Tag 26 by Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Tarragona

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

juny 2002 ◗ any VII ◗ núm. 26

SERVEIS

▼

▲ ▲ ▲

Secretaria: Veronic Fernández Jornet Míriam Ferrer

GABINET TÈCNIC Vocal: Gemma Blanch Dalmau. Enric Casanovas, Lluís Roig e-mail: gabtec@apatgn.com

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 1 del migdia De 4 de la tarda a 7 de la tarda Dimarts: De 8 del matí a 1 del migdia De 3/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda Divendres: De 8 del matí a 3 del migdia

Visats: Vocal: Gemma Blanch Josep Anguera, Glòria de Solà i Eva Larraz

Dimarts i divendres: De 8 del matí a 2/4 d’1 del migdia

Servei d’inspecció: Josep Anguera AULA INFORMÀTICA Vocal: Gemma Blanch Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com Consultes i serveis: De 9 del matí a 1 del migdia De 2/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 M & B Advocats (Ignasi Boxó) Tel. 977 77 06 95

▲ ▲ ▲

Oficina del Vendrell: Marta Porta C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) - C.P. 43700 Tel. 977 15 56 43

Borsa de treball: De 9 del matí a 1 del migdia

▲ ▲ ▲

Dilluns, dimecres i dijous: De 9 del matí a 2/4 d’1 del migdia

Consultes: De 9 del matí a 1 del migdia

▲ ▲ ▲

Papereria: Laia Singla

SERVEI DE BIBLIOTECA Responsable: Laia Singla Horari: de 9 a 1 del migdia de dilluns a divendres

▲ ▲ ▲

OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com

Oficina de Reus: Yolanda Fernández Plaça Prim, 10, 4t Tel. 977 33 10 72

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocal: Josep M. Juncosa Director tècnic: Ernest Valls Formigons: Ernest Valls Química: Dolors Miquel Geotècnia: Cristina Molina

C.E.E.T. (Centre d’Estudis de l’Edificació de Tgna.) Vocal: Montserrat Torrens

De dilluns a divendres: De 8 del matí a 1 del migdia De 3 de la tarda a 6 de la tarda

TAG ▼ Juny 2002

EDITORIAL

SUMARI

▼ JOAN PROUS President del Col·legi

L’ENTREVISTA Joan Maria Sardà, alcalde de la Pobla de Mafumet. Pàgs. 4-5 ACTUALITAT Retratar edificis. La fotografia de Pep Escoda. Pàgs. 6-7

Aquell president del canvi

PATRIMONI Un habitatge romànic: la casa d’en Bernat Jofre a a Bisbal del Penedès. Pàgs. 8-9

olem dedicar aquest editorial a una de les personalitats que més han contribuït que el nostre Col·legi sigui el que és avui dia. Parlem d’Elías Corcuera, que va ser president de l’entitat entre el 1971 i el 1976 i va treballar per una estructura moderna de la nostra organització col·legial a Tarragona. Corcuera, a més d’una gran persona, va saber preveure el futur de la nostra professió i les seves necessitats actuals, tot transformant una organització arcaica en la llavor del que vint-i-cinc anys després seria l’actual Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona. Elías Corcuera va posar la primera pedra d’un col·legi potent i va impulsar el col·lectiu com mai no s’havia fet; va crear comissions de treball i va ser també un dels pioners del que avui anomenem formació continuada, amb l’organització de cursos i conferències. A més, aquest gran professional va poder i saber col·laborar amb la resta de col·legiats fins al darrer moment, sempre al costat de tots, sempre disposat a la ajuda o la conversa. De vegades resulta difícil valorar com cal la trajectòria de les persones implicades en una organització on cada peça contribueix amb el seu funcionament a la bona marxa del col·lectiu. Però en aquest cas, gairebé no tenim dubtes; Elías Corcuera va ser veritablement el president del canvi, del nostre canvi com a professionals organitzats i de la transformació de la nostra associació col·legial en una altra eina de treball, eficaç, però també acollidora. Des d’aquí, el meu sincer record i el meu reconeixement a una persona que també ens ha ajudat a ser qui som.

HISTÒRIA COL·LEGIAL A la memòria d’Elías Corcuera. Pàgs. 11 ESPAI AL TEMPS Dotze articles de Rovira i Virgili sobre el Camp de Tarragona. La Legió Germànica del Rei, 1803-1816. Pàgs. 12-17 GABINET TÈCNIC Una façana qualsevol. Els revestiments ceràmics. PàgS. 18-25 MEDI AMBIENT Residus de la construcció: reciclatge. Pàgs. 26-27 ACTIVITAT COL·LEGIAL Cursos sobre incendis, seguretat, fusta i patologies per l’aigua. Pàgs. 28 DOCUMENTACIÓ La Biblioteca. Pàg. 29 SORTIM Una ruta per la Terra Alta i els Ports de Beseit (II) Pàg. 34

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com PORTADA: CASTELL TEMPLARI DE MIRAVET FOTO: CHUS SÁNCHEZ

Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

Junta de Govern: PRESIDENT: Joan Prous Masdeu VICEPRESIDENT: Joan Milà Rovira SECRETÀRIA: Veronic Fernández Jornet TRESORER: Joan Mercadé Porta COMPTADORA: Pilar Coca Torrell

VOCALS: Gemma Blanch Dalmau Josep M. Juncosa Aragonés Montserrat Torrens Torrens Coordinació periodística, disseny i contractació publicitat Nou Silva Equips Tel./Fax: 977 24 96 38 e-mail: silva@tinet.org Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG ▼ Juny 2002

L’ E N T R E V I S TA

▼ Joan Maria Sardà i Padrell Alcalde de la Pobla de Mafumet

«Hem convertit les cases en ruïna en espais públics»

TAG ▼ Juny 2002

▼

Joan Maria Sardà, amb 43 anys, es va iniciar en la vida política el 1987, però no va ser triat com a regidor fins al 91. Des del 1995 és l’alcalde de la Pobla, una localitat on la implantació de les factories petroquímiques va marcar un abans i un després a meitat de la dècada dels setanta. Actualment, aquest tipus d’indústria ocupa 300 hectàrees, la meitat del terme municipal. ◗ Com afecta aquesta forta presència industrial la vida del poble? El canvi, iniciat fa trenta anys, ha afectat sobretot l’activitat econòmica del municipi, però també la vida social, ja que avui dia gairebé el 100% treballa o té relació amb la petroquímica. A més, hem de tenir en compte l’aportació de la indústria als ingressos municipals, sobretot via IBI, IAE o llicències d’obres, i el volum d’inversions en les diferents plantes. Ara s’està acabant el nou hidrocràcker de Repsol i una planta d’hidrògen de Carburos Metálicos, tot plegat, uns 22.000 milions de pessetes d’inversió. L’activitat industrial condiciona sempre els comptes municipals. ◗ A un any de les pròximes municipals, quins projectes destacaria d’aquest mandat? Jo diria que el pla d’inversions que vam programar el 99 està desenvolupat en un 70%. Una de les més importants és l’edifici multiús, amb prop de 300 milions

Joan Maria Sardà, al seu despatx públic

invertits, que volem tenir acabat a finals d’enguany i ha de ser una construcció emblemàtica per al poble. El centre té una sala amb 400 persones d’aforament, i volem integrar-hi la biblioteca, un aula d’informàtica i un hotel d’entitats en dues plantes més, per a la qual cosa ja hem modificat les normes

subsidiàries. La climatització de la piscina, amb uns 20 milions d’inversió, és un altre projecte interessant, ja que està ubicada al costat d’una zona polisportiva. Actualment ja està instal·lada la coberta mòbil, i a partir de l’any vinent decidirem quins serveis integrem, com ara sauna, sala de musculació,

▼

etc... Finalment, la urbanització de la perllongació de la Rambla és una altra obra important, per la creació de sòl urbà; és una zona on s’aixecaran habitatges i on hem invertit 80 milions de pessetes. ◗ El creixement industrial ha causat problemes en l’alliberament de sòl? La veritat és que no. Nosaltres hem buscat sempre, i tenim ara mateix, un creixement urbanístic lent i equilibrat. D’aquesta manera, com a Ajuntament, podem donar uns serveis de qualitat a la població. De fet, penso que una de les nostres mancances urbanístiques és la creació d’una mena de ciutat jardí, una zona residencial amb habitatges unifamiliars, un objectiu que poser haurà de materialitzar-se durant el proper mandat. Nosaltres ja hem modificat les normes subsidiàries i tenim el vistiplau d’Urbanisme; es tracta d’unes 5 hectàrees que abans eren finques rústiques. Crec que hem d’anar per aquest camí, perquè pel que fa a construccions dins del casc urbà, digue’mne, estem ja servits. ◗ Potser la cobertura total del tram de ferrocarril que passa pel terme ajudaria a millorar aquesta àrea residencial? Nosaltres ja hem demanat que es cobreixi la via, a més, tècnics de Renfe han realitzat un estudi sobre el tema i troben que és una opció possible i alhora realtivament barata. El problema de fons és determinar el futur de la línia ferroviària entre Reus i Roda de Barà, que encara no està decidit; només sembla que estan clars tant el traçat del TAV com el del corredor del Mediterrani, però aquestes obres no afecten el nostre terme municipal. La via passa per la Pobla dins d’una trinxera, i això facilita molt el seu futur cobriment. Això seria una gran millora, perquè, d’alguna manera, tenim el poble dividit. A més, la idea és fer un gran passeig tot al llarg del traçat soterrat.

Casa de la vila

◗ L’autovia fins a Montblanc i la reforma de la nacional 240, com afectaran el poble? Pel que fa a l’enllaç del poble amb la carretera de Valls, la 240, conjuntament amb els municipis de Perafort i el Morell, finalment hem aconseguit que es faci amb un pas soterrat, que era el que estava previst en el projecte inicial, tot i que el ministeri havia decidit més tard fer només una rotonda. Una rotonda no hauria solucionat els problemes d’accés al complex petroquímic en les hores punta laborals, no tant pels treballadors com pel trànsit de camions. Respecte de l’autovia, el seu traçat no ens trinxa el territori, ja que anirà cap a la banda del riu, i per aquesta zona el poble no ha de crèixer a causa de la presència del complex industrial. El que es farà és aprofitar l’actual rotonda a l’entrada de la Pobla per crear un nou enllaç amb el futur vial Tarragona-Montblanc. L’autovia és la solució a tot el trànsit d’aquesta zona, sobretot pel tema de mercaderies, que es desviaran bé cap al Port, bé cap a l’autopista. Moltes institucions, i no només a aquesta demarcació, ja han instat el ministeri a que es faci com abans millor.

◗ Tornem al poble. Quines accions s’han fet al casc antic? Des de què es va posar en funcionament la variant, el fet que el trànsit ja no passi pel nucli urbà ens ha permés recuperar el casc antic. Pràcticament ja no hi ha trànsit de vehicles a l’interior, i s’ha convertit en una veritable zona de vianants. Hem donat subvencions per arranjar façanes, que estaven deteriorades precisament pel tema del trànsit, i amb l’esforç també dels propis veïns se n’han pogut recuperar moltes. El que sí hem fet és adquirir fins a quatre cases que estaven es estat de ruïna, enderrocar-les i urbanitzar els solars com a espais públics. Tot i això, nosaltres tampoc no tenim pràcticament edificacions ruïnoses; el 1990, per exemple, no arribaven a un 5%. Un altre tema molt important és el nou pont sobre el ferrocarril, anant cap al Morell. El que tenim ara és massa estret, sobretot per a la circulació de camions, i quedarà finalment com a via peatonal. Les obres ja estan en marxa, i integren també una rotonda per donar accés al poble. Això ens farà guanyar qualitat de vida, sobretot pel tema de la seguretat dels peatons que van i venen de la Pobla al Morell.

TAG ▼ Juny 2002

ACTUALITAT

▼ Retratar edificis Tot i que va començar professionalment en el món de la moda, la fotografia de Pep Escoda s’ha decantat en els darrers anys pels temes d’arquitectura i interiorisme. Diversos Premis Lux així ho demostren.

