CALIDOSCOPI NADAL 2019

Revista de pensament i valors personalistes. NĂşmero 45

Calidoscopi

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Sumari: EDITORIAL Serveix per a alguna cosa la Unió Europea?.....................................................................................3 L’ENTREVISTA Antoni Bosch-Veciana .....................................................................................................................6 FILOSOFIA PERSONALISTA Eduard Nicol, un filòsof crític en un temps de crisi o de situació revolucionària...............................9 CONFERÈNCIA PERSONALISTA De gairebé déus a no humans........................................................................................................17 EL MÓN QUE TENIM Reflexions sobre el món nostre.....................................................................................................25 EL RACÓ DEL CINEMA Les Estivants de Valeria Bruni Tedeschi (2018) ..............................................................................33 APUNTS REFLEXIUS De Nietzsche a Sòcrates: El retorn als orígens fenomenològics de la metafísica ............................35 APUNTS TEATRALS DE TEMÀTICA PERSONALISTA “Conversa apòcrifa entre Emmanuel Mounier i Jaume Serra Hunter”........................................... 38 ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) ....................... 53 ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC ............................................................................................................... 65 PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS ......................................................................................... 66

Calidoscopi Revista de pensament i valors personalistes L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el Número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL B45794-96 ISSN: 1139-9376 c/ Diputació, 231. 08007. Barcelona

DIRECCIÓ Albert Llorca Arimany REDACCIÓ Sara Fernández-Puerto Sergi Mas Díaz Bonaventura Pedemonte Joan Lluís Pérez Francesch Esperanza Puigpey Nicolas Sáiz Gómez Josep Lluís Vázquez Borau

2

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

EDITORIAL Serveix per a alguna cosa la Unió Europea?

La preocupació per Europa es remunta al món antic, i tal vegada es pugui afirmar que el celebrat “mite d’Europa” (el rapte del princesa Europa, filla del rei de Fenícia, per part del totpoderós déu Zeus), fou un “conte” de l’Antiguitat que simbolitza la pretensió i alhora la feblesa per sotmetre el Proper Orient a l’Antiga Grècia (s’hi referiren Herodot, Homer i Hesíode, entre d’altres); cosa aconseguida parcialment, però amb deutes culturals significatius, fins arribar a l’època d’ Alexandre el Gran, imperi en el que s’acceptaren algunes maneres de fer orientals: formes de poder, costums privades i públiques i acumulació de riqueses des del poder, entre d’altres.

Les discrepàncies a l’Antiga Grècia al segle V (abans i després de les Guerres Mèdiques) ja indicaren que Europa no és fàcil de conduir, i les posteriors Guerres del Peloponès entre grecs ho varen ratificar.

En clau ètico-política, el cas de Sòcrates fou emblemàtic de la dificultat de posar-se d’acord dins d’un estat: muntant-li estranyes acusacions davant dels tribunals de justícia i un judici no menys estrany que acabà per condemnar-lo a mort, “apartant-lo” de forma barroera de la vida pública.

Fent un salt enorme per damunt de la 1ª modernitat i la bogeria de les guerres entre els estats totpoderosos de l’època (segles XVI i XVII), en l’Europa contemporània fou Edmund Husserl qui primer hi dedica esforços de comprensió per solucionar el que ell nomenaria la “malaltia” d’Europa: en la seva conferència “La filosofia en la crisi de la humanitat europea”, entre d’altres, parla d’aquesta malaltia, que ell atribueix a una enfocament filosòfico-metodològic erroni: i és que, segons Husserl, l’home de ciència no pot tractar els macro-processos històrico-socials i culturals com si fossin fenòmens “cosificats” naturals. L’enfocament ja és, doncs, per ell, inhumà i propi del positivisme que ell combaté tota la seva vida.

3

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

El seu amic i deixeble, Jan Patocka, aportà també reflexions sobre Europa1, tot expressant una certa decepció davant del projecte husserlià. Patocka manifesta, no obstant, dubtes sobre l’efectivitat de l’objectiu husserlià de recerca de l’essència, sense comptar amb els prejudicis dels humans, decepció cristal·litzada en la crisi europea que portà a les dues guerres anomenades supremacistament “mundials”.

A partit d’aquí, Patocka indueix dues observacions interessants: En primer lloc, el món s’ha d’entendre com el camp de les possibilitats: les diverses “representacions” del “món de la vida” (“lebenswelt”) de què parlava Husserl, el qual es convertí en una mena “d’abstracció” del món dibuixat per la ciència i fent que l’home hi depengui en excés. I això, pensa l’autor, separa massa Europa d’altre cultures, como si el món europeu fos radicalment diferents dels altres.

En segon lloc, Europa s’ha llançat al domini de les coses i és ella, paradoxalment, la que ha quedat dominada2, obrint el camí de l’auto-destrucció. Els casos de la hostilitat actual nord-americana i/o russa que Europa pateix, o el “despertar” actual de la Xina, són indiciaris d’aquest riscos apuntats pel filòsof i que anotem des de l’Europa d’avui.

El problema de fons actual radica en la capacitat de la Unió Europea (UE), gestora dels destins d’Europa, per arbitrar estratègies de portes endins –en relació als estats europeus que la composeni de portes enfora; perquè el que li dóna credibilitat són els valors, que segons l’article 2 del Tractat de la UE han de ser implementats arreu, ja que no són una mera decoració; i passen, dit bàsicament, pel manteniment arreu de la dignitat humana, per la mutualitat o reconeixement entre estats, per la garantia de no ser maltractat per cap poder, això com l’assistència sanitària de qui sigui, la cura dels infants i l’educació mínima per a tothom, i l’accés lliure als mitjans digitals...; sense oblidar els drets humans en matèria d’accés dels ciutadans a la justícia, als recursos necessaris (inclouen subsidis d’atur) i a la consolidació i augment progressiu de competències institucionals –encara avui limitadesproperes al ciutadà, com mostren el Parlament Europeu o el mateix Tribunal de Justícia de la UE. No s’ha d’oblidar que la UE s’obliga a actuar, d’acord amb els esmentats valors, afora de la Unió: però té un contrapès important en el seu interior: els poders dels estats que la composen, en forma de interessos i/o pors.

I els temes que la UE té sobre la taula són diversos i greus: ja siguin qüestions econòmiques i financeres, com la mobilitat dels grans capitals, els impostos que podrien gravar llurs activitats o les actuacions poc clares de macro-empreses com Google; ja es tracti de situacions de corrupció políticoeconòmica dins d’un estat (a l’estat espanyol el PP ha comés desfalcs de tota mena i durant anys, alhora que en altres estats la màfia institucionalitzada genera “zones grises”); ecològiques (el canvi climàtic, que per als mandataris nord-americans i xinesos no existeix i al que recentment s’ha afegit la salvaguarda de l’Amazònia poc curosa amb les polítiques de Bolsonaro); o l’abast territorial (com el problema de Ucraïna, del “Brexit” del Regne Unit, de les amenaces russes sobre les Repúbliques Bàltiques i caucàsiques, o el problema no petit que li plantegen el govern català i una bona part de la població catalana: la de sentir-se europeu sense sentir-se necessàriament espanyol i la de reclamar

Patocka, J, “Reflexiones sobre Europa”, textos sense data, però que se solen situar sobre els anys 50 (text recollit al llibre Libertad y sacrificio”, de2002 (traducció castellana de 2007) 2 o.c. p. 217. El preu del “tenir”, com a actitud humana oposada a la de “l’ésser” serà aprofundit per Erich Fromm a l’Europa occidental dels anys 60 i 70.

1

4

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

la celebració d’un referèndum d’autodeterminació); per no fer referència a la puresa o regeneració democràtica de les institucions en països com Hongria o Polònia.

Després d’aquest succinta mirada a la tasca ingent amb la què la UE es troba avui, és pertinent ferse la pregunta inicial d’aquesta editorial : de què ens pot servir la UE als ciutadans?

Assenyalem tres utilitats de la UE per a les persones de dins i de fora d’ella, d’acord amb les consideracions anteriors: Primerament, la UE pot ajudar a implementar els valors que sosté i que l’engrandeixen en reflectir els drets humans dels seus ciutadans, en donar-los capacitat jurídica i política; bé que en els termes i limitacions de la subsidiarietat. I, tal com insinuàvem abans, la UE es compromet a lluitar contra la ignomínia que pateixi la persona humana també fora de les seves fronteres, tot i ser una qüestió difícil de portar a terme, com es veu en el drama de la Mediterrània. L’exemple recent del “Open Arms” és paradigmàtic de la hipocresia de la política dels estats europeus, on sembla que qui “mana” i pren decisions no és ella precisament, sinó aquests estats –mitjançant l’òrgan del Consell Europeui llurs partits polítics; amb llurs interessos, per inhumans que siguin.

En segon lloc, com a conseqüència del tret anterior, la UE “obliga” als estats membres -en tant que són de dret-, a complir les normes legals del Tribunal de Justícia de la Unió Europea; i per tant, ja sigui en l’àmbit individual com en el col·lectiu, la UE garantirà que a “ningú no li passarà res” per sostenir idees o actuacions que no agradin al poder de cap estat. La situació actual dels presos a l’estat espanyol –activistes i polítics catalans, a causa del “procés”; o els joves empresonats d’Altsasu, acusats de “terrorisme” per barallar-se amb membres de la Guàrdia Civil fora de servei, posa aquesta espinosa qüestió sobre la taula.

I en tercer lloc, cal dir que la UE està capacitada per obrir noves perspectives democràtiques arreu, sota el criteri del “dret de ciutadania” i de la “sobirania oberta”, la qual cosa repercuteix en alguns dels temes amunt assenyalats que ha de gestionar la UE, que no són pas poca cosa per a ningú. Pel que es veu, la negativa en la consulta -que es va fer en el seu moment- a acceptar una Constitució Europea per part d’algunes poblacions –la ciutadania de França i dels Països Baixos- ho avala. Aquest és un compromís difícil d’aconseguir per part de la UE, però és la seva feina i responsabilitat. És de suposar que passaran alguns anys - potser molts-, fins que esdevinguin solucions en els dos darrers punts; però és també la nostra fe que succeirà.

5

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

L’ENTREVISTA Antoni Bosch-Veciana Per Albert Llorca Antoni Bosch-Veciana és llicenciat i doctor en Filosofia i Llicenciat en Teologia. Ha estat catedràtic de filosofia a l'Ensenyament Secundari (19832011) i director de la secció de Filosofia Antigua de la Societat Catalana de Filosofia (IEC). És professor en la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, adscrit la Facultat de Teologia de Catalunya. Així mateix, pels anys d’estudi i d’investigació sobre el pensament antic, també és membre numerari de la International Plato Society i del Centre i d'Études sur la pensée antique "Kairos kai Logos" de la Université d'Aix-en-Provence. Alhora és membre del Consell de Direcció de la revista Comprendre. Revista catalana de filosofia (URL). Pertany al Grup de Recerca “Filosofia i Cultura”, de la URL. De la seva immensa obra, assenyalem aquests llibres i estudis: Els orígens de la filosofia occidental (1987), El pensament teològic als inicis del segle XXI (2001), Perdonar (2002), Amistat i unitat en el Lisis de Plató. El Lisis com a narració d'una συνουσία dialogal socràtica (2003), La saviesa nascuda en el Temple de Delfos (2006), Pierre Hadot, lector de l'antiguitat clàssica: la contemporaneïtat de la vida filosòfica (2010), Judaisme alexandrí i filosofia (2010), El cristianisme, religió del cos. Un esbós (2016) i Pierre Hadot (1922-2010): la filosofia com a «manera de viure» (2017).

Li adrecem les següent preguntes:

1. Doctor Antoni Bosch-Veciana, amb la breu i alhora atapeïda referència biogràfica de què disposem, no hi ha dubtes de la vostra intensa trajectòria vital i intel·lectual posada en relleu en els ambients diversos en els quals us heu mogut; així que us demanarem una referència global, i el més sintètica possible, malgrat les dificultats que us comportarà, del vostre pensament.

R. Tot pensament es construeix dins una biografia. Vivim dins d’un espai i d’un temps: el nostre espai i el nostre temps. No tenim un pensament aïllat de la història, de la nostra història personal. Si ens situéssim fora de la nostra història personal correríem el risc d’elaborar el nostre pensament dins d’un núvol imaginat i el nostre pensament no arrelaria enlloc. Un pensament desencarnat de la vida, ahistòric, és un pensament buit.

Quan em van demanar fer un repàs del meu pensament per a un diccionari biogràfic vaig rumiar la meva vida, la meva trajectòria intel·lectual, i vaig assenyalar el que havia estat determinant en la meva vida i en el meu pensament: D’ençà dels onze anys vaig aprendre a estimar l’estudi. Era a La Conreria. A La Conreria teníem molts bons professors i espais d’estudi que jo apreciava molt. Fèiem els dos batxillerat, de ciències i de lletres. El grec i el llatí s’estudiaven moltíssim. Vaig sortir-ne ben equipat, sobretot pel que fa a les llengües antigues (llatí i grec) que dominava prou bé. Després vaig

6

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

passar a la Facultat de Teologia de Catalunya. Hi van continuar els bons professors i el meu gust per l’estudi. Allí em va agradar la filosofia antiga i, sobretot, l’exegesi neotestamentària. El coneixement del grec, que encara ens el van fer aprofundir més, em permetia treballar els textos neotestamentaris i de la patrística a fons. La meva tesi de llicenciatura de Teologia va ser sobre la noció de κὀσμος en el quart evangeli. Després vaig veure que va ser un treball molt valorat a l’estranger: hi feien referència —me’ls van citar, vaja— els professors Rémi Brague, de La Sorbona i Rudolph Snackenburg, professor d’exegesi joanenca a la Universitat de Würzburg. Fou un dels més grans exegetes del Nou Testament. Jo me’n vaig assabentar anys després d’aquestes referències. N’estic molt agraït perquè això et dóna un impuls encara més gran per l’estuti. Vaig tenir-hi un professor, el Josep Rius-Camps, que venia de fer classes a Munic, que va apreciar els meus treballs i me’ls corregia amb detenció. Amb ell vaig aprendre a treballar científicament els textos (sobretot dels Pares grecs) i a saber construir i redactar un treball científic (amb les notes pertinents). Els estudis del món bíblic i patrístic m’havien fet conèixer força bé el món del Nou Testament i de la patrística grega i, dins d’aquests àmbits, per contraposició, el món del gnosticisme que em va atreure força.

Em va semblar que la teologia m’exigia estudiar filosofia per complementar-la, a més m’havia de guanyar la vida. I vaig decidir matricular-me a la UB. Em van convalidar moltes assignatures: totes menys cinc que vaig haver de resoldre presentant els treballs sol·licitats als professors de les matèries pertinents. Allí hi vaig seguir els estudis fins al doctorat. Em va dirigir la tesi doctoral el professor Jordi Sales, molt atent amb els alumnes i amable. Era el professor que feia les classes més a fons dels que jo vaig tenir si hi afegeixo el doctor Fortuny. Vaig fer un treball doctoral sobre Plató. La meva preparació i la temàtica em van fer decantar per un autor que tenia a veure amb el món grec i molt ben valorat pels teòlegs. Sembla em va semblar que si tenia l’ocasió de fer un treball a fons (doctoral) calia que agafés una bona font. I Plató ho era. I molt.

Si hi ha dos universos que m’apassionen són: el món de la filosofia grega, sobretot platònica, i el món dels escrits neotestamentaris i, en general, de l’univers del cristianisme inicial. I cada vegada em sembla més potent el món del cristianisme.

2. Assenyaleu tres temes que considereu que la filosofia i/o les ciències socials i polítiques, avui, que vivim en temps convulsius i incerts, haurien de tractar de manera preferent. Dit en una frase: quina una opinió teniu sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i quina orientació creieu que hauria de tenir?

R. Cada vegada estic més convençut que no hi ha pensament sense vida; i que el pensament ha de tenir a veure amb la vida. Quan treballava en la meva tesi doctoral vaig descobrir un autor que m’ha marcat enormement: Pierre Hadot (1922-2010), amb el qual vaig poder entrar personalment en contacte. La filosofia no era per a ell un sistema de pensament que articulava els continguts sense tenir res a veure amb la vida de cada dia. La filosofia era una manera de viure. Les persones escollim l’escola filosòfica en funció de la manera de viure dels qui promouen tal o qual pensament. La filosofia ha de ser un viure i, per tant, un exercitar-se a viure d’una determinada manera per tal de donar sentit al que es pensa i es fa. I avui això és més necessari que mai. El testimoniatge és una categoria filosòfica que cal tenir ben present.

La filosofia avui segueix demanant pensar a fons les problemàtiques que són indispensable articularles sòlidament a fi de donar-hi resposta: 1) a l’univers ingent de la política per així fer possible preparar homes i dones que tinguin en el seu punt de mira els interessos de les seves comunitats polítiques pel que fa al desplegament personal i social dels ciutadans de manera que no hi hagi exclusions de cap mena; 2) a l’univers dels problemes ambientals en particular que demanen 7

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

fonamentacions que solidifiquin mesures necessàries per fer del nostra planeta un planeta de futur, habitable per tothom; 3) als molt problemes ètics que té plantejada la humanitat tant individualment com col·lectivament (bioètica, biodiversitat, pobresa planetària, etc.; 4) als infants i al jovent d’avui en el seu procés formatiu, fer-los aptes per dissenyar un món que respongui a les necessitats de tothom; i forjar-los en un món educatiu que els mostri el valor de la persona humana i del treball d’investigació necessari.

L’ètica ha de ser un pal de paller ineludible per repensar el present i el futur, el nostre i el dels nostres joves. Cal reflexionar a fons sobre els fonaments que han d’articular les mesures ètiques o èticopolítiques per al nostre present. Molts han deixat a la mà de Déu els principis i els criteris per fer un món present i futur millor, i han perdut tota esperança. El problema no és que un altre món sigui possible sinó que aquest món, tal com està dissenyat, no és possible. Vaja, en tot cas només és per a uns quants. La dignitat de la persona humana ha d’estar a la base dels plantejaments filosòfics.

3. Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació filosòfica i humanista heu viscut ambients tan diversos i complexos, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat, a voltes personalista i ètica, social, política.

R. Em sembla que ja ho he respost a la pregunta anterior. En tot cas, em sembla indispensable de dotar els homes i dones d’avui (joves inclosos) de criteris per poder respondre als problemes ètics, polítics i econòmics que avui tenim plantejats. Aquests problemes no es poden enfocar sense tenir una coherència interior, de fons, de cadascun de nosaltres. Hi ha molt llenguatge tècnic però hi és indefugible un esquema de fons robust que el pot propiciar la filosofia. El món no funciona atzarosament; potser la naturalesa sí (tot i que té les seves lleis). Però el món humà el construïm nosaltres mateixos. Si el deixem construir a mans de qui no té criteris, anirem pel pedregar. El respecte a les persones ha de ser fonamental, a la seva dignitat plena.

4. Heu estat professor de filosofia i de teologia, en diferents llocs i contextos. Digueu-nos, com a intel·lectual i persona vinculada al batec del pensament cristià, quin paper i futur albireu a l’educació des de la perspectiva humanista i cristiana, en l’estil de vida del món actual.

R. Si per educació entenem la formació a fons de la persona humana, aleshores el cristianisme hi pot desenvolupar un gran paper. El cristianisme té unes arrels profundes i una llarga tradició de pensament que degudament explicada-contextualitzada pot ajudar la reflexió d’avui. I això no ho ha d’imposar sinó que ha d’establir centres de pensament que vehiculin el pòsit divers de la seva tradició de pensament. El cristianisme no es coneix prou (o gens) i per contra té una llavor que pot fecundar les mentalitats d’avui. El problema és com ho ha de fer el cristianisme perquè en els àmbits on pot tenir influència resulta que hi ha poca gent que n’aculli la seva proposta, i això que el projecte cristià té un potencial d’actualitat enorme. És veritat que ha estat el mateix cristianisme que volent imposarse (fins i tot brutalment, en moments anteriors de la seva història) ha acabat desencantant l’home occidental d’avui. El projecte cristià, que té un magatzem molt sòlid de pensament i cultura, ha de ser possible encara avui. El projecte cristià és apte per dotar d’esperança l’home d’avui. Calen polir moltes arestes. Avui el cristianisme, en general viu un període de desert, predica en el desert. Cal renovar les maneres de viure i, a això, la filosofia pot ajudar-hi perquè només una vida ben travada sabent on va pot respondre als reptes d’avui, que són molts i molt grans.

Moltes gràcies 8

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

FILOSOFIA PERSONALISTA Eduard Nicol, un filòsof crític en un temps de crisi o de situació revolucionària Per Bernat Castany Per causa d'una de les malalties psicognoseològiques de l'època de l'explosió informacional o de la polimatheia (erudició), que com deia Heràclit, no és el mateix que la sofia o saviesa, car és causa d'ocupacions dispersants, deixí de treballar, d'estudiar, l'obra de Nicol.

Fa anys que no rellegia els seus llibres. Ara, en ocasió de la demanda que el bon amic A. Llorca, antic cofundador i protagonista del Liceu Maragall de Filosofia del que vaig ser durant uns vint anys secretari, m'ha fet per introduir-vos en la lectura--estudi de l'obra capital i culminant de Nicol La metafísica de la expresión (endavant, M.E.), objecte d'estudi al vostre Grup de Filosofia Personalista (IEC), pensadors com E. Mounier i E. Levinas tenen molt de comú amb Nicol; ja que en ells el diàleg simbiòtic i constitutivament necessari és toral o troncal i m'ha fet endinsar-me, altre cop, en la relectura no solament d'aquesta obra sinó també de les que la prepararen : la psicologia de las situaciones vitales, La idea del hombre, La vocación humana...

Amb aquesta lectura, torno a adonar-me de l'envergadura, de la importància i de l'abast d'aital obra.

El mateix Nicol era conscient, a vegades, massa conscient, pel que diré probablement més endavant, de la vàlua i pretesa o pretensiosa contribució de la seva obra a la història de la filosofia. I és que tal pretensió l'enfrontà, l'enemistà per causa del vici humà i nacional, la de l'enveja, amb els col·legues de la facultat de filosofia de la UNAM, en un moment en què coincidiren tres i més prime donne de la filosofia, D. Garcia Bacca, J. Gaos. E. Nicol etc.

Hi ha vàries anècdotes que, per ser pura xafarderia, no és oportú narrar-les ara i aquí. E. Nicol volia ser i se sentia gran entre els grans, “par inter pares”, dels creadors originals, genials, ensems que tradicionals, que han marcat l'esdevenir de la filosofia no solament de la hispànica o escrita en castellà, sinó àdhuc de la general o de tot temps i espai o llengua. Si no recordo malament i no voldria tergiversar l'opinió que Nicol tenia de si mateix com a filòsof en relació amb Ortega i Gasset, Zubiri...es considerava no solament igual sinó més que ells, sobretot que Zubiri, amb el que incorregué o, millor dit, ambdós incorregueren en un menyspreu o desconeixement mutu.

Aquest urc, sobergueria i, sobretot, l'obra que conflictives amb els seus col·legues. Com ja he afectà molt en les seves relacions fou l'enveja mateixa Metafísica de la expresión; una obra

anava produint any rere any li provocà relacions apuntat abans, un dels efectes psicosocials que li sobre la que reflexionà, en distintes obres; en la de caire seriós en la que al darrer capítol fa 9

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

consideracions molt encertades i enraonades de l'enveja dels que són merament erudits o professors d'història de la filosofia davant del que és genial i creador; la qual cosa és senyal de l'experiència que de tal vici nacional visqué :” Incluso la envidia, que sería tan excluyente...le impide al envidioso considerar como propio lo que hace el yo ajeno.....La envidia es el desdén de la riqueza que el otro nos confiere....Si no, no podría ser envidiado...”( Opus cit, 2ª edic. p. 280).

Tanmateix, la pressió psicosocial li féu una mala jugada amb J. Marias, el fidel i sempitern alumne d'Ortega, quan, en un debat televisiu en la TV mexicana, entre aquell i Nicol sostingueren sobre el quefer filosòfic, i en el qual J. Marias fou més hàbil i xerraire, mostrant-se Nicol un tant encarcarat, gris, apagat.

Eduard Nicol: Fotografia extreta de l’arxiu personal del filòsof. Font: Internet La vídua de l’Eduard Nicol, Alicia Nicol, donà part l’arxiu personal del filòsof al CSIC.

Però, Nicol amb qui més volia mesurar-se era amb els grans entre els grans. Així, ho demostra en el seu repàs crític de Descartes, Kant, Hegel, i sobretot amb el gurú del seu temps : Heidegger; al que no solament critica sinó que el fa objecte de la seva innovació creadora, superadora, de la seva proposta ontològica, metodològica, hermenèutica, exposada en La metafísica de la expresión : "La singularidad óntica y ontológica del hombre consiste.....sino en el hecho de que la simple presencia...análisis fenomenológico.." Opus cit. 1ª edi. 199) Altra crítica a Heidegger rau en la qüestió de l'autenticitat i la inautenticitat de l'home. Per a Heidegger, l'autenticitat ve definida per l'actitud front a l'existència del Dasein com ésser per a la mort.. Aital autenticitat és única; en canvi, per a Nicol, "la autenticitad es varia pero la inautenticidad es única.... la de ser cualquier cosa” Opus cit. 1ª edi.(380) Però en el que més discrepa de Heidegger es en la concepció de l'ésser que, per a Heidegger és ocult, i que cal descobrir-lo; d'ahi prové el concepte “d'aletheia”, que Nicol analitza i critica ja que, per a ell,

10

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

l'ésser està a la vista i l'únic que cal és saber veure'l, comprehendre'l, comprendre'l. Tot això exigeix una nova fenomenologia i hermenèutica, diferent a la que Husserl i Heidegger practicaren.

Bé, de fet, considerat Nicol des del punt de vista de la voluntat de sistema que han tingut tots els grans filòsof que han marcat fites filosòfiques com foren Aristòtil, Descartes, Kant, Hegel, Heidegger...; el filòsof Nicol és més gran que l'asistemàtic Ortega, més erudit i propagador de filosofies que l'aristotèlic-tomista Zubiri i que el divulgador de la filosofia orteguiana, J. Marias. Però, tota aquesta grandesa filosòfica, en un país i paisanatge d'enveges i rivalitats, d'indiferència i silenci o ignorància d'aquell que pot fer ombra, és silenciada, "ninguneada", com hom diu a Mèxic.

A la meva tornada de Mèxic ( 1975), quan esmentava el nom Eduard Nicol eren pocs, comptats amb els dits d'una mà els qui havien escoltat aital nom, i menys encara llegit; i això que els seus llibres estaven publicats en una editorial reconeguda, el F.C.E. . Solament, al cap d'uns anys, en l'etapa del restabliment o establiment de la sui generis democràcia, en la que hi hagué una recuperació i interès per les figures polítiques, artístiques, filosòfiques de l'exili, a l'any 1984' molt merescudament, juntament amb un altre exiliat, poeta i filòsof, R. Xirau, fill de J. Xirau, (mestre d'E. Nicol, de qui no parlava molt admirativament) el proposaren i feren doctor honoris causa per la UAB, de la que en època de la República havia estat professor encarregat de curs d'història de la filosofia grega, la seva principal font d'inspiració filosòfica, i en la que feia les classes en català. No solament impartia classes en català sinó que també escrivia articles i ressenyes en català, quefer que continuà fent-ho a Mèxic on es “transterrà”, com deia J. Gaos3.

