Tag 18

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

juny 2000 any V núm. 18

SERVEIS

OFICINA

GABINET TÈCNIC

Vocal: Santiago Torredemer Lluís Roig

Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: Colarqtectgna@mail.seric.es

Biblioteca: De 8 del matí a 1 del migdia

Secretaria: Secretària: Francina Escoda Montse Amenós i Mercè Obiol

Servei d’inspecció: Josep Anguera

AULA INFORMÀTICA Vocal: Ramon Benedicto Marcel Ramírez

Papereria: Montse Amenós i Mercè Obiol Visats: Vocal: Cristina Gómez Yolanda Fernández, Carme Vallverdú i Glòria de Solà

Delegació del Vendrell: Jaime Martínez Pau Casals, 17 Tel. 977 66 76 32

ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 Hores concertades

Delegació de Reus: Yolanda Fernández Plaça Prim, 10, 4ta Tel. 977 33 10 72

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocal: Josep M. Juncosa Director: Ramon Alonso Formigons: Ernest Valls Química: Dolors Miquel Geóleg: Jaume Sancho Javier Sánchez

C.E.E.T. (Centre d’Estudis de l’Edificació de Tgna.)

Vocal: Montserrat Torrens

De dilluns a divendres: De 8 del matí a 1 del migdia De 3 de la tarda a 6 de la tarda

HORARI D’ESTIU A

PARTIR DEL DIA

L’OFICINA

TAG

Juny 2000

19

17 DE SETEMBRE: DE 8.00 A 15.00 HORES HORARI DE VISATS: DIVENDRES DE 8.00 A 12.30 HORES DE JUNY I FINS EL

DE

DILLUNS A DIVENDRES

DE

DILLUNS A

TANCAMENT OFICINA CENTRAL CENTRAL A TARRAGONA ROMANDRÀ TANCADA DEL 14 D’AGOST AL 3 DE SETEMBRE

2

PER VACANCES:

EDITORIAL

SUMARI

L’ENTREVISTA Pere Solanellas, alcalde de Riudecols Pàg. 4

La salut dels edificis

ACTUALITAT Mobilitat laboral a la construcció Pàg. 6

A

GABINET TÈCNIC Novetats legals sobre llicències d’activitats Pàg. 8

principi de maig, la Comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona començava a estudiar la futura ordenança sobre conservació i seguretat dels elements exteriors dels edificis. Si s’aprovés aquest projecte enguany, tots els edificis construïts abans del 1985 haurien de tenir un certificat de seguretat, amb un termini màxim de 6 anys per presentar-lo si no han pasat 3 dècades des de la seva construcció. A hores d’ara, poca cosa més se sap d’aquesta iniciativa, que ha rebut ja les crítiques de l’oposició local, a causa d’una absència total de previsions pressupostàries. De fet, resulta molt positiu que es torni a posar sobre la taula una qüestió fonamental, tant des del punt de vista urbanístic com des del vessant social i de seguretat ciutadana, però, en aquest moment, tenim més preguntes que no pas respostes. Quin serà el cost d’aquestes certificacions? S’ha previst un programa de subvencions per a les comunitats de propietaris? Podran fer aquestes certificacions també els aparelladors privats, mitjançant convenis amb els col·legis oficials?

Es tracta d’un primer pas per rehabilitar l’estructura interna de molts edificis, i no només la façana i les cobertes? Hi ha una veritable concepció urbanística de futur per a Tarragona a llarg termini com a rerafons? De moment, potser hi ha massa interrogants en l’horitzó com per aplaudir o criticar la proposta municipal. Si la façana és pot considerar com el “mirall de l’ànima” d’un edifici, tots sabem que les veritables malalties hi són al seu cos, a les seves parets, a la seva estructura interior. Caldrà esperar, doncs, i veure com es posa en marxa aquesta interessant iniciativa.

INFORMÀTICA ‘I love you’: la peste als ordinadors Pàg. 10 ESPAI AL TEMPS Edificis amb història: Casa Canals i Cal Bofarull Pàgs. 12 - 19 ESCÀNNER Activitats tècniques al col·legi Pàgs. 20 - 23 SEGURETAT Una coordinació responsable Pàg. 24 ASSESSORIA Responsabilitat professional Pàg. 26 TRIBUNA Seguretat i entorn Pàg. 28 EINES Disseny de fixacions amb ancoratges HILTI Pàgs. 30 - 33 RESTAURACIÓ Un monument anomenat Tarragona Pàg. 34 SORTIM D’Albinyana a Bonastre en bicicleta Pàg. 35

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: colargtectgna@mail.seric.es

PORTADA: FAÇANA DEL PALAU BOFARULL AL CARRER LLOVERA, NÚM. 15 DE REUS

Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

3

Junta de Govern: PRESIDENT: Joan Prous Masdeu VICEPRESIDENT: Joan Milà Rovira SECRETARIA: Francina Escoda Roca TRESORER: Joan Mercadé Porta COMPTADORA: Pilar Coca Torrell VOCALS: Cristina Gómez López Josep M. Juncosa Aragonés Montserrat Torrens Torrens

Ramon Benedicto Gragera Santiago Torredemer Tomàs

Impressió: Impremta Comercial C/ Rebolledo, 17 Tarragona Coordinació periodística: Equips

Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG

Juny 2000

L’ E N T R E V I S TA

Pere Solanellas Alcalde de Riudecols

“El poble creixerà, perquè tenim indústria”

R

TAG

Juny 2000

iudecols (Baix Camp) deu ser un dels pocs pobles de la provincia que té un carrer dedicat a la musa grega de la música: Euterpe. A principis de segle, al carrer hi havia un espai a l’aire lliure per fer balls i audicions, una cosa semblant a La Palma, a Reus, apunta l’alcalde. Tot i això, en Pere Solanellas, alcalde de Riudecols des del juny del 99, no es declara melòman, i potser s’estima més el solc que el faristol. Una de les coses que més m’agrada és poder anar els matins del cap de setmana al tros, al camp, que és l’afició més bonica que hi ha perquè no trobes cap parany, vull dir que és una relació directa amb la terra.

Potser aquesta recerca d’autenticitat el va portar, quan tenia vint anys, a interessar-se pels problemes de la col.lectivitat, quan van fer el poliesportiu al poble, llavors vaig començar a procupar-me de les coses i a tenir inquietuds. Després de casar-me vaig desaparèixer una mica d’aquest entorn, diguem-ne polític, i ara fa potser deu o dotze anys que he tornat a l’activitat.

Pere Solanellas té 50 anys i treballa a la planta envasadora d’oli de la Unió Agrária de Cooperatives a Vilallonga del Camp. Fa quatre anys que presideix la cooperativa de Riudecols i coneix de prop el món rural. La pagesia passa per moment dolents, perquè el producte està molt barat, sobretot el fruit sec.

Aquí, en general el pagès té més

L’alcalde, al seu despatx a l’Ajuntament

de seixanta anys, i només va al tros els caps de setmana. A més, tenim el problema de la mancança d’aigua. D’aigua en parlarem més tard. Ara parlem de població. Riudecols s’ha estabilitzat en els 1.000 habitants pràcticament al llarg de tot el segle XX, avui dia, sobre el 10% de la població té menys de 30 anys. Cada any neixen al poble entre 7 i 8 nens, però el problema és que Riudecols no té llocs per edificar, perquè estem envoltats de muntanya. De moment, creix el nombre de xalets, i jo penso que la població augmentará.

Perquè? perquè tenim indústria, que crea llocs de treballs al poble, i fins i tot atreu treballadors d’altres localitats pròximes. Treballadors i nous veïns, ja

4

que també hi ha gent de Reus que treballa allí i viu a Riudecols, i gent del poble, potser un 30%, segons Solanellas, que va cada dia a la feina a la capital del Baix Camp.

Hi ha moviment, però, hi ha turisme, turisme rural? Podria ser una opció a un indret prop del Coll de la Teixeta o de la Serralada d’Alforja. Doncs precissament ara, a les Irles, s’està construint una casa rural, i tenim també molt a prop l’ermita de Puigserver, al terme d’Alforja, on es voli instal.lar en principi un petit parc eòlic, i que també és un lloc molt atractiu per visitar. De moment no hi ha inversions de magnitud. No sé si és un punt en què la gent hi hagi pensat massa. Hem parlat de gent i,

ara sí, parlem d’aigua.

La futura depuradora de les Voltes és un dels projectes importants per a aquesta legislatura, així com el nou edifici per a les escoles, amb el projecte ja enllestit i un pressupost d’entre 100 i 120 milions. Però l’aigua és bàsica; ara, la xarxa d’aigua del poble és deficient, és vella, i el consum ha crescut molt en els darrers vint anys. La nostra principal prioritat és canviar tot el clavegueram i les canonades d’aigua de les cases. Tenim

demanat el pla d’obres, i a veure si som capaços de tirar-lo endavant enguany. A més, el consistori preveu urbanitzar l’entrada de Riudecols venint de Reus, per millorar l’àrea on s’atura l’autocar de línia, i pavimentar adequadament la vorera que entra al poble des d’aquest lloc i els nous carrrers que han crescut al voltant.

Volem també urbanitzar una mica i instal.lar-hi enllumenat públic a l’entrada a les Irles, i recuperar uns rentadors que hi havia abaix, a la riera, que van

destrossar els aiguats del 94.

L’Ajuntament de Riudecols també treballa en el soterrament de les línies d’electricitat i de telèfon, i es comença a parlar de portar la fibra òptica al poble, tot aprofitant aquestes obres de soterrament de les xarxes de suministres. Hem de veure primer les xifres. De moment, estem tramitant també les normes subsidiàries, un punt bàsic per reordenar urbanísticament el poble: què volem i on volem anar.

INDÚSTRIA ALS POBLES: EL FUTUR?

Molts pobles del Camp de Tarragona treballen des de fa temps per fer crèixer polígons industrials al seu terme (El Pla, Constantí, La Selva del Camp, etc...). Durant la dècada dels 40, el poble va explotar mines de coure, que encara hi són, a la zona de Les Olles, apunta l’alcalde; però el futur va arribar fa 50 anys. A Riudecols fa mig segle que es va instal.lar Indústries Teixidó, avui dia una de les firmes punteres arreu d’Eurpa en la fabricació de peces d’alta precisió, sobretot per al món de l’òptica, però també en l’àmbit d’impressió i fotocomposició. Nosaltres els donem el màxim de suport, i es pot dir que casi cada any van prosperant. Pràcticament tot el que fabriquen va a l’exportació, afirma Solanellas.

Teixidó ocupa actualment prop de dues hectàrees del terme i dóna feina a bona de la població de

Indústries Teixidó amplia enguany les instal·lacions

Riudecols. Actualment está enllestint dues noves naus de 3.000 m2. A més, des del febrer s’explota una pedrera a la zona de Les Irles, prop del terme de Duesaigües. Un nou ingrés municipal per a un poble en trànsit del món pagès cap a l’industrial.

UN RIU DE PEDRES Segons els historiadors, Riudecols significaria “riu de còdols” (còdol: guijarro, canto rodado). La primera referencia documental apareix l’any 1158, en la carta de població d’Alforja, terme al qual va pertànyer inicialment el poble. Se sap que a començament del segle XVIII tenia 378 habitants, pujant fins els 972 del 1787, amb un màxim de població de 1.300 veïns a mitjans segle XIX. Actualment té 19,37 qm2, 992 veïns, i integra els nuclis de les Voltes i de les Irles. S’han trobat restes del pelolític mitjà i parts d’un sepulcre eneolític. Cal veure l’esglèsia parroquial de Sant Pere, del 1872, i pujar pels carrers del nou barri residencial al vessant del puig Marí, per tenir una vista en alçada del poble i la seva riera.

Una vista de Riudecols des de l’altra banda de la riera

5

TAG Juny 2000

ACTUALITAT

Temporers pol·livalents?

EL

MÓN DE LA CONSTRUCCIÓ A

A IMPORTAR MÀ D’OBRA.

LA

TARRAGONA

HA PASSAT DE SER EXPORTADOR

MOBILITAT I LA TRANSFERÈNCIA LABORAL

ENTRE SECTORS ES PRESENTEN COM A CLAUS DE FUTUR

és d’un terç de les 900 noves empreses creades a Tarragona el primer trimestre del 2000 pertanyen al sector de la construcció. És el sector empresarial que més ha crecut enguany, de prop d’un 40%, i dóna feina actualment a més de 27.000 treballadors de la demarcació: un cada tres aturats de la construcció el 98 van trobar feina l’any següent.

Amb dades de l’abril de 2000, un de cada onze treballadors tarragonins té la seva feina al sector de la construcció.

Si les xifres de creixement són molt bones des del 1998, aquest desenvolupament tan ràpid ha provocat problemes en l’oferta de ma obra, on actualment es detecta un important dèficit des de diversos àmbits empresarials. Aquesta impressió ve confirmada pel darrer estudi sobre mercat laboral elaborat per Caixa de Catalunya, que preveu 10.000 llocs de treballs sense cobrir a Tarragona a principis del 2005, molts d’ells en la construcció.

D’altra banda, i també dins l’àmbit demogràfic, un informe de l’Institut d’Estadística de Catalunya preveu que l’eix TarragonaVendrell-Reus viurà el major increment de població de Catalunya d’aquí a l’any 2010, no tant per neixements com per moviments migratoris. Entre aquests dos moments, la situaciò de carència de ma d’obra al sector constructiu és més important cada dia que passa.

TAG

Juny 2000

Aquest dèficit, d’una banda dispara els sous, sobretot pel que fa als oficis especialitzats (segons estimacions de la cambra de contractistes catalans, un guixer pot arribar a cobrar actualment prop de 500.000 pessetes mensuals), i de l’altra, retarda l’acabament de moltes obres d’entre 60 i 90 dies. Un retard que repercuteix en el rendiment de les inversions, espe-

M

cialment en períodes de creixement fort i continuat, com el que viu Tarragona des de mitjan dels 90. El resultat final és un augment constant del preu de venda dels habitatges. A la demarcació, el preu de la vivenda nova es van encarir d’un 13% l’any 99: el segon creixement més alt de Catalunya, amb pujades punta del 50% en zones com el barri del Port de Tarragona.

