L´Aljama tres dècades d’història, cultura i festa by colla.aljama

L´ALJAMA

tres dècades d’història, cultura i festa

EXEMPLAR GRATUÏT Prohibida la seva venda o reproducció Edita: associació cultural L’Aljama (Castelló) Imprimeix: “Imprenta Elcano, S.L.” Dipòsit Legal: CS 433-2021 El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021.

equip de la publicació idea original del projecte i coordinació: Enrique Masó Andrío (Quique Masó) portada, disseny i maquetació: María Griñó supervisió lingüística: Jaume Garcia Llorens supervisió històrica: José Ramón Magdalena Nom de Déu assessor: Antonio José Gascó Sidro assessora d’impressió: Matilde Aparici Bellés publicitat: Paz Serra Barruer finançament i administració: Marien García Garriga Inma Palomares Bernat crédits il·lustracions: Pilar Roca Escrig il·lustracions: Les seues autores i autors (vore les pàgines: 133, 134 i 135)

pròleg Antonio José Gascó Sidro Cronista Oﬁcial de la Ciutat de Castelló de la Plana

renta anys, i pareix que va ser ahir, quan un col·lectiu castellonenc, enamorat de la crònica del passat, de les tradicions i dels festejos d’arrelam, van decidir fundar una nova agrupació. Un grup que, en el vocabulari fester, es coneix com a «colla», per més que en el seu propòsit estava a individualitzar-se, pel seu caràcter històric, amb altres associacions semblants com ara la Germandat dels Cavallers de la Conquesta o Moros d’Alqueria. De fet, en la seua voluntat inicial, que s’ha convertit en consuetudinària, estava, i continua estant, l’objectiu d’encarnar el col·lectiu jueu com a part integrant dels orígens del nostre poble, en la part històrica del Pregó anunciador de les seues festes majors. Així va nàixer en 1990, la societat L’Aljama. Va nàixer en un àmbit molt volgut per a qui açò firma, el contorn del carrer de Gràcia, veïna a la de la Mealla, on van transcórrer anys infantils i on els somnis van volar més alts. Va nàixer en el barri en què havia de nàixer, precisament en el que es van començar a assentar, des de 1279 a 1306, els seguidors de la fe mosaica aprofitant un període de bonança en la naixent vila. D’esta prosperitat són referència els generosos peculis ofrenats, amb immediata posterioritat, al dilapidador Jaume II, perquè ratificara a Castelló com a vila reial i la deslligara dels senyorius feudals. La zona de residència en el segle XIV del no massa ampli, encara que laboriós, col·lectiu hebraic, va ser la compresa pels carrers de la Jueria, (després del Batlle) i Forn de Reus, —hui Cavallers i Antoni Maura—, del Pou de la Jueria —Gràcia—, de la Sinagoga —Ensenyança—, derivant, segons opinió, poc fundada del Dr. Francisco Esteve, fins els actuals carrers Cervantes i Mossén Sorell. En eixa confluència l’enciclopèdic professor, va suposar que es va ubicar la sinagoga que, en veritat, va estar emplaçada en la confluència dels carrers de Cavallers i de l’Ensenyança. Però no és intenció d’este prologuista parlar de la història originària de l’aljama de jueus, això ja ho ha dut a terme, amb gran nivell, rigor històric i preparació, el meu bon amic de moltes dècades d’afecte i admiració, el doctor i catedràtic José Ramón Magdalena, a qui es deu el coneixement d’este

col·lectiu, molt ignot, fins a la seua eficaç labor investigadora, per als nostres paisans d’enguany. De fet, la planimetria de l’assentament judaic medieval, a ell es deu i d’ella, com d’altres dels seus molts treballs d’investigació, som deutors. Tornant arrere, direm que, amb l’acció, fa tres dècades, de l’esmentat grup d’animosos reivindicadors de la història local, s’establia l’ascendent en Castelló, de la triada de religions que van caracteritzar l’edat mitjana d’Hispània i que va ser objecte d’estudis i controvèrsies, entre dos grans «Manitús» de la història del segle XX: Américo Castro i Sánchez Albornoz. En L’Aljama de 1990, naixia, junt amb l’esperit fester, l’amor als costums i tradicions, el sentiment pel ser de la terra, amb una indeclinable vocació històrica que ha mantingut al llarg d’estos sis lustres. D’això han sigut mostres els excel·lents llibres i fullets que s’han publicat en la setmana magdalenera castellonenca, en què el gran públic, i també els devots dels temps pretèrits i historiadors erudits han obtingut molt bon profit. Del nivell i qualitat d’estes publicacions, així com de moltes altres activitats d’índole festiva i cultural, donen idea els nombrosos guardons obtinguts en els concursos de la Generalitat i municipals i, en manera singular, el fet que l’associació ha sigut reconeguda amb un dels prestigiosos Premis COPE Castelló, 2021, en la categoria de Festes i tradicions. La malfadada pandèmia que tants inconvenients i dolor ha causat en la ciutadania, ha impedit que la celebració de l’efemèride d’este trenté aniversari, poguera dur-se a terme com l’ocasió mereixia i reclamava. No obstant això, la capficada societat hi ha posat en marxa dos interessants plans. D’una part, la delimitació i retolació dels carrers del que va ser la jueria medieval, i d’una altra, una ambiciosa publicació commemorativa. Ambdós projectes, mercé a suports institucionals i filantròpics, han caminat a bon ritme i per bona senda, i d’això és prova la publicació que el lector té entre les mans i que, per desig exprés molts dels seus articulistes i de la junta directiva de la col·lectivitat, m’honre a prologar. Com s’apreciarà en la primera ullada a este epítom, el seu contingut es distribuïx en tres apartats: història, cultura i festa. La mancomunitat de tots ells, oferix una informació privilegiada sobre l’ahir remot i el hui més actual de L’Aljama castellonera. Ha sigut desig dels seus editors que a més de paper, la globalitat del llibre siga accessible a través de mitjans electrònics, perquè puga visualitzar-se en dispositius digitocibernètics (ací va eixe «paraulo» biacentual i paroxíton) i a través de la plataforma «Issuu». Després d’este exordi, que el lector farà bé a botar-se per raons òbvies, (ja que si un va a visitar el veí del quint, pareix un contrasentit posar-se a parlar amb la portera) s’entra en la part històrica i en

ella trobem tres articles del ja citat erudit catedràtic Ramón Magdalena, —Adelantat de l’associació, de procedent i just nomenament— que són «Els jueus al Castelló medieval»; «Estructura i organització interna de les aljames dels jueus valencians» i «Els aliments del jueus». El docte hebraista (a mi em sona més altisonant hebreòleg, però l’AVL no em fa ni punyeter cas. En fi, no perd la paciència) du a terme, «documenta in manibuis» una conscienciosa anàlisi que permet, en els seus tres textos, conéixer, amb rigor no exempt d’amenitat, els treballs i els dies del col·lectiu hebreu local en l’edat mitjana. L’així mateix versada especialista en temes judaics, Letizia Arbeteta Mira, doctora en Història de l’Art, i que va ser directora de la Fundació Lázaro Galdiano, escriu sobre la indumentària medieval dels jueus en la Corona d’Aragó, tema molt significatiu en particular per als components de L’Aljama que es preocupen de ser el més fidels possible en les indumentàries que lluïxen en la part històrica del Pregó. Miguel Ángel Motis Dolader (tridoctor, en Història, en Dret, i en Antropologia Social i Cultural, especialista en grans religions de la història medieval i professor de la Universidad San Jorge de Saragossa), analitza el paper de la dona jueva en la societat de l’edat mitjana, en un article que unix al seu interés l’oportunitat d’un tema que és cada vegada més actual, com és el de la reivindicació del paper femení en l’evolució dels temps. El catedràtic d’història medieval de la Universitat d’Alacant, José Hinojosa Montalvo, que s’ha sumat a última hora a la publicació, instat pel seu col·lega Jose Ramón Magdalena, a qui tant deu la societat que reviu hui la presència hebrea, ha escrit un text sobre el significatiu tema, Jueus, cristians i musulmans: tres societats en contacte en l’Espanya medieval, en què, amb un criteri molt actual i personalitzat, reflexiona sobre el paper d’estes tres confessions en la conformació de l’esperit territorial hispà de l’Edat Mitjana. L’autor discernix amb reflexiu i clarificador criteri sobre l’estat de la qüestió més immediat de la historiografia sobre tan polèmica qüestió. Tanca este apartat, un article, en què ha tingut el gust de col·laborar qui açò escriu, i que ha sigut redactat i firmat pel que ha sigut el principal impulsor i factòtum de L’Aljama, el meu benvolgut Quique Masó. El treball de compilació es basa, al marge de les pròpies experiències, en troballes d’arxiu i en publicacions dels doctors Magdalena, Rabassa i Sánchez Adell, entre altres especialistes, i en ell s’aprofundix sobre la ubicació del barri de la jueria medieval, precisament per a reforçar la constància de la iniciativa de la recuperació, delimitació i retolació de l’àrea per part del col·lectiu a què pertany.

Com s’ha dit, L’Aljama, ha editat durant les últimes dècades diverses publicacions, comptant amb col·laboradors de reconeguda qualitat literària. En el segon apartat d’esta miscel·lània es vol dur a terme un homenatge a literats de Castelló i província. Amb la jueria medieval com a eix central, comptarem amb relats de: Antonio Arbeloa, Maribel Escrig, Mónica Mira, o Vicent Gascó, entre altres, fins a un total de huit escriptors. Els autors, s’han pres molt seriosament el seu paper, a l’extrem d’oferir relats, opinions, ressenyes…, que unixen a la seua varietat, tan diversa com suggestiva i captivadora, una indubtable qualitat literària i determinisme creatiu. Però tal vegada el més interessant de tota la seua aportació siga el rigor que, històricament, destil·len els seus textos. Este vell catedràtic que ha avaluat proves i treballs dels seus alumnes durant prop de quaranta anys, es veuria en un compromís per a veure a quins dels col·laboradors d’este apartat, baixava a la qualificació de notable. Sincerament, no mereixeria la pena la brega de qualificar. Per a tancar esta trilogia del llibre, s’oferix un arqueig del que ha aportat L’Aljama al panorama de la festa i la cultura castellonenca, durant les seues tres dècades d’activitat. Firmen els articles d’este apartat, els prestigiosos periodistes locals, jo diria que consanguinis amb el «món fester»: Raúl Pascual, Xelo Pastor i Ximo Górriz, que opinen de: l’evolució de les celebracions festivoculturals en estos últims trenta anys, i molt en particular de la contribució de l’associació hebraica, en les moltes activitats en què ha intervingut, entre elles la part històrica de la cavalcada del Pregó què han completat en la seua part històrica, donant vida al tercer grup de les confessions religioses de l’entorn social castellonenc en els temps de conformació de la Vila. Conec molt els components del trio i m’unixen amb ells indubtables llaços d’afecte. Sé de la seua professionalitat, del seu rigor periodístic i la seua excel·lent qualitat hermenèutica i interpretativa, en particular quan aborden temes que els són especialment preats, com els que tenen l’aroma del paisà. Els seus textos posseïxen, a més d’un ric i elaborat enfilall de notícies, un fervor territorial que revela dedicació constant, entusiasme, homenatge, afecte, cura descriptiva, interés i, per descomptat, entrega conscienciosa al patrimoni de la terra. Això per als que som feligresos del mateix credo, s’agraïx i s’estima en en gran manera. Fins ací arriba el que pot conceptualitzar-se com a missió del prologuista, açò és, posar en situació a qui llegeig, sobre les característiques argumentals i significatives, encara que siga en mode succint, dels escrits que s’alineen a continuació. Però u, per culpa de ser historiador, no vol deixar de «echar su cuarto a espadas», com expressa el característic refrany castellà (de tant fervor literari com substància castissa) i en eixe interés desitja aportar la seua xicoteta pinzellada «croniquera», a les que conformen l’excel·lent llenç, de tanta varietat com a substància, que suposa esta edició.

Hom es prea de ser un sentimental que sent devoció per les coses xicotetes i insignificants i en eixa intenció es declara entusiasta admirador d’Azorín encara que no ho demostre per la farda de la seua redacció. Doncs bé, hi ha una que ha passat no poc desapercebuda, tal vegada per trivial, a tots els que s’han ocupat dels annals de la jueria hebraica local, en propòsit d’art major, literari i erudit. Es tracta del pouet de què quotidianament se servien en l’edat mitjana, els habitants de l’àrea nord del Carrer del Batlle. Per descomptat, l’ús d’este brocal no era fútil, per tot el que significava l’abastiment immediat d’aigua. S’ha dit línies arrere i s’ha repetit fins a la sacietat en publicacions de nivell, que la ubicació de l’aljama hebraica estava en el tram final del carrer del Batlle (Cavallers), sent el vell «Canyaret» el «carrer de la Sinagoga» (Ensenyança). Un document assenyala que el col·lectiu jueu va comprar a una tal Na Ponceta una casa per a establir el seu oratori. Un altre punt molt significatiu d’esta reduïda geografia urbana era la cruïlla del carrer de Gràcia amb la de Cavallers que va ser el conegut com «Cantó del Pou», per ser el lloc d’ubicació del pou comunal que va ser cegat en 1792 pel governador Bermúdez de Castro. Paral·lelament, es van cobrir alguns altres del centre de «la vila» a fi de deixar expedits els carrers per a facilitar el pas dels carros. Així, els dels quatre cantons, el del Coll de Balaguer (enfront de l’església de Sant Miquel, així mateix en el carrer d’Enmig), el del carrer Major, ubicat davant de la de Vinamargo (hui Campoamor)… En compensació, es va obrir un de nou en la plaça de l’antic raval de l’ermita del Calvari (hui plaça de Tetuan) En l’entorn de la minúscula esglesiola, es va alçar un conjunt de cases i patis i es va dur a terme la perforació del pou. Per a conformar-lo, es va tirar mà del brocal dels hebreus precisament per la qualitat de la seua pedra de Borriol i el seu buixardat. La cisterna, va romandre en esta ubicació fins a 1895, que va ser cegada a causa de les reformes urbanístiques de la plaça Nova (avinguda del Rei en Jaume) i el carrer Saragossa. Amb molt bon criteri, donat el seu veïnat amb el sacre terreny del calvari, el brocal, va ser traslladat a l’esplanada de l’ermitori del Lledó. Per a concedir-li més excel·lència se li va afegir una pèrgola de columnes de ferro, d’estil modernista per a penjar la corriola, tan significativa com vistosa, on encara subsisteix al mig de l’actual jardí, encara que capat en una de les quatre columnes dels seus laterals. Tal vegada l’afegit del cobricel de ferro siga poc adient, pel que fa a la puresa original de l’ampit de pedra borriolenca ben buixardada, com era propi dels cànters locals. L’Aljama té en este pou una verdadera joia testimonial del passat històric de la presència hebraica en Castelló. Un verdader tòtem d’honorable culte associatiu, per tot el que significa l’únic document conservat del col·lectiu sefardita local. És revelador que es trobe en un lloc totèmic com és l’esplanada del santuari de la Patrona, àrea en què rep culte una estatueta d’origen oriental, que unix, en la seua procedència, una conjuntura que d’alguna manera enllaça les tres creences religioses que van significar el concepte vinculant de la nostra pretèrita història pàtria. Ítem més, considerem que el

lloc es troba a la vora del Caminàs. De fet, si esta història caiguera en les mans de l’imaginatiu Sánchez Dragó, amb l’especulativa adjudicació al terreny de Lledó, de l’insondable orònim cèltic al déu Lug, estimaria que les posteriors troballes arqueològiques perpetrades en la Senda de la Palla, la Font de la Reina, o les partides de Gumbau, Canet, Safra, Binamargo o Fadrell, a la vora del citat «Caminàs», atorgarien a la via un cert estigma de senda iniciàtica. Excessiu, tal vegada, però misteriós i suggestiu alhora.

En el jardí de l´ermitori de Lledó es trova el pou de l’antiga jueria, al qual es va afegir una una pèrgola de columnes de ferro, d’estil modernista. Dibuix fet pel gran pintor Pepe Forner.

índex PRÒLEG

Antonio José Gascó Sidro

Cronista Oﬁcial de la Ciutat de Castelló de la Plana

PART I: HISTÒRIA 1.1 Els jueus a Castelló

José Ramón Magdalena Nom de Déu Catedràtic d’Hebreu de la Universitat de Barcelona i assessor històric de L’Aljama

1.2 Estructura i organització interna de les aljames del jueus valencians José Ramón Magdalena Nom de Déu

1.3 Els aliments dels jueus José Ramón Magdalena Nom de Déu 1.4 Notes sobre la indumentària dels jueus a la Corona d’Aragó, segles XIV i XV, i propostes per a la seua interpretació Letizia Arbeteta Mira Doctora en Història de l’Art

1.5 Activitat sociolaboral de la dona jueva en la Corona d’Aragó (segles XIV-XV). Miguel Ángel Motis Dolader

Doctor en Història, en Dret i en Antropologia Social i Cultural Professor en la Universitat San Jorge de Saragossa

1.6 Jueus, cristians i musulmans: tres societats en contacte en l’Espanya medieval José Hinojosa Montalvo

Catedràtic d’Història Medieval en la Universitat d’Alacant

1.7 La jueria de Castelló i el projecte de la recuperació del barri medieval Enrique Masó Andrío

Coordinador del XXX aniversari de L’Aljama

índex PART II: CULTURA 2.1 Usura

Antonio Jesús Arbeloa García

2.2 El cau dels titelles Maribel Escrig Ibáñez

2.3 L’ocell i la rosa

Ana Rosa Sanfeliu Edo

2.4 Jacob, l’escrivent

Vicent Gascó Villanueva

2.5 La festa de la llum... I les tenebres Enric Nomdedéu Biosca

2.6 El carrer de la Sinagoga Jaume Garcia Llorens

2.7 Ningú, enlloc

Mónica Mira Garcés

2.8 L’empremta

Enrique Masó Andrío

PART III: FESTA

3.1 Tres dècades de festa a Castelló Raúl Pascual Cherta

3.2 Els jueus en el Pregó Xelo Pastor Verchili

3.3 L’Aljama, molt més que festa i cultura Ximo Górriz Plumed

3.4 Publicitat. Retrospectiva de tres dècades d´història, cultura i festa

1412

història

ELS JUEUS AL CASTELLÓ MEDIEVAL José Ramón Magdalena Nom de Déu Catedràtic d’Hebreu de la Universitat de Barcelona i assessor històric de L’Aljama

undada i establerta la nostra vila en la fèrtil planura quaternària de La Plana a mitjans del segle XIII per Jaume I, ja cap a ﬁnals d’aquest segle es comença a tenir notícia documentada de la presència de jueus a Castelló1, si bé encara a títol individual i sense cap entitat jurídica i organitzada que els conformés en comunitat. Aquestes comunitats d’hebreus -a l’igual que les dels moros musulmans- van rebre, tant en el Regne de Castella com en els estats de la Corona d’Aragó, el nom genèric d’aljames, veu d’etimologia àrab (al-ǧamaˁah) que signiﬁca ‘reunió’, ‘congregació’, ‘assemblea’2. Com a jueus a títol individual -i encara sense organitzar com a comunitat- trobem algunes escadusseres indicacions documentals, com ara: 8 d’octubre de 1279 (ACA Reg. 42 f. 149 vº), Pere III recomana que la conversió dels jueus de Castelló i d’altres viles valencianes fos mitjançant mètodes persuasius i no violents. 28 d’abril de 1280 (ACA Reg. 48 f. 7 vº) Pere III demana dels jueus del regne de València, entre ells els de Castelló, un subsidi de guerra. 1299-1302. Els jueus de Castelló paguen 50 sous al recaptador Salamó Alatzar, jueu de València3. Ja a partir del 27 de maig de 1306 (ACA, Jaume II Cartes Reials Diplomàtiques, capsa 13 nº 2678) podem considerar que els jueus locals constitueixen una comunitat organitzada, una aljama: Jaume II 1 El 28 de novembre de 1178 el rei n’Alfons i la reina na Sanxa donaven el castell de Fadrell a la catedral de Tortosa. Els termes de la

donació fan referència a un actiu nucli de pobladors, incloent-hi mossàrabs cristians, moros i jueus.

2 F. Corriente, Diccionario de arabismos y voces aﬁnes en iberorromance, Madrid: Gredos, 2003, p. 179. 3 Manuscrit nº 709, f. 13, de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Editat per Josep Maria Millàs-Vallicrosa: Un manuscrit hebraic-

valencià. “Butlletí de la Biblioteca de Catalunya” (Barcelona) VI (1925), pp. 341-357.

ordena als secretaris de les aljames valencianes “…en aytal manera que dels juheus de Xàtiva sien meses II secretaris, e d’aquells de Murvedre II e de Castelló de Burriana I…4” 17 de gener de 1320 (ACA Reg. 219, f. 221) Jaume II concedeix permís als jueus -des de 1306, recordem-ho, constituïts en aljama- de Castelló per adquirir un terreny per fer-lo servir de cementiri. 4, 6, 14 i 17 de juliol de 1320 (ACA Reg. 246, ff. 44-45 vº i 59-62) Jaume II ordena als seus oﬁcials de les principals viles i ciutats dels seus dominis d’Aragó, Catalunya i València, entre les quals s’esmenta la vila de Castelló, la protecció dels seus jueus contra possibles avalots dels fanàtics invasors pastorets5. 7 de febrer de 1333 (Arxiu Municipal de Castelló, pergamins; hi ha transcripció al Llibre de Consells, data 22 de juny del mateix any). Na Leonor de Castella conﬁrma les disposicions fetes pels seus predecessors, els reis en Pere i n’Alfons, establint les condicions dels contractes de préstec entre cristians (prestataris) i jueus (prestamistes), entre ells, els jueus de Castelló6. 1339 (Arxiu Municipal de Castelló, Dates i Reebudes, f. 12) “Item C sous que li eren deguts, havem cession de Juceff Lobell, los quals prestà als dits Jurats” 1339 (Arxiu Municipal de Castelló, Dates i Reebudes, f. 24). Els jurats de Castelló “reeberem d’aquell, los quals dona Juceff Phalazar, al qual eren deguts segons lo compte dels altres jurats… VI sous VIII diners” 4 Fritz Baer: Die Juden im christlichen Spanien. Urkunden und Regesten. Aragonien und Navarra, Berlin: Akademie // Verlag, 1929, document nº 159, p. 191. 5 Ángeles Masià: Aportaciones al estudio de los “pastorellos” en la Corona de Aragón. Homenaje a Millás Vallicrosa (Barcelona) II

(1956), pp. 9-30.

6 Més detalls al meu article Juramentos de prestamistas y corredores judíos en Castellón de la Plana (1441-1488). “Anuario de

Filología” (Barcelona) 3 (1977), pp. 215-223.

1339 (Arxiu Municipal de Castelló, Dates i Reebudes, f. 43 vº) “…Com tramés Jacme de Malorqa a València an Guillem Serra ab letra dels jurats, per ço com I juheu havia mort altre e duptaven si’s pertanyia al justícia o al batle, per lo dupte de la juredicció7, e estech III diez, anà, està e tornà… sex sous” A partir del 1306 ja sabem que els jueus castellonencs constituïen ‘aljama’, amb els seus òrgans d’autogobern i funcionaris propis, com ara els adelantats, secretaris, clavaris, rabins, etc. El 6 d’octubre de 1368 la vila de Castelló passa a domini absolut del rei Pere IV, per renúncia d’en Joan, duc de Girona, al seu domini feudal. Les aljames jueves pertanyien totalmente al rei, eren de la seua propietat -una regalia- i a ell li pagaven diferents impostos, els uns comuns a la resta de la població de les viles i llocs on habitaven -la ‘peita’8, per exemple- i uns altres extraordinaris, propis del jueus -les ‘sises’ de la carn i del vi jueus, la ‘protecció’, etc. Els jueus de l’aljama castellonenca estaven obligats a viure en un barri determinat -en el Regne de València aquests barris eren anomenats “jueries”; a Catalunya, el Roselló i Mallorca ‘calls’9. Adscrit administrativament aquest barri a la 7 Leopoldo Piles Ros, Estudio documental sobre el bayle general de Valencia: su autoridad y jurisdicción. (Valencia 1970) i José

Ramón Magdalena Nom de Déu, Judíos valencianos ante el Baile y el Justícia (siglos XIV-XV). «Lluís de Santàngel i el seu temps. Congrés Internacional. València 5 al 8 d’octubre 1987». València 1992, p. 449-460 i també la meua monografía Judíos y cristianos ante la “Cort del Justícia” de Castellón (Castellón 1988).

8 Concepte documentat in extenso als meus articles Estructura socio-económica de las aljamas castellonenses a ﬁnales del siglo XV.-

“Sefarad” (Madrid-Barcelona) XXXII (1972), pp. 341-370 i Población, propiedades e impuestos de los judíos de Castellón de la Plana durante la baja Edad Media. “Sefarad” (Madrid-Barcelona) XXXIV (1974), pp. 273-288. 9 Vegeu el meu article Etimologia no semítica de “call”. “Calls” (Tàrrega) II (1987) pp. 7-16.

Parroquia de Sant Pere, format pel tram septentrional del ‘carrer del Batlle’ -avuí Cavallers- i els carrerons adjacents, trobant-se la ‘sinagoga10’ en el carrer del mateix nom -avui de l’Ensenyança11. Hi havia a més una ‘schola’ rabínica, carnisseria12 i tintoreria. El cementeri, concedit com hem dit més amunt per Jaume II als seus jueus de l’aljama castellonenca el 1320, es trobava en un descampat a extramurs, prop de l’actual cruïlla de l’Avinguda Rei en Jaume i la Plaça Clavé. Les activitats econòmiques13 del centenar aproximat de jueus que constituïen l’aljama de Castelló es van centrar en l’artesanat (platers (argenters), cardadors, albarders, sastres, etc.) i en el comerç, tan de productes agrícoles i de ramat com de la branca téxtil; tampoc no van faltar els metges14, els corredors de ‘coll i d’orella’ -agents de compravenda- i els prestamistes ocasionals15, assolint guanys elevats gràcies a la pràctica de l’interés usurari. Però cal esmentar que, en època medieval, els únics que podien 10 Al Llibre de la Vàlua de la Peyta de l’Arxiu Municipal de Castelló de 1371 tenim una referencia a la “sinegoga dels juheus … II

lliures”, al Llibre de Compres e Vendes de 1432 consta que “los jueus. Fon los mesa en peyta miga lliura per la casa que compraren de na Ponceta de la qual han feta sinagoga… mija lliura” i al corresponent Llibre de la Vàlua de la Peyta de 143[3?] “…la sinagoga dels jueus… III DC sous”. José Hinojosa Montalvo, Sinagogas valencianas, Sefarad (Madrid-Barcelona) XXXVIII (1978) p. 302 aporta un document de la sèrie de Batllia de l’Arxiu del Regne de València, que fa esment de “la escola o sonagoga dels juheus, de l’aljama dels juheus i de la casa en que fan oració…”

11 Segons escriu Vicente Traver Tomás al seu llibre Antigüedades de Castellón de la Plana (Castellón 1959), p. 220, on aporta

fotografia de “casa en “Els quatre cantons del Studi”. En la meua monografía citada a la nota 7, p. 11 reprodueixo la il·lustració i escric, aventurant la hipòtesi de que tal casa cantonera, situada a la cruïlla del carrer del Batle i de la Sinegoga) “en tiempos viejos fue una de las principales de la judería y acaso la misma sinagoga”. Un document municipal de 10 de juny de 1427 (Llibre e Consells) delimita la nova jueria “…los dits honrats jurats… an consignat e designat lo star dels dits juheus: del cantó d’en Tallant, qui ix al carrer Magor, del Portal d’en Trullols fins casa o alberch d’en Thomàs Ferrer inclusive, en axí qu’el dit alberch del dit en Thomàs Ferrer sia dins la juheria. E que de continente sia manat als dits juheus s’i muden, e als xristians que-y stany (sic!) exí mateix se hisquen de lur límit, e que sia clos de continente lo carrer a la paret del dit en Thomàs Ferrer, e fet portal”. Un altre document del mateix arxiu, llibre i any, data de 22 de juny “…Item, lo dit honrat Consell proveí que si los juheus compraven en lo carrer d’en Març a tres alberchs dels millors, que ladonchs lo dit Consell li plahia que los juheus estiguessen en lo carrer d’en Març. E la resta dels alberchs hon ha stadans, que la vila los compràs e pagàs al milló que fer se pogués, e que ladonchs los logàs als juheus. E si no volien comprar los dits III alberchs, que la donchs lo Consell los consignava de l’alberch d’en Thomàs Ferrer fins a l’alberch d’en Tallant”.

12 Amb greus problemes de subministrament, segons llegim al document de l’Arxiu del Regne de València, serie Batllia nº 1151 f.

366 vº i data 20 de noviembre de 1451: “… per part de la universitat d’aqueixa vila m·es stat dit que vos no permeteu que los juheus de aquí paguen sisa de la carn que maten e meten, la qual sisa los dits juheus han acostumat pagar. E pus lo rabí qui de aquella lo moltó o moltons per obs dels dits juheus deguolla, e aquells de dia, en manera que la gent veu la deguolla de aquells e no vol comprar de la carn deguollada del dit juheu en gran dan del carnicer que la dita vila hi te, per que us dich que si los dits juheus tenen privilegi o provisió alguna per que no deben pagar la dita sisa, que de aquel me sertiﬁqueu… e sobre lo deguollar dels moltons, fets ab lo dit rabí e ab la dita aljama que aquells deguolle de ora que la gent de la dita vila non haja sentiment algú a ﬁ que puxen comprar de la dita carn…”

13 Vegeu el capítol III Actividades económicas de los judíos del meu llibre -ja citat- Judíos y cristianos ante la “Cort del Justícia” de

Castellón. Castelló de la Plana 1988, pp. 69-140.

14 Al Llibre de la Vàlua de la Peyta de 143[3?] consta un “mestre Içac, metge I lliura e quarta”; al Llibre de Consells (28 de septiembre de

1460) llegim que “mestre Antoni Miquó, metge apansionat de la dita vila, se·n anà de la dita vila per lo debat que hagué ab mestre Abram, metge juheu, remorant en la dita vila, en lo qual dia lo dit mestre Miquó cessà de servir la dita vila”. 15 Vegeu el meu article Juramentos de prestamistas y corredores judíos en Castellón de la Plana (1441-1488). “Anuario de Filología”

(Barcelona) 3 (1977), pp. 215-223.

practicar legalment el préstec usuari eren els jueus (de vegades també els moros musulmans)16. La convivència entre els cristians i la minoria judaica va ser, en la nostra vila, relativament normal. Com a propietat del monarca, es trobaven protegits pels privilegis que l’aljama comprava a bon preu al rei. Els oficials reials vetlaven per la integritat i seguretat dels jueus. Tant és així que, a l’estiu de 1391, quan en altres latituds -Sevilla, València, Barcelona, Mallorca i altres localitats- esclataren les persecucions i avalots antijueus, el Consell de Castelló va decidir protegir i defensar els jueus17 -en vides i béns-. Ací no hi va haver avalots, però és cert que la major part dels jueus castellonencs es van batejar18 i una part d’aquells que no ho van fer, segurament, es refugiaren a Sagunt, dissolent-se l’aljama. Aquesta comunitat de jueus castellonencs es va reorganizar el 1430, amb familíes19 provinents de l’aljama saguntina 16 Vegeu el meu article La aljama judía de Segorbe en un “responsum” de Rabí Iṣḥaq bar Šéšet Perfet, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cvltvra (Castellón de la Plana) LIX (julio-septiembre 1983), pp. 385-393. 17 A l’Arxiu Municipal de Castelló, Llibre de Consells (14 de juliol de 1391) llegim que “… lo dit honrat lochtinent de batle dix que ell pregave e requerie al dit consell que com los dits juheus stiguen sots protección [sic!] e guarda del dit señor rey, que plagués al dit consell que volgués defendre e ajudar en manera que per alcuns d’aquells dits juheus e bens llurs no fossen dapnificats e quels haguessen per recomanats aixó com aquells qui eren cofres del dit señor rey…” 18 Ho tinc documentat in extenso al meu article Notas sobre los conversos castellonenses en 1391. “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cvltvra” (Castelló de la Plana) LIII (abril-juny 1977), pp. 161-165. 19 Les més importants famílies de l’aljama eren els Legem (Alagem), Caxo, Rodric, Saltell i Xemblell. Una curiosa llista de jueus i jueves del Castelló del segle XIV a la magna monografia de Juan Antonio Balbás, El libro de la Provincia de Castellón, Castellón de la Plana 1892. Vegeu altres consideracions d’ordre lingüístic a l’article de Lluís Gimeno Betí, Antroponímia jueva castellonenca dels segles XIV i XV. (València) 1985, 1986, pp. 305-309 [“Xè Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica: 1er d’Onomàstica Valenciana”] i el meu article Antroponímia semítica castellonenca: jueus i mudèjars al segle XV. “Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior” (Castelló de la Plana) XLIX (1992) [XVIè Col·loqui. Castelló de la Plana, abril 1991] pp. 405-410.

-amb la qual va mantenir estrets lligams- i alguns jueus que encara pul·lulaven per ací de forma esporàdica20. Durant els regnats d’Alfons el Magnànim i Joan II, la vida jueva castellonenca va transcòrrer sense esglais ni perills importants21, assolint una relativa prosperitat econòmica i equilibri demogràﬁc. Els menys de cent jueus de l’aljama -segons els diversos llibres de la vàlua de la peita estudiats- tenien cases, obradors, corrals i cellers, terres a l’horta, a la marjaleria i al secà, amb vinyes i garroferes a diferentes partides del terme22. Després de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics, el 31 de març de 1492 es va signar l’edicte d’expulsió, oferint als jueus dels regnes de Castella i de la Corona d’Aragó la terrible disjuntiva de batejar-se o haver de deixar les seues cases, terres i llocs de residència. L’aljama de Castelló va decidir abandonar la vila23 -aquesta vegada no hi 20 Més detalls i documents al meu article Nuevos datos sobre la aljama judía de Castellón de la Plana. “Anuario de Filología” (Barcelona) 4 (1978), pp. 199-246. 21 Per un document de la sèrie de Batllia de l’Arxiu del Regne de València (nº 1155, f. 58 vº) i datat el 20 de maig de 1473 sabem que el Batlle General escriu al seu loctinent a la vila de Castelló en aquests termes: “…denant mi es stat Mosse Mayor, juheu de aquexa juheria de la vila de Castelló, adelantat, dient-me per part de la aljama de aqueixa juheria que vos los haurieu agreviat e agrevieu en voler-los fer pagar al lochtinent de justícia de aqueixa vila certa cosa que es acostumada donar per fer-los guardar los Dijous, Divendres e Disabte Sant, pretenent la dita aljama que lo dit lochtinen los hauria apedregat e fet apedregar en los dits diez, e per conseguent ells no serien tenguts de pagar cosa alguna als dits lochtinent de justícia, e vos, per la dita rahó, hauriets multat hun adelantat de la dita aljama en cent morabotins, e haveu mes un altre adelantat en la presó, e cominats fer penyores per la dita rahó contra la dita aljama; e per que yo degudament provehixca en les dites coses per delliberar, que vos, ensemps ab los dits adelantats, siau davant mi per que hoit a vos e als dits adelantats, per mi hi sia provehit…” 22 Ho tinc documentat in extenso als meus llibres La aljama hebrea de Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. Castelló de la Plana 1978 i Judíos y cristianos ante la «Cort del Justícia» de Castellón. Castelló de la Plana 1988.

