De l’infern a Osona: 3.000 Km d’històries que no s’haurien d’haver escrit mai

DE L’INFERN, A OSONA:

d’històries que no s’haurien d’haver escrit mai

3000 km

Relats: Eva Torrents i Pujadas

Redacció

Gràcies!

Les famílies refugiades i acollides a Osona, ens expliquen en aquest llibre els seus relats de vida, de fugida d’una guerra i de supervivència, i volen agrair a la comarca d’Osona i a les famílies acollidores, que els hagin acollit i ajudat en aquests moments tan durs de la seva vida.

DE L’INFERN, A OSONA:

3000 km d’històries que no s’haurien d’haver escrit mai

Relats: Eva Torrents i Pujadas

Redacció

CRÈDITS

Redacció Relats: EVA TORRENTS I PUJADAS

Idea original: MIREIA ROSÉS, SERVEI ACOLLIDA I INTEGRACIÓ CONSELL COMARCAL D’OSONA

Coordinació: MIREIA ROSÉS, SERVEI ACOLLIDA I INTEGRACIÓ CONSELL COMARCAL D’OSONA

MERCÈ FIOL, ONG OSONA AMB ELS NENS

Disseny i maquetació:

MIRIAM CONCA i GUILLEM SOLDEVILA, GS-CREA

Impressió: INDUGRAF OFFSET S.A.

Correcció lingüística: JOAN BASAGAÑA

Amb el suport de la FUNDACIÓ VINCLES

Dibuix de la portada a càrrec de LUCAS BROCH BAIKOV, 9 anys, Centelles amb el títol “Planeta Guerra”

ELS BENEFICIS DE LA COMPRA D’AQUEST LLIBRE ANIRAN ÍNTEGRAMENT DESTINATS A LA CAMPANYA OSONA AMB UCRAÏNA

24/02/2023, 2a edició del llibre en format digital en motiu del primer aniversari de la guerra a Ucraïna.

Índex

Aquest llibre, de Víctor Sunyol / pg. 5

Presentació Consell Comarcal d’Osona / pg. 6-7

Presentació ONG Osona amb els nens / pg. 8-9

Presentació Fundació Vincles / pg. 11

Quan els dits et ploren, d’Eva Torrents / pg. 12-13

01/ Valentina Vaykova. De Severodonetsk a Centelles. / pg. 14-19

02/ Germanes Litinova: Anna, Katerina, Yevheniia i el seu fill Denys. De Kiiv a Alpens. / pg. 20-25

03/ Irina Knysh. De Bílhorod-Dnistrovski a Tona. / pg. 26-29

04/ Hanna Bratushka i els seus fills Sofiia i Kirill. De Sumi a Seva. / pg. 30-35

05/ Mariia Tomashevska i la seva filla Alona. De Khàrkiv a Sant Hipòlit de Voltregà. / pg. 36-39

06/ Liudmyla Arkhypova i la seva filla Yuliia. D’Ivano-Frankivsk a Vic. / pg. 40-43

07/ Oleksandra Khilienko, la seva mare Lilia i la seva àvia Taisa. De Kiiv a Sant Hipòlit de Voltregà. / pg. 44-49

08/ Alina Nazhnova i el seu fill Oleksandr. De Zaporíjia a Taradell. / pg. 50-55

09/ Tetyana Malenka, la seva germana Natàlia i la seva sogra Iryna. De Kiiv a Sant Julià de Vilatorta. / pg. 56-61

10/ Família Luts: Nazar i Khristina i les seves filles Karina, Milana i Alina. De Lviv a les Masies de Roda. / pg. 62-67

11/ Hanna Velykanova i els seus fills Daria i Ivan. De Kiiv a Vic. / pg. 68-73

12/ Katerina i Ruslan Prashcharuc. De Vínnitsia a Roda de Ter. / pg. 74-77

13/ Sofia Oliinyk, les seves filles Oksana i Martha i les seves nebodes Katherina i Anna. De Kamianka-Buzka a Manlleu. / pg. 78-81

14/ Família Velesky: Olha i Oleksandr i els seus fills Milana, Lilia, Zakhar i Oleksandra. De Kiiv a Sant Boi de Lluçanès. / pg. 82-85

Mapa de les rutes de fugida d’Ucraïna a Osona / pg. 86-87

Campanya Osona amb Ucraïna / pg. 88-89

Agraïments / pg. 91

Aquest llibre

Aquest és un llibre de relats. Uns relats que de lluny podrien semblar iguals, tal com poden semblar iguals totes les persones que veiem en un cop d’ull al carrer. Irina, Fèlix, Maria, Abril.

Raquel, Oleksandra, Lilia, Miguel. Aquest és un llibre que parla de vides. Tothom sap que la seva vida és única i especial. I si tots ho sabem, i és veritat, senyal que totes i cada una de les vides són úniques i especials. Com aquests relats.

Aquest és un llibre on hi ha dolor. El dolor explicat o llegit no serà mai el dolor viscut, Hanna, Pedro, Ivan, Lucas (només els grans escriptors el poden fer reviure). I per això cal llegir-lo sobretot amb la pell, amb el dolor, Yana, Daria, amb el dolor que cada un de nosaltres se sap ben endins, Taisa.

Aquest és un llibre, Josep Miquel, Montse, de generositat. Hanna, Sofiia, Kirill. I no ens pensem que parla només de la generositat dels uns cap als altres, Ludmyla, sinó d’una generositat ben recíproca. Valentina, Katherina, Teresa.

Sofia, Marc, Iolanda. Aquest és un llibre on l’horror apareix a cada pàgina, d’una manera directa i crua o molt més subtil. Oleksandr, Ruslan, Antonio. Hem d’aprendre a veure l’horror, Oksana, a llegir l’horror que hi ha també en frases com “Ara estem molt bé” o “A la fi hem pogut dormir”.

Aquest és un llibre iceberg, Tetyana, Jason. Tot allò que cadascú hi conta, Montse, Mariia, Alona, és tan sols una petita part del que viu dins seu. Alina, Jordi, Oleksandr.

Anna, Yevheniia, aquest és un llibre que parla de la fragilitat i la impotència del llenguatge, Víctor, Marta, perquè

a cada ratlla el lector s’adona que les paraules, Milana, mai no li podran traslladar el que el protagonista sent i vol explicar, Ona, Biel.

Aquest llibre és un assaig, Jesmina, Fakebba. És un assaig sobre el bé, Jara, sobre el mal, sobre la por, Lilia, Zakhar, sobre la condició humana, Iryna, Natàlia, sobre sociolingüística, Carol, sobre política, Lisa, sobre aprenentatges, sobre sociologia, Anna, Nazal, sobre psicologia, Khristina, sobre les xarxes, sobre la cura, Joan, sobre el desig, sobre les percepcions, sobre organització, Katherina, sobre col·laboració, sobre la continuïtat en el temps, Oleksandra, sobre empaties, Imma, sobre la força de les idees i dels actes, Milana. Un assaig, Elia, sobre tots i cada un dels habitants de la terra. Sobre els despertars, Joan.

Aquest, Eudald, és un llibre de somnis, Martha, Denys. Somnis de tota mena. Somiar un present diferent, Pilar, Katerina. Somiar l’esperit tranquil, somiar el cos tranquil. Somiar llum, Oriol, somiar una mà oberta, Yuliia. Passejar sense por, Tetyana, caminar sense recança, Iker, podent mirar tothom als ulls, Mireia. Somiar, Pere, un demà, somiar un ara.

Aquest és un llibre de mirades, Sandra, Olha, aquest és un llibre de descobertes. Un llibre d’inicis, Dana. Aquest, Karina, és un llibre de saber i no saber, Sena, de tenir i no tenir, Mercè, de ser. Un llibre de voluntat, Daryna. Un llibre de vida.

Aquest és un llibre de retorns. De tornar a l’arrel d’allò que ens fa humans, Iryna, Rosa, Alina.

Víctor Sunyol

Consell Comarcal d’Osona

Pocs dies després de començar la invasió de Rússia a Ucraïna, el Consell Comarcal d’Osona rep la demanda de l’Associació Osona amb els nens de coordinar l’acollida de les famílies ucraïneses dels infants acollits a la comarca a causa de l’accident nuclear de Txernòbil.

Paral·lelament rebem, també, la demanda d’ajuntaments on hi ha famílies que han estat acollidores d’infants i que mostren la seva voluntat de col·laboració.

En aquest punt, el Consell Comarcal d’Osona, a través del Servei d’Acollida i Integració, dissenya i coordina, conjuntament amb l’entitat, la campanya “Osona amb Ucraïna”, una campanya d’acollida de persones ucraïneses amb vincles a la comarca d’Osona, ja siguin vincles creats a través de l’ONG, o vincles familiars o d’amistat, amb una doble finalitat: disposar d’una borsa d’habitatges solidaris per cedir temporalment a aquestes famílies (habitatges lliures com també habitatges compartits) i, d’altra banda, recollir fons econòmics per satisfer les necessitats bàsiques en el moment de l’arribada i ajudar, al mateix temps, les famílies acollidores.

Només un mes després de l’inici de la guerra, hi havia 152 persones refugiades a la comarca, principalment mares i nens, acollides per famílies o pisos municipals en 44 habitatges de 18 municipis d’Osona i, a mitjans de maig, ja eren 234 les persones acollides, en 91 habitatges de 31 municipis; s’havien recaptat uns 19.300 €.

Dos mesos i mig que, tant des del Consell Comarcal d’Osona com des de l’ONG, hem estat en fase d’emergència humanitària per poder atendre totes i cadascuna de les persones que han arribat. Una gran feina d’equip, de solidaritat i, en definitiva, de servei públic en majúscules.

Aquest llibre que teniu a les mans conté històries de persones amb voluntat de superació, de valentia i de supervivència, històries que des del Servei d’Acollida i Integració s’han anat recollint i han estat l’embrió d’aquest treball amb una triple finalitat:

• Donar veu a les famílies i donar a conèixer històries de fugida d’una guerra l’any 2022 a Europa, acompanyades de dibuixos dels nens i nenes de les famílies d’acollida i acollidores.

• És un llibre solidari que servirà per continuar recollint fons per a les famílies refugiades a la comarca.

• Explicar la gran tasca de solidaritat que des d’Osona han fet les famílies, entitats i administracions; un exemple únic a Catalunya que cura, que integra, que repobla... en definitiva, que acull.

I, per tal de portar a terme aquest projecte, hem comptat amb un equip de professionals excel·lents; Eva Torrents, periodista de renom i molt vinculada a causes solidàries, ha escrit els relats amb una sensibilitat excepcional, i l’estudi de disseny GS Crea ha fet el cartell de la campanya, el disseny, la maquetació i la impressió amb una delicadesa i un resultat extraordinaris.

Desitgem que aquest llibre arribi a totes les llars de la comarca d’Osona i de Catalunya; cases particulars, bibliote -

ques, escoles, universitats, ajuntaments i entitats diverses. Perquè és un llibre sobre la pau i els efectes multifactorials que té qualsevol guerra i que posa de manifest que, darrere d’una persona refugiada o migrada, hi ha una història de valentia i d’honor, també de pèrdua i de dol però, sobretot, d’empoderament davant l’afany de supervivència.

Un llibre de Sí a la pau i no a les guerres.

Joan Carles Rodríguez, president del Consell Comarcal d’Osona.

Pere Medina Serrahima, vicepresident segon del Consell Comarcal d’Osona i conseller delegat del Servei d’Acollida i Integració.

Osona amb els nens

L’accident de la central nuclear de Txernòbil va marcar un abans i un després en la història d’Ucraïna. El 1996, coincidint amb l’aniversari dels 10 anys de la tragèdia, en una conversa entre tres amigues d’Osona (Teresa Mirambell, Imma Pratdesaba i Rosa Soler) va sortir el tema dels nens i nenes afectats per la radioactivitat. Amb l’afany d’ajudar i les ganes de donar una oportunitat als infants, van decidir posar-se a treballar per iniciar un nou projecte i crear l’associació Osona amb els Nens, amb l’objectiu de millorar la salut dels nens i nenes exposats a l’acumulació de radiacions ionitzades resultants de l’accident nuclear.

La primera acollida, a l’estiu del 1996, es va iniciar principalment entre els municipis d’Olost i Tona i, veient l’èxit del projecte, els anys següents les acollides es van ampliar a la resta de la comarca i, més tard, a tot Catalunya.

Entre 1996 i 2006, treballàvem exclusivament amb infants d’Ucraïna amb l’associació «El futur dels nens de Txernòbil» i vàrem arribar a portar un total de 1175 nens i nenes. L’any

2006, coincidint amb l’aniversari dels 20 anys de l’accident, vam conèixer en una exposició a Barcelona (Hi havia una vegada Txernòbil..., al MACBA) la pediatra Valentina Smolnikova de l’associació «Ajudem els nens de Txernòbil», situada a la regió de Gómel (Bielorússia), una zona igualment afectada per la radioactivitat, i vàrem ampliar el nostre projecte, mantenint sempre els nostres principis (ajudar els nens i nenes a millorar la seva salut) a Bielorússia. Des del 2007 fins al 2018, vam portar 483 nens i nenes de Bielorússia i 196 infants d’Ucraïna, sumant un total de 1.853 nens i nenes que s’han beneficiat durant 23 anys de les estades a Osona.

Malauradament, l’any 2020, a causa de la pandèmia de la Covid-19, vàrem haver de prendre una de les decisions més dures de la historia de l’associació, havíem d’anul·lar l’acollida d’infants; per primera vegada en 24 anys, no podíem garantir que les estades a Catalunya poguessin ajudar a millorar la salut dels nens i nenes acollits.

El 2021, des de Bielorússia, on ja hi començava a haver un ambient polític de tensió i on la pandèmia de la Covid-19 havia arribat més tard, ens van impedir realitzar els tràmits necessaris per poder portar els nens i nenes a Osona.

L’any 2022, quan estàvem a punt de començar la nostra campanya per l’acollida d’infants a l’estiu, ens vam trobar davant d’una situació que no hauria d’haver existit mai. A la matinada del 25 de febrer va esclatar la guerra a Ucraïna.

Aquell mateix dia, nens i nenes, ara homes i dones, amb família, fills, germans i tiets, pares i avis, ens demanàven si podien venir, fugir de les bombes i que els acollíssim on anys enrere s’havien sentit com a casa. I, sense dubtar-ho, recordant l’estima i els vincles que havíem creat amb tots ells durant tants anys, no podíem dir que no. Al cap i a la fi, molts d’ells havien passat a formar part de moltes famílies d’Osona.

El repte, en aquest cas, se’ns complicava: no només venia un nen o una nena a passar l’estiu. Venia ell o ella –ja adults–amb la seva família i, per tant, necessitàvem habitatges i recursos per a molta gent.

Gracies a l’ajuda del Consell Comarcal d’Osona amb la creació de la campanya «Osona amb Ucraïna», hem pogut donar resposta i ajudar-los.

Amb aquests relats, volem agrair, recordar i deixar constància

del que ha suposat una guerra en ple segle XXI que ens toca tan de prop i que tants cops ens ha fet pensar... podríem ser nosaltres.

Mercè Fiol Presidenta de l’Associació Osona amb els Nens.

LUCAS BROCH BAIKOV (9 anys). Relat

Fundació Vincles

La Fundació Vincles és una organització socioambiental sense ànim de lucre, que des de l’any 2009 participa i col·labora establint vincles amb altres entitats. Tenim clar que la cooperació ens fa arribar més lluny i que els reptes de la participació ciutadana, l’educació i la sostenibilitat exigeixen establir aliances per assolir objectius i ser més efectius.

No caminem sols, i en aquesta ocasió, ens hem trobat amb en Pere Medina i la Mireia Rosés, del Consell Comarcal d’Osona, i la Mercè Fiol, de l’Associació Osona amb els Nens. El compromís, el tracte humà i sobretot la bona tasca de coordinació amb la ciutadania osonenca i els ajuntaments de la comarca, per donar acollida ràpidament a drames familiars de persones refugiades que ho són en poques hores, per una guerra, que, com totes, és exemple de tot allò que no hauria d’existir.

La coordinació i la cooperació ciutadana són eines essencials per afegir-nos-hi i donar suport a aquest programa d’acollida. Us animem a llegir aquestes històries i que en feu difusió, així contribuirem a visibilitzar aquestes vivències amargues, que des de les llars osonenques, una vegada més, s’han sabut acompanyar.

Lluís Pagespetit i Blancafort Fundació VINCLES, participació educació i sostenibilitat President.

Quan els dits et ploren

Rebre una trucada de la Mireia Rosés, la coordinadora del Servei d’Acollida, Integració i Cooperació del Consell Comarcal d’Osona, sol ser sinònim de sumar en algun projecte amb impacte transformador. Quan treballes en projectes amb propòsit i des del convenciment que l’activisme social és la palanca més poderosa i forta de transformació social que hi pot haver, tot pren sentit.

Així que el dia que em va trucar la Mireia per dir-me que havíem de fer alguna cosa per mostrar la valentia i la solidaritat d’Osona acollint famílies de persones refugiades d’Ucraïna, en un tres i no res vam començar a fer créixer el projecte per dibuixar-lo tal com el tens avui a les mans. El que havia fet la campanya Osona amb Ucraïna i les famílies osonenques era extraordinari. Ho havíem de registrar, compartir-ho, i els havíem de fer costat. Aquest, doncs, és un llibre de relats que, des de l’experiència personal d’ucraïnesos i ucraïneses que ara viuen a Osona, mostra com la guerra s’emporta la vida de persones com tu i com jo, de manera injusta en un tres i no res. I com, alhora, la mateixa guerra treu una resiliència admirable i una solidaritat infinita de l’ésser humà quan ajuda els que la pateixen. Dues cares de la mateixa moneda.

El projecte va néixer amb tres objectius: Deixar constància d’aquesta doble cara d’una guerra que ens ha fet repetir moltes vegades “podríem ser nosaltres”; Recollir i projectar una història de solidaritat d’Osona amb Ucraïna que ve dels temps de Txernòbil, i aconseguir fons i recursos per fer un cop de mà més a les famílies osonenques que porten mesos amb refugiades i refugiats ucraïnesos a casa, amb les despeses que comporta fer créixer la família d’una manera tan inesperada com aquesta.

La trucada de la Mireia i el projecte per fer costat a Osona amb Ucraïna va donar resposta a la meva necessitat personal de poder ajudar d’alguna manera tantes persones que d’un dia per l’altre havien quedat sense res perquè un líder polític havia decidir envair el seu país.

Ens vam posar a treballar de seguida. No esperava que les hores i hores d’entrevistes amb les famílies ucraïneses em poguessin esparracar l’ànima d’una manera tan brutal. Amb la dificultat idiomàtica afegida i haver d’esperar que la nostra estimada intèrpret ens fes arribar les paraules de manera entenedora, vam escoltar històries que no s’haurien d’haver explicat ni escrit mai.

Relats esfereïdors viscuts i explicats en primera persona. Les entrevistes es van convertir en hores i hores de teràpia per a les persones que ho explicaven i que acon-

seguien començar a treure el dolor d’un trauma que els acompanyarà per sempre. Mentre els meus dits picaven el teclat sense parar, no els podia treure la mirada d’uns ulls plens de tristor, ràbia, impotència i frustració mentre m’obrien l’ànima.

