4 minute read
El ratolí “Pérez”
per Estrella Peris
Tot va començar en una vesprada freda d’hivern. Plovia a borbolls i ens quedarem a casa dels meus avis perquè els nostres pares treballaven. Jo tenia al voltant d’uns 7 anys i en eixe moment estava a punt de caurem la meua primera dent i em passava tota l’estona menejant-me-la a l’espera que caiguera. Fins que a la fi va arribar el moment més esperat.
Advertisement
Tot i el dolor, me n’alegrà molt i corregué a ensenyar-li-la a tothom: els meus cosins, la meua germana i els meus avis. Com que era la més xicoteta de tota la casa quan ensenyava la dent cadascun d’ells em contaven els regals que els havia deixat davall del coixí.
Mentre escolta les seues anècdotes se me va ocòrrer un pla, era molt senzill! Havia de quedar-me desperta tota la nit per a atrapar el ratolí i així es convertiria en la meua nova mascota.
Marta, la repel·lent núvia de la meua cosina que aquell dia estava amb nosaltres, em digué que es tractava d’un ésser extremadament hàbil i que només apareixia quan tothom estava dormit, per això, era impossible atrapar al ratolí Pere, així que no fora tan ingènua.
Llibret Falla la Via 2020
Però en eixe moment una bola de pelatge gris i llarga cua, va passar pel meu costat, corria tant que semblava que portara un coet al cul. Els més xicotets ens llançarem per a agafar-lo seguits dels majors, que al cap d’uns minuts es van resignar a ajudar-nos perquè deixàrem d’armar tant escàndol.
Finalment l’aconseguirem agafar, el vam posar en una caixa de cartó que tenia uns forats, fets prèviament, perquè el rosegador poguera respirar. A continuació pluja va cessar i eixirem a jugar amb el fang sabent que la meua àvia ens renyaria per tornar a casa tots bruts. La meua germana, que a vegades és una mica acuseta, va cridar el meu pare per a dir-li que havíem caçat al ratolí Pérez, que jo me’l volia quedar i que m’havia caigut la dent. Quan la meua germana em va passar el mòbil jo ja estava preparada per a un bon regany per part seua. Però contra tot pronòstic, el meu pare sols em va comunicar que aqueixa nit dormiríem allí, ja que els meus pares tenien coses importants a fer després del treball. Una hora i mitja després d’acomiadar els meus cosins, el meu avi ja tenia fet el sopar. Vam veure la televisió, i una estona després em vaig acomiadar dels meus avis i de la meua germana per a anar-me’n a dormir. Era primerenca i no estava cansada, no obstant això, em trobava impacient per veure quin regal m’anava a portar el meu nou amic.
Llibret Falla la Via 2020
Vaig agafar la caixa del saló i vaig pujar a la meua improvisada habitació, vaig posar la caixa als peus del llit . Durant una estona vaig estar parlant amb ell per a després deixar-lo de nou en el seu allotjament i tombar-me en el llit observant els dibuixos que hi havia en el sostre fins que no sé molt bé en quin moment em vaig adormir.
L’endemà al matí vaig despertar, i immediatament vaig buscar davall del coixí a l’espera de trobar el meu súper regal especial, però l’única cosa que hi havia era una carta. Malgrat la desil·lusió, vaig començar a llegir la carta, que amb una lletra extremadament semblant a la del meu pare, deia:
A la meua benvolguda xiqueta, sé que et feia molta il·lusió estar amb mi i creu-me quan et dic que a mi també m’agradaria estar amb tu. Però el meu treball m’ho impedeix, ja que he de recollir les dents dels xiquets i xiquetes i posar-los un regal. Per això li parle a un cosí llunyà meu sobre com de divertida i intel·ligent eres perquè ell et faça companyia d’ara endavant, has de cuidar-lo i estimar-lo molt igual que ell t’estimarà i serà el teu confident, el seu nom és Bigotis i està esperant-te en la cuina. Molts besos “Pérez”
Des de llavors, Bigotis va ser el meu millor amic, no era un ratolí sinó un hàmster, però tot siga dit, ell era molt més bonic i més ràpid, cada dia entrenava en la seua roda i quan el tréiem de la gàbia per a netejar-la corria per tota la cuina i es parava sempre davall de la taula; ho mossegava tot, absolutament tot, per això al final li vam posar un mossegador en la gàbia després de comprar-li una més gran.
Els hàmsters no són animals afectuosos, és més, els primers dies Bigotis no ens deixava tocar-lo. Per això, a l’hora de menjar, em posava una mica del seu menjar perquè quan vinguera a menjar, s’acostumara a l’olor de la meua mà i així no tinguera por.
