entrada de la CNT al govern republicà i al de la Generalitat . El 2 de març de 1937, el diari La Noche va publicar una nota en què es feia una presentació dels objectius, característiques i forma d’associar-se a l’Agrupació de Los Amigos de Durruti, que el 17 de març es fundà formalment. Jaime Balius, el seu principal promotor, fou nomenat vicesecretari. Pablo Ruiz i Francisco Carreño eren membres de la junta directiva. El diumenge 11 d’abril es produïren esbroncades i xiulets durant el discurs de Federica Montseny, al míting de la plaça de toros Monumental. Los Amigos de Durruti portaven una pancarta que exigia la llibertat de Maroto i dels presos antifeixistes. Los Amigos de Durruti foren acusats, a les reunions del CR de la CNT, del boicot a la ministra. El diumenge 18 abril 1937 Los Amigos de Durruti donaren un míting al Teatre Poliorama, presidit per Romero, en què intervingueren Francisco Pellicer, Pablo Ruiz, Jaume Balius, Francisco Carreño i Vicente Pérez “Combina”. A finals d’abril un cartell de l’Agrupació fou encolat en arbres i murs per tota la ciutat de Barcelona, difonent el seu programa: “Tot el poder a la classe treballadora. Tot el poder econòmic als sindicats. Enfront de la Generalitat, la Junta Revolucionària. “ El diumenge 2 de maig donaren un míting al Teatre Goya, en el qual es va projectar el film “19 de juliol”, glossat per Jaime Balius, i en què intervingueren a més Liberto Callejas i Francisco Carreño. El 5 de maig del 1937 (dimecres), Los Amigos de Durruti van distribuir una octaveta a les barricades. La CNT desautoritzà per ràdio a l’Agrupació Los Amigos de Durruti. El 6 de maig (dijous) La Batalla va reproduir l’octaveta de Los Amigos de Durruti. En aquest mateix número, La Batalla feia una crida per la retirada dels treballadors. Solidaridad Obrera va desautoritzar aquesta octaveta d’Els Amics de Durruti.

Agustín Guillamón

157

El 8 de maig del 1937 (dissabte) es desferen les barricades, excepte les del PSUC, que van romandre fins al juny, com a signe de la seva victòria. Los Amigos de Durruti distribuïren un Manifest que feia balanç de les Jornades de Maig. En el Manifest es parlava de “la traïció” dels dirigents de la CNT. El 9 de maig (diumenge), Solidaridad Obrera qualificava aquest Manifest de demagògic i als membres de l’Agrupació de provocadors. El 19 de maig es va publicar el número 1 de El Amigo del Pueblo, brutalment censurat. El 22 de maig es va reunir el Ple de les Federacions Locals i Comarcals de la CNT, que proposà l’expulsió de Los Amigos de Durruti. L’Ajuntament de Sabadell va acordar el cessament del regidor (i delegat comarcal d’Economia de la Generalitat) Bruno Lladó, per haver penjat al seu despatx un cartell de Los Amigos de Durruti. El 26 de maig aparegué clandestinament, sense previ pas per censura, el número 2 de El Amigo del Pueblo. Balius fou empresonat, dies després, per haver publicat un article crític sobre Negrín, prèvia denúncia del PSUC. El 28 de maig es clausurà La Batalla i l’emissora de ràdio del POUM, així com la seu social de Los Amigos de Durruti a la Rambla. Nota a la primera pàgina de Solidaridad Obrera exigint l’expulsió de l’Agrupació de Los Amigos de Durruti. El 6 de juny s’efectuà, manu militari, la dissolució de les Patrulles de Control. Al gener de 1938 es publicà el fullet Hacia una nueva revolución, redactat per Balius, i editat per Los Amigos de Durruti. L’1 de febrer de 1938 es va publicar el número 12 i últim de El Amigo del Pueblo. Després l’Agrupació passà a una clandestinitat que la va fer inoperant. Anarquisme d’estat i anarquisme revolucionari Durant la guerra civil, el projecte polític de l’anarquisme d’Estat, constituït com a partit parlamentari i com a organització burocràtica, fracassà estrepitosament, en tots els terrenys; però el moviment social de l’anarquisme revolucionari aconseguí cotes de gestió econòmica, d’iniciatives populars revolucionàries i d’autonomia proletària, que encara avui il·luminen i anuncien un futur radicalment diferent a la barbàrie capitalista, l’horror feixista o l’esclavitud estalinista. I encara que aquest anarquisme revolucionari sucumbí finalment a la repressió de l’Estat, dels estalinistes i dels comitès superiors, ens deixà en llegat

158

Els Comitès de Defensa de la CNT

l’exemple i el combat d’algunes minories, com Los Amigos de Durruti, les JJLL i alguns grups anarquistes de la Federació Local de Barcelona, que ens permeten teoritzar avui les seves experiències, aprendre dels seus errors i reivindicar la seva lluita i la seva història. ASCASO, Francisco (1901-1936) Aragonès, benjamí d’una família de llinatge àcrata. Forner i cambrer de professió. Militant des de molt jove als grups d’acció aragonesos. El desembre de 1920 fou empresonat per l’atemptat, comès pel seu germà Domingo, que costà la vida del periodista d’El Heraldo de Aragón, que havia denunciat als soldats revoltats el gener a la caserna del Carme. Estigué dos anys a la presó, sortint amb una salut trencada pels maltractaments. En 1922 marxà a Barcelona, integrant-se en el grup anarquista Los Solidarios, amb Durruti, García Oliver, Aurelio Fernández, Gregorio Jover, Ricardo Sanz, etcètera. Participà en nombroses accions armades i en atemptats. El juny de 1923 fou detingut i empresonat, aconseguint fugir el desembre del mateix any. Durant la Dictadura de Primo de Rivera s’exilià a París. El desembre de 1924, juntament amb Durruti, feu una “volta” per Amèrica, caracteritzada per nombrosos atracaments a bancs en diferents països, amb l’objectiu de recaptar diners per tal d’alliberar presos anarquistes a Espanya. El maig de 1926 arribà de nou a París, on fou detingut al juliol, al costat de Jover i Durruti, per preparar un atemptat contra Alfons XIII, romanent un any a la presó. Evità l’extradició a l’Argentina i Espanya gràcies a una intensa campanya popular a favor del seu alliberament. Visqué clandestinament a diversos països. A principis de 1929 aconseguí permís de residència a Brussel·les. Tornà a Barcelona immediatament després de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931. S’integrà al grup Nosotros (nou nom que adoptà l’antic grup Los Solidarios en conèixer l’existència d’un grup amb el mateix nom) amb Durruti i García Oliver, entre d’altres. Assidu redactor de Solidaridad Obrera, afiliat al Sindicat Tèxtil de Barcelona. Deportat a Les Canàries i Guinea al febrer de 1932, com a càstig per la seva participació en la insurrecció de gener de 1932, a l’Alt Llobregat. Alliberat al setembre de 1932. Formà part del Comitè Revolucionari de la insurrecció del 8 de gener de 1933 a Barcelona. Detingut a l’abril de 1933, al costat de Durruti, ambdós van ser presos al penal del Port de Santa Maria, fins al seu alliberament a l’octubre.

Agustín Guillamón

159

Treballà com a cambrer i intervingué en la campanya abstencionista de les eleccions de novembre de 1933.Impulsà la insurrecció de desembre de 1933. A principis de 1934 fou nomenat secretari general de la CNT, donant suport a la vaga general de Saragossa. Es mostrà contrari a la signatura del pacte d’Aliança Obrera amb la UGT per part de la CNT asturiana. El 6 octubre 1934 desconvocà la vaga general que havia de donar suport al Govern de la Generalitat en el seu enfrontament amb el Govern Central, pel que fou destituït del seu càrrec de Secretari General. Intervingué al Congrés de Saragossa (maig de 1936) en representació del Sindicat Tèxtil de Barcelona. Membre del Comitè de Defensa Confederal fou un dels dirigents de la insurrecció obrera contra l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, participant destacadament en els combats de carrer, amb una audàcia i una temeritat excessives. Morí el 20 de juliol d’un tret al front, en l’assalt a la caserna de Drassanes. ASENS, Josep El juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Sindicats de Barcelona, membre del CR de la CNT i del Comitè de Defensa Confederal. Fou un dels tres representants de la CNT al CCMA, al costat de Durruti i García Oliver. Cap de Serveis de les Patrulles de Control. Feu nombrosos viatges a l’estranger per comprar armes. A l’abril de 1938 fou representant cenetista al CE del Moviment Llibertari. No es prestà a sotmetre’s a la justícia burgesa republicana, que li demanava comptes per la seva actuació a Patrulles, exiliant-se a França, raó per la qual el juny de 1938 fou “inhabilitat” per exercir qualsevol càrrec a l’Organització. Acabada la guerra civil fou readmès plenament en la CNT, participant en la seva reconstrucció a França. Morí el 1985. ASTÚRIES, Insurrecció d’ Després de la derrota electoral de les esquerres a les eleccions de novembre de 1933 es formaren diversos governs de dreta. Però l’entrada de ministres de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, dirigides per “El Jefe”, Gil Robles), al govern, fou percebuda com un cop d’estat feixista, com l’esdevingut recentment a Viena. La insurrecció obrera, planificada a nivell estatal, es reduí a una insurrecció obrera armada a Astúries, on CNT i UGT van aparèixer unides a

160

Els Comitès de Defensa de la CNT

l’interior de l’Aliança Obrera, i a un aixecament nacionalista a Catalunya, sense participació cenetista. La insurrecció obrera asturiana fou aixafada per tropes africanes, dirigides pel general Franco. BALIUS, Jaime (1904-1980) Patia una malaltia degenerativa que li produí una coixesa i moviments espasmòdics en un braç. En la seva joventut fou nacionalista, participant a l’atemptat del Garraf contra Alfons XIII. Milità alguns mesos al BOC. El 1933 ingressà al moviment anarquista, estant a la presó. El 21 juliol 1936 llançà un full volant, amb la capçalera de Solidaridad Obrera. Fundador, amb Pablo Ruiz i Francisco Carreño de l’Agrupació de Los Amigos de Durruti. El maig de 1937, des de dalt d’una barricada, llegí un manifest, demanant la solidaritat activa dels treballadors francesos. El 1939, a l’exili francès fundà amb Ridel, Prudhommeaux i alguns anarquistes francesos, el Grup francoespanyol de Los Amigos de Durruti, que a la revista Révision, i en el número triple de L’Espagne nouvelle (números 67-69 de juliol a setembre de 1939), publicà un heterodox anàlisi i unes rigoroses reflexions sobre les causes del fracàs de la revolució espanyola. Després de la invasió nazi s’exilià durant molts anys a Mèxic, romanent alguns mesos a casa de Munis i més tard, durant dos anys, al Sanatori Espanyol, amb la seva malaltia agreujada i en un estat d’absoluta misèria, escrivint-se amb l’historiador Bolloten, resident a Califòrnia, que li prestà ajuda moral i econòmica. Als anys seixanta va aconseguir traslladar-se a França. Des de 1964 va col·laborar en Le Combat Syndicaliste. Morí a Hyères, a la residència Bon-Séjour dels republicans espanyols a l’exili. Barriobero, Eduardo (1880-1939) Advocat i polític republicà, federalista i maçó. Establert a Madrid. Se’l considerava organitzador de l’atemptat a Dato, que al març de 1921 li costà la vida a aquest president del govern espanyol. Exiliat en dues ocasions durant la Dictadura de Primo de Rivera. Fou triat diputat a les Corts Constituents de la República, destacant en la crítica al govern pels successos de Casas Viejas. Advocat dels cenetistes. Es traslladà a Barcelona per substituir Ángel Samblancat com a dirigent de l’Oficina Jurídica, les funcions de la qual potencià i amplià. En

Agustín Guillamón

161

aquesta tasca fou auxiliat per Antonio Devesa, del Comitè Pro-presos de la CNT i per José Batlle, enllaç amb el Comitè de Defensa de la barriada del Centre. A partir de juny de 1937 defensà a nombrosos cenetistes encausats pels Fets de Maig. Fou empresonat, l’octubre de 1937, per suposades irregularitats de l’Oficina Jurídica. Les autoritats republicanes no l’alliberaren a la caiguda de Barcelona i va caure en poder dels feixistes. Fou afusellat pels franquistes. Berneri, Camilo En la seva joventut milità a les Joventuts Socialistes. Fou veterà de la Gran Guerra, professor d’Humanitats a la Universitat de Florència, i membre de la Unione Anarchica Italiana. Exiliat d’Itàlia després de la victòria del feixisme, arribà a Espanya el juliol de 1936 i, amb Carlo Rosselli, organitzà la primera columna de voluntaris italians per combatre a Aragó. La seva sordesa li impedí quedar-se al front. A Barcelona edità en italià el diari Guerra di classe. Molt crític amb el col·laboracionisme, la seva carta oberta a Federica Montseny aconseguí una gran fama i difusió. Col·laborà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI. Durant les Jornades de Maig de 1937, fou assassinat pels estalinistes al costat de Francesco Barbieri. BOC Bloc Obrer i Camperol, escissió del PCE el 1931. Maurín era el seu dirigent. El 1935 es fusionà amb la ICE per fundar el POUM. CARBÓ, Eusebio (1883-1958) Periodista anarcosindicalista. Al Congrés cenetista de 1919 defensà la revolució russa i l’ingrés de la CNT a la Tercera Internacional. Múltiples viatges per tot Europa entre 1917 i 1920, amb llargues estades a Itàlia, on conegué a Malatesta, Fabri i Borghi, acompanyant a aquest últim en nombrosos mítings sindicalistes. Redactor de Solidaridad Obrera des de 1930. Fundador del setmanari Más Lejos. Durant la Guerra Civil ocupà càrrecs a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat i al Consell d’Economia. Redactor cenetista de l’esborrany del Decret de Col·lectivitzacions, promulgat per Joan Pau Fàbregas. Morí a l’exili mexicà.