El dèficit de mà d’obra especialitzada en oficis és un dels problemes que afronta avui dia el sector de la construcció tarragoní

6

Les possibles solucions a aquesta situació no són senzilles.

Els moviments migratoris laborals no semblen suficients, perquè no sempre comporten la disponibilitat de ma d’obra qualificada - la falta de formació pot ser encara més important que la mateixa mancança de treballadors -. Es planteja també afavorir la mobilitat dels treballadors eventuals, fins i tot entre diversos sectors productius, però el problema formatiu continúa latent. Alguns sectors empresarials han plantejat també la possibilitat de contractar treballadors estrangers qualificats, per feines concretes i períodes de temps determinats, com passa avui dia en àmbits agrícoles. La qüestió és que el sector de la construcció podria aprofitar millor aquest cicle expansiu si no trobés carències de ma d’obra. La solució, a curt termini, no està gens clara.

LA CEPTA: MÉS MOBILITAT ENTRE SECTORS “No només fa falta ma d’obra, sinó ma d’obra preparada”.

Des de la Confederació Empresarial de la Província de Tarragona (CEPTA) es té clar que la formació del treballador va lligada al rendiment, així com el volum de treballadors disponible. “La manca de ma d’obra significa major cost i dificultat en l’execució. A la nostra demarcació, una opció que de vegades es dóna podria ser la mobilitat dels treballadors d’altres sectors cap el de la construcció i, indubtablement, presentar l’oferta en altres zones i, perquè no, països”. En aquest sentit, la patronal tarragonina considera que en els darrers deu anys ha augmentat força el nombre de treballadors inmigrants en la construcció, un fet que ha anat en funció de les necessitats empresarials i que no ha provocat problemes d’integració, en opnió de la CEPTA. Pel que fa a les millores en les xarxes de comunicació, els empresaris tarragonins no creuen que aquest sigui l’instrument principal per solucionar les carències de ma d’obra. “La millora de les infraestructures és necessària, però independent dels desplaçaments dels treballadors. No és la solució al problema, només és part d’una possible solució”.

ELS PROMOTORS: MÉS OFERTA D’OFICIS

Per als constructors, el dèfict de ma d’obra és un problema des de fa anys, fins i tot dins l’àmbit dels arquitectes tècnics, on comença a haver mancances puntuals. “Manca oferta d’ofici especialitzat, i la formació continuada laboral continúa sent deficient”, afirma Manel Niñerola, president de l’Agrupació Provincial de Promotors d’Edificis de Tarragona. “Aquesta situació provoca retards en d’entre dos i tres mesos: hem passat d’exportar ma d’obra a importar-ne. Cal millorar la formació i els mitjans per captar ma d’obra, amb la creació, per exemple, d’una borsa de treball actualitzada i eficaç.

Amb la tecnologia actual, es pot fer”. Per a Niñerola, flexibilitat i mobilitat són altres conceptes bàsics, i fins i tot la proposta de l’anomenat tren lleuger del Camp de Tarragona. “Seria ideal: amb bones freqüències de pas per facilitar desplaçaments laborals i captar fluxes de temporers d’altres sectors, com el turisme o la indústria.

Hi ha treballadors que no accepten feines perquè han de desplaçar-se. El ferrocarril serà fonamental en el futur laboral”, conclou Niñerola.

7

2002 : FI DE CICLE? El 98, la construcció creixia a Catalunya un 9,6%, i un 9% el 99. A Tarragona, el sector va crèixer de prop del 30% l’any passat. És la part alta del cicle, que inicia enguany el seu descens, segons previsions dels contractistes de Catalunya, que xifren el creixement del 2001 en un 6%, fins a caure al 3% l’any 2002. Aquestes estimacions coincideixen amb declaracions des de la Delegació Territorial d’Habitatge, que preveu un fort descens, coincidint amb l’entrada de l’Euro i la baixa taxa de natalitat. D’altra banda, la construcció de pisos de protecció oficial també ha caigut, de representar prop de la meitat del sector a mitjans del 90 fins a situar-se en un 10% el 99. A Tarragona, l’habitatge protegit només va representar un 15% dels 10.000 pisos acabats l’any passat. Canvi de cicle.

TAG Juny 2000

GABINET TÈCNIC

Nou marc legal sobre la llicència d’activitats

L’

objecte del Reglament es el de desenvolupar el sistema d’intervenció administrativa de les activitats susceptibles d’afectar el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones establert oer la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l’administració ambiental.

S’estableix l’organització administrativa ambiental que resulta de la Llei amb les seves competències: •Les funcions i l’estructura de les oficines de gestió ambiental unificada (OGAU) de l’Administració de la Generalitat.

•La Ponència ambiental com a l’òrgan col.legiat encarregat de garantir un enfocament integrat de l’autorització ambiental i de complir els altres requeriments de prevenció, control i inspecció encomenats a l’Administració de la Generalitat de Catalunya que exigeixen una avaluació integrada de la contaminació.

Les OGAU actuen d’acord amb les directrius i normes de funcionament que estableix el Departament de Medi Ambient i desenvolupen les funcions que els atribueix la Llei i el Reglament corresponents en relació amb les activitats sotmeses a la intervenció ambiental de l’Administració de la Generalitat.

S’adscriuen a la delegació territorial corresponent del Departament de Medi Ambient, sota la dependència del delegat territorial. El seu personal depèn funcionalment del delegat territorial i orgànicament de la unitat a què, si s’escau, estiguin adscrits.

TAG

Juny 2000

La Ponència Ambiental depèn del Departament de Medi Ambient i és assistida per una unitat tècnica central i les unitats tècniques territorials de les OGAU per a l’exercici de les seves funcions.

Les activitats incloses en l’àmbit d’aplicació d’aquest Reglament són les contingudes en els seus annexos i, segons la potencialitat de la seva incidència sobre el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones quant a les emissions contaminants, queden sotmeses:

«

El control periòdic de les activitats s’efectuarà d’acord amb el que prevegi la reglamentació municipal

»

a) Les de l’Annex I, tant per ser implantades com per qualsevol canvi substancial que s’hi pretengui introduir un cop autoritzades, al règim d’autotització ambiental de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. b) Les de l’annex II, tant per ser implantades com per a qualsevol canvi que s’hi pretengui introduir un cop autoritzades, al règim de llicència ambiental. c) Les de l’Annex III, se sotmeten al règim de comunicació o, si s’escau, de llicència. El titular ha de presentar amb una antelació minima d’un mes a la data del seu inici una comunicació a l’ajuntament del municipi en què es pretengui implantar l’activitat.

Les activitats sotmeses als sistemes d’intervenció administrati-

8

va que es regulen en el Reglament es classsifiquen: •Industrials •Mineres •Agrícoles i ramaderes •Energètiques •Comercials i de servreis •Recreatives, espectacles i d’oci •De gestió de residus La documentació de que constarà la sol.licitud dependrà segons es tracti d’una activitat inclosa en un o altre dels annexos.

DOCUMENTACIÓ: ACTIVITATS ANNEX I ACTIVITATS ANNEX II ACTIVITATS ANNEX III Projecte bàsic* Projecte o domument tècnic* Estudi d’impacte ambiental, si s’escau Documentació preceptiva sobre prevenció d’incendis, accidents greus i protecció de la salut (ANNEX IV.B) Certificació de compatibilitat del projecte amb el planejament urbanístic Certificació tècnica acreditativa que les instal.lacions i l’activitat compleixen tots els requisits exigibles i altres requisits preceptius, d’acord amb la legislació aplicable Acreditació de la qualitat del sòl i la seva compatibilitat per a l’exercici de l’activitat Nom de la persona responsable tècnica de l’execució del projecte Declaració de dades, a criteri del sol.licitant, gaudeixin de con-

El reglament afecta totes les activitats que tinguin incidència també en la seguretat i la salut de les persones, sobretot a les actuacions que es desenvolupen a l’interior dels nuclis urbans. A la imatge, noves promocions d’habitatges a la zona del futur campus de la URV

fidencialitat emparada per norma amb rang de llei Resum de la documentació formulada de manera comprensible per als ciutadans Qualsevol altre documentació que exigeixi la legislació vigent Totes les activitats de l’annex I i II del Reglament resten sotmeses a un control inicial de caràcter mediambiental en el moment de la seva posada en funcionament i a controls posteriors de caràcter periòdic cada dos anys i cada quatre anys, respectivament, llevat del cas que en l’acte d’autorització o de llicència s’hagi fixat un altre termini.

Per l’exercici d’una activitat compresa a l’annex III , amparada per la corresponent llicència urbanística si és preceptiva, el titular ha de presentar amb una antelació mínima d’un mes a la data del seu inici una comunicació a l’ajuntament del municipi en què es pretengui implantar l’activitat, acompanyada de la documentació següent: a) Descripció de l’activitat mitjançant el projecte tècnic o la documentació tècnica. b) La certificació tècnica acreditativa que les instal.lacions i l’activitat compleixen tots els

requisits ambientals exigibles i altres requisits preceptius, d’acord amb la legislació aplicable, referint-se com a mínim, als aspectes següents: - Que les instal.lacions i l’activitat s’ajusten al projecte o, si s’escau, a la memòria tècnica presentada.

- Que s’han efectuat els mesuraments, les anàlisis i les comprovacions necessaris per verificar el compliment dels nivells d’emissió i d’altres normes i prescripcions tècniques de compliment obligatori, i cal especificar els resultats

«

Tot projecte per a activitats ha d’incloure amb detall les seves característiques i les seves repercusions

»

obtinguts, tant en matèria de medi ambient com de prevenció d’incendis i protecció de la salut.

El control periòdic de les activitats de l’annex III s’efectua d’acord amb el que prevegi la reglamentació municipal, i, si manca, cada cinc anys, i consisteix en una verificació tècnica de caràcter ambiental realitzada per l’Administració mateixa o per una entitat col.laboradora degudament

9

autoritzada o acreditada.

Es vol recordar que tot projecte o documentació tècnica per activitats -sigui de l’annex que sigui- ha d’incloure amb detall les característiques de l’activitat i de les seves repercusions sobre la sanitat ambiental, descripció dels sistemes correctors -mesures- que es proposin utilitzar, amb el seu grau d’eficacia i la seva garantia de seguretat: •PREVENCIÓ D’INCENDIS •IMPACTE AMBIENTAL Aquests apartats seran desenvolupats en major o menor detall atenent la importancia i característiques de l’activitat. (*) El contingut del projecte es diferencia per les diferents categories d’activitats per adequar-lo a les seves caractrístiques pròpies i peculiaritats.

LLUÍS ROIG Gabinet Tècnic del Col·legi

TAG Juny 2000

INFORMÀTICA

‘I love you’: la peste als ordinadors

E

n l’estat actual de la informàtica, estem assistint a la revolució d’Internet, una gran xarxa mundial que és capaç del millor i del pitjor també. Un dels principals problemes als quals s’enfronta Internet són els virus.

Sembla mentida que tota la comunitat informàtica mundial estigui alerta per aquests minúsculs programes, que són capaços de paralitzar les més grans institucions d’aquest món. L’últim cas aparegut a tots els mitjans de comunicació és el virus anomenat ‘I love you’.

Aquest virus, que pertany al tipus ‘cavall de Troia”, s’ha propagat per tot el món amb una velocitat increïble: es creu que durant la seva aparició s’infectaven 50.000 ordinadors cada hora. Sembla impossible que tota la nostra tecnologia en quant a sistemes de seguretat i vigilència no hagi pogut combatre aquest tipus de virus.

«

S’ha propagat arreu del món a gran velocitat: durant la seva aparició s’infectaven 50.000 aparells cada hora

»

En aquest tipus de virus moderns, el principal sistema de difusió i propagació és el correu electrònic, i se’ns presenta com un missatge normal i corrent amb un arxiu ‘attachat’ que no hem d’obrir mai. La forma més fàcil de combatre aquest virus és no obrir l’arxiu enganxat que duu el missatge, però en el cas que sigui massa tard, hem de recòrrer a

TAG

Juny 2000

@ qualsevol dels antivirus més utilitzats per tal d’eliminar-lo.

El més preocupant del cas són les mutacions que està patint aquest virus, o sigui, els canvis en el codi intern del programa que fan que sigui indetectable pels programes antivirus. Una altra ‘qualitat’ d’aquest virus és la possibilitat de poder accedir al seu codi intern que està escrit en VBScript i, per tant, tota persona amb coneixements mitjans d’informàtica pot modificar aquest codi i crear un nou virus.

La mutació més preocupant d’aquest virus és l’anomenat ‘newlove’, ja que aquest virus no solament infecta el nostre correu electrònic sinó que també pot eliminar el fitxer del nostre disc dur, amb la qual cosa el salt en perillo-

10

sitat del virus és molt gran. La forma d’autoenviament que fan servir aquests tipus de virus és l’accés a la nostra agenda de correu electrònic i, per tant, es poden enviar a totes aquelles adreces que tinguem enmagatzemades al nostre programa de correu.

Per acabar, crec que sembla mentida que, al segle XXI, en plena era de la Informàtica i de la mecanització de la nostra societat, una cosa tan insignificant pugui posar en perill tota la nostra xarxa informàtica mundial. Suposo que aquest darrer incident farà pensar a les grans companyies d’Internet per tal que protegeixin la xarxa d’aquests atacs.

MARCEL RAMÍREZ I VIVES

CURSETS D’INFORMÀTICA

NORMES DʼINSCRIPCIÓ QUOTES D´ INSCRIPCIÓ Les activitats són obertes a tothom, gratuïtes o amb un import de matrícula segons els cursos. Els col·legiats gaudiran d´un descompte del 50 %. Els col·legiats de menys de 3 anys d´incorporació, gaudiran d´un descompte del 60 %. Els col·legiats amb la mateixa antiguitat de col·legiació que els anteriors, però que hagin realitzat el curs d´INICI A L´EXERCICI PROFESSIONAL (criteris per preparar informes), obtindran un descompte del 75%. Preu especial per als estudiants d´Arquitec-tura Tècnica residents en les nostres comarques i que pensen incorporarse al col·legi.

