Quimera, Falla La Via 2025

QUIMERA

FALLA LA VIA 2025

Així ens expressem

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025.

Aquest llibret participa en els Premis de Lletres Falleres.

Aquest llibret participa en el Premi de la Lletra d’Or, convocat per la FdF Junta Local Fallera de Tavernes de la Valldigna.

La part literària infantil d’aquest llibret participa en el Premi Santa Anna.

L’A.C. Falla La Via promou la igualtat entre dones i homes i l’ús del llenguatge inclusiu mitjançant el Premi La Vía de la Igualtat, patrocinat Per Lex Solucions Legals.

L’A.C. Falla La Via defensa la llibertat d’expressió, però no comparteix necessàriament les opinions de les escriptores i escriptors que hi col·laboren.

Vaig creure que era una aventura. En realitat, era la vida.

Joseph Conrad

Les paraules poden ser tan poderoses com les armes.

L'Odissea

◊ ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA LA VIA

◊ DIRECCIÓ, DIBUIX I FOTOGRAFIA

Delegació de llibret i valencià

◊ DISSENY

Falla La Via

◊ MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ

Yogur de fresa

◊ PORTADA

Yogur de fresa

◊ PUBLICITATS

Juan Bautista Grau Magraner, Jéssica Talens Magraner

◊ CORRECCIÓ

Beatriz Palomares, Tere Fons, Laura Bellver, Jéssica Talens, Laia Burguet, Vero Peris, Marc Vercher

◊ DIPÒSIT LEGAL

A-90-2011

◊ TIRADA

Edició de 350 exemplars

◊ LLIBRET DISPONIBLE A fallalavia.es issuu

SUMARI

QUIMERA

RIUS

Homentage a la DANA

RACÓ LITERARI

Quimera

RACÓ INFANTIL

Mutatis

RACÓ FALLER

Falla La Via

EMPRESES

COL·LABORADORES

AGRAÏMENT FINAL

No em referisc a la sensació plaent, no ni molt menys... perquè no és el moment.

Em referisc al Túria, al Magre, al Xúquer i també als barrancs com el de Xiva o Torrent.

De com els valencians i valencianes des de temps passats, hem treballat per domesticar i administrar eixe bé tan preuat, l’aigua. I com ella mateixa, en qüestió de segons, s’ha endut tot el que ha trobat al seu pas: béns materials i el que és més cruel... personals.

Potser ara ens toca recapacitar, la força de la natura no entén de domesticació, de control... I això ens ho ha deixat ben palés; no hi ha infraestructura (edifici, pont o carretera) que puga desviar el camí natural de l’aigua. I aquest camí va seguir el seu rumb el passat 29 d’octubre. Rius i barrancs desbocats que varen arrasar tot allò que estava al seu pas; vides, somnis, projectes...

Devastació que durant hores, dies i mesos ha estat present en el dia a dia dels pobles valencians. No queda res del forn on comprava el pa, no puc anar al parc a jugar perquè ja no està, no puc abraçar al meu company perquè l’aigua se l’ha emportat...

Però el poble, eixe que m’acull i m’ha donat arrels, eixe que m’ha fet créixer com a llavor d’una terra ferma i amb valors, m’ha fet seguir endavant. I en eixe poble em sent còmoda, em sent jo mateixa. Em sent estimada, sí, malgrat les inclemències del temps, de l’aigua i del foc. Perquè eixos elements també formen part de les meues arrels, també m’han donat moments de satisfacció. I no hi ha res com que el poble estime al poble, que el poble siga això mateix, POBLE.

I per ser-ho, per dur-ho ben a dins, hem creat rius, RIUS DE SOLIDARITAT.

Tots i totes formem part de la Plana d’Utiel, de la Foia de Bunyol, de la Ribera Alta i Baixa, de l’Horta Sud... formem part d’aquest poble, del nostre. I sent nostre, no dubtàrem a fer-nos costat ...

Veus que han fet un crit demanant ajuda i la resposta no s’ha fet esperar: anem tots i totes a una per desaiguar, per treure el fang, per repartir aliments bàsics... per ser poble i intentar tirar endavant. Passes que no poden ser de

gegant, cal anar amb cura perquè estem tocats... però lluitem. És la nostra senya d’identitat!

Una lluita que ens ha permés alçar el cap. I ara sí! Sabem i ens ho hem demostrat que tots i totes som el POBLE VALENCIÀ.

(Text en memòria de totes aquelles persones que varen perdre la vida el passat 29 d’octubre de 2024 a conseqüència de la DANA i a totes les localitats que varen sofrir les conseqüències així com a tot el POBLE VALENCIÀ).

QUIMERA

Quimera, paraula amb un fum de significats i interpretacions. Monstre de la mitologia grega, garant de les tempestes o creació imaginària que pot arraconar-se a la nostra ment. Pressentiment, sospita que alguna cosa succeirà. Però també Quimera era una guardiana molt valuosa per a Homer.

Amb la incertesa de la seua forma, hui, Quimera, és la criatura del llenguatge amb què descrivim el poder de la nostra imaginació, les nostres fantasies i il·lusions.

I la fantasia més preuada per a nosaltres enguany, és convidar-vos a viatjar, que obriu els ulls de bat a bat i us animeu en aquest recorregut que comença a les vostres mans i que només, cadascú de vosaltres sap on pot concloure.

Diuen que un viatge es viu de tres maneres. Així, comença quan es planifica, pensant el destí, com hi arribarem, què hi visitarem, on ens allotjarem i amb qui viatjarem. Continua amb el mateix viatge, amb les vivències que hi gaudim, els colors, els sabors, la música i la gent que coneixem. I la tercera manera? Tal vegada serà la més especial, la memòria! Sempre que recordem el nostre viatge ens transportarem de nou allí, tornarem a viure moments màgics que ens han fet créixer com a persones. Viatjar és l’única cosa que comprem que ens fa més rics.

Aquest any us convidem a un viatge a través d’una de les obres universals més antigues, atribuïda a Homer i que encara, el dia de hui, té milers d’interpretacions i de lectors. Vos convidem a una tertúlia literària a partir de diversos cants, amb la interpretació dels nostres escriptors i escriptores.

Coneixereu els seus protagonistes com Ulisses, heroi grec que comença el viatge de tornada a casa després de la guerra de Troia. O Penèlope, la seua esposa, anys i anys esperant que torne el seu marit de la guerra.

Viureu mil i una aventures de la mà de textos originals, diversos sovint satírics i fins i tot, trobareu algun que us farà rodar alguna llàgrima.

Aquest viatge ha estat possible gràcies a falleres i fallers que prenen partit, any darrere any, per la nostra llengua i les nostres tradicions.

En paraules de Coelho trobem la millor reflexió per convidarvos a llegir aquest llibre faller; si penseu que l’aventura és perillosa, proveu la rutina. Aquesta sí que és mortal!

Així que viatgeu a través d’aquesta interpretació de l’Odissea que us oferim, a partir de la versió de Gregori Royo. Emocioneu-vos, trobeu el vostre moment per a la lectura, mireu, per un moment, el món que ens envolta a través dels nostres ulls i, per damunt de tot, fruïu d’aquesta aventura.

“Cada generació hauria de tenir la seua versió de l’Odissea” Joan Francesc Mira (Odissea, 2014)

Esperem que Quimera encenga la vostra ànima viatgera, recordeu que qui viatja es converteix en narrador d’històries.

ODISSEA AMB EL SOMRIURE INTACTE

L’Odissea és una obra fonamental de l’antiga Grècia, atribuïda a Homer. Ha tingut molta influència en literatura moderna, en la mitologia clàssica i ha arribat fins a nosaltres de diverses maneres.

Pensa i te n’adonaràs. De segur que en algun moment has utilitzat la paraula odissea per referir-te a alguna cosa que t’ha costat d’assolir, veritat?

L’Odissea s’ha portat al cinema en pel·lícules com Ulisses (1954) amb Kirk Douglas com a protagonista i en O brother!, dirigida pels germans Coen (2000). Altres ficcions cinematogràfiques tenen com a base la seua estructura, com per exemple la saga de El Senyor dels Anells.

A més, la seua influència a la literatura ha sigut molt notòria. Trobem referències a l’Odissea en la Divina Comedia de Dante Alighieri. També en la novel·la Ulisses de Jayme Joyce i, fins i tot, en l’obra espanyola Cantar del Mio Cid.

La raó és que amb l’Odissea s’obrí el ventall dels relats èpics i d’aventures on l’heroi ha de marxar a la guerra, superar tota una mena de desgràcies i batalles i tornar a casa farcit d’orgull i d’honors.

També trobem músics i cantautors que han tingut en l’Odissea la seua musa per compondre les seues cançons; com Penèlope, de Joan Manuel Serrat que destaca l’absoluta fidelitat d’aquesta, que va esperar la tornada d’Ulisses durant vint anys.

Odissea, és una paraula que descriu un viatge ple d’aventures. Com el viatge que comencem les falleres i els fallers cada vint de març. El moment en què s’apaga l’última lluerna de la falla, mires al teu voltant i trobes les persones que t’han acompanyat els últims dies. Trobes la seua mirada cansada però el seu somriure intacte. Saben que comença una nova aventura.

Un nou viatge s’enceta, com és d’esperar a la nostra terreta, esmorzant. L’esmorzar de desmuntatge del vint de març és màgic i especial. Mescla gent de totes les edats. Dels i de les majors aprendràs consells per a la pròxima aventura. De la jovenalla escoltaràs emocions i encendran al màxim les ganes de mai abandonar.

