Al Castelló de l´Olivera

05. El meu arbre, les meues arrels 06. Al Castelló de lÓlivera 10. Comarca Plana Alta 31. Comarca Alt Maestrat 47. Comarca Baix Maestrat 63. Comarca LÁlcalaten 71. Comarca Alt Palancia 85. Comarca Alt Millars 91. Comarca Plana Baixa 100. LÓli dóliva, més que un aliment 102. LÓlivera amb cançons 105. Article inèdit 112. Fotos Magdalena 118. Publicitat

Su ma ri

L´Associació Cultural Colla l´Olla

Vos desitja bones festes!

El meu arbre, les meues arrels

quest, és una mena d’escrit malenconiós que es va escriure en un moment d’introspecció personal, d’enyorança de la terra, terra que ens arrela i ens lliga a ella com un ferm cordell invisible impossible de descordar. La nostra terra, la família que deixem en ella, i en la distància valorem encara més del que ho féiem. L’olivera, com a símbol familiar. Com a arbre fort capaç de resistir el pas del temps, i al mateix temps d’adaptar-se als canvis ambientals, però que tant pateix si se’l trasplanta, si se li vol fer oblidar la terra on ha nascut i crescut... Com l’olivera, les persones necessitem una terra on poder arrelar-nos. Però, de vegades, hem de deixar el nostre lloc d’origen, aquesta terra on hem nascut, per seguir creixent en la nostra pròpia direcció. Encara que en altre lloc, les condicions ambientals i del terreny on es plante l’arbre s’han d’adaptar a les seues característiques evolutives. Algun problema en un d’aquests aspectes pot fer trontollar la seva salut i crear un perill potencial, que pot ser considerable si, a més, hi sumem ferides de poda. Com els arbres, depenem de les arrels. No es poden podar. No es poden arrencar. La realitat d’un arbre és que està encadenat a elles per sempre més. Elles son el seu suport, el fixen al sòl i l’aguanten en l’aire. Les tempestes fan que l’arbre tinga les arrels més profundes. Cap arbre està exempt dels assots i envestides que provoquen els vents, però, aqueix arbre que ha crescut tenint poderoses arrels subterrànies serà molt més ferm davant l’adversitat. Com a forta olivera, vull tenir arrels profundes. Aferrar-me al meu terreny i descendir cap al profund cercant el sustente per a així poder brollar quan arribe el moment i emergir com a arbre fort. Vull que les meues arrels cerquen el fonamental, deixant a un costat allò insignificant, prioritzant i donant cabuda en mi al realment essencial. Si no sóc capaç d’alimentar les meues arrels, creixeré com a arbust frèvol que amb el més lleu frec de vent serà fet fallida. Escrit d’una Castellonera de soca vivint a Barcelona. Laura Blasco i Barreda.

Al Castelló de l´Olivera

Introducció

Al Castelló de l´Olivera

’olivera del nostre País Valencià guarda un tresor secret, al seu tronc, les seues branques, i els arrels soterrats sota terra, terra amb empremtes de tota la nostra història, la història del País de l’olivera, la història al Castelló de l’olivera. Sorprèn calcular tots els fets presenciats per un ésser gairebé immortal. L’olivera ha vist passar regnats i cultures en un paisatge esculpit pel fred, el vent i el sol, fet de troncs barrocament retorçats pel temps, i sobrevivint a generacions i generacions d’homes i dones, l’olivera segueix mirant la vida passar amb molt per explicar en les seues entranyes. L’olivera va arribar a terres de la Mediterrània que avui ocupa la província de Castelló, i aci va fixar les seues arrels. Els antics habitants d’aquests durs paratges de les comarques del nord de la província van treballar amb intrepidesa per a aconseguir millorar les característiques dels ullastres verges per convertir-los en fortes i dures oliveres que van suportar el pas del temps i dels esdeveniments durant segles, tant que van arribar fins al tercer mil·lenni acabat d’estrenar per seguir regalant aquest daurat elixir que és l’oli d’oliva verge. Perquè d’aquestes terres, l’oli fa prop de dos mil·lennis eixia en àmfores per a diferents destins més enllà de la Mediterrània que llavors era el Mare Nostrum, i després pel qual ni tan sols l’heroi Hèrcules s’atrevia a viatjar. 6

Posteriorment, vindria el Descobriment, i l’oli d’aquestes oliveres va viatjar al Nou Món. La major concentració d’oliveres mil·lenàries del món està a Castelló, concretament al Maestrat. Algunes van ser probablement plantades per ibers o romans i la major part en època musulmana. Tenim un patrimoni únic d’arbres mil·lenaris, fets autèntics monuments vivents, que hem de conservar. Perquè estan vius, i bé que ho mostren any rere any, hem de seguir custodiant aquest llegat tan valuós. El Paratge Natural Municipal de l’Ermitori de la Magdalena, va ser declarat com a tal el 22 de setembre de 2006, protegint una superfície de 14,05 ha. Aquest indret és un dels llocs de Castelló pel quals els seus habitants sentim més afecte, pel seu valor històric i cultural. En aquest turó que aflora sobre la plana litoral de la Plana de Castelló, els homes i dones van conrear des d’antany oliveres i garroferes quedant com a testimoniatge els antics bancals de pedra i alguns exemplars que encara perduren. Amb el temps, aquests cultius es van anar abandonant i avui han deixat pas a un bosc litoral mediterrani de pi blanc i matoll baix. Sabem que la presència de l’olivar en la Comunitat Valenciana es remunta a l’època romana, fa més de dos mil anys, quan al tipus de cultiu d’olivar predominant era l’olivar tradicional, Colla l´Olla

caracteritzat per unes limitades produccions, d’una elevada qualitat, i amb uns valors socials i mediambientals que van molt més lluny de la simple producció agrària. Destaca entre altres, l’eficaç lluita contra l’erosió (pel seu particular cultiu, desenvolupat sobre terrasses i bancals), la prevenció dels incendis forestals (per la densitat de les seues plantacions, i la situació geogràfica, sempre pròxima a les masses forestals), la protecció de l’avifauna (a causa de l’elevat nombre d’ocells que nien sobre el cultiu), i la fixació de la població en unes comarques amb elevats índexs de despoblament. Les pràctiques de cultiu de l’olivar tradicional es realitzen de tal manera que minimitzen l’impacte de l’agricultura sobre el medi ambient. Amb la finalitat de divulgar la cultura, els beneficis i les particularitats de l’oli de la Comunitat Valenciana, així com la seua regulació, es va crear l’any 2008 la Denominació d’Origen Protegida de l’Oli de la Comunitat Valenciana. A la Comunitat Valenciana es cultiven varietats autòctones que no existeixen en cap altre lloc, la qual cosa permet que els seus olis siguen únics. L’oli d’oliva verge extra emparat per la D.O.P. Oli de la Comunitat Valenciana destaca, en comparació amb olis d’altres zones, per tindre un alt contingut en omega 6 i pel seu alt nivell antioxidant. La D.O.P de l’oli de la Comunitat Valenciana inclou vuit zones productores d’oli dins del seu àmbit d’actuació. Com la zona de producció és molt àmplia, provoca que hi haja diferències climàtiques entre les diferents subzones, encara que totes es poden emmarcar dins del clima mediterrani. Al Castelló de l´Olivera

Les que corresponen a les comarques de Castelló són les següents: Maestrat.- Comprén municipis de les comarques de l’Alt Maestrat, del Baix Maestrat i la localitat de la Plana Alta de les Coves de Vinromà. Plana Alta-L’Alcalatén.- Comprén municipis de les comarques de la Plana Alta i de L ‘Alcalatén. Serres d’ Espadà i Calderona.Comprén municipis de les comarques de l’Alt Millars, Alt Palància, la Plana Baixa, el Camp de Morvedre i el Camp de Túria. Al Castelló de l’olivera, realitzarem un viatge per les comarques de la província de Castelló. Coneixerem la posició geogràfica de cada comarca, el seu mapa físic amb els relleus de cada territori, format per les muntanyes, cadenes de muntanyes, els pics més alts, les planes i també els barrancs, rius i rambles. Descobrirem els seus paratges i parcs naturals, la seua vegetació, i la seua agricultura entorn al cultiu de l’olivera, descobrint l’àmplia varietat d’espècies 7

autòctones que no existeixen en cap altre lloc, la qual cosa permet que els nostres olis siguen únics. En el recorregut per cadascuna de les comarques, a excepció de la comarca dels ports per no haver trobat referències considerables de tradició olivarera, visitarem municipis que es caracteritzen per preservar la cultura entorn a l’oli d’oliva, amb els seus museus d’oli, uns altres per la conservació de les seues oliveres mil·lenàries, amb les seues rutes de museus a l’aire lliure, i uns altres pel seu passat històric entorn al cultiu de l’olivera. També ens endinsarem en el procés de producció de les seues almàsseres per a obtindre el preuat oli d’oliva. Coneixent de cada varietat d’oliva o marca comercial les seues característiques, qualitats i propietats, així com els beneficis del seu consum per a la salut. En cada municipi ens detindrem a conéixer els seus orígens, el seu passat històric, la seua cultura i patrimoni arquitectònic, dades de la seua població, la seua situació geogràfica, així com el seu entorn paisatgístic amb els llocs més bonics per a visitar. Assenyalar que també hem inclòs testimoniatges directes en alguns municipis, on després del final de la descripció del municipi, continuarà el testimoniatge relacionat amb aquest. Volem deixar constància que en els textos dels testimonis dels meus pares, hem cregut necessari fer les mínimes correccions possibles, i sempre de caràcter purament ortogràfic, respectant la seua dialectologia lingüística, sense la qual es perdria part de la personalitat i emotivitat que els caracteritza. Per tal que quede assenyalada aquesta qüestió, aquest textos estan entre cometes. 8

La sàvia que corre pel meu cos de castellonera, prové del meus avantpassats llauradors del secà, i l’olivera ha estat sempre present en la nostra família. Aquest arbre de tronc curt i gruixut, és símbol antic de pau, glòria i immortalitat. En la cultura Celta els arbres sempre s’han considerat com a elements de protecció i d’aixopluc. Els fonaments de la família amb la seua herència de tradicions i costums, estan representats en les profundes arrels que té l’olivera a la terra on creix i que mai desapareixen, encara que el fred la gele o el foc la creme, amb el pas del temps torna a brostar. També es sap que l’olivera és molt longeva, i la família pot ser tan longeva com la nostra memòria abast a recordar als nostres avantpassats. El tronc de l’olivera simbolitza els pares, que donen suport per ascendir cap amunt a les branques que son el fills, que s’estenen al cel com ocells que volgueren volar. Van creixent noves branques i noves famílies van formantse amb els fills, néts, rebesnéts...i tota la copa de l’olivera simbolitza una relació eterna de la família. No haguera pogut nàixer a un lloc millor en tot el món, com és el meu Castelló, al País de l’Olivera. Rosa Maria Barreda i Barreda.

Bibliografia: http://www.cerespain.com/aceite-de-lacomunitat-valenciana-vinculos.html http://www.turismodecastellon.com/es/quehacer/naturaleza/espacionatural/show/107030 http://valenciaplaza.com/olivos-de-castellonel-secreto-del-paisaje-milenario www.castelloninformacion.com/castellonolivos-milenarios-aceite-turismo-gastronomia/

Colla l´Olla

Plana Alta Alt Maestrat Baix Maestrat L´Alcalaten Alt Palància Alt Millars Plana Baixa

Co mar ques de Castelló

Comarca

Plana Alta

a comarca de la Plana Alta té una extensió de 928 km2, i la integren un total de 17 municipis: Almassora, Benicàssim, Benlloc, Borriol, Cabanes, Les Coves de Vinromà, Orpesa, La Pobla Tornesa, Sant Joan de Moró, Serratella, Serra d’en Galceran, Torre d’en Doménec, Torreblanca, Vall d’Alba, Vilafamés i Vilanova d’Alcolea, i com a cap de comarca Castelló de la Plana, que ocupa una posició central dins la regió. La Plana Alta és limitada al Sud pel Millars i al Nord Est per la serra d’Irta, que la separen de la Plana Baixa i del Baix Maestrat, respectivament. La rambla de la Viuda fa de límit amb l’Alcalatén per l’est, i la serra d’Espareguera i el tossal de Saragossa la separen pel Nord Est de l’Alt Maestrat.

El clima de la part litoral de la comarca es caracteritza per estius càlids (25°C de mitjana l’agost) i hiverns dolços (10°C el gener): la pluviositat és baixa, amb uns 400 mm anuals, distribuïts irregularment, amb màximes acumulades a la tardor. La temperatura de les zones interiors ofereix unes mitjanes de 7 a 9°C el gener i de 22 a 24°C a l’agost, amb precipitacions que oscil·len entre 500 i 700 mm, també amb màximes de tardor molt marcades, la qual cosa sovint produeix avingudes i desbordaments de barrancs i rambles. La densitat comarcal ha experimentat un creixement constant al llarg d’aquest segle XX. La major concentració es produeix a la zona d’hortes velles, avui industrialitzada, de Castelló i Almassora. La zona interior muntanyenca de les Coves de Vinromà, amb la Serra d’En Galceran, la Serratella i la Torre d’en Domènec és la menys poblada, mentre que el pla de l’Arc i els pobles que l’envolten pel sud presenten una densitat notablement superior, que correspon a la de les zones de secà estabilitzat. La població comarcal va conéixer un creixement constant i general fins al 1910, distribuït i equilibrat fins al punt que Castelló o Almassora no van augmentar a un ritme superior al del secà interior en el mateix període. Passat aquest moment, la saturació es va fer sentir en la zona de secà, i va començar la divergència de l’evolució demogràfica entre l’interior i la costa.

Colla l´Olla

La població dispersa és important a Castelló, a Cabanes i també a les Coves; però els municipis amb més clar predomini dels masos són la Vall d’Alba i la Serra d’En Galceran. La dualitat geogràfica bàsica de la comarca es reflecteix també en l’aspecte econòmic: d’una banda estan les planes litorals, regades, industrialitzades i amb una densa estructura de serveis, i per un altre les valls interiors, d’agricultura de secà, més pobres i amb menys recursos com més altes i allunyades de la capital. Les noves implantacions industrials a l’interior (Borriol, Vilafamés i les Coves) tenen tanmateix un paper dinamitzador; i el mateix paper tenen en altres llocs, abans de simple agricultura de secà com: la ramaderia moderna (Bell-lloc, la Vall d’Alba) o el turisme (Benicàssim, Orpesa). El 1999 el total de terres conreades era de 31.056 ha. Els cultius més importants eren els fruiters (22.117 ha) i les oliveres (4.684 ha).

L’olivera, important sobretot a Vilanova d’Alcolea, Vilafamés, les Coves i Serra d’En Galceran, es troba prou aturada, però immersa en un procés de canvis des dels 80, impulsats per la possible incorporació d’Espanya al llavors Mercat Comú Europeu. Al Castelló de l´Olivera

Totes les expectatives estaven posades en les possibles ajudes que d’Europa anaven a vindre per a ajudar els nostres camps, i més concretament a l’Olivar. Veient l’ocorregut amb Itàlia, des de la formació del Mercat Comú, les expectatives eren prou bones. Però aquestes ajudes anaven dirigides a la millora de la qualitat de l’oli, a mantindre el medi ambient en els camps d’Olivar i que aquest no s’abandonara. També aquestes ajudes venien a ajudar, en part, a les inversions a realitzar per part de les Cooperatives en la modernització de les instal·lacions, amb la fi última i sempre present, d’aconseguir millorar la qualitat dels olis. Aquesta incorporació anava a suposar un trencament amb les tradicions ancestrals per part dels agricultors i la mentalitat dels socis de les Cooperatives. Es trencava de ple amb el de tota la vida: les meues olives, i el meu oli, i es canviava per totes les olives al munt comú, i l’oli resultant era del conjunt dels socis . Aquest trencament amb el passat, per a molts agricultors i cooperatives va ser traumàtica, però el futur molt al seu pesar, estava ací i no hi havia més remei que acceptar-ho o dedicar-se a una altra cosa. Per això, per a afrontar el futur de l’olivar es van organitzar cursos,xarrades, i viatges a zones olivareres tant espanyoles com italianes amb la finalitat d’aprendre els que uns altres feien i si podia ser copiar-ho i amb esforç superar-ho. Tots els esforços perseguien que l’Olivar es mantinguera i, al mateix temps fóra rendible a l’agricultor, però el seu futur passava per produir i oferir al consumidor un Oli d’Oliva Verge de qualitat. Visitarem alguns pobles de la Plana Alta, caracteritzats per relacionar-se d’alguna manera amb el conreu de l’olivar i la 11

producció del seu oli, descobrint dades històriques, geogràfiques i culturals de cada poble. Ens detindrem primer en Castelló de la Plana, cap de comarca de la Plana Alta, que encara que aquests nous temps no es caracteritzen per la producció d’oli, sí que hi ha referències en el Castelló antic dels inicis del cultiu de l’olivera en aquestes terres, així com la procedència dels primers pobladors de la Plana i l’origen dels antics agricultors i com eren les seues collites. També passejarem per els carrers del casc històric contemplant alguns edificis de l’època Medieval. Després visitarem el bonic poble de Vilafamés, localitat que presenta moltes empremtes del seu origen musulmà i la important població d’oliveres mil·lenàries. D’altra banda, visitarem també la cooperativa que produeix l’oli en el poble. La següent

parada la farem a Vall d’Alba, descobrint la seua història i patrimoni, així com la seua cooperativa, també passarem per les seues pedanies de: La Pelechana, La Montalba i La Barona, on coneixerem com van ser els inicis de l’almàssera d’oli. El punt final d’aquest recorregut per la Plana Alta serà en la Serra D’En Galceràn, un poble amb molta història i bonics paratges que visitar en el seu terme, d’on se poden veure les postes de sol més impressionats al Penyagolosa. Bibliografia: https://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0051362.xml LIBRO :1982-201230 años de historia del olivo y su aceite en la provincia de Castellón. Homenaje a los agricultores y a las cooperativasalmazaras. Vicente Isach Marzá.

Castelló de la Plana

astelló de la Plana és la capital de la província de Castelló i cap de comarca de la Plana Alta, amb una població d’uns 180.000 habitants. Estem ubicats sobre una extensa plana encarada al litoral, envoltada per diferents serres per l’interior. En el seu conjunt urbà es poden distingir tres parts principals: el nucli central històric que posseeix els monuments més significatius, els nous barris moderns de la perifèria on s’han creat instal·lacions culturals i esportives i, tocant la mar, el

Grau o el port, on es concentra la vida relacionada amb totes las activitats marineres. Castelló de la Plana és una ciutat que ha anat creixent i evolucionant al llarg de la història. Quan els habitants del Castell Vell, allà pel segle XIII, s’instal·len en el pla, alcen un poblat que segueix el model de campament romà, amb carrers rectes, allunyat del model urbanístic musulmà, naixent aquest nucli primitiu sobre les antigues alqueries àrabs. Colla l´Olla

En l’Edat Mitjana la denominació de “ciutat” o “vila” suposava el dret a disposar d’un recinte emmurallat o defensiu. La concessió de muralles, atorgada formal i solemnement mitjançant document i prèvia autorització real, significava l’elevació a la condició de vila.

Els trams de la muralla que es conserven actualment van ser alçats l’any 1837, amb la primera guerra Carlista de 1833, damunt les muralles medievals que ja existien. Les restes més importants es troben en la plaça de la Muralla Liberal, havent-se trobat vestigis en la plaça “Dolçainers de Tales” i en el solar de l’Espai d’Art Contemporani. La Muralla Carlista està catalogada com a Bé d’Interés Cultural, i figura inscrit en el patrimoni Nacional i en el patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana.

Castelló era aleshores una ciutat amb muralles i fossats de defensa, amb una colossal catedral gòtica i diversos convents. El seu entramat de carrers concorria al voltant del carrer Major (carrer Cavallers, Cardona Vives, Enmig i adjacents). El recinte emmurallat del Castelló medieval sempre va tindre quatre portes d’entrada, orientades als quatre punts cardinals. Va ser en el segle XIX quan es va produir l’enderrocament de les antigues estructures defensives.

Al Castelló de l´Olivera

Castelló és una ciutat que s’ha anat renovant al llarg dels anys i les circumstàncies que l’han colpejada (ja en període cristià, Guerra de Germanies, Guerra de Successió, Guerra de la independència, Guerres Carlistes i Guerra Civil) encara així, conserva l’entramat de carrers medievals en el seu centre històric, així com diverses cases nobles i reconstruccions d’edificis d’aquesta època. Si ens endinsem per els carrerons que transcorren pel carrer Cavallers o al voltant del carrer Major, ens trobem carrerons per als vianants, on les cases són baixes i posseeixen l’encant d’un altre temps, amb façanes multicolors, en la seua majoria amb balcons farcits de plantes. Passejant per aquest entramat de carrers trobem la seu del Consell Diocesà, actualment reconstruït, però que conserva part del sòcol de la seua època medieval. Es tracta d’un edifici auster, però del qual destaca la seua colossal portalada. Potser el monument més representatiu d’aquest passat medieval i històric és la Cocatedral de Santa Maria, encara que l’actual és una 13

reconstrucció, ja que l’antiga església gòtica va ser cremada i posteriorment derrocada.

Endinsant-se al carrer Cavallers, darrere de la Plaça Major, es troba un edifici singular a la vegada que extraordinari: La Llotja del Cànem, que deu el seu nom a l’auge del comerç de cànem per al qual va ser construïda. D’aquest edifici del segle XVII, que en l’actualitat està totalment restaurat, destaca la seua façana policromada i els seus grans arcs de pedra grisa.

Seguint en la Plaça Major, són de remarcar l’ajuntament d’estil barroc i porxades en estil toscà, així com La Casa de l’abadia, edifici que en l’actualitat és seu d’exposicions i sala de lectura. També cal destacar el símbol per excel·lència de Castelló: El Fadrí. Des de la seua construcció, al voltant del segle XV, ha sigut campanar, rellotge, torre de vigilància i calabós. En el seu interior, pujant per una estreta escala de caragol, arribant pel cap alt alt, al costat de les campanes, es pot gaudir d’unes meravelloses vistes de la ciutat.

Un altre edifici és la Casa del Baró de la Pobla, un dels exemples millor conservats de casa pairal que podem trobar a Castelló. És una casa amb una façana sòbria però amb interiors fastuosos que ja s’endevinen des de la porta oberta que convida a mirar cap a l’interior.

Colla l´Olla

Des de la porxada oberta podem entreveure el preciós jardí interior. Aquesta casa ha tingut entre els seus hostes més rellevants al monarca Alfons XII, així com al científic francés Perre Méchain, famós per les seues investigacions al voltant del meridià 0 i la longitud exacta del metre, establint les bases del sistema mètric decimal, i que va morir en ella. Un altre dels monuments que ens recorden el passat de Castelló és la denominada Torre dels Alçaments, soterrada en l’actual plaça de les Aules. En aquest cas ens trobem amb la base d’una torre que formava part de les muralles de Castelló. El carrer Antonio Maura és una altre dels carrers amb història, on a més de la Casa de la Cultura, aquest carrer comptava amb la casa d’Isabel Ferrer, l’Institut de la Dona i diverses galeries d’art. Enfront de la Galeria Cànem es troba la casa de Josep Pascual Tirado (1884-1937), autor de la popular obra de Tombatossals, que va recrear els orígens de la capital des d’un punt de vista mitològic. Al carrer Ensenyament estava la casa d’Isabel Ferrer, que des de fa mes de 30 anys és ocupada per la seu del Col·legi Provincial d’Arquitectes. Aquesta finca va ser erigida en el segle XVIII i va ser la primera escola per a xiquets que s’obria a Castelló. Al costat de la finca de Josep Pascual Tirado se situa l’antiga lleteria de Vicente Belenguer i pel que sembla també funcionava fa anys en aquest carrer un molí d’oli. Aquests són només alguns exemples d’edificis i patrimoni representatiu del Castelló més antic. A Castelló existeixen molts més, com l’església de Al Castelló de l´Olivera

Sant Agustín, el xicotet carrer del Ecce Homo, coneguda com carreronet o carreró del pes de la farina. Cap a 1672, a conseqüència de l’assassinat del prevere Vicente Tort, comés allí al setembre d’aquest any i que va motivar un entredit decretat pel bisbe de Tortosa, es van col·locar en l’angle que formen els dos trams del carrer unes capelletes amb sengles imatges de Jesucrist i la Dolorosa, il·luminades permanentment i protegides amb una senzilla volta bufada. Seria llavors quan es començaria a denominar a aquesta via com a carreró del Ecce Homo. En cap punt arriba a aconseguir els dos metres d’amplària i la falta de cases amb entrada principal (els llenços de les seues façanes, a part de dues o tres portes posteriors, han presentat sempre xicotets buits, reixes i finestres) explica que aquesta via aparega citada en la documentació molt rarament. En l’actualitat el carrer està tancat als vianants per unes reixes. La resta de patrimoni son els edificis construïts a partir del segle XVII. Tornant als orígens de la ciutat en l’Edat mitjana, el Rei En Jaume I decideix a la fi de 1247 decretar l’expulsió en massa de tots els moros, amb la qual cosa la retirada dels moros a la serra de Espadán i el consegüent abandó de les terres va produir un buit demogràfic que era necessari omplir. Afavorida per l’estímul real es comença a produir llavors una corrent repobladora de la Plana amb gents cristianes procedents del Pallars i altres llocs del Pirineu, d’Aragó i Catalunya. A aquest moment corresponen les donacions fetes per Don Jaume i continguda en “Llibre del Repartiment”. Al mateix temps els pobladors del castell, igual que els recent arribats, atrets per la 15

fertilitat de les terres planes i afavorits per l’allunyament de la línia fronterera, comencen a descendir al pla. Entre el 26 de Març de 1249 i el 5 de Gener de 1250 té lloc les donacions, encara que és fàcil presumir que la repoblació va començar amb anterioritat. Aquella agricultura del principi era de subsistència i consistia en el conreu de les hortes, on es produïa blat i altres cereals, per al manteniment de les famílies i animals de cria i llavor, a més d’altres hortalisses, així com oliveres per a recol·lectar les seues olives verdes, o quan estaven madures, per a produir l’oli tan necessari per a guisar i enllumenar-se amb els cresols.

Les primeres dades demogràfiques que s’han pogut trobar, gràcies a les investigacions de Traver, daten de 1350 i consten de 1100 llars, el que corresponia a 3850 habitants donat que la mitjana de les llars en aquella època eren de 3,5 habitants per llar. Per a l’any 1357 la xifra disminueix a 1010 llars o el que és el mateix 3535 habitants. Això és degut a l’aparició dels primers brots de pesta negra en la capital de la Plana, 16

circumstància que continuarà portantse la vida de la gent durant els pròxims anys. És aquest mateix any quan Pere IV perdona certs censos que li devien “en atenció a la pobresa i malalties que havien patit els individus d’ella”. El 1374 va ser un any de fam i calamitats en tota la Corona d’Aragó però de forma aguda a Castelló.. En l’any 1368, segons manifesta Sanchez Adell, la superfície de les distintes terres cultivades a Castelló van ser de 26.732,50 fanecades. El cultiu de la vinya era el més important en 9130 fanecades, solia pertànyer als xicotets llauradors massa pobres per a posseir bous amb els quals treballar les seues terres o els d’uns altres, i que tan sols tenien els seus braços i una aixada.

Paral·lela al símptoma de la pobresa rural que l’abundància de la vinya denota, és l’escassetat de dos cultius d’arbres tan característics d’aquestes latituds com són el garrofer i l’olivera. En 1398, només existien 612 fanecades de garroferar, o siga el 2,2% de les terres aprofitades i el 25,50 de fanecades cultivades d’oliveres. Ambdós cultius requereixen que passen grans períodes de temps(més de 10/12 anys) perquè comencen a produir fruits les plantacions, i açò feia que els llauradors Colla l´Olla

pobres no pogueren resistir tot aquest temps sense traure profit dels seus esforços, la qual cosa ens fa pensar, que només els benestants pogueren realitzar transformacions i plantar aquest arbratge. Però com Castelló havia d’importar oli, el Consell es va preocupar per ajudar a plantar oliveres, i va prohibir en les terres comunals de la vila la tala d’ullastres o rebrots autòctons, per a empeltar-los d’oliveres. El cultiu de l’olivera va tardar a aconseguir una certa extensió en la província. València importava oli de Mallorca, i a Castelló sabem, per exemple, que en 1374 hi ha un home que s’ofereix a portar-lo si a canvi se li permet exportar figues de l’abundant producció local. Cal remarcar que no se li va autoritzar, i això ens porta a destacar la professió dels figuerals i la importància que aquest dolç fruit tenia en l’alimentació popular, precisament en aquell any que va ser extremadament roin en collita de cereals.

existien diferents cellers, que llavors estaven en el seu conjunt empadronats per 3600 sous. Així mateix, per a trillar i a ventar els cereals, principalment el blat, es necessitaven eres, en què a més poder obtindre les diferents lleguminoses produïdes, tals com les bajoques blanques i les faves, a més de pésols i algun cigró, eres aquestes que estaven als voltants del Castelló medieval, i d’allí el nom donat a un lloc als afores del barri de Sant Fèlix conegut com el pla de les Forques. Aquestes eres, passat el temps, s’apilaven i agramaven també els cànems. En l’esmentat any hi havia ací 17 cellers, 11 eres, 1 trull, i empadronada, només una sénia. També dins del recinte murallat que tancava la vila, en aquells temps existien diversos patis i corrals encerclats, algunes teulades en part, on s’emmagatzemaven accessoris agrícoles, pallers, es criaven animals de ploma o pèl, o inclús es guardava bestiar i apilava fem. Bestiar aquest, que a l’eixida i a l’arribada de pasturar diàriament, es solia abeurar en grans tolles que hi havia al final del carrer major, hui plaça de Maria Agustina anomenada el Toll, i en part de l’actual plaça de Tetuan, prop d’on es celebraven antigament les fires de bestiar.