162

Els Comitès de Defensa de la CNT

Capitalisme d’Estat i Capitalisme Sindical L’estalinisme fou una opció contrarevolucionària, que defensava el capitalisme d’Estat i propugnava la dictadura del partit estalinista sobre el proletariat. L’anarquisme d’Estat dels comitès superiors llibertaris fou una opció contrarevolucionària, perquè defensava un capitalisme sindical i propugnava l’enfortiment de l’aparell d’Estat, la unitat antifeixista i l’objectiu únic de guanyar la guerra, renunciant a la revolució. Carnet de productor L’abril de 1937 es tractava d’una mesura “obrerista” de caràcter revolucionari, que pretenia implantar un carnet de productor, amb drets de racionament, per impedir que ningú pogués subsistir només perquè tenia diners. Es tractava d’obligar a rendistes i burgesos a sortir dels seus passius amagatalls, per enrolar-se a l’exèrcit o a participar activament en treballs de defensa militar. Mai arribà a ser una realitat. No s’ha de confondre amb la “carta de treball”, imposada pels estalinistes el 1938, en un procés de militarització de la classe obrera i de les relacions laborals. CARREÑO, Francisco Mestre racionalista, destacat militant i orador als anys trenta. Membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti i fundador de l’Agrupació de Los Amigos de Durruti, al costat de Jaime Balius i Pablo Ruiz. Casares Quiroga President del Consell de Ministres quan es produí la revolta militar el 17 de juny de 1936, que desembocaria en la Guerra Civil espanyola. Incapaç de donar-li la importància que mereixia ni de fer front a la revolta, dimití i fou substituït per Martínez Barrio, al capdavant d’un govern que no arribà a prendre possessió, i per José Giral definitivament. Es negà a lliurar armes a les organitzacions obreres. No ocupà cap càrrec durant la Guerra Civil, marxant a França juntament amb

Agustín Guillamón

163

Azaña i Martínez Barrio després de la caiguda de Catalunya. Morí a l’exili el 1950. La seva filla Maria Casares aconseguí cert èxit a França com a actriu. Casas Viejas Els successos de Casas Viejas és el nom amb el que ha passat a la història la massacre d’anarquistes per part d’un nombrós destacament de guàrdies d’assalt, que tenien ordres de “tirar a la barriga”. El que succeí en aquest llogaret de la província de Cadis, entre el 10 i el 12 de gener de 1933, fou un dels fets més tràgics de la Segona República Espanyola. Obrí una enorme crisi política en el primer bienni de la República i fou l’inici de la pèrdua de suports polítics i socials, que conduiria mesos després la caiguda del govern republicà-socialista de Manuel Azaña CNT Confederació Nacional del Treball. Sindicat anarcosindicalista, fundat el 1910, en el qual militaven, el juliol de 1936, les quatre cinquenes parts del proletariat català. Absolutament majoritari a la ciutat de Barcelona. Comitè Central de Proveïments El CC de Proveïments (CCP) apareguè com a complement indispensable del CCMA. Estigué presidit per Domènech i tingué una continuïtat “natural” a la Conselleria de Proveïments del primer govern Tarradellas, també dirigida pel mateix Domènech. El seu fonament i la seva força naixien de la coordinació i cooperació amb els comitès de barri de la ciutat de Barcelona i amb els comitès locals catalans. Comitè Central de Milícies Antifeixistes o CCMA Efímer òrgan de govern que reagrupava organitzacions revolucionàries, reformistes i contrarevolucionàries, partits i sindicats obrers, i burgesos antifeixistes. Creat a Barcelona, el 21 de juliol de 1936, com a fruit amarg de la insurrecció victoriosa sobre l’exèrcit i de la renúncia

164

Els Comitès de Defensa de la CNT

cenetista a prendre el poder. Era un organisme de col·laboració de classes, que durà només nou setmanes. Molts historiadors parlen erròniament del CCMA com d’un òrgan de doble poder. Comitè de No Intervenció El Comitè de No Intervenció, també conegut com a Comitè de Londres, fou una organització creada el 1936 a proposta de França amb l’objectiu de verificar el grau de compliment del Pacte de No Intervenció, amb el qual es buscava evitar la intervenció estrangera a la Guerra Civil espanyola i evitar la internacionalització del conflicte en un moment de màxima tensió entre democràcies i dictadures. Alemanya i Itàlia es sumaren al Pacte de No Intervenció el 8 d’agost de 1936. Finalment, fins a 27 països europeus, incloent la Unió Soviètica, s’adheriren al pacte. Mentre Regne Unit i França, s’abstingueren d’intervenir en la contesa, Alemanya i Itàlia donaren suport de manera sistemàtica i decisiva al bàndol de Franco, mentre la Unió Soviètica envià ajuda intermitent a l’Espanya republicana. El Comitè fou una gran farsa que perjudicà al govern legal i democràtic de la República, en situar-lo en peu d’igualtat amb uns militars colpistes. D’altra banda, mentre s’impedia la compra d’armes al govern republicà, l’Eix des del primer moment subministrà a Franco totes les armes i homes que volguè. El Comitè era fruit de la por dels governs francès i anglès a un triomf revolucionari a Espanya. COMITÈ PENINSULAR I REGIONAL de la FAI El CP era l’òrgan de coordinació i direcció de la FAI a nivell peninsular (Espanya i Portugal) i el CR a nivell de Catalunya. COMITÈ REGIONAL I LOCAL de la CNT Òrgan de coordinació i direcció de la CNT a Catalunya, a nivell català o local.

Agustín Guillamón

165

COMITÈS REVOLUCIONARIS DE BARRI a la ciutat de Barcelona Els comitès revolucionaris de barri, a la ciutat de Barcelona, i diversos comitès locals a la resta de Catalunya, foren els potencials òrgans de poder de la classe obrera. Propugnaven la socialització de l’economia i s’oposaren a la militarització de les Milícies i al col·laboracionisme amb el govern i els partits antifeixistes. Estaven armats, eren l’exèrcit clandestí de la revolució. La seva principal limitació fou la seva incapacitat d’organitzar-se i coordinar-se al marge de l’aparell confederal. Els comitès superiors ofegaren política i orgànicament als comitès revolucionaris, que es convertiren en els seus pitjors enemics i en el major obstacle en la seva anhelada i necessària integració a l’aparell de l’Estat burgès, com a meta final del seu procés d’institucionalització. Comorera els declarà la guerra, anteposant la seva destrucció a la fam dels barcelonins. Comitès superiors La ideologia antifeixista i la participació cenetista en diferents càrrecs municipals, conselleries de la Generalitat i fins i tot ministeris del govern central, crearen una burocràcia de comitès superiors, amb interessos diferents i oposats als comitès revolucionaris, sorgits als barris de Barcelona. Mentre els comitès superiors ho subordinaven tot a la victòria bèl·lica sobre el feixisme, els comitès de barri seguien abanderant el programa d’una revolució obrera. El procés d’institucionalització d’aquests comitès superiors de la CNT-FAI els convertí en servidors de l’Estat, que tenien als comitès revolucionaris de barri com als seus pitjors enemics, tal com ho definí el CR a la reunió de comitès superiors llibertaris del 25 de novembre de 1936. La ingènua i simplista tesi, que diferencia els líders anarcosindicalistes entre traïdors o herois, com si la massa militant fos amorfa i abúlica, no explica res. L’enfrontament entre comitès superiors i comitès revolucionaris de barriada fou un capítol més de la lluita de classes, que estigué a punt d’acabar en una escissió, que finalment la selectiva repressió estalinista resolgué amb l’aniquilació dels revolucionaris i la integració en l’aparell de Estat dels comitès superiors. La institucionalització de la CNT tingué importants conseqüències, inevitables, en la pròpia naturalesa organitzativa i ideològica de la CNT.

166

Els Comitès de Defensa de la CNT

Les funcions de direcció i de poder exercides per aquests comitès superiors, que abastaven una minoria molt limitada d’elements capaços de exercir-les, creà una sèrie d’interessos, mètodes i objectius diferents als de la base militant confederal. D’aquí, d’una banda, una desmobilització i desencís generalitzat entre els afiliats i la militància de base, que s’enfrontava a la fam i la repressió absolutament desemparada pels comitès superiors. D’aquí, de l’altra, el sorgiment d’una oposició revolucionària, encarnada fonamentalment en Los Amigos de Durruti, les Joventuts Llibertàries de Catalunya, alguns grups anarquistes de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona, sobretot després de maig de 1937, però que ja s’havia desenvolupat molt aviat, a l’estiu de 1936, en els comitès de barri i de defensa de les barriades barcelonines. COMPANYS, Lluís (1882-1940) President de la Generalitat de Catalunya, successor de Macià, que havia estat el 1931 el primer president de la Generalitat republicana. Havia exercit els càrrecs d’Alcalde de Barcelona, governador civil i Ministre de Marina de la República. Amic de Salvador Seguí i advocat molt freqüentat pels anarcosindicalistes. El novembre de 1936 els cenetistes desenmascararen un projecte de cop d’estat independentista contra Companys per part de Estat Català, perquè se’l considerava molt poc catalanista i massa propens a l’aliança amb la CNT. En l’exili francès fou detingut per la Gestapo i extradit a Espanya. A l’octubre de 1940 fou afusellat als fossars del castell de Montjuïc, a Barcelona. COMORERA, Joan (1895-1958) Diputat al Parlament de Catalunya per la USC (Unió Socialista de Catalunya). Conseller d’Agricultura i Economia en el govern format per Companys el 1934. Secretari del PSUC des de la seva fundació el 24 de juliol de 1936. Durant la guerra civil ocupà consecutivament diverses conselleries. En col·laboració amb l’hongarès Gerö (“Pedro”), dirigí el PSUC de forma personalista i autoritària. El 1949 fou expulsat del PSUC, acusat de titisme (Tito). El 1951 entrà clandestinament a Catalunya. Detingut el 1954 fou jutjat i empresonat. Morí el 1958 al penal de Burgos.

Agustín Guillamón

167

CONESA, Antonio Formava part del grup d’acció liderat per Antonio Ordaz Lázaro, lloctinent o mà dreta d’Aurelio Fernández. La prepotència d’Antonio Conesa, i les seves exagerades peticions de desmesurades cures hospitalàries, naixien d’aquesta pertinença a un grup d’acció “recolzat” per l’autoritat d’Aurelio Fernández. Antonio Conesa fou detingut i jutjat per la desaparició de Martí Puig. Puig era sospitós d’haver atemptat contra la vida d’Antonio Conesa, al qual acusava d’abús d’autoritat i d’exigir privilegis desorbitats com a malalt. Consell d’Economia La situació revolucionària sorgida a Barcelona, després de la victòria de la insurrecció del 19 i 20 de juliol, s’assentà ràpidament sobre tres nous organismes: el CCMA, el CCP i el Consell d’Economia. Existien altres, com el CENU i la Comissió d’Indústries de Guerra, però aquests tres eren dels més importants i articulaven el nou “ordre revolucionari”. El CCMA, sens dubte el més decisiu dels tres, davant la seva primerenca renúncia a convertir-se en un govern revolucionari i substituir al govern de la Generalitat, va acabar especialitzant-se en tasques militars i d’ordre públic. El CC de Proveïments aparegué com a complement indispensable del CCMA. Estigué presidit per Domènech i tingué una continuïtat “natural” a la Conselleria de Proveïments del primer govern Tarradellas, també dirigida pel mateix Domènech. El seu fonament i la seva força naixien de la coordinació i cooperació amb els comitès de barri de la ciutat de Barcelona i amb els comitès locals catalans. El tercer organisme fonamental era el Consell d’Economia, encarregat de regular i coordinar les col·lectivitzacions i la planificació econòmica catalana. Dos membres d’aquest consell acabarien sent dos dels primers ministres anarquistes de la història a entrar en un govern: Antonio García Birlan i Joan Pau Fàbregas. CRTC Confederació Regional del Treball de Catalunya, anomenada normalment, encara que de forma incorrecta, la CNT de Catalunya.