Ens trobem amb el fotògraf a la casa número 8 del carrer del Comte de Tarragona, on actualment té instal·lat el seu estudi. La construcció és antiga. Des de la planta baixa, on anys enrera "habitaven" les cavalleries, s’arriba a un petit despatx per una escala estreta: abans de seure ens trobem penjada a la paret una sèrie de fotografies del Museu Guggenheim de Bilbao, un treball pel qual Escoda va rebre el Lux d’Or l’any 1999. "Em presento cada any, és l’únic concurs nacional de fotografia per a professio-

A Tarragona, tenim elements arquitectònics industrials que no aprofitem

TAG ▼ Juny 2002

▼

nals, sempre amb un gran nivell, al meu parer". Fins ara, Pep Escoda ha rebut nou d’aquests guardons, la majoria relacionats amb temes d’arquitectura i urbanisme, tot i que el primer va ser per una sèrie de retrats de ballarines del legendari club Tropicana, a La Habana, una ciutat que enguany ha començat seriosament a millorar i reorganitzar el seu nucli antic. "Els temes d’arquitectura sempre m’han agradat, però no hauria pogut viure d’aquesta mena de treballs a Tarragona". Entre els edificis tarragonins amb més potència formal, Pep Escoda destaca la seu de la Subdelegació de Govern, a la plaça Imperial Tarraco, "i potser, entre els més

L’Hotel Delano, al districte Deco de Miami Beach, als EUA. Un edifici dels anys trenta, obert com a hotel als noranta

recents, el nou Col·legi Saavedra i la Facultat de Jurídiques. Però a la ciutat li falta un edifici emblemàtic, i s’ha perdut l’oportunitat amb el Palau de Congressos, potser per no arriscar-se. A Tarragona li manca una mica de vanguàrdia, sense exageracions, però amb decisió. La construcció del Guggenheim, en el seu moment, també va aixecar força polèmica". Annie Leibovitz, Helmut Newton o Alberto García Alix són alguns dels fotògrafs que més valora, tot i que el seu àmbit de treball no

Antiguitat i novetat haurien de saber conviure a les nostres ciutats

estigui relacionats amb temes d’urbanisme. En aquest punt, Escoda opina que es va perdre una bona oportunitat de crear un disseny de ciutat més habitable per a Tarragona en no haver desenvolupat prou el Pla Especial de la Part Alta (conegut com a PEPA), creat

El pont de Zubizuri, obra de Santiago Calatrava, reflectit a la ria del Nervión, a Bilbao. Premi Lux d’Argent 2001

▼

a finals dels anys 80. "I no només això", continua, "Al meu darrer viatge al barri de Chelsea, a Nova Iork, vam veure que s’havien recuperat zones industrials en desús com a nuclis culturals, sales de concerts o d’exposicions, i aquí tambe tenim un grapat d’elements

arquitectònics industrials que no s’aprofiten. Crec que s’hauria de valorar més aquest patrimoni". És precisament als EUA on aquest fotògraf du a terme actualment la seva feina, treballant en temes d’interiorisme, amb sèries sobre hotels o altres construccions de

tipus residencial. "Penso que aquí també podem aconseguir un equilibri entre el respecte a les restes arqueològiques i la innovació arquitectònica. Hauríem de buscar i trobar la convivència entre l’antiguitat i la novetat".

LA CIUTAT EN LA MIRADA Alguns arquitectes del segle XVIII asseguraven que per canviar el món havien de canviar abans els llocs on habitem: les cases, les ciutats, els espais públics... Segles després, la planificació urbanística ha estat la fórmula per dur a terme aquest desig, en molts casos, també és cert, no assolit o aconseguit parcialment. La fotografia arquitectònica seria, doncs, una altra manera de documentar les formes de canviar el món. "Qualsevol tema, per poder fotografiar-lo, abans

l’has d’interpretar, i després tenir la tècnica suficient", assenyala Escoda, "Quan parlem d’edificis, i sobretot si es tracta d’un encàrrec, intento també entendre l’arquitecte, veure què buscava amb aquella construcció. En el cas del Guggenheim, em va impactar molt la seva superfície de titani i el seu efecte en una foto en blanc i negre. Llavors vaig buscar elements de contrast, que integressin l’edifici primer amb el seu entorn i després dins de la imatge fotogràfica".

TAG ▼ Juny 2002

PATRIMONI

▼ Un habitatge d’època romànica: la casa d’en Bernat Jofre a Santa Cristina de la Bisbal del Penedès. Any 1211

D’

ermites del període que anomenem romànic n’hi ha moltes al nostre país. De castells, fortificacions i torres també n’hi ha forces. Els habitatges o cases civils, en canvi, són molt més escassos. A La Bisbal tenim la sort que en queda un d’aquests antics habitatges, o al menys restes prou aparents per poder analitzar la seva forma, disposició i sistema constructiu. Està situat dalt del coll de Santa Cristina i a tocar de l’ermita homònima. A l’Edat Mitjana, d’aquest tram del camí reial s’en deia coll d’Alberic. A l’època era un camí molt important que feia un llarg recorregut pel territori del Castell Vell a l’extrem de la Marca i comunicava les terres que posseïa a banda d’aquell coll que era com una mena de frontissa entre el Penedès i el Camp. A final de la dotzena centúria, en aquell punt estratègic, un esforçat poblador de nom Bernat Jofre hi va bastir la seva casa i començà a artigar i eixarmar l’indret. I encara més, ell mateix va ser qui va aixecar l’ermita. Així que allí podem trobar un conjunt interessant format per una esglesiola romànica ampliada posteriorment, un habitatge de la mateixa època i una cova on també s’hi ha fet habitació des de temps prehistòrics, passant per ermites a l’edat mitjana fins arribar a un dissortat mestre de cases anomenat Ramón Miró, que l’any 1774

TAG ▼ Juny 2002

va fer uns muntants per col·locar una portella a l’obertura de la roca i ocupar aquell cau juntament amb la seva família.

Són molt escassos els habitatges o cases civils d’estil romànic

Temps enrera s’havia especulat sobre la cronologia i destinació del casalot. Algú va aventurar que es podia tractar d’un edifici andalusí o potser d’un castrum del segle X. Fa pocs anys, però, d’una manera casual, vaig trobar un pergamí a l’Arxiu de la Corona d’Aragó que va dornar-me’n totes les dades. Va ser redactat l’any 1211 pel rector de la Bisbal (Episcopali). En aquell document els senyors del lloc, agraïts a Bernat Jofre per haver construït cases al coll d’Alberic, al lloc anomenat Santa Cristina, li concedien una bona peça de terra (barchera). Les cases de les quals parla el document són l’habitatge i l’ermita ja que llavors aquelles capelles també s’anomenaven domus. Potser per les raons que deia més amunt quant a l’escassetat de cases o romanalles d’habitatges del període romànic hi ha molts estudis sobre ermites, esglésies, torres i castells, però no en conec cap de les cases i masos d’aquella època. Josep Puig i Cadafach escrivia fa cent anys: És sense

dubte’l problema arqueològich més difícil el refer lo que fou l’habitació humana: la casa. És per una part l’obra menys documentada y de la que resten menys exemplars a estudiar; per altra part és la que retrata mellor la vida real, és l’obra arquitectònica que reflecta més bé el modo de ser del poble y les relacions d’unes reces ab les altres y que hi ha permanent de les antigues idees. Sovint en l’Història de l’Arquitectura el temple és fet ab un art aristocràtich, ab un art de pochs; la casa és sempre obra de tothom, art popular, sortit de la mateixa vida; el temple de vegades és obra d’art estranger: la cas és sempre art nacional, com sortir de la pròpia terra. A Catalunya l’arquitectura de la casa és una art permanent; és l’art arquitectònich més nostre. No ho és el temple vingut are del orient ab formes imposades per artistes d’Italia; ara d’occident o de França portat per les ordres religioses que s’afanyen a tenir un mèltode universal; l’art de la nostra casa és en cambi nacional, català, potent, de modo que s’extén per tots els dominis de la nostra raça. En ella permaneix sempre, fins ben entrat el període del art gòtich, un fons romànich; millor encara: un fons romà, com són les nostres costums y és la nostra família.

Tenia raó aquell gran arquitecte i erudit quan deia que la casa era sempre obra de tothom, art popular sortit de la mateixa vida, de la pròpia terra, art permanent… Observant les restes dels habitatges i masets del temps romànic que hi ha al nostre territori, he trobat que foren executats amb mètodes, materials i solucions constructives propis de la zona, que s’anaven repetint des de feia moltes centúries, gairebé des de mil·lenis, seguint un fòssil conductor que provenia del període anomenat del bronze final. Contemplant la casa d’en Bernat Jofre a Santa Cristina, és com si veiéssim un habitatge de la gent que vivia aquí abans de l’arribada dels romans. Són edificis senzills i sòlids que han tingut una vida llarguíssima. En el cas de la casa que ens ocupa, segueix dempeus malgrat que està sense teulada des de l’any 1575, quan, atesa la virulència del fenomen del bandolerisme al Principat, el bisbat de Barceloana donà llicència per enrunar lo porxo de Santa

Cristina en lo terme de la Bisbal puix s’hi acullia gent de mal viure. En el dibuix de la reconstrucció de la casa de l’anomenat poblador de Santa Cristina he remarcat les característiques constructives dels edificis d’aquella època. BENJAMÍ CATALÀ BENACH Arquitecte tècnic

TAG ▼ Juny 2002

ACTIVITAT COL·LEGIAL

▼ Com tractar la fusta en la construcció

El passat 6 de juny es va dur a terme al Col·legi la jornada «Tractament de la fusta en edificació. Consolidació estructural mitjançant resines epoxídiques. Control dels insectes xylòfags», amb l’assistència de més de 50 col·legiats tarragonins

TAG ▼ Juny 2002

▼

a xerrada, amb prop de dues hores de durada, va anar a càrrec dels experts de l’empresa Promax SA, una de les firmes més importants del sector pel que fa a la protecció de les fustes emprades en processos constructius. La fusta ha estat un dels materials essencials en la construcció de tipus tradicional, i continua tenint un paper fonamental en els sistemes d’edificació i restauració actuals. És sobretot en aquest darrer àmbit, la rehabilitació del patrimoni arquitectònic, on els sistemes de protecció i recuperació de la fusta assoleixen una especial importància. José María Quiroga, llicenciat en Químiques i membre del departament tècnic de l’empresa, va fer una exposició al voltant de dos nuclis principals: una taxonomia dels insectes i els fongs que ataquen els elements de fusta (xylòfags) i una exposició del sistema holandès Beta, capdavanter en els processos de conservació i recuperació d’elements de fusta. Quiroga va explicar que la fusta, com a matèria viva, és susceptible de l’atac de diferents agents, tant biològics (tèrmits, corcó, processos de putrefacció), com atmosfèrics (radiacions solars, pluges, canvis de temperatura). Dins dels atacs de tipus biològi, resulta molt important, segons el tècnic de Promax, la determinació de la profunditat i l’expansió de l’atac, així com la localització

Una imatge de la xerrada a la sala d’actes del Col·legi

de totes les fonts d’humitat que puguin incidir en la peca afectada, tant en la seva recuperació com a l’hora de fixar els sistemes preventius un cop rehabilitada la fusta.

La xerrada va posar sobre la taula algunes de les tècniques més habituals d’intervenció en les estructures de fusta

En aquest sentit, la implantació de sistemes d’enceballs antitèrmits representen un important instrument de lluita contra aquests insectes, ja que, a banda d’aplicar metodologies ecològiques, impedeixen el desenvolupament dels animals mitjançant la

inhibició de la muda del seu exoesquelet. Pel que fa al sistema Beta, és una important eina per tal de recuperar la capacitat mecànica de les peces de fusta degradades que es vulguin conservar pel seu valor artístic o patrimonial. La tècnica Beta es fonamenta en la impregnació de les parts de fusta a conservar amb un seguit de resines de baixa viscositat, que tenen a més un coeficient d’inflamabilitat inferior al de la mateixa fusta. Aquest sistema també millora el comportament mecànic i la ressitència dels acoblaments en edificis de nova planta, tot evitant la utilització de peces metàl·liques, les quals tenen un període de vida útil i una flexibilitat més reduïdes que els elements de fusta.

IN MEMORIAM

▼

El senyor Elías Corcuera

Oración Señor, Dios, yo te pido la salud, ese don tan precioso y necesario que prodigas a todos de ordinario sobre todo en edad de juventud. Cuento excesivo ser tan exigente pues a muchos no otorgas otro tanto, tú dices que aquí un amargo llanto tenemos que sufrir constantemente.

El passat 24 de març ens va deixar el senyor Elías Corcuera, que va ser president del nostre Col·legi del 1971 al 1976 i, a més, va participar activament al Consejo General de Madrid. Home dinàmic i polifacètic, una de les seves passions era l’escriptura. Publiquem, amb permís de la família, una mostra.

