Serveis del Col·legi SEU A TARRAGONA Tel. 977 212 799 info@apatgn.com / www.apatgn.com Rambla del President Francesc Macià, 6 43005 Tarragona Horari d’estiu: Del 15 de juny al 15 de setembre (ambdós inclosos): De 8 a 15 h Tancat per vacances: del 15 al 30 d’agost (ambdós inclosos) Gerència: Pablo Fernández de Caleya Dalmau Secretaria: Míriam Ferrer, Mercè Obiol, Dora Fernández Comptabilitat: Àngels Recuero Visats: Tècnics: Josep Anguera i Ramon Rebollo Carme Vallverdú, Eva Larraz i Katia Pesare Horari d’estiu: Del 15 de juny al 15 de setembre (ambdós inclosos): De 8 a 14 h Oficina del Vendrell: Oscar Franch C. Narcís Monturiol, 2 - 4 (cantonada Av. del Puig) Tel. 977 155 643 delegacio_vendrell@apatgn.com Dilluns i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) Oficina de Reus: Emma Pons Av. Onze de setembre, 4 Tel. 977 331 072 delegacio_reus@apatgn.com Dimarts i dijous: de 16 h a 19 h (només col·legiats residents) SERVEIS EXTERNS serveisexterns@apatgn.com Meritxell Gispert OCT: Ana Almansa Tel. 977 249 998 Assegurances: Cesca Toledano Tel. 977 250 871 EDITA: Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona Rambla del President Francesc Macià 6 43005 Tarragona Tel. 977 212 799 Fax 977 224 152 e-mail: info@apatgn.com www.apatgn.com Els criteris exposats als articles signats són d’exclusiva responsabilitat dels autors i no representen necessàriament l’opinió del TAG.
2
TAG juny · juliol · agost 2007
SERVEI DE BIBLIOTECA Alexandra Fortuny Horari: de 9 h a 14 h GABINET TÈCNIC I DINAMITZACIÓ Lluís Roig, Ramon Rebollo (Gabinet Tècnic) gabtec@apatgn.com Marisa Rujano (Dinamització) formacio@apatgn.com Borsa de treball: Gabinet Tècnic Servei d’inspecció: Josep Anguera INFORMÀTICA Marcel Ramírez i Jaume Cabré informatica@apatgn.com REVISTA TAG Josep Maria Sanet Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 ASSESSORAMENT Míriam Ferrer ASSESSORIES EXTERNES Jurídica: Escudé Advocats (Tgn) Tel.: 977 249 832 Ricard Foraster (Reus) Tel.: 977 343 204 Fiscal: Assessoria Mallol Tel.: 977 235 752 Laboral: Assessoria Félix González Tel.: 977 213 458 FUNDACIÓ TARRAGONA UNIDA Nancy Arispe tarragonaunida@apatgn.com LABORATORI D’ASSAIGS Tel. 977 524 537 citam-sa@terra.es / www.citam-sa.com Av. Europa, cantonada C. Bèlgica illa 14 Polígon Ind. Constantí · 43120 Constantí Director tècnic: Ernest Valls
Junta de Govern: PRESIDENT: Julio Baixauli Cullaré SECRETÀRIA: Montserrat Muñoz Madueño TRESORER: Jordi Adam Andreu COMPTADOR: M. Teresa Solé Vidal VOCAL1-VIDEPRESIDENT: Adolf Quetcuti Carceller VOCALS: Josep Marsal Sans José Luis Hernández Osma Jesús Moreno Martos Jordi Adam Andreu Francesc Xavier Llorens Gual Joan Ferré Menasanch
Redacció i producció revista Nou Silva Equips Tel. 977 248 883 Fax 977 248 892 e-mail: nse@telefonica.net Contractació publicitat Inventa’t Comunicació Tel. 658 855 321 Fax 977 248 892 e-mail: inventat@tinet.org
Dipòsit legal: T-800-93 ISSN: 1134-086 X
TAG REVISTA DEL COL·LEGI D’APARELLADORS I ARQUITECTES TÈCNICS DE TARRAGONA
Editorial Editorial Resistir
EDIFICI EN CONSTRUCCIÓ Foto: NOU SILVA EQUIPS
ESPAI AL TEMPS Un exemple de reialista pur. Despeses de manteniment de l’església Prioral Pàgs. 3-10 OPINIÓ Dret de tanteig i retracte Pàgs. 11-13 PATRIMONI Pedreres de l’antiguitat Pàgs. 14-15 LABORATORI Geotècnia Pàgs. 16-17 URBANISME Oportunitat històrica per canviar de xip. La ciutat sostenible Pàgs. 18-21 ASSESSORIA JURÍDICA Les edificacions en sòl aliè Pàgs. 22-23 GABINET TÈCNIC La construcció romana Dades de la construcció a Tarragona 2006-07 Pàgs. 24-27 LEGISLACIÓ Especulació del sòl i dret de l’habitatge Pàgs. 28-29 CULTURA Anar fent memòria Pàgs. 30-31 ACTIVITAT COL·LEGIAL ITARQ: Viatge a Berlin Pàgs. 32-37 LA NOVA JUNTA Pàg. 39 INFORMÀTICA Las nuevas amenazas de Internet Pàgs. 40-42
C
ontrastar les informacions, un exercici fonamental —a la nostra professsió i a qualsevol altra. Tothom ho anunciava: la bombolla i l’excés d’anys anteriors, les exigències del Codi Tècnic de l’Edificació, els plans urbanístics per aprovar i la manca de sòl, el preu de les hipoteques, etc., etc. Però aquest alentiment ha estat així? Contrastem-ho amb les dades: Segons dades dels col·legis de tota Espanya els visats d’obra nova han augmentat els primers mesos de 2007 respecte a 2006. Segons dades del ministerio d’Economia, la inversió no residencial (infraestructures i altres) és gairebé la meitat de la realitzada en la construcció. Segons xifres del Gabinet Tècnic del nostre Col·legi (veure article en aquesta revista), pel que fa a habitatge nou en les nostres comarques, dels mesos de gener a maig de 2007, l’alentiment ha estat molt suau envers l’any anterior, només d’un 2%. Tot plegat conforma un panorama menys pessimista dels que molts o alguns continuen profetitzant. Nosaltres creiem en un verb que ens empeny a l’acció: “resisti rem”.
NORMES DE PUBLICACIÓ La revista TAG és el mitjà de comunicació i difusió del COAATT amb el públic en general per informar i promoure la professió. Es publica trimestralment i recull temes relacionats amb l’actualitat del sector professional i l’àmbit historiogràfic i cultural. La revista és oberta a la recepció de propostes d’articles, sempre que s’ajustin a les següents normes: • Els treballs s’han d’acompanyar de les dades complertes d’identificació i localització de l’autor personal o col·lectiu d’aquest. • Els articles, que es presentin per a la seva publicació a la revista TAG, hauran de ser inèdits i no es podran sotmetre a altres publicacions fins que no hagin estat desestimats pel Consell de Redacció. • Els articles admesos i publicats passaran a ser propietat de la publicació, que se’n reserva els drets d’autor. Per presentar articles a la valoració del Consell de Redacció, cal posar-se en contacte amb el COAATT al telèfon 977.212.799, o per correu-e: secretaria@apatgn.com
TAG juny · juliol · agost 2007
3
Espai al temps Espai al temps
Un exemple de reialista pur: Joan Nepomucè de Suelves i de Montserrat (1761-1844)
J
oan Nepomucè de Suelves i de Montserrat era fill de Joaquim de Suelves i de Zamora i de Baltasara de Montserrat i d’Ustariz, cinquena marquesa de Tamarit. Vingué al món al castell d’Altafulla el 31 de maig de 1761 i el deixà a Ciutat de Mallorca, on s’havia refugiat, el 8 de maig de 1844. Fou un prototipus de noble de l’Antic Règim i davant els canvis de l’edat contemporània s’aferrà als seus privilegis i es manifestà contrari a qualsevol evolució. Conservador en les seves idees es mantingué fidel a la manera de viure dels seus avantpassats i contraposat en tot moment a les noves idees sorgides de la Revolució Francesa. Aquesta manera de ser el dugué a la fi a situar-se en el bàndol dels partidaris de l’infant Carles M. Isidre de Borbó. El 16 de novembre del 1784 contragué matrimoni amb Maria-Lluïsa de Riu i de Cruïlles, pubilla de la important família dels Riu, de Tortosa. El matrimoni amb una tortosina el vinculà a la capital del Baix Ebre i mentre visqué la marquesa Baltasara, hi residí al casal dels Riu que s’aixecava al costat del portal del Romeu, al solar de l’actual casa Grego. Després de 1795 compartí la residència tortosina amb la casa del Pla de la Seu de Tarragona1 i el castell d’Altafulla, però la major part del temps el continuà passant a Tortosa. La mort de la seva mare, el 19 d’abril de 1794, el convertí en marquès de Tamarit i l’acceptació de l’herència materna l’obligà per vincle a anteposar el cognom matern al patern per la qual cosa apareix en la documentació com a Joan de Montserrat i de Suelves i no pas com a Joan de Suelves i de Montserrat. Oficialment entrà en possessió del títol de marquès el 28 d’agost, data en què se li atorgà la reial carta de successió.2
4
TAG juny · juliol · agost 2007
Diputat a les Corts de Cadis Els electors dels diputats a Corts que s’aplegaren del 22 al 25 de febrer de 1810 per elegir els representants de Catalunya a les Corts que s’havien de celebrar a Cadis, l’escolliren diputat suplent i ben segur que aquesta circumstància pot explicar el fet que fos el darrer diputat català que jurà el càrrec ja que no esdevingué diputat en ferm fins que no hi hagué una vacant. La seva activitat com a diputat per Tarragona a les Corts de Cadis començà el 20 de juny de 1811 en què jurà el càrrec3 i des del primer moment s’integrà al grup de representants catalans —Fèlix Amat, Ramon Utgés, Francesc Calvet, Ramon de Lladós, Francesc Papiol, Fèlix Aytés, etc.— que votaren negativament els acords més progressistes i a la fi, com destaca Carmen de Suelves, “fue uno de los contados [diputats] que votaron en contra de la Constitución”.4 Per conèixer la manera de pensar i veure les coses del marquès de Tamarit en la seva etapa de diputat a les Corts de Cadis resulta impagable la carta, datada a Cadis el 3 de març de 1813, que envià al marquès de Sentmenat i que aquest llegí a un grup d’amics el 26 d’abril. Entre els assistents a la reunió figurava Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, que no se’n pogué estar de resumir-la en el seu Calaix de sastre i ho féu amb aquestes paraules: Condolent-se dit senyor [el marquès de Tamarit] de tants alteraments com hi ha allí [Cadis], moguts dels lliberals de les Corts contra la regència; per lo què no conforme en les impies proposicions d’eixos, se pot dir, apòstates de la religió catòlica i heretges dels sigles passats reproduïts en est ben infeliç sigle XIX contra lo Sant Tribunal de la Inquisició; i en mudar la regència, plàcia a Déu que no púguien alçar més lo cap. Se deixa considerar los molts llargs mal ratos, afliccions i congoixes d’ànimo, que voldríem ja fossen acabades dites Corts, i així no aprofitar en res [...] diputats i dels catalans, no podent alçar la veu contra tants [...] arruïnar la monarquia espanyola, i principalment lo catolicisme, que fins ara havia estat lo gran dipòsit de la fe, que ens afligeix a tots lo desvergonyiment ab què parlen i escriuen eixos infames lliberals, que tenen carretera ampla per anar a l’infern a no reconèixer-se de sos impietats i demanar, ab copioses llàgrimes perdó a
El castell d’Altafulla, mal anomenat per alguns de Montserrat, és, des del segle XVII la residència dels marquesos de Tamarit. En ell nasqué Joan Nepomucè de Montserrat òlim de Suelves, sisè marquès de Tamarit. © Foto: Mario Soler Santos Déu, a qui tant han ofès, i después a esta benemèrita nació espanyola5
Informador del capità general de Catalunya El capità general de Catalunya marquès de Campo Sagrado6 sabia molt bé qui era i com pensava Joan de Suelves, per això, el 14 de novembre de 1814, no dubtà en adreçar-se-li de manera reservada, tot dient-li que estava “íntimamente persuadido que dirigiéndome a V.S, en quién concurren las señales más acendradas de patriotismo y rectitud”, per demanar-li que l’informés sobre els tortosins més destacats, distingits i amb capacitat de lideratge, tant seculars com eclesiàstics, dels que volia saber “la cuna, edad, empleos, conductas durante la revolución, costumbres, talento, conocimientos, carrera literaria, carácter y modo de pensar”. Molt particularment volia saber qui era tingut per afrancesat o liberal.7 El marquès de Tamarit no rebutjà els requeriments del capità general amb qui quedà d’acord sobre el tema en una entrevista privada, però trigà a contestar-li ja que no ho féu fins el 12 de març de 1815; el retard el justificà en el fet que li havia calgut temps per aplegar la informació sol·licitada. Demanà perdó per “sino lleno sus deseos, con aquella extensión que haún jo mismo apetesco, pero la gravedad del asumpto y la reserva son dos motivos porque tal vez no habré podido adquirir todas aquellas noticias por menor que se requiere, pero he procurado en quanto me a sido posible el desempeño de tan ardua comisión”.8 Tot i que el capità general li sol·licitava informació sobre els governadors de Tortosa sota els napoleònides no li envià i això “porque haviendo sido varios interinos y por muy poco tiempo no lo a havido para experimentarlos”. Com a com-
pensació, malgrat que el marquès de Campo Sagrado no li ho demanava, va trametre informació sobre els pobles del corregiment tortosí i ho va fer “para lo que pueda convenir al bien general”. Aprofità l’avinentesa per fer present a la primera autoritat del Principat “el descontento de estos pueblos porqué con la orden de S. M. para que los ayuntamientos se compusieran de los mismos individuos que los componían el año 1808 a dado la casualidad que muchos son afrancesados”.9 Suelves va complir fil per randa la tasca encomanada i envià a la primera autoritat de Catalunya els noms de tots els que al seu parer eren afrancesats o liberals, tant civils com militars o eclesiàstics, els quals s’elevaven, pel que feia a tot el corregiment tortosí, a cent onze.10 Val a dir que en les relacions fa constar “aquellos que han obtenido empleos o que con su conducta han agravado más los males de este pahís, y que por lo mismo se han adquirido mayor odio del mismo”. Especifica que omet “algunos que ya por su clase, falta de representación, y ya porqué aunqué siguiendo el partido del intruso no han causado daño a los buenos españoles” i aclareix que “muchos de los que van en la lista estan anotados en esta ciuda, otros se ausentaron, de algunos se ignora el paradero, de otros se dice en donde se hallan”.11
Primer alcalde constitucional de Tortosa Joan de Suelves, a despit de la seva manera de pensar i contra tot pronòstic, fou elegit alcalde constitucional de Tortosa, sent-ne el primer. El fet sols es pot explicar pel prestigi social de la seva persona i perquè devia nedar i guardar la roba força bé, procurant en tot moment no fer exposició pública de la seva ideologia. Tot i això durà poc en el càrrec, ben segur perquè l’ocultació del seu tarannà no
TAG juny · juliol · agost 2007
5
És ell qui, com a primera autoritat municipal, rep l’encàrrec de la Col·lectoria General d’Espolis i Vacants de notificar al bisbe de Tortosa Ros de Medrano una carta ordre en la que se li ordenava que en el termini de vint dies fes a mans del cap polític provincial 50.000 rals que eren part dels diners que li foren anticipats per pagar les butlles de presa de possessió de la mitra tortosina i que havien de ser remesos al cap polític de Mallorca per atendre les despeses de desinfecció de diversos pobles mallorquins.16 Cessà en el càrrec entre el mes d’octubre de 1820 i el 8 d’abril de 1821 en què trobem com alcalde de Tortosa a Prudenci Serres.17
Darreres consideracions El marquès de Tamarit evolucionà gradualment vers les files reialistes. Així el trobem figurant com a membre de la junta auxiliar de beneficència militar, creada per atendre les necessitats del Batalló de Voluntaris Reialistes de Tortosa, i un diari francès, en vespres dels Malcontents, el presentà com a cap de dit moviment al corregiment tortosí.18 SALVADOR-J. ROVIRA I GÓMEZ Dr. en Història Moderna i professor de la URV
L’antiga cambreria del Palau de la Seu, ara casa Balcells, ha estat la residència tarragonina dels marquesos de Tamarit des del segle XVII fins al XIX en què passà a ser propietat dels germans Balcells i de Suelves
NOTES 1
degué ser prou bona. Aquesta interpretació que fem de la situació resulta avalada pel fet que a Tarragona guardà les aparences pel que feia a la definició en el tema successori i no dubtà pas en participar, presidint el cos de la noblesa, en els actes de celebració del jurament de la princesa Isabel com a hereva de la corona que se celebraren l’1 de juliol del 1833.12