Un fum d’idees, una vertadera tempesta mental té lloc a cada delegació per veure quin projecte veurà la llum el pròxim any. Des de quines falles plantarem fins a quin serà el ball de l’exaltació, des de quan farem l’assemblea general fins de què tractarà el llibret o de què ens disfressarem. Milers de preguntes bullen a la ment.

A poc a poc, tot va prenent forma, amb constància, amb treball diari. Amb l’encontre cada divendres al casal agafem la força necessària per a evitar el naufragi.

Trobem problemes? I tant que en trobem! Apareixen en forma de gelosia, de necessitat de poder. I és que, a qui no li agrada manar?

També apareixen entrebancs al carrer, en forma de veïnat molest, descontent a les xarxes socials i mirades per dalt del muscle per part d’alguns negocis. I un gran trencacaps anual és tota la normativa a complir i tot el protocol a seguir. Sembla difícil l’aventura, veritat?

Amb tot i açò, les falleres i els fallers ens endinsem en aquest viatge cada any. Sense por al fracàs, amb ganes cada vegada que baixem al casal, arrupint el nas quan olorem l’aroma de la pólvora, patint dolor de peus, obrint les portes del casal, de bat a bat, a tothom que vulga visitar-nos i encenent la traca final amb el somriure intacte.

Aquesta és la nostra odissea fallera, que es repeteix any darrere d’any, gaudir i fer gaudir.

L’ULISSES VALENCIÀ

De segur que vos sonarà el que ara us vaig a contar història d’un heroi valencià a qui més d’un ha enviat a fer la mà i ell no ha fet res per canviar.

De la falla es pensa hereu diu que si no és per ell res es fa amb bon peu però, tots i totes sabeu, que el Tio Cabut no es deixa la pell.

L’encarregat de barra s’ha enfadat i la botella de Ferri ha guardat [amb clau.

Borinot! Li ha cridat aflamat i del casal l’ha tirat això sí, tot furtant un grapat de cacau.

Sense anar més lluny la nit de “la plantà” cervesa amarrada amb bon puny brindant mentre gruny la col·locació dels ninots manà.

L’artista faller després confessava que per aquesta falla no tornaria perquè al Tio Cabut no aguantava si no fora una canya li clavava i com a ninot el plantaria.

Al dia següent tocava campionat en el truc ell diu que és molt pro i aquesta vesprada sí que l’ha coronat! A Conxín ha vist i s’ha marejat i la calor li ha baixat fins al copró.

Anant de mà amb la major s’engoril·la i a Conxín guinya l’ull. Truque! Exclama amb bojor però és desqualificat per allò pitjor la senya ha equivocat i queda tocat [d’orgull.

Aguarda! Quan el monument gran amb el primer premi ha estat [guardonat ell proclama que tots beuran. Això ho pague jo! I amb cassalla [ho banyaran sense que un euro finalment haja [amollat.

Sols faltava que anara de catedràtic i no va defraudar amb una nova [barbaritat.

El llibret d’enguany creu que és eròtic per versar el Tirant lo Blanc... avisàvem és caòtic! I pensant en Conxín, de categoria [l’ha qualificat.

Per rematar aquesta odissea i després d’anys d’aguantar-lo [amb aflicció el Tio Cabut fa un anunci, arrea! Me’n vaig de la falla amb la meua [Dulcinea! I com el Quixot cavalca a una altra [comissió.

Ulisses valencians que fan i desfan [sense mirar. Desvergonyits i desimbolts, fent-ne de les seues sense evolucionar, i que ens arriben a despacienciar. Presteu atenció...n’hi ha molts!

PENÈLOPE VALENCIANA

Però la història no ha fet més [que començar agarreu-vos fort que ve corba! El Tio Cabut no sap què vol dir estimar millor dit, no entén el significat [de respectar i a tota hora a Conxín torba.

[emocionà

Conxín es va fascinar i es va capficar les idees al seu cap conjuminà seria pirotècnica, anuncià i en la matèria es va aplicar.

Ella no necessita cap Ulisses que li marque com està [comportant-se. Conxín té clar que encara hi ha [ments confuses que creuen que les dones [són obtuses i necessiten que un home [les hipnotitze.

Només començaren el festeig ella li ho va dir clar i ras: «faré i desfaré sense cap balboteig no vull sentir cap escamoteig i si no t’apanya, al carrer aniràs».

Arribà el mes de març les festes falleres varen arrancar “despertà”, esmorzars i dinars els dos junts recorregueren tots [els bars semblava que bon futur podien [albergar.

Totes les classes d’explosius detonava els components de la pólvora [va memoritzar el Tio Cabut de reüll la mirava mentre ella el seu somni acaronava sense deixar res a l’atzar.

Després de moltes hores de curset el CRE amb distincions va aconseguir del món de la pirotècnia era la jet-set i es bevia l’èxit com si tinguera set, el seu somni havia de perseguir.

I quan va arribar al més alt el Tio Cabut començà a vacil·lar. L’èxit d’ella el posava malalt pensant que era en regla un assalt i el seu protagonisme va voler anul·lar.

No era conscient del paper de la dona reprimida i silenciada durant anys. Afortunadament, la societat [evoluciona i el món faller aquest camí consona presidentes, pirotècniques, artistes [són guanys.

Li va dir a Conxín que triara que a ell li feia vergonya: on s’havia vist que ella ocupara llocs propis dels homes abans i ara! Ja està bé amb la conya.

Conxín ni per un segon s’ho va pensar estava farta d’aquest Ulisses valencià! No necessitem un home per avançar així que li va donar porta i a continuar. Sabem que encara ens queda [per caminar i el gènere no serà obstacle, dictaminà.

“Aquest article ha participat en el Concurs lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

LA PACIÈNCIA D’ÍTACA

Homer ha passat a la història com el gran poeta que escrigué l’Odissea entre altres obres. La llegenda conta que era cec i diverses ciutats s’atribueixen ser el seu lloc de naixement. Moltes faules s’han escrit al voltant de la seua persona, fent dubtar, fins i tot, de si en realitat va existir. El que si és cert és que aquesta obra ha arribat als nostres dies gràcies a la tradició oral transmesa durant moltes generacions.

Llegim a l’Odissea que Ulisses, rei d’Ítaca, va deixar la seua esposa, Penèlope, i el seu fill, Telèmac, per partir cap a la Guerra de Troia. D’ell s’acomiadaren a una de les badies d’Ítaca, xicoteta illa grega del mar Jònic.

Quan la mítica guerra va acabar gràcies al famós cavall de fusta, Ulisses inicia la tornada a la seua estimada illa. Qui anava a dir-li que aquest viatge duraria més de vint anys? Tota una sort d’aventures li succeeixen. Així, viatja per indrets desconeguts del mar Mediterrani, pateix la fúria dels déus i també la persecució amorosa d’alguna deessa. Famós és també el cant de les sirenes que aconseguia fer fallida la voluntat dels seus homes i, fins i tot, fer que embogiren.

Res va detindre Ulisses, ni els anys aconseguiren que abandonara el seu objectiu vital: tornar a la seua llar. Res va doblegar el seu caràcter, volia retrobar-se amb la seua esposa i el seu fill.

Penèlope també va patir aquests anys i va viure el seu viatge particular a la seua pròpia casa. Així, va haver de suportar mil i un pretendents que volien desbancar Ulisses i convertir-se en el seu marit. D’aquesta manera, accedirien al tron d’Ítaca. Els anys passaven i Penèlope no aguantava més. Finalment, va negociar amb un pretendent que quan acabara de teixir la mortalla del seu pare, es casaria amb ell. Sense perdre l’esperança de retrobar-se amb el seu estimat Ulisses, teixia de dia i desfeia el que havia cosit de nit. Amb aquesta malifeta, mai avançava, tot pensant que així retardaria el que semblava inevitable.

Sort que aquesta increïble història té un final feliç i per damunt de tots els entrebancs sofrits, Ulisses, Penèlope i Telèmac es troben de nou.

Des del seu naixement, aquesta obra ha tingut totes les interpretacions possibles. Així, tornar a Ítaca és viatge, és camí i no només és destí.

Pensar açò pot semblar efímer i teòric i ràpidament ens oblidem en el nostre dia a dia. Fixeu-vos i veureu. Gaudim del nostre dia? O ens despertem ja amb angoixa pensant els milers d’assumptes que tenim per davant?

Ara és temps d’immediatesa, tot ho volem solucionar instantàniament. Ens molesten les cues quan visitem les tendes i a més, ens hem de desplaçar! Açò ho hem salvat fent els nostres encàrrecs amb un sol clic. Però hem perdut les vesprades de descansar a prendre un café enmig de les tendes, hem acomiadat les tendes de barri, les de tota la vida. Les i els nostres fills no coneixeran mai l’angoixa d’esperar un nou capítol de la teua sèrie favorita ni de resar perquè es gravara bé si no podies estar a casa en el moment de l’emissió.

És destacable en Ulisses la paciència. Estava convençut que tornaria a casa i aquest era el seu focus, tardara el que tardara, tornaria a abraçar a la seua esposa i veuria el seu fill convertit ja en un home. Paciència, que tanta falta ens fa en la societat actual. Paciència per aprendre, per llegir, per tancar els ulls i gaudir.

I és envejable en Penèlope l’aguant, la fortalesa i la paciència. En un món d’homes, Homer ja la va retratar llesta, teixint i desteixint, convençuda que Ulisses hi tornaria. Ítaca és si cap, per a nosaltres, les dones, sinònim de lluita, de perseverança i de perseguir els nostres somnis.

