Tag 31 by Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Tarragona

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA setembre 2003 ◗ any VIII ◗ núm. 31

SERVEIS

▼

Gerència: Míriam Ferrer

Papereria: Rosa Ma Gordo

GABINET TÈCNIC Vocal: Romà Jordi Adam Andreu Enric Casanovas, Lluís Roig i Sílvia Alonso e-mail: gabtec@apatgn.com

Consultes: De 9 del matí a 1 del migdia Borsa de treball: De 9 del matí a 1 del migdia Servei d’inspecció: Josep Anguera

▲ ▲ ▲

Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño

SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos Andreu Gurrera Horari: dimarts i dijous, de 4 a 7

▲ ▲ ▲

HORARI D’OFICINA De dilluns a dijous: de 9 h a 13:30 h de 15:30 h a 19 h Divendres: de 9 h a 15 h

▲ ▲ ▲

OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com

AULA INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com

Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs Josep Anguera, Glòria de Solà i Eva Larraz

Consultes i serveis: De 9 del matí a 1 del migdia De 2/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda

Dilluns, dimecres i dijous: de 9 a 17 h Dimarts: de 8 a 14 h

▲ ▲ ▲

Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h

Dimarts i dijous: de 18 h a 20 h

ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 M & B Advocats (Ignasi Boxó) Tel. 977 77 06 95

▲ ▲ ▲

Oficina de Reus: Emma Pons Plaça Prim, 10, 4t Tel. 977 33 10 72

▲ ▲ ▲

Oficina del Vendrell: David Raventós C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) Tel. 977 15 56 43

REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos Josep Maria Sanet Nou Silva Equips (M. Rivera i A. Gutiérrez) Tel. 977 248 883

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete Directora tècnica: Raquel Fernández

OCT Vocal: Jesús Moreno Martos

TAG ▼ Setembre 2003

EDITORIAL

SUMARI

▼

ACTUALITAT Julio Bauxauli Cullaré, nou president del Col·legi d’Aparelladors. Pàgs. 4-5

Una Junta nova, i democràtica

SOLIDARITAT Riberalta, una experiència en cooperació. Juliol 2002. Pàgs. 6-10 L’ENTREVISTA Robert Ortiga, alcalde de les Borges i president comarcal del Baix Camp Pàgs. 11-12

a guanyat la democràcia. Aquest podria ser perfectament el titular de les passades eleccions per escollir la Junta de Govern del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, que afecta a tots els professionals de la demarcació provincial, exceptuant les Terres de l’Ebre. Una democràcia que s’ha demostrat per l’alta participació -gairebé les tres quartes part del cens-, el resultat tan ajustat les dues noves llistes i la legitimitat de la candidatura guanyadora. Ara toca: continuar amb aquest exercici democràtic en el dia a dia, animar la participació, gestionar el present. Dintre d’aquest número de la revista i en una entrevista realitzada a l’estiu, el nou president Julio Baixauli explica les línies principals d’acció on no hi sobra ningú i apunta la seva atenció per la formació i per les que seran les competències de l’arquitecte tècnic. La conjuntura actual és bona: les xifres del sector de la construcció són prou eloquents, l’ocupació de la professió és gairebé plena i en camps diversos, el augment a les comarques de Tarragona de col·legiats és perfectament sostenible. Però no podem confiar-nos, cal també imaginar i anticipar el futur.

ESPAI AL TEMPS Francesc Bonifaç, escultor vallenc aveïnat a Tarragona. Algunes notes entorn dels penats de les obres del port de Tarragona. Pàgs. 13-20 PATRIMONI Marges i escales Pàgs. 21-23 GABINET TÈCNIC Els revestiments ceràmics (i 11) Poliuretans produïts in situ Pàgs. 24-27 INFORMÀTICA Limpiar nuestro Explorer Pàg. 28 ASSESSORIA JURÍDICA Elías Corcuera, in memoriam Pàgs. 30-31 ACTIVITAT COL·LEGIAL Presentació dels Manuals Professionals. Opuscles sobre la normativa d’ICT Pàgs. 32-33 SORTIM Parc Natural del Delta de l’Ebre (2). Pàgs. 34-35

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com

FACULTAT DE CC. JURÍDIQUES DE LA URV A TARRAGONA FOTO: NOU SILVA EQUIPS

Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Romà Jordi Adam Andreu

Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 24 88 83 Fax 977 24 88 92 e-mail: silva@tinet.org Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel.658 85 53 21 Fax 977 24 88 92 e-mail: inventat@tinet.org Imprimeix Anfigraf (Tàrrega) Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG ▼ Setembre 2003

ACTUALITAT

▼ Julio Baixauli Cullaré Nou president del Col·legi d’Aparelladors de Tarragona

«Hem d’obrir el Col·legi a la participació» ◗ Perquè va decidir presentar la seva candidatura? Veritablement, a mi no m’agraden gaire els temes de representació, tant polítics com col·legials, però estava convençut de què al Col·legi s’havia de fer un canvi radical. I no tant en les persones o en els càrrecs, sino sobretot en les maneres de fer i de decidir. Jo ja vaig participar en la vida col·legial, durant el període en què va èsser president Josep Maria Buqueras, que ara està a la nostra junta amb el càrrec de vicepresident, i a les vocalies de MUSAAT, PREMAAT i premsa. En aquelles eleccions vaig ser el vocal més votat, i vaig acabar la legislatura fent de secretari perquè qui exercia el càrrec va haver de traslladar-se. Després no vaig poder seguir col·laborant. Per tant, conec com funciona el Col·legi.

TAG ▼ Setembre 2003

▼

◗ Com definiria les línies principals del seu projecte? La porta del meu despatx sempre estarà oberta, a qualsevol suggeriment o queixa, d’un col·legiat o d’altres professionals i particulars. Essent així que la meva idea és obrir les reunions de la Junta de Govern a qualsevol col·legiat que hi vulgui asistir. Hem d’obrir el Col·legi a la participació, perquè actualment el col·legiat no hi participa massa; no acostuma a assistir a les assemblees, per exemple. Ja s’entén que dels temes en tindré

Julio Baixauli al seu despatx del Col·legi

coneixement de tots d’ells, però el protagonisme ha de recaure cada cop més en la Junta. Primerament, hem d’assabentar-nos de com estan les coses, però, de totes maneres, crec que hi ha àrees que funcionen i d’altres que no tant.

◗ Per exemple? Les àrees administrativa, de visats i de dinamització i publicacions, jo crec que funcionen correctament. La que pitjor funciona és la del laboratori d’assajos; hem d’estructurar-la bé i

potenciar-la més. De fet, les noves dependències del laboratori situat al polígon industrial de Constantí ja estan inaugurades, però no estan en marxa; encara s’ha de realitzar el trasllat de totes les instal·lacions. ◗ Ens pot parlar d’iniciatives concretes? És clar. Per exemple, estem a punt de tenir una nova oficina de visats a Reus, més àmplia, precisament era un dels punts del nostre programa electoral. I volem agilitar molt la tasca dels col·legiats amb l’ús de les noves tecnologies: trametre els resultats del laboratori per correu electrònic i fer que qualsevol aparellador pugui consultar qualsevol afer professional a través de la pàgina web. Estem decidits també a invertir en aparells de mesura per donar més eficiència als nostres serveis, i a potenciar tant la nostra formació continuada com la nostra imatge exterior. ◗ Creu que ha rebut un suport important dels aparelladors més joves? Doncs, no sé què dir-te. Una cosa sí que tinc clara; encara que no s’haguessin guanyat les eleccions, jo ja m’hauria sentit molt

satisfet per les moltes i diverses mostres de suport que s’han rebut, abans i després de les votacions. Molta gent s’ha ofert per treballar pel Col·legi, i s’ha d’aprofitar aquesta bona disposició. I no només això; pensem adreçar-nos també a membres de l’altra candidatura, per tal que puguin col·laborar amb nosaltres, si convé amb dotació pressupostària, ja la buscaríem, perquè crec que hi ha punts de l’altra candidatura que es poden aprofitar.

Estem a punt d’obrir una nova oficina de visats a Reus, i volem agilitar la tasca dels col·legiats amb les noves tecnologies

◗ Com troba l’actual moment professional del col·lectiu? La situació és molt bona, i sembla que això durarà. Jo em dedico professionalment a l’obra nova, més que a treballs de rehabilitació, i crec que encara tenim per endavant anys molt bons. I pel que fa al Col·legi, actualment som prop de 420 col·legiats i col·legiades a Tarragona, més els professionals habilitats, col·legiats a altres demarcacions però que

venen a treballar a Tarragona. El nombre de col·legiats no depén de nosaltres com a entitat. A Girona, per exemple, hi ha més col·legiació, són pràcticament el doble, però perquè hi ha una escola d’arquitectura técnica. ◗ El Col·legi treballarà per portar els estudis d’aparellador a Tarragona? Serà difícil, però nosaltres farem gestions amb els responsables de la Universitat Rovira i Virgili per tal d’avançar en aquest tema, i volem contactar també amb la Universitat Ramon Llull, perquè sembla que hi ha la intenció d’implantar els estudis d’arquitectura en un futur pròxim, tot i que representaria una inversió molt important. ◗ Quins són els reptes de futur més importants per als aparelladors? Jo crec que ara per ara el tema més important per a la nostra professió és l’anomenat Document de Bolònia; referent a la qüestió de la futura reestructuració dels estudis universitaris de la professió, i concretament, quines seran les competències atribuides a l’arquitecte tècnic. Des de la Junta, estarem molt pendents d’aquest tema.

UNES ELECCIONS DISPUTADES AMB FORTA PARTICIPACIÓ Les eleccions per renovar la Junta del Col·legi del passat juny van rebre una important participació, amb un total de 299 vots vàlids, un 72,57% dels col·legiats. La candidatura guanyadora va obtenir 151 vots, pels 148 de l’altra llista, encapçalada per Joan Milà Rovira. La composició de l’actual junta rectora col·legial és la següent: President: JULIO BAIXAULI CULLARÉ Secretària: MONTSERRAT MUÑOZ MADUEÑO

Tresorer: JOSEP ANTON TERUEL SÁNCHEZ Comptador: LLUÍS BORRÀS CALVO Vocal 1 - Vicepresident: JOSEP M. BUQUERAS BACH Vocal 2: JOSÉ LUIS HERNÁNDEZ OSMA Vocal 3: JOSEP MARSAL SANS Vocal 4: ANTONIO NAVARRETE SÁNCHEZ Vocal 5: JESÚS MORENO MARTOS Vocal 6: ROMÀ JORDI ADAM ANDREU

TAG ▼ Setembre 2003

SOLIDARITAT

▼

Riberalta: una experiencia en cooperació. Juliol 2002

uan el meu amic Alfons em va confirmar que finalment anàvem a Bolívia, vaig fer la maleta abans que acabés la frase. No sé com, pero el mes de juliol de 2002 va ser sense dubte un temps ple de vida i del qual difícilment m’en oblidaré. El cert és que gràcies a la necessitat de Medicus Mundi perquè se’ls dissenyés un hospital a la ciutat de Riberalta, en plena selva amazònica boliviana, em vaig trobar dins d’un avió amb un altre bon amic, l’arquitecte Josep M. Jané, a més de les nostres respectives esposes i, en el cas de Josep M., els seus dos fills. UNA CIUTAT ORTOGONAL

TAG ▼ Setembre 2003

▼

El viatge no va ser gens còmode, ja que va ser maratonià. Després de moltes hores d’avió i una nit a La Paz, vam emprendre el viatge en cotxe més arriscat que mai vaig fer. Des de La Paz vam pujar fins la cota 4.750, port de muntanya des del qual s’inicia la més vertiginosa baixada en tot terreny que fins la data he realizat. Vam baixar els Yungas bolivians, artèria de comunicació i subministrament de tota mena a la capital. Essent com és una artèria de vital importància, amb un trànsit impressionant, resulta increïble el seu traçat i l’estat del seu ferm, així com les normes de circulació. La ciutat de Riberalta, situada en la confluència dels rius Beni i Mamore, es va fundar per consi-

