Tag 32 by Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Tarragona

Tag

Col·legi d’Arquitectes Tècnics de

Tarragona

Entrevistes a Lluís Badia i José Luis García Les humitats interiors per condensació La construcció romana Serveis professionals: els contractes Desembre 2003 any VIII núm. 32

SERVEIS

▼

Gerència: Míriam Ferrer Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño

Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs. Carme Vallverdú, Josep Anguera, Glòria de Sola i Eva Larraz

OCT Vocal: Jesús Moreno Martos. Raquel Fernández Tel. 977 24 99 98

TAG ▼ Desembre 2003

Servei d’inspecció: Josep Anguera AULA INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma. Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com Consultes i serveis: De 9 del matí a 1 del migdia De 2/4 de 4 de la tarda a 7 de la tarda REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos. Josep Maria Sanet Nou Silva Equips (M. Rivera i A. Gutiérrez) Tel. 977 248 883 ASSESSORAMENT JURÍDIC Xavier Escudé Tel. despatx: 977 212 658 M & B Advocats (Ignasi Boxó) Tel. 977 77 06 95

▲ ▲ ▲

Oficina de Reus: Emma Pons Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 33 10 72 Dimarts i dijous: de 18 h a 20 h

Borsa de treball: De 9 del matí a 13:30 h

▲ ▲ ▲

Oficina del Vendrell: David Raventós C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) Tel. 977 15 56 43 Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h

Consultes: De 9 del matí a 1 del migdia

▲ ▲ ▲

Dilluns, dimecres i dijous: de 9 a 17 h Dimarts: de 8 a 17 h Divendres: de 8 a 14 h

GABINET TÈCNIC Vocal: Romà Jordi Adam Andreu. Lluís Roig i Sílvia Alonso e-mail: gabtec@apatgn.com

▲ ▲ ▲

Papereria: Mercè Obiol

SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos. Sílvia Alonso Horari: de 9 a 13:30 h

▲ ▲ ▲

HORARI D’OFICINA De dilluns a dijous: de 9 h a 13:30 h de 15:30 h a 19 h Divendres: de 9 h a 15 h

▲ ▲ ▲

OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com

LABORATORI D’ASSAIG Tel. 977 547 909 Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete. Director tècnic: Ernest Valls

EDITORIAL

SUMARI

▼

L’ENTREVISTA Lluís Badia, president de la Fundació Tarragona Unida Pàgs. 4-5

Nova Junta, nou any, nous reptes

ELS NOSTRES COL·LEGIATS José Luis García, constructor promotor Pàgs. 6-7

ESPAI AL TEMPS Els molins fariners de Santes Creus i del Molinet a la Riera de Gaià. Iniciatives del municipi tarragoní per dotar la ciutat d’aigua potable (1600/1606) Pàgs. 8-14

er balanç és habitual quan arriben les dates de Nadal, i també somniar amb nous projectes i tenir en compte allò que es pot millorar per evitar errades en un futur. A mitjans de desembre aquesta nova Junta ja farà sis mesos que treballa en el dia a dia de l’organització col·legial local, potser és encara poc temps per haver assolit fites importants, però sí pensem que estem en la bona línia que ens vam plantejar a l’hora d’optar a dirigir el futur del Col·legi: potenciar la participació, millorar el servei al col·legiat i aconseguir una organització més forta i més present a la societat tarragonina. I pensem que tot això ho estem assolint. Només els col·lectius amb participació, treball i empenta poden afrontar amb garanties els reptes del demà. Queda encara molt camí per recòrrer, però estem començant a sentar les bases del futur. Un futur que comença cada dia, un futur per al qual, aprofitant les festivitats nadalenques, us desitjem el millor, a tots i a totes. Bones Festes i Feliç 2004.

TRIBUNA Els paletes Pàg. 15 PATRIMONI Les eres Pàgs. 16-18 GABINET TÈCNIC La construcció romana (1). Les humitats interiors per condensació Pàgs. 20-25 ASSESSORIA JURÍDICA Els contractes d’arrendament dels serveis professionals Pàgs. 26-27 INFORMÀTICA L’spam, o la publicitat inútil i molesta a la nostra bústia electrònica Pàg. 28

Bones Festes i Feliç 2004

SORTIM El Montsant i les Muntanyes de Prades (1). Pàgs. 33-34

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià, 6 1r 43005 Tarragona Tel. 977 21 27 99 Fax 977 22 41 52 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com

CENTRE DE NEGOCIS DE TARRAGONA (AL PORT) ARQUITECTE: LUIS CARLOS MELERO. PROMOCIONES JOSÉ LUIS

Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

FOTO: NOU SILVA EQUIPS

Junta de Govern:

Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 24 88 83 Fax 977 24 88 92 e-mail: silva@tinet.org

PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Romà Jordi Adam Andreu

Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 85 53 21 Fax 977 24 88 92 e-mail: inventat@tinet.org Imprimeix Anfigraf (Tàrrega) Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG ▼ Desembre 2003

L’ E N T R E V I S TA

▼ Lluís Badia i Chancho President de la Fundació Tarragona Unida

“En el futur, ciutadans i entitats hauran de decidir més en temes socials”

▼ ◗ Quin pot ser el paper social dels col·legis professionals? Jo crec que els professionals, al menys dins l’arquitectura tècnica, ja tenen un vessant solidari important. El que fa la fundació és conscienciar els col·legiats envers temes tan importants com la cooperació internacional i els projectes tècnics de caire social.

TAG ▼ Desembre 2003

Lluís Badia al seu despatx de la quarta planta a l’edifici de l’Autoritat Portuària de Tarragona, la qual presideix

◗ D’alguna manera, això no supleix mancances de les administracions? Per descomptat. El que està clar és que on no arriben les administracions haurà d’arribar la societat civil, i les organitzacions professionals són una bona plataforma per a aquesta feina. Les societats han d’estar articulades, i

no només a través d’institucions o partits polítics; de vegades, les entitats civils donen resposta a problemes que no són capaços de solventar els polítics. ◗ Un dels àmbits d’actuació de la fundació se centra en projectes per eliminar les barreres arquitectòniques a les ciutats.

Vostè va ser regidor, què poden fer les administracions locals en aquest sentit? Qualsevol administració el que ha de fer és gestionar bé un pressupost a partir d’una sèrie de prioritats. Jo crec que els sistemes per potenciar la participació política en aquests temes són bàsics; un bon exemple són les consultes sobre els pressupostos municipals a diverses ciutats del Brasil, una experiència que també ha tingut ressò en municipis catalans, com ara Rubí. Els projectes socials tenen un cost que es decideix políticament; i jo crec que aquí els ciutadans i les entitats hi tenen molt a dir en el futur. És una qüestió que ja vaig plantejar per les darreres eleccions municipals. ◗ Això pot ser una via per reforçar la confiança del ciutadà en la classe política? Jo crec que el futur passa per donar més veu a la ciutadania i les entitats. Si no, poden caure en aquest cert desencant envers la tasca política i la feina dels nostres representants. Jo penso que cada vegada més la gent voldrà saber què es recapta i com i en què es gasta o s’inverteix, sempre amb

propostes i dades concretes. ◗ Parlant de temes concrets, seria partidari de bonificar municipalment els promotors que construissin amb criteris d’eliminació de barreres arquitectòniques? Per què no? Precisament la fundació que presideixo ha arribat a un acord amb l’Ajuntament de Cambris per tirar endavant temes d’aquesta mena, i signarem un conveni amb aquesta institució. Fa vint anys, jo crec que no es feia cap habitatge amb un pàrquing associat; avui dia practicament tots els pisos tenen un aparcament. L’evolució futura podria ser similar en temes de solidaritat. ◗ Com a president del Port, coneix amb certa profunditat algunes societats sudamericanes. En què hi poden col·laborar els aparelladors? Això depèn de cada nucli urbà. Jo conec casos de bona feina solidària a Hondures i El Salvador, sobretot a l’entorn de la ciutat de Santa Tecla. Moltes vegades, els temes deixen de ser notícia, però encara es mantenen situacions molt precàries: és aquí

on és molt important la tasca de conscienciació, a banda de la col·laboració directa sobre el terreny. Hem de pensar que encara hi ha moltes societats que pateixen els efectes de l’huracà Mitch des de l’octubre del 1998. Hi ha molta feina a fer encara. ◗ Vostè coneix també el Japó i les societats del sudest asiàtic. Com s’enfoca la cooperació internacional en aquestes zones? Jo crec que en tots aquests països hi ha una filosofia molt especial, una mentalitat que és força diferent a la nostra o a la que trobem a Sudamèrica, aquesta darrera, molt similar a l’europea. En aquests països hi ha molta sensibilitat sobretot en temes mediambientals, especialment al Japó. És un país que ha hagut de guanyar terrenys al mar i que pateix importants peoblemàtiques relacionades amb el seu propi creixement. D’altra banda, les ajudes a la cooperació internacional del Japó són importantíssimes, ja que continua sent la segona economia mundial tot i els vuit anys darrers, en què ha patit una important crisi econòmica.

Acord amb l’Ajuntament de Cambrils sobre barreres arquitectòniques Abans de finals d’any, la Fundació Tarragona Unida té previst signar un conveni amb el consistori cambrilenc per tal de treballar conjuntament en l’eliminació progressiva de les barreres arquitectòniques al municipi. Es tracta del primer conveni d’aquest tipus que l’entitat solidària signa amb un ajuntament del Camp de Tarragona. D’una banda, les entitats sense ànim de lucre amb edificis no adequats podran demanar els serveis de la fundació, de cara a elaborar un estudi sobre l’estat actual de l’edificació i les possibles mesures a adoptar. Per part municipal,

l’Ajuntament deixaria de cobrar els impostos locals referents a aquestes obres de remodelació. En general, la major part de les obres d’adaptació fan referència a la construcció de rampes d’accés per a cadires de rodes, la possibles modificacions en l’amplada de passadissos i portes o l’adequació dels serveis sanitaris i, en el seu cas, dels ascensors.