168

Els Comitès de Defensa de la CNT

Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer El cenetista Joan Pau Fàbregas, Conseller d’Economia, promulgà el 24 d’octubre de 1936 el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer. Aquest decret fou fruit d’una negociació de la CNT amb totes les forces antifeixistes i amb el govern de la Generalitat. Fou un fre i un començament de regulació de l’espontani procés d’expropiació, que els treballadors havien iniciat després del triomf de la insurrecció de juliol de 1936. Amb la sortida de Joan Pau Fàbregas del govern format el 17 de desembre de 1936, el desenvolupament concret d’aquest decret fou modelat i manipulat per Josep Tarradellas, mitjançant 58 decrets de caràcter financer i tributari, promulgats el gener de 1937. El Decret de Col·lectivitzacions havia estat transformat en un instrument de la Generalitat per controlar efectivament totes les empreses i planificar l’economia catalana . La revolució obrera, guanyada al carrer, estava sent perduda als despatxos. Decret de dissolució dels Comitès Locals El decret del 9 d’octubre de 1936, complementat amb el publicat el 12, declarava dissolts tots els comitès locals que havien sorgit el 19 de juliol, que serien substituïts pels nous ajuntaments. Tot i la resistència de molts comitès locals a la seva dissolució, i al retard de diversos mesos en la constitució dels nous ajuntaments, es tractava d’un cop mortal del qual no es recuperarien. La resistència de la militància cenetista, que es desentenia de les consignes dels comitès superiors o de les ordres del govern de la Generalitat, amenaçava el pacte antifeixista. Decret de militarització de les milícies Els decrets signats el 24 d’octubre de 1936 sobre militarització de les Milícies a partir de l’1 de novembre i de promulgació del decret de Col·lectivitzacions completaven el desastrós balanç del CCMA, és a dir, el pas d’unes Milícies obreres de voluntaris revolucionaris a un exèrcit burgès de tall clàssic, sotmès al codi de justícia militar monàrquic, dirigit per la Generalitat; el pas de les expropiacions i el control obrer de les fàbriques a una economia centralitzada, controlada i dirigida per la Generalitat.

Agustín Guillamón

169

Diferències entre Confederació, Específica, Organització Confederació: es refereix a la Confederació de sindicats o CNT. Específica: es refereix a la FAI, això és a l’organització pròpia, exclusiva o específica dels anarquistes. Organització: Als anys trenta, assumit el lligam dels sindicats i l’específica, es refereix a l’organització global de CNT i FAI, substituint en el vocabulari a la paraula Confederació, usada abans de la fundació de la FAI. Dictadura de Primo de Rivera Sota el regnat d’Alfons XIII, el general Primo de Rivera, el 13 setembre 1923 donà un cop d’estat, atribuint-se poders dictatorials. Acabà d’aquesta manera amb el pistolerisme barceloní i amb les implicacions del rei en el desastre de l’exèrcit a Anual (guerra espanyola al Marroc). Perseguí a la CNT i pactà amb la UGT. Practicà una política econòmica de grans obres públiques i cert dirigisme estatal. Creà un partit únic. Pare del fundador de Falange, José Antonio Primeo de Rivera. La crisi econòmica de 1929 li feu perdre la base social que el sustentava. El 28 gener 1930 dimití del seu càrrec, succeint-lo la “dictablanda” del general Berenguer. Les eleccions municipals del 14 abril 1931 suposaren la fi del règim monàrquic i la proclamació de la República. DOMÈNECH, Josep J. (1900-1979) Sindicalista i cooperativista. Secretari del CRTC el 1934 i el 1937. Dirigent del Comitè Central de Proveïments i després Conseller de Proveïments de la Generalitat. Al desembre de 1936 fou conseller de Serveis Públics, absolutament enfrontat a Comorera i la seva Guerra del Pa contra els comitès de barri. A l’abril fou, durant alguns dies, conseller d’Economia. Exiliat a França, tornà a Barcelona el 1975.

170

Els Comitès de Defensa de la CNT

DURRUTI, Buenaventura (Lleó 1896- Madrid 1936) Mecànic. Intervingué des de molt jove a les lluites socials del moviment obrer. La seva combativa intervenció a la vaga general d’agost de 1917, li valgué la seva expulsió de la UGT. Poques setmanes després s’exilià a França per tal de no presentar-se al servei militar. L’octubre de 1922 fundà amb Francisco Ascaso, García Oliver, Aurelio Fernández, Ricardo Sanz, i altres, el grup anarquista Los Solidarios. A principis de 1923 fou detingut a Madrid i alliberat al juny. L’1 de setembre participà en l’atracament al Banc d’Espanya a Gijón i proclamada la Dictadura de Primo es Rivera el 23 del mateix mes, decidí exiliar-se. El gener de 1924, Ascaso i Durruti s’instal·laren a París. El novembre de 1924 participaren en el complot de Vera de Bidasoa, que pretenia la invasió d’Espanya per petits grups guerrillers. Després del fracàs, el desembre de 1924, Durruti i Ascaso marxaren a Amèrica, on combinaren el treball en diversos oficis amb els atracaments per finançar l’alliberament de presos, la fundació d’escoles racionalistes i altres projectes, en un periple que els portà a New York, Mèxic, Cuba, Xile, Argentina, Uruguai, tornant París al maig de 1926. El juliol de 1926 Durruti, Ascaso i Jover foren detinguts sota l’acusació de preparar un atemptat contra Alfons XIII, que visitava París el 14 de juliol de 1926. S’inicià una intensa i massiva campanya popular per evitar l’extradició dels anarquistes espanyols a l’Argentina o Espanya, que aconseguí el seu alliberament el juliol de 1927. Després d’un període de clandestinitat i constants expulsions a la frontera franco-belga, a principis de 1929 se’ls concedir residència legal a Brussel·les. Amb la proclamació de la República, l’abril de 1931, Durruti tornà a Barcelona, residint al barri obrer del Poblenou. Constituí el grup Nosotros amb García Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz i altres. Fou deportat a Les Canàries i a Guinea el febrer de 1932, com a càstig per la seva participació en la insurrecció de gener de 1932 a l’Alt Llobregat. Alliberat el setembre de 1932. Formà part del Comitè revolucionari de la insurrecció del 8 de gener de 1933 a Barcelona. Detingut l’abril de 1933, al costat de Francisco Ascaso, tots dos foren presos al penal del Port de Santa Maria, fins al seu alliberament a l’octubre. Treballà com a mecànic i intervingué en la campanya abstencionista de les eleccions de novembre de 1933. Impulsà la insurrecció de desembre de 1933, per la qual cosa fou detingut i empresonat a la presó de Burgos, fins a l’amnistia d’abril de 1934. Al juny va participar al Ple Nacional de la CNT, que rebutjà el pacte d’Aliança Obrera, signat

Agustín Guillamón

171

per la CNT asturiana amb la UGT. Fou detingut arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, a Catalunya, tot i no haver intervingut en ells per a res, romanent empresonat a la Presó Model de Barcelona fins a abril de 1935. La resta de l’any va conèixer diversos i breus, però successius empresonaments. El juliol de 1936 era membre del Comitè de Defensa Confederal que derrotà l’exèrcit. El 20 juliol 1936 formà part de la delegació que es va entrevistar amb Companys i que prenguè la decisió provisional de formar el CCMA. Fou nomenat delegat de la Columna que el 24 de juliol partí a la conquesta de Saragossa. Contrari a la militarització de les Milícies Populars i a la participació governamental. Part de la Columna Durruti fou traslladada a Madrid, en perill de caure en poder dels franquistes. El 19 de novembre de 1936 fou ferit de bala al front de Madrid, morint l’endemà. Impressionant i massiu enterrament a Barcelona, el diumenge dia 23. A l’any de la seva mort la propaganda estalinista li atribuí falsament un eslògan, que el seu aparell de propaganda feu famós: “Renunciem a tot menys a la victòria”. ERC Esquerra Republicana de Catalunya. Partit catalanista republicà de la petita burgesia, amb certes simpaties obreristes, impulsat per Macià i Companys, que obtingué un gran èxit electoral a les eleccions d’abril de 1931. Fou el partit que donà dos presidents de la Generalitat: Macià, mort el Nadal de 1933, i Companys, que el succeí en el càrrec. EROLES, Dionisio Militant cenetista dels grups d’acció del barri barceloní de Sants. Condemnat a vint anys de presó, per un atemptat comès durant els anys del pistolerisme, estigué empresonat durant tota la dictadura de Primo de Rivera. Participà a les insurreccions de gener de 1932 i de gener de 1933. Durant la guerra civil exercí el càrrec de secretari del Consell d’Obrers i Soldats (organisme encarregat de la depuració de l’exèrcit, Guàrdia civil i policia) i a l’octubre de 1936 el de Cap de Serveis de la Junta de Seguretat Interior, en dura rivalitat i enfrontament

172

Els Comitès de Defensa de la CNT

amb la Comissaria General i el Conseller de Seguretat, dominades per estalinistes i ERC. Després de maig de 1937 fou, durant alguns mesos, secretari regional interí de la CRTC. Assassinat el 1940 a l’exili. Escorza, Manuel (1912-1968) Patia una polimelitis que li deixà com a seqüela una paràlisi permanent. A causa d’una atròfia a les cames utilitzava unes enormes alces a les sabates, que juntament amb l’ús de crosses, li donaven un llastimós aspecte d’esguerrat deforme. Molt intel·ligent, d’una gran tenacitat i cultura. Milità en les Joventuts Llibertàries i arribà a formar part del CP de la FAI. A l’assemblea de la CNT-FAI del 20 juliol 1936 defensà una tercera via, enfront de la d’ “anar a pel tot” de García Oliver i la col·laboracionista de Montseny i Santillán, que consistia a usar el govern de la Generalitat com un instrument per socialitzar l’economia, del que els cenetistes es desprendrien quan ja no els fes falta. Fou el màxim responsable dels Serveis d’Investigació de la CNT-FAI, que des de juliol de 1936 executaren tot tipus de tasques repressives, així com d’espionatge i informació. Fou temut i odiat, per propis i estranys, a causa del seu poder repressiu. L’estiu de 1936 intervingué en les converses entre el CCMA i els independentistes marroquins, amb vistes a desmobilitzar els voluntaris d’aquesta nacionalitat al bàndol franquista, concedint-los la independència. A l’octubre de 1936 signà el pacte d’unitat CNT-UGT-PSUC-FAI, juntament amb Eroles i Herrrera. L’abril de 1937, juntament amb Pedro Herrera, negocià directament amb Companys una sortida a la crisi de govern de la Generalitat. S’exilià a Xile. Estat Català Fou un partit polític nacionalista, independentista, dretà i radical, sorgit al juny de 1936 de la fusió de diverses petites organitzacions catalanistes. No formà part del CCMA. Minat per múltiples rivalitats de caràcter personalista. El seu primer secretari, Dencàs, fugí a l’Itàlia feixista en sentir-se amenaçat. El seu successor, Torres Picart, fou detingut, el novembre de 1936, per la seva participació en un absurd intent de cop d’Estat contra Companys, que volia eliminar físicament líders cenetistes com Aurelio Fernández o Dionís Eroles, i acabar amb “la influència anarquista” al govern de la Generalitat. Cornudella, el nou

Agustín Guillamón

173

secretari, impulsà l’anticenetisme visceral del partit, un acostament al PSUC i el suport al govern de la Generalitat. El maig de 1937 participà en els combats de carrer, fustigant als cenetistes i defensant la seva seu. FÀBREGAS, Joan Pau (1894-1966) Cenetista i economista. En els seus vuitanta dies (del 26 de setembre al 16 de desembre de 1936) com a conseller d’Economia, intentà planificar i assolir tres objectius, dels quals aconseguir plasma-ner un, però només en el paper: la legalització de les expropiacions de fàbriques, empreses i tallers, mitjançant un Decret de Col·lectivitzacions i Control obrer, que fou desenvolupat posteriorment, el gener de 1937, mitjançant ordres i disposicions elaborades per Tarradellas, a qui es deu la seva aplicació en la pràctica real, absolutament contradictòria amb l’esperit i la lletra del Decret promulgat per Fàbregas. Els altres dos objectius quedaren tan sols en projectes. El projecte de mobilització civil de la rereguarda treballadora, profundament sentit i demanat pels treballadors; i la Junta de Comerç Exterior, que intentà imposar el MONOPOLI DEL COMERÇ EXTERIOR, amb la finalitat d’impedir l’alça de preus d’aliments, armes i matèries primeres a l’estranger. Fàbregas fou expulsat del govern al mateix temps que Nin, el 17 de desembre de 1936, sense que ningú s’hi oposés. La historiografia sol destacar la importància política de la sortida de Nin, però silencia la de Fàbregas, amb molt més contingut econòmic, polític i social. Fàbregas s’havia creat massa enemics, tant a l’interior del Govern: Companys i Comorera, com a l’interior de la CNT: Santillán i el grup Nervio. Facciós Que es rebel·la contra el poder establert. L’exèrcit facciós: exèrcit aixecat contra la República. FAI: Federació Anarquista Ibèrica. Faístes Evidentment, els militants de la FAI. També s’usava per a denominar despectivament als que defensaven la propagació d’insurreccions al marge de les condicions objectives, en la creença que l’exemple