La carretera dels Yungas, amb l’espesa capa de vegetació que sustenta mecànicament la pròpia pista i que s’ha de reconstruir de tant en tant

deracions econòmiques, ja que l’extracció del cautxú dels siringers va donar peu a un primer assentament que amb el temps va formar la ciutat. Més tard van aparèixer consideracions d’interès

polític, amb objecte de protegir el territori. Com tota ciutat colonial, l’estructura de vialitat, auxiliada per una orografia plana, és totalment ortogonal, amb amplis vials explanats de terra. Actualment la

seva economia es basa en la recolecció de productes agrícoles per al subministrament d’altres ciutats bolivianes, a més de la producció de la castanya, coneguda com a nou del Brasil, algunes explotacions ramaderes i l’extracció d’or i fusta, tot quedant el cautxú com una explotació testimonial del que va ser fa dècades. TREPITJAR EL TERRENY Però tornem a la feina que des de Medicus Mundi se m’havia assignat. L’aportació del meu treball tenia els següents vessants. En una primera fase havia d’estudiar la tecnologia més adient per a la construcció de l’hospital, així com la capacitat d’obtenir materials bàsics sense que fossin d’importació o de difícil utilització per part de la mà d’obra existent a la zona. També tenia l’encàrrec d’estudiar les empreses constructores i les seves capacitats tecnològiques. Havia d’apreciar a més la qualitat i la capacitat de la mà d’obra del sector. Per últim, la meva tasca es completava amb l’elaboració d’un plànol topogràfic del solar on haurà de construir-se l’hospital general. A Bolívia, la tecnologia és pura mà d’obra, mà d’obra barata i, encara que no ho sembli, molt qualificada. Aquesta afirmació, basada en l’observació dels operaris i dels escasos mitjans de què disposen, és una realitat que de ben segur dóna moral i força per a la futura construccio de l’hospital. Els encintats de les voreres s’executen amb totxos revocats. Els paviments són, en general, de llambordes de formigó assentades directament sobre el terra vermellós, compactat manualment. D’entre les visites a diverses edificacions de la zona, per l’interès que per al nostre projecte tenia, vam conèixer en viu les obres de l’hospital materno-infan-

▼ Un dels forns que es fan servir per coure els totxos

til. Durant la visita vam observar una cosa curiosa. L’hospital es planteja en planta baixa i tots els murs o parets, ja siguin portants o no, estan construïdes amb el

La ciutat no disposa de cap centre estable per a la fabricació de formigó

mateix tipus de totxo. Així doncs, podem afirmar que pràcticament no existeixen tabics. Podem trobar, entre els elements de sustentació, lleugeres estructures de formigó armat, sense cap tipus de càlcul ni control de qualitat, executades segons el sentiment dels tècnics responsables i la capacitat

portant de les quals és relativa, tot i que suficient, després de veure els elements que suportaven. Un exemple es pot observar a la fotografia de l’execució de la coberta (p.8). Es pot observar el detall de suport de l’entramat de cintres i corretges que sustenten directament les pessades teules; com una mena de record d’aquelles cobertes de moltes de les nostres masies. Es pot veure també com algunes de les instal·lacions pengen anàrquicament entre les cintres. TOTXOS I TEULES El subministrament d’àrids a les obres de Riberalta mereix una

TAG ▼ Setembre 2003

Una vista de la coberta del futur hospital materno-infantil. Es pot observar com l’entramat de cintres soporta directament el pes de tot el conjunt de teules, una configuració que recorda la de moltes antigues masies catalanes

▼

menció especial. Un operari amb un sac a les espatlles puja els àrids transportats en barca des del centre del ríu, on es carrega a mà, es transporta en barca, es torna a descarregar a mà i s’envassa i transporta a un acopi general, també a les espatlles. Finalment es carrega en petits camions (“movilidades”) i es transporta fins a les obres. Com és lògic, necessitava conèixer amb prou profunditat diferents qüestions necessàries per a l’edificació de l’hospital. La primera era la fabricació de formigó, amb la situació de què en tota la ciutat no hi ha una central de formigonat estable. Això és comprensible tot veient l’escasa entitat de les obres d’edificació. El formigó s’elabora amb petites màquines, dosificant-lo per volumetria a cop de pala i experiència. La procedència dels àrids ja l’he

TAG ▼ Setembre 2003

manifestada, són naturals de l’extracció de la llera del riu. Potser és a la teuleria on la ciutat té una indústria important. Els totxos, dels quals vaig haver de fer un catàleg, tot classificant les vuit úniques peces que es produeixen, tenen dos processos de fabricació. El primer i més arcaic l’observem a la ribera del riu, on existeixen petits forns intermitents, junt als quals s’apilen totxos manuals de motlle fins que es disposa de la producció necessària per a la capacitat del forn. Aquests forns desapareixen un cop l’any a la crescuda del riu durant l’estació de les pluges. S’ha de dir que només existeix una única peça o totxo que es fabriqui en aquest tipus d’indústria, amb la resta de peces trobades a la teuleria en un procés força més tecnològic que el present, si

bé no té res a veure amb allò que coneixem avui al nostre país. La tecnologia de la teuleria que vaig visitar és digna d’aquell text veterà que va redactar el Félix Orus i que prácticament tots els professionals de l’arquitectura tècnica hem tingut com a referència en l’estudi de materials de la construcció. LES TÈCNIQUES CONSTRUCTIVES Atès que per al projecte de l’hospital serà necessari conèixer els diversos tipus de totxos i les aplicacions que se’ls donen, amb l’ajuda de Josep Maria Jané, qui va realitzar els croquis i va anotar les dimensions, i la documentació fotogràfica que va fer la meva esposa, vam fer inventari dels totxos i teules que vam trobar. De les

L’AIXECAMENT TOPOGRÀFIC Potser la tasca en la qual vaig mantenir una convivència més intensa va ser durant l’aixecament topogràfic del solar on Josep Maria Jané ha de projectar l’hos-

▼

visites que vam fer a diversos industrials locals, podem citar una de les més importants fusteries de la ciutat, però amb maquinària totalment superada al nostre país. Respecte d’altres obres que vam visitar per entendre els seus processos d’execució, s’ha de mencionar la d’un petit centre de salut a un barri de barracots de la periferia. El procés constructiu era simple, una lleugera cimentació, la fábrica única de totxos que defineix murs de càrrega i divisions interiors, totes amb el mateix gruix. Podem assenyalar també la col·locació de cintres de fusta muntades sobre les mateixes parets i elaborades a la mateixa obra pels fusters. S’empotren les escases instal·lacions, tant elèctriques com de lampisteria, si bé els desguaços es grapen en col·locar els sanitaris. Els sostres falsos són de fusta matxembrada, generalment. El més sorprenent va ser observar la perfecta execució de revocs en els paraments. Una curiositat especial és l’absència de sostres sanitaris, ja que, un cop coberta l’obra, compacten la terra del sòl i sobre ella, amb una gruixuda capa de morter, col·loquen directament el paviment. S’ha de dir també que pràcticament totes les construccions, de planta baixa, pateixen fortes humitats per capilaritat, com tantes de les nostres antigues construccions rurals. El més lamentable és que aquests centres de salut, finançats amb capital estranger provinent d’altres ONG, per falta d’un control tècnic amb rigor caduquen en terminis curtíssims.

L’aparellador Ramon Valls amb el topògraf Edgar Jiménez (a la dreta), recollint les lectures d’un teodolit electrònic

pital. L’alcaldessa de la ciutat només va posar la condició de respectar els pocs siringuers que queden i són el signe de l’antiga activitat econòmica d’extracció del cautxú. Aquesta actitud política va derivar en la necessitat de conèixer la posició de les diverses aliniacions d’aquests arbres al solar. Amb la participació de l’enginyer municipal, Daniel Justiniano Rivero, vam localitzar un topògraf, Edgar Jiménez, qui va aparèixer com a paquet en una petita motocicleta, d’aquelles que també són taxi, portant el trìpode, la mira i l’aparell, a més del bloc

de notes. Edgar Jiménez, molt gelós del seu aparell tècnic, va manifestar que només ell prendria les lectures. En un moment em vaig veure envoltat d’una multitud d’auxiliars, uns del mateix Ajuntament, d’altres col·laboradors del topògraf i uns tercers de la propera obra de l’hospital materno-infantil. No cal dir que, acostumat a les estacions totals, com ara les Sokkia o Leica, quan em vaig trobar amb un teodolit electrònic (que a més a més era sexagesimal) vaig haver de repassar en 5 minuts tots els meus coneixements sobre

TAG ▼ Setembre 2003

Vista d’una altra zona de les obres del futur hospital materno-infantil de Riberalta

▼

fòrmules per al càlcul de reduïdes a l’horitzó i desnivells. Per sort, i esperant el pitjor, des del meu despatx vaig recopilar per al viatge antics impressos de topografia, i així vaig poder recordar aquelles lectures sobre una mira. Posats en marxa, va ser un matí divertidíssim, durant el qual vaig haver de fer de professor del topògraf, ja que el seu procés de lectures amb la mira era lent i amb errades constants. Finalment va entendre com prendre les lectures, i com s’equivocava en analitzar el fil mig, va entendre que havia de fer-me cas, i així vam començar la feina. Vam tenir altres col·laboradors en la zona, com ara l’inquiet enginyer, Daniel Justiniano Rivero, qui, amb els seus propis ajudants i un GPS de camp, va establir coordenades a les estacions, tot i que no em van servir per a res, atès l’error de l’instru-

TAG ▼ Setembre 2003

ment en la apreciació d’aquestes coordenades. Mentre que al nostre país tot són presses i la mà d’obra, cara, dóna pas a instruments i sistemes sofisticats, a Riberalta trobem el pol contrari: la mà d’obra val tan poc que es recuperen els totxos a les demolicions, i per a qualsevol operació t’assignen massa personal, que en alguns moments pot arribar a fer nosa. D’altra banda, no hi cap dubte que el seu sistema de treball els hi funciona, i ens hi hem d’adaptar. De retorn a casa, als nostres respectius despatxos, tant Josep Maria com jo vam fer la resta dels treballs previstos. Jo, a més del plànol del solar, vaig redactar informes sobre els processos tecnològics, la mà d’obra, els subministraments de materials, etc., necessaris per al desenvolupament del projecte executiu i la posterior edificació. De la seva

part, Josep Maria va realitzar el projecte bàsic, el qual, en un segon viatge del nostre amic Alfons, coordinador del projecte a Medicus Mundi, va presentar a les autoritats de Riberalta, les quals ja han donat el seu vistiplau. Queda pendent el finançament i, potser per últim, la construcció de l’hospital. Sense dubte, tornar a Riberalta serà un plaer, un reencontre amb amics i amb aquesta petita part del nostre èsser que es dóna una mica als altres.

RAMON VALLS BAUSÀ Arquitecte Tècnic Vicepresident de la Fundació Tarragona Unida

L’ E N T R E V I S TA

▼ Robert Ortiga Alcalde de les Borges del Camp i president del Consell Comarcal del Baix Camp

«Crec que podríem arribar als 2.000 o els 2.500 habitants» ◗ La població de les Borges es manté estabilitzada entorn els 1.500 habitants. Considera que és el “tamany” adequat o el poble podria créixer? Sí que hi ha la possibilitat de què el poble de les Borges del Camp pugui créixer, s’ha marcat que sigui un municipi d’entre 2.000 i 2.500 habitants. ◗ Troba que hi ha hagut envelliment o renovació de la població en els darrers 10 anys? Hi ha hagut una renovació de la població a la localitat, sobretot per la proximitat que hi ha amb Reus i Tarragona; el jovent prefereix venir a viure a aquests pobles pel cost de l’habitatge. El 57% dels habitants no passen dels 60 anys.

◗ Quins són els projectes urbanístics més importants en marxa actualment i previstos per al futur? Pel que fa a habitages, hi ha dos plans parcials que estem a punt de desenvolupar.

▼

◗ Les Borges s’inclou dins del conjunt de municipis del B. Camp amb menys de 10 km2 d’extensió. Com afecta aquesta dimensió a les possibilitats de creixement urbanístic? El fet de ser un municipi petit no afecta al creixement que nosaltres volem tenir.

Robert Ortiga, alcalde de Les Borges del Camp i president del Consell Comarcal del Baix Camp

◗ Quins són els projectes més importants pel que fa a equipaments? Els projectes més importants durant aquest pròxim mandat són les noves escoles, la depuradora i l’enllumenat d’algunes zones que encara no en disposaven.

