Serveis del Col·legi SEU A TARRAGONA Tel. 977 212 799 Rambla del President Francesc Macià, 6 43005 Tarragona Correu electrònic: info@apatgn.com Horari: De dilluns a dijous: de 8 a 17:30 h Divendres: de 8 a 15 h
SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos. Alexandra Fortuny Horari: de 9 h a 14 h
Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau
GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓ Vocal: Jordi Adam Andreu Lluís Roig, Ramon Rebollo (Gabinet Tècnic) Marisa Rujano (Dinamització) e-mail: gabtec@apatgn.com
Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño (Secretària) Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández
Borsa de treball: Gabinet Tècnic
Comptabilitat: Àngels Recuero
Servei d’inspecció: Josep Anguera
Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs Tècnics: Josep Anguera i Ramon Rebollo Carme Vallverdú, Eva Larraz i Carme Amat Horari: De dilluns a dijous: de 8 a 17 h Divendres: de 8 a 14 h
INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma Marcel Ramírez i Jaume Cabré e-mail: informatica@apatgn.com
Oficina del Vendrell: Oscar Franch C. Narcís Monturiol, 2 - 4 (cantonada Av. del Puig) Tel. 977 155 643 e-mail: delegacio_vendrell@apatgn.com Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) Oficina de Reus: Emma Pons Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 331 072 e-mail: delegacio_reus@apatgn.com Dimarts i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) SERVEIS EXTERNS OCT: Vocal: Jesús Moreno Martos Ana Almansa Tel. 977 249 998
REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos Josep Maria Sanet Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 ASSESSORAMENT JURÍDIC Escudé Advocats (Tarragona) Tel.: 977 249 832 Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204 LABORATORI D’ASSAIGS Polígon Industrial Constantí Av. Europa, cantonada C. Bèlgica illa 14 43120 Constantí Tel. 977 524 537 Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete Director tècnic: Ernest Valls
Assegurances: Vocal: Josep M. Buqueras Cesca Toledano Tel. 977 250 871 EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Rambla del President F. Macià 6 43005 Tarragona Tel. 977 212 799 Fax 977 224 152 e-mail: info@apatgn.com web: www.apatgn.com Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió de TAG.
2
TAG desembre 2006
Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez
Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 Fax 977 248 892 e-mail: nse@telefonica.net Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321 Fax 977 248 892 e-mail: inventat@tinet.org
COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Jordi Adam Andreu
Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X
TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA
Editorial Editorial En què intervenim?
EDIFICI DELS CANONGES, A LA PART ALTA DE TARRAGONA Foto: NOU SILVA EQUIPS
L’ENTREVISTA M. Lluïsa Expósito, consellera de Serveis Socials de l’Ajuntament de Tarragona Pàgs. 4-6 CULTURA Anar fent memòria de la professió Pàg. 7 CORPORACIÓ L’escut de la professió Pàg. 8 ESPAI AL TEMPS La vida privada a Reus, a l’Edat Mitjana Pàg. 11 URBANISME Logis Penedès: jo m’hi apunto Pàgs. 15-16 ESPAI AL TEMPS Els Verderol vuitcentistes Pàgs. 17-20
U
n article estadístic confeccionat pel Gabinet Tècnic del Col·legi ho apunta: la direcció d’execució d’habitatge nou continua sent el principal camp d’intervenció dels aparelladors, el 31% concretament i des de l’any 2000. Pel que fa a la coordinació de seguretat, aquesta no l’acostuma a fer el mateix tècnic que la direcció, i a més baixa l’especialització en aquesta matèria. Alguna cosa passa. En cada publicació del Col·legi parlem de la qüestió, des del punt de vista jurídic al de la feina del dia a dia. La responsabilitat és molt gran i a vegades poc compartida amb la societat. La realitat és que els nostres professionals s’orienten cada cop més a elaboració d’informes, taxacions o certificats d’habitabilitat. D’altra banda, el CTE inclou l’obligació de redactar un pla de control de qualitat, que possibilitarà una nova línia de treball. També podem convertir les noves exigències en noves oportunitats. Deia Karl Popper que les dificultats del món contemporani poden generar un plus de creativitat.
LABORATORI Geotecnia Laboratorio Pàg. 21 SEGURETAT La sinistralitat a les obres Pàgs. 24-26 ESTADÍSTICA L’àmbit professional de l’arquitecte tècnic Pàgs. 27-28 INFORMÀTICA El misterioso archivosvchost.exe Pàgs. 30-32
a
Bones Festes i Feliç 2007
PATRIMONI L’ofici de picapedrer a Poblet Pàg. 33 TAG desembre 2006
3
L’entrevista L’entrevista
M. Lluïsa Expósito i Molina Consellera de Serveis Socials de l’Ajuntament de Tarragona
M. Lluïsa Expósito al seu despatx
Valorar l’accessibilitat, dissenyar la ciutat per a tots Com valora l’accessibilitat dins de la qualitat de vida en general, i en particular, en els segments de la població als qui presta més atenció la seva regidoria. En primer lloc caldria definir la idea d’accessibilitat, doncs aquesta ha anat evolucionant i madurant al llarg de l’última dècada. Avui crec que entenem l’accessibilitat com un encontre entre les necessitat de col·lectius amb característiques especials i la societat en general. El que els tècnics anomenen “disseny universal o disseny per a tots”. Cal tenir en compte molts segments de població i molts factors: l’envelliment demogràfic de la població, l’increment del moviment associatiu de persones amb discapacitat, la demanda de les persones de qualsevol condició física d’una millor qualitat de vida, els avenços de la tecnologia,... moltes coses.
4
TAG desembre 2006
Planificar les noves accions i construccions amb criteris d’accessibilitat, passa per una transversalitat entre regidories? Evidentment, no tindria cap sentit que amb les noves tecnologies que han propiciat eines de treball i sistemes d’enllaç i connexió entre tots els departaments que no es traduís en una feina interdepartamental. Com entén que el conveni marc de col·laboració entre UPC, Fund. Tarragona Unida i el mateix Ajuntament de Tarragona, afavorirà un canvi tangible? Sempre que s’emprenen accions de sensibilització aquestes afavoreixen si més no un canvi en la mentalitat dels ciutadans. Amb aquest conveni el que es pretén és precisament això i que arribi a molts col·lectius que d’algu-
na manera o altra estan implicats. Crec que són molts: tècnics, urbanistes, arquitectes, arquitectes tècnics, promotors, agents que desenvolupen la seva activitat en la via pública: quioscos, bars amb terrassa... etc. Primer ve la sensibilització, el conscienciar, desprès els canvis ja venen per inèrcia. Quasi bé sempre que es vol endegar una política correctora s’observa que els problemes començaven temps ençà. És per això que es vol implicar a la formació i als professionals en actiu per a minvar l’impacte de les barreres arquitectòniques? Abans les ciutats no eren concebudes com ara, això ha estat una evolució al llarg de molts anys; amb aquesta nova concepció evidentment s’ha d’arrencar d’arrel i quin millor inici que el de formar els futurs tècnics que hauran de continuar dissenyant les ciutats amb les seves infrastructures? No es voluntat de les persones deixar les coses sempre una mica millor de com les hem trobat? I referent als professionals que estan en actiu si iniciatives com aquesta ajuden a incentivar noves idees de disseny accessible per a tothom benvingut sigui. Una càtedra d’accessibilitat dins del sí de la Politècnica. És un bon símptoma de que podem fer millor les coses? Una càtedra d’aquestes característiques es una invitació al coneixement, la reflexió i la implicació de totes aquelles persones que tenen o tindran responsabilitat sobre les condicions d’accessibilitat en el seu entorn. També servirà per plantejar noves estratègies, debatre noves tècniques, tot encaminat a una supressió efectiva de barreres que ens permeti millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans. A més l’elevació de la matèria a rang de càtedra incideix en la percepció de l’alumnat. És segur un símptoma que tot es pot millorar, que es important treure el bo i millor de cada estudiant traduït en un disseny novedós i accessible. Quan parlem d’accessibilitat, sovint sols pensem en voreres i absència de rampes d’accés. A la universitat, parlant també d’accés a la informació i al coneixement. Com ho valora? Ens hem centrat principalment en les barreres arquitectòniques, i es veritat que n’hi ha d’altres: les barreres en el transport, les barreres en la comunicació, barreres en la informació. Aquestes impedeixen a moltes persones, principalment les persones amb discapacitat sensorial, l’accés a molts serveis i entorns. Són moltes les coses que resten per fer, però jo crec que la principal és tenir en compte les necessitats d’aquestes persones en el desenvolupament de nous productes i tecnologies, consultant als usuaris amb discapacitat sobre les seves necessitats i possibles solucions . Es poden dur a terme tasques que considerin les necessitats específiques de les persones amb discapacitat dins les mesures generals d’accessibilitat a implantar en via pública, edificis, transport, tecnologia.
L’Ajuntament esmenta molt concretament que prestarà una especial atenció als sectors amb discapacitació, gent gran, menors i demés que puguin tindre algun desavantatge. En concret, diu que intentarà remoure els obstacles... Una feina sens fi? Una feina sens fi segur, perquè la ment humana no deixa de treballar i per tant innovar i trobar noves solucions i propostes per afavorir a tots aquests ciutadans que l’Ajuntament dóna, com diu vostè una especial atenció, i més concretament com ja deu saber des de la meva conselleria. S’ha de tenir també present la ciutat de la que estem parlant TARRAGONA, amb una part molt important de patrimoni històric que si bé ens ha portat a ser considerada com a Patrimoni de la Humanitat, amb tot el que això implica, també de vegades ens ha portat a situacions no del tot fàcils ni senzilles a l’hora de fer accessible aquest patrimoni a tothom.
Primer ve la sensibilització, el conscienciar, després els canvis ja venen per inèrcia
Els àmbits d’actuació que defineix el conveni que comentàvem, parla d’estudis, assessorament i difusió, principalment. Són aquests els eixos de les eines per treballar a Benestar Social? Des de la meva conselleria el que volem es treballar per a possibilitar un millor confort als nostres ciutadans i això, passa per fer estudis, assessorament i difusió, doncs molt be, i si podem ampliar-ho amb altres iniciatives, perfecte. Parli de l’exposició Tarragona accessible en la via publica i comercial. L’octubre del 2004 vam reunir-nos en aquest mateix despatx les parts implicades en aquesta “aventura” on ens van informar per part de l’UPC del projecte d’accessibilitat de la via pública i comercial de la ciutat. Vàrem parlar de la feina a fer i de com ens coordinaríem entre les diferents entitats que hi participàvem. Després va venir el treball dels alumnes que es va centrar en un estudi exhaustiu de tot el casc antic i les principals vies comercials de Tarragona. I seguidament vam arribar al tema de la difusió del material que s’havia treballat, va ser també important per a nosaltres, com a consistori, el saber que era la primera vegada que es duia a terme un estudi d’aquestes característiques i profunditat, i que això volia dir que es podria estendre i realitzar a altres ciutats catalanes. Ser els pioners en qualsevol cosa que es fa sempre es molt motivador i engrescador. He vist el treball detingudament i realment es molt interessant. Estic convençuda que el material que ara mateix
TAG desembre 2006
5
s’està elaborant per realitzar l’exposició tindrà un fort impacte en totes aquelles persones que el visitin. Quines experiències destacaria de aquest procés de sinèrgia amb la fundació i amb la universitat? Ha estat sens dubte una experiència i com he dit anteriorment novedosa i engrescadora. A Catalunya hi ha diferents experiències d’entitats i administracions que treballen conjuntament i transformen iniciatives puntuals en recursos, com és el cas del CRID (Consorci de recursos i documentació per a l’autonomia personal), que assessora les consultes d’entitats públiques i privades sobre temes d’autonomia. Qui sap on ens portarà tot el que ara encetem!!!
En les noves edificacions en general s’ha complert més acuradament la normativa que dicta el codi d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques
No em voldria deixar, dins de les previsions, els processos d’adaptació als habitatges. Són fàcilment possibles? Hi ha ajuts i facilitats? Des de l’Ajuntament i concretament des del Patronat Municipal de l’Habitatge quan es construeix es fan vivendes adaptades que són adjudicades a persones amb mobilitat reduïda per tal de facilitar la seva autonomia personal. Sí que cal destacar una mena de desordre en l’aplicació de les normatives existents, hi ha com una dispersió en l’aplicació dels criteris d’accessibilitat. Jo diria que en termes generals el principal problema que ens trobem ara es el de l’accessibilitat en l’entrada als edificis, l’amplada de les portes dels portals, les portes dels ascensor, sobre tot el més antics, els graons d’entrada a l’edifici. De vegades resoldre aquestes barreres es difícil i també em consta que l’adequació de les rampes per salvar desnivells no es satisfactòria. A tot això també cal afegir els problemes en que es troben moltes persones que tenen la mobilitat reduïda a l’hora d’arribar a un acord en les assemblees de veïns, malgrat com ja sabeu ha hagut avanços normatius importants com és la modificació de la Llei de la Propietat Horitzontal. Quin aspecte li agradaria destacar dels darrers quatre anys dins del seu àmbit d’actuació? Sí que hem millorat en diferents àmbits dins el món de l’accessibilitat. Com ja sabeu l’Ajuntament de Tarragona disposa des de l’any 1998 del Pla d’Adaptació i Supressió de Barreres
6
TAG desembre 2006
Arquitectòniques de la Ciutat, aquest pla es va desenvolupant conforme es fan obres i remodelacions; d’això en tenim exemple fins i tot en els monuments d’interès històric com ara l’amfiteatre que en la seva darrera intervenció ha estat adaptada als ciutadans amb mobilitat reduïda. Pel que fa a les barreres en el transport: la flota d’autobusos de l’E.M.T. estan adaptats en la seva totalitat. El transport urbà es gratuït per aquelles persones amb un grau de discapacitat del 65%. L’Ajuntament paga i gestiona el servei del transport adaptat als diferents centres ocupacionals (centres on assisteixen persones amb discapacitat) de la nostra ciutat. Recentment un cop aprovada l’Ordenança Municipal de Convivència es tramita la reserva d’espai o Llicencia d’ocupació a la via pública per a aparcaments individualitzats per a persones titulars de les targetes d’aparcament reservat a discapacitats. Es va realitzar la signatura del conveni per a la incorporació de dos taxis adaptats a la nostra ciutat. Però si em permeteu m’agradaria ressaltar una experiència que es va dur a terme fa uns anys al 2003: La realització d’un Camp de Treball anomenat “Percepció i Patrimoni” amb objectius com donar a conèixer a joves amb dificultats de visió el nostre patrimoni històric romà. També van ajudar a identificar l’arquitectura romana, i va servir per establir propostes de millora als espais que es van visitar, a partir de les experiències dels voluntaris que participaven en el camp. En aquest cas també va ser un treball conjunt amb la participació del Museu d’Història, l’ONCE i la conselleria que represento. Dintre de poc temps, s’inicia una contrada electoral. En el supòsit de repetir en responsabilitats i, veurà quatre anys més per endavant, que li agradaria poder aconseguir? Els desitjos sempre son amplis en dimensions!!, desitjaria impulsar des del Consell Municipal dels Discapacitats, òrgan assessor de la meva conselleria, un instrument per a canalitzar el coneixement que atresoren les entitats membres, i estar en disposició d’elevar propostes amb l’objectiu d’aconseguir una transformació encara més profunda de la nostra ciutat, més accessible, més viscuda, i més integradora, impulsant noves actuacions municipals que afavoreixin un ús intensiu i lliure de la ciutat.