En moltes ocasions, vam parar l’entrevista per estrènyer la mà, donar un mocador per eixugar-se les llàgrimes, abraçar fort...

Persones que m’acabaven de conèixer m’obrien l’ànima i em dibuixaven, amb tota mena de detalls, l’horror viscut. Sentia gratitud per l’esforç i la generositat que feien compartint la seva història, amb la finalitat d’ajudar la resta de famílies a través del llibre. I em sentia commoguda, com si espiés des de darrere una cortina una intimitat recòndita. Em va costar empassar les glopades de dolor que m’emportava a casa amb cada entrevista. Vaig decidir transformar-lo en energia per escriure. Però en la fase d’escriptura va venir una nova sorpresa. No havia dit mai la frase: “Em ploren els dits”.

I així ho he sentit. En molts moments m’he hagut d’aturar, deixar passar algunes hores o dies i reprendre el relat. A cada paraula sobre el teclat, recordava la Hanna, la Tetyana, la Valentina, les llàgrimes compartides... Cadascuna de les persones que, a través meu, ara us obren en

aquestes pàgines el seu interior per explicar un infern per poder arribar a Osona.

I sí, no he parat de dir-me una de les frases més repetides pels europeus en aquesta guerra: “Podríem ser nosaltres”. Aquest és un dels missatges que es destil·len a cada relat. En cadascuna hi trobareu el xoc de tenir una vida semblant a la nostra i deixar-la enrere en un minut. És, doncs, un llibre difícil d’empassar, almenys en una de les cares de la moneda, la negra. Però també hi trobareu l’altra cara, la blanca: persones com tu i com jo que no s’ho han pensat ni un minut per obrir les portes de casa i acollir persones que en molts casos ni tan sols coneixien, i que ara viuen en família. A canvi de res, per solidaritat, per bondat humana.

Així doncs, us demano que empasseu les paraules tristes d’una part dels relats, per trobar-hi darrere històries d’osonenques i osonencs que, des de l’acció d’Osona amb Ucraïna, han fet possible allò que deia Gandhi: “Sigues el canvi que vols veure al món”.

Eva Torrents i Pujadas

01

Quan la Valentina inicia el relat de la seva fugida d’Ucraïna, comencen a sortir noms associats, des de la llunyania, a destrucció i a devastació. Vivia a Severodonetsk, una de les ciutats més devastades des de l’inici del conflicte, a tocar de la frontera amb Rússia. En algunes ocasions s’ha comparat el setge de Severodonetsk amb el que ha viscut Mariú-

Persona refugiada: Valentina Baikova (69). Severodonetsk.

Família acollida: Yana Baikova (la seva filla), Pedro Broch i Lucas Broch Baykov. Centelles.

/ Valentina Vaikova, una professora d’anglès jubilada, va resistir el setge rus durant tres setmanes en un soterrani de Severodonetsk, una de les ciutats més devastades

“Vaig viure tres setmanes en un soterrani, a 12 graus sota zero, sense aigua ni llum ni gas. Bevíem aigua de la neu i, quan sortíem a buscar-ne, ens disparaven”

pol, tant pel nivell de destrucció com perquè la fàbrica química Azot, de la ciutat on residia la Valentina i on s’hi van refugiar fins a 800 civils, es va convertir en una mena d’Azovstal. El relat de la Valentina és la història en primera persona d’un dels setges més salvatges de les forces russes en territori ucraïnès. Severodonetsk és la capital de la província de Lugansk. Abans del conflicte era coneguda pel seu important múscul industrial. Ara és una ciutat en ruïnes, on a la Valentina, com a milers de persones més, no els queda res.

La Valentina desgrana la seva història amb una serenor esfereïdora. El silenci davant un relat de barbàrie i destrucció plana a la sala i es crea una atmosfera densa només trencada per les paraules de la Valentina i la traducció. La nostra intèrpret s’empassa saliva i fa silencis per pair el que li explica. Els seus ulls es reconeixen en el dolor de qui té al davant. Dues supervivents dels milions de persones que, com elles, només voldrien tornar encara que no els quedi res on hi havia casa, casa seva.

La Valentina era professora d’anglès. Ja estava jubilada i vivia tranquil·lament i sola a Severodonetsk. Originària de Donetsk, va arribar-hi el 2014 fugint d’una altra guerra: la de Crimea.

Com totes les famílies entrevistades, explica la incredulitat amb què vivia els dies previs a l’esclat de la invasió russa. No es creia que podria tornar a viure una guerra, malgrat que les notícies afirmaven que els diplomàtics de les ambaixades marxaven. Explica com no

es parlava de guerra, de conflicte o d’invasió. Es parlava d’operació especial de Putin i les forces russes. I ella pensava que allò no era sinònim de guerra.

La matinada del 24 de febrer la va despertar de sobte una tremolor terrible dels vidres i les parets del pis on vivia, en un edifici de cinc plantes. Era el bombardeig de l’aeroport de Severodonetsk.

Al cap de tres dies, el bombardeig de l’aeroport es va traslladar a la ciutat. Tots els veïns no sabien massa què fer i van decidir trobar-se tots en un soterrani comú que tenien on guardaven les patates. No era un refugi. Ni tan sols un soterrani preparat per a la guerra o per acollir-hi gent. Una vintena de veïns i veïnes de la Valentina, entre adults i menors, es van refugiar en aquest refugi improvisat. “Com que no teníem lavabos, pujàvem a algun dels pisos quan en teníem necessitat”.

La Valentina de poc perd la vida en una de les escapades al lavabo. Explica com va pujar al seu pis per anar al lavabo i com de sobte un bombardeig va fer explotar tots els vidres i va arrencar els envans sencers, tancaments i finestres de casa seva. “Vaig salvar la vida perquè en aquell moment era al passadís on no hi ha finestres”.

De sobte, un acte al qual hi donem tan poca rellevància en el nostre dia a dia, anar al lavabo, pren la categoria de fita heroica enmig d’un bombardeig. Així és la guerra, que transforma en anormal i en extraordinari allò que vivíem amb normalitat.

La Valentina narra la dificultat que tenien

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

per respirar tots plegats en un lloc sense ventilació, en com resistien el fred a 12 graus sota zero, sense aigua ni llum ni gas. De mica en mica, les famílies de veïns que es veien amb cor fugien a refugis més preparats o miraven d’arribar a Polònia.

de la porta principal hi va quedar un esvoranc de dos metres. Recorda la paràlisi de les mares i com un fill de 9 anys d’un veí, enmig d’un bombardeig, es va acostar a la mare buscant aixopluc i li va dir: “Mama, ens morirem aquí. I el més gros és que la mare ni li deia res ni l’abraçava. Havia desconnectat de la realitat. No podia assumir més dolor”.

S’atura mentre la nostra intèrpret, amb els ulls humits, li dona un mocador de paper per eixugar-se les llàgrimes. I, de seguida, recupera la fortalesa del supervivent i explica com van viure un dels atacs més durs de l’exèrcit rus amb artilleria, tancs i “bombes fosfòriques, que estan prohibides, però que anaven caient del cel. No teníem cap objectiu militar a prop. Els russos atacaven els civils directament”.

Miro els ulls de la Valentina i hi veig la mirada de la resiliència de l’ésser humà en estat pur. A cada minut del seu relat, ens preguntem com un ésser humà pot resistir i vèncer la bestiesa de la guerra. I, sobretot, com és la mateixa espècie humana que origina un dolor que no hauria d’haver existit mai.

La Valentina avança, pacient, en el seu relat. La fermesa desapareix i es frega els ulls quan recorda, amb tota mena de detalls, la gran diferència entre els adults i els petits per fer front al pànic dels bombardejos durant tres setmanes.

Un dia, una de les bombes va caure molt a prop de l’edifici de la Valentina. Just al davant

Sobrevivien al soterrani fent foc i bevent l’aigua que feien amb la neu que sortien a buscar a fora. La desfeien al foc que havien fet al soterrani per resistir el fred intens. I menjaven el que aconseguien de conserves dels pisos quan pujaven al lavabo. Explica com, de vegades, alguns voluntaris els portaven pa, tot i que “molts voluntaris que ens volien portar menjar van morir afusellats

“ Els adults ens vam desconnectar de la realitat per resistir. Els nens, en canvi, continuaven tenint por i buscaven el nostre suport ”

“ Alguns voluntaris que ens portaven pa eren afusellats pels russos ”

pels soldats russos quan s’acostaven. “No sé ni el que menjava... He sobreviscut gràcies a les conserves dels meus veïns del tercer pis. A vegades, melmelada, a vegades alguna conserva... El que hi havia”. I els petits gestos diaris sense importància prenen rellevància de supervivència de nou. Menjar, beure, anar al lavabo, respirar, dormir. Allò que fem cada dia i que enmig d’una guerra és un acte de supervivència que no saps si superaràs.

I explica com algun d’ells es jugava la vida per creuar el carrer i portar a carregar els mòbils a l’edifici del davant on encara hi havia electricitat.

Un dia, els veïns del tercer pis, que eren testimonis de Jehovà, li expliquen que una persona de la seva congregació s’ha ofert a venir-los a recollir en un cotxe per treure’ls d’aquell forat. Els sobra una plaça al cotxe i l’ofereixen a la Valentina. I, sense pensar-s’ho ni un segon, diu que sí, que fugirà d’aquell forat enmig del foc creuat perquè al soterrani no hi ha esperança de sobreviure.

Enmig d’un xoc traumàtic intenta recollir quatre coses per emportar-se. “Em vaig emportar unes sabates velles del meu net que no necessitava per a res. No sabia el que em feia”. I així comença una setmana de trajecte amb l’objectiu de poder-se retrobar amb la seva filla a Centelles, on vivia des del 2015. Recorda una hora i mitja en un cotxe sota bombardejos intensos i com els metrallaven per aturar-los. El cotxe els va deixar a l’esta-

ció de tren de Liman. “Hi havia moltíssima gent als carrers fugint”, diu.

La Valentina recorda un viatge de tren que va durar 26 hores, sentint sempre les sirenes, amb els llums del tren apagats, amb recorreguts alterats per evitar que les forces russes bombardegessin el tren. Quan va arribar a la

frontera amb Polònia, es va quedar tres dies tota sola a descansar al poble on havia arribat, extenuada, en estat de xoc, paralitzada. Fins que va arribar a Varsòvia i va agafar un vol fins a Barcelona, on va retrobar la seva filla, que la va portar a Centelles.

La filla de la Valentina reprèn el relat i explica com va estar una setmana sense saber res de la mare. Només parlava amb els veïns de la mare a través de SMS. “No sabia res d’ella i pensava que s’havia acabat”.

Recorda com abans que la seva mare tingués l’oportunitat de fugir amb els veïns, havia rebut informacions que per 2.000 euros hi havia gent que ajudava els pensionistes a fugir de la guerra. Explica com més tard va saber que era una xarxa d’estafadors que es quedaven amb els pocs diners dels jubilats. Que se’ls emportaven i els deixaven sense res a mig camí.

Torna a planar el fantasma de la part més

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ Filla, ho he aconseguit: he sortit de l’infern ”

execrable de l’ésser humà, tan visible en una guerra.

S’emociona quan, finalment, i després d’una setmana sense notícies, agafa el telèfon, sent la veu de la mare i li diu: “Filla, ho he aconseguit. He sortit de l’infern”.

La Valentina diu que “he tingut sort. Vaig veure molts cotxes destrossats amb famílies i nens a dins morts”.

Es mostra convençuda que la seva ciutat és un segon Mariúpol. Bombardejaven els civils sense pensar-s’ho. Vaig veure una escola on hi havia 60 persones, la majoria nens, completament bombardejada”.

Quan li preguntem si vol tornar a Ucraïna, la resposta no es fa esperar: “És clar que hi voldria tornar, però ja no hi queda res a la meva ciutat”.

Agraeix la feina d’Osona amb Ucraïna, de l’àrea d’acollida i integració del Consell Comarcal d’Osona, i l’acollida de Catalunya: “Sobretot, escriu que aquest poble mereix tot el nostre respecte, agraïment i atenció. Gràcies per ajudar-nos. Esteu fent molt per nosaltres”.

S’aixeca i, de nou, ens meravellem de la seva força de viure que l’ha portat a casa nostra. Ara també, casa seva.

LUCAS BROCH BAIKOV (9 anys).

Família refugiada: Germanes Litvinova: Anna Litvinova (26), Yevheniia Bondarenko (29) amb el seu fill Denys Bondarenko (13) i Katerina Litvinova (19). Kiiv.

Família acollida: Josep Miquel Casademunt i Montse Morera. Alpens.

L’Anna Litvinova contagia energia i optimisme. Segurament aquesta actitud i fermesa li ha permès fer la gesta que ens explica ara amb tota mena de detalls. Quan acaba el relat, li dic que és una explicadora d’històries increïble. Ens manté enganxades al seu relat des de la primera paraula fins a l’última. De fet, la Mireia li diu que va ser la seva història la que la va inspirar en fer aquest recull d’històries algun dia.

Un carnet de conduir acabat d’estrenar per a 3.800 quilòmetres en cotxe durant set dies, creuant set països 02 / Anna Litvinova, que feia quatre mesos que s’havia tret el carnet, va conduir amb les seves dues germanes i un fill d’elles des de Kiiv fins a Alpens

Justament l’última frase ens agafa per sorpresa: “Aviat tornaré a Ucraïna”. Quan li repliquem que és una bogeria perquè la guerra continua, la seva resposta és contundent: “A Kiiv, ara ja no hi cauen bombes cada dia. Els meus companys de l’empresa ja van a treballar cada dia a l’oficina”.

Li faig notar que se n’adoni que de les seves paraules se’n desprèn que no hi ha tants bombardejos com abans, però que la guerra continua i que només fa falta una sola bomba per perdre la vida.

Em diu que potser sí que quan has viscut una fugida com la seva i alguns dies sota una pluja de bombes ho relativitzes tot.

L’Anna parla un català perfecte. De petita va passar molts estius a Osona gràcies a l’associació Osona amb els Nens, que acull infants d’Ucraïna a Osona des del 1996 per millorar la seva salut a causa de l’accident del reactor nuclear de Txernòbil.

Treballa per una empresa d’importació de flors de Sud-Amèrica. De fet, l’empresa continua en marxa a Kiiv i les persones treballadores que han fugit continuen teletreballant per la companyia. És el cas de l’Anna. Compartia pis a Kiiv amb la seva germana Katia (Katerina), de 19 anys, i un altre company. “Tenia una vida fantàstica: una bona feina, anava tres cops per setmana al gimnàs, passava els caps de setmana amb amics...”, explica.

L’altra germana de l’Anna, l’Eugènia (Yevheniia), vivia amb el seu fill Denys, de 13 anys, a vint minuts del pis de l’Anna. Recorda que li

va trucar uns dies abans que comencés la invasió i li va dir: “Anna, ja sé que no t’ho creus, però ara va de debò. La guerra està a punt de començar. Un bon amic militar m’ha dit que d’aquesta nit no passa. Prepareu la maleta i tingueu-ho tot a punt per marxar”.

L’Anna explica com no se la creia perquè ja els havien alertat que la guerra començaria, primer el dia 16, i després el 22. “Així que, una vegada més, no em vaig creure la meva germana, però no sé per què vaig fer la maleta i li vaig dir a la Katia que també la fes”, diu.

A les 5 de la matinada van sentir la primera explosió. La Katia continuava dormint, però l’Anna es va aixecar i va mirar per la finestra. “No es veia res d’estrany, només que sonaven moltes alarmes dels cotxes”, explica.

L’Eugènia va trucar de seguida al pis de les germanes petites i els va dir que agafessin les maletes, anessin a casa seva per estar juntes i que compressin el menjar que poguessin al supermercat.

“Al supermercat hi havia massa cues i ja no quedava massa res”, explica l’Anna. Es van trobar les tres germanes i en Denys, el fill de l’Eugènia. Van decidir traslladar-se a un refugi d’un gimnàs proper.

“Vam passar una nit molt dura al refugi. Hi havia moltíssima gent i molts gossos. I hi feia molt de fred”, diu l’Anna.

Les 3 germanes patien per l’Olha, la quarta de les germanes que té quatre fills petits i que, a l’actualitat, viu a Sant Boi de Lluçanès amb els seus fills, després que també decidís fugir. De fet, la família de l’Olha és també la protagonista d’un dels relats d’aquest llibre (14/).

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Després d’una nit al refugi, a l’Anna li van venir al cap les paraules d’una de les seves germanes que fa anys que viu a Alpens: “Anna, si comença la guerra, agafeu el cotxe i veniu cap aquí”.

Així que ho va tenir clar. L’endemà va decidir planificar la fugida amb cotxe en direcció a l’oest del país. “Va ser una decisió molt difícil. Feia molt poc que tenia tant el carnet de conduir com el cotxe. Vaig posar la ruta al GPS i eren vuit hores de conducció. Tenia por de la meva inexperiència i també de no trobar gasolina. No parava de pensar en què faríem si ens quedàvem sense gasolina en un camp obert”, explica l’Anna.

Era un divendres i van decidir que es prepararien pel viatge i que marxarien el dissabte.

L’Anna i la Katia van anar al pis a preparar menjar pel viatge i l’Eugènia i en Denys es van quedar al refugi. La sorpresa va arribar quan l’Anna i la Katia van voler tornar a accedir al refugi i “com que era massa tard, no ens van deixar entrar”.

L’endemà ja tenien el menjar a punt, però van haver d’esperar que arribessin l’Eugènia i en Denys perquè fins a les 7 del matí no deixaven sortir del refugi.

“Vam pujar al meu cotxe i vam decidir conduir només per carreteres secundàries per evitar els bombardejos de les carreteres principals i autopistes. El GPS marcava 12 hores de trajecte.

Tenia el dipòsit del cotxe ple de gas i gasolina, però tenia por de no tenir-ne prou”, diu l’Anna. Però anar per carreteres secundàries li va posar més fàcil i sempre van poder posar carburant.

Van arribar a les 12 de la nit a Txernivtsí, un dels grans centres culturals d’Ucraïna a l’oest del país. No sabien on dormir i, de fet, pensaven dormir al cotxe, però van veure un cartell enganxat a la paret amb un telèfon de suport per les persones que necessiten ajuda o allotjament per dormir.

Així doncs, es van veure obligades a passar la nit al pis sentint els bombardejos: “Des del balcó només sentia explosions. Vaig mirar al cel i vaig veure passar un míssil. No vaig dormir gens. Tenia les parpelles tancades, però no em paraven de tremolar del terror. És la vegada a la vida que he tingut més por”, diu commoguda.

Van trucar-hi i els van allotjar en una residència, on els van donar menjar i aigua. L’endemà mirant les notícies a la televisió de la residència van constatar que una bomba havia caigut a 30 metres de la casa on vivien l’Olha, el seu marit i els seus quatre fills. “Em va caure tot a sobre. La meva germana estava molt espantada, no sabia què fer. Van agafar els nens i se’n van anar a un refugi proper”, explica l’Anna.

I afegeix: “Marxar un dia abans ens va salvar la vida, perquè el meu cotxe estava aparcat només 24 hores abans, on va caure aquesta bomba. Si hagués esperat un dia més, no hauria tingut cotxe i no hauríem pogut marxar”.