◗ Pel que fa a edificacions no habitades en el nucli antic, quines iniciatives es duen a terme per a la seva recuperació? No és un problema massa important, ara per ara, perquè no hi ha gaires cases no habitades al poble.

TAG ▼ Setembre 2003

Una imatge aèria del nucli antic de Les Borges del Camp

▼

◗ Quines mancances hi ha al terme municipal en matèria d’infraestructures? L’única mancança que trobo quant a les infraestrutures, però potser la més important, és el desviament de la carretera. ◗ Com s’afronta des de l’Ajuntament el possible futur creixement industrial i turístic del terme? El nostre creixement industrial ja és un fet amb el polígon que tenim a les Borges, en canvi, i en relació, el creixement turístic propi és mínim. ◗ Què en pensa del funcionament inicial del parc natural del Montsant? Ho veig positiu, molt positiu;

TAG ▼ Setembre 2003

s’ha de deixar treballar i donar suport a la feina que està realitzant des del mes d’abril passat la Sra. Neus Miró. Esperem que funcioni bé. ◗ Pensa que hi ha un desplaçament de població de Tarragona i Reus cap a segones residències a alguns pobles de la comarca (Castellvell, La Selva, Almoster)? Les Borges del Camp no és comparable amb tots aquests pobles que m’estàs comentant de la nostra àrea del Baix Camp. Des del punt de vista urbanístic, nosaltres som, sobretot, un municipi de primera residència. ◗ Com pensa que s’aplicarà el recentment aprovat Pla direc-

tor de la química i el turisme al B. Camp? Ha d’haver una bona entesa entre els dos sectors econòmics implicats i voluntat de tirar-ho endavant. ◗ Creu que hi haurà més expansió urbanística hotelera? Segons els experts en aquest àmbit, això algun dia s’aturarà, i jo crec que, en definitiva, tot va lligat al funcionament de l’oferta i la demanda. ◗ Com veu el futur de l’agricultura en general i dels productors d’oli en particular a la seva zona? L’oli juntament amb el vi són els productes agrícoles amb més sortida d’aquestes contrades.

ESPAI AL TEMPS

▼

Francesc Bonifaç i Massó, escultor vallenc aveïnat a Tarragona (1735-1806)

mb aquestes ratlles no tenim pas la intenció d’escriure una biografia oficial del darrer escultor de la nissaga Bonifaç, ans fer una aproximació a la realitat personal i familiar d’aquest escultor la qual, per cert, ha estat negligida fins ara, i donar a conèixer tres obres seves fins ara inèdites que encara que són menors val la pena treure-les a la llum a fi de contribuir a completar la relació dels seus treballs. Tot dins una voluntat de ser complementaris del que fins ara s’ha escrit sobre aquest camptarragoní1. ASPECTES FAMILIARS

▼

Francesc Bonifaç vingué al món a Valls el 28 de juliol de 1735 en el si d’una família d’escultors el genearca de la qual era el seu besavi Lluís Bonifaç. Els seus pares foren l’escultor Baltasar Bonifaç i Anglès, fill del també escultor Lluís Bonifaç i Sastre, i Francesca Massó. Fou germà de Lluís Bonifaç i Massó, sens dubte el més famós dels cinc escultors que el llinatge Bonifaç donà a l’art català en quatre generacions. La mort prematura del pare, l’any 1747, el deixà orfe a l’edat de 12 anys i restà sota la tutela de l’avi patern, Lluís, que l’encaminà vers l’ofici familiar i l’instruí en l’art de l’escultura en el seu taller de Valls. El nostre escultor contragué dos matrimonis: el primer, el 21

Retaule barroc obra de Francesc Bonifaç dedicat a Sant Oleguer (S. XVIII). Catedral de Tarragona

de desembre de 1755, amb la vallenca Francesca Boti i Miracle, filla de Pau Boti, botiguer de teles, i d’Úrsula Miracle2, que

morí el 16 de juliol de 17593, i el segon amb la tarragonina Tecla Fort i Magraner amb qui degué casar-se l’any 1761 o abans per tal

TAG ▼ Setembre 2003

Baix relleu que escenifica el rapte de Proserpina, gravat obra de Francesc Bonifaç

▼

com el 26 de novembre de 1762 hom batejà, a la catedral de Tarragona, Baltasar, el primer fill de la parella4. Val a dir que els capítols matrimonials els establiren uns quants anys després d’haver celebrat les noces, el 5 d’agost de 1779, i en ells Tecla aportà en dot l’herència del seu pare que fou correspost per Francesc amb un esponsalici de 200 lliures i amb l’associació de l’esposa a les compres i millores. Els capítols matrimonials els aprofità per arreglar els assumptes referits a les primeres noces, així féu constar que no havia rebut cap dot de la primera muller, que durant el matrimoni havia cobrat 250 lliures de les 300 que li havien estat promeses en concepte de la llegítima paterna i que quan contragué les segones només tenia les 50 lliures que res-

TAG ▼ Setembre 2003

taven de les 300 de la llegítima i els mobles i estris de casa. Els vestits de la primera esposa, tot i haver estat comprats amb els seus diners, els lliurà als sogres per tal que els guardessin per al fill Pau5. A Francesc Bonifaç li conei-

El seu germà Lluís va ser l’escultor més famós dels cinc artistes que la família va tenir

xem dos fills del primer matrimoni i set del segon. D’aquests nou fills, només tres aconseguiren superar la infantesa: Pau, del primer matrimoni, i Eulàlia i Teresa, del segon. Pau Bonifaç i Boti, argenter de professió, establí capítols matrimonials, el 18 de juliol de

1790, amb Maria Francesca Llorenç i Robinat, filla de Josep Llorenç i Sandoval, i de Maria Robinat, de Valls, amb qui es casà el 27 de novembre de 17906. La parella tingué com a mínim tres filles –Tecla, Rita i Teresa- nascudes a Valls l’agost de 1791, el novembre de 1792 i el febrer de 1797, respectivament7. Eulàlia Bonifaç i Fort contragué matrimoni, el 2 de desembre de 1784, amb Josep Moret i Coromines, escultor natural de Sant Pere de Roda de Ter, fill d’un altre Josep Moret, paraire, i de Jerònima Coromines, amb qui havia fet capítols el 12 de novembre8. Josep Moret restà associat al negoci familiar i el 31 d’octubre de 1785 lliurà al sogre les 105 lliures de llegítima que li havia donat la seva família9. Eulàlia i

Josep foren pares d’almenys dos fills bessons, Pau i Mateu, que foren batejats el 26 de gener de 1790 apadrinats per Mateu Bellvé, escultor de Reus, i l’avi Francesc Bonifaç, respectivament10. Teresa Bonifaç i Fort es maridà, el 13 de juliol de 1797, amb el pintor mataroní JoanCarles Panyó i Figueres, fill de Joan Baptista Panyó i Jerònima Figueres i vidu, en primeres noces, de Francesca Obiols11. El seu pare, per pagar-li el dot i també per atendre d’altres “ocurrències”, es veié obligat a vendre a carta de gràcia a Josep Martí, fuster de Tarragona, un magatzem que posseïa a la població de la Marina pel qual rebé 600 lliures12. Val a dir que Joan-Carles Panyó (1755-1840) fou el primer director de l’Escola de Dibuix d’Olot, fundada l’any 1783 a imatge de la de Barcelona, i que es veié influenciat per la manera de pintar de Flaugier; entre els seus treballs recordarem el retaule i una sèrie de quadres religiosos del santuari de la Mare de Déu del Tura, els quadres amb escenes de la Passió que decoren els murs laterals de la capella del Sagrament de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, el quadre del Sant Sopar del refectori del convent de caputxins de l’esmentada vila, i les decoracions d’una sala i una cambra-alcova de la masia el Noguer, de s’Agaró amb escenes de la vida de Josep i de Tobies, respectivament13. A Tarragona Francesc Bonifaç i la seva família visqueren en tres cases diferents, la primera es trobava al carrer del Carro on sabem residia l’any 176314, la segona s’aixecava a la plaça de la Font i l’hagué d’abandonar per disposició del capità general el febrer de 177515, i la tercera s’ubicava entre els carrer del Cós del Bou i del Trinquet Vell i treia portes a ambdós carrers; aquest immoble passà

a ser propietat dels Bonifaç el 30 d’abril de 1786 però no abans de pagar 2.900 lliures als hereus de Fructuós Escolà a base de fer-se càrrec de deu censals ja creats d’un capital conjunt de 1.070 lliures i d’abonar en metàl·lic la diferència16. La residència definitiva dels Bonifaç es veié millorada amb l’adquisició d’un pati situat

La residència definitiva dels Bonifaç a Tarragona es va situar al carrer del Trinquet Vell el 1787

al carrer del Trinquet Vell i al costat de l’immoble, pel qual es pagaren 250 lliures a Antoni Borràs i Aragonès, el 18 de març de 178717. Francesc, bon punt instal·lat a la casa, es trobà amb la desgraciada sorpresa de veure com les aigües de pluja s’entollaven al carrer del Trinquet Vell i, com que provocaven males olors i insalubritat per al veïnat, no dubtà pas a presentar a l’Ajuntament un memorial en què demanava la solució del problema i s’ha de dir que la petició de Bonifaç fou considerada per la corporació a la sessió que celebrà el 2 de desembre de 178918. Els darrers anys de la vida de Francesc Bonifaç foren de dificultats econòmiques “per las ocurrèncias de enfermedades y

L’artista vallenc va ser designat membre de l’Acadèmia de San Fernando el 1771

pocas faenas del officio y altras urgèncias” i la família les afrontà a base d’hipotecar el patrimoni familiar. El 7 de maig de 1801 vengué a carta de gràcia a Josep Martí el celler que tenia a la casa del carrer del Cós del Bou per 200 lliures19 i el 6 de juliol de 1802 cediren, també a carta de gràcia, a

Mn. Francesc Bosquets, beneficiat de la catedral, un hortet situat a prop del molí fariner de la ciutat per 400 lliures20. El 3 de març de 1804 i per tal de recuperar el magatzem i el celler venuts a carta de gràcia a Josep Martí els anys 1797 i 1801 per 800 i 200 lliures, respectivament, vengué a Joan Baptista Barberà, mestre veler de Tortosa, la facultat de lluir un hort a la zona del port per 1.300 lliures21. Francesc Bonifaç atorgà les darreres voluntats a la casa del carrer del Cós del Bou el 23 de setembre de 1805 i en elles designà hereva l’esposa amb l’obligació d’haver de nomenar hereu a un dels fills22. El testament, però, no es publicà aleshores per tal com es recuperà de la malaltia i aconseguí viure fins al 3 de febrer de 180623. El pagament de les despeses del seu enterrament obligà els seus familiars a vendre a carta de gràcia a l’argenter tarragoní Carles Morera una caseta que es trobava al costat de la casa principal del carrer del Cós del Bou per la qual cobraren 300 lliures24. ACADÈMIC DE SAN FERNANDO Francesc Bonifaç, a l’igual que el seu germà Lluís, aconseguí ser designat Acadèmic de Mèrit de San Fernando el 15 de setembre de 1771 per deu vots contra nou. Per avalar la seva candidatura havia enviat a l’Acadèmia un baix relleu en alabastre en què s’hi representava sant Carles Borromeu administrant el viàtic a un malalt a l’hospital de Milà, aquesta obra, segons Martinell, és de “composició fàcil i natural, sense rebuscaments”, la figura del sant i tres acompanyants estan drets; la part esquerra del relleu l’ocupa una dona moribunda, asseguda a terra i sostinguda per

TAG ▼ Setembre 2003

un infant, que és la que rep el viàtic, i en primer terme, ajagut, hom pot veure un cadàver que permet a l’autor arrodonir la composició i lluir-se amb un estudi anatòmic

El 1781, Bonifaç va fer un retaule de la Puríssima per a la família dels Castellarnau

excel·lent25. La composició i l’esperit de l’escultura són neoclàssics i això no ha de sobtar gens ja que Francesc, de tots els Bonifaç, és el més neoclàssic i la seva inclinació cap a aquest estil el feren estudiar les restes romanes repartides per Tarragona com molt bé ens ho demostren les il·lustracions de la planta del circ, de l’amfiteatre, de l’arc de Berà, de la torre dels Escipions i del sarcòfag de Prosèrpina del volum XXIV de l’España sagrada del P. Enrique Flórez. CONSIDERACIÓ DE TRES OBRES DE BONIFAÇ Ens referim al retaule major de Solivella, al retaule dels Castellarnau i al retaule dels Vidal. El 14 de desembre de 1777 i davant el notari Francesc Moles, de Sarral, Francesc Bonifaç acordà amb la universitat de Solivella la realització del retaule major de l’església parroquial de la localitat pel preu fet de 1.800 lliures. De l’any 1777 fins al 1789 cobrà en diversos terminis 1.750 lliures, 7 sous i 6 diners, però li faltaven per cobrar 49 lliures, 12 sous i 6 diners que finalment li foren lliurats el 17 de febrer de 179026. Maria Magrinyà, vídua de Carles de Castellarnau i de Castellarnau, encarregà a Bonifaç un retaule de la Puríssima per a la capella del mas que els Castellarnau posseïen al terme

TAG ▼ Setembre 2003

dels Montgons. En la comanda anaven inclosos “los adornos de guix de las portas, candeleros, sacras, floró y chor”. El preu del retaule, inclós “lo valor de fusta, mans y demés materials”, restà establert en 766 lliures que Maria Magrinyà i el seu fill JosepAntoni de Castellarnau i Magrinyà li feren efectiu el 30 de març de 178127. Parlarem per últim del retaule que en els darrers mesos de 1796 i en els primers de 1797 va construir per a l’oratori de la casa Vidal, del carrer dels Cavallers. El preu de l’obra s’acordà en 335 lliures que el noble Josep-Antoni de Vidal i de Jalpí li abonà el 30 de juliol de 179728.