TAG ▼ Desembre 2003

ELS NOSTRES COL·LEGIATS

▼

José Luis García Martínez Constructor i expresident del Nàstic de Tarragona

“La meva pròxima obra serà fer sòl”

José Luis García al seu despatx a l’avinguda de Roma tarragonina

▼

◗ Vostè ja era empresari abans que aparellador… Doncs, sí. A mi, ja des de petit m’agradaven les obres, i vaig iniciar alhora aparellació i peritatge industrial a Barcelona. I em sento aparellador però no tant com a professional, sinó com a persona preparada per a la indústria de la construcció. Però de fet jo ja vaig muntar una empresa per fabricar cuines i fogonets de carbó als 18 anys. Jo havia estudiat caldereria, i em dedicava al ferro en els meus

TAG ▼ Desembre 2003

inicis, per dir-ho així. En acabar la carrera, la meva primera obra la vaig fer als 21 anys: una obra civil, per cert, un treball al clavegueram d’Osca ciutat. Després ja em vaig venir cap a Tarragona, l’any 1961. ◗ Quina va ser la primera obra que va fer a Tarragona? A l’avinguda Ramon i Cajal, la casa número 64, si no recordo malament. I fins ara, ja he fet més de 3.000 habitatges a Tarragona.

◗ Per què va triar Tarragona? Doncs va ser a partir d’una societat que vam muntar, per fer una obra a uns terrenys del Pòsit de pescadors. Ara tot ha canviat; per exemple, des del 1962 fins al 2002 els salaris han augmentat 100 vegades: el preu del sòl, en canvi ha crescut 400 vegades. ◗ La famosa “bombolla immobiliària”? S’hauria de distinguir entre el que és “bombolla” immobiliària i

“boom” de la construcció: el boom és el gran increment en quantitat d’habitatges i la bombolla vol dir que els preus han pujat de tal manera que poden fer esclatar el mercat. Un dels problemes és que no tenim memòria històrica: a partir dels anys 50 s’entén que la construcció ha de ser el motor de l’economia espanyola, amb la llei d’habitatges de protecció oficial, la Obra Sindical del Hogar. Jo he arribat a fer blocs d’habitatges protegits pels quals l’estat només aportava 30.000 pessetes; en aquells temps ja es feien unes 300.000 vivendes de protecció oficial per any. La construcció ha estat la indústria nacional des de fa molts anys.

sense necessitat d’aportar res. Els ajuntaments haurien d’obligar a fer servir aquest sòl que està qualificat com a urbanitzable. De la seva banda, les administracions apugen cada cop més el preu de les taxes. D’aquesta manera, moltes vegades el constructor, amb els beneficis d’un edifici i el valor del terreny que va aportar, no pot pagar el sòl de la següent obra amb les mateixes característiques. I això en un termini molt curt, d’un any i mig. El constructor la majoria de les vegades és una simple corretja de transmissió de tots els que intervenen i fan pujar els preus. ◗ Com veu el futur?

◗ Ja, però, i els preus?

Els preus no baixaran, però no poden pujar molt més. La Llei d’Urbanisme, de l’any 2002, pot començar a posar ordre en el mercat, sempre i quan les institucions i la iniciativa privada assumeixen la seva responsabilitat de crear sòl a determinats preus. És molt important que la llei marqui que tots els plans parcials han de tenir un mínim d’un 20% d’habitatge protegit. Però la llei és nova, i las lleis, en temes d’urbanisme, triguen en mostrar els seus efectes: jo crec que potser encara no s’ha aprovat cap pla parcial definitivament seguint aquesta nova llei. Pensem que augmentant el sòl urbanitzable abaixem el preu del sòl, però per baixar realment el preu el que s’ha de fer és urbanitzar.

El preu de l’habitatge és un altre tema. Actualment intervenen moltíssims més agents econòmics en la construcció, jo diria que pràcticament tots. Comencem amb els propietaris del sòl, que abans venien quan consideraven que la conjuntura era bona: avui dia el propietari és el primer en especular, perquè veu que un terreny que passa de rústic a urbanitzable puja de valor cada any

◗ Com es pot potenciar aquest procés? La llei d’urbanisme determina que les institucions i les administracions poden realitzar gestions perquè un terreny urbanitzable realment s’urbanitzi i s’aixequi una construcció: es tracta del sistema de cooperació. I no estic dient que es construeixi com a Madrid, per exemple, sinó només

◗ I aquesta fortíssima pujada de preus? A Espanya es calcula que s’estan fent uns 10 habitatges per 1.000 habitants i any: el promig a la Unió Europea és de 7 vivendes. Si pensem que més del 20% dels habitatges que es fan a l’estat s’estan venent a l’estranger, per turisme o per jubilació, i afegim la demanda de vivenda de la nova immigració, jo crec que la construcció a Espanya té un creixement adequat. Ara bé, si baixem de 6 habitatges construïts per 1.000 habitants i any, tot el món de la construcció ho passarà malament, fins i tot la indústria perifèrica, mobiliari, canonades, etc…

fer els habitatges que es necessitin, i amb un model, digue’m-ne, compacte, no difús, perquè el conjunt sigui sostenible. El sòl no s’inventa. ◗ Què li agrada més de la construcció? A mi, el que més m’ha agradat sempre és fer carrers. Per exemple, un dels projectes que més satisfacció m’ha donat va ser l’obertura de l’avinguda Marquès de Montoliu, i molt concretament l’illa que fa cantonada amb el carrer Antoni Maria Claret. I també realitzar el pla parcial 19, que ara anomenem barri dels músics, pels noms dels carrers. ◗ La darrera obra seva és el nou centre de negocis del Port Sí i no. De fet, el centre sí és físicament el meu darrer projecte, un projecte on la intervenció des del punt de vista arquitectònic ha estat força important i amb un resultat molt interessant. Però, realment, la meva darrera obra és la que vull fer, que és fer sòl. La meva següent obra serà fer sòl, vull fer sòl, vull fer ciutat. Jo crec que l’urbanisme és la font de la construcció; fa vint anys vaig decidir que potser era més important fer sòl que habitatges. Jo em considero aprenent d’urbanista. ◗ I què en pensa de la futura façana marítima de Tarragona? És un tema que a qualsevol professional de la construcció l’hauria d’apassionar. La façana marítima pot resultar fantàstica, però la faci qui la faci. El litoral de la ciutat, la línia de costa, ja és perfecte en si mateix. I jo crec que encara no hem entés la vitalitat que generarà aquesta importantíssima transformació urbanística: el centre de gravetat econòmic i polític pot bascular cap al mar. Tarragona ha viscut sempre una mica d’esquenes al mar.

TAG ▼ Desembre 2003

E S P A I A L T E M P S▼ Els molins fariners de Santes Creus i del Molinet a la Riera de Gaià

olem dedicar la present col·laboració a fer-nos ressò de dos molins fariners, anomenats de Santes Creus i el Molinet, ubicats al terme de Montoliu –avui dia La Riera de Gaià- que tenen en comú el fet d’haver estat propietat de la família rierenca dels Carbonell i dels seus successors els Borràs, els quals esdevingueren per matrimoni marquesos de la Bàrcena. EL MOLÍ DE SANTES CREUS

TAG ▼ Desembre 2003

▼

La informació més antiga que posseïm d’aquest molí és del 3 de les calendes de març de 1285 en què Arnau de Tamarit en va fer donació al monestir de Santes Creus. El document de donació permet assegurar que el molí feia anys que estava bastit, per tal com en ell s’especifica que pertanyia a Arnau per haver-lo heretat del seu germà Berenguer que, al seu torn, l’havia adquirit a Guillem de Claramunt, senyor del castell de Montoliu, el 2 d’octubre de 1225. L’àmbit del molí restà reforçat l’any 1276 amb la compra a Ferrer Gamilla d’un farraginar ubicat al seu costat. Val a dir que l’any 1331 les autoritats de Tamarit i Montoliu volien fer pagar quèstia i tall al molí, però no se’n sortiren i, per sentència emesa davant la cort tamaritenca, el 3 de les calendes d’agost d’aquell any es reconegué

Detall del Molinet, ubicat a la zona d’Ardenya, que també es va fer servir durant un temps per fabricar sabó

que el molí no ho havia pas de fer, i Ramon Folc, vescomte de Cardona, manà als prohoms i jurats de Tamarit i de Montoliu que d’aleshores endavant no fessin pagar cap tall o quèstia al molí. Santes Creus, un cop aconseguit el molí, procurà treure’n el

màxim profit i ho féu obligant els seus vassalls de la Pobla de Montornès i de Rubials d’anar-hi a moldre els seus grans. La situació del molí restà arrodonida el 28 d’abril de 1490 en obtenir Santes Creus de Dalmau de Queralt, senyor del

Una imatge del molí del Mig, també fariner, a la Riera de Gaià

▼

Catllar, la facultat de poder prendre l’aigua del riu Gaià per al servei del molí “que dit monestir y convent té prop lo lloc de la Riera en lo terme de Montoliu y així mateix pera regar las terras y pocessions que dit monestir y convent té en dit lloc de la Riera o Montoliu”. L’1 d’octubre de 1508, Gabriel Gendre, monjo de Santes Creus, com a síndic del monestir, establí a Bernat Papiol i Gabriel Carbonell, pagesos de la Riera, el molí fariner “ab sa casa, juntament ab tots los aparaments, arreus y emoluments, molas, ferramentas, recs, bassas, resclosas y cabs de aigua y qualsevols altres drets y pertinèncias y totas las milloras fetas y faedoras”. L’establiment aviat restà en les soles mans de Carbonell per tal

com aquest heretà els béns de Papiol, tal volta per ser el seu gendre, l’any 1533. La possessió del molí en mans de la família Carbonell restà reforçada el 5 de setembre de 1593 quan Blai Torrents, monjo de Santes Creus,

La possessió del molí en mans de la família Carbonell restà reforçada el 5 de setembre de 1593

confirmà l’establiment a un altre Gabriel Carbonell, besnét del primer beneficiat. L’obligació dels poblencs d’anar a moldre al molí es mantingué després de l’establiment a Papiol i Carbonell, però els vassalls anaren relaxant-se en el compliment de l’obligació, per això, el 13 de

novembre de 1593, l’abat de Santes Creus manà fer una crida a la plaça de la Pobla en la qual es manava als poblencs que en virtut de l’obligació que tenien havien d’anar a moldre els blats i altres grans al molí de la quadra de la Riera, senyoria de dit monestir, i no en cap altre molí i amenaçava els infractors amb una pena de tres lliures “per quiscun y quiscuna vegada que serà trobat aver contrafet a dita crida”. Tot i l’ordre de l’abat, la gent de la Pobla continuà incomplint l’obligació i per això els Carbonell es veieren amb la necessitat de recórrer al governador de Catalunya Aleix de Marimon qui el 3 de febrer de 1620 sentencià que els particulars de la Pobla de Montornès i de Rubials estaven obligats a anar a moldre els blats i altres grans al

