Infogai 193 57

Comunicat del Col·lectiu Gai de Barcelona

A les nostres mans: les respostes La vida és un Carnaval?

Entrevista a David Fernàndez

_2INTRO_Comunicat del Col·lectiu Gai de Barcelona _4BREUS_ _6OPINIÓ_A les nostres mans: les respostes _7Batman no és l’home del bat _8ACTIVITATS CGB_ _9CARNAVAL_La vida és un carnaval?

10GENT GRAN_L’art d’amagar el cap...

11OPINIÓ_La perversió de la semàntica 12CÒMIC_CULCUL 13HOMOFÒBIA_La impunitat, la violència i els prejudicis contra la comunitat LGBT...

16ENTREVISTA_a David Fernàndez 21RELAT QUEER_La Paka Teria i el tercer gènere 24SALUT_Dona i salut. Medicina en la...

26MATRIMONI LGBT_Bodes homosexuals...

27La por de la igualtat 28FEMINISME LÈSBIC_Conèixer la nostra...

29CONTE ERÒTIC_L’Arnau, la cursa i l’ex 30ON POTS TROBAR-NOS_ 31ACTIVITATS CGB_MARIGRAMA_ EDITOR_Col·lectiu Gai de Barcelona REDACCIÓ_Ptge. Valeri Serra 23 08011 Barcelona Tel. 93 453 41 25 - Dipòsit legal B- 25886/81 www.infogai.cat - infogai@colectiugai.org DINAMITZADOR_Felip González REDACCIÓ_Anna Brasó, Felip González, Alberto Navarro, Miquel Estapé, Xavi Ribas, Álex San Rafael.

COL·LABORACIONS_Jan Clar, Anna Brasó, Fundació Enllaç Albert Bosch, Sergi Ferré, Marcos de Araújo, Joan Picazo, Eugeni Rodríguez, Javier Moreno, Àngels Torregrosa Bach , Òscar Banegas, Alex de la Court, Lescat, Xavi Ribas, Martí Delclot.

DISSENY GRÀFIC_Joan Picazo MAQUETACIÓ_Joan Picazo IL·LUSTRACIÓ_Vicente Villar FOTOGRAFIA_Joan Picazo DISSENY PORTADA_Joan Picazo ADMINISTRACIÓ_Álex San Rafael TRADUCTOR_Glez, Enric Cabré, Mª Àngels Torregrosa CORRECTORS_Enric Cabré, Urtx, Mª Àngels Torregrosa DISTRIBUCIÓ_Álex San Rafael PUBLICITAT_Álex San Rafael · 649 172 911 IMPRESSIÓ_Qpprint - 937198955 * Infogai és membre de l’Associació de Publicacions Periòdistiques en Català (APPEC). * Infogai és una revista al servei del Moviment d’Alliberament GLBTI. * L’opinió del CGB es reflecteix als editorials i articles sense signar. * L’Infogai s’imprimeix amb paper ecològic. * Els articles de l’Infogai els podeu reproduir, copiar sense permís, només cal citar les fonts; cal demanar permís per escrit pel que fa a les imatges.

* S’accepten i agraeixen col·laboradors. redaccio@colectiugai.org

Comunicat del Col·lectiu Gai de Barcelona Memòria històrica recent Assemblea del Col·lectiu Gai de Barcelona

El 9 d’octubre de 2012 tres socis de la nostra entitat, entre ells el president nominal de l’entitat, van procedir il·legítimament al tancament de la seu del CGB al Ptge. Valeri Serra núm. 23 de Barcelona, substituint el pany de la porta d’accés al local sense cap avís previ.

Aquell mateix matí van contactar telefònicament amb dos socis i militants del CGB aliens a la seva actuació, convocant-los urgentment a una cita en una adreça propera a la nostra seu, insistint en la importància que assistissin, atès que volien parlar amb ells sobre el CGB. A la reunió s’hi presentà un dels tres, l’encarregat de donar a conèixer el fet consumat del tancament i d’exposarne breument els seus motius. En aquest sentit, va fer referència a l’ambient de gran crispació i “violència” que, segons ell, es respirava des de feia uns mesos a l’assemblea del CGB, arribant a afirmar que allò que al seu parer eren contínues sortides de to i faltes de respecte en l’àmbit de l’assemblea els havia fet témer, als tres liquidadors, per la seva integritat física.

Aquesta suposada situació de violència els havia decidit a intervenir unilateralment, procedint al tancament “cautelar” del CGB, impedint-hi el lliure accés de militants i usuaris/es, pel termini d’un mes. Al llarg d’aquest mes, s’ocuparien d’anar contactant individualment la resta de membres de l’assemblea, per tal de valorar en cada cas si era possible integrar-los a una futura assemblea paral·lela –a excepció de dues persones en concret, les quals serien directament expulsades de la nostra entitat.

Dos dies després, un dels implicats anuncià per mitjà d’un correu electrònic que disposava d’uns poders notarials mitjançant els quals el president nominal del CGB, que vivia fora de Barcelona, l’autoritzava a actuar en el seu nom, delegant les suposades funcions del càrrec. Val a dir que no va aportar cap document que certifiqués aquesta falsa autorització. A més, l’emissió d’aquest poder mai no ha estat autoritzada, per la qual cosa era manifestament il·legítim.

Els dies següents, tots/es els membres de la nostra assemblea van poder constatar els intents, amb traïdoria, d’un d’ells per tal de fer-se amb el control del compte corrent de la nostra entitat, així com de la nostra economia i funcionament. Per exemple, van intentar renegociar motu proprio el contracte de lloguer de la nostra seu i controlar les participacions de loteria de nadal del CGB. Cap d’aquests intents, afortunadament, no va reeixir.

intro 3

Especialment greu va resultar el fet que aquests individus s’atorguessin una autoritat que no els era pròpia per a prendre possessió dels diners en efectiu que guardàvem a l’interior de la nostra seu, propietat col·lectiva del CGB i de les nostres companyes del grup Te N’aDones?, tot forçant la caixa forta. La devolució d’aquests diners es va fer esperar vàries setmanes, sense cap justificació.

L’assemblea del CGB i el grup Te N’aDones?, després de més de dues setmanes de reunir-se a peu de carrer, a la porta de la seu, clausurada injustificablement per les persones esmentades, volem comunicar públicament que: - L’assemblea del CGB i el grup Te N’aDones? no acceptem ni admetem com a vàlides les actituds autoritàries, antiassembleàries, il·legítimes i arbitràries d’aquests tres socis, ja que entenem que són radicalment incompatibles amb l’horitzontalitat del nostre model assembleari de decisió. Més encara, les dites actituds són contràries als nostres Estatuts i a la llei d’Associacions: el president de la Junta del CGB no està en cap cas facultat per a prendre decisions sense coneixement de la resta dels membres i sense el seu consentiment.

Per tant, són il·legals el canvi de pany i el tancament de la seu als/les militants, així com l’emissió de poders notarials i totes les actuacions que, emparat en poders invàlids, es duèssin a terme.

- La situació de crispació que enraria l’ambient a l’assemblea del Col·lectiu els mesos previs al tancament era un problema per a tots/es els implicats, conscients que calia trobar formes de superar les diferències i avançar. Però les actituds totalitàries dels tres implicats resultaren contraproduents en la cerca de solucions i van ocasionar un seguit de perjudicis difícils d’avaluar, tant pel que fa a la convivència interna dels/les militants, com pel que fa a la nostra economia i a la nostra imatge com a referent en la lluita contra l’homofòbia.

Foto de l’11 d’octubre de 2012. Tota la informació que van donar al públic els qui van tancar el CGB va ser un rètol on deia “Tancat per reformes”.

En aquest sentit, les al·lusions a la por a possibles agressions físiques que aquests socis deien sentir resulten una falsedat històrica que atempta contra les veritables víctimes de la violència homofòbica, i demostren una baixesa especialment remarcable.

assemblea extraordinària, per les vies oportunes i en el termini legalment establert. A aquesta assemblea s’acceptà la baixa d’un dels membres i es va procedir a la necessària expulsió dels altres socis al·ludits, els quals no van dignar-se ni tan sols a comparèixer.

Ens sembla igualment intolerable que pretenguèssin atribuir-se un paper de direcció pel que fa al futur del CGB al marge de les nostres formes assembleàries, al marge dels nostres Estatuts, usurpant la sobirania assembleària i menyspreant la llibertat d’opinió que caracteritza la nostra diversitat com a grup.

Per tots els mitjans, avui com demà lluitarem per allò que defineix la nostra entitat. No acceptem ni acceptarem aquest ordre de coses fruit de la imposició. No admetem ordres. A diferència d’altres, només ens regim per les decisions preses lliurement al si de l’assemblea.

Finalment, considerem que la seva intenció d’imposar l’expulsió de dos membres de la nostra entitat es qualifica per si mateixa.

Som el Col·lectiu Gai de Barcelona, i fa més de vint anys que lluitem per l’alliberament sexual i la dignitat.

- L’assemblea va demanar a un dels implicats que s’avingués a convocar, com a president nominal del CGB, una

Activitats CGB

Salut!

Assemblea del Col·lectiu Gai de Barcelona

Vols organitzar activitats al CGB? >>> cgb@colectiugai.org

19:00h Dijous de Gin-tònic literari fins les 22:30h 19:00h Dissabtes: xerrades, inauguracions d’exposicions, debats, cinefòrums,

... i sempre barra amb bona música > www.facebook.com/creacio.kantinacgb 23:00h Darrers divendres de mes: nit especial de les noies

4

breus

Una escola de Màlaga prohibeix a una nena transsexual portar faldilla El col·legi concertat malagueny de San Patricio es nega a tractar com a nena a una transsexual femenina de sis anys. A més a més, se li ha prohibit a la petita portar faldilla a classe. En canvi, només li permeten portar xandall i pantalons de nois.

El centre ha sigut demandat per Junta d’Andalusia, la fiscal de Discriminació Sexual i la mare de la nena. El bisbe de

Màlaga ha restat importància a la polèmica i diu que el problema d’aquesta nena és teòric, perquè, en realitat, està perfectament integrada en el centre.

La seva mare segueix sense aconseguir que tractin a la petita com una nena. Des del col•legi insisteixen que no ho faran fins que hi hagi una sentència ferma.

Hawaii dóna llum verda al matrimoni homosexual Hawaii es va convertir en l’estat illenc número 15 dels Estats Units, per legalitzar les unions entre parelles del mateix sexe. La Cort Suprema de Hawaii ja hi havia dictaminat fa 20 anys que era discriminatori no permetre aquest tipus d’unions, però va ser a finals de 2013

quan es va formalitzar. Els Estats de Califòrnia, Nova Jersey, Nou Mèxic i Utah s’han vist obligats judicialment a permetre aquestes unions a causa d’una decisió de la Cort Suprema dels EUA que també els va declarar discriminatoris.

Posicionament de la Plataforma LGTBCat davant les agressions del grup homòfob Projecte PillaPilla En els darrers dies hem tingut notícia que un grup homòfob denominat “Projecte Pilla-Pilla” està actuant i difonent els seus atemptats contra la llibertat de les persones. Aquest grup utilitza xats i pàgines de

contacte entre homes gais per citar les víctimes en un lloc apartat, retenir-les, intimidar-les, violentar-les i gravar-les sense el seu consentiment. Després, amb el fals pretext de la “caça de pederastes” pengen a la xarxa els vídeos realitzats i difonen les dades de les seves víctimes amb l’objectiu de calumniar-les i estigmatitzar-les.

Volem denunciar el caràcter homòfob i feixista d’aquest grup, les conductes del qual són realment greus i suposen la comissió de delictes com el de detenció il•legal, coaccions, contra la integritat moral, revelació de dades, d’associació il•lícita i incitació a l’odi.

L’actuació d’aquest grup vulnera diversos drets fonamentals com el de la llibertat, la dignitat, la seguretat i la intimitat, tots ells recollits a diversos textos com la Declaració Universal de Drets Humans, la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Aquest grup utilitza l’engany i la suposada caça de pederastes per a violentar persones que no s’han apartat del respecte i el consentiment informat mutu ni han comès cap delicte, per violentar-los i humiliar-los en tots els sentits. Aquest grup, a banda de l’ús de la violència, pretén fer ressorgir la ja desterrada criminalització de la homosexualitat, confonent-la amb la pederàstia, per cercar l’aprovació social de la seva conducta.

T A C I N U M O C

El perill de l’efecte crida d’aquest grups, que ja estan actuant en altres indrets del món, en un moment d’alça de la intolerància i de la proscripció de la homosexualitat a diversos països, resulta altament alarmant.

«El projecte Pilla-Pilla pretén fer ressorgir la ja desterrada criminalització de la homosexualitat, confonent-la amb la pederàstia» Des de la Plataforma LGTBCat exigim respecte a la diversitat i als drets fonamentals de tothom i treballarem de manera activa per tallar de soca arrel aquests actes, per evitar que quedin impunes i per donar recolzament a les víctimes dels seus actes.

Plataforma LGTBCat

breus 5 Primer exfutbolista alemany de renom que surt de l’armari L’exjugador centrecampista de futbol Thomas Hitzlsperger, de 31 anys, s’ha convertit en el primer jugador alemany de renom que confessa la seva homosexualitat per a la revista Die Zeit amb les següents paraules: “Em declaro homosexual perquè desitjo que la qüestió de l’homosexualitat avanç en el món de l’esport professional”.

Aquest jugador internacional les lligues de primera divisió d’Alemanya, Itàlia i

Per Alberto Navarro Anglaterra, va admetre que la presa de consciència de la seva homosexualitat va ser “un procés llarg i difícil”.

Theo Zwanziger, president de la DFB (Federació Alemanya de Futbol), va dir fa un temps que, tant ell com l’organització que presideix, estaven preparats per donar suport a aquells futbolistes que expressessin obertament la seva orientació sexual.

Croàcia prohibeix el matrimoni homosexual en referèndum Els croats van decidir el passat desembre de 2013 en referèndum, que la Constitució defineixi el matrimoni com la unió d’un home i una dona. En aquest ordre, es ratifica que només els heterosexuals es poden casar, gràcies a un 64,84% de vots favorables i un 35,56% en contra , segons les dades oficials. Malgrat que la participació va ser inferior al 40 % del cens, la legislació actual dóna per vàlid una majoria simple

de vots a favor de la iniciativa votada.

Aquesta consulta blinda l’actual limitació del matrimoni per als heterosexuals que existia a la Llei de la Família. El primer ministre croat, el socialdemòcrata Zoran Milanovic, va declarar lamentava no haverhi pogut evitar el referèndum i, el Govern en el seu conjunt, ha qualificat de homòfoba la celebració d’aquesta consulta.

Els Boy Scouts’dels Estats Units admeten joves obertament homosexuals

Després de més d’un segle que el moviment ‘ Scout ‘ haja admès a les nenes a les seves files, l’Associació de Boy Scouts d’Estats Units permet, des de l’1 de gener, l’inclusió d’adolescents obertament homosexuals. Aquesta resolució s’ha dut a terme, gràcies al suport d’un 60 per cent dels 1.400 membres amb vot al consell nacional de l’organització que, pel maig de 2013, aprovaren una resolució que posava fi a la discriminació per orientació sexual en l’ingrés de les seves files.

No obstant, gairebé, el 70 per cent de les patrulles Scout dels EUA estan afiliades a organitzacions religioses, i algunes han anunciat que es desvincularan de l’orga-

nització per la seva tolerància a l’homosexualitat .

