Tag 41

Serveis del Col·legi OFICINA Tel. 977 212 799 Av. President Macià, 6, 1r. 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com De dilluns a dijous: de 8 a 14 i de 15:30 a 17:30 h Divendres: de 8 a 14 h Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño.

Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández Comptabilitat: Àngels Recuero Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs.

Tècnics: Josep Anguera i Ramon Rebollo.

Carme Vallverdú, Eva Larraz i Carme Amat De dilluns a dijous: de 8 a 17 h Divendres: de 8 a 14 h Oficina del Vendrell: Òscar Franch.

C/ Narcís Monturiol, 2 - 4. (cantonada av. del Puig) Tel. 977 155 643 Dilluns i dijous: de 16 a 19 h (només col·legiats residents) Oficina de Reus: Emma Pons.

Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 331 072 Dimarts i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents)

OCT: Vocal: Jesús Moreno Martos.

Ana Almansa Tel. 977 249 998 Assegurances: Vocal: Josep M. Buqueras Cesca Toledano Tel. 977 250 871

Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

2

TAG març 2006

GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓ Vocal: Jordi Adam Andreu.

Lluís Roig, Ramon Rebollo (Gabinet Tècnic) Marisa Rujano (Dinamització) e-mail: gabtec@apatgn.com Consultes: L’horari d’oficina Borsa de treball: L’horari d’oficina Servei d’inspecció: Josep Anguera AULA INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma.

Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com Consultes i serveis: L’horari d’oficina REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos.

Josep Maria Sanet Nou Silva Equips (Agustí Gutiérrez) Tel. 977 248 883 ASSESSORAMENT JURÍDIC Escudé Advocats (Tarragona) Tel.: 977 249 832 Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204

SERVEIS EXTERNS

EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Av. Francesc Macià 6, 1r 43005 Tarragona Tel. 977 212 799 Fax 977 224 152 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com

SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos.

Alexandra Fortuny Horari: de 9 a 13:30 h

LABORATORI D’ASSAIGS Polígon Industrial Constantí, Av. Europa cantonada C. Bèlgica illa 14.

43120 Constantí Tel. 977 524 537 Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete.

Director tècnic: Ernest Valls

Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez

Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 Fax 977 248 892 e-mail: nse@telefonica.net Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321 Fax 977 248 892 e-mail: inventat@tinet.org

COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Jordi Adam Andreu

Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

Editorial Editorial Punt d’inflexió

FAÇANA DEL LABORATORI D’ASSAIGS, AL POLÍGON CONSTANTÍ Foto NOU SILVA EQUIPS

ESPAI AL TEMPS La fundació de Tarragona en la historiografia La baronia de la Montoliva Pàgs. 4-10 URBANISME Ferrocarril, barrera o oportunitat?

Pàg. 11 INFORMÀTICA PDF’s sense Adobe Pàg. 11 GABINET TÈCNIC El comportament al foc i els projectes d’activitat Enrajolats i paviments ceràmics La construcció romana (X) Pàgs. 13-23 MEDI AMBIENT La il·luminació ornamenal dels carrers Pàg. 24 PATRIMONI Cups per a la verema Pàg. 26 DIFUSIÓ La nueva viga Óptyma de Precat Visita del Gremi de Construcció del Baix Camp Pàg. 28 ASSESSORIA JURÍDICA Normes de precaució Pàgs. 29

L’

oferta de pisos ja supera la demanda a la demarcació de Tarragona. Els tipus d’interès ja no són tan avantatjosos. Alguns analistes indiquen que són signes “d’estabilització”. Altres “d’alentiment”. Cap no gosa a dir “de crisi”, però realment vivim en un punt d’inflexió. Com a qualsevol ordre de la vida, aquest fenomen sòcioeconòmic pot tenir unes conseqüències positives: el mercat es normalitza, els preus no pugen iracionalment i els consumidors -tots som consumidorstenim una millor oferta. Mentrestant, els professionals ens preparem per a una major exigència en seguretat en els materials i procés d’obra i en qualitat pel que fa al producte final. El Col·legi s’esforça per formar i informar als seus col·legiats i per extensió a altres tècnics i institucions. Aquesta revista i els temes que toca constitueixen un exemple. Mireu també la revista circular mensual “Enllaç”. No oblideu, és el futur, la pàgina web.

Atenció als cursos. El nou Codi Tècnic de l’Edificació està aquí. Visiteu físicament la nostra seu, ara més àmplia i amb més servei, amb un horari molt adequat a les necessitats i amb una major mobilitat amb el pàrquing. Ens creiem aquell principi de “pensa global, actua local”.

Així ho fem. Ens preparem no només per gestio nar el present sinó també per anticipar el futur.

VIDA SOCIAL II Concurs de dibuix de Tarragona Unida Pàg. 30 FORMACIÓ Jornades sobre el CTE i altres Pàg. 32 DINAMITZACIÓ Els reis mags Noves publicacions Viatge a La Mancha Pàgs. 33-34 TAG març 2006

3

Espai al temps Espai al temps

La fundació de Tarragona en la historiografia renaixentista

E

n el segle XV l’humanisme introduí a Europa dues noves forces culturals: un coneixement més rigorós de les lletres i del pensament clàssic, i un nou ideal de pàtria que estimulà la invenció de fabulosos orígens nacionals i de segones pàtries (lloc de naixença), basats en el principi que l’antiguitat i heroisme dels fundadors els ennoblia i prestigiava. Al mateix temps, en el món cristià de la Mediterrània s’entronitzaven monarquies absolutes legitimades per l’Església, en les quals l’aristocràcia que mantenia els poders polític i eclesiàstic propagava un nacionalisme cristià que unificava monarquia i religió, formulat en el lema “Pro Deo, Pro Regi, Pro Patria” (Deu, Rei i Pàtria).

El sistema comptava amb el servei dels historiadors per utilitzar la Història com a instrument de propaganda política, i per això n’explicaven els primers capítols amb la intenció de justificar herois fundadors de monarquies, generalment extrets de la Bíblia, de la mitologia clàssica o simplement imaginaris, amb el fi de demostrar que d’ells descendien els monarques a qui servien.

L’humanisme introduí un coneixement més rigorós de les lletres i un nou ideal de pàtria

Fou en aquest ambient que a les acaballes de segle, s’incorporà a la historiografia hispànica la ciutat de Tarragona entre les que es consideraven fundades per Túbal, fill de Jàfet, nét de Noè, i primer home que segons una antiga tradició trepitjà terra hispànica l’any 143 després del Diluvi Universal. L’inventor d’aquest fet tan fantàstic com memorable que atorgava a Tarragona el privilegi

4

TAG març 2006

de ser una de les ciutats més antigues i per consegüent més nobles de la Península Ibèrica, fou l’humanista i consumat falsificador italià, Joan Annio, frare dominicà natural de la ciutat de Viterbo (1432-1502), dit el Viterbense.1 A més, amb un raonament etimològic Annio establí que el topònim Tarragona deriva de l’arameu Tharacoam que significa congregació o ajuntament de pastors, sobrenom que donava a Túbal la gent de la seva nissaga que l’acompanyava, en la majoria pastors, perquè era expert en bestiar i disposava de molts ramats.2 En conclusió: els fundadors de Tarragona, és a dir, els primers tarragonins, foren pastors de parla aramea de la nissaga de Túbal.

En aquell temps ningú dubtava que l’expedició de Túbal, procedent d'Armènia, arribà a Ibèria a través d’Europa guiada pel curs del Sol o per una estrella fins el Pirineu. No obstant, a mitjans del segle XVI ja eren molts els partidaris d’un viatge per via marítima, cosa factible, deien, des que Déu concedí a Noé la facultat de construir vaixells; però hi havia discrepàncies sobre l’itinerari, de manera que mentre diversos cronistes de parla castellana eren partidaris d’un periple per la costa africana amb arribada a terra andalusa, els cronistes catalans sense excepció ho trobaven impossible per la gran durada del viatge, els perills que haurien de salvar els navegants en un mar de freqüents i terribles huracans, i la temeritat que suposava voltar pel Cap de Bona Esperança, sepultura d’homes i vaixells. Per això mantenien que Túbal vingué a Espanya creuant la Mediterrània, camí més curt i més segur, i desembarcà al cap de Creus, primer promontori que descobreixen els mariners venint de Llevant. Una vegada a Catalunya, la primera ciutat que fundà fou Tarragona, i la segona, en opinió del tortosí Francesc Martorell (1586-1640), Tortosa.3 Amb tot, el Túbal fundador de Tarragona tenia competidors, i si és veritat que ningú el podia guanyar en antiguitat, també ho és que més d’un l’igualava o el superava en prestigi i fama, com per exemple Hèrcules, l’heroi de la mitologia gre-

collatina de fama universal, o el seu homònim Hèrcules libi, fill del rei egipci Osiris, preferit pels cronistes renaixentistes. Un altre competidor de gran prestigi era el faraó libi-egipci de la XXV dinastia Taharka, personatge real (689-664 aC), que amb el nom de Taraca/Tarraco/Tarracon/ Tearcon, se li atribuí una fantàstica invasió de la Península al cap d’un exèrcit de negres, i la fundació de la ciutat de Tarragona, succés que es demostrava per l’analogia dels noms.4 La nòmina dels pressumptes fundadors no s’acavava aquí, però la resta són més aviat de segona categoria i en podem trobar una llista quasi completa acompanyada de les fonts bibliogràfiques en Pons d’Icart.5 Per això i per la manca d’espai, ens la saltem. No obstant, per ser curiosíssima, glosem la pintoresca versió de la fundació de Tarragona que Jeroni Pujades (1569-1635)6 incorporà a la historiografia catalana, recollida de La verdadera hystoria del rey Don Rodrigo, en la qual se trata la causa principal de la pérdida de España y de la conquista que de ella hizo Miramamolin Almanzor, Rey que fue de África y de las Arabias. Compuesta por el sabio Alcayde Abu-I-Cacim Tarif Abentarique, de nación árabe, y natural de la Arabia Petrea. Nuevamente traducida de la lengua arábiga por Miguel de Luna vecino de Granada e interprete del rey don Phelipe nuestro señor. (Granada, 1592). El tal Miguel de Luna era un hàbil falsificador especialitzat en històries orientals amb les quals, segons diu Caro Baroja7, volia demostrar l’assentament de gent oriental de parla caldea a l’Espanya primitiva. En aquesta història, que és apòcrifa, el pretés savi àrab traduït per Luna manté que el fill de Jàfet que s’establí a Espanya i hi regnà s’anomenava Sem Tofall i no Túbal, personatge expert en astronomia, matemàtiques i filosofia que, al morir, repartí el regne entre els tres fills que tenia, de nom Tarrahó, Sem Tofail i Íber, de tal manera que deixà a Tarrahó el territori de la futura província Tarraconense romana, i fundà la ciutat de Tarragona perquè en fos la capital.

Els cronistes i historiadors que consideraven verídics els ficticis i llegendaris fundadors de Tarragona, hagueren de dictaminar el sentit que calia donar al Tarraco Scipionum opus, de Plini el Vell (~24 - ~79) l’única referència en un document escrit que atribuïa la fundació de l’antiga Tàrraco a éssers de carn i ossos, i havia merescut l’aprovació de savis de tanta vàlua com Isidor de Sevilla (~560-~636)8. El dictamen fou que calia interpretar la frase en el sentit que els Escipions dotaren un petit poblat que ja existia dels principis socioeconòmics necessaris per poder prosperar i convertir-se en colònia i capital de província romana. Per tant, Plini volia dir que els germans Escipió no fundaren la ciutat, sinó que engrandi-

Pàgina del foli CLXXIV del Libro de las grandezas y cosas memorables de España de Pedro de Medina (1548). Cap. CLXIV. “De la ciudad de Tarragona, de su principio y nombre y cosas memorables que en ella an sido”.

ren l’assentament on desembarcaren, anomenat Tàrraco.

Cal dir que la història fabulosa sempre tingué crítics, inclosa la del mateix Viterbense, a pesar d’haver estat un autèntic best seller i ser un pilar fonamental de la història primitiva hispànica gairebé fins el segle XIX. Precisament, en plena època renaixentista, un dels que denunciaren les fantasies i falsificacions del Viterbense amb més contundència fou el conegut humanista i arquebis-

TAG març 2006

5

Cap. IV de De Hispanis: Llibre XII, de Commentaria Antiquitatum de Joan Annio de Viterbo (Primera edició Roma 1498), on apareix per primera vegada la fundació de Tarragonaper Túbal, fill de Jàfet, l’any 143 després del Diluvi Universal.

6

TAG març 2006

be de Tarragona Antoni Agustí (1517-1587).