L’agricultura, per al bon aprofitament d’algunes de les seues produccions, requereix de certes instal·lacions complementàries, i així en 1398, i per a regar les terres sense dret a aigua del Millars, hi havia distintes sénies accionades per animals de tir. Per a fer vi amb una part del raïm ací recol·lectat, Al Castelló de l´Olivera

Quant als molins, només un figura com a molí d’oli i tot el conjunt de molins es valoraven en 2.200 sous. Els molins eren fariners i centrats al costat de la séquia major, i eren el Roder, el Soterrani i el Mitjà. Segons el publicat a “Quardernos de Geografia”, en 1977 per Concepción Domingo Pérez, l’extensió de terres cultivades en el terme municipal de Castelló, va passar de les 26.732,50 fanecades de 1398, com hem vist, a les 36.671 fanecades a l’any 1468. La població castellonenca havia augmentat, i la distribució del tipus de terres cultivades havia canviat, segons es recull als “Llibres de vàules o de la Peyta”: El cultiu de la vinya descendix a 4918,50 fanecades, pot ser per estar més estabilitzada la població i, a la vegada, haver trobat altres cultius més en consonància amb la demanda, com el desenvolupament de l’olivera que havia pujat a 1.383,50 fanecades, també el garroferar augmenta a 6.831 fanecades. Aquesta expansió es deu a un augment del bestiar de labor, sobretot el cavallí, emprat pel transport, senyal evident d’una major activitat comercial i artesanal, així com d’un creixement natural de la població. Molt més tard, a l’any 1609, els moros que no s’havien convertit al cristianisme van ser expulsats d’Espanya. A Castelló estaven empadronats 35 cases de moriscos. Totes les persones que vivien a Castelló, natives o originàries d’altres llocs, amb els seus estalvis, per herències o per mitjà d’enllaços matrimonials, disposaven d’unes terres que uns treballaven directament i familiarment. 18

Però hi havia altres que no les treballaven personalment, ja que les tenien arrendades o cedides en parceria, que era el més corrent en aquests casos, a altres llauradors en menys mitjans. I així gradualment, es va crear una mà d’obra o massa de treballadors per comte d’altri, com ara diem, anomenats criats, que treballaven com a assalariats fixos i altres, els llogats, que eren eventuals i que es contractaven per jornades o setmanes cada matí.

Així va ser com a força de sacrificis i privacions, alguns dels llogats, o dels parcers van passar a ser propietaris de terres. Quant el botànic Antonio Josep Cavanilles, nascut a València en 1745, rep i complimenta el reial encàrrec de recórrer Espanya i estudiar els vegetals que hi creixen. En passar per Castelló de la Plana, manifesta en les seues “Observacions sobre la història natural, geografia, agricultura, poblacions i fruits del regne de València en l’any 1795”, el següent: “Les belles viles de la Plana cauen a l’orient d’Onda, i a tres hores amb curta diferència. La més septentrional és Castelló, cridat de la Plana per a distingir-ho del qual està en la governació de Sant Felip. Es troba en la plana a una llegua del mar i a tres quarts del Millars. L’amè i temperat del seu terme, l’abundància i varietat dels seus fruits, i els bells carrers i bons Colla l´Olla

edificis la posen entre les poblacions més distingides del regne. L’horta té tres quarts de llegua d’orient a ponent, i com a llegua i mitja de nord sud. Presenta aquest recinte una bella vista quant d’alguna elevació s’observen els camps voltats de moreres, i les àrees matisades amb cànems, dacses, blats, alfals i hortalisses; es veuen serpentejar les aigües per diversos canals, que refresquen i fecunden aquella terra abundant; la mar tanca el quadre per la part oriental, i les muntanyes més o menys distants per les altres parts, totes cultivades i plantades d’oliveres, vinyes, i garroferes.”

Cavanilles també manifesta que quan ell va passar per ací, la collita d’oli ascendia a unes 4.000 arroves, mentre que a finals del segle XIX es collien uns 950 cafissos d’oliva que equivalien a 1.400 arroves.

Testimoni Vicent Barreda i Cenelles “Al Castelló dels anys cinquanta, estaven en funcionament, que jo em recorde, tres molins d’oli. Un estava en l’eixida de Castelló passant l’Estadi Castàlia, on s’havien arrancat els horts de tarongers per a construir magatzems,i en un d’ells estava la Fàbrica d’Orujo. Un altre estava a l’entrada de la Ronda Magdalena, a l’esquerra, abans d’arribar al que era l’antiga presó. Es deia el Molí de Quintana, i em recorde que tenia dues pedres, no molt grans, que rodaven molt de pressa per a moldre les olives. L’altre molí d’oli, que recorde estava al Carrer Governador, al costat de l’edifici de l’antic Asil, i l’amo es deia Pepe el Pou. També hi havia una refinadora d’oli en la Gran Via. A Castelló no han hagut moltes oliveres, i de molins hi havien pocs. L’any 1959 en la partida de la magdalena, l’única finca d’oliveres que tenia la família Espresati, que es deia «L’olivar», es va arrancar, sent oliveres centenàries, perquè donaven poca producció, per a plantar un hort de tarongers, que en aquells anys estaven en auge.

Gràcies al reiterat i ancestral treball d’aquells llauradors castellonencs, que amb el seu esforç, la seua suor i moltes vegades les seues llàgrimes, van fer possible el que avui tenim i el que som. Bibliografía: https://www.castellonturismo.com/la-ciudad/ Crisis demográfica, colonización y traslado Posted on 12 enero, 2014 by joserodriguez La primera demografía de Castellón, siglo XIV Posted on 12 enero, 2014 by joserodriguez http://castellon-en-ruta-cultural.es/comer-ybeber-en-el-castellon-medieval-2a-parte/

Al Castelló de l´Olivera

Aquest és l’exemple de com poc a poc han anant acabant-se les poques finques d’oliveres que hi havien a Castelló.” 19

Villafamés

ilafamés és un municipi de 2.000 habitants, a 28 quilòmetres de Castelló. La seua personalitat està determinada per l’orografia. S’alça a la part alta d’un característic tossal de pedra de color roig en l’extrem septentrional de la Serra de les Conteses o Serra de Borriol. La bella silueta del poble, impàvida sobre la roca, ressalta sobre el gran pla del terreny circumdant, sent Vilafamés una autèntica joia històrica i cultural de la província de Castelló. Vilafamés és un dels pobles més bonics d’Espanya, passejant pels seus carrers estrets, ens traslladem a l’època musulmana. El Castell situat en el cim de la muntanya, té origen musulmà i va ser conquistat per Jaume I en 1233 i la Muralla també d’origen àrab ha sigut declarada bé d’interés cultural. En meitat del poble, al carrer de la Font, ens sorprén la Roca Grossa, una formació geològica impressionant, una mica més amunt està situada l’Església 20

Parroquial de l’Assumpció, l’origen de la qual es localitza a la fi del S. XVI. I per a finalitzar el recorregut tenim el Museu d’Art Contemporani, fundat i dirigit per l’historiador Vicent Aguilera i Cerni, el qual presenta 39 sales on es poden apreciar l’evolució de les avantguardes espanyoles, la poesia visual, l’abstracte, l’art contemporani, entre altres èpoques de l’art. El paisatge propi de la zona plana està constituït per la parcel·lació de les terres, transformades per a l’activitat agrícola, així com els vessants inferiors de l’orla muntanyenca que envolten el pla, sent les espècies predominants cultivades, l’ametler, l’olivera, els fruiters i zones destinades a producció hortícola amb superfícies de regadiu. Aquest entorn compta amb un patrimoni monumental d’oliveres centenàries, on podem contemplar les estranyes i enrevessades formes dels seus troncs i branques. Colla l´Olla

A la fi del segle XVIII va passar per aquestes terres el viatger il·lustrat Antonio José Cavanilles. És l’autor com he dit avanç, d’unes celebrades Observacions sobre la història natural, geografia, agricultura, població i fruits del Regne de València. Contemplant l’ampli pla —el pla— que s’estén als peus de Vilafamés, Cavanilles no va poder menys que observar una arbreda característica que li va complaure: “Les oliveres”, i escrivia: “semblen formar un bosc en els voltants de Vilafamés; pocs caldrà no siguen del temps dels moriscos: els enormes troncs i l’altura extraordinària d’aquests arbres anuncien la seua vellesa i la bondat del sòl”. Cal dir que la població d’oliveres mil·lenàries o simplement centenàries ha disminuït des de llavors, producte de la desídia o les transformacions agrícoles. En la primera meitat del segle XX existien almàsseres en moltes de les cases dels pobles del Pla de l’Arc. Xicotetes almàsseres mogudes per la força animal i posteriorment per electricitat, que produïen l’oli de les oliveres del propietari i d’altres veïns productors que no tenien almàssera. La producció de l’oli era bàsica per a l’economia agrícola d’aqueixos anys. Al Castelló de l´Olivera

Al voltant de l’any 1950 es produeix un procés d’integració. Es tanquen totes les xicotetes almàsseres particulars i en cadascun dels pobles de la comarca, amb la unió de tots els productors, es crea una almàssera cooperativa. En la dècada dels anys 80 es van substituir els sistemes tradicionals de producció per modernes línies d’extracció. Es van canviar els antics molins de pedra per molins de martells i les premses tradicionals per centrífugues. Amb aquest canvi es deixa de treballar amb oliva del sòl i deshidratada per a passar a treballar amb oliva fresca de l’arbre amb alt contingut en aigua, obtenint d’aquesta manera olis de major qualitat. Seguint amb aqueix procés d’integració cooperativa i intentant conjuminar esforços, les almàsseres cooperatives de les poblacions de Cabanes, La Pobla Tornesa i Vilafamés van decidir unir esforços per a constituir la Cooperativa Oleícola del Penyagolosa, Coop. V., que des de finals de l’any 2008 compta amb noves instal·lacions. Oleícola del Penyagolosa és una societat Cooperativa de segon grau de caràcter comarcal, la seua activitat és l’elaboració d’oli d’oliva i altres productes derivats de l’oliva. 21

La missió principal de la Cooperativa és la d’agrupar la producció d’oliva dels socis agricultors de les tres poblacions i elaborar un oli en comú de gran qualitat, obtenint economies d’escala i desenvolupant una política comercial en comú. Tots els beneficis obtinguts es reinverteixen en la pròpia Cooperativa i en els seus socis productors. Per tant, els agricultors reben tot el benefici de les seues collites, podent així mantindre la seua renda, evitant la despoblació de les nostres zones rurals i conservant l’activitat agrària a la comarca. Les seues instal·lacions es troben en el municipi de Vilafamés i els camps d’oliveres es distribueixen entre els termes de Cabanes, La Pobla Tornesa i Vilafamés, a aquesta comarca de la Plana Alta. La zona on es troben les seues oliveres, coneguda com a ‘Pla de l’Arc’, és una plana a 300 metres d’altura sobre el nivell del mar situada entre serres, banyada pel mar Mediterrani i pròxima al pic Penyagolosa, la muntanya més alta de la província de Castelló, i que dóna nom a la pròpia cooperativa. L’oli del ‘Pla de l’Arc’ no prové únicament d’una varietat, sinó que s’obté de la barreja de diverses classes d’oliva, aconseguint un “cupatge” natural únic d’excel·lent qualitat, a causa de les característiques d’algunes varietats autòctones de la zona. Aquestes varietats són la Borriolenca, Farga, Canetera, Sevillenca i en els últims anys també Arbequina. Destacar que en l’últim any 435 oleïcultors de la comarca van entregar la seua collita d’oliva. El 100% de l’oli obtingut en les seues instal·lacions s’ha qualificat en els últims anys com a Verge Extra. Només es processen olives de vol dins de les 12 22

hores següents a la seua recol·lecció i a baixes temperatures. Gràcies a aquesta cuidada elaboració s’obté un oli de gran qualitat, que com un suc de fruita que és, manté totes les característiques de l’oliva de la qual procedeix. Es caracteritza per tindre un color verd brillant, amb aromes a herba fresca, ametlla, carxofa, anou, tomatera i menta. En boca es presenta dolç, equilibrat, lleugerament amarg i amb molt lleu picor. Com a complement a la producció d’oli, la cooperativa elabora paté d’oliva, també conegut com “olivada” o “tapenade”. S’elabora amb oliva verda o negra, als quals se’ls pot afegir altres productes com les ametles i avellanes. A tots els patés se’ls afig una important quantitat del seu excel·lent oli verge extra ‘Pla de l’*Arc’, donant com a resultat un producte exquisit.

Vilafamés és com un secret a l’aire lliure, que es deixa veure des de lluny, però al qual quasi ningú s’aventura a desxifrar. El compromís i l’art aconsegueixen que en ell no existisca la rutina. Sorprén perquè s’atreveix a desafiar a l’especulació, a tindre un Museu d’Art Contemporani i a gaudir d’un centre històric BIC (Bé d’Interés Cultural) molt poc transitat. Aïllat del turisme, amb la brisa del Mediterrani a dos passos, entre les faldes del Maestrat i la Costa de la Flor del taronger, ofereix serenitat, encantament, molt d’art i com hem vist bon oli. Colla l´Olla

Bibliografia: https://elviajero.elpais. com/elviajero/2013/11/28/ actualidad/1385643116_186491.html https://www.lovevalencia.com/villafames.html

Article publicat el 30/10/13 en el suplement “Coopera”, realitzat pel diari Mediterrani i el diari Les Províncies amb el patrocini del Grup Cooperatiu *Cajamar http://www.oleicola.es/

Vall d´Alba

a Vall d’Alba, que pren el seu nom de l’alqueria Alba musulmana, (La Vall “blanca” dels mossàrabs) va pertànyer, en qualitat de llogaret, al terme municipal de Vilafamés fins al 4 de juliol de 1925, data en la qual en sessió solemne es celebra l’acta de constitució del municipi. Abans el rei Jaume I va donar el lloc al monestir de Benifassà, per a després tornar a mans reals l’any 1244. Aquesta reincorporació al patrimoni real li va costar al monarca d’Aragó una assignació perpètua a favor del Monestir una xifra de 70 maravedís d’or anuals sobre les rendes de Tortosa.

Posteriorment va ser donada a l’Ordre de l’Hospital i és llavors (1264) quan rep de mans de Fra Gui de la Gespa, carta de poblament, a Borriana, perquè diversos veïns de Vilafamés allí s’instal·len. Al Castelló de l´Olivera

Després passarà als dominis de l’Orde de Montesa sempre sota el terme de Vilafamés fins a la seua segregació, data a partir de la qual el municipi ha tingut un notable desenvolupament. La Vall d’Alba situa al seu nucli urbà en una suau vessant que s’obri a la vall del Pla de L’Arc. Amb al voltant de 2800 habitants, la seua economia es basa fonamentalment en l’agricultura i la ramaderia, sent els seus cultius més importants l’ametler, la vinya i l’olivera. A la Vall d’Alba cal destacar la seua església parroquial datada en 1902 i bella Ermita que presideix la població. També en la capella de la pedania de La Barona, situada a prop de la rambla de la Vídua a 3 km de la població, es guarda un interessant llenç del S. XVIII representat a la Verge asseguda amb Xiquets. Forma part així mateix de Vall d’Alba, el nucli de la Pelejaneta a 4 km de la població, on fa més de 60 anys, en el que és avui un restaurant prou conegut, hi havia un molí d’oli, que després va ser tenda d’ultramarins, taberna i bar. També pertany a Vall d’Alba el caseriu 23

de Montalba a 3 km, i un gran nombre de masies disseminades en la Partida del Pla de L’Arc. La suau orografia de la Vall d’Alba convida a passejar pels seus camps per a acostar-se entre cultius mediterranis i aromes d’herbes aromàtiques que com el romer, el timó, la menta, el te de roca, la lavanda, el poliol, etc. ens acompanyen fins a paratges com la pineda de Juncosa o el Pou de Beca on existeix una benvolguda font. Així mateix són destacables també el Pou del Malvestit en Montalba (al costat de la C-800), on, sota l’arbreda s’han construït paelleres i s’ha habilitat una font amb la finalitat que veïns del municipi i visitants puguen passar un dia de contacte amb la natura; i el Pou Ample, zona d’esplai situada molt a prop del municipi.

Per a donar resposta a aquesta demanda, dona un servei important la Cooperativa Agrària de San Isidro, els socis de la qual estan obligats a portar les olives amb un màxim de 24 hores després de la seua recollida, i mai en sacs per a poder garantir la millor qualitat de l’oli que posteriorment produiran. Amb l’arribada de les olives a l’almàssera, separen l’oliva arbequina de la resta de varietats pel fet que aquesta té un major percentatge d’extracció d’oli, obtenint un oli d’oliva de gran qualitat amb un color verd amb reflexos groguencs amb una aroma fresca i afruitada.

La temperatura dels seus olis no sobrepassen en cap moment els 27° centígrads, d’aquesta manera no adquireixen una elevada temperatura que provocaria una volatilització dels atributs oxigenoléptics de l’oli.

En Vall d’alba, una de les tradicions més arrelades és la de l’explotació de l’Olivera. En aquesta comarca existeixen diverses varietats com: Farga, Picual, Vaig regar, Camamil·la, Hojiblanca, Serrana, etc. 24

Com no podia ser d’altra manera, netegen exhaustivament les instal·lacions per a eliminar la contaminació i les olors que deixen la producció de l’oli i tot el procés de la seua fabricació. Eviten també que entre en contacte l’oxigen amb l’oli perquè no es puga posar ranci, ni perda els seus atributs naturals. L’Ajuntament de la Vall d’Alba ha embellit l’any 2018 un espai públic Colla l´Olla

de la Barona amb un antic molí d’oli de pedra. Es tracta d’una històrica estructura amb la premsa a força de pedra: una estructura de ferro formada per dues pedres de més de 2.000 quilos unides per un eix. La seua instal·lació recupera el seu patrimoni històric i posa en valor el paper d’un cultiu que ha sigut i és absolutament vital per a l’esdevenir de La Barona.

En La Barona, es troben les instal·lacions del molí d’oli JM Robres, on des de principis del segle XX la família Robres porta dedicant-se a l’oli d’Oliva. Ara ja amb la 4a generació, s’està apostant més que mai per la qualitat dels olis. Tot va començar amb la compra de la finca, on en el mateix es trobava el molí d’oli i de pinsos, el qual funcionava amb un grup electrogen.

voltants. Això va suposar un gran avanç, tant per al poble com per als seus propis molins, perquè implicava començar a treballar amb motors elèctrics. Fins a la dècada dels 80 es va estar treballant així i augmentant a poc a poc la capacitat del molí d’oli. Llavors, a causa de l’enorme creixement de l’almàssera es va decidir apostar només per l’Oli d’Oliva, llevant així el molí de pinsos i el de farina. També es va remodelar el molí per complet, i va passar a un sistema perquè el client es portara l’oli de les seues olives. Des de llavors fins a aquests temps s’han fet diverses ampliacions i remodelacions, a la fi d’augmentar la qualitat, la capacitat i l’eficiència del nou molí per produir un bon oli.

Vall d’alba també compta amb un patrimoni rural amb abundants mostres de les antigues artesanals “sénies” que mantenen diferents parts de les seues estructures de pedra seca i diferents peces de la sénia d’extracció. Des de la carretera es poden apreciar diverses sénies que són patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

En la dècada dels 30, la família Robres va portar la llum per als molins, que va repartir per tota La Barona i Masies dels Al Castelló de l´Olivera

Bibliografia: http://www.valldalba.es/vecinos/historia http://www.valldalba.es/content/elayuntamiento-de-vall-dalba-embellece-labarona-con-un-historico-molino-de-aceite https://www.labarona.es/quienes-somos/

La Serra d´En Galceran

a Serra d’en Galceran és un municipi de la Plana Alta, estès als vessants de la serra del seu nom, continuació de les serralades ibèriques de Penyagolosa i dels Ports; de NE a SO es subdivideix en la serra de Sant Joan, el tossal de Saragossa de 1078 m alt, el tossal de la Vila de 950 m d’alt i la serra del Castellar. El vessant occidental del terme és drenat per la rambla Carbonera, que fa de límit, i l’oriental per les rambles de Penyaroja i de la Carrasqueta, tributàries de la rambla de les Coves. El territori és molt accidentat, amb 4200 ha de matollar. Els conreus de secà ocupen 3100 ha, dedicades a cereals, oliveres i, especialment, ametllers. Els orígens del nom de la Serra d’en Galceran els trobem en la família Galceran, senyors feudals durant els

segles XIV i XV. Les primeres dades documentades són de l’any 1213 i 1238, quan el rei Jaume I va donar aquestes terres a Pedro Valimanya. Amb el nom de Sierra de Valimanya apareix en la carta de poblament de l’any 1374, fins a la compra de les terres per la família Galceran, a principis del S.XIV, amb jurisdicció civil i criminal. El municipi, té orígens més primitius, com són les restes ibèriques de ‘’Els Castellàs”, jaciments arqueològics de l’Edat de Bronze i inicis del Ferro Antic al Tossal de la Vila i alguns gravats rupestres d’art llevantí en el Barranc de la Guitarra, declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El seu terme municipal amb una extensió de 82 km2, està compost per Colla l´Olla

tres nuclis importants: la Serra d’en Galceran, Els Ibarsos i Els Rosildos, així com nombroses masies rurals disseminades entre les quals estan: les Deveses, la Font de Beca, els Mosqueres, els Albadars, el Parral, els Pujols, el mas Domingo,etc . El nombre d’habitants de tots aquests nuclis ascendeix en l’actualitat al voltant de 1100. La població, que ha patit una disminució constant des del començament de segle XX, tendeix a desplaçar-se als nuclis dispersos al llarg de la rambla Carbonera i de la carretera de la Pobla Tornesa a Albocàsser, mentre es despoblen la majoria dels masos aïllats. La vila és a 748 m d’alçada, al peu del tossal de la Vila, i al centre del terme. Els seus habitants son sarraïns. Passejant pel nucli urbà de la Serra d’en Galceran podem visitar l’església parroquial dedicada a Sant Bartolomé, del s. XVII, amb decoració barroca i en la qual es pot admirar un quadre de Vicente López. També podem visitar l’ajuntament, que conserva la façana gòtica amb portada i finestrals, i al carrer Bisbe Beltrán es troba, en una casa particular anomenada dels Beltrán, una notable mostra de ceràmica del s.XVIII, en la qual destaca la cuina enrajolada. Ja als afores del poble podem trobar l’Ermita de San Miquel, amb mostres pictòriques d’elevat valor artístic. Al Castelló de l´Olivera

Ibarsos és una de les dues pedanies que formen part del municipi de la Serra d’en Galceran. Ja en temps medievals hi havia una extensa masia i un hostal, situat en el Camí reial de València a Morella. També va ser un lloc de pas de ramaderia transhumant. Les primeres dades històriques les trobem en 1583, data en la qual s’estableix la masia de Ibarsos. L’any 1601, Casalduch aconsegueix el permís als seus vassalls per a ampliar aquesta nova localització de la població. Sobre el S.XVIII, Ibarsos augmenta la seua població amb la construcció de l’Ermita dels Desemparats.

Rosildos és l’altra pedania, situada al nord-est del terme municipal, al costat de la carreta CV-15. Sobre els seus orígens, des de temps medievals, transcorria per Rosildos el Camí reial de València a Morella, sent un pas de ramat transhumant fins a Aragó. Aquesta situació va afavorir la creació de nombrosos hostals. 27

Des de el Mas Domingo a Rosildos es pot admirar aquesta espectacular imatge de posta de sol «Quan la llum es fa art» al Penyagolosa. Des de la carretera que uneix la Serra amb Rosildos es pot accedir al Barranc de la Guitarra on existeixen una de les escasses mostres de gravats Paleolítics de la Península Ibèrica. La Serra d’en Galceran constitueix un autèntic mirador de la Plana, des del qual es poden albirar la major part de les poblacions d’aquesta comarca, i fins a les Columbretes. Paratges interessants són la Font Andreu, la Font el Solés, Font Ombria, la zona recreativa en la Cova Santa, el Mas d’Empastó, el Tossal de Saragossa, el Bosc, el Tossal de la Vila, i el Roure Valencià, ja catalogat per Cavanilles, que constitueix una mostra única d’espècie autòctona. Bibliografia: https://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0062090.xml http://www.sierraengarceran.es/portada/ localizacion

Testimoni Leonor Barreda i Mas Al terme de la Serra d’en Galceran en el Mas d’El Parral vivien la família d’Esteve Barreda Ferrando i Leonor Mas 28

Pitarch. La filla menuda de 5 germans era Leonor, que va nàixer l’any 1934. De ben menuda ja ajudava en les faenes de la casa, també s’ocupava dels animals, traent a pasturar la rabera d’ovelles, i tirava una mà en les tasques que s’havia de fer en els bancals.

Leonor, ens conta els records que té del Mas d’El Parral, quan aplegava la temporada de la collita de les olives, en aquells anys de la post guerra: “Vaig començar a plegar olives pot ser en nou o deu anys. Plegàvem per a casa i també anàvem llogades i desprès també anava a ajudar-li a la tia Pilar i ella a canvi em donava el dinar, aixina vaig anar 3 o 4 anys fins el 15 anys. Les olives les plegàvem totes d’enterra, a pessics en unes ungletes que mos ficaven als dits, que ens féiem nosaltres mateixa amb els pots de llet condensada. Quan les dones anàvem llogades a plegar olives feien la mateixa faena que els homes i quan acabaven el homes acabàvem les dones. Treballàvem tots igual. Colla l´Olla

De berena solíem portar, una rua en pa de fogassa que pastàvem natros, amb una sardina fregida, o ma mare alguna vegada també fregia tomata i ceba i ho ficàvem en una «rueta» i desprès pues figues i ametles, també la que matava algun porc pues portava, botifarres o cansalada. Un dia vam anar a plegar olives a un ribàs prop de ca mon tio Poldo, i per allí anava pegant bots un llagost. En mí estava Pepita del Carasol, que era menudeta, tindria pues quatre o cinc anys i me fa diu: no li tingues temor no, que és un germanet de mon pare,(perquè a Villar de Canes es diuen llagost i com son pare era del Villar de Canes) i què te pareix, me va fer una gràcia!! per que tan xicoteta que era i ja sabia que els de Villar de Canes eren llagost. Cada poble tenia el seu nom: a Tirig son rabossetes, a Albocàsser son llops, A Culla sucarrots… Hi ha un conte que diu que: li pregunten al llop, tu d’on eres? I el llop diu: Albocàsser en la boca ben oberta,i va i li cau el formatge, després li pregunten a la raboseta, i tu d’on eres? I ella diu: Tirig, Tirig, i la boca no la va obrir i el formatge no li va caure. També hi havia una cançoneta que deia:

ma casa, a dos passes, i com sempre hi havia una fogatina de remolta, anava a calfar-me. La remolta com era oli feia un foc molt bo, i allí anàvem les dones del mas a calfar-nos i sempre hi havia alguna que mentrestant feia all i oli. La remolta era la crosta de les olives, que es treia dels cofins desprès d’estar escorreguts, i se gastava per a menjar d’animals, els porcs s’ho menjaven molt bé, en eixe gustet d’oli que feia, com s’ho menjaven! i per al foc, pues te diré ….una fogatina se feia! Els bancals per la part de mon pare els teníem a Els Puchols, però com teníem un hora llarga de camí des de El Parral, i mon pare ja no estava bé de salut, va vendre tot lo d’ell, i els mateixos germans de mon pare li ho van comprar, cada un un tros. Allí a vora camí i a vora rambla, la meua cosina Pilar té un tros que nosaltres li diem el clot.

«A la Serra tot son lloques a Cabanes cabanuts a les Useres cul roig I a Villafamés polputs»

Llavors va fer el tracte de comprar els bancals que tenim ara al Mas Domingo, que eren d’un advocat i ho portava un procurador.

Les olives les portàvem a moldre al molí que hi havia a El Parral, era d’uns que es deien els Cambrils, a mí m’agradava anar al molí, perquè estava allí contra

Els bancals que va comprar tenien plantades oliveres morrudes, que se van gelar totes a l’any 56 quan va vindre la gelà tan forta. Els troncs els van serrar

Al Castelló de l´Olivera

per a fer llenya, i de la part dels meus bancals, a mí me va donar ma mare 50 duros, que ja era quan jo estava en amo a Castelló a ca la Boneta.

Florentino ja porta uns quants anys treballant els bancals i cuidant les oliveres per a que donen el millor oli. En la temporada de la collita de les olives, mantenim la tradició i el comboi d’acudir tota la família, i tirar-li una maneta al «cuñao» que li diuen els meus germans. Passem dies entre rialles, cançons i alguna que altra conya que sempre cau. A la collita d’oliva d’enguany al Mas Barreda hem acudit alguns néts i besnéts.

Estes oliveres que tenim ara als bancals del Mas Domingo, se van plantar totes després de l’any 1956, per els meus germans, perque mon pare ja havia faltat a l’any 1951.” Segur que l’avi Esteve, allà on estiga, estarà molt content de vore que els seus néts i besnéts continuem xafant les seues terres. Hem estat xalant dels bons esmorzars i dinars, fets al forn o a les brases, tot acompanyat amb un bon vi i per descomptat pa de Els Ibarsos. Acabem cada jornada cansats, però satisfets de que un any més hem fet una bona collita d’olives i obtindrem un excel·lent oli de les nostres oliveres. Rosa Maria Barreda i Barreda 30

Colla l´Olla

Comarca

L´Alt Maestrat

’Alt Maestrat és una comarca al nord de la provincià de Castelló, una de les dues que formen El Maestrat, està integrada por les localitats de: Vilafranca, Benassal, Catí, Culla, Tírig, Ares del Maestrat, Vilar de Canes, La Torre d’En Besora i de cap de comarca Albocàsser. Limita al nord amb la comarca dels Ports, a l’oest amb la província de Terol i al sud amb la comarca de L‘Alcalatén i a l’est amb el Baix Maestrat i la Plana Alta.