Mas es tan codiciado el dulce fruto que, aun sabiendo cuan triste es nuestro sino, de miedo de perder tu don divino, mi angustia ya te paga su tributo. Y cuando llegue el día de ir a verte, no permitas, "Señor", un gran tormento, que sea breve, ni largo ni lento, y dame salud casi hasta la muerte. ELÍAS CORCUERA ESNAOLA

• Distribuïdors de les principals marques de hardware • Serveis tècnics i de manteniment • Especialistes en perifèrics professionals i venda i lloguer de canons de video (plotters, impressores làser color, scanner, etc.) • Instal·lacions de xarxes locals • 14 anys dedicats a donar sol·lucions informàtiques i

TAG ▼ Juny 2002

ESPAI AL TEMPS

▼ Dotze articles d’Antoni Rovira i Virgili sobre Tarragona i el Camp A la memòria de Francesc Calvet i Rovira (1947-2002)

n la present col·laboració volem sortir del típic article professional, i per fer-ho hem escollit comentar alguns dels articles de temàtica camptarragonina d’A. Rovira i Virgili, i concretament els titulats "Tarragona la blava" (La Publicitat, 15-101920), "El redreçament d’una ciutat: La nova Tarragona" (La Publicitat, 9-10-1920), "La nostra mar" (La Publicitat, 25-2-1927), "Els bàrbars a Tarragona" (La Publicitat, 3-8-1927), "Records del Divendres Sant tarragoní" (La Nau, 4-4-1928), "Les ciutats del Camp" (La Publicitat, 24-101926), "Ciutat de Valls" (La Nau, 31-1-1929), "La intimitat de Santes Creus" (La Publicitat, 318-1928), "Dia de pluja a Salou" (La Nau, 31-1-1929), "Escornalbou: la muntanya" (La Nau, 3-91929), "Escornalbou: el castell" (La Nau, 6-2-1929) i "La resurrecció de Tàrraco" (La Ciutat, 25-12-1934). En total una dotzena de treballs periodístics que demostren abastament allò que Rovira digué d’ell mateix: "De totes les impressions i emocions de la meva vida, les de Tarragona són les que han deixant un solc més profund en la meva ànima. I això és degut no sols al fet que en els anys d’infantesa i jovenesa els nostres sentits són més àvids i els records més duradors, sinó també a la qualitat excepcional del nostre paisatge rural i urbà. De Tarra-

TAG ▼ Juny 2002

gona i de Camps no n’hi ha gaires pel món". TARRAGONA LA BLAVA Ha estat inspirat per les tres blavors que envolten la ciutat: la del cel –clara i lluminosa–, la de la mar –viva i profunda– i la de les muntanyes ponentines –suau i boirosa– que fan de Tarragona una ciutat daurada en mig de tres blavors o, dit d’una altra manera, en "una joia d’or dins d’un estoig de setí blau". La combinació d’ambdues coloracions fa desitjar per a Tarragona un escut ideal fet de dos colors: blau i or vell (reprendrà aquesta idea a Les muralles de Tarragona). El text conté un paràgraf autobiogràfic que ben segur pot ser subscrit per qualsevol fill de Tarragona absent: "el tarragoní que viu habitualment fora de Tarragona frueix millor la delícia de la ciutat i el paisatge, quan, amb ocasió d’una estada a la ciutat nadiua, té la sort d’ensopegar un dia seré, amb atmosfera diàfana, sol encès i mar blava". EL REDREÇAMENT D’UNA CIUTAT: LA NOVA TARRAGONA Es fa balanç de l’evolució de la ciutat entre 1905 i 1920. Aquells anys la ciutat experimentà una recuperació econòmica, afavorida per la conjuntura interna-

▼

Rovira i Virgili en un retrat de Ferran Callicó, (1928)

cional, però també per un seguit de circumstàncies que es produïren en l’entramat social, ja que hi hagué un canvi ideològic en els quadres dirigents de la vida econòmica, els quals tendiren a exigir el dret a progressar en comptes del privilegi i cercaren en tot moment la millor política econòmica possible. La població creixé; la indústria inicià una tendència a la concentració i introduí l’electricitat i tecnologia nova; les companyies exportadores definiren les mercaderies amb què operaven, s’especialitzaren i diferenciaren els productes; el vi, encara predominant en l’economia ciutadana, entrà en una elaboració acurada; en el camp dels fruits secs es pensà a vendre’ls

LA NOSTRA MAR Comenta el fet que la construcció, els anys seixanta del segle XIX, de la línia del ferrocarril de Barcelona arran de mar creà un autèntic mur de separació entre el nucli urbà i la mar, encara existent als nostres dies. Les dificultats que la línia del ferrocarril comportava per accedir fàcilment a les platges era sentida vivament pels tarragonins, fins a l’extrem que, el 1927, es decidiren a enviar a Madrid una nombrosa comissió de delegats de les corporacions ciutadanes amb l’encàrrec de fer gestions per aconseguir la rectificació del trajecte ferroviari i la construcció d’una estació central, a fi de fer desaparèixer la muralla que formaven els terraplens, els desmunts i els riells entre els voltants de Tarragona i les platges situades a llevant de la ciutat. Rovira se’n fa ressò perquè considera, com tants altres tarra-

▼

sense clofolla per tal d’evitar la competència, i el port entrà en una nova fase d’obres i millores. Rovira captà plenament aquesta realitat i la confirmà en les converses mantingudes durant un sojorn de poques hores, amb el reusenc Evarist Fàbreguesi i els tarragonins Pere Lloretii i Macià Mallol.iii Conclou que el trist exemple de capital provincial que era la Tarragona de principi de segle havia donat pas a una ciutat clara i vasta, i el que més l’animà era saber que la transformació no era "un floreixement passatger portat pel moviment del port i pels efectes de la gran guerra" sinó quelcom sòlid en res semblant a "aquella prosperitat fugaç que li donà l’enorme exportació de vins quan la fil·loxera destruí els vinyars francesos" i restà en el convenciment que Tarragona s’estava convertint "en un gran centre industrial i comercial".

Restes de les muralles i la Plaça de Braus. Al mig es va construir el Mercat Central

gonins d’aleshores i també d’ara, que "l’actual traçat del ferrocarril representa un veritable esquerrament de l’esplèndida situació de la vella capital romana. La línia fèrria, ha enlletgit i ha isolat aquelles platges, que són de les millors de la Mediterrània per llurs condicions naturals". ELS BÀRBARS A TARRAGONA La prosperitat dels anys de la Gran Guerra i de la postguerra es deixà sentir en la demografia tarragonina fins al punt que dels 23.289 habitants de 1910 es passà als 30.124 el 1929. L’augment de població i la bonesa econòmica incidiren en el desenvolupament urbà de Tarragona que, en els anys de la dictadura de Primo de Rivera,iv contemplà l’edificació d’un bon nombre de cases a la Rambla Nova i a la zona del Mercat Central; en la seva construcció hom topà, freqüentment , i amb resultats negatius moltes vegades, amb part del patrimoni arqueològic, i davant l’esforç econòmic, d’atenció tècnica i política que la seva conservació suposava s’optà, massa repetidament, per destruir les restes sovint

importants que apareixien en fer els fonaments. Contra aquest estat de coses clama Rovira denunciant els destructors d’elements importantíssims del tresor arqueològic ciutadà, els quals no són altres que "jornalers inconscients, mestres d’obres i propietaris ignorants, i alguns tècnics i propietaris que no podem creure que siguin ignorants ni inconscients". Avui, la sensibilitat col·lectiva per la conservació del patrimoni és, pensem, superior a la d’aquells tarragonins que, segons Rovira, guaitaven passivament l’activitat dels "nous bàrbars", però, així i tot, sota l’excusa de no ser importants o que es salvaguarden traslladant-los a un altre lloc, encara es continuen fent atemptats contra "el tresor que els segles pretèrits han llegat a l’antiga capital de la Cosetània i de la Hispània Citerior". RECORDS DEL DIVENDRES SANT TARRAGONÍ Per a Rovira la Setmana Santa era un període de l’any veritablement entranyable, perquè en aquests dies primaverals els voltants de la ciutat es presenten immillorables, amb arbres en flor i

TAG ▼ Juny 2002

són insensibles al vent fort i per això es mantenen espiritualment immòbils i impenetrables. LA INTIMITAT DE SANTES CREUS

Estampa de la Setmana Santa

▼

sentor de farigola, romaní i espígol –l’olor de Tarragona– i tot sota un sol esplèndid i un mar i un cel nets i blavíssims. Això, però, no ho era tot, ja que l’atmosfera de silenci, de quietud i de soledat, junt amb l’ambient de meditació que aleshores tenia la Setmana Santa, propiciaven l’intimisme i la reflexió; el nostre home ho aprofitava per passar el Divendres Sant pels voltants de la ciutat i sentir, "en mig de l’isolament exterior, totes les veus profundes que només sentim quan els sorolls de fora s’apaguen", i hi restava fins que, en fer-se fosc, tornava a la ciutat per contemplar la processó del Sant Enterrament. LES CIUTATS DEL CAMP Rovira, en tant que tarragoní, era camptarragoní i com a tal estimava tot el que fos propi del Camp de Tarragona. El seu camptarragonisme es manifesta abastament en la magnífica síntesi de la trinitat comarcal que és l’article Les ciutats del Camp, on de manera inigualable descriu les fesonomies diverses i distintes, tant en l’aspecte físic com en l’esperit, dels tres nuclis urbans i humans més importants del Camp, asseguts, respectivament,

TAG ▼ Juny 2002

vora la mar, en cadira alta (Tarragona), al peu de les muntanyes, en cadira baixa (Reus), i a terra, entre la verdor (Valls). Són tres ciutats pròximes, veïnes, des de cada una de les quals hom pot veure les altres dues, però amb temperament distint: Tarragona és la calma; Reus, el neguit; Valls, l’equilibri. Hi ha, doncs, tres ciutats i tres matisos, però, tot i això, "la terra fecunda i el paisatge lluminós donen una unitat a la gent del Camp per damunt de llurs diferències". CIUTAT DE VALLS L’antològic article Ciutat de Valls,v bé que dedicat a la capital de l’Alt Camp, que Rovira descriu com una ciutat plena de gràcia, finor i claredat, complementa el de Les ciutats del Camp, perquè a més de parlar-hi de Valls, la ciutat del Camp que conserva "millor l’aspecte i el perfum pairals", i dels vallencs, gent de seny no gens propensa al descoratjament, també al·ludeix als reusencs i als tarragonins. Dels fills de Reus s’escriu que pel fet de tenir el mestral ficat dins l’ànima, són de tots els fills del Camp els més arrauxats i impetuosos; mentre que els de Tarragona, al contrari,

En aquest article la prosa, bella i elegant, sòlida i sense esquerdes de Rovira hi assoleix la plenitud. L’autor no pot evitar la comparança de Santes Creus amb Poblet i acaba dient que ambdós són essencialment diferents ja que tot i les "relacions d’estils arquitectònics, les analogies del pla de construcció, el parentiu d’algunes sales i dependències", presenten una "profunda oposició espiritual". Mentre que el monestir del Gaià és "la intimitat, el recolliment, la limitació assenyada, la modèstia satisfeta", el del Francolí és "la grandesa, l’expansió, l’ambició il·limitada, l’orgull del poder"; els troba, però, complementaris i hi veu el símbol dels dos aspectes de l’ànima catalana: per un costat "el treball concret, la fruïció tranquil·la, el seny reposat" (Santes Creus) i per l’altre "l’ambició vaga, la lluita constant i l’aspiració heroica" (Poblet), i considera que en l’equilibri o la compensació entre aquests dos aspectes hi ha el secret dels moments esplèndids de la història de Catalunya i una clara promesa per a l’esdevenidor. DIA DE PLUJA A SALOU El diumenge 3 de novembre de 1929, Rovira arribà a Salou en tren perquè havia d’anar a Vilaseca a pronunciar una conferència sobre Pi i Margall a l’ateneu vilasecà, que duia el nom del polític republicà. Es trobà amb un dia plujós i fred que l’impedí gaudir d’una jornada tardoral de platja, però que no fou cap obstacle per gaudir de la companyia d’amics cordials, lleials i optimistes que

l’havien anat a trobar i d’un àpat que no tingué res a envejar al que Pere Martell oferí al rei Jaume I ja que el cuiner salouenc els serví una sèrie de plats mariners que eren "una delícia ensems visual, olfactiva i gustativa". El record de tot plegat és aquest article entranyable. ESCORNALBOU: LA MUNTANYA / ESCORNALBOU: EL CASTELL

LA RESURRECCIÓvii DE TÀRRACO Entre les realitzacions del primer ajuntament tarragoní de la Segona República hi ha el Passeig Arqueològic, esplèndida miranda de la banda ponentina del Camp de Tarragona a qualsevol hora del dia, però molt especialment a la vesprada i "on les muralles antigues prenen un alt valor d’art i poesia". L’obertura del passeig fou una alegria per a Rovira i la manifestà en aquest article on es fa

▼

L’anada a Vila-seca per pronunciar la conferència sobre Francesc Pi i Margall donà molt de si, ja que a més del sojorn a Salou li permeté fer una excursió a Escornalbou, la qual resta immortalitzada en aquests dos articles. El primer, clara demostració de la capacitat de Rovira per a la descripció, conté les descripcions brillants del viatge de Salou a Escornalbou i de la muntanya del monestir. El segon explica la impressió que li causà la visita a l’antiga canònica, així com la trobada amb Eduard Todavi de qui diu que era un home que estava sempre voltat de llibres i de còdexs i que vivia pels seus llibres, especialment pels d’història, però que no era el bibliòfil fred, que només estima la materialitat dels llibres, ja que els estima per llur contingut i esperit.

Castell d’Escornalbou

ressò que, aviat, Octavi August, "l’emperador que donà de fer a Tàrraco, durant dos anys, la categoria de capital de l’Imperi", tindria una estàtua –es refereix a la còpia en bronze de l’estàtua d’August de Prima Porta, regalada a Tarragona l’any 1934 pel govern italià i que es pot contemplar davant la torre de l’Arquebisbe-, i fa vots perquè Tarragona disposi d’un Museu Arqueològic adequat ja que el local on aleshores tenia relatiu aixopluc "no passa d’ésser un magatzem propi d’un drapaire amb pretensions d’antiquari"; el desig, però, no el pogué veure acomplert en vida, per tal com el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona no fou una realitat fins l’any 1960, en què les col·leccions que durant més de cent anys estigueren instal·lades en algunes sales de la planta baixa de l’edifici que compartien l’Ajuntament i la Diputació, i que avui és de l’Ajuntament, passaren a l’actual construcció de la plaça del Rei. NOTES i. Pel que fa a Fàbregues vegeu Jordi TOUS, Evarist Fàbregues i Pàmies (1868-1939). Filantrop, financer i repu-

blicà catalanista reusenc, Reus, Edicions del Centre de Lectura, 1990. ii. Pere Lloret i Ordeix (Tarragona 1877 – Barcelona 1967). Advocat, polític i catalanista, presidí la Diputació de Tarragona en els temps de la Mancomunitat Catalana (1917-1919) i fou alcalde de Tarragona en els anys 1931-1934 i 1936. iii. Macià Mallol i Bosch (Tarragona 1876 – Barcelona 1960), professionalment vinculat al comerç marítim. Fou diputat i senador. Signà el pacte de Sant Sebastià en representació d’Acció Republicana. iv. Per a aquest període vegeu Carme GÓMEZ CRUZ, La ciutat de Tarragona a l’època de la dictadura de Primo de Rivera: aspectes de la vida urbana, Tarragona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials "Guillem Oliver", 1994. v. El Diari de Tarragona el reproduí el 3 de febrer de 1929. vi. Eduard Toda i Güell (Reus 1855 – Poblet 1941) adquirí Escornalbou el 1911, quan només era un munt de runes, i el començà a reconstruir l’any següent. Toda no sols reféu materialment Escornalbou ans també espiritualment ja que escriví la Història d’Escornalbou, editada per la Reial Societat Arqueològica Tarraconense el 1926. vii. Reproduït al Diari de Tarragona el 25 de desembre de 1934.

