Serveis del Col·legi SEU A TARRAGONA Tel. 977 212 799 info@apatgn.com / www.apatgn.com Rambla del President Francesc Macià, 6 43005 Tarragona Horari: De dilluns a dijous: de 8 a 17:30 h Divendres: de 8 a 15 h Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau Secretaria: Montserrat Muñoz Madueño (Secretària) Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández Comptabilitat: Àngels Recuero Visats: Vocals: Josep Anton Teruel i Lluís Borràs Tècnics: Josep Anguera i Ramon Rebollo Carme Vallverdú, Eva Larraz i Katia Pesare Horari: De dilluns a dijous: de 8 a 17 h Divendres: de 8 a 14 h Oficina del Vendrell: Oscar Franch C. Narcís Monturiol, 2 - 4 (cantonada Av. del Puig) Tel. 977 155 643 delegacio_vendrell@apatgn.com Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) Oficina de Reus: Emma Pons Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 331 072 delegacio_reus@apatgn.com Dimarts i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) SERVEIS EXTERNS serveisexterns@apatgn.com Meritxell Gispert OCT: Vocal: Jesús Moreno Martos Ana Almansa Tel. 977 249 998 Assegurances: Vocal: Josep M. Buqueras Cesca Toledano Tel. 977 250 871 EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Rambla del President Francesc Macià 6 43005 Tarragona Tel. 977 212 799 Fax 977 224 152 e-mail: info@apatgn.com www.apatgn.com Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió del TAG.
2
TAG març 2007
SERVEI DE BIBLIOTECA Vocal: Jesús Moreno Martos. Alexandra Fortuny Horari: de 9 h a 14 h GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓ Vocal: Jordi Adam Andreu Lluís Roig, Ramon Rebollo (Gabinet Tècnic) gabtec@apatgn.com Marisa Rujano (Dinamització) formacio@apatgn.com Borsa de treball: Gabinet Tècnic Servei d’inspecció: Josep Anguera INFORMÀTICA Vocal: José Luis Hernández Osma Marcel Ramírez i Jaume Cabré informatica@apatgn.com REVISTA TAG Vocal: Jesús Moreno Martos Josep Maria Sanet Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 ASSESSORAMENT Vocal: Montserrat Muñoz Míriam Ferrer ASSESSORIES EXTERNES Jurídica: Escudé Advocats (Tgn) Tel.: 977 249 832 Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204 Fiscal: Assessoria Mallol Tel.: 977 235 752 Laboral: Assessoria Félix González Tel.: 977 213 458 FUNDACIÓ TARRAGONA UNIDA Vocal: Josep Maria Buqueras Nancy Arispe tarragonaunida@apatgn.com LABORATORI D’ASSAIGS Tel. 977 524 537 citam-sa@terra.es / www.citam-sa.com Av. Europa, cantonada C. Bèlgica illa 14 Polígon Ind. Constantí · 43120 Constantí Vocals: Josep Marsal i Antonio Navarrete Director tècnic: Ernest Valls
Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré VICEPRESIDENT: Josep Ma Buqueras Bach SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Josep Anton Teruel Sánchez
Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 Fax 977 248 892 e-mail: nse@telefonica.net Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321 Fax 977 248 892 e-mail: inventat@tinet.org
COMPTADOR: Lluís Borràs Calvo VOCALS: José Luis Hernández Osma Josep Marsal Sans Antonio Navarrete Sánchez Jesús Moreno Martos Jordi Adam Andreu
Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X
TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA
Editorial Editorial Eines de qualitat
CANTONADA RAMBLA NOVA-ROVIRA I VIRGILI (TARRAGONA) Foto: NOU SILVA EQUIPS
L’ENTREVISTA Andreu Muñoz, president del Consell de Col·legis d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya Pàgs. 4-6 ESPAI AL TEMPS Els barons de la Torre d’en Dolça. Dos capitans de la carrera d’Amèrica. La Laboral, 50 anys Pàgs. 8-15 INFORMÀTICA El Firewall de Windows XP Pàgs. 16-17 EL COL·LEGI Ampliació i reforma de la seu col·legial a Tarragona. Entrevista a Julio Baixauli, president del COAATT Pàgs. 18-22 ACTIVITATS COL·LEGIALS Exposició Tarragona Accessible Pàgs. 23-25 LEGISLACIÓ Análisis de la ley de subcontratación en el sector de la construcción Pàgs. 26-28 GABINET TÈCNIC L’habitatge nou a les comarques de Tarragona. La construcció romana Pàgs. 29-32
E
ls col·legis catalans es coordinen per afrontar els nous reptes; la seu col·legial de Tarragona amplia oficines i serveis, el sector de l’habitatge es modera en creixement; el control tècnic i de seguretat es regula pel Codi i l’observància; es legisla la subcontractació; la ciutat busca més accessibilitat i democràcia... I en què es relacionen aquests fets o factors, a banda de ser assumptes d’aquesta revista TAG i del COAATT? En què són diferents parts de la mateixa estructura: són eines en la recerca de la qualitat. Potser sí, adaptar-nos a les fortes i àmplies exigències normatives, adaptar i adaptar-nos a les noves tecnologies, l’aprenentatge continu, se’ns faci una mica dur —treballar en equip ens ajudarà. Potser qualitat enfront de quantitat sigui un tòpic. Una proposta i una paraula que han de veure amb la tècnica i el resultat però també amb l’actitud, en aquest cas dels professionals, dels ciutadans i de les institucions que els representen. Qualitat ve de l’arrel llatina: Qualitas, abans significava fins i tot llinatge i, en català, també designa la manera distintiva de ser (cualidad en castellà). I qualitat per què? Perquè segur, si no a la curta, sí a la llarga, totes i tots podrem viure millor. Perquè a vegades en la societat actual es coneix el preu de tot i el valor de res.
ASSESSORIA JURÍDICA “¿Gatillo fácil o legítima defensa?” Pàgs. 33-34 URBANISME La funció del nucli històric en la ciutat mediterrània actual Pàgs. 35-36 CULTURA Anar fent memòria Pàgs. 37-38 TAG març 2007
3
L’entrevista L’entrevista
Andreu Muñoz President del Consell de Col·legis d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya
Cada cop més ens transformem en entitats de serveis Andreu Muñoz també ha estat director de la revista col·legial BIC, secretari de la Fundació Lleida Solidària i president de l’Institut Tecnològic de Lleida
Quan va començar el seu mandat? Vaig prendre possessió del càrrec de President del Col·legi de Lleida el maig de 1999 i aquest segon mandat finalitza el proper 7 de maig, quan, d’acord amb el procés electoral, es constitueixi la Junta electoral o bé es proclami la nova Junta de govern del Col·legi, en cas de candidatura única. Com a president del Consell de col·legis catalans vaig estar elegit el mes de setembre de 2005, i el relleu haurà de tenir lloc a la reunió del proper mes de juliol, amb la constitució de la nova Junta de govern del Consell, fruit de les eleccions en els cinc col·legis catalans. Quina valoració fa de la gestió de la seva presidència i del Consell en aquest passat mandat? L’experiència viscuda al llarg d’aquests anys de presidència, tant a Lleida com al Consell, ha estat ben intensa i enriquidora. No em resulta fàcil valorar la gestió realitzada; està clar que no em correspon a mi i també és aviat per tenir una visió de conjunt, ja que encara resten uns mesos. Puc manifestar però, que és molt gratificant el servei col·legial, en tots els seus àmbits, pel nivell de relació i col·laboració que hom pot assolir. Sempre m’he plantejat
4
TAG març 2007
aquests càrrecs com una tasca de servei als col·legiats i a la professió, de manera que és molt fàcil recollir fruits i aportacions positives. Per tant el primer sentiment és d’agraïment a tots els qui m’han envoltat, als equips humans del Col·legi i del Consell que fan possible el desenvolupament eficaç de totes les tasques, i de manera especial als companys de les respectives Juntes de govern, que m’han acompanyat i recolzat. Al Col·legi de Lleida hem tingut com a prioritat aquests anys la voluntat d’esdevenir útils als nostres col·legiats, al sector de la construcció i a la societat en general. És a dir, créixer com a entitat de serveis en tots els àmbits: potenciant les diverses activitats existents, com el laboratori, el Consorci Lleidatà de Control, la Fundació Lleida solidària i la Sala d’exposicions Coma Estadella, i també promovent noves iniciatives, com l’Institut Tecnològic de Lleida, que ja és un Centre de Difusió Tecnològica acreditat pel CIDEM, o la mateixa Corredoria d’assegurances. La tasca al Consell en aquest breu mandat també ha anat en una línia semblant, intentant aglutinar les potencialitats dels cinc col·legis i treballant en projectes de serveis comuns.
Quines són les relacions actuals amb el Consejo de Arquitectura Técnica de España, en quins temes treballen conjuntament? Institucionalment la relació amb el Consejo de la Arquitectura Técnica de España es fa especialment com a Col·legis individuals, més que com a Consells autonòmics; és sobretot el Consejo dels col·legis de l’estat espanyol, més que el Consejo dels Consells autonòmics. Es tracta d’àmbits diferents i finalistes en els aspectes territorials i legislatius. Això no obstant, la relació de contacte i col·laboració és ben propera, constant i integradora. En aquests moments, d’altra banda, està en marxa un procés de reforma dels Estatuts del Consejo que pot ajudar a clarificar precisament alguns aspectes d’aquesta relació i de les pròpies funcions del Consejo. En aquests moments el treball conjunt està centrat primordialment en les tasques de difusió del Codi Tècnic de l’Edificació, i també hi ha estudis endegats en matèria de formació i de seguretat. Com veu la situació (laboral, econòmica i professional) dels aparelladors i arquitectes tècnics a Catalunya? Tot precisant per endavant que en aquesta qüestió es fa difícil generalitzar, perquè és evident que hi ha una gran diversitat de situacions, i molts companys es podrien sentir fins i tot fora de context, està clar que per poder respondre cal fer-ho per força de manera general. En aquest sentit crec que la situació laboral dels aparelladors i arquitectes tècnics a Catalunya és molt bona; ha estat sens dubte durant molts anys el professional més demanat del nostre sector, de manera que l’atur és pràcticament inexistent, i la demanda continua al mateix ritme que es manté la forta empenta del sector de la construcció. Aquesta situació tan òptima des del punt de vista laboral s’ha traduït també de manera general en una bona situació econòmica. Tanmateix no podem llençar les campanes al vol pel que fa a la situació professional. Penso que hem de ser conscients de les connotacions conjunturals d’aquest moment envejable. És ben cert que ens trobem ben posicionats en el sector, com a col·lectiu, com a professió, però no és menys cert que tenim grans reptes per davant; crec sincerament que ens trobem en un moment de transició, cap a un model de professió que serà diferent en el futur, i aquests temps de canvis porten en sí mateixos incerteses, és a dir, amenaces i també oportunitats. El proper pas cap a l’enginyeria de l’edificació pot ser una bona oportunitat en molts aspectes, tant des del punt de vista de formació acadèmica com de perfil professional, i també pot ajudar a progressar en un reconeixement o identificació social de la professió, dels quals estem encara molt mancats (la gent del carrer no té massa idea del que fem, com pot tenir d’un metge, un arquitecte o un farmacèutic). En qualsevol cas, tant l’exercici com la pròpia definició de la professió estan canviant cap a nous perfils, en el marc legislatiu de la Llei d’Ordenació de l’Edificació, i el marc tècnic de les noves normatives, especialment el Codi Tècnic de l’Edificació, de manera que estem davant d’un procés
d’adaptació i d’evolució, que potser no podrem completar molts de nosaltres. Es tracta, en definitiva, d’un moment apassionant que pot oferir a la nostra professió la possibilitat de donar un pas qualitatiu històric. Veu diferències entre exercir la professió a una província o una altra, per exemple comparant Lleida amb Tarragona, o Tarragona amb Barcelona? En l’exercici estricte de la professió no veig diferències entre un lloc o un altre del nostre país; no hi ha fronteres entre les nostres províncies, com tampoc amb la resta de l’estat, i molt menys a nivell de feina en el sector de la construcció. Cada vegada es treballa de manera més global i amb intercanvis en totes direccions. Les diferències es poden trobar més aviat en el tipus de construcció, amb el que això comporta d’adaptació de tots els agents que intervenen en l’edificació, segons les zones: a la costa, a la muntanya o al pla.