AUTOCAD V.14 nivell 3 20 hores lectives horari: dilluns i dimecres de 6.30 a 10.30 hores Data d’inici: 23 d’octubre Data final: 13 de novembre

CONDICIONS La reserva de plaça es podrà fer per telèfon, fax, correu o correu electrònic, i omplint i retornant el full de sol·licitud. Les places guardaran l´ordre d´inscripció fins a esgotar el límit. La data límit d´inscripció és de 10 dies abans de l´inici del curs. No es considerà efectiva fins que s´hagi fet el pagament. En cas d´esgotar-se les places d´inscripció, s´obrirà una llista d´espera per cobrir anul·lacions o poder fer reserva de plaça per una propera edició.

Els cursets es realitzaran en: 8 hores lectives horari: dimecres i dijous de 6.00 a 10.00 hores (sesions de 4 hores)

CONDICIONS DE PAGAMENT Les inscripcions han de ser efectives 10 dies abans de l´inici del curs. Els pagaments es podran fer en: efectiu, transferència bancària, càrrec al compte i xec nominatiu.

ANUL·LACIONS Les anul·lacions comunicades 10 dies abans de començar el curs, comportaran la pèrdua del 50% de l´import de la matrícula. L´anul·lació dos dies abans de l´inici o un cop iniciat, comportarà la pèrdua del 80%.

En cas de l´anul·lació per part del col·legi, es retornarà l´import total de la matrícula.

INSCRIPCIÓ I INFORMACIÓ Col·legi d´Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. President Macià, 6 1er.

43005 Tarragona Telèfon 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 Inscripció: Full de sol·licitud

Agrairem molt la vostra col·laboració, tot ajustant-vos al contingut d’aquestes normes.

WORD 97 Data d’inici: 13 de setembre Data final: 14 de setembre ACCES 97 Data d’inici: 22 de novembre Data final: 23 de novembre

MÁSTERS DEL INSTITUTO DE INVESTIGACIONES ECOLÓGICAS Educación a distancia Apartado de Correos 15.521 • 29080 Málaga Tel. 952 603540 /41/42/43 Fax: 952 600667 http://www.forestal.org e-mail: forestal@forestal.org MÁSTER EN ALTA GESTIÓN AMBIENTAL Coste: 230.000 Ptas.

MÁSTER EN ECOAUDITORÍAS Y PLANIFICACIÓN EMPRESARIAL DEL MEDIO AMBIENTE Coste: 180.000 Ptas.

MÁSTER EN EDUCACIÓN AMBIENTAL Coste: 100.000 Ptas.

SETEMBRE 13, 14: WORD 97 20, 21, 27, 28: CURS DE RESTAURACIÓ DE FAÇANES CAUSES DE DESPRENIMENT OCTUBRE 2, 4, 6, 9, 11, 16, 18, 20, 23: CURS D’EXPERTS EN VALORACIONS IMMOBILIÀRIES 23: AUTOCAD NOVEMBRE 6, 8, 13, 15: CURS LA SEGURETAT EN LES DEMOLICIONS (per confirmar) DESCONSTRUCCIÓ 22, 23: ACCES 97

Qualsevol informació de les dates, nous cursets o xerrades tècniques es farà saber oportunament

11

TAG Juny 2000

ESPAI AL TEMPS

Els Canals i la seva casa del carrer d’en Granada, de Tarragona

L

es pàgines que segueixen són la conseqüència de la localització fortuïta de l’inventari dels béns de Joaquim Canals i Foras-ter, manat fer per la seva vídua, MariaAntònia de Castellarnau i Balcells, el febrer del 1868.[1] JOAQUIM CANALS I FORASTER[2] Nasqué a Tarragona el 1803 i hi morí el 1868. Era fill i hereu del tarragoní Pere-Joan Canals i Tutusaus, doctor en dret i regidor de l’Ajuntament de Tarragona, i de la montblanquina Maria-Antònia Foraster i Aguiló, de família de ciutadans honrats tant per part de pare com de mare. El 26 de novembre del 1852 contragué matrimoni amb Maria-Antònia de Castellarnau i Balcells, també Tarragonina, filla de Josep-Antoni de Castellarnau i de Camps i de Rosa Balcells i Aleu -força més jove que ell- la qual li aportà un dot de 18.000 lliures, pagat entre el 1852 i el 1864; tingueren cinc fills: Josep, Joaquim, Joan, Dolors i Maria-Antònia Canals i de Castellarnau. Fou cavaller de l’orde de Malta, vocal de la Junta de Comerç de Tarragona, l’any 1836, i tinent d’alcalde de l’Ajuntament tarragoní els anys 1862 i 1863.

conegut com casa Canals, assolí fama entre els tarragonins d’ençà el novembre del 1802 en què, amb motiu de l’estada a Tarragona del rei Carles IV, fou habilitat, junt amb les cases veïnes, com a palau reial provisional, i això pel fet que des d’allí es podia de veure la mar, ser cases grans i còmodes i tenir davant una esplanada espaiosa que permetia la celebració d’espectacles i la concentració de gent.

Casa Canals, d’aleshores ençà, ha format part de la mitologia de Tarragona i els tarragonins; de pares a fills, se n’ha parlat com d’un casal magnífic que les jornades de portes obertes, celebrades el 30 de setembre i l’1, 2 i 3 d’octubre del 1999, es van encarregar de moderar.

La construcció actual ocupa una superfície de 1.320’70 metres quadrats (447 el jardí i 873’70 la part edificada); bàsicament és el resultat de les reformes efectuades per Joaquim Canals i Foraster, entre 1852 i 1868, que la convertiren en una residència senyorial, constituïda per un jardí romàntic i un edifici de quatre plantes: la semisoterrània, l’entresol, la noble -en forma d’ela, oberta al jardí i amb les estances més luxoses a la banda del passeig de Sant Antoni- i la superior, destinada als criats.

GENERALITATS

CASA CANALS L’ANY 1868

L’immoble número 11 del carrer d’en Granada, ubicat entre aquest carrer, la plaça de Sant Antoni i el passeig de Sant Antoni,

En morir Joaquim Canals, la seva vídua, Maria-Antònia de Castellarnau i Balcells, junt amb el seu pare, Josep-Antoni de

TAG

Juny 2000

12

Castellarnau i de Camps, i el seu germà, Joaquim de Castellarnau i Balcells, encarregà al notari tarragoní Josep-Antoni Albiñana i de Borràs la confecció de l’inventari dels béns deixats pel seu marit difunt; l’inventari es realitzà els darrers dies del mes de febrer del 1868. El document prescindeix del jardí, de la planta semisoterrània i de la segona planta i es limita a l’entresol i a la planta noble.

L’entresol D’aquesta part de la casa no es fa menció de les habitacions destinades al majordom, només s’esmenta la part utilitzada com a magatzem, en la qual criden l’atenció els materials dedicats a la confecció del pessebre i els dedicats a adornar l’ermita de Sant Magí, del Portal del Carro, i l’església de Sant Agustí. Del pessebre que, segons Fra Andreu de Palma de Mallorca,

«

El novembre del 1802, l’edifici va acollir el rei Carles IV, amb motiu de la seva estada a Tarragona

»

era “el més bell pessebre de Tarragona” i que era visitat per tota la població, inclosos el Capítol Catedral en corporació, el governador militar amb l’oficialitat de la plaça i el Seminari amb el rector,[3] se servava el següent: -“un gran montón de corchos”, -“una porción de casitas, puentes y edificios arruinados de corcho”, - “dos cajones llenos de figuritas de barro” i - “una

porción de cajones vacios, pedazos de madera, banquillos y muebles rotos”.

Els elements dedicats a decorar l’ermita del Portal del Carro en la diada de Sant Magí eren cinc quadres pintats a l’oli que representaven passatges de la vida del sant de la Brufaganya i deu espelmatòries de metall daurat (pel que fa als quadres, tots ells setcentistes, hem de dir que encara es conserven i que es poden contemplar penjats a les parets de l’ermita maginiana). Els ornaments de l’església de Sant Agustí s’empraven per guarnir l’esmentat temple durant la funció de les quaranta hores que els Canals hi celebraven anualment.

Eren marcs de fusta platejada amb raigs daurats en forma de custòdia; un altar de fusta vernissada de blanc amb incrustacions daurades; un canelobre de fusta; quatre canelobres grans; un gran pavelló de vellut; uns grans trossos de damasc; tretze aranyes de cristall; una custòdia de “platina” daurada, dues llums i dos incensers.

patllers de fusta i dos torreters amb les respectives torretes.

L’avantsala aplegava mitja dotzena d’otomanes de vellut carmesí amb fundes d’indianes, un rellotge de quadre amb el marc daurat, un baròmetre, un termòmetre i dues raconeres de caoba.

Al saló principal s’hi trobava un sofà; vint-i-quatre butaques blanques i daurades amb el seient i el respatller de damasc groc i vermell; dos grans miralls amb la guarnició i

La planta noble Comprenia les dependències següents: el rebedor, l’avantsala, l’oratori; el saló principal, l’habitació contigua al saló principal, el saló de Angle del saló principal de Can Canals l’esquerra del saló principal, l’habitació contigua a aquest saló, el saló de la dreta del el marc daurats, al costat dels quals saló principal, l’habitació principal, hi havia quatre gerros de porcellana el pentinador, l’habitació del jardí, amb els peus de marbre daurat; l’habitació contigua a la del jardí, altres dos gerros més de porcellana l’habitació del carrer d’en Granada, en els extrems; quatre raconeres en l’habitació situada al costat del des- forma de columna de fusta daurada; patx, el despatx/habitació, el menja- al peu dels miralls figuraven quatre dor d’estiu, el menjador d’hivern, la gerrets de porcellana i dus làmpades cuina i el rebost. El mobiliari del de bronze daurat; tres aranyes de rebedor es limitava a dos bancs res- cristall amb daurats -la del centre

13

més grossa que les altres dues- i un piano de cua. Crida l’atenció el fet que no consten a l’inventari els dos grans quadres a l’oli de Joaquim Canals i Maria-Antònia de Castellarnau que actualment presideixen el saló, per tant deduïm que foren pintats amb posterioritat al febrer del 1868.

El saló de l’esquerra del saló principal contenia dues grans butaques de noguera amb filets de metall guarnits de damasc vermell; un sofà; dues butaques i una dotzena de cadires amb el seient i el respatller de damasc vermell; mitja dotzena de cadires amb el seient de reixeta daurada; quatre raconeres de caoba en forma de columna amb daurats i al damunt dos parells de gerros de porcellana, l’un distint de l’altre; dues escopidores de porcellana; dues tauletes de les que servien per jugar; una llar de marbre damunt la qual figurava un rellotge de marbre negre; dos canelobres de bronze; dos busts de marbre blanc amb el peu negre; dos gerrets de porcellana i una cigarrera de fang; un cistellet de vímet per a la llenya de la llar; un mirall gran amb el marc daurat; una aranya de cristall, i una tauleta rodona. L’estança es trobava encatifada, en les dues portes del saló hi havia “portiers” de roba de llana amb un passador de fusta que figurava una fletxa, i en el balcó, sota una galeria de fusta blanca i daurada, unes cortines de damasc vermell amb serrell i unes altres de blanques brodades de vermell.

Segons l’inventari, a l’habitació contigua al saló de l’esquerra hi havia: un sofà i dues butaques de caoba guarnides de vellut d’Utrecht; mitja dotzena de cadires

TAG Juny 2000

iguals que les de la peça precedent; una tauleta-cosidor; un tocador amb pedra marbre i damunt dos gerros de porcellana amb flors, peu daurat i campana de cristall; dues figures de porcellana; una rellotgera de metall; una aranya de cristall; un llit de ferro amb pavelló i coberta de damasc vermell, tres “pontines” de palla, tres matalassos i un coixí de llana; una tauleta de nit de caoba; quatre cadires també de caoba amb seient de palla, i un rentamans de la mateixa fusta amb palangana de pisa.

Al saló de la dreta del saló principal hi trobem un sofà i una vintena de butaques de fusta blanca i daurada guarnides de damasc blau i blanc amb llurs fundes d’indiana; quatre raconeres de fusta cobertes de la mateixa roba i damunt quatre gerros pintats i daurats; una taula rodona de fusta blanca i daurada, coberta amb la mateixa roba que les cadires, i una aranya de metall i porcellana. Al balcó hi havia unes cortines de la mateixa roba que cobria les cadires, amb el serrell blau i blanc, borles, abraçadores i una galeria de fusta daurada. El terra de la sala era cobert per catifes; no hi consta el quadre que actualment la presideix i que és una pintura de tema al˙legòric que representa a la deessa Diana i un infant.

A l’habitació principal, coneguda com a dormitori de Carles IV, hi figurava: un sofà; dues butaques; una dotzena de cadires daurades i guarnides de brocat vermell; un tocador-consola de fusta blanca i daurada i pedra de jaspi amb el mirall amb guarnició daurada i rematat per l’escut d’armes de la casa de Foraster (això vol dir que havia estat aportat per Maria-Antònia Foraster i Aguiló) i damunt la consola un rellotge, dos

TAG

Juny 2000

grans canelobres de metall daurat i una capsa de porcellana pintada i daurada; vuit butaques més petites, daurades i amb incrustacions de nacre i el seient de damasc vermell, cobertes amb fundes d’indiana, i una aranya de cristall. Als dos balcons hi havia cortines de damasc vermell, borles de seda, i galeries i abraçadores de fusta daurada. A l’alcova figuraven cortines de damasc amb un joc de borles al centre i abraçadores del mateix teixit;

contenia: un tocador o lavabo complet per a ús de Maria-Antònia de Castellarnau (era de la seva propietat); una calaixera de noguera amb pedra marbre; una tauleta tocador; set butaques de fusta comuna guarnides amb damasc de llana; una llar damunt la qual hi havia un quadre de sant Magí, a l’oli i el guarniment daurat; un quadre de Fornós de la Mare de Déu de l’Amor amb marc daurat i vidre; dos canelobres de bronze; tres busts de marbre blanc i negre; dos catres d’estisora amb matalàs i caixa de llana.