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Doctor en Història Moderna i professor de la URV

TAG ▼ Juny 2002

E S P A I A L T E M P S▼

La Legió Germànica del Rei, 1803-1816 THE KING’S GERMAN LEGION

e la multitud de cossos de tropes de diferents armes que lluitaren, durant la guerra del Francès, en la defensa i alliberament de Tarragona, no hem trobat documentat, fins el moment, tant en la bibliografia com en les fonts arxivístiques locals, cap esment sobre aquesta legió que havia reclutat el rei Jordi III, de la Gran Bretanya, per a lluitar contra Napoleó. La informació que els historiadors ens han donat sobre la participació de les tropes terrestres britàniques en aquesta lluita és molt minsa. REFERENTS SOBRE LES TROPES BRITÀNIQUES Com suara hem manifestat, les poques notícies recollides de la historiografia, sobre la seva intervenció, les podem compendià de la següent manera. El general Wellington, el 31 de maig de 1813, ordena, a fi i efecte de provocar la sortida del mariscal Suchet, de València, a Sir John Murray, com a comandant en cap de 14.000 homes i 700 cavalls, escometre la nostra ciutat per ponent. Circumstàncies adverses el fan desistir i reembarcà les tropes. Aquests soldats pertanyien a la divisió anglosiciliana i espanyola de Wittinghan. Suchet, tan bon punt tingué coneixement del triomf de Wellington, a Vitòria el 21 de juny del mateix any, sortí de València i es dirigí a Tarragona. Era el principi de la fi. Poc després, l’apro-

TAG ▼ Juny 2002

pament d’un exèrcit aliat de 47.000 homes, l’obligà a abandonar-la i, abans de fer-ho, manà al general Bertoletti, el 18 d’agost, la voladura de la ciutat.1 Així que els francesos l'evacuaren, entrà la divisió anglesa del general Wittinghan i s’allotjà a l'hospital de Santa Tecla. Amb gran celeritat les tropes angleses i espanyoles, en dos mesos, posen la plaça forta en condicions de defensa. El mes de desembre de 1813, Napoleó signà, amb Ferran VII, el tractat de Valençay, i, entre altres coses, es pactà que els anglesos hauran d’abandonar la Península. El mes d’abril de 1814, els britànics partiren definitivament de Tarragona.2 TREBALL DE CAMP Un rastreig acurat de les restes de les fortificacions exteriors que envoltaven Tarragona, com ara: l’Oliva, el Llorito i els Ermitans, així com els reductes francesos, oposats, ens ha permès trobar, fins i tot en superfície, les romanalles materials de la lluita aferrissada d’aquella contesa, concretada en: bales de ferro de tots els calibres i de plom, granades, metralla, sivelles, botons, etc. A les rodalies del mas Morató, dins del nostre terme, ha estat descoberta una sèrie de botons metàl·lics relacionats amb la King’s German Legion. Aquests botons es van trobar a una profunditat d’un pam i mig i, en una rotllana de menys de mig metre, se’n localitzaren quatre o cinc agrupats,

▼

Legionari de la K.G.L.

possiblement pertanyents a una peça de roba. N’hi ha de diferents mides i classes de metall, uns de gravats i uns altres de llisos. Fins ara se n’han desenterrat més de quaranta unitats. Com a dada anecdòtica afegirem que aquests botons foren fabricats per I. Mc.Gowan, Gerrard, St., Soho, London, segons consta al seu revers. JORDI III, ELECTOR D’HANNOVER En aquell moment Anglaterra tenia una població de 10 milions d’habitants i França, 27 milions. L’exigència d’aquest desequilibri aritmètic l’obligava a cercar mercenaris i aliats per a la guerra continental contra les tropes napoleò-

FORMACIÓ DE LA K.G.L El reclutament no fou fàcil, atès que en aquells moments les tropes franceses havien ocupat el principat d’Hannover. El dia 13 d’octubre de 1803 se l'anomenà «King’s German Regiment» i, un mes després, comptava amb 1000 homes. El dia 19 de desembre de 1803, és la data oficial de la seva formació. No s’hi podien allistar ni francesos ni italians, i el servei tenia una durada de set a deu anys. Degut a l'entusiasme patriòtic dels habitants de la Baixa Saxònia, que volien servir al monarca, aquest ordenà la seva ampliació i passà de regiment a legió, i des d’aleshores se la conegué com la «King’s German Legion». Estava integrada per deu batallons d’infanteria de línia –inclosos dos de lleugers– i cinc regiments de cavalleria. El 1805 cada batalló tenia una força de 1.000 homes, format per vuit companyies. El maig de 1812, els batallons s’incrementaren a deu companyies. Una era de granaders. Els pagadors, amb el rang d’oficial, eren els únics membres anglesos d’origen. Cada batalló tenia un escamot de tiradors d’èlit, armats amb fusells, i estava compost per un oficial subaltern, dos sergents, dos caporals, un corneta i cinquanta-dos legionaris. Aquest grup de tropa escollit passà a engrossir les companyies. Tots els batallons –excepte els lleugers, que vestien de color verd– abillaven jaqueta curta de

▼

niques i, per aquest motiu, Jordi III, per la seva personal unió amb el principat d’Hannover, amb data del 28 de juliol de 1803, es dirigeix al tinent coronel Friedrich von der Decken, de l’exèrcit hannoverià, per a la formació d’un nou regiment amb ciutadans d’aquest país.

Botó pla daurat, amb el número del batalló. (Fotografia: E. Torrellas i Rosell)

color vermell amb guarnició blau marí, i els oficials lluïen dos fileres frontals de botons de bronze en forma de bola amb el monograma reial i les lletres K.G.L. Les guerreres es portaven com a distintiu de rang. La gorra de l’uniforme, anterior al 1812, era de feltre negre en forma de cilindre amb una cresta de pell. D’ençà d’aquest any s’usà la gorra "Wellington", també de feltre negre. La dels oficials era semblant, però amb cordons i ornament daurat. Els sergents, els caporals i els soldats rasos anaven equipats amb el mosquet "Brown Bess" i una baioneta. Més endavant se’ls proveídel nou mosquet 1802 mar i terra. Les cananes eren negres i encabien 60 cartutxos. Els sergents, a més, usaven una espasa. L’any 1812 s’adoptaren les ordenances britàniques vigents, per a la infanteria i la cavalleria. La bandera del rei era la "Gran Unió" i la del regiment era blava. Les dues tenien brodat el distintiu de combat "Península". A Waterloo, la K.G.L. comptava amb 7.000 homes. Després de la batalla, es comptabilitzaren prop de 2.000 baixes. Tots els seus

membres, morts i sobrevivents, foren condecorats amb la medalla britànica de Waterloo.3 Per finalitzar, aquest breu article, cal assenyalar que aquests soldats, dins del gran contingent del qual formaren part, contribuïren a que les tropes intruses abandonessin Tarragona, la qual havia patit una crueltat inusitada durant i després de la seva expugnació, esdevenint-se una ciutat massacrada i, gairebé, destruïda. NOTES 1. MORERA LLAURADÓ, E. Tarragona Cristiana. Volum V. Tarragona: Instituto de Estudios Tarraconenses "Ramón Berenguer IV", 1959, p. 311, 314-315. 2. SALVAT I BOVÉ, J. Tarragona en la guerra y en la postguerra de la independencia. Tarragona: Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, 1965, p. 319-320, 325-326. 3. BRESEMANN, Manfred. The King’s German Legion, 1803-1816. Bulletin of the Military Historical Society. vol. 17. 1967. Per gentilesa del NATIONAL ARMY MUSEUM, de Londres.

JOSEP MARIA SANET I JOVÉ

TAG ▼ Juny 2002

GABINET TÈCNIC

▼ Una façana qualsevol… Crònica d’un desenllaç anunciat

a façana és la pell de l’edifici i és la part –juntament amb la coberta– que està exposada més directament a tots els agents atmosfèrics externs. Dia rera dia, aquesta part de l’edifici, amb tots els elements que la composen, està sotmesa a un envelliment que en molts casos –segons les situacions– es pot considerar prematur. Molts encara tenim presents els sinistres, conseqüència de desprendiments a façanes, que han provocat accidents mortals. Uns desprendiments que en aquells casos van ser l’últim avís de l’estat en què es trobava la façana. Hauríem de tindre present que qualsevol patologia en una façana que pugui provocar un desprendiment –per petit que sigui– tot i que la patología sigui lleu, ha de ser tractada amb una intervenció immediata. Per desgràcia, no és fins que s’arriba a aquest punt –en el qual apareix un possible perill de desprendiment– quan alguna cosa es comença a moure dins la comunitat. Quan s’arriba a aquest punt extrem és que s’ha deixat de banda i totalment oblidat el manteniment. Ara, tots a córrer! De pressa a l’administrador per tractar de trobar alguna solució ràpida i que per desgràcia, en molts casos, no deixa de ser provisional. Això en el cas del qual estem parlant de la façana principal, perquè si no és així, si no existís un cert perill de lesionar algun vianant que els preocupés, per a algunes comunitats

TAG ▼ Juny 2002

ja els hi està bé, un temps més, tal com pugui estar la façana; si poden ser anys millor. Una actitud aquesta que va en contra dels seus propis interessos. Un dels temes que pot portar més raons en una comunitat de propietaris –per les dificultats en arribar a un acord– és el referent a la façana, tant si es tracta de realitzar tan sols treballs de manteniment com en el cas d’haver de fer treballs més grans corresponents a reparacions. Poden haver encara més raons en aquest segon cas, tenint en compte la inversió imprevista que els hi suposarà. Aquesta és una situació en la qual es troben algunes comunitats que, havent-se oblidat del manteniment, han de fer front a "l’esgarrifós dilema" de les reparacions. En molts casos, sense tindre en compte que resulta més senzill fer les coses bé que fer-les malament. S’ha de dir sí al manteniment, perquè no seguir aquesta postura, significa haver d’enfrontar-se, tard o d’hora, a importants i greus reparacions. No és una actuació equivocada –tot i que provisional– en el moment en què es pot apreciar una zona de la façana en mal estat col·locar una xarxa en la zona afectada. Però és un error molt freqüent, pensar que amb això ja es pot estar tranquil i deixar passar el temps. Segur que en alguns altres punts de la façana –en més o en menys grau– existeix o apareixerà en breu alguna patologia similar.

Si bé es pot remarcar com a positiva l’actitud d’algunes comunitats per reparar els desperfectes de la façana sense retard, no s’ha de caure en l’error, que és tant freqüent, de no comptar amb l’assessorament d’un arquitecte tècnic. Ja he comentat abans com pot resultar de difícil a una comunitat arribar a un acord consensuat per fer certes reparacions. Un acord que en el millor dels casos no acostuma a arribar a les primeres de canvi. No és fins després de moltes discussions que apareixen les primeres propostes perquè s’arregli tan sols el que es veu malament, segons els propis interessats, és a dir, un balcó aquí i un petit tros allà. Així, d’aquesta manera i sempre amb el "cangueli" de què costarà la reparació s’acorda demanar pressupostos a alguns constructors. A partir d’aquest moment –que pot significar setmanes– comencen a aparèixer en el "lloc dels fets" els constructors. I poden surgir també les primeres sorpreses per a uns i altres. Allò que en principi s’havia de pressupostar sembla ser la punta de l’"iceberg" del que realment necessita aquella façana, atès que segons el parer del constructor –que pot ser molt encertat– són moltes més coses les que s’han de reparar. Seguint el seu criteri professional, i considerant quines són realment les coses que s’haurien d’arreglar, cadascun dels constructors que ha visitat el lloc confecciona el seu pressupost.

▼

Ja tenim dos inconvenients afegits. En primer lloc, el que semblava que s’ha d’arreglar ja és més del que la comunitat es pensava en un començament i, en segon lloc, cadascun dels constructors ha presentat el seu pressupost en base a les seves propostes, fet –això últim– que pot representar diferències entre els uns i els altres pel que fa a les solucions adoptades, als amidaments, materials a utilitzar, etc. Tot això fa en moltes ocasions pràcticament impossible per a la comunitat esbrinar quina pot ser l’oferta més convenient. Difícil fins i tot –en alguns casos– per a un entès fer un comparatiu de preus correcte. En el moment en què aquests pressupostos es tracten en la assemblea de la comunitat a tal efecte, apareix un nou inconvenient. I la guerra està servida. La veritat és que en el cas que recordo, la guerra ja havia estat declarada des del moment en què les xifres de les ofertes van anar de boca en boca per tota l’escala de l’edifici sense tindre coneixement cert del contingut i del que aquelles quantitats dels pressupostos significaven realment. I d’aquesta manera es varen prendre posicions i es prepararen les armes per a l’enfrontament, esdeveniment per al qual ja hi havia data i hora, en primera i segona convocatòria. L’enfrontament va ser aferrissat! Els esdeveniments que allí es succeïen, un rera l’altre o a l’hora, no tenien res a envejar a cap dels episodis de les aventures del Capitán Alatriste. Els duels no van ser amb les armes pròpies de l’aventurer en qüestió, per la qual cosa la sang no va arribar al riu, però els crits van arribar al cel. Si existia fins aleshores alguna voluntat –per petita que fos– d’arreglar alguna cosa, es va desfer com el fum.

