Calidoscopi nº 40

Revista de pensament i valors personalistes. NĂşmero 46

Calidoscopi

Revista de pensament i valors personalistes. Número 46

Sumari: EDITORIAL A què pot fer front la UE? ...............................................................................................................3 L’ENTREVISTA Miquel Seguró Mendlewicz ............................................................................................................5 FILOSOFIA PERSONALISTA Ser cívic, ser personalista i ser a cristià ...........................................................................................8 Una reflexió ètico-jurídica i política per a l’estat en situació post-pandèmica ...............................15 EL MÓN QUE TENIM El país que tenim ..........................................................................................................................19 APUNTS REFLEXIUS De la consciència tràgica de l’error als fonaments de l’ontologia ..................................................25 EL RACÓ LITERARI “Carta a Hipàtia d’Alexandria” ......................................................................................................27 EL RACÓ DEL CINEMA Mientras dure la guerra de Alejando Amenábar (2019) ................................................................29 APUNTS TEATRALS DE TEMÀTICA PERSONALISTA “Diàleg Apòcrif entre Joaquim Xirau i Paul Ludwig Landsberg ...................................................... 32 RETRAT D’UN FILÒSOF CATALÀ L’obra i el pensament d’Eduard Nicol (1907-1990) ........................................................................47 ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) ....................... 54 ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC ............................................................................................................... 56 PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS ......................................................................................... 57

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

EDITORIAL A què pot fer front la UE? Ens pensàvem que ja havíem parlat i dit d’Europa –en l’editorial anterior, nº 45 de Calidoscopi- el que calia: que els estats, configurats en la modernitat, van a la seva; que tot i així, la Unió Europea és un invent interessant, en introduir el “dret de ciutadania” (tot i no arribar a ser ratificat legalment en una Constitució), que s’insisteix en els valors humanistes i en la revaloració dels drets humans, i conseqüentment s’obliga els estats europeus a practicar les seves regles jurídiques mal que els pesi...

Però els esdeveniment no s’aturen i obliguen a “retratar-se” forçosament, i a mostrar quin és el nivell d’europeïtat vigent a la vella Europa: i és que el “coronavirus” ha fet actuar els estats, o a les administracions; no tant a les cultures, ni als pobles...- entre altres raons, perquè no tenien medis ni competència per fer-ho-. I ho han fet de formes, certament diferents, segons el que millor creuen: de més “federalistes” a més “centralistes”; de més preocupació per les persones a més reforçament polític estatal, de més voluntat de vèncer la malaltia, a més interès (no menystenint intencionalment la primera, clar) per la crisi econòmic atroç que s’albirava.

Si hi ha, doncs, criteris ideològics i polítics dominants –a la fi, de més por pel que l’altre –sigui adversari polític o “enemic”- pugui dir o fer (i aquí s’han de posar exemples obvis dins de la UE, de part dels estats, com ho és l’enfortiment de fronteres) en el moment de la infecció i difusió del “coronavirus”; els debats sobre com s’aixequen les barreres, o per què no s’han aïllat els grups i/o comunitats, independentment de la pertinença o no a un estat... resulten difícils d’abordar. I és que els estats ja tenen la seva “frontera” que ells havien establert fa anys, i l’únic que calia era tancar-les amb efectius policials o militars.

Calidoscopi Revista de pensament i valors personalistes L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el Número 27918/B. DIPÒSIT LEGAL B45794-96 ISSN: 1139-9376 c/ Diputació, 231. 08007. Barcelona

DIRECCIÓ Albert Llorca Arimany REDACCIÓ Sara Fernández-Puerto Sergi Mas Díaz Bonaventura Pedemonte Joan Lluís Pérez Francesch Esperanza Puigpey Nicolas Sáiz Gómez Josep Lluís Vázquez Borau PORTADA Martí Vila

3

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

En tota aquesta situació, la UE no pot fer gaire cosa, pel que s’ha vist: només gosa proposar i no pas per decidir; perquè qui pot fer això són els estats europeus, tant els del nord, com els del centre, o els del sud. I cadascú d’ells aplica les receptes polítiques que considera més adients. S’ha fet bé la gestió de la infecció del “coronavirus” en les comunitats humanes europees? Ha donat la UE garanties sanitàries –i perquè no preguntar-s’ho?, socio-econòmiques- davant del problema d’expansió de la pandèmia? Podia donar-les? Són preguntes que remeten a una qüestió primària: té, realment, capacitat de gestió la Comissió Europea (com a “govern” de la UE) en temes d’aquesta envergadura?

La resposta vindrà donada pel que hom constati.

Després de patir l’esmentada pandèmia del “coronavirus” dels mesos de març i d’abril passats, la relectura del llibre de Byung Chul Han, “La Societat del cansament” –obra original en alemany del 2010-, ens fa concloure que hem patit una pandèmia viral que té vincles –no direm tant com que té “arrels”, però si “sinèrgies”- amb la pandèmia neuronal de què el pensador parla en el llibret, a inicis del segle XXI. Què volem dir, amb això? Doncs que en la nomenada pandèmia neuronal -de la qual, el pensador en posa exemples coneguts com el de la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) i el trastorn límit de la personalitat (TLP)-, creiem que aquests encaixen amb el procés d’expansió globalitzador, preferentment econòmic, però també civico-cultural; la base de la qual (de l’expansió de la globalització) seria una mena de “multiplicitat indiferenciada” o procés “homogeneïtzador” –contrari a “l’alteritat” de tota subjectivitat personal-, que propiciaria quelcom tan sòrdid com una pandèmia vírica –un estar “infectat” de la inhumanitat del “deixar-se portar” per les pressions, conveniències i vicis dels poders dominants-, de la qual el “coronavirus” en seria un trist exemple.

En resum, doncs, diguem que no atendre suficientment per part nostra –i/o de les institucions estatals- el risc de la infecció biològica ens fa patir, i per partida doble; no només pensem en la pandèmia vírica, sinó també en la “pandèmia cívica”; en romandre abocats i profundament preocupats en la primera (i no és per menys) i menys ocupats pel fonament i desenvolupament de les qualitats humanes i cíviques. I aquí ens topem, novament, amb els vicis humans que romanen en els estats.

En la nostre l’editorial anterior, ens ocupàvem sobre la “utilitat” o efectivitat de la presència de la UE en un estat europeu, especialment en matèria jurídica i de valors cívics. I aleshores, assenyalàvem implícitament com a temes seus la corrupció político-jurídica, la identitat territorial, el compromís ecològic, i tants d’altres –avui afegirem l’emergència sanitària-, que requerien el rearmament cívic i ètic.

Però ja es veu –ja ho entrevèiem-, un cop més, que tal equipament no serà d’avui per demà. Però, com no pot ser d’altra manera, continuarem insistint.

4

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

L’ENTREVISTA Miquel Seguró Mendlewicz Per Albert Llorca Miquel Seguró (1979) és doctor en filosofia per la Universitat Ramon Llull i llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. És investigador de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull y també professor de filosofia de la Universitat Oberta de Catalunya. Durant alguns anys ha desenvolupat investigacions a universitats europees -Universitat Gregoriana, la Albert Ludwig de Freiburg, la Sorbonne de Paris-Descartes, la Sapienza de Roma- sobre temàtiques relatives a qüestions de filosofia en general, fonamentació metafísica, ètica, filosofia política i filosofia de la religió.

Actualment, a banda de l’activitat acadèmica, coordina la revista Argumenta Philosophica i supervisa la col·lecció de tesis doctorals Opera Acadèmica, dins de l’Editorial Herder.

Ha publicat llibres com Los confines de la razón (2013), Sendas de finitud (2015),) o La vida también se piensa (2018); i coordinà l’obra conjunta Hartos de corrupción (2015); a banda de diversos articles en revistes i diaris. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació.

Li adrecem les següent preguntes:

1. Doctor Seguró, amb la intensa referència biogràfica i intel•lectual en el món acadèmic i editorial, us demanarem una referència global i sintètica, del vostre pensament filosòfic, i un comentari d’aquells escrits vostres –dels citats o d’altres- que considereu significatius.

R. Per ser una pregunta que requereix de certa síntesi, intentaré entrelligar els dos camps o àmbits.

Des del punt de vista existencial puc dir que em crida la pregunta per l’existència. És a dir, allò que intenta sintetitzar la pregunta de Leibniz, després reformulada per Heidegger, ¿per què hi ha ésser i no més aviat no-res? Aquesta inquietud, comuna a tots els éssers humans, és la que vertebra la meva recerca primerenca, centrada en la pregunta per l’Absolut des de les facultats de la raó finita.

Jo vaig trobar una manera de canalitzar-la estudiant el neotomisme transcendental, arribant a la conclusió de que la raó finita, si bé està impel·lida a transcendir-se constantment, l’únic que pot afirmar és aquest transcendir-se cap allò que la transcendeix. Què pugui ser allò que és transcendent no ho podem saber més enllà del llenguatge, per pròpia dinàmica simbòlic, com diu Karl Jaspers, un autor que reivindico des de fa anys.

Això ens avoca al gran assumpte teòric que sempre m’ha cridat l’atenció: la qüestió de l’analogia.

Pensar és comparar, interrelacionar, partir del conegut per avançar a allò desconegut. És per això que l’analogia (d’altres parlen de metàfora, com Ricoeur), entesa com la construcció de realitat que remeten a la seva unitat i a la seva diferència expressa la nostra situació ontològica i metafísica: sabem coses, però encara ignorem les que encara no sabem. Qualsevol experiència es desxifra en aquesta tensió: és semblant a d’altres tingudes però alhora és diferent en si mateixa. Imprevisible.

De fet: tots els dies s’assemblen, i alhora són diferents, no?

5

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

El sentit de la filosofia és, per a mi, aquest: pensar el misteri del real sense deixar de mirar allò que ens transcendeix i sense oblidar que els peus els tenim a terra. És a dir, que la realitat es juga en la quotidianitat i en el dia a dia, per això em pregunto també quina filosofia política podem fornir a un món destinat ja no només a la globalització digital, sinó sobretot al futur, il·lusori o no, transhumanista.

2. Assenyaleu tres temes que considereu que la filosofia i/o les ciències socials i polítiques, avui, que vivim en temps convulsius i incerts i que heu reflectit en alguns estudis i articles prou coneguts, haurien de tractar de manera preferent. Dit en una frase: quina una opinió teniu sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i quina orientació creieu que hauria de tenir?

R. Vivim en una certa eclosió de la filosofia. Es podria dir que inclús en una certa moda. Cal preguntar-se, però, si aquest fenomen reflecteix el què la filosofia entén d’ella mateixa, en el sentit següent: la filosofia és l’experiència i àmbit de la pregunta, i per tant de la inquietud. El que es demana i reclama d’ella avui dia és tot el contrari, o així m’ho sembla. El o la filòsofa apareix com una espècie de savi que pot i ha de resoldre els problemes que se li plantegen. A mode d’enigmes, el pensador sembla ser portador d’un secret que ha de donar a conèixer. Res més lluny de la realitat: qui filosofa sap que viu constantment en l’espai del dubte i en la provisionalitat. Si hi ha certeses, pot ser que aquestes no estiguin enterament al nostre abast, i tot i així no podem deixar de cercar-les i, d’alguna manera, de creure que n’assolim algunes.

Doncs bé, això és el que pot oferir en primer lloc la filosofia: espai i context per la pregunta, pel dubte i provisionalitat de les respostes en cerca de construccions hermenèutiques més sòlides. En segon lloc, i molt lligat a això, consciència de la relativitat, que no relativisme. Les coses poden tenir múltiples mirades i ningú pot abrogar-se la capacitat de veure-les completament. Ara bé, no per això podem parlar d’una omni-validesa de totes les perspectives. Que n’hi hagi diverses sobre un mateix fenomen no vol dir que totes siguin vàlides perquè no totes són igual de sostenibles. Així doncs, cal entrenar-se en la pràctica del debat i el diàleg, que no suposa la mera contraposició de parers o opinions, sinó del sospesar i considerar perquè els arguments de l’altre són o no vàlids.

Per últim, crec que la filosofia ha d’interactuar amb la realitat de les ciències experimentals i les seves posicions i aspiracions de base. És el que comentava abans del transhumanisme, una experiència i una expectativa que entronca directament amb els anhels més profunds de l’ésser humà, com ara la superació de la condició mortal. Una aspiració, al meu entendre, no només inassolible, sinó inclús alienadora.

3. Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació filosòfica i humanista heu viscut ambients intel•lectuals en diversos països europeus, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat i bagatge reflexiu, ètic, soci-política i/o religiós.

R. La pregunta és d’una immensitat inexorable perquè suposaria expressar un sistema. O almenys una Weltanschaaung, com diria Jaspers. En tot cas, intentaré dir alguna cosa que pugui servir d’alguna manera per a seguir pensant i preguntant en la línia que comentes.

En primer lloc diria que no comparteixo la idea de que vivim en el millor món dels possibles, ateses les nefastes realitats i patiments que es constaten. Patiments que remeten a una idea (auto)explotadora de la realitat on apareixem com a protagonistes d’una lògica, la neoliberal, que ens porta cap a l‘acceleració, la insatisfacció perpètua i la manca de reconeixement, propi i del pròxim. Tampoc, val a dir, estem en el pitjor, doncs hi ha coses que també funcionen prou bé. Això 6

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

ens recorda que sempre som a temps, o per dir-ho millor, encara som a temps, de revertir certes situacions. La primera la social, la quotidiana, on hi ha massa desgràcies que podríem perfectament superar. Però també la relacional, en el sentit d’una millor comprensió de la realitat antropològica que encarnem: éssers animats encarnats amb consciència de si mateixos i llançats a la relació. Com bé coneixes, el personalisme de Mounier o la dialogia de Buber i Lévinas ens ajuden a capir aquesta condició dialogal.

La dimensió antropològica, doncs, entesa com un viure i conviure amb. Una dimensió que s’expressa cap enfora, i ateny a la idea de la política i de la relació social, que vol perfeccionar la democràcia, però també cap a dins. El treball amb la pròpia realitat, de vegades contradictòria, de vegades incòmode, assetjada per una biografia que li demana retre comptes amb ella mateixa i per una expectativa, de futur immanent però també d’esperança i de “sentit”, que l’enfronta amb les seves pròpies contingències estructurals. És l’experiència de la finitud al que em remeto aquí, massa vegades oblidada i menystinguda. I la dimensió religiosa entesa com a pregunta i com espai de la confrontació amb la idea d’absolut, allò del que poca cosa podem dir, interpretador i confrontador de la pròpia llibertat i projecció existencial.

Crec que ens cal recobrar aquesta tasca, la de la pregunta pel transcendent i la de la realitat de la mortalitat com a expressió radical de la nostra vulnerabilitat i de la interdependència que encarnem.

En tots els àmbits: educatius, comunicatius i naturalment polítics. La condició mortal de la nostra realitat no hauria de ser cap tabú, sinó un dels punts de partida per a pensar el món. És una situació incòmode, també per a mi, molt exigent i poc afalagadora, però també pot ser humanitzadora i, sobre tot, és real.

4. Sou professor i investigador universitari de filosofia, en diferents centres i contextos. Digueunos, com a intel·lectual i persona vinculada al batec del pensament, en general, i no aliè al sentit cristià de l’existència, quin paper i futur albireu, respectivament a l’educació des de la perspectiva humanista i/o des de la perspectiva post-humanista -cada cop més present recentment - en l’estil de vida del món actual.

R. Crec que no podem obviar la situació d’emergència sanitària per la que encara estem passant.

Aquest realitat ens recorda diverses coses i afecta qüestions fonamentals del pensament i l’antropologia filosòfica. Una sobretot, ja dita: la vulnerabilitat. Transversal i central en tota experiència humana i intersubjectiva.

Amb tot, no sóc gaire amant de fer prediccions perquè penso que el deure de la filosofia és plantejar les qüestions, no fer les previsions. I, avui en dia, hi ha previsions de tot tipus.

Dit això, però, a tall general no sé si aquesta experiència canviarà moltes coses o si, precisament perquè toca un nucli tan sensible, el que més aviat farem és córrer un vel per a no copsar el seu abast.

Perquè en té, i molt, d’abast. Sòcio-políticament per suposat, atès que la vida i el seu desplegament sostenible és el primer bé sense el qual res ve després: ni economia, ni ciència, ni cultura. Alhora, la idea “vida” implica la cultura, la ciència i per suposat l’economia, així que hem de prendre consciència fins a quin punt interrelacionem aquestes àrees amb aquesta vulnerabilitat de base.

Tinc especial curiositat, com no, per veure com afectarà tota aquesta experiència a la idea de transhumanisme, també mencionat. Com en un context on hem estat parlant d’intel·ligència artificial, de ciborg, o directament de robots, una experiència tan corporal i tant, podríem dir primitiva, com és un virus que ens infecta, ha posat el món cap per amunt. Serà interessant, doncs, com integrem el recordatori de que som éssers corporal en la dinàmica digital i transhumanista i de “progressisme” del saber, credo que inclús arriba a albirar la possibilitat de superar la mort, experiència per antonomàsia antropològica (els animals, deia Heidegger, pereixen). Moltes gràcies

7

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

FILOSOFIA PERSONALISTA Ser cívic, ser personalista, ser cristià Per Benaventura Pedemonte L’aula d’avui ens proposa un tema molt vast i interessant : la relació entre el ser cívic, el ser personalista i el ser cristià, una relació que pot ser considerada també com una implicació. El ser cívic es desprèn del ser personalista? No hi ha altres tipus de civisme que no passin per l’adhesió a unes conviccions personalistes? Ser personalista implica ésser creient? Esser cristià a més? O bé es pot ser personalista sense ésser cristià? Fins i tot sense ésser creient? Tot el problema d’articulació dels tres aspectes ens han de portar a una anàlisi més fina de cada una d’aquestes afirmacions. Partim d’una definició sumària de cada una d’elles.

Ser cívic és el títol que abraça totes les comunicacions del cicle d’enguany i el diccionari ho defineix com el zel per les institucions i el funcionament correcte de la societat. Diríem que l’actitud cívica contribueix a la construcció de la vida comunitària en tots els seus aspectes, mentre que l’actitud incívica més viat la pertorba.

Ser personalista ja implica l’adhesió a un ideari determinat que proposa la persona humana com a valor suprem a partir del qual s’organitza tota una escala de valors que tendeixen a respectar-la i a promoure-la. Aquest ideari és el que ens convoca a una bona part de pensadors que, des de punts de vista i mètodes diversos, estem d’acord en considerar la persona com el valor més important en funció del qual s’articulen totes les activitats humanes i es construeix una comunitat lligada per vincles particulars. Aquesta consideració de l’home com a persona va més enllà de la pura xifra que veu en l’home o la dona un simple individu, ja que el considera portador d’una capacitat de decisió lliure i d’una capacitat de governar la pròpia vida com una història plena de sentit.

Definir l’ésser cristià és més complicat, bé que podria resumir-ho en viure d’acord amb l’evangeli tot considerant la persona de Crist com aquell en qui s’ha revelat Déu mateix i ha donat sentit a la meva vida. Tanmateix aquesta afirmació cal comprendre-la a diversos nivells d’adhesió. Pels que creuen en Crist la vida humana ateny la plenitud de la humanitat, de manera que ser cristià hauria de portar a combregar amb les tesis del personalisme. Jo no puc concebre un cristià que no accepti veure l’home com a persona i que està cridat a viure la relació amb els altres al si d’una comunitat. També estic convençut que la proposició inversa no és evident, tot i que la majoria dels pensadors personalistes s’han manifestat creients, crec que no és impossible pensar que es pugui ser personalista i no adherirse a cap religió, ni a la fe cristiana.

Un cop establerts aquestes afirmacions de base, la meva comunicació tindrà un doble recorregut: en un primer moment seguiré un recorregut històric de les formes de ser cristià que han aparegut en el món occidental i que podríem considerar paradigmàtiques, això és : el cristianisme del temps de les persecucions romanes, el cristianisme sota el règim de cristiandat, el cristianisme del renaixement i de la reforma, el cristianisme del temps de la societat il·lustrada i el cristianisme en la societat secular.

8

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Això ens permetrà veure que no hi ha una sola manera de ser cristià, sinó que han estat diverses segons els condicionaments històrics en els que el creient s’ha anat trobant. En un segon moment intentaré extraure algunes conclusions que responen a les constants que identifiquen l’actitud cristiana i que responen a la consideració de la persona humana.

Adverteixo que aquest recorregut tindrà un caràcter sumari donat l’escàs temps de la xerrada, però remeto a l’obra de Hans Küng Cristiansme: història i natuira per a quí en vulgui saber més.

La religió cristiana apareix en el segle I en el context del món jueu i grec, en una època dominada per l’Imperi romà. El seu creixement en el medi jueu es va dur a terme amb l’oposició de les elits sacerdotals i aristocràtiques del seu temps, les quals consideraven inadmissible la proposta d’un Déu encarnat en un home i vergonyosa la imatge d’un messies crucificat pels romans. La vida comunitària exemplar dels primers cristians units per una caritat fraterna esdevenia una instància crítica pel judaisme tradicional, donat que desmentia els privilegis de l’esperit farisaic i presentava una proposta inassimilable pels jueus. L’aparició del cristianisme al sí de la societat romana, fortament estructurada en grups socials diversos i lliurada a unes pràctiques execrables com l’esclavatge va esdevenir un revulsiu per a les institucions de l’Imperi. La proclamació d’un Déu que és amor i que estima tots es homes sense distinció soscavava els fonaments de la societat romana, començant pel culte imperial que pretenia cohesionar-la. L’existència de la comunitat cristiana esdevenia aleshores difícilment assimilable per a la societat romana d’aquell temps. Resultava aleshores relativament fàcil el qualificar la conducta dels cristians d’antisocial, ja que s’oposaven sensiblement a la corrupció existent, i l’acusar-los d’ateisme, perquè refusaven les divinitats de l’imperi, sobre tot la divinitat de l’emperador. La política nefasta d’un emperador com Neró va trobar l’excusa per encetar la persecució que ja no s’aturaria durant tres segles. L’ocasió que va trobar va ser l’incendi de Roma, tot acusant els cristians de la seva autoria, per a decretar així la persecució contra ells.

En aquesta situació que marginava els cristians és enormement eloqüent el text de la carta a Diognet que manifesta la voluntat dels cristians de no quedar-se al marge de la construcció de la societat i que identifica la seva actitud cívica i el seu paper no per insignificant menys important.

Carta a Diognet L’edicte de Milà el 314 signat per Constantí va suposar un canvi en la relació dels cristians i l’Imperi ja que deixaren de ser perseguits i la religió cristiana va poder exercir-se amb llibertat. Amb l’arribada al tron de l’emperador Teodosi la religió cristiana va passar a ser la religió oficial de l’estat. S’obre aleshores un període nou en el que la societat i la religió coincideixen: és el període de la cristiandat. Això comporta una pèrdua d’intensitat en la vivència de la fe, ja que molts s’adherien a la nova religió amb no massa conviccions reals.