Ítaca és més que tot allò que aprenem en el nostre viatge per la vida, és més que coneixement, experiència i saviesa. Ítaca també reflecteix l’herència que rebem i la que deixarem quan partim.

CANT

Les Nadales no paren de sonar arreu de tot el poble. El Marc, assegut a la vora de la xemeneia, agafa bolígraf i paper i pensa què és el que desitja que li porten en aquestes dates tan assenyalades. I no, no són regals materials com desitgen la majoria dels xiquets i xiquetes del seu temps. En la seua curta edat, tan sols 9 anys, demana COMPRENSIÓ, demana ESTIMA, demana EMPATIA.

Ell és conscient que els seus companys i companyes de l’escola el veuen “diferent”. Tal volta no segueix els cànons socials, però no per això es mereix el tracte que li donen. Com cada dia, quan sona el despertador, comença el malson diari. Sap que, com és habitual, rebrà insults. No és un maltractament físic, però dol i pesa fins i tot més que si ho fora.

Passen els dies i el desenllaç acaba sent fatídic. Fart de l’infern diari que sofreix, intenta posar-li fi i no troba altra forma que intentant llevar-se el més preuat que tenim, la vida.

Els seus pares no poden trobar consol, estan desfets, no troben explicació. Com no s’ha fet res per evitar que el seu fill decidira posar fi a la seua vida? Què és el que falla en el sistema? Ha fallat el protocol o no s’ha arribat a activar?

Paral·lelament, la Llum es desperta com cada dia, desdejuna i comença la primera faena matutina. Agafa el maquillatge de la bossa i, com pot, intenta tapar el morat que té a la cara, perquè és el que queda fora. Els altres queden tapats amb la roba que du. Tot seguit, escolta les seues petjades, ara ve la segona part, unes disculpes forçades i fer com si no haguera passat res.

Hui s’ha aixecat del llit amb força, l’esperit nadalenc li diu que ha de lluitar pel seu desig, demana com a regal ser LLIURE, demana NO TINDRE POR, demana ESTIMA VERTADERA. Per fi ha decidit fer-li cas a la seua germana i es dirigeixen les dues a demanar ajuda, ja tenen cita amb el despatx d’advocacia. Allí comencen amb un munt de preguntes per a esclarir fets, i es queda que tot estarà aviat enllestit per dur el cas endavant als jutjats.

Però passen els dies sense tenir notícia i ell amb dolces i falses paraules la torna a enganyar i ella decideix, com tantes altres vegades, donar-li una altra oportunitat,

decideix no voler cap ordre de protecció. Durant uns dies tot sembla estar funcionant bé fins que ell arriba a casa i torna a tindre un mal dia que acaba pagant com sempre amb ella, amb colps, amb crits i fent-la sentir que ella sense ell no és ningú. Aquesta vegada els forts colps l’han dut a un desenllaç que dia rere dia i malauradament es repeteix, la mort.

Dues situacions diferents però amb un nexe en comú. L’assetjament està present en l’àmbit escolar i familiar. A ningú de nosaltres ens és estrany quan són titulars a les notícies i sempre ens repetim què és el que està fallant? En alguns casos, l’errada es troba ja des de l’inici. La mateixa ciutadania o professionals som els que no veiem o fem que no volem veure i, per tant, l’engranatge del sistema no es posa en marxa.

En altres ocasions, la burocràcia del sistema entorpeix que siga efectiu. I és ací, més encara si fos possible, on veiem que no funciona. De què serveix que una persona propera a la víctima faça el pas endavant si després és ella l’única que pot decidir si necessita o no protecció?

Quina odissea suposa iniciar el camí perquè aquests casos vegen la llum, per trobar una eixida i poder evitar un desenllaç fatal! I per què diem que és una odissea?

Perquè el procediment és molt incert, carregat de multitud de burocràcia i tràmits que no duren dies, sinó anys. El resultat? La meitat de casos no transcendeixen i dolorosament es perpetuen i els altres, encara més dolorosament, arriben als mitjans de comunicació perquè no s’ha trobat cap eixida. Aquestes línies són un crit a la reflexió, tant individual com col·lectiva, perquè clar està que l’engranatge no funciona, com que no estem funcionant com a societat.

EL MEU DESIG REGAL, un canvi real, dels individus com a persones i de tots junts com a comunitat, denunciant les injustícies i ficant de la nostra part perquè aquestes situacions es queden a l’oblit i no es continuen perpetuant.

CANT IV

L’HOSPITALITAT FALLERA

Quan vaig començar a escriure aquest article, no em podria imaginar com anava a acabar-ho.

Es tractava de parlar d’hospitalitat, o com diu la seua definició: “la llibertat d’oferir la mateixa llar als i a les hostes, siguen conegudes o coneguts o no, així com elements per a la seua comoditat com menjar, beure, lloc per a seure o dormir, companyia; o el bon acolliment que un país fa a l’estranger”.

En una època a on trobem milers de refugiades i refugiats esperant a les portes d’Europa a la recerca d’una via per a entrar al continent, o a on l’altra banda del món torna a guanyar les eleccions aquell que va prometre la construcció d’un mur en la frontera amb el seu país veí, podem arribar a pensar que l’hospitalitat és un valor en perill d’extinció, que no trobem problemes per a rebre a casa nostra a les nostres amistats i familiars, però que no fem el mateix amb una persona estranya.

Malgrat tot, els tristos esdeveniments ocorreguts al mes d’octubre a les nostres terres, i que quedaran per sempre en la nostra memòria, també ens han mostrat que encara hi ha esperança per a aquesta societat.

Des del mateix dia de la tragèdia, van ser desenes de persones les que acolliren en sa casa a aquelles i aquells que no van poder arribar al seu destí. A aquestes famílies, no els va importar conéixer o no els qui acollien.

Durant els següents dies i mesos, la societat es va bolcar amb els pobles afectats. Les conserves, l’aigua, els productes per als bebés o els productes d’higiene, desapareixien de les prestatgeries dels supermercats, i no per la histèria de la por a la falta d’abastiment, sinó per poder ser enviats a aquelles persones que ho havien perdut tot i que ja no tenien ni on comprar els productes més bàsics.

Milers de voluntàries i voluntaris acudiren amb botes d’aigua, pales i graneres a llevar el fang dels carrers, dels habitatges i dels comerços. Oferiren el seu temps amb la finalitat d’ajudar a recompondre el què havia sigut anteriorment.

El poble, salva al poble, déiem, i en aquesta ocasió també les Falles estigueren a l’altura.

En els municipis afectats, molts caus fallers es convertiren en magatzem solidari, punts de recollida de sopars calents o d’entrega d’aliments. I com ells, els caus dels municipis veïns es convertiren en espais de recollida de donacions o en cuines per donar a menjar el voluntariat o a qui ho havia perdut tot. En altres se celebraren actes solidaris per arreplegar diners i poder atendre les necessitats que sorgirien quan el fang ja no ocupara els carrers, però fera falta reconstruir els pobles.

Com deia al principi, en aquest article volia parlar de com la festa fallera acull a tot aquell que vol aproparse a ella, però hem vist que no es queda només al seu entorn, la xarxa de solidaritat i hospitalitat de la festa valenciana encara pot arribar molt més enllà, i novament, ha sobrepassat les nostres expectatives!

LA FÓRMULA

Caldria fer memòria, de tant en tant, d’aquells consells que mai passen de moda. Del saber atemporal que, girant la vista enrere, ens acompanya des de fa segles. Tothom haurà sentit moltes frases d’impacte, aforismes i d’altres missatges orientadors, sobretot ara, en l’era de les xarxes socials i les tendències motivacionals. Conceptes fonamentals que no arriben a calar en el nostre interior a la primera, probablement per la seua enorme transcendència, que va més enllà d’un somer enunciat.

Però hi ha eixos moments en què, sense saber ni com ni per què, tornen a ressonar al teu cap com si d’un mantra que es repeteix es tractara. Com tantes altres frases que vaig sentir sense escoltar durant la meua infància, em ve al cap una que es repeteix amb més freqüència a mesura que passen els anys: no és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.

La raó és que, en la meua opinió, si alguna cosa tenim en comú les persones és que busquem constantment la felicitat i sentir-nos bé, encara que la major part de les vegades no ho fem de la forma correcta. Perquè, com definiries tu la felicitat? I sobretot, en quin moment l’has notada? Permet-me que m’aventure a donar unes idees sobre aquest tema.

La felicitat pot ser entesa com una fi. Com un objectiu. Com el destí en acabar de recórrer un camí. No obstant això, com tothom haurà experimentat, al cap de poc temps d’aconseguir una meta i sentir-nos plens, ens oblidem d’ella i busquem un nou propòsit (mecanisme conegut com a adaptació hedònica, és a dir, acostumar-nos a la nova situació i minimitzar la importància que anteriorment li donàvem). Pot ser per açò, no és més feliç qui més aconsegueix, ja que després d’aconseguit és molt probable que es torne al punt de partida. Em resulta curiós una situació relacionada, que ha sigut estudiada en psicologia i que rep el nom d’efecte Zeigarnik. Aquest efecte descriu la facilitat més gran per a recordar una tasca inacabada, mentre que aquelles que ja han sigut acabades passen a l’oblit o, almenys, a tindre menys importància. Aleshores, és probable que no siga tant l’assoliment de les metes el que ens proporciona eixa sensació de felicitat, com el propòsit de la seua consecució.

