Tag 25

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

Març 2002 any VII núm. 25

SERVEIS

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 1 del migdia De 4 de la tarda a 7 de la tarda Dimarts: De 8 del matí a 1 del migdia De 3/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda Divendres: De 8 del matí a 3 del migdia

Visats: Vocal: Gemma Blanch Carme Vallverdú, Josep Anguera i Glòria de Solà i Rosa Hortoneda

Dimarts i divendres: De 8 del matí a 2/4 d’1 del migdia

TAG

Borsa de treball: De 9 del matí a 1 del migdia Servei d’inspecció: Josep Anguera AULA INFORMÀTICA Vocal: Gemma Blanch Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com Consultes i serveis: De 9 del matí a 1 del migdia De 2/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 M & B Advocats (Ignasi Boxó) Tel. 977 77 06 95

Oficina del Vendrell: Marta Porta C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) - C.P. 43700 Tel. 977 15 56 43

Consultes: De 9 del matí a 1 del migdia

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 2/4 d’1 del migdia

GABINET TÈCNIC Vocal: Gemma Blanch Dalmau.

Enric Casanovas, Lluís Roig e-mail: gabtec@apatgn.com

Papereria: Laia Singla

SERVEI DE BIBLIOTECA Responsable: Laia Singla Horari: de 9 a 1 del migdia de dilluns a divendres

Secretaria: Veronic Fernández Jornet Míriam Ferrer

OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com

Oficina de Reus: Yolanda Fernández Plaça Prim, 10, 4t Tel. 977 33 10 72

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocal: Josep M. Juncosa Director tècnic: Ernest Valls Formigons: Ernest Valls Química: Dolors Miquel Geotècnia: Cristina Molina

C.E.E.T. (Centre d’Estudis de l’Edificació de Tgna.)

Vocal: Montserrat Torrens

De dilluns a divendres: De 8 del matí a 1 del migdia De 3 de la tarda a 6 de la tarda

Març 2002

2

EDITORIAL

SUMARI

L’ENTREVISTA Antoni Marca i Ferrús, alcalde de Capafonts.

Pàgs. 4-5

Una professió en alça

ACTUALITAT Com afronten l’entrada al món laboral els nous arquitectes tècnics col·legiats a Tarragona.

Pàgs. 6-8

E

n un moment en què les xifres de l’atur han crescut en la majoria dels sectors, l’àmbit de l’arquitectura tècnica a Catalunya viu un bon moment des del punt de vista de l’ocupació. Arran de l’entrada en vigor de nova Llei de Riscos Laborals, del futur desenvolupament del Reglament de la LOE i de la bona conjuntura del sector de la construcció, la demanda d’aparelladors ha crescut considerablement, de manera que l’atur afecta pràcticament només als recentment llicenciats que busquen la seva primera feina. Tant les dades del recent informe sobre el mercat de treball del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona com les impressions dels nous col·legiats tarragonins d’enguany coincideixen en aquest punt, potser causat pel reduït contacte amb la realitat laboral diària dins del món universitari. Un altre dels problemes que troben els col·legiats que afronten la recerca de la seva primera feina és un cert desconeixement dels processos de documentació i tramitació dels encàrrecs, també, possiblement, per aquesta manca de contacte amb el món real durant el període de formació. Les dades indiquen que la meitat de les demandes d’aparelladors provenen dels àmbits de la construcció i la promoció d’habitatges, així com les referents a tècnics de projectes i d’obres, amb prop del 18% del total. Bones perspectives, doncs, per als nous aparelladors col·legiats de la demarcació

PATRIMONI Abelles, arnes i corral d’arnes.

Entorn del castell Nou de Torredembarra Pàgs. 9-14 ESPAI AL TEMPS Els hostals de Tarragona a finals del segle XVIII (I).

Un bergantí corsari negrer matriculat a Tarragona l’any 1819.

Pàgs. 15-21 GABINET TÈCNIC Quién debe firmar el Plan y el Estudio de Seguridad.

Els revestiments ceràmics: resistència a les gelades i als atacs químics.

Pàgs. 24-27 ACTIVITAT COL·LEGIAL El Col·legi inicia l’edició de manuals professionals.

Els Reis Mags visiten el Col·legi.

Pàg. 28-29 MEDI AMBIENT El programa de gestió de residus de la construcció (2001-2006) Pàgs. 30-31 SORTIM Una ruta per la Terra Alta i els Ports de Besseit (I) Pàgs. 34-35

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com Els criteris exposats als articles signats són

PORTADA: CELLER DE LA COOPERATIVA DE GANDESA, DE L’ARQUITECTE CÈSAR MARTINELL FOTO: JACK HOL

d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

3

Junta de Govern: PRESIDENT: Joan Prous Masdeu VICEPRESIDENT: Joan Milà Rovira SECRETÀRIA: Veronic Fernández Jornet TRESORER: Joan Mercadé Porta COMPTADORA: Pilar Coca Torrell

VOCALS: Gemma Blanch Dalmau Josep M. Juncosa Aragonés Montserrat Torrens Torrens Ramon Benedicto Gragera

Coordinació periodística i disseny: Nou Silva Equips Tel./Fax: 977 24 96 38 e-mail: silva@tinet.org Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG

Març 2002

L’ E N T R E V I S TA

Antoni Marca i Ferrús Alcalde de Capafonts

«Recuperant el patrimoni busquem un turisme de qualitat, sense massificacions»

TAG

Març 2002

A Capafonts neix el Brugent, afluent del Francolí, que va provocar fortes inundacions a Tarragona el 1994. Sembla que els aiguats també se’n van endur algunes de les fonts que donen nom al poble… És cert. Abans de l’octubre del 94 hi havia 53 fonts catalogades al terme, ara s’hauria de fer un altre recompte perquè bona part van resultar destruïdes o totalment ensorrades. Els aiguats van canviar totalment la fesonomia del terme, sobretot les zones de conreu. Al Pont Vell, per exemple, al camí de Mont-ral, l’aigua va passar uns cinc metres per sobre. Ara estem a punt de recuperar-lo. Es va començar a construir el segle XII, i volem que sigui declarat bé patrimonial d’interès local pel Departament de Cultura.

Hi ha més projectes de recuperació?

Doncs, sí. L’any passat vam posar en marxa la rehabilitació de la façana de l’esglèsia parroquial, d’estil barroc, amb un pressupost de 4,5 milions de pessetes. S’ha netejat la pedra i l’arreboçat és tot nou. A més, s’ha arranjat bona part de les cornises, que estaven molt decantades i fins i tot amenaçaven de caure; una altra herència dels aiguats. Ara hem iniciat la segona fase, rehabilitar la portada, també de pedra, i la porta, amb un pressupost d’uns 2 milions.

Paralel·lament, enguany comença-

L’alcalde de Capafonts al seu despatx al centre de Reus

rem una campanya per recuperar les campanes i el rellotge de l’església, i calculem que ens costarà prop de 3 milions. Com veus, volem guanyar atractiu cultural, a banda del natural que ja tenim.

4

La aposta pel turisme d’interior sembla força clara…

Exacte. Aquesta primavera, per exemple, enllestirem la restauració de l’ermita de la Mare de Déu de Barulles, una imatge de la

Una vista aèria de Capafonts, al cor de les Muntanyes de Prades

qual, d’alabastre i del segle XV, està ubicada a un altar lateral de l’església. L’ermita, que ja té teulada nova, està a uns dos quilòmetres del poble, una bonica passejada, i ja va ser restaurada cap el 1956. I enguany també tornarem a senyalitzar els senders i a arranjar bona part dels camins rurals del terme. Totes aquestes iniciatives es coordinen amb el Patronat de Turisme local, que es va crear el juliol de 2000, amb un web propi i un seguit de publicacions promocionals, com ara la guia sobre la capcelera del riu Brugent, que enguany s’ampliarà. Apostem pel turisme, sí, però de qualitat i sense massificacions; entre d’altres coses perquè, ara per ara, no podríem oferir uns serveis amb prou cobertura.

El futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades serà un tema important per a vostés.

Jo diria que Capafonts és el "rovell de l’ou" de les Muntanyes de Prades, però també crec que encara s’ha de debatre molt sobre aquest tema, amb la resta de municipis implicats i amb la

direcció de Medi Natural. Seria molt negatiu declarar una zona com a protegida, atreure visitants i després patir problemes per mantenir aquest atractiu. Pensa que avui dia, amb l’actual carretera, si un cotxe baixa i un autocar puja, ja tenim problemes, i hem hagut d’esperar fins l’any passat per tenir un telèfon públic, perquè Telefònica no ens feia gaire cas.

D’aquesta situació, els polítics només se n’adonen quan arriben al poble i es troben que els seus mòbils no tenen cobertura.

Però vosté també és polític?

No et pensis. Jo no sòc nascut a Capafonts, però de nen venia sovint de colònies, i fa vint-i-cinc anys vaig comprar una casa i em vaig establir-hi. De fet, aquesta és la meva primera experiència com a polític. Tot va anar molt ràpidament, quinze dies abans del termini per presentar candidatures ni m’ho imaginava que podria ser alcalde: no vam tenir ni temps de fer campanya el juny del 99.

Això només passa quan un coneix molt i és també molt conegut…

5

Mira, a Capafonts som uns 130 habitants, la majoria, sobre un 70%, gent gran, i, clar, hi tens molt de contacte. De fet, potser el projecte del qual estic més satisfet és el del centre social, amb prop de 100 m2 i una inversió d’uns 14 milions, que vam inaugurar l’estiu de 2000. Això sí que va ser recollir una demanda dels veïns.

Abans, almenys hi havia un bar al poble, però va decidir obrir només els caps de setmana. A Capafonts els caps de setmana la població augmenta força, i a l’estiu ens posem en prop de 300 veïns; més del doble.

Problemes d’aigua, suposo.

Sí, però no perquè faltés, sino perquè fins ara no podiem, digue’m-ne, "emmagatzemar-la".

Per això, abans que acabi l’any volem enllestir un nou dipòsit amb 300 m3 de capacitat, tot remodelant un antic projecte de fa 7 o 8 anys. L’actual, amb només 50 m3, s’ha quedat petit. A més, estan en marxa també les reformes de la piscina, que es va construir fa prop de vint anys i va patir també molt amb les inundacions del 94. Un altre projecte interessant és la pavimentació del carrer Barulles, i les noves normes subsidiàries, que volem aprovar abans de l’any vinent per controlar el desenvolupament urbanístic dels propers anys.

Fan venir ganes de comprar una casa i empadronar-s’hi…

Doncs ho tindries una mica complicat, perquè queden molt poques cases per vendre al nucli del poble, i la intenció és no fomentar la construcció de xalets unifamiliars o vivendes aïllades.

Per exemple, un fet que ens ha il·lusionat molt a tots el veïns del poble ha estat el naixement de la primera capafontina en prop de vint anys, el desembre passat. Es tracta de mantenir l’equilibri entre allò que volem millorar i allò que ja tenim.

TAG

Març 2002

ACTUALITAT

Nous col·legiats amb "mono" d’obra

A

peu d'obra, apegat al mòbil, amb reticències a passar l'horari laboral tancat en un despatx i optimista a mitjà termini pel que fa a la feina. Són els trets bàsics que defineixen bona part dels arquitectes tècnics col·legiats durant l'any passat a la demarcació. A partir d'aquestes premises, el perfil homogeni es disgrega en tot un seguit de casos personals.

Tot i amb això, hi ha encara un seguit de coincidències que fan pensar en alguna cosa més que simple casualitat. Com el nexe que es pot establir entre Eugènia Rubio (27 anys, del Vendrell) i el Jordi López de la Franca (28 anys, Reus). Els dos provenen de famílies de constructors i reconeixen la influència d'aquest entorn com un

«

Els nous col·legiats troben a faltar més contacte amb la realitat laboral durant el període universitari

»

TAG

Març 2002

factor més que els va portar a escollir la carrera. Ara, l'Eugènia treballa pel seu compte com a professional lliberal i el Jordi en un despatx com a coordinador de la seguretat de les obres. "Des de la posada en marxa de la nova llei de riscos laborals, existeix molta demanda en aquest camp per part dels promotors", explica Jordi mentre admet en veu alta que "no ho fan tant perque volen, sinò perquè hi ha un seguiment molt acurat del compliment de la llei per part de l'administració. Tal i com diu el meu cap, els inspectors de treball són els nostres millors

La meitat de les demandes de treball provenen de promotors i constructors.

A la imatge, una obra a l’Avinguda de Catalunya de Tarragona

comercials". Per la seva banda, l'Eugènia s'obre camí a poc a poc "aprofitant el bon moment actual del mercat. El més difícil quan

6

comences és conèixer a la gent.

Després tot és una cadena perquè una feina porta a una altre. A més -afegeix la vendrellenca- de vega-

Aspecte d’unes obres de pavimentació i dotació de serveis a una zona residencial

des la gent no sap que no fa falta encarregar treballs a un arquitecte, sinò que amb un arquitecte tècnic ja és suficient. Parlo, per exemple, de les llicències d'activitats".

L'Eugènia, però, considera que el fet de ser dona continua sent, a pesar de tot, un handicap: "Aquest encara és un món masculí i costa molt que confiïn en tu. Alguna vegada fins i tot et diuen que escolleixis tu el color de les rajoles perque ja tens experiència en aquestes coses de fer de dona de la llar". "Hi ha també una altra qüestió -assenyala-, que és la falta de formació que ens donen a la facultat sobre com enfrontar-nos al munt de paperassa imprescindible si et vols donar d'alta com autonòm. No ens preparen el suficient en els aspectes que estan més relacionats amb el món empresarial".