Així, el Consell d’Investigació de la Família Cristiana i la Convenció Baptista del Sud han condemnat aquesta decisió, mentre que l’Església Catòlica ha reiterat la seva posició oficial sobre el tema: els homosexuals mereixen el mateix respecte i tenen la mateixa dignitat que tots els humans, i l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies - mormons el que condemna són els actes homosexuals, no als homosexuals, deixant les decisions sobre la vinculació amb les patrulles Scout en mans de cada parròquia.

6

opinió

A les nostres mans:

les respostes

De com els irreductibles gais van fer fora la farsa Per Jan Clar A l’Infogai 186 de setembre de 2012 vaig publicar A les nostres mans al més pur estil Sostiene Pereira. L’objectiu era denunciar la violència que els darrers mesos protagonitzaven un grup de membres del CGB amb unes pràctiques totalment contràries al que defineix el CGB: assemblearisme, debat, dret a la discrepància, llibertat, antiautoritarisme, lluita contra tota forma de poder i repressió. La idea era que tothom es preguntés què passava, convençut que si se sabia no se sortirien amb la seva.

Mai hagués pensat que publicar aquell article significaria que aquell número de la revista fos censurat, per aquells dels que parlava. Hi havia diversitat d’opinions respecte si era adequat haver publicat l’article, però tothom coincidia en que tot era cert.

Curiosament els fets que van passar després van donar més raó a l’article. Un amic va dir: “El nostre col·lectiu és diferent, i l’autor de l’article que està provocant aquest debat n’és prou conscient i ha fet servir el nostre mitjà per a demostrar una vegada més que no amaguem la brutícia sota una catifa ni venem una imatge plena de lluentons però buidada de diversitat i honestedat.

Qui ens llegeix té el dret a la informació, com nosaltres. Tan de bo tots els col·lectius fossin igual de transparents com el nostre.

Aquest número de l’Infogai és històric perquè marca el final d’un trajecte sinuós i d’una deriva autista i autoritària que no aporta absolutament res de bo a la nostra lluita.”

Què va passar? Per què ara? Alguns volíem explicar a tothom què havia passat els darrers mesos i perquè el CGB havia estat tancat quasi tres setmanes, crèiem que s’havia d’informar públicament. Altres volien tancar el tema i deixar-ho estar, així va ser. Però quién calla otorga, i aquells que no tenen el més mínim respecte per la veritat van començar a fer córrer pel·lícules delirants sobre bats voladors, un suposat forat econòmic la xifra del qual mutava dia rere dia (sense justificar-ne mai l’acusació), i que els expulsats per les seves accions ara resulta que “havien marxat per diferències ideològiques”...

L’objectiu d’aquest article és informar i explicar la realitat del que va passar. Crec que amb l’exposició de fets i oferint la possibilitat de demostrar i contrastar gairebé tot el que diem, qualsevol persona o entitat amb un mínim de sentit de la justícia, d’empatia i de solidaritat, actuarà en conseqüència i no voldrà col·laborar amb aquest grup de persones, ja sigui com a associació o individualment.

Resum dels fets Al març de 2011 degut a que la impremta no permetia canvis en el disseny de la revista 2 setmanes abans de l’inici de la seva impressió (cosa que impedia anunciar-hi activitats d’última hora), l’Assemblea del CGB decideix que a partir d’aleshores farà el disseny un membre del CGB que s’ha ofert, més flexible, a més suposarà un gran estalvi degut a que ho farà sense cobrar.

L’opinió general va ser que la revista havia millorat. De sobte, als següents números els colors no eren els que havien de ser i tots s’enfosquien, només en la versió impresa. Fins més d’un any després la impremta no en reconeixerà la responsabilitat.

Al febrer de 2012, degut al descontent amb la impressió i a la delicada situació econòmica es demanen pressupostos a altres impremtes. La impremta actual, que sempre ens deia que ens feia un favor, resulta que ens cobrava un 40% més que altres. Canviem d’impremta. Immediatament un empresari, soci del CGB que 3 anys abans s’havia retirat segons ell mateix deia, torna al Col·lectiu. Si algú apareix dient que la seva impremta no col·laborarà més amb el CGB mentre hi hagi X, i un mes després X anuncia que marxa arrel dels atacs del de la impremta, ¿què he de pensar? Jo no callo. Davant d’una situació que trobo indignant i inacceptable defenso X davant l’atac d’algú que l’està fent fora i que crec que només vol aprofitar-se del CGB. S’intensifica la crispació. Per haver defensat el que creia just se’m posa en el punt de mira, comencen els atacs, insinuacions, mentides, fal·làcies, manipulacions, acusacions sense fonament i una retòrica victimista que provoca nàusees. La gent comença a no venir a les assemblees, que s’han convertit en un ring on els acòlits de l’empresari assetgen qui denuncia l’hostilitat constant cap als diferents companys i la tasca que duen a terme, sigui quina sigui (curiosament els que ataquen gairebé no s’encarreguen de cap de les tasques del CGB). Quan tot se’ls rebat, argumentant o aportant informacions, la resposta és el silenci, però demà hi tornaran. S’intenta censurar la nostra llista de correu, que reben tots els socis, on s’explica el que està passant al CGB i els motius que hi ha al darrera, sovint satíricament. Allà l’empresari quasi mai escriu, perquè en quedaria constància, i les seves afirmacions canvien segons el que li és convenient dir a cada moment.

A la celebració del 28 de juny a Universitat, un soci del CGB i íntim de l’empresari agredeix un membre del FAGC. Al setembre en Assemblea extraordinària es tracta aquest fet i la situació general del CGB, amb la idea d’apartar temporalment aquest soci, que en vàries ocasions ja havia agredit verbalment diferents membres del CGB i havia protagonitzat sonades sortides de to.

Els partidaris d’aquest passen de negar l’agressió a justificar-la, afirmant que “alguna cosa haurà fet” el membre del FAGC. Van culpar la víctima i defensar l’agressor. Pressionen per enviarli una carta dient que el CGB se’n desentén. Dos persones ens neguem a signar la carta, que considerem vergonyosa.

Automàticament se’ns acusa de ser “infiltrats del FAGC” amb una fal·laç argumentació expressada en “i si no és cert, demostra-ho” i se’ns convida repetidament a marxar.

Aleshores faig el que considero just i decideixo escriure A les nostres mans tot i assumint que probablement se m’expulsi per denunciar el que està passant, perquè aquell CGB que m’havien venut com a assembleari, transparent, just, amb diversitat d’opinions i formes d’actuar... sembla més aviat autoritari, tirànic, opac, hipòcrita, classista...

7 El dia que surt publicat l’Infogai és divendres, dia d’assemblea. Aquell dia enlloc de fer assemblea 12 persones del CGB estem sopant per acomiadar una companya que marxa a Londres. L’empresari i dos amics seus decideixen anar al CGB i fer assemblea, ells 3 solets, fins i tot criden algú de la barra per tal de simular que hi ha hagut un mínim quòrum.

Decideixen segrestar ‘cautelarment’ l’Infogai, inaudit! El retiren dels expositors de la cantina i porten les caixes que esperaven el repartidor a la sala de reunions, mentre sopàvem. Aquella revista també anunciava les festes del barri del CGB de la setmana vinent, les entrevistes als artistes...

La setmana següent l’assemblea decideix per unanimitat repartir l’Infogai que havia estat segrestat. L’edició digital ja feia una setmana que corria per la xarxa... no la van poder segrestar ;) Passa una setmana i l’empresari i dos més decideixen canviar el pany del CGB (seu també de Infogai, Ecogais, Te n’aDones (TND) i Comissió Unitària 28 de Juny) sense avís previ, il·legítimament, autoritàriament, d’amagat, penjant un rètol on deia “Tancat per obres”, sincers com sempre. [Vegeu l’Editorial pàg. 2] Exigien l’expulsió dels dos que no signaven la carta, els que defensaven X...

Des d’aquell dia ens vam reunir CGB i TND junts. Tancar va significar anul·lar les primeres jornades de TND i més grups la següent setmana, coincidència? anul·lar el 3er Debat Polític, i no poder obrir la cantina del CGB, la principal font d’ingressos, en un moment econòmicament delicat per a l’entitat.

Per tal de justificar el que és injustificable van inventarse que se’ls havia amenaçat amb bats de beisbol. Aleshores vaig saber que no era la primera vegada. 6 anys enrere, també els mateixos protagonistes van canviar el pany de l’entitat i van fer una purga expulsant tothom que fos crític. Ara entenia perquè costava tant fer veure el que per a mi estava ben clar.

L’empresari va cometre l’error de reconèixer per correu que havia obert la caixa forta, i deia a les noies que si encertaven quants diners hi tenien ja veurien si els tornaven.

Amb la prova, va ser obligat a tornar el que s’havia endut. Van ser expulsats.

Es tracta que una assemblea no és sobirana quan convé i si no em convé canvio el pany i selecciono qui en formarà part, una revista no es pot segrestar perquè un article que és rigorosament cert no agradi, que els punts de vista particulars no s’imposen assetjant i injuriant qui té una opinió diferent, sinó dialogant i raonant, que una associació no està al servei d’egos o d’interessos particulars, sinó dels ideals i interessos d’aquella associació. La realitat és tossuda. Hi ha on creuen en vaques sagrades, i hi ha on se les mengen. No admetem ordres ni ahir, ni avui, ni demà.

Ara sí, comencem una nova etapa, un col·lectiu més obert, transparent, sense autoritarismes, respectuós amb les persones, i amb vocació de generar canvis interns i de transformar la societat, continuant establint aliances amb la resta del moviment i lluitar pels nostres drets i les nostres llibertats.

I sí, era a les nostres mans i aquesta vegada va ser diferent.

No ens faran creure.

Esperem que a vosaltres tampoc.

Batman no és l’home del bat Per JP

Batman és un acròbata imbatible batallador que surt de la batcova i fa batudes al marge del batlle. Rebat rere embat, batzacada rere sotbatuda, combat batallons d’escarabats, malvats encorbatats o en bata, depravats, el Pingüí, Dues Cares...

El bat únic, el bat de poder El batòmetre estava bombat i corcovat. Res ho vaticinava, observat a simple vista semblava un bat normal, però ben segur quan aquell bat cremava amb els primers freds era visible la seva inscripció, escrita en llengua negra, que aquí no pronunciaré, però sí que traduiré:

Un Bat per governar-los a tots, un Bat per a trobar-los, un Bat per a atraure’ls a tots i lligar-los a les tenebres del FAGC Es tractava del Bat Únic, el bat de poder tallat i gravat, elevat a megavat, per l’abatedor Senyor fosc. Era capaç de corrompre a tots els éssers, despertant en ells la cobdícia, enfosquint els seus cors i ennegrint les seves ànimes.

I així va ser com, aquell bat que durant molts anys dormia sota el marbre de la barra, mica a mica va corrompre la voluntat d’aquells que potser en el passat van mostrar una actitud honesta i alliberadora. Fins al punt que aquells grisos personatges a cada batec més foscos van protagonitzar la injustificable i tirànica sabatada.

La sabatada Debatudes i rebatudes les sabatades dels censors i batussers, del debatiment vam passar a la batzegada, la sabatada, l’arravatament d’ira salvatge que va ser el tancament a traïció i autoritari del Col·lectiu, amb la intenció que aquest fos privat, privatiu i reservat, per a membres aprovats llevat els esbatecs de dos passerells. Tot adobat amb bravates i sabatades sobre bats llançades amb sarbatana, per qui ens creia albats, cervatells o cervatons. Vam quedar garratibats: Que no s’estimaven el CGB? Que no estaven preocupats per la situació econòmica? Que l’assemblea no era sobirana?

Que tots no teníem veu i vot? Que els càrrecs no eren només una formalitat?

El Col·lectiu Gai Batega Lluny de l’abatiment i de quedar clavats, embambats i abatussats, els expulsats vam actuar com a abrivat col·lectiu batua, acervats, combatius i decidits a batre, abatre i esbatre aquells malvats escalivats, tibats barbats o desbarbats, que estan disposats a fer abat del Col·lectiu (com ha quedat provat quan han provat deixar-nos sense bits ni vats).

Després de molt debat, aprovat esbatanar de nou el Col·lectiu, un cop obert de bat a bat ens hem trobat que ens han robat. El robatori és probatori.

El cop d’estat ha estat tombat, i el Col·lectiu salvat de ser llobatera. Els de la batuta que es creien imbatibles són combatibles, rebatibles i abatibles.

Vatua! El Col·lectiu Gai Batega, és viu i combatiu.

I vet aquí un gos vet aquí un bat, aquest conte s’ha acabat.

Tots els drets reservats

Activitats CGB Carnaval Gai

de Barcelona

Cada setmana 19:00h Dijous de Gin-tònic literari a 22:30h Recitals poètics interactius 19:00h Dissabtes: xerrades, inauguracions

d’exposicions, debats, cinefòrums,

... i sempre barra amb bona música creacio.kantinacgb

23:00h Darrers divendres de mes: nit especial de les noies Tota la informació a www.colectiugai.org Col.lectiuGaiDeBarcelona @colectiugai

Dijous de GinTònic Literari Us convidem a venir a aquest punt de trobada, obert a totes aquelles persones que vulguin compartir poemes, relats breus, fragments, cites, o qualsevol tipus d’escrit -ja siguin de creació pròpia o d’escriptors/es coneguts (o anònims)-.

Ja ho sabeu: ens trobem cada dijous al CGB (passatge Valeri Serra, 23). Podeu venir amb un llibre a sota el braç o simplement disposats/des a gaudir d’una bona estona!

Animeu-vos!!!!!!

carnaval 9

La vida és un carnaval?

Per Anna Brasó

Disculpeu-me que comenci amb una anècdota personal. Fa un anys em vaig retrobar amb una amiga a una rua de carnaval.

No hi participàvem. Ens vam afegir al cau d’uns amics. Els caracteritzats anaven tots en ordre, hi havia policies controlant la gent que mirava des del públic. Recordo les cares d’avorriments dels que observaven. Ens va sortir de l’alegria posar-nos un nas de pallasso, i començar a jugar amb la gent. Reien. Fins que un guàrdia ens va dir que no podíem ser allà.

D’un temps ençà, aquestes festivitats estaven reservades a les protestes, les denúncies; encara que sols esdevingués potser aquell dia en què la gent tenia permís per fer allò que generalment era prohibit. A vegades, s’arribava fins i tot al punt de cometre assassinats sota la disfressa. Les màscares esdevenien però, també, el refugi d’amors lliures, qui sap si sols a la literatura. Així, el primer conte explícitament lèsbic que coneixem fins ara, «Carnestoltes» de Víctor Català, recull en el seu títol la formulació dels desitjos que no s’admetien i es relegaven al llistat de malalties.

«Les màscares esdevenien però, també, el refugi d’amors lliures, qui sap si sols a la literatura» En aquesta mateixa revista, en el seu moment, vam parlar del conte «Joc de màscares» de Maria-Mercè Marçal, que reprèn el mateix motiu literari; i de la narració de Meri Torras «Una corbata providencial», en que ja no trobem una disfressa, sinó la performativitat de la vestimenta. Maria Àngels Anglada, des d’una altre prisma completament diferent escriu en el seu moment «No sé jugar amb màscares...», i tal vegada sigui el vers que més pot encaminar-nos a la reescriptura d’aquest carnaval institucionalitzat. Actualment la domesticació de les manifestacions és cada vegada més ferotge. Quina és la millor resposta que podem donar? Enfrontar-nos a uns estats que no podem vèncer? Tal vegada reservar-se les forces per reservar un espai discret de revolució permanent.

