Tag 43

Serveis del Col·legi OFICINA Tel. 977 212 799 Rambla del President Francesc Macià, 6 43005 Tarragona Correu electrònic: secretaria@apatgn.com Horari: De dilluns a dijous: de 8 a 17:30 h Divendres: de 8 a 15 h Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño (Secretària) Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández Comptabilitat: Àngels Recuero Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs Tècnics: Josep Anguera i Ramon Rebollo Carme Vallverdú, Eva Larraz i Carme Amat Horari: De dilluns a dijous: de 8 a 17 h Divendres: de 8 a 14 h Oficina del Vendrell: Oscar Franch C. Narcís Monturiol, 2 - 4 (cantonada Av. del Puig) Tel. 977 155 643 Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) Oficina de Reus: Emma Pons Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 331 072 Dimarts i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) SERVEIS EXTERNS OCT: Vocal: Jesús Moreno Martos Ana Almansa Tel. 977 249 998

SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos.

Alexandra Fortuny Horari: de 9 h a 14 h GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓ Vocal: Jordi Adam Andreu Lluís Roig, Ramon Rebollo (Gabinet Tècnic) Marisa Rujano (Dinamització) e-mail: gabtec@apatgn.com Borsa de treball: Gabinet Tècnic Servei d’inspecció: Josep Anguera INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos Josep Maria Sanet Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 ASSESSORAMENT JURÍDIC Escudé Advocats (Tarragona) Tel.: 977 249 832 Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204 LABORATORI D’ASSAIGS Polígon Industrial Constantí Av. Europa, cantonada C. Bèlgica illa 14 43120 Constantí Tel. 977 524 537 Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete Director tècnic: Ernest Valls

Assegurances: Vocal: Josep M. Buqueras Cesca Toledano Tel. 977 250 871 EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Rambla del President F. Macià 6 43005 Tarragona Tel. 977 212 799 Fax 977 224 152 e-mail: secretaria@apatgn.com web: www.apatgn.com Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.

2

TAG setembre 2006

Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez

Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 Fax 977 248 892 e-mail: nse@telefonica.net Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321 Fax 977 248 892 e-mail: inventat@tinet.org

COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Jordi Adam Andreu

Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X

TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA

Editorial Editorial Un potencial extraordinari

PALAU FIRAL I DE CONGRESSOS DE TARRAGONA Foto: NOU SILVA EQUIPS

L’ENTREVISTA Robert Benaiges, alcalde de Cambrils Pàgs. 4-7 INFORMÀTICA Correu brossa (SPAM) Pàg. 8 ESPAI AL TEMPS Tarragonins vuitcentistes.

Les causes pies i la redempció de captius Pàgs. 9-15 ASSESSORIA JURÍDICA La llei d’ordenació de l’edificació i la seva aplicació per part dels tribunals Pàgs. 16-17 GABINET TÈCNIC La construcció romana.

Els Ajuntaments i l’obra menor.

L’habitatge nou a les comarques de Tarragona (2000-2006) Pàgs. 18-24

Q

uan analitzem una realitat comptable i acudim al bosc de xifres i estadístiques, convé contrastar aquestes amb la realitat que vivim, que veiem i que ens expliquen. Així, podem fer una aproximació més fiable. Respecte a l’habitatge a la nostra demarcació col·legial, us avancem per les estadístiques darrerament publicades per l’INE, el Ministeri i el propi Col·legi que: a Tarragona l’increment de l’import mitjà de les hipoteques ha crescut gairebé el doble, el valor del sòl ha baixat, el número d’habitatges nous visats s’ha ralentitzat però no ha baixat (mirar l’informe del nostre Gabinet Tècnic).

Aquestes fenòmens, tot i anar en la línia d’altres demarcacions, són més potents que en el conjunt de Catalunya i Espanya. I és que indiquen una cosa que no tothom s’ho creu. Vivim en un territori amb un potencial extraordinari. Quan vagin maldades, potser aquí resistirem. Ens avalen dècades de creixement. Som una cruïlla històrica

de comunicacions.

PATRIMONI Plaques arquitectòniques de terracota Monestir de Poblet Pàgs. 26-30 SOLIDARITAT Casas para los “sin techo” Pàgs. 31-32 MEDI AMBIENT La Sèquia Major de Vila-seca Pàgs. 33-34

TAG setembre 2006

3

L’entrevista L’entrevista

Robert Benaiges i Cervera Alcalde de l’Ajuntament de Cambrils i diputat de la Diputació de Tarragona

El patrimoni de Cambrils ha estat la riquesa del seu terme Cambrils és singular en molts aspectes. Turisme i platja conviuen en un teixit socioeconòmic emergent i amb un sector agrari prou important. On creu que radica la dificultat de promoure els diferents sectors alhora?

Essencialment perquè utilitzen el mateix espai físic.

Hem de buscar l’equilibri. Cal, per una banda, mantenir l’estructura tradicional que ha estat l’origen de la manera de ser del nostra municipi, formant una personalitat molt particular i que encara manté una presència molt forta en el nostre teixit econòmic. Tant l’àmbit de l’agricultura com el de la pesca són dos sectors que han patit una transformació molt important sense perdre un dinamisme que els hi dóna un paper primordial en la nostre vida econòmica i social. Per l’altra banda, tenim un creixement urbanístic que ha significat una acceleració del progrés econòmic del municipi. És del tot evident que els sectors de serveis i de la

4

TAG setembre 2006

construcció són els més importants actualment a Cambrils.

Així, hem de tenir la capacitat de vetllar pel seu correcte desenvolupament amb la mínima fricció o problemàtica entre ells.

Les eines per vetllar aquest creixement de doble vessant serien....

Penso que tenim instruments prou adients. Per un costat el Pla General, l’acabem d’aprovar fa poc mesos, a on contemplem quines són les línies d’actuació més òptimes a l’hora de mantenir l’equilibri que comentem. El Pla ens permet marcar uns límits de creixement pel sector de la construcció i unes reserves d’espais al terme municipal, el que anomenem el “parc agrícola”, un patrimoni molt important per a conservar. Potser sigui aquesta dualitat el que ens fa una mica singulars, com apuntaves, si ens comparem amb altres municipis propers.

Com s’explicaria que hagin sobreviscut els dos vessants en una zona tan enfocada cap al serveis de temporada o de segona residència?

Sempre hem estat molt conscients que el patrimoni de Cambrils ha estat la riquesa del seu terme, si som capaços de conservar les característiques que li són pròpies, permetent alhora el creixement i el desenvolupament dels sectors de construcció amb unes línies de control ben fixades, podrem continuar gaudint d’un Cambrils com el coneixem amb les conseqüents adaptacions a les noves realitats. Cal no oblidar que tenim carta de municipi des de fa mil anys, i que des de llavors els dos vessants hi han estat presents.

Potser sigui aquesta una de les característiques que ens puguin diferenciar més d’altres municipis propers.

Els barris o diferents zones de Cambrils són prou diferents. Quina zona creu que està creixent especialment?

Dels barris que ja estan consolidats, potser els creixements més destacats per motius com l’accessibilitat, les comunicacions, fins i tot els climàtics, correspondria als del davant del municipi, els que estan en direcció a Salou.

Parlem de Vilafortuny, Molí de la Torre, Cambrils Badia... són els que tenen un creixement més important. A Vilafortuny, per exemple, poden estar-hi vivint pels volts de les deu mil persones, quasi bé un poble. Però, pensant que un dels objectius del Pla general és el d’evitar una excessiva dispersió, és a dir potenciar la centralitat impedint, alhora, que els serveis tinguin un cost excessiu respecte al creixement poblacional, cal desenvolupar un procés de compactació. Hem ideat fórmules de creixement urbanístic a l’entorn del que és el nucli urbà i proper a aquestes zones que permetin un creixement que no jugui tan a favor de la horitzontalitat, sense que suposi única i exclusivament créixer en vertical, és a dir sectors que actuïn de lligam per a unir aquestes zones més perifèriques entre si i amb el nucli urbà amb alternatives més tipus eixample per a no desvirtuar l’essència del Cambrils que coneixem. Per exemple el sector de “Les Comes”, al costat del nucli històric de la vila, que serà un eixample modern, amb grans avingudes però molt més compactat que una clàssica zona més residencial.

Aquest sector tindrà una capacitat a l’entorn de les divuit mil persones quan es desenvolupi. Un altre exemple, més petit però, seria el de “Fontcuberta” al llevant del municipi que també desenvoluparà aquesta funció de compactació i d’unió de les zones residencials més properes a la costa.

El Port ha obtingut actuacions importants. Perquè creu que eren tan demandades?

Teníem una qüestió pendent que alhora era la més important. Calia un pla de gestió i no existia. Generalitat, ajuntaments i sectors afectats ens hem posat a treballar conjuntament i a redactar un pla especial. Així ha quedat definit el que es pot fer i el seu possible creixement. Per una banda la priorització de l’espai pesquer, l’ampliació del sector recreatiu, especialment important, som el quart port de Catalunya pel que respecta a moviment econòmic i de visitants per a creuers i altres i el pròpiament referit a l’oci.

La formula que hem emprat ha intentat arribar a les preten-

sions de tots i cadascuns dels sectors sense oblidar el que l’Ajuntament ha cregut bàsic. Per un costat la priorització del sector pesquer que comentàvem, no sols per imatge, també pel seu pes econòmic, atracció turística, gastronomia, etc. En segon lloc impedir que qualsevol nova construcció al port pogués suposar el deteriorament d’altres sectors de la costa-litoral del municipi com històricament ens havia passat, sobretot a ponent, la construcció del port va significar una degradació important de les platges i, en tercer lloc, preservar la priorització de l’espai públic. Si hi ha platges al voltant del port cal mantenir-les i evitar que es converteixin en aparcaments o en llocs semi industrials.

Significarà la regularització definitiva de la façana marítima en temes d’ocupació de via publica, d’usos etc. Ha estat un avenç important, sens dubte.

La llei de barris, en la edició d’enguany, va aprovar una subvenció per una actuació al nucli antic de la vila, de quasi bé 12 milions en va concedir gairebé la meitat. Quines són les característiques d’aquesta actuació?

Representa un gran impuls i n’estem especialment contents. Contents de la feina feta per una banda i del reconeixement per part del Govern de la Generalitat, per l’altre.

Tenim una necessitat real de rehabilitar un barri tan important com el nucli històric. Patia processos de degradació urbanística, de despoblació, de manca de serveis de tot tipus, generals i dels que fan possible la vida en un barri, com poden ser comerç, escoles o activitats socials. Tot això, amb l’ajut que rebrem i el pressupostat des de l’ajuntament, ens ha de permetre realitzar en quatre anys un canvi radical. Les línies són, per la banda urbanística, rehabilitació de carrers i serveis, per altres, la compra d’equipaments de caire històric, com pugui ser la “Torre d’en Llimós”, el pla de recuperació de les muralles, etc. per a ubicar-hi equipament de caire cívic, des de centre culturals, hotel d’entitats, fins a oficines municipals. També des de l’àmbit comercial, si la rehabilitació ha de permetre l’implantació de més teixit comercial, la rehabilitació del mercat municipal actuarà de motor. Aquest eixos, esperem, que motivin suficient la iniciativa privada per invertir-hi.

Imaginem que Cambrils no té sostre pressupostari ni context administratiu extern, que pot fer el que vulgui d’immediat. Què li agradaria poder fer al Sr. Alcalde?

No pensaria en una actuació concreta, en aquest situació imaginaria demanaria una continuïtat en el temps en que es mantinguessin els mateixos criteris. Més que demanar equipaments, tot i que sempre fan falta, penso en aconseguir un criteri majoritari que marqui cap a on vol anar Cambrils. Que vol ser de gran, si es permet. Pensar en dintre de quinze anys, sabent que estem creixent una mitjana de mil cinc-cents habitants per any. A banda de voler coses, potser el més important sigui tenir clar els criteris generals que servirien per evitar canvis de rumb i rendibilitzar molts esforços.

TAG setembre 2006

5

El POUM per una ciutat més compacta Aquest gener es va aprovar el POUM de Cambrils. Com valorar la seva utilitat. Satisfet del tot?

Si, sens dubte, Hem fet un Pla general positivista que integra, d’alguna manera, els objectius i les expectatives de molts sectors. El Pla també és un document que ubica les capacitats actuals i futures de Cambrils. Des de la creació d’equipaments, d’infrastructures, xarxa viària, comunicacions, gestió cultural, activitat esportiva, és, doncs, un pla integral de caire general que vol incorporar tots els elements de la gestió municipal. Sense canviar el que és Cambrils, pretenem que els futurs creixements, que les futures tendències puguin anar més cap a criteris més sostenibles i que conservin millor l’entorn natural i que possibilitin altres capacitats que no siguin exclusivament la de construir.