Arribà a inculpar-lo de falsejar una làpida, enterrar-la en una vinya prop de Viterbo, i simular haver-la descobert amb el propòsit de demostrar públicament que la inscripció honrava la ciutat, perquè provava que havia estat fundada per Isis i Osiris dos mil anys abans que Roma.9 En el Segle de les Llums, els renovadors de la Història que integraven el moviment anomenat “criticisme històric”, desencadenaren una ofensiva formal contra les fàbules i falsificacions. Una mostra del to pujat que utilitzaven en la crítica la trobem a la Historia crítica de España y de la cultura española de Joan Francesc de Masdeu (17441817), en un capítol que titula “Historia de España corrompida”, en el qual, en un to sarcàstic que no té pèrdua, deixa el Viterbense i altres fabulistes de volta i mitja. Són demolidors els comentaris que dedica a “Túbal fundador de Tarragona donde tuvo su Corte”, o com l’anomena en un altre lloc, “primer Soberano y Legislador [d’Espanya], el qual fixó su corte rústica en Tarragona el año 143 despues del Diluvio”.10

fue fundada, segun todos los Historiadores, por Tubal, y aumentada por su hijo Tarrahó, y fortificada por Hércules Lívico, y ennoblecida por Escipión”.11 Com a colofó direm que en la incorporació de Tarragona en el grup de ciutats més antigues de la Península hi contribuí la formació renaixentista dels historiadors i erudits en general, que els permeté valorar amb tota la seva magnitud la importància política i urbana de l’antiga Tàrraco, i comprendre millor les grandioses restes arquitectòniques que encara podien contemplar. Als seus ulls, aquella antiga grandesa ennoblia Tarragona, i la feia mereixedora de lloances com les que li dedicà l’historiador i polític francès Pere de Marca (1594-1662): “És tan gran la importància de Tarragona, tan la seva noblesa i la seva fama, que totes les paraules són insuficients per a parlar-ne”12; i els propis tarragonins colpits per la monumentalitat de tanta ruïna, deixaren constància de la pena que sentien per la pèrdua de l’antic esplendor de la seva ciutat, en la patètica i nostàlgica exclamació, “Tarraco quanta fuit ipsa ruina docent!”

Però no tothom era renovador, i a mitjans del segle XVIII els que es mantenien fidels a la tradicional història fabulosa encara escrivien coses com aquestes: “La antigua Ciudad de Tarragona

JOSEP MARIA RECASENS I COMES Historiador

NOTES 1. Aquesta referència es troba en el llibre XII titulat “De Hispanis” de l’obra Commentaria Antiquitatum, editada a Roma l’any 1498 que consta de XVII llibres. El Llibre XII és una història primitiva d'Espanya que té per font principal fragments de la Chaldaica, un resum de la història de Caldea escrita en grec al segle IV aC, per l'historiador i geògraf babiloni Berossus, complementada amb cites d'autors clàssics (Estrabó, Diodor de Sicília, Plini, Flavi Josep) i de l'historiador cristià Eusebi. Escrita en forma d’annals és una narració fantàstica que detalla cronologia, nom i gestes d’uns suposats 26 reis d’Espanya que regnaren des de l’any 143 fins el 2.131 després del Diluvi, i acaba amb Gàrgoris, darrer monarca independent abans de la invasió cartaginesa.

2. El text d’Annio, origen d’aquesta llegenda diu literalment: “Huius cemodi studium Aramei Tharacoam vocant: id est pastorum congregationem ut tam Hieronymus q. Talmudistae exponunt. Hinc Tubali Tharaconem, munus indidit cognomentum: a quo non dubium est Tharaconam dictam: sicut coloniis suis sagis” (De Hispanis, cap. IV) 3. MARTORELL I DE LUNA, FRANCESC: Historia de la Antigua Ibera (1627). Edició facsímil. Tortosa 1997. Pàg. 43.

4. La versió més completa d’aquesta invasió i de la fundació de Tarragona es troba a D’OCAMPO, FLORIAN: Corónica General de España.

Vol.I,caps. XIII, XIV, XV. Edició consultada,1791. Relacionar dos mots diferents però que presenten una semblança de forma per cercar-ne l’origen era el procediment normal usat pels etimòlegs de l’època (etimologia popular). Vegi’s l’exemple que segueix extret de Pons d’Icart: “Y antigament solían las ciutats pendre los noms o dels edificadors, o dels rius com Abelo/Babilònia, Nino/Nínive, Romulo/Roma, Constantino/ Conatantinópolis, Asdrúbal Barcino/Barcelona”.(DURAN, EULÀLIA: Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les Grandeses de Tarragona”, cap. 4, p. 137 5. Llibre de les Grandeses de Tarragona, cap. 4, p.133-138.

6. Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609), llibre I, cap. 10 7. CARO BAROJA, JULIO: Las falsificaciones de la Historia ( Barcelona,1992), p. 125 8. Etimologies, llibre XVI, 1 9. Dialogo de las medallas. Diàleg 418.

10. MASDEU I DE MONTERO, JUAN FRANCISCO: Historia Crítica de España y de la cultura española (Madrid, 1784-1805). Vol I, Llibre I, “España Fabulosa, pàg. 39 11. LOZANO PARREÑO Y NAVARRO,ANDRÉS: Compendio histórico Chronológico geográfico en que se explica el número de Dignidades, Canonicatos,

Raciones, medias-Raciones, y Beneficios de todas las Iglesias Metropolitanas, y Catedrales de España (Madrid, 1756) 12. Marca Hispànica . Versió catalana de Joaquim Icart (Barcelona 1965), Cap. X, I. pàg. 163.

TAG març 2006

7

Espai al temps Espai al temps

La baronia de la Montoliva Al Sr. Josep M. de Magrinyà i Roig

L

a Montoliva és una masia del municipi de Vilallonga del Camp que s’alça a l’extrem oest del terme. Limita amb el camí ral que va de Reus a Valls que la separa del terme de la Selva del Camp, i amb la riera de la Selva. Els seus edificis i terres es troben quasi a mig camí dels nuclis urbans de Vilallonga del Camp i de la Selva del Camp.

Al primer vicenni del set-cents es deia que el terme de la Montoliva tenia “de llargària mig quart de ampla lo ters de un quart y de rodaria 2/3 de

La Montoliva és una masia del municipi de Vilallonga del Camp, camí de la Selva

quart: afronta a llevant y migdia ab Vilallonga, a ponent ab la Selva mediant lo Camí Real, y a tramontana ab la Font de Astor mediant un torrent: té una casa y 5 personas”.1 Seguint amb les definicions setcentistes de la Montoliva tenim la que ens dóna la descripció del corregiment de Tarragona i que diu que la “Montoliva es cuadra, las jurisdicciones son de Pablo Magriñá [recordarem que fou senyor de la Montoliva de 1700 a 1728] de Tarragona (sic), y del Arzobispo de Tarragona, tiene 1 casa con 5 habitantes, su situación es llana; linda por levante y mediodía con Vilallonga, a poniente con la Selva, y a tramontana con la Font de Estor”2.

8

TAG març 2006

Des de la conquesta i colonització cristiana del segle XII fins als anys trenta del segle XIX ha estat una baronia jurisdiccional els senyors de la qual han estat els Montoliu, els Maimó i els Magrinyà.

Origen del nom Inicialment la Montoliva fou coneguda com la Torre, però els primers anys del segle XV passà a ser anomenada la Montoliva pel fet d’haver esdevingut propietat de Joana de Jorba, vídua de Galceran de Montoliu, coneguda arreu com la senyora Montoliva i d’aquí s’esdevingué que passés a ser anomenada la Torre de na Montoliva i, com escriví Mn. Pié, “d’alloveres ensà s’anomenat sempre la Montoliva aquella Baronia”.3

El concepte baronia/baró Com és ben sabut, baronia és la demarcació feudal posseïda per una persona que hi exerceix funcions jurisdiccionals i que a Catalunya rep el tractament de baró, la qual cosa no implica pas tenir el títol de baró, com és el cas de la Montoliva, on els senyors eren anomenats barons pel sol fet de ser reconeguda com a baronia. Dins la baronia la jurisdicció del baró era general i s’estenia a tots els ordres sense altres límits que aquells que estaven determinats per la normativa general. Així, en la donació que Àngela Maimó, baronessa de la Montoliva, féu de l’usdefruit de la baronia al seu marit l’any 1680 s’especifica que el baró de la Montoliva té el civil ple i que pot “capturar delinqüents y fer justícia segons dret que tenen los que tenen baronies en alguns llochs y terres”.4 Com a senyors jurisdiccionals que eren, els barons de la Montoliva tenien la capacitat de nomenar batlles, assessors de la cúria baronial i notaris de la baronia. A més eren tractats com a militars, així Marià Magrinyà fou convocat a la reunió del Braç Militar el maig de 1690,5 i a Josep Magrinyà i Girona i a Marià Magrinyà i Magrinyà se’ls reconegué el dret a usar i portar espasa per part del capità general i la Reial Audiència el setembre de 1735, el juny de 1750, l’octubre de 1758 i el setembre de 1775.6

Escut d’armes de Josep Magrinyà i Girona, baró de la Montoliva. Hom pot veure les armes dels quatre llinatges del titular: Magrinyà, Girona, Maimó i Fontcuberta.

Els barons de la Montoliva Dins el territori de la baronia hi havia una masia que, almenys des del primer terç del segle XIV, tenia a cens la família Maimó i que era coneguda com d’en Maimó. Aquesta masia, en temps de Joana de Jorba, pertanyia per herència a Pere Maimó.7 Joana de Jorba traspassà vers l’any 1422, en què atorgà les darreres voluntats, i com que morí

sense fills els seus béns foren heretats pels seus parents els fills de Guerau de Guimerà. La Torre de na Montoliva, en concret, passà a ser propietat de Joan-Manuel de Guimerà, primer, i de Pau de Guimerà, després. A la mort de Pau la baronia fou heretada per una filla seva que estava maridada amb Joan d’Icard, de Tarragona.

Els Icard conservaren la baronia almenys fins al 1662, en què l’esposa de Joan d’Icard consta encara com a senyora de la Montoliva, però pos-

TAG març 2006

9

teriorment a aquest any la traspassaren als Maimó i Joan Maimó, ben segur fill de Pere, se’n pogué titular senyor.8 La Montoliva restà en mans dels Maimó, que l’any 1510 reberen un privilegi de ciutadà honrat en la persona de Francesc Maimó, fins a l’any 1679 en què morí Miquel Maimó. La seva filla, Àngela, la darrera dels Maimó contragué matrimoni amb Marià Magrinyà, pagès de la Pobla de Mafumet però originari de Constantí, a qui, el 9 d’abril de 1680, la seva esposa féu cessió de l’usdefruit de la baronia.

El primer senyor Magrinyà pròpiament dit fou Pau Magrinyà i Maimó, fill de Marià Magrinyà i Àngels Maimó, que senyorejà la baronia des de l’any 1700, en què traspassà la seva mare, fins a l’any 1728, en què morí. Succeí el fill Josep Magrinyà i Girona que regí la Montoliva setantatres anys per tal com el seu traspàs no s’esdevingué fins al 1801; aquest senyor aconseguí l’any 1795 el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona.

El tercer i darrer de la Montoliva (recordem que els senyorius desaparegueren el 1837) fou Marià Magrinyà i Magrinyà. Val a dir, però, que la desaparició de la jurisdicció senyorial no comportà pas per als Magrinyà la pèrdua de la propietat de la Montoliva; així, a la mort de Marià, esdevinguda el 1840, la hisenda passà a mans del seu fill Josep M. Magrinyà i Alegret (1798-1870)

a qui succeí el fill Marià Magrinyà i López (18281894) que sabé conservar-la per al seu fill Josep M. Magrinyà i Pascó (1880-1940) que fou succeït pel fill Marià Magrinyà i Morell (19101975). Actualment el propietari de la Montoliva és Josep M. de Magrinyà i Roig.

Batlles, assessors de la cúria baronial i notaris de la Montoliva Acabarem la consideració entorn de la Montoliva i els seus barons aportant el nom dels batlles, assessors de la cúria baronial i notaris de la baronia que coneixem i que foren nomenats pels senyors. Pel que fa als batlles direm que regiren la vara Gabriel Torrent (1597), Joan Rabassa (1690), Josep Magrinyà i Girona (1749);9 Gabriel Voltes (1753), Joan Bosquets (1764, 1777, 1779), Joan Ribalt (1780), Josep Bellver (1788), Josep Salvat (1788), Ignasi Cogul (1803 i 1806) i Joan Navès (1805). D’assessor de la cúria de la Montoliva només coneixem el Dr. Francesc Martí que fou designat l’any 1789, i de notari de la baronia tan sols coneixem Felicià Girona, notari de Reus, que ocupà el càrrec l’any 1789.

NOTES 1.

Iglésies, Josep, Estadístiques de població de Catalunya el primer

vicenni del segle XVII, vol. I. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, 1974, p. 287.