23 Amb problemes de pagaments de deutes i diversos impostos així com baralles i enfrontaments entre adelantats i funcionaris reials, tal com veureu al meu article Un documento sobre la expulsión de los judíos de Castellón de la Plana. “Sefarad” (Madrid) LII (1992), pp. 149-154.

ha documentada capconversió- i al llarg dels mesos de juliol i agost d’aquell mateix any, els nostres veïns jueus es van embarcar -després d’haver liquidat els seus deutes, impostos i obligacions-, emportant-se ‘totes ses robes e béns’, en les platgesde Morvedre24, cap a l’exili napolità, nord-africà o de la Turquia otomana, per a no tornar mai més25.

24 L’últim document que fa esment d’un jueu castellonenc està datat el 5 de juliol de 1492 (Arxiu Municipal de Castelló, Judiciaris del

Justícia) i que transcric íntegrament: “Die V julli mestre Bernad Davant la presència del magníﬁch justícia e en la cort sua comparech personalment mestre Bernad de Sent Pere, sastre, vehí de la vila de Castelló, et verbo dix que com en diez passats ell ahia pagat certa quantitat a Isach Yanbley, juheu de la juheria de la vila de Castelló, davant testimonis dignes de fe, e la obligació de aquella no y sia cansellada per causa de certa barala moguda entre ells en lo dia de la paga feta al dit juheu, per ço, dix que requiria li sia rehebuda sumària informació de testimonis, ab la qual li constarà li sia fet acte públich de la dita paga, per aver-ne memòria en sdevenidor. Com lo dit juheu sia partit de la present vila de Castelló ab totes ses robes e béns per enbarquar-se en la vila de Morvedre, e crehe[n]t ja ésser enbarquat, o poria ésser, informen que llos testimonis de la dita paga se porien oblidar la dita negociació, o seguir-se que no porien fer ses deposicions per algun impediment, per ço, ad formam e ex memoriam requirís e suplicava la dita informació ésser rehebuda dels dits testimonis. E lo dit justícia, considerat que lo dit Yanbley en la present vila de Morvedre, e tenent tots de haver-se a’nbarchar los diluns que ve, sens prejuhi de aquel, si comparer volrà, proveí la dita informació ésser rehebuda, tantum ad memoriam sine perjudicio partem”.

25 Conec a Barcelona una família d’estirp sefardita, oriunda de Soﬁa (Bulgària), que porta el cognom Aladjem, sens dubte descendents

dels bandejats de Morvedre o Castelló.

estructura i organització interna de les aljames del jueus valencians1 José Ramón Magdalena Nom de Déu Catedràtic d’Hebreu de la Universitat de Barcelona i assessor històric de L’Aljama

es aljames (comunitats jurídicament organitzades)2 de jueus del regne de València (a més de la de la capital regnícola, les de Xàtiva, Murvedre3, Castelló, Burriana4 i altres) estaven encapçalades per un òrgan màxim de govern o consell rector (en hebreu maʕamad). El nombre dels membres d’aquest consell rector variava segons les distintes aljames i, sovint, amb el potencial demogràfic de cada comunitat. A València eren trenta (coneguts en hebreu com ha-šĕlošim, i en alguns documents cristians transcrit açalaçin), i en Xàtiva5 hi havia set. A València i altres comunitats, els estaments socials de l’aljama estaven representats al consell: els rics de la plutocràcia benestant o ma major, els pertanyents a la classe formada per actius comerçants i artesans o ma mijana i els pobres i indigents -que també hi haguè, i no pocs- o ma menor. Els orígens d’aquesta institució se remunten, sens dubte, a les necesitats pròpies de tota minoria socio-religiosa obligada a recaptació i pagament de tributs i impostos a l’estat que l’acull i protegeix. El consell, doncs, supervisava la fixació de quotes impositives i procedia a l’exacció d’aitals tributs que la corona fixaba a cada aljama. L’autoritat d’aquest organisme en matèria fiscal era absoluta. Actuava el consell com un cos d’assessors i el seu consentiment era requisit previ per tal que qualsevol acord o decisió de toda l’aljama 1 Més detalls al meu article Aspectes de la vida dels jueus valencians a la llum dúnes fonts hebràiques: les respostes de Rabí Yiṣḥaq ben Šéšet Perfet (segona meitat del segle XIV). “Afers” (Catarroja) 7 (1988-89), pp.189-206, amb quasi mig centenar de regesta. 2 Veu d’etimologia àrab (al-ǧamaˁah) que significa ‘reunió’, ‘congregació’, ‘assemblea’. Vegeu Federico Corriente, Diccionario de

arabismos y voces aﬁnes en iberorromance, Madrid: Gredos, 2003, p. 179.

3 Fritz Baer, Die Juden im christlichen Spanien. Erster Teil. Unrkunden und Regesten. Aragonien und Navarra. Berlin 1929, nº 353. 4 J. Mª Doñate Sebastià i J. R. Magdalena Nom de Déu, Three Jewish Communities in Medieval Valencia: Castellon de la Plana,

Burriana, Villarreal. “Hispania Judaica” VIII, Jerusalem 1990.

5 Fritz Baer, Die Juden im christlichen Spanien. Erster Teil. Unrkunden und Regesten. Aragonien und Navarra. Berlin 1929, nº 4.

entrés en vigor. D’altres poders, a més a més, estava investit el consell: promulgava les ordenacions o taqqanot que regulaven la vida comunal. En un principi aquestes funcions eren responsabilitat del consell, considerat com una entitat unitària; més tard hom considerà que era més pràctic i operatiu el sistema de delegar les tasques a diversos grups o comités, formats por un selecte cos de tres membres responsables, tots ells del consell, els quals, en presència de deu membres del consell i tocant el rotlle de la Torah, prestaven solemne jurament de realitzar les eleccions de manera veraç i conscient, en benefici i interés general de l’aljama i no discutir les eleccions amb els membres del consell. Calia que els candidats fossin savis, intel·ligents i versats en afers comunitaris, justs, plàcids i acceptables per a la majoria de la comunitat. Els membres dels consells de les aljames de València, Murvedre, Alzira, Elx, Castelló, Burriana i Xàtiva eren els adelantats (muqadĕmim) i eren elegits directamente per tota l’aljama i un oficial real –que seria, segurament, el Batlle– els confirmava en el càrrec. Els adelantats de València procedien d’un cos electoral de sis candidats, que representaven els tres estaments socials de l’aljama6. Una de les principals funcions dels adelantats era vigilar el cumpliment estricte de les taqqanot acordades per l’aljama o el consell, actuant com els seus delegats o agents, al punt que la interpretación de les esmentades taqqanot anava a càrrec dels adelantats i no pas del rabí. A més, estaven investits de cert poder judicial per les autoritats cristianes i en alguns casos ells constituien un autèntic cos jurídic en questions de menor cuantia; fins i tot en les comunitat d’Elx y Murvedre estaven capacitats para instituirse en jutges i tribunal. A València, segons els privilegis otorgats a l’aljama en 13277, els adelantats només tenien jurisdicció en els plets entre jueus i questions de menor quantia. El cert és que, amb el temps, tant adelantats com jutges i rabins col·laboraren en els assumptes judicials de las aljames. A València hi havia tres adelantats i, en cert moment, dos d’ells eren rabins: rabí ˁAmram ˀEfratí i rabí Ḥasdaˀy. L’àmplia jurisdicció del consell i els seus funcionaris, dintre dels marges i restriccions de l’autoritat real, es veu molt ben reflectida tant a la documentación dels nostres arxius locals i reials8, com a les fonts hebraico-rabíniques, els responsa9: litigis sobre causes civils (majorment préstecs i questions econòmiques), delacions de malsins, transgresions de les ordinacions comunitàries, violació de vots i 6 Fritz Baer, Die Juden im christlichen Spanien. Erster Teil. Unrkunden und Regesten. Aragonien und Navarra. Berlin 1929, nº 188. 7 Fritz Baer, Die Juden im christlichen Spanien. Erster Teil. Unrkunden und Regesten. Aragonien und Navarra. Berlin 1929, nº 188. 8 Fritz Baer: Die Juden im christlichen Spanien. Urkunden und Regesten. Aragonien und Navarra, Berlin: Akademie // Verlag, 1929 i

Leopoldo Piles Ros, Estudio documental sobre el bayle general de Valencia: su autoridad y jurisdicción. (Valencia 1970) i José Ramón Magdalena Nom de Déu, Judíos valencianos ante el Baile y el Justícia (siglos XIV-XV). «Lluís de Santàngel i el seu temps. Congrés Internacional. València 5 al 8 d’octubre 1987». València 1992, p.449-460 i Judíos y cristianos ante la “Cort del Justícia” de Castellón (Castellón 1988).

9 Meritxell Blasco Orellana i José Ramón Magdalena Nom de Déu, Fuentes para la historia de los judíos de la Corona de Aragón.

Los responsa de Rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet de Barcelona (1368-1408). “Catalonia Hebraica” V, Barcelona 2004.

juraments, negocis i transaccions en dies prohibits. A més, els adelantats podien decretar excomunions, imposar multes pecuniàries i ﬁns i tot recomanar la pena capital, sempre que els privilegis de l’aljama ho permetessin. Cal fer constar, però, que ni els consellers ni els adelantats percebien cap salari o retribució.

i casos, o a tenor d’un salari prèviament establert.

Algunes aljames -la de València i la de Castelló, per exemple- tenien altres funcionaris coneguts com secretaris (neˀemanim) i la seua primordial función consistia en supervisar i administrar els diners dels impostos. Els jueus valencians podien sol·licitar de les autoritats cristianes una reducció d’impostos, però sempre amb autorizació dels neˀemanim. Hi hagué també, en algunes comunitats, un comité de control o vigilancia, equip de jueus prominents que representaven l’aljama davant els oﬁcials reials i municipals i protegien els interesos i privilegis privatius de la societat jueva. Sembla que a València foren els mateixos adelantats qui assumiren aquestes funcions. Aquests sí rebien un estipendi pel seu treball a tenor de les bases de remuneració habituals segons els tràmits

Sabuda cosa és que les aljames jueves gaudiren de certa autonomia i comptaven amb el seu propi equip judicial, autoritzat a administrar justícia d’acord amb les normes de la jurisprudencia juevesca (halaḵah). En algunes comunitats aquestes funcions judicials estaven a càrrec dels adelantats, però encomendades majorment a un equip especial de jutges elegits i seleccionats per tal menester. Els jutges comptaven amb el concurs d’un escrivà propi, qui anotava sumàriament les declaracions dels deposantsper tal d’evitar retactacions i malentesos. El salari d’aquest oﬁcial judicial no era ﬁx, sinó que dependia del que li pagaven, segons arbitri del tribunal i les parts implicades en el plet. Algunes aljames disposaven de dos clases de jutges especialitzats: els bĕruré-tĕḇiˁot entenien l’esfera jurisdiccional civil, mentre que els bĕruré-ˁaḇerot tractaven els delictes criminals. Aquests últims eren els mentors de les aljames, severs guardians de la vida jueva, custodis de la moralitat pública, censors religiosos i morals.

Ja he comentat abans que les aljames del regne de València gaudiren de certa autonomia de govern, administració fiscal i ordre intern. Amb els privilegis, el rei investia els distints estaments rectors de poders per tal de promulgar les pertinents ordenacions o taqqanot i prendre acords amb efectes vinculants o haskamot. L’aljama, mitjançant consentiment i aprovació unànims, o per majoria de vots, podia introduir les taqqanot y haskamot que consideressin covinents per tal de regularitzar la vida comunitària, estipulant la classe de penes i sancions aplicables, segons els casos, als contraventors. Un acord de l’aljama de Xàtiva prohibia el consum de vin kašer a qui no hagués pagat la sisa estipulada10. Per mantenir la disciplina i obediència als preceptes morals del judaisme, a més de les taqqanot i les haskamot, l’aljama estava facultada per a recórrer i aplicar els següents càstigs i penes11: exacció pecuniària, flagelació, privació d’aliments, presó, bandejament, excomunió, mutilació i pena capital. Les penes pecuniàries les cobraven els muqadĕmim i els jutges, les quantitats obtingudes pertanyien al tresor reial o a l’aljama, destinant-se per a obres de caritat i beneficència. Es dividien en tres parts: una per a l’erari reial, l’altra per a l’aljama i la tercera per a l’acusador. La flagelació era un càstig aplicat i infligit habitalment durant l’època medieval i era una forma modificada i més suau dels assots o cops de que ens parla la Bíblia12. Se denominaven makotmarĕdut, “cops per rebel·lió”, per a diferenciar-los de les malĕqot o “assots” pròpiamente dites. En cas d’ofensalleu, el culpable suportava la flagelació en presència de tres o quatre testimonis, i fins a un màxim dedeu. Si l’ofensa era greu, l’aplicación del càstig es feia públicament, essent exhibit l’assotat quasi nu pels llocs més concorreguts de la jueria13. Tenim documentat un altre dictamen que tracta el delicte d’un jueu d’Alzira que havia jurat solemnement no participar en joc de naips i obligant-se a pagar certa quantitat a l’erari reial i als pobres 10 Més informació al meu article El vino kašer en los responsa de Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet. “Miscelánea de Estudios Árabes y Hebraicos” (Granada) 60 (2011) pp. 150-172. La sisa donava dret a embotar i revendre el vi juevesc o kašer. Altres detalls al meu llibre (amb la col·laboració de Meritxell Blasco, Coloma Lleal i Miguel Ángel Motis) Capítulos de la sisa del vino de la aljama judía de Zaragoza. (1462-1466). Edición y estudio de tres manuscritos hebraicos y dos latinos del Archivo Histórico de Protocolos de Zaragoza. Institución “Fernando el Católico” (C.S.I.C.) Excma. Diputación de Zaragoza. Zaragoza 2010. 11 Vegeu els meus articles Delitos y “calònies” de los judíos valencianos en la segunda mitad del siglo XIV (1351-1384), “Anuario de Filología” (Barcelona) 2 (1976), pp. 181-225 i “Calònies” de los judíos valencianos en 1381, “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cvltvra” (Castellón de la Plana) LIV (abril-junio 1978), pp. 156-166. 12 Deuteronomi 25, 2. 13 Tenim documentat un dictamen al nostre treball Fuentes para la historia de los judíos de la Corona de Aragón. Los responsa de

Rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet de Barcelona (1368-1408) y a l’article Cuatro responsa de rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet sobre conﬂictos entre judíos valencianos (Alzira, Murvedre y Xàtiva), “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cvltvra” (Castelló de la Plana) XCV (gener-desembre 2019), pp. 333-340. És el responsum nº 351, dirigit al rabí Yiṣḥaq Gabrˀiel de Murvedre recomanant aquest càstig a Mošeh Vidal, jueu adúlter, fornicador i rebel.

si violava aital jurament. Posteriorment fou trobat culpable, admitint la seua falta i culpa. Rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet proposa substituir la pena de flagelació per un quants dies de dejuni i que el jueu ludòpata distribuiexi diners entre els jueus pobres i necessitats. Algunes aljames disposaven de presó propia o d’una secció separada a part de les càrcers del Justícia o del Batlle, reservada per als delinqüents jueus. En Murvedre, un jueu -de cognom Kohen- que havia repudiat la seua esposa i se torna a casar amb ella -en contra de les lleis rabíniques- és tancat a la presó i incomunicat14. En ocasions, els individus indesitjables i conflictius podien ésser bandejants i expulsats del barri jueu, de la localitat i fins i tot del regne. La durada i terminis del càstig s’avaluava a tenor de la natura i gravetat de l’ofensa comesa. El rabí Yiṣḥaq Kohén, acusat de proposar actes deshonests a una jueva maridada, fou obligat a bandonar el seu domicili, però podía residir dintre del recint de la jueria d’Alzira15. L’arma coercitiva més formidable de que disposaven els rabins i jutges de les aljames fou, sens dubte, la pena d’excomunió. Hi havia l’excomunió menor o nidduy, que durava de trenta dies a un any i l’excomunió major o ḥérem, aplicada només en casos d’extrema gravetat i necessitat. Sobre el paper, nogensmenys, hom castigava amb ḥérem qualsevulla transgresió de les ordinacions o taqqanot, però no es feia efectiva fins ésser proclamat públicament i amb les solemnitats de rigor. El xantre sinagogal o ḥazzán era l’encarregat de proclamar públicament la greu sanció a les sinagogues, places i mercats de la jueria16. L’anul·lació del ḥérem s’obtenia mitjançant el vot majoritari i de vegades calia l’unanimitat absoluta de toda l’aljama17. Abans s’ha dit que algunes aljames podien sentenciar a penes de mutilació de membre i fins i tot a la pena capital. Rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet opinava que l’aplicació de la pena capital no estava en consonància amb les lleis, degut a que cap tribunal rabínic podia emetre tal veredicte fora de la terra d’Israel. No obstant, i en cas de considerar dita sentència, s’administrava com pena exemplar i en casos extraordinaris y molt greus18. Els privilegis particulars d’algunes aljames autoritzaven, segons les circumstàncies, l’aplicació de la pena capital. Axí, la de Xàtiva19 podía aplicar-la contra malsins y recomanà assots i presó amb cadenes, insistint en que la pena de mutilació i de mort només es privativa del rei i dels seus oficials. 14 És el responsum nº 348. 15 És el responsum nº 265. 16 És el responsum nº 173. 17 Són els responsa nº178, 185, 422 i 467. 18 251. Responsum dirigit a rabí Mĕnaḥem he-ˁArok de Zamora. 19 Fritz Baer: Die Juden im christlichen Spanien. Urkunden und Regesten. Aragonien und Navarra, Berlin: Akademie // Verlag, 1929,

nº 348.

Com ja s’ha dit, en les aljames els membres del tribunal o bet-din eren els més alts funcionaris religiosos, al temps que el més savi (ḥaḵam) rabí exercia de guía espiritual i religiós de forma permanent20, i la seua autoritat ultrapassava la del propi tribunal. El rabí era, doncs, el representant religiós de l’aljama i les questions de difícil interpretació li eren rememeses per resoldre-les; pronunciaba discursos i dirigia els estudis bíblics i talmúdics; devia expresar-se amb ﬂuïdesa i claredat, tant oralment com per escrit. El rabí era contractat per l’aljama a càrrec dels cabdals comuns i la seua remuneració podía incrementar-se amb el que rebia pels seus ensenyaments impartits a l’acadèmia-escola (bet-midraš).

A més de l’esmentat escrivà del tribunal rabínic, moltes aljames comptaven amb els serveis d’un expert notari (sofer) o annotador-redactor i registrador d’escriptures i documents legals hebraics (šĕṭarot). La majoria de les aljames tenien únicament un notari, però la de València comptava amb els serveis de dos sofĕrim, que eren elegits pel consell comunal. Els requisits tècnics i formals del notari eren: a) estar versat en els principis relacionats amb la redacció i registre de tota mena de documents hebraico-aramaics, b) ésser expert i conèixer bé la llengua àrab, degut a que, freqüentment, molts šĕṭarot calia redactarlos judeo-àrab21 a petició de les parts i, c) ésser persona de provada moralitat i molt fermes i arrelades creences religioses. Les petites comunitats sempre tingueren grans diﬁcultats en procurar-se escrivansnotaris que reunissin aitals qualitats. 20 A més de rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet, durant alguns anys, a les acavalles del segle XIV, a València exerciren dos rabins: ˁAmram ˀEfratí i rabí Ḥasday. Tenim documentat un tal rabí Abram a l’aljama de Castelló, al segle XV. 21 És el responsum nº 452.Vegeu, per exemple, l’article d’E(iyahu) Ashtor, Documentos españoles de la Genizah. “Sefarad” (MadridBarcelona) XXIV (1964), pp. 41-80, on aporta dos documents judicials (amb juraments) de l’aljama de Dénia, redactats en aljamia judeoàrab.

Per últim, les aljames comptaven amb un expert degollador-escorxador de bèsties (šoḥeṭ) que era contractat i percebia una remuneración ﬁxa. Cap altre degollador podía sacriﬁcar vaques, moltons gallines per al consum de la comunitat22. Aquest funcionari era també l’inspector o bodeq i així és citat indistinctament per rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet als seus responsa23.

22 500. Sobre la carn juevesca vegeu Francisco Cantera Burgos, Carne trifa. “Sefarad” (Madrid-Barcelona) XIV (1954), pp. 126-127

i José Luis Lacave Riaño, La carnicería de la aljama zaragozana a ﬁnes del siglo XV. “Sefarad” (Madrid-Barcelona) XXXV (1975), pp. 3-35. 23 Al responsum nº 497.

els aliments dels jueus José Ramón Magdalena Nom de Déu Catedràtic d’Hebreu de la Universitat de Barcelona i assessor històric de L’Aljama

animals purs - impurs

ls jueus segueixen unes lleis bíbliques (del Levític) i normes rabíniques (del Talmud) que constiueixen un molt complicat i rigorós sistema de prohibicions i permissions d’aliments (vegetals, animals i begudes), potser el més restrictiu i sever de totes les religions conegudes. Pel que fa els animals, a la Toràh1 llegim que “Jahvè va dir a Moisès i a Aharon: «Parleu als israelites i digueu-los: Aquests són els animals que podreu menjar d’entre tots els quadrúpedes: tot quadrúpede que té la peülla partida, esqueixada en dos unglots i que remuga. Però, d’entre els remugants o que tenen la peülla partida, no menjareu aquests: el camell, perquè tot i que és remugant, no té la peülla partida; el tindreu per impur. Tampoc l’írax, perquè, tot i que és remugant, no té la peülla partida; el tindreu per impur. Ni la llebre, perquè, tot i que és remugant, no té la peülla partida; la tindreu per impura. Ni el porc, perquè, tot i que té la peülla partida, esqueixada en dos unglots, no és remugant; el tindreu per impur. No menjareu la seva carn ni tocareu els seus cadàvers; els tindreu per impurs”. O siga, hom considera que els vertebrats terrestres, mamífers quadrúpeds ungulígrads paridigitígrads i remugants, com ara bovins (vaques, bous, jònecs, búfals i etc.), càprids (cabres, moltons etc.) i altres salvatges (cèrvols, gazel·les i altres) són animals purs. El porc està prohibit degut a que és omnívor i no és remugant; els èquids (cavalls, ases, etc.) no són remugants i són ungulígrads imparidigitígrads. Els camèlids (camell, dromedari, llama, vicunya, etc.) tot i que són remugants, tampoc es poden consumir degut a que no són ungulígrads paridigitígrads. Altres criatures i bestioles mamíferes quadrúpedes, com ara els conills, esquirols, ratolins, gats, gossos, llops, raboses, lleons, tigres, elefants, etc. etc. estan vedats per ésser impurs. El mateix pel que fa els cangurs i altres marsupials extranys. Pel que fa les aus i pardals ens assabentem que “d’entre els ocells, avorrireu tots aquests; no en menjareu, són una cosa abominable: l’àguila, l’ossífrag, l’astor, el milà, el falcó i els de la seva espècie, totes les espècies de corb, l’estruç, el mussol, la gavina, l’esparver i els de la seva espècie, 1 La Toràh és el Pentateuc hebraic; aquí cito el text de la traducción catalana de Levític 11 de la Bíblia de Montserrat.

el duc, el corb marí, l’ibis, el cigne, el pelicà, el voltor, la cigonya, la garsa i els de la seva espècie, la puput i el rat-penat”. Són considerats abominables o impurs els ocells de presa, carnívors o necròfags carronyers (tot i que aquí el text bíblic considera ocell -per error- el mamífer quiròpter rat-penat); aquests pardals i aus están absolutament vedats. Però són purs -i per tant permesos i comestibles- tots el altres pardalets (com ara gafarrons, vileros, tordets) que mengen grans i ﬁns i tot insectes (ignoro si l’oroneta i l’avió o falzia están permesos) i es poden fregir i menjar. Per suposat, es poden menjar les gallines, pollastres, oques, titos, ànecs i altres aus de corral, així com coloms, colomins, faisans, tórtores i altres aus grannívores i insectívores. Seguint el text bíblic llegim que “d’entre tots els animals que viuen a l’aigua, podreu menjar aquests: tots els que viuen a l’aigua, mars o rius, i tenen aletes i escates. Però tots els que no tinguin aletes ni escates, en els mars o en els rius, d’entre tots els que belluguen a les aigües, com d’entre tots els éssers vivents que hi ha a les aigües, els tindreu per abominables; no menjareu la seva carn i avorrireu els seus cadàvers. Tot allò que viu a l’aigua i no té aletes ni escates, ho tindreu per cosa abominable”. Totalment prohibits els altres habitants vertebrats acuàtics: balena, tauró, rap, emperador o peixespasa (vertebrats aquàtics sense escates i amb esquelet cartilaginós), i també tots els altres invertebrats, com ara les clòxines, percebs, tellines, polps, sèpies, gambes, llagostins, llagostes, cigales, galeres, eriçons, així com tota mena de marisc en general. Tampoc són bestioles considerades pures les anguiles i les granotes, així com tots el rèptils de terra, com ara les víbores i altres serps, els sarvatxos, les sargantanes i els caragols i els cucs. Pel que fa els insectes i “totes les bestioles alades i que caminen sobre quatre potes, les tindreu per una cosa abominable. D’entre totes elles, només podreu menjar les que, a més de les potes, tenen cames per a saltar-hi per terra. D’entre elles, doncs, podreu menjar aquestes: les diverses espècies de llagosta i de llagosta solˁam2, ḥargol i ḥagab3 Però totes les bestioletes alades que tinguin quatre potes, les tindreu per una cosa abominable”. I per extensió són considerats impurs tots els insectes, sense o amb ales (formigues, escarbats, mosques, mosquits, parots, parotets, papallones, borinots, vespes, abelles etc.), els aràcnids (aranyes, escorpins) i miriàpods (centpeus o escolpendra): tots prohibits. Nogensmenys, la mél d’abella és considerat producte pur i es pot consumir sense cap problema. Més endavant insisteix el text bíblic “Aquestes són, d’entre les bestioles que s’arrosseguen per terra, les que tindreu per més impures: la mostela, la rata, les diverses especies de llangardaix, la 2 És paraula hebrea que no tradueix la Bíblia de Montserrat; altres traduccions proposen ‘caballeta’, veu que no consta al Diccionari

Alcover-Moll.

3 Són paraules hebrees que no tradueix la Bíblia de Montserrat; altres traduccions proposen ‘cigaló’, però aquests animalets només els mengen els jueus d’algunes comunitats sefardites magrebines i orientals.

musaranya, el camaleó, la salamandra, la tortuga i el talp… Tota bestiola que s’arrossega per terra és una cosa abominable, no en menjareu. Tot el que s’arrossega de ventre a terra i tot el que camina sobre quatre o més potes d’entre totes les bestioles que belluguen per terra, no en menjareu, perquè és una cosa abominable. No us feu abominables amb cap bestiola que s’arrossega, no les toqueu, que quedaríeu contaminats. Perquè jo, Jahvè, sóc el vostre Déu. Santifiqueu-vos, doncs, i sigueu sants, que jo sóc sant. No us contamineu, doncs, amb qualsevol bestiola que s’arrossega per terra”. Els vegetals es poden menjar tots, crus o cuinats (cereals, verdures, fruites, algues marines, etc.) excepte -com es lògic- els perjudicials per la salut (baladres, rovellons verinosos i al·lucinògens) així com totes les drogues opiàcies i derivades de la papaver somniphera i la cannabis sativa, etc. El tabac va ésser acceptat i consumit com inhalat, mastegat i fumat. També són permeses les infusions de té, café i herba mate i les begudes no fermentades, com ara els sucs de taronja, mangrana, llimona, etc. i també altres begudes fermentades alcohòliques com la sidra. Les begudes carbòniques refrescants modernes a base de cola, sifó, sarsa o llimonada, així com les orxates i maltes de civada, són també permeses. Les begudes alcohòliques derivades del most o suc de raïm fermentat, el vi i els seus derivats, com ara vinagre, mixtel·la, vermut, aiguardent, xampanys i caves, etc., porten un estricte i molt escrupulós control rabínic per tal d’ésser considerades estrictament kašer.4 Eixos vins i licors están -en principimanipulats només per jueus pietosos i porten el segell del rabí que supervisa la producción total del procés: des d’el conreu de les vinyes, verema, trapig, fermentació en bodega, embotat (en bótes, càntirs o ampolles) i taponat amb suros i productes “purs”, com ara cera o lacre: un lucratiu negoci5 que reporta bons beneficis als rabins que segellen la “certificació”. També els diversos olis vegetals -d’oliva, sèsam, dacsa, etc.- mereixen especial supervisió rabínica i certificació de kašer, per tal d’evitar sofisticacions amb mescles de greix d’animals impurs. El mateix escrúpol amb la llet i els seus derivats6 -formatges, mantegues, matons, cremes etc.- que hom consideren kašer només els procedents de llet d’animals purs. Durant la setmana que dura la festivitat de Pésaḥ o Pasqua juevesca estan absolutament prohibits tots els queviures -menjars i begudes- fermentats de blat, ordi, civada i altres cereals: pans, pastissos,fogassetes, rosquilletes i galetes, així com les begudes fermentades derivades de 4 Paraula hebrea que vol dir, més o menys, ‘adequat’ (permés per consumir). Més detalls al meu article El vino kašer en los responsa de Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet. “Miscelánea de Estudios Árabes y Hebraicos” (Granada) 60 (2011) pp. 150-172. 5 Més detalls al meu llibre (amb la col·laboració de Meritxell Blasco, Coloma Lleal i Miguel Ángel Motis) Capítulos de la sisa del

vino de la aljama judía de Zaragoza. (1462-1466). Edición y estudio de tres manuscritos hebraicos y dos latinos del Archivo Histórico de Protocolos de Zaragoza. Institución “Fernando el Católico” (C.S.I.C.) Excma. Diputación de Zaragoza. Zaragoza 2010..

6 Les molt esctrictes normes rabíniques prohibeixen barrejar la llet i derivats amb la carn i derivats. De tal manera que tots els estris de

cuina i taula (olles, plats, gots, paellons, coltells, forquilles, etc., que entren en contacte amb carn o derivats no poden entrar en contacte amb els destinats a la llet o productes derivats. També al frigoríﬁc cal fer puestos diferents per a la carn i per a la llet (i derivats). Quan se menja un plat que conté llet o derivats, cal fer una petita i breu digestió (aproximadament una hora) abans de menjar carn o derivats. Però quan se menja carn o derivats, cal fer una digestió més larga, d’unes tres hores.

cereals: cervessa, whisky, malta etc., i derivats. Hi ha comunitats orientals que no mengen arròs, tot i que no está expressament prohibit. Es pot menjar cosa feta amb panizo7 o “mill” = “mijo”. Durant la tarda-nit de Pésaḥ (la neomènia del mes de Nissan, el dia 14 d’aquest mes) se menja el “maror” o verdura amarga (= enciam, endíbia, carxofa) i la resta de la setmana “les demés verdures”.

sacrifici dels animals purs i preparació de la carn kašer juevesca L’animal considerat apte i consumible, menjable -segons la llista vista supra8-, cal ésser prèviament investigat i inspeccionat ocularment per l’escorxador qualificat (šoḥeṭ-bodeq) que l’ha de sacrificar. L’animal té que estar íntegre (tam), sencer, sense tara o defecte extern: coix, nafrat, ferit amb supuracions, banyes o ales trencades, ulls plorosos, etc. El ganivet o coltell del šoḥeṭ-bodeq (degollador-inspector) cal que estiga molt ben esmolat, sense melles, serretes, bonys ni defectes: com una navalla d’afaitar perfecta. El šoḥeṭ-bodeq deu practicar un sol cop, únic i directe, sense gesticulacions d’“aserrar”, dirigit a l’artèria iugular de l’animal, per tal de procurar una mort ràpida, sense dolor ni crueltat afegida, una mort misericordiosa9 -diuen-. La sang produida per l’hemorràgia es recollida sobre sorra o serradures de fustes i després enterrada i no se pot aprofitat de cap manera. La sang es el vehícul de la vida i está absolutament prohibit els seu aprofitament com menjar o embotit. Cal deixar escorrer la sang de la resta del cos ja cadáver. Una vegada mort, l’animal és obert en canal pel šoḥeṭ-bodeq, i se li practica una segona bĕdiqah o inspecció ocular, aquesta vegada a les vísceres del tòrax i abdomen (pulmons, lleterola, fetge, ronyosn, budells, etc.) per detectar anomalies, tumors tísics o cancerosos, etc. Després, el šoḥeṭ-bodeq practica l’extracció de certes parts del greix abdominal i dels tendons isquàtics de les potes (en record a la coixera 7 Vegeu el meu llibret Aljamías hebraicorromances en los Responsa de Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet (RYba”Š) de Barcelona. Catalonia

Hebraica VII, Barcelona 2005, sv. panizo. El responsum 420 a una consulta remesa des de Belchite (Aragó) preguntant el nom hebreu del cereal panizo y si durant la festivitat de Pésaḥ se pot menjar el pa fet amb la seua farina.

8 Convé recordar aquí que, tot i que la girafa no és animal impur (és quadrúped hervíbor, remugant i paridigitígrad), com que no hi ha

tradició de sacriﬁcis rituals, no se menja la seua carn.