Les crisis a les selves acaben afectant els governants. D’aquí l’inici de la societat desarmada. La contenció crea agressivitat, l’agressivitat es pot transformar en violència. Si no som capaços

«Si no som capaços de protestar des de la pau, i sabem que no volem caure en els principis de l’odi, tal vegada ens caldrà afinar la vista i buscar aquells silencis del sistema, i des d’ells fer per transformar-lo a poc a poc» de protestar des de la pau, i sabem que no volem caure en els principis de l’odi, tal vegada ens caldrà afinar la vista i buscar aquells silencis del sistema, i des d’ells fer per transformar-lo a poc a poc, fins que creguin que no poden fer res més que suavitzar restriccions. Tal vegada, llavors, els estats es posaran també la màscara de la benevolència, creant nous estats del benestar o de la llibertat il·lusòria, i ens tocarà començar de nou, des de la complicitat il·lusòria. Tan de bo aprenguem però, a no renunciar a les nostres bases bàsiques de supervivència. Caldrà tal vegada dur-ho d’amagat, a no sé que realment es busqui un equilibri global autèntic. Això, però, tal vegada també sigui una il·lusió. Qui ho saps? Com podrem saber si la vida és o no és un carnaval? Tal vegada sigui un joc de miralls si un no gosa viure sense màscares.

10

gent gran

L’art d’amagar el cap sota l’ala Per: Fundació Enllaç

Fa uns dies vaig trobar-me l’Albert. Ens vàrem conèixer fa uns deu anys. Ens vàrem entendre bé des del primer dia. El millor amic de l’Albert és el Carles. Es porten vuit anys de diferència. El Carles és el més gran. L’Albert i jo ens en portem cinc. Jo sóc el més jove. L’Albert és auster. Porta una vida senzilla. L’altre dia, em va comentar que no sap què fer amb el Carles. “Com més gran es fa, més esquerp es torna”, em deia. “Hi ha dies que em truca i no contesto el telèfon”.

Se’m va acudir una idea. “Saps com pots ajudar el Carles?

Tens vint-i-quatre euros?”, vaig preguntar a l’Albert. “Si els tens, li regales el carnet de la Fundació”. L’Albert m’escoltava sense dir ni que sí ni que no. De fet, la Fundació ajuda a persones en situacions de vulnerabilitat sense demanar res a canvi. Adquirir el carnet és una forma d’ajudar la Fundació, una donació. Qui té el carnet, però, es beneficia dels programes i serveis de l’entitat.

Les persones que es mouen al voltant de la Fundació Enllaç acaben desenvolupant un instint per detectar situacions de vulnerabilitat. És una sensació d’urgència, com una alarma, en podríem dir. L’Albert sap que jo hi col·laboro. Li vaig proposar que vinguessin un dia tos dos. A l’Albert se li va escapar un no rotund d’entrada, que va voler dissimular amb una rialla, com si aquell “no” hagués estat de broma. Aquella reacció em va agafar per sorpresa. Hi he estat pensant. És allò de fer veure que no et passa res, quan estàs al llit amb febre i algú et diu que avisarà el metge. Dit d’una altra manera, el conegut art d’amagar el cap sota l’ala.

«“Saps com pots ajudar el Carles?”, vaig preguntar a l’Albert.

El carnet és el símbol, l’Enllaç» Vaig parlar amb la Paz, la secretària administrativa de la Fundació. Vaig demanar-li dos carnets nous: un per al Carles i l’altre per a l’Albert. Va ser el meu regal de Reis. A ells no els compromet a res, i tots tres hi guanyem. La Fundació t’assessora si ho demanes, t’acompanya si creus que ho necessites i, si ho desitges, actua com a entitat garant dels teus interessos.

El carnet és el vincle, el símbol, l’Enllaç entre la Fundació i la persona. Tu tries com vols viure.

opinió 11

La perversió de la semàntica Per: Albert Bosch

Una de les activitats que més ens pot fer gaudir com a humans és desenvolupar la nostra capacitat de créixer, evolucionar i transformar-nos. Un cop naixem es desencadena el nostre cicle vital: creixem, aprenem, ens convertim, ens definim, ens desconstruïm, ens reinventem, ens redefinim i finalment morim, en l’últim dels passos de la nostra constant transformació. Som vius, mal·leables, evolutius i canviants. I no hi ha res millor en aquesta vida que acompanyar la nostra evolució d’un estat de felicitat, plenitud, comprensió i amor dins nostre i dins els éssers que ens envolten.

«Les paraules poden esdevenir etiquetes que ens defineixen, identifiquen, però sense adonar-nos-en també es poden convertir en un filtre que limiti la nostra visió del món» Som capaços d’estimar, expressarnos, emocionar-nos, fer emocionar...

Però també ens equivoquem, som objectes d’injustícies, de vegades en som subjectes, i com qualsevol altre ésser, també patim. Dins la nostra lluita per a viure com a éssers feliços, cal que sapiguem destriar i trobar les eines que ens ajudaran.

El llenguatge és una de les eines que tenim per a expressar-nos, i també

per a comunicar-nos, per tant és una eina que ens serveix per a alliberar-nos. Com totes les eines, però, és un arma de doble tall, i es pot convertir també en una presó que ens limiti. Les paraules poden esdevenir etiquetes que ens defineixen, identifiquen, però sense adonar-nos també es poden tornar en un filtre que limiti la nostra visió del món.

Cal recordar que les etiquetes descriuen estats temporals, i que les persones o coses que etiquetem són propenses a canviar. La perversió de la semàntica farà que se’ns puguin girar en contra, ens persegueixin i ens empobreixin. No deixem que les paraules ens limitin, així que fem servir amb molt de compte les etiquetes: termes com home, dona, gai, hetero, trans, bi, bord (queer), són susceptibles de canviar.

No coneixem tots persones que han canviat les etiquetes que els descrivien amb el decurs dels anys? No ho hem experimentat en primera persona?

Potser rebutjar les etiquetes farà que no ens les haguem de menjar amb patates, amb el temps.

Més enllà, hi ha etiquetes que sembla que hagin estat creades a propòsit per a empobrir i limitar. És el cas d’aquell empobridor “actiu o passiu?” entre gais, per sort cada cop més desterrat. És inversemblant que algú pretengués definir-se a través d’una de les moltes pràctiques sexuals que es poden realitzar, i no de les altres. És com si ens volguéssim etiquetar en dos grups,

a qui agrada rebre sexe oral, o a qui li agrada practicar-lo. Tot plegat és ben allunyat d’una realitat de cossos a qui els agraden moltes, o totes, les diferents pràctiques sexuals. És cert que de vegades ens sentim còmodes amb alguna etiqueta. Però també és cert que d’etiquetes en tenim moltes. Com a individus, som una minoria única, plena d’etiquetes que canvien i es transformen, semblants i diferent de totes les altres persones, amb etiquetes compartides i d’altres diferenciadores.

«La perversió de la semàntica farà que se’ns puguin girar en contra, ens persegueixin i ens empobreixin» I si algú es vol quedar les etiquetes, fer-ne bandera o fer-les seves i convertirles en pilar de la seva identitat, és ben lliure. Les etiquetes poden identificar alguns, o fer nosa a d’altres. Permetemnos a totes ser lliures i qui no les vulgui, que també tingui el dret de rebutjar-les.

Però anem amb compte, aquells bastons a les rodes que ens fan ensopegar en el camí a la felicitat són de vegades aquelles mateixes eines que ens ajuden.

Aquell dolent de la pel·lícula, en molts casos, el portem dins o ens acompanya de ben a prop.

homofòbia 13

Performance de la 4 Marxa Nacional contra l’homofòbia a Brasília, foto d’Antonio Cruz

La impunitat, la violència i els prejudicis contra la comunitat LGBT brasilera: punts breus de reflexió Per Marcos de Araújo Silva - Doctor en Antropologia Social

L’homofòbia és un problema molt present en la societat brasilera. Algunes estadístiques recents afirmen que Brasil seria el país més homòfob del món, atès que un homosexual hi és assassinat cada dos dies. Mèxic vindria en segona posició amb trenta-cinc casos registrats l’any 2010 i els EEUU en la tercera, amb 25 assassinats en aquest mateix any de referència. Òbviament, hem de considerar que aquestes estadístiques es refereixen als països que col·legeixen dades sobre el fet homòfob i els divulguen obertament. És a dir, països africans com ara el Camerun, Mauritània, Sudan i Zimbabwe, entre d’altres; països asiàtics (particularment la Xina, Malàisia i Corea del Nord) i països de l’Orient Mitjà com ara l’Iran i l’Aràbia Saudita certament són més homòfobs que el Brasil, i tanmateix no divulguen dades estadístiques oficials.

No és cap casualitat que el continent africà es considera sovint com “el pitjor per als gais”1, bo i que Sudàfrica sigui un país relativament obert a la diversitat, permetent fins i tot el matrimoni entre persones del mateix sexe des de 20062. Nogensmenys, moltes persones del segment LGBT oriündes de països africans sol·liciten asil polític a les nacions europees i també del continent americà: elles al·leguen que pateixen persecució i violència constants en els seus països d’origen amb motiu de l’orientació sexual que tenen o de les identitats de gènere3.

De totes maneres, les dades dels crims contra persones LGBT al Brasil són massa preocupants, i cal considerar que poden ser encara més significatives, ja que en molts casos d’assassinats la principal motivació de la violència és l’homofòbia i no són registrats com a crims d’homofòbia. Això s’esdevé perquè en general les famílies no informen a les autoritats quina és l’orientació sexual de les víctimes o, la qual cosa és més greu, en alguns casos, les famílies demanen o exigeixen que la policia ometi aquesta informació de les investigacions4.

Un estudi fet pel Grupo Gay da Bahia (GGB) l’any 2009 va concloure que el 2008 van ser assassinades 190 persones LGBT a Brasil, sent un 64% gais, un 32% transvestits i un 4% lesbianes, unes xifres que representen un augment del 55% sobre les del 2007. Aquest estudi també conclou que el risc de que un transvestit (o transsexual) sigui assassinat és 259 vegades superior al d’un gai, sent Pernambuco l’estat més violent de tots.

Des que es fan estudis estadístics, del 1980 fins el 2009, el GGB ha registrat 2998 assassinats de persones LGBT en tot el territori brasiler5.

Una de les raons probables de l’increment de la violència de caire homòfob al Brasil és l’augment de la visibilitat LGBT: fet que, segons alguns estudis, va aixecar odis i sentiments

extremistes d’alguns segments de la població, tal com demostra la pujada d’atacs contra homosexuals a la ciutat de São Paulo (la metròpoli brasilera més gran) després de cada Marxa de l’Orgull LGBT6. Actualment, el Ministeri de l’Educació financia projectes per a ajudar les escoles a combatre aquests problemes d’incomprensió, coneixement i obertura a l’heterogeneïtat. Malgrat les bones iniciatives educatives, per exemple alguns programes de formació docent específics per a reflexionar sobre “Gènere i Diversitat a les escoles”7, la realitat és que molts nens i adolescents estudiants LGBT pateixen discriminacions, prejudicis i agressions físiques i psicològiques constants en els àmbits educatius brasilers8. En l’àmbit laboral, també hi ha molta discriminació i això perjudica la carrera professional de les persones LGBT9. En el sentit d’afrontar aquest problema, més de 80 ciutats han institucionalitzat ordenances prohibint les discriminacions basades en l’orientació sexual i, entre elles, podem destacar São Paulo, Porto Alegre i Rio de Janeiro, que en els últims anys han promulgat lleis condemnant amb multes i possibles intervencions de llicències i permisos industrials i empresarials en general que siguin comprovadament connivents amb la discriminació d’homosexuals en els seus espais10.

14

homofòbia

Dijous, 5 de maig de 2011 va ser un dia històric per al segment LGBT de la població brasilera: els ministres del Tribunal Federal Suprem (STF), van reconèixer l’anomenada “unió estable entre parelles del mateix sexe”. En aquells moments, després d’alguns debats calorosos sobre ciutadania, l’aleshores ministre Ayres Britto va argumentar que el tercer article de la Constitució Federal del Brasil prohibeix qualsevol discriminació motivada pel sexe, raça o color de la pell i que per això ningú no pot veure els seus drets reduïts en funció de l’orientació sexual que té, perquè desconsiderar aquest principi bàsic significaria inviabilitzar la isonomia jurídica imprescindible a la qual tenen dret tots els ciutadans. Amb això va ser reglamentada una acció de declaració del reconeixement de la unió entre parelles del mateix sexe com una “entitat familiar” que difon el precepte que diu que els drets i obligacions de les parelles en les unions estables heterosexuals s’han d’estendre a les parelles en les unions entre persones del mateix sexe11.

La llei brasilera, mentrestant, encara no permet l’adopció conjunta per part de parelles homosexuals, tot i que sí permet l’adopció a títol individual.

Malgrat aquest retard, diverses decisions judicials van permetre l’adopció conjunta de nens per parelles homosexuals, però cal considerar la forta pressió que exerceixen diversos grups religiosos contra aquesta modalitat d’adopció en tant que defensen allò que anomenen “concepte veritable i tradicional de família”. A més, aquestes decisions sobre adopcions encara són jerarquitzades, en cert sentit, quan impliquen persones LGBT. Per exemple: quan un dels membres de la parella és transsexual, la possible adopció és més complexa que no pas si impliqués només parelles gais o lesbianes. Això passa principalment perquè hi ha molt desconeixement (i, en conseqüència, prejudicis) en relació a les persones transsexuals en l’àmbit sociocultural, polític i judicial brasiler; fins a tal punt que, segons algunes estadístiques, més del 70% dels brasilers no entenen que la identitat de gènere i l’orientació sexual són dues coses diferents12 i per tant no arriben a comprendre, per exemple, que una transsexual MTF (male to female) pot ser lesbiana, és a dir, que una persona que va néixer amb l’aparell biològic masculí, però que s’identifica amb el sexe femení i assumeix aquesta identitat de gènere, pugui ser homosexual pel que fa a l’orientació sexual. No per casualitat, uns

estudis recents han comprovat que la triangulació “ser transsexual, ser pobre i ser negre/a” és percebuda, per una part significativa dels brasilers, com el segment de la població que representaria “l’escòria de la societat”13.

En l’opinió de Cláudio Nascimento, coordinador del programa “Rio sense Homofòbia”, lesbianes, gais, bisexuals, transvestits i transsexuals són tractats com a ciutadans de segona a Brasil, per manca d’una legislació específica, com aquella que tipifica l’homofòbia com a delicte no susceptible de fiança14 Segons Cláudio, És un projecte de llei que ja es va aprovar a la Cambra i ara està sent analitzat pel Senat. La llei criminalitza

la discriminació contra les LGBT. S’hi inclou en la llei anti-racisme l’orientació sexual i la identitat de gènere com a qüestions que no poden ser objecte de discriminació ni crim d’odi. Així doncs, fa equivaler el crim d’odi de l’homofòbia al racisme15. Molts activistes LGBT brasilers no dubten a associar els entrebancs que les persones LGBT afronten per a assolir els seus drets amb l’expansió del protestantisme, corrent religiós que sovint és fins i tot més conservador i contrari al reconeixement de les llibertats individuals que no pas el corrent catòlic.