L'Eugènia s'ha dedicat en bona part a projectes de vivendes

unifamiliars en filera al Baix Penedès, que poc a poc s'ha convertit en la nova perifèria de la gran àrea metropolitana de Barcelona, amb la qual està molt ben comunicada. Aquest és també un dels principals focus de feina per a Josep Vilanova. Amb 55 anys d'edat i residència a Valls, va acabar la carrera d'arquitectura fa 30

«

Les empreses de taxació i peritatge són també una de les més importants fonts d’ocupació per al sector

»

anys. Ara fa prop de dos anys va acabar la d'arquitecte tècnic. ¿Les raons pel canvi?: "A hores d'ara hi ha una gran demanda d'arquitectes tècnics, que són els que realment treballen a peu d'obra i els que donen respostes a les necessitats de la societat. D'altra banda -assegura Vilanova-, el treball dels

7

arquitectes s'ha dirigit excessivament a un món un pèl elitista que permet fer coses molt bones en quant a disseny però que no es veu acompanyat d'una gran demanda de feina". Es defineix com "un home d'acció", així que no se sent massa a gust en un despatx. De fet, Vilanova rep la nostra trucada telefònica al seu mòbil quan es troba a Sarral per solucionar un problema de paviment aixecat arran de la darrera nevada. És clar que, alhora, reconeix sense embuts que li agradaria poder ensenyar els seus coneixements a la gent més jove, "amb molt més potencial que la nostra generació pel seu domini de la informàtica".

A la Meritxell Gispert, tarragonina de 29 anys, tampoc li desagradaria dedicar-se a l'ensenyament.

Però considera com una sortida laboral més fàcil la de treballar a peu d'obra: "Hi ha més moviment de gent i t'hi pots anar introduint de

TAG

Març 2002

resultar fàcil trobar feina un cop vaig sortir de la facultat. Es buscaven arquitectes tècnics sense necessitat de que tinguessin experiència".

El primer pas cap a l'experiència real va ser el projecte de fi de carrera per a tots ells. Uns projectes que combinen relació amb espais públics i privats, que contemplen des de la rehabilitació d'una masia a Vilafranca del Penedès fins estudis de viabilitat d'una promoció immobiliària al Vendrell, des d'una plaça o un edifici catalogat de Girona a vivendes unifamiliars de tres pisos i restaurant als baixos. Tot plegat, projectes que ajudaran a iniciar unes carreres que neixen, de fet, amb bons auguris.

Les dades estadístiques així ho reflecteixen. Un dels exemples prové de la borsa de treball del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.

«

La majoria dels nous aparelladors només pateix l’atur durant la recerca de la seva primera feina

Primera fase de l’aixecament d’un nou edifici després d’haver enderrocat l’antiga construcció

manera puntual". Gispert afirma que incorporar-se al món laboral "no em va costar gaire gràcies al conveni que hi havia signat entre Universitat i empreses.

L'avantatge, un cop acabada la carrera, és que els de l'empresa ja et coneixen". Però, alhora, hi ha contrapartides que són menys favoridores, com la possibilitat de què et mantinguin el contracte de pràctiques fins i tot un cop acabats els estudis. "Finalment vaig decidir posar-me a treballar com a profes-

TAG

Març 2002

sional lliberal -explica Gispert-, pel que em va ser d'un bon ajut la borsa de treball".

Per la seva banda, el tarragoní Francisco José Herrera, de 26 anys, va acabar la carrera ara en fa dos i està dins d'una constructorapromotora. És dels pocs que no creuen avorrida la feina de despatx i es la viva imatge de l'optimisme prudent: "Ara sí que el mercat laboral està bé. D'aquí a un parell d'anys ja ho veurem. El que sí que és cert és que em va

8

»

Durant el primer trimestre de l’any passat va rebre 256 sol·licituds, de les quals 48 per cent del total provenien d’empreses constructores o promotores, seguides de les procedents d’estudis d’arquitectura i enginyeria, que representen el 23 per cent, i per empreses de taxació i peritatge, empreses de materials i de l’Administració pública, els tres apartats amb un 4 per cent.

L’estadística confrontava les sol·licituds amb els 688 inscrits a la borsa. Els responsables del servei asseguraven, però, que la majoria dels professionals inscrits pretenen trobar un lloc de treball millor o busquen la seva primera feina.

Aquesta darrera impressió provenia del fet que, del total d’inscrits, el 75 per cent són menors de 35 anys.

PATRIMONI

Abelles, arnes i corrals d’arnes

A

La Bisbal del Penedès hi ha hagut una gran dedicació a les abelles i les arnes.

Gairebé a tots els soleis del peu de muntanya hi havia arnes que normalment es posaven sota els marges o s’encastaven dins d’ells.

De corrals d’ovelles tothom sap que n’hi ha, però coneixeu que també n’hi ha abelles? En un espai relativament petit dels territoris de La Bisbal i del Montmell n’he trobat cinc d’aquets corrals. N’hi ha dos que tenen el recinte exterior en bon estat. Un està situat darrera de la Roca Foradada i l’altre prop de La Juncosa, vora el torrent que baixa de Mas Campanera.

Tots dos corrals estan situats en un pendent força pronunciat, en un lloc arrecerat i encarat al migdia.

Els sitials de les arnes estaven col·locats sobre prestatges a la Roca Foradada i sobre una bancada i amb encastos a les parets al Montmell. L’espai del corral conssitia en un recinte rectangular d’uns 2,50 mts. d’alçada i amb un sol portal per accedir-hi. Dins del clos hi havia un petit cobert o pallissa per guardar les arnes que no servien i els estris necessaris per aquella activitat. El rocallís de la muntanya serveix de paviment del corral. Al cobert ensulsiat del corral d’arnes de La Juncosa encara s’hi troben arneres cilíndriques de la canya que recorden, en petit, les que es col·locaven a les cubelles dels cups per filtrar la brisa. El corral de la Roca Foradada amida interiorment 9,10 x 4,60 mts.

Els altres corrals d’arnes que

conec són a Mas Serè, a la muntanya de La Costa i a la Planta Joana. Tots tres estàn en mal estat i gairebé enderrocats.

A la hisenda de Mas Seré hi ha també un espai molt especial on s’hi guardaben arnes. Es tracta d’una balma o cova dins la roca que té la base de la boca tapada amb una paret on hi ha un portal per entrar-hi. A l’interior s’inclou un espai d’uns 30 m2 i la mateixa penya forma uns sitials o bancades naturals aptes per a posar-hi les cases de les abelles. La cova està arrecerada i ben orientada i a més a més a dins el refugi hi rajava un salic o degotís que fornia aigua a les abelles. Si acluquem els ulls i tirem enrera en el temps ens podem imaginar els antics pobladors del nostre territori lligats amb rústegues cordes baixant a buscar les saboroses bresques d’un feréstec rusc elaborat dins la coveta. A les parets d’algun abric de l’arc mediterrani han quedat pintades escenes com la que us descric i que donen fe d’aquesta activitat ancestral.

«

A la zona de la Bisbal del Penedès hi ha hagut sempre una gran dedicació a les abelles i les arnes

»

Entre les moltes còpies de papers antics que guardo a casa hi ha un plet promogut per diversos bisbalencs contra Francesc Carreras, de 28 anys, natural de Torredembarra. Les declaracions es van prendre al Castell de La Bisbal els

9

dies 3 i 5 de febrer de l’any 1576.

El senyor del castell era Bernat de Çalbà i el batlle, Mateu Papiol.

Els acusadors, Francesc Mayner, Joan Mayner, Jaume Ferrer, Felip Bondó i Jaume Francesc, amb edats compreses entre 28 i 70 anys.

L’acusat ja estava tancat a les presons del castell. Ningú l’havia vist robar les arnes però la gent creia que ell era el culpable i afirmaven que despres ensa que esta pres no se ohit a dir a ninguna persona que se haien robades. Qualificaven a Francesc Carreras de: lladre marganer, vagamundo, lladronet de abelles, lladre de gallines…

Transcriuré només la declaració d’un dels testimonis i us adonareu de la gran quantitat d’arnes que hi havia a La Bisbal en aquella època ja que a ell sol n’hi van robar més de cent. Es deia Jaume Ferrer. Era pagès, tenia 40 anys i sabia escriure.

Aquesta és la declaració que va fer: Sor. balle de aquesta part de quatre o, sinch anys tinch per compte que me han robades o, sacudides mes de cent arnes de abelles poch mes o mancho, per lo que sinch anys ha ne tenia mes de… y ara non tinch mes de deu o dotse y he sentit caxarne molts del present lloch y terme de la Bisbal de quels ne havien robades, y es veritat que dites arnes se te per cert que Francesc Carreras pages en lo present lloch de la Bisbal habitant vuy detingut en les carcers del present castell les robava, per lo que dit Carreras ne ha venudes a molts axí del present terme com

TAG

Març 2002

TAG

Març 2002

de les altres parts, y en particular a Pere Vidal, a Joan Pugibet del torrent, a Felip Bondom, al qual ne vené de una vegada deu o dotse cases, y a Antoni Pinyol menor tots dels present terme, de les quals reconegui dues de las que li havien robades en poder de dit Francesch Carreras que ditas dos arnas havia presas del Sol de la pineda den Roig, y es veritat que dit Francesch Carreras es tingut publicament per lo present terme y per altres parts per lladronet de abellas y de vagamundo, y tambe per lladre de gallinas y altres cosas y es veritat que lo diumenge antes de Nadal proppassat me robaren del corral de Francesch Mayner ahont jo tancava bestiar una borrega y dita borrega tinch suspita no me la haia robada dit Francesch Carreras, per lo que lo mateix dia lo veren venir Joan Busquets y Bernat Pugibet del present lloch deves dit corral y veren que aportava carn detrás la capa amagada, y dita carn he ohit a dir se ha menjada a sa casa, ahont tambe se diu publicament per lo present lloch se ha menjades moltes gallines que dit Carreras y un fill seu les roben a uns y altres del present lloch, y asso es la veritat del que jo se.

Jo Iaume Ferrer de ma propia ma firmo la present mia deposicio.

Finalment, en Francesc Carreras, tancat des de feia temps a les presons del castell, ja no pot suportar el seu empresonament i demana que el treguin d’allí i que el portin a servir el Rei a Itàlia, desterrantlo del terme de La Bisbal. Diu que si no ho fa així que el castiguin a remar durant cinc anys a les galeres reials. Havia d’estar molt desesperat per oferir-se voluntàriament a una condemna que no hi havia fill de mare que la pogues resistir.

«

Corral d’arnes de la Roca Foradada (La Bisbal del Penedès)

A la hisenda de Mas Seré hi ha també un espai molt especial on s’hi guardaven arnes

»

I no n’hi havia per menys, ja que en aquell segle el senyor de La Bisbal i governador d’Eivissa era el baró més fort de la zona que ara constitueix el Baix Penedès i podia administrar justícia sense haver de donar cap explicació a ningú, llevat dels casos de delictes de lesa magestat i d’encunyació de moneda falsa. Per això, qualsevol desgraciat podia podrir-se als calabossos del castell sense que ningú intercedís per ell.

Aquesta és la petició o reclam desesperat del dissortat Francesc Carreras: Molt Inlustre Sor. Francesc Careras pres detingut en las carsas del present castell a

10

molt tems patex en elas per so auferintse a prendre un destero voluntari de tot lo present terme y anar a servir a sa majestat a Italia per tems de dos anis imposat se pena de servir en las galeras de sa magestat per tems de sinch anis en cas de contrafacio per so soplico esser relaxat de ditas presons que a mes que fara lo de justisia dit Careres o rabra a singular grasia y marse lo aufisi de un humillment implorant.

Tots aquest fets també eren resultat de la gran activitat apicultora del segle setzè bisbalenc.

BENJAMÍ CATALÀ BENACH Arquitecte tècnic

PATRIMONI

Entorn del Castell Nou de Torredembarra DESCRIPCIÓ DEL CASTELL El Castell Nou torrenc és un castell-palau de planta quadrangular concebut com un cos únic i amb quatre torres als angles -una ha desaparegut- el cos baix de les quals s’inclina en talús.

L’edifici consta de planta baixa i entresol –concebuts com un cos únic-, planta noble i una tercera planta inacabada que sembla ser una iniciativa setcentista ja que no surt en els dibuixos de Torredembarra realitzats per l’enginyer Sebastien de Pontault més conegut per Beaulieu- l’any 1646.

La façana conté un cos baix de carreus amb claraboies per a l’artilleria i quatre finestres amb arquets; al bell mig d’aquest cos s’obre la porta principal, posterior a l’estructura general de l’edifici i sens dubte el seu element més destacable, arquitravada i emmarcada per dos parells de columnes toscanes decorades i amb el fust mig partit, que sostenen un entaulament coronat per un frontó corbat. El primer pis és de tàpia i presenta sis finestres rematades de manera alternativa per frontons corbats i triangulars. El tercer pis, amb sis finestres quadrades i força simples, es completa amb una cornisa dentellada que és el coronament de tot el conjunt. Finalment, els angles mostren un encoixinat de carreus grossos i ben tallats.

Les dependències de la construcció s’ordenen al voltant d’un pati central, pràcticament quadrat, de 35 metres de llarg per 32

d’ample, format per vuit grans arcades de mig punt, dues per banda, impostades sobre pilastres i enquadrades per pilars dòrics que sostenen un entaulament tangencial a l’arc, el fris del qual està decorat amb tríglifs i gotes. A la part esquerra del pati, sota el porxo, hi ha l’escala d’accés a la planta noble i, al fons, també a mà esquerra, es localitza la capella de Sant Joan Baptista. Entre la porta principal i el pati es troba un pòrtic, cobert per una volta d’obra cuita, de mig punt rebaixat i amb llunetes molt pronunciades, que hom suposa que fou bastida sota la direcció de Pere Blai.

LES OBRES CINCCENTISTES Els treballs del castell torrenc, conegut com el Castell Nou, començaren a la dècada dels anys seixanta del segle XVI per voluntat de Lluís d’Icard i d’Agustí1 que trobava inadequat i insuficient per a la dignitat de la seva casa el castell aleshores existent, que s’aixecava al lloc que ara ocupa la plaça situada enfront de l’actual edifici.

Gràcies als manuals notarials de Torredembarra del fons de l’Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Torredembarra, servats a l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona, sabem que, l’11 de maig de 1565, Pere Balasc, mestre de cases, signava una àpoca de 317 lliures i 15 sous per treballs realitzats a l’obra del castell. Vuit dies més tard, Bernat Castany, mestre de cases de Tarragona, canava les parets en

11

presència del mestre constructor Balasc i del procurador de Lluís d’Icard. El 2 de març de 1566, Salvador del Castillo, teulader biscaí, signava una àpoca per 229 lliures, 12 sous i 9 diners per una partida de calç, rajoles i teules subministrades per a l’obra del castell.