La valoració que faig del Col·legi de Tarragona és ben positiva
Quin nivell de serveis presten actualment els col·legis catalans i cap on van? El nivell dels serveis que ofereixen els col·legis catalans és molt elevat. Ja fa molts anys que tots i cada un dels col·legis estan fent, d’una manera o altra, amb connotacions diverses però en la mateixa direcció, una decidida transformació en entitats de serveis. En àmbits com l’assessorament tècnic o jurídic, la formació o les assegurances, podem dir que som capdavanters respecte a la resta de l’estat. La nostra assignatura pendent no seria altra que poder compartir i optimitzar aquests recursos i potencialitats, amb serveis generalitzats de tots els col·legis i per a tots els col·legiats, a nivell català. Ja estem treballant cada vegada més en aquesta línia, amb projectes concrets comuns, i els fruits no trigaran a fer-se palesos. Com valora el Col·legi de Tarragona i la gestió de la Junta actual? La valoració que faig del Col·legi de Tarragona és ben positiva, fruit del contacte i l’experiència com a col·legiat, en primer lloc, i també com a president del Col·legi de Lleida i del Consell. Entre els nostres dos col·legis hem tingut tradicionalment una bona sintonia, sens dubte per la proximitat i els lligams socials i ciutadans entre Lleida i Tarragona, la costa i l’interior; en el sí del Consell, d’altra banda, la col·laboració i integració han estat constants. Pel que fa a la gestió de la Junta actual, el considero un
TAG març 2007
5
tema intern sobre el qual no em correspon pronunciar-me. Com va l’aplicació del Codi Tècnic? Penso que estem tot just al començament d’un procés que ens ha de portar a canvis importants en la manera d’entendre i d’aplicar els nostres serveis professionals en l’àmbit tècnic, un procés del qual pot ser el detonant el Codi Tècnic de l’Edificació. Evidentment encara és molt aviat —la majoria dels documents bàsics no seran d’obligat compliment fins a finals del proper mes de març— per començar a fer balanç. De moment estem en la fase de formació de tots plegats; hi ha molt a llegir, a aprendre, a interpretar i finalment, a aplicar. El volum de la documentació tècnica a estudiar és molt gran. Els col·legis i el propi Consell estem fent un gran esforç per posar a l’abast de tots els col·legiats el més aviat possible les guies d’aplicació i les eines de tot tipus, que ens puguin ajudar en aquesta tasca de l’aplicació del Codi Tècnic.
La situació laboral dels aparelladors a Catalunya és bona
6
TAG març 2007
Com està la construcció pel que fa a l’activitat? L’activitat del sector continua a uns nivells molt alts; no ha deixat de créixer, amb valors espectaculars, aquests darrers anys. La pronosticada desacceleració no ha arribat encara de manera clara i evident, però tots els símptomes que la feien preveure d’alguna manera es mantenen (sobreoferta, alça del preu del diner, escanyament progressiu de les economies familiars) de manera que els analistes conclouen que aquesta desacceleració —que ha d’arribar per força— simplement s’ha ajornat. Es preveu així un any 2007 de forta activitat i el 2008 començaria a baixar l’activitat. Falten o sobren aparelladors? Si fem cas a la demanda sostinguda que encara es manté i que no arriba a cobrir-se en tots els casos, és evident que falten aparelladors o arquitectes tècnics. Penso que tampoc és bona la situació que hem viscut aquests anys de descompensació entre l’oferta i la demanda, perquè molts camps i llocs de treball que podien haver estat coberts pels nostres professionals s’han anat cobrint per altres professions. Crec que encara tenim un bon recorregut per anar creixent en nombre i també en qualitat dels nostres professionals, atès que hi ha moltes tasques que podem desenvolupar i un ampli ventall de perfils i camps de treball que podem anar cobrint.
Fundació Tarragona Unida Fundació Tarragona Unida
Concurs de dibuix Nadal-Reis 2006-2007 La Fundació Tarragona Unida va organitzar, una vegada més, el concurs de dibuix on varen participar els fills, filles, néts i nétes dels col·legiats. Aquest any el Tema del concurs va ser: L’accessibilitat per a tothom. Els dibuixos dels finalistes han estat la base per a fer les felicitacions de Nadal del Col·legi d’enguany.
El jurat ha estat compost per: Sr. Sr. Sr. Sr. Sr.
Aleix Cort Vives - Aparellador i escriptor de contes Àngel Martínez Lanzas - Aparellador i pintor Marià Casas Hierro - Aparellador, professor i pintor Jesús Moreno - Aparellador, professor i vocal junta Julio Baixauli - President del Col·legi
Finalistes del concurs
Jordi Gené Genovés
Maria Llauradó Manresa
Gabriel Lorenzo Plana
Josep Maria Marsal Fargas
Jaqueline Ramal Argany
Pep Ruiz Mercadè
Constantí
un espai d’oportunitats
AJUNTAMENT DE CONSTANTÍ
Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ
UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona
El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya
ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies
Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES
AEROPORT Reus-Tarragona
VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus
Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals
Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT
TAG març 2007
7
Espai al temps Espai al temps
Els barons de la Torre d’en Dolça i la seva casa del carrer Major, de Tarragona
A
l número 669 del diari Més Tarragona del 15 de novembre del 2006 es donava a la primera pàgina la notícia que l’artista tarragoní Josep Maria Rosselló pintava, entre altres elements, un zodiac circular al sostre de l’entrada de l’antic palau del baró March, ara propietat de l’antiquari Pere Vergés i de l’advocat Miquel Àngel Fernàndez, completant-se la informació a l’interior, concretament a la pàgina 22, amb un article titulat “Surrealisme en un palau del segle XVI”, signat per S. Miranda. La lectura dels textos dedicats a la casa número 16 del carrer Major tarragoní em va fer pensar que podia escriure un article per precisar alguna de les coses que s’hi deien i també per fer conèixer alguns dels seus antics propietaris. Començarem per dir que parlar del palau del baró de March és un xic exagerat i a l’ensems incorrecte, perquè l’edifici no és altra cosa que una casa de gent benestant i el títol de baró de March no existeix pas, ja que, el títol dels March és el de baró de la Torre d’en Dolça, que fou concedit pel rei Carles IV a Bonaventura de March i Santgenís1 el 26 d’abril de 1801 sobre la seva finca del mateix nom ubicada al terme de Vilaseca, prop dels Tres Camins, que sembla ser una construcció del segle XVI, i no pas el de baró de March. En l’actualitat el títol l’ostenta el tarragoní Josep Maria de March i Guardiola.2
Els propietaris setcentistes Al darrer quart del segle XVIII l’immoble era propietat de l’apotecari i comerciant Pere Valls i Figuerola que estava casat amb Maria Vives i Plana, nascuda a Altafulla l’any 1754. Pere Valls traspassà sense fills i en el testament que redactà el 3 d’abril del 1809 designà here-
8
TAG març 2007
va l’esposa amb el ben entès que a la seva mort les propietats havien de ser repartides entre els seus germans Rafael Valls i Figuerola, Antònia Pastor i Valls i Tecla Quintana i Valls i el seu cunyat Tomàs Vives i Plana.3 Maria Valls i Vives complí fil per randa la voluntat del marit i en les darreres voluntats disposà que els seus béns fossin dividits en dues parts iguals, l’una per a les famílies del seus cunyats i cunyades i l’altra per a les nebodes Maria-Antònia, Joaquima i Tecla Vives i Gavella, filles del seu germà Tomàs.4 Els propietaris vuitcentistes En el repartiment dels béns deixats per la tia Maria a les germanes Vives-Gavella (set cases, dues botigues, dos baixos —que contenien un cup, un celler i tres sitges— i vuitanta cinc jornals i mig, dels quals tretze eren d’horta) la casa del carrer Major fou assignada a la germana gran Maria-Antònia de la qual n’havia estat padrí el difunt Pere Valls. Maria-Antònia Vives i Gavella es casà l’any 1810 amb el vallenc Josep-Francesc Yxart i Pi5 amb qui establí capítols matrimonials, davant el notari Salvi Fàbregas, el 6 de maig. La vida en comú de la parella durà dinou anys ja que Maria-Antònia Vives morí de part a Barcelona el 30 de desembre del 1829 a l’edat de 35 anys i 9 mesos. El seu cadàver va ser dipositat, conjuntament amb el de la criatura que li havia ocasionat la mort, al nínxol núm. 2.245 del cementiri barceloní. La casa fou heretada per la filla Josepa Yxart i Vives, nascuda el 17 d’abril del 1815 a Tarragona, que es maridà amb Bonaventura de March i de Gascón, fill de Joan de March i Virgili, segon baró de la torre d’en Dolça, i de Francisca Javiera de Gascón y de Molina, nat a Tarragona el 14 de desembre de 1810. La parella féu capítols matrimonials l’11 de juliol de 1847 i en aquests la núvia rebé un dot constituït per una sèrie de finques, entre les quals figurava la casa del carrer
Major i 8.000 lliures, que fou correspost pel nuvi amb un escreix de 5.000 lliures. La parella fixà la seva residència a Tarragona a la casa del carrer Major i com que Joan de March i Gascón, en morir el seu pare, l’octubre del 1853, esdevingué el tercer baró de la Torre d’en Dolça, la casa, d’aleshores ençà, passà a ser coneguda com la dels barons de la Torre d’en Dolça. Josepa morí a Tarragona, el 8 de febrer del 1882, i deixà dos fills: Josepa i Joan de March i Yxart. Joan de March i Yxart, quart baró de la Torre d’en Dolça, fou el següent propietari. Havia nascut a Tarragona el 21 de novembre del 1853 i contragué dos matrimonis: el primer amb Maria Betlem de Torres i Sala, que traspassà a Tarragona el 26 de desembre del 1891, i el segon amb Anna Rodríguez i Ollé. Fou regidor de l’Ajuntament de Tarragona i diputat provincial. Atorgà les darreres voluntats el 2 de maig del 1909, davant del notari de Barcelona Ricard Permanyer, i en aquestes designà hereu el seu fill Josep. Direm, finalment, que Josep de March i de Torres, cinquè baró de la Torre d’en Dolça, nasqué a Tarragona el 9 de desembre del 1880. Era enginyer industrial i fou inspector general de gas. Contragué matrimoni amb Àngela Ayuela Rodríguez i traspassà a Tarragona el 14 de març de 1955. SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV
Entrada a la casa del carrer Major, amb antics i nous elements
NOTES 1
Bonaventura de March i Santgenís era el quart fill del matrimoni March-Santgenís. Nasqué a Reus el juliol del 1753. Als 17 anys contragué matrimoni amb Isabel Virgili i Álvarez, filla de Joan Virgili, hisendat de Vila-seca, i d’Antònia Álvarez. Participà en la vida municipal reusenca i arribà a ser regidor degà el 1790, batlle el 1798 i síndic el 1800. L’any 1795 demanà un títol de noblesa que li fou concedit després de fer efectiu un donatiu de 30.000 rals. Atorgà les darreres voluntats el 24 de setembre del 1809, davant del notari reusenc Jaume Bages, i traspassà poc després per tal com el seu testament fou publicat el dia 30.
2
Armand de Fluvià i Escorsa, Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya, Sant Cugat del Vallès, Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans, 1998, p. 88.
3
El Dr. Tomàs Vives i Plana era altafullenc i estigué interessat en arrendaments aragonesos i de l’orde de Sant Joan de Jerusalem en els quals donava participació al seu cunyat Pere Valls. El 30 de març del 1788 contragué matrimoni amb Maria-Antònia Gavella i Borès, filla del notari Eudald Gavella i Belzunce. Fou un dels impulsors de l’Escola de Dibuix i Nàutica, de Tarragona, i durant la Guerra del Francès formà part de la Junta de govern de Tarragona, establerta el juny del 1808, de la qual en fou el tresorer. Traspassà a Tarragona el 28 de novembre del 1839
4 5
Arxiu Històric de Tarragona. Protocols de Tarragona. Sig. 892, f. 7.. Josep-Francesc de Paula Yxart i Pi nasqué a Valls el 5 d’abril del 1784 i morí a Tarragona el 28 de gener del 1852. Pertany al grup de comerciants establert a Tarragona durant la Guerra del Francès, per tal d’aprofitar-ne els avantatges del port i la presència a la ciutat de la intendència de l’exèrcit. Plenament integrat a Tarragona formà part del grup de burgesos promotor de les reformes ciutadanes. Es dedicà a l’activitat comercial fins el 1832 en què es decidí a ingressar al cercle dels hisendats gràcies a les finques de la seva esposa. Era l’home dels moderats a la província de Tarragona i fou diputat a Corts pel districte de Valls.