Sobre l'abandó de l'escriptura en català me’n parlà Nicol tot dient- me que se'n havia donat que si volia fer una obra d'abast l'havia de fer en castellà, car veia que la tornada a Catalunya era molt problemàtica. Aquest abandó, quan vingué de viatge a Espanya, però, en especial, a Catalunya, li costà alguna que altra discussió amb aquells qui consideraven que havia estat una traïció aital abandó. Cal no oblidar que el component de l'enveja, com he assenyalat abans, no estava absent en aquesta crítica. Tanmateix, cal dir que el seu amor per la llengua i cultura catalana mai no defallí.

Sempre que podia o trobava algú de la seva” koiné” o comunitat lingüística, com succeí amb mi, parlava en català. Més encara, a la seva esposa, Alícia, una mexicana de fina figura i exquisit caràcter, molt més jove que ell i “alma mater” d'Eduard, li ensenyà a estimar la història de Catalunya i, evidentment, el català que, amb urc, el parlava amb mi i amb els qui trobava quan venia a la seva Barcelona, que coneixia bé; fins i tot els racons i carrerons de Ciutat Vella. Aquest amor per la seva “koinonia” lingüístic-cultural i amb el paisatge, terra i paisanatge ho posà en relleu Nicol en el seu discurs de doctorat en la seva recuperada universitat : “d’aquesta manera recuperarà “ensems país, terra i llengua”4.

Però la causa més important del menysteniment o menyspreu -sinó oblit o desinterès de l'obra de Nicol (no entre vosaltres i la munió de deixebles mexicans que li mantenen fidelitat)-, rau en el temps irresponsable de la postmodernitat; car, quin cas li poden fer els postmoderns sofistes, mancats de

3

Consulteu l'antologia d'articles intitulat Las ideas y los días, antologitzat per Arturo Aguirre en la que trobareu dos articles escrits en català p. 25 : “Paisatge i veritat Filosofia de cambra” i p. 53 : “El destí dels pobles”.

4 Cfr. Filòsofs catalans, o.c. p. 185.

11

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

fe en els homes, en els valors, que critiquen o rebutgen el principi de responsabilitat, a un filòsof, que, en un article de l’agost de 19405, afirmava la seva fe en el futur, en parlar de Giner de los Ríos.

Aital postmodernitat es presenta com pensament feble, tributari de l'obra de l'autor que Nicol critica: Heidegger i Nietzsche. Entre els postmoderns cal esmentar els "maiêtres â penser" francesos (Boudrillard, Finkielkraut, Glucksman, B. H. Levy ), Foucault, el desqualificador o dissolvent del subjecte (tan cabdal per a Nicol), de la seva identitat, de l'Ú, del Tot i de la Raó6; així com de tot pensament de la representació de la que tant parla Nicol en la seva metafísica Deleuze ( el negador de la veritat que tant en la seva significació de veracitat com de aprehendre-la i explicitar-la és pivot i definitòria del pensament filosòfic i vida consagrada a la filosofia del responsable Nicol), o Vattimo, el formulador i expositor del pensament feble tot obrint la fascinació per aquest que nega tota presumpció del "pensament fort" o fonamentat.

També són lògics la menysvaloració i l’oblit del sistemàtic Nicol, ço és, del filòsof que construeix un sistema, que creu que la filosofia és sistema no hipotètic deductiu sinó amb estructura vertical i horitzontal, ( tal vegada, Nicol sigui un dels darrers filòsofs amb voluntat de sistema) en un temps en què aquesta voluntat de sistema s'ha diluït, s'ha fos. S'ha perdut no solament prestigi sinó que s'ha negat tota possibilitat de fonamentació, tot donant pas a la nova ona de la desfonamentació epistemològica i ontològica, que neguen o dissolen el subjecte, la identitat, la subjectivitat, l' Ú, el Tot, la raó; la qual cosa significa, la fi de la metafísica o ontologia, que ens introdueix en el temps de la postmetafísica tant de la transcendent, la d’índole aristotèlico-tomista, com de la immanent, que és el cas de la de Nicol.

D'aquí que s'hagi sostingut que, al nostre temps, hi ha una acusació al pensament fundacionalista, la qual cosa s'ha convertit en un autèntic “locus communis” en el moment present: el que declara "l'afirmació de la violència de la raó" i el terrorisme de la veritat". És, per això que, assenyala Habermas que la fi de la metafísica suposa la pèrdua de l'estatus extraordinari que la filosofia havia tingut sempre.

Id'aquí que E. Nicol es plantegi, després de la constitució o elaboració de la seva metafísica, la “reforma de la filosofia” en la seva darrera obra amb aquest títol, Reforma de la filosofía (que fou objecte del curs 1973-1975, en el que vaig tenir el privilegi d' assistir com a oient-participant a la pitagòrica7. En una de les darreres converses que vaig sostenir amb ell a sa casa del carrer del Pino, recordo que es lamentava i estava apesarat pel fet de sentir-se ja gran per fer allò que, des de feia anys, tenia projectat, és a dir, que temia que li manquessin anys de vida i força per portar a terme o conclusió final la seva missió i responsabilitat8.

Així, doncs, el que caracteritza el filosofar de Nicol és, a més a més de la voluntat de sistema, la recerca de la fonamentació de la metafísica i de la ciència, amb l'establiment dels seus principis ( un llibre complementari correlacionat sistemàticament és Los principios de la ciencia). Tanmateix, hom podria ubicar la filosofia nicoliana entre les de la no fonamentació, car afirma que l'ésser no requereix fonamentació, ja que és, existeix, està ahí a la vista. (M.F.). Ara bé, aquesta no fonamentació no es Afirmava Nicol en aquesta época (1940), que “Algunos de esos matices, inactuales hoy... pueden parecer una estampa de otra época”. (Las ideas y los días, Don Francisco Giener de los Ríos” 1830-1915”p. 40) 6 Cfr. “La mort de l'home i els seus dobles” en Las palabras y las cosas, cap. IX, de M. Foucault) 7 Cal assenyalar que Nicol acostumava a elaborar els seus llibres al seminari que fundà el 1946 al poc temps d’arribar a Mèxic, iniciativa que remarcava molt, ja que abans a la facultat no se’n havia creat cap).

8 Nicol parlava sovint de vocació, missió i responsabilitat. de l'home, en general, i del filòsof, en particular. Una sorpresa que sentia quan em parlava del desplegament i realització de les seves obres era com si les tingués preconcebudes, i que d’any o d’anys en anys anessin materialitzant-se, amb la finalitat de “reformar la filosofia”.

5

12

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

nihilista ni escèptica, sinó positiva i afirmativa, de l’ésser i de la veritat, donat que l'home, l'ésser de l'expressió, viu a la veritat. Per tot això, és difícil la tasca, missió, de Nicol i que la seva filosofia sigui tinguda en compte al temps de l'escepticisme, de la postveritat, en el que no solament es nega que hi hagi criteri de veritat, sinó que se sostingui9.

Davant d'aquesta caiguda de la voluntat de la determinació d'un fonament últim des del qual deduir sistemàticament una veritat i una epistemologia, un valor i una ètica, i d’una justícia i la seva política, que és la pretensió que Nicol planteja en la seva M. E., en un dels articles que, pocs mesos abans de morir escrigué, s’adona que la filosofia ja ha finit o l’han anihilat, parlant de "La filosofia que llamamos moderna.....oficio endemoniado de la filosofia"10.

Doncs bé, veiem en l'article i anècdota el dubte gnoseològic i existencial de Nicol sobre la tasca que li havia ocupat tota la seva vida : la filosofia, a la que s'havia dedicat en cos i ànima, amb la renúncia com me confessà en una de les converses que vaig mantenir amb ell al seu estudi de sa casa : "La vida de Nicol estigué marcada per l’actitud i conducta morals....responsabilidad filosòfico-moral" (F. C., p. 161-162) Bé, deixem-nos d'aquestes consideracions trivials circumstàncies, encara que significatives per comprendre el quefer i el destí d'un home que visqué apassionadament la seva vocació, i fem algunes observacions propedèutiques sobre el llibre que heu escollit com objecte de lectura i estudi en el vostre seminari : la Metafísica de l’Expressió, que és l'obra culminant i sistemàticament integradora de tots els articles i llibres que Nicol escrigué amb vistes a la elaboració d'una ontologia que fonamentés una ètica de la que derivessin una política, una estètica, però sobretot l'ètica . D'aquí que podria intitular aquest text amb el títol "Metafísica ètica i Ètica metafísica". Al pròleg de la M.E. escriu Nicol amb l'exigència que caracteritzà la seva vida i la creació de la seva obra, tot referint-se a l'esforç, treball i dedicació de més de 25 anys de gestació i elaboració de l'obra : " En la medida en que los problemas estudiados en esta M. E. se juzgan....ha durado más de veinticinco años" (opus cit. p. 7, 1ª edi. ) Doncs bé, en l'obra pòstuma I. y D. , un recull d'articles, alguns publicats i altres inèdits, que van des de 1939-1989, hi ha un article inèdit amb el títol "Ethos y expresión". També, a l'article de 1972, en el que reconeix el mestratge i influència de Cassirer sobre ell, escriu "Hace más de 40 años....tesi doctoral" ( opus cit. p. 423) Encara que la pretensió de Nicol, en la M.E. no sigui la confecció d'una ètica ni tan sols una ontologia de l'ésser humà, sinó una fonamentació de la ciència metafísica mateix i, per això també, de la ciència en general....11.

Pel que fa als temes, problemes i qüestions torals de l'obra esmento els següents: - La vocació humana, en general, i la filosòfica, en particular, que foren tractats també en un llibre preciós i ric en suggeriment intitulat La vocación humana.

- L'autenticitat i la fidelitat a la realitat, món o ésser; als altres o comunitat a la que un pertany, i a si mateix com subjecte de la vocació.

9

Tal com opina Deleuze en ¿Qué es filosofía?: "el que importa en una filosofia no és la veritat, sinó que sigui interessant" (cfr. el meu treball "Deleuze, un filòsof interessant al temps de la postveritat").

10 Nicol, E., Ideas y dias,o.c. p. 462. Vet a continuació una anècdota significativa i expressiva un tant tràgic-còmica del tarannà de Nicol. Un dia, E. N. es troba al passadís de la facultat al dr. A. Sánchez Vázquez, per cert també professor i mestre meu, i aquell tot seriosament i apesarat li diu : "Adolf, la filosofia se nos muere, nos la están matando" i aquest, un andalús sorneguer, li contestà interrogativament : “Bueno, por lo menos nos pagarán la nómina mensual. ¿No?" .

11 Cf Filòsofs Catalans, p. 171 i ss.

13

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

-

-

La responsabilitat, en general, i la del científic, del polític i del filòsof, en particular12.

La comunitat i la vinculació simbiòtica de l’individu amb ella és una constant en el pensament de Nicol que insisteix en la tradició en sentit no tradicionalista o morta; sinó en l’herència crítica de la que i amb la que l’’home, en general, i el filòsof, en particular, es va fent, va esdevenint el que ontològicament és. El sentit històric és una de les constants en tota l’obra de Nicol i en particular Historicismo y existencialisme.

Amb aquesta problemàtica es relaciona una altra constant conceptual: la relació de respecte mutu entre el Jo i el Tu; que ben segur, apreciareu i ponderareu.

La problemàtica de la Veritat és amb la de l’Ésser, l’Expressió i l’Ésser de l’expressió o ésser humà són les categories recurrents del discurs de la Metafísica de la expresión.

Una problemàtica, juntament amb la de la responsabilitat, caracteritzadora de la vida i obra del responsable i seriós Nicol és el de la Missió de l’home, de tot home; però, sobretot, del filòsof13.

Autors i obres prèvies i propedèutiques de la M.E. Com a professor encarregat d’història de la filosofia grega a la Facultat de Filosofia de la UAB que li marcaria la seva passió pels grecs, el filòsof que més l’influencià fou Heràclit, en qui s’inspira per a la formulació del principis de la ciència, en general, i de la metafísica, en particular, i que donarà com a producte el seu llibre Los Principios de la Ciencia. En ella es critica el principi de contradicció propi de la lògica aristotèlico-tomista14.

Els principis alternatius proposats per Nicol són els següents : el principi d’unitat i comunitat d’allò que és real; principi d’unitat i comunitat de la raó; principi de racionalitat d’allò que és real i el principi de temporalitat d’allò que és real. “Tots aquests principis manifesten....com de la cartesiana” (opus cit. p. 136) S’estableix així una metafísica immanentista i dialèctica. En aquesta concepció es troba molt present Hegel, si bé despullant-lo del caràcter especulatiu15.

Una obra capital, fruit dels seus estudis del pensament i la cultura grega és La idea del Hombre, que ha estat comparada per alguns amb la Paideia : los ideales de la cultura griega de W. Jaeger.

12

Aquí voldria narrar una petita però significativa o expressiva anècdota. Com a temàtica de tesi me proposà el de la responsabilitat. Sento molt no haver-li fet cas, car es toral i capital en la necessària ètica per al món en crisi antropològica i político-moral en què vivim. Doncs bé, en contar-li que vaig anar a parlar amb el cap d’estudi de la facultat, el professor i poeta Luís Rius, per comunicar-li que volia fer la tesi amb Nicol, me comentà, si no recordo malament, que el professor Nicol estava molt ocupat i que el més probable és que no podria assessorar-me durant el llarg procés de la confecció de la tesi.

Doncs bé, què vaig dir, pobre de mi!, que immediatament, com un espetec, començà desaforadament, furibund, (en aquell moment o amb el temps en què coneguí “furor philosophorum”) amb aitals crits que l’Alícia, coneixent-lo com el coneixia, pujà apressada per veure què succeïa. Mogut per la indignació motivada pel fet que creia i sempre havia cregut que l’havien boicotejat i, ara, un simple poeta (ell, Nicol, que sempre ha parlat admirativament de la poesia, manifestava una infravaloració de la poesia respecte a la filosofia) l’estava vetant, dificultant, la seva tasca magisterial, com sempre havien fet amb ell.

Sobre aquestes dues virtuts i valors vaig escriure fa anys una ponència, amb el títol “La responsabilitat i missió del filòsof Nicol en temps de crisi” i que vaig dictar en les jornades que la Càtedra Ferrater Mora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Girona dedicà a la Filosofia d’Eduard Nicol, publicada en Noms de la Filosofia Catalana ,5. Editorial Documenta universitària, 2010, pgs. 43-71.

14 Cfr. l’apartat intitulat “Crítica del principi de contradicció propi de la metafísica tradicional” en Filòsofs Catalans, pps. 134-135.

15 Una petita anècdota més: en una de les trobades i converses, Nicol, l’habitació del qual està adornada amb retrates dels seus admirats filòsofs, me dugué davant del retrato de Hegel per indicar-me per on havia de seguir l’estudi de la filosofia.

Tampoc en açò li vaig fer molt de cas.

13

14

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

En La Idea del Hombre, Nicol analitza i defineix els caràcters, dimensions constitutives de l’esser humà que seran recollides en la M.E. Un altra obra, per cert, interessantíssima i una deu de suggeriments és La vocación humana, el concepte principal de la qual és el de vocació humana, que com ja he dit abans, és toral en la M. E. La dimensió psicologista de l’esser de l’expressió, la descripció de le física de l’expressió, estan tractats monogràficament en La psicología de las situaciones vitales, obra que fou producte de les seves classes com a professor ordinari de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UNAM16. En aquesta obra, els autors que més destaquen són Dilthey, amb el seu mètode de la comprensió i de la hermenèutica, i els grans psicòlegs, Freud, Adler i Jung, encara que són utilitzats críticament.

Pel que fa al mètode fenomenològic cal mencionar la influència de Husserl, si bé el mètode fenomenològic de Nicol és més “prefenomenològic”, ja que parteix de les vivències, situacions vitals i evidències més immediatament viscudes que experimenta tot esser de l’expressió. És remarcable el caràcter descriptiu dels problemes que tracta en els articles periodístics dels anys 40 i 50, recollits en Las ideas y los días.

Cal esmentar entre els filòsofs que més l’han influït a Heidegger (si bé aquesta influència és per contrast o contradicció pel fet de ser l’objectiu de la seva crítica de la metafísica feta en la història de la filosofia amb l’objectiu de definir la seva metafísica). Ja m’he referit a la diferència entre Heidegger i Nicol en la qüestió de la concepció de l’esser com a encobert i que cal descobrir, la qual cosa dóna pas a la veritat com a aletheia, en Heidegger, i l’ésser que és i està a la vista en Nicol, no cal descobrirlo; només cal saber aprehendre’l, veure’l i expressar-lo. Amb tal expressió verbal es dóna, s’abasta, la veritat, ja que l’esser humà es troba a la veritat.

La darrera i culminant obra en la que Nicol vol portar a terme la seva revolució metafísica i la seva contribució a la salvació i continuïtat de la història de la filosofia és La reforma de la filosofía que s’elaborà i contrastà, com ell acostumava a fer, al seminari de metafísica, en el que, no obstant a la seva pretensió, predominava, sobretot, l’assentiment i la presa d’apunts, que havien de servir, en la sessió següent com a inici de preguntes o qüestions del que havíem escoltat i aprés. La pràctica pitagòrica d’escollir els membres del seminari, prèvia una entrevista d’idoneïtat de l’aspirant tant pel que feia a la seva preparació com a la seva disposició caracterològica. No diré que l’alumne exotèric o recent admès hagués d’estar en silenci durant 7 anys; però sí que no se li podia mirar de fit a fit o, per equivocació asseure’s a la seva càtedra o silló que presidia la taula llarga i ovalada. Quan canviava d’actitud i tracte era quan, per exemple, celebràvem un berenar o piscolabis a sa casa el dia del seu aniversari, al que tots aportàvem el nostre òbol per fer-li un present com succeí el desembre de 1974.

Però el filòsof que més petja i influència deixà sobre Nicol fou E. Cassirer. Des de jove, des de encara estudiant a la facultat de Filosofia i Lletres a la UAB, ja el coneixia i la seva il·lusió era localitzar-lo per anar a Hamburg, on Cassirer impartia filosofia, a fer la tesi doctoral amb ell, cosa que no aconseguí fins als anys i que qualifica un dels seus “grans fracassos”17, i tot per causa d’allò que, segons ell, ha estat una de les constants de la seva vida professional : “el vet d’un administratiu”. Vet aquí la seva

16

Un altre detall, també significatiu del caràcter i destí de Nicol a propòsit de la valoració que se li tenia del seu coneixement i facultat cognoscitiva, es palès en el fet que un empresari, crec que un banquer, en concret, en un moment de fretures i vida precària del seu viure sol en una cofurna i menjant, sovint, un cop al dia, li oferí un treball molt ben remunerat per fer del que hom anomena avui director de recursos humans; però que ell renuncià en ares de la seva vocació-vida filosòfica 17 Nicol, E. Idea y Días, o.c. p. 423.

15

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

narració: “Adelanté las primeras gestiones.....estaba en condicones de vetarla, se empeñó en disuadirme......el krausismo.” (Opus cit., ibidem).

Però a finals dels 40, en 1946, Nicol pogué realitzar el seu somni anhelat : trobar-se amb el mestre a la Universitat de Yale : “No imaginé que gracias (a la diàspora de la intel·ligencia espanyola després de la Guerra civil), aunque con tanto retraso, pudiera por fin acercarse la ocasión de mi encuentro con Cassirer.”18 D’ell traduí El mito del Estado, editat pel F. C. E. De Cassirer li prové la seva originària intuïció de la importància de l’expressió, que veu desenvolupada en la, per a ell, obra mestra del segle XX: La filosofia de las formas simbólicas. Però, Nicol no és un professor d’història de la filosofia, no és un mimètic de Cassirer i el critica, tot assenyalant la manca de referència a la comunitat en l’aprenentatge i desenvolupament de l’aprenentatge i creació de les formes simbòliques de la comunitat i la inextricable referència ontològica de tota expressió a l’esser, ja sigui simple o naîve de qualsevol ésser de l’expressió o home o complexa i formal del científic mésabstrús i abstracte. Així resumeix la seva exposició crítica de la filosofia de l’expressió de Cassirer en les darreres pàgines de la M. E. : “Las filosofías del lenguaje, lo mismo las históricas como las de Cassirer.....Verdad es comunidad”. (opus cit. 2ª edició, p. 279).

Voldria, finalment, referir-me a la seva voluntat d’estil, a la seva cura incansable i reiterada de la correcció dels seus escrits Sobre l’estil de vida i pensar en Lectura de filòsofs catalans19, diu Nicol: “el filòsof viu en sel seu interior el drama d’una lluita entre aquestes dues potencies: l’afany de bé i la consciència crítica”20. El seu estil és clar i català, precís, amb moltes reiteracions però que estan justificades, car en l’aparent repetició o sinonímia, es dóna un pas endavant en la determinació o definició del seu pensament com si aquest anés desplegant-se. És la mateixa sensació i sorpresa que me donava quan m’explicava el seu esdevenir passat de la seva confecció de les seves obres com la que tenia in mente projectades i temia que li faltés temps per realitzar-les. No cal dir que tota vida, per molt completa i realitzada que sigui, sempre serà un fracàs o una interrupció en el voler i en el fer. I és que, com diu Nicol, l’ésser humà o de l’expressió se sent impel·lit per la voluntat de “ser més i millors”.

18

o. c. p. 425.

En efecte, “el filòsof com a servidor de la veritat enfront de les injustícies del mon no és un mer espectador, sino aue sent aue la sang li bull”. o.c., p. 145.

20 Nicol, E. La Vocación humana. México: 1953. El Colegio de México. p. 12.

19

16

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

CONFERÈNCIA PERSONALISTA De gairebé déus a no humans Per Tura Pedemonte i Feu És un plaer per a mi tornar a la Rioja on vaig passar tres anys de la meva joventut no lluny d'aquí, a la localitat d'Albelda d'Iregua on estava situat el Teologat dels Pares Escolapis. Des de llavors no havia estat aquí i és molt agradable per a mi recordar uns temps en què començava a conrear les llavors del que seria la meva vida intel·lectual posterior. I tot això envoltat d'amics de l'Escola Pia d'Espanya i Llatinoamèrica. Més tard els meus passos es van dirigir cap a les universitats de Barcelona i Paris on vaig completar els meus estudis de filosofia defensant una tesi doctoral sobre el subjecte convocat, a través el pensament personalista dels filòsofs dialògics del nostre temps: Buber, Rosenzweig, Lévinas, Marion i Ricoeur. Es pot dir que m'he convertit en especialista del personalisme i això vol dir que participo d'una concepció de l'home considerat individualment com un valor inalienable i únic i cridat a realitzar una missió insubstituïble en aquest món. Per aquest motiu, el meu pensament pretén superar el punt de vista positivista que redueix l'home a una amalgama de cèl·lules, de teixits i d'òrgans que explicaria per si mateixa totes les seves conductes sensibles i intel·ligents. Al meu entendre, l'home és sobretot un subjecte, una persona, un centre de memòria i de decisió, capaç de dir jo; un ésser obert a la relació amb l'altre i que abriga en el més profund de si mateix una aspiració a l'infinit; un ésser que viu immers en el temps, millor dit que ell mateix és temps, instal·lat en aquest complex espai-temporal que sembla tancat per la finitud dels seus horitzons, però que és capaç de sobrepassar els seus límits. En altres paraules, obert a la transcendència.

Dit això, vostès m'han convidat a que els presenti com a obertura del seu fòrum anual els desafiaments del món tecnològic que sembla amenaçar la mateixa identitat de l'home. De gairebé déus a inhumans diu el títol de la ponència. Es tracta de descriure el camí entre aquests dos extrems com un itinerari deshumanitzador, que obre a la nostra consideració els abismes d'una barbàrie inaudita, ja que no es tracta d'una barbàrie per falta de coneixements, sinó per excés de tecnologia, que aparenta millorar la vida de la nostra espècie. El cartell amb el que presenteu el fòrum és alliçonador: una imatge que suggereix el moment en què Hamlet pren a les mans el crani de Yorick, i medita reflexiu sobre la mort recordant les gràcies del bufó que va alegrar la cort de Dinamarca. Els dubtes del príncep augmenten en ell davant al destí que li toca executar. Es tracta d'uns dubtes humans, profunds, que encarnen els nostres dubtes i converteixen Hamlet en un prototip de la literatura universal, paradigma de la nostra conducta. Però el cartell ens presenta aquest Hamlet humaníssim substituït per un robot. És això possible? No que un robot pugui bressolar a la mà el crani d'un humà, sinó que es despertin en ell sentiments semblants als que es desperten en un home de carn i ossos. La imatge és suggerent, però al meu entendre no reflecteix la realitat, sinó més aviat un impossible biològic i metafísic.

17

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

La meva xerrada transcurrirà per una consideració del desig de l'home occidental d'aconseguir el diví i d’introduir-lo en la seva història com a base del seu sistema metafísic, fins al moment en què, a les portes de la nostra època, es desfà d'ell per deixar el món i la humanitat sense fonament. En un segon moment analitzaré breument la realitat d'un pensament feble aclaparat per uns problemes nous que sorgeixen amb l'avanç de la tecnologia: la cibernètica, la biologia i l'ecologia desvetllen la inquietud davant les especulacions posthumanistas. En un tercer moment, denunciaré amb Henri la barbàrie a la qual està sotmesa la humanitat d’avui dia i afirmaré la primacia de la persona humana des de Kant fins Mounier. En un quart moment presentaré cinc aspectes en els quals podem reconèixer la vida de la persona per concloure que la revolució personalista encara avui és una revolució pendent. És cert que la història de l'home està alimentada per aquest desig d'aconseguir el segell de la divinitat. Aquesta aspiració humana d’apropar-se als déus està explicada en l'antiguitat per la mitologia clàssica i pels relats bíblics, però en tots ells Hamlet: Il·lustració de Raúl Arias aquesta pretensió sempre rep el càstig per un tal intent. El mite de Prometeu és eloqüent: el nostre heroi escala la muntanya de l'Olimp per furtar als déus el foc sagrat i oferir-lo als homes, i coneixem el seu càstig, amb el qual és condemnat per sempre el seu projecte. A la Modernitat, Goethe ens ofereix el relat de Faust, el vell alquimista que ven la seva ànima al diable per recuperar la joventut: el caire diabòlic del seu negoci prejutja ja la perversitat de l'intent. En fi, llegim a la Bíblia, que Adam i Eva van provar el fruit de l'arbre prohibit, que era l'arbre de la vida o l'arbre del coneixement del bé i del mal. Tots dos arbres es confonen en un, ja que conèixer el bé i el mal en versió bíblica correspon a determinar el que és bo i el que és dolent, atribut que només correspon a Déu, El desig dels nostres primers pares de menjar el fruit prohibit representa el desig de voler ser com Déu. Podríem dir que aquest pecat original ha persistit en la naturalesa humana, que ha pretès sempre assemblar-se a Déu, i amb ell ha persistit el càstig de mantenir-nos allunyats de paradís. La nostra cultura occidental ha flirtejat amb aquesta voluntat d'assemblar a Déu fins al punt d'aconseguir que Déu entrés en els secrets de la nostra història. No obstant això, no podem dir que aquesta relació hagi tingut un final feliç, ja que el pensament europeu de finals del segle XIX va manifestar ja un cansament a seguir depenent d'aquest Déu, primer motor de la filosofia.