Tanmateix, la felicitat podria ser entesa com un camí; com el recorregut durant el qual, il·lusionadament, tractem d’aconseguir alguna cosa. Eixe esforç tenint en el punt

de mira un objectiu, és el que es considera que produeix la satisfacció més grossa i, conseqüentment, felicitat. Però assumir que tot és el camí, o gairebé tot, faria que resultara difícil trobar la felicitat hui dia, ja que ens trobem en l’era de la immediatesa: volem les coses i les volem ja! Per tant, el camí sol ser curt o considerem que no ens val la pena recórrer-lo. Les expectatives ens ofeguen. Perdem interés i, en un tancar i obrir d’ulls, passem al següent objectiu.

Si esteu d’acord fins al moment, reconeixereu que la frase de “no és més ric qui més té sinó qui menys necessita”, va cobrant sentit. I que part de la felicitat es troba al propòsit, part al camí i la majoria, a com ens plantegem les coses. Si fórem capaços de controlar els nostres desitjos i necessitats, gaudint més del que tenim en el present, és possible que gaudirem més sovint d’eixa sensació que anomenem felicitat.

Però, com podríem necessitar menys? Com fer que no tot acabe esdevenint una necessitat? Una altra tasca difícil en aquesta època en la qual el creixement industrial, la facilitat de distribució (portant el que es desitja a la porta de casa amb un sol clic des del telèfon) i la publicitat pertorbadora, acaparen gairebé tota la nostra atenció, allà on anem o mirem.

Això és perquè sembla que som el problema i alhora, la solució. La societat imposa traves, necessitats fictícies, estàndards absurds i quan no aconseguim el que necessitem ràpidament, ens frustrem, ens allunyem de la felicitat. Si la teua pregunta ara és què puc fer llavors, no esperes una resposta esclaridora. Per la meua part només podria dir-te on trobe el meu benestar. I no. No soc dels qui bescanten els diners, que si bé no donen la felicitat, ajuden a estar tranquil mentre la busques. Més aviat et recomanaria que et centres en el present, de les coses que ara mateix omplin els teus dies, i t’oblides de la resta. Recordar el passat sol entristir i pensar en el futur produeix ansietat. No podria acomiadar-me sense citar la fórmula que el Dr. Enrique Rojas, catedràtic de psiquiatria i escriptor, considera fonamental per a aconseguir la felicitat. I aquesta és: felicitat = metes/expectatives. Particularment, afegiria a la fórmula altres variables com: altruisme partit egoisme, més coherència entre pensaments i accions, més un polsim de paciència i molt, molt d’amor.

Però des de la total honestedat, com cadascú de vosaltres que ha arribat al final d’aquest escrit, continue buscant la meua fórmula màgica.

FERVOR

FERVOR I PASSIÓ PER LES FALLES SEMPRE

Fixa’t, són les 14h...escolta’m!

Empre el temps per fer córrer l’emoció.

Respira, atura’t, admira’m...

Voràs que esclate al cel amb devoció.

Observa, entre al teu cos, gaudeix-me!

Retrone! Aplaudiments de satisfacció.

(Mascletà)

Inici...

Peces observades amb curiositat

Acaronem l’inici de la festa,

S’uneixen mans amb solidaritat

S’acosta el moment de la conquesta

Iniciem la plantà amb l’ànim exaltat,

Óssa Major! Guia’ns com a Ulisses a la felicitat.

(Plantà)

Primeres hores de falles esperades!

El ritme de les bandes revetla entreteniment.

Rialles i nervis penjant-se les arracades!

L’hora ha arribat per viure els premis afectivament.

Ens citem al casal amb il·lusions enarborades.

S’inicia l’elogi al nostre monument.

(Premis)

Flors t’ofrenem per prosseguir

Acte que a tots els valencians emociona!

Les flors al cadafal comencen a lluir

L’impecable mantell que t’acarona

Et venerem per tot el que ens fas sentir

Salve sempre adorada Patrona.

(Ofrena)

S’acaba la tradició amb foc regenerador

Element que amb l’aigua s’uneix amb bravor

Moments amb què tanquem un any evocador

Pàlpits festius que configuren la nostra llavor

Rastre inequívoc de tradicions estimades amb ardor

Exemple de com som i ho vivim tot amb fervor.

(Cremà)

CAVALL DE TROIA

TAVERNES I EL SEU CAVALL DE TROIA

Podríem dir que la política local de Tavernes té el seu propi Cavall de Troia? Trobem enginys i plans per a tindre el govern de la ciutat? La resposta pot ser apassionant, així com discutida. Parlem del Cavall de Troia per a fer referència a un engany, un parany a un enemic. El mite conta com els aqueus assetjaven la invencible ciutat de Troia sense poder conquistar-la. Al no poder doblegar Troia amb les armes, van idear un pla. De matinada, els habitants de la ciutat van veure com a les portes de les seues muralles hi havia un enorme cavall de fusta. Els troians entengueren que esta figura era un present per les seues victòries i entraren el gran cavall dins de la ciutat. L’engany havia funcionat, dins del cavall, en silenci, estaven els millors soldats aqueus que esperaren pacients l’arribada de la nit per a eixir de dins del ventre del Cavall de Troia per a matar els guardes i obrir les portes de la ciutat. Això va fer que els anys gloriosos de Troia acabaren i la ciutat va caure en mans dels astuts aqueus.

Gràcies a fer una estratègia i confondre a tot un poble, els aqueus guanyaren i els ciutadans troians van perdre. I tot això es va poder fer davant dels nassos d’aquell poble orgullós de ser inexpugnable.

Per tant, podem trobar Cavalls de Troia en la política local? Clar que sí. Tàctiques i estratègies que algunes persones apliquen per a tractar d’assolir el govern. Una persona o un grup de gent pot tindre un interés personal o comú i això és totalment lícit. El problema és on posem el límit per considerar que aconseguir eixe interés ja no és moral. Fins on es pot arribar és la pregunta que moltes vegades no està aclarida.

En temps passats, la política era més previsible. Davant uns fets, foren socials o polítics, era més fàcil intuir què anava a fer-se o quina acció es podia desprendre d’allò ocorregut. Hui en dia, endevinar cap on va la política, o fins i tot, la societat, és molt més difícil. Podríem dir que quasi imprevisible.

Podem trobar en eixe espai els cavalls de Troia. En primer lloc, les eleccions no són per escollir a la persona que ocuparà l’alcaldia. Les eleccions són per escollir, en el cas de Tavernes, els dèsset regidors que formaran el Ple Municipal. En el primer ple amb les dèsset persones escollides per a les regidories es fa la votació per veure qui d’entre elles és elegida per ocupar l’alcaldia. No sabem què puga passar quan cap partit té la majoria.

En eixe punt comença una negociació digna de l’enginy del Cavall de Troia. Ja no es respecta el fet que mane qui guanye. Poden donar-se casos de que assolisca l’alcaldia qui no ha guanyat, si pacta i suma amb qui ha perdut.

O també es pot trobar un Cavall de Troia en les campanyes per fer creure al poble troià una determinada percepció. Per campanya electoral s’entenen els quinze dies d’abans d’unes eleccions. En eixe temps els partits s’esforcen per a mostrar allò que ofereixen, però són molts els politòlegs que diuen que la campanya electoral dura quatre anys. En eixe temps s’intenta oferir una imatge amb un interés polític, que com hem dit pot ser lícit, però sense tindre clar el límit per a poder forçar eixa visió al poble. Les tendències polítiques marquen xicotets Cavalls de Troia en xarxes, en impactes socials, repartits al llarg del temps.

Tot polític es preocupa per posar un Cavall de Troia, és a dir, donar una imatge que no sempre és real. Ningú fa ús de currículum, ningú exposa la seua experiència, ningú parla del seu programa. Això ha deixat d’importar, això té olor rància. Les tendències han fet que importe més una imatge preparada que anys de formació. En la política es busca la sensació, no la capacitació.

El Cavall de Troia també està en el que és local. No importen les solucions que aportes al poble, importa més donar una imatge amb un bon vestit, una cara amb un somriure i fer creure que tot és preciós. La imatge política va per una part, és com un bonic cavall gegant de fusta, però que dins no sempre guarda un pla clar per donar solucions al poble, sinó un pla que pot resultar més partidista. I si un dia toca posar-se un xandall d’un club concret, encara que mai hages fet eixe esport, te’l poses i endavant. No importa ser coherent, importa la imatge.

Un altre greu problema és que l’acció política local estiga sotmesa als interessos de les administracions superiors. S’actua o es critica segons el color polític. Si el color és dels meus calle, si el color és dels altres vaig “a saco” per ells. Una vegada més, es perd el focus del poble.

Tavernes té greus problemes, que s’han allargat amb el temps i que han tingut tota classe de colors polítics. Eixos problemes estan sobre la taula i ningú parla d’ells. L’atenció se centra en un “posado”, no en un “solucionado”. La gent vol que se solucione el problema de l’arena de la platja, que es puguen posar empreses noves al poble, pagar impostos, però tindre serveis adequats a allò que es paga, solucionar el problema del trànsit al poble i la platja... Però tot això pot esperar. L’estratègia marca que cal pensar a fer fotos, en anar posant eixos xicotets cavalls de Troia, dia a dia, per a poder fer una idea. Desviar l’atenció del que és important que en el cas de Troia era mantindre la seguretat de la ciutat. Foto a foto, es va treballant una imatge i es descentra allò que és important.

I què pot fer el poble front eixos Cavalls de Troia polítics?