TAG març 2007
9
Espai al temps Espai al temps
Dos capitans de la carrera d’Amèrica de la matrícula de Tarragona. Segle XVIII
S
ón pocs els homes de mar d’aquesta matrícula que durant el segle divuit van passar del petit cabotatge a la navegació d’altura i mes concretament a les travessies atlàntiques, tenint esguard la documentació exhumada fins ara. No podem oblidar, però, que els trasbalsos ocasionats per les guerres, en molts casos, s’ha traduït en la destrucció sistemàtica dels arxius, i en especial durant la guerra civil dels anys trenta de la passada centúria que fou la causa de la desaparició, de bona part, de l’arxiu de marina que se servava a l’edifici de la Duana de Tarragona. Entre el centenar de patrons investigats, d’aquest període, solament hem localitzat dos capitans de la carrera d’Amèrica: Domènec Anglada i Texidor (a) “El Rei” i Antoni Inglada i Escardó.1
La carrera d’Amèrica A fi d’augmentar la fiscalitat de la Corona, Carles III, el 16 d’octubre de 1765, signà un Reial Decret i Instrucció on s’autoritzava, entre d’altres, el port de Barcelona per a comerciar directament amb Amèrica, posant fi al monopoli ultramarí de Cadis. A partir d’aquestes mesures de caire comercial hem trobat aquests dos patrons, que operaven des de la Ciutat Comtal. Llavors el substantiu patró, quan el despatxen cap a Indies i també quan fa cabotatge d’altura, és substituït pel de capità. Cal recordar que el nostre port no fou facultat de fer-ho fins l’any 1800. Per a portar a terme aquesta navegació amb seguretat, i evitar les falconades dels pirates, algunes embarcacions mercants s’aplegaven a la badia de Cadis des d’on es feien a la mar escortades per vaixells de guerra. De tornada s’emprava a el mateix sistema de combois.2
Els vaixells No és possible entendre, amb tota la seva vàlua, l’aventura de la navegació en aquella època sense conèixer els vaixells, les seves possibilitats, limitacions i estil de vida dels homes que els tripulaven. Un grapat d’homes convivien durant setmanes, en el cas d’una travessia d’altura, en espais molt reduïts, sense camarots, sense excusat i dormint, en molts casos, a coberta. Cal tenir sempre present que la única força motriu que els empenyia era el vent i els corrents i, per tant, era de capital importància l’aprofitament dels vents alisis per anar a Amèrica i els contraalisis i els corrents del Golf de Mèxic per a la tornada.
Pollacra. Embarcació de dos o tres pals triples, d’una sola peça. Algunes portaven cofa. Podien arribar a les 200 tones. Il·lustració extreta del llibre: De la Mediterrània a l’Atlàntic. Navegació i comerç a Tossa (1759-1814) de Mario Zucchitello
10
TAG març 2007
L’any 1765 a Tarragona hi havia matriculats vinti-sis vaixells de tràfic.3 Segons alguns autors, per embarcacions de tràfic s’entén les dedicades a cabotatge, i són de comerç les destinades als itineraris atlàntics.4
Domènec Anglada i Teixidor (a) “El Rei”5 Era fill del patró Agustí Anglada i de Francesca Teixidor. El 5 de maig de 1776 es va casar, en primeres noces, amb Teresa Elies i Mateu, filla del pagès Antoni Elies i de Magdalena Mateu, difunts.6 El mes de juliol de 1783, en unió amb el patró Jaume Bertran, va presentar a l’Ajuntament un extens i enèrgic requeriment queixant-se de l’actuació dels mostassafs (funcionaris municipals), que amb un zel fora mida, els havien segrestat, per manca de guia, nou cargues de vi negre quan, amb carro i mules, les conduïen a bord de les seves embarcacions pel consum de la tripulació. També fa constar que aquest abús d’autoritat contravenia la voluntat reial en relació a la navegació.7 Anglada tenia el seu vaixell disposat per a salpar cap a Cadis.8 El 22 de juny de 1786 Antoni Martí i Gatell, d’Ardenya, esdevingut poc després noble de Catalunya, va apadrinar el seu fill Pere.9
Model d’un bergantí del segle XVIII. Era un vaixell de dos pals i bauprès. Els bergantins del segle divuit no sobrepassaven els vint metres d’eslora. MMB. Centre de documentació marítima
El mes de desembre de 1791 el Consistori li va concedir permís per a construir una casa, en un pati que tenia a la Rambla de San Carles, contigu a un altre immoble propi ubicat a la Plaça de la Font.10
Altra vegada fondejà a Màlaga, el 9 de març de 1796, procedent dels Alfacs, amb vi. Sortí d’aquesta ciutat en direcció a Puerto Rico con frutos y géneros.15
L’autoritat de marina de Barcelona, port on tenia ancorada la seva pollacra Ecce Homo, el 20 d’abril de 1792 li va lliurar la patent reial per a poder viatjar a Veracruz. L’hi va avalar el comerciant barceloní, Josep Galofré, per un import de 2.500 lliures, que era el valor, a juicio prudencial, del buque.11 El mes de febrer de 1793 havia retornat de Veracruz, i en les partides del registre que va lliurar a la duana de Barcelona hi constaven 27.619 pesos forts i 7 rals i mig de plata, inclusa la caixa de les soldades.12 Fou despatxat des del port comtal el 9 d’octubre de 1793, amb vi, cap a Màlaga i les Illes de Sobrevent, al Carib. Entre els dies 19 i 21 de novembre va arribar a Màlaga, procedent de Cartagena, amb mercaderia vers Cumaná (Veneçuela). Va salpar d’aquest port, el dia 3 del mes següent cap a Puerto Rico.13 Va regressar l’u de febrer de 1794 des de l’Havana, amb escala també a Màlaga. El periple va tenir una durada de cent dies. Portava sucre, pells i arròs.14
El retrobem novament a Màlaga el dia 22 de setembre, d’aquell any, provinent de l’Havana. La travessia havia durat seixanta dies i transportava sucre i “palo”.16 El setembre de 1798 va comprar perpètuament, pel preu de 1.950 lliures, a Ignasi Bru i Pastor, una peça de terra d’un jornal i un cortó, plantada de vinya i algunes figueres a la partida de Terres Cavades.17 Participava, l’any 1798, juntament amb altres, en la propietat del bergantí Nostra Senyora de la Mercè, que menava el patró Pere Sanjoan, d’aquesta matrícula.18 De juny a desembre de 1799 va descarregar arròs al nostre port19, i l’any següent entrà bacallà i carregà blat.20 Va vendre, el mes de setembre de 1801, pel preu de 600 lliures un llaüt palangrer, a Francesc Fornés. Aquesta barca l’havia bastit el mestre d’aixa Joan Baptista Geli, d’Arenys de Mar.21 El 25 de gener de 1802 tenia, de nou, la seva embarcació Ecce Homo a Barcelona, aleshores
TAG març 2007
11
aparellada de fragata, per fer vela cap a Veracruz, i, en aquesta data, va acceptar de l’esparter barceloní, Josep Vinyals, dues botes de vi, per un valor de 100 lliures, a canvi marítim al premi del 30%.22
Antoni Inglada i Escardó
Pocs dies desprès, l’11 de febrer, va comprar, a carta de gràcia, al pagès Josep Socies, pel preu de 300 lliures, un tros de terra plantada de vinya, d’una extensió d’un jornal, a la partida de la Gavarra.23
A finals de l’any 1792 gaudia del títol de pilotí. El 31 d’octubre de 1792 arribà, procedent de Màlaga, amb pells, cotó, sucre i “palo”.28
Vidu, contragué segones núpcies el 20 de maig de 1803 amb Antònia Poc i Ferran, de la Pobla de Montornès.24 Va reconèixer davant de notari, el 18 de novembre de 1803, que la casa que havia comprat, en pública subhasta, al carrer d’en Granada, pel preu de 15.750 lliures, al marmessor de Josep Claver i Mani, que havia estat regidor perpetu de la ciutat, l’havia efectuat a instància del comerciant Francesc Satorras, al qual, en aquest acte, li transferia la propietat de l’immoble.25
A Barcelona obria el registre de càrrega, amb destinació a Amèrica, del seu bergantí “La Purísima Concepción”, d’un desplaçament de 130 tones.
L’any següent, el 3 de gener, va obrir el registre de mercaderia per a San Juan de Puerto Rico, i el va tancar el 7 de febrer.29 Els carregadors eren els comerciants de Vilanova, Pau Soler i Pau Pasqual. El contracte es va signar davant del notari de marina de Barcelona, Joan Fontrodona i Rovira, el 9 de gener de 1793, per anar a Puerto Rico i a l’Havana. El carregament consistia en vi de Màlaga, raimes de paper blanc, cigrons, sabó, oli i cinc baguls, que feien un còmput total de 130 pipes (la pipa era una mesura d’arqueig). L’import del transport era de 13 pesos per pipa, mes un 7% de capa (era la gratificació sobre el noli). En el supòsit que Espanya entrés en guerra contra qualsevol nació, abans d’arribar a destí, aleshores el preu del noli seria el doble, més la capa corresponent. Havia de donar allotjament als noliejadors i al seus equipatges a la càmera del vaixell, i en el cas que volguessin menjar a taula amb el capità, apart de pagar-li la seva vianda havien de satisfer cinc rals de bilió diaris cadascú per les seves menjades.30
Caixa de mariner
El mateix notari, el 13 del mes següent, va formalitzar, amb la seva tripulació, les condicions econòmiques del viatge. Es van pactar salaris a la part (era la diferència entre els ingressos i les despeses), els quals s’abonarien una vegada s’haguessin fet a la vela de retorn cap a Espanya. En el cas que algú desertés perdria els guanys acreditats.
El mes de novembre de 1807 va arrendar, per un termini de quatre anys, al pagès Francesc Oliver, un hort de tres jornals, a la partida de la Roca. El preu del lloguer fou de 864 lliures, liquidades en anualitats.26
Portava de pilot a Josep Antoni Vidal i de contramestre a Francesc Vidiella. La resta de la tripulació eren: Josep Vinyals, Josep Pairol, Joan Pairol, Joan Guasch, Francesc Anto, Francesc Casals i Francesc Vidiella (menor).31
Morí abans del 4 d’abril de 1812, data en què el seu fill Elies, pilot, va reclamar, des de Ciutat de Mallorca, l’herència que li pertocava dels seus difunts pares.27
Tres dies després el Comandant de Marina li va lliurar la patent reial, donant-li caució el mercader barceloní, Pere Mayol, per un import de 4.000 lliures, que era el valor estimat de l’embarcació.32 JOSEP MARIA SANET I JOVÉ
12
TAG març 2007
NOTES 1
El patró de Tarragona, Josep Magarolas i Monguió, per bé que durant un temps es va dedicar a fer la carrera d’Amèrica, estava assentat a la matrícula de Cadis, segons fa constar, el 2 de març de 1800, en atorgar poder la seva dona Eulàlia Cañellas. AHT. PT. Reg. 871, f. 35. L’historiador Anton Jordà Fernández, en el seu llibre Poder i comerç a la ciutat de Tarragona. Segle
XVIII. p. 239-240, diu que “l’any 1787 apareix a la documentació com a capità de carrera (...) i que feia el recorregut La Havana-Cadis.” 2
L’11 de juny de 1793 vint-i-tres mercants van formar un comboi amb destinació a: Veracruz, l’Havana, Cartagena d’Indies, La Guaira i Montevideo, el quals foren custodiats per l’Esquadra de l’Amèrica Septentrional, composta per sis navilis de línea: un armat amb 80 canons, quatre amb 74 canons cadascun i un de 68 canons, a més de dues fragates amb 34 canons cadascuna. Hemeroteca Caixa de Tarragona (=H.C.T.) (Diario de Barcelona. Dia 24 de juny de 1793) El dia 21 de setembre de 1794 va arribar a Cadis un comboi procedent de Lima i Buenos Aires, el qual havia salpat de Montevideo, el 21 de juny d’aquell any, protegit per l’estol del capità de navili de la Reial Armada, Alejandro Malaspina. Aquest capità havia finalitzat su comisión alre-
dedor del Globo com a comandant de els corbetes de S.M. “Descubierta” i “Atrevida”. (H.C.T). (Diario de Barcelona. Dia 7 d’octubre de 1794). 3
FERNÁNDEZ DÍAZ, R., MARTÍNEZ SHAW, C., “La gente de mar en la Cataluña del XVIII”. Primer congrés d’Història Moderna de Catalunya. Primer volum. Universitat de Barcelona. 1984, p. 563.
4
VILÀ I GALÍ, A.M. La marina mercant de Lloret de Mar – Segles XVIII I XIX. Ajuntament de Lloret de Mar. 1992, p. 33, nota 15.
5
AHT. PT. Reg. 369, f. 205-206.
6
AHAT. Llibre de matrimonis de la Catedral, 12, f. 152.
7
AHT. Acords municipals. Sessió del 22 de juliol de 1783.
8
AHT. PT. Reg. 369, f. 205-206.
9
AHAT. Llibre de baptismes de la Catedral, 17.
