Revista Mon Rural 2011

mónrural La revista de la Fira del Camp | número 9 | any 2011 | Exemplar gratuït

Regeneració de La nostra cuina Nous serveis tradicional per als caçadors zones cremades El camp, el millor rebost dels cuiners eivissencs

El Consell assumeix les competències en aquesta matèria

Eivissa es recupera dels recents incendis forestals

Blats tradicionals

FORMATGES D’EIVISSA:

TRADICIÓ I FUTUR

EL FORMATGE

PAGÈS T

[2] Elaboració de formatges [4] Formatgeria (projecte Leader) [5] Caça amb ca eivissenc [6] Ca eivissenc [7] Competències de caça [8] Varietats de blats

Vicent Marí Palermet

ant dins l’economia com dins la dieta de la societat rural tradicional d’Eivissa, el formatge era un producte rellevant; la importància de la seua producció era comparable a la de l’oli o el vi.

La llet necessària per elaborar el formatge s’obtenia del bestiar que en major o menor quantitat hi havia a totes les cases de la pagesia. En general es tractava de petits ramats que en pocs casos superaven els trenta caps de reproductors, majoritàriament d’ovelles i gairebé sempre amb un percentatge de cabres, tot de raça autòctona. En ser una tasca que requeria més paciència que força, els encarregats de guardar la manada solien ser al·lots, bé de la casa o bé llogats per a tal efecte, o bé els majors.

Una menció especial mereixen les manades de cabres.

Dins la ramaderia era la branca que gaudia de major prestigi. Eren ramats només de cabres, totes banyudes. El cabrer, un home adult, seleccionava els animals amb cura i procurava tenir-los en les millors condicions possibles ja que això era el motiu del prestigi. Se seleccionaven les segalles pel seu port i pelatge i, a fi que es desenvolupassin bé, no es deixaven criar fins que tenien els dos anys.

tradicionals [9] Incendis forestals: prevenció i regeneració [12] Eines i feines del camp [14] Entrevista al conseller [15] Fira del Camp 2011 [16] Consells sanitaris per a les explotacions de ramat oví [18] Millora genètica [19] Productes locals i gastronomia [22] Abellerols [24] Sanitat vegetal: producció integrada de l’olivar [26] De verderol a círvia: biologia de l’espècie

Una pagesa elabora artesanalment un formatge JOSEP TUR

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 3

Salutació del president del Consell d’Eivissa Comença una nova etapa de presa de consciència plena de bones intencions i bons propòsits amb un objectiu general, Eivissa i la seua gent.

Amb aquest esperit de feina, un any més, des del Consell d’Eivissa, tornam a editar la revista Món Rural, fet pel qual estic particularment content i satisfet.

Vicent Serra Ferrer President del Consell d’Eivissa

Entenc la responsabilitat del meu exercici de govern orientada cap a l’objectiu de dignificar i revalorar el nostre camp i de millorar el nostre sector primari. I som conscient de la nostra obligació d’estar atents a les circumstàncies que incideixen en els objectius i els programes proposats en el sector de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i la caça.

Amb la intenció de donar-vos a conèixer les noves competències, les millores, les novetats i les ajudes per al sector rural de la nostra illa a través de la revista Món Rural, des del Consell d’Eivissa feim tot el possible per treballar en la conservació del nostre camp de la

Al primer part només se’ls deixava un cabrit i dos en els següents, sacrificant els sobrants en el mateix moment del naixement. En munyir-les, no se’ls eixugava bé el braguer. I tot això a fi de no castigar l’animal. Aquestes cabres se solien tenir ensenyades de manera que el cabrer les manejava únicament amb la veu. També n’hi havia que les duien a beneir guarnides amb esquelles en collars de fusta o llauna pintats amb motius florals i geomètrics.

Encara que molt inferiors tant en nombre com en difusió pel territori insular, no podem deixar d’esmentar les vaques com a productores de llet que després es transformaria en formatge. Les més antigues eren de la raça mallorquina, moltes arribades de Formentera on el vacum estava molt més estès i, més recentment, ja se’n trobaven de més lleteres com és la frisona. Generalment es trobaven vinculades a explotacions hortícoles, de regadiu, on es produïa l’herba i el farratge (favull, panís, alfals...) amb què s’alimentaven al corral per bé que també es deixaven pasturar fermades en una estaca. El fet de vincular-se a zones regades fa que fossin molt més abundants als plans de ses Salines, Vila, Portmany i Santa Eulària. Moltes explotacions tenien una sola vaca.

Les cabres i les ovelles pasturaven a diari i al corral no se’ls

mateixa manera que treballam per trobar l’equilibri entre la presència humana i la conservació del nostre entorn rural.

La insularitat, moltes vegades un impediment per portar endavant iniciatives i projectes, juga aquesta vegada a favor nostre ajudant a mantenir les nostres tradicions i cultura amb la finalitat que el nostre llegat natural es mantengui en les millors condicions per a les generacions vinents.

En nom propi i de tota la institució, vull expressar el meu agraïment a totes les persones que treballau a diari en el present i el futur de la preservació de la nostra illa, ja que els pobles que recuperen, mantenen i perpetuen les seues tradicions i la seua cultura són pobles rics culturalment i orgullosos de mostrar allò que ens fa destacar i que ens defineix com a eivissencs.

Tenim per endavant una magnífica etapa per afrontar reptes i aprofitar oportunitats. Enhorabona a tots per la bona feina realitzada!

donava res com no fossin garroves i tanys de bosc els dies de pluja persistent. Tampoc no se solia sembrar farratge per alimentar-les llevat d’algun tros de veça o guixó, sobretot per engreixar el baciu, els cabrits i els anyells. Durant l’estiu aprofitaven els rostolls i les fulles que queien dels arbres fruiters; a l’hivern l’herba que creixia a l’ermàs, pels marges o voreres de camí i, sobretot les cabres, de la pastura que proporcionava el bosc. La major part de l’any els pastors portaven els animals allà on els pareixia, sense mirar de qui era el terreny, llevat de les cultives, les quals es reservaven especialment per a l’època de formatjar.

La cultiva és el terç que està en repòs de primer any després d’haver estat sembrat un any de blat i un altre d’ordi; l’herba s’hi deixava créixer sense deixar-hi entrar els animals fins que era ben granada, a final d’hivern. Hi solien abundar les lleguminoses i altres herbes de qualitat que feien que els animals duguessin molta llet. La pastura de la cultiva s’arribava a comprar i vendre a canvi de formatge o fems, per exemple.

El cicle reproductiu del bestiar, a més de la disponibilitat de bones pastures, és el que marcava quina era l’època de formatjar.

4 | mónrural Els mascles se solien amollar a les femelles per cobrir-les durant l’estiu, a partir de Sant Joan. La gestació és de cinc mesos, per tant, a finals d’any o primers d’any nou, naixia el baciu, que es deixava amb la mare fins que als tres mesos es desmamava o se sacrificava. Això era pels mesos de febrer a abril. A partir del moment de treure el baciu, es començava a munyir i a formatjar. Així com avançava la sequera estival que magria les pastures, els animals deixaven de fer llet i s’acabava de formatjar.

Per tal de propiciar que l’elaboració del formatge fos avantatjosa durant tota la temporada, el dia que es començava a formatjar es procurava que fos amb el signe de Nadal. Si, per exemple, Nadal havia caigut en dilluns, es començava a formatjar en dilluns.

Generalment es munyia al matí abans d’amollar els animals i a la nit en tornar-los al corral. Es guardava la llet de la nit i s’hi afegia la del matí per fer el formatge. La llet es mesclava si es tenia més d’un tipus d’animal, no es formatjava de banda.

A més es considerava més bon formatge si era de llets mesclades. La llet es posava tota dins l’olla de formatjar, una olla gran, de test, que només s’emprava per a tal efecte. Escaldant l’olla o posant-la de cul dins aigua calenta, s’escalfava la llet fins a temperatura corporal. Després s’hi afegia el quall, es tapava l’olla, s’abrigava amb roba i es deixava fins que la llet s’havia après.

El quall s’obtenia de l’herba de formatjar i aquesta, de la flor del card d’herba de formatjar, un card emparentat amb la carxofera. Es recollia quan aquest floria, per Sant Joan, i s’assecava i es guardava per a tot l’any. A la nit, es posava l’herba de formatjar dins un got amb aigua. A l’endemà es treia l’herba de l’aigua, es picava, es tornava a posar en la mateixa aigua, se sucava i el suc restant es posava dins la llet ja calenta.

Quan la llet estava quallada, una dona, moltes vegades la més vella de la casa, posava les mans dins l’olla, feia desfer la quallada i després amb paciència i ajudada per l’escalfor de les mans anava fent recollir la recuita fent-ne una bolla separada del serigot. Després s’escorria el serigot dins una altra olla i s’anaven agafant pegats de recuita, se sucaven dins les mans i es posaven dins l’escudella de formatjar. En tenir-ho tot dins l’escudella se seguia sucant la recuita i es feia allisar, es tapaven imperfeccions. Després se salava de cada costat i es posava dins la bena rígida i damunt un tauló a acabar d’escórrer el serigot. El formatge ara ja només necessitava anar-se girant, que secàs bé de cada costat i, cada dos o tres dies, rentar-lo amb JOSEP TUR

FAMÍLIA DE CAN VERGERET

JOSEP TUR

aigua fent-li tapar qualsevol foradet que es ves a fi de fer bona vista i evitar que les mosques el picassin. Als dos o tres dies es canviava la bena rígida per una de pedaç. Les benes rígides més antigues eren fetes de pell de savina, les més modernes de llauna de zinc.

Els formatges es deixaven cuirar damunt taulons o dins formatgeres de canya o tela mosquitera, a l’ombra en un lloc orejat. Quan eren prou secs es penjaven de les bigues de la cuina, a vegades untats amb oli i pebrera vermella. També hi havia qui els posava dins oli, en alfàbies, evitant així que s’assequessin de més.

El serigot que restava de fer el formatge sovent es donava directament als porcs, encara que se’n solia bullir amb herba sana i es menjava per sopar, calent, amb o sense sucre.

Era comú banyar tanys de murta dins serigot i penjar-los de la coberta, sobretot de la cuina. Quedaven tapats de mosques i, a la nit, molt amb seny es feia entrar tot dins un sac, se li daven uns quants colps per matar les mosques i al matí es donava a les gallines.

El formatge es menjava cru, amb pa, fregit, sovent amb suc de sobrassada o, per descomptat, en flaó, per Pasqua.