2 3 4
5
Com a alcalde constitucional de Tortosa fou qui, el mes de maig de 1820, adreçà a la resta d’alcaldes del corregiment tortosí els exemplars impresos de la circular que informava que es posaven de nou en vigència els decrets de Corts del 6 d’agost de 1811 i 19 de juliol de 1813 que disposaven la incorporació a la corona dels senyorius jurisdiccionals i abolien els privilegis exclusius i privatiu (el fet no deixa de ser paradoxal ja que mantenia una lluita aferrissada amb els seus vassalls del Baix Gaià per mantenir els seus drets senyorials).14
6 7 8 9 10 11 12 13 14
També fou ell qui com alcalde envià una representació als diputats, datada a Tortosa el 8 d’octubre de 1820, per demanar per a la ciutat la condició de capital d’una de les noves províncies que aleshores s’estaven discutint a les Corts, doncs, segons ell, no hi havia cap ciutat que “por su situación local y recursos” pogués disputar-li la capitalitat.15
6
TAG juny · juliol · agost 2007
15
16 17 18
Ens referim a la Cambreria, actualment coneguda com casa Balcells, residència tarragonina dels marquesos de Tamarit des que Francesc de Montserrat i Vives l’adquirí al segle XVII. Archivo Histórico Nacional de Madrid. Títols del regne i grandeses. Llib.: 2374, f. 7. Jardí, Enric. Els catalans de les Corts de Cadis. Barcelona: Editorial Rafael Dalmau,1963, p. 16. Carmen de Suelves y de Goyeneche. Orígenes de la Casa de Montserrat de los Marqueses de Tamarit según datos históricos u originales que obran en el archivo de la casa. Algeciras: Talleres Gráficos regimiento de infanteria número 1, 1943, p. 14. Rafel d’Amat i de Cortada. Calaix de sastre (volum desè: 18131814). Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 2003, p. 55. Ens referim a Francisco Bernaldo de Quirós Mariño que fou capità general de Catalunya tres cops: 1814, 1824, 1826-27. Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre (ACTE). Fons de l’Ajuntament de Tortosa (FAT), document 5291. ACTE. FAT. Document 5292. Ibid. ACTE. FAT. Documents 5294, 5299, 5248, 5250, 5249. ACTE. FAT. Document 5292. Salvador-J. Rovira i Gómez. Marià Rius i Montaner, primer comte de Rius (1838-1894). Tarragona: Arola Editors, 2005, p. 16, Joan R. Vinaixa i Miró. R. El Trienni Constitucional al partit de Tortosa (1820-1823). Valls: Cossetània Edicions, 2003, p. Salvador-J. Rovira i Gómez. “Joan de Montserrat olim de Suelves, sisè marquès de Tamarit”, Estudis Altafullencs, 26 (2002), p. 2342. José Adserà. Tarragona, capital de provincia. Estudio históricodocumental sobre la división del territorio. Tarragona, 1986, p. 66. ACTE. Manuals notarials de Tortosa. Sig. 3085, f. 297, J. Adserá. Tarragona, p. 128. Roc Salvadó. “La primera guerra carlista a les Terres de l’Ebre”, dins DD.AA. El carlisme al territori de l’antiga diòcesi de Tortosa, volum I. Tarragona: Arola Editors, 2004, p. 118
Espai al temps Espai al temps
Les despeses de manteniment de l’església Prioral en els albarans de la Comunitat de Preveres de Reus (s. XV-XVII)*
A
l’Arxiu Comarcal del Baix Camp (ACBC) es conserva una part important del fons documental de la Comunitat de Preveres de Reus. Una altra part es conserva a la casa abadia de la Prioral, on hi va ser traslladat a mitjans dels anys 90, després d’haver estat molts anys a les sales adjuntes a la Capella del Santíssim, on actualment hi ha la sagristia. La documentació va ser generada per la Comunitat de Preveres de l’església de Sant Pere, que va ser creada l’any 1326. En el mateix moment el rector d’aquesta parròquia va obtenir el títol de prior, que encara conserva en l’actualitat, malgrat que la Comunitat de Preveres va deixar d’existir després de la Guerra Civil. El primer prevere que va ser tractat amb aquest títol va ser mossèn Vidal Ferran, i juntament amb ell formaven la Comunitat un grup de cinc preveres, a més de dos diaques i d’un subdiaca.1 Vivien de les rendes de les esglésies sufragànies de Sant Vicenç de Castellvell i de Sant Miquel d’Almoster, així com de les rendes de la Prioral i dels diferents beneficis. A més, rebien llegats testamentaris, tant a nivell personal com col·lectiu.2 Aquesta comunitat de preveres va néixer en un moment en que arreu sorgien col·lectius similars a causa de la mentalitat de l’època, que promovia la vida comunitària i pobra dels preveres. La de Reus va arribar a tenir poc a poc un nombre més gran de preveres, cosa que generava més despeses, però també va anar obtenint més rendes que eren necessàries per al sosteniment de la comunitat, arribant la seva existència gairebé a mitjans del segle XX. Tot aquest moviment va generar un conjunt documental que és el que es conserva, fragmentat, entre l’Arxiu Comarcal del Baix Camp i l’Arxiu de l’església Prioral de Reus. Els documents són diversos i tots de cabdal importància per
a l’estudi de la història de Reus, entre ells hi ha els llibres d’actes de la comunitat, els capbreus i llevadors de censals i també un gran nombre d’albarans. Ara ens fixem en aquests darrers documents, advertint, però, que no s’ha d’oblidar la resta de documents que encara resten, en gran part, inèdits. Tots ells servirien per a estudiar una institució de la qual en sabem ben poca cosa, a banda d’algunes notícies soltes. Els albarans als que ens referim són petits documents en els que algú reconeix que ha rebut una quantitat de diners de part d’algun membre de la Comunitat de Preveres per raó d’alguna tasca o servei que s’ha realitzat. La sèrie arxivística s’inicia amb dos albarans del segle XV i es perllonga fins l’any 1893, essent molt més abundants els del segle XIX que no pas els de les centúries anteriors.3 Entre aquests documents destaquen aquells que estan redactats per persones —fusters, mestres de cases, sastres, cerers...—4 que han realitzat treballs a l’església i que els preveres els paguen la quantitat demanada. Aquests documents els hem d’ubicar dins del context de les obres de construcció de l’eglésia Prioral que es van portar a terme des dels primers anys del segle XVI.5 No obstant, els atorgants dels albarans, és a dir, les persones que fan els documents són de condició diversa. Per exemple, hi ha notaris que cobren diners per haver fet escriptures per als capellans; o persones que han fet viatges per a portar cartes fora de la vila; músics que cobren per tocar l’orgue en alguna festa;6 o predicadors per fer sermons... Una de les característiques d’aquest albarans és que, molts d’ells, estan escrits per persones gairebé illetrades o que no utilitzen l’escriptura de forma habitual, cosa que es manifesta en un tipus d’escriptura molt irregular i insegura... O també constatem la presència del que s’anomena escriptura delegada, és a dir, que algú escriu el document en nom d’un altre ja que l’interessat no sap escriure.7 Aquest fenomen de la delegació de l’escriptura està molt estès entre persones semialfabetitzades i que tenen la necessitat d’es-
* Els documents que es citen pertanyen tots al Fons Documental de la Comunitat de Preveres, Sèrie Albarans, conservat a l’Arxiu Comarcal del Baix Camp. Per evitar reiteracions innecessàries en les referències només s’inclou el nom de la sèrie, la carpeta corresponent i les dades de la unitat documental que es cita.
TAG juny · juliol · agost 2007
7
criure en diferents àmbits de la vida; en el cas que ens ocupa, necessitat de fer un document per tal de cobrar uns diners. La delegació sempre s’indica en el document a través de diverses fórmules. Els primers albarans conservats dins d’aquesta sèrie arxivística precisament presenten aquesta característica a la que ens referim. Es tracta d’un full de paper que conté tres albarans datats entre els anys 1495 i 1497 i que es refereixen a censals i almoines (figura 1).8 En ells es veu perfectament com els interessats no escriuen directament el document si no que necessiten d’algú que ho faci, en aquest cas són els preveres Guillem Gavaldà i Joan Canal, que insereixen el text següent per a indicar que són ells qui han redactat el document: «(...) E per que és veritat que he rebuts dits set sous e cinch sous que pren suma de dotze sous, faç vos fer lo present albarà scrit de mà del capellà Guillem Gavaldà, fet a X de març de l’any M CCCCLXXXXV.» Aquests primers albarans no es refereixen a cap mena d’obra realitzada a l’església Prioral, però sí que són significatius de l’ús de l’escriptura per part de persones que no saben escriure. Si ens endinsem a les carpetes d’albarans dels segles següents les referències ja són més abundants, i molts d’ells inclouen la fórmula final «...scrit de mà mia» o també «... i per la veritat fas lo present albarà y cautela de mà mia a XII de juny 1570». Aquest darrer testimoni està
inclòs en un albarà signat per Perot Compte, apotecari, que cobra 5 lliures per raó de cera blanca i groga de part de Francesc Olives, prevere i clavari de la Comunitat. La cera és «...per les antorxes de la dita cumunitat se feren per al dia del Corpus...».9 D’aquesta època destaca un altre albarà que es refereix a la construcció d’una campana. El fa Jaume Francesc, clavari dels preveres, qui rep de mossèn Pere Torroja, 12 lliures «...les quals, dita venerable comunitat donà per adiutori de la campana que la vila buydà...».10 Curiosament aquest albarà presenta escriptura delegada ja que, al final, es diu que «...per lo ver fas fer lo present albarà de mà de Gabriel Mercer, notari...». Aquest albarà ens trasllada a les dades sobre les campanes, de les que precisament el Consell Municipal en parlava aquell mateix any, concretament en les deliberacions del Consell del dia 19 d’abril.11 També l’any 1544 s’havia parlat de refondre una campana grossa «...que hera tranchada... », tasca que havia d’anar a càrrec d’uns oficials vinguts de Saragossa.12 Al segle XVII, i també al XVIII i en alguns casos del XIX trobem sovint l’expressió «...per no saber esciure...», com és el cas de Gabriel Pujol, mestre de cases, que ha portat unes pedres per a fer la boca de la sepultura dels preveres. Per aquesta tasca cobra 6 lliures de mans del clavari de la comunitat. Però no sap escriure, i l’albarà el fa Joan Olives,
Figura 1: Albarans dels anys 1495-1497
8
TAG juny · juliol · agost 2007
Figura 2: Albarans, carp. 2015, 1633, desembre, 23. Albarà de Gabriel Rocamora
pagès de Reus que escriu «... lo present albarà de ma mia pròpia...».13 Un de similar és el cas de Gabriel Rocamora, que tampoc sap escriure i l’albarà l’escriu Rafael Fortuny (figura 2). O també en diversos casos no es diu clarament amb una fórmula, però sí que s’indica que l’albarà l’escriu una persona diferent de la que realment l’atorga. Un albarà de Jaume Pàmies Carbó de Reus —no diu l’ofici—, rep 6 lliures i 16 sous de mans de mossèn Joan Lanés, procurador de la Comunitat i oïdor de les causes pies, però al final del document es diu «...i per ser ver fas io Gabril Salvat Sabater lo present albarà y firmat de mà de dit Pàmies (...). Jo, dit Pàmies, dich sé ver lo demunt dit...».14
cabament del retaule major o la confecció de la pila baptismal,21 cal considerar altres que manifesten que la Comunitat de Preveres és un col·lectiu ben viu i dinàmic. Ens referim, per exemple, a despeses pel carbó que es compra per escalfar els capellans durant les Maitines de Nadal l’any 1658,22 o les 5 lliures i 1 sous que costen 10 gallines que el prior envia a l’arquebisbe de Tarragona aquest mateix any per a les festes nadalenques.23
Del segle XVII també hi ha el fuster Jaume Tàrrec que arranja bancs de l’església,15 el serrador Joan Banet que ven dos cabirons i, com que no sap escriure l’albarà està redactat per en Pere Joan Requesens;16 el mestre Magí, fuster, que cobra 2 lliures per unes claus i per fer diverses obres.17 Es tracta d’obres de manteniment per a les que es porta calç18 i rajoles;19 o també obres en les que es fan petites parets de pedra,20 no únicament a l’església prioral sinó també a les cases on viuen els preveres.
Totes les despeses del culte, per exemple, configuren un apartat important. Ja n’hem citat alguna, com ara la compra de cera que es va repetint mes rera mes, i que s’incrementa en celebracions com la Setmana Santa o el Corpus. Però també es gasten diners per les processons quan els portadors del tàlem o dels tabernacles que van al seguici religiós volen cobrar. Hi ha referències a la processó del Divendres Sant —«...la profasó ab lo llit... » diu el document24 —; dues referències a la «de les Maries» del dia de Pàsqua, i una referència a la de Santa Susanna.25 En un dels que recull les despeses de la processó de Pàsqua, cap dels atorgants de l’albarà sap escriure, i l’albarà el redacta Pere Pau Oriol, jove.26
A banda del manteniment i de les grans obres de construcció de la Prioral, que al segle XVII inclouen entre altres l’a-
Finalment, hem de referir-nos a la conservació de tots aquests documents com un fet clau dins de la vida de la
TAG juny · juliol · agost 2007
9
Comunitat de Preveres i de l’església Prioral. Si ara podem parlar d’aquestes notícies és perquè ja al seu moment es va creure necessari gestionar bé l’arxiu que, de forma natural i paral·lela al desenvolupament d’aquest col·lectiu, s’anava formant. L’interès per l’arxiu també es posa de manifest quan, per exemple, el prevere Miquel Figuerola cobra 1 lliura i 10 sous per fer d’arxiver —a més consta que és clavari—, l’any 1658,27 però és que al mes de febrer ja havia cobrat 30 lliures per fer un llibre, tot i que no sabem a quin llibre es refereix. És evident doncs, la voluntat que tenen els capellans de conservar bé la documentació per a una bona gestió de la Comunitat. Però aquesta voluntat no és nova al
segle XVII si no que els llibres d’Acords ja en comencen a parlar al segle XV, quan encara ni es parla de construir la nova església Prioral de Sant Pere;283 i continua amb el nomenament anual del càrrec d’arxiver als segles posteriors. Gràcies a la bona tasca dels capellans que van fer d’arxivers podem ara reconstruir una petita part de la Història. DANIEL PIÑOL ALABART Professor Titular de Ciències i Tècniques Historiogràfiques. Universitat de Barcelona
NOTES 1
J. DOMINGO BLAY, La Prioral de Sant Pere de Reus, Reus, 1977, pp. 17-18.
2
D. PIÑOL ALABART, A les portes de la mort. Religiositat i ritual funerari al Reus del segle XIV, Reus: Ed. Centre de Lectura, 1998, pp. 126-131.
3
Alguns d’aquests albarans han estat treballats a D. PIÑOL ALABART, «Alfabetització, cultura escrita i classes populars a l’època contemporà-
4
Sobre els diferents oficis de la gent de Reus vegi’s E. GORT JUANPERE, «La població laboral de Reus el 1520», dins de IDEM, El treball i la
nia», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics XVI (2005), pp. 113-132.
festa (ss. XIV- XVII). Recull d’articles sobre el Baix Camp i el Priorat, Reus: Carrutxa, 1995, pp. 71-74. 5
Cfr. E. LIAÑO MARTÍNEZ, La Prioral de Sant Pere de Reus. El último gótico ante la llegada del Renacimiento, Tarragona: Diputació, 1992.
6
Albarans, carp. 2015. 1640, abril, 10. Pere Vidal, músic cobra 10 rals de mossèn Francesc Pallejà, clavari de la Comunitat, «...per haver sonat
7
A. PETRUCCI, «Escribir para otros», dins de IDEM, Alfabetismo, escritura y sociedad, Barcelona, 1999, pp. 105-116.
8
Albarans, carp. 2010.
9
Albarans, carp. 2011. 1570, juny, 12. Albarà de Perot Compte.
a la missa i professó del dia de Pàsqua».