Mestre Balasc deixà la direcció de la construcció abans del 25 de març per tal com aquest dia Lluís d’Icard capitulava amb Peris de l’Àliga i Pere Castellet, mestres de cases de Tarragona, per continuar els treballs. Cinc mesos més tard, el 28 d’agost, ambdós mestres contractaven les voltes dels baixos i dels entresols a preu fet de cent lliures que serien pagades en quatre terminis. El 18 de març de l’any següent el senyor contractava amb Salvador del Castillo un nou proveïment de calç, rajoles i teules. Pel 13 d’octubre de 1567 s’havia fet obra nova per un valor de 309 lliures i 18 sous ja que aquest és l’import que cobren els mestres Peris i Castellar. El mes següent s’estava en condicions d’impulsar l’interior de la construcció, per això Lluís d’Icard signà un contracte amb el mestre Bernat Cassany per a la construcció de l’escala i altres elements decoratius de l’interior del castell per un import de 200 lliures. Pel maig de 1569 són uns altres els mestres que treballen a l’obra: els germans Sebastià i Bernat Font, mestres de cases tarragonins que, el dia 10, havien acordat amb el senyor torrenc la construcció de les voltes que mancaven a les quatre torres i a l’esquerra de l’entrada, així com les dels replans de l’escala princi-

TAG

Març 2002

TAG

Març 2002

pal i de l’escala per anar al celler, a més de tot això havien de fer "un arch doble entrant en lo castell en lo pati que serviran per tenir lo sostre de la sala"; el preu de tot plegat era relativament baix, 60 lliures, ja que anava a càrrec del senyor tota la "manobra necessaria pera dita obra es a saber calz y guix, portar la pedra, rajoles, claus, cordes, bastides, fusta per les bastides tot posat a peu de obra". El 25 de març de 1571 Joan Guiquec i Joan del Sal, ambdós biscaïns, contractaren amb Lluís d’Icard la provisió de 90.000 rajoles i 10.000 teules per un import de 145 lliures. Al cap de dos mesos trobem el contracte en què el propietari acorda amb el mestre de cases tarragoní Miquel Martí la construcció de les onze voltes situades "sobre lo entre suellos" i val a dir que aquesta capitulació ens permet saber que Pere Blai havia dirigit la construcció d’una volta que es trobava "en ves lo portal del castell" i que ben segur era la del pòrtic situat davant el portal principal; aquesta feina fou avaluada en 96 lliures. Pel gener de 1576 la fàbrica es trobava en un estat de construcció molt avançat i Lluís d’Icard considerà arribada l’hora de començar a pensar en els detalls de l’interior com ara la portalada de la sala, la llar de dita estança o els balustres de l’escala que, des de la planta baixa, duia al pis noble, i per això es desplaçà a Tortosa on, el dia 11, acordà amb el picapedrer Vicenç Bruel l’arrencament de tretze peces de jaspi per a la portalada de la sala, cinc per a la xemeneia de la sala, una de quadrada, "para tenir las balustres de la escala" i amb un volum suficient per permetre esculpir-hi una bola com a coronament i dos blocs en els quals s’havien d’esculpir escuts dels Icard. Quatre mesos més tard l’apoderat del senyor i els mestres Salvador Ferran i Antoni Planmida feren balanç de l’obra feta fins

Vista exterior del castell-palau amb l’escut de la vila en primer pla

aleshores i fan notar que "faltava acabar lo portal principal y los cordons dels baluarts". Les darreres notícies que tenim de les obres cinccentistes són del 20 de juliol de 1576 i del 5 d’abril de 1578 i corresponen als contractes establerts amb Joan Sanç i Joan Mas, arrencadors de pedra de l’Arboç i Tarragona, respectivament, perquè cadascun arrenqués un miler de quarteres de pedra de les pedreres d’Altafulla.

LA CAPELLA DE SANT JOAN BAPTISTA Es troba al fons del pati, a mà esquerra i s’hi entra per una sola porta. És de planta rectangular, coberta amb volta de canó decorat amb cassetons, i tot fa pensar que, a l’igual que el pati i les finestres rectangulars que s’hi obren, podia ser d’una etapa constructiva pos-

12

terior a la del conjunt principal del castell. L’any 1791 es trobava en un estat de conservació perfecte i, fins i tot, millor que en altres èpoques ja que, com diu Mn. Plaza, havia "mejorado en la decencia i hermosura interior de las paredes i bóveda, en los utensilios i ornamento del altar i maiormente en el surtido de ornamentos para celebrar" i afegia que estava segur que encara "mejorará más según la conocida piedad del Excmo.

Señor Conde de Santa Coloma".

La capella no era pas un oratori privat ja que estava concebuda com a pública. Aquesta condició sembla que restà en oblit a la segona meitat del segle XVIII i per tal que seguís essent considerada com a tal, el comte de Santa Coloma, el 4 de setembre de 1791, sol·licità a l’arquebisbe Armanyà que la declarés pública i que així fos considerada "en lo successivo".

Foto publicitària municipal del pati interior (Foto: Tjerk van der Meulen)

Armanyà, bon punt rebé la petició, comissionà al Dr. Manuel Plaza, rector de Torredembarra, l’elaboració d’un informe sobre "la situación, estado y circunstancias actuales de la questionada capilla" i li donà autoritat per declarar en nom seu si la capella s’havia de tenir per pública i gaudir, conseqüentment, "de poder en ella oir los fieles misa, cumplir en las fiestas de precepto de oirla".

El rector Plaza lliurà la seva declaració el dia 20. Feia constar que la capella "es i debe ser tenida por pública, i en calidad de tal gozar las prerogativas de semejantes capillas" i assegurava que la gent hi havia anat sempre a escoltar missa i, molt especialment, en la diada de Sant Joan Baptista, en què s’hi feia un ofici solemne amb sermó a càrrec de l’obtentor del benefici annex a la capella.

L’arquebisbe Armanyà considerà positivament l’informe del

rector Plaza i el 4 d’octubre reafirmà la condició de pública de la capella del castell.

En els nostres dies la conservació de la capella respon als molts anys d’abandó que ha patit, però destaca el bon estat de la volta; estem segurs, però, que aviat li arribarà la restauració i podrà tornar a lluir com en altres èpoques.

L’INVENTARI DE L’ANY 1803 El 13 de desembre de 1803, Joan Gibert i Roig, comerciant de Torredembarra i apoderat del comte de Santa Coloma, prengué possessió de la baronia torrenca en nom del seu senyor i aprofità l’ocasió per efectuar l’inventari del que hi havia al castell.

Segons l’inventari, la residència senyorial disposava de menjador, una cuina petita al costat del menjador, set estances, un armari

13

encastat, una quadra, una habitació al costat de la quadra, la cúria i un magatzem.

En el menjador hi havia dinou cadires pintades de color caoba i amb el seient de boga, una taula rodona en bon estat, dues mitges taules ovalades de fusta de pi i una cistella gran de sarga i canya.

En la cuina petita situada al costat del menjador, hom podia trobar dues taules iguals, un banc gran i onze cadires de boga pintades de blau; les taules estaven en bon estat, però el banc i les cadires havien fet molt servei.

Prop de la cuina es trobaven dues estances que contenien sis llits pintats i un banquet, la primera, i vuit cadires de color caoba, la segona, tot en bon estat; en les parets d’una d’aquestes dependències hi havia un armari encastat dins del qual hi havia una font de "losa fina para la guarnición de una mesa bastante".

Seguien altres dues estances: la primera contenia un escriptori de color caoba, una tauleta i vuit cadires de color caoba, i la segona una taula amb un banc respatller A continuació es trobava la cuina amb una taula i un banc, tot molt usat.

En una altra estança hi havia vuit llits de tres posts i un de quatre, una arquimesa i una tauleta.

En una quadra que deuria emprar-se com a magatzem, s’hi trobaven quinze cadires de vaqueta sense braços i sis amb braços, dues taules molt antigues, una d’elles amb pedra al mig, vuit quadrets pintats de fruites i dos miralls molt antics amb marcs negres.

Al costat de la quadra hi havia una habitació amb catorze cadires de vaqueta sense braços, un llit amb quinze cuixineres i vuit matalassos, una tauleta amb pedra encastada, sis quadres i altres dos quadres, l’un de la Mare de Déu de la Mercè i l’altre de Sant Antoni, dues vidrieres per a les

TAG

Març 2002

reixes i un quadre antic de Sant Joan Baptista.

En una altra cambra s’hi trobaven vuit cadires grans i dues de petites, un cofre que contenia: tretze màrfegues, el parament d’un llit d’indianes vermell, nou cobrellits d’indianes, un cobertor de seda, tretze tovalles, deu tovallons, tres cortines de tela blanca, una vànova, disset llençols, tres eixugamans, sis coixineres i un caixó dins el qual hi havia un seguit d’estris litúrgics.

A l’estança següent només hi havia un orinal de vidre i una baca de cuiro per al cotxe.

A continuació venia la cúria amb una taula llarga de noguer amb dos calaixos i tres cadires pintades i amb el seient de boga.

Per últim trobem un magatzem en què hi havia un vas de sepultura de marbre amb una figura jacent i les quatre escultures de marbre del lateral de l’esmentat vas.

ques, cortaron bosques, talaron tierras, y estas quedaron incultas o abandonadas", i per tal de sanejar la seva economia i atendre les despeses de la seva casa no trobà millor solució que la de despendre’s d’una bona part de l’antic patrimoni vinculat. És dins d’aquesta línia d’actuació que cedí, el 12 de maig de 1842, a Josep Safont per 606.647’14 rals "todas las fincas de todas clases, campos, bosques, molinos, viñas, huertas, etc., correspondientes al condado de Santa Coloma y los castillos que le pertenecían en diferentes términos de poblaciones en las provincias de Barcelona, Tarragona, y Lérida, con la sola excepción del palacio de la villa de Santa Coloma" i no cal dir que entre les propietats alienades figurava el castell torrenc.

L’ALIENACIÓ VUITCENTISTA

El 7 de setembre de 1998, després de més de cent cinquanta anys d’abandó, van començar les obres de rehabilitació del castell que, tot i no estar encara enllestides, han permès convertir-lo en la seu del consistori torrenc i en un lloc d’equipaments culturals.

Les dependències d’ús polític se situen a la segona planta, mentre que els serveis tècnics municipals s’allotgen a una tercera planta de nova construcció que ha rescatat part del cobriment originari de l’edifici.

El projecte restaurador preveu la reconstrucció de la capella de de Sant Joan i la reutilització del semisoterrani i la planta noble del castell per a usos culturals.

La iniciativa del consistori torrenc, propietari de tres quartes parts de l’immoble, de rescatar de l’abandó en què es trobava aquest símbol de Torredembarra i una de les joies renaixentistes del Camp de Tarragona, mereix tots els elogis

En publicar-se les lleis desvinculadores de 1836 i 1837, el comte de Santa Coloma demanà de poder-s’hi acollir. Això no ens ha de sobtar pas ja que Joan Baptista de Queralt fou un dels pocs nobles catalans que durant el Trienni Liberal acceptà el decret sobre desvinculació de béns d’aleshores i l’aprofità per alienar propietats per un import de 534.538 rals.

Si hem de creure els encapçalaments de les diverses escriptures de venda de les propietats vinculades, el comte havia "sufrido, como otros muchos de su clase, incalculables pérdidas en sus intereses, a causa de los públicos desgraciados acontecimientos ocurridos en estos Reynos desde mil ochocientos ocho hasta el presente, en cuyo período se aumentaron ecsesivamente las contribuciones, se le quemaron casas, devastaron bos-

TAG

Març 2002

EL CASTELL EN L’ACTUALITAT

14

i és un exemple a seguir per altres ajuntaments que, pel que fa al seu patrimoni, es troben en situacions semblants. Esperem que així sigui.

NOTES 1. Era fill de Cristòfol d’Icard i de Vilaragut, senyor de Torredembarra, i d’Isabel d’Agustí i Albanell, i cosí germà de Lluís de Ponç i d’Icard. El 1546 es casà a Lleida amb Isabel de Carcasona; aquest enllaç li suposà la possessió de la senyoria d’Almenara d’uns molins d’arròs, farina i draps als voltants de Lleida. Del 1551 fins al 1580 ocupà el càrrec de batlle general de Catalunya.

Morí a Tarragona el 4 d’abril de 1580 i les seves restes mortals foren traslladades a Torredembarra.

Bibliograf ia consultada CARBONELL I BUADES, Marià, L’escola del Camp de Tarragona en l’arquitectura del segle XVI a Catalunya, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IB, 1986.

L’Escola del Camp i l’Arquitectura del Renaixement a Catalunya, Barcelona, Fundació Caixa de Barcelona, 1990.

FULLANA, Miquel, Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, Mallorca, Editorial Moll, 1974.

GARRIGA, Joaquim, L’època del Renaixement s. XVI, Barcelona, Edicions 62, 1986.

CONGOST, Rosa, "La família Safont, el comte de Santa Coloma i la revolució liberal", Recerques, 22 (1989), p. 83-94.

LIAÑO MARTÍNEZ, Emma, Inventario artístico de Tarragona y su provincia, volum tercer, Madrid, Ministerio de Cultura, 1983.

RICOMÀ VENDRELL, F.X., "Notas sobre el castillo de Torredembarra (siglo XVI), Quaderns d’Història Tarraconense, II (1980), p. 77-98.

ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J, "Torredembarra", dins El Camp de Tarragona, Barcelona, Fundació Gran Enciclopèdia Catalana, 1982, p. 136-141.

ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J, "Aportació al coneixement d’alguns elements del castell Nou de Torredembarra (1576)", Estudis Altafullencs, 21 (1997), p. 7-12.

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV

ESPAI AL TEMPS

Els hostals de Tarragona a finals del segle XVIII1

E

ls governants de l'Espanya Il·lustrada entenien que una bona xarxa de carreteres i camins era imprescindible per modernitzar el país, i consideraven que el sistema viari espanyol estava lluny d'igualar en qualitat el dels principals països europeus. Però qualsevol projecte de renovació de les vies de comunicació calia complementar-lo amb una reforma dels vells hostals de carretera, viles i ciutats per fer-los més còmodes als viatgers, fossin traginers, carreters, comerciants, pagesos, o persones distingides.