2.

Rovira i Soriano, Jordi; Andreu Dasca i Roigé, Descripció del

Corregiment de Tarragona. Segons un manuscrit del segle XVIII de la Biblioteca Nacional de Madrid. Tarragona: Virgili, editor, 1995, p. 48.

3.

Pié, Joan, Anals inèdits de la vila de la Selva del Camp de

Tarragona. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1984, p. 662s.

4.

Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Parròquia de Sant Martí de Vilallonga, reg. 44, f. 65v.

5.

Arxiu Magrinyà de la Montoliva. Llibre de notes, doc. 274.

6.

Ibid., docs. 384, 399, 426 i 461.

7.

Pié, Anals., p. 663.

8.

Ibid., p. 665.

9

Tot i ser el baró titular va ser designat batlle per la seva mare Cecília Girona que era la usufructuària de la baronia.

10

TAG març 2006

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV

Urbanisme Urbanisme

Ferrocarril, barrera o oportunitat?

E

ls desplaçaments són un dels factors que més incideixen en l’economia. Abans, produíem al costat d’on consumíem: dit d’altra forma, vivíem on treballàvem. Avui, no. La mobilitat ha adquirit, per tant, una importància molt superior a la d’èpoques anteriors i és un factor a tenir en compte en la planificació del creixement futur dels nostres pobles i ciutats. Ja no es pot fer urbanisme sense tenir en compte la mobilitat.

No descobrim res de nou si afirmem que el vehicle particular ha tocat sostre com a sistema de transport sostenible.

No hi ha altres solucions que no passin pel transport públic, i en particular per mitjans de gran capacitat, rapidesa i sostenibilitat ambiental i energètica, com seria el cas del ferrocarril.

Una de les tasques que ens pertoquen als urbanistes és donar solucions als problemes que aquest sistema de transport produeix a les ciutats i pobles, on es constitueix sovint en una barrera. Tant per a la connectivitat de les trames urbanes, com per a l’accés als serveis i, en definitiva, per a l’actitvitat econòmica i la relació social. A molts pobles, el tren és una frontera psicològica entre els que viuen a un costat i a un altre, quan no una font de greu perill.

La línia ferroviària entre Tarragona i Barcelona n’és un bon exemple, encara que potser seria més correcte dir-ne “mal exemple”. En el tram que creua les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès i el Garraf, la via passa per les poblacions d’Altafulla, Torredembarra, Creixell, Roda de Berà, el Vendrell, Calafell, Segur de Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges, creant problemàtiques de tot tipus.

El traçat pel bell mig dels nuclis urbans prové de finals del segle XIX. Els que el van dissenyar buscaven el terreny pla i aquest només es trobava a la vora del mar. Aquella costa estava pràcticament deshabitada perquè era un continu d’aiguamolls, amb alguns petits nuclis de pescadors, de residència no permanent. Avui, en canvi, la vida es fa a la costa: de fet, el gruix de la població i l’activitat es troba concentrada en una estreta franja de no més de cinc quilòmetres.

De solucions a la problemàtica del pas del ferrocarril pels nuclis urbans només n’hi ha dos o tres: traslladar la línia, tancar-la amb l’adequada permeabilització o soterrar-la.

Cada opció és positiva segons l’aspecte del problema que es cregui prioritari i, sobretot, en relació a qui es fa càrrec del cost. Però, personalment, considero que traslladar la via terra endins és una alternativa poc satisfactòria a llarg termini. Si els municipis no posen seny urbanístic i controlen el creixement en direcció al nou traçat, el problema es pot reproduir al cap de pocs anys.

Ens queda per analitzar el que crec que és l’autèntica disjuntiva: apostar pel soterrament o pel tancament de les vies.

Sovint es descarta de bon principi el soterrament en atenció a consideracions d’ordre econòmic. Però els números s’han de fer tenint en compte tots els factors. El soterrament és una opció certament cara, però el tancament, si es fa amb les condicions imprescindibles, no és barat, precisament.

La mobilitat ha adquirit una importància superior pel que fa a l’economia i les relacions socials El tancament a una zona urbana no pot ser el que es faria a un galliner. Ha de ser un tancat de qualitat i, per fer-ho bé i complir totes les normatives en dansa, ha d’incloure barreres acústiques. Cal construir un seguit de passos soterrats o elevats. A banda, els freqüents problemes d’inundacions dels passos soterrats, el manteniment dels vallats comporta uns costos elevats. Una part important de les dificultats d’aquesta solució és que ni Renfe ni l’Administració central volen assumir els costos de construcció al 100% (com a màxim, accepten pagar-ne el 50%) i es desentenen per complet de les despeses de manteniment.

El soterrament significa una inversió inicial alta, incrementada pel fet que el traçat a soterrar no pot ser per municipis aïllats, sinó que ha de tenir una continuïtat el més llarga possible. Altra cosa seria un disbarat conceptual i tècnic.

En realitat, l’esperpent de què la via circulés soterrada i en superfície “pujant” i “baixant” arbitràriament segons el terme municipal, no l’arribaríem a veure, per ser inviable.

Pocs trams locals de via tenen, a la zona que proposem, la suficient longitud perquè, descomptats els pendents respectius, resti alguna cosa soterrada que pagui la pena.

TAG març 2006

11

Però el projecte que plantejo no és cap somni. És perfectament realitzable, perquè la diferència de preu entre el soterrament i el tancament pot assumir-se mitjançant una gestió urbanística intel·ligent.

En primer lloc, un dels costos més importants de qualsevol obra és la compra del terreny i, en aquest cas, el sòl ja hi és: el propi traçat amb les seves servituds.

En segon lloc, les estacions podrien estar en els mateixos llocs, però soterrades. En els seus actuals emplaçaments es podrien desenvolupar illes d’aprofitament urbanístic amb usos residencial, hoteler, comercial, esportiu, cultural, lleure i de serveis. Fins i tot es podria crear alguna nova estació, ara inexistent, com una a Creixell. L’explotació d’aquest aprofitament seria possible amb figures de gestió com drets de vol, concessions...

El valor principal d’aquesta idea no és tant sols que el soterrament es financiï per sí mateix en grant part. És que el canvi seria espectacular, ja que una barrera es convertiria en una franja lliure en superfície. Les ciutats i pobles guanyarien un sistema general i local de valor incalculable. Fora dels nuclis urbans, un paisatge totalment nou, net i endreçat, amb els abundants i rics espais naturals del recorregut, recuperats... Tot plegat seria, a més, un input econòmic i

turístic de primer ordre per a tota la Costa Daurada.

Nogensmenys, aquest plantejament donaria la possibilitat de configurar un nou servei ferroviari. Un tren de rodalies de qualitat que enllacés les dues àrees metropolitanes de Catalunya, la de Barcelona i la de Tarragona. Un tren, també, que aportaria a les comarques del Baix Penedès i del Garraf, situades al bellmig, una alternativa de sinergies en el món del treball, i que compensaria els seus dèficits estructurals. La comarca del Baix Penedès assumiria autènticament el paper de comarca ròtula entre Barcelona i Tarragona.

Sóc dels que pensa que les infraestructures han de ser capdavanteres en la planificació territorial. I crec que les infraestructures que considerem com a “xarxa bàsica” han de ser una locomotora, no el vagó de cua. Crec també que la idea aportada aquí hauria de ser estudiada en profunditat en el futur Pla d’Infraestructures de Catalunya. No és un projecte fantasiós. És una alternativa viable tècnica (a fi de comptes, hem abordat amb èxit obres molt més difícils) i econòmicament, com crec que s’ha demostrat aquí.

JORDI SÁNCHEZ SOLSONA Arquitecte Tècnic Màster en Gestió Urbanística UPC

Informàtica Informàtica

Crear i llegir PDF sense Adobe El format PDF, desenvolupat per Adobe, s’ha convertit en el format estàndard per la transferència de documents per la xarxa. Però, al contrari del que molta gent pensa, és un format obert, i existeixen diverses aplicacions tant per llegir, com per crear aquests arxius, més enllà del conegut Adobe Acrobat. L’opció més interessant, i la més desconeguda per la majoria, és la segona. Com CREAR un arxiu PDF partint d’un document de Word, o de la meva presentació en PowerPoint, o d’un dibuix d’Autocad, o qualsevol altre programa?

Doncs, existeixen un conjunt d’opcions, però us recomanem les següents: CutePDF Writer

o

Aquestes aplicacions, un cop instal·lades, creen una nova impressora en el nostre sistema. Aquesta impressora enlloc d’imprimir en paper, el que fa es CREAR un arxiu PDF. Per tant, solament haurem d’obrir, per exemple un document de Word, donar a IMPRIMIR i escollir la impressora creada per aquests programes, i aleshores ens demanarà una ruta on guardar el nou arxiu en PDF. Un cop creat, podem llegir amb Adobe Acrobat Reader.

Amb aquestes opcions disponibles, és molt fàcil CREAR PDFs, i molt més recomanable que utilitzar arxius .doc del Word, que poden variar molt d’un ordinador cap un altre.

Per tant, Microsoft Word (i OpenOffice) per editar i processar documents; PDF per distribuir-los.

PDF Creator

Adreces on descarregar les aplicacions

12

Aplicació

Link

Cute PDF

http://www.cutepdf.com/download/CuteWriter.exe

PDF Creator

http://ovh.dl.sourceforge.net/sourceforge/pdfcreator/PDFCreator-0_8_0_GNUGhostscript.exe

Adobe Reader

http://www.adobe.es/products/acrobat/readstep2.html

TAG març 2006

JAUME CABRÉ Informàtica COATT

Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic

El comportament al foc i els projectes d’activitats Aquest article pretén ser una reflexió sobre les eines de què disposa el tècnic per justificar el comportament al foc dels elements constructius i dels materials en els projectes d’activitats.

L

a implantació i funcionament de qualsevol activitat, industrial o no, requereix, des del punt de vista administratiu, d’una sol·licitud de llicència que a Catalunya, d’acord amb la Llei 3/1998, de la intervenció integral de l’administració ambiental (LIIAA), queden sotmeses a règim: • d’autorització ambiental • de llicència ambiental • de comunicació segons la potencialitat de la seva incidència sobre el medi ambient, la seguretat i la salut de les persones quant a les emissions contaminants.

ria de protecció i seguretat contra incendis, és: • RD. 2177/1196, de 4 d’octubre, pel qual s’aprova la Norma Bàsica de l’Edificació: “NBE-CPI/96: Condicions de protecció contra incendis en els edificis”.

• RD. 2267/2004, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials (RSCIEI).

• RD. 2816/1982, de 27 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament general de policia d’espectacles públics i activitats recreatives (RGPEPAR).

• D. 241/1994, de 26 de juliol, sobre condicionants urbanístics i de protecció contra incendis en els edificis, complementaris de la NBE-CPI/91.

• RD 1942/1993, de 5 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament d’instal·lacions de protecció contra incendis (RIPCI).

Documentació La sol·licitud, en qualsevol cas, ha d’anar acompanyada d’un projecte amb els continguts indicats al Reglament de desplegament de la LIIAA (D.136/1999, articles 58 a 66, amb caràcter general, i art. 53, pel que fa a prevenció d’incendis).

El Decret 143/2003, va modificar el D.136/1999, abans esmentat, pel que fa als annexos, que inclouen la relació d’activitats classificades, segons el règim d’intervenció, estableix a: • l’Annex IV.A, la relació d’activitats sotmeses a informe preceptiu de prevenció d’incendis.

• l’Annex IV.B, la documentació de seguretat que ha d’acompanyar la sol·licitud d’autorització o de llicència ambiental en matèria de prevenció d’incendis, diferenciant pel que fa a la informació específica contra incendis, les activitats de la NBE-CPI, les activitats recreatives, d’espectacles i d’oci i les activitats d’indústria i magatzem.

La normativa bàsica que s’ha de complir, en matè-

En aquest sentit l’NBE-CPI/96 indica: “El cumplimiento de esta norma básica debe quedar reflejado en el proyecto general del edificio o establecimiento, así como en la documentación necesaria para la obtención de las autorizacio-

La Llei 3/1998, de la intervenció integral de l’administració ambiental, regula l’activitat nes preceptivas, de tal forma que sean fácilmente identificables los elementos que no pueden modificarse sin afectar a las exigencias de seguridad contra incendios” (art. 3.1).

D’igual forma, el RSCIEI indica: “Los establecimientos industriales..., requerirán la presentación de un proyecto, que podrá estar

TAG març 2006

13

integrado en el proyecto general exigido por la legislación vigente para la obtención de los permisos y licencias, o ser específico; en todo caso, deberá contener la documentación necesaria que justifique el cumplimiento de este reglamento”. (art. 4.1), especificant, al següent article, que per a la posada en funcionament caldrà aportar certificat d’adequació al projecte i de compliment de la normativa, amb els continguts indicats.