L’habitació estava coberta amb estora de corda i a l’alcova hi havia dos parells de cortines de damasc. Al jardí, hi donava una habitació moblada amb dos sofàs i quatre butaques de caoba; una taula de fusta; un mirall amb el marc daurat, i un llit amb la capçalera de fusta. Al costat de l’habitació suara comentada n’hi havia una altra que contenia cinc cadires de caoba; un bagul; un armari gran de fusta; un guarda-roba; una perxa i penjador; una tauleta; un llit de fusta i un rentamans. A la banda del carrer d’en Granada tenim una altra habitació amb quatre cadires de caoba; un llit amb capçalera de caoba; un mirall petit de fusta; un matalàs i un coixí, un bressol de caoba; dos armaris amb roba blanRetrat de Mª Antònia de Castellarnau i Balcells ca; un bagul, i un rentamans de fusta.

Al costat del despatx, un bressol; quatre quadres amb una habitació amb un sofà i sis cadilàmines del Salvador, sant Antoni, res de caoba; una taula de fusta; sant Joaquim i la Mare de Déu dels dues calaixeres de fusta; dos llitets Dolors, totes amb el marc daurat; de ferro, i un llantió de porcellana. una tauleta de nit amb pedra mar- A l’alcova i al balcó hi havia unes bre; una calaixera i un sant Crist de cortines de mussolina blanca. Al fusta. No cal dir que tot el conjunt despatx/habitació el notari estava encatifat.

Albinyana hi trobà: quatre cadires Al costat de l’habitació princi- guarnides de damasc; una butaca de pal es trobava el pentinador que noguera guarnida de damasc; dues

14

butaques; deu cadires de caoba; una tauleta de fusta de les que serveixen per jugar; una taula paperera amb els calaixos plens de documents familiars; un armari; una calaixera; un llit de fusta; un crucifix; tres cadires ordinàries; un catre; un rentamans; un bagul; un sac de viatge; un paraigua de seda; dos paraigües de cotó; un sabre d’infanteria i dos bastons. La llibreria contenia 277 volums que cataloguem així: Obres generals: 4 Filosofia: 77 Ciències socials: 81 Ciències aplicades: 3 Literatura: 38 Història: 74 Tots els llibres eren escrits en llengua castellana, tret de nou que ho eren en llatí, un en francès i un altre en català -La cuina catalana-, i es repartien quasi a parts iguals entre els de ciències socials, religió i història; destacaven els set volums de la Crónica de Cataluña, els dos de Cataluña. Historia de la Guerra de la Independencia, els quatre de les Pastorales, de l’arquebisbe Armanyà, i els trentanou d’El viajero universal.

El menjador d’estiu contenia un sofà, catorze cadires de caoba, una taula i armaris amb objectes

«

Els Canals, a més de la casa pairal del carrer d’en Granada, poseïen fins a deu edificis més a Tarragona

»

idonis per parar la taula. El menjador d’hivern disposava de setze butaques; una taula gran; dues taules laterals amb prestatges per a la vaixella; una llar i al damunt dos gerros; un llum penjat del sostre; unes cortines de llana; un armari gran amb vidres i en el seu interior estris propis d’un menjador.

A la cuina i al rebost s’hi trobaven mitja dotzena de cadires, una taula de fusta i els objectes

propis d’aquestes dependències. A l’oratori destacava l’altar, amb els graons de fusta blanca i daurada, i un quadre a l’oli de la Immaculada Concepció.

EL PATRIMONI La darrera informació que extraiem de l’inventari del febrer del 1868 és la referida al patrimoni dels Canals i, concretament, als immobles, les finques agràries i els censals.

Immobles Els Canals, a més a més de la casa pairal damunt esmentada, posseïen deu cases a Tarragona ubicades als carrers de la Civaderia -1-, de les Cuirateries -1-, de les Escales de l’Arboç -1-, de les Mosques -2-, de les Salines -1-, de Sant Domènec -1- i d’en Talavera 1-, i a les places del Rei -1- i de Sant Joan -1-.

Finques agràries Es repartien pels termes de Tarragona, Llorenç del Penedès i Banyeres del Penedès. Les finques tarragonines eren vint i es trobaven a les partides de la Budellera -4-, la Parellada de la Roca -1-, la Parellada de la Volta -1-, la Pedrera -2-, la Primera Parellada -4-, la Segona Parellada -3-, la Quarta Parellada -1-, del Rec Major -1- i de la Roca -3-. Tenien, en conjunt, una superfície de 1.941’93 àrees. A Llorenç del Penedès només tenien una finca de setze jornals i mig o, el que és igual, 1.003’86 àrees.

La joia de la corona, pel que feia a les finques agràries es trobava a Banyeres del Penedès i era la propietat, avui encara existent, de Sabartès, situada al costat de la carretera de Llorenç del Penedès, amb la seva casa senyorial (descrita curosament a l’inventari) envoltada per 18.279’90 àrees de terra de conreu, la qual ja era propietat dels Canals l’any 1846.[4]

15

Censals Els Canals posseïen un bon nombre de censals, els censalistes dels quals vivien a les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès, segons aquesta distribució: Població Censals la Masó 1 el Milà 2 Picamoixons 1 l’Aleixar 1 Castellvell del Camp 1 Reus 2 Riudecanyes 1 Riudoms 1 la Selva del Camp 4 Constantí 5 la Pobla de Mafumet 1 Tarragona 31 l’Arboç 1 Llorenç del Penedès 1 el Papiolet 1

Capital 120 120 200 133 85 207 33 25 350 345 140 4.501 200 100 450

Suposaven, en total, cinquantaquatre censals amb un capital de 7.009 lliures i una renda anual de 210 lliures. Fins aquí aquesta aproximació als Canals i a la seva casa del carrer d’en Granada. L’edifici, actualment en procés de restauració, serà seu d’un nou equipament cultural de la ciutat. Esperem que s’acabin promptament les obres i que no siguin guiades per un excés d’utilitarisme que podria desvirtuar el que fou la llar dels Canals.

[1] Arxiu Històric de Tarragona. Fons del notari tarragoní Josep-Antoni Albiñana i de Borràs. Reg. 7.355, f. 51ss.

[2] Els Canals és un tema que encara no tenim prou elaborat, per això ens permetrem de remetre al lector que en vulgui saber més als treballs de Josep Gramunt [José Gramunt, Tárraco gentilicia (Barcelona 1968), 60s] i d’Anton Jordà [Anton Jordà Fernández, Poder i comerç a la ciutat de Tarra-gona s. XVIII (Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV 1988), 226 ss].

[3] Palma de Mallorca, P. Andreu de, “La Cruz, 30 de desembre del 1928.

[4] Albert Virella i Blada, “Banyeres del Penedès”, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 5 (1982), 192.

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Doctor en Història Moderna i professor de la URV

TAG Juny 2000

ESPAI AL TEMPS

Cal Bofarull, un casal setcentista a Reus NOTES

PER A LA SEVA HISTÒRIA

A

l segle XVIII una nova burgesia consolidada amb l’èxit comercial de l’aiguardent i amb afanys per aconseguir el reconeixement oficial del nou estatus social amb l’obtenció de privilegis nobiliaris invertí part de la seva fortuna en l’edificació de grans casals que servissin servir per a exhibir de manera pública ostentosa el seu ascens estamental i ajudessin a fer oblidar el seu origen menestral. A Reus, població on mai havien estat abundants els edificis amb pretensions senyorials, un seguit d’aquestes famílies amb aspiracions nobiliàries de nova fornada, els Bofarull, els Miró, els March o els Comes com a principals representants, decidiren aixecar o remodelar grans casalicis amb aparença de palau. Tots aquests edificis es bastiren en indrets urbans situats aleshores als afores, perquè era on hi havia més terreny disponible, i avui es troben al centre de la ciutat. L’únic que subsisteix, amb traces de monumentalitat, que el converteixen en digne de ser visitat, és el dels Bofarulls al carrer de Llovera. Els Bofarull, documentats com blanquers els segles XVII i XVIII, iniciaren el seu ascens i la consolidació de la fortuna en adoptar el partit felipista durant la guerra de Successsió. El boter Pere Bofarull, l’iniciador de la nissaga, va morir el 1719 al davant d’una partida felipista en topar vora Alcover amb un grup de carrasclets, els guerrillers austriacistes. El primer en emprendre l’escalada definitiva

TAG

Juny 2000

fou el seu fill Josep Bofarull i Gavaldà, que ocupà diversos càrrecs en l’estructura de poder borbònica (batlle de Reus i subdelegat de la marina a Salou), inicià la construcció del casal i assolí de Carles III els diversos reconeixements nobiliaris menors: ciutadà honrat de Barcelona el 1760, cavaller amb escut d’armes propi el 1772 i patent de noble el 1774.

El 1765 Josep de Bofarull, ja amb la partícula nobiliària, pagava el cadastre per “la casa que habita y dos unidas”, mentre el 1776 consta que només ho fa “per la

«

El boter Pere Bofarull, iniciador de la nissaga, va morir el 1719 comandant una partida felipista

»

casa que habita”. El pas del plural al singular indueix a creure no pas en una reducció de la propietat, cosa del tot inversemblant (sobretot si les cases estaven “unides”), ja que hauria comportat el descrèdit davant els veïns, sinó a que ja havia dut a terme les obres de remodelació, unificant en un sol edifici de grans proporcions les tres cases anteriors. Les obres havien de comportar una important reforma per a fer-lo més confortable, dotarlo d’amplis espais per al lleure i la relació (d’acord amb la seva nova ubicació social ni que aquests darrers anessin en detriment d els destinats a la vida quotidiana) i bastir una façana capaç d’atorgar-li una notable imatge diferenciada

16

d’aparença senyorial. Alhora les obres tenien una funció unificadora de tot l’edifici, tant en la part externa, com en la interna. La construcció del casalici, doncs, datar-la entre 1765 i 1776, tenint en compte que l’escut d’armes que en presideix la portalada d’accés li havia estat coferit el 1772 i que el 1774 afirmava en un memorial adreçat a la superioritat: “tenemos de tiempo atrás publicamente en nuestra Casa Escudo de Armas”, cosa que vol dir que l’instal·laren tot seguit d’obtenir-lo.

La part artística més monumental de la casa la constitueixen la portalada, amb els dos atlants que sorgeixen damunt de sengles lleons que figuren sostenir la balconada central, tot deixant a sota espai per l’espectacular escut d’armes de la família, i, sobretot, el gran saló de ball magníficament conservat. L’ornamentacó pintòrica i escultural del saló constitueix, en el seu conjunt, una apologia del comerç (d’on provenien els diners dels estadants de la casa) i dels borbons, que els havien ennoblit. Els plafons centrals del sostre van dedicats a enaltir Carles III i Carles IV, presentats en actitud magestuosa. Estant datats el 1788, any que sembla correspondre a la data de realització de les pintures. Els frescos han estat atribuïts a fra Juncosa, monjo d’Escaladei, sense que la cronologia ho faci factible, a J. Flaugier i a Pere Pau Montanya, sense que cap document en certifiqui l’autoria. Mentre els tres gran quadres laterals ho són amb unani-

mitat a Montanya. El saló ocupa uns 300 metres quadrats. Els seus quatre angles contenen els bustos de Felip V, Lluís I, Ferran VI i Carles III. Són tots ells anònims.

Segons l’historiador de l’art Joan Ramon Triadó, en una elogiosa valoració del conjunt de l’edifici, escriu: “la casa Bofarull de Reus, trencà els esquemes acadèmics de l’època per inserir-se dins un estil més opulent significat en la seva façana. El programa decoratiu que normalment s’establia en les cases d’una certa categoria té en aquesta una importància cabdal. Les pintures de Pere Pau Montaña, amb al·legories al·lusives a Carles III, són un dels exemples més reixits d’aquest autor, el qual, seguint la

tradició de les grans decoracions il·lusionistes començades per Mantegna aconsegueix unes composicions on l’arquitectura fictícia pren protagonisme emmarcant una sèrie de personatges en una plasmació de “trompe l’oeil” perfecta.

Un opuscle de 1933, dedicat a fer la història de la societat El Olimpo, que s’hi estatjava, el descriu amb bastant detall: hi havia “quatre aranyes de cristall, amb sis tulipes cada una, i una altra aranya central, amb vint-i-dues. El mosaic és de marbre blanc i negre, amb capricis geomètrics”. Aquell any, assenyalava, el bust de Felip V “per raons d’elegància patriòtica, fa temps que és desat”.

La resta de l’edifici conserva

molt poc de la fesomia original degut a les múltiples obres d’adaptació, inclosa la de l’escala principal, dutes a terme pels diferents estadants per tal d’adaptar-lo a les necessitats comercials en el cas dels baixos o lúdiques i de relació en la planta superior. Les modificacions han afectat per un igual totes les plantes i en general a bona part de l’estructura, cosa que n’impossibilita una reconstrucció ideal. La descripció de les peces més importants de l’edifici, quan encara era habitat pels Bofarull, es troba a la novel·la històrica Los Popras, ambientada en els anys del Sexenni Revolucionari (18681874), original de Ferran de Querol i de Bofarull, un dels propietaris de la casa. La novel·la, únic llibre en castellà de l’autor, es va publicar en dos volums el 1930. Segons Querol el terra de l’entrada era de palets de riera amb una ampla escala amb barana de roure. A la planta noble hi havia un “rimero de salones, sobriamente alhajados, o si se quiere noblemente desguarnecidos”, circumstància que malgrat no ser certa històricament ja que aquell any el casal ja estava llogat, pot retratar el procès de decadència econòmica de la família els anys immediatament anteriors, circumstància que la deuria empényer a arrendar el casal. Querol esmenta també d’una manera una mica confusa una “galeria o sala de paseo, que conducía al salón principal”, de mal identificar en la distribució actual. Allí hi havia la restallera de retrats familiars, “varias generaciones, varones y damas, que aparecían retratados de tamaño natural, en una colección de telas, encuadra-

La construcció del palau es va iniciar vora el 1765. L’escut d’armes de la portalada s’els havia conferit als Bofarull el 1772 (fotografia dels anys 20)

17

TAG Juny 2000

L’ornamentació del saló principal, amb prop de 300 metres quadrats, constitueix, en conjunt, una apologia del món comercial de l’època borbònica (fotografia dels anys 20).

das en marcos barrocos”, que deuen ser els quadres que després van fer cap a l’Arxiu Històric Municipal, i que ara es conserven al fons del museu. Tots ells comparteixen una factura força mediocre.