10 Albarans, carp. 2011. 1573, juliol, 24. Albarà de Jaume Francesc. 11 P. BARRUFET I PUIG, Les campanes del nostre campanar, Reus: Ass. d’Estudis Reusencs, 1593, p.17-21. Sembla ser que es tracta de la campana Petra Clàudia, que encara avui és enmig del campanar. 12 E. LIAÑO MARTÍNEZ, La Prioral..., op.cit., Apèndix documental, doc. 136. 1540, agost, 16. Acord del Consell que determina ajornar la refosa d’una campana. 13 Albarans, carp. 2015. 1632, setembre, 2. Albarà de Gabriel Pujol. 14 Albarans, carp. 2015. 1628, octubre, 15. Albarà de Jaume Pàmies Carbó. 15 Albarans, carp. 2015. 1639, agost, 12. Albarà de Jaume Tàrrec, fuster de Reus. 16 Albarans, carp. 2015. 1640, abril, 14. Albarà de Joan Banet, serrador de Reus. 17 Albarans, carp. 2015. 1647, febrer, 18. Albarà de Mestre Magí, fuster de Reus. També 1676, juny 20. Albarà de Pere Gili, manyà de Reus, per adobar 3 panys i 2 claus. 18 Albarans, carp. 2015. 1640, febrer, 2. Albarà de Pere Anglada, pagès de Reus, que rep 4 lliures, 10 sous i 8 diners per 32 quarteres de calç. 19 Albarans, carp. 2015. 1639, novembre, 15. Llorenç Enveja, pagès, dit «Del Obradó», rep de Francesc Pallejà, clavari, 3 lliures 6 diners, per 550 «...regolles groses me an comprades los señós procuradós de dita reverent comunitat». 20 ACBC, Comunitat de Preveres, carp. 2105. 1640, febrer, 17. Baltassar Pasqual, cobra 8 sous per fer un muret de pedres a l’hort de na Ferrera. L’albarà li escriu Antoni Llor. 21 E. LIAÑO MARTÍNEZ, La Prioral..., op.cit., Apèndix documental, documents 194 a 213. 22 Albarans, carp. 2015. 1658, novembre, 30. Albarà d’Esteve Aloy, procurador de la Comunitat rep del clavari Miquel Figuerola 1 lliura i 3 sous per a comprar carbó. 23 Albarans, carp. 2015, 1658, desembre, 3. Albarà de Mateu Espasa, prior de Sant Pere. 24 Albarans, carp. 2015. 1658, abril, 21. Albarà de Pere Enveja, prevere. Rep 16 sous que ha de repartir amb altres tres preveres (Esteve Aloi, Carles Voltes i Josep Torroja), per haver portat el Sant Crist. 25 Albarans, carp. 2015. 1682, agost, 29. Albarà de Pere Martí, Miquel Manresa i Mateu Manresa, reben 10 sous del clavari de la Comunitat per portar el tàlem i la peana el dia de Pàsqua i el dia de Santa Susanna. 26 Albarans, carp. 2015. 1661, abril, 17. Albarà de Pau Ferrer, Felip Serdà, Pere Joan Tarrabadell i Jaume Serra, que reben 12 lliures i 1 sou. 27 Albarans, carp. 2015. 1658, desembre, 30; 1658, febrer, 8. Albarans de Miquel Figuerola. 28 ACBC, Comunitat de Preveres, Llibre de Resolucions de la Comunitat de Preveres (1450-1589). Referències a l’arxiu i a la caixa de les escriptures. També els llibres dels anys 1591-1657, 1658-1667 i 1668-1680, i els dels segles XVIII i XIX, que ara no són objecte d’aquest article.
10
TAG juny · juliol · agost 2007
Opinió Opinió
Dret de tanteig i retracte: eina que possibilita la intervenció de l’Administració Municipal i aconseguir sòl Tanteig: Es la subrogació en les transmissions a títol onerós (amb càrregues excessives), en la posició del comprador.
titucional va entendre que aquesta llei envaïa competències de les Comunitats Autònomes, deixant que aquestes fossin les que regulessin aquests drets.
Retracte: Dret de subrogar-se en les mateixes condicions estipulades en el contracte en el lloc del comprador.
Hi han precedents d’aplicació d’aquests drets en la llei d’arrendaments que reconeixen el tanteig i retracte a favor de l’arrendatari quan a l’arrendador li interessa la venda de l’habitatge que ocupa. Si en els actes jurídics de compravenda es reconeix aquest dret en caràcter privatiu, com no s’ha de reconèixer quan es l’administració en l’exercici de la seva funció pública qui té el deure del compliment de la seva funció social?
Aquest drets venen reconeguts en la vigent llei d’Urbanisme de Catalunya, llei 2/2002, tenint com a precedents la llei 8/1990 de 25 de juliol que preveia la possibilitat que els Ajuntaments delimitessin àrees en què els terrenys i les edificacions podien quedar subjectes a drets de tanteig i retracte sent aquesta tècnica d’intervenció ja prevista amb anterioritat en altres legislacions autonòmiques i havia estat avalada pel Tribunal Constitucional. Si bé el Tribunal Cons-
L’Ajuntament ha de disposar del patrimoni públic de sòl que li ha d’arribar dels programes d’actuació urbanística i de
TAG juny · juliol · agost 2007
11
ANTECEDENTS RESPECTE AL PATRIMONI MUNICIPAL DEL SÒL Definició: El patrimoni municipal del sòl té com a finalitat preveure, posar en marxa i desplegar tècnicament i econòmicament l’expansió de les poblacions, i s’ha d’inscriure a la gestió urbanística necessària per a la immediata preparació i alienació de solars edificables i reserva de terrenys de futura urbanització. El reglament d’aquesta llei disposa: “Los Ayuntamientos que dispongan de planeamiento general deberán constituir su respectivo Patrimonio Municipal del suelo, con la finalidad de regular el mercado de terrenos, obtener reservas de suelo para actuaciones de iniciativa pública y facilitar la ejecución del planeamiento”. (Reglament de bens de les Corporacions Locals de 27 de maig de 1955) Es justificava: “Con el fin de prevenir encauzar y desarrollar la expansión urbana de las poblaciones mayores de 50.000 habitantes o capitales de provincia y para facilitar los planes de ordenación urbana, los respectivos ayuntamientos habrán de constituir patrimonios municipales de suelo”. Llei del sòl de 1956 – La llei d’urbanisme de l’estat Llei 19/1977 – Reforma la llei sòl 59 Llei 8/1990 de 25 juliol – introdueix tanteig i retracte TRLS 92 (text refós de la Llei del Sòl del 92) Antecedents d’actuacions públiques destinades a pal·liar els dèficits d’habitatges: Llei d’expropiació forçosa de 1879 Llei de cases barates de 12 juny de 1911 Llei de cases barates de 10 desembre de 1921 Llei de solars de 1945
l’aplicació de tots els recursos jurídics (tanteig i retracte, etc...).
en les quals les transmissions oneroses de terreny i edificis quedin subjectes a aquest dret.
Aquest es un mitjà per a, primer que tot, complir amb el deure constitucional recollit d’entre d’altres en l’article 47 que diu: “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació...”
És important que la Revisió del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal determini ja sectors d’interès i també s’apliqui aquest dret en àrees i illes edificades d’interès arquitectònic i arqueològic que s’han de protegir. És un deure obligat per l’article 46 de la Constitució.
Els patrimonis públics de sòl es conceben com a instruments de política urbanística destinats a regular el mercat immobiliari i a incidir sobre aquests efectes negatius derivats del joc en aquest mercat. Els patrimonis públics de sòl permeten que l’ajuntament intervingui activament com un agent immobiliari més en la realització d’actuacions urbanístiques destinades a la construcció directa d’habitatges, així com a la creació del sòl urbanitzat per oferir-lo al mercat a preus de producció i forçar per aquesta via una reducció del preu del sòl ofert per als propietaris privats. Per tant, està mes que justificat fer ús del dret de tanteig i retracte. També hem de donar compliment a l’article 46 de la Constitució que diu literalment: “Els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integrin, sigui quin sigui el règim jurídic i la titularitat. La llei penal sancionarà els atemptats contra aquest patrimoni”. Els ajuntaments estan obligats a exercir aquest dret de tanteig i retracte en actuacions urbanístiques, delimitant àrees
12
TAG juny · juliol · agost 2007
És imprescindible que els ajuntaments comptin amb un “programa d’actuació urbanística” incorporat en el planejament general, assumint així el grau màxim de competències urbanístiques en matèria de planejament derivat i d’instruments de política de sòl i d’habitatge. Tot el que es manifesta és tan sols una pinzellada del que la legislació (Llei d’Urbanisme 2/2002) permet i que ha de suposar l’intervenció d’aquesta administració per assolir objectius constitucionals, sent l’urbanisme una funció pública que permet concretament als ajuntaments, com a poder públic, planificar el procés urbanístic i vincular els usos del sòl a les demandes col·lectives, i alhora incorporar al contingut normal de la propietat del sòl una sèrie de deures destinats a garantir el compliment de la seva funció social. Disposar de suficient patrimoni públic de sòl ha de regular el mercat immobiliari i incidir sobre els efectes negatius derivats del joc del mercat. Amb la intervenció activa de l’administració municipal, es podran realitzar actuacions urbanístiques destinades a la construcció directa d’habitatges i a la urbanització i, per tant, a la creació de sòl urbà per oferir-lo al mercat a preus de producció i forçar per aquesta via una reducció del preu del sòl.
En aquest sentit és imprescindible disposar de partida pressupostaria per a la consecució d’aquests objectius. Si bé està derogada l’anterior llei catalana d’urbanisme 1/90, que establia el deure de consignar partida pressupostària i anteriors lleis del sòl determinaven que aquest fons s’havia de constituir amb un import del 5% del capítol d’ingressos. Caldria que així es procedís per a fer front a les despeses de l’aplicació de la vigent normativa, no sigui que disposant-se de suficients mecanismes no es pogués intervenir per manca de recursos econòmics. FRANCESC DÍEZ RAL President de l’Associació de Veïns de la Part Alta de Tarragona i aparellador
EINES A DISPOSICIÓ DE LES ADMINISTRACIONS ACTUANTS EN URBANISME PER A LA CONSTITUCIÓ D’UN PATRIMONI PÚBLIC DE SÒL I D’HABITATGE Expropiació: Prèviament s’ha de redactar un projecte de delimitació per a l’adquisició per expropiació de reserves de sòl. Ha d’haver una declaració d’utilitat pública i necessitat d’ocupació dels terrenys i edificis afectats. Tanteig i retracte: Determinació d’àrees d’interès declarat en les que les transmissions oneroses de terrenys i edificacions queden subjectes a l’exercici dels drets de tanteig i retracte. Registre de solars sense edificar: Declaració d’incompliment de l’obligació d’edificar referida a solars concrets. (Termini de 2 anys per a fer-ho). Comporta la iniciació de l’expedient d’alienació forçosa o d’expropiació. Planejament: Incorporació al patrimoni dels percentatges provinents dels nous usos i l’edificabilitat addicional de les unitats d’actuació que es desenvolupin.
Constantí
un espai d’oportunitats
AJUNTAMENT DE CONSTANTÍ
Un municipi amb una FORTA PROJECCIÓ
UBICACIÓ ESTRATÈGICA al Camp de Tarragona
El segon POLÍGON INDUSTRIAL de Catalunya
ESTACIÓ FERROVIÀRIA de mercaderies
Cruïlla de COMUNICACIONS TERRESTRES
AEROPORT Reus-Tarragona
VIURE A 5 MINUTS de Tarragona i de Reus
Òptims EQUIPAMENTS esportius i culturals
Centcelles PATRIMONI DE LA HUMANITAT
TAG juny · juliol · agost 2007
13
Patrimoni Patrimoni
Pedreres a l’antiguitat
U
na de les condemnes més inhumanes de la llei romana era la damnatio ad metalla, la condemna a les mines i, per extensió, al treball de les pedreres. Fins i tot alguns autors clàssics, com ara Diodor el Sícul, creien que aquell càstig era superior a la pena capital i el qualificaven de infernum in terra, l´infern a la terra. Es tractava d´uns treballs duríssims i esgotadors amb una elevada taxa de mortalitat degut a les males condicions amb que s´executaven i a la gran quantitat d´accidents que es produïen. Era una pena reservada als pitjors malfactors i criminals, als incendiaris, als abigei o lladres de bestiar, als presoners de guerra i, en algunes èpoques també als màrtirs cristians. Els condemnats a treballs forçats de per vida sovint eren marcats amb un tatuatge o un ferro roent, i passaven a ser esclaus propietat de l´Estat. Només una important pedrera romana va ser una excepció quant a les penoses condicions de treball que hi havia a les altres de l´imperi. Es tracta del Mons Claudianus. Un assentament situat al cor del desert egipci, enmig del no res i a cinc jornades de viatge del Mar Roig. Allí hi vivien unes mil persones, entre els treballadors i una guarnició de soldats, ja que l´explotació la portava directament l´exèrcit. La pedrera era un immens jaciment de granet gris d´on s´arrencaven blocs colossals per elaborar columnes d´una sola peça que arribaven a medir vint metres de llargada amb un pes de més de dues-centes tones. Gairebé tot el material es transportava cap a Roma on els emperadors l´utilitzaven en els edificis més importants i sumptuosos de la capital, com ara el pòrtic del Panteó. La gran quantitat d´ostraca, trossos de ceràmica amb escriptura, que s´han trobat a l´assentament, indiquen que al Mons Claudianus hi treballaven homes lliures, els més experts en aquelles feines, que cobraven un bon sou i que els emperadors romans no van estalviar res per a tenir-los satisfets i ben alimentats.
14
TAG juny · juliol · agost 2007
Com és natural, sempre que es podia, es mirava que la pedrera que havia de subministrar el material de construcció es trobés a prop de l´obra. Aquesta circumstància va permetre disposar al podium del temple de Júpiter Heliopolità de Baalbek, a l´actual Líban, el famós trilithon, tres megàlits de dinou metres de llargada i d´un pes de més de nou-centes tones cadascun que van ser extrets, carejats i transportats al santuari des d´una pedrera situada només a vuit-cents metres i amb una altitud lleugerament superior, així que aquells blocs enormes no es van haver d´elevar en cap moment. Tot i amb això costa d´imaginar com es van poder realitzar aquells treballs amb els mitjans de l´època. En una anada a l´illa de Sicília em va sorprendre molt la pedrera de Cumas. Passejant pel terme de Campobello di Mazara, prop dels temples grecs de Selinunte, és com si ens trobéssim a les nostres terres del Penedès o del Camp de
Tarragona. El paissatge és molt semblant i en un bosquet de pins vora d´un oliverar, de sobte apareix una pedrera amb els treballs a mig fer, tal com van quedar fa vint-i-quatre segles quan els cartaginesos van atacar les colònies gregues de Trinacria o Sicília. Allí s´hi veu tot el procés per arrancar de la roca i elaborar els grans tambors de les columnes que anaven destinats als temples que s´aixecaven a Selinunte. Ça i lla de l´arbreda hi ha els blocs cilíndrics en diverses fases d´excavació, des dels que només estan marcats a la superfície de la roca fins els que tenen el perímetre excavat fins a més de tres metres de profunditat, amb una rasa perimetral de treball tant estreta que sovint no arriba a 50 cms. Sembla impossible que allí dins els obrers s´hi poguessin moure i picar la pedra. Altres pedreres interessants i espectaculars de Sicília són les anomenades latomies de Siracusa. Latomia vol dir tall de pedra i és la paraula grega per denominar una pedrera. La més notable és la del Paradiso, que és com una caverna grandiosa excavada a la roca calcària i que disposa d´una acústica excepcional.
Pedreres de Tarraco. El Mèdol Per bastir la ciutat de Tarraco, capital d´una gran província de l´imperi, calia disposar de molta pedra i, per sort, al mateix emplaçament de la colònia i a tot el territori que l´envolta, n´hi havia en abundància. La muralla defensiva que es va aixecar al punt més alt es va construir sobre una potent base de megàlits arrencats al mateix turó. Per fer totes les altres obres i construccions que es van realitzar en època romana es va excavar, treballar i transportar la pedra de diversos indrets. S´han trobat almenys una dotzena de pedreres a l´entorn de Tarragona. La més gran i interessant de totes és la del Mèdol. Des de petit no havia tornat al Clot del Mèdol i he quedat embadalit i impressionat. De totes les restes de la civilització romana que hi ha a la ciutat i rodalia de Tarraco, la pedrera del Mèdol és probablement una de les més desconegudes i, en canvi és de les més interessants i didàctiques. Així com els edificis i construccions d´aquell temps, com no podia ser d´altre forma, ens han arribat mutilats, enderrocats, barrejats amb construccions d´altres èpoques i, sovint, arrassats fins al fonament, la pedrera del Médol està intacta. Ningú hi ha fet res més des que la van deixar d´explotar, de manera que un munt de carreus desbastats s´han trobat fa poc dipositats prop de la carretera de Barcelona, tal com hi van ser abandonats quan es van acabar els treballs. Una construcció o un edifici omple un espai buit mentre que una pedrera, en canvi, en buida un de ple, excava una massa rocosa. La pedrera del Mèdol, amb més de 200 metres de llargada, amb talls de roca de més de 20 m. d´alçada i amb un esvelt pilar petri anomenat l´agulla del Mèdol, situat al bell mig de la clotada que ens indica el nivell inicial de l´explotació, conforma un espai excavat que inicialment estava ocupat per un volum aproximat de 50.000 m3 de roca.