El creixement de les esglésies evangèliques en general i, en particular, les pentecostals és una realitat significativa al Brasil des de mitjans dels anys 70 del segle XX i això persisteix malgrat els escàndols sexuals i de corrupció constants que impliquen pastors i membres d’aquestes esglésies: per exemple, el pastor evangèlic que fa poc va ser acusat de violar més de vint dones que freqüentaven la seva església a Rio de Janeiro es va defensar argumentant que havia practicat aquests actes per tal “d’alliberar-les”, atès que elles estarien “posseïdes pel dimoni” i

el sexe amb ell seria l’única manera de “salvar les seves ànimes de l’infern”16.

Tot i ser extremadament heterogeni i estar composat per les anomenades “esglésies inclusives” (que accepten els membres del segment LGBT), l’univers d’esglésies evangèliques brasiler és, en la seva majoria, extremadament conservador i reaccionari. Ho prova el projecte del diputat João Campos (PSDB-GO), membre de la “Bancada evangélica”, popularment batejat “cura gai”. D’una manera incomprensible, ignorant i anacrònica, el projecte volia permetre que els professionals de la psicologia poguessin fer teràpies per a “alterar” l’orientació sexual tot tractant

l’homosexualitat com una malaltia.

Les pressions populars, particularment de les diferents Organitzacions No Governamentals que defensen els drets LGBT, van aconseguir que aquest projecte fos arxivat el 2 de juliol de 2013. És a dir, incapaços de canviar els veritables problemes de la societat brasilera – la corrupció endèmica, la impunitat i la desigualtat social – aquests polítics evangèlics centren les seves atencions en qüestions de la vida privada dels individus17. Per a ells, sembla més important conèixer i controlar les relacions afectives i sexuals o allò que la gent fa a casa seva en comptes d’ocupar-se del problema de milers de persones que pateixen fam al Brasil, amb els nens que viuen al carrer, amb els més de 2,6 milions de brasilers que pateixen drogoaddiccions a substàncies com ara el crack o la cocaïna o amb els centenars de brasilers que any rere any moren arran de la violència urbana o del combat al narcotràfic.

Allò més greu és el fet que aquesta conjuntura d’influències religioses comporta conseqüències nefastes per a la democràcia brasilera, entre les quals

15 Cites

destaquen: 1) la impunitat dels crims de caràcter homòfob que impliquen persones LGBT (per falta de legislació específica que no tira endavant per motiu de la immixtió religiosa en l’esfera política) i 2) l’ocultació de l’agenda LGBT, és a dir, l’impediment constant de les votacions de projectes de llei que assegurin i garanteixin els drets d’aquest segment de la població18.

Feliciano defensa els valors que tenen.

Per descomptat, es tracta d’una visió extremadament esbiaixada i equivocada de la democràcia. Hi ha una dificultat de comprendre que el fet de poder exposar unes visions ideològiques no implica retallar o restringir els drets dels altres, d’aquells que no comparteixen unes perspectives basades en unes concepcions religioses particulars.

Un bon exemple (en realitat molt dolent) d’aquesta conjuntura va ser l’elecció, el març de 2013, del diputat federal i també pastor evangèlic Marco Feliciano (PSC-SP) per a presidir la Comissió de Drets Humans i Minories (CDHM) de la Cambra dels Diputats Federals a Brasília. Notòriament racista i homòfob, aquest home va contestar als que van criticar la seva elecció per a aquest càrrec de relleu dient que les seves accions com a president de la CDHM no suposarien cap problema, atès que ell tractaria negres i homosexuals “com si fossin persones normals”19.

En resum, aquest breu panorama revela como n’és de complexa la situació del segment heterogeni LGBT al Brasil, la qual cosa exigeix una mirada àmplia i que involucri diversos actors socials.

Actriu, cantant i activista, la transvestida Jane de Castro va ser la fundadora de la “Parada Gay” de Rio de Janeiro i va dir el juny de 2013 que la situació de la comunitat LGBT ha millorat en els últims anys, però encara queda molt per fer. En paraules seves: Depèn molt de nosaltres, hem de sortir, cridar. No podem quedarnos a casa o tancats dintre de l’armari. El que hem de fer és sortir, trencar l’armari i llençar-lo a la deixalleria. I començar a cridar: Fot el camp, Feliciano, foteu el camp homòfobs”20. L’expressió “sortir de l’armari significa assumir públicament una orientació sexual. Jane de Castro té raó. Nosaltres, brasilers, brasileres, que defensem els valors democràtics i la igualtat social, cada vegada més hem de sortir al carrer per a protestar, però també és necessari crear noves estratègies de mobilització social i lluitar per a defensar espais alternatius de participació democràtica davant de tants problemes. Allò essencial, crec, és no conformar-se i seguir lluitant de formes diverses. Raons no ens falten.

Des que aquest polític presideix la CDHM, tenen lloc al carrer i a les xarxes socials a internet (sobretot Facebook, Twitter i Instagram) diverses manifestacions al voltant d’aquesta figura política emblemàtica: veritables defensors dels Drets Humans i activistes socials en general, i del segment LGBT en particular, segueixen exigint que dimiteixi, mentre altres diputats, líders i seguidors evangèlics defensen la seva permanència al·legant que la seva sortida seria un afrontament a la democràcia, tenint en compte que una part significativa de la població brasilera és evangèlica/cristiana i que

1 www.dn.pt/inicio/globo/ interior.aspx?content_ id=1620294&seccao=%C1frica 2 www.publico.pt/sociedade/noticia/ africa-do-sul-legaliza-casamentoshomossexuais-1276558 3 www.gaiaespana.com/2013/03/belgicacada-vez-mas-homosexuales-piden-asiloa-las-autoridades-del-pais/ 4 gazetaweb.globo.com/noticia. php?c=198846.

5 www1.folha.uol.com.br/folha/ cotidiano/ult95u551006.shtml 6 es.wikipedia.org/wiki/Homosexualidad_ en_Brasil 7 www.ceaduab.ufla.br/gde/site/ 8 revistaepoca.globo.com/Revista/ Epoca/0,,EMI69793-15228,00-ESCOLAS+A INDA+NAO+SABEM+LIDAR+COM+OS+ALU NOS+GAYS.html.

9 www.cutsp.org.br/noticias/2013/06/04/ discriminacao-reflete-na-ascensaoprofissional-dos-lgbts 10 www.brazzil.com/2003/html/news/ articles/may03/p103may03.htm.

11 www.estadao.com.br/noticias/ vidae,stf-aprova-por-unanimidadereconhecimento-da-uniaohomoafetiva,715367,0.htm 12 www.efpa.com.br/telas/produtos/ detalhes.asp?Id_Produto=301 13 novo.fpabramo.org.br/content/ orgulho-lgbt-novo-livro-debate-cidadaniae-preconceito drauziovarella.com.br/ sexualidade/homens-que-sao-mulheres/ www.bodega.blog.br/anacronicas/meupreconceito-e-o-de-cada-um/ 14 virgula.uol.com.br/lifestyle/gay/ementrevista-coordenador-do-programa-riosem-homofobia-comenta-conquistas-doprojeto 15 agenciabrasil.ebc.com.br/ noticia/2013-06-28/comunidade-lgbtpede-aprovacao-de-leis-que-avancemnos-direitos-da-identidade-de-genero 16 odia.ig.com.br/portal/rio/pastormarcos-pode-estar-envolvido-noestupro-de-outras-20-mulheres-dizpol%C3%ADcia-1.579635 17 www1.folha.uol.com.br/ ilustrissima/2013/07/1313525-aconversao-do-pentecostalismo.shtml 18 juliosevero.blogspot.com.br/2012/10/ malafaia-desconhecimento-e-omissao. html 19 forum.xpg.uol.com.br/topic/69249pastor-polemico-ira-presidir-comissao-dedireitos-humanos/page__st__20 20 agenciabrasil.ebc.com.br/ noticia/2013-06-28/comunidade-lgbtpede-aprovacao-de-leis-que-avancemnos-direitos-da-identidade-de-genero

16

entrevista

Entrevista a David Per Joan Picazo - www.bonjan.net i Eugeni Rodríguez - Portaveu del FAGC El passat dia 23 de desembre vam entrevistar David Fernàndez, periodista i Diputat de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular Alternativa d’Esquerres) al Parlament, entorn la Llei contra la LGTBfòbia, Drets Humans, justícia, impunitat, poder, lladres, paraules i fets, valors, bé públic, independència, formes de fer política...

Fernàndez

l’Estat, del PP, ha entrat en una deriva ideològica profunda, ja no només són les reformes econòmiques sinó també les ideològiques, hi ha una ofensiva ideològica neoconservadora brutal que també s’està vivint en bona part d’Europa amb l’auge de l’extrema dreta. I a bona part del Estats Units amb la irrupció del Tea Party. Tots remetem a la temptació populista i autoritària. I l’altra reflexió: som davant una nefasta importació del que s’ha viscut a Rússia. Si allà el procés

Eugeni Rodríguez: Aquests darrers dies un grup ultra-homòfob (Pilla Pilla) ha enganyat, coaccionat i humilitat a gais a través de la xarxa. Quina opinió tens d’aquest fenomen que és incipient a Catalunya però que a nivell internacional, a Rússia, ha arribat a l’assassinat? Com creus que ha de ser l’actuació per part del govern i les institucions?

David Fernàndez: Crec q la resposta ha de ser de tallafocs i de soca-rel.

Començar des del primer moment i no deixar ni simplement que tregui una mica el cap. I en referència a altres menes de violència que podem conèixer considero igual. Quan es detecten els símptomes inicials el que demostra l’experiència és que o es talla des del primer moment amb contundència i duresa, -no tinc cap problema en dir-ho- és a dir, resposta social, política, institucional, jurídica, mediàtica, o és l’ou de la serp de sempre, que malauradament ja hem conegut en moments anteriors.

Com a reflexió, aquest cas cal contextualitzar-ho en una deriva de regressió. Per exemple el govern de

s’hagués tallat des del principi no tindria el nivell d’incidència i d’expansió que ha tingut com a terrible moda banal. Com a pràctica brutal que atempta directament contra els mínims de dignitat humana i els Drets Humans.

ER: Creus que aquí a Catalunya respon, per dir-ho d’una forma col·loquial, a un grup de xavals que es prenen la justícia per la seva mà de forma fastigosa o pot haver-hi darrera una estructura més gran o una tendència a nivell internacional que seria realment problemàtica?

DF: Crec que hi ha un efecte mimetisme, això és obvi, i el que més em preocupa, en clau pròpia, sobretot a l’Estat espanyol, però també d’algun grup que opera a Catalunya, és que sempre trobem els que després no saben res.

Aquells que van fent, covant un espai ideològic, un espai que criminalitza, però que mai faran el pas. I que després sempre les condemnen, però que en el fons són els que han llaurat el caldo de cultiu de delictes d’odi i que després se’n desentenen cínicament. Això passa amb el racisme, el sexisme... Gent que després quan apareixen grups ultres que passen de les paraules als fets, per dir-ho així, se’n desvinculen. Les paraules són la prèvia dels fets, sovint. Però l’origen està en aquella màquina ideològica, en aquella fàbrica ultraconservadora inspirada en aquest cas per preceptes a l‘extrem del que seria la dreta religiosa.

Aquí està el naixement del caldo, dels que animen el foc i l’atien, i després no volen cap mena de responsabilitat sobre els incendis. Hi ha una responsabilitat: tota idea té conseqüències. Ells sempre diuen que no tenen res a veure però l’origen està aquí, en una ofensiva ideològica molt conservadora i, per tant, la primera responsabilitat és ideològica: la mano que mece la cuna.

ER: Parlaves de delictes d’odi.

Realment el marc que tenim a l’Estat espanyol és molt petitó perquè hi ha dos articles només al Codi Penal. La CUP ha estat una de les impulsores de la Llei contra la LGTBfòbia. Quina utilitat veus a aquesta llei, valorant que és l’única llei que hi haurà al món?

DF: Inici, nus i desenllaç. L’inici és en el moment social i polític que vivim. El primer que cal és un reconeixement llarg i profund al mateix moviment LGTB, que ha demostrat que els moviments socials també fan política, i la fan de moltíssima qualitat i sempre es posen per davant de la política oficial i convencional. Per tant penso que la victòria, igual que l’abolició de les bales de goma és una victòria del moviment antirrepressiu, o que la prohibició del fracking és victòria del moviment ecologista, en aquest cas l’autèntic protagonista és el moviment LGTB. El que voldríem com a CUP és que fos una llei pionera però també és veritat que les paraules només són miratges si no van acompanyades de fets que les converteixin en realitats. No voldríem que tornés a ser paper mullat. Per tant les lleis justes estan per fer-les complir i per fer-les justiciables. Sinó, hi ha impunitat i desprotecció.

tractar els delictes d’odi i discriminació, concretament la homofòbia? Haurien d’estar en un primer pla jurídic?

Joan Picazo: De fet a la Constitució hi apareixen la majoria de Drets Humans, però després no es garanteixen.

DF: Sí. Al nucli dur de la futura constitució. Al nucli dur del que són drets civils, socials i polítics. Volem fer, ho hem dit moltes vegades, del nostre país un refugi, social, cultural, pedagògic i democràtic. Per tant han d’estar en el primer punt, blindats, un mirall per a la resta del món de com es protegeixen els drets que assisteixen a qualsevol persona.

Per tant, han de ser al corpus inicial de drets intocables que ens definiran com a país. Intocables té moltes lectures – promoció, protecció, aprofundiment– i ha de voler dir que qui te’ls toqui rebrà la sanció més severa, perquè atempta contra els principis de la mateixa democràcia i de la Declaració Universal dels Drets Humans.

David Fernàndez: La Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, que neix de les cendres de l’horror nazifeixista, continua sent paper mullat. En l’àmbit dels desnonaments, l’article 40 santifica el dret a l’habitatge. Aquí rau també la desafecció i la crisi de la mateixa democràcia i el descrèdit de la política.

Massa sovint el frau o la frustració que genera la política és entre paraules i fets, es diuen una sèrie de coses i després no es compleixen, això ens situa en un escenari de vulneració de drets i d’impunitat efectiva. Quan no es garanteixen els drets passa el que passa.

«un país nou no és res si no és per assolir més cotes de justícia de veritat i de respecte a tots i cadascun dels Drets Humans» Després hi ha riscos, això també s’ha de contemplar: que en el procés de debat parlamentari, en la redacció final de la llei, vingui l’època de les rebaixes. El segon risc és que finalment tinguis una llei molt desenvolupada, absolutament pionera, a l’alçada de les circumstàncies que el moment reclama, però que no hi hagi instruments per aplicar-la. Tornant a la reflexió inicial és veritat que la legislació sobre delictes d’odi i discriminació és molt limitada a l’Estat espanyol, que és el marc normatiu que avui és vigent, i s’ha de desenvolupar encara moltíssim. Tot i això, sent Catalunya pionera, tenint una fiscalia de delictes d’odi i discriminació, (que també és com a conseqüència d’una pressió sostinguda i d’una especial sensibilitat a la nostra societat, la societat catalana) queda moltíssim camí per recórrer. Quins són els mínims exigibles?

Que passi finalment els tràmits, que s’aprovi tal com va estar proposada en les línies mestres del moviment LGTB i que sigui d’aplicabilitat en la màxima brevetat possible.