Aquest pla es respectuós amb l’entorn?

Si, segur. Hem incorporat les cent una propostes que ha generat l’agenda 21 de Cambrils.

Algunes de les quals ja s’han portat a terme en els dos darrers anys, a conseqüència de la revisió del Pla General, tot i que queda un camí a recórrer ja que l’agenda és una planificació a deu anys vista. Ja ha permès, com exemple, evitar creixements massa allunyats del centre urbà, perquè creiem que son insostenibles, també reserves importants de parc agrícola que s’haurà de valorar com es desenvolupa en un futur, però que ja ha marcat una frontera molt clara entre el que és urbà i el que no ho és. Aquestes actuacions han preservat molt de territori per a un futur. Fets com la desaparició de la via fèrria generarà punts d’unió entre barris que en l’actualitat no tenen quasi bé res a veure. Fa deu anys potser hi havia una concepció més desarrolista que permetia un creixement molt més horitzontal.

Avui la tendència ha canviat, els teòrics apunten a que cal crear una ciutat més compacta, més sostenible, amb un cost de serveis menor i que permeti que la vida social estigui més integrada.

Creu que un Pla General i l’agenda 21 han de ser un matrimoni perfecte?

Si ens dotem d’uns documents, de diners, d’esforços i mesos de treball que donen com a fruits unes conclusions, cal posar-les en pràctica. Hi ha hagut la tendència a observar certs estudis, tipus auditoria, com a possibles idees però que no han estat realitzats. Nosaltres ens creiem l’agenda 21. L’hem incorporada en els documents de treball i en les planificacions pel futur. L’agenda ha estat elaborada unànimement per totes les forces de l’ajuntament i consensuada per molt bona part de la població que hi ha participat. Des d’entitats, associacions.. però també des de les comissions especials de seguiment. El Pla i l’agenda han coincidit en el temps i això ha fet possible que el que diuen ambdues sigui coincident.

Un pla General cobreix totes les possibilitats o estableix un marc per a on seguir treballant? És un marc molt ampli que fixa molt bé per on cal anar. Des del 1973 hem anat redefinint i aprovant plans successius que han anat perfilant un Cambrils que ha desenvolupat una tipologia urbanística una mica diferenciada. Hem pogut evitar grans creixements pel que respecta a alçada, i singularitats urbanístiques que poguessin suposar problemes en un futur. No es que sigui ni millor ni pitjor, nosaltres hem analitzat el que més ens convenia.

Altres municipis, potser sense sectors agrícoles o pesquers, conclouen unes altres prioritats si atenen als seus interessos.

El sector turístic és incompatible amb el sectors que apuntàvem?

No ho hauria de ser. Nosaltres estem treballant per a enfortir un teixit més industrial, sempre que sigui respectuós amb els altres sectors. Haurem de preparar-nos davant d’una possible davallada del pes turístic en un futur per motius que ara mateix no puc imaginar, però cal estar preparats. Buscar, en definitiva, alternatives que no facin la competència però que reforcin el dinamisme necessari per a mantenir-nos.

6

TAG setembre 2006

Portal del carrer Major, entrada al nucli antic

Elements moderns d’enllumenat

L’Àrea Metropolitana de Tarragona va agafant forma. I Cambrils hi té un pes molt especial.

Perquè creu que és així?

L’Àrea Metropolitana és la segona àrea més important de Catalunya. Volem estar perfectament comunicats amb l’exterior, necessitem vies de contacte amb la resta de municipis per tal de tenir una millor gestió. Cambrils pot donar exemples en alguns aspectes. Però també ens cal aprendre d’altres realitats. Cal superar la idea de que tot ens ho hem de fer tots sols. Avui en dia, com per exemple, la gestió de residus és impossible fer-la un mateix. Cal un cicle integral.

I així amb tot. Hem de tendir, des de l’àmbit de gestió publica, amb la intervenció o no del sector privat, a buscar criteris comuns a l’hora de planificar. En el tema dels residus que comentàvem, però també en el subministrament, aigua, comunicacions. Cambrils hi jugarà el paper que li pertoqui, que crec que ha de ser important però sense cercar protagonismes. Actitud que cal que estigui present a tots els municipis. Hi ha capacitat d’entesa. Vila-seca, Salou i Cambrils hem iniciat un procés de col·laboració en molts aspectes que ens ajuda molts a tots. En les decisions que ens afecten molt directament, esdevenim una àrea d’influència a tenir en compte. Ja sia en temes turístics, o de mobilitat per ser punt de destinació de molts vianants, per dir algun exemple.

Com valora la mobilitat entre els municipis de Tarragona?

Necessitem una central que ens comuniqui a tots entre nosaltres, cap a l’exterior, cap a Barcelona, cap a Madrid, cap a Saragossa, cap al nord, cap a Europa, cap al sud... cap a València. Necessitem una xarxa de transport públic que superi la disbauxa actual a tot el Camp. Per anar de Cambrils a Valls en transport públic, per exemple, és inimaginable. Tot això, si no es fa integrant tots els models particulars i buscant una fòrmula comuna d’entesa és impossible.

Urbanísticament parlant, quines són les actuacions que es plantegen a curt termini?

Estem actuant en vint-i-quatre projectes. Alguns en fase de construcció i altres a punt d’iniciar-se i d’acabar-se.

Destacaríem la construcció del Teatre Auditori que és una inversió de sis milions d’euros, subvencionat en part per la Conselleria de Cultura de Generalitat, que s’ubicarà just al costat de la zona d’Horta de Santa Maria, molt cèntric.

També podríem destacar el Tanatori municipal, de les més avançades, podríem comentar el Centre cívic de Vilafortuny, l’escola bressol, la pista d’atletisme, el Parc del Pinaret, quatre hectàrees i mitja de parc urbà, o la millora dels principals carrers del Nucli Antic, barri de la Pallissa i del Port per esmentar-ne uns quants.

TAG setembre 2006

7

Informàtica Informàtica

Correu brossa (SPAM)

E

l correu brossa, (Spam en anglès) són els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massiva, sense el consentiment dels receptors. La seva finalitat generalment és comercial, amb missatges prenent forma d’anunci, tot i que també son freqüents els enganys amb intenció de treure profit econòmic de les víctimes. Tradicionalment els seus mitjans han estat el correu electrònic i els grups de discussió però amb popularització de noves tecnologies de comunicació electrònica l’spam hi ha saltat i el podem trobar en altres mitjans com blogs, wikis, fòrums i similars, missatgeria instantània, etc. És una pràctica rebutjada per la comunitat d’usuaris d’aquests mitjans tant per les molèsties que causa com per els perjudicis que suposa: a un nivell global és especialment destacable l’augment del tràfic a Internet —i molt tràfic pot fer anar més lenta la Xarxa—, mentre que a un nivell

individual, aquells usuaris que no facin servir una tarifa plana estaran, a la pràctica, pagant per rebre els missatges no desitjats (mitjançant la seva connexió). És per això que existeixen eines per detectar i esborrar el correu brossa abans de baixar el correu electrònic.

Com a conseqüència dels seus efectes negatius molts països han promogut lleis contra el correu brossa, inclosos membres de la Unió Europea i s’ha arribat a prohibir en alguns.

En els darrers anys l’ús del correu brossa s’ha incrementat notablement, donat que enviar-ne a centenars de persones de les quals es coneix l’adreça electrònica és molt fàcil, ràpid i barat.

Qui envia correu brossa pot esperar de rebre, en retruc, centenars o milers de correus de protestes o d’insults. Molts proveïdors de correu electrònic, però, recomanen no contestar mai a l´spam, ja que al remitent li pot servir de confirmació de que l’adreça electrònica existeix i està en ús.

JAUME CABRÉ Dept. d’Informàtica

NOTES 1

Un ordinador zombie, o simplement zombie, és un ordinador connectat a Internet la seguretat del qual ha estat compromesa per un cracker, un virus informàtic, o un cavall de troia. Generalment, la màquina compromesa és només una de moltes, i s’utilitzarà per realitzar tasques delictives sota la direcció remota d’un tercer. La majoria dels propietaris d’ordinadors zombis no són conscients de que el seu sis-

Avui dia, el principal mètode de distribució de correu brossa —són els ordinadors zombies1 infectats— en la seva majoria PCs amb Windows

8

TAG setembre 2006

tema s’estigui utilitzant d’aquesta manera. Per aquest motiu, aquests ordinadors es comparen metafòricament amb un zombie.

Espai al temps Espai al temps

Tarragonins vuitcentistes: Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-1898)

E

l patrici

Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera nasqué a la casa pairal dels Montoliu, del carrer de Cavallers de Tarragona, a les 11 de la nit del 18 de novembre de 1828, del matrimoni format per Francesc de Montoliu i de Dusai i Josepa de Sarriera i de Pinós.

Els Montoliu, per tal de fugir de les penúries i els perills de la segona carlinada (1846-1849), es traslladaren a Mallorca. A Palma foren acollits amb cordialitat i afecte per les famílies de la noblesa illenca i molt especialment per la de Pasqual de Togores, comte d’Aiamans. La relació amb la família Togores permeté a Plàcid-Maria conèixer a Maria del Pilar de Togores i de Zafortesa, segona filla del comte d’Aiamans, de la que s’enamorà i amb qui contragué matrimoni el 5 de maig de 1869. Del matrimoni nasqueren Francesc de Paula, Maria-Josepa, Maria-Teresa, Maria del Pilar, Antoni de Padua, Maria, Ciprià, Josep, Manuel i Plàcid, tots ells excepcionals, extraordinaris.

Plàcid-Maria es guanyà la gratitud dels monàrquics alfonsins per la defensa que féu de la causa del fill d’Isabel II. En ple regnat d’Amadeu I escriví el llibre ¿Don Alfonso o Don Carlos? que és una defensa dels drets preferents del primer a la corona espanyola. La publicació d’aquest llibre fou molt ben rebuda entre els alfonsins i Isabel II li arribà a escriure una carta donant-li les gràcies.

Alfons XII, bon punt proclamat rei, li volgué manifestar la seva gratitud i el 10 d’abril de 1875 li concedí el títol de marquès de Montoliu.

Si ens atansem a la ideologia i a la manera de ser del primer marquès de Montoliu haurem de convenir que la seva ideologia era conservadora

i catalanista, encara que tolerant i lliberal, ben bé en la línia de Mañé i Flaquer, que era el seu guia espiritual. El seu pensament i la seva manera de ser es resumien en el triple ideal de tradició, religió i pàtria. Estava amarat de tradició i procurava conservar l’essencial de l’herència del temps passat, però no s’anquilosava en concepcions antigues, tot i que tenia un pregon sentit de classe que li feia creure que tenia l’obligació i la responsabilitat de treballar per la societat ja que considerava que aquest era el seu deure per origen familiar per tal com se sabia un aristòcrata, cap d’un vell, gloriós i prestigiós llinatge nobiliari d’origen immemorial, i com a tal tenia molt clar el paper que li competia en la societat del seu temps.

Va ser un home emprenedor i un polític molt actiu: alcalde, diputat, senador, etc.

Plàcid-Maria de Montoliu deixà aquest món al Morell el 29 d’octubre de 1899. L’endemà les seves restes mortals foren traslladades a Tarragona i soterrades al panteó familiar del cementiri tarragoní on reposen al costat de les del seu avi Plàcid, del seu pare Francesc, de la seva tia Maria-Josepa, del seu germà Josep-Maria, i dels seus fills Antoni, Francesc i Josep.

El polític El primer càrrec rellevant que exercí com a polític fou el d’alcalde de Tarragona que ocupà del gener de 1865 al gener de 1867. Durant el seu mandat s’emprengué el rebaix de l’esplanada que havia resultat de l’enderroc de la muralla de Sant Joan a fi d’aconseguir la unió de les dues parts de la ciutat i per tirar endavant l’eixample que n’havia resultat creà la Junta d’Eixample que havia de tenir cura de l’operació. L’actuació muni-

TAG setembre 2006

9

cipal respecte de la Rambla Nova significà el renaixement de la ciutat i en ella hi ha una clara visió de futur i una gran audàcia que es manifesten en la decisió d’obrir-la perpendicular a la costa i com una ampla i llarga avinguda que per un extrem s’obre a la Mediterrani, i, per l’altre, a la plana del Camp de Tarragona, en contra dels que la volien paral·lela a la costa i abrigada dels vents. Prosseguí les obres de la Casa de la Ciutat i sota el seu mandat es bastí l’escala principal i el cos central de l’edifici. També realitzà la peixateria del carrer del Cos del Bou i ordenà la plaça dels Carros on s’aixecà el monument al comerç.