“ Tenia els ulls tancats, però les parpelles em tremolaven pel terror de les bombes ”

Abans de posar-se en marxa, van haver de prendre una decisió dolorosa per en Denys, el nebot de l’Anna. Amb només 13 anys i enamorat de la seva mascota, una xinxilla, va haver de deixar-la en una botiga d’animals de la ciutat perquè “teníem por que es posés sota el fre o sota l’accelerador i tinguéssim un accident”.

En Denys ho va acceptar, però va plorar molt quan va haver d’acomiadar-se de la seva mascota. “I els altres també ploràvem de veure la pena i el desconsol del meu nebot”, diu l’Anna.

Van conduir fins arribar a la frontera amb Romania on hi havia una cua de nou quilòmetres per entrar. En dues hores només van avançar 200 metres. De fet, els cotxes del principi de la cua feia cinc dies que s’esperaven.

Un voluntari els va proposar que marxessin per intentar entrar per un altre punt fronterer a un quilòmetre, a la frontera amb Moldàvia, on la cua era de 700 metres. I no van dubtar.

Van entrar a Moldàvia després d’una espera de cinc hores. En 25 minuts arribaven a Romania on hi havia molts voluntaris que les van ajudar: “Ens van donar targetes mòbils per trucar i poder tenir accés a internet i ens van buscar allotjament. Estàvem rebentats”. El grup es va allotjar a casa d’una romanesa que parlava espanyol. Els va donar menjar i

van dormir unes hores per tornar-se a posar en marxa amb l’objectiu d’arribar a Catalunya. Pel camí, encara a Romania, patien perquè no disposaven de moneda del país, però la sorpresa va ser que a les gasolineres els volien regalar el combustible. També els van oferir cafè.

Pel mig de les muntanyes de Romania, i en direcció cap a Hongria, l’Anna, estava extenuada de la conducció i s’adormia. Així que es van aturar per dormir un parell o tres d’hores, però el fred intens els va despertar. Van reprendre el viatge i van haver de tornar a fer una parada perquè, de nou, l’Anna estava esgotada. “Llavors vaig dormir un parell d’hores més perquè em van fer estirar el meu seient. Tots em van fer espai perquè pogués dormir com si fos un llit. Només podia conduir jo i havia de descansar”, explica.

A Hongria van tornar a fer cua al punt fronterer, “però allà hi havia molts voluntaris que ens ajudaven. Estàvem molt cansats i vam

L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ Vaig posar el GPS a Txernivtsí en direcció a Alpens i ja no el vaig deixar ”

“ En Denys va haver de deixar la seva xinxilla, la seva mascota, i va plorar molt ”

“

Estava extenuada, i vam parar per dormir un parell d’hores al cotxe, però hi havia molta neu i ens vam despertar del fred ”

estar cinc hores més aturats. Pràcticament no havíem sortit del cotxe”.

Es dirigien a Budapest, on la germana d’Alpens els havia reservat un hotel perquè poguessin descansar. “Budapest no arribava mai. No podia més. A les 10 de la nit encara ens faltaven 20 quilòmetres per arribar a la capital. Els ulls se’m tancaven tot i que em prenia begudes energètiques”, explica l’Anna.

A Budapest els van deixar un pis d’AirBnb completament gratuït. Havien deixat el cotxe en un aparcament de pagament perquè estaven esgotats per buscar un lloc gratuït a la ciutat. L’endemà, quan volien pagar, no els van voler cobrar.

Des d’Hongria es van posar en marxa fins a Ljubljana, a Eslovènia.

D’Eslovènia van arribar fins a Torí, a Itàlia. L’Anna explica que “sempre havia somiat viatjar a Itàlia i poder parlar italià perquè l’havia estudiat. De fet, havia decidit que quan s’acabés la pandèmia, aniria a Itàlia per practicar-lo. Però mai hauria imaginat que hi aniria a parar d’aquesta manera”.

I de Torí van decidir no aturar-se fins arribar a Alpens.

“ L’arribada a Alpens va ser increïble. Em coneixen des dels 6 anys ”

Durant el viatge, la gent d’Alpens que coneixia l’Anna i la seva família els feia arribar diners a través del mòbil. Els esperaven de feia dies.

A l’arribada, tot el poble els esperava: “Els primers dies, tothom passava per casa a portar-nos roba, menjar, embotits de la fàbrica d’embotits del poble”, diu.

Es dirigien a Eslovènia perquè la germana d’Alpens els havia explicat que una dona del poble que tenia punts acumulats per bescanviar en allotjament d’hotel els havia reservat un lloc a Ljubljana.

Quan el grup va arribar a l’hotel, van descobrir que era un establiment de cinc estrelles. Després de milers de quilòmetres i poques hores de son, no s’ho podien creure.

De sobte, es posa a riure i ens explica que “teníem por de sortir pel carrer perquè tothom ens donava ous. Teníem el pis ple d’ous i ja no sabíem què fer-ne!”.

Es van instal·lar a casa de la Montse i en Pep, on la germana de l’Anna s’havia allotjat molts estius, gracies a les acollides amb l’associació Osona amb els Nens. També hi havia allotjat un noi de Bielorússia. Així que ja eren vuit persones en un sol pis.

Uns dies després arribava l’Olha amb la seva

“ Una senyora d’Alpens que tenia punts acumulats per bescanviar ens va fer una reserva en un hotel. Quan vam arribar, la sorpresa és que era de cinc estrelles ”

família i s’hi sumaven sis persones més. Un total de 14 persones vivint juntes. La solidaritat de Sant Boi de Lluçanès va fer que amb una setmana la família de l’Olha tingués una casa a punt i s’hi traslladessin. L’Anna, la Katia, l’Eugènia i en Denys ara s’han traslladat a un pis a Torelló. Acaba el relat amb un somriure i continua plena d’energia. Està enmig de reunions de feina, teletreballant.

Respira amb normalitat i diu: “Quan vaig arribar aquí, em pensava que la guerra aniria per llarg i que havia de refer la meva vida aquí perquè m’hi hauria d’estar molt de temps. Però ara penso que potser tornaré aviat a Ucraïna”.

I jo penso que tan debò aquesta valenta tingui raó i que el seu optimisme pugui guanyar allò que les armes no poden guanyar: la convicció.

Denys Bondarenko (13 anys).

Família refugiada: Irina Knysh i filla Maria Knysh que ha nascut a l’abril del 2022 a Osona. Bilhorod-Dnistrovs’kyi (Odessa).

Família acollida: Yolanda Serra i Marc Sardà. Tona.

03 / Irina Knysh està a punt de donar a llum la seva primera filla, la Maria.

En Marc i la Yolanda l’han acollit a Tona i assistiran al part que el pare no podrà veure.

En plena voràgine de les entrevistes per aquest llibre escoltant històries plenes de dolor, frustració i injustícia, llegeixo el nom de la Irina Knysh. Tot i que a les notes que m’han preparat indica que està embarassada, quan la porta s’obre i la veig entrar, sento un cop de puny de dolor a l’estómac. Intuir una nova vida, la de la Maria, baldant per

“Ens vam conèixer fa anys al Festival de Música de Cantonigròs i ara assistirà al part de la meva filla perquè el meu marit és a Ucraïna”

sortir d’aquí a una setmana a un món al que no li tocava ser, sense el pare, em remou l’estómac profundament.

La Irina, de 28 anys, s’asseu amb el moviment propi de les embarassades per encabir-se a les cadires. Somriu amb una dolçor, una serenor i una pau que em commouen. Sento que la Maria també somriu. L’acompanya en Marc, un programador informàtic de Tona, que, juntament amb al seva dona Yolanda, l’han acollit a casa des de fa unes setmanes. La programació uneix el Marc i la Irina. Treballava com a programadora a Bílhorod-Dnistrovski, al sud-oest d’Ucraïna. És la ciutat més vella d’Ucraïna i, juntament amb Roma i Atenes, forma part de les ciutats més velles del món. De fet, fins fa quatre dies, la Irina teletreballava per a la seva companyia des de l’estudi que li havien habilitat en Marc i la Yolanda a Tona. Ara ja està de baixa esperant la seva primera filla.

Quan fa set anys, la Irina i el seu marit van venir a participar al Festival de Música de Cantonigròs, no podien imaginar-se que el vincle de la música i les danses tradicionals els donarien una via de sortida per fugir d’una guerra i convertir-se en refugiats. Una de les singularitats del festival (el fet d’allotjar les persones a llars d’Osona) va teixir vincles que ara s’han convertit en una xarxa de seguretat.

Mentre van ser a Cantonigròs van conèixer en Josep, un noi de Tona que gestionava els allotjaments per als dansaires que venen

d’arreu del món per participar al festival. En Josep i el marit de la Irina van fer una bona amistat. Ara en Josep s’ha cuidat de facilitar la fugida de la Irina i trobar-li un allotjament a Tona, gràcies a la Borsa d’habitatges solidaris de la campanya Osona amb Ucraïna.

Com a cada entrevista, es repeteix la sensació que la guerra no podia arribar a Ucraïna: “El dia 24 quan vam veure a les notícies que la guerra havia començat, no ens ho podíem creure. A més, nosaltres estàvem tranquils, no sentíem explosions. Així que ens semblava que no era possible”, diu la Irina. Però no van passar massa dies que les explosions es van traslladar a Odessa, la seva regió. “Ens va trucar el meu cunyat dient-nos que havia vist els míssils que els russos ens començaven a llançar. Llavors, amb el meu marit, vam decidir que jo havia de marxar. El meu marit no podia venir perquè té edat de reclutament”, afegeix. El 5 de març i després de cinc hores d’autobús, la Irina arribava a prop de Palanca però encara li quedava mitja hora a peu per arribar a la frontera de Moldàvia. Amb la seva panxa enorme i la motxilla que portava va recórrer la distància que li faltava fins que els primers voluntaris de la frontera la van ajudar.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

El Festival de Música de Cantonigròs la va unir a Osona

De Palanka, es va traslladar a Romania, des d’on va agafar un avió que la va portar a Barcelona, on en Josep l’esperava.

no la podrà veure néixer, però de seguida reconnecta i diu: “El meu marit està bé. De moment continua vivint a la casa on vivíem, tot i que no sé què passarà perquè vivim a prop del mar i ens podrien atacar. De cara a l’estiu veurem més clar com va tot plegat i decidirem”.

Ara la Irina viu amb la Yolanda, infermera de professió, i en Marc, programador. S’entenen perfectament perquè tots tres parlen anglès.

En pocs dies esperen la Maria. En Marc explica amb il·lusió com “li hem preparat una habitació per a ella i la Maria i ja ho tenim tot a punt. Aquests dies anem amunt i avall fent registres a l’hospital”.

Així que en Marc, que no té fills, acompanya en els últims dies de procés d’embaràs a la Irina, a tots els controls i afegeix: “La Irina m’ha demanat si la puc acompanyar al part.

La meva dona té torns complicats sent infermera i ella m’ha preguntat si hi puc ser. I és clar que sí, em fa molta il·lusió. Hi seré”.

La Irina se’l mira amb gratitud profunda i explica com “l’entorn que m’han creat la Yolanda i en Marc és tan i tan positiu, que intento no pensar en res de negatiu. Això em fa està bé”.

La mirada s’entristeix i mira enllà quan pensa en que el seu marit, el pare de la Maria,

En Marc explica que ell i la Yolanda ja havien acollit altres persones en diverses ocasions: “Havíem acollit nens sahrauís abans i teníem experiència en acolliments. Quan va esclatar la guerra no en vam dubtar. Sentíem que havíem de fer alguna cosa. Encara que sigui un granet de sorra...”.

Ens explica que l’experiència d’acollir la Irina és fantàstica, però alerta les famílies que ho vulguin fer que “quan aculls una persona, no és tot fantàstic. Has d’estar preparat. Són cultures diferents, llengües diferents... Si no coneixes bé la cultura, és difícil de connectar-hi. Nosaltres havíem viatjat força a Ucraïna i això ens ho ha fet fàcil. A més, la Irina és molt respectuosa”.

La Irina s’aixeca amb dificultat. En Marc l’ajuda. Ens somriu de nou amb una dolçor infinita. L’abracem i li desitgem que el part imminent vagi bé.

La veiem marxar amb el caminar matusser de les embarassades. La Irina deixa a la sala la seva barreja de dolçor i fermesa.

La sensació agredolça ens amara: la Maria és a punt de néixer. Però ho farà a Tona, a més de 3.000 quilòmetres del seu pare i de casa.

“ Estic en un entorn tan positiu que intento no pensar en res negatiu pel bé de la meva filla ”

Empremta plantar de la Maria.

Karina Luts (6 anys).

Família refugiada: Hanna Bratushka (38), Sofiia Bratushka (7) i Kirill Bratushka (14). Sumi.

Família acollida: Jason Eames. Seva.

04 / Hanna Bratushka i la seva família van fugir de Sumi, una ciutat fronterera que els russos van utilitzar com una via d’entrada per a la invasió d’Ucraïna

Les casualitats o fets circumstancials que no tenen cap importància, a vegades et posen al centre de la diana d’una guerra que no entens.

Així es podria explicar la història de la Hanna Bratushka, de 38 anys, i de la seva família. Vivien a Sumi, una ciutat al nordoest d’Ucraïna on tenien “una vida meravellosa”. Ella i el seu marit tenien un negoci

“Quan sents el soroll de més de 100 tancs russos passant per davant de casa, saps que has de marxar si vols sobreviure”

propi. Ella feia de comptable i “teníem el mateix nivell de vida d’aquí. Una casa semblant a les que teniu les famílies a Osona”. El destí va voler que decidissin viure a Sumi, una ciutat massa a prop de la frontera russa per a l’”operació especial” que explicava Vladímir Putin que engegaria. Sumi es va convertir en un corredor d’entrada de les forces russes. La porta de la família de la Hanna trontollava al pas dels tancs. Per fer-se una idea del que va passar a la ciutat de la Hanna, només cal llegir les notícies i veure que el president ucraïnès, Volodímir Zelensky, va haver de negociar un corredor humanitari per poder treure els civils de Sumi.

El destí ha portat la Hanna a Seva. Ella, el seu fill Kirill, de 14 anys, i la seva filla Sofia, de 7, viuen a casa d’en Jason Eames, un catalano-anglès establert a Barcelona que fa poc més de dos anys va decidir venir a viure a Seva. Amb ells també hi viu una altra família d’Ucraïna. “En total, ara tinc sis persones d’Ucraïna a casa”, diu en Jason.

La Hanna explica que la incredulitat davant de la possibilitat d’una guerra a Ucraïna era tan gran que no estaven preparats en res: “El dia 23 de febrer recordo que estàvem sopant amb la família a casa. A les notícies parlaven de la possibilitat que esclatés la guerra i que els Estats Units estaven convençuts que el dia 24 començaria. Recordo que ens vam mirar, vam dir que això era impossible i ens en vam anar a dormir ben tranquils”.

A les 5 de la matinada, van sentir una explosió molt a prop de casa. La incredulitat era tal que la Hanna diu que “si no hagués vist les notícies el dia anterior, m’hauria pensat que eren focs artificials”.

De sobte, va començar a rebre missatges i trucades d’amics i família. “Vaig entendre que allò anava de debò: la guerra havia començat”.

El pànic els va paralitzar: “No sabíem què fer. Les imatges de la televisió mostraven com els russos començaven el que en deien la seva operació especial. Diversos familiars ens van començar a trucar per si podien venir a casa nostra. Ells vivien en blocs de pisos, no tenien soterranis i no sabien on amagar-se”.

I de sobte, es va adonar que “no estàvem preparats. No teníem de res: ni un refugi, ni menjar ni provisions per passar dies, i tampoc medicaments”. Així que van agafar el cotxe i van marxar al supermercat per aprovisionar allò que la incredulitat no els havia permès de fer. “La cua al supermercat

ja era llarguíssima i no hi havia massa de res. Vam esperar-nos tres hores per comprar quatre coses... A la farmàcia tampoc hi havia medicaments. I vam tornar a casa”.

L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ Els gats i els gossos fugien i vaig pensar que l’instint de supervivència animal no enganya ”

La Hanna no para de repetir que “no estàvem preparats. El pànic ens va paralitzar”. I explica un detall que la trenca: “Em va impactar que els gats i els gossos fugien, marxaven de les cases. I jo pensava que l’instint animal de supervivència no enganya”.

Els tres primers dies, els nens van baixar al soterrani per estar segurs. La Hanna i el seu marit pujaven a casa per la roba i preparar menjar.

El poble estava sent tan bombardejat que no hi havia provisions ni subministraments de cap mena. L’única fàbrica de pa que hi havia a Sumi va quedar completament destruïda pels bombardejos.

El 27 de febrer van atacar una base militar que ja no s’utilitzava de Sumi. Van arrasar les instal·lacions. A causa dels bombardejos, el pis de la mare de la Hanna es va quedar sense cap finestra. Un cop acabat el bombardeig es va iniciar l’entrada dels tancs russos: “No us puc explicar el soroll terrible que feien. Encara el tinc al cap. Potser en van passar més de 100 en direcció a Kiiv. Vam entendre que la nostra ciutat estava ocupada pels russos i que havíem de marxar, tot i que no sabíem on fugir”, diu la Hanna, commoguda pel record dels tancs.

La situació de la família i els veïns al soterrani era força precària. No tenien llum, ni calefacció ni cobertura de mòbil. Havien sentir a parlar que obririen un corredor humanitari per treure els civils de Sumi, però la situació era tan crítica al soterrani que van decidir marxar.

El pare de la Hanna, que vivia a pagès, va haver de passar un mes a casa amb el que tenia: “No podia sortir pels bombardejos, però tampoc tenia sentit que sortís perquè no hi havia menjar, no es podien treure diners ni comprar res de res...”.

A Sumi no quedava res. La Hanna, el seu marit i els seus dos fills, amb la seva germana, el cunyat, el seu fill i uns veïns es van quedar tancats al soterrani: “Ens vam posar malalts perquè feia molt fred i no teníem medicaments. Uns veïns amb un nen de dos mesos van venir al soterrani perquè ells no en tenien.”

La certesa que la guerra no arribaria mai va fer que tampoc tinguessin massa gasolina al cotxe: “Sabíem que el cotxe es pararia perquè hi havia poca gasolina. No sabíem on ens deixaria, però havíem de fugir”.

Així que a les 6 del matí quan encara era fosc i enmig d’una intensa nevada que van pensar que els protegiria dels avions bombarders que no podrien volar, van marxar.

La fugida els va mostrar la realitat de Sumi, marcada per la destrucció i la devastació: “Vam posar dibuixos animats al mòbil perquè els nens no miressin a fora. Només

“ Mentre fugíem vam posar dibuixos animats al mòbil pels nens perquè no veiessin la destrucció i les persones mortes ”

hi havia cotxes cremats, molta sang i gent fugint”.

La Hanna recorda la por que passaven perquè la ciutat estava plena de soldats russos. Tot i que havien fugit amb els amics, en un punt de control els tancs russos no van deixar passar la família amiga i es van haver de separar.