PROJECTE DE CREACIÓ D’UNA FORMATGERIA Josep Martínez

El Grup Leader d’Eivissa i Formentera està impulsant un projecte per animar la producció del formatge tradicional d’Eivissa i Formentera. L’objectiu d’aquest projecte és oferir un obrador d’ús comunal a les persones interessades a fer formatge tradicional amb registre sanitari, de manera que pugui oferir-se el producte als consumidors amb totes les garanties i requisits legals; per fer l’obrador, el Grup Leader disposa d’un local cedit per la Mancomunitat de l’Escorxador Insular d’Eivissa.

Per dur a terme el projecte s’ha fet un estudi previ de la situació del sector, s’ha contactat amb potencials interessats tot informant-los del projecte i, una vegada que s’ha vist que hi ha un grup mínim d’interessats, s’han fet diverses reunions amb ells, s’han visitat les finques i s’ha redactat el projecte per fer l’obrador.

Els següents passos han de ser donar formació als productors, assessorar-los en l’adaptació de les finques, definir les condicions d’ús de l’obrador i construirlo, tenint en compte que la major part de la inversió necessària serà maquinària.

Les tasques d’estudis previs, animació i formació van a càrrec d’un projecte de cooperació amb altres Grups Leader finançat pel Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (MARM) a través de la Red Rural Nacional. Les instal·lacions de l’obrador, està previst finançar-les des del Programa Leader de les Pitiüses, que compta amb fons provinents de la Unió Europea, el MARM i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 5

La caça amb el ca eivissenc

Acompanyam un grup de caçadors que fa servir cans eivissencs en una jornada de caça

ANTONI SERRA

Un grup de cans a punt de començar la jornada de caça

E

JORDI MAURA

l grup d’en Marc i en Vicent Rafal de Formentera, en Toni Cristòfol, campió d’Espanya de Treball des Ca Eivissenc i n’Antoni Serra Peixet, president de l’Associació de Criadors des Ca Eivissenc (Podenco Ibicenco) d’Eivissa i Formentera, han quedat de bon matí per anar a caçar acompanyats dels seus cans. Entre gleps, els cans van pujant als cotxes, pickups i remolcs.

A l’estiu surten a primera hora del matí, tan aviat com surt el sol. De tarda, a solpost, ja quan la calor minva. Antoni Serra explica que sovint la pràctica esportiva es perllonga quatre o cinc hores però que “el millor moment del dia és de matinada, sobretot a l’estiu quan fa molta de calor”. Hi ha dos aspectes importants a tenir en compte en un bon ca: la capacitat olfactiva i l’oïda. Segons explica Serra, els cans perceben l’olor del conill “especialment a primeres hores, ja que és al matí quan el conill ha passejat durant la nit per un lloc, ha menjat i es troba fora del seu cau. És llavors quan el ca afina amb més facilitat el rastre del conill”.

La brisa del matí també ajuda el ca a identificar l’origen de les olors que percep. Cap a les 10 o 10.30 hores el sol comença a escalfar el terra i el rastre dels conills comença a desaparèixer.

ganització. Els cans eivissencs cerquen d’una manera minuciosa i constant la seua presa. Són tot un símbol de la funcionalitat cinegètica. Poden treballar moltes hores gràcies a la seua resistència i en qualsevol terreny, ja sigui boscós, muntanya i fins i tot en esbarzers. És una raça rústica, àgil i amb extraordinària força física i talent per a la caça.

Quan busca, la seua coua fa un constant moviment d’anada i tornada i quan detecta un rastre o un origen d’una remor sospitosa, accelera ràpidament aquest moviment, la qual cosa serveix per posar en alerta altres cans eivissencs, que ràpidament acudeixen en la seua ajuda.

ANTONI SERRA

El treball en equip, la seua estratègia de caça La caça amb ca eivissenc és un treball d’astúcia i d’or-

En la gran majoria d’ocasions els conills es capturen vius

6 | mónrural El nombre d’animals que es fa servir depèn de la normativa vigent en matèria de caça. “Un sol caçador, a Eivissa, pot dur 10 cans, però si n’ajuntam diversos i se sol·licita l’ús d’un vedat de caça, podem arribar a tenir fins a 4 caçadors i 20 cans simultàniament”, explica Antoni Serra. La tècnica de la unió de caçadors i cans té certs avantatges, ja que “no és el mateix quan corren 10 cans, que 15 o 20, perquè hi ha més possibilitats d’atrapar i veure els conills”.

El ca eivisenc no és un cànid difícil. “És una raça molt primitiva, amb milers d’anys a l’illa, que de ben segur va haver de viure del que caçava, i per això tenen desenvolupat el sistema de caçar en colla, ja que els facilitava les captures”, explica el president de l’associació.

L’animal de pocs mesos s’adapta ràpidament a caçar d’aquesta manera: en colla. “L’instint i l’observació els diu quin és el sistema de treball. Quan veuen un conill saben que han de lladrar d’una manera constant i forta, marcant la direcció de fugida del conill. Només el ca que veu el conill ha de lladrar i la resta ha d’anar a tallar-li el camí per cercar-lo i barrar-li el pas”, assegura Antoni Serra. Un procés de selecció dels exemplars, per eliminar aquells que tenen defectes i vicis, fa la resta. Aquells cans que es posen nerviosos i que lladren quan no toca no serveixen.

es deixarà tocar per ningú. Una vegada atrapat el conill, és molt preuat que duguin la captura viva al seu propietari.

Aquest és un sistema de caça tradicional denominat caça de cans eivissencs a barres. “Amb el propietari són molt nobles, simpàtics i amables”, explica Serra. Són animals que, a més, no acostumen a mossegar. En l’apartat físic, quan corren darrere d’un conill, van al 100 per cent de les seues possibilitats. “Veure’ls córrer, saltar i venir cap a tu amb satisfacció quan han capturat el conill és espectacular. Són molt intel·ligents”, explica. Els cadells no necessiten cap ensinistrament especial, tan sols dur-los a la muntanya als quatre o cinc mesos i ja desenvolupen tot el seu potencial.

A més, en el 90 per cent de les ocasions duen viu el conill, “fet que demostra la noblesa i el respecte d’aquesta raça”, quelcom que a d’altres llocs no passa. “La gent de la Península que caça, quan veu com ho fa el ca eivissenc, es queda meravellada, ja que allà quan agafen una llebre o senglar els animals el desfan a mossos i aquests cans no”, diu satisfet el president de l’associació.

En els casos en què els animals es capturen vius, es tornen a amollar. Antoni Serra remarca que “es tracta d’una caça molt respectuosa amb l’entorn”. No hi ha sang ni armes de foc. No es desfà ni es romp res.

Una forta confiança amb el seu propietari La relació entre el ca i el propietari és molt forta. Segons el president dels criadors, “es tracta d’un animal molt esquiu i no té mica de confiança amb qui no coneix”. Així, un ca que va en colla i agafa un conill sempre el durà al seu amo per molt que hagi de desplaçar-se 500 metres i no

“Veure’ls córrer, saltar i venir cap a tu amb satisfacció quan han capturat el conill és espectacular. Són molt intel·ligents”, explica Antoni Serra

El nostre tresor viu S

ANTONI SERRA

ANTONI SERRA

ANTONI SERRA (*)

uposadament, el ca eivissenc descendeix dels cans dels cartaginesos que varen portar els fenicis des d’Egipte, tot i que no n’hi ha proves concretes. Les estàtues que es poden veure al Museu del Caire guarden una gran similitud amb els nostres cans. En tombes de faraons de l’any 3.400 aC podem trobarhi referències. Hi ha qui les ha vist en les escenes de cacera d’antilops prop del Nil a la tomba d’Emaka i les il·lustracions amb cans es repeteixen en les successives dinasties, com les de Ptolomeu i Nefertiti. Al déu Anubis, que apareix a la tomba de Tutankamon, se’l representa amb un cap de ca, que té una gran semblança amb l’eivissenc. El fet que a l’illa d’Eivissa no existís cap altra raça de cans va ajudar a la seua conservació i a la seua consolidació com una raça pura. Els criadors sostenen que es tracta d’una de les races més antigues del món i que podria tenir més de 6.000 anys. Els primers cans arribats a Eivissa anaren convertint-se en una raça pura per mor de l’encreuament consanguini efectuat per l’aïllament, cosa que no passà a la Península. Avui, és la raça autòctona més emblemàtica de les Pitiüses, tot i que també és abundant a Catalunya, la Comunitat Valenciana, el Rosselló, la Provença i la resta de les illes Balears. Per formar colles s’empren normalment femelles, ja que els mascles no s’ajuden quan cacen i són molt aferradissos.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 7

La tècnica que fan servir els cans meravella a qui la veu per primera vegada

COMPETÈNCIES DE CAÇA Javier Marí

El passat dia 30 d’agost de 2010 es va publicar en el BOIB el traspàs als consells insulars de les funcions i els serveis inherents a les competències en matèria de caça i de regulació, vigilància i aprofitament dels recursos cinegètics.

ANTONI SERRA

MOISÉS COPA

ANTONI SERRA

Característiques més destacades El cap és llarg i estret i més bé petit amb relació al seu cos. El morro és prominent i sobresurt de les mandíbules inferiors. El nas és lleugerament convex i del color de la carn, amb uns oronells ben oberts. Els llavis són fins, recollits i també del color de la carn. Els ulls són oblics, petits i de color d’ambre clar, malgrat que poden canviar d’intensitat segons el pelatge. Les orelles, de grossària mitjana, són ben dretes, dirigides cap endavant, cap els costats horitzontalment o cap endarrere, segons les circumstàncies, ja que són molt mòbils. El coll és molt sec, de pell llisa i sense gorja, i sol tenir la llargària de la quarta part del cos, que és més llarg que no alt, amb una esquena llarga i flexible, el costellam aplanat i el ventre recollit. La gropa és estreta i obliqua i ben musculada. La coa és llarga i va tornant-se prima cap a la punta, sempre de color blanc. Caiguda en repòs, quan està en acció adopta la forma d’una falç. Les extremitats són llargues, magres i ben aplomades, amb molt bones articulacions. Els peus són llargs i estrets (peu de llebre), té les ungles fortes i els palpissos molt durs. La pell és estirada, ben aferrada al cos i de color rosat. El pèl pot ser curt o llis, cerrut o dur i llarg. El pèl curt és fort i lluent, però el seu tacte no és sedós; el cerrut és més llarg i més aspre i finalment el pèl llarg és molt suau i té una longitud d’uns 5 cm. El color del pèl és blanc i roig o unicolors blanc o roig. El color lleonat s’admet en els de pèl llis. Pel que fa al tipus de marxa, el trot en suspensió és el preferit, però al galop és molt àgil i veloç. (*) Antoni Serra és el president de l’Associació de Criadors des Ca Eivissenc (Podenco Ibicenco) d’Eivissa i Formentera Bibliografia i imatges de Moisés Copa: - Races autòctones de les Pitiüses. Pedro Marí, A. 2003. Genial edicions (Eivissa)

Aquestes noves competències varen ser assumides per part del Consell d’Eivissa el passat dia 1 de gener de 2011, data a partir de la qual totes les tramitacions relatives a aquest sector es realitzen a les oficines del Consell, tot assumint aquestes tasques el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Caça i Cooperació Municipal.