Feuerbach el va expulsar del que és humà i, després d'ell, Nietzsche, Marx i Freud, cadascú a la seva manera, el van excloure de la moral, de la societat i de l'ànima. La nostra cultura contemporània ha nascut amb la mort de Déu i vivim amb la seva absència en una societat que ha quedat reduïda als seus propis relats En aquest context d'una existència buida, en la qual Déu no apareix a l'horitzó i en el qual no hi ha una altra realitat que la humana, tot apareix efímer i intranscendent. Els somnis d'una vida imperible s'esvaeixen i no queda més que el "carpe diem" quotidià. Vattimo i Lyotard esbossen filosofies d'un pensament feble, efímer i provisional. Bauman parla d'una societat líquida on res es manté en ferm.

No obstant això, aquest desastre filosòfic es correspon amb un auge espectacular de la ciència i, de les seves conseqüències tecnològiques. En efecte, la tecnologia ha avançat moltíssim i ens augura nous models d'existència que alimenten les nostres inquietuds i desperten nous problemes. Parlem avui de transhumanisme o posthumanisme, que expressen la possibilitat d'una vida humana 18

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

millorada per la màquina, fins al punt que l'home ni estarà ja condemnat a l'envelliment ni patirà la mort. Els partidaris d'aquestes idees estan persuadits que el progrés tecnològic és capaç de realitzar un canvi radical en la naturalesa humana, sigui a través de la intervenció d'instruments biotecnològics i informàtics, sigui per un procés d'evolució natural de la pròpia espècie. Normalment són els enginyers i informàtics que han defensat aquestes tesis. Podem imaginar els nous problemes que plantejaria una tal metamorfosi: Timothy Leary, per exemple, proposa el progrés infinit de la intel·ligència humana, el que significa també la prolongació de la vida de l'home amb la possibilitat d'acumular experiències infinites que allargarien la vida de l'home i evitarien el seu envelliment . Cal preguntar però si una vida sense límits seria veritablement desitjable o es convertiria en un infern inacabable.

No hi ha cap dubte que el nostre món actual és procliu a concedir aspectes de realitat a tot el que pot aparèixer com a experiència. L'enginyeria biològica és capaç d'obtenir resultats excel·lents: la implantació i el trasplantament d'òrgans, la manipulació de l'ADN, la fecundació in vitro, la clonació, etc. No obstant això, aquest tipus d'experiències plantegen problemes filosòfics sobre la identitat dels subjectes i sobre la realitat moral de les persones. Són coneguts els temes literaris de Robert Musil que fa aparèixer aquests problemes en el seu llibre L'Home sense qualitats. ¿Ciència ficció o realitat? De fet la tecnologia ha entrat en el complex món de la biologia i és un fet que la manipulació d'òrgans implantats en un organisme permet entrar en el sistema de la naturalesa humana i millorar el seu comportament. La persona que viu amb un marcapassos mostra en la seva pròpia vida els efectes benèfics d’aquests avenços. Avui dia es planteja la possibilitat de concebre un home mecanitzat en el seu ésser per la cibernètica i que s’anomena ciborg. Es tracta d'un ésser humà millorat al qual se li ha implantat un aparell electrònic com a part del seu organisme o prolongació dels seus sentits. Quina identitat tindria aquest ser automatitzat? Seria un subjecte dotat de vida ètica? Suposaria un repte a la creença de la creació i de la destinació divina de l'home?

En general, el punt de vista dels biòlegs és diferent del plantejament dels enginyers i informàtics.

Solen ser reticents a admetre que l'espècie humana pugui independitzar-se de la seva singularitat natural. En realitat, el món cultural, del qual depèn la tècnica, influeix en la vida de l'espècie humana, però sense arribar al punt de desnaturalitzar-la. Per dir-ho breument, l'home depèn de les plantes, ja que es nodreix d'elles, directament o indirectament, es desenvolupa en l'espai i es reprodueix com totes les altres espècies de la natura i és aquest cicle genètic el que permet considerar l'espècie humana entre les altres espècies de la natura. La tècnica pot arribar a ser com una ortopèdia sobre la base del món natural, pot millorar o perllongar les seves funcions però no substituir-les. En conseqüència, la hipòtesi d'una vida amb independència de la naturalesa no es pot rebre sense reserves. Imaginar-simplement un viatge d'humans a Mart sembla avui en dia senzillament impossible. La fabricació d'un humanoide, un robot perfectament equipat d'una gran intel·ligència artificial, pot ser un complement per a l'ésser natural i facilitar accions que li poden ser difícils, però mai pot substituir-lo, ja que no està dotat de la iniciativa per decidir el que no li ha estat programat.

La quantitat de dades acumulades per un ordinador de gran potència informativa amb informacions que excedeixen els requeriments de l'home no són una prova de més intel·ligència, (Big data) sinó de la resposta a un programa predeterminat. Podem imaginar la forma d'un androide al qual se li ha acoblat una intel·ligència artificial, però si la considerem com una ortopèdia de luxe podem interpretar quin tipus de vida regeix aquest home. En la mesura que és humà és la seva consciència qui el governa i no la seva aplicació artificial. Els peus artificials que van fer córrer l'atleta Pistorius de Sud-àfrica, no eren els que feien guanyar les seves curses, sinó l'atleta mateix.

19

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

El tema dels trasplantaments d'òrgans pot ajudar-nos a entendre aquests problemes biològics. En tot trasplantament hi ha una possibilitat de rebuig de l'organisme receptor respecte a la nova víscera.

Això és, a causa d'aquesta iniciativa que se li suposa a l'individu objecte del trasplantament : és el seu organisme qui posseeix la iniciativa d'acceptar la nova víscera que l'ajudarà a funcionar millor, però que no alterarà la seva identitat. Es plantejava, quan van començar els primers trasplantaments de cor, quin seria el tipus d'amor que viuria l'individu objecte del trasplantament amb l'adquisició del nou òrgan, com si el cor, a part el seu valor simbòlic, fos portador del sentiment de l'amor. Una qüestió més espinosa és la consideració de la possibilitat del trasplantament de cervells, òrgan en el qual se centra el control de les funcions bàsiques de la vida de la consciència. Val a dir que aquest tipus de trasplantament no s'ha fet mai en humans i ha tingut un èxit discutible en animals. Però en cas de produir-se hauríem de fer-nos el mateix plantejament. No són els continguts suposats en el cervell trasplantat els que donarien una nova identitat a l'organisme, perquè cal reconèixer a l'organisme la iniciativa d'acceptar-lo.

La idea de l'ecologia com a principi ètic de la vida humana ens convida al respecte de la terra, però suposa al mateix temps el reconeixement de la naturalesa humana, ja que sense ella no existeix l’ètica. Les conductes ètiques no són altra cosa que conductes bàsiques de l'organisme humà elevades a la seva sublimació, de manera que l'ètica conserva unes bases biològiques, és a dir, troba el seu fonament en la naturalesa. El robot en aquest cas, pot completar el ser natural però no el substitueix. La seva acció és sempre una prolongació d'un acte humà que és el que va carregat de saber i d'intenció. L'ètica, en conseqüència, s'ha d'atribuir al subjecte humà que és qui executa un acte de valor, perquè és ell el qui es troba al seu origen com a subjecte. Un robot seguirà uns protocols que li han estat introduïts però no actuarà amb absoluta autonomia, sense una mica de consciència.

Una espècie humana descerebrada, amb només els instruments tècnics a les mans, no podria fer res, perquè és la seva consciència la que dóna el sentit de les coses.

Davant d’aquest món occidental, que es mostra bigarrat amb la complexitat tècnica que ens sotja i en el qual l'home apareix desposseït de fondària, amb un pensament d'horitzons molt estrets, sentim una barreja de neguit i d'enyorança d'altres temps. «Vam entrar a la barbàrie» són les paraules amb què el filòsof francès Michel Henry denuncia aquesta situació que assola el món occidental, situació que descriu com "una cosa mai vista", ja que no solament suposa la crisi dels valors estètics, ètics i religiosos vigents en la cultura occidental, sinó que implica la seva destrucció. «Davant nosaltres escriu-, tenim en efecte una cosa mai vista: l'explosió científica i la ruïna de l'home. Tal és la nova barbàrie -afegeix-, que no és segur que aquesta vegada pugui ser superada ». Ens preguntem com ha estat possible aquest desajust entre els desenvolupaments científic i humà? Les diferents civilitzacions van néixer gràcies al desenvolupament global de la vida, que es caracteritzava per un desenvolupament harmònic de totes les potències humanes i les diverses activitats artística, artesana, econòmica, intel·lectual, moral i religiosa es reforçaven les unes a les altres. L'arribada de la modernitat, diu Henry, va trencar aquesta unitat essencial de la cultura, establint el principi que l'únic ser apte per fundar un comportament racional era el científic-tècnic i reduint els altres a pures aparences fal·laços. Aquesta idea suposa que el subjectiu és el fals davant de l'objectivitat abstracta, que és el veritable. Però Henry protesta aquí d'aquesta convicció que ha sostingut el pensament modern des de Galileu, perquè, al seu parer, l'objectivitat científica no és la veritable realitat, sinó el resultat d'un procés d'abstracció, els conceptes no capten la realitat, sinó que la mutilen i deformen fins a convertir-la en estranya. Henry denúncia la ciència galileana com la causa de la barbàrie que ens arruïna, ja que el seu punt de partida va consistir a apostar per l'objectivitat amb el menyscabament de la subjectivitat sensible, de inclinar-se per l'abstracció i allunyar-se de la vida.

Amb això, l'home queda reduït a un mer subjecte i la seva consciència es converteix en pur aparador 20

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

buit, on es col·loquen els diversos objectes que coneix, perquè d'ella ha estat expulsada la vida. Henry es pregunta a la fi de la seva obra si la cultura podrà sobreviure a aquesta barbàrie en què estem immersos gràcies a la tasca clandestina d'uns pocs. Ell ens deixa així amb les seves conclusions crispades sobre la barbàrie de la nostra societat occidental, que en part subscrivim, tot i que trobem excessiva la seva radicalitat i el seu pessimisme d’haver recorregut un camí sense retorn, Però no seguiré amb aquest tema. La meva reflexió se centra en la persona humana a partir de les meves conviccions arrelades en el seu valor únic i irrepetible. Intento seguir en això les petjades de Mounier que ens va introduir en aquest moviment i des d'ell em proposo contribuir al seu projecte d'home com un valor a protegir. Els meus estudis a París al costat de Jean Greisch i els meus llargs anys d'ensenyament de la història de la filosofia a l'Àfrica em van persuadir que al segle XXI no s'imposa una altra raó que l'hermenèutica. Això vol dir que el nostre pensar ha de ser sempre una interpretació. Ha de construir-se com una el·lipse, a través de dos focus, el focus interior identitari que enfila el nostre pensament i el focus exterior d'un pensament aliè amb el qual dialoguem.

Arribem així a una veritat polièdrica. En el fons, no és tan important el resultat que ens ofereix el pensament de cada filòsof, sinó la pregunta que es troba a l'origen de la seva reflexió. Què és l'home?

Aquesta és la pregunta que està a l'inici del pensament de Kant. L'home com a subjecte, vet aquí la clau que posa en marxa la meva reflexió El subjecte és el punt de partida del pensament de Kant, ja que sense ell no hi ha veritable filosofia: en concret, ni hi ha saber, ni decisió moral ni entusiasme estètic. Per aquest motiu, Kant es va proposar començar la seva filosofia crítica amb la pregunta per l'home, que ell va distribuir en tres qüestions Què podem conèixer? Què hem de fer? I Què ens és donat a esperar? Són tres qüestions que inclouen tot el nostre viure - coneixement, ètica i estètica - conèixer, fer i sentir: les tres realitats definitòries en què es manifesta la vida. A diferència dels filòsofs que havien concedit a la raó un poder infinit, Kant situa l'home en una tensió incòmoda entre l'extrem de la seva vida limitada i la seva aspiració infinita i voldrà recórrer aquests llindars per descobrir-ne la seva naturalesa. L'home és limitat en el seu conèixer tot que la seva raó es llança cap a l'Infinit, però no pot arribar més enllà dels límits dels seus conceptes; és limitat en el seu fer perquè voldria aconseguir la bondat sense falta i obrar sempre el bé, però no ho aconsegueix i troba sobre seu l'imperi d'un deure que l’excedeix, i el seu sentiment en fi voldria abraçar l'univers amb un amor infinit, però ha de resignar-se també davant les emocions d'un impuls particular. Kant descobreix aleshores que aquesta aspiració a l'infinit, com anhel d’allò diví queda més enllà de les nostres capacitats, però es mostra com una exigència per a la vida de l'home que es busca. No avanço més per aquest camí, però queda manifest que la idea de Déu, peça fonamental de la metafísica clàssica, sofreix en la filosofia kantiana una ocultació amb relació a les capacitats de la raó humana. A partir d'ara caldrà postular-la, però no es podrà demostrar.

Kant va tenir el gran mèrit de presentar-nos com a fonament de la seva ètica el concepte de persona, concepte definitori de l'home com a valor moral, fonamental i ineludible. Aquesta idea de persona està també a la base del que Mounier va defensar en la seva presentació de la filosofía personalista.

Per aquest motiu em vaig desmarcar d'entrada de les filosofies que no responen a aquest esquema, és a dir, de tots els sistemes que descarten la idea de persona per pensar la realitat de l'home.

Prefereixo ser positiu i aportar unes idees en la línia del personalisme de Mounier, com una prolongació actualitzada del seu manifest. Vaig a presentar cinc aspectes concrets extrets dels filòsofs personalistes que han influït més en mostrar la idea de l'home com una persona dialogant. El primer aspecte que destaco és la persona com a ésser en relació. Vull dir amb això que, lluny de considerar

21

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

l'home de forma abstracta, constituïda per una naturalesa i pels atributs de la mateixa, com se'ns ofereix en els tractats de filosofia clàssica, prefereixo considerar l'home des de la seva relació amb l'altre home. Ell és un Jo que se sent interpel·lat per un tu i des d'aquesta relació es construeix la persona com un ésser obert, creatiu i dinàmic. Diu un proverbi zulú: "Umuntu ngumuntu ngabantu" (una persona és una persona per altres persones). La consideració de l'home com un subjecte envoltat d'objectes el minimitza en el seu ésser, perquè el tanca en un món mut, on tot està ja definit i pretén estar de manera permanent igual a si mateix. El món de la persona no pot doncs tancar-se en els confins d'un món objectiu, com el món de la barbàrie que ha denunciat el filòsof Michel Henry.

El nostre món es caracteritza pel desenvolupament immens del coneixement, però redueix la cultura fins a convertir la vida de l’home en una vida inhumana. El món només pot ser humà des de la relació interpersonal, ja que només a través d'ella les persones tenen nom i són reconegudes en el seu ser propi i inalienable. La filosofia de Martin Buber, en tots els seus aspectes, ens acosta a aquest món personal basat en el diàleg i la relació, que ens presenta l'altre com un tu, que justament per ser-ho em constitueix a mi en subjecte humà. Donar al robot una categoria humana, només seria possible si pogués introduir-se en la veritable relació. Tanmateix, el robot pertany al món dels objectes i és incapaç d'establir amb el subjecte humà una veritable relació. Els diàlegs que emergeixen d'ell no són més que aparences. En realitat es tracta d’objectes prefabricats i d'alguna manera limitats en la seva espontaneïtat. La relació és una qualitat de la vida, de la qual el robot no pot realment disposar.

Un segon aspecte que descriu el pensament de l'home com a persona és el seu caràcter temporal, això és, el caràcter de la seva existència immersa en una dimensió en la qual disposa del seu propi ser mai acabat. Des d'aquesta perspectiva l'home contempla el seu ésser i preveu la seva mort com a final que el completa i corona la seva existència. El temps cronològic és en tot cas una derivació d'aquesta dimensió temporal. Però viure aquest caràcter temporal ens submergeix en una durada que no ens hem donat i que ha començat sense nosaltres. Tots ens sabem situats en un món que ja estava en marxa i que continuarà en marxa quan ens en anirem. És aquesta experiència la que ens obre també a una dimensió transcendent. Què albirem més enllà del nostre recorregut? ¿Déu o un abisme buit? En el segon supòsit no hi ha ja discurs ni paraules, però de no haver-les no les hagués hagut des del començament. En el segon supòsit, la filosofia personalista teista afirma que Déu està veritablement al començament, ocult i silenciós, davant el mutisme de l'home. Però aquesta ficció no resisteix la nostra concepció vivent i relacional. Déu no és mut, sinó que parla i és aquesta paraula que expressa la seva Revelació i ens condueix a la possessió de nosaltres mateixos. La nostra existència temporal queda oberta gràcies al llenguatge. Aleshores la nostra missió consisteix a emparaular el món, ja que s'esvairia sense la nostra col·laboració nominativa. Disposar de la paraula és el que ens fa veritablement humans i és per la paraula, que podem humanitzar el món i sentir-llo com la pròpia llar. No obstant això, advertim que l'entorn es gira contra nosaltres amb una agressivitat que ens fa sentir estrangers. El nostre afany en mantenir-nos com a persones se sent fustigat per un medi hostil. Quan les paraules ja no són portadors de veritat i el llenguatge està fet de mentides tota la nostra dimensió personal queda envilida i el temps serveix només a l'interès dels que s'aprofiten dels febles. Recuperar el valor de la paraula hauria de constituir un dels eixos d'aquesta revolució personalista que encara avui és una revolució pendent. Es tracta d'un compromís amb la humanitat sencera per recuperar el llenguatge pervertit i omplir de sentit la temporalitat humana, ja que sense aquest compromís tots els temps serien iguals ja que estarien buits de missió.

Un tercer aspecte de la nostra vida personal es troba en aquell element que ens permet prendre consciència de la nostra realitat personal davant la possible existència endormiscada d'una vida sense rumb. Heidegger parlava d'una existència caiguda com a situació d'abandonament de la vida humana entre les coses, com una cosa més. Com emergeix la consciència desperta, capaç de fer front a un 22

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

viure de frivolitats? Emmanuel Lévinas ens parla de l'experiència del rostre com una experiència única que provoca el nostre esperit. No es tracta de la cara amiga del tu que afavoreix la nostra adhesió confortable, sinó del rostre marginal de qui necessita la nostra atenció. La seva aparició sobtada esdevé un crit que demana respecte. Ens diu: No em deixis morir, ja que sense tu jo moriria. La Bíblia troba en el rostre de la vídua, de l'orfe o de l'estranger, els prototipus del rostre del qual Lévinas parla. El rostre d'aquell la presència del qual ens desagrada o ens destorba, aquell que és impertinent, però que no podem prescindir-ne sense atemptar a la seva vida. No es tracta d'un concepte, sinó d'un rostre real, d’una persona que mereix el nostre respecte. Lévinas descobreix en aquest respecte del rostre el fonament de l'ètica, ja que és així que ens impliquem amb el bé. El Bé abans que l'ésser, com ho entenia ja Plató. L'ètica abans que la ciència i, per tant, la humanitat de la nostra vida de respecte a l'altre abans que la barbàrie d'una vida abocada a la manipulació dels objectes. El pensament de Lévinas en aquest punt es desmarca del que ell anomena materialisme, això és una filosofia que formula un pensament abstracte i impersonal, que no té en compte el subjecte humà en el seu compromís i en la seva creativitat, de manera que només fa servir elements neutres, que no posseeixen cap incidència existencial. Al seu entendre no importa que estiguin formulats en clau materialista o espiritualista, ja que en aquest punt aquests dos extrems es toquen: la pura neutralitat d'un pensament és un índex del seu materialisme, perquè de fet ignora el valor de la persona. Així doncs, el pensament de Lévinas ens apropa a la vida concreta de cadascú, allà on la humanitat cobra el seu veritable sentit i el seu veritable valor. El rostre de l'altre esdevé aleshores com un ariet que empeny la nostra vida cap al descentrament de nosaltres mateixos, fins descol·locar-nos més enllà de tot egocentrisme, substituïts per l'altre i desplaçats per ell. Lévinas arriba a pensar que aquest desplaçament que ens arriba del rostre de l'altre no és més que una bestreta d'una alteritat inefable que ens concerneix infinitament. És una alteritat no vista, imperceptible, però que actua damunt nostre per anunciar-nos un Déu que ve a la Idea. Per aquest camí anàrquic, ja que nosaltres no l’hem començat, arribem a albirar una exigència infinita que ens anticipa al nostre ser i ens obliga a prendre partit. Ell ho explica amb la figura de l’ostatge pel qual depenem absolutament de l'altre. I aquesta dependència és religió.

Un quart aspecte apareix en aquest punt segons el qual la nostra reflexió es descobreix oberta a un infinit. Gairebé déus deia el títol de la nostra xerrada. Potser no tant. M'acontentaria amb situar-me en el punt mig de Pascal, ni àngels ni bèsties. Aquest punt mig tan estimat pel filòsof de Port-Royal és el que Marion, com un Pascal rediviu recupera. Bé que vivim en una època d'ocultació de Déu, on l'home sembla que pot manipular-ho tot, fins i tot la vida, com podem parlar encara d'Ell? Per què gosem fer-ho? Marion fidel a la fenomenologia de Husserl i de Heidegger creu que el nostre pensament reduït pot legítimament parlar de tot el que es dóna en la consciència. Ara bé, en la consciència humana també s’hi donen fenòmens que són imperceptibles a la sensibilitat o que són fruit d'un buit de intuïció. Com podríem parlar sinó del no-res, de l'infinit, de l'ànima o de Déu.

Wittgenstein ens diria que aquests termes són com closques buides, sense contingut, però per què tradueixen en el nostre esperit fenòmens que podem identificar? Marion ens parla d'aquest tipus de fenòmens que es donen en la nostra consciència, aparentment sense una impressió que els corrobori.

Però com es donen? Marion respon que la nostra experiència està oberta també a fenòmens que es presenten amb una impressió excessiva. Ell els anomena fenòmens saturats i perquè arriben amb una percepció excessiva esdevenen imperceptibles i inefables. Marion afirma que aquests són els fenòmens que tradueixen els conceptes de no res, de buit, d’esperit o de Déu. La consciència humana és doncs capaç d'obrir-se a aquesta saturació i, sense percebre-la, presumir-la, Aleshores, el quart aspecte que em sembla que podem atribuir a la persona humana és aquesta obertura infinita que li permet albirar les realitats excessives, sense conèixer-les científicament. No només de la ciència viu

23

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

l'home, diríem. És cert que estem separats de Déu per una distància infinita que no ens és lícit recórrer ni podem fer-ho. Si cedim a la temptació de manegar l'infinit acabem creant ídols, que no són el reflex de Déu sinó que són les nostres projeccions, Aquí és on Feuerbach tindria raó. Però, i si aquesta distància que a l'home no li és lícit recórrer, Déu tingués la iniciativa de recórrer-la Ell? Aleshores la seva imatge ja no seria l'ídol que ens retorna la nostra humanitat, sinó la imatge que Déu dóna de si mateix , paraula que Déu ens adreça. Ja no es tracta d'un ídol sinó de la icona de Déu, la seva Paraula. Tanmateix, acollir aquesta paraula supera l'àmbit de la filosofia i ens situa en el marc de la fe. No obstant, aquest nou punt de vista ens aporta una riquesa immensa ja que ens permet percebre la realitat i la vida com un do. La vida del subjecte humà és un do rebut i, considerat com una persona, resulta insubstituïble per un altre qualsevol i, menys encara, per una màquina.

Arribem a un últim aspecte de la persona humana a través de l'aportació d'un pensador d'una erudició i d’una tenacitat infatigable com va ser Paul Ricoeur. Ell ens ofereix la seva interpretació de la vida humana com una identitat narrativa. Vol dir amb això que lluny de descriure-la com un nucli substantiu i immutable, tota ella és història. La seva unitat ve donada per la intriga mateixa del relat de la seva vida. I aquest relat es forma per l'apilament d'accions, sofriments, destinacions, atzars, condicions, decisions i vivències que s'han acumulat en el temps de la seva existència. Cada un de nosaltres és una història, un relat que ens identifica. Explicar més ens permet de comprendre millor ens deia Ricoeur, per aquest motiu narrar la nostra vida ens ha de permetre comprendre qui som. La nostra vida esdevé com el relat d'una novel·la brindada a un lector i, per això la nostra realitat té més d'un riu que flueix que d'una roca que roman. Nogensmenys la nostra vida no s'escampa en una dispersió sinó que com tot relat s'ha de resoldre en la unitat d'una intriga, on tots els esdeveniments dispersos troben el seu fil i el conjunt adquireix sentit. La nostra vida és la recerca d'aquesta unitat i les preguntes que ens posem sobre nosaltres mateixos exigeixen una reflexió complexa i llarga, enriquida pels elements que conformen tota la nostra vida. Aleshores, podríem dir que el llarg recorregut de la nostra consciència s'assembla al viatge de retorn d'Ulisses a Ítaca. Aquest camí de retorn cap a nosaltres mateixos ha d’aclarir a mesura que ens hi reconeixem la nostra pròpia història.

El reconeixement d’aquest relat implica de la nostra part un compromís i un testimoniatge: el compromís d'assumir seriosament tots els avatars del nostre viure, passat, present i futur i el testimoniatge de dir obertament qui som, amb sinceritat i franquesa. D'aquesta manera manifestem la nostra humanitat, que és a el mateix temps revelació de la nostra persona, quan assumim el nostre dir, el nostre fer, el nostre explicar-nos i el nostre engatjament ètic i polític davant dels altres. Amb aquest relat queda oberta davant dels altres com un ventall la nostra realitat polimorfa i mostra el nostre compromís que és a el mateix temps ètic i polític. No era Aristòtil qui definia ja a l'home com un animal polític? Però nosaltres podem preguntar-nos amb Mounier ¿com ha estat possible arribar al descrèdit de la política? No serà perquè ja no hi ha relats: és a dir que no hi ha veritables compromisos amb la pròpia vida i, en conseqüència, no hi ha res a testificar.

Concloguem. La revolució personalista és encara una revolució pendent, en el sentit que la consideració de l'home com a persona no és encara reconeguda universalment ni absolutament respectada. La seva manifestació política que passaria pel respecte dels drets humans encara no ha aconseguit realment un abast universal. En efecte, hi ha molts països on no són ni reconeguts ni respectats. Ens cal encara un retrobament d'unes cultures amb les altres per llimar els aspectes excessivament occidentals d'aquest reconeixement, però, sobretot, en aquesta societat actual ens cal lluitar contra la barbàrie que implica un retrocés en la consideració de la dignitat de l'home: barbàrie de l'objectivisme, de la tècnica sobre la vida i, en definitiva, dels interessos econòmics sobre la persona.