Per tal de planificar aquesta reforma a Catalunya, el 30 de setembre del 1781 el comte de Floridablanca ordenà a l'Intendent General del Principat que l'informés de: a).- Les «posadas y ventas» que presten servei a les carreteres principals, llocs i ciutats de la seva jurisdicció, capacitat de cada una, i nom del propietari i del llogater si l'edifici era de lloguer, per tal de saber les que calia reformar per fer-les més còmodes a «los caminantes en sus diferentes clases y estados, y para la colocación, seguridad y descanso de los carruages y bestias», i les que calia crear de noves; i b).El preu d'hospedatge, consumicions i comestibles que cobraven els hostalers, i els que, al seu criteri, es podien moderar.

El 23 de novembre l'Intendent traslladà l'ordre al Corregidor i Governador de Tarragona Agustín de Iraola, i aquest el 15 de desembre demanà a l'Ajuntament un

Antiga placeta de l’Hostal, al extrem del carrer Ferrers, tocant al carrer Salines de Tarragona

informe sobre els hostals de la ciutat i terme. El regidor Joan Pau Font, encarregat de fer-lo, necessità tres mesos per enllestir-lo i quan el 12 d'abril del 1782 el remeté al corregidor, aquest, considerant que no contenia totes les

15

dades que demanava, el retornà i reclamà amb urgència un nou informe que detallés «los demás puntos que comprende la expresada orden del Sr. Intendente». El document que es reclamava s'envià al Corregidor el 27 d'abril.

TAG

Març 2002

Semblava que es podia donar per acabada la petició d'informes sobre els hostals, però un any i mig després, el 9 d'octubre del 1783, el Corregidor fèu saber a l'Ajuntament que «El Rey desea saber el adelantamiento que han tenido las Posadas, especialmente las de carrera principal, y para evacuar Yo con el debido acierto y conocimiento las órdenes con que me hallo, me responderá V.S. …las preguntas siguientes». Es tractava de set preguntes que coincidien amb les del qüestionari del setembre de l'any 81. Només diferien les que es referien a preus que eren més extenses. A més, anaven acompanyades d'un imprès que tractava d'unes «Reglas y providencias que deberan tener presentes y observarse com mayor exactitud y puntualidad por los Posaderos y las Junticias de los pueblos en que hubiere posadas y mesones».

«

Per ordre del comte Floridablanca, es van fer informes municipals sobre els hostals

»

Els informes municipals enviats al Corregidor donen a conèixer el nombre, capacitat, estat i característiques dels edificis, preus i altres particularitats dels hostals tarragonins. Els comentaris que hi fem són la base d'aquest article.

A la ciutat hi havia dos hostals, el de Sant Antoni situat al carrer de la Mercè i el del Roser al dels Ferrers. Els regien els hostalers Feliu Fàbregues i Ramon Recasens. Els dos tenien l'immoble llogat, respectivament, a Jaume Rossell, d'ofici teixidor, i a Manuel Bonafós, cirurgià, pel preu de 80 lliures anuals, «que no es excesivo».

L'hostal de Sant Antoni era un casalot «bastante capaz pero

TAG

Març 2002

muy descompuesto». Disposava de vuit habitacions petites, dues amb alcova, i una de gran de quatre llits de cabuda, a les quals s'accedia per «La escalera principal [que] es enteramente incómoda, derecha y sus escalones altos y gastados».

Tenia nou llits parats, sis amb matalàs, i tres sense. El servei era «nada decente, [nada] limpio» i «la luz muy escasa». La cuina reduïda, i el mejador espaiós, per bé que «sin ninguna distinción». A l'entrada, de petites dimensions, només hi cabien dos carros o cotxes, i encara «embarazando el paso». L'estable era suficient per 24 animals, i «para lances de mucho concurso» disposava, al costat, d'una peça sense llum on s'hi podien encabir 24 animals més.

L'hostal del Roser comptava amb 4 habitacions sense alcova, «bastante decentes, limpias y grandes», dues d'un llit i dues de dos. Tenia parats sis llits, cinc amb matalàs i un només amb màrfega.

La sala era gran però amb una part del sostre mig enfonsat. L'hostaler vivia en un entresol de dues habitacions amb alcova. A l'entrada només hi cabien dues caleses tan apretades que dificultaven l’accès a l'estable, en el qual s'hi podien ficar 18 animals. Al costat de l'entrada hi havia la cuina, petita, i el menjador «muy decente y limpio».

A la part posterior de l'edifici es trobava un corral o pati, a una fondària de 10 o 11 vares de l'entrada, des de la qual s'hi baixava per una escala. Si considerem que una vara de Tarragona equivalia a 0'780 m., resulta que el pati es trobava entre 7'80 i 8'25 m. sota del carrer dels Ferrers, sens dubte al carrer de Sant Domènec.

A criteri de l'Ajuntament els hostals no reunien condicions per estatjar «gente de distinción y carácter», i calculava que una reforma en profunditat de l'hostal

16

de Sant Antoni per posar-lo en estat de poder prestar un «alojamiento decente», costaria unes 4.000 lliures, i el del Roser, un miler.

Els hostalers no estaven obligats a comprar en botigues, forns i tavernes de privativa municipal.

Podien fer-ho on volien, a l'engròs o a la menuda. Pel que fa al preu dels àpats cobraven: «A los de distinción por lo que llaman Taula de Hoste», 5 rals, i als carreters, traginers i «demás gente plebea» segons els plats que demanaven.

Si els clients es portaven el menjar perquè l'hostaler els el guisés, el preu depenia de la llenya, carbó i espècies que consumien.

Als hostals es venia als viatgers pa, vi, oli, arròs, llegums i altres articles al mateix preu que a les botigues de la ciutat, «solo que al Mesonero por su trabajo que huviera tenido el Pasagero de ir a comprarlo en las tiendas o lugares que se venden, se regula una muy corta ganancia». Per exemple, si un pa costava 4'5 quarts en cobrava 52.

Dormir una nit en un llit net amb màrfega i matalàs costava un ral d'ardit i sense matalàs cinc

«

Es venia als viatgers aliments i altres articles al mateix preu que a les botigues

»

ardits.

El preu del pinso per animals era d'un ral i sis diners d'ardit per dia, i el de la palla, de dia 12 diners d'ardit, i de nit un ral «por cada caballeria mayor», i tres quarts per cada cavalleria menor.

L'Ajuntament creia que si els hostals es restauraven i els preus es moderaven amb els dos n'hi hauria prou per tenir cura dels viatgers que «suben a esta ciudad», perquè la majoria s'estatjava a l'hostal que es trobava a la carretera de Barcelona, a un quart

d'hora de la ciutat, al del port, i als dos que hi havia a la sortida del terme a la carretera de Tortosa, a una hora i mitja de Tarragona.

L'hostal del port.- A l'informe, l'Ajuntament sostenia que era necessari un hostal al carrer del Port, «paso principal» dels carruatges que feien la ruta Barcelona-València, o es dirigien cap a Saragossa, i lloc de destí del «mucho carruage y caballerias de todo el Campo de Tarragona que conduce géneros para el embarque o vienen a buscarlos de desembarco». Declarava que tenia l'exclusiva o «privativa» d'establir, i el dret d'arrendar, un hostal al port, però que no havia pogut edificar-lo perquè costava unes 9.000 lliures3. No obstant, tenia arrendada la «privativa» per 335 lliures anuals a Josep Santacana, i aquest havia habilitat per hostal una casa llogada a la Sra. Maria de Castellarnau, pel preu de 82 lliures anuals, al carrer del Port. Però la casa massa petita per a la funció que se li havia assignat (només podia parar dos llits), no era gens còmoda «para personas de alguna distinción», i estava mancada de pati per a carruatges i animals, que havien de quedar-se al carrer.

El preu de dormir era igual al dels altres hostals, i el dels àpats, tant el dels viatgers de «distinción como de segunda clase», el del cost dels aliments que consumien més un terç que carregava l'hostaler. Així, per exemple, si el preu de mercat és de «diez reales, cobra quinze reales de ardites que es una tercera parte más del valor».

Les cavalleries majors pagaven de pinso 13 quarts, i de palla 9 quarts de dia i 13'5 de nit; i les menors, 7'5 quarts tant de pinso com de palla nit i dia.

L'hostal de la Farigola.Situat a la carretera de Barcelona, a 15 minuts de la ciutat i a mitja jornada de l'hostal de la Figuereta

en direcció a Barcelona. Era propietat de l'hostaler, Francesc Serra. En un pati hi cabien tres carros, i a l'entrada de l'hostal dos més. L'estable era suficient per a 40 animals. El pis de dalt tenia quatre cambres bastant «decentes», però petites. Tanmateix, si de dues se'n fes una amb alcova, l'hostal podria allotjar persones de «algún carácter». La cuina tenia forn de coure pa, i per al servei

«

La indústria hostalera tarragonina no passava de mediocre, com a la resta del Principat

»

aigua abundant que treia de dos pous i una cisterna.

Per dormir una nit en llit, màrfega i matalàs, cobrava 1/2 pesseta.

Els àpats costaven: menú de «taula d'hoste» per a persones distingides 1 pesseta, i per a les que no ho eren, 3 rals; als traginers, carreters de carros de transport i cotxers, considerant el benefici que donaven «por detenerse frequentemente quando pasan,como por el ganado que llevan», els cobrava 2 rals. El preu del pinso variava segons el cost de la civada, sobre el qual hi carregava 2 rals ardits per quartera. La palla de dia no la cobrava, i la de la nit costava 1 ral per cavalleria.

Cases de dispesa.- A la ciutat, de declarades i regides per professionals n'hi havia dues: la de la Rosa a la plaça de la Font, i la de la Coloma a la baixada del Roser.

També hi havia unes quantes cases particulars no declarades, que "acogen a los transeuntes por especial beneficio".

D'aquesta informació deduïm que fa uns dos-cents vint-i-cinc anys, la indústria hostalera tarragonina no passava de mediocre.

Un parell d'hostals rònecs eren el perfecte exponent de l'ambient que regnava en aquella ciutat anè-

17

mica d'uns vuit mil habitants, ofegada per unes tristes fortificacions, sense port, orfe d'indústria i d'escàs comerç. Els hostalers contemplaven desanimats com els carruatges que transitaven per l'antiga Via Augusta en direcció a Barcelona o a Tortosa i València, sense cap raó que els obligués pujar a la ciutat, passaven de llarg o paraven en algun dels hostals de la carretera. El propi Ajuntament reconeixia que amb la quinzena de llits parats que sumaven els dels dos hostals eren suficients per acomodar els escassos viatgers que paraven a la ciutat. El negoci d'hostaler podia donar per anar tirant, però no per fer inversions en la reforma d'uns rònecs edificis indispensable per poder-hi estatjar gent «de alguna distinción».

De tota manera és possible que si estessim en condicions de comparar els nostres hostals amb els d'altres llocs de Catalunya, potser hauríem d'atenuar la crítica.

NOTES 1.- La documentació consultada per escriure aquest article ha estat extreta dels llibres d'actes municipals de Tarragona (Arxiu Històric de Tarragona) de: any 1781, doc. 45 de 15 de desembre; any 1782, docs. 77, 87 i 92 de 12, 19 i 24 d'abril; i any 1783, docs. 76, 158 i 169 de 14 de maig, 9 d'octubre i 8 de novembre.

2.- La moneda de compte a Catalunya era la lliura i els seus divisors, sous i diners, però la moneda menuda efectiva, que era la de més circulació en els hostals, era: de plata, la pesseta provincial, equivalent a dos rals, el ral i el mig ral, conegut també per ral de billó; de coure, les peces de 2 quarts, d'1 quart o xavo de quatre maravedisos, les de xavo de dos maravedisos, i les d'un maravedí 3.- Feia una vintena d'anys -l'any 1763- que l'Ajuntament havia demanat a l'Intendent una autorització per a construir un hostal al port en un pati de 104 x 84 pams, situat a la part del baluart de Sant Carles. Es pressupostà en unes 4.730 lliures, però el projecte no prosperà probablement per manca de cabals.

JOSEP M. RECASENS COMES Historiador

TAG

I

Març 2002

ESPAI AL TEMPS

Un bergantí corsari negrer matriculat a Tarragona l’any 1819 EL MARC JURÍDIC DELS CORSARIS: LA PATENT DE CORS

TAG

Març 2002

Direm, a grans trets, que la patent de cors era una llicència atorgada pel sobirà o els seus representants a favor d’un capità o patró i la seva tripulació, per a lluitar contra l’enemic de l’Estat en el mar. Aquesta llicència els classificava com a contendents, i els que no la tenien eren considerats com a pirates i, per consegüent, com a delinqüents. L’any 1356 Pere IV d’Aragó, a fi de reglamentar aquesta activitat donà unes ordinacions sobre certes regles que es deuen tenir en los armaments de corsaris particulars. Ferran el Catòlic permeté, per cèdula datada a Saragossa el 30 de juny de 1498, als guipuscoans i biscains anar en cors. El 1525 Joana I de Castella, dita la Boja, i l’emperador Carles facultaren als seus vassalls armar-se en cors, excloent-hi el Mediterrani.1 Felip IV, el 24 de setembre de 1621, dicta l’Ordenança General de Cors, on s’especifica, entre altres coses, els enemics que s’han de combatre, com: Turcos i Moros i recomana el tonatge que han de tenir els bastiments: han de ser de porte de trescientas toneladas abaxo, i com repartir-se el botí: al terç vizcayno. López Nadal ens diu que aquest sistema de repartiment permetia als armadors recuperar la inversió i en treien dues terceres parts: una per lo buc i una per lo canó de benefici net.2 En el segle XVIII la monar-

Carregament d’esclaus negres, previ el seu engrillonament. «Navíos y veleros» Vol. 3, Barcelona, Planeta-Agostini, 1993, p. 801

quia va promulgar diverses ordenances, i les dues últimes foren les de 1794 i 1796, aquesta darrera vigent fins què Carles IV en dictà una de nova, el 20 de juny de 1801, en la qual s’assenyalaren les formalitats i requisits necessaris per armar un vaixell en cors. El contingut d’aquesta ordenança es va arrodonir amb les addicions dels anys 1803, 1804 i 1805 i les ordenances de matrícules de mar de 1802, on els articles 6, 7, 8 i 9 fan referència al mateix tema.