Aconseguí per als pescadors l’autorització per construir cases als encontorns de la platja, el que suposà el naixement del Serrallo. El seu treball al davant de l’alcaldia es completà amb obertura del camí-passeig que des del portal del Roser menava als Campos de Recreo i millorà un bon nombre de carrers. El port i les obres dels seus molls meresqueren l’atenció de l’Ajuntament que elevà diverses exposicions a la reina Isabel II en sol·licitud d’inversions. També s’ocupà d’organitzar la Junta d’aigües del riu Francolí i afavorí la constitució de la societat l’Afortunada, creada per tirar endavant la construcció d’una mina destinada a aprovisionar d’aigua les hortes del terme.

Amb la restauració borbònica Montoliu tornà a la vida política de la qual s’havia allunyat després del seu pas per la Casa Gran a causa de les turbulències polítiques del sexenni democràtic i entrà a format part de la Diputació de la qual n’arribà a ser el president.

Es presentà a les eleccions a diputats a Corts de l’any 1876 i guanyà l’escó. Com a diputat destacà en la defensa de la unitat catòlica del país, aconseguí que es fes una realitat el pont de ferro del Francolí, treballà d’allò més a favor dels monestir de Poblet i de Ripoll, obtingué el dret de pesca per a les barques de bou que havien sofert reparacions durant el sexenni revolucionari i, interessat com estava en combatre la fil·loxera, no dubtà ni un moment en acceptar formar part de la comissió de diputats que havia de dictaminar la llei per prevenir la plaga. En la següent legislatura canvià les Corts per el Senat. Entre les seves actuacions com a senador destaquen l’esmena que presentà el març de 1885 contra la llei que es preparava a favor del lliure canvi.

L’activista cultural Montoliu se sentí atret des de l’adolescència pel passat de Tarragona com molt bé ens ho demostra el fet que el mateix any en què esdevingué batxiller es féu soci de la Societat Arqueològica Tarraconense de la que fou en tot moment un actiu col·laborador.

10

TAG setembre 2006

Abans de 1875 entrà a formar de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics, com a representant de la Real Academia de San Fernando, i n’arribà a ser el president. S’hi mantingué fins a la seva mort. Les actes de la Comissió reflecteixen fil per randa la seva activitat i posen de manifest com es preocupà pel salvament i recuperació de Poblet, així com per salvaguardar les muralles de Tarragona per a les quals aconseguí la declaració de monument nacional.

L’hisendat i home de negocis Montoliu heretà del seu pare un extens patrimoni repartit pels termes de Constantí, Figuerola del Camp, Guissona, el Morell, la Pineda, el Pla de Santa Maria, Tarragona, Tartareu i Vilallonga del Camp.

Estimava les seves finques i en procurava obtenir la màxima productivitat. Dirigia personalment el patrimoni agrari i molt especialment tenia cura del mas de Montoliu o de la Pineda al que hi anava cada dia quan es trobava a Tarragona.

Dins de l’explotació de les terres cal parlar de l’interès que en tot moment tingué per participar en la construcció de mines, per tal de convertir terres de secà en regadiu, i fou un dels impulsor de la mina coneguda com la Protectora.

Com a propietari vinícola que era s’interessà des del primer moment per tot allò que estigués vinculat amb al fil·loxera i els problemes que comportava. Fou ell qui, el 14 de març de 1878, defensà al Congrés dels Diputats de Madrid la sol·licitud per transformar en projecte de llei les conclusions del dictamen que sobre la fil·loxera havia elaborat l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i participà en la elaboració de la primera llei contra la plaga. El seu interès pel tema queda també demostrat pel bon nombre d’articles que hi dedicà, els seus desplaçaments a les zones afectades per l’insecte a fi d’assabentar-se personalment de l’abast de la plaga i la seva participació en el diversos congressos sobre la fil·loxera que es feren a Espanya. L’octubre de 1887 es constituí a Tarragona la Comissió provincial de defensa contra la fil·loxera i Montoliu entrà a formar-hi part en qualitat de viticultor i n’arribà a ser comissari. Des de la Comissió impulsà tota una sèrie de disposicions que foren aplicades amb rigor i no dubtà ni un moment en enfrontar-se amb els enginyers quan considerà que l’actuació d’aquest no era l’adequada.

Com a home de negocis cal destacar la implicació que tingué en el projecte no reeixit del ferrocarril transversal de Catalunya que consistia en creuar, mitjançant una línia fèrria, tres de les qua-

Escala principal de l’Ajuntament de Tarragona. Fou bastida en època de Montoliu com a alcalde. D’estil imperial i en marbre blanc i negre. La Casa de la Ciutat ocupa l’antic convent de Sant Domènec

tre províncies catalanes, i en bona mesura estava pensat de Tarragona estant i per afavorir l’economia del Camp. El projecte del ferrocarril transversal fou bastit amb la idea de trencar la radialitat de Barcelona i articular la Catalunya interior mitjançant un eix transversal que s’anés connectant amb línies de ferrocarril ja existents. El traçat partia de Tarragona i comprenia tres seccions: entre Tarragona i Igualada, entre Igualada i Vic i entre Vic i Roses. El propòsit era que enllacés amb altres línies ferroviàries en explotació o carreteres estatals i provincials, així a Tarragona ho faria amb les de Tarragona a Barcelona i França, Lleida a Reus i Tarragona, i la d’Almansa a Tarragona. El pressupost de construcció del tren s’establí en 221.930 pessetes per quilòmetre i hom calculà les despeses d’explotació en 16.748 pessetes per quilòmetre. Els promotors pensaven que la línia seria utilitzada anualment per 8.690 passatgers per quilòmetre i que per quilòmetre i any es transportarien 2.732 tones de mercaderies. La societat es constituí el 7 de juliol de 1883 i comptà amb petits ajuts i subvencions de l’Ajuntament i de la Diputació de Tarragona. Montoliu es prengué el projecte del ferrocarril transversal molt seriosament i no dubtà en invertir-hi fortes sumes de diners. La seva fe en el ferrocarril era tanta

que l’octubre de 1886 acceptà fer-se càrrec de la gerència de la societat en substitució de Josep Campderà i Parés. La situació econòmica de la societat s’anà fent cada cop més compromesa, en bona mesura a causa del decaïment general del comerç i el retraïment de les entitats financeres, especialment les de Tarragona i Valls. La societat a la fi entrà en una crisi que no pogué superar a despit dels grans esforços que feren els seus responsables i molt especialment Montoliu que en resultà seriosament afectat com a conseqüència de la seva forta implicació en l’empresa. A la companyia no li quedà altra sortida que dissoldre’s i constituir una comissió executiva que es féu càrrec dels seus interessos i compromisos. A Plàcid-Maria de Montoliu li tocà la ingrata feina d’haver de comparèixer, en els primers dies de juny de 1893 i en nom de la comissió, davant un jutjat de Barcelona per sol·licitar la declaració de suspensió de pagaments de la companyia a fi de presentar dins del termini legal l’oportú conveni amb els implicats amb la mateixa.

SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV

TAG setembre 2006

11

Espai al temps Espai al temps

Les causes pies i la redempció de captius Què eren les causes pies?

Els gestors de la redempció

Eren unes fundacions de béns, instituïdes per persones benestants, infoses de sentiments de caritat cristiana, que tenien per objectiu la consecució d’un fi benèfic a favor de gent desfavorida i, en el nostre cas concret, l’aplicació d’una de les set obres de misericòrdia corporals —la de redimir captius—; així com un mitjà indispensable per al benestar social. També alguns ordes religiosos, gremis i ajuntaments recaptaven almoines per aquesta causa. Per tant, els subjectes de dret per a gaudir d’aquest ajut eren els homes i dones que van patir durant segles les despietades escomeses dels pirates del Magrib prop de nostre litoral, i que arrabassats de les seves llars van fer cap a terra d’infidels, en especial els nostres pescadors i mariners.

Famílies senceres es van veure abocades a gravíssimes dificultats econòmiques i a recórrer durant molts anys a la filantropia d’aquestes institucions per a poder-se desempenyorar dels deutes contrets per assolir les quantitats exigides pels segrestadors.

Les proves documentals ens parlen, en especial, dels ordes religiosos dels Trinitaris, Mercedaris i dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, els quals havien de comerciar amb els pirates l’alliberament.

Alguns ordes religosos, gremis i ajuntaments recaptaven almoines per aquesta causa

L’arquebisbe Pere de Sagarriga en una clàusula del seu testament, fet el 10 de setembre de 1418, va disposar que dels seus béns es fundés una causa pia per a rescatar captius i casar donzelles.4

Els recursos financers Es nodrien dels rèdits, d’un dels mecanismes de crèdit més estès en aquell moment, que eren els censals. Amb el temps l’interès va canviar. Una reial pragmàtica de 1750 el va deixar al 3%, reduint pràcticament a la meitat els ingressos.

La moneda de compte que s’emprava en aquell moment era la lliure barcelonesa. Aquesta moneda imaginaria, en relació al numerari de compravenda circulant l’any 1751, tenia la següent paritat: un ral de vuit equivalia a una lliura i vuit sous.1

Les causes pies a casa nostra El punyent problema del rapte de persones, com a negoci, venia de lluny i per tant es van instituir obres benèfiques per a pal·liar aquesta xacra social des de temps reculats.

Vegem-ne algunes.

L’acta municipal del 28 de maig de 1386, ens parla que el monestir mercedari de Santa Maria del Puig, de València, tenia un bací de capta, a la nostra ciutat, destinat a rescatar captius.2 El nostre Consistori també tenia “la caxa dels catius de la ciutat”. Ens ho demostra la petició d’almoina feta, el 13 de febrer de 1388, per Pere Morell, en nom d’Arnau Quadrat i d’un altre “qui són catius en poder de moros”.3

L’ardiaca de Vila-seca, Nicolau Bruguera de Marcilla, en el seu testament, atorgat el 20 de novembre de 1551, va establir que part de les rendes dels seus censals servissin per a casar donzelles del seu llinatge o les més necessitades i per a alliberar captius de la ciutat de Tarragona, i en defecte d’aquests, els capturats des de Cambrils a Tamarit.5 El 17 de gener de 1582 es va fer públic el testament de Bernat de Saportella, redactat l’any 1571. Les rendes del seu patrimoni s’havien de dedicar a redimir captius i maridar donzelles.6 L’any 1715 la germandat de Sant Pere Nolasc, per al rescat de captius, es va unir a la confraria de pescadors per aquest fi.7

L’àmbit territorial El benefici de la prestació s’explicitava al moment de la seva constitució, indicant-se les persones que tenien dret en funció al lloc on residien.

12

TAG setembre 2006

La confraria de Santa Maria dels Preveres de la Catedral tenia cura de les causes pies Nicopoli i Ginera, pel rescat de captius. El 8 de febrer de 1770 van disposar dels capi-

La Vila Closa de Tamarit en una fotografia antiga

tals de dos censals, que s’havien lluit d’aquestes fundacions, per a comprar terres i molins a Riudoms.8

narem els de la capital, deixant per una altra ocasió la resta.

El Municipi administrava la causa pia, instituïda per Constança Desplà, per al rescat de captius i a resoldre les necessitats vergonyants del seu llinatge. L’any 1794 encara generava rendes.9

La primera la va fundar Cristòfol de Guimerà, castlà major de Tamarit, el 25 de gener de 1567.11 L’abast territorial dels damnificats comprenia la pròpia vila de Tamarit, els llocs circumdants i el litoral des de Torredembarra fins a Cambrils.12

Per últim volem fer especial esment de dues causes pies fundades per dos personatges de Tamarit, de les quals n’hem aplegat abundant informació relacionada amb gent camptarragonina que van rebre socors d’aquestes per a eixugar els seus dèbits.10 Les dades aconseguides corresponen a Altafulla, Clarà, Creixell, Ferran, Monnars, Tamarit, Tarragona i Torredembarra. Per raons d’espai solament relacio-

Persones de Tarragona subvingudes per la causa pia C. de Guimerà.13 Asmelt, Josep. Pescador. L’any 1738 l’havia alliberat d’Alger la Redempció de la Trinitat Descalça de Castella. El 22 de febrer de 1750 es va entregar a la seva dona Gertrudis 4 lliures i 4 sous. En total havia rebut 25 rals de vuit. En els

TAG setembre 2006

13

Ral de vuit de l’any 1718. Moneda de plata de gran format coneguda també com a “peso” o “duro”. Regnat de Felip V. Seca de Sevilla. Diàmetre 40 mm. (Peça ampliada)

apunts comptables del mes de setembre de l’any següent hi consta una nova ajuda de 2 lliures, 16 sous i un global de 100 rals de vuit lliurats.