TAG ▼ Desembre 2003

molí que posseïen els Carbonell i havien de pagar la moldura acostumada. La dita condemna fou posada en execució a instància de Bartomeu Ferrer, ciutadà de Barcelona i procurador de Gabriel Carbonell, per l’algutzir reial Pere-Pau Verdú. El 17 d’agost de 1652 hi hagué una concòrdia entre Gabriel Carbonell i la universitat de la Pobla per la qual els poblencs prometeren anar perpètuament a moldre “sos grans en lo molí dit dels Monges eo de la Riera, pagant tan solament per la moldura tres palmadas per quiscuna quartera de gra”, també es convingué que quan els propietaris del molí volguessin escurar la sèquia, la qual cosa comportava la paralització del molí, havien d’avisar-los amb tres dies d’anticipació mitjançant una crida pública. Els Carbonell mantingueren la propietat damunt el molí de Santes Creus durant set generacions, des de 1508 fins 1710, en què morí Maria Clara Carbonell, casada amb el noble Francesc de Borràs i Martí1. La darrera Carbonell deixà el molí i la resta dels seus béns al fill Gabriel de Borràs i Carbonell2 els successors del qual l’han posseït fins als nostres dies. Com hom pot suposar, el molí només fou treballat directament per les quatre primeres generacions de Carbonell ja que els titulars de la cinquena i sisena foren rics mercaders que l’explotaren mitjançant el sistema d’arrendarlo a moliners la qual cosa fou seguida pels seus successors, els Borràs, la condició de nobles dels quals, per altra banda, no els permetia fer altra cosa. La consideració que fem del molí de Santes Creus la clourem donant a conèixer un inventari del seus elements efectuat pel notari Cabanyes, de Torredembarra, el 15 de juliol de 1781 a instància

TAG ▼ Desembre 2003

del propietari d’aleshores Albert de Borràs i de Magarola, marquès de la Bàrcena3, que ens permet saber que en aquella data comptava amb: dues moles corrents de pedra de Montjuïc amb els seus collsferros, dues tremuges de fusta, un parpal de ferro, dues tanques de ferro, tres pics de ferro amb mànec de fusta, dues agulles

Els Carbonell mantingueren la propietat del molí de Santes Creus durant set generacions

de bronze, una caixa de fusta de pi, uns riscles de fusta de lledoner i uns corrons de fusta. EL MOLINET Gabriel Carbonell, mercader de la Riera establert a Tarragona, besnét del Gabriel Carbonell que havia obtingut l’establiment del molí de Santes Creus, aconseguí de Joan de Terrè i d’Icard, senyor dels castells de Montoliu i Ferran i del terme de la Riera i carlà de Virgili, l’establiment al seu favor d’un molí situat al terme del castell de Montoliu que afrontava a solixent amb terres de Pere Elies, de Roda, a migdia amb propietats de Marianna Requesens i a ponent i a tramuntana amb l’hort del dit Elies, per l’entrada de cinquanta

De l’anomenat Molinet posseïm també un complet inventari setcentista, datat l’any 1781

lliures i un cens anual de cinc lliures pagador per Nadal i amb la facultat de poder lluir les quatre cinquenes parts de dit cens mitjançant el pagament de vuitanta lliures. D’aquest molí també posseïm un inventari setcentista per tal

com el notari Cabanyes aprofità l’avinentesa del seu desplaçament a la Riera per realitzar l’inventari del molí de Santes Creus per efectuar el del Molinet. Així doncs, tenim que el 1781 a l’interior del segon molí rierenc dels Borràs hom podia trobar: dues moles corrents de pedra de Montjuïc amb els seus collsferros, dues tremuges de fusta, un parpal de ferro, dues tanques de ferro, unes agulles amb els seus claus de bronze i un mall de ferro4. NOTES 1. Era natural de Vallbona i fill de Jaume Borràs i Caterina Martí. S’establí a Tarragona vers 1679. L’any 1672 , presentant com a garantia les penalitats sofertes pel seu pare l’any 1642 a causa del seu filipisme, sol·licità el privilegi de cavaller que el Consell d’Aragó reduí al de ciutadà honrat, però més endavant, el 1675, aconseguí els privilegis de cavaller i de noble. El 4 d’octubre de 1660 es casà amb Clara Carbonell. Morí a Tarragona l’agost de 1695. 2. S’amullerà amb Elionor de Llúria i fins a la primera dècada del segle XVIII visqué a Tarragona, en una casa del carrer dels Cavallers. Posteriorment passà a residir a Barcelona on atorgà les darreres voluntats el 22 de novembre de 1734 i hi morí tres dies més tard; les seves restes mortals foren traslladades a Tarragona i soterrades, el dia 27, a l’església del convent de predicadors. 3. Fill de Francesc-Antoni de Borràs i de Llúria i de Manuela de Magarola i de Reard. El 2 d’abril de 1758 es casà a l’església de Santa Maria del Pi, de Barcelona, amb Maria de la Concepció Sànchez de la Bàrcena i de Magarola, segona marquesa de la Bàrcena. Atorgà les darreres voluntats el 22 de maig de 1793 i traspassà a Barcelona l’octubre de 1798. 4. Aquest article ha estat escrit gràcies a la consulta dels manuals notarials de Torredembarra, servats a l’Arxiu Històric de Tarragona, i dels documents referits a ambdós molins conservats a l’arxiu dels marquesos de la Bàrcena.

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Doctor en Història Moderna i professor de la URV

ESPAI AL TEMPS

▼

Iniciatives del municipi tarragoní per dotar la ciutat d’aigua potable (1600-1606)

es que s'inutilitzaren els aqueductes de Tàrraco fins al segle XVI, els tarragonins no disposaren d'altra aigua de consum que la de cisterna i de pou, encara que la seva ciutat estés emplaçada a la vora de la desembocadura del Francolí, el petit riu que segles enrera rajava, poc o molt, tot l'any; perquè edificada a la part superior d'un tossal l'aigua superficial o subàlvea d'aquest riu només hi podia arribar impulsada per algun enginy elevador, més eficaç que una modesta sínia o qualsevol altre dels recursos tècnics coneguts aleshores. L'escassa pluviositat natural i dos estius seguits més secs que els habituals deixaven amb freqüència moltes cisternes buides i ,com a recurs extrem per bé que amb escasses garanties d'èxit, estimulaven l'excavació de pous a l'interior de la ciutat. Recordem que un d'aquests pous es perforà a mitjans del segle XIV en un lloc del que havia estat l'arena del circ romà (plaça de la Font), i fou tan enorme l'esforç que calgué fer per travessar una potent capa de fetge de gat, que l'arqueòleg i historiador Hernàndez Sanahuja (1810-1891) atribuí la construcció a uns fantàstics fundadors de Tarragona de l'Edat de Pedra que recordaven els mítics cíclops. Però tanta feina no es vegé compensada, ja que després d'haver excavat més de 20 metres es trobà poca aigua i de mala qualitat . Es pot dir que en els darrers decennis del segle XVI, dotar la

ciutat d'aigua per a ús públic era l'assignatura pendent d'una burgesia mercantil, detentora del poder municipal en una Tarragona en expansió demogràfica i econòmica. Era un temps que s'ampliava el perímetre murallat, i a l'espai urbà que s'havia guanyat s'hi construïen grans edificis, i, a la vegada, per facilitar el comerç s'obria una taula de canvi (1585), i es gastaven molts de diners en reparar i sobretot allargar el dic del

La primera iniciativa fou l’excavación d’un pou a la plaça de Sant Miquel els anys 1600 / 1602

moll per augmentar la capacitat i la seguretat del port. Però en mig d'una conjuntura econòmica tan favorable, no sembla que, fins a l'entrada del nou segle, solucionar la vella qüestió de la falta de recursos hidràulics es considerés una actuació prioritària, precisament quan el cicle l'econòmic començava a canviar de signe. Fou en aquest moment que s'apoderà dels governs municipals com d'una febre que els impulsà durant uns anys a cercar aigua amb la intenció de dotar la ciutat de fonts, abeuradors, rentadors i altres serveis públics, a imitació de les ciutats renaixentistes italianes. En aquest treball ens limitem a donar a conèixer tres de les iniciatives (frustades) que promogué

el Govern Municipal entre 1600 i 1606, abans que l'any 1607 en una quarta temptativa aconseguís un èxit relatiu. Però això és una altra història. Primera iniciativa: excavació d'un pou a la plaça de Sant Miquel (1600-1602). Tot començà en un calorós dia 9 d'agost de l'any 1600, quan els magnífics senyors cònsols en un Consell reduït o Prohomenia exposaren que havien demanat a un foraster, entès a trobar aigua subterrània, que explorés carrers i places de la ciutat i els informés dels llocs on n'hi havia de potable per extreure i a quina profunditat. Seguiren explicant que, aquell matí, l'home entès en aigua s'havia personat a la Casa de la Ciutat, i, davant d'ells i de molts altres ciutadans, havia indicat els llocs on es notava senyals d'aigua viva, però on els indicis es presentaven més favorables era a la plaça de Sant Miquel. En concret afirmava que, on ell indicaria, trobarien un doll d'aigua viva del gruix d'una cuixa, a 22 canes de profunditat, (equivalents a 34,32 metres, ja que una cana de Tarragona val 1,560 m). Com a dada complementària i favorable, l'home entès en aigua pronosticava que en la perforació s'haurien de travessar poques canes de roca. Els cònsols, atesa la necessitat d'aigua que hi havia per al consum humà, i considerant que alguns particulars havien fet pous «junt» a la ciutat i tenien aigua viva en vergers, proposaren a la Prohomenia l'aprovació de l'exe-

TAG ▼ Desembre 2003

cució i finançament del pou, en el lloc i de la profunditat que indicava l'«aiguader». La Prohomenia aprovà la proposta dels cònsols, i justificà la decisió que prenia en la forta secada que «ses vist y veu en lo stiu proppassat y lo present que ara som», causa de la poca aigua que restava a les cisternes. Al mateix temps autoritzà els cònsols a invertir la quantitat necessària de diners de la ciutat, per executar «ab major diligència y calor» possibles, l'obra del pou, i nomenà sobrestants els ciutadans-consellers Joan Llagostera i Francesc Garau per posar en execució l'obra, inspeccionar que la feina es fes ben feta, i dur un registre dels dies que hi treballessin els obrers. Si considerem les presses a començar el pou com un indicador de la poca aigua que quedava a la ciutat, és evident que les reserves