Situada a l’E de la ratlla d’Aragó i del riu de Montlleó, el seu límit septentrional és la mola d’Ares (1.317 m) i els tossals d’Orenga i de la Barbuda; a l’E, el límit és la serra de Sant Joan i el tossal de Saragossa; al S, les serres d’Espareguera i de Montardí. La comarca és drenada principalment per la rambla Carbonera, que neix a la mola d’Ares, i pel riu de Montlleó, que neix al S de la comarca i Al Castelló de l´Olivera

després de recollir dos afluents gira a l’E i s’uneix a la rambla Carbonera prop de la Torre d’En Besora formant la rambla de la Viuda, afluent del Millars. El relleu, en conjunt, és format per una sèrie de moles abruptes i valls profundes, que li donen un caràcter agrest. Cap a l’E aquest confús conjunt és substituït per una sèrie ordenada de serres paral·leles a la direcció de la costa, amb valls àmplies al mig, de materials terciaris i quaternaris: la serra d’Espareguera, la vall d’Albocàsser, la serra de Sant Joan, etc. L’altitud decreix d’W a E: els municipis més occidentals ultrapassen els 1.000 m (Ares del Maestrat, 1.300; Vilafranca del Maestrat, 1.200; Culla, 1.200), i els més orientals tenen una altitud més baixa (Albocàsser, 538; Tírig, 300). La vegetació és de tipus mediterrani continental de matís muntanyenc ibèric. El principal és l’alzinar de carrasca, gairebé desapareguda: ha estat substituïda per matolls i brolles. Hi dominen les pinedes, que ocupen gran part de les serres de la comarca. Conreus de l’Alt Maestrat© ARXIU FOTOTECA.CAT

La principal font de riquesa és l’agricultura, que aprofita principalment les valls i els costers, on s’escalonen els conreus. Només cap a l’E, on l’agricultura pot estendre’s per valls més àmplies i zones més suaus, hi pot haver una major densitat demogràfica. El 1999 es comptabilitzaren 13.748 ha de pastures permanents. S’aprofitaven per al conreu 10.911 ha (només el 16% de l’extensió comarcal), gairebé totes elles al secà. El conreu de regadiu (el 2% de la superfície conreada) és limitat a petites hortes que aprofiten les fonts o s’allarguen seguint el curs dels rius. El 1999 els conreus més estesos a la comarca eren els fruiters (5.190 ha), seguits de l’olivera i altres arbres llenyosos (1.481 ha), dels cereals (922 ha) i el farratge (747 ha). Cal destacar la davallada dels cereals, que havien estat antigament el conreu més important a la comarca, i l’increment progressiu dels fruiters i l’olivera. El territori que forma l’Alt Maestrat correspon al de les antigues comandes de Benassal i d’Ares, del maestrat de Montesa, i part de les de Culla i

de les Coves, a més de les viles de Catí i de Vilafranca del Maestrat, que depengueren molt de temps de Morella. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins el 1707, i durant el govern borbònic fou incorporat a la governació (o corregiment) de Morella. En el recorregut per la comarca de L’Alt Maestrat ens detindrem a visitar tres pobles, el primer serà Albocàsser, cap de comarca, coneixerem la seua història, paisatges i tradicions, després ens dirigirem cap a Vilar de Canes on visitarem el molí d’oli de l’antiga cooperativa, per a continuar el camí amb destinació final a Culla amb el seu preciós rehabilitat barri antic medieval, i en el seu extens terme municipal visitarem paratges de gran bellesa, també coneixerem testimoniatges sobre molins d’oli. Bibliografia: https://www.senderisme.com/terrfile. aspx?idioma=es-ES&idterr=518 https://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0003136.xml

Albocàsser

lbocàsser és la capital de la comarca de l’Alt Maestrat , amb una població al voltant de 1.300 habitants, on el seu nucli urbà se situa en el vessant d’un pujol en el cim del qual es troba la plaça Major on destaquen els edificis de l’Ajuntament i l’Església Parroquial dedicada a l’Assumpció i datada entre 32

els segles XVII i XVIII. També en el nucli urbà podem contemplar el palau de la família Fuster del segle XVII i l’església dels Sants Joans del XIII on es conserva l’interessant sepulcre de Joan de Brusca i els retaules gòtics dels Sants Joans i de l’Esperança. Colla l´Olla

A uns 3 Km del nucli de població, es troba l’Ermita Albergueria de Sant Pau, declarat Monument Històric Artístic Nacional. Es tracta d’un important centre religiós dels segles XV a XVII, compost per un cos central format per l’església, la casa albergueria i dos cossos laterals porticats. Una gegantesca heura en l’arc d’accés a la plaça de l’Ermitori constitueix un monument natural únic a la província de Castelló. L’Ermitori de Sant Pau, és un enclavament afable i bell en una fèrtil plana, ocupada ja des de temps romans, on la tradició explica es va aparéixer Sant Pau i va fer cures miraculoses.

La història d’Albocàsser es remunta a milers d’anys enrere; mostra d’això són les abundants pintures de l’Art Rupestre Llevantí en el Parc Cultural Valltorta Gasulla, així com diferents objectes de l’edat de bronze, ibers, romans i musulmans. En aquesta última època va haver-hi una alqueria, el propietari de la qual era conegut com Abul Alcasir, Al Castelló de l´Olivera

i d’ell procediria el nom actual del municipi. Si avancem fins a l’època cristiana va pertànyer al Castell de les Coves i posteriorment a Balasc d’Alagó, qui va atorgar carta de poblament el 25 de gener de 1239 a Joan de Brusca i 30 pobladors més. Va ser elevada a categoria de vila durant el Senyoriu de Artal de Alagón, posteriorment va pertànyer a l’Orde dels Templers i finalment, amb el rei Jaume II, a la de Montesa. Durant el s. XIX va ser escenari de batalles en les guerres carlines i en el segle següent, un dels testimoniatges de l’Alt Maestrat de les proves aero-militars Stuka. Albocàsser es troba dolçament asseguda a la falda d’un pujol, envoltada d’ametllers i oliveres, en un domini de corredors i muntanyes que posen en contacte les terres altes del Baix Aragó i Els Ports de Morella amb els espais litorals mullats pel Mediterrani, per la qual cosa constitueix un important nus de comunicacions al nord de la província de Castelló. El clima es caracteritza per la temprança de les temperatures estivals (20º - 24º) i hivernals (3º - 9º). El règim de pluja és també característic del mediterrani, amb el màxim en la temporada de tardor. Transformades les zones més planes per a l’agricultura, el paisatge vegetal mostra la varietat de la flora en l’antany i omnipresent carrasca, i amb l’agradable presència d’espècies aromàtiques com l’espígol, el romer, el timó o la saborija. Desapareguda la vinya, l’ametler i l’olivera constitueixen les bases de l’agricultura de la vila. A més de la seua generosa aportació a la bellesa del paisatge, els dos cultius proporcionen productes alimentaris (ametles i oli) d’alta qualitat i amb una plena acceptació en els mercats més exigents. 33

Altres varietats d’arbres fruitals i productes cuidats de la petita horta regats amb aigua de sénia, completen l’oferta agrícola d’Albocàsser.

Els agricultors d’Albocàsser posen en comú els seus recursos a través de la Coop Agrícola Sant Pau de Albocàsser Coop V, que va ser constituïda el 15/03/1991 entre altres activitats per a la fabricació d’oli d’oliva. Al juliol de 2018 la Cooperativa Sant Pau d’Albocàsser i la Cooperativa Sant Bartolomé d’Atzeneta han signat un acord de col·laboració amb l’objectiu d’establir un aprofitament dels recursos més òptim i eficaç, així com una col·laboració activa en temes d’interés comú, en àrees de desenvolupament rural i activitats agrícoles i la inter-

Albocàsser també és un poble que conserva moltes festes popular, entre les més arrelades i singulars, cal destacar la que es continua celebrant la vespra de la festa de la Puríssima, coneguda com la “ cantà de les cartes”, on els quintos rememoren el mateix que va fer un soldat d’Albocàsser en la guerra de Cuba qui, mancant rosari, va assegurar inspirar-se en les cartes de la baralla espanyola per a poder resar els misteris. La plaça d’Albocàsser es plena de familiars i curiosos per a escoltar als seus quintos cantar els versos, i com marca la tradició cada any introdueixen alguna variació perquè no es repetisquen. Bibliografia: http://www.albocasser.es/content/historia http://www.albocasser.es/ca/content/enstrobem https://guiaempresas.universia.es/COOPAGRICOLA-SANT-PAU-ALBOCACER-V.html https://www.levante-emv.com/ castello/2018/07/05/cooperativas-atzenetaalbocasser-unen-fuerzas/1740651.

Vilar de Canes

’origen de la localitat el podem trobar sobre la muntanya “Machorral” on queden ruïnes d’un castell àrab. Les hosts del rei en Jaume la van alliberar del poder sarraí. En Guillem d’Anglesola i la seua dona, van fer gràcia del lloc o

cooperació servirà per a aprofitar al màxim aquest gran potencial, permetent millorar els serveis oferits als més de 1.100 socis que tenen totes dues entitats juntes.

masies de Vilar de Canes, a Bernardo de Montpalau i a la seua dona Guillema en el 1272. Aquests van donar Carta de Població a diversos pobladors d’aquesta localitat, en 1316. Colla l´Olla

Vilar de Canes és una xicoteta localitat situada a la comarca de l’Alt Maestrat amb una població de 185 habitants. L’altitud mitjana és de 668 m sobre el nivell del mar, el clima és mediterrani, el seu terme municipal és de 15’90 Km2, en el qual podem trobar diverses fonts naturals situades en bells paisatges poblats de vegetació, entre aquests cal destacar el brollador del Mas del Senyor. També cal destacar llocs com el temple de l’Església Parroquial, d’ordre corinti, que està dedicada a la Purificació de la Verge, actualment presideix l’altar major Sant Llorenç, patró de la localitat i la festivitat de la qual es celebra el 10 d’agost. La principal activitat econòmica és el cultiu de l’ametler i l’olivera. Una altra activitat fonamental és la ramaderia intensiva.

L’any 1997 l’Ajuntament de Vilar de Canes adquiria per donació i dissolució de la Cooperativa Agrícola Sant Llorenç de Vilar de Canes, un edifici destinat al molí d’oli, amb una premsa hidràulica marca Baro, quatre columnes d’un metre cinquanta-cinc centímetres, motor elèctric marca Siemens de cinc i medie H.P., rebló de pedra i altres estris, situat en C/ Sagristia, deu. Al Castelló de l´Olivera

Aquest Ajuntament conscient de la importància del patrimoni existent en la localitat va decidir preservar-lo, amb la restauració de la totalitat de l’edifici, començant en una primera fase per la teulada i el primer pis. S’ha destinat la planta baixa, al molí d’oli, tenint especial interés a realitzar una restauració d’acord amb la destinació de l’edifici i salvaguardant íntegrament els estris i maquinària existents, que data la més moderna de la dècada dels anys 60 aproximadament i la seua força motriu és l’electricitat. Així mateix existeix maquinària com és el cas del rebló, que encara que funcione amb electricitat, té l’estructura d’antany perquè funcione amb tracció animal. En el primer pis d’aquest edifici, amb accés a minusvàlids, es vénen desenvolupant diverses exposicions.

Vilar de Canes és un poble que posseeix un entorn únic on la naturalesa viu en completa harmonia amb la història. Bibliografia: https://www.turistrat.es/es/acerca-de-vilar-decanes-21 http://www.vilardecanes.es/content/ patrimonio

Culla

ulla és un poble d’aproximadament 520 habitants, situat a la part alta d’un puig. Resulta evident l’esperit medieval, especialment en el centre històric, rehabilitat a consciència. Allí no falten les restes d’un passat vibrant. Es poden recórrer les ruïnes del castell àrab (segle XIII), que agrupen diversos arcs, restes de muralla i torrasses i la porta d’entrada a la barbacana, amb els escuts d’armes de l’Orde de Montesa. L’església de San Salvador conserva un retaule del segle XVI i una figura del patró de Culla (segle XV); al seu costat està el pelleric, una columna de pedra en la qual es encadenava als condemnats per a la seua humiliació popular, i la Casa Abadia, ara part del museu parroquial. Sota les panoràmiques vistes del mirador del Terrat reposa l’antiga presó (segle XIV), en les parets del qual queden alguns grillons i marques gravades pels propis presos. Fruit del seu passat històric trobarem monuments arquitectònics

tan interessants com L’arc de la Porta Nova reconstruït en el segle XVII, única porta d’accés al recinte emmurallat. Altres llocs d’interés són l’Observatori Astronòmic Turístic, el mirador del Singlet, el Molí de l’Orde i el Parc Miner del Maestrat, per tot aquest conjunt històric, Culla ha sigut declarat Bé d’Interés Cultural. D’orígens prehistòrics, Culla va ser dominada segles després per musulmans i templers. El 27 de març de 1303, les terres del Senyoriu de Culla (actuals termes municipals de Culla, Benassal, Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, La Torre d’En Besora, Benafigos i Vilar de Canes) van passar a control templer. En el document original, que encara es conserva en l’Arxiu Municipal, es poden contemplar les signatures de Guillem d´Anglesola (antic Senyor) i d’Arnald de Banyuls Colla l´Olla

(Comendador templer a Peníscola), el qual va signar en nom de l’últim Gran Maestre de l’Ordre, Jaques de Molay. Els templers van desemborsar 500.000 sous valencians en la compra de Culla, que curiosament va ser l’última i més cara adquisició de l’Orde del Temple en la Corona d’Aragó abans de la seua controvertida desaparició el 1314. El terme municipal de Culla ens ofereix un entorn natural de gran bellesa. Entre les zones de major valor ecològic es troba la zona del Riu Montlleò on es poden visitar zones tan destacades com la Cova del Moro o la Font de Santa Maria. Una altra zona coneguda per la seua riquesa natural és la zona del Riu Molinell amb els seus molins, coves i fonts, de gran interés és la Cova del Bolavar o la Roca de Migdia. Cal destacar que Culla compta amb un extens terme municipal de 116,3 km2, en el qual es troben antiquíssims exemplars d’arbres. El més clar exemple d’això és la famosa “Carrasca de Culla”, una alzina mil·lenària que ha estat qualificada com a arbre monumental de la Comunitat Valenciana.

També en l’any 2012 l’Associació Espanyola de Municipis de l’Olivera (AEMO), en la convocatòria del premis anuals a la Millor Olivera Monumental d’Espanya va donar el premi a L’Olivera gelada de Culla. Es tracta d’una olivera silvestre (Olea europaea var. Sylvestris) formada Al Castelló de l´Olivera

per dos troncs de 4,76 i 3,15 metres de perímetre, sobre peanya de 12,10 metres i una edat aproximada d’entre 800 i 1.000 anys. Aquest ullastre es va gelar en el dur hivern de 1956, juntament amb uns altres milers d’olives, garroferes, ametlers, etc. Els seus propietaris, la família Celades, sempre ho van mantindre en la seua propietat i mai van voler aprofitar les seues despulles. Ho van conservar sec, tal com la naturalesa ho havia deixat. En 2012 l’olivera va rebrostar de la seua soca, la solidesa de la seua fusta d’ullastre va fer que, al llarg dels anys no es va veure afectat pels insectes i, malgrat no haver sofert cap tractament, es va mantenir en perfecte estat de conservació. El jurat va estar compost per experts de reconegut prestigi al món de l’Agronomia en general i de l’olivera en particular i uns altres del món artístic. Entre els seus membres, destaquen els noms de Luis Rallo, Catedràtic de Fisiologia Vegetal de la Universitat de Còrdova, Diego Barranco, Catedràtic d’Agronomia de la Universitat de Còrdova i Miguel Gómez Losada, famós pintor. En la valoració, es va seleccionar a un magnífic exemplar presentat per l’Ajuntament de Culla , conegut popularment a la zona com L’Olivera Gelada, com a Millor Olivera Monumental d’Espanya 2012. El jurat va premiar l’extrema sensibilitat i perseverança dels propietaris de l’arbre, en conservar una olivera gelada i aparentment morta durant més de 50 anys al cap dels quals va rebrostar, permetent així expressar la capacitat de supervivència única en aquesta espècie. 37

El lliurament del premi es va dur a terme en la Fira de l’Olivera de Montoro (Còrdova), en maig de 2012, un dels millors aparadors del sector oleícola a nivell nacional i internacional. El 29 de desembre de 2017 es va declarar un incendi en el terme municipal de Culla que va arrasar 400 hectàrees, el foc es va iniciar en el Mas de la Sobalma, en la partida de masies de Paulo, les flames van afectar a zones de matoll, es van poder salvar tant la pineda com els cultius existents, però no es va poder fer res per salvar de les flames a L’Olivera Gelada que es trobava entre la zona de matoll.

Testimoni Aceites del Maestrat, S.L. MAS COVA LA PALLA “Al voltant de l’any 1880 el meu rebesavi va comprar aquesta masia que en aquell temps era una xicoteta finca amb un corral d’ovelles i després va fer una casa per a viure, i després compre mes finques pels voltants que va transformar en aquells temps en terreny de cultiu.

En aquesta imatge presa en octubre 2018, veiem el que ha quedat de la famosa olivera gelada de Culla, que encara que sembla impossible que puga tornar a brostar, esperem que com l’ocell fènix ressorgisca de les seues cendres i ens sorprenga, encara que calga esperar 50 anys més. El nom de Cova la Palla ve que al costat de la rambla hi ha una cova, on en aquells temps guardaven la palla per al bestiar durant tot l’any, i està dins de la mateixa finca.

Bibliografia: http://cullamagicaymedieval.es/leyendas/elcastillo-de-culla-la-leyenda-de-los-templarios/ https://www.guiarepsol.com/es/fichas/ localidad/culla-2430/ http://www.dondeviajamos.com/culla-unajoya-del-alto-maestrazgo-en-castellon/ http://comarquesnord.cat/2012/05/06/ lolivera-gelada-de-culla-rep-el-premi-a-lamillor-olivera-monumental-despanya-2012/

El primer molí d’oli ho va fer el meu rebesavi Jaime Alcacer Vidal que va tindre tres fills, Manuel, Francisco i Miguel, el molí li ho va quedar el meu besavi Miguel Alcacer Celades, després passe al meu avi Jaime Alcacer Barreda i després al meu pare Jaime Alcacer Barreda i després a José Vicente Alcacer Peraire i Santiago Alcacer Peraire, formant l’empresa ACEITES DEL MAESTRAT, S.L.

Colla l´Olla

temps. Llavors la clientela portaven les olives al molí i es portaven l’oli per a casa, també es compraven les olives o es cobrava en oli, així van treballar fins a l’any 1956, que va vindre una gelada que ho arrase tot i es van gelar totes les oliveres de la zona i van haver de parar de treballar, el meu avi Jaime Alcacer Barreda. La primera llicència municipal de l’Ajuntament de Culla que el molí ja està en funcionament és del dia 5 de maig de 1920, que farà 100 anys al maig del 2020, abans d’aqueix any no se sabia quants anys ja estava el molí.

Quan van començar una altra vegada a brostar les oliveres i a fer olives, l’any 1980 el meu pare Jaime Alcacer (fill), va pensar que podia tornar a muntar el molí per a servei propi de les seues olives i així va començar de nou. Es va partir el molí vell amb el seu oncle, el germà del meu avi i es van partir el local, i va començar comprant una pedra horitzontal i una vertical, una premsa hidràulica i vagonetes, això ja treballava amb un motor que feia llum, era un generador que funcionava amb el tractor amb la presa de força.

La forma de treballar del primer molí d’oli era amb dues pedres, una horitzontal fixa i una vertical que girava donant voltes amb un eix ,i una tremuja xicoteta que dosava la caiguda de l’oliva a la pedra per a trencar-les, el motor era de tracció animal, que girava també donant voltes al voltant de la pedra, enganxada per una barra de fusta, la premsa per a estrényer i traure el suc de l’oliva ( oli), era un sistema de volants amb un cable i amb una barra llarga que disminuïa la força manual, per a poder estrényer al màxim, era una premsa que tènia dos plats, mentre s’estrenyia una parada o peu, es desmuntava l’altra i es tornava a muntar per a aprofitar el Al Castelló de l´Olivera

El molí funcionava de la següent manera: el meu pare Jaime Alcacer Barreda (fill) tirava les olives a una tremuja, on es dosaven les olives per a caure a la roda de pedra que les trepitjava i partia perquè quedaren amb trossets xicotets, passava tota la parada que era d’uns 500kg i es remolia la mateixa pasta dues vegades, abans de posar-la en els cofins, llavors les olives eren seques i la pasta era sòlida, quan estava remòlta es posava en els cofins, d’un en un fins que s’acabara la pasta, que ja es feia a gratcient perquè s’omplira la parada, es posava en la premsa hidràulica i s’estrenyia fins que arribara a les 400 atmosferes de pressió, quan baixava la pressió es tornava a pujar fins que ja no baixara la pressió i es quedara 39

sempre a les 400 atmosferes, era senyal que el liquide (oli) ja no quedava i es podia continuar amb una altra partida d’olives. Llavors es molia en sec i la premsa no treia aigua, només era oli i estava net, sense pòsit, i era una mica fort de sabor.

Al cap de pocs anys els familiars i veïns que també començaven a tindre olives li van demanar al meu pare Jaime Alcacer Barreda (fill), que si podia moldre les seues olives, i així va començar una altra vegada a fer màquila, però es cobrava la mòlta per kg d’oliva, això va durar uns anys però prompte canvie la forma de treballar, que va ser de la següent manera: les olives estaven acabades d’agafar de l’arbre i no estaven seques, llavors s’havia de treballar d’una altra manera i li va haver de posar una batedora amb temperatura amb aigua calenta, el procés era quasi igual, primer tirava les olives en la tremuja, les trepitjava la pedra, però no es remolia, en estar les olives recentment agafades la massa era caldosa i la pedra les partia molt millor, llavors de la pedra passava a la batedora que donava voltes amb la massa per a donar-li temperatura, quan ja estava temperada passava als cofins i després a la premsa que feia el mateix premsatge que en olives seques, també 40

a 400 atmosferes i estrenyent fins que no baixara la pressió. La diferència que l’oli no eixia tan net de moment i també eixia aigua (oliasses), però era de molta millor qualitat que abans. El meu pare al costat del meu germà i jo passem de tindre una premsa, a quatre premses amb un triturador i dues batedores, juntament amb un parador semiautomàtic que ens ajudava a carregar la massa d’olives als cofins.

Els nostres clients estaven molt contents del nostre servei i l’any 1992 creem la marca d’Oli “Cova la Palla” i muntem una envasadora xicoteta amb un filtre xicotet, per a filtrar l’oli.

Colla l´Olla

En aquell temps van començar a traure moltes maquines per a recollir les olives i la gent va començar a comprarles, i això ens va col·lapsar la forma de treballar i vam haver d’augmentar la producció, i per a posar mes premses, ja estaven els sistemes continus que es podien fer molins semiautomàtics, si volies fer màquila , i l’any 1995-96 vam fer la societat el meu pare Jaime, el meu germà José Vicente i jo Santiago i formem l’empresa ACEITES DEL MAESTRAT, S.L.

A causa de recollir l’oliva cada vegada mes ràpid amb maquinaria, ens vam tornar a quedar xicotets amb aqueix molí i l’any 2000 vam posar un molí mes gran, que és el que tenim actualment.

El molí actual continua sent de tres fases i el mètode és el mateix que l’anterior, però fent mes producció al dia.

Muntem la primera línia continu de 3 fases la campanya 1994/1995, que ens va costar molt d’esforç per part nostra en aquells anys. També muntem un sistema de neteja d’olives, que vam ser dels primers de la zona a posar-lo, i ens va suposar una manera de fer molts clients nous, per no haver de netejar de fulla l’oliva a casa manualment, com abans.

El sistema actual consisteix a separar bé l’oliva a l’entrada de l’almàssera, bé siga de l’arbre o del sòl, per a fer una bona qualitat d’oli, l’oliva es neteja de fulla i es llava, es posa en contenidors individuals per a cada client i es passa a bàscula, després s’emmagatzema com a màxim un dia abans de molturar-la. Es molturen les olives, passen a les termo-batedores on es prepara la massa

Al Castelló de l´Olivera

d’olives perquè passen al decantaer amb les condicions ideals per a la millor separació de l’oli, aigua i orujo.

Testimoni Vicent Barreda i Centelles MAS DEL SASTRE

L’oli va a una centrifuga vertical que el neteja, després l’oli va a una bascula per a traure el rendiment i d’allí als depòsits d’emmagatzematge per qualitats o màquila. L’aigua va a una altra centrifuga vertical per a traure-li el poc oli que porta i després va la bassa de les oliasses. L’orujo l’emmagatzemem durant la campanya i després separem l’os de la polpa per a fer biomassa.

Vicent va nàixer l’any 1932 al Mas del Sastre al terme de Culla, en una família de llauradors. Eren tres germans, dos xics i una xica que era la menuda. Van créixer en plena guerra civil, anys de la fam, el mercat negre i el estraperlo, temps de racionament i penúries, els aliments se van convertir en un be escàs. L’oli va passar a ser durant uns anys, un dels principals recursos de la família, d’ell depenia en gran mesura la seua subsistència, en la venda directa a la gent que els visitava quan s’assabentaven que ja hi havia oli, i li ho venien en recipients que normalment portava el comprador, i cobraven barata productes de primera necessitat d’aquell temps i alguna vegada diners, però els diners circulaven poc. Vicent, ens contarà com va viure en sa casa des de la infància fins que es va fer adult, tot el procés que comportava l’oliva fins que traïa el precisat i apreciat oli:

L’oli després de finalitzar la campanya de l’oliva el filtrem i l’envasem per als nostres olivicultures o per a la venda. Agraïm a tots els agricultors la confiança que depositen any rere any en vindre a la nostra almàssera, ja que sense ells nosaltres no podríem fer el nostre treball. Santiago i Jose Vicente Alcacer i Peraire. 42

“Mon pare Vicent Barreda Garcia, conegut com “el xato” i ma mare Remedios Centelles Escrig, tenien els bancals d’oliveres totes al terme de Culla, unes 300 oliveres, hi havia d’heretades i més de comprades i també portàvem 300 oliveres més d’un home d’Albocàsser, totes eren de la varietal grossal. En aquells anys les olives es deixaven caure totes a terra, per que s’arreplegaven seques. Colla l´Olla

A plegà olives anàvem tots els de casa, mon pare, ma mare, i els tres fills, només vam poder. Crec que als cinc o sis anys ja anàvem pels bancals el meu germà Pepe que tenia un any més i jo. Ajudàvem a plegà alguna oliva, però més que res per allí jugàvem i tot això de xicuelos, com quan algun dia els vam arribar a fotre la berena a las xiques plegadores que llogava mon pare.

Em recorde que ma mare era molt plegadora, en aquells temps no hi havien manteres, les olives se deixaven caure totes a terra, per que se arreplegaven seques, i allí anàvem ajupits, agenollats o cadascú com podia, i a pessics en una, en una, plegàvem les olives, desprès carregàvem els sacs al matxo per a portar-les al molí. Al Castelló de l´Olivera

L’any 1951 ja vam comprar el nostre molí a una dona que era viuda, li deien Pepeta la cabra, sin embargo mon pare i el seu home no se parlaven, però vam comprar el molí a mediació d’un familiar, i l’home es va morir abans de que estare tot el tracte arreglat. El molí li va costar a mon pare 5000 duros i ho va paga al contat, però vam vendre la rabera d’ovelles que teníem per a poder pagar-lo. El primer any, a part de les nostres olives, vam tindre una escomençà que venia molta gent, i molíem ocult, perquè no teníem llicència per a moldre i mos van denunciar i tot.

El molí el portavem entre el meu germà Pepe i jo, molta son patíem.... treballàvem de nit i de dia, va hi haver dia que vam fer 7 parades, entre de nit i de dia. Aquell primer any que teníem el nostre molí, els altres molins no molien i tota la gent del voltant van vindre a 43

moldre al nostre, va ser un any que vam treballar molt, els altres anys ja no vam tindre tanta faena perquè ja hi havia més molins. En aquells anys la faena de moldre les olives al molí, es cobrava en oli, en cada parà entraven 15 barcelles d’olives (1 barcella = 10 quilos) de cada 150 quilos d’olives se treien dalt o baix 20 u 30 litres d’oli, segons com eren les olives, i natros cobràvem 5 litres d’oli per cada parà, però havien de posar el matxo ells, si posàvem el matxo natros cobràvem 10 litres, perquè el nostre matxo tenia faena a la terra i no podia sempre està allí, i els que venien posaven el matxo, perquè el reblo se rodava en un matxo u burro u cavall o el que fora.

Quan estava tota la pasta a la parà, posàvem uns pilons de fusta a la premsa i el volant, hi havia dos volants, primer tirava més dur i l’últim ja anava més moll, i d’allí xorrava l’oli allí a la pica.

Desprès ja s’omplia en garrafes de vidre, que cada u portava les seues, per a endurse a sa casa el oli, de les seues olives. A les cases l’oli el tenien en gerres de test i aquest oli, encara que haguera sigut decantat, sempre li quedaven impureses pròpies de l’oliva, que amb el repòs es dipositaven en el fons de les gerres i, de tant en tant, calia buidarles per a netejar aquests baixos, en cas contrari fermentaven i li transmetien a l’oli dolents sabors i olors.