La cavitat del Mèdol és captivadora. El bosc mediterrani se n’ha emparat amb més exhuberància que a les altures que l´envolten i hi ha creat un microclima especial, mentre que la llum del crepuscle encen els paraments de pedra amb un daurat color de mel. Veient els espadats o fronts d´avanç de la pedrera amb les marques de les eines, els angles, vinces, esquerdes, tallats i encaixos del rocam, no costa res imaginar-se als treballadors esforçant-se per extreure i carejar els carreus de pedra sorrenca. Quant al nom de Mèdol no en sé el seu significat o etimologia. Sospito que podria provenir de la paraula llatina medulla que significa médula, moll, substància, la part més essencial i apreciable d´una cosa. El gran poeta llatí Valerius Catulus parla de montis medullae fent referència a l´interior o les entranyes d´una muntanya. Així que la paraula Mèdol podria al·ludir a la preuada substància, el moll inexhaurible de pedra daurada amagada com un tresor en un bosc prop de Tarragona. BENJAMÍ CATALÀ BENACH Arquitecte Tècnic
TAG juny · juliol · agost 2007
15
Laboratori Laboratori
Geotècnia
D
es de les “Normas sobre redacción de proyectos y dirección de obras de la edificación” de 1971, de l’aleshores Ministeri de la Vivenda, existeixen diverses normatives que fan referència, de forma més o menys extensa, a l’estudi o reconeixement del terreny i que tenen incidència en el disseny, projecte i execució de les cimentacions: La norma NTE CGE-1975, diferencia diferents campanyes de reconeixement del terreny en funció de les característiques d’aquest, tipologia de l’edificació i patologies en construccions properes.
L’estudi geotècnic Amb caràcter general, l’estudi geotècnic inclourà tota la informació quantificada en quant a característiques del terreny en relació amb el tipus d’edifici previst i de l’entorn on s’ubica l’obra. En qualsevol cas, les conclusions de l’estudi geotècnic s’hauran d’establir abans que l’estructura estigui totalment dimensionada.
La Norma NBE-AE-88, d’obligat compliment, en el capítol “Presiones en el terreno de cimentación”, proposa realitzar les prospeccions necessàries per tal de preveure els assentaments en els diferents nivells.
Reconeixement del terreny: La programació dels treballs de camp es faran en base a la tipologia i extensió de l’edifici així com del tipus de terreny. Aquests aspectes es recullen a les següents taules, condicionant el nombre i profunditat de les prospeccions, així com els assaigs in situ i de laboratori.
La Norma EHE, entrada en vigor el 1999 (Estructures de formigó), en el seu article 4t, contempla que tot projecte inclourà un informe geotècnic del terreny, excepte en els casos que resulti incompatible amb la naturalesa de l’obra.
TIPUS
DESCRIPCIÓ
C-0
Construccions de menys de 4 plantes i superfície construïda inferior a 300 m2.
La llei d’Ordenació de l’edificació (LOE), entrada en vigor el 2000, contempla que els edificis, el destí principal del qual sigui el d’habitatge, hauran de contractar una Assegurança Decennal per danys que afectin a elements estructurals. Amb la recent aprovació per Real Decret 314/2006 el 17 de març de 2006 del nou Código Técnico de la Edificación (CTE), s’inicia un nou marc normatiu que estableix les exigències bàsiques de qualitat, seguretat i habitabilitat dels edificis.
16
El CTE s’estructura en dues parts, els Documentos Reconocidos, que defineixen el contingut, objecte i àmbit d’aplicació del projecte i els Documentos Básicos, dins els quals podem destacar el capítol 3 del Documento Básico Seguridad Estructural: Cimientos (DB SE-C) que fa referència a l’estudi geotècnic. A banda de la seva obligatorietat, aquests seran més exhaustius i estaran subjectes a uns requisits comuns per a tots els edificis en general.
TAG juny · juliol · agost 2007
C-1 Altres construccions de menys de 4 plantes C-2 Construccions d’entre 4 i 10 plantes C-3 Construccions d’entre 11 i 20 plantes C-4
Conjunts monumentals o singulars, o de més de 20 plantes.
En el còmput de plantes s’inclouran els soterranis.
TIPUS
DESCRIPCIÓ
T-1
Terrenys favorables: aquells amb poca variabilitat i en els que la pràctica habitual de la zona és de fonamentació directa mitjançant elements aïllats.
T-2
Terrenys intermedis: aquells que presenten variabilitat, o en què no sempre es recorre al mateix tipus de fonamentació, o poden presentar rebliments, encara que no superiors a 3 m.
T-3
Terrenys desfavorables: aquells que no es poden classificar en cap dels anteriors (sòls expansius, col·lapsables, tous o solts, càrstics, variables en quant a composició i estat, rebliments antròpics superiors a 3m, terrenys susceptibles a patir lliscaments, roques volcàniques, terrenys amb desnivells superiors a 150, sòls residuals i maresmes.
Amb caràcter general el nombre de prospeccions serà de tres, la fondària i les distàncies màximes dels quals estaran condicionats pels paràmetres de les taules anteriors de la següent manera:
La determinació dels paràmetres geotècnics es durà a terme mitjançant assaigs de laboratori i assaigs in situ. El nombre de determinacions a realitzar en una unitat geotècnica serà l’adequat per a que aquest sigui fiable. A tall d’exemple, en una superfície de fins a 2000 m2 i un tipus de terreny favorable (T1), per a cada nivell geotècnic s’han de realitzar 3 assaigs granulomètrics, 3 assaigs de plasticitat, 3 a 4 assaigs de deformabilitat, 4 a 5 assaigs de resistència a compressió simple, 3 assaigs de resistència al tall i 3 determinacions del contingut en sals agressives. Aquest nombre orientatiu de determinacions en terreny T1, s’incrementaria un 50% en terrenys T2 i un 50 % addicional per a construccions de tipus C-3 i C-4. En cas que el terreny estudiat presenti nivell freàtic, es realitzarà l’anàlisi d’agressivitat de l’aigua, com a mínim en el 50% dels sondeigs.
C-0, C1
35
6
30
18
C-2
30
12
25
25
C-3
25
14
20
30
Pel que fa al contingut de l’estudi, aquest inclourà un apartat d’antecedents i dades recopilades, així com dels treballs de reconeixement realitzats, distribució de les diferents unitats geotècniques, nivell freàtic i 2 o 3 perfils geotècnics. També s’aportaran conclusions i possibles recomanacions constructives així com els valors necessaris per l’anàlisi i dimensionament de la fonamentació, elements de contenció i moviments de terra. Tanmateix s’indicaran els possibles treballs complementaris a realitzar en fases posteriors, abans o durant l’execució de l’obra amb la finalitat de poder resoldre les limitacions que s’hagin pogut observar.
C-4
20
16
17
35
Conclusions
GRUP DE TERRENY T1 T2 TIPUS DE CONSTRUCCIÓ d màx(m) P (m) dmàx(m) P (m)
En qualsevol cas la fondària a investigar (P) ha de garantir que s’ha assolit una cota per sota de la qual el terreny no experimentarà assentaments apreciables. En aquest cas serà necessari comprovar-ne una continuïtat de dos metres més 0.3 metres per cadascuna de les plantes de l’edifici. Aquests paràmetres no queden definits en aquest DB per a terrenys desfavorables (T3), de manera que s’intercalaran punts intermedis per tal de definir zones problemàtiques. En cap cas el reconeixement serà inferior al que s’estableix per un terreny T2. Les tècniques emprades per al reconeixement del terreny queden també condicionades pels paràmetres anteriors, essent necessari un mínim de sondeigs mecànics, podent-se substituir, en part, per proves contínues de penetració.
El nou Codi Tècnic de l’Edificació pretén garantir una millor qualitat dels estudis geotècnics, de manera que aquests aportin la informació necessària per a la caracterització del terreny. El nombre i la fondària dels reconeixements, així com el nombre d’assaigs in situ i de laboratori, donarà lloc a la desaparició, per exemple, dels estudis geotècnics realitzats únicament amb proves contínues de penetració. El nou CTE consta de nombroses imprecisions i dades orientatives que, per part de CITAM han estat objecte d’estudi al llarg dels últims mesos. És per això que s’està treballant per tal que els criteris tècnics dels nostres professionals segueixin tenint valor en el compliment de la normativa vigent. ÀREA
DE GEOTÈCNIA
CITAM
TAG juny · juliol · agost 2007
17
Urbanisme Urbanisme
Oportunitat històrica per canviar de xip
L
es eleccions municipals celebrades el 27 de maig obren un nou cicle en el món local. Un cicle que, amb poca diferència, coincideix amb la legislatura catalana i, si molt m’apuren i molt convingués, amb una imminent (qüestió de mesos) nova legislatura estatal. L’oportunitat no pot ser més propícia per induir un canvi històric de xip en la planificació dels serveis i dels equipaments locals. Un canvi adreçat també a modificar l’escala amb què ara es planifica el territori des del punt de vista local, que evitaria la reiteració, de vegades absurda, d’idèntics equipaments i usos en una mateixa zona.
La legislació preveu la possibilitat de mancomunar o consorciar la prestació dels serveis municipals En ocasions anteriors m’he referit justament a aquesta necessitat, que consistueix la base d’estudi de la tesi doctoral que estic elaborant sota la direcció del departament de Gestió Urbanística de la Universitat Politècnica de Catalunya. Però ara ho plantejo també com a candidat que es va presentar a les eleccions del 27 de maig. Crec que tots els candidats i partits ens hauríem de pronunciar sobre si volem que tot continuï com fins ara, amb uns ajuntaments que sovint funcionen com taifes desconnectades del seu entorn més immediat, o apostem per una planificació comarcal, més eficaç i beneficiosa per a tots. Tots tenim clar que hi ha serveis que, per ser eficaços, s’han de prestar des de la proximitat i que els municipis són els més indicats per prestar-los.
18
TAG juny · juliol · agost 2007
Tots sabem també que altres serveis troben la seva eficàcia en la gran escala. Però hi ha un nivell intermedi que combina ambdós criteris. Fins a la data, ni les diputacions ni els consells comarcals han estat capaços de complir aquests papers. És trist dir-ho, però fins i tot les diputacions han complert més la funció de reequilibri del territori que no pas els consells comarcals. En espera que sigui viable reformular el paper dels consells comarcals, hi ha moltes vies que permeten als ajuntaments iniciar camins plegats. La legislació preveu la possibilitat de mancomunar o consorciar la prestació dels serveis municipals. És una bona via. La promoció turística és un camp amplíssim de treball conjunt, del qual n’hi ha excel·lents exemples. Però cal anar més enllà i portar aquest treball conjunt a la planificació del territori. Què hi guanyem planificant el territori a escala comarcal? Bàsicament, un repartiment equilibrat i sostenible de les grans infraestructures i dels equipaments públics. Sé que el que diré potser no serà ben encaixat per alguns, però ens cal una piscina coberta a cada poble, fins i tot als pobles on el nombre d’usuaris és insuficient perquè la instal·lació es pugui mantenir un cop construïda, o n’hem de planificar mitja dotzena, per dir una xifra, estratègicament situades i ben connectades amb transport públic? Es poden citar altres exemples, però tots es poden aplicar fins i tot amb un sentit de distribució equitativa. El demogràfic no ha de ser l’únic criteri a aplicar i, en particular, no tot ha d’anar a raure als pobles grans. És més, quan critiquem la insuficiència del finançament local, i ens adonem a la vegada de les dificultats per trobar-hi solució, no és més lògic plantejar-se compartir esforços que duplicar-los inútilment? Pel que fa als usos del sòl, la planificació a escala superior a l’estrictament municipal ens permetria gaudir de comarques més equilibrades que les actuals. En particular, s’acabaria amb l’absurd que significa que cada municipi vulgui tenir el seu polígon industrial, tot i que la major part després
no s’ompli mai. O amb els problemes que sorgeixen del creixement en els mateixos límits entre municipis. Però sobretot reconduïríem l’actual model econòmic, basat en el monoconreu de l’habitatge, que és insostenible, entre altres raons, per tenir data de caducitat. És la comarca l’àmbit de mesura adient? Jo crec que sí. Que els consells no hagin sabut liderar fins ara les necessitats del seu propi territori no hi té res a veure. A moltes comarques ens hem posat d’acord per crear consells d’alcaldes que poden prendre decisions polítiques, com a mínim les més genèriques. A l’Alt Penedès han fet una passa més: el pla director comarcal estableix uns paràmetres mínims que els municipis de la comarca han acceptat incorporar al seu planejament.
nova biblioteca comarcal està ubicada a un dels municipis, però s’ha pogut finançar a càrrec del PUOSC gràcies a que tots els pobles han renunciat a presentar projectes propis en benefici d’aquest. Podem fer molt amb els instruments normatius i polítics que ja són al nostre abast. Però també hi ha objectius desitjables que requereixen canvis legislatius. Per això, és imprescindible aprofitar el cicle polític al qual em referia al principi per realitzar les modificacions normatives que facin possible un panorama més satisfactori per al futur dels nostres pobles i comarques. JORDI SÁNCHEZ I SOLSONA Arquitecte Tècnic Màster en Gestió Urbanística UPC
Hi ha més vies que podem explotar. Per exemple, podem treure profit del Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya amb projectes compartits comarcalment. Al Baix Ebre ens han ensenyat el camí: la
TAG juny · juliol · agost 2007
19
Urbanisme Urbanisme
La ciutat sostenible
E
l terme desenvolupament sostenible va ser utilitzat per primera vegada en l’Informe Brundtlant (1987), informe socio-econòmic elaborat per la ONU sobre una gran quantitat de nacions del planeta i que alertava dels perills del model de creixement econòmic dominant. Aquest informe va definir com a desenvolupament sostenible aquell que satisfà les generacions presents sense comprometre les necessitats de les generacions futures. Aquests principis foren ratificats en la coneguda Cimera de la Terra de Rio (1992), on es considera els vectors econòmic, social i ambiental com les tres potes bàsiques on ha de girar i incidir el concepte de sostenibilitat.
La ciutat es pot tractar amb els mateixos paràmetres ecològics que la resta d’ecosistemes En l’actualitat, de la mateixa manera que el sistema econòmic és cada vegada més global i expandeix la seva influència a tots els camps de la societat, es fa necessari que els principis de sostenibilitat també s’apliquin en tots els àmbits possibles, inclòs l’urbà. Cal ser plenament conscients, que gran part dels problemes ambientals als que ens enfrontem, estan totalment relacionats amb l’estil de vida que portem i el nostre model de desenvolupament urbà. S’ha de recordar que l’any 1900 només un 10% de la població mundial vivia en ciutats; el 2000 aquest percentatge superava el 50% a tot el món (en només un 4% del territori) i el 80% a Europa, Amèrica i Austràlia. Durant el segle XIX només Londres superava el milió d’habitants, a principis del segle XX ja eren una dotzena de ciutats i gairebé totes eren als països capitalistes desenvolupats; en aquests moments, prop de 500 ciutats superen el milió d’habitants i estan repartides per tot el món.
20
TAG juny · juliol · agost 2007
El món s’ha fet urbà, la població urbana ha crescut més aquests últims trenta anys que en tota la història de la humanitat, fet que ha disparat el consum de recursos a tots els nivells. El gran creixement del sistema urbà a escala mundial i les noves formes que adopta l’urbanisme, més dispers i consumista, conviden a repensar un model més sostenible per les nostres ciutats. Diversos autors1 coincideixen en que la ciutat es pot tractar amb els mateixos paràmetres ecològics que la resta d’ecosistemes. D’aquesta manera, les aglomeracions urbanes actuals requereixen pel seu funcionament diari l’entrada de recursos (equivaldria a l’aliment) i la sortida de residus, de forma anàloga a com ho faria un ésser viu. La ciutat ideal seria aquella que és capaç de consumir només aquells recursos que poden ser considerats renovables o si més no que retornés al sistema Terra el mateix que consumeix. No obstant, la ciutat ideal no existeix, però sí podem aplicar totes aquelles accions i polítiques que la transformin en un lloc més sostenible. Fet que contribueix a que la planificació urbana tingui una gran responsabilitat en els problemes ambientals actuals, tant a escala local com a escala planetària. Com a sistema, la ciutat sostenible haurà de permetre integrar tots els seus elements, procurant provocar el mínim impacte sobre el seu entorn. D’aquesta manera, elements propis de les ciutats com el tràfic intens de persones i mercaderies; l’ocupació de sòl, el consum i la contaminació dels recursos naturals, etc.; s’hauran de concebre sota una nova mirada. Segons l’Informe 2007 del WorldWatch,2 el consum energètic ha crescut a Espanya més del 53% des del 1991, la demanda de recursos hídrics s’ha incrementat de forma similar, els residus no tractats han passat de trenta milions a quaranta-quatre, a més de detectar un deteriorament destacat d’espais naturals i agrícoles.