Les presses per començar el pou podrien considerar-se com un indicador de la poca aigua que hi havia

TAG ▼ Desembre 2003

▼

deurien estar a les acaballes, perquè el dia 20 d'agost, el sobrestant Garau ja havia rebut 16 lliures,15 sous i 9 diners del clavari municipal Antoni Castells, per pagar els jornals dels obrers que havien treballat de l' 11 al 19 d'agost. Sembla que l'obra no progressava a gust de tothom. Això explicaria, en primer lloc que el dia 9 de febrer del 1601 (feia sis mesos que havia començat ) els cònsols sotmetessin al Consell General l'aprovació de l'obra feta, i l'autorització de continuar-la; en segon lloc, que a partir del 4 d'abril, en els llibres comptables municipals no consti que el clavari pagui als sobrestants cap semanada dels treballadors; i en tercer lloc que el 28 d'abril el Consell General, a

Secció del Pou del Corral (plaça de la Font), segons Buenaventura Hernández Sanahuja

proposta dels cònsols acordi, «[com que] per lo que se veu los que treballen no fan lo que deuen», la resta de l'obra es doni a preu fet, a un preu l'extracció de la roca i «lo altre» a un altre preu. De tot això i d'una resolució del Consell General del 5 d'abril del 1602 que ordena tapar el pou amb «bona fusta» recoberta de

En el període comprés entre l’abril de 1601 i l’abril de 1602 es treballa al pou a preu fet

terra, per evitar el perill que és per als minyons i en general per a tothom, deduïm que entre l'abril de 1601 i l'abril de 1602 es treballà al pou a preu fet, fins que s'aturà l'obra per haver arribat a les 22 canes sense trobar l'aigua promesa. Complementem totes aquestes dades tretes dels llibres d'actes municipals amb les que figuren en els llibres comptables del propi municipi. Ens diuen que el clavari féu 37 pagaments per un total de 251 lliures, 10 sous i 6 diners, procedents dels ingressos ordinaris de la ciutat, contra albarans que li presentaren els sobrestants de l'obra del pou; i que a cada albarà s'hi anota la darrera setmanada pagada als treballadors, excepte en tres que cobrà el ferrer Bernat Basseda, per llossar i acerar les escodes i puntes utilitzades a l'obra. Una observació: aquesta quantitat no comprèn l'obra contractada a preu fet, si és que se'n contractà. Els obrers són «arrencadors» d'ofici que arrenquen la pedra amb les escodes i puntes propietat del municipi que s'encarrega de reparar el ferrer Basseda. Les setmanades pujen de 4 i 6 lliures, tret de sis que sobrepassen aquesta quantitat, i cada albarà especifica la setmana que es paga: la «pre-

sent (o esta) setmana», la «setmana passada», la «setmana que comença dilluns dia...», la «setmana abans de carnestoltes», la 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª i 6ª «setmana de coresma», la «Setmana Santa», la «setmana de las festas de Pasqua». Si tenim present que en aquell temps el jornal d'un peó era de cinc sous per dia treballat, deduïm que normalment treballaven al pou 3 o 4 homes. Ara, els albarans que pugen més de sis lliures és perquè als jornals dels obrers s'hi han d'afegeir altres despeses com gratificacions concedides als sobrestants, o el lloguer de carros per transportar la terra i pedra arrencada. Segona iniciativa: projecte de portar aigua del Francolí (1602).Després del fracàs del pou de la plaça de Sant Miquel, i abans de tapar-lo, els cònsols ja pensaven en un projecte per captar i pujar aigua del Francolí a la ciutat. Per tirar-lo endavant, el 18 de març del 1602, la Prohomenia els autoritzà a posar-se en contacte amb un «architector» o persona experta a traçar nivells. Els cònsols actuaren amb gran celeritat, ja que el dia 27 següent presentaren al Consell General un projecte de l'arquitecte Joan Monter, constructor de l'església d'Alcover; el qual, per ordre dels cònsols, havia fet «livellar lo camí

Tenint en compte que el jornal d’un peó era de 5 sous al dia, al pou podien treballar 3 o 4 homes

pot fer la aigua del Francolí per portar-la que puge y entre dintre la ciutat, y fet lo livell se troba que pot venir y entrar a la plasa del corral o Sant Francesch». Però el Consell, abans de prendre una decisió determinà que es pressupostés el projecte i, «fet lo compte», els cònsols el tornes-

sin a presentar. En un assentament comptable del 6 d'abril del 1602, llegim que l'aigua del Francolí havia de captar-se a l'altura del Codony, i que es paguen a l'arquitecte Monter 10 lliures per la seva feina, i altres 10 lliures 17 sous i 1 diner, per jornals de treballadors i altres despeses. Inesperadament, morí per aquestes dates mestre Monter, i el seu projecte s'abandonà; però el Govern Municipal seguí amb la idea de dotar la ciutat de «provisió perpètua de aigua per al servey dels poblats», i amb la missió de cercar i contractar un especialista que substituís mestre Monter, a principis de setembre creà una

Un assentament de 1602 indica que l’aigua del Francolí havia de captarse a l’altura del Codony

«Comissió d'Aigua»; la qual els primers dies de desembre ja havia arribat a un acord amb l' «architector» Mendoça de Tortosa «persona de habilitat per fer lo livell». Arribà a Tarragona a mitjans de mes, i guiat per delegats de la Comissió recorregué el Francolí i les fonts i llocs del terme d'on es podria treure aigua i portar-la a la ciutat amb menys treball i despesa. El dia 18, Mendoça havia acabat la tasca i entregat l' informe corresponent acompanyat d'una factura de 93 lliures i 19 sous, que comprenia viatges i vuit dies d'estança d'ell i d'un ajudant que l'acompanyava. Tercera iniciativa: l'oferta d'un enginyer d'aigües (1606). Desconeixem perquè l'informe Mendoça caigué en sac buit, però el cas és que el problema de l'aigua no es tornà a remoure fins l'any 1606 amb l'oferiment d'un tal Enric Ferrer, enginyer de Santa Coloma de Queralt, que en el seu curriculum presentava com

TAG ▼ Desembre 2003

Una vista actual de la plaça de Sant Miquel, al nucli antic de Tarragona

▼

a mostra de la seva competència i experiència, la fabricació d'un enginy que pujava aigua del Gaià al castell del Catllar. En un memorial, l'enginyer Ferrer es comprometia a construir un enginy que pujaria d'una sèquia fins a la plaça de les Cols, en canonada de plom, un raig d'aigua continu del gruix d'un ral de quatre, però el projecte no acabà de fer el pes a un Govern Municipal incrèdul que una màquina de tracció animal pogués pujar aigua del Francolí, encara que fos treta d'una sèquia, fins a la plaça de les Cols, i acordà refusar-lo. De tota manera, com hem dit, el mateix any 1606 el Govern Municipal decidí realitzar el projecte de conduir aigua rodada de la font del Llorito a les Escales de la Catedral, on arribà el 1607. Però per desgràcia, l'any 1625 degut a problemes de conducció, es perdé el nivell i no hi hagué

TAG ▼ Desembre 2003

manera de fer arribar l'aigua novament al punt de destí. 1. La decisió del Consell Municipal de perforar un pou a la plaça de Sant Miquel per trobar aigua potable per subministre de la ciutat, l'any 1600, ja fou divulgada per MORERA, EMILI: Tarragona Cristiana, vol. V (Tarragona, 1955), 200; i RECASENS, JOSEP M.: El municipi i el govern municipal de la ciutat de Tarragona. Segles XVI i XVII (Tarragona 1998), 58. 2. Les dades sobre el pou de la plaça de Sant Miquel s'han extret de: A(rxiu) H(istòric) T(arragona). F(ons) M(unicipal) T(arragona). Sec. Llibres d'acords municipals. Llibre any 1600-01, prohomenia 9 agost 1600, fol. 24; segon consell, 9 febrer 1601, fol. 42. Llibre any 1601-02, primer consell, 28 abril 1601, fol. 9. Llibre any 1602-03, primer consell, 5 abril 1602, fol. 8. 3. Totes les dades referents al cost de l'obra són extretes de: A H T. F M T. Sec. Economia i Hisenda Llibre major de comuns, núm. 2 (1591-1602). Compte del clavari Antoni Castells, fols. 329-333, i Compte del clavari Marc Rull, fols. 336349. 4. Els arquitectes Monter construc-

tors de l'Església d'Alcover, de nom Joan eren dos, pare i fill. 5. AHT Fons Municipal Tarragona. Llibre del Consolat 1601-1602, fols. 89 1 93. 6. AHT Fons Municipal Tarragona. Llibre Major dels Comuns, núm 2, fol. 381. 7. Llegim a Alcover, una història, 132-136 (Centre d'Estudis Alcoverencs, 1997) que un Joan Monter, arquitecte morí l'any 1602 o 1603. 8. AHT. Fons Municipal Tarragona. Llibre del Consolat 1605-1606. Prohomenia 5 i Consell 27 gener 1606, fols. 64 i 66v. 9. El mal estat dels folis del llibre cremats per la tinta no permet llegir de quina sèquia es tracta.

JOSEP M. RECASENS I COMES Historiador

TRIBUNA

▼ Els paletes Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que pensis, de cada paraula que diguis, de cada peça que posis, de cada cop de martell que donis, depengués la salvació de la humanitat, perquè en depèn, creu-ho.