Aquesta situació va impulsar a molts dels que pretenien viure amb rigor la vida cristiana a fugir del món vers el desert per portar una vida eremítica, allunyats de la mundanitat de la vida de les ciutats. Veiem establerta així una situació que es perpetuarà al llarg de l’Edat Mitjana fins als començaments de la Modernitat, en la que la societat s’ha convertit al cristianisme i els seus membres actuen guiats per criteris cristians però molt freqüentment han foragitat l’esperit de l’evangeli. L’organització de la societat, com la de l’Església, esdevé jeràrquica i les institucions comunitàries es revesteixen amb les formes del dret romà. La litúrgia cristiana pren la magnificència del sacerdoci pagà i l’església erigida amb poder és recolzada i recolza al mateix temps les decisions imperials.

Sant Agustí va viure els últims temps de l’imperi d’Occident quan ja estava assetjat per la invasió dels bàrbars i ell mateix va viure en la seva ciutat d’Hipona l’atac dels vàndals. Ell té la impressió de viure realment a la fi de l’imperi com si fos la fi del món i és en aquest context que ens va deixar la seva

9

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

obra La ciutat de Déu que defineix a grans trets la seva visió de la societat, visió que es perpetuarà al llarg de l’Edat Mitjana.

Sant Agustí La seva interpretació de la societat, que es perpetua durant el període de cristiandat, implica que la ciutat de Déu resti confosa amb la ciutat del maligne i, que només al final es faci la tria entre totes dues, tal com ens explica l’evangeli del blat i del jull. En el règim de cristiandat la societat humana ha quedat identificada a la Ciutat de Déu i el cristià és considerat qualsevol membre de la societat, que ha d’alimentar la consciència de ser elegit per Déu per a formar part dels elegits i ha de resistir el mal considerant-lo com l’assetjament del maligne. La constitució del nou Imperi germànic a partir de Carlemany esdevé sagrada, perquè ha estat instituïda pel Papa per vetllar a mantenir la unitat i la força de la cristiandat. La doctrina de les dues espases, fonamentada en les paraules de l’evangeli de Lluc "Senyor, vet aquí les dues espases” (Lluc, 22, 38). manifesta la relació política que s'estableix entre el poder temporal, representat per l'emperador germànic o bizantí a l'Europa medieval, i el poder religiós, encarnat pel Papa. Aquesta doctrina, amb diverses interpretacions, és predominant en el pensament polític europeu medieval i és també l’origen de la concepció moderna de la separació entre l'Església i l'Estat. Durant tota l'etapa medieval, la relació entre tots dos poders va oscil·lar entre la col·laboració i la tensió. La disputa entre una i altra instància per l'exercici suprem de la sobirania o “dominium mundi” va originar conflictes com la querella de les investidures o el cisma d'Occident, centrats en la delimitació dels àmbits de les respectives jurisdiccions i el dret de nomenament dels càrrecs eclesiàstics. La teoria es va traduir en dues interpretacions extremes que foren causa de conflicte: d’una banda el cesaropapisme o primacia del poder temporal sobre el religiós amb l'Emperador com a cap de l'Església, que reivindica l'ascendència divina de la reialesa; d’una altra banda, els papes exerceixen el dret de coronar i deposar els emperadors en tant que jutges delegats del tribunal diví i al mateix temps esdevenen sobirans temporals en els seus dominis territorials des de la falsa donació de Constantí (Patrimoni de Sant Pere o Estats pontificis), el que a la pràctica els acabarà equiparant a la resta de monarques cristians.

Resulta difícil en aquesta època de posar en relleu els valors autènticament personals del cristià, ja que el laïcat sembla desaparèixer en el si d’una societat clerical, on l’església sembla identificar-se amb la jerarquia. El creient vivia amb una tal confusió la doble pertinència a la ciutat del cel i a la de la terra que la seva vida podria interpretar-se en termes de pelegrinatge, com a ciutadà del cel a través d’aquest món que passa. Els romiatges a la ciutat eterna o a Sant Jaume de Galícia expressen aquest tarannà. Cal tenir en compte també que la font de dret ja no és el dret romà sinó el dret germànic, fonamentat en la jerarquització de la societat i l’adscripció de les persones a un territori, al qual es lliguen per vincles de fidelitat. Des del punt de vista teològic la fe s’estructura com un sistema de veritats que vertebren tota la construcció de la societat cristiana. Dins d’aquest sistema s’argumenta i s’exclou tota dissidència fins a l’exercici de la violència contra el rebel com ho mostra la creació del tribunal de la Inquisició. La societat medieval viu convençuda que Déu castiga el culpable i salva l’innocent, motiu pel qual fomenta les ordalies o judicis de Déu, on es posa a prova el valor de la persona. Per a descobrir els elements d’una proposta personalista caldrà esperar l’arribada de les Croades, en el que es desvetllen els sentiments d’una noble causa, l’esperit cavalleresc de defensa del feble i la descoberta de la pobresa evangèlica com identificació fraternal amb els més pobres.

10

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Val a dir que del punt de vista filosòfic el concepte de persona, utilitzat per primera vegada per Boeci, com a definició de la substància individual de naturalesa racional, conservarà la mateixa significació al llarg de l’Edat Mitjana en la que l’home, per la seva naturalesa racional ocupa el lloc més alt de la piràmide jeràrquica de la creació, només superat pels àngels i per Déu, que també són persones.

Un tercer paradigma del ser cristià ens arriba amb el Renaixement i la Reforma, De fet el cisma d’Occident, la gran pesta o la confrontació entre els estats cristians van preparar el camí d’un cristianisme viscut en la intimitat. La desconfiança en les instàncies eclesials van provocar una conversió a l’interior vers una relació individual amb Déu, que es traduí en una tendència espiritual coneguda amb el nom de “devoció moderna”. Aquest descobriment de la vida interior va anar acompanyada per una mentalitat oberta a la valoració de la realitat humana de cada u, a la descoberta de les possibilitats il·limitades d’un progrés individual i a la convicció que el món podia conèixer-se des d’ell mateix.

Amb aquesta nova concepció de l’home i del món la vida cristiana se sent cridada a acomplir unes noves tasques. Apareix una profusió de noves congregacions religioses bolcades a la promoció de l’home: ensenyament, salut, assistència social, etc. Al mateix temps, aquest replegament a la vida interior alimentarà la crítica de les institucions eclesiàstiques que s’han buidat de l’esperit de l’evangeli. Aquesta doble irrupció d’un nou esperit humanista i de la crítica de les institucions donarà com a resultat el tarannà de l’home renaixentista i de l’home de la Reforma.

La unitat de la cristiandat sofrirà una ruptura irreparable. La lectura lliure i personal de l’Escriptura i el refús de la mediació de l’Església romana provocarà el trencament de la cristiandat occidental, amb una crisi que va donar origen a les esglésies de la reforma, però també a l’escissió dels estats europeus que ja no formaran part d’una única obediència al Papa i a l’Emperador. Cada príncep establirà la religió que seguirà ell i els seus súbdits, alliberats de la submissió al Papa. El calvinisme, per exemple, insistirà en aquest element històric i crearà a Ginebra una societat de predestinats. Els estats que queden enfront dels estats reformats conservaran l’obediència al Papa i, per precaució, s’abstindran de llegir les Escriptures.

Text protestant...

El quart moment paradigmàtic del ser cristià en el nostre món occidental ve condicionat per l’aparició de la Il·lustració al segle XVIII, anomenat segle de les Llums. De fet, aquest moviment es venia covant en els filòsofs anglesos i francesos del segle XVII i va traduir-se en una voluntat d’educar el poble d’acord amb els criteris naturals fonamentats en la raó.

El mot Il·lustració ja expressa aquesta voluntat educadora dels pensadors de l’època, que pretenia alliberar la humanitat de les tenebres de la superstició i de les cadenes de l’opressió. En això els il·lustrats s’oposaven a un món dirigit des de la dogmàtica eclesiàstica i a l’autoritat d’un poder absolut i no legitimat per la voluntat general.

L’Església i la monarquia absoluta esdevenien els principals enemics. La raó humana considerada universal i clarificadora de la realitat hauria de ser el far que conduís la societat. Aquesta situació que s’havia iniciat en els salons dels intel·lectuals burgesos va esclatar entre el poble amb la Revolució Francesa. La doctrina que dimanava d’aquests pressupòsits era el liberalisme, com a conductor de totes les activitats humanes, en el pensament, en les creences, en l’economia i en la política. La societat havia perdut ja el seu caràcter cristià i es convertia en una societat laica. El clero que representava el braç eclesiàstic perdia el seu poder i la seva influència i el rei perdia la corona i el cap. En 11

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

realitat el triple lema de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat no deixa de representar la secularització de valors cristians. Tanmateix la vida ja no es llegeix des de l’evangeli sinó des de la raó, que estableix una nova carta magna que no és ni el decàleg ni el sermó de la muntanya, sinó la proclamació dels drets de l’home.

No cal dir que l’església i els creients van haver d’adaptar-se a la nova situació, una adaptació que no fou fàcil ja que va dividir els estats moderns en conservadors i liberals, una divisió que duraria tot un segle i que seria a la base de noves revolucions cada cop més radicals: Finalment els drets de l’home quedaren universalment reconeguts i la societat va quedar estabilitzada, malgrat haver perdut la seva identitat cristiana. En nom de la llibertat s’havien establert en el seu interior tota mena d’idees i tota mena de confessions. L’estat modern ja no reconeixia un tractament de privilegi per a l’Església catòlica i això implicava que la llei i el dret no es derivessin de la fe, sinó que es reconeixien en una constitució acceptada per tots els ciutadans.

Davant d’aquesta situació els cristians havien d’adaptar-se o bé tancar-se en actituds bel·ligerants. A l’església li tocaria portar a terme una tasca de conservació dels seus membres, però també hauria de gosar llençar-se a la recuperació d’aquells que en quedaven fora. Apareix amb una església missionera que multiplicava les seves manifestacions per recuperar els espais perduts. Nogensmenys ho feia amb actituds que delataven un cert paternalisme. Les devocions, les processos i les aparicions que es van prodigar en el segle XIX contrasten amb el laïcisme ambiental en el que s’inscriuen.

L’església reivindica solemnement els seus drets tot recordant la seva institució divina i la seva missió universal. El Papa, després de perdre els Estats Pontificis, sembla rescabalarse invocant el seu mestratge universal. Tot sembla apuntar que el cristià catòlic ha de viure d’esquena a la modernitat, des d’on continua fidelment unit a les consignes que li arriben de la jerarquia. Tanmateix, com que la realitat mundana provoca a l’església, el cristià ha de plantejar-se també una resposta activa dins d’aquest món advers. L’Acció Catòlica, creada pel Papa Pius XI respon a aquesta necessitat de plantejar-se de nou com presentar l’Evangeli. Aquesta voluntat d’encarnació es traduirà en molts intents de participació en la realitat moderna, cultural o política, a través d’institucions amb un apel·latiu expressament cristià. La democràcia cristiana, per exemple, apareix en la política com una manera d’incidir des de la fe en els afers mundans. El Concili Vaticà suposarà el punt d’inflexió d’aquesta participació ciutadana dels cristians, que obrirà un nou paradigma que podríem titular de cristians en la ciutat secular.

Arribem així a la manifestació del darrer paradigma que coincideix amb els nostres temps convulsos: el ser cristià en la ciutat secular. De fet aquesta època es pot considerar com la culminació d’un llarg procés que va començar amb la Revolució francesa. Es tracta d’un moment de gran canvi social i cultural, i l’Església, sobretot a Occident, està vivint aquest canvi d’una manera molt forta. La secularització que implicava la separació dels poders de l’Església i de l’Estat, ha desplaçat l’Església ja no ocupa l’eix de la societat. Aquesta es manifesta com una societat plural en les dimensions de les ètnies, dels gèneres, de les idees, de les creences o dels gustos artístics. L’espai d’influència de l’Església s’ha anat retallant fins a quedar reduït a un paper quasi insignificant, i això costa que sigui reconegut per alguns cristians. L’Església sembla que resti tancada als temples i a les sagristies sense cap protagonisme dins de la societat. En un cert sentit, la secularització ha estat positiva per a l’Església ja que va assumir funcions de suplència que la societat civil no assumia, com la sanitat o l’ensenyament, tanmateix l’Església no pot renunciar a 12

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

estar present en la cultura, en la societat i en la vida de les persones, que tenen dret a expressar lliurement les seves creences.

L’aparició del llibre Sincer envers Déu escrit pel bisbe anglicà John AT Robinson va aixecar una gran polseguera, al criticar la teologia cristiana tradicional. Ell pretenia fer la síntesi del pensament de Paul Tillich, Dietrich Bonhoeffer i Rudolf Bultmann. Es tractava de posar una mirada secular, distant i postmoderna al concepte de Déu. Robinson proposa abandonar el concepte d'un Déu "allà fora", existent en algun lloc de l'univers com un ésser "suprem còsmic", tal com s'ha abandonat ja la idea de Déu "allà dalt", com aquell vell en el cel. En el seu lloc, ofereix una reinterpretació de Déu, a qui va definir com amor.

Després de recolzar l'afirmació de Paul Tillich, que Déu és el "fonament de tot ésser", Robinson va escriure: "Perquè és en el lliurament de si mateix, en la seva absoluta donació de si mateix als altres en l'amor, que [Jesús] revela i posa al descobert que la terra de l'ésser humà és l'amor". Parla també de la supressió de l'església com una institució i eixampla la seva percepció de la salvació universal Certament que alguna cosa ha canviat des d’aleshores. Cada cop l’apel·latiu cristià donat a les iniciatives d’intervenció en l’àmbit públic ha portat desenganys i malentesos, que no han afavorit la llibertat i la discreció en la propagació de l’evangeli. De fet, s’anava imposant un nou estil cristià que reflectia millor l’ensenyament de Jesús i s’adaptava d’una manera més realista a les veritables dimensions del grup de creients. Calia treballar amb discreció com el llevat en la massa. Hi ha alguns models que han estat precursors d’aquest estil de vida evangèlica en la ciutat secular: Teilhard de Chardin, Charles Péguy, Charles de Foucald o Dietrich Bonhoeffer serien uns casos exemplars, que manifesten una església compromesa amb el món al bell mig d’una ciutat secular, des de la ciència, des del testimoni, des de la fraternitat i des de la lluita política a partir d’una fe confessada.

No és el moment de marxes triomfals o de processons, però sí que és el moment de tenir la llàntia encesa perquè il·lumini als que són a la casa. Tal com va fer, per exemple, l’Església luterana alemanya que va refusar a convertir-se en un òrgan de l’estat hitlerià i es va enfrontar així al feixisme.

A mesura que avancem cap al «món postmodern», el ràpid creixement tant de l'ala conservadora com de l'ala radical del cristianisme suggereix que estem arribant a la fi d'una època: la de la teologia liberal moderna, les imatges de Déu i de el món ja no ens resulten creïbles. Però, què signifiquen llavors la religió i la política al món postmodern?

Harvey Cox ens ofereix La Religió a la Ciutat Secular, on examina el sentit i les conseqüències de l'espectacular reaparició de la religió tradicional a tot el món, des de les comunitats de base llatinoamericanes fins al fonamentalisme nord-americà i els seus programes de televisió d'abast nacional. Sobre la base dels seus nombrosos viatges i experiències personals, Cox tracta de discernir i articular una nova reforma del cristianisme, una nova teologia, que no ha de venir dels actuals centres intel·lectuals de pensament religiós, sinó «de la base i de la perifèria».

L’11 de setembre de 2001 va provocar moltes coses, sobre tot una presa de consciència de les ferides del nostre món, però també de la necessitat d’un fonament, d’una orientació que ens ajudi a construir-lo des de l’esperança que tots els homes puguin seure un dia la taula de la vida.

13

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Passaré a una segona part en que vull extreure unes conseqüències personals derivades d’aquest apunt sumari sobre les diferents formes del viure cristià.

La primera conseqüència és que ser cristià no és un concepte unívoc amb una sola interpretació. Ser cristià tradueix moltes actituds diverses que fan que la comunitat cristiana estigui enriquida per un sa pluralisme. Quedem lluny avui dia d’una exigència monolítica que es tradueixi en un perfil únic de la identitat cristiana. La pluralitat de situacions, ajudada per la pluralitat universal de les comunitats cristianes fa que ens haguem de posar en marxa els uns envers els altres per a una trobada universal, com si l’església fos una crida a l’aplec de tots els pobles i de totes les cultures.

Una segons conseqüència que ens lliga amb la nostra confessió personalista és que no es pot ser cristià sense observar un profund respecte a la persona humana. Aquest respecte significa l’acceptació de l’altre en la seva diversitat d’edat, de gènere, de raça, de llengua, de situació econòmica, de religió o d’ideologia. Això no exclou que puguem trobar altres companys de camí en l’adhesió als mateixos principis.

Una tercera conseqüència que es desprèn de l’anterior és el que el nostre món sigui més humà i més just, sobre tot envers el model de les benaurances. No podem tancar-nos en la mullar-nos en la lluita pels drets humans, pels drets culturals altres.

compromís personal a fer els més desfavorits seguint nostra torre d’ivori sense o pels drets d’opinió dels

Una quarta conseqüència és que el cristià ha de desvetllar la seva consciència de ser cridat a realitzar la seva plenitud humana i a viure la missió de proclamar aquest regne com una proposició de vida volguda per Déu que no s’ha d’imposar. Es tracta del reconeixement viscut de la nostra convocació. El nostre existir és vivent a partir d’una crida que ens compromet. En diem vocació.

Una cinquena conseqüència és que ser cristià és viure a fons el misteri de l’encarnació de Déu en tota realitat humana i, en conseqüència aspirar a conduir-la vers la transcendència d’una vida plena. Encarnació i transcendència, engatjament i mística haurien de ser els dos pols de la vida del creient. Entre la realitat i la utopia, el cristià s’ha d’inscriure en la realitat sense perdre de vista l’horitzó de la utopia. “L’homo viator” del que parlava Marcel tradueix aquesta consciència de ser en el món sense ser del món, sabent que el nostre camí ens porta sempre més enllà de les nostres aturades i que ens lliga a la ruta sense descans.

Una sisena conseqüència és que ser cristià s’inscriu en el temps, ja que assumeix d’estar vinculat al passat per una tradició que li ha transmès el missatge i es projecte al futur amb l’esperança de fer néixer sempre la vida. Això és la historia en la que hem estat submergits per la paraula. Una paraula rebuda pel reconeixement d’un tradició que ens precedeix i una paraula compromesa que ens invita a la fidelitat del món que esperem.

Aquesta seria la setena conseqüència, que l’esperit personalista resta sempre obert a l’esdevenidor, que s’ofereix amb el seu misteri ple d’esperança. No hi ha catàstrofes apocalíptiques per qui està convençut del valor de la persona, que no pot està abocava al fracàs, perquè unes bones mans la sostenen en el sentit del seu viure i del seu obrar.

La vuitena conseqüència que resumeix tot el què hem dit ´s l constatació que en el nostre món la revolució personalista és encara una revolució pendent.

14

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

FILOSOFIA PERSONALISTA Una reflexió ètico-jurídica i política per a l’estat en situació postpandèmica Per Albert Llorca Arimany Aquesta reflexió intenta trobar els lligams de la persona humana i l’ètica de la reciprocitat amb un objectiu clar: desenvolupar el sentit de la “cuidadania” o “ètica de la cura” en l’època post-vírica, en el sinus de la noció “post-moderna” de ciutadania.

La base antropològic de l’ètica com a filosofia pràctica es presenta, en la filosofia de l’alteritat, com la descripció de les “fibres” de la persona que es relaciona amb l’altre, amb l’equipatge de la reversabilitat ètica (el jo humà es “construeix” incorporant formes de fer apreses davant de l’altre); la insubstituïbilitat (la persona humana és subjecte insubstituïble) i la similitud (l’altre és persona com jo).

Aquesta triple característica de la persona explica la reciprocitat ètica o procés compartit amb l’altre de creixement mutu, accessible mitjançant la figura de la igualtat (l’altre es “un altre como jo”) i de la llei moral ó referència comuna sobre la qual ens entendrem.

L’abast de la reciprocitat ètica té les seves conseqüències: vol dir que l’altre no és, només un “tu” conegut i proper (familiar, company, amic, veí...); sinó que també pot ser un algú personal que no conec, -ja sigui per la llunyania en l’espai o el seu tarannà inhòspit per viure-hi, com seria –estar en un altre territori o país , o bé en el temps passat (cas dels avantpassats morts), o fins i tot en el temps futur (cas de les generacions que vindran i actuaran al món en el futur)-.

I en aquesta complexitat en la que ens trobem apareixerà el sentit de la justícia –fins no fa gaire hom parlava de la justícia “climàtica”, juntament amb la justícia anamnètica (la referida al passat, i per tant, als nostres morts ). I és que la justícia no s’ocupa i preocupa només dels “meus”, presents ara i aquí. I avui, l’epidèmia succeïda recentment i que encara ens aclapara fa palesa la sensibilitat imprescindible per a l’altre, a fi de no complicar-li la vida, de fer possible que es recuperi si ha adquirit la malaltia, de què se’n surti de la millor manera...

La justícia, doncs, és present al bé de cadascú, sigui en el ara de cadascú o no... i sigui la persona d’on sigui o a on sigui. Hom afirmaria que simplement ofereix medis i oportunitats perquè cadascú faci i/o hagi pogut fer la seva ruta. I és per aquesta raó que mai no pot ser contrària als sentiments en pro dels altres, vius o morts. En conseqüència, la seva praxi comporta l’atenció i cura de l’altre, de manera que até a l’equanimitat envers l’altre, i aquí brolla el sentit de la cura per la salut de l’altre -tal vegada una concreció de l’aplicació del “sentit del perdó” envers el bé de l’altre, sigui qui sigui-, sabent

15

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

“veure” o valorar en positiu els seus mereixements i valors per tal de ser atès, escoltat i reconegut; és a dir, cuidat”. Tot això resulta primordial.

Pablo Picasso: Ciència i Caritat ( Museu Picasso de Barcelona)

Un “ciutadà cuidat” té dret a rebre aquesta atenció –diríem en termes clàssics que té dignitat1-; i això vol dir que hem de fer el que calgui per evitar-li tota malaltia o maltractament, de qualsevol mena. Per tant, no només no se’l farà patir, sinó que s’evitarà que pateixi i/o se li farà minvar aquest patiment, en la mesura del possible: heus aquí l’exigència de la compassió envers l’altre, en la mateixa reciprocitat que crec merèixer jo.

Traspassant al terreny de la vida pública reglamentada social i política per a tothom, això vol dir que el respecte arriba a aquesta exigència “compassiva” amb l’altre, perquè la seva malaltia també és “el meu problema”. La justícia, en rigor, doncs, o és equànime o no és justa.

La tasca de l’estat serà fer d’instrument que apliqui i eixampli el sentit de la “cuidadania” en el de la “ciutadania”; perquè té la capacitat d’establir i gestionar les lleis, i perquè té poder –és la base de la “força pública”- monopolístic per ajudar als ciutadans a viure bé junts: de manera que lligui el bé de cadascú amb l’acceptació de les lleis en i per les que és garantida la convivència.