9 Un document de l’Arxiu del Regne de València datat el 20 de novembre de 1451 (Secció Bailia nº 1151, f. 366 vº) ens diu que el

Batlle de Castelló no permet “que los juheus de aquí paguen sisa de la carn que maten e meten, la qual sisa los juhues han acostumat pagar. E pus lo rabí que de aquella lo moltó o moltonsn per obs dels dits juheus deguolla, e aquells de dia, en manera que la gent veu la deguolla de aquells e no vol comprar de la carn deguollada del dit juheu, en gran dan del carnicer que la dita vila hi té … e sobre lo deguollar dels moltons, fets ab lo rabí e ab la dita aljama que aquells deguollemde ora que la gent de la dita vila non haja sentiment algu a ﬁ que puxquen comprar de la dita carn…”. Un altre document, aquest de l’Arxiu Municipal de Vila-real datat el 14 de maig de 1427 (protocol notarial de Guillem Ocello, ff. 142-143 vº) explica unes reclamacions fetes pels jueus de l’aljama de Burriana als jurats d’aquesta localitat que “… no volets fer matar carns per a obs dels juheus de la dita aljama, juevesques, segons sots tengut fer… que servant la carta condicional et letra e manament del dit señor rey, los donets e façats donar carns bones e sufﬁcients e juevesques a obs dels juheus de la dita aljama…”

de Jacob), que també están prohibits menjar i serán enterrats. Si tot el procediment és correcte segons totes les normes rabíniques de la sĕḥiṭah (sacriﬁci ritual), el šoḥeṭ-bodeq imprimeix sobre la res sacriﬁcada, inspeccionada i espurgada un segell entintat que dóna el vist i plau de la absoluta validesa de la carn, que ja es considera kašer.

notes de gastronomía dels jueus de Sefarad10: algunes receptes Les tradicions gastronòmiques dels jueus sefardites combinen unes bases comunes de la cuina mediterrània en general, limitades i marcades per les restriccions i prohibicions (animals impurs com el porc i els mariscs) que les estrictes normes bíbliques y rabíniques imposen a la combinació y barreja de productes considerats no kašer (carns i derivats i llet i derivats, vinagres i vins, olis i mantegues, etc.). I 10 Vegeu el libre de Silvia Mont, La Lozana di Delicado e le altre, capítulo 2 Alimentazione e metafore alimentari nel Retrato de la

Lozana Andaluza (pp. 53-82).

no puc resistir a la tentació d’oferir un text literari de principis del segle XVI11 on l’autor pasa revista als diversos i suculents àpats que cuinaven els jueus sefardites expulsats i reinstal·lats a Roma12: “… ﬁdeos13, empanadillas14, alcuzcuz15 con garbanzos, arroz entero, seco, graso, albondiguillas redondas y apretadas con culantro verde… adobado… miel de Adamuz, zafrán de Peñaﬁel… hojuelas, pestiños16, rosquillas de alfajor, tostones de cañamones y de ajonjolí, muégados, sopaipas17, hojaldres, hormigos18 torcidos con aceite19, talvinas20, zahínas21 y nabos sin tocino22 y con comino, col murciana con alcaravea y olla reposada… boronía23 …y cazuela de berenjenas mojíes24, cazuela con su ajico y cominico, y

11 El molt cel·lebrat i clàssic Retrato de la Loçana andaluza. En lengua española muy claríssima. Compuesto en Roma. El qual

retrato demuestra loque en Roma passava y contiene munchas mas cosas que la Celestina, publicat a Venècia en 1528, estructurat formalment en 66 mamotretos –que no capítols- d’irregular extensió i volum, en funció de memoranda i continent matèries frívoles. És una novel·la dialogada on apareixen més de 125 personatges, que ocasionalment poden expressar-se, a més d’un vivacíssim castellà del segle XVI, en català –amb sucosos registres valencians i mallorquins– italià, portugués i ﬁns i tot en llatí macarrònics; tampoc hi manca l’esclava negra, que de manera molt còmica no sap expresar-e correctament en la llengua des amos.

12 Al mamotreto XVI i al meu article (amb la col·laboració de Meritxell Blasco) De judaica y sefardica en el Retrato de la Loçana

Andaluza de Francisco Delicado. “Hispania Judaica Bulletin” (Jerusalem), 8 (5771-2011), pp. 95-109.

13 Veu aljamiada hebraicocatalana als responsa de rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet de Barcelona [nº 3, datat entre 1393-1396]; i la primera documentació en català y grafia llatina és de 1348, en un document de Murvedre on consta l’extranya circumstància de la mort del jueu local Isaac ben Açara, que estaba menjant una sopa de “fideus”… Vegeu les nostres Aljamías hebraicorromances en los Responsa de Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet (RYba”Š) de Barcelona. Catalonia Hebraica VII, Barcelona 2005, pp. 43-44. 14 La veu aljamiada hebraicoaragonesa “panadas” als responsa de rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet Barcelona [nº 514, circa 1378]. Vegeu les nostres Aljamías hebraicorromances en los Responsa de Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet (RYba”Š) de Barcelona. Catalonia Hebraica VII, Barcelona 2005, pp. 34-35. 15 Vegeu Federico Corriente, Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance. Madrid 1999 [segona edició ampliada de 2003] s. v. alcuzcuz(ú)... pp. 145-146. 16 Tortell o fruita de paella feta de pasta de farina i ous batuts i banyada en mel. 17 Tortell o fruita de paella a modo de fullola grossa. 18 Dolç fet amb pa ratllat, ametlles o avellanes torrades i picades amb mel.. 19 I no amb aigua, como és costum entre cristians. 20 Farinetes preparades amb llet o amb orxata d’ametlles. 21 Farinetes de farina sense deixar-les quallar. 22 Molt kašer, evidentment. 23 Vegeu Federico Corriente, Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance. Madrid 1999 [segona edició ampliada de 2003] p. 126, s. v. (al)boronía y almoronía: ‘cierto guiso de berenjenas’ i boronía, més exactament a ‘fritura de bacalao y tomate’. 24 Vegeu Federico Corriente, Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance. Madrid 1999 [segona edició ampliada de 2003] s. v. mojí, p. 395: ‘berenjenas rellenas’.

saborcico de vinagre25 ésta hacía yo sin que me la vezasen … rellenos, cuajarejos26 de cabritos, pepitorias y cabrito apedreado con limón ceutí… cazuelas con pescado cecial27 con oruga28 y cazuelas moriscas29 por maravilla y de otros pescados que sería luengo contar… letuarios de arrope para en casa y con miel para presentar, como eran de membrillos, de cantueso, de uvas, de berenjenas, de nueces y de la ﬂor del nogal, para tiempo de peste, de orégano y hierbabuena para quien pierde el apetito. Pues ¿ollas en tiempo de ayuno?30...” etc. Un últim i molt curiós comentari sobre el tradicional ḥamín sabàtic, no exent de malícia inicial per part de la Lozana, quan ella i Rampín -el seu amantentren a la jueria de Roma i exclama la cordobesa: [Lozana] “Aquí bien huele, convite se debe hacer ¡Por mi vida, que huele a porqueta asada! [Rampín] ¿No veis que todos éstos son judíos y es mañana sábado, que hacen el adaﬁna31? Mirá los braseros y las ollas encima. [Lozana] ¡Sí, por vuestra vida! Ellos sabios son en guisar a carbón, que no hay tal comer como lo que se cocina a fuego de carbón y en olla de tierra…”

25 Que també hom suposa que és kašer. 26 El cuajar es l’última part en que es divideix l’estòmac dels quadrúpeds remugants. Una completa relació dels metuts i triperies a l’article de José Luis Lacave Riaño, La carnicería de la aljama zaragozana a ﬁnales del siglo XV.- “Sefarad” (Madrid-Barcelona) XXXV (1975), pp. 3-35. 27

Peix sec i curat a l’aire.

28 Planta de condiment i salsa (no el cuc abominable). 29 També sense porc o carnsalades. 30 No es refereix aquí a l’estricte i absolut dejuni judaic del kippur, sinó de les abstinències de la carn entre cristians vells i conversos de jueus en determinades ocasions quaresmals. No cal dir que tot quant sap cuinar i preparar la jove andalusa podria perfectament saberho preparar i cuinar qualsevulla mestressa-balabaya sefardí per servir a la taula del més exigent ḥakam de la jueria. 31 Federico Corriente, Diccionario de arabismos y voces aﬁnes en iberorromance. Madrid 1999 [segona edició ampliada de 2003] s. v. i (també adeﬁna) ‘olla que los judíos dejan al rescoldo antes de que empiece al sábado para comerla tibia durante él’; del and. addafína > cl. dafína ‘enterrada’.

recepta del hamín o adafina Ingredients • • •

• • • • • • • • •

8 ous 1 Kg de carn de pit de vaca o de moltó 1 pota de vedella tallada en tres trossos (opcional, per donar-li més sabor i gelatina; també és convenient afegir ossos amb moll). ¼ de Kg de cigrons secs posats a remulla la nit anterior. 4 dents d’all 4 claus 2 cullerades de sucre o de mel. 1 culleradeta de comí ½ culleradeta de canela ½ culleradeta de nou moscada sal, pebre i safrà y azafrán (segons criteri) 1 ceba mijana

Procediment Posar una olla o cassola al foc amb un litre d’aigua i un raig generós d’oli d’oliva verge; quan bull, afegir la carn tallada a trossos, la ceba, la sal, la pota o els ossos amb moll, el pebre i el ssucre o la mel. Deixar bullir un màxim d’una hora. Després posarem a la cassola, en aquest ordre: els ous, els cigrons i l’all; el clau; el safrà, la canela i la nou moscada aniran espolvorejedes per damunt. Afegir aigua suficient i deixar-ho bullir una hora. Després, posar l’olla o cassola sobre el fogó amb brases, a foc molt lent, aproximadament des de les 4 de la tarda del divendres fins el dissabte a l’hora de dinar. Treure i pelar els ous una estoneta abans de servir l’adafina. Bon profit!

notes sobre la indumentària dels jueus a la corona d’aragó, segles XIV i XV i propostes per a la seua interpretació Letizia Arbeteta Mira Doctora en Història de l’Art

quest breu treball es realitza a petició del col·lectiu Associació Cultural l’Aljama, de Castelló, molt interessada a rescatar la indumentària utilitzada pels jueus en la vida real de la Corona d’Aragó durant els dos últims segles de l’Edat Mitjana. Aquesta associació, lúdica i festiva, ha volgut materialitzar la presència del tercer grup social, els hebreus o jueus, que són els grans absents en els festejos tradicionals de Moros i cristians i la presència dels quals, no obstant això, constituïa un element bàsic de la societat medieval. El projecte no ha estat fàcil ja que, mentre que els dos primers grups gaudeixen d’un coneixement i acceptació general (cosa que permet estilitzar les seves vestimentes i interpretar-les amb humor i fantasia), està molt poc difós l’aspecte dels jueus medievals, tant en el context de la Corona d’Aragó com en l’àmbit ibèric en general. No obstant això, l’associació ha perseverat, interpretant amb una raonable ﬁdelitat uns certs dibuixos basats en les il·luminacions de manuscrits hebreus medievals1 , si bé és el moment d’anar més enllà, tant en la comprensió de l’entorn jueu com de la interpretació de les fonts visuals. Per a això, completem amb un nou lliurament el desenvolupat en el nostre article «Los judíos aragoneses vistos por sí mismos», publicat en 1984 com a síntesi divulgativa d’un treball més extens i inèdit, encara que en aquesta ocasió, l’enfocament és una cosa diferent, perquè si ja es va tractar la materialitat de la indumentària utilitzada per la minoria jueva en la Península ibèrica- amb especial referència al Regne d’Aragó- en el període comprès entre els segles catorze i quinze2, cal aﬁnar i proposar nous exemples de possible utilitat com a guia per a la realització de peces de vestir que siguen capaces d’evocar una realitat 1 Concretament, els publicats en el llibre que es relaciona en la nota següent, realitzats pel dissenyador Francis Montesinos i l’autora

d’aquest article.

2 Letizia Arbeteta Mira, “ Los judíos aragoneses vistos por sí mismos”, a De Sefarad. Los judíos en la Corona de Aragón en los siglos

XIV-XV, València, 1988, pp. 115-130, i els dibuixos en les pp. 68,69,83,88 i 104.

històrica i plural. Mancant testimoniatges materials d’aquesta indumentària (amb algunes petites excepcions), l’única font ﬁable consisteix a analitzar les imatges coetànies, tant de l’entorn cristià com de l’especíﬁcament jueu, i acarar-les amb la documentació disponible3. Per això, en el cas que ens ocupa i pel que fa a la visió interna dels jueus sobre la seva pròpia manera de vestir, remetem a l’estudi esmentat, que no repetirem ací, si bé recuperem alguns dels dibuixos que l’acompanyaven4. Han passat, des de llavors, més de trenta anys i cal indicar que aquells textos pretenien ser didàctics i de difusió, per la qual cosa, a pesar de constituir una recerca original, es van publicar sense referències ni notes.

la indumentària com a signe d’identitat. Fonts visuals L’aspecte de l’individu és un element important de la relació humana, que històricament ha servit per a situar a cada persona en el grup social que li correspon. Per això, la qüestió de la indumentària no és un tema fútil, sinó que pot convertir-se, en el cas de les minories, en una de les seves referències identitàries fonamentals. En una societat estamental, composta per diferents classes socials, ordenades jeràrquicament, amb normes i jurisdiccions pròpies, el jueu medieval troba en la indumentària un nexe d’unió entre els habitants de l’aljama a la qual pertany i, més enllà d’aquesta, s’identiﬁca així mateix en el mosaic global i supranacional del judaisme, al mateix temps que separa deﬁnitivament el seu grup social d’altres col·lectius, especialment la majoria cristiana, dominant en els territoris hispànics recuperats a l’islam. Així ho adverteix, amb caràcter general, Victoria Sánchez en 2012, considerant la indumentària com a part important del “...proceso de construcción histórica de la identidad judía”, amb una doble funció, perquè actua com a “marcador de pertenencia a la comunidad judía y como marcador de no-pertenencia al contexto socio-cultural dominante”. El seu estudi permet “comprender el mosaico de identidades que conforman hoy el judaísmo a través del concepto de resiliencia, como una forma de adaptación al medio.”5 Convé assenyalar també que, encara que emprem fonts històriques, aquesta aproximació a una realitat del passat remot és, bàsicament, un exercici d’interpretació, que podria estar subjecte a error. Com ja s’ha indicat, les fonts principals consisteixen, pel costat jueu, en les il·lustracions contingudes al haggadot, còdexs que recullen el ritual seguit en la festa de la Pasqua (Séder de Pésaḥ). Cada hagadàh (o “relat- instructiu”) inclou la narració, 3 Sobre les connexions amb la indumentària hispànica medieval, vegeu: Letizia Arbeteta Mira, “Pervivencia de motivos hispánicos en

la indumentaria judía de Marruecos”, History and Creativity in the Sephardi and Oriental Jewish Communities, Jerusalén 1994, Misgav Yerushalayim,Institute for Research on the Sephardi and Oriental Jewish Heritage, pp. 253-272. 4 Els originals d’estos dibuixos, tot i que propietat de l’autora, hui es troben en algun lloc desconegut. 5 Sánchez, Victoria. La Vestimenta Como Símbolo Identitario Judío. 2012. Consejo Nacional de Investigaciones Cientíﬁcas y Técnicas. https://repositoriosdigitales.mincyt.gob.ar/vuﬁnd/Record/CONICETDig_912aa83e07277bba40ede50abcc4f152

amb alguna interpretació lliure, de la captivitat dels israelites a Egipte i el seu alliberament, rememorada per al coneixement de les joves generacions, així com els ensenyaments que de tot això se’n deriven i que afecten, no sols la manera de vida jueva, sinó també la seva pròpia essència, la seva cohesió, la seva actitud davant el seu llegat cultural, el compromís de les joves generacions i el seu desig de llibertat, al·ludint també a les vicissituds de la seva trajectòria en l’exili. En tractar-se d’una festa que conté una doble faceta, socioreligiosa i domèstica, molts d’aquests còdexs, profusament il·luminats, no sols contenen motius abstractes geomètrics o vegetals, sinó també imatges de les quals algunes podrien reflectir les indumentàries contemporànies dels seus creadors, especialment les que representen els homes hebreus i la seva família en els diferents moments de la festa. El Pésaḥ o Pasqua (anomenada també «Pasqua del pa àzim» o «del pa alís», maṣàh en hebreu), és festa important puix que rememora les arrels i essència de l’ésser jueu, celebrada en família amb gran solemnitat ritual i una preparació prèvia dels aliments i l’espai domèstic. A diferència d’altres festes com la de Purim, que també gaudeix de la seva corresponent literatura, el Séder de Pasqua reflecteix la intimitat familiar, per la qual cosa és de suposar que les il·lustracions que li acompanyen són fidedignes pel que fa a la indumentària habitual jueva en la intimitat, fora de mirades suspicaces, si bé hi ha una gran diferència entre el luxe que arriben a ostentar les dones i la sobrietat del vestit dels homes, la qual cosa indica que aquests han arribat a acceptar les peces imposades per la societat cristiana, potser per la seva major presència en els espais públics. És cert, no obstant això, que altres còdexs il·lustren passatges bíblics i que alguns dels individus es representen vestits a la manera del moment, però la seva interpretació és més arriscada ja que poden ser producte d’una estilització o simplificació de les modes coetànies dels il·luminadors, ja que, en el món jueu, la representació humana voreja la prohibició religiosa i, a vegades, es deforma incorporant motius fantàstics i recursos com dibuixar formes i siluetes amb micrografia.

el tema de les procedències, una qüestió capital Bezalel Narkiss, en estudiar els manuscrits hebreus existents en el Regne Unit, estableix tres grans escoles: la castellana, la portuguesa i la catalana, aquesta sobre la base d’algunes semblances, com el de la “Hagaddàh Rylands” amb la Crònica de Jaume I, denominada Llibre dels feits del rei en Jaume, de 1343, que narra les conquestes i altres fets relatius a la Corona d’Aragó. Determina el parentiu en existir una certa inﬂuència italiana6, (molt notable en el cas de València), o francesa, també present a Castella. Tals arguments no són, en absolut, exclusius de Barcelona o Catalunya, però són importants per a l’autor, ja que, literalment, parla d’una escola catalana d’il·luminació, que estaria localitzada al 6 Narkiss, op. cit., vol I, p.57

voltant de Barcelona “la capital del regne d’Aragó” , que descriu com a seu d’una potent comunitat jueva, en la qual les aristocràtiques famílies hebrees de Barcelona possiblement tindrien l’orgull d’una connexió amb la Cort Reial7. Aquest tipus de distraccions indica que la bibliografia sobre els manuscrits judeoespanyols il·luminats, encara que relativament abundant, ha deixat caps per lligar. La qüestió de la procedència d’aquests preciosos testimoniatges està encara per determinar, perquè no sembla factible atribuir gairebé tots a Barcelona o la zona catalana, màximament quan Bezalel Narkiss, com hem vist, manifesta en la seva catalogació raonada que Barcelona és la capital del regne d’Aragó, desconeixement palmari que implica una certa simplificació històrica i geogràfica. Malgrat això, ha gaudit de gran fortuna crítica, sobretot en el món anglosaxó- moltes vegades superficial en l’anàlisi de la realitat hispànica- en atribuir nombrosos manuscrits a aquesta hipotètica escola centrada en Barcelona8, que avui es considera localment part de la cultura catalana. Més efectiu seria estudiar la traçabilitat de cadascun dels còdexs, investigant a quines famílies van pertànyer i en quin moment van poder sortir del regne. Ha de recordar-se també que són molt escassos els còdexs il·luminat hebreus que van quedar en la Península després de la sortida i dispersió dels jueus no convertits, per la qual cosa se suposa que la majoria es van destruir o van perdre amb el pas del temps. Ja en l’època de Felip II, l’hebraista Arias Montano es queixava d’aquesta escassetat en comparació amb l’abundància anterior, indicant que molts dels còdexs que apareixien a Itàlia provenien de Llevant9, on les comunitats jueves eren majoritàriament sefardites, la qual cosa implica que podien provenir de l’entorn hispànic. Tenint en compte que en la majoria de les llars jueves existia un exemplar de la Hagadà de Pasqua, són molt pocs percentualment els exemplars que han sobreviscut, i menys encara els il·luminats, perquè eren d’elaboració molt costosa i només les famílies riques i els potentats podien permetre-s’ho. D’altra banda, si considerem el nombre d’exiliats que s’ha calculat per a les dues corones, el procedent de Castella va ser molt superior al de la Corona aragonesa, ja minvades les seves aljames i amb comunitats, com les de València i Barcelona, pràcticament desaparegudes. A la vista de les xifres, segons les quals l’exili català suposa un 3% enfront del castellà, i la meitat de l’estimat per a la resta de la Corona d’Aragó10, sembla 7 “The Catalan schools of Hebrew illumination were centred round Barcelona, the capital of the Kindom of Aragon and seat of a

strong Jewish community. The wehalty aristocratic jewish families of Barcelona were probably proud of their connection with the royal court”... “ the French and Italian Gothic components known in Barcelona”..., vol. 1, p. 56 8 Per exemple, així s’atribueix la procedència en la publicació de Raphael Loewe, The Rylands Haggadah. A Medieval Sephardi masterpiece in facsimile. An illuminated passover compendium from mid-14.-century Catalonia in the collections of the John Rylands University Library of Manchester; with a commentary and a cycle of poems.Londres, Thames and Hudson., 1988 9 Vegeu: https://www.sfarad.es/codices-hebreos-y-frescos-judios-en-el-escorial/ 10 “Tan sólo podemos aﬁrmar de forma general y a partir de los contratos de embarque en 1492 que los judíos del reino superaban en

poco el millar de personas. Poco, comparado con las 100.000 estimadas en Castilla....en la Corona de Aragón partieron hacia el exilio, siendo entre 4.000 y 6.000 los que salieron del reino de Aragón, unos 3.000 los que lo hicieron de Cataluña “. Vegeu: José Hinojosa Montalvo, “Los judíos en el reino de Valencia. Testigos de una historia secular” , en: José Hinojosa Montalvo y Juan Leonardo Soler Milla (coor) Anales de la Universidad de Alicante, Revista de Historia Medieval, 15, (2006-2008), pp. 7-45, p. 12

una miqueta estrany que pràcticament totes les haggadot provinguen de Barcelona i el seu entorn. A més, pel que fa a la indumentària dels personatges que apareixen en les il·luminacions, no hi ha pràcticament diferència d’ús en la vestimenta, tant general com pròpia. Fins i tot no està demostrat que algun element més peculiar siga exclusiu de Barcelona, cas de la còfia femenina amb la suposada rodela, que apareix en un capitell de la catedral que representa un grup de dones hebrees amb ella. També sembla que, a diferència de la major part d’Europa, en els regnes peninsulars va ser, en general, més laxa la prohibició de representar la figura humana, variant la seva intensitat en cada època i lloc, perquè és fenomen que sol aparèixer associat a la riquesa d’uns certs individus o famílies, i en zones o moments d’estabilitat social, desapareixent en èpoques de turbulències, quan la comunitat hebrea reflexiona sobre els successos, que sol atribuir al seu mal comportament i abandó de la Llei divina, la qual cosa comporta tornar a plantejaments més radicals, com la no representació d’imatges. De fet, la desaparició de les escenes intimistes i les figures de tipus coincideix amb la recrudescència de les lleis antijueves i les persecucions de finals del segle XIV d’ara endavant. Recordarem no obstant això, que les classes altes jueves, juntament amb altres minories com les famílies genoveses dedicades al comerç, continuen protagonitzant el desenvolupament del comerç i l’economia, la qual cosa implica una forta relació social amb les elits i més relativisme ideològic, a més de la possibilitat de gaudir d’exempcions en l’aplicació d’unes certes lleis, especialment les que imposaven distintius a la població jueva i les restriccions sumptuàries. Amb tot, ha de matisar-se que la convivència entre la majoria cristiana i la minoria jueva, si bé es considera més benigna en comparació amb la resta d’Europa, sempre va ser perillosa, per la seva inestabilitat, per a aquest últim grup, i habitualment va estar subjecta a tensions, augment de càrregues i restriccions, situació que podia empitjorar d’un dia per a un altre a causa de canvis polítics, dinàstics, actituds de la noblesa o del clergat i circumstàncies diverses, o circumstàncies puntuals, cas dels enfrontaments armats, plagues o fams. Com a precaució, les comunitats jueves posaven bona cura a no mostrar aquells aspectes no essencials que podien suscitar l’enveja o l’odi dels cristians, la qual cosa inclouria presumir de qualsevol mena de luxe en el vestit. Encara que va haver-hi moments en què la indumentària dels jueus no es diferenciava bàsicament de la dels cristians, caminant el temps i en empitjorar la situació dels primers, es van anar fixant- a vegades per mandat legal, a vegades per decisió pròpia- determinats usos en l’aspecte i vestimenta. La tendència general va ser obligar

els jueus a mostrar-se a l’exterior amb un aspecte modest de ﬁgures fosques i colors tristos, imatges d’aquest dol permanent que l’entorn cristià més radical considerava adequat per als qui veia com el poble deïcida, de cor dur i impermeable a la veritat cristiana. Per descomptat, l’aplicació d’aquestes normes no va ser uniforme, depenent del moment, el lloc i el rang personal de cada individu, ja que, repetim, les classes altes i els més rics solien obtenir determinades dispenses. A més, no totes les pragmàtiques sobre el vestit van tenir la mateixa duresa o un mateix compliment generalitzat11. Al juliol de 1391, les agressives prèdiques de Ferran Martínez, ardiaca d’Écija, prenen la metxa d’una explosió antijueva que s’havia iniciat amb l’assalt a la jueria de Sevilla, i que aviat s’expandiria per tota la Corona de Castella en un moment crític, en què el buit de poder i l’alça dels preus sembraven el descontentament de les masses, arribant a la Corona d’Aragó. Tumults i atacs se succeeixen amb gran rapidesa, obligant els jueus a batejar-se per la força, mentre es repeteixen els assalts, culminats amb matances i saquejos, que afecten jueries com les de Barcelona, València, Girona o Palma. Indica Hinojosa que algunes van desaparèixer, com les de Morella, Alzira o Xàtiva entre altres, salvant-se algunes com les d’Oriola i Sagunt gràcies a la fermesa de les autoritats, cristianes12. Aquesta última aljama havia estat víctima d’una agressió anterior, en 1348, durant la Guerra de la Unió, en la qual, com recorda Díaz Borrás, «e aquí occiren molts juheus e juhies, axí grans com pochs, e d’aquí s’en portaren totes les robes, joyes, argent…e altres coses dels dits juheus e de tota la juheria, et… esquinsaren totes les dites cartes debitòries dels dits juheus e juheria»13 el que indica l’existència de robes de valor, joies i altres peces que van formar part del botí, robes i joies probablement destinades a l’ús en l›espai privat. En aquesta població s›han trobat en les excavacions arqueològiques ”restos de tejido perteneciente a un tocado femenino de la cabeza con dos aderezos de plata. También se recuperaron en los esqueletos infantiles femeninos dos pulseras de pasta vítrea de color azul, un par de pendientes de oro, un amuleto de plata y coral blanco, unos pendientes de plata, un collar con cuentas de pasta vítrea y azabache, y agujas de mortaja”14 (¿o tocat, similars a les trobades a Conca?). Encara que això contravé la norma d’enterrar els cadàvers sense béns de valor, potser s’explica tal anomalia per circumstàncies excepcionals com aquestes. En Montjuïc, Barcelona, i altres jaciments s’han trobat tocats de drap i anells, tant masculins com femenins, algun amulet i poc més. 11 En treballs de tipus general sol tractar-se el tema de passada. Vegeu, per exemple: Salvador Aldana Fernández, Los judíos de Valen-

cia, un mundo desvanecido,Valencia, Carena editors, 2007. En les pp. 127 i 128, es repeteixen, sense novetats, les mateixes solucions sobre la indumentària jueva que ja recollia en el meu treball de 1988. En la xarxa solen detectar-se inexactituds en algunes de les poques pàgines que tracten el tema, com: https://historiayarabismo.wixsite.com/recreahistoria/single-post/2018/06/25/la-moda-jud%C3%ADa-en-la-corona-dearag%C3%B3n-bajomedieval: més veraç, tot i que breu, és: http://opusincertumhispanicus.blogspot.com/2013/02/la-toca-y-2.html. Un breu exposició del tema, un poc desigual i sense completar referències en el tema de la indumentària, tant del nord de Marroc om de l’Espanya medieval: https://www.sfarad.es/la-mujer-judiaen-la-espana-medieval/ 12 José Hinojosa Montalvo, op cit, p. 14 13 Ibidem, citat en la nota 4, p. 13 14 Ibidem, p. 29

el jueu bo i el jueu pervers: distinció interna i externa En recloure als jueus en barris separats15, la vigilància social dels usos i costums entre els mateixos veïns va ser més estreta. Encara que existien normes de segregació ja des de l’època visigoda, és a partir de 1215, després del IV Concili del Laterà, quan l’Església va intervenir davant els dirigents europeus per a la seva aplicació. Encara que no es va dur a terme de la mateixa manera, recordem que en 1329, Alfons IV prohibeix que visquen cristians en la jueria16. Malgrat tot, i en línies generals, les lleis restrictives no van ser tan diferents d’un lloc a un altre, ja que venien sovint inspirades des de fora, pretenent ser aplicades en tota la cristiandat europea, i de fet, va tenir lloc un curiós fenomen, perquè el que pretenia ser motiu d’oprobi i aïllament, sembla que va ser interioritzat per les aljames com una qüestió penitencial, una expiació pels seus pecats i feblesa davant els atacs a la fe, actitud deliberadament humil, considerada virtuosa, oposada l’existència d’aquest grup de magnats i cortesans que, en l’imaginari popular jueu, s’allunyaven cada vegada més de la seva fe i les seves arrels. Curiosament, els retaules cristians, en representar als jueus, marquen també la distinció entre la massa popular i els rics o poderosos com ara consellers, cortesans, arrendadors i altres personatges ben situats en la societat no jueva. Així, el luxe en la vestimenta adquireix una connotació doblement negativa: es presenta entre els jueus com a indicatiu de pèrdua de la fe, i entre els cristians, com a imatge de la riquesa i poder perversos, aconseguits a costa del poble. Les matances i persecucions deslligades a partir de 1391, així com les desercions, el declivi demogràfic i el trauma sofert per la violència, van servir de reflexió als pensadors jueus. Recordarem aquí el parer del moralista jueu portugués Solomon Alamí, per a qui tals desgràcies haurien estat conseqüència d’aquesta divisió en la societat jueva causada per la degeneració moral i la decadència, provocada, d’una part, en desnaturalitzar la Toràh o Llei divina, arribant a discussions nímies i casuística bizantina, a més d’incorporar elements filosòfics i conceptes aliens al judaisme mentre s’oblidava el seu veritable sentit. D’una altra part, estarien els que menyspreaven la tradició considerant-la obsoleta i ridícula, que eren, per a Alamí, els rics i, especialment, aquells que comerciaven i manejaven els diners, ja que “...desechan todo lo que les recuerda su judaísmo; buscan deslumbrar con el lujo principesco; sus esposas e hijas se visten de joyas como princesas; y, llenos de orgullo, se consideran príncipes de la tierra. Por eso – añade- llegó el gran castigo: era inevitable... nuestros judíos ricos deprecian su fe...»17 15 Sobre la juderia de Castelló de la Plana en el s. XV, vegeu: Hinojosa Montalvo, J., “The Jews in the Kingdom of Valencia. From the Progroms to the Expulsion·, (1391-1492)·, Jerusalem, Hispania Judaica, 1993, pp. 475-476. 16 José Hinojosa Moltalvo, op. cit 2006-2008, p. 41 17 “We find these evil qualities among the proud representatives of the congregations, who have grown rich through dealing in money. They cast

off everything that reminds them of their Judaism; they seek to dazzle by princely luxury; their wives and daughters array themselves in jewels like princesses; and, swelled with pride, they deem themselves the princes of the land. Therefore the great punishment came: it was inevitable”. (versió de Samuel Baeck): https://www.jewishencyclopedia.com/articles/1060-alami-solomon

Per raons completament diferents, l’entorn cristià sembla opinar el mateix quan presenta en les seves arts plàstiques diverses caracteritzacions de jueus, deformades o no ﬁsonòmicament, exagerant o caricaturitzant trets físics, però reproduint amb ﬁdelitat la indumentària que cada estament porta realment en l’aljama.

Il·lustració 1 Il·lustració 2

El grup de jueus rics i poderosos és, també per als cristians, en el seu imaginari popular, la summa encarnació del mal, no sols per les seves odiades activitats com la usura o la recaptació d’impostos, sinó també i principalment per l’abast de la malignitat atribuïda a la seva raça, especialment la seva astúcia i la seva capacitat d’inﬂuir en les decisions dels dirigents, idea que els feia responsables de tots els mals derivats de l’opressió o el mal govern. Se’ls representa de diverses formes, en el que a indumentària es refereix, a vegades plenament a la moda, amb teles riques, vestimentes no sempre talars, calces de de colors prohibits com el carmesí, pells, gruixudes cadenes i altres joies d’or a la moda. Els cortesans i consellers es reﬂecteixen de forma una miqueta mixta, amb les gramalles i tabards, luxosos però més concordes amb l’aspecte general dels jueus, portant a vegades riques capellines amb caputxa, tipus capel, els tocats habituals i una caracterització facial molt expressiva, que a vegades arriba a la caricatura.

En territoris de la Corona aragonesa abunden retaules com els realitzats per Jaume Huguet (1412-1492, actiu a Barcelona, on apareix el conseller que murmura alguna cosa a cau d’orella de personatges perversos com Herodes, Pilat o als diferents mandataris davant els quals es presenten els màrtirs com Sant Fabià o en l’escena de Sant Vicent davant el prefecte Dacià, pintada entre 1555 i 1560 (Il·lustració núm.1). Aquests consellers i els cortesans s’han caracteritzat de manera que l’espectador cristià els reconega immediatament com a jueus i desconﬁe del seu poder en l’ombra, amb la imatge d’aquest poder transmesa a través de la riquesa dels seus vestits, en els quals abunden detalls a la moda, joies, pells i brocats. Serveixen d’exemple els personatges, representats en dos grups als extrems del quadre, en l’escena de la Flagel·lació (Il·lustració núm. 2).

