Pòrtic

Visió Panoràmica de la vila de Puigcerdà a mitjans del segle xix.

La vaca que pastura, i que per casualitat apareix en primer terme, pot interpretar-se com un símbol de les concepcions jennerianes que el professor Piguillem va captar i traduir en pràctica sanitària transcendental.

11

PÒRTIC

Quan l’eminent cirurgià Dr. Pere Virgili retornà a Barcelona després de fundar, a Cadis, el precursor «Ateneo Quirúrgico» i creà, a la capital de Catalunya, el «Col·legi de Cirurgia i Medicina (any 1760), bé pot dir-se que s’estava iniciant el que hom ha anomenat «Segon Període de la Medicina Catalana»; el «Primer Període» devem fixar-lo en l’Edat Mitjana, segle XIII, en temps que Arnau de Vilanova (1240-1313), entre retortes i gresols d’Alquímia, i conjectures filosòfiques, es convertí en metge famós a tot Europa, estimat pels més alts personatges i, àdhuc, pel Rei Pere III.

Malgrat que, segons informa Vera, Sinforià Charpendier afirmà que el gran Arnau nasqué en un poble, de nom Vilanova, situat a quatre milles de la ciutat de Girona (l’any 1300) —poble que creiem no ha existit mai— l’honor d’haver vist nèixer aquest geni enamon rat del franciscanisme espiritualista correspon indiscutiblement a la ciutat de Lleida. Això no vol dir que Girona no aportés a la Medicina catalana medieval figures de gran relleu i alta categoria, com ho foren Berenguer i Arnau de Sarriera, metges reials, i, sobre tots, el gran Mestre Guillem Colteller.

De les terres gironines han sorgit sempre i en tot temps galens il·lustres; per això no ens ha d’estranyar que, al produir-se l’inici al·ludit protagonitzat per Virgili, es destaqués una personalitat mèdica gironina: el Dr. Francesc Piguillem i Verdacer. * * *

Per l’últim terç del segle XVIII era metge de Puigcerdà el doctor Pere Piguillem i Saló, graduat en Filosofia i en Medicina; en 7 de gener de 1771 va nèixer un fill seu, Francesc, el qual va demostrar, de molt jove, una excepcional intel·ligència i aplicació en els estudis;

13

sentí, com el seu pare, gran inclinació per la Medicina i als quinze anys ja havia iniciat els estudis a la Universitat de Cervera, on molt aviat es distingí com alumne excepcional, intervenint en actes acadèmics «defensant conclusions», sobresortint els celebrats en 30 de novembre del 1787 i en 4 de maig del 1789. Tenia sols 19 anys quan aconseguí la llicenciatura (23 de gener del 1790) i el doctorat (7 de febrer del mateix any), atorgant-se-li la màxima qualificació, reben el grau de «pompa major» anomenat «Sant Misteri», distinció que es concedia a l’alumne més avantatjat que sortia d’aquella Universitat.

Francesc Piguillem anà seguidament a Puigcerdà a cooperar en la tasca sanitària que realitzava el seu pare.

Qui conegui la Cerdanya no li causarà sorpresa que Piguillem, amb el seu talent i afany de saber, completés la seva formació científica en els ambients galènics de França i, de manera especial, a la Universitat de Montpeller; la Cerdanya, malgrat haver demostrat (com ho evidencià Llívia arrel del Tractat dels Pirineus, 1659), que volia ésser incorí porada a l’Estat espanyol, ha viscut sempre molt de cara a França; les comunicacions amb les Gàlies eren i són millors i més fàcils que cap a Espanya. Demés, França oferia, com sempre, una forta atracció pels amants de les Ciències i de les Arts, i en aquest temps i concretament en el camp de la Medicina, les figures de Sénac, gran cardiòleg, de Reamur, identificador de la secreció gàstrica, de Fourcroy, tan identificat amb Lavoisier, de Vauquelin, farmacèutic analista que desxifrà la naturalesa dels càlculs, de Richart, famós anatomista, de Laennech, descubridor de l’estetoscop, i tants altres, havien d’atreure irresistiblement. L’avenç de les Ciències mèdiques en aquells moments començava a ésser tan considerable, que Fauvet diu que «hi ha més diferència entre Stahl i Morgagni —sols amb cinquanta anys d’intèrval— que entre Stahl i l’Escola de Salern.