Aquesta ordenança va romandre vigent fins la declaració de París de 1856.3 La persona que volia dedicarse al cors havia d’adreçar una instància al Comandant Militar de Marina de la seva província, sol.licitant la patent. Es feia constar el tipus d’embarcació, arqueig, armes o tripulació de què disposa-

18

va. Se’ls facilitava ajuda de personal, armes i l’ajornament de pagament fins un termini de sis mesos.

Si l’activitat era molt reeixida es recompensava amb privilegis de noblesa, pensions, etc.4 Concretament d’aquesta autorització se’n deia: Real Pasaporte de Corso y Mercancía para los mares de...5 L’ARMADOR EN CORS Era la part més important d’aquesta societat, car l’exigència d’invertir grans capitals per a finançar una empresa com aquesta el convertia en l’amo absolut.

Sense ell no hi havia cors, la prova la tenim en els favors reials concedits a l’armador. En l’origen social dels armadors hi trobem: des del rei Carles II, el 1684, a virreis, nobles, mercaders, capitans, patrons, etc.

nissagues marineres. Homes amb una gran experiència en les arts de la mar els facultava per a menar-los a bon port. Aquests coneixements empírics els podem fer extensius a bona part de la tripulació. Els oficials, amb estudis nàutics, sortits de l’escola rebien el títol de pilotí, que es convertia en el de tercer pilot a l’acabament del segon viatge a Amèrica, en el de segon pilot als tres viatges i primer pilot al cinquè. Eren viatges rodons en tornada al port base.9 En l’organigrama de govern de a bord, un element important era el contramestre (nostramo). Es tractava d’una persona de mar experimentada i amb dots de dirigir amb eficàcia, i era el cap de la marineria. Distribuïa el treball d’acord amb el primer oficial i fins i tot aconsellava al patró en el repartiment dels guanys quan s’anava a la part.

També algunes ciutats armaven naus en cors per a perseguir l’enemic i permetre així el comerç i la pesca pròpia. Com exemple direm que l’any 1779, les forces vives de Reus bastiren una balandra armada amb catorze canons i una tripulació de 100 homes per a dedicar-la al cors, amb el nom de "Mare de Déu de la Misericòrdia".

La justificació de la seva construcció i aparellament, segons es fa constar en l’escriptura de contractació, és a causa d’estar Carles III amb guerra amb el rei de la Gran Bretanya i també perquè les nostres costes havien restat desprevingudes dels necessaris auxilis per fer front als embats dels corsaris, tant algerians com maonesos, els quals eren els que més entorpien el comerç reusenc. El seu finançament es féu mitjançant l’emissió de 306 accions, les quals foren subscrites per un total de 330 socis, amb un capital social de 30.600 lliures.6 El Consolat de Comerç de Tarragona el juliol de 1810, per assegurar la protecció de la marina mercant, va armar dos vaixells en cors, amb les despeses a càrrec dels comerciants inscrits en el Reial Consolat.7 A finals de l’any 1822 la seguretat a les nostres costes encara era molt precària, si tenim en compte els tractes establerts en l’escriptura de compravenda a terminis de la meitat d’un llaüt propietat d’un armador de Tarragona a un altre de Vilassar. En les clàusules de pagament es fa constar, que en cas de la captura de la barca i mort del seu comprador, els hereus hauran de liquidar la quantitat romanent.8

En aquell temps la vida d’un mariner, en circumstàncies normals, era molt dura, especialment quan sovint havia de fer de tripulant i soldat alhora. Normalment la tripulació es nodria de la classe social més baixa i empobrida, i per això resultava difícil de dominar, i segons diu P. Gosse, els patrons i capitans de les naus en cors havien d’emprar d’allò més l’art de la diplomàcia.10 Certament eren gent de brega, homes rudes i illetrats, i molts d’ells amb l’esperança de sortir d’una situació de misèria i marginació, però amb una empenta descomunal, i, potser, en molts casos, emportats per l’aventura cruel de la lluita de l’home contra l’home.

EL COMANDAMENT DELS VAIXELLS

EL REIAL PASSAPORT DE CORS I MERCADERIA

El patró o capità era el que tenia el comandament superior de la nau. Molts d’ells provenien de

La patent reial, dita també passaport, sense la qual no es podia navegar, la lliurava el

LA MARINERIA

19

Comandant de Marina de la província respectiva. La derrota d’anada i tornada s’havia de fer directament als ports prefixats, i... sin extraviarse ni hacer arribada a Puertos nacionales o extrangeros en Tierra-firme de Indias..., excepte en casos de força major.11 En el moment de la recepció, el capità signava una escriptura, davant de notari, obligant-se a observar els procediments legals previstos en el primer article de l’Ordenança de Cors i segon de Matrícules que, entre d’altres, eren: ...que no cometeré hostilidad ni ocasionaré daño a los españoles ni a los vasallos de otros príncipes o estados que no tengan guerra con la España. Que no pasaré con él a mares prohibidos. S’havia de donar, per part d’un tercer, garantia amb metàl·lic de la bona observança de les normes legislades i de les quals se li entregava una còpia en aquest acte. El document era vàlid per a un viatge o un termini concret, i, finalitzar aquest, calia retornar-lo.

En cas de pèrdua el capità havia d’adreçar un escrit a l’autoritat de marina acompanyant la Justificación de la causa, i aleshores s’aixecava la fiança.12 VAIXELLS CORSARIS NEGRERS. UN VAIXELL CORSARI NEGRER: EL BERGANTÍ "CRISTINA" Consideracions en torn dels corsaris negrers. Pel seu comerç gosat, i en l’ànim de no descontextualitzar-lo d’aquell període concret, donarem una breu informació d’aquest mercadeig, que, per raons de la moral internacional del moment, era una activitat legal; nogensmenys execrable, tot i recordant que a les nostres contrades també s’hi negociava, com és el cas de la compravenda d’un esclau negre crioll de San Tomás, anomenat Francisco Javier, d’uns

TAG

Març 2002

Signatura del contracte de treball per part dels tripulants que sabien de lletra. La resta se’ls consignava el nom i cognoms al peu del document i firmava un dels dos testimonis presents. (AHT) Arxiu Històric de Tarragona

21 anys, propietat del comerciant reusenc Alfonso Arenas, el qual, amb data del 19 de maig de 1815, el vengué al capità del bergantí "El Soldado Español", Manuel Texidor i a Antonio Antelo, ciutadà de l’Havana, resident a la nostra ciutat, pel preu de 150 duros de plata.13 L’historiador Josep M. Fradera ens diu que en el set-cents, a àrees de l’imperi espanyol s’iniciaren economies de plantació a gran escala, la qual cosa va exigir molta mà d’obra.

Els catalans, afegeix l’autor esmentat, participaren activament en els negocis negrers des de final del segle XVIII fins la dècada dels seixanta del vuit-cents. L’entrada en vigor el 1820 del tractat bilateral entre Espanya i Anglaterra, forçà a la clandestinitat i simulació les expedicions.14 Per aquest motiu les autoritats de marina feien constar en les escriptures de caució del lliurament de la patent... no me emplearé en el tráfico de negros...15 Característiques del bergantí "CRISTINA". Tenia un

TAG

Març 2002

arqueig de 140 tones i estava fondejat al nostre port. El comandava, el pilot de segona classe de la matrícula de Barcelona, Josep Fàbregas.

Nomenament de capità.

Amb data del 4 de setembre de 1819 els propietaris de l’embarcació: Pere Gil, comerciant de Barcelona, Jaume Vilallonga, de Lloret, amb una participació d’un terç cadascú i Sebastià, Jaume i Josep Bas, comerciants de Tossa, amb el terç restant, designen capità a Josep Fàbregas.16 Volem assenyalar que el mes de setembre de 1814, els mateixos propietaris, i amb igual prorrata de participació, tenien armada en cors una fragata anomenada "Cristina", també de 140 tones de port, ancorada a Tarragona, la qual patronejava el mateix capità Fàbregas, si bé aleshores constava matriculat a Mallorca; possiblement a causa de la guerra del Francès s’havia obligat a expatriar-se a aquella ciutat. Llavors la seva tripulació era de 27 homes.

Aquesta fragata s’havia bastit a

20

Lloret de Mar pel mestre d’aixa Joaquim Ribes i el mestre calafat Josep Macià, pel preu de 24.000 lliures.17 No disposem d’informació versemblant per afirmar que es tracta del mateix bastiment i que el 1819 l’havien aparellat de bergantí.

El contracte de treball. El marc legal del conveni entre les dues parts, capità i tripulació, s’establia amb la formalitat d’una escriptura pública davant de notari.

Es va signar el 21 de novembre de 1819. Es pactaren salaris determinats fins Amèrica. Aquest tipus de remuneració consistia en fixar una quantitat mensual durant el viatge d’anada segons l’escalafó del lloc de feina, i a la tornada se n’ajustaven uns altres, abans de la sortida, i es calculaven en funció al cobrament que rebien les tripulacions que feien en aquell moment una ruta similar. El contramestre cobrarà 45 duros mensuals i... a mas medio duro per cabeza de negro que se venda en la isla de Cuba... Com podem comprovar utilitzaven un registre especialitzat de rambler per aquest tipus d’afer.

A més s’havia de tenir en compte, que si el contramestre de la fragata "Merced" de la casa Marià Flaquer, de Barcelona, que es trobava aleshores en igual expedició, amb el seu còmput obtingués més guanys, se l’hi hauria d’igualar a aquell. La resta de la dotació: El reboster El guarda, fuster i calafat Els mariners Els mossos

30 duros mensuals.

25 " " cadascú.

15 " " " 10 " " "

Els salaris s’acreditaran a partir d’aquesta data, que ha passat revista a la tripulació el Comandant de Marina, fins ancorar al port de destí a l’illa de Cuba. Se’ls donà una bestreta d’un mes i mig de sou. Es destacà l’estricta vigilància a seguir durant tota la navegació i... defender el buque y batirse con todo valor y razón contra cualquier barco que inten-

tase abordarlos, siempre que el capitán y demás oficiales lo tengan por conveniente.

S’embarcaran 20 pipes (bóta petita) de vi pel consum, el qual serà administrat pel capità, donant-los-hi en el lloc que consideri més adient per la salut.

Transcrivim el text relacionat amb el tracte i cura que havien de tenir amb els esclaus durant el viatge. Todos los individuos de la tripulación, sin excepción de clase, se obligan a contribuir por su parte al aseo y limpieza correspondiente que deben tener los esclavos, y a todo cuanto les será mandado por el capitán, segundo y demás oficiales para el buen éxito de la expedición. Si algún individuo de la tripulación, sin excepción de clase, fuese encontrado con alguna esclava, perderá todos sus sueldos, y será castigado a tenor de las leyes que gobiernan.

Així que haguessin salpat d’Àfrica, els mariners i els mossos hauran de dormir a coberta, i de nit no podran fumar. Tampoc podran portar ganivets amb punta, sinó seran castigats amb una multa de 25 duros. La seva roba l’hauran de guardar en fardells. La dotació era de 47 homes.18 Jurament i caució sobre el comerç lliure d’esclaus. El 22 de novembre de 1819 Pere Gil i Nicolau Darder, present i resident, respectivament, a la nostra ciutat, el primer com a parçoner del bergantí "Cristina", matriculat al foli 14 de la primera llista d’embarcacions de Tarragona, i el segon com apoderat de la resta de propietaris, i en compliment del que està establert en el reial passaport, en el qual s’habilitarà al capità Josep Fàbregas per poder realitzar el viatge a les costes de San Guervart (sic) i illes adjacents d’Àfrica, per a comprar esclaus negres i conduirlos a Cuba per ser venuts... jurant a Dios Nuestro Señor y una señal de cruz... que tots els participants en

Exemplar de patent de cors del l’any 1816. (AMMB) Arxiu Museu Marítim de Barcelona

aquest negoci són de nacionalitat espanyola. En cas d’incórrer en perjuri hauran de respondre amb tots els seus béns.19 Lliurament de la patent reial.

Amb data 23 de novembre de 1819, l’autoritat naval de Tarragona lliurà al capità la patent reial en presència del fedatari de marina, el qual redactà un document públic on es fa constar que la ruta de la nau serà les costes d’Àfrica i Cuba, essent el seu fiador el mercader de la nostra ciutat Nicolau Darder, el qual li donà fermança per un import de 9.250 lliures, que era la meitat del valor estimat de l’embarcació.20 NOTES 1. OTERO LANA, E., Los corsarios españoles durante la decadencia de los austrias. El corso español del Atlántico peninsular en el siglo XVII (1621-1697), Madrid, Editorial Naval, 1992, p. 43.

2. LOPEZ NADAL, G., El corsarisme mallorquí a la mediterrània occidental 1652-1698. Un comerç forçat. Ciutat de Mallorca, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, 1986, p. 15.

3. ALFONSO MOLA, M., La procedencia de los barcos en la carrera de indias. El corso de la armada, 17781802, Palma, VIII Jornades d’estudis històrics locals. El comerç alternatiu.

Corsarisme i contraban (ss. XV-XVIII) a cura de Gonzal López Nadal, 1989, p. 232.

21

4. AZCÁRRAGA Y DE BUSTAMANTE, J. L. DE, El corso marítimo (Concepto, Justificación e Historia), Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas – Instituto Francisco de Vitoria – 1950, p 105-106.

5. AMMB. Real Pasaporte de Corso y Mercancía para los mares de Indias. 1816.

6. ROVIRA I GÓMEZ, S-J., La balandra corsària reusenca Mare de Déu de Misericòrdia (1780), Tarragona, Universitas Tarraconensis IX, 1987, p.

229-234.

7. RECASENS I COMES, J.M., La revolución y Guerra de la Independencia en la ciudad de Tarragona, Tarragona, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1965, p. 355.