Reg. 714, f. 226. 10 ACT. Baptismes, 18, f. 162. 11 ACT. Matrimonis, 12, f. 502v. 12 AHT. PT. Reg. 730, f. 61. 13 Cèsar MARTINELL, “Joan Carles Panyó. La seva vida, la seva obra i el seu temps”, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, 11 i 15 (1932), p. 117-125 i 245-251. 14 A(rxiu) M(unicipal) T(arragona). Cadastre de l’any 1763. 15 AHT. PT. Reg. 561, f. 59. 16 AHT. PT. Reg. 715, f. 123, 125, 127, 129, 131 i 148. 17 AHT. PT. Reg. 715, f. 114. 18 AHT. F(ons) M(unicipal). Acords, 276, f. 161. 19 AHT. PT. Reg. 733, f. 171. 20 AHT. PT. Reg. 734, f. 385. 21 AHT. PT. Reg. 736, f. 72. 22 AHT. PT. Reg. 741, f. 292. 23 Cèsar MARTINELL, “En Francesc Bonifás”, p. 3. 24 AHT. PT. Reg. 743, f. 119. 25 Cèsar MARTINELL, “En Francesc Bonifás”, p. 3 26 AHT. PT. Reg. 721, f. 79. 27 AHT. PT. Reg. 718, f. 82. 28 AHT. PT, Reg. 730, f. 345.

NOTES 1 Pel que fa a Francesc Bonifaç destacarem els treballs següents: Cèsar MARTINELL, “En Francesc Bonifás, esculptor vallenc resident a Tarragona”, Butlletí Arqueològic, 3 (1921), p. 1-10. Mercè VIDAL i SOLÉ, “Noves aportacions documentals dels escultors Bonifàs”, Tarragona, Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental “Margalló del Balcó”, 1988, p.91-116. Salvador-J. ROVIRA, “Aportació al coneixement de l’obra de l’escultor Francesc Bonifaç i Massó”, XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya, vol. II, Valls, Institut d’Estudis Vallencs, 1989, p. 429439. 2 A(rxiu) H(istòric) A(rxidiocesà) T(arragona). Parròquia de Sant Joan de Valls. Matrimonis, 1749-1768, f. 131. 3 AHAT. Parròquia de Sant Joan de Valls. Òbits. 1733-1765, f. 570. 4 A(rxiu) C(atedral) T(arragona). Baptismes, 1762-1770, f. 21v. 5 A(arxiu) H(istòric) T(arragona). Registre Hipoteques de Tarragona, 22, f. 339v. 6 AHAT. Parròquia de Sant Joan de Valls. Matrimonis, 1788-1800, f. 181. 7 AHAT. Parròquia de Sant Joan de Valls. Baptismes, 1789-1791, f. 668; 1782-1796, f. 138, i 1797-1802, f. 16. 8 ACT. Matrimonis, 12, f. 279. 9 AHT. P(rotocols) T(arragona).

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Doctor en Història Moderna i professor de la URV

E S P A I A L T E M P S▼

Algunes notes entorn dels penats de les obres del Port de Tarragona

fi d’economitzar el cost de les obres del port modern es va cercar una mà d’obra barata entre la població reclusa, i s’aconseguí, per la Reial ordre de 3 de juny de 1792, que s’assignessin seixanta presidiaris del penal de Cartagena, els quals foren allotjats al castell del Patriarca (antiga residència dels arquebisbes). L’any 1801 foren traslladats al presidi del Miracle (ex-convent dels Trinitaris). L’abril de 1799 el Govern concedí una dotació fixa de dos-cents reclusos. L’any següent, el 19 de novembre, fou autoritzat a esmerçar-hi dos-cents més. Per reials ordres de 9 de març i 7 de maig de 1802 el nombre s’elevà a sis-cents. Per tal d’incentivar-los a treballar se’ls atorgà la remissió d’un dia de condemna per cada quatre de treball i se’ls assignà un reduït estipendi. Durant l’emprament d’aquesta mà d’obra captiva, es produïren situacions difícils i complicades, tant pel que feia a les despeses de la seva manutenció, assistència sanitària, custòdia, com pel risc que va comportar el seu amotinament l’any 1808. El 13 d’abril de 1884, una Reial ordre posà fi a l’explotació d’aquests treballadors forçats1. ESTAT DE LES PRESONS

Dídac Bertran i Vallvé diu, en el seu estudi sobre el tema, que les

presons de Tarragona durant el segle XVIII estaven marcades per la triple “I, es decir, eran inseguras, incómodas e insalubres” i que el panorama carcerari empitjorà al primer quart del segle XIX, i afegeix que a les presons els reclusos s’hi morien de fam, i que quan el 29 de desembre de 1797, quatre penats de les obres del port foren ingressats a l’hospital, els metges diagnosticaren que “esos desgraciados no padezen otra dolencia que las que produce el no comer”2. Els presidis d’aquell temps eren també un focus d’on sortien moltes epidèmies, com és el cas de l’any 1809, recordat en la sessió del dia 25 d’agost de 1817 del nostre Ajuntament, on es fa memòria que amb motiu de “que estaban también llenas las cárceles se murieron muchos presos y se comunicó la enfermedad a algunos individuos de este cuerpo y a otros habitantes”. Aquest era l’esglaiador panorama sanitari que aquells llocs de reclusió presentaven aleshores3. LES CANTINES DELS TREBALLADORS DEL PORT Per oferir aquest servei s’havien instal·lat tres cantines. Dues estaven destinades als presidiaris i una de les instal·lacions era utilitzada pels operaris lliures.

Les cantines dels presidiaris Les notícies de què disposem són del 7 d’agost de 1801, quan el director de les obres Joan Smith les arrendà, per un termini d’un any, a Fèlix Duch, veí de la nostra ciutat. Una estava ubicada prop del presidi del Miracle i l’altra a la part alta de la pedrera del moll, en el lloc on abans hi havia hagut la quadra del convent dels caputxins. Els pactes exigien el subministrament de bon vi i queviures de bona qualitat, gaudint l’arrendador de l’exclusivitat de venda en aquella zona, excepte la fruita fresca i el ranxo. Els preus els havia de mantenir al mateix nivell que els habituals en aquella àrea. El negoci no el podia compartir amb cap empleat del presidi, i se li recomanava que tingués cura de les quantitats acreditades als presos, tenint present els seus ingressos, i se’ls hi havia de subministrar el vi amb moderació. A l’interior de les cantines solament hi tenien accés els Cabos de Vares i els ranxers, amb exclusió expressa dels penats i les dones, excepte les dependentes autoritzades. El preu anual de l’arrendament era de 284 lliures i 12 sous, amb l’obligació d’efectuar el pagament en dotze mensualitats. Li donà caució Miquel Mallol, forner de Tarragona4. L’any següent, l’11 d’agost, novament li fou adjudicat, pel mateix preu el lloguer, i amb unes

TAG ▼ Setembre 2003

Pedrera de les obres del Port, situada sota l’actual carrer de Pons d’Icart, l’any 1871. Hom pot observar els presos fermats amb una cadena (els dos homes davant la màquina del tren). Arxiu Fotogràfic del Port de Tarragona

▼

condicions molt semblants. Malgrat que continua amb l’exclusivitat de la venda, se li notificà que degut a què un contingent de confinats estaven allotjats provisionalment a la caserna/presó de Pilats, i si per circumstàncies imprevisibles no poguessin ser fornits per ell, podrien fer-ho lliurement en altres cantines, S'explicità que la quantitat màxima que podia quedar a deure un condemnat era d’una pesseta. Aquest contracte implicava poder abastar tres-cents homes, en cas que hi hagués un augment de boques, per cada grup de cinquanta, hauria de pagar un duro mensual d’escreix. Per aquest període l’avalador fou Joan Ribal, pagès de Constantí5. La cantina dels operaris lliures El 26 de juliol de 1801 s'atorgà la concessió a Tomàs Maixé, pagès de la nostra ciutat, el qual el 3 de desembre d’aquell any renun-

TAG ▼ Setembre 2003

cià voluntàriament a l’arrendament. Per aquest motiu li fou adjudicat, fins la finalització del termini a Ramon Oliver, també pagès de Tarragona. Aquesta cantina estava situada a la part baixa del port. Les condicions són, en quasi tot, un calc de les altres dues, exceptuant les restriccions imposades als condemnats. En cas que es fiessin les consumicions, l’autoritat portuària garantia el seu cobrament fins el 50% del guany salarial de l’obrer. El preu de l’arrendament era d’ 11 lliures i 5 sous mensuals. Li donà fermança el seu pare6. ELS PRESIDIARIS Al no poder disposar dels sumaris instruïts pels tribunals restem privats de conèixer amb detall les causes que motivaren la seva incriminació i les sentències dictades, que conduïren a aquells infortunats a una situació tant dissortada, havent-nos d’acontentar

amb la migrada i escadussera informació obtinguda en els arxius locals. L’empobriment, en molts casos, de les famílies dels empresonats es manifesta reiteradament per l’obligada venda del seu patrimoni, arribant a extrems de pobresa solemne, i, fins i tot, per a poder sobreviure es veieren forçades a captar. Aquesta reduïda mostra de condemnats, originaris del Principat, volem que sigui un record d’aquells homes que en paraules de l’historiador i bon amic Virgili i Sanromà deia: “el port de Tarragona es pot ben bé dir que està construït i regat amb la suor i la sang dels presos de les nostres penitenciaries”. Vegem-ne alguns exemples seguint l’ordre cronològic. JOSEP XIFRÓ Era nadiu de Calonge (Girona) i amb data 1 d’octubre de

1796, el tinent del rei Fernando Seidel, com a director de les obres del port i comandant dels presidiaris, el va autoritzar per a poder designar procurador al seu convilatà Pere Xifró i Aloi, mestre de cases, perquè pogués vendre, a carta de gràcia, en part o totalment una peça de terra plantada de vinya i bosc, de tinguda cinc vessanes (una vessana equivalia a 2.187,4 metres) a la partida del Fonc, del seu poble. El preu de venda fou estimat en 150/200 lliures. La quantitat obtinguda havia d’ésser lliurada als seus creditors7. FRANCESC FIGUEROLA Era de Calaf, i amb motiu del permís que li havia concedit el director interí de les obres del port, el tinent de navili graduat Antonio de Bada y Navajas, el dia 15 de setembre de 1801, atorgà poder, davant del notari de la nostra ciutat, Francesc Salas i Soler, a Joan Solà, veí del seu poble, per a poder pledejar en representació seva davant de qualsevol tribunal8. El mes de juliol d’aquell any ja figura ingressat, segons un certificat de pagament de jornals9. FRANCESC RIUS Era natural de Benissanet, i per a poder atenuar el rigor de la seva estada el penal, sol·licità a l’enginyer Joan Smith, poder exercir d’assistent a casa del brigada major. Li fou atesa la instància, però amb la condició que el seu germà Josep Antoni, pagès, s’obligués, en cas que s’escapés, a restituir-lo a presidi o bé ocupar ell el seu lloc i complir la totalitat de la condemna, el qual compromís signar, amb la pròpia mà, davant de notari el 31 de gener de 180210. El mes de març de l’any següent el trobem treballant al moll11.