174

Els Comitès de Defensa de la CNT

arrossegaria al poble de manera contagiosa, gràcies a l’audàcia demostrada pels grups revolucionaris d’acció. Els trentistes, o reformistes, protestaven contra la ingerència de la FAI als sindicats, defensant una acció sindical gradualista i en tot cas una rigorosa preparació de les insurreccions, que havien de ser massives, i en condicions objectives favorables a la seva extensió nacional i social. Feixisme o Democràcia? L’Estat capitalista, tant en la modalitat feixista com en la modalitat democràtica, ha de ser destruït. El proletariat no pot pactar amb la burgesia republicana (o democràtica) per derrotar la burgesia feixista, perquè aquest pacte suposa ja la derrota de l’alternativa revolucionària, i la renúncia al programa revolucionari del proletariat (i als mètodes de lluita que li són propis), per adoptar el programa d’unitat antifeixista amb la burgesia democràtica, en nom de guanyar la guerra al feixisme. Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona L’autèntica FAI de la ciutat de Barcelona, o si es vol, l’únic lloc en el qual els grups anarquistes barcelonins podien manifestar les seves discrepàncies i les seves crítiques al col·laboracionisme. FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, Aurelio Nasqué a Oviedo en 1897. Mecànic de professió. A Barcelona des de 1922. Integrat en el grup Los Solidarios. Intentà atemptar contra Martínez Anido. L’1 de setembre de 1923 participà a l’atracament al Banc d’Espanya, a Gijón. El botí havia de servir per comprar armes. Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera. El juliol de 1926 participà en l’intent d’atemptat contra Alfons XIII, a París. A l’octubre passà a Bèlgica. Detingut poc després a Madrid, amb bombes i armament. A la presó de Cartagena fins a la proclamació de la República a l’abril de 1931. S’integrà al grup Nosotros. Participà en la preparació de diverses insurreccions revolucionàries, com la gener de 1933. Membre del Comitè de Defensa Regional de Catalunya. Representant de la FAI al CCMA, ocupant-se del Departament d’Investigació i Vigilància. Organitzador de les Patrulles de Control. Des d’octubre de 1936 fou Secretari General de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya,

Agustín Guillamón

175

en la qual va mantenir constants enfrontaments amb els estalinistes i amb el conseller Artemi Aguadé. A l’abril de 1937 fou nomenat Conseller de Sanitat del govern de la Generalitat. El 28 d’agost de 1937 fou detingut a la Presó Model. Jutjat per diversos sumaris, primer per l’atemptat contra el president de l’Audiència, Andreu Abelló, del que fou declarat innocent; però abans de sortir de presó se li va obrir un altre sumari per assassinat i estafa dels maristes. Gràcies a la intervenció de García Oliver sortí en llibertat el 6 de gener de 1938. A l’abril de 1938 fou membre del CE del Moviment Llibertari, en representació de la FAI. Va viure l’exili a Mèxic i França. FOUS Federació Obrera d’Unitat Sindical, sota influència del POUM, implantat sobretot a Catalunya. Al principi estava format per sindicats exclosos de la CNT. Nin va ordenar la seva fusió amb la UGT el setembre de 1936, intentant en va sostreure-la al PSUC. El juliol de 1936 comptava amb uns 50.000 membres. GARCÍA OLIVER, Joan (Reus 1901-Guadalajara(Mèxic)1980) Destacadíssim militant anarcosindicalista. Cambrer de professió.S’inicià en les lluites socials a la seva comarca natal. El 1922 contribuí a la creació del Grup Los Solidarios, al costat de Durruti, Ascaso, Jover, Sanz, Aurelio Fernández, etcètera, participant en nombrosos robatoris i atemptats, entre els quals destacà l’homicidi del cardenal Soldevila. Estigué empresonat a Burgos. El 1924 s’exilià a París, tractant amb partidaris de Macià per a una invasió que acabés amb la Dictadura i amb “furisciti” italians, per assassinar a Mussolini. S’uní a Durruti, Ascaso i Jover, que havien tornat de la seva “volta” americana, per preparar un atemptat contra Alfons XIII, aconseguint fugir a Brussel·les sense que el detinguessin. Participà en l’intent d’invasió de Catalunya pels nacionalistes de Macià. Detingut i condemnat, no sortí de presó fins a la proclamació de la República, l’abril de 1931. Participà a la insurrecció de gener de 1933. Detingut i torturat,sortí de presó poc abans de les eleccions de novembre de 1933. S’integrà al grup Nosotros. El maig de 1936 assistí al Congrés de Saragossa. El 19 i 20 de juliol va jugar un paper destacadíssim en els combats de

176

Els Comitès de Defensa de la CNT

carrer, com a organitzador i estratega, amb el grup Nosotros, constituït en Comitè de Defensa Confederal. En les reunions del CCMA exercí un paper de lideratge, encarregant-se de la secretaria de Guerra. El novembre de 1936 acceptà el càrrec de Ministre de Justícia al govern de Largo Caballero. El maig de 1937 fou un dels líders anarquistes més destacats en la crida a l’alto el foc. A l’estiu de 1937 formà part de la Comissió Assessora Política (CAP) que assessorava i dirigia al CR de la CNT catalana. El setembre de 1937 advocà per la rendició als estalinistes i a la policia dels cenetistes insurrectes als Escolapis. El 1938 treballà per la formació d’un Comitè Executiu del Moviment Llibertari. Després d’una breu estada a Suècia, s’exilià definitivament a Guadalajara (Mèxic), on morí el 1980. Escrigué un polèmic llibre de memòries, titulat El eco de los pasos, publicat per Ruedo Ibérico. Gelsa L’octubre de 1936 el Decret de Militarització de les Milícies Populars produí un gran descontent entre els milicians anarquistes de la Columna Durruti, en el Front d’Aragó. Després de llargues i aferrissades discussions, al febrer de 1937, diversos centenars de milicians voluntaris, establerts al sector de Gelsa, decidiren abandonar el front i tornar a la rereguarda. Ja a Barcelona, molts d’ells es van unir a l’Agrupació de Los Amigos de Durruti. Pablo Ruiz jugà un destacat paper en aquest procés d’actiu “derrotisme revolucionari” dels milicians de Gelsa. Govern de la Generalitat Govern autònom i burgès de Catalunya, escombrat gairebé totalment per la insurrecció obrera de juliol de 1936 contra l’exèrcit i els feixistes. La renúncia de la CNT a “anar a per el tot” va permetre la seva lenta reconstrucció. La dissolució del CCMA l’1 d’octubre 1936 facilità el seu restabliment. L’enfonsament de l’Estat central a Catalunya propicià que el govern autònom de la Generalitat assumís funcions en defensa, ordre públic i control de les fronteres, no reconegudes per l’Estatut d’Autonomia. Funcions que perdé irremeiablement després dels Fets de Maig de 1937, quan aquestes funcions foren assumides de nou pel govern central.

Agustín Guillamón

177

Grup A Jacinto Toryho, Jacobo Price, Abelardo Iglesias Saavedra, Federico Sabaté, Miguel Tardaguila, Palmiro Aranda, Francisco López, Juan ós, José Jiménez Sánchez, etc. Grup Nervio Santillán, Pedro Herrera, Jacobo Maguiz, Germinal de Sousa, Adolfo Verde, Ildefons González, José Mari, Joan Rua, Vicente Tarín, Horaci Baraco, Simón Radowitzky, etc. Grup liderat per Santillán, compost majoritàriament per argentins. Amb el grup A, i altres, constituí un front anti-Nosotros. Van copar nombrós càrrecs, tant a l’interior de l’Organització com en l’administració governamental. Grup Nosotros Nou nom, als anys trenta, de l’antic grup Los Solidarios. Estava compost per Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Josep Asens, Antonio Ortiz, Aurelio Fernández, Ricardo Sanz, etcètera, fins a arribar a una vintena de militants actius en primera línia, recolzats per nombrosos col·laboradors que preparaven i facilitaven les diferents accions a executar. El 19 de juliol de 1936 el grup Nosotros es constituí en Comitè de Defensa Confederal, dirigint la insurrecció obrera i el combat de carrer contra l’exèrcit. Posteriorment diversos d’ells es convertiren en delegats de Columna (Durruti, Ortiz), exercint diversos càrrecs militars (Jover, Sanz), o policials (Asens i Aurelio Fernández) o fins i tot arribaren a ministres (Garcia Oliver). Grup Seis Dedos Manuel Escorza del Val, Liberato Minué, Abelino Estrada, José Irizalde, Manuel Gallego, etc. Molts d’ells construïren la carcassa del Servei d’Investigació de la CNT-FAI, dirigit per Escorza.

178

Els Comitès de Defensa de la CNT

Guerra del pa a.- Enfrontament entre Comorera, conseller de Proveïments del PSUC, i els comitès de proveïments de barriada, que afectà també a la Unió de Cooperatives de Barcelona. b.- Guerra entre tres xarxes de distribució diferents de la farina i del pa (i del seu racionament): la dels comitès de barri, la de les cooperatives i la inexistent de Comorera, que ordenà construir, del no res, a l’Ajuntament de Barcelona. Durà des del 20 desembre 1936 fins als Fets de Maig. Política de lliure mercat, imposada per Comorera, contra el monopoli del comerç exterior, propugnat anteriorment per Fàbregas. c.- Manifestacions de dones, manipulades pel PSUC, que portaven pancartes amb consignes contrarevolucionàries: “Més pa i menys comitès”. HERRERA, Pedro Treballador ferroviari. Milità al grup Nervio. Amic de Santillán i de Toryho. Com a representant de la FAI signà el pacte d’unitat d’acció UGT-CNT-PSUC-FAI l’octubre de 1936. Fou Conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, des del 16 desembre 1936 al 3 d’abril 1937 . A mitjans d’abril, juntament amb Escorza, negocià directament amb Companys una sortida a la crisi de Govern de la Generalitat. ICE Izquierda Comunista d’Espanya formava part de l’Oposició trosquista internacional. En 1932 s’escindí del PCE i començà a allunyar-se de la disciplina trotskista. Nin i Andrade s’anaren aproximant al BOC de Maurín, mentre Fersen, Esteban Bilbao i Munis s’oposaren a la fundació del POUM, per considerar-lo un partit centrista i contrarevolucionari. Incontrolats Els comitès superiors de la CNT i de la FAI establiren l’Ordre Públic, és a dir, la llei i l’ordre republicans, als carrers de Barcelona, reprimint la delinqüència i perseguint als feixistes emboscats, però

Agustín Guillamón

179

contenint també la violència revolucionària dels comitès de barri i dels sindicats. El vel que ocultava tal enfrontament amb els revolucionaris expropiadors era el propòsit declarat d’acabar amb els simpatitzants feixistes, el clergat i una delinqüència arbitrària i oportunista, que realment existia, i que, sens dubte, era un greu problema. Totes les organitzacions antifeixistes, inclosos govern de la Generalitat i comitès superiors, confonien i barrejaven la delinqüència amb la violència revolucionària dels comitès de barri i dels sindicats, que colectivizaban o controlaven fàbriques tallers i terres, que executaven feixistes, pistolers, dretans, militars i capellans; que expropiaven torres, cotxes, habitatges de luxe, casernes, esglésies, convents, hospitals, hospicis, propietats abandonades per facciosos fugits, etcètera. El procés revolucionari, per a molts, havia anat massa lluny. El primer pas per controlar-lo consistia en detenir-lo i que no avancés més. Després ja arribaria l’hora de reconquerir el terreny perdut. Per aquesta raó havia aparegut el nou concepte d’”ordre revolucionari”, que no significava altra cosa que impedir aprofundir la revolució i en considerar les “conquestes revolucionàries” com un nou ordre, ja acabat, que calia defensar enfront dels incontrolats / revolucionaris , enfront de la delinqüència descontrolada, enfront de la burgesia expropiada i enfront del feixisme. L’èxit del vocable “incontrolat” radicava precisament en aquesta ambigüitat, que abastava i barrejava dos significats diferents: delinqüent i revolucionari, de forma prou discreta i vetllada com per ser acceptada pels propis comitès de barri, locals o sindicals, contra els quals anava dirigida; i de forma prou clara i precisa com per ser empunyada pels comitès superiors, els partits burgesos, l’estalinisme i el govern contra els revolucionaris, convertits amb l’infamant qualificatiu de “incontrolats” en caps de turc, diana de tots els dards i objectiu prioritari que abatre. La necessària i ineludible repressió de la caòtica i oportunista delinqüència es convertia en excel·lent excusa per frenar i controlar també als revolucionaris expropiadors. D’aquesta manera, es decantava també l’autèntica naturalesa del CCMA, que no era encara un govern de la Generalitat, però si la primera baula per a la seva reconstrucció, és a dir, un organisme de col· laboració de classes, en el qual participaven totes les organitzacions sindicals i polítiques obreres i burgeses, a més dels representants del govern, amb l’objectiu final, conscient o no, de restaurar tots els poders de l’Estat burgès.