ALBERT BONET
Cultura Cultura
Anar fent memòria (1)
C
ontar la història, els embolics, tot exercitant la facultat per mitjà la qual retenim i recordem les coses vistes, oïdes, viscudes, etc., donant existència, formant, ajustant les parts o elements, i arranjar, realitzar i efectuar la narració ordenada i “verídica” dels esdeveniments relatius al fet d’ésser aparellador i, per tant, formar part d’un col·lectiu que avui es coneix com a Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, és l’objectiu dels diferents capítols d’una sèrie, de la qual voldria que esdevingui motiu d’orgull dels membres que hi pertanyem, tot esperant que la memòria no m’enganyi i si ho fa que sigui per a bé. Si cal fer una tombarella, l’ullet, un crit, un xiscle, un xiulet, etc., per evitar fer fonedissa una cosa, un fet, un esdeveniment, no dubteu que estic disposat a fer-ho, atès que probablement molt del que he aconseguit al llarg de la meva existència es deu al fet d’ésser aparellador i així potser podré agrair en part el que he rebut. Cal tenir el sentiment legítim d’estima de si mateix, de satisfacció per quelcom que hom ha fet, ha aconseguit, etc. Al nostre col·lectiu hi ha de tot, bo i dolent, encara que jo tinc el convenciment que la balança està molt decantada cap al costat del bo. Els serveis que hem donat a la comunitat al llarg dels molts anys d’història de què gaudim així ho demostra. Penso explicar les fites i els pecats que recordi però no els pecadors, excepció feta que el pecador sigui jo o algun que altre amic, que per ésserho, tinc la seguretat que no es molestarà. I qui són els aparelladors? Aquells que tenen per missió aparellar els materials, coordinar els diferents oficis, dirigir, ordenar, valorar i comprovar la correcta execució material d’una construcció? Doncs sí! I també els que tenen els coneixements, assolits per l’estudi i la pràctica, de tot el que és relacionat amb el disseny, càlcul, economia, seguretat, mitjans auxiliars, etc., d’una construcció.
fessió, una formació permanent del seus membres i un esperit de servei i treball de consideració. En aquest instant, em ve a la memòria el dia (principis de l’any 1965) de la meva primera i única col·legiació al “Colegio Oficial de Aparejadores de la Provincia de Tarragona” situat a un entresòl de la Rambla Nova de Tarragona, en aquell temps “Avenida del...” (no cal esmentar el que no és necessari). I recordo que per donar-se d’alta al Col·legi era preceptiva una entrevista amb el seu secretari, el company Jaume Costa i Sarsanedas (col·legiat núm. 2), no per jurar cap tipus de lleialtat, sinó perquè (en aquells temps, per a mi) el Sr. Costa, gran amant de la seva professió i de la seva ciutat, no volia deixar perdre l’oportunitat de transmetre als nouvinguts allò que ell tan estimava, ser Aparellador i Tarragoní. El dia de Santa Tecla d’enguany l’amic Jaume ens va deixar i pensant en ell i del contingut de la seva esquela he cregut oportú reproduir el següent: No mort qui és traspassat, d’entre els vivents, un bon dia: sinó aquell que és oblidat, quan la mort, li ha pres la vida Tots els teus companys i amics et volem fer saber, des d’aquestes pàgines, que no t’oblidarem. MARIÀ CASAS HIERRO
Atribucions molt amples, que requereixen l’especialització en les diferents formes d’exercir la pro-
Aparellador
TAG desembre 2006
7
Corporació Corporació
L'escut de la professió
G
airebé sense canvis de tal i com el coneixem avui en dia, diferents variacions i interpretacions de l’escut professional han estat la imatge del Col·legi des de la seva constitució l’any 1940, tot i que durant períodes concrets hagi hagut de conviure amb altres simbologíes —sobre tot franquistes— i diverses denominacions. Aquesta continuïtat ve donada pel fet que tant la configuració de l’escut, com els elements representats són molt anteriors a la creació dels col·legis professionals, i provénen d’una llarga història al llarg de la qual ha estat el símbol que identificava els professionals de la construcció i l’edificació. De fet la major part dels col·legis d’arquitectes tècnics han adoptat aquest escut —en diferents versions— com a distintiu gràfic, de la mateixa manera que ho han fet altres professions amb una història tant o més antiga que aquesta, com ara farmacèutics, metges o advocats, que d’aquesta manera reivindiquen la seva vinculació als principis professionals originaris més enllà de situacions administratives, dependències, o el reconeixement professional i l’estatus que puguin haver tingut al llarg de la història. L’escut actual, està constituït per una sèrie d’elements que es poden destriar i organitzar cronològicament com una mena de mapa que dibuixa la història de la professió.
Elements centrals: el compàs i el nivell romà Des de l’antiguitat egípcia i romana ens han arribat vestigis en què diferents combinacions d’a-
8
TAG desembre 2006
questes eines, han identificat els constructors, però és des de l’Edat Mitjana que la tradició occidental vinculada a la Francmaçoneria associa les eines de medició a l’ofici de construir i edificar. En els seus inicis la Francmaçoneria agrupava mestres d’obres independents, que s’organitzaven en lògies, i que més endavant van acollir també els gremis de paletes i oficials. Aquesta va ser la primera associació professional amb objectius semblants als que tenen avui en dia els col·legis professionals: formació, protecció de la professió, transmissió del coneixement... i que qualificava també els professionals que podien exercir la professió mitjançant la superació d’exàmens teòrics i proves pràctiques. Aquesta primera época es coneix amb el nom de Francmaçoneria Operativa i s’identifica amb aquestes eines, imprescindibles per als professionals —raó de la seva permanència—, a les que s’atribueix un significat simbólic més ampli: El compás: És la més important de les eines de mesura, utilitzada des de l’antiguitat i associada a la idea de perfecció que la relaciona amb la divinitat constructora a la que s’atribueix la creació del cercle o cercles de l’Univers, on hi hauran totes les coses que existeixen. Aquesta imatge apareix ciatada al llarg dels temps en els textos: “Quan es formava el cel, allà era jo; quan assenyalava amb el compàs la superfície de l’abisme; quan fixava a dalt el cel...” Salomó. Proverbis (8, 25-28) La idea del ‘Déu Arquitecte’ ha estat representada des del Renaixement amb una mà divina que subjecta un gran compàs per donar mesura a l’Univers en totes les seves facetes.
“El que amb el seu compàs va marcar els límits del món i regulà tot el què s’hi veu, i tot el què s’hi amaga” Dante Alighieri. La Divina Comèdia (Paradís, 19, 40-42) En el llenguatge simbòlic convencional, el compàs és l’emblema de les ciències exactes, del rigor matemàtic, i és el que permet donar forma a les idees sorgides de la fantasia imaginativa. Tradicionalment apareix lligat a l’esquadra, i és amb aquests dos estris que s’aconsegueix traçar la perfecció que conté la quadratura del cercle, ja que la tradició considera que l’esquadra dóna la seva figura a totes les coses; forma l’angle recte, que forma el quadrat, que dóna lloc al cerle... En la mesura que indica vàries dimensions, la horitzontal i la vertical, l’esquadra simbolitza l’espai, però com que únicament dibuixa figures quadrades o angles, significa també la rectitud i el respecte a les lleis i les regles. El nivell romà: Antiga eina constituïda per una esquadra justa, del vèrtex de la qual penja una plomada que serveix per marcar la tangent de la vertical, indicantne la horitzontalitat. Més enllà del seu caràcter instrumental, el nivell romà aporta a la simbologia de l’escut els con-
ceptes d’equilibri en la construcció, de verticalitat com a eix de la rectictud moral i espiritual representada per la plomada, que uneix la terra i el cel, i d’horitzontalitat entesa com la igualtat de tots els agremiats.
Elements exteriors: la corona i les branques de llorer i roure El Racionalisme i l’Empirisme del S.XVII, donen pas a la Il·lustració, que al llarg del S.XVIII imposa el domini de la raó en la configuració dels sistemes ètics, estètics, i científics, rebutjant qualsevol vinculació d’aquests amb concepcions tradicionals, supersticioses o dogmàtiques. En la transmissió del coneixement, la Il·lustració va crear les Acadèmies que, amparades per l’administració, van devenir les úniques escoles oficials. L’aparició de les acadèmies provoca la separació funcional de la Francmaçoneria i l’arquitectura en perdre aquesta el control gremial, i les lògies començen a acceptar persones desvinculades del
món de la construcció però amb l’afany intel·lectual de pertànyer a una comunitat que defensa i ampara el pensament filosòfic. Aquest és el neixement de la Maçoneria Especulativa que conserva el principi constructor, ara però centrat en l’home i el seu esperit. La finalitat de la Maçoneria ja no és construir temples, sino edificar el temple de la fraternitat universal a la glòria del Gran Arquitecte de l’Univers. A Espanya, el precedent acadèmic ens situa al S. XVI: 1582: Felip II funda l’’Academia de matemáticas’ que comptava amb una càtedra d’arquitectura, fins que el 1634 s’integrà al ‘Colegio Imperial’ 1757: Creació de la ‘Real Academia de Bellas Artes de San Fernando’, que expedeix el títol d’arquitecte i mestre de obres, i convalida els atorgats pels Gremis. 1775: Academia de Barcelona, instal·lada a la Llotja del Mar, que expedía un títol que només habilitaba per dissenyar i dirigir obres particulars. 1845: Creació de la ‘Escuela de Arquitectura’. 1937: Reordenació de les reials academies, desprès de la seva dissolució per la República, explicitant que ‘conservarán en lo sucesivo el título de Reales en alusión a su orígen histórico’ (Decreto 427/1937, Gazeta de 08/12/1937). La vinculació de la professió a l’academicisme, aporta a l’escut nous elements que pretenen d’una banda, mostrar la vinculació als estaments oficials i la seva categoria de referència científica, i de l’altre crear una unitat amb la resta d’acadèmies —mostrant la seva pertinença a un sistema formatiu— mitjançant la uniformitat dels escuts. Paral·lelament, desapareix la simbologia maçònica per mantenir únicament els estris de mesura, que prénen una nova disposició, eliminant qualsevol al·lusió a la divinitat, l’espiritualitat i la cosmogonia. A Espanya, cada reial acadèmia es distingeix amb una medalla que enmarca els símbols propis de cada disciplina amb una branca de llorer i una de roure enllaçades per les tijes i coronades amb una corona imperial, símbols de la nova dignitat de les ciències aplicades. Les branques de llorer i roure: Enmarcant l’escut dins un cercle simbòlic, són un element recurrent de l’emblemàtica institucional, el seu significat, en general és el de ‘victòria’ i
TAG desembre 2006
9
‘força’ en els seus sentits més amplis de permanència, rigor i autoritat, però també d’obediència i respecte a aquests principis.
ten, com a entitat, sense deixar mai del tot d’usar l’escut professional.
La corona imperial: Tancant el cercle dibuixat per les branques, ocupa el lloc privilegiat a la capçalera de l’escut, supeditant la resta d’elements a la dignitat reial que ordena i acull la professió mitjançant les acadèmies.
Biblioteca del COAATT
ALEXANDRA FORTUNY
L’escut dels arquitectes: tradició i actualitat La professió d’aparellador o arquitecte tècnic ha passat per múltiples denominacions (des dels mestres d’obres als futurs enginyers en edificació) i ha hagut de lluitar pel reconeixement de les seves atribucions i per la desvinculació acadèmica i professional de l’arquitectura superior, ja que durant el S.XIX i la primera meitat del S.XX, l’ensenyament de l’arquitectura tècnica s’impartia a les aules d’arquitectura superior, als vespres, i com una titulació secundària o menor. A partir del 1951, i lligat a la recuperació econòmica del país després de la postguerra, es dóna un nou impuls als estudis tècnics per tal de donar resposta a les necessitats de tècnics professionals que participin dels plans de desenvolupament econòmics del país. Es regulen les escoles tècniques amb els seus plans d’estudis específics, però no és fins el 1970 que l’arquitectura tècnica esdevé titulació universitària de primer cicle, impartida a les escoles universitàries. Amb aquesta regulació, la professió recupera la seva independència llargament reivindicada i precedida per la creació dels primers col·legis professionals en la dècada dels quaranta, els quals ja havíen adoptat l’escut professional tal i com el coneixem i que ha esdevingut el símbol de la professió en reconeixement de la llarga trajectòria viscuda. Posteriorment, amb el desenvolupament dels col·legis més enllà de les competències purament professionals i administratives, i els terrenys guanyats en els àmbits cultural, personal, social, etc., han donat lloc a que alguns col·legis adoptessin distintius institucionals —logos— que els represen-
10
TAG desembre 2006
BIBLIOGRAFIA CHEVALIER, JEAN (dir.). Diccionario de los símbolos. Barcelona: Herder, 2003. ISBN: 84-254-1514-4 FARGAS, ALBERT. Diccionari de la Francmaçoneria. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN: 84-297-4929-4 VELAYOS, EDUARDO. GONZALEZ Aparejadores: breve historia de una larga profesión. Madrid: Consejo General de Colegios Oficiales de Aparejadores y Arquitectos Técnicos, DL 1979 IZQUIERDO GARCÍA, PILAR. Historia de los Aparejadores y Arquitectos técnicos. Madrid: Dykinson, Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de Madrid, 2005. ISBN 84-9772-607-3 JORDÀ I FERNÀNDEZ, ANTONI. Aparelladors i arquitectes tècnics de Tarragona: 50 anys de col·legi. Tarragona: Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona, 1991. ISBN: 84-4049112-3 Las Reales Academias del Instituto de España; [autores, Joaquín Calvo Sotelo... (et al.)]; [Consorcio para la Organización de Madrid Capital Europea de la Cultura 1992, Instituto de España]. Madrid: Alianza, 1992. ISBN: 84-206-9089-9 FONTS Escuts del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, obtinguts de: Actes col·legials: 1940/2005 Publicacions col·legials 1980/1995
Espai al temps Espai al temps
Les cases i la vida privada a Reus a l’Edat Mitjana
E
l diumenge 3 de juliol de 1474, a la reunió del Consell de la vila de Reus es va determinar “...de fer una campana e ab relotge...”1 per a poder tocar les hores. Anys més tard a les deliberacions del Consell encara s’esmenta la mateixa qüestió: “...per lo fer del relotge com mestre Perellada, qui és mestre de relotges, ja si metren per obrà de fer dit relotge”2; “...de les ores, çò és del relotge, que sie ramès als qui han càrrech de les leudes”3; “...Item del relotger quant de fer lo relotge que en mom de Déu que ab aquella mellor manera que haver-se porà, donant-ne plena potestat lo Consell als senyors de jurats”4; “...quant al fet del relotge, que mestre Johan lo Ballester, que sie conduyt per un any”5. A partir del moment en que va quedar instal·lat el rellotge la vida dels reusencs estaria regulada per un aparell que feia que el temps s’escapés del control directe de l’Església i passés a mans de l’autoritat civil. Era la moda que es va anar implantant al llarg de la Baixa Edat Mitjana. El temps ja no estaria dominat pels tocs de campanes que cridaven a l’oració i als oficis litúrgics sinó que estaria marcat sobretot pels tocs de les hores, per això a les Actes Municipals de Reus apareix tan clara aquesta referència al rellotge. Malgrat tot les campanes de l’església Sant Pere continuarien sonant per a cridar els fidels a missa, als enterraments, a les festes, a la guerra..., tal com passava en les ciutats més importants de l’Occident medieval6. La vida dels reusencs a l’Edat Mitjana, com la de tots els homes i dones d’arreu transcorria en l’àmbit privat, centrat aquest en la casa, però també en el públic, és a dir, els carrers, les places, l’església, el mercat, el cementiri... Hi havia espais tancats i espais oberts, espais civils i espais eclesiàstics..., i entre ells, a vegades, els límits no estaven del tot definits i uns espais es superposaven als altres7. Per exemple, la mateixa església era un espai tancat però a la vegada era públic,
tothom hi podia accedir. Però de tots els espais que queden més ben determinats és el de la casa, l’àmbit estrictament privat. Per això ara ens centrarem en aquest aspecte.