En tota la pintura aragonesa i valenciana del segle XV, i en general la hispànica, l’anàlisi detallada de la qual no podem abordar ací, es distingeixen personatges caracteritzats com a jueus contemporanis entre els personatges que contemplen indiferents o participen en les escenes de la Passió, com l’esmentada Flagel·lació, el Camí al Calvari i la Cruciﬁxió, obres d’Huguet, mentre que, per contrast i com a excepció, la representacions alguns personatges “positius”, com a Sant Joaquim i Santa Anna, l’ancià Simeó, o Josep d’Arimatea i Nicodem, desenclavant el cos de Jesús en l’escena del Davallament, a més dels corresponents a l’Antic Testament, especialment profetes i reis, es retraten amb tot respecte, com a personatges nobles, mostrant l’aspecte real que degueren tenir els dirigents de les aljames. Un exemple el veiem en el retaule de Vallmoll (Il·lustració núm. 3).

algunes normes restrictives sobre vestits i adorns Ací, com sempre, cal distingir entre normes externes, donades per les autoritats del regne, i normes internes de l’aljama. Enrique Cantera Montenegro esmenta algunes d’aquestes pragmàtiques, donades per les Corts en el segle XIII en diverses ciutats castellanes18, on es disposaven prohibicions d’ús d’unes certes peces de qualitat i materials, com les pells ﬁnes, els adorns d’or o plata, la tela sendal, tornassolada, els draps tenyits, les calces roges que estaven de moda... decretant l’ús de peces de draps inferiors (bruneta fosca, ensay19 negre, pres20) i colors tristos. Les dones, no obstant això, podien usar teles

Il·lustració 3

18 Valladolid, p. 52- 1258; Jerez, 1260; Palència, 1313; Valladolid, 1351; Toro, 1371; Burgos, 1377; Sòria, 1380, en : Enrique Cantera Montenegro, “ La mujer judía en la España medieval”, Espacio, Tiempo y Forma, Serie III, Hª Medieval, t. 2, 1989, págs. 37-64, pp. 51-52 19 Tipus de teixit de llana fabricat a Brussel·les i en altres llocs, producte d’importació, a l’igual que el «pres» o Ypres, que rep el nom del seu origen o comercialització. 20 Ibidem, p. 51

de color i pells blanques de qualitat inferior, però no joies d’or ni sabates daurades. No obstant això, l’Ordenament de Valladolid de 1412 els privarà de l’ús de pells, i les teles no podien sobrepassar els 39 maravedisos la vara. Es va prohibir el sendal i es va exigir l’ús obligatori de la toca i mantells llargs, que els cobririen el cap21. No obstant això, a penes uns anys després, a la ciutat val·lisoletana de Madrigal, els procuradors de les Corts es queixen en 1438 que les dones de classe baixa i les jueves (suposem que les acomodades) porten sobre si peces de molt de valor, amb pells i “guarniciones de oro, aljófar y perlas”22. El matís és curiós, perquè no es tracta d’una observació antisemita, sinó d’una denúncia contra les dones de rang inferior, cristianes o jueves, que vesteixen per sobre de la seva condició social. Pel que fa a les hebrees, sembla que tal situació va continuar, i això a pesar que en el mateix Valladolid, sis anys abans, les mateixes comunitats jueves van intentar posar fre al luxe, amb les famoses Taqqanot (ordenances rabíniques) de 1432, de gran impacte en l’entorn jueu, en el capítol V del qual es tracta el tema. Les raons que s’esgrimeixen són les habituals, mescla d’espiritualitat i sentit comú, tant per a acabar amb el balafiament en béns superflus, com recordar que el poble jueu està en l’exili “pels seus pecats”, a més d’evitar l’enveja o la cobdícia dels cristians. La veritat és que havia de ser un problema generalitzat, perquè s’indica que en moltes aljames hi havia dones que vestien robes cares i joies, per la qual cosa es va decretar que no pogueren portar vestits de teles de gran preu com el sendal, el «aceituní» (tela molt costosa, importada d’Orient), el drap d’or, la seda o el xamellot, ni folres d’aquestes teles, ni brocats amb or o perles (es permetia la resta), prohibint-se els enfilalls de perles i les cues en els vestits majors d’una tèrcia de vara (uns 28 cm). Es prohibien també els plecs en aljubes i mantons, per l’excés de tela emprada, així com els colls alts. No obstant això, es permetia l’ús d’una mena de camisa o túnica de seda, «la alhamia23», i l’ús de cintes de plata i esmalts, peces lleugeres que no superaren un pes de quatre unces castellanes24. Les botonadures d’or estaven prohibides, però es van permetre les de plata25 . Com pot apreciar-se, les autoritats jueves van intentar posar una mica d’ordre, però, encara així, la varietat de peces permeses incloïa vestimentes i adorns que no estaven a l’abast de tots. Avançant les conclusions d’aquesta nova anàlisi, obligadament breu, podem afirmar que les representacions pictòriques dels hebreus, almenys en la Corona d’Aragó, són en la seva gran majoria fidedignes en el que a indumentària es refereix. I a la fi del segle XIV, després de les alteracions derivades 21 Ibidem, p. 51 22 Ibidem, p. 51 23 Ibidem, citada en p. 52, tot i que l’autor, en la nota 31, considera que és un tipus de tèxtil. 24 pp. 52, 53 25 Letizia Arbeteta Mira, “Pervivencia de motivos hispánicos en la indumentaria judía de Marruecos”, History and Creativity in the Sephardi and Oriental Jewish Communities, Jerusalén, Misgav Yerushalayim,Institute for Research on the Sephardi and Oriental Jewish Heritage 1994, pp. 253-272, p. 226, citant l’edició de les Taqqanot de Yolanda Moreno.

de les matances de 1391, les nostres conclusions són les següents: En l’espai públic, les dones jueves usen els mateixos vestits que les cristianes, encara que sense la majoria dels elements de luxe que podien acompanyar-los i evitant l’ostentació de joies, però són diferents alguns els tocats, encara que el del drap o vel que recobreix cap i coll va ser d’ús comú. Prevalen entre les jueves mongetes els «alharemes», turbants amb tela enrotllada i passada pels costats, com s’aprecia en l’escena de Crist i la samaritana, part del retaule de la Transﬁguració, de Bernat Martorell, realitzat entre 1445-1452, (Il·lustració núm. 4), les variants dels tocats anomenats de “rotllo”, siga col·locats sobre les temples com una corona, o a manera de mascareta emmarcant el rostre i deixant lliure el coll, on s’afegeix en la seva part frontal un sobreposat que recorda la rodella obligatòria, encara que no Il·lustració 4 necessàriament ho és, ja que en algunes il·luminacions, com la del foli 19 i de la Haggadàh Rylands (Il·lustració núm. 5)26 i en el fol. 7 vº i de la seua bessona27, s’aprecia clarament que es tracta, en realitat, d’una espècie de protuberància de dos pisos, semblant a un barret, col·locada a la part alta del rotllo que emmarca el rostre, el volum del qual pot apreciar-se clarament i així ho interpretem en un dels nostres dibuixos (Il·lustració núm. 6).

Il·lustració 5

Il·lustració 6

26 Bezalel Narkiss, op cit, vol. II, làmina LXXXII, il. 258 27 Ibidem, làmina CI, il. 295. Serví de referència per a un dels nostres dibuixos. Vegeu: Arbeteta, op. cit, 1989, p. 124, “traje de ﬁesta de judía rica”. En la il·lustració de la taula de séder de la Haggadàh Rylands, molt pareguda, la dona lluïx un botons d’or grans.

Com ja s’ha comentat, creiem que tots dos còdexs, atribuïts, com la majoria de les hagadà, a una suposada escola de Barcelona, bé podrien correspondre a altres llocs del regne d’Aragó. Tornant al tocat, sembla que, en el mateix lloc on es col·locava aquesta inﬂor, podia posar-se una joia, com testiﬁca la imatge d’una dona hebrea en una altra obra de de Jaume Huguet, realitzada entre 1462 i 1475, representant el Pas del Mar Roig (Il·lustració núm. 7). En tot cas és tocat molt característic, usat a Aragó, però no exclusiu de Barcelona com alguns pretenen -sobre la base de la representació de les dones jueves en un capitell de la catedral- i així ho demostren exemples pictòrics com la dona jueva que apareix en la predel·la del retaule, datat entre 1367 i 1381, de la Verge del Reial Monestir de Santa María de Sigena, en Villanueva de Sigena28 (Osca), en l’escena de la profanació de la Sagrada Forma (Il·lustració núm. 8). Il·lustració 7 Il·lustració 8

Quant als homes, al llarg del segle XIV es consagra el seu aspecte específic i succeeix al contrari que amb les dones: porten vestits diferents, d’aire luctuós i antiquat, amb la rodella col·locada sobre el pit o l’espatlla, signe infamant que, en la pràctica, s’evita amb freqüència. Són característiques també les dues patilles blanques que, a manera de solapes, apunten per sota del caperó, cosa que s’aprecia en nombroses il·lustracions. Mantells, capes llargues, amb obertura per als braços i el rostre, i caputxa, que es col·loquen sobre peces talars, encara que les versions de luxe presenten colors i textures aparentment prohibides, com els vorells de pells o les teles d’importació. En una altra escena de profanació de la Sagrada Forma, veiem un personatge lluint una tela rica amb disseny que sembla sienès o florentí, la qual cosa ve a demostrar la fidelitat en la representació. No obstant això, i

28 Actualment, i a pesar d’un llarg litigi per a la seua devolució, l’obra s’exposa en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. El seu autor és l’anomenat Mestre de Sigena, i fou realitzada entre 1363 i 1375.

al contrari que el cas de les dones, els tocats, capells i barrets masculins són similars als dels cristians, encara que prevalen també alguns tipus com el capuç en els seus diferents models, el tocat masculí de rotllo (capel), i els mantells. El barret punxegut que decretava Climent VII per als jueus europeus s’havia anat transformant en models discrets que es combinaven amb les gorres o boines i el solideu o kipàh, portat per motius religiosos per a tenir el cap contínuament cobert quan no s’emprava una altra peça, com la còfia de tela blanca, usada tant a Aragó com Castella per jueus i cristians per a preservar el tocat o barret en si del contacte amb els cabells. Finalment, en l’espai privat, sembla que les dones segueixen qualsevol moda autoritzada per la decència i els rabins, com demostren les il·luminacions de les haggadot, encara que, a resguard de mirades indiscretes, no renuncien al lluïment de les seves joies. Per tant, s’imposa una extremada prudència, especialment per a no deixar veure cap indici de riquesa en públic, per les conseqüències nefastes, individuals i col·lectives, que poguessin implicar en moments delicats. Aquesta que, en principi, hauria de ser la imatge percebuda pels cristians, es barreja amb l’arrelada creença que els jueus són hipòcrites que fingeixen ser pobres i amaguen grans tresors, per la qual cosa, a mesura que passa el temps, aguditzant-se la precària situació de les aljames, s’intenta per tots els mitjans no donar peu a aquesta mena de sospites. Aquest factor, unit a altres circumstàncies, com la recrudescència de l’ortodòxia religiosa que vetava les imatges, apaga aquesta efímera resplendor de la vida jueva a Sefarad que es va plasmar en els còdexs il·luminats. A partir de llavors ja només quedava el que els cristians volgueren reflectir dels jueus en pintures i escultures, fora cert o incert. Però cal fixar en la memòria que els jueus dels grans regnes peninsulars també van tenir la seva Edat d’Or, quant a les arts i la seva pròpia vida social es refereix.

crèdits de les il·lustracions de l’article: 

Il·lustració 1: Jaume Huguet, Sant Vicenç davant Dacià (detall), cap a 1455-1460. Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de la Junta d’Obra de Sarrià, 1903. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2021.



Il·lustració 2: Jaume Huguet, La ﬂagelació (detall de la predel·la), cap a 1462-1475 . Actualment al Museu del Louvre. Fotograﬁa d’una obra d’art bidimensional en domini públic, disponible a:

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Flagel%C2%B7laci%C3%B3_(Huguet)#/media/Fitxer:Jaume_Huguet_-_The_ Flagellation_of_Christ_-_WGA11796.jpg



Il·lustració 3: Jaume Huguet, Mare de Déu (detall), cap a 1450. Museu Nacional d’Art de Catalunya, adquisició de la col·lecció Muntadas, 1956. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2021.



Il·lustració 4: Bernat Martorell. Retaule de la Transfguració (detall), cap a 1445-1452. Catedral Basílica Metropolitana de Barcelona. (Copyright © Arxiu Capitular Barcelona, Drets Reservats. Prohibida la reproducció total o parcial).



Il·lustració 5: Bezalel Narkiss, op cit, vol. II, làmina LXXXII, il. 258. The Preparation for the Seder (above) and The Celebration of the Seder (below). Haggadàh Rylands. Detall d’una fotograﬁa d’una obra d’art bidimensional en domini públic, disponible a:

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Rylands_Haggadah,_The_Preparation_for_the_Seder_(above)_and_The_ Celebration_of_the_Seder_(below).jpg



Il·lustració 6: Letizia Arbeteta Mira, “Los judíos aragoneses vistos por sí mismos”, De Sefarad. Los judíos en la Corona de Aragón en los siglos XIV-XV, València, 1988, p. 124 (detall).



Il·lustració 7: Jaume Huguet. Retaule de Sant Bernardí i l’Àngel Custodi” o “Retaule dels esparters, El pas de la Mar Roja (detall), cap a 1462-1475. Catedral Basílica Metropolitana de Barcelona. (Copyright © Arxiu Capitular Barcelona, Drets Reservats. Prohibida la reproducció total o parcial).



Il·lustració 8: Jaume Serra, Retaule de la Mare de Déu (detall), cap a 1367-1381. Museu Nacional d’Art de Catalunya, adquisició, 1918. © Museu Nacional d’Art de Catalunya



Les il·lustracions de les pàgines núm. 40 (Boda jueva) i núm. 48 (La festa de Pésaḥ) són obra de l’autora d’aquest article: Letizia Arbeteta.

Agraïm la cessió d’imatges al Museu Nacional d’Art de Catalunya (il·lustracions 1, 3 i 8), i al Arxiu Capitular de la Catedral Basílica Metropolitana de Barcelona (il·lustracions 4 i 7).

Segle XIV, Corona d’Aragó Vestit de diari utilitzat per les jueves de la mà mitjana (classe mitjana) (Dibuix que l’autora, Letizia Arbeteta, cedeix a L’Aljama per a la seva publicació)

1. Rotllo de tela, que emmarca el rostre, i es col·loca i es cus a la toca 2. Toca de tela blanca o crua que tapa el coll. 3. Anell de tela amb un centre també de tela o amb una joia. 4. Botonadura de metall o d’argent. 5. Mànegues eixamplades que acaben al colze. 6. Gonella interior cenyida al pit. 7. Gonella, amb cintes a les vores.

Segle XIV, Corona d’Aragó Vestit de diari utilitzat pels jueus de la mà mitjana (classe mitjana)

(Dibuix que l’autora, Letizia Arbeteta, cedeix a L’Aljama per a la seva publicació)

1. Caperó per darrere que tapa el coll i té una punta cònica penjant. 2. Caperó ajustat a la cara, amb la vora de la còfia interna. 3. Patilles distintives dels jueus, de color blanc o de color cru. 4. Garnatxa. 5. Mànigues amb vol i obertura 6. Gonella interior.

Segle XIV, Corona d’Aragó Vestit de luxe utilitzat per les jueves de la mà major (classe alta) (Dibuix que l’autora, Letizia Arbeteta, cedeix a L’Aljama per a la seva publicació)

1. Tocat, de rotllo, enriquit amb or. 2. Rotllo, que emmarca el rostre, rematat amb un bonet de tres rotllets daurats. 3. Ret de fil d’or i perles. 4. Vel de gasa de seda. 5. El coll queda a l’aire 6. Gonella de seda o tela luxosa. 7. Galó de pedreria. 8. Gonella interior de seda o tela luxosa.

Segle XIV, Corona d’Aragó Vestit de luxe utilitzat pels jueus de la mà major (classe alta)

(Dibuix que l’autora, Letizia Arbeteta, cedeix a L’Aljama per a la seva publicació)

1. Caperó de vellut amb volta de pell. 2. Caperó de color vermelló o granat 3. L’escot de la garnatxa ens mostra la volta de pell. 4. Botonadura d’or. 5. Garnatxa de seda o brocada. 6. Calces i sabates. 7. Gonella interior.

JUEUS, CRISTIANS I MUSULMANS: TRES SOCIETATS EN CONTACTE EN L’ESPANYA MEDIEVAL José Hinojosa Montalvo Catedràtic d’Història Medieval en la Universitat d’Alacant

na de les minories en l’Espanya medieval van ser els jueus. Al parlar de les relacions entre els jueus i els cristians en la Península Ibèrica, la primera cosa que hauríem de preguntar-nos és què són els jueus?, quin és el significat sociocultural i polític que aquesta comunitat va protagonitzar respecte del conjunt social cristià, en el marc espacial dels regnes hispànics i en els llargs segles medievals. No és una pregunta fútil, a pesar de la seua aparent innocència. Els jueus, ¿què són, verdaderament? ¿una microsocietat que forma part d’un conjunt social cristià majoritari, una casta, un poble o, simplement una religió? Una pregunta que és objecte de debat en la historiografia, en la qual no entrarem. El jueu formava part d’una societat minoritària en el si d’una altra societat cristiana majoritària, que imposava les seues normes i regulava estrictament els contactes entre ambdues. Fora del marc estrictament professional, estes relacions no eren vistes amb grat pels cercles de què emanava el poder ideològic, fonamentalment l’Església, i es va tractar d’evitar tot contacte social. Que hi havia un sentiment generalitzat d’hostilitat cap al jueu no es pot negar, com tampoc les mesures segregatives i discriminatòries de què va ser objecte aquesta minoria, així com conflictes i desavinences, però la mateixa documentació mostra l’interés de les autoritats per regular-los jurídicament. I no hem d’oblidar que estes disposicions d’exclusió no sempre es van aplicar al peu de la lletra. Multitud de raons, sobretot de tipus pràctic i econòmic, s’oposaven a això i els contactes entre individus d’ambdós religions es van donar en nombrosos terrenys. Les relacions dels jueus amb la societat cristiana eren molt variades i anaven des del sexe i el joc a l’atenció mèdica o el préstec dinerari, testimoniant que l’estructuració real de la societat no sempre coincidix amb la pretesa per la ideologia de les classes dominants. Aquesta distància entre la norma legal i la realitat diària és imprescindible tindre-la en compte a l’hora d’estudiar les relacions entre ambdues societats. Ni es pot parlar d’una

pretesa integració de la societat hebrea en la cristiana, ni tampoc d’una oposició estructural entre ambdues societats.

les variables relacions entre jueus i cristians

segregació i diﬁculta les relacions amb els cristians.

Les idees d’impuresa i intangibilitat són trets determinants en la creació del model antijueu i van servir de base en les relacions entre les comunitats cristiana i jueua. Però una cosa era la legislació i els models creats pel grup dominant per a marginar el jueu i una altra la realitat de la convivència quotidiana. Mai es va aconseguir -ni tampoc es va posar en pràctica de forma radical- la segregació completa dels jueus. Estos es trobaven inserits en una formació social de què participen a tots els nivells, des del ﬁscal i judicial als intercanvis mercantils o la simple amistat personal. El difícil és avaluar amb precisió estos intercanvis, variables en el temps i l’espai, ja que no és el mateix una localitat on els jueus viuen dispersos i mesclats entre els cristians a les aljames que disposen d’un recinte exclusiu i tancat, que propicia la

La inferioritat legal del jueu respecte al cristià la va establir la legislació eclesiàstica i es va consolidar des del segle XIII, destacant diversos punts: el jueu no podia ser funcionari; no podia tindre una superioritat jurídica o moral sobre el cristià; no podia ser metge de cristians; no podia tindre servidors cristians; hebreus i cristians hi havien de viure separats en barris propis. No entraré en detall en estos temes, alguns d’ells ben coneguts, com els funcionaris jueus en la Corona d’Aragó durant el segle XIII ﬁns que van ser suprimits per un decret reial en 1283. Tampoc en el terreny de la medicina es van complir les previsions i imposicions eclesiàstiques, ja que metges jueus al servici dels cristians els va haver-hi pertot arreu, començant per la mateixa Església – el metge de l’antipapa Benet XIII era jueu, per citar un exemple- i seguint per la monarquia, els municipis

i els particulars. El coneixement cientíﬁc dels metges jueus prevalia sobre els hipotètics perills que l’ànima del malalt es contaminara de l’heretgia judaica. El metge jueu formava part d’una elit entre els seus mateixos correligionaris, se sentia superior a ells, ja que la seua presència era indispensable, per la qual cosa gaudien de la protecció i acceptació social dels mateixos cristians.

els contactes sexuals entre jueus i cristians Un altre àmbit de la sociabilitat entre jueus i cristians, en què els primers patien una clara situació d’inferioritat, era el de les relacions sexuals entre membres de les dues religions durament condemnades per part de l’Església ja des dels primers segles del cristianisme. Al llarg de l’Edat Mitjana des de sínodes i concilis es van llançar qualsevol classe d’anatemes i excomunions per a impedir que els cristians, jueus i musulmans mantingueren relacions sexuals entre membres de les tres religions, castigant-se qualsevol transgressió amb les més dures penes, com les reservades als pitjors delictes. Els Furs de València van arreplegar aquesta doctrina de l’Església i la van plasmar en les seues lleis, condemnant a ser cremats en la foguera al cristià que jaguera amb jueva. Els contactes sexuals entre jueus i musulmans, encara que els va haver-hi al marge de la legalitat, no van constituir un problema en la València baixmedieval, com ho demostra el fet que ni les lleis, les Corts o les actes municipals es preocupen d’això.

el joc com a marc de sociabilitat Les cartes i els daus fan furor entre els jueus, i no sols entre els pobres o més desfavorits de l’aljama, sinó entre tots els grups socials, posant en perill no sols la moral comunal i religiosa, sinó també el patrimoni i la convivència. La jueria de València disposava d’una tafureria pròpia, al front de la qual hi havia un cristià, el nomenament del qual era competència directa de la Corona. La pràctica del joc es convertix, per tant, en un vehicle de sociabilitat i de contacte entre el jueu i el cristià.

les econòmiques i fiscals, unes relacions variables Les relacions econòmiques entre jueus i cristians es movien en un pla de variabilitat. Si ens referim a l’àrea fiscal, veiem que el jueu va estar sempre en una situació d’inferioritat en relació amb el cristià, qui pagava menys. Els reis eren els principals beneficiaris dels tributs jueus (la frase «el nostre cofre i tresor» amb que es designava els jueus no era una afirmació gratuïta). I no oblidem que als tributs ordinaris s’afegien els subsidis extraordinaris sol·licitats pels monarques per les més variades raons i amb

una freqüència que les aljames consideraven excessiva, la qual cosa les posava en difícil situació financera en més d’una ocasió. El jueu, que no tenia representació política en qualsevol organisme del regne, en particular les Corts, no tenia més opció que pagar, o com a màxim negociar amb el rei una rebaixa de la quantitat sol•licitada, si aquesta era molt alta. Els contactes més intensos entre hebreus i cristians es produïen en l’àmbit mercantil, en un pla d’igualtat o a vegades de superioritat. Pensem, per exemple, en la pràctica del préstec dels diners a interés, en què el cristià era la clientela bàsica del prestador jueu. Els deutes judaics, que van atrapar molts cristians en les xarxes d’estos prestadors jueus, van ser un dels principals vehicles de l’antijudaisme entre les masses populars cristianes. També en l’esfera de la circulació destacava una altra professió en què els jueus es van relacionar intensament amb els cristians, posant de manifest la seua habilitat i capacitat, com era la de corredors, de coll i d’orella, actuant com a intermediaris en operacions mercantils i financeres. Usurers i corredors formen part de l’estereotip encunyat del jueu i arguments que alimentaven l’antisemitisme. Les relacions en el terreny de l’artesania entre jueus i cristians mostren nivells de variabilitat. D’una banda, i des d’un punt de vista teòric, les lleis van tractar de vegades d’impedir als hebreus l’exercici de diverses professions, confinant-los a un pla d’inferioritat respecte al cristià, per exemple prohibintlos treballar en els dies festius dels cristians. L’artesà jueu era, generalment, un bon professional, el producte del qual acabat era objecte d’intensa demanda pels clients cristians, generant d’aquesta manera la desconfiança i irritació de l’artesà cristià, que veia en l’hebreu un perillós competidor, a qui calia eliminar, o almenys obstaculitzar en l’exercici del seu treball. L’hebreu se situava, per tant, de vegades i en alguns oficis, en un pla laboral superior al cristià, generant tensions que es resolien per mitjà de mesures discriminatòries i de segregació contra els jueus. Però eren casos excepcionals, en què es buscava sobretot eliminar la competència laboral del jueu, i en els contactes professionals entre jueus i cristians va prevaldre la convivència sobre la prohibició.

les relacions socials Les disposicions eclesiàstiques des del IV concili del Laterà, dels furs i de les pragmàtiques reals buscaven que el jueu se cenyira a l’àmbit de la seua jueria i no tinguera amb els cristians més relacions que les estrictament professionals. Però les ordenances municipals i la documentació ens mostren que jueus i cristians assistien recíprocament als més variats actes socials, com a bodes i festejos, i en 1326, per exemple, a València es castigava amb una multa de 20 sous a tot jueu que fóra sorprés menjant o estant els dies festius a casa d’un cristià. I sabem que durant l’assalt a la jueria de València en 1391 molts jueus van salvar les seues vides refugiant-se a casa de cristians.

relacions institucionals dels jueus 1. Relacions amb la Corona Per a l’Estat, els jueus professaven una doctrina errònia i reprovable, ja que es negaven a reconéixer que el Messies havia vingut ja i que, per tant, la humanitat estava redimida. En estes condicions haguera sigut inútil esperar una igualtat. Només el rei, posseïdor de la sobirania, podia exercir la seua protecció sobre estos “infidels”, la presència dels quals l’Església justifica de dues maneres: com a testimoni de la passió del Senyor; i amb l’esperança de trobar salvació per a ells. La presència dels jueus en territori cristià no es posa en dubte, però han d’estar subordinats a l’orde polític als cristians. Tolerància i submissió són les dues cares de la moneda. Els jueus formaven part del patrimoni real, beneficiant-se de la protecció del la Corona, a canvi de ser considerats com a “serfs” del rei. Els jueus depenien directament del monarca, formant part del seu patrimoni i tresor, la qual cosa suposava una sèrie d’avantatges i desavantatges. Entre les primeres, disfrutar de la protecció real, sent garantia d’estabilitat contra els atacs i abusos, en tant que el principal desavantatge era de caire impositiu, ja que estaven sotmesos a l’arbitrarietat fiscal del monarca, qui podia exigir-los a contínues demandes extraordinàries de diners, que s’afegien a les ja regulades en els privilegis reals. La seua llibertat depenia de la voluntat real. 2. Relacions amb l’Església L’eix principal de la postura oficial de l’Església és el principi de superioritat de la religió cristiana i els pensadors cristians medievals es van mostrar en el pla doctrinal antijueus. Fita decisiva va ser el IV concili del Laterà, que va adoptar diverses decisions que van fixar l’estatut futur dels jueus: es va fixar el rèdit màxim que un jueu podia cobrar a un cristià per préstecs de diners en un 20%; els jueus pagarien el delme de les propietats que hagueren pertangut abans a cristians; s’obligava els jueus a portar un senyal distintiu a fi d’evitar qualsevol contacte amb els cristians; es va prohibir els jueus exercir càrrecs públics que tingueren jurisdicció sobre els cristians, etc. Totes estes mesures van tindre gran repercussió sobre el judaisme peninsular i els reis les van aplicar amb desigual intensitat en el temps i les persones. La legislació de principis del S. XV és, sense cap dubte, més dura que les anteriors. En 1415, el papa Benet XIII, el senyor Pero de Luna, promulgava una butlla contra els jueus de les corones peninsulars, amb tretze disposicions antijueves, que si s’hagueren aplicat haurien suposat pràcticament la desaparició del judaisme a Castella i Aragó.

A pesar de tota aquesta legislació restrictiva contra els jueus, la postura real de l’Església va ser, en línies generals, molt tolerant, abundant les notícies de jueus que apareixen al servei de membres de l’Església, exercint com a recaptadors, metges, cirurgians, orfebres, etc.

relacions entre les comunitats cristiana i hebrea

Ningú pot negar que els jueus van ser el blanc de l’hostilitat de diversos grups socials cristians, convertint-se en un focus de conflictivitat social. L’antisemitisme o antijudaisme -segons el terme que es preferisca utilitzar- de la societat cristiana va estar present durant tots estos segles i va tindre una plasmació legal i ideològica molt extensa, i en els moments de crisi va aconseguir el seu paroxisme amb la violència i destrucció de nombroses jueries. Ara bé, de fer cas únicament a estes fonts legals i «oficials», les relacions socials dels jueus amb els cristians no van tindre més camí que el de la segregació i la marginació. Davant d’aquesta visió, defesa per diversos historiadors, està la d’aquells que idealitzen els enyorats segles medievals i parlen de convivència de les tres cultures: cristians, jueus i musulmans, on els savis i erudits de les tres religions es reunien entorn d’Alfons el Savi per a elaborar els seus tractats i les gents convivien pacíficament. Tampoc este panorama s’adequa al que va ser la realitat històrica, ja que la societat medieval no era una societat tolerant ni permetia la total llibertat religiosa de l’individu d’una altra confessió. La tolerància tenia unes bases econòmiques més que ètiques.

Relacions econòmiques. El préstec jueu Els jueus van poder exercir lliurement l’exercici de totes les professions, encara que en algun moment van tindre restriccions per a accedir a l’exercici d’alguna d’elles, a causa de l’oposició de les corporacions d’oficis –per exemple els sastres a València en vespres de 1391- a donar cabuda en el seu si a moros i jueus, però van ser situacions molt específiques i de caràcter local. Van ser moltes les professions jueves que els van vincular amb els cristians com la sastreria i el treball de la pell, en particular els sabaters, i és tradicional i de sobra coneguda l’habilitat dels artesans jueus per a treballar els metalls preciosos, o la professió de metge. La seua presència era indispensable, per la qual cosa gaudien de la protecció i acceptació social dels mateixos cristians, i en el regne de València no he trobat notícies que interferisquen la seua labor, sinó tot al contrari, reconeixement als seus mèrits professionals. Un exemple: en la vila d’Elx en 1370 no hi havia metge i davant de la necessitat que havia de disposar del dit professional els jurats acorden contractar a “mestre Hagim, jueu metge fisich”, i fins a 1391 tots els metges que va haver-hi en la vila van ser jueus. Alguns van haver de gaudir d’un elevat prestigi professional, que els va meréixer l’honor de ser reclamats pel monarca per a l’exercici de la seua professió, com els metges saguntins rabí Alfangí i rabí Samuel, que en 1466 van acudir a la cort, cridats per Joan II perquè curara el seu fill l’infant Alfons, malalt del renyó. Tota la historiografia, al referir-se a les activitats dels jueus, remarca el paper que estos van exercir en el món de les finances, públiques o privades dels cristians, a més d’arrendadors i recaptadors d’impostos. No cal ni dir-ho que estes activitats van provocar molta enveja en els cristians, sent un factor més en el creixement de l’antijudaisme baixmedieval. El paper comercial dels hebreus va haver de limitar-se, generalment, als intercanvis de nivell local, de la ciutat amb el seu entorn rural, tendència que se va anar accentuant segons discorrien els segles medievals. El jueu es limitava a ser el vincle entre el món urbà i rural del seu entorn, a més d’abastir de diverses mercaderies a una clientela plenament urbana, tant jueva com cristiana, sense que faltaren els comerciants dedicats al comerç regional i exterior, en particular amb el regne nassarita de Granada i el nord d’Àfrica. Però el punt calent, el que generava més fricció entre cristians i jueus era el préstec de diners per estos als primers, fruit de la prohibició del dret canònic del fet que el cristià preste diners a rèdit. En el dret jueu la situació és pareguda: el jueu no ha de prestar a rèdit a un altre jueu. Però ni en una legislació ni en l’altra s’impedix ni coarta el préstec a persona de diferent creença. La legislació eclesiàstica i real van fixar les bases del préstec jueu que es van repetir al llarg del temps, sempre atacant el préstec usurari jueu.

El maneig dels diners i el préstec va fer que jueu i usurer passaren a convertir-se pràcticament en sinònims, en éssers menyspreables, la pitjor classe de gent, dedicada a explotar als seus semblants.

SEGREGACIÓ I DISCRIMINACIÓ La inferioritat és la discriminació i en els segles baixmedievals tota una panòplia de mesures que van recordar al jueu la seua subordinació a la majoria cristiana. La segregació espacial L’aïllament dels jueus ﬁguraria entre els objectius prioritaris de les autoritats, encara que amb resultats molt diferents, ja que si en la Corona d’Aragó els jueus van viure, sobretot, en jueries concentrades, almenys en les viles i ciutats importants, en la resta de la Península era freqüent la dispersió entre els cristians i només en el segle XV, davant d’un antijudaisme creixent, es va forçar els jueus a viure en barris tancats i assetjats. L’exclusió tenia també un vessant jueva, ja que interessava als mateixos jueus, perquè els permetia mantindre la cohesió social i religiosa, vivint d’acord amb els dictats de la seua religió. Segregació i discriminació en la vida quotidiana Encara que odiats i rebutjats per la societat cristiana, els contactes entre membres d’ambdues societats eren inevitables en la vida diària en les seues múltiples facetes, des del comerç al joc. No obstant això, instigats pels eclesiàstics, el poder real va dictar les més diverses mesures destinades a entorpir estos contactes en la vida diària, a evitar la possible “contaminació” del cristià, sent una d’aquestes mesures la restricció d’accés a les vivendes de “l’altre”. La segregació religiosa va adoptar diverses manifestacions, sempre humiliants per al jueu, sempre perquè que estava en condició d’inferioritat respecte al cristià, com l’obligació d’agenollarse al pas de la processó de Corpus Christi; la prohibició de qualsevol activitat laboral o comercial en els dies festius. De gran transcendència va ser el tema de l’alimentació, en particular en tot allò referent a la carn i al vi, sobretot la primera. La carn era una arma de pressió real i psicològica contra el jueu, atés que este necessitava que per al seu consum fora kašer, i les autoritats municipals el que feien era, en algunes ocasions, posar qualsevol classe de traves per a un correcte subministrament de carn als

jueus, prohibint, per exemple, que carnissers cristians vengueren corders als jueus, o restringint el nombre de caps de bestiar que podien portar a pasturar. La segregació sexual Aquesta va ser una preocupació constant de les autoritats d’ambdues religions i estava durament castigada per la legislació foral, que disposava greus penes per al jueu que jaguera amb cristiana o cristià amb jueva, podent arribar a la mort en la foguera. Segregació en la indumentària A pesar dels tòpics i imatges que sobre el jueu se’ns han transmés: nas ganxut, orelles obertes, front ample, etc. i que encara perduren en l’imaginari col·lectiu, la realitat documental ens mostra que per a les gents de l’època no era fàcil distingir entre un cristià i un jueu, almenys en el seu aspecte físic. D’ací que el vestit fora un element clau per a la diferenciació externa del jueu en una societat com la medieval en què convivien, sobretot en les ciutats, cristians, musulmans i jueus. Distinció de la condició de jueu pel vestit o per mitjà de senyals especíﬁcs en este, una roda o una estrela, de manera que als ulls dels cristians quedara clara la seua inferioritat i la seua condició marginal, un personatge amb què calia evitar tot contacte. Aquesta normativa responia a les disposicions del IV concili del Laterà, però els monarques van tindre una postura ﬂexible, molt lluny de la intransigència dels eclesiàstics, i només quan l’Església pressionava perquè les seues disposicions foren efectives o en moments de tensió, van dictar normes a propòsit del vestit dels jueus.