De primer se molia i el reblo xafava totes les olives i se feia tota una pasta, desprès se molia en dos vegades, moldre i remoldre i una volta que estava remòlt, pues a parà en cofins d’espart.

A la nostra casa l’oli el teníem en un bidó de llanda de 30 litres i una gerra de 18 arroves, i el veníem barata figues, roba, garrofes, guants lo que feia falta per a casa i també traiem diners, pessetes en aquells temps. 44

Colla l´Olla

També vam provà de premsà vi, primer el picàvem i traiem el suc i l’ultima pasta que quedava la ficàvem en els cofins a la premsa i traiem el vi, però domés per a casa i no ne féiem prou, en aquell temps tots gastaven el molí tan per a oli com per a vi.

A part de la faena del molí, natros també teníem que arreplega les nostres olives, ne fèiem moltes d’olives, en les 600 oliveres que portàvem, al mes de maig enca plegàvem olives, es començaríem al mes de gener i al mes de maig enca plegàvem olives, estaven sequetes de tot.

Al Castelló de l´Olivera

Cada u s’arreplegava les seues olives, i natros si no teníem prou llogàvem a pesseta la barcella, a vegades portàvem tres xiques plegadores que feien 6 barcelles cada una, 18 barcelles a pesseta la barcella costaven les tres xiques 18 pessetes, i barcella feta, barcella paga, se treballava a destall.

Hi havia un home que era llandero, que no feia mes que ungletes pa plegà olives, tots portàvem dos ungletes a cada ma i, aquella ungleta feia faena, se avançava, se avançava i no se te feies sang als dits.

Quant acabàvem la jornada carregàvem els sacs al matxo i les amuntonàvem al molí i a casa, aixina que anàvem arreplegant i anà molent també, per que recursos hi havien pocs i se canviava el oli, barata blat, i tot el que feia falta per a casa.

El moldre en el reblo se va anar acabant per que no hi havien matxos , ni burros, per a rodar-lo i ho vam provà tot i no ens vam aclarir. En els anys 70 va heretà el molí el meu germà Pepe, que va compra una maquina per a destrossà les olives, però no els va dona resultat tampoc, després encara va moldre les seues olives algun anys, però pocs.

Hui en dia el antic molí que va comprar mom pare, ja fa anys que no sa fet serví, i a mes a mes esta semí-abandonat, com se veu en aquestes fotos fetes actualment, però encara conserve moltes peces que be podrien estar exposades en algun museu.

Des de fa uns quants anys les finques del Mas del Sastre, les porta el meu gendre Florentino, (Tino per a la família) tots els caps de setmana s’encarrega de treballar les finques, tirant abonament i polvoritzant quan els fa falta, també les llaura i les poda, en definitiva les finques les porta molt ben portades, perquè cada any els arbres donen millor rendiment”. Per a despedirse, Vicent mos conte uns versos d’aquella època de collidors de olives: - La vida de les plegadores es una vida cochina quant se acatxen a plegà ensenyen tota la petxina. -Les plegadores de olives diuen que no veuen vi I per vaig de les oliveres se l’arreen en un tupí (1). (1)Un tupí es una olleta de test en només una ansa en un bequerull (2) (2)Bequerull: Broc llarg per on s’aboca el líquid que conté un recipient, com ara la botija, el barral o el setrill.

Rosa Maria Barreda i Barreda 46

Colla l´Olla

Comarca

Baix Maestrat

a comarca del Baix Maestrat És l’altra de les dues en què es divideix el Maestrat.

Està situada al Nord de la província i té una superfície de 1.221 km2, amb una població de 81.220 habitants repartits en 18 poblacions: Peníscola, Benicarló, Vinaròs, Alcalà de Xivert, Càlig, Sant Mateu, Traiguera, Rossell, Sant Jordi, Santa Magdalena de Polpís, La Salzadella, Xert, Canet lo Roig, La Jana, Cervera del Maestrat, Sant Rafel del Riu, La Pobla de Benifassà i Castell de Cabres.

Cap de comarca, Vinaròs. Ocupa l’angle nord-est del País Valencià; el seu límit septentrional és el riu de la Sénia, línia divisòria amb el Principat; al sud, la rambla de les Coves la separa de la Plana Alta; aquesta mateixa rambla i l’anticlinal de Vallibona la separen, respectivament, de l’Alt Maestrat i dels Ports. Al Castelló de l´Olivera

El Baix Maestrat és travessat per una sèrie de rius autòctons, de curs curt i forts pendents, de cabal escàs i una gran irregularitat. Els més importants són el riu de la Sénia, el riu Cérvol i la rambla de les Coves; hi ha nombroses rambles amples i pedregoses de curs esporàdic i ràpid en època de pluges: la rambla de Cervera i la rambla d’Alcalà, entre d’altres. A la Tinença de Benifassà neix el Tastavins, i desemboca, ja a Aragó, al Matarranya. El més important és el riu de la Sénia, amb un cabal de 1,15 m3/s, que neix a la mateixa Tinença, prop de Fredes, i desemboca a la Mediterrània entre Vinaròs i Sant Carles de la Ràpita; al terme de la Pobla de Benifassà ha estat construït el pantà d’Ulldecona, que ha de permetre el regatge de les dues ribes del riu de la Sénia. El riu Cérvol (0,43 m3/s) i la rambla de Cervera neixen al Peiró de Vallibona, nucli muntanyós a l’oest de la Tinença, formats per la conjunció de diversos barrancs; desemboquen al nord de Vinaròs i al nord de Benicarló, respectivament. La rambla d’Alcalà desemboca a Peníscola. Cap al sud de la costa es torna muntanyosa per la presència de la Serra d’Irta, d’on baixen petits corrents d’aigua. La rambla de les Coves (anomenada també riu de Sant Miquel o de Segarra), que neix a l’Alt Maestrat entre Tírig i Albocàsser, desemboca al límit sud de la comarca. La vegetació natural ocupa una gran extensió a les zones muntanyoses: la Tinença de Benifassà té la major proporció de bosc de tota la comarca, una de les més boscades de tot el País 47

Valencià; els boscs de pi roig, de pinassa i els alzinars a les parts més elevades, i boixars. Entre aquestes zones destaca el Turmell. La Serra d’Irta és despoblada d’arbres: només hi creix el matoll. En quant a l’activitat agrària, la comarca del Baix Maestrat és la que aglutina el major percentatge de terra de cultiu a la província de Castelló, amb el 30,2% del total, predomina el secà especialment l’olivera, amb el 44,7% de la superfície total conreada en la comarca, en els que hi han registrats 4.080 oliveres milenàries. Precisament aquesta comarca del Baix Maestrat és la que té registrades més oliveres milenàries i centenàries de tota

la província de Castelló. Anem a visitar alguns dels pobles que destaquen pels camps d’aquestes oliveres tan antigues, com són Canet Lo Roig, Traiguera i La Jana. Passejarem també per el seu passat històric i el seu patrimoni arquitectònic, continuarem el viatge cap a San Mateu i Cervera del Maestre, dos pobles molt bonics i acollidors amb un passat històric molt rellevant, i visitarem els seus Museus d’Oli, antics molins restaurats pera a mostrar com s’obtenia aquest bé tan apreciat que tenim, com és el nostre oli d’oliva. Bibliografia: https://www.castellonvirtual.es/comarcas/bajomaestrazgo/ https://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0006840.xml

Canet Lo Roig

anet lo Roig està envoltat d’altes moles i serres dins de la conca mitjana del Riu Cervol. Es situa a 329 metres d’altitud i actualment, compta amb una població pròxima als 700 habitants. En els seus camps, es poden observar oliveres centenàries, de fet és la localitat amb major nombre d’oliveres

mil·lenàries del món, amb les olives del qual s’elabora un excel·lent oli. L’economia del poble també es basa en el cultiu d’ametla, cereal i fruita. A l’entrada de Canet lo Roig ens sorprén la presència de dues oliveres mil·lenàries espectaculars que amb les seues retorçades siluetes ens donen la benvinguda a la població.

Colla l´Olla

Els orígens de Canet lo Roig es remunten a etapes de la història molt anteriors a l’assentament dels àrabs. S’han pogut recollir d’algunes excavacions ceràmica corresponent a un poblat de l’època final del bronze i principis de la cultura ibèrica. Quan els Hospitalaris de l’orde de Sant Joan van adquirir per donació de Jaume I el castell de Cervera del Maestrat amb tots els seus territoris, entre els quals figurava Canet, van construir una fortalesa-església a la part alta del pujol sobre l’antic poblament. Lògicament van triar l’altura igual que els primitius pobladors per la seua situació estratègica. Aquesta fortalesa-església, segons afirma Viciana, va ser fundada en 1288 amb llicència del comanador de Cervera,Guillén de Monsorín. Amb el que va tornar a urbanitzar-se el pujol 1.500 anys després d’haver sigut abandonada pels seus antics habitants per a establir-se en el pla.

D’aquesta manera es va fundar, va créixer i va evolucionar Canet lo Roig en la qual podria dir-se fase nova o moderna, a través de la qual ha arribat a l’actualitat.

L’economia és la d’una població tradicionalment ramadera que, en època medieval, tenia un lligallo propi juntament amb diverses poblacions veïnes. La visita al casc antic ens depara algunes cases gòtiques i algunes restes de la muralla ibera en forma d’arcs i llenços molt deteriorats. També podem visitar, l’Ermita de Santa Isabel d’origen medieval i arquitectura gòtica, l’Ermita del Calvari del segle XVIII, exemple de l’arquitectura barroca il·lustrada valenciana; conserva alguna pintura de l’època, actualment no es dedica al culte i es troba en greu estat de conservació i amb continus despreniments exteriors i interiors, també podem vore la Capella dels Piquets, gòtica, del segle XVI, ben bé restaurada i per a finalitzar l’Església de Sant Miquel Arcàngel, Església fortalesa de 1288. A Canet lo Roig es poden realitzar diferents rutes de les Oliveres Mil·lenàries, la SLV-58 comprén un trajecte circular d’uns 6 km que es pot realitzar caminant, amb bicicleta o fins i tot a cavall, i durant tota la travessia, es poden trobar una gran varietat d’oliveres mil·lenàries.

Va ser senyoriu de l’Orde de Montesa des d’inicis del segle XIV fins al XIX. L’any 1540 l’últim Gran Mestre de l’Ordre, Francesc Llançol, la va convertir en vila independent. Al Castelló de l´Olivera

També podem realitzar una altra ruta amb durada de tot el dia , però amb sol 3 hores de ruta, la dificultat és molt baixa, per tant recomanada per a tots. Des de Canet lo Roig recorrerem la senda que voreja les oliveres més antigues del terme. Alhora que es descriuran els trets més cridaners de la cultura i el paisatge autòctons, anirem endinsantnos en els camps per a abraçar, sentir, escoltar el batec dels mil·lenaris arbres. En l’ermita de Santa Isabel prendrem el nostre particular esmorzar autòcton i descobrirem la Sénia de Marimon, una enorme i antiquíssima sénia. Des de Canet lo Roig ens dirigirem a Traiguera, l’antiga Thiar Julia romana, on ens mostraran l’olivera més anciana del poble, “L’Olivera del Xano”. Abans de menjar, en el restaurant La Casa dels Capellans, diferents productors d’oli ens oferiran un tast del mil·lenari or líquid. I opcional ment, es podrà degustar un menú en el mateix restaurant de receptes tradicionals recentment recuperades. Després del menjar i de la mà del tècnic de turisme, coneixerem els secrets d’un dels santuaris més importants d’Espanya: el conjunt monumental del Reial Santuari de la Verge de la Font de la Salut.

El poble de Canet lo Roig és destacat pel seu ampli ventall de festes populars. Entre totes elles cal destacar la de la “Fira de l’oli”. Aquesta fira es realitza el mes de juny. És basada essencialment en una fira de productes agroalimentaris del poble, entre els quals cal destacar l’oli d’oliva ja que és el producte estrela de Canet lo Roig. Durant aquesta fira no solament es poden degustar els diferents tipus d’olis que ens ofereixen les nostres oliveres sinó que també tenim l’oportunitat d’assaborir els productes típics de la nostra terra. A més, durant aquesta festa, tant els restaurants del poble com els dels voltants realitzen tapes típiques. Aquest esdeveniment és conegut com el “Canetapa”. Bibliografia: http://www.turismoruralcastellon.com/canet. htm http://www.tauladelsenia.org/niv3.php?id=348 https://www.lovevalencia.com/evento/ruta-delos-olivos-milenarios-por-el-maestrat https://www.spain.info/es/actividades/detalle. html?id=A0000005480000011101 http://paisvalenciapobleapoble.blogspot. com/2016/07/canet-lo-roig-el-baix-maestrat. html https://www.canetloroig.net/?page_id=82

Colla l´Olla

Traiguera

a població de Traiguera està enclavada a 232 m. d’altitud sobre el nivell del mar, posseint el terme municipal un relleu lleugerament ondulat. El seu clima és suau amb una temperatura mitjana de 16° i unes pluges de 650 mm. a l’any. El nombre d’habitants ha anat disminuint en els darrers anys computant-se 1375 en l’any 2018.

Traiguera en època ibera fou la Ilercavona, ciutat d’on va sorgir Mandonio (? - 205 aC .), de malnom el Viriato del Maestrat, el qual va unir les tribus iberes contra Escipió (235183 aC). La romanització fou intensa ja que per aquestes terres passava la Via Augusta. Després de la dominació musulmana i formant part de la batllia de Cervera fou senyoriu de l’orde de l’Hospital des de la conquesta, i de la de Montesa a partir de 1319. Fou poblada amb cristians probablement en la dècada del 1240. En l’Edat Mitjana Traiguera continuava sent localitat important com ho demostra que en 1411 s’hi celebraren Al Castelló de l´Olivera

una part de les Corts valencianes pel conflicte en la successió reial. Hi hagué noves Corts el 1421 i el 1429. El 1440 va rebre el privilegi de fira anual, i va començar a construir-se al seu terme l’ermitori de la Font de la Salut amb la seua hostatgeria. El segle XVI observa un important auge econòmic basat en l’agricultura i el comerç. Ha participat activament en els conflictes bèl·lics dels segles XVIII i XIX: guerres de Successió, Independència i Carlistes. L’economia traiguerina es basa en l’agricultura: ametler, taronger i per damunt de tot l’olivera; de fet Traiguera és la població amb més marques d’oli i amb l’olivera mil·lenària més gran de les comarques del nord. Però l’activitat tradicional més arrelada és la construcció menestral de gerres i cànters, documentada des de 1392. Ja els moros, mantenien nombrosos tallers, que en èpoques posteriors s’organitzaren en gremi. El segle passat hi havia 35 tallers, a hores d’ara a penes hi romanen tres. Les oliveres de la varietat Farga és una gran riquesa del poble de Traiguera i del nord de la província de Castelló, especialment al Baix Maestrat. L’olivera és un dels importants cultius d’aquestes terres, i és juntament amb la vinya una de les primeres plantes llenyoses cultivades per la civilització mediterrània. 51

bells i formen part del paisatge de Traiguera. L’olivera de la varietat farga és un arbre poc productiu, especialment els vells. Són arbres amb molta fusta i poca fulla. La tònica a la comarca ha sigut arrancarlos per varietats més productives perquè no eren rendibles.

A la varietat Farga també se la coneix per Farg, Argudell Ver o Comú i produeix oli de bona qualitat però de difícil extracció, amb un rendiment gras elevat, estant al voltant del 43% sobre matèria seca i de 25-27% sobre matèria natural, a causa de la seua recol·lecció excessivament tardana. Es tracta d’una varietat en regressió per la seua irregularitat productiva i l’excessiu envelliment de les plantacions existents, que són reemplaçades per altres varietats més productives. Té un color verd daurat, amb aroma afruitada, sabor agradable, suau dolç, amb notes amargues i picants. Originària del nord de Castelló, sud de Tarragona, i a la província de Terol. Els seus arbres són de gran vigor, port obert, amb branques rectes una mica pèndules. Presenten una copa frondosa, on els fruits es troben a vegades aïllats. Aquests fruits són de grandària xicoteta fruit mitjà (2,4grs.) a mitjà i pengen d’un llarg peduncle ; de fulla el·líptic lanceolada de mitjana grandària Les seues fulles són verda fosc, de grandària mitjana, lanceolades i pel revés són verdoses. És una varietat molt antiga i rústica, els seus enormes arbres són increïblement 52

Però a l’ésser la varietat d’oliveres que pel seu gran vigor ha sobreviscut a les inclemències del temps, i el manteniment de les xicotetes parcel·les de cultiu no ha sigut la cerca de la rendibilitat, ni l’excessiva poda per a eliminar la fusta dels troncs d’aquestes oliveres, les han convertit en belleses gegants de la naturalesa, no gaire productius però úniques. Tot això està donant valor a la resta de la collita d’oli de farga. En realitat, la producció d’oli de farga podem dir mil·lenari si és d’arbres vells i catalogats i de farga si pertany a aquestes oliveres de menor edat i en producció natural d’aquesta espècie. Aquest també indica que un impuls per a la protecció de les oliveres que anomenem mil·lenaris va ser que la Comunitat Valenciana fes una llei en 2006 de protecció d’arbres monumentals, sent l’única autonomia que té una així. Hi ha hagut un gran espoli de grans oliveres que la majoria no hauran sobreviscut, una olivera centenària no és una planta que pot canviar-se d’un test. El 50% de les oliveres trasplantades mor als dos anys i entre el 80%-90% no passa dels 10 a 15 anys. La resta queda tocat i mai recupera la frondositat original. Colla l´Olla

la moto-serra i arrancar les seues restes. I entre elles va aparéixer un motiu d’alegria que va compensar el disgust de l’amo del camp.

El millor mètode de recol·lecció de l’oliva de la varietat Farga és mitjançant una “maneta” elaborada amb fusta d’olivera, i les olives es guarden en caixes de 20 kg. Per a l’extracció de l’oli el primer pas és la selecció de les olives, rebutjant les trencades, colpejades o de maduresa excessiva; després es molen amb un molí de martell i passen a la batedora, sempre en fred, on romanen entre 20/30 min. i després van directes a la centrifugadora horitzontal on se separa l’oli de la resta de l’oliva. L’emmagatzematge de l’oli d’oliva ha de ser en depòsits d’acer inoxidable amb argó o nitrogen líquid.

Van trobar una làpida escrita en llatí que va ser datada en quasi vint segles, i els historiadors els van explicar que allí va ser enterrat un destacat ciutadà de l’Imperi Romà que havia d’estar de viatge. Són enterraments que apareixen a vegades al llarg de les grans vies romanes, com l’Augusta, i era costum plantar una olivera als peus de la tomba. La província de Castelló és una terra d’oliveres extraordinàries. Només el palmarés de premis que acumula ratifica aquesta afirmació, després del triomf de l’Olivera de Sinfo, a Traiguera, millor exemplar del 2018, la província suma 5 dels 12 guardons que concedeix anualment l’Associació Espanyola de Municipis de l’olivera (Aemo), entitat que reconeix la riquesa d’aquest territori i també va premiar arbres de Canet lo Roig (2014), la Jana (2016) Culla (2012) i Sogorb (2009).

Una olivera per a considerar-se mil·lenària, ha de tindre el seu tronc més de 3,50 metres de diàmetre, a 1,30 metres del sòl, algunes d’elles arribant fins i tot aconseguir les xifres de 8 i 10 metres de diàmetre, totes les oliveres mil·lenàries són de la varietat Farga.. A Traiguera està l’olivera de major diàmetre del món, compte Ramón Mampel, de Traiguera, que fa poc es va esqueixar una de les majestuoses oliveres més grans i velles, víctima dels fongs que podrien la seua ampla base i d’un fortíssim vendaval. No va haver-hi més remei que acabar de tallar-la amb Al Castelló de l´Olivera

Els experts del jurat que van decidir la distinció i van valorar «la seua longevitat i la seua espectacular estampa que emergeix amb una peanya única per la seua grandària i robustesa, un tronc sòlid i evocador que dibuixa formes impossibles i una part aèria majestuosa, 53

sana i capaç de produir bones collites any rere any… segle rere segle». No obstant això, l’edat de l’olivera és difícil de calcular, en faltar-li una part important del tronc. Creuen que tindria més de 2.000 anys i, situat al costat de la Via Augusta romana, ha vist passar nombrosos passatges de la història. L’Ajuntament de Traiguera va presentar la candidatura al costat de la Mancomunitat de la Taula del Sénia i el propietari Jose Manuel Alemani Sinfo. L’olivera està en zona privada en direcció a Sant Rafael, i no s’emmarca en un itinerari marcat, el seu amo no té problemes a mostrar-la, la manté amb manyaga, regant-la amb més de 4.000 litres a l’any. És el seu preferit dels més de 3.000 que té, és una herència del seu padrí. El nom de l’arbre prové de la seua àvia materna, Sinforosa, i el seu futur està garantit amb les dues filles d’Alemany.

La pel·lícula L’Olivera, de Icíar Bollaín, va tractar el negoci relacionat amb aquests exemplars. Manuel Cucala, de Sant Mateu, va interpretar a Ramón, propietari d’un, i deixava clar el seu sentiment perquè la seua família el volia vendre: «No ens pertany. És de la història, de la vida, de la terra, dels nostres avis i besavis i rebesavis. No és nostre». «Mai em plantejaria desprendre’m d’ell», afirma Sinfo, qui el 17 de maig va recollir a Còrdova el premi per la Millor Olivera Monumental d’Espanya 2018. Bibliografia: http://paisvalenciapobleapoble.blogspot. com/2018/06/traiguera-el-baix-maestrat.html http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/630750 http://www.vinarosnews.net/la-olivera-dehttp://www.vinarosnews.net/la-olivera-desinfo-de-traiguera-otro-triunfo-para-olivos-deterres-del-senia/

La Jana

a població de La Jana amb 666 habitants, està situada sobre les restes d’una Vila Romana, en el punt d’encreuament de la via Augusta amb la via Hercúlia. Després de la reconquesta cristiana se li va concedir la Carta de poblament en 1235 i en 1540 va adoptar el títol de Vila, a més de ser testimoni

del pas de moltes civilitzacions. El cultiu de l’olivera, implantat ja pels romans, està actualment en auge degut a la gran qualitat aconseguida i especialment, a les seues oliveres mil·lenàries i la gastronomia és també part distintiva per l’exquisidesa d’uns guisats elaborats mitjançant els seus recursos naturals. Colla l´Olla

és superada per Canet lo Roig amb un total de 1.115 exemplars, però el terme dels quals té una extensió quatre vegades major.

En relació al motor econòmic, és indiscutiblement l’agricultura la seua principal activitat. La collita d’oliveres i la posterior extracció de l’oli és l’ocupació primordial. Amb les seues 966 oliveres mil·lenàries, en només 19,5 km² de terme, La Jana té la major densitat coneguda (50 OM/km²) d’aquests bells exemplars dels quals s’obté un oli, autèntic or líquid, elaborat per la Cooperativa els Alboredes de La Jana. Si recorrem el seu nucli urbà podem trobar cases senyorials amb escuts nobiliaris referents a famílies importants del passat com el “Palau Borrull”, el “Palau dels Jovaní”, la “Casa de Pere Pasqual” o “Els Llavaderos”, aquests últims formats per una històrica font brollador d’origen romà restaurada en 1.371, amb canalitzacions i depòsit d’origen àrab, entre altres. La Jana compta amb un ric patrimoni d’oliveres mil·lenàries disseminades per cada racó del seu terme municipal. S’han arribat a comptabilitzar fins a 938 exemplars, i això malgrat que l’extensió del seu terme és un dels més xicotets de la zona. Per això es converteix en la població amb major densitat d’aquests monumentals arbres, amb troncs que arriben fins als 9 metres d’envergadura.

La Jana des de 2016 compta amb 58 oliveres incloses al Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana. Una bona mostra d’aquest patrimoni natural és el Museu Natural d’Oliveres Mil·lenàries Pou de Mas, situat al costat de la Via Augusta i que en menys d’una hectàrea acull 21 exemplars, entre els quals destaquen l’olivera, Farga del Pou de Mas, amb quasi 8 metres de perímetre i l’olivera “de les Parelles”, que va obtindre el 2014 el premi AEMO a la millor olivera monumental d’Espanya.

El museu d’Oliveres Mil·lenàries de La Jana és el resultat d’haver habilitat aquesta finca d’oliveres mil·lenàries de la varietat Farga, perquè puga ser visitable, amb un recorregut senyalitzat amb diferents panells informatius, els quals es poden veure ja des d’un pròxim descampat utilitzat com a aparcament.

Pel gran nombre d’aquestes oliveres comptabilitzades en la zona, solament Al Castelló de l´Olivera

En concret estan senyalitzades les nou oliveres més singulars, indicant que es denominen oliveres mil·lenàries aquelles que tenen, com a mínim, 3,50 metres de perímetre del tronc, mesurats a una altura de 1,30 metres, s’estima que cada metre de perímetre ve a suposar 200 anys d’antiguitat d’olivera.

ser els musulmans els que van començar a plantar les oliveres. En el territori del Sénia s’han censat més de 4.700 oliveres de més de 3,50 metres de perímetres.

Això sí, amb anterioritat a aquest projecte de museu natural, liderat per Jaime Antich, es va arribar a un acord amb els agricultors del territori perquè deixaren de vendre aquests impressionants arbres i així poder conservar-los, perquè a poc a poc anaven desapareixent de la regió. Malauradament durant uns anys s’ha viscut un espoli descarat d’aquests magnífics exemplars d’oliveres monumentals, que eren portades a altres zones o països. Fins que l’any 2006 les Corts Valencianes van aprovar la llei de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana, la fi de la qual és de protegir i frenar l’esmentat espoli. D’altra banda aquesta zona de la Jana es troba en el denominat Territori del Sénia que s’estén a totes dues ribes del riu del mateix nom, en una mica més de 2.000 quilòmetres quadrats, en l’àrea d’unió entre Catalunya, Aragó i la Comunitat Valenciana. Aquest territori abasta 27 poblacions, entre les quals es troben, entre altres, en la costa, Sant Carles de la Ràpita, Vinaròs i Benicarló, i a l’interior, La Sénia, La Pobla de Benifassà, Vallderrobres o Morella. Per aquesta regió ja van passar els fenicis, i després els romans, si bé van 56

En l’actualitat, les olives de les oliveres mil·lenàries es paguen a un preu subvencionat pel Ministeri de Medi Ambient. Són recollides i utilitzades per vuit molins productors d’oli d’oliva per a aconseguir el denominat oli verge extra d’oliveres mil·lenàries. Aquest oli de gran qualitat, el preu del qual, la botella de mig litre ronda els 15 euros, es comercialitza en botigues de gurmets de Madrid i Barcelona, i, sobretot, s’exporta a països com la Xina, el Japó, els Estats Units o Dubai, on s’arriba a pagar el preu de 95 euros. Bibliografia: http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/628100 http://www.lajana.es/es/la-jana/olivosmilenarios https://guias-viajar.com/espana/castellonmuseo-olivos-milenarios-la-jana/ http://www.tauladelsenia.org/niv3.php?id=348

Colla l´Olla

Sant Mateu

ant Mateu, capital històrica del Maestrat, amb una població pròxima als 1980 habitants, es troba situat en un pla en el centre de la comarca. El relleu del seu terme municipal és suau en la seua zona central i més muntanyenc en els seus laterals, amb muntanyes que en alguns casos superen els 800 m d’altura. Un corredor central travessa el terme municipal de nord a sud drenant les aigües dels barrancs i rierols de Benifarquell, Palacio, Coma i Piques cap a la Rambla Cervera. El clima, típicament mediterrani, amb estius calorosos i hiverns suaus afavoreix una vegetació característica de bosc mediterrani com el pi, la aliaga o el romer .

L’agricultura està representada pels cultius d’oliveres, ametlers i cereals. En les zones de regadiu, irrigades per sénies de tradició romana i àrab, es cullen creïlles, hortalisses i llegums. Un passeig per Sant Mateu ens descobrirà la importància històrica d’aquesta acollidora població i reviure la història de l’Orde de Montesa, del Papa Lluna, del càtar Belibaste, les visites de Sant Vicent Ferrer, les Germanies i moltíssims fets històrics més. El centre de la població és la acollidora Plaça Major porticada (S.XIV) on es troba la Font de l’Àngel i s’alcen palaus gòtics com el de l’Ajuntament i el dels Borrull, sense oblidar el palau del marqués de Villores, d’estil renaixentista. Tot el poble en si és un vertader monument, declarat Conjunt Històric Artístic. Les seues muralles donen mostra de l’esplendor del qual va gaudir antany en l’Edat mitjana.

Al Castelló de l´Olivera

Posseïdora d’un gran patrimoni arquitectònic, a Sant Mateu sobreïx l’Església Arxiprestal iniciada en el segle XIII, d’estil gòtic i amb dues portes: una romànica i una altra gòtica. En aquest edifici, ple de rica orfebreria, va renunciar Clement VII ( el papa Luna), en 1429, a la seua condició de papa davant un emissari del Vaticà, posant així fi al Cisma d’Occident. El conjunt de l’ermitori està format pel temple i la hostatgeria annexa, al costat de les quadres per a les antigues cavalleries, pou i font, mirador i altres elements disposats en diferents nivells, un lloc de gran bellesa, que segur ha sigut testimoni d’alguna declaració d’amor.