Campanar de l’església prioral de Sant Pere de Reus (segle XVI) Les cases eren baixes, no massa grans i moltes d’elles tenien petits horts o corrals a la part del darrera8. A la documentació notarial apareixen amb el nom d’albergs, però també és corrent trobar el nom de casa i fins i tot d’hospici. Hi ha molts documents que ens parlen de les cases: les compra-vendes, els establiments emfitèutics, les permutes, capítols matrimonials, testaments... Però són els inventaris post mortem els que ens permeten entrar dins de les cases i conèixer-les a fons ja que descriuen amb gran detall les diferents estances de les cases i el que hi ha9. Els inventaris són aquells documents que es redactaven un cop havia mort la persona que feia testament i que permetien saber què hi havia a la casa per tal de procedir després al repartiment de l’he-
TAG desembre 2006
11
rència. Sobta que molts d’ells només citen l’hospici en general sense especificar cap estança, però el més habitual és trobar-hi una entrada, alguna cambra, el corral, la cuina, el rebost.... Alguns inventaris, a més, citen de forma ben clara “la casa de l’oli” o “la casa del vi” que hem d’interpretar com l’habitació o la cambra on guarden l’oli, el vi, és a dir, una mena de magatzem. És evident, però, que el nombre d’estances d’una casa és una mostra del nivell social i econòmic d’aquella persona o família. En les classes més baixes es menja i dorm a la mateixa estança, en canvi en les classes mitjanes i superiors cada estança té una funció determinada. L’inventari d’Arnau Duran de l’any 1410 diu “Invenimus in camera ubi dictus defunctis iacebat”, deixant clar que es tracta d’una habitació per a dormir. Una altra cosa que sobta és la gran quantitat d’objectes que hi ha en moltes cambres, fins i tot en llocs que, als nostres ulls, ens semblarien estranys. Per exemple, sacs d’ametlles a les habitacions de dormir, o roba a l’entrada. O els estris de pastar pa que hi ha a l’habitació d’Arnau Duran que acabem de citar: “Una pastera de fusta ab dos sedaços, un manil de pastar, un post de fust apta a dur pa al forn, un manil de pastar...”, a més d’altres objectes curiosos, com ara diversos sacs de borra o “un coltell e una spasaça sotils de ferro”. En les estances hi ha mobles com ara taules amb peus o també taules plegadisses amb potes que es poden plegar. Fins i tot algunes estan formades per taulons recolzats en cavallets. No obstant també és habitual no trobar cap taula en alguna casa, com és el cas de Guillem Salvat l’any 1380. En aquesta casa no hi ha cap taula però sí que hi ha, per exemple, un banc. Tal vegada en aquesta llar menjaven com era molt habitual en les cases més humils: amb l’escudella a la mà esquerra i recolzada sobre les cames i, si en tenien, la cullera a la mà dreta. També de l’any 1380 és l’inventari dels béns de Berenguer de Riucalls, però aquí ja hi ha més abundor i diversitat en el mobiliari en les diferents cambres: “...un post, un banquam, unam pasteram, unam taulam plegadiçam ab sos petges, un arquam gran cum duabus panys,un cadiram, un banc gran, un lit de posts cum sua marfica”. Només hem localitzat “...un armari ab dos cases, vey de fust buyt” a casa d’Arnau Duran l’any 1410, ja que el més habitual era utilitzar caixes o arques per a guardar les robes de la casa. Els llits acostumen a ser de posts, és a dir, uns taulons situats sobre uns peus de fusta, o, enlloc de taulons hi ha canyissos —a la casa de Bernat Miret és l’únic llit que hi ha—, que resulten ser molt més senzills. A vegades se’n troben diversos en una mateixa
12
TAG desembre 2006
habitació. Això indica que podia ser normal que els diversos membres de la casa dormissin a la mateixa cambra i, fins i tot, en el mateix llit. La roba de la llar és un altre element característic que apareix en els inventaris i també un element que ens indica el nivell dels propietaris. Per exemple, és més corrent trobar màrfegues plenes de palla que no pas matalassos, dels que només n’hi ha un de blanc i amb ratlles blaves a casa d’Arnau Duran. Sí que hi ha travessers a totes les cases, que serien els coixins del llit, i que acostumen a ser blancs i amb ratlles blaves. Hi ha llençols de lli o d’estopa, flassades amb ratlles vermelles, blaves o negres i vànoves per a cobrir-se a l’hora de dormir. I els gèneres de que estan fetes també són diversos —estopa, lli, lenç, borra, burell...—, tot i que és normal que els notaris escriguin l’adjectiu “oldà” al costat per a indicar que es tracta d’una peça que està gastada pel seu ús. A vegades també apareixen els adjectius “apadaçat, squinçat, trencat...”, cosa que fa que ens preguntem el perquè, si una cosa està malmesa es guarda. Com que els inventaris servien per a repartir l’herència, a vegades els notaris amagaven informació i no deien tot el que havien de dir. De roba de vestir hi ha de tot, amb diversos colors i gèneres: gramalles de color blau o vermell-, camises, bragues d’estopa, calces, gonelles de diversos colors, mantells, sobrepellissos, cotes. (vegeu la imatge). I al costat de la roba de vestir hi ha els atuells per coure i per menjar. Aquests es troben general-
Un home i una dona vestits amb cota, una mena de túnica (Imatge extreta del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll).
ment en les cuines, però en podem trobar en diversos indrets de la casa. Els poals apareixen a les entrades, com a la casa de Bernat Miret que té un poal amb la corda, o en la d’Arnau Duran, que té “un poal de fust ab dos cèrcols de ferro sotil”. És lògic que els poals estiguin a l’entrada ja que eren una mena de galledes que servien per a treure aigua del pou, que segurament estaria també a la planta baixa. O també podrien servir per a que les dones anessin a buscar aigua a les fonts que hi havia a Reus als temps medievals. Les gerres de terrissa i les bótes són als cellers per a guardar-hi el vi i l’oli —gerres olieres, diuen els inventaris—, i a les cuines hi ha giradors de ferro, escudelles, talladors i alguna cullera, com succeeix a la casa de Marchoy Ferrer l’any 1360, on només n’hi ha una. També morters —a casa de Berenguer de Riucalls hi ha un morter de marbre —, paelles, tasses, plats i calderes de diferents tamanys. Amb aquests estris les dones de la casa cuinen. El que passa és que, també segons la classe social, couen el menjar en fogons situats a terra, al costat de la mateixa entrada, o en focs elevats ubicats en cambres destinades exclusivament a l’elaboració del menjar. Aquesta darrera referència no és exclusiva del Reus medieval, lògicament, però les dades concretes que s’extreuen de la documentació reusenca ens obliguen a comparar-les amb les d’altres llocs. I això ens porta a pensar que les dones reusenques segueixen els mateixos patrons a l’hora de cuinar10. Com també, a l’hora de menjar i seure a la taula segurament tothom segueix el que diu Francesc Eiximenis al seu tractat Com usar de beure e menjar. Allí diu que “...la nació catalana era eximpli de totes altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure; e sens dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure que sien al món”11. Una forma de menjar bé i guardar les formes és fer servir els estris adequats, però ja hem vist que les culleres no són abundants a la documentació i en canvi sí les escudelles. Això pot significar que el que mengen els reusencs a l’Edat Mitjana és més aviat brou de verdures, de naps, cols, bledes, espinacs, carbassa i castanyes, i només de tant algun tros de cansalada per a donar quelcom més de gust. Només en una casa hem trobat un ast per a coure carn a la brasa, i també hi ha un rostidor i unes graelles de ferro12 i en la de Guillem Salvat uns ferros de foc. La vida de la gent dins a casa transcorre doncs en unes estances plenes de coses i dels estris més diversos. Però a les cases també hi ha altres habitants. Així als estables i als corrals es troben els animals, sobretot aviram —gallines i galls—, rucs i alguna truja. Són les dones les que tenen cura d’aquest bes-
tiar, que menja unes poques restes de verdures, alguna garrofa o faves seques. Machoy Ferrer té un corral en el que el primer que troba el notari és “uns pochs de fems”13, juntament amb una mica de palla, dos gramalles blaves oldanes, un coixí, una camisa, unes bragues i una corretja. Hi ha també altres objectes més propis i també quatre polls, un gall, un ase de pèl blanc i una truja. A la casa d’Arnau Duran l’any 1410, que és una de les més notables ja que té moltes estances i també té un terrat en el que hi ha 10 canyissos, hi ha un corral amb 7 gallines i un gall i també una establia on s’hi guarden “un asa de pèl negra de tres anys, un rocí de pèl vermell de quinze en setze anys” i també gran quantitat de gerres olieres i forment. Amb aquests animals que es crien en els corrals i en les establies de les cases, les famílies s’assegu-
AHCR, Protocols notarials, lligall 1399-1410. Inventari dels béns d’Arnau Duran, 1410, maig, 5. ren un mitjà de transport i ajuda al camp, però també el poder menjar carn alguns dies determinats a l’any. Sobre el bestiar que hi ha les cases en sabem altres coses però ja no és la documentació notarial la que ens n’ofereix notícies sinó que és la documentació pública generada pel Consell Municipal. A vegades aquest bestiar més gros sortia de la pròpia casa i envaïa altres espais, com ara el cementiri, els recs que hi havia pels carrers que portaven aigua a la vila o els horts d’altres. Per això les ordenances que regulaven la vida pública al carrer havien també de controlar totes aquestes qüestions. Algunes de les ordinacions afecten també a la vida quotidiana, a les tasques de la vida diària. Citem només dues ordinacions molt significatives:
TAG desembre 2006
13
“Porchs en place. Item, que tot porch ho porchs que sien trobats dins lo fosar de la place sens guarde, pach cascú e per cade vegada IIII diners. Lo qual ban sie partit segons que damunt és dit. E d’açò puxa ésser acusador lo baner ho altra persona”; “Dels banchs on sehen los pròmens. An ordonat los jurats he pròmes de Reus, ab actoritat dels senyor, que no sia null hom ne altra persona que gos posar cuyrams ne çabates ni lançols ne lançolets ne nules coses letges en los banchs en que sehen los pròmens de la place, ne en les tombes, ne en los vasos, ni sobre les taules de la pescateria, ne en los bastiments d’aquella, sots ban de III sous”14. Al final d’aquest treball ens trobem en aquell punt en que l’espai públic és envaït per activitats estrictament privades perquè l’altra part de la vida quotidiana s’esdevé al carrer, a les places, als horts del voltant de la vila o de dins mateix de les cases. També als camins que porten d’un lloc a un altre, on cada vegada més hi haurà més rodamóns, pelegrins, viatgers, pobres demanant caritat, empestats..., i també algun comerciant, pastors, menestrals que van a les fires i mercats... La vida a l’Edat Mitjana és així. Les cases, amb tot el que hi ha i el que hi succeeix són prou importants, però tot el que passa al carrer és part principal de l’esdevenir quotidià dels homes i dones que s’esforcen per sobreviure i superar el dia a dia.
DANIEL PIÑOL ALABART Professor Titular de Ciències i Tècniques Historiogràfiques (Universitat de Barcelona)
Llibre de la Cadena, 1409. Una ordinació sobre el prohibir que les bèsties grosses entrin en els horts.
NOTES 1
Arxiu Històric Comarcal de Reus (AHCR), Actes Municipals 2, f. 142.
2
AHCR, Actes Municipals 2, f. 206v. 1480, juliol, 23.
3
AHCR, Actes Municipals 2, f. 237. 1484, gener, 20. En la data hi diu, a més, “...dimarts, dia de Sant Sebastià”.
4
AHCR, Actes Municipals 2, f. 238. 1484, març, 21.
5
AHCR, Actes Municipals 2, f. 240. 1484, agost, 15.
6
Johan HUIZINGA, El otoño de la Edad Media. Estudios sobre la forma de la vida y del espíritu durante los siglos XIV y XV en Francia y en los Países Bajos, Madrid: Alianza Editorial, 199310, pp. 14-15. Jean VERDON, La notte nel Medioevo, Milano: Baldini, 2000, pp. 19-24. Carme BATLLE; Teresa M. VINYOLES,
Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques, Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2002, p. 18. 7
Manuel-Fernando LADERO QUESADA, «La vivienda: espacio público y espacio privado en el paisaje urbano medieval», dins de La vida cotidiana en la Edad
Media. VIII Semana de Estudios Medievales, Nájera: Instituto de Estudios Riojanos, 1998, pp. 111-128. 8
Sobre el desenvolupament de Reus a l’Edat Mitjana vegeu Josep M. GORT; Ezequiel GORT, Reus: la formació d’una ciutat, Ajuntament de Reus, 1987.
9
Per aquest treball s’han consultat els lligalls de protocols notarials de l’Arxiu Històric Comarcal de Reus a partir de l’any 1353 fins el 1410, que són els que presenten més abundància d’inventaris. Per tal de no ser repetitius no citarem de forma individualitzada en nota al peu cada un dels inventaris.
10 Sobre l’alimentació a l’Edat Mitjana vegi’s Juan V. GARCÍA MARSILLA, La jerarquía de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Valencia bajomedieval, Diputació de València, 1993. 11 Francesc EIXEMENIS, Com usar bé de beure e menjar: Normes morals contingudes en el Terç del Crestià [Jorge J.E. Gracia (introducció i edició)]. Barcelona: Curial, 1977, p. 89-91.) 12 És un inventari de l’any 1399 però no podem llegir bé el nom. 13 En l’inventari citat a la nota anterior també hi ha un corral amb un ase negre i fems i “una gran cosa de fusta”, de la que no en diu res més. 14 Josep M. GUIX, El llibre de la Cadena de Reus, Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1963, pp. 74 i 108.