JUEUS I MUSULMANS: DUES MINORIES EN CONTACTE El regne de València en els segles medievals no forma una unitat ni ètnica ni religiosa, sinó que en el seu si conviuen, juntament amb la majoria cristiana dominant, musulmans i jueus, la qual cosa implica, al seu torn, l’existència d’uns contactes entre les dues minories religioses. Estos contactes tenen una limitació geogràﬁca i es donen bàsicament en aquelles localitats en què cohabiten jueus i moros, que solen coincidir en la majoria dels casos. Altres vegades, la mobilitat dels jueus en els seus negocis els posa en contacte amb moros d’altres poblacions o comarques diferents de les seues jueries d’origen. No s’ha fet cap estudi sobre estes relacions i tot fa pensar que jueus i moros es relacionaven sobretot per raons econòmiques. Sabem que els argenters saguntins, de merescut prestigi, venien

els seus articles per les moreries veïnes, motiu pel qual en 1442 foren objecte de maltractaments, possiblement per la irritació dels cristians a causa de la competència professional que despertaven els jueus. Les relacions entre jueus i moros aconseguixen els més variats terrenys, a vegades insospitats o insòlits. Així en 1477 veiem en Vila-real un carnisser musulmà manipulant carn per als jueus, arran d’un incident sorgit després d’haver-se untat amb greix de porc un quart de vaca propietat d’un jueu, de la qual cosa s’exculpava el carnisser dient no saber res del succés. O l’associació per a buscar tresors i jaciments de minerals en la Pobla Tornesa i Benicàssim que en 1473 formen Salamó Zalmatich, de Xàtiva, amb Acén Catim, moro de Betxí. Igual que els cristians també els moros van recórrer al préstec jueu, en proporció impossible de quantificar de moment. Ho sabem per les cancel·lacions de deutes, o bé per les reclamacions d’impagaments efectuades davant de les autoritats, com l’orde donada en 1425 pel batlle general a l’alamí de la Serra d’Eslida perquè obligara els seus moros a pagar els mil sous deguts a Jamila, jueva saguntina, alhora que recomanava que no exerciren pràctiques usuràries. El més interessant, no obstant això, és veure com els jueus no eren els únics prestadors de la societat valenciana. Ho van ser els cristians i també els moros, a qui acudixen els jueus en moments de compromís econòmic, faceta fins ara desconeguda i que reflectix les fortes interconnexions que hi havia entre els cristians, moros i jueus valencians. El cas més interessant es dóna a Sogorb i el coneixem gràcies a un responsum del famós rabí Yiṣḥaq bar Šéšet Perfet, de data anterior a 1391, però sense precisar-la. Per ell sabem que l’aljama sogorbina tenia necessitat de demanar un préstec als moros de la localitat per a recuperar els ornaments preciosos del Séfer-Toràh (rotllo del Pentateuc), que estaven empenyorats. En el terreny de les relacions merament personals podem assenyalar l’existència d’esclaus moros al servei dels jueus valencians, mal conegut, però que va haver d’aconseguir prou difusió en la segona mitat del segle XIII, quan les revoltes dels musulmans van posar en circulació en el mercat valencià un elevat nombre de captius. Els Furs disposaven que el musulmà esclau de jueu podia recobrar la llibertat convertint-se al cristianisme, la qual cosa prompte es va convertir en una font d’abusos. Per a remeiar-ho, i atés que el propietari jueu es veia lesionat econòmicament al perdre l’import de la seua compra, Pere III el 17 d’agost de 1277, atenent a les protestes d’una delegació de comunitats jueves dels seus regnes, que es queixaven de que molts esclaus moros de jueus, amb ignorància d’estos, es convertien per a aconseguir la llibertat sense indemnització, va disposar que l’amo jueu rebera dotze morabetins d’or alfonsins per cada esclau que volguera convertir-se, segons el dictamen dels experts en dret, els qui decidixen la legitimitat del rescat quan l’esclau no està adoctrinat en la fe catòlica. A vegades un moro podia ser deixat com a prova d’un jueu en satisfacció d’un deute, que és el que va fer en 1479 Alí Cortés, moro de Pedrola, amb un fill seu, entregat a Çaçon Homar, jueu de Xàtiva, després de rebre-hi permís del batlle general del regne. La pobresa i la

necessitat o els deutes poden ser utilitzades com a arma de pressió que forcen un moro a col·locar-se a treballar a casa d’un jueu, com va fer Homer Amet Abdulcarim, de Beniarjó, qui va entrar com a treballador al servei de Salomó d’Estella, jueu de Gandia, a qui devia dinou sous. Encara que les relacions entre jueus i moros van ser, en general, sense problemes, no van faltar les friccions entre ambdós grups, però no per qüestions religioses sinó més bé de matís econòmic, generalment deutes, que es resolien davant del tribunal del batlle general. Un parell d’exemples. En 1474 Vidal Comte, de Sagunt, tenia alguns empenyoraments de diversos moros de Suera, i estos li instaven que acudira a l’esmentat lloc per a fer comptes, però el batlle general, qui no considerava oportú el viatge del jueu, potser per temor de violències, va disposar que les diferències es resolgueren en el seu tall. De tot estos exemples que hem anat espigolant de la documentació, sense ànim d’exhaustivitat, es deduïxen unes relacions entre jueus i cristians molt més fluides i intenses del que els legisladors hagueren desitjat, encara que la necessitat que el cristià tenia del jueu per les més diverses raons -des de les religioses a les econòmiques-, va fer que l’equilibri i la tolerància prevalgueren sobre el fanatisme i la violència. Per desgràcia per als jueus -i també per a la resta dels valencians- van acabar triomfant estos últims i el que l’hispanista Bartolomé Benassar va qualificar com a «pedagogia de la por» contra jueus i conversos, fins a la «solució final» de 1492. Abordades en conjunt les relacions entre cristians i jueus, resulta difícil parlar de tolerància i convivència, almenys en els termes en què hui en dia entenem estos conceptes. És indiscutible que va haver-hi préstecs i influències culturals, però no convivència i tolerància, si per això entenem relacions en pla d’igualtat i plena acceptació de les diferències. Va haver-hi, això sí, coexistència, en la mesura que durant un temps comunitats distintes van cohabitar en un mateix regne, en una mateixa regió, en una mateixa ciutat, però inclús aquesta coexistència va ser de vegades molt relativa, perquè en tot moment els contactes personals, familiars, polítics entre els uns i els altres van ser limitats, entorpits –i no sols pel cristià, sinó també pel jueu- o impedits per l’interés, pel prejuí, pel menyspreu, per la ignorància o per la impossibilitat social d’acceptar “l’altre” en termes d’igualtat i respecte cap a la diferència. Coexistència, a més, limitada en el temps, perquè la història va vindre a demostrar que, al final de l’Edat Mitjana, les polítiques unificadores, les que obligaven jueus i musulmans a la conversió o a l’exili, acabarien definitivament fins i tot amb aquella cohabitació.

activitat SOCIOLABORAL DE

LA DONA JUEVA EN LA CORONA D’ARAGÓ (SEGLES XIV-XV) Miguel Ángel Motis Dolader Universitat San Jorge de Saragossa

a formació laboral de les dones no sol transcendir dels conﬁns familiars, ja que els coneixements es transmeten a través dels components femenins del llinatge. Les mares o les dones senior instruiran les jóvens, tant en les labors tèxtils (ﬁlar, cosir, teixir, brodar, etc.) com en les domèstiques (cuinar, coure i pastar el pa, llavar la roba, arreglar la casa, etc.). No obstant això, és comú que desenrotllen una jornada laboral bifront en l’àmbit domèstic i social.

1. Sector artesanal Quan la formació laboral s’externalitza, es canalitza a través de l’afirmamiento o firma de moça, és a dir, per mitjà de contractes d’aprenentatge. El més habitual és que els pactes siguen verbals, dins de les xarxes de parentiu, de manera que la seua formació s’encomana com a norma al progenitor o a un familiar del cercle més pròxim. Moltes de les filles d’artesans, que van aprendre de son pare una tasca productiva concreta, es casaran amb membres de la mateixa corporació d’ofici, de manera que la faena que realitzaven amb el seu progenitor la continuaran fent ara amb el seu marit. Així ho acredita el contracte a jornal del mester de cordoneria, estipulat en 1330 entre Jehudà Abenpun i Garcia Pérez Timon on, a més de fixar el salari del jueu en 8 diners per jornada, insereix una clàusula per la qual la seua dona es compromet a fer el treball del seu marit en la seua absència o per incapacitat.

Encara que es prefereix que la relació domèstica no excedisca els límits de la comunitat confessional, això no impedeix que els vincles s’estenguen cap als conversos. En este sentit, hi ha un poderós estrat d’economia submergida, difícil de detectar, on l’ensenyança d’oficis és impartida per l’element femení, com es posa en relleu en la declaració que realitza María Cardiel davant del Sant Ofici de Saragossa, reconeixent, que Violant de Santángel «estubo a deprender de obrar con ella, aprendiendo y trebaxando en su casa». Entre les famílies jueves, tant les més modestes com les acomodades, era habitual, quan les filles arribaven a l’edat de deu o dotze anys, que foren aprenents sota la tutela d’una mestra especialitzada en oficis vinculats a la condició femenina com la costura o el brodat, retribuintlos per l’ensenyança. Així ho ratifica el contracte firmat en 1387 a Barcelona, segons el qual el peraire Isaac Saragoça li encomana a Anna, dona del sastre Mossé Salamon, la seua filla Bellaire, en l’aprenentatge de l’ofici de botonera i trauera durant dos anys, procurant-li aliment i convivint-hi davall el mateix sostre. En general, el mestre es compromet a «mostrar el officio, bien e lealment», proveir-la de vestit i calçat i atendre les seues necessitats bàsiques de manutenció, procurant-li la seua empara. L’esmentada provisió d’allotjament i aliment és tinguda a manera de remuneració, i es complementa, de vegades, en finalitzar el període d’ensinistrament, amb alguna aportació dinerària. Les aprenentes, per la seua banda, han d’obeir les ordes lícites i honestes que reben, així com complir el temps pactat, encara que sol ser la dona la que supervisa el seu treball; la nova casa és ara el seu referent immediat, on exercix funcions múltiples en la casa, el taller i la botiga.

El contracte normalment es rescindix en arribar a la majoria d’edat o en el moment de contraure matrimoni, quan se’ls entrega alguns béns en concepte d’aixovar. La mitjana d’aprenentatge en la Corona d’Aragó se situa entre dos i quatre anys, necessitant de l’assistència i el consentiment d’un representant legal, ja que no tenen capacitat per a contractar.

1.1 Manufactura tèxtil Hi ha un nexe consuetudinari, quasi umbilical, que lliga les dones amb la filosa i el fus, la qual cosa es traduïx en una forta presència de mà d’obra femenina en la filatura remunerada, símbol en el seu quefer al llarg de tota l’Edat Mitjana. A això se suma la possessió de petits telers i torns de filar utilitzats per a fabricar draps i llenços senzills –l’utillatge es completa amb una ordidora, una debanadora, una aspa, uns canonets, una espasa i les llançadores–, la majoria de les vegades en el domicili propi – realitzant tasques auxiliars en la botiga o en la botiga del marit, del pare o del sogre– o desplaçant-se a petits obradors instal·lats en vivendes particulars. No és sorprenent per això que en 1404 un jueva de Tauste abone 8 florins per a recuperar un teler que li havien decomissat. Aquesta activitat necessita mà d’obra nombrosa, sent insuficient l’aportada pels hòmens, ja que és el sector que més llocs de treball generava. La mentalitat patriarcal no posava rèmores al fet que la dona s’involucrara en determinades activitats tèxtils que les allunyava d’altres professions enteses com a espais masculins i que, a més, era factible desenrotllar en l’àmbit tutelat de la casa. Com es tractava d’un treball domèstic subjecte a certa flexibilitat horària, permetia compatibilitzar-lo amb les tasques de la gestió i administració familiar, sense entorpir el rumb quotidià del microcosmos que regentava. L’ocupació de mà d’obra femenina —quant a la tasca del filat, pràcticament exclusiva—, advertix un cert retrocés des de l’últim quart del segle XIV, amb la revolució tecnològica que va suposar la introducció del teler llarg, accionat amb pedals, que permetia teixir llanes més grosses, però que necessitava una major força de propulsió en la llançadora, davant del teler vertical domèstic. Les dones dels teixidors ordixen i preparen els fils —tinyen, si és el cas, les madeixes; debanen els cabdells; i nodrixen els canons, enrotllant el fil al voltant— que els aprenents manipularan en les llançadores —i que els operaris s’encarregaran d’enfilar els lliços i el portapintes, armar l’ordit i teixir—, igual que les dels sabaters adoben i foraden els cuiros per a facilitar el seu trenat. Fins a tal punt coneixen els secrets de certs oficis que poden reemplaçar sense massa problema els seus marits malalts, absents o extints. I a tot això s’han de sumar les tasques de gestió i la sociabilitat desplegada en el tracte afable amb el client.

Jueves i cristianes apareixen incorporades a la manufactura de la seda en les ciutats més populoses a finals del segle XIII i començaments del segle XIV, on algunes regentaven pròspers tallers que atenien una clientela d’alt poder adquisitiu, a la manera que succeïx a Barcelona amb Raquel, dedicada a la compravenda de seda i al préstec. Finalment, destaquen en les faenes de cordoneria i guarnició de bosses de mà, de la que hi ha diversos testimonis entre la població hebrea de Saragossa, en els primers estadis del segle XV. Exercixen este ofici, a més d’Haina, qui fabrica flocs i cordons, així com Puncella, esposa de Vidal Altaba, que regenta una botiga en la parròquia de San Andrés, amb què en 1416 l’albarder jueu convers, Rodrigo Gómez, firmen un contracte d’aprenentatge perquè ensenye la seua filla Marochica l’ofici.

1.2 Confecció d’indumentària La complexitat que entranya la draperia encaria el preu de les peces de roba, al punt que la indumentària era un bé inaccessible no sols per als estrats més modestos, perquè els sectors menys afavorits de la societat, excepte en el moment estel·lar del matrimoni, es conformaven de portar vestes heretades, reformades, solsides i apanyades. La seua intervenció es relegava a activitats de menor rellevància com a costureres (també alfayatas), anella inferior. Mentre que els hòmens tallaven els vestits d’ús extern, estes realitzen dos tasques bàsiques: d’un costat, tall i confecció de roba interior (camises, draps menors i roba interior), roba de la casa i aixovar tèxtil (llençols, coixins, tovalles, tovallons, napees, etc.) i complements (toques, vels, etc.); d’un altre, remodelar i sargir roba usada. No obstant això, és evident que van exercir l’ofici de la sastreria en els seus distints graus –auxiliar, tall i confecció, etc.–, però que el reconeixement sociolaboral –prestigi, consideració, retribució i rendibilitat– es restringia a l’home. Destaque a Oroceti, dona d’Abadia Alfofí, experta a entretallar toquas, és a dir, «cortar y tallar por entre el gruesso de alguna cosa solida y maciza, socavando y rebaxando para hacer obras de media talla o de medio relieve». La fama de la seua destresa excedix els límits de la jueria, al punt que Mahoma el Ferrero i la seua dona Fàtima li encomanen la seua filla Amerilla perquè aprenga els secrets d’un ofici complex («que demostredes el dito officio d’entretallar toquas dentro del dito tiempo, bien e lealment»), perquè s’acorda un període de quatre anys. Com a contrapartida la jueva atendrà les seues necessitats bàsiques, com són «comer et bever y vestir et calçar». S’entén que viurà davall el mateix sostre, atés que els seus pares residixen a Grisel. La interrupció unilateral del contracte —«si dentro del dito tiempo la sacavamos de vuestro servicio de nuestra propia

voluntad»—, es traduiria en una sanció de 50 sous. Els pares, al cap i a la fi, estaven procurant a la seua pupil·la una formació que la convertia en un membre actiu de la futura unitat econòmica i reproductora, al mateix temps que a través d’una soldada li permetrà estalviar de cara a la dot. La incidental associació d’artesans vinculats a la textura de complements indumentaris descobrix aspectes excel·lents quant al treball femení a Barcelona. Ve a col·lació l’acord entre Salamó Astruch de Manresa, teixidor de vels, i el matrimoni format per Isaac Natan i Bonacilla, similiter textiles dictorum velorum, que no presenta cap dubte sobre la seua professió. En una de les seues clàusules s’especifica que ambdós teixirien «aixi de fil com de seda», i que els guanys obtinguts es repartirien a parts iguals, una vegada deduït el cost de la seda i el fil d’or.

2. Sector serveis En la butla promulgada per Benet XIII després de la Disputa de Tortosa en l’article relatiu a la inhabilitació de certes professions, on es discriminen ambdós sexes, consten les relatives a les ciències de la salut i a l’activitat comercial, la qual cosa demostra la seua implantació entre les dones, a qui s’exclou explícitament.

2.1 Activitat mercantil i creditícia Abstracció feta de les tasques domèstiques i artesanals, el comerç, en tant que activitat plenament urbana, agrupa un dels sectors econòmics on el nombre de dones és superior i cobrix un espectre més variat. Des de les jueves que regenten una important xarxa de botigues –associades amb els seus marits comerciants o a títol de viudes, en tant que els seus ﬁlls prenen el relleu– ﬁns a les qui posseïxen una mera taula o parada on vendre els seus productes en el mercat o, ni tan sols això, les que només estan autoritzades a col·locar les seus cistelles en la calçada. Es registren botigueres o regatonas, propietàries de petits establiments, botigues o magatzems dedicats a la venda al detall de qualsevol tipus de bofonarias, és a dir, utensilis (agulles, agulles de cabota, tisores, punyals, ferramentes, etc.); parament (escudelles, ceràmiques, coberts, etc.), complements (cintes, adorns, barrets, sedes, etc.); i tèxtils (draps, llenços, calces, tapins, sabates, etc.). Encara que els contractes són subscrits per hòmens, la seua gestió era patrimoni de dones. Les comunitats jueves compten amb canals de distribució i comercialització de productes alimentaris autònoms, entre els quals destaquen les carnisseries –ateses per hòmens exclusivament–,

les pescateries –documentades a Barcelona–, les «bercerías» (verduleries), les tavernes i la botiga de l’aljama o «buhonería judiega», on, com en el cas d’Épila, garantixen l’abastiment d’articles de primera necessitat com el peix, l’oli i els lactis. Des d’aquesta perspectiva s’agrega una circumstància agreujant com són les mesures segregacionistes –adoptades des del segle XIV per raons «d’higiene moral y social» – que equiparen els jueus, en certs contextos i llocs, amb les «fembras publicas». Això impedix, per exemple, als membres de l’aljama de Tarragona la venda de farina, per entendre-la «cosa vergonzosa e perillosa»; mentrestant, a Lleida, després de la peste, els consellers estatuïxen en 1350 que «negun jueu ni juyia no gos mercadejar ab la ma nua ni en altra manera tochar ab la ma», subratllant els aliments (pa, peix, fruita, etc.). Postures semblants s’adoptaran poc després a Girona. A Saragossa, on hi ha tres tavernes, dos en la jueria emmurallada i una altra en Barri Nou, s’advertix en la capitulació de la cisa del vi de 1464-65 que seran sancionats amb 200 sous tant els jueus com les jueves que trafiquen amb vi «pora bever ni pora vendre», així com que «nengun jodio ni jodia no pueda poner vino alguno de fuera de la ciudad», amb la qual cosa es preveu que les dones també el comercialitzen. En poblacions de mitjana grandària, en què la divisió del treball no s’ha diversificat en el grau que trobem a Barcelona, València, Saragossa o Calataiud, l’activitat dels comerciants i corredors confluïxen en una mateixa persona. El fet que no existira una corporació reglada fomentava que al marge dels canals oficials tant jueus com jueves mitjançaren a títol particular en la transacció de qualsevol tipus de mercaderies. En la regulació aprovada en 1465 pels jurats de Saragossa, referida als corredors de roba i de fiola, es vol posar fre a l’intrusisme professional, dictaminant que, sota multa de 60 sous, cap «persona alguna ni cristiano ni cristiana, judio ni judia, ni otra persona alguna de qualquiere dignidat sia, que no sea corredor, no gose levar con si ropas ni embaxa alguna publicament ni scondida por la dita ciudat pora vender, ni faga tracto alguno ni officio de corredor pues no lo sia, ni pare percha en el mercado de cosas ni embaxas algunas pora vender». Només un lustre després, els rectors de Terol contemplen, «por evitar muchos furtos e ladronicio e otros fraus e baraturas que se fazen et cometen de todos dias», que cap jueu o jueva, corredors o privats, admeten empenyoraments si no els consignen prèviament en el llibre-registre del consell, en què s’estableix una multa de 100 sous o 60 dies de presó. És més, incidint en este tema advertix «que ningun judio ni judia no sian osados de prestar ni tomar penyoras algunas de yglesias, espitales, herencias o monasterios» referint-se a las jocalias, les joies de l’església.

Al contrari, hi ha corredors que posseïxen llicència i actuen en el terreny de la legalitat. Coneixem algunes identitats a València (Jamila, en 1391) o a Terol (Oro, en 1445), per posar tan sols dos exemples. Emperò, cabria destacar per la seua biografia a senyora Giva, «judya corredora de Saragoça», consagrada al comerç de joies i roba de luxe, vinculada amb la casa reial aragonesa, de la que va ser proveïdora. Una de les principals ocupacions de les jueves en les ciutats hispanes baixmedievals –i en això es van diferenciar de cristianes i mores– va ser la del préstec o les finances, labors que s’aproximen als seus correligionaris hòmens. Pels arguments esgrimits, cobren relleu les viudes, moltes d’elles avantatjades deixebles dels seus marits i assistides pels mateixos col·laboradors del difunt. Un baròmetre, potser subjectiu, el brinden les nòmines de jueus que anualment presten jurament d’atindre’s a la legislació foral i que els habilitava per a exercir el préstec amb interés –un 20% de rèdit anual–, i que en la Corona d’Aragó es generalitza en la segona mitat del segle XIV. Una situació singular l’oferix la ciutat de València perquè, d’acord amb les llistes conservades, les dones que compareixen davant del Justícia amb este fi suposen el 25,5% entre 1354 i 1390; d’elles 95 casades i 44 viudes. No obstant això, aquesta circumstància no és extrapolable necessàriament als territoris aragonesos, valencians, mallorquins o catalans, donada la seua singularitat.

2.2 Medicina i salut L’atenció de la salut constituïx una de les tasques femenines per excel·lència, i per la seua quotidianitat no sol estar reﬂectida en les fonts, màximament quan esta pràctica no es desenrotlla en un locus sanationis sinó en àmbits domèstics, tan propensos a la invisibilitat, intramurs o d’estricta feminitat, com per exemple, el procés de donar a llum i el part. Per això, la pràctica sanitària no se circumscriu a comares –madrines– i parteres, a vegades simples dones que per amistat o parentiu atenien les veïnes–, ni a la ginecologia o l’obstetrícia, sinó que s’estenien a esferes molt diverses. En efecte, es documenten físicas (metges) i cirurgicas –molt inferiors en número als hòmens, encara que superiors a les seues col·legues cristianes–, però no barberas, la major profusió de les quals es detecta a partir mitjan del segle XIV –les pandèmies que patix Europa constituïxen un punt d’inﬂexió–, quan s’ha instaurat la normalitat de la pràctica mèdica en àmplies capes de la societat urbana. Especialment les primeres s’enclaven en una elit de sanadores que van aconseguir un elevat prestigi social i una descarada situació econòmica, com acredita no el seu intitulatio de mestres i el

tractament de Na o Doña, ús reservat a cercles restringits de l’alta noblesa i les classes privilegiades, en reconeixement a la posició aconseguida gràcies als seus coneixements de la ciència mèdica i/o a la seua perícia professional, equiparable a l’aconseguida pels hòmens. L’exercici de la medicina va ser regulat per successives disposicions promulgades per les Corts dels distints territoris de la Corona, on s’establien els requisits mínims que havien de complir. Una de les primeres normes va ser adoptada en les Corts de Monzón de 1289, on tant metges com cirurgians havien de ser examinats per experts i prohoms de la localitat. No obstant això, en les Corts de Cervera de 1359 les condicions legals constituïxen un verdader obstacle per als aspirants musulmans i jueus, ja que s’exigia l’assistència reglada a l’Estudi General durant un trienni, concurrència no permesa a les minories religioses. Sense aquesta llicència no era possible exercir, entre altres motius perquè la praxis sanitària era transcultural. En este context es comprén el supòsit que protagonitza Astruga, dona de mestre Astruch, jueu de Barcelona, acusada en 1342 pel magistrat de practicar la cirurgia sense l’examen preceptiu, però la sentència de la qual preveu dos circumstàncies atenuants: que tan sols es dedicava a la cirurgia –no a la medicina, on es presumixen coneixements acadèmics i es prescriuen fàrmacs– i els seus pacients eren jueus. Durant el regnat de Pere IV es van expedir unes disposicions que els permetia el desenrotllament de la ciència mèdica en tota la Corona d’Aragó a diverses jueves catalanes: Na Floreta, viuda de Jocef Çanoga, veïna de Santa Coloma de Queralt (1374); Dolcich, cònjuge de Maymó Gallipapa, jueva de Vilafranca del Penedés (1384); en ﬁ, Na Bellaire i Na P[er]la, esposes de Samuel Gallipapa i Jaffudà

Gallipapa, respectivament, jueves de Lleida (1380), ratificada set anys més tard per Joan I, a qui caldria agregar a Perla, dona de Jaffudà Gallipapa (1381). Molt apreciades pels monarques, en l’últim terç del segle XIV, pels seus coneixements en obstetrícia, van ser dues jueves de València: Bonanada, convocada a Barcelona l’any 1381 per l’infant Joan perquè assistira la seua dona Violant de Bar; i Na Ceti, vinculada a la cambra de la reina, de la qual percebrà uns honoraris mínims de 336 sous. En fi, la citada Na Floreta, que en 1381 atendrà a Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere IV. Els especiers preparaven les medicines prescrites pels metges, de manera que havia de concórrerhi un profund coneixement d’herbolari, així com l’elaboració de xarops, empastres, etc. No es pot pensar en specieras, atés que la regulació d’estos establiments, igual que succeïx entre els cristians, és patrimoni dels hòmens, la qual cosa no significava que no tingueren la preparació suficient per a exercir, aprenent al costat dels seus marits. No és estranya la concomitància de prescripcions farmacològiques amb la màgia i els enxisos. En estos remeis, reforçats de vegades amb pregàries i amulets, es diluïxen els límits entre la màgia curativa-religiosa-supersticiosa-apotropaica, si bé comporten un comú denominador, com és la busca de benestar de si mateixes i dels seus pròxims: prevenció i curació de malalties, protecció de fills, «mal de ull», elixir d’amor, tractaments de fertilitat, pràctiques abortives, empreñamientos, etc. Aquesta dualitat medicina oficial i popular causava susceptibilitat entre les autoritats civils i religioses, perquè les metgesses i cirurgianes conviuen amb jueves condemnades per exercir l’art de fetillar i els sortilegis. En la València del Tres-cents coneixem la identitat de jueves que van tindre problemes amb la justícia: Jamila, multada en 1387 per exercir sense llicència; Na Benvenguda, àlies la Mestra, Na Blanca, Na Bonfilla, etc. acusades d’utilitzar beuratges, sortilegis i porgues en les seues curacions. Així mateix, van exercir d’hospitaleras o infermeres, que no sols atendrien els malalts, sinó que s’encarregarien de l’alimentació (dietes, menús), neteja (estades, instrumental, etc.) i bugaderia (llençols, edredons, etc.). Les institucions d’aquesta naturalesa, com és el cas de l’hospital de la jueria de Saragossa, per a una població de 2000 persones tenia una dotació de nou llits i dues màrfegues, regentat per un spitalero, auxiliat per la seua dona i personal contractat. 2.3 Servei domèstic Segons les Corts de Casp i Alcanyís (1371-72) els jueus no podien contractar serventes cristianes sota multa de 1000 sous, però res es deia en el cas contrari de la seua possessió per part dels conversos,

cosa que engendrarà sospites de judaïtzació, encara que siga com a circumstància agreujant, en els ulteriors processos inquisitorials. En este sentit, s’aprecia una certa abundància de referències a dones jueves implicades en el servei domèstic –mà d’obra, al cap i a la fi, no especialitzada i barata–, tant en cases de la jueria com en llars conversos, la contractació de la qual comportava un estatus espaiós. Les moças o criadas, supervisades per la duenya o ama s’ocupen de la neteja (agranar, fer la bugada, llavar la vaixella, etc.) i l’alimentació en el seu nivell elemental (pastat de pa, preparació preliminar d’aliments, adquisició en el mercat, mòlta del blat, provisió d’aigua en cànters, etc.) alhora que col·laboren en l’elaboració de comeres (cuinats), i, si es tercerejava, la criança de la progènie dels amos i l’auxili en el taller o en la botiga, sense eludir tota sort d’encàrrecs. Encara que no són nombrosos els contractes firmats per moças de servicio jueves, estos presenten trets homòlegs quant a les seues condicions de vida i de treball respecte als de les seues coetànies cristianes d’altres viles i ciutats hispàniques. Es calcula a Saragossa que en el segle XIV se’ls retribuïa amb 30 sous anuals –els hòmens arriben a percebre 80 sous, un poc més del doble–, a més de la manutenció i el vestit (falques, sabates i un poc de roba a estrenar, dues camises i dues toques o còfies) segunt que a moça sirvienta conviene, encara que és complex generalitzar. Per exemple, en 1389 Astruga, dona de David Phaym, jueu de Mallorca, firma un contracte durant un any amb el comerciant barceloní Bonjuhà Bolax, estipulant-se una soldada de 33 sous. En l’acord firmat en 1389 pel sastre Bonastre i Samuel Bienveniste, jueus de Barcelona, pel que el primer entregava al segon a la seua filla Reguo, de sis anys a fi que atenguera les labors domèstiques (ad standum et serviendum) durant una dècada, que aconseguirà la majoria d’edat, es contempla la provisió de calçat i vestit decent, cuidant-la cas d’emmalaltir. No obstant això, no es preveu cap retribució. S’acostuma a pactar una convivència continuada amb els amos als que es reconeix àmplies atribucions correccionals i disciplinàries –les ordes dels quals obeirà, sempre que anaren honestes i lícites–. Aquesta integració en el grup familiar de l’amo comporta una pèrdua de lligam afectiu, moral i material dels seus progenitors, màximament quan entraven a servir a molt primerenca edat, entre els sis i nou anys.

la jueria de castelló i el projecte de la recuperació del barri medieval Enrique Masó Andrío Coordinador del XXX aniversari de L’Aljama

antecedents històrics

’any 1233, el rei Jaume I conquesta el castellet del Sas, (ara conegut com el Castell Vell) en la demarcació de Borriana. La majoria islàmica -els moros- queda sotmesa en el lloc fins a la revolta de 1247. Sufocada aquesta, el rei conqueridor decideix expulsar-los dels seus dominis, la qual cosa porta com a conseqüència un buit demogràfic. Per a solucionar este problema adoptarà una política repobladora, oferint com a al·licient atractius beneficis (terres, cases, exempcions fiscals...), als quals responen gents cristianes de diferents parts d’Aragó i Catalunya. Alguns habitants del castell i els repobladors, atrets per la fèrtil plana, comencen a assentar-se en les alqueries del pla. No obstant això, se sol·licita formalment al rei permís per a traslladar-se a la planícia. Aquell permís reial, el Privilegi de Trasllat, datat a Lleida el 8 de setembre de 1251, l’atorga Jaume I a Ximén Pérez d’Arenós, el seu lloctinent en el Regne de València, per a traslladar la vila al lloc del pla que considere més apropiat. El fet del trasllat és considerat el naixement de l’actual ciutat de Castelló. Una vegada assentada la gent en eixa ubicació i atrets pels beneficis reials de repoblació, comença l’arribada d’alguns hebreus a estes terres. Així doncs, en la segona meitat del segle XIII ja

es té constància documental de la presència hebrea a Castelló (encara que no es constitueix en aljama ﬁns a principis del segle XIV). Però, per a parlar del barri jueu el més correcte és contextualitzar-lo en la baixa edat mitjana, en els segles XIV i XV. Podem constatar les següents dades demogràﬁques: –1306: constitució de l’aljama castellonenca. –1320: Jaume II concedeix llicència al Consell per a adquirir un terreny, en extramurs, on establir el cementiri hebraic. –1391: Es produeixen revoltes i persecucions contra els hebreus per tota la península. A pesar que, ací, el Consell de Castelló els protegeix, es produeixen conversions i es dissol la comunitat. –1430: es reorganitza l’aljama, principalment amb jueus provinents de Sagunt. –1492: expulsió. Després de l’Edicte d’Expulsió dictat pels Reis Catòlics, els jueus de l’aljama castellonenca abandonen la ciutat cap a l’exili, embarcant en la platja de Morvedre cap a Nàpols.

ubicació de la jueria i el projecte de la seua recuperació Al setembre de 1990 es constitueix la nostra associació cultural, L’Aljama, que casualment, va instal·lar la seva primera seu en l’actual carrer Gràcia, en el cor de l’antiga jueria medieval. A Castelló, per desgràcia, després de l’expulsió i amb el pas del temps, no ha quedat cap vestigi de la jueria. En 2014, amb vista al nostre XXV aniversari, iniciem un ambiciós projecte: la recuperació i posada en valor de la jueria medieval, amb la delimitació i retolació dels carrers de l’antic barri jueu de la ciutat. Per a fer passos ferms en este sentit i, sobretot, per a tindre una constància històrica, oficial i documental que avalara la nostra proposta, sol·licitem a la Regidoria de Cultura un informe sobre la ubicació de la jueria medieval i la correspondència amb la llista de carrers actual. En contestació a la nostra sol·licitud se’ns va remetre un informe firmat per Miquel Gómez i Garcés, arquitecte tècnic municipal de la secció d’Arquitectura Urbana de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló de la Plana, datat al novembre de 2014, on es reafirmava la informació que

ja teníem sobre este tema, a través dels estudis del nostre assessor històric, José Ramón Magdalena Nom de Déu. L’informe ressenya el següent: –«L’espai físic ocupat per la comunitat hebrea comprenia el recinte dins dels actuals carrers de Cassola, de Cervantes, Major, i les muralles 3ª i 4ª al nord del reciente murat. L’eix principal va estar al carrer de la Jueria (avui carrer de Cavallers), amb ramiﬁcacions pels carrerons adjacents. –La sinagoga es trobava al carrer del mateix nom, és a dir, el carrer de la Sinagoga. –El cementiri hebreu concedit per Jaume II el 1320 estava situat al descampat a extramurs prop de l’actual plaça de Clavé i carrer de Sant Lluís, o tal vegada entre la plaça Clavé i el carrer situat més al nord, avui amb el nom de Lope de Vega». En relació amb la nostra sol·licitud d’informar i de relacionar el llistat de carrers actual amb el llistat medieval, l’informe indica que: «Amb les degudes precaucions es pot concretar allò que s’ha sol·licitat amb la següent relació de noms i carrers ocupats per la comunitat jueva entre el segles XIV i XV. Queda descrita la denominació als anys de l’existència de la comunitat jueva, el nom en segles posteriors, i la nomenclatura dels carrers a l’actualitat»: Segles XIV i XV (ﬁns 1492)

Després

Ara

… de la Jueria

… del Batlle

… de Cavallers

… de la Sinagoga

… de l’Empedrat

… de l’Ensenyança

… del Pou de la Jueria

… de Gràcia

… del Forn d’En Reus

… d’Antoni Maura.