Si s’ha de fer un país nou s’ha de fer un país que sigui pioner en aquest àmbit i en tants d’altres, un país amb continguts, un país nou no és res si no s’assoleixen més cotes de justícia, de drets i llibertats i de respecte a tots i cadascun dels Drets Humans.

ER: Fa pocs dies es va fer la Trobada d’Unitat Popular on es parlava dels eixos estratègics que caldria seguir en estat independent. Com veus tu estratègicament, des de la CUP, que un futur país independent hauria de

Insisteixo en el protagonisme del món LGTB, que ha estat capaç de situarho en l’agenda pública, social i també político-institucional. Hi ha una lectura del moment real que és que la crisi no és només que retallin l’estat del benestar, que la crisi no és només que es multipliqui l’atur, sinó que també es tradueix i es trasllada en la substitució de l’estat social per l’estat penal. I en retallades afegides –Wert, Gallardon, Fernandez Diaz– sobre drets civils, social i polítics. En aquest àmbit entrem en una tendència dramàtica: les polítiques i els discursos oficials de complicitat o de minimització, ridiculització i banalització d’aquesta mena de fets. Com en el cas del Pilla Pilla. És important no minimitzar-ho, no dir que són una colla d’amics, que és el que van dir quan van matar Guillem Agulló (són propagandes antigues i versions oficials que ja coneixem) o quan l’extrema dreta posava bombes a Cotxeres de Sants al 99, no fa gaires anys, fa deu anys. La mateixa cantarella. La policia deia: “un grup d’amics que volien donar un ensurt al moviment okupa”.

JP: Al teu llibre Cròniques del 6, parles de molts indults per delictes molt greus i de compliment de penes ridículs, sempre per a determinats delictes1. La justícia és igual per a tots?

DF: No, tots som iguals davant la llei però la llei no és igual davant de tothom.

Continuem tenint un marc de justícia de classe i classista. És així de trist, Cròniques del 6 és del 2006 i la situació s’ha aguditzat particularment... Quin va ser l’últim gest del govern de Rodríguez Zapatero, l’última decisió del Consell de Ministres? Indultar un banquer, i no qualsevol banquer, el número 2 del Santander. Avui veiem que Blesa passa 24 hores a presó. Hem vist com els mossos d’Esquadra en el pitjor cas de maltractaments i tortures a una persona, que és el cas de Lucian Paduraru, no han estat indultats un cop sinó dos, malgrat hi hagi 200 jutges catalans que ho denunciïn, recordant que que el delicte atemptava profundament a la integritat i a la dignitat humana i que per tant era un delicte greu i que no es podien permetre aquestes lògiques de impunitat. De l’autoindult, perquè és el poder que es perdona a si mateix.

«La pobresa és violència estructural del sistema, és un acte de violència del sistema, aquí i arreu del món. És una imposició» Des de Cròniques del 6 hi ha hagut quatre reformes del codi penal, sempre amb una perspectiva profundament excloent, regressiva, repressiva i classista, criminalitzant la pobresa i deixant impunes els delictes d’alta volada.

Hi ha diverses vies que condueixen a la impunitat efectiva dels delictes del poder.

La no investigació és una, ara parlàvem de fiscalies de odi i discriminació, que hi ha una a Catalunya. Com en la corrupció, hi ha poquíssims fiscals a tot l’Estat. I això és plantejar una batalla amb un escuradents.

T’enfrontes a una metàstasis de la corrupció amb una limitació de recursos important.

18

entrevista

Foto Pere Virgili info@perevirgili.com

La dilació és un altre mecanisme que porta a la impunitat. Tenim el cas d’Hisenda: Nuñez i Navarro hauria d’estar a la presó fa 6 anys. Però hi ha un altre element que intervé, també de classe, que són els bufets de luxe i el que s’anomena togues d’or, que saben perfectament com dilatar processos, consagrant la impunitat.

Una tercera via és la dels pactes amb la fiscalia, en el cas Pallerols hem vist com Unió pactava amb fiscalia per evitar la presó.

Finalment hi ha l’indult. En aquest país en l’última dècada, independentment que el Consell de ministres sigui socialista o sigui popular , s’ha indultat 200 càrrecs públics vinculats a la gestió urbanística municipal, per prevaricació, per requalificacions.. policies condemnats en ferm per tortures, i com he dit abans, algun banquer.

Tot això mentre d’altra banda es persegueix la pobresa, havent augmentat molt el que s’anomena presos socials.

Estem en la fase del populisme punitiu, penes més llargues, més dures, i més altes, i estem en rècord de població presa... mentre paradoxalment han baixat els nivells delictius.

JP: El desembre 2011, a la portada del mensual Le Monde Diplomatique en castellà s’afirma que el Banc Central Europeu facilita diners als bancs europeus a l’1,25% d’interès i aquests el presten a països com Espanya al 6,5%2. Tenint en compte que els diners del BCE surten dels països de la UE, hem de pensar que som tontos o ens estan robant descaradament?

Les xifres han canviat una mica, però l’estafa continua. Ara els bancs compren al 0,5% i el que està fent la banca espanyola és comprar deute públic espanyol al 4%, és a dir, especular amb el deute. Sense moure un dit han guanyat 17.000 milions. És la major metàfora de com la gran crisi, la gran recessió, la gran desigualtat, el gran frau que estem vivint és que la banca va guanyar abans de la crisi 169.000 milions de euros nets en el que s’ha anomenat bombolla immobiliària. Que ha guanyat també durant la crisi, perquè ja tenim un rescat bancari que ja puja més de 100.000 milions de euros i on ja ens diuen que 40.000 mai tornaran. I, a més, que ara segueixen guanyant especulant amb el deute públic. És a dir, diner que el BCE teòricament deixava als bancs a un interès molt baix per reactivar l’economia ells l’estan utilitzant per especular amb el deute.

«els recursos d’un país són propietat del país, no d’una minoria elitista»

Els 2077 milions d’euros que pagarem els catalans l’any que ve només en interessos del deute evidencien que qui guanya és la banca. Retallem a tots per a enriquir uns pocs. Mercats que guanyen amb el sofriment social. I el mateix cas pel que fa a l’estat espanyol és més escandalós. Com la Sareb: un dispositiu immobiliari finançat amb recursos públics que s’està enriquint amb el patrimoni immobiliari dels bancs nacionalitzats, quan aquells pisos són nostres. És l’expressió del que nosaltres anomenen acumulació per despossessió: es desposseeixen les classes populars i hi ha una permanent transferència de rendes públiques als bancs. Els nostres nets i netes quan d’aquí 20 o 30 anys mirin enrere, preguntaran “com ho permetíeu?”, perquè és un robatori a plena llum del dia. Aquest país, Catalunya, l’any que ve pagarà cada dia 6 milions d’euros als bancs només amb interessos del deute.

ER: Catalunya o Espanya? Al dia?!!!

DF Sí, 6 milions d’euros al dia d’interessos del deute només a Catalunya.

ER: ...i mentre no paguem la llum!

DF: Ahir llegia que les elèctriques han guanyat 21.800 milions d’euros durant la crisi amb les pujades de la llum.

JP: La pobresa és una decisió?

DF: [riu] No, el vot de pobresa pot ser una decisió en determinades situacions...

JP: No, no, a veure, no m’he explicat... decisió per part dels de dalt...

DF: Si, si, t’he entès, t’he entès. La pobresa és violència estructural del sistema, és un acte de violència del sistema, aquí i arreu del món. És una imposició.

JP: A La Burxa de novembre publiquen que segons un estudi d’Intermón la població es troba amb un 26% de pobresa i unes perspectives del 42% al 20253.

L’impagament del deute és una obligació ètica i moral?

DF: És una obligació ètica i moral. És una dicotomia: o ells o nosaltres. És l’antagonisme entre l’1% que segueixi guanyant o el 99% que segueixi patint. És el reclam constant que la por canviï de bàndol. Nosaltres hem utilitzat molt aquest estudi. Economistes internacionals estan dient “què li passa al sud d’Europa (Països Catalans, Xipre, Grècia, Itàlia)?

S’assembla molt al que li va passar a Amèrica llatina sota la dictadura de les botes militars a la dècada dels 80. És a dir, fins que aquestes societats no es van reempoderar i no van reclamar el retorn del bé comú, el retorn d’economies públiques, el retorn dels drets socials, la pobresa es va multiplicar i les desigualtats es van aprofundir. Ara estem en aquesta dècada on qui arrasa són els mercats, és a dir la dictadura dels mercats al sud europeu, i fins que el sud europeu no tregui cap, no s’organitzi, no es resisteixi i no passi a una ofensiva política i social, seguirem cavant en el forat de la crisi. El primer per sortir del forat és deixar de cavar.

JP: Sou partidaris de la renacionalització de les empreses de llum, aigua, gas i telecomunicacions?

DF: Si. A més m’agrada que diguis renacionalització perquè son empreses privatitzades. El cas de Telefònica és la màxima expressió, privatitza Aznar cap els seus amics, Villalonga en el seu moment, i ara resulta que al final tanques el circuit complert quan Rato, Urdangarín i companyia acaben a Telefònica.

Per suposat, la defensa del bé públic implica renacionalització. Si tu calcules el que han guanyat les elèctriques, o Telefònica o Abertis amb autopistes, hem amortitzat tot ja fa dècades... resulta que només de la mera gestió pública d’aquestes infraestructures bàsiques tindríem uns ingressos públics que farien innecessària cap retallada, i en un moment de crisi podríem haver fet una expansió del sistema de protecció de drets socials.

Això lliga amb el punt anterior, què és el que ha fet Amèrica llatina?

Nacionalitzar YPF, nacionalitzar la banca i dir; els recursos d’un país són propietat del país, no d’una minoria elitista.

JP: Amb l’arribada del PP al poder el 1996, una de les primeres coses que es va fer va ser que el patrimoni de les persones no fos públic, és això una porta oberta a encobrir els beneficis dels corruptes?

Hi ha una cosa consubstancial a la corrupció i a la violència estructural que és la opacitat. La corrupció no funciona sense silenci i sense allò que hem anomenat omertà, és a dir, el silenci mafiós. Uns es protegeixen als altres, per tant la gran alternativa és llum i taquígrafs. Amb llum i taquígrafs ningú fot mà a la caixa. Sens dubte això era la porta oberta a les topinades econòmiques, al frau econòmic i comptable, a les caixes B, els sobres... tot això sense opacitat i silenci que és consubstancial a la pràctica corrupte del poder, no seria possible. Cal fer-li la vida impossible a la corrupció.

La primera victòria que cal conquerir és reconstruir una ètica col·lectiva del bé comú i del bé públic. Però abans és imprescindible reconèixer-nos en una derrota profunda.

JP: Els valors ètics es tradueixen en ideals polítics i amb les accions de cadascú a la seva vida privada?

Jo penso que sí. Finalment l’únic espai, l’únic territori alliberat del que disposem en la nostra vida personal i col·lectiva: la vida quotidiana. És l’únic terreny concret on demostrar que les coses són diferents.

Tu veus el pilla-pilla i calles o veus el pillapilla i t’actives. I en aquell gest, a cada gest te la jugues i demostres que el que preval és la solidaritat i el suport mutu, és allà on demostres la ètica. Els valors només es demostren a la pràctica, les paraules se les emporta el vent. Els principis, que és molt fàcil cridar-los i dir-los, s’han de demostrar en els moments difícils. En els moments fàcils és la mar de fàcil dir que ets solidari, però quan ho vius de veritat és quan ho has de demostrar..

«Els valors només es demostren a la pràctica, les paraules se les emporta el vent» JP: Per què molts polítics, estiguin al poder o no, poden mentir impunement?

DF: Aquesta pregunta és massa profunda...

JP: Bé, per exemple, opino que partits com el PP, realment fan política per una minoria, per força han de mentir, per tant tirant d’hemeroteca se’ls pot rebatre sempre.

La mentida forma part del poder.

L’exercici del poder autoritari, per dir-ho així, es fonamenta en la propaganda, el silenci i la mentida.

Vist de d’un altre punt de vista la crisi no és només una crisi econòmica, no és només de model, no és només sistèmica, sinó que, sobretot i al final, és cultural.

La gran derrota que hem tingut en les darreres tres dècades és de valors, és de pedagogies. La derrota fonamental és la de la ètica. I aleshores ens hem convençut, tu agafes estadístiques al País Valencià sobre la comprensió de la corrupció i la derrota és aquesta, un 51 o un 52% et diuen que ho entenen, que ells també ho farien. És la derrota de valors.

JP: Santiago Alba diu que “el lenguaje permite decir cualquier cosa”4...

DF: Les paraules, els fets i els miratges o van acompanyades de fets que les converteixin en realitats o no són res de res, són un brindis al sol. La perversió del llenguatge en els últims cicles és brutal.

Quan veus la dreta fent campanyes anomenant-nos feixistes...

JP: Independència per a què?

Per sentiment nacional; per temes econòmics, és a dir, disposar de més

diners; per deixar enrere o a banda aquesta Espanya monàrquica, franquista i catòlica? Per a què?

DF: [En David riu] Per democràcia.

Independència per canviar-ho TOT. Independència com a mecanisme, com a eina, més com a mitjà que com a fi, independència perquè nosaltres pensem que és el millor camí per democratitzar el país, i per retornar el país als seus legítims propietaris que és la gent, i per fer un país molt més just, molt més lliure i més solidari. És a dir per un principi de sobiranies, sobiranies compartides, però sobirania

«independència de la nostra pròpia oligarquia» popular, sobirania econòmica i energètica.

Per retornar la democràcia a la democràcia.

Sembla un joc de paraules però és així. En un moment a més on el Parlament perd sobirania pels mercats financers. És a dir la nostra independència davant l’estat espanyol com una estructura de poder secular i una estructura de dominació política. I dic conscientment estat espanyol, no dic societat espanyola, no dic poble andalús, no dic poble gallec, dic estat espanyol, com un estat que ara mateix està recentralitzat amb una ofensiva ideològica conservadora brutal, però també independència dels mercats financers que són els que ens estant fent la vida impossible, i també, per suposat, independència de la nostra pròpia oligarquia, és a dir, d’aquells 400 de sempre que durant tants anys han fet negoci també amb les nostres vides, digues-li Abertis, digues-li La Caixa, digues-li La Vanguardia.

Però també hem de democratitzar aquest país, aquest país té totes les seves contradiccions, totes les seves desigualtats, nosaltres proposem una independència des del punt de vista de classe, de la majoria social, dels subalterns de sempre. En clau social, feminista, ecologista, antimilitarista...

JP: Quina diferència hi ha entre ERC i la CUP? DF: [rialla] Hi ha les immediates i hi ha les fondes. Entre les immediates hi ha que nosaltres no donem suport als pressupostos antisocials, aquesta és obvia. Crec que hi ha tres diferències.

Una, com es fa la política. La CUP és un moviment sociopolític de base, el protagonisme el té l’activista, la gent, les assemblees, els barris, les comarques.

Això és el que espanta. Avui ja és

20

entrevista

tant important el què com el com: un moviment polític basat en l’assemblea, en l’autoorganització i en l’autogestió.

Autoorganització entesa com a autoorganització popular, de reforçar, de recuperar el vincle social i comunitari. de ser menys vulnerables com a societat.

En l’àmbit nacional potser ens trobem molt més. Tot i que penso que la CUP fa una defensa molt més desacomplexada de la realitat social i cultural que són els Països Catalans- I que treballem des de baix per refer el vincle entre els Països Catalans i això és per nosaltres un element neuràlgic i irrenunciable.