Amb aquestes pautes, bastant definides, és habitual que el projecte que arriba a l’Administració, per al seu informe, aporti un Annex específic de justificació de les condicions de protecció/seguretat contra incendis, on, fent un seguiment de les prescripcions reglamentàries que li són d’aplicació, es vagi justificant el seu compliment.

Això, en principi, no comporta una dificultat excessiva pel que fa als aspectes de: • Valoració del risc i configuració.

• Compartimentació en sectors d’incendi.

• Ocupació i condicions d’evacuació.

• Instal·lacions de protecció contra incendis... paràmetres que el tècnic controla a nivell de projecte i que ha de tenir en compte i calcular per definir les condicions de seguretat contra incendis, però que poden influir en el disseny de la indústria/activitat, fent necessàries adequacions o modificacions no previstes inicialment.

vegades són activitats que es volen implantar en establiments ja construïts (edificis, naus industrials,...), raó per la qual la capacitat de projectar/dissenyar es veu limitada, condicionada.

En tots dos casos, el tècnic, amb més o menys capacitat de disseny, ha de definir o documentar1 les característiques dels elements constructius i dels materials i, en base a aquestes característiques més les millores que puguin requerir, assignar uns valors de comportament al foc (EF, RF i classe de reacció al foc) d’aquests elements, per algun dels procediments reglamentats, valors que comparats amb els requeriments normatius permetin constatar el seu compliment.

Comportament al foc. Justificació La normativa esmentada, també coincideix en definir aquest aspecte i entre els procediments de justificació del comportament al foc dels elements constructius i dels materials estableix els següents: a) Contrast amb valors fitxats a l’Apèndix 1 de la NBE-CPI/96. b) Marca de conformitat a normes UNE, Segell o Certificat de conformitat amb les especificacions tècniques de la norma. c) Aplicació d’un mètode de càlcul teòric-experimetal reconegut.

Contrast amb valors fitxats No passa el mateix amb les condicions de comportament al foc dels elements constructius i dels materials, doncs no sempre es tracta d’una activitat de nova implantació, el projecte de la qual s’elabora conjunta o paral·lelament al de construcció. Moltes

14

TAG març 2006

Aplicable a solucions constructives tradicionals, especialment a parets de fàbrica de maó o de bloc. Per a elements de formigó cal adreçar-se a l’EHE2.

L’NBE-CPI/96 recull al seu Apèndix 1 tres taules amb valors de resistència al foc per als següents elements constructius: 1. Murs de formigó sense revestir.

2. Parets i envans de fàbrica de maó ceràmic o silico-calcari.

3. Murs i envans de fàbrica de bloc de formigó.

Només recull aquests tres tipus d’elements constructius. L’anterior NBE-CPI/91, derogada pel RD 2177/1996 que va aprovar l’NBE-CPI/96, recollia al seu Apèndix 1 un nombre més extens de taules amb valors d’EF i RF d’elements constructius (fins a 16), que han estat suprimides per la incertesa i la manca de rigor que presentaven en tot o en part alguna d’elles.

Aquest mètode, essent el d’aplicació més senzilla, requereix un mínim de dades. Expressions del tipus: • “Es tracta d’una estructura de formigó armat amb una RF-120 o superior” • “...els elements estructurals tindran una estabilitat EF-90” no constitueixen cap justificació ni aporten dades que permetin contrastar res.

A tall d’exemple per donar com a vàlid el contrast de l’RF d’un mur de fàbrica de maó cal que indiquem si és de maó calat o massís, i el gruix i el tipus de revestiment, si en té, al menys de la cara exposada al foc. Així podem dir: “Mur de fàbrica de maó de 15 cm. de gruix enguixat per la cara exposada al foc, segons la Taula 2 de la NBE-CPI/96, li correspon una RF-180.”. Com podem observar el mateix mur però arrebossat per la cara exposada al foc, només tindria una RF-90, segons la mateixa taula, la qual cosa l’inhabilitaria com a mur tallafoc (paret mitgera) en cas d’activitats regulades per la CPI/96.

Per a estructures de formigó armat, es pot fer servir el mètode recollit al Annex 7 de l’EHE, el qual requereix com a dades: • tipus d’element (pilar, biga, llosa,...)

• dimensions de la secció de l’element • diàmetre i revestiment de l’armadura principal (passiva i/o activa), respecte de la cara/es exposada/es al foc • determinació del revestiment mecànic equivalent, mitjançant una formula que aporta el propi Annex amb aquests valors i en funció de la relació b/am (dimensió mínima de la secció/revestiment mec. equivalent) les diferents taules ens aporten el valor d’RF corresponent3.

Marca, segell o certificat de conformitat a normes4

Aquest procediment té un gran inconvenient, que en el moment de publicació de la norma encara no existien aquests distintius, essent actualment una excepció el nombre de productes acreditats per aquest procediment.

Per això, l’NBE-CPI/96, admet que mentre no existeixin aquests distintius es puguin admetre els assaigs realitzats segons les normes UNE, que s’especifiquen a l’Apèndix 3.

Es poden trobar, amb certa facilitat, productes i sistemes de protecció passiva: portes, comportes, particions, segellats, pintures,... que disposin de certificat d’assaig conforme a normes UNE, mitjançant el qual el producte o sistema assajat assoleix una estabilitat al foc EF o resistència al foc RF determinada.

Pel que fa als materials, específicament els de revestiment, es realitzen nombrosos assaigs per determinar la reacció al foc. Cal recordar que els materials tèxtils s’han de sotmetre a un procés d’envelliment previ abans de sotmetre’ls a l’assaig normalitzat i que els tractaments, de millora de la reacció al foc, tenen data de caducitat.

Aplicable a elements constructius i a materials.

TAG març 2006

15

En tots dos casos, per acreditar el compliment de les condicions que la normativa imposa a un element caldrà, com a mínim, aportar els dos documents següents: a) Certificat del tècnic autor del projecte i/o director de l’obra, conforme el material/producte col·locat a l’obra o el tractament aplicat sobre l’element és l’indicat al projecte i que coincideix amb el descrit al certificat d’assaig núm. ___ del laboratori ____ que s’acompanya. b) Certificat del laboratori d’assaig5, que ha de fer referència a la norma d’assaig vigent per la qual s’ha efectuat, la descripció i característiques dels materials i sistema d’aplicació i col·locació, la data de realització, el període de vigència i la classificació obtinguda.

Totes les estructures són susceptibles de millorar la seva EF o RF mitjançant l’aplicació de revestiments, aplacats i/o pintures. En aquest cas, per exemple en una estructura d’acer, una actitud conservadora –del costat de la seguretat- és assignar a l’estructura l’EF/RF que aporta el sistema aplicat (que haurà de reunir els requisits indicats anteriorment quan al certificat d’assaig) i menysprear la poca o nul·la estabilitat de l’estructura com a tal i aportar els certificats esmentats.

Mètode de càlcul teòric-experimental reconegut Aplicable per a la determinació de l’estabilitat al foc d’estructures.

• Estructures de formigó.

ENV 1992-1-2: 1995. Eurocòdi 2: Disseny d’estructures de formigó. Part 1-2: Resistència al foc.

• Estructures d’acer.

ENV 1993-1-2: 1995. Eurocodi 3: Disseny d’estructures d’acer. Part 1-2: Resistència al foc.

• Estructures mixtes.

ENV 1994-1-2: 1994. Eurocodi 4: Disseny d’estructures mixtes. Part 1-2: Resistència al foc.

• Estructures de fusta.

ENV 1995-1-2: 1994. Eurocodi 5: Disseny d’estructures de fusta. Part 1-2: Resistència al foc.

• Estructures de fàbrica.

Eurocodi 6: Disseny d’estructures de fàbrica.

Part 1-2: Resistència al foc. documents del Comitè Europeu de Normalització que es poden obtenir a AENOR (Associació Espanyola de Normalització i Certificació).

NOTES 1 El projecte d’execució de l’edifici o de la nau industrial és la referència bàsica, en aquest cas, per extreure la informació: tipologia estructural, seccions, armat, materials emprats,... La seva absència comportarà la necessitat d’efectuar una mínima inspecció “in situ” per disposar d’aquestes dades, per alguna de les quals caldrà realitzar cales i utilitzar eines de diagnosi.

2 EHE. Instrucció de formigó estructural (RD 2661/1998) 3 Recordem que la NBE-CPI/91, per determinar l’EF d’un pilar mitjançant la Taula 1 de l’Apèndix 1 requeria les següent dades: dimensió de la secció, nombre de cares exposades al foc i revestiment de les armadures.

4 Les marques de conformitat, certificats de conformitat i assaigs de tipus caldrà que siguin emeses per un organisme de control que compleixi les exigències del R.D. 2200/1995, de 28 de desembre.

5 Reconeguts pel Ministeri de Foment (actualment Vivenda) i degudament acreditats.

16

TAG març 2006

FÉLIX GONZÁLEZ REDONDO Arquitecte Tècnic Sotsinspector del Cos de Bombers

Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic

Execució d’enrajolats i paviments ceràmics Criteris per a la tria de la rajola ceràmica El vast ventall de característiques i propietats dels productes ceràmics actuals fa que l’elecció del tipus de rajola ceràmica sigui una circumstància molt important a l’hora d’aconseguir uns resultats adient d’ús i durabilitat.

El material ceràmic s’ha de triar en funció del tipus d’ús del paviment o enrajolat, de l’ambient al qual serà exposat i del mètode de col·locació. Una vegada concretats aquests punts, triarem un o altre, exigint-li unes determinades característiques mecàniques, dimensionals i d’ús. Els criteris estètics o d’altre tipus han de supeditar-se a aquests primers.

Característiques dimensionals • Tipus 1. Per col·locar en paviment amb junta.

• Tipus 2. Per col·locar en paviment sense junta.

• Tipus 3. Per col·locar en paraments verticals sense junta.

Les característiques dimensionals del material ceràmic tipus 1, són les menys exigents, i les del tipus 3, les més exigents.

Segons taula 1.1.1

CARACTERÍSTIQUES DIMENSIONALS

CARACTERÍSTIQUES Desviacions màximes admissibles segons ISO 10545-2

1 PAVIMENT AMB JUNTA

2 PAVIMENT SENSE JUNTA

3 PARAMENT SENSE JUNTA

L < 200 mm

L ≥200 mm

L < 200 mm

L ≥200 mm

L < 200 mm

L ≥200 mm

- a la dimensió de fabricació

±3 mm

±1,5 % (<4,5 mm)

1,0 mm

±0,6% (<1,8 mm)

±1,0 mm

±0,5% (<1,5 mm)

- a la mitjana de las rajoles de mostra GRUIX

±1,5 mm

±1% (<3,0 mm)

±0,5 mm

±0,5% (<1,0 mm)

±0,5 mm

±0,3% (<0,75 mm)

LONGITUD I AMPLADA (L) * De la mida mitjana de cada rajola respecte

* Del gruix mig de cada rajola respecte al grossor de fabricació

±5%

RECTITUD DE COSTATS * De la rectitud

±1,5 mm

±1% (<3,0 mm)

±0,5 mm

±0,5% (<1,0 mm)

±0,3% (<0,75 mm)

±0,5 mm

ORTOGONALITAT ±2,5 mm

±1,5% (<4,5 mm)

±1,0 mm

±0,6% (<2 mm)

±1,0 mm

±0,5% (< 1,5 mm)

* Curvatura central en relació amb la diagonal

±2,5 mm

±1,5% (<4,5 mm)

+1,5/-0,75 mm

±0,5% (+2/-1 mm)

+1,5/-0,75 mm

+0,5/-0,3% (+2/-1 mm)

* Curvatura lateral

±2,5 mm

±1,5% (<4,5 mm)

+1,0/-0,5 mm

±0,5% (+1,5/-1 mm)

+1,0/-0,5 mm

+0,5/-0.3% (+1,5/-1 mm)

* Guerxesa en relació amb la diagonal

±2,5 mm

±1,5% (<4,5 mm)

±1,0/-0,5 mm

±0,5% (+1,5/-1 mm)

+1,0/-0,5 mm

±0,5% (+1,5/-1 mm)

* De l’ortogonalitat

PLANITUD DE SUPERFÍCIE

Taula 1.1.1

TAG març 2006

17

Característiques mecàniques • • • • • •

Tipus 1. En paraments.

Tipus 2. Trànsit de persones amb incidència lleu.

Tipus 3. Trànsit de persones amb incidència moderada.

Tipus 4. Trànsit de persones amb incidència mitjana.

Tipus 5. Trànsit de persones amb incidència intensa.

Tipus 6. Trànsit de persones amb incidència molt intensa.