En destaquem les següents: • Terrenys cinegètics, vedats • Terrenys no cinegètics • Gestió de vedats de caça • Control d’espècies cinegètiques • Ordenació cinegètica • Expedició de llicències de caça • Mitjans i modalitats de caça • Explotació industrial o comercial de la caça • Granges cinegètiques • Repoblacions d’espècies cinegètiques • Transport de peces de caça vives • Entitats col·laboradores amb el Consell d’Eivissa • Proves i campionats de caça • Personal col·laborador en el control i la vigilància de la caça

ANTONI SERRA

8 | mónrural

BLATS TRADICIONALS

d’Eivissa i Formentera L

RAQUEL GONZÁLEZ

RAQUEL GONZÁLEZ

RAQUEL GONZÁLEZ

A dalt, una espiga de blat xeixa; a baix, blat mollar roig i un pa elaborat amb blat xeixa en procés de fermentació

Durant el 2010 i el 2011 el Projecte de recuperació i caracterització de varietats locals anuals d’Eivissa i Formentera desenvolupat pel Grup Leader ha dedicat part del seu esforç a la recuperació de varietats de blats cultivats a les illes Pitiüses tradicionalment

Raquel González

’elaboració d’un bon pa pagès tradicional comença amb el cultiu d’un blat de qualitat. Es tracta d’un ritual cerimoniós en el qual es comença amb la preparació de la terra per al cultiu, l’elecció de la varietat de blat i el seu cultiu, que dependrà molt de les plogudes d’aquell any, i la seua recol·lecció. Després vendran les diferents fases del procés com l’elaboració de la farina, la realització de la massa del pa o pastat, la fermentació i la cocció.

Totes les fases són importants per obtenir un pa gustós, amb sabors ja oblidats per la major part del consumidors, però l’ingredient que proporciona l’èxit al pa és, sense cap dubte, la varietat de blat utilitzada.

A Eivissa i a Formentera s’havien arribat a sembrar moltes varietats antigues de blat com blat xeixa, tusset, mollar roig, mollar blanc, fort o ferrer entre d’altres, que s’utilitzaven per elaborar farines i/o per alimentar els animals. De totes aquestes varietats, fins ara, s’han trobat llavors de xeixa, xeixa blanc, tusset i mollar roig. Les altres es pensa que ja han desaparegut però es continua prospectant per trobar altres varietats.

Les varietats locals en anys propicis per als cereals produeixen rendiments menors comparats amb les varietats comercials, però, en anys no tan propicis per a les varietats comercials, els rendiments es mantenen en les varietats tradicionals, mentre que en les comercials disminueix la seua producció. Són varietats de blats adaptades a les condicions climatològiques i de sòl de les nostres illes i per tant no tenen tantes necessitats d’aigua i adobs com les varietats modernes.

Durant l’hivern de 2010 s’han multiplicat i caracteritzat per part del Grup Leader entrades de blat xeixa i de blat mollar roig a la Finca d’Experimentació Agrària de Can Marines, propietat del Consell d’Eivissa.

El blat xeixa es caracteritza per presentar llargues arestes de color daurat, igual que l’espiga. És un blat utilitzat per a l’elaboració de pa per la farina tan blanca que produeix, encara es poden trobar pans elaborats amb aquest blat en algunes cases i pastisseries de les illes.

El blat mollar roig té una espiga compacta molt característica, de color fosc, amb grans de color roig. També es pot diferenciar per les seues arestes, que en la base són de color clar i després van passant a un color més fosc. Quan es fa la farina, com que el segó és molt fi passa, i per això la farina no és tan blanca com la de xeixa.

Aquestes dues varietats es poden diferenciar també al camp de les varietats comercials per les seues espigues i per l’alçada, ja que poden arribar a fer fins a 1,6 metres. El gust de pa elaborat amb un i altre és completament diferent, com també ho és el comportament de la farina a l’hora d’elaborar el pa. Actualment s’estan desenvolupant projectes a tot Espanya i altres bandes d’Europa per tal de recuperar aquestes varietats tradicionals per l’interès que tenen en l’elaboració de pans diferenciats.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 9

INCENDIS FORESTALS

JORDI MAURA

Els feixetons es fan servir per protegir el sòl en zones de pendent acusat

J

Jaume Estarellas

a en temps dels grecs les illes d’Eivissa i Formentera varen ser anomenades illes Pitiüses a causa de la gran presència de pins que hi havia.

I és que a Eivissa la vegetació climàcica i potencial, és a dir, la vegetació a la qual tendeix l’ecosistema en funció de les característiques ambientals existents, sempre ha estat de sistemes forestals compostos per pins i savines. Així, mentre el clima ha estat com el que trobam a l’actualitat, el conjunt de les nostres illes ha estat ocupat per pins i savines.

Actualment les illes Pitiüses mantenen aproximadament un total de 30.000 ha (300 km2) ocupades per sistemes forestals. Aquesta xifra tan elevada és producte d’un increment molt significatiu respecte a dècades anteriors i, en principi, continua en augment en funció de la situació d’abandó i pèrdua de terres de conreu. L’únic factor que està determinant un contrapunt a l’esmentat creixement de la superfície ocupada per boscos és la presència cada vegada més freqüent d’incendis forestals de caràcter explosiu, tal com el que es va produir el passat mes de maig de 2011 a la serra de Morna-Sant Joan.

El recent incendi de la serra de Morna es va tornar de seguida en un incendi explosiu a conseqüència de les condicions atmosfèriques d’aquell dia, del relleu i de la vegetació dominant al punt d’inici. Al moment en què es va produir la negligència que va causar l’inici del foc, hi havia quasi 30 graus de temperatura, menys del 30 per cent d’humitat de l’aire i un vent de llebeig de més de 30 kilòmetres per hora.

Aquestes condicions varen determinar que ràpidament l’incendi adquirís una condició d’incendi explosiu, és a dir, una propagació, una velocitat de l’avanç del foc i unes dimensions de les flames que determinaven una enorme dificultat de controlar el sinistre. Això va determinar que en menys de 10 hores l’incendi cremàs quasi 600 hectàrees (6 km2), que a la mateixa nit arribàs des del flanc sud de la serra de Morna, prop de Sant Llorenç, en direcció nord fins a la mar i que finalment i després de 5 dies hagués cremat un total de més de 1.500 hectàrees (15 km2). I tot l’anterior, a pesar d’haver comptat amb un desplegament tant d’efectius terrestres com aeris que mai no s’havia vist al conjunt de les illes Balears.

L’incendi de la serra de Morna-Sant Joan, que ha estat el major registrat a tota la història d’Eivissa, va produir uns

10 | mónrural impactes socioeconòmics molt greus sobre els vesins de la zona, greus impactes territorials i molts de danys sobre el medi ambient, la fauna i la flora de l’indret. En aquest últim cas, a més de la desproporcionada superfície afectada pel foc, s’ha d’afegir que la serra de Morna es constituïa com un dels indrets més singulars a escala ambiental. La bona i desenvolupada estructuració forestal, la presència d’espècies vegetals de caràcter endèmic o microareal, a més de la presència d’importants elements de fauna han determinat que els danys sobre la natura hagin estat molt significatius i importants.

Es pot considerar que l’incendi d’aquesta serra ha estat un dels pitjors desastres naturals que ha patit l’illa d’Eivissa Ara, una vegada passat el desastre, ja solament queda intentar restaurar tant com es pugui els danys o ajudar a la pròpia natura a accelerar els processos de regeneració natural que tot ecosistema té dins la seua pròpia dinàmica de successió ecològica.

En aquest sentit s’ha de dir que el pi bord (Pinus halepensis) és una espècie piròfita, amant del foc. Això vol dir que aquest arbre té tota una sèrie de mecanismes per ressorgir després d’un incendi que fan que l’espècie es vegi “afavori-

JORDI MAURA

Exemples de zones arrasades pel foc

JORDI MAURA

da” respecte d’altres espècies forestals per la presència del foc.

Es pot dir que davant del foc el pi se sacrifica com a exemplar per beneficiar-se com a espècie.

El pi, a més de les pinyes normals, té un tipus de pinyes tancades que tenen com a adaptació la capacitat d’obrir-se tan sols quan són tocades pel foc i que dispersen uns pinyons que també tenen altra adaptació al foc, que és suportar les elevades temperatures que hi ha sobre la cendra de la zona cremada. Aquests pinyons seran el començament del futur bosc que ressorgirà de les seues pròpies cendres.

Així, la presència del foc als boscos determina un avantatge del pi davant d’altres espècies d’arbres que no tenen aquests mecanismes especials i determina també la dominància d’aquesta espècie vegetal a zones on la presència del foc es troba present per causes naturals.

Encara que els nostres boscos estan adaptats a la presència del foc, s’ha de dir que això passa quan la recurrència d’incendis naturals és escassa, com succeeix quan el foc es produït per causes naturals. Una altra cosa molt diferent és quan per culpa d’un mal ús del foc i de les negligències per part de l’home la freqüència dels focs és molt més important i el sistema no té temps a recuperar-se després d’un i un altre incendi.

El principal enemic per a la recuperació del bosc després d’un foc és la pèrdua de sòl o de les terres que es troben davall dels nostres sistemes forestals. És el cas de la repetició d’incendis forestals a la mateixa àrea o que, a causa de l’aparició de pluges d’intensitat forta a zones cremades amb un elevat pendent, l’aigua arrossegui les terres muntanya avall.

D’aquesta manera, la superfície abans ocupada pel bosc no solament haurà perdut els arbres sinó també el sòl o les terres que els suporten. Sense sòl i solament amb la roca nua com a suport edàfic és impossible que torni a créixer un sistema forestal. És a dir, per molts de mecanismes d’autoregeneració dels pins, és totalment inviable que aquests puguin recolonitzar el seu espai damunt de la roca mare. És per això que la principal i més costosa tasca a realitzar per part de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori del Govern de les Illes Balears, competent en temes de protecció forestal, és la protecció del sòl de les zones de pendent acusat de la zona cremada.

De forma concreta, la tècnica que s’utilitza per a l’esmentada protecció de les terres i sòl consisteix a tombar els arbres de major gruix i disposar-los i fixar-los de forma perpendicular al pendent, formant feixes que actuen com a parapets per tal d’evitar l’escorrentia de terres vessant avall.