10 AHT. Acords municipals. Sessió del 19 de desembre de 1791. 11 AHPB. E.M. Sig. 1, f. 370-371. 12 H.C.T. Diario de Barcelona. Comerç lliure d’Amèrica. Dia 24 de febrer de 1793. 13. H.C.T. Diario de Barcelona. Dies 9 d’octubre de 1793, 11 de desembre de 1793;23 de desembre de 1793 14 H.C.T. Diario de Barcelona. Dies 9 d’octubre, 11 i 23 de desembre de 1793 i 2 de febrer de 1794. 15 H.C.T. Diario de Barcelona. Dies 30 de març i 13 d’abril de 1796. 16 H.C.T. Diario de Barcelona. Dia 12 d’octubre de 1796. 17 AHT. PT. Reg. 578, f. 194-196. 18 AHT. PT. Reg. 768, f. 270. 19 ACPT, fons JPOP, sig. 185. 20 ACPT, fons JPOP, sig. 128. 21 AHT. PT. Reg. 932, f. 78. 22 ACA. Reg. Canvis marítims, 133, 7/2. 23 AHT. PT. Reg. 772, f. 48. 24 AHAT. Llibre de matrimonis de la Catedral, 13. 25 AHT. PT. Reg. 926, f. 220-221. 26 AHT. PT. Reg. 777, f. 256. 27 SANET I JOVÉ, J.M. “Alumnes de nàutica de Tarragona. Segle XVIII”. Revista TAG, 42. Col.legi d’Aquitectes Tècnics de Tarragona. 2006, p. 13. 28 H.C.T. Diario de Barcelona. Dia u de novembre de 1792. 29 H.C.T. Diario de Barcelona. Dia 8 de febrer de 1793. 30 AHPB. EM. Sig. 4, f. 19-20. 31 AHPB. EM. Sig. 4, f. 129-130. 32 AHPB. EM. Sig. 4, f. 132-134.
TAG març 2007
13
Espai al temps Espai al temps
La Laboral, 50 anys Josep Maria Buqueras, aparellador i autor del llibre La Laboral de Tarragona. Fonaments i construcció posa en valor un aniversari molt significatiu
E
l dimecres 8 de novembre de 1956 s’iniciaren les classes en l’anomenada Universitat Laboral “Francisco Franco” inspirat en l’esperit de les “Mutualidades, Universidades Laborales y el Plan de Desarrollo”. Va ser el 25 d’abril de 1950 quan José Antonio Girón de Velasco, a l’Ateneo de Sevilla, fa referència per primera vegada a les Universitats Laborals: “Vamos a crear gigantescas Universidades Laborales, castillos de la reconquista nueva, donde vosotros, y sobre todo vuestros hijos, se capaciten no sólo para ser buenos obreros, que eso es poco, y eso es todo lo más que quisieran los enemigos. Vamos a crear centros enormes, donde se formen, además de obreros técnicamente mejores, hombres de arriba a abajo, capacitados para todas las batallas del espíritu, de la política, del arte, del mando y del poder”.
L’edifici havia de tenir un caràcter alegre, jovial, senzill i, per tant, gens luxós, però sí durable en el seu ús
La Laboral es va construir en una finca de conreu, amb més de 130 hectàrees, 80 de sòl fèrtil per a camps d’experimentació agrícola i aigua de tres
14
TAG març 2007
mines pròpies. En el projecte van col·laborar els arquitectes Luis Peral Buesa, Manuel Sierra Nava, Antonio de la Vega Martínez i, sobretot en la construcció, l’arquitecte tarragoní Antonio Pujol Sevil, els quals van comptar amb la col·laboració professional en la direcció d’obra dels aparelladors Antoni Artusa Coma, Enrique Suárez de Deza Piqueras, Rafael Ulacia Barrón i Francesc Vallhonrat Cusió, a més no puc pas obviar la tasca del dia a dia a peu d’obra com a tècnic de la constructora “Fomento de Obras y Construcciones, S.A.”, del també aparellador Jaume Jorba Espelt i també va intervenir la empresa tarragonina “Plana y Cia”. Crec força interessant reproduir part de la memòria del projecte, ja que, hi ha aspectes molt significatius i impagables de l’època. Doncs bé, la memòria redactada pels quatre arquitectes començava així: “En el transcendental momento político de España, de honda transformación social como idea luminosa y llena de esperanzas para la clase trabajadora, plena de ansias de mejor vida para ellos y sus hijos, José Antonio Girón, Ministro de Trabajo, ha prometido la creación de la Universidad Laboral Española”. Els criteris seguits per construir el recinte universitari estaven marcats per la ideologia franquista d’aquells anys i tenint en compte les característiques de l’alumnat que hi acudiria: “Procedentes de familias obreras [...] no están acostumbradas al lujo ni lo practican; faltos de educación higiénica y no acostumbrados a la disciplina y al estudio, tienen una educación cívica reducida”. Per tant, l’edifici devia de tenir un caràcter alegre, jovial, senzill i, per tant, gens luxós, però sí durable en el seu manteniment i ús, tenint en compte la utilització poc acurada a què estaria sotmès. La realitat ha estat que com la majoria dels alumnes estaven en règim d’internat a la Universitat i
Vista interior (Foto: Marc Gasch)
el professorat, tant religiós com seglar, residia dins el complex educatiu, va generar un conjunt d’edificis o mòduls que comprenien tots els serveis necessaris per poder fer vida dins del recinte. Hi havia una zona educativa i una altra residencial tant per a la direcció, com per al professorat, l’alumnat i els treballadors. També es va crear una zona recreativa amb teatre i sala de conferències, zona religiosa amb església i zones sanitàries i de serveis. La construcció s’inicià el gener de 1953 i s’utilitzaven bàsicament els següents materials: alumini, ferro, coures, ciment. També s’emprà la pedra de la cantera mil·lenària del Mèdol, rajoles, frescos i pintures plàstiques de moderna ambientació formen part de l’element decoratiu, de la mateixa manera que el color juga un paper força important en tot el conjunt. Per La Laboral han passat molts alumnes, que venien d’arreu d’Espanya, sobretot del sud. El context social i cultural del anys 50 significà que moltes famílies tenien veritables problemes perquè els seus fills accedissin a la universitat. Les Universitats Laborals van significar poder donar estudis superiors i tècnics a tothom, ja que els estudiants pràcticament no necessitaven res de res, perquè els donaven de tot, inclòs el raspall
de dents! No hem de viure de records, en tot cas amb els records. Però el futur d’aquest centre està per veure. Hauríem de ser tots plegats conscients del que tenim i el que es pot perdre. Hi ha qui pensa i diu que el futur desenvolupament del port i tota la seva àrea d’influència passa per disposar d’aquestes magnífiques hectàrees i instal·lacions. El progrés de les nostres comarques, per on passa? Per la indústria o per la formació universitària i professional? Aquest és el dilema a resoldre. És un dels reptes, que ningú s’equivoqui, que ha de resoldre la ciutat. Penseu que no fa pas massa temps en un dia laboral hi havia una població de 5.000 persones a La Laboral entre els estudiants de secundària i els d’enginyeria. Per tant, per l’actual Complex Educatiu de Tarragona han passat milers i milers d’estudiants, professors i personal de serveis, amb un menjador de més de mil dinars diaris. Tot plegat ha significat molt per a la ciutat de Tarragona i tot el seu entorn.
JOSEP MARIA BUQUERAS Professor de l’IES Pere Martell 1990-99 (Universitat Laboral)
TAG març 2007
15
Informàtica Informàtica
El Firewall del Windows XP El Firewall de Windows El sistema operatiu Windows XP amb Service Pack 2 (SP2), inclou un Firewall (Tallafocs). Però realment que és el Firewall i quina funció realitza? La funció bàsica del FIREWALL és la de protegir el sistema d’Internet. Això significa que la major part dels programes no podran acceptar les comunicacions d’Internet, si no li donem permís per la seva utilització.
• NO detecta o desinfecta els virus i altres amenaces informàtiques, si ja es troben en l’equip. Per aquest motiu, s’hauria d’instal·lar també software antivirus i mantenir-lo actualitzat per ajudar a no permetre que els virus i altres amenaces informàtiques ens puguin afectar el Sistema. • NO Impedeix que l’usuari obri correu electrònic amb arxius adjunts perillosos. • NO impedeix que el correu no sol·licitat o spam aparegui a la “bandeja de entrada”.
Configuració del Firewall Com funciona Firewall de Windows? Quan algú en Internet o a la xarxa intenta accedir al teu equip, el Firewall realitza la consulta de si es vol procedir a bloquejar o desbloquejar (permetre) la connexió.
Alerta de seguretat del Firewall. Si s’accepta la connexió, el Firewall de Windows crea una excepció. D’aquesta manera en futures connexions no tornarà a realitzar la consulta. Suggeriment: El Firewall de Windows es pot desactivar per a connexions d’Internet i de xarxa, però això augmenta el risc de seguretat de l’equip.
Quins serveis ofereix el Firewall de Windows i quins serveis no ofereix? Serveis que ofereix: • Ajuda a evitar que virus i altres amenaces informàtiques arribin al PC. • Demana el permís de l’usuari per bloquejar o desbloquejar certes sol·licituds de connexió. • Crea un registre de seguretat. Serveis que no Ofereix:
16
TAG març 2007
Obrir Firewall de Windows 1. Fer clic en Inicio i, a continuació, fer clic en Panel de control. 2. Seguidament fer clic en Firewall de Windows.
El primer canvi consisteix en l’estat en el qual volem deixar el Firewall: Activat, Desactivat o Activat sense excepcions, aquest últim estat resulta de gran utilitat per equips amb mobilitat, ja que si ens trobem en un lloc públic, podem simplement marcant aquesta opció, tancar completament l’accés al nostre equip.
Excepcions per programa
• Treure una excepció quan ja no sigui necessària.
Permetre excepcions té certs riscos: Cada vegada que es permet una excepció per a un programa, l’equip es torna més vulnerable. Els pirates informàtics solen usar software que examina Internet en busca d’equips amb connexions sense protegir. Si té moltes excepcions i molts ports oberts, l’equip és molt més vulnerable. Per reduir el risc per la seguretat: • Permetre una excepció únicament quan la necessiti en realitat. • No permetre mai una excepció per un programa que no reconegui.
Què signifiquen les icones de seguretat? SP2 de Windows XP disposa d’un conjunt d’icones de seguretat que poden ajudar a reconèixer possibles riscos de seguretat i permetre escollir una configuració de seguretat adequada: Proporciona informació important sobre la seguretat i la seva configuració.
Notifica un possible risc de seguretat.
La situació és més segura. L’equip usa la configuració de seguretat recomanada.
Avís: La situació és possiblement perillosa. Cal ajustar la configuració de seguretat per millorar la seguretat de l’equip. La configuració de seguretat actual de l’equip no es recomanada.
JAUME CABRÉ Departament d’Informàtica.
El Col·legi El Col·legi
Obres d’ampliació i reforma de la seu col·legial a Tarragona Més funcionalitat, més accessos, més imatge Un dels objectius de la Junta de Govern del COAATT, per tal de donar el millor servei possible als seus col·legiats, fou el d’encetar l’agost de 2005, un procés general de modernització de les instal·lacions de la seu central a Tarragona. El conjunt de la intervenció es plantejà en tres fases i afecta a les dues plantes, baixa i planta primera, i inclou obres d’ampliació, reforma i reorganització de les instal·lacions. Afecta en conjunt, uns 1.517 m2. La primera fase incidí en la millora de les condicions d’accessibilitat i funcionalitat de la seu. Considerant la reducció de places d’aparcament en superfície que suposava la remodelació de l’avinguda, es va plantejar la necessitat d’oferir una alternativa viable l’aparcament soterrani municipal. L’opció triada finalment fou la construcció d’un aparcament subterrani a la planta inferior de les instal·lacions. Un espai fins a les hores sense ús, de 780 m2 i propietat del Col·legi, que es van transformar en un aparcament per a 23 vehicles i un espai polivalent de 155 m2, que podrà dedicar-se a la formació amb fins a tres aules petites de 20 alumnes o utilitzar-se com a sala d’aposicions o recepcions. L’entrada en funcionament de l’aparcament millorà a la vegada l’accessibilitat a les instal·lacions del Col·legi, tant pel que fa a la planta baixa com a la primera. L’accés des de l’aparcament fins a les oficines es realitza ara a través del porxo de l’edifici, i s’utilitza el vestíbul inferior que comunica les dues plantes. El gruix de la segona fase de les obres el constituïa la reforma i modernització de les instal·lacions de la planta principal del Col·legi que es van iniciar, per tal de garantir el
18
TAG març 2007
bon funcionament de la seu, un cop finalitzat el trasllat de les activitats a la planta baixa.