180

Els Comitès de Defensa de la CNT

Cada moment establia l’òrgan adequat per controlar i canalitzar la “revolució de juliol” i preparar, en el futur, la reconstrucció de l’Estat. El mateix succeïa amb les Patrulles de Control. Aquarterades les forces d’Ordre Públic “de veritat”, això és, la Guàrdia Civil i la d’Assalt, era necessària una policia “revolucionària”, que protegís aquest nou ordre “revolucionari”, capaç de reprimir la delinqüència arbitrària, però també de “ contenir “als comitès de barri i sindicals, amb totes les contradiccions que es vulgui, originades per aquesta situació inestable dels comitès superiors, dirigents d’una organització d’ideologia antiestatal, que participaven en les tasques governamentals i de reconstrucció de l’Estat capitalista. Els moviments revolucionaris, al llarg de la història, mai no han estat purs i perfectes, sinó heterogenis i contradictoris, ingenus i avançats, irritants i cecs, sorprenents i clarividents, tot alhora. JCI: Joventut Comunista Ibèrica Les Joventuts del POUM. LARGO CABALLERO, Francisco (Madrid 1869-París 1946) Dirigent del PSOE i de la UGT. Col·laborà a les institucions de la Dictadura de Primo de Rivera. Ministre de Treball (1931-1933). Empresonat arran dels fets d’octubre de 1934, es radicalitzà, convertint-se en líder de l’ala esquerra del PSOE. Propugnà una política revolucionària de front obrer Se l’anomenà “el Lenin espanyol”. President del Govern des del 5 de setembre de 1936 fins al 17 maig de 1937, quan va presentar la dimissió per pressions estalinistes. Fou marginat del PSOE i de la UGT. Refugiat a França el 1939. Deportat a un camp de concentració a Alemanya. LLEIDA. Comitè Popular El Comitè Popular de Lleida, format per CNT-FAI, UGT i POUM, en absència de les forces burgeses d’ERC i amb preponderància cenetista, era un govern plenament autònom, que no atenia les ordres del govern de la Generalitat, ni les del CCMA . El 26 de setembre de 1936 es produí l’entrada de consellers anarcosindicalistes al nou govern de la Generalitat i l’1 d’octubre la dissolució formal i definitiva del CCMA.

Agustín Guillamón

181

El nou govern de la Generalitat visità Lleida per aconseguir la submissió del seu Comitè Popular. En la visita, realitzada el 30 de setembre per Josep Tarradellas (“conseller en cap”), el cenetista Domènech (conseller de Proveïments), Andreu Nin (secretari polític del POUM i conseller de Justícia), Joan Comorera (secretari del PSUC i conseller de Serveis Públics) i cent guàrdies d’assalt, es comminà al Comitè Popular a que acceptés la necessitat del comandament únic, donada la proximitat de Lleida al front d’Aragó, i l’acceptació de les disposicions governamentals. Després dels decrets del 9 i 12 d’octubre de dissolució dels Comitè Locals i de formació de nous ajuntaments de caràcter frontpopulista, Lleida acceptà el 22 d’octubre la formació d’un nou ajuntament i la dissolució del Comitè Popular. Això suposava la fi de la preponderància cenetista i la desaparició d’un dels pocs centres de poder del POUM, a favor de l’enfortiment de l’Estat de la Generalitat. MAROTO, Francisco Delegat de la columna de milicians que prengué el seu nom. La columna realitzà una reeixida campanya militar a Còrdova i Granada, ciutat que no pogué prendre per falta d’armament. S’enfrontà al governador de Almeria, Gabriel Morón, a qui criticà, en un míting, el febrer de 1937. Fou empresonat amb gran indignació del moviment llibertari, que exigí el seu alliberament. L’1 de maig de 1937 fou indultat, però perdé el comandament de la seva columna. Al final de la guerra fou detingut, torturat i afusellat pels falangistes a Alacant. MARTÍNEZ ANIDO, Severiano (1862-1938) Governador militar de Barcelona entre 1920-1922, i dirigent de la repressió contra les organitzacions obreres, especialment contra la CNT. La seva actuació es caracteritzà per la brutalitat i l’ús de mètodes terroristes. Creà els Sindicats Lliures, finançats per la patronal, amb l’objectiu d’assassinar als sindicalistes de la CNT. Ministre de la Governació durant la Dictadura de Primo de Rivera i Ministre d’Ordre Públic del primer govern de Franco.

182

Els Comitès de Defensa de la CNT

Fou un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputat per l’Audiència Nacional en el sumari instruït pel jutge Baltasar Garzón, pels delictes de detenció il·legal i crims contra la humanitat comesos durant la Guerra Civil espanyola i en els primers anys de la dictadura franquista. MAS, Valerio Secretari provisional de la CRTC des del 20 de novembre fins al 2 de març de 1937. Secretari electe: del 2 de març fins al 5 de maig, quan fou nomenat conseller, en el govern provisional nomenat en plena expansió de les lluites de la setmana sagnant barcelonina de maig de 1937. MAURIN, Joaquín (1896-1973) Fundador del BOC. Líder indiscutible del nou partit POUM, resultat de la fusió amb la ICE. L’inici de la Guerra civil el sorprengué en zona franquista i els seus camarades el donaren per mort, romanent a les presons franquistes fins a octubre de 1946. Desencantat de la política, a l’exili va abandonar la militància. MERA, Cipriano (Madrid 1895- París 1975) Paleta i cenetista. La columna de Mera es transformà en la 14ª Divisió, de la qual fou nomenat comandant. Aquesta divisió intervingué fonamentalment en la defensa de Madrid, al novembre de 1936, i a la Batalla de Guadalajara, al març de 1937, que guanyà a les tropes italianes. Fou el cap del IV Cos de l’Exèrcit del Centre. El 1938, ja ascendit a tinent coronel, emplaçà la seva caserna general a Alcohete (Guadalajara), lloc proper a la vila d’Horche i des d’on protegia tot el sector oriental de la capital. Recolzà el cop d’Estat del coronel Segismundo Casado el 5 de març de 1939. Pres fins a 1942. S’exilià a França, on treballà com a paleta.

Agustín Guillamón

183

MOLA, general Emilio Emilio Mola fou el general que preparà minuciosament, des de les eleccions de febrer de 1936, que havien donat la victòria al Front Popular, el cop d’Estat del 17 de juliol de 1936. L’anomenat Pla Mola ordenava l’extermini de l’enemic a la reraguarda, considerant que era l’única mesura militar adequada per a un exèrcit que s’enfrontava a una immensa majoria popular, que li era hostil. MONTSENY, Federica (1905-1994) Filla d’intel·lectuals anarquistes. Col·laborà des de molt jove a la Revista Blanca, dirigida pels seus pares: “Federico Urales” i “Soledad Gustavo”. Escriví diverses novel·les “proletàries”. Els seus articles s’inspiraven en l’apoliticisme i el purisme ideològic. El 1936 formà part del CP de la FAI. Ministra de Sanitat al govern de Largo Caballero, des de novembre de 1936 fins a maig de 1937. Durant les Jornades de Maig jugà un paper destacadíssim en l’apaivagament de les lluites de carrer a Barcelona. En l’exili tornà al seu purisme àcrata i a l’apoliticisme. Juntament amb el seu company Germinal Esgleas dominà l’aparell cenetista a l’exili, contribuint al seu anquilosament i inoperància. Munis Manuel Fernández Grandizo i Martínez (1912-1989), conegut pel pseudònim de “G. Munis”. Líder de la SBLE. NEGRÍN LÓPEZ, Juan (Las Palmas 1889-París 1956) Especialitzat en fisiologia. Eminent científic amb estudis a Alemanya. Catedràtic a Madrid. Ministre d’Hisenda al govern de Largo Caballero. Responsable de l’enviament de l’or dipositat al Banc d’Espanya a Moscou. El 17 de maig substituí a Largo Caballero com a president del Govern. Organitzà “el govern de la victòria” amb l’exclusió d’UGT i CNT i el suport dels estalinistes. L’agost de 1937 dissolgué el govern d’Aragó. El 31 octubre 1937 ordenà el trasllat de la seu del govern a Barcelona. L’abril de 1938 constituí un “govern d’unitat nacional”, amb participació de CNT i UGT. La sagnant batalla de l’Ebre (juliol-agost de 1938) i un dur racionament, basat en les llenties, conegudes humorísticament com “les píndoles del doctor Negrín”,

184

Els Comitès de Defensa de la CNT

marcaren la seva etapa de govern. El setembre de 1938 intentà negociar la fi de la guerra amb un programa de tretze punts. A l’octubre decidí la sortida d’Espanya de les Brigades Internacionals. Amb la caiguda de Catalunya en mans dels feixistes, passà la frontera per tornar a la zona Centre-Sud, insistint en una resistència a ultrança. El cop d’estat de Casado de l’4 març 1939 el feu fugir a França. El 1945 dimití del seu càrrec de President del Govern de la República. NIN, Andreu (1892-1937) S’inicià com a sindicalista a la CNT, de la qual fou secretari general el 1921. Fou funcionari de la Internacional Sindical Roja, fins la seva expulsió de Rússia, el 1929, per les seves simpaties trotskistes. El 1930, ja a Barcelona, contribuí a l’organització de l’Oposició trotskista espanyola, que al març de 1932 adoptà el nom de ICE. El 1934 trencà definitivament amb Trotski, després d’un llarg procés d’acostament a Maurín. Propugnà la fusió amb el BOC, fundant al setembre de 1935 el POUM. La desaparició de Maurín a l’inici de la Guerra civil el convertí en secretari polític del nou partit. L’agost de 1936 fou membre del Consell d’Economia. Del 26 de setembre al 16 desembre 1936 ocupà el càrrec de Conseller de Justícia de la Generalitat, destruint l’obra de Barriobero i decretant la dissolució de les Oficines Jurídiques. El 30 de setembre acompanyà a Tarradellas i Comorera per aconseguir la claudicació del Comitè Popular de Lleida. Exclòs, juntament amb el cenetista Joan Pau Fàbregas, del govern de la Generalitat constituït el 17 de desembre de 1936. Al gener de 1937, en plena repressió contra el POUM de Madrid, escriví una carta exigint la participació del seu partit en les converses de fusió del PSOE i el PCE. El maig de 1937 intentà apaivagar les lluites de carrer i evitar l’aïllament del POUM, imposant una política seguidista respecte als comitès superiors de la CNT. Rebutjà la proposta d’assaltar la Generalitat, perquè “no es tractava d’una qüestió militar, sinó política”. El 16 de juny el POUM fou il·legalitzat, i detingut el seu CC. Nin, traslladat a Alcalá d’Henares, fou segrestat per agents de la policia soviètica, torturat i assassinat.

Agustín Guillamón

185

ORDAZ, Antonio (1901-1950) Militant cenetista i propagandista de la FAI. Deportat a Guinea el 1931. Membre del Comitè Pro-pres de la CNT. Durant la guerra civil fou molt actiu en tasques repressives a la rereguarda. Alguns el qualificaven com a mà dreta d’Aurelio Fernández. El 29 juny 1937 ingressà a la Presó Model de Barcelona, processat amb Aurelio Fernández al mateix sumari dels maristes. A la presó protagonitzà nombrosos incidents, formant part del comitè de presos antifeixistes. El desembre de 1937 fou traslladat a la presó de Manresa, des d’on aconseguí escapolir-se, el 3 de gener de 1938, juntament amb altres 17 cenetistes, entre els quals destacava Justo Bueno Pérez. ORTIZ, Antonio (1907-1996) Militant del Sindicat de la Fusta. Intervingué en els preparatius de la insurrecció de gener de 1933, per la qual cosa fou empresonat. El 1931, s’integrà al grup anarquista Nosotros, amb Durruti, Ascaso, García Oliver, etcètera. Intervingué destacadament en la insurrecció del 19-20 de juliol de 1936. El 24 de juliol de 1936, a la tarda, sortí en tren cap al front d’Aragó, com a delegat de la Columna Ortiz o Sud-Ebre. El 14 de setembre de 1937, a causa de la seva oposició a la dissolució de les col·lectivitats d’Aragó per part del general estalinista Enrique Líster, i a la dissolució del Consell d’Aragó, fou destituït com a cap de la 25 Divisió. Romangué diversos mesos sense destí militar. Finalment el juliol de 1938 s’exilià a França, juntament amb Joaquín Ascaso (expresident del Consell d’Aragó) i diversos col·laboradors. Acusà la cúpula de la CNT-FAI d’haver donat una ordre d’assassinat contra ell i contra Joaquín Ascaso. Fou internat al camp de concentració de Vernet. Enrolat en l’exèrcit francès, en un batalló de xoc, combatí en diversos països d’Àfrica i Europa. Condecorat en diverses ocasions. La seva operació més brillant fou l’alliberament de Belfort (França). El batalló d’Ortiz prosseguí la seva ofensiva fins a territori alemany, prenent les ciutats de Karlsruhe i Pforzheim, on fou ferit. El 1948 protagonitzà un intent d’atemptat contra Franco, intentant bombardejar el iot Azor des d’una avioneta. Perseguit a França per aquest atemptat, s’exilià a diversos països d’Amèrica Llatina. Morí en una residència d’avis a Barcelona.