8. AHT. PT. Reg. 6761, f. 101.

9. DELGADO, J.M., La navegació catalana d’altura: Els mariners del comerç lliure, Barcelona, L’Avenç 35, p. 54.

10. GOSSE, P., Historia de la piratería (Los corsarios berberiscos), Madrid, Espasa Calpe, S.A., 1972, p. 15.

11. AMMB. Real Pasaporte de Corso y Mercancía para los mares de Indias. 1816.

12. AHPB. PNB. 1800, f. 11.

13. AHT. PT. Reg. 929, f. 111 i 112.

14. FRADERA, J.M., Catalunya i Cuba en el Segle XIX: El comerç d’esclaus. L’Avenç 75, p. 42-43.

15. AHT. PT. Reg. 6762, f. 32.

16. AHT. PT. Reg. 928, f. 119 i 120.

17. AHT. PT. Reg. 927, f. 259 i 260.

18. AHT. PT. Reg. 928, f. 185, 186 i 187.

19. AHT. PT. Reg. 928, f. 189.

20. AHT. PT. Reg. 928, f. 191 i 192.

JOSEP MARIA SANET I JOVÉ

TAG

Març 2002

CONJUNTURA

Els indicadors de l’activitat de la construcció a Catalunya 2001: desenvolupament moderat El darrer informe de conjuntura de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge (gener 2002) destaca un cert equilibri en el sector, a partir de la compensació entre una desacceleració constructiva i un augment en el valor dels treballs realitzats. D’altra banda, els increments en el mercat de treball i el consum de ciment reforcen la confiança futura en el sector de la construcció a Catalunya.

Després de la desacceleració de l’activitat que es comença a evidenciar l’any 1999 i que es reafirma l’any 2000 amb una moderació del ritme de creixement, els principals indicadors de l’enquesta conjuntural de la construcció mostren, durant els primers mesos de l’any 2001, un creixement de signe negatiu. En efecte, al primer trimestre del 2001, la variació interanual de l’índex del valor dels treballs realitzats a la construcció a Catalunya s’ha situat en un -1% i el cicle-tendència en un -0,4%.

Altres indicadors de l’activitat d’aquesta branca productiva mostren, també, una clara tendència a la contenció del ritme de creixement. Així, el valor afegit brut de la construcció ha augmentat en aquest primer trimestre un 3%, xifra que se situa per sota de l’increment registrat en el mateix període de l’any anterior (4,1%).

Tanmateix, alguns indicadors d’activitat continuen mostrant increments significatius com és el cas del mercat de treball i el consum de ciment. En el primer cas, la població ocupada ha crescut un 7,4%, els afiliats a la seguretat social han augmentat un 7,6% i la població aturada s’ha reduït un 14,1% la qual cosa ha permès una

TAG

Març 2002

Cicle/tendència valors dels treballs. Catalunya/Espanya. 1r Trimestre 2001

reducció de la taxa d’atur fins al 4,8%. Per la seva banda, el consum de ciment ha augmentat un 8,6%, la qual cosa ha comportat que es mantinguin els creixements ininterromputs dels darrers anys.

Respecte els subsectors, l’enquesta mostra una desacceleració important tot i que hi ha diferències significatives entre ells. L’edificació ha experimentat un decreixement del -1,5% en ter-

22

mes del valor dels treballs realitzats, mentre que l’índex cicletendència mostra un lleuger increment del 0,1%. Aquests resultats evidencien la pèrdua de dinamisme de l’activitat edificatòria, en general, i de la residencial, en particular, tal i com ja s’havia posat de manifest, a grans trets, en els darrers trimestres. Després d’un període d’intens creixement de l’activitat residencial, el ritme de

començament de nous projectes ha anat disminuint trimestre rere trimestre. D’aquesta manera el nombre d’habitatges iniciats va disminuir un -4,7% l’any 2000 i un - 16,2% als primers mesos del 2001. El nombre d’habitatges acabats, en canvi, continua augmentant (16,1% al primer trimestre del 2001) fruit de l’expansió viscuda en els darrers anys. Quant a l’obra civil, s’observa una certa estabilització amb un increment del 0,2%

«

El nombre d’habitatges acabats durant el període continúa augmentant, fins superar el 16%

»

de l’índex del valor dels treballs realitzats i una disminució del 0,1% del cicle-tendència. Cal recordar que la licitació oficial en obra civil va disminuir un -10,9% en el darrer exercici, trencant, d’aquesta manera, amb els forts increments dels anys anteriors (16,4% l’any 1999 i 35,4% l’any 1998). Tanmateix, durant l’any

Cicle/tendència valors dels treballs per tipus d’obra. Catalunya. 1r Trimestre 2001

2001 continuen en execució o s’estan traduint en noves obres bona part de les actuacions licitades en els darrers exercicis, cosa que fa preveure un volum important d’activitat en aquest àmbit.

Treballs realitzats per ocupat. Catalunya. 1r Trimestre 2001

23

Pel que fa al conjunt de l’estat, els indicadors mostren una evolució positiva, tot i que s’evidencia, també, un cert alentiment de l’activitat. El conjunt de la construcció ha augmentat un 11,6%, en termes del valor dels treballs realitzats, i un 7,5% en cicletendència. L’edificació assoleix un creixement important però inferior al de trimestres precedents (increment del 8,8% del valor dels treballs realitzats i del 5,3% del cicle-tendència). L’obra civil, en canvi, amb un increment del 16,3% del valor dels treballs realitzats i un 10,9% del cicletendència, millora les taxes de creixement dels darrers anys.

En definitiva, la construcció ha continuat desaccelerant el seu ritme d’activitat en els primers mesos de l’any 2001. El ritme de construcció d’habitatges tendirà a disminuir a mesura que es vagin acabant els projectes iniciats en l’etapa més expansiva. L’obra civil, en canvi, podrà augmentar en la mesura que es vagin traduint en obra les obres licitades i previstes en els exercicis anteriors.

TAG

Març 2002

GABINET TÈCNIC

Quién debe firmar el Plan y el Estudio de Seguridad

E

n relación a la sanción impuesta por la Oficina Territorial de Trabajo de Valladolid a un compañero nuestro (Colegiado de Valladolid) de 5.000.001 Ptas. porque había firmado un Plan de Seguridad para una empresa constructora para la que prestaba servicios como Coordinador de Seguridad y Salud, hemos creído oportuno hacer una aclaración sobre quién debe firmar el Plan de Seguridad y Salud, y quién puede firmar el Estudio de Seguridad y Salud.

La sanción viene impuesta porque se ha considerado que nuestro compañero, al firmar el Plan de Seguridad, "ha ejercido funciones preventivas para la empresa constructora de la obra visitada, sin estar integrado en la organización preventiva de esta empresa (…), el imputado no ha constituido ni está integrado en un servicio de prevención ajeno debidamente acreditado por la Autoridad Laboral para llevar a cabo esta tarea de intermediación de la gestión preventiva de esta empresa (...)". Por tanto, parte de la base que ha ejercido funciones de prevención y no está acreditado para ello.

Este hecho se agrava con la respuesta negativa de Musaat a cubrir la sanción.

Por tanto es procedente explicar que: 1º. Según el art. 5 del RD 1627/97 el Estudio de Seguridad será elaborado por un técnico competente designado por el

TAG

Març 2002

Promotor. Por tanto, este documento sí que debe ir firmado por un arquitecto técnico, arquitecto, ingeniero o ingeniero técnico para que pueda ser visado por el Colegio Profesional correspondiente.

«

El estudio de seguridad debe ir firmado por un aparejador, arquitecto, ingeniero o ingeniero técnico

»

2º. El Plan de Seguridad es un documento que, según el art. 7 del RD 1627/97, debe ser elaborado por el contratista basándose en el Estudio de Seguridad. Pero teniendo en cuenta que el Plan de Seguridad se considera un instrumento de la planificación de la actividad preventiva de los diferentes puestos de trabajo de la empresa, éste debe ser elaborado por los servicios de prevención que haya contratado la empresa; este servicio de prevención puede ser propio formado por trabajadores de la empresa, o ajeno mediante concierto con una empresa de prevención.

Tanto en un caso como en otro, ambos servicios deberán estar reconocidos por la Autoridad Laboral competente, y para ésto es necesario cubrir lo establecido en el Real Decreto 39/1997 (Reglamento de los Servicios de Prevención) en el que se especifica la formación que deben tener los técnicos de prevención.

24

Entre las condiciones que marca este Reglamento podemos resaltar: 1. Art. 15 pto 1: "El servicio de prevención deberá contar, como mínimo, con dos especialidades o disciplinas (hay cuatro: ergonomía y psicosociología aplicada, medicina del trabajo, seguridad en el trabajo e higiene industrial)".

2. Art. 23 pto 1: "Las entidades especializadas que pretendan ser acreditadas como servicios de prevención deberán solicitar acreditación ante la Autoridad Laboral (...), teniendo en cuenta que deberán contar con: a) Aspectos de la actividad preventiva que pretende desarrollar (…)". b) Ámbito territorial y de actividad profesional en los que pretende actuar (…)". c) Previsiones de dotación de personal para el desarrollo de la actividad preventiva (…)".

«

El plan de seguridad se considera un instrumento de la planificación de la actividad preventiva

»

d) Compromiso de suscribir una póliza de seguro que cubra su responsabilidad, por una cuantía mínima de 200 millones de pesetas (…)".

3. Art. 34: "Para determinar las capacidades y aptitudes necesarias para la evaluación de los riesgos y el desarrollo de la activi-

«

Los colegiados deben limitarse a aprobar el plan de seguridad que les presente la empresa constructora

»

dad preventiva (…), quedan establecidos 3 grupos: a) Funciones de nivel Básico: formación con una duración mínima de 50 horas b) Funciones de nivel Intermedio: formación con una duración mínima de 300 horas c) Funciones de nivel Superior: formación con una duración mínima de 600 horas Parece ser que nuestro compañero, por todo lo anteriormente indicado, no estaba acreditado ni como servicio de prevención integrado dentro de la estructura de la empresa para la que prestaba sus servicios profesionales, ni como servicio ajeno.

Por todo lo anteriormente expuesto volvemos a recordar a los colegiados que no deben firmar ningún Plan de Seguridad, deben limitarse a aprobar el plan de seguridad que les presente la empresa constructora como Dirección Facultativa o como Coordinadores de Seguridad y Salud según convenga en la obra.

YOLANDA FERNÁNDEZ VÁZQUEZ Arquitecto Técnico Técnico Superior en Prevención de Riesgos Laborales Coordinadora de Seguridad y Salud

On podem trobar seguretat

É

s relativament fàcil de trobar informació sobre un tema genèric de seguretat o una situació concreta en l'obra. Però, on podem recórrer quan ens trobem davant d'uns treballs en els quals sabem que hi ha riscos i en necessitem una informació detallada? Posem alguns exemples: l'elecció del tipus de cinturó de seguretat en funció del risc, l'exposició a fibres d'amiant en ambients interiors, la rendibilitat de la seguretat, les plataformes de treball en carretons elevadors, la vigilància de la salut, les condicions de seguretat en la utilització d'eines manuals, etc.

Les referències que hem de tenir a mà en aquests casos són les Notes Tècniques de Prevenció

«

Les Notes Tècniques de Prevenció (NTP) són les referències bàsiques davant de situacions concretes

»

(NTP), editades per l'Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball. Aquestes notes donen resposta a situacions concretes com ara les plantejades anteriorment mitjançant fitxes elaborades per experts en cadascuna de les branques relacionades amb la seguretat, no solament en construcció sinó també en indústria, alimentació, serveis, etc. A més, podem trobar informació sobre la prevenció en totes les seves especialitats (higiene, ergonomia, psicosociologia, seguretat en el treball, etc.). Actualment hi ha més de cinc-centes NTP publicades, de les quals més de tres-centes es

25

poden consultar en text complet a la pàgina web de l'Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (www.mtas.es /insht/ntp/ntp.htm). La pàgina ofereix dos sistemes de recerca.

El primer consisteix en una ordenació numèrica (poc recomanable). El segon ens ajuda a localitzar-les a través d'un índex temàtic que ens permetrà arribar a la NTP que necessitem mitjançant una paraula clau. A més, a www.mtas.es/insht, hi podreu consultar estadístiques d ' a c c i d e n t a l i t a t ( w w w. m t a s . e s / i n s h t / statistics/mtas.htm), i tota la normativa de prevenció de riscos laborals en text complet desglossada per temes. Disposa també de guies tècniques (www.mtas.es/insht/practice/gui as.htm) amb recomanacions i explicacions per facilitar la interpretació de reials decrets com l'RD 487/1997 de manipulació manual de càrregues, l'RD 773/1997 d'equips de protecció individual o l'RD 1215/1997 d'equips de treball. Podeu consultar totes les NTP o demanar informació sobre els seus continguts al Centre de Documentació del Col·legi.

JORDI TOYOS Arquitecte tècnic Centre de Documentació A/e: renart@apabcn.es

TAG

Març 2002

GABINET TÈCNIC

Els Revestiments Ceràmics Altres propietats de les peces RESISTÈNCIA A LA GELADA

Març 2002

TAG

L’accés de les rajoles a recobriments exteriors en casos d’haver de suportar climes rigorosos ha motivat la necessitat de garantir el seu adequat comportament.

La resistència a la gelada (UNE 67-202-85 , ISO 10.545-12) és una característica intrínseca de la peça i està íntimament relacionada amb la seva porositat, tant pel que fa a la quantitat de porus oberts a l’exterior com al tamany i la seva distribució, atés que la humitat condensada i l’aigua introduïda poden portar a la total destrucció de la peça en successius cicles de gel-desgel.

Els porus de tamany petit presenten un risc més gran que els porus grans atés que aquests últims són capaços d’eliminar l’aigua amb més facilitat.

La major part de les rajoles ceràmiques vidriades que es fabriquen actualment aquí per a la pavimentació de terres tenen una capacitat d’absorció d’aigua entre el 35%, la qual cosa no garantitza suficientment la seva resistència a la gelada.

Per altra part la posada en obra té un paper determinant per tal d’afavorir o anul·lar el risc de penetració d’aigua o la provocació de condensacions a l’interior del sistema multiestrat, depenent dels materials emprats i de la correcta instal·lació.

Cal tenir en compte la utilització de materials de rejuntat impermeables, però amb bona difusió del vapor d’aigua.

Dalt: Font de la finca Figuerola a Montbrió

RESISTÈNCIA A L’ATAC QUÍMIC Es manifesta per una pèrdua d’aspecte superficial, tant si la peça és esmaltada o no.