A més, una altra acció relacionada amb la protecció de la terra és triturar part dels arbres cremats i dipositar aquesta massa desfeta sobre el mateix sòl. Això determina, per una part, la protecció física que, com si fos un mant, fa aquest mull vegetal i per altra part, aquesta matèria orgànica morta servirà com a base orgànica que serà utilitzada com a adob pels futurs arbres en creixement. Així s’acceleren els processos naturals de la descomposició de la fusta cremada, material necessari per iniciar-se de nou el cicle i el miracle de la vida des de la matèria morta a la matèria viva.

Però, potser, no tan sols és important el tractament de zones recentment cremades, sinó que, a més, en determinades àrees

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 11

JORDI MAURA

JORDI MAURA

JORDI MAURA

Biomassa triturada (e) i imatges que demostren la vulnerabilitat cap al foc

cremades que porten ja uns anys en processos de regeneració natural, és a dir a zones que varen patir incendis forestals ja fa anys, és interessant aplicar altres mesures que accelerin el creixement del bosc. En aquestes zones la concentració de pins de reduït port és molt intensa i això determina un retard del desenvolupament del sistema forestal, a més de ser molt vulnerable tant a l’aparició d’un nou incendi com a l’increment en la propagació d’un foc. En aquest cas seria necessària l’eliminació de part dels peus dels arbres joves per tal de fer un aclariment del sistema i així disminuir els nivells de competència entre exemplars, tot potenciant, teòricament, els processos de successió natural cap a un sistema forestal més estructurat i madur. Des de sempre els nostres boscos han viscut i han necessitat del foc com a element natural modulador de l’estructuració dels sistemes forestals de les Pitiüses. Amb el temps va ser l’home qui va ordenar i modular els paisatges forestals del nostre territori amb les feines d’aprofitament agrícola i forestal que de forma sostenible varen perdurar i varen mantenir els nostres pinars i savinars.

A l’actualitat els boscos han passat a tenir un cert caràcter urbà amb la presència d’elements urbanístics que determinen una doble vulnerabilitat. Això vol dir que es produeix una amenaça de l’habitatge cap al bosc, atès que la presència del primer incrementa el risc d’inici d’incendi forestal i també del bosc cap a l’habitatge, ja que en cas d’un incendi forestal, la construcció immersa en el bosc suporta una situació de perill enorme, tant per als béns com per a les persones.

L’abandonament dels aprofitaments agrícoles ha determinat la desaparició de la discontinuïtat entre sistemes forestals que aquests terrenys produïen. A l’actualitat, les planes i els canals agrícoles, que feien de separació entre boscos, s’han convertit en terrenys ocupats per boscos joves i mal estructurats i, per tant, molt inflamables, que fan que el foc es propagui de forma molt ràpida i sense una interrupció de la massa forestal Tot això determina que una de les principals eines per evitar l’increment d’incendis forestals explosius com el que va succeir a la serra de Morna-Sant Joan és precisament el manteniment i la recuperació de les terres agrícoles i dels aprofitaments agroforestals en termes de sostenibilitat, tal com l’home sempre havia aplicat al conjunt de les nostres illes. S’haurien de trobar fórmules amb les quals els propietaris puguin incrementar la rendibilitat de les seues propietats, ja sigui mitjançant l’ajuda de l’administració pública, ja sigui trobant nous mecanismes econòmics que facin més rendibles els productes agrícoles, ramaders i forestals de les nostres terres.

12 | mónrural

EINES I FEINES DEL CAMP

FOTO: JOAN COSTA, ARXIU D’IMATGE I SO DEL CONSELL D’EIVISSA

Una arada tirada per un animal de preu

L

Susana CardonA Museu d’Etnografia d’Eivissa

a major part de la població eivissenca ha viscut dedicada a les activitats agràries, que suposaren el principal sosteniment econòmic fins a la segona meitat del segle XX. Malgrat les innovacions introduïdes durant el segle XIX i el començament del segle XX, com la posada en cultiu de noves terres o la introducció de l’arboricultura al camp, Eivissa va disposar durant segles d’una tecnologia molt rudimentària en la qual el treball humà era la base de la producció, juntament amb la força animal i la força del vent i de l’aigua, per llaurar, segar, treure aigua de les sénies, moldre gra, moldre olives, etc. Les eines del camp són molt semblants a les de les altres societats pageses. En general, en la història de l’agricultura, l’edat mitjana va suposar la introducció d’importants avenços tecnològics que milloraren el treball als camps: l’arada amb rodes (encara que les zones mediterrànies seguien utilitzant l’arada romana), l’ús dels animals de preu, la rotació triennal en els cultius, el desenvolupament dels guarniments... L’arada era una eina imprescindible a qualsevol explotació agrícola local, per poder obrir solcs a la terra i preparar-la per a la sembra. Les més primitives eren empeses per l’home, però amb el temps evolucionaren fins a utilitzar la força animal.

Cal destacar diferents tipus d’arades com la romana, la

de pales, la d’orellots i finalment la de rodes. Per complementar el treball amb les arades i fer un bon manteniment del camp i dels sembrats s’utilitzaven les aixades, els ganxos o aspiocs i els càvecs entre d’altres.

A Eivissa el calendari agrícola ve marcat per les estacions, pel santoral i a la majoria de cases pels cicles lunars. El mes d’octubre marcava l’inici de l’any agrícola amb el condicionament de la terra per poder sembrar els llegums i els cereals. En el camp, el ritme de feina era constant durant tot l’any i quan els cultius ho permetien s’emprava temps per fer altres activitats complementàries com el manteniment de les cases i els marges, l’explotació de recursos forestals, la manipulació de fibres vegetals... Els mesos d’hivern i de més fred s’aprofitava per fer manteniment dels arbres, amb podets i destrals. També s’anava amb les serres, xorracs i destralons per fer llenya prima per abastir les cases i es preparaven sitges per fer carbó i forns de calç. Els mesos de març i abril, en tornar el bon temps, s’aprofitava per preparar el cultiu de la patata primerenca i d’alguns dels planters per fer l’hortalissa de l’estiu.

Tradicionalment maig i juny eren els mesos en què es requeria més dedicació als camps, començava el temps de segar i el treball a les eres per aprovisionar les cases de llegums i de cereals, bàsics en la dieta local, per a tot l’any. La sega es feia amb les mans o amb l’ajuda d’una falç. Algunes

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 13

cases disposaven també d’una dalla i d’una segadora moguda amb l’ajuda d’un animal de preu, que endavantia més fàcilment la feina. Després de segar els llegums i els cereals, s’anaven a batre a les eres per tal de separar la palla i el gra.

Per batre eren necessaris un o dos animals que arrossegaven el carretó de batre, mentre els pagesos ajudats amb les forques ventaven la palla, així el gra queia en vertical i la pols i altres restes quedaven fora de l’era. Darrerament la feina de ventar es feia amb una ventadora, una màquina que s’accionava amb una maneta que es feia rodar, donava vent a l’interior i treia el gra per un costat i la pols per l’altre.

La palla ja s’havia separat i s’havia de guardar i protegir formant pallers, i més endavant es faria servir per alimentar els animals. Els pallers es feien amb forma circular, amb un eix central de fusta anomenat pallera, que ajudava a sustentar l’estructura. L’interior se solia omplir de palla de blat i l’exterior es feia amb palla d’ordi. Algunes cases guardaven al seu interior la quantitat de blat que l’any següent havia de servir com a llavor per a la sembra. La part superior es cobria amb unes senallades de la pols i les restes de l’era i amb brancada de pi perquè el vent no s’emportàs la palla. Una vegada acabat el paller ja es podia dir: Hem aixecat eres!

Amb el boom turístic dels anys 60 i 70 del segle XX, el model agrari local es va veure transformat i va entrar en un procés de canvi, en el qual el cicle agrícola seguiria sent el mateix, però les activitats quotidianes i els costums rurals es veren afectats. El camp ha seguit produint aliments, però a un altre ritme i amb unes altres eines. Ara la nostra subsistència ja no està condicionada només per les bones o les males collites però, en definitiva, sempre dependrem del camp i de les tasques agrícoles i ramaderes.

FOTO: JOAN COSTA, ARXIU D’IMATGE I SO DEL CONSELL D’EIVISSA

FOTO: JOAN COSTA, ARXIU D’IMATGE I SO DEL CONSELL D’EIVISSA

FOTO: JOSEP BUIL MAYRAL. ARXIU D’IMATGE I SO DEL CONSELL D’EIVISSA

FOTO: JOSEP BUIL MAYRAL. ARXIU D’IMATGE I SO DEL CONSELL D’EIVISSA

A la imatge superior, procés de sembrat. A la dreta, preparació de l’arada.

A baix, diverses tècniques per segar el blat: amb segadora i amb falç

FOTO: JOAN COSTA, ARXIU D’IMATGE I SO DEL CONSELL D’EIVISSA

14 | mónrural

Entrevista al conseller executiu del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Caça i Cooperació Municipal i vicepresident 2n del Consell d’Eivissa

Antoni Marí Marí

JORDI MAURA

Antoni Marí és el vicepresident segon del Consell Jordi Maura

Acabau vós d’arribar a un Departament amb una forta incidència sobre el sector primari i també sobre el territori d’Eivissa. Quins projectes i objectius teniu per al present mandat? Quina serà, en termes generals, la vostra línia d’actuació?

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Caça del qual tenc encomanada la gestió és un sector molt intervingut, fonamentalment per la normativa europea i la política agrària comuna (PAC), que és la que determina en gran mesura el règim d’ajudes que li corresponen. Existeix un matís més local que hem d’estudiar i potenciar, en la mesura que forma part del nostre patrimoni, que és el que volem rescatar des del Departament i potenciar en la mesura de les nostres possibilitats. Tengueu present que acab d’arribar i estic estudiant els projectes iniciats i reunint-me amb el sector, amb l’objectiu de conèixer la seua realitat i necessitats, però són sectors als quals s’ha d’ajudar i m’agradaria augmentar les ajudes econòmiques. Per exemple, ja s’han aprovat per a l’any 2011 les subvencions a les cooperatives agrícoles i les confraries de pescadors.

Podeu dir-nos quins són els projectes iniciats per l’anterior equip de govern que, tot i el canvi en el signe polític del Consell, seguiran endavant?

Segons el meu punt de vista, aquest no hauria de ser un Departament molt polititzat, ja que l’acció política és molt reduïda. No tenc el menor dubte que tots els projectes iniciats per l’anterior equip de govern del Consell seguiran el seu camí amb tota normalitat, depenent sempre de les disponibilitats econòmiques, que en aquests moments són limitades.

Per exemple, un dels objectius és la posada en funcionament del Centre Integrat de Formació i Assessorament Agroambiental de Can Marines, perquè doni formació suficient preferentment als joves perquè el relleu generacional al món rural sigui una realitat. Can Marines haurà de formar en aspectes agrícoles, forestals, paisatgístics, pesquers o del litoral.