L’estat, en aquesta delicada tasca es recolza en l’esmentada reciprocitat ètica, i, en conseqüència, en l’esforç perquè hi aflori la justícia (que és, naturalment, per a tots). I anant a la lletra petita, la seva actuació en aquesta o a qualsevol altre crisi, –i exercint equànimement la llei, òbviament- es recolzarà

1

La noció de dignitat reclamaria un desenvolupament que supera en escreix aquesta editorial; però sembla que ha de propiciar l’exercici de la “personeitat” del cadascú singular que som i la relació amb l’altre mitjançant el paper mediador d’una institució, que en la seva màxima expressió, és per a nosaltres l’estat.

16

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

en el nomenat “judici en situació” o síntesi de l’obligació en pro de la ciutadania i la qualitat de “humanitat” que aquesta li demanda. A on va parar això?

A l’acceptació de la saviesa pràctica, tal com l’anomenava fa anys Paul Ricoeur; en referir-se al ciutadà-persona, que no admetrà cap “sittlichkeit” a la manera hegeliana; i per la qual cosa, la persona humana, en tant que ciutadà, no quedarà “sotmesa” a cap ens superior –per exemple, l’estat com a “deu terrestre”-, amb capacitat decisòria sobre la seva existència; sinó que aquest actuarà com a instrument del “bé comú”, per definició, consentit i compartit. I això està ben lluny de la “sittlichkeit”!

En conseqüència, la “saviesa pràctica” s’aplicarà a diversos àmbits (el de la política n’és un d’entre altres), per superar les dificultats i conflictes –avui, la pandèmia- inherents a l’ésser humà; i en la versió més públicament visible, pressionarà les decisions polítiques en les que la qüestió central és com es fa l’aplicació de la llei en les circumstàncies que pertoquin i que sempre afecten a les persones (de la mateix manera que la ciència aplica les seves lleis a les circumstàncies personals-vitals de cada subjecte humà, tal com succeeix, precisament -l’exemple ens sembla pertinent- en qüestions mèdiques, que són alhora psíquiques, relacionals, institucionals...).

La “saviesa pràctica”, a la fi, serveix per fundar la imputabilitat (“sóc jo el qui...”) i la responsabilitat de governats i governants, en el present i vers el passat i vers el futur, com havíem assenyalat abans.

Des de la “saviesa pràctica” esmentada, hom diria que l’estat ni condueix –com a molt, ho pot fer creure- el decurs històric de la vida col·lectiva i personal, ni hi té dret. El contrari d’aquesta convicció ens situaria en la “pantalla” del “monisme polític”, que potser ara no pertoca abordar-lo, i que parlaria més de la “pobresa” de la concepció humana que de les seves consecucions. Naturalment, tot això és d’aplicació directa als partits polítics, factors dominants en un estat.

Què fer, aleshores? Pregunta sempre incòmoda, que en diferents registres alguns pensadors intentaren respondre a la seva manera i des de la seva òptica (F. Rosenzweig, H. Arendt, E. Fromm, J. Patocka, M. Gauchet, P. Rosanvallon, P. Ricoeur...)... I avui sembla que la solució passa per la complexa feina de donar solucions a la immediatesa de les conseqüències diverses de la pandèmia, que no són poca cosa; però també per re-simbolitzar el significat del mot “estat” i la seva aplicació pràctica, després dels desastres de la 1ª i 2ª guerres europees i de la guerra civil espanyola, que no sembla que generessin tal afany, ... i de la infecció viral actual a nivell mundial.

I què volen dir aquestes consideracions? Doncs que l’estat ha d’obrir-se a la ciutadania; perquè és la qui li dóna el sentit que la seva tasca pot tenir: la d’ajudar el ciutadà a sortir-se’n de les dificultats, a resoldre les seves necessitats, a fer-lo créixer donant-li garanties que no defallirà el seu ajut, “cuidantlo” i promocionant oportunitats perquè el ciutadà actuï lliurement... I és evident, que aquí les entitats civils en les que s’enquadra la ciutadania tenen el seu lloc i responsabilitat; des del que Ricoeur en deia als anys cinquanta, el paper que pertocaria fer a les esglésies i/o als sindicats; fins a les institucions culturals, educadores i socials de tota mena. Avui, tal vegada hom parlaria de onegés; però també –un cop vista la resposta diversa de la ciutadania a la crisi de la infecció vírica, de

17

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

compromís ciutadà, de paciència, -, de col·laboració institucional com ha estat la sanitària, de no mirar només la biga a l’ull de l’altre...

Tot plegat, el que això significa és que l’estat ha de proveir d’equipatge educador als ciutadans, que són els qui han d’aportar les solucions; tot i que és imprescindible en una societat de masses l’ajuda d’ell; però el que no ha d de fer és obligar les persones a seguir els seus patrons estatistes, si aquests passessin per l’obediència cega a l‘aplicació de les lleis jurídiques, sense calibrar llur efecte en la vida humana...

Què li pertoca fer, doncs, a l’estat? Què proposaríem, avui? Diríem que tres coses bàsiques de cara al ciutadà, que pressuposa que aquell no imposarà de bell antuvi la seva força; sinó que atendrà i escoltarà : -Fomentant, a través del seu poder legislador i executor, la “cuidadania”, donant pautes per corregir manipulacions diverses dels ciutadans, prejudicis i odis, i alhora fent propostes que apel·lin a la responsabilitat col·lectiva.

-Sabent respectar les opcions dels ciutadans en els afers que es presenten (si cal, doncs, acceptarà la figura de l’objecció de consciència en diversos àmbits que afectin o preservin la dignitat i llibertat de la persona, inclosa la defensa de les agressions civils humanes...; i no qüestionin, clar, el bé comú).

-I proposant la conducta ètica compartida amb la no violència, essent ell el primer que la compleix (la qual cosa implica que actuarà més en termes correctius que no pas repressius).

No és poca cosa.

John William Waterhouse: Cuento del Decamerón (Galería de arte Lady Lever, Liverpool).

Giovanni Boccaccio narra en El Decameró el confinament que dins d’una Florència assolada por la pesta, en el segle XIV, adopten com mesura profilàctica deu joves. El confinament els serveix para mantenir-se fora de perill de la temible epidèmia, però constitueix una oportunitat de reflexió sobre els valors humans, els vicis socials i una oportunitat d’enfortir la amistat, la inventiva, el cultiu de l’art narratiu i la oratòria.

18

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

EL MÓN QUE TENIM El país que tenim Per Joan Lluis Pérez Francesch 1.-Cal plantejar-se molt més seriosament la protecció de la infància i

la joventut Penso que és urgent plantejar-se la protecció de la infància i la joventut, tant en allò relatiu als horaris com pel que fa a la qualitat informativa i dels programes televisius. El cas és greu perquè segons les estadístiques els menors passen gairebé el mateix temps davant la televisió que a l’escola, la qual cosa em sembla una aberració.

El més preocupant es que els infants poden arribar a socialitzar-se majoritàriament mitjançant els suposats valors de la televisió en contra dels de la família o l’escola. Com s’ha recordat, la televisió és com el carrer on passa de tot, i per tant caldria introduir controls adients, per tal de garantir els drets dels pares d’escollir la formació moral dels fills i el respecte a la familia.

No em sembla de rebut l’argument de “no posar la tele”, o de restar continuadament al costat dels menors tutelant tots els seus actes minuciosament. Potser això estaria bé, però el problema és molt més complex. És a dir, així com al carrer no es pot fer qualsevol cosa, tampoc crec que la televisió pugui emetre el que vulgui sense cap control. Aquesta és la perspectiva que vull comentar. De mica en mica s’està avançant, però encara resta molt camí per recórrer, i no guiar-se només per criteris econòmics. A l'Estat espanyol, a diferència de tots els estats europeus, no hi ha cap ens regulador de continguts televisius i de supervisió dels horaris protegits.

El més preocupant és que els infants poden arribar a socialitzar-se majoritàriament mitjançant els suposats valors de la televisió en contra dels de la família o l’escola. Una deixadesa de funcions de les institucions públiques que no es pot deixar a l'albir de codis deontològics que no serveixen de res, front els interessos dels grans grups mediàtics que dominen la televisió privada o front la polítització sectària en la pública. La televisió és per a veure-la, no sé si per a viure-la.

El problema és per a mi molt greu, atès que avui ja no sabem, des d’una actitud crítica quin és el relat de la veritat de tot allò que ens passa com a persones, com a societat, o com a país, si ens guiem massa per tot allò que surt a la televisió.

L’excés d’anuncis, el sectarisme informatiu, el dirigisme polític encobert, la renuncia a una autoregulació creïble, provoca en massa casos una feina difícil i imprescindible d’organismes que com el CAC -Consell de l'Audiovisual de Catalunya- haurien de posar de manifest totes aquestes deficiències, des d’una independència real i al servei de la veritat informativa i el respecte dels drets 19

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

de l’audiència. La televisió no pot ser un instrument al servei de la enginyeria social, amb total impunitat.

2.- Necessitem més veritat Necessitem més veritat per viure dignament. Harry G. Frankfurt, ha escrit sobre la importància de la veritat en el món social, en contra de l'escepticisme, del relativisme, del cinisme i l'engany. Avui necessitem, certament, creure en la veritat, com un element indispensable per atorgar més credibilitat a la política.

Necessitem la veritat per viure amb plenitud. Podríem dir que la veritat és un dret individual i col·lectiu, de tots i cadascun dels ciutadans. Es tracta d'una cosa molt important per poder contraposar les idees amb un fonament racional d'aquelles que parteixen de prejudicis o que senzillament són mentides. Es un retorn a posar de manifest el principi evangèlic "veritas liberabit vos", la veritat us farà lliures.

Un país que es conforma amb mitges veritats és un país, al meu parer, instal·lat en la confusió i per tant abocat a la decadència i fins i tot a la indecència. Curiosament, avui en dia, quan més podem saber gràcies als mitjans d'informació, de comunicació i de transmissió del coneixement, més dubtes ens plantegem sobre la veritat d'allò què passa al nostre voltant. Per això, actualment, la veritat és un valor més important que mai, perquè vivim en un context de sobresaturació informativa, i també en massa ocasions, de gran confusió .

Necessitem un relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, a partir d'altes dosis de veritat. No una recreació des d'opinions o punts de vista contradictoris. Hem de saber diferenciar fets i opinions. I això és especialment important per als personatges públics i per als professionals de la informació.

Al meu parer, la confusió se'ns ha instal·lat al discurs col·lectiu. Per exemple, primer se'ns va negar des del Govern espanyol la crisi econòmica, utilitzant paraules com desacceleració i altres eufemismes perquè no volien perdre vots. Un altre exemple és el caos dels trens de rodalies a la conurbació de Barcelona, el qual sembla que no hi ha manera de solucionar i definir què passa i explicitar una solució, què passa sens dubte per intervertir més i millor. Un greuge inadmissible si el comparem amb la conurbació de Madrid. Un últim exemple: el procés sobiranista obert a Catalunya.

Encara que s'entestin en fer-lo aparèixer com a inconstitucional hi ha vies per encarrilar-lo en el marc de l'ordenament jurídic vigent. Aleshores, per què ens diuen alguns que és impossible? Per pur cinisme i sectarisme. No hi ha veritat. De fet, totes les opcions, les partidàries del dret a decidir també, ens expliquen el seu discurs, en una gran confusió entre opinions i veritat. I una darrera cosa: algú pensa que l'opció federal és avui admissible? Caldrà reformar la Constitució. En canvi per a exercir el dret a decidir no! És més moderat el dret a decidir que el federalisme. Però no interessa dir la veritat.

La cerimònia de la confusió s’ha instal·lat entre nosaltres mitjançant l’estat d’alarma per a fer front a la crisi del COVID-19. Ja no sabem què ens passa. Massa normes i complicacions, massa arbitrarietat que deixa les mans lliures a la repressió. Com agrada la repressió en aquest país.

20

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta als problemes o situacions de la vida pública. No obstant això, a mi em crida l' atenció el fet que si bé ningú confiaria en un tècnic o professional que no digués la veritat, hi ha un cert relativisme sobre la necessitat que els polítics o els periodistes diguin la veritat, i tota la veritat. Sembla que tenim integrat a la nostra consciència que en política no dir la veritat o dir allò que fa guanyar vots a cada moment, encara que no sigui del tot verídic, pot arribar a ser positiu i acceptable.

3.- Institucions de defensa dels drets de les persones Davant d'aquells que consideren que hi ha institucions que sobren perquè costen diners cal reivindicar l'important paper de figures com l'ombudsman, defensors cívics i síndics, a l'hora de defensar els drets de les persones.

Tenim el repte de fer front a dos grans aspectes per la convivència. Un primer és la necessitat de distingir entre legalitat i humanisme, especialment avui, quan vivim en una època de massificació, despersonalització i d'excessos en l'actuació dels poders públics, arribant a parlar-se de "mala administració". Com se sap aquest concepte al·ludeix no al problema de l'actuació il · legal, sinó a les males pràctiques i el maltractament innecessari a què pot ser sotmès el ciutadà en les seves relacions amb els poders públics, la qual cosa és inadmissible des d'una concepció democràtica. Un segon, la conveniència de saber reconèixer l'autoritat i diferenciar-la del mer poder. El Poder s'imposa; l'autoritat es reconeix. Avui dia cal també restablir el sentit de l'autoritat legítima, que és la que resol els problemes de les persones, per la seva capacitat de superar els conflictes, pel seu reconeixement social com "auctoritats", que molt sovint és un problema de sensibilitat, d'equitat i no de mera legalitat.

A l' Estat espanyol i a Catalunya tenim defensors a molts ajuntaments, a la majoria de comunitats autònomes, a més del Defensor del Poble (art. 54 CE) i de l‘existent a la Unió Europea. A més, moltes corporacions i empreses, bancs, universitats, societats mercantils privades etc. s'han dotat també de defensor. S'ha desenvolupat, en efecte, una creença en la utilitat de figures que exerceixen una magistratura d'autoritat i persuasió, que poden rebre queixes o actuar d'ofici, supervisen les actuacions dels òrgans de decisió, emeten resolucions amb suggeriments o recomanacions i elaboren un Informe anual com a mecanisme de publicitat de les deficiències observades. En ocasions s'han creat figures amb competències sectorials, com el Defensor del Menor, quan no s'ha dedicat un adjunt, com és el cas de Catalunya-.

D'altra banda, la fugida de l'Administració cap a formes d'actuació sotmeses al dret privat, però sobre tot el procés de privatització de serveis públics, ha comportat una reformulació de l'objecte de control administratiu, més atent a la funció desenvolupada que a la titularitat (companyies que presten serveis d'interès públic com la llum, la telefonia, l'aigua, el gas, el servei postal, etc.) davant la qual cosa troba un nou sentit la possibilitat d'actuació del Defensor del Poble i figures afins a la defensa dels drets dels ciutadans. El mateix cal dir de la utilització de fórmules com la de les administracions independents, creades per una llei específica.

21

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

A aquests Defensors els hi correspon vetllar pel respecte dels drets fonamentals en el funcionament de l'Administració Pública. Amb la Constitució de 1978, la figura que ens ocupa s'insereix en un ordenament jurídic en el qual ja existia la jurisdicció contenciosa administrativa i especialment el Ministeri Fiscal, encarregat de promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat i dels drets de els ciutadans. Al costat dels mecanismes tradicionals, àmpliament reconeguts en el text constitucional de 1978, el Defensor del Poble pot exercir avui una funció de protecció més efectiva dels drets dels ciutadans, especialment en els casos en què l'actuació administrativa sigui lenta o ineficaç i per tant produeixi una lesió dels mateixos, o en aquells supòsits en què la lentitud de la resposta judicial pot possibilitar una acció útil d'aquesta institució, normalment més àgil, i menys formalista. Llàstima que en alguna ocasió s'ha deixat endur per obsessions personals que han deslluït el seu important paper.

Al llarg dels anys de vigència del text constitucional s'ha consolidat la figura de l'ombudsman tant a l'Estat central com en les diverses comunitats autònomes que s'han dotat d'aquesta institució. Ha augmentat el coneixement de les mateixes i s'ha clarificat la seva funció protectora dels drets fonamentals en el funcionament de l'Administració, com dues cares d'una mateixa moneda. No obstant això, l'adaptació a l'Estat autonòmic exigiria reformar l'art. 12 de la Llei Orgànica del Defensor del Poble, que atorga unes competències exorbitants al Defensor del Poble estatal, en relació als de les comunitats autònomes, la qual cosa s'ha intentat arreglar per la via dels convenis i de la pràctica entre les dues institucions.

Cal dir que el Defensor del Poble ha tingut algunes friccions institucionals, especialment amb el Síndic de Greuges de Catalunya, potser més per casos de rellevància política i simbòlica, que a la gestió diària, que s'ha anat coordinant per mitjà de reunions de treball i de convenis. Un punt àlgid va ser la impugnació de l'art. 78.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, resolt a la STC 31/2010, de 28 de juny, f. j. 33 i que declara inconstitucional l'incís "amb caràcter exclusiu", entenent que el Defensor del Poble té competència per investigar qualsevol administració. En el mateix sentit es pronuncia la STC 137/2010 de 16 de desembre, f. j. 7. D'aquesta manera ha deixat sense efecte la previsió de l'exclusivitat de la competència del Síndic de Greuges per supervisar l'activitat de l'Administració de la Generalitat de Catalunya. I per tant tots dos ombudsmen tenen competències sobre aquesta matèria. El Defensor del Poble estatal continua podent intervenir a les administracions locals en concurrència amb el Síndic de Greuges. El ciutadà afectat pot triar davant qui vol interposar la seva queixa. L'Estatut també preveu "la col· laboració amb els defensors locals de la ciutadania" (art.

748.4 EAC), que a Catalunya ja comencen a tenir un desenvolupament important, com hem indicat anteriorment.

Entre les funcions que desenvolupa, per dur a terme la comesa acabat d'esmentar, destaca la d’estudiar queixes presentades pels ciutadans (encara que en ocasions també actua d'ofici), i així emetre resolucions després de supervisar l'activitat administrativa, realitzant suggeriments, advertiments i recordatoris per a un millor funcionament de l'Administració; així com propostes de modificació de resolucions administratives, actuacions o normes, però sense que pugui anar més enllà d'una magistratura d'autoritat. Pot realitzar també advertiments, recomanacions i recordatoris

22

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

a funcionaris i autoritats. Quan no es faci cas de les mateixes, es pot adreçar al funcionari competent o màxima autoritat de l'organisme corresponent, i si així tampoc se li fa cas, inclourà els fets en l'informe anual o especial.

En ocasions les resolucions d'aquests òrgans proposen nous criteris per a una actuació diferent per part de l'Administració Pública, de cara al futur. Pel que fa a la defensa dels drets fonamentals cal tenir en compte que només el Defensor del Poble estatal pot interposar tant el recurs d'empara com el recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (art. 162.1 CE). El paper del Defensor del Poble en els processos tant d'empara com d'inconstitucionalitat ha de deixar sempre fora de perill la Magistratura d'opinió que exerceix en relació amb el funcionament de l'Administració, sent dos àmbits de competència que han de complementar-se correctament per a no mostrar davant l'opinió pública una actuació parcial i partidista, sinó realment defensora dels drets dels ciutadans.

D'altra banda, les funcions dels ombudsmen són avui rellevants, com a supervisor de l'administració pública, més enllà de la titularitat pública o privada dels serveis que ha de analitzar. La coordinació entre ombudsmen és un repte important per augmentar l'eficàcia i l'eficiència d'aquestes institucions. I per finalitzar diré que el seu treball és també molt rellevant per lluitar per unes bones pràctiques administratives, i un augment de la transparència en l'actuació pública.

Cal que defensem aquestes figures, no tan sols per criteris de salut democràtica, sinó per a reivindicar una actuació dels poders públics més enllà del mer compliment de les lleis. Anar més enllà vol dir lluitar per a que els gestors públics no caiguin més en el servilisme polític, en la prepotència ni en la impunitat. I per a que això sigui possible, cal que els titulars d'aquests òrgans com és obvi no es deixin endur pels mateixos mals que han de perseguir.

4.- Bones pràctiques a les xarxes socials Avui cal desenvolupar una mena de bones practiques o criteris orientadors per a un bon ús de les xarxes socials, com a part d’una idea d’auto-responsabilitat pròpia d’una actitud davant la vida, que no ha de diferenciar el món virtual i el real. Es tractaria d’adaptar a les TIC’s aspectes positius, sense pensar que estem davant d’un àmbit més perillós que un altre, com pot ser el carrer. Cal propugnar sempre actituds d’auto-responsabilitat i de consciència de les nostres accions, i en tot cas vincular de forma constructiva l’ètica individual com a usuari que fa un bon ús i la comunitat d’usuaris de la xarxa.

Es tractaria, així de posar en connexió la persona i la comunitat en la que s’insereix i se sent membre, una comunitat que es fa amb ell i gràcies a ell.

Voldria parlar del concepte de “xarxa social”, concepte sociològic antic, d’enxarxar les persones en un entrellat que els hi dona sentit i que les comunica. No s’havia inventat internet i ja es parlava de xarxes socials. Tota societat és una xarxa de relacions interpersonals. Ara bé, les xarxes virtuals ens han tornat a posar en relleu la importància de la comunitat, amb uns lligams interpersonals més sòlids que els merament societaris, amb tots els aspectes positius i negatius que això pugui significar.

Em sembla important destacar la importància del “saber estar” al món, en el cas que analitzem, dins un rol, un paper, tot trobant una lògica a les relacions interpersonals, fins i tot a l’amistat i als llaços

23

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

d’afectivitat. Aquest “saber estar” comporta llençar missatges, ésser espectador, i fins i tot promocionar o expandir idees alienes, la qual cosa com és obvi ni a les xarxes socials ni al món real és pot fer de qualsevol manera. Suposa moure’s en un espai públic on es desenvolupa una part important de la vida social de la persona.

Es pot fer un abús, o mal ús, també de les xarxes socials, sense responsabilitat, amb frivolitat o fins i tot mala fe. Això passa quan hi ha una suplantació de la personalitat, es creen perfils falsos, es promocionen pàgines delictives de divers signe, des de pornografia infantil a estafes. La confiança en les relacions humanes és determinant i en el nostre objecte de reflexió encara més.

Cal saber què estem fent , restar amatents, no refiar-se, com es recomanable fer-ho al carrer. Si en el món “real” no ens relacionem amb desconeguts perquè ho hem de fer en el “virtual”, i en especial a les xarxes socials? Els malfactors saben que la facilitat de contactar es pot aprofitar per al seus interessos. I el desig de compartir o la necessitat de sortir de la soledat poden tenir conseqüències catastròfiques a les xarxes socials si no es fa amb prudència i com hem dit amb responsabilitat, en especial en el cas dels infants i adolescents. Cal tenir cura de tot el que es fa, perquè l’anonimat no existeix a internet. Les coses no son com semblen. Aleshores cal recomanar que no es pugi a internet i dins la comunitat virtual d’una xarxa social encara menys, determinades informacions sensibles o privades sobre un mateix, com ara dades personalíssimes, ni refiar-se del que es veu a una pantalla perquè pot ser una autèntica trampa. Cal tenir una cura especial d’allò què fem, encara més que no pas al carrer.