Antiguitat instal·lacions La remodelació de la planta principal del Col·legi era necessària no tan sols per una qüestió d’imatge corporativa, sinó pel mal estat i antiguitat en el qual es trobaven les instal·lacions elèctriques i de climatització, les quals podien arribar a comprometre la pròpia seguretat de l’edifici; i les instal·lacions de comunicació, que requerien d’una posada al dia dels actuals sistemes informàtics. Al nou disseny de les instal·lacions se li exigia conservar els espais i usos que existien abans, els quals es consideraven adequats; i una distribució i disseny que millorés la comunicació dels diferents departaments amb els col·legiats. L’opció triada finalment conserva en part la distribució de zones administratives i modifica la situació dels departaments d’atenció al col·legiat, secretaria i visats, per millorar l’espai, l’enllumenat natural i el servei al col·legiat. Conjuntament amb la remodelació de la planta primera i, per tal de racionalitzar el sistema de treball ja existent, es reorganitzà també la situació del personal dels diferents departaments de la planta baixa. Es van agrupar Informà-
tica, formació, dinamització i gabinet tècnic, que sovint participen dels mateixos projectes; i d’altra banda, serveis externs i assegurances, dependents un de l’altre i que es caracteritzen per una relació extracol·legial molt marcada. L’espai destinat a la formació el conformen ara tres aules petites destinades a cursos especialitzats, l’aula d’informàtica i la sala de juntes, que s’utilitzarà per als cursos de major assistència. A nivell tècnic, els col·legiats disposaran d’un ordinador amb programes d’amidaments, seguretat i salut, dibuix i càlcul d’estructures, que podran utilitzar a les instal·lacions del Col·legi; i d’una sala de reprografia amb dos plòters, copiadora de plànols i impressores a color i blanc i negre.
Nous reptes Finalment, la tercera fase d’aquest procés de millora s’ha de concretar amb realització de dues obres de caire molt diferent. La primera consistirà en la reforma de la sala d’actes del col·legi, un projecte que encara es pendent de presentació de propostes però que vol donar al nostres col·legiats un espai de reunions ampli, confortable i pràctic, un aula magna que podria compartir amb la sala polivalent i l’aula d’informàtica, les necessitats d’espai formatiu del Col·legi. L’objectiu final de la Junta de Govern del COAATT que no és altre que millorar ostensiblement el servei i la imatge corporativa del les instal·lacions, s’aconseguirà amb la segona de les obres que completa aquesta tercera fase, i que consisteix en la reforma de la plaça de l’edifici, l’accés principal a les instal·lacions col·legials. Aquesta obra és també en període de presentació de projectes i el Col·legi participa només en part, ja que es tracta d’una iniciativa de la comunitat de propietaris de l’edifici. Des de la vocalia de manteniment i la Junta del COAATT, volem agrair al personal del Col·legi la col·laboració prestada i, als col·legiats, la seva paciència i comprensió. JOSÉ LUIS HERNÁNDEZ OSMA Vocal d’Informàtica i Manteniment COAATT
TAG març 2007
19
El Col·legi El Col·legi
Julio Baixauli President del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona
El president amb companys aparelladors, el dia de la passada assemblea general i inauguració de les noves instal·lacions
“Tots hem de treballar pel compliment de les normes de seguretat” Com ha anat l’exercici de l’any passat, ha estat una sorpresa aquestes dades? En línies generals, l’any 2006 ha estat de creixement de l’activitat al sector de la construcció, reflectint-se en un increment moderat del nombre de visats i de les intervencions professionals. De tota manera, era d’esperar que referent a la construcció de l’habitatge nou, de mica en mica, es normalitzés fins a uns nivells raonables de creixement, simplement perquè no era possible mantenir pujades del 25 o el 22% com passava des de l’any 2002. Segons les dades dels habitatges iniciats al 2006 (obra
20
TAG març 2007
nova visada al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona) es reflecteix la moderació del sector, a la qual fan referència els arquitectes, i que en el nostre cas significa pràcticament igualar els habitatges nous al 2005. Quines són les expectatives pel que fa al número d’habitatges projectats? Les expectatives són d’un alentiment molt moderat del sector, sense sotracs ni daltabaixos. Un ajust vers la demanda, més continguda ara, a conseqüència dels alts preus de venda i a la pujada dels tipus d’interès, i que a curt termi-
ni es traduirà, entenem, en el manteniment de les dades de 2004 i 2005. A la vegada es parla de la necessitat d’una moderació en els preus, creu que és necessari que el creixement en el preu dels habitatge es desacceleri i d’aquesta manera aconseguir una estabilitat? Una moderació del creixement dels preus seria recomanable per mantenir els actuals nivells de construcció i garantir d’aquesta manera la bona salut del sector. Tot i així, en aquest any 2006 el preu de l’habitatge ha reflectit un lleuger alentiment, que molt probablement es confirmarà durant el 2007, amb el qual s’aconseguirà un ritme de vendes adequat que absorbeixi l’oferta d’habitatge nou que es construirà (sobre els 15.500 o 16.000). A més, el preu també dependrà, i molt, de l’estabilitat econòmica i la pujada dels tipus, ambdós prou estables. Quines possibilitats obre el Codi Tècnic de l’Edificació per als arquitectes tècnics? El Codi Tècnic de l’Edificació principalment aporta aquests aspectes: • Referma l’arquitecte tècnic com a director d’execució i principal responsable de la bona execució de les obres, d’acord, evidentment, a les exigències de disseny i qualitat que l’arquitecte defineix als projectes. • Implanta una nova figura, la del tècnic dedicat al control del manteniment dels edificis. La seva tasca serà la de portar a terme el manteniment especificat al Llibre de l’Edifici. • Es consolidarà la funció de l’arquitecte tècnic com a responsable de dissenyar el programa de qualitat, el pla de control de qualitat, que per la seva complexitat el redactarà molt probablement un arquitecte tècnic i s’incorporarà al projecte d’edificació de l’arquitecte. Però el canvi més important que introduirà el Codi Tècnic de l’Edificació per a la nostra professió consisteix en què modificarà la nostra manera de treballar. És a dir, igual com hem de fer ara amb el control de la seguretat a les obres, s’haurà de documentar meticulosament la feina de director d’execució. I per tant, serà necessari documentar la recepció dels materials a l’obra, les visites i els controls d’execució de les obres i el control de l’obra acabada. Així mateix, cada vegada més promotors i constructors contracten arquitectes tècnics dintre dels seus equips tècnics per garantir el compliment del Codi Tècnic de l’Edificació. Creu que és positiu que la qualitat sigui cada cop més una qüestió obligatòria i que s’introdueixin aspectes com la eficiència energètica dels edificis? El Codi Tècnic de l’Edificació exigeix unes prestacions mínimes de seguretat, habitabilitat i funcionalitat mitjançant la prescripció d’uns materials amb unes mínimes prestacions que abans de l’aprovació del Codi Tècnic, en la gran majoria de casos, ja es requerien. La utilització d’energies alternatives per a la producció d’aigua calenta sanitària pot ser el punt més innovador del
Codi Tècnic, però ja era un fet en moltes ordenances municipals abans de l’aprovació del citat Codi. I referent a la millora de les prestacions acústiques, tèrmiques, de ventilació, estructurals, són la recopilació del que ja hi havia. El Codi, principalment, ens obligarà a documentar el que fins ara es feia però del qual no s’hi deixava constància: la bona execució i la qualitat dels materials i equips que utilitzem. Fabricants, subministradors i constructors, treballaran en les mateixes condicions. El fabricant haurà de produir i certificar la qualitat del seu producte, el subministrador distribuir solament aquells materials que disposin dels certificats necessaris, i el constructor o el promotor, adquirir només els materials i equips certificats. I l’arquitecte tècnic, què fa i què farà en el futur? El paper actual de l’arquitecte tècnic el podem dividir en: • Relacionat directament amb l’obra, el seu paper principal és com a director d’execució d’una obra, ja que l’arquitecte tècnic és el veritable coneixedor i responsable de la bona execució de l’obra, coneixedor del dia a dia i del seu abast, sent el veritable interlocutor entre el constructor i el promotor (31% de les intervencions professionals dels arquitectes tècnics són direccions d’execució). A més, l’arquitecte tècnic, també, n’és el responsable del control de qualitat al 100% de les noves edificacions i supervisa la seguretat d’un 85% de les obres. • No relacionat directament amb l’obra, hi trobem la redacció de projectes, que ocupa un 15% del mercat professional. • En àmbits totalment diferent a l’obra, l’arquitecte tècnic s’orienta cap a tasques molt específiques com són l’elaboració d’informes, taxacions o certificats d’habitabilitat. La redacció d’informes està prou assentada, es manté en un 3% inalterable en els últims 5 anys. En canvi, els certificats d’habitabilitat d’habitatge usat són una de les intervencions professionals que més creixen, ocupen ja un 25% del total de les intervencions, només per sota de les direccions d’execució, i amb unes expectatives de creixement juntament amb a la taxació, molt importants. Podria destacar els principals reptes del col·lectiu d’aparelladors? El principal repte de la nostra professió és el de consolidar-nos com a responsables de la direcció de les obres i de la qualitat a l’edificació, dins del marc legal, professional i formatiu enfront d’un mercat extraordinàriament competitiu. Promotors, constructors i arquitectes tècnics hem de col·laborar molt més estretament en el camp de la seguretat, de la formació de treballadors i les bones pràctiques constructives. Enguany es compliran 4 anys de la seva elecció com a president del Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona. Què ha aconseguit en aquests anys, quin balanç en fa? La voluntat de la Junta de Govern que presideixo ha estat transformar el Col·legi recuperant el sentit col·legial, basant-se en el contingut tècnic, formatiu i social, principal-
TAG març 2007
21
ment. Però, amb dos vessants conjunts, és a dir, una transformació interna, ampliant els serveis col·legials, com és l’actualització i ampliació contínua de la pàgina web i altres canvis, que hem volgut finalitzar amb una transformació externa: la reforma de la seu col·legial, per poder disposar d’un espai accessible i renovat. Tot això a més navegant amb els importants canvis normatius. En quina situació es troba actualment el Laboratori d’Assaig? El Laboratori, amb l’aprovació del Codi Tècnic de l’Edificació, és peça clau de servei. I per aquest motiu, s’ha treballat per adaptar-lo a les noves exigències normatives i de mercat. És un servei que, juntament amb l’OCT i l’assegurança decennal, s’ofereix amb màximes garanties. A més de millorar un laboratori en l’aspecte económic, aconseguint que sigui rendible, a més estem aconseguint que sigui un referent de qualitat, tant en els assaigs com en la gestió, introduint nous sistemes de gestió de rutes, presa de dades amb PDA per reduir els errors, publicació de resultats en internet, fins i tot properament un sistema d’avisos per SMS.
Darrerament es comenta que la seguretat és un punt dèbil, què en pensa? La seguretat a les obres és la màxima preocupació dels arquitectes tècnics. Els constructors són els primers responsables de la seguretat, i l’arquitecte tècnic els ha de controlar i coordinar, és l’encarregat de fer complir les normes, tot i que n’hi ha treballadors i constructors que no sempre faciliten la feina. Actualment, les demandes vers els tècnics prenen la via penal, quan no hauria de ser així. Evidentment, nosaltres som els primers interessats en reduir la sinistralitat, però són les empreses les que haurien de vetllar per la seguretat del seus treballadors. La legislació obliga cada vegada més a les empreses a incidir en la seguretat dels seus operaris, el mateix Codi Tècnic ho fa, però els constructors i principalment els treballadors han de prendre consciència del risc que suposa treballar en una obra i no complir amb les mesures que el coordinador i la seva empresa li exigeix. Per tant, tots hem de treballar pel compliment estricte de les normes de seguretat.
Activitats col·legials Activitats col·legials
Exposició Tarragona Accessible
L
a inauguració, va tenir lloc el dia 19 de febrer, a les 19.00 h, amb una important assistència de gent interessada en el tema, i una bona repercussió als mitjans de comunicació locals, apareixent a les portades dels principals diaris de la demarcació.
Breu història El Sr. Ramon Valls Vicepresident de la Fundació TARRAGONA UNIDA, ONG del COAATT, es posa en contacte al març del 2004 a través de l’Agència Catalana de Cooperació amb els professors, Sandra Bestraten i Emili Hormies, de l’assignatura HABITATGE I COOPERACIÓ de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC i projecten iniciar un treball conjunt de col·laboració en el marc de l’Accessibilitat a la Ciutat de Tarragona.
Roda de premsa anterior a la inauguració de l’exposició, presidida pel conseller municipal i president de la Diputació de Tarragona, Joan Aregio
El Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona, molt sensible a aquesta problemàtica fa els possibles per portar en davant aquest projecte. Les parts esmentades es varen reunir a l’octubre del 2004 amb l’Ajuntament de Tarragona (representat per la regidora de Benestar Social Sra. Expósito) per presentar i coordinar el projecte d’anàlisi de l’accessibilitat de la via pública i comercial de la ciutat. En novembre del mateix any, un grup de 30 alumnes de l’escola d’arquitectura (amb la professora Sandra Bestraten com a responsable) inicien el treball de camp. Ramon Rebollo, arquitecte tècnic, va fer de suport i guia d’aquest treball per part del COAATT. L’equip va fer l’estudi en profunditat de la situació d’accessibilitat de la zona turística i comercial de la ciutat.