La determinació d’aquest paràmetre possibilita el fet d’escollir el tipus de rajola més adequada per a cada necessitat, optimitzant al màxim les seves propietats.

Una peça és resistent a l’atac químic (UNE 67-106-92 UNE 67122-92 ISO 10.545-13) quan no es veu afectada pels productes domèstics de neteja, les sals de l’aigua de piscina o els àcids i els alcalins.

26

Fragment del plafó de ceràmica que representa la batalla de Lepant. Està a la capella del Roser de Valls. És del s. XVII. Considerat monument

Els paràmetres que defineixen en una peça una menor resistència a l’atac químic són la seva menor porositat i el seu més alt grau de gressificació. Així la utilització de peces tipus klinker o amb elevats continguts d’alúmina ofereixen una estabilitat més gran.

Per al criteris d’acceptació cal tenir en compte que, en principi, els revestiments i paviments actuals suporten bé l’atac químic dels detergents i netejadors domèstics emprats en l’espai urbà, però són atacats per l’àcid fluorhídric i els seus compostos i aquests estan presents en pintures i vernissos i en la família dels salfumants.

RESISTÈNCIA AL LLISCAMENT La seguretat davant el perill d’accidents per relliscades en paviments públics mullats o no ha dut la indústria de la ceràmica a desenvolupar rajoles que tenen com a tret fonamental el ser antilliscants (ISO 10.545-17).

ANTONI BLADÉ I RECHA Professor de construcció

TURISMOS

DEPORTIVOS

MONOVOLÚMENES

TODOTERRENOS

IVA e impuestos de matriculación P. Prever incluidos

AUTO FORUM RED PROVINCIAL TARRAGONA: C/ Gasómetro, 40 • Tel. 977 25 01 71 REUS: Ctra. Alcolea, 136 • Tel. 977 32 64 87 TORTOSA: Ctra. Tortosa-Alcolea, km 2 • Tel. 977 44 61 05

PORQUE HAY UN TOYOTA PARA CADA PERSONA

27

VENDRELL: Ctra. Tarragona, 246 • Tel. 977 66 15 54

TAG

Març 2002

ACTIVITAT COL·LEGIAL

El Col·legi edita La carga de fuego y el riesgo de incendio El "Reglamento de seguridad contra incendios en establecimientos industriales" fa necessari aquest primer llibre dels Manuals professionals.

El Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, mitjançant la seva Àrea de Dinamització i el seu Gabinet Tècnic, ha endegat una nova col·lecció de llibres, Manuals professionals, que vol facilitar unes eines de consulta. De la part editorial, se n’encarrega Silva Editorial, que ja realitza la producció de la revista del Col·legi TAG. Per al futur s’estan preparant diferents texts sobre assumptes diversos (lesions en instal·lacions domèstiques d’aigua, lesions acústiques en edificis nous i existents, accidentalitat domèstica).

La realització dels Manuals professionals projectarà sens dubte el Col·legi de Tarragona arreu del país, encara més després de l’organització conjuntament amb la Revista de Derecho Urbanístico de las jornades sobre la LOE al Palau de Congressos de Tarragona.

El Col·legi ha cregut oportú que el primer llibre fos La carga de fuego y el riesgo de incendio.

Parámetros de cálculo bàsicament per dos motius: d’una banda, aquest 30 de gener ha entrat en vigor el llargament anunciat Reglamento de seguridad contra incendios en establecimientos industriales (RD 786/2001 de 6 de juliol, BOE de 30 de juliol de 2001); de l’altra, un dels nostres col·legiats, Félix González Redondo, és un expert iniciat en el tema. L’autor del llibre (nascut a

TAG

Març 2002

Reus el 1958) reuneix la doble condició d’especialista en edificació i en prevenció contra incendis.

Félix González és, a més d’aparellador, tècnic superior de l’edificació i subinspector del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Actualment treballa com a cap de l’Àrea Bàsica d’Emergències II i responsable de Formació de la Regió d’Emergències Tarragona-Terres de l’Ebre.

UN TEMA BÀSIC Fa aproximadament un any, la revista TAG del Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona (COAiATT), al seu número 19, va publicar l’article La càrrega de foc. Una eina per a la prevenció d’incendis. Paràmetres de càlcul.

Aquest article feia una introducció a la metodologia de càlcul del risc intrínsec d’incendi a partir del valor de la càrrega de foc ponderada (Qp), tal com la defineix el Decret 241/1994, sobre condicionants urbanístics i de protecció contra incendis en els edificis, complementaris de la NBECPI/91, i aportava diferents taules amb dades sobre la càrrega tèrmica i el poder calorífic de: mobiliari, activitats, emmagatzematges i matèries. A partir d’aquest article el COAiATT va encarregar a Félix González un treball, més aprofundit, sobre el càlcul de la càrrega de foc ponderada, estructurat en forma que constituís una eina útil per al tècnic projectista en el seu càlcul.

Mentre realitzava els treballs previs de recollida/ampliació de documentació, redacció del primer esborrany, confecció de taules de

28

Manuales profesionales - 1

La carga de fuego y el riesgo de incendio Parámetros de cálculo

FÉLIX GONZÁLEZ REDONDO

suport i valoració d’exemples, va ser publicat el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials (R.D. 786/2001, de 6 de juliol -BOE 30.07.01) Aquest Reglament modifica substancialment l’àmbit del treball, doncs per si mateix aporta una metodologia d’avaluació del risc d’incendi basada en el càlcul de la densitat de càrrega de foc, ponderada i corregida (del sector Qs, de l’edifici Qe o de l’establiment industrial QE) a partir de la qual poder establir el nivell de risc intrínsec i, tenint en compte la caracterització de l’edifici, determinar les mesures de proteccions passives i actives del sector, de l’edifici o de l’establiment industrial, així com la compatibilitat d’usos.

Com podrem veure el Reglament recull les tendències apuntades pel D. 241/1994 i pel document Activitats Classificades.

Criteris tècnics per a la redacció de projectes, de l’Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, esmentats a l’article de referència. Així, doncs, el Reglament de seguretat contra incendis en establiments industrials consolida aquest mètode d’avaluació del risc d’incendi com una veritable eina objectiva en el camp normatiu de la prevenció d’incendis.

ACTIVITAT COL·LEGIAL

Torna el servei de biblioteca El Col·legi recupera una altra important eina de treball A partir d’aquest mes de març, la biblioteca del Col·legi d’Aparelladors de Tarragona torna a obrir les seves portes, de dilluns a divendres de 9 a 13 hores. La biblioteca, sota la responsabilitat de Laia Singla, vol esdevenir un veritable instrument de treball per als aparelladors col·legiats, i es prepara hores d’ara per crear un centre de documentació propi, tant amb materials estrictament tècnics com amb textos legals i normatives. Aquest centre de suport a la

«

La biblioteca del Col·legi està enllestint la posada en marxa d’un centre de documentació tècnica i legal propi

»

tasca diària de l’arquitecte tècnic de Tarragona té informatitzats tots els documents de què disposa, com ara llibres tècnics sobre temes professionals, arquitectura o urbanisme, nomativa actualitzada, catàlegs de proveïdors i altres materials en diferents formats (lli-

bres, publicacions periòdiques i CD-ROM). A banda del servei de la consulta presencial i el servei de préstec, per al qual no cal fer-se cap carnet especial, es pot accedir al fons del centre mitjançant la pàgina web del col·legi (www.apatgn.com). La biblioteca del Col·legi d’Aparelladors de Tarragona també facilita la possibilitat d’adquirir llibres o altres documents tècnics. L’objectiu és millorar progressivament la utilitat professional del centre.

Els reis mags al Col·legi L’arribada dels reis mags d’Orient sempre ha tingut el seu ressó al Col·legi, una trobada festiva on grans i petits recorden i s’il·lusionen amb una nit màgica i plena de desijos i somnis. Els locals de l’entitat, acostumats a la feina quotidiana, al dia a dia del treball dels aparelladors, a les veus que parlen de tècnica i pressupostos, s’omplen per uns moments amb el xivarri dels nens i les nenes que obren alegres els seus regals.

29

TAG

Març 2002

MEDI AMBIENT

El futur de la gestió de residus de la construcció a Catalunya El juliol passat la Junta de Residus va aprovar un important document de cara al tractament de les deixalles producte de l’activitat constructiva. El pla preveu triplicar el nombre d’instal·lacions i arribar fins al 65% en el reciclatge dels materials.

TAG

Març 2002

El passat 28 de juny, la Junta de Residus del Departament de Medi Ambient va aprovar el programa de gestió de residus de la construcció per al període 2001-2006. El programa es presenta com l’instrument de planificació, ordenació territorial, econòmica i mediambiental de les infraestructures i de les activitats dedicades a la gestió dels residus de la construcció. El programa parteix de l’experiència assolida amb l’anterior pla, la creació d’una xarxa d’instal·lacions, els canvis en la legislació vigent i una major definició dels instruments d’actuació pública i dels procediments administratius. La nova etapa de planificació té com a objectiu estratègic configurar i augmentar el nivell de gestió ambiental dels residus de la construcció, en compliment dels objectius de la comissió europea en matèria de reciclatge.

En l’actualitat, la producció total estimada de residus de la construcció s’ha incrementat de forma significativa, atés el seu lligam amb l’increment de l’activitat constructiva. El programa adopta una evolució anual lineal: la Junta estima una producció anual de l’ordre de 4 milions de tones de residus de la construcció fins al 2006. El pla fa una classificació dels diferents tipus de residus: activitats d’enderroc i demolició, activitats de construcció d’obra

El tractament dels residus de les activitats d’excavació és un punt important del programa. A la imatge, treballs al terme de Constantí.

nova, activitats de rehabilitació, obra pública, activitats d’excavació i obres menors.

Els objectius ambientals i el calendari d’assoliment del programa queden determinats pel nivell de control dels fluxos produïts i pel grau d’implantació de les instal·lacions que gestionen aquest tipus de residus. Actualment, a Catalunya hi ha 48 instal·lacions de tractament de residus de la construcció, la majoria dipòsits controlats (41): l’objectiu és disposar de 151 instal·lacions d’aquest tipus l’any 2006, amb una important potenciació de les plantes de transferència (que passarien de les 3 actuals fins a superar les 60).

Aquests objectius es complementen amb altres actuacions que preveuen

30

«

El programa preveu inversions públiques i privades superiors als 4.200 milions de pessetes

»

impulsar la normalització en la gestió, com ara completar el desplegament de la implantació d’ordenances municipals, desenvolupar plans de gestió d’aquests residus com un element més a considerar en les obres, incloure en les compres públiques l’adquisició de material reciclat de residus de la construcció. També es considerarà durant el desenvolupament del programa l’aplicació d’una regulació d’instruments econòmics que afavoreixi la prevenció i el reciclatge

d’aquests residus. A aquest objectiu de reciclatge cal afegir-hi la reutilització, de l’ordre del 15% avui dia, tal i com s´ha dut a terme en les obres d’ampliació del port de Barcelona. La meta final és situarla al voltant del 80% d’aquí a 5 anys.

El programa de la Junta marca també un seguit d’eixos sobre els quals hauria de desenvolupar-se la política futura de gestió. El primer eix és el de la prevenció, resultat de la combinació de factors econòmics, ambientals i de qualitat de la gestió al llarg de tot el procés productiu. La prevenció comprén també la disminució en la quantitat de residus produïts i la seva toxicitat o perillositat. El segon eix és la valorització, molt relacionada amb la incorporació progressiva d’operacions de recollida selectiva i de destriada en origen dels residus. En aquest sentit, els residus procedents d’enderrocs representen més de la meitat del total de la construcció.

La disposició del rebuig en dipòsits controlats constitueix el tercer eix d’actuació, independentment que es potenciï la minimització i el reciclatge, ja que cal disposar d’instal·lacions finals adients per a la gestió dels materials que no poden ser reintroduïts de nou al cicle productiu. El quart eix consisteix en el desplegament d’un nou model de gestió, basat en la distribució de funcions entre els organismes afectats i la seva coordinació, la creació d’una documentació única estandaritzada i la implementació de declaracions i registres sobre la producció i gestió dels residus.

El pla preveu també establir uns criteris per al desenvolupament de les infraestructures relacionades, tot atorgant un planejament comarcal. Els tipus d’instal·lacions previstes són els dipòsits i monodipòsits de terres i runes, les plantes de transferència per reduir el

Fase final dels treballs d’ampliació d’un col·lector de clavegueram

Operaris en els treballs previs a la instal·lació dels serveis de subministrament a un futur carrer peatonal

transport de residus i les plantes de reciclatge (mòbils, semi-mòbils i fixes). Finalment, el sisé eix del programa es fonamenta en les activitats de divulgació i formació, a cadascun dels sectors implicats, tant agents de la construcció com propietaris o promotors.

La inversió global prevista per al pla fins al 2006 és de 4.229 milions de pessetes (25,42 milions

31

d’euros). Per al seu assoliment es preveuen aportacions públiques de l’ordre de 1.474 milions de pessetes, mentre que les del sector privat seran de 2.755 milions.

L’aportació pública es considera indispensable per assolir els objectius del programa, i aconseguir una correcta gestió dels residus de la construcció a tot el territori de Catalunya.

TAG

Març 2002

ASSESSORIA JURÍDICA

Direcció d’obres i control de qualitat Les funcions establertes legalment als tècnics de la direcció facultativa de les obres i la seva incidència amb les tasques que desenvolupen les entitats i laboratoris de control de qualitat de l’edificació segons la LOE.

La Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació (BOE 266/99), de 6 de novembre, estableix de forma molt clara les funcions dels agents que intervenen en el procés edificatiu i, concretament, estableix les obligacions i les funcions de: - El tècnic projectista (Art. 10.2) - El director d’obra (Art. 12) - El director d’execució de l’obra (Art. 13) - Les entitats i els laboratoris de control de qualitat de l’edificació (Art. 14).

En aquest sentit, he de manifestar la preocupació dels tècnics de la Direcció Facultativa de les Obres, no per la intervenció de les OCT(s), que és totalment autònoma de les tasques encomanades pel vigent ordenament jurídic als tècnics de la Direcció Facultativa, sinó per les interferències que sovint es produeixen, en confondre les tasques que els hi corresponen.