Per arranjar una façana convé l’assessorament d’un arquitecte tècnic

En aquesta mena de reunions es pot arribar a sentir tota mena de coses. Coses inversemblants, i que sembla estrany que es pugui arribar a tals extrems; …que només s’arreglin els balcons que semblen afectats i els altres ni mirar-se’ls, …que cada propietari s’arregli el seu balcó; …que si es fa mal a algun vianant que es responsabilitzi el propietari del balcó afectat, …pobre fulano o mengano que hauran de fer un esforç econòmic massa gran per a ells i no ho podran pagar, …deixem aquestes reparacions per a més endavant, etc. –com si en aquestos casos el temps millorés les coses. El temps de la reunió passa sense arribar a cap acord concret però, sigui com sigui, les xarxes que en el seu dia s’hagueren de posar amb caràcter urgent en els balcons amb desprendiments, es decideix treure-les atesa la insistència dels propietaris afectats perquè estan cansats de tindre aquest element a una part del seu balcó i no poden prendre el sol com és el seu desig. Aquelles xarxes, que no eren més que uns trossos de borrases arremangats i que es van col·locar

de forma provisional –un any– fins que es reparés el que s’havia d’arreglar ja són fora, amb la salvetat que el que s’havia de reparar continua igual o pitjor, i sense arreglar. Però, això sí, els veïns que varen reclamar perquè es treguessin les xarxes en questió, ja poden gaudir com volien del sol. Aquesta decisió ha estat acompanyada d’una nova solució –provisional, és clar– però de la qual els més escèptics i contraris a afrontar l’arranjament de la façana com cal n’estan orgullosos. Pot ser perquè saben que no hi ha res més definitiu que alguna cosa que es col·loca provisionalment. Em refereixo ni més ni menys que a la instal·lació de una nova xarxa en tota la longitud de la façana a nivell del sostre de la planta baixa. Per sort s’ha realitzat com cal, tenint en compte que aquesta protecció col·lectiva sí estarà "provisionalment uns quants dies". Visera de protecció col·lectiva per a desprendiments de façana de volada 1,5 m amb el terç final aixecat a 45º amb estructura de perfils d’hacer conformats fixats amb fixacions mecàniques cada 3 m i tela metàl·lica de triple torsió de 13 mm de pas de malla 10,8 x

TAG ▼ Juny 2002

És aconsellable col·locar una xarxa en la zona afectada

▼

0,8 mm de D, tensada amb filferro de 3mm de D. Molt em temo que en aquest cas, i com pot pasar a d’altres, la solució de la protecció col·lectiva faci que la urgència inicial quedi una vegada més en un segon terme. Tal i com estan les coses el primer "perdedor" ha estat la façana de l’edifici, perquè continuarà amb la poc agraciada estètica actual amb l’afegit que el temps i l’envelliment tampoc jugaran al seu favor, tot el contrari. Aquests son alguns dels esdeveniments que tenen lloc a una comunitat qualsevol. Uns fets provocats en part per la mala gestió i que es podrien evitar amb les intervencions oportunes, dins els seus camps professionals, primer de l’administrador donant el màxim d’informació a la comunitat de propietaris, seguit de l’assessorament i posterior intervenció, si es precís, de l’arquitecte tècnic. Costa molt fer entendre a la gent que en aquests casos el més correcte es contractar el servei d’un professional. Un arquitecte tècnic perquè els tregui de dubtes i els orienti d’allò que la seva

TAG ▼ Juny 2002

façana necessita. Tot i que mai és massa tard, aquesta decisió és més encertada i pot estalviar problemes si es pren des d’un bon començament i no en arribar a l’extrem perquè el tècnic hagi d’actuar com a arbitre per solucionar els conflictes i les discrepàncies de la comunitat. En primer lloc, s’haurien de dirigir a l’administrador de la finca, la persona amb la qual la comunitat manté un contacte més directe i que pot ser qui millor conegui en un moment donat l’estat i les possibles necessitats de l’edifici. L'administrador de la comunitat és qui en principi ha d’informar i donar a conèixer els pasos a seguir en aquests casos, perquè així entre ell i la resta de membres de la junta poden començar amb bon peu les gestions a realitzar. En els casos en què a l’edifici s’han de fer obres, és molt recomanable que la comunitat es dirigeixi als professionals que millor els assessoraran en les seves necessitats. Haver de fer obres és motiu més que suficient per posar-se en contacte amb un arquitecte tècnic per esbrinar la magnitud i la importancia dels tre-

balls a realitzar. Una intervenció, la del tècnic, que hauria de començar amb la confecció d’un informe-dictamen de la façana fent l’exposició per escrit de l’opinió que emet sobre la qüestió sotmesa a consideració i justificada amb base a la inspecció realitzada. En aquest document ja es pot reflectir, tot i que d’una manera aproximada, l’import econòmic que pot suposar la realització dels treballs necessaris segons la proposta del tècnic. La comunitat ja sap aleshores amb què s’ha d’enfrontar. Aquesta primera informació, estalviarà a la comunitat els primers enfrontaments i les constants disputes de quines són realment les patologies a reparar. En qualsevol cas, el que es podrà tractar en aquest moment són les possibilitats econòmiques de la comunitat per afrontar la imminent despesa. En base a aquestes possibilitats econòmiques i en el pitjor dels casos, quan estem davant un pressupost que representa objectiu dificil d’afrontar d’una sola vegada per la comunitat, s’han d’estudiar –salvant les urgències de les patologies– quines són les opcions més avantatjoses i amb les quals es pot comptar. Per un costat, el tècnic pot redactar el projecte de manera que es puguin realitzar els treballs per fases, perquè la inversió es realitzi de forma esglaonada. Paral·lelament, l’administrador hauria de donar el màxim d’informació a la comunitat de les possibles alternatives que poden ser d’ajut per minvar la càrrega econòmica del nou projecte. Aspectes que poden ser: - Reducció en l’impost de llicència d’obres de l’Ajuntament. - Ajuts de la Generalitat per a la rehabilitació estructural i funcional d’edificis. Aspecte, aquest últim, per al qual la Generalitat ofereix la possi-

que més convé a la comunitat. Aquest tècnic serà qui en tot moment sabrà els treballs que s’han realitzat, si han estat executats de forma correcta i si poden ser objecte d’abonament en la certificació corresponent. Un tècnic que donarà el seu visti-plau a la finalització dels treballs i signarà, quan arribi el moment, el corresponent certificat final d’obra, document que serà imprescindible presentar a la Generalitat Els treballs d’arranjament es poden realitzar per fases pels propietaris que s’hagin acollit als ajuts anteriorment mencionats. compra d’un vehicle s’ens lliuri també el corresponent manual on La façana és un es mencionen, a més de les caracdels temes que més raons terístiques del vehícle, tot un porta a les comunitats seguit de revisions periòdiques de propietaris que són necessàries. Fins i tot, estic segur que en el moment de seure-ns darrera del volant del Ja fa un temps que s’insisteix nostre cotxe per primera vegada des de diferents sectors de la donem un cop d’ull per intentar importància que la gent sigui localitzar aquest manual tan útil, i conscient i accepti que és necessa- en el cas de trobar-lo en falta no ri adoptar la postura de manteni- dubtaríem en reclamar-lo al conment dels edificis. Aquesta pràcti- cessionari. ca porta com a resultat un millor Amb el temps, pot ser que gaudi de l’habitatge per part dels aquest manual d’ús i manteniment usuaris i a més incideix de forma se’ns perdi, però això no farà que molt notòria en la salut de l’edifi- ens oblidem de quines són les nosci, perllongant la seva vida útil. tres obligacions, si volem seguir Diria que a ningú li sembla fruint del nostre cotxe en les estrany que en el moment de la millors condicions possibles per

▼

bilitat de acollir-se a una sèrie d’ajuts si es compleixen certs requisits. El projecte o documentació tècnica realitzada pel tècnic, ha de ser l’instrument que ha de servir per sol·licitar els pressupostos als constructors, i serà el punt de partida comú que tindran perquè tots ells es basin en els mateixos conceptes; medicions, partides, solucions adoptades, etc. Això farà més senzilla i entenedora per la comunitat la comparació dels uns amb els altres. En els treballs a les façanes, l’Ajuntament exigeix la intervenció d’un arquitecte tècnic perquè es faci responsable del muntatge i desmuntatge de la bastida, deixant totalment desamparada la direcció de l’obra. Això pot provocar un error més en l’actitud de la comunitat; …Si no és obligatori, tot això que ens estalviarem! Pensar així es un error. Ningú en principi pensa amb qui podrà ser la persona que vetllarà pels interessos de la comunitat, perquè els treballs es realitzin seguint les directrius del projecte. L’important en aquell moment és que es tindrà una despesa menys si no es contracta el tècnic per a la direcció d’obra. Un estalvi que pot provocar conseqüències més greus de les que en principi es pot pensar perquè no es tenen presents. És sens dubte important el component econòmic del manteniment, però no és menys important el seu component tècnic. El més aconsellable i avantatjós és disposar de l’arquitecte tècnic també en la direcció de l’obra, fet que en tot moment donarà la certesa i la seguretat a la comunitat de què els treballs s’estan fent sota el control de la persona més capacitada. Un arquitecte tècnic que dirigirà l’obra i del qual prèviament s’ha pogut tenir l’assessorament necessari en l’estudi de les ofertes presentades, per adjudicar l’obra al constructor o l’industrial

TAG ▼ Juny 2002

Els problemes de la façana són moltes vegades també dèficits estructurals

▼

donar-li una vida el més llarga possible. Aquesta forma d’actuar, aquesta mentalitat que tenim per entendre quines són les necessitats del vehicle, és senzillament l’educació que a través dels anys hem sabut aprendre i acceptar i no dubtem en fer-lo el millor possible. Som ja tan conscients de què això és necessari que, fins i tot sense el corresponent llibre d’instruccions i manteniment, quan sigui el moment oportú farem cap al nostre taller de ms o menys confiança per fer la pertinent revisió. Al contrari, no és tan senzill que la gent sigui conscient que l’edifici en què vivim, el lloc en el qual pasem la major part del temps i de la nostra vida, necessita tantes atencions, o fins i tot més, com pot necessitar un cotxe. S’ha començat amb molt de retard a mentalitzar a la gent en aquest sentit, i hauran de passar alguns anys més per veure quins són els resultats que es produeixen en els edificis que han comptat des d’un principi amb el seu manual d’ús i manteniment. Potser ha estat inicialment la falta d’informació la causa de què en molts dels edificis més o menys antics no hagi existit mai un crite-

TAG ▼ Juny 2002

ri ben definit de manteniment i en els que, al llarg dels anys, a partir d’un moment donat –per la seva antiguitat– les reparacions han estat a l’ordre del dia. Per això, avui per avui, són majoria els edificis en els quals el que s’ha de fer són sobretot treballs de reparació. Moltes vegades amb carácter d’urgència quan afecten a la façana.

El component tècnic en el manteniment és tan important com l’econòmic

Tota vegada que es comença alguna campanya en la qual es vol assolir algún objectiu específic, el temps –més o menys llarg– és el que ens demostra quins són els resultats que es van obtenint al respecte. Amb el llibre de l’edifici es disposa d’una eina més des del moment en què existeix l’obligació del promotor de lliurar-lo al comprador d’un nou habitatge. En aquest cas, seria aconsellable no restar-li importancia a tan important document, i més aconsellable seria encara seguir les indicacions que s’hi especifiquen.