I el que més podia entusiasmar, era que la Medicina s’apartava del «verbiage» per convertir-se en una Ciència racional; les concepcions de Lavoisier facilitaren la concepció química dels fenòmens fisiològics.

Per altra part, Montpeller, tradicional focus de la Medicina occidental, oferia als gironins l’anomenat Hôtel de Gerone, fundat pel metge gironí Dr. Joan Bruguera (segle xv) que venia a ésser una rei sidència d’estudiants que prestà gran servei en els malaurats temps

14

en què les Universitats catalanes foren clausurades per Felip V; en els anys en què pogué anar Piguillem a Montpeller, era director de la fundació Bruguera Mr. Paul Joseph Barthez (el 1794 ho fou Mr. Gaspard Jean René); en la documentació que s’ha obtingut del moviment estudiantil d’aquest «Hôtel» no apareix el nom de Piguillem, el que no és d’estranyar, ja que ell anà a Montpeller ja graduat a Cervera.

A la capital de l’Hérault Piguillem degué conviure amb altres fills de Cerdanya que igualment han esdevinguts figures de la Ciència catalana: Miquel Barnadas, que es doctorà a Montpeller el 1771, metge i botànic eminent que fou professor del Museu Botànic de Madrid, i Francesc Fabra i Soldevila, de Llívia, metge i naturalista, que el 1835 fundà l’Acadèmia de Ciències de Madrid.

Piguillem portava dintre seu una gran empenta, que es traduí en una sana ambició de Ciència i en una comunicació centrífuga extraordinària. Sense que descuidés l’atenció a la salut dels cerdans, el jove metge de Puigcerdà tenia, com necessitat biològica, l’haver d’intervenir en la vida científica catalana; i per això ja el 1790, per les seves activitats, la Reial Acadèmia de Medicina l’anomenà corresponsal i, el 1793, li premià un treball titulat «Trismus nascentium», tema d’actualitat perquè el morb determinava, a Barcelona, molt alta mortalitat.

El 1796 descrigué l’epidèmia de febres malignes de 1783-93 a Cerdanya. A l’any següent, la mateixa Acadèmia li atorgà la Medalla d’Or per un treball sobre «Febres tercianes contagioses registrades a Puigcerdà en l’estiu de 1786».

Amb el desig de sincronitzar la Medicina catalana amb les noves orientacions, influenciades, com hem dit, pel geni de Lavoisier, traduí del francés l’obra de Fourcroy que porta per títol «Filosofia química».

I així Piguillem passà dos lustres a Puigcerdà, cooperant amb el seu pare; però el marc de possibilitats que la Cerdanya li oferia era massa reduït en proporció a les seves inquietuts; ell frisava per investigar, per poder contribuir amb eficàcia als avenços de la Medicina.

15

L’estat sanitari de Catalunya, i concretament el de les terres gironines, en aquesta època de fi del segle XVIII, el preocupava serioV sament, malgrat que no es registressin, en aquests anys, epidèmies «exterminadores». Tal vegada, com apuntà el Dr. Josep Maria Mas. caró i Castanyer en la seva interessantíssima «Topografia Mèdica de Banyoles», en aquell temps hi hagué quelcom més de netedat i de protecció sanitària que abans, però no deixaren de registrar-se epidèmies més o menys malignes: el 1769, la «tremenda epidemia de calenturas malignas» que comenta Masdevall (1769) i que es desen1 volupà a Sant Feliu de Guíxols; el 1779, els «Estragos de la fiebre miliar en el Ampurdán» que també afectà La Jonquera i la població del sud de França, foren descrits pel Dr. Pous; el 1784, la conca del Ter i de manera especial Sarrià, registraren uns brots epidèmics que també va comentar el Dr. Masdevall, l’autor de la cèlebre «opiata»; el 1788, una «Púrpura hemorrágica que reinó epidémicamente en Aviñonet» fou descrita pel Dr. Pous; el 1770, el Dr. Francesc Pous, de Figueres, tornà a informar sobre les «Fiebres pútridas del Ampurdán.» Anys després, entre 1809 i 1810, en el modest poble de La Sellera de Ter, es desencadenà una forta epidèmia de cólera, la qual, en menys de dotze mesos, causà 423 defuncions. El doctor Josep Fornés, d’Hostalric, va ocupar-se d’una «Peste procipue gallo-provinciali et occitania grassanti»; Ignasi Ros i Coquet, de Girona, ho feu de la «Febre miliari»; Jeroni Plaja, també de Girona, de «Fiebres intermitentes»; Francesc Sunyer, de Roses, de «Fiebres terciarias» i, després, de l’epidèmia de 1789 al 1790...