En un petit poble que van passar, van trobar una gasolinera sense llum i sense massa res. La desesperació de la Hanna per fugir amb els seus fills va fer que baixés, piqués la porta de la gasolina i implorés que l’ajudessin a salvar els petits: “Feia molt fred, nevava molt, però al veure els petits ens van donar 40 litres de gasolina”.

L’objectiu era arribar a la població de Poltava on s’havien de reunir amb la cosina de la Hanna. Els nens de la cosina, de 10 i 12 anys, s’havien refugiat amb la Hanna al soterrani. Ara, davant la fugida, es volien retrobar amb la mare que venia de Khàrkiv.

A Poltava, es retroben amb la cosina, però s’han de quedar 14 dies en una escola del poble. Els primers dies estan molt més tranquils que a Sumi, però la segona setmana s’intensifica el pas dels avions. Conscients que estan massa a prop d’una plataforma petrolera, tornen a sentir el perill als dits, i van decidir continuar la fugida.

En una connexió de mòbil, la Hanna va entrar a les seves xarxes socials i va veure missatges d’ONG’s que ajudaven a sortir del

país. Ella va escriure a HELP demanant si la podien allotjar a ella, la seva cunyada i als quatre menuts, dos fills de cadascuna.

El marit de la Hanna els va portar fins a Dnipró. Ell no podia marxar del país i havia d’anar al front a lluitar: “Al tren no deixen pujar els homes. Ens vam haver d’acomiadar. Va ser molt trist... Els nens ploraven molt i s’escapaven darrere els pares. Les mares ploràvem i miràvem d’aguantar-los. És molt trist veure’l marxar tot sol i no saber si el tornaràs a veure”.

El relat s’estronca. La Hanna plora desconsoladament. Tots fem silenci, li agafem la mà amb força. El dolor amara l’ambient i callem.

La Hanna, la seva cunyada i els nens van pujar a un tren ple a vessar: “Ens faltava l’aire per respirar de tanta gent que hi havia. I circulàvem amb els llums apagats perquè els russos no ens bombardegessin”.

A les 12 de la nit sortien de Dnipró en direcció a Lviv. L’endemà al matí, a les 10:30h, arribaven a l’estació.

Havien aconseguit arribar, però a l’estació de Lviv no hi havia bitllets de tren. Tampoc tenien diners, però els van dir que un tren, que casualment anava tard, estava a punt d’arribar i que podien intentar pujar-hi.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ Els nens ploraven. No volien deixar el seu pare ”

Tan bon punt van veure el tren, es van arrencar a córrer i hi van pujar amb els nens. El trajecte les va acostar a la frontera, però encara van fer falta dues hores caminant fins arribar a Txop, a la frontera amb Hongria.

Des d’allà van agafar un nou tren fins a Budapest, on des de la mateixa aplicació de l’ONG que les havia ajudat a fugir van connectar amb en Jason, de Seva.

molt amb l’acollida: menjar, escola i el que necessiten per viure.

En Jason, amb humilitat, explica que fa temps que té un vincle especial amb Ucraïna perquè el seu pis de Barcelona el té llogat fa anys a una família originària del país: “Quan va començar la invasió russa, els vaig trucar i els vaig demanar què podia fer per ajudar. Em van inscriure a diferents plataformes de les xarxes socials per ajudar els refugiats. I així vaig connectar amb la Hanna”.

En Jason els va comprar els bitllets d’avió per arribar a Barcelona, al veure que les targetes de crèdit de la Hanna i la seva cunyada no funcionaven. A l’aeroport els va recollir i els va portar a Seva: “Vam arribar de nit. No sabíem on érem, però teníem el convenciment que ens havíem salvat”.

La Hanna es mira en Jason amb infinita gratitud mentre explica que els ha ajudat

Explica que té una casa amb diverses habitacions, però que li feien falta llits. Llavors, va contactar amb la campanya «Osona amb Ucraïna» que es van ocupar de la resta. El dia a dia a casa en Jason és el d’una família amb nens petits. “El principal problema és la logística. No hi cabem tots plegats al cotxe”, diu rient. “La casa és un pèl justa per tots plegats, però ens espavilem”, afegeix. La Hanna se’l mira i demana a la traductora que li digui a en Jason que no té paraules per agrair-li el que està fent per ells, per haver-les salvat.

I la gratitud es desborda. Les llàgrimes es vessen mentre li repeteix una sola paraula a en Jason en ucraïnès: “Дякую”, gràcies.

En Jason, de Seva, els va comprar bitllets d’avió per a tots 6 per arribar a Barcelona

Sofiia Bratushka (7 anys).

05 / Mariia Tomashevska i la seva filla Alona de 4 anys, de Khàrkiv, van viure un mes al soterrani del veí fins que van decidir fugir a Catalunya

Entra amb timidesa a la sala i busca la complicitat de la intèrpret, la nostra traductora. S’asseu aparentment tranquil·la a la cadira i escolta com la coordinadora de l’Àrea d’acollida i integració del Consell Comarcal d’Osona, la Mireia Rosés, li explica el projecte i per què estem escrivint les històries que no s’haurien d’haver escrit mai.

Assenteix amb el cap, no parla. Només escolta.

“La matinada que va esclatar la guerra havíem anat a dormir feliços, després de celebrar el nostre aniversari de casats”

Família refugiada: Mariia Tomashevska (34), Alona Dron (4). Khàrkiv.

Família acollida: Fèlix Vázquez, Imma Corominas i els seus fills Iker i Abril. Sant Hipòlit de Voltregà.

I quan comença a desgranar la seva fugida amb la seva filla de 4 anys, deixant enrere el seu marit, comença a plorar... Les llàgrimes no s’aturen mai i escurcem l’entrevista. La tristor és infinita, el plor trasllada la desesperació de la injustícia viscuda, l’ànima de la Mariia plora.

La intèrpret li acosta mocadors per eixugar-se, la Mireia i jo mateixa l’abracem amb força mentre sanglota i mira de continuar el seu relat.

Ens trenca l’ànima. Els meus dits es tornen feixucs sobre el teclat on miro de prendre notes i em ve al cap un possible títol del llibre: “Històries que no s’haurien d’haver escrit mai”. Sento al cap com retruny un nou títol: “Històries que no voldria haver escoltat ni escrit mai”.

La Mariia, enginyera, vivia a Khàrkiv, la segona ciutat més gran d’Ucraïna, a 600 quilòmetres a l’est de Kiiv. Una de les primeres ciutats que va rebre de debò al principi de la invasió russa per la seva proximitat a la frontera amb Rússia. Potser perquè Khàrkiv durant els primers anys de la Unió Soviètica, la ciutat era la capital de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Potser només per proximitat. Qui ho sap, la guerra no entén de raons.

Ara la Mariia i la seva filla Alona, de 4 anys, viuen a Sant Hipòlit de Voltregà, a casa d’en Fèlix Vázquez, un mosso d’esquadra que va oferir el seu habitatge per allotjar famílies d’Ucraïna refugiades quan va conèixer la campanya «Osona amb Ucraïna».

La Mariia recorda com feia sis mesos que havia començat una feina nova que l’il·lusionava: era administrativa en un negoci de venda online de sabates. “Vivia amb el meu marit i la meva filla. Érem feliços” diu mirant a terra. I afegeix amb un gest que vol insinuar una somriure: “Teníem gallines, un gos. I saps què? Teníem maduixes”. I repeteix un parell de vegades amb tristor que tenien maduixes. Em començo a adonar com la pèrdua de les petites coses, dels detalls de felicitat que tots tenim als dits i als que no donem massa importància, es tornen retalls de memòria dels bons moments.

L’intent de somriure que porten les maduixes queda a l’ombra de seguida quan recorda com els dies previs a la invasió russa estava preparant amb il·lusió una gran festa d’aniversari per l’Alona, que el 10 de març feia els 4 anys. Ella li havia demanat una festa ambientada amb la pel·lícula Frozen. Les llàgrimes rodolen per les galtes mentre explica que el dia 10 no van poder celebrar l’aniversari de l’Alona. “La nena encara és petita i no recorda quan fa anys. No li vam dir res. No volia que tingués un disgust. Ho celebrarem quan tornem”.

I d’una celebració passa a l’altra, quan recorda que la nit del dia 23 de febrer van celebrar amb el seu marit un sopar especial per l’aniversari de casats i se’n van anar a dormir. “Vam obrir una ampolla de cava. Estàvem tan feliços”.

A les 5 de la matinada, dues fortes explosions els van alertar que la guerra havia començat.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

El seu marit, un funcionari de jardineria i urbanisme de l’ajuntament de la ciutat que ara protegeix els monuments de Khàrkiv, li va dir que portés la nena al soterrani de la casa i que fes la maleta que havien de sortir de l’edifici i protegir-se.

Va posar la nena a dormir al soterrani mentre el seu marit baixava mantes, catifes i conserves.

Mentre sentien com les bombes queien del cel es van adonar que el soterrani no era un lloc segur. No era un búnquer i, si les bombes enderrocaven l’edifici, quedarien soterrats sota la runa. A corre-cuita van rumiar quin era el lloc més segur de la casa. I van concloure el que la majoria de refugiats expliquen:

“Vam decidir que el lavabo, sense finestres i protegit de parets era el lloc més segur. Era molt petit però ens tancàvem allà durant els bombardejos”.

Després de les primeres hores, van parlar amb el veí que tenia un soterrani condicionat com a refugi. El veí els va acollir. Durant un mes van viure amb les conserves que tenien al soterrani compartit amb els veïns. El 20 de març una amiga de la Mariia la va trucar i li va dir que havia fugit a Hongria amb els seus fills. L’amiga li va dir que havia de marxar i que no s’ho pensés més.

No sabia on anar, però recordava quan havien vingut a Catalunya tres anys abans a passar les vacances d’estiu. Havien passat uns dies meravellosos a Malgrat de Mar i va decidir que fugiria a Catalunya. El dia 21 de març va agafar un tren a Khàrkiv.

“El meu marit ens va acompanyar a l’estació i ens vam haver d’acomiadar. Ell no podia sortir del país perquè estava en edat de combatre... Per sort, no és al front, es dedica a protegir els monuments històrics”, diu mentre sanglota.

I així, la petita Alona i la Mariia van marxar, en un tren atapeït, fins a Lviv. Allà es van esperar vuit hores fins que va arribar un nou tren que les va portar a Budapest, on les esperava l’amiga.

Un avió les va portar de Budapest a Barcelona. “Coneixia una noia que em va dir que a Osona hi havia gent que acollia famílies d’Ucraïna. I així vaig anar a parar a Sant Hipòlit, a casa d’en Fèlix”.

La Mariia ens mira amb els ulls negats. Ha salvat la vida de l’Alona i la seva, però té el marit, el germà i els pares a Ucraïna. Ara, totes dues van a l’escola i aprenen català. A les hores lliures, mentre l’Alona és a escola, busca feina per poder treballar de manera online.

Abans de marxar, ens dona un dibuix que ha fet l’Alona per la campanya «Osona amb Ucraïna», que complementarà aquest llibre de relats. “És una parc de Khàrkiv que era molt bonic. Ara ja no hi és...” ens explica. Aixeca la mirada i ens diu: “Desitjo a tothom que mai hagin de viure una cosa tan terrible com aquesta”.

L’abraço sense paraules fort, tan fort com es pot abraçar una mare, germana, filla de la guerra.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Alona Dron (4 anys). Nòria de Khàrkiv.

Família refugiada: Ludmyla Arkhypova i filla Yuliia Arkhypova. Ivano-Frankivsk.

Família acollida: Carol Perez, Jordi Borràs, Ona Borràs i Biel Borràs. Vic.

al Centre Beta i la seva filla

Una universitat és una comunitat amb una identitat pròpia. S’hi viuen records que perduren en el temps i un sentiment de pertinença per haver-ne format part d’alguna manera.

A la història de la Ludmyla Arkhypova, la seva filla Yuliia Arkhypova i la de la família de la Carol Pérez, la UVic és el llaç invisible que ha teixit relacions que mai cap dels que

“Mentre jo faig recerca a la UVic, el meu marit i el meu fill estan lluitant al front a Ucraïna” 06 / La UVic connecta una parella de Vic que es va conèixer a la universitat amb una investigadora ucraïnesa que treballa

en formen part haurien pogut pensar que es dibuixessin en el temps.

Totes tres entren a la Sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona on fem les entrevistes per aquest llibre.

La Ludmyla entra amb pas ferm, vestida d’executiva i amb una acreditació que la identifica com a investigadora de la UVicUCC penjada al coll. Acaba de sortir de la feina.

La seva estètica sorprèn. No només per la seguretat i la identificació amb la universitat de casa, sinó perquè respira una certa normalitat. Com si fes mitja vida que visqués a Vic. I només fa unes quantes setmanes, pràcticament els mateixos dies des que va començar la invasió russa a Ucraïna.

Treballava a la Universitat de Ivano-Frankivsk, un important centre cultural i econòmic de la regió occidental d’Ucraïna. Ara treballa al Centre Tecnològic BETA de la UVic en el marc del programa «Science for Ukraine», un projecte que vol que els investigadors d’Ucraïna puguin restablir les seves vides personals i la seva carrera professional al marge del conflicte bèl·lic.

Viu a Vic amb la seva filla Yuliia, a casa de la família de la Carol Pérez, originària de Deltebre i del seu marit, originari de Mallorca. La parella es va conèixer mentre estudiaven magisteri a la UVic-UCC i van decidir quedar-se a la ciutat un cop titulats. Mentrestant, la Yuliia continua amb els seus estudis de 2n de batxillerat a Ucraïna

de manera virtual. Ja ho havia fet durant la pandèmia i ara continua les classes online per una altra pandèmia, la de la guerra.

La Ludmyla explica com, una setmana després d’originar-se el conflicte, va rebre una carta de Sergio Ponsá, director del Centre Beta, on li proposava de marxar a Vic per integrar-se en un dels seus equips de recerca.

“Vaig tenir clar que havíem de marxar. Vivíem a prop de l’aeroport i l’exèrcit rus no parava de bombardejar-lo”, explica amb serenor.

Explica com cada dia baixaven més estones i més sovint al refugi, com veia caure les bombes a l’aeroport, o passar els projectils per davant de casa. “Veure com van caient les bombes, les explosions i la destrucció... Passes moltíssima por. Tampoc pots dormir

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Ona Borràs (8 anys). Dibuix del dia d’arribada.

ni descansar perquè les sirenes no paraven de sonar. És una pressió i una extenuació brutal. Va arribar un punt que ja no teníem ni ganes de baixar al soterrani cada vegada que sonaven les sirenes. Ja no teníem energia”, afegeix.

Així que ella i la Yuliia van agafar un autobús fins a Budapest en un trajecte que va durar 24 hores. Llavors van passar moltes hores a una frontera col·lapsada de persones que com elles volien fugir d’un país de por, bombardejos i guerra.

S’atura, empassa saliva, mira a terra i de sobte, la Ludmyla que traslladava fermesa

com qualsevol altre estudiant de segon de batxillerat.

Ens expliquen que estan rumiant com podrà fer els exàmens de la selectivitat a Ucraïna i es mostren convençudes que potser la Yuliia tornarà a Ucraïna a casa dels avis per poder fer les proves, mentre la mare continua investigant a Vic.

La Carol les mira mentre parlen de si tornaran o si es quedaran. Se les mira amb estima i ens explica que la seva filla petita quan sent a parlar que marxaran es posa a plorar. “A casa hem passat de ser quatre a sis en un pis no massa gran. Som com una família. Ells fan la seva i són independents, però compartim pis. S’ha creat un vincle fort”, diu. I afegeix que el vincle amb Ucraïna ve de lluny. El seu marit ja havia acollit a casa a l’estiu nens i nenes de Txernòbil per millorar la seva salut a causa de l’accident del reactor nuclear.

en la seva narració es transforma en fragilitat i dolor. “Mentre jo estic investigant aquí com netejar l’aigua que surt del sòl o la contaminació a la flora, i la Yuliia es prepara per la selectivitat, el meu marit i el meu fill de 30 anys són al front combatent. I també hi tenim els pares”.

S’eixuga les llàgrimes. La Yuliia manté la mirada perduda, en silenci, s’enterboleix amb la ràbia de saber-se lluny del seu pare i del seu germà. I s’esforcen per tornar a la normalitat pre-guerra explicant que la Yuliia s’està preparant per la selectivitat,

La Ludmyla no vol acabar l’entrevista sense donar les gràcies al Consell Comarcal d’Osona i a la Campanya «Osona amb Ucraïna» per haver-los connectat amb la família de la Carol. “És bonic viure amb una família de mestres, amb qui compartim valors sobre la vida, la salut, l’educació. M’han ensenyat que la gent de Catalunya són bona gent, generosos, gent maca. Tots els amics que venen a veure’ls ens ofereixen generositat.”

I mentre recuperen el somriure i l’ambient es torna distès, la Ludmyla diu: “El més important, sempre, és que ens ajudem els uns als altres”.

“ La meva filla petita plora si li explico que algun dia marxaran i tornaran a Ucraïna ”

Família refugiada:

Família acollida:

Raquel

Khilienko des de Sant

Hipòlit de Voltregà

La crònica de la fugida de l’Oleksandra

Khilienko, Sasha d’ara en endavant, està tan plena de detalls al límit que quan te l’explica sembla que estiguis llegint un llibre de Ken Follet o veient una producció de Hollywood. I penso que tant de bo pogués ser al cinema, davant de Netflix o llegint un llibre i no es-

Oleksandra Khilienko (25) amb Lilia Khilienko mare (47) i Taisa Khilienko àvia (80). Kiiv.

Laposa i Miguel Trujillo. Sant Hipòlit de Voltregà.

“Sentíem les bombes als talons. A cada explosió, ens venia només de 15 minuts de no morir” 07 /

“Veure passar un projectil per davant del teu balcó, de tan a prop que hi puguis veure la bandera del país, et fa sentir que ets molt a prop de la guerra”, diu Sasha

coltant una família d’Ucraïna que narra com s’ha jugat la vida a cada minut per fugir d’una guerra que no és la seva, fins arribar a Sant Hipòlit de Voltregà, on la Sasha venia a passar els estius a Osona gràcies a l’associació Osona amb els Nens, per millorar la seva salut a causa de l’accident nuclear de Txernòbil.

començar la guerra es podien creure que estigués passant de debò. “És clar que hi havia un clima tens i que es parlava que hi podia haver una guerra a gran escala, però no em pensava que la guerra pogués arribar a Kiiv. Creia que hi hauria guerra al Donbass, però no a la capital del país”.

I no, Netflix queda molt lluny quan al davant hi tens una noia de 25 anys amb mirada desafiant, però corpresa per tot el que ha vist durant la seva fugida i per tot el que ha deixat 3.000 quilòmetres enllà: la seva vida. Diu que “tenia una bona vida. No em podia queixar de res. Treballava en una empresa de tecnologia informàtica, mig sueca i mig ucraïnesa, que venia al mercat americà. De fet, encara hi soc. Faig teletreball des de Sant Hipòlit de Voltregà. Estic treballant en una aplicació que et resumeix llibres de no ficció en 15 minuts”.

La Sasha vivia amb l’àvia de 80 anys i la seva mare de 47 a Kiiv, la capital ucraïnesa. Ella parla perfectament el català. “I la mare, que era directora d’una escola a Ucraïna, ara em copia a mi els deures de les classes de català”, diu tot rient.