Moltes de les preocupacions que podem tenir en intentar orientar la gestió de les xarxes socials tenen un contingut jurídic, atès que es tracta de parlar d’aspectes tan importants com la identitat de les persones i les seves conseqüències, l’ús de l’espai i per tant la ponderació entre drets (privacitat, llibertat d’expressió) o limitacions d’acord amb normes i regulacions. Els atemptats a la privacitat o a l’honor per exemple, son molt similars al món real, i les tècniques estil “hacker”, que es fiquen en els ordinadors dels altres. comporten immissions inacceptables de la privacitat, de la protecció de dades personals i patrimonials.

Avui cal desenvolupar un codi de bones pràctiques en l’ús de les xarxes socials, més enllà de les regulacions jurídiques, a tall de comportament cívic. Atès que ens movem en un context comunitari, voluntari i responsable, caldrà tenir clar el que es pot fer i el que no es recomanable, per raons jurídiques, deontològiques, ètiques i cíviques. Moltes plataformes tenen uns criteris per a incorporar-se i fer un ús mínimament cívic, d’acord amb un principis de funcionament, especialment preocupats per la seva reputació i la dels usuaris. Hi ha conductes que tenen una sanció jurídica, com l’assetjament o la violació dels drets dels menors. Però el que jo anomeno ús cívic va més enllà. De fet es tracta de no molestar als altres com a principi general i d’aprofitar els aspectes positius de les xarxes socials en termes de creació de comunitat. El civisme seria un conjunt de bones pràctiques acceptades per la comunitat dels usuaris, que hauria d’incloure la prohibició de la “mala administració”, intentant evitar així que qui vulneri els drets de les persones siguin els poders públics, mitjançant espionatges, prohibicions de drets per raons polítiques, o altres conductes excessives, en

24

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

termes jurídics, però també absència de respostes a les demandes ciutadanes i actuacions sense sentit de servei públic i de respecte a les persones usuàries.

La ciutadania ha de prendre un paper actiu en la seva autoprotecció al món virtual, ha de comprendre que per les característiques del mitjà no pot delegar sense més les tasques preventives als cossos de seguretat, com tampoc té sentit fer-ho en el món físic. Les companyies proveïdores dels serveis d’internet i en concret les que gestionen les xarxes socials s’han d’implicar al màxim per tal de fer possible un ús cívic i evidentment respectuós amb la legalitat i els drets de les persones.

APUNTS REFLEXIUS De la consciència tràgica de l’error als fonaments de l’ontologia Per Xavier Semillas És lloc comú dir que l’home modern és home escindit. Tanmateix, això no deixa de ser una tesi teorètica. L’home és el que és, més enllà d’allò que es pugui dir d’ell.

Si volem anar al Km 0 de tota experiència, és a dir, a l’experiència mateixa, veiem que en l’home praxi i teoria s’usen quotidianament de manera conjunta. Segurament, a les beceroles de la humanitat, la ciència (episteme), la realitat (ontologia) i l’ètica (praxi) no estaven escindides: hom s’orientava (praxi) per mitjà de suposicions i creences (episteme) en l’entorn que l’envoltava (ontologia). Això val encara avui. Cal tornar a pensar junts els tres àmbits constitutius humans.

“Encara avui”, diem. I és que la modernitat les ha separades. La ciència esdevé neutra i independent: objectiva i positivista. La realitat (o l’ésser) està ja desacreditat i amb ell, la metafísica. Finalment, l’ètica s’ha tornat laxa i despreocupada. Ara bé, si volem anar a l’experiència mateixa (al Km 0) d’on s’origina tot, no podem donar per pressuposat una tesi (la moderna) plena de prejudicis teorètics.

De fet, la realitat no està de per si mateixa compartimentada en camps teorètics, sinó que és l’home la que la ordena. Podem dir, fins i tot, que la realitat, en el Km 0 de tota experiència, és una: i així cal doncs prendre-la per començar.

Cal començar per l’experiència mateixa. El desvetllament de la consciència, i amb ella de la possibilitat o no de tota futura escissió, apunta a una mena d’estructura eterna i constant. Una estructura (o arquetipus) que és alhora origen i principi. És a dir, com a història o conte que ens esdevé exemplar i etern. I a més, com tota estructura serà recorrent. La podem resumir en sis principis.

25

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

primer principi. En el Km 0, l’home es troba adormit dins d’una “placenta epistèmica” que dura el que duri. És el “somni fisiològic”. Aquesta placenta el proveeix (poros) de tot allò que necessita. En aquest estadi, l’home no és contra-dit, i el somni es manté i perdura. segon principi. Aquesta placenta és talment una bombolla que necessàriament tard o d’hora ens explotarà. El model literari i existencial d’aquest estadi antropològic és la tragèdia grega. El reconeixement tràgic (o anagnòrisi) ens “apunta a” quelcom que ens transcendeix. tercer principi. Aquesta transcendència compareix, per tant, contra-dient tota proposta o suposició humana (aporia). És l’error com a fenomenologia del ser. quart principi. Aquesta transcendència dibuixa una divisió entre la relativitat de dues parts. De la totalitat indiferenciada original (la unitat fisiològica) apareix un jo diferenciat de la resta. La transcendència ens marca aquí una divisió (chorismos), com un tall a partir del qual l’home pren consciència de si i del món. cinquè principi. L’animal humà (fisiologia) pren consciència de si amb el reconeixement de la pròpia consciència moral. Aquesta consciència moral comporta assumir l’errança: és a dir, que ens obrim camí bo i equivocant-nos. Fer-nos càrrec de nosaltres mateixos i dels nostres actes és l’origen de la moralitat. sisè principi. Les figures fenomenològiques que ens han aparegut al llarg dels cinc principis anteriors són: 1) el poros o somni fisiològic; 2) l’aporia que ens contradiu (la figura de l’error: l’error apunta a una manera de ser correcta. Cor-recta vol dir: ajustada, arrenglerada); 3) la transcendència a què aquest error “apunta”; 4) la geometria que tot això comporta (com a model que pauta i contradiu); i finalment 5) la figura del cercle. El cercle és cercle en virtut d’un centre (A) que no és pròpiament cercle. Aquest centre ens apareix en les figures de l’error i la fidelitat. Com a error, apunta o remet a una manera justa (A) de ser les coses. Com a fidelitat, la nostra praxi remet a algú (A) que no som nosaltres mateixos.

Per tant, amb l’error ens apareix la necessitat fenomenològica de la metafísica. D’una realitat ab alio (A) més enllà del a se fisiològic i que el contradiu. Aquesta realitat l’anomenem ortolitat. Entenem per ortolitat una realitat ultra- (A) que és una realitat orto- (geometria).

26

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

EL RACÓ LITERARI “Carta a Hipàtia d’Alexandria” Per Sara Fernández Puerto Venerable Hipàtia, Cerco en el cel senyals del meu destí. Les petites llums dels estels em comminen a encarar els temors que roseguen la certesa de no ser lliure, de romandre sotmesa a les normes inapel·lables de la meva família i el meu país; normes que lluny d’orientar-me, em coarten i em subjuguen a malviure una existència que no és pas la meva, sinó la d’altres.

Estic confusa. Renego contra l’abducció, però em qüestiono si no traeixo amb aquesta rebel·lia la confiança i l’amor del meus, encara que conclogui que només desairo les seves expectatives, no pas la gratitud que professo a aquells que em donaren la vida, m’acolliren sota un sostre protector i pacientment m’alimentaren. No és desinterès pels costums heretats, sinó que crec, que com la terra que ens dona suport, les tradicions han de ser llaurades amb eines cada vegades més adients, més sostenibles, permetent que la pluja fertilitzi la sorra eixuta perquè dins d’ella arrelin collites tal vegades esplendoroses, tal vegada, senzillament manà elemental, suport nutritiu de subsistència primària.

Tu coneixes la ignomínia, i vas patir doblement, com a científica i com a dona, la venjança dels falsament anomenats “virtuosos”, venjança que amagava un desig ferotge d’estigma: destruir allò aliè a un model de comunitat restrictiu, on imperaven creences exaltades, enaltides com a dogma sagrat, etern i inapel·lable, que lluny d’integrar valors i sabers i acceptar la critica constructiva, reduïa als dissidents a heretges portadors de la maldat. Un pecat que clamava un càstig exemplar, públic i dissuasiu.

Intueixo que cercaven, al despullar-te dels teus vestits guarnits de cultura clàssica, privar les dones de tot propòsit d’aprendre, de pensar, de decidir; i a la societat en general d’enfrontar-se als patrons seculars, doncs, sense esperit dialèctic fàcil és fanatitzar les masses. Altrament, cercenant la teva pell, perseguien eradicar tota voluntat de combatre l’autoritat autocràtica, sovint canonitzada.

La por es l’arma que talla, com les conxes marines esmolades que brandiren els teus botxins, la força de la voluntat, per temor a l’escarni.

Sóc vulnerable, els prejudicis del meu entorn m’obliguen a assumir un rol contrari als meus desitjos, que titllats d’inapropiats, són menystinguts. Aquí i allà, dels llogarets escampats pel tercer món, a les ciutats del primer món, o al quart món dels suburbis, les dones patim les coaccions de la força o les limitacions de les oportunitats, ja sigui amb violència o amb subtilesa. I no és desconegut el fet que, en incomptables ocasions, el nostre cos queda reduït a mercaderia útil pel treball domèstic sense remuneració, al mercat sexual, a l’intercanvi d’aliances o a l’exhibició. També pot ser mutilat, o acusat de provocador, redimint així al mascle que atenta contra la seva integritat de forma

27

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

desvergonyida, emparant-se en lleis injustes i caduques que els drets humans desestimen. I per la víctima no hi ha redempció, sinó dubte, quan no mofa i menyspreu.

No vull acceptar la submissió a la que m’aboca la condició de dona; però em manquen eines per fer front a l’adversitat. Agrairia els teus consells i saviesa.

Antígona

Estimada Antígona, Les herències que romanen impol·lutes, solidificades, es tornen intransigents i tiràniques: presó social que idolatra mites ancestrals i els perpetua, en lloc d’ètica reflexiva que ataülla conquerir espais més justos, més humans i solidaris amb els que afrontar els errors arrossegats per l’historia, o minvar les tendències egoistes del essers humans: la seva incapacitat vers l’empatia.

Admira el cosmos i en ell inspirat: en els astres de la nit centellejant dins l’obscuritat, en la lluna reverberant damunt l’aigua plàcida, i en el sol emergint a l’albada, inaugurant una nova matinada. La natura és docta: mestra eloqüent, que desplega davant la mirada encuriosida un tresor de percepcions disposades a ser desxifrades per la ment humana quan aquesta s’obre a l ’Aletheia, la veritat que es mostra als nostres ulls quan afrontem la realitat nua, no distorsionada per l’opacitat i l’aïllament de la caverna.

Els estels esdevenen llànties que il·luminen la foscor i ens impulsen a combatre l’obscurantisme, a indagar més enllà de la turpitud quotidiana, de la banalitat dels estereotips.

La lluna, sovint associada a l’ inconstància femenina, simbolitza en realitat el seu antònim: la transformació vers la regeneració. Senyora de les marees i espill de la constància cíclica de la naturalesa, les fases lunars evidencien el principi femení impulsor de la creació: la força que fa renéixer la vida després de la mort, com la primavera succeeix a l’hivern, o la plenamar a la baixamar.

Les fases de la lluna són bioritmes del periple vital de l’existència que la mare terra ens regala, ja sigui per nodrir les seves criatures o per revitalitzar-les.

La creativitat, facultat de l’intel·lecte, s’emmiralla d’aquesta diversitat aglutinadora, doncs la disparitat sense exclusió es revesteix de significat i de raons i impulsa la poesia, l’art i la ciència: les aportacions que les cultures han anat teixint al llarg del segles, possibilitant als essers humans esdevenir persones. Persones que albiren contemplar la cara oculta de la lluna, més enllà de la finitud de la seva mirada.

EI sol, signe de resiliència, pautat i vivificant, marca l’actuar del dia a dia i ordena la concatenació de les hores, el ritme de les feines, del treball i de l’aprenentatge. L’oscil·lar de la terra al seu voltant, matemàticament perfecte, fa confiar en la tenacitat de l’esforç i dóna sentit a les expectatives i a les esperances. El temps es un aliat del somnis.

Tanmateix, dilecta Antígona, la intolerància no s’inspira en el firmament: aquell èter ple de misteri que he contemplat amb deliri suspès en el cel blau d’Alexandria. La inflexibilitat brolla en els cors dels egocèntriques, dels prepotents, però també dels febles, dels desorientats. La intransigència esgarrapa amb les seves urpes la ment oberta i no vol, ni tolera, desviacions que facin trontollar interessos solapats de gènere, de classe, d’ètnia,... Al contrari, impulsa reaccions viscerals, cruelment assentades en l’enveja, la rancúnia, els temors, les fòbies, els tòpics.... Cerca el “boc expiatori” en 28

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

aquells que qüestionen l’autoritat despòtica, denuncien les estructures asimètriques de poder, amenacen la supervivència d’estereotips o aporten una mirada equànime orientada a eradicar la ignorància, afavorir el saber o fomentar la justícia.

Sigues com les ones impel·lides per la lluna, davant l’obcecació, benvolguda Antígona: avança assossegada, però constant, persistent, il·lusionada en depurar amb la paraula i amb els fets la sorra bruta de clixés opressius, de deixalles; o brama amb ímpetu, per mantenir la posició justificada de les reivindicacions honorables. Mai emmotllis la teva autonomia. La llibertat és un dret que no pot ser trepitjat, ni en nom de l’amor, ni de la tradició.

Sigues congruent i lluita amb l’empenta del sol per allò en el que creus. Les gotes d’aigua que no poden ser evaporades per la sequera, unides arriben a conformar torrenteres que vessen en una mar immensa clarejada d’estels.

Hipàtia d’Alexandria

EL RACÓ DEL CINEMA “Mientras dure la guerra” (2019) de Alejando Amenábar Per Sara Fernández Puerto Fitxa tècnica Títol: ”Mientras dure la guerra” País: Espanya (2019) Direcció: Alejando Amenábar Guió: Alejando Hernández i Alejando Amenábar Música: Alejando Amenábar Fotografía: Álex Catalán Durada: 103 minuts Productora: Fernando Bovaira; Distribuida por Buena Vista International. ModProducciones,Movistar+,Himenóptero,K&SFilms Direcció de producció: Carros Pérez Direcció artística: Juan Pedro de Gaspar Disseny de vestuari: Sonia Grande Maquillatge i perruqueria: Ana López-Puigcerver, Belén LópezPuigcerver i Nacho Díaz Repartiment principal: Karra Elejalde (Miguel de Unamuno), Luis Zahera (Atilano Coco), Carlos Serrano-Clark (Salvador Vila), Eduard Fernández (José Millán Astray), Santi Prego (Francisco Franco), Luis Bermejo (Nicolás Franco), Tito Valverde (Miguel Cabanillas), Mireia Rey (Carmen Polo), Luis Callejo (Emilio Mola), Patricia López (María de Unamuno), Inma Cuevas (Felisa de Unamuno), Nathalie Poza (Ana Carrasco, dona de l’alcalde Casto Prieto)

29

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Reconeixements i Premis 2019: Estrena oficial de la pel·lícula el 6 de setembre de 2019 en el Festival de Cinema de Toronto 2019: Festival de San Sebastián, inclosa en la Secció Oficial.

2019: Premis Goya (34º edició): 17 nominacions i 5 premis (millor actor de repartiment a Eduard Fernández, millor direcció de producció, millor direcció artística, millor disseny de vestuari i millor maquillatge i perruqueria.

2019: Premis Feroz: 4 nominacions, incloent millor actor principal i millor actor de actor de repartiment.

2019: Premis Forqué: 2 nominacions, per millor pel·lícula i actor principal.

2019: Premis Gaudí: 2 nominacions i premi al millor actor principal.

2020: Premis Platino: 7 nominacions i premi a la millor direcció artística.

Sinopsi El pensador, escriptor i filòsof Miguel de Unamuno, intenta fer una vida normal en l’esdeveniment del cop d’estat de 1936 contra la República. Ell, que és rector vitalici de la Universitat de Salamanca, és desposseït del càrrec pel govern de la República pel seu recolzament als militars insurrectes.

A partir d’aquí, l’entrada a Salamanca dels colpistes va vinculada a la sang: els amics de Unamuno són detinguts o afusellats per les idees polítiques que professen o per les creences religioses que adopten. No s’esperava tal actuació bàrbara el intel·lectual Unamuno, i, a la fi, decideix denunciar el règim colpista, no sense demanar infructuosament abans, la llibertat dels seus amics al mateix Franco, nomenat ja cap de la Junta Nacional de Defensa Nacional, i que no l’escoltà.

Malalt i abatut, morirà a casa seva, a Salamanca, l’octubre del mateix any.

Incongruències en alguns esdeveniments relatats Sobre aquesta pel·lícula s’han proferit opinions de tota mena, incloses les “errades” imputades al director, d’entre les quals, destacarem les següents: -El nomenat “tiro de la plaza”, que fa referència a un grup de militants de les joventuts marxistes que va fer front a l’entrada abrupta dels militars a la Plaza Mayor de Salamanca, a on aquests varen matar set persones. Per cert, que es recrimina al director de la pel·lícula, que el militar que llegí el bàndol de la proclama del cop d’estat acabés amb “un “viva España, i no un “viva la República”, com assenyalen els hispanistes Colette i Jean-Claude Rabaté.

D’altra banda, se sol imputar a Unamuno la negativa a ajudar econòmicament a Ana Carrasco, vídua de l’alcalde Casto Prieto, quan es diu que Unamuno donà 5.000 pessetes a la “causa” del cop d’estat.

Segurament donaria quelcom, com molts altres que recolzaven el cop; però no se sap quina quantitat.

Sobre la famosa frase atribuïda a Unamuno que digué a Millán Astray el dia 12 d’octubre o “dia de la raza”: “Venceréis pero no convenceréis”, no sembla que fos així exactament; sinó que digué molt probablement: “vèncer no es convencer”, segons afirma l’historiador Severiano Delgado. De manera que no hi hauria hagut, segons això, un enfrontament tan acusat entre el filòsof i el cap dels legionaris. Altra cosa és que Franco advertís a un dels fills d’Unamuno, Fernando Unamuno, que evités que el seu pare –Unamuno- fes proclames crítiques contra el règim: això sembla que sí es cert.

Així mateix, en la mort d’Unamuno aquell mateix any –el mes d’octubre del 1936-, se sol dir que la seva salut mental estava deteriorada per la mala sort dels seus amics davant del règim: segurament que això faria el seu paper: però també és ben cert que la seva salut estava deteriorada des del 1931, a la qual s’afegí la mort de la seva filla Salomé l’any 1933, que el postrà en una depressió difícil de superar.

30

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Un estil de narrar i afrontar uns fets de guerra En el decurs de la pel·lícula s’abunda en les diatribes polítiques, i en els dubtes i les angoixes que comporten les primeres. I aquestes discussions i enfrontaments són situats, tal com demana la temàtica de la posició d’Unamuno, en la rereguarda; de manera que la guerra civil espanyola inaugura una “narrativa” sobre les pors, els arguments ideològics, les discriminacions, les atrocitats i les morts resultants de la confrontació: molts, vulgars assassinats emparats en la prepotència i l’abús del poder fàctic. Càstig a l’enemic i menyspreu al dissident envolten el film de Amenábar, a diferència de pel·lícules com Dunkerque de Christopher Nolan, o “1917”2 de Sam Mendes, la primera inspirada en un dramàtic episodi de la segona guerra europea y la segona sobre un possible fet inserit en la primera guerra, que, a banda de l’extraordinària narració i efectes visuals, dibuixen els esdeveniments, ja sigui el terror de la platja o l’horror de les trinxeres, com un desig de sobreviure o una estoica acceptació dels soldats d’un destí idiota, de mort probable i de teòrica esperança de sortir viu d’un infern a la terra. Les reflexions que poden sorgir se situen aquí en una vessant més “filosòfica”: “haig de matar” –i ho faré si el tinc al davant- aquell que és com jo, encara que no el conec, però que té ben segur família i amics que han hagut de deixar obligatòriament (com jo) la seva quotidianitat, per “ordre” de l’estat on ha nascut3.

A “Mientras dure la guerra”, en canvi, la barbàrie ja apareix en les intencions ideològiques d’alguns dels protagonistes: Millán Astray (que explica, segons la seva versió, la “baraca” o “capacitat” d’esquivar les bales enemigues d’alguns militars, com és el cas de Franco a la guerra amb Marroc), la freda resposta del propi Franco davant les peticions de clemència d’Unamuno per als seus amics detinguts, o l’acte feixista al Paraninfo de la Universitat de Salamanca, a on Unamuno insinua les seves discrepàncies amb el règim implantat per la Junta de Defensa Nacional,....

La ideologia política d’Unamuno no fou fàcil ni nítida: tot depengué del que els altres pretenien; en tot cas, l’incomodava el joc brut, la mentida i la manipulació sota interessos econòmics i ideològics.

La seva reflexió filosòfica no és destriable de les seves conviccions i inquietuds religioses. I això li complicà la vida privada i la percepció que els altres tingueren d’ell: tan la dels “vencedors” del cop d’estat, com la dels vençuts –el seus amics i familiars, creients i catòlics, protestants o no creients.

En síntesi: la vida, l’estil d’escriure i el pensament filosòfic d’Unamuno estan plenament imbricats; i això vol dir que la seva producció té molt d’autobiogràfica, a on s’amalgamen el vitalisme pascalià, el pessimisme schopenhaurià i l’angoixa existencialista de Sören Kierkegaard, en una confluència conflictiva en la seva ànima; per la qual cosa la filosofia tindrà sentit per ell com a saber sobre la tragèdia de viure, o, com afirmarà: “una reflexió del sentiment tràgic de la vida amb les antinòmies íntimes inevitables”.

2

Cal dir que en aquesta pel·lícula de 2019, la “narració” que ens ofereix el director, Sam Mendes, presenta els dos joves soldats Tom Blake i William Schofield, inserits en una trinxera sense gaires expectatives, més enllà d’obeir les ordres quasi suïcides que reben de passar a través de línies enemigues que estranyament i suposadament han estat abandonades. El que els succeeix és, certament impactant per a l’espectador, probablement perquè ja no hi ha pretensió d’aprofundir en la barbàrie que els aplega, ni perquè pateixen agressions… Dóna la impressió que la guerra es fa la mestressa “mecànica” dels esdeveniments...

3 Aquesta “narrativa” s’acosta força a la que apareix a “Senderos de Glòria”, de Stanley Kubrick, també sobre la primera guerra europea (a Calidoscopi, nº 29). Recordi’s que un dels dos protagonistes –el soldat britànic William Schofield- és estúpidament mort per un “enemic” alemany, quan precisament el treu del foc i d’una mort força probable: de manera que la barbàrie aquí es conjumina amb accions humanament tant absurdes com fortuïtes.