A continuació es reprodueix una copia del plànol, obra de l’arquitecte municipal esmentat abans, sobre la ubicació de la jueria medieval.

En 2015, amb este informe, una memòria (amb unes notes del nostre assessor històric) i la sol·licitud pertinent, ens dirigim de nou a la Regidoria de Cultura per a veure la viabilitat del projecte. Este va ser molt ben acollit, però per diferents circumstàncies va quedar paralitzat. El temps passa molt ràpid i al setembre de 2020, amb motiu del nostre XXX aniversari, hem tornat a reprendre l’assumpte. Vam sol·licitar al nostre assessor, José Ramón Magdalena Nom de Déu, un dictamen sobre el tema, i va avalar la nostra iniciativa tal com indiquen les seves paraules: «Que como estudioso, investigador y conocedor de la judería medieval castellonense, con monografías y artículos publicados sobre este asunto, como asesor histórico de L’Aljama, como miembro y Adelantat de esta entidad, y como castellonense, respaldo plenamente la iniciativa de esta asociación cultural y

solicito del Excelentísimo Ayuntamiento de Castelló que considere y acepte esta solicitud y propuesta de rotulación de las calles del barrio judío, considerando que de ese modo se recuperará y hará patente parte importante del legado histórico, urbano, cultural y social de nuestra villa». El mateix setembre de 2020, amb la documentació que ja teníem recopilada i el nou dictamen, presentem en la Regidoria de Cultura una proposta completa i en ferm sobre la recuperació de la jueria medieval, amb la delimitació i retolació dels carrers del barri jueu. Aquesta va ser acollida de molt bon grau, es va aprovar, i es va adoptar el compromís de dur-la endavant, encara que amb alguna matisació. Actualment, està en la seva última fase i pendent d’execució. L’Aljama Exemple de la proposta de retolació dels carrers de la jueria medieval

documentació històrica 1427, 10 juny. Després de la dissolució, es delimita de nou la nova jueria de Castelló. Juheus , Die Martis X junii anno a Nativitate Domini Millessimo CCCC XXVII. «Foren ajustats en lo Plau Comu de la vila de Castello los honrats en Pere Bages, Surrogat de Governador, en Pasqual Ferrando, Batle de la vila de Castello, n’Anthoni Valenti, Justicia, en Pere Miquel, en Guillem Johan, en Pere Castell, magor , en Nicholau de Reus, Jurats, en Pere de Reus, Guillem Feliu, Bernat Colomer, Anthoni Ferriols, Andreu de Paulo, Pere Mut, Berthomeu Agramunt, Anthoni Steve, Jacme Mas, Domingo Gascho, Lorenç Miquel, Ponç Palau, Ambert Moliner, Johan Guerau, Johan Barbarrosa, e en Manuel Caxa, promens elects e Consellers, attenent que com per esperiencia sia stat vist que los juheus, qui son enemichs de fe xpiana, stants mesclats entre xpians enclinen a moltes errors los xpians. per lurs stranes cogitacions, e sobre totes les coses, les veritables Universitats considerar les saluts de les animes, com per bona devocio moltes vegades s’es entreparlat l’apartament dels juheus d’aquesta vila eser fet en un carrer o part de la vila, assi que xpians.ab los dits juheus en mengars, begudes ni altres prodigis opperacio per avinentesa no puxen fer. A requesta del dit honrat Consell d’aquesta vila ffonch supplicat per los honrats Jurats, pochs dies son passats, estant lo Senyor Rey en aquesta vila, al dit Senyor Rey, per gran utillitat e profit del be comu e salut de les animes, fass sa merce de manar al dit en Pasqual Ferrando, Batle, e en sa dasidia al dit Surrogat de Governador, ensemps ab los dits honrats Jurats e prohomens, consignaren e fessen mudar los dits juheus en una part o carrer de la dita vila a tot profit o utilitat de la cosa publica, per tal los sobre dits volents pro (....) en execucio lo dit fet, conve a hull vist lo dit fet, e considerantlo be e stament de les animes, que profite e utilitat de les cosses, an consignat e designat lo star dels dits juheus: del canto d’en Tallant, qui ix al Carrer Magor, del Portal i en Trullols fins a casa o alberch d’en Thomas Ferrer inclusive, en axi qu’el dit alberch del dit en Thomas Ferrer sia dins la juheria. E que de continent sia manat als dits juheus si muden, e als xpians que-y stany (sic) axi mateix se hisquen de lur limit, e que sia clos de continent lo carrer a la paret del dit en Thomas Ferrer, e fet portal. E sobre (...) que cascu voldra e taxacio d’alberchs e cases de cascu, los dessus se profiten fer justicia a raho a cascu de ço que sia raho».

AMC. LC. (Arxiu Municipal de Castelló, “Llibre de Consells”).

1429, 6 Juliol. Queixa dels jueus de Castelló davant el Consell, sobre els lloguers dels seus alberchs, en la jueria, que consideraven excessivament elevats. «Item com fos proposat per los juheus de la dita vila qu’els alberchs que tenen logats los juheus los son molt excessivament sobre pujats d’els logers, que plages a l’ honrat Consell que’ ls volgues tatxar. Lo dit honrat Consell provehi que los Jurats ab alcuns prohomens vegen los dits alberchs e per quant se loguen, e que si veuran aquells esser logats excessivament e qu’els senyors demanen loguers d’aquells desmodadament, que redueixquen a justicia, axi per cars de taxacio com en tota aquella forma que mills sie expedient, lexant-ho a discrecio dels dits Jurats e de alcuns prohomens».

AMC. L.C. (Arxiu Municipal de Castelló, “Llibre de Consells”). Bibliograﬁa: SÁNCHEZ ADELL, JOSÉ: Castelló Plana..., pàgina 40, nota 63. Transcripció del Dr. D. José Sánchez Adell, de l’AMC.

proposta de recuperació i posada en valor de la jueria medieval En el nostre afany de recuperar este espai urbà medieval, hem manejat diferents informacions. És cert que es podria incloure algun carrer més dels que relacionarem a continuació (com l’actual carrer Mealla), que li donarien una forma més rectangular i tancada a la jueria. Encara que hem estat temptats, no volem anar al que és fàcil i atractiu sinó cenyir-nos al que està estrictament documentat i, per tant, s’ajusta més a la realitat. Després dels preceptius informes sol·licitats i sempre amb l’aval del nostre assessor històric i primer Adelantat de L’Aljama, José Ramón Magdalena Nom de Déu, hem considerat que han de tindre com a deﬁnitius i retolar-se els següents punts:

1.- L’ARC DE LA JUERIA L’Arc de la Jueria se situaria en l’actual carrer Mossèn Sorell, segons l’Ateneu de Castelló, que, tot i no haver trobat documentació sobre el tema, aquesta entitat ho va testificar i ho va fer constar mitjançant una placa ceràmica instal·lada en aquest lloc, en 1992. 2.- CARRER DEL FORN DEL BATLLE Si, com sembla i assegura l’Ateneu, va existir l’Arc de la Jueria, l’actual carrer Cervantes serviria per a enllaçar l’arc amb el carrer de la Jueria o del Batlle (l’actual carrer Cavallers). S’aconsella, per al carrer Cervantes, la restitució del nom del Carrer del Forn del Batlle. 3.- CARRER DE LA JUERIA o DEL BATLLE L’actual carrer Cavallers va ser l’eix principal de la jueria medieval, que es trobava en este carrer i en els carrerons adjacents. Este carrer es va denominar de la Jueria (o Juheria, segons l’ortografia medieval), fins que en 1492 va passar a denominar-se del Batlle. 4.- EL CANTÓ DEL POU DE LA JUERIA En aquesta cantonada, en l’encreuament dels actuals carrers Cavallers i Gràcia, es va situar un pou, el Pou de la Jueria. S’estima convenient posar una una marca per a destacar i recordar la seua ubicació. 5.- CARRER DEL POU DE LA JUERIA L’actual carrer Gràcia s’anomenava com el carrer del Pou de la Jueria, en referència al pou que hi havia allí. 6.- EL CANTÓ DE LA SINAGOGA En aquesta cantonada, en l’encreuament dels actuals carrers Cavallers i Ensenyança, s’estima també convenient posar una marca per a destacar la importància del lloc, d’accés a la sinagoga. 7.- LA SINAGOGA En l’actual carrer Ensenyança es trobava la Sinagoga i, a pesar de les diverses hipòtesis que n’hi ha, no existeix constància documental de la seua ubicació exacta. 8.- CARRER DE LA SINAGOGA L’actual carrer de la Ensenyança (també coneguda com del Canyaret), es denominà el carrer de la Sinagoga, en referència a eixe lloc de culte ubicat allí. 9.- CARRER DEL FORN D’EN REUS L’actual carrer Antoni Maura, es denominà el carrer del Forn d’en Reus. 10.- CARRER DE L’ESTUDI A pesar que el traçat dels carrers del plànol medieval i de l’actual no és totalment coincident, podem concloure que el lateral de la plaça de les Aules i el carrer Domènec Briau fou el carrer de l’Estudi. NOTA: El cementiri hebraic (el fossar dels jueus) s’ubicà a extramurs, entre l’actual plaça Clavé i la plaça de l’Olivera, en algun lloc per concretar.

A continuació, detallem en un plànol la proposta de l´Aljama, sobre la delimitació i retolació de la jueria medieval, perquè resulte més visual i fàcil d’identiﬁcar.

conclusió L’associació cultural L’Aljama va rescatar de l’oblit la jueria medieval castellonenca (completant així la trilogia de cultures de l’edat mitjana de la nostra ciutat). Hem divulgat la seva idiosincràsia en diferents publicacions, en actes i en activitats culturals, i l’escenifiquem en la part històrica de la Cavalcada del Pregó, en desfilades i esdeveniments medievals i, estos últims anys, en els actes oficials del 9 d’octubre a la nostra ciutat. Amb motiu del nostre XXX aniversari hem recuperat el projecte que vam iniciar de la delimitació i retolació del barri de la jueria. Per desgràcia, a Castelló, no queda cap vestigi, cap edifici ni cap senyal d’aquella barriada, a diferència d’altres poblacions del territori nacional com Girona, el call de Barcelona, Tortosa, Sagunt, Toledo, Àvila, Còrdova, Sevilla... Però el pes de la història ha de deixar-se notar i els castellonencs i visitants han de conèixer que quan caminen pels carrerons del centre, pel carrer Cavallers i adjacents, estan passant per on antany va deixar les seves petjades la medieval aljama castellonenca de fe hebraica. Amb aquesta proposta de delimitació i retolació pretenem donar a conèixer i posar en valor el barri de la jueria. Este serà el llegat de L’Aljama a la ciutat de Castelló.

Bibliograﬁa ●

GASCÓ SIDRO, Antonio (2014): Crónica de Castellón. Castelló de la Plana: Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana.

●

MAGDALENA NOM DE DÉU, José Ramón (1978): La Aljama hebrea de Castellón de la Plana en la baja edad media. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura.

●

MAGDALENA NOM DE DÉU, José Ramón (1992): «Judíos castellonenses en la baja edad media» en Historia de Castellón, tom I, Castelló de la Plana: Prensa Valenciana, LevanteEMV, pp. pàg 256-260.

Documentació addicional ●

Informe de l’arquitecte tècnic municipal, el senyor Miquel Gómez i Garcés, a petició de l’Aljama, sobre la situació de la jueria medieval i la seua correspondència amb els noms i els carrers actuals. Castelló de la Plana, 2014.

cultura

usura Antonio Jesús Arbeloa García

castelló, juliol de 2021

l’amerar la terra, la pluja em torna les olors de la infància. Efímera, subtilment, perquè si no és així el cervell tendix a passar del record a la invenció del que només anhelem, però que no vam ser, i això és extraviar-se en divagacions, i per tant, perdre el temps. Mon pare em va ensenyar que diners, i sobretot temps, són dos coses que cal evitar perdre a tota costa. Almenys, la pluja va acabar durant uns minuts amb la sensació d’aclaparament febril de les nits de juliol, i amb les pudors procedents de les latrines i dels brous de peix vessats als carrers des de les ﬁnestres de les cases. No m’estranya que les rates campen a gust. No m’espanten les rates. No sóc d’eixos que criden quan òbric una porta o extrac de l’estant un dels meus llibres de comptes, i ix més espantat que ningú un d’eixos bigotuts rosegadors de cua llarga. És més, ja l’espere, i no hi ha sorpresa. Però la meua esposa sí que crida, i ho fa d’una forma especial, tal és així que jo pense: Ella ha vist una rata. Mai m’equivoque. Ja dorm, la meua esposa em referisc. Recosiria una altra vegada els baixos de la meua roba de cada dia, desgastats de tantes visites als meus clients deutors, i després a gitar-se i ser vençuda pel son. L’envege. És posar el cap sobre el coixí del catre i dormir profundament. No arriba a roncar. Però ja arriba a les meues oïdes eixa espècie de sospir clement en què es convertix la seua respiració al traslladar-se. Què fàcil és això per a les persones que no acaparen preocupacions com les meues, eixes persones per a qui les seues principals preocupacions són tindre ben aprovisionat el rebost, preparar el menjar, o ventilar i netejar la casa. Val que també dóna de menjar a les gallines, procura que no falte l’aigua i desinfecta les latrines, amb tot el que estes tasques suposen de penositat i esforç. Però en cap cas és comparable a visitar un veí ﬁns una dotzena de vegades per a recordar-li que el seu crèdit va passar fa temps a convertir-se en vençut, o suplicar a algun dels nous rics que avale un pobre home que ve a demanar els meus diners, o molt menys a haver de desposseir de la seua propietat a qui ja de cap manera podrà restituir-me el seu préstec. Com va a comparar-se. Per això, envege eixa forma de dormir, plàcida i serena, mentres que jo, és gitar-me i començar el cap a pegar voltes pensant en el desquadre del balanç, o en nou càlcul que hauré de fer al matí següent dels interessos ja vençuts d’un crèdit, i que hauré de sumar al capital no amortitzat i del que provenen, perquè generen nous interessos. Ella, la meua esposa dic, es delecta contemplant la lluna plena quan m’obliga al passeig diari abans del sopar. I dic m’obliga perquè és així, de forma literal. Amb la de treball pendent que tinc, i allí que em veig del seu braç, deixant la jueria i vorejant la muralla, per a prendre després el carrer Major abans de tornar. I parlant-me de la veïna, i les seues xafarderies, que se sap la vida de tot el món, la privada, clar, i

de les seues formes de fer el corder, o de planxar les cortines, quan a mi d’eixa senyora l’única cosa que em resulta rellevant és la quantitat que em va deixar de tornar quan va morir el seu marit, i es va valdre de l’amistat amb la meua dona per a persuadir-me del convenient d’una xicoteta condonació de cara a unes bones i futures relacions veïnals amb ella, i per a apiadar-me de la seua nova condició de viudetat, estat de què ara disfruta per cert al no haver de suportar les malifetes, enganys i fins a insults i menyspreus per part del finat. I parlant-me de la nova casa de la família del forn, més gran i assolellada que la nostra, que ja s’ha encarregat de tirar-li l’ull, quan no sap que la respectable família estarà els pròxims deu anys fent pa a estall, i més els val, per a tornar-me els diners que els he prestat per a l’adquisició del citat immoble, sucosos interessos a part. I parlant-me del fill de puta del fill del taverner, que ha iniciat relacions amb la filla d’una família bé de la part noble de la ciutat, i de l’aliança que li ha regalat, gràcies, i això la meua dona no ho sap, als meus diners prestats, que em va estar tot un matí plorant, pretenent un tipus d’interés baix, a la qual cosa per descomptat que no vaig accedir. I jo la deixe parlar, i accelere el pas per a acurtar el temps del feliç passeig i tornar prompte a casa i sopar, i pujar encara amb l’últim mos al meu despatx de la primera planta, i posar en orde la comptabilitat. Però què pensa esta ciutat d’imbècils. Que els diners els regalen? Que els diners no han de generar diners quan canvien de les meues mans cuidadores a les seues imprudents mans? Que jo he de finançar els seus somnis com si foren els meus sense que això em report un benefici? Perquè no. Moneda que ix de les meues mans ha de tornar doblada en el seu import. Si jo pose en la teua mà una moneda, dos han de tornar a mi, perquè jo de dos mans dispose. És el més just. I al seu temps, a més. Al temps convingut. Si no, de què servixen els pactes entre hòmens que es miren als ulls al firmar-los? Però no. De seguida, eixa maleïda paraula al referir-se al meu treball: Usurer. Tot el món oblida la funció social que complim els prestadors. I, no obstant això, el més fàcil és considerar-nos gossos d’acord amb les paraules de Maimònides, tros de cabró, perquè l’usurer mossega, causa dolor al seu proïsme menjant-li la carn, però tots pareixen oblidar que, gràcies a nosaltres, els jueus banquers, el comerç s’afavorix des dels temps del rei Salomó, molt abans de Crist. Vaig arrancar fa anys les pàgines de la Misnà on es diu que no és el mateix usura que interés, i que este mossega, o les del Talmud, en què fins i tot se’ns amenaça al dir, amb raó ens han dit els savis que no s’ha d’acceptar el penediment dels lladres i dels usurers, si no tornen tot el que han usurpat. I tot això per no parlar dels cristians, amb la seua Bíblia i la seua galta predisposada a una altra galtada. De veres creuen que espantant-me de privar-me de la vida eterna deixaré de lucrar-me amb els meus crèdits, què volen dir en els seus textos sagrats amb paraules com ara, el que presta amb usura i cobra interés, este no viurà de cap manera després d’haver comés totes estes abominacions: morirà sense remei i la seua sang recaurà sobre ell. Abominacions? És increïble. Desolador. Però esta nit, ja relaxat i a la llum parpellejant d’una vela, a soles amb els meus pergamins contractuals, recalculant interessos i repassant clàusules, percebent com l’olor de terra mullada per la pluja dissimula el de la merda de les latrines i el dels brous de peix en els carrers, podria dir-se que sóc feliç. I més feliç si no fóra perquè fa uns minuts m’ha paregut veure per la finestra al germà David, fruiter vingut a menys a què esta vesprada vaig haver de negar-li la seua tercera moratòria per a la devolució del préstec

que em va demanar fa un any per a fer-se la seua nova casa que mai veurà acabada i que va avalar amb la pròpia fruiteria. M’ha paregut veure’l botant la reixa que rodeja el meu humil jardí i el corral de les gallines portant un estrany objecte en la seua mà dreta que a mi m’ha paregut una destral. I pense ara que potser no foren falses les seues llàgrimes i els seus mocs en este mateix despatx, quan assentat davant meu, pregava un poc més de temps per a poder tornar-me el que deu. Una cosa impossible. Ni fanal com es diu en els jocs de naips els seus gestos de sol·licitud de clemència per a ell, la seua esposa i els seus molts fills, que es veuran molt prompte desposseïts de les seues escasses i paupèrrimes propietats, una botigueta de merda i una casa a mig construir que serà derrocada fruit del corresponent desdonament. Ni pel que s’ha vist insinceres les amenaces proferides contra la meua vida a l’acusarme de tots els seus mals degut a la seua ruïna. I podria ser més feliç encara si no m’haguera paregut percebre fa un instant el cruixit de la portella de la porta de la casa i el cruixit de la fusta corcada dels escalons de l’escala que puja fins al meu despatx en esta primera planta en una cosa pareguda a uns passos. És més, la meua felicitat haguera ratllat en l’insuperable si la meua vista cansada no estiguera ara reparant a males penes per efecte del parpelleig de la flama de la vela en la palmatòria, en la silueta de David en la llinda de la porta amb una enorme destral en la seua mà destra.

el cau dels titelles Maribel Escrig

castelló, segle xv

a nit queia sobre la ciutat solitària, enllumenada només amb unes torxes que ressaltaven un empedrat. Les rodes d’un cotxe de cavalls colpejaven amb ímpetu la calçada del barri de la jueria de Castelló. El carruatge va minorar la velocitat quan va enfilar el carrer del Batlle i es va detindre davant d’una casa d’una altura i pintada de blanc. Una ombra fosca elegantment vestida amb una túnica llarga de vellut negre es va baixar del carruatge. Va tendir la mà a un xiquet moreno d’uns cinc anys, d’ulls alegres, vestit amb un gipó ajustat fins a la cintura i calces brillants recobertes amb botes altes de pell marró. La porta entreoberta d’aquella casa mostrava un pati quadrangular on s’alineaven bancs de fusta sense respatller, abarrotats de gent, que descansaven sobre un sòl de terra que havia estat arruixat feia poc. L’ombra caminava dreta per l’estret corredor que quedava entre els seients amb passos curts i ferms. Pareixia que s’adequava al lleuger caminar del xiquet que disfrutava saludant les persones que feien una reverència al seu pas. Tot pareixia formar part d’un món a què aquell xicotet estava acostumat. L’ombra va portar el xiquet fins a la primera fila on es van assentar en les dues cadires de fusta tallades amb formes de dracs i serps que s’alçaven majestuoses entre aquells bancs rosegats i replets de comerciants, albarders, argenters, subhasters, escrivents… Davant d’ells una tarima de fusta deixava entreveure un quadrat rodejat per una tela de vellut granat. La bella tela ressaltava en aquell pati de parets escrostonades, enllumenat tan sols per dues torxes a un costat i a l’altre de l’escenari. Una vegada assentats, l’ombra li va fer al xiquet un gest de silenci que va parèixer propagar-se per aquell lloc fins que un silenci absolut es va instal·lar entre el públic. Passats uns minuts, una veu profunda va cobrar vida, com si parlara en una altra dimensió, reverberant entre aquelles parets atrotinades i com si taral·lejara una cançó va dir: «Fa molts anys, ací en esta casa va nàixer Elisa, una preciosa xiqueta de cabell ros i ulls de color blau cel, en el si d’una família jueva molt humil d’artesans. La xiqueta va anar creixent rodejada de l’afecte dels seus pares fins a convertir-se en una bella jove de setze anys que despertava una gran admiració entre els hòmens. Eren molts els pretendents jueus que s’acostaven fins allí per a demanar la mà d’Elisa, perquè la tradició marcava que ninguna podia casar-se amb cap cristià. Venien dels llocs més recòndits, cavalcant durant molt de temps per a conèixer aquella bella dona. Però Elisa no mostrava cap interés davant dels pretendents. Els rebutjava a tots sense cap motiu concret. Ningú aconseguia conquistar al seu cor. Només

era feliç quan passejava pel bosc pròxim a sa casa per a recollir fruits i flors. Un dia es va allunyar més del que era habitual seguint una senda que inexplicablement s’obria a cada pas que donava, per a tornar-se a tancar després. A pesar d’estar tènuement il·luminat va poder albirar un món desconegut ple d’aromes indescriptibles i d’animals exòtics, com si foren gats, però amb tres ulls i coberts d’abundant pèl gris. Després de diverses hores caminant, una bonica casa de pedra de color granat va aparèixer davant d’ella. Picada per la curiositat es va acostar fins a la immensa porta de fusta que la custodiava, decorada amb el cap d’un lleó d’or que va parèixer moure’s lleugerament davant de la proximitat d’Elisa. De la boca d’aquell cap penjava una anella grossa també d’or. Elisa va agafar l’anella i va colpejar la fusta amb força. Al poc, la porta es va obrir de colp i una anciana encorbada vestida amb roba espentolada de color fosc li va donar la benvinguda, i la va invitar a assentar-se en una cadira desmanegada. Després li mostrà una cistella plena de titelles de fusta. Els titelles van cobrar vida per a explicar-li una història». De sobte la veu profunda va deixar de parlar i sobre l’escenari van aparèixer quatre titelles que se subjectaven per uns fins fils de corda que s’unien a una canya manipulada per un titellaire a qui no se li veia la cara, només les mans. Els titelles es van dreçar i mirant fixament el públic van fer una reverència i van exclamar: —Quin honor! Si ha vingut a veure’ns la bella Elisa. A què es deu tan grata visita? —va dir el titella vestit amb una capa marró apedaçada. —Ve a anunciar-nos la seua boda amb l’il·lustre cavaller Nicolau de Casalduch! —va dir un altre titella amb aspecte de bufó. Després, un titella que representava a un home de port noble, templat i elegantment vestit amb una túnica de vellut negre, va afirmar amb ímpetu: —Sí, vull casar-me amb Elisa, i promet que la faré feliç i sempre l’estimaré i respectaré.

Un altre titella, de cabell llarg i daurat, vestit amb una túnica blanca, va exclamar: —És cert que em casaré amb el cavaller Nicolau i promet estimar-lo i cuidar-lo sempre. Els dos titelles es van besar amb passió. Després, la veu profunda va tornar a retrunyir entre el silenci de la nit: «Heus ací que després d’haver-se celebrat tal matrimoni, Elisa va ser repudiada per la seua família per haver-se casat amb un cavaller cristià. El seu propi pare va contractar una fetillera perquè no poguera concebre cap fill fruit d’eixe pecat. Però quan l’embruix va fer efecte a Elisa ella ja estava embarassada i no res li va ocórrer. No obstant això, Elisa va morir en el part. El metge de la cort que el mateix rei havia enviat per a salvar-li la vida no res va poder fer per ella, però sí que va aconseguir salvar el bebè que portava en les seues entranyes: un xiquet d’ulls clars i pell morena que, segons conta la llegenda, recorre les sendes del bosc que tant li agradaven a Elisa». La veu profunda va callar. Els titelles van desaparèixer sobtadament de l’escenari i l’eco dels aplaudiments de la gent es va elevar per damunt d’aquell teatre tan peculiar des d’on es podia veure la teulada de la sinagoga que s’assentava uns quants carrers més arrere. El xiquet assentat en la primera fila estava molt atent, contemplant l’escenari amb melancolia, com si esperara que tornaren a eixir els titelles. A l’adonar-se que la representació havia acabat, va preguntar a l’ombra: —Per què ningú no va poder salvar Elisa? —Perquè el destí no està en les nostres mans, fill. Està en les mans de Déu. El xiquet va paréixer reflexionar uns segons i rascant-se el cap va exclamar: —Encara sort que en este conte tan trist tots són titelles!, veritat, pare? —Sí, fill, encara sort —va contestar amb llàgrimes en els ulls l’ombra. Després, ambdós es van dirigir cap al carruatge fosc i brillant, decorat amb les figures d’un drac i una serp, que els esperava en el carrer. Una vegada dins, el xiquet va recolzar el seu xicotet cabet en el genoll de l’ombra. Abans que els cavalls estiraren el carruatge, els ulls d’aquell rostre templat que s’amagava darrere de la túnica llarga de vellut negre van poder veure el cel poblat d’estreles. La imatge d’una preciosa i bella dona d’ulls blaus i pell clara es va formar en la seua ment. Era Elisa, el seu amor etern que havia perdut ara feia cinc anys, somrient-li des de l’altre costat de la lluna.

l´ocell i la rosa Ana Rosa Sanfeliu

ra un matí de primavera, quan la calor començava a fer-se notar i en les cases es reclamava tindre aigua fresca per a calmar la set. —Perla, ves al pou a per aigua i vés en compte amb el cànter que pesa molt, per favor - li va demanar sa mare. Perla era una xiqueta jueva de l’aljama de Castelló. Morena i sempre somrient. A penes havia complit els deu anys, però ajudava en sa casa a les tasques, sempre que la seua imaginació no la tinguera absorta inventant històries. —Vaig! va contestar mentres agarrava el cànter i eixia taral·larejant una cançó infantil. A l’arribar al pou va veure el xiquet, com cada dia, deambulant, mirant sense veure. Perquè Joan era un xiquet cristià un poc especial. D’un ull no es veia i de l’altre a penes era una resplendor el que il·luminava la seua vista i tossia a totes hores. Sa mare li havia dit que no parlara ni amb cristians, ni amb musulmans i que es mantinguera a distància per a no tindre problemes, però a Joan el veia tots els dies en el mateix lloc, a la vora del pou i la seua mirada perduda l’entendria el cor. Així que, almenys, el saludava. —Hola!, li va dir ella. —Hola Perla!, va respondre ell. La xiqueta va omplir el cànter del pou i, quan s’anava a donar mitja volta per a anar-se’n li va entrar set. Va inclinar el poalet d’aigua per a beure, però va perdre l’equilibri i, vacil·lant-se amb els peus, el cànter es va bolcar i amb un estrepitós soroll, es va partir. Perla es va quedar per un moment estupefacta i, al segon següent, va trencar a plorar. —Ai, ai, que ma mare em renyirà!, ai, ai, que ja m’ho havia advertit!, es lamentava. Joan, un poc a les palpentes, es va acostar a ella per a calmar-la.

—No et preocupes, xiqueta, que ha sigut un accident. Ta mare ho ha d’entendre, li consolava Joan sense massa èxit. Assenta’t al meu costat, calma’t. La xiqueta es va assentar i ell li acariciava el braç per a tranquil·litzar-la, però veient que les seues llàgrimes no cessaven, va començar a contar-li un conte sobre una flor màgica, en forma d’odre, que quan li demanaves aigua i li acostaves els llavis, deixava en la boca un líquid tan dolç com l’arrop. Perla es va calmar i quan el conte va acabar, li va contar que ella també inventava històries. —De veritat?, es va sorprendre Joan. Conta’m una, per favor. La xiqueta jueva va tancar els ulls com buscant la inspiració i, a l’obrir-los, va començar la seua narració. Li va parlar d’una au màgica que es posava en el muscle de la persona que necessitava la seua ajuda i que li murmurava consells perquè el seu protegit no s’equivocara: com el camí correcte a triar en una cruïlla o quina era la fruita més dolça en el mercat. El temps passava i la xiqueta, de sobte, es va adonar que es feia tard i sa mare l’estaria esperant i ella tornaria sense aigua i amb un cànter trencat i, de nou, es va posar a plorar. Però en eixe moment, de darrere d’un arbre pròxim va eixir un altre xic que, per les seues vestimentes era musulmà. —No plores, va dir el xic. Em cride Ahmet, es va presentar. Vos he estat escoltant i m’han encantat els vostres contes. Mai havia sentit històries tan belles. Mon pare és terrisser i fabrica cànters amb el seu torn. Vos propose un tracte: jo et porte un cànter nou i vosaltres em conteu més històries. Perla i Joan es van quedar sorpresos i un poc desconfiats, perquè ambdós sabien que als seus pares no els faria gràcia que parlaren amb musulmans. Però Perla, que temia tornar a casa sense el cànter i sense l’aigua, va acceptar. —Espereu ací! Torne de seguida que ma casa no està lluny, els va comminar Ahmet veient que per a aconseguir el seu objectiu, primer hauria de donar el primer pas ell. En pocs minuts, Ahmet estava de volta amb un cànter nou que Perla, molt somrient, el va omplir d’aigua. Llavors, en just pagament va començar un nou conte. En esta ocasió, la seua història parlava d’un ocell blau i plata que era tan gran que sobre ell viatjava la gent i podien volar d’una ciutat a una altra per a veure els seus familiars. Així va ser com va començar una amistat entre els tres xiquets que, cada migdia, es reunien a la vora del pou per a contar i escoltar històries. Perla sempre d’aus extraordinàries, Joan que cada vegada pareixia més dèbil, de flors màgiques que curaven o donaven dons meravellosos. Però un dia d’hivern, Perla va arribar desconsolada a la cita amb els seus amics que, de seguida, es van preocupar pel motiu de la seua tristesa. —Ma mare m’ha dit que ens marxem. Que hem de deixar la nostra casa, les nostres terres i fugir abans que ens ajusticien o ens capturen, va contar la xiqueta.