El 4 d’abril de 1843 Maria de Plandolit, vídua de Policarp de Bofarull i Morell, instituïa hereu de la casa el seu fill Josep Francesc de Bofarull. El document és interessant perquè demostra com aleshores, o almenys fins feia poc, els Bofarull havien mantingut en actiu les seves activitats industrials i comercials. Amb la casa i els mobles li deixava els “alambiques, molinos de aceite, almacenes, corrales, jardín, tiendas y habitaciones anexas”. Hi fabricaven, doncs, i traficaven amb aiguardent i oli i a més l’aspecte, sobretot dels darr eres, del casal no deuria estar

TAG

Juny 2000

gaire lluny del que podria ser una masia urbana amb els seus corrals i trulls. El jardí, molt ampli i amb accés directe des del saló, va persistenment mutilat, fins que el Ploms, que hi tenien la seu social, en cobriren l’última part per a ferhi una discoteca.

L’octubre de 1863 Josep Francesc de Bofarull i de Plandolit va llogar el casal a la societat El Olimpo, tot fent-ne una esquemàtica descripció de l’espai ocupat.

Segons l’anotació al registre de la propietat la casa feia “de ancho ciento veinte y ocho palmos con ciento cuarenta de fondo y el huerto que hay en ella al detrás, ciento sesenta palmos de ancho y ciento dies [sic] de fondo”. El lloguer era per sis anys, amb pròrroga immediata sinó el denunciava cap de les parts, i n’eren exclosos “la capilla ú oratorio privado que hay en el

18

(...) piso principal” i part de l’entresol. La reserva que afectava l’entresol es devia al dret d’habitació que hi tenien els germans de l’arrendador Policarp i Francesca de Bofarull i el seu oncle Vicenç, tots ells mentre es mantinguessin solters. Aquests entresols deuen ser els que Xavier Amorós, recordant les converses amb un dels hereus Querol, explica que “havien ampliat quan la família va disminuir les rendes per viure més modestament, prop dels brasers i amb menys servei”. El lloguer que havia de pagar la societat recreativa es va fixar en 8.400 rals cada any, a pagar per semestres a l’avançada. Malgrat la importància del lloguer, que demostra la força econòmica i l’elevat nombre d’associats de l’Olimpo, Josep Francesc de Bofarull va haver de fer una hipoteca privada de 20.000

pessetes (5.000 rals) l’11 de setembre de 1869. El prèstec fou cancelat el 1892 per la seva filla i hereva Maria de la Misericòrdia de Bofarull i de Bofarull i el seu nét Ferran de Querol i de Bofarull.

Maria de la Misericòrdia de Bofarull havia heretat la casa, en ser filla única, al morir el seu pare el novembre de 1869. En morir el 1893 Maria de la Misericòrdia de Bofarull la casa fou valorada registralment en 62.820 pessetes. Una quantitat més que respectable a l’època.

El seu hereu Ferran de Querol i de Bofarull inicià la parcelació de la finca. El 1894 vengué 81 metres

«

L’octubre de 1863, Josep Francesc de Bofarull i de Plandolit va llogar la casa a la societat El Olimpo

»

quadrats del pati i el 1900 en va vendre 584 més, en part edificats com magatzems. Malgrat les segregacions la valoració feta l’1 d’abril de 1936, després de la seva mort, li atorgava un valor registral de 210.000 pessetes. L’edifici passava, segons el testament, a ser propietat indivisa dels seus fills Joaquim i Maria Dolors de Querol i de Rius i Ferran i Enric de Querol i de Duran. El 1936 el casal fou incautat per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que respectà, contra el que podrien fer pensar els tòpics, les pintures i escultures monàrquiques del saló on va instal·lar un petit teatre, i el 1939 va ser ocupat per Frentes y Hospitales primer i després per la Falange Española, en haver d’abandonar El Círculo. El març de 1946 Maria Dolors de Querol instà la inscripció de cancelació de l’arrendament de l’Olimpo, en no haver demanat la societat la seva pròrroga, fet del tot cert ja que les noves autoritats franquistes n’havien impedit la represa d’activitats el 1939. El

febrer de 1946 els quatre germans vengueren 350 metres quadrats del pati dels darreres de la casa i el febrer de 1948, lliure l’edifici de tot tipus de càrregues, però amb llogaters, vengueren la casa i la part del pati que els quedava a la reusenca Dolors Beltran Ciurana per 600.000 pessetes, després d’haver fracassat la temptativa promoguda per l’ajuntament d’instal·lar-hi una seu del Consejo Superior de Investigaciones Científicas per a cursos d’estiu.

A finals de 1947 o primers de l’any següent, les dades no són segures, el Club Natació Reus Ploms llogà l’edifici com a seu social. El 1950 passà per herència a Joaquima Asens Pena, neboda de Dolors Beltran, menor d’edat. La casa era aleshores valorada oficialment en 350.000 pessetes, fet que evidencia la ja notable diferència entre el preu real i les valoracions hisendístiques i se li atribuia una extensió superficial de 1.577 metres quadrats. El mateix any el pare de l’hereva, pagés del Masroig, va vendre en representació seva la casa de forma parcel·lada. La raó social “Creus, Reig i Amorós, S. A”, propietària de la coneguda botiga Las Américas, comprà 475 metres quadrats dels baixos, per 312.500 pessetes; el matrimoni format per Francesc Vergés i Montserrat Colom dues botigues comunicades amb un total de 286 metres per 100.000 pesetes; el Club Natació Reus Ploms es quedava amb la resta de la finca: part dels baixos edificats, el que quedava del pati i totes les palntes altes per 187.500 pessetes. Aquesta quantitat, la pagada oficialment pels Ploms, ha de ser falsa ja que no es correspon el valor de la superfície adquirida amb el preu pagat pels altres compradors, que a més eren llogaters antics. El club va haver d’emetre obligacions per un valor de mig milió de pessetes per a poder afrontar la compra, una

19

quantitat que sembla molt més acostada a la que realment deurien pagar i que resulta molt més d’acord amb la pagada pels altres dos compradors. El 1961 els Ploms van vendre a Las Américas 272 metres quadrats de la planta alta posterior, quedant reduïda la propietat del club esportiu a 1.305 metres quadrats. El 1982 Las Américas va vendre tota la seva propietat, de la qual formaven part les antigues cavallerises, a una entitat bancària, la Caixa Postal.

Uns anys després una altra part dels baixos van ser transformats en cafeteria. En ambdós locals, malgrat les actuacions decoratives, és perceptible l’estructura arquitectònica antiga.

El 1985 la Diputació Provincial de Tarragona va adquirir la part de l’edifici de que n’era propietari als Ploms, que atravessava una situació econòmica difícil, per a instal·lar-hi diverses dependències, bàsicament una delegació del

«

A finals del 1947 o principi de l’any següent, el Club Natació Reus Ploms lloga l’edifici com a seu social

»

conservatori de música i un despatx protocolari pel seu president.

Tot seguit va emprendre unes llargues obres de remodelació i restauració, especialment evidents a la façana, que ha recuperat el seu aire italianitzant, i al saló noble que ha vist emergir de nou tota la força plàstica dels seus murals i de les tres grans teles laterals. Aquesta intervenció, amb diners públics, va permetre garantir la conservació de l’edifici, tot restituint-li la seva prestància, dues coses que dificilment hauria pogut dur a terme un particular o una entitat cultural o recreativa.

PERE ANGUERA Catedràtic d’Història de la URV

TAG Juny 2000

ESCÀNNER

Seguretat “on line”: les taules de treball

E

l desembre passat, sota la denominació de Taules de Treball de Seguretat, es va crear un grup de treball per tal de discutir temes de seguretat en la construcció, a efectes de poder extreure conclusions i fer propostes d’actuacions. El grup de treball està integrat per Cristina Gómez, vocal de seguretat en la junta del col.legi; Tomás Rodríguez Matovella, excap del departament de Seguretat i Prevenció de Riscos Laborals de Catalunya i Balears de l’empresa Auxini; Anna M. Perelló, arquitecte tècnica i tècnica de prevenció del Centre de Seguretat i Condicions de Salut en Treball del Departament de Treball de la Generalitat, i un grup de 12 col.legiats, entre d’altres; Xavier Ribes Giménez, Jordi Samper Quintana, Joan Oliver Saladrigas, Jesús Jardí Hernández, Josep M. Llauradó Valls, Montse Torrens Torrens, Conchita Porres Blanquet, Eduardo Pedrola Rullo i José R. Marzo Martínez.

L’objectiu és analitzar la situació i la posició de l’arquitecte tècnic dins l’organigrama d’agents i professionals implicats en la prevenció de riscos laborals en el sector, per tal d’aportar propostes d’actuació que s’ajustin a cada situació.

DESENVOLUPAMENT DE LES SESSIONS

L’equip es reuneix un cop al mes, de manera que, fins avui, s’han realitzat sis reunions. En les primeres trobades, després d’anar comentant les dificultats que troba

TAG

Juny 2000

l’arquitecte tècnic en les seves actuacions - bàsicament com a coordinador en fase d’execució, s’ha vist la necessitat de treballar en l’aspecte de gestió de la prevenció. És clar que, en darrera instància, el que cal fer per evitar un accident és adoptar la mesura preventiva corresponent, però, per tal de garantir-la, cal que en primer lloc s’hagi previst, s’hagi informat, s’hagi implantat, s’hagi supervisat i s’hagi respectat.

D’altra banda, no s’ha d’oblidar que, tot i fent una molt bona tasca

«

Actualment s’està treballant en l’elaboració d’uns qüestionaris que pretenen orientar la visita d’obres

»

preventiva, pot produir-se l’accident, i aleshores cal poder justificar documentalment les actuacions de seguiment, control, etc... que s’han dut a terme per part del tècnic.

LES FITXES TÈCNIQUES Aquesta conclusió ha fet que, en primer lloc, s’hagi optat per treballar i aportar assessorament i propostes quant a la gestió. Quins tràmits s’han de fer, quina documentació cal preparar, quines dades s’han de recollir, quines accions és necessari documentar per poder-les justificar, etc. Per tal de fer arribar el treball realitzat per aquest grup a tot el col.lectiu d’aparelladors i arquitectes tècnics que integra el col.legi, s’ha

20

elaborat un llibret informatiu amb el format de col.leccionable, que està ja utilitzant el Gabinet Tècnic. El seu contingut s’estructura en les següents àrees.

•En primer lloc, hi ha un recull de conceptes quant a documentació, tràmits, professionals, etc... per tal d’acalrir dubtes en aquest sentit.

•En segon lloc, sota el títol d’organització de la prevenció en el sector de la construcció, es fa un estracte de les diferents obligacions, com a promotor i com a constructor, que es deriven de l’aplicació de la normativa de prevenció de riscos laborals, tot adjuntant un organigrama on queda recollit quina documentació cal elaborar, de qui és la responsabilitat, qui ho ha de fer i on s’ha de presentar en el seu cas.

•En tercer lloc s’aporta una sèrie de fitxes i impressos dissenyats per facilitar i estandaritzar la tasca de recollida de dades.

En aquest bloc, cal aclarir que s’han incorporat aspectes que en realitat no són obligació directa del tècnic, com ara el control de la formació rebuda pels treballadors o si han passat o no el reconeixement mèdic. L’empresa constructora és la responsable de dur-ho a terme, però no hem d’oblidar que, en els estudis i plans de seguretat, el més probable és que hagim previst aquests aspectes, i sí que és responsabilitat del coordinador supervisar la correcta aplicació del pla que s’haurà aprovat a partir de l’estudi redactat.

•Per últim, s’ha incorporat un procediment d’actuació en cas

El Col·legi ha dissenyat un cartell complementari al que hi ha a les obres

d’accident o incident, així com una relació de quines adreces i telèfons seria convenient tenir recollides a l’obra per tal de poder actuar amb immediatesa davant de qualsevol accident.

D’altra banda, també s’ha dissenyat un cartell d’obra amb indicació d’algunes d’aquestes adreces i telèfons. D’aquest cartell està previst que se’n faci una edició, per part del col.legi, amb paper plastificat, apte per ser ubicat a la intempèrie, el qual es lliurarà al tècnic en cada visat de l’acta de deseignació de coordinador de seguretat i salut en execució, de manera que el propi tècnic empleni les dades concretes de

l’obra i s’encarregui d’ubicar-lo en un lloc bén visible i fàcilment accesible.

PROJECTES: LES VISITES D’OBRA Actualment s’està treballant en l’elaboració d’uns qüestionaris que pretenen orientar i guiar la visita d’obra, és a dir, una mena de guió per realitzar inspeccions de seguretat internes. S’està elaborant seguint el procès de desenvolupament d’una obra d’edificació tipus, implantació de l’obra, excavació, fonaments, estructura... De la pròpia experiència de cada integrant del grup

21

de treball i des dels diferents punts de vista de l’activitat professional que cadascun desenvolupa habitualment, s’identifiquen les diverses situacions i aspectes en general que requereixen ser supervisats. Amb aquestes dades s’elabora el qüestionari definitiu.

L’objectiu d’aquest qüestionari és facilitar que la visita d’obra arribi més enllà del què es faria sense el suport d’aquest tipus. Del resultat d’aquesta inspecció es desprendran les corresponents anotacions en el llibre de registre de seguretat i salut i, si es dóna el cas, en el llibre d’incidències. El fet d’utilitzar un imprés sistematitzat fa que, arxivant-lo de manera ordenada, es pugi fer un seguiment més acurat del desenvolupament de l’obra.