La troballa de restes arqueològiques a Can Marines va paralitzar els treballs dels fonaments i estam treballant amb els tècnics del Departament de Cultura i Patrimoni i de la direcció d’obra per activar els treballs de nou.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 15

Es pretén que el sector de la indústria agropecuària de l’illa tengui cada vegada més rellevància i, tot i la crisi, a Eivissa segueixen sorgint noves iniciatives que treballen amb productes locals de qualitat. Quines passes es donaran per seguir potenciant el consum d’allò produït a Eivissa i incentivant els emprenedors?

Com a conseller d’Agricultura em correspon fomentar que la utilització de les matèries primeres transformades per la indústria agropecuària siguin produïdes localment i, en conseqüència, es posi en valor el sector primari. Per exemple, a aquestes iniciatives de foment del consum intern de productes fets a Eivissa, se’ls han donat suports mitjançant el programa Leader i volem potenciar allò fet aquí, com ja s’ha fet amb la marca Anyell d’Eivissa o el flaó. Recentment m’han presentat un projecte dins el pla Leader de creació d’una formatgeria i m’agradaria que poguéssim treure a la llum una marca per al formatge d’Eivissa, un formatge tradicional, pagès i artesà.

Quina serà la vostra política de cara a les races autòctones?

Idò donar suport i mantenir aquestes races dins de les nostres possibilitats pressupostàries, cercant recursos on sigui necessari, tenint sempre present que les races autòctones i el producte local formen part del nostre patrimoni cultural.

En què han notat i notaran els aficionats a la caça el fet que el Consell d’Eivissa hagi assumit les competències en aquesta matèria? Quin balanç fa del primer any d’exercici de les competències i quines són les pròximes actuacions previstes a termini mitjà?

Sobretot en la proximitat i el coneixement directe del territori i dels seus costums.

Poc es pot dir del balanç, pel poc període transcorregut des de l’obertura del període de caça fins ara. Sí que m’agradaria que les properes actuacions fossin la creació d’un gabinet de caça fet des d’Eivissa i per a Eivissa, tot escoltant el sector i atracant la gestió als seus usuaris. Ara mateix tenim una administrativa treballant-hi i volem crear un gabinet amb un tècnic, un administratiu i un vigilant o guarda, tal com preveu el decret de transferència de les competències que vàrem signar.

Com veis el futur del camp eivissenc? Quines sensacions us transmeten els professionals del món rural?

Amb una profunda preocupació. No obstant això, he iniciat contactes amb els diferents representants del sector amb l’objectiu de conèixer de primera mà tota la problemàtica amb la qual es troben i poder establir línies de col·laboració com més efectives millor. Un aspecte important és la millora de la comercialització dels productes fets aquí a Eivissa tot aprofitant la seua gran qualitat. Hi ha, per exemple, una demanda de patata i també de vi i oli. Tal vegada no podem competir en preu perquè

tenim unes produccions més limitades, però sí en qualitat, ja que existeix aquesta demanda. També veim amb optimisme el fet que grans cadenes d’alimentació vulguin apostar pels nostres productes hortofructícoles.

I el de la pesca?

Per a la gent de la mar estam estudiant un pla de formació nauticopesquer. També volem aplicar la política pesquera que millorarà la comercialització del peix, com ara Peix nostrum, i buscar el manteniment dels recursos pesquers, evitant la seua sobreexplotació i l’abús. Les confraries de pescadors estan fent una bona feina i hem d’ajudar-los a comercialitzar, amb formació i la lluita contra la pesca furtiva, que els perjudica.

La Fira del Camp

ALEJANDRO MONTERO

Com a alcalde de Sant Joan de Labritja vàreu viure el maig de 2011 un devastador incendi que va afectar bona part del terme municipal. En quina situació es troben ara els afectats? Quines són les mesures que s’han pres per a la recuperació de la zona?

Al llarg dels 12 anys que port com a alcalde, el municipi de Sant Joan ha patit diversos incendis forestals que han devastat en gran mesura el nostre entorn natural i fins i tot han arribat a posar en perill vides humanes. Bastarà recordar els incendis de Xarraca l’any 2009, el de Bernirràs l’any 2010 o el de la serra de MornaSant Joan aquest any 2011. La meua intenció ara, com a conseller i també com a alcalde, és promoure un pla marc d’ordenació i gestió sostenible dels recursos forestals d’Eivissa, tal com ja estan redactant d’altra banda la immensa majoria de les comunitats autònomes.

La meua experiència com a vesí de Sant Joan és que l’estructura dels nostres boscos no és l’adequada per poder defensar-se d’un incendi forestal amb garanties, a més de l’enorme dèficit d’infraestructures en la lluita contra el foc. Per això volem cuidar del bosc d’una manera sostenible, amb tallafocs i amb l’aprofitament de la fusta. Seran els tècnics els que ens diguin com ho hem de fer.

Arriba una nova edició de la Fira del Camp, una de les cites més esperades del món rural eivissenc. Ens agradaria, conseller, que convidàssiu tots els eivissencs i eivissenques a participar-hi La Fira del Camp és una finestra per donar a conèixer al públic en general totes les activitats, novetats, serveis i productes desenvolupats dins del món rural eivissenc. Per descomptat que vull convidar tota la ciutadania que véngui a la fira, a conèixer millor el sector primari, les institucions i els professionals que es troben relacionats amb una de les activitats tradicionals més antigues de l’illa.

16 | mónrural

NORMES SENZILLES PER MILLORAR LA SANITAT I LA RENDIBILITAT DE LES

EXPLOTACIONS RAMADERES D’OVÍ

ANTONI SERRA

Exemplars d’ovelles a la finca de can Llucià, a Santa Gertrudis

A continuació s’oferirà una sèrie de consells útils per minimitzar els problemes dels parts en l’ovella i obtenir el màxim nombre d’anyells sans per temporada.

Això permetrà mantenir un bon nivell productiu i a la vegada assegurarà un increment dels beneficis de la granja Eva Pérez (veterinària)

D

e tots els períodes de la producció ovina, el peripart és el més crític, perquè s’hi produeixen el 70-80 per cent de les baixes totals en

ovelles. Així mateix, en els anyells, durant els primers 10-12 dies de vida tenen lloc el 60-80 per cent de les pèrdues. A aquests percentatges s’haurien de sumar les baixes degudes als avortaments, que solen superar el 5 per cent.

1. ABANS DEL PART

NUTRICIÓ:

L’ovella ha d’arribar al cobriment en un bon estat de carns i s’ha de tenir en compte que cal una alimentació en quantitat i qualitat adequades,

no excessiva, durant l’últim mes de gestació, que és quan es prepara el braguer abans del part, així com la producció de calostre. Les deficiències en aquest període s’expressaran amb anyells de baix pes al naixement i amb insuficients reserves.

IMMUNITAT: S’ha d’establir un programa de vacunació en les mares per mantenir un estat sanitari ideal i la producció d’un calostre adequat. Per poder considerar ben encalostrat un anyell, aquest ha d’ingerir, com a mínim, mig litre de calostre al dia. És convenient que es comencin les preses dins de les 6 primeres hores de vida.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 17

JORDI MAURA

JORDI MAURA

Explotacions d’ovelles: can Llucià, a Santa Gertrudis, i es Trull, a Sant Mateu

SANITAT: • Neteja i desinfecció dels corrals de part: és convenient escampar superfosfat de calç (50g/m2) cada pocs dies i disposar d’un bon llit de palla, alhora que procurar un bon sistema de ventilació.

• Evitar situacions d’estrès, que poden provocar avortaments, problemes en el part i hipocalcèmies.

2. EL MOMENT DEL PART SIGNES DE PART: • Els animals se separen del ramat i cerquen zones més tranquil·les.

• Pèrdua d’atenció per l’entorn.

• L’animal es tomba a causa dels dolors, aixeca el cap i arrufa els llavis.

• Es veu la bossa de les aigües.

• L’anyell va sortint a poc a poc i la sang taca la zona del perineu i els garrons.

PROBLEMES EN EL PART: • Presentacions anormals (apareix només el cap o la cua de l’anyell).

• Quan després de trencar la bossa

de les aigües, el fetus no avança en mitja hora.

• Quan, mostrant signes de part, l’ovella no ha parit en hora i mitja.

En tots aquests casos, cal avisar el veterinari.

3. DESPRÉS DEL PART PROBLEMES EN ANYELLS: • Hipotèrmia: anyells prematurs, mares amb poc calostre i anyells nascuts de parts difícils que a causa de l’estrès tenen poca viabilitat.

Aquests anyells presenten problemes per prendre suficient quantitat de calostre o llet, fet que produeix hipotèrmia i debilitat en el reflex de succió. S’agreuja si la mare no llepa bé la cria o el llit està humit.

• Diarrees: normalment són provocades per un defecte en el maneig del ramat, anyells de poc pes en el part, mares amb poc calostre o cries que no en prenen per afillament defectuós, substitutius lactis mal utilitzats o contaminats, falta d’higiene i, sobretot, excés d’alimentació en el postpart. Aquesta

sobrealimentació desencadenarà una producció excessiva de llet que provocarà empatx, la qual cosa afavoreix el creixement d’agents patògens que originen la diarrea i, de vegades, la mort.

• Infecció del llombrígol: es produeix per no haver desinfectat la zona després del part. Si els gèrmens arriben fins a la sang, es difondran per tot l’organisme tot produint abscessos, artritis en diferents localitzacions i septicèmies. Cal desinfectar el llombrígol com més aviat millor després del part, tot introduint 1-2 ml de solució iodada al seu interior, amb l’anyell estirat.

• Pneumònia: infecció del tracte respiratori que pot produir la mort.

PROBLEMES A LES MARES: • Hèrnies abdominals: a causa del pes i, possiblement, de colps o moviments bruscos, s’estripen músculs abdominals o es desinsereixen certs lligaments.

• Prolapse d’úter: consisteix en la sortida de la matriu a l’exterior, a través de la vagina i de la vulva.

• Toxèmia de gestació: és un problema metabòlic que es presenta al final de la gestació quan no s’ofereix suficient energia a l’ovella o aquesta en gasta més de la que rep. L’animal

18 | mónrural usa, doncs, les seues reserves de greix per obtenir l’energia que li fa falta i es produeix una cetonèmia i hipoglucèmia que desenvoluparà una depressió del metabolisme neuronal, fent que l’animal afectat sembli atordit, respiri dificultosament i entri en coma, per la qual cosa mor ràpidament.