Bayon, Josep. Pescador. Fou redimit l’any 1751. L’u de febrer de 1758 va rebre 2 lliures i 16 sous.

Bertran, Josep. Pescador. Es trobava captiu a Alger i l’any 1744, valent-se de mitjans propis, fou rescatat. El 22 de febrer de 1750 se’l va ajudar amb 2 lliures i 16 sous.

Buixeda, Joan Pau. Pescador. L’havia rescatat d’Alger la Redempció de la Trinitat Descalça de Castella l’any 1738.

Va rebre 4 lliures i 4 sous el 22 de febrer de 1750. Havia percebut 54 rals de vuit.

Carbonell, Josep. Pescador. El 2 d’Agost de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous. Va estar captiu a Alger. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va cobrar 6 lliures i 8 sous.

Carbonell, Pau, dit “lo quecu”. Pescador. Recent vingut d’Alger, va rebre, el 14 de gener de 1731, 3 lliures i 7 sous.

Cardó, Isidre. Pescador. Recent arribat d’Alger va cobrar 3 lliures i 7 sous el 14 de gener de 1731.

Cassola, Rafel. Pescador. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va rebre 6 lliures i 8 sous. El 18 de març de 1751 va cobrar 2 lliures i 16 sous i fins aquesta data li havien lliurat, de subvenció, 30 rals de vuit. Havia patit esclavatge a Alger.

Companys, Lluís. Pescador. El 24 de gener de 1731 va cobrar 5 lliures i 11 sous.

Dane, Josep. Pescador. El 2 d’Agost de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous. Va estar captiu a Alger.

García, Pasqual. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va percebre 6 lliures i 8 sous.

Giner, Josep. Pescador. Va cobrar 3 lliures i 7 sous el 14 de gener de 1731 recent arribat d’Alger.

González, Esteve. Pescador. El 30 de juliol de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous. Va estar captiu a Alger.

González, Tomàs. Pescador. El 30 de juliol de 1723 va rebre 5 lliures i dos sous. Va estar captiu a Alger.

Granada, Francesc. Pescador. Fou alliberat l’any 1748.

Amb data 27 de setembre de 1753 li van lliurar a la seva esposa, Teresa, 2 lliures i 16 sous.

Grau, Rafel. Pescador. El 2 d’agost de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous. Va estar captiu a Alger.

Grau, Pau. Pescador. Se li van entregar 3 lliures i 7 sous el 14 de gener de 1731, recent vingut d’Alger. L’any següent va rebre 7 lliures i 5 sous.

14

TAG setembre 2006

Huguet, Jaume. Pescador. Fou rescatat d’Alger l’any 1738 per la Redempció de la Trinitat Descalça de Castella.

El 22 de febrer de 1750 se li va lliurar 4 lliures i 4 sous.

Havia rebut fins llavors una subvenció de 30 rals de vuit.

Jardí, Francesc. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va cobrar 6 lliures i 8 sous.

Mallol, Agustí. Pescador. Havia estat rescatat d’Alger l’any 1738 per la Redempció de la Trinitat Descalça de Castella. El 22 de febrer de 1750 va rebre 4 lliures i 4 sous. Se l’havia ajudat amb 30 rals de vuit.

Mallol, Miquel. Pescador. Fou alliberat de l’esclavatge d’Alger per la Redempció de la Mercè de Castella l’any 1739. El 27 de febrer de 1751 va percebre 5 lliures i 12 sous. Havia rebut, fins aquell moment, una ajuda de 45 rals de vuit.

Mas, Antoni. Pescador. El 20 d’agost de 1724 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Pedrol, Ignasi. El 2 de juny de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Plassa, Josep. Pescador. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 van recaptar 6 lliures i 8 sous per ajuda del seu rescat. Fou redimit l’any 1740. El 3 de setembre de 1758 la seva filla Gertrudis, va percebre, com hereva seva, 1 lliura i 11 sous.

Rabau, Joan. Pescador. L’havien rescatat d’Alger, l’any 1739, per mitjà de la Redempció de la Mercè de Castella.

La seva muller, Rosa, va cobrar el 22 de febrer de 1750, 2 lliures i 2 sous. Havia acumulat un ajut de 25 rals de vuit.

Rafart, Josep. Pescador. L’havia redimit d’Alger la Redempció de la Trinitat Descalça de Castella l’any 1738.

El seu fill Marià, amb data 22 de febrer de 1750, va signar àpoca conforme havia rebut 5 lliures i 12 sous per a subvenir el rescat del seu pare. L’ajuda rebuda fins aquell moment era de 25 rals de vuit.

Ribas, Domènec. Pescador. El 24 d’octubre de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous. El rescat el va portar a terme pel seu compte.

Ricomà, Jaume. Es va alliberar de l’esclavitud d’Alger per mitjà de recursos privatius i el 27 de febrer de 1752 va rebre 2 lliures i 16 sous.

Riera, Domènec. Des del 17 d’agost fins a finals de 1739 li van lliurar 6 lliures i 8 sous.

Rion, Josep. Pescador. El 14 de gener de 1731 va rebre 3 lliures i 7 sous. Feia poc que havia vingut d’Alger.

Roca, Jaume. Pescador. El 17 de juny de 1723, recentment rescatat, va rebre 5 lliures i 12 sous.

Rodríguez, Pere. El 30 de juliol de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Roig, Salvador. Pescador. Fou rescatat d’Alger per la Redempció de la Trinitat Descalça de Castella l’any 1738.

El 22 de febrer de 1750 la seva esposa Magdalena va rebre 2 lliures i 2 sous. Tenia cobrats 25 rals de vuit.

Ros, Francesc. Pescador. Recent vingut d’Alger va percebre, el 14 de gener de 1731, 3 lliures i 7 sous.

Rosell, Agustí. Pescador. El 14 de novembre de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Salas, Bru. Pescador. Fou rescatat l’any 1738 d’Alger per la Redempció de la Trinitat Calçada de Castella. El 22 de febrer de 1750 li van pagar 4 lliures i 4 sous. Se l’havia

ajudat, amb conjunt, amb 25 rals de vuit.

Samarra, Rafel. Pescador. El 15 d’abril de 1724 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Sanromà, Rafel. Pescador. El 15 d’abril de 1724 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Seret, Rafel. el 30 de juliol de 1723 va rebre 5 lliures i 12 sous.

Simó, Jaume, menor. Pescador. Fou rescatat de la captivitat d’Alger per la Redempció de la Santíssima Trinitat de Castella l’any 1738. Va rebre, el 22 de febrer de 1750, 5 lliures i 12 sous. Havia rebut una ajuda de 30 rals de vuit.

Simó, Jaume. Pescador. El 14 de gener de 1731 va cobrar 3 lliures i 7 sous. Havia arribat d’Alger feia poc. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va cobrar 6 lliures i 8 sous.

Soler, Bru. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va cobrar 6 lliures i 8 sous.

Teixidor, Joan Antoni. Pescador. Recent vingut d’Alger li van lliurar, el 14 de gener de 1731, 3 lliures i 7 sous. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va cobrar 6 lliures i 8 sous.

Teixidor, Rafel. Pescador. L’any 1739 la Redempció de la Mercè de Castella havia gestionat el seu alliberament d’Alger. Fou subvencionat, el 9 de febrer de 1751, amb 5 lliures i 12 sous. Tenia cobrat un global de 25 rals de vuit.

Trilla, Antoni. Pescador. Va cobrar, el 14 de gener de 1731, 3 lliures i 7 sous. Havia arribat d’Alger feia poc.

L’any següent va rebre 7 lliures i 5 sous.

Vallducera, Josep. Pescador. El 14 de gener de 1731 va cobrar 3 lliures i 7 sous. Havia estat rescatat feia poc d’Alger.

Virgili, Josep. Pescador. Recent redimit d’Alger, el 14 de gener de 1731, li van pagar 3 lliures i 7 sous.

Voltes, Magdalena. Des del 17 d’agost de 1738 fins a finals de 1739 va cobrar 6 lliures i 8 sous.

Voltes, Maria. Era filla de la Magdalena, la qual durant el mateix període de temps va rebre igual quantitat de diners.

Zamora, Francesc. Pescador. El 23 de maig de 1750 se li lliuraren tres lliures, per a subvenir el seu rescat de la captivitat d’Alger, el qual havia gestionat personalment l’any anterior.

qual li havia finançat el cost de la seva redempció.

L’acumulació de les quantitats abonades, en alguns redimits, ens fa evident que van sovintejar les ajudes, de les quals no hem pogut disposar amb detall de totes les operacions de pagament fetes, i, per tant, ens ha privat de fer un seguiment de la seva durada i periocitat. Hem vist, també, un cas on la mort de l’obtentor del lucre no extingia la percepció del subsidi, esdevenint-se la seva hereva drethavent.

Aquesta nòmina d’excaptius és solament la punta de l’iceberg d’un drama que l’exigua documentació, descoberta fins ara, ens impedeix de copsar la magnitud del problema viscut per moltíssima gent.

JOSEP MARIA SANET I JOVÉ

NOTES 1 2

AHAT. Tamarit. Llibre 86, f. 143 Actes municipals 1386-1387-1388. Publicacions de l’Excm.

Ajuntament de Tarragona, 1987, p. 31.

3

Actes municipals 1386-1387-1388. Publicacions de l’Excm.

Ajuntament de Tarragona, 1987, p. 159.

4

Repertori municipal de Tarragona. Publicacions de l’Excm.

Ajuntament de Tarragona, 1993, p. 127.

5 6

AHAT. Causes pies. Papers solts.

AHT. Acords municipals. Sessió 7 de novembre de 1787, f.

138v. Sobre aquest personatge vegeu a Rovira i Gómez, S.

Causa pia Joan Covet Aquesta segona causa fou instituïda, el 4 de setembre de 1604, per Joan Covet, i de la seva administració s’encarregaren els jurats de Tamarit. Anava destinada a casar donzelles de la seva nissaga i a rescatar captius. Els afavorits eren els segrestats des de la punta Martineta (Torredembarra) fins a Salou i havien de ser veïns de Tamarit, de les seves quadres, llocs circumveïns, de la ciutat de Tarragona i els indrets situats a dos llegües al seu voltant (una llegua era igual a 6.717,6 metres). Per bé que disposem d’informació de beneficiats d’Altafulla, Creixell, Monnars i Tamarit per aquesta causa; pel que fa a la nostra ciutat solament hem trobat un donatiu, de 8 lliures i 8 sous, lliurat al pescador Jaume Goncé el 9 de juliol de 1711. En el justificant de pagament es diu que les ha d’esmerçar a satisfer els 28 rals de vuit que deu a Pere Dalmau, pescador de Barcelona, el

“La història dels Saportella, de Jeroni Pujades i Bernat de Saportella” TAG 37, març 2005, p. 6-8.

7

Capdevila, S. Semana Santa en Tarragona, 1940, p. 29.

8

AHT. PT. Reg. 556, f. 33v.34.

9

AHT. Acords municipals. Sessió 27 de març de 1794, f. 35v.

10 Agraïm a l’amic Josep Sugrañes les informacions que ens ha facilitat sobre aquest tema.

11 AHAT. Tamarit, capsa 20, llibre 86.

12 AHAT. Tamarit, capsa 19, llibre 82.

13 Les dades següents s’han extret de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, pertanyents a la parròquia de Tamarit. Man. Not. 64, 66 i 67. Llibres 75, 82 i 86.

TAG setembre 2006

15

Assessoria Assessoria JurídicaJurídica

La llei d’ordenació de l’edificació i la seva aplicació per part dels tribunals

H

em parlat molt de la nova LOE, així com de les expectatives que aquesta nova norma creava tant per part dels agents que intervenen en el procés constructiu com per parts dels professionals del Dret. Doncs bé, ara ja comencem a tenir resolucions judicials, les quals, lamentablement, en alguns casos són contradictòries.

Recordo una conferència que va tenir lloc fa temps a la seu del Col·legi d’Advocats, en la qual va intervenir com a Ponent, entre altres, el President del Consejo General de la Arquitectura Técnica de España, el Sr. José Antonio Otero Cerezo, i aquest insistia i insistia interessadament, per tal de poder fer una reflexió als Magistrats que varen assistir a l’esmentat acte, en què seria decebedor que amb la LOE a la mà, amb el que això representava com a mandat per part del legislador, els jutges i magistrats seguissin dictant sentències i resolucions emparant-se en la jurisprudència dictada vigent l’article 1591 del Codi Civil com si no hagués passat res, i insistia en la necessitat de que els jutges fessin l’esforç d’interpretar en els seus justos termes el nou text legal, perquè aquest suposava un gir substancial que trencava l’anterior esquema.