Sols una cosa, ser crític. Es tracta d’estar alerta, de ser capaç de saber en tot moment que és l’important, què és el que és moral, què és l’urgent, què és el que cal fer. Enfront de determinats interessos (que poden ser lícits) hem de vetlar pels interessos del bé comú. Per damunt de tot està Tavernes i allò que fa bé al seu veïnat. Ens toca

al veïnat vetlar per la nostra ciutat, saber a qui obrim les muralles i a qui no. Pot semblar que una persona, amb el seu vot, poc pot fer. Compte, aconseguir que et sentes poc útil, que no tingues interés a seguir la política és el primer i principal Cavall de Troia en tota política, també la local. Si no sents que formes part no estaràs informat i no seràs crític. Si tu no penses, pensaran per tu, i moltes vegades eixe és el primer engany, fer-te veure que tu no pots fer res. No caigues en eixe cavall de fusta, tu pots fer i molt. Tu, juntament amb el teu poble, pots fer.

Per tant, participa, informa’t i sigues crític analitzant les situacions, no òbrigues tan fàcilment les muralles a qualsevol regal que t’oferisquen en política. Les fotos no sempre són el que semblen… i si no que els ho conten als pobres habitants de Troia.

CANT VI

BALL DE MÀSCARES

En la seua obra teatral, Al vostre gust, Shakespeare va dir: “All the world’s a stage, and all the men and women merely players” (Tot el món és un escenari, i tots els homes i dones són merament actors). Aquesta frase, que pot semblar satírica, és un clar reflex de la societat actual.

És evident que guardar les aparences té efectes positius importants i forma part del comportament humà des de fa milers d’anys. En particular, afavoreix la convivència, ja que facilita les relacions socials i en redueix els conflictes. De fet, pot ajudar a mantenir certa cohesió social, donat que permet preveure el comportament dels individus i grups. Les persones s’ajusten, en definitiva, a les expectatives de l’entorn, complint normes socials i guardant algunes aparences necessàries per a la convivència.

No obstant això, exagerar la importància de les aparences és habitual avui dia, amb conseqüències potencialment negatives. Joves (i no tan joves) que viuen la vida a través de pantalles, llocs que sembla que no es visiten si no es publiquen, i “likes” que es converteixen en font d’autoestima. Creant una competició invisible, on l’objectiu és aparentar, aprenent comparar-nos des de menuts. Vivim en una societat on el que preval, per damunt de la persona, és la possessió; on sembla que els béns materials poden cobrir buits emocionals. Potser, darrere de la cultura de l’aparença, s’amaga una de les principals causes dels creixents problemes de salut mental.

La raó és que l’impacte de les aparences és generalitzat. Entrevistes de treball que gairebé són un càsting per a la millor de les pel·lícules, on l’aspecte físic i la vestimenta inclinen la balança enfront de l’experiència i els estudis. Una classe política més dedicada a actuar i tindre cura de les aparences que a exercir el seu treball en pro de la societat i els seus ciutadans. Una televisió que posa l’aparença i el mercat per damunt del foment de programes de qualitat. En aquest món, on sembla més important la imatge que el contingut, són experts i expertes en l’art de parlar sense dir res.

Com si la societat fora un gran ball de màscares, les identitats s’amaguen darrere de la perfecció social: una aparença de felicitat constant i indubtable que, en realitat, oculta problemes potencials.

Les persones tenim una part de nosaltres, “el jo social”, que mostrem al món; sotmesa en moltes ocasions a les normes socials. Malgrat això, també tenim un “jo privat” (qui som realment), que ens permet desenvolupar la nostra pròpia identitat i créixer personalment. En l’actualitat, no hi ha dubte que impera el “jo social”. Dediquem cada vegada menys temps a la nostra vida personal i a les relacions significatives amb qui ens envolten i, en canvi, quedem atrapats i atrapades a les xarxes socials, on les aparences i la superficialitat en són les protagonistes.

En un món regit per les xarxes socials, mostrar-nos tal com som és cada vegada més complicat. Tanmateix, la qualitat de les relacions interpersonals està basada en gran manera en la capacitat de mostrar qui som a aquelles persones que ens importen. L’amistat i l’amor genuïns son promotor d’una felicitat real. És llavors quan coneixes una persona, que les màscares van caient a poc a poc, quan fem fora les nostres aparences i deixem veure qui som realment.

Deixar-se conéixer és ser vulnerable, i per això la vulnerabilitat és una forma de llibertat.

LES “FAKE NEWS”, UN PROBLEMA DE TOTA LA VIDA

Vivim en un món en què l’accés a la informació és instantani però, al mateix temps, es difon una gran quantitat de desinformació i un bon grapat de “fake news” corren al voltant dels mitjans de comunicació. Les xarxes socials, que aparentment suposen una via d’informació, moltes vegades es converteixen en un lloc per al xafardeig desmesurat i els rumors incerts, fent que l’opinió pública es construïsca sobre tocar d’oïda i no sobre informació verificada. Aquest fenomen és un dels grans desafiaments actuals, no només per a la societat en general, sinó també per a les nostres tradicions i la nostra cultura.

El problema principal és la falta de responsabilitat i rigor a l’hora de compartir informació juntament amb l’esperit xafarder que hi ha a la societat. Amb la facilitat d’accés a les xarxes, moltes persones, sense intenció maliciosa, difonen informació errònia sense contrastar-la, de forma que se’ns allunya de la veritat i es fomenta la creació de boles de neu de desinformació.

Tanmateix, aquest fenomen de la desinformació no és gens nou, encara que hui dia es pose el crit en el cel per la gran crisi que, aparentment, viu la societat en aquest aspecte. A molts pobles, especialment als valencians, el xafardeig ha estat una tradició arrelada durant segles,

una pràctica comuna i reiterada que formava part dels quefers i formes d’entreteniment dels nostres avantpassats. I és que, igual que ells, som amants de romancejar, d’aclarir i d’aprofitar al màxim la vida dels altres, però no a títol propi, sinó hereditari, ja que com bé diuen, la sang s’hereta i el vici s’apega.

Antany el dia a dia de la gent valenciana a les places, els cafés, els bars o els mercats, no només estava en funció de compartir notícies i les actualitats del moment, sinó també per comentar rumors, llegendes i actualitats d’opinió de la vida quotidiana que sovint es deformaven per la força de la paraula. D’aquesta manera, es creaven relats distorsionats, on el “dijo que dijo” es convertia en una veritat compartida per la comunitat, tot i que no hi havia cap fonament real darrere. Aquesta manera d’inventar històries i afegir determinats detalls per a fer-les més atractives o impactants ha arribat fins als nostres dies, però ara, amb les xarxes socials, aquest xafardeig es difon a una velocitat molt més gran i a una escala molt més àmplia.

Mirant-ho d’aquesta manera pot ser que un tema tan important i rellevant en l’actualitat com la veracitat a la informació no siga tan actual com creiem, sinó que la societat continua tenint la mateixa conducta i continua patint del mateix mal, la seua pròpia essència. L’ésser humà per definició és un ésser social, i de forma innata apareix la seua part xafardera, curiosa i morbosa que dona peu a aquest fenomen informatiu. Així, tot i que abans es feia a viva veu i a les places municipals, ara amb l’evolució es du a terme mitjançant la tecnologia, les xarxes o les aplicacions electròniques, excedint el terme municipal i arribant per tot arreu.

En definitiva, tal vegada hem de fer un acte de reflexió i retrospecció, ja que potser, la culpa de les “fake news”, o com s’ha dit sempre, tindre la llengua llarga, no siga de les noves tecnologies, sinó de les antigues tradicions, i això sí que som els únics que ho podem parar.

CANT VII

LA MEUA MAR

Corria l’any 1971 quan Joan Manuel Serrat sorprenia el món amb la cançó que retia homenatge a la terra que l’havia vist nàixer i créixer, la Mediterrània. Començava així:

Potser perquè la meua infantesa continua jugant a la teua [platja. Amagat després de les canyes dorm el meu primer amor. Porte la teua llum i la teua olor per allà on vaja.

Una mar càlida, continental i ancestral. Una mar que ha sigut bressol i testimoni del naixement i de l’evolució de civilitzacions antigues com l’egípcia, la fenícia, l’hebrea, la grega, la cartaginesa i la romana. Totes aquestes cultures solcaren les seues aigües donant-li cadascuna d’elles, un nom.

Mar Medi Terraneum en llatí, mar d’enmig. D’aquesta deriven mil-i-una denominació. Així, en grec s’anomenava Mesogeios Thalassa i en àrab al-Bahr al-Mutawäsit (mar intermèdia). En turc es va nomenar Ak Deniz (mar blanca, perquè estava situada més al sud). La civilització romana encunyà el romàntic nom de Mare Nostrum (mar nostra).

I amuntegat en la teua arena, tinc amor, jocs i penes, jo que en la pell tinc el sabor amarg del plor etern, que han abocat en tu cent pobles d’Algesires a Istanbul Perquè pintes de blau les teues llargues nits d’hivern.

Una mar amb dues cultures ben oposades, la del nord, més europeïtzada i la meridional, més africanista. Una mar blava, amb el blau més característic, posseïdora de la llum més màgica. Aquest blau i aquesta llum han volgut captivar-la a les seues obres pintors com Sorolla, Dalí, Tàpies, Cézanne, Mir, Matisse o Picasso.

I a força de desventures, la teua ànima és profunda i fosca.

La meua mar, que era abans d’una llum brillant i transparent. La meua mar, que reflectia l’alegria de viure que buscaven els i les artistes del segle XX.