Els qüestionaris, un cop elaborats, es facilitaran al col.lectiu en un format homogeni, per tal que cada tècnic l’ajusti a la seva pròpia metodologia d’actuació com a coordinador de seguretat en fase d’execució. A la vegada que s’analitza el procès constructiu per redactar els qüestionaris, es van plantejant problemes de tipus tècnic, econòmic, etc... en la implantació de les mesures de protecció. En aquest sentit, s’aniran recollint totes aquelles solucions alternatives aportades pel grup de treball, que també es trametran a la resta de companys.

Per acabar, i com a conclusió molt genèrica, dir només que alguna cosa ha de canviar en les nostres actuacions com a coordinadors.

La seguretat ja no és una cosa més que portar sobre les nostres espatlles: s’ha convertit en una especialització que, si la volem assumir, ens hem de convertir en professionals de la prevenció. I tenim la base per a ser els millors en el nostre sector: la construcció.

DEPARTAMENT DEL COL·LEGI

DE

SEGURETAT

TAG Juny 2000

ESCÀNNER

La responsabilitat de l’aparellador, a debat a la URV

E

«

El Col·legi d’Aparelladors de Tarragona va organitzar aquesta jornada tècnica per segon any consecutiu

»

Primera Instància i Instrucció núm. 10 de Tarragona, La nova regulació legal en l’àmbit de la responsabilitat dels agents intervinents en el procés edificatiu; Javier Hernández García, magistrat en excedència i professor de l’Escola Judicial, La responsabilitat professional de l’arquitecte tècnic en l’ordenament jurídic penal; i Josep Miquel Prats i Canut, degà de la Facultat de CC.

TAG

Juny 2000

l dilluns 22 de maig, al Saló d’Actes de la Facultat de CC. Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, va tenir lloc la segona Jornada sobre la Responsabilitat Professional de l’Aparellador i l’Arquitecte Tècnic. L’acte va ser moderat pel president de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Tarragona, Rafael Albiach i Guiu, i va comptar amb l’assitència de prop de 70 professionals. Les diferents ponències van despertar força l’interès dels assistents, ja que alguns participants van formular les seves inquietuds entre xerrada i xerrada, sense esperar al col.loqui final.

Les intervencions van girar fonamentalment entorn de la Llei d’Ordenació de l’Edificació (LOE). Els ponents i els títols de les conferències van ser els següents: Josp Maria Miquel Porres, titular del Jutjat de

El 22 de maig pasat es va dur a terme la II Jornada sobre Responsabilitat Professional dels Aparelladors, a la facultat de CC. Jurídiques de la URV

Jurídiques de la URV, El delicte d’imprudència professional.

El magistrat Josep Maria Miquel va destacar les novetats més importants de la LOE, tot assenyalant les similituds amb el seu model francès. Miquel va subratllar la importància de conceptes legals com ara “llibre de l’edifici”, “edificació” o “recepció de l’obra”, per al darrer dels quals resulta necessari actualment un document en forma d’acta. Pel que fa al “llibre de l’edifici”, es va indicar que només existia a les comunitats de Madrid i de Catalunya. El magistrat va apuntar també que la llei no soluciona la negativa del constructor a rebre l’obra, situació que porta directament als tribunals. Finalment, Miquel va qualificar com a “gran encert” la desnaturalització legal del concepte de “ruina”.

De la seva banda el magistrat en excedència Javier Hernández

22

va expressar la seva percepció sobre un cert “clima de risc professional” en què viuen avui dia els arquitectes tècnics. Hernández va analitzar tot seguit la dificultat de diferenciar la responsabilitat civil de la responsabilitat penal, i va posar de relleu el fet que les normes penals cada cop són menys exhaustives, i remeten a altres normes més específiques.

Per a aquest professor d’escola judicial, actualment s’ha produït una important revalorització de certs interessos col.lectius, com ara el respecte al medi ambient, la qual repercuteix en la tasca diària dels aparelladors.

Després de la darrera intervenció, més estrictament penalista, a cárrec del degà de Jurídiques de la URV, Josep Miquel Prats, el president del Col.legi, Joan Prous i Masdeu, va cloure aquesta segona jornada, tot agraïnt la important assistència a l’acte.

ESCÀNNER

De la xarxa a l’endoll XERRADA D’UNEX SOBRE ELECTRIFICACIÓ I TELECOMUNICACIONS AL COL·LEGI

E

l passat 8 de maig, a la seu del col.legi, UNEX va tenir l’oportunitat de trobar-se amb els aparelladors i els arquitectes tècnis de Tarragona, per parlar al voltant de temes relacionats amb el Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió, la Norma UNE 20460-5-52 sobre instal.lacions elèctriques en edificis i el recent Reglament sobre infraestructures Comunes de Telecomunicacions (ICT), així com de la nova base de dades per a la realització d’aquests projectes.

«

Es va posar de relleu especialment la temàtica que envolta les infraestructures comunes de telecomunicació

»

La presentació va anar a càrrec de Jaume Esteve i Sergio Juarros, enginyers tècnics del departament comercial d’UNEX.

El programa va constar dels següents apartats: presentació de l’empresa, visió històrica de les instal.lacions elèctriques en els edificis, normatives vigents en matèria de l’electricitat i telecomunicacions, aplicacions dels canals segons la reglamentació i funcionament de la base de dades per a l’elaboració de pressupostos.

Al llarg de la xerrada, es va posar de relleu especialment el tema de les infraestructures comunes de telecomunicació, així com les possibilitats dels canals d’acord amb la normativa vigent.

Un cop assenyalats els avantatgesque representa l’ús d’aquest material, tant en obra de nova construcció com en treballs de rehabilitació, pel que fa a la instal.lació amb tubs, es van comentar diversos casos pràctics sobre recorreguts efectuats amb canals en edificis.

Dins d’aquest apartat, es van poder veure diferents exemples de

canalitzacions d’enllaç, tant inferiors com superiors, aixií com diversos exemples de canalitzacions principals i secundàries i la seva posada en obra.

A més, es va aprofitar l’ocasió per donar a conèixer la base de dades de productes UNEX, compatible amb els programes de

«

Durant la conferència es van tractar diversos casos pràctics sobre recorreguts amb canals en edificis nous

»

pressupostos que es fan servir habitualment en el món de la construcció, així com del CD amb informació adaptada al desenvolupament de projectes d’ICT. Durant la xerrada, es va comptar amb l’assistència tècnica de l’equip comercial d’UNEX, per a qualsevol tipus de consulta sobre l’ús dels canals i la seva posada en obra.

Per a més informació: UNEX Aparellaje Eléctrico SA. TF. 93/333 87 00 www.unex.org

Vista del Polígon de Constantí

23

TAG Juny 2000

SEGURETAT

Coordinar la seguridad: control a pie de obra

E

n todos los sectores productivos en general, y especialmente en el sector construcción, existe una tendencia al denominado fenómeno de descentralización productiva en las empresas, de forma tal que la producción se parcela y se lleva a cabo con el concurso de varios empresarios, con la aportación de sus correspondientes medios materiales y humanos. Este modo de producción incide especialmente en la seguridad en el trabajo, lo que llevó a la Ley de Prevención de Riesgos Laborales (31/95, de 8 de noviembre; LPRL) a incluir un precepto, el artículo 24, con la finalidad de ordenar los principios generales de cooperación y coordinación, cuando varias empresas concurren en un mismo centro de trabajo.

No es de extrañar, por tanto, que en un sector en el que la descentralización productiva, a través de los mecanismos de contratación y subcontratación, alcanza cotas muy elevadas, haya sido necesario que en su normativa específica - Real Decreto 1627/97 de 24 de octubre, RDC - se regule la figura del coordinador de seguridad en ejecución de obra, como figura en torno a la cual se organice la seguridad en la obra y en consonancia con lo preceptuado en la Directiva Comunitaria 92/57/CEE, sobre seguridad en obras de construcción.

El coordinador de seguridad en ejecución de obra es conceptuado en el RDC como el técnico competente designado por el promotor para llevar a cabo las actividades que relaciona el artículo 9 del mismo RDC. Puede considerarse el coordinador como derivado de la obligación genérica que el artículo 24 de la

TAG

Juny 2000

LRPL establece en sus apartados 1 y 2, relativos a la cooperación de diversas empresas que confluyen en un mismo centro de trabajo. Aunque dicho artículo configura la coordinación de las distintas empresas, al margen de la existencia de un titular único del centro de trabajo, ello es escasamente funcional y de difícil aplicación, de manera tal que la cooperación se logrará con la coordinación, y esta a su vez se consigue mediante la designación por el promotor del coordinador de seguridad.

En este sentido, el artículo 9.d señala como obligación del coordinador “organizar la coordinación de actividades empresariales prevista en el artículo 24 de la LPRL”.

Es preciso señalar que no debe confundirse coordinador con responsable de seguridad. La seguridad es responsabilidad, en primer lugar, de aquellos sujetos a los que la norma la impone: contratista y subcontratistas (empresas). Son los auténticos protagonistas de la seguridad en obra, en los términos que precisa el artículo 14 de la LPRL y el artículo 19 del Estatuto de los Trabajadores. El coordinador cumplirá las obligaciones que el RDC le impone en el artículo 9.

Podemos concretar alguna de estas obligaciones en los siguientes términos: A) Coordinar la aplicación de los principios generales de prevención. Dichos principios son los contenidos en el artículo 15 de la LPRL, entre los cuales conviene destacar: evitar los riesgos, tener en cuenta la evolución de la técnica y adoptar medidas que antepongan la protección colectiva a la individual.

B) Adoptar las medidas necesarias para que sólo las personas auto-

24

rizadas puedan acceder a la obra. esta obligación no se agota con las acciones tendentes a separar físicamente el perímetro de la obra mediante un vallado. Exige un control de las empresas y personas que en un momento determinado permanecen en la obra, dando las oportunas órdenes a las empresas para que informen de los trabajadores existentes y fijando procedimientos para llevar a cabo este control.

C) El mantenimiento de la obra en buen estado de orden y limpieza y el emplazamiento de los puestos de trabajo. Implica esta obligación, entre otras acciones, el señalamiento y fijación de las zonas de desplazamiento y circulación y de acopio, con separación de las destinadas a trabajadores y equipos de trabajo automotores. También son incluibles en este apartado las acciones tendentes a informar a terceros, que ocasionalmente se encuentren en obra descarga de materiales, hormigón, etc - limitando sus desplazamientos dentro de la obra.

D) El mantenimiento, el control previo a la puesta en servicio y el control periódico de las instalaciones. En especial constituyen funciones del coordinador verificar y comprobar el cumplimiento de las medidas preventivas afectantes a grúas de obra y plataformas de trabajo. Lo primero mediante la comprobación del cumplimiento de lo preceptuado en la normativa específica -Real Decreto 2291/85, proyecto de instalación, certificación de la instaladora y revisión al día-, así como la designación del operario que la manipule, que deberá ser una persona con formación específica en la utilización

de este equipo de trabajo. Lo segundo, mediante la realización de las oportunas pruebas de carga, en andamios colgados, conforme previene el artículo 210 de la Ordenanza Laboral de la Construcción de 28 de agosto de 1970.

E) La delimitación y acondicionamiento de las zonas de almacenamiento, en especial, las zonas de ubicación de los silos y su instalación.

F) La coordinación de las actividades empresariales. Ello se deberá llevar a efecto mediante la realización de reuniones periódicas entre los responsables de seguridad de las distintas empresas en obra, donde se planificarán los trabajos a realizar y las medidas preventivas previstas, extendiendo acta de las reuniones mantenidas, con refrencia a los temas tratados y los acuerdos adoptados.

G) Aprobar el plan de seguridad y salud elaborado por el contratista y, en su caso, las modificaciones. Esto exigirá el examen del plan y su adecuación al estudio de seguridad, con estricta sujeción a las disposiciones reglamentarias.

H) La tenencia del libro de incidencias que obligatoriamente existirá en cada centro de trabajo con fines de control y seguimiento del plan de seguridad. Este es el documento que la norma reglamentaria determina como apto para recoger cuantas incidencias afecten a la seguridad en obra, y muy especialmente los incumplimientos por parte de los contratistas y subcontratistas. En este sentido, el artículo 14 del RDC ordena que las advertencias sobre eventuales incumplimientos de las medidas de seguridad se anoten en el libro de incidencias, así como también, en su caso, las órdenes de paralización de actividades. El coordinador deberá remitir a la Inspección de Trabajo copia de las anotaciones efectuadas, en plazo de veinticuatro horas.

Finalmente, en este apartado de obligaciones del coordinador es necesario considerar dos cuestiones.

La primera, que se deben documen-

tar las acciones llevadas a cabo en actuación de las facultades de coordinación; y la segunda, que la delimitación de las obligaciones con respecto a las de los otros sujetos intervinientes en la obra, señaladamente contratistas y subcontratistas, no aparece clara y diáfana, por el carácter expansivo de las competencias en esta materia.

El ordenamiento jurídico no se limita a establecer obligaciones, sino que también regula las distintas responsabilidades, en que puede incurrir el coordinador, cuando aquellas obligaciones se desconocen. El régimen de responsabilidades es distinto según los sujetos intervinientes en la obra. Respecto de los contratistas y subcontratistas, la legislación esta-

«

El coordinador no es el responsable de seguridad: la responsabilidad recae en contratista y subcontratistas

»

blece una responsabilidad administrativa, que no alcanza sin embargo a los coordinadores de seguridad.

Estos pueden incurrir en responsabilidades de orden penal y/o civil.

El Código Penal tipifica en la actualidad el denominado delito de riesgo en los artículos 316 y 317, en donde señala que cometen dicho delito “los que con infracción de las normas de prevención de riesgos laborales y estando legalmente obligados a ello, no faciliten los medios necesarios para que los trabajadores desempeñen su actividad con las medidas de seguridad e higiene adecuadas, de forma que pongan así en peligro grave su vida, salud o integridad física”. Es un delito de riesgo, de forma tal que lo que se incrimina no es la existencia de un resultado lesivo, sino la mera puesta en peligro,es decir, no es necesario para la comisión del delito que se haya producido un resultado lesivo.