Ara ja ha passat un temps que ens permet poder examinar si això ha estat d’aquesta manera. Doncs bé, entenc que encara serà necessari recórrer un llarg camí a fi de que els òrgans judicials consolidin uns criteris i formin una jurisprudència el més unànime possible per fer efectiu aquest canvi de criteri.

Recentment s’ha donat el cas de que per part de dos Jutjats diferents s’ha tractat aquest tema. Curiosament es tractava de dues demandes similars, una per part d’un matrimoni i l’altra per part de la seva filla, que van interposar una demanda cadascú pels mateixos defectes constructius d’una mala execució en els paviments i altres elements dels pisos de la mateixa promoció. En els dos casos els dos jutjats d’instància en un primer pas varen absoldre a l’arquitecte tècnic aplicant correctament la LOE, i es condemnava només al Promotor (art. 17 de la LOE) i al Constructor (art.

16

TAG setembre 2006

11 de la LOE) i s’absolia als tècnics de la Direcció Facultativa de les Obres. Un èxit. Però la part actora va apel·lar aquestes dues sentencies. En un cas el recurs d’apel·lació es va resoldre en una Sala o Secció de l’Audiència i, lamentablement, estima el recurs i, aplicant l’anterior jurisprudència dimanant de l’article 1591 del C.c., condemnen a l’arquitecte tècnic. En canvi, en l’altre cas, la Sala Primera de l’Audiència la confirma i manté l’absolució de l’arquitecte tècnic i en els seus raonaments justifica la seva absolució aplicant els criteris de la LOE. Per tant, serà necessari continuar insistint davant de tots els tribunals que amb la LOE ha passat alguna cosa diferent que exigeix un tractament diferent de l’anterior ordenament jurídic.

Es confon un arquitecte tècnic amb un encarregat a peu d’obra

Per la seva transcendència transcric part d’aquesta sentència dictada el passat dia 12 de maig de 2006.

“En el artículo 13 de la Ley 38/1999 de 5 de noviembre de Ordenación de la Edificación se le define como “el agente que, formando parte de la dirección facultativa, asume la función técnica de dirigir la ejecución material de la obra y de controlar cualitativa y cuantitativamente la construcción y la calidad de lo edificado, estableciéndose que la titulación debe ser la de Arquitecto Técnico, entendemos que no cabe imputarle responsabilidad alguna, puesto que se preocupó y así lo ordenó; asimismo se ha acreditado que la defectuosa alineación de las baldosas o nivelación se debe incardinar entre los defectos de los que responde el constructor, conforme establece el art. 17.6 de la Ley de Ordenación de la Edificación, e igualmente así se establece en el Art. 1596 del C.c. individualizando esta responsabilidad al contratista, lo mismo cabe decir en cuanto a los defectos que denuncian los apelantes, pretendiendo imputar al arquitecto técnico la responsabilidad de los mismos, pues bien, respecto de la carpintería interior de madera se considera defecto de acabado, sencillamente

pueden ser subsanados; en cuanto al mobiliario de cocina, la sustitución se realizó por el promotor una vez terminadas las obras del edificio, el defecto de la tapa del wáter, se produjo durante su reparación de otras deficiencias realizadas por el promotor, el golpe en el termo acumulador de ACS, no puede considerarse defecto constructivo, puesto que no se atribuye a los técnicos de la dirección facultativa dicho defecto, cuando no se ha acreditado la causa del mismo, no es de acoger tal defecto; la falta de relleno de mortero entre pared y techo, cuestión puntual que es de fácil subsanación, debiéndose de imputar al contratista, como defecto de acabado, y en cuanto a las rayas y golpes en algún punto de yeso no puede atribuirse al técnico, ya que mediante el debido masillado por el pintor, y de muy fácil subsanación debe considerarse como defecto de acabado, concluimos con la Juez a quo, que se trata de defectos menores de acabado, aunque de necesaria reparación, cuya existencia no cabe imputar al arquitecto técnico, en virtud de lo establecido en el Art. 17.1 in fine de la LOE así se evidencias de las pruebas periciales practicadas, el propio perito del apelante, informe que nos hallamos ante defectos de ejecución de acabados, si bien entendemos que son defectos menores”.

En aquest cas també es demanaven responsabilitats a l’arquitecte tècnic per temes relacionats amb el soroll, l’estalvi d’energia i l’aïllament tèrmic, aspectes tots ells que venen reconeguts com una garantia a l’article 3 de la LOE. Sobre aquests extrems l’Audiència Provincial de Tarragona es pronuncia en el següent sentit:

“… Concluimos que no cabe imputar al arquitecto técnico responsabilidad alguna, puesto que los defectos de acabado a la habitabilidad de la vivienda, defectos que existen, si bien deberán ser corregidos mediante la correspondiente reparación por las codemandadas entidades mercantiles, promotora y constructora”.

de fer incís en què cal “demostrar” als tribunals que s’ha fet un seguiment correcte de les obres i, en aquest sentit, continuo reiterant la necessitat de documentar les ordres i instruccions amb el contingut del Llibre d’Ordres i amb fotografies que ara són tan fàcils d’aconseguir i guardar aprofitant els avantatges de les càmeres digitals.

Per tant, hem de continuar insistint quin és l’àmbit que li correspon a l’arquitecte tècnic, ja que molt sovint se’l confon amb un capatàs o encarregat a peu d’obra. També hem

F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrat-assessor.

Visiteu la nostra pàgina web

www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA

TAG setembre 2006

17

Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic

La construcció romana (12) LA CONSTRUCCIÓ DELS SUPORTS VERTICALS Els suports verticals, si són de secció circular es denominen columnes, si són de secció quadrada pilars i quan columnes o pilars estan adossats a un mur pilastres. (Temple pseudo-peripter de la Fortuna Viril, Roma).

Es • • • •

construeixen, amb tambors de carreu segons la tradició grega, amb petals de carreuó formant tambors, amb fusts monolítics d’una sola peça i amb maons amb forma de sector circular

ARCS DE PLA O LLINDES Són arcs a nivell on d’intradós es horitzontal. Si es construeixen amb dovelles, l’aparell es forma segons l’alçada a cobrir : • Per a portes fins a dos metres d’alçada normalment es construeixen amb tres dovelles: dos salmers i una clau, d’aquesta manera no fa falta cindri i es garanteix el pas durant la construcció.

• Per a portes més altes on ja si pot col·locar un cindri, el nombre de dovelles augmenta i aquestes es construeixen amb un perfil trencat.

A l’igual que els grecs, col·loquen les pedres a contrallit per tal que treballin millor a flexió.

Quan s’utilitzen els maons, la col·locació sempre es a llibret.

Les columnes més altes de l’arquitectura romana resultaren ser de fust monolític (granet, marbre).

Donada una industrialització tan gran en el mon de la construcció romana, no ens hem d’estranyar que fins i tot les columnes del Panteó d’Adrià fossin d’un magatzem de materials.

LA CONSTRUCCIÓ DELS ARCS Una de les grans aportacions de Roma a la història de la construcció va ser justament l’aplicació del elements arquejats.

Segons Seneca “els romans consideren els grecs com els inventors dels l’arcs de dovelles i els etruscs els inventors de la tècnica de la volta i els responsables de transmetre-ho a Roma”. Així i tot, la invenció de la volta d’adob es va realitzar molt abans en les regions de Mesopotàmia, pobres en fusta.

Per tan la tècnica de les dovelles va arribar de la ma dels grecs i dels etruscs i Roma va ser capaç de fer-la seva, estudiar-la, millorar-la i convertir-la en el element mes característic de la seva arquitectura.

En el s.II aC, l’ús dels arcs i les voltes ve condicionat pel fet de tenir que construir-les amb pedra. La mostra la tenim en la Cloaca Màxima (al costat del pont del Palatí) amb triple volta a sardinell i el pont de l’illa Tiverina amb arcs de dovelles de carreu de tova i una llum 24,50 m A partir dels s.I aC, cerquen alternatives més pràctiques i alhora enginyoses, cosa que aconseguiran gràcies a la descoberta del formigó.

18

TAG setembre 2006

ARCS DE PERFIL AGUT Neix a Micenes. El perfil agut es forma en el trasdós per tal d’aconseguir la independència de l’arc amb el mur al que està adossat.

Poden ser : arcs trasdossats per arquivoltes volades que arranquen de la línia de la imposta arcs de dovelles allargades fins que el trasdós es horitzontal i alineat amb una filada del mur arcs esglaonats amb el trasdós de les dovelles en angle recte per tal de encaixar en les filades del mur ARCS DE DESCÀRREGA Eminentment romà, és l’arc de descàrrega, damunt les llindes. Aquest arc dóna solució a l’acció gravitatòria del pes de l’obra, que al recolzar-se damunt els brancals, redueix la càrrega de la llinda.

ARCS DE MIG PUNT Els etruscs van afegir a l’arc de mig punt motius ornamentals com la imposta, la clau i l’arquivolta, que és van convertir en elements essencials de l’arcada romana. El desig d’economitzar la construcció porta als romans a construir una part de l’arc sense cindri fins una determinada alçada, unint les pedres amb caixa i espiga per tal d’evitar el deslliçament. (Pont du Gare). A partir d’aquest punt, amb un petit cindri recolzat en una dovella surtin, en tindran prou per acabar l’arc.

ANTONI BLADÉ Arquitecte tècnic Professor de Construcció

Gabinet Tècnic GabinetTècnic

Els Ajuntaments i l’obra menor

É

s conegut de tots la diferenciació entre obra major i menor que els Ajuntaments fan de les obres de construcció. Aquesta classificació hauria de prendre en consideració, entre d’altres, paràmetres com l’abast de la intervenció, el risc intrínsec dels treballs a realitzar, el pressupost d’execució material.

Segons aquests criteris, la documentació tècnica que es demana pot ser diferent en cada cas. Així, petites obres de manteniment de façanes, tanques, reformes interiors, etc, són considerades de poca entitat i com a tals, els serveis tècnics dels Ajuntaments determinen que són intervencions que no cal que estiguin recolzades per cap mena de documentació prèvia, sinó tan sols per una direcció tècnica.

En contraposició a aquesta diferenciació raonable de les obres, hi veien sovint treballs amb una certa complexitat tècnica i d’alt rics per a la salut dels treballadors, com poden ser rehabilitacions de façana i canvis de coberta, considerats, segons criteris objectius definits freqüentment pels serveis tècnics dels Ajuntaments, com a obra menor.

En aquest casos l’Ajuntament no demana projecte tècnic perquè no el considera necessari vers la poca entitat de les obres menors, i tanmateix demana al promotor la presència d’un responsable tècnic d’aquestes obres (l’arquitecte tècnic), la qual es confirma amb el corresponent full d’assumeix dels treballs a dirigir i , cada vegada més, un estudi de seguretat i salut de les mateixes.

Aquesta situació, la no existència prèvia de projecte d’execució, produeix dues circumstàncies anormals. En primer lloc, la existència d’un director de l’execució material de l’obra que controlarà la realització d’uns treballs dels quals no hi ha constància documental (perquè no existeix projecte). En segon lloc, la necessitat de redactar un estudi de seguretat d’uns treballs que, com em dit abans, no estan documentats al no existir projecte d’execució i dels quals no podem definir els riscos si prèviament no es sap els treballs a realitzar.

Un estudi de seguretat es redacta en base a un projecte d’execució (NO projecte bàsic) on es defineixen els treballs a

realitzar i d’on es podrà extreure, per fer l’estudi de seguretat, els corresponents llocs de treball i interpretar els possibles riscos dels mateixos, els quals seran minimitzats o eliminats del tot aplicant les mesures preventives adients. Però tot això amb la existència prèvia del projecte d’execució.

El Col·legi professional, tal i com s’especifica al RD 1627/97 de disposicions mínimes de seguretat i salut a les obres de construcció, no pot visar un estudi o un estudi bàsic de seguretat sense la redacció prèvia d’un projecte d’execució.

Tanmateix i pel que fa a assumir la direcció d’aquest tipus d’obra, l’arquitecte tècnic, quan no existeix un projecte, és el responsable de les obres a fer, de la recepció dels materials i de la seva bona execució. És projectista i director de l’obra tot i no haver-hi projecte d’execució. En aquest cas, la indefensió de l’arquitecte tècnic és greu quan es vol fer càrrec de l’obra tan sols amb un full d’assumeix de direcció.