Els xiquets sabien de què parlava. En sa casa els havien contat el que succeïa. De fet, la família d’Ahmet, també temia per la seua vida perquè cada vegada augmentava més l’odi pels musulmans i els exigien que es convertiren al cristianisme. —Mon pare també m’ha dit que tal vegada hàgem d’anar-nos-en. No sap molt bé què fer. Igual ens n’anem per un temps a sud, on viuen els germans de mon pare, va dir Ahmet. —Però llavors, deixarem de veure’ns, es va entristir la xiqueta. —No et preocupes Perla, jo continuaré inventant històries cada dia per a tu i te les contaré totes quan ens tornem a veure. Va ser llavors quan a Ahmet se li va ocórrer una idea. En deu anys, tots ells serien ja adults i podrien viatjar lliurement o, almenys, ell estava segur que per a llavors, les persecucions haurien passat. Just des d’aquell dia, deu anys després, es tornarien a trobar a la vora del pou. A tots els va animar la idea i convençuts del retrobament van seguir els seus camins. Deu anys després, Ahmet, amb vestimentes cristianes i fet un home fort va tornar. Al tornar a la ciutat, de camí al pou, va passar per davant de la que era la casa de Joan, la va veure tancada i deshabitada. Va preguntar llavors a un veí que li va contar que la família s’havia anat sumits en la tristesa perquè el seu ﬁll xicotet, que sempre estava malalt, havia mort. Amb el cor en un puny Ahmet va arribar al pou i es va assentar, com tantes altres vegades a esperar a Perla. La xiqueta no va arribar. No obstant això, una cosa meravellosa va succeir llavors. Un ocell de bells colors es va posar sobre un roser que hi havia al costat del pou i en eixe mateix instant, tot l’arbust es va omplir de perfumades roses que es van obrir davant de l’extasiada mirada d’Ahmet.

jacob l´escrivent Vicent Gascó

26 d’abril de 2021

a primavera cavalca com una egua desbocada. Els arbres de la plaça de les Aules ja s’han cobert de brots tendres. Els contemple des de la casa que hem comprat; calmen l’ansietat que em produïx la reforma. Només falta pintar el sostre. He de donar-me pressa perquè quan torne Núria ho tinga tot amanit. Se’n va anar fa tres setmanes a Cap Verd. Jo ací amb la granota de pintor i ella en biquini ajudant a les acabades de nàixer tortugues boves (no sé si el seu coeficient intel·lectual és menor al d’altres quelonis, però s’anomenen així). No és espavilada ni res Núria, ha usat part del préstec hipotecari per a costejar-se el viatge. En fi, a vegades em sorgixen dubtes respecte als seus sentiments cap a mi. El saló ha quedat preciós després de restaurar l’arc de pedra. Des que Núria se’n va anar, he anat de sorpresa en sorpresa, a quina més emocionant. Primer, amb el descobriment de l’arc després de rascar l’emblanquinament; després, quan ho va analitzar la meua amiga Marta, la professora d’història, i em va confirmar que era gòtic, un vestigi d’una antiga construcció medieval. Però la major de les sorpreses va arribar amb la nota manuscrita. La vaig trobar anit doblegada entre els clavills del cadirat. Vos reproduïsc el seu contingut perquè em té estupefacte: Estimat senyor Jacob: Li pregue que traduïsca amb urgència la missiva següent. Encara que sóc sabedora de la seua discreció, permeta’m insistir-li en el fet que ha d’incinerar-la i que el seu contingut ha de romandre en la major de les reserves, que partirà amb vós quan les seues restes reposen en el Fossar dels Juheus. Benvolgut Abdul Qadir: Quedà el conestable n’Eduard amb la mirada escairada al sospitar que la meua ànima ja no arbora per la seua. Sé que sepultaré la meua honra, que quedaré empobrida i repudiada, que podria acabar condemnada a atroces mutilacions si es descobrix l’adulteri. Encara que no existix en el món risc suficient per a dissuadir-me de sentir una vegada més els seus fornits braços, els seus carnosos llavis i el temperar del seu sabre en el foc de les meues entranyes, el meu cor batega excitat per fugir amb vós. En l’ocàs del sisé dimarts de la primavera, espere’m en la part posterior de la mesquita, a la vora de

l’estable del tractant d’atzembles. Aniré abillada amb hijab perquè ningú em reconega. Portaré amb mi els cent sous que vaig aconseguir d’un prestador, amic del meu marit, de l’aljama jueva de Sagunt, i que pensa que serviran per a la noble causa de l’orfenat que tenia previst construir. Seua sempre La comtessa de l’Olmedo.

Marta ha deduït que es tracta de la carta d’una comtessa, consort d’un conestable d’estes terres d’allà pel segle XV, dirigida a un home musulmà. La comtessa li va encarregar a un escrivent jueu que la traduïra a l’àrab abans de fer-se-la arribar al seu destinatari. Tot apuntaria que el tal Jacob, habitant d’esta casa, va entregar la traducció a la comtessa, però no va cremar l’original sinó que el va amagar. No obstant això, hi ha una desconcertant i concloent circumstància que desmunta la hipòtesi que l’escrit trobat siga l’original: el paper no és antic, no mostra cap senyal del pas del temps i la tinta no és procedent d’una ploma sinó d’un bolígraf. Marta s’ha interessat molt pels descobriments. Quan acaba les seues classes se’n ve a investigar. Pareix que l’arc, ara tapiat, era l’entrada d’un accés directe a la sinagoga, que estava molt a prop, en el carrer de Gràcia. És molt probable, segons diu, que l’escrivent i el rabí mantingueren una estreta relació. El que Marta no és capaç d’explicar-me és el misteri de la nota manuscrita. Disculpeu, amb l’excitació d’estos dies se m’ha oblidat presentar-me. M’anomene Eduard i em casaré en un parell de setmanes. He de confessar-vos que estic nerviós i un poc preocupat. No solc sucumbir davant de les creences esotèriques i històries semblants, però en esta ocasió i a la vista dels indicis (o de la falta d’ells) no em queda una altra opció que pensar que l’esperit de Jacob seguix entre estes parets. Marta m’ha contat que en 1492 van ser molt pocs els jueus que van acceptar el baptisme cristià, requisit que se’ls exigia per a evitar l’expulsió. La meua conjectura, encara que a mi mateix em puga paréixer desgavellada quan m’arriba un raig de lucidesa, no és una altra que la següent: Jacob va obeir al seu deure, ja que va entregar la traducció i va destruir l’original. Per a evitar la deportació es va ocultar en el passadís que donava accés a la sinagoga i va continuar professant el judaisme. Després de la seua mort, el seu fantasma ha habitat la casa fins hui i, per alguna raó que se m’escapa, fent un excel·lent exercici de memòria, només atribuïble als esperits, ha reproduït en el present la carta de la comtessa a fi que jo la trobe. Conec bé Marta; vam ser nóvios fa una dècada, quan vam coincidir com a docents en l’institut Ribalta. És una dona sensata i molt professional. I, precisament per eixe motiu, m’estranya que recolze la meua esperpèntica teoria. I no contenta amb això, em diu que la nota amaga un missatge per a mi, que no en va coincidix el nom del conestable amb el meu i que només he de descobrir què vol transmetre’m Jacob recordant eixe vetust episodi de l’època en què a Castelló convivien tres religions. Marta em proposa que investigue més, que, a fi de demanar nova informació, vaja al lloc on la comtessa de l’Olmedo es va trobar amb el seu amant. És l’actual església de Sant Nicolau. Açò és de bojos; precisament demà és el sisé dimarts de primavera. Faré cas a la meua amiga, i a poqueta nit m’acostaré al carrer d’Amunt.

27 d’abril de 2021 Marta no ha volgut acompanyar-m’hi, no m’ha explicat la raó, ha preferit esperar-me en ma casa. Què descobriré jo, un professor de llengua, en una xicoteta església? A més, ara està tancada. El barri es mostra tranquil i silenciós. Intente imaginar el sarau d’una altra època, amb la presència en els carrers de quincallers, tallers d’artesans, hammames i socs. Una parella s’acosta per la vorera. Hi ha poca llum, però el paregut de la xica amb Núria és sorprenent i es mou com ella. Han entrat en un restaurant de sushi. No pot tractar-se de la meua promesa, està cuidant cries de tortuga a tres mil quilòmetres d’ací. Serà per curiositat o serà per recel, però he seguit els seus passos i he entrat en l’establiment. En una taula del fons, davall una escultura que representa un cirerer en flor, la parella es besa amb passió. Quan alcen el cap, descobrisc que és Núria, és la meua nóvia i està amb un home de cutis moreno i trets magribins. M’he quedat gelat, sense saber ni poder dir res. La meua mirada es topa amb la d’ella; més aïna col·lidix amb la seua com un bòlid encés. Me’n vaig. Camine capficat, indignat, desmoralitzat, rabiós, trencat. A l’arribar a casa, Marta seca amb un bes les meues galtes. No necessita preguntar la causa de les llàgrimes. Embolicat en el seu abraç recomponc les peces de l’enigma: No hi ha cap fantasma. Ella coneixia el que passava en la meua relació i ha volgut curar la meua ceguera. Sabia que no l’hauria cregut sense comprovar-ho jo mateix. El seu escrit, com el guió d’una obra de teatre en què actue sense saber-ho, escenifica dos enganys separats per cinc segles. Els llavis de Marta busquen els meus. Em continua amant, ara confirme la sospita que he tingut durant anys. També jo estic descobrint en el meu estómac l’aleteig d’un milió de libèl·lules. Somriu, mira cap a l’arc com si creuara amb algú una mirada de complicitat i em demana mantindre la boda. Sorprés i il·lusionat alhora, òbric molt els ulls, acaricie el seu bescoll i li dic que sí.

LA FESTA DE LA LLUM... I LES TENEBRES Enric Nomdedéu Biosca

quell any 1391 s’havien produït a Sefarad diferents assalts sonats que incitaren els ànims a la societat jueva. El 4 de juny segons el calendari cristià, una turba havia destruït per complet la jueria de Sevilla, fet que significà el tret de sortida per l’assassinat en massa de jueus a les ciutats del veí regne de Castella. I el 9 de juliol la fúria popular cristiana va saquejar el barri jueu de València fins que la majoria dels seus habitants accediren, sota amenaça de mort, a passar-se al cristianisme. El 2 d’agost es va assaltar el call de la Ciutat de Mallorca. Això va fer que el Consell de Cent de Barcelona posara a punt mil homes armats per a protegir el call barceloní, i no era un excés de desconfiança, perquè el 5 d’agost, en sabat, arribà al port català un barco procedent de Mallorca, informant del que havia passat a la ciutat illenca, cosa que provocà automàticament un tumult espontani que es dirigí al call de la ciutat per a obligar els jueus a convertir-se al cristianisme. En el batibull a la plaça del Blat i de les Cols, s’aplegaven el populatxo i l’oligarquia. Els primers cridaven: «Los grossos volen destruir los menuts» o «Muyra tothom e viva lo poble e lo Rey». Ponç l’Alcalà, un dels algutzirs del governador, va empényer aquell riu de gent cap al Castell Nou, on els jueus s’havien refugiat. Finalment, el matí del dia 8, els jueus, aterrits, obriren les portes declarant la seua voluntat (forçada i sense cap convicció profunda més enllà de voler salvar vides i hisendes) de rebre el baptisme i abjurar de llur religió. Els prop de tres cents jueus que es negaren a reconéixer a aquell Jesús com el messies, i que van refermar la seua fe jueva, foren assassinats i llançats als pous i les cisternes del call. Ja al desembre, el Camarlenc reial Ramon Alemany de Cervelló va prendre els carrers de la ciutat amb 200 cavallers, i va fer construir les forques a la plaça Nova, a la del Blat i a la de Santa Anna, on s’hi van executar 33 persones, declarades culpables dels assalts de l’agost, i el

procurador fiscal va presentar fins a 770 denúncies contra altres persones implicades en els assalts, i els exigia una indemnització de deu milions de sous barcelonins. L’assalt i conversió per la força dels jueus d’Alzira, va ser l’espurna que va encendre Xàtiva, on la jueria va ser envaïda, robada i dispersada. Només va morir un jueu boig, que van trobar encadenat; la resta es refugià al castell. Però assitiats per la turba, i amenaçat de deixar-los morir de gana, van acabar convertint-se. Es van capturar a cent d’aquells assetjadors, però van eixir ben parats ja que només van pagar una multa. A Alacant o a Oriola, importants ciutats del Regne de València, passaren fets similars amb la conseqüència de conversions forçades. En el saqueig de l’aljama de Borriana hi van participar els veïns de la vila i els de Vila-real, raó per la qual els seus jurats hagueren de pagar al monarca set mil sous com a multa, quantitat que ascendí fins als tretze mil sous per als de Borriana. Però ja havia començat un camí que no acabaria, fins a l’expulsió definitiva de 1492. Totes les tensions no eren alienes a la, fins aleshores, tranquil·la comunitat hebraica de Castelló, que comptava amb aproximadament cent ànimes. Així les coses, al carrer del Forn d’en Reus, davant de casa de Moixè ben Abrafim, tingué lloc este tens diàleg entre Bernat Vigili i Jafudà Legem, un dia de juliol a hora de vespres: ―En Jafudà Legem, ojau! E·l dit Legem anà ves lo dit Bernat Vergili e lo dit Bernat sí li dix: ―Digau, en Legem, ¿què us de jo pe la panyora que tanits mia? E·l dit Legem li respós, dient que: ―Per tot lo mes de marts propassat ma davíau XLV sous, e despuys ma davau la puge dell dit temps ensà. E·l dit Bernat li respòs irosament: ―En ca, fill de ca, que no és així, que no·t deg tant! E salvòs, lo dit Legem sí·s party d’ell, ana-se’n ves case d’en Syt, jueu, cuyat seu, e·ll dit Bernat Vergili li n’anà datràs dient e cridant-li: «traydor, fill da traydor». La cosa es va embrutar tant que Jafudà Legem acabà pres a la presó del monestir de Valldigna, en un intent d’extorsió de l’abat al pare d’Abrahim Adzarella, seguit d’un plet posat

pels oﬁcials reials, que reclamaven la jurisdicció sobre els jueus, de competència exclusiva del rei. De fet, els Legem, Mossè Caxo, Gentò Sibilí, Samuel Alzarilla o Jacob Quatorze, per a exercir de corredors d’orella, havien jurat llur professió davant del justícia de la vila i tocant els Dotze Manaments de la Llei. La disputa jurisdiccional havia provocat gran indignació a l’aljama. I a més, ja feia temps que la jueria no tenia carnisseria pròpia, i els carnissers cristians s’hi negaven a tallar la carn d’acord amb la llei jueva i el ritual caixer. Així que havia de ser el mateix Jusef Abenmuça, rabí local, qui degollara el bestiar, segons la tradició, això sí, a una hora que no ferira la sensibilitat dels cristians. Era una solució que no tothom veia amb bons ulls, perquè malgrat que el divorci era acceptat des del punt de vista legal, sempre duia aparellades un munt de consideracions d’ordre moral. I ningú no oblidava, a la xicoteta comunitat, que Perla, l’exdona del rabí, havia fugit del domicili conjugal i s’havia refugiat al veí castell de Borriol. Els moments de major tensió sempre es vivien en Setmana Santa, ja que els jueus eren considerats un poble deïcida, la qual cosa feia recaure sobre ells la ira cristiana, que tenia el poc amable costum de manifestar-se a pedrades. I malgrat que les autoritats cobraven als jueus l’anomenat «dret de protecció» que podia arribar als 150 sous anuals, de tant en tant algú es defensava llançant una pedra contra els atacants, donant pas a disputes com la següent: ―Dona, ¿sabréts on és aquest hom, en Guillem Francesch? La dita na Suau dix: —No u sé. ¿A què·l vols?

La dita juhia dix fort secretament: ―Dona, yo·l volia que fes ço que fer poria en lo feyt de pedreta que fon tirada al fill de flaquer del carrer Batle, que mala ventura fon de mon marit que li scapà la pedra de la mà stant a la finestra, la qual dita pedra no pesava dues onces. No la van creure gaire, i el marit acabà empresonat. Tot això, s’ha d’entendre, va fer que aquell mes de kislev, mes hebraic, tercer de l’any civil i novè de l’any religiós fóra tens a l’aljama de Castelló, i arribada de la Hanukàh, festa de les llums que commemora la purificació del temple de Jerusalem, que havia estat profanat, a casa de Bonjuhàh Mossè Deuvossal van recordar allò de «com que la dona va extingir «la llum del món», ella és l’encarregada d’encendre les llànties del sabat», que ara es pot llegir a l’Avot, al tractat de rabí Natan, al Talmud de Babilònia. La seua muller, dita Amor ben Maimó, encengué el primer dels braços del canelobre, el dedicat al dia primer de la memòria de l’oli que cremà al Temple durant vuit dies, mentre recordava que «aquell que regularment encén els llums del dissabte i de la

100

festa de Hanukkàh serà recompensat i tindrà ﬁlls que seran erudits de la Toràh.» L’encesa de la menoràh, en memòria de l’assetjament patit pel seu poble, no podia separarse mentalment del que tornaven a patir ara a les diferents aljames del Regne. Cada any, i des de feia ja uns quants, tant la família de Bonjuhàh Mossè Deuvossal com la resta de famílies de l’aljama, temien que un dia o un altre, serien atacats pels cristians, com sabien que estava passant arreu el Regne, i tot Sefarad. I que, potser, aquell any seria el darrer a poder celebrar a casa seua la Festa de les Llums. Veient la preocupació als ulls de la seua mare, Astruc, l’hereu, va dir: «No caldria que patíreu mare, perquè tard o d’hora, si Déu ho vol, hem de tornar a Castelló per lluminosos camins, i grans canelobres ens acompanyaran, en un esclat de llum, sense foc ni fum, perquè no tenim ambicions massa modestes, i perquè és un deure que manifesta, orgull de genealogia. Davant de vos em compromet, mare, a mantenir sempre encesa la llum de l’amor ﬁlial.» N’Amor, entornà els ulls entre la tristor i una esperança incerta, i recordà el Talmud de Babilònia: «La joventut és una garlanda de roses, i la vellesa una corona d’espines».

101

el carrer de la Sinagoga Jaume Garcia Llorens

orta 0: #Saraholi, sabia prou bé quin partit estava jugant. Era jove, potser massa, però la vida ja l’havia cisellat el seu cor treballant-lo com l’escultor colpeja una pedra. Filla de la crisi, txoni de barri, els seus pírcings i tatuatges ja havien torejat per moltes places. Era l’hostessa promocional d’una nova empresa de jocs d’aventura que, com tantes altres, tenia un estand en aquell centre comercial de la perifèria que havia ferit de mort el petit comerç local. Amb el millor dels seus somriures, li passà un díptic molt detallat i ben maquetat al client que li estava preguntant. Porta 1: «A Francesch se l’engolí la nit. Aquella closca fosca el protegia mentre travessava els carrers de la jueria buscant en tot moment els racons més apartats i foscos, evitant qualsevol presència humana. Havia fugit de sa casa precipitadament. Dolça, la pubilla dels veïns, l’havia avisat: «el Sant Ofici vol interrogar-te» i això era sinònim de tortura. Embotí en una petita bossa de cuir les escasses monedes que guardava i un llibre embolicat amb una tela, dissimulat amb alguna roba per a encobrir-ne les formes. L’Arc de la jueria se li oferia solitari. Sentia el cor com li colpejava dins del pit amb força. El pànic el paralitzava. Definitivament, ell era un simple jugador d’escacs de vida calmada i, a pesar que la seua existència havia estat una batalla constant contra l’avorriment, no estava avesat a fugir per l’escaquer que era aquella nit Castelló tan de pressa com podia per a salvar-se. Tenia la sensació que, després d’haver tocat la glòria i d’haver estat mestre reconegut d’escacs a València, a Nàpols i a Barcelona, podia acabar definitivament en un d’aquells carrerons bruts i humits de la jueria on havia viscut la seua infància». Porta 2: «El carrer del Forn del Batlle: havia avançat uns pocs metres, però no pogué evitar un calfred recorrent-li l’espinada. Se sentia observat. No volia que si algú el veia pel carrer poguera intuir que duia aquell llibre a les mans. La ciutat, cada vegada més, estava plena de gent cobdiciosa que, amb la delació, veia una bona oportunitat per a ampliar el seu patrimoni personal. Francesch Vicent en realitat era, abans de l’apostasia i del baptisme, Içac Façan. És a dir, un jueu convers que com a tal, pertanyia a la sòrdida raça dels jueus: rates de faraó que volien destruir la fe del fill de Déu tot i que ell preferia

102

escriure poemes, seduir joves de la noblesa local i jugar als escacs. Avançava lentament: carrer del Batlle, cantó del Pou de la Jueria. Afortunadament la nit era freda i fosca, i encara era massa prompte perquè els primers homes isqueren de les seues cases. Tothom semblava dormir a la ciutat i tan sols el soroll llunyà d’alguna baralla de gats trencava el monòton bleixar del vent travessant el laberint de cases fosques que el protegien. El nostre convers intentava mimetitzar-se entre les ombres caliginoses de la ciutat». Porta 3: «Un cresol ciutadà. En eixe ambient de fertilitat intel·lectual que van ser els darrers anys del segle XV al Regne de València va viure Içac Façan, un jueu nascut a Sogorb que jugava als escacs amb pols de cirurgià i ritme mental d’àgil matemàtic i que, com la colla de mossén Fenollar, menyspreava les normes medievals del joc per ràncies, perquè no s’havien adaptat als nous temps. En territori vaticà, amb la lasciva Lucrècia de Borja, i ja com a Francesch es plantejà sortejar la posició inicial per a començar la partida de forma aleatòria i així donar-li un major dinamisme al joc. A Castelló, convidat per un jurat i jugant contra qui seria inquisidor oficial del Sant Ofici, començà a jugar als escacs d’una manera inventada, introduint la figura de la reina i, essent com era de classe subalterna, la figura del peó. ¡Error! No li ho van perdonar mai! Amb la primera figura, visibilitzava la revolució femenina que, més tard que d’hora, havia d’arribar. Amb la segona figura, pitjor encara, incitava a la revolució social. La societat estamental del moment no podia permetre’s aquella solsida: un nou món on les dones començaven a ser poderoses en el tauler de la vida, i als peons, a la plebs, se’ls conferia influència decisiva en l’esdevenir de les coses». Porta 4: «En aquella dissortada ciutat, la mirada de Déu s’havia apartat horroritzada feia ja molt de temps. I aquell maleït heretge havia desaparegut. Una altra vegada arribava tard al seu objectiu. No podia ser casualitat. De segur que hi havia entre els conversos una xarxa que actuava per a protegir-se. L’engranatge, com tantes altres coses en aquell Castelló, estava podrit. A penes feia unes setmanes que

103

s’havia fet efectiva l’ordre donada pels Reis Catòlics d’expulsar definitivament els jueus. L’inquisidor passejava en silenci per la casa que, pocs instants abans, el nostre escaquista havia abandonat. Es dirigí cap als llibres, una biblioteca extensa, però això no va ser impediment perquè analitzara un per un els volums que s’amuntegaven en les prestatgeries. Passà la mà pel llom d’un Confessional, fullejà unes planes d’Scach d’amor, i llançà pel terra amb menyspreu una novel·la amorosa de dubtosa vàlua cristiana. No hi havia cap cosa herètica. S’apropà a la llar de foc i remogué les cendres. Les flames ho havien consumit tot, però era encara evident què havia sigut cremat en aquell lloc. L’inquisidor coneixia perfectament els residus que el paper i l’enquadernació deixaven. Per l’aspecte de les cendres segurament es tractava de diversos documents i probablement un llibre de cavalleria. Però, hauria cremat el llibre?». Porta 5: «No havia estat mai en el lloc cap a on s’encaminava, però confiava en Dolça, la pubilla dels seus veïns. Si li havia donat aquella adreça devia ser perquè era un lloc segur per a ell. Intentà travessar la nit amb rapidesa fins que va arribar al carrer del Forn d’en Reus. Allí es va aturar i dubtà una bona estona. Estava a tocar del carrer de la Sinagoga. En arribar-hi, no calgué que trucara la porta. Quan estava a penes a dos passos de la casa, veié com obrien. Francesch tan sols pogué intuir les formes d’una persona retallades al marc de la porta. Es detingué indecís enmig del carrer. Per un moment, pensà que aquella figura voluminosa que l’observava corresponia a alguns dels soldats de la guàrdia, però de seguida una veu femenina el comminà a entrar amb un xiuxiueig. —Afanya’t, entra! La porta es tancà i, en travessar el llindar de la casa, una enorme muralla càlida i protectora el va acollir. La dona el va agarrar de la mà i el conduí per la casa. Es van aturar en el punt exacte: introduí la clau de

104

ferro en el pany d’una porta ben greixada que, en girar-la, no va fer cap soroll que en delatara l’obertura. Rere la petita porta s’ocultava una habitació. La dona entrà davant d’ell i començà a encendre tots els llums. Es veia clarament que volia que el nouvingut contemplara el lloc on es trobava. Hi havia al mig de la cambra un candeler amb vuit metxes d’oli que la dona estava acabant d’encendre. El nostre Francesch, cada vegada més Içac, va poder observar com a un costat de la cambra hi havia una taula coberta amb una estora i als quatre cantons de la taula llànties amb bugies de color blanc, verd i roig. A la part principal, una caixa guardava una Toràh coberta de brocat i un petit llibre d’oracions judaiques. Al costat de la Toràh hi havia una petita escala roja amb sis graons molt ben treballats que denotava deﬁnitivament que en aquell lloc es predicava la llei de Moisés. Içac quedà bocabadat. Acabava de descobrir que, en ple cor de la ciutat de Castelló, hi havia amagada una autèntica sinagoga». Porta 6: «A la sinagoga va estar amagat set dies i, una vegada acabat el Yom Kipur, el dejuni del perdó, se’n va anar. De nit, pel Fossar dels Jueus, i buscant una destinació més tolerant, es fugava un altre cervell de la ciutat. Com una agulla en un pallar, o una petita estrella amagada en meitat de l’univers, Içac deixà de ser Francesch Vicent i, entre aquelles parets d’aquella sinagoga de Castelló que ningú ha trobat, va deixar el llibre que havia escrit i que, potser, es troba amagat en algun lloc del món: el Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100». #Saraholi somreia. Li havia venut a aquell madur bavós que cada vegada que es dirigia a ella li deia «guapa» una sessió d’aquell joc d’aventura que consistia a tractar, de manera conjunta, a intentar eixir d’una habitació en un temps limitat resolent proves lògiques, puzles, trobant pistes d’aquells jueus de l’aljama de Castelló. Ara només faltava que el ﬁll del bavós i la seua colla d’amics no preferiren aquell divendres de primavera postpandèmica anar-se’n a qualsevol plaça freqüentada pel jovent a practicar el noble art del botellot.

105

ningú, enlloc Mónica Mira Garcés

ompte els meus passos. Des que ix el sol fins que es posa. És curiós. Ja fa dies d’això, però no sabria dir quants he fet des que vaig començar a caminar. Un, dos, tres i quatre; un, dos, tres i quatre… Repetisc la cançoneta una vegada i una altra. La melodia dels errants que avancen sense rumb fix. El camí sembla infinit quan un no sap ben bé quan acaba. Sé el que busque. El compliment d’aquella promesa que algú ens va fer sobre que el rei donava avantatges a qui volguera establir-se en terres valencianes. Feien falta ganes de treballar i no tindre por d’allunyar-se dels orígens. A mi, als meus pares i als meus avis ens sobrava prou de les dues coses. Treballar? De sol a sol, si calia. Por? Totes, totes les pors del món, però callades per les il·lusions. Jo, ara, només compte passos. Un, dos, tres i quatre; un, dos tres… El cansament ha deixat la seua empremta als meus peus, que creia endurits per tantes sendes recorregudes, però aquesta sembla més dura, més empedregada, em deixe l’ànima en cada petjada des que vaig deixar ma casa. Des que ens varen anunciar la inqüestionable voluntat reial, quan no puc agafar el son, reflexione sobre si tinc eixa vida millor que buscaven els meus en arribar ací. Quan eixos pensaments m’atabalen, compte. De vegades passos, altres estels, compte pedres al camí, o compte llàgrimes. A ells, als qui arribaren ací abans que jo, els digueren que a Castelló els esperaven molts altres com nosaltres, que es trobarien acollits, entre els seus… Millor compte passos per no tornar al mateix punt, d’on naix l’angoixa. Un, dos, tres i quatre… Un milió! Entre els seus? Qui són els nostres? Qui sóc jo? Ningú, enlloc. Aquest camí, tots els camins, han escrit amb cicatrius i cansaments que quan naixes, on naixes i de qui naixes, marcaran la teua vida per sempre. Si naixes rei, dictaràs el futur dels teus súbdits; si naixes súbdit, viuràs sota la voluntat del rei. Si eres jueu al Castelló de la post Reconquesta, territori de cristians, vagaràs per un destí incert, sempre en mans d’altres. No cal mirar enrere. Avancem. Una altra vida ens espera a l’horitzó, un altre gran interrogant que encara ningú ha pogut resoldre’m. Qui sóc? Qui sóc jo? Ningú, enlloc. En especial per a qui ha dictaminat que jo i la gent com jo sobrem ací. Passem de ser, segles enrere, propietat d’un rei a canvi de propietats —curiosa concessió—, a ser res per a un monarca diferent. Un document manuscrit i signat per la seua sobirana mà no ha deixat marge a la discussió. I millor callar, que molts altres, els nostres, han perdut més per no conformar-se o simplement per estar on altres, els altres, no els volien. Ja no vull recuperar el passat i poc confie en el futur. Només em queda el present. I el meu present, hui, és Sagunt. Qui sap demà? La platja saguntina. La mar Mediterrània. Eixa immensitat blava que donarà continuïtat a

106

la història dels expulsats, a tantes històries de rebuig i d’oblit. I mentre camine, mentre compte passos, mentre em negue a continuar comptant desil·lusions, pense en si la gent com jo podrem dirigir algun dia l’avenir. El nostre avenir. Els records de la meua infantesa tenen un paisatge inamovible, estàtic. No puc dir que no he sigut feliç deambulant pels mateixos carrers cada dia, corrent entre carrerons, amb altres xiquets i xiquetes que com jo no tenien més objectiu que aprofitar cada hora, complir amb els ritus ancestrals i aprendre l’ofici familiar. Eixe era el meu lloc al món. El nostre món. El que ens deixaven viure. Fins que varen considerar que ja hi havia prou d’això. Per a mi, tot va canviar el dia que vaig preguntar per què. Per què hi havia carrers, cases i persones més enllà d’eixa frontera invisible que sabia —més em valia— no havia de creuar. La resposta? Perquè així està escrit. Perquè així està escrit! Un home poderós va decidir que la gent com jo, malgrat ser diferents, podríem beneficiar-nos de la seua magnànima generositat. Ens va donar permís per instal·lar-nos a les seues terres i prosperar, a canvi de substancioses contribucions, clar està, que els poderosos ho són per l’esforç dels qui mai ho seran. Només ens ficava una benevolent condició: a la resta del territori no eren benvinguts. La nostra vida valia el preu del mur que ens envoltava. Un mur sense pedres. Un mur invisible, però igual de pertorbador. En la pell de l’adolescent que era, va germinar el sentiment de frustració humiliada i silenciosa. I és que no veia explicació comprensible perquè eixa xiqueta que resava en genollada davant d’una creu, no estiguera sotmesa a eixe mur insondable que a mi m’empresonava. El meu mur, des del qual l’observava, a ella i a tots els qui com ella no eren com jo i els meus, malgrat ser idèntics. Vaig plorar de ràbia el dia que ens arribà l’imperatiu de sa majestat: heu de deixar tot enrere. Ha arribat l’hora. Ja no us volem a prop. La resignació callada va omplir l’equipatge de la majoria dels expulsats. «Donem gràcies pel temps que hem estat ací, en pau». Va dir una de tantes veus. La mateixa que em va fer callar quan vaig cridar: Per què? Què he fet jo? Ser, simplement ser. O més bé no ser ningú, enlloc. Em deixe caure sobre els cudols, rendida. Les cames no em donen per a més. I mire la mar. Les ones que són esperança i condemna. Imagine que a l’altra banda, quan s’acabe l’aigua, no hi haurà homes que em valoren només pel que poden traure de mi, que decideixen què meresc, què puc fer i on puc estar només per ser qui sóc. I pense que el món canviarà, que els homes deixaran de jutjar als altres pel seu origen, la seua fe o les seues pertinències, i que la Mediterrània deixarà de ser un cementeri de somnis i expectatives… O millor compte les vegades que les ones banyen els meus peus ferits, ferits de tristor, perquè les seues anades i tornades em recorden que no sóc ningú, enlloc.