La meua mar, per la que creuen cada any 4000 milions d’aus de més de 150 espècies diferents. Però que és més famosa

per ser centre d’altres rutes migratòries que res tenen a veure amb les aus. Les angoixoses pasteres naveguen per les seues aigües, com ho feien les antigues civilitzacions. Tanmateix, ara no busquen conquerir ni descobrir, ans al contrari, fugen de la pobresa, l’opressió, la desigualtat i la discriminació.

La meua mar, convertida en cementiri de milers de persones que busquen un lloc millor.

I als teus capvespres rojos es van acostumar els meus ulls, com la corba al camí. Soc cantaire, soc mentider, m’agrada el joc i el vi. Tinc ànima de mariner.

Però la Mediterrània no és només una mar. És una regió amb una vivacitat i una cultura pròpies. Una regió banyada per la mar que ens uneix i en la que aboquen les seues aigües, dia darrere de dia, rius tan distants com el Xúquer i el Nil; el Ródano i el Segura. Una regió poblada per persones que compartim atributs, cançons i balls populars. Una regió amb gent que repetim gestos, parlem amb les mans, som expressives i expressius, mirem als ulls i ens agraden les converses farcides de somriures després de menjar.

Què em faré? Si jo, vaig nàixer al Mediterrani. Vaig nàixer al Mediterrani.

I això ens dona el nostre caràcter, fester però solidari, cridaner, però amant de les migdiades, enamorades i enamorats de veure com es pon el sol al capvespre però treballant des de l’eixida dels primers raigs del matí.

I t’acostes i te’n vas després de besar el meu llogaret, jugant amb la marea, et vas pensant a tornar.

La meua mar, amb el seu clima i la seua orografia que condicionen una gastronomia envejada per tot arreu. Verdures, fruites, llegums, arròs… formen part d’un estil culinari propi, ben regat amb oli d’oliva.

Eres com una dona perfumadeta de brea. Que s’enyora i que es vol.

Que es coneix i es tem, ai.

Si un dia per al meu mal ve a buscar-me la parca,

espenteu a la mar la meua barca amb un llevant tardorenc i deixeu que el temporal desballeste les seues ales [blanques.

La meua Mediterrània, amb la seua olor de sal i de pi.

Amb les seues carrasques, alzines i sureres conformant un paisatge mil vegades dibuixat i fotografiat. Un paisatge amenaçat pels excessos comesos amb la pesca i la construcció. Un entorn que tem els incendis i la contaminació. Això és perquè la nostra és una mar gairebé tancada que la fa especialment sensible als abocaments no controlats. La Mediterrània, mar convertida en tomba de microplàstics.

I a mi enterreu-me sense dol entre la platja i el cel.

En el vessant d’una muntanya més alta que l’horitzó. Vull tindre bona vista

El meu cos serà camí, li donaré verd als pins i groc als arbusts.

I de tota la regió mediterrània, em quede amb la meua Valldigna. Una vall oberta, pròspera i exponent de tot el que és propi de la Mediterrània. Habitada per persones que estimen la festa, les tradicions i el foc que allunya els malsons. Una Vall històrica, ja estimada pels nostres antecessors i antecessores prehistòrics. Una Vall amb arrels morisques que identifiquem amb els topònims dels nostres pobles i també en algunes de les receptes gastronòmiques. Farcida de pins i aromatitzada amb la flor del taronger quan desperta la primavera. Però també amenaçada per l’explotació costanera que condiciona una desaparició progressiva de les seues platges.

La meua Valldigna, la vall a la qual sempre volem tornar els qui estem fora; la vall on vull acabar els meus dies, a prop de la mar, entre la Muntanya de les Creus i la de l’Ombria.

Prop de la mar perquè jo, vaig nàixer al Mediterrani. Vaig nàixer al Mediterrani. Vaig nàixer al Mediterrani.

Escalfor, soroll atenuat i líquid per tot arreu.

Abans d’això no hi havia res i després ocorrerà tot.

A poc a poc, mil·límetre a mil·límetre, m’òbric pas. Cada vegada estic més a prop i de sobte, deixe enrere la comoditat del ventre de ma mare. Ja no sent aquell batec compassat que m’ha acompanyat fins ara. Tinc sensació de fred fins que em trobe amb ella a l’altre costat de la pell. La sent riure al mateix temps que m’acarona mentre inspire per primera vegada i un món de sensacions comença.

Aquest va ser l’inici de la meua vida. El temps ha passat per mi i soc molt conscient que aquella qui era, no és la mateixa persona que ara es dirigeix a tots vosaltres. Res és immutable al pas del temps. Jo tampoc ho soc. Els cabells negres han deixat pas als blancs, la pell que abans era llisa està inundada d’arrugues i tinc més anys dels que m’agrada reconéixer.

Ho accepte, soc afortunada de poder dir que la meua vida ha sigut un cúmul de les meues decisions i no una onada de circumstàncies sense control. I ara, quan ja s’acosta el final, no em fa por la mort, sinó no poder abraçar-la.

Perquè sí. Et confessaré un secret: jo també he desitjat ser immortal. Tindre la certesa que mai era l’última vegada que veia el sol brillar, que mai era l’última vegada que lluïa el vestit de valenciana, que mai era l’última mascletada que em feia vibrar.

Tenia dotze anys aquella nit de la “cremà” que, mentre veia les flames arrasar amb el monument faller, vaig desitjar ser immortal per a no deixar mai de viure aquells moments. Uns anys després, en cursar els estudis dels meus somnis ho vaig tornar a desitjar. I temps després, quan em van posar aquella criatura morena i cridanera que havia estat dins meu, als braços també ho vaig desitjar, em feia por morir-me i perdre’m la seua infància.

Que equivocada estava. Si cada vegada que he desitjat ser immortal s’haguera parat el temps, m’haguera perdut tot el que després viuria.

Mira al teu voltant i tanca els ulls. De debò, tanca’ls. I ara imagina que tens el poder de parar el temps, de decidir no morir mai. Ho faries? Quin moment de la teua vida escolliries? Potser podries pensar que l’adolescència, però aleshores no viuries tot el que li ha seguit. Esborraries potser a la teua parella, els moments en les teues amistats, potser no veuries nàixer al teu fill. D’acord, doncs fem-ho més tard, escollim un moment qualsevol del present per a no trobar a faltar res del viscut. Aquest mateix: ara ets immortal.

A partir d’ara tens la certesa que podràs viatjar a qualsevol lloc del món, no has d’escollir destí: tindràs temps de visitar-los tots. També podràs veure totes les pel·lícules que imagines, llegiràs tots els llibres que algú

escriga i aniràs a tots els concerts de la gira del teu cantant preferit. I potser l’eufòria de la immortalitat et durarà un temps. Però després, i sent dir-t’ho, et trobaràs molt sol. Sol perquè el temps no passarà per tu, però sí per als altres: per a aquelles persones que t’envolten, que t’estimen i que omplin la teua vida de moments. Ha de ser molt difícil establir relacions sabent que sempre s’acabaran. Perquè on hi ha vida, hi ha mort.

A la cultura tradicional xinesa, s’explica que l’univers es compon contínuament de forces oposades i complementàries. Una, no pot existir sense l’altra, perquè totes dues formen part d’un tot. Per a un correcte funcionament de l’univers, aquestes dues forces han d’estar en equilibri. Amb la vida i la mort també ocorre això. Una no existeix sense l’altra, i totes dues es complementen. La immortalitat trenca l’equilibri entre la vida i la mort.

El fet de disposar d’alguna cosa infinitament fa que el valor de la mateixa cosa disminuïsca. Per això el valor de la vida va lligat a la mort i sense aquesta no hi ha vida perquè es perd la intensitat d’aquesta. Si el temps fora infinit, perdria valor. De fet, dedicar temps a algú és tan especial perquè el temps és això que ja no torna. Amb una vida finita, el temps sobra i, per tant, ja no és valuós.

M’ha costat comprendre-ho, però la vida és com un monument faller. Naixes i com el dia de “la plantà”, ets preciosa, les persones van a visitar-te, t’observen i transmets vitalitat. Passen els dies i si plou, la pintura dels ninots es descama, si fa vent, les peces ondegen perillosament sense caure i, inclús si s’alineen els astres i cada dia de la setmana fallera brilla el sol, els rajos es mengen la lluentor de la pintura. Res és immutable al pas del temps. Les persones tampoc ho som: és indiferent si ens passen coses bones o si són dolentes, el que vivim ens marca, el temps passa per nosaltres i ens transforma, fent valuosa la vida. Arriba el dia de Sant Josep i les flames tornen en cendra aquell monument que ens ha acompanyat, tancant el cicle, donant pas al següent exercici faller, igual que la mort ho fa amb la vida.

I ara, que els dies es tornen segons, els mesos ho fan en dies i els anys en mesos, tinc por que allò que he desitjat al llarg de la meua vida es torne realitat i siga immortal.

No vull no morir. He viscut la meua vida amb intensitat, gaudint de cada moment, ja no em queden més somnis per complir, els meus fills s’han fet grans, els meus nets també. Les meues amigues ja no estan, el meu marit tampoc i el sentiment que m’envaeix és d’agraïment per tot el que he viscut. Sols em queda la vida, però la vida val poc quan de tota la resta ja no queda res.

Una sensació dolça m’envaeix, comença a la punta de la llengua i acaba al dit menut del peu. Inspire i l’olor del suavitzant de l’edredó del llit m’arriba als pulmons. Note pau i calma. I amb el meu últim alé abrace la mort i dic adeu a la vida, tenint la certesa que l’he viscuda amb tanta intensitat com n’és mereixedora.