ANTONIO GRAU Pagès de Juneda, el 30 de gener de 1803, el director de les obres, Joan Smith, l’autoritzà, perquè pogués donar poder notarial a la seva muller, Teresa Olivart, a fi i efecte de poder decidir lliurement sobre els béns maritals12. Pocs dies després li fou concedit un altre permís per legalitzar el seu consentiment i poder a la seva dona, perquè pogués disposar dels seus interessos privatius13. Per la grafia de la seva signatura deduïm que era una persona instruïda i, possiblement també per disposar d’avalador, se li donà confiança i se’l proposà per a Cabo de Vara. La comesa d’aquest càrrec era vigilar els escamots de confinats quan treballaven. Per portar a terme, amb eficàcia la seva feina se li havia d’amollar la cadena que el tenia subjectat i per aquest motiu el seu germà Pau li donà fiança per un valor de 400 lliures, les quals la seva cunyada Teresa Olivart, li garantí el seu rescabalament, en cas que sofrís qualsevol detriment14. JOSEP SABATÉ Era oriünd de Tortosa, d’ofici pagès. Complia condemna per disposició de la Sala del Crim de la Reial Audiència, de Barcelona, i el dia 26 d’abril de 1803, donà poder, prèvia autorització, a Marià Martí i Sabater, resident a Madrid, perquè pogués interposar recurs davant el Suprem Consell de Castella, per tal que aquest resolgués, de bell nou, sobre la seva sentència15. Treballava a la secció de ternals16. ANTONI RABASSA Els Rabassa foren una nissaga de gent de mar que a final de mil cinc-cents hom pot localitzar a

Tamarit, i que durant els segles XVIII i XIX s’estengué per les rodalies del territori i els trobem a Altafulla, Torredembarra i 17 Tarragona . El presoner era fill de Jaume Rabassa, patró de la matrícula de Torredembarra i per tal d’aconseguir minorar el patiment que comportava estar engrillonat i subjectat amb una cadena, demanà al Tribunal de Guerra, d’aquesta plaça, “lograr la anchura o solta de la cadena”. Per tal de formalitzar la petició, Francesc Oliver, pagès de la nostra ciutat, li donà la fermança pertinent i, per aquesta causa, amb data 28 de maig de 1808, el seu pare garantí a l’avalador el reembossament de les despeses que pogués patir18. Aleshores feia de ranxer amb un sou de 12 diners diaris. El mes següent li augmentaren a 1819. JOSEP BOLDÚ Era veí de Poboleda i el dia 22 de gener de 1817 s’adreçà al governador militar i polític, de la nostra ciutat, sol·licitant-li permís per atorgar poder o bé poder executar personalment la venda d’una part del seu patrimoni per un import de 500 lliures, a fi d’afrontar els deutes de dots i llegats; esmerçant la resta de diners a la seva família. Obtingué el consentiment, i sis mesos més tard vengué a Magdalena Simó, vídua de la mateixa vila, un pati pel preu de 148 lliures i 15 sous. D’aquesta quantitat solament rebé al comptat 90 lliures, ja que la diferència fou per a lluir un censal que pignorava la meitat del pati i els rèdits generats no abonats, a favor de Pau Martori, pagès del poble20. El desembre d’aquell any novament es dirigí al governador, amb un llenguatge entendridor i suplicant, on fa palesa la situació de la més absoluta indigència en què es troben, degut al seu captiveri, la seva

TAG ▼ Setembre 2003

Lloc de reclusió dels presidiaris, al bell mig de l’amfiteatre romà de Tarragona

▼

dona i els seus fills i per aquesta causa i per fer front als préstecs rebuts i els queviures que els havien fiat, li sigui autoritzada la venda a perpetuïtat d’una casa situada a l’Era d’en Bernat pel preu de 300 lliures a Ramon Simó, hisendat del seu poble. Tres dies després estengué escriptura de compravenda, rebent en aquest acte 250 lliures i les 50 restants foren ajornades tres mesos21. Realitzava diferents treballs a jornal (els barrinadors anaven a preu fet) amb un salari de 30 diners diaris22.

la plaça (actualment dita dels Carros)24. CONCLUSIÓ Com hem pogut constatar amb altres documents que havien subscrit els presidiaris, i que ometem per qüestions òbvies d’espai, el principal motiu que els originaven era la quimera que patien per la precària situació econòmica que suportaven les seves famílies en aquells moments, i, també, pel captiveri tant sever al qual estaven sotmesos.

ANDREU MESTRES El febrer de 1818 va dirigir una instància al governador de Tarragona, demanant permís per conferir potestat a la seva dona, Maria Cedó, per vendre, a carta de gràcia o perpètuament, el patrimoni necessari per poder sortir de la misèria en què es trobaven, ja que, fa consta textualment, han de pidolar per alimentar-se, tant la seva muller com el seu fill23. A principis d’aquell any treballava a

TAG ▼ Setembre 2003

JOSEP MARIA SANET I JOVÉ

NOTES 1 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J, “El Port antic”. A: ROVIRA, Salvador-J., LÓPEZ, D. El port de Tarragona. Tarragona: Caixa de Pensions “La Caixa”, 1986, p. 53-55. 2 BERTRAN VALLVÉ, D., La justicia en Tarragona a través de los siglos. Tarragona: Ilustre Colegio de Abogados de Tarragona, 1981, p. 139, 146, 157. 3 AMT. Sessió del 25 d’agost de 1817, f. 92-93. 4 AHT. PT. Reg. 833, f. 296-299. 5 AHT. PT. Reg. 834, f. 247-250. 6 AHT. PT. Reg. 833, f. 435-437. 7 AHT. PT. Reg. 766, f. 350 8 AHT. PT. Reg. 833, f. 348. 9 ACPT. Fons JPOP. sig 181 10 AHT. PT. Reg. 834, f, 36. 11 ACPT. Fons JPOP. sig. 21 12 AHT. PT. Reg. 835, f. 51. 13 AHT. PT. Reg. 835, f. 76. 14 AHT. PT. Reg. 773, f. 67 15 AHT. PT. Reg. 735, f. 192 16 ACPT. Fons JPOP. sig. 22 17 ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J., Tamarit, Centre d’Estudis d’Altafulla. 1991, p. 80. La gent de mar d’Altafulla (segle XVIII), Centre d’Estudis d’Altafulla, 1993, p.93. SANET I JOVÉ, J.M., La gent de mar d’Altafulla (18001833). Centre d’Estudis d’Altafulla, 2001, p. 85. AMT. Matrícula de mar. Sessió del 6 d’abril de 1819, f. 48. 18 AHT. PT. Reg. 583, f. 149. 19 ACPT. Fons JPOP. sig. 51 20 AHT. PT. Reg. 970, f. 113-114. 21 AHT. PT. Reg. 970, f. 341v-344. 22 ACPT. Fons JPOP. sig. 64. 23 AHT. PT. Reg. 971, f. 85-87. 24 ACPT. Fons JPOP. sig. 67.

PATRIMONI

▼ Marges i escales

▼

ls marges o parets de pedra seca tenen una funció molt important a les nostres vinyes. A les terres planes, els marges tenen dues cares i sovint serveixen per separar propietats, així com també emmarquen i delimiten els camins principals. Quan es van fer les rompudes i eixarmades dels terrenys, els marges, pedregars i barraques eren una manera de disposar i acumular la pedra. A les vinyes en pendent els marges encara tenen un paper més important que a les planes, ja que serveixen per suportar i contenir la terra de cada parada, bancal o feixa amb què sánivella el terreny. A les fondalades i turons de la Bisbal hi podem veure molts quilòmetres de marjades, de vegades en costers inversemblants. Si repassem velles escriptures bisbalenques veurem límmens treball que feren els nostres avantpassats per arribar a ordenar i aparellar gairebé tot léxtens terme per al seu aprofitament agrícola. A finals del segle divuit, en una època de gran creixement demogràfic, el pare o hereu dúna casa del nostre poble fa redactar una escriptura notarial en la qual parla dúna arrabassa o peça de terra al fondo Gran de Cal Sumoi... Pocs anys després de la guerra del Francès, el fill va al notari per protocolitzar una arrabassa a Cal Sumoi allà dalt més amunt... I a la meitat del segle dinou, durant la segona carlinada, anomenada dels Matiners, el nét, després dún gran esforç per fer els marges i disposar la terra en aquell indret escabrós, té la satisfacció de fer aixecar acta

Dibuix a tinta original de l’autor de dos marges situats prop del Torrent de la Bisbal i del Camí de la Teuleria, respectivament

d´una nova arrabassa a Cal Sumoi allà dalt encara més amunt... Pujant cada vegada més i més amunt, la línia de conreus havia arribat a dalt de tot del Puig Francàs, la cota de més alçada del terme. Molt sovint la disposició dels bancals i marges no es milloraria

ni amb un modern estudi topogràfic. Hi havia homes que dedicaven tot el treball de la seva vida a l´ofici de margeter i barraquer. Aquella feina era dura i tenia el seu risc. A vegades passava algun accident greu. A l´any 1769 ...Jacintho Papiol morí de una desgracia per haverli caygut sobre un

TAG ▼ Setembre 2003

▼

marge... Així està apuntat en un dels llibres d´òbits de lésglésia. A base dánys i de bons mestres que sánaven transmetent els coneixements dels uns als altres, aprenien a disposar les pedres dácord amb la seva estereotomia. Els vells del lloc encara recorden els últims bons margeters que tenien el do de veure a línstant la cara bona de cada pedra per col·locar-la al lloc escaient del marge o a lóbra de pedra que estaven construïnt. Un bon margeter s´havia dávesar al material que trobava a cada indret. A les partides del terme hi ha pedres molt diverses. N´hi ha de fortes i toves, de grans i petites, rodones, planes, llosenques… Cada mena de pedra s´havia de col·locar de forma adient per adequar-la a la funció del marge o barraca i depenent també de la filada on anava amb relació a lálçada de la paret. Entre la pedra grossa i els espais interiors de les dues cares del marge s´hi col·locava rebló, encara que s´havia dánar fent lligades. Sobre el marge s´hi posava terra i, a vegades, s´hi plantaven lliris. La configuració o disposició de les pedres és diversa dácord amb el seu tipus, la topografia del terreny, i la forma, alçada i secció del marge. A vegades predomina el ritme vertical de la pedra, dáltres l´horitzontal i sovint una barreja dáparells. En un marge alt, els bons professionals acostumaven a enrasar el mur, almenys tres vegades: a la base, al mig i al coronament. Si la paret tenia molta alçada, s´hi acostumaven a fer ressalts bastint una gran base i disminuint la secció diverses vegades a mesura que pujava el marge. Les cantoneres o els marges que havien dáguantar molta pressió de terra sátalussaven. Fins i tot les dones anaven a espedregar i ajudar a fer marges. L´hereu Joan Jané escriu a la seva