Per citar un exemple concret, en el municipi de Barcelona els espais verds només poden aportar el 7% del oxigen necessari i absorbeixen tan sols el 9% del CO2 emès per la biomassa humana que concentra.3 Aquesta situació s’hi sobreporta localment gràcies a les aportacions dels territoris que les envolten i que tenen unes densitats de població menors i considerablement més vegetació. Però potser el problema més preocupant actualment a Catalunya és l’adopció del model de creixement urbà anglosaxó, un model
Figura 1. Exemple d’urbanització dispersa al Baix Penedès. Font: elaboració pròpia
extensiu que provoca un consum d’energia i recursos molt més gran que la ciutat compacta mediterrània. Aquest estil de vida obliga a multiplicar l’ús del transport privat, l’ampliació desmesurada de la xarxa d’infrastructures (carreteres, clavegueram, línies elèctriques, etc.), la distribució dels serveis públics (escoles, correu, telèfon, etc.) dificulta el reciclatge de residus, etc.
d’un tot que és la Gaia Terra. El reciclatge de residus, l’estalvi d’aigua,5 l’acolliment d’inmigrants, l’ús de transports públics i d’energies sostenibles, etc., són alguns dels petits fets que per el nostre planeta són molt importants. La ciutat s’ha de conformar sota la base dels tres vèrtexs bàsics de la sostenibilitat, l’equitat social, la justícia econòmica i la millora de la qualitat medi ambiental.
Una altre dada significativa és l’estudi de la petjada ecològica, indicador que fa un càlcul aproximat de la superfície del planeta que necessita explotar un territori per mantenir el model de consum que actualment desenvolupa. En un estudi4 realitzat per a Catalunya, s’ha calculat que cada català necessita 3,92 hectàrees per subsistir, és a dir, per continuar amb el nivell de vida actual, utilitzem un territori 7,7 vegades més gran que el nostre. En relació a altres països ens situariem en un nivell intermedi, propers a Itàlia i per sota de Estats Units o Nova Zelanda, però molt per sobre de Etiòpia o Sudan. S’ha de pensar que si alguns estats com la Xina o l’Índia tinguessin les nostres pautes de consum no tindríem suficients recursos al planeta per viure.
ANNA BALLESTEROS FERRANDIS
Hem de ser conscients de la importància de les ciutats com a reflex de les formes de vida actuals, com a imatge de la producció i del consum, convertint-la en l’eix o dur a terme el veritables canvis sostenibles. Per tot això, és important que les idees sobre la sostenibilitat existents des de finals dels anys 80 es transportin a les realitats urbanes existents. Els governs han de realitzar un planificació territorial i urbana respectuosa amb el medi que habitem, hem de controlar i limitar el nostre creixement, el nostres barris han de ser diversos i multiracials, però sobre tot s’ha d’actuar individualment fins on podem, com a parts integrants
Historiadora
JOAN JAUME INIESTA GIRONA Geògraf Membre del Grup d’Anàlisis Territorial i Estudis Turístics Universitat Rovira i Virgili
NOTES 1
Com Rueda, S. (1999). La ciutat sostenible: un procés de transformació. Universitat de Girona, Girona.
2
http://www.worldwatch.org/ Independent research for an environmentally sustainable and socially just society.
3
Terradas, J., Pares, M. y Pou, G. (1985). Ecologia d'una ciutat: Barcelona, Centre del Medi Urbà y Programa Mab, UNESCO, Barcelona.
4
Mayor Farguell, X. Et alii. (2005). Aprotximació a la petjada ecològica de Catalunya. Documents de Recerca, 7. Generalitat de Catalunya. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.
5
Iniesta, J.J. i Fores, E. (2005). L’estalvi domèstic d’aigua, clau per a un siste-
ma territorial sostenible. Revista TAG. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics. Tarragona.
TAG juny · juliol · agost 2007
21
Assessoria Assessoria JurídicaJurídica
Les edificacions en sòl aliè
E
l 10 de maig del 2006 el Parlament de Catalunya, va aprovar la Llei 5/2006 que conté el Llibre Cinquè del Codi Civil de Catalunya relatiu als drets reals. Aquesta és una llei que segueix els propòsits codificadors de l’Administració catalana per aconseguir un Codi Civil català. El seu contingut és important perquè regula d’una manera global tots els aspectes que tenen a veure amb el dret de propietat, la possessió, la transmissió i extinció dels drets, l’abandonament, la protecció i les restriccions a la propie-
tat, les relacions de veïnatge, les situacions de comunitat, la propietat horitzontal, la mitgeria, l’usdefruit, el dret d’habitació, la superfície, els cens, les servituds, el dret de vol i els drets reals de garantia. Dins d’aquest Llibre es regula una qüestió que és més habitual del que es pot pensar i és la d’edificar en un terreny que no és propietat del promotor de les obres. L’article 542.3 del text legal que analitzem fa una declaració de principis molt important i és que les plantacions, els correus i les edificacions que estiguin inclosos en una finca, pertanyen als propietaris de la finca per dret d’accessió immobiliària. Feta aquesta proclamació, el Codi estableix diferents supòsits, segons si el que ha plantat o construït ho ha fet de bona fe o de mala fe, circumstàncies que es relacionen amb el coneixement de la persona que s’extralimita de que el solar on s’actua no és de la seva propietat. Així, segons l’article 521.7 del Codi Civil, els efectes de la bona fe cessen a partir del moment en què els posseïdors saben, o poden saber raonablement que no tenen dret a posseir i, segons l’art. 542.10, la bona fe es presumeix llevat de prova en contra i cessa per la mera oposició dels titulars del sòl. Per tant, aquest extrem serà una qüestió que s’haurà de valorar d’acord amb les proves que existeixin. Lògicament, el propietari registral del sòl, quan algú pertorba la seva propietat i veu que s’està edificant, haurà de fer alguna cosa en positiu per oposar-se a la construcció iniciada, com cursar un requeriment notarial demanant la suspensió de les obres o acudir als mecanismes judicials fent ús de l’interdicte d’obra nova o de recobrar, segons el cas. Si no ho fa, podrà interpretar-se com a consentiment dels fets i, llavors, el promotor de les obres, al·legant que construïa de bona fe amb la creença de que el solar era d’ell, podria adquirir la propietat del sòl en la forma en que a continuació descrivim: En aquest sentit, el Codi diferencia dos supòsits totalment diferents pel cas de que el constructor té bona fe: si el valor de l’edificació construïda és superior al sòl. En aquest cas, si el valor del sòl envaït és superior a la construcció, se li dóna la facultat al propietari del sòl d’adquirir la totalitat de l’edificació pagant les despeses o cost de l’edificació, o bé també pot obligar als constructor que adquireixin la part del sòl que no era seva. Aquesta facultat caduca als tres
22
TAG juny · juliol · agost 2007
anys, passats els quals, els constructors tan sols poden ser obligats a adquirir el sòl que no era d’ells. En tots els casos el pertorbador haurà de fer front als possibles danys i perjudicis que l’actuació constructiva hagi pogut irrogar a l’amo del terreny. Si el valor de la construcció és inferior o igual al del solar, el propietari del solar ha de cedir la propietat al constructor a canvi del pagament del preu del solar més els possibles danys i perjudicis que li hagin pogut causar. També poden obligar al constructor a que els hi compri la totalitat del solar si aquest és indivisible i, finalment, també preveu la possibilitat de que el pagament del preu del solar al legítim propietari es pugui fer en espècies, com pisos, trasters o places d’aparcament. Fins aquí hem parlat dels supòsits de construcció en sòl aliè quan el constructor ho fa amb bona fe. Si, en canvi, el que passa és que s’ha construït de mala fe, l’art. 542.10 del Codi civil preveu la pèrdua per part del constructor d’allò que ha construït de mala fe, a més d’haver d’indemnitzar al propietari pels danys i perjudicis que hagi pogut causar. També preveu la possibilitat de que el pro-
pietari del solar pugui demanar l’enderrocament a càrrec del constructor més els possibles danys i perjudicis. Com a arquitectes tècnics, hem de dir que, com sigui que la construcció d’edificis han de comptar amb un projecte que habitualment és arquitectònic i, a més, ha de gaudir de la reglamentària Llicència Municipal, rarament es poden despendre responsabilitats directes pel fet de construir en un solar que no és propietat del promotor de les obres, ja que inclús les llicències administratives es concedeixen sense entrar en qüestions de propietat. Per tant, el propietari que veu com construeixen en un solar de la seva propietat només podrà reclamar davant del promotor de les obres. Per tant la intervenció professional de l’arquitecte tècnic és, en un principi, aliena a les qüestions de propietat i, conseqüentment, no ha de preveure cap tipus de responsabilitat per aquest fet.
F. XAVIER ESCUDÉ I NOLLA Lletrat-assessor
TAG juny · juliol · agost 2007
23
Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic
La Construcció romana (15) LA VOLTA CONCRECIONADA Quan els constructors romans prenen conciència de la resistència que té la pasta de morter, el concepte de dovellar les voltes es canvia pel de concrecionar-les (finals del s.I a.C., Època Imperial). Podem dir que gran part de la capacitat constructora romana està bassada en el fet d’encofrar i formigonar, cosa que els resulta molt més fàcil que tallar dovelles. Les voltes romanes, al estar construïdes amb materials petits, adopten infinites disposicions. Si a més a més s’executen damunt d’un cindri, poden agafar les formes més variades, i alhora cobrir tot tipus d’espais tan rectangulars com superfícies poligonals i circulars, rotondes, exedres etc. La capacitat de fer les coses senzilles va portar als romans a treballar amb la volta concrecionada, així podien realitzar les formes més impensables sense tenir que resoldre els problemes de talla ni els d’acoblaments minuciosos com en les voltes adovellades. Per tot això podem considerar que els romans van fer d’aquest sistema la base de tota la seva arquitectura. Aquesta revolució és possible al disposar d’un sistema constructiu nou i amb una tecnologia que els romans arriben a dominar a la perfecció (encara que sense el coneixements teòrics). La Domus Aurea de Nero, eminentment singular, va ser el primer edifici en construir-se amb volta concrecionada esfèrica. Aquí i per primer cop en la història de la construcció fou possible crear espais sense dependre de les estrictes exigències que imposa cobrir-los amb fusta o amb materials petris. A partir d’aquest moment, la llum entre elements portants deixa de tenir importància i els espais interiors es magnifiquen. Cal recordar que el temple grec no disposa d’espai habitable. Es un edifici per mirar-lo des de l’exterior.
24
Aquí trobem una cosa realment curiosa, en l’esquelet lleuger de fabrica de maó (armadura), els junts estan orientats cap a un centre únic, en canvi el formigó que l’embeu està col·locat seguint filades o tongades rigorosament horitzontals. Aquest és el fet diferencial del sistema constructiu concrecionat. I els romans, pràctics com són, adopten aquest sistema molt mes senzill que l’emprat fins aleshores de junts convergents amb pedra, molt més complicat i car de realitzar. El formigó emprat, es el mateix que el dels murs, però amb materials més lleugers, com toves i laves volcàniques. Aquest formigó s’ha de col·locar sense piconar, pel mètode de tongades, degut a les empentes que es produirien. Els cindris que han de suportar la volta concrecionada, han de ser prou indeformables per tal d’aguantar les masses de material, ja que, si els assentaments amb voltes de dovelles no són desitjables, en les concrecionades, significa la seva ruïna. La qual cosa ens porta a admetre que aconseguir aquest requisit amb fusta és molt difícil i fóra impropi dels romans fer obres auxiliars complicades i cares. D’aquí neix la idea ingeniosa i alhora simple de dotar les voltes d’un nervi intern capaç de suportar el pes dels formigó durant la construcció, evitant així que aquest pes es transmeti íntegrament als cindris de fusta. A més a més, aquest nervi a part de tornar-se un cindri permanent embegut en el formigó, fa la funció d’una armadura, col·laborant en la solidesa i conservació de l’obra. En tota volta concrecionada romana trobem dues parts ben diferents: • uns arcs de maó a sardinell que, com uns autèntics nervis, formen una retícula • el formigó, que els envolta, format per petits fragments de pedra aglomerats amb morter.
La gran sala octogonal de la Domus Aurea amb una cúpula de 13 m de diàmetre, inicia el camí que permetrà construir en poc temps edificis com el Panteó, Santa Sofia, Santa Maria Majore, Sant Pere...
Però, l’armadura o conjunt de nervis d’una volta romana és solament un artifici per poder-la construir.
Amb tot això, els romans són capaços de construir el mes gran edifici amb coberta de volta esfèrica o cúpula al llarg de dos mil anys: el Panteó d’Adrià.
Tota vegada que el formigó s’ha endurit, l’armadura perd el seu valor i la seva funció, deixant d’existir individualment per passar a formar part del conjunt de la mateixa volta.
TAG juny · juliol · agost 2007
D’aquí que l’estabilitat de les voltes concrecionades, neix de la constitució monolítica de les seves masses de formigó. El estintolat passa aquí a ser una operació molt simple i sense cap perill, ja que el cindri de la volta és un simple motlle i són el propis nervis de fàbrica de maó embeguts en el formigó els que aguanten el pes de la volta fins l’enduriment total del formigó. Cal recordar que per reduir esforços, col·loquen pedres volcàniques de poca densitat en la part superior de les voltes. La major part de les voltes del Coliseu estan construïdes amb un formigó de toves volcàniques. La utilització d’atuells de terrissa sàviament col·locats en les zones on es precisa menys pes, no és un fet fortuït. A Roma arriben contínuament aliments líquids en terrisses, però els romans no tenen res que exportar i les llencen en un lloc anomenat el Testaccio on es forma una colina. Un dia els constructors descobreixen el valor d’un material de construcció de cost pràcticament zero, l’argila cuita dels atuells, i que pot reemplaçar la pedra en molts llocs de l’edifici. Vitruvi en parla molt poc de les voltes concrecionades, i no dona cap detall de la seva construcció.
Els estreps L’avantatge de les voltes concrecionades està en que es sostenen pel seu propi pes sense una empenta excessiva, ja que els efectes queden minimitzats pel poder de cohesió de la pasta que impedeix el desplaçament dels elements. Cosa que no passa en les voltes de dovelles. L’únic inconvenient són els moviments d’assentament que es puguin produir quan la massa de formigó està encara en estat plàstic. La forma més segura d’evitar que la clau pugui baixar i els rinyons separar-se està en crear un tancament en la zona dels rinyons amb potents estreps que evitin tot moviment. D’aquí els contraforts de les voltes romanes.
Gran Sala octogonal de la Domus Aurea
En voltes per aresta, el romans van idear la següent solució: col·locar el naixement de l’aresta a una certa distancia dels murs exteriors, de manera que els murs transversals, actuïn com un estrep (Termes de Caracalla). En el Panteó, el tambó continu fa d’estrep. És tan potent que poden alleugerir-lo formant nínxols. En la basílica de Constantí, els estreps estan embeguts en els murs i per això deixen de ser un accessori acoplat al perímetre de l’edifici, ja que queden embeguts dins del monument i a més a més participen en l’equilibri de les parts. ANTONI BLADÉ Arquitecte tècnic Professor de Construcció
TAG juny · juliol · agost 2007
25
Gabinet Tècnic Gabinet Tècnic
Dades de la construcció a les comarques de Tarragona 2006-2007
E
l balanç global del sector a les comarques de Tarragona en l’àmbit d’actuació del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona durant el 2006 revela un lleuger alentiment en l’inici de construcció de nova planta amb unes dades de creixement molt semblants a les de 2005. L’any passat, el 2006, es van iniciar 16.347 habitatges de nova planta, 4.314 del tipus unifamiliar i 12.033 en bloc; la qual cosa significa un descens del 2% respecte de l’exercici anterior, el 2005, però encara amb uns nivells de creixement respecte de 2004 superiors al 23%. En línies generals el sector reflecteix una tendència generalitzada de refredament per retornar a uns nivells raonables de creixement, perquè el 25% d’increment respecte de 2005 i el 15% des de 2003 eren evidentment difícils de mantenir.
La construcció d’habitatge nou als diferents municipis fou també molt irregular. Cambrils, per exemple, baixa per segon any consecutiu; aquest 2006 un 41% respecte l’any passat. En canvi, Reus puja un 27%. Com a tendència general sí s’aprecia un descens general de construccions dedicades a segona residència en municipis costaners, i el descens és encara més acusat per habitatge d’alta qualitat. Els primers mesos de 2007, de gener i fins al 21 de maig, confirmen la tendència de molt suau alentiment, amb un lleuger descens del 2% respecte del mateix període de 2006. A les comarques de Tarragona s’han visat, entre gener i maig, 5533 habitatges nous, 118 menys que al 2006, quan es van iniciar 5651, un 2.09% menys. En quant a la tipologia d’habitatges, 1436 son habitatges unifamiliars i 4097, habitatges en edifici.
El comportament del sector fou en qualsevol cas molt més versàtil quan l’analitzem en detall. Si la tendència global ens indica un descens del 2,63%, l’evolució de cadascuna de les comarques és molt diferent. La Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Tarragonès i principalment el Priorat, pugen per sobre del 10%, fins un 45% en el cas del Priorat. En canvi Baix Camp i Ribera d’Ebre baixen entre un 2% i un 3%, i és el Baix Penedès, amb un descens del 23%, qui pateix un reajustament de les perspectives d’obra nova.