31

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

APUNTS TEATRALS DE TEMÀTICA PERSONALISTA “Diàleg Apòcrif entre Joaquim Xirau i Paul Ludwig Landsberg” Per Albert Llorca Arimany Prosseguim aquesta secció de la revista amb una nova recreació literària de “Converses apòcrifes entre pensadors personalistes”, o pensadors que es puguin inscriure dins de l’orbita personalista.

Les “converses apòcrifes” seran fragments originals d’autor, i poden haver sigut publicades, premiades o enregistrats en congressos e institucions públiques4.

Diàleg Apòcrif entre Joaquim Xirau i Paul Ludwig Landsberg, narrat per Jordi Maragall El dia 12 de març de 1934, el degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Joaquim Xirau, rep al seu despatx al filòsof Paul Ludwig Landsberg, fugit del nazisme. L’horitzó de deshumanització en el qual ambdós filòsofs es troben, tot i les diferències de país i les desiguals situacions personals, constituiran el terreny en el qual desenvoluparan llurs reflexions i propostes ètiques.

(el text forma part de la Segona Part del treball “Els filòsofs i llurs món: una estratègia didàctica al servei de la persona”, treball dedicat a involucrar el teatre en les activitats didàctiques dels alumnes de batxillerat) Descripció de la situació: La primavera de 1934 inaugurà un nou camí en la filosofia barcelonina, tant en el vessant acadèmic universitari- com en la vida de la societat civil: havia arribat, convidat per la Universitat de Barcelona, L’origen del present estudi rau en l’estudi desenvolupat per Albert Llorca, titulat: “Els filòsofs i llurs món: una estratègia didàctica al servei de la persona”, inscrit al Departament de Cultura (Generalitat de Catalunya). Registre General de la Propietat Intel·lectual (Llei de la Propietat Intel·lectual. Real Decret Legislatiu, 1/1996. Notificació de inscripció: RPI B-1559-17 de 14-02-2018.

4

32

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

el filòsof Paul Ludwig Landsberg, perseguit pel cada vegada més poderós moviment nacionalsocialista (el Partit Nacional Socialista Obrer Alemany, NSDAP) que des del 30 de gener de 1933 havia entrat en les institucions polítiques alemanyes, amb la pujada al poder de la Cancelleria per via democràtica d’Adolf Hitler. Aquesta data marca el principi de la fi del règim democràtic de la República de Weimar, instal·lada al 1919, un cop acabada la primera guerra europea.

D’ençà de l’entrada del nou canceller, els esdeveniments a Alemanya es precipiten vertiginosament en pocs mesos, en direcció cap a una dictadura totalitària; i P.L. Landsberg preveu allò que Hannah Arendt, també perseguida i fugida d’Alemanya, diria poc després: que el seu país havia entrat en l’abisme. I certament, els fets van succeint amb continuïtat. El 19 d’agost de 1934, Hitler serà confirmat com a “Fürer”, ocupant la presidència d’Alemanya, i a partir d’aquest moment, l’habilitat propagandista de Joseph Goebbels (Ministre de propaganda del nou règim) i les polítiques d’eliminació dels opositors polítics i socials obriran les portes del totalitarisme nazi mitjançant assassinats planificats, agitació racista, violència gratuïta i terror vers la població alemanya no ària incloent la incautació depredadora de negocis de persones d’ètnia jueva-, empresonaments sistemàtics de gent contraria al règim, etc.

Aquest drama irrespirable fa la vida molt difícil a milers de persones, tant a Alemanya com als països que paulatinament són annexionats des del gener de 1935; incomplint- se, de retruc, les dures condicions que havien estat imposades al país germànic en el Tractat de Versalles. I en aquest ambient, la condició de ser jueu i intel·lectual crític, com Landsberg, era un doble motiu de persecució. Aquest fou el cas de tants altres pensadors alemanys dissidents del regim nazi, com Hannah Arendt, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Theodor Adorno, Erich Fromm, Theodor Haecker, Kurt Hubert... que, a més de tenir prohibit ensenyar al seu país, bé varen haver de fugir -bona part d’ells a Paris, com Landsberg, - o, foren detinguts i empresonats per la Gestapo, perdent-hi la vida, en la majoria dels casos.

Paul Ludwig Landsberg, fou acollit l’any 1933 a Paris per persones del grup de Esprit, com Jaques Maritain, Gabriel Marcel, Emmanuel Mounier i d’altres membres. I en aquestes circumstàncies, el filòsof català Joaquim Xirau, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, aprofitant la política acadèmica de la seva universitat en matèria de invitació a professors estrangers per impartir cursos als estudiants de filosofia i introduir-los en les aportacions del pensament europeu, decideix convidar Landsberg, que impartirà classes -molt comentades a Catalunya, per la seva profunditat i claredat- sobre el pensament de Sant Agustí, Nietzsche i Max Scheler, un dels filòsofs alemanys de més relleu de l’època.

Joaquim Xirau fou primer deixeble i després amic i col·lega de Jaume Serra Hunter. En aquesta època Xirau exercia com a professor titular de lògica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la U.B, on destacà per la rapidesa i dinamisme en les seves intervencions acadèmiques i socials, en una època turbulenta per a Catalunya i per a Espanya.

A mitjans de febrer de 1932 es produí la insurrecció social de l’Alt Llobregat i dos anys després, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya (des qual s’interpretà l’evolució del règim republicà com a una involució conservadora) farà que el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclami l‘Estat català dins de la República federal Espanyola. Aquests fets constituïren dos entrebancs en els objectius acadèmics i culturals de Xirau, en anar endurint-se les polítiques centralitzadores de l’estat espanyol; però el filòsof no abdicà mai de la necessitat de promoure l’educació cívica i l’esperit de concòrdia per poder sortir de l’atzucac.

33

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Posteriorment, en plena guerra civil espanyola, Xirau assistirà durant la primavera de 1937 al congrés Internacional de Filosofia, celebrat a la Sorbonne de París, on constatà de primera mà que l’ambient de desconfiança espiritual a Europa anava en ascens.

De fet, ja feia anys que a Catalunya hi entrava informació de cóm estaven els ànims al conjunt d’Europa. Les cròniques del periodista Eugeni Xamar, de qui es publicaven entrevistes a personatges importants de la vida social i política europees en el diari “La publicitat”, son un exemple; també les percepcions de les actituds desconfiades que Xirau, en l’àmbit estrictament filosòfic, havia detectat la tardor de 1934 en el Congrés de Filosofia de Praga.

Aquests circumstàncies són, en part, explicatives de perquè Joaquim Xirau, un reputat professor de filosofia, no abdicà, com tampoc ho va fer el seu mestre Jaume Serra, de la necessària acció política.

Xirau pertanyia a la Unió Socialista de Catalunya, el mateix partit que Rafael de Campalans, amb qui col·laborà en projectes cívico-polítics, i sentint-se deixeble del federalisme d’Agustí Pi i Sunyer i de Pi i Margall, sempre sostingué l’actitud de construir ponts entre ideologies polítiques i cultures; i el cas de Catalunya amb Espanya no devia ser menystingut. Aquesta sensibilitat la mobilitzà en la seva ponència al citat Congrés de Filosofia de Paris al 1937: “L’amor i la percepció dels valors”, que seria un precedent del seu emblemàtic llibre “Amor y Mundo”, que fou publicat en l’exili de Mèxic, l’any 1940. Segurament, aquesta mateixa sensibilitat personalista fou la que uns anys abans el conduí a convidar Landsberg a Barcelona, a fi que fugís del perill feixista que anava anorreant Europa i del qual Espanya en seria víctima visible des del 18 de juliol de 1936, amb el cop d’estat del general Francisco Franco.

Marc de la trobada entre Joaquim Xirau i Paul Ludwig Landsberg: Són les 10 h del matí del 12 de març de 1934. El despatx del Rectorat de la seu central de la Universitat de Barcelona, a la Gran Via de les Corts Catalanes, ja està preparat per a l’esdeveniment: l’excel·lentíssim Sr. Rector, Pere Bosch i Gimpera rebrà al nou professor convidat per la Secció de Filosofia, Dr. Paul Ludwig Landsberg, al front de la qual, el Dr. Joaquim Xirau, degà de la facultat, i alguns dels seus col·legues -els Drs, Jaume Serra, Tomàs Carreras i Artau i Francesc Miraventl’esperaven, conjuntament amb un representatiu grup d’alumnes de filosofia, que volien conèixer de prop el deixeble directe del gran Max Scheler, mort sis anys enrere i de qui tenien coneixença mitjançant el magisteri del seu mestre Xirau. Entre aquest alumnes hi figuraven personatges que anys després esdevindrien significatius en la història de la filosofia catalana recent, com Josep Calsamiglia, Eduard Nicol, David García Bacca, Jordi Udina, Josep Ferrater Mora, Joan Roura.... Tot ells alumnes de Landsberg en el propers mesos.

La salutació fou cordial i protocol·lària, como era habitual, i després d’uns minuts d’intercanvi de compliments per a la benvinguda, el Dr. Landsberg fou conduït pel seu amfitrió, el degà Xirau, al seu despatx, en el que s’encetaria una llarga i distesa conversa; i en la que, inicialment, el Dr. Serra hi seria present. Serra fou el primer en intervenir.

-(Serra) Sigueu benvingut a Barcelona, Dr Landsberg. Per tots nosaltres ha estat una enorme satisfacció i honor saber que compartireu els vostres sabers amb els professors i alumnes d’aquesta comunitat d’estudi els propers mesos. Estem molt contents que les gestions del nostre degà hagin estat tan profitoses i felicito el nostre col·lega per fer possible que des d’avui convisqui amb nosaltres una de les ments filosòfiques més rellevants d’Europa. Moltes gràcies a ambdós.

34

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

-(Landsberg) Estic molt agraït a tothom per la rebuda que ens heu dispensat, a la meva dóna Madeleine i a mi. El meu agraïment al Dr. Xirau és impagable. Espero respondre a les vostres expectatives, les dels altres professors i les dels alumnes, per suposat. Sé que obrirem espais de comunicació i complicitat, tan filosòfica com vital. La meva esposa Madeleine i jo estem molt joiosos de romandre a Barcelona acollits per col·legues que desitgen estar amb nosaltres.

(Narrador) Immediatament va prendre la paraula el degà, Dr. Joaquim Xirau, artífex de la trobada i de l’il·lusionant enrenou que es produiria les properes setmanes en l’àmbit filosòfic i cultural de la ciutat.

-(Xirau) Estem segurs que el Dr. Paul Ludwig Landsberg marcarà una fita notable en la introducció del personalisme a Catalunya, i això em fa molt feliç. Treballem perquè en aquesta època decisiva, la generació universitària i republicana sigui l’emblema d’una societat humanista, democràtica, personalista i espiritualista, que faci créixer la nostra cultura i els nostres conciutadans (va fer una pausa, i continuà) .

Crec que els nostres ideals, heretats del nostre mestre Serra, com la crítica al relativisme, l’enfortiment de la consciència moral, la lluita per la justícia social i l’aprofundiment espiritual de la cultura tindran el seu excels complement en la presència i saber del qual el nostre il·lustre convidat ens nodrirà. No puc més que expressar, un cop més, el meu goig i agraïment per la seva generosa acceptació de venir a Barcelona. Cal recordar que el Dr. Paul Ludwig Landsberg és deixeble directe de Max Scheler i constitueix, doncs, un dels més dignes representants de la filosofia alemanya dels valors; i per això, és una figura imprescindible per comprendre la “kulturkampf”, que tants seguidors arrossega al nostre país. En conseqüència, els nostres ideals educatius i morals recolzats en el humanisme espiritualista que transpira el pensament alemany, de Kant a Kraus, seran potenciats per el nostre magnífic professor i ja amic. En aquesta aventura humanitzadora, que constitueix la tasca pedagògica i cultural que intentem desenvolupar en la universitat, contarem, per tant, amb l’ impuls utòpic dels valors de l’obra de Scheler de la mà de Paul Ludwig Landsberg. Moltes gràcies a tothom.

(Narració) La presentació finalitzà. A partir d’ara, Xirau i Landsberg romandrien al despatx del degà, en el gust mutu de conversar de filosofia, de cultura i de política, confrontant llurs respectives societats. La resta d’assistents abandonaren l’estança.

-(Xirau) I bé, amic meu, si us sembla, podem dedicar tot el matí a debatre sobre les nostres inquietuds i els nostres projectes. Naturalment, no cal atrafegar-se. Haureu d’organitzar la vostra estada a Barcelona. Ja us avanço, però, que al llarg dels mesos venidors us hem preparat, per si us ve de gust, algunes excursions per la nostra geografia, i en especial per la costa de Girona. Jo sóc de Figueres i tinc una casa, propietat familiar, a Cadaqués, que queda a la vostra disposició, per a vos i la vostra muller. D’altra banda, podem visitar alguns llocs emblemàtics de Barcelona i de la costa més propera, com Tossa, on, per cert, recuperareu compatriotes vostres que hi han trobat refugi.

- (Landsberg) Us agreixo tan generosa hospitalitat; a la Madeleine li agradarà visitar aquests llocs singulars de la costa catalana. Serà per a tots dos un immens plaer. No sé cóm us ho regraciaré.

- (Xirau) Au!, resteu-li importància!; el gust és de tots nosaltres. Fem el que podem i el que devem!

Vivim una època convulsa arreu d’Europa. Comprovareu que aquí a Catalunya, la tibantor política i social amb l’estat espanyol va en augment. Farem el possible per rebaixar-la: com a polítics i educadors és la nostra obligació. Per cert, com quedà la situació a Alemanya?

35

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

- (Narració) El rostre de Landsberg es tornà rígid en dècimes de segon. Potser en Xirau no fou prou conscient del trasbals que generaria tal pregunta en l’ànim del pensador alemany; perquè la resposta requeria anar a parar, directament, a les raons per les quals havia fugit feia poc més d’un any d’Alemanya. Però, passats uns breus instants, el convidat reaccionà.

- (Landsberg) Per les noticies que m’arriben, el panorama cada cop és més fosc. Tinc el trist convenciment que tot acabarà molt malament: tanta imbecil·litat pressionant la massa no portarà res de bo!, -espetà. I ràpidament redreçà el to-. Perdoneu la meva resposta massa impulsiva.

Disculpeu-me!

- (Xirau) I ara, Paul!; és totalment pertinent la vostra contesta. Sento despertar-vos sentiment esfereïdors per a vos o per a la vostra muller!

- (Landsberg) No us amoïneu, d’aquest tema en parlem cada dia. No sé si ens pot exasperar més del que ho ha fet fins ara. La Madeleine s’altera molt; i jo, que no sóc de temperament calmós, l’haig d’ajudar a temperar-se quan en les nostres ments es dibuixa el fantasma del nazisme... Des del gener de l’any passat, un cop Adolf Hitler accedí a la Cancelleria, s’han produït tot un rosari d’actuacions polítiques bàrbares que vaig denunciar públicament i que varen atreure’m l’odi dels seus seguidors pronazis...; i no sembla, en canvi, que s’hagi donat cap reacció col·lectiva en contra dels disbarats nazis. El conformisme, i possiblement la por generalitzada, s’ha instal·lat en la societat alemanya.

- (Xirau) Imagino el vostre estat d’ànim! De debò, sento haver-lo propiciat.

- (Landsberg) No és culpa vostra, amic meu. El que succeeix és que em costa expressar tot el que m’amoïna en aquestes circumstàncies: la conculcació de la llibertat de pensament, la prohibició de pertinença a un partit polític que no sigui el nacionalsocialista, l’assassinat sistemàtic de persones, la confiscació de propietats de tots aquells qui s’oposin a la seva ideologia; la promulgació de lleis racistes, la construcció de camps de concentració a Oranienburg i Dachau. per confinar els sospitosos de no ser “bons alemanys”... La cultura està segrestada i contínuament agredida: el 10 de maig de l’any passat varen ser cremats públicament a la plaça de l’Òpera de Berlín llibres que no agraden als nazis,... i algú ha dit que pot ser un preludi de que més endavant es cremin “enemics” regularment, doncs, el mes de juny del mateix any van perdre la vida més de 90 persones en 5 dies a mans de grups pronazis. Paral·lelament, els membres que es consideren deficients o de races inferiors son esterilitzats per afavorir la puresa de raça, com ara els minusvàlids, els gitanos o els negres. Tot un rosari de bogeries, a quina més grossa. En aquest moment hi deu haver ja uns 5000 internats en camps de concentració; però des del mes de març de 1933 en què fou nomenat ministre de Instrucció Popular i Propaganda Joseph Goebbels, la informació sobre aquestes qüestions és molt restringida.

- (Xirau) Una pendent tan intensa vers la barbàrie no la coneixem aquí, fins ara!... A Espanya, de forma més tímida, la violència començà a fer-se sentir al carrer, potser per una certa influència de les maneres de fer matusseres dels feixistes italians i alemanys sobre els grups d’extrema dreta de la península. Des del començament d’aquest any, van apareixent grupuscles agermanats amb els europeus, de talant amenaçant i violent, que és d’esperar que no prosperin; encara que mai no se sap. De moment, afortunadament, no sembla que vagi a succeir el que està passant a Alemanya.

Confiem en què l’educació i la cultura, que és l’únic, al meu parer, que és efectiu, tot i que a llarg termini, pugui ajudar a apaivagar aquests riscos.

36

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

- (Landsberg) Amic meu, la veritat és que jo no sóc gaire optimista, en el sentit que l’enaltiment de la cultura no garanteix, pel que veiem, que es redueixin els riscos als que us referiu.... Paradoxalment, cultura i barbàrie pertanyen a la condició humana i es poden desenvolupar alhora i en una mateixa societat... El meu país n’és un trist; però tossut exemple.

- (Narració) Xirau romangué en silenci. Va pensar que el to de la conversa no era el més adient per asserenar el seu convidat. Dubtà si era convenient aprofundir en el tema o millor fer-ne un gir. Però el filòsof alemany intuí el que rondava per la ment del català i s’avançà.

- (Landsberg) No penseu que m’entristeix més raonar que rememorar els sofriments que la meva muller i jo varem partir a Alemanya els últims dos anys, en ser perseguits i amenaçats...Simplement, com a humà, em costa no indignar-me, perquè s’està llançant miserablement el gran patrimoni de la cultura, de la bondat i de la creativitat tan costosament conreat durant generacions.

-(Narració) Xirau se sentí alleugerit i mostra un tímid somrís, que l’alemany interpretà com a una benevolència del seu amfitrió. Continuà.

- (Landsberg): Ara mateix tinc present tres coses davant dels fets que m’envolten: un estil de pensar rebut del meu mestre Max Scheler, l’orgull d’unes intervencions personals, que continuo pensant que eren obligades, enfront de tanta absurditat política i social, i assumir el meu destí, sigui el que sigui, i que serà el resultat de la combinatòria dels dos primers factors. Aquest tercer fet no el puc, naturalment, endevinar; però l’entreveig. Serà, penso, equiparable al de moltes persones: l’acompliment ineludible d’un encadenat de fets, que si disposéssim de la visió divina, seria allò que Leibniz en deia la sèrie monadològica de fenòmens contingents en la direcció cap a les veritats necessàries que els determinen.

- (Narració) De cop, s’aturà i apuntà.

-(Landsberg) Bé, no cal que continuï amb un discurs que vos coneixeu millor que jo.

- (Xirau) No, si us plau, prosseguiu.

-(Landsberg) Ha arribat l’hora d’exercir el sentit de la responsabilitat, Joaquim; i hem d’esbrinar el fons de les desgràcies que a diari succeeixen a molts llocs. No es tracta d’un discurs intel·lectual més: és la dignitat de la vida la que ens reclama dir i actuar. Els personalistes francesos, als que he conegut recentment a Paris, parlen molt atinadament de compromís o “engagement”. Jo diria que és un enfocament encertat, però hi afegiria que qualsevol compromís, per ser autèntic, ha de ser-ho de causes imperfectes; no pas de causes ideals o angelicals; perquè és temptador deixar que els nostres propòsits inicials es dissolguin en la quotidianitat més trivial.

-(Narració) Immediatament, Xirau intervingué.

-(Xirau) Hi estic molt d’acord en això que dieu: tinc la impressió que la actitud filosòfica que intentem desenvolupar aquí mateix, a Catalunya, davant les institucions tancades i les posicions dogmàticament interessades, és sovint desqualificada com a superficial, lleugera, o fins i tot, amb certa condescendència, com a “bonista”. És jutjada des d’ una mena de benevolència que pretén desactivar les propostes educadores i cíviques del nostre moviment, reduint-les a mers sentiments de poca alçada.

37

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

- (Landsberg) Jo sóc dels qui pensen que en el món actual es va estenent un mal costum: el d’obrar comprometent-nos amb una idea abstracte, més fàcil i còmode, que no pas amb les persones. A Alemanya, la propaganda perniciosa del Tercer Reich divulga la paranoia de la superioritat ària, de l’ imperialisme que retornarà “l’honor” arravatat a Versalles, de la dictadura totalitària que solucionarà la misèria dels autèntics alemanys a costa de l’opressió dels falsos alemanys i dels ciudatans de segona categoria dels països veïns...; eslògans que s’instauren com “la veritat”. En aquest sentit, els amics francesos de “Esprit”, des que fundaren la revista fa un parell d’anys, estan fent una bona feina.

Exposen a la llum pública el que signifiquen el nazisme i els feixismes, en general. No tinc cap dubte que cal actuar de manera concreta contra el fanatisme dels totalitarismes en totes llurs varietats, perquè, com us deia abans, el compromís no és una postura de saló. A França, Maritain, Mounier, Izard i tots llurs col·laboradors ho veuen de la mateixa manera, i alguns ja han deixat clar que el personalisme no és cap doctrina de “dilettanti” o “connoisseur” per passar l’estona en una tarda de festa.

-(Xirau) Em plau molt escoltar-vos, Paul; permeteu-me que us tutegi, no pas perquè tingui sis anys més que vos, que no és res, sinó perquè us considero ja amic meu. He sentit afirmar, per part d’alguns personalistes francesos d’Esprit, que el vostre pensament filosòfic i vital, evidenciat recentment a Paris, els ha salvant de qualsevol temptació de purisme utòpic ingenu. I pel que ara manifesteu, crec que encerten plenament.

-(Landsberg) Gràcies novament per la vostra mostra d’amistat. Sobre el tema del compromís, haig de dir que no és pas mèrit meu, us ho ben asseguro. Tinc predecessors més eloqüents a Alemanya, com Carl Muth, fundador de la revista Hochand a primers de segle, o Theodor Haecker; ambdós vigilats i maltractats en aquests moments. A Hochand, en la que, per cert, escrigué el mestre Scheler, es proposa la divulgació en la cultura moderna de l’esperit fratern. Theodor Haecker, considerat un dels grans antropòlegs des de la primera guerra europea, és dissident del nou règim i membre de la “kulturkamf”, que jo dono quasi per morta amb l’assalt al poder del nazisme. La “kulturkamf” és el moviment que, com sabeu, sintetitzava els ideals ètics i educatius de l’antiga República de Weimar.