És possible que els fets epidèmics acabessin per impressionar més a Piguillem degut a la mort del seu pare ocorreguda a causa d’haver-se contagiat, el que va induir-li a presentar a la Reial Acadèmia de Barcelona un magnífic treball titulat «Infandum (artis amor) juves renovare dolorem». En aquest treball Piguillem, malgrat que faltés encara mig segle per nèixer Ehrlich i que Pasteur es preocuh pés de la ràbia, pressent que devien existir certs factors de resistència i d’immunitat natural.

Podem observar que en tots aquests estudis i treballs no es parla de verola; ni Villalba en la seva «Epidemiología Española» ni el nostre il·lustre historiador Julià de Chia en la seva valuosa «Epin demiología Histórica de la Provincia de Gerona» (1901), publicada pel nostre Col·legi de Metges, refereixen, per aquesta època, cap epidèmia de verola, el que no equival a que no se’n registressin

16

molts casos i que no fos una malaltia que preocupés Piguillem; la verola era llavors, a la nostra terra, una malaltia endèmica que es presentava amb relativa freqüència i en formes més o menys aïllades malgrat haver estat una de les malalties epidèmiques que més ha flagel·lat la humanitat des de la Xina del rei Tsché-Hu (1122 anys abans de J.C.). No es pot considerar la verola com malura autòctona, ja que no aparegué a Europa fins la invasió dels àrabs; Rhazés, l’any 860, se’n preocupa en el llibre que traduït al llatí es titula «De variolis et morbilis», amb posterioritat, els guerrers que retornaven de les Creuades cooperaren a estendre aquesta malaltia infecciosa entre els pobles de l’occident europeu.

Fins a mitjans del segle XVI, les febres eruptives epidèmiques (verola, xarampió i escarlatina) eren considerades com d’una mateixa naturalesa: «no es distingien radicalment llurs síndromes, tal vegada perquè les dues darreres malalties citades solien presentar-se amb aspecte de molta gravetat i abundants formes hemorràgiques, fent que surgissin semblances clíniques amb la verola negra», també molt comú llavors; i no cal dir que casos de tifus exantemàtic igualment pogueren ésser considerats inclosos dins el grup de pirexies eruptives. Fou el cèlebre Sydenham, el metge anglès que ideà la preparació galènica coneguda per Làudan, qui després de llargs estudis clínics arriba a distingir la verola i a caracteritzar el xarampió i l’escarlatina (1760-1764).

Quelcom més tard, Edward Jenner, el que havia estat aprenent del cirurgià Ludlow, que exercia a Sodbury, prop de Bristol, després de prendre el grau de doctor, va sentir que una grangera que cuidava vaques deia: «jo no contrauré la verola perquè ja vaig contagiar-me de la verola vacuna». Aquesta frase li feu «obrir l’ull» i amb posterioritat, essent Jenner alumne del Dr. Hunter i per consell d’aquest, va assajar la producció d’immunitat antivariòlica utilitzant l’anomenat «líquid linfàtic» de les pústules de les vaques; el 1798 el millor èxit va coronar els treballs de Jenner, i el nom de «vacuna», que ve de vaca, ha generalitzat el procediment de producció d’immunitat artificialment adquirida, de la mateixa manera que el nom «virus», que es va donar als agents morbosos, llavors incògnits, deriva d’un ampli concepte infectiu del nom «verola».

França, que era el gresol de la Ciència europea, va captar la bona nova de les inoculacions de Jenner i Piguillem, que «vivia» el

17

progressiu desenvolupament de la Ciència Mèdica francesa, «capg tà l’ona» i es va decidir a salvar el seu poble del flagell dels virus variòlics.