14
TAG desembre 2006
Urbanisme Urbanisme
Logis Penedès: jo m’hi apunto
E
l projecte de construir un gran centre logístic a la nostra comarca sembla entrar en una fase definitiva.. Les xifres relatives a la superfície ocupada, els llocs de treball i el volum de circulació, així com la tipologia de les empreses que s’hi instal·laran i els nous accessos que caldrà construir, han estat fets públics recentment. I s’ha facilitat fins i tot una data d’obertura, l’any 2008, que implica un inici d’obres proper, tot i que molt ajustat per la tramitació administrativa pendent. Tot plegat ha provocat també una intensificació dels pronunciaments a favor i en contra del projecte i, en general, de la controvèrsia que aquest ha generat en els darrers temps. El més recent d’aquests pronunciaments ha estat el realitzat per l’equip de govern del consell comarcal del Baix Penedès. El govern comarcal s’hi ha manifestat en contra i està en el seu dret de fer-ho. Ja que jo em retrataré desprès en aquest mateix article, considero oportú dir també que l’actitud del govern comarcal resulta com a mínim sorprenent i gens difícil de relacionar amb la imminència de les eleccions del novembre. És d’agrair el consell comarcal hagi entès finalment que hi ha projectes que transcendeixen dels municipis directament afectats i que en aquests casos la planificació i la discussió haurien de tenir una dimensió comarcal. Però és de lamentar que no se n’adonés abans i que no obrís la boca, ni manifestés similar estima pel debat i la informació, quan altres projectes de grans dimensions trinxaven amplis espais de la comarca. On estava el govern del Consell Comarcal quan es van construir l’Idiada o l’autopista Pau Casals, projectes tots dos amb un fort impacte al territori que, o han donat un benefici minso per a la comarca, o que tenien alternatives menys lesives? Quines dis-
cussions públiques va promoure llavors? Quines crides a la salvació de la comarca va emetre? Potser la recent descoberta combativitat del Consell Comarcal restava adormida i dòcil perquè el govern de la Generalitat que promovia tals obres era del seu mateix partit. Així entendríem també perquè callava quan el govern de la Generalitat, va començar a comprar en secret terrenys entre l’Arboç i Banyeres, diluint les partides dins del pressupost de la Generalitat de forma que era gairebé impossible identificar-les. Atesos aquests antecedents, podem preguntar-nos legítimament si l’opinió del partit del govern del Consell Comarcal sobre el centre logístic canviarà si aquest partit torna a la Plaça Sant Jaume.
És urgent planificar en àmbits superiors al local Les lleis territorials aviat faran 20 anys i potser va sent hora de replantejar els consells comarcals, si aquests no serveixen per a liderar i coordinar la planificació del territori en àmbits superiors al municipi, i són només una plataforma per assolir o defensar l’alcaldia de la capital de la comarca. O per fer de corretja de transmissió de la Generalitat, o per portar-li la contrària, segons la conjuntura política, o per convocar la ciutadania a elaborar Plans Estratègics a quatre mesos de les eleccions. El cas del Baix Penedès no pot ser més expressiu d’aquesta necessitat. Un cop posades les manifestacions del govern comarcal en el lloc que es mereixen, vull afegir que és bo que els que ens dediquem al servei públic des de la política local ens retratem davant de projectes com aquest a què ens referim en
TAG desembre 2006
15
aquestes línies. Aquest hauria de ser també un compromís dels que hem fet de l’urbanisme, del seu estudi o de la seva gestió, la nostra professió particular. Fa temps que sostinc la urgència de començar a planificar els serveis i les infraestructures en àmbits superiors al local i aquesta és la idea de la tesi doctoral que estic elaborant, sota la direcció del departament de Gestió Urbanística de la Universitat Politècnica de Catalunya.. Passo a retratar-me, doncs, a propòsit del centre logístic, manifestant que sóc del parer que aquesta mena de projectes, ni l’activitat que s’hi desenvolupa, són dolents per si mateixos. Tot depèn de com es plantegin i de què es valori adequadament els beneficis que se’n poden obtenir en relació als costos inevitables que també produeixen. La meva és una actitud possibilista, ho reconec, però parteixo del principi que l’oposició del no pel no, per molt beatífica que sigui la seva àura, no és millor que el sí acrític basat en l’únic argument dels llocs de treball. Per no parlar, és clar, del no (o del sí) polititzat, al qual em referia abans. Si el centre logístic ha de ser un mer magatzem de contenidors, un port sec o quelcom semblant, que ocuparà grans quantitats de territori sense aportar gairebé res a canvi, jo hi estaré radicalment en contra. Si ha de ser un punt de generació de llocs de treball, que tingui activitats paral·leles a la logística (fins i tot activitats productives respectuoses i d’alt valor afegit), que generi noves vies de comunicació de les que ens puguem beneficiar tots i que no col·lapsi l’actual xarxa viària, hi estaré a favor. Això sí, desprès del debat públic i obert, amb totes les consideracions sobre la taula. La comarca del Baix Penedès ha estat una comarca molt solidària a l’hora d’acceptar grans infraestructures de país, és veritat. És el preu d’ocupar una posició estratègica en el mapa i la torna dels avantatges que aquesta situació també representa. Però em pregunto si és intel·ligent aprofitar el fet de ser una comarca ròtula per obtenir guanys propis, a més dels que es derivin per al país en el seu conjunt, una part dels quals també ens toca.
No vull acabar sense aportar algun argument al debat de la necessitat de noves activitats a la comarca i de la creació de llocs de treball. El propi Pla Estratègic del Consell Comarcal, elaborat a correcuita abans de les últimes eleccions municipals, descobria que més de la meitat de la població laboral del Baix Penedès treballa fora de la comarca. La falta d’alternatives ocupacionals als nostres municipis, que està configurant una comarca dormitori, és molt més perillosa per al nostre estil de vida tradicional que la desaparició de 100 o 200 hectàrees de sòl agrícola (d’escàs valor i poc explotat en el cas que ens ocupa). Però és més, la comarca basa actualment la seva riquesa i el seu creixement en el monoconreu de la construcció. Més enllà del fet que el prolongat cicle alcista algun dia haurà de tocar sostre, les existències de sòl a la comarca no són infinites. Fins i tot exhaurint els plans generals expansionistes aprovats a alguns municipis, la qual cosa no és necessàriament desitjable, algun dia s’acabarà. Què farem llavors? Quina sortida laboral donarem a la gent que treballa a la construcció? La de marxar també fora de la comarca a guanyar-se el pa? El Baix Penedès necessita generar nous filons d’ocupació, tant per als antics com per als nous residents. Aquest factor forma part inevitable de l’equació i no es pot despatxar amb l’únic argument que els llocs de treball, en el sector logístic, són de baixa qualitat. Les condicions que hi imperen, tanmateix, tampoc són tan diferents de les que regeixen a la major part de sectors, per desgràcia més que per sort. Per això defenso que el centre logístic del Penedès aculli altres activitats de major valor afegit, en què hi hagi lloc per a treballadors d’alta qualificació. Entre els maximalismes que busquen un món feliç, però irreal, i el de la política del pa per avui i gana per demà, hem de ser capaços de trobar un punt mig de consens. Un consens que, atenent els interessos globals, satisfagui també les necessitats i aspiracions de la nostra comarca. El debat està servit si es té voluntat de tirar-lo endavant. Jo m’hi apunto. JORDI SÁNCHEZ I SOLSONA
La solidaritat no és un camí de direcció única. Si el centre logístic només ha de perjudicar la comarca, potser és hora de dir-li a Catalunya que esmerci esforços a trobar altres ubicacions i que siguin altres els territoris que paguin ara la seva quota en benefici del conjunt del país. Però si la comarca se’n pot beneficiar directament, amb un cost que sigui assumible o raonable, aleshores cal dir que el tema mereix com a mínim que el discutim.
16
TAG desembre 2006
Arquitecte Tècnic Màster en Gestió Urbanística UPC
Espai al temps Espai al temps
Els Verderol vuitcentistes
D
urant la darrera festa major de Sant Tecla es van acomiadar de la ciutadania els gegantons negres, els Negritos, que durant 150 anys van alegrar la vida dels tarragonins. Veientlos exposats davant la Catedral, perquè els tarragonins els poguessin fotografiar i fotografiar-se amb ells per darrera vegada; contemplant-los a la plaça de les Cols efectuant la seva última ballada; mirant-los com presidien, al costat de l’alcalde i del pregoner, la Tronada del Pregó, etc., vaig pensar que estava molt bé l’homenatge que es feia a aquests tarragonins entranyables que es retiraven per donar pas a les seves còpies, és a dir, a una nova generació, però vaig trobar a faltar un record de la persona que els va crear: l’escultor tarragoní Bernat Verderol i Roig. A nivell particular vull reparar l’oblit dedicant la col·laboració a la revista Tag a Bernat Verderol i Roig i el seu llinatge.1 Segons Francesc Escatllar2 el genearca dels Verderol tarragonins és Joaquim Verderol, pagès del Rosselló que s’establí a Tarragona després de la Guerra dels Segadors. Estigué casat amb Maria Peiró i traspassà en els primers anys de la dècada dels noranta del segle XVII. El genearca fou succeït pel fill Pere, també rossellonès, que estigué casat amb Anna Hosta i Pallarès i fou pare de Bernat Verderol i Hosta, espardenyer de professió, que l’any 1734 s’esposà amb Teresa Ferrer i Pomès i fou pare de Llorenç, també espardenyer, Francesca i Bernat.
I. Bernat Verderol i Ferrer (17511837), fuster de professió, és el genearca de la branca de Verderols de la qual sorgí l’autor dels Negritos. L’any 1783 contragué matrimoni amb Tecla Roig i Bertran.
Vivia al carrer de la Destral i el 20 d’octubre de 1831 aconseguí que l’arquebisbe li establís un quart de ploma d’aigua per l’entrada de 15 lliures i el cens anual de 2 lliures i 5 sous.3 Tant Bernat com Tecla aconseguiren viure força anys per a la seva època ja que ell morí l’agost de 1837 amb 84 anys —fou soterrat el dia 17— i ella ho féu el desembre de 1848, als 82 anys. Foren fills seus: 1. Bernat Verderol i Roig, que segueix. 2. Pere-Anton Verderol i Roig, que es casà amb la reusenca Paula Vallès i Cutxí. Es guanyà la vida com a mestre de cases i morí abans de 1844. Fou pare de: a) Tecla Verderol i Vallès, que nasqué el 4 de juny de 1818. El seu pas per la vida fou curt ja que morí als vuit dies d’haver nascut. b) Pere-Antoni Verderol i Vallès, que arribà a aquest món el 30 d’agost de 1819.Era fuster i vivia a la casa de l’avi Bernat, situada al Pla de la Seu. Redactà les darreres voluntats l’1 de gener de 1844 i escollí com a marmessors als oncles Llorenç i Josep als que deixà 50 lliures a cadascun4. Tot fa pensar que morí fadrí. c) Paula Verderol i Vallès, que es casà amb un Vallvé. El seu germà Pere-Antoni la instituí hereva dels seus béns.5 d) Antoni Verderol i Vallès, que degué néixer vers 1825 ja que el 1869 declarà tenir 39 anys. Era fuster de professió i es casà amb Maria Gavaldà i Marrassé. Fou pare de Ramona Verderol i Gavaldà que es maridà amb Eduard Artal. 3. Llorenç Verderol i Roig, que nasqué el 1792 i morí el 1856. El 1818 contragué matrimoni amb Tecla Boixó i Rossell. L’any 1824 devia 350 lliures al seu germà Bernat i per saldar-li el deute li traspassà un jornal i mig que tenia a la partida de l’Arrabassada.6 Com a curiositat direm que fou ell qui el 1847 va fer el rètol de la porta del museu de la Societat Arqueològica Tarraconense.7 4. Mateu Verderol i Roig, que fou dut a batejar el 21 de setembre de 1795 per Andreu Roig, forner, i Tecla Gil i Roig. Sembla que no superà la infantesa.
TAG desembre 2006
17
5. Bonaventura Verderol i Roig, que morí el 26 de novembre de 1801 amb només tres anys. 6. Josep Verderol i Roig, que nasqué i morí l’any 1801. 7. Nicolau Verderol i Roig, que nasqué a un quart de sis del matí del 15 de febrer de 1803. Fou dut a batejar el mateix dia del naixement per Nicolau Roig, forner, i Teresa Roig. Només visqué vuit dies ja que fou enterrat el dia 23. 8. Josep Verderol i Roig, que arribà a aquest món a tres quarts de dotze del matí del 8 de maig de 1805. Rebé les aigües baptismals l’endemà apadrinat pel seu germà Bernat i Teresa Verderol que li posaren els noms de Pau, Bernat i Josep. Es casà dos cops. El primer amb la montblanquina Anna Badia i Palau, filla d’Aleix Bondia, botiguer, i de Ramona Palau, que li aportà un dot de 1.100 lliures en els capítols matrimonials efectuats el 26 d’abril de 1831;8 el matrimoni durà fins el febrer de 1843 ja que Anna traspassà als 30 anys i fou soterrada el 27 de febrer de 1843. El 30 d’abril de 1846 començà a tractar les segones noces amb Antònia Pallàs i Bartrolí, filla d’Antoni Pallàs i Ramona Bartrolí, amb qui féu capítols matrimonials el 2 de maig de 18469. Vivia a la casa núm. 2 de la plaça dels Àngels, però tenia la intenció de traslladar-se al carrer de la Unió per la qual cosa adquirí un solar i començà a fer-se bastir una casa, però el juliol de 1856 s’ho vengué per sis mil duros a Pere Torrents i Mas, hisendat natural de l’Havana;10 a despit d’això no abandonà pas la idea de traslladar-se al carrer de la Unió i així, el 12 de juny de 1857, comprà a Joan de Ferrer i Duran un solar de 20.400 pams quadrats pel que pagà 40.800 rals;11 tot i això, el maig de 1873, continuava vivint a la plaça dels Àngels.12 Josep Verderol traspassà el març o l’abril de 1874 ja que la seva vídua Antònia Pallàs va fer l’inventari dels seus béns el 7 de maig d’aquell any. Gràcies a aquest document sabem que tenia una casa de tres pisos a la plaça de la Font la qual havia adquirir el 13 d’agost de 1862.13 Foren fills seus: a) Josepa Verderol i Badia, que rebé les aigües baptismals el 17 de maig de 1832 apadrinada pels avis paterns. El seu pas per aquest món només durà deu mesos ja que fou soterrada el 17 de març de 1833. b) Josep Verderol i Badia, que fou dut a batejar pels oncles Bernat Verderol i Teresa Badia el 24 de febrer de 1834. Passà a Amèrica on es trobava el 17 de maig de 1872 en què el seu pare acceptà traspassar-li a canvi de 4.000 pessetes un solar
18
TAG desembre 2006
que tenia al carrer del cardenal Cervantes per tal que es bastís una casa.14 Aquest mateix dia, per conducte del pare, acordà amb el mestre de cases Pau González i Donato la construcció d’una casa en dit solar.15 L’any 1859 es casà amb Maria Santromà. c) Macià Verderol i Badia, que rebé les aigües baptismals el 2 de novembre de 1839 apadrinat pels oncles Llorenç Verderol i Maria Badia. Era apotecari i el juliol de 1873, en què rebé dues mil pessetes de la llegítima materna, romania fadrí i vivia a la casa paterna de la plaça dels Àngels.16 d) Roser Verderol i Bover, que fou batejada el 17 d’agost de 1841. Només aconseguí viure un any ja que fou enterrada el 16 d’agost de 1842. e) Antoni Verderol i Pallàs, que rebé les aigües baptismals el 9 de desembre de 1848. f) Josepa Verderol i Pallàs, que arribà a aquest món el juliol de 1860 i fou batejada el dia 28. 9. Joaquim Verderol i Roig, que fou dut a batejar per Pau Claramunt, boter, i Francesca Miquel i Verderol, el 10 de novembre de 1808.