• Tipus 7. Trànsit de tràfic rodat.

Les característiques mecàniques fan referència a la càrrega de ruptura i al tipus d’abrasió a la qual serà sotmès el paviment. Així doncs, com veieu, és molt important triar el tipus de material ceràmic adient a l’ús per al qual es preveu.

Des del punt de vista de les característiques mecàniques, la incidència del trànsit al qual hagi d’estar sotmès el material ceràmic, serà una condició indispensable per tal de triar el més idoni, com es pot comprovar al quadre 1.1.2. A major intensitat de trànsit, també són majors els requeriments mecànics exigits al material. Altrament, si bé un tipus 7 ofereix un màxim rendiment, no l’hauríem d’utilitzar quan preveiem unes exigències tipus 1, hem de tenir en compte criteris estètics, econòmics i d’altre tipus que ens obliguen a destriar d’una manera acurada la rajola que necessitem.

La taula 1.1.2 recull els diferents tipus amb les exigències i prestacions d’una manera acurada.

CARACTERÍSTIQUES MECÀNIQUES

Càrrega de trencament a la flexió

TIPUS

ÚS

Segons ISO 10545-4

RAJOLA ESMALTADA

RAJOLES NO ESMALTADES

Resistència a la abrasió

Duresa Mohs

Resistència a la abrasió

Segons ISO 10545-7

Segons ex UNE 67-101

Segons ISO 10545-6

Canvi visible i resistència a taques (1).

Eta-pa 1

PARAMENT

2

PAVIMENT TRÀNSIT PEATONAL LLEU

3

PAVIMENT TRÀNSIT PEATONAL MODERAT

4

PAVIMENT TRÀNSIT PEATONAL MIG

5

PAVIMENT TRÀNSIT PEATONAL INTENS

6

PAVIMENT TRÀNSIT PEATONAL MOLT INTENS

7

PAVIMENT TRÀFIC VEHICLES

Taula 1.1.2

18

TAG març 2006

Pèrdua mitjana de lluentor a 60° en etapa de 600 revolucions (2)

Volum de matèria eliminada

> 450 N

< 2.356 mm3

≥ 600 revolucions < 1.419 mm3

Mínim 4

> 900 N

≥ 1.500 revolucions

< 649 mm3

≥ 2.100 revolucions

< 393 mm3

< 15 Mínim 6 ≥ 6.000 revolucions > 2.000 N

< 175 mm3

CARACTERÍSTIQUES D’ÚS

TIPUS

Altres característiques segons l’ús • • • • • • •

Tipus Tipus Tipus Tipus Tipus Tipus Tipus

H. Ús higiènic.

E. Ús exterior.

EH. Ús exterior higiènic.

A. Ús antilliscant.

AH. Ús antilliscant higiènic.

AE. Ús antilliscant exterior.

AEH. Ús antilliscant exterior higiènic.

Resistent a àcids Resistent a les Coeficient de fricció i bases gebrades dinàmica en mullat

ÚS

Sense lletra H

Higiènic

*

E

Exterior

EH

Exterior i higiènic

*

A

Antilliscant

AH

Antilliscant Higiènic

AE

Antilliscant Exterior

AEH

Antilliscant Exterior Higiènic

*

* *

*

*

*

*

*

*

*

Taula 1.1.3

* Característiques requerides per a aquest tipus de rajola Grau de lliscament dels sòls

Taula 1.1 Classificació de sòls Resistència al lliscament

La pròxima entrada en vigor del CTE, introduirà el concepte de grau de lliscament dels paviments. Serà a partir de llavors quan al projecte haurem de definir en funció de l’ús al qual es destini aquest, un tipus determinat de material ceràmic en relació al seu grau de lliscament.

A fi de limitar el risc de relliscar, els sòls dels edificis i zones d’ús hospitalari, docent, comercial i pública concurrència tindran una classe adequada conforme a la taula 1.2, on s’indica les classes que, com a mínim, han de tenir els sòls, en funció del tipus de zona. La dita classe es mantindrà durant la vida útil del paviment independentment dels productes de neteja i conservació o de qualsevol altra mesura aportada per pal·liar les glaçades.

Els sòls es classifiquen, en funció del seu valor de resistència al lliscament (SRV), d’acord amb allò que s’ha establert a la taula 1.1:

RD Classes de sòls

RD =20

Classe 0

20< RD =35

Classe 1

35< RD =45

Classe 2

RD > 45

Classe 3

El valor de resistència al lliscament RD es determina mitjançant l’assaig del pèndol descrit en l'Annex A de la norma UNE-ENV 12633:2003 emprant l’escala C en provetes sense desgast accelerat.

En paviments amb relleu, s’haurà de cuidar que la mostra seleccionada s’assagi en el sentit més desfavorable.

Taula 1.2 Classe de grau de lliscament exigible als sòls

Zona Zones interiors eixutes superfícies amb pendent menor que el 6% superfícies amb pendent igual o major que el 6% i escales Zones interiors humides, tals com banys, cuines, piscines cobertes, etc.1 superfícies amb pendent menor que el 6% superfícies amb pendent igual o major que el 6% i escales Zones interiors on, a més d’aigua, pugui haver-hi agents que redueixin la resistència al lliscament (greixos, lubricants, etc.) tals com cuines industrials, escorxadors, garatges, zones d’ús industrial, etc.

Zones exteriors. Piscines 2

Classe del sòl Classe 1 Classe 2 Classe 2 Classe 3

Classe 3 Classe 3

(1) S’inclouen els sòls de l’entorn de les entrades als edificis des de l’espai exterior, excepte quan es tracti d’accessos directes a habitatges o a zones d’ús restringit, així com les terrasses cobertes.

(2) En zones previstes per a usuaris descalços i en els fons dels vasos, a les zones en què la profunditat no excedeixi d'1,50 m.

TAG març 2006

19

Quadre resum on es combinen les diferents característiques dimensionals, mecàniques i d’us de la rajola, i l’espai a l’habitatge Paviment

Parament

Sense junta

Amb junta

Sense junta

Amb junta

2-3-AEH

1-3-AEH

1-1-EH

1-1-E

2-3

1-3

3-1

1-1

2-2

1-2

3-1

1-1

2-3-

1-3-

3-1

1-1

2-7-H

1-7-H

3-1

1-1

1.1.2.2.1 Cuina, mini cuina en l’àrea d’estar, safareig

2-3-H

1-3-H

3-1

1-1

1.1.2.2.2 Banys

2-2-H

1-2-H

3-1

1-1

1.1.1

LOCALS EXTERIORS

1.1.1.1

Porxos, galeria, terrassa, zona d’accés o de circulació d’aire lliure

1.1.2

LOCALS INTERIORS

1.1.2.1

Recintes eixuts

Entrada, i altres recintes amb obertura directa a l’exterior (jardí, terrassa, traster) Habitació, estança, dormitori o altre recinte sense accés 1.1.2.1.2 directe a l’exterior 1.1.2.1.1

1.1.2.1.3 Escala individual, passadís i àrees de circulació 1.1.2.1.4 Garatge, zona d’aparcament cobert 1.1.2.2

Recintes humits

*característiques dimensionals - característiques mecàniques - característiques d’ús.

Criteris i condicions d’execució d’enrajolats i paviments

guix o paraments revestits amb rajoles.

La evolució dels materials, tant pel que fa als suports com a les rajoles –baixa porositat, gran format de les peces, nous adhesius...-, ha modificat en gran manera les habituals condicions d’execució d’enrajolats i paviments.

La col·locació en capa fina és la més estesa actualment i requereix o es recomana emprar sobre una capa prèvia de regularització, generalment un arrebossat mestrejat. Utilitza com aglomerant morters cola i adhesius, els qual donen una major adherència. Es poden fer servir amb qualsevol rajola i sobre qualsevol suport, sense les limitacions d’una col·locació en capa gruixuda. L’ús d’adhesius facilita la col·locació, permet una major deformació del suport, garanteix una major adherència i no requereix realitzar dosificacions a peu d’obra.

Per tal de garantir d’una banda una bona adherència i de l’altra la durabilitat de l’enrajolat o del paviment, l’execució apropiada hi conciliarà el tipus de suport, el ciment o adhesiu i la tècnica de col·locació.

Hi ha dues tècniques de col·locació de rajoles en funció del tipus d’aglomerant que utilitzem, en capa gruixuda o tradicional i en capa fina.

Tècniques de col·locació La col·locació en capa gruixuda es fa directament sobre el suport, normalment fàbrica de maó, de bloc, formigó, i utilitzant com aglomerant un morter de ciment o mixt de ciment i calç amb un gruix que pot oscil·lar entre els 2 i 3 cm. Els avantatges d’aquest tipus de tècnica són diversos, la reducció de costos, la correcció de possibles defectes de planor en el suport i l’aplicació directa sobre el mateix. El principal desavantatge és la poca adherència.

La col·locació en capa gruixuda no és recomanable quan les dimensions de la rajola són superiors a 20x20 cm o quan la superfície del suport no és prou regular, i és del tot desaconsellable sobre superfícies de guix, prefabricat de

20

TAG març 2006

Quan la peça és de grans dimensions o volem millorar l’adherència, es recomana realitzar un encolat doble, és a dir: aplicar l’adhesiu mitjançant una llana dentada tant al suport com a la rajola.

L’elecció d’una tècnica o una altra és molt important i està lligada íntimament amb el tipus de material lligant que utilitzem, el tipus de suport i el tipus de material ceràmic.

El material lligant Per determinar el material lligant hem de considerar, en funció de l’ús i l’ambient, l’adherència, l’estabilitat dimensional del suport i la resistència al contacte permanent amb l’aigua, que l’hi demanarem. A banda del morter de ciment tradicional, hi trobem tres tipus d’adhesius: els adhesius cementosos (C), grup format pels diferents morters cola amb una dosificació variable de resina; els adhesius de disper-

Tècnica de col·locació

Material

Adherència

Deformabilitat

Resistència al contacte de l’aigua

Capa gruixuda

MC Morter de ciment

Baixa

Poca

Mitja

A1 Morter cola

Mitja

Poca

Bona

A2 Morter cola especial guix

Mitja

Poca

Mitja

C1 Morter cola alta adherència

Mitra- Alta

Poca

Molt bona

C2 Morter cola amb Additiu polimèric

Alta

Alta

Bona

D Pasta adhesiva

Alta

Alta

Poca

R Resines de reacció

Molt bona

Mitja

Molt bona

Capa fina

sió o pastes adhesives (D); i els adhesius de resines de reacció (R), constituïts per resines, un enduridor i sorra de sílice.

Cadascun d’aquest grups comprèn a més a més diferents tipus amb característiques i actituds físiques aptes per a diferents usos. En qualsevol cas, per assegurar una bona durabilitat, hem de seguir en tot moment les instruccions d’ús i utilització que el fabricant ens dóna sobre l’adhesiu, és a dir: si es tracta d’un material per a interior o exterior, per a paviments o enrajolat de paret, etc.

La tria d’un o altre és funció del material ceràmic, del suport i l’ús. Per exemple, una superfície poc porosa requereix una adherència de tipus químic i no mecànica, fet que ens dur a la tria d’un adhesiu, un morter cola, i no pas un morter de ciment, i a la col·locació en capa fina.

En qualsevol cas, per col·locar qualsevol material ceràmic pel mètode de capa fina, per tria el tipus d’adhesiu, cal conèixer les característiques d’absorció d’aigua de la rajola –porositat–, i en funció d’aquesta, establirem quin adhesiu utilitzarem per tal d’aconseguir les millors condicions d’adherència.

Tipus de suport.

Hem de considerar dos tipus de suport: els tradicionals i el de tipus especial. El primer grup estaria format pel maó ceràmic –revestit amb morter o no-, el bloc ceràmic, el prefabricat de formigó, la placa de cartó guix o el guix. El grup de nous materials comprèn revestiments ceràmics preexistent, revestiments de pedra o la fusta.

A l’hora de triar el mètode de col·locació hem de tenir en compte l’estabilitat dimensional del suport, la flexibilitat –principalment amb els terres-, la sensibilitat a l’aigua, l’acabament superficial del material i la planeïtat del suport.

N’hi ha d’irreversibles, pròpies del suport, com l’estabilitat dimensional, el grau de deformació o l’afectació per l’aigua; i d’alterables, com l’acabament superficial o la planeitat. Quan la superfície d’un suport no ens garanteix una bona adherència, perquè és poc porós o sense relleu, si és possible, hem de millorar aquestes característiques augmentant la seva rugositat. Quan no sigui possible alterar les condicions superficials, triarem un adhesiu adient a les condicions especials del suport.

La planeïtat del suport és molt important, no hem d’acceptar una desviació superior a 2 mm en 3 m, comprovant amb regle quan el mètode de col·locació és amb capa fina i directament sobre el suport. En aquets cas s’haurà de realitzar un arrebossat mestrejat sobre el suport per tal de garantir la bona adherència.