Penso que on hi ha majors diferències és en el model social i econòmic. Diem clarament que anem a un model social postcapitalista, que el capitalisme avui és una fàbrica de pobresa, de misèria i de injustícia i jo penso que en això les diferències amb Esquerra Republicana són profundes.

ha moltes sensibilitats i per tant també es tan important el què es fa com el com es fa.

Per tant han de ser processos molt oberts i que sumin molt i el Procés és una cosa que s’ha fet molt ràpida, ara fa a penes 8 mesos, que just aquest cap de setmana han tancat la seva primera assemblea, i que nosaltres no donem més respostes perquè tampoc tenim la pregunta. No sabem quin és l’emplaçament ni la pregunta concreta i cal respectar el seu ritme. Sempre hem dit que ells han fet un emplaçament molt adreçat a un bloc electoral autonòmic, mentre que a nosaltres ens va costar molt anar a unes autonòmiques. Creiem que l’element central del canvi polític i social no és el Parlament, tenim les

JP: Quina diferència hi ha entre la CUP i Procés Constituent? I què hi ha en comú?

DF: Veus aquí jo penso que si baixés un extraterrestre ho tindria díficil. El Manifest fundacional de Procés Constituent, els 10 punts, estan al projecte polític de la CUP (no al programa electoral) que neix ara fa 40 anys. Quan diuen què s’ha de fer, diuen assemblees, recuperar la capacitat social de incidència, de resistència, és el que està fent la CUP fa 15 anys, a través de 150 assemblees locals.

[En aquest moment, minut 32 de l’entrevista ens comuniquen la detenció de Pilla pilla] Penso que en comú hi ha moltíssimes coses, i que Procés té moltes virtuts.

Sempre ho dic, faig tesi, antítesi i síntesi.

Ha connectat sobretot amb generacions menys joves que la CUP, afavorint que la crítica a un model econòmic com el capitalisme estigui més normalitzada, entesa i compartida. Estem en un moment amb tanta crisi que faran falta moltes coses per canviar-ho tot, des de la solidaritat i la proximitat. Avui no sobra ningú enlloc.

Massa feina per fer i fem tard.

Després si que és veritat que en el laberint habitual de les esquerres alternatives quan es fan propostes unitàries s’ha d’anar amb cura perquè hi

esperances dipositades al carrer, en la gent, en la capacitat d’autoorganització, en la capacitat de construir alternatives, de desobeir... és que ens ha costat tant!

Les unitats, per dir-ho així, es fan arran de terra, arran de carrer i arran de lluita, no es fan des de dalt. Ja ens trobem a moltes lluites concretes, si ens trobem de baix a dalt penso que és imprescindible un procés de confluència i espero que sigui així. Però el que no pot ser és fer-ho des d’una cultura d’esquerres antiga i caduca, que és per dalt i per despatxos, o només en termes electorals, això és una política molt antiga pensar només en les eleccions.

La tesis final és, sigui com sigui, i amb les deficiències que podem tenir tots i nosaltres també, el que no ens podem permetre és que això surti malament.

Estem davant d’un procés, d’una oportunitat de canvi polític i social, això és el que és avui la independència: una oportunitat per fer un país molt més just i aquí tothom és imprescindible. Les lluites

«sigui com sigui, i amb les deficiències que podem tenir tots, el que no ens podem permetre és que això surti malament» mai s’acaben, la lluita sempre és continua i quan acabes una comences una altra.

JP: Què cal perquè la societat canviï?

Votar, al carrer, tot...

DF: Reduir el canvi polític i social a un vot cada 4 anys és ridícul i és inútil, aleshores penso que el que cal, almenys és el que diria la CUP, calen compromisos quotidians, igual que abans parlàvem del terreny de la vida quotidiana com l’únic terreny real on construir alternatives, és allà on ens la juguem i per tant jo crec que cal activació popular (que és més que mobilització popular), desobediència civil, construcció d’alternatives, i complementàriament la via institucional, que pel projecte fonamental de la CUP no és el Parlament, són els municipis. És allà on la democràcia és més fàcil de recuperar però també on cal desallotjar certa pràctica del poder perquè alguns s’han pensat que les institucions són seves i no, són de tots. Per tant començar amb una mena de inspiració zapatista per baix, de baix a dalt. Però què s’ha de fer? S’han de fer moltíssimes coses i moltíssima feina i sincerament fem tard, fem tard...

JP: Moltes gràcies David.

La CUP només té un 0,5% del temps a TV3.

Referències preguntes #HOPODEMTOT www.youtube.com/ watch?v=9VxUn0rXTY8 1 Fernàndez, David. Cròniques del 6.

Barcelona: Virus editorial, 2006 2 La gran regresión. Ramonet, Ignacio.

Le Monde Diplomatique en español, nº 194. Valencia, 2011.

3 Impagament del Deute, una obligació ètica i moral. Blasco Marco, Daniel. La Burxa, nº 176. Barcelona, 2013.

4 Alba Rico, Santiago (2001) Guerra de palabras. www.rebelion.org/ hemeroteca/opinion/alba151101.htm

Vols col·laborar amb l’Infogai? infogai@colectiugai.org www.facebook.com/Infogai.revista

Ajuda’ns a construir la revista del moviment LGBTIQ català.

Tan fàcil, com enviant-nos els teus articles, o les teves suggerències sobre aquelles temàtiques que hi trobes a faltar.

relat queer 21

La Paka Teria i el tercer gènere Per Javier Moreno

Tres kathoey de Tailàndia Coincidint amb el nadal, tant la Lucía Lietsi com La Paka, van decidir donar-se un respir després de l’enorme èxit collit amb el seu primer llibre, Diario de un asexual (Los sin sexo) que els va portar durant dos anys de gira per gairebé tot el món amb grans vendes. La Paka es va portar al personatge asexuat de la sèrie The Big Bang Theory, Sheldon Cooper.

Li va ensenyar Barcelona i la va enviar al gaixample perquè conegués més a fons, la ciutat... Molt contenta, n’estava La Paka en el seu nou pis de 55m2, situat a la zona de Sant Antoni (Barcelona) amb els seus dos gats i els seus tres tests de marihuana. Recolzada en la polleguera de la finestra i mirant les reformes de l’antic mercat de la zona, va aprofitar que plovia per veure una pel·lícula que li havien recomanat del gran director suec Ingmar Bergman, Persona (1966), que té com a actriu a la genial Bibi Andersson.

En ple drama de la pel·lícula, li van cridar a la porta, i amb els ulls injectats en sang, com a conseqüència del cabreig per la interrupció, es va decidir a obrir.

Es tractava de la seva amiga tailandesa, anomenada Nong Tum, però coneguda com La Thai, que acompanyada de Carmen de Mairena volien felicitar a La Paka per l’any nou i per tot el que estava aconseguint amb el llibre. Portaven tres ampolles de Coca-cola light, gel, mig quilo de llimones i una borsa de patates sabor camperol, perquè sabien que eren les favorites de La Paka.

Les tres assegudes en el saló, com si d’un aquelarre es tractés, van començar a xerrar... · Diu Carmen, mentre pelava una llimona a rodanxes, Ai Paka, tens tot el poder ficat en el cony!... Què em pixo de daltabaix Carmen!, li va respondre La Paka entre riallades...

· Pregunta La Thai, que la pobre no sabia, de bromes, coneixeu algun electricista noies? Al que van respondre Carmen i La Paka, tenim el cony que ens surt espurnes!... (Plorant del riure) La tarda transcorria molt tranquil·la i animada, els va donar temps a posar-se al dia i, fins i tot fins, de parlar de coses tan sorprenents com que La Thai era un Kathoey, un terme tailandès que “designa a la persona que té l’aspecte extern d’un home i ha passat a tenir aparença de dona”. És la manera que es fa servir en aquest país per definir als transvestiu i a les transsexuals que també es denominen de vegades com ladyboys o com a tercer gènere...

· Li va preguntar a La Paka, què és això de tercer gènere? Què tens tres pits i quinze forats? O com ets estrangera, tens un os més gran en el maluc que et permet fer postures i cardar més ràpid?...

Al que va respondre La Thai, no Paka, és un concepte utilitzat per referir-se a aquella identitat de gènere que no es classifica dins de la identitat del gènere masculí i/o femení, sinó com una barreja de tots dos.

Perplexes davant aquesta confessió de LaThai, ja que cap de les dues, ni la Carmen ni La Paka sabien del passat d’ella. Va continuar relatant, jo des dels 7 anys vaig tenir accés a les hormones, per això la meva veu

i les meves corbes arrodonides són completament femenines. A Tailàndia es poden aconseguir hormones receptades legalment per un metge qualificat o sense prescripció en qualsevol farmàcia. De fet la reassignació sexual és molt econòmica i segura, encara que desgraciadament no podem canviarnos de sexe legalment. Li va preguntar La Paka, Thai, a què et dedicaves a Tailàndia? Feies de prostituta? Aquí a Europa és el més comú, és molt difícil trobar una estabilitat civil, encara se us considera com un trastorn psicosexual o simplement, unes manyagues. La Thai va contestar amb un cop de puny en la taula, jo era boxadora! Vaig tenir un gran èxit, fins i tot vaig fer una pel·lícula sobre la meva vida el 2003, Beautiful Boxer. De sobte, van començar a posar-se molt ansioses, molt xerraires i sorolloses, així fins a les tres de la matinada.

Carmen, es va quedar profundament dormida en el dormitori, mentre que elles dues ansioses de més beguda van sortir a la recerca de certs excitants. Dues hores després, es trobaven en un avió rumb Nova Delhi (Índia) a veure a una amiga de la Thai, també tercer gènere anomenada Lady Bombay, que anava a inaugurar el seu temple dedicat a la deessa hindú Bachuhara Mata. Ella no estava operada, però se sentia dona i vestia com a tal. A l’Índia se’ls crida Hijra, socioculturalment estan acceptades, ja que la cultura vèdica del país els reconeix com a éssers sagrats de Krishna. Lady Bombay va beneir a la Paka perquè tingués molta sort i seguís arreplegant molts èxits. I a la Thai, li va proposar que s’anessin juntes a viure a Nova York, que havia conegut a una amiga cantant que li recordava a Nine Simone que respon pel nom d’Antony and the Johnson.

La revista del moviment LGTBIQ català. infogai@colectiugai.org www.facebook.com/Infogai.revista

Subscriu-t’hi!

S olu c i o n s M a r i g r a m a

1.5€ / Número

Sí, vull subscriure-m’hi.

Nom i cognoms ..............................................

Adreça ..............................................

Localitat ..............................................

Codi Postal ..............................................

Telèfon ..............................................

E-mail

S

11 E

E

10 F

R

9

T

8 A 7 N

..............................................

Signatura i data:

Entitat

Oficina DC

Núm. de compte

Compte bancari Envieu aquesta butlleta a Infogai Ptge. Valeri Serra, 23 08011 Barcelona

T S E R P

R

6 A

T

I

5 V

I

4 A N

R

E

3 R

V

2 A

I T S

E S

I S S

A

M U

A R

1 2 3 4 1 C A M P

S A

A N N

C O

E

O I

E N

T R

I T

S

I C

P

A

A R

I T

A

S

S

N A V S E

A D U S

T

S

R O C O E

E

L

T S O H

A I T S E B

5 6 7 8 9 10 11 A N A D E S

24

salut

Dona i salut. Medicina en la frontera Per Àngels Torregrosa Bach

Al llarg de la història, l’estructura de les societats occidentals s’han qualificat d’androcèntriques. Aquesta qualificació és deguda a que l’estil de vida ideal es troba regit per uns ideals masculins, joves i capitalistes. Aquests ideals prototípics emmarquen i contextualitzen els temes socials a abordar, i permeten definir als individus en termes de rellevància relativa. Els temes sobre salut i formes d’emmalaltir no resten al marge dels plantejaments socials i reflecteixen, d’alguna manera, els seus fonaments idealitzats.

«En les societats patriarcals les dones han estat ubicades en els àmbits de la vida privada amb l’assignació de rol de curadora i s’ha parat atenció a la dona en els seus aspectes reproductius i estètics» En les societats patriarcals les dones han estat ubicades en els àmbits de la vida privada amb l’assignació de rol de curadora i s’ha parat atenció a la dona en els seus aspectes reproductius i estètics. Aspectes que responen als interessos masculins. Així, en els serveis de ginecologia, s’ha treballat molt sobre planificació familiar i sobre la gestació però, quasi no hi ha estudis sobre els trastorns de la menstruació com les dismenorrees o els canvis d’estat d’ànim

premenstruals, encara que, darrerament, s’està començant a parar una mica més d’atenció a la menopausa.

Es pot apuntar que una de les maneres de tractar l’alteritat femenina per part de la medicina és invisibilitzant a les dones en la recerca científica. Aquesta ocultació de les dones en els primers nivells de les preses de decisions de gestos terapèutics, fa que les dones no siguin la seva diana. Això vol dir que l’ocultació de les dones en la literatura científica, literatura que recull els resultats de recerques finançades per subvencions supranacionals, polítiques estatals sanitàries i projectes de la indústria farmacèutica, s’estén als protocols de diagnòstic i de tractaments, tot impedint, en les consultes, l’abordatge dels pacients de manera diferenciada. També es pot considerar que les pròpies unitats d’atenció a la dona participen d’aquesta exclusió de l’òptim d’atenció mèdica.

Aquestes unitats tendeixen a esbiaixar la realitat de gènere mitjançant una mirada inversa de la realitat que interpreten la semiologia sense tenir en compte que hi ha trets comuns, no lligats al gènere, de la manera d’emmalaltir.

Referent a l’estètica corporal de la dona, es pot pensar que la pressió social ha vingut de fora de la medicina i que aquesta disciplina s’ha limitat a satisfer una demanda creixent de pròtesis i de remodelacions sense tenir en compte les conseqüències, llevat les econòmiques.

Conseqüències com les toxicitats dels

tractaments, els efectes secundaris, l’aplicació de tractaments sense estudis que avalin uns resultats i patologies col·laterals com l’anorèxia i la bulímia. El discurs corporal postmodern fragmenta el cos en la seva heterogeneïtat i fa abandonar la idea de la corporeïtat com a contenidor de la ment i l’espiritualitat.

El cos és la ment i cal definir un discurs propi en cada fragment. Discurs que la medicina ha enriquit amb el seu univers protèsic modificant els discursos identitaris amb les seves aportacions fins al punt de convertir la pròtesi o qualsevol tractament farmacològic, fonamentalment amb psicofàrmacs, en part inherent al discurs identitari.

«Una de les maneres de tractar l’alteritat femenina per part de la medicina és invisibilitzant a les dones en la recerca científica» De totes maneres, no es pot dir que la medicina com a institució hagi deixat fora del seu sistema a les dones sinó que les ha tractades de manera diferent amb els seus sistemes d’ocultació de la realitat femenina i d’adaptació als cànons imposats per l’androcentrisme. Es pot dir que les dones, en un procés d’alteritat, han quedat en la frontera i generen un discurs híbrid entre el dins i el fora. Un discurs que accepta els plantejaments clàssics i va afegint subtemes sense

25 proposar una reordenació de l’acte d’emmalaltir. Un exemple pot ser els estudis diferencials per raó de sexe que demostren una quarta part més de la massa corporal representada per teixit

«El discurs corporal postmodern fragmenta el cos en la seva heterogeneïtat i fa abandonar la idea de la corporeïtat com a contenidor de la ment i l’espiritualitat» adipós en les dones. Això afavoreix l’alentiment de l’eliminació de fàrmacs.