186

Els Comitès de Defensa de la CNT

Patrulles de Control Entre el 21 de juliol i mitjans d’agost de 1936 es constituiren les Patrulles de Control com a policia “revolucionària” depenent del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA). La meitat aproximada dels patrullers tenia carnet de la CNT, o eren de la FAI; l’altra meitat estava afiliada a la resta d’organitzacions components del CCMA: POUM, ERC i PSUC, fonamentalment. Només quatre delegats de secció, sobre els 11 existents, eren de la CNT, als barris obrers de Poble Nou, Sants, Sant Andreu (Harmonia) i Clot; altres quatre eren d’ERC, tres del PSUC i cap del POUM. Les Patrulles de Control depenien del Comitè d’Investigació del CCMA, dirigit per Aurelio Fernández (FAI) i Salvador González (PSUC). Els delegats que dirigien directament les Patrulles d’Control eren Josep Asens (FAI) i Tomás Fàbregas (Acció Catalana). La nòmina dels patrullers, de deu pessetes diàries, era abonada per la Generalitat. Encara que en totes les seccions es feien detencions, i alguns detinguts eren interrogats a l’antiga Casa Cambó per Manuel Escorza, la presó central estava a l’antic convent de monges clarisses de Sant Elies. Amb la dissolució del CCMA les Patrulles passaren a dependre d’una Junta de Seguretat, que els cenetistes pretenien autònoma, mentre PSUC, ERC i govern de la Generalitat consideraven depenent del Conseller de Seguretat, Artemi Aguadé. PEIRÓ, Joan (Barcelona 1887- València 1942) Destacat líder anarcosindicalista. Vidrier. El 1918 intevingué al Congrés de Sants (barri obrer de Barcelona), participant en la discussió sobre l’acció directa. Al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid, defensà les Federacions d’Indústria. Empresonat per les seves activitats sindicals des de juny de 1920 fins a finals de 1921, de gener a setembre de 1925, al maig de 1927 i a l’agost-setembre del 1927. Secretari general de la CNT en 1922 i en 1928-1929. El 1931 signà el Manifest dels Trenta. Ministre d’Indústria de la República (1936-1937). Exiliat a França, fou capturat per la Gestapo i extradit a Espanya. Els falangistes li oferiren que treballés per a ells com a organitzador sindical. El seu rebuig determinà el seu afusellament.

Agustín Guillamón

187

PESTAÑA NÚÑEZ, Ángel (1886-1937) Destacat dirigent sindicalista i veterà cenetista. Rellotger de professió. Director de Solidaridad Obrera el 1917. El Congrés de la CNT de 1919 decidí adherir-se provisionalment a la Tercera Internacional i l’envià a Rússia per estudiar l’organització dels soviets. Pestaña elaborà un informe que condemnava el règim soviètic, provocant l’abandó de la Internacional Comunista. El 1922, juntament amb Seguí, Peiró i Viadiu signà una declaració que ratificava l’apoliticisme de la CNT. L’agost d’aquest mateix any patí un atemptat per part dels pistolers del Sindicat Lliure. Durant la Dictadura de Primo de Rivera estigué a la presó, des de 1924 fins a 1926. L’agost de 1931 signà el Manifest dels Trenta. El març de 1933 fou expulsat de la CNT. L’abril de 1934 fundà el Partit Sindicalista. A l’inici de la guerra es traslladà a Madrid. L’empitjorament de la seva salut, molt deteriorada des de l’atemptat de 1922, el feu retirar-se al poblet de Begues (Barcelona) on va morir. PORTELA Pseudònim del militant cenetista Vicente Gil. Responsable de l’emissió de passaports i del control de les fronteres, primer al CCMA (juliol a octubre de 1936) i després a la Junta de Seguretat (octubre de 1936 a març de 1937). POUM Partit Obrer d’Unificació Marxista, fundat el setembre de 1935 per unificació del BOC i de la ICE. El juliol de 1936 comptava amb uns 5000 militants a Catalunya. Partit leninista, que no permetia la formació de fraccions, ni discussions o debats de cap tipus, sota pena d’expulsió immediata, excepte durant els períodes congressuals. Criticava l’estalinisme de la Unió Soviètica. El 16 de juny de 1937 fou il·legalitzat, el seu CC fou empresonat i els seus militants perseguits. Nin, el seu secretari polític fou segrestat, torturat i assassinat pels soviètics. L’Hotel Falcón, allotjament de simpatitzants estrangers del POUM, es convertí en una presó estalinista.

188

Els Comitès de Defensa de la CNT

Programa revolucionari del Proletariat El programa revolucionari del proletariat passa per la internacionalització de la revolució, la socialització de l’economia, assentar les sòlides bases per a la supressió del valor i del treball assalariat en un àmbit mundial, direcció de la guerra i de les milícies obreres pel proletariat, organització consellista i assembleària de la societat i repressió pel proletariat de les capes socials burgeses i petitburgeses, per a aixafar la segura resposta armada de la contrarevolució. La principal conquesta teòrica de Los Amigos de Durruti afirmava el caràcter totalitari de la revolució proletària. Totalitària, és a dir, total, perquè ha de donar-se en tots els camps: social, econòmic, polític, cultural ..., i en tots els països, superant totes les fronteres nacionals, i era a més autoritària, perquè s’enfrontava militarment a l’enemic de classe, és a dir, la petita burgesia mimada pel PSUC. PSOE Partit Socialista Obrer Espanyol. Reformista. A Catalunya la Federació catalana del PSOE desaparegué completament en fusionar-se amb altres tres partits per fundar el PSUC. Als governs de Madrid i València el PSOE exercí la presidència del govern central des del 5 de setembre de 1936 fins al final de la guerra, primer amb Largo Caballero, i després amb Negrín (des del 19 de maig de 1937), encara que aquest estigué molt influenciat pel PCE. PSUC Partit Socialista Unificat de Catalunya, resultat de la fusió el 24 de juliol de 1936, de quatre petits partits socialistes i comunistes. Comorera era el seu secretari general. Controlat per Moscou mitjançant l’hongarès Gerö (“Pedro”), que el 1956 aixafà amb tancs la insurrecció obrera de Budapest. Era l’únic partit de la Tercera Internacional format per la unificació de socialistes i comunistes i era també l’únic partit reconegut d’un país sense Estat propi. Rabassaire Rabassaire: emfiteuta de la vinya. Unió de Rabassaires era un partit camperol i catalanista, proper a ERC

Agustín Guillamón

189

RUIZ, Pablo Pablo Ruiz, milicià de la Quarta Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti, fou a principis de març de 1937, un dels fundadors de l’Agrupació de Los Amigos de Durruti. SANTANA CALERO, Juan Juan Santana Calero havia militat a les Joventuts Llibertàries de Màlaga. Després de maig de 1937 ingressà a Los Amigos de Durruti. SANTILLAN, Diego Abad de Diego Abad de Santillán era l’estrafolari pseudònim de l’escriptor i dirigent anarquista Sinesio Baudilio García Fernández (1897-1983). El 1905 la seva família, formada per obrers i camperols pobres de les muntanyes lleoneses, emigrà a l’Argentina. Santillán tornà a Espanya en 1913. Cursà el batxillerat i inicià estudis universitaris. A cavall entre Espanya i l’Argentina, prenguè contacte amb el moviment anarquista de tots dos països. Col·laborà habitualment a La Protesta, òrgan de la FORA. El 1922 va marxar a Alemanya per estudiar medicina, participant al congrés de l’AIT de Berlín de 1925 i en el d’Amsterdam de 1926. El 1933 s’establí a Espanya, fugint de la policia argentina. El 1934 s’integrà a la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera (òrgan de la CNT catalana), dirigí Tierra y Libertad (òrgan de la FAI) i impulsà la revista Tiempos Nuevos. Constituí el grup Nervio, que cristal·litzà un front anti-Nosotros, i que acollí a tots els anarquistes argentins que arribaven a Barcelona, concedint-los durant la guerra importants càrrecs de direcció. Tot i que no destacà en els combats de carrer, formà part del Departament de Guerra del CCMA, dirigit per García Oliver. A l’estiu i tardor de 1936 acumulà infinitud de càrrecs de responsabilitat, exercits sempre amb idèntica ineptitud. Entre desembre de 1936 i abril de 1937 fou conseller d’Economia del govern de la Generalitat, desplaçant en el càrrec a Joan Pau Fàbregas (que havia promulgat el Decret de Col·lectivitzacions), sempre disposat a defensar el punt de vista del govern en contra de la CNT. El maig de 1937 se sumà als que cridaven a un alto el foc, per lamentar-se’n al cap de pocs dies.

190

Els Comitès de Defensa de la CNT

El setembre de 1937 publicà un llibre en el qual donava per perduda la guerra. Visqué sense problemes la contradicció entre redactar uns articles de teoria, immaculadament puristes, i una activitat política col·laboracionista i favorable a la participació cenetista en les tasques governamentals. A l’estiu de 1938 fundà la prestigiosa revista teòrica Timón reprengué les seves tasques de traductor i reactivà les edicions Tierra y Libertad. S’exilià a Argentina. SANZ, Ricardo (1898-1986) Obrer tèxtil del barri de Poblenou. Sindicalista i anarquista. El 1922 s’uní al grup Los Solidarios, amb Durruti, Ascaso, García Oliver, etcètera. Organitzà a Poblenou un magatzem d’armes i un taller de fabricació de bombes. Pres governatiu en 1925. Detingut de nou el 1926 durant 26 mesos. Inactiu entre 1928 i 1930. El 1931 es bolcà en la formació dels quadres de defensa confederals. Formà part del Comitè revolucionari de la insurrecció de gener de 1933. Participà als combats de carrer del 19-20 de juliol de 1936. Durant l’estiu de 1936 treballà en l’aprovisionament de les columnes del front d’Aragó. A la mort de Durruti fou nomenat el seu successor com a delegat de columna (transformada amb la militarització en Divisió 26). S’exilià a França. SBLE Secció Bolxevic-Leninista Espanyola. Grup trotskista ortodox, en el qual van militar, entre d’altres, Munis, Domenico Sedran (“Carlini”), Hans David Freund (“Moulin”), Erwin Wolf i Jaime Fernández. SEGUÍ, Salvador (1887-1923) Conegut amb l’apel·latiu de “Noi del Sucre”, fou secretari general de la CNT entre 1918 i 1923. Nascut en una família de classe obrera, arribà a Barcelona als dos anys. Començà a treballar a edat molt primerenca, com a aprenent de pintor. Fou un autodidacta. Sindicalista que molt aviat destacà per les seves habilitats com a orador i per la seva capacitat de convocatòria entre els treballadors. El 1908, es reuní a Barcelona un Congrés Obrer, que donà naixement a la Federació Regional Obrera Catalana. Membre de la directiva de Solidaridad Obrera, participà activament en l’organització de

Agustín Guillamón

191

la resistència dels treballadors durant l’anomenada Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Nomenat secretari de l’Ateneu Sindicalista, durant els anys de la Primera Guerra Mundial recorregué tot Espanya donant a conèixer el seu ideari. En 1916 fou capaç d’acostar les postures de la CNT i del sindicat socialista UGT, que convocaren conjuntament una reeixida vaga general contra l’alça del preu de les subsistències. Al congrés de la CNT de 1918 impulsà els sindicats únics, fórmula organitzativa que enfortí als treballadors en les seves negociacions amb la patronal. Durant els anys que ocupà la secretària de la CNT intentà frenar les activitats dels membres més violents de l’organització. Destacà en les negociacions de la vaga de la Canadenca, que tingué lloc entre els mesos de febrer i març de 1919, en una Barcelona ocupada militarment. La seva decisiva intervenció al míting de la Plaça de Toros de Les Arenes el consegrà com a orador i dirigent, propugnant la fi pacifica de la vaga general, considerada com un èxit dels treballadors, perquè s’havia aconseguit la jornada de 8 hores, obtenint la promesa patronal de la propera readmissió dels acomiadats i l’alliberament de tots els presos. La posició dels més radicals volia prosseguir la vaga fins a aconseguir la immediata readmissió de tots els acomiadats i la llibertat dels presos obrers, en mans privades, fins a desembocar en un conflicte violent si no s’atenia a les seves reclamacions. L’incompliment dels acords per part de la patronal portà a una nova vaga general, del 24 de març al 7 d’abril, que se saldà en un fracàs per als treballadors. L’actuació de Seguí fou durament criticada pels partidaris de mantenir la vaga fins a aconseguir tots els objectius proposats. A finals de l’any 1919, la patronal declarà un lock out general a la ciutat de Barcelona, que utilitzà policia, exèrcit, Guàrdia Civil, sometent i pistolers a sou contra els sindicalistes de la CNT, alhora que la classe obrera barcelonina intentava sobreviure a la fam provocada per la manca de salaris. El novembre de 1920, Seguí fou deportat al castell de la Mola, a Maó (Menorca), on romangué empresonat durant molts mesos. Després del seu alliberament, l’abril de 1922, signà al costat de Pestaña, Peiró i Viadiu una “declaració política”, que defensava la funció política dels sindicats, encara que al marge dels partits tradicionals i del parlamentarisme. Morí assassinat per pistolers a sou de la patronal el 10 de març de 1923, al carrer de la Cadena de Barcelona, mentre passejava amb el cenetista Francesc Comas Pagès. (“Peronas”).