Dibuix a tinta original de l’autor de l’escala situada a un marge a la zona de la Sala, amb les dimensions i l’alçada dels esglaons

llibreta: Nota dels jornals de aspadraga y fe los margas sensa los nostros jornals ni agut de oma 50 jornals y da dona 40 jornals a 5 sous cada jornal valen tots plagats 20 duros (any 1853). Sembla que per fer una feina tant feixuga, a Freié pagaven el mateix jornal a tothom, tant als homes com a les dones. Alguns marges, sobretot els que serveixen de parets de contenció dels horts que hi ha vora les rieres, disposen dúna o més rengles de forats pels quals séscola láigua de líntradós del mur de pedra seca i contribueixen al seu drenatge. A les parades de conreu que hi ha als turons que gairebé encerclen la nostra vila, s´hi solia plantar garrofers i oliveres. Quan la plaga de la fil·loxera arribà a les vinyes franceses hi hagué una gran demanda de vi. Llavors, fa uns cent-vint anys, en alguns dels

nous marges que es feien, sobretot a la masia de La Riba i vora el torrent de Mas Bertomeu, s´hi van deixar uns forats o finestrons per a plantar-hi ceps. Finalment la marfuga assolà també el país i sábandonà aquell sistema tan treballós per plantar uns quants ceps. Per aixó ara gairebé ningú no coneix la funció dáquelles rengleres de forats orbs que hi ha en aquelles marjades. Al llarg dels anys i potser dels segles, alguns marges s´han sobrealçat o aixecat. Aixó passa perqué en llaurar van sortint pedres que s´han de col.locar o també perqué en anar aplanant les parades i assuaujant el seu pendent, augmenta lálçada del terreny al cap del marge i és llavors quan s´ha dálçar. Actualment s´han enderrocat marges a l´hora de fer modernes explotacions agrícoles. Quan aquests murs eren al pla i

▼ Dibuix a tinta original de l’autor de la construcció ubicada sota el Camí Vell de La Joncosa

gairebé només servien com una acumulació de pedres del terreny feta a l´hora déixarmar el camp, no té cap altre trascendència si no és la desaparició dún element característic del paisatge rural. En canvi, quan els marges eliminats estaven situats en terrenys en pendent anivellant les parades de conreu, la seva supressió ha donat un mal resultat totalment previsible, ja que la sàvia disposició de marges i bancals sostenia la terra i evitava els efectes erosius de la pluja. Si més no, els grans i poc estètics talusos que acostumen a quedar quan es treuen les marjades dún coster fan enyorar la rústega i ordenada bellesa que hi havia abans. Per comunicar les feixes de conreu hi havia diversos sistemes. El més normal era el baixador que

podia ser un esportell obert directament a la paret del marge i que, per tant, guanyava el desnivell amb força pendent. Dáltres vegades es feia una rampa o pla inclinat entre dues seccions desplaçades del marge, i en aquest cas el pendent era més suau. En algunes vinyes es construiren escales als marges. No són gaires les que disposen dáquest sistema, però en algun indret, sobretot a Cal Xico, la Creu de Pedra i vora el camí vell de la Joncosa, hi ha peces de terra amb més dúna dotzena déscales. Les escales de pedra que formen part dels marges, lógicament són tosques i no ens hem de fixar en els seus frontals i esteses que poden ser tots diferents. Lámplada no acostuma a passar de 50 cms. Algunes vegades estàn posades dins del marge ocupant,

podriem dir un espai com de caixa déscala. La majoria déscales, però, estàn adossades al marge i séncaixen en un frontal del mur que en aquell punt es desplaça per a rebre léntrega de léscala. També es troben una mena déscales primitives, dretes i sobretot perilloses que consisteixen senzillament en unes pedres encastades a la paret i que s´han deixat sortints del parament vertical del marge. Fan de mal pujar, sobretot si el margeter que les va enginyar era guerxer i estàn disposades de manera que en grimpar, la cara del marge ens queda a lésquerra.

BENJAMÍ CATALÀ Arquitecte tècnic

TAG ▼ Setembre 2003

GABINET TÈCNIC

▼ Els revestiments ceràmics (i 11)

LA REPARACIÓ Per a una correcta reparació hem d’anul·lar primer la causa que la provoca i després podrem procedir a corregir la lesió, donant, novament, a la unitat constructiva la seva funcionalitat. En la majoria del casos la reparació sempre passa per la reposició. ENRAJOLATS La patologia en aquest material sol ser deguda a l’aparició simultània de diverses causes. Les més probables són: ▲ Per variacions dimensionals per canvis de temperatura, sobretot quan s’ha col·locat a junt tancat. La dilatació individual de cada element s’acumula fins que l’esforç resultant provoca l’aixecament i produeix el despreniment per esforç tallant. ▼ La solució és l’enderroc total o parcial de la zona afectada i la nova col·locació a junt obert.

▼ Ceràmiques de Francesc Labarta, que va col·laborar amb Domènech i Muntaner, a l’Institut Pere Mata de Reus

crear una barrera de vapor o augmentar la ventilació.

▲ Per gelada de l’aigua localitzada en el junt exterior. Aigua que arriba per filtració des de l’exterior o bé des de l’interior per condensació instersticial del vapor d’aigua. La filtració és més habitual en col·locacions a junt tancat.

▲ Per moviment dels suports, tant estructurals com de deformacions dels diversos tancaments o per variacions dimensionals per causes tèrmiques. En tots els casos aquests moviments introdueixen un esforç rasant que actua trencant l’adherència.

▼ La solució, si es tracta de condensacions instersticials, és

▲ Per manca de l’adherència a causa d’una errada d’execució.

TAG ▼ Setembre 2003

En aquests casos, atès que l’errada sol ser generalitzada no queda altre remei que l’enderroc. CONCLUSIÓ Cal indicar que tota reparació d’un acabat passa per quatre etapes bàsiques : - Estudi i anàlisi de la causa que ha produït la patologia. - Comprovació de l’estat general de l’acabat. - Demolició parcial o total de les parts afectades. - Nova execució.

▼ Disseny gaudinià a Casa Figuerola de Montbrió del Camp, al Baix Camp. Ceràmica obra de Josep Rigol

LA PREVENCIÓ De l’estudi i l’anàlisi de les patologies sempre en podem extreure conclusions que ens han de ser vàlides com a mesura de prevenció en pròxims projectes i execucions. Tot seguit en presentem les més destacades.

2 / A nivell d’execució - Col·locar a junt obert els paviments exteriors i els interiors que tenen un suport flexible.

EN ENRAJOLATS

Però l’èxit de l’acabat d’un revestiment ceràmic dependrà de la capacitat de previsió del conjunt d’accions i moviments que pugui sofrir durant la seva vida útil i per tant de la disposició ordenada dels m e c a n i s m e s necessaris per tal que el sistema els faci seus de forma controlada.

1 / A nivell de projecte EN PAVIMENTS - Introduir junts de retracció. 1 / A nivell de projecte

2 / A nivell d’execució

- Introduir junts de retracció. - Dissenyar adequadament els finals de peça i canvis de pla amb peces especials. - Limitar les fletxes dels forjats a un màxim de 5mm.

- Preparar adequadament el suport. - Col·locar les peces a junt obert en suports flexibles. - Doble encolat en paraments exteriors.

ANTONI BLADÉ I RECHA Arquitecte Tècnic Professor de construcció

TAG ▼ Setembre 2003

G A B I N E T T È C N I C▼

Poliuretans produïts in situ

l descubriment dels poliuretans es remunta a l'any 1937, tot i que va ser als anys 50 quan es desenvolupa. Des de llavors, s'ha evolucionat de tal manera que avui en dia el poliuretà forma part de la nostra vida: a diferentes peces dels automòbils, les soles de les sabates, sobretot esportives, alguns tipus de mobles; a l’enginyeria mèdica s'utilitzen poliuretans per a la fabricació de peces que es faran servir en transplantaments i ortopèdies i així en tot un seguit d'usos diferents. Des del 1995, els sistemes de poliuretà no utilitzen els anomenats CFC's que ataquen la capa d'ozó, sino productes alternatius permesos (hidrocarburs, HCFC's, aigua, etc). Els sistemes de poliuretà són molt versàtils i permeten una àmplia gamma d'aplicacions. Després d'un procés químic de transformació, s'obtenen dos components denominats POLIOL i ISOCIANAT. La mescla en les condicions adequades d'aquests dos components ens donarà, segons el tipus de cadascun d'ells, una escuma per a aïllament, rígida, o bé una escuma flexible, o un elastòmer, o un rigímetre, una escuma semirígida, etc. La mescla dels dos components, que són liquids a temperatura ambient, produeix una reacció química exotèrmica. Aquesta reacció química es caracteritza per la formació d'enllaços entre el poliol i el isocianat, aconseguint una

TAG ▼ Setembre 2003

estructura sòlida, uniforme i molt resistent. A l'escuma rígida de poliuretà per a l'aïllament tèrmic, els components estan dissenyats per aconseguir una estructura lleugera, rígida i de cel·les tancades. Aquestes contenen al seu interior l'agent expandent que, al estar immòbil, proporciona unes característiques d'aïllament tèrmic molt bones, amb un coeficient de transmissió tèrmica (W/mº C) baix. Les escumes de poliuretà produïdes "in situ" a què fan referència les disposicions reguladores del segell INCE per a materials i sistemes d'aïllament tèrmic per a ús en l’edificació, poden classificar-se, a efectes de conductivitat tèrmica, en dos tipus diferents: TIPUS I Correspon aquest tipus a una escuma rígida de poliuretà de cèl·lules esencialment tancades (+ del 90%) aplicada per projecció per a aïllament tèrmic per a recubriment de superfícies ( terres, paraments, cobertes…). El coeficient de conductivitat tèrmica de l'escuma aplicada, messurat no més tard de dos dies després de l'aplicació, segons UNE 92 202, no ha de ser superior a 0,020 W/(m.K) a una temperatura de referència de 10ºC. Amb apreciació visual, l'aparença externa de l'escuma d'aquest tipus haurà de presentar una estructura uniforme sense discon-

tinuïtats en la seva homogeneïtat apreciables per la presència de clivells, forats o betes imputables a una mescla defectuosa. TIPUS II Correspon a aquest tipus una escuma semirígida de poliuretà aplicada per colada per reomplert de les cambres d'aire entre murs, principalment en rehabilitació. La conductivitat tèrmica en aquest cas entre 15 dies i un mes no serà superior a 0,046 W/(m.K) a una temperatura de referència de 20º C. Quan els components de l'escuma produïda "in situ", els poliols i els isocianats, no estiguin en possessió del segell INCE seran sotmesos en totes les partides al control de recepció per a components d'escumes per a poliuretà. El control del gruix del producte acabat en el recubriment de superfícies, es realitzará amb l'ajut d'un punxó d'acer o instrument similar de punta esmolada i amb un diàmetre no superior a 2 mm. El valor es prendrà com la mitjana entre deu lectures realitzades dins d'una superfície de 10 m2, triant per apreciació visual cinc punts de gruix aparentment alt i altres cinc de gruix aparentment baix, descartant les quatre messures extremes. Cap de les mesures considerades podrà ser inferior en més d'un 25% al valor mig obtingut i la mitja no serà inferior en més del 5% del valor especificat contrac-

tualment. El Decret 375/1988, d'1 de desembre, estableix l'obligatorietat del control de qualitat de l'edificació, les Ordres posteriors han anat concretant els controls obligatoris, entre les quals hi ha la de 12 de juliol de 1996, referent a poliuretants produïts in situ. A diferència d'altres aïllants tèrmics, ha estat molt necessari regular aquest procediment, atès que el seu procés d'instal·lació és un factor determinant en el compliment dels requisits establerts en les normes de compliment obligatori. Així, el control de qualitat dels poliuretants produïts in situ, pel que fa al procediment de recepció i els mètodes d'assaig, es realitzarà d'acord amb l'establert en l'annex de l'Ordre de 12 de juliol de 1996, segons que es trobin en alguna de les situacions següents (veure quadre resum a la dreta).