Piguillem devia estar tan «al dia» dels corrents científics al·lul dits que va assajar la inoculació de «linfa vacuna» antivariòlica el desembre de l’any 1800; les primeras dosis de linfa arribaren a Puigcerdà el dia 3 de desembre i, tot seguit, va inocular-la a tres fills d’una senyora de la vila que havia dipositat en ell tota la confiança; seguidament ho va fer també a dos cosins d’aquells infants, i dotze dies després, en presència de les autoritats de la vila, a altres sis nens de Puigcerdà.

Cal fixar-se que, malgrat que en les darreries del segle XVIII les comunicacions no eren les d’ara, el lapse de temps que transcorregué entre l’èxit de Jenner i les inoculacions realitzades per Piguillem, no superà els dos anys.

Hem dit abans que la sabiduria i el nervi de Piguillem necessitaven un camp més ampli que el que podia oferir-li la Cer danya; mort el seu pare (1796), decidí anar-se’n a Barcelona; i precisament quan va decidir marxar de Puigcerdà, fou el moment en que li arribà la «linfa» jenneriana.

Les inoculacions de Piguillem tingueren ràpidament un gran renom, de manera que en marxar de Puigcerdà per anar a Barcelona, inclús va haver d’aturar-se a Vic per tal de vacunar un grup de nens.

Ja instal·lat a Barcelona, Piguillem va escriure a la senyora que li va permetre vacunar els seus tres fills, com a primer assaig de vacunació, les «Cartas a la Señora» que es reprodueixen en les pàgines següents.

Aquestes «Cartas» foren impreses a Barcelona l’any 1801 i mera cès a la gestió del Dr. Olegari Miró, de Manresa, el bibliòfil senyor Soler i March va facilitar-ne un exemplar que la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona reproduí el 1915. Aquesta edició va precedida d’un pròleg del llavors Secretari de la Reial Corporació Dr. Lluís Comenge, i en ell es llegeix: «estas seis cartas familiares, concisas, eruditas, primorosamente escritas» i «dirigidas» a la madre valerosa que facilitó sus hijos para las primeras vacunaciones», «tienen un triple valor: histórico, científico y literario»...

18

La publicació original, datada el 1801, constà de 62 pàgines i tal vegada per haver estat molt reduït el nombre d’exemplars impresos, sols se’n salvà, que sapiguem, el que facilità el bibliòfil senyor Soler i March. La reèdició al·ludida també fou patrocinada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la qual va apreciar les excel·lències d’aquest «pelegrino» llibre.

Piguillem, en escriure aquestes «Cartas a la Señora», es va proposar difondre la tècnica d’immunitat artificial i vèncer la desconfiança i oposició dels incrèduls i pessimistes, que no eren pocs. Abans de publicar les «Cartas», Piguillem, amb la mateixa finalitat, traduí l’obra del parisenc Dr. Colon titulada «Ensayos sobre la Vacui na», però ell, amb les seves epístoles, es proposà —i ho va aconseguir—, obtenir un efecte més convincent.

Malgrat els bons desitjos de les Acadèmies per donar a conèixer les «Cartas» del Dr. Piguillem, el cert és que són molt desconegudes; demés, han transcorregut ja 60 anys d’aquesta reedició... És per això que en l’avinentesa de celebrar-se a Girona el 1r. CONGRÉS DE PE’ DIATRES DE LLENGUA CATALANA s’ha considerat oportú fer-ne una altra edició d’aquests textos que, sens dubte, són motiu de goig i fins d’honor per la Medicina gironina.

El Dr. Francésc Piguillem i Verdacer, després de fixar la seva residència a Barcelona, es convertí en una figura senyera de la Medicina catalana.

La introducció de la vacunació antivariòlica li va aportar gran renom; en poc temps vacunà més de set mil persones, amb resultats molt satisfactoris. Tothom —i fins la «Gazeta de Madrid» (6 gener 1801)— li reconegué el gran mèrit i dinamisme emprat en la tasca, la qual va tenir àmplia trascendència, inclús a Amèrica: el dia 30 de novembre del 1903 va sortir de La Corunya la corbeta «María Pita» que embarcà 22 nens, unes quantes germanes de la Caritat, alguns facultatius i el Dr. Francisco Javier de Balmis, metge militar, natural d’Alacant, que era el cap de l’expedició; el sotsdirector, encarregat de realitzar les vacunacions, fou el doctor Josep Salvany i Lleopart, que jugà amb desgràcia, perquè, en el periple, primer, perdé un ull i, després, la vida.