A més, les hormones esteroidees generen un metabolisme diferencial de determinades substàncies com alguns antiretrovirals i quimioteràpics amb diferències en la seva resposta.

Altres exemples d’invisilització femenina es poden trobar en manifestacions diferencials d’una mateixa malaltia, com la malaltia

coronaria aguda que presenta diferents símptomes i només es troben protocols per a la presentació de la malaltia en el sexe masculí. Si es revisen els estudis de medicina laboral que mostren un volum d’estudis sobre malalties professionals proporcional a la concurrència masculina de l’activitat laboral. No hi ha estudis sobre exposicions a tòxics en treballs domèstic.

Es proposa una revisió i uns plantejaments dels estudis mèdics diferenciats per gènere que inclouen les diferències de sexe i les culturals per tal de poder ajustar els actes mèdics a les necessitats reals de tota la població.

Bibliografía:

Rohlfs, I. (2003) Género y salud: diferencias y desigualdades. Quark, 27: 1-5.

UNFPA (2008) Estado de la población mundial. http://www.umfpa.org Valls, C. (2006) Mujeres invisibles.

Ed. Debolsillo.

26

matrimoni LGBT

Bodes homosexuals religioses Per: Òscar Banegas Garrido http://oscarbanegas.blogspot.com.es

Segons relata el filòsof francés Michel de Montaigne en el seu diari de viatge a Itàlia, un home l’informà amablement l’any 1580 que un grup de portuguesos havia signat, anys abans, una estranya confraria a l’església de Sant Joan a Porta Llatina de Roma amb la complicitat dels frares. «S’hi casaven barons amb barons durant la missa, amb les mateixes cerimònies amb què nosaltres fem els nostres matrimonis. Celebraven junts les pasqües, llegien el mateix evangeli que en les bodes i després es gitaven i vivien junts».

Aquest cercle secret d’homes que manifestaven lligams de caire homosexual i que consagraven vincles conjugals entre persones del mateix sexe d’acord amb la litúrgia eclesiàstica va ser dissolt el 20 de juliol de 1578 amb l’arrest d’onze persones. El procés davant el Tribunal Criminal va acabar amb una condemna exemplar per a vuit dels imputats, considerats culpables d’un delicte de sodomia i profanació de la institució matrimonial. Segons Montaigne, aquests vuit portuguesos van ser cremats, però altres fonts assenyalen que van ser penjats el 13 d’agost d’aquell any al pont de sant Àngel. Altres dos involucrats col·laboraren diligentment amb la justícia i evitaren la mort i, això sí, l’onzé detingut, un capellà, va ser absolt segurament per a evitar la implicació directa de l’Església catòlica.

«Eren freqüents les pregàries que invocaven sants homosexuals com ara Sergi i Bacus, dos soldats romans de final del segle III que s’estimaven i que s’havien unit d’una manera semblant al matrimoni» Aquesta, però, no és l’única notícia que tenim de bodes homosexuals de tradició cristiana. En el segle XII van començar a celebrar-se cerimònies que consistien en un conjunt d’oracions que constituïen tot un ritual en què hi havia encesa d’espelmes, col·locació de les mans sobre l’Evangeli, cobriment amb l’estola del sacerdot, lletania introductòria, coronació, oració al Senyor, comunió, bes i, de vegades, voltes a l’altar. Hi eren freqüents les pregàries que invocaven sants homosexuals com ara Sergi i Bacus, dos soldats romans de final del segle III que s’amaven i que s’havien unit d’una manera semblant al matrimoni. L’historiador nord-americà John Boswell va descobrir en l’Euchologion (1667) de Jacques Goar una cerimònia que festejava una amistat especial entre dos homes, i a partir d’aquesta descoberta va aprofundir en el tema i va trobar diverses versions del mateix ritual que eren l’equivalent del matrimoni heterosexual medieval.

Si hi ha aquests precedents, no entenc per què tants segles després l’Església catòlica, apostòlica i romana s’entesta a condemnar l’homosexualitat com a malaltia, els gais, lesbianes i persones transsexuals com a pecadors i el matrimoni homosexual com a via d’extinció de l’espècie humana quan al

«La hipocresia i el cinisme que caracteritza l’Església des del seu naixement són la involució d’un estament que es nega a modernitzar-se i assumir els avanços de les societats»

llarg de la història molts dels seus membres han participat dels instints més primaris com a éssers humans que són. Només cal llegir el llibre d’Eric Frattini Los papas y el sexo per a tenir coneixement de la quantitat de papes gais que hi ha hagut (a tall d’exemple, Lleó X tenia problemes per a seure en el tron a causa de les greus úlceres anals que patia) i del reguitzell de perversions en què, independentment de la seua orientació sexual o de l’estat civil (n’hi ha hagut de casats i amb fills), han caigut molts sants pares: violacions, fetitxisme, pederàstia, transvestisme, voyeurisme, masoquisme, sadomasoquisme, etc. I si això ho sabem dels qui han ocupat la cadira de Pere, que no devia passar a les esglésies, badies i monestirs aïllats i solitaris dels nostres pobles i ciutats. Parlaré clar: és la hipocresia i el cinisme que caracteritza l’Església des del seu naixement, és la involució d’un estament que es nega a modernitzar-se i assumir els avanços de les societats.

Diuen que corren nous temps al Vaticà des de l’arribada del nou pontífex. No sé si creure-m’ho. La insolència i la doble moral dels seus dos-cents seixanta-un antecessors fa difícil pensar en un canvi. Dos mil anys de falsedat fereixen, calen en l’imaginari col·lectiu i no s’esborren de colp i volta. Encara que no sóc creient, vull pensar que el papa Francesc iniciarà el relleu de l’Església que tots desitgem, un capgirament cap al respecte i la tolerància de les persones independentment de la seua orientació sexual.

«En el llibre d’Eric Frattini Los papas y el sexo tenim coneixement de la quantitat de papes gais que hi ha hagut i del reguitzell de perversions en què, independentment de la seua orientació sexual o de l’estat civil, han caigut molts sants pares: violacions, fetitxisme, pederàstia, transvestisme, voyeurisme, masoquisme, sadomasoquisme, etc.»

Però això són només desitjos meus. La realitat és ben bé altra. Cinc segles després d’aquella boda gai a Roma, la mateixa Església retrocedeix i considera contra natura la unió de dues persones del mateix sexe que s’estimen i que volen compartir les seues vides, i els obliga a amar-se en el pecat més absolut. Sens dubte, tota una paradoxa: una tradició i unes litúrgies cristianes de l’edat mitjana semblen avui vertaderament revolucionàries.

matrimoni LGBT 27

La por de la igualtat La sentència del Constitucional sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe Per Alex de la Court La sentència 198/2012 del Tribunal Constitucional, de 6 de novembre del 2012, que va tombar el recurs del PP contra el matrimoni entre persones del mateix sexe, va posar fi a la incertesa jurídica que encara planava sobre aquest avanç (la paraula avanç és atrevida, però s’entén en termes de drets formals). Ara bé: una lectura més detinguda de l’argumentació del Tribunal revela un panorama més fosc del que sembla.

En primer lloc, el Tribunal interpreta l’article 32.1 de la Constitució (“L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) com una garantia institucional que protegeix la figura del matrimoni i la igualtat entre home i dona dins d’aquesta institució. Que sigui una garantia institucional implica que la llei que desenvolupa la institució del matrimoni (o sigui, el Codi Civil) no pot fer-la irrecognoscible o buidar-la del seu contingut essencial. Llavors, la qüestió que posa en evidència és si el contingut essencial que protegeix la Constitució inclou el fet que ha de ser entre un home i una dona, excloent, doncs, vincles entre persones que no entrin en aquesta categoria (com les persones del mateix sexe).

El Tribunal estima que encara que es fa referència a l’home i a la dona en el text de l’article, la diferència de sexe no forma part del contingut essencial. Quan es va redactar la Constitució, el 1978, la qüestió del matrimoni homosexual no es plantejava i el que es discutia, doncs, per redactar el text, era manifestar la voluntat d’afirmar la igualtat entre l’home i la dona. Però l’evolució de la cultura jurídica d’altres països i de tribunals internacionals com el d’Estrasburg, que avalen el matrimoni entre persones del mateix sexe, ens dóna una nova imatge del matrimoni, i l’alt grau d’acceptació social a Espanya del matrimoni homosexual i la instauració de la noció en la cultura jurídica espanyola obren el matrimoni a persones del mateix sexe sense provocar la irrecognoscibilitat de la institució.

En segon lloc, el Tribunal interpreta l’article 32.1 com a font de drets individuals. Des d’aquest punt de vista, el nou Codi Civil, incrementant les possibilitats de matrimoni, no afecta de manera negativa el dret individual de contreure matrimoni entre home i dona en condicions d’igualtat, ja que no canvia en res les condicions de l’exercici del dret a aquesta modalitat de matrimoni.

Quant a l’adopció, el nou text del Codi Civil no fa referència al sexe dels pares adoptius, però, com que sí que es refereix al matrimoni, possibilita implícitament l’adopció per un matrimoni format per persones del mateix sexe. Als arguments dels opositors a l’adopció, que afirmen que la llei anteposa l’interès de les persones del mateix sexe a l’interès del nen, el Tribunal respon que les lleis en matèria d’adopció ja diuen que s’ha de garantir l’interès del menor que es tutela en cada cas concret amb un examen dels adoptants, i això no queda afectat pel fet que es prohibeixi o es permeti adoptar als matrimonis formats per persones del mateix sexe.

Aquesta sentència va avalar el matrimoni i l’adopció entre persones del mateix sexe, però, si bé ens entreté en el com, no és tan clar que hagi de ser considerada com una fita important en el camí de l’alliberament sexual.

En realitat, el Tribunal no es va mullar gaire. Va passar de puntetes sobre la qüestió de l’adopció, i es va limitar a dir que com que la noció de matrimoni en la cultura jurídica i la societat ha evolucionat, no s’ha d’establir necessàriament entre un home i una dona. Aquesta interpretació presenta problemes quant al seu rigor jurídic, però no entrarem en aquest debat, que només interessa els juristes. El que sí que s’ha de destacar és que el Tribunal reforça la idea que la Constitució protegeix la institució del matrimoni, molt criticada per molts corrents del moviment d’alliberament sexual, per la seva càrrega i el seu caràcter heteropatriarcal.

A més a més, l’argumentació del Tribunal té un defecte fonamental, que fa que no contribueixi realment a l’alliberament sexual: el rebuig a utilitzar l’argument de la igualtat. Podria haver-se estalviat les contorsions jurídiques al voltant de l’evolució de la noció del matrimoni dient senzillament que la protecció de la institució o dels drets individuals que neixen de l’article 32.1 s’ha de llegir junt amb l’article 14 de la Constitució, que prohibeix tota forma de discriminació per raons de gènere o d’orientació sexual, sense oblidar l’article 9.2, que ordena a les institucions de l’Estat de promoure la igualtat efectiva. A més, la igualtat, com que és un dret considerat fonamental, se situa més amunt en la jerarquia constitucional i té més protecció que el matrimoni, que només té rang de dret constitucional senzill.

Finalment, fent-ho així, a primera vista, el Tribunal no tanca la porta a la possibilitat que en el futur una llei canviï el règim actual i torni a restringir o suprimir el matrimoni entre persones del mateix sexe (encara que això probablement forçaria el Tribunal a pronunciar-se d’una vegada per totes sobre la qüestió de la igualtat). És la igualtat efectiva la que ens donarà les mateixes possibilitats de viure les nostres vides com vulguem, i així ens farà lliures, i la igualtat de drets n’és una condició, encara que no suficient. Però es veu que els membres de les institucions d’aquest Estat intenten, tant com poden, no recórrer a aquest argument, per por que no s’obri la capsa de Pandora del canvi social, a la coberta de la qual massa sovint cobren per seure-hi.

28

feminisme lèsbic

Conèixer la nostra salut sexual i reproductiva i fer xarxa Per Lescat

Els passats 13 i 14 de desembre es van celebrar les VI Jornades de Visibilitat Lèsbica. Aquestes jornades, que organitza LesCat a final de cada any, pretenen ser un espai de referència i de reunió per a les dones lesbianes, bisexuals i transsexuals, a més de permetre valorar les activitats dutes a terme durant l’any i establir un punt de partida, segons les necessitats detectades, per a les accions del proper any.

Aquest any vam estructurar les Jornades en dues temàtiques que ens semblen clau: d’una banda, la salut sexual i reproductiva de les dones lesbianes i bisexuals, un aspecte que fa temps que volíem tractar, atès que és desconegut i molt poc estudiat, i, de l’altra, el treball en xarxa de les entitats i grups LGBT que treballen pels drets de les dones, perquè som conscients del valor que té fer feina en xarxa i de la força que podem tenir si unim esforços per a una mateixa causa.

Així doncs, divendres, un cop vam haver presentat LesCat i explicat les activitats que hem dut a terme i els actes en què hem participat durant el 2013, hi va haver una taula rodona sobre la salut sexual i reproductiva de les dones lesbianes i bisexuals.

Hi estaven convidades Júlia Ojuel, metgessa de família de la sanitat pública catalana, lesbiana i feminista, i Rosa Almirall, metgessa de la sanitat pública i feminista. Després de la taula rodona es va obrir el torn de paraules, la qual cosa va permetre a les assistents fer diverses preguntes a les professionals i encetar

«Es va parlar de com gestionem la nostra sexualitat, de la relació que tenim amb l’àmbit sanitari i de les nostres possibilitats de reproducció en el context actual» un debat. El gran nombre de preguntes i intervencions va fer palès que aquesta temàtica és força desconeguda per a nosaltres, desperta dubtes i molt interès.

Entre moltes altres coses, es va parlar de com gestionem la nostra sexualitat (pel que fa als nostres desitjos, als riscos de transmissió d’ITS i a la nostra salut sexual), de la relació que tenim amb l’àmbit sanitari (les dificultats que tenim per fer-nos visibles en un context que obvia o desconeix les sexualitats no heteronormatives, el rebuig que ens trobem a causa de la nostra condició, la manera com es viu la diversitat sexual a les consultes) i de les nostres possibilitats de reproducció en el context actual.

També es va fer referència a la possibilitat que les dones lesbianes i bisexuals consumeixin més substàncies tòxiques que les heterosexuals o que les DSD (les dones que tenen relacions sexuals amb dones) es protegeixin poc si tenen relacions amb homes, aspectes sobre els quals sembla que no s’ha estudiat gaire.

Les principals conclusions a què es va arribar durant aquesta part de les Jornades són que cal fomentar la visibilitat de les dones lesbianes i bisexuals i impulsar el coneixement de les nostres necessitats com a col·lectiu. No cal dir que si som invisibles no podem lluitar pels nostres drets; cal sortir de l’armari també a les consultes, per tal de visibilitzar-nos en l’àmbit sanitari i, almenys, fer conèixer les nostres necessitats (i, si es pot, fer una mica de pedagogia sobre la nostra realitat si qui ens atén la desconeix). Així

mateix, és important fer les denúncies corresponents en cas que se’ns maltracti o rebem un tracte discriminatori. Aquesta visibilitat pot impulsar que es faci (més) investigació de les nostres necessitats específiques, la qual cosa probablement suposarà una millora de la qualitat de vida d’aquest grup.