II. Bernat Verderol i Roig, que vingué al món a Tarragona l’any 1788. Fou fuster de professió i contragué matrimoni amb Teresa Roig i Torres, filla de l’escultor tarragoní Vicenç Roig i Torné, conegut com Vicentó, i de Teresa Torres que morí als 46 anys a tres quarts de dotze de la nit del 25 de març de 1838. Arribà a ser tinent d’infanteria i alternava la condició de fuster amb el càrrec de bidell de l’institut de segon ensenyament que encara exercia el 1863 amb 75 anys.17 Atorgà les darreres voluntats el 2 de febrer de 1863.18 En els darrers anys de la seva vida degué passar dificultats econòmiques ja que l’any 1863 es desprengué de dues vinyes: una de sis jornals, situada prop de la torre de Sant Jeroni, per 7.466 pessetes,19 i l’altra de dos jornals i tres quarts de jornal a la partida dels Montgons.20 Traspassà l’any 1866. Foren fills seus: 1. Tecla Verderol i Roig, que nasqué el 7 de març de 1813 i fou batejada l’endemà apadrinada per l’avi matern Vicenç Roig i l’àvia materna Tecla Roig. Morí al cap de tres dies d’haver nat. 2. Bernat Verderol i Roig, que segueix. 3. Josep Verderol i Roig, que fou dut a batejar per Llorenç Verderol i Josepa Roig el 14 de juliol de 1818. L’any 1852 contragué matri-
Els Verderol Bernat Verderol Ferrer = Tecla Roig Bertran (751-1837) + 1847 fuster
Bernat= (1811) (1788-1866) fuster
Teresa Roig Torres + 1838
Pere-Anton= (1817) Paula Vallès mestre de cases Cutxí
Llorenç=
(1818)
(1792-1856)
Tecla Boixó Rossell
Mateu *1795
Bonaventura (1798-1801)
Josep
Nicolau
*1801
*1803
Tecla Pere-Anton Paula= un Vallvé Antoni = Maria Gavaldà *1818
*1819
*1826
Josep = (1831) Anna Badia Palau + 1843 = (1846) Antònia Pallàs Bartrolí
Joaquim *1808
(1805-1874)
1
Ramona = Eduard Arnal *1895
Josepa
(1832-1833)
1
1
Josep = Maria Santromà Macià *1834
*1839
1
Roser *1841
apotecari
Tecla Bernat= (1839) Anna Espoy Gassol escultor
*1813 (1814-1898)
Tecla = Pere Vidal August *1840
4.
5. 6.
7. 8.
(1841-1844)
Marianna= (1821) Josep Josep= (1852) Ramon (1818-1872) Balart Bartrolí *1820 Jacobofsky
Teresa = Pau *1821 Granada
Josep = Carme Sala Mallol Dolors Anna Concepció *1843 *1846 *1848 *1860 escultor
moni amb Ramona Balart i Bartrolí, filla de Josep Balart i Ramona Bartrolí, i traspassà el 1872. Fou pare de a) Josep Verderol i Ballart, que nasqué el 1884 i fou ebanista de professió. Es casà amb Maria Menasanch. b) Ramona Verderol i Balart, que veié la primera llum el setembre de 1887 i fou batejada el dia 12 apadrinada per l’avi matern i l’àvia materna. Marianna Verderol i Roig, que fou batejada el 4 d’abril de 1820. Prengué per marit a Josep Jacobofsky vers 1839 o 1840 ja que el primer fill li nasqué el gener de 1841. Teresa Verderol i Roig, que nasqué el 31 d’agost de 1821. Es casà amb Pau Granada. Vicenta Verderol i Roig, que nasqué el 1823 ja que l’11 de juny de 1863 declarà tenir 30 anys. Es casà amb Narcís Molas, oficinista de les Obres del Port.21 Fou mare de Narcís Molas i Verderol. Tecla Verderol i Roig, que vingué al món l’any 1824. Rafael Verderol i Roig, que fou dut a batejar per l’avi matern Vicenç Roig, director de l’Escola de Dibuix, el 30 d’agost de 1825. L’any 1854 contragué matrimoni amb Agustina Batiste i Molinàs, natural d’Ascó. Traspassà l’any 1867. Fou pare de: a) Agustina Verderol i Batiste, que veié la primera llum el 31 de març de 1862. b) Rafael Verderol i Batiste, que veié la primera llum el 31 de març de 1862. c) Josepa Verderol i Batiste, que fou apadrinada per l’oncle patern Josep i l’àvia
Vicenta = Narcís *1823 Molas
Agustina Rafael *1860 *1862
2
2
Antoni *1848
Josepa *1860
advocat
Tecla Rafael = (1854) Agustina *1824 (1825-1867) Batiste
Josepa = Ignasi Cendran *1863
Antònia
(1827-1828)
Josepa
(1829-1848)
materna Paulina Molinàs. 9. Antònia Verderol i Roig, que només visqué onze mesos ja que nasqué el 1827 i fou enterrada el 19 de juliol de 1828. 10. Josepa Verderol i Roig, que morí amb 19 anys el 5 de setembre de 1848 i fou enterrada l’endemà.
III. Bernat Verderol i Roig, que fou dut a batejar per l’avi patern Bernat el 6 de juny de 1814. L’any 1839 contragué matrimoni amb Anna Espoy i Gassol. Cursà estudis d’arquitectura, però destacà com a escultor, almenys a nivell local i comarcal, i ben segur que en la seva inclinació vers l’escultura degué influir l’avi matern l’escultor Vicenç Roig i Torné (a) Vicentó de qui podem admirar encara una col·lecció de dibuixos sobre els estralls causats pels napoleònides a Tarragona, l’estàtua de la Constitució, ara a la part superior de la paret que tanca el jardí de casa Castellarnau, i la Presentació al temple i la Immaculada Concepció de les capelles de la Presentació i de la Puríssima Concepció de la catedral de Tarragona. L’any 1843 fou nomenat professor de l’Escola de Dibuix de la Societat Econòmica d’Amics del País de la que arribà a ser-ne director. Entre les obres de Bernat destaquen els bustos, escultures i relleus de la façana de l’Ajuntament de Tarragona, i el retaule de la capella de la Mare de Déu del Claustre. Als anys cinquanta la corporació municipal tarra-
TAG desembre 2006
19
gonina li encarregà l’elaboració dels gegants, estrenats pel Corpus de 1851, el Negrito, que sortí per primera vegada el 22 de setembre de 1856, la Negrita, que desfilà el 26 de desembre de 1859 amb motiu del part de la reina, i tot fa pensar, encara que no es pot demostrar documentalment, que també són obra seva els nans vells que foren contemplats per primera vegada pels tarragonins l’11 de gener de 1865 amb motiu de l’entrada a Tarragona de l’arquebisbe Fleix i Solans.22 Bernat Verderol morí l’any 1898. Foren fills seus: 1. Tecla Verderol i Espoy, que fou batejada el 24 de setembre de 1840. Contragué matrimoni amb Pere Vidal. 2. August Verderol i Espoy, que rebé les aigües baptismals el 13 de novembre de 1841. La seva vida fou curta ja que morí a dos quarts de tres del matí del 25 de juliol de 1844. 3. Josep Verderol i Espoy, que segueix. 4. Dolors Verderol i Espoy, que fou batejada el 24 de febrer de 1846. 5. Anna Verderol i Espoy, que nasqué el 22 de juliol de 1848. 6. Concepció Verderol i Espoy, que arribà a aquest món el 24 de febrer de 1860.
a batejar aquell mateix dia pels oncles Josep Verderol i Josepa Espoy. Fou un escultor força apreciat a qui se li encarregaren, entre d’altres moltes obres, les estàtues de sant Lluís Gonzaga, sant Estanislau i sant Bonaventura de l’església de Sant Miquel del Pla23. També eren seves les imatges de l’altar de la Mare de Déu de la Bona Nova, de l’església de Sant Pere del Serrallo, entre les que destacaven la de la titular, col·locada el 12 de setembre de 1881.24 Li coneixem altres dues obres: un crucifix d’un metre d’alçària, encarregat per Agustí Sevil l’any 1888,25 i el bust de Bonaventura Hernández i Sanahuja contractat per la Societat Arqueològica Tarraconense l’any 1893. La panoràmica que hem fet sobre els Verderol ens ha permès recordar trenta-vuit persones d’aquest llinatge tarragoní que fou un dels pocs d’origen menestral que aconseguí sobreviure al carnatge de 1811 i arribar al segle XX. En total vuit fusters, un ebenista i dos escultors de prestigi.
SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV
IV. Josep Verderol i Espoy, que veié la primera llum el 7 de novembre de 1843 i fou dut
NOTES 1
Aquest article ha estat escrit bàsicament amb informació extreta dels llibres sacramentals dels arxius parroquials de la Catedral i de la Santíssima Trinitat, de Tarragona, servat a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.
2
Francesc Escatllar i Torrent, “Els Verderol, escultors”, Misiva, 3 (2006), p. 12s.
3
A(rxiu) H(istòric) T(arragona). P(rotocols) N(otarials) T(arragona). Sig. 6654, f. 225.
4
AHT. PT. Sig. 1014, f. 4.
5
Ibid.
6
AHT. PT. Sig. 1006, f. 35.
7
M. Antonia Ferrer; Andreu Dasca; Jordi Rovira, CL anys de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense. Una aproxi-
mació a la seva història (1844-1994). Tarragona: Reial Societat Arqueológica, 1994, p. 8
AHT. PT. Sig. 1009, f. 59.
9
AHT. PT. Sig. 1034, f. 202.
10 AHT. PT. Sig. 6917, f. 438. 11 AHT. PT. Sig. 6918, f. 362. 12 AHT. PT. Sig. 7505, f. 317. 13 AHT. PT. Sig. 7507, f. 243. 14 AHT. PT. Sig. 7503, f. 420. 15 AHT. PT. Sig. 7503, f. 435. 16 AHT. PT. Sig. 7505, f. 419. 17 AHT. PT. Sig. 6828, f. 494. 18 AHT. PT. Sig. 6828, f. 11. 19 AHT. PT. Sig. 6828, f. 434. 20 AHT. PT. Sig. 6828, f. 133. 21 AHT. PT. Sig. 6828, f. 597. 22 Juan Salvat Bové, Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal. Tarragona, 1971. 23 Diario de Tarragona, 295 (1880), p. 2. 24 Diario de Tarragona, 221 (1881), p. 2. 25 Diario de Tarragona, 92 (1888), p. 2.
20
TAG desembre 2006
Laboratori Laboratori
Geotecnia Laboratorio
P
ara definir el comportamiento de los suelos resulta fundamental contar con un laboratorio que permita un adecuado estudio y análisis de sus propiedades y parámetros necesarios para el diseño y ejecución de proyectos. Mediante ensayos físicos y químicos, además de describir el comportamiento de los materiales analizados, se detectan problemas concretos a los que es fácil poner solución si se conocen.
abilizar la superficie para evitar cambios de humedad en el subsuelo. La presencia de sulfatos en el terreno va unida a la existencia de sales como el yeso, se mide el contenido de sulfatos mediante la determinación cuantitativa de sulfatos (Laboratorio químico). Dependiendo de la disposición de los yesos, masivos o diseminados en el material, pueden causar problemas diferentes. Si los yesos se presentan de forma masiva por ser solubles en agua pueden crearse cavidades por disolución en el espacio originalmente ocupado por sales cristalizadas, estas cavidades pueden tener un orden de magnitud importante e incluso llegar a colapsar, es necesario impermeabilizar la zona para impedir la circulación de agua.
PROBLEMAS CONCRETOS: Dos problemas comunes son la existencia de expansividad y la presencia de sulfatos. Es habitual la existencia de expansividad, se da en materiales de alta plasticidad formados por partículas finas, la expansividad va asociada a cambios de humedad. La expansividad se determina a partir del ensayo Lambe (Laboratorio físico) que mide el cambio potencial de volumen de un suelo. Para evitar problemas provocados por la existencia de expansividad en el terreno, se debe aplicar más carga al terreno de la que el mismo es capaz de mover, e imperme-
En ambos casos, ya sean yesos masivos o sulfatos diseminados, resultan agresivos al hormigón, y hacen necesario el empleo de cementos especiales sulforesistentes (Información al respecto recogida en la instrucción para la recepción de cementos RC-97). Estos dos parámetros de fácil detección y cuantificación en el laboratorio pueden resultar nefastos en el caso de no adoptar las medidas correctoras necesarias, conociendo de antemano la existencia de expansividad o la presencia de sulfatos en el terreno, se pueden prevenir futuros problemas de manera fácil. CITAM
TAG desembre 2006
21
Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic
La construcció romana (13) LA CONSTRUCCIÓ DE LES VOLTES La historia de la construcció ve marcada pel fet d’aconseguir sostres coberts amb materials més sòlids que la fusta. La coberta es el tot en un habitatge i la solució la donen els romans amb les voltes de formigó. Per això la volta romana esdevé un dels elements fonamentals en la conquesta de l’espai d’una vivenda. Casos particulars: Quan les voltes són petites i estan prop del terra, el cindri emprat està format per un nucli de terra. També fan voltes molt senzilles amb maons en forma de sector circular, col·locats a llibret, amb dos maons d’arrencada i un maó de clau
Els romans van alliberar la falsa volta per convertir-la en un volum a l’aire lliure
romans cerquen donar solució estructural als seu edificis per procediments més fàcils.
La falsa volta: La falsa volta fou el procediment mes primitiu per cobrir un espai a traves de la desmultiplicació del principi de la llinda. Consisteix en reduir la llum a salvar, fen volar les peces en cada filada (tomba d’Agamenon, Micenes). Cal tenir en compte però: • que la part empotrada ha de ser superior a la part volada • que la peça ha de tenir un gruix suficient per tal que no trenqui per flexió. Es tracta de formar un arc natural i per aconseguir-ho, cal que G (centre de gravetat) estigui situada dins de l’espai del brancal. Els romans quasi no la van emprar mai esta tècnica. En canvi van tenir l’honor d’alliberar la falsa volta per convertir-la en un volum a l’aire lliure . I tot per una economia de material i de ma d’obra.
La mecànica de volta adovellada La cúpula sobre petxines que consisteix en col·locar un volum de planta circular damunt un volum de planta quadrada, rara vegada es realitzarà pels romans (Minerva Mèdica. Roma), esdevinguem-ne un element arquitectònic emblemàtic en l’arquitectura bizantina. En cas de tenir que reforçar alguna volta ja construïda, fan uns arcs perpanys, amb els arrencaments embeguts en els murs, per tal de reforçar els punts concrets i alhora eliminar-ne les pilastres.