JOAN MARAGALL

▼

ls paletes són uns creadors, que el meu record em fa que els imagini de color blanc, del blanc de les faixes i espardenyes, del blanc del guix i la calç, el blanc suma de tots els colors, el blanc que és més que un color, que simbolitza la totalitat, la calidesa i l’avançament; que correspon a processos d’assimilació, activitat, creativitat, força i intensitat. Abans els paletes havien d’ésser bombers voluntaris, per força, encara que no feia falta, ells participaven sempre en totes les tasques solidaries del seu poble, perquè tenien un profund esperit solidari i social. Eren els primers a córrer sempre que les campanes tocaven a socors, sempre disposats a compartir les responsabilitats. Recordo, també, que als voltants de l’any 1960, tot compartint un sopar de set pessetes a un bar de Barcelona, regentat per un bon home, gros, del Pla de Santa Maria, el paleta Ramon, un altre bon home, que es va passar uns quants anys a la presó de Pilats de Tarragona per les seves idees, referint-se al seu treball i a el de tots els obres en general, ens deia quelcom semblant a que: “la utilit-

Esgrafiat al·legòric de l’autor de l’article (a les oficines del Col·legi)

zació intel·ligent de la força d’un home, un animal, una màquina, un producte, etc., ha d’estar al servei dels homes per proporcionar-los productes útils, bells i de qualitat”; “el treball s’ha de entendre com un destí de la humanitat i condició precisa de la seva existència, que caracteritza els homes civilitzats i que constitueix entre ells la més perfecta de les jerarquies”; aquestes i altres lliçons ens donava el paleta Ramon, com també resposta a qüestions del seu ofici que li plantejava com a estudiant d’Aparellador. L’ofici de paleta consisteix en construir el tot o la part d’un edifici, col·locant, enllaçant i unint els materials que utilitza, que formin un cos unit, que es mantingui a ell mateix i pugui suportar el pes de les carregues externes. Els treballs que corresponen al ofici de paleta són la construcció de: les tàpies, els murs i parets fetes de pedra o totxo, els envans, les voltes, les escales, els terres, els sostres i les cobertes. I també podríem dir que un paleta és aquell que utilitza amb habilitat, com un malabarista del tot artista, un tros de planxa d’acer de forma triangular, que és

proveïda d’una espiga colzada metàl·lica a la qual és fixat un mànec de fusta. L’Arquitectura, l’art de construir, i L’OFICI DE PALETA estan molt lligats a l’home i a la terra i, en essència, construir es col·laborar amb la natura. No té sentit projectar arquitectura en abstracte, sense preocupar-se del home, de la natura, de les tècniques, els oficis i del material amb què s’ha de construir, perquè aquests determinaran les formes i l’expressió de l’arquitectura. La construcció és l’art o la tècnica de construir, com a part de l’arquitectura, que tracta de la realització de les obres, tenint en compte que estaran fetes per l’home i per a l’home. La construcció comprèn un gran nombre d’activitats, que van des de la fabricació dels materials de construcció, fins al bastiment de cases, fàbriques i obres públiques. Éssent els paletes, els principals executors de tota aquesta activitat, per tant cal que ho reconeguem i els hi agraïm.

MARIÀ CASAS HIERRO Aparellador

TAG ▼ Desembre 2003

PATRIMONI

▼

Les eres

TAG ▼ Desembre 2003

▼

ra sembla que al Penedès sempre ha predominat la vinya. Anys enrera però, no era així, sino que hi havia molt més terreny dedicat a sembradura que no pas a la vinya. Fixem-nos que les casetes que hi ha al camp s’anomenen pallisses, almenys a la Bisbal, perquè allí s’hi guardava la palla. Les eres eren uns espais normalment circulars on s’hi feien les batudes dels cereals. Antigament, quan hi havia molts camps per segar i s’havia de fer en un espai de temps no gaire llarg, a la Bisbal venia molta gent forastera a treballar. Sembla que normalment eren de la zona de l’Alt Penedès. A la primera visita pastoral de la qual queda constància al bisbat de Barcelona, a l’any 1304, parlant del nostre poble hi diu: “...jurati dixerunt quod Jacobus Leig coniugatus de parrochia Sancti Saturnini de Castro Veteri declinavit as istam parrochiam tempore messium et adduxit secum quandam mulierem ex qua prolem habet...”. Els jurats van dir que Jaume Leig, casat, de la parròquia de Sant Sadurní de Castellví, vingué a aquesta parròquia al temps de segar portant amb ell una dona amb qui té fills. Molts anys després, els destres dalladors que anaven a segar els camps de Freié els anys 1830 i 1840 venien de Puigdàlber i la Granada del Penedès. El meticulós hereu apuntava cada any a la llibreta el valor dels seus jornals i així ens podem fer carrec de la importància i la duresa de la feina que feien aquells experts segadors, ja que cobraven un sou tres vegades més

Dibuix a tinta original de la pallissa i l’era del Batet del Torrent

alt que els altres treballadors que intervenien en tot el procés de recolecció dels cereals. Durant molts anys, els senyors de Çalbà,

barons de la Bisbal, cobraven els seus pretesos drets sobre les collites mesurant la quantitat de gra que els hi tocava de cada pagès o

▼ Dibuix a tinta original de l’autor de l’article

vassall. Quan hi hagué la guerra civil del segle XV, a l’any 1464, estant a Cervera en Bernat Çalbà juntament amb l’exèrcit reial, mentre que el nostre poble s’havia revoltat contra el senyor i lluitava al bàndol de la Generalitat, el rei Joan II, entre molts altres favors i privilegis, va concedir al feudal bisbalenc la llicència de cobrar les dècimes i tasques agràries en garba i no en gra. Amb això hi guanyava el quedar-se també la

palla i, segons l’escrit, s’evitaven fraus com ara fer baleig, solatges i espigades. Per això es regula que la partició s’haurà de fer a l’era en presència del delmador, la persona enviada pel senyor. S’explica fil per randa la forma com s’haurà de partir i diu que els que defrauden el baró pequn mortalment: “Primerament que quan partiran, qualsevol persona que sia, no puga fer baleix, solatge ni espigada, y si lo farà, que lo dit delmer haia de

delmar lo dit solatge, baleitx o espigada ni més ni manco que lo blat net, y finalment que tot se haya de partir en tal manera que si un gra sen podia partir, s’en donàs al Señor la part que li tocaria. Més avant, que quan se partirà, se haya de partir ab mesura rasa y la mesura ab que’s partirà, haya de estar fora lo munt del pagés, y allí se haya de unplir y raure, y de allí lo hayen de buidar en loc que estiga una bona passa (...) tal que lo par-

TAG ▼ Desembre 2003

▼

tit ab lo que se ha de partir no puga mesclar, y si algun gra cau entre la un munt y lo altre, se haya de escombrar ab una escombra y mesclar ab lo munt partidor...”. El document ja no pot ser més minuciós perquè els servils i llagoters delmadors poguessin complaure el seu senyor retallant les collites, potser migrades, dels bisbalencs. I això va durar segles. Al capbreu de l’any 1696 encara es repeteix la mateixa cançó: “... y la primissia, així de blat com del quen acostumen de pagar la tenan de traurer del munt partidor com s’acostuma, y no podran aturarse llavor ni fer balatge, espigada ni solatge hans son obligats a partiro tot fins a un gra”. La gent es guardava els productes del camp que necessitaven per al seu sosteniment i el sobrant ho venien. A vegades es feia un encant públic a la plaça de la Bisbal i s’oferia al qui més pagava. Amb aquest sistema, l’any 1376 el notari de Vilafranca, Berenguer de Comallonga, va comprar per noranta lliures i un sou la quarta part de la collita del terme: “... totum illud quartum omnium bladorum, sciliet frumenti, ordey, annone, spelte, mil, panis, vindemia et olei...”: tot aquell quart de blats, això és, de forment, d’ordi, civada, espelta, mill, panís, i de la verema i oli... Noteu l’aclaparadora preeminència de cereals entre els conreus de l’època. Hi hagué alguns anys de tanta secada i mala collita, tant al Penedès com a tot el Principat, que la gent de la Bisbal s’hagué d’empenyorar per poder comprar blat de llavor per sembrar. Això va passar almenys els anys 1529 i 1539. D’eres n’hi havia moltes. A cada masia almenys una, i també n’hi havia d’escampades arreu i al voltant del poble. La majoria eren fixes o permanents. A vegades però, es disposava d’un tros de terreny com a era que només ser-

Dibuix a tinta original del paviment enrajolat de l’era de Cal Llach

via per fer la batuda, ja que després es tornava a llaurar i conrear. Amb l’ajuda d’alguns pagesos de la Bisbal he comptat fins una seixantena d’eres al nostre terme. La majoria eren de terra batuda. Darrerament s’havia emporlanat alguna unint amb el paviment de ciment les clapes de rocallís de la base natural del terreny. N’hi poquíssimes d’enrajolades. En queda una de perfecta a la masia de Cal Llach, mentre que n’ha desaparegut una altra que estava davant del baluard de mas Tarragó. L’era de Cal Llach és ovalada amb eixos que amiden 17 i 13 metres. Està enlairada de la vinya del voltant i encerclada en dues terceres parts per un marge de pedra rematat per un sardinell de maons. Aquest sardinell perimetral permet que el paviment de l’era disposi del pendent necessari per decantar l’aigua cap un desguàs o sobreeixidor format per dues teules. El paviment de l’era està executat amb les característiques peces ceràmiques que disposen de diversos solcs en diagonal. Aquestes peces eren molt corrents a les velles entrades de les nostres cases. De fet, aquest tipus de paviment, amb gairebé el mateix format de peça i amb un dibuix molt

semblant els he trobat a les restes de paviment d’alguna vil·la romana de la zona, demostrant una llarguíssima continuïtat en el temps d’aquesta tècnica o material de construcció. L’era enrajolada més pintoresca que conec al rodal és la de Ca l’Aguiló de Sansuies. Estava protegida parcialment per un marge circular mentre que el paviment de l’era, passant per sota de l’airosa arcada del portal d’accés, entrava dins d’un cobert o pallissa d’una gran plasticitat i bellesa, i que ara, malhauradament, ha estat desfesomiada barroerament per l’actual propietari de la masia que li ha donat un ús impropi i espuri. Què ho fa que tan sovint haguem d’acabar les nostres contalles lamentant enderrocs, destrosses i ferides causades al patrimoni rural de la nostra comarca per partr de gent amb gens de bon gust ni amor a la terra i al treball dels nostres avantpassats? I els que han de vetllar per això, cap on miren?