M’estalvio redundar que vivim un impàs molt delicat que fa presumir presagis adversos, perquè la indiferència tolerant als intolerants, i no faig un mer joc de paraules, és auguri de tragèdia. I el pitjor de tot, no és, essent gravíssim, la bogeria dels nazis, una minoria encara; sinó la passivitat col·lectiva de la població, majoritària davant tanta barbàrie. Això és el que no em deixa dormir. Ja deia en Burke que l’únic que cal perquè triomfi el mal és que les persones bones no facin res.

-(Xirau) Les paraules esdevenen bàlsam minso Paul; no sé què puc dir-vos per consolar-vos!... Jo espero, potser perquè no se m’acudeix dir altra cosa, que el bagatge humanista del que Europa és portadora desperti abans que no sigui massa tard, i es faci de dia novament. Les societats democràtiques han de reaccionar al crepuscle!

-(Narració) Aquí, Xirau aixecà el to de veu, reprenent, seguidament, el seu discurs més pausat.

-(Xirau) La vostra “kulturkamf” és aquí, a Catalunya, un punt de referència cabdal per a la nostra reconstrucció cultural i espiritual. Els ideals republicans de Weimar, caracteritzats per la humanització i la llibertat, per la laïcitat i el respecte a les conviccions més profundes, i per la institucionalització democràtica emparada en l’educació de la població i en la culturació els hem fet nostres, incorporant-los en els nous idearis pedagògics i sociopolítics, amb un únic objectiu, que no és poc: transformar la societat, tant la catalana com l’espanyola, força necessitades. L’anquilosament

38

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

del clericalisme, la grisalla intel·lectual i el militarisme tradicional reclamen un tomb no gens fàcil i cal procurar superar-ho proveint-nos d’un l’equipatge cultural fet a la nostra mida i possibilitats. Això és el noucentisme català, que s’inspira en la recuperació de la cultura clàssica mediterrània d’arrel greco-romana i en la seva revalorització, però també en la vostra “kulturkamf”. Precisament, des del 1925, a Catalunya publiquem una revista, La paraula cristiana, fundada per Carles Cardó, en la que es conjumina la catalanitat i l’europeïtat, la perspectiva cristiana i el lliure-pensament, reflexionant, amb un to similar al d’Esprit, sobre problemes socials, culturals i religiosos. El meu mestre Serra també hi ha col·laborat.

- (Landsberg) Us felicito sincerament per la vitalitat que exhibiu; i haig de dir-vos que tinc referències de les reformes universitàries i, en general, culturals, que heu endegat al vostre estimat país. Jo crec que la cultura, com proposava el mestre Scheler, és cabdal per a qualsevol societat que humanament avanci. No cal enganyar-se, les dificultats en què es topa són, en el món d’avui, moltes i complicades; perquè en les actuals societats de masses aconseguir que la cultura no sigui vulnerada i manipulada pels mitjans de comunicació, si bé no és impossible, sí és força difícil. Ara ens trobem sota el domini de unes ideologies de masses que poden produir mals inimaginables... Què hi pot fer una cultura humanista davant d’aquest panorama, si vol ser eficaç? No tinc, òbviament, la solució. Què més no desitjaria jo!. Però sí que estic convençut del que la cultura haurà de fer si vol mantenir-se ferma en la tasca de contribuir al servei del creixement del esser humà, preservant l’ideal de vida personal, per damunt de tot. Què vol dir això? Doncs, acollint-me a Scheler, crec que la cultura és una categoria de l’ésser, abans que un saber de coses o un sentiment. I per això, és heterogènia respecte a la vida, com ja suggeria sagaçment Emmanuel Kant, en dictaminar que és la raó la que ha de conduir els actes humans per damunt de la conservació instintiva i biològica. O, dit d’una altra manera, la cultura seria una mena de narrativa sobre el desplegament espiritual de l’home, al marge dels seus impulsos vitals.

Dit. en poques paraules, la cultura constitueix el medi essencial de perfeccionament humà i no un simple instrument per a altres finalitats.

- (Xirau) Les vostres reflexions són esplèndides. Amb el meu mestre, Jaume Serra, a qui heu conegut aquest matí al rectorat, n’hem parlat freqüentment del sentit i destí espiritual de la cultura; i coincidim en que ella representa el veritable camí de l’educació i de la moralització des de “dins”, no pas per imposició; en això som contribuents del segell grec de la “paideia”, sobre la qual el vostre compatriota Jaeger escrigué una magnífica obra, emprant el mateix títol: “Paideia”, on aprofundeix abastament. Talment, em sembla assenyada la idea que la “Cultura”, en majúscula, no es pot reduir a mer fatalisme, com indicàveu vos abans, perquè pensem que seria falsejar-la. Haurem d’afirmar, aleshores, que és travessada pels valors de la veritat i del bé, i per això brolla de dins d’ella l’imperatiu moral d’educar-se i d’instruir-se; i permeteu-me afirmar que ambdues coses són fonamentals per a una comunitat, com ja Plató intuïa en el seu ideal de República, en la que s’amalgamava la política amb la voluntat de veritat i amb la “paideia” pedagògica per promoure millors ciutadans.

-(Landsberg) Sens dubte, heu fet una síntesi pràctica, precisa, de la noció personalista de la cultura; i no adverteixo altra via per millorar una comunitat.

-(Xirau) Bé, haig de confessar que aquesta síntesi, a casa nostra, la posà en joc el meu desaparegut amic Rafael de Campalans en un llibre entranyable: “Política vol dir pedagogia”; de fa anys ocupat en la regeneració de la classe obrera mitjançant l’educació, activitat que comparteixo. I estic segur que vos també, al igual que el mestre Scheler si visqués. Estareu d’acord en què la tasca cívica i pedagògica, que pertoca a la política, demana practicar l’imperatiu moral de humanització, abastable

39

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

a tota persona, la qual, com a individu particular assoleix un lloc en el cosmos i un paper en la història, a la que contribueix des del seu racó vital. Aquí brolla l’autèntica educació, capaç de “despertar” les nostres possibilitats, promovent i guiant lliurement la vida segons la nostra vocació.

-(Landsberg) Em fa feliç sentir-vos parlar com als amics personalistes francesos. Seria bo que ens coneguéssim tots millor; perquè Europa ens necessita a tots. I deixeu-me dir que, tal com afirma Eduard Spranger, els diferents ideals de la cultura responen a formes personals de humanitat que hem de saber encaixar sense caure en lleis generals rígides, que parlen més del que es prohibeix que del que fa créixer l’esperit del pensar, valorar i estimar. I és a través d’aquestes disposicions humanes on la cultura mostra la seva potencialitat metafísica en termes de “saber de salvació”, pel qual l’home se sent cridat a col·laborar amb Déu.

- (Xirau) En el context de l’ impuls espiritual i cultural que estem implementant a Catalunya, les vostres anàlisis em fan memòria dels lligams europeus que ens vinculen en el mateix horitzó humanista; i per això, cada cop estic més convençut que l’ensorrament o la superació espiritual serà de tots i per a tots. Tal com dèieu fa una estona, la cultura és essencial a la nostra humanitat i ens permet assolir una visió universalitzant que ens fa ser quelcom més del que constitueix la nostra individualitat. Les reformes socials i culturals impulsades pel noucentisme tenen aquest objectiu: promoure i practicar des de començaments del present segle una abasta tasca pedagògica sobre el conjunt de la nostra societat, intensificant els ensenyaments tècnics mitjans i superiors que es compaginen amb una densa formació humana, que ara, després del erm període de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, hem reprès.

En la nova situació de la República Espanyola, esdevinguda el mes d’abril de 1931, la dimensió educadora i cultural s’ha concretat en termes de més justícia social, democràcia i laïcitat. A Catalunya, en sintonia amb altres zones de l’estat espanyol, hem considerat que els principis de la República de Weimar són inspiradors per al nostre projecte, i resulten irrenunciables per al progrés cultural i civilitzatori.

-(Landsberg) No és irrellevant la feina feta, Joaquim; i al meu parer, és lloable la voluntat transformadora de la societat catalana, que desgraciadament ha estat obturada al meu país. Per això, ha estat un honor ser convidat a Barcelona on, sense entrebancs, podré parlar dels pensadors que conec i, abordant la seva filosofia, contribuir a la formació dels vostres alumnes en la mesura de les meves limitacions acadèmiques. (Deixà passar una estona i continuà). Crec que compartim una qüestió cabdal: la filosofia és, abans que un saber abstracte, un factor determinant d’una forma de vida. És, per tant, una actitud i una intenció; que són essencials per poder parlar de compromís personal, amb tot el que això implica: irreversibilitat històrica, consciència de la duresa de les circumstàncies, tal vegada fins a enfrontar-se amb la mort, i percepció dels valors suprems. A grans trets, aquests són els esglaons del programa filosòficament viscut que puc oferir.

-(Xirau) Generositat intel·lectual, la vostra, Paul! No tinc cap dubte que el vostre pensament i la vostra persona constituïu una font d’enriquiment per a tots nosaltres...; i estic molt segur que els alumnes sabran apreciar-los com us mereixeu.

- (Landsberg) Gràcies, Joaquim. Si us sembla bé, us mostraré la temàtica que podria impartir en el que ens resta de curs, i alhora m’orienteu sobre el que més convingui tractar.

- (Xirau) Endavant.

40

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

- (Landsberg) Bé, tinc preparats uns seminaris que, en circumstàncies normals hauria desenvolupat a Colònia, si el nou règim no m’hagués vetat. El que puc oferir als alumnes són uns cursos sobre Max Scheler i Nietzsche, dos pensadors excepcionals del món contemporani. I també un curs introductori sobre “Les Confessions” de Sant Agustí; filòsof clau per entendre el punt de partença de la filosofia existencial i el seu significat. Al meu parer, en l’horitzó del pensament existencial, hi ha un vincle significatiu entre Sant Agustí i Maine de Biran. També he incorporat, de fet formà part de la meva tesi doctoral, una introducció a l’antropologia filosòfica.

- (Xirau) Perfecte, Paul!; sou vos qui decidireu els pensadors que considereu escaients. Quan us vagi bé, em presenteu una proposta de programació dels cursos i la prefectura d’estudis confeccionarà els horaris. I, a més, si us sembla bé, podríem organitzar alguna conferència fora de la universitat, com fem habitualment, en alguna institució cultural de la ciutat, perquè hi ha ciutadans àvids d’escoltar persones com vos.

-(Landsberg) Si considereu que pugui interessar el que proposo, encantat, Joaquim. Ja em fareu saber els detalls.

-(Narració) La conversa arribà a un període transitori de repòs; un cop el coneixement mutu entre ambdós havia ultrapassat les formes protocol·làries del contacte inicial. Joaquim Xirau, home inquisitiu, anà per feina.

- (Xirau) I bé benvolgut Paul, m’heu donat suficients arguments per ratificar-me en una idea que fa temps que barrino: que tota estructura espiritual ve determinada per l’estructura del món que ens envolta. Conseqüentment, quan gosem parlar de l’home en el món resulta indefugible parlar, en realitat, de “l’home en el seu món”; és a dir, de l’home en el món que li és propi, el món en el qual neix, viu i creix. Així, arribem al que el vostre compatriota Eduard Spranger anomena les diverses formes de vida o “Lebensformen”: diferents cosmovisions o “weltanschaaung”, que constitueixen els corresponents ideals educatius. I cada ésser humà haurà d’assolir la forma de vida des de la que viurà, o el que és el mateix, la seva visió espiritual, que serà, es clar, la que necessiti i li vagi bé. D’això me’n vaig convèncer quan vaig tenir el privilegi de traduir l’obra d’August Messer, ara fa uns cinc anys, “Weltanschaaung und Erziehung” com a “Filosofia de l’educació”; obra que em semblà definitiva per comprendre que la pedagogia no era sinó una prolongació de la filosofia pràctica, arrelada a Kant i a Fichte; cosa que em sembla esplèndida, perquè crec que l’educació requereix una fonamentació filosòfica que l’ha d’ajudar a posar-se a l’alçada del nostre temps si volem que la humanitat no vagi a n’orris. La qual cosa, permeteu-me afegir, significa, com vos heu fet palès fa anys, que cal actuar sobre allò més excels de la persona; és a dir, triar i aplicar els valors que l’eleven vers el perfeccionament, que és el que dóna sentit a la vida. Aquesta no és tan un valor, com el lloc on apareixen i brillen els valors. I aquí cal afirmar que és la cultura la que culmina la feina, en el sentit que és ella la que fa que “s’aixequin” els valors personals per damunt de la vida. I en això, amic meu, caldrà no errar en una època tan delicada com la que tenim al davant.

- (Landsberg, visiblement emocionat, assentí amb el cap i afegí)) Continueu, si us plau!

- (Xirau, que se sentia impulsat per l’embranzida engegada, l’obeí, complagut) La filosofia de Plató, en la que sou especialista, ho sé perquè he llegit atentament “Essència i significació de l’acadèmia platònica”, la vostra investigació per a l’obtenció del grau de doctor, m’ha orientat molt en el terreny pedagògic. Penso que l’amor hi és present i enforteix els valors que donen sentit a la vida dels essers humans, concretada en les accions i en les institucions a les que aquelles contribuixen. De fa uns anys,

41

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

i això m’esperona per desenvolupar-ho en el futur, mantinc la idea que els valors, en constituir aquesta mena de realitat trans-vital o axiològica, reflecteixen l’esperit productor de cultura, que és la que alhora ens constreny i ens dóna sentit; és a dir, ens educa. I a on dic cultura, dic explanació de valors estètics, ètics, jurídics...que vesteixen la llibertat dels homes i potencien la capacitat amorosa, cordial i espiritual de la persona.

-(Landsberg) Valoro l’aprofundiment intel·lectual que demostreu haver realitzat en l’antropologia alemanya de l’Escola de Würzburg, especialment en pensadors de la talla de Oswald Kürpe i August Messer, que anteriorment citàveu. Són dos pensadors que sempre he tingut molt present. I també us regracio la lloança a la meva tesi doctoral, arran de la qual em vaig convèncer que la pedagogia sòlida ve de la mà de Sòcrates i Plató. Incitar a la saviesa, ensenyar mitjançant l’exemple, gosar pensar lliurement, instruir aprenent, instal·lar-se en la humilitat del diàleg...; l’acadèmia platònica ens aporta les eines de perfeccionament que Sòcrates havia posat en pràctica. I en aquest excitant viatge, els dos grans filòsofs grecs m’han permès endinsar-me, amb tots els valors que m’han anat apareixent, en la via del compromís amb mi mateix i amb la comunitat en la que he nascut i viscut. Entendre i viure a fons aquesta experiència vital, pedagògica, doncs, és per a mi, ser personalista: és fer-ne de la vida una permanent “paideia”. I em sembla que vos participeu d’aquest enfocament.

-(Xirau, força entusiasmat) Totalment, Paul! I espero que en els propers anys aconseguim complicitats pedagògiques i filosòfiques que ens permetin humilment contribuir a què el món europeu d’avui pugui despertar del forat històric en qual ha caigut.

-(Landsberg) Res no desitjo amb més energia, us ho asseguro! Si em permeteu, haig de confessar que la noció de “compromís” l’entenc inserida en el món de l’antropologia i de la filosofia de la cultura, de les que parlàveu magistralment. Dit a grans trets, el meu pensament l’he basat en tres línies direccionals: l’essència humana i l’amor, la historicitat compresa de l’home i la filosofia com a mode de vida.

Per la primera, penso que l’home està essencialment en un procés de fer-se; i això és per mi la humanització o autocomprensió, la qual cosa comporta mobilitzar elements emocionals diversos que condueixen a una antropologia de l’amor.

-(Narració) Aquí, Xirau sentí que l’alemany entrava en un àrea molt sensible per ell, i no se’n podia estar d’intervenir.

-(Xirau) Aquesta és la paraula clau, amic meu: l’amor. Tal com ho comenceu a plantejar, l’amor s’entén com una reciprocitat interpersonal que atorga sentit de plenitud a la vida de cadascú; en la mesura que és la magna forma de viure i fer emergir les qualitats humanes més elevades, que d’altra manera no serien visibles.

-(Landsberg) En efecte, és molt adient la vostra consideració. Jo crec que l’amor transforma la vida personal en el camí perfeccionador de l’home; de manera que ens aboca a la meva segona passa: i és que l’home es fa en la història, comprometent-se. Com puc implicar-me sense una força com la de l’amor, que ho sosté tot? La història és un procés irreversible col·lectiu dels homes en comunitat; i per això no podem simular que el que hi passi no va amb nosaltres, que ens és aliè. Naturalment no estic afirmant que cal acceptar o afegir-se a tot el que aparegui, com si practiquéssim un “reclutament cec”, com s es tractés d’un fanatisme qualsevol, per exemple; sinó que hom ha de serne conscientment i mai defugir la nostra responsabilitat davant els esdeveniments històrics. I això no

42

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

és fàcil ni còmode; recordeu que havíem parlat del compromís com una actitud de responsabilitat davant causes imperfectes, perquè penso que un compromís sense probables patiments és quimèric i enganyós.

-(Xirau) Certament, la praxi del sentit amorós no és fàcil, amic Paul; perquè la condició humana, com molt bé dèieu, no “és”, sinó que es fa; i en aquest sentit les debilitats poden produir ocasionalment ombres sobre la tasca més amorosament apassionada i joiosa.

-(Landsberg) I ara em resten unes breus referències al que ens proveu la filosofia. Els grans grecs ja ens ensenyen que la seva pràctica implica una experiència vital transformadora dels fets amb els que ens topem; o, el que és el mateix, un mode de conduir la nostra vida, tant si és vista des de fora, convertint els esdeveniments en experiències vitals, com des de dins de la nostra existència, on es fa notar íntimament el gruix ontològic que implica el fet de “constituir-nos”. Precisament aquests pensaments són els que em procuren, ho confesso, certs dubtes sobre l’acceptació de la mort per suïcidi, present en la majoria de pensadors antics; i que, si bé no el lloen com la millor sortida de la vida tampoc no l’estigmatitzen, com sovint es fa en la tradició cristiana. L’entorn de la vida des de fora, crec, és també un factor determinant de com vivim i del que acabem fent.

-(Narrador) Xirau quedà un xic atabalat, amb la darrera intervenció de l’alemany i no gosà reaccionar ràpidament: dubtes sobre la possibilitat del suïcidi? Sí, és clar; és una possibilitat fàctica i emocional que pot convertir-se en real en un moment determinat; concret, però, mereix una reflexió filosòfica?

El seu contertulià endevinà l’astorament de l’empordanès. Així que completà la seva intervenció.

-(Landsberg) Sé que el que acabo de dir us torba, Joaquim; però aprofundir en els rigors que la vida ens presenta obliga a no amagar aquesta possibilitat en el procés compromès en realitzar-nos. A fi de contes, l’apropiació espiritual de la mort és una tasca sempre decisiva per a tota persona que té esperança en la veritat i alhora s’enfronta al risc del patiment inútil. I això últim és una temptació humana que no treu valor a la vida...; sinó que li atorga rigor i un cert coratge, encara que costi de veure-ho així. (I acabà amb certa precipitació el seu discurs). Bé, ja en parlarem, si s’escau.

-(Xirau, amb la màxima delicadesa de que fou capaç) Sí, Paul, en parlem quan us sembli oportú; jo no m’havia fet un plantejament en aquest punt; però les circumstàncies d’on veniu estimulen, ben segur, pensar-hi també. La riquesa de vivències i les experiències que esperonen la vida entenc que permeten no defugir una qüestió d’aquesta envergadura, la de la mort voluntària, un problema moral i metafísic d’alt voltatge. Quan us sembli, doncs, hi dediquem l’estona que faci falta.

(Aturant-se per pensar el que properament diria) Sou un pou de reflexió vital i activa Paul, que mereix ser escoltat amb tots els sentits. I ara em poso en el lloc dels nostres alumnes i, ben segur, que els descobrireu escletxes que els faran obrir els ulls com mai no haurien sospitat.

-(Landsberg, un xic avergonyit per la lloança del seu amic) Vaja!, Joaquim, em fareu envermellir. Bé, continuem, si us va bé.

-(Xirau) Per mi, encantat, però tampoc voldria que us incomodés la conversa. Tindrem temps per continuar debatent.

-(Landsberg) No hi fa res, us ho asseguro; quan estigui fatigat us ho comunico. I vos també, és clar.

43

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

-(Xirau) D’acord, doncs. Continueu, si us plau.

- (Landsberg) Doncs el que acabaré dient, per completar les meves opinions, arran del compromís i la historicitat, és que al darrera d’ells sostinc dues idees que els donen suport: que no tenim dret a menystenir l’ingent bagatge de solidaritat que acompanya la nostra vida en comunitat, i que tal exigència vital fa que la reflexió que siguem capaços d’assolir mitjançant la mobilització dels valors de què parlàvem, sota el gran parany dec l’amor, requereix actuar, i fer-ho, inevitablement, assumint riscos.

-(Xirau) No és poca cosa, Paul: sentit de solidaritat comunitària i actuació arriscada! Realment és filar molt prim. Sabeu llegir, ho dic amb sinceritat, la música, que a vegades pot ser sinistre, del món que ens envolta. Què us diré?, sinó que els vostres plantejament m’engresquen, quasi fins electritzar-me!

Ben segur, la vostra teoria de l’acció, prolongadora del personalisme que aneu estenent en els cercles humanistes, esmena versions angelicals poc realistes, fent, per exemple, que la vida personal s’entengui com una disposició a actuar davant dels perills, donat el fet que som éssers condicionats.

-(Landsberg) En efecte, som éssers corporals. Els personalistes francesos parlen de l’encarnació: som esperit en la matèria. Dit amb precisió, som éssers l’acció dels quals és alhora esforç corporal i voluntat que el condueix; perquè la transformació del món sempre es troba amb resistències, com verifiquem tots els dies; i només les podem redimir amb el treball davant el decurs històric que ens pertoca assumir i l’amor com a tensió de què parlàvem. L’amor, Joaquim, és imprescindible per a tot acte personal, per damunt dels idealismes utòpics, a fi de mirar de cara el repte de justícia que ens desafia, en la mesura que la nostra identitat personal pertany, ens agradi o no, a una comunitat existent i corporal; i té com a obligació influir-hi, i no pas mantenir-s’hi “neutral”, paraula que m’horroritza. Crec sincerament, i ja acabo el meu insistent discurs, que la vida ens reclama un mínim de coratge per afrontar les realitats desagradables que, amb seguretat, fereixen la nostra disponibilitat, sovint desitjosa de goigs còmodes.