La missió d’aquesta expedició marítima, disposada pel rei Carles IV, era la d’«inocular», implantar i difondre la linfa jenneriana» a la població de les possessions espanyoles d’ultramar.

19

L’empresa fou, abans de tot, un corol·lari de la trascendental tasca del Dr. Piguillem.

El 1801, el Dr. Thonret, com a director de la Comissió Mèdica Central, felicità Piguillem reconeixent-lo, a l’ensems, com a introductor de la vacuna a Espanya.

Hi ha qui ha volgut restar mèrits al metge cerdà indicant que el 1798 els Drs. Marshall ï Walquer varen realitzar vacunacions a Menorca, illa que llavors era dominada pels anglesos; però aquest fet no sols no li restà mèrits a Piguillem, sinó que els resultats obtinguts a Menorca foren negatius, com ho referí el Dr. Rafael Hernández Morejón el 1814.

Ja instal·lat a Barcelona, el Dr. Piguillem multiplicà les seves activitats: compaginà la consulta particular amb la introducció de novetats clíniques i tasques periodístiques; una de les seves aportacions fou l’estetoscop de Laënnech, i quant a col·laboracions periodístiques, les publicà quasi sempre al «Diario de Barcelona».

El temps transcorria molt de pressa pel Dr. Piguillem i la càtedra era la seva màxima il·lusió; per això, el 1815, oposità a una càtedra de Clínica, la qual va ésser concedida al Dr. Hernández Morejón, què hem citat abans i al qual la Medicina hispana li deu la densa obra «Historia bibliográfica-médica de España». Però aquestes oposicions no constituïren un fracàs per Piguillem, sinó que li foren un magnífic trampolí per consagrar-se com un excepcional clínic; pel seu gran prèstigi, dos anys després, el rei, i per unanimitat de la Junta Superior, el va nomenar catedràtic de Clínica Mèdica de la Universitat de Barcelona, donant-se la coincidència que va ocupar la vacant que, per defunció, havia deixat el Dr. Nogués, mestre seu a la Universitat de Cervera.

Ultra la tasca docent i clínica que el Dr. Piguillem realitzà sobrec sortí de manera particular en aspectes epidemiològics; per exemple, quan a conseqüència de l’epidèmia de febre groga que sofrí Barcelona el 1821, Piguillem, amb Salvà i altres galens barcelonins com Porta, Sahuc, Duran, etc., establiren debats i controvèrsies amb els que consideraven l’esmentada febre com contagiosa; seixanta anys abans que el metge cubà Dr. Finley presumís la inter-

20

venció transmisora dels mosquits, aquests metges «caps de brot» de la Medicina catalana, ja havien refusat amb obstinació que fos directament contagiosa; fins a les Corts de Madrid hi varen arribar les divergències, i Piguillem publicà magní fics articles rebatent les teories «contagionistes» del Dr. Pedralves, catedràtic de Santiago, que havien estat exposades al Parlament espanyol; les rèpliques es succeïren i fins resultaren agres.

Tanta activitat desenvolupada esgotà el Prof. Piguillem, i llavors retornà a la seva Cerdanya natal per intentar, en l’am bient sanitós de la formosa vall pirinenca, reparar la seva afeblida salut. Però tot fou en va; el 21 d’agost del 1826 morí en la pau del Senyor després d’haver estat objecte d’infinitat de testimonis d’afecte i de valoració per la gran obra mèdica que havia portat a terme; fins el rei l’anomenà Metge de Cambra.