BENJAMÍ CATALÀ Arquitecte Tècnic

TURISMOS

DEPORTIVOS

Bones Festes i Feliç 2004 MONOVOLÚMENES VERSO

TODOTERRENOS

IVA e impuestos de matriculación P. Prever incluidos

AUTO FORUM RED PROVINCIAL TARRAGONA: C/ Gasómetro, 40 • Tel. 977 25 01 71 REUS: Ctra. Alcolea, 136 • Tel. 977 32 64 87 TORTOSA: Ctra. Tortosa-Alcolea, km 2 • Tel. 977 44 61 05

PORQUE HAY UN TOYOTA PARA CADA PERSONA

VENDRELL: Ctra. Tarragona, 246 • Tel. 977 66 15 54

TAG ▼ Desembre 2003

GABINET TÈCNIC

▼ La construcció romana (1). Introducció 1.A HISTÒRICA

1.B CONSTRUCTIVA L’arquitectura i l’art de construïr romà no és producte d’una mera repetició de valors de l’arquitectura i l’art de construir grec, sinó que és el resultat d’una evolució tan conceptual com constructiva. Aquest sistema constructiu es desenvolupa des del s.II aC fins al s. IV d.C. Està en contacte amb la construcció etrusca i l’art grec. Dels etruscs aprèn l’ordre Toscà, el recobriment de murs i els sistemes de coberta amb cobriment de teula i fusta. En un principi, els romans copien tot el que veuen que els hi pot ser útil, encara que adaptant-lo i millorant-lo a poste-

TAG ▼ Desembre 2003

▼

En el s. VIII a.C. Itàlia està configurada socialment per ciutats confederades, formant “lligues” a la manera de Grècia. Des del s. VII-s.V a.C. és una Monarquia governada pels Tartesos. L’any 500 a.C. es converteix en una República. Cayo Octavi (27 a.C.) amb el nom d’August inaugura l’Imperi (August deia que havia trobat una Roma de maó i havia deixat una ciutat de marbre). Mort August, venen una sèrie d’emperadors també protectors de l’arquitectura com són: Neró, Vespacià, Trajà, Adrià, Septim Sever, Caracalla i Dioclecià. Constantí (300 d.C.) trasllada la capital a Bizanci. L’any 365 d.C. l’Imperi es divideix en dos i l’any 475 d.C. cau l’Imperi d’Occident. Odoacro és elegit rei d’Itàlia.

Dues voltes al mausoleu de Centcelles a Constantí

riori. Igual copien edificis que estàtues (gràcies a ells tenim constància de molta de l’escultura grega). A l’entrar en contacte amb Grècia a partir del s. II a.C., passa del caràcter etrusc inicial, a

Amb el formigó, els romans troben un instrument que homogeneïtza les regles de l’art de construir

impregnar-se de l’esperit hel·lenístic, agafant les formes clàssiques. La influència de Grècia es tan gran que fins el s. I d.C. es parla el grec entre les persones cultes. Finalment, pocs anys abans de l’era cristiana, troba el seu propi mètode de construir amb la descoberta del formigó. Això coinci-

deix amb l'arribada al govern d’August (Roma Imperial) i amb el fet que l’acabament de les guerres exteriors i interiors, el tresor públic creixi i impulsa l’embelliment de Roma. A més a més, amb el formigó els romans troben un instrument capaç d’homogeneïtzar les regles de l’art de construir exportant-ho a tot l’imperi. A finals del segle tercer, l‘arquitectura entra en decadència. Solament es fan imitacions d’altres edificis. En canvi però l’art de construir es capaç de realitzar les termes de Dioclecià o la basílica de Magenci. Tota una revolució en completa entre l’època de Dioclecià i Constantí. La ciutat de Roma perd la capitalitat del mon romà i la cedeix a Bizanci la qual cosa comportarà conseqüències polítiques, i també en l’art de construir.

En temps de Constantí, es produeix un fet curiós, l’art de construir, com si retornés a l’inici, decau, la repetició sense sentit, la rapidesa d’execució i la falta de recursos, són els factors que el porten a la decadència. Curiosament el decliu coincideix amb l’abandó quasi absolut de les voltes concrecionades. Així les basíliques cristianes dels segles quart i cinquè presenten arqueries que uneixen columnes i una volta de forn al final de la nau principal, la coberta presenta un cobriment de fusta, res a veure amb les voltes romanes. Han de passar dos-cents anys des de Constanti fins a Justinià, baix el renaixement bisantí, per tal que les voltes tornin a reapareixer, encara que amb una forma diferent. 1.C ESPIRITUAL El caràcter templari evoluciona, de l’exhibició a l’aire lliure dels temples grecs a la personalitat interior dels romans. A Grècia la multitud d’espectadors anònims resa fora dels temples, i les parets que tanquen les celles serveixen per assegurar la privacitat dels misteris als iniciats, ja que solament ells hi poden entrar. En canvi, en els temples romans, el devot entra individualment en el santuari per establir un intercanvi personal amb el seu Déu. Aquesta és la raó principal per la qual els interiors dels edificis són tan importants per als romans i estaran tan ricament ornats.

▼

ANTONI BLADÉ Arquitecte tècnic Professor de construcció

Dalt, la vil·la dels Munts a Altafulla. Al mig, una vista de l’amfiteatre de Tarragona. Baix, la capçalera del circ tarragoní des del Pretori

TAG ▼ Desembre 2003

GABINET TÈCNIC

▼

Les humitats interiors per condensació

TAG ▼ Desembre 2003

▼

ndependentment de la seva procedència, les humitats poden provocar danys i lesions que poden arribar a ser greus, i a la vegada donen peu a què es produeixin patologies de diversa mena com eflorescències, proliferació d'organismes vegetals i animals, el rovell i corrosió d'elements metàl.lics, la podrimenta d'estructures de fusta i també la no menys important, disminució de les propietats i capacitat aïllant de les superficies de tancament. La humitat relativa a l'interior dels locals no ha de ser, per a les condicions de temperatura d'ús, superior al 75 % de la de saturació, amb l'excepció de locals com cuines o aseos, on eventualment es podrà arribar al 85 %. L'aparició d'humitats de condensació tot subint sembla una cosa estranya. La causa de l'aparició de les humitats resideix en un aïllament tèrmic insuficient o inadequat i una ventilació deficitària que no permeten renovar l'aire carregat d'humitat. El resultat és la condensació del vapor d'aigua de l'aire a les parets i sostres i l'aparició de taques. Aquest problema es pot resoldre, en alguns casos, amb una correcta ventilació de les habitacions. En cas contrari, serà necessari millorar l'aïllament tèrmic de les parets i sostres de la casa augmentant l'aïllament tèrmic mijançant el suplement d'un material aïllant o amb l'increment del gruix del que inicialment s'ha considerat. L'aire templat a l'interior d'una estança pot contenir una major quantitat d'humitat, en forma de vapor d'aigua, que l'aire fred de

Taques d’humitat per condensació al dormitori d’un habitatge

l'exterior. Atès que la humitat relativa va en funció de la temperatura de l'aire, quan aquest es refreda,

sense canviar el seu contingut d'humitat, la seva humitat relativa augmenta. Per aquesta raó, a

mesura que l'aire templat es refreda, una part del seu vapor d'aigua no pot ser contingut i quan la seva humitat relativa arriba al 100%, (humitat de saturació) l'aire no pot contenir més humitat, la qual es condensa dipositant-se sobre les superfícies fredes del voltant. Aquest fenòmen es produeix a la temperatura que es coneix amb el nom de punt de ruixim i quan la temperatura d'un element arriba a un valor inferior a la seva corresponent temperatura de ruixim, es produeix la condensació en aquesta part de l'element. Si el vapor d'aigua condensa sobre la superfície de l’element, s'anomena condensació superficial. Quan la condensació es produeix dins de parets, terres o sostres, s'anomena condensació intersticial. Aquesta última pot tenir greus conseqüències ja que la humitat, sense que ens adonem inicialment, pot arribar a acumular-se dins dels elements constructius provocant greus patologies. És un error pensar que la condensació es un problema, tan sols, degut al fred extern, ja que aquesta condició també es pot donar en

Les humitats de condensació apareixen per un aïllament insuficient o una manca de ventilació

climes templats humits. El posible risc de què es produexin condensacions no tan sols depen de les condicions climàtiques del lloc on es vol construir l'edifici i de la temperatura mínima exterior d'hivern que es consideri en els càlculs sinó també de l'equipament i ús dels espais interiors. La causa principal de condensació és la baixa temperatura de l'aire que fa que les superfícies construïdes arribin amb molta facilitat al seu punt de ruixim,

això combinat i agreujat amb el fet del contingut excessiu de vapor d'aigua a l'interior de l'habitacle, provocat per les activitats de les persones, un vapor que no és eliminat adequadament degut a la poca o manca total de renovació de l'aire per tal d'evitar pèrdues de calor a l'interior. Aquesta patologia també pot donar-se sobre parets interiors a conseqüència de la circulació de l'aire humit de locals calefactats cap a d'altres que no ho estan i que per lògica les superfícies es troben més fredes. La localització d'un aïllant dins una paret de tancament té la seva singular importància perquè d'això depèn, i a la vegada influeix, el risc de possibles condensacions intersticials. Tot i que no afecta a la capacitat de transmisió tèrmica de l'aïllant o del conjunt del parament, els mateixos materials col·locats en diferent ordre poden provocar en alguns casos condensacions i en altres no. Per tal d'evitar en el possible les condensacions intersticials, l'aïllament del tancament hauria d'estar col·locat el més a prop possible de l'exterior, evitant així fins i tot, d'aquesta manera, els possibles ponts tèrmics. Quan per altres raons constructives es fa necessari col·locar l'aillament dins la càmara d'aire del tancament, és aconsellable en aquest casos que es col·loqui adosat a la paret interior juntament amb una barrera de vapor a la part calenta. A la paret exterior es deixaran previstos, en els llocs adequats, uns petits orificis de diàmetre no inferior a 10 mm amb una lleugera inclinació cap l'exterior per permetre la correcta ventilació de la càmara d'aire. En el cas dels tancaments verticals, el grau de ventilació de la càmara d'aire es caracteritza per la relació total d'orificis de ventilació S, expresada

en cm2, i la longitud del tancament L, expresada en m. S / L > 20 cm2/m A diferentes sol·lucions constructives i a diferents materials de tancament també hem de tindre en compte quina serà la sol·lució més adient per la col.locació del material aïllant. El risc de condensacions intersticials a l'interior dels murs sols presentar-se habitualment en murs multicapa. Això es degut a la elevada pressió de vapor que es dóna en punts del mur, exposats a l'exterior i per tant

La localització d’un material aïllant dins d’una paret de tancament té una gran importància

freds (com és per exemple la cara interior del mur exterior de tancament), quan no s'utilitzen adequadament barreres de vapor o el propi material aïllant no té una resistivitat suficient al pas del vapor d'aigua. Aquesta mena de risc no és tan evident en els murs construïts amb blocs ceràmics tipus termoarcilla, per constar d'una sola capa de material on es produeix un gredient continu de temperatura entre l'interior i l'exterior, i per permetre una adequada difusió del vapor d'aigua a través de la estructura capilar del material. En aquests casos es aconsellable utilitzar revestiments exteriors que no tinguin una elevada resistivitat al pas del vapor d'aigua. Descartant per complet, en aquest tipus de mur, els revestiments impermeables com podrien ser els aplacats amb pedra. En climes freds i fins i tot temperats no es pot garantir l'absència de condensacions superficials interiors, especialment als habitatges, mentres aquests no disposin d'un sistema de calefacció uniforme, i d'una correcta ventilació.