Però de vegades no ni ha prou amb la voluntat de fer-ho. Les coses es poden complicar en aquest aspecte en un edifici plurifamiliar on existeixen uns mínims en les formes d’acord. En un edifici subjecte al règim de propietat horitzontal, sempre ha estat un obstacle –quasi bé insalvable- posar-se d’acord en els temes de les reformes, reparacions, millores, i no diguem ja quan es tracta del manteniment que és necessari realitzar a l’edifici. Són moltes les comunitats de propietaris on s’ha de fer front a l’actitud de certes persones que no fan més que obstaculitzar el bon funcionament de la comunitat, repercutint directament en les necessitats de l’edifici. No és estrany que aquesta actitud despreocupada envers el manteniment per part d’alguns propietaris comporti molts problemes. Una actitud que avui en dia ja no es pot pensar que pugui ser conseqüència de la falta d’informació, sinó de postures intransigents provocades per raons molt particulars que deixan de costat l’interès general. Com en la majoria dels casos, hem de recórrer a la Llei, i com sigui que en aquelles circumstàncies en les que la falta d’acord i la postura en contra d’alguns propietaris impedia moltes vegades poder realitzar les obres de reparació necessàries de l’edifici, la nova Llei 8/1999 de propietat horitzontal estableix en el punt 1 de l’article 10: 1. Será obligación de la comunidad la realización de las obras de mantenimiento y conservación del inmueble y de sus servicios, de modo que reúna las debidas condiciones estructurales, de estanqueidad, habitabilidad y seguridad. 2. Los propietarios que se opongan o demoren injustificadamente la ejecución de las órdenes dictadas por la autoridad competente responderán individualmen-

te de las sanciones que puedan imponerse en vía administrativa. 3. En caso de discrepancia sobre la naturaleza de las obras a realizar resolverá lo procedente la Junta de propietarios. También podrán los interesados solicitar arbitraje o dictamen técnico en los términos establecidos en la Ley. 4. Al pago de los gastos derivados de la realización de las obras de conservación a que se refiere el presente artículo estará afecto el piso o local en los mismos términos y condiciones para los gastos generales. A més, tenint en compte que en la majoria dels casos un dels aspectes principals de la falta de manteniment es l’econòmic, la Llei estableix que les comunitats tinguin creat un fons de reserva (art. 9.f) que no podrà ser inferior al 5% de l’últim pressupost ordinari. Aquest fons de reserva, que podria ser un primer esglaó per començar a solucionar el principal problema de la falta de manteniment i reparacions –l’econòmic–, penso que està molt per sota de les necessitats reals dels edificis més vells. Són molt poques les comunitats de propietaris que tenen previst un fons de reserva superior al mínim establert. D’altra banda, a banda de què aquest import no és acumulatiu, moltes vegades pot

acabar sent destinat a altres conceptes diferents al manteniment o la reparació. En edificis més o menys antics en els quals les reparacions ja formen part de la vida de la construcció, no serveix absolutament de res el fons de reserva adoptat amb les condicions que estableix la Llei, ja que en la majoria dels casos, abans de finalitzar el primer trimestre de l’any, pot estar esgotat. Per a la resta de l’any no queda cap més remei que recórrer a les derrames extraordinàries, com sempre ha estat costum. Molt diferents poden ser les coses en les comunitats de propietaris de recent creació, si des de bon principi, quan no es tenen reparacions a les quals destinar part del pressupost, adapten el fons de reserva a les previsions i les necessitats futures en base al manual d’ús i manteniment. Si el temps i l’envelliment és quelcom que es pot anar acumulant a les "espatlles" de l’edifici, acumular també per altra banda el fons de reserva facilitarà el poder anar tallant, quan sigui necessari, l’envelliment de la construcció. Tenir aquest estalvi econòmic a disposició pot fer que, aleshores, es comenci per destinar aquest fons al manteniment en primer lloc i després –si fos necessari, donat el cas extrem– a qualsevol

obra de reparació. D’altra banda, el manual d’ús i manteniment es un document que totes les comunitats de propietaris que no en disposin haurien de sol·licitar. Els pot aportar la resposta a les necessitats econòmiques i tècniques del manteniment, que vindran definides en un document específic –per a cada edifici– on es planificaran les necessitats del manteniment i es permetrà fer el seguiment de la vida de l’edificació.

LLUÍS ROIG Gabinet tècnic del Col·legi

GABINET DE SERVEIS

IMMOBILIARIS Som experts en:

❑ Compravenda de pisos, xalets, locals, finques rústiques i urbanes, solars i naus. ❑ Administracions i tot el relacionat amb lloguers i traspassos.

ei a: Estem al seu serv

Av. Prat de la Riba, 21, entresol 1a • Tel.

❑ Finançament. ❑ Valoracions.

977 242 000

43001 TARRAGONA

TAG ▼ Juny 2002

G A B I N E T T È C N I C▼

Els revestiments ceràmics Els suports

ABSORCIÓ Alta Baixa Nul·la

▼

Les característiques més importants d’un suport que ha de rebre un material ceràmic són : a) La planitud; segons NTE/RPE-7 (arrebossats) < de 3mm cada metre i segons NTE/RSS-4 (paviments) < de 3mm cada 3 metres. b) La porositat; d’ella depèn el grau d’adhesió del material per enganxar (si mullem un suport i l’aigua és xuclada en menys d’un minut direm que el suport es excessivament porós).

Detall d’un plafó de ceràmica del s. XVI. Escena de caça. Museu Vicenç Ros de Martorell

EFECTES

CORRECCIÓ

Poca adherència Poc anclatge mecànic Cap adherència

Esquerdejat, imprimació Esquerdejat, imprimació Morters epoxi

Altres característiques a tenir en compte són: els moviments que poden sofrir, la rugositat, la presència de substàncies contaminants, les superfícies malmeses, l’alt contingut d’humitat... PREPARACIÓ DELS SUPORTS Per a la preparació d’un suport adequat hem de tenir en compte els següens factors: - la nivellació (cal fer-la 48 hores abans d’enrajolar o pavimentar). - la neteja (les substàncies contaminants disminueixen l’adherència). - la correcció de la rugositat (en suports molt llisos, es fa necessari augmentar la seva rugositat).

TAG ▼ Juny 2002

- el grau d’enduriment del suport (superfícies degradades s’han d’endurir amb productes especials). En superfícies que són incompatibles amb el revestiment (pintures, impermeabilitzacions asfàltiques, fusta, guix), caldrà aplicar una imprimació adequada. ESTABILITAT DELS SUPORTS L’estabilitat d’un suport en relació a un possible recobriment va en funció de : L’estabilitat dimensional L’estabilitat físico-química L’estabilitat dimensional: Les sol·licitacions mecàniques, els canvis tèrmics i l’evolu-

ció dels processos interns en els materials condueixen a variacions dimensionals, que seran les que podran condicionar l’estabilitat del futur recobriment ceràmic. Estan establerts i tabulats amb caràcter general tres classes de moviments esperats en un suport: CLASSE 1: Baixos moviments esperats. CLASSE 2: Mitjos moviments esperats. CLASSE 3: Alts moviments esperats.

El formigó i el morter pateixen retracció al llarg de la seva vida, i altres materials, expansió

Segons la classe de suport aplicarem unes o altres tècniques de col·locació d’acord amb els moviments esperats. Variacions tèrmiques: Com ja sabem, les variacions tèrmiques comporten dilatacions o retraccions en funció dels materials que composen el suport. En paraments exteriors adquireixen una gran importància. Variacions d’humitat: Fenòmens d’expansió o retracció produïts per la variació de la humitat són habituals en molts materials emprats en construcció (secat de l’element, filtracions, condensacions etc.). Retracció en aglomerats de ciment: El formigó i els morters pateixen al llarg de la seva vida fenòmens de retracció apreciables

L’estabilitat físico-química: Tots els materials es degraden cap a formes termodinàmicament més estables i això pot influir d’una manera directa en la durabilitat del recobriment ceràmic. La corrosió dels metalls: A temperatura ambient, els metalls experimenten fenòmens de corrosió aquosa de naturalesa electroquímica, ja que el material intenta tornar a formes estables tal com es troba en la natura. Així, el metall base es transforma en òxids o sals que poden experimentar variacions de volum importants. Un paràmetre molt important per tal de mediatitzar aquest procés és millorar l’ambient que l’envolta per mitjà de recobriments adequats. En el cas de l’acer, el formigó és un excel·lent protector pel seu caràcter bàsic, però aquest caràcter bàsic pot quedar neutralitzat per l’acció d’agents àcids del medi, com ara el diòxid de carboni (CO2). Aquest fenòmen es conegut com a carbonatació.

També els clorurs poden atacar l’acer en punts localitzats amb una profunditat prou apreciable. Aquests processos de corrosió provoquen productes, els quals instal·lats en l’interfaç armaduraformigó, pressionen el formigó de recobriment.

Les parts baixes dels edificis són més sensibles a fenòmens de corrosió

formigó com si arriben arrossegats a ella. Aquests, en reaccionar amb els aluminats del ciment, formen sulfoaluminats (etringita) de marcat caracter expansiu. Aquests fenòmens es produeixen normalment en les parts baixes dels edificis i són provocats per corrents d’aigua contaminada amb sulfats.

ANTONI BLADÉ I RECHA Professor de construcció

La corrosió del formigó: En ambients agressius el formigó es un material atacable, així àcids com el clorhídric, sulfúric, nítric, etc., ataquen els compostos calcis del formigó formant sals solubles. Els processos més perillosos són els produïts pels sulfats, tant si estan immersos en la massa del

▼

(retracció hidràulica). La magnitud total depèn de varis factors i està acotada per al formigó en massa en 0,35mm/m i per a l’armat en 0,25mm/m. Deformacions baix la càrrega: En el cas dels forjats, les deformacions tan instantànies com diferides produeixen deformacions en els paviments que han de recobrir-los. Aquestes deformacions apareixen progressivament, i així, en el moment de col·locar-se un paviment ceràmic, les deformacions no estan mai estabilitzades. Depenen de paràmetres com ara la llum dels forjats, el gruix o l’ empotrament. Vibracions: Els elements afectats acostumen a ser els envans. Un cas típic es el que es produeix en forjats metàl·lic amb llums generoses.

Plafó de ceràmica de 1671, amb una escena típica: el Sant Sopar. Museu de Ceràmica de Barcelona

TAG ▼ Juny 2002

MEDI AMBIENT

▼ Residus de la construcció: un futur de reciclatge

A Catalunya només es recicla un 5% d’aquests residus, davant del 80% de recuperació a Holanda o a Bèlgica. A falta de dades concretes sobre el seu reciclatge, des del 1992 s’han dipositat més d’1,2 milions de m3 de runes al Camp de Tarragona. Els dipòsits de la zona ja han cobert més del 40% de la seva capacitat.

TAG ▼ Juny 2002

▼

A vuit anys de l’entrada en vigor de la normativa catalana sobre residus dins l’àmbit de la construcció, recents estudis de la Unió Europea i de la Universitat Politècnica de Catalunya mostren que al sector encara li manca molt de camí per fer en qüestions de reciclatge de runes. Les xifres mostren que només es recicla un de cada vint quilograms de runa generats a Catalunya, davant dels prop de disset quilos recuperats a diversos països de la Unió. Tot i això, la forta utilització dels dipòsits controlats i el control municipal sobre la gestió dels residus fan preveure que durant els pròxims cinc anys la situació tendeixi a l’equiparació amb la resta de països del nostre entorn. Segons el Programa de Gestió de Residus de la Construcció a Catalunya, presentat el juliol de 2001, la voluntat de l’administració catalana és aconseguir un 65% de reciclatge a finals del 2006, a partir, sobretot, de la finalització de la xarxa de dipòsits controlats. L’objectiu de la Generalitat és tenir en funcionament 18 plantes de reciclatge, 64 plantes de transferència i 69 dipòsits controlats d’aquí a 4 anys. Actualment,

Una de les zones d’expansió urbanística de Tarragona, àrea Pere Martell

Catalunya només disposa de 41 dipòsits controlats de runes de construcció. L’esforç més important però, s’haurà de fer en la posada en marxa de plantes de transferència, en passar de les 3 d’avui dia a les 48 previstes per al 2006. Des del punt de vista estratègic, la qüestió bàsica rau en la introducció de l’hàbit de la responsabilització dels diferents agents implicats. De fet, però, aquesta acció preventiva del decret del 1994 es fonamenta en la tramitació de la llicència urbanística, ja que no es podrà lliurar si no es presenta dins del projecte tècnic una declaració dels residus que es preveu generar. La declaració és important no només per preveure la necessitat de possibles nous dipòsits, sinó també per conèixer quins residus poden ser perillosos (amiant, PCB, restes de pintures...). Només si les entitats municipals assumeixen les seves

competències en aquest àmbit es podrà arribar a una gestió correcta dels residus i a l’ampliació dels marges de recuperació. De moment, al Camp de Tarragona només fa sis anys que funcionen dipòsits controlats, i és precisament enguany quan aquest tipus d’instal·lacions han rebut una forta empenta arran de l’obertura del centre de Ferran, a Tarragona, que pràcticament ha duplicat la capacitat per gestionar runes a la zona. Les línies de futur les marcaran tant la prevenció a partir del mateix moment en què es projecta un edifici com la voluntat dels ajuntaments de gestionar correctament la producció real de residus. El tema no és menor, ja que, a Catalunya, s’ha passat de generar 333 quilos de runes per habitant i any el 1994 a superar els 660 quilos l’any 2001. Prevenir, gestionar, reciclar i reutilitzar són les claus del futur més proper.