Molt sovint introduir una capa entre el suport i el material ceràmic és imprescindible. Per prevenir problemes de deformació o dilatacions en paviments és recomanable no col·locar el material ceràmic directament sobre el forjat, sinó introduir una capa de desolidarització mitjançant una xapa de morter de 2 o 3 cm de gruix. Les bases de col·locació de la rajola més freqüents són la sorra en el cas de paviments o la xapa de morter en paviments o parets.

Com a conclusió, podríem dir que els millors resultats els podem obtenir amb una base de morter M-60 o M-80, un adhesiu del tipus A1, C1, quan es tracta de rajoles molt poroses, i del tipus C2 amb resines polimèriques, per a rajoles amb baixa porositat. En rajoles amb un grau mig de porositat, l’adhesiu C1 és tant eficient com el C2. És molt important no col·locar la rajola sobre el suport de morter fins que aquests no hagi, eliminat l’aigua i s`hagin produït les retraccions que es generen durant l’enduriment.

Les juntes.

L’objecte de la junta és, d’una banda funcional, perquè absorbeixi les deformacions del suport sense que es produeixi el despreniment del material ceràmic; i d’altra banda ,estètic, si bé important, auxiliar respecte del primer.

Es considera col·locació amb junta quan la separació entre rajoles és igual o superior a 3 mm, i sense junta quan és inferior. Hem de tenir en compte que no s’hauria de permetre una col·locació amb juntes inferiors a 1.5 mm.

Control d’execució Col·locació en capa gruixuda. És molt important submergir en aigua les rajoles i deixar-les després a l’ombra perquè s’oregin durant unes hores i així evitar que absorbeixin aigua d’amasat del morter. Aquest

TAG març 2006

21

temps dependrà de la porositat del material. S’ha d’eliminar de la superfície del suport qualsevol residu o material adherit durant l’execució de les obres. Per exemple, guix o greixos susceptibles de generar problemes d’adherència.

BIBLIOGRAFIA

Solados y alicatados María Dolores Crespo Cortés

Abans de començar la col·locació hem de comprovar la planeïtat del suport mitjançant un regle de 2 m i es permetrà una desviació màxima de 3 mm. Es realitzarà una capa de regularització amb morter 1:4, la qual s’espolvorejarà amb ciment, adhesiu o barbotina.

[Sant Vicenç del Raspeig, Alicante]: Club Universitario, DL 2003; 168 p.: il., dib.; 24 cm ISBN 84-8454-306-4A la Biblioteca: 09.06.00 CRE

Guía de la baldosa cerámica Instituto Tecnológico de la Cerámica (ITC) D. Gonzalo Silva

Finalment abans d’enrajolar mullarem el suport perquè no absorbeixi aigua d’amasat del morter. El morter de ciment cobrirà tota la superfície de la rajola amb un gruix uniforme.

Universidad Jaume I. Campus del Riu Sec 12006 Castellón

Pliego de condiciones técnicas Adhesivos – Materiales de rejuntado Asociación Nacional de Fabricantes de Morteros

Quan s’hagin de realitzar perforacions en la rajola per salvar instal·lacions, aquestes seran 1 cm majors al tub o instal·lació la qual salven.

Industriales

Estudi de comportament de rajoles ceràmiques a tracció i cisalladura segons tipologies de col·locació Consorci Lleidatà de Control i Àrea d’Investigació de

Col·locació en capa fina.

S’ha d’eliminar de la superfície del suport qualsevol residu o material adherit duran l’execució de les obres. Per exemple guix o greixos susceptibles de generar problemes d’adherència.

l’Institut Tecnològic de Lleida

Esborrany Codi Tècnic de l’Edificació. SIU – Seguretat d’utilització.

NTE-RPA

Abans de començar la col·locació hem de comprovar la planeïtat del suport mitjançant un regle de 2 m i es permetrà una desviació màxima de 3 mm. Quan la desviació sigui superior, el suport es regularitzarà mitjançant un arrebossat mestrejat, recomanable en qualsevol cas.

Quan s’hagi fet l’arrebossat mestrejat, i abans d’executar la col·locació de la rajola, deixarem transcòrrer 48 hores.

L’adhesiu cobrirà tota la superfície de la rajola amb un gruix uniforme.

Quan s’hagin de realitzar perforacions en la rajola per salvar instal·lacions, aquestes seran 1 cm majors al tub o instal·lació la qual salven.

GABINET TÈCNIC

DEL

COATT

Visiteu la nostra pàgina web

www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA

22

TAG març 2006

Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic

La construcció romana (10) FÀBRIQUES DE PEDRA

Aparell pseudoisòdom, Les filades no són totes de la mateixa alçada.

a. OPUS SILICIUM (s. V-IV aC) Igual que els micènics, les poblacions itàliques dels s.V al s.

IV aC protegeixen les seves ciutats amb muralles megalítiques. En aquell temps, però, la colossal arquitectura micènica ja té més de mil anys d’antiguitat. La forma mes acurada del opus silicium és l’aparell poligonal fet amb blocs de cares a tocar i el parament pla. (Palestrina s.IV aC).

Aparell isòdom, Totes les filades són de la mateixa alçada. És d’origen grec i els roman solament l’utilitzen com a element decoratiu (epidermis). Permet una completa adequació als edificis regulars, aportant estabilitat als elements i una satisfacció òptica per a les línies horitzontals i verticals. Els junts es realcen per mitjà d’un fi rebaix de molt poca profunditat.

(Biblioteca d’Adrià, Atenes).

b. LES ESTRUCTURES MIXTES (s. IV-III aC) Són murs de pedra de diferents mesures i qualitats. Les mes importants són:

f. L’OPUS RETICULATUM (s. II aC al s. II dC) Vitruvi en parla així: hi a dos tipus de paredad o maçoneria, el reticulat que es fa servir actualment i l’antic anomenat incert.

L’Opus Africanum (s. IV aC), tècnicament format per cadenes verticals de blocs de carreu, alternant-se pedres verticals i horitzontals, formant l’element portant del mur. Aquestes cadenes van unides a la resta del mur amb pedra de paredar. És una tècnica semblant als entramats de fusta.

Aparell en dàmer (s. III aC), s’alternen blocs de carreu amb funció estructural amb replens de pedra de paredar. Es tracta d’economitzar el material. c. L’OPUS INCERTUM (s. III-II aC) És l’aparell de pedra més simple i senzill. Es la típica fàbrica de pedra de l’època republicana (Temple de Magna Mater en el Palatí. Roma). S’utilitzen pedres de paredar sense forma, a les quals cal però retocar-ne la cara exterior per dotar-les d’una superfície plana.

Aquesta fàbrica s’abandona, per motius estètics, al aconseguir-se una millor col·locació i una tria mes acurada de les pedres, en quant a mesures. Tot això ve donat per un procés l’estandardització dels materials. d. L’OPUS SPICATUM (s. II aC) És un aparell en espiga. Les pedres es juxtaposen unes amb les altres amb una inclinació de 45°, alternant-se en cada filada el sentit de la inclinació. Unes pedres col·locades horitzontalment (verdugades) asseguren la planor de les filades. S’utilitzà molt en murs de contenció per a drenatges de terres. e. OPUS QUADRATUM (s. II aC) Amb el pas del temps, el mètode de treballar la pedra pels romans es millora i modela, sobretot a partir de l’impuls hel·lenístic. Pot ser:

Apareix a partir d’una major industrialització dels materials i alhora una estandarització i normalització dels treballs. I degut al morter dels junts, ofereix un aspecte més uniforme, encara que es treballi amb pedres no sempre iguals, però amb unes dimensions aproximadament semblants.

Conforma unes parets mot decoratives i la col·locació es fa seguint unes línies inclinades a 45°. Alhora permet fabricar murs de gran longitud amb un aspecte exterior regular sense la servitud d’haver de controlar els junts horitzontals i evitar així les alineacions verticals minimitzar-ne els defectes visuals.

Aquesta disposició presenta el problema de resoldre el galze dels angles sortints, degut a la falta de filades horitzontals. La solució està en encadenats en angle de pedra o maó.

Quan les dimensions de les pedres i la col·locació no són massa acurade, s’anomena opus quasi reticulatum. La regressió d’aquest sistema ve donada per la fabricació industrial del maó. g. L’OPUS VITTATUM (s. I al s. IV dC) Podem dir que es un aparell Isòdom o Pseudoisòdom realitzat amb carreuons col·locats amb morter. Consisteix en col·locar pedres de perfil quadrangular de la mateixa alçada en filades horitzontals i amb junts de 2 cm. (Muralles de Nimes) ANTONI BLADÉ Arquitecte tècnic Professor de Construcció

TAG març 2006

23

Medi Ambient Medi Ambient

La il·luminació ornamental dels carrers

V

ivim en la societat del benestar on a tothom li agrada que la zona on visqui estigui ben il·luminada, per tenir una bona mobilitat de nit (per exemple). Ara bé, aquest benestar pot comportar una alteració de l’equilibri del medi. Per tant, Administració i societat han d’ésser conscients de l’efecte negatiu en la persona i en el medi natural de qualsevol excés d’il·luminació.

Per aquest motiu, l’Administració ha considerat

La societat del benestar i l’excés d’il·luminació pot comportar una alteració en el medi ambient precís determinar una normativa referent a l’ordenació ambiental de l’enllumenat. La qual és la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, amb l’objectiu que la il·luminació exterior mantingui al màxim les condicions naturals de les hores nocturnes en benefici de les persones, la fauna i la flora; i el Decret 82/2005, de 3 de maig, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, amb l’objectiu de determinar mesures per disminuir significativament l’impacte ambiental causat per la il·luminació artificial, i també per millorar l’eficiència energètica que constitueix una part fonamental de les polítiques i mesures disposades en el Protocol de Kyoto i el VI Programa d’acció de la Unió Europea.

24

TAG març 2006

Amb aquesta normativa, l’objectiu concret que es pretén aconseguir és el d’harmonitzar l’activitat de les persones i l’equilibri de la fauna i la flora. És a dir, el que es pretén és: • Preservar el paisatge de nit. El cel nocturn és part del paisatge natural, per tant, una pèrdua d’aquest paisatge representa pèrdua del patrimoni cultural.

• Fer compatible la salut i l’equilibri de les persones amb la necessària il·luminació per a l’activitat, mobilitat i seguretat nocturnes.

• Respectar, en el màxim possible, els cicles vitals dels animals nocturns i de determinades plantes, per evitar-ne qualsevol alteració.

• Minimitzar el consum d’energia elèctrica per disminuir l’emissió de diòxid de carboni i d’altres gasos contaminants a l’atmosfera o disminuir residus nuclears. Disminuir el consum de recursos naturals no renovables.

• Minimitzar la despesa econòmica del ciutadà per mantenir i fer possible en el futur aquesta societat moderna i del benestar.

Per aconseguir aquest objectiu, el Reglament desenvolupa la Llei determinant una sèrie de criteris a seguir, com són: • Zonifica el territori català segons la protecció del territori segons la contaminació lumínica.

• Estableix característiques de les instal·lacions i els aparells d’il·luminació segons les zones de protecció on s’ubiquen.

• Regula la intensitat lluminosa emesa en les diferents zones.

• Estableix una regulació horària per a la il·luminació, i també regula el flux lluminós.

• Estableix els terminis per a l’adequació de la il·luminació exterior i també preveu fer plans pilot per a l’adaptació de la il·luminació exterior existent.

• Determina les competències de l’administració local i les del Departament de Medi Ambient i Habitatge sobre la prevenció de la contaminació lluminosa.

• N’estableix el règim d’inspecció, de control i sancionador.

Aconseguint així un estalvi anual de: • de 160 gigawatts-hora d’energia elèctrica i de més de 11 milions d’euros

• de 14.000 tones equivalents de petroli • l’emissió a l’atmosfera de 50.000 tones de diòxid de carboni, 1.000 tones de monòxid de carboni i 2.4000 tones de diòxid de nitrogen; en el cas de considerar que tota l’energia estalviada tingués el seu origen en la combustió de recursos fòssils.

Aleshores, de l’argumentat es pot concloure que, tenir un nivell de benestar gràcies a la il·luminació artificial no és incompatible amb la protecció del medi natural nocturn, i per tant, una prevenció de la contaminació lluminosa comportarà tant beneficis ambientals com beneficis socials.

Aquests són objectius a aconseguir per l’ús en la vida quotidiana de la il·luminació dels carrers. Però durant una època concreta de l’any, augmenta la il·luminació dels carrers dels pobles i les ciutats per un fet en concret, és l’època de celebració de les tradicionals festes nadalenques.