-(Xirau) Entenc perfectament el que plantegeu; i si us ha de servir de consol, us diré, i sé que no és gaire cosa, que en el context en què a Catalunya i Espanya ens movem això de trobar-se amb resistències a tot esforç d’ humanitat que hom emprengui és molt habitual; i una filosofia que no contempli la possibilitat d’aquests obstacles i l’exigència d’actuar-hi, més enllà de les reflexions teòriques, que sempre són importants, òbviament, no té l’efectivitat com a “padeia republicana”, si ens sentim inspirats per la saviesa de Plató per aplicar-la al nostre context. L’amor i la pedagogia, com parlàvem fa una estona, constitueixen, per a mi, els dos moments clau de la vivència de la veritat per a la transformació del món. Per tant, crec que estem molt propers en els nostres projectes i esperances, Paul, i haurem d’afanyar-nos a oferir-los als nostres estudiants i a la ciutadania, en general.

-(Narració) La mirada de Landsberg s’anà buidant de la força que havia manifestat en les anteriors intervencions. Transcorreran uns segons i respongué.

-(Landsberg) Aquesta reflexió, Joaquim, ja me l’he fet moltes vegades, i tinc la recurrent sensació d’esfondrar-me en la més espantosa foscor i solitud, com més hi penso. Teniu raó, veritablement; cal mirar de fer sobresortir la humanitat de la que som portadors...; però com esdevenir eficaços?

(Deixà passà una estona en silenci, que Xirau respectà, endevinant que l’alemany no hauria acabat).

44

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

-(Landsberg) Estareu d’acord amb mi que aquesta és alhora una qüestió d’actitud filosòfica i vital; és a dir, que cal saber conjuminar pensament i vida, fins que arribem a sentir que nosaltres mateixos som portadors de la unitat radical de tots dos, en la que acte i pensament, persona i corporalitat, unitat i pluralitat siguin indistingibles...Aquest és el recorregut històric i transcendent de la personalització de tots i cadascun de nosaltres en un món que hem de fer habitable. La realitat definitiva, aquella que ja no podem elaborar més, és així. La cura de la nostra vida és l’agosarament pel que volem i podem ser, i aquí hi rau el nivell màxim de saviesa què som capaços d’arrogar-nos, incloent el sentit de la nostra mort. Saber viure adequadament i saber morir constitueixen la nostra realitat més profunda. I a partir d’aquí, quedem a l’albir de la dimensió transcendent que envolta la nostra vida, en la que la llibertat interior ens ha de permetre afrontar les conseqüències de la nostra missió.

-(Xirau, apuntalà el que el seu amic acabava de dir) La qual arrossega patiments que poden ser terribles, ja m’ho suposo. Però jo, que no he patit com vos, m’atreveixo a esperar que la nostra actitud filosòfica farà valer arreu la generositat i l’esperit d’amor que compartim. Estic convençut que l’amor donador, “charitas”, fa confluir les subjectivitats humanes, per erràtiques que siguin, amb els valors més excelsos; i nosaltres, amb humilitat, però amb voluntat resolta, hem de promoure i afavorir la trobada il·luminadora entre la realitat i el sentit que els valors ofereixen, presidits ambdós pel que anomeno “l’ordro amoris”: a més grandesa de valors, més grandesa de l’amor. Som, a la fi, obertura a la transcendència de l’amor en la immanència dels valors que practiquem.

-(Narració) Xirau havia engegat, novament, el seu apassionament...; fustigat per la mirada fixa i neta de Landsberg. Així, que continuà.

-(Xirau) Aquestes cabòries meves no són, en rigor, “meves”; sinó que la validesa que pugin tenir troba el seu origen en altres pensadors del passat; en aquells que considero els meus mestres, des dels grans grecs fins a la tradició europea recent, des de Husserl i Scheler, fins a pensadors de casa nostra, com Ortega, Giner de los Ríos i l’ estimadíssim Bartolomé Cosío; conjuntament amb els meus primers mestres catalans: Jaume Serra i Tomàs Carreras i Artau.

-(Narració) I a la fi, aturant-se uns breus instants, va concloure el que ja feina estona amagava.

-(Xirau) La vida, Paul, és obvi que pot arribar a perdre el sentit si el perd el món; perquè un món embogit descentra de tal manera que humanament resulta estèril, no només ell, sinó que la nostra vida, de retruc, pateix el risc de la divisió; de l’escissió en matèria i esperit, en ambient inhumà i vivència impotent, entre realitat i idealitat fugissera. En definitiva, l’oposició entre mundanitat inhòspita i relativisme doctrinari, on l’actitud positivista posa obstacles per al floriment de l’amor com a fons ontològic donador de sentit. En la mesura que aquest fons sigui obturat, estic amb vos que el regal de la transcendència se’ns nega, i la rancúnia i els remordiments ens destrueixen. Fa temps que penso que no hi ha més testimoni del “caminar en la veritat”, que deien els nostres místics, que l’amor. Els personalistes francesos, com Maritain o Mounier, pel que sé d’ells, estan aprofundint en aquest gruix ontològic, ésser, a la fi, de l’amor; i jo m’hi afegeixo amb un matís que accentua la perspectiva inversa: pensar que al ser estimats, i només així, ens fem persones. I, retrobant l’ inici de la nostra conversa, aquesta troballa requereix una única actitud i objectiu: l’educació de la ciutadania.

-(Landsberg) No puc afegir res més al que heu dit, Joaquim. Més aviat és un resum concloent al vostre ordenat discurs allò que se m’acudeix: i és que els problemes filosòfics, que són primàriament vitals,

45

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

es redueixen al paper central de l’home, al seu estatut ontològic, d’acord amb el lloc que descobrim que té al cosmos i en relació a la Transcendència. Ni més ni menys! A partir d’aquí arrencarà el discurs de la personalització, és a dir, de la vida com a experiència humana de la persona de cadascú en realitzar-se, en la que hi rau un sòlid pressentiment, com ho és que estem destinats a construir-nos sota la Totalitat de l’Ésser; la qual cosa no és pas una mera exigència individual, sinó un oferiment granític de conviure, de fer comunitat, i de fer-ho compromesament, com pregonaven els cristians primitius. Heus aquí la vida autèntica que, expressat fenomenològicament, se’ns fa present; com a vivència d’experiència i aprenentatge, i que ens han ofert figures de la talla de Sant Agustí, Pascal o Maine de Biran, entre molt d’altres.

-(Xirau, completant la intervenció del seu interlocutor): Santa Teresa, Ramon Llull o Joan Lluís Vives.

Defugint certs plantejaments de vida i discursos socials avui periclitats, propis de mentalitats ja superades, tots ells constituïren fites de referència fonamental de la nostra filosofia d’arrel cristiana; confluència en el món de la tradició europea grega, amb els gran clàssics: l’asiàtica, amb la figura de Crist al capdavant i l’africana amb Sant Agustí. Sense ells, poca cosa seríem!

-(Landsberg) Efectivament, Joaquim. Malgrat les limitacions i els prejudicis que els imposà la seva època, els filòsofs han contribuït a conformar l’horitzó radical en el que la nostra vida pot adquirir sentit. A ells m’acullo per fer front a les contingències del revoltat món que patim.

Epíleg -(Narració) Era notori que hi havia sintonia en els principis i precedents filosòfics dels què partien ambdós; malgrat tenir, respectivament, maneres diferents de ser i afrontar llur món.

Landsberg, home alt, corpulent, àgil en els seus moviments i en la seva capacitat perceptiva oferia una mirada penetrant. La seva figura inspirava noblesa i honestedat, i mostrava sense subterfugis fortalesa en les seves conviccions, sobre tot quan l’agitació l’enervava a l’hora d’abordar la recent experiència nazi patida al seu estimat país.

Refugiat a casa de Jean Lacroix a Lió l’ hivern de 1940, li confià que duia sempre al damunt, des de les seves declaracions publiques contra el nazisme, una caixeta amb cianur, que estava disposat a utilitzar si queia en mans de la Gestapo. El suïcidi, per Landsberg, en aquella època, era una decisió greu, però ajustada i raonable d’acceptació de la mort en circumstàncies esgarrifoses, com el confinament en un camp de concentració o la tortura. No feia altra cosa que recollir el bagatge reflexiu-vital que molt filòsofs anteriors, des dels estoics, havien testimoniat sobre el tema; essent considerat un acte de valentia i no de covardia.

El seu definitiu compromís amb el cristianisme l’estiu de 1942, moment en el que escriu la excel·lent meditació “El problema moral del suïcidi”, modificà la seva decisió prèvia, i el conduí a llançar el verí i adoptar la via dels màrtirs cristians. Trobà la mort poc després, en ser detingut el març del 1943 a Pau, prop de Lió, i ser confinat al camp d’extermini de Oranienburg, Sachsenhausen, on morí d’esgotament el 2 d’abril de 1944. Landsberg, qui havia afirmat, segons testimoni de Lacroix, que havia trobat el Crist que se li havia revelat, percebé l’esperit cristià com una gràcia atorgada per l’exemple viu d’Aquell per damunt del patiment.

46

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

I què dir de la figura i de l’actitud de Xirau? Per tota la seva trajectòria investigadora, acadèmica i política, li resultava difícil dissimular l’entusiasme amb què exposava i defensava les seves idees i propòsits, fins al punt de fer-se palès un tarannà manaire i absorbent, tot i no ser-ne conscient.

Militant de la Unió Socialista de Catalunya –a la fundació de la qual el seu amic Rafael Campalans havia contribuït-, mantindria les seves conviccions durant la guerra civil espanyola, exercint amb la dignitat que li era pertinent els càrrecs públics que li pertocaren, no abdicant mai del sentit de fraternitat i tolerància que el sagnant conflicte posaria a prova. Com es faria palès en la seva vida -i en les obres que publicaria- en els anys posteriors a la guerra, fins a una accidentada mort a l’exili, a Mèxic. Xirau tingué sempre present en el seu ànim l’humanisme hispànic d’en Ramon Llull, d’en Joan Lluís Vives i d’en Bartolomé Cossío; en la mateixa mesura que el personalisme mounierià i landsbergià planejà en la seva vida i en la seva obra”.

RETRAT D’UN FILÒSOF CATALÀ L’obra i el pensament d’Eduard Nicol (1907-1990) Per Albert Llorca Arimany La personalitat d’Eduard Nicol Eduard Nicol i Franciscà nasqué a Barcelona a finals de 1907. Havia arribat al món en una època convulsa, presidida pels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona d’aquell any. Fill d’un músic pamplonès i de mare catalana, aviat tingué que ajudar econòmicament la família. L’any 1928 aconseguí el lloc de redactor cap del Diccionari de la Música Il·lustrada.

Estudià magisteri i després filosofia en la recent Universitat de Barcelona amb professors de la categoria de Serra Hunter –de qui sempre en tindrà un extraordinari record- i de Joaquim Xirau; i arribà a impartir algunes classes abans del cop d’estat del 1936. Per aquelles dates, perdé els pares i ingressà voluntàriament a la Secció d’Informació de l‘Estat Major de la República.

Però en la mesura que la situació s’anava complicant, l’any 1938 Nicol s’adonà que el seu immediat futur seria dur en el nou règim dictatorial que hom preveia que s’imposaria. Tot plegat va fer que a primers de 1939 decidís marxar a França, travessant per la Junquera, camí de l’exili. A poc fou ingressat en el camp francès de concentració d’Argelés-sur-Mer. El mes de maig de 1939 sortiria de la localitat francesa de Seté en el baixell francès “Sinaia”, i el juny del mateix any arribaria al port de Veracruz. Tal com observava la seva alumna Guadalupe Olivares: “sin un amigo, sin un centavo en el bolsillo y sin saber qué me iba a pasar”. Però el que és cert, és que se’n va sortir: l’any següent, integrant-se com a professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), des d’on l’any següent contribuiria a la fundació del Centro de Investigaciones Filosóficas. Uns anys després -en el 1955- fundaria la revista anual Dianoia.

47

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Al final de la seva vida rebé alguns títols honorífics, com el nomenament Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’any 1983, el Premio Universidad Nacional de la UNAM (México) en el 1986, i en el 1988 rebé la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.

Actitud filosòfica que presidí la seva vida i obra Nicol marxà de Catalunya l’any 1939 en plena guerra civil, amb 32 anys. Però mai no oblidà el país ni la seva gent. En la seva coneguda obra “El problema de la filosofia hispánica”, de 1961, que fou un llibre incòmode per a més d’un intel·lectual a la península, considerava que tal problema de la filosofia obeïa a un “ëthos” o vocació filosòfica problemàtica, que ho era en la mesura que estava més atenta als guanys acadèmics i dineraris, que no pas als que derivarien de l‘activitat filosòfica compromesa en la millora de la comunitat en la que hom viu.

La sensació personal de Nicol, en arribar a Mèxic, fou trista. Nicol era un immigrant exiliat, allunyat de la seva pàtria, Catalunya; quelcom que pesava en el seu cor. Una anys més tard afirmaria que “Me he hallado en una situación vital compleja, viviendo tres exilios a la vez. Para empezar, el exilio manifiesto de vivir en un una tierra distinta donde uno ha nacido y se ha educado. Después está el exilio de la lengua; yo no había escrito ni una sola línea en castellano durante mis años de Barcelona… Finalmente se halla la cuestión del exilio intelectual o cultural, que no está determinado por mi presencia en México; sino que es el mismo que, en menor grado, habría encontrado en España5.

Resulta inevitable concloure que el desarrelament seguí a l’exili físics; però pesaren més en l’ànim del filòsof el desarrelament de la llengua i el de la cultura, juntament amb el de l’activitat filosòfica.

En tot cas, Nicol sempre mantingué una actitud positiva i productiva en el seu magisteri acadèmic – amb els seus alumnes-, i també en la continuïtat de les seves idees com a intel·lectual; idees que mai no s’aturaren. La seva massiva producció intel·lectual, amb més de 18 obres de relleu i multitud d’articles a revistes diverses ho avalen.

Com a pensador, Nicol considerava que l’ésser és arreu: de manera que, al dir dels seus alumnes, segons Nicol la raó no té atribucions per imposar-se a l’ésser; sinó que ha de subordinar-se a ell; ja que, si bé és cert que la realitat és explicable per la raó, no s’ha de caure en el supremacisme racionalista imposant a aquella com ha de ser. I dir això en les dècades dels anys 40 i 60 del segle XX no era fàcil: de fet, era quasi herètic, i només un pensador potent podia adoptar aquesta actitud.

Algunes característiques del seu pensament La concepció inicial de la filosofia de Nicol està presidida per un afany ontològic; “Esta cosa suprema, este absoluto que ha buscado siempre la filosofía, que es el ser, es objeto de experiencia universal inmediata. Esto es lo que quiere decir que “el ser está a la vista”. I és que la filosofia de Nicol, un cop acceptat el relleu de la ciència en la vida humana, endegarà la definitiva dimensió revolucionària de la filosofia, en la que el fenomen apareix com indicador de l’ésser: aquest es mostra en el que succeeix

5

Nicol E. Entrevista feta per Rubert de Ventós l’any 1982 i publicada al 1998 a la Revista Anthropos (nº 3 de 1998), p 21 (19-25).

48

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Nicol mantingué sempre una triple intenció en la seva activitat filosòfico-metafísica bàsica: la de desenvolupar la noció d’expressió i l’abast veritatiu que comporta, l’abast del paper de la ciència en aquesta reflexió metafísica sobre l’expressió i el camí a on condueix la filosofia, més enllà dels límits de la ciència.

Els inicis metodològico-metafísics Hom ha dit que Nicol arriba a la filosofia per la via de la psicologia i és cert: viure, el propi de l’ésser humà, consisteix en estar “en situació”. De fet la seva primera obra, la que constitueix la seva tesi doctoral l’any 1941 i afirma en la contraportada: “La obra es, en efecto, un método de investigación psicológica y a la vez un sistema de la organización de la vida humana en situaciones” 6. I què és la “situació”? És el contrari del que li succeiria a un subjecte aïllat, desconnectat, sense cap relació de reciprocitat; i això és així en la mesura que l’home és un subjecte –no una cosa- i viu el seu aquí, a diferència d’un altre subjecte7.

Una classificació ràpida que fa Nicol sobre les situacions en les que es pot trobar l’ésser humà és aquesta: hi ha situacions fonamentals (genèriques, comunes i permanents) i “situacions límits” 8, que són caracteriològiques i transitòries, però a vegades molt importants), i que sovint la nostra vida hi pot dependre: així, estic en un trànsit vital i no puc sortir-me’n, no el puc tornar a viure, donat el fet que no puc desfer el que ja he fet: l’únic que puc fer és tirar endavant, “afanyar-me”9.

La justificació d’una metafísica de “l’expressió” I seguint en aquest afanyar-se, Nicol s’adona que arribarà un moment –per motiu de l’edat en la meva vida- en el qual perdré aquesta capacitat d’esforç: i nomena aquesta capacitat: “expressió” vital; tal com ho planteja a la seva “Metafísica de l’expressió”10, a on fa una afirmació clara i contundent: “Para ser, hay que expresar; para ser inmortal hay que morir”11; de manera que l’home s’expressa en la mesura que “és”, que viu..., i la mort és l’avís que ja no “expressarà” res.

Nicol té consciencia que en la seva època la situació de la metafísica no és galdosa: i recorda una anècdota que és, certament, il·lustradora de les seves preocupacions filosòfiques: “…Solo soy un filósofo, un metafísico”. Aquesta mena de declaració solemne la proferia Nicol l’any 1965 en ocasió d’una publicació polèmica sobre el seu pensament. En efecte, Nicol contestava al que ell considerava una valoració mig despectiva de la revista nord-americana Philosophy and Phenomenological Research cap a la seva obra, amb un article titulat “Algunas indicaciones en torno a la metafísica de la expresión”, on aclaria què vol dir això de ser un filòsof metafísic.

En el pròleg a la primera edició de 1957 de la “Metafísica de la expresión”, el filòsof afirma que: D’un banda, la noció d’expressió és clau per entendre la seva reflexió sobre la metafísica. Ell –que coneix fons la tradició de la metafísica a Occident- pensa que aquesta àrea aplega la condició humana, en el que coneix i és; no em va es diu que la seva metafísica és fenomenològico-dialèctica.

I qui coneix? El subjecte humà; que serà el qui sigui el subjecte de l’expressió; perquè afirmarà que 6

Nicol, E. Psicología de las situaciones vitales, México: 1946, FCE. o.c., p. 108.

8 La ressonància jasperiana sembla ineludible; però Nicol aclareix en el pròleg de l’obra (pag, 29, nota 2), afirmant que “el extraordinario interés de sus ideas (es refereix a Jaspers) no me movió a descubrir en ellas una posibilidad de aplicación a la psicología. Llegué a la idea de las situaciones vitales por el cauce mismo de la psicología y como resolución en ella de un problema específico”. Sembla, doncs, que hom pot concloure que hi ha un “aire de família” entre les reflexions jasperianes i les de Nicol.

9 O.c. p. 111.

10 Nicol, E. Metafísica de la expresión, Obra de 1957 (México, FCE)., considerada central en la seva producció.

11 O.c. p. 26 (Pròleg).

7

49

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

tot ésser humà “és” expressiu12; cosa que havia insinuat quan parlava –com dèiem més amunt- de què l’ésser està a la vista, desmarcant-se de la tradició parmenídea.

En el procés de desenvolupament de l’ésser de l’expressió –que és l’home- aquesta constitueix la dada fonamental per referir les qualitats de l’ésser humà, el qual serà eminentment comunicador i socio-històric; amb la qual cosa s’enceta una altra qüestió de fons del pensament de Nicol: la lluita entre la concepció encarnada de l’home i la pesadesa de la “raó de força major”. I una bona manera d’enfocar aquest tema és el que Nicol planteja de bon començament: en el coneixement d’allò natural –les coses- qui regeix és la necessitat (ho diu la ciència); però en el que pertoca a l’home ens les tenim amb la llibertat. I Nicol té clar que, tot i que allò que situem en la “humanitat” de l’home no es dóna sense la materialitat de la natura; el cert és que l’humà requereix sortir i anar més enllà dels estrictes processos naturals....

En efecte, en les línies finals del paràgraf anterior ja s’endevina un tema d’envergadura: i és que en el si de la llibertat arrela la famosa noció de “razón de fuerza mayor” o “pesadesa” en la condició humana de la necessitat, com a forma “inhumana” –però paradoxalment i profundament humana-, per la qual l’home es mecanitza, com si l’impuls natural fos l’última paraula sobre ell: quelcom que Nicol ja nota en l’Amèrica dels anys 60 –a Europa el personalisme mounierià ho pateix abans La darrera reflexió sobre els mals civilitzatoris Partint de la distinció repetida de Nicol entre la vocació filosòfica i la professió acadèmica 13, el pensador posa en relleu la seva creativitat i esperit revolucionari. Nicol mantindrà, com diu un profund coneixedor del filòsof català, Ricardo Horneffer, que: “La revolución es una operación global y unitaria, que señala un cambio de orientación en la forma de pensar. La revolución es ante todo un estado de conciencia filosófica: una conciencia de la situación”14. De manera que l’actitud pro-canvi en la metafísica implica tenir una percepció de què succeeix en el món on estem i en el seu decurs històric i què en sabem d’ell, que la antiga metafísica no ha visualitat, obviant categories fenomenològiques; dialèctiques i hermenèutiques. I és en aquest trànsit que Nicol va des de la presència de l’experiència de l’ésser, passant pel gruix de l’expressió, fins a la reflexió simbòlico-dialògica i pre-científica.

En finalitzar aquest llarg recorregut de molts anys de durada, Nicol es plantejarà quin serà el futur de la filosofia i quines operacions ha de presidir en el seu sí. Les grans obres, ja citades, amb què acaba el seu recorregut són indicadores d’aquesta avaluació: El porvenir de la filosofía (1972), La reforma de la filosofía (1980) i la Crítica de la razón. La revolución en la filosofía (1982). Nicol visualitza aquests tres grans llibres finals del seu recorregut como l’extensió d’un mateix problema, ja que constitueixen el desenvolupament d’una racionalitat denunciadora i revolucionària.

12

Ibídem.

13

Nicol, E. La idea del hombre, México: 1946, Editorial Stylo, (paràgraf 48) i La vocación humana. El Colegio de México, 1953. .

14 Horneffer, Ricardo (2009). «Presentación». Eduardo Nicol (1907-2007). Universidad Nacional Autónoma de México, p.9-10.

50

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

En aquesta darrera etapa, Nicol es troba amb problemes de violència, domini de la tecnologia, d’anihilament i d’amenaça… que formen part de l’esmentada “razón de fuerza mayor”, on ha disminuït el registre de les idees, on aquella s’ha fet mestressa de la situació amb la seva artificialitat, i a on els esforços humans s’han reduït a la supervivència.

L’agonia humana en la nostra civilització –a Europa Foucault parlava ja de la “mort de l’home- no impedeix a Nicol continuar parlant de la llibertat, en termes quasi heroics; tot aprofundint en la fonamentació de la ciència com a eina de la darrera reforma de la filosofia.

Coincidències amb el personalisme comunitari d’Emmanuel Mounier El pensament de Nicol encaixa amb alguns dels trets que habitualment es relacionen amb el personalisme comunitari sorgit d’Emmanuel Mounier; si bé té una forma metafísica de pensar pròpia.

En primer lloc, destacarem aquells trets derivats de la seva concepció de la vocació humana i del servei a la comunitat que es dedueix del seu filosofar.