Porta un braçalet al canell amb els colors d’Ucraïna que no pot evitar tocar quan sent l’enyor mentre ens narra la seva fugida.

“M’encanta el meu país, la meva ciutat”, afegeixi mentre acaricia la polsera groga i blava.

Com la majoria de famílies que ens han explicat la seva fugida per aquest llibre, coincideix a dir que ni el mateix dia que va

La mare de la Sasha, en canvi, no les tenia totes i es va preparar pel que pogués passar, dies abans de l’inici de la invasió russa. La Sasha diu que és perquè “ella va passar la seva infantesa a Rússia. Els coneix bé i hi té molts parents. Em deia que coneixent-los estava convençuda que hi hauria guerra”. Així que va proveir de menjar i de medicaments que els feien falta per al tractament de la seva malaltia. No va haver de proveir, però, de la insulina que requereix la Sasha per a la seva diabetis, d’això ja se’n va encarregar la metgessa de capçalera de la Sasha: “Una setmana abans de l’inici del conflicte, vaig anar a revisió i la meva doctora em va fer una recepta per anar a buscar insulina per a tres mesos. Em va dir que ho comprés, que la guerra s’acostava. Llavors no ho sabia, però em va salvar la vida perquè sense aquesta insulina no me n’hauria sortit”, diu amb gratitud i emoció.

El dia 24 de febrer a 4:55h de la matinada mentre dormien van sentir una explosió. “Estava molt espantada. Em vaig aixecar, vaig mirar per la finestra i hi havia moltíssima gent al carrer, molts amb pijama. Una hora més tard, ja hi havia cues de cotxes intentant fugir”.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

La mare de la Sasha els va dir que havien de fugir, però no tenien cotxe. L’empresa de la Sasha havia preparat autobusos per a tots els seus empleats en cas que el conflicte esclatés.

La Sasha i la seva família, doncs, tenien una via d’escapada. El problema, però, es deia cotxe i riu.

La família vivia a la banda esquerra del riu que creua Kiiv, el Dnièper, mentre que tota la resta de parents vivia a l’altra banda i no els podien venir a recollir amb cotxe perquè el pont que unia la ciutat podia ser bombardejat. “Vam despertar l’àvia, que no es creia que hi hagués guerra. Deia que exageràvem”.

mare es va acostar a la finestra per veure què passava i ens va passar per davant un míssil. De tan a prop que li vam veure la bandera. Va caure a 30 minuts d’on érem i vam veure l’explosió. El cel era vermell...”.

S’empassa saliva, però reprèn el relat. “Vam tancar la finestra de seguida i ens vam tancar al lavabo per fer cas de les recomanacions de protegir-nos amb la regla de les dues parets”. Constatem com en pocs dies la població d’Ucraïna ha après tècniques de supervivència de guerra de les quals no havien sentit a parlar mai. I ens expliquen com van instal·lar un matalàs i menjar al lavabo, l’única estança del pis que no tenia finestres.

Van passar el dia 24 valorant les opcions que tenien. Totes les informacions deien que les carreteres estaven col·lapsades de cotxes i que era perillós quedar atrapat en alguna de les cues a causa dels bombardejos. Van sentir que s’obriria un corredor humanitari i van decidir esperar que aquesta via de fugida estigués operativa.

Però la nit del 24 al 25 de febrer, els bombardejos a Kiiv es van intensificar, de tal manera que la Sasha recorda veure un míssil passar per davant del balcó del pis: “Les sirenes antiaèries no paraven de sonar. Teníem les finestres obertes perquè no esclatessin. La

La Sasha explica que l’àvia no tenia passaport i que, per tant, no podien agafar l’avió. El dia 25 el director de l’empresa on treballa li va trucar i li va dir que tenien dues hores per sortir de la ciutat. L’empresa havia preparat cinc autobusos per als empleats i els esperaven a l’altra banda del riu. Però tenien un màxim de dues hores per arribar. No era segur esperar-se més.

La Sasha sabia que no tenia opció. Necessitava un transport per poder anar a l’altra banda de la ciutat perquè la mobilitat de l’àvia és molt reduïda. Va baixar al carrer

“ Va passar un míssil per davant del balcó. Va esclatar a 30 minuts i el cel es va tenyir de vermell ”

“ Un desconegut es va jugar la vida per portar-nos en cotxe a l’altra banda del pont que creua Kiiv ”

i es va abraonar sobre tants taxis com veia implorant que l’ajudessin a creuar l’àvia fins a l’altra banda del riu per anar a l’autobús que les havia de treure del país. “Els taxistes em deien que era boja, que no podia creuar la ciutat. Que ens matarien. Fins que vaig trobar un home que no coneixia de res a fora el carrer i, veient la situació, va dir que ell ens portaria, però que no podia creuar el pont. Que ell ens portaria fins a l’estació més propera de metro i que llavors creuéssim el pont amb metro”.

La Sasha estava en contacte amb les companyes de feina i els va dir que agafava la mare i l’àvia i que se n’anaven al metro. “Les companyes em deien que en qualsevol moment podien tancar el metro, però que m’esperaven i que m’ajudarien a arribar a l’autobús”.

Van encabir-se en un vagó de metro i sentien els bombardejos mentre sabien que estaven creuant el riu de manera subterrània. “Quan el metro va sortir a l’exterior, la primera imatge que vaig veure va ser l’estàtua de la mare pàtria que presideix Kiiv. Vaig tenir la sensació que ens protegia”.

La Sasha recorda una sensació estranya quan van sortir a l’exterior, amb un cel gris, una Kiiv buida de persones però plena de militars, amb tancs recorrent els carrers que feia només unes hores vivien una normalitat absoluta.

Explica, commoguda, com l’empresa on treballa va preparar l’evacuació per a tots, però

que la majoria d’empleats no van poder fugir “perquè la majoria són nois informàtics i programadors i no els deixen sortir del país. O bé estan al front, o bé continuen treballant des d’Ucraïna”.

Amb el metro van poder arribar fins a l’estació de tren que els havia d’acabar portant al punt de trobada dels autobusos, però començava una cursa d’obstacles contrarellotge: “Vam arribar a l’estació de tren a les 6:25h. I a les 6:30h aturaven la circulació dels trens pels bombardejos. Per sort, els meus companys ens van ajudar i vam aconseguir arribar al punt de trobada dels autobusos”. Els vehicles que els havien de portar fora del país van trigar dues hores més a arribar. Tenien les mateixes dificultats de circulació que la resta de trànsit. I de nou, la carrera de supervivència tornava a ensenyar les urpes a la Sasha, l’àvia i la mare: “Vam esperar dues hores que arribessin els autobusos. Quan vam arribar, vam pujar i vam sortir de seguida. Quinze minuts més tard van bombardejar el lloc on ens esperàvem. Teníem la sensació que les bombes ens perseguien”.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ Quinze minuts després d’haver pujat a l’autobús, bombardejaven la parada on ens havíem esperat dues hores ”

Després de viatjar un dia en autobús, van arribar a la regió de Transcarpàcia. Tiraven enrere per escapar dels bombardejos i es van allotjar a casa d’un company de feina a la població d’Ivano-Frankivsk. Explica que s’hi van quedar 10 dies, però a 15 quilòmetres hi havia una base militar que començaven a bombardejar. De nou, sentien la persecució de les bombes i van decidir marxar:

“El motiu principal de fugir era la manca de medicaments. Les farmàcies estaven buides.

La meva àvia i jo depenem de la insulina i la mare, d’un tractament pel càncer. Si no fos per això, crec que encara seríem a Ucraïna.

Per a mi, va ser molt dur abandonar el meu país”, diu amb ràbia.

De sobte i mentre fa una pausa en la narració, em pregunto on deu ser el pare de la Sasha i l’hi demano.

La resposta és contundent: “El meu pare és ell”. Assenyala en Miguel, de Sant Hipòlit de Voltregà, que les ha acompanyat a l’entrevista. La resposta ens commou a tots. Es miren amb un somriure de complicitat. A en Miguel se li enteranyinen els ulls i diu: “Quan tens una filla a la guerra, la vas a buscar sigui on sigui. L’hauria anat a buscar on fos. Hem estat sempre en contacte. La Sasha ve a casa des dels 5 anys. Per a la Raquel i per a mi és com una filla”.

Les mirades es tornen a trobar i s’uneixen amb la força de pare i filla. Ella explica, mirant-lo, com l’àvia els deia que estaven boges, quan als 5 anys va començar a venir a Osona per passar els estius i fugir de les radiacions de Txernòbil. “Ara, els meus pares d’Osona ens han salvat la vida a totes tres”.

La Sasha continua el relat i explica com,

“ Quan venia a Osona als estius per fugir de les radiacions de Txernòbil, l’àvia ens deia que estàvem boges. Ara Osona li ha salvat vida ”

d’acord amb en Miguel, decideixen intentar arribar a Eslovàquia per creuar la frontera. En Miguel reprèn el relat i explica com ell i la seva dona, la Raquel, no van dubtar a llançarse a la carretera amb el seu cotxe per anar-les a buscar a Eslovàquia. “Vaig conduir 28 hores fins a Eslovàquia. Només vaig dormir tres hores a l’anada i tres a la tornada. La Sasha ens havia enviat la ubicació i no vaig parar fins arribar-hi”.

I la família osonenca-ucraïnesa es va retrobar a Kosice, a Eslovàquia.

Es miren emocionats, mentre la Sacha recorda quan van arribar a Sant Hipòlit: “Els amics de tota la vida i la família de la Raquel i en Miquel estaven amagats a la cantonada. Ens havien preparat una festa de benvinguda!”.

I conclou: “No deixo de pensar en que tinc

“Hi ha un supermercat a prop de casa meva a Kiiv, on van realitzar un esdeveniment de caritat: pots comprar un imant i ajudar els nens amb un cor malalt. Em va acompanyar dins de la bossa que vaig agafar quan vam marxar de casa. Posa: “Gràcies! Ajudeu a salvar els nens” Quan el vaig trobar a la bossa vaig pensar que era molt simbòlic, perquè llavors havia acabat de salvar la meva vida i les vides de la meva mare i àvia”

molta sort d’haver tingut arrels a Osona. Tinc molta més sort que moltíssima gent del meu país. Estic molt agraïda de tenir-vos a la meva vida. Saber que els meus pares d’aquí m’esperaven i que estaven pendents de mi m’ha donat força”.

De nou, treu el seu somriure net i diu: “La gent d’Osona sou increïbles. Tot el que feu per la gent d’Ucraïna no té preu... A Sant Hipòlit, ens pregunten d’on som i quan els ho expliquem hi ha persones que ploren. Vosaltres sentiu molt el dolor que estem passant. Tenim la sensació que no estem soles, que ens enteneu. I això no té preu”.

Acabem l’entrevista, l’abracem i sentim que el no té preu és establir ponts que cap bombardeig pugui ensorrar: els ponts de la solidaritat i els de la gratitud de qui la rep.

L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Foto d’un imant com a record de casa seva, i dels darrers dies de la seva vida habitual.

Família refugiada:

Alina Nazhnova, Oleksandr Belotserkovets. Zaporiyia.

Família acollida:

Eudald Sentmartí, Pilar Solà, Oriol Sentmartí i Laura Sentmartí. Taradell.

L’Alina treballa al Serrat del Figaró fent les “croquetes d’en Nandu” i el seu fill

Oleksandr va a classes de català i d’espanyol i fa formació ‘online’ des de Taradell

Una de les expressions més recurrents que se sent quan es parla de la guerra d’Ucraïna és “podríem ser nosaltres” o allò de “és que aquesta gent són aquí mateix i són com nosaltres”.

No sé exactament per què, però el cas de l’Alina i l’Oleksandr em porten a aquests pensaments de manera recurrent.

“Érem de vacances esquiant i ja no vam poder tornar a Kiiv. Havíem de fugir de la guerra” 08 /

Arriben tots dos acompanyats de la seva família acollidora, l’Eudald Sentmartí, conegut per ser alcalde de Malla, i la Pilar, la seva dona, que no deixen de repetir que no volen cap protagonisme en tot plegat, perquè “només fan el que creuen que han de fer”. Crec entendre que l’Alina i l’Oleksandr parlen rus. Només n’entenc algunes paraules, però identifico que no és ucraïnès. Li dic a la nostra intèrpret ucraïnesa que si no vol traduir, l’entendré.

La intèrpret m’havia explicat que abans parlava sis idiomes, però que ara només en parlava cinc perquè havia decidit eliminar el rus de la seva memòria.

Em respon mirant-me als ulls amb fermesa:

“Si és per ajudar el meu país, si cal, parlaré rus. Amb aquest llibre estem ajudant les famílies d’Ucraïna, oi? Llavors parlaré rus amb l’Alina i l’Oleksandr”.

És contundent, però continuo sense entendre per què sent tots de Kiiv parlen rus i no ucraïnès. Li pregunto a la intèrpret i la resposta és contundent: “Ucraïna ha estat sotmesa durant més de 300 anys a un procés de russificació. Igual que Catalunya amb Espanya, no?”.

Em deixa sorpresa, muda, i trasllada, en rus, la primera pregunta a l’Alina i l’Oleksandr.

Ella porta una samarreta amb l’eslògan “Be better”. Ell, de 17 anys, una de la NASA. I m’imagino que potser les van comprar en algun viatge quan eren de vacances. Com podríem fer qualsevol de nosaltres.

L’Alina m’explica que vivien a Zaporíjia, una ciutat de prop de 800.000 habitants d’Ucraï-

na a 200 quilòmetres de Mariúpol, amb una important central nuclear del país. I de sobte, entenc per què des del primer minut del conflicte s’havien convertit en objectiu militar. Perquè la geoestratègia militar que mai no pensaries que et pugui fer fora de casa, quan entra en joc el llenguatge de la guerra, no té miraments. Ella treballava en un concessionari Audi. El seu fill estudiava al Liceu militar, on els alumnes cursen dos anys per aprendre, mentre practiquen l’esport i la disciplina. Em sorprèn que em parli de disciplina militar, però entenc que és per manca de context cultural perquè la intèrpret m’explica que anar al Liceu militar és sinònim d’una educació de qualitat.

L’Alina és contundent i titula la seva fugida amb un titular: “Vaig decidir el meu destí el novembre passat quan vaig comprar els bitllets i l’estada per anar a esquiar, com cada any, als Carpats”.

Així, el 22 de febrer, l’Alina, l’Oleksandr i unes amigues d’Israel van marxar a una estació d’esquí a passar-hi una setmana de vacances. Una vegada més, cap d’ells havia tingut ni tan sols un pensament que la guerra fos imminent.

Un parell de dies més tard, Rússia començava el bombardeig i la invasió d’Ucraïna. “Només teníem una mica de roba per esquiar. Ni tan sols havia agafat els passaports”, explica encara amb la sorpresa als ulls.

Quan el dia 24 a les sis del matí, una de les amigues va picar a la porta de la seva habitació i li va dir que havia començat la guerra,

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

no s’ho podia creure. Elles ja no podien tornar a Israel amb avió. L’Alina i l’Oleksandr ja no podien tornar a casa.

Pren aire, respira, però les llàgrimes emplenen uns ulls d’un blau intens i transparent. S’eixuga amb un mocador mentre explica com és adonar-te que ja no pots tornar a casa i que només tens el que havies agafat per marxar de vacances.

Durant quatre dies, fins al 28 de febrer, tot el grup estava enganxat a la televisió decidint què feien. El dia 28 van decidir agafar un autobús per anar fins a Praga, però la ruta passa per Hongria i, sense passaports, saben

l’estació nuclear de Zaporíjia. “Em va agafar un pànic terrible. Vaig pensar que els russos farien explotar la central i que el núvol radioactiu podia arribar a Alemanya i a la República Txeca”.

L’instint de supervivència la va tornar a activar. Va contactar amb un amic de Catalunya i li va explicar la situació. L’endemà agafaven un tren fins a Praga, passant per Àustria. Van canviar de tren a Alemanya. Portaven dos dies viatjant sense dormir: “No teníem documentació internacional per viatjar. Tenia por que ens fessin tornar. Quan em van revisar l’equipatge, estava tan espantada...”.

que no podrien creuar la frontera. Així que van baixar a la ciutat de Txop, a la frontera amb Polònia, pensant que des d’allà potser podrien tornar cap a casa.

Constaten que ja no hi ha trens per tornar i decideixen marxar en direcció a Ostrava, a la República Txeca.

Explica com l’Oleksander es va sentir alliberat amb la decisió de no tornar a casa: “Tenia por i quan vam arribar a la República Txeca, va deixar de sentir que estava en perill permanent”.

Durant dues setmanes van viure en un alberg a Txèquia. Un dia a l’informatiu de la televisió van explicar que els russos havien conquerit

Des d’Alemanya van creuar fins a França. L’Oleksandr apunta alguns detalls a l’Alina i li recorda que la ciutat on els va recollir una família osonenca es deia Montpeller. D’allà van viatjar fins a Manlleu on coneixien una família originària de Zaporíjia que hi vivia.

Durant una setmana van conviure amb la família a Manlleu, però no hi cabien. La processó va continuar fins a la Creu Roja on van demanar allotjament. Els van traslladar a un hotel de Barberà del Vallès, on van començar a estudiar espanyol amb una trentena de refugiats ucraïnesos més. Un conegut li va dir que a Osona acollien

“ Anem a classes de català i treballo al Serrat del Figaró fent croquetes d’en Nandu ”

famílies i va anar per feina. Per primera vegada comença a sanglotar. Plora d’agraïment i, entre llàgrimes, no para de donar les gràcies a l’Eudald i la Pilar, i a la campanya «Osona amb Ucraïna» per haver-los acollit.

Ara l’Alina i l’Oleksandr comparteixen casa i vida a Taradell amb la Pilar i l’Eudald. L’Alina ha trobat feina al Serrat del Figaró, a Taradell mateix. Explica que fa croquetes. Em sacseja pensar com el marc mental d’una guerra i el context a 3.000 quilòmetres de distància ho canvia tot. Com aquí comprem les croquetes d’en Nandu i ens ve al cap la imatge del cuiner rialler de Can Jubany que ens ha fet passar tants bons moments al costat d’una taula o durant el confinament. I com per l’Alina, les croquetes d’en Nandu són una salvació com a refugiada a qui una guerra va canviar la vida mentre esquiava als Carpats.

L’Oleksandr ens explica, ferm, que cada dia estudia online amb el seu institut d’Ucraïna. Com ho combina amb anar amb bicicleta i assistir a classes de català i de castellà quatre dies a la setmana. No vol que la guerra li estronqui el futur i no vol perdre el temps. “Em poso vídeos a Youtube de rus-català i ucraïnès-català. Vull aprendre els dos idiomes tan ràpidament com sigui possible”, diu convençut.

Mentrestant, estan demanant informació a la UVic-UCC per a les proves d’accés a la universitat. La guerra tampoc entén de selectivitats i l’Oleksandr vol continuar el seu camí.

La Pilar i l’Eudald han escoltat atents el relat que han anat desgranant tots dos mentre la intèrpret el traduïa al català. Malgrat que viuen junts des de fa uns mesos i de manera intensa, no és fàcil comunicar-se amb ells per l’idioma i avui han après tota manera de detalls de la seva fugida. Se’ls miren amb una barreja d’estima i de cor compungit pel que han hagut de viure.