Logronyo, 8 de novembre de 2019 24

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

EL MÓN QUE TENIM Reflexions sobre el món nostre Per Joan Lluis Pérez Francesch, Albert Llorca i Sergi Mas

Dues reflexions sobre el món que tenim 1. Democràcia continguda i en regressió “La política de la vida de les institucions representatives, condicionada i sotmesa a una mena de govern dels jutges i del Tribunal Constitucional” Els Ajuntaments, els Parlaments, qualsevol institució política representativa, precisament perquè ho és, sempre ha pogut fer declaracions sobre temes que es consideren rellevants i que lògicament res tenen a veure amb el seu àmbit de competències. Això havia estat sempre així, fins que el Tribunal Constitucional, mogut per una concepció més pròpia d’una tercera cambra o de la “democràcia militant” i no procedimental, va entrar a valorar la Declaració de sobirania feta pel Parlament de Catalunya el 2013. Aquesta deia que el poble de Catalunya ” és un subjecte polític i jurídic sobirà” amb “dret a decidir”. Calia rebutjar aquesta afirmació (tot i que el TC va admetre que el dret a decidir era una qüestió negociable) i amb aquest objectiu va canviar el seu criteri. En efecte, va entendre en una sentència de 2014, que a partir d’aleshores totes les declaracions polítiques podien ser controlades pel TC, encara que no tinguessin efectes jurídics immediats. La frase lapidària que s’ha consolidat és la idea següent: “lo jurídico no se agota con lo vinculante”.

L’activisme jurisdiccional es va posar en marxa per a frenar totes les accions parlamentàries relacionades amb el procés sobiranista. Anteriorment però, el mateix Parlament de Catalunya havia declarat en diverses ocasions que el poble de Catalunya no renunciava al dret a l’autodeterminació (1989) o al dret a decidir (1998). Però el context ara era molt diferent. La nova dinàmica va arribar a un punt d’inflexió el passat 17 de juliol quan el TC va afirmar que el Parlament de Catalunya no pot criticar la monarquia atès que el Rei és inviolable i la monarquia resta fora de les seves competències.

Darrerament aquesta tendència ha afectat el Tribunal Suprem en relació a una declaració institucional de l’ajuntament de Caldes de Montbui en la que es deia que era un “municipi lliure i sobirà”. El Tribunal Suprem considera que no afecta les seves competències, i que per tant és nul.la.

De fet, abans el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia entès que era una “mera petició” i que per tant no plantejava una reforma de l’organització de l’estat (sic).

Amb aquesta nova línia jurisprudencial, qualsevol aspecte polític que proclamin els òrgans representatius pot ser revisat pels tribunals, amb la doctrina de que no hi ha espais on aquests no hi 25

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

puguin entrar per garantir la supremacia de la Constitució. El TC i la resta de tribunals es dibuixen com una mena de comissionats, vigilants o defensors a ultrança de la Constitució (i això que entenen que no hi ha una democràcia militant!).

D’aquesta manera desapareix la política de la vida de les institucions representatives, condicionada i sotmesa a una mena de govern dels jutges i del Tribunal Constitucional, tergiversant l’esperit inicial de la constitució espanyola. Un exemple més de la reculada democràtica a l’estat espanyol, amb interpretacions més restrictives que mai.

Ha aparegut la sobirania nacional i els seus defensors i acòlits, enlloc de pactar condicions democràtiques renovades d’exercir-la, s’han parapetat darrera les grans paraules, fins i tot aquelles que no tenen res a veure amb el debat i amb el conflicte existent a Catalunya, o precisament perquè es parla dels aspectes reals del debat i de la discordança política profunda que s’entreveuen com insuperables. I així van, provocant i reprimint.

2. L’ètica de la cura i la política “Avui observem una manca d’atenció a les posicions dels altres, un relat polític que genera odi i confrontació, una exaltació passional populista i un oblit gravíssim de l’ètica de la cura” El delicat i complex procés de tenir cura dels altres reclama la conversa enriquidora i l’escolta intel·ligent amb tots aquells que tenim al davant. És “la mirada atenta” que ha dit en J.M. Esquirol. És un món teixit amb sensibilitat i subtilesa, que demana la contemplació dels altres com a persones en el sentit més integral –on la persona humana es mostra com un ésser singular, irrepetible i intransferible, dotada del gran valor de la dignitat . Atendre així les persones és una activitat compromesa, a partir de conviccions; un “compromís” amb les altres persones amb qui convivim. I en aquesta experiència personal se’n segregaran qualitats tant profundes com el respecte, la gratitud, l’estimació…

Si aconseguim que qualli una ètica de la cura, les polítiques públiques que es puguin portar a terme partiran –més que no pas ara– del reconeixement de les circumstàncies personals, tot fugint de la massificació.

L’estat hauria de ser un factor generador de polítiques públiques educadores a partir d’un profund respecte a la dignitat de la persona humana i la seva vocació d’inserció comunitària. Fins i tot podria donar-se una actitud de cordialitat a partir de la sensibilitat pròpia de la cura mitjançant les exigències de les lleis.

Autors personalistes com ara F. Rosenzweig, H. Arendt, E. Fromm, J. Patocka, M. Gauchet, P. Rosanvallon, P. Ricoeur, entre d’altres, ens donen pautes per a la complicada feina de re-simbolitzar el significat del mot “estat” i la seva aplicació pràctica, segons els criteris esmentats, basats en el respecte a la persona i a la construcció de lligams comunitaris profunds. Llavors l’estat hauria d’obrirse a la ciutadania; ambdós són complementaris, en anar en la mateixa direcció: ajudar el ciutadà a sortir-se’n de les dificultats, a resoldre les seves necessitats, a fer-lo créixer donant-li garanties que no defallirà en el seu ajut, tenint “cura” de les persones i promocionant oportunitats perquè el ciutadà pugui actuar amb llibertat real. I és evident que aquí les entitats civils en les quals s’enquadra la ciutadania tenen també el seu lloc i responsabilitat, com ara les esglésies, els sindicats, els partits polítics o les institucions culturals, educatives i socials de tota mena. L’estat hauria de canalitzar les

26

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

opcions dels ciutadans, fins i tot acceptant la figura de l’objecció de consciència, i fomentar, mitjançant el seu poder normatiu, la cura dels altres.

Però tot això només es podrà implementar mitjançant polítics ben educats, que no atiïn l’odi i la mala educació per aconseguir el suport de la ciutadania a qualsevol preu. Al contrari, caldria tenir uns polítics que fomentessin el sentit del perdó per tal de facilitar la convivència, i una comunitat de persones madures que s’esforcessin en superar el ressentiment i l’odi. L’estat hauria de practicar polítiques de veritat, en lloc de polítiques de poder, control, desconfiança, por…

Si s’instal·la certa dosi d’esperit reconciliador entre la ciutadania, amb la intercessió de l’estat, s’obre la possibilitat que el ciutadà opti pel perdó a qui hagi comès mals contra ell. Mentre es creen les condicions per a un autèntica reconciliació comunitària, el mer reconeixement de l’alteritat o d’estar al costat de l’altre ja fora un element definitiu del nou paradigma que proposem.

Ens urgeix avui una reflexió crítica sobre els valors dominants a la nostra societat per tal de propugnar un canvi que vagi des de la persona fins a la comunitat, i que proposi polítiques públiques “humanitzadores”. Ens urgeix també un estat que no s’alimenti de l’odi al diferent o al considerat enemic.

Avui observem una manca d’atenció a les posicions dels altres, un relat polític que genera odi i confrontació, una exaltació passional populista i un oblit gravíssim de l’ètica de la cura.

“Neutralitat", obra de Fernando Llort per la Creu Roja La política com a lluita entre relats, que es compren i es venen, està massa allunyada del discurs que aquí hem descrit.

Ens cal parlar menys de ciutadania i més de la cura dels altres. Ens manca moltíssim per tal de salvar la dignitat de moltes persones. Menys presó i més comprensió. Ens cal instaurar una civilització de l’amor. Una utopia?

Joan Lluís Pérez Francesch

27

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Europa i el civisme: un apunt orientatiu No és, naturalment, la primera ni la darrera vegada que dediquem l’atenció a la nostra estimada Europa21; però, d’una banda, les circumstàncies actuals -no només potencials, sinó fàctiques i concretes en les que ara mateix ens trobem-, i de l’altra, l’atenció que amb què tractem el tema en aquest mateix número de Calidoscopi, sembla que justifiquen sobrerament la present contribució.

Dels molts estudis i articles oferts recentment per la premsa i pel pensament assagista sobre la qüestió d’Europa22, n’hi ha un23 aparegut fa poques setmanes que és força suggeridor i que ha estat la guspira per tornar-hi sobre la temàtica.

En aquest darrer article citat, s’afirma -en farem una síntesi-, el següent: - Que, fent un ràpid exercici històric comparatiu, la que fou una voraginosa força imperialista romana s’impregnà de la superior i sofisticada cultura grega; i avui, la intel·ligència dels forjadors de l’Europa actual posà en marxa un experiment federalitzant -no pas “ja” federat- de pobles, cultures i estats diversos que en l’actualitat mostra problemes.

-Que un dels problemes més freqüents i greus és el fet que es creia que Europa era en el món la via i el lloc del diàleg i de la democràcia liberal triomfants des de 1945; i ja no és així.

- Que es constata avui que Europa navega en la solitud, enfront de grans imperis com USA, Rússia i Xina.

- Que són palesos els mals interns de qui representa avui Europa -la UE-, en fer-se visible la burocratització excessiva de la vida social i política; els quals, diu l’articulista, són el reflex directa dels estats que composen la UE.

L’any 2010 en aquesta revista vàrem publicar un treball en la Revista Calidoscopi (nª 28) de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC),sota el títol “Els riscos d’Europa: l’Europa dibuixada per Alain Minc”, (ps. 14-21). I posteriorment, en els XV Col·loquis de Vic del mes d’octubre de 2001, vaig presentar la comunicació: “Europa: educació humana en crisi?”, publicada posteriorment a les Actes, sota el títol Europa, Societat Catalana de Filosofia (SCF), (ps. 106-119).

22 En una referencia succinta, tot i que indicadora de la preocupació que el tema comporta en la societat catalana, citaré aquests 3 estudis-comunicació i 6 articles de premsa: Sobre els estudis, són inserits en el volum de les Acte del llibre Europa, de la SCF dels Col·loquis de Vic: -“Per què en diem Europa, si volem dir Occident?. N. Carrasco. o.c. (ps. 170-175).

-“Hem d’aprendre a no tenir raó”. R. Guzmán. o.c. (ps. 159-166).

-“Europa o l’etern retorn de la dialogia”. P. Casanovas. o.c. (ps. 181.185).

Pel que fa als articles, tenim presents: -“Las cifras que confirman una Europa cada vez más vacía”, E. Rivera i D. Rovirosa, 22 de febrero de 2019 (La Vanguardia).

-“Ante la crisis de Europa”: los treinta años gloriosos”, J. Miró i Ardévol, 11 de març de 2019 (La Vanguardia).

-Referència-comentari del libre de Xavier Roig, “L’enigma rus”, de M. Camps, 5 d’abil de 2019 (La Vanguardia).

-“Europa es una historia de brutalidades”, S. Sassen, 12 de maig de 2019 (La Vanguardia).

-“Derechos con sabor europeo”, D. Duster, 12 de maig de 2019 (La Vanguardia).

-Elogio del enredo europeo”, D. Inerarity, 3 de juliol de 2019 (La Vanguardia).

23 L’article té per títol “Europa, cada vez más sola”, R. Aymerich, 13 d’octubre de 2019 (La Vanguardia).

21

28

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Fins aquí, el resum de l’article, al que òbviament s’hi podem afegir altres factors que podrien intervenir en el judici que se’n fes, com ara la recepció massiva d’immigrants -que altera sens dubte la governabilitat dels estats europeus-, o l’adveniment del canvi climàtic, amb vincles no fàcils d’esbrinar amb el primer. Cal acceptar que, si bé en una “lectura” estatista-antropocèntrica no són problemes que provinguin de dins dels estat, sí és el cas que tals emigracions provenen de països a on el clima pateix una sequera intensa i aquesta és, si més no -no és gens fàcil fer-ne la quantificaciófomentada per l’acceleració de l’entropia per part del teixit massiu industrial. I els estats europeus, uns més que altres, evidentment, constitueixen un dels bastions de la industrialització mundial.

Tenint present aquests fets, recapitularem sobre tres aspectes centrals de l’article: El primer: les dificultats que s’afronten diàriament per realitzar-se l’impuls dialògic en la vida institucional europea, començant per l’escolta entre les pròpies institucions comunitàries, com és el cas de l’atenció dispensada al Parlament Europeu, màxim representant de la ciutadania i les limitades competències que aquest té.

El segon: el sentit amarg de “solitud” de l’esperit europeu, quan esbrina el que l’envolta. Son exemples: el menyspreu dels USA a la seva esquerra geogràfica i la suposada “neutralitat” davant del “brexit” anglès és indicatiu d’aquesta indiferència política estatal; el poder de l’amenaça de la pressió i manipulació digital russa; o la incertesa -i també, por- del silenci comercial xinès, a la seva dreta; així com la desfeta sociopolítica, econòmica i demografia de l’Africa del nord al seu sud geogràfic; i la citada burocratització crònica en alguns estats europeus del sud.

I en tercer lloc, en relació a la burocratització, en l’esmentat article l’autor afirma que “el pitjor és la incapacitat per treure’s del damunt la imatge de la burocràcia llunyana en el temps que persegueix a la Comissió Europea i a la resta de les institucions comunitàries”. I dues línies més avall, afegeix: “Formar el nou govern (la Comissió Europea) s’ha convertit en un calvari. No només per la disparitat política, sinó també per l’enduriment dels exàmens als candidats que els països –els estats- presenten per formar govern. També perquè les institucions europees, en la lògica del seu funcionament, són una extensió dels diferents estats”.

Certament, el panorama és decebedor,...Però, què fem els europeus dins d’Europa per superar el desànim? Com pensem i exercim el civisme? Tal vegada es dirà que aquest civisme és una simple il·lusió? En el citat article, en fer referència a l’excessiva burocratització de les institucions europees, que no sembla que beneficiïn a ningú, resulta difícil no relacionar la manca de diàleg amb el que en diem el nivell cívic o exigència ètica que tot ciutadà hauria de contemplar.

I en aquest horitzó, disposem d’un mirall d’exigència de civisme en la persona i obra d’Emmanuel Mounier, un europeista “derrotat” l’any 1945, en reclamar que Europa fos l’hereva directa dels Drets Humans que tan s’havien trepitjat en la primera i segona guerra. Calia un “compromís” (engagement) que hauria de conduir a una Europa federal de pobles i cultures europeus, fent l’estat les feines auxiliars administratives necessàries que li pertoquessin. Com que la realitat no fou aquesta24, l’Europa actual seguí pel miratge econòmic capitalista i ara es troba viciada pels interessos i prebendes que no donen el millor exemple als seus ciutadans.

Mounier tenia força clar que tota “causa col·lectiva” és imperfecta i per això parlava de I’engatgement” i no de l’allistament, propi de gents que es deixa conduir pels qui criden més. Alguns amics de Mounier es quedaren literalment en el camí d’aquest engatgement, com el cas de P. Ludwig Landsberg, massacrat en un camp d’extermini nazi, i que advertia en els anys 1937 i 1938, dels perills que Europa quedés en mans del “reclutament cec” que donava acomodació als qui es deixaven portar.

24

29

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Que fer, doncs? Exercir el civisme, ni més ni menys; la qual cosa significa mantenir la praxi dels Drets Humans, que com a tal ha de ser pacífica i alhora decidida, valorant les aportacions que facin qualitats humanes com la intel·ligència, la honestedat, o la voluntat prioritària de millorar el nostre entorn proper,... i exhibir la unió dels ciutadans europeus, convençuts de poder fent front als embats que provenen de l’exterior d’Europa, i comprometent una confluència de milions de persones en la defensa dels valors i els drets bàsics de la democràcia, que revertiran, no només en llurs vides, sinó en la de les altres persones que no estan inserides en les institucions europees.

Albert Llorca Arimany

Carta abierta a mi amigo Leonardo Notas previas.1.-Leonardo es un personaje real, se trata de un amigo y compañero en la lucha antirracista, además de compañero de estudios. Este debate tuvo su inicio en un ámbito semiprivado, en el ámbito de las redes sociales, pero aunque tenía ganas de seguir discutiendo con Leonardo su visión del significado político de la/s religión/es me pareció que el tema era demasiado importante y a la vez demasiado actual para seguir restringiendo mi respuesta al ámbito de un mero intercambio de mensajes. La revista Calidoscopi no sólo acoge desde hace tiempo mis reflexiones sino que ofrece un marco inmejorable para explorar en profundidad una cuestión que es central para todos los personalistas.

2. La primera nota presenta a Leonardo a los lectores habituales de la revista, la segunda nota presenta la revista a los amigos como Leonardo que todavía no la conocen. Calidoscopi es una revista personalista, es decir, fruto de los esfuerzos de un grupo de compañeros personalistas, es decir comprometidos con el personalismo comunitario tal como fue definido por Mounier, Berdiaev, Lacroix y otros fundadores de este movimiento que surgió como reacción a la crisis política, moral y espiritual que amenazaba a Occidente en el período de entreguerras. El diagnóstico de Mounier, expuesto en su primer artículo se reveló certero, era preciso encontrar una alternativa al falso dilema que quería reducir las opciones políticas, morales y existenciales a escoger entre el individualismo egoísta y la disolución de la persona en una identidad suprapersonal (el partido, la raza, la clase que pondrá fin a las luchas de clases, etc.,etc.). La alternativa es el personalismo comunitario, un término que debe ser enunciado como un solo sintagma ya que apunta a la radical interdependencia entre el plano individual y colectivo. No hay salvación del uno sin el otro, ni libertad para el uno sino en un entorno libre, ni felicidad completa en un entorno de hambre e injusticia.

Querido Leonardo, En tu comentario a la reciente sustitución de Evo Morales por una mujer grata a los poderes fácticos, militares, económicos, …., un comentario redactado desde la rabia e indignación de todos los que amamos a Latinoamérica, todos aquellos a los que nos horroriza pensar que puedan regresar los gobiernos dirigidos o impuestos por los militares, todos los que sabemos que el reciente pasado de torturas y desapariciones puede regresar fácilmente; en ese comentario encontré un pasaje que me llamó la atención sobre el papel de la religión legitimando a los nuevos y viejos fascismos.

Efectivamente, la noticia no es nueva y desgraciadamente, los ejemplos de alianzas entre las instituciones eclesiásticas y políticas, especialmente con políticos autoritarios, violentos, 30

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

torturadores y asesinos ha sido una constante a lo largo de la historia. Pero no menos constante ha sido la lista de mártires que han dado testimonio, valga la redundancia, de que la religión no es necesariamente lo que las jerarquías eclesiásticas dicen o hacen.

Por eso creo que el primer paso es introducir un par de distinciones conceptuales, para hacer el diálogo más fructífero y la rabia más constructiva. Porque no se trata de renunciar a la rabia, a la indignación ni al grito, no, sino de saber contra qué nos indignamos, porque nos horrorizamos y que nos emociona y nos moviliza. Se trata de combinar la razón con el corazón o corazón con razón o, como diría un maestro personalista, de partir de una razón cálida no de una razón fría, es decir una razón compatible con la carne y las entrañas. Porque no olvidemos que en la antropología bíblica, es el corazón y las entrañas el que nos mueve hacia la acción buena o mala, son las entrañas las que se le revuelven a algunos al pasar junto al harapiento malherido que yace en la cuneta, mientras que a otros no se les revuelven porque se han hecho un corazón de piedra, a base de mirar para otro lado.

Cansados de ver horrores en la prensa, la televisión y la pantalla prefieren no mirar, no pensar, no sufrir. Porque no olvidemos que la “com-pasión” significa sufrir con el que sufre, indignarse ante las injusticias que él o ella sufren, porque “lo que le hacéis a uno de ellos me lo hacéis a mí”, dice uno de los primeros teóricos y practicantes de la solidaridad militante (Mt,25).

Reconstrucció ideal d’una “Reducción jesuítica guaraní”. Las reduccions van ser assentaments organitzats territorial i econòmicament. El seu objectiu fonamental, a més de custodiar la fe, va esdevenir salvaguardar la llibertat i la dignitat dels indis enfront dels abusos del sistema colonial. Els jesuïtes tractaren dins el seu recinte de respectar la cultura i identitat dels pobles que acollien. El Cabildo, lloc on es prenien les decisions governamentals, era un “Consell” format per indígenes, amb autoritat sobre la població. El jesuïta i historiador pare Manuel Revuelta afirmava: «La gran empresa de los jesuitas en Paraguay consistió en haber creado un espacio de libertad para unos pueblos indígenas que fueron ganados para la civilización y el cristianismo sin menoscabo de su propia identidad».

El mensaje de la fraternidad, la llamada a la solidaridad, no era nuevo, ni especifico del cristianismo.

Herman Cohen reconstruye las diferentes etapas en las que el cuidado por el prójimo se va convirtiendo en el centro del mensaje judío interpretado por los profetas en su último gran libro, La religión de la razón (capitulo 8).

31

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Y no es muy distinto lo que dice el Islam, el hecho de que el profeta escoja a un antiguo esclavo de otro color de piel para convertirlo en uno de sus mejores amigos y colaboradores es un claro mensaje para los racistas de su tiempo. ¿Y qué decir de la noción de Karuna, cuidado por el otro, que tan central lugar ocupa en el budismo temprano, especialmente en la ética desarrollada por los comentaristas Theravada?

Las religiones que aparecieron hacia el mismo tiempo en ese período que Jaspers denominó axial.

Jaspers, uno de los primeros en hacer una lectura transversal de maestros de diversas culturas, publicando libros sobre Sócrates, Buda, Jesús y otros maestros de este período. Esas religiones comparten la idea de fraternidad, un mensaje de amor, compasión, paz y justicia social. ¿Entonces, por qué hoy los budistas se tornan violentos, incluso los monjes, como hemos visto en Sri Lanka, o los musulmanes se matan entre ellos; por qué los ultras cristianos ponen bombas en clínicas y los sionistas más agresivos usan referencias bíblicas para justificar sus atrocidades en Gaza y Cisjordania? ¿Por qué la religión de los hinduistas, ejemplo histórico de politeísmo acogedor y tolerante se convierte en excusa para asesinatos en masa, violaciones y atentados, como viene ocurriendo desde la trágica partición que dividió la excolonia en dos estados, para años después volver a dividir el territorio de mayoría musulmana en dos nuevos estados (Pakistán y Bangla Desh)?

Naturalmente, son intereses políticos, primero de los colonizadores y luego de los demagogos nacionalistas ya denunciados en su día por Tagore en una memorable novela La casa y el mundo.

Para entenderlo habría que volver otra vez a la cuestión pendiente, ¿que entendemos por religión, religiones, espiritualidad, iglesia? Desgraciadamente son a la vez términos de uso cotidiano y términos técnicos; y eso complica el debate, porque así como la noción griega de “kenosis” solo tiene sentido en España entre teólogos, los términos de uso cotidiano se prestan a malentendidos, por ejemplo: ¿qué o quién es la Iglesia?

En países católicos, la confusión entre religión cristiana y las múltiples confesiones que se dicen seguidoras de Jesús, es comparable a la desorientación de la prensa occidental cuando habla del Islam sunni, shii, ismaili…; por no hablar de las corrientes sufies. No menor es la distancia que separa a los hassidim, a los seguidores del Rabino Soliveitchik, los judíos liberales, los cabalistas, los sionistas comunistas de los sionistas de derechas….

Al mencionar al padre Frei Betto, torturado por los militares brasileños, el jesuita Ellacuria asesinado por los salvadoreños, el padre Florenski fusilado por los estalinistas, o Bonhoeffer ejecutado por los nazis…; al recordar el asesinato del estudioso del Coran Taha Hussain, para no remontarnos a IbnSina, vemos que los ejemplos de mártires se multiplican: Luther King, Gandhi...¿Por qué aceptar que eran sus ejecutores los verdaderos representantes de las religiones que nacieron predicando el amor y la fraternidad y no esas “gotas en el océano” como tú dices, amigo Leonardo, son esas víctimas ejemplares, en el doble sentido de la palabra ejemplar, menos representativos? ¿No serán quizás ellos los verdaderos representantes?

Acabo estas reflexiones preliminares con preguntas sin respuesta, porque quiero dar a entender que estas breves páginas no pueden ser más que una invitación al diálogo, a profundizar en una reflexión que me parece no sólo oportuna, sino necesaria para despejar miedos, rechazos, prejuicios y malentendidos que impiden que los hombres y mujeres progresistas de diversas confesiones y creencias se unan en una lucha común frente al ascenso de la inhumanidad.

Sergi Mas Díaz

32

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

EL RACÓ DEL CINEMA “Les Estivants” (2018) de Valeria Bruni Tedeschi Per Sara Fernández-Puerto Fitxa tècnica Títol: ”Les Estivants” (la casa d’estiu) País: frança (2018) Direcció: Valeria Bruni Tedeschi Guió: Valeria Bruni Tedeschi, Caroline Deruas-Garrel, Noémie Lvovsky i Agnès de Sacy Historia: Labaki Jihad Hojeily Música: Paolo Buonvino Fotografía: Jean Lapoirie Durada: 125 minuts Productora: Coproducción Francia-Italia; Ad Vitam Production / BiBi Film / Canal+ Repartiment principal: Valeria Bruni Tedeschi, Pierre Arditi, Valeria Golino, Noémie Lvovsky, Yolande Moreau, Laurent Stocker, Riccardo Scamarcio, Bruno Raffaelli, Marysa Borini, Oumy Bruni Garrel, Stefano Cassetti i Guilaine Londez Premis 2018: Festival de Venecia: Secció oficial (fora de concurs) 2018: Festival de Sevilla: Secció oficial

Sinopsi En una mansió de la Côte d’Azur, a la “riviera francesa”, es reuneix, com de costum de fa anys, tot un grup de personatges, la majoria amb vincles familiars o d’amistat llunyana. Entre elles, Anna amb la seva filla adoptada, dona ja madura enamorada desesperadament d’un home més jove, que enguany es nega a la cita estiuenca al·legant problemes de feina, tot i que en realitat ha deixat d’estimar la seva parella i l’atrau una altra dóna més jova amb la que pensa establir-se, abandonant l’Anna. A partir d’aquí, es narra la vida, entre avorrida, frustrada i molt conflictiva dels essers que s’hi congreguen al voltant de la gran casa, abans esplèndida, ara en decadència i parcialment atrotinada.

Una estranya narració L’obra és una mena de “traducció” en llenguatge cinematogràfic d’una obra teatral de Maximo Gorki, “Els estiuejants”, que reflecteix dos mons que es desenvolupen en paral·lel: la dels estiuejants i la dels criats, que a la pel·lícula compareixen com apunts laterals, perquè es tracta de reflectir les incongruències de la classe privilegiada: l’alta burgesia i la petita aristocràcia urbana.

33

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Hom ha dit que la directora, Valeria Bruni, fa una narració autobiogràfica patètica, fins i tot caricaturesca, de la vida dels burgesos que estiuegen en la finca on es desenvolupen els fets de la pel·lícula; narració que, d’altra banda, aboca bona part de les sensacions percebudes en la infantesa de la seva vida.