26
TAG juny · juliol · agost 2007
Les causes d’aquest canvi de tendència són múltiples, evidentment, encara que una part s’han d’atribuir a canvis normatius: les diferents modificacions dels plans generals dels diferents municipis o l’entrada en vigor del Codi Tècnic de l’Edificació, que regularà en un futur el sector de la construcció i en el qual les mesures més innovadores són les referides a l’estalvi energètic, el respecte al medi ambient i la millora de l’habitabilitat. Els nous habitatges hauran de disposar d’acumuladors solars tèrmics per a la producció d’aigua calenta sanitària. D’aquesta manera es vol reduir la despesa energètica dels edificis fins a límits sostenibles mitjançant, d’una banda, la millora de les prestacions acústiques i tèrmiques dels habitatges, minvant la demanda d’energia, i de l’altra, de la generació d’una part d’aquesta
energia necessària amb fonts de producció pròpies i renovables.
Pugen entre un 10% i un 50%: Cambrils, que arriba als 212, Calafell, Cunit, Salou o Reus, que amb 468 habitatges nous iniciats és el municipi amb major creixement. Tarragona i el Vendrell, en canvi, han experimentat un descens en el nombre d’habitatges iniciats. Un 10% en el cas de Tarragona i un 21% en el cas del Vendrell. La bona salut del sector coincideix amb CONSTRUMAT, el Saló Internacional de la Construcció, en el qual 4.500 empreses de tots els sectors de la construcció van presentar els seus productes, del 14 al 19 de maig de 2007. El Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona fou present al Saló en un estand del Consell de Col·legis d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya a on hi van ser representats tots els Col·legis catalans. En l’estand, el nostre Col·legi va fer una extensa difusió de la seva imatge, mostrant els seus serveis, publicacions, formació, etc. Moment idoni per presentar el COAATT Tarragona com un Col·legi dinàmic, i que representa a un col·lectiu amb una presència important de present i de futur en el sector i que dóna servei a la societat.
Els resultats dels diferents municipis són també molt positius aquest primer trimestre. A la banda de dalt, ciutats com Vila-seca passen de 38 habitatges iniciats el 2006 a 160 habitatges iniciats el 2007, i Torredembarra de 74 a 166.
GABINET
TÈCNIC DEL
COAATT
SERVEIS EXTERNS del COAATT ESPECIALISTES EN CONSTRUCCIÓ US OFEREIXEN EL MILLOR SERVEI EN UNA SOLA TRAMITACIÓ I A PREUS AJUSTATS ASSEGURANCES DECENNAL TOT RISC CONSTRUCCIÓ RC PROMOTOR-CONSTRUCTOR PÒLISSA D’AUTOPROMOTOR RC PER A GABINETS TÈCNICS, ADMINISTRACIONS... OCT SEGUIMENT BÀSIC IMPERMEABILITZACIÓ DE FAÇANES CITAM GEOTÈCNIA CONTROL DE FORMIGÓ ALTRES ASSAJOS DEMANEU PRESSUPOST SENSE COMPROMÍS Dependències COAATT - Tarragona • Rambla President Francesc Macià, 6 • serveisexterns@apatgn.com TEL. 977 25 08 71 • FAX. 977 24 97 56
TAG juny · juliol · agost 2007
27
Legislació Legislació
Especulació del sòl i dret de l’habitatge
L’
obtenció, en qualsevol transacció, de beneficis superiors als considerats “normals” dóna lloc al que es considera socialment i econòmicament un “negoci especulatiu”. En termes econòmics i per tal que sigui possible aquest “negoci”, s’han de donar, al menys, les següents condicions: 1) que els preus dels béns objecte de l’especulació presentin variacions, en l’espai i en el temps, superiors al cost de les operacions especulatives; 2) que el mercat no estigui en condicions de compensar pel seu compte aquestes variacions.
Els poders públics tenen la responsabilitat de combatre, de manera decidida, l’especulació del sòl
28
que tot el sòl necessari per a l’expansió de les poblacions fóra de propietat pública, sense deixar de costat els efectes que aquesta situació “ideal” podia suposar per altres sectors de la societat i l’economia. Per combatre l’especulació, la LS1956, va creà l’obligació de constituir en els municipis de més de 50.000 habitants, el “patrimonio municipal del suelo”, amb l’objectiu que aquest fóra el regulador de preus en el mercat de solars, eliminant així una de les condicions esmentades per fer possible l’especulació. La Constitució Espanyola de l’any 1978, també va manifestar la seva preocupació per l’especulació del sòl i en concret l’article 47, preceptuant: “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”. S’estableix, per tant, una correlació o connexió directa i frontal entre especulació del sòl i habitatge, o el que és el mateix, entre el sòl i l’edificació, o si es vol, entre urbanisme i habitatge.
Sense voler desmerèixer, en absolut, el debat social creixent i una bibliografia abundant, voldria recordar el que deia la “Ley del Suelo” de l’any 1956 (LS1956), al respecte; en l’exposició de motius, aquella llei tenia molt present els efectes perniciosos que l’especulació del sòl podia tenir en l’ordenament urbanístic i, per aquest motiu, es proposà “imponer” un règim adequat per fer front a l’especulació del sòl, regulant l’ús del sòl conforme a la funció social de la propietat, limitant profundament l’històric “ius aedificandi” romà, del dret universal reconegut a tots el propietaris d’edificar sobre el seus predis.
Crec interessant fer notar que l’especulació del sòl es regula, a l’article en que el constituent regula el dret que tenen “todos los españoles... a disfrutar de una vivienda digna y adecuada”, en ser conscient de la relació directa esmentada en el paràgraf anterior, entre especulació del sòl y habitatge; una segona qüestió és la responsabilitat que tenen els poders públics de fer possible l’accés a un habitatge digne i adequat, i el més important: combatre de manera decidida i convençuda l’especulació del sòl; una tercera qüestió és la regulació de la utilització del sòl atenent l’interès general i per tant regulació aquesta totalment oposada al fenomen especulatiu; la realitat n’és una altra.
La pròpia LS1956, reconeixia que “resulta el cometido más delicado y difícil que ha de afrontar la ordenación urbanística…” manifestant una voluntat, en aquells moments inassolible, com era
Malgrat la claredat i contundència de l’article 47 de la CE, convé precisar que això mateix no es pot considerar com un dret subjectiu, és a dir, com un dret que la Constitució reconeix a favor
TAG juny · juliol · agost 2007
de tots els ciutadans, i per tant, que vincula a tots els poders públics, i que qualsevol ciutadà podria demanar la tutela dels tribunals en cas de no serli reconegut aquest (dret) o en resultés perjudicat en la seva aplicació; els drets subjectius com a tals, es troben regulats exclusivament en el Capítol II del Títol I de la CE. No obstant això, la regulació que fa l’article 47 de la CE es situa dins del Capítol III del Títol I, on es regulen “Los principios rectores de la política social y económica” per la qual cosa, el reconeixement, respecte i protecció que mereixen aquest principis rectors com ara: “todos los españoles… disfrutar de una vivienda digna y adecuada… Los poderes públicos… hacer efectivo este derecho… impedir la especulación”, únicament es podrien al·legar davant la Jurisdicció ordinària d’acord amb les lleis que ho desenvolupin (art. 53.3 de la CE), cosa que no ha succeït en el cas que ens ocupa. La legislació urbanística catalana (Decret legislatiu 1/2005) amb l’objectiu de resoldre el “greu” problema de facilitar l’accés a l’habitatge (recollit també a l’article 47 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya), estableix un seguit de mecanismes “instruments de la política de sòl i habitatge” tals com:
• Reserves de terrenys de possible adquisició. • Patrimonis públics de sòl i d’habitatge. • Alineació de béns immobles per les entitats urbanístiques especials. • Drets de tanteig i retracte. • Obligació d’edificar i d’urbanitzar i conseqüències de l’incompliment d’aquesta obligació; el registre municipal de solars sense edificar. Lamentablement, mig segle després, la concepció de l’urbanisme com a servei públic i com a mecanisme redistributiu ha quedat superat per la embogida realitat urbanística. Malauradament. encara avui, s’ha de recordar que el dret a un habitatge digne és un dret constitutiu de la dignitat de l’ésser humà i que el seu accés constitueix un element bàsic per a la integració social. JORDI SAMPER Arquitecte Tècnic Graduat en Dret Urbanístic per la URV Màster en Gestió Urbanística per la UPC
TAG juny · juliol · agost 2007
29
Cultura Cultura
Anar fent memòria (3) “LA CAPUTXETA VERMELLA” ¡A las 8 de la mañana del 23 de junio de 1960, todos los alumnos del (¡x!) curso de Dibujo, deberán presentarse delante de la fuente de la “Caperucita Roja” del Parque de Montjuich! Cada cop que tocava fer un examen de Dibuix a l’Escola d’Aparelladors de Barcelona, un reclam d’aquestes característiques estava enganxat un parell de dies abans de l’examen a la porta de l’aula de Dibuix. Mitja hora després de l’hora assenyalada a la convocatòria, un examinador (un auxiliar) de l’assignatura ens assabentava que teníem dues hores per fer el croquis acotat a mà alçada de la famosa font de la “Caputxeta Vermella” (famosa pels estudiants d’aparellador) i que l’havíem de lliurar, el croquis, a l’aula de Dibuix de l’Escola a les dotze del migdia d’aquell mateix dia. Campa com puguis!, busca’t la vida com sigui i a les dotze a l’Escola, amb tota la informació exigida i una bona col·lecció de bocates, ja que els professors de l’acadèmia ens informaven que si volies menjar alguna cosa al llarg de tot el dia t’ho havies de portar de casa, donat que el que t’esperava en arribar a l’Escola era una reclusió (de treball forçat, a preu fet) d’unes quantes hores de durada. A la porta d’entrada de l’aula de Dibuix de l’Escola estaven amuntegades unes piles de taulers de dibuix de 90x70 cm que havíem de recollir i col·locar sobre les taules de dibuix, d’uns 70 cm de fondària i uns quants metres de llargada, que tenien a la part oposada a la dels dibuixants (nosaltres) un repeu d’uns 20 cm d’alçada que servia per recolzar-hi els taulers de dibuix, perquè quedessin decantats. Cada alumne recollia per rigorós ordre de llista un tauler de dibuix, el col·locava sobre la taula i enganxava un full de paper on dibuixar-hi (si es podia, del conegut paper “caballo”); a continuació el “Pedró” (un ordenança) enganxava un precinte (la meitat al full i l’altra meitat al tauler) i a continuació un examinador signava el precinte. A partir d’aquell moment ja es podia començar a dibuixar a escala, primer a llapis i després a tinta, les diferents vistes i detalls necessaris per representar adequadament la font. Una vegada omplert el primer full s’havia de repetir el procés del precinte cada vegada que se n’utilitzava un de nou.
30
TAG juny · juliol · agost 2007
Aquest tipus de convocatòria i d’examen es podien produir també: • davant del Col·legi Milà i Fontanals, • a la plaça de Castellà, enfront de l’església, • al Saló Víctor Pradera, al costat de l’Arc del Triomf, • al Passeig de Gràcia, per dibuixar un banc-farola, • al Parc de la Ciutadella, davant del Museu d’Art Modern (avui Parlament de Catalunya), • a la Plaça de Catalunya, per dibuixar un tram de balustrada corba amb el pedestal que sostenia un grup escultòric (senyores nues i vaques)... Normalment els elements que havíem de dibuixar eren d’un estil clàssic determinat, format per motllures, columnes, capitells, arcs..., tots ells d’unes proporcions d’acord a les del seu estil arquitectònic que calia conèixer per poder determinar el mòdul (unitat de mesura) i no haver de prendre sobre el terreny totes les mesures. Passat un cert temps arribava l’hora de dinar i els examinadors ens tancaven dintre de l’aula i marxaven a dinar a fora, deixant-nos sols amb l’aula degudament precintada per a evitar que poguessin entrar “reforços”. Com que tots nosaltres disposàvem d’aliments també dinàvem, però “al tajo” i a preu fet, sense deixar de dibuixar i aprofitant per intercanviar amb els companys informacions, mals humors i malediccions contra els examinadors. Després de dinar els examinadors tornaven, s’asseien al voltant d’una taula i es feien portar cafè, copa i puro, tot havent-nos informat, advertit i suggerit, prèviament, que ens podíem retirar de l’examen i ells ens signarien un paper que evités que aquella convocatòria contés, donat que en aquell temps es tenia un nombre determinat de convocatòries per a poder aprovar les diferents assignatures de la carrera, i per tant representava que ens feien un gran favor. La tarda es feia llarga i pesada, alguns companys abandonaven i cada vegada l’aula era més buida. Cap a les sis de la tarda, quan ja semblava que aquella lluita la tenies guanyada, un d’aquells examinadors, el més fatxenda, anunciava, lluint una ampla rialla, que calia fer la perspectiva cònica del conjunt de la font, el que suposava més desercions per part dels examinats i un altre somriure, barreja d’ironia, malícia i satisfacció d’aquells personatges.
Al voltant de les deu de la nit, i en alguns casos encara molt més tard, s’acabava l’examen i els que teníem la capacitat de resistir aquell seguit de..., lliuràvem el treball i ja havíem aprovat un altre curs de dibuix de la carrera d’aparellador.
segurament perquè els coets i les fogueres eren un complement apropiat al que vulgueu pensar que eren aquell tipus de... MARIÀ CASAS HIERRO Aparellador
Aquests exàmens tenien una altra “virtut”, la de fer-los coincidir amb la revetlla de Sant Joan,
TAG juny · juliol · agost 2007
31
Activitat col·legial Activitat col·legial
ITARQ: Viatge a Berlín GÈNESIS Un dia qualsevol de juny, ara farà un parell d’anys, estava assegut en una terrassa de la Plaça de la Font. Un cafè, una llibreta, moltes idees i la companyia d’un bon amic. Tot plegat el marc ideal per discernir, reflexionar i discutir sobre la política, la cultura, l’arquitectura i la història dels països i ciutats que havíem visitat o voldríem visitar. Sens dubte, motius infinits per mantenir un debat etern a la vegada que apassionant. Aquesta situació es produïa de tant en tant, accentuant-se després de cada viatge. Així és com el meu amic i jo vam decidir fer alguna cosa més que parlar i debatre. Ell formava part de la Junta del Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona, un grup jove amb noves idees i amb ganes de voler canviar la dinàmica del col·lectiu. I jo, il·lusionat per poder portar a terme aquella idea, no parava de pensar en la gran quantitat de llocs que podríem visitar. Teníem la plataforma i només faltava buscar un fil conductor per donar-li forma. Es tractava de generar un viatge cultural anual prou atractiu per conèixer i reconèixer l’arquitectura, amb visites guiades des de diferents punts de vista, un itinerari arquitectònic per aprofundir en la història, cultura i sobretot en la forma de construir i entendre l’arquitectura de les diferents ciutats mundials. Aconseguir, de pas, canviar la dinàmica dels viatges promoguts pel
Col·legi, basant-nos en el motiu principal de l’agrupació com a col·lectiu: ARQUITECTURA I CONSTRUCCIÓ. Per a mi era un repte aconseguir fer un viatge que al mateix temps que lúdic també fos interessant, profund, intens cultural i arquitectònicament parlant . Es tractava, alhora, de desmentir la idea falsa que la passió per l’arquitectura només és pròpia de l’arquitecte. La veritat és que al principi van aparèixer els dubtes lògics d’una proposta que evidentment no s’havia assajat mai, però que teníem la certesa que seria de gran interès per a la majoria de la gent, tant si fos arquitecte com si no. Així, amb totes aquestes premisses i pensaments, va néixer l’itinerari arquitectònic anomenat ITARQS.
ITARQ 1 BERLÍN Presentació Berlín, ¿una metròpoli? No, encara es prepara per ser-ho. ¿Des de quan? Des de sempre. Berlín no té un estil, té molts estils! És un mercat arquitectònic que ofereix les més variades mercaderies. El més bell ocupa el seu lloc al costat del més antiestètic. “Segueixi l’itinerari que li proposo i faci les seves pròpies fotos...” Us proposem un viatge basat en el temps, des de principis de segle fins el futur més inmediat. Mirar i remirar des de l’òptica arquitectònica i històrica amb visites que ens aportin els coneixements necessaris per entendre la metamorfosi tan radical i vertiginosa d’aquesta ciutat; a peu, en vaixell, en globus… Ho volem fer visitant fins i tot el subsòl de la ciutat, on trobarem, darrera de les parets del metro, habitacions i espais que mostren un antic passat subterrani. A la vegada intentarem combinar-ho amb les experiències més ciutadanes i lúdiques: mercats, sales de festes nocturnes, museus, sales d’art alternatiu, restaurants, passejades…
Història Berlín, una ciutat que esdevé la capital de l’imperi alemany al segle XIX, es reconstrueix per primer cop després de la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat es reparteix entre les quatre potències aliades, en quatre sectors formalitzats en la construcció del mur. Quan el 1990 s’enderroca el mur, apareixen dues ciutats totalment diferents: Berlín Est i Berlín Oest. En els últims vint anys, la reconstrucció de tota la ciutat ha estat la màxima prioritat del govern alemany. A hores d’ara, Berlín és
32
TAG juny · juliol · agost 2007
una ciutat avantguardista i cosmopolita, mantenint la seva història més recent en cada racó de la ciutat. La sensació que reps al passejar per la ciutat és que els berlinesos, alemanys en general, tenen encara un sentiment de culpa molt gran. És com si necessitessin airejar tot aquell horror viscut, mostrant el seu dolor i penediment a tot arreu, mitjançant exposicions sobre la guerra i la persecució nazi. La superfície actual de Berlín és de 893 km2, 45 km d’est a oest i 38km de nord a sud (Tarragona té 60 km2!), amb una població d’uns 3,2 milions de habitants, vint-i-cinc vegades més que la nostra ciutat. Dos rius travessen la ciutat, el Havel i el Spree. La ciutat de Berlín s’ha reinventat des del punt de vista arquitectònic. Tots els descampats d’ambdós costats de la zona desmilitaritzada, s’han transformat en punts d’activitat immobiliària i districtes sencers han sorgit del no res. Encara ara, als berlinesos els hi costa reconèixer la seva pròpia ciutat, una característica esquizofrènica que a la vegada de preocupant és magnètica i estimulant pel visitant.