«Cal fomentar la visibilitat de les dones lesbianes i bisexuals i impulsar el coneixement de les nostres necessitats com a col·lectiu» L’endemà, dissabte, es va dur a terme un taller per fomentar el treball en xarxa dels col·lectius de dones lesbianes i bisexuals. Hi van participar diversos grups: de Barcelona, LesCat, Te N’aDones (del Col·lectiu Gai), Panteres Grogues i el Grup Elles (del Casal Lambda); de Saragossa, el Colectivo Towanda i l’Asemblea Feminista; de València, el col·lectiu Lambda. Així mateix, també s’hi van sumar altres persones a títol individual.

El taller de dissabte va estar estructurat en un seguit de dinàmiques que buscaven donar a conèixer les entitats (el funcionament i les característiques, les línies d’actuació, etc.) i, sobretot, compartir experiències i problemàtiques per tal que conjuntament s’aportessin possibles solucions, idees de millora i noves mirades, amb la intenció final que en el futur, quan calgui, busquem punts de suport entre totes. El plantejament original les dinàmiques i la més que bona predisposició de les assistents va potenciar una entesa fructífera i, doncs, podem dir que l’intercanvi va ser fluid i molt enriquidor, a més de permetre teixir xarxes i establir contactes. Es va marxar de la Bonnemaison amb la ferma decisió d’endegar un projecte comú d’intranet per poder fer que aquesta xarxa que despunta es mantingui i creixi en l’espai virtual.

Les Jornades es van cloure dissabte a la nit amb una festa al Col·lectiu Gai de Barcelona, organitzada juntament amb Te N’aDones i on també es va oferir sopar.

conte eròtic 29

L’Arnau, la cursa i l’ex Per Xavier Ribas

Són les set del matí, tot i ser diumenge l’Arnau ja s’ha llevat. Avui toca demostrar si tot el dur entrenament de tants mesos sorgirà algun efecte. S’ha inscrit a la Mitja marató de Granollers i n’està segur de fer un bon paper.

Després d’esmozar agafa el cotxe i cap a granollers. Hi ha molta més gent de la que en un primer moment imaginava, pensa que potser no farà tant bon paper com creia.

Comença la cursa, en un principi va dels primers, pero mica en mica les forces li van fallant, va quedant cada cop més enrera. De sobte veu com el seu ex el passa. Això si que no, treu forces de flaquesa i fa un impressionant sprint, al final aconsegueix el seu objectiu: quedar davant del seu ex. Arribat a la meta, les cames li fan figa. Va fent voltes amb el cap cot i respirant fondo mentre es tira aigua per sobre. Al final acaba topant amb el seu ex i el seu actual nòvio. Era inevitable. Alça el cap i veu aquella estúpida cara que tant mal li ha fet. No li diu ni mitja paraula i se’n va a menjar alguna cosa.

Seu en una taula de la terrassa, a la taula del costat hi van el seu ex i el nòvio.

La mosca li comença a pujar al nas. Es tomba amb mala cara per demanar-los per què l’estan seguint, però l’ex li etziba un “vols fer un trio amb nosaltres?”.

Automàticament l’Arnau respon amb un no rotund, però només ha calgut que el toqués una mica i li deixés anar un “estàs molt bé, lladre!” perquè se li estovi el cor.

Com l’ex viu a prop de La Porxada, hi van a peu.

No tenen temps d’arribar al pis. A l’ascensor tots dos arraconen l’Arnau. L’ex comença per dalt besant-lo i acaronantlo. L’altre li obre la camisa i magreja el fibradet pectoral mentre li mossega el coll. Entren tots tres al pis fets un nus.

Van deixant un rastre de roba per tot el corredor fins a arribar a l’habitació.

Un cop allà segueixen fets un nus, les mans, cames i braços es confonen amb

tanta fogositat. Xoquen l’un amb l’altre, en cap moment es queda un fora de l’escena. La Parella es centra en el seu convidat i aquest no dóna a l’abast amb tanta atracció. L’Arnau està estirat panxa enlaire i els altres dos mig muntats sobre d’ell resseguint-li tot el cos.

El noi té bona memòria, recorda que el seu ex calçava força bé. En va a buscar l’arma. La té del tot trempada. Totes les venes a punt d’esclatar. No ho pot evitar, s’hi aboca de ple. Primer una arcada, ja

Després d’introduir-li el tercer dit i seguir jugant, els treu tots del cul de l’Arnau. Sense ni esperar-ho, nota una punxada monumental. L’altre li ha ficat tota a dins, la sentida inicial es enorme, però en poca estona es recupera. Dos grans trastos el tenen dominat. Les empentes d’un cantó i de l’altre son constants. L’Arnau està rebent per totes bandes i això li encanta. Tots dos nois segueixen un ritme frenètic. Ja no és l’Arnau qui li menja a l’ex, sinó que és

Il·lustració de Vicente Villar

feia temps que no estava amb una cosa tant grossa. Després, fent les mil i una segueix, ja sense arcades. S’hi recrea, li encanta mamar-la. Va rebuscant tots els racons. La llengua va fent treballs prodigiosos amb el gland del noi. El tercer en discòrdia ha quedat una mica apartat, però de seguida es posa a to.

Mentre li toca l’ampla esquena amb una mà comença a ficar-li un dit pel darrere.

L’Arnau està a mil per hora i els altres dos estan resultant uns grans anfitrions. Ell segueix xuclant el gran membre del seu ex mentre l’altre ja va pel segon dit. La temperatura de l’habitació ha pujat, i molt, en poca estona.

aquest qui li folla la boca. Estan tots tres compenetrats. L’Arnau és un gran receptor. Al final tots dos li treuen el respectiu membre i s’alcen. Es comencen a masturbar. L’Arnau fa el mateix. No triguen massa en deixar anar la gran lleterada. Ell també la deixa anar. Queda tot emblanquinat.

En acabat es miren entre ells i somriuen mentre es fumen una cigarreta.

L’Arnau demana per la dutxa, l’ex l’acompanya i hi entra amb ell. Sembla que aquesta cursa encara no ha acabat.

30

on pots trobar-nos

BARCELONA ALLOTJAMENT · Barcelona City Hotel Universal - C/ Aragó, 281, 2º 1ª · Hotel Axel - C/ Aribau, 33 BARS · Átame - C/ Consell de Cent, 257 · Bacon Bear Bar - C/ Casanova, 64 · Belladona - C/ Diputació, 222 · Blunit - C/ Muntaner, 24 · Boys Bar - C/ Urgell, 106 · Butch Bear - C/ Diputació, 206 · Cafè de les Delícies - Rambla del Raval, 47 · Casual Cafè - C/ Independència, 278 · Chevalier - C/ Diputació 157 · Cine Arenas - C/ Tarragona, 3-5 · Dacksy - C/ Consell de Cent, 247 · Dietrich - C/ Consell de Cent, 255 · El Cangrejo Eixample - C/ Villarroel, 88 · Grizzly · La Bata de Boatiné - C/ d’en Robador, 23 · La Bambo - C/ Diputació, 206 · La Chapelle - C/ Muntaner, 67 · La Madamme · La Penúltima - C/ Riera Alta, 40 · Lust - C/ Casanova, 75 · Museum - C/ Sepúlveda, 178 · New Chaps - Avda. Diagonal, 365 · Osbar - C/ Diputació, 225 · People Lounge - C/ Villarroel, 71 · Plata - C/ Consell de Cent, 233 · Robadors 23 - C/ d’en Robador, 23 · WOOFY - C/ Casanova, 75 BOTIGUES DE ROBA · Boxer - C/ Diputació, 167-169 · Celestino Muñoz - Gran Vía de les Corts Catalanes, 588

· ES-Collection - C/ Consell de Cent, 218 · ES4U - C/ Casanova, 56 · Next Level - C/ Diputació, 189 CLUBS DE SEXE · Berlin Dark - Ptge. Prunera, 18 · Open Mind - C/ Aragón, 130 · Trash - C/ Mare de Déu del Remei, 11 DISCOTECA · Metro - C/ Sepúlveda, 185 PASTISSERIES · Pastisseria Boguñá - C/ Muntaner, 57 bis · Pastisseria Bànitsa - C/ Diputació, 188

ENTITATS · Antic Teatre - C/ Verdaguer i Callís, 12 · Àrea pel Col·lectiu GLTB - Avda. Paral·lel, 52, Edifici

+ LLOCS

Santa Madrona , 4º

· Associació de Casals i Grups de Joves

ALACANT

de Catalunya - C/ Avinyó, 44

Associació Diversitat (Centre 14) - C/ Labradores, 14

· Associació de Publicacions Periódiques Escrites en Català (APPEC) - Rambla deCatalunya, 10 4º

AMPOSTA

· Associació de veïns i veïnes de l’Esquerra

Llibrería La Gavina - C/ Major, 21

de l’Eixample - Avda. Roma, 139

· BCN Checkpoint - C/ Comte Borrell, 164 - 166 · Casal Lambda - C/ Verdaguer i Callís, 10 · Gais Positius · Fundació Enllaç - C/ Roselló 329

ANDORRA LA VELLA

· FAGC - C/ Verdi, 88

Moscas de colores - C/ Rey Don Mastín, 16

Bar La Fada Ignorant - C/ Fiter i Rossell, 2, bajos

CULLERA

· Grup d’Amics GLTB - Casal Can Portavella - C/ Virgili, 24

· Stop Sida - C/ Diputació, 185, entresòl, 2a

CARDEDEU Lliberia Pla de la Calma - C/ Teresa Oller, 5

LLIBRERIES · Antinovs - C/ Josep Anselm Clavé, 6 · Cómplices - C/ Cervantes, 4 · LoKal - C/ Cera, 3

GIRONA FAGC

LLEIDA NOIES · La Rosa - C/ Brusi, 39 (Pge. Interior) · La Sue - C/ Villarroel, 60

Associació EAGLE - C/ Artur Mor, 1

MADRID Librería Berkana - C/ Hortaleza, 64

PERRUQUERIES · Esclusif - C/ Diputació, 159 · Hair Club - C/ Muntaner, 22 · Paparazzi - C/ diputació, 173

PALMA Associació Ben Amics - C/ General Riera, 3, 2º A

REUS RESTAURANTS · BCN · Berro · Castro - C/ Casanova, 85 · D-Divine - C/ Balmes, 24 · El Bierzo a Tope - C/ Diputació, 159 · Iurantia - C/ Casanova, 42 · Neo · Xalupada - C/ Diputació, 200

Associació H2O Casal Despertaferro - C/ Martí Napolità, 7

RIPOLLET Associació cultural El Local - C/ Monturiol, 32

SITGES Hotel Romántic - C/ Sant Isidre, 33

VALÈNCIA Café de la Seu - C/ Santo Cáliz, 7, bajos

SAUNES · Sauna Buenos Aires - C/ Urgell, 114 · Sauna Nova Bruc - C/ Pau Clarís, 87 · Sauna Casanova - C/ Casanova, 57 · Sauna Condal - C/ Espolsasacs, 1 · Sauna Corinto - C/ Pelai, 62 · Sauna Thermas - C/ Diputació, 46 SEX SHOP · Kistch - C/ Muntaner, 17-19 · Nostromo - C/ Diputació, 208 · Sestienda Menstore - C/ Rauric, 11 · Zeus - C/ Riera Alta, 20

I a les 428 biblioteques públiques de tot Catalunya!

Col·lectiu Lambda - C/Albacete 52 BJ Esquerra - C/ Erudito Orellana, 10, 1º Terra (Centro Social Bar) - C/ Baró de Santpetrillo, 9, bajos

VILA JOIOSA Llibreria Vila Llibres - C/ Ciutat de València, 14, Baix

· Si esteu interessats

a tenir la revista Infogai al vostre local o entitat, només cal que envieu un email a infogai@colectiugai.org

activitats CGB 31

31

Estigues sempre informat de les nostres activitats

www.infogai.cat

www.colectiugai.org Subscripció butlletí CGB

Pots estar al corrent de les nostres activitats donant-te d’alta al nostre web.

Col·lectiu Gai de Barcelona Cantina CGB La revista Infogai Carnaval Gai de Barcelona Grup de dones Te n’aDones?

Comissió Unitària 28 de Juny

Col.lectiuGaiDeBarcelona @colectiugai creacio.kantinacgb Infogai.revista <<<<<<< NOU FACEBOOK!!!

CarnavalGaiDeBarcelona TeNaDones pages/Te-NaDones/226768714055301 ComissioUnitaria28dejuny 28dejuny @CU28juny

Subscripció butlletí CU28J

Suport:

Horari CGB:

Tardes: de Dimarts a Dissabtes de 19h a 21.30h Nits: Divendres, Dissabtes i vigílies de festius de 23.00h a 3.00h

marigrama

Per Martí Delclot

1 2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11

3

4

5

6 7

8

9 10 11

HORITZONTALS 1. Fa uns quants dies, van trionfar a Maria Cristina. 2. El de Molière és el més famós. Es diu d’una cosa gran. Capital de la capital de Catalunya. 3. Al final. El que va abans de “Guardian”. 4. Aquesta ampolla d’anís no té final. Eufemisme que s’utilitza per definir l’interior d’un cotxe petit. 5. Has evitat el principi del discurs. Un home amb geni eixut, aspre. 6. A la mili, el que anava després de firmes! Els principis de la sintaxi. ( a l’inrevés) el seu anglès. 7. Navarra. Se suposa que aquests són federalistes i d’esquerres. Un pal. Crits més comuns a l’hora de cantar sevillanes. 8. El pati dels romans. Se’n diu d’un home molt musculat. 9. Tal com estaves l’endemà de la nit de cap d’any. Enmig de l’avi. 10. Després de tantes de seguides, n’estàs fart de tanta família. Xata, ja tens una edat no ets cap...

11. Te’ls has de prendre en grans quantitats per poder suportar els discursos del teu cap.

VERTICALS 1. Si entres a la ciutat en cotxe, la fas cada dilluns al matí. El que has de tenir a l’hora de demanar una prestació al govern. 2. Entre Marià Cubí i la Travessera. N’eren els tenors i els reis de l’orient. 3. Si seguixes vestint així no en trobaràs mai. Estàs preparat per fer el treball. 4. Anterior. Hi va anar. 5. L’unica semblança entre l’Anna i l’Ada. Aquest tió es repeteix. Les lletres que porten les ambulàncies catalanes. 6. Sèrie policíaca americana que impliquen l’armadai el cos de marines. ( a l’inrevés) Van fer servir. 7. (a l’inrevés) Posarà un vel sobre la corrupció. El marit de l’oca. Les tres en punt. 8. Dóna. Domini d’andorra. Signe o dibuix que representa alguna cosa. 9. Els que vas passar a platja d’aro van ser els millors. Gosen fer-ho sense cap mena de principi. 10. Una serp. Els allotjats a un hotel. Arribant al final. 11. El que li dius al teu novio cada cop que te la fica de cop.

Hi poses l’aigua.

Cantina CGB

Ptge. Valeri Serra 23 <M> L1 L2 Universitat <M>L1 Urgell www.colectiugai.org creacio.kantinacgb Col.lectiuGaiDeBarcelona

Tardes: dimarts a dissabtes de 19:00 a 21:30 Nits: divendres, dissabtes i vigĂ­lies de festius de 23:00 a 3:00 cgb@colectiugai.org @colectiugai