D’altres afirmen que l’esmentada descripció se situa entre els excessos i l’excentricitat , l’adherència emotiva per contrarestar el buit i la solitud (l’obsessió quasi paranoica d’Anne per conservar el marit, tot i les continues plantades), els canvis d’humor ràpids i sense gradació raonable dels familiars i amics i l’actitud de no escoltar -ni importar- el que hom pretengui dir, sigui qui sigui, incloent les reivindicacions laborals dels assistents de la casa, perquè la desafecció va de la mà de la egolatria dels protagonistes i la buidor es contagia.

El cert és que hom percep repetidament -i a vegades, la pel·lícula es pot fer pesada per a l’espectador per reiterativa i la llargada de la cinta- actituds poc atentes a les necessitats de les persones. Però es pot afirmar que domina la pel·lícula una dosi d’ironia sarcàstica, càustica, sobre les maneres aparentment edulcorades de l’alta burgesia que la fa digerible, alhora que amarga; doncs no hi són alienes les relacions de dominació, de por al que es altres ens puguin fer o no fer, de desitges incomplerts..., que es tradueixen en indiferència, por, desencís i inautenticitat.

Uns personatges buits i inquietants Els personatges es van definint en el recorregut del metratge: la mateixa Anna , encarnada per Valeria Bruni, és una dona de mitjana edat, amb una professió reconeguda en el món del cinema i la televisió, però en vies de trencar la seva relació sentimental amb el seu amant (Ricardo Scamario). Arriba a la gran casa pairal, emplaçada en un lloc idíl·lic i caríssim de la costa francesa, amb la seva exòtica filla adoptada (la nena Oumy Briai, filla de Valeria Bruni en la vida real). La mestressa de la casa, Jaqueline (encarnada per l’actriu Marisa Borini, així mateix mare de Valeria Bruni en la vida real) és la mare d’Anna, i ja es troba en companyia de la seva germana Elena (Valeria Godino), viu retrat de l’arbitrarietat amb tothom, començant pel seu marit Jean (Pierre Arditi), un empresari burgès que es fa l’orni amb tots i suporta amb estoïcisme els canvis d’humor i les bajanades de la seva dona.

Asseguren les males llengües que el personatge d’Elena, germana d’Anna, se inspira en la exprimera dama francesa Carla Bruni, germana en la vida real de Valeria Bruni, donat el caràcter autobiogràfic de la pel·lícula.

Els altres personatges que conformen l’ hilarant grup són: l’avia atrotinada, l’amiga d’Anne, Nathalie (Noémi Lvovsky), amb qui l’Anna està planificant una pel·lícula i que arriba tard a la cita, experimentant dificultats per trobar una habitació on deixar les seves pertinences i poder dormir; l’antic pretenent de la germana morta d’Anne, Bruno (Bruno Rafaelli), amb actituds situades entre les bufonades i les seves sessions de bel cant sota l’acompanyament al piano de l’amfitriona, la mare d’Anne; i els criats-masovers (Vincent Pérez i Yolande Moreau), poc entusiasmats per la feina, que remuguen constantment de les irregularitats laborals i el tracte entre altiu i desatès d’uns propietaris ja no tan rics com abans, que eludeixen pagar salaris raonables i amb falses activitats immediates “despisten” parlar d’un tema que no interessa ser abordat. Ni tant sols l’intent del majordom principal per introduir el seu fill (Brandon Laiville) per fer tasques domèstiques i de manteniment de la finca es escoltada amb serietat.

I en aquest breu repàs, cal no oblidar el retorn obscur al passat infantil d’Anne, que retreu a la seva mare una experiència mig sexual-mig violació patida de menuda, de la que arrossega un trauma. La mare no accepta cap responsabilitat, ni empatitza, al contrari: la seva resposta es que ja està passat,

34

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

que oblidi l’incident, que tothom amaga coses lletges que s’han viscut i amb les que s’ha de conviure i deixar de banda.

Però cal afegir que la deshumanitzada descripció dels personatges de l’alta burgesia no és exclusiva de la seva classe social: les relacions de poder, els desitjos no confessats, la desconfiança… són també una constant en les persones que constitueixen els serveis de la mansió i sense els quals els primers no podrien mantenir la aparent vida opípara i glamurosa que exhibeixen cara a l’exterior.

Tothom albira uns projectes propis que no acaben de ser satisfets, ja siguin de caire laboral, sexual, emocional o vital. I la filiació política tampoc surt ben parada quan s’intenta aplicar amb congruència a la vida quotidiana, perceptible amb l’afer que la Natahalie pretén mantenir amb el cuiner.

El desenllaç final de la pel·lícula, amb el trencament definitiu de la relació de parella de l’Anna, desolada al ser substituïda per una noia més jove i bonica, i especialment, l’intent frustrat de suïcidi del bufó Bruno per covardia, escenifiquen un patetisme existencial que no deixa bon gust de boca.

Ambdues són tragèdies personals que no importen a ningú, fora de la filla: la més petita del clan, i la menys contaminada encara, tot i que el que percebé al voltant li va esmolant l’ innocència.

APUNTS REFLEXIUS De Nietzsche a Sòcrates: El retorn als orígens fenomenològics de la metafísica Per Xavier Semillas Aquest text és un primer esbós parcial d’un assaig futur i el tema del qual el recull el títol d’aquesta breu reflexió. Es tractaria de desfer el camí que va de Sòcrates a Nietzsche; o millor dit, recorre’l a la inversa: fenomenològicament. Una idea fonamental del projecte consisteix en què la metafísica no és un a priori gratuït, sinó una exigència fenomenològica fonamentada en l’experiència de l’error. En resum, no semblaria descabellada la proposta filosòfica que transcorre des de la definició socràtica (eidos) fins a l’ontologia platònica (idea). ‘Transcendència’ (o geometria) i ‘error’ serien dues cares de la mateixa moneda.

En el fons de la nostra consciència col·lectiva s’hi troba l’herència nietzscheana. De retruc també ens trobem immersos dins de l’herència heideggeriana (i no només en l’acadèmia sinó també dins de la creació artística i poètica). De fet, podem resumir les tesis d’ambdós autors en una de radicalment central: la vida no està guiada ni orientada per la consciència; sinó que la consciència va a remolc de la vida. La vida és sobirana, mentre que la consciència roman passiva i es troba afectada per aquella.

35

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

La cosa té un punt tràgic. Si fos certa la sentència, ens trobem exposats a la vida i sense cap mena de marge de maniobra. Si la vida determina i guia la nostra consciència i el nostre ésser; si no podem anteposar primer de tot la nostra llibertat i el nostre jo; si la nostra autonomia no és tal sinó que és la capa epidèrmica d’un mar de fons incontrolable i ingovernable (d’un caos cec); si no som autors i artífex de la nostra pròpia vida i decisions; si no hi ha un tall que interposi una escletxa de llibertat entre l’ímpetu de la immediatesa i la consciència mediata i reflexiva, llavors ens devaluem de persones cap a animals (a mera fisiologia), sotmesos als seus arravataments i a la demència.

Apuntalar i afirmar el jo i la lliure consciència no només ens fa teòricament humans. A part, esdevé el fonament i la condició de possibilitat indispensable d’una praxi moral i ètica. Ambdues coses són indestriables. Per altra banda, allò que ens fa humans no és pròpiament aquella branca de la ciència (qualsevulla que sigui) que ens separi teòricament de la resta d’éssers creats; allò que ens fa humans és “l’obrar amb consciència”. Per tant, no som persones per llei, sinó que ens guanyem (ens hem de guanyar) la nostra dignitat com a persones en cada una de les nostres circumstàncies concretes. El temps s’obre “a la manera humana”, és a dir, amb dignitat humana (o bé, es cancel·la aquesta oportunitat) en cada instant. No som “humans” de manera constant i perenne; sinó que en l’oportunitat d’esdevenir “persones” s’hi troba el perill també de no ser-ne. D’aquí que la crítica nietzscheana a la modernitat ataqui d’arrel la possibilitat d’una vida amb dignitat personal, és a dir, moral. La nostra humanitat no és un a priori adquirit de manera eterna. La humanitat “es juga” en cada acció que fem. Ens trobem en la tensió agònica entre el seny i la follia.

Posar la fisiologia per davant de tot, no fer de la llibertat de consciència una mena d’absolut, fa que no puguem distingir-nos dels animals. Dit altrament, ens remet al mer estímul/resposta, a l’embat de l’arravatament fisiològic de cada instant “que ens cremi”. Quina serietat envers la vida ens quedaria si això fos cert? Quin valor li romandria a aquesta? Amb quina dignitat ens miraríem a la cara els uns als altres? La llibertat i la consciència és abans que res un postulat per poder viure humanament. Viure humanament vol dir, a més, conviure; viure amb els altres.

Conviure demana almenys dues coses: fidelitat a la paraula donada i una mínima orientació col·lectiva. És a dir, que jo sigui i romangui “el mateix” al llarg del temps; i que el món pugui ser “col·lectivament compartit”. Persona i món semblen ser dos puntals fonamentals per a un obrar moral i ètic. Però, a més, ambdues condicions es trenen i desemboquen en la capacitat i possibilitat d’obrar moralment, amb llibertat. La llibertat ens aboca (vulgues o no) a l’imperatiu moral.

Obrar lliurament implica una tríade que és fonamental: el cas concret, el model ideal i l’execució més o menys reeixida. Pensem, per exemple, en un sabater; o en qualsevol gremi per l’estil. El sabater es troba que ha de crear o arranjar una sabata (el cas concret), ha de saber què ha de fer, què vol (model ideal) i ha d’executar l’arranjament. És a dir, ha de modelar el cas concret a partir del cas ideal i teòric (execució). Per altra banda, “repetició”, “perícia” i “experiència” són termes que es troben associats a l’ordre i a la llei; a que hi hagi “món” i no només “caos”.

Al cap i a la fi, la tècnica (d’un sabater, per exemple) ens aporta confiança. Confiança en nosaltres mateixos (en la identitat del jo), confiança en els altres (en la comunitat) i confiança en el món (en la seva commensurabilitat i ordre). Comptat i debatut es tracta en resum de la confiança que el món es regeixi segons lleis. Lleis no només teòriques (de la ciència física) sinó també de la praxi de cada u (morals i ètiques). A la vegada, que les coses esdevinguin “per llei” ens obre a la possibilitat de l’error.

Dit de manera inversa, per a què hi hagi error (que hi és sempre) ha d’haver-hi “llei”.

36

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Viure èticament vol dir també “ponderar” en cada cas la possibilitat d’errar altra vegada. La raó d’això es troba en el fet que estem advertits dels nostres errors passats: errar és humà. Tenir consciència d’això és un requisit necessari per intentar viure reflexivament. Si mirem endarrere veiem els nostres errors incorregibles ja com a tals; si mirem endavant, ens trobem amb l’imperatiu moral de no tornar a cometre’ls.

Per tant si, a la manera nietzscheana, posem la vida per davant de tot, si la consciència es troba afectada, afaiçonada i modelada per la vida (en tant que allò realment “actiu”), les lleis desapareixen i els nostres errors no seran tals sinó mers moments de la pròpia autoafirmació fisiològica. Serien moments que no remetrien a res més enllà que a la pròpia afirmació i voluntat. Això implicaria viure en l’anarquia. El món es doblegaria a mi i a la meva llei. Jo seria llavors “el tot” i l’ordre. El bé moral i la meva autoafirmació serien el mateix. No hi hauria cap altre bé que no fos la meva fisiologia. De fet, desapareixeria la moral pròpiament.

Però errem..., i això és un fet. Un fet que em contradiu en tant que hipotètic absolut. Hi ha error: per tant, hi ha llei. Hi ha “més” i “menys”: per tant, hi ha mesura. Jo no puc ser la mesura de totes les coses. Hi ha quelcom “més enllà” de mi amb què mesurar els meus propis actes. Per tant, la moralitat (l’existència d’un bé moral) implica transcendència; quelcom que no sóc jo. L’altre de mi. La contradicció. La contrarietat.

Per altra banda, obrar per principi (segons llei) comporta un bicondicional: el de la llibertat i la necessitat; i això no és una antinòmia. Són dues cares d’una mateixa moneda: la de l’ordre o la mesura. La llibertat que imposa un ordre. L’ordre necessari imposat per una llibertat. Són dues maneres de pensar el mateix. Un postulat doble necessari per pensar una mateixa realitat ordenada.

Una exigència teorètica del fet que la realitat sigui “segons llei”. Altrament, viuríem dins d’un revolutum que en no remetre a res més enllà de si no podria ser segons llei; i per tant, no seria ordenat ni, en conseqüència, tampoc intel·ligible.

Quelcom que no remeti a res més enllà de si, de fet, no remet pròpiament a res: és el no-res. És nihilisme. És ceguesa i anarquia. Si tot ordre implica un principi, tot governat implica un governant; i a l’inrevés. Si no es dóna aquesta parella governat/governant (o ordre/principi) es dóna el caos i l’anarquia. Aquesta parella de conceptes (de fet, la dualitat ontològica) i aquella transcendència que esmentàvem abans són dues formes del mateix. Tot principi ha d’estar, per definició, més enllà del cas concret: d’aquí la dualitat.

Contra certs misticismes que pensen la realitat en termes d’immanència, només deixar apuntades dues objeccions. Primera objecció: si el principi es dóna dins mateix de la naturalesa, com poder pensar allò lleig? com poder pensar l’aberració? Com, si no ho fem remetent a quelcom “més enllà” que no ha estat “respectat”? a un error? i en conseqüència, a una llei?. I segona objecció: la realitat ordenada comporta una dualitat que respon més aviat a un model geomètric que no pas a un model organicista, fisiològic o immanent. El cercle que dibuixem mai no serà “el” cercle, sinó que sempre patirà de “més” o de “menys” (es donarà el lleig o, almenys, la seva possibilitat efectiva). És a dir, mai no podrà ser exacte perquè “el” cercle exacte és el cercle matemàtic i ideal. Mai no serà un cas concret. Per altra banda, pensar en termes de llibertat i moralitat comporta acceptar aquella tríade fonamental abans esmentada i que ara ja podem anomenar geomètrica. “Tècnica” i “geometria” responen a una mateixa realitat ordenada i a la seva justificació.

37

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

APUNTS TEATRALS DE TEMÀTICA PERSONALISTA “Conversa apòcrifa entre Emmanuel Mounier i Jaume Serra Hunter” Per Albert Llorca Arimany Iniciem l’apertura d’una nova secció de la revista: una recreació literària de “Converses apòcrifes entre pensadors personalistes”, o que es puguin inscriure dins de l’orbita personalista. Les “converses apòcrifes” seran fragments originals d’autor, i poden haver sigut publicades, premiades o enregistrats en congressos e institucions públiques25.

1. Conversa apòcrifa entre Emmanuel Mounier i Jaume Serra Hunter: Els protagonistes 1.1. Emmanuel Mounier (1905-1950) Emmanuel Mounier fou un filòsof francès nascut a Grenoble l’any 1905. De jove actua en favor dels més desafavorits en la seva ciutat. En fundar la Revista Esprit amb quatre amics al 1932 pretén que el personalisme comunitari s’escampi per tot arreu, al marge de les nacionalitats i cultures.

Format en la tradició filosòfica escolàstica i vitalista cristiana albira un món més humà i fratern que atengui les necessitats i drets bàsics de les persones.

1.1.1. Quadre genèric de la situació de l’obra d’Emmanuel Mounier Dimensió Espacial del pensador: Superar el Capitalisme i els totalitarismes a Europa

Afrontar la destructora marxa civilitzadora de la

E. Mounier

Assolir una societat més humana i a la mesura de la persona

Modernitat occidental Superar la debilitat de la democràcia francesa i la situació de la mal nomenada “França lliure” Dimensió temporal del pensador temps passat/ futur

L’origen del present estudi rau en l’estudi desenvolupat per Albert Llorca, titulat: “Els filòsofs i llurs món: una estratègia didàctica al servei de la persona”, inscrit al Departament de Cultura (Generalitat de Catalunya). Registre General de la Propietat Intel·lectual (Llei de la Propietat Intel·lectual. Real Decret Legislatiu, 1/1996. Notificació de inscripció: RPI B-1559-17 de 14-02-2018.

25

38

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

1.2. Jaume Serra Hunter (1878-1943) Jaume Serra Hunter fou un filòsof català nascut a Manresa l’any 1878. De jove va cursar carrera acadèmica en la branca de filosofia, arribant a assolir la càtedra a la Universitat de Barcelona. Exercí càrrecs polítics rellevants i treballà per promocionar l’educació cívica a Catalunya i d’Espanya.

Format en el corrent filosòfic del “sentit comú” i del noucentisme, desitja un món en el que les nacions i cultures sàpiguen entendre’s sense recorre a la guerra.

1.2.1. Quadre genèric de la situació de l’obra de Jaume Serra Hunt Dimensió espacial del pensador: Evitar la necessitat de l’exili Retrobar la tradició

Serra Hunter

filosòfica catalana per

Fomentar la concòrdia i la comprensió superant la guerra civil

repensar el camí emprès Dimensió temporal del pensador: Conjurar la dramàtica inestabilitat política i social de Catalunya mitjançant la cultura

2. Diàleg apòcrif entre Emmanuel Mounier i Jaume Serra Hunter Personatges: Narrador (Maurici Serrahima) i els dos filòsofs protagonistes (Emmanul Mounier i Jaume Serra Hunter) (el text s’inscriu en de la Segona Part del treball “Els filòsofs i llurs món: una estratègia didàctica al servei de la persona”, dedicada a les activitats didàctiques) “El dia 20 d’abril, Mounier i Serra Hunter són presentats pel literat Maurici Serrahima, encetant-se entre ambdós filòsofs un diàleg de coneixença i de mútua complicitat. Les diferències d’origen geogràfic, cultural i també d’edat entre Mounier (34 anys) i Serra (61 anys) no seran cap obstacle per a l’ intercanvi de reflexions polítiques i socials, derivades, en tots dos pensadors, de profundes conviccions humanistes, tan intel·lectuals com vitals.

2.1. Descripció de la situació politico-social En la primavera de 1939, un cop acabada la guerra civil d’Espanya en ser dominat el territori de tot l’estat per l’exèrcit colpista del general Francisco Franco, un nombrós contingent d’intel·lectuals i persones de totes les classes social abandonen el país i es refugien al sud de França.

Maurici Serrahima, escriptor i corresponsal de la Revista Esprit a Catalunya, fou un dels principals representants del personalisme francès a casa nostra. La revista, fundada per Emmanuel Mounier, conjuntament amb altres intel·lectuals amics seus, sorgeix en una trobada a Font-Romeu l’agost del 1932. Serrahima, cofundador del partit polític Unió Democràtica de Catalunya, també fou col·laborador del diari El matí i de la revista Serra d’Or.

39

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

A les acaballes de la guerra, el 23 de gener de 1939, Serrahima es refugia a la seu del “Comité National Catholique d’assumeil aus refugiés d’Espagne” a Bordeus; institució amb la que col·laborarà fins la invasió alemanya de França al juny de 1940.

El 18 d’abril del mateix 1939, Emmanuel Mounier arriba a Bordeus des de Brussel·les, on residia amb la seva família, convidat pel comitè per impartir una xerrada sobre “El risc que el feixisme s’instal·li a França”, tenint present que mesos abans s’havia produït l’annexió de Txecoslovàquia a Alemanya pel vergonyós Pacte de Munich, que Anglaterra i França no rebutjaven, acceptant l’annexió nazi dels Sudets i de Bohèmia i Moràvia, sense cap reclamació. Aquest pacte es conegut pels txecs com la “traïció de Munich”.

En ocasió de la celebració d’aquest acte, Mounier coneix personalment a Maurici Serrahima, amb qui el filòsof francès es venia cartejant des del gener de 1936, i a qui el pensador català tenia un notable agraïment pel seu compromís i ajuda quan l’escriptor català fou acusat pels grups anarquistes i comunistes de Barcelona de profeixista, l’any 1938 -en plena guerra civil-, essent alliberat en pocs dies, coincidint amb la intervenció de Mounier davant l’ambaixada espanyola de Paris.

Poc abans d’acabar la guerra civil espanyola, Jaume Serra Hunter, catedràtic de filosofia de la Universitat de Barcelona, catalanista declarat, republicà i exvicepresident del Parlament de Catalunya, exiliat cap el mes de gener de 1939, s’havia establert a Tolosa de Llanguedoc. A finals de març del mateix any, Serra Hunter rep una carta de Maurici Serrahima convidant-lo a la xerrada que ha d’oferir Mounier i a qui podrà conèixer personalment.

2.2. Marc de la trobada de Emmanuel Mounier i Jaume Serra Hunter

Maurici Serrahima, Jaume Serra Hunter i Emmanuel Mounier

- (Mounier) És per mi un honor poder compartir una tarda amb vostè, il·lustre professor. Em dol, d’altra banda, que hàgim de trobar-nos en una situació tan desagradable, nosaltres defugint l’ incertesa que planeja per Europa i vostè exiliat de la brutalitat de la guerra que ha colpejat el seu país.

- (Serra) No puc menys que agrair paraules tan amables de benvinguda, tot i l’aspror de les circumstàncies que m’han conduit fins aquí. Sé que, des de la fundació de la vostra revista al 1932, esteu decidits a difondre els valors humanistes, la defensa i l’enaltiment de l’esperit humà...; que alguns dels qui som ara mateix refugiats i acollits a França hem intentat portar a terme... ( allunyant la mirada vers l’ infinit)... Però, pel que es pot comprovar, amb poc èxit.

40

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

-(Mounier, la perspicàcia del qual el feia esperar que el filòsof català es refés del trist to de les seves paraules). Senyor Serra, nosaltres, els qui ens sentim propers al batec transformador i compromès de l’espiritualitat en totes les seves vessants, no esperem èxits ràpids i eficaços; i em sembla que els vostres companys i amics, com Joaquim Xirau, Josep Ferrater o Eduard Nicol ja ho perceben de fa temps. Sapigueu que una persona de la qualitat de Paul Ludwing Landsberg era entre vosaltres fa tres anys, donant classes a la universitat de Barcelona, després d’haver de fugir de l’Alemanya hitleriana; i encara actualment viu amagat a París, fins que la situació no s’endreci al seu país. Això de la coherència i del compromís es cotitza actualment molt poc. Heus aquí la nostra tasca en un món, permeteu-me dir-ho, on la persona que habita tot ésser humà està abandonada, negada; tant pel que fa al liberalisme ferotge, propi d’una concepció individualista d’esperit burgès insolidari, com pels totalitarismes aterradors que van creixent arreu. Alguna vegada he afirmat que el món funciona com una màquina amb moltes averies; enfront de la qual cosa hem d’actuar enfortint el gruix espiritual que brolla de les nostres accions (i acabà baixant la veu)...És la nostra obligació.

- (Serra) Em conforta sentir-vos parlar així; a Catalunya, fa temps que s’ha perdut l’esma per mantenir aquesta força d’esperit. La guerra i l’estupidesa ho ha destruït tot. S’ha produït un viratge en la història, de tal manera que els qui esmercem la vida en lluitar contra la tirania i les seves conseqüències, certament estem obligats a posar les nostres energies al servei de la pau i de la llibertat.

- (Mounier) Sentint raonar persones com vostè, em pregunto cóm el feixisme ha pogut triomfar a Espanya.

- (Serra) És que n’hi ha molts que no pensen ni actuen amb congruència: uns perquè creuen suposadament en valors tradicionalistes o els convé demostrar que creuen, i els altres perquè tenen por i s’hi adapten... el gran enemic, el vertader enemic sr. Mounier, permeteu-me tutejar-vos, perquè vos sou molt més jove.... Com us deia, l’enemic el tenim dins de nosaltres i el feixisme se n’ha aprofitat i l’ha fet créixer.

- (Mounier) Sagaces paraules, senyor Serra; em permetré, també, per familiaritat, dir-vos que vivim una època convulsa...; diria encara més, tenim un món emmalaltit; però els personalistes no pensem defallir en les denúncies de la injustícia i la inhumanitat.

- (Serra) Estic atent al que succeeix més enllà dels Pirineus. El panorama que mostra Alemanya i els perills que hi veig planen sobre la França que ara m’acull m’esgarrifen un mica. Tant de bo erri!!

Perdoneu el meu pessimisme, però em sembla que la bèstia s’ha desfermat fa temps: s’ha instal·lat ja a Espanya i em temo que, amb les claudicacions sobre la invasió hitleriana de Txecoslovàquia, Europa li va aplanant el camí. Hannah Arendt afirmava amb lucidesa, fa uns anys, que amb la pujada al poder de Hitler a Alemanya, el país entrà en un abisme de foscor. Em sembla que tenia raó.

- (Mounier) Comprenc el vostre desencís i preocupació, que són, òbviament els nostres...(i aixecant una mica el to); i és forçós no claudicar!

- (Serra) La concòrdia i la necessitat de l’amor són tant urgents en la vida comunitària, que els desgraciats fets que esdevenen a diversos llocs d’Europa -Alemanya, Espanya, Itàlia...- reclamen un esforç que els qui ja som grans sentim com a una empresa inabastable. A Catalunya alguns escriptors han intentat, mitjançant publicacions com La Publicitat, La paraula Cristiana o el diari El matí, ajudar a impulsar el pont de la avinença; però no ens en hem sortit: per començar, aquestes publicacions han estat perseguides i prohibides.

41

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

- (Mounier) Dieu bé, benvolgut Jaume; cal una tasca comunitària d’envergadura, no depenent dels diners ni dels pactes sota interessos, ni de desigs confluents... No n’hi ha prou en albirar la necessitat de la concòrdia i l’harmonia -tant de bo fos suficient!!-; sinó que cal fer créixer l’estil de vida compromès amb la justícia davant situacions concretes, en viure en testimoni per al dret a la vida humana sense condicions o en proclamar sense dubtes els drets civils bàsics, el dret a l’educació..., i lluitar contra els entrebancs polítics i els prejudicis. Es tracta de contribuir al convenciment que les persones són necessàries -ningú hi està de més, ningú hi sobra, vingui d’on vingui- en el seu àmbit; i que cal actuar perquè mai no es converteixin en peces d’uns mecanismes infrahumans i degradants, com ho són reduir la vida a l’acumulació de diner a costa dels altres o l’expansió boja de la maquinària bèl·lica.

- (Serra) Estic molt d’acord; però això ja és feina vostra, vull dir dels joves...La meva actitud aristotèlica del terme mitjà, afegida a la meva edat i estat físic, Emmanuel, donen pas als qui promogueu nous objectius. I em sap greu autoforagitar-me del compromís del que parleu; alhora que sé que Catalunya queda en mans de la barbàrie. Però jo ja molt poca cosa puc fer.