Val la pena visitar, a més, el preciós ermitori de La nostra Senyora dels Àngels, patrona de la població, emplaçada en un turó a 2 km del poble, amb una esplèndida vista del terme municipal de Sant Mateu. Conta la tradició que en 1580 vivia ací un ermità portugués anomenat Sebastián que tots els dissabtes a la nit tenia la visió d’uns àngels portant la imatge de la Verge enmig d’una resplendor meravellosa. Finalment es va decidir a comunicar-ho al patriarca Juan de Ribera, qui va creure en la seua història i va instar a les autoritats de Sant Mateu a investigar el succés, la qual cosa es va fer amb el permís del bisbe de Tortosa. En el lloc indicat per Sebastián, una concavitat de l’altar, es va trobar la imatge de la Verge que apareixia en les seues visions i que a partir de llavors va passar a presidir el temple. 58

Altres llocs per a recórrer a Sant Mateu són els seus museus: Museu Històric i Etnològic Municipal, El Museu Paleontològic Juan Cano Forner, El Museu de les Presons s.XIV-XV i també podem visitar el seu museu de l’oli en el Centre d’interpretació de l’oli de Sant Mateu, que ens portarà a descobrir com es feia l’oli d’Oliva des del segle XVII.

Colla l´Olla

L’oli d’Oliva, és sinònim de salut, de puresa i des d’antany, les diferents civilitzacions, ho han utilitzat per a obtindre efectes de salut i gastronòmics. Aquest antic Molí de pedra sobre fòssil, va pertànyer a la família del Forners, una família amb gran poder econòmic en aquella època i en la zona. En l’actualitat ha sigut l’empresa El Molí D´Oli Sant Climent, refundat en 2015 per dues jóvens emprenedores, Marina i Mireia, la que han obert les portes d’aquest museu, després d’una rehabilitació minuciosa i detallada, per a intentar aportar el seu granet de sorra a la cultura de l’oli, una iniciativa privada, sense cap mena d’ajuda, per a contribuir a divulgar aquesta part important de la història de Sant Mateu. El besavi de Mireia, Don Agustín,( El Rabós) només tenia una finca en el terme de Sant Mateu, que era el seu ull dret i en ella tenia una vinya de la varietat “tempranillo”, al costat d’una mica de merlot. D’ací rescata aqueixa il·lusió pels bons vins.

Al Castelló de l´Olivera

El Molí D´Oli Sant Climent es va reinaugurar el dia 1 d’Abril del 2015, per a poder donar a degustar els seus olis i Vins Sant Climent i es puguen adquirir directament en Almàssera. El Molí Sant Climent, és una xicoteta almàssera, on es realitzen visites de grups organitzats, però també pot visitar-la qualsevol persona que ho desitge. Entrar en aquest entorn, ens permetrà veure i saber com es fa l’extracció de l’oli (El Top dels olis de qualitat), amb una explicació pràctica, de com i de quina manera, a Sant Mateu són capaços de fer uns dels millors i més reconeguts olis de qualitat a nivell nacional i internacional. Bibliografia: http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/629850 http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/629850 http://lugaresconhistoria.com/san-mateocastellon https://www.productesantcliment.com/ untitled-c31y

Cervera del Maestre

l municipi de Cervera del Maestre, amb una altitud en la cima del castell de 316 metres sobre el nivell del mar, es localitza en el nord-oest de la província de Castelló, a 11 Km. de Sant Mateu, 14 de Benicarló i 24 de Vinaròs. Situat en el centre geogràfic de la comarca del Baix Maestrat, el seu terme municipal, amb 94,1 Km2, limita al nord amb Traiguera i Sant Jordi, a l’oest amb La Jana, Sant Mateu i La Salzadella, al sud amb Santa Magdalena i a l’est amb Peníscola i Càlig. La seua població actual són 600 habitants. El primer document conservat que fa referència escrita al seu castell es remunta a l’any 1157, quan el comte Ramón Berenguer IV de Barcelona el transmet a l’Orde militar de Sant Joan de l’Hospital (coneguts com a hospitalaris o santjoanistes) per a quan aquest fóra conquistat als musulmans. Després de diverses confirmacions posteriors (la d’Alfons II en 1171 i la de Pere II en 1208), l’ocupació militar

de la fortalesa es va fer efectiva el 22 de novembre de 1233, data en la qual Fra Hugo de Follalquer, en qualitat de Maestre de la referida Ordre, pactava amb els musulmans residents en la població unes honroses condicions de capitulació a canvi de la seua rendició pacífica. Entre elles les de desplaçarse als afores o ravals del municipi però conservant la seua llengua, religió, lleis, propietats i costums. El 8 d’octubre de 1235, Fra Hugo de Follalquer concedia carta de poblament a la vila de Cervera segons els costums o furs de Lleida. D’aquesta forma, l’anterior ocupació militar quedava completada ara amb l’assentament de repobladors cristians en una població en la qual, quasi dos anys després de la rendició pacifica del castell, continuaven residint veïns musulmans. Pel que sembla, aquests van abandonar definitivament Cervera en 1248 com a conseqüència del decret d’expulsió general promulgat aqueix any. De fet, Colla l´Olla

la segona i última carta de població atorgada als cristians al març de 1250 per part del nou Maestre Pere d’Alcalá així ho fa suposar. Pràcticament cent anys més tard, en 1319, es constituïa en la seu bisbal de Barcelona, per exprés desig del Rei Jaume II d’Aragó i del Papa XXII, l’Orde de Cavalleria de Santa Maria de Montesa. Aquesta nova Ordre Militar prendrà possessió, entre altres , de les pertinences de l’Ordre de l’Hospital en el Regne de València, entre elles el castell i vila de Cervera, així com de les seues set poblacions dependents. Naixia d’aquesta forma una nova denominació geogràfica i administrativa coneguda com Maestrat Vell de Montesa. Amb un passat eminentment agrari, tant agrícola com ramader, el terme s’estructurava a través d’unes cinquanta masies i corrals, la majoria d’època medieval i moderna, com són el d’Exaudí, Comunyer, Xirosa, d’en Losco, d’en Blaus, etc.

En un recorregut per la població típicament medieval amb carrers empinats i irregulars adaptades als vessants de la muntanya i amb interessants mostres d’arquitectura medieval, són d’interés les restes del castell, el Molí de l’Oli (Museu Molí de l’Oli), l’església i el campanar i les vistes panoràmiques del “Colomé “i de la “Coroneta del Calb”. Ens detindrem a visitar el Molí de l’Oli del segle XVII, declarat Monument Històric-Artístic des de l’any 1983 ( Resolució Direcció General de Belles arts i Arxius, B.O.E. 14-9-19983) i declarat B.I.C. l’any 2007 (D.O.C. 5-102007). És un antic molí d’oli que va ser restaurat de forma integral a l’any 1986, segons projecte dels arquitectes de Castelló Sr. Fernando Zaragoza Beltran i Sr. Jaime Prior i Llombart.

Històricament l’economia s’ha basat en el sector primari mitjançant la producció de cereals, vi, garrofes, figues, olives, recentment ametles, així com en la pastura d’ovins i cabrú. Una altra activitat econòmica i d’interés és la producció artesanal en fusta desenvolupada en diversos tallers. Al Castelló de l´Olivera

És situa en el marge de la carretera CV135 Benicarló-Sant Mateu, a un parell de quilòmetres abans d’arribar a Cervera, al costat de la rambla del mateix nom. Es tracta d’un complex industrial que es va utilitzar fins als anys vint del segle passat per a la transformació de l’oliva en oli. Es poden observar totes les fases del procés de producció de l’oli: terrasses 61

per a l’assecat de les olives, sala de trituració o moltura d’aquestes, sala de premses i sala de les gerres on es conservava el preuat líquid. A la sala de les Premses destaca una peça bàsica i original per a l’obtenció de l’oli. Es tracta d’una premsa de fusta del segle XVII de més de dotze metres de llarg i 4.000 kg. de pes capaç d’aconseguir una pressió pròxima als 15.000 kg . El conjunt arquitectònic del Molí de l’Oli es compon de dos edificis, una torre o casa agrícola, inici del conjunt, i el molí pròpiament dit. La torre és de planta quadrangular, consta de tres plantes. En la planta baixa es disposen el vestíbul, l’escala i els dos aljubs als quals es té accés des de l’entresòl. La planta primera consta d’una sala principal i altres dues de menors dimensions. El paviment és ceràmic de finals del segle XVI o principis del XVII. La façana consta de portada de mig punt amb dovelles de cadirat. En la planta principal hi ha dues finestres simètriques sobre les quals s’adverteixen les restes d’un matacà. La coberta actual és a dues aigües amb teula àrab, les restes de permòdols remeten a una coberta anterior plana. En la part superior es conserva un rellotge de sol i una inscripció amb la data 1726, probablement d’una reforma. El molí consta de dos elements principals, la sala de moles que comptava amb un molí i la sala de premses o de ginys, juntament amb 62

altres secundàries. La sala de premses de planta rectangular dividida en dues per pilars de maçoneria, en aquesta nau es troben les dues premses. La premsa més antiga conserva la data de 1606. La nau de molins està dividida en dues parts mitjançant dos arcs rebaixats de cadirat sobre pilars. Altres elements que completen el molí amb la sala de les gerres, l’estable, una altra dependència usada com a habitatge, i al nord la sénia. El Maestre de l’Orde de Santa Maria, amb la seua capitalitat a Cervera, va exercir al llarg de l’Edat mitjana el monopoli senyorial sobre el molí, el forn de pa, l’escrivania i la justícia. La instal·lació actual, el casalot rehabilitat que acull aquest centre d’interpretació museogràfica dedicat a la mòlta, va poder haver sigut, al principi, una parada de postes, abans de convertir-se en el gran molí olivarer de la batllia i de tota la comarca.

Bibliografia: http://cerveradelmaestre.es/turismo/nuestrahistoria/ http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/627000 http://cerveradelmaestre.es/turismo/ principales-monumentos/moli-de-loli-siglohttp://www.turismodecastellon.com/es/quehacer/cultura/monumentos/show/103513

Colla l´Olla

Comarca

L´Alcalaten

a comarca de L’Alcalatén té una extensió de 649 km2, el territori del qual presenta un paisatge dominat per la serra i les muntanyes. Compta amb una població total de prop de 17000 habitants repartits en nou municipis: Llucena , Atzeneta del Maestrat, Les Useres, Figueroles, Costur, Vistabella, Benafigos, Xodos i cap de comarca, L’Alcora. Es troba situada al sud de l’Alt Maestrat i a l’est de la ratlla d’Aragó; la rambla de la Viuda, afluent del Millars, la separa, a l’est, de la Plana Alta i la serra del Carbó i els serrats que divideixen les conques del riu de Vilamalefa, i del riu de Llucena, al sud i a l’oest.

La localitat que concentra el major nombre de veïns és l’Alcora amb quasi Al Castelló de l´Olivera

11000 habitants de la resta de municipis Llucena del Cid, Atzeneta del Maestrat i les Useres superen poc més dels 1000 veïns, la resta no arriba als 500. És per tant una comarca que ha anat despoblant-se en els últims anys, encara que últimament s’ha frenat aquest procés d’abandonament. El territori el recorren diversos rius, però destaquen La Rambla de la Vídua i el Riu Millars, el qual rep les aigües del primer. En el terme de l’Alcora es troba l’embassament de María Cristina i l’embassament de l’Alcora que represa les aigües de la Rambla de la Vídua. És una zona on l’economia de la qual depén de l’agricultura de secà, on les almàsseres de la zona elaboren un oli d’oliva de molt bona qualitat, també de la ramaderia i particularment de la ceràmica del taulell, la indústria del qual dóna treball a una important part de la població activa de la comarca. El punt natural més important és el Penyagolosa que es situa entre Vistabella, Xodos i Villahermosa. Està declarat parc natural i el seu pic és el segon més alt de la comunitat valenciana i el més alt de la província de Castelló amb els seus 1813 metres. El parc del Penyagolosa presenta un important patrimoni cultural i prova d’això són les restes d’assentaments ibers, calçades romanes, l’ermita de Sant Joan, corrals, pallers, eres, cassets, etc... 63

La temperatura mitjana anual oscil·la entre 8° i 15°C. Presenta una vegetació muntanyenca, en gran part submediterrània continental. Hi ha extensos boscs de pi roig i de pinassa. La part més baixa de la comarca és coberta de vegetació mediterrània (domini de l’alzinar de carrasca). La comarca de l’Alcalatén ha estat inclosa en el Programa d’Ordenació i Promoció de les Zones d’Agricultura de Muntanya (ZAM), condició que li permet beneficiar-se de les ajudes regionals de la Comunitat Europea i del govern valencià. L’Alcalatén comprèn l’antiga tinença d’Alcalatén creada per Jaume I i mantinguda com a jurisdicció senyorial

fins al segle XIX (tinença d’Alcalatén) i tres localitats de l’antiga setena de Culla pertanyent a l’orde de Montesa: Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat. Aquest territori depenia del sotsgovernador de Castelló i, en la divisió creada a partir del 1707, fou atribuït a la governació de Morella, excepte l’Alcora, que ho fou a la de Peníscola. En aquesta comarca de L’ Alcalatén, visitarem dues localitats, primer ens detindrem en la seua cap de comarca, L’ l’Alcora, per a conéixer a més del seu origen i el seu barri antic, el museu de la ceràmica on estan exposades unes impressionants gerres d’oli, després ens dirigirem fins a Atzeneta del Maestrat, on trobarem testimoniatges del pas de diverses civilitzacions i descobrirem en el seu terme una gran varietat d’espais d’elevat valor ambiental, cultural i paisatgístic amb diverses oliveres mil·lenàries. Bibliografia: https://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0001959.xml http://www.valencians.com/castellon/al/

L´Alcora

l terme municipal de l’Alcora conté nombrosos testimoniatges del pas de les civilitzacions pretèrites per aquestes terres, però és a partir de la Cultura Ibèrica quan l’Alcora presenta

una relativa abundància de jaciments, destacant d’ells els poblats de Montmirà i el Tossal de les Foies. La dominació romana va deixar també la seua petjada en aquest terme municipal, en les Colla l´Olla

partides de Montmirà, la Perereta i, sobretot, Santa, on existeixen vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial, al costat del Camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l’interior, i l’origen del qual pre-romà sembla més que provat.

Els vestigis de la presència musulmana en el terme municipal de l’Alcora són relativament abundants, destacant per la seua singularitat i importància el castell de l’Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l’origen del topònim i del nucli de població de l’Alcora, en el centre històric de la qual es conserven, alguns elements urbanístics i arquitectònics d’innegable arrel islàmica. El 31 de desembre de 1305 s’atorga Carta de poblament a l’Alcora. Per ella, Sr. Juan Ximénez d’Urrea, cinqué descendent directe de Ximén d’Urrea, dóna a poblar la “pobla de l’Alcora de Alcalatén”, segons fur i costum d’Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volgueren romandre en la vila. A partir de la concessió de la Carta de Població, l’Alcora va creixent en grandària i població en detriment de la Vila del Castell de l’Alcalatén. Al Castelló de l´Olivera

El municipi de L’Alcora, el cap de comarca de L’ Alcalatén, està enclavat en el centre de la província de Castelló, a escassos 20 quilòmetres de la costa i als peus del massís del Penyagolosa, sostre provincial amb els seus 1.813 metres d’altitud.

L’origen medieval de l’Alcora és visible en alguns racons del seu nucli urbà, especialment en els dos portals del primitiu recinte emmurallat del segle XIV que es conserven en l’actualitat.

El Portal de Marco (antic Portal de la Sang) s’obri a la plaça de la Sang, i va ser l’accés al primer barri extramurs de l’Alcora, entre els carrers Teixidors, Aigua i Sant Vicent. Sobre el mateix es troba l’Oratori dels Dolors o Capella de Marco. El Portal de Verdera es va denominar segles enrere «Portalico», per la seua reduïda amplària respecte a la resta de portals. Donava accés directe a l’horta 65

situada als peus de les muralles de l’Alcora. Almenys des del segle XVIII es va construir sobre aquest portal, que avui es troba enmig d’un llarg passatge escalonat. Un altre punt històric és el Saló Gòtic de la Casa de la Música que es troba situat al carrer Venerable Bertran. L’actual Casa de la Música va ser seu de l’Ajuntament de l’Alcora des del segle XIV fins a 1982, any en què les dependències municipals es traslladen a un nou edifici.

D’altra banda l’Església Parroquial de l’Assumpció, es troba situada en la plaça de l’Església i el seu origen es remunta a 1336, quan Jaume II concedeix manes per a la sustentació i construcció de l’església parroquial de l’Alcora. De llavors conserva alguns elements gòtics, emmascarats per les successives ampliacions de finals del segle XVI (renaixentista) i segle XVIII (barroca). L’última ampliació va concloure en 1901.

El Museu de Ceràmica de l’Alcora naix en 1994 amb la vocació de recuperar, exposar i divulgar el patrimoni ceràmic local. Depén de l’Ajuntament de l’Alcora i compta amb 800 m2 d’exposició i prop de 1.000 peces de ceràmica distribuïdes en tres exposicions permanents: Ceràmica de l’Alcora (la Real Fàbrica del Comte d’Aranda i produccions posteriors), Cantereria Popular de l’Alcora i Ceràmica Contemporània. La secció de Cantereria Popular ret homenatge a la llarga tradició local en aquesta activitat, que es remunta com a mínim a mitjan segle XVI, amb dos gerres de vi de grans dimensions, dos cànters i un llibrell (tot del mestre canterer Gabriel Redolat mort en 1599), teules de les famílies Montañés i Deussoles (segle XVIII), dos grans gerres d’oli de 800 litres de capacitat de la terrisseria dels Aicart (segle XIX), que mostrem a continuació, i sobretot el llegat de la família Nomdedéu, 7 generacions de canterers en actiu entre principis del segle XVIII i 2002. Aquesta es una gerra d’oli de una altura de 123cm, pertanyent a la família

Amb poc més d’11.000 habitants, aquesta localitat és coneguda internacionalment per la ceràmica que en el segle XVIII va sorgir dels forns de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d’Aranda. En el Museu de Ceràmica es poden contemplar exemples de peces elaborades en ella. 66

Colla l´Olla

Aicart, recuperada de l’antiga Cambra Agrària de l’Alcora, probablement és obra de Marcelo Aicart Huguet (17801848) o del seu fill Miguel Aicart Masó (1812-1878), pertanyent a una estirp de canterers que es remunta al segle XVII i que conclou amb Alfredo Aicart Nebot, a mitjan del segle XX. Aquesta altra gerra d’oli d’una altura de 93cm, està signada i datada en la boca: Pedro Juan Nomdedeu. L’Alcora 17 de març de 1925. El Museu de Ceràmica de l’Alcora està situat en el barri antic de la ciutat, i és un excel·lent espai on descobrir la ceràmica a través de les seues col·leccions i de les seues activitats participatives. Bibliografia: https://lalcora.es/es/historia/ http://comunitatvalenciana.com/donde-ir/ ciudades/castellon/lalcora

http://www.turismelalcora.es/73011_es/ Portales-medievales/ http://www.museulalcora.es/72067_es/Tinajade-aceite/

Atzeneta del Maestrat

l terme municipal d’Atzeneta del Maestrat té una extensió de 71,27 km2 i una població 1.400 habitants, el nucli urbà és un ampli corredor, nus de comunicacions i porta d’entrada al massís del Penyagolosa. Ací viu la major part de la població, encara que hi ha un gran nombre de masos dispersos per tot el terme municipal, destacant el Pla de Meanes, el Pou de la Riba, el Cap del Terme, i el Castell i la Pallissera, a les Foies.

Al Castelló de l´Olivera

Atzeneta conserva en el seu barri antic restes del seu patrimoni medieval i renaixentista, especialment la Torre de la Presó, així com restes de les antigues muralles. Aquesta torre és de planta quadrada, construïda a la fi del segle XIV, i més tard utilitzada com a presó. Avui en dia és el Centre d’Interpretació de la Història d’Atzeneta.

La Sala o Casa de la Vila és un històric edifici on avui en dia està l’Ajuntament. En el seu moment va ser un hospital i palau del Comanador de Culla durant el segle XVI. L’Església de Sant Bartolomé és un altre monument famós pel seu orgue. En el terme municipal d’Atzeneta del Maestrat les màximes altures són el cim de la Nevera (1.195 m) i el Molló Pla (1.100 m). Es troba envoltat d’una extensa zona muntanyosa, amb diverses serres, els antics boscos de carrasques han desaparegut en l’actualitat, quedant només exemplars aïllats i dominant les pinedes de pi blanc, sobretot al Bovalar, i les zones dedicades al cultiu d’ametlers. El clima és de transició entre el mediterrani costaner i el de muntanya i es produeixen freqüents situacions d’inversions tèrmiques a l’hivern. 68

Tot i la trobada de restes de l’edat del Bronze i la presència de la civilització islàmica, que donà nom a Atzeneta, provinent del nom de la tribu berber Az-Zanata, la història coneguda del poble s’inicià amb la conquesta cristiana del rei Jaume I, quan Atzeneta passà al domini de Balasc d’Alagó i un dels seus descendents, Guillem d’Anglesola. Aquest, fou qui atorgà l’11 de gener del 1272 la carta de població a Guillem Colom i Raimon de Canet. A principis del segle XIV, Atzeneta passà al domini de les ordes militars: primer al Temple i posteriorment, el 1317, a l’orde de Montesa. A partir d’aleshores i fins a la meitat del segle XIX Atzeneta formà part de la Setena de Culla i fins i tot va arribar a ser residència del Comanador, Enric Banyuls. La Setena era una singular agrupació de municipis o ‘Comunitat d’Herbatges’ per tal de defensar els seus comuns interessos agrícoles. Atzeneta va viure un període de prosperitat durant el segle XV, coincidint amb l’època d’esplendor del comerç de la llana, la qual era exportada a Itàlia. En canvi, el segle XIX fou una època de contínues guerres i d’una gran inestabilitat, especialment durant la primera guerra carlina, que va tenir al Maestrat un dels seus principals escenaris. Un fet històric que va tenir lloc en les proximitats d’Atzeneta del Maestrat va ser la batalla en la qual el general liberal O’Donell va derrotar el general carlí Cabrera. Colla l´Olla

Atzeneta del Maestrat conserva una gran varietat d’espais d’elevat valor ambiental, cultural i paisatgístic, en els quals podem trobar una natura de gran riquesa i diversitat. El riu Montlleó és el riu que arreplega la totalitat de la xarxa de barrancs i rambles que discorren pel terme d’Atzeneta, formant un sinuós traçat en un profund canó fluvial. Naix al terme de Puertomingalvo i, en entrar a Atzeneta, discorre per la ratlla de Benafigos. Davant els Ivarsos aboca les seues aigües a la rambla de la Viuda. A la vora del pont de la carretera de la Torre d’En Besora es troba el pont de fusta, antic pont penjat que servia per salvar el riu des d’una altura considerable i comunicava Atzeneta amb els molins del Montlleó (molí del mas Blanc i molí del Curro). Es va bastir l’any 1898 pel baró de la Torre Matella. L’ullal és una font d’aigua, normalment eixuta, que brolla d’una cova en moments de fortes pluges. És un fenomen hidrològic singular de gran bellesa natural.

Al Castelló de l´Olivera

Els tolls del Castell són basses naturals formades per l’irregular curs de l’aigua a la rambla del Castell. Diverses fonts es troben repartides per tot el terme, destacant la font de la Pallissera i la font del Roure, que brolla suaument dins d’una cova i està envoltada per una roureda amb excel·lents vistes panoràmiques. Set molins fariners resten al terme d’Atzeneta en diferent estat de conservació. Aquests molins aprofitaven l’energia de l’aigua de la rambla d’Atzeneta i del riu Montlleó i es trobaven comunicats per una xarxa de séquies que en gran part encara s’hi conserva. La Cova Obscura, situada en un paratge pròxim al Castell, és un espai qualificat com a LIC pels seus valors ambientals i com a cova, catalogada per les seues característiques de cavitat singular. La cova, a la qual s’accedeix per una senda a peu, té un recorregut de 95 metres. Per tot el terme d’Atzeneta hi ha una rica flora. Si Atzeneta es caracteritza per algun arbre, és l’ametler. Cal venir a

Atzeneta cap a mitjan gener (depèn del fred) només per veure, des del coll de la Bassa, tots els voltants del poble amb els ametlers florits. Els arbres monumentals també són presents en el paisatge del terme d’Atzeneta. Si fem un tomb pels voltants del poble podrem veure’n alguns exemplars molt vells i grossos.

A les Mores, molt a prop una de l’altra, hi ha dues oliveres que passen de set metres de diàmetre. Al Molí Beltran n’hi ha una de quasi set metres. Als Ribassals n’hi ha algunes de més de cinc metres. A les Malcasades, una de set metres, encara que si la mesurem arran de terra fa onze metres i mig. L’oli d’Atzeneta, recollit de les seues oliveres mil·lenàries i amb una elaboració artesanal, és de gran qualitat. Atzeneta del Maestrat té l’encant d’un paisatge mediterrani d’interior, on vells camps d’oliveres, garrofers i ametlers conviuen amb boscos de carrasques, pinasses i roures i amb paisatges escarpats de barrancs de vertigen i rius d’aigües lliures.

A les partides dels Ribassals i les Mores hi ha oliveres molt antigues, de la classe morruda, molt aromàtiques i de sabor afruitat.

Bibliografia: http://www.atzenetadelmaestrat.es/sites/ L01120017/files/2017-07/guiaturisticaatzeneta.pdf

Colla l´Olla

Comarca

Alt Palància

’Alt Palància és una comarca situada a l’interior de la província de Castelló, de transició entre el litoral del País Valencià i les altes cotes de les muntanyes de Terol. El seu marc físic coincideix bàsicament amb la conca hidrogràfica del Palància, assentada sobre els últims contraforts del Sistema Ibèric, quedant limitada pel nord amb els cims de la Serra Espina i del Parc Natural de la Serra d’Espadà, i pel seu marge meridional per les serres de Javalambre o del Bou i el Parc Natural de la Serra Calderona, separant totes dues cadenes muntanyenques els alts erms de Barraques i el traç del Palància en el seu camí al Mediterrani. Les seues terres acullen 27 municipis:

en una superfície de més de 1000 km2 i una població que a penes supera els 25.000 habitants. Els nuclis de població es dispersen, alineats a les valls de rius, rierols i rambles. L’abundant escassetat d’aigua, al costat d’altres factors històrics, ha determinat la distribució dels nuclis de poblacionals. En l’actualitat el potencial turístic de l’Alt Palància és innegable. Compta entre les seues bases principals amb un patrimoni històric-cultural d’allò més variat, en el qual es combinen les restes de la prehistòria, l’herència romana i el llegat dels moriscos, amb els monuments del gòtic, barroc, neoclàssic, les masies, les artesanies…; i amb recursos naturals de gran valor ecològic i paisatgístic, amb innombrables fonts, alts cims i trencats barrancs, preciosos racons i els frondosos boscos de pins, carrasques i sureres que presenten els dos Parcs Naturals més grans de la Comunitat Valenciana, i que delimiten la comarca: El de la Serra Calderona i el de la Serra d’Espadà, ocupant una basta zona de l’Alt Palància.