Se ha querido ver por algunos tratadistas que la expresión “...estando

25

legalmente obligados...” viene a significar que sólo puede ser aplicada en conexión con el deber de seguridad del empresario, de manera tal que sólo éste puede cometerla. Sin embargo, la responsabilidad penal que deriva del artículo comentado no es una responsabilidad especial desde el punto de vista subjetivo, sino que puede alcanzar a cualquier sujeto, tanto empresario como trabajadores, que ejercen mando o dirección, y a cualquiera que intervenga en función de un encargo concreto en especial y, por lo que aquí consideramos, en la coordinación de seguridad.

La solución apuntada se apoya en las facultades de mando del coordinador de seguridad, que derivan de su normativa reguladora, en especial las derivadas del artículo 11.1.e del RDC, donde señala que los contratistas y subcontratistas están obligados a “atender las indicaciones y cumplir las instrucciones del coordinador en materia de seguridad y salud durante la ejecución de la obra”, así como también en las facultades de advertencia y paralización, a las que se refiere el artículo 14 del mismo RDC. En suma, son estas facultades ejecutivas o de mando las que concretan la obligación a que se refiere el artículo 316 del Código Penal.

No se agotan con este artículo del Código Penal las referencias a la responsabilidad penal. También son aplicables los artículos 142 y 152 del mismo código, referidos a homicidio y lesiones por imprudencia, respectivamente. Ambos son delitos no específicos de seguridad y salud laboral y requieren, para su comisión, la existencia de un resultado lesivo, la producción del accidente y la concurrencia de culpa en el sujeto activo, que en función de su entidad determinará si es en grado de delito imprudencia grave - o en grado de falta - imprudencia simple -.

JOSÉ ANTONIO FERRANDO MORELLÓN Inspector de Trabajo y Seg. Social

TAG Juny 2000

ASSESSORIA JURÍDICA

Responsabilitat professional: consells pràctics

E

n aquest article relaciono un seguit de consells telegràfics encaminats a la salvaguarda de la responsabilitat professional de l’arquitecte tècnic, per tal d’oferirlos a tot el col.lectiu a fi de què puguin ser seguits, amb l’esperança que la seva observança comporti per als seus seguidors una més gran seguretat.

En primer lloc, és importantíssim seguir sempre els dictats de la pròpia professionalitat, o allò que la jurisprudència anomena com a lex artis, és a dir, la llei de la professió. L’arquitecte tècnic ha de servir els interessos del seu client a canvi d’una remuneració econò-

«

El Llibre d’Obres és un instrument imprescindible per fer constar les instruccions i les ordres

»

mica, però a la vegada s’ha de tenir present el servei a la pròpia societat, i conscienciar el propi arquitecte tècnic que també ha de servir-se ell mateix, salvaguardant-se de la possible responsabilitat que pot ser reclamada pels usuaris dels edificis en els quals aquest professional ha intervingut.

Per tant, no tan sol s’ha de fer allò que el client o promotor demanda, sinó que en l’exercici professional també s’han d’imposar aquelles mesures més adients per tal de salvaguardar-se de les possibles responsabilitats. En conseqüència, hi ha aspectes en els quals no es pot transigir.

•Una vegada més, reiterarem que el Llibre d’Ordres és un ins-

TAG

Juny 2000

trument imprescindible per tal de fer constar les instruccions i les ordres concretes i continuades que constitueixen una prova essencial a l’hora de valorar l’exercici professional. Cal recordar la possibilitat de demanar el visat col.legial del contingut d’alguns fulls del Llibre d’Ordres a efectes de constància i prova. També és necessari omplir correctament el Llibre d’Incidències i tramitar les seves anotacions de forma reglamentària a la inspecció del Ministeri de Treball, ja sigui directament o a través del col.legi.

•En cas d’incompliment de la normativa sobre seguretat i higiene en el treball, és possible i recomanable demanar la intervenció del servei d’inspecció d’obres del col.legi.

•També és convenient recordar la impossibilitat de signar certificacions acreditant el compliment de les distàncies respecte les línies elèctriques pròximes a la zona on s’edificarà, sota la promesa del promotor en el sentit que en un futur aquella línia serà retirada. En tot cas, s’ha de verificar l’exactitud i la realitat de la certificació. Aquest tema és molt greu, i pot comportar responsabilitats d’ordre penal per lliurar documents que poden ser considerats oficials sense ajustar-se a la realitat.

•És necessari examinar i analitzar ponderadament i amb caràcter previ la conveniència de signar informes que el promotor o el constructor poden demanar al llarg de l’obra, i que sovint són utilitzats posteriorment per poder fonamentar una demanda

26

judicial en contra de la direcció facultativa.

•Cal documentar formalment els encàrrecs professionals, tot establint expressament la remuneració pactada i la classe de treballs assumits. En casos d’encàrrecs professionals en obres en plena execució, és molt convenient demanar informes previs a l’anterior tècnic que hagi renunciat a l’obra, per tal d’establir les possibles mesures correctores.

•Quan el nomenament del coordinador de seguretat és exigible per imperatiu legal, cal traslladar formalment el promotor aquesta exigència. Abans de procedir a l’aprovació dels plans de seguretat, s’ha de verificar el seu contingut. Han de constituir veritables plans de proposin solucions efectives a les avaluacions dels riscos continguts en els estudis de seguretat. Mai no poden conside-

«

Cal documentar formalment els encàrrecs professionals establint expressament la remuneració pactada

»

rar-se com un tràmit més. En cas de greu perill per a la seguretat dels treballadors, s’han d’establir els mecanismes necessaris per tal de procedir a la suspensió parcial de determinades zones o de la totalitat de les obres.

•Els encàrrecs d’enderrocs d’edificis situats als nuclis antics de les poblacions, s’han de valorar molt prudentment. Cal determinar amb caràcter previ les mesures de seguretat necessàries

dels edificis colindants i establir el temps màxim en què no s’edificarà en el solar objecte de l’enderroc, així com les mesures preventives per evacuació de les aigües pluvials, etc...

•També és necessari tenir cura en les tasques de rehabilitació de façanes. En el full d’encàrrec professional i en la possible memòria descriptiva, cal establir exactament la delimitació dels treballs encarregats en els elements objecte de rehabilitació. Així evitarem reclamacions per possibles danys d’elements que no han estat objecte del nostre encàrrec professional de rehabilitació. També és convenient establir les mesures necessàries per tal de procedir al sanejament previ de les zones afectades, així com les mesures de seguertat i avaluació de riscos.

•En els casos de construcció de piscines, cal ordenar la necessitat de procedir a estudis previs del terreny. En cas de legalització, hem de fer constar la delimitació de la intervenció professional, tot indicant que només està adreçada a l’obtenció de la reglamentària llicència municipal, i que no comporta la direcció tècnica per tractar-se d’una obra feta.

•En casos de legalització d’edificis, hem de consignar clarament aquesta delimitació professional, tot assenyalant que es tracta d’un aixecament de plànols, d’una descripció de les obres, de la seva possible justificació urbanística, de l’edat de la mateixa, fent constar que l’elaboració d’aquest expedient no comporta en cap cas la direcció facultativa de les obres. A la vegada, s’haurà de limitar l’abst de les possibles certificacions de seguretat i solidesa de l’edificació, ja que només es podrà certificar si s’han fet proves suficients en aquest sentit.

•Conservar aquells documents de cada obra que poden ser necessaris durant el temps en què

És recomanable demanar la intervenció del servei d’inspecció del col·legi en cas d’imcompliment de la normativa sobre seguretat i higiene

legalment dura la responsabilitat professional.

•En casos de malaltia o absència, procedir al nomenament d’un altre company per tal que segueixi les obres desateses.

•Comunicar a la companyia aseguradora Musaat la producció dels sinistres coberts per la seva pòlissa en els terminis marcats normativament.

•Establir o adequar la cobertura de la companyia assegura-

27

dora de Musaat que sigui proporcional a les obres assumides professionalment.

Per últim, indicar que aquesta assessoria jurídica queda a disposició de tot el col.lectiu a fi de formular propostes als casos particulars que es plantegin.

F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Assessor Jurídic del Col.legi

TAG Juny 2000

TRIBUNA

Productos Bettor MBT de alta tecnología para la reparación y la protección del hormigón 1- Reparación del hormigón La reparación estructural tiene como función la restitución de la resistencia mecánica de la estructura. Por este motivo, es necesario que el nuevo material aplicado como reparador posea elevadas resistencias mecánicas y presente una excelente adherencia ya que deberá resistir las fuerzas a las que estaba sometido el hormigón deteriorado.

Los materiales empleados en reparación si es de base cementosa, sobretodo si es en el exterior y la temperatura es elevada.

2- Impermeabilización del hormigón.

La calidad y seguridad en obra nueva, así como soluciones definitivas en reparación son los objetivos a cumplir en impermeabilización.

«

La mayoría de los ataques documentados que sufre el hormigón están relacionados con el agua

»

El empleo de nuevos materiales, permite soluciones muy versátiles y exclusivas, imposibles de conseguir con los materiales tradicionales. Asimismo las características y propiedades particulares de estos materiales imponen nuevos condicionantes a nivel de diseño, tales como detalles constructivos y condiciones de aplicación específicas.

TAG

Juny 2000

Asegurar la estanqueidad permite evitar problemas de uso a corto y medio plazo, así como conseguir los requisitos de durabilidad exigidos durante la vida útil de la estructura.

Un principio básico para la consecución de una estructura durable consiste en lograr, en la medida de lo posible, el máximo de aislamiento respecto al agua.

La mayoría de los ataques que sufre el hormigón están relacionados con el agua. Así, en algunos casos, provienen de sustancias disueltas que penetran a través del hormigón (por ejemplo, ataques químicos). En otras ocasiones, es el propio agua que provoca el deterioro (por ejemplo en mecanismos de hielo-deshielo). Finalmente, hay veces que, si bien el agua no es la causa única o suficiente, si que es un elemento necesario para que se desarrollen los procesos de degradación (por ejemplo, en la corrosión).

La impermeabilidad de un hormigón se define como la dificultad que presenta éste a ser atravesado por un fluido, bien sea líquido o gas. La permeabilidad de un hormigón depende no sólo del volumen de poros del mismo, sino también del tamaño, distribución e interconexión existente entre ellos.

El sistema de productos MASTERSEAL (501, 531, 550 y 573) asegura la impermeabilidad y durabilidad de hormigones bajo diferentes mecanismos de actuación.

Según la tipología, características y necesidades de la imperme-

28

abilización, y de las características del producto a emplear, se definen los siguientes mecanismos: •Impermeabilización por obturación directa: Mediante el MASTERSEAL 573 para taponamiento de vías de agua.

•Impermeabilización por formación de barrera: Mediante el uso de MASTERSEAL 531

«

El hormigón, material de construcción muy versátil, es resistente a la compresión pero no a la tracción

»

(barrera rígida) o MASTERSEAL 550 (barrera elástica y flexible) en las zonas de presión positiva del agua.

•Impermeabilización por cierre de porosidad en masa: Mediante el uso de MASTERSEAL 501 el cual penetra en la porosidad del hormigón y cristaliza taponando estos poros siendo efectivo tanto a presiones positivas como negativas.

3- Refuerzo de estructuras de hormigón con fibras de carbono El hormigón, el más versátil de los materiales empleados en la construcción, es resistente a la compresión pero no a la tracción.

La resistencia a la tracción del hormigón es en promedio un 8 12 % de su resistencia a la compresión.

Para compensar esta reducida resistencia a la tracción, los elementos frecuentemente contienen

armaduras de acero para el refuerzo del hormigón, que asumen las cargas de tracción.

Sin embargo, con cierta frecuencia los elementos de hormigón no están lo suficientemente reforzados para hacer frente a sus condiciones de servicio. Esto puede ocurrir por varias razones: a) El elemento ha sido incorrectamente diseñado o construido b) El elemento se encuentra sometido a cargas superiores a las previstas durante el diseño original.

«

Las láminas de fibras de carbono pueden emplearse para reforzar elementos y estructuras de hormigón

»

c) La posibilidad de movimientos sísmicos exige una resistencia superior.

•Como consecuencia del deterioro disminuye la capacidad de resistencia a cargas. Por ejemplo, una corrosión excesiva tiene como resultado una disminución significativa del refuerzo por el acero de la resistencia unitaria.

Una alternativa a los métodos convencionales de refuerzo, que puede resolver una serie de estas limitaciones ha aparecido recientemente en el mercado de productos para la reparación del hormigón: el refuerzo por fibras de carbono.

Las láminas de fibras de carbono pueden emplearse para reforzar elementos y estructuras de hormigón, sometidas a esfuerzos como excesiva flexión, cizalla, impacto y cargas de confinamiento. Las láminas son también una alternativa prometedora para prevenir la propagación de fallos estructurales, respecto a las grapas de unión y chapas metálicas fijadas con adhesivos.

ALBERT BERENGUEL PUIGDOMÈNECH Licenciado en Ciencias Químicas.

Coordinador Servicio Técnico de Bettor MBT

El empleo de nuevos materiales permite soluciones muy versátiles y exclusivas, imposibles de conseguir con los elementos tradicionales.

29

TAG Juny 2000

EINES

Disseny de fixacions amb ancoratges HILTI UNA

FIXACIÓ AMB ANCORATGE ES DISSENYA UTILITZANT CÀRREGUES DE

PARTIDA, OBTINGUDES MITJANÇANT UN RIGORÓS PROCÉS D’ASSAIG I UNES DADES TÈCNIQUES CONCRETES I ESPECÍFIQUES PER A CADA PRODUCTE

E

n la redacció de projectes i per tant en obra se’ns presenten diverses i moltes diferents necessitats de fixació, com per exemple: fixació d’estructures metàl˙liques, baranes, col˙locació d’esperes en pilars, recolzaments de forjats o lloses d’escales, fixació de motors, guies d’ascensors, etc. Aquestes aplicacions i moltes d’altres queden solucionades mitjançant la fixació amb ancoratges.