LA VOLTA DE PEDRA La llinda de pedra té una utilització limitada a llums no excessivament grans i d’acord amb el material emprat (marbre de Grècia = 6,50 m Propileus; caliça dura d’Egipte = 8 m Karnak). I ja que les solucions no són massa pràctiques, els
22
TAG desembre 2006
En un arc de dovelles, (pedres que s’han de definir en les tres direccions de l’espai), cada una té tendència a caure verticalment, per efecte del seu propi pes, però es veu retinguda degut al seu perfil adovellat (més ample dalt que baix). Totes sense excepció treballen en la transmissió dels esforços, la qual cosa engendra una empenta obliqua Q, essent R la resultant. Per assumir aquesta empenta cal construir un macis (estrep) amb una carrega P per tal que R entri dins de la base de l’estrep. Degut a que també intervenen elements externs a les accions esmentades, tals com la fabricació de les dovelles, la pressió del vent, moviments diferencials en els fonaments etc..., es considera que el sistema està en equilibri quan (el Renaixement ens va deixar un mètode gràfic, per calcular la base de l’estrep):
a) R la resultant està continguda dins del terç central de la base. b) Si el macis es insuficient, R surt del terç central i existeix el perill d’enderroc. Els efectes d’un excés de càrrega damunt una volta de mig punt, fan que sigui necessari carregar poc damunt la clau i al contrari carregar els ronyons per tal d’apretar les dovelles. D’aquí que a igualtat de llum, quan més rebaixat es l’arc, més grossos han de ser els estreps. El morter serveix sobre tot per regularitzar els junts de tal manera que les empentes de les pedres siguin uniformes, és a dir, actua com un matalàs entre les dovelles. ANTONI BLADÉ Arquitecte tècnic Professor de Construcció
TAG desembre 2006
23
Seguretat Seguretat
La sinistralitat a les obres, vox populi
D’
un temps ençà el tema de la sinistralitat a les obres ha estat un tema que s’ha donat molt de ressò tant en els mitjans de comunicació com en el món jurídic, afectant així al funcionament propi de l’exercici professional de l’arquitecte tècnic. I l’última notícia ha estat la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Madrid en la qual es resolt imposar la pena de presó, superior a 2 anys, per als tècnics i responsables d’una empresa constructora, en relació amb un accident laboral que va suposar la defunció de dos treballadors.
Amb la pena de presó als tècnics es reduirà la sinistralitat? No hi ha altres mecanismes?
Aleshores, tal com el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Madrid va manifestar en un comunicat de premsa sobre la sentència de referència, es tracta d’un tema que obre un debat al respecte, i sobretot, la qüestió principal en la qual es pensa quan es té coneixement d’aquest tema: amb la pena de presó als tècnics es reduirà la sinistralitat a les obres? i no hi ha altres mecanismes que podrien donar resultats fructífers?
mínimes de seguretat i de salut en les obres en construcció. Des del punt de vista professional, el tècnic veu que la mà d’obra no és formada, i molt menys especialitzada, comportant que no hi ha garanties de qualificació per a l’exercici de l’activitat empresarial constructora. I a més, hi ha les subcontractes. Però no hi pot fer res perquè qui contracta és el promotor. Pot avisar al constructor dels problemes que pot plantejar però no pot parar l’obra perquè el promotor rescindirà la relació contractual amb el tècnic i en contractarà un altre que no li posi tants inconvenients. Des del punt de vista social, es demostra que les Administracions no posen els mitjans necessaris per evitar aquest tipus de sinistralitat, ja que no li dóna un reconeixement social igual a altres sectors, no determina una formació acadèmica per exercir el treball en la construcció. Així doncs, treballar per evitar la sinistralitat a les obres és feina de totes les parts implicades. Per part de les Administracions, treballar conjuntament amb els professionals per tal de col·laborar en la reducció de la sinistralitat, ja que són qui poden posar els mecanismes per evitar-ho. I per part dels tècnics, redactar l’estudi de seguretat apropiat a l’obra, fent constar, d’acord amb la llei, tot el que es durà a terme a l’obra per dotar de la màxima seguretat i salut als treballadors de l’obra, i, a més, fer complir al màxim possible, als treballadors, la normativa de seguretat i salut. I evitar d’aquesta manera que es posi en dubte el treball realitzat com a professional. MÍRIAM FERRER FERNÁNDEZ Llicenciada en Dret
El tema és analitzat des de diferents punts de vista. Des del punt de vista jurídic, el tècnic està incomplint l’article 316 del Codi Penal, la Llei de Prevenció de Riscos Laborals 31/1995, de 8 de novembre i el Real Decret 1627/1997, de 24 d’octubre, en el qual s’estableixen disposicions
24
TAG desembre 2006
Assessoria Assessoria JurídicaJurídica
“Debemos condenar y condenamos”…
A
ixí comencen les sentències condemnatòries dictades en l’àmbit penal. Tots recordem, per la seva proximitat en el temps, la sentència que ara s’ha difós i que lamentablement permetrà l’ingrés en les que ara es denominen “institucions penitenciàries”, però que en realitat és la presó, a dos companys arquitectes tècnics de la zona de Madrid que eren els coordinadors de seguretat. Els vents actuals bufen fort i ens anuncien tempesta. Per si no n’hi havia prou, ara el legislador vol endurir encara més la via repressiva, al marge de la seva nul·la efectivitat, per restringir els accidents laborals.
Conscients d’aquesta problemàtica i fruit de la preocupació del Col·legi, aquesta assessoria jurídica ha confeccionat un text a modus de “Manifest” en el que es trasllada als organismes de representació superior de la professió a fi de que davant de l’enorme expectació que ha provocat els efectes d’aquesta sentència actuïn en conseqüència. Reproduïm el text de la comunicació anteriorment esmentada.
Propuesta de actuaciones para evitar la criminalización de los coordinadores en materia de seguridad y prevención de riesgos laborales Como consecuencia de las últimas noticias que han aparecido en los medios de comunicación social relativas a la confirmación de la sentencia judicial que comportará el ingreso de dos arquitectos técnicos en su calidad de coordinadores de seguridad en instituciones penitenciarias, nuestro colectivo, alarmado e indignado por la respuesta judicial que se considera injusta, desproporciona-
da y que además no reportará en ningún caso ninguna reducción en los índices de siniestralidad, ha acordado instar a nuestros organismos de representación, concretamente al Consell Català y al Consejo General de la Arquitectura Técnica en España, para la promoción de las actividades que sean necesarias para corregir adecuadamente la tendencia de criminalizar la conducta de los coordinadores en materia de seguridad, reconduciendo en su caso las posibles reclamaciones estrictamente al campo de la responsabilidad civil. Vemos con preocupación, y a veces con perplejidad según las características de cada caso, como avanzan los efectos de la automática imputación de responsabilidades penales, poniendo en grave riesgo, y además con una gran indefensión, a nuestros Colegiados. Entendemos que uno de nuestros cometidos es el de aunar esfuerzos para poder minimizar, en lo posible, los temidos efectos de estos procesos penales, y ello, al margen de la gravosa repercusión de índole económica. Es por ello que interesamos la urgente formación de una Comisión especial a modo de Gabinete de crisis, en el seno del Consejo para que propongan y gestionen todas las actuaciones necesarias para que se pueda producir un cambio en las actuales tendencias que, además, se van radicalizando. Propuestas que se basan especialmente en la publicación de artículos y la difusión de las entrevistas o debates necesarios en los medios de comunicación social a cargo de personas de reconocido prestigio tanto del mundo judicial, como empresarial que permitan una clara concienciación de la problemática existente. La realización de documentos de trabajo analizando las estadísticas en materia de accidentes laborales y la realización de propuestas concretas desde el punto de vista técnico y legal para
TAG desembre 2006
25
ral de la construcción, automáticamente se proceda en los mismos términos en los que habitualmente se procede cuando se trata de un accidente de circulación. Esto es: toma de sangre de la víctima para la verificación de la posible presencia de alcohol u otras sustancias tóxicas en la sangre. De las estadísticas se desprende que un número significativo de estos accidentes ocurren en horas concretas que coinciden con el desayuno o el almuerzo. Entendemos que si realmente todos, todos, estamos implicados en poder erradicar de nuestra sociedad los lamentables accidentes, todos deben apostar, además de la vía represiva y sancionadora, por poner en marcha todos los mecanismos que permitan evitar y limitar estos tristes accidentes, y lograr a su vez un mecanismo de defensa respecto a nuestra profesión. Este protocolo debería ser suscrito, a nuestro entender, por los Ministerios de Trabajo, Justicia y Sanidad o Seguridad Social. La eventual oposición de los Sindicatos a esta medida, sería totalmente injustificada y carente de cobertura legal. Por el contrario, la adopción de la misma beneficiaria a los “sindicatos de los profesionales” que son los Colegio Oficiales que son los que verdaderamente sufren y padecen los efectos de un desproporcionado paternalismo frente a los trabajadores. Estamos convencidos del éxito de esta iniciativa si el Consejo se la hace suya, y no dudamos de la utilidad de la misma en el caso de prosperar, puesto que la aplicación de esta medida, permitiría evitar reclamaciones infundadas o, en todo caso, minimizar los efectos de las posibles denuncias. acotar la problemática al ámbito estricto empresarial. La propuesta de medidas de presión colectiva como, por ejemplo, la formulación de denuncias masivas a los órganos de la Administración competente para forzar una suavización del comportamiento sancionador frente a los coordinadores. La actuaciones necesarias ante los Grupos Parlamentarios para la modificación legislativa en esta materia. La actuaciones precisas ante la Administración para la aprobación de un protocolo de actuación en el que se logre un consenso entre todas las partes de este conflicto, y en especial de la Administración, para lograr que en el caso de que se produzca el ingreso en un centro de asistencias o hospitalario de una víctima de un accidente labo-
26
TAG desembre 2006
Es evidente que ante la preocupación actual o crispación latente existente en el seno de los Colegios, se deben acordar medidas concretas al coste que sea preciso para el logro de las aspiraciones profesionales y de salvaguarda de los intereses generales de la profesión. Los Colegios, en general, y el Consejo Superior, en especial, no pueden permanecer inactivos. El derecho a la representación profesional implica asumir la iniciativa de las medidas urgentes, y además extraordinarias, que demanda nuestro colectivo, a quien en definitiva, servimos. Tarragona, noviembre de dos mil seis. F.XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrar-assessor.
Estadística Estadística
L’àmbit professional de l’Arquitecte Tècnic
T
10%, al 2006, les direccions combinades amb la coordinació arriben fins al 36%. Visats de direcció d’obra 100% 80%
ot i la cada dia més diversa oferta professional que el sector de la construcció ofereix, el principal camp d’intervenció professional d’arquitectes tècnics i aparelladors continua essent la direcció d’execució d’habitatge nou. El volum d’intervencions d’aquest tipus no s’ha modificat des de l’any 2000 amb un 31%. Direcció Projecte i Tasques de Altres obra nova direcció seguretat
60%
Coordinador
40%
PQC
20% 0% genoct 2000
genoct 2001
genoct 2002
genoct 2003
genoct 2004
genoct 2005
genoct 2006
Direcció PQC amb Coordinador amb DE d'execució DE gen-oct 2000
1647
1558
169
gen-oct 2001
1540
1441
240
gen-oct 2000
1647
833
685
2184
gen-oct 2002
1627
1524
316
gen-oct 2001
1540
847
683
2273
gen-oct 2003
1842
1730
406
gen-oct 2002
1627
882
686
2234
gen-oct 2004
1841
1736
547
gen-oct 2003
1842
884
751
2642
gen-oct 2005
1944
1878
645
gen-oct 2004
1841
1112
748
3145
gen-oct 2006
2157
2043
782
gen-oct 2005
1944
1204
812
3479
gen-oct 2006
2157
1032
658
3137
100% 90% 80% 70% 60% 50% 40% 30% 20% 10% 0%
Altres Tasques de seguretat Projecte i direcció
L’especialització de l’arquitecte tècnic en el camp de la seguretat a l’obra és un fet ressenyable dins del global de la professió, però que es manté estable amb un lleuger descens. Les intervencions lligades únicament a la seguretat, foren a l’any 2000 un 13% del total i a l’any 2006, un 9%.
Direcció obra nova
genoct 2000
genoct 2001
genoct 2002
genoct 2003
genoct 2004
genoct 2005
genoct 2006
Associada amb la direcció, el programa i registre del control de qualitat és definitivament una intervenció que podem considerar associada a la primera. Fins un 97% dels directors realitzen també el control de qualitat. Per contra, encara que la tendència s’inverteix, el càrrec de coordinador de seguretat i de director de l’execució, no el desenvolupa normalment un mateix tècnic. Si a l’any 2000, només era un
En un altre àmbit totalment diferent a l’obra, l’arquitecte tècnic s’orienta cap a tasques molt específiques con són l’elaboració d’informes, taxacions o certificats d’habitabilitat. La redacció d’informes està prou assentada, es manté en un 3% inalterable en els últims 5 anys. En canvi, els certificats d’habitabilitat són una de les intervencions professionals que més creixen. Ocupen ja un 25 % del total de les intervencions, només per sota de les direccions d’execució i amb unes expectatives de creixement, juntament amb la taxació, molt importants.
TAG desembre 2006
27
Cèdules
Informes
Altres
gen-oct 2000
887
138
4324
gen-oct 2001
959
140
4244
gen-oct 2002
1003
152
4274
gen-oct 2003
1265
164
4690
gen-oct 2004
1628
173
5045
gen-oct 2005
1807
214
5418
gen-oct 2006
1671
237
5076
Total de visats 100% 80% Altres
60%
Informes 40%
Cèdules
20% 0%
genoct 2000
genoct 2001
genoct 2002
genoct 2003
genoct 2004
genoct 2005
genoct 2006
El nou marc legal generat pel Codi Tècnic de l’Edificació impulsa també noves línies de treball que l’arquitecte tècnic hauria de considerar ben aviat perquè altres professionals no les ocupéssin. Des del Codi s’introdueix la figura del tècnic de manteniment. Un responsable de comprovar l’execució de les especificacions del llibre d’ús i manteniment i que el CTE deixa en mans d’un tècnic competent. També el CTE inclou l’obligació de la redacció d’un pla de control de qualitat dintre del mateix projecte i que si bé en principi l’hauria de redactar el projectista, molt pobablement l’autor serà una altre tècnic que l’incorporarà al projecte global de l’arquitecte. Aquest, i degut a l’experiència de l’arquitecte tècnic en el control de qualitat, és una altra línia futura de treball molt important. GABINET TÈCNIC
Col·legi Col·legi
DEL
COAATT
Noves instal·lacions, més servei
A
quest mes de desembre de 2006 serà una data important en la vida del Col·legi de Tarragona, doncs inaugurem noves instal·lacions. Unes obres de remodelació i uns equipaments que, d’una banda, eren inexcusables atès que algunes instal·lacions havien envellit i, d’altra banda, eren necessaris atès que permetran afrontar millor les necessitats futures. Tot i les molèsties dels darrers mesos, la junta, el personal i els col·legiats han pogut desenvolupar les seves activitats tècniques, administratives, formatives i informatives. El disseny d’aquesta seu a la Rambla del President Francesc Macià connecta amb altres projectes i realitzacions contemporànies que busquen: rendibilització de l’espai, més llum natural i artificial, materials lleugers, interacció i visibilitat entre els diferents departaments, bona ofimàtica i, en definitiva, la suma de millor qualitat de vida laboral i més servei —als col·legiats i a la societat.