LA DOCUMENTACIÓ Quan els sistemes a aplicar i els productors d'escuma disposin de segell de qualitat, aquestos lliuraran a l'acabament de l'aplicació d'escuma a l'obra la documentació acreditativa de l'adequació del producte aplicat (poliuretà), i en la qual també constarà que están en possessió del segell de qualitat o marca de qualitat reconeguts, o que disposen d'un nivell de qualitat equivalent. En aquesta documentació es farà constar també el número de codi, el nombre de fulls, i el resum de resultats que consten enregistrats en el llibre d'autocontrol que s'ha utilitzat durant la realització de l'obra. En el cas de què ni el sistema a aplicar ni el productor disposin de segell de qualitat, els productors de poliuretans “in situ” lliuraran a l'acabament de l'aplicació d'escuma a l'obra la documentació següent:

SITUACIÓ A ELS SISTEMES A APLICAR (POLIOL + ISOCIANAT) NO DISPOSEN DE SEGELL

SITUACIÓ B

QUALITAT

ELS SISTEMES A APLICAR (POLIOL + ISOCIANAT) DISPOSEN PER PART DEL FABRICANT D’UN DISTINTIU DE QUALITAT DELS PRODUCTES

PRODUCTORS D’ESCUMA QUE NO DISPOSIN D’UN SEGELL DE QUALITAT RECONEGUT COM A APLICADORS

SITUACIÓ C

SITUACIÓ D

ELS SISTEMES A APLICAR (POLIOL + ISOCIANAT) NO DISPOSEN DE SEGELL

QUALITAT

ELS SISTEMES A APLICAR (POLIOL + ISOCIANAT) DISPOSEN PER PART DEL FABRICANT D’UN DISTINTIU DE QUALITAT DELS PRODUCTES

PRODUCTORS D’UN SEGELL

D’ESCUMA QUE DISPOSIN O DISTINTIU DE QUALITAT RECONEGUT COM A APLICADORS

■ Document acreditatiu de les condicions d'aplicació del producte donades pel fabricant del sistema. ■ Document acreditatiu de control de recepció dels components, amb registre de resultats dels controls (assaigs efectuats).

PRODUCTORS D’UN SEGELL

D’ESCUMA QUE DISPOSIN O DISTINTIU DE QUALITAT RECONEGUT COM A APLICADORS

BIBLIOGRAFIA: Disposicions reguladores del segell INCE per a materials i sistemes d'aïllament tèrmic per a ús a l'edificació: Escumes de poliuretà produïdes "IN SITU". Ordre de 29 de juliol de 1994, sobre control de qualitat dels poliuretans produïts "in situ".

■ Document conforme s'han complert els controls de relació de mescla, com també que s'han complert les condicions d'aplicació indicades pel fabricant del sistema. A la vista dels resultats del control de producte acabat, i la documentació lliurada pel productor d'escuma, la direcció facultativa acceptarà o rebutjarà el producte, d'acord amb les prescripcions tècniques del projecte d'execució.

LLUÍS ROIG Gabinet tècnic del Col·legi

TAG ▼ Setembre 2003

INFORMÀTICA

▼ Limpiar nuestro Explorer

e denomina Spyware a los programas que se instalan en el sistema operativo, algunas veces sin el conocimiento o la autorización de los usuarios. Estos programas monitorizan y pueden enviar datos de las actividades de quienes los tienen instalados hacia determinados servidores, donde almacenarán la información recolectada, sin que el usuario se entere de ello. La lista de actividades que pueden registrarse sobre un usuario promedio (hábitos y costumbres, sitios webs a los cuales se conectan con mayor frecuencia, uso de buscadores, dirección IP, sistemas operativos, software aplicativo, antivirus, nombres de los usuarios de las libretas de direcciones de e-mail, passwords, etc.) es muy extensa y realmente da miedo pensar que toda esa información vaya a parar a una o varias empresas con propósitos desconocidos. Generalmente, los spyware se instalan sin nuestro consentimiento. Esto quiere decir cuando instalamos algún programa, o hacemos click en algún banner, o vemos alguna página web, se nos instalan o cuelgan a nuestra computadora. Lamentablemente, hoy por hoy, no es necesario para tener un spyware instalar algún programa o abrir una ventana especial. Hay spyware que ya sea por visitar una página, o pasar el mouse por arriba (sin tocar el hipervínculo o hacer click en algún lado) se nos “colocan” en nuestro sistema. Lo peor de todo es que resulta muy difícil detectar a los spyware, por que generalmente son instalados en lugares muy complicados (por ejemplo en el Registro de

TAG ▼ Setembre 2003

Windows, en las claves (HKEY_LOCAL_MACHINE\So ftware\GatorTest\) o con nombres raros (wr3.dll). Ahora que tenemos una idea de qué son los spyware, les paso a contar sobre un programa muy efectivo, rápido y fácil de usar, que detecta, busca y elimina el spyware de tu sistema. SpyBot-Search & Destroy es un programa 100% gratuito. Está disponible en varios idiomas, entre los que se encuentra el español. Permite el uso de skins. Como dijimos anteriormente, busca spyware en tu computadora. También incluye poder borrar los archivos temporales de Internet, cookies, los logs (archivos que permiten mirar o buscar información sobre instalaciones y procesos de configuración), los registros de uso de MS Media Player (la lista de archivos, URLs y directorios usados recientemente) los registros de uso de Windows Explorer (la historia de búsquedas de documentos y computadores, así como del mapa de red). Los archivos temporales y registros de usos de WinZip, y muchas, pero muchas funciones más. Con la última actualización del programa -del día 2/2/03SpyBot-Search & Destroy busca 5117 programas spyware, amenazas, keyloggers, dialers, cookies, transcriptores de actividad, programas y archivos usados para hacking, fallas de seguridad en Internet Explorer, troyanos, tracks, y diversos programas espias. Incluye la posibilidad de actualizar todos los días la base de datos: información sobre spywa-

res, skins, traducciones, mejoras y muchas cosas más. Creo que este último tema es muy importante, por que no es como el programa Ad-Aware (por ejemplo), del que la última versión salió hace varios meses, y entonces la base de datos se hace antigua (aun sabiendo que cada día aparecen nuevas amenazas) y estar así protegidos. Detecta muchas más amenazas que otros programas del mismo rubro (lo comparé con AdAware, y SpyBot-Search & Destroy encontró muchas más amenazas, problemas, etc. que AdAware). También se puede elegir si se desea que se excluya algún archivo, spyware o amenaza. SpyBot-Search & Destroy es muy configurable, se pueden cambiar los parámetros fácilmente, y lo bueno que tiene es que toda la información y los textos son completamente en español. Recomiendo este programa que es excelente, tanto para principiantes como para gente experta. El sitio oficial en español es: http://security.kolla.de/index.php?lang=es& page=news. En esa página van a poder encontrar información, noticias, downloads, y todo lo que tenga que ver con SpyBot-Search & Destroy. Realmente recomiendo a todos los que están un par de horas conectados al día, que lo usen seguido, porque aunque no lo crean, seguro que van a encontrar alguna amenaza. Fuente: Webabierta.com MARCEL RAMÍREZ Aula d’Informàtica

TURISMOS

DEPORTIVOS

MONOVOLÚMENES VERSO

TODOTERRENOS

IVA e impuestos de matriculación P. Prever incluidos

AUTO FORUM RED PROVINCIAL TARRAGONA: C/ Gasómetro, 40 • Tel. 977 25 01 71 REUS: Ctra. Alcolea, 136 • Tel. 977 32 64 87 TORTOSA: Ctra. Tortosa-Alcolea, km 2 • Tel. 977 44 61 05

PORQUE HAY UN TOYOTA PARA CADA PERSONA

VENDRELL: Ctra. Tarragona, 246 • Tel. 977 66 15 54

TAG ▼ Setembre 2003

ASSESSORIA JURÍDICA

▼ A la memòria del sr. Elías Corcuera en el primer aniversari de la seva mort

questa secció de l’assessoria jurídica del COAAT acostuma, com és la seva obligació, a comentar temes de caràcter essencialment jurídic. Però aquesta vegada, donada la circumstància del primer aniversari de la sentida mort del senyor Elías Corcuera, m’he permès la llicència d’aprofitar aquest espai per retre un sentit i sincer homenatge a la figura de qui va ser president del Col·legi durant el

President del Col·legi entre el 1971 i el 1976, Corcuera va impulsar i modernitzar l’organització col·legial

període de 1971 al 1976, el senyor Elías Corcuera, el qual va impulsar i, sobretot, modernitzar, l’organització col·legial. Va ser el mes d’abril de 1971, quan vaig contactar amb ell i vaig entrar a formar part de la secretaria col·legial amb el pompós títol d’Oficial Mayor, fent les tasques de coordinació de la secretaria i de la pròpia Junta de Govern. Aquelles dates varen ser decisives perquè ja es pressentien canvis importants que afectarien els arquitectes tècnics, que des de el 11 de març del mateix any 1971 ja gaudien d’aquesta denominació. El sr. Corcuera, al capdavant de la Junta de Govern, va impulsar un seguit de canvis importants, creant Comissions de treball per dinamitzar la vida col·legial, la formació postgraduada, mitjançant l’organit-

TAG ▼ Setembre 2003

zació de cursos i conferències de caràcter tècnic i professional. El funcionament regular d’aquestes comissions i la periòdica celebració de conferències i cursos de postgraduats van ser posteriorment ampliats i potenciats pel seu successor en el càrrec, el senyor Aureli Manrubia Mirete. També va gestionar el canvi d’ubicació de la seu col·legial, que va passar de la Rambla Nova, 34, entresol, de Tarragona a la llavors anomenada Avda. Conde de Vallellano, 106 bis de la mateixa ciutat, ampliant les seves instal·lacions mitjançant l’annexió de dos pisos i un apartament de la mateixa planta. El sr. Corcuera va ser un digne representant d’aquest Col·legi a tots els foros de debat professional, especialment al Consejo General de Madrid, on les seves intervencions van ser àmpliament reconegudes i preses en consideració a l’hora d’adoptar acords de caràcter general. No va escatimar esforços en la seva plena dedicació al Col·legi, sobretot davant de les preocupacions dels col·legiats, els quals atenia personalment, donant tot el seu suport com a president del Col.legi. Tots els que hem tingut la sort i goig de poder-lo tractar i col·laborar amb ell, vam podem constatar el tracte exquisit que ens dispensava, així com l’encert de les seves indicacions mesurades sàviament, amb una estranya barreja de prudència i diplomàcia, sobretot en els moments o situacions més difícils heretades de vell antuvi, com per

exemple, les seqüeles de l’existència d’expedients disciplinaris i de les sovint massa tenses relacions amb l’extingida Delegació de Tortosa o de l’antiga Capçalera del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya i Balears. En aquest sentit, es pot afirmar que va saber governar “en beneficio de todos y sin perjuicio de nadie” tal i com ho descriu l’escriptor Cervantes en la seva obra “El Quijote”. Des de aquest petit espai faig aquest modest homenatge de reconeixement i gratitud al que va ser president del Col·legi, en el primer aniversari de la seva mort. El seu record em suposa, personalment, una clara exigència i un ferm compromís per continuar servint a

Va impulsar canvis importants, com ara l’organització de comissions de treball i de cursos

aquest Col·legi que ell, en els anys 70, va presidir. Fa 10 anys, amb motiu de la publicació del llibre editat pel Col·legi per commemorar els 50 anys del COAAT, el sr. Corcuera mostrava la seva satisfacció d’haver estat en el seu dia el seu legal representant, i ho feia amb aquestes paraules: “Ser presidente de un colectivo, cualquiera que éste sea, es siempre motivo de satisfacción; si este estamento presidido lo constituyen per-

sonas que por su preparación y experiencia en cualquier campo los acredita como capacitados para una determinada función, y se está a su servicio, la satisfacción llega a ser seducción, y si por añadidura, se trata de los profesionales que integran el Colegio de Aparejadores y

Les seves intervencions al Consejo General de Madrid van ser àmpliament reconegudes

Arquitectos Técnicos de Tarragona, tales sentimientos se subliman hasta el orgullo. Este es mi caso: satisfacción, seducción y orgullo; un cuadro emocional que hoy anida en mi alma, ya en las postrimetrías de mi vida, como la sensación más gratificante. Eso comporta ser presidente”. Les seves paraules sàviament escrites posen de manifest la seva vàlua personal, així com la pèrdua que ha comportat la seva desaparició per al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona.

Plagiant les seves paraules he de manifestar que els que hem tingut la sort d’estar al seu servei, ens va encomanar aquesta seducció, satisfacció i orgull que esperona la nostra més decidida voluntat de servei al Col·legi.