- (Mounier) Comprenc perfectament el vostre desanim. Sé de la incomprensió -no exempta de fanatisme injustificat- que ha patit durant dècades la vostra terra. El vostre compatriota, en Maurici Serrahima, me n’ha parlat de fa temps. A Brussel·les, on visc amb la meva dona Paulette, que és belga, he tingut oportunitat d’observar problemes semblants. I si les actituds tancades i intolerants amb els qui senten o parlen diferent s’hi afegeix l’actitud del totalitarisme, no és d’estranyar que la imposició política violenta es faci mestressa de la vida de les persones en general i pública en particular. Tinc informacions dels nostres corresponsals d’Esprit arreu d’Europa que són ignominioses. La manera de fer dels estats ha de canviar radicalment.

- (Serra) Què proposeu? Conec el vostre llibre recent, “Manifest al servei del personalisme”, i també he llegit les aportacions d’alguns col·laboradors de Esprit, com Alexandre Marc i Denis de Rougement, que aposten per una estructura federal de l’estat.

- (Mounier) Bé, llavors ja sabeu a on ens situem en aquesta qüestió de l’estat i la nació, i això em satisfà. Sé que vos en sou bon coneixedor i molt sensible: sou polític en actiu, a banda del bagatge filosòfic de què gaudiu, per les circumstàncies que travessa de fa molts anys Catalunya.

Dit ras i curt: el personalisme que professem manté la idea que la nació és un factor mitjancer pel qual la persona s’obra i desenvolupa el seu esperit. És el lloc, doncs, en el que la persona aprèn a viure més enllà de les seguretats familiars que primàriament l’han forjat. Però, per això mateix, la nació no ha d’obturar el creixement humà; perquè si ho fes, ens abocaria a un nacionalisme expansiu i a la guerra amb altres nacions. Cada nació ha de comunicar-se amb les altres, no en termes imperialistes, com fa l’Alemanya actual, està clar; sinó unificant -se i respectant -se ella mateixa en la diversitat interior. Això és el que la nostra proposta federalista requereix. Els amics que vos heu citat s’han ocupat d’estudiar els detalls que cal tenir present en el federalisme, per tal d’evitar que condueixi a un nou totalitarisme o monisme polític estatalista; ja sigui per expansió d’un nacionalisme exacerbat o per imposició d’alguna força globalitzadora o colonialista com les que ja coneixem.

Imagino que vos hi estareu bàsicament d’acord.

42

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

- (Serra) Em complau verificar que algunes de les idees que exposeu les he escrit recentment en un manuscrit que guardo a Tolosa i que ja fa temps que vaig començar a escriure a Catalunya 26. El meu punt de partença és alhora ètic i cultural: si se’m permet dir-ho, pertanyo a l’esfera intel·lectual del noucentisme, tot i que estic distant de determinades actituds i personatges prou rellevants al meu país27 . Per això, potser de manera il·lusa, sóc dels qui creu que és la funció ètica de la cultura allò que ens podria salvar de la situació actual..., tot i que admeto que la batalla a Espanya, en aquest sentit, està perduda.

Com us deia, no em sembla possible parlar de pàtria o de nació sense incidir en aquest component ètic i espiritual, que obliga més que mai a l’estat a actuar d’una manera cívica i respectuosa. Això jo ho he proposat repetides vegades en la meva actuació com a polític; motiu, precisament, de discrepàncies amb les ideologies dretanes a Catalunya i a Espanya. L’estat, i penso, en concret, en l’espanyol, no té cap dret a subjugar la nostra nació, que per a uns és Espanya i per a mi és Catalunya.

Potser resultaré patètic i decimonònic, ja hi ha qui diu que visc mirant encara el segle XIX i no el segle XX; però penso que l’estimació a la pàtria no pot ser objecte de cap mercadeig. El que ens uneix i agermana és l’esperit que compartim i que no es pot dissipar en l’enumeració dels fets socials. Ja sé que la sociologia recent devalua la noció de pàtria, associant-la a actituds egoistes: no em sembla una anàlisi encerta, perquè no dóna resposta a la presència implícita del sentit de la justícia i de la plenitud cultural que necessita tota societat sana. I, si no m’erro, és aquest esperit al que vosaltres, els personalistes, invoqueu quan parleu de “comunitat”: l’esperit d’una nació sana i oberta que atorga la plenitud social i cultural als ciutadans que la integren.

Hi ha, doncs, al meu parer, i acabo, un sentiment nacional irreductible a condicionaments històrics o ambientals de tota mena; i la seva força es fa notar precisament quan venen maldades, quan ens cau al damunt una voluntat dominant aliena i opressora. El preu que pagarem en el nou règim franquista serà, sens dubte, el nostre ressentiment com a poble i això m’entristeix profundament.

Emmanuel, venen temps molt foscos...; però, dit metafísicament, no tinc dubtes que en el pas del temps, ens en sortirem d’aquesta derrota de la humanitat, sota l’ impuls humanista que batega en la culturització; el que no sé és el temps que això trigarà.

- (Mounier) Celebro que un home que arriba d’un país derrotat per la guerra, no només físicament, sinó espiritualment i mental, tingui el “seny”-es diu així a Catalunya, oi?- i la capacitat de concentració de les forces encara disponibles que exhibiu.

En efecte, nosaltres, els personalistes francesos, entenem la nació com l’abraçada de societats i dels grups diversos que hi romanen, i que són constituïts per persones i al servei de les persones; i tot això en el decurs històric i cultural particular de cada col·lectivitat dirigida cap a la confluència universalitzadora. Això és rellevant. I des d’aquesta concepció, ens sembla que, efectivament, l’estat no ha de substituir el que la nació és i representa per als seus membres; que és una comunitat espiritual. L’estat no està mai per damunt de la pàtria, ni de la nació. De fet, creiem que resulta

Es refereix al seu manuscrit inèdit, “Problemes de la vida contemporània”, que Serra no va publicar. Aquesta obra forma part dels “papers de Tolosa” que durant anys no se sabia què contenien. El contingut que coneixem fou publicat per primera vegada l’any 1985.

27 Es refereix indirectament a Eugeni d’Ors, personatge que era, als ulls de Serra, un caràcter escadusser i prepotent -un “anti-Serra”-, amb poc bagatge filosòfic, tot i que en els anys 20 aparentà un gaudir d’un saber dinàmic que certament no tenia la universitat, a la qual, precisament, dedicà Serra la seva saviesa i bon fer.

26

43

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

imprescindible i urgent delimitar les seves funcions, en termes de instrument al servei de la nació o nacions a les que serveix; i, per tant, a les persones, que és on rau l’anima de tota comunitat nacional.

Dit en síntesi, el paper de l’estat, que ha de ser pluralista, és vetllar per la pau i l’amistat de les comunitats que haurà de regular. Cóm fer-ho? Abans parlàveu d’una proposta federal, que es basaria en una fórmula d’aquesta mena: estatus autonòmics de les comunitats garantits per aparells estatals compartits. Em sembla que la constitució encarnada i el desplegament cultural de la persona afavoreix aquesta fórmula, que alhora ha d’ajudar a la difusió del sentit comunitari que aquella requereix per al seu procés personalitzador.

En fi,em sembla, però, que a l’Espanya actual aquest model d’estat plurinacional i pluricultural és ara mateix vist com quelcom sacríleg; perquè el dogmatisme feixista instal·lat és antipersonal i inhumà.

- (Serra) Hi estic totalment d’acord. Encerteu plenament en el diagnòstic del meu país. I per tant, cal aixecar la mirada cap endavant, segurament a uns quants anys vista, quan aquesta efervescència fanàtica del franquisme vagi minvant i l’anima nacional subconscient, a Espanya i a la nostra terra, emergeixi i obri els ulls cap el futur, que no haurà de ser altre que llur despertar de les sensibilitats respectives de “humanitat”, concretat en la llibertat respectuosa amb els altres: les persones i les nacions. La fraternitat permet, com a deure moral, que els altres que són diferents, ho continuïn essent; idea de l’autèntica igualtat de persones, cultures i nacions, així com l’assoliment de quotes significatives de justícia. Però, sense cap mena de dubte, jo tot això ja no ho veuré. Ja no em queda gaire temps. (la mirada de Serra, fixada en el subsòl que acollia la xerrada, combinada amb el to de les seves paraules, era prou indicadora del desencant que reflectia. Mounier va mantenir-se en silenci; en part com a una forma d’acompanyament al sentiment de decepció del vell professor, i en part com a mostra de delicadesa envers la humanitat perduda a la que en Serra apel·lava i que ell mateix compartia em gran mesura. Transcorreguda una estona, el francès va reprendre el diàleg) -(Mounier) Jaume, li expresso, un cop més,el meu suport personal en l’esperança que temps esdevenidors aniran portant les coses i les persones al seu lloc. Temps al temps. Tinc la convicció que els joves hem d’actuar en la direcció que els nostres grans han obert, amb sacrificis i escruximents de tota mena que no poden ser oblidats de cap manera. Si us pot servir de consol, no dubteu que els amics que formem Esprit constituïm una mena de “res-pública” amb la que hem emprès aquesta ruta des de la seva fundació l’any 1932. Som al començament i ens resta, doncs, molt camí per recorre.

- (Serra) Sí, en sóc conscient, Emmanuel i us ho agraeixo. Conec la declaració fundacional del grup Esprit de Font-Romeu; jo, en aquella època estava atent als complicats successos que esdevenien a la jove República de Weimar, que emergia com l’avançada de la societat alemanya en favor del progrés cultural i civilitzat, però ja tacada per l’incipient verí nazi. D’altra banda, estava capficat en les meves responsabilitats davant les trifulgues acadèmiques en què ens trobàvem a Catalunya en promoure, sota grans dificultats, l’autonomia en la nostra Universitat de Barcelona. Les actituds dels personalistes francesos em semblaren en aquella època, certament, una boquejada d’aire fresc enfront de tants presagis grisos. Segurament, la fundació de la vostra revista no ha estat prou celebrada, com diu en Serrahima, i crec que en el futur immediat de França i d’Europa tindrà molt a dir i a fer. I això que ara us dic no és pas, per quedar bé; no endevino quin serà el meu esdevenidor, sentint-me cansat i malat, i essent exiliat d’un país fracassat. No us atabalaré més.

44

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

-(Mounier) No us amoïneu per mi, si us plau. Us agreixo les vostres opinions. Crec que la vostra convicció, que proclama el desig de la fraternitat universal, fonamentada en el sentit patriòtic i de justícia, sintonitza amb el tarannà actiu i compromès que els personalistes denotem. El meu amic Jean Lacroix està aprofundint em aquestes qüestions cabdals. No ens són, doncs, alienes.

(S’aturà breument i reprengué el seu discurs). Les nostres reflexions socials i polítiques les recolzem en anàlisis sobre la veritat, sobre l’home, la cultura, l’ètica, l’educació... Què més podem dir? Ben segur que a Catalunya i potser també a Espanya, les vostres idees i els vostres llibres, sou un pensador prou conegut en els ambients intel·lectuals catalans, seran un fogar de pensament imprescindible per als propers temps... Jo us prometo que des d’Esprit no estalviarem esforços en ajudar-vos, com li proposava abans d’ahir al sr. Maurici Serrahima.

-(Serra) Molt agraït, Emmanuel; però haig de reconèixer que, malgrat la publicació dels meus llibres, que tinc dubtes que hagin estat gaire llegits, a jutjar pel poc ressò que han obtingut, poques llavors he expandit; donat el fet que he tingut pocs continuadors en el terreny de la filosofia... Potser,i parcialment, en Nicol, en Miravent, en Xirau... i no gaires més. En aquesta banda dels Pirineus, la continuïtat de la tradició en l’àmbit de la filosofia no és molt freqüent, aquesta és la veritat.

Tingueren, en el seu moment, més presència mediàtica, altres personatges ben diferents de mi, per caràcter i actitud, com Eugeni Ors, Pompeu Fabra, Pere Coromines o Francesc Pujols.

Bé, la qüestió és, i vaig al grà, que penso que la veritat és inherent a l’existència humana, i l’actitud permanentment dubtosa, l’escepticisme, a la fi, sempre m’ha semblat un símptoma de por davant d’ ella. I per això, em sembla que aquí el filòsof ha de plantar-se, per afirmar la presència inherent de la veritat, sigui aquesta la que sigui. I cóm ho experimentem, això? Doncs, en la nostra vida, en la convivència en la plaça pública, en totes les relacions humans, familiars, laborals, polítiques... Cal viure en el compromís permanent. Sé que el mot francès “engagement” és un terme essencial per vosaltres, els personalistes, de la tasca de fer camí vers el vertader. I en aquesta ruta anem teixint una mena de pedagogia a l’estil socràtic entre cada ésser humà i el conjunt social, o, si voleu, entre els nostres pensaments i les nostres vivències, que mai no són aïllades.

-(Mounier) Em resulta gratificant poder escoltar el que afirmeu, la veu d’un savi que, en viure en l’ambient universitari, jo no classificava en l’òrbita del personalisme comunitari que nosaltres professem. Vos ja sabeu que el que ens fa pànic a molts personalistes és la submissió de l’esperit humà, al que denominem “desordre establert” de la nostra civilització, el qual “adapta les persones” (aquí hi posà èmfasi) a les conveniències dominants del diner, del poder polític i de la domesticació socio- cultural. I per això, em sembla que vos i nosaltres fem diferents camins que van en la mateixa direcció....i em satisfà. ...Parleu del “compromís”, el nostre “engagement”,... bé, doncs aquest “fer camí” vers el vertader de què parleu el nomenem “esperança”. Esperança en què? Doncs en el que l’home pot fer i aconseguir, confiança en què, malgrat els entrebancs, ens mouen les conviccions vers els acords, la honestedat, l’optimisme, a vegades molt ombrívol. Per això el qualifiquem de “tràgic”, de poder superar la negació de l’home, o d’afirmar la fe en la concòrdia i en una societat més justa... El personalisme és bàsicament això: testimoniar la veritat en cada vida personal, assumint les impureses, transformantnos a nosaltres mateixos i alhora transformant el món...; que no és poca cosa.

-(Serra) Els personalistes sou, pel que veig, joves molt ficats en una tasca transformadora...; i això, si no fos perquè jo ja sóc gran, m’entusiasmaria amb tota seguretat, més enllà de les funcions

45

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

institucionals, en el meu cas acadèmiques i, és clar, en aquesta mesura polítiques, en les que he cregut i m’he mogut els darrers 26 anys.

Per mi, Emmanuel, l’abast del compromís de què parlava té un perímetre mixt; alhora teòric i pràctic; o si hom vol dir, de combinació d’intel·ligència i d’hàbit: aquest és una amalgama de sentiments i de valors practicats, com l’atenció als altres o la mateixa fraternitat. La vida humana, aleshores, és esperit inserit en les necessitats i desigs amb què ens conduïm cap a la societat de la concòrdia i de la tolerància. Sóc del parer, i em sembla que aquesta guerra “incivil” al meu país ho testifica, que la intolerància és el terreny abonat per al fanatisme que imposen les ideologies de torn, tant de dretes com d’esquerres.

-(Mounier) Encarnació, vocació i comunicació... són les tres categories antropològiques que el nostre moviment personalista té present per donar sentit al que som i podem fer com a persones; en tant que considerem que el que defineix cada ésser humà és la llibertat, sempre sota condicions, la responsabilitat, mantenint la identitat i la coherència entre el que decidim i fem, i la relació franca amb els altres, davant dels quals les nostres accions adquireixen algun valor. Com us deia abans, les diferències entre vos i nosaltres són degudes a les eines que usem i a les perspectives que dibuixem; però confluïm, penso, en els objectius que perseguim.

-(Serra) Molt que em satisfà, apreciat Emmanuel, que tinguem notables coincidències. Dit en poques paraules, em considero un espiritualista que toca de peus a terra; és a dir, que crec fermament que el que és propi de l’home és la sàvia integració de les seves facultats i interessos en una idealitat que ha de ser portada a bon fi per la cultura; que és per mi un repte, alhora metafísic i ètic. Sense una intel·ligent praxi cultural, estic convençut que ens deshumanitzem, o sigui, que som esclavitzats pel materialisme que ens destrueix. En els meus primers llibres, ja fa més de 16 anys, vaig dedicar-me a aprofundir en les relacions entre la filosofia i la cultura. Avui, bàsicament, penso el mateix. Al meu parer, aquest és el nucli del noucentisme filosòfic català.

-(Mounier) Estic plenament d’acord amb el que dieu; i, si ho he entès bé, la cultura , que se sol dir, és allò que queda quan ja no se sap res, és l’home mateix fent-se, creixent, desenvolupant-se... La cultura hi és a tot arreu: a l’art, a les tècniques de producció de béns, a les cançons populars, als llibres de filosofia...; i per tant, participa de tot acte humà creatiu. I per això, quasi es podria afirmar que la cultura mai no pot ser controlada, estancada..., perquè, llavors, es mor. És, aleshores, la finestra per on els homes accedeixen a la seva “humanitat universalitzable”.... (aquí, va repenjar-se en les dues paraules finals)...; a condició que no s’absolutitzi i es converteixi en factor privatitzador d’uns homes en detriment d’uns altres.

-(Serra) Aquí heu tocat, amic meu, un tema cabdal per a la nostra civilització: la importància humanitzadora de la cultura; la qual cosa significa que hi batega en ella, movent-la, un impuls filosòfico-moral de primera magnitud. Això és el que els alemanys en deien la “kulturkampf” o “lluita per la cultura”. El meu col·lega i amic, en Joaquim Xirau n’és un difusor de primera fila, ja que sense ella no seríem gaire cosa més que unes bestioles dominades per la demanada de les necessitats immediates. M’atreviria a afirmar que la cultura és la “identitat universal” de l’home, la font de tota solidaritat i convivència, i és, en conseqüència, la base del progrés que perfecciona i millora l’home, per damunt del utilitarisme i del positivisme científic... que, haig de dir que, com hereus que som del pensament humanista grec i del cristianisme, en el que m’incloc, ens sentim en el deure de preservar.

I com es fa això? No tinc altra resposta que a través de l’educació; de la qual en Sòcrates ens va donar les claus mestres. I tot això, amic Mounier, no té gaire cabuda en el món actual.

46

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

-(Mounier) No puc fer altra cosa que assentir a les vostres reflexions! El nostre personalisme és especialment sensible a l’educació de l’ésser humà; que tenim clar que no s’ha de confondre amb cap adoctrinament o domesticació, provingui d’on provingui: ni de l’estat, per suposat, ni tampoc de la família; perquè el nen o la nena són persones que han de ser ajudades a “despertar” llurs qualitats i possibilitats, i no són pas animalets que cal emmotllar a les convencions i interessos socials i culturals d’una època o context social i històric. És evident que en aquestes consideracions que faig dono per suposat que l’educació no es limita al paper de l’escola; sinó que té molt més abast. L’objectiu últim de l’educació és, per al personalisme, el creixement lliure de la persona que hi ha en cadascun de nosaltres; i aquest procés només succeeix, certament, si s’ensenya als joves a conduir la pròpia vida i a actuar sabent donar raons de per què es fa tal cosa i no altre davant dels altres; que esperen que se’ls expliqui què s’ha fet, perquè i quina és la passa següent que hom pensa donar. Tornem així al sentit comunitari de la persona de cadascú, de la que ja n’ havíem abans parlat.

-(Serra): Amic meu, sou tant lúcid com suposava! Us felicito!! Les vostres idees faran, sens dubte, un gran bé a la humanitat!

-(Mounier) Oh, gràcies!; però haig d’afegir: si ens deixen! El món actual, amic Jaume, està revoltat en excés, i suposo que hi estarem d’acord. La persona és, constantment, foragitada, tant en la vida privada, sovint aburgesada i dominada pel desig de benestar immediat, com en la vida pública, on manen les maneres socials econòmiques i polítiques, que sempre van i actuen alhora, més barroeres.

Es va fer palès en el no tant llunya “crac del 29”, producte d’un capitalisme bàrbar, de resultes del qual aquí, a Europa, aparegué i proliferà la maledicció del feixisme i la reacció expansiva del comunisme, que havia triomfat en 1917 a Rússia. Estem en un panorama on la dignitat de la persona s’ha esvaït i que costarà molt, probablement molts anys, a ser redreçada.

-(Serra) I com redreçar-la? L’experiència del meu país es absolutament esfereïdora. Cal buscar solucions amb una revolució? Això sí que em desconcertaria; perquè tots aquests moviments totalitaris i violents, anti-humans, s’auto-qualifiquen de “revolucionaris”. El meu sentit del progrés i del humanisme se’m fan incompatibles amb aquesta cridòria que ho esclafa tot.

-(Mounier) Entenc les vostres prevencions; però la situació actual és suficientment crítica com per fer-hi front sense perdre temps... Revolució? Crec que es pot fer una proposta revolucionària amb els plantejaments de què heu parlat. Crec sincerament que sí; no és fàcil, però és possible.

-(Serra) Jo no us puc donar una resposta positiva en aquest punt. És la veritat, la trista veritat meva.

Segurament, la tradició noucentista que pesa sobre mi, dificulta el meu canvi de perspectiva en l’afer.

Tinc, us podeu ben creure, voluntat d’obertura i de modernitat; però els meus sentiments i conviccions religioses, catòliques, m’avisen que un trencament radical amb allò que hem viscut durant segles pot ser letal. I, al meu parer, el progrés de què tant es parla avui, que no és humanitzador ni perfeccionador, em fa por; perquè l’ésser humà resta perdut sota la maquinària de la tècnica del poder, esvaint-se la dignitat personal... És el que he viscut en aquests anys de guerra: una guerra que qualifiquen en els dos bàndols de “revolucionària”; però el que desencadena sovint són formes de violència brutals, de la qual es va escandalitzar la vostra compatriota Simone Weil quan va conviure un temps amb els militants combatents en la “Columna Durruti”. La violència no és la part millor ni més discreta d’una revolució pels costos humans que comporta...; no es aliena ni tan sols a la mateixa Revolució Francesa.

-(Mounier) Amic Serra, la vostra sensibilitat és elevada, digna d’elogi i de ser escoltada. Per nosaltres, els personalistes, hi ha coses que cal preservar per damunt de tot, com ho és certament la dignitat,

47

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

sense la qual res del que hem dit no tindria cap fonament. Què és ser revolucionari? D’on surt la revolució? De forces fora de l’home, o de dins d’ell mateix? Parlàveu del paper de la cultura com a impuls d’humanitat, una mena de “conatus” spinozià que ens “obliga” a atendre, des de la nostra finitud, allò, en diem “l’esperit”, que ens fa humans i disponibles per als altres, per a la comunitat, per a la nació... Doncs bé, quan les circumstàncies es fan molt difícils, i ara ho són, a Catalunya i a Espanya, com a Alemanya, a França o a Itàlia..., cal plantejar -se cóm estem i què estem fent (va fer una pausa i agafà aire).

Sabeu que l’any 1932 vaig escriure un llibre sota el títol de Revolució Personalista i Comunitària y en un dels capítols dedicats al que en deia la Revolució comunitària28, també em feia la pregunta de què podem esperar d’una revolució. I em contestava a mi mateix que si de la revolució no en resulta una transformació que eviti les nostres pereses, difícilment canviarà res, i llavors el que farem serà “adaptar-nos” al que jo anomenava el “desordre establert”: ens habituarem a la inhumanitat de les estratègies que no atenen les persones, sinó que són meres “abstraccions”..., vull dir: models capitalistes, positivistes, feixistes, comunistes... Teniu raó en què aquests moviments aparenten ser revolucionaris, però són, en realitat, canvis de superfície, veïns de les revolucions de masses, de les noves tiranies, alimentant l’anonimat del poder i la irresponsabilitat, des del déu del diner en el capitalisme fins els déus fetitxe opressors en les ideologies nacionalismes-imperialistes més exaltades, o les inconsciències històriques col·lectivistes... Aquest moviments son la revolució?

Rotundament, no. Fa anys que em mantinc en aquell emblema de Charles Péguy, segons el qual “la revolució serà moral o no serà”; i que em permetia afegir que “la revolució serà econòmica o no serà”, de manera que cal actuar sobre les estructures que ens fan perdre la dignitat i la humanitat, però també el treball i la supervivència..

Rebutjàveu el materialisme; jo també, amb un accent: i és que, com a personalista, no puc admetre que hi hagi homes que s’aprofitin dels altres negant-se a si mateixos l’esperit comunitari; fet que, de retruc, els permet mentir, parapetar-se en ideologies que els atorguen privilegis, propietats, i gaudiments que “priven” els altres de llur accés...Jo crec que és aquest un procés desespiritualitzador o materialista en tota regla, sí; però un materialisme pràctic que fa mal i aliena els éssers humans.

Aquesta actitud no és pas revolucionària, certament, perquè és aprofitar-se de la “no veritat”, de la societat convertida en una massa manipulada de manera espúria, com ens han descrit recentment grans sociòlegs i psicòlegs com Le Bon, MacDougall o el mateix Freud.

Sí, amic Serra, la revolució de veritat sí és possible!, i és la proclamació de la veritat precisament mitjançant la revolució; l’exigència veritable de transformació del món, superant l’individualisme, les foscors egoistes, l’enfortiment institucional dels interessos... Heus aquí l’espiritualisme revolucionari; no pas acomodatici i al servei de la moda, del mer desig de benestar o de la pesadesa de cor, evidenciats per una mecànica civilitzadora que endormisca la persona que hi ha dins nostre i la sumeix en la indiferència, la “maleïda indiferència” envers els altres, envers la comunitat en que aquesta és i es desenvolupa. On estaria aquí l’esperit revolucionari?

L’esperit revolucionari és no falsejar la vida col·lectiva, no amagar la comunitat de persones per un “tot” col·lectivista de individus i forces que es compensen segons convé... L’esperit revolucionari no cosifica les persones i llur llibertat, no les compra ni les ven, no contempla els càlculs interessats sobre el que hom dóna i hom rep. Aquesta degradació comunitària redueix cada “tu” personal, que ho és respecte a un “mi” o un “altre tu”, a un “qualsevol”: objecte de transacció econòmica i de

28

Es refereix al capítol titulat “Revolució i revolució”.

48

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

intercanvi interessat. Tot això, Jaume, reclama una immensa tasca que hem de implementar en el nostre món, si el nostre pas per ell volem que sigui digne.

-(Serra, estorat per l’entusiasme que li despertà el jove interlocutor) Jo ja no tinc ni temps ni esma per encetar un nou camí; però us agreixo l’èmfasi i la precisió de les vostres propostes. Desitjo profundament que la realitat en tots els seus vessants respongui al descomunal esforç i riquesa que m’heu regalat ara mateix. La veritat és que el que m’havia dit el meu compatriota, en Maurici Serrahima, és minse comparat amb el tonatge de humanitat que mostren les vostres paraules; i no us pertorbeu pel que us dic, que jo ja no cal que mesuri en excés les meves paraules.

(N’Emmanuel Mounier es mantingué en silenci. Respectava els elogis d’un home com en Jaume Serra; però en la seva humilitat natural el feia sentir certa incomoditat. Deixà que el vell savi es refés i canviés de tema. Però no fou així, i continuà amb més elogis).

Per cert, que ahir vaig estar parlant amb en Serrahima i m’explicà que té molt que agrair-vos, per la vostra intervenció davant l’ambaixada espanyola a Paris, quan ara fa un any fou empresonat acusat de ser un element contrarevolucionari, de fet, per ser creient catòlic; tot i que vos no el coneixíeu personalment. Sens dubte, el vostre personalisme no és pas, com algú ja ha dit, “una doctrina de diumenge per la tarda”; sinó que té elevats quillats de compromís amb les persones.