LA

CRUA REALITAT

Uf, em costa respirar. El cor em batega a una velocitat exhaustiva i les mans semblen un pedaç de carn congelat degut al fum de nervis que comencen a recórrer totes les parts del meu cos de dalt a baix.

Són tants els pensaments que em venen al cap, que em costa fins i tot, fixar la vista per veure tot allò que tinc al meu voltant. Els seients estaran plens de gent expectant i entre tants rostres desconeguts espere poder reconéixer les mirades d’aquells que sempre van de la meua mà.

Quants anys he passat somiant que arribara este moment i a hores d’ara pareix que tot l’esforç, ganes i voluntat que, any rere any, he posat en formar part d’aquest gran món faller, vaja a veure’s reduït únicament al color d’una tela, qualitat de la mateixa, el daurat del meu adreç o com lluïx el meu rostre totalment maquillat per poder estar radiant en el moment del meu nomenament.

Ens hem parat a pensar en algun moment, que hi ha més enllà de tota la superficialitat que envolta ser fallera major, en aquest cas?

D’acord, respira, no és moment per desvariar. Continua treballant.

[...] Però, si faig la vista enrere, són molts els anys que han passat fins que m’he vist preparada per a ser la màxima representant d’aquesta família que no para de treballar. I és d’elles i d’ells de qui hauríem de parlar, en compte d’estar xafardejant i criticant cada pas que pegue amb la banda acabada de posar.

Resulta fàcil parlar des d’eixe seient ben acomodat, però he d’aprofitar la meua veu per a ressaltar tota la feina que hi ha darrere de cadascun dels actes que es fan durant tot l’any.

Quan parlem de caràcter no sols podem pensar en com són totes i cadascuna de les persones que d’esta gran família en formen part, hem de pensar també en la seua manera d’actuar. I sense cap dubte l’altruisme, la voluntat i el bon fer són fonamentals.

Sopars, dinars, nits de casal, revetles, despertades, cercaviles i qualsevol altre acte que pugueu imaginar, per insignificant que parega, porta darrere un esforç i una feina que s’ha de valorar. No tot és el que sembla a una

història d’Instagram, darrere hi ha hores de reunions, discussions, diverses opinions i dedicació que a una simple imatge no es poden mostrar.

Cal recalcar que en totes elles o ells hi ha alguna cosa especial, i és que si no, seria impossible que a pesar de ser tan dispars, formaren esta gran colla a la qual tinc el plaer d’aquest pròxim any poder encapçalar.

Ja per anar acabant, sols una cosa us he de demanar, quan pels carrers del nostre poble, amb un somriure de bat a bat em vegeu passar, no es quedeu sols amb el que des de fora una fallera pot semblar, recordeu que una dona valenta, orgullosa, valenciana i més que preparada, a dins seua està [...]

— Bonica, ho sent, però hi ha coses que en un discurs de fallera major no pots posar.

I així ens trobem amb la crua realitat, a hores d’ara segueix sent impossible fugir de tanta superficialitat.

El salnitre que ha arrossegat el vent s’ha quedat impregnat al pany de la porta, però l’òbric. No em veig aquesta vesprada fora de casa, i sols puc pensar què m’ha preparat la lluna per aquesta nit. Fa temps que no tenia aquesta sensació, però no l’he trobada a faltar. No m’apeteix fer res i sols vull desaparéixer. O que desaparega tot el món menys jo.

Em passa el contrari que els incompresos, els de “és que ningú m’entén”. Jo no soc qui per minimitzar el teu problema, però crec que el meu és pitjor: quan estàs embarassada totes són ginecòlogues, quan pareixes, matrones, i quan ja has parit tenen un títol en pediatria. No tindré ginecòlogues ni matrones en la meua vida, però sí persones que ho han viscut tot i saben un munt: “és que estàs en l’edat del pavo”, “prepara’t amb segon de batxiller” o “abans tot era diferent, les generacions d’ara són de cristall”. Si m’he de pegar un bac, cauré, com s’ha fet sempre. Tots ho saben tot i jo no sé res.

L’olor de petricor emplena tota casa. És reconfortant. M’encanten els dies de pluja, sobretot a l’estiu. Em trobe a la pèrgola de l’entrada de ma casa, mirant el rovell de la barana de l’escala i el clavegueram embossat per les fulles que ha arrossegat l’aigua. El bru cobreix el sòl i els tolls reflecteixen el cel ataronjat i ras. Si fa mitja hora que mire l’asfalt, sotmés als meus pensaments, i si encara no he fet un pas endavant és que no eixiré; així que entre dins de casa, tanque la porta i em deixe caure sobre el llit fins que els pensaments m’endinsen al bosc dels malsons.

Quan eres jove les emocions es viuen a flor de pell, i d’una formiga fem una muntanya. Passem d’estar de festa en un pub, a estar reballats al sofà en un tres i no res. Diuen que estem fets de moments, i aquesta oració pot explicar els canvis bruscs adolescents. Potser tindre tants canvis emocionals al llarg del dia explica per què vivim en una muntanya russa. Aquest fet ens porta naturalitat i autenticitat. A més cadascú té un procés de maduració únic, i és el concepte més personal amb què vivim.

Una de les funcions vitals dels éssers vius és la de relació. Compartir trossets de mi amb les persones que estime m’ompli de vida; però, i els secrets? Són el concepte més humà amb què vivim. Les ganes de contar-li-ho a algú, l’emoció de parlar amb codis secrets, el sagaç xafarder que acaba entenent-ho...

Seleccionar a qui li contem què, defineix on pertanyem. Sentir que formes part d’un grup d’amics i d’amigues, d’una falla, que formes part d’un poble o d’una família, enriqueix el valor del teu cercle social. Hui no m’apeteix eixir de casa i potser demà tampoc, però si realment la gent que del meu voltant de veres m’estima, m’esperaran tal com algun dia vaig haver d’esperar.

Hi ha temps per tot fins que el temps s’acaba. No s’aturarà mai, però no som immortals, i per això cada història té un valor únic. Hem d’elegir moltes vegades al llarg de la nostra vida. Per cada decisió es crea un nou món, a més que cadascú ve d’un món diferent. Cadascú té el seu paper principal en el teatre de la vida: tinc amics i amigues amb qui riure, però també tinc amb qui gaudir d’un dia a la platja, amb qui anar a una revetla i amb qui contar quan tinc algun problema.

Però sobretot em tinc a mi. Soc l’única persona que estaré des del dia que vaig nàixer fins al dia de la meua mort. Si em falle a mi mateixa, qui estarà per reparar-me? Hem de conéixer el nostre paper i allò que aportem, però també és essencial descobrir allò que ens aportem. Hui no isc de casa i raonaré amb la lluna. Sé amb certesa que les paraules no se les endurà el vent, glatiran per sempre dins meu.

CANT VIII

FAMÍLIA FALLERA

LA FAMÍLIA SIGNIFICA UN LLOC DE PROTECCIÓ, D’UNIÓ I D’AMOR

Quan eres infant i aplegues per primera vegada a un lloc, tens timidesa i desconfiança, comences a conéixer la gent que t’envolta i perds la por a poc a poc. Els teus primers passos dins d’eixe cercle de gent són amb molts nervis, però t’adones que les xiquetes i els xiquets t’accepten perquè també s’han sentit igual que tu.

Els meus primers passos a la falla van ser amb un nuc de nervis a l’estómac, perquè no sabia com anaven a rebre’m ni si seria capaç de fer noves amistats a la falla. Vaig començar a posar-me les meues millors gales i a baixar a tots els actes per conéixer a tota la gent que al llarg del temps nomenaria família fallera, i consideraria una segona família per a mi.

Al cap dels anys les amistats van créixer. Baixar a la falla era com anar a casa, em sentia feliç i segura d’estar allí. Cada vegada que aplegava l’hora d’anar a casa no volia deixar la meua segona casa.

Quan eres jove no veus tant les responsabilitats i tota la feina que fa la gent més major per la falla; però, en el moment que et poses a ajudar-los canvies de parer i ja no sols fas relació amb la gent de la teua edat, també comences a relacionar-te amb gent de totes les edats. Prens consciència de tot: no els importa alçar-se prompte perquè tothom tinga el xocolate i els bunyols acabats de fer, ni tampoc de baixar a muntar de matinada perquè tot estiga enllestit per a la festa. Són mostres d’amor per la seua falla, perquè per a nosaltres, és casa, és família.

El temps va passant, i quan creus que coneixes a totes les persones, penses quant equivocada que estaves, perquè hi ha qui coneixes, però et sorprenen, ja que t’adones que no són com tu et pensaves. Són persones que s’obrin a tu, que són capaces de fer qualsevol cosa per la seua gent, per la seua família fallera.

Són les mateixes persones que formen part d’aquesta gran família que quan et passa alguna cosa dolenta, estan al teu costat sense pensar-ho dues voltes. Per experiència pròpia puc dir que sempre he sentit el suport de tota la meua gent, eixa gent que considere que mai m’ha fallat i sempre ha estat al meu costat. Sobretot quan et passa

una desgràcia familiar, que no els importa acabar d’eixir d’una pandèmia ja que t’abrasen sense dubtar-ho, perquè sentes que estaran ahí per a tot.

Aquest any, per a mi ha estat un any de descobriments, he conegut més profundament a moltes persones que m’han fet feliç, que han fet que cada moment pagara la pena. Gràcies a ells he tret somriures en cada moment, he plorat llàgrimes de felicitat i he gaudit com una xiqueta en viure experiències i moments al seu costat.