192

Els Comitès de Defensa de la CNT

SESÉ, Antonio Antonio Sesé Artaso s’inicià com a sindicalista a la CNT. Milità a la Federació Comunista Catalano-Balear i fou cofundador del BOC. El 1932 ingressà al Partit Comunista de Catalunya, integrant-se al PSUC el juliol de 1936. Substituí a José del Barrio (nomenat delegat de la Columna Karl Marx) a la secretaria de la UGT catalana. A la primavera de 1937 fou un dels protagonistes de l’enfrontament amb la CNT. Durant les Jornades de Maig de 1937 fou nomenat conseller sense cartera, sent assassinat (5 maig 1937) en un tiroteig al carrer Casp, davant del Sindicat de l’Espectacle de la CNT, quan anava a prendre possessió del seu càrrec al Palau de la Generalitat. Sindicat Únic El Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, es reuní en aquesta barriada barcelonina del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918. Els grans èxits d’aquest congrés foren l’acció directa i el sindicat únic o de ram. S’aprovà a més la necessitat de sindicació de la dona i acabar a tota costa amb l’explotació dels menors d’edat. S’acordà no realitzar hores extres mentre existissin treballadors a l’atur. S’acordà que els oficis que ja haguéssin aconseguit la jornada de vuit hores, ajudarien als que encara no ho havien aconseguit. S’havia d’anar en direcció a l’obtenció del salari únic. El major assoliment fou el de l’organització de la CNT en sindicats únics. Es tractava d’acabar amb la vella organització gremial en diversos oficis, amb interessos diferents a l’interior d’una mateixa fàbrica o empresa. Es dissolien les diverses societats autònomes d’ofici, i es presentava una organització unida i única de tots els treballadors en cada ram industrial. En una fàbrica tèxtil, per exemple, desapareixien les diverses divisions per oficis: filadora, teixidora, calderer, maquinista, etcètera, i es fusionaven tots al sindicat únic tèxtil, donant una gran força organitzativa als treballadors davant l’empresari, que en cas de vaga no podia incidir en la divisió entre diferents oficis dins la seva empresa. El mateix succeïa amb el sindicat únic de la fusta, de sanitat, de la construcció, de banca, etcètera. Desapareixien els vells sindicats d’ofici a favor dels sindicats únics en cada ram industrial.

Agustín Guillamón

193

El sindicat únic implicava un major grau d’unitat enfront de la patronal i facilitava estratègies com la vaga general i l’acció directa. La defensa del sindicat únic fou encapçalada per Salvador Seguí i Emilio Mira, els qui digueren que: “davant de la classe patronal solidària i organitzada, els treballadors s’han de mostrar units”. Sindicat d’Oficis Varis Els sindicats únics s’organitzaven en cada ram industrial. Existien, doncs, a Barcelona, el sindicat únic de la fusta, de la construcció, del tèxtil, d’hostaleria, de sanitat, etcètera. Però en un poble petit on no existia capacitat numèrica per crear diversos sindicats únics de ram, apareixia el Sindicat únic d’Oficis Varis, que agrupava a tots els treballadors d’aquest petit poble, sense distinció professional alguna. A Barcelona també existia un Sindicat Únic d’Oficis Varis, que agrupava aquells treballadors que no podien sindicar-se en cap dels sindicats de ram ja existents, perquè no existia encara tal sindicat, ja fos per falta de nombre suficient de treballadors o perquè estava en procés de constitució: era el cas d’intel·lectuals, artistes, etcètera. Socialització versus Col·lectivització A la primavera de 1937 es produí una creixent oposició de la socialització, propugnada pels treballadors, a la col·lectivització, gestionada i manipulada per la Generalitat. D’una banda, el govern de la Generalitat, recolzat socialment en sectors petit burgesos: administratius, tècnics, antics empresaris, professions liberals i fins i tot obrers d’ideologia estalinista o dretana, enquadrats moltes vegades a la UGT, emprengué una ofensiva per incrementar el seu control de les empreses, basant-se en el Decret de Col·lectivitzacions i en l’aplicació de la bateria de decrets financers, aprovats per Tarradellas a S’Agaró, al gener de 1937. De forma paral·lela el sector radical de la militància cenetista intentà SOCIALITZAR la producció, la qual cosa implicava incrementar el poder dels Sindicats d’Indústria a les empreses. La SOCIALITZACIÓ, per a aquest sector radical de la CNT, suposava la direcció de l’economia catalana pels Sindicats (de la CNT) i trencar amb la dinàmica del capitalisme sindical, establint un repartiment equitatiu de la riquesa que acabés amb les escandaloses diferències entre treballadors d’indústries col·lectivitzades riques o pobres, i d’aquests amb els aturats. Aquesta direcció d’UNA ECONOMIA catalana socialitzada

194

Els Comitès de Defensa de la CNT

exigia al seu torn la creació d’organismes adequats dins de la CNT, això és la substitució dels Sindicats Únics (apropiats per a sostenir una vaga, però no per dirigir les empreses) per Sindicats d’Indústria (millor preparats per gestionar els diferents sectors econòmics), que es realitzà en els primers mesos de 1937. La SOCIALITZACIÓ de l’economia catalana suposava la direcció de l’economia (i de la guerra) per la CNT, i això al seu torn exigia suprimir el govern de la Generalitat. Així, doncs, l’ofensiva contrarevolucionària de la Generalitat per incrementar el seu control, estenent-lo a cada empresa, xocà frontalment amb l’intent de socialització del sector radical de la CNT. Durant la primavera de 1937, s’entaulà una lluita empresa a empresa, en la qual les assemblees que havien d’aprovar la socialització foren pressionades i manipulades de formes molt diferents, des de la maniobra politiquera més roïna a la utilització de les forces de la policia. En aquest dur enfrontament empresa a empresa, que els comitès superiors de la CNT mai volgueren centralitzar, perquè hagués suposat trencar el pacte d’unitat antifeixista, es donà una separació cada vegada més evident i “dolorosa” a la militància sindical, entre el sector col·laboracionista i el sector radical de la CNT. En aquest intent de socialització de l’economia catalana, la militància radical cenetista intentà disputar a la militància col·laboracionista el suport de la majoria de l’afiliació sindical. Però aquesta militància radical gairebé sempre fou minoritària en les assemblees de fàbrica, donat l’allau d’afiliacions oportunistes posteriors al 19 de juliol i a la sagnia que la mateixa revolució havia causat entre els revolucionaris, enrolats en les Milícies o ascendits a càrrecs de responsabilitat. Exemples d’aquest combat de la socialització contra la col·lectivització, manipulada per la Generalitat, són aquests fullets: Sindicato de la Indústria Siderometalúrgica de Barcelona CNT-AIT, ¿Colectivización? ¿Nacionalitzacion? No: Socialización. Imp. Primero de mayo, Barcelona, 1937. Memoria del Primer Congreso Regional de Sindicatos de la Indústria de la Edificación, Madera y Decoración, Gráficas Inicial, Barcelona, 1937. Escriben los protagonistas: Balancess per la historia. Las colectivizaciones y la autogestion obrera durante la Guerra Civil Española. Sin indicar editor, fecha ni lugar.

Agustín Guillamón

195

TARRADELLAS, Josep (1899-1988) Polític catalanista burgès. Secretari particular de Macià, que es casà amb la seva filla. El 1931 fou triat diputat i al desembre entrà al govern de la Generalitat, ocupant les carteres de Governació i Sanitat. Fou processat pels fets d’octubre de 1934. A l’inici de la guerra es posà a les ordres de Companys, president de la Generalitat, en un moment d’abandó generalitzat de càrrecs públics per part d’ERC. Conseller de Serveis Públics al juliol-setembre de 1936. Primer ministre (“Conseller Primer”) del Consell de la Generalitat des de setembre de 1936 fins a maig de 1937, exercint posteriorment la conselleria d’Hisenda. Exiliat a França, el 1954 fou elegit president de la Generalitat, càrrec en el qual fou reconegut el 1977, i que constitueix una de les principals fites de l’anomenada Transició. Cessà en el seu càrrec el 1980. Toryho, Jacinto Periodista anarquista. El 1932 era redactor de Solidaridad Obrera i de Tierra y Libertad. El 1933 ingressà al grup anarquista A. Després de les jornades revolucionàries de juliol organitzà un Servei de Premsa i Propaganda de la CNT-FAI. El novembre de 1936 substituí a Liberto Callejas a la direcció de Solidaridad Obrera, netejant la redacció dels veterans redactors anarquistes, substituïts per professionals burgesos i ideòlegs del col·laboracionisme. Prototip del buròcrata enquistat al seu càrrec. La seva ineptitud i prepotència, el descontentament dels sindicats i la irritació dels lectors aconseguiren finalment que, al març de 1938, fos cessat com a director de Solidaridad Obrera. S’exilià a Argentina. Trentistes Els trentistes es definien com a revolucionaris gradualistes i sindicalistes purs, contraris a les “boges” insurreccions dels faístes. Preferien l’acció sindical a llarg termini que l’acció insurreccional immediata, però precipitada, que atreia la repressió i la desorganització. El Manifest dels Trenta d’agost de 1931, estava signat, entre d’altres, per Progreso Alfarache, Roldán Cortada (que va acabar a la UGT), Juan López (va arribar a ministre d’Indústria de la República), Joan Peiró (destacadíssim sindicalista i home de gran prestigi), Angel Pestaña i altres.

196

Els Comitès de Defensa de la CNT

La principal conseqüència del Manifest dels Trenta fou l’escissió de la CNT, i l’aparició dels anomenats Sindicats d’Oposició, que fundarien al gener de 1933 la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). La FSL a Catalunya assolí una gran força en poblacions com Sabadell, Mataró, Badalona, Manresa, etcètera. També assolí gran força a la regió valenciana. Agrupà a uns 65.000 afiliats. L’escissió no es resolgué fins al Congrés de Saragossa, el maig de 1936, pocs mesos abans de l’inici de la Guerra civil. Joan Peiró tornà a la CNT reunificada amb tot el seu enorme prestigi intacte. Angel Pestaña abandonà la FSL i fundà un minúscul Partit Sindicalista, l’abril de 1934, que el marginà de la resta del món confederal i que pot considerar-se com un gran fracàs personal i polític. UGT Sindicat socialista, minoritari al juliol de 1936. Creixé enormement per afiliació de botiguers, petit-burgesos i anticenetistes, gràcies a la política contrarevolucionària estalinista, que el convertí en corretja de transmissió de les ordres del PSUC. UNITAT ANTIFEIXISTA L’absència d’una organització, avantguarda o plataforma, capaç de defensar el programa històric del proletariat, fou determinant, perquè permeté i impulsà que totes les organitzacions obreres assumissin el programa burgès d’unitat antifeixista (unitat sagrada de la classe obrera amb la burgesia democràtica i republicana), amb l’objectiu únic de guanyar la guerra al feixisme. Les avantguardes revolucionàries que sorgiren, com Los Amigos de Durruti, l’esquerra del POUM (Rebull), alguns grups anarquistes de la Federació Local de Barcelona, les Joventuts Llibertàries de Catalunya, o la SBLE (Munis), ho feren tard i malament, i foren aixafades en el seu intent, molt debilitat-, de presentar una alternativa revolucionària, capaç de trencar amb l’opció burgesa entre feixisme i antifeixisme.

Agustín Guillamón

197

USC Unió Socialista de Catalunya fou fundada el 1923. Joan Comorera fou nomenat el seu secretari general en 1932. Fou un dels quatre petits partits que el 24 de juliol de 1936 s’unificaren per constituir el PSUC. VINALESA El 8 de març de 1937 s’inicià, a Vinalesa (València), violents enfrontaments armats entre anarquistes, contraris a la militarització, i la Guàrdia d’assalt, que volia forçar el seu retorn al front, produint diversos morts i ferits per ambdues parts. Es detingué més de 200 anarcosindicalistes, dels quals 92 eren milicians de la Columna de Ferro. Finalment, el 21 de març, la Columna de Ferro acceptà la militarització, convertint-se en la Brigada 843.