EL MARC LEGAL L’actual model de gestió de runes està definit titats a dipositar com a fiança en funció del volum pel Decret 201/1994, modificat pel Decret de residus previst: residus d’enderrocs i construc161/2001, una normativa que pretén garantir que el ció, 12,02 euros/m3, amb un mínim de 120,2 euros; rebuig de materials no aprofitables sigui dipositat residus d’excavacions, 6,01 euros/Tn, amb un de manera controlada. El decret defineix tres tipus mínim de 300,5 euros i un màxim de 24.040 euros. de residus (enderrocs, de construcció i d’excava- Finalment, les empreses que gestionin els seus ció), i pren com a peça clau l’Ajuntament a l’hora residus en plantes pròpies o que pertanyin a l’ens de controlar una gestió correcta. Així, el construc- local que atorga la llicència, no hauran de dipositar tor està obligat a adjuntar al projecte tècnic d’exe- cap fiança. cució una memòria de gestió de residus, realitzada pel projectista a partir PROCÉS DE GESTIÓ DE RESIDUS de l’estat d’amidaments, en el moment de presentar la seva sol·licitud de llicència. La memòria inclourà les previsions de les característiques i el volum de les runes que es generaran, i especificarà també el centre on es portaran aquests residus. En funció d’aquestes dades, els serveis tècnics municipals fixaran l’import d’una fiança, que serà retornada un cop acabada l’obra i presentades per part del constructor les certificacions expedides pel dipòsit sobre les runes realment portades. Precisament, la modificació 161/2001 fixa les quanFont: GESTORA DE RUNES, SA

ELS DIPÒSITS DEL CAMP DE TARRAGONA L’àrea disposa de tres dipòsits de runes gestionats per les firmes Gestora de Runes SA i Control de Runes del Tarragonès SL, amb una capacitat conjunta de 2,15 milions de metres cúbics fins a l’any 2015, la qual ja està coberta en un 32% (691.046 m3). L’altre dipòsit controlat, gestionat per la firma Corsa a la zona de Mas Calvó de Reus, amb un límit màxim de 700.000 m3, ha rebut des de la seva posada en marxa el 1992 un total d’uns 550.000 m3. En total, 2,85 milions de m3 de capacitat dels quals ja s’han ocupat 1,24 milions, un 43% (totes les dades fan referència al 30 d’abril d’enguany). El dipòsit situat a la Budallera, prop del camp del Nàstic, es va posar en marxa a finals del 1996, té una capacitat total de 860.000 m3 (ampliable) i es preveu el seu tancament cap a l’any 2008. L’àrea era una pedrera de calcària encara en explotació, que es destinarà finalment a una zona de recuperació forestal. És la instal·lació més antiga,

amb un volum màxim d’entrades registrat l’any 1999, amb 110.184 m3. El maig de 2000 va començar la seva activitat el dipòsit ubicat al terme de Reus, prop de l’autovia de Bellissens, amb un límit de 369.000 m3 que es preveu cobrir l’any 2004. El centre ocupa una antiga gravera i la seva destinació final és la de sòl agrícola. Es tracta del dipòsit més utilitzat, ja que durant l’any passat va rebre 118.881 m3, i 32.900 més durant el primer quatrimestre d’enguany (davant dels 29.200 a la Budallera durant el mateix període). Finalment, l’abril passat es va posar en funcionament el dipòsit més gran del Camp, ubicat al barri tarragoní de Ferran, a l’antiga pedrera Yxart, amb una capacitat de 922.000 m3 fins l’any 2015. De moment, el centre ha rebut 7.717 m3 de runes, però es preveu que gestioni fins 50.000 m3 l’any. La seva destinació final és també la seva recuperació com a zona forestal.

TAG ▼ Juny 2002

ACTIVITAT COL·LEGIAL

▼ Seguretat contra incendis

La jornada tècnica organitzada pel Col·legi va aplegar una cinquantena d’arquitectes tècnics, aparelladors i interessats en conèixer aquesta nova eina legal, bàsica dins l’àmbit de treball de les activitats classificades. L’exposició, "La càrrega de foc i el risc d’incendi", va anar a càrrec de Fèlix González Redondo, aparellador i Subinspector del Cos de Bombers, a qui recentment el Col·legi ha editat el llibre La carga de fuego y el riesgo de incendio. Parámetros de cálculo. El ponent va exposar les modificacions que el nou reglament introdueix. La nova norma, aprovada el juliol de 2001 (BOE 30.07.01), aporta una metodologia d’avaluació del risc d’incendi basada en el càlcul de la densitat de càrrega de foc ponderada i corregida. A partir d’aques-

tes ponderacions, s’estableix l’anomenat "nivell de risc intrínsec" que, a partir de les característiques de l’edifici, permet determinar les mesures de protecció passives i actives i la compatibilitat d’usos de la construcció.

Anteriorment, la llei 3/1998 i el seu reglament van introduir tot un seguit de canvis en l’àmbit de les activitats regulades, fins a aquell moment, pel Reglament d’Activitats Molestes, Insalubres, Nocives i Perilloses de l’any 1961.

Coordinació de seguretat

zació de les activitats i les empreses, així com les visites d’obra.

Del 3 al 25 de maig es va fer el curs "Coordinador de seguretat en edificació: la gestió eficaç", amb un total de 30 hores de durada. Les jornades, a càrrec de sis professors universitaris, van comptar amb la participació de 17 col·legiats, i van girar al voltant de la nova figura creada arran de la Llei 31/95 de Prevenció de Riscos Laborals. Els índexs de sinistralitat laboral obliguen. Destacaren tres àmbits: el marc normatiu (a més de la citada llei, el Reglament de Serveis de Prevenció, RD 39/97, i l’RD 1627/97, de Seguretat i Salut en Obres de Construcció); les diferents tècniques de prevenció i anàlisis de la seguretat en l’obra, i els aspectes d’organit-

Fusta: patologies

tractament de l’aigua. La primera xerrada, el 14 i 15, va centrar-se en la interpretació i la validesa dels estudis geotècnics, i va anar a càrrec de Cristina Molina, cap de l’àrea de Geotècnia del CITAM, i Josep Darder, Geòleg. El coneixement de l’estudi geotècnic és fonamental per a projectistes, directors d’obra i empreses auditores. La segona, els dies 28 i 29, "Patologia, teràpia i tractament d’aigua en edificis d’habitatges. Xarxa sanitària, calefacció i piscines", va anar a càrrec de Jorge Marcó, llicenciat en Química i membre assessor d’Aqua España. Recordar el ja vigent Decret de la Legionella i la imminent aprovació del Decret d’Aigües, amb un enduriment de les mesures en el control de les aigües.

TAG ▼ Juny 2002

El dijous 6 de juny es va realitzar la xerrada "Tractament de la fusta, protecció contra insectes xilòfags i consolidació estructural", a càrrec de José María Quiroga, llicenciat en Químiques i tècnic de Promax. Davant de més de 50 assistents, es van presentar les diferents patologies dels materials de fusta utilitzats en la construcció d’edificis, i les tècniques d’intervenció i prevenció més modernes.

Geotècnia i tractament de l’aigua Durant el juny es van realitzar dues jornades sobre geotècnia i

DOCUMENTACIÓ

▼

La biblioteca

n breus dies està prevista la nova ubicació de la biblioteca en les noves dependències del Col·legi. Aquesta nova sala disposarà d’un mobiliari específic per a biblioteques el qual donarà cabuda a més de 50 metres lineals de documentació, creant un ambient acollidor i funcional. Actualment la biblioteca està ubicada en la sala d’actes del col·legi, en armaris tancats amb clau. Som conscients que això dificulta l’accés a la col·lecció de manera autònoma per part dels usuaris, aquí la importància del canvi. La sala de la biblioteca disposarà de 6 punts de lectura per a aquells usuaris que vulguin consultar els libres "in situ". Com ja sabeu la biblioteca està acabant el projecte d’informatització de la col·lecció engegat l’any 2000. Aquest projecte té previst l’acabament en un termini de 3 mesos. Això vol dir que aquest estiu ja estarà del tot enllestida esdevenint un centre eficient, útil i en permanent actualització. Quan tot això estigui llest farem una "reinauguració" de la bibliote-

ca, per tal de donar-la a conèixer a tot el col·lectiu. Atesa la magnitud del canvi i per tal de fer més ressò i que arribi a més persones, demanem la vostra ajuda en el següent afer: ¿QUIN NOM HAURIA DE TENIR LA BIBLIOTECA? Necessitem que se’ns conegui arreu i un nom ens permetria identificar-nos i promocionar-nos. Podeu enviar la vostra proposta a la biblioteca del Col·legi. Recordem els serveis que ofereix la biblioteca: * Servei de consulta en sala: amb un horari d’atenció al públic de 9’30 a 13’30 del matí, de dilluns a divendres. * Servei de préstec: possibilitat d’endur-se a casa 2 monografies durant un període de 15 dies renovables. * Servei de normativa (nou): cerca de qualsevol text legal que l’usuari necessiti per l’exercici de les seves activitats, independentment del productor, la data o l’àmbit temàtic. Aquest servei és gratuït tot i que les fotocòpies dels textos facilitats valen 0.06 € la unitat.

* Servei d’obtenció de documents: la biblioteca posa a la vostra disposició la possibilitat de buscar tot allò que necessiteu, oferint l’opció d’atendre les «desiderates» que creieu oportunes, és a dir, comprar aquells llibres que cregueu convenients per a la col·lecció. * Servei de reprografia: fotocòpia de tot allò que es necessiti. * Servei d’alerta de formació: mitjançant la cartellera situada a la biblioteca, els usuaris poden estar al dia de totes les ofertes de fomació sobre el seu àmbit: cursos, conferències, fires i exposicions... Podeu consultar les darreres novetats editorials adquirides per la biblioteca, en la pàgina web del col·legi. Allí es fa una breu descripció de la publicació amb un resum analític del seu contingut. Som una eina al vostre servei, feu-ne ús! Per qualsevol consulta podeu adreçar-vos a la biblioteca, personalment o bé via telèfon, fax o e-mail. Us hi esperem! LAIA SINGLA Responsable de biblioteca del Col·legi

DARRERES INCORPORACIONS AL FONS DE LA BIBLIOTECA TÍTOL Tecnología de la madera El libro del director de la ejecución de la obra Alternatives a la construcció convencional d’habitatges Diccionario de arquitectura y construcción Fallides i suspensió de pagaments Directorio de gremios de la construcción Historia del puerto de Tarragona Quadre de preus ITEC [5 vols.] Curso informes, dictámenes y periciales Diccionario terminológico-gráfico del léxico de la const.

AUTOR S. Vignote A. Garrido González, J.M. [et al.] Camino Olea, MaS. [et al.] Cerdá, F. Elsevier Hernández, B. ITEC Lozano Apolo, Gerónimo Merino, Mª Cruz

EDITORIAL Mundi-Prensa Leynfor siglo XXI ITEC Munilla - Lería Fundació "La Caixa" Elsevier editorial Port de Tarragona ITEC Lozano y Asociados Universidad de Burgos

ANY 2000 2002 2001 2001 2001 2001 2002 2002 2001 2001

TAG ▼ Juny 2002

ASSESSORIA JURÍDICA

▼ Transmisión de inmuebles

no de los problemas, entre otros, que existen y que suelen suscitarse cuando se produce la transmisión de un inmueble, es que la parte vendedora no se encuentra al corriente de pago de sus obligaciones con respecto a los gastos comunitarios y se efectúa la correspondiente escritura de compraventa ante el notario. Se da el caso de que se presentan los últimos recibos de IBI e impuestos de matrícula urbana y nada más, no preocupándose la parte compradora de que los gastos correspondientes al sostenimiento del edificio estén liquidados. Sin está formalidad se incumple una norma de la Ley de Propiedad Horizontal la que está contenida en el artículo 9, el cual recoge bastante detalladas las obligaciones de cada propietario, no solamente en este momento, sino en su participación comunal. Para cumplir con esta formalidad el transmitente deberá aportar un certificado donde se hará constar de forma expresa la situación económica del piso o local que se quiere transmitir con respecto a la comunidad. Textualmente, en un párrafo del apartado 1 punto e)

dice: "El transmitente deberá aportar en este momento certificación sobre el estado de deudas con la comunidad coincidente con su declaración, sin la cual no podrá autorizarse el otorgamiento del documento público, salvo que fuese expresamente exonerado de esta obligación por el adquirente. La certificación será emitida en el plazo máximo de siete días naturales desde su solicitud por quien ejerza las funciones de Secretario, con el visto bueno del Presidente..." Las personas que actúan como secretarios en las comunidades de propietarios están consignando certificados de deudas, no surgiendo por ello ningún problema posterior con respecto a los gastos y a las deudas de periodos atrasados, pues en caso de existir en el certificado quedaría bien claro. Existe un sencillo modelo de certificado que en su día fue consensuado con el poder notarial de toda Cataluña para este trámite, y es el que utilizan los Administradores de Fincas. Yo instaría a las personas que van a adquirir un inmueble que lo exigieran como garantía. Porque en él se avala que

la persona que lo firma es Administrador de Fincas, un profesional, que posee una póliza de responsabilidad civil y lo que no puede ser es el certificado expedido en un folio sin membrete de ninguna clase y sin el visto bueno del presidente. También, resulta peligrosa la otra forma prevista, la de exonerar, porque la responsabilidad de las posibles cargas que estuvieran pendientes de abonar quedarían en su cuenta y estaría obligado a su pago, pues el adquirente responde con el propio inmueble adquirido "...las cantidades adeudadas a la comunidad de propietarios para el sostenimiento de los gastos generales por los anteriores titulares hasta el límite de los que resulten imputables a la parte vencida de la anualidad en la cual tenga lugar la adquisición y el año natural inmediatamente anterior". El piso o local estará legalmente afecto al cumplimiento de esta obligación.

SALVADOR MARTÍN SÁNCHEZ Presidente del Colegio de Administradores de Fincas de Tarragona

El curs d’auditors es trasllada al setembre El Curs d’Auditor en Serveis de Prevenció ha estat ajornat fins al setembre. Les jornades es realitzaran divendres a la tarda i dissabtes al matí, des del 20 de setembre fins al 16 de novembre. Aquestes auditories seran obligatòries i a càrrec d’empreses independents. El curs de 60 hores de durada, i impartit per 7 professors universitaris va dirigit a tècnics de Prevenció de Riscos Laborals.