Sogorb, Altura, Xèrica, Viver, Soneja, Castellnou, Navaixes, Caudiel, Geldo, Sot de Ferrer, Begís, Xóvar, Assuévar, Algímia d’Almonesir, Teresa, Almedíxer, la Vall d’Almonesir, Matet, El Bou, Toràs, Gaibiel, Barraques, Benfer, Pina, Figueres, Sacanyet i Pavies, repartits Al Castelló de l´Olivera

L’olivar ha sigut des de fa segles el principal cultiu de la zona i és per extensió el primer cultiu de l’Alt Palància en l’actualitat, sent la varietat Serrana d’Espadà la més estesa. El cultiu de l’olivera es troba dispers per quasi tots els municipis que componen la Comarca, concentrant-se especialment en la zona d’Altura, Sogorb i Viver. La producció mitjana anual d’oliva a la Comarca s’estima en uns 8.000.000 kg d’olives. L’olivar tradicional de la Serres d’Espadà i Calderona, en el marc d’un sistema productiu de secà extensiu i amb un règim de tinença de les parcel·les minifundista, presenta una escassa rendibilitat. No obstant això, les especials característiques de clima, sòl i varietat donen com a resultat un fruit d’excel·lent qualitat. La producció de l’olivar en les Serres d’Espadà i Calderona es regeix per les normes de qualitat establides per la D.O.P Oli de la Comunitat Valenciana, subzona Serres d’Espadà i Calderona. Aquestes normes es reparteixen en 5 categories diferents i regulen tot el cicle de vida de l’oli. Aquestes categories són: 1. Normes de cultiu: Fan referència a la preparació del terreny, fertilització, maneig del sòl, tractament de plagues i malalties i recol·lecció. 2. Normes d’elaboració: Regulen els sistemes de producció de l’oli d’oliva verge extra. 3. Operacions en almàssera: Directrius per a la recepció, netejat i rentada de l’oliva, mòlta, batut, separació sòlid-líquid, tamisat i separació líquidlíquid. 72

4. Normes de manipulació en celler i decantació: Indiquen la forma en la qual s’ha d’emmagatzemar l’oli, filtrar-lo, envasar-lo i emmagatzemarlo una vegada envasat. 5. Traçabilitat: estableix els mecanismes per a poder seguir el rastre, a través de totes les etapes de producció, transformació i distribució de l’oli. L’Associació per a la promoció i defensa de l’oli Serrana d’Espadà que reuneix els principals productors d’aquesta varietat d’oliva autòctona de la comarca de l’Alt Palància, té la seua seu en les instal·lacions de la cooperativa de Sogorb i ha sigut la impulsora de la tramitació del segell de Denominació d’Origen per a l’oli de la Comunitat Valenciana, les cooperatives associades són les següents: Sogorb: Cooperativa Agrària San Isidre, Coop V. La Vall d’Almonesir: Cooperativa Agrària AYR, Coop V. Altura: Cooperativa Oleícola Alt Palància Coop. 2n G.V. Almedíxer: Almàssera Serra d’Espadà, Coop. V. En aquesta comarca de l’Alt Palància ens desplaçarem per cadascuna d’aquestes cooperatives d’oli, coneixent com transformen les seues olives en el preat Oli d’oliva Verge Extra, així com visitant els seus bonics pobles plens d’història. Iniciarem la ruta des de Sogorb coneixent els seus orígens i recorrent els seus edificis històrics més emblemàtics. Ens detindrem per a visitar el seu Museu d’Oli, per a més tard, desplaçarnos a conéixer l’olivera “Morruda” i la Font de les 50 canelles. Després ens dirigirem al veí poble d’Altura, en el Colla l´Olla

terme municipal més gran de tota la comarca de l’Alt Palància, descobrint la seua història i els llocs més interessants que envolten el poble. Prosseguirem camí fins Almedíxer on descobrirem el seu origen musulmà i entre els seus bells paratges trobarem l’olivera de “El Chato”. Per a finalitzar la ruta arribarem fins al poble de Vall d’Almonesir, que està enclavat en el centre del vall que li dóna el seu nom, envoltat de ribassos

centenaris que dibuixen un paisatge de gran bellesa. Bibliografia: https://www.diariodelviajero.com/espana/diezparadas-imprescindibles-en-el-alto-palanciacastellon https://viveelaltopalancia.blogspot. com/2009/08/la-comarca-del-alto-palancia. html http://www.aceiteespadan.es/index.php/ aceite-do-serrana-de-espadan/oliva-serranaespadan.html

Sogorb

meitat de camí entre les terres altes d’Aragó i el litoral valencià, la noble, lleial i heroica ciutat de Sogorb batega en el centre de la vall que recorre el Riu Palància, entre la Serra d’Espadà i la de Calderona. Al Castelló de l´Olivera

Capital de la Comarca de l’Alt Palància, Sogorb, ciutat mil·lenària, episcopal, reial, senyorial i ducal, es troba a 358 m. d’altura sobre el nivell del mar, a 56 Km de València, a 65 Km de Castelló de la Plana i a 87 Km de Terol. 73

Situada a la vora del Riu Palància, Sogorb està flanquejada pels Parcs Naturals de la Serra d’Espadà (al Nord), i de la Serra Calderona (al Sud). La seua població supera els 8.800 habitants i els jaciments arqueològics, han confirmat presència humana, en el Turó de Sopenya des de fa uns 3.500 anys. Donada la seua particularitat estratègica, presidint el pas natural des de Llevant a Aragó i, per tant, controlant, es troba el Turó de Sopenya, el qual ha sigut habitat des de llavors per aquell que dominava aquestes terres. Ibers, romans, visigots, àrabs i cristians, van deixar el seu senyal en aquest lloc, i malgrat l’entestament de tots per fer desaparéixer les dels seus antecessors, han arribat fins als nostres dies restes de tots ells, restes que ens descobreixen les seues maneres de viure i de morir, del seu treball i de la seua aportació al fet que avui continue havent-hi sogorbins i que no els hàgem oblidat. El recorregut per la població de Sogorb l’iniciem amb una visita imprescindible a La Catedral (segles XIV-XVI) i, especialment, al seu claustre gòtic (segle XIII) amb la Capella del Salvador, i en la planta superior en la qual es troba el Museu Catedralici, amb una de les millors col·leccions de taules medievals. Altres edificis religiosos interessants són l’Església de Sant Martí del Convent de les Agustines, on destaca el retaule gòtic de Jacomart i els quadres de Ribalta; l’Església de Sant Pere Apòstol, la de Sant Joaquim i la de Santa Anna, fundada en 1642. De l’antic recinte emmurallat, es conserven les Torres de la Presó i del Botxí i l’Arc de la Verònica. 74

La següent visita, serà a la seu de la corporació situada en el majestuós Palau dels Ducs de Medinaceli, és un edifici que data del segle XVI, antigament era un palau ducal, ja que va pertànyer als Ducs de Sogorb i Medinaceli. En 1864 va ser comprat per l’ajuntament per a utilitzar-se com a casa consistorial. A més, va ser restaurat a mitjan segle XX. L’estructura compta amb un luxós interior proveït de portades de marbre i jaspi procedents de la Cartoixa de Vall de Crist. També, és destacable el saló de sessions en la primera planta, del segle XIV i d’estil mudèjar, o d’un dels salons del Cercle Sogorbí, en la planta baixa. Quant als seus museus podem visitar el Museu Arqueològic i Etnològic Municipal, però ens detindrem en el Museu de l’Oli. Aquest s’ubica en una antiga almàssera de l’edifici Belluga, un innovador Centre d’Interpretació que ofereix al visitant la possibilitat de descobrir la cultura de l’olivera, entrar en el món del preuat or líquid en una trobada amb l’essència mediterrània de més de 7.000 anys d’antiguitat.

La mostra museística de maquinària i utensilis emprats en les diferents Colla l´Olla

labors, utilitzant sistemes audiovisuals interactius, recrea el procés tradicional d’elaboració de l’oli d’oliva i la seua evolució al llarg de la història. El museu de l’oli de Sogorb es un món d’impressions grogues, verdes i ocres lliscant-se per parets de llum entre històries de l’home, on l’oli representa l’essència de la saviesa.

La Morruda, és una olivera d’aproximadament 1.500 anys d’edat. Es troba en el terme de Sogorb al costat de la carretera que va al Mas Ferrer. És una olivera amb unes espectaculars mesures de 7’95 m d’alçada total des del sòl fins a la punta de la copa, i 14’60 m de diàmetre de la copa i 6’75 m de diàmetre del tronc. Se li calcula una edat aproximada de 1550 anys, encara que no se sap amb certesa, perquè fins i tot podria ser algun més.

Endinsar-se en el món dels olis és tota una experiència i al seu torn una necessitat per als amants de la bona cuina.

El curiós nom de l’olivera, procedeix de la varietat d’oliva, la “oliva morruda”, característica de la zona.

Si l’alimentació té una importància essencial en la salut, la dieta mediterrània, basada en l’oli d’oliva, ha sigut valorada pels més distingits especialistes, com a miraculosa.

En l’Associació Olearum disposen d’una ruta per a visitar l’Olivera Morruda de Sogorb, un arbre mil·lenari. La ruta té un temps estimat d’1 a 2 hores i ens endinsa al parc natural de la Serra Calderona per a descobrir una olivera mil·lenària i un arboç centenari, en les proximitats del Mas Ferrer, una casa rural on podem gaudir dels seus cavalls, ovelles i cabres.

Per a finalitzar el recorregut, farem un homenatge a una olivera singular, “La Morruda”, relacionant la seua història mil·lenària amb la de Sogorb. Al Castelló de l´Olivera

Sogorb també forma part de la coneguda Ruta dels Brolladors, en la qual podem acostar-nos a visitar la Font de les Províncies o de les Cinquanta Canelles. La trobem en un fèrtil entorn al costat del riu Palància que dóna nom a la comarca, sent una de les fonts més emblemàtiques de la zona que conjumina simbolisme i història, amb cadascuna de les canelles dedicat a les províncies espanyoles i, una mica més lluny, entre Sogorb i Navaixes, el gran Brollador de l’Esperança. Tornant als seus orígens en 1245, Jaume I va incorporar Sogorb a la corona aragonesa després d’un pacte amb Zeyt, en la qual romandrà fins al segle XV quan Sogorb es transforma en Ducat, encara que sempre vinculat a la família reial. Entre els senyors de Sogorb destaca Sra. Maria de Lluna, esposa del rei Sr. Martin “L’Humà” i per tant reina d’Aragó, amb la qual l’Alcázar sogorbí va passar a ser residència real, o l’infant Sr. Enric d’Aragó i Pimentel, més conegut com a “Infant Fortuna”, primer que va utilitzar el títol de Duc de Sogorb. En la Cooperativa Sant Isidre de Sogorb elaboren un oli verge extra anomenat Ducat de Sogorb en honor a aquest títol nobiliari concedit pel rei Joan II d’Aragó en 1469. 76

L’oli d’oliva verge extra que produeix la Cooperativa Sant Isidre de Sogorb està elaborat d’olives procedents dels Parcs Naturals de la Serra d’Espadà i la Serra Calderona. L’oli d’oliva verge extra Ducat de Sogorb està extret en fred i amb molt baixa acidesa, es presenta en nas amb una intensitat de fruitat mitjà i una perfecta aroma d’olives madures. És un oli suau i delicat, amb un notable equilibre entre el seu lleuger amarg i el seu lleuger picant, i amb un fruitat madur en el qual predominen les notes de fulla d’olivera, tomaca i plàtan. Les olives amb les quals s’elabora la majoria de l’oli a Sogorb, s’han mantingut quasi sense modificacions genètiques al llarg dels segles. Gràcies a que les oliveres es troben en finques de difícil mecanització i principalment són familiars, la recollida és “manual” (l’arbre no es batolla) i els fruits s’envien ràpidament a l’almàssera de la cooperativa per a la seua mòlta, sent el resultat un oli d’oliva excepcional. Bibliografia: http://www.cuentatuviaje.net/pueblo. asp?pueblo=28 http://www.tuinen.es/jardines-y-arbolessingulares/la-morruda-una-olivera-milenaria http://www.olearum.es/det_rutas. php?id=3&primero=0 http://turismo.segorbe.es/historia/ https://cooperativasegorbe.blogspot.com/

Colla l´Olla

Altura

ltura és un municipi situat en el camí natural que uneix Aragó amb la Comunitat Valenciana. Té uns 3.500 habitants i és un dels pocs municipis que no ha perdut població durant el segle XX a Castelló. S’estén el seu terme sobre el Parc Natural de la Serra Calderona (12.991 hectàrees), tot un món que disposa d’innombrables fonts, masies, paratges i racons naturals, monuments arquitectònics i edificis.

Pertanyen a Altura les següents pedanies: Sant Roc, Desemparats, Les Casicas, La Cagona, El Tollo, El Beat i Els Calvaris. Limita amb els municipis de Xèrica, Navaixes, Geldo, Castellnou, Viver i Sogorb de Castelló, i amb les Alcubles, Gàtova, Marines i Llíria a la província de València. La vall del Palància emmarca la vila d’Altura pel nord-est, mentre que les primeres distribucions de la Serra Al Castelló de l´Olivera

Calderona eleven el terme pel Sud-oest. Contrasta així la serenitat de la Vall, amb les poderoses altures de la Serra Calderona que aconsegueixen 1025 m. en l’Alt de Montmajor, 925 en l’Alt de Cavalló i 941 en la Penya Rossa. En el marge dret de rierols i rambles es cultiva l’horta i fruiteres, mentre a la muntanya trobem el secà amb el seu magnífic olivar i extensos boscos.

El seu principal atractiu turístic és el Santuari de la Cova Santa i el monestir de Vall de Crist el qual ha sigut restaurat i encara que els seus béns mobles es troben escampats per museus, encara es pot observar l’estructura del monestir d’increïble bellesa arquitectònica. Quant a la seua història, en1240 el rei Jaume I el Conqueridor, va donar a Sr. Pedro Fernández de Azagra (senyor d’Albarrasí), els pobles d’Altura i Xelva amb els seus castells i llocs. Poc després passarien a formar part del Senyoriu 77

de Xèrica. No obstant això el primer document data de 1251 amb motiu de l’amollonament i la distribució de l’aigua entre Sogorb i la aljama d’Altura. En 1296 deixa de pertànyer al Senyoriu de Xèrica i passa a formar part de l’Infantat de Sancho Pérez de Ribavellosa. En 1327 obté la carta de poblament, encara que la seua història queda eclipsada enfront de la cartoixa del Vall de Crist fins a 1835, data de la exclaustració monàstica definitiva, a causa de la desamortització de Mendizábal, quedant com un poble lliure. En aquesta localitat es troba situada la Cooperativa Oleícola Alt Palància ,formada per 14 cooperatives associades de la comarca de l’Alt Palància. Aquesta, Cooperativa de 2n Grau, es dedica exclusivament a la producció d’Oli d’Oliva Verge Extra en les seues modernes instal·lacions. A aquestes comarques castellonenques de l’Alt Palància, entre les Serres Calderona i d’Espadà, (vall del riu Palància) en unes terres afortunades i amb un clima idoni i netament mediterrani, es cultiven i acaronen

unes oliveres centenàries, de la varietat serrana d’Espadà i naixent d’elles l’oli Oliva Verge Extra d’aquesta cooperativa denominat Oliespal.

El procés per a l’elaboració del seu oli és el següent: Recollit el fruit de les oliveres per “munyiment”, quan l’oliva està madura es procedeix a la mòlta. S’extrau el “suc de l’oliva”, convertit en Oli d’oliva verge extra mitjançant un rigorós procés de selecció i a través de procediments mecànics que permeten extraure totes les característiques aromàtiques i de sabor del fruit de l’olivera sense alterar cap dels seus valors, elaboren campanya rere campanya olivarera, un oli que ha passat a formar part de les millors gastronomies. Bibliografia: https://www.verpueblos.com/ comunidad+valenciana/castellon/altura/ http://www.villadealtura.com/index.html http://oliespal.es/

Almedíxer

l’interior de la província de Castelló a 71 km de València i 47 km de Castelló de la Plana, es troba la població d’Almedíxer en el cor del parc natural Serra d’Espadà a 411 metres d’altitud. En 78

aquest hàbitat, envoltat de muntanyes i amb un microclima especial, es cultiva l’olivera i la seua varietat característica de la zona: Serrana d’Espadà. Colla l´Olla

El poble d’Almedíxer amb una població pròxima als 260 habitants, compta amb empremptes de l’etapa medieval. Va ser poble morisc i amb la seua expulsió va haver de ser repoblat. La història del poble explica sobre els seus orígens, que encara que hi ha algun jaciment del període iber i han aparegut algunes restes romanes, l’actual localitat té un clar origen musulmà. Va ser conquistada per les tropes de Jaume I d’Aragó en 1238. Després de diversos canvis d’amo, la localitat va passar a formar part de la família Centelles. Malgrat la conquesta cristiana, la població musulmana continuava sent majoritària, generant múltiples revoltes fins a la seua derrota definitiva en 1528, en l’anomenada batalla d’Almedíxer, que va posar fi a la rebel·lió dels moriscos en el Regne de València. En 1611, després de l’expulsió dels moriscos, el marqués de Quirra, Gilabert Carroz de Centelles va atorgar davant notari Carta de poblament per al lloc d’Almedíxer que havia quedat totalment despoblat. Els primers pobladors procedien la majoria de les veïnes Xèrica i Sogorb. Al Castelló de l´Olivera

Amb el temps moltes d’aquestes famílies van abandonar la població sent reemplaçades per altres procedents de les altres localitats de la zona com la Pobla d’Arenós, Vilamalur, Algímia d’Almonesir o el sud de la província de Terol. El seu emplaçament privilegiat, a l’entrada de la Serra d’Espadà, fan d’Almedíxer un excel·lent punt de partida per a recórrer els bells paisatges del Parc. L’aigua juntament amb el paisatge és un dels seus grans valors. La Font del Canyar, que raja sempre a 20 graus, és un dels seus atractius. La Fira dels Oficis ret homenatge a les antigues professions i a la tradició. Envoltada de bells i espectaculars paratges amb frondosos boscos de suredes en els quals trobar vinyes i altres productes agroalimentaris d’alt valor com són els seus formatges d’excel·lent qualitat. A més entre els seus paisatges d’oliveres Almedíxer posseeix un exemplar d’olivera monumental “L’olivera del Chato”. 79

En l’actualitat disposen de dues almàsseres a la província de Castelló dotades de les últimes tecnologies per a l’extracció d’olis d’oliva de la màxima qualitat. La factoria 1, situada en de Vall d’Uxó, i la factoria 2, situada a Sogorb.

La cooperativa Espadán Oleum, SL, Almàssera de la Serra d’Espadà té tots el seu camps situats entre les comarques de l’Alt Palància i la Plana Baixa, principalment a Almedíxer, cor del Parc Natural de la Serra d’Espadà. La varietat d’oliva predominant d’aquests camps és la Serrana d’ Espadán, també coneguda com Sevillenca. També es cultiven altres varietats, sent les més significatives: Picual, Empeltre, Borriolenca, Arbequina, i Canetera. Treballen el cultiu de l’oliva de manera tradicional i en l’actualitat estan apostant per la conversió d’algunes finques per a produir olis ecològics en els pròxims anys.

Per a la recol·lecció fan servir mitjans mecànics i humans, intentant danyar el menys possible el fruit, l’arbre i l’entorn. Des de l’afecte a l’entorn i des del respecte pel dur treball dels seus avantpassats se senten orgullosos de ser agricultors avui en dia. 80

Durant el procés d’elaboració de tot un any, cuiden des de l’origen el fruit, i prevalen la qualitat respecte a altres paràmetres. En totes dues almàsseres extrauen l’oli a baixa temperatura. En el seu servei de mòlta a tercers no barrejen olives, ja que a cada client li molturen les seues olives per separat. Disposen de les últimes tecnologies en filtrat i etiquetatge, sense deixar de costat la producció amb segell artesanal. Respecte al medi ambient, les seues almàsseres estan en continu procés d’adaptació als principis de racionalitat mediambiental i gestió sostenible. Durant tot el procés no aboquen cap mena de residu. Tots els subproductes són aprofitats, per exemple: la pasta d’oliva i les fulles d’olivera serveixen com a aliment al bestiar; l’os de l’oliva és utilitzat com a biocombustible. L’aigua residual, previ tractament els serveix per a regar els seus camps. La cooperativa Espadán Oleum, S.L., són productors d’olives, com a tantes famílies d’aquesta rica comarca de l’Alt Palància des de temps ancestrals. Transmissors del llegat cultural de l’olivera, segona generació al capdavant d’aquest il·lusionant projecte. Bibliografia: http://almazaraespadan.es/ http://www.almedijar.es/content/historia-delpueblo http://www.almedijar.es/content/historia-delpueblo https://altopalancia.es/municipio/almedijar/

Colla l´Olla

Vall d´Almonesir

l municipi de Vall d’Almonesir està situat a l’interior sud de la província a 65 km de Castelló, amb una població de 280 habitants. En la plaça trobem l’Església d’estil barroc (retaule S.xv), una torre àrab a la Casa Abadia i pels seus carrers estrets, podem arribar al Palau, i a diferents fonts. El municipi està enclavat en el cor del vall d’Almonesir, tal com indica el seu nom. És un vall d’horta travessat pel riu Chico, curs d’aigües constants que alimenta, aigües avall, el riu Palància. Els cultius entorn al riu són de regadiu destacant els fruiters com cirerers, pereres, caquis i nogueres.

Al Castelló de l´Olivera

Els vessants de les muntanyes limítrofes estan cultivades en aquells llocs en què l’orografia ho fa possible, barrejant-se els bancals cultivats d’oliveres i ametlers amb els boscos de sureres, carrasques, llentiscles i pins. El cultiu es realitza en terrasses de ribassos centenaris construïts per la mà dels nostres avantpassats amb la intenció d’arrancar d’aquests empinats vessants profit. Aquests ribassos dibuixen un paisatge de gran bellesa, encara més, si pensem en l’esforç que van haver de realitzar en la seua construcció. S’aconsegueix un paisatge en mosaic d’elevat valor etnogràfic, cultural, ambiental i ecològic.

Com en altres municipis de la zona, destaca Vall d’Almonesir per l’estructura dels seus carrers de reminiscències morisques, ja que en aquestes muntanyes es van desenvolupar les dures batalles de 1.542 que van donar lloc a l’expulsió definitiva dels moriscos per Felip III en 1.609. Destaca La Torre en el centre de la població que aprofitava per a la comunicació amb el Castell d’Almonesir del segle XII, alçat a escassa distància de la població i que va estar habitat per monjos guerrers. No obstant d’això, Vall d’Almonesir clava les seues arrels en el món iber, tal com demostren diversos assentaments distribuïts pel terme municipal. Del més important d’ells, Ayr (que en àrab significa aigua, font), pren el nom la Cooperativa agrària de la localitat. La Cooperativa de la Vall d’Almonesir es va fundar en 1989 agrupant a tots els veïns del poble. Actualment, la Cooperativa Ayr la constitueixen 140 socis que, al costat d’altres usuaris, produeixen una mitjana anual de 150.000 litres d’oli, amb alts i baixos entre 80.000 i 200.000 litres segons la temporada, totes mono varietal Serrana d’Espadà i de categoria Verge Extra. Tradicionalment l’oli s’ha destinat al mercat interior, comptant l’Almàssera amb molts clients particulars, que es desplacen fins a les instal·lacions cada any per a adquirir l’oli que necessiten per al seu consum anual. La marca comercial és “AYR”, primer nom que va rebre la població de la Vall d’Almonesir. L’Almàssera té implantat un programa de gestió de qualitat i és pionera en 82

la “Denominació d’Origen Olis de la Comunitat Valenciana, Subzona Serres Espadà i Calderona”. L’olivera (Olea europaea, L.) és juntament amb la vinya (Vitis vinifera, L.) una de les primeres plantes llenyoses cultivades per la civilització mediterrània. Originari de la regió sirià-iraniana, el seu cultiu es remunta probablement uns 6.000 anys, difonentse cap a Occident a través de les dues ribes del Mediterrani. La selecció varietal degué fer-se d’aquells exemplars silvestres (ullastres) que destacaven per la seua productivitat, grandària del fruit, oleositat i adaptació al mitjà. La propagació asexual ha mantingut les característiques d’aquests conreessis i ha donat origen a les diverses varietats. Es pot afirmar que cada comarca natural conrea la seua pròpia varietat, sent aqueixa zona l’origen d’aquesta, fent-se estranya conforme ens allunyem d’ella. En el cas de la cooperativa AYR, es troben en l’epicentre de la varietat Serrana, ja que tota la seua extensió de cultiu es delimita dins de la zona d’influència del parc natural de la Serra d’Espadà i amb la varietat autòctona, sent el seu producte aquest oli d’oliva Verge Extra famós des de fa segles, pel seu sabor suau, aroma afruitada i baixa acidesa (inferior a 0,2°). L’orografia abrupta, la reduïda grandària de les parcel·les i la no disponibilitat d’aigua en capçalera, no permeten el cultiu intensiu ni molt mecanitzat pel que encara es tracta d’un cultiu en gran manera tradicional. La Colla l´Olla

varietat Serrana es caracteritza també per la seua marcada alternança entre collites mitjanes i curtes, fet que limita la seua producció. No obstant això, la seua diferència de qualitat respecte a altres olis de la mateixa varietat radica principalment en l’entorn geogràfic on es desenvolupa el seu cultiu. Aquest es realitza quasi exclusivament en secà, tant en sòls calcaris com de pinastre de la Serra d’Espadà, amb oliveres centenàries i de nova plantació. En tractar-se d’una zona de gran valor ecològic, l’oliva, des que penja de l’olivera i durant tot el seu desenvolupament, adquireix uns matisos únics en captar les aromes de l’entorn (romer, timó, espígol, poliol, cervero…), ja que l’absorció d’aromes és una propietat típica de l’oli. Per això podem dir que en el nostre producte es concentra el sabor i l’aroma de la Serra d’Espadà.

d’agricultura integrada, encara que ja existeixen agricultors en la producció ecològica.

La difícil orografia de la Serra d’Espadà limita l’extensió de les explotacions, el que permet que el tipus de cultiu continue sent en gran manera tradicional. D’altra banda, en estar inclosos en el parc natural de la Serra d’Espadà, els productes fitosanitaris utilitzats en el cultiu han de ser de baixa toxicitat. Tot això condiciona la forma de cultiu assimilant-ho a les tècniques

En l’Almàssera es revisen les olives, pesada per pesada, per a comprovar la qualitat del producte. Si són aptes, passen a les tremuges on s’agrupen les pesades dels diferents agricultors i immediatament comença la seua mòlta. Després de mòltes es bat la pasta. La temperatura del procés mai supera els 32 °C (en aquestes condicions no es perden aromes ni propietats naturals). Després

Al Castelló de l´Olivera

La recol·lecció es realitza en el moment òptim de maduració perquè l’oli adquirisca les característiques organolèptiques específiques de la varietat. Els agricultors, en època de recol·lecció (novembre-desembre), recullen les olives durant el dia ajudant-se de mantes per a cobrir el sòl i vibradors o vares amb les quals derrocar les olives, de manera que totes les olives són recollides directament de l’arbre, mai del sòl. Al cap vespre tornen cap al poble amb la seua càrrega d’olives; llavors passen per l’Almàssera a deixar el fruit de l’olivera i del seu esforç.

d’aconseguir una pasta homogènia, es passa a centrifugar, separant l’oli de les oliasses.

•Estimula el creixement i permet una millor mineralització òssia. •Prevé el càncer de mama i l’envelliment.

Els mitjans utilitzats són sempre físics sense l’afegit de cap mena de substància química a les olives molturades. L’oli elaborat passa a depòsits, on se li realitza una primera decantació natural. Aquest procés transcorre en un temps màxim de 24 hores, sent el normal no excedir de 12 hores des de la recollida de l’oliva de l’arbre fins a l’obtenció de l’oli. L’envasament es produeix en les pròpies instal·lacions de l’almàssera per mitjans manuals i personal especialitzat.

És un oli dolç, afruitat, amb matisos d’ametla, herba verda i absència de picants i amargs, ideal per a qualsevol edat tant en cru com cuinat.

El seu oli d’oliva està qualificat com a Verge Extra, després de superar les proves analítiques i de tast realitzades pel laboratori agroalimentari de la Generalitat Valenciana. Les analítiques ens mostren la baixa acidesa, inferior a 0,2° i nivells de peròxids baixos. En tast el nostre oli marca la major diferència amb altres olis, per ser:

La Cooperativa la Vall d’Almonesir, envoltada de naturalesa, cultiva i produeix els seus olis en el millor entorn.

Bibliografia: http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/630850 http://aceiteayr.com/ http://aceiteayr.com/#mascooperativa

•Varietat Serrana d’Espadà 100%. •Cultiu en secà molt majoritari. •Oliveres centenàries quasi exclusivament. El resultat és l’oli d’oliva Verge Extra, de la cooperativa de la Vall d’Almonesir, que conté vitamines A, D, E i K i àcids grassos oleic i linoleic estant demostrat científicament que: •Prevé l’arteriosclerosi i combat el colesterol disminuint el risc d’infart i trombosi. •Millora la funció metabòlica. •Tonifica l’epidermis. •Redueix l’acidesa gàstrica i regula el trànsit intestinal. 84

Colla l´Olla

Comarca

Alt Millars

ap de comarca, Cirat. Limita a l’Oest amb la ratlla d’Aragó; al Nord els seus límits són la serra del Carbo i altres alineacions que separen l’Alt Millars de l’Alcalatén, és a dir, la conca del riu de Llucena de la del riu de Vilamalefa; a l’Est, la Plana Baixa, frontera lingüística en la transició entre el sector muntanyós del riu i el sector pla; al Sud, la serra d’Espadà i la serra d’Espina, que la separa de l’Alt Palància. La comarca és rodejada pel Nord i per l’Est per comarques de parla valenciana, i per l’Oest i pel Sud, de parla castellana.

És travessada pel Millars, eix de la comarca; un eix secundari és el riu de Vilamalefa, que n’és l’afluent per l’esquerra. El Millars, que prové d’Aragó, penetra al País Valencià per aquesta comarca, on s’obre pas amb dificultat, molt encaixat, com també Al Castelló de l´Olivera

els seus afluents. El conjunt és format per plataformes cretàcies entallades pel Millars i pels seus afluents, que han format valls profundes. Fora de les valls dominen amplis tossals i retallats altiplans de 900 a 1.000 m d’altitud que penetren a Aragó. No hi ha serres importants; només, a les zones marginals, es troben els contraforts de la serra d’Espadà, declarada parc natural l’any 1998, i de la d’Espina. La vegetació natural, mediterrània, amb matís muntanyenc, més o menys accentuat segons les altituds, ocupa àmplies zones que per llur relleu o per llur aïllament no poden ésser conreades. El pi blanc és l’arbre típic del bosc. La major part del terreny inculte és ocupat per garriga i per pastures. El poblament és distribuït en un gran nombre de petits pobles que aprofiten petits eixamplaments de les valls. Aquesta abundància de nuclis per a una població escassa és conseqüència del relleu i de la pobresa del terreny, i el seu origen es troba en el fet d’haverse concentrat a la comarca una gran part dels musulmans que foren expulsats del Maestrat i de la Plana. Posteriorment a l’expulsió dels moriscs, el 1609, la comarca només fou repoblada parcialment: el 1715 hi havia solament 942 focs. Durant el segle XVIII aquesta xifra es va triplicar, i va arribar a 2.836 focs el 1794. 85

La ramaderia és important a causa de les nombroses pastures (5.563 ha el 1999), principalment el bestiar oví (7.060 caps), porcí (7.353 caps) , cabrú (170 h) i aviram (158.300 caps).