• Hipocalcèmia: és una caiguda dels nivells de calç en la sang de l’animal, el qual presenta debilitat muscular, cau en terra i té dificultat per

incorporar-se. L’ovella necessita gran quantitat de calç al final de la gestació per formar l’esquelet de l’anyell i ha d’emprar l’aportat per l’alimentació o l’emmagatzemat als seus propis ossos. Una aportació inadequada i deficient durant un temps prolongat o una falta greu poden provocar en poc temps una hipocalcèmia.

• Mamitis: és la inflamació del braguer, causada generalment per agents infecciosos. Pot cronificar-

se i produir una disminució progressiva de calostre i llet.

Aquests problemes són els més comuns a les nostres explotacions i, si se sospiten, s’ha de trucar al més aviat possible al veterinari perquè en faci el diagnòstic i, si escau, el tractament adequat de l’animal

Nova genètica per al ramat oví d’Eivissa

JORDI MAURA

JOAN RIERA

Mascles selectes de la raça INRA 401

Dos exemplars en una explotació ramadera Jordi Masip

Emmarcat dins el Conveni de col·laboració entre el Consell d’Eivissa i l’IBABSA (Institut de Biologia Animal de Balears) per donar suport al sector ramader en matèria de sanitat i producció animal, per a l’any 2011 es va incloure una actuació concreta per millorar el sistema productiu del ramat oví a Eivissa.

Des del Consell d’Eivissa, en contacte amb les associacions de ramaders d’oví de l’illa, durant l’any 2010 es va detectar la necessitat de donar cobertura a la dificultat de les ramaderies de l’illa per poder adquirir material genètic oví de qualitat, per poder millorar la ramaderia d’Eivissa i reduir-ne la consanguinitat. Això significa incidir en els problemes reproductius, avortaments, morts neonatals, malalties hereditàries, fertilitat i viabilitat espermàtica, índex de creixement dels anyells i carències en el sistema immunològic dels animals, entre altres.

La millora genètica dels ovins de l’illa s’ha enfocat principalment cap a l’adquisició de mascles selectes, ja que tenen un major impacte damunt el territori (un mascle es pot creuar i aportar la seua genètica fins a unes 50 femelles a l’any).

La raça escollida va ser l’INRA 401 (creuament entre les races Romanov i Berrinchon ducher) per la seua aptitud càrnia i gran prolificitat.

L’actuació s’ha executat amb el suport tècnic del Consell d’Eivissa i el suport econòmic de l’IBABSA (66,66 per cent del cost total) i la part restant l’han aportat els mateixos ramaders interessats.

S’ha adquirit un total de 26 animals selectes i s’han atès totes les sol·licitud rebudes.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 19 ALEJANDRO MONTERO

El camp, el rebost del cuiner Josep Lluís Joan

La cuina tradicional d’Eivissa

F

ins no fa gaire, la gastronomia d’Eivissa es mantenia en la forma heretada al llarg de generacions. És una cuina rica i diversa en productes i plats, reflex de la terra, el clima, l’esforç i la dedicació de pagesos i pescadors, i de les cultures que han atracat a la nostra illa. És una gastronomia que omple de sabors i costums el calendari, amb productes i plats de temporada. Els plats ara més coneguts són els plats més elaborats i preuats, els plats de festa o rituals, per a ocasions assenyalades, com el sofrit pagès, l’arròs de matances o la salsa de Nadal. Altres plats més discrets aconseguien plats saborosos a partir d’ingredients humils, com el cuinat, la frita de polp o el gerret escabetxat.

Mai no havia estat, però, una cuina sofisticada, amb espècies o ingredients de terres llunyanes. Al contrari, és una cuina que es basa exclusivament en els productes de la terra i de la mar com a ingredients bàsics i que eren conreats, collits o pescats amb delicadesa, per poder arribar al plat amb tot els seus sabor i esplendor. L’elaboració del plat es feia a partir de mans expertes que coneixien perfectament els ingredients, de manera que en seleccionaven els millors exemplars, en

Productes eivissencs

el seu moment òptim i a la millor època. Perfecte exponent de cuina mediterrània “de mercat”, també anomenada “de temporada”: proveïment local de productes de temporada, seguint el ritme marcat pel camp i la natura.

La nostra cuina tradicional, a més de ser un element cultural arrelat en els eivissencs, també constitueix un ventall de sabors i aromes implantats en la nostra memòria col· lectiva que emocionalment ens vincula amb aquests plats i ingredients.

La nova cuina D’un temps ençà, la gastronomia ha viscut una autèntica revolució de la mà de Ferran Adrià i el seu restaurant El Bulli. La innovació constant en l’ús de tecnologies alimentàries i de processos fisicoquímics aplicats a la gastronomia han donat lloc a una cuina que ofereix nous conceptes, presentacions, tècniques culinàries, textures, i han generat un nou llenguatge culinari que parla d’escumes, gelatines calentes, núvols, aires o esferificació.

La gastronomia i els cuiners d’avantguarda han sortit dels fogons per gaudir d’un reconeixement social inusitat i s’han situat així en el centre de l’actualitat com a veritables estrelles mediàtiques i grans creadors d’opinió.

20 | mónrural

Però aquesta nova cuina no surt del buit; com afirma el mateix Ferran Adrià a la seua pàgina web, per cuinar bé es necessita conèixer la història, les tècniques, els productes, la tradició i la modernitat Aquesta revolució culinària també ha arribat a la nostra illa i ha creat la nova gastronomia d’Eivissa, plasmada en el llibre La nova cuina d’Eivissa (Ed. Balàfia Postals, 2010) que acull les aportacions del planter de jóvens cuiners d’Eivissa, guiats molts d’ells per l’entranyable cuiner Felipe de la Peña.

Jugant amb receptes antigues, han creat noves combinacions com poden ser el flaó amb gominoles d’herbes eivissenques o el llom d’anyell eivissenc amb el seu suc, amb risotto de pebrassos i sobrassada. La cuina eivissenca ha donat un pas endavant: sense oblidar la tradició, s’ha modernitzat, s’ha vestit de gala i ha entrat en l’alta cuina.

L’element essencial: els productes autòctons No oblidem, però, que la cuina tradicional i la nova cuina eivissenques no poden existir ni es poden entendre sense els ingredients autòctons. I la realitat és que molts d’aquests ingredients s’estan esvaint en el temps i difícilment es troben al mercat, bé perquè s’han deixat de conrear, com és el cas de les varietats antigues d’horta, o bé perquè no es comercialitzen, com són les ametlles, les figues seques o les xereques. Pel que fa a les races autòctones d’ovella i porc negre, han estat desplaçades per races més productives i es troben en greus dificultats de supervivència. Actualment hi ha esforços importants per part d’associacions i particulars per recuperar les varietats hortícoles i les races autòctones. Però l’objectiu no s’ha de quedar en la conservació de plantes i animals que han acompanyat els nostres pagesos al llarg de segles, sinó que es presenta el repte que faci el salt al comerç i obtenir-ne rendibilitat econòmica.

Per això són necessaris dos requisits: Que els mateixos eivissencs valorem i apreciem aquests productes com es mereixen. No són plantes o animals que han quedat desfasats i que estan en contra de la modernitat. Al contrari, tenen un gran valor com a plantes i animals adaptats al clima i al territori, i s’han seleccionat per complir la funció per a la qual s’havien triat. Com a productes, JOSEP LLUÍS JOAN

JORDI MAURA

són únics i de sabors originals.

Que apostem per la seua producció amb un afany d’excel·lència i ser capaços de respondre a les exigències de qualitat que demanen els consumidors i cuiners.

I, en oferir aquests productes autòctons, aquells cuiners més inquiets i inALEJANDRO MONTERO novadors els acolliran, ansiosos, amb les mans i els ulls oberts. Per a ells, constitueixen una paleta de colors, de sabors i aromes únics i peculiars amb els quals poder aconseguir nous plats i combinacions per sorprendre i satisfer el client. Són ingredients per descobrir i experimentar.

El que és capaç de fer un bon cuiner amb aquests productes no té límits i el que va succeir durant el 1r Congrés de la garrova d’Eivissa que es va celebrar el passat juny de 2011 n’és un exemple. A més de descobrir que un aliment no associat a Eivissa amb el consum humà com és la garrova presenta unes propietats nutricionals i saludables envejables, els plats obtenguts a partir d’un producte varen ser sorprenents.

I per cloure el Congrés, la mostra de plats i presentacions a partir de la garrova amb què ens va obsequiar Íñigo Rodríguez va ser un espectacle d’imaginació i passió. Semblava més la presentació d’una exposició artística que no una clàssica degustació gastronòmica, que va absorbir l’atenció de científics, tècnics, pagesos i cuiners.

Si a més és un producte amb una història darrere, una tradició i un productor que l’obté amb passió, i l’entorn és una illa mediterrània que convida a gaudir de la vida, les sensacions i les emocions que acompanyen el moment marcaran definitivament el restaurador i el client.

Els productes autòctons i tradicionals estan en aquests moments a l’avantguarda de la gastronomia. Per a un productor o elaborador són una oportunitat per diferenciar-se i valorar la seua feina. Però queda molta feina per fer, el ventall de productes autòctons comercialitzats a Eivissa, fora de la pastisseria, és molt limitat, però les oportunitats són nombroses: hortalisses tradicionals, carns i productes elaborats de races autòctones, formatges artesanals, figues fresques i seques, fruites oblidades com la cira, conserves, olives trencades... Una vegada que tenguem el producte només serà necessari connectar productors i gastrònoms.

La competitivitat no es pot trobar en l’ajust del preu per alts volums de producció; al contrari, la diferenciació, especialment dels productes autòctons, i la qualitat són una estratègia bàsica. Queda el repte al sector productor i elaborador d’Eivissa d’obtenir productes d’alta qualitat i presentació, sense oblidar l’alta gamma, que responguin a les demandes i les expectatives de restauradors i consumidors.

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 21

Vi de la Terra Eivissa L’elaboració de vi a partir de les vinyes de l’illa i la comercialització amb la garantia d’origen que ofereix la indicació geogràfica protegida Vi de la Terra Eivissa és un exemple de com donar valor a la producció agrària de la mà de la gastronomia. Cada ampolla és una síntesi en aromes i sabors de la feixa, l’anyada, la varietat i l’esforç de la gent. I el reconeixement dels vins d’Eivissa a l’exterior va en augment: Joan Roca, cuiner del Celler de can Roca (segon millor restaurant del món l’any 2011), es mostrava sorprès del rosat elaborat per Ibizkus, i els vins de Can Rich han aconseguit l’any 2011 la segona medalla de bronze (la primera va ser l’any 2009) en el VII Concurs Nacional de Vins ecològics pel seu vi Lausos. L’any 2010 se’n varen comercialitzar 886 hl, un màxim històric fins ara, dels quals quasi un 20 per cent es va vendre al mercat nacional, la qual cosa suposa un percentatge 10 vegades superior a altres campanyes. A Eivissa, però, encara queda molta feina per fer: els vins de la Terra Eivissa només es troben en un 36 per cent dels establiments d’hostaleria i restauració d’Eivissa i, dels que el tenen, només una tercera part els recomana.