TAG ▼ Juny 2002

L’objectiu és formar aquests professionals perquè puguin posar en marxa empreses auditores pròpies tal com preveu la legislació vigent o bé integrar-se en empreses en funcionament. La programació de les jornades inclou: el marc legal, el medi ambient i les obligacions de l’empresa auditada, amb casos reals. El curs té un cost de 330 euros per als col·legiats i de 400 euros per als no col·legiats.

TURISMOS

DEPORTIVOS

MONOVOLÚMENES VERSO

TODOTERRENOS

IVA e impuestos de matriculación P. Prever incluidos

AUTO FORUM RED PROVINCIAL TARRAGONA: C/ Gasómetro, 40 • Tel. 977 25 01 71 REUS: Ctra. Alcolea, 136 • Tel. 977 32 64 87 TORTOSA: Ctra. Tortosa-Alcolea, km 2 • Tel. 977 44 61 05

PORQUE HAY UN TOYOTA PARA CADA PERSONA

VENDRELL: Ctra. Tarragona, 246 • Tel. 977 66 15 54

TAG ▼ Juny 2002

TRIBUNA

▼ Pensiones, ni improvisadas ni baratas

as pensiones públicas gozan hoy de buena salud, pero ¿hasta cuándo? Desde hace meses y como respuesta a un futuro que se vislumbra incierto, organizaciones internacionales y nacionales vienen aconsejando profundas modificaciones en nuestro actual sistema público de pensiones. Los llamamientos en este sentido del Banco Mundial, la OCDE y la Comisión Europea coinciden con los del Banco de España o el Círculo de Empresarios, proponiendo todos ellos sistemas complementarios para asegurar el futuro económico de los jubilados españoles. El Gobierno, por su parte, no es ajeno a esta inquietud común. Baste recordar la recientísima reforma de los sistemas de previsión complementaria recogida en la Ley de Acompañamiento de los Presupuestos de 2002, en la que contempla la posibilidad de un fuerte incremento de las aportaciones a los planes de pensiones. Tanto estas advertencias como las medidas gubernamentales encaminadas a favorecer el salario diferido apuntan a que no habrá más remedio que ahorrar si se quiere incrementar la renta que, más pronto o más tarde, los actuales trabajadores recibirán del Estado. Como no podría ser de otra forma, también en la conciencia colectiva va germinando la creencia de que será necesario acudir a los sistemas complementarios de previsión social –planes de pensiones o mutualidades– de cara a las jubilaciones. Sin embargo, queda aún por asumir un hecho incuestionable: llenar la hucha de cara a

TAG ▼ Juny 2002

asegurarse una pensión acorde al nivel de vida al que se está acostumbrado no es algo que pueda improvisarse ni que resulte barato. Se trata de llegar a tiempo, porque es evidente que si durante la fase de ahorro los recursos destinados a generar una renta de jubilación son escasos, cuando llegue el momento de percibir la pensión, el fondo constituido será paupérrimo. Contrariamente a lo que ocurre en otros países, como Estados Unidos, donde se empieza a ahorrar para la jubilación desde la incorporación al mercado laboral, en España comenzamos a pensar en la pensión cuando apenas quedan 15 o 20 años para llegar a ella. Los datos, desde luego, así lo confirman. Según la Dirección General de Seguros, de los 4,4 millones de partícipes acogidos a un plan individual, el 66% supera los 40 años. La importancia que tiene iniciar tempranamente la constitución del fondo queda de relieve con un simple ejemplo: utilizando una tasa de capitalización del 5%, con una aportación constante durante toda esa fase de ahorro de 100.000 pesetas al año, una persona que comience a cotizar a los 30 años alcanzará a los 65 un montante de 9,6 millones de pesetas; si comienza 10 años después, el fondo será de 5,1 millones y, si se decide a los 50 años, se llegará a algo menos de 2,4 millones de pessetas. Además de la importancia de la edad, es imprescindible atender otras variables, como la rentabilidad que se obtenga, que debe superar año tras año la tasa de

inflación. Y es muy importante considerar los efectos que el incremento de los índices de precios al consumo producen en los ahorros, ya que de forma sigilosa y poco a poco va disminuyendo el valor adquisitivo del fondo. En la programación del futuro complemento de pensión debe tenerse en cuenta que si el objetivo es mantener actualizada la renta disponible después de la jubilación, debería ahorrarse suplementariamente para que las rentas puedan ser actualizadas año a año. Con respecto a las inversiones a realizar, conviene considerar que durante los primeros años se pueden correr más riesgos. Sin embargo, y a medida que se aproxime la fecha de la jubilación, se hace preciso asegurar una rentabilidad fija que evite la sorpersa de tener que disponer de un capital mermado y sin tiempo ya para reponer el fondo previsto. Llegar a la jubilación a tiempo y sin sorpresas requiere planificar los futuros ingresos desde casi el inicio de la vida laboral. Las claves no son otras que comenzar el ahorro para la jubilación a edades temp`ranas, destinar cantidades significativas de los ingresos, realizar aportaciones periódicas, diversificar las inversiones y conseguir una rentabilidad superior a la inflación, corriendo riesgos al principio y asegurando en el tramo final.

RAFAEL CERCÓS IBÁÑEZ Presidente de Previsión Mutua de Aparejadores y Arquitectos Técnicos (PREMAAT)

INFORMÀTICA

▼ KLEZ.H - Una epidèmia a nivell mundial

es bústies de correu electrònic de tot el món estan patint l’atac d’un nou virus que aparegué en escena a mitjans del mes d’abril, és el Klez.h. Durant aquest període són milions els ordinadors infectats per aquest cuc, i lidera amb diferència el ranking de virus més actius durant aquest període. Les raons pel qual aquest virus ha prosperat d’una forma tan alarmant entre els sistemes informàtics són complicades de trobar, però crec, personalment, que són un conjunt de factors que fan que aquests tipus d’atacs als nostres sistemes informàtics siguin tan alarmants, i són el següents: Primer, molts dels usuaris mitjans i petits d’internet no estan prou conscienciats del perill dels virus i de les mesures que cal aplicar per tal d’estar segurs davant d’aquests. Això implica que cada ordinador infectat es converteix en una passarel·la que els virus aprofiten per circular lliurement per internet. Segon, el nivell de proliferació d’aquest tipus de programes ("virus"), té una celeritat tan gran, que fins i tot per als professionals ens costa estar al dia en quant als programes de protecció. Una dada a títol informatiu, durant l’últim mes (abril) hem rebut aquest virus 24 vegades al sistema informàtic del Col·legi, això vol dir que molts dels nostres aparelladors estan infectats i segurament ells mateixos no ho saben; així doncs, totes les adreces que tenen aquestes persones dins el

seu programa d’e-mail són destinataris d’aquests, podríem dir, missatges "bomba". De tota manera com que el virus dissimula l’adreça d’enviament no podem saber d’on ve. W32/KLEZ.H Aquesta és la denominació tècnica d’aquest virus. Igual que el seu antecessor el W32/Klez.e, aprofita la vulnerabilitat del programa Internet Explorer per executar-se automàticament quan un usuari rep el missatge, i té la capacitat d’accedir a la nostra llibreta d’adreces i reenviar-se. També té la capacitat d’escollir un remitent aleatori de la nostra llibreta de contactes sense enviar la de l’usuari infectat. Així doncs, vol dir que nosaltres rebem un missatge que, a simple vista, té una adreça coherent amb un assumpte que no ens fa sospitar res d’estrany.

d’antivirus el més actualitzat possible. I per acabar, si ja estem infectats pel virus, cal instal·lar un programa antivirus actualitzat o baixar d’internet un dels molts antivirus específics pel Klez.h, i executar l’opció d’escaneig del sistema. Per aquelles persones que no tinguin constància de la infecció del seu ordinador per part d’aquest virus, un dels símptomes més clars és la progressiva ralentització del sistema i la successió de "penjades" sense motiu aparent.

MARCEL RAMÍREZ Informàtica Col·legi

MESURES A PRENDRE 1. Actualitzar periòdicament el nostre navegador Internet Explorer. Puntualment per evitar el Klez.h és necessari baixar-se d’internet l’últim parche acumulatiu per Internet Explorer, el qual es pot descarregar desde la web de Microsoft. Aplicant aquesta actualització, la vulnerabilitat que aprofiten aquests virus per auto executar-se quedarà subsanada i la seva principal arma inútil. 2. No obrir arxius adjunts dels missatges no sol·licitats. 3. Mantenir el nostre sistema

TAG ▼ Juny 2002

SORTIM

nya rra ata el M

▼ Terra Alta i Ports de Beseit (II)

l'Eb re

La Pobla de Massaluca La Fatarella a Lleida Vilalba dels Arcs a Caspe

Batea

a Móra d'Ebre

Sierra de Cavalls

GANDESA N-420

Caseres a Alcanyís

Sierra de Pàndols

Bot

C-43

Santuario de la Fontcalda

El Pinell de Brai

l' E

leta ana la C Prat de Comte

bre

el Algars

Corbera d'Ebre

Horta de Sant Joan

a Tortosa

Arnes a Vall-de-roures

Camí de la ruta de la Vall de Zafan

▼

Arribem a Batea. Els vestigis de la seva època medieval fan d’aquest poble el més característic de la Terra Alta. Fins el segle XIX estava amurallat i, encara avui, queden en peu les seves portes d’entrada. Els seus carrers empedrats, la seva plaça porticada, els seus portalons i arcades fan que tot l’entorn urbà sigui una invitació a la contemplació del passeig. La seva església parroquial de Sant Miquel és un interessant edifici barroc-neoclàssic d’esplèndides proporcions. Des del poble es pot visitar el castell gòtic que defensava la frontera del riu Algars. Als seus peus es va construir al segle XII l’església romànica de Sant Joan d’Algars. Batea és el poble de major producció de raïm amb denominació d’origen de la comarca. A la seva cooperativa envelleix el vi dins de 25 gegantins tonells que tenen el sabor anyenc (o ranci) d’una elaboració tradicional. Des de Batea podem anar a Bot, poble eminentment agrícola per on passa el riu Canaletes. L’església parroquial dedicada a Sant Blai és renaixentista. L’ermita de Sant Josep, barroca, que està situada en una cimera, dóna l’esquena als impo-

TAG ▼ Juny 2002

Roques de Benet

Plaça renaixentista d’Horta de Sant Joan

nents pedregals de la serra. A l’estiu la gent gaudeix del riu. Està a 50 minuts caminant des del poble. Horta i els Ports Des de Bot ens desplacem fins Horta de Sant Joan, un poble envoltat per tres rius: el Canaletas, l’Algars i l’Estrets. La part sud del terme està presidida per la impressionant orografia dels ports de Tortosa-Beseit. Horta té 4.443 has. d’aquest massís muntanyòs que destaca a l’horitzó com una invitació a l’aventura. Des d’Horta es poden fer excursions per les muntanyes. Des de les més fàcils, com la que ens porta a l’àrea recreativa de la Franqueta, per una pista asfaltada, fins a les més difícils i exclusives que entren en una natura salvatge per pistes, senderes i camins fins a les Roques de Benet, el Ventador o les Olles de Baubo. A la Franqueta, a la riba del riu Estrets, hi ha una zona recreativa on l’excursionista de cotxe pot menjar. Als Ports es pot practicar tot tipus d’esports d’aventures: descens de barrancs, espeleologia, escalada, ponting… Horta també es coneguda per un nom mític de nostra cultura: Pablo Picasso. El genial pintor va

estar dos cops al poble. L’any 1898, invitat pel seu company d’estudis, Manuel Pallarés, i l’any 1909, en plena etapa cubista, per reviure el record de la seva primera estada. D’aquest entorn de natura i tranquil·litat on Picasso va venir a descansar, van sortir algunes obres mestres com "La muntanya de Santa Bàrbara", "La bassa d’Horta" o "La fàbrica". Les seves reproduccions poden ser contemplades al Centre Picasso que el poble ha dedicat al pintor, a l’edifici de l’antic hospital. El centre no té cap obra original important però està habilitat amb molta cura. Asseguts a la plaça dels bars que hi ha a l’entrada del poble veiem damunt nostre una geometria de cases que ens fa pensar que alguns quadres cubistes de Picasso gairebé són naturalistes. Des del poble es contempla la mateixa muntanya de Santa Bàrbara, bellíssima, que va pintar Picasso. Sembla una deïtat megalítica que protegeix el convent de Sant Salvador. L’església, d’una nau amb àbside circular, és de l’època templària. Del temps de l’orde dels Hospitalaris és el coro i l’atri. Al seu interior hi ha un autèntic museu d’exvots.

“AQUEST MES NO PUC PAGAR

LA HIPOTECA,

QUÈ FAIG?”

TRANQUIL, ENS ESPEREM Si un mes et sorgeix un imprevist i no pots pagar la hipoteca, a Caixa Catalunya et garantim per escrit que ens esperem. I si et vols canviar de casa ja no hauràs d’esperar a vendre la teva, perquè disposaràs d’una Garantia d’Espera de Venda de fins a dos anys. A més, també podràs decidir quina és la quota

CAIXA CATALUNYA

de la teva hipoteca: fixa o variable, la que millor s’adapti a les teves necessitats. Explica’ns quin és el teu problema i nosaltres et donarem la solució. SOLUCIONS HIPOTECÀRIES DE CAIXA CATALUNYA.

INFORMACIÓ 24 HORES

900 12 00 12