* * *

En les ratlles precedents que integren aquest pòrtic no hem pretès exposar una ampla i exahustiva biografia del Dr. Francesc Piguillem i Verdacer, ni tampoc relacionar tots els seus treballs; la seva personalitat resulta tan densa que una exposició completa de la seva trajectòria i de la seva obra mereixeria amplíssima extensió. Demés, aquesta biografia ja la va escriure l’erudit metge manresà Dr. Olegari Miró i Borràs; consta aquesta de quasi un centenar de pàgines i fou publicada per la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid i també reproduïda, per iniciativa del Doctor Pascual i Prats, en una publicació anexa al Butlletí del Col·legi de Metges de Girona (1915); el treball del Dr. Miró té la maxima amplitud, resulta insuperable, i traspua una fervent devoció al mestre Piguillem.

Ens hem limitat a esboçar unes idees que a més de donar una pinzellada biogràfica del Prof. Piguillem, serveixin per situar, en el temps i en el lloc, aquestes memorables epístoles que a continuació es transcriuen, explicant, a l’ensems, els fets que les motivaren. En la transcripció s’ha procurat respectar, amb tota propietat, el seu llenguatge, certament elegant, magnífica forma d’expresió que reflecteix la cultura humanística i literària que posseïa l’autor. * * *

Seria imperdonable no fer constar en aquest «Pòrtic» que qui amb el Dr. Miró més va contribuir a enaltir la figura i l’obra del Dr.

21

Piguilem, fou aquesta figura que els gironins considerem precursora, quasi mítica, de la Medicina de les nostres comarques: ens referim a l’il·lustre Dr. Josep Pascual i Prats, el qual, en un treball titulat «Notas para la bibliografía médica de la Província de Gerona», va reflectir les publicacions del preclar fill de Puigcerdà que venim al·ludint.

Piguillem, amb Antoni Gimbernat, —fundador, aquest, del Collegi de Sant Carles, de Madrid— i Francesc Salvà i Campillo, formen com una trilogia que encarnà la succesió de l’obra de Virgili la qual, com hem considerat al principi, fou l’inici del «Segon Període de la Medicina Catalana», etapa que ha anat desenvolupant-se en progressió extraordinària.

El Dr. Salvà i Campillo fou un home de tanta capacitat per la Ciència i la Tècnica (inventà el telègraf elèctric), que el doctor Corbella, segurament per la lluminositat i la força expansiva de la seva projecció, diu que va ésser «la patum del seu temps». Aquest català eminent fou, com Piguillem, «càtedro» de Clínica Mèdica, i la seva aureola ha estat tan ampla que fins ha fet incòrrer en alguna inexactitud, com la que sofrí el notable historiador Ferran Soldevila en atribuir-li, en les pàgines de la seva «Història dels Països Catag lans», haver estat un dels «primers propagadors de la vacuna a la península». Amb tot respecte a la veritat, i sense voler restar mèrits al memorable Dr. Salvà, que n’hi sobraren, cal deixar ben sentat que el «pioner» de la vacunació antivariòlica a Catalunya, a Espanya i als països d’Amèrica llatina, tal com ho reconegué la «Comissió Central» de París, fou el Dr. Piguillem i Verdacer, fill de Puigcerdà, gironí d’aquesta comarca natural on comença a formar-se la gran artèria hidràulica que és el riu Segre, terra que ofereix les màximes belleses muntanyenques i que es corona amb un cercle de relleus orogràfics de brillants congestes, sobresortint al nord els cimals del Carlit, a l’oest Fontfreda i el formós Pedraforca, al sud el Puig Llançada i Serra del Cadí i, a l’est, el gegantí Puigmal, muntanyes que són com sentinelles que formen guarda. d’honor a les restes d’aquell savi metge autor de les «Cartas a la Señora...» i què allí hi reposen...

Dr. Josep M.a Pla

22

Dibuix de Ramon Prior on es reprodueix el grup escultòric, obra de l’il·lustre Prof. de l’Acadèmia de Belles Arts de Roma, Juli Monteverde (1837-1917) i dedicada a plasmar el dramàtic moment en que Jenner assaja la vacunació antivariòlica inoculant al seu propi fill el «líquid linfàtic» de les pústules de les vaques. L’emoció que aquest grup escultòric fa reviure, en forma inefable, degué ésser igual a l’experimentada pel Dr. Piguillem en inocular la vacuna als fills de la «SEÑORA» que atorgà la més absoluta confiança a les orientacions i inquietuds científiques del gran metge cerdà i a la qual foren adreçades les «CARTAS» que a continuació es transcriuen.

23