I en segon lloc, ens fixarem en la fonamentació antropològica de l’ètica implicada en la vocació filosòfica que ha desenvolupat.

Tornant al primer cas i dit a grans trets, Nicol concreta el seu discurs inicial, com sabem, en la reflexió sobre les “situacions” humanes, que al seu parer constitueixen les condicions de possibilitat de ser de l’home. I, així, el filòsof integra el que és subjectiu –definit per la ciència de la psicologia- en la trans-subjectivitat; perquè el que és essencial és la relació amb els altres, presents o absents (cas dels morts, en el passat), quelcom que posa en relleu Nicol, com hem fet notar més amunt, en la seva “Psicología de las situaciones vitales”15.

Precisament, una manifestació cabdal de l’expressió és, per Nicol, la vocació, que és l’actitud fonamental de l’home davant de la vida i de la professió que s’exerceix. Des d’aquesta noció de la vocació i el seu parentiu amb la missió de cadascú, Nicol entén que el filòsof ha de servir la comunitat16, perquè existir és expressar-se i expressar-se és ésser amb els altres. A la fi, la comunitat és constitutiva de l’ésser humà, en la mesura que l’home és un ens que té la forma de ser de la comunitat17. .

D’altre banda, Nicol fa una crítica –molt propera al personalisme comunitari- sobre la concepció contractualista de la societat, donat el fet que ell considera que la comunitat autèntica està per damunt de diferències, dominis o arrogàncies controlades 18; i sembla que la política implica la vida en comunitat, en tant que els problema fonamental en els nostres dies és el de les relacions entre l’individu i l’estat19.

Situats ja en la segona passa esmentada, cal dir que un element bàsic que motiva de l’obra de Nicol és la seva crítica de la raó instrumental. Així, ja en el seu llibre “Los principios de la ciència” (obra de 1965) i després en els citats “La reforma de la filosofia” (1980) i “El porvenir de la filosofia (1982), Nicol adverteix del risc d’una extinció de l’home per causes tècnico-científiques, entre d’altres.

15

Notes 8-10 i veure la pàgina 4 de la present ressenya.

Nicol, La vocación humana, o.c. ps. 17-18. En la mateixa obra Capítol de “Libertad y comunidad” –i també en altres, per exemple, en la Metafísica de la expresión, en paràgrafs com “Verdad y comundad” (nº 28) i en “Interdependencia de la forma simbólica y comunidad de lo real” (nº 38)-, Nicol repetirà que l’home es realitza vocacionalment en una comunitat.

17 La Vocación humana, o.c. p. 296.

18 O.c. p. 236-239.

19 O.c. p. 68.

16

51

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

És sabut, en aquest sentit, que Nicol, molt sensible als esdeveniment de la guerra civil espanyola, considerava que el problema de la convivència no només té raons col·lectives, sinó també individuals, de manera que cada home és un problema per a si mateix.

Si l’home és un ésser expressiu, com repeteix diverses vegades; un element de to personalista indiscutible que Nicol té present és el del diàleg, que indica que l’ésser humà ha de ser amb i per l’altre; i heus aquí que l’ètica es fa present com actitud de sinceritat o veracitat i de treball en la col·lectivitat 20, actitud que apunta a una missió salvadora.

A la fi, la veritat és intrínsecament ètica, ja que “l’êthos” és un mode permanent de ser en l’home. I l’abocament a la veritat prové del fet que l’ésser humà expressa lliurement el seu caràcter, cosa que podria ser de diverses maneres, i que es basa en el principi de l’ambigüitat: “La ética es posible porque el hombre es el ser del sentido, y porque su acción expresiva es esencial y radical ambigüedad. La ambigüedad es inherente al ser libre, y esto constituye el fundamento ontológico de la ética en general”21. I unes línies més avall, Nicol afirma radicalment que l’ètica no és normativa en el sentit que no pot fonamentar un sistema de valors determinats, donat el fet que totes les normes i valoracions morals són històriques, en ser actes expressius. Per tant -i aquí Nicol és contundentl’home, com a ésser de l’expressió, només pot contribuir a una fonamentació de l’ètica en termes de “establecer fenomenológicamente las condiciones ontológicas y existenciales de posibilidad de toda ética o moral histórica”22.

I cal afegir que, lluny de tot historicisme entès en termes de relativisme, Nicol entén que l’esmentada actitud interpretadora i comprensiva sorgida de l’ésser humà – expressiu-, allò que abasta la significació dels actes humans és la no indiferència, que és el que els dóna tarannà ètic universal23.

I si l’ètica és comprensiva i no indiferent a la humanitat de l’home, sembla clar que un factor cabdal que l’ètica nicoliana posa en joc és la tolerància, que naturalment no només és teòrica, sinó pràctica entre les cultures, que són el seu terreny propi, com proposa encertadament un exalumne i amic seu, Bernat Castany24.

Bibliografia L’obra d’Eduard Nicol fou prolífica i monumental, en presentar-se molt coneixedora de les fonts que usa -l’Antiguitat Grega n’és un exemple obvi- i que conjumina amb una notable originalitat i rigor en els seus plantejaments.

Es comptabilitzen en la seva producció 18 llibres importants i més de 200 estudis i assaigs publicats en diversos emplaçaments. Citem aquí algunes de les obres més rellevants, incloses algunes obresrecull d’estudis i d’articles.

20

En els dos primers capítols de La idea del hombre (o.c.), en fa referencia.

Metafísica de la expresión, o.c. p. 345. Hom ha dit, no sense raó, que el caràcter humà –en l’home també hi són presents l’atzar i el destí- que el caràcter es definidor de l’home en el pensar de Nicol, en ser allò propi de la seva llibertat. I aquest detall té un regust personalista obvi.

22 Ibídem.

23 O.c. p. 345. Ens atreviríem aquí a assimilar universalitat ètica a capacitat de ser compartida l’actitud de no indiferència (paraula clau en el personalisme) adoptada, en la circumstància en la que hom trobi.

24 Castany, B. “Fonamentació onto-psicològica de l’ètica de Nicol”,ps, 161-186 de Lectura de filòsofs catalans del segle XX. Barcelona, 1995. PPU, p. 184.

21

52

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Selecció d’obres d’ Eduard Nicol Psicología de las situaciones vitales. Tesis doctoral, El colegio de México, 1941.

La idea del hombre. México: Editorial Stylo, 1946; nueva versión en México: Fondo de Cultura Económica, 1977; versión facsimilar, México: Herder, 2004.

Historicismo y existencialismo. La temporalidad del ser y la razón Madrid: Tecnos, 1950; segunda edición, corregida, México: Fondo de Cultura Económica, 1960.

La vocación humana. El Colegio de México, 1953.

Metafísica de la expresión. Fondo de Cultura Económica, 1957; nueva versión, México: Fondo de Cultura Económica, 1974.

El problema de la filosofía hispánica. Madrid: Tecnos 1961; segunda edición, México: Fondo de Cultura Económica, 1998.

Los principios de la ciencia. México: Fondo de Cultura Económica, 1965.

El porvenir de la filosofía. México: Fondo de Cultura Económica, 1972.

La reforma de la filosofía. México: Fondo de Cultura Económica, 1980.

Ideas de vario linaje. Llibre-recull de diversos estudis i articles de Nicol. México: Universidad Nacional Autónoma de México, 1990.

Las ideas y los días. Artículos e inéditos 1939-1989. Recull d’articles de diari i d’altres. México: Afinita Editorial, 2007.

Selecció d’obres sobre Eduard Nicol De les nombroses referències al filòsof, em fem una tria de les més conegudes: Àngel Castiñeira, (coord.). Eduard Nicol: Semblança d'Un Filòsof. Barcelona, 1998. Acta, Fundació per a les idees i les arts.

Alain Guy, "Los filósofos españoles de ayer y hoy". (Les philosophes espagnols d'hier et d'aujourd hui. Époques et auteurs, 1956. Buenos Aires: Losada, 1966.

Juliana González, La metakfísica dialéctica de Eduardo Nicol. México: Universidad Nacional Autónoma de México, 1981.

El ser y la expresión. Homenaje a Eduardo Nicol. Textos del "Simposi al voltant de la filosofía de Eduardo Nicol" (27, 28 y 29 de gener de 1988), México: Facultad de Filosofìa y Letras, Universidad Nacional Autónoma de México, 1990.

José Luis Abellán, El exilio filosófico en América. Los trasterrados de 1939. México: Fondo de Cultura Económica, 1998.

Ricardo Horneffer, Eduardo Nicol. Semblanza. Zapopan: El Colegio de Jalisco. Generalitat de Catalunya, 2000.

Ricardo Horneffer (coord.). Eduardo Nicol. Homenaje. Presentación de Ricardo Horneffer, México: Facultad de Filosofía y Letras, Ciudad Universitaria, 2009.

Luis de Llera, Filosofía en el exilio: España Redescubre América. Madrid: Encuentro, 2004

53

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

ACTIVITATS REALITZADES PER L’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA (IEMC) -

16 de gener de 2020. El Dr. Bonaventura Pedemonte, dins del marc l’Aula Mounier, ens va oferir la conferència “Ser cívic, ser personalista i ser cristià, avui”. El text de la ponència ha estat inserida en el present número de la revista.

-

16 de gener de 2020. Nomenament del Reconeixement Mounier 2020. Enguany atorgat a la Cooperativa l’Olivera. Malauradament, degut a les circumstàncies de confinament i distanciament social, el guardó no pogué ser recollit el mes de maig a la Facultat de Filosofia, com es habitual. Esperem poder fer entrega del mateix aquesta tardor.

Reproduïm, com a confirmació, el text del nomenament: Nomenament del Reconeixement Mounier 2020 (12ª edició) L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) amb la col·laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya atorga cada any el Reconeixement Emmanuel Mounier a aquelles persones o institucions -de forma alternativa- que destaquin per actituds i activitats que expressin les qualitats més apreciades de la persona humana, tan en l’àmbit intel·lectual com pràctic, en l’horitzó del pensament personalista, sota les característiques del compromís amb el creixement de l’ésser humà i amb l’avançament comunitari vers un món més just i habitable.

Enguany, l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya i la Facultat de Filosofia de, Catalunya han decidit atorgar el Reconeixement Emmanuel Mounier 2020 a la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, en la comarca del Baix Urgell. La Cooperativa L’Olivera, que oficialment és una Cooperativa de Treball Associat i d’Iniciativa Social, té a com a objectiu el treball agrícola i l integració sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual mitjançant el conreu de la terra, de vinyes i d’oliveres.

Per tant ¨L’Olivera” no és una empresa vinícola i olivarera més. Es, fonamentalment, un lloc d’acollida de persones amb discapacitat i amb altres persones compromeses en la promoció de les primeres. I, a la fi, és una institució -i empresa- amb voluntat d’assentament local i de projecció humana personalglobal, amb la intenció d’elaborar productes de qualitat, amb procediments de gestió i participació transparents.

54

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

En la fundació de la Cooperativa L’Olivera l’any 1974 de la mà de Josep Maria Segura, hi havia clara consciència que les persones que la composaven posaven llur dignitat al servei d’un projecte en pro dels més desvalguts, a fi d’assolir llur integració humana i social mitjançant el treball.

L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya i la Facultat de Filosofia de Catalunya, conscients de la immensa tasca que tot això implica, volen humilment testimoniar llur complicitat i satisfacció per l’afectuós i just reconeixement dispensat a les persones acollides per part de la institució i de les persones que la dirigeixen.

L’esmentat Reconeixement Mounier serà lliurat al representant de la institució en forma de guardó el dia 14 de maig del 2020 a les 19 hores a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia (c/. Diputació 231, de Barcelona), en un acte previ a la sessió ordinària de l’Aula Mounier prevista per la nostra entitat en aquesta data Barcelona, 16 de gener de 2020

-

Febrer de 2020. El Dr. Albert Llorca imparteix un seminari a la seu de Cristianisme i Justícia els dies 6, 13, 20 i 27 del mes de febrer sota el títol “El personalisme comunitari i el posthumanisme: reptes tecnològics i humans”. S’aborden els problemes humans i els interrogants ètics que planteja l’allau de les tecnologies en la vida individual i comunitària

El programa de les quatre sessions, dividides en dues àrees, fora el següent: 1. Societat de masses i comunitat. La posició del personalisme comunitari avui.

2. La globalització i l’acollida en el món: l’estranyament de persones diferents.

3. Situar-se entre el comunitarisme cívic i les propostes post-humanistes.

4. La comunitarietat, enfront del legalisme i el cosmopolitisme en el món actual.

-

Juny de 2020. El Dr. Joan Lluís Pérez Francesch organitza per l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials), adscrit a la UAB, una sèrie de “Diàlegs al voltant dels impactes de la ‘nova normalitat’ sobre la societat, la política, les polítiques públiques i les persones”. El programa consta de quatre sessions (8,15,22 i 29 de juny), i està avalat pel EPSI (UAB), Amics UAB, Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya i la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB.

55

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

El programa de les quatre sessions fora el següent: 1. Crisi de la Covid-19, estat d’alarma i afectació als drets fonamentals.

2. Ciutats, Agenda 2023 i Covid-19. La reactivació de l’economia local i les polítiques públiques per a la implementació de l’ODS a escala local: oportunitats i reptes de la ‘nova normalitat’.

3. La política democràtica en temps de la Covid-19.

4. La crisi de la Covid-19 i les dinàmiques de gènere. Sobre desigualtats i cures, presents i futures.

Les sessions es duen a terme telemàticament, a través del programa ZOOM. -

2 de juliol de 2020. El Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, dins del cicle de conferències de l’ ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials), adscrit a la UAB, imparteix la conferència “Existeix l’estat profund o ‘Deep State’”. La sessió es duu a terme telemàticament, a través del programa ZOOM.

ACTIVITATS FUTURES DEL IEMC Tot i la incertesa actual, a l’ INSTITUT EMMANUEL MOUNIER DE CATALUNYA hi ha previstes un seguit d’activitats. En la nostra pagina web anirem concretant la realització dels actes previstos i les cancel·lacions, si es el cas, del Programa per al curs vinent, tant per a les Aules Mounier com per a la secció de Persona i Comunitat i per al Seminari de Pensament Personalista a Cristianisme i Justícia..

D’altra banda, com cada curs, assenyalem el que, a falta de més informació, sabem que han programat institucions amb les que col·laborem habitualment: -

L’ Aula de Burgos trasllada el tema previst per enguany: “Ahogados en la superfície”, que es tenia que desenvolupar del 23 al 26 de juliol, programat pel Instituto Emmanuel Mounier a la ciutat de Burgos, a l’any vinent, Curs 2021-2022, després d’ anul·lar-se l’edició d’aquest any.

-

Col·loquis de Vic, en els quals hi intervenen amb regularitat companys nostres, no se sap encara si es duran a terme.

-

Liceu Maragall Filosofia de l’Ateneu Barcelonès. Estem a l’espera de la convocatòria del socis per la programació del tema que articularà el curs vinent.

56

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS

Bonaventura Pedemonte i Feu: Cimientos filosóficos de una pedagogía personalista. Colección Sinergia.

Serie roja, nº 62, Madrid: Fundación Emmanuel Mounier. 2020.

“Cimientos filosóficos de una pedagogía personalista aporta por vez primera a maestras y maestros un fuste y una solidez sin los cuales la escuela va diluyéndose en la irrelevancia con el paso del tiempo. No espere el lector más métodos para juguetear, ni más ideologías que pasan con la celeridad del huracán dejando todo peor de lo que estaba. Seguramente cueste un poco la lectura del libro a quienes ya no leen y enfade a las audacias fáciles. La colección Sinergia se honra con esta aportación decisiva para los buenos docentes” (IEM).

El «personalismo», como corriente filosófica, coloca el foco en la persona. Las características del hombre lo hacen un ser moral. En su relación con los otros, en su comprensión de sí mismo o en función de su trascendencia. En esta breve obra, Cimientos filosóficos de una pedagogía personalista, el autor plantea varias interrogantes en sus capítulos entorno de la educación y la persona.

Su intencionalidad es reflexionar sobre la educación; pero, una educación centrada en y por la persona. Una enseñanza que abarca varias etapas de la vida. Una educación en la cual el maestro aporta más que conocimientos: «A través del maestro el alumno puede llegar a adquirir una visión del mundo, a través de la máquina no» (pág. 77).

La educación es un encuentro entre personas. Comparten conocimientos. Y recordamos quiénes han sido los docentes que han marcado algún momento de nuestras vidas, sea para bien o para mal. «Nuestra memoria va acompañada de los nombres de tantos educadores que nos hicieron experimentar que nuestra vida estaba llamada a crecer, nos abrieron horizontes, compartieron nuestras angustias y escucharon nuestros lamentos» (pág. 11).

Los temas en los cuales el autor expone sus reflexiones son, entre otros, sin grandes bloques: «Pinceladas de una antropología», «¿Quién es el hombre? La identidad de la persona», «El hombre es acción», «La alteridad» y «La transcendencia». VÍCTOR MANUEL PÉREZ MARTÍNEZ·28 MAYO, 2020 (Aragón Digital)

57

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Josep Lluís Vázquez Borau: Los frutos del desierto. Inteligencia Espiritual y Mística.

Independently published (15 de abril de 2020). Amazon Media EU S.à r.l.

“El desierto nos fascina.

Es el lugar por excelencia del despojo supremo. Es un lugar necesario para la construcción de la propia persona, espacio de purificación y de abandono, lugar de las pruebas.

Hay que pasar por el desierto, que también puede ser geográfico, pero especialmente es interior, hay que recogerse, hay que hacer silencio, para tomar conciencia de la Presencia Amorosa de Dios que nos llama y que nos da una vocación, una misión, para vivirla en nuestro propio Nazaret. En definitiva se trata de un encuentro con nuestro Maestro interior, el Espíritu de Jesús Resucitado.

Todos llevamos dentro un monje. Todos llevamos en las capas más profundas de nuestro ser una llamada a la soledad, al silencio, a la contemplación de las criaturas y al trato con el Creador con un corazón indiviso” (Josep Lluís Vázquez Borau).

Josep Lluís Vázquez Borau: La amistad: Una mirada antropológica, teológica y pastoral .

Independently published (19 de maig de 2020).

Amazon.com Services LLC.

58

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

Josep Lluís Vázquez Borau: La estela de Abraham .

Independently published; 2 edition (24 Feb. 2020) Editor: Independently published (6 de marzo de 2008). Sold by: Amazon Media EU S.à r.l.

Versión Kindle El libre ens aproxima als Patriarcas de Israel (Abraham. Isaac, Jacob y José) i als seus Guías més emblemàtics (Moisés, David y Salomón)

Josep Lluís Vázquez Borau: Espiritualidad evangélica.

Independently published; (31 Dec 2019). Format: Kindle Edition. Sold by: Amazon Media EU S.à r.l.. Versión Kindle “Lo que nos muestra Dios con la resurrección de Jesús es que da un sí a su modo de ser persona. No basta con pensar que humanidad y divinidad ya no son realidades separadas, sino que tan sólo este modo de ser persona, y solamente este modo, es verdaderamente divino, es auténticamente humano. Desde Jesús hemos descubierto que sólo somos humanos cuando acogemos al otro en nuestra vida, cuando vivimos saliendo a buscar al hermano, cuando sólo deseamos servir, amar y ayudar. Sólo vivimos cuando damos vida a los demás. Y morimos cuando matamos. Dios se ha puesto en nuestro prójimo: accedemos a la vida de Dios cuando nos abrimos a la vida del hermano. Y encontramos la Vida cuando damos totalmente nuestra vida: ese es el sentido de la muerte desde nuestra fe” (Josep Lluís Vázquez Borau).

Albert Llorca: “El problema de l’altre com a font d’interrogants ètics en la postmodernitat”. Vida i Acció. Draymaycat Edicions, 2019.

Albert Llorca: “La tasca cultural en la construcción d’una civilització humanitzada”. Revista Ars Brevis nº 25. Text guardonat amb el 36º Premi Serra i Moret d’Assaig de la Generalitat de Catalunya, novembre de 2018).

Josep Lluís Vázquez: “El transhumanismo o una sociedad sin alma.” Acontecimiento. Revista de Pensamiento Personalista y Comunitario, 2019/4, nº 133, any XXV (pàgs. 20-23).

59

CALIDOSCOPI: ESTIU 2020

PREMIS LA FUNDACIÓ PRIVADA SANT RAIMON DE PENYAFORT LLIURA LA SEGONA EDICIÓ DEL PREMI RECONCILIACIÓ A L’EQUIP DE VOLUNTARIAT DE PRESONS DE JUSTÍCIA I PAU. La Fundació té com finalitats la difusió de la cultura jurídica, així com l’estudi tècnic i les realitzacions pràctiques en ordre a la reinserció social de les persones que hagin estat sotmeses a penes privatives de llibertat. Les entitats representades en el Patronat són l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), el Consejo General de la Abogacía Española (CGAE), el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya (CICAC) i la Federació de Col·legis d’Advocats d’Europa (FBE).

El Premi Reconciliació, de caràcter anual, fou instituït pel Patronat de la Fundació per guardonar persones o entitats que hagin destacat per una trajectòria que expressi els valors de la Fundació.

El premi es lliurà el 31 de gener a Justícia i Pau per la tasca realitzada dins de les presons de la província de Barcelona.

Justícia i Pau va crear fa 32 anys aquesta comissió amb l’objectiu d’apropar-se al món dels centres penitenciaris. L’equip que conforma el voluntariat fluctua entre les 75 i les 80 persones i la seva dedicació acostuma a ser setmanal.

Recull el guardó el nostre company i tresorer Sr. Nicolás Saiz, coordinador dels voluntaris de l’Equip als Centres Penitenciaris de Joves, conjuntament al Sr. Xavier Badia, coordinador general de l’Equip de Voluntariat de Presons. La presidenta de la Fundació, Sra. Mª Eugènia Gay, i la consellera de Justícia, Sra. Ester Capella van ser les encarregades d’entregar el guardó.

Els voluntaris de Justícia i Pau atenen la població dels centres penitenciaris en general, però de forma prioritària els grups que són especialment vulnerables i estan exposats a l’exclusió social. Els voluntaris els visiten i els ofereixen acompanyament personal, activitats de reforç escolar i d’animació sociocultural i lúdica, com pot ser dansa, art-teràpia, teatre o clubs de lectura per combatre la manca de referents familiars i socials dels interns i les internes, afavorint l'autoestima i les aptituds psicosocials. També fomenta valors ètics en l'àmbit penitenciari i contribueix al clima de respecte i convivència dins dels centres.

A més de l’atenció directa dins de la presó, la comissió de Justícia i Pau ofereix acompanyament un cop finalitza la pena de presó. En aquest sentit, es proposa la figura d’un mentor, per afavorir la reinserció i la rehabilitació de la persona a la societat. A més d’aquest servei directe a la població, la comissió de presons té per objectiu vetllar pel respecte dels drets humans i la dignitat dels interns i les internes; i també sensibilitzar l’opinió pública sobre la realitat de les presons i promoure la justícia restaurativa per sobre de la punitiva.

60