He de ressaltar que, segons es desprèn de l’Art. 14, aquestes entitats de control es limiten a: "Prestar asistencia técnica y entregar los resultados de su actividad al agente autor del encargo y, en todo caso, al director de la ejecución de las obras".

TAG

Març 2002

Aquesta exigència legal s’ha d’interpretar com una obligació legal a càrrec de la OCT, la qual en tots els casos ha de notificar els resultats al Director de l’Execució perquè aquest tècnic pugui desenvolupar la seva tasca de verificació de la recepció en obra dels productes de la construcció, ordenant la realització dels assaigs i proves que precisi (Art. 13.2 b). És a dir, són les OCT les obligades a proporcionar informació i assistència als tècnics i no a l'inrevés. Tant els tècnics com les entitats de control són agents que serveixen a una mateixa obra, però de forma autònoma i totalment independent, amb l’única obligació de l’OCT de comunicar sempre al director de l’execució, els resultats obtinguts en el seu seguiment.

Per tant, a judici d’aquesta assessoria jurídica, és totalment inadmissible i contrari al dret canviar els papers, de forma que en cap cas una OCT pot donar instruccions, ordres, ni exigir cap tipus de document escrit, ni fotogràfic (en alguns casos, alguna entitat de control demana als tècnics que els facilitin fotografies a partir de les quals poder informar posteriorment. Si això és cert: quina garantia pot tenir aquest seguiment d’entitat de control?

No hi ha cap nexe contractual entre els tècnics de la Direcció Facultativa i els tècnics de l’OCT. Per tant, l’única referència que tenen en comú és que el promotor de les obres els ha contractat separadament per tasques diferents,

32

amb l’obligació legal a càrrec de les entitats de control de facilitar en tots els casos els seus resultats i observacions al Director de l’Execució.

Conseqüentment, no es pot, per la via dels fets, invertir els papers que corresponen als Directors Tècnics de les Obres, els criteris dels quals hauran de prevaler sempre en cas de discrepància amb les manifestacions de l’OCT. S’ha parlat de l’OCT, però aquest "ens" no existeix legalment, perquè la Llei d’Ordenació de l’Edificació tan sols ens parla dels laboratoris o entitats de control de qualitat. Les tasques que les possibles entitats de l’àmbit de les assegurances els hi puguin encarregar no poden ser mai un obstacle o un gravamen per a la correcta Direcció Facultativa de les obres.

Entenc que els tècnics han d’assumir plenament la seva funció, però, al mateix temps, han de rebutjar l’assignació de tasques que no els corresponen i exigir de les possibles entitats de control que facilitin al Director de l´Execució totes les dades de control en compliment de la normativa legal d'aplicació.

FRANCESC XAVIER ESCUDÉ NOLLA Lletrat-assessor

I

TRIBUNA

Privación del derecho de voto

E

l Art. 16 punto 2 de la Ley de Propiedad Horizontal, dice claramente que la convocatoria de reunión de la comunidad de propietarios contendrá una relación de los propietarios que no estén al corriente de pago de las deudas vencidas a la comunidad y advertirá de la privación del derecho de voto. El Art. 15 punto 2 dice: "los propietarios que en el momento de iniciarse la Junta no se encontrasen al corriente de pago de todas las deudas vencidas con la comunidad y no hubiesen impugnado judicialmente las mismas o procedido a la consignación judicial o notarial de la suma adeudada, podrán participar en sus deliberaciones, si bien no tendrán derecho a voto".

«

La existencia de deudas contraídas con la comunidad puede privar del derecho de voto en las Juntas

»

También se nos dice que en el acta de la reunión se reflejará a los propietarios privados del derecho de voto por ser morosos, los cuales, junto con su cuota de participación, no serán computados a efectos de alcanzar las mayorías exigidas por la Ley. Son muy claras estas disposiciones, su fin es el de intentar atajar la morosidad de las comunidades, la cual ha descendido en un elevado tanto por ciento, aunque sea difícil de cuantificar.

El cumplimiento de estas normas tan sencillas (unos no han de

pagar más que otros, o adelantar la cuota comunitaria por el retraso o por negligencia de estos propietarios) ha solucionado importantes temas de morosidad, pues el temor a verse reflejado con nombre y apellidos en la convocatoria de reunión o en todo caso que quede reflejado en el acta no gusta demasiado.

«

La privación del derecho a votar intenta atajar la morosidad en la comunidades de propietarios

»

Tengo entendido que ante la Ley y las disposiciones emanantes de las mismas todos somos iguales pero he aquí que tenemos unos preceptos en la Ley de Propiedad Horizontal que a algunas personas les cuesta trabajo aceptar y cumplir con el consiguiente problema que surge a la persona encargada de convocar la reunión. Estas personas creen que están por encima de los demás, y a ellos, por ser quien son, por el cargo que ocupan o por otras causas que prefiero no enumerar, no se les debía de poner como morosos en la convocatoria, aunque lo fuesen. A ellos habría que avisarles antes o incluso ir a cobrarles a su domicilio (hoy, que está obsoleta la figura del cobrador, parece que quieran mantenerla) porque su honorabilidad queda en tela de juicio.

El otro día un compañero de trabajo, que había cumplido con este precepto en la convocatoria de sus reuniones, me explicó que

33

en ella quedó reflejado un propietario como moroso. Esta persona fue a la reunión habiendo abonado el importe que tenía pendiente, con lo que había recuperado todos sus derechos. En el momento de la elección de cargos para la Junta de Gobierno de la comunidad manifestó su pretensión de ser el nuevo presidente del edificio, que los demás aceptaron encantados. Al finalizar aquel año del periodo de su mandato, en el punto de renovación de cargos un punto concreto fue el cambio de Administrador.

Cumplamos todos las disposiciones e iremos mejor.

SALVADOR MARTÍN SÁNCHEZ President del Col·legi d’Administradors de Finques de Tarragona

TAG

Març 2002

SORTIM

l'Eb

re

La Pobla de Massaluca La Fatarella a Lleida Vilalba dels Arcs a Caspe

Batea

a Móra d'Ebre

Corbera d'Ebre Sierra de Cavalls

GANDESA N-420

Caseres a Alcanyís

Sierra de Pàndols

Bot leta

Prat de Comte

El Pinell de Brai l'E b

la

a Can

C-43

Santuario de la Fontcalda

re

el Algars

Terra Alta i Ports de Beseit (I)

ya

ran

tar

a el M

Horta de Sant Joan

a Tortosa

Arnes a Vall-de-roures

La façana del celler de la Cooperativa de Gandesa

La comarca de la Terra Alta està situada a la part més meridional de Catalunya, a la frontera amb l’Aragó. Té una extensió de 740 qm2 repartits entre dotze pobles. Terra de secà, per on dominen els vents del cerç i el garbí, on es cultiva el blat, l’olivera, l’ametller i, preferentment, la vinya, que ocupa el 44 per cent de tota la terra treballada.

CORBERA I GANDESA Camí de Gandesa, la capital de la comarca, la carretera N-420 passa pel mig de Corbera d’Ebre, un poble que té un aire asèptic, callat, reconstruït. És un poble de vinyes, oliveres i ametllers. Però el silenci que ens envolta amaga el crit soterrat dels tràgics dies de la Batalla de l’Ebre que va destruir el poble vell. S’ha de visitar. La impressió de les cases derruïdes, dels carrers sense vida, de les portes desballestades, ens colpeja l’ànima. Són el testimoni d’una guerra que encara ara gela la sang.

TAG

Roques de Benet

Març 2002

Enmig d’aquesta destrucció s’aixeca, majestuosa i ferida, l’església parroquial de Sant Pere, un temple barroc d’esplendor inusitat. La importància d’aquesta construcció ens informa d’un antic esplendor econòmic. És fill il·lustre d’aquesta vila un metge del segle XIX, el doctor Jaume Ferran i Clua, que va descobrir la vacuna contra el còlera. El poble vell ha estat declarat Lloc d’Interès Històric pel Parlament de Catalunya.

El primer diumenge de març, el poble celebra una tradició de gran convocatòria popular, i que encara ara segueix molt viva tant en aquesta comarca com a la veïna de la Ribera d’Ebre: la romeria, en aquest cas, de Santa Madrona.

Cada poble té la seva i, alguns, són devots de la mateixa ermita però amb dates diferents. Són festes de bullanga i companyonia, obertes al goig de compartir el menjar al camp. Llocs de trobada i reconeixement.

Senyals d’identitat de la gent i la terra.

34

La N-420 també ens porta directes a Gandesa. El seu nom evoca immediatament la història de la guerra civil espanyola del 36, els escenaris bèlics de les serres de Cavalls i Pàndols, que s’aixequen, blaus, per l’est del seu terme. Però la seva història és més antiga. En el jaciment arqueològic del Coll del Moro s’ha trobat un poble ibèric d’un periode de 800 a 500 anys abans de Crist. Les restes proven la importància de la seva ubicació, en una cruïlla de camins que avui enllaça Catalunya, Aragó i València. En aquest turó va ser on el general Franco va instal·lar el seu lloc de comandament per dirigir les operacions militars de 1938.

Un passeig pel seu casc antic ens porta a contemplar la seva plaça porticada, la bellesa gòtica dels finestrals de l’antic ajuntament, la noblesa de les seves cases senyorials, el palau del "castellà" d’Amposta, la casa pairal de l’Inquisidor, d’origen medieval però amb un interior modernista.

de Tortosa-Beseit i fins el Delta de l’Ebre. A la cimera hi ha un monument a la Quinta del Biberó. El camí, de terra seca, ens informa dels horribles dies d’aquella Guerra Civil que si ara es recorda –a Gandesa i Corbera hi ha centres d’estudis de la Batalla de l’Ebre que recuperen el material bèlic recollit a la zona- és per voluntat de no oblidar, per no tornar a caure en els mateixos error i horror tràgics. Recordem, per exemple, que només en l’intent de recollir les bombes per netejar la terra han mort 65 persones a la Terra Alta.

DES DE VILALBA Des de Gandesa podem dirigir-nos a Vilalba dels Arcs, un terme accidentat pels barrancs que porten les seves aigües a l’Ebre.

Tota la comarca va estar sota la cautela, durant bona part de l’Edat Mitjana, dels Templaris de Miravet o d’Amposta, fins que van ser substituïts per l’orde dels Templaris. De l’època templària, originalment d’un romànic transició gòtic, és la capella de la Mare de Déu de Gràcia. Al costat es troba l’església parroquial de Sant Llorenç, que combina estils gòtic, renaixentista i barroc, amb una façana principal esplèndida i un destacable campanar de 40 metres d’alçada. En aquest poble es va estabilitzar el front republicà. Té plaça porticada i uns antics rentadors públics que són una bella mostra d’arquitectura popular. El poble té fama per haver guanyat, amb els seus vins, importants guardons en diversos certàmens.

El primer dissabte després de Setmana Santa fan una romeria fins a l’ermita de Berrús. Un lloc on el paisatge és d’una força escenogràfica. L’espectacle més impressionant es dóna a la volta de la romeria, amb les primeres ombres de la nit, en processó de pelegrins

35

amb canyes a la mà i cantant el rosari amb una entonació original.

Des de Vilalba podem apropar-nos a la Fatarella, amb els seus porxos medievals; amb l’església reinaxentista de Sant Andreu i les seves construccions urbanes i rurals de pedra seca. El paisatge d’aquesta població es pot contemplar des de l’estratègica capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia. La Fatarella té fama de ser un lloc exportador de gent emprenedora, bullanguera i activa. També des de Vilalba podem anar a la Pobla de Massaluca, l’únic poble de la comarca riberenc a l’Ebre. La seva església parroquial és d’estil gòtic tardà. Prop del poble està l’ermita de Santa Madrona, de gran devoció popular. La seva romeria es dirigeix també a l’ermita de Berrús, però en una altra data, el segon dissabte després de Pasqua. És un camí que els habitants de la zona poden fer en dues hores. El millor, si t’agafen, es deixar-se emportar por la festa.

La recompensa és la bona companyonia que permet compartir el pa i el vi. Al riu Matarranya han habilitat un poble nàutic, un lloc ideal per practicar la pesca o els esports aquàtics.

L’església Arxipestral de l’Assumpció és del segle XIII. El temple va ser ampliat en el segle XVII però encara conserva, del seu estil romànic, l’àbsis poligonal i el mur lateral on es troba la porta decorada de capitells i arquivoltes. El campanari barroc de base quadrada dóna a l’edifici un aspecte d’equilibrada elegància i fortalesa. Gandesa és terra de bon vi. La bodega de la cooperativa, obra del modernista Cèsar Martinell, amb la seva construcció de maó i els seus arcs parabòlics, és una autèntica obra d’art que no oblida els aspectes funcionals necessaris per elaborar uns distingits vins blancs d’alta graduació, un vi negre més lleuger i uns rosats amb aromes de fruita. La cooperativa té una agrobotiga que ven els productes típics de la comarca.

El primer diumenge de maig, el poble celebra la seva tradicional romeria visitant el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, un lloc màgic per la bellesa d’un paisatge producte de la convulsió volcànica de la terra. L’ermita actual data de mitjans del segle XVIII i es troba al fons d’una vall excavada pel riu Canaletas. Hi ha una font d’on raja aigua termal d’uns 25 graus, una aigua magnífica per banyar-se. En aquestes terres es menja la "clotxa", un àpat tradicional que consisteix en buidar mig pà de pagès rodó, on s’introdueix la carn o la sardina abans de tornar-lo a tapar amb la molla, com si fós una caçoleta.

Aquesta tradició culinària també és compartida pels pobles veïns de la Ribera. Gandesa li dedica un dia de festa a aquesta "clotxa" i al vi en el primer diumenge de novembre.

Des de Gandesa es pot fer una excursió fins el Puig Cavallé, el cim més alt de la Serra de Pàndols. La vista des de la seva alçada ens permet distingir l’extensió de la comarca, els Ports

Al fons, el santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda

TAG

Març 2002

La Fundació “la Caixa” amb el desenvolupament

Ajudes a projectes de cooperació internacional per al desenvolupament.

Convocatòria oberta a ONGD Del 21 de gener al 7 de juny de 2002.

Informació: Tel. 902 22 30 40 www.fundacio.lacaixa.es www.lacaixa.es