L’Eudald explica que no s’ho van pensar ni un moment: “Vaig anar a un Consell d’Alcaldes al Consell Comarcal i aquell dia van presentar la campanya «Osona amb Ucraïna» i van exposar que es buscaven habitatges per allotjar famílies refugiades. Quan vaig arribar a casa, ho vaig comentar a la Pilar i no vam dubtar gens ni mica”.

Defineixen l’experiència com “una cosa molt intensa, però que n’estem infinitament agraïts. És difícil de definir perquè no són familiars, ni tampoc compartim pis. És diferent, però si alguna cosa et fa és que et fa obrir el cor i l’esperit”.

Quan els pregunto com s’ho fan per comunicar-se, em diuen que el Google translator a vegades els ajuda, tot i que en ocasions els enreda. Mentre es posen a riure que un dia volien explicar que tenien mal de cervicals, i el traductor els explicava que tenien cérvols.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ L’experiència d’acollir t’obre el cor i l’esperit ”

L’Alina recupera la paraula i demana a la traductora que els transmeti el seu agraïment més profund: “No tinc paraules per expressar el meu agraïment pel que fan per nosaltres. Nosaltres hem hagut de començar una pàgina nova de la nostra vida. Aquí, nosaltres som com nens i ens ho han hagut d’ensenyar tot de nou”.

Explica que tenia una imatge d’Espanya associada a gent que només feia becaines i treballava poc i que a Catalunya ha descobert, amb la família de l’Eudald i la Pilar, que són gent molt treballadora, que tenen temps per tot i per tothom i que viuen la vida des d’una actitud positiva”.

L’Eudald i la Pilar fan un mig somriure, a mig camí entre la vergonya i la humilitat, i repeteixen que fan el que els surt de dins.

Tots quatre ens expliquen un parell d’anècdotes, com quan van anar tots plegats a Montserrat i com l’Alina s’havia emocionat. La Pilar afegeix que “m’entristeix que tingui els pares, els germans, l’àvia i el pare de l’Oleksandr a Ucraïna, tot i que hi té contacte i diu que estan bé”.

L’Eudald desplega un paper. És un escrit que li van regalar per Sant Jordi, juntament amb una rosa i una llibreta. Diu que el llegeixi. A l’escrit la Pilar i l’Eudald animen l’Alina que escrigui a la llibreta totes les vivències perquè algun dia, els seus nets, els fills de l’Oleksander, descobriran “com n’és de forta la seva àvia”.

Jo penso: I tant que sí. I com n’és de forta, Pilar i Eudald, la valentia de la solidaritat.

“ L’Eudald i la Pilar són un exemple per a nosaltres. No tinc prou paraules per agrair el que estan fent per nosaltres ”

Apreciada Elina !!

Escriure les emocions, sentiments, anècdotes, pors, dubtes, alegries, paisatges, estones,...,

Tots aquests elements formen part dels dies viscuts des del 24 de febrer, moment en que la teva Vida, va donar un tomb inesperat.

Qui sap si un dia el teu fill Sasha, et farà àvia, i els nets voldràn conèixer i saber d’aquesta experiència, i com una dona forta, les va anar superant.

L’Eudald i la Pilar, t’animem a fer un recull d’aquests fets i vivències.

Rep una forta abraçada.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

23 d’abril de 2022, festa de Sant Jordi, patró de Catalunya.

vam amagar

coses

evitar

Família refugiada: Tetyana Malenka (40), sogra Iryna (63) i germana Natàlia Kotliarova (43). Kiiv.

Família acollida: Jesmina Alsina, Fakebba Drammeh i filles Jara, Lisa i Sena. Sant Julià de Vilatorta.

09 / Tetyana Malenka visita la seva família d’acollida osonenca a Sant Julià de Vilatorta des dels 13 anys. Ara hi ha tornat per quedar-s’hi a viure mentre duri la guerra

La Tetyana Malenka, de 40 anys, entra a la sala d’entrevistes del Consell Comarcal d’Osona amb la força d’un remolí. La seva presència omple la sala. Porta un vestit d’executiva i podria presidir qualsevol consell d’administració d’una empresa. Ens estén la mà amb una professionalitat absoluta i ens presenta la resta de la família amb un català impecable: la germana, la Natàlia

“Ens

al pàrquing i pujàvem els 20 pisos a peu a buscar-hi

per

l’ascensor durant els bombardejos”

Kotliarova, de 43 anys, i l’Iryna, la seva sogra, de 63 anys.

Tots plegats van arribar a Sant Julià de Vilatorta, juntament amb la mare de les dues germanes, i el nebot. Però la mare, l’Svitlana, de 68 anys, i el nebot, l’Oleksander, de 17 anys, han decidit tornar a Ucraïna: “Diuen que aquí no hi tenen res i que prefereixen córrer el risc, si cal, de morir, però fer-ho a casa”.

Les tres dones viuen en un pis a Sant Julià de Vilatorta, on la Tetyana va començar a passar els estius a casa de la Carme, en Joan i la seva filla Jesmina, fugint dels efectes nocius per la salut del núvol radioactiu de Txernòbil, gràcies a l’acció de la ONG Osona amb els nens. Primer venia com a nena d’Ucraïna a passar els estius i al cap dels anys va començar a fer de monitora acompanyant per ajudar durant el viatge altres nens i nenes que venien d’Ucraïna a Sant Julià.

La relació ha perdurat per sempre. No deixa de parlar dels “meus pares d’aquí”, i diu que en Joan, que els va deixar durant la pandèmia, la protegeix. De la Jesmina, la filla de la Carme i en Joan, “diu que és la meva segona germana”.

L’energia de la Tetyana es contagia i explica que “va a classes de català per partida doble; a Sant Julià i a Vic. A totes les que puc. No vull perdre el meu temps i vull aprofitar totes les oportunitats”.

La Tetyana cedeix la paraula a la seva sogra i li diu a l’Iryna que expliqui com era la seva vida d’abans. Sospira, s’empassa saliva i ens diu:

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Lisa Drameh (9 anys). Sena Drameh (9 anys). L’esperança.

“És la segona vegada que començo la vida de nou. Primer vam haver de marxar de Prípiat, a prop de Txernòbil, quan hi va haver l’accident a la central nuclear. I ara hem hagut de marxar de Kiiv per la guerra”. És contundent quan defineix la seva vida anterior a la invasió russa: “Ho teníem tot. La vida ens anava bé. Vivíem tranquils, segurs, amb un futur agradable a la vista. Els meus fills també vivien tots bé. Ara ni tan sols tinc pis a Kiiv. Ha quedat destruït”.

La Natàlia se suma al record de Txernòbil: “Quan vam haver de deixar-ho tot, a Kiiv em va tocar començar de zero a una nova escola. Al llarg d’aquests anys m’hi havia anat establint. Ara tenia el meu pis, els meus dos fills i treballava en un saló de bellesa...”. La Tetyana reprèn el relat i ens explica que és una coach internacional de Kangoo Jump. La meva cara d’estupefacció i desconeixement del que és el Kangoo Jump la fa botar de seguida de la cadira amb el mòbil a la mà i el seu compte d’Instagram a punt, mostrant-me imatges d’una mena d’aeròbic amb uns artefactes estranys als peus que fan com de molla. Desprèn passió explicant el que fa. Em diu que ja tenia vuit treballadors al seu negoci que fa de coach de manera transversal i gires per diversos països. Tot plegat ho tenia a Kiiv, on vivia en un àtic preciós a la planta 20 d’un edifici modern. Ara es preocupa per la seva comunitat ucraïnesa de seguidors. Hi està en contacte i els ajuda en tot el que pot. Un es pregunta com ha de ser passar de la incredulitat que la guerra no et pot tocar a

tu, a la realitat que la guerra ha arribat a casa. En el cas de l’Iryna, la sogra de la Tetyana, la guerra li va arribar via mòbil.

Va desconnectar el mòbil i se’n va anar a dormir tranquil·lament la nit de l’inici de la invasió, convençuda, com la resta d’ucraïnesos que l’anomenada operació especial de Putin no era res més que un fantasma. A les 8 del matí, quan va engegar el telèfon, li va entrar una trucada nerviosa de la seva cunyada dient-li que la guerra havia començat. El xoc inicial la va paralitzar: “Vaig començar a fer la maleta, però no sabia què posar-hi. Visc sola i no sabia què fer. Així que em vaig prendre un cafè i vaig sortir al balcó. La vida semblava la mateixa de sempre. No em podia creure que la guerra havia començat”.

La Tetyana, en canvi, se’n va anar a dormir amb el seu marit i van decidir deixar una finestra oberta per estar al cas del que pogués passar i que diverses televisions del món anunciaven com a imminent.

Recorda l’hora exacta en què les explosions la van despertar: les 5 i 20 minuts de la matinada. Va pujar a la terrassa i des de la planta 20 va veure que a baix hi havia molts dels seus veïns que sortien de l’aparcament de l’edifici per fugir. Deu minuts més tard, Kiiv i les carreteres dels voltants estaven completament col·lapsades.

Va trucar als veïns de la cinquena planta amb qui tenen una bona amistat i van acordar que havien de fugir. “No sabia què agafar... Què poses a la maleta quan no saps on vas ni per quant temps?”, diu.

“ Tenia el mòbil parat per dormir.

A les 8 del matí quan el vaig engegar, vaig veure que havia començat la guerra ”

Va obrir un grup de WhatsApp on es donaven recomanacions per a la guerra. “Allà hi havia recomanacions de què posar a la maleta, com interpretar les sirenes antiaèries”, explica. I la Tetyana, com tants d’altres ucraïnesos i ucraïneses, va aprendre que si les sirenes sonaven tres vegades seguides, havia de córrer a un refugi.

Descobreixo com la supervivència de guerra s’aprèn en minuts, en segons, a través de tots els canals possibles. Del WhatsApp també.

La Tetyana va trucar a tots els seus treballadors. Els va dir que els volia donar diners i menjar per poder fugir i sobreviure. I va enviar diners a tots i cadascun d’ells. Després, va enviar un missatge a tots els seus clients dient-los que “no sabem què passarà, però avui i durant alguns dies no podrem treballar”. Encara no sabia que els dies s’allargarien i que la guerra seria més llarga del que ningú podia esperar.

Les explosions es van anar acostant a casa de la Tetyana i van decidir baixar a l’aparcament de l’edifici. Hi havia molts veïns, amb els nens i els animals.

Els avions sobrevolaven la zona. “Feien un soroll tan fort... Tens tanta por que et caiguin les bombes a sobre que no es pot explicar. Encara se’m posa la pell de gallina quan recordo la imatge de les mascotes dels veïns amb un silenci sepulcral. Els gats i els gossos no deien res. Tots estàvem en silenci esperant que passessin”, diu.

Van passar la nit tancats al seu cotxe amb els nens, però no podien dormir. L’aparcament es va anar emplenant de gent. “Ens vam convertir en una gran família. En aquesta situació les persones ens convertim en una família. Ara mateix, cada persona d’Ucraïna n’ajuda d’altres. Tots som un”, assegura.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Jara Drameh (11 anys).

La primera nit a l’aparcament es va convertir en tres nits. Els havien dit que de les 8 del matí a les 7 de la tarda podien sortir. Així que aprofitaven alguna estona per pujar fins a casa, al vintè pis, per les escales, per no quedar a atrapats a l’ascensor en cas de bombardeig. “De fet, no necessites massa res al principi. Estàs en xoc. No tens ni gana, ni set”.

Van decidir que no podien continuar aguantant el fred a l’aparcament i van aconseguir arribar a casa d’uns amics, a uns 10 quilòmetres de Kiiv, que vivien en una casa amb refugi.

Allà hi van estar dues setmanes, però els bombardejos cada vegada eren més intensos i les informacions que els arribaven no feien pensar que la situació tingués un bon pronòstic per a Ucraïna.

Explica com una bona amiga, que té el marit vivint a Amsterdam, li va dir que ella marxaria amb la seva filla als Països Baixos i que, si volia, s’hi podia sumar. Però marxaven de seguida i la Tetyana no volia marxar fins que s’hagués reunit amb el seu marit i el seu nebot de 22 anys. Així que es va acomiadar de l’amiga i es va esperar.

Al cap d’uns dies, l’amiga, que ja havia aconseguit arribar a Itàlia, li va explicar que els russos havien matat els seus dos nebots petits en una carretera per on la Tetyana tenia previst de passar en la seva fugida.

I la Tetyana somrient, enèrgica, executiva, resolutiva i ferma s’atura, es transforma. Els ulls s’emplenen de llàgrimes, treu un moca-

dor i apareix una Tetyana xocada pel trauma d’una guerra injusta. Repeteix unes quantes vegades plorant: “Li van matar els seus nebots petits. Els pares són a l’hospital, però els nens van morir”.

Explica com va passar tota la nit plorant i “replanificant de nou la meva vida perquè no podia utilitzar la via de fugida que havia previst”. Al matí va decidir reagrupar la família i els veïns i van fugir junts. Van agafar el tren. Tots menys “el meu marit i el meu nebot que estan en edat de ser reclutats”. En total, eren un grup de 13 persones. Tots plegats van decidir marxar amb tren fins a Újhorod. “A l’estació hi havia moltíssima gent, animals... I al tren, al lloc on hi havia d’haver quatre persones, n’hi havia 12”. De sobte, aquelles coses tan fàcils que tenia cada dia es van convertir en un miracle. Poder menjar un sandvitx, beure un te, menjar una galeta... eren un miracle. Van viatjar de nit sense llum al tren per evitar ser bombardejats i van arribar a Újhorod, on es van allotjar dues nits a casa d’un amic de la Tetyana. Però eren massa colla i havien de marxar.

La veïna de la Tetyana tenia familiars a Eslovàquia i van decidir fer-hi cap. S’emociona quan explica que el propietari d’un hotel preciós els va obrir les portes de la instal·lació a ells i a d’altres refugiats. “Quan pugui, hi tornaré per agrair-li el que va fer per nosaltres”, diu convençuda.

D’Eslovàquia van agafar un avió fins a Viena. I de Viena van arribar a Barcelona, on els esperava la Carme, “la meva mare d’aquí”.

Sena Drameh (9 anys). La guerra.

Explica com intenta ajudar des d’aquí les persones “i també els animals de Kiiv perquè moltes persones els han hagut d’abandonar. Envio roba, diners, el que puc...”. S’enyora del seu país, però té clar que ara pot ajudar més des d’aquí: Catalunya és un país increïble, ple de persones amb un cor gegant. A Sant Julià, pel carrer, m’aturen constant-

ment demanant en què ens poden ajudar. La meva mare i el meu nebot no ho han pogut aguantar més i han tornat... Jo també vull tornar, però ara sé que no puc, que he d’ajudar”. Acabo l’entrevista parlant dels canelons de la Crossandra que li agraden tant, amb una ucraïnesa que no hauria de ser aquí parlant de guerra.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Lisa Drameh (9 anys). La guerra.

Família refugiada: Família Luts: pare (Nazar 32), mare (Khristina 33), Karina (6), Milana (3) I Alina (1). Lviv.

Família acollida: Pere Codinachs, Rosa Illamola i els seus fills Marta Codinachs i Joan Codinachs. Les Masies de Roda.

En Pere arriba de Rupit acompanyat, a banda i banda, de la seva filla i la seva jove i també de la família Luts. Camina amb un bastó, però desprèn energia a cada pas. De mirada neta i transparent, uns ulls de blau intens que destil·len saviesa viscuda, ens miren curiosos. Mentre mostra un somriure honest, ens explica que les dues nenes i el seu pare són part de la família Luts, que han fugit de Lviv.

“He viscut la guerra i conec la sensació de no saber si viuràs”

10 / Pere Codinachs, de 81 anys i de Rupit, allotja la família Luts d’Ucraïna amb tres fills petits en una casa arreglada a corre-cuita en 15 dies

Una família de cinc persones que s’allotgen en una casa que en Pere tenia tancada a les Masies de Roda.

En 15 dies, ell, la seva família i “uns paletes de les Masies a qui els vam demanar ajut i que han fet l’impossible” van arreglar la casa de dalt a baix per acollir una família d’Ucraïna. “Ells vivien a Ucraïna, però tenien l’avi que ja fa anys que viu a Vic i quan va esclatar la guerra van decidir venir cap aquí tots cinc”, explica.

Li demanem per què es va decidir a fer el pas i respon que no s’ho va pensar ni un moment. El primer dia que va sentir la crida de la campanya Osona amb Ucraïna per demanar allotjaments per a famílies refugiades d’Ucraïna, va enviar un àudio al grup de WhatsApp de família que té amb les filles. De seguida, la filla busca l’àudio del 5 de març i ens el deixa escoltar. Se sent en Pere amb veu clara i ferma que diu: “L’Ajuntament de Rupit ha demanat famílies per acollir gent d’Ucraïna, de la guerra. Des de 1996 es veu que aquí a Osona ja van acollir 1.900 nens pel tema nuclear. Ara busquen si la gent d’aquí podem deixar habitatges. Podríem mirar-ho i arreglar una mica la casa de les Masies de Roda. Aquesta gent hi cabria. A ajudar tampoc s’hi perd. Conec la guerra i és molt dolenta. Amb aquesta gent, això anirà per llarg. No hi perdríem gaire d’acollir algú. A les Masies de Roda arreglant-ho una mica, podria servir”.

nes, els paletes, llauners i electricistes del poble van deixar la feina que estaven fent i es van embrancar a arreglar la casa d’en Pere perquè estigués a punt per a una família de refugiats.

I tot i que la iniciativa sorgeix d’en Pere i la casa és seva, tota la família s’hi ha arremangat buscant mobles, menjar, roba... Hi han treballat de valent. En Pere no para de dir que ells han fet el que havien de fer. S’emociona i els ulls se li enterboleixen quan parla dels nois de les Masies de Roda que ho van deixar tot per arreglar tot el que no funcionava de la casa. “El que han fet aquests paletes per a mi em fa emocionar. Ho han fet per voluntat, perquè ho creien. Els seus pares ja eren amics meus”, diu mentre s’eixuga les llàgrimes amb el mocador.

Li estrenyo la mà i ell em mira amb els ulls brillants amb força quan li dic que sort n’hi ha de la bona gent: dels paletes, i tant. I de la bona gent com ell mateix i la seva família.

“ Vaig combatre a la guerra d’Ifni, al Marroc, el 1957. Fins que no vaig arribar a Barcelona no sabia si viuria.

Les filles expliquen que no en van dubtar ni un moment. Dit i fet. En un parell de setma-

Li pregunto a en Pere per què es va decidir a respondre a la crida de la campanya Osona amb Ucraïna. I si és perquè la guerra civil que el va marcar i ha empatitzat amb les famílies ucraïneses.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Sé què és una guerra ”

Khristina Luts (33 anys).

M’explica amb veu clara que “efectivament em va marcar la guerra, però no la civil sinó la guerra d’Ifni, al Marroc, on va combatre el 1957.