Pot semblar que aquesta il·luminació de carrers i façanes, que creen un ambient festiu amb la seva ornamentació, no tingui cap tipus d’impacte en el medi ambient i a les persones. Doncs, tot el contrari, i per aquest motiu la normativa citada anteriorment regula la prevenció de la contaminació lluminosa singularment per aquesta època de l’any.

el període nadalenc els Ajuntaments poden establir: • Períodes especials d’il·luminació ornamental, essent un període màxim entre el penúltim divendres del mes de novembre i el 6 de gener.

• Durant aquest temps autoritzar un màxim de 168 hores de funcionament d’aquest tipus d’il·luminació.

• Les instal·lacions de la il·luminació ornamental han d’incloure sistemes d’eficiència energètica (fer servir làmpades de molt baix consum, com són les làmpades de menys de 5 W, el fil lluminós, les microbombetes, etc).

• Els sistemes utilitzats per a la prevenció de la contaminació lluminosa han d’evitar l’enlluernament a les persones.

• La il·luminació intrusa no ha d’ultrapassar els límits establerts a l’Annex establert del Reglament citat.

Així doncs, es pot concloure, que una il·luminació per petita que sigui pot agreujar l’alteració de l’equilibri del medi.

I, per tant, s’ha de ser conscient que per molt poc que es faci, com s’ha fet referència a l’ornamentació dels carrers en època nadalenca, tot ajuda a preservar el medi ambient i contribueix a un bon desenvolupament de les generacions presents i futures.

MÍRIAM FERRER FERNÁNDEZ

Llicenciada en Dret

És a dir, la Llei i el Reglament citats determinen que durant

Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ

UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies

Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES AEROPORT Reus-Tarragona

VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Constantí

UN ESPAI D’OPORTUNITATS

Patrimoni Patrimoni

Cups El cup és un dipòsit per guardar la verema trepitjada i el most perquè fermentin. Poden tenir la base circular quadrada o rectangular. Normalment són enterrats i tenen les parets encaironades. Disposen de dos departaments. La part més gran del cup es comunica amb la cubella que és per on es treu el most quan es trascola. Dins de la cubella s’hi posa una mena de camisa feta de fusta o, sovint, de canya.

Abans, quan al Penedès no es collia gaire vi, els cups no eren molt grans i acostumaven a ser de fusta. L’any 1598

al castell de la Bisbal hi havia dos cellers que, entre altres contenien ...dos cups de fusta vells, sinch botes de cadireta grosses, tres botes de quatre carreges quiscuna, dos carretells quiscun d’una carrega, quatra botas de una carrega quiscuna, una bota de tres carregas... O sigui, per emmagatzemar el vi al castell tots els recipients eren de fusta, en canvi, al celler de l’oli el cup estava encaironat ...un cup de cayró lo qual se indica haverhi trescents cortans de oli mesura de Barcelona.

Geroni Vidal de Freire, l’any 1584 va vendre a Joan Romeu, hostaler dels Monjos ...un cup gran de fusta grossa de tinguda de sinquanta carregas poch mes o mancho, una bota de fusta grossa ab sa cadireta de tinguda de vuyt carregas...

Al celler de Cal Garriga de Sansuies l’any 1642 hi havia ...Dues botas de cadireta grans buides, un cup de fusta, una bota petita, duas botas de duas carregas de vi plenas, una bota de quatre carregues plena...

Alguns cups molt vells estaven fets amb carreus de pedra, N’he vist un de circular en una casa que hi ha prop del castell de Calafell. Potser és del segle XV o fins i tot anterior.

Més endavant quan es va intensificar molt el conreu de la vinya, aquells cars cups de pedra que només podien tenir els poderosos o els petits cups de fusta van caure en desús.

S’havia de disposar cups de gran capacitat i fàcils de construir. S’adoptà el sistema de fer-los enterrats, disposant una paret d’obra cuita entre la terra i l’interior del cup que després s’encaironava. D’aquesta manera gairebé tothom disposava d’un o més cups situats sovint a l’entrada de les cases. Alguns eren molt grans, com un que hi havia a la casa de la Riba de la Bisbal amb una capacitat de 500 càrregues, més de 60.000 litres. També a la masia de Cal Llach hi havia cinc grans cups, en un dels quals hi cabien 300 càrregues. Totes des masies en tenien uns quants.

Modernament han quedat obsolets i en alguns casos s’han comunicat i s’hi ha fet escales per baixar-hi i poder-los destinar a diversos usos.

Si bé la majoria de cups eren enterrats, alguna vegada es feien per sobre del nivell del terreny constituint els anomenats cups de raig, ja que es podien registrar a la seva base.

N’hi ha a Cal Figuerola, Cal Pros, el Corralot, Gosc, la Masieta i en alguna altra masia del terme. També es feren cups de raig en alguna casa del poble, sobretot en les cases del carrer Major que donaven als carrers del darrera que són de cota més baixa. Llavors s’aprofitava el desnivell

26

TAG març 2006

per situar el cup que tenia l’accés pel carrer de dalt i l’aixeta i el raig, al pis de sota.

Com és natural, els cups eren a les masies i cases de la vila, n’hi ha algun, però, fet a la vinya mateix com ara a cal Cosmet i el cup del Viduet, sobre ca l’Arbosset. Un cup que era una raresa i que, malauradament ha estat enderrocat enguany (2004), és el cup de raig del Mas de l’Arengada que estava adossat a una barraca de pedra i es podia espinjolar des d’una cadolla que hi havia a dins.

La verema trepitjada fermentava i bullia dins del cup. Això havia produït més d’un disgust i, fins i tot, alguna mort: ...1752 Ramón Fernández se alfegà en un cup, de edat 30 anys... (La Bisbal) ...1789 morí Ofegat en un cup de brisa, en que caigué sens saber com Joan Janer boter, de edat trenta ÿ dos anys... se le administrà sub conditione lo sagrament de la extremaunció per dubtarse si era vivint... (La Bisbal) ...1869 José Ricart Virgili, del Pla de Cabra... muerto anteayer de muerte repentina por haberse caído en un lagar y haberse ahogado en él con el vinoso vaho... 68 años (El Montmell).

A partir del segle XVIII cada vegada es va fer més imprescindible disposar d’un cup a les cases dels pagesos bisbalencs. Pau Junquer, l’any 1744, va vendre una casa a Jaume Ferrer al carrer de l’Hort Nou. Una de les condicions que li va posar és la que segueix: ...Ab pacte que lo cup (que) se troba en dita casa nos en pugam servir nosaltres dits venedor i comprador cada anÿ y que vos dit comprador siau lo primer de posar la berema en ell, y al cap de quatre dias (que) la tindreu en lo cup tingau de treure aquella de ell, y despues jo dit venedor hi posare la mia, observantse cada anÿ.

Abans de veremar, l’interior del cup i la part superior es netejaven bé amb aigua i escombralls. Després, s’hi abocaven els raïms que es trepitjaven amb els peus agafant-se a vegades amb una corda lligada a una anella o barra per no relliscar i caure dins el cup. L’estampa era exactament la mateixa que ha quedat gravada a la paret d’alguna vil·la romana. Res no havia canviat durant moltes centúries.

Quan el cup estava ple de verema es tapaven amb posts les dues obertures del dipòsit, la més gran i l’anomenada cubella. Dins d’aquesta darrera, com he dit, es col·locava una arnera de canya o fusta. Al fons de la cubella hi havia una cadolla. Quan el vi havia bullit i fermentat de manera que fins i tot aixecava les posts que tapaven el cup, arribava el moment de trascolar. Amb una galleda o perol d’aram s’anava traient el most que rajava cap a la cubella i es transportava a les bótes. El transport es feia amb mesures i a les parets dels cellers bisbalencs i a la fusta de les bótes hi ha quedat gravats els comptes que es feien per saber quant de vi entrava en cada bóta i si era gaire plena. Per cada mesura que s’abocava a dins, es dibuixava una ratlla o pal vertical com si fos numeració romana. Quan hi havia tres pals arrenglerats, amb la quarta mesura es traçava una ratlla travessera que els ratllava tots tres. Allò volia dir que s’ha-

via abocat una càrrega de vi. Després s’omplien les portadores de brisa i es traslladaven a la premsa o trull per treure la resta de vi que quedava a la rapa o pellofa. Abans de treure la brisa s’arriava una espelma encesa baix del cup per comprovar que no hi hagués baf que pogués produir algun accident desgraciat com els que he referit.

Era un ritual invariable en el temps, fet de gestos coneguts, olors, fortors i besllums ancestrals dels cellers. Més endavant, amb un punxó s’espirallava o espinjolava la bóta per fer sorgir i tastar un raig de vi novell.

BENJAMÍ CATALÀ Arquitecte Tècnic

TAG març 2006

27

Difusió Difusió

PRECAT diseña la nueva viga Óptyma Precat ha diseñado la nueva viga Óptyma, de 90 cm de canto y 1,20 m de alas. El diseño y las dimensiones de esta viga permiten luces de hasta 33 m e interejes máximos de 9,2 m. Además, está diseñada con un alma de 10 cm, que permite alcanzar una RF-90. Con esta viga, Precat obtiene una nueva opción para su sistema de cubiertas de naves industriales.

Precat apuesta por un diseño de cubiertas de curva ligera tipo “sándwich”, para el que utiliza las vigas Cóndor, Copa y Óptyma de sección constante, entre 0,90 a 1,20 m. Precat ha desarrollado, junto con los fabricantes de chapa curva, perfiles de chapa plegada, con radios de curvatura y espesores suficientemente capaces de soportar cuerdas de hasta 8 m, llegando a proyectar cubiertas curvas con interejes de vigas de hasta 10 m.

Además de Óptyma, Precat ofrece las vigas Cóndor y

El Gremi del Baix Camp visita el Laboratori El passat 6 de febrer una delegació del Gremi de la Construcció del Baix Camp va visitar el Laboratori d’Assaigs al Polígon i va ser rebuda pel president del col·legi Julio Baixauli, el vocal del CITAM Josep Marsal i altres membres de la Junta. S’està estudiant un conveni de col·laboració entre ambdues entitats que afecta el laboratori, la OCT, les assegurances decennals i altres.

28

TAG març 2006

Copa. Con la viga Cóndor, de canto de 1,20 m y 2 m de alas, Precat pone al mercado una solución integral de cubierta para naves compartimentadas, en el que la propia estructura de hormigón de cubierta da respuesta a una resistencia al fuego normalizada con valores de RF-120, viga expuesta a tres caras y EF-90 a un metro por cada lado del eje de los parámetros divisorios de las naves. La viga Copa, en cambio, es de 1,20 m de canto pero 0,74 cm de alas, lo que permite luces de hasta 40 m e interejes máximos de 9,2 m, con un alma de 15 cm que permite alcanzar una RF-120.

Precat es una empresa dedicada a la fabricación de elementos prefabricados de hormigón, que ofrece soluciones integrales en materia de construcción industrializada, y se encarga de todas las fases del proceso de construcción: el proyecto inicial, la ejecución de la obra y el seguimiento posterior.

Assessoria Assessoria JurídicaJurídica

Normes de precaució El Llibre d’ordres, la Memòria, els materials i la coordinació en la seguretat

C

ada vegada més s’està exigint més i més a l’arquitecte tècnic, volent-lo fer sistemàticament responsable de tot el que passa a una obra. Davant d’aquesta disbauxa i d’aquestes ganes de demanar responsabilitats, com si els arquitectes tècnics fossin els parallamps d’un edifici, és aconsellable, encara que sigui a costa de que se’m titlli de pesat, reforçar les eines de defensa perquè a l’hora d’exigir responsabilitats sigui molt més difícil la pretesa atribució de responsabilitats.

En aquest sentit, hauríem de poder disposar al despatx d’un dossier de cada obra, on hi figurin les incidències i modificacions més rellevants de l’obra.

El Llibre d’ordres convé tenir-lo ben guardat i, naturalment, correctament anotat amb els fets més importants, on hi constin també totes les modificacions adoptades. En alguns casos els arquitectes no estan per la labor. Això als arquitectes tècnics no els convé. Si no hi ha Llibre oficial, s’ha de demanar un Llibre d’Obra al Col·legi o habilitar un fulls particulars, i demanar al constructor o al promotor que els signin. També hauríem de guardar els resultats dels laboratoris i dels controls de qualitat. I, a més, recomano, perquè és molt fàcil, disposar d’un reportatge fotogràfic, aprofitant els avantatges de les càmeres digitals, que podem guardar al ordinador, amb constància de les dates i hora de les mateixes. Aquestes fotografies són molt importants en les fases més rellevants del procés edificatiu i acrediten les nostres visites i l’estat de la construcció.