Va Continuar augmentant fins el 1860, que va atenyer la seua màxima població, 21.075 h. Les darreres dècades, amb una població molt més baixa, mostraren una disminució lenta però contínua fins el 2001 (5.098 h el 1981, 4.199 h el 1991 i 3.930 h el 2001), si bé recentment la tendència s’ha capgirat: la població era de 4.031 h el 2003 i de 4.181 el 2005. La densitat resultant, de 6,2 h/km2, continua essent de les més baixes del País Valencià. Juntament amb el despoblament, cal destacar l’envelliment de la població resident. El 2001, només el 6,5% del cens era menor de 15 anys, el 53,6% era població adulta i el 39,9% superava els 65 anys. La principal font de riquesa és l’agricultura, adaptada a les dificultats del terreny i al clima: els conreus aprofiten els petits eixamplaments dels fons de les valls o s’allarguen seguint el seu curs, formant petites hortes. El 1999, la comarca dedicava a l’agricultura només el 7,5% (4.992 ha) de la seva extensió. D’aquestes, només unes 100 eren de regadiu, sobretot hortes properes als nuclis de població, i una petita extensió, concretament 200 ha, dedicada als cítrics. Dins el secà dominen els fruiters (1.304 ha) i l’olivera i altres llenyosos (1.077 ha). 86

Abunden les aigües mineromedicinals, amb fonts a Montanejos, Torre-xiva, Lludient, Cirat i Campos d’Arenós; la més anomenada és la de Montanejos, que ha donat lloc a una important colònia d’estiueig. És precisament el turisme el que aporta una mica d’esperança a l’Alt Millars, ja que recentment hom hi detecta un important flux d’estiueig familiar d’antics emigrants. Aquest fenomen és especialment evident en municipis com Montanejos o Cirat. El turisme rural és en via d’explotació. Té força importància l’aprofitament hidroelèctric, que utilitza el gran desnivell del Millars en aquesta zona, amb diverses centrals. La principal central hidroelèctrica és la de Caballo Blanco, a Cirat. La comarca ha estat declarada zona desfavorida i el govern valencià l’ha inclosa en el programa d’Ordenació i Promoció de les Zones d’Agricultura de Muntanya, que gaudeix de la col·laboració de la Comunitat Europea. Gairebé tota la comarca és vinculada comercialment amb Onda (Plana Baixa); només els municipis més occidentals ho són a Llucena (Alcalatén). El poblament prehistòric i antic de l’Alt Millars és poc conegut; hi ha vestigis de tradició preibèrica i ibèrica a Aranyuel i a Sucaina. Durant els darrers anys de dominació musulmana, aquesta comarca va restar en poder del destituït governador de València Abū Sa’īd ‘Abd al-Rahman, que es va refugiar el Colla l´Olla

1226 a Sogorb i es va aliar amb Jaume I de Catalunya-Aragó; convertit al cristianisme, donà aquesta comarca a l’església de Sogorb el 1236, i, el 1247, a l’arquebisbe de Tarragona; finalment, l’Alt Millars es va convertir en un enclavament de la diòcesi de València (arxiprestat de Vilafermosa) entre les de Tortosa (a la qual pertanyia, tanmateix, Fanzara) i de Sogorb (que retingué Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina). El límit entre l’arxiprestat valentí de Vilafermosa i la diòcesi de Tortosa, llevat del cas de Fanzara, coincideix amb la frontera entre el valencià i el castellà. A la part més alta de la comarca es va establir població aragonesa des del primer temps de la conquesta. La resta de la comarca (tot l’estret del Millars i les valls laterals que hi aflueixen) va estar poblada fins el 1610 per moriscs, de llengua aràbiga. La forma com fou dut a terme el repoblament posterior va originar l’actual distribució lingüística. La comarca va estar inclosa, fins el 1707, dins la governació de Castelló de la Plana i, després, fou repartida entre les governacions borbòniques de Morella i de Peníscola. Des del 1957 forma part

de la diòcesi de Sogorb (des del 1960, Sogorb i Castelló). L’Alt Millars amb una extensió de 647 km2 està compost per un total de 22 municipis: Aranyel, Argeleta, Aiòder, El Castell de Vilamalefa, Cirat, Cortes d’Arenós, Espadella, Fanzara, La Font de la Reina, les Fonts d’Aiòder, Lludient, Montanejos, Montant, la Pobla d’Arenós, Toga, Torralba del Pinar, Torre-xiva, Vallat, Vilafermosa del Riu, Vilamalur, Vilanova de la Reina i Sucaina. Entre els quals destaquen Cirat per ser la capital de la comarca, Montanejos per ser el municipi amb mes habitants, Vilafermosa del Riu per ser el municipi amb mes superfície i Montant pel seu famós oli d’oliva de la varietat Primerenca de Montant”, el qual visitarem per a conéixer els orígens històrics del poble de Montant i com va sorgir la seua varietat d’oliva única a Espanya. Bibliografia: https://www.castellonvirtual.es/comarcas/altomijares/ https://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0003141.xml

Montant

ontant apareix enclavada en la falda del pujol del Calvari, a un costat i a l’altre del barranc de les Eres, en els contraforts de la Serra d’Espadà i es troba situat a 73 km. de la capital de la província i a una altitud de 610

Al Castelló de l´Olivera

metres sobre el nivell del mar. Té una superfície de 3,424 hectàrees i presenta una orografia molt accidentada. El nucli urbà s’alça sobre la vall del Riu Montant, afluent del Riu Millars.

La fesomia del municipi, es caracteritza per la tipologia dels pobles de muntanya castellonenques i del sud de Terol, carrers empinats i estrets, flanquejades per emblanquinades cases, que s’obrin en xicotetes placetas i eres, per les quals és molt agradable perdre’s gaudint d’un reconfortant passeig. Església Parroquial Sant Bernat, Castell de Montant, Convent dels monjos Servitas, Fonts situades en el nucli urbà. El terme municipal limita amb els municipis de Font la Reina, Montanejos, Cirat i Torralba, pertanyents a la comarca d’Alt Millars, i Caudiel i Figueres, pertanyents a la comarca d’Alt Palància. Montant actualment compta amb una població de dret de 330 habitants, encara que en els mesos estivals pot arribar a tindre una població flotant d’unes 2.000 persones, degut principalment a les segones residències i al turisme. Els primers vestigis trobats a Montant són un atuell en forma d’àmfora amb cendres trobada en el Solano de Gausa. Pel que sembla té procedència celtibera, segons l’historiador Estrabón “Els més atrevits celtibers pujaven de la plana cap a les serres, seguint el corrent dels 88

rius a la recerca de productes naturals, com a minerals, pells, caça i fruites que canviaven amb els grecs per teles, objectes de cristall i atuells”. També s’ha trobat una pedra sepulcral amb inscripcions en llatí; Encara que aquesta zona estava molt aïllada, ja era coneguda pels cartaginesos que remuntaven el Idubeda (riu Millars) a la recerca de bones fustes. Entre el 225 i 205 a. C quan els romans arrasaven el país, algunes famílies es van internar en el bosc a la recerca de brolladors per a viure. A aquesta data s’atribueix la fundació de Vilanova, Fonte la Reina, Montant, Pina i Campos que són d’origen turboleta. Entre els anys 409 i 507 van penetrar en la península els pobles germànics, que van provocar una emigració cap als pobles de la serra i cap a Mont Alt. Així mateix van ocupar aquestes terres els àrabs, on van construir castells i talaies, dient-se llavors Catell mont alt o Castellmontan. A Castell Mont Alt pertanyia com a pobles annexos Muntaaneiscos (Montanejos en l’actualitat) i l’Alqueria. En 1238 Jaume I va conquistar València, seguint a aquesta altres conquestes a Colla l´Olla

l’interior. Aquests exèrcits els manaven cavallers com Pedro Jiménez de Vallterra que després de finalitzar la conquesta van sol·licitar al rei el partiment de les terres, naixent així els senyorius que canviarien la forma d’administració de les mateixes. Després de l’expulsió dels moriscos, Jaume I va repartir a Pedro Jiménez de Vallterra el castell de Castellmontan amb les seues rendes, l’Alqueria i la Vilanova.

del s. XX van ser els anys d’esplendor de Montant. En 1860 hi havia 1386 persones, i molta activitat econòmica produïda per fàbriques de filat i teixit, tres fàbriques d’anís, dos molins i 35 poals de vi. A Montant l’economia es basa principalment en l’agricultura, especialment el cultiu de l’oli, amb una varietat única a Espanya “Primerenca de Montant”, la Residència d’Ancians, la indústria de la construcció i els serveis. Les característiques del terreny permet secans en les zones més altes, sobretot oliveres i en menor grau fruiters, així com regadius en les zones baixes, que subministren aigua a les hortes d’hortalisses gràcies a l’important sistema hidràulic de Montant.

Sepulcre dels Vallterra Després del decret d’expulsió dels moriscos en 1609, es va repoblar el Senyoriu de Munten amb 29 famílies provençals i 9 monjos servitas, tots ells francesos, construint-se llavors el convent. El 1612 es va constituir la carta-pobla de Montant, quedantse Montanejos independent. Amb la desamortització l’antic convent va passar a ser caserna carlista, resultant atacat en nombroses ocasions pels partidaris borbònics, conquistant-la en 1840. Davant les propostes del poble, l’església del convent es va mantindre per a culte, no sent així les altres dependències del convent que van passar a ser habitatges particulars. A la fi del s. XIX i principis Al Castelló de l´Olivera

És important la funció que exerceix la Cooperativa Agrícola de Montant on s’envasa l’excel·lent oli de Montant de la varietat autòctona de “Primerenca de Montant”, el qual només es distribueix per a auto-consum. L’oli extret posseeix una qualitat organolèptica extraordinària, catalogat com a Verge 89

Extra, amb un sabor fruitat d’oliva madura bastant marcat, i atributs d’amarg i picant, característiques benvolgudes en els bons olis. L’origen de com va sorgir la varietat de l’oliva “ Primerenca de Montant “ al terme de Montant, el trobem en un xicotet relat de l’olivera Astasia: L’origen del poble no està molt clar, probablement era el resultat dels intercanvis comercials entre les tribus iberes de «Edetanos» i «Turboletas» amb els grecs i els fenicis, que arribaven a la costa per a vendre els seus productes. Serien aquestes últimes les que plantarien en el terreny vells olivastres i ullastres. Posteriorment serien els àrabs els que perfeccionarien la tècnica del cultiu creant almàsseres per a millorar la producció de l’oli i destinar-lo al consum. Però no seria fins al segle XVII quan realment es potenciaria l’olivera amb l’arribada al poble de l’ordre de frares servitas, perquè van portar amb ells noves tècniques apreses a Europa, per a la molta de l’oliva. Allà pel segle XVIII (any 1770) el Bisbe Fr. Alonso Cano va fomentar la plantació de noves oliveres, oferint als llauradors tres reals per cadascun. Amb aquestes ganes de fer noves oliveres, cert dia uns llauradors es van endinsar en el camp i van trobar una espècie fins ara desconeguda per a ells. Fulles amples, quasi ovalades, una grandària major de l’oliva, i de primerenca maduració. Es van realitzar empelts i es van plantar per tot el terreny on, amb el pas dels anys, s’aniria incrementant la producció d’oli d’oliva. 90

Aquesta vella olivera, que encara existeix, té el nom d’Astasia. I es va estendre per les zones i pobles confrontants. Perquè conta la llegenda que un colom que passava volant per un prat on estava aquesta olivera Astasia, va deixar caure un os d’una oliva que tenia, amb tal encert que va anar a caure just en un buit que hi havia en el tronc de l’olivera, l’os va germinar, es va empeltar en l’olivera i es va crear una nova varietat primerenca d’oliva que des de llavors és famosa en tot el comtat.

Es van realitzar els anàlisis pertinents en els laboratoris de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació i va donar lloc a la denominació “Primerenca de Montant”, un oli catalogat com a excel·lent. Centrant-nos en les seues característiques organolèptiques: Es tracta d’un oli d’oliva verge extra. Fruitat intens. Matisos d’herba, tomaca, ametla. S’aprecia un toc amarg i picant. A Montant, s’elabora aquest oli de Primerenca de Montant amb afecte, amb professionalitat, i amb cura. I dona com a resultat un producte realment excel·lent i de moltíssima qualitat. Bibliografia: http://www.turismodecastellon.com/es/ municipio/show/628850 https://www.acmontan.com/el-municipio/ https://www.verema.com/foros/aceite-deoliva/temas/1199342-historia-olivo-astasia

Colla l´Olla

Comarca

Plana Baixa

a Plana Baixa és una comarca del sud de Castelló amb una superfície de 605 km2, que delimita amb la Plana Alta, l’Alcalatén, l’Alt Palància i l’Alt Millars. La componen 20 municipis que sumen uns 195.000 habitants, sent la segona més habitada de tota la província de Castelló. La capital de la comarca és Borriana, encara que la de major població és Vila-real, al costat d’aquestes figuren : La Vall d’Uixó, Onda, Nules, Moncofa, Almenara, Betxí , les Alqueries, la Vilavella, Xilxes, Artana, Ribesalbes, La Llosa, Eslida, Tales, Alfondeguilla, Suera, L’Alcúdia de Veo, Aín.

La comarca de la Plana Baixa es va constituir l’any 1983 i comprén a part de l’antiga comarca de la Plana i l’antiga comarca del Baix Espadà. En ella s’inclou la Serra d’Espadà, una de les principals zones naturals de la província de Castelló i amb major extensió. Per la comarca passa el riu Millars, que fa de frontera natural amb la Plana Alta, i que afavoreix els cultius d’horta en les zones costaneres. La zona de l’interior té terrenys més de secà, on es cultiven les oliveres de la varietat serra d’Espadà, al parc natural de la Serra d’Espadà. Recorrerem els pobles que en temps remots posseïen les majors produccions d’oli, tres pobles limítrofs que disposen de rutes turístiques per a conéixer els seus camps d’oliveres mil·lenàries, en plena Serra d’Espadà. El primer poble que visitarem serà Artana, on coneixerem els seus orígens històrics i la trilogia dels seus cultius mediterranis. A continuació ens desplaçarem fins a Eslida per a descobrir els paratges únics que es poden contemplar i que el seu nom en grec significa olivera. I la fi del recorregut serà L’Alcúdia de Veo, un poble amb quatre nuclis urbans plens d’història.

Bibliografia: https://www.escapadarural.com/que-hacer/ plana-baixa

Al Castelló de l´Olivera

Artana

l poble d’Artana està situat a 27 km de Castelló de la Plana, amb una població al voltant dels 1960 habitants. El seu nucli antic està conformat per múltiples i estrets carrerons des d’on es pot pujar fins a l’Ermita del Crist del Calvari, i continuar per les llomes de la muntanya fins a accedir al Castell, amb restes de torres, aljubs, fossats i muralles, amb unes impressionants vistes de la vall. Els orígens d’Artana es remunten al mesolític, amb útils bastant toscs i amb gran percentatge de materials autòctons (sílex i ossos). Són d’una senzillesa i una bellesa admirable veure els collarets d’abaloris, les puntes de fletxa de sílex i els ganivets d’ós que hi ha al museu de Borriana.

L’edat del bronze, la cultura Ibera i la Romana també són presents en l’obra pública més important del terme, l’assut de l’ermita de Sta. Cristina, una obra impressionant per l’època en que va ser feta, i que avui en dia encara està en ús. Però sobretot va ser la cultura Àrab, la que més va influir en l’entorn del poble, havent restes de ferreries àrabs a la Solana, l’Artiga, en la Pineda, la Marjaleta, al Racó etc. I sobretot la ingent obra del marjat de les muntanyes confrontants per al cultiu de l’olivera i el garrofer. Artana és coneguda per moltes coses, però destaca en gran manera per l’enorme qualitat del suc d’oliva que allí es produeix. L’or líquid artanenc té, a més, una llarguíssima història per Colla l´Olla

explicar que es reflecteix perfectament en l’edat i el port de moltíssimes oliveres monumentals escampades per tots els secans del terme municipal. Són oliveres que, en diversos casos i igual que en altres comarques castellonenques, superen els 1000 anys d’edat i segueixen donant el seu millor fruit. Són monuments vius únics al món, cadascú amb la seua particular silueta meravellosament adaptada a les particularitats climàtiques i geològiques del lloc on van néixer, que han vist passar molts dels grans esdeveniments de la nostra Història. En quan a la cultura agrícola del poble de Artana cal recordar que es part de la mediterrània i en aquesta extensa àrea predomina des de fa mil·lennis la trilogia del vi, el blat i l’oli d’oliva com a base de la nostra alimentació, que han format part dels cultius més tradicionals des de fa molts segles. • El vi formava part important dels cultius de Artana fa segles, a finals del segle XVIII el botànic Cavanilles en «Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia», d’AntoniJosep de Cavanilles(1795) pàgines 107-108, indica la gran quantitat de vinyes que hi havia al terme. Finalment entre 1905-1906 s’estén la fil·loxerapel País Valencià acabant amb les vinyes, de les que només queda algun cultiu testimonial. • El blat és la base de l’alimentació del poble d’Artana, de fet fins els anys 60 del segle passat quasi tota l’horta estava plantada de cereals, blat per al consum humà i panís per al bestiar; altres cultius també imprescindibles eren les hortalisses, fruites i verdures Al Castelló de l´Olivera

igualment per a l’autoconsum. Associat a aquell cultiu queden restes importants de les 33 eres que van existir actives fins l’any 1947, data de la posada en funcionament de la trilladora. • L’oli és l’altre cultiu que compon aquesta trilogia mediterrània , el seu nom científic és olea europaea. Hi havia una extensa superfície d’olivar, alguns d’aquests van sucumbir en els anys 60 i 70 del segle passat donant pas als ametllers i tarongers, cultius substitutoris que han resultat un fracàs, però afortunadament encara hi han moltes terres dedicades a aquest conreu. Prova d’aquesta importància era els 22 molins d’oli que hi havia; posteriorment van anar desapareixent en inaugurarse l’Almàssera Serra Espadà, en 1949, actualment fàbrica comarcal de la Plana Baixa.

La varietat local és la serrana, anomenada també grossal o artanenca, en hi ha moltes altres, segurament la segona en nombre és la farga, sense oblidar a l’arbequina com a varietat recomanada actualment als socis de l’Almàssera Serra Espadà, per fer noves plantacions. 93

Ara anem a centrar-nos i remarcar la bellesa austera dels secans d’oliveres amb els seus ribassos, el paisatge de muntanyes, barrancs, rambles i plans que l’envolten, però sobretot ens centrarem principalment en la monumentalitat d’una gran quantitat d’exemplars repartits per tot el terme, indicant que altres exemplars del voltant de més modestes dimensions semblen de la mateixa edat. És la varietat (les fargues solen fer-se més grans), la genètica de l’arbre, el lloc on estan plantats amb bona terra i suficient humitat les que determinen el desenvolupament de la planta. Per a valorar la monumentalitat d’una olivera ens fixarem en la soca, normalment es mesura a un metre d’alçada, la copa no és valorable perquè són arbres dedicats al cultiu i actualment els agricultors procuren tallar les branques per aconseguir més ramulla, que és la que fa el fruit; també perquè les modernes màquines són més eficients en els olivars baixos que es poden collir de terra amb comoditat. Les oliveres monumentals estan repartides per tot el terme, però trobarem una ruta en Artanapedia que pretén ensenyar-nos solament una petita mostra del gran patrimoni que té Artana. Recomanen fer l’excursió a peu però també es pot fer en bicicleta o en cotxe. El recorregut que proposen és totalment pla, són 7300 m d’un circuit circular que comença i acaba en el Museu de la Mineria. La caminada es pot fer en dues hores més el temps que ens parem per a admirar cada exemplar. Gràcies a aquesta plana, senzilla, però intensa ruta turística, perfectament 94

senyalitzada i amb diversos panells interpretatius molt il·lustratius es pot passejar tranquil·lament per les oliveres més ancians i emblemàtics del poble d’Artana. En aquesta Ruta de les oliveres monumentals es poden trobar monuments vius únics al món. Després de passar pel Bassó i admirar les oliveres de la partida de la Pineda i les del Pla, tindrem també oportunitat de conèixer els paisatges més agraris d’Artana i la seua vegetació. Passarem per alguna granja de bestiar boví i pel camí de la Mineta creuarem la rambla d’Artana per tornar cap al poble i seguir aprenent sobre l’ancestral manera de vida rural que ha modelat els paisatges d’Espadà. Després de visitar la recentment restaurada caseta del Tio Xoto, recorrerem el tram final de la ruta descobrint diversos conjunts de precioses oliveres monumentals al voltant del barranc de Castro.

Després de recórrer la ruta de les oliveres monumentals conduïts plàcidament, sense sobresalts del terreny, podrem recordar algunes de les oliveres més ancianes i emblemàtiques del poble, les quals superen en diversos casos els 1000 anys d’edat. Una arquitectura nuosa única en el seu gènere. Autèntics monuments vius que tenen la capacitat d’unir la terra i el cel. I d’aquesta unió oferir-nos or líquid: el suc d’oliva que a Artana es produeix des de temps immemorials. Colla l´Olla

En el llibre «La Plana Paisatges de la Memòria» Manuel Vicent descriu Artana des la seua infantesa així: “Als anys quaranta del segle passat la Serra d’Espadà només eren perfils d’una cadena de muntanyes, color fum, que tancaven per ponent la campa de tarongerars que s’estenia des d’Almenara fins a Borriana i Vilareal. Davant d’aquesta catifa tan feraç, els pobles d’Artana, Eslida, Aín, Alfondeguilla, Veo, l’Alcúdia de Veo, Benitandús, Suera i Tales, eren noms que sonaven en la meua infantesa com llocs arriscats només a l’abast d’audaços excursionistes.

En aquells anys jo portava el nom d’Artana lligat a la figura d’una dona endolada, ampla i forta, que a les acaballes de cada tardor solia portar a casa una garrafa d’oli de primera premsada d’aquella almàssera i deixava el nostre rebost abastit per a tot l’any. L’aparició d’aquella dona d’Artana em duia a imaginar-me-la com a una d’aquelles sacerdotesses gregues que jo veia dibuixades en les ceràmiques, ungint oli sobre la testa dels herois.” Bibliografia: https://artanapedia.com/patrimoni/rutaoliveres/ RUTA D’OLIVERES MONUMENTALS https://agendadeisa.com/ruta-de-los-olivosmonumentales/ http://www.artana.org/Artana/HisArt.htm

Eslida

l poble d’Eslida es troba en el centre de la Serra d’Espadà a 62 km de Castelló de la Plana, amb una població de 776 habitants en 2018. D’origen àrab i envoltada de muntanyes, Eslida destaca pels seus carrers estrets i molt

Al Castelló de l´Olivera

empinats. En la plaça major descobrirem l’ajuntament i l’església del Salvador d’estil rococó, també pot visitar-se el seu safareig, els molins, l’ermita a l’entrada del poble, o l’aqüeducte anomenat Arc de la Rambla.

Els orígens d’Eslida es remunten a l’Edat del Bronze, doncs s’han trobat ofrenes funeràries en la Cova de l’Oret. Respecte a l’Època Romana alguns historiadors la identifiquen com “Oleastrum Edetania”. i en el Diccionari Geogràfic-Historic de l’Espanya Antiga: Tarragoní, Bètica i Lusitana , escrit per Don Miguel Cortés i Lopez en 1839, trobem la següent definició: “Aquesta ciutat és l’esmentada per Estrabon en les proximitats de Sagunt. In propinquo Sagunti urbs sunt Cherronesus,Oleastrum,Kartalias per Kai arctalias, lib.3. pàgina 158. La primera ja s’ha dit que era Peníscola: la segona, Artana; i la Oleastrum és la seua veïna Eslida, el nom de la qual li ha quedat del grec Elaia o Eladia, que significa l’olivera. I bé li van posar els saguntins de Zazynto aquest nom, perquè a penes hi haurà una terra en tota Espanya que estiga mes poblada d’oliveres, i que, mes naturalment els oferisca que en la vila d’Eslida: hui mateix es veuen oliveres dins de l’antic castell que corona á aquesta vila, col·locada en una altura tota envoltada d’oliveres. D’ella fa una pintura el naturalista valencià Cabanilles. Aquesta vila va comunicar el seu nom á la Serra d’Eslida, cridada amb un altre mes anàleg al de Idubeda Espadan” En el segle VIII en caure en poder dels musulmans, a l’octubre del 714, va començar una etapa de pau i prosperitat. L’agricultura experimenta un notable desenvolupament, ja que es van introduir nous cultius com la carxofa, la garrofera, l’albergínia, l’albercoquer, el pebrot, la tomaca... Es van introduir noves tècniques de cultiu com l’empelt i la poda, l’abonament de les terres, 96

nous sistemes de reg... Fundant-se, en conseqüència, noves masies i xicotets poblats. També es van ampliar les muralles i el Castell d’origen romà. S’incentiva la mineria i la indústria, principalment el cultiu del cuc de seda, així com la indústria de la seda. Van introduir el rusc de suro, que es convertirà en una indústria bàsica d’Eslida al costat de l’apicultura. Cap a mitjan del segle XV Eslida era una població apinyada en la faldilla de la muntanya del Castell, envoltada per una forta muralla. La Torre del Castell era el símbol de l’escut de la vila, envoltat per diverses muralles que impedien l’accés. Per els voltants hi havia disseminades diverses alqueries i caserius. Però en acabar el segle XV, l’ambient va anar empitjorant, fins a desembocar en la batalla de la Serra d’Espadà. A partir de setembre de 1526 el Cadiazgo d’Eslida deixa d’existir. Les conseqüències van ser l’eradicació de totes les institucions musulmanes, perdent així la seua població i prestigi. El fet que quedaren les terres llaurades, preparades per a la collita, motiva l’arribada de gent d’altres llocs. A partir de l’any 1653 el Senyoriu d’Eslida canvia d’amo, passant a les mans del Duc de Medinaceli. Va ser un canvi beneficiós per a la vila, ja que els nous titulars van construir diversos molins, un hostal, un forn i algun que altre habitatge. Al llarg del segle XIX la població va augmentar, a causa del desenvolupament agrícola i ramader. Colla l´Olla

augmentant fins a 1930, arribant als 1750 habitants. Al principi les emigracions eren de caràcter temporal, però en esclatar la Guerra Civil Espanyola es van convertir en permanents, arribant a perdre la meitat de la població.

El cultiu de l’olivar va situar a Eslida entre els majors productors d’oli de la zona de Castelló, arribant a comptar amb 10 molins, i una producció que s’aproximava al milió de quilos d’olives. La producció de raïm també era important, igual que el blat, la dacsa i les figues seques. La garrofera ocupava una extensió pareguda a la de l’olivera, amb una producció de 90.000 quilos. Era seguit de la producció de lli curt, igual que amb el cuc de seda, i per tant, amb la seda, sent aquestes algunes de les seues principals fonts de riquesa. En aquest període de benestar econòmic es van construir l’Ajuntament, en 1868, i el safareig públic, en 1899. Durant el primer terç del segle XX van desapareixent els cultius de la morera, la vinya i el lli. La població seguia

Els anys següents es van caracteritzar per les nombroses restriccions alimentàries que van donar lloc al contraban de productes i només cap a 1950 va començar la relaxació de les privacions, obrint-se un horitzó més optimista que ens conduiria més tard a una era de prosperitat i desenvolupament fins al dia d’avui, que Eslida gaudeix d’un paratge únic, caracteritzat per boscos de pi i sureres, poden apreciar-se també els horts amb cultius tradicionals, com l’olivera i l’ametler. La seua economia es basa principalment en la indústria del suro, de l’explotació de la mel i els seus derivats, de l’oli i sobretot del turisme ja que la localitat i el seu entorn disposen de molts llocs d’interés. Bibliografia: http://www.eslida.es/ca/content/historia

L´Alcúdia de Veo

’Alcúdia de Veo, és un xicotet municipi de 30,7 km2, situat a 37 km. de Castelló, amb una població del voltant de 200 habitants. A una altitud de 465m està situat en el vessant

Al Castelló de l´Olivera

septentrional de la Serra d’Espadà a la vora del riu Veo en ple cor del Parc Natural de la Serra d’Espadà, als peus del Pic Espadà entre boscos, així com abundants brolladors. 97

La fundació del municipi pels àrabs i la permanència al llarg dels segles dels moriscos, han originat que els nuclis urbans de L’Alcúdia de Veo i Veo continuen mantenint un claríssim aspecte musulmà; carrers estrets i concèntrics, se succeeixen entre les parets emblanquinades de les cases. El municipi de L’Alcúdia de Veo està compost per quatre nuclis urbans, tres d’ells habitats, L’Alcúdia de Veo, Veo i Benitandús i el quart, Xinquer, deshabitat des dels temps de la guerra civil. Les primeres dades dels orígens del poble de L’Alcúdia de Veo, estan documentats en els segles XII i XIV d. de C., quan el 9 d’Octubre de 1238, el Rei Sr. Jaume I d’Aragó entra a València capital, havent conquistat abans Borriana. Els pobles de la Serra d’Espadà romanien favorables al Rei Abû Saïd de València, que ara residia a Sogorb, fins que es va convertir al cristianisme. Tota la serra quedava habitada pels musulmans, que més tard es dirien “Moriscos”, amb freqüents insurreccions. El 19 de setembre de 1526 desapareixia l’últim Regne de Taifas o “Alcadiazgo d’Eslida”, al qual pertanyia L’Alcúdia de Veo. Tres llargs segles es tancaven darrere de la “Batalla de la Serra d’Espadà”, que va tindre el seu escenari últim precisament en aquest terme. L’Alcúdia de Veo Veo, Benitandús i Xinquer, van quedar reduïts a la misèria que desembocaria, després d’una infructuosa cristianització, en la definitiva “expulsió dels moriscos” l’any 1609. Uns anys més tard en 1612 es va produir la repoblació d’aquests pobles, en la seua major part per aragonesos. 98

Quant a monuments d’interés destacar l’Església parroquial dedicada a, San Miquel, obra del s. XVIII localitzada en L’Alcúdia de Veo, l’església de la Verge de l’Asunción de Veo i la de la Verge dels Desemparats de Benitandús. Dins del terme municipal també podem visitar el Castell de L’Alcúdia de Veo que igual que el Castell de Xinquer és d’origen àrab. Els dos estan en estat ruïnós, però des del cim es pot gaudir d’un bellíssim paisatge.