Per visar una direcció d’obra, cal una documentació tècnica, una memòria valorada

En conclusió, pot ser, com hem dit abans, que l’Ajuntament es doni per satisfet amb un full on un tècnic assumeixi la direcció de l’obra i que fins i tot demani, en alguns casos, un estudi bàsic de seguretat. Però de cara a la responsabilitat del tècnic durant l’obra o posteriors reclamacions, la direcció d’obra és un encàrrec que NO pot anar sense una documentació tècnica adient a cada tipus d’intervenció, bé sigui una memòria valorada o un projecte d’execució, independentment que l’Ajuntament corresponent el demani o no. El redactar una memòria valorada o un projecte tècnic, l’ha de decidir el tècnic segons la complexitat, l’abast de l’obra, els risc per als treballadors o altres factor que el consideri oportú. En qualsevol cas, el Col·legi professional per a visar una direcció, ha d’existir com a mínim una documentació tècnica, una memòria valorada.

GABINET TÈCNIC

DEL

COATT

TAG setembre 2006

19

Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic

L’habitatge nou a les comarques de Tarragona. 2000–2006

C

om a la resta del país, la construcció d’habitatge nou a les comarques de Tarragona creix d’una manera ininterrompuda des de mitjans de l’any 2000. Així, segons dades de visats del Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona, varem passar de 9.382 habitatges nous l’any 2001, als 16.597, de finals de 2005.

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Nombre habitatges 11.966 9.382 12.520 14.211 13.402 16.597 10.137 nous visats

Els primers mesos de 2006, de gener a juliol, el mercat tendeix a estabilitzar-se. S’observa un lleuger alentiment respecte de 2005, un any excepcional, però en cap cas un refredament del sector, el qual encara es manté amb xifres per sobre dels 10.100 habitatges nous.

Les expectatives de visat de direccions d’obra nova cara a l’agost – setembre, són un increment important de l’habitatge nou, forçat per l’entrada en vigor del Codi Tècnic de l’Edificació que molt probablement a finals d’any suposarà tancar 2006 amb un lleuger increment per sobre de 2005.

Gener - Juliol

2000

2001

2002

2003

2004

7.654

5.804

7.908

8.970

8.479 11.088 10.137

-24%

36%

13%

-5%

2005

31%

2006

-9%

Pel que fa a la tipologia constructiva, l’habitatge unifamiliar, aïllat o en filera, va aconseguir al 2001 el seu punt àlgid, arribant a superar a l’habitatge tradicional en nombre absolut de vivendes. Una tendència però insostenible i que diferents factors, econòmics, de sostenibilitat i altres, han fet que des de llavors aquesta tipologia de construcció anés en retrocés.

El 2006 ratifica aquesta tendència continuada des de 2001. El mercat aposta ara pel bloc d’habitatges en contra de l’habitatge unifamiliar i hores d’ara només un 34% de la vivenda nova és aïllada o en filera i el 66% restant, bloc.

20

TAG setembre 2006

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Edifici unifamiliar 3.365

3.217

4.028

4.618

3.872

4.664

2.620

6.165

8.492

9.593

9.530 11.933 7.517

Bloc

8.601

L’habitatge de nova construcció es concentra a les comarques costaneres. El Baix Penedès juntament amb el Tarragonès i el Baix Camp, absorbeixen un 84% del nou parc immobiliari.

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Alt Camp

394

404

565

693

724

795

579

Baix Camp

3.638

3.107

4.068

5.050

5.069

5.138

3.462

Baix Penedès

2.389

2.151

3.145

3.222

2.889

4.775

2.062

Conca de Barberà

124

129

136

196

172

333

350

Priorat

36

16

19

110

67

102

53

Ribera d’Ebre

86

54

72

154

209

532

255

Tarragonès

5.299

3.521

4.515

4.786

4.272

4.922

3.376

Geogràficament el mercat més estable es concentra a Tarragona, Reus i El Vendrell. Per contra el municipis on la variabilitat és més acusada els trobem en zones costaneres, Cambrils, Mont-roig, Calafell, Vila-seca o Roda de Barà, són un bon exemple. Cambrils, que al 2.000 començava 1.137 habitatges, al 2001 aquest nombre es reduïa fins a 743 i al 2005 ha arribat a ocupar el segon lloc darrera El Vendrell i per sobre de Reus o Tarragona.

TAG setembre 2006

21

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2001

2002

2003

2004

2005

Tarragona

2.058

1.429

1.804

1.507

861

1.315

-31%

26%

-16%

-43%

53%

Salou

1.287

488

637

661

100

219

-62%

31%

4%

-85%

119%

Reus

1.222

1.145

1.232

1.564

1.369

1.247

-6%

8%

27%

-12%

-9%

Cambrils

1.137

743

940

1.245

1.502

1.348

-35%

27%

32%

21%

-10%

El Vendrell

881

806

1.483

1.499

1.242

1.545

-9%

84%

1%

-17%

24%

Calafell

831

735

681

566

541

879

-12%

-7%

-17%

-4%

62%

Mont-Roig del Camp

806

562

1.140

1.500

898

1.119

-30%

103%

32%

-40%

25%

Vila-Seca

700

205

399

858

513

661

-71%

95%

115%

-40%

29%

Torredembarra

395

527

560

406

251

315

33%

6%

-28%

-38%

25%

Valls

297

286

430

449

275

365

-4%

50%

4%

-39%

33%

Roda de Bara

245

176

168

155

212

554

-28%

-5%

-8%

37%

161%

Cunit

197

137

376

405

270

276

-30%

174%

8%

-33%

2%

Altafulla

158

285

229

196

143

215

80%

-20%

-14%

-27%

50%

Arboç

134

118

138

118

110

74

-12%

17%

-14%

-7%

-33%

Vandellos

130

208

56

96

89

31

60%

-73%

71%

-7%

-65%

La Pobla de Montornès

90

61

117

164

80

76

-32%

92%

40%

-51%

-5%

Segur de Calafell

84

81

114

267

262

354

-4%

41%

134%

-2%

35%

La Riera de Gaià

76

18

27

58

75

27

-76%

50%

115%

29%

-64%

Creixell

67

73

132

157

227

92

9%

81%

19%

45%

-59%

Constantì

56

62

113

185

122

137

11%

82%

64%

-34%

12%

Hospitalet de l’Infant

56

54

211

94

384

428

-4%

291%

-55%

309%

11%

La Pobla de Mafumet

10

10

18

66

217

422

0%

80%

267%

229%

94%

Una circumstància molt especial representa La Pobla de Mafumet, la qual ha experimentat un increment del 356 % d’oferta d’obra nova des de l’any 2003, ha passat dels 66 habitatges al 2003, als 422 al 2005.

Pel que fa a la tipologia d’habitatge, les poblacions costaneres lideren el mercat de la vivenda unifamiliar. Al 2005 MontRoig del Camp va començar 609 edificacions de tipus unifamiliar (aïllat o en filera) noves, Calafell 249, El Vendrell 225 i Cambrils 203. Fins al juliol de 2006 Mont-Roig del Camp havia començat 394, Cambrils 197, Roda de Barà 149 i Calafell 146.

ALT CAMP

22

Nombre d’habitatges nous visats 2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

75

57

176

146

177

171

178

Unifamilar aïllat

55

50

74

95

134

136

104

Bloc filera

172

159

289

410

275

482

212

Bloc aïllat

92

138

26

42

138

6

85

TAG setembre 2006

BAIX CAMP

Nombre d’habitatges nous visats 2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

1.033

845

1.229

1.573

1.110

1.121

850

Unifamilar aïllat

320

274

391

379

267

241

144

Bloc filera

958

711

1.319

1.341

1.910

2.176

1.021

Bloc aïllat

1.327

1.277

1.129

1.757

1.782

1.600

1.447

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

538

787

659

779

592

1.117

415

Unifamilar aïllat

264

200

275

277

297

332

127

Bloc filera

1.302

1.041

1.196

1.308

1.597

1.918

1.545

Bloc aïllat

3.195

1.493

2.385

2.422

1.786

1.555

1.289

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

380

454

608

663

566

662

294

Unifamilar aïllat

521

421

446

495

548

557

316

Bloc filera

669

775

1.056

852

912

2.212

808

Bloc aïllat

819

501

1.035

1.212

863

1.344

644

TARRAGONÈS

Nombre d’habitatges nous visats

BAIX PENEDÈS

Nombre d’habitatges nous visats

TAG setembre 2006

23

RIBERA D’EBRE

Nombre d’habitatges nous visats 2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

47

26

29

43

49

61

26

Unifamilar aïllat

14

7

6

23

13

17

12

Bloc filera

13

15

37

88

147

413

214

Bloc aïllat

12

6

0

0

0

41

3

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

85

64

100

80

93

128

109

Unifamilar aïllat

13

17

19

21

12

80

25

Bloc filera

24

17

17

95

67

83

138

Bloc aïllat

2

31

0

0

0

42

78

CONCA DE BARBERÀ

Nombre d’habitatges nous visats

PRIORAT

Nombre d’habitatges nous visats 2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

Unifamiliar en filera

11

7

15

36

6

37

13

Unifamilar aïllat

9

8

1

8

8

4

7

Bloc filera

0

1

3

0

4

2

33

Bloc aïllat

16

0

0

66

49

59

0

GABINET TÈCNIC

24

TAG setembre 2006

DEL

COATT

Constantí

un espai d’oportunitats Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ

UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES AEROPORT Reus-Tarragona VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT

AJUNTAMENT DE CONSTANTÍ

Patrimoni Patrimoni

Plaques arquitectòniques de terracota

L

es plaques arquitectòniques de terracota són peces decoratives de l’època romana que adornaven la part superior i algun pany de paret de certs edificis inicialment religiosos, i més endavant, tota mena de bastiments públics i també algunes villae privades i,fins i tot, sepulcres.

Hi ha diversos elements ornamentals fets de terracota. Les anomenades lastres Campana són plaques de revestiment que es diuen així perquè el marquès Giovanni Pietro Campana di Cavelli, gran col·leccionista italià d’obres d’art i peces arqueològiques, va ser el primer que les va estudiar i classificar al segle dinou. Les antefixes són peces de terracota disposades verticalment que tapen el frontal dels recs de teules del ràfec d’una teulada. En realitat, l’antefixa és ella mateixa una teula ja que es fabricava com el darrer imbrex de cada renglera de la coberta. Hi havia també unes peces molt menys emprades denominades simes que tenien forma d’essa i coronaven els frontons.

Quant a les lastres Campana, no hi ha gaire idea de la ubicació exacte d’aquests elements en els edificis que decoraven. A mi em sembla que aquesta manera d’adornar els temples o capelles, sobretot itàliques, podria haver sorgit com una còpia senzilla i més barata que volia imitar la decoració dels temples grecs. Fixem-nos, per exemple, en la meravella del Partenó, el gran temple dedicat a Atenea Verge que és, potser, l’edifici més perfecte de tota la història de la humanitat. Fins el nostre rei en Pere el Cerimoniós, en el llunyà segle XIV, quan els rudes guerrers catalans s’havien emparat de l’Acròpolis d’Atenes que ells anomenaven Castell de Cetines, va destinar una guàrdia perenne de ballesters disposats als quatre cantons del Partenó afirmant que era la pus rica joia que al món sia. Doncs bé, a la part alta d’aquest edifici i d´altres temples grecs, entre la cornisa de la teulada o del frontó i l’arquitrau, hi havia tot un seguit de plaques amb escultures anomenades mètopes, que es posaven intercalades entre espais amb una senzilla decoració geomètrica que es deien triglifs. Així que, jo crec que les plaques de terracota estarien disposades al mateix lloc que les mètopes, fent la mateixa funció decorativa en edificis molt més petits i senzills, substituint la riquesa i sumptuositat del marbre esculpit per artistes excel.lents per la humilitat del fang pastat en un motlle i cuit al forn.

Els autors clàssics ens han deixat algunes referències d’aquests elements arquitectònics. Pompeu Festo, parlant de les

26

TAG setembre 2006

antefixes diu: Quae ex opere figulino tectis adfiguntur sub stillicio. Això és, que eren fetes de fang o terracota i que es fixaven a la teulada sota el degotís del ràfec. El mateix Vitruvi en un dels seus tractats d’arquitectura parla de les terracotes arquitectòniques dient que són una moda toscana i aconsella per a les antefixes unes mides d’un mòdul de llargada per 1/2 o 1/6 d’alçada.

Totes aquestes peces decoratives anaven pintades. Els pocs temples i palaus de l’antiguitat que encara podem contemplar amb la descarnada nuesa d’una carcassa destruïda per fenòmens naturals i depredacions seculars, tenien un aspecte alegre i vistós quan es van construir. La majoria de paraments, bigues, columnes i elements diversos d’aquells edificis estaven pintats, amb predomini dels colors verd, blau i vermell. I aquests eren també els colors amb què es solien pintar les plaques arquitectòniques de ceràmica.