107

l´emprenta Enrique Masó Andrío castelló, 1492

’alba aguaita per l’Arc de la Jueria i l’aljama comença a desemperesir-se. A poc a poc, s’escolta el grinyolar de les portes de fusta, i apareixen les primeres siluetes de túniques acampanades, amb els seus capirots i els seus tocats tan particulars. Els passos primerencs alcen la pols dels carrers, que flota pel barri jueu, barri que lluïx esplendorós banyat pels rajos de sol. Les més matineres per a treballar són les forques i altres utensilis de cultiu, que creuen els camps al muscle dels seus amos. El secà, orgullós, mostra les seues garroferes. Algunes oliveres, amb els seus troncs capritxosos, preparen les olives per a la recol·lecció. Les vinyes, feliçes, exhibixen una excel·lent collita. Somien de transformar els seus fruits en vi, elaborat segons les normes, la kašĕrut, per a servir-se en la taula. Mentrestant, en la carnisseria, el coltell, el ganivet de Jusué, l’escorxador, lluïx el seu full ben esmolat, sense defectes ni mosses. El seu fi és assestar un colp precís a l’animal, que mereix una mort ràpida i digna. La vaca mira cap a Jusué amb brillantor en els seus ulls, aliena al seu destí. El metall s’alça per a caure en la jugular del remugant. Un soroll sord deixa pas a un riu de sang, que absorbix la serradura del sòl. Continua el ritual, fins que la carn ja és kašer, apta per al consum, i l’escorxador la posa a la venda. La Toràh, protegida amb una preciosa funda de vellut brodada, es resguarda en les mans de Samuel Amaray, jueu de la veïna localitat de Borriana, que ha vingut a vendre-la a Jucef Abenmuça, rabí de Castelló, guia espiritual i moral de la comunitat. Abenmuça arriba tard a la cita; últimament la seua raó està ennuvolada i el seu pensament perdut en una presó de Borriol, on la seua dona, Perla, es troba presa. El cor del rabí patix d’amor i el seu cap només té la intenció de sol·licitar clemència al Batlle de Castelló. Per fi, Samuel i Jucef es troben i passen a l’interior de la sinagoga. El fil i l’agulla ballen en les hàbils mans de Salomó Avençasson, el sastre de l’aljama. Pareixen amants que enjogassen amb la tela, entrant i eixint amb suavitat i dolçor, amb la promesa d’amor etern. Un amor com el que professen Samuel Caxo i Preciosa. La jove, que fa honor al seu nom i enlluerna per la

108

seua bellesa, és la destintaria del luxós i brillant vestit de nòvia que li cus el sastre. Es dirigix a emprovarse el vestit i, al seu pas, atrau les mirades dissimulades i furtives dels fadrins de l’aljama, que somien amb una dona així perquè els acompanye en el camí de la vida. Les monedes, els florins d’or, d’eixe metall preat, són objecte de desig… i de problemes. Volen acaparar el protagonisme en la jueria, gràcies a la usura. Regulada pels Furs de València, seguint l’exemple d’Aragó, permet a Astruch Azar, de nas aguilenc i ulls xicotets, aplicar un rèdit de quatre diners mensuals per vint sous, (un interés del vint per cent). Jaume i Isach, un cristià i un jueu, testifiquen el pagament del deute de deu sous de Salamó, que respira tranquil al satisfer la seua obligació. Unes altres monedes de mínima quantia, les mealles, monedetes de coure, també volen protagonitzar el seu moment de glòria, encara que siga per part de «la menor», la classe més desfavorida: viudes, captaires, i òrfens. Entre estos es troba Dolça. El metge, Vidal Gracià, no va poder fer res pel seu marit. Ella, tots els dies, visita la tomba del difunt, situada en el fossar, a extramurs. Viu de la pietat, de les poques monedes i d’algun pa o aliment que la pia almoina de la comunitat li posa en les seues mans. Teles, llavors, o aliments poblen les parades de venda del mercat medieval, centre neuràlgic de l’activitat, on els avesats comerciants jueus reclamen l’atenció de les dones i els hòmens que tafanegen el gènere. Joies, utensilis o apers de cavalleria, d’argenters, artesans o albarders que completen «la mitjana», la classe a què pertany també Salomó, el «corredor de coll i d’orella» (agent de compravenda), o Abrahim Bites, buscador de tresors, que té permís del Batlle per a tal menester, als voltants del Castell Vell. La cultura, els estudis i el llinatge componen «la major» o classe acomodada. Financers, usurers, o treballadors en la cort, com a escrivents, o torsimanys (traductors d’àrab). També els adelantats, («els que van per davant»), alts funcionaris de l’aljama, que tenen funcions de la vigilància del compliment de les ordenances, les taqqanot, i posseïxen cert poder judicial per a dirimir conflictes, poder atorgat per part de les autoritats cristianes. La vida transcorre més o menys tranquil·la en la jueria, però l’ombra de l’expulsió vola ràpida com un falcó. Arriben les notícies de l’edicte firmat pels Reis Catòlics. En pocs dies tot canvia: l’alba ja no desemperesix a l’aljama, sinó que l’encongix; les siluetes de túniques acampanades no ixen, s’amaguen deprimides; la pols ja no s’alça del terra, pesa com una llosa; el barri ja no lluïx esplendorós, té dictada la seua sentència de mort. S’acosta la data fatídica. Els jueus castellonencs, que preferixen el desterrament a la conversió, ultimen estos dies els tràmits i preparatius abans de partir cap a Morvedre, per a embarcar cap a l’exili. El Pou de la Jueria és testimoni de la trobada entre Yafudàh Xemblell i Abraham Legem, el respectat adelantat de l’aljama. Xemblell li mostra la seua preocupació, entre altres coses, per la liquidació d’impostos i el pagament de les taxacions censals sobre les quals s’ha pronunciat el Consell. Té un gran pesar, perquè pensa que a més d’expulsar-los, volen també esborrar la seua memòria, com si mai hagueren xafat estes

109

terres. Abraham Legem l’escolta atent i es queda uns segons en silenci, pensatiu. Tira la mà sobre el muscle del seu amic, esbufega i li diu amb to afable: ―Estimat Yafudàh, no tingues pena. Tinc el pressentiment que, dins d’uns segles, el nostre record continuarà viu gràcies a un grup de persones que, sense ser jueues ni converses, rescataran de l’oblit esta aljama, recuperaran els carrers del barri, els vestits i oﬁcis, escriuran sobre nosaltres… inclús nomenaran adelantats1. Saps?, som una part de la història de Castelló, i la nostra empremta romandrà inesborrable gràcies a eixa gent.

1 L’adelantat o l’adelantada és un càrrec honoríﬁc anual que concedeix l’associació cultural L’Aljama de Castelló a persones, col·lectius

o entitats, en reconeixement pel seu treball a favor de la festa, la cultura o l’espectacle.

110

FESTA

111

tres dècades de festa a castelló (1990-2021) Raúl Pascual Cherta Periodista President de la Junta de Festes de Castelló (1996-2000)

renta anys de l’Aljama i sense poder celebrar-ho com correspon. Ningú té la culpa, però ara que podem, recuperem el temps perdut i viatgem fins a eixe any 1990 en què l’Aljama inicia el seu brillant camí. Dos anys abans, havíem deixat arrere les festes del «Castelló a Tota Canya» i del recinte firal de l’avinguda del Mar. Acabava eixe any la gestió de la recordada primera Junta de Festes gestionada per complet per festers, amb Sebastià Pla al capdavant. Va ser la junta que va marcar un estil i ens va mostrar un camí que la resta hem anat recorrent amb major o menor fortuna: els concerts multitudinaris, el Festival Internacional de Música de Festa, la introducció del concepte «d’animació», fer del carrer l’escenari de les festes… En definitiva, es va confirmar la popularització de les festes i van créixer i es van enriquir les entitats festives. En este context naix L’Aljama que, com tots els col·lectius que componen el món de la festa, sempre ha intentat oferir un element diferencial, en este cas per a completar i enriquir, mai per a separar i ser més. Existint ja com existien els Cavallers de la Conquesta i els Moros d’Alqueria, per a completar el retrat del Castelló de l’època fundacional faltava la tercera pota de la nostra cultura: els jueus, que encara van estar uns segles entre nosaltres, fins que es va decretar la seua expulsió. Des del principi, L’Aljama va voler ser rigorosa amb el seu paper i la seua funció principal era representar els jueus castellonencs allà on fóra necessari. Van començar en el Pregó i han continuat en multitud de fòrums i esdeveniments. El rigor històric, la seua vocació cultural i la reivindicació d’una part de castellonencs que va desaparéixer del mapa per decret, els va portar a confeccionar verdaderes joies en els seus llibrets, en esta mateixa publicació en què tinc l’honor de col·laborar en aquesta ocasió.

112

Estudis històrics, poesia i semblances es combinaven magistralment amb l’anàlisi de l’actualitat festera, amb homenatges i exalçament de persones i esdeveniments del segle XX. Així, L’Aljama arriba a la segona dècada del segle XXI amb la seua llum més potent que mai, il·luminant el panorama de les festes. I mentrestant, les festes han evolucionat: clar que han evolucionat! Durant molts anys, aprofitant el consens de les forces polítiques locals, les juntes de festes gestionades per festers van continuar donant passos: en el capítol de l’animació, es va passar de les xarangues al tombacarrers; es va gestar l’Encesa com a homenatge al monument gaiater; va créixer el Festival Internacional de Música de Festa, en el context del qual es va forjar la composició de la Marxa del 750 Aniversari de la fundació de la Ciutat, obra del desaparegut Francisco Grau Vergara, director que va ser de la Unidad de Música de la Guardia Real. Sí, en pirotècnia van començar a ser habituals els piromusicals i, embolicant un poc més la troca, els piromusicals aquàtics. Les mascletaes van passar a disparar-se en un únic recinte i van nàixer els premis. També els xiquets van veure com les festes s’acostaven a les seues necessitats i els espectacles infantils van fer un salt de qualitat amb el Magdalena Circus. Va pujar com la bromera la Nit Màgica i es van veure Correfocs. Va nàixer la Desfilada Internacional d’Animació com a evolució lògica dels Tombacarrers. El cós multicolor va desaparéixer i va reaparéixer. El Magdalena Vítol va passar d’acte protocol·lari a espectacle de masses, a brillant colofó de cada edició de les festes. També ha arribat la tecnologia. De les mànegues per a alimentar les gaiates passem als grups electrògens, dels canvis mecànics a la programació per ordinador. L’arribada dels leds ha suposat un nou pas per a l’evolució del nostre monument fester. Ara podem votar via mòbil des de la mascletà fins al cartell de festes, amb tots els avantatges i inconvenients que suposa. I obviem aprofundir en l’impacte que tenen les xarxes socials en la vida dels distints col·lectius festers. El que mai canviarà ja és que el carrer es va convertir en l’escenari principal de les activitats, la gent en protagonista de les festes i els nostres costums en el fil conductor d’un cicle de nou dies, esperat amb il·lusió pels castellonencs. I pels forasters, que aconseguim la declaració de Festes d’Interés Turístic Internacional. Igual que L’Aljama, van sorgir nombrosos col·lectius: les colles es van multiplicar i van reivindicar el seu espai i els nous sectors gaiaters es van assentar i alguns ocupen posicions de lideratge. A l’abric dels estatuts de 1988 es van crear els ens vinculats, col·lectius que es comprometien a desenrotllar una funció concreta en les festes. I ací va estar al principi L’Aljama, fins que el requisit del nombre de membres va impedir que continuara gaudint d’aquesta consideració. I un es pregunta… Què importa més? El nombre de membres o que la funció encomanada es complisca amb suficiència, diligència i rigor?

113

A tot això, L’Aljama va aportar a la Junta de Festes components que han desenrotllat les més altes funcions. O altres funcions no tan altes, però igual o més importants. No es tracta de personalitzar i no ho farem, però que quede constància. En tots estos anys, L’Aljama ha vist com s’han celebrat festes d’especial significat, com les del Cinquantenari, representades per un extraordinari logo de Ripo i que, en un altre orde de coses, va significar la pràctica desaparició de La Pèrgola com a escenari d’actuacions, de La Pèrgola com a successora d’aquell recordat Hostal de la Llum que en els anys 60 i 70 era el principal focus d’espectacles durant les festes. La Pèrgola, objecte del record dels nostres pares i iaios, escenari de tantes nits de festa, bressol d’amistats i amors, tan lletja estèticament com necessària i entranyable. A La Pèrgola també li va tocar apartar-se a un costat (com es diu ara) i ser substituïda pel Palau de la Festa. També li va arribar el relleu a la Junta de Festes com un òrgan gestionat autònomament pels festers. La Llei de Grans Ciutats va obligar a una reforma dels seus estatuts i, amb això, a la creació del Patronat de Festes, amb un major pes de la representació política i la pèrdua del poder de decisió pels festers. Aquesta situació era font d’insatisfacció i l’Ajuntament va convocar el IV Congrés Magdalener (el segon que va viure L’Aljama, després del convocat per la Federació Colles de Castelló en 1995) en les declaracions institucionals finals del qual s’instava tornar a les festes la seua autonomia de gestió. Amb aquesta finalitat, es va crear una Comissió per a redactar els nous estatuts, però finalment l’Ajuntament va decidir, aplicant les seues competències, que el document l’elaborarien els serveis municipals. El que no ha pogut viure L’Aljama (ni ningú) ha sigut el 75 Aniversari de les festes. Ni el 76. Anem a mort amb l’edició número 76, quan en realitat es complixen 77 anys des que uns romàntics, reunits en la rebotiga de la farmàcia de Segarra, van posar els fonaments per a materialitzar una decisió municipal: fer de la Magdalena les principals festes de la ciutat.

Feliç 30 aniversari a L’Aljama!

114

ELS JUEUS EN EL PREGÓ Xelo Pastor Verchili Periodista y sòcia fundadora de l’Aljama

issapte 15 de setembre de 1990. Illes Columbretes. En l’únic arxipèlag d’origen volcànic de la Península Ibèrica, parc natural, lloc conquerit per la Conlloga de Tombatossals i també amagatall de pirates berberescs, va ser on va néixer oficialment l’associació cultural L’Aljama. Embarcada en un catamarà, aquell dia va prendre rumb al seu repte: fer justícia amb la història local en rememorar a una de les tres cultures que van conviure en la vila medieval després de la seva fundació també un mes de setembre… de 1251. Un grup d’inquiets i emprenedors castellonencs va signar en la privilegiada reserva marina l’acta de creació del col·lectiu que durant tres dècades ha divulgat qui van ser, en què van treballar, on van viure i com van vestir els jueus medievals de Castelló. El repte de L’Aljama va ser posar en valor la presència de la comunitat hebrea castellonenca entre el segle XIII i l’Edicte General d’Expulsió (1492), comunitat que era la gran oblidada tant en el Pregó -com a genuïna manifestació etnològica i costumista de Castelló i província- com en altres activitats culturals amb la història fundacional per bandera, on sí que tenien presència cristians i musulmans a càrrec de sengles col·lectius festius. Com el treball ben fet sempre té recompensa, els seus socis han rebut enguany el Premi Festes i Tradicions de COPE Castelló per la ingent labor realitzada durant 30 anys. La seva primera incursió en la part històrica del Pregó va ser el 1992. Aquell any, a més de les Olimpíades de Barcelona i de l’Expo, a Espanya es van commemorar altres efemèrides com el 500 aniversari de l’expulsió dels jueus. Aquesta va ser l’escena que va triar L’Aljama per a enriquir la cavalcada que va eixir als carrers de Castelló per primera vegada el 3 de març de 1945. Originàriament, es va recórrer a figurants per a representar els habitants musulmans i els cristians de la fundació, però aviat la Germandat dels Cavallers de la Conquesta va recrear les hosts de Jaume I i fins a una secció de «moros», que més tard va assumir una altra una nova associació cultural: Moros d’Alqueria. No obstant això, ningú va reparar en els hebreus. Durant dècades, el genuí museu etnològic, històric i costumista va posar en escena, en arribar la Magdalena, capítols de la història fundacional de la capital; estampes de les seves partides agrícoles i dels seus cultius amb gropes i cavalleries; va rememorar

115

oficis, danses i festes tradicionals de les diferents comarques de la província… Però els jueus no van cobrar vida fins a poc abans del 50 aniversari del Pregó, moment en què la Junta de Festes, presidida aleshores per Sixto Barberá, va decidir homenatjar el creador d’aquesta cavalcada: el farmacèutic i intel·lectual Manuel Segarra Ribes. Com i a on? Estava clar. Es va instal·lar un monòlit petri, obra de l’escultor Álvaro Falomir, en la plaça Cardona Vives, davant del lloc que va ocupar la farmàcia de la rebotiga de la qual van eixir cadascun dels passatges del Pregó. El lloc a on nit rere nit Segarra Ribes dibuixava a vista d’ocell tant l’ordre de la desfilada com la indumentària i l’atrezzo. Carrosses, gropes, piques de flors portades per castellonencs… El «pare» de la cavalcada va voler posar al carrer un autèntic museu etnològic vivent que ha perdurat tres quarts de segle. Aquell monument commemoratiu de l’escultor borriolenc va adoptar forma de pergamí en record del qual porta els versos de Bernat Artola i que desplega el pregoner per a «convocar al poble sencer» a disfrutar de la festa gran de la ciutat on tradició i llegenda es fonen en una perfecta simbiosi que fa difícil d’explicar als forans on comença i on acaba la realitat del relat. Les aljames eren les entitats autònomes en les quals s’agrupaven les comunitats jueves durant l’Edat mitjana. A Castelló, el carrer Gràcia recorda la seva presència al voltant del «Pou de la Jueria», que allí va estar. I en este carrer va tindre la seva primera seu social L’Aljama durant diversos anys. Els finestrals enreixats de les cases més antigues de Cavallers, Antoni Maura, Ensenyança o Cervantes traslladen a qui passeja per aquesta trama del centre històric les activitats econòmiques en les quals s’ocupaven aquelles gents: comerç i oficis artesanals. Per això, des de 1992, en el Pregó, els socis de L’Aljama rememoren aquells venedors de fruites i cereals; orfebres i argenters; sastres o sabaters, ... Donen forma a un alegre mercat ambulant medieval al qual s’han sumat en successives edicions altres personatges com els malabaristes, les sàvies oques que es desplacen, ensinistrades, en ramat al compàs que marca la batuta del seu pastor, o els gegants «Caxixa» i «Bonjuhà» de la Colla Gegantera de Tortosa, amb la qual caminen en procés d’agermanament. Però també recorden que els jueus del Castelló medieval eren prestadors, i que els hi havia de classe mitjana i que fins i tot es van guanyar la protecció dels Jurats de Castelló quan en altres racons de Castella i Aragó la persecució contra els jueus empitjorava. No en va reis, senyors i nobles acudien a ells quan necessitaven ajuda econòmica. Per això no falta en aquesta cavalcada magistral, que va crear Manuel Segarra Ribes com si d’un llibre d’història i costumisme es tractara, l’al·legoria a la usura atribuïda als hebreus pels seus préstecs a un interés alt en forma de monedes de xocolate, tan sol·licitades pel públic, com les cabrioles del cavall «Rayito» o els cabuts «Aljameta» i «Aljamet» que s’han guanyat un respir espiritual, després de molts anys de desfilar al ritme de la tradicional Hava Naguila i de l’himne de l’associació, «Festa a L’Aljama», composta per Joan Centelles amb arranjaments de Juanjo Carratalá.

116

És la indumentària i la seva ubicació en l’escena que componen dins de l’apartat històric del Pregó la que determina a quina classe social pertanyien els uns o els altres jueus. I aquesta faceta ha destinat temps l’associació, començant per comptar amb un assessor històric de luxe com és l’erudit investigador sobre la jueria medieval castellonenca i filòleg semitista hebraista, el castellonenc José Ramón Magdalena Nom de Déu. Perquè rigor és sinònim de L’Aljama i les seues sòcies i socis han treballat en la reproducció de les túniques, dels caputxons o el caperó amb què es cobrien el cap els hòmens, sempre amb la seua característica barba i els femenins, emmarcant el rostre i rematats per una rosassa, dels colors i teixits de les peces amb l’única pretensió que l’espectador revisca un passatge de la seua història fundacional. Saben bé que les lleis sumptuàries (de vestimenta) els prohibien als jueus l’ús de sedes, brocats i teixits luxosos i els eliminaven algunes peces tradicionals com aljubes o turbants, en alguns casos la seda, els brocats o algun tipus de joieria van ser usades per la població benestant jueva catalana i aragonesa, especialment en grans ocasions o casaments i fins i tot en actes quotidians. Per això la pompa i sumptuositat que acompanya en carrossa l’Adelantat o Adelantada nomenat cada any, i que tanca la representació hebrea de L’Aljama, lluïx peces de major categoria social… encara que sense arribar al nivell de la noblesa cristiana. 14 de març de 2020. Un desconegut virus irromp a Europa després de fer estralls a la Xina i obliga el Govern d’Espanya a declarar l’Estat d’Alarma mai abans conegut i a confinar a la població a casa per a evitar la propagació de la recentment declarada pandèmia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El 75 aniversari de les festes de la Magdalena que començaven eixe dia es veu interromput amb previ avís per l’alcaldessa Amparo Marco i el president de la Generalitat, Ximo Puig, sumint a totes les castellonenques i castellonencs en un neguit tremend. També als «hebreus», que anaven a commemorar en el Pregó, i al llarg de tot l’any, tres orgulloses dècades de vida, d’obstinació i de tenacitat per a fer realitat (i bé que ho ha aconseguit!) un somni que va néixer en la primavera de 1990 en la cafeteria «Jockey» de la plaça de la Pau amb una primera premissa per a salpar: la nova associació es diria L’Aljama.

117

l’aljama, molt més que festa i cultura Ximo Górriz Periodista Director de «Castelló Festa Plena» (2003-2010)

ls motius que porten a les persones a organitzar-se en col·lectius festers són tan heterogenis com els mateixos ens resultants d’eixa suma de voluntats. En ocasions, són suficients les ganes de trobar-se per a disfrutar junts del temps de lleure. Unes altres vegades, però, les intencions van molt més enllà i desborden l’amor per les tradicions i la festa, configurant iniciatives destinades a perdurar quan els coets i les traques callen. És, sense dubte, el cas de l’associació cultural L’Aljama. Des d’aquell 15 de setembre de 1990 en què les Columbretes van ser l’escenari on es va signar l’acta fundacional -tan prop i tan lluny alhora- les famílies que van crear aquest col·lectiu en representació dels antics pobladors i pobladores de la jueria castellonenca, han construït un gran bagatge que reuneix l’estima per la festa amb la cura d’elements culturals que ens identifiquen com a poble. Sempre amb la intenció de fer aportacions valuoses, sempre amb el propòsit ferm de deixar empremta a través de molt diversos projectes, dirigits a diferents públics -xiquets i xiquetes, homes i dones - i sempre des de l’amor a Castelló i a les festes pairals. El fet mateix de la constitució de L’Aljama va ser, en sí, una declaració d’intencions. Es tractava de rescatar del pou de la desmemòria els jueus i jueves de la nostra ciutat i la seua herència cultural, un passat ben present però que a començaments dels 90 restava invisible per a la majoria dels habitants de Castelló. Si la tradició cristiana i musulmana tenien una posició ben clara al relat compartit pel veïnat des de feia moltes generacions, la memòria jueva havia anat esvaint-se amb els segles, fins a resultar pràcticament imperceptible als ulls del públic en general. En este sentit, podem dir sense por a enganyar-nos que sense la intervenció de L’Aljama, el triangle de cultures que van coexistir a l’Edat Mitjana a la vila de Castelló hauria quedat incomplet en eixe calidoscopi emocional que són les festes de la Magdalena, unes celebracions fundacionals que no per

118

casualitat tenen precisament en la Història les seues arrels més significative. Eixe vessant és perceptible des de la primera jornada de festes, la del Pregó, cavalcada en la qual les i els representants de L’Aljama mostren escenes de la vida de la jueria castellonenca, del mercat medieval a l’aparició de les oques pel carrer, sense oblidar els tocs d’ironia amb el joc visual de la usura amb monedes de xocolate. Però no és només el què, sinó també el com. Per això, al Pregó es fa manifesta una important tasca de recerca sobre els costums dels jueus i sobre la seua indumentària. Així, l’estampa costumista adquireix rigor històric en els tratges i aquests, alhora, expliquen sense paraules a l’espectador les diferències entre classes i fins i tot «parlen» de l’expulsió dels jueus d’Espanya. La cicatriu d’una extirpació que és indestriable de la memòria de les aljames al nostre país. Així doncs, festa i reivindicació històrica es donen la mà a través del rigor, perquè la serietat no està, ni de bon tros, renyida amb la vocació lúdica. Per això des dels seus inicis, l’associació ha apostat de manera ferma i decidida per no ser un col·lectiu més, a través de publicacions festeres com les de les festes de la Magdalena 1993 i 1994, que van anar seguides de la saga «Temps de Misteri», que va posar el focus sobre l’arrelament de la jueria medieval castellonenca en el marc de les tres cultures de l’època. I ja immersos en el nou mil·lenni, aquest propòsit cultural va adquirir un to educatiu a través dels inoblidables llibrets didàctics «Arrels 1» i «Arrels 2». Amb l’aval de la Conselleria d’Educació i la inestimable col·laboració del Centre de Formació, Innovació i Recursos per al Professorat (CEFIRE), la col·lecció «Arrels» va ser distribuïda de forma gratuïta per totes les escoles de Castelló, com a material per a treballar sobre les festes. A més, la iniciativa va trobar un immillorable colofó en «Clic@rrels», un CD interactiu elaborat pel Seminari d’Informàtica de Castelló amb la col·laboració de L’Aljama, que hui continua viu en línia (http:// www3.uji.es/~jpuig/ClicarrelsJC/index.htm). Més recentment, l’associació ha editat sengles publicacions en 2018 i 2019, la segona de les quals és una guia de butxaca que es va repartir al Pregó, amb la informació útil imprescindible per conèixer què representa L’Aljama a Castelló. Val a dir que una persona clau en el vessant cultural de l’activitat de L’Aljama ha estat sempre i de forma tan constant com incondicional, el doctor en Filosofia i Lletres, Filologia Hebrea i professor

119

universitari José Ramón Magdalena Nom de Déu, qui ha desenvolupat la seua trajectòria acadèmica a la Universitat de Barcelona, on es va jubilar fa uns anys, i que a més és membre de la Societat Castellonenca de Cvltura, l’entitat senyera de la ciutat des del punt de vista cultural des de fa un segle. Les seues recerques sobre la història i costums de la jueria castellonenca han estat claus perquè qualsevol projecte de L’Aljama tinguera les millors garanties de respecte per part de la comunitat acadèmica. més enllà del paper Així com el moviment es demostra caminant, la vocació de difusió de la tradició jueva per part de l’associació ha anat molt més enllà dels llibres. Un botó de mostra és la seua implicació i participació en iniciatives com l’organització de la Fira Medieval Infantil de les festes de la Magdalena de la darrera dècada, o en la participació en nombroses desfilades, tant a les nostres terres -al Grau de Castelló o a la Vall d’Uixò- com lluny d’elles, com va ser el cas de Tortosa, gràcies a l’agermanament amb Colla Gegantera de la capital de la Cultura Catalana en 2021. Els actes commemoratius del 9 d’Octubre, la col·laboració a les jornades de Cultura Popular a Castelló en 2020 han estat altres fites on ha estat present l’associació, que ha rebut distincions com la del Clavariat de les festes de Sant Roc de la Vila, l’any 2019 i més recentment, el Premi COPE Castelló de Festes i Tradicions. També ha arribat l’influx de L’Aljama a altres àmbits com el de la música, gràcies a la complicitat de Joan Centelles i Juanjo Carratalà en la creació de l’himne oficial del XX aniversari de l’entitat. O en el concert commemoratiu del XXV aniversari, a càrrec de la Banda Municipal de Castelló, una fita inoblidable que va arredonir un programa en el qual brillava amb llum pròpia l’exposició «25x30, L’Aljama, història i art», una mostra col·lectiva de trenta artistes comissariada per Antonio Arbeloa, acompanyat al comitè organitzador per l’enyorat pintor Lorenzo Ramírez; José Vicente Ramón, gerent de la Fundació DávalosFletcher; Elena Rius, tresorera de l’associació i Enrique Masó, llavors president de L’Aljama i un dels més inquiets i dinàmics socis de l’entitat. Tanmateix, l’aposta de L’Aljama per deixar constància de la importància de l’antiga jueria continua imperturbable i adopta noves formes. Amb motiu del XXX aniversari de l’associació, a més de dur endavant l’original campanya virtual «30 anys, 30 felicitacions», s’ha recuperat i actualitzat un ambiciós projecte que va engegar-se amb les noces de plata del col·lectiu: la delimitació i retolació dels carrers de l’antiga jueria de Castelló. És un exemple més de l’energia inesgotable demostrada per l’associació des dels seus orígens. Les seues dones i els seus homes tenen una energia de la que, amb motiu del trigèsim aniversari, broten més iniciatives. En part, aquestes s’han vist forçosament ajornades per l’impacte de la pandèmia de la Covid-19, però més prompte que tard, veuran la llum. La inqüestionable tenacitat de L’Aljama, actualment presidida per Marien García, està sobradament demostrada al llarg del temps i n’és la millor garantia.

120

publicitat

121

122

123

124

125

126

127

128

129

130

131

132

il.lustracions Portada. Autora: María Griñó. Dissenyadora d’aquest llibre. Sòcia de L’Aljama i Adelantada 2018. P. 1. Autora: María Griñó. Logotip del XXX aniversari de L’Aljama. P. 2. Autor: Rafael Castelló. L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri, Monogràfic de la jueria medieval (1997), p. 17. P. 9. Autor: Pepe Forner. Dibuix que el autor realitza per aquesta publicació, i que dona a L’Aljama. P. 12. Autora: Silvia Bernat. L’Aljama. Publicació: Magdalena’93, portada. P. 13. Autora: Belén Marzá. L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri (1997), Monogràfic de la jueria medieval, p. 53. P. 15. Autor: Melchor Zapata. L’Aljama. Exposició del XXV aniversari: “25 x 30. L’Aljama, història i art”. Obra: “Ajustando cuentas”. Tècnica: acrílica sobre taula. Mesures: 100 x 70 cm. P. 16. Autor: Javier Rodríguez Capdevila. L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri (1997), Monogràfic de la jueria medieval, p. 29. P. 18. Autor: Germán Huguet. L’Aljama. Publicació: Magdalena’94, p. 18 P. 19. Autora: Carmen Doménech. L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri (1996), Monogràfic de la jueria medieval, p. 39.

133

il.lustracions Pà. 19. Autora: María Griñó. Dibuix realitzat per aquesta publicació.

P. 23. Autora: María Griñó. Dibuix realitzat per aquesta publicació.

P. 46. Il·lustració 4: Bernat Martorell. Retaule de la Transfguració (detall), cap a 1445-1452. Catedral Basílica Metropolitana de Barcelona. (Copyright © Arxiu Capitular Barcelona, Drets Reservats. Prohibida la reproducció total o parcial).

P. 26. Autor: Serrano. L’Aljama. Exposició del XXV aniversari: “25 x 30. L’Aljama, història i art”. Obra: “Mi corazón en Oriente mientras que yo estoy en Occidente”. Tècnica: oli. Mesures: 73 x 60 cm. P. 27, 32 i 34. Autora: María Griñó. Dibuixos realitzats per aquesta publicació. P. 40. Autora: Letizia Arbeteta. Dibuix (“Boda jueva”) que l’autora cedeix a L’Aljama per a la seva publicació. P. 43. Il·lustració 1: Jaume Huguet, Sant Vicenç davant Dacià (detall), cap a 1455-1460. Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de la Junta d’Obra de Sarrià, 1903. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2021. P. 43. Il·lustració 2: Jaume Huguet, La ﬂagelació (detall de la predel·la), cap a 1462-1475 . Actualment al Museu del Louvre. Fotograﬁa d’una obra d’art bidimensional en domini públic, disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_ Flagel%C2%B7laci%C3%B3_(Huguet)#/media/ Fitxer:Jaume_Huguet-The_Flagellation_of_ChristWGA11796.jpg P. 44. Il·lustració 3: Jaume Huguet, Mare de Déu (detall), cap a 1450. Museu Nacional d’Art de Catalunya, adquisició de la col·lecció Muntadas,

134

P. 46. Il·lustració 5: Bezalel Narkiss, vol. II, làmina LXXXII, il. 258. The Preparation for the Seder (above) and The Celebration of the Seder (below). Haggadàh Rylands. Detall d’una fotograﬁa d’una obra d’art bidimensional en domini públic, disponible a: https://es.m.wikipedia.org/wiki/ Archivo:Rylands_Haggadah,_The_Preparation_ for_the_Seder_(above)_and_The_Celebration_ of_the_Seder_(below).jpg P. 46. Il·lustració 6: De Sefarad. Los judíos en la Corona de Aragón en los siglos XIV-XV. Generalitat Valenciana.València, 1988, p. 124 (detall del dibuix que Letizia Arbeteta cedeix a L’Aljama per a la seva publicació.). P. 47. Il·lustració 7: Jaume Huguet. Retaule de Sant Bernardí i l’Àngel Custodi” o “Retaule dels esparters, El pas de la Mar Roja (detall), cap a 1462-1475. Catedral Basílica Metropolitana de Barcelona. (Copyright © Arxiu Capitular Barcelona, Drets Reservats. Prohibida la reproducció total o parcial). Pàg. 47. Il·lustració 8: Jaume Serra, Retaule de la Mare de Déu (detall), cap a 1367-1381. Museu Nacional d’Art de Catalunya, adquisició, 1918. © Museu Nacional d’Art de Catalunya.

il.lustracions P. 48. Autora: Letizia Arbeteta Mira. Dibuix (“La festa de Pésaḥ”) que l’autora cedeix a L’Aljama per a la seva publicació.

P. 83. Autor del dibuix: Germán Huguet. Plànol i proposta de l’Aljama de delimitació i retolació de la jueria medieval de Castelló.

P. 50-53. Autora: Letizia Arbeteta Mira. Dibuixos d’indumentària jueva medieval que l’autora cedeix a L’Aljama per a la seva publicació. Letizia Arbeteta Mira, “Los judíos aragoneses vistos por sí mismos”, De Sefarad. Los judíos en la Corona de Aragón en los siglos XIV-XV, València, 1988, pp. 115-130, i dibuixos en les pp. 122, 123, 124 i 125.

P. 85. Autor: Rafael Castelló Escrig L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri (1996), Monogràﬁc de la jueria medieval, portada.

P. 55. Autor: Juan Diego Ingelmo. L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri (1997), Monogràfic de la jueria medieval, portada. P. 59. Autora: María Griñó. Dibuix realitzat per aquesta publicació. P. 64. Autor: Jorge Laffarga. LÁljama. Publicació: Temps de Misteri (1996), Monogràfic de la jueria medieval, p. 4.

P. 88, 90, 94, 97, 101, 103, 104, 105, 107 i 110. Autora: María Griñó. Dibuixos realitzats per a aquesta publicació. P. 111. L’Aljama. Foto d’arxiu de la nostra participació en els actes oﬁcials del 9 d’Octubre. P. 114. Autora: María Griñó. Logotip del XXX aniversari de L’Aljama. P. 117. Autora: María Griñó. Dibuix realitzat per aquesta publicació. P. 119. L’Aljama. Foto d’arxiu. Muntatge fotogràﬁc amb dues de les nostres publicacions.

P. 66. Autor: Germán Huguet. L’Aljama. Publicació: Temps de Misteri (1995), Monogràﬁc de la jueria medieval, p. 56.

P. 121. L’Aljama. Muntatge fotogràﬁc de cartelleria publicitària d’aquestes tres últimes dècades d’història, cultura i festa.

P. 72. Autora: María Griñó. Dibuix realitzat per aquesta publicació.

P. 122-132. Cartells publicitaris d’aquestes tres últimes dècades, propietat de L’Aljama, i altres cedits a la nostra associació per utilitzar en aquesta publicació, per part del Patronat Municipal de Festes, per la Regidoria de Cultura de l’Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana i per la Federació Colles de Castelló.

P. 78. Autor: Miquel Gómez i Garcés. Còpia del plànol que forma part del seu informe sobre la situació de la jueria medieval, informe sol·licitat per L’Aljama. P. 79. Autora: María Griñó. Exemple de taulell que proposa L’Aljama per retolar els carrers de la jueria medieval de Castelló.

135

en l'elaboració d'aquesta publicació han participat un total de vint-i-dues persones: onze dones i onze homes María Griñó Marien García Inma Palomares Paz Serra Pilar Roca Matilde Aparici Letizia Arbeteta Maribel Escrig Ana Rosa Sanfeliu Mónica Mira Xelo Pastor Enrique Masó Ramón Magdalena Antonio J. Gascó Jaume García Miguel Ángel Motis José Hinojosa Antonio J. Arbeloa Vicent Gascó Enric Nomdedéu Raúl Pascual Ximo Górriz

136

Aquest llibret s’ha imprès el dia 8 de setembre de 2021, data en la qual es commemora el 770 aniversari de la fundació de la ciutat de Castelló.