La seva filla i la seva jove assenteixen amb el cap, mentre jo li faig repetir el nom de la guerra sense saber de quina guerra em parla. Descobreixo que la guerra d’Ifni va ser l’últim guerra en què es va embrancar Espanya. I va ser un absolut desastre. En només sis mesos de lluita armada entre el 1957 i el 1958, es calcula que hi va haver més de 800 morts, 300 dels quals espanyols. I en Pere la va sobreviure.

Descobreixo que no en sabem massa res perquè s’anomena la “guerra oculta” d’Espanya. Molts historiadors asseguren que aquesta guerra va ser ignorada, silenciada i censurada pel dictador Franco. Molts joves que feien la mili aquell any a Sidi Ifni van ser enviats al front.

En Pere explica com lluitava a la guerra sense tenir munició i sentint els projectils a l’esquena, “sentint que no saps si viuràs dia rere dia”. Després de la guerra i acabada la mili, en Pere va tornar a casa, però va continuar vivint fora de casa amb molt poca cosa i treballant nit i dia: “Vivíem a 12 quilòmetres de Rupit i jo vaig decidir comprar un tractor. Valia molts diners encara que ara semblin pocs. Així que no tenia diners per comprar-me una casa i no podia fer 12 quilòmetres amb tractor fins a casa cada dia. Vaig demanar a un amic si podia dormir a casa seva. Durant vuit anys vaig dormir a casa del meu amic. Tenia un matalàs i unes mantes i amb això ja en feia prou”.

Així que no ho va dubtar quan va sentir a parlar de la guerra d’Ucraïna.

Les filles ens ensenyen unes fotografies de la taula i les cadires del menjador que el mateix Pere els va fer en dues setmanes. Ara, els visita tot sovint des de Rupit i els porta la verdura del seu hort perquè no els falti de res. “Si veig que ells estan bé ells, jo estic bé”, diu satisfet mentre mira les dues nenes ucraïneses que porten uns dibuixos a la mà.

La família Luts vivia una vida còmoda i tranquil·la a Lviv, molt a prop de l’aeroport de la ciutat. Lviv és la capital de la província, està situada a l’oest d’Ucraïna i està considerat un dels principals centres culturals del país. En Nazar explica amb mirada remoguda que “érem feliços. Jo tenia un negoci online que em funcionava i la meva dona cuidava els nostres tres fills. Vivíem una vida còmoda”. Els Luts van resistir l’embat de la guerra des de la fatídica nit de l’inici de la invasió el 24 de febrer, fins al 20 de març, quan van decidir que no podien continuar a Lviv perquè els bombardejos a l’aeroport que tenien molt a prop, s’intensificaven i no cessaven.

“Cada vegada passàvem més hores i dies al soterrani pels bombardejos i vam veure que ja no era segur per als nostres fills quedar-nos”.

“ Els nens només ens pregunten quan podrem tornar a casa ”

Karina Luts (6 anys).

El pare de la seva dona, la Khristina, feia anys que vivia a Osona. Ell els va insistir des del principi de la invasió russa que vinguessin a Catalunya, però el pare de la família Luts no volia marxar: “Em resistia a fugir del país. Jo em volia quedar per lluitar al front i defensar el meu país. Però quan la situació va ser insostenible, vaig entendre que la meva dona no podia fugir tota sola amb els tres nens”, explica mentre es refrega les mans com si la impotència de no poder lluitar al front li oprimís els dits.

I com que en el cas de les famílies amb tres fills o més el pare té permís per no anar a la guerra i acompanyar la família, la família Luts van poden marxar del país tots junts. En tres dies van conduir 2.700 quilòmetres. Només van fer un parell de parades. Ara se senten segurs a Osona, però amb sentiments contraposats: “Estem agraïts a les famílies d’Osona i a Catalunya que ens han acollit. Catalunya ha organitzat molt bé l’ajuda i estem molt bé aquí, però el nostre pensament és allà i volem tornar el més

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Karina Luts (6 anys).

aviat possible. Els nens no paren de preguntar-nos quan podrem tornar a casa i jo no sé què dir-los...”. De fet, els nens continuen fent classes online amb els professors d’Ucraïna, tot i que sovint la classe i la connexió s’atura perquè els professors marxen als refugis cada vegada que sonen les sirenes avisant d’un nou bombardeig. Amb mirada perduda i cansada acabem l’entrevista i quan li preguntem amb quina perspectiva veu la guerra, diu: “Ara el món ja té clar qui és el bo i qui és el dolent. Si volem que guanyi el bo, hem d’estar units. Junts podem aconseguir que en aquest món guanyi el bé”.

Milana Luts (3 anys).

Nazar Luts (32 anys) i Milana Luts (3 anys). Mariúpol.

Família refugiada: Hanna Velykanova, filla Daria (22), fill Ivan (11). Kiiv.

Família acollida: Victor Sunyol, Sandra Sardà, Dana Sunyol, Mistu. Vic.

11 /

Els ucraïnesos Hanna

Velykanova i els seus fills

Daria i Ivan vivien a Kiiv i

tenen mitja família a Rússia. Ara viuen a Vic, a casa de Víctor Sunyol

Hanna Velykanova arriba amb la seva filla Daria, acompanyada de Víctor Sunyol, un conegut escriptor a la comarca d’Osona, que insisteix, amb humilitat, que ell no vol tenir cap protagonisme i que només els acompanya. En Víctor ens explica que no parla anglès, a diferència de la Hanna i els seus fills, “però ens entenem igual i estem contents de tenir-los a casa i de poder-los ajudar. El que

“Hem fugit i recomençat la vida de nou dues vegades: el 2014 amb la guerra a Crimea i ara, una altra vegada, hem quedat sense res”

està passant és molt gros: podríem ser qualsevol de nosaltres”, diu commogut.

La Hanna és psicòloga i coach per a directius i equips de grans empreses. Tenia una consulta professional de psicologia i realitzava assessoraments i acompanyaments per a grans empreses del país, quan va començar la invasió russa.

També es psicòloga especialitzada en situacions de guerra. I no és casual. Des de feia vuit anys vivia a Kiiv amb els seus fills. Havien tornat a néixer, després que el 2014 la guerra de Crimea els va fer fora de casa i van haver de fugir a la capital ucraïnesa.

Abans de començar a explicar-nos la seva fugida d’Ucraïna, la Hanna agraeix a l’equip de la campanya Osona amb Ucraïna i al Servei d’acollida i integració del Consell Comarcal d’Osona la iniciativa de publicar aquest llibre perquè “aquest llibre em permet fer públic el nostre agraïment a la gent de Catalunya. Crec que és interessant recollir la visió dels catalans respecte del que està passant. Si en el futur

torna a passar alguna cosa similar, aquesta experiència que recolliu es tindrà present”, diu amb afabilitat i gratitud.

La seva mirada projecta força, enteresa i, sobretot, una resiliència que només coneix qui ha vist la mort de la guerra dues vegades a tocar de casa.

Els ulls de la Daria són diferents. Projecten ràbia i frustració quan sent la mare com explica que “ara havien aconseguit construir una nova vida a Kiiv. Vivíem en un pis de lloguer i ara estàvem a punt de comprar-nos

un pis. Pels meus fills és per qui ha estat més difícil, perquè tenim mitja família que són russos i viuen a Rússia”.

Explica com hi ha mares i pares d’Ucraïna que no parlen amb les seves filles que viuen a Rússia i viceversa. Amb tristesa, narra com han intentat mantenir el contacte amb la família de Rússia, però que cada vegada és més difícil. “Ara ja només parlo amb la meva

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ Imagina’t la sensació de normalitat que tenia, que jo tenia entrades per anar a teatre el dia que va esclatar la guerra ”

Ivan Velykanov (11 anys).

mare que viu a Sebastòpol, a Crimea, però només té la informació que rep de Rússia i té una visió molt diferent del que hem viscut nosaltres”. Quan li preguntem si s’esperava l’inici del conflicte, es posa a riure i ens explica que, tot i que a les grans empreses internacionals on treballaven els seus amics els avisaven que havien de fugir, ningú no s’ho creia. De fet, ens explica que ella tenia previst anar al teatre el dia que va començar el bombardeig d’Ucraïna per part de Rússia. Els van despertar el soroll de les explosions a la matinada. “No enteníem el soroll. No ens crèiem que fos possible la guerra. Vam tardar una estona a saber què estava passant i vam decidir mirar a internet per acabarnos-ho de creure”. Però no van passar ni uns minuts que els van començar a sobrevolar avions de combat. “És el soroll més horrorós que he sentit mai. Però tot i això, continuàvem sense creure que la guerra hagués començat. Fins que uns amics que vivien a prop de l’aeroport ens van dir que l’havien bombardejat”.

A casa de la Hanna, es va passar de la incredulitat a la realitat de viure, de nou, una guerra, en qüestió de minuts.

I ens explica com a psicòloga, el perquè d’aquesta incredulitat davant l’imminent inici d’un conflicte bèl·lic: “El nostre cervell activa un mecanisme de defensa davant de situacions com aquestes. Ens fa creure que no passarà, que és impossible, per poder resistir la por. Per això, durant els dos o tres

dies posteriors continuava sense creure-m’ho. Estava paralitzada per la por”. Però la realitat constatava que la guerra s’havia estès a Kiiv. “ Quan vaig veure un parc preciós que teníem a prop de casa absolutament destruït, els drons russos sobrevolant la ciutat o una barricada al costat de casa, no vaig poder negar més l’evidència”, diu mentre mira de mantenir la fermesa i que la veu no es trenqui.

I de la paràlisi van passar a la reacció. “En dos o tres dies vaig identificar tots els soterranis que teníem al barri per saber quin era el millor per protegir-nos. Ens vam refugiar en un dels més grans, en una fàbrica de pa.” Durant un mes van continuar vivint a casa i baixant als soterranis quan les sirenes udolaven avisant d’un nou bombardeig. Si eren a casa, es tancaven al lavabo, protegits entre les parets, “però vivíem a l’últim pis i sentíem que a sota la teulada no estàvem segurs”. La Hanna continua relatant com van decidir resistir fins a un mes perquè volien fugir, però pensaven que hi havia gent gran i famílies amb nens petits que necessitaven fugir abans amb tren i que els havien de donar prioritat. Durant aquest mes, quan la situació ho permetia, feia suport psicològic online a les persones que lluitaven al front. El dia 28 de març, coincidint amb l’aniversari del seu fill Ivan, es van posar en marxa. La Hanna havia contactat amb una bona amiga de Varsòvia i li va dir que els esperava, que havien de fugir.

“Era molt perillós perquè els bombardejos eren molt intensos, però sabia que havia

“ Al meu marit, programador informàtic que s’ha quedat a Ucraïna, li van demanar d’ajudar a cavar les fosses comunes pels morts ”

de marxar per protegir els meus fills”, diu mentre la mirada de la Daria, la seva filla, es va enfosquint de ràbia. Van aconseguir encabir-se en un tren enmig de la por i la paràlisi de la Hanna. “Primer, no podia aclucar els ulls de cap manera i després, no podia caminar. Estava paralitzada pel terror”.

Recorda l’arribada a Polònia com un xoc: “Feia un mes que vivia en un entorn de guerra i m’havia acostumat a sentir les bombes, a veure barricades i edificis destruïts, els supermercats buits o tancats... Quan vaig arribar a Polònia i vaig veure que es vivia amb normalitat, no m’ho podia creure”.

A Polònia s’hi va quedar un mes fent suport psicològic als refugiats i refugiades que anaven arribant sense parar. Fins que una directora d’una escola de Kiiv que coneixia, li va parlar d’Osona, un lloc de Catalunya, que hi acollien famílies i que potser els podrien trobar una casa.

La Hanna es recompon, respira i torna a somriure, però la mirada s’entristeix i la veu se li torna un fil quan li pregunto pel seu marit. Ens diu que era programador informàtic d’una empresa reconeguda i que “ha decidit quedar-se per ajudar el nostre país. Com que

té problemes de visió, no podia anar al front a combatre, i es va oferir a les defenses territorials. La primera feina que li van demanar va ser ajudar el grup que cavava les fosses comunes per a les víctimes. Ell no ho podia fer això... i ara ajuda d’una altra manera”. La Daria s’empassa saliva i mira al terra. Prem les seves ungles contra les mans i els dits envermelleixen de la pressió amb què els estreny.

Havia acabat el grau de màrqueting feia poc i havia trobat feina. Començava a treballar en un mes. Ara viu a Osona, a casa d’en Víctor Sunyol.

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Ivan Velykanov (11 anys). Dibuix de la casa de Vic amb les dues famílies.

Només somriu un moment, quan li expliquem que en Víctor és un escriptor conegut i estimat a casa nostra. La Hanna explica que “només penso que s’acabi la guerra i poder tornar a casa amb el meu marit. Ni tan sols sé quin dia som. Només sé quin dia de la setmana som per les classes de català on m’he apuntat. Això és com un dia molt llarg que no s’acaba”. Mira enlaire, es recupera de nou i mira amb ulls amarats de gratitud a un Víctor Sunyol descol·locat per haver sentit la nostra traductora, la intèrpret, com desgranava l’èxode de la Hanna, la Daria i l’Ivan.

En Víctor explica que “feia poc temps que havíem deixat la casa on ara hi viuen la

Hanna i els seus fills, per anar a viure a un altre lloc. Quan vam veure que la campanya Osona amb Ucraïna necessitava allotjaments per a aquestes persones, ens va semblar absolutament natural posar aquest habitatge a disposició”.

Explica com havien pensat de guardar aquest espai per acollir-hi amics que volguessin venir a escriure i a treballar algunes temporades. “Si fa o no fa és el mateix. Són els nostres veïns. Fem coses junts, ens convidem a sopar. I els nostres amics també els han afillat. Tothom ens demana en què els poden ajudar. L’altre dia va passar un amic en bici per casa i va dir que si volien anar a la seva perruqueria, que hi anessin”, diu en Víctor.

Afegeix que “humanament és una experiència molt rica. Entre totes i tots a Osona estem ajudant persones que no tenen res de la manera que sabem i podem”.

Fa setmanes que la Hanna i els seus fills viuen a casa seva, però no sabia el que havien hagut de passar als refugis ni durant la seva fugida. Ho ha après durant aquesta entrevista amb la traducció de la intèrpret. Ara els entén una mica més. Tot i que no els ha fet falta cap traductor per entendre que la solidaritat humana és el llenguatge universal més gran i poderós que hi pot haver.

I un dia, aquest dia tan llarg de la Hanna, que sembla que no s’acabi mai, es fondrà.

“ Ni tan sols sé quin dia som. Ho sé per les classes de català ”

Dana Sunyol (4 anys).

Ivan Velykanov (11 anys). “Glòria a Ucraïna”

Família refugiada: Katerina Prashcharuc (20), i Ruslan Prashcharuc (15). Vinnitsia.

Família acollida: Tetyana Andriyevska (tieta), Antonio Gonzalez i fills Vadim i Sofia. Roda de Ter.

12 / La Katerina i en Ruslan van fugir de Vinnitsia, al centre d’Ucraïna, i ara viuen a Roda de Ter amb la seva tieta Tetyana i la seva

família

La Tetyana arriba amb els seus dos nebots Katerina i Ruslan a punt per explicar-nos com van fugir de la guerra.

La Tetyana ja fa anys que viu a Osona, concretament a Roda de Ter, amb la seva parella, Antonio, i els seus fills, Vadim i Sofia, i a Cantonigròs hi tenen un restaurant, Can Puntí.

“A Osona acolliu els refugiats de manera diferent. Ens acolliu com una família”

La Katerina i en Ruslan vivien tranquil·lament a Vinnitsia, una ciutat de gairebé 400.000 habitants situada al sud-oest de Kiiv, quan la invasió russa va començar.

Convençuts que les ciutats amb més densitat de població podien ser atacades abans que les zones més rurals, tota la família va decidir marxar a la casa on vivia la seva mare, en un poble a 19 quilòmetres de la ciutat.

Però pensar en termes de densitat de població no els va salvar dels bombardejos perquè el poble de la mare de la Katerina estava situat massa a prop d’un aeroport, un dels objectius estratègics de l’aviació russa.

La Katerina, que estudia quart curs d’informàtica a la Universitat, es comença a fregar les mans amb força, nerviosa, malgrat que intenta mantenir la mirada ferma i un petit gest que vol esbossar un somriure nerviós. Expliquen, com totes les famílies ucraïneses que hem entrevistat, que ni tan sols quan van començar a caure les bombes es creien que fos possible una guerra a Ucraïna. “Quan van començar a bombardejar Kiiv, continuàvem pensant que a la nostra zona no arribaria, que era impossible”, explica. Però els bombardejos no s’aturaven i els pares de la Katerina i d’en Ruslan van demanar a la germana de la mare, la Tetyana, que s’emportés els seus fills lluny de la guerra, a casa seva,

a Osona, on vivia.

Amb dos bitllets d’autobús a la mà per arribar a Varsòvia, van marxar a contracor deixant l’àvia i els pares enrere.

Quan els demanem com va ser el viatge, les cares canvien. En Ruslan mira a terra amb ràbia, la veu de la Katerina es trenca. “No et pots

imaginar què és estar 20 hores en un autobús que només va passant per imatges de destrucció i devastació, amb tancs cremats, edificis en ruïnes... És molt difícil emocionalment assumir que hi ha guerra al teu país. És molt traumàtic veure la guerra”, diu la Katerina. La veu es va transformant en un fil de dolor que teixeix un relat esfereïdor. “Tot eren dones i nens. Tots ploràvem. Els nens no sabien què estava passant, demanaven pels seus pares... Fuges de la guerra deixant enrere no només tot el que tens, sinó deixant-t’hi la teva família”.

Quan van arribar a Varsòvia es van trobar amb el fill de la Tetyana, en Vadim, que els va anar a rebre per acompanyar-los durant el viatge de tornada ja que abans mai havien

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

“ No et pots imaginar què és viatjar 20 hores en autobús veient destrucció a cada pas ”

agafat cap avió. El seu somni de volar havia estat sempre associat a viatjar i descobrir nous mons amb la família, però l’avió d’aquelles vacances somniades i esperades era un passaport de refugiats.

Es van haver de quedar tots tres dies esperant a trobar bitllets fins a Berlín. I de Berlín van

fa esfereir: “No mantinc el contacte amb tots, perquè n’hi ha molts, especialment els nois, que són al front lluitant. I d’això no en puc explicar res”.

Es fa un silenci a la sala. Sense dir-nos-ho, sabem que compartim el mateix pensament: estudiants universitaris a punt de graduar-se en informàtica que, de cop i volta, són en una línia de front que ni tan sols sabien que podia existir.

La Katerina explica que està fent classes de català. Tots dos volen sentir la normalitat a la pell, integrant-se en un dia a dia osonenc que els ajuda a aferrar-se a la idea de poder tornar alguna dia a la seva normalitat, però al seu país, on haurien de ser.

volar a Barcelona on els esperava la Tetyana per portar-los cap a casa, a Osona.

Ara intenten viure el seu dia a dia a Osona amb tanta normalitat com sigui possible, malgrat ser lluny del seu país i de la seva família.

En Ruslan va a l’institut cada dia, malgrat que hauria pogut mantenir les classes online de l’institut d’Ucraïna, i va a entrenar a Olot en un club especialitzat en taekwondo.

Descobrim que en Ruslan va ser campió de taekwondo d’Ucraïna. Somriu amb modèstia quan sent que la traductora ens trasllada la seva proesa esportiva.