L’Exposició, a la sala Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona
TAG març 2007
23
Arrel dels bons resultats de l’estudi, i per potenciar la seva projecció, el setembre de 2006 es reuneixen totes les parts implicades COAATT, UPC i Ajuntament de Tarragona i es decideix la conveniència de divulgar amb una exposició les dades recollides i els principals aspectes que permetin fer una ciutat més accessible per a tothom. ‘És l’entorn realment el que crea la discapacitat de les persones’
24
TAG març 2007
Objectius de l’exposició • Divulgar el concepte d’accessibilitat i fer conèixer la problemàtica al voltant de l’accessibilitat per a persones amb discapacitat o mobilitat reduïda a la ciutat de Tarragona. • Conscienciar, sensibilitzar i intentar modificar la conducta dels visitants de l’exposició envers l’accessibilitat.
• Captar l'atenció dels visitants i sensibilitzar-los intentant que la realitat els impacti. • Transformar l'espai del pati Jaume I de l’Ajuntament en un espai de reflexió i conscienciació sobre les barreres arquitectòniques i la possibilitat d’evitar-les.
Descripció de l’exposició L’exposició consta de diverses parts o zones que es complementen: • Espai gràfic: plafons de gran format on s’exposen els plànols, fotografies i les fitxes d’avaluació de l’accessibilitat dels comerços. • Espai físic: circuit de rampes, esglaons, diferents paviments, etc. on els visitants poden viure l’experiència de moure’s amb cadira de rodes i/o amb bastó i antifaç per una reproducció d’un circuit urbà. • Espai multimèdia: punts de consulta de les fitxes de tots els comerços avaluats.
Dos moments del circuït
TAG març 2007
25
Legislació Legislació
Análisis de la ley 32/2006, de 18 de octubre, sobre la subcontratación en el sector de la construcción
L
a Ley se publica en el BOE nº 250 del día 19 de octubre de 2006, y entrará en vigor a los 6 meses siguientes desde esa fecha, por lo que será de aplicación a partir del 19 de abril de 2007. A las obras de construcción iniciadas antes de esa fecha, no les serán de aplicación los artículos 4 y 5 de la misma, relativos a los requisitos exigibles a los contratistas y subcontratistas y del régimen de la subcontratación. Las cuestiones más significativas, de esta ley, son las siguientes: • Registro de Empresas Acreditadas. Se creará en cada Comunidad Autónoma el Registro de Empresas Acreditadas en el que deberán, obligatoriamente, inscribirse las empresas que quieren actuar como contratistas o subcontratistas en el sector de la construcción. Dicha inscripción será válida para actuar en todo el territorio nacional (arts. 4 y 6).
Los requisitos de una empresa para que sea contratista o subcontratista son: 1. Contar con medios materiales y humanos y utilizarlos para la actividad 2. Asumir riesgos y responsabilidades propias (póliza de seguro RC) 3. Acreditar que dispone de organización en producción y dirección de la empresa. 4. Acreditar la organización preventiva según Ley de Prevención de Riesgos Laborales
26
TAG març 2007
• Libro de Subcontratación. En cada obra de construcción deberá existir un Libro de Subcontratación, que recogerá todos los aspectos relacionados con el cumplimiento de la Ley de Subcontrataciones. El contenido, obligaciones y derechos del mismo y su habilitación por la autoridad laboral correspondiente serán determinados reglamentariamente. En tanto no exista dicha disposición reglamentaria, se utilizará con las mismas condiciones y a los mismos efectos la ficha que figura como Anexo de la propia ley (art. 8 y Disposición Transitoria Segunda). Existirá un libro de subcontratación por cada contratista. Deberá permanecer en todo momento en la obra y constarán en él, por orden cronológico todas las incorporaciones. También se indicarán las instrucciones dadas por el coordinador de seguridad para marcar la dinámica, así como las anotaciones de la Dirección Facultativa para justificar excepcionalmente el 4º nivel. A este libro tendrán acceso el promotor, dirección facultativa, coordinador de seguridad, trabajadores autónomos, delegados de prevención de riesgos de las contratistas y la autoridad laboral. • Porcentajes de plantilla con contrato indefinido. Las empresas contratistas o subcontratistas del sector de la construcción deberán tener los siguientes porcentajes mínimos de trabajadores contratados con carácter indefinido respecto del total de la plantilla (art.4.4): % mínimo
Plazos
Fechas
10%
18 primeros meses
A partir de abril de 2007
20%
19º mes al 36º mes
A partir de octubre de 2008
30%
37º mes en adelante
A partir de abril de 2010
• Régimen y niveles de subcontratación (art. 5). -Promotor. El promotor podrá contratar directamente cuantas empresas estime oportuno, sean personas físicas o jurídicas. Cada una de estas empresas es denominada contratista o empresario principal. -Niveles de subcontratación. Se admiten hasta 3 niveles de subcontratación, computándose como primer nivel la subcontratación que efectúa el contratista o empresario principal con otra empresa para ejecutar una parte de la obra contratada por el promotor con dicho empresario principal. -Trabajadores autónomos. Como norma general, los trabajadores autónomos pueden ser objeto de subcontratación, pero ellos no pueden, a su vez, subcontratar a otras empresas ni a trabajadores autónomos. -Empresas suministradoras de mano de obra. Al igual que los trabajadores autónomos, tampoco podrán subcontratar los subcontratistas cuya organización productiva consista fundamentalmente en la aportación de mano de obra. Se incluyen aquellas empresas que llevan herramientas manuales. -Nivel adicional de subcontratación de forma excepcional. A juicio de la dirección facultativa de la obra, cuando existan casos fortuitos debidamente justificados, por motivos de especialización de los trabajos, complicaciones técnicas o circunstancias de causa mayor se podrá, excepcionalmente, extender la subcontratación hasta un 4º y definitivo nivel de subcontratación. Tanto la aprobación de dicho nivel adicional excepcional de subcontratación, por la dirección facultativa, como las causas que lo motiven deberán figurar en el Libro de Subcontratación de la Obra. Dicha subcontratación adicional será comunicada por la empresa contratista al coordinador de seguridad y salud, a los representantes de los trabajadores de las empresas del ámbito de ejecución de su contrato y, además, a la autoridad laboral competente, mediante la remisión de un informe motivado en el plazo máximo de 5 días hábiles desde su aprobación. • Formación preventiva de los trabajadores. Los trabajadores deberán haber recibido formación respecto de los riesgos de su puesto de trabajo y las formas de prevenirlos. La forma de acreditación de dicha formación se establecerá mediante reglamento o a través
de la negociación colectiva y podrá consistir en un carné o cartilla profesional individual del trabajador, con validez en el conjunto del sector (art. 10). • Deber de vigilancia e infracciones y sanciones. Las empresas intervinientes en el proceso de subcontratación vigilarán el cumplimiento de lo previsto en la Ley de Subcontratación, por parte de las empresas y autónomos subcontratados. Siguen plenamente vigentes los artículos 42 y 43 del Estatuto de los Trabajadores. Se introducen varios nuevos apartados en la Ley de Infracciones y Sanciones en el Orden Social, al objeto de que queden recogidas como infracciones a la misma el incumplimiento de lo preceptuado en la Ley Reguladora de la Subcontratación en el Sector de la Construcción (art,s. 7 y 11 y Disposición Adicional Primera). El incumplimiento de esta ley dará lugar a infracciones graves o muy graves.
Promotor
Contratista o empresario principal
Subontratista de1er nivel
Subontratista de 2º nivel
Subontratista de 3er nivel
Subontratista de 4º nivel (Excepcionalmente)
YOLANDA FERNÁNDEZ VÁZQUEZ Arquitecte Tècnic WWW.SEGICONS.COM
TAG març 2007
27
28
TAG març 2007 NIF NIF Localidad
Dirección Facultativa
Coordinador de seg. y salud en fase de ejecución
Domicilio de la obra
Nivel de Nº orden Empresa subcontratista o traFecha comienzo subcontrata- del comibajador autónomo / NIF trabajos ción tente (1) Objeto del contrato
Responsable de direcFecha entre- Referencia de Firma del subconAprobación de la ción trabajos / ga plan de instrucciones del tratista o trabajaDirección facultativa (3) Representantes de los seg. y salud coordinador (2) dor autónomo trabajadores
Hoja n.º__________
Jueves 19 octubre 2006
(1) En esta columna se anotará el Nº de orden correspondiente al asiento de la empresa que ha subcontratado los trabajos a la subcontratista de este asiento, dejándose en blanco en caso de que la comitente sea la empresa subcontratista. (2) En esta columna se hará constar, en su caso, la referencia de las hojas del Libro de incidencias al plan de seguridad y salud del contratista en las que el Coordinador de seguridad y salud en fase de ejecución haya efectuado anotaciones sobre las instrucciones sobre el desarrollo del procedimiento de coordinación establecido. (3) Cuando proceda, se hara constar en esta columna la aprobación de la subcontratación a que se refiere el asiento por parte de la Dirección Facultativa, mediante la firma del mismo en esta casilla y la indicación de su fecha. FIRMA Y SELLO DE LA EMPRESA CONTRATISTA
Nº orden
NIF
Contratista
B) REGISTRO DE SUBCONTRATACIONES
NIF
Promotor
A) DATOS IDENTIFICATIVOS DE LA OBRA
ANEXO FICHA DEL LIBRO DE SUBCONTRATACIÓN
BOE núm. 250 36323
Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic
L’habitatge nou a les comarques de Tarragona
L
es dades d’habitatges iniciats al 2006 (obra nova visada al Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona), reflecteixen també la moderació del sector al qual fan
Obra nova visada Sup. Hab. m_
referència els informes i que es concreta, en el nostre cas, en un mínim descens del 2,95 % respecte del 2005. Com era d’esperar la construcció d’habitatge nou de mica en mica, es normalitza fins a uns nivells raonables de creixement, simplement perquè no era possible mantenir pujades del 25 o del 22 % com passava des de l’any 2002. Tots els informes econòmics coincideixen en indicar que l’increment dels preus de venda d’habitatges es modera i que el temps de venda s’incrementa.
Obra nova acabada
Sup. Garat- Sup. Altres Habitat% Hab. ge m_ m_ ges
Sup. Hab. m_
2001 1.143.087,84 394.765,72 104.379,54 10.360 -15.00%
2001 791.193,27
8.211
12.51%
2002 1.331.910,49 476.921,45 167.856,18 12.513 20.78%
2002 1.028.909,63 369.716,39 147.852,55 9.905
20.63%
2003 1.531.930,00 499.272,92 170.755,43 14.211 13,57%
2003 983.226,09 328.001,17 115.376,90 9.315
-5.96%
2004 1.437.392,36 497.788,26 168.022,53 13.404 -5.67%
2004 1.387.254,74 484.142,58 167.616,00 12.759 36.97%
2005 1.647.788,31 580.156,52 207.587,62 16.788 25.24%
2005 1.658.050,87 546.149,66 193.774,60 15.429 20.93%
2006 1.726.471,97 608.449,97 158.874,00 16.347 -2.63%
2006 1.935.512,4 642.466,65 190.333,64 17.703 14.74%
Sup. Garat- Sup. Altres Habitat% Hab. ge m_ m_ ges 249.538,98 123.685,30
TAG març 2007
29
Les expectatives són d’un alentiment molt moderat del sector sense sotracs ni daltabaixos, un ajust vers la demanda, més continguda ara, a causa dels als alts preus de venda i a la pujada dels tipus d’interès, i que a curt termini es traduirà en variacions a la baixa del nombre d’habitatge nou d’un 4 o un 5%. Una moderació del creixement dels preus és, en qualsevol cas, recomanable per tal de mantenir els actuals nivells de construcció i garantir d’aquesta manera la bona salut del sector. Ja aquest any el preu de l’habitatge ha reflectit un lleuger alentiment que molt probablement es confirmarà al 2007, per tal d’aconseguir un ritme de vendes adequat que absorbeixi l’oferta d’habitatge nou (sobre els 15.500 o 16.000) que es construiran. El preu també dependrà i molt, de l’estabilitat econòmica i la pujada dels tipus, ambdós prou estables.
OBRA NOVA PER COMARQUES Comarca
Habitatge nou 05
Habitatge nou 06
%
ALT CAMP
789
908
15.08%
BAIX CAMP
5.233
5.081
-2.90%
BAIX PENEDÈS
4.786
3.680
- 23.11%
CONCA DE BARBERÀ
387
487
25.84%
PRIORAT
102
148
45.09%
RIBERA D'EBRE
531
511
-3.77%
TARRAGONÈS
4.960
5.532
11.53%
El comportament del sector és en qualsevol cas molt més versàtil quan l’analitzem en detall. Si la tendència global ens indica un descens del 2,63%, l’evolució de cadascuna de les comarques és molt diferent. La Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Tarragonès i principalment el Priorat, pugen per sobre del 10%, fins un 45% en el cas del Priorat. En canvi Baix Camp i Ribera d’Ebre baixen entre un 2% i un 3%, i és el Baix Penedès, amb un descens del 23%, qui pateix un reajustament de les perspectives d’obra nova, molt probablement pels alts preus que el mercat havia assolit.