Les terracotes decoratives es fabricaven utilitzant argiles sedimentàries degut al seu gra fi i a la seva plasticitat. Els desgreixants que s’usaven eren el quars i el material en forma de pols o granulat que procedia d’esmicolar restes de ceràmiques ja cuites i fetes malbé, com ara teules, totxos o ceràmica comuna. Quan s’havia preparat l’argila s’abocava dins d’un motlle univalve que abans s’humitejava i s’hi escampava cendra o arena fina en el seu interior per evitar que l’argila quedés enganxada. Després es deixava assecar a l’ombra i en un lloc ben ventilat durant uns quants dies. Finalment es portava a coure.

Inicialment, els elements més representats en aquestes plaques de terracuita eren divinitats i monstres fantàstics que feien referència a la mitologia grega. Més endavant s´hi van afegir motius vegetals, sàtirs, Gorgones, màscares tràgiques, representacions de figures humanes i d’altres temes.

Les lastres Campana apareixen cap al final de la república romana i, segons Tortorella, és excepcional la seva presència fora de la península itàlica i, per això, sembla que aquestes produccions no foren mai objecte d’exportació.

Tan és així que a tot Catalunya vint anys enrere només hi havia quatre lastres Campana i ara potser només n’hi ha algun boci més. De les quatre peces, tres són a Tarragona i una a la Bisbal del Penedès. Quant a les tarragonines, una prové del Passatge Cobos de la ciutat, l’altra es de procedència desconeguda i hi ha un fragment de lastra que es va trobar a la vila del Vilarenc de Calafell. Així que la meitat de les plaques arquitectòniques d’aquest tipus que hi ha al Principat s’han trobat al Baix Penedès.

La lastra Campana del Museu de la Bisbal del Penedès va

Dibuix de l’autor

aparèixer a Tomoví (Albinyana), fa uns seixanta anys. És la més sencera i ben conservada de totes i, potser, una de les millors de la península ibèrica i de tot el mon romà. S’assembla molt a una que es conserva al Museu GregoriàEtrusc del Vaticà a Roma. La peça de terracota representa dues noies vestides amb el chiton que fan com una cerimònia o dansa agafades a unes cintes que pengen d’un canelobre de quatre pisos. Aquest tipus de decoració, atenent que el canelobre porta la llum, es pot considerar com una imatge objecte de propaganda imperial, ja que la llum era l’atribut principal del deu Apolo que representava el nou ordre instaurat per l’emperador August.

La peça del Vaticà està més trencada de la part superior i així no es pot saber quin tipus d’ornamentació la coronava.

També estan més completes les noies de la terracota de la Bisbal, podent-se apreciar el seu pentinat que consisteix en els cabells agafats al darrere, deixant-ne caure uns quants al davant. Vestits i pentinats dónen a les airoses figures un aire hel·lenitzant.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA GEMMA SABATÉ

I

PIQUÉ. Algunes troballes

arqueològiques al voltant de la vila del Vendrell; Miscel·lània Penedesenca 1987 Mª LUISA RAMOS SÁINZ; Terracotas arquitec-

tónicas de la Tarraconense. El ladrillo y sus derivados en la época romana (1999).

A partir del segle II d. C. , les plaques arquitectòniques de terracota comencen a caure en desús.

BENJAMÍ CATALÀ

XAVIER DUPRÉ; Tres fragments de lastra

“campana” a Tarragona.

“Butlletí Arqueològic de Tarragona“.

1982-1983.

Arquitecte Tècnic

TAG setembre 2006

27

Patrimoni Patrimoni

Monestir de Poblet: Anàlisi històrica i constructiva de l’antic dormitori dels monjos

L’

antic Dormitori dels Monjos és la més important de les dependències del monestir de Poblet articulades al voltant del claustre, tan per la seva magnitud i monumentalitat, com perquè ha estat referència per altres construccions de l’època.

El Dormitori de Monjos es construeix durant el segle XIII. Es conserven diferents documents que ens orienten sobre la seva cronologia, entre els quals destaquem la primera referència conservada que data del 1243, quan Ponç de Cabrera fa un llegat de 500 morabetins en el seu testament per a l’obra del dormitori que s’estava edificant. El 1247 Pere Albalat, arquebisbe de Tarragona, cedeix a Poblet els delmes i les primícies que li pertocaven en alguns llocs del domini del monestir situats dins la seva diòcesi, per a la construcció de la Sagristia, la Sala Capitular, el Locutori, el Noviciat i el Dormitori. Es conserven dos documents de 1248 en el primer dels quals Guillem de Puigverd dóna 100 sous per l’obra del dormitori i, en l’altre, el sacerdot Pere Beld dóna 500 sous per l’obra del dormitori. Un altre

document de 1249, on Pere Guerra llegà 200 sous per a la construcció de la Sala Capitular i del dormitori.1 Tots aquests donatius es produeixen entre 1243 i 1250 i van units a d’altres que es fan per la realització de les altres dependències del costat oriental, el quals responen a una planificació racional. Tota aquesta zona fou aixecada alhora, en un relatiu poc temps, de forma molt unitària i seguint la disposició pròpia dels monestirs cistercencs. Es evident que existeix un pla de conjunt, i aquest s’adecua perfectament al principis de la Regla de Sant Benet, segons la qual la vida dels monjos gira al voltan de la pregària i el treball.

Totes les depèndencies de l’edifici han de respondre a les necessitats de vida en comú i en oració. Calia, doncs, fer el dormitori de monjos definitiu el més aviat possible. Com apunta el pare Agustí Altisent al seu llibre Història de Poblet, tot això explica la simultaneïtat d’aquests donatius i la unitat de construcció de totes les dependències d’aquesta ala de l’edifici.

El 1298 trobem encara un llegat que esmenta el dormitori, quan Berenguer de Puigverd fa testament i deixa, entre d’altres coses per a l’obra del dormitori i del claustre, el castell de Puigverd. Altisent considera que en aquesta època el dormitori ja devia estar acabat i que aquest donatiu ha de fer referència a necessitats addicionals, perquè una carta de visita del mateix any, ens informa que el visitador mana reparar la teulada del dormitori. Aquesta dada ens assegura que el dormitori ja era utilitzat des de feia algun temps i una disposició que dóna el 1302, relativa a l’organització del mateix dormitori, ho corrobora.2 Els elements estilístics i ornamentals també fan pensar que el dormitori ja era acabat abans de l’inici de l’abadiat de Pons de Copons en 1316, com indica Lluís Domènech i Muntaner, en la seva Història i Arquitectura del Monestir de Poblet.

Es tracta d’una dependència importantíssima des del punts de vista arquitectònic, d’enormes dimensions però que en cap cas presenta la més mínima feixuguesa. Els seus antecedents més immediats són segurament els dormitoris cirtercencs de França, dins de l’ambit de les edificacions de caire domèstic.

Alçat general del Monestir de Poblet

28

TAG setembre 2006

Situat a l’est del claustre, com a perllongació del braç nord del creuer de l’església, ocupa el primer pis per sobre una sèrie de dependències bastides també durant el segle XIII:

la Sagristia antiga, la Sala Capitular, el passadís del Locutori i les dos sales de l’actual Biblioteca la funció de les quals, era en origen, de Sala de monjos i Sala de novicis respectivament.

A l’est, cap al claustre de l’Abadia i bastides sobre la part oriental de la Sala Capitular, s’hi troben tres dependències gòtiques: l’antic arxiu, escriptori i sala de l’Abad. En un principi van servir de scriptorium i, més tard, d’arxiu. No hi ha documents que ens en parlin però, Altisent manté la hipòtesi que, foren realitzades els primer anys del segle XIV per la morfologia dels finestrals d’aquestes cambres.3 Més al nord degueren existir altres estances adossades al mur de llevant de les quals en desconeixem l’ús, però que, per les seves traces, tingueren unes dimensions importants.

També ha desaparegut el sobreclaustre, del que queden només alguns elements de pedra, i les dependències del claustre dels novicis adossades a la façana de ponent. En el tester nord, un pont cobert reconstruït permet el pas cap a una de les torres de la muralla i el pas de ronda.

El dormitori és una estança de grans proporcions, d’una sola nau amb coberta de fusta, la qual es sustentada per dinou arcs de diafragma, transversals i de pedra, amb les arestes embellides amb una motllura. Aquests arcs descansen sobre unes grans i belles ménsules finament ornamentades. Tingué una gran ressonància arreu i fou imitat abundosament pel seu valor pràctic, estètic i econòmic.

Des del punt de vista constructiu, el propi edifici ens dona tot un seguit de pistes que ens ajuden a corroborar les dades documentals i a comprendre quin va ser el procés en el que es va edificar. Un estudi geomètric acurat, així com l’aixecament del quadre fisuratiu, ens porta a fixar-nos, sobre tot, en dos factors: En primer lloc en l’existència d’unitats volumètriques ben definides, juntes constructives i diferències tipològiques. En segon lloc, en un factor en principi prejudicial com es la heterogeneïtat de comportament del terreny que ens ajuda, al estudiar els assentaments diferencials que es produïren, a determinar les seqüències temporals de la construcció.

Un cop edificada la zona relativament plana que tanca el claustre, a mida que creixien les necessitats d’espai, les construccions d’aquesta ala es van anar estenent cap al nord, on la pendent natural del terreny es va anar terraplenant.

La primera sala de l’actual biblioteca es degué realitzar de forma bastant unitària. En la segona s’hi aprecia la feina d’un mestre d’obres que supera constructiva i formalment l’edifici contigu, allargant la llum de les voltes i fent pilars més esvelts. Utilitza tècniques diferents en la fonamentació que es, malgrat la seva factura més barroera, més profunda. Entre ambdues es pot apreciar la junta constructiva que va resseguint els carreus a opus isòdom. Hi apreciem també una discontinuïtat en l’horitzontalitat de les filades. Fins a una certa alçada, el que sembla un assentament diferencial

Fases constructives

TAG setembre 2006

29

provoca un desfasament de l’ordre d’uns centímetres entre els dos edificis. Unes filades més amunt s’iguala, no sabent si es tracta d’un assentament instantani que es va anar corregint a mida que la obra avançava o si es produí de forma diferida durant una aturada en l’obra.

dicionat la primera sala el 1946 i la segona el 1962. El resultat d’aquesta intervenció n’és l’estat actual. És important destacar que, amb ocasió d’aquestes obres, es van substituir els fusts de les columnes que s’havien malmès en l’incendi citat abans.

Desconeixem encara en quina fase de construcció es trobaven les sales de novicis i monjos quan es va començar l’obra del dormitori, i si mai van arribar a tenir algun tipus de coberta o coronament. Sembla, però, que no degué passar gaire temps i que, donades la unitat volumètrica i d’estil del dormitori, aquest degué construir-se de forma unitària. El pes de la nova estructura es repartí de forma homogènia i simultània sobre les dependències inferiors, actuant de forma solidària amb les dues sales esmentades i provocant un assentament diferencial de fins a 12 cm en la façana nord, “partint” el dormitori amb una esquerda encara viva que sembla actuar com a junta estructural entre els arcs vuitè i novè. Aquest es el punt feble de l’edifici, on presenta un lleuger canvi de direcció i on l’amplada de la planta baixa passa dels dinou metres de la sala capitular (sobre la qual es construeix un impressionant arc de descàrrega) als tretze de les sales novicis i monjos.

L’última intervenció al dormitori fins l’actual restauració, es produeix en 1952 quan, amb projecte de l’arquitecte Montravà, es va fer la compartimentació del dormitori en petites cel·les, la qual es van mantenir fins el seu enderroc a finals de 2004. A dia d’avui les tasques de conservació i rehabilitació de l’edifici encara no han finalitzat.

Amb l’actual estudi sistemàtic de les marques de canter volem ajudar a corroborar la història de l’edifici, conèixerne els sistemes constructius i aclarir-ne alguns aspectes dubtosos deixant oberta la possibilitat a noves dades. Alhora que es desenvolupa una eina que ens permet estudiar l’organització i funcionament de la construcció d’un edifici durant l’Edat Mitjana.

M. ROSA BARBARÀ SOLÉ, historiadora de l’art JORDI PORTAL LIAÑO, arquitecte

La construcció de les magnífiques sales gòtiques es superposa de manera quasi violenta als elements constructius i ornamentals del costat de llevant del dormitori, sense que sapiguem quin tipus de coberta va tenir la sala capitular.