F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA. Lletrat i assessor

Visiteu la nostra pàgina web www.apatgn.com legislació actualitzada, documents, tràmits i moltes més eines per facilitar la vostra tasca

TAG ▼ Setembre 2003

ACTIVITAT COL·LEGIAL

▼

La subdirectora d’innovació presideix la presentació de la col·lecció de manuals

▼

El passat 6 de juny es va dur a terme l’acte de presentació oficial de la col·lecció de manuals professionals editada pel Col·legi, amb la presidència de la sotsdirectora de Promoció a la Innovació del Ministeri de Ciencia i Tecnologia, Nieves Díaz, i la presència del llavors president del Col·legi, Joan Prous i Masdeu, del vicerector de Relacions Institucionals de la URV, Antoni González Sanmartí, i del director de la col·lecció, Enric Casanovas. L’acte, que també va servir per anunciar els pròxims títols de la col·lecció, va aplegar més de 300 col·legiats a la Sala August del Palau de Congressos de Tarragona

D’esquerra a dreta, Joan Prous, Nieves Díaz, Antoni González i Enric Casanovas, a la Sala August del Palau de Congressos de Tarragona

Curs i guia breu sobre el nou Reglament de Baixa Tensió (RBT) A finals del passat mes de maig, l’àrea de dinamització va dur a terme una jornada sobre el nou Reglament de Baixa Tensió (RBT, Reial Decret 842/2002 de 2 d’agost), que es va completar amb la coedició d’una guia breu amb la comparativa de la nova legislació i l’anteriorment vigent, en vigor des del 1973. Les dues normatives han coexistit durant un any, fins al proper 18 de setembre. El nou reglament afecta sobretot als instal·ladors, tant des del punt de vista de nous tipus d’instal·lacions com en la classificació dels professionals en noves categories. D’una banda, el nou reglament inclou noves instal·lacions que abans només es tractaven de forma genèrica, com ara les agrícoles, els càmpings o la gestió tècnica de l’energia domèstica (domòtica). D’altra banda, els professionals es classifiquen en dues categories: l’insta·lador de categoria bàsica, que permet la realització dels treballs més comuns, i l’instal·lador de categoria especialista, per fer tasques especials (domòtiques, sistemes de control, locals amb risc d’incendi, quiròfans, etc...). Finalment, el nou reglament defineix 2 graus d’electrificació, bàsica i elevada.

TAG ▼ Setembre 2003

COL·LEGI D’ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

Av. President Macià, 6 1r. 43005 TARRAGONA. Tel. 977 212 799, Fax 977 224 152

EL NUEVO REGLAMENTO DE

BAJA TENSIÓN 842/2002, de R.D. 842/2002, de 22 de de agosto agostode de2002, 2002,por porelel que se aprueba el Reglamento Reglamento electrotécnico electrotécnico aprueba el para baja tensión. tensión.

RBT

2002

con el profesional innovador

Publicació sobre la normativa d’infraestructures comunes de telecomunicacions (ICT)

El dijous 31 de juliol va lloc tenir als locals del Col·legi una jornada sobre la normativa de les ICT, de la qual la nostra entitat ha editat un opuscle amb el Reial Decret 401/2003 i una comparativa amb les diferents normes que afecten el tema des del 1999. Actualment, a Catalunya hi ha una dicotomia entre la legislació estatal i els decrets catalans, un punt que es va tractar durant la jornada, juntament amb la visió global de les ICT i un seguit d’orientacions per a la instal·lació d’aquestes infraestructures comunes.

Cursos sobre avaluació financera de solars i planificació de pressupostos Aquest estiu, l’Àrea de Dinamització ha desenvolupat cursos sobre la planificació de pressupostos amb PRESTO, la gestió de la seguretat amb l’ESSPLA-2003 i la programació de l’execució amb Microsoft PROJECT. Per a aquest mes de setembre, el Col·legi acull unes jornades sobre avaluació financera de solars a partir del full de càlcul d’EXCEL, els dies 19 i 20.

Premis europeus de Seguretat en la Construcció El Consejo General de la Arquitectura Tècnica de España ha convocat la XII edició dels Premis Caupolicán, per tal de promocionar la seguretat i la salut laboral en el sector. Els guardons dintingiran les millors actuacions en aquest àmbit des del 30 de novembre de 2001 fins el 31 d’octubre de 2003. El termini per presentar treballs finalitza el pròxim 31 d’octubre. A partir d’aquesta convocatòria els premis tindran una periodicitat bianual. Més informació, www.arquitectura-tecnica.org.

CONTART 2003, la trobada tecnològica de l’arquitectura tècnica, el novembre Del 12 al 14 del pròxim mes de novembre tindrà lloc a Sevilla la tercera edició de CONTART, Convenció Tècnica i Tecnològica de l’Arquitectura Tècnica. L’encontre té l’objectiu de potenciar el compromís dels aparelladors amb la tecnologia, i busca l’intercanvi d’experiències professionals amb la vista posada en el futur de la professió. Enguany, aquesta trobada trianual tindrà dos eixos de referència importants. D’una banda, el desenvolupament dels drets i les responsabilitats professionals derivats de l’article 13 i la disposició addicional 4ta de la LOE; de l’altra, les contínues adaptacions del mercat a les tendències socials i econòmiques. Per a més informació, www.contart.org.

Estudis sobre l’amiant i els riscos laborals El Col·legi d’Aparelladors de Barcelona i l’Institut d’Estudis de la Seguretat han editat dos amplis informes sobre aquest material constructiu i les seves repercussions en la seguretat i la salut laborals. El primer és el resultat d’una investigació sobre la presència d’amiant a l’estat espanyol, mitjançant la recerca de les empreses que van treballar amb aquest material i les quantitats importades d’altres països. Els resultats aporten informació suficient per tal de fer una primera aproximació al mapa d’edificis amb risc de contenir amiant. El segon estudi és un protocol d’inspecció i diagnosi, el qual centra el seu contingut en la inspecció d’un edifici per tal de detectar la possible presència d’amiant a la seva estructura. Més informació, www.apabcn.es/sostenible/.

Test informàtic per al manteniment dels edificis El Consejo General de la Arquitectura Tècnica de España ha editat una aplicació informàtica destinada a facilitar l’elaboració de dictàmens tècnics en un nivell de prediagnosi de cara a les tasques de manteniment d’una construcció. El test té per objecte fer un reconeixement de l’edifici per tal de determinar les seves característiques constructives, el seu estat i les operacions recomanades per a la realització del seu manteniment. Aquest programa informàtic s’integra en l’entorn de Word 97, de manera que tota la documentació es pot modificar sense dificultat. Més informació, www.arquired.es/profesion/coaatm/.

TAG ▼ Setembre 2003

SORTIM

▼

Parc Natural del Delta de l’Ebre (2)

EL MÓN DE LES AUS Al llarg del camí hi ha diversos panells que ens informen sobre aspectes curiosos de la llacuna. Des dels miradors es pot observar una gran varietat d’aus aquàtiques. D’entre les espècies més característiques d’aquesta lla-

TAG ▼ Setembre 2003

▼

La carretera ens porta a Poblenou del Delta, un poble que es va crear amb la darrera colonització del 1947 (el seu nom inicial va ser “Villafranco del Delta”). És un bon lloc per fer turisme rural. Des d’aquest indret seguim camí de la llacuna més gran del Delta: L’encanyissada. La llacuna està envoltada de canyissars, d’aquí el seu nom. Les llacunes, les anomenades basses, van començar a explotar-se al segle XIII durant el regnat de Jaume I. La confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita és l’entitat que regula la seva explotació pesquera. La senyalització ens marca la direcció cap a la Casa de Fusta. És una casa de color verd que acull un museu ornitològic i, alhora, és un centre d’informació. Es tracta d’un edifici emblemàtic: una construcció desmuntable, importada del Canadà el 1926, que va servir de refugi a la societat de caçadors que tenia la concesió de caça en aquestes llacunes. Des d’aquest centre es pot fer una excursió qua vagi vorejant la llacuna. A peu o en bicicleta, un vehicle adient per un terreny tan pla, i que es fa servir amb freqüència per les gents de l’indret, sobretot per les dones.

La Casa de Fusta

cuna, en destaquen, a més dels ànecs, les aus limícoles, com ara el corriol, el camesllargues, la fredeluga o la becada. També es poden observar bernats pescaires i martinets, i fins i tot algun rapinyaire, com ara l’arpella, el milà i el xoriguer. Cal destacar que al Delta hi ha representat el 60% de totes les aus d’Europa, distribuïdes en prop de 300 espècies. Finalment, pels voltants de la Casa de Fusta hi ha un restaurant que, a banda de les seves excel·lents especialitats gastronòmiques basades en una elaboració de la cuina tradicional del Delta, aporta la nota folklòrica amb un grup de rondallers, músics que improvisen sobre la marxa amb diferents motius temàtics, sobretot amb picardia. FLAMENCS I SALINES Tornant sobre les nostres passes, de nou per Poblenou, la carre-

tera ens condueix a la segona llacuna més gran del Delta: La Tancada. Aquí podrem observar el flamejant vol dels flamencs. D’entre els ocells més característics que hi trobarem, podem destacar tota mena d’ànecs (l’ànec cullerot, sobretot, i l’ànec collverd, que són els més abundants) a més de diferents espècies de gavines. Molt a prop trobem les antigues salines de Sant Antoni. L’explotació salinera es coneix des de l’Edat Mitjana, quan aquestes terres estaven sota el comandament de l’ordre militar dels hospitalaris d’Amposta. Des de La Tancada, tot cercant perpendicularment la línia de miratges del mar, arribem a la platja de L’Aluet. Cap a la dreta s’estén l’istme del Trabucador, que arriba fins a la Punta de la Banya. L’istme separa el mar obert del mar tancat dels port dels Alfacs. Cap a l’esquerra, s’arriba a la platja dels Eucaliptus. Tots

LA MARGE ESQUERRA Estem a la marge esquerra, a Deltebre, on es troba el centre d’informació del Parc Natural. En aquest centre hi ha una exposició

▼

dos són camins de terra que es perden en la llunyania dels pals de l’electricitat. El Trabucador té una llargada de 5,5 quilòmetres i una amplada d’uns 250 metres. En dies de grans marejades s’han arribat a ajuntar ambdues aigües. Pel Trabucador s’arriba a la Punta de la Banya, on hi ha una explotació salinera, la de la Trinitat. No es permet l’entrada, però des del mirador podrm observar la lluentor enlluernadora de les muntanyes de sal. En aquesta península es concentra la major reserva d’aus del delta, i és l’indret on nidifiquen els flamencs. Cap a la platja dels Eucaliptus el camí està marcat per les roderes dels cotxes. A la zona hi ha una urbanització del mateix nom i un càmping. Des de la urbanització la carretera arriba fins a Sant Jaume d’Enveja, on hi ha dos transbordadors que ens porten a l’altra banda del riu. La travessia és tranquil·la, a través del corrent a la part més ampla del riu.

Barraca típica del Delta

permanent de fotografies i panells que mostren l’estat i el desenvolupament del delta. Informen de totes les activitats turístiques, tant individuals com col·lectives, que s’hi poden dur a terme. Dins del centre s’ha habilitat un ecomuseu, una parcel·la de terreny on s’ha reproduït en miniatura tot l’ecosistema, tant humà (les barraques, els estris de caça i pesca) com natural del delta (riu, llacuna, bosc de ribera). A una de les estàncies hi ha un aquari-terrari en el qual viu una mostra dels peixos, amfibis i rèptils més representatius del delta. El centre és de visita obliga-

Badia dels Alfacs, des de l’istme del Trabucador

da per a qui no es conformi amb la mirada i vulgui conèixer la dada científica, la descripció històrica i la realitat numèrica. Travessant Deltebre, anem en direcció a la urbanització Riumar. No entrem, i seguim la carretera que ens ha de dur a una zona d’esbarjo i restauració, el port fluvial del Galatxo, just on es troba un embarcador del qual surten embarcacions turístiques que fan un recorregut per la desembocadura del riu. Fer aquesta navegació per l’Ebre és una de les experiències més fascinants d’aquesta terra. Les embarcacions que surten d’Amposta o Deltebre fan una visita comentada que ens permet conèixer com és el Delta sobre les mateixes aigües de la realitat. Des d’aquest embarcador seguim el camí que marca el riu fins arribar a un lloc que es coneix amb el nom del Muntell de les verges de l’Ebre, un turonet arenós que és el punt més alt d’aquestes terres, un mirador sobre el riu i un homenatge a les terres peninsulars per les quals passa l’Ebre mitjançant les verges de la devoció popular d’aquestes terres. Continuant amb aquest camí, tornem a sortir als carrers de la urbanització Riumar.

TAG ▼ Setembre 2003

▼