28
TAG desembre 2006
Constantí
un espai d’oportunitats Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ
UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES AEROPORT Reus-Tarragona VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT
Informàtica Informàtica
El misterioso archivo svchost.exe (15/3/2006)
E
l archivo Svchost.exe se encuentra en la carpeta C:\WINDOWS\system32\svchost.exe en Windows XP y C:\WINNT\system32\svchost.exe en Windows 2000
Para ver la lista de servicios que se ejecutan en Svchost y los otros procesos: 1. Haga clic en el botón Inicio en la barra de tareas de Windows y, a continuación, en Ejecutar. 2. En el cuadro de diálogo Abrir, escriba CMD y, a continuación, presione la tecla Enter. 3. Ahora en la ventana de la consola de comandos, escriba: Tasklist /SVC ... y a continuación, presione Enter.
Al iniciarse, Svchost.exe comprueba la parte de servicios del Registro para elaborar la lista de servicios que necesita cargar. Se pueden ejecutar múltiples instancias de Svchost.exe al mismo tiempo. Cada sesión de Svchost.exe puede contener un conjunto de servicios, para que se puedan ejecutar servicios autónomos, en función de cómo y cuándo se inició Svchost.exe. Esto permite un control mejor y una depuración más sencilla. Los grupos Svchost.exe están identificados en la siguiente clave del Registro: HKEY_LOCAL_MACHINE\Software\Microsoft\ WindowsNT\CurrentVersion\Svchost Cada valor contenido en esta clave representa un grupo Svchost distinto y se muestra como un ejemplo independiente cuando se consultan los procesos activos. Cada valor es un valor REG_MULTI_SZ que contiene los servicios que se ejecutan en el grupo Svchost. Cada grupo Svchost puede contener uno o varios nombres de servicio que se extraen de la siguiente clave del Registro, cuya clave Parámetros contiene un valor ServiceDLL: HKEY_LOCAL_MACHINE\System\CurrentControlSet\Services\ Nombre del Servicio Por esta razón, suele aparecer varias veces en la lista de procesos en ejecución.
30
TAG desembre 2006
Te aparecerá un listado de los procesos activos y los servicios del sistema asociados con dichos procesos "si los hay" (en caso contrario muestra N/D, no disponible). Tasklist muestra una lista de los procesos activos. El modificador /SVC muestra la lista de servicios activos para cada proceso. Si tienes Windows XP Professional y quieres obtener más información sobre los servicios que el proceso SVCHOST está ejecutando en estos momentos haz esto: 1. Haga clic en el boton Inicio en la barra de tareas de Windows y, a continuación, en Ejecutar. 2. En el cuadro de diálogo Abrir, escriba CMD y, a continuación, presione la tecla Enter. 3. Ahora en la ventana de la consola de comandos, escriba: tasklist /svc /fi "imagename eq svchost.exe" ... y a continuación, presione Enter. En este caso se mostrarán sólo los procesos SVCHOST.exe y sus servicios asociados. Y la respuesta a la típica pregunta de si hay que cerrar o eliminar el proceso SVCHOST, NO! no hay que tocarlo, este programa es importante para estabilidad y seguridad de su sistema y no debería ser terminado.
Uso de recursos del sistema Uso de memoria: SVCHOST.EXE puede llegar a ocupar hasta unos 60MB de la memoria de sistema. SVCHOST.EXE puede aparecer listado en la lista de procesos muchas veces por cada servicio que éste tenga activos.
como Adware, software espía, etc., puedes confiar en que los puertos abiertos relacionados con SVCHOST.exe no han sido abiertos con mala intención. Claro que ataques externos en contra de esos puertos (por ejemplo: Ataques a Llamadas a Procedimiento Remoto RPC “call—RPC— attacks” en contra del puerto 135) no se pueden descartar.
Uso de procesador: El uso de procesador por parte de SVCHOST.EXE no debe ser mas de 20% en algunos casos, (en mi caso personal en este momento solo un 0%) éste uso de CPU no debe ser permanente, o sea no debe ocupar CPU en todo momento a menos que en tu sistema se esté ejecutando alguna aplicación de red crítica que signifique el uso de todos estos recursos en todo momento, si no es así, sospecha de que estas siendo atacado externamente por algun bicho que aprovecha la vulnerabilidad RPC. (más abajo)
En el mundo de los Firewalls, al proceso del archivo SVCHOST.exe, se le conoce como [GENERIC HOST PROCESS FOR WIN32 SERVICES].
SVCHOST, los puertos que abre y su configuración con Firewalls
Si el protocolo es UDP Si la conexión es de tipo ENTRADA BLOQUEAR
Como vimos anteriormente, SVCHOST.exe puede aparecer varias veces cargado en el sistema, de hecho, mientras escribo éste artículo, SVCHOST.exe aparece en la lista de procesos 6 veces, ocupando algo así como 45MB de memoria, este aparece cargando los servicios DcomLaunch, TermService, RpcSs,AudioSrv, Browser, CryptSvc, Dhcp, dmserver, ERSvc, EventSystem, FastUserSwitchingCompatibility, helpsvc, HidServ, lanmanserver, lanmanworkstation, Netman, Nla, rasAuto, RasMan, Schedule, seclogon, SENS, SharedAccess, ShellHWDetection, Tapisrvc, Themes, trkWks, winmgmt, wscsvc, wuauserv, WZCSVC, LmHosts, SSDPSRV, upnphost, WebClient, stisvc y HTTPFilter, pero, como si fuera poco, si tienes un Firewall, y alguna vez has visto listados los puertos que el proceso SVCHOST.exe tiene para sí, encontraras que SVCHOST.exe es el responsable de tener abiertos varios puertos del sistema. “SVCHOST.exe no solo es el responsable de cargar varios servicios, tambien abre numerosos puertos de conexion a nuestro sistema.” En mi caso, SVCHOST.exe tiene abiertos los siguientes puertos: Con protocolo TCP: 135 y 2869 Con protocolo UDP: 53, 1035, 1036, 1900, 2030 y 3031
La mayoría de los Firewalls traen reglas predefinidas cuando las conexiones son de salida, pero cuando hay peticiones entrantes, toca definir dos reglas: Si el protocolo es TCP Si la conexión es de tipo ENTRADA BLOQUEAR
Hay casos raros, muy raros... en que las reglas predefinidas de conexiones de salida no son suficientes, si este es su caso, (si experimenta momentos en que el Firewall le pregunta sobre que una aplicación solicita conexión de salida usando protocolo TCP), convendría definir esta regla: Si el protocolo es TCP Si la conexión es de tipo SALIDA BLOQUEAR
Ataques a tu sistema mediante RPC El Proceso ó Archivo SVCHOST consume 100% CPU Si experimentas problemas de lentitud, y notas que el proceso SVCHOST.exe está consumiendo recursos de CPU de forma excesiva y sin control, es muy probable que estés siendo objeto de ataques mediante la vulnerabilidad conocida del RPC. Mediante dicha vulnerabilidad, existen y continúan apareciendo infinidad de bichos que aprovechan este agujero para insertarse en tu sistema y empezar a hacer todo tipo de travesuras, bicho que normalmente se conoce como msblaster o alguna mutación. Si crees estar siendo víctima del MS Blaster o alguna de sus miles de mutaciones:
Cuando estés en busca de procesos maliciosos
TAG desembre 2006
31
Inmediatamente ve descargando e instalando los dos parches para el Agujero del LSASS y el RPC/DCOM Cuando los instales, reinicias, te conectas a Internet y compruebas si el uso de CPU del archivo SVCHOST.EXE es ahora normal. Si no lo es, y notas que continua igual que antes, entonces publica el registro detallado de las aplicaciones de tu sistema usando la aplicación, HIJACKTHIS. Una vez instales Hijackthis, publica tu LOG en este foro y allí con gusto te ayudaremos. IMPORTANTE: Si lo que tienes es el gusano, con el antivirus NO BASTA, tienes que parchear el error (con el parche RPC, que corrige el agujero de una vez por todas) porque existen infinidad de bichos que aprovechan ese agujero pero que utilizan otro nombre, por lo que si el Antivirus no es tan potente, desconocerá las nuevas mutaciones.
• No importa si SVCHOST.EXE aparece repetido varias veces en la lista de procesos, esto es normal. • SVCHOST.EXE puede llegar a ocupar hasta unos 60 MB de la memoria de sistema. Solo preocúpate si el uso de procesador por parte de SVCHOST.EXE es excesivo, no debe ser mas de 20% en algunos casos. (en mi caso personal solo un 1%) El uso del CPU es aleatorio y circunstancial, no debe ocupar CPU en todo el momento, si es así, sospecha de que estas siendo atacado externamente por algún bicho que aprovecha la vulnerabilidad RPC. Fuentes: Microsoft knowledge Base www.wilkinsonpc.com DEP. INFORMÁTICA COAATT
Para tener claro... • El archivo se llama SVCHOST.exe, no confundir con virus que se hacen llamar SVHOST.exe o SVCSHOST.exe, etc. • Este archivo SVCHOST.exe sólo debe aparecer en Windows 2000 y XP. • Su ubicación debe ser C:\WINDOWS\ system32\svchost.exe en Windows XP y C:\WINNT\system32\svchost.exe en Windows 2000.
Visiteu la nostra pàgina web
www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA
32
TAG desembre 2006
Patrimoni Patrimoni
L’ofici de picapedrer al Monestir de Poblet
L’
actual rehabilitació de l’antic dormitori dels monjos del Monestir de Santa Maria de Poblet, com ja s’ha avançat en el números 42 i 43 de la present publicació, ens permet de realitzar un estudi gliptogràfic amb la recopilació i classificació de les marques de picapedrer. Es tracta d’un estudi complementari que ens pot ajudar a corroborar dades sobre l’edifici i la seva cronologia, el procès constructiu i fins i tot aportar-nos-en de noves. S’han recollit fins aquest moment les marques de deu dels vint trams del dormitori, tan pel que fa als murs interiors com exteriors, seguint la planimetria i la metodologia proporcionada per l’arquitecte Jordi Portal. Són ja moltes les marques que s’han trobat i, malgrat que ens falta encara bona part per recopilar, ja comencem a veure resultats, podem treure algunes conclusions i alhora qüestionar-nos aspectes que no queden clars. Al Monestir de Poblet hi trobem marques de picapedrer des de ben aviat, tan en les primeres construccions del segle XII i fins a finals del segle XVI, quan els gremis abandonen a poc a poc el costum de marcar les pedres perquè sovint treballen a sou de la fàbrica. Les marques trobades als murs de l’antic dormitori del Monestir de Poblet presenten trets comuns amb d’altres construcions de la diòcesi de Tarragona. En diversos estudis s’han tingut presents les marques de picapedrer en molts dels seus estudis i s’ha comprobat que hi ha característiques que es repeteixent sistemàticament. Aleshores es treballava d’una forma similar i, fins i tot, les mateixes quadrilles de picapedrers establien torns, es traslladaven d’una obra a l’altra1 i es poden establir unes certes comparacions. Durant la segona meitat del segle XII són més habituals les marques de gran tamany i de traç gruixut i profund, amb predomini de les lletres, sempre de tipus capital romà (en majúscules), figures geomètriques
Fig. 1: Dovelles de finestra exterior simples (angle triangle, quadrat, etc.) i algunes variants com diferents tipus d’estrelles2. Fins a finals del segle XIII no trobem gaires diferències, però sí que les marques van en augment i, al entrar al segle XIV, apareixen signes més individualitzats, fent referència als cognoms de la família o bé a l’ofici com martells, les tisores (fig.1) o l’esquadra, amb un traç més fi i precís i realitzats amb un instrument molt afilat3. Molts d’aquests trets els trobem a les marques dels murs del dormitori dels monjos estudiats fins ara. D’una banda hem trobat signes que són presents al llarg dels deu trams, altres són menys nombrosos o només són en un sector del mur i per l’altra es confirma que dintre de l’ofici hi ha una certa especialització quan trobem unes marques determinades que són més presents a les dovelles dels arcs de diafragma que sostenen el sotre i altres a les claus de les finestres interiors o a les dovelles que tanquen les finestres apuntades del mur exterior (fig.2). S’ha de tenir present que els trams estudiats són cronològicament els últims que es van construir i que estem situats a finals del segle XIII i inicis del XIV.