Dimecres 11/10/06 El viatge amb avió, amb el transbord a Munich, es va fer una mica llarg, temps que vam aprofitar per anar coneixentnos. Vam arribar a l’aeroport de Tegel i només baixar de l’avió ja sortien les maletes per la cinta. Allí ens esperava la nostra guia, la Suzanne; les galtes vermelles, ulleres fines i un cos gran eren els seus trets característics. Parlava un castellà perfecte, amb una barreja d’accent sud-americà, que feia més meloses les seves paraules. Quan l’autobús es va posar en marxa destinació l’hotel, la Suzanne ja entonava les seves frases, començant a descobrir-nos la ciutat de Berlín. L’hotel situat al centre, entre els districtes de Charlottenburg i Tietgarden, era molt acollidor i modern. Estava decorat pel dissenyador alemany Beate Séller amb obres, quadres i mobles d’Andy Warhol, combinat amb colors vius i futuristes.
Dijous 12/10/06 A les 9.30 en punt tothom estava esmorzat i assegut dalt de l’autobús. La Pariser Platz seria el nostre primer destí. Vam travessar, ja a peu, la imponent porta de Brandemburg, motiu per desenfundar les càmeres fotogràfiques i començar el nostre particular reportatge. Tot el disseny de la plaça es caracteritza per una normativa imposada per l’ajuntament de Berlín. Els edificis tenien que seguir una estètica neoclassicista amb normes d’alçades i proporcions racionalistes entre el buit i el ple. Només l’Acadèmia de les Arts amb el mur cortina en façana va poder saltar-se la normativa. El seu arquitecte, Gunter Behnisch, va defensar la idea d’un edifici on la llum i la transparència eren essencials per poder mostrar les obres d’art exposades. Va haver de lluitar amb les revisions exhaustives dels seus plànols i amb dures negociacions per poder arribar a construir-lo, finalment, el 1998. El primer edifici en visitar va ser el DZ Bank de Frank Ghery. Una façana austera que, seguint la normativa muni-
cipal, amagava en el seu interior tot el furor vanguardista i futurista creat per l’arquitecte. Ens vam dividir en dos grups. El primer grup va entrar seguint un guia, segons parer unànime femení, molt maco i simpàtic... No sé si el van mirar més a ell o a l’edifici. I l’altre ho vam fer al darrera d’un home amb barret i ulleres de pasta negra, que semblava tret d’un còmic. La visita va ser extraordinària, contemplant com dintre d’un atri rectangular, amb un ordre tant estàtic i sever, apareixen formes tan espectaculars embolicades amb la coberta asimètrica de vidre. A més, a partir de l’any que bé ja no autoritzaran l’entrada als visitants, motiu pel qual seria més privilegiada la nostra visita. Amb l’Alberto Viñas comentàvem els acabats de formigó i amb l’Eduard Serrano la cura dels operaris en l’execució, tot i les filigranes estructurals que van haver de fer. El Reichstag posa a prova les nostres cames, recorrent passadissos, sales i escales per diferents plantes. Va ser restaurat després que l’exèrcit rus enarborés la bandera vermella sobre les seves ruïnes, el 1945. Però no va ser habilitat fins que Norman Foster va guanyar el concurs internacional per remodelar el seu estil, convertint-lo en el nou parlament de la República de Berlín. La remodelació del Bundenstag, va comportar l’aportació de nous conceptes sobre sostenibilitat, ecologia i estructura. La sala de parlamentaris i la cúpula són els elements més representatius. Tot i aquesta gran reha-
TAG juny · juliol · agost 2007
33
bilitació podem contemplar encara les empremtes de la guerra, amb uns grafiti amb caràcters ciríl·lics gravats pels propis soldats soviètics sobre les parets de pedra de l’edifici. Tota aquesta zona es veu envoltada per edificis relacionats amb el govern. Al llarg d’un meandre que fa el riu Spree, en direcció oest del Reischtag, Axel Schultes i Charlotte Frank van planejar una filera d’edificis destinats a institucions oficials que tenien com a objectiu la unió simbòlica de la ciutat dividida. Paul Löbe, Marie Elisabeth Lüders i Jakob Kaiser, eren membres de l’últim parlament abans que Hitler agafés el poder. Ara són els noms dels més de tres nous blocs federals que, des del seu despatx amb vidres a prova de bala, pot contemplar el canciller federal. Tots aquests edificis es caracteritzen per la gran transparència dels mateixos, relacionant-se de forma directa amb l’exterior. Es volia donar a entendre que la gent que passegés pel carrer pogués veure què feien els seus representants polítics en qualsevol moment. Vam dinar a la Brasserie Debrosses de l’Hotel Ritz de la Postdamer Platz, moment per compartir les experiències i sensacions viscudes al llarg de les visites matinals. A la tarda vam contemplar entre el bullici de la gent i el frenè-
34
TAG juny · juliol · agost 2007
tic moviment de trens i metros la gran estació de Hauptbahnhof. Un edifici de vidre i ferro de descomunals dimensions embolicat d’una coberta translúcida on ascensors i escales mecàniques unien a diferents nivells, els mitjans de transport i les persones, vinguts de diferents punts de la ciutat. Vam acabar el dia observant la esveltesa de l’ambaixada mexicana de Teodoro González, qui va contractar operaris qualificats per esculpir de forma artesanal l’acabat buixardat de pedra. També vam observar des de l’exterior la gran cinta de coure de color verd que envoltava el conjunt de les cinc ambaixades nòrdiques.
Divendres 13/10/06 Va ser el dia que vam tenir que matinar més, sobre les 8 del matí ja estàvem passejant pel magnífic edifici de la biblioteca de Hans Sharoun. Un espai interior a diferents alçades, una preocupació per buscar la llum natural i uns recorreguts entre sales i plantes que evocaven la sensació de passejar per la coberta d’un gran vaixell eren els trets més característics de l’arquitectura proposada. La biblioteca és un dels edificis que van articular l’espai urbà conegut com a Kulturforum (foro de la cultura), tot i que aquesta zona mai ha aconseguit ser un punt
de referència cultural. Després de passejar pels voltants de la Galeria Nacional de Mies Van der Rohe vam anar cap a l’imponent i neoclàssic Antic Museu de Schinkel amb una façana principal amb 18 columnes jòniques col·locades en filera. Sense cap mena de dubte, envoltada d’una infinitat d’escultures de l’Antiga Grècia, l’estrella dels museu, és el bust de Nefertiti. Una bellesa embriagadora que encara és conserva desprès d’uns 3.300 anys. Tot seguit, a l’illa dels museus, ens endinsàvem al museu Pèrgamo per contemplar bocabadats el festí arquitectònic d’arquitectura i art grecoromà, babilònic, islàmic i d’Orient Mitjà. L’Altar de Pèrgamo, la Porta de l’Ishtar i la Porta del Mercat de Mileto, són les tres obres més representatives del museu. No pots evitar tenir una barreja de sensacions entre l’expoliciació soferta per tots aquests pobles i l’esforç actual a l’hora d’intentar conservar els seus elements més representatius dintre dels museus. La immensitat de l’exposició i la quantitat d’obres i escultures fan que el recorregut acabi essent esgotador i provoqui un debat espontani entre els allí presents sobre la condició humana, que no deixa de ser molt rara, perquè el que seria realment fantàstic és poder observar aquests elements en el seu lloc d’origen i no dintre d’un edifici. El canvi d’autobús va provocar l’únic ensurt del viatge; moltes de les coses que ens havíem deixat a dalt dels seients també van desaparèixer amb l’autobús. Una ràpida gestió combinada entre la Suzanne i la Yolanda va fer recuperar les coses perdudes i alhora recuperar la calma en alguns que potser l’havien perdut. El passeig amb vaixell pel riu Spree va servir per disminuir la intensitat i el ritme de l’itinerari. La majoria vam menjar alguna cosa abans i més d’un no va poder aturar el pes de les parpelles produït per aquell balanceig suau i acompanyat pel soroll sord i monòton del motor. La visita llampec al museu de la història alemanya construït per Leoh Ming Pei va ser d’allò més didàctica. Passant la mà per una barana rebaixada en el mur, vaig poder percebre la puresa i la subtilitat del material. A primera vista tot semblava pedra natural, però la sorpresa era majúscula quan t’apropaves. Descobrir un material tan senzill com el formigó, executat i acabat amb aquella extrema delicadesa, ajudat per un atri totalment il·luminat, feia d’aquell espai una autèntica obra mestra.
l’església Kaiser Wilhelm Memorial Church, que encara es mantenia en peu després de ser bombardejada el 1895. Egon Eirmann va afegir dos estructures de vidres col·lorejats per commemorar aquell atac. El que és destacable és el fet de mantenir les restes tal i com van quedar, sense retocar res, simplement prevenint-les des del punt de vista de la seguretat. Un cop arribat el vespre i finalitzada l’excursió, els menys cansats vam anar a l’última planta dels magatzems KaDeVe. Una planta sencera dedicada a totes les especialitats culinàries del món. Allí podies trobar de tot i menjar de tot de qualsevol part del món. Després de sopar, a la Yolanda, a el Jose Luis Hernández, a la família Gatell al complert i a la Rosa i a un servidor encara ens van sobrar forces per anar a fer unes cerveses. La nit es va allargar una mica...
Dissabte 14/10/06 La Postdamer Platz ens esperava. El notable canvi d’escala era evident. Els edificis allí projectats no tenien res a veure amb els que havíem visitat fins ara. Illes que fa uns quinze anys eren solars buits que ara alberguen infinitat i varietat d’edificis. La Postdammer exercia de punt d’unió entre l’Est i l’Oest. Renzo Piano hi ha construït més de 120 comerços, oficines, bancs, un teatre-auditori i uns cinemes. Rafael Moneo també va participar en la construcció de l’Hotel Hyatt, on vam tenir l’oportunitat de poder passejar per l’interior del seu hall. L’edifici de maó de color vermell i granit verdós en el sòcol és de Kolhoff i Timmerman i està situat en l’àrea de la DaimlerChrysler. En la plaça on s’ubica la gran cúpula asimètrica del Sony Center hi trobem edificis d’oficines de Richard Rogers. Tot i l’espectacularitat i la magnificència de tot el conjunt em pregunto si realment l’urbanisme berlinès no es va confondre una mica al voler emular aquest tipus de densitat edificadora més pròpia d’altres indrets on els edificis en alçada competeixen per una posició privilegiada en el cel de la ciutat. De totes maneres, no es podia negar que el resultat aconseguit en l’execució dels
A la tarda ens vam aturar al monument del mur de Kohlhoff+Kohlhoff. En aquest punt el viatge va agafar un nou gir, i vam començar a descobrir els llocs on la persecució nazi sobre els jueus es va fer més cruel i intensa. Tant l’alçada del mur com la seva llargada i el que va succeir durant molts anys entre aquells murs et traslladaven una sensació de por i esgarrifança difícilment explicable en paraules. Encara sort que l’Alfonso Navarrete em va fer riure, observant la seva velocitat al pujar i baixar les escales de més de tres plantes de la torre annexa al monument per poder fer la foto aèria del mur i el seu entorn. Tornant cap a l’hotel ens vam aturar a la plaça on es trobava la torre de
TAG juny · juliol · agost 2007
35
sentar mitjançant 2.711 blocs de formigó l’holocaust jueu. La veritat és que l’obra va ser molt polèmica, només inaugurar-la uns desconeguts van fer malbé moltes de les peces i hi va haver molta controvèrsia entre la classe política berlinesa, uns a favor d’aquests monuments commemoratius i d’altres dient que ja n’hi havia prou de tants monuments. La imatge al arribar a peu és d’un llençol de milers de tombes. L’extraordinari és l’efecte que aconsegueix enfonsant el nivell del terra de forma suau i sinuosa. A mesura que camines cap a l’interior d’aquest llençol, l’alçada dels blocs es va fent més gran, fins arribar a punts de més de quatre metres. La sensació d’opressió és més forta com més alts són els blocs. A sota de tota aquesta extensió es troba el museu. En el sostre retrobem els motlles en negatiu dels blocs exteriors, que apareixen projectats a terra amb una llum fluorescent. edificis era perfecte i donava un aire de metròpoli avantguardista al nivell de qualsevol altre ciutat desenvolupada del món. El contrast del matí el va posar de nou Hans Sharoun, aquest cop amb la Filharmònica. Un edifici basat en el concepte de la reflexió humanista. Espais dissenyats en maquetes a escales pràcticament reals, per reproduir i optimitzar al màxim la seva acústica. La veritat és que es fa molt difícil descriure una peça arquitectònica d’aquesta magnitud, construïda el 1963. Sembla com si no hagués passat el temps i encara ara l’edifici es comporta de manera òptima pel que fa a la seva climatització, que és tota natural. Van ser unes estones realment inoblidables escoltant els músics assajar. A la nit alguns vam gaudir d’un concert en directe, confirmant l’excel·lent acústica de l’auditori , preparat per acollir 1.200 persones en cada audició. A la tarda ens vam endinsar en el subsòl berlinès, en un suposat refugi antiaeri. I dic suposat, perquè després de escoltar les explicacions de la guia allò era més una ratonera per persones que no un refugi. Les cambres, els lavabos, les habitacions, la foscor i la falta d’aire ens va posar en situació. Una barreja d’angoixa i ràbia es reflexava en la majoria de les cares, mentre la guia, amb les seves paraules emotives carregades d’ira i indignació, ens va anar narrant tot l’horror allí viscut. Quan vam tornar a sortir a l’exterior vam respirar l’aire fred i humit de Berlín amb tota la intensitat. A dalt de l’autobús un silenci respectuós flotava enmig de l’aire. Sort en vam tenir del sentit de l’humor i la simpatia d’en Pau Salas, que en més d’una ocasió ens va fer riure al “fondo sur” de l’autobús. Un cafè i un passeig pel barri jueu, on encara ara queden les restes d’aquell Berlín atrapat en el temps van ser els últims moviments del dia.
Diumenge 15/10/06 El monument commemoratiu dels jueus assassinats en Europa, dissenyat per Peter Eisenman, va estar envoltat per una forta polèmica entre l’alcaldia i el propi arquitecte. Van ser moltes reunions i discussions per demanar explicacions a Eisenman. L’alcalde volia conèixer el significat d’aquells blocs i de l’obra en general, i l’arquitecte deia que era una obra d’art i no tenia cap significat, simplement volia repre-
36
TAG juny · juliol · agost 2007
Més tard vam anar al Museu Jueu de Daniel Libeskind, un edifici autènticament diferent de tots els altres. La seva imponent façana amb el material d’acabat de titani de zenc, tallat per escletxes que resultaven de la projecció en alçat dels carrers principals de la ciutat. Un edifici basat en reproduir, mitjançant els espais creats, les sensacions reals viscudes pels jueus. La línia de l’holocaust, en un gran contenidor fosc i alt, on les veus del exterior es sentien a dintre perfectament. L’única llum que hi havia es filtrava per una escletxa en la seva part més alta i la sensació d’impotència s’engrandia en funció del temps que passaves allí dintre. Era, evidentment, una recreació abstracta d’una cambra de gas. La línia de l’exili, un espai amb el terra inclinat, on la majoria dels que ens hi vam passejar vam perdre l’equilibri. La Suzanne ens va explicar una anècdota. Durant la guerra una família sencera va haver d’emigrar. Al tornar a Berlín van voler visitar el museu. Eren dos nens, els seus pares i l’àvia. Els nens corrien i jugaven entre els blocs, els pares es movien amb certa dificultat i l’àvia va caure. I finalment la línia de la continuïtat, amb un gest tan senzill com és el fet que després d’una escalinata interminable no hi ha final, les escales no tenen fi. No hi ha cap altre edifici a Berlín que transmeti tantes sensacions mitjançant l’arquitectura. Libeskind aconsegueix, sota el meu punt de vista, la seva millor obra fins el dia d’avui. És una llàstima que l’exposició del museu no respecta i no entén res de l’arquitectura proposada per l’arquitecte. Acaba provocant un itinerari caòtic i sense cap mena de sentit. Intenta anul·lar, sense aconseguir-ho, la gran importància dels espais proposats per l’arquitecte. La tarda va ser més lúdica i intrèpida. L’experiència de veure la ciutat des de 150 metres d’alçada va ser diferent. L’edifici on Hitler va tenir el seu quarter general, des de l’aire agafava una dimensió descomunal. Responia perfectament a la ideologia nazi. Hermetisme, patis tancats entre grans murs rectes i molt opacs. Ens vam dividir en tres grups. El temps que un grup estava a l’aire, els altres aprofitàvem per visitar el punt més important de traspàs d’una banda del mur a l’altra, el Checkpoint Charlie. Uns actors disfressats de soldats americans feien guàrdia per recollir donatius en quant et volies fer una foto amb ells. L’exposi-
ció a peu de carrer en unes ruïnes que s’havien utilitzat de calabossos, amb il·lustracions i explicacions cronològiques del naixement, plenitud per sort, finalització del nazisme, ens mantingueren entretinguts fins el moment de pujar al cel berlinès.