TAG ▼ Desembre 2003

Una paret exterior deteriorada per l’humitat, possiblement a casua d’un aïllament insuficient a les finestres

▼

Els habitatges que no disposin de calefacció, el revestiment interior ha de ser preferiblement d'un material absorbent que no es deteriori amb l'humitat i es recomenable col·locar una pintura ignífuga. La calefacció de què disposen algunes habitacions ha de ser pre-

És aconsellable un revestimenmt impermeable en locals amb una humitat ambient més elevada

feriblement seca, i, en el cas que no sigui així, es recomana evacuar directament a l'exterior els productes de la combustió. Als locals amb una humitat ambient més elevada, cuines, aseos i banys, es aconsellable que el revestiment sigui impermeable i han d'estar provistos d'una extracció d'aire

TAG ▼ Desembre 2003

permanent, extracció que a la cuina es aconsellale que estigui localitzada a la zona de major producció de vapor i dotada de la campana corresponent.

calcular per mitjà d'àbacs sicromètrics l'humitat relativa, en percentatge, de l'aire o el seu contingut d'humitat o pressió de vapor.

DEFINICIONS Temperatura seca - És la temperatura mesurada per un termòmetre en un recinte en el que les parets i l'aire estàn a la mateixa temperatura.

Temperatura de ruixim - També anomenada punt de ruixim, és la temperatura a la qual una mostra d'aire humit arriba a saturar-se i comença la condensació que depèn de la massa de vapor d'aigua continguda a l'aire. En aquest punt, i a unes condicions donades d'humitat i pressió, comença a condensar-se el vapor d'aigua d'un ambient quan descendeix la seva temperatura i per tant la del vapor en el contingut.

Temperatura humida - Es la que s'obté amb un termòmetre en el que el seu "bulbo" està rodejat per una camisa de cotò humit. L'aire ambient provoca una evaporació de l'humitat de la camisa de cotó, i amb aixó un descens de la temperatura, que es funció de la temperatura i de l'humitat de l'aire ambient. La temperatura humida de l'aire s'utilitza fonamentalment per

Contingut d'humitat de l'aire És la relació entre la massa de vapor d'aigua i la massa d'aire sec continguts en una mostra d'aire, es a dir, la massa de vapor d'aigua

Sostre de guix d’una cuina amb taques d’humitat (la zona no dóna a l’exterior de l’edifici)

▼

per unitat de massa d'aire sec. S'expresa en Kg/Kg o g/Kg d'aire sec. Pont tèrmic - És la part d'un tancament amb una resistència tèrmica inferior a la de la resta del tancament i, per tant, amb temperatura també inferior, el que fa augmentar la possibilitat de producció de condensacions en aquesta zona, especialment en la situació d'hivern o èpoques fredes. Barrera de vapor - Part d'un element constructiu a través del qual el vapor d'aigua no pot passar. A la pràctica es defineixen generalment com barrera de vapor aquells materials que tenen una resistencia al vapor superior a 10 MN s/g, és a dir, la seva permanència al vapor és inferior al 0,1 g/MN s. Gredient - Degut a la diferència

de temperatura de l'aire als dos costats dels tancaments, es produeix un moviment o fluxe de calor des de el costat més calent al més fred. La magnitud d'aquest intercanvi depèn directament de la resistència tèrmica que ofereixi aquest tancament. En estat estacionari, aquest fluxe de calor produïrà un gradient de temperatura al tancament que ens permet conèixer la temperatura de qualsevol punt del mateix. Per evitar possibles condensacions: - Aïllament tèrmic i barrera de vapor adeqüats per tal que la temperatura de les superfícies a protegir descendeixin per sota del punt de ruixim. - Evitar els ponts tèrmics, sobre tot els formats amb materials d'un elevat coeficient de

transmisió térmica; estructures de formigó o ferro, carpintería poc aïllada tèrmicament. - Reducció del contingut de vapor d'aigua a l'aire interior amb una ventilació adequada. BIBLIOGRAFIA Patologías. Arq. Pablo E. Azqueta Revistatrama 73. Condensaciones en edificios Manual para el uso de bloque Termoarcilla NBE-CT-79 Sobre condiciones térmicas en los edificios Norma reglamentaria d'edificació sobre aïllament tèrmic NRE.AT-87

LLUÍS ROIG Gabinet Tècnic del Col·legi

TAG ▼ Desembre 2003

ASSESSORIA JURÍDICA

▼ Els contractes d’arrendament dels serveis professionals dels arquitectes tècnics

nteriorment, en els contractes d’arrendament dels serveis professionals, els quals eren visats pel Col·legi, hi figurava de forma clara el preu dels serveis pactats i el Col·legi verificava si els honoraris pactats s’ajustaven a la normativa d’aplicació, és a dir, a les tarifes oficials aprovades pel Reial Decret 314/79, de 19 de febrer. Mitjançant el Reial Decret Llei 5/1996, de 7 de juny, sobre les mesures liberalitzadores en matèria de Sòl i Col·legis Professionals, es van produir unes variacions innovadores, en modificar les previsions establertes en l’antiga Llei de Col·legis professionals relatives als honoraris professional, en el sentit de que, a partir de la promulgació d’aquesta

Des del Reial Decret Llei 5/1996, de 7 de juny, els Col·legis ja no exigeixen fixar l’honorari en els fulls d’encàrrec

modificació legislativa, “el ejercicio de las profesiones colegiadas se realizará bajo el régimen de libre competencia, y estará sujeto, en cuanto a la oferta de servicios y fijación de su remuneración, a la Ley sobre la Defensa de la Competencia y a la Ley sobre Competencia Desleal”. Conseqüentment, a partir d’aquest moment es va liberalitzar la pres-

TAG ▼ Desembre 2003

tació de serveis, de forma que els Col·legis professionals no poden entrar en valoracions de tipus econòmic, a excepció de casos molt puntuals en els quals es pugui observar una clara competència deslleial que afecti als interessos generals de la professió. Com a conseqüència d’aquesta reforma les normes dictades pels Col·legis en matèria de remuneració econòmica de la professió tan sols tenen la condició de normes orientadores sense que ostentin el caràcter de vinculants per cap de les parts. Seguint aquesta postura, a partir de la promulgació d’aquesta normativa, el Col·legi ja no exigeix, com feia abans, la fixació dels honoraris en el full d’encàrrec. Aquest extrem és tan sols voluntari i potestatiu per les parts. L’enumeració d’aquests antecedents és del tot necessària per poder afrontar la problemàtica que avui volem comentar des d’aquesta assessoria. Es tracta d’una qüestió que es produeix molt sovint i que comporta una clara indefensió per part del Arquitecte Tècnic en la majoria dels casos. Així, si en el moment de redactar el full d’encàrrec no fem constar de forma clara l’import dels nostres honoraris degudament pormenoritzats en quan a la direcció tècnica, control de qualitat i tasques de seguretat, ens podem trobar, i sovint ens hi trobem, que quan el client, per les raons que siguin,

finalment opta per no pagar, tindrem moltes dificultats per poder reclamar l’import de la nostra prestació tècnica. Segons els articles 1.261 i 1.544 del Codi civil, en els contractes d’arrendament és necessària l’existència dels següents requisits: consentiment dels contractants, determinació amb claredat de l’objecte del contracte, causa del mateix i, finalment, la fixació d’un preu cert com a contraprestació. Per tant, si en el full d’encàrrec no figura el preu dels nostres serveis, en cas d’incompliment del pagament dels honoraris pactats per part del promotor, tindrem moltes dificultats per poder acudir

Si no es fixen els honoraris, en cas d’impagament pot haver dificultats per poder acudir a la via judicial

a la via judicial per poder exigir el pagament d’allò que no hem determinat amb precisió. Es per això que recomano que en el moment de pactar els serveis professionals fem signar el full d’encàrrec al client i, a més, fem constar de forma pormenoritzada el preu dels nostres honoraris i la forma de pagament, o bé, i de forma alternativa, podem fer signar un document addicional al full d’encàrrec que no caldrà visar, en el qual el client doni el seu con-

sentiment al pressupost dels honoraris que es pactin. Necessàriament aquests documents han d’anar signats pel nostre client. Aquestes recomanacions són necessàries perquè molt sovint ens hem trobat amb casos de diferents col·legiats que no han pogut for-

És recomanable fer signar el full d’encàrrec al client en el moment de pactar els serveis professionals

mular una demanda judicial justament perquè faltava acreditar aquesta circumstància. El més lamentable és que en alguns casos ens hem trobat amb la lamentable experiència de veure com demanden a un col·legiat per uns suposats defectes constructius i no hem pogut reaccionar contraatacant al demandant amb una petició de condemna judicial per no haver pagat els honoraris. Per tot això insisteixo una vegada més en la necessitat de documentar de forma clara la

remuneració dels serveis professionals per poder garantir la possible reclamació judicial dels honoraris pactats en cas d’incompliment.