-(Mounier, refent-se dels nous elogis) Bé, en realitat sí que el coneixia a en Maurici; feia dos anys que ens comunicàvem per correspondència, doncs era el nostre corresponsal d’Esprit a Catalunya. Què menys no havíem de fer! Afortunadament, es va solucionar el problema! I ara que hi penso, i no és per retornar-vos elogis, és de justícia que jo us expressi el meu agraïment, també, a vos i als professors de la Universitat de Barcelona, per l’ acollida que vàreu dispensar al meu amic Paul Ludwing Landsberg i la seva esposa Madeleine, quan foren perseguits a Alemanya per la Gestapo i fugiren.

-(Serra, s’animà en sentir el nom del filòsof alemany) Oh!, Landsberg, intel·ligentíssim! El mèrit de la invitació a Barcelona correspon al meu amic i col·lega Joaquim Xirau, que és un home de caràcter i molt decidit en els seus projectes. Havíem començat a la nostra universitat un pla de intercanvi amb professors d’altres universitats espanyoles i europees i, en aquell moment, el risc que corrien en Landsberg i la seva esposa al seu país va fer que ens decidíssim a aprofitar aquesta circumstància perquè, estant a París, evitessin tornar a aquell infern alemany. Sí que n’estem d’orgullosos d’aquesta vinguda, a més per l’indubtable enriquiment formatiu per als alumnes; tot i que va romandre a Barcelona menys del que desitjàvem. Però el cop d’estat franquista i l’ inici de la guerra aconsellà que marxés, no fos cas que fos detingut pels colpistes i entregat als nazis, cosa que era de témer, perquè ja havia passat en altres casos..

-(Mounier) Sí, és una autèntica llàstima que s’interrompés la col·laboració d’una personal tan excepcional. Ara, d’altra banda, viu amagat a Paris i no sé si per massa temps, tal i com es van alterant les coses...

-(Serra) I ja ho veu, amic meu; ara jo i tants milers de republicans, refugiats aquí, la vostra terra. És trist ser refugiat; però es un mal menor. Què podíem fer, impotents, quedant-nos en mans de la barbàrie!

-(Mounier) No val la pena comentar-ho; doncs el dret a sobreviure davant la repressió té validesa per si mateix. Hom pot romandre a un lloc, si creu que pot aportar quelcom de bo o que pugui evitar en alguna mesura els mals que previsiblement esdevinguin...Però si hom és, d’antuvi, condemnat a la 49

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

destrucció o al patiment gratuït, com sofriríeu vos, en Xirau i tants d’altres, comparable al risc que patien Landsberg i la seva esposa al seu país, llavors, no té sentit esperar res. Si hom no té un mínim marge de maniobrabilitat per fer valer la humanitat de la que se senti portador...;la menys dolenta i trista decisió és marxar. Amb el feixisme és difícil acordar res, amic meu; vosaltres ho sabeu millor que ningú. Jo faria el mateix.

-(Serra) Be, la validesa de la meva actuació em resulta difícil encara verificar-la. Naturalment no em sento capacitat per valorar el que cadascú fa, en aquesta crítica hora; ni pels qui es queden, ni pels qui hem fugit. En això, vull ser honest i no autocomplaent en les meves apreciacions. Si tingués que fer un autoretrat, cosa que m’horroritza força, haig de reconèixer que no sóc home d’acció ni tinc predisposició a l’ambició personal. Haig de dir que no he fet amistats per interès i m’ha dominat, potser, i ho dic, no com a mèrit, un cert prejudici de creure que la reflexió filosòfica estava per damunt de tot i que tindria, en cada moment, la solució pertinent... I és evident que no és així!

Què és el que he obtingut? Segurament alguns reconeixements vanitosos; i en el terreny acadèmic institucional del meu àmbit la tan cascadejada autonomia universitària, cosa que en un estat inculte i centralista com el que teníem... no és difícil de valorar en positiu. Però, en un futur que ja és a la cantonada, tot se’n va a norris. Mare de Déu com hem acabat!! (En Serra s’entristí de sobte i el rostre se li desencaixà. Però, continuà). He ocupat molts càrrecs, certament, i he procurat fer-los funcionar el millor que he sabut... En fi, aquest són els meu veritables límits pràctics.

-(Mounier) En el meu cas, Jaume, això de les limitacions fou inherent a les meves decisions adoptades de ben jove. Vaig rebutjar la carrera vers la universitat, la Sorbonne, perquè la veia massa superficial, com si fos un verí que deshumanitza els problemes, que són humans, i els converteix en objecte d’investigació i manipulació. L’artifici universitari jo el veia orfe de tota sensibilitat i sacrifici pe l’altre, llunyà a una actitud “d’arremangar-me” per minorar en el que es pogués les misèries humanes que queden fora de l’esfera institucional. Sempre he tingut la sensació que, des del món institucional, se sol romandre en la placidesa inútil de les comissions, dels equilibris de poder, del “bon ordre”...; i això no va amb mi, més habituat a l’actuació en els llocs on sento i sé que em necessiten. Fa alguns anys vaig començar en els barris pobres de la humil Grenoble, d’on sóc. (Va fer una pausa i va rematar). I bé, als 27 anys, juntament amb altres quatre amics meus, vàrem aixecar l’estendard espiritual de compromís i canvi civilitzador i personalitzador que feia temps que discorria per les nostres venes, i va cristal·litzar en Esprit contra la idolatria del diner i la deshumanització que l’acompanya, en l’objectiu d’aconseguir una veritable “res pública” comunitària, on triomfés el valor de l’amistat per damunt de tot, força convençuts de la poca credibilitat de l’esfera institucional i acadèmica en particular. En això, certament, vos i jo hem seguit vies divergents.

-(Serra) Comprenc perfectament les vostres prevencions enfront del món institucional: i avui, més que fa uns anys, us haig de donar la raó! Però aquest és el camí que vaig emprendre, amb les mancances òbvies que he viscut i de les que no sempre he sabut sortir-me’n del tot bé. Però, actuar al marge de les institucions ho trobo, per a mi, molt difícil i feixuc. I això us atorga al grup d’Esprit, quin dubte hi ha!, un notable mèrit. Jo no ho hauria sabut fer. En l’ambient de Catalunya, als anys en què vaig començar la meva actuació acadèmica, calia una empenta que jo no tenia, aquesta és la qüestió; i la funció educadora universitària em va ajudar a afrontar les lluites entre els interessos de l’època...

Però parlem de vos... Jo ja sabia de la vostra capacitat oratòria i pedagògica, la mateixa que abans d’ahir vàreu demostrar sobrerament en la xerrada del Centre Catòlic de Refugiats. Com quedà palès en la vostra intervenció, no tot es redueix a càrrecs i funcions, si volem contribuir a millorar el món.

50

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

Cal quelcom més, i en aquesta tasca tothom hi és cridat i sempre queden llocs per cobrir. Si fos jove, actuaria, creieu-me, d’una altra manera a com ho vaig fer.

-(Mounier) Les circumstàncies vitals en què ens trobem no les escollim pas; vos ho sabeu sobrerament. En el meu cas, els tràngols que estem patint a França, de resultes del vergonyós Pacte de Munich del setembre passat29 i l’esbombament colonialista del feixisme italià a Etiopia, ens està obligant a practicar les difícils estratègies dels “voltigeurs”, que són grups d’acció al voltant d’Esprit per anar marcant la direcció i la presència de la revista en la nostra malmesa societat, mitjançant articles d’anàlisi que contrarestin, entre els nostres subscriptors i tots els lectors possibles, el càncer del feixisme i del nazisme. La veritat és que no en sabem més. I en tot això, les nostres famílies pateixen, perquè ens resulta difícil evitar que entomin injustament la incertesa i la por que aquestes tensions ens generen a tots.

-(Serra) Prou ho sé, i a mi també em trasbalsa molt; i tinc la desagradable sensació que la meva família és la que ha hagut de pagar els plats trencats de la meva vida pública. I no és just per la meva dona i els meus fills. Vegeu?, en això no he sabut ser coherent davant la meva família amb el que penso i dic. Sempre he cregut que la família és la base d’aprenentatge de l’esperit de convivència de les persones, que és el model que conforma, per analogia, la gran família humana de l’ideal de societat que es teixeixi per l’amor i la fraternitat... Ja veieu que aquestes conviccions, vistes en el panorama actual, poden semblar mers exemples de ingenuïtat, si no de ximpleria; però el cert és que hem permès que l’egoisme hagi vençut totalment l’altruisme. I la meva família, de retruc, ha perdut l’esperança... (ara, els ulls se li envidrien); i no sé si queda gaire cosa més que la mort digna. Però això últim ja és cosa meva i no té cap justificació que la meva esposa Lluciana ho hagi de patir.

-(Mounier) Amic meu, compartim en la vivència familiar experiències i conviccions que ens han atorgat la força vital i espiritual necessàries per actuar, malgrat els entrebancs que patim i patirem.

Una vida humana sense la dolçor de la confiança i la intimitat amorosa de la nostra parella resulta mancada i eixuta. Així ho vaig experimentar des del dia en què em vaig enamorar de la meva Paulette, i mai no he deixat d’agrair la gràcia que vaig rebre en trobar-me davant la seva presència a l’andana de l’estació de Brussel·les el dia que la vaig conèixer, quan m’esperava per encàrrec d’un col·lega, en Jacques Lefranc. Estic d’acord amb vos que, sense la mediació de la vida familiar la nostra formació com a persones quedaria a l’albir de corrents de dispersió espirituals i de mercantilització vital. Per això es fa palès també que una deficient gestió familiar predisposa a la debilitació humana... Aquest és el risc de la seva condició espiritual i encarnada, per no recordar el menys teniment que sovint les dones pateixen en la nostra civilització i els sacrificis que els comporta.

-(Serra) No cal afegir molt més al que dieu. Jo penso que la dimensió espiritual de l’ésser humà es va configurant mitjançant la reciprocitat i la comunicació que la vida familiar propicia. Sempre he cregut que la família, especialment la meva dona i els meus fills, constitueixen la meitat de la meva vida..., i experimentem el seu valor quan altres familiars propers ens falten.

-(Mounier) Certament, la família, alliberada dels prejudicis, en gran part produïts per l’imaginari masculí de submissió de les dones a mers objectes de relació sexual i econòmica, les odioses “dots”, penso que és el fogar personalitzador fonamental. M’atreveixo a afirmar que la família se’m presenta Pacte de Munich de 30 de setembre de 1938 –nomenat també, pel govern de Txecoslovàquia de l’època, la “traïció de Munich”- en què França i Gran Bretanya varen pactar amb Alemanya i Itàlia la invasió del Sudetes (Txecoslovàquia) per part de Hitler, a fi d’apaivagar i acontentar els afanys imperialistes nazis, incomplint radicalment els compromisos adquirits en el Tractat de Locarno de 1925 , dins del qua1 hi figurava explícitament la mútua ajuda entre França i Txecoslovàquia, en cas d’agressió d’Alemanya.

29

51

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

a una mena de miracle que es va teixint gràcies a l’amor educador entre tots els seus membres en l’atenció i ajuda mútua; i en aquesta mesura és el reflex de la complementarietat entre l’home i la dona i, així també, entre ambdós i els fills, que són, mai no tant ben dit, el fruit on es creua el desig , la generositat i el creixement personal. No en som, a vegades, prou conscients de l’abast de la llar en el que hi hagi de fortalesa en la nostra vida per suportar les batzegades externes.

-(Serra) Efectivament, esteu afirmant poèticament el que jo no sabria dir sinó en el to acadèmic i monòton que m’és propi... I m’alegra d’escoltar-vos, de veritat.

-(Mounier) Gràcies, Jaume; tot i que la meva suposada intenció poètica, com dieu, no pretén obviar el drama que sovint representa el desequilibri familiar, amb el quadre tràgic que el segueix. Per això, un redreçament d’aquet món profundament avariat implica una revisió i modificació taxativa de l’estil de vida familiar, excloent estratègies individualistes evasives i despersonalitzadores, que responen a conveniències i utilitats habituals que arriben fins avui.

-(Serra) Radicalment d’acord! Tant de bo els propers anys siguin sensibles a les vostres anàlisis, en pro d’un món que sigui, segons el vostre llenguatge, més personalista i comunitari.

-(Mounier) Que així sigui, Jaume!, i que ens puguem tornar a veure aviat i continuar repensant el futur que ens espera.

(Serrahima, descripció final) Les circumstàncies polítiques de França en pocs mesos varen empitjorar.

D’ençà de l’entrada de les tropes invasores alemanyes al país i de la instauració del règim “col·laborador” de Vichy, les vides dels nostres interlocutors quedaren sotmeses als esdeveniments que difícilment podrien conjurar. Jaume Serra marxà precipitadament de Tolosa, acompanyat de la seva dona, en una llarga i accidentada ruta pe sud de França fins arribar a Marsella, podent embarcarse en un vaixell rumb a Mèxic l’abril de 1942 i arribant a Veracruz el maig del mateix any. Havent-se establert a Cuernavaca, hi moriria el 7 de desembre de 1943.

En ser envaïda Bèlgica el maig del 1940, Mounier hagué de marxar amb la seva dona Paulette i s’instal·là a Lyon, amb la tristesa d’haver de deixar de publicar Esprit. Tot i tenint l’oportunitat de marxar cap els Estats Units, el setembre d’aquell mateix any, preferí quedar-se sota el règim pronazi de Vichy per motius d’arrelament familiar i patriòtic de no abandonar la seva gent. En aquestes noves circumstàncies i amb l’ajuda dels seus amics Jean Lacroix i Pauling, intentaria, sota les dificultats que ja endevinava, mantenir la presència i la publicació d’Esprit fins arribar a l’agost de 1941, en què seria definitivament prohibida. Esprit ja no tornaria a aparèixer fins el desembre de 1944”.

Le Capitole: Ajuntament de Toulouse

52

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC)

2ª XERRADA DE LES AULES MOUNIER Ponència: “Persona, societat de masses i comunitat en el personalisme comunitari” Per Josep Lluís Vázquez Borau Síntesi de la ponència 1. Una no-persona Una no-persona (unperson, en alemany i en anglès) és un terme proposat per George Orwell, autor de l’obra 1984, per designar a algú que ha estat esborrat de tots els registres, en referència als camps d’extermini nazis.

Vegem el que diu Patricia Treece en el seu llibre sobre el pare Maximilià Kolbe a la seva arribada al camp d'extermini d'Auschwitz, l’any 1941: “Al matí següent, Kolbe, a penes recuperat de la seva neumònia, amb tots els seus companys presoners, van ser portats a les dutxes glaçades. L'armilla, el vestit i altres articles que els germans franciscans li havien donat precipitadament, li van ser trets per engrossir el dipòsit dels SS. En canvi va rebre, com tots els presoners, uns pantalons i camisa de cotó lleugers, amb ratlles verticals blaves, trets d'alguna víctima morta, que de vegades tenien encara les taques de sang de la seva mort. Els seus caps van ser rapats. Cadascú rebia un número, i era per aquest número i no pel seu nom que, des de llavors, se’ls cridava. Kolbe es va transformar en el número 16. 670”30.

2. Som sers locuents En contraposició a un número, cóm podríem descriure el que som com a persones? En primer lloc caldria dir que som Homo linguisticus, es a dir, essers que per viure em d’estar en permanent i incessant relació amb el llenguatge. Viure és estar parlant fins i tot quan no diem res, perquè és llavors, en el silenci, quan el pensament ens ocupa. I què és el pensament? Segons el professor de Filologia Hispànica, el Dr. Josep García de Castro Valdés, “Pensar és produir llenguatge, perquè no tenim una altra manera de desenvolupar pensament si no és amb paraules lògica i orgànicament organitzades. El pensament és llenguatge silenciós; al cap i a la fi, paraules ». El llenguatge i la Cf. P. TREECE, Maximiliano Kolbe. Un hombre para los demás, Sasso Marconi BO (Italia) 2019.ia Sasso Marconi BO - Italia 30

53

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

comunicació ens habiten. «Parlar, escriure, comunicar ... No podem viure, almenys viure bé, sense comunicar-nos bé. Amb els avenços imparables en aquesta era tecnològica estem vivint una veritable revolució de les comunicacions». I cal tenir en conte, també, que ens comuniquem sense dir. Es tracta de la comunicació no verbal: «La quantitat de comunicació no verbal que cada dia emetem és enorme: el 55% de la informació pot ser deguda a l'expressió de la cara; un 38% al to de veu, i un 7%, a les paraules ... La paraula s'expressa no només en el que s'està dient, sinó també en com s'està dient; la paraula té també una corporalitat constituïda pel to, volum, la fluïdesa, la seguretat o inseguretat amb la que parlem, la coherència que transmetem en pronunciar el que diem ... La sola presència ja transmet, per exemple, seguretat, confiança, por, prepotència, tensió, cansament, dubte, orgull, desig, tranquil·litat, harmonia ... »31.

3. Persones per als altres No hi ha realitat que ens faci créixer més com a persones que la relació interpersonal, l’amor rebut i entregat. Aquesta realitat que se’ns dona en la família, l'amistat i en la comunió amb Déu, si és autèntica, és generadora de justícia i pau al nostre voltant. L'amor rebut ens porta a ser amor entregat. Ens porta a ser “persones per als altres”. El nostre jo va passant, de mica en mica, del jo solitari al “nosaltres”. I, d’aquesta manera, res del que és humà ens és aliè. En el “nosaltres” participo de les penes i les alegries de la humanitat i del cosmos, amb el compromís de treballar per la veritat.

Però per poder relacionar-nos amb les altres persones hem de tenir una “actitud d'acollida”, que és la capacitat d'obrir el nostre cor per rebre la consciència de l'altra persona en el nostre interior. No ens despleguem com a persones més que quan ens atrevim a confiar, a escoltar i a no jutjar.

4. Diàleg interpersonal No pot haver-hi “diàleg interpersonal” si una persona no és pobre, es a dir, no ambiciona el tenir i el poder, perquè quan s'acull a una altra persona a l'interior de la pròpia consciència hem de desposseirnos de nosaltres mateixos i fer un lloc a la persona que escoltem. És llavors quan es produeix el miracle: Cada trobada en profunditat és un esdeveniment sorprenent i inesperat. Quan som acollits de debò poc importa que el problema persisteixi, doncs sorgeix un nou dinamisme interior, un dinamisme pacificat que és capaç de forjar una solució. En l’encontre sorgeix l'alegria fruit de la pau. És la trobada amb la persona amiga, on el jo i el tu s'uneixen, però no es fusionen; s'integren, és a dir, es vinculen respectuosament, guardant certa distància, i donen lloc a una realitat nova que els envolta i perfecciona: l'amistat, la llar matrimonial, la comunitat religiosa, la institució docent ... La relació es converteix ara en col·laboració creativa.

5. Personeitat i personalitat M'han cridat poderosament l'atenció aquestes paraules del doctor Alfonso López Quintás que en el seu llibre d’ antropologia dialògica quan afirma: «La persona s’autoposeiex transcendint-se. La persona està cridada a viure una vida espiritual que s'actualitza en la trobada amb els éssers del seu entorn, sobretot amb les persones », ja que és molt conscient que la persona no sorgeix en la trobada,« però s'actualitza en ella» . I, quina és la raó profunda que li permet tenir aquesta certesa?

Ens diu: «La persona existeix abans de néixer. Té personeitat, però encara no pot actualitzar-se al no tenir una base psicosomàtica madura». El terme «personeitat» va ser emprat per Xavier Zubiri per a 31

J. GARCÍA CASTRO La voz de tu saludo, Acompañar, conversar, discernir, Editorial Sal Terrae, Santander 2019, 218-

219.

54

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

diferenciar-lo de personalitat, que són dos aspectes inseparables de la realitat humana. És a dir, la personeitat és el que fa que una cosa sigui, és la realitat d'alguna cosa, l'arrel, la font més profunda de la vida humana; i la personalitat és la que anem desenvolupant en el temps. En aquest sentit es podria dir que en el transcurs de la vida anem canviant de personalitat a mesura que passen els anys i això depèn del nostre context, entorn i sobretot de les decisions que anem prenent. Així, si bé personeitat i personalitat són pròpies de la persona humana, Zubiri dirà que l'ésser humà es va fent persona en la mesura que es va auto-posseint a si mateix. I, tornant al tema de la dignitat de la persona, López Quintás remata el seu raonament afirmant que «La dignitat ab-soluta de la persona humana no procedeix del seu ésser, que és finit, sinó del fet que Déu, creador infinit, la va triar per crear-la i ser el seu tu »I conclou: «De manera que, si l'home no accepta aquesta relació jo-tu amb Déu, es queda solament relacionant-se amb Ell com a creador del seu ser i de les normes que el regeixen, però perd allò que constitueix el nucli del seu ésser personal»32. I quin és aquest nucli: la filiació divina. Som fills de Déu. Així, el màxim desplegament de la nostra personalitat és la santedat.

6. La societat moderna Alexis Carrel (1873 - 1944). Biòleg, metge, investigador científic, eugenista i escriptor francès, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l’any 1912 i que al maig de 1902 va ser testimoni ocular d'una curació extraordinària al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes, el que va significar el començament d'un canvi progressiu en la seva vida, que el va portar de l'escepticisme a la fe, considerat un dels conversos més famosos de Lourdes, en el seu llibre pòstum constata: “La societat moderna ha comès l'error fonamental de desobeir la llei de l'ascens de l'esperit: Ha reduït arbitràriament l'esperit a la intel·ligència. Ha conreat la intel·ligència perquè aquesta ens permet, gràcies a la ciència, dominar totes les coses. Però ha ignorat les altres activitats de l'esperit, per exemple el sentit moral, el caràcter, l'audàcia, el sentit de la bellesa, el sentit del sagrat. Les escoles no ensenyen ni a sotmetre’s a la disciplina, ni l'ordre, ni la cortesia, ni el coratge. Els programes escolars no posen prou als alumnes en contacte amb la bellesa de les coses i de l'art”33. En el fons, el que ens està dient aquest autor de fa un segle, es que hem desenvolupat la Intel·ligència Racional amb el conseqüent desenvolupament tècnic i científic; molt poc la Intel·ligència Emocional amb el conreu de les arts; i quasi gens d’Intel·ligència Espiritual, que gracies el silenci i la pregària trobem el sentit de la vida i de la nostre vocació, recordant, però, el que ens diu J. I. González Faus, que “el ser humà és, mes aviat, un animal afectiu que racionalitza les seves pulsions. El que ens constitueix, ens governa i ens condueix és l’afectivitat”34 7. El nosaltres personal i el nosaltres social Hi ha un “nosaltres personal” i un “nosaltres social”. El “nosaltres personal” ens ve donat gràcies a les relacions interpersonals de la família, de l'amistat i de la comunitat. El “nosaltres social” ens ve donat com a tasca històrica. La història de la pròpia llibertat autònoma és la història de la responsabilitat i la coresponsabilitat. El nosaltres social ho constitueix la “polis”, la ciutat de les persones, l'espai comú de convivència, lloc de trobada i participació, però també lloc en què han de conjugar-se els diversos i contraposats interessos i necessitats. La persona s’autotranscendieix conforme a valors, donant-se forma moral, això és, “caràcter”. L'ésser personal apareix com “subjecte ètic”, i la seva realització com a tasca moral. La fidelitat de la persona a la realitat del valor, la seva capacitat d'autotranscendir-se cap a ells i convertir-se ella mateixa en portadora de valors, és A. LÓPEZ QUINTÁS, La mirada profunda i el silenci de Déu , UFV, Madrid 2019, 112.

A. CARREL, Reflexions sur la conduite de la vie, Plon. París 1950, 174 34 J. I. GONZÁLEZ FAUS, Después de Dios, Sal Terrae, Santander 2018, 102.

32 33

55

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

un dels punts decisius de la vida personal. L'organització social, política i econòmica exigeix la sobirania dels valors morals, que són per essència, valors personals.

8. La comunitat es la nostra utopia La comunitat es va concretitzan amb els petits èxits solidaris i fraterns. Per Teilhard de Chardin, per a qui la persona té simultàniament dues tendències: a) una cap a dins, en la recerca de la pròpia perfecció (energia radial) i, b) un altre cap en fora de la pròpia persona i de l'espècie en el camí de evolució biològica (energia tangencial), ens diu: “La gran mutació futura de l'home és la socialització. Això no equival al triomf de l’ instint de ramat, sinó que significa la convergència cultural de la humanitat cap una única societat. L'amor és en aquest esquema la més important energia radial. Fa l'home més persona i, per tant, més perfecte pel fet que l'uneix més estretament als seus semblants ... L'evolució ha permès l'home arribar tan lluny com era possible pel que fa a la seva perfecció física; el nou pas serà social. Aquesta evolució es troba avui en curs d’ avenços. Entre els pobles s’estan formant moltíssims vincles, en una verdadera progressió geomètrica, en l'econòmic, en lo polític i en els hàbits de pensament. El que pot semblar servitud, anivellació i lletjor, oculta un creixement en complexitat i en reflexió. L'home està aproximant-se, doncs, al seu últim desenvolupament, a la seva convergència”35.

9. La tasca del personalisme L’ànima de la sociabilitat son les relacions interpersonals que fomenten la comunitat. En la societat actual s'ha perdut la idea de l'alliberament personal, que implica, segons Erich Fromm, l’alliberament de la cobdícia i la primacia de la raó. Perquè, com be diu, «qui està pres de les seves passions irracionals, perd la capacitat de ser objectiu i no fa més que justificar-se quan creu dir la veritat. Avui solament es parla de l'alliberament polític i això fa molt mal, perquè els alliberadors es transformen amb freqüència en nous dominadors, oblidant-se que l'home "pot ser esclau sense estar encadenat"36.

El personalisme està cridat a treballar, especialment en l'àmbit de la cultura i de l'educació, en favor de la llibertat total, objectiu de l'humanisme radical o revolucionari, que inclogui l'alliberament personal i social; integrant el concepte de raó en el seu triple aspecte: aplicat a la naturalesa (ciència), aplicat a la persona (coneixement de si mateix) i aplicat al sentit de la vida (la pròpia vocació). Aquesta tasca educadora del personalisme no és de segon ordre, perquè com molt bé va assenyalar Julián Huxley, biòleg evolutiu, que va ser el primer director de l’UNESCO (1945), «sense trencar-se la continuïtat del procés evolutiu, ara pren una nova direcció o, almenys, representa una altra etapa. Els canvis més importants no són ja orgànics, sinó educatius; és a dir, l'educació i, amb ella, la cultura, representen una nova força evolucionaria. No hi ha pròpiament ja, per tant, "selecció natural", sinó més aviat "selecció educativa"»37. L'home, tal com el coneixem, pot ser superat, sense modificar la seva estructura orgànica, per mitjà de forces psicològiques i, alhora, ètiques.

10. Orientar-se a l'ésser i no en el tenir L'Antropologia indica que la persona es realitza plenament a partir d'un doble moviment: la sortida de si i l'entrada en si mateix. La persona es fa a si mateixa en la mesura en què surt de si i s'obre al que l’ envolta. Aquest moviment l’ allibera del seu afany de possessió i la disposa a la comunió.