La construcció d’habitatge nou als diferents municipis és també molt irregular. Cambrils, per exemple, baixa per segon any consecutiu, aquest 2006 un 41% respecte l’any passat. En canvi Reus puja un 27%. Com a tendència general, sí s’aprecia una baixada general al conjunt dels grans municipis mentre que poblacions con Roda de Barà o la Pobla de Mafumet continuen encara a l’alça, un 12% i un 16% respectivament.
30
TAG març 2007
OBRA NOVA PER MUNICIPIS Municipi
Habitatge nou 05
Habitatge nou 06
%
EL VENDRELL
1.548
1.432
-7,49%
CAMBRILS
1.349
800
-40,69%
TARRAGONA
1.379
1.009
-26,83%
REUS
1.247
1.589
27,43%
MONT-ROIG DEL CAMP
1.215
911
-25,02%
CALAFELL
880
865
-1,70%
VILA-SECA
661
483
-26,92%
RODA DE BARÀ
554
625
12,82%
LA POBLA DE MAFUMET
422
490
16,11%
VALLS
366
226
-38,25%
L’HOSPITALET DEL INFANT
428
223
-47,90%
Quant a la tipologia de l’habitatge, es confirma la tendència a la construcció de blocs en detriment de l’unifamiliar en les diferents formes, unifamiliar, aparellat, en filera, etc... Fet que ja des de 2004 es confirmava i que al 2006 es ratifica definitivament.
Unifamiliar
En Bloc
%
2003
4621
9590
32.51%
2004
3873
9531
28.89%
2005
4682
12106
27.88%
2006
4314
12033
26.39%
GABINET TÈCNIC
DEL
COATT
Visiteu la nostra pàgina web
www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA
TAG març 2007
31
Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic
La construcció romana (14) LA VOLTA DE CANÓ DE PEDRA S’utilitza per cobrir generalment una sala rectangular, al llarg de dos murs paral·lels que es on s’aguanta. El desig d’economitzar la construcció porta els romans a construir una volta sense cindri, unint les pedres amb caixa i espiga per tal d’evitar el deslliscament fins una determinada alçada. Una vegada s’ha eliminat la part baixa del cindri, ara cal construir la resta, el mes barat possible. D’aquí neixen les voltes d’arcs juxtaposats. D’aquesta manera cada dovella es recolza entre dos cindris.
Les dovelles de les arestes presenten sempre un angle agut difícil de resoldre i alhora és el lloc per on es poden trencar les pedres, d’aquí el recel dels romans. (Corredors de l’odeó d’Herodes Atic en Atenes) La solució la troben els romans col·locant canyons a diferents nivells per tal d’evitar-ne l’encontre. Així situen els arrancs d’una de les galeries per damunt la clau de l’altra.
L’efecte es millora separant les arcades que donaran forma a l’esquelet resistent durant la construcció. Els espais es cobreixen amb enllosat, amb la qual cosa reduïm el pes damunt dels cindris. (Temple de Diana. Nimes)
La volta més alta segueix sense interrupció i la més baixa s’obre en un mur vertical. Un exemple el tenim en els amfiteatres, els corredors perimetrals es creuen amb galeries radials sense trobar cap volta en aresta. (Nimes i el Coloseo)
Si damunt dels arcs aixequem uns carcanyols o timpans la superfície a cobrir es torna plana i pot servir de paviment d’un pis superior.
Una obra d’art de l’estereotomia en pedra és el Mausoleu de Teodoric a Ràvena, aquí si que trobem una volta per aresta, però es va construir l’any 530 d.C.
La volta d’aresta en pedra Neix per la intersecció de dos voltes de canó de la mateixa llum. Sol cobrir espais quadrats o rectangulars. Aquest sistema permet col·locar finestres. (Tepidarium de les termes de Caracalla)
32
Els romans no saben resoldre els encontres en aresta amb dovelles i procuren evitar aquest tipus de construccions.
TAG març 2007
ANTONI BLADÉ Arquitecte tècnic Professor de Construcció
Assessoria Assessoria JurídicaJurídica
“¿Gatillo fácil o legítima defensa?”
A
REFLECTIDA EN UN DOCUMENT i, en canvi, un informe és una exposició més o menys genèrica d’un fet que permet el joc de la interpretació i, per tant, es té més marge. Per tant, el primer consell és que, si es demana la signatura d’algun document, millor que sigui un informe que no pas un certificat. En la majoria dels casos la divergència entre el que diu el certificat i la realitat pot comportar la comissió d’un delicte de falsificació de document públic o privat, així de clar.
Aquest titular em va fer pensar en un altre sentit de cara als arquitectes tècnics: Signatura fàcil o legítima defensa?
En segon lloc, quan un constructor demana un informe o certificat per poder aportar al Ministeri de Treball perquè no li posin o li redueixin una sanció administrativa i econòmica, s’hauria de meditar profundament. En principi la recomanació lògica seria de no fer-ho, però si no hi ha més remei, caldrà mesurar escrupolosament el seu contingut. He vist moltes vegades incorporats als autos judicials aquest tipus d’informes que denomino de cortesia, que han acabat incriminant i, a més, en qualitat d’acusat a l’arquitecte tècnic. En tot cas, suggereixo que abans de signar aquests informes es passin a l’assessoria jurídica, per tal que puguin ser valorats adequadament.
quest és el titular d’un dels molts articles que van aparèixer a la premsa quan es va donar a conèixer l’esdeveniment d’un determinat jove que, segons sembla, en funcions de vigilància, la va emprendre a trets quan va sospitar que els ocupants d’un determinat vehicle volien entrar a robar a l’habitatge del seu sogre. El debat social per aquests fets va ser aquest: “¿gatillo fácil o legítima defensa?”.
Estem en uns temps en els quals els vents bufen forts i, a més, molt forts contra els arquitectes tècnics, especialment, quan aquests assumeixen les funcions de Coordinadors de seguretat, a qui se’ls confon, quan passa algun accident laboral, amb la causa de tots els mals. Aquesta agressivitat legislativa i processal contrasta amb l’extremada bona fe de l’arquitecte tècnic, que en l’exercici de les seves funcions va d’alguna manera “confiat”. Massa sovint es demana sistemàticament als arquitectes tècnics que signin multituds d’escrits, informes i documents. Molts d’aquests no són estrictament necessaris que estiguin signats pels arquitectes tècnics, se’ls hi demana “una signatura de cortesia” i sovint, massa sovint, aquestes signatures de complaença acaben incriminant el propi autor de la signatura. És per això que parlem de “firma fácil” però en cap cas per legítima defensa, sinó, ans al contrari, per autoinculpar-se després de manera innecessària i gratuïta. Moltes vegades es demana que se signin certificats per dir coses que no s’ajusten exactament a la realitat, com per exemple, que una línia d’alta tensió està a una determinada distància per poder iniciar, urgentment, les obres, això sota la promesa que la companyia. subministradora molt aviat farà les modificacions per apartar-la del lloc on es pretén edificar. I moltes vegades se signa de bona fe, però sense saber quines seran les seves conseqüències. En primer lloc, permeteu-me que us digui que sempre que es demani un certificat s’ha de pensar si és necessària la forma de certificat o bé es pot substituir per un “informe”, perquè el certificat és la constatació D’UNA VERITAT
També es demana un informe o certificació sobre qüestions econòmiques o de defectes constructius per reclamacions entre Promotor-Constructor o al inrevés. Ull! Passa el mateix, però si en la fase de direcció de l’execució no s’ha encarregat a l’arquitecte tècnic la verificació econòmica, entenc que no hauria d’entrar a valorar una matèria que no ha estat objecte d’encàrrec professional. Quant als defectes, pregunto: com es pot fer un informe sobre defectes especialment al final de les obres, quan no es té constància al Llibre d’Ordres, ni al llarg de la seva execució que s’hagi exigit la seva subsanació a peu d’obra? Moltes demandes es dirigeixen contra l’arquitecte tècnic pel contingut del seu propi informe. També es demanen documents sobre la idoneïtat de la grua, qüestió que entenc que, per la seva especialitat, seria més pròpia del ram de l’enginyeria. S’insisteix també, per part del promotor, en la signatura — formal— de la certificació d’acabament de les obres, quan en realitat no estan acabades i molt, molt sovint, presenten mancances greus que impedeixen l’habitabilitat dels habitatges. Altres cops es demana la signatura només de determinats departaments perquè urgeix la seva venda i això és molt difícil perquè si el conjunt edificatori només és un, es fa difícil que es puguin habitar uns pisos mentre els treballadors simultanegin l’obra i els aparcaments o ascensors encara no estiguin en funcionament? És clar que els dife-
TAG març 2007
33
rents pisos formen part d’un conjunt i que necessiten tots els serveis propis d’un habitatge i, per tant, si no és possible la seva utilització, no serà possible la signatura de la certificació d’acabament de les obres. El tema no està en no signar res, sinó a l’inrevés. S’ha de poder signar allò que realment és i, a més, allò que ens beneficia, encara que no agradi a ningú, com per exemple el Llibre d’Ordres. El Llibre d’Ordres és una eina importantíssima, tant importantíssima que, segons sembla, altres Col·legis recomanen que no es porti, que és millor no deixar constància de res, perquè així no existeixen proves en cas de que les indicacions que puguin figurar en el llibre no resultin les adequades. Per altra banda, un tema importantíssim en la defensa penal dels Coordinadors és l’aprovació del Pla. En la majoria de les vegades se signa i prou. Jo crec que la signatura és del tot insuficient perquè, en primer lloc, s’ha de valorar si realment aquest Pla és el que s’ajusta a l’Estudi i, a més, s’hauria de condicionar la seva aprovació a la identificació a peu d’obra dels Recursos preventius externs, de la persona a qui poder demanar informació sobre la idoneïtat dels treballadors i de la seva formació en matèria de seguretat, així com la identificació amb nom i cognoms del Delegat de Prevenció, l’obligació del Contractista principal que es notificaran formalment les possibles subcontractes, a qui serà exigible la presentació del seu pla, i també la restricció en el règim de subcontractació a més de tres empreses i, també molt important, s’ha de poder constatar si el Pla defineix quines tasques estan considerades d’alt risc i quines mesures s’estableixen per evitar-lo. Per tant, s’ha de signar sense por tot allò que és beneficiós per la seguretat jurídica i per la defensa individual. Per tant reitero: calen més signatures fetes en legítima defensa.
34
TAG març 2007
L’ambigüitat, la signatura fàcil, la cortesia i l’amabilitat davant del promotor o del Constructor no serveixen de res, quan després sorgeixen responsabilitats penals, perquè tot això llavors es torna en una prova de càrrec. Els fiscals, els acusadors particulars i els Jutges no tenen manies a l’hora de reclamar responsabilitats, unes responsabilitats que poden portar a penes de privació de la llibertat. Per tant, no valen excuses: cal signar tot allò que convé per la defensa enèrgica dels arquitectes tècnics caigui qui caigui i peti qui peti.
F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrat-assessor
Urbanisme Urbanisme
La funció del nucli històric en la ciutat mediterrània actual
L
a ciutat mediterrània actual, encreuament de civilitzacions i pobles, és gènesi i síntesis de la nostra herència urbana. El Mare Nostrum ha vist en el seu territori, des de les polis gregues i urbs romanes, passant per les ciutats medievals (cristianes o musulmanes), els burgs, la ciutat industrial, els eixamples modernistes i finalitzant pels suburbis dels anys seixanta i les urbanitzacions disperses actuals; manifestacions urbanes que han acabat conformant la ciutat contemporània que nosaltres coneixem. El naixement de la ciutat moderna cal buscar-lo en els canvis que va produir la revolució industrial iniciada al segle XVIII, que van atreure una gran quantitat de mà d’obra procedent del camp. La ciutat va esdevenir punt de concentració de treball, serveis i població. Però aquestes ciutats, encara tancades en les seves muralles medievals, no estaven preparades per a suportar un creixement tant important. Les ciutats industrials, tant europees com nord-americanes, com Londres, París, Chicago o Nova York, van tenir com a base del seu creixement els congestionats i malsans barris per a obrers, només s’ha de recordar les imatges de insalubritat i misèria que evoquen obres com les de Dickens o pel·lícules com Gangs of New York. En aquest moment, el que avui es coneix com a nucli històric comença a prendre connotacions negatives. Com a resposta, apareixen a finals del segle XIX els moviments higienistes, així com altres corrents de tipus intel·lectual, que van fer que es prengués consciència social de la necessitat de reformes urbanes. Aquest debats van conduir a una demanda cada cop més creixent d’espai lliure a la ciutats, amb entorns ajardinats i una menor densitat d’habitatges1. Marcada per aquestes noves idees la ciutat és transforma i creix, però deixant de banda el nucli històric, que amb carrers estrets, sinuosos i mancat de moltes infrastructures és més costós de renovar.