Els arbres de secà: la garrova, l’ametlla, la figa El 1r Congrés de la garrova d’Eivissa que va tenir lloc el juny de 2011 ha posat de manifest el que pot fer la gastronomia amb un producte peculiar i nou per als cuiners, del qual, tot i ser un producte tradicionalment conreat a Eivissa, la seua orientació ha estat cap a l’elaboració de pinsos animals.

Les seues propietats nutritives i saludables, juntament amb les possibilitats d’aromes i textures que ofereix a la gastronomia, obre la porta a la valoració de la garrova com a ingredient alimentari. Queda el repte de desenvolupar una indústria alimentària de processament per subministrar els derivats del producte com farines o xarops. No oblidem, però, l’ametlla i la figa.

Les hortalisses oblidades: la pebrera blanca Actualment les varietats tradicionals d’horta han quedat restringides a l’àmbit estrictament familiar i cultivades per tradició per agricultors, els quals en són els principals consumidors. La venda comercial és ocasional i poc aparent i es realitza en petits comerços en què el propietari és eivissenc i la clientela usualment són eivissencs d’edat avançada que l’han consumit des de sempre. Atès l’aspecte diferent de les varietats tradicionals respecte de les varietats comercials més conegudes, el desconeixement per part de compradors que no l’han consumit per tradició dificulta i limita la seua compra fora d’aquests cercles. No obstant això, les varietats tradicionals tenen característiques diferenciadores que en l’àmbit local són un argument de venda. La conservació d’aquest material genètic està justificat no només des d’un punt de vista econòmic, per posar a la disposició dels agricultors d’Eivissa un producte amb marcat caràcter diferenciador, sinó també per motius de conservació de biodiversitat i per motius etnològics, per estar associats a pràctiques agràries específiques i a tradicions culinàries. La pebrera blanca ha estat la primera hortalissa en procés de recuperació per part del Grup Leader d’Eivissa i Formentera, que, per les seues característiques productives i la seua qualitat per al consum en fresc o torrada, han estat objecte d’un pla de promoció del seu coneixement i consum. El repte és arribar als consumidors que la desconeixen i oferir-la al sector gastronòmic, com a producte que sempre ha estat lligat a la nostra cuina.

L’oli elaborat a Eivissa L’oli d’oliva, element també imprescindible de la nostra gastronomia, segueix el camí marcat pel vi, i aposta per la qualitat i la connexió amb el territori. L’any 2011 ha viscut el naixement d’una marca, Oli d’e, per l’empenta de l’Agrupació de Defensa Vegetal i Sanitària de l’Olivar d’Eivissa, que garanteix la seua elaboració a partir d’oliveres d’Eivissa conreades seguint les pràctiques marcades per la producció integrada, un sistema respectuós amb el medi ambient.

Només els olis verges extra, la màxima qualitat, poden entrar en la marca. La producció és, per ara, limitada i es comercialitza ràpidament.

22 | mónrural

ABELLEROL, l’au dels mil colors L

Óliver Martínez

’abellerol és, sense dubte, l’ocell més vistós dels que habiten a l’illa d’Eivissa però un gran desconegut per a la gran majoria de la població.

L’abellerol (Merops apiaster) pertany a l’ordre dels coraciformes, on també s’integren algunes espècies com el puput (Upupa epops) o el blauet (Alcedo atthis), presents també a la nostra illa.

Forma part de la família Meropidae amb altres espècies d’abellerols distribuïts a Àfrica, Àsia i Austràlia.

Presenta un plomatge inconfusible amb una gamma amplíssima de colors, predominant el blau al pit i al ventre, gola groga i llista negra a l’ull.

Fa de 25 a 29 cm de llarg, amb una envergadura alar entre 36 i 40 cm. El pes pot oscil·lar entre els 50 i els 70 g. El dimorfisme sexual de l’abellerol és subtil, encara que és possible diferenciar mascles i femelles amb una observació acurada de les plomes cobertores de l’ala, les quals presenten lleugeres diferències de color entre sexes.

El bec negre, llarg i punxegut, ens indica que estam davant una espècie insectívora, particularment especialitzada en la captura d’una gran varietat d’insectes voladors com abelles, borinots, cigales, libèl·lules, etc. L’abellerol sempre captura les seues preses en vol, i se n’alimenta posat en una branca o en un fil elèctric.

ÓLIVER MARTÍNEZ

L’estatus de l’abellerol a Eivissa és de migrant i estival reproductor, i es comença a detectar la seua presència a partir del mes de març, moment en el qual els primers exemplars procedents del continent africà inicien el seu viatge, de manera gregària, cap a Europa. Aquest pas migratori s’estendrà fins al mes de juny però ja durant el maig es comencen a observar els abellerols que es reproduiran a Eivissa ocupant a poc a poc les seues colònies de cria. Els hàbitats predilectes de l’abellerol són àrees obertes amb arbres dispersos o marges de torrents, sempre que disposin de talussos de terra o marges arenosos on construir

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 23

ÓLIVER MARTÍNEZ

Un abellerol amb la seua presa

unes galeries, que poden arribar al metre de profunditat, on construeixen el niu. Durant l’època reproductora i igual que durant la migració, l’abellerol presenta un component gregari, per la qual cosa és habitual observar alguns dels talussos on crien, literalment, foradats per desenes de galeries.

Encara que a Eivissa no existeix un cens del contingent reproductor d’abellerol, es considera que el nombre de parelles nidificants pot fluctuar anualment oscil·lant entre les cinquanta i el centenar. D’altra banda, si bé hi ha constància de la nidificació de l’espècie a diferents punts de la geografia eivissenca una de les àrees més importants per a aquesta bella au és l’oest i el sud-oest de l’illa.

La posta, entre 4 i 7 ous, s’inicia durant el mes de juny, s’incuben durant 20 dies i els polls ja comencen a volar a partir de meitat de juliol. Durant la cria dels polls l’activitat dels abellerols adults a les zones de cria és frenètica, amb les seues anades i vingudes amb una gran varietat de preses per alimentar els joves abellerols.

Serà a partir dels darrers dies d’agost i setembre quan l’abellerol abandoni aquestes terres per iniciar el viatge

ÓLIVER MARTÍNEZ

Galeries excavades pels abellerols

migratori postnupcial de tornada a l’Àfrica subsahariana i passar allà l’hivern a terres més càlides.

L’abellerol és una espècie protegida amb la categoria d’interès especial i, si bé la seua situació en general no és preocupant, és molt sensible a alguns factors com la pressió antròpica, tant a les seues àrees de cria com per la caça il·legal. A més, la destrucció d’hàbitats adients de nidificació o l’ús de productes insecticides també pot provocar una minva en la població de l’abellerol

24 | mónrural

SANITAT VEGETAL (l’olivera)

JOAN MARÍ

Arbre tractat amb caolí

JOAN MARÍ

Arbre afectat per Verticillium

L’olivera ha tengut un paper importantíssim en l’economia de subsistència de l’illa, però cal fer-hi un control sanitari rigorós

L

Javier Pablos

’olivera, fins on acompanya el record de les persones, forma part del paisatge de l’illa d’Eivissa i els trulls són veritables monuments de l’enginyeria agroalimentària eivissenca. Va tenir importància com a cultiu en una agricultura de subsistència del camp eivissenc que va sobreviure fins ben entrats els anys 60 del segle XX, moment en el qual l’aparició de les rendes proporcionades pel turisme va propiciar l’abandonament d’aquells cultius menys rendibles de les explotacions agràries.

No obstant això, en l’actualitat l’aparició d’una cultura gastronòmica que promou el consum de productes naturals, tractats mitjançant processos industrials que no incorporin elements estranys al producte, ha potenciat les produccions locals d’olis d’oliva que, en el cas d’Eivissa, s’ha traduït en l’aparició de nombroses plantacions regulars d’olivera i la creació de sis petites indústries d’extracció d’oli mitjançant procediments mecànics en fred.

La necessitat de controlar les plagues i les malalties de l’olivera econòmicament i amb un escrupolós respecte cap al medi ambient i la seguretat alimentària va promoure la constitució de l’Agrupació de Defensa Vegetal i Sanitària de l’Olivar d’Eivissa a principi de 2010. La seua intenció és introduir entre els seus associats les tècniques de producció integrada (aplicació racional d’un conjunt de mesures biològiques, biotecnològiques, químiques, de cultiu o de selecció de vegetals), de manera que la utilització de productes fitosanitaris químics es limiti al mínim necessari per mantenir la població de la plaga a nivells inferiors als quals produirien danys o pèrdues inacceptables des d’un punt de vista econòmic.

Així, l’any 2010 la mosca de l’olivera (Bactrocera oleae) va ser inclosa en el projecte de seguiment i control de plagues del Consell d’Eivissa, la qual cosa va facilitar la cooperació entre els tècnics de sanitat vegetal del Consell i de l’ADV per

a la programació i l’execució de les mesures conduents a obtenir informació detallada del comportament de les plagues de l’olivera i dels mitjans de lluita en les condicions de cultiu d’Eivissa.

S’han estat estudiant els següents aspectes: - Biologia de cadascuna de les plagues i les malalties.

- Eficàcia dels productes químics autoritzats en el cultiu de l’olivera.

- Sistemes de lluita biològica mitjançant paranys (eficàcia dels diferents paranys i productes atraients).

CONCLUSIONS DE LES CAMPANYES EFECTUADES (2010-2011) Les plagues i les malalties que més dany produeixen en les explotacions olivereres d’Eivissa són:

MOSCA DE L’OLIVERA (Bactrocera oleae)

Pica l’oliva i provoca la seua caiguda primerenca així com també la pèrdua de qualitat de l’oli obtengut amb olives picades, a conseqüència d’un augment de la seua acidesa.

A Eivissa actua des de final de juny fins a la recol·lecció, a l’octubre-novembre.

La lluita s’efectua mitjançant paranys massius (80 paranys per 10.000 m2) amb el suport de tractaments químics que, en l’experiència, fins al moment es limiten a 4 tractaments totals amb fosmet o dimetoat, més 1-2 tractaments esca amb proteïna hidrolitzada + dimetoat. Les varietats més sensibles a aquesta plaga conreades a Eivissa són la grossal (gordal), la de fulla blanca (hojiblanca) i la mançanenca (manzanilla).

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 25

El sistema de paranys massius més utilitzat és d’elaboració pròpia, a partir d’ampolles de plàstic d’1,5 litres a la qual es fan 3 o 4 forats (amb diàmetres no superiors a 18 mm i situats en l’ampolla de manera que mai no coincideixin dos forats a la mateixa altura).