F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrat-assessor

Visiteu la nostra pàgina web www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA

TAG ▼ Desembre 2003

INFORMÀTICA

▼ L’spam o la publicitat inútil i molesta a la nostra bústia electrònica

stoy cansado de la enorme cantidad de spam que me llega día a día, y parece que cada vez va en aumento. Publicidad totalmente inútil e inservible, mal dirigida, productos que jamás compraría y mucho menos si tengo que dejar los datos de una tarjeta de crédito a un desconocido delincuente de otro país. Parecería que ahora están de moda los spams sobre píldoras y medicamentos de toda clase, pero he recibido otros igualmente extraños, como uno en chino que ofrecía medallas para perros con forma de hueso (al menos eso pude deducir por la foto). ¿De dónde saca esta gente las direcciones de e-mails? La última moda es utilizar programas conocidos como E-mail extractors, que son, traducidos al castellano, "extractores de e-mails" ¿Cómo funcionan? Muy simple; son muy parecidos a un buscador, como Google, pero en lugar de buscar "palabras clave" para indexar páginas, estos programas extraen direcciones de e-mail de las páginas para armar bases de datos propias. Así que si hacemos una página y se nos ocurre ofrecer nuestra dirección de e-mail para que nos contacten, probablemente nos convirtamos en víctimas del spam para siempre. Lo mismo pasará si en algún foro o cualquier otro lugar dejamos nuestro e-mail, por más que sea un simple saludo como "bueno, si quieren escribirme, no tienen más que hacerlo a pepito@hotmail.com".

TAG ▼ Desembre 2003

? m ? m

@ p @ p$ $ Existen algunas formas de evitar esto. En primer lugar, utilizar la dirección con algún comentario, como marcelor(no-alspam)@webabierta.com, no colocar el hipervínclulo mailto: en la dirección, utilizar una imagen para reemplazar a la arroba, utilizar javascript para reemplazar el vínculo mailto, etc. Pero son todas molestias que no nos deberíamos tomar si en verdad existiera una legislación que castigue a esta gente. Muchos países ya la implementan, tímidamente. Por ejemplo, en algunos estados de EE.UU., es un delito realizar este tipo de publicidades, y cada persona puede demandar a los spamers por una suma de U$S 10.000 por cada e-mail recibido. En España también existe una ley de protección de datos muy estricta. Según esta ley, todos los sitios web deben colocar datos de dirección y, si registran datos sobre los usuarios,

deben ofrecer también una forma de ser borrados. Además, si se hace publicidad por e-mail, sólo está permitida hacerla sin permiso cuando el destinatario hubiera realizado una compra con anterioridad (lo cuál manifestaría su interés en los productos de esa empresa) pero, de todas formas, cualquier e-mail publicitario debe ofrecer una forma de ser removidos de la base de datos. Mi consejo final es: cuiden su dirección de e-mail y no la ofrezcan en el primer sitio o servicio que ven, ni siquiera cuando se la piden oralmente para llenar una encuesta, promoción, etc. Sólo dénsela a la gente que ustedes conocen, y para los motivos que les interesa. Font: Webabierta.com

MARCEL RAMÍREZ I VIVES Aula d’Informàtica del Col·legi

TAG â&#x2013;ź Desembre 2003

Eleccions de la nova Junta col·legial En relació a les eleccions per renovar la Junta del Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona, una errada involuntària de transcripció en l’anterior número de la revista TAG va sumar els vots de la candidatura del sr. Milà als vots nuls i als blancs. El resultat final real va ser: llista presidida per Julio Baixauli (151 vots), llista presidida per Joan Milà (138 vots), vots nuls 2 i vots en blanc 8. Així la diferència de vots entre candidatures va ser de tretze vots. Tot i això, ens refermem en la idea que la dada més important va ser la participació: 299 vots, un 72,57% de participació sobre el conjunt del cens. Va guanyar la democràcia.

Servei Integral

d’OCT i Assegurança de Danys Decennal

+ " Estalviï’s el moure molt de paperam Contacti amb nosaltres: Indycce OCT - Tarragona

Musaat - COAATT

Tel. 977 24 99 98 Fax: 977 24 90 79 Oficines: C. Joan Miró 4, local D 43005 Tarragona e-mail: tarragona@indycceoct.com

Tel. 977 21 27 99 Fax: 977 22 41 52 Oficines: C. President Macià 6, PB 43005 Tarragona e-mail: assegurances@apatgn.com

TAG ▼ Desembre 2003

Som especialistes en decoració industrial. Condicionem tot tipus de locals comercials i oficines. Realitzem estudis d’espais d’hostaleria i oci. Instal·lacions en general.

C. Ample 44 - 43202 Reus 977 32 11 11 - 977 33 33 66

C. País Basc 4 - 43006 Tarragona 977 79 56 78

TAG ▼ Desembre 2003

ACTIVITAT COL·LEGIAL

▼

El Col·legi edita un programa informàtic i global de seguretat Recentment ha sortit al carrer ESSPLA-2003, el nou gestor integrat de seguretat. Una iniciativa del Gabinet Tècnic del nostre Col·legi en col·laboració amb l’empresa NetAService, i que tindrà una distribució nacional Es tracta d’una eina per planificar i gestionar la seguretat i que permet treballar des d‘una posició global fins incidir en cada màquina i lloc de treball. Per adquirir-lo o més informació, els interessats en aquest programa podeu contactar amb el Col·legi (Av. Francesc Macià 6, 1r, 43005 Tarragona). El preu és 200 euros més IVA.

Gestor Integrat de Seguretat

OBJECTIUS I ACCIONS Contribuir a la millora de la qualitat dels ESSO, EBSSO i PSSO amb documents elaborats per experts en PRL. Evitar la realització d’ESSO, EBSSO i PSSO amb documents que sempre són idèntics mitjançant la implantació d’una biblioteca de treballs predeterminats. Reduir el temps dedicat a aquests treballs oferint un nivell BÀSIC d’usuari amb treballs predeterminats. Elevar el grau d’aprofundiment oferint una eina totalment oberta i personalitzable amb un nivell AVANÇAT d’ús. Contribuir a unificar els criteris de treball dels tècnics, coordinadors, contractistes i sotscontractistes.

TAG ▼ Desembre 2003

Estudis bàsics de seguretat Estudis de seguretat Plans de seguretat Avaluació de riscos

SORTIM

▼

El Montsant i les Muntanyes de Prades (I)

Una vista de Cornudella de Montsant, amb la serralada del mateix nom al fons

▼

Des de Reus podem fer una ruta que ens portarà a les Muntanyes de Prades. Els mapes indiquen altres camins per arribar-hi. Nosaltres proposem aquell que ens porta per les Borges del Camp, on trobarem l’ermita modernista de la Mare de Déu de la Riera. L’edifici fou destruït durant la guerra civil, i tornat a aixecar segons el plànol original de 1904 de l’arquitecte reusenc Francesc d’A. Berenguer. Tot seguint la carretera cap a Alforja ens surt al pas la visió del seu campanar, del segle XVIII, tot un símbol de benvinguda a un poble que encara conserva el flaire dels seus carrers medievals. Al

cim del Coll d’Alforja hi ha un desviament que arriba fins a Arbolí, un petit poble de la serralada, un indret de pau i recolliment. Nosaltres continuem el camí fins a Cornudella de Montsant. Abans d’arribar-hi, a una cruïlla de camins que una de les entrades al Priorat històric, hi és la Venda d’en Pubill, una antiga posta de correus on encara s’ofereixen menjars al viatger. La carretera que ens duu cap a Cornudella està escoltada a l’esquerra per les impressionants estreps de la serralada del Montsant. Cornudella té oficina de turisme i és una bona base de partida per endinsar-se en el

màgic paisatge de la muntanya santa. Una d’aquestes entrades pot ser l’ermita renaixentista de Sant Joan del Codolar, que ens recorda la gran tradició eremítica d’aquestes terres. L’indret, al vessant de la muntanya, té una tranquil·la serenitat, un brollador d’aigües fresques i un lloc per berenar. L’església parroquial de Cornudella és també renaixentista. Va ser dissenyada per l’arquitecte Pere Blai, autor de la façana del Palau de la Generalitat, a Barcelona. Cornudella té dos nuclis de població que val la pena visitar. En primer lloc, imprescindible, el poblet de Siurana, una joia enquis-

TAG ▼ Desembre 2003

▼

tada com una diadema sobre una abrupta elevació que domina la vall i el pantà del riu del mateix nom. El poble és una bella conjunció de l’arquitectura tradicional dels pobles de muntanya, i conserva encara vestigis de la seva època medieval: un castell del segle IX que va ser l’últim reducte de la presència musulmana a Catalunya i l’església romànica de Santa Maria, del segle XIII. Un poble de llegendes, com ara la que expliquen del precipici del Salt de la Reina Mora, per on diuen que es va llançar la filla del rei moro, la bella Abdelazia, amb cavall inclòs. La prova d’aquest fet seria la marca que va deixar a la roca el casc del cavall. L’indret és molt visitat pels amants de l’escalada esportiva; a les parets dels roquers, joves arribats de tota Europa pratiquen aquest esport. Les seves muntanyes tenen aquest prestigi i un refugi. Més amunt, camí de Prades, trobem Albarca. El poble és d’origen musulmà i està deshabitat, o habitat esporàdicament per alguns amants de la tranquil·litat que han reabilitat alguna vella casa. La seva ubicació elevada el conver-

Siurana, dalt del pantà

teix en un esplèndid mirador natural. Té una església romànica, de Sant Vicenç, i des d’aquí es pot fer una bella excursió fins pujar a una altra ermita, la de la Mare de Déu de Montsant, al peu de la Roca Corbatera, el punt més alt del Montsant, amb una alçada de 1.001 m. Al peu d’Albarca es troba el desviament cap a Ulldemolins. Es tracta d’un poble situat en la vall del riu Monsant, entre les serres

Portada de l’ermita de Santa Maria a Siurana

▼

TAG ▼ Desembre 2003

de la Llena al sud i del Montsant al nord. El seu nom s’associa als nombrosos molins que fins a finals del segle XIX van mantenir la seva activitat farinera. A Ulldemolins hi ha paratges naturals que són una autèntica meravella: la Serra Major, el Clot del Cirerer, el Toll de l’Ou, el Racó del Teix -un arbre centenari-, noms que evoquen racons de la muntanya que són d’ús comú per part dels excursionistes. Per al viatger que ve de més lluny, es fa accessible la visita a les ermites de Santa Magdalena (segle XIV), Sant Antoni (segle XV) i la més amagada, Sant Bartomeu (segle XIV). Arribar a aquesta darrera, mitjançant el camí que voreja el riu Montsant, és tot un descobriment de la bellesa rural, és entrar en la música del silenci, a través d’una vall de roques de perfils somiadors, impressionants amb la seva magnitud granítica. A mitjans del mes de març, Ulldemolins celebra una reconeguda festa gastronòmica, dedicada a la truita amb suc, un plat tradicional elaborat amb espinaques i, com el seu nom indica, amb molt de suc. Potser una bona raó més per acostar-se a aquest poble.