Dilluns 16/10/06 L’últim dia de viatge. El temps havia passat massa ràpid i l’itinerari arribava al seu final. Vam aprofitar molt bé el matí. Primer vam contemplar des de l’exterior l’ambaixada holandesa de Rem Koolhas, un edifici situat a prop de la vora del riu Spree, que respecta l’alineació del carrer principal al llarg de la seva façana. Cap a l’interior del solar, mirant al riu, l’edifici es desintegra en grans espais buits i en façanes vidriades, mostrant la gran transparència de l’edifici. Els volums que sobresurten del pla de les façanes són espais de circulació. Va ser el desplaçament més llarg amb autobús de tot el viatge. Vam anar cap al sud de Berlín, on es trobava la part més gran de mur encara en peu. Murals i grafitis sobre la caiguda del mur. L’últim edifici que volíem visitar era el crematori d’Axel Shultes, situat en un antic cementiri. La visita no estava programada, però vam anar-hi pensant que no hi hauria cap problema per accedir-hi. Ens el vam trobar tancat. Només vam poder passejar per l’exterior, suficient però, per veure la rotunditat en els talls zenitals dels plans de formigó. Grans columnes es repartien de forma irregular pel gran espai interior, difuminant el seu capitell com si d’espelmes es tractessin.
No voldria acabar aquest escrit sense agrair de tot cor la col·laboració i complicitat de tots els que vau venir al viatge. A part de conèixer i reconèixer arquitectura, vaig conèixer grans persones, amb grans inquietuds culturals i vitals. Espero tornar-me a retrobar en els pròxims ITARQS amb tots vosaltres. PERE SOCÍAS JULBE Arquitecte Coordinador del viatge a Berlín
A dalt de l’autobús vam organitzar un emotiu comiat a la nostra guia i un reconeixement per la Yolanda de l’agència i per la Señora Catalina, representant de l’encomiable esperit viatger de tot el grup. El viatge de tornada es va fer sense problemes, vam tenir que corre una mica per enllaçar amb el vol a Munich, però, per la resta, tot va anar com tocava.
TAG juny · juliol · agost 2007
37
La nova La nova JuntaJunta
Per servir la professió En un exercici estatutari i de democràcia, enguany s’ha elegit la Junta del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, resultant autoproclamada l’única candidatura presentada, que renova quatre dels seus membres, entrant-hi Maria Teresa Solé, Adolf Quetcuti, Francesc X. Llorens i Joan Ferré. El Col·legi agraeix la tasca realitzada pels companys que cessen: Josep Maria Buqueras, Josep Anton Teruel, Lluís Borràs i Antonio Navarrete, als quals els honoren els seus anys de servei sincer a la nostra professió.
FRANCESC XAVIER LLORENS
M. TERESA SOLÉ
La Junta electoral: Marc Anguela, Laura Rebollo, Esteve Genovés, Aurelio Manrubia i Eva Queralt
JOAN FERRÉ
ADOLF QUETCUTI
La nova Junta presidida per Julio Baixauli i integrada per 10 membres: Adolf Quetcuti, Montse Muñoz, José Luis Hernández, Julio Baixauli, M. Teresa Solé, Jesús Moreno, Francesc Xavier Llorens, Josep Marsal, Jordi Adam i Joan Ferré TAG juny · juliol · agost 2007
39
Informàtica Informàtica
Las nuevas amenazas de Internet (1) 1. Spam o correo electrónico no deseado El término "malware" puede ser definido como "cualquier programa, documento o mensaje susceptible de causar perjuicios a los usuarios de sistemas informáticos". Así, los virus son tan sólo una parte de un conjunto cada vez más amplio, en el que también tienen sitio otras amenazas informáticas. Entre ellas se encuentran el spam, los dialers, o el spyware. En la actualidad, uno de los más graves peligros de Internet es el spam o correo electrónico no deseado, debido, principalmente, a que pueden causar daños a muy diversos niveles. El nombre de spam se origina a raíz de un gag de una serie cómica, en el que todos los platos de un restaurante tenían una marca de carne enlatada llamada spam como principal ingrediente. Así, haciendo un símil, se empezó a designar con este término el gran número de mensajes no solicitados que se reciben en cualquier cuenta de correo electrónico. Por una parte, el daño que este tipo de malware provoca puede cuantificarse económicamente en horas de trabajo que se malgastan cada día en todo el mundo, ya no con la tarea de leer los mensajes spam, sino, simplemente, eliminándolos. Pensemos en una red corporativa con quinientos puestos de trabajo a los que llegan, diariamente, diez mensajes de este tipo. Si debido a estos mensajes se pierden cinco minutos de tiempo, podemos calcular fácilmente el gran número de horas que cada trabajador pierde anualmente debido al spam. Además, si el contenido es lo suficientemente atractivo para que el usuario lea su contenido, o se conecte a alguna dirección de Internet que se indique en el texto, la perdida de tiempo aumenta exponencialmente. Pero el spam tiene otros peligros añadidos. Por ejemplo, y aunque no sea lo más habitual, puede contener virus u otros códigos maliciosos, o direcciones de Internet que apunten a páginas web que estén preparadas para descargar algún tipo de programa en el equipo de manera no autorizada. Este ha sido, presumiblemente, el método que ha empleado el conocido gusano Sobig.F para conseguir el título del "virus que más rápidamente se ha propagado en la historia de la informática".
40
TAG juny · juliol · agost 2007
Cómo protegerse del spam Una gran ventaja es que el correo no deseado tiene, generalmente, una serie de características que lo hacen relativamente fácil de identificar. Prácticamente, en todos ellos se insta a la compra de algún producto utilizando unas palabras muy similares. De esa manera, un software especializado puede elaborar un determinado perfil del correo recibido para poder catalogarlo como spam y eliminarlo antes de que sea descargado en el cliente de correo electrónico o en los buzones de los usuarios. Así, existen sistemas de filtrado de contenidos capaces de llevar a cabo esa labor, y que pueden ser fácilmente configurados por el administrador o persona encargada de mantener los equipos informáticos de la empresa. Si, además, el sistema anti-spam está integrado en un software antivirus, como en la suite de seguridad Platinum Internet Security, se neutralizan todos los peligros del spam.
2. Dialers Uno de los integrantes del malware (o "cualquier programa, documento o mensaje susceptible de causar perjuicios a los usuarios de sistemas informáticos"), que más importancia está cobrando en los últimos tiempos, son los marcadores telefónicos o dialers. Los dialers son pequeños programas que se encargan de marcar números telefónicos que dan acceso a algún tipo de servicio. En un principio, este tipo de aplicaciones eran distribuidas por proveedores de acceso a Internet para facilitar a sus clientes el proceso de conexión con el servidor. Al mismo tiempo, se fueron desarrollando otro tipo de servicios a los que se podía acceder desde el ordenador, relacionados, en su gran mayoría, con contenidos pornográficos. Para ello, era necesario marcar un número de teléfono de tarifa muy superior a la normal. Poco después, también se desarrollaron dialers para hacer más fácil el acceso. Pero, muy pronto, algunos usuarios con pocos escrúpulos se dieron cuenta de que los dialers podían llegar a ser una excepcional fuente de ingresos, si se utilizaban de la forma "adecuada". De esta manera, comienzan a proliferar en Internet páginas preparadas para descargar, instalar y ejecutar dialers de conexión a números de tarifas especiales de forma automática y oculta para el usuario. Y casi al mismo tiempo, empezaron a hacer su aparición virus infor-
máticos capaces de llevar a cabo todo lo anterior, y con la ventaja de que podían propagarse rápidamente. Básicamente, este proceso puede tener como consecuencia la creación de un nuevo "acceso telefónico a redes" que, además, es el que el ordenador va a usar siempre por defecto para conectarse a Internet. Pero también es posible -y esto es aún más grave- que se modifique el acceso telefónico a redes que el usuario utilice habitualmente para sus conexiones a Internet, de manera que, cada vez que sea ejecutado, el número marcado no sea el correspondiente al proveedor de servicios de Internet del usuario, sino un número de tarifa especial. En cualquier caso, el resultado es una factura telefónica de importe desorbitado. Tanto, que puede llegar a ser noticia en los medios de comunicación, como ya ha ocurrido en demasiadas ocasiones. Y lo peor de todo es que parte de ese importe va a parar al bolsillo del autor del programa que ha instalado el dialer en el equipo. Cómo protegerse de los dialers Debe tenerse en cuenta que los dialers solamente pueden causar problemas en equipos que se conecten a Internet a través de RTB (red telefónica básica), ya que la banda ancha o la conexión por cable funcionan de forma muy distinta, y no precisan marcar ningún número telefónico. Generalmente, el ataque de un dialer se produce en el momento que se visitan determinadas páginas web. Hasta hace poco tiempo, se restringía a la páginas de contenido "dudoso" (pornografía, páginas underground, hackers, cracks, descargas de programas ilegales...); sin embargo, cada vez aparecen más noticias de usuarios que han sido atacados por este tipo de malware en páginas que podrían calificarse como "no sospechosas". Así que, por desgracia, en la actualidad ningún usuario se encuentra a salvo de los dialers. La mejor manera de protegerse ante ellos es instalando en el equipo algún tipo de aplicación que detecte e informe al usuario de que se va a marcar un número telefónico distinto al habitual. Pero, además, y teniendo en cuenta que existen virus -y seguramente aparecerán más en un futuro próximo- que tienen como misión instalar dialers de forma oculta, lo más idóneo sería combinar el sistema antidialer con un buen antivirus. Este es el caso de Panda Antivirus Platinum 7.0 o de la suite de seguridad Platinum Internet Security, que incorporan sistemas antidialers que neutralizan eficazmente las acciones de este tipo de malware.
3. Spyware El spyware o software "espía" es uno de los tipos de malware más abundantes que existen en la actualidad. Como su nombre índica, se trata de programas diseñados para espiar el comportamiento de los usuarios, sobre todo, cuando se encuentran conectados a Internet. Estas aplicaciones recogen y envían información sobre las
páginas web que más frecuentemente visita un usuario, o el tiempo de conexión, etc. También suelen capturar datos relativos al equipo en que se encuentran instalados: sistema operativo, tipo de procesador, memoria, etc. Incluso hay algunos diseñados para informar de si el software instalado en el equipo es original o no. En todo caso, la presencia de un programa de este tipo en el sistema supone una agresión a la privacidad de los datos personales que no debe ser consentida. Sin embargo, no sería demasiado aventurado decir que el spyware es el tipo de malware más ampliamente distribuido que existe. Esto se debe a varías razones, propias de la naturaleza de este tipo de aplicaciones. Por ejemplo: Utilizan sistemas de camuflaje casi perfectos. Normalmente los spyware se instalan en el equipo junto con algún tipo de aplicación: un cliente de alguna aplicación P2P, alguna utilidad para el disco duro... • Los nombres de los archivos que se corresponden con este tipo de programas no suelen dar una idea de su verdadera naturaleza, por lo que pueden pasar desapercibidos entre el resto de ficheros de una aplicación. • Al no tratarse de virus, ni utilizar ninguna rutina que pueda relacionarlos con ellos, los programas antivirus no los detectan, a no ser que hayan sido programados específicamente para ello. • No provocan ningún efecto visible en el ordenador, ni cuando son instalados, ni cuando se encuentran en plena acción. Por ello, precisamente, los usuarios no suelen preocuparse de si algún programa de este tipo se encuentra instalado en su sistema. Eso conlleva que la estancia en el ordenador de una aplicación spyware sea larga. Cómo protegerse del spyware Los programas spyware saben camuflarse perfectamente entre las aplicaciones legales, por lo que ningún antivirus los detectará a no ser que haya sido programado para ello. Así, para detectar muchos de estos malware es necesario utilizar aplicaciones específicas, o mejor aun, utilizar una suite de seguridad como Platinum Internet Security, que, además de la más avanzada tecnología antivirus, incorpora potentes sistemas de detección y eliminación para todas las amenazas de Internet, incluyendo el spyware.
4. Los peligros del IRC: nukes y floods El IRC (Internet Relay Chat) es, indudablemente, uno de los servicios de Internet más utilizados por los internautas de todo el mundo. Este sistema de chat ha desbordado cualquier previsión, y cada día millones de usuarios se ponen en contacto en tiempo real gracias a este medio, sin que la distancia que les separa suponga problema alguno. Existen miles de canales de IRC en todo el mundo. Prácticamente todas las aficiones, profesiones o temas de debate tienen su propio canal. Pero, por desgracia, todo lo bueno tiene su contrapartida, y el IRC no iba ser menos. Hace
TAG juny · juliol · agost 2007
41
tiempo, alguien decidió que molestar a otros usuarios puede ser una buena forma de pasar el rato y lo peor, es que a éste usuario le han seguido otros muchos. De esa manera, nacen los peligros del IRC que, curiosamente, tienen su origen en la forma de funcionamiento de este tipo de servicio. Cuando un usuario ejecuta su cliente de IRC, lo que realmente está haciendo es pedir permiso para entrar en un servidor de IRC, que es el que alberga toda la maquinaria del sistema de chat. Este servidor se encarga de validar las entradas de los usuarios, de evitar que se dupliquen los nicks (alias que cada usuario utiliza para entrar al chat), de controlar que el número de usuarios sea el adecuado, etc. Pero, en un momento dado y bajo ciertas circunstancias, el servidor también puede expulsar a un usuario. Esto se produce, por norma general, cuando un cliente de IRC envía mucha información al servidor en poco tiempo. Así, para evitar la saturación del sistema, el servidor cierra la conexión. Este es, básicamente, el fundamento de los ataques vía IRC. A continuación, describiremos algunos de los más comunes: • Nukes: este término se utiliza popularmente para describir un ataque con armamento nuclear. Y aunque no es para tanto, el efecto cibernético de un nuke es similar, ya que hace que un usuario de IRC desaparezca inmediatamente del canal. El procedimiento consiste en mandar paquetes de información falseados a la dirección IP de la víctima, de forma que su sistema responda enviando una gran cantidad de información al servidor de IRC, consiguiendo que éste lo expulse. Existen distintos tipos de nukes, aunque los más conocidos son los de tipo ICMP (también llamados de "Denegación de Servicio (DoS)". Se trata de los ataques a través de IRC más populares, ya que circulan por Internet multitud de herramientas para provocarlos.
• Floods: son parecidos a los nukes, aunque, al ser menos efectivos, no son tan utilizados. Consisten en envíos masivos de información al sistema de la victima, de forma que ésta, al contestar, supere el limite de entrada de flujo de información que permite el servidor. Además, los canales de IRC son cada vez más utilizados por virus informáticos para facilitar los ataques de hackers a sistemas informáticos. Así, por ejemplo, muchos troyanos, cuando se instalan en los equipos, se conectan a canales de IRC predeterminados, donde quedan a la espera de recibir las ordenes de su autor sobre las acciones a realizar en el sistema. Cómo protegerse en el IRC En cuanto a los ataques a través de nukes o floods, y dado que se basan en el envío masivo de información a un ordenador, pueden ser evitados utilizando firewalls, tanto de tipo hardware como software. De esa manera, si el firewall detecta un flujo anormal de datos hacía la máquina, bloqueará el puerto de comunicaciones correspondiente. Sin embargo, en el caso de los ataques por parte de virus, la mejor manera de evitarlos es contar con un software antivirus actualizado. Por ello, la mejor solución para poder "chatear" tranquilamente en IRC es con una solución que integre ambas características, como Panda Antivirus Platinum 7.0 o con la suite de seguridad Platinum Internet Security; Ambas incorporan la más avanzada tecnología antivirus, así como un firewall personal de última generación. Fuente: Panda Antivirus.
MARCEL RAMÍREZ Sistemes d’Informació del COAATT
Visiteu la nostra pàgina web
www.apatgn.com LEGISLACIÓ ACTUALITZADA, DOCUMENTS, TRÀMITS I MOLTES MÉS EINES PER FACILITAR LA VOSTRA TASCA
42
TAG juny · juliol · agost 2007