Pel que fa a la conservació i pervivència en el temps del Dormitori de monjos, no hi ha dades massa significatives entre l’extens període que va de l’abadiat de Pons de Copons, iniciat el 1316, fins la segona data de l’exclaustració de 1835. Només es pot considerar com significatiu el terratrèmol de 1792 que podria haver afectat l’edifici, especialment les columnes de l’antiga sala de novicis.

Quan es produeix la segona exclaustració l’any 1835 el dormitori va patir, igual que la resta del Monestir l’expol·liació, l’abandonament i el saqueig gradual i sistemàtic, fins que el 1849 la Comissió de Monuments Històrics i Artístics, creada cinc anys abans, hi comença a intervenir per intentar aturar el procés de degradació.

La coberta del Dormitori es refà el 1853 i, juntament amb petites obres de consolidació realitzades a la dècada de 1920, ha arribat fins els nostres dies.

El mal estat dels pilars de l’antiga sala de novicis va requerir el 1877 un reforç amb taulons de fusta i brides metàl·liques.

El 1921 el monestir de Poblet és declarat Monument Històric Nacional i en 1930 es funda el patronat de Poblet donant inici a un període de gran activitat de reconstrucció.

La vida conventual torna al Monestir el 1940 i s’hi segueixen realitzant obres de rehabilitació o reparació.

L’arquitecte Lluís Bonet Garí intervé a l’actual Biblioteca con-

30

TAG setembre 2006

NOTES 1.

Agustí ALTISENT, Història de Poblet, 1974. Pàg.

163-164.

2.

Ídem, pàg. 166.

3.

Ibídem, pàg. 177.

Solidaritat Solidaritat

Casas para los “sin techo” Proyecto minimalista de módulos prefabricados de uso múltiple

S

e trata del diseño de módulos prefabricados que reuniendo las condiciones mínimas de: higiene · estanqueidad · aislamiento · estabilidad (mecánica estática) · confort · coste mínimo · transporte · presupuesto · estética,

etc. dé satisfacción a los “sin techo” pudiendo permitir que el propio usuario construya o monte su propia casa con un coste de mano de obra prácticamente nulo.

Estos módulos podrían paliar en gran parte la gran carencia de hábitat del llamado Tercer Mundo y desheredados del primero y más en casos de catástrofes naturales: terremotos, huracanes, aludes, lluvias torrenciales, desbordamientos, tsunamis, etc., que desgraciadamente según indica la comunidad científica internacional se va

TAG setembre 2006

31

incrementando debido al calentamiento del planeta por la contaminación atmosférica, sobre todo en los fenómenos eólicos de los que hemos sido testigos estos últimos años.

También podría ayudar a la lucha contra epidemias, pandemias, sida, víctimas de la guerra, etc., como hospitales y salas de consulta.

Confort Dadas las condiciones antes apuntadas se puede dotar de electrodomésticos, iluminación, ventilación y pavimento con capa aislante sobre solera de hormigón de 15 cm. sobre petraplenado de 30 cm. y lámina de linoleum de primera calidad.

Higiene Los módulos irán dotados de las condiciones mínimas de higiene: con instalación de agua corriente y caliente (placas solares), electricidad (generadores y placas solares), eliminación de basuras y detritus, gas y fosas bioquímicas.

El espacio mínimo-confort por persona se ha estimado en 16 m2 disponiendo de wc (taza turca), ducha, cocinahorno y picas..

Coste mínimo

Estanqueidad y aislamiento

Transporte

Serán módulos estancos al agua, al viento, al calor y frío, a la arena (tormentas y sonido, para lo cual el material empleado consistirá en paneles de PVC o variantes ya existentes en el mercado con aislante intermedio térmico-acústico (fibra de vidrio u otros). La cubierta es una pirámide cuadrangular de 4x 4 m. y altura de 1 m., prefabricada del mismo material antes descrito. Las ventanas prefabricadas de PVC tendrán doble cristal. Todas las juntas irán selladas por silicona de primera calidad.

El transporte queda reducido a un solo paquete envuelto en plástico duro retráctil y en su interior lleva todos los elementos necesarios para construirlo siguiendo las instrucciones adjuntas.

Estabilidad La miniestructura está diseñada para resistir ciertos fenómenos naturales, mediante paneles reforzados, soportes de madera con alma de acero y anclajes embutidos en masas de hormigón. Están concebidos mecánicamente como una potente tienda de campaña con vientos de acero inoxidable y fuertes anclajes.

La cubierta piramidal de una sola pieza, además de estar unida a los paneles de las paredes mediante sellado de silicona (y si es preciso soldadura), dispondrá de cuatro fijaciones (esquinas) mediante tornillería de acero inoxidable.

32

TAG setembre 2006

El módulo está diseñado con elementos prefabricados, de tal forma que el propio usuario pueda construirlo con un coste de mano de obra prácticamente nulo. Los prefabricados al fabricarse en serie también son más baratos, eliminando así intermediarios o especuladores. Sólo se tendrán que seguir las instrucciones adjuntas.

Estética En sí mismo, el módulo y su múltiple combinación genera una estética motivada por su volumetría, sombras arrojadas, color, pirámides transparentes de metacrilato y, cómo no, el propio paisaje sea del tipo que sea, que podríamos llamar minimalista o constructivista o más bien de Mondrian, en honor a una figura pictórica que tanto ha aportado a la arquitectura actual.

NOTA: Si desean ampliar información, planos, cálculo de coste, etc., una copia del proyecto está en el Colegio de Arquitectos Técnicos de Tarragona. ÁNGEL MARTÍNEZ LANZAS Arquitecto Técnico

Medi Ambient Medi Ambient

La Sèquia Major de Vila-seca Un espai d’interès natural LOCALITZACIÓ I CONTEXT GEOMORFOLÒGIC La Sèquia Major de Vila-seca és un espai natural protegit pel Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya des de l’any 1993.

Es tracta d’una zona humida litoral situada a La Pineda de Vila-seca (Tarragona) en la Costa Daurada, en un entorn molt urbanitzat i de gran demanda turística

La gran productivitat d’aquest tipus de vegetació provoca una acumulació de torbes i de sediments i afavoreix l’aparició de sòls humits, de baixa salinitat i molt fèrtils.

La bona qualitat d’uns sòls tan rics en torbes va possibilitar l’aprofitament d’aquestes terres, possiblement ja al segle XVIII, primerament com a pastures i, posteriorment, com a terres de conreu. El conreu d’aquestes terres va comportar la construcció d’un sistema de drenatge per tal de facilitar el control del nivell freàtic: La Sèquia Major.

La major part d’aquest espai es troba dins els terrenys del Centre Recreatiu Turístic de Vila-seca / Salou, propietat de Port Aventura, S.A.

El sistema de drenatge estava constituït per un canal principal, la Sèquia Major pròpiament dita, i per un conjunt de canals tributaris, la densitat dels quals era proporcional al grau d’inundabilitat.

L’espai es va originar per l’evolució d’una barra de sorra amb dunes litorals que, en avançar des de la desembocadura del riu Francolí en direcció al Cap de Salou, va diferenciar una petita albufera.

Abandonada l’activitat agrícola fa més de 35 anys, els terrenys varen recuperar la seva situació de prats humits, jonqueres i estanys, conservant una part de la xarxa de canals de drenatge i, especialment, la Sèquia Major.

Es deurà tractar, doncs, d’una petita llacuna litoral que limitava al nord amb els sediments quaternaris de la depressió de Reus; a l’oest amb els afloraments calcaris (majoritàriament juràssics) del Cap de Salou; i que quedaria separada del mar per una barra de sorra amb dunes litorals.

El traçat de la Sèquia Major segueix la línia de topografia més baixa; probablement correspon a les ones antigament ocupades per aigües lliures i arriba al mar per la zona on es va tancar l’antiga llacuna litoral, és a dir, a la zona de contacte entre la barra de sorra amb dunes litorals i el Cap de Salou.

HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DE LA SÈQUIA MAJOR L’abundància d’aigua dolça va possibilitar la formació de vegetació helofítica (plantes superiors amb arrels en un medi saturat d’aigua) com el canyís i les bogues.

QUÈ HI TROBEM, A L’ESPAI DE LA SÈQUIA MAJOR Quatre grans unitats fisiogràfiques Un sistema de canals constituït per la Sèquia Major i tota una sèrie de canals tributaris, que recullen i drenen l’aigua del freàtic i la desguassen al mar, a la platja del Vaporet.

Un sistema dunar associat a una barra litoral molt deteriorat per d’intens procés urbanitzador al llarg del darrers anys.

Un sistema de zones humides, amb restes de prats inundables.

Les zones elevades amb afloraments calcaris són les zones ocupades per conreus arboris: oliveres i fruiterals.

TAG setembre 2006

33

canals, s’ha detectat la presència de diverses espècies vegetals de remarcable interès ecològic: Llengua d’oca i el Plantatge d’aigua, el lliri groc.

EL PROJECTE DE RESTAURACIÓ

Acullen sis unitats ambientals diferenciades • Canyissar: Ocupa les zones de topografia més baixa i de sòls que s’inunden periòdicament. A les aigües lliures dels canals poden aparèixer comunitats vegetals dominades per macròfits submergits.

• Jonquera humida: ocupa principalment els prats més humits que no són ocupats pel canyissar. A banda dels joncs trobem plantes adaptades als sòls humits i salins, com el plantatge crassifoli.

Prop del canals de les sèquies poden aparèixer arbres com els àlbers, els tamarius i els salzes blancs.

• Mosaic de jonquera amb restes de vegetació de reraduna: és una unitat de paisatge dominat a la zona. Presenta alguna espècie pròpia dels ambients de reraduna, especialment la bufalaza hirsuta.

• Conreus sobre jonquera: actualment abandonats • Prats secs i conreus arboris de secà: ocupen les zones de topografia més elevada, majoritàriament sobre sòls desenvolupats damunt de roques calcàries. Es tracta de sòls de textura argilosa i una certa pedregositat.

• Fruiterars i conreus d’horta: ocupen els sòls entre les zones elevades i les antigues zones humides.

EL PERQUÈ DE L’INTERÈS NATURAL DE LA SÈQUIA MAJOR L’interès natural de la Sèquia Major La Sèquia Major es troba inclusa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya.

Situada en un entorn altament urbanitzat i de petites dimensions, la seva protecció legal queda justificada per l’elevat valor que presenten els seus hàbitats, per les espècies que hi viuen i per una destacable biodiversitat en els ses ambient.

La seva situació, al litorial sud de CAtalunya, fa d’aquesta zona un petit punt de pas i de descans d’aus migratòries, ja que és l’aiguamoll demajor interès entre el Delta del Llobregat i el Delta de l’Ebre.

Destaquen per la seva singularitat tota una sèrie d’espècies animals i vegetals: el fartet i la tortuga d’aigua i ocells com el Balquer i el Martinet menut.

Tant a la mateixa Sèquia Major com a xarxa secundària de

34

TAG setembre 2006

A l’any 1998, l’empresa Port Aventura, S.A., en coordinació amb el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Vila.-seca, van promoure un projecte de conservació i protecció de l’espai de la Sèquia Major amb l’objectiu de consolidar i millorar els hàbitats i les comunitats presents.

Un equip tècnic amb àmplia experiencia en restauración engestió d’espais d’interès natural, pertanyent a l’empresa Taller d’Enginyeria Ambiental, fou l’encarregada de la redacció del prjecte, el qual s’ha devenvolupament en diferent etapes, fins a l’acfualitat.

Els objectius Garantir la conservació i la protecció dels valors naturals de la Sèquia Major.

Afavorir les potencialitats paisatgístiques i de revalorització que oferieix l’espai.

Integrar la protecció del medi ambient dins un desenvolupament urbanístic sostenible.

Les actuacions La restauració de la Sèquia Major i dels principals canals tributaris, ampliant la secció de la llera per garantir la presència d’una superficie d’aigües lliures i reconstruint a les seves riberes les comunitats de vegetació helofítica.

La restauració dels prats humits de jonqueres afectat per abocaments i la seva restitució com a aiguamolls.

La diversificació d’hàbitats i la seva interconnexió mitjançant la construcció d’un estany d’aigües superficials dins la zona nundable del canyissar, i connectat amb la Sèquia Major, el canyissar, els prats humits i una comunitat de jonquera que també serà regenerada i potenciada. Això permetrà incrementar la presència de fauna.

La potenciació de la flora autòctona amb la plantació de petits grups d’arbres de ribera i la restitució de vegetació helofítica i de macròfits submergits.

Desenvolupament d’un pla de gestió de fauna per tal de potenciar les poblacions de fartet i de tortuga d’aigua i per eliminar la gambúsia invasora.

A l’actualitat l’Ajuntament de Vila-seca realitza visites guiades.

JORDI SAMPER QUINTANA