Renúncia a constituir-se en el centre de la realitat per a sortir a la recerca d'aquesta. Pot relacionar35

R. TAMAMES, Ecologia i desenvolupament, Madrid, 1980, 188-89 Cf. FROMM, E., ¿Tener o ser?, Fondo de Cultura Económica, México, 1978.

37 CF. J. HUXLEY, La Evolución. Síntesi moderna (1965), Losada, Barcelo 1965.

36

56

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

se amb tot el que l’ envolta sense posseir-ho, sinó compartint en comunió amb tota la realitat. La fe en la vida, en si mateix i en els altres ha d'edificar-se sobre el terreny ferm del realisme; és a dir, sobre la capacitat de veure el mal on està, de veure el parany, la destructivitat i l'egoisme, no sols quan es presenten a la vista de tots, sinó també en les seves moltes màscares i disfresses. Cal atacar aquestes causes al mateix temps que els valors de la vida socioeconòmica que han modificat les energies psíquiques de la raó, l'amor i l'activitat productiva. Ens anem realitzant humanament quan experimentem Déu com la finalitat última dels nostres desitjos, quan és Déu mateix qui ens centra.

Encertar en realitzar la voluntat de Déu passa per ancorar la nostra llibertat en una sensibilitat semblant a la de Jesús. El primer pas en l'art de viure, consisteix, a la meva manera de veure, a voler una sola cosa. Això suposa prendre una decisió, fixar-se un objectiu. Això significa que la persona sencera s'orienta i es dedica al que ha decidit, perquè totes les seves energies es centren en l'objecte triat. El que diem la vocació: Quina missió tinc a la meva vida.

11. La persona, un ser obert al transcendent La major obertura de la persona consisteix a obrir-se a Déu, que és la llunyania infinita, alhora que la mes gran proximitat. La persona en èxtasi amb Déu, es perd a si mateix en una comunió d'amor amb Aquell que és la font de tot ser i d'un mateix.

Gràcies a l'experiència de sortir d'un mateix, la persona descobreix la seva infinita capacitat per a acollir. I, en aquest estar abocat cap a fora, la persona descobreix una inesgotable interioritat capaç de rebre allò al que s'obre. L'obertura de la persona a la seva dimensió transcendent la converteixen en un ser agraït, despresa i atenta a tot i a tots. El que es rep es lliura amb la mateixa emoció amb què s'ha rebut. Quan es viu obert a la alteritat, la persona es converteix en un feix de relacions. Les persones i les coses entren en contacte amb cadascun, però no per a quedar bloquejades, sinó per a ser rellançades a més relacions i a més vida.

12. L’ importància del silenci Sense silenci, la persona corre el perill no sols de viure a la perifèria de si mateixa, sinó també de reduir totes les relacions humanes a fredes i superficials convencions socials. Es pot constatar quantes conseqüències personals i socials té, a diferents nivells, l'absència de tota interioritat.

Nombrosos símptomes, més o menys greus, han estat analitzats pels psico-sociòlegs o els educadors.

Desarrelada de les seves pròpies profunditats, la fragilitat i la inestabilitat de la persona es manifesta en la vida de les parelles, de les famílies i dels grups socials: Dificultat per als nens i joves de concentrar-se; augment del consum de tranquil·litzants o de somnífers; inadaptació crònica; agressivitat a flor de pell; depressió; recerca esbojarrada en l'evasió, la droga, els grups sectaris, etc.

El silenci, a nivells diferents, fisiològic, psíquic, espiritual, condiciona l'equilibri de l'existència i del seu creixement. El silenci és un pedagog que ens ensenya a escoltar: Escoltar la natura; escoltar el nostre cor, la nostra consciència, per conèixer-nos millor i dirigir la nostra vida; escoltar les persones per enriquir-nos amb la seva diversitat i voler-les més, i, finalment, escoltar Déu, la seva Paraula interior, el seu Esperit que parla en el nostre cor per comunicar-nos la seva Vida.

13. Soledat i presència es necessiten La persona aspira espontàniament a la comunicació, a la relació, tot el seu ser està estructurat per a la trobada amb l'altre. Alguns psicoanalistes veuen en aquesta estructura essencialment relacional de la persona un dels fonaments dels nostres "terrors" infantils davant la soledat. Però, i aquí està la paradoxa, aquest desig de la presència de l'altre rares vegades es veu totalment satisfet. Fora

57

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

d'alguns rars moments de "comunió", l'ésser humà comprova ràpidament, amb dolor, que sempre hi haurà entre ell i l'altre, fins i tot amb la persona més íntima, una part d'incomunicabilitat, una distància infranquejable. Tot somni de fusió està abocat al fracàs, perquè ignora a l'altre en la seva diferència i nega així la seva pròpia identitat. I així l'ésser humà no suporta ni l'aïllament total ni la contínua presència dels altres. Una vida comunitària permanent, una vida intensa de relació crea el desig de soledat. Aquesta alternança de soledat-presència apareix com una llei fonamental de l'equilibri de la persona. Soledat i presència es necessiten fins i tot mútuament. La qualitat i la profunditat de cadascuna estan condicionades per l'altra.

14. Déu no és un ésser solitari sinó relacional El silenci és indispensable per existir com a persona i essencial a tota ètica autènticament humana, sigui o no d'inspiració cristiana, doncs aquest silenci deixa lloc a les decisions que incumbeixen, en última anàlisi, a tota la persona, permetent que ens alcem al nivell de la dignitat humana. Una ètica que suprimís aquesta part última i decisiva de l'autonomia personal, negaria la dimensió més específica de la responsabilitat humana, dons, per entrar en l'esfera moral, no basta actuar d'una manera materialment correcte o sota uns indicatius generals. La persona té un ritme binari: sortir de si i tornar a si. Però també és el seu drama existencial. La revelació judeocristiana ens aporta una llum decisiva sobre aquest enigma: Déu no és un ésser solitari sinó relacional, una comunió interpersonal d'amor. I si l'ésser humà és creat a imatge del Déu trinitari és, conseqüentment, per natura un ésser de relació. No pot existir, desenvolupar-se, ser persona sinó és a través i en el joc de la relació: estimar i ser estimat. La relació és constitutiva del seu ser, de la seva identitat. La persona és un ésser solitari i comunitari que necessita soledat i de relació per trobar-se a si mateix i per trobar Déu.

15. El silenci com a qualitat del cor El silenci no és primerament un lloc sinó una qualitat del cor i la soledat mai és ni aïllament ni evasió o fugida, sinó nova atenció a una Presència que habita tant en les soledats del desert com en les relacions humanes. El silenci és un camí que condueix al cor de la persona habitada per l'Esperit: l'Amor ple de Déu. I en la plenitud d'aquesta Presència infal·lible, troba una vertadera presència en si, en el món i en els altres. Únicament el “silenci habitat” és compatible amb l’estructura i la vocació humana. Si aquesta Presència de Déu ja no és ni reconeguda ni buscada, la soledat es fa inhumana.

Hi ha dues classes de silenci: D'una banda està el “silenci de la consciència” que és el lloc privilegiat on s'exercita la llibertat, on s'estableix el debat interior per prendre una decisió. És el lloc on es tracta de desxifrar el misteri de la pròpia persona, la seva vertadera identitat i el seu destí. I, per l’ altre, està el “silenci del cor”, on s'integren, arrelen, convergeixen i s'harmonitzen totes les nostres facultats humanes, totes les manifestacions de la vida i les funcions del cos. El ”cor” és sobretot aquest lloc en què cadascun de nosaltres està en Déu i pot comunicar-se amb Aquell que és la Font de la Vida. En el “silenci del cor” ja no és la persona la que té la iniciativa sinó Déu. És allí on l'Esperit s'uneix al nostre esperit i podem dir: Pare! Ja no parlem amb nosaltres mateixos, sinó que podem escoltar una paraula divina, indicible com la música, que ens diu: Fill/a! Aquí, com la sàvia que puja en silenci per dins de l'arbre, l'Esperit creador toca el cor de les seves criatures amb petits tocs a penes perceptibles que únicament pot captar la “'persona feta de silenci”. Feliç la persona que sap retrobar el camí d'aquest “jardí interior” on pot sentir el murmuri de Déu, com quan passejava per el Paradís, i rebre l'Esperit de Crist vivent, participant així en l'etern diàleg del Pare i del Fill. Qui no estima trobarà el silenci buit i insuportable. Qui estima transformarà el silenci en intimitat.

58

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

16. Dificultats en aquest camí El silenci és el lloc de combats de vegades terribles contra les forces del Mal amb múltiples rostres. És impossible entrar pels camins del silenci sense enfrontar-se, un dia o un altre, amb el combat que va alliberar Jesús en el desert o en el Getsemaní. Des dels primers anacoretes, la tradició cristiana ha concebut sempre la soledat del desert, no sols com un lloc privilegiat de trobada amb Déu, sinó també com un lloc d'enfrontament amb les forces del mal, o el Maligne, pare de la mentida. El silenci, a més de ser un lloc de mort i de renaixement, lloc de combat contra les forces del mal, és també lloc de purificació, d'aprofundiment en el misteri de Déu i de la persona. Tots estem cridats a madurar en el silenci, però hi ha diferents formes de soledat. El Senyor concedeix a cadascú la forma de silenci que li és pròpia. Però tan sols podem ser dialogants si som acollidors, oients. Per això, en la nostra relació amb Déu, per poder-ho escoltar hem de fer silenci. Ens ho diu el mateix Jesús, invitant-nos a la contemplació i a l'adoració: “Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: és pensen que amb la seva xarrameca és faran escortar. No sigueu, dons, com ells, que be sap el vostre Pare que teniu necessitat abans que li ho demaneu”38.

17. L'oració no és tant una conversa com un posar-se a l'escolta Escoltar significa quedar-se en silenci, no per reflexionar sobre si mateix, no per aconseguir un resultat, sinó per viure en profunda obertura. Es tracta d'anar més enllà de les coses, sense retenir res, a fi que el silenci ens capti plenament. I d'aquest silenci brolla, al principi molt tímidament, un cant d'alabança, un cant d'acció de gràcies. No sóc jo qui resa, l'oració s'eleva en mi, és Crist qui prega en mi. És Crist qui obre en els nostres cors les portes de la lloança: una festa que sorgeix dins nosaltres mateixos. L'Esperit Sant ens porta, vida, veritat i llibertat, conseqüència de la seva personalitat trinitària, on les persones divines es realitzen eternament en l’alteritat. El Pare i el Fill s’entreguen a si mateix en la llibertat de l'Esperit, porta oberta a la seva amorosa trobada i segell amorós de la seva unió. En aquesta plenitud de vida, l'Esperit Sant comunica amor, porta de la vertadera llibertat, personalitzant conjuntament el seu amor espiritual, desposseint-se de si mateix, donant-se lliurement a la persona, facultant al seu torn la seva llibertat, transformant o santificant la persona. I és que els sants poden canviar el destí.

18. On els altres posen problemes, els sants ofereixen solucions Si la nostra idea de Déu és el de la metafísica clàssica, el Déu de Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs d'Aquino, a aquest Déu immutable sembla impossible pregar. Aquest no és el Déu dinàmic de la Història de la Salvació, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Sembla més aviat el Déu apàtic dels estoics, incapaç de patir i de canviar, que no li queda més remei que obeir a les seves pròpies lleis. Certament que Déu és immutable en alguns aspectes, en la seva bondat, en el seu amor, en la seva fidelitat, però canvia en altres aspectes. Si no pogués canviar en absolut no seria persona. Només pot canviar si reacciona davant esdeveniments contingents i accions humanes. Aquí entra l'oració de petició que és una força poderosa que col·labora amb el desenvolupament dels plans divins. És en aquest sentit que el sant pot canviar el curs de les coses, perquè on els altres posen problemes, el sant ofereix solucions.

19. Ètica i mística una única realitat Des de la perspectiva que la persona surt de si mateixa per a trobar-se amb Déu i es llança a la perifèria de la societat a la recerca del sentit més profund de la història, que és la preferència de Déu 38

Mt 6, 7-9 59

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

pels petits, pels mes pobres, i s'introdueix en el dolor alliberador dels altres, llavors ètica i mística es converteixen en la mateixa cosa. Perquè la mística no és alienació del món, sinó encarnació en la realitat i l’obertura radical de l'home a la Font que li dóna l'ésser. L'ètica, llavors, no és més que la mística abocada al món i sobre la història; el descobrir amb actes recreadors el fons insondable de cada ser, que només es pot desplegar si no es queda tancat en si mateix. Jesús de Natzaret ens revela l'autèntica relació de l'home amb Déu amb aquesta paradoxa: només el lliurament desinteressat d’ un mateix és el camí per a aconseguir la plenitud de les nostres persones.

Cicle de Filosofia de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (2019): “Persona i comunitat” Tema general: “El civisme del personalisme comunitari enfront de la tecnologia, la legalitat i l’economia” Com a cada curs, de fa 9 anys, se celebra i organitza per l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) aquest cicle de filosofia a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret. Seu del c/. Roger de Llúria, nº 13.

Enguany, es desenvolupà com sempre el mes de novembre, els dies 5, 7 i 12, respectivament, sota el tema general: “El civisme del personalisme comunitari enfront de la tecnologia, la legalitat i l’economia”, dins del curs del IEMC dedicat en les seves activitats a “La necessitat del civisme en la nostra societat”.

Les sessions foren aquestes: -Dia 5 de novembre: “Civisme personalista i tecnologia en la societat actual de masses: entre el consumisme i l’ètica de la cura”; amb el ponent, Dr. J. Ll. Pérez Francesch.

-Dia 12 de novembre: “En quina mesura la llei pot ser personalitzadora i cívica?”, en forma de Taula Rodona, conduïda pel Dr. Josep Mª De Dios.

-Dia 19 de novembre: “Es pot ser cívic en economia?”, amb el ponent Dr. Arcadi Oliveres.

Fent una succinta referencia a les tres ponències, hom sintetitza: - En la primera ponència del Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, el ponent planteja els vessants semàntics del mot “civisme” i quines conseqüències se’n deriven en la vida social i política, en els que l’ús de la tecnologia hi té, avui, un paper rellevant.

D’altra banda, a partir de la societat actual, sota la “liquidesa” i la desconfiança descrites per Zigmunt Bauman, el ponent se centrà el “l’ètica de la cura” aplicada en l’esfera de l’àmbit jurídic en el qual es mou, i que es presenta com un nou paradigma del dret i del deure ètic i humà, on la donació i l’amor constitueixen la base de tot civisme –comunitari- previ a la constitució d’un estat.

60

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

- En la segona ponència, el Dr. Josep Mª De Dios proposà dues parts ben diferenciades en la seva exposició: En primer lloc: la creació d ela norma o llei, fent notar la necessitat de regular les relacions humanes; tot i que dubtà de l’oportunitat de híper-elaboració actual de llei –que per ell és notòria- en l’objectiu de controlar la violència que hi hagi en la societat. I és que, en la seva opinió, els parlaments dels estats de dret han de mesurar molt bé l’elaboració de les lleis, tenint present els destinataris, la funció d’aquestes i els efectes que es pugin preveure en llur aplicació; perquè la qüestió de fons no és crear moltes lleis, sinó fer-ne poques i que siguin orientadores per al ciutadà.

En segon lloc: l’estat de dret mai no ha d’atorgar a la llei un paper de “dissuasió” i exemplificació; perquè produeix en la ciutadania inseguretat jurídica. I en aquest sentit, al seu parer la llei requereix, no pas una aplicació “literal” per part dels jutges; sinó una interpretació que sigui el més poc restrictiva possible.

- En la tercera ponència del Dr. Arcadi Oliveres, el tema de seu discurs obrí les portes als interrogants sobre els disbarats de l’economia capitalista –corrupció, desigualtat i conseqüent misèria dels més desafavorits, inversions financeres depredadores i arbitràries, etc. - que pateix el món actual, en el seu triple incivisme de no cobrir les necessitats bàsiques humanes –començant per la de l’alimentació-, de llançar el 30% dels aliments en el 1ª món mentre més de 20.000 persones moren diàriament de fam i de produir crisis ferotges com la del 2008 que la FAO denuncià sense èxit.

Davant d’un panorama tant tenebrós, l’il·lustre ponent donà pistes sobre com poden actuar les persones cívicament, apel·lant a llur responsabilitat –el consum responsable, el comerç just i les finances ètiques-, a evitar l’espantós frau fiscal (la maledicció dels nomenats “paradisos fiscals), juntament amb l’estigmatització de les persones foranies o immigrants i el fet de preguntar-se què està succeint en el planeta.

Albert llorca

61

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

ALTRES ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA - V Congrés Català de Filosofia, celebrat a Andorra els dies 20-22 de juny de 2019.

En aquest congrés, el nostre Company, Albert Llorca, presentà la comunicació: “La recepció catalana de l’obra de Paul Ludwig Landsberg. Entre Paul .Ludwig Landsberg i Joaquim Xirau” (En la commemoració del 75 aniversari de la mort del filòsof alemany) L’objectiu d’aquesta comunicació fou el de contribuir a desvetllar un fet rellevant de la història de la filosofia d’Europa: la reflexió i el treball regulat que acompanyaren la invitació i estància de Paul Ludwig Lansberg a Barcelona, estància que li va oferir en Joaquim Xirau, filòsof i pedagog català des de la UB essent degà de la Facultat de Filosofia i Lletres. Tal invitació es produí en un moment crític per Landsberg i la seva dona Madelaine, un cop els nazis anaven guanyant poder institucional i polític a Alemanya.

En el present estudi, s’aborden qüestions relatives a l’antipositivisme, la justícia, l’amor, l’educació i la cultura humanitzadores, el compromís i la filosofia com a forma de vida…; temes en els quals ambdós pensadors mostraren llur confluència en l’horitzó de la filosofia personalista.

- Aula de Burgos sobre el Personamisme Comunitarì Com cada anys, del 25 al 28 de juliol d’enguany, s’ha celebrat l’Aula de Burgos, organitzada per el Instituto Emmanuel Mounier. Un extracte de bona part de les xerrades i temes abordats –que giraren sobre “El miedo y la esperanza”- són sintetitzats en el número 131 de la Revista Acontecimiento, del mes de novembre de 2019.

- Col·loquis de Vic Els dies 3 i 4 d’octubre de 2019 se celebrà la XXIV edició dels Col·loquis de Vic, programats per la Societat Catalana de Filosofia (IEC), i l’Ajuntament i el Consell Comarcal de Vic. Enguany se centrà en l’estudi sobre el tema de La Mort. El nostre company, Albert Llorca presentà la comunicació: “La mort com a consentiment i com a retrobament. Fenomenologia de la necessitat de morir”. En el treball, es posa en evidència que morirem, segons afirmen el sentit comú i les tradicions culturals i religioses d’arreu. I tenint present aquest marc, es fa un repàs filosòfic fenomenològic i personalista d’algunes reflexions sobre la mort en el segle XX, des de Heidegger i Jaspers, fins a Landsberg i P. Ricoeur.

62

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

-

V Jornada sobre Seguretat i defensa dels valors cívics: L’estratègia de Seguretat Nacional i la implicació ciutadana.

Acte realitzat el 24 d’octubre de 2017.

Aquest acte fou programat i presidit per Joan Lluís Pérez Francesch, director del ICPS Institut de Ciències Polítiques i Socials, vinculat a la UAB.

- 2ª Jornada del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona sobre els drets dels infants El Col·legi d’advocats de Barcelona ha celebrat la 2ª Jornada sobre els Drets del Infants a Catalunya.

El Patronat de la Fundació Sant Raimon de Penyafort i la direcció de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), realitzaren la 2ª Jornada dedicada als Drets dels Infants: 'El dret dels infants al desenvolupament de la personalitat, al dret a la salut i a la participació', el divendres, 8 de novembre de 2019, a les 9 h. A l’acte hi intervingueren membres de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

Aquesta 2ª Jornada és la continuació de la 1ª Jornada celebrada el 29 de març de 2019 en el marc d'una sèrie de trobades multidisciplinars entre persones interessades en la millora dels drets dels infants a Catalunya.

Síntesi. Algunes idees força recollides al seminari que tingué lloc el passat 29 de maig a la sessió primera del seminari permanent “Espai de Reflexió: “El dret dels infants al desenvolupament de la personalitat, a l'educació i a l'habitatge'” 1.- La perspectiva de l’interès superior del menor, va més enllà de la mera protecció de la infància i adolescència, i del complement de la seva incapacitat d’obrar, per concebre’s com un desenvolupament de la personalitat i de la seva autonomia d’actuació.

En aquesta lògica cal millorar la regulació en àmbits com ara la identitat, intervencions clíniques, maternitat, drets digitals... Caldria anar a una regulació més uniforme en la que l’interès superior del menor, com a concepte jurídic indeterminat es pogués fer servir com a pauta per tal de ponderar a cada cas l’exercici de llurs drets.

2.- Cal adaptar la legislació interna a la internacional i exigir el desenvolupament intern. El menor és una persona amb qualificatius. És un àmbit on hi ha drets i deures. L’Administració ha d’assumir la seva responsabilitat, i la família també.

Cal un pla sectorial sobre drets dels infants. S’està treballant en aquesta línia a l’Estructura de drets humans de Catalunya.

63

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

3.- Massa canvis en el sistema educatiu. Cal una educació de qualitat: a) que desenvolupi l’autonomia de la persona i el seu pensament crític; b) que els infants se sentin estimats i segurs, amb respecte a la diversitat i amb foment del diàleg.

Importància de la pedagogia de la cura (Nel Noddings).

4.- Cal preguntar-se si l’educació és només continguts i cada vegada més. Es un procés en el que hi ha els progenitors (família) i l’Estat (sistema escolar). Tenim confiança amb el sistema educatiu? Es un sistema que garanteix el principi d’igualtat d’oportunitats?

5.- Cal que es concreti més què vol dir igualtat d’oportunitat, des de la perspectiva dels condicionaments socials i ambientals: hi ha segregació per barris a les grans ciutats, no tothom té els mateixos contactes o xarxa social per a tirar endavant a la vida, hi ha exclusions socials i cal prevenir bé la radicalització.

De 0 a 3 anys (petita infància) és l’etapa més determinant de l’educació de la persona, i és l’única que no té cap tipus de subvenció.

6.- Hi ha una autèntica exclusió residencial, que s’afegeix a l’exclusió social. El 42% de menors atesos per Càritas viuen de rellogats. Es dedica una alta quantitat dels ingressos a pagar l’habitatge (fins el 47% és la mitjana a Espanya/ a Europa és el 25%).

Manca una política d’habitatge. Pocs recursos públics i més encara després de la crisi de 2008.

7.- La manca d’habitatge conculca altres drets dels infants i de les persones en general. Els infants s’han de contemplar dins una unitat familiar que es veu afectada pels problemes derivats de l’habitatge.

8.- Les mesures d’emergència intenten pal·liar els casos més greus. Destaquen casos de violència masclista, casos de pobresa infantil, ajudes al lloguer.

9.- Importància de tenir una llar, física, emocional, de seguretat i d’intimitat.

L’Administració actua de manera insuficient.

Calen polítiques preventives de l’exclusió i de l’estigma social que es produeix quan es perd l’habitatge o es viu de qualsevol manera en una habitació.

Joan Lluís Pérez Francesch

- Aula d’Extensió Universitària de Barberà del Vallès El 17 de desembre de 2019 l’Abert Llorca impartí a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès una xerrada al voltant del diàleg: Conversa i diàleg: la configuració d’un món nou?

64

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

-

Liceu Maragall de Filosofia (Ateneu Barcelonès)

En el cicle del present curs “la condició psíquica humana” l’Albert Llorca hi participà el dia 21 de desembre de 2019 amb la conferencia “la psique humana i la filosofia de la conversa”

ACTIVITATS FUTURES DE L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA - Liceu Maragall de Filosofia (Ateneu Barcelonès) En el present curs, 2019-2020, es dedica l’activitat Al tema la “Condició psíquica humana”. En ella, hi participaran membres del IEMC.

- Nomenament del Reconeixement Mounier 2020 Per part de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya

- Conferencia a càrrec del Dr. Bonaventura Pedemonte en el marc de les Aules Mounier La conferència durà per títol: “Ser cívic, ser personalista i ser cristià”. Actes previstos per al 16 de gener de 2020.

- Seminari de l’ Institut Emmanuel Mounier de Catalunya Es durà a terme a la seu de Cristianisme i Justícia (c/. Casp, cantonada c/ Llúria).

Versarà sobre “El personalisme comunitari i el posthumanisme: repte tecnológics i humans”.

La durada del seminari, obert a tothom, es desenvoluparà els dijous del mes de febrer: dies 6, 13, 20 i 27.

El programa tindrà dues parts: 1ª Part: Societat de masses, comunitat i globalització en un món estrany a les persones (conduït per Sergi Mas).

2ª Part: Comunitarisme i post-humanisme. Problemes i interrogants plantejats per la tecnologia a la persona humana (conduït per Albert Llorca).

65

CALIDOSCOPI: HIVERN 2019

PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS Llibres: Joan Lluis Pérez Francesch amb col·laboració amb Viridiana Molinares: Seguridad humana y derechos fundamentales. En defensa del estado de derecho. Aquesta obra conté resultats d'investigacions que abasten temes d'interès global, com ara la comprensió de la seguretat com un dret humà; privació de la llibertat i limitacions als drets fonamentals per actes terroristes; garanties en processos sobre terrorisme; possibilitats que les tecnologies de la informació poden aportar per aconseguir la prevenció, detecció, investigació i enjudiciament dels delictes de terrorisme i de la delinqüència greu; tracta de persones i la seva vinculació amb la criminalitat organitzada transnacional; blanqueig de capitals vinculat al crim organitzat transnacional, i la vídeo-vigilància com a nou element tecnològic i la seva utilització en els àmbits securitaris com a instrument de prevenció de la inseguretat ciutadana.

Josep Lluís Vázquez Borau: Encontrar a Dios en el desierto Observem una certa renovació de la figura de Charles de Foucauld i de Francesc d’ Assis en el nostre temps, a on el desert ocupà un lloc destacat.

Primer és el desert físic, el Sàhara, amb els seus habitants, en especial els tuareg. Després el desert interior fins a morir entregant la vida pels seus amics.

Estudis, comunicacions i articles: J.L. Pérez Francesch: “Mena, on és el risc?”. J.L.P. Revista Pensem. 8 de Juliol, de 2019.

J.L. Pérez Francesch: “El dret de gràcia, l'indult i la política”. J. L. P. Revista Pensem, 20 de Setembre de 2019.

Albert Llorca: “Paul Ludwing Landsberg: la veritat com esperança davant la incertesa”. Ars Brevis, nº 24, estiu del 2019 (pgs. 108-136). .

Albert Llorca: “Un diàleg apòcrif: prolegòmens a una tasca cívico-educadora davant la postmodernitat (entre Gilles LIpovetsky i Paul Ricoeur)”, comunicació inclosa a les Actes de la Societat Catalana de Filosofia (IEC) sobre L’educació, dels XXIII Col·loquis de Vic. Setembre de 2019 (pgs. 187-205).

66