CONSIDERACIONS INICIALS

xana, per tant, la resistència del material base determina de manera decisiva l’elecció de l’element de fixació adequat i les forces que es poden suportar.

Una altra classificació, basada en la forma de treball d’aquests elements, seria: a) Ancoratges per fregament

LA CLASSIFICACIÓ D’ANCORATGES La multitud de materials de construcció utilitzats ofereixen diferents possibilitats d’ancoratges per als tacs. Una primera classificació de les fixacions, pot fer-se en dos grans grups: b) Ancoratges per forma

Un ancoratge és un element plàstic, metàl˙lic o químic que permet la unió d’una peça a un material base. En funció del material base de què disposem, de la càrrega a suportar i el tipus d’aplicació, s’escollirà l’ancoratge a utilitzar.

Els materials base en els que podem treballar amb aquestes fixacions és molt divers, comprenent qualsevol material que habitualment ens troben en obra: formigó (armat, en massa, pretesat), obra de fàbrica i ceràmica (maó massís, maó foradat, revoltó, paredat), roca (carreus, pedra, etc.), prefabricats, envà sec, fals sostre, fusta, morters, etc.

En un primer moment, el tipus de material base que ens trobem limitarà la càrrega a aplicar. Tots sabem la gran diferencia entre la resistència d’un formigó i una tot-

TAG

Juny 2000

Químics

c) Ancoratges per adherència

En molts casos, però, la unió es realitza com una combinació d’aquestes formes de treball, a dalt esmentades.

Mecànics

30

DIMENSIONAMENT Quan es requereixen fixacions de responsabilitat (càrregues mitges i altes), és necessari dimensionar-les amb l’ajut d’un estudi i un càlcul acurat de la unió. Molts ancoratges, sobretot per a càrregues lleugeres o aplicacions secundàries, s’utilitzen en la pràctica sense cap disseny ni consideració, en aquests casos no es pot assegurar un disseny òptim de la fixació ni que l’ancoratge satisfà el nivell de seguretat requerit.

Una fixació amb ancoratge es dissenya utilitzant càrregues de partida, obtingudes en base un rigorós procés d’assaig i unes dades tècniques concretes i específiques per a cada producte. S’ha de fugir d’informacions generalistes, doncs cada cas té característiques específiques, les quals condicionaran els resultats finals. Per aquest motiu, es faciliten manuals tècnics amb formulació i factors d’influència a considerar, per poder garantir un correcte dimensionament, prescripció i utilitza-

ció de cadascun. L’Oficina Tècnica de HILTI, ajudarà en tot moment a resoldre o aclarir qualsevol dubte o problema específic.

La base per al dimensionament són les càrregues admissibles, que venen indicades en la informació tècnica del producte per a ancoratges estàndards, vàlides per a una resistència característica del formigó fck=175 kg/m2, així com també s’hauran de tenir en compte, per no estar en condicions ideals, els següents factors d’influència:

fB Influència de la resistència del formigó i de la direcció d’aplicació de la càrrega.

fT Influència de la profunditat de col˙locació.

31

TAG Juny 2000

fR Influència de la proximitat al cantell del material base.

fA Influència de la distancia entre ancoratges.

TAG

Juny 2000

32

Un cop obtinguts individualment els diferents factors d’influència, per a les condicions específiques en què ens trobem, podem determinar el factor global fG, multiplicant els anteriors factors d’influència.

La càrrega admissible (Fadm) és igual a la càrrega (F175) indicada en la informació específica de cada ancoratge, multiplicada pel factor d’influència global:

s’aplica un parell de collament incorrecte (per excés o per defecte)

CONSIDERACIONS CONSTRUCTIVES Arribats en aquest punt, les comprovacions numèriques de dimensionament ens porten a l’elecció d’un tipus d’ancoratge. Tot i això, caldrà tenir en consideració unes senzilles especificacions definides en els manuals tècnics Hilti, per a la correcta col˙locació de l’ancoratge especificat.

La qualitat de la fixació amb ancoratges disminueix quan:

Fadm = F175 · fG

s’utilitza un diàmetre de broca excessivament gran o insuficient el trepant realitzat no té la profunditat suficient i sobresurt l’ancoratge

Finalment, resta comprovar si la càrrega de l’ancoratge compleix la condició següent, respecte a la càrrega sol˙licitant (Fsol):

s’aplica un martell amb percussió on s’ha d’utilitzar sols rotació (ex: maó foradat) no es neteja el forat del trepant

Fsol ≤ Fadm

la profunditat col˙locació és insuficient

El procés de muntatge de la fixació, està dividit en quatre fases: 1a) Perforar el material base amb una broca (diamant o de metall dur).

2a) Netejar suficientment el trepat.

3a) Inserció de l’ancoratge especificat.

4a) Aplicació del parell de collament.

Tenint en consideració tot l’anterior, es pot dissenyar, calcular i executar qualsevol solució constructiva mitjançat ancoratges. El servei tècnic de Hilti ajuda a resoldre els problemes específics que puguin sorgir, tant en la fase de projecte com en la fase d’execució, donant, si es requereix, l’assessorament i realitzant el dimensionament més adequat en cada cas.

de

l’espessor del material base és inferior al necessari

EVA PEIRON HILTI ESPAÑOLA S.A. Oficina Tècnica

Entre la velocitat i la lentitud Vivim en un món cada cop més connectat i interrelacionat.

“L’aldea global”, que va profetitzar el teòric de la comunicació McLuhan, ha acabat construintse. I no és només la xarxa d’Internet la causant.

No podem obviar el desenvolupament dels transports per totes les vies, els mass media, el flux de capitals i de persones, les ONG, la caiguda del Mur de Berlín, els telèfons mòbils, els satèl·lits, etc., etc. I tot, a una gran velocitat. Una velocitat que ha afectat la vida de

les persones. Al respecte, es podria explicar la metàfora d’un passatger que viatja de peu en un metro i ha d’agarrar-se a qualsevol ancoratge si no vol caure.

A vegades, aquest ancoratge, front a tanta globalització, ha estat el que deia el filòsof Eugeni Trias: “el santuari local”. Potser convidria aplicar aquella màxima de “pensar universalment, actual localment”.

Avui dia, asseguren els experts, una persona ha de formar-se per canviar al llarg de la

33

seva vida de feina. Matisant diríem que, si no de canviar, sí de autorrenovar-se, i no només estrictament en el seu camp professional i tradicional. No podem ser aliens als reptes informàtics, a les telecomunicacions, al màrqueting, a la bona gestió administrativa, als nous productes, al nous horaris. Això sí, com deien els clàssics, amics dels punts intermedis i l’harmonia: “Festina lente” (Afanya’t a poc a poc).

EQUIPS

TAG Juny 2000

RESTAURACIÓ

Un monument anomenat Tarragona

S

i llegim a Ruskin, aprendrem que intervenir en edificis antics significa dotar-los d’una ànima nova. Per tant, aquestes intervencions no poden ser ni innocents ni ignorants. En tota intervenció hem d’assumir riscos i prendre decicions. Decisions que solament seran correctes si estan avalades per un precís coneixement d’allò sobre el qual volem actuar. Però, tenint en compte que no serveix cap raó per justificar una solució inadequada, crec que solament amb l’aportació de coneixements de caire arquitectònic, arqueològic, històric i sociològic podrem garantir un resultat final vàlid.

Un dels problemes que afecten les intervencions que es fan en el patrimoni arquitectònic és, en la meva opinió, la confusió de valors que existeixen i que afecten a camps disciplinaris diferents.

Així, no és el mateix intervenir que restaurar, ni reformar que rehabilitar, ni reutilitzar...etc...

Intervenció és tota actuació que es fa damunt d’un edifici construït.

Les intervencions poden ser simples si serveixen per respectar, conservar, mantenir i reparar, i complexes si serveixen per adaptar, transformar i reutilitzar el patrimoni.

Si revitalitzar vol dir tornar a donar vida a alguna cosa que ja la tenia i que l’ha perduda, difícilment amb l’arquitectura per si sola podrem revitalitzar un edifici. Conservar , en canvi, és mantenir alguna cosa en ús, tot tenint

TAG

Juny 2000

cura d’ella permanentment.

Podrem, per mitjà de l’arquitectura, cuidar l’estructura física d’un edifici, però per mantenir-ne el seu ús necessitarem d’altres disciplines, atés que els usos de les coses no els estableix l’arquitectura sinó la pràctica social.

Actituds protectores en aspectes constructius (manteniment, reparació i restauració), gairebé sempre es complementen amb canvis d’ús (reutilització, revitalització). Per exemple, si volem conservar un edifici industrial en mig d’una ciutat, la nostra actuació en la majoria dels casos significarà una transformació funcional de l’edifici, atés que una fàbrica actualment és incompatible amb un entorn densament poblat.

S’entén per rehabilitar un edifici dotar-lo d’una funcionalitat que no passa necessàriament per la que tenia anteriorment. Per tal de rehabilitar un edifici, molts cops s’han de fer obres de caràcter poc substancial. Aquests treballs, però, en cap cas han de representar un detriment del valor propi de l’edifici. La restauració, en canvi, té com a finalitat conservar o revelar els valors estètics i històrics d’un monument, i es fonamenta en el respecte envers els elements antics i les parts autèntiques de la construcció original.

Si tornem a Ruskin, ell pensava que intervenir en un edifici era com reescriure damunt d’un llibre imprès i, per tant, estava en contra de qualsevol intervenció. En

34

canvi, Viollet-le-Duc veia els edificis antics com una obra inacabada, que calia completar i fins i tot corregir. Per sort, les intervencions actuals proven d’establir un diàleg amb l’obra original sense assumir dòcilment la mentalitat de qui la va fer, ni arrassar les aportacions històriques o documentals que té. El respecte es configura com a condició prèvia i necessària.

La decisió de conservar la morfologia urbana de Tarragona a fi i efecte d’aconseguir una ciutat digna per tal que pugui ser enaltida a ciutat Patrimoni de la Humanitat no té res a veure amb la defensa d’uns llenguatges arquitectònics xabacans i torpes, gairebé sempre còpies dolentes d’arquitectures d’èpoques passades i reinterpretades de forma acrítica i ahistòrica. L’actuació conjunta i coordinada de tots els equips multidisciplinars que té la ciutat farà possible que siguin revelats els valors estètics i històrics d’aquest monument anomenat Tarragona.

ANTONI BLADÉ I RECHA Professor de Tecnologia de la Construcció

SORTIM

D’Albinyana a Bonastre en bicicleta gaudir de suaus desnivells, entre vinyes, garrofers i vessants cobertes del bosc baix mediterrani. Encara que la comarca és avui dia molt urba-

LA RUTA PAS A PAS

ALBINYANA

19,56 km2; 1.184 habitants; 198 m. sobre el nivell del mar.

Poblament humà ja a l’edat del bronze (pintures rupestres a la cova de Vallmajor). Esglèsia Sant Bartomeu, amb un antic absis romànic, nau gòtica i capelles laterals del segle XVIII. La cooperativa lcoal va recollir 6,7 milions de k. de raïm el 1999.

Reserva d’animals creada el 1972, ampliada amb Aqualeón a principi dels 80. Festa major, 16 juliol i 24 d’agost.

Km 0 - Sortim del bar Albinyana (c/ Bonastre) en direcció a Aqualeón. A uns 600 metres trobem un trencall que s’enfila cap a una vinya. Passem per sota una línia d’alta tensió i continuem recte.

Km 1,7 - Bifurcació: girem a la dreta. Comecem unes rampes al costat d’un camp d’oliveres que en porten a un collet (km 2,8).

Deixem una tanca a l’esquerra i iniciem la baixada.

Km 4 - Trobem un trencall a la dreta, però continuem baixant cap a l’esquerra. Desemboquem a un camí més ample, girem a la dreta al costat d’un dipòsit d’aigua.

Km 6,1 - 40 min. - Arribada a Bonastre. Descans a la petita plaça davant de l’esglèsia o a l’ombra de la morera que hi ha a la part del darrere del temple.

Tornada pel mateix camí.

Km 7,1 - Després de deixar a l’esquerra el cementiri, girem per un trencall a l’esquerra. Seguim els senyals del sender GR (dues franges: blanca i vermella) tot pujant. La pujada pot comportar petites dificultats, i algún tram s’haurà de fer a peu. El paisatge paga la pena.

Km 10 - Continuem pujant, tot deixant a la dreta una masia

35

nitzada, aquesta ruta ens apropa al Baix Penedès a partir del seu paisatge propi. El 100% del recorregut és pot fer sense baixar de la bicicleta. abandonada. Km 10,2: girem a la dreta per la pista que baixa fins arribar a una carretera enquitranada, la qual porta a l’ermita de S. Antoni i on arribarem continuant a l’esquerra. Des de l’ermita (335 m) es pot contemplar la vista del vall. Tornada per la mateixa carretera.

Km 14 - 1 h 40 min - Arribada al punt de sortida a Albinyana.

Tot i que aquest recorregut es pot fer per la carretera entre els dos pobles (reformada fa un any i mig), el recorregut en bicicleta de muntanya permet

BONASTRE

24,86 km2; 339 habitants; 182 m. d’altitud. Primers pobladors també cova de Vallmajor (troballes de destrals i sílex). Restes Iberes. Possible origen en el mot alastro, en llatí ‘oleastre’, o ‘terra de l’oli’. Durant la guerra dels Segadors, el poble va ser refugi d’altres viles dels voltants. Esglèsia de Santa Maria Magdalena, contruïda entre el 1833 i el 1850.

L’arquitecte modernista Josep M. Jujol - la seva mare era bonastrenca - va restaurar l’edifici (anys 40) i va fer el sagrari i el baptisteri.

Pau Casals hi va viure llargues temporades. Festa Major, 22 juliol i 22 de maig.

TAG Juny 2000