La Katerina, en canvi, continua les classes de la seva universitat ucraïnesa en format online. Li demanem si manté el contacte amb els seus companys. La resposta arriba amanida d’una normalitat de guerra que ens

De tota manera, no pensen massa en el demà. S’esforcen a viure més l’avui i a pensar que la guerra no serà massa llarga. “D’aquí a Osona ja coneixem 40 persones que han tornat a Ucraïna. El nostre nivell de vida d’allà no és com el vostre i els estalvis no ens donen per viure massa temps aquí. Així que la gent ha de tornar al seu país en guerra”, explica la Katerina.

Acaben amb una constatació que ens deixa commoguts: “Aquí només veieu un 30% del que realment està passant allà”.

I no volen acabar sense expressar una gratitud infinita a totes les persones d’Osona que els ajuden. “A d’altres zones d’Espanya et donen un kit d’ajuda de benvinguda i s’ha acabat”, expliquen. “L’acollida que feu a Osona és molt diferent. Vosaltres ens acolliu com ho faria una família”.

“ Volem fer una vida normal per reprendre la nostra vida normal quan s’acabi la guerra ”

Kateryna Prashcharuc (20 anys). “Dibuix de la vista del seu jardí durant el bombardeig de l’aeroport.” (Vinnitsia).

ha allotjat la filla de l’Olesh i les quatre netes en un pis que ha adequat la Fundació Areté

La història de l’Olesh, de 65 anys, és la d’un ucraïnès que fa 23 anys que viu a Manlleu i que preparava les maletes per jubilar-se el 22 de març i retornar, finalment, al seu país per retrobar-se amb la seva família. Els plans de Vladímir Putin, però, van desfer un calendari esperat durant anys per l’Olesh. Amb l’inici de la guerra, l’Olesh es va llançar al cotxe per anar a retrobar la seva filla Sofia, de 34 anys, les seves netes Oksana i Martha de sis i dos anys, i dues netes més de 13 anys per

Família refugiada: Sofia Oliinyk mare de Oksana Oliinyk (6 anys) i Martha Oliinyk (2 anys). I tieta de les bessones de 13 anys Katherina i Anna Mazurkevich. Lviv.

“El març m’havia de jubilar i tornar a Ucraïna. Ara tinc tota la família a Manlleu i he de treballar més que mai” 13 / Osona amb Ucraïna

part de l’altra filla, que s’ha hagut de quedar a Ucraïna perquè és policia.

Va conduir 1.700 quilòmetres durant 20 hores. Només es va aturar una hora per dormir. “Patia molt i només les volia treure d’allà”, diu l’Olesh amb mirada trista i cansada. Diu que “si tot el món ens ajuda, Ucraïna pot guanyar. I si és així, agafarem tots un autobús i tornarem cap a casa plegats”.

L’esperança de la victòria hi és: “No cal apuntar els nens a l’escola perquè segur que podrem tornar tots a Ucraïna”, explica quan li insisteixen que si les més petites van a l’escola, els serà més fàcil superar el trauma viscut a través de la socialització, el joc i l’aprenentatge de la llengua.

de com van viure l’inici de la guerra. L’altra s’eixuga les llàgrimes i l’escolta: “A casa dormíem tots, però a dos quarts de sis del matí la mare ens va despertar i va dir que ells havien de marxar a una reunió urgent i que les portaven a casa de la tieta Sofia. Poc després, a un quart de set, ja sentíem els bombardejos a prop perquè els russos estaven atacant una base militar a prop de casa”.

La Sofia se’l mira amb gratitud, mira enlaire i conté les llàgrimes quan ens explica com vivien abans de la guerra. El seu marit i la seva germana treballen de policies i “teníem una vida còmoda”.

La seva feina els ha fet obligar a quedar-se al país i, per això, la Sofia va fugir amb les seves filles i també les seves nebodes, unes bessones de 13 anys a qui rodolen les llàgrimes galtes avall quan la Sofia parla de la família que tenen a Ucraïna.

És una de les bessones qui explica la crònica

Mentre les seves cosines petites juguen amb les cortines de la Sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona on fem les entrevistes, alienes a la història de la guerra, ella explica com van sentir una explosió molt forta, les alarmes dels cotxes sonant i com la casa tremolava. “Teníem molta por”, diu amb mirada esborronada.

El marit de la Sofia i la mare de les bessones, els dos policies de la família, van considerar que havien de sortir de la ciutat. Hi havia més bases militars i eren un objectiu. Així que

Les dues bessones, de 13 anys, han hagut de deixar els pares a Ucraïna perquè treballen de policies

Katherina Mazurkevich (13 anys).

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

van demanar a la Sofia que agafés les quatre criatures i marxés a Lviv.

La Sofia plega la manteta de la seva filla petita que té a la falda amb mans tremoloses i llàgrimes als ulls. L’avi, l’Olesh, s’esforça a contenir les llàgrimes mentre sent el relat de la fugida de la seva filla i les seves netes. Un cop a Lviv, la Sofia va decidir continuar fins a la regió dels Carpats on viuen la seva mare i la seva tieta. De comú acord, i veient que els bombardejos s’intensificaven, van

Durant 10 dies van esperar-se a Txèquia confiant que el conflicte s’acabaria. Però la guerra no només no s’aturava, sinó que s’intensificava. Llavors, van decidir fer cas a l’Olesh que estava cada dia a punt per anarles a buscar.

El dia 7 de març, l’Olesh arribava a Praga. L’endemà, el 8 de març, ja eren tots a Manlleu.

decidir continuar i arribar fins a Txèquia on tenien un cosí que les podia acollir. Així que la Sofia amb quatre criatures al cotxe va conduir fins a la frontera de Txèquia. Dues tietes i dos fills van arribar al mateix punt fronterer amb autobús, on es van retrobar tots plegats a casa del cosí.

Mentre l’Olesh era a Txèquia a buscar la seva filla i netes, la Montse de Manlleu, una professora d’anglès jubilada, va veure a El 9 Nou la notícia que la campanya «Osona amb Ucraïna» buscava habitatges per allotjar persones refugiades de la guerra d’Ucraïna. “No ho vaig dubtar gens. Teníem un pis de la família tancat, en vaig parlar amb els meus germans i el vam posar a disposició d’Osona amb Ucraïna. Els estimo com si fóssim de família. El dia que marxin estaré molt contenta per ells, però els trobaré a faltar”, diu la Montse.

Veu que el conflicte serà llarg i ja pateix “perquè el pis no té calefacció i no sé què haurem de fer a l’hivern”.

La Sofia demana a l’intèrpret que tradueixi les seves paraules perquè la Montse les pugui entendre: “Estem infinitament agraïts per

La Montse, una professora d’anglès jubilada que els ha deixat el pis, ara fa classes d’anglès per a tots

Oksana Oliinyk (6anys).

la generositat i el tracte de la Montse. Ens ve a veure sovint, fa classes d’anglès amb les nenes... Els veïns ens ajuden a aprendre castellà. No tenim paraules pel que esteu fent. A Osona ens tracteu amb dignitat”.

Afegeix que intenten viure una vida normal: “L’Anna juga a futbol a Manlleu i estem mirant si l’altra bessona pot anar a l’Escola de Música de Manlleu perquè toca un instrument. Les petites estan a casa amb mi”.

Les dues petites s’asseuen a l’última fila de la Sala de Plens del Consell Comarcal. La petita de dos anys assenyala el micròfon. I penso

que, en lloc d’estar fent encaixos de fusta a Ucraïna com hauria d’estar fent, està asseguda al lloc d’un ens administratiu que ni tan sols coneix, en un país llunyà que no sabia que existia.

De sobte plora, demana aigua. La Montse, sense dubtar, s’aixeca i baixa directe al bar.

La Montse acaba amb un missatge d’agraïment “a la bona gent que ens ha ajudat.” “Vaig fer una crida de roba per a la família” diu “i em van portar tanta roba que l’he haguda de repartir i tot.”

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Anna Mazurkevich (13 anys).

Glòria a Ucraïna!. Glòria als herois.

Família refugiada: Olha Veselska (33), Oleksandr Veselskyi (31), Milana Veselska (3), Lilia Veselska (5), Zakhar Veselskyi (4) i Oleksandra Veselska (2). Kiiv.

Família acollida: Maria José Pujol de Sant Boi de Lluçanès.

14 / Sant Boi de Lluçanès es va abocar per acollir i condicionar, en una setmana, un habitatge per a l’Olha, l’Oleksandr i els seus quatre fills

La història de la família Veselskyi s’escriu amb la solidaritat de tot el poble de Sant Boi de Lluçanès. No és fàcil poder acollir una família de sis persones en un sol habitatge perquè puguin viure com una família requereix. I, tot plegat, va passar en una setmana. Quan des de la campanya «Osona amb Ucraïna» es va donar l’alerta que es

“Vam viatjar amb els quatre nens durant cinc dies, en vuit trens gratuïts fins arribar a Osona”

buscava un allotjament per a una família de sis membres, el poble de Sant Boi es va mobilitzar. No n’hi havia prou amb la recaptació de diners que havien fet amb les guardioles que hi havia repartides pel poble. Així que van decidir que podien arreglar una casa que estava en venda anomenada Ca la Petronilla, de la Ma José Pujol, fins que no canviés de propietat.

Així que en una setmana entre uns i altres van buscar mobles, menjar, roba i tot el que una família pot necessitar.

Uns hi van portar mobles, els altres llits i matalassos. Entre les diferents famílies del poble es va comprar menjar, i un lampista jubilat del poble va arreglar la instal·lació elèctrica i alguna avaria que hi havia a la casa.

Ara, l’Olha (33 anys) treballa en una residència de gent gran, l’Oleksandr (de 31 anys) fa un cop de mà en una casa de pagès i els fills, la Milana (3 anys), la Lilia (5 anys), en ZaKhar (4 anys) i l’Oleksandra (2 anys) van a l’escola del poble.

I així, en una setmana, la família Veselskyi va començar una nova vida al Lluçanès.

La història, però, comença a Kiiv. La família s’hi havia traslladat just dos mesos abans de començar la guerra. L’Olha feia de cuinera, abans d’estar de baixa per maternitat, i l’Oleksandr treballava en una empresa de fusteria. El dia que Vladimir Putin va donar l’ordre de començar la invasió, l’Olha recorda com a la nit va sentir explosions, però no en va fer cas. A les 7 del matí quan l’Oleksan-

der va començar a treballar, li va trucar i li va dir: “Ha començat la guerra”. Quatre dies després, el 28 de febrer, un míssil va explotar molt a prop de casa de la família. “Van explotar totes les finestres de tots els pisos fins a la planta 16”, explica amb nerviosisme. Quan van sortir al carrer, hi havia molt fum i set o vuit cotxes cremant.

L’Oleksander li va dir: “Fes la maleta, posa-hi roba d’abric i agafa tota la documentació dels nens. Hem de marxar”.

Es van abrigar i van fugir al soterrani d’una llar d’infants que coneixien on hi van passar la nit.

L’endemà, van marxar a casa d’un cosí que té una casa a Vínnitsia, un poble petit on esperaven que no arribessin els bombardejos. Van passar dues setmanes a casa del cosí,

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Lilia Veselska (5 anys).

però van començar a agafar consciència que la guerra anava per llarg.

Estaven en contacte amb les tres germanes de l’Olha, que són les protagonistes del Relat 02/ d’aquest llibre i que ja havien arribat a Alpens. Les germanes els van dir que havien de marxar i que a Osona, a través de la campanya «Osona amb Ucraïna», també se les podria ajudar.

Tots sis van agafar un tren fins a Txop, a la frontera amb Polònia. D’allà van agafar un nou tren fins arribar a Budapest, on un hotel els va acollir.

El periple va continuar passant per Viena, Milà, Niça, Marsella i, finalment, Barcelona. Van ser un total de vuit trens gratuïts per als refugiats ucraïnesos. Les nits les passaven en hotels i pavellons d’acollida. Tots dos recorden l’esgotament de viatjar durant cinc dies amb quatre nens i nenes petits: “Els nens volien córrer, estaven cansats de tant anar amb tren i va ser complicat. En canvi, per nosaltres, era la salvació. Estàvem tranquils perquè havíem pogut fugir de l’infern”, diu l’Olha.

Quan els pregunto què passarà si la casa on viuen a Sant Boi de Lluçanès es ven, les voluntàries de Sant Boi que són a l’entrevista riuen i diuen: “Doncs hauran de marxar, però ja ens en sortirem”.

I m’adono que la solidaritat i la resiliència són cosines germanes.

Milana Veselska (3 anys).

BENENFICIS I RESULTATS:

• Model que crea vincle amb la societat d’acollida des del moment de l’arribada.

• Model participatiu d’acollida en primera persona que empatitza.

• Model que demostra la gran solidaritat de la comarca d’Osona a través de l’oferiment d’habitatges i recursos econòmics.

• Model curatiu ja que atén les persones que han

Campanya Osona amb Ucraïna

fugit d’una guerra i per tant molt sovint amb xocs emocionals a través del caliu i l’afecte d’una família.

• Model integrador a nivell territorial ja que les famílies refugiades es distribueixen a diferents municipis d’Osona.

• Model que beneficia el repoblament de petits municipis.

• Model transversal i de treball en xarxa.

Osona amb Ucraïna és una campanya solidària de la comarca d’Osona que dona resposta a la crisi humanitària generada per la guerra a Ucraïna. Ha estat impulsada per l’ONG Osona amb els nens, que des del 1997 ha acollit nens i nenes d’Ucraïna durant els estius. Aquests nens i nenes, afectats per l’accident de la central nuclear de Txernòbil, han estat acollits per famílies d’Osona. La campanya ha estat coordinada conjuntament amb el Servei d’Acollida i Integració del Consell Comarcal d’Osona i ha comptat amb el suport dels ajuntaments de Manlleu i Torelló i la Mancomunitat la Plana.

La campanya té un doble objectiu: Disposar d’una borsa solidària d’habitatges disponibles que es puguin cedir temporalment per a les famílies refugiades amb vincles a la comarca d’Osona.

€Recollir fons econòmics per la manutenció d’aquestes famílies refugiades que seran acollides per famílies osonenques.

Resum dades d’acolliment de la campanya Osona amb Ucraïna de 24/03 a 07/10 de 2022:

Núm. persones refugiades acollides

Núm. habitatges particulars acollidors

Núm. municipis d'Osona acollidors

DE L’INFERN, A OSONA: 3000 KM D’HISTÒRIES QUE NO S’HAURIEN D’HAVER ESCRIT MAI.

Resum de la campanya

Osona amb

Ucraïna amb xifres:

290 152

• Total de persones acollides a la campanya Osona amb Ucraïna: 290 persones.

• A 07/10, les xifres d’acolliment són de 111 persones acollides a 46 habitatges de 16 municipis d’Osona.

• El 24/03, 20 dies després de presentar la campanya, ja hi havien 152 persones acollides amb 44 habitatges i a 18 municipis d’Osona.

• L’import total recaptat amb la campanya ciutadana ha estat de 21.550 €

que s’han repartit íntegrament a les famílies refugiades i acollidores.

• El 24/05 va ser el període amb més persones acollides amb 234 persones acollides a 91 habitatges de 31 municipis d’Osona.

• A finals de juny comencen a marxar algunes famílies i les xifres d’acollida són de 186 persones acollides a 64 habitatges de 20 municipis d’Osona.

111 234 186 500

• El Consell Comarcal d’Osona amb el suport de la Diputació de Barcelona ha pogut donar ajuts per valor de 50.000 € a 73 famílies acollidores de la campanya.

• Durant l’estiu de 2022, més famílies refugiades tornen a Ucraïna malgrat la guerra per estar amb els seus marits, pares, germans o fills i alguns d’altres marxen a altres països d’Europa, però d’altres es queden a Osona perquè han arrelat a la comarca i han trobat feina i habitatge.

• A desembre de 2022 s’esgoten les 500 còpies del llibre de l’Infern a Osona i s’opta per fer una segona edició digital per tal d’explicar l’experiència d’acollida de la campanya Osona amb

Ucraïna i les històries de superació i solidaritat de les famílies refugiades i acollidores siguin d’accés lliure per tothom.

FAMÍLIES ACOLLIDORES DE:

• Alpens

• Calldetenes

• Cantonigròs/ L’Esquirol

• Centelles

• Folgueroles

• Gurb

• Manlleu

• Masies de Roda

• Muntanyola

• Olost

• Prats de Lluçanès

• Roda de Ter

• Sant Bartomeu del Grau

• Santa Eulàlia de Riuprimer

• Sant Boi de Lluçanès

• Sant Hipòlit de Voltregà

• Sant Martí de Centelles

• Sant Julià de Vilatorta

• Sant Pere de Torelló

• Sant Quirze de Besora

• Sant Vicenç de Torelló

• Seva

• Taradell

• Tona

• Torelló

• Vic

• Viladrau

Agraïments:

ADHERITS A CAMPANYA:

• Ajuntament de Manlleu

• Ajuntament de Torelló

• Mancomunitat la Plana

• I la resta d’ajuntaments d’Osona que han donat suport en l’acollida de les famílies refugiades

SUPORT DE:

• Generalitat de Catalunya

• Diputació de Barcelona

• Creu Roja Osona

DISSENY CARTELL I LLIBRE:

• GS-Crea

- Míriam Conca

- Toni Garriga

- Guillem Soldevila

SUPORT ACOLLIDES

PSICOSOCIALS:

• Consorci Hospitalari de Vic

- Servei de Salut Mental

EQUIPAMENT HABITATGES

CAMPANYA:

• Fundació Areté

REDACCIÓ RELATS:

• Eva Torrents i Pujadas

CORRECCIÓ RELATS:

• Joan Basagaña

EMPRESES QUE HAN

COL·LABORAT:

• Bonpreu SAU

• Comercial Ortrade Iberia, S.L

• Casacuberta automòbils S.L

ALTRES:

• Escoles

- Segimon Comas Sant Quirze de Besora

- Pare Coll de Vic (FEDAC Vic)

- Alumnes Institut Cirviànum de Torelló

- Vedruna Manlleu

- Escorial Vic

- Sagrats Cors de Vic

- Institut Navarcles

• Fundació Trueta

• Agrupació comerciants de Torelló

• Taller de patchwork Sant Quirze de Besora

• Musica:

- The Beating Souls

- Mas Gospel

- Grup Country Parc Ciutadella

AGRAÏMENTS

PARTICULARS:

• Maria Àngels Casals, suport a la campanya

• Ariadna Pujol, suport a la campanya

I un agraïment molt especial a la Fundació Vincles pel seu suport en l’edició d’aquest llibre

I finalment un agraïment a totes i cadascuna de les persones que han fet aportacions a la Campanya «Osona amb Ucraïna», i a totes les persones que ens han ajudat en el dia a dia de la Campanya Osona amb Ucraïna, Gràcies!

Дякую!

У цій книзі сім’ї біженців, які знайшли прихисток в Озоні, розповідають історії

їхнього життя, про втечу від війни та про те, що їм довелося пережити. Також вони хочуть

висловити подяку регіону Озона та родинам, які прийняли та прихистили їх, і які надали їм

допомогу у такі важкі часи життя.