També és molt important demanar a l’arquitecte que, en acabar una construcció, faci una memòria en la qual es facin constar totes les variacions que s’han produït al llarg de l’obra, canvis de sistemes constructius, de qualitats, de distribució, etc. Cada dia més es demanda perquè l’usuari final se sent defraudat al comprovar que en el projecte que consta a les Administracions es contemplen partides i extrems diferents dels que s’han fet a l’obra i llavors reclama a tots els intervinents en l’obra perquè considera que tots han de garantir la qualitat i que la construcció s’ajusta

al projecte. A més, aquest tema és ara exigible amb la LOE. No hauríem de passar per alt aquest tema perquè si es documenten les variacions i, a més, es signen per l’arquitecte, tenim molta més força a l’hora de evitar les responsabilitats.

Quant als materials, és clar que els arquitectes tècnics són el tècnics especialistes i, per tant, responsables dels mateixos. L’article 13 de la LOE és claríssim. Si han de respondre pels materials, caldrà que es facin valer les facultats que tenim per demanar que l’autor del projecte puntualitzi com han de ser aquests materials i com es col·loquen a l’obra. D’entrada, això ho he dit moltes vegades, S´HAURIEN DE REBUTJAR ELS REVESTIMENTS DE PEDRA ARTIFICIAL, també hauríem d’exigir, agradi o no, que en el cas de revestiments de façanes amb pedra, que es fixin les peces amb elements metàl·lics a modus de tornilleria. Si això fa lleig, i no li agrada a l’autor del projecte, hauríem de fer constar en el Llibre o en un document que, a pesar de la indicació de fixar les peces de forma contundent, l’arquitecte no ho autoritza, i deixa constància d’aquest fet afegint la necessitat de verificar la qualitat del morter o del material d’adhesió vertical per Laboratori, per si mai passa algun ensurt, acreditar que no és atribuïble a l’arquitecte tècnic.

En matèria de seguretat a l’obra, si no s’assumeix la funció de coordinació, caldria esmentar de forma clara al full d’encàrrec que el treball encarregat és limitar a les funcions de Director de l’Execució de les obres previstes en el projecte, sense cap missió quant a la seguretat, per haver designat el promotor un altre tècnic competent exclusivament per aquesta missió. En el cas de que s’assumeixi aquesta missió, caldrà exigir de forma documental la designació per part de cada constructor del nom del Delegat de Prevenció amb noms i cognoms.

Per últim, mai s’ha de signar una certificació d’acabament si l’obra no està totalment acabada. Tenim molts problemes per aquest tema. En definitiva, hem de poder acumular mitjans provatoris que siguin beneficiosos en cas de resultar demandat o denunciat.

F. XAVIER ESCUDÉ NOLLA Lletrat-assessor

TAG març 2006

29

Vida social Vida social

II Concurs de dibuix de Tarragona Unida per un món més humà i global La Fundació Tarragona Unida ha organitzat per segon any el concurs de dibuixos pintats a mà, amb llapissos de color i blanc i negre, adreçat a nens de 4 a 10 anys, principalment fills, filles, nets i netes dels col·legiats i empleats del Col·legi.

Tots els treballs concursants han estat exposats a la sala d’actes a partir de les festes nadalenques.

La participació registrada ha estat similar en quantitat i qualitat a la de l’edició passada.

Els participants han estat guardonats amb lots de llibres de contes escrits pel nostre company aparellador, escriptor de literatura per a tots els públics i especialista en ball: Aleix Cort.

Al jurat, precisament, figurava també Aleix Cort, a més del pintor i aparellador Ángel Martínez Lanzas, el professor, pintor i aparellador Marià

Casas, el president del Col·legi Julio Baixauli i el el membre de la Junta Jesús Moreno.

La finalitat ha estat, a banda de fomentar la creativitat i la participació dels més petits, que aquest tinguin una visió del món més global i solidària amb els qui menys tenen. Afirmen els pedagogs que pensar en gent diferent i conviure (gent d’altra capacitat o família o cultura o país) solucionaria molts conflictes i diferències que avui malauradament es produeixen. Cal seguir somniant.

Recordar que entre els objectius de Tarragona Unida, Fundació propiciada pel nostre Col·legi, estan l’ajudar a eliminar les barreres arquitectòniques (en queden moltes), desenvolupar l’àmbit de la construcció humanitària i col·laborar tècnicament amb altres ONG’s i entitats.

DIBUIXOS PARTICIPANTS I FINALISTES

30

TAG març 2006

Joel Barrio Granados 5 anys PARTICIPANT

Victor Carcellé Medina 4 anys FINALISTA

Jordi Cortada 5 anys PARTICIPANT

Maria Cortada Torbellino 9 anys PARTICIPANT

Alejandro Fdez. de Caleya Miquel 5 anys FINALISTA

Jordi Gené Genovés 9 anys PARTICIPANT

Paula Llauradó Manresa 5 anys PARTICIPANT

Maria Llauradó Manresa 8 anys FINALISTA

Pau Llovera Oliver 4 anys FINALISTA

Josep Ma. Marsal Fargas 6 anys FINALISTA

Adrià Moreno Dalmau 10 anys FINALISTA

Jacqueline Ramal Argany 5 anys PARTICIPANT

Núria Roman Blázquez 5 anys PARTICIPANT

Mar Roman Blázquez 7 anys PARTICIPANT

Pau Saenz Solano 4 anys PARTICIPANT

Maria Sevil 6 anys PARTICIPANT

Agustí Sevil de Llobert 8 anys PARTICIPANT

TAG març 2006

31

Formació Formació

Conéixer noves lleis i nous materials De pintura va parlar Gregorio Albacar, químic de Sikkens, el qual també ens va introduir en les noves tecnologies i els recobriments per a la protecció i decoració de superfícies.

Especials, les varietats per a façanes tant en pintures orgàniques com en minerals i polisiloxanos. Quant a la fusta, l’orador va ser l’enginyer tècnic de Macusa, Onofre Boqué, qui va començar sobre els conífers i va continuar amb els derivats (laminats), els tractaments de prevenció, el càlcul d’estructures i els comentaris sobre construccions.

Al febrer i març, es van desenvolupar dues jornades sobre projectes d’activitats (9 hores) i sobre errors i ruptura de pilars i bigues (12 hores). De projectes d’activitats, el tècnic municipal de Tarragona, Manuel Montesinos, va informar per redactar-los i tramitar-los davant de l’Administració. Les lleis i els reglament hi van ser els protagonistes.

Codi Tècnic, web metaBase i altres L’abril es centrarà en el CTE i la metaBase. Per al CTE els professors del Departament de Construccions Arquitectòniques de l’Escola Politècnica d’Edificació de Barcelona de la UPC (Francesc Jordana, Joan Olona, Montserrat Bosch, Sebastià Messeguer i Francisco Ruiz) subratllaran els aspectes claus i les exigències en seguretat d’estructures, contraincendis, energia i altres. Sens dubte aquest Codi modificarà la pràctica habitual dels professionals. Anoteu les dates i les dades: dimecres 5 i dijous 6 d’abril, de 16 a 20 hores, 48 euros per als col·legiats, 72 per als altres. Per qualsevol dubte: formacio@apatgn.com

El Col·legi continua amb un ritme sostingut pel que fa organitzar cursos (amb explicació i aplec documental) que dotin de més elements tècnics els companys aparelladors i altres professionals. Un altre cop, després del Coordinador de Seguretat, hem arribat a un acord amb la Fundació UPC (de la Universitat Politècnica de Catalunya) per endegar una interessant Jornada, en aquest cas sobre el Codi Tècnic de l’Edificació. Però anem per parts i repassem aquest primer trimestre de l’any.

Pintura, fusta i projectes d’activitats Quant a materials bàsics a la construcció, es van fer dues sessions de 2 hores cadascuna sobre pintura i sobre fusta.

32

TAG març 2006

El dimarts 25 d’abril, l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya i el Col·legi han convocat una sessió en la qual Xavier Casademont, cap de la Unitat del Banc BEDEC, parlarà sobre la metaBase, un sistema d’informació que facilita l’accés, a través de la web de l’ITeC, a les bases de dades d’aquest Institut: preus, plecs de condicions, característiques tècniques, empreses, certificacions, imatges de produces i dades mediambientals. Apunteu l’adreça electrònica: www.itec.es/metabase.

Des de l’àrea de dinamització i formació, també s’està mirant la possibilitat al maig de convocar trobades formatives per a: experiències i errades en la col·locació i segellat de baldoses ceràmiques, protecció passiva contraincendis, i impermeabilització de cimentacions i estructures enterrades.

Dinamització Dinamització

Els reis amb els petits, i els desvalguts

La diada de Reis és un dia gran al nostre Col·legi per l’esperit de germanor, per les cares il·luminades (de goig o respecte) dels més petits i per la generositat que arriba a tothom. La nostra sala d’actes es va omplir de gom a gom per rebre a les seves magestats màgiques, les quals una estona abans van visitar invitades per Tarragona Unida el Centre de la Muntanyeta, un centre per a nens amb paràlisi cerebral, una experiència humana i única.

Publicacions

El nostre company aparellador i col·laborador a la revista, Benjamí Català Benach, recull tota una sèrie d’estudis històrics, tècnics i gràfics sobre el patrimoni (principalment rural) de la seva comarca –Benjamí és de la Bisbal del Penedès. Una obra en la línia de la dedicada al Montmell. Recompensa llegir-la, consultar-la, guardar-la. Lluny dels sofregits i els estudis clònics i ràpids, aquesta és una obra que salva la memòria i quedarà en el temps.

Marià Casas Hierro continua amb la seva prolífica labor de divulgació de coses de l’ofici i de l’art, amb paraules i imatges, la majoria dibuixades.

Precisament, aquest darrer llibre és l’exemple d’aquesta forta vocació de compartir la bellesa i també l’amor i la saviesa de la feina ben feta. La dedicatòria, una declaració d’intencions. Espera Marià Casas que el sacrifici dels arbres per la fabricació del paper emprat es vegi compensat pel gaudi i l’estima per la natura.

La nostra col·lecció de més difusió (a tot el país) “Manuales Profesionales” en el número VI aborda transversalment l’assumpte de l’estructura. La coordinació, a càrrec de la Asociación de Consultores de Estructuras.

L’autoria: Ferran Anguita, Josep Baquer, Robert Brufau, David García, Juan Ramón Goitia, Fructuós Mañà, Antoni Massagué, Jordi Velasco, Xavier Mateu, Pamias Servicios, Josep Sotorres i Enric Xercavins L’experiència, mestra de la vida.

TAG març 2006

33

Viatges Viatges

La Mancha: ruta quixotesca i històrica D’entre el 3 o el 6 de desembre passats, es va realitzar un viatge organitzat pel Col·legi d’Arquitectes Tècnics a un lloc històric, la Mancha o la Manxa, a un any històric, el quart centenari de la publicació del personatge literari espanyol més universal, el Quijote o el Quixot -no oblidem que també forma part de l’imaginari català, recordem totes les peripècies a Barcelona.

PRIMER DIA: Sortida de Tarragona, direcció pantà de Peñarroya i Argamasilla de Alba, població de Ciudad Real on va estar empresonat l’autor del Quijote, Miguel de Cervantes, i on va començar la segona part de la seva novel·la.

Recordem que Cervantes coneixia molt La Mancha atès que va ser recaptador d’impostos. El grup es va hostatjar a l’Hotel Paraíso de Ciudad Real.

SEGON DIA: Visita al Toboso, poble de l’estimada i idealitzada Dulcinea. Una vil·la manxega molt típica, en ple cor d’una immensa comarca plana, com Campo de Criptana, també visitada pel nostre grup i caracteritzada pels seus molins i ser la màtria de Sara Montiel, amb un museu i tot.

34

TAG març 2006

TERCER DIA: La següent escala: Villanueva de los Infantes, on va morir un altre escriptor universal Quevedo, el qual hi tenia algunes possessions. Després San Carlos del Valle amb una església i una de les places majors més boniques del país. A la tarda, visita a Almagro, lloc tradicional de comèdies, amb un Corral únic, i encara en funcionament.

QUART DIA: LLacunes del Ruidera, el lloc on de petits apreníem que neixia el riu Guadiana. Unes aigües encantades.

Precisament el dinar va ser a l’Hostal Guadiana. Tornada. a casa.

INSCRITS AL VIATGE Enrique Suárez, Francisca Baldris, Francesc Alsina, Ignasia Mata, Matias Soriano, Montserrat Gallofré, Antonio Germán Mateu, Encarnación Pozo Gómez, Antonio Gómez Uribe, Maria Julia Fernández Camaleño, Silverio Pérez Zarco, MariLuz Arias, Pere Joaquim Villar Sanz, Elena Venini, Ton Feliu Borrell, Montserrat Urpi, Josep Alonso Ferran, Montserrat Urgell, Julio Baixauli, Sílvia Baixauli, Antonio Bergadà Anglès i Isabel Góngora.