L’Alcúdia de Veo és un dels 11 municipis que tenen tot el seu terme municipal dins dels límits del Parc Natural de la Serra d’Espadà, la superfície declarada de la qual com a parc ocupa unes 31.180 Ha. Aquest fet el converteix en l’Espai Natural Protegit de major extensió de la província de Castelló i el segon més extens de la nostra Comunitat. Colla l´Olla

El Parc Natural de la Serra d’Espadà es troba localitzat al sud de la Província de Castelló, en els últims contraforts del Sistema Ibèric, sent un dels espais naturals millor conservats de tota la Comunitat Valenciana. La Serra d’Espadà és un gran massís muntanyenc amb innombrables fonts, frescos barrancs i frondosos boscos de sureres. Localitzada entre les comarques de l’Alt Millars, Alt Palància i la Plana Baixa, discorre entre les conques dels rius Millars i Palància. L’ “Associació d’Amics de l’Olivera”, entitat sense ànim de lucre que es va constituir en 2003, amb l’objectiu de promocionar i conservar el patrimoni agrari i cultural que representa l’olivar de la província de Castelló, va confeccionar l’any 2006 un projecte anomenat “ Les Oliveres del Parc”,amb la col·laboració de l’Almàssera Serra d’Espadà i el Parc de Serra d’Espadà, per a donar a conéixer els monuments vivents, les oliveres, que encara perduren dins del Parc Natural de Serra d’Espadà i la seua importància tant per a l’agricultura com per al paisatge.

Dins d’aquest projecte està la ruta de les oliveres en L’Alcúdia de Veo, que discorre bàsicament per les partides “Olivares” i “Penya Negra” . Seguint la carretera CV – 215 en direcció a Algímia, en el Km 1’4, Al Castelló de l´Olivera

trobem a la dreta l’entrada a “Olivares”. Continuant el camí per la pista trobem els primers bancals d’oliveres, alguns d’ells abandonats, però que conserven els seus espectaculars troncs partits i retorçats, passejant per la zona es poden observar els diferents exemplars. Per a reprendre la ruta s’ha de tornar a la carretera CV – 215 i, a la dreta en direcció a Algímia, continuar per una pista que es troba a la dreta al Km 1’8, al cap de 400 metres, s’accedeix a la partida “Penya Negra”. Aquest camí creua bancals d’oliveres, alguns d’ells de certa envergadura, i caminant per la zona es localitzen els millors exemplars. Han sigut diverses les iniciatives que, des de la seua creació, la “Associació d’Amics de l’Olivera” han desenvolupat. Un dels exemples ha sigut l’elaboració d’inventaris de més de cent exemplars d’oliveres emblemàtiques, la publicació del lliure “Oliveres de Castelló” i la difusió d’oli que procedeix d’aquests arbres mil·lenaris. L’Alcúdia de Veo és un xicotet poble de la Serra d’Espadà, molt bonic i acollidor, amb diversitat de rutes per a descobrir els seus paratges naturals i oliveres mil·lenàries. Bibliografia: https://www.ayuntamiento.es/alcudia-de-veo http://www.parquesnaturales.gva.es/ documents/80305832/82985999/ SenderosAlcudiaVeo/744b89c8-6450-4cc3a9a8-b61f67005ebe https://www.turismorural.com/informacionturistica/7231/espana/comunidad-valenciana/ castellon/alcudia-de-veo.aspx?len_ap=005 http://www.alcudiadeveo.es/content/rutaolivos http://www.laplanaaldia.com/castello/ noticias/32959/la-associacio-amics-de-lolivera-promociona-los-olivos-milenarios Castelló

Oli d´oliva més que un aliment

Per Vicent Barreda i Barreda, Farmacèutic.

e l’olivera, igual que es diu del porc s’aprofita tot.

Les fulles també tenen propietats febrífugues i hipotensores.

De la seua fusta es fabriquen estris de cuina i mobles de gran qualitat.

I encara ens queda el seu producte més apreciat, l’oli d’oliva. El pinyol d’oliva és un combustible excel·lent per a calderes de biomasa, amb un poder calorífic paregut al del pel.let. Les infusions d’escorça i fulles d’olivera s’han empleat en medicina popular per a rentar tota mena de nafres.

Tots coneixem la importància que ha tingut en l’alimentació de les antigues civilitzacions, i fins ara que es considera el producte més important de la dieta mediterrània, reconeguda com la més equilibrada i saludable que existeix. Però l’oli d’oliva és més que tot això, gràcies a la seua composició amb un alt contingut en àcid oleic, polifenols i antioxidants com la vitamina E, aporta nombrosos beneficis per a la salud. Així prevé les malalties cardiovasculars, ja que és vasodilatador, disminueix el risc de trombosi, augmenta el colesterol bo (HDL) i disminueix el roín (LDL).

100

Colla l´Olla

Estimula el sistema immunitari prevenint així les malalties infeccioses. Disminueix el risc de càncer entre un 8-10% i el de mama en un 15%. Prevé malalties degeneratives com l’alzheimer i actua contra l’envelliment gràcies a la seua elevada concentració d’antioxidants naturals.

A falta d’altres recursos es preparaven productes com l’aigua de cal que s’utilitzava per a tractar les cremades, o l’oli amb vi negre com a cicatritzant de ferides, també com antídot en intoxicacions ja que impedia l’absorció i provocava el vòmit.

Evita l’acidesa gàstrica i facilita el trànsit intestinal. El consum d’oli d’oliva millora la mineralització òssia i prevé l’osteoporosi i com té propietats antiinflamatòries disminueix el risc d’artritis. Però a més dels beneficis que ens aporta el consum d’oli d’oliva en la nostra dieta, cal assenyalar la importància que ha tingut des dels inicis de la medicina en l’elaboració de preparats farmacèutics, degut a la resistència al enranciment i la capacitat per a dissoldre altres principis actius, així el podem trobar formant part d’infinitat de fórmules magistrals com ara liniments, ungüents, emplastres i sabons.

Tot i que s’ha avançat molt en el món de la industria química, a dia d’avui encara es preparen fórmules magistrals en les que l’oli d’oliva està present. És el cas de la solució salicílica d’oli d’oliva que es recepta per a la crosta làctia dels xiquets, o l’oli glomenolat per a afeccions de gola, nas i orelles. Com hem vist no acabaríem mai de comptar les propietats de l’oli d’oliva, per tot això li devem estar molt agraïts i per dalt de tot perquè sense ell, el que podríem anomenar estil de vida mediterrània no seria el mateix.

Per les seues qualitats es fa servir per via tòpica com emol·lient, per alleujar les inflamacions superficials de la pell com escaldadures, èczemes i psoriasis. També es gasta per a reblanir els taps de cerumen a l’orella. Al Castelló de l´Olivera

101

L´olivera

amb cançons Per Luis Ledo i Velasco

ntiga font d’inspiració i emblema mediterrani, l’olivera no només és emblema d’aquest paisatge. També és un símbol de cultura i civilització. Joan Francesc Mira, escriptor Valencià, nascut al 1939, consigna a la seua traducció de l’Odissea que l’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Ulisses a casa. D’olivera és la branca que clava contra l’ull del bàrbar ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis, i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca. La seua longevitat, que contrasta amb la seua fragilitat davant el clima, el fort arrelament dels seus troncs recargolats i el fet que d’aquest arbre Xavier Baró. “Catedral de joglaria” Un dels millors discos del cantautor d’Almacelles es va dir:“La màgica olivera”(Khlämør, 2011 ). La cançó on es sintetitza tot l’ideari de l’àlbum és la tercera, “Catedral de joglaria”, on l’olivera esdevé símbol d’allò autèntic, natural i aliè a les modes; el centre d’un seguit d’imatges que reivindiquen els músics populars: els desemparats que sorgeixen de la terra, “de les entranyes de l’olivera”, mentre sona una suau 102

isca un producte tan bàsic com l’oli són, amb tota seguretat, elements decisius que li han fet guanyar tota aquesta càrrega simbòlica al llarg dels segles. Hi ha moltes cançons que ho copsen, a continuació ne deixem algunes que incideixen en aquest poder simbòlic: Xavier Baró, Paco Ibáñez, els Quicos, El Último de la Fila, i Obrint Pas han cantat als encants de l’olivera. gralla que toca Heura Gaya. També sota un olivar és on s’adorm la pastoreta de la cançó tradicional “El caçador i la pastora”, que Baró interpreta en aquest mateix disc.

Colla l´Olla

Paco Ibáñez. “Andaluces de Jaén” Molt probablement la música de Paco Ibáñez no ha tingut mai una difusió tan massiva com la que va assolir amb aquesta cançó, on musica un poema de combat del malaguanyat escriptor d’Oriola Miguel Hernández. Aquí les oliveres no són res més que la font de la feina i de la riquesa, el principal recurs dels latifundis de Jaén; un tresor de la terra que poeta i cantant reclamen que ha d’anar a les mans dels jornalers que la treballen. Bona part dels mèrits de la cançó són de François Rabbath, autor d’uns meravellosos arranjaments amb violoncel. La prova de la popularitat

que va assolir aquesta peça és que la va arribar a cantar, en versió sui generis, Manolo Escobar: “Jaén, levántate brava, sobre tus piedras lunares, no vayas a ser esclava con todos tus olivares”.

El Último de la Fila. “Mar antiguo” El Último de la Fila. A grans trets, les lletres de Quimi Portet amb el grup sabien captar l’atenció de l’oient amb bones dosis de bogeria i humor absurd, tot i que sempre tenien un cert pòsit líric que passava a primer pla en les balades. Com aquesta tremenda cançó on Manolo García canta amb amor infinit al Mediterrani, una pàtria petita i fugaç que contrasta amb els huracans de les estepes del nord. La imatge de l’olivera va apareixent al llarg de tota la cançó i s’associa aquí amb el vi, el cant, els vells déus, els amics, el port on

no s’apaga la llar de foc... “Mientras quede un olivo en el olivar, y una vela latina en el mar...”. La cançó es va incloure al disc “Astronomia razonable” (EMI, 1993) i va tenir una secció de cordes dirigida per Caroline Dale. El grup també la va gravar en italià.

Manolo García. «Arena en los bolsillos» Cançó: Carbón y ramas secas:“Te esperaré, y si no vuelves, bajo el olivo me quedaré dormido”. Lletra i música de Manolo Garcia. Al Castelló de l´Olivera

103

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. “Pregunteu-li a l’olivera” Una de les peces més evocadores del grup de folk tortosí és aquest fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004), en què l’olivera és la vigilant muda i immutable. “Quants hiverns haurà viscut? Quantes guerres ha perdut? Quants hòmens l’hauran guardat?” L’olivera és aquí la dipositària

de la història. Els músics l’observen amb respecte i pensen: que en deu haver vist, de coses!...

Obrint Pas. “Al país de l’olivera” El grup valencià va adoptar un to especialment introspectiu en aquesta cançó del disc Coratge (Propaganda pel Fet!, 20011) amb profusió de cordes, on l’olivera és la principal icona d’una successió d’imatges que s’associen al país que estimen: canyars, tarongers, cases blanques, marines, arròs amb costelles, llaüts i guitarrons. Tot seguit tenim la lletra de aquesta cançó: Al País de L’Olivera Al país de l’olivera hi ha un riu de paper unes galtes color terra i un somriure d’argent al país de les riberes hi ha un canyar sota els estels i un mural de fulles seques a l’ombra d’un taronger Al país de l’olivera Al país que dorm a l’era hi ha polsim de fruites velles bicicletes entre sèquies arracades de cireres al país de les teulades hi ha besos d’aigua llimó arrapades a les cames parotets a dins del cor

Al país que dorm a l’era Al país de la infantesa hi ha il·lusions a les palpentes somnis dibuixats a l’aire promeses a les orelles Al país que jo ara enyore hi guarde un tresor secret un lligam que mai no es trenca un amor que mai no es perd.

Al país de les rialles hi ha raïm a les porxades ametles i olives negres un arròs fet amb costelles al país de les costeres hi ha llaüts i guitarrons i la veu de les rondalles pessigant les emocions Al país de les rialles

Al país de cases blanques hi ha pins banyats en sal margallons entre baladres peus descalços dins el mar al país de les marines hi ha un sol roig a les vesprades catxirulos a les platges i uns dits pentinant onades Al país de cases blanques

Al país de la infantesa hi ha il·lusions a les palpentes somnis dibuixats a l’aire promeses a les orelles Al país que jo ara enyore hi guarde un tresor secret un lligam que mai no es trenca un amor que mai no es perd

Bobliografia: http://www.enderrock.cat/noticia/13929/olivera/cinc/cancons

104

Colla l´Olla

Camí de genealogia

ARTICLE INÈDIT: 1945, Un altre camí. El naixement d´unes noves festes.

Rosa Maria Barreda i Barreda

es festes de la Magdalena es van convertir en festes majors en 1945, naixent unes noves festes al voltant de la tradicional Romeria a l’Ermita de la Magdalena i al Castell Vell, quedant establides així com a festes fundacionals de la nostra ciutat. Al tractar-se de festes fundacionals la característica principal és el seu caràcter històric, celebrant l’origen medieval de la vila, segons la Carta Pobla de 1251, i que més tard va donar lloc al trasllat de la població des del turó del Castell Vell, al pla, el tercer diumenge de quaresma de 1252.

Castelló naix com a Vila, fundada pel rei conqueridor Jaume I, sobre els vestigis d’antigues alqueries musulmanes, que van ser destruïdes per a donar pas al nou assentament cristià. En l’Edat Mitjana la denominació de “ciutat” o “vila” suposava el dret a disposar d’un recinte emmurallat o defensiu. La concessió de muralles, atorgada formal i solemnement mitjançant document i prèvia autorització reial, significava l’elevació a la condició de vila. En aquells temps en que la societat estava disposada entorn al feudalisme, l’església i el comerç, la muralla de la vila va ser un element fonamental en la població, dons a més de la seua funció defensiva i econòmica, diferenciava als qui habitaven dins de la muralla, dels de fora, per que permetia tindre privilegis jurídics i civils, alhora de noves activitats econòmiques, als que habitaven dins. En 1269 naix a la vila de la Plana, la seua primera fira, després d’haver obtingut el permís reial per a realitzar-la una vegada a l’any , la qual cosa mostra que l’activitat mercantil ja era important en aquells temps. La fira portava comerciants, artesans, agricultors i ramaders vinguts de tots els voltants, a més en el recinte de la fira també estaven representats espectacles públics com, acròbates, joglars i trobadors, així com literatura i festa, poesia, dansa i teatre.

Al Castelló de l´Olivera

105

Encara que les celebracions festeres es continuaven celebrant en l’espai delimitat per les antigues muralles i els veïns dels ravals, integrats ja en la ciutat, continuaven celebrant els seus festejos al seus carrers.

Però aquesta vila medieval en contínua evolució i creixement, no s’oblida dels seus orígens i dels seus avantpassats, i acudeix en romeria a l’antiga ermita situada en el turó de la Magdalena al costat de l’antic Castell Vell, per a fer rogatives per pregar per les múltiples calamitats: epidèmies, fam, sequeres i altres avatars dels inicis medievals de la vila. També sorgeixen altres esdeveniments festius i religiosos vinculats als cicles agrícoles, festejos i processons que es celebraven dins dels murs de la ciutat medieval, tenint com a centre la Plaça Vella i els carrers principals que coincideixen amb el carrer Major i el carrer Enmig, que es per on es van desenvolupar les processons de les Torxes, de Tornada de la Romeria penitencial a la Magdalena i altres esdeveniments festius.

En el segle XIX , en la celebració en 1852 del VI centenari de la fundació de Castelló, van nàixer elements de la festa que encara perduren en els nostres dies, com el disseny de la primera part de la processó de Tornà de la Romeria i la Desfilada de Gaiates. Ja en el segle XX, concretament en 1945, aplega la renovació de les festes de la Magdalena, de manera que hi ha un abans i un després en la manera de fer i viure les festes, sent l’avançament d’un camí llarg que venia de lluny i que després de la Guerra civil, es va anar apropant en una sèrie de prolegòmens de caràcter cultural en la societat castellonenca, que van dur al naixement de les noves festes fundacionals.

En aquesta ciutat medieval, naixent en el segle XVIII, al voltant del recinte amurallat, els ravals de la Trinitat, Sant Fèlix i Sant Francesc, que celebraven festes de la seua particular manera, amb tradicionals sopars de pa i porta als carrers, i altres activitats pròpies dels veïns de cada raval. Donat el gran creixement demogràfic a causa del progrés sanitari, i el creixement econòmic derivat sobretot per la indústria del cànem, i que ja no hi havia perill de ser atacats a causa de les guerres, es va derrocar la muralla medieval en aquest segle XVIII. 106

Colla l´Olla

Un pròleg d’índole cultural, molt interessant, va poder ser l’estrena en 1943, de l’òpera de Matilde Salvador, “La Filla del Rei Barbut”, sobre textos de Manuel Segarra Ribes, basats en, El Tombatossals, de Pascual Tirado. El fervor castelloner, el sentiment vernacle, els anhels festers per oblidar la recent tragèdia de la guerra i la mancomunada gestió de la Societat Castellonenca de Cultura, molts dels rectors de la qual ocupaven setials de regidor a l’Ajuntament, i la Societat Filharmònica. Tot plegat, va permetre dur a terme el projecte i superar les reticències de la censura, per ser una obra escrita en valencià i l’autora de la qual era una dona. En el proemi, diverses parelles van lluir per primera vegada els nous vestits de castelloners, després d’un treball d’investigació fet en els baguls de les famílies burgeses de la ciutat, conformant un model del segle XIX de menestrala rica.

Paral·lelament, durant aquests anys les ones de l’emissora local, emetien uns populars cartells radiofònics, comptant amb la col·laboració literària de Manuel Segarra, Carlos Murria, Eduardo Codina, José Simón, Carlos Espresati, Bernat Artola, Manolo Sanz i les intervencions d’un grup orquestral i els cors de la Secció femenina, interpretant cançons en valencià dels sacerdots Escoín i Ripollés i dels mestres Godes i García Goméz. En aquesta emissora també va sonar per primera vegada en 1941 la marxa de “La Filla del Rei Barbut”, de Matilde Salvador, i va ser divulgada la llegenda de la sang dels moros. El projecte fester del Consistori encapçalat per Benjamin Fabregat, nomenat alcalde al març de 1942, per a declarar com a festes majors de la ciutat, a les festes de la Magdalena, era una represa del camí que ja havien intentat alguns anys abans altres alcaldes de la ciutat com: Salvador Guinot en 1914, amb una ampliació del programa de festes, però un enfrontament entre els partidaris dels diferents partits, es va tornar a un nou decaïment de la Romeria en 1915 i anys posteriors; Novament l’alcalde Enrique Ribes, en 1926 pretén potenciar les festes amb la introducció de noves carrosses i amb la desfilada de moros i cristians, però sense èxit. Durant el període de 1932 a 1936 les festes deixen de tindre caràcter religiós i en aplegar a l’any 1940 es reprenen les festes, després de finalitzada la Guerra Civil. Al novembre de 1944, el Consistori de Benjamin Fabregat vol dotar a Castelló de la seua pròpia personalitat festiva i aprova la creació de la “Junta Central de Festejos”, presidida pel regidor Miazza,

Al Castelló de l´Olivera

107

al càrrec de la qual va estar el disseny d’un programa d’actes per a l’any següent, després de dies de reunions i de treballs fets a consciència per alguns castellonencs, van nàixer actes com el Pregó, una cavalcada anunciadora, dissenyada i estructurada segons un model ideat pel farmacèutic Manuel Segarra, on el primer text del Pregó, el recitat solemne del qual donava fi a la desfilada, el va compondre Carlos G. Espresati i va durar dos anys, ja que en 1947 es va canviar el text, perquè no agradava, pel de Bernat Artola, que és un text que manifesta l’esperit de les celebracions i l’arrelament entre la gent, i que és el que perdura i escoltem, any rere any, en expectació el dissabte del Pregó.

Altres naixements van ser la figura de la gaiata monumental amb els seus sectors gaiaters, així com l’elecció d’una regina de les festes i les seues dames i a més d’un certamen literari. Aquest certamen literari, convocat en les noves festes va proporcionar, a més, al paisatge tres nous motius musicals de profundes arrels populars, amb motiu de la convocatòria de dos concursos: un per a constituir la marxa de la ciutat i un altre de pas dobles festers. 108

El primer, fallat en el certamen literari de la Magdalena de 1945, va conéixer la victòria de Matilde Salvador en la composició per a clarines i timbals de la “Marxa de la Ciutat”. El segon, celebrat al febrer de l’any següent 1946, va ser el marc del qual van sorgir “Rotllo i Canya”, del mestre Jose Garcia Gómez i “Castàlia”, dels germans Vicente i Arturo Terol. També el valencià va poder emergir, tímidament, en els actes públics, sota l’estricta supervisió de l’autoritat civil, a manera de complaença folklòrica, en particular, en el certamen literari. Un altre dels majors encerts de caràcter popular de la Junta Central de Festejos en 1945, va ser haver-li donat major amplitud i orientació artística a les tradicionals festes de la Magdalena, donant color i magnitud a aqueixes festes, amb la creació dels sectors gaiaters i les seues corresponents gaiates monumentals, i sobretot la designació de les gaiateres, una selecció de les més belles i simpàtiques xiques de cada barri. La creació del sectors gaiaters suposava per primera vegada una certa centrifugació del nucli de la Festa. Si el cor de la Vila havia estat al llarg de la història el protagonista principal dels esdeveniments festius, l’aparició dels sectors gaiaters suposa la disseminació per vila i raval d’espais de Festa per tots els barris de la ciutat. Però sense cap mena de dubte la figura més important que va nàixer en les festes de la Magdalena de 1945, va ser la de la Regina de les Festes, com a màxima representant de les festes i de Colla l´Olla

la dona castellonera, junt amb les seues dames i les madrines dels 12 sectors gaiaters. Aquest fet va suposar l’inici de la incorporació de la dona en la vida quotidiana de la societat, obrint portes i també nous horitzons insospitats. La primera regina de les festes en 1945 va ser la senyoreta Mari Carmen Abriat Puig, que des del primer moment va mostrar la seua simpatia i amor a la ciutat que la va rebre. Era filla del capità general de la Regió Militar amb seu a València, però íntimament lligada a Castelló, on sempre va gaudir de moltes amistats i adhesions de tot el poble, cal afegir que el seu nomenament va ser un acte purament polític. En la Magdalena de 1947 va ser nomenada reina de les festes, la primera dona nascuda a Castelló, Maria Luisa Dols Cosín, madrina de la gaiata 7 en 1945, que havia viscut de prop tot el relacionant amb les festes magdaleneres. El seu any de regnat és recordat també per el naixement de nous actes importants, com la primera ofrena de flors a la Mare de Deu de Lledó a l’Ermitori, on arribà la reina Maria Luisa i la seua cort amb cotxe de cavalls, institucionalitzant durant molts anys la Calessa com a mitjà de transport de la Regina i la seua Cort. Les festes de la Magdalena de 1949 celebren per primera vegada la cavalcada infantil, per a que els xiquets també tingueren un protagonisme en les festes, i al mateix temps s’iniciaren en les festes per a ser el dia de demà membres actius d’elles. També naix aquest any un gran acte, el Magdalena Vitol!, amb la participació dels diferents sectors i que marca amb la intervenció Al Castelló de l´Olivera

de la Regina de les festes, el seu punt final i l’inici de les següents.

Les festes de la Magdalena de 1945, com hem vist abans, van iniciar un altre camí, el camí de l’arrelament del poble a la tradició magdalenera, un camí de tornada als nostres orígens, que són els que donen sentit a les nostres festes. El naixement d’unes noves festes que volen retre homenatge als nostres avantpassats, que van fer un llarg i fatigós camí de baixada a la plana; els antics habitants del Castell de Fadrell, per traslladar-se a l’acabada d’alçar nova ciutat, les dones, els xiquets, les autoritats eclesiàstiques i les autoritats forals dels acabats de constituir Jurats, aquell tercer diumenge de quaresma, per a iniciar una nova vida a Castelló de la Plana. 109

en 1952 per primera vegada lligada a la canya, amb motiu de la celebració del VII centenari de la fundació de Castelló i el mocador verd que naix en la Romeria de 1968.

Aquest altre camí que prenen les festes, va adquirint a poc a poc un caràcter més lúdic i social, en les celebracions d’alguns actes. L’eixida de la Romeria es podia fer a peu, acompanyant al clergat i la relíquia, o damunt del carro i l’aca, de que totes les cases llauradores disposaven, en aquell Castelló bàsicament agrícola, i que en arribar la festa, famílies i colles d’amics engarlandaven, amb palmes, canyes, i algunes flors, aparellaven l’aca amb les millors gales i enfilaven el camí de la Magdalena i després de passar el dia de festa als peus de l’ermita, la seua entrada a la ciutat no va tardar en convertir-se en un espectacle. El camí de la nova etapa festera ha portat any rere any nous esdeveniments, com en 1969 que van ser les primeres festes de la Magdalena amb regina infantil i la seua cort d’honor, sent nomenada com a la primera regina infantil la xiqueta Assumpció Adsuara Segarra, néta de Manuel Segarra Ribes, creador del Pregó. Altres símbols de la festa havien precedit aquest any, com la cinta verda de la Romeria, que apareix 110

En l’arribada de la democràcia les festes prenen un nou impuls i van apareixent colles festeres, que aporten a la festa un aire fresc, amb més participació del poble en la recuperació de les seues tradicions, com la colla del Rei Barbut fundada en 1977 , la colla Dolçainers i Tabaleters de Castelló que va nàixer en 1981, o la Colla El Pixaví en 1983, junt a un munt de colles més.

En l’any 1993 es van unir 18 colles i d’elles va nàixer la Federació Colles de Castelló, per a ocupar l’espai que restava buit dins del món de la festa de Castelló. Les colles com a fenomen social, festiu i participatiu, busquen la renovació i l’enfortiment dels actes de caire popular i també recuperar tradicions i cultura. La Federació Colles de Castelló va anar potenciant actes recolzats per la Junta de Festes, com va ser la recuperació de «el concurs de carros», antany tirats per cavalls, i que amb l’arribada de l’evolució i el progrés de la societat en general, va donar pas als motocultors, tractors i més tard furgonetes i camions, tots adornats Colla l´Olla

amb palmes i canyes. També pren un nou impuls la Romeria però sobretot es recupera la Tornà. Durant aquests 26 anys d’existència, les colles s’han anat multiplicant i aportant cada vegada més colorit, música, cultura i tradicions a les nostres festes, convertint-se en peça fonamental del creixement fester, incrementant actes de caràcter popular en la programació festera, en la que els carros engarlandats han estat i són cultura popular de la nostra festa i elements en constant evolució que any rere any es fan i es refan, sempre amb al·lusions festeres per a lluir tota la seua vistositat i viure activament la setmana de festes de la Magdalena.

Les Festes Fundacionals de la Magdalena porten un llarg camí recorregut, en el qual s’han anat desenvolupant actes de tota mena, alguns encertats, uns altres no tant, uns que han tingut poca duració i uns altres que continuen encara vigents, actualitzats als nous temps, però que mantenen la seua essència tradicional com la «Processó», amb el nom oficial de Desfilada de Gaiates. La desfilada l’encapçala l’habitual gaiata patrocinada per una entitat bancària, que conserva l’honor de mantindre la tradició de «les xiquetes del meneo». Darrere s’obrin pas els dènou monuments de llum, « esclat de llum sense foc ni Al Castelló de l´Olivera

fum», recorrent els principals carrers de la ciutat, transformant Castelló en la ciutat de la llum, acompanyats pels concordes del nostre «Rotllo i Canya» .

L’essència, la terra, les arrels, mantindre la cultura, recuperar tradicions, tornar als orígens, viure la festa i sentir respecte, amor i orgull dels nostres orígens, es el que hem de transmetre als nostres fills i nets, per a que prosseguisca el camí encetat a la Magdalena de 1945, amb la il·lusió, i l’orgull de ser de Castelló. “L’orgull de Genealogia”. 111

Fo tos

Magdalena 2018

112

113

114

Agrícola Depas, S.l. Aigua Sport 2000 Alupres, C.B Associació Cultural Diables de Castelló Bar- Cafeteria Gumbau Carns i Embotits Maribel Ceràmica Lapiedra, S.L Comissió Festes Benadresa Electric Moving Escola Municipal de Dolçaina i Tabal Farmàcia Barreda Ramos, C.B Federació Colles de Castelló Impremta Clic Impres InoxMarti Lledó Miguel Fotografo Perruqueria Maribel Pinturas Galindo Pinturas Pedro Deza Rondalles de Bureo Saymo Talleres Europa Blue Note Vedat Castellón

A nun ciants col·laboradors

Gràcies a tots per participar en el nostre projecte Al Castelló de l´Olivera

117

118

Colla lÂ´Olla

Al Castelló de l´Olivera

119

120

Colla lÂ´Olla

Al Castelló de l´Olivera

121

122

Colla lÂ´Olla

Al Castelló de l´Olivera

123

124

Colla lÂ´Olla

Al Castelló de l´Olivera

125

126

Colla lÂ´Olla

Al Castelló de l´Olivera

127

128

Colla lÂ´Olla

Al Castelló de l´Olivera

129

INTRODUCCIÓ: Rosa María Barreda i Barreda AUTORS DELS TEXTS: Consten en cada article COORDINACIÓ: Rosa María Barreda i Barreda ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC: Laura Blasco i Barreda EDITA: Colla L´Olla MAQUETA I IMPRIMEIX: Clic Impres, S.L. DIPÒSIT LEGAL: CS 153-2019

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de l´ús del valencià.

130

Crè dits Colla l´Olla