Fig. 2: Mur del dormitori: Tisores
TAG desembre 2006
33
Arribat aquest punt ens interroguem sobre l’organització de la feina al voltant de la construcció d’un edifici com el Monestir com Poblet i de tots els oficis que intervenien en una obra d’aquesta magnitut durant l’Edat Mitja. És evident que, desprès de molts estudis realitzats, es tingui una idea bastant clara sobre aquest tema malgrat que no hi hagi massa documentació directe. És un fet habitual que es vagin coneixent noves dades de forma indirecte a través de documents com testaments, donacions, fundacions de capellanies, beneficis, etc.4 En referència a la construcció del Monestir de Poblet, no hi ha documents ni notícies directes de qui va intervenir en la realització de les edificacions dels segles XII i XIII, però segons testimonis documentals sabem que molts monjos del Cister treballaven en la construcció del seus monestirs arreu d’Europa durant els segles XII i XIII. Tanmateix els documents ens parlen d’un o més mestres d’obres que dirigien les obres i que solia ser, en els primers temps d’expansió, un monjo de l’Ordre especialitzat. El costum dins l’Ordre no deixa gaires dubtes sobre la col·laboració dels religiosos en aquestes tasques i Poblet, de ben segur, no va ser una excepció. Però cada cop calien més operaris per la magnitut que adquiria la construcció de les diverses dependències del monestir. El fet que trobem marques als carreus ben aviat, ja ens fa pensar en la presència de picapedrers i altres obrers especialitzats i, a mesura que pasen els anys, van en augment, malgrat que els monjos hi segueixen treballant en diverses tasques durant els segles XII i XIII. El principal motiu de les marques de picapedrer, encara que pot haber-ni d’altres, era marcar les pedres per poder cobrar aquelles que cada operari o grup havien tallat. Els monjos no calia que les marquessin perquè no les havien de cobrar. La primera referència documental explícita a les construccions amb pedra de Poblet és del 1163, quan Arnau de Bordells va fer un donatiu de delmes en collites de blat,de vi i d’animals, ad edificandum domum petrinam in monas-
Fig. 3: Extracció i tallat de la pedra
34
TAG desembre 2006
terio Populeti (“per edificar una casa de pedra en el monestir de Poblet”)5. Aquest document expressa per primera vegada que a Poblet es fan construccions de pedra i a més diu als monjos: “i això feu-ho tan en el lloc on ara tregueu pedra com en qualsevol altre”. La segona donació documentada relacionada amb la construcció del monestir és de 1166, quan Ramon de Cervera, senyor de l’Espluga Jussana, diu en un document que dóna a l’abat Hug i als seus monjos “llicència per trencar i arrencar pedra”, en tot el seu domini del terme de l’Espluga, “en tanta quantitat com els calgui per a construir el monestir i les seves dependències6. Amb posterioritat a aquests documents n’hi ha d’altres que expressen donatius per a la construcció de l’església o del monestir en general, però aquests dos primers documents citats tenen interès perquè ens parlen de la pedra extreta de l’Espluga i de Vimbodí, malgrat que l’exàmen realitzat a la pedra que conforma les construccions d’aquest període a Poblet determina que també s’utilitzà pedra de Montblanc i de la comarca de Les Garrigues. Així doncs l’organització de la feïna s’iniciava a la pedrera, on un petit grup de picapedrers arrancava i tallava la pedra en blocs esquarterats (fig.3) i des d’allí eren transportades amb una carreta tirada per bous o rossins a peu d’obra on s’enllestien i es deixaven ben acabats tant els carreus sencills com aquelles peces més compromeses com les dovelles, els arcs, columnes, capitells, mènsules i altres elements. Aquí amb la resta d’oficis (fusters, paletes, etc.) dirigits per un expert o mestre d’obra, es dividia el treball d’acavat i col·locació dels carreus i les altres feines accesòries (fig.4). Obrers artistes exclusivament, devien decorar els capitells, les claus de volta i les mènsules. Habitualment treballaven en quadrilles i sovint són membres de la mateixa familia, i es possible que les marques passin de pares a fills o que diferents membres d’una quadrilla utilitzin la mateixa marca, encara que el tamany o el traç no sigui exactament iguals. Moltes de les eïnes que empraven són conegudes per relleus i miniatures de l’època i podem comprobar que moltes continuen vigents i que els picapecrers
Fig. 4: Els diferents oficis a l’obra
d’avui encara les usen. Podem nomenar les principals com la maceta, l’escoda, el tallant de tall i el de dents, la martellina, l’escaire, el compàs, els puntxon, entre d’altres, i per trencar la pedra a les pedreres la maça i els tascons (fig.5). La construcció d’un complex monumental com el Monestir de Poblet ens parla de la mentalitat del constructor d’aquella època. Sembla que es treballava sota un pla rigorós, la qual cosa no vol dir que no poguessin modificar-lo sobre la marxa, motivats per noves necessitats o per l’aparició de noves solucions constructives. De la mentalitat de l’època i els costums en les feïnes que tenen a veure amb la construcció, ens ha arribat un valuós document que ens proporciona informació directe: el Quadern de Villard de Honnecourt del segle XIII (fig.6). Es tracta d’un manuscrit que, fins el segle XV, va tenir 41 folis i avui se’n conserven 33. Està ple de dibuixos amb breus explicacions al costat, a mig camí entre quadern de notes i una mena de manual per als tècnics que intervenien a les construccions aleshores. Durant l’Edat Mitjana era habitual utilitzar quaderns similars pels mestres d’obres, artistes i artesans que intervenien en les obres. No sabem amb certesa si Villard era arquitecte, enginyer o un afeccionat interessat per problemes tècnics, però el cert és que era un bon i hàbil dibuixant. Era de la regió de Picardia, al nord de França, important cruïlla de camins que permetia la comunicació entre diverses zones d’Europa. Podriem dir que Villard era aleshores al rovell de l’ou, i va ser testimoni de la construcció de les grans catedrals gòtiques franceses. El Quadern, a banda d’aportacions iconogràfiques que servien de model als escultors i del valuos testimoni sobre la construcció de les catedrals de França entre els anys 1225 i 1235, anys en que s’ha determinat l’activitat de Villard, recull tot alló que té a veure amb els oficis de la construcció, com paleta, fuster, picapedrer o escultor. Ens permet reconstruir les condicions laborals en que es desenvolupaven les construccions gòtiques del segle XIII a França, les quals no divergien massa de la resta del territori europeu. Ens mostra l’experiència pràctica en un taller artesanal d’aleshores, la qual no ha canviat tan i, ens molts casos, encara els podem trobar avui en alguns tallers arreu d’Europa7. Ja hem esmentat que era habitual l’ús d’aquests quaderns pels artistes i també per comunicar-se amb els promotors i clients alhora de fer-se entendre: el suport gràfic feia més comprensible i didàctic els elements constructius i la seva realització. En el quadern hi ha instruccions de com un picapedrer ha de tallar correctament la clau d’un arc, una dovella o una clau de volta, per exemple (làmines 40 i 41 ). També hi ha plantilles i patrons de les diverses cares d’una pedra, de forma que el picapedrer només ha de reproduir-les i són d’una gran ajuda8. Altres dibuixos de Villard ens mostren tot tipus d’instruments especialment adaptats a una obra concreta, com regles amb dents de serra, amb una o varies divisions que permeten calcular dimensions precises i que es feien especialment importants per tallar pedres de cares no paral·leles com les claus dels arcs o per definir una relació entre dues mesures
Fig. 5: Quadrilla de picapedrers
de longitut. El Quadern, amb una gran concentració de dibuixos, per economitzar el suport de pergamí, ens dóna una idea dels coneixements i el pensament tècnic del segle XIII i dels mètodes sencills però plens d’enginy que usaven per resoldre els molts problemes que es plantejaven a tots els qui intervenien en una construcció, des del que avui anomenariem arquitecte, fins al més humild dels picapedrers. D’una banda ens hem apropat a la figura del picapedrer i a l’organització del treball constructiu durant els segles medievals i per l’altre hem comprobat l’utilitat de les marques de picapedrer per ajudar a reconstruir i a interpretar la història. El pare Altisent, té en compte les marques de picapedrer per treure conclusions o corroborar dades documentals i estilístiques quan parla de la unitat d’un determinat conjunt de marques de picapedrer que hi ha l’església, des de l’absis fins a la porta romànica, incloses l’escala de cargol i les parts altes dels murs, així com les columnes i pilastres. Remarca que les marques de picapedrer ens parlen de la rapidesa en que es va construir el refertor, ja que aquesta peça presenta unes marques totalment homogènies i diferents de les estances contigües, les quals el porten a pensar que fou bastida en pocs anys9. Altres al·lusions a l’ofici les trobem en un manuscrit conservat a Poblet que narra la construcció del Palau del rei Martí
TAG desembre 2006
35
com el fet que el mestre d’obres Arnau Bergués llogà per dur la pedra de la pedrera de Terrés a Poblet al carreter Joan de Sòria pel preu de 36 florins l’any, un parell de calces (mitges), les despeses i tantes sabates com necessités12. Podríem esmentar altres dades històriques però creiem haber contribuït en l’objectiu d’endinsar-nos en el temps i apropar-nos a la construcció d’un edifici medieval, a l’ofici de picapedrer dins el seu context d’espai i temps i a les marques que realitzaven a les pedres les quals són testimoni de la seva existència i han permés que aquestes persones anònimes, en la majoria dels casos, no caiguin del tot en l’oblit.
M. ROSA BARBARÀ SOLÉ Historiadora de l’art
JORDI PORTAL LIAÑO Arquitecte
Fig. 6: Làmina 40, Quadern de Villard de Honnecourd de finals del segle XIV i principis del XV. Malgrat que és posterior a la construcció del dormitori de monjos les dades en relació a la feïna de picapedrer són força interessants. Així sabem que els picapedrers procedien dels més diversos indrets: l’Espluga de Francolí, Vimbodí, Solivella, Montblanc, Tarrés, Lleida, Barcelona, Terol, Astúries i fins i tot Portugal i La Rochelle de França. La pedra pel Palau del rei Martí la tragueren tota de Tarrés, on els picapedrers que la tallaven eren hostatjats, pagant, a casa del batlle. Una altra dada que ens explica és que el procurador Contijoc, no trobant qui transportés la pedra de la pedrera al monestir, comprà una carreta i dos bous a Montblanc, als mestres de l’obra de l’església major Pere Ciroll i Pere Perull10 quan aquest acaben la feina que feien a Santa Maria de Montblanc. A part dels homes que treballaven a la pedrera de Tarrés, hi havia els que tallaven la pedra a peu d’obra. A Tarrés, en un moment donat, l’administrador lloga dos homes de Vinaixa per a deixar les pedres tallades i portarles al carragador, indret de la pedrera on la carreta les recollia. El manuscrit explica com pujaven amb civeres, sobre la galiea i l cubar, les pedres que eren picades i deixades llises en el pati baix del palau11. Altres petites anècdotes en relació a la construcció de Poblet conformen el manuscrit
36
TAG desembre 2006
NOTES 1
LIAÑO, Emma. “Las marcas de cantero y su estudio comparado como
medio
para
una
arpoximación
cronológica
(Tarragona)”, Actas del V Coloquio Internacional de
Gliptografía
de
Pontevedra,
Centre
International
de
Recherches Glyptographiques, 1986, Vol.1 (1988), pàg. 259263. 2
Ibídem, pàg. 262.
3
Ibídem, pàg. 262.
4
Ibídem, pàg. 259.
5
ALTISENT, Agustí. Història de Poblet, 1974, pàg. 157-158.
6
Ibídem, pàg. 158.
7
VILLARD de Honnecourt. Cuaderno. Siglo XIII. Presentat i comentat per Alain ERLANDE-BRANDENBURG, Régine PERNOUD, Jean GIMPEL i Roland BECHMANN, Madrid, Akal, 1991.
8
Ibídem, pàg.51.
9
ALTISENT, pàg. 161.
10 Ibídem, pàg. 331. 11 Ibídem, pàg. 332. 12 Ibídem, pàg. 333.
Patrimoni Patrimoni
Opus vittatum a Tarragona
C
om es ben sabut Tarraco va nèixer com una base militar de l´exèrcit romà durant la segona Guerra Púnica. La seva posició estratègica dalt d´un turó i vora el mar constituïa un emplaçament ideal per a disposar-hi una guarnició. Així que, ajudats pels habitants autòctons, els romans van construir una muralla defensiva a la part més alta, aixecada sobre una base de megàlits, per encerclar i protegir el destacament militar. Més endavant, conquerit i pacificat el país, la Colonia Julia Urbs Triumphalis Tarraco, va esdevenir una ciutat molt bella degut a la seva situació i a la qualitat i disposició dels seus edificis monumentals. La majoria de ciutats que a l´antiguitat es van aixecar a les costes de la Mediterrània es van situar per ser vistes des del mar. Tarragona n´és una. Els pobles que solcaven el mar, grecs, fenicis, cartaginesos i romans, establien els seus mercats i conquerien o colonitzaven la part costanera mentre que el territori de l´interior sovint restava desconegut i hostil. Per això la primera visió que tenien els mercaders, soldats, mariners i emigrants en arribar era la de les ciutats amigues emplaçades als punts elevats de la costa. Fins i tot els santuaris, sobretot a la zona d´influència grega, es col.locaven en algun promontori o espadat vora el mar i sembla que els navegants s´orientaven pels frontons dels temples. L´exemple més espectacular de “presentació” d´una ciutat antiga de cara al mar, és la d´Agrigent a Sicília. Malgrat que la població estava situada tres quilómetres cap a l´interior, la cara que es veia des del mar i que era com l´”aparador“ de la ciutat estava formada per una llarga línia de sis imponents temples dòrics disposats sobre un penya-segat de la riba marina, entre ells el de Zeus Olímpic que amb 113 m de llargada és el més gran que es va construir a l´antiguetat. Amb aquesta fantàstica representació la ciutat mostrava als visitants que arribaven la grandesa de les seves victóries i dels seus déus. Si encara actualment la visió més reeixida de la ciutat de Tarragona és la que es té arribant per mar, ens podem imaginar quina seria la impressió que faria als navegants la Tarraco romana dels bons temps. A dalt de tot del turó, més o menys on ara hi ha la catedral, hi havia un temple majestuós amb un frontal de vuit columnes colossals. Al seu
davant la plaça porxada més gran de tot el món romà. A sota, el circ que presentava una façana de 56 elegants arcades de pedra de cara a la Via Augusta. Pendent avall, la ciutat residencial amb mercats, illes de cases, teatre, forum, amfiteatre, termes, botigues i, al capdavall, els magatzems i brogit del port. L´immensa obra que es va fer a la part superior de Tarragona a l´època flàvia amb l´explanació de les grans terrasses i els murs de contenció que s´hi van haver de disposar per aixecar les construccions monumentals projectades, va ser possible perquè a finals del segle primer a la part alta de Tarraco només hi havia l´emplaçament de l´arcaica caserna legionària de l´inici de la conquesta romana. Entre les construccions militars i la ciutat residencial hi quedava un ample espai gairebé buit d´edificacions que tant sols estava ocupat en part per una bòbila que probablement va funcionar per fornir material als edificis castrenses i proveir el farciment de tovots ceràmics de l´interior de la muralla. Així que, en no haver-hi carrers ni edificacions consolidades en tota aquella gran superfície, no es van haver de fer costoses expropiacions i es va poder replantejar i executar acuradament un grandiós programa urbanístic i arquitectònic. Per realitzar aquelles obres tan importants s´utilitzaren totes les tècniques que llavors es coneixien en construcció com ara els arcs, voltes, columnates, porxos i les diverses formes d´aparellar la pedra i la ceràmica. Les fàbriques de pedra que s´empraven i la forma com es col·locaven, tal com ens ho ha divulgat d´una manera molt didàctica el company Antoni Bladé en els seus escrits sobre la construcció romana, rebien diversos noms. La paraula genèrica era opus, obra o treball, i a continuació seguia el qualificatiu que expressava la manera com s´aparellava o disposava la pedra en el mur. En aquestes ratlles em vull fixar en l´anomenat opus vittatum que és potser el que més abunda als murs de la part alta de Tarragona. La paraula vittatus ve de vitta, que significa bena o faixa. També de vitta deu procedir la paraula veta que igualment significa tira o faixa. I així vittatus vol dir embenat o enfaixat. I aquest és l´efecte que fan els murs, cantoneres i agulles de l´obra efectuada amb aquest sistema, ja que en estar disposada en successives faixes o filades horitzontals sembla que es vagi embenant tot el parament del mur. L´opus vittatum està format per petits carreus col.locats amb morter. Les pedres tenen diverses alçades, entre 6 i 15 cm en els murs que he vist al circ. Es triaven les que tenien la mateixa alçària i s´anaven col·locant en tongades horitzontals depenent de les mides
TAG desembre 2006
37
dels carreuons. En no tenir les pedres cap mida regular, tampoc els junts verticals no es repeteixen amb cap cadència determinada. Als murs encara hi queden els forats de les bastides que potser no es tapaven per si s´havien de tornar a aparellar. L´opus vittatum, com diu Jean-Pierre Adam, sembla la forma més lògica i convencional de disposar els petits carreus en filades. Malgrat aixó, es va fer servir molt poc abans de l´època d´August. A la mateixa Roma i als seus voltants, aquest tipus d´aparell de pedra petita disposada en tongades, no es va emprar fins a la segona meitat del segle segon.
El resultat dels murs realitzats amb opus vittatum a Tarragona, malgrat que ara els veiem sense el seu revestiment d´acabat, és d´una gran plasticitat i elegància. A la conca mediterrània hi queden moltes restes de ciutats i assentaments antics. Però potser no n´hi ha cap com Tarragona on després de tantíssims anys aquelles estructures tant sòlidament construïdes segueixen servint per als habitatges, locals d´esbarjo, restaurants, entitats bancàries, botigues i per tots els usos de la comunitat actual, mostrant la llarguíssima ocupació en el temps d´uns espais bastits fa molts segles. BENJAMÍ CATALÀ BENACH Arquitecte Tècnic
38
TAG desembre 2006