En els països anglosaxons s’opta pel concepte de ciutat jardí i cases unifamiliars iniciat per Howard2, mentre que a Europa s’incorpora la figura dels eixamples. Le Corbusier i altres autors defensen que l’eixample urbà sigui funcional i mantingui la estructura compacta de la ciutat mediterrània, però que incorpori parcs i jardins públics en els seus dissenys. La consigna de Cerdà: “urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat”, estava influïda per aquesta corrent i suposava una valorització de la construcció cap als espais on la natura estava més propera. En aquest context, la nova burgesia enriquida durant la revolució industrial ocuparà els eixamples, convertint-los en el nou centre de l’activitat econòmica i social. Més tard, els obrers s’instal·len als nous suburbis de les afores i les fàbriques, per tant el treball, marxa del nucli antic per qüestions d’espais i necessitats. La ciutat antiga quedarà només habitada per la classe social amb menys recursos econòmics, propiciant un pèrdua de centralitat i serveis. Els segle XX s’iniciarà amb un centre històric en ple procés de degradació, la pèrdua de funcionalitat i centralitat urbana origina una despreocupació pel valor estètic i simbòlic de la ciutat històrica, que és reflectirà en la degradació d’edificis, en definitiva en la pèrdua de patrimoni. L’oblit i les noves tendències lligades al ritme accelerat d’avui dia, sumats al fet de que la majoria d’aquests materials, si no es protegeixen, gestionen, revaloritzen o reciclen, seran destruïts, reemplaçats o degradats irreversiblement fins a la ruïna. La degradació d’alguns centres històrics com els de Balaguer o Tortosa, contrasten amb actuacions dignes d’admirar com les realitzades a Girona. La posada en valor de la imatge urbana, no té perquè estar lligada a la conservació en sentit estricte, però sí al plaer visual, d’allò que ens fa orgullosos de ser ciutadans. Les ciutats com Càceres o Àvila, amb nuclis històrics amb un estat conservació molt important, no són la tònica habitual, ja que no resulta fàcil conservar el patrimoni íntegrament. La cosa és complica encara més, atès que la majoria de ciutats mediterrànies tenen un llarg bagatge cultural i que amaguen en el seu subsòl nombroses restes de cultures històriques. D’aquesta manera qualsevol intervenció suposa el perill de topar amb aquestes restes arqueològiques, conduint a l’etern debat entre constructors i arqueòlegs. És per
TAG març 2007
35
això, que s’ha de saber conjugar el patrimoni amb la modernitat, assimilant noves funcions que permetin revitalitzar-lo. En l’actualitat, després d’un llarg període d’oblit, hi ha un canvi en la mentalitat col·lectiva, que passarà a percebre el patrimoni com un bé propi i singular, que iniciarà el “cicle de la recuperació urbana”3 Aquesta preocupació és plasmarà en una sèrie d’iniciatives específiques a nivell polític a les zones urbanes històriques, com les ciutats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, com el pla Urban de la Unió Europea i el pla d’Excel·lència turística a Espanya, però que es presenten inútils sense una correcta planificació urbana municipal, element clau per la revalorització de l’herència urbana.
Nucli històric de la ciutat de Lleida des de la Seu Vella. Font: elaboració pròpia El factor clau en la recuperació i conservació dels nuclis històrics és la reincorporació de la funcionalitat urbana, allò que li transfereix vida a la ciutat i li dóna sentit. El retorn dels comerços, els serveis, el llocs de treball; així com l’atraient turístic són els principals canvis produïts. Aquesta estratègia és la que estan optant la majoria de ciutats catalanes, com és el cas de Tarragona, Reus o Lleida. Així, el patrimoni conviurà amb els comerços, edificis administratius, museus, restauració i habitatges, permetent la rehabilitació d’antics edificis i la preservació de vestigis in situ.
El nucli antic com a centre de cultura (Tarragona). Font: elaboració pròpia Les ciutats han esdevingut tradicionalment el reflex del món en que vivim, fruit del progrés econòmic, de la cultura de l’home i de les seves relacions amb l’entorn, en elles s’han succeït nombrosos canvis que han contribuït a crear el model de ciutat que coneixem. En aquesta percepció s’uniran trets del passat, present i futur de la ciutat, convertint el paisatge urbà en un barreja d’estils arquitectònics, materials, formes, colors, etc. Les característiques urbanes mediterrànies i europees en general, tan diverses, tan riques en història, haurien d’omplir de satisfacció als seus habitants com a descendents d’una cultura mil·lenària, però no sempre s’ha assimilat la imatge urbana com a característica de la qualitat de vida i de la identitat. ANNA BALLESTEROS FERRANDIS Historiadora
JOAN JAUME INIESTA GIRONA Geògraf Membre del Grup d’Anàlisis Territorial i Estudis Turístics Universitat Rovira i Virgili
NOTES 1
CAPEL, H. (2002). La Morfología de las ciudades. Barcelona: Ediciones del Serbal. Vol. I. Sociedad, cultura y paisaje urbano.
2
HOWARD, E. (1970). Garden Cities of to-morrow. London: Faber and Faber LDT.
3
TROITIÑO, M.A. (2003). “La protección, recuperación y revitalización funcional de los centros históricos”. En CAPEL, H. (coord.). Ciudades, arquitectura y espacio urbano. Colección Mediterráneo Económico, Núm. 3.
36
TAG març 2007
Cultura Cultura
Anar fent memòria (2)
E
ncara que de tot això ja en fa molt de temps rememorar aquests records no fa res més que augmentar el meu goig d’ésser aparellador.
De les golfes a la Diagonal La golfa, com tothom sap, és la part més alta dels edificis que tenen la coberta de teula, sovint destinada a guardar-hi mals endreços, i a les golfes de l’edifici de la plaça de la Universitat de Barcelona (seu de quasi tots els ensenyaments universitaris que es donaven a Catalunya) és on s’impartien els “ensenyaments” per poder arribar a ser algun dia aparellador; per tant, l’any 1959 fou quan vaig dur a terme la inscripció per poder ingressar a l’escola esmentada. En aquells temps calia fer un examen d’ingrés per poder iniciar els estudis d’aparellador que consistia en una inspecció mèdica (desfilar per davant d’un metge que verificava que l’aspirant no tenia cap defecte físic), un dibuix a mà alçada i una prova de càlcul matemàtic. El dibuix que vaig haver de realitzar fou el d’una de les columnes del claustre de la pròpia universitat i el problema de càlcul consistí en calcular les superfícies d’una coberta de diferents formes i pendents i determinar el nombre de teules necessàries per realitzar-la, donades les dimensions mitjançant un dibuix a escala de la coberta i del tipus de teula que s’havia d’emprar. Superat l’examen d’ingrés, calia anar als magatzems “El Àguila” situats a la plaça Universitat, cantonada amb el carrer “Pelayo”, i adquirir l’escut de solapa de la carrera que s’iniciava, signe de distinció i també d’un cert orgull, que servia per a presumir davant de les xicotes els diumenges per la tarda als balls del “Salón Rosa”, del “Club 7 a 9”, del “Verdi”...
Segons consta al meu expedient acadèmic, vaig haver de superar un curs de “Madurez”, un altre de “Selectivo”, el primer, segon i tercer i finalment fer un projecte de fi de carrera que generalment era semblant al projecte d’execució d’una obra de construcció. Tot això succeí al llarg del anys 1959-1964. Quan es cursava el segon curs de la carrera era costum, en aquells temps, de celebrar el “pas de l’equador” i fou precisament a l’inici d’aquell curs quant ens traslladaren a la nova seu de l’escola, un edifici en forma de prisma de color gris-verd, al final de la Diagonal, tot ell envoltat d’horts, que només estava comunicat amb la ciutat mitjançant un tramvia que iniciava el seu recorregut a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Diagonal i l’acabava uns centenars de metres abans de la nostra escola. La padrina del nostre pas de l’equador fou la Núria Espert i entre els diferents actes que recordo un dels més destacats consistí en l’escenificació humorística d’un judici a un aparellador a l’estil “Perry Mason” (paper que representà extraordinàriament el company Recasens, desaparegut ja fa anys, que era cunyat d’Antonio Sánchez Gallego), la representació estava feta amb molta conya, bon humor, ironia i una certa preocupació per allò que ja començava a inquietar, el tema de les responsabilitats professionals. També recordo el ball a l’aula de dibuix de la planta baixa del nou edifici a càrrec d’un grup de moda en aquells moments conegut com “Els Katinos”. Els professors d’aquella època eren, entre altres: el Dòria, el Pasqual, el Casas Lamoya, els Canosa, “el Foca”, “el Cinco Pollas”, el Wiquel, el Juan..., aquests són els noms que recordo d’aquells senyors que ens examinaven i alguns d’ells (pocs) també feien de professor. Com corresponia a l’època, les tres “maries” eren presents al llarg de tots els cursos i les poques noies que estudiaven com que no feien la “mili” havien de fer la “canastilla”. Aquells anys foren anys d’una tranquil·litat aparent encara que la processó anava per dintre; l’or-
TAG març 2007
37
A les rambles de Barcelona, molt a prop del carrer del Carme, hi havia el “Politécnico Martí” lloc on vaig conèixer el company Isidre Domènec de Reus, en aquell temps un personatge molt parlador, que jugava a rugbi en el Club Universitari. En aquells tipus de centres aprenies fonamentalment les formes de resoldre els exàmens que solien sortir a l’escola oficial, les manies dels professors examinadors, les maneres de presentar els treballs..., que els professors de l’acadèmia coneixien a la perfecció, motiu pel qual sempre he tingut el dubte si aquelles acadèmies no foren els mitjans d’aconseguir uns ingressos complementaris per als titulars d’algunes càtedres de l’escola oficial. Continuarà... dre establert s’alterava en algunes ocasions com quan a la Facultat de Dret es duia a terme el “JUICIO BUFO” que sempre s’acabava a garrotades (les que donaven els grisos als estudiants), i també quan ens manifestàvem davant dels teatres que es convertien en cinemes, con el Calderón de la Rambla de Catalunya (avui seu d’un hotel), el Comedia del Passeig de Gràcia, que inicià la seva activitat cinèfila amb la pel·lícula “UN GRITO EN LA NIEBLA”. L’acte de protesta en aquest darrer cas consistí en fer cua d’estudiants, el més llarga possible, per fer veure que es volia traure entrada, fer moltes preguntes a la taquillera i finalment no comprar cap entrada, el diàleg entre l’estudiant i la taquillera podia ésser: —(l’estudiant) Quina obra de teatre fan avui? —(la taquillera) No fem teatre, ara fem cine. —Per què? —No ho sé, això són coses de l’empresa. —I quina empresa és? —Escolti, deixi’m en pau i digui’m quantes entrades vol. —Digui’m quina pel·lícula fan. —“Un grito en la niebla” —És bona? —... —Quant val l’entrada?... quant dura la pel·lícula?... quins actors hi surten?... és autoritzada per a tots els públics?...
Un liberal pur: Francesc Alsina Fa uns dies un altre company ens ha deixat, “UN LIBERAL PUR” (així es defenia ell mateix); ell fou qui al·legà una de les formes més autèntiques, més arriscades i valentes d’exercir la professió d’arquitecte tècnic, la que tots coneixem com la “d’ésser liberal”, que vol dir que tot el treball i per tant els ingressos depenguin dels fulls d’encàrrec que se signin i per tant de la qualitat del treball desenvolupat. Després d’una vida lliurada a la família i el treball, ens has deixat, sense avís, sense comiat... Els teus escrits al col·legi i les teves intervencions a les juntes generals de col·legiats ja es troben a faltar, com també el que és més important per tots: la teva presència, la teva companyia. Ell fou un dels companys més participatius en tots els actes que organitzava el col·legi des de l’inici de la seva col·legiació. No en recordo cap altre que s’incorporés tan aviat a la Junta de Govern a treballar tant per ell i per la seva família com per al col·lectiu, el qual, sens dubte, el fa ésser un exemple a seguir per tots, molt especialment pels nous companys, els que són el futur i per tant a ells els correspon ser els més participatius, tot seguint l’exemple del company Francesc Alsina i Vinyeta. MARIÀ CASAS HIERRO
I així un i després un altre estudiant fins que venien els grisos i tots ràpidament a sortir corrents en totes les direccions per tal d’evitar-te...
El “Politécnico Martí” Donat que la major part dels professors de l’escola oficial (en el meu cas la d’aparelladors) no es distingien per la seva capacitat i vocació docent, i per tant el fet de donar classe no era el més habitual en ells, calia assistir a les classe d’una acadèmia particular.
38
TAG març 2007
Aparellador