Les experiències s’han dirigit a comprovar l’eficàcia dels següents tractaments biològics: captura massiva mitjançant paranys amb fosfat biamònic, captura massiva mitjançant trampes amb proteïna hidrolitzada i atracció i mort mitjançant paranys Eco-TRAP. També s’han realitzat dues proves amb caolí com a producte repel·lent.

ULL DE GALL (Spilocaea oleagina)

Conegut en altres llocs com repiló. És una malaltia provocada pel fong Spilocaea oleagina. El principal i més característic símptoma de la malaltia és la presència d’unes taques de color marró fosc en la part del feix de la fulla, podent observar-se en algunes ocasions un halo de color groguenc, especialment a la primavera. Provoca la caiguda primerenca de les fulles i fa disminuir la floració i la producció.

Perquè s’estableixi la malaltia en un teixit sa, ha d’existir aigua lliure en l’òrgan a infectar i unes temperatures entorn dels 15º C durant 2 dies; una vegada transcorregut aquest temps són necessàries entre 2 i 15 setmanes perquè es presentin els símptomes d’aquesta malaltia.

El temps sec i calorós és desfavorable per a la malaltia, per la qual cosa els seus principals màxims de dispersió i infecció es produeixen a la tardor i a començament de la primavera en climes amb una humitat relativa molt elevada com el d’Eivissa.

Tot tenint en compte que un factor favorable per al des-

envolupament de la malaltia és la humitat i la falta de llum, s’entén que el principal mitjà de lluita és la realització d’una poda adequada que faciliti la ventilació i la il·luminació.

L’excés de nitrogen i la manca de potassi afavoreixen la susceptibilitat cap a la malaltia, per la qual cosa es recomana no abusar de l’abonat nitrogenat.

Es realitza una lluita preventiva mitjançant l’aplicació en polvorització de tractaments d’oxiclorur de coure. En les condicions d’Eivissa és necessari un mínim de 4 tractaments l’any, en funció de les varietats.

En cas de plantacions afectades s’han de realitzar tractaments curatius amb productes sistèmics com poden ser kresoxim-metil, trifloxistrobin o tebuconazol.

VERTICIL·LIOSI (Verticillium dahliae)

N’és causant el fong Verticillium dahliae. Es tracta d’un fong que penetra per les arrels, s’apodera del sistema vascular de la planta i acaba produint-li la mort total o parcial.

A Eivissa la malaltia es manifesta mitjançant una dessecació parcial de les branques, la qual cosa suposa una disminució progressiva de la producció de l’arbre afectat i apareix fonamentalment en l’època de creixement (primavera-tardor).

Actualment existeixen pocs remeis efectius, encara que sí algunes recomanacions com són no llaurar en camps afectats o limitar-ho al màxim i, especialment, eliminar el rotocultor com a única màquina de conreu, efectuar regs moderats, reduir l’adobat nitrogenat i desinfectar les eines de poda abans i després d’eliminar les parts o branques afectades.

En el moment de realitzar el disseny de la plantació, cal triar varietats poc sensibles. De les conreades a Eivissa les que s’han mostrat més sensibles són la picual i la de fulla blanca.

JOAN MARÍ

Danys al fruit produïts per la mosca

JOAN MARÍ

Oliva picada amb orifici de sortida JOAN MARÍ

Rames afectades per Verticillium

JOAN MARÍ

Olives tractades amb caolí JOAN MARÍ

Ull de gall

JOAN MARÍ

Parany de l’assaig Eco-TRAP

26 | mónrural

El verderol, la cirviola i la círvia

Imatge d’un art de parada ANTONIO BOX

ANTONIO BOX

Exemplar de verderol sobre una praderia de posidònia

ANTONIO BOX

A

Antonio Box

questos són els tres noms que rep l’espècie Seriola dumerilii a l’illa d’Eivissa. El fet que tengui un nom o un altre simplement depèn de la mida i l’edat. Els verderols són els més petits i no tenen més d’un any d’edat. En créixer i tenir un any, passen a anomenar-se cirvioles i en tenir 5 anys i més de 6 kg reben el nom de círvies. Es tracta d’una espècie que pot viure més de 30 anys i arribar a pesar més de 50 kg. Aquesta no és una espècie que només puguem trobar a les illes Balears; es tracta d’una espècie que es pot trobar a totes les zones càlides o temperades de mars i oceans com el Mediterrani, el Carib, l’Atlàntic, el Pacífic i l’Índic. En aquest darrer, s’han reportat dades d’exemplars que poden assolir els 80 kg de pes.

Ens trobam davant d’un un peix depredador que s’ali-

menta principalment d’altres peixos (sardina, alatxa, gerret, sorell, besuc, etc.) i cefalòpodes (calamars, pota, sépies, etc.). Per capturar aquestes preses destaca la gran velocitat d’atac que té, ja que es tracta d’un peix que compta amb un cos de nedador ràpid, allargat, amb peduncle caudal estret i aleta caudal forcada. Aquest eficient depredador també es caracteritza per una gran boca amb petites dents punxegudes per retenir la presa. És un peix que no canvia de sexe al llarg del seu cicle de vida com el raor i, al contrari d’aquest darrer, neix mascle o femella. La seua maduresa sexual no arriba fins que el peix té almenys 4 o 5 anys de vida i pesen entre 8 i 9 kg. Des de final de maig fins a principi de juliol s’apropen a la costa per aparellar-se en grans grups.

L’espècie Seriola dumerilii rep tres noms segons la seua mida i edat: verderol, cirviola i círvia La seua pesca és una de les més practicades tant pels pescadors professionals com recreatius. Els primers fan servir xarxes, morunes, soltes, curricà i fluixa entre altres mètodes, mentre que els pescadors recreatius les capturen

La revista de la Fira del Camp | núm. 9 | any 2011 | 27

bàsicament fent curricà i fluixa. La seua pesca anys endarrere era molt més fructífera que actualment, ja que la gran pressió a la qual s’han vist sotmesos ha fet que les seues poblacions s’hagin vist reduïdes. A causa d’això, des del Govern de les Illes Balears s’establí un període de veda per evitar els excessos de captura d’exemplars petits que es realitzaven. Aquest període de veda també serveix per reduir el nombre de captures de verderols ja que, en créixer, es tornen més esquius i difícils de capturar amb la fluixa. Durant els mesos de final d’any el temps es torna més dolent i els dies aptes per a la pesca es veuen reduïts, per la qual cosa no es pot sortir tant a pescar, fet que ajuda a disminuir el nombre d’exemplars capturats, la qual cosa contribueix a la conservació de l’espècie. A l’illa d’Eivissa el període de veda va des de l’1 de juliol al 30 de setembre d’acord amb l’Ordre de la Conselleria d’Agricultura i Pesca de 19 d’abril de 2005 (BOIB núm. 64, de 26-04-2005) i l’Ordre APA/831/2005 de 30 de març (BOE núm. 79, de 02-04-2005).

Des de final de maig fins a principi de juliol s’apropen a la costa per aparellar-se en grans grups La pesca més popular per part dels pescadors recreatius és la fluixa i el curricà que es realitza a final de setembre i l’octubre, període en el qual el banc de verderols recorre les costes buscant menjar juntament amb altres peixos pelàgics com són les llampugues, les bacoretes, les melves i altres. Durant aquesta època és molt comú veure “bullir” la mar a causa dels petits peixos que tracten de fugir dels verderols i altres predadors. Aquests petits peixos al mateix temps són atacats en superfície per les gavines i els corbs marins que es concentren damunt d’ells.

Com ja hem explicat, la cirviola és una espècie diana de la pesca professional. La pesca professional de les cirvioles es du a terme amb diferents metodologies amb curricà, xarxes, etc., però dels arts per capturar cirvioles destaquen els arts de parada com la moruna i les soltes, que són arts passius que es calen vora la costa en zones de pas de petits pelàgics (sorells, gerrets, etc.). La moruna es tracta d’una xarxa que parteix de terra i forma una teranyina que, al final de tot, du el peix a un lloc ben endins on queden retenguts els peixos fins que en són extrets.

Bibliografia: El raor i la cirviola. Conèixer per preservar.

Francisco Riera i Marta Linde, 2001. Quaderns de pesca, núm. 6. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Direcció General de Pesca. Sa Nostra, Obra Social i Cultural

ANTONIO BOX

Projecte de marcatge i recaptura Per part del Govern de les Illes Balears, des de l’any 2009 s’està fent un estudi del seu creixement i desplaçament en la seua fase de verderol-cirviola amb el marcatge d’exemplars. Aquest estudi consisteix a capturar i marcar durant tot l’any exemplars d’aquesta espècie amb una “marca” on figura un número que té associades les dades de quan i on va ser capturada i un número de telèfon.

Els exemplars són alliberats al mateix punt de captura i les seues dades de captura queden emmagatzemades dins una base de dades. En cas de recaptura per part d’un pescador recreatiu o professional aquest pot cridar al telèfon que figura a la marca del peix i se li envia un premi per tal d’agrair la seua col·laboració. Les primeres dades obtengudes amb aquest estudi mostren com els exemplars joves no fan grans desplaçaments i pràcticament durant el seu primer any de vida no canvien de zona. A pesar d’això, s’ha detectat que alguns exemplars fan grans desplaçaments al voltant d’Eivissa.

Per a aquest projecte és molt important la col·laboració per part dels pescadors, ja que les dades obtengudes són de gran interès per preservar el futur d’aquesta espècie.

Món Rural | Edita: Consell d’Eivissa i Grup de Publicitat. Dipòsit legal: BI-492-04. Coordinació: Jordi Maura i Alejandro Montero. Disseny gràfic i maquetació: Cristina Queralt. Redacció: Vicent Marí Palermet, Josep Martínez, Jordi Maura, Antoni Serra, Javier Marí, Raquel González, Jaume Estarellas, Susana Cardona, Eva Pérez, Jordi Masip, Josep Lluís Joan, Óliver Martínez, Javier Pablos i Antonio Box. Fotografies de portada: Moisés Copa (ca eivissenc) i Raquel González (espiga de blat). Fotografies: Josep Tur, família de can Vergeret, Antoni Serra, Moisés Copa, Raquel González, Jordi Maura, Joan Costa, Josep Buil Mayral, Alejandro Montero, Joan Riera, Josep Lluís Joan, Óliver Martínez, Joan Marí i Antonio Box. Col·laboradors: Joan Ferrer, Susana Ripoll, Jordi Arilla, Krystelle Rausell, Arxiu d’imatge i so del Consell d’Eivissa i Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Caça i Cooperació Municipal del Consell d’Eivissa.