199

Bibliografia utilitzada

1.- Llibres, documents i fullets ABAD DE SANTILLÁN, Diego: Por qué perdimos la guerra. Plaza Janés, Esplugues del Llobregat, 1977. Aceptación de un proyecto de organización conspirativa. (Barcelona, maig de 1937). Acta del Ple de Militants de Barcelona, celebrat el dia 5 de desembre de 1936. Acta del Ple de Sindicats i Barriades celebrat el dia 20 de novembre de 1936, a las deu del matí. Acta del Ple Local de Grups Anarquistes de Barcelona, celebrat el dia [il·legible] de juny de 1936. Actas de les reunions de Companys amb Herrera i Escorza del 11 i 13 d’abril de 1937. ALCÓN, Marcos: “Recordando el 19 de Julio de 1936. Intuición de la militancia anónima”. Espoir (20 juliol 1975). Apuntes de la reunión celebrada el día 3 de enero de 1937. [Secretariat de Patrulles de Control].

200

Els Comitès de Defensa de la CNT

AIT: “Rapport sur láctivité de la CNT dÉspagne (16 décembre 1932 - 26 février 1933) ”. Informe realitzat por A. Shapiro, amb ajuda de E. Carbó. Introducció i notes de Frank Mintz. Fondation Pierre Besnard (2005). BENGOECHEA, Soledad: Reacció en temps de canvi, La patronal catalana davant la República (1931-1936). Dáhir per vui (3), Barcelona, 2005. BERENGUER, Sara: Entre el sol y la tormenta. Seuba ediciones, Calella, 1988. - Correspondencia con A. Guillamón (2009). CAMINAL, Miquel: Joan Comorera. Guerra i revolució (19361939). Empúries, Barcelona, 1984, vol. II. CARBALLEIRA MOMBRIÓ, Ángel: Apuntes sobre “De mi paso por la vida” de José Peirats. Comentarios acreca del prólogo de Enric Ucelay-Da Cal. REDHIC, (França), 2010. Comité de Defensa Confederal de Barcelona: “Comité de Defensa de la Barriada Poblet, Clot y Martín de Provensals, salud. (Barcelona, 27 de maig de 1937)”. Comité de Defensa Confederal de Barcelona: “Plan de estructuración de los Comités de Defensa”. [Cap a finals de març]. Comité Nacional de los Comités de defensa: “Ponencia sobre la constitución de los Comités de Defensa (11 d’octubre de 1934)”. DALMAU, Marc y MIRÓ, Iván: Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, Barcelona, 2010. Declaració manuscrita de Servando Meana Miranda, capità de l’arma d’Aviació. EALHAM, Chris: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial, Madrid, 2005.

Agustín Guillamón

201

FÀBREGAS, Joan P.: Els Factors Econòmics. Oficines de de Propaganda CNT-FAI, Barcelona, 1937. FAI: “Informe que este Comité de Relaciones de Grupos Anarquistas de Cataluña presenta a los camaradas de la Región (març 1937?)”. FONTANA, José María: Los catalanes en la guerra de España. Acervo, Barcelona, 1977. GARCÍA OLIVER, Juan: “Ce que fut le 19 de juillet”. Le Libertaire (18-8-1938). - El eco de los pasos. Ruedo Ibérico, París, 1978. GODICHEAU, François: Represión et Ordre Public en Catalogne pendant la guerre civil (1936-1939). Thése. École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (2001). GÓMEZ, Freddy: “Entrevista con Juan García Oliver, registrada el 29-6-1977 en París (França)”. Fullet. Fundació Salvador Seguí, Madrid, 1990. GORKIN, Julián: “Réunion du sous-secrétariat international du POUM – 14 mai 1937”. Grupos anarquistas Indomables, Nervio, Nosotros, Tierra Libre y Germen: “Comité Local de Preparación Revolucionaria”. Ponència, presentada a la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona, el gener de 1935. GUILLAMÓN, Agustín: “Josep Rebull de 1937 a 1939. La crítica interna a la política del CE del POUM sobre la Guerra de España”. Balance números 19 i 20 (2000). - “La NKVD y el SIM en Barcelona. Algunos informes de Gerö sobre la Guerra de España”. Balance número 22 (novembre 2001).

202

Els Comitès de Defensa de la CNT

- Barricadas en Barcelona. Espartaco Internacional, Barcelona, 2007. [Traducció al francès a Éditions Spartacus, Paris, 2009]. - La revolución de los comités. Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria. De julio a diciembre de 1936. Aldarull, Barcelona, 2012. LACRUZ, Francisco: El alzamiento, la revolución y el terror en Barcelona. Librería Arysel, Barcelona, 1943. LÓPEZ SÁNCHEZ, Pere: Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Virus, Barcelona, 2013. MARIN, Dolors: Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España. Ariel, Barcelona, 2010. MÁRQUEZ, José Manuel y GALLARDO, Juan José: Ortiz. General sin dios ni amo. Hacer, Barcelona, 1999. “Memoria que la Comisión de Abastos de la barriada de Sans presenta a los Sindicatos de la misma”. Solidaridad Obrera (25 d’agost de 1936), pp. 6 i 7. Memoria sobre industria de guerra. Document número 4. MUNIS, G.: Jalones de derrota, promesa de victoria. Crítica y teoría de la revolución española (1930-1939). Muñoz Moya, Brenes, 2003. NELLES, Dieter; LINSE, Ulrich; PIOTROWSKI, Harald; GARCÍA, Carlos: Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). El grupo DAS: sus actividades contra la red nazi y en el frente de Aragón. Sintra, Barcelona, 2010. NIN, André: “Le problème des organes du pouvoir dans la Révolution espagnole”. Juillet. Revue Internationale du POUM, Barcelona-Paris, nº 1 (juin 1937). [Traduït al castellà per Agustín Guillamón i publicat a Balance nº 2 (1995)]. PAZ, Abel: Durruti, el proletariado en armas. Bruguera, Barcelona, 1978.

Agustín Guillamón

203

PEIRATS, Josep: De mi paso por la vida. Memorias. Flor del Viento, Barcelona, 2009. POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni: El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936. Crisi i recomposició de l´Estat. Tesi doctoral. Universitat Autónoma de Barcelona (2002). Reunió de comités celebrada el 2 de desembre 1936. Reunió del Comité realitzada el dia 22 d’agost de 1936. ROCA, Francesc: Política, economía y espacio. La política territorial en Cataluña (1936-1939). Ediciones del Serbal, Barcelona, 1983. ROMERO, Luís: Tres días de Julio. Ariel, Barcelona, 1976 (Novela). SANZ, Carles: La CNT en pie. Anomia, Barcelona-Sabadell, 2010. SANZ, Ricardo: “Francisco Ascaso”. Text mecanografiat. Segona sessió del Ple Local de Grups Anarquistes de Barcelona […] convocat a la sala d’actes de la Casa CNT-FAI, amb assistència dels Grups de Defensa Confederal i Joventuts Llibertàries. (Barcelona, 24 d’abril 1937). SESÉ, Antonio; BARRIO, José del; COMORERA, Juan: Nuestra situación política actual. Discursos pronunciados en el Gran Price el día 20 de diciembre de 1936. Fullet, PSU-UGT, s.d.. Sumari de la Causa criminal contra Antonio Conesa Martínez, José Conesa Martínez i Antonio Ordaz Lázaro. TARRRADELLAS, Josep: “La crisi política prèvia als Fets de Maig. 26 dies de desgovern a la Generalitat”. Informe.

204

Els Comitès de Defensa de la CNT

2.- Diaris Alerta…! (1937). Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (1936-1938). Más Lejos (1936). Solidaridad Obrera (1936-1938). Treball (1936-1938). La Vanguardia (1936-1938).

Agustín Guillamón

205

Índex

Pròleg.....................................................................................................7 Introducció............................................................................................13 De l’informe de Shapiro a la ponència d’octubre de 1934.......................17 El Comitè Local de Preparació Revolucionària.......................................25 Diferències entre grups de defensa, grups d’afinitat i grups d’acció.........29 Crítiques de la FAI de Barcelona als conceptes “Exèrcit” i de“Poder” del grup Nosotros (1936)................................37 La insurrecció obrera del 19 i 20 de juliol: els Comitès de Defensa derroten l’Exèrcit.........................................45 Els Comitès Revolucionaris de Barri, les Milícies Populars i la situació revolucionària de juliol de 1936......................................65 El funcionament assembleari dels Comitès de Defensa i dels comitès de proveïment.............................................................77 Del fracàs militar del CCMA a la militarització......................................85 Els Comitès de Defensa, o tot o res: de potencials òrgans de poder obrer a submisos annexes armats dels sindicats....................93 La Guerra del Pa.....................................................................................105 La radicalització de la FAI de Barcelona pels Comitès de Defensa...........119 Els Comitès de Defensa el Maig de 1937 i la seva definitiva dissolució..............................................................135 Conclusions...........................................................................................143 Annexos.................................................................................................147 Glossari..................................................................................................155 Bibliografia utilitzada.............................................................................199

Aquest llibre s’acabà d’imprimir a

l’Impremta el Taller durant el juliol de 2016

ebook volant impremta manent

1- Barricada aixecada el 19 de juliol de 1936 al Paral·lel, davant de «El Molino». Aqui, els Comitès de Defensa i el Sindicat de la Fusta de la CNT derrotaren a l’exèrcit sollevat.

2-Passis i autoritzacions de comitès revolucionaris.

3-Durruti al Front d’Aragó

4-Volant llençat a les barricades per Los Amigos de Durruti, el 5 de maig de 1937.

5-La reproducció d’aquest volant al número de La Batalla (òrgan del POUM) del 6 de maig de 1937.

6-Cartell de Los Amigos de Durruti, enganxat als murs i arbres dels carrers de Barcelona, a finals d’abril de 1937.

7-Barricades a les Rambles. Maig de 1937.

8-Barricada aixecada, el maig de 1937, a Les Rambles, a lâ&#x20AC;&#x2122;alĂ§ada del carrer Fivaller (avui Ferran). Detall de les cintes protectores dels aparadors.

9-Sacs de terra protegint un portal a Les Rambles. A la paret està fixat el cartell que anuncia un acte de Los Amigos de Durruti al Teatro Goya.

10-Barricada aixecada, el Maig de 1937, a la Vila de Gràcia. Els aparadors apareixen artisticament decorats amb les cintes d’obligada instal·lació, protectores de l’esclafit dels vidres per efecte dels bombardejos.

11-Barricada aixecada el Maig de 1937 a la plaça Dostoievsky (avui Plaça de l’Àngel) a l’inici del carrer Llibreteria. Aquesta foto correspòn a la visió que es té de la barricada sortint del portal on vivia Berneri, mirant a la dreta, cap al Palau de la Generalitat. Estava situada enfront el Sindicat d’Aigua, Llum i Força (electricitat) de la UGT. Aquesta barricada havia estat aixecada per militants del PSUC per protegir qualsevol avenç que es volgués fer dse de la Via Laietana per atacar la Generalitat.

12-Visió de la mateixa barricada des del carrer Llibreteria. Al fons, sota la bandera, un cartell que diu Sindicat de Treballadors de Aigua, Llum i Força de la UGT, en un edifici situat a la Via Durruti (Via Laietana). A l’esquerra, entre dues columnes, el portal on vivia

Berneri, a la Plaça de l’Àngel (Dostoievski), número 2, segon, primera. La foto mostra clarament que el portal de l’edifici on vivia Berneri, es trobava a mercè del foc creuat entre la barricada del PSUC i els balcons del sindicat de la UGT. A la foto es pot apreciar, a més a més, que el portal de la casa on vivia Berneri, estava rodejat per una barricada que anava des de Via Durruti (avui Laietana) fins al centre de la plaça Dostoievski (avui Plaça de l’Àngel). Ningú podia entrar o sortir del portal sense el permís dels amos de la barricada. Al terrat de l’edifici s’havien emplaçat metralladores per disparar cap a la Via Durruti i la Casa CNT-FAI, situada a uns dos-cents metres. Així, doncs, el lloc estava totalment controlat pel PSUC-UGT: la barricada del carrer Llibreteria, la barricada de la plaça i la seu del sindicat ugetista. Era una norma elemental de seguretat que els estalinistes indaguéssin i registréssin els pisos de l’edifici on vivia Berneri, que estava al bell mig del centre del sistema defensiu estalinista. Berneri i Barbieri estaven al pitjor lloc possible, en el pitjor dels moments. Identificats en una primera visita (diamarts, 4 de maig a les deu del matí) els anarquistes italians que vivien a l’edifici; incautades les armes (tres fusells) en un segon registre (dimarts 4 a les 3 de la tarda) se’ls hi va donar l’ordre de no abandonar l’edifici; a la tercera ocasió tornaren amb l’«ordre superior» de detenir Berneri i Barbieri (dimecres 5 de maig de 1937, a les sis de la tarda). La nit del 5 al 6 de maig el cadàver de Berneri aparegué molt a prop del Palau de la Generalitat, amb prou feines a cinquanta metres de la Plaça de l’Àngel. El cadàver de Barbieri fou trobat a les Rambles. Només els estalinistes pogueren detenir-los, només els estalinistes pogueren assassinar-los, només uns pocs homes podien donar l’ordre superior de l’execució.

13-Passis i autoritzacions dels comitĂ¨s revolucionaris.