És tanta la gent que et dona suport que realment consideres a eixes persones amigues i amics, i a mi sempre m’han dit que els amics i les amigues són la família que elegim. Per això, és tan bonic que les persones que formen part de la falla que has elegit, es convertisquen en part de la teua segona família, perquè sempre et fan viure cada moment al màxim.

És per això que, la gent que no està dins d’una falla i no viu aquestes coses que no entenga quan parlem de família fallera, dels sentiments que tenim la gent que estem al voltant de les falles i podem veure com persones amb diferents personalitats poden estar tan unides.

Una família és la que et fa sentir comoditat en tot moment, és la mateixa que ho dona tot per tu i no demana res a canvi, però tu tens el goig de donar-ho tot per ells perquè els tens estima.

La família significa un lloc de protecció, d’unió i d’amor..

Icom cada 20 de març, em desperte convençuda que estàvem en plenes festes falleres. En un bot m’acoste a la finestra esperant descobrir una xicoteta prova que m’assegurara tan agradable sensació. Però el meu intent desesperat va estar frustrat: les banderes ja no onejaven en les finestres, no sonava cap musiqueta i no disparaven ni un coet. I on estava la meua falla? Ni un xicotet ninot de cartó, els meus benvolguts ninots...

Sabeu, ja éreu com de la família. Sí, us havíeu convertit en amics inseparables. Parlava amb vosaltres i esperava respostes a problemes sense solució. Éreu els meus amics. Amic com s’ha de ser, del que mira, calla i deixa parlar, encara que em pareixia que per les vostres bocasses s’escapara de vegades algun consell.

Éreu testimonis de tot el que passava al casal i al carrer. Sabíeu de què es parlava i què es pensava, sabíeu dels nostres sentiments. Estàveu contents quan alguna admiradora o admirador vos deia que ben fets esteu, i una llagrimeta pareixia abocar-se pels vostres ulls lluents quan xarraven “que lleig és, Déu!”.

Necessite llavar-me la cara dues vegades i demanar-li a ma mare que em pegue un pessiguet. Ja no era festa i vosaltres ja no estàveu. Va ser el soroll del martell contra el ferro qui em va fer vore la realitat. I en eixe moment vaig recordar...

A la una del matí, poc més o menys, la falla que havia sigut la prova d’uns dies meravellosos començava a consumir-se i, amb ella, l’alegria i l’esperança dipositada en aquell monument. Sentia molta pena per ella, i també per la fallera que encenia la metxa per a botar-li foc. Ella plorava i al seu voltant estaven tots i totes tristos. Què faríem ara sense aquella falla i tots els seus ninots?

La part emocional del cervell no admetia allò que és inevitable al món faller: plantar per a cremar. No comprenia el perquè d’eixe ardu treball que acaba convertit en cendra pocs dies després. Com en el relat de Penèlope, fer per a desfer i tornar a fer.

La part racional sabia que és necessari incinerar en el foc tot allò que entén que sobra per aconseguir l’objectiu final purificador i, de les restes dels somnis, renàixer i continuar fent. Sempre avant, sense deixar de mirar de reüll el passat i tenint el futur en ment.

Entre sentiments i raons, arriba el moment de fer balanç i d’apurar-se, que ja és 20 de març i és hora de tornar a començar alliberant-nos de la càrrega del pretèrit i pensar en el demà positivament. Per sort, guardarem un poc de cendra del monument i esbrinarem el pròxim esbós per poder assimilar que tot és efímer.

I encara que he vist cremar altres falles després d’aquella, eixe foc i eixes flames viuen al meu record i, sense voler-ho, sempre els guardaré un poc de rancor, perquè aquell any, la fallera que plorava era jo.

“Aquest article ha participat en el Concurs lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

CANT XI

CARTA A UN COLOMET

Un 12 de juliol pujares al cel, reestructurant així una família per complet. La dona es va convertir en viuda, els fills es convertiren en orfes i les netes i els nets, sense paraula per descriure’ls, perderen un guia que sempre havia estat ací.

Et busque per casa, però tu ja no estàs. No et trobe al banc, ni a la falla, ni al mercat. La teua roba ja no està penjada a l’armari, ni les teues coses es troben escampades a la taula del menjador. Ja no hi ha formatge a la nevera, ni vi al rebost ni conyac al moble bar, tampoc hi ha més acudits roïns, i la ràdio ja no canta la loteria.

L’alegria em torna al cor, això no obstant, en recordar que hi ha un lloc especial, que a tu sempre et feia vibrar. Una tradició i un estil de vida que des de menudes i menuts ens inculcares i que continuaré fidel tota la vida per honrar-te. Ja que tu seràs l’espurna que prendrà la metxa dels coets en les despertades. El vent que ondejarà la senyera al dinar de gala. La traca que botarà foc al monument la nit de Sant Josep. El castell que il·lumina el cel la nit obscura. L’última melodia de la xaranga. Allí estaràs i allí et trobaré, en la segona casa que ens deixares. Perquè tu eres i seràs sempre falla.

Opine que la pèrdua ben podria ser la germana bessona de la vida. El mateix fet de viure implica perdre. Perdem les dents de llet, perdem amics de la infància; perdem joguets, perdem trens i perdem ideologies, entre altres moltes coses. Davant de tantes pèrdues qualsevol diria que ben bé les persones podríem estar acostumades a la pèrdua, però per molt que ho sapiguem, no implica que estiguem preparades i preparats per a afrontar-la, sobretot si aquesta pèrdua implica la mort d’un ser volgut. I ho sé perquè encara que el temps evidenciava que anaves a anar-te’n, no estava preparada per a perdre’t.

Passetge pels carrers que veren enamorar-se als teus pares, on vas nàixer i créixer. Els carrers on tu mateix t’enamorares. I ara, mentre recórrec el poble recorde tots els moments junts i totes les ensenyances i valors que ens deixares. És així com vaig superant-ho, com vaig fent-me a la idea que ja no estàs; des de l’estima i la melancolia; abraçant el que fou i no des de la ràbia i el dolor, del que va poder ser, però no serà mai.

Ara, sense sentit ni coherència escric aquests versos perquè no sé com cohesionar els sentiments que m’apareixen al cor quan pense en tu. Sols sé que no vull oblidar-me de la teua rialla, ni de la teua veu, de l’olor de puro, colònia i after-shave, que em dol saber que un dia tancaré els ulls i no podré dibuixar el teu rostre en la ment. Ara sols queden els records i les ensenyances que ens deixares. I l’acèrrima voluntat de voler que em mires i l’orgull siga el sentiment que t’envaïsca el cor.

Colomet faller, que de pólvora estaves fet, vola lliure pel cel, però no te’n vages molt lluny per si en algun dia obscur necessite escoltar la teua rialla desdentada. No voles molt lluny d’ací, que vull que continues veient-me créixer, fins que neu blanca em cobrisca el cap i un dia, proper o llunyà ens tornem a veure, i et puga abraçar.

Obstinada ànima rebel, que a la dolça mort saludares com a una vella amiga, descansa tranquil·la que ací estarem bé. I en recordar-te cada dia aconseguiràs la immortalitat, perquè ningú mor si no se l’oblida, així que tu colomet faller seràs etern.

CANT XIII

FER FAVORS

FER FAVORS, REGALAR O QUE ET REGALEN

Cada vegada que arriba una data assenyalada no puc evitar pensar quin regal serà el perfecte. En la nostra ment apareixen dubtes, sentiments d’enyorança i d’esglai quan busquem aquest regal perfecte per al seu estimat destinatari. I sí, estimat, perquè un regal no és més que una mostra afectiva, una forma de manifestar a qui li fas aquesta ofrena, que realment t’importa i que decideixes entregar-li aquest present per a fer-lo més feliç. Tanmateix, la preocupació principal no és solament si el nostre regal serà del gust del destinatari, el moment, lloc i la forma d’entrega també ens provoca intranquil·litat; fins i tot, sentim estrés per si tot no ix com planegem. Finalment, tots aquests maldecaps desapareixen quan l’elegit obri finament el seu regal i a la seua cara apareix un gran somriure ple de felicitat, de plaer i també, de sentir-se estimat. És un moment màgic, obrir aquest objecte enrotllat delicadament que cobreix el que serà un goig, un segons on el melic tremola de pensar en el misteri que es destaparà.

Són memòries que recordarem per a sempre. Impossible oblidar aquella nit de reis quan era menuda. Recorde que era tard i encara no havien vingut els Reis Mags a portar-me el meu regal. De sobte, un soroll fort es va sentir ressonant entre el sostre i l’habitació de dalt. Mon tio m’explicava que ja havien arribat i que pujara dalt que de segur que alguna cosa m’havien deixat.

Segurament seria carbó perquè havia sonat molt fort. Aleshores vaig pujar les escales com una fona, i quan vaig obrir la porta de dalt... allí estava la meua bicicleta nova, amb cistelleta blanca i flocs al costat. Una gran llaçada roja l’envoltava. Feia tant de temps que esperava aquell regal especial, que la meua cara de felicitat no podia enlluernar més la casa. Estava tan contenta, tan feliç, que el temps crec que es va parar.

Ara revisc aquell moment moltes vegades, i no és per gaudir de regals màgics que també m’omplin de satisfacció, sinó perquè ara soc jo la que veu en altres a aquella xiqueta, descobrint que hi ha dins d’aquells presents. Definitivament, no hi ha res com veure eixa llum reflectida a la mirada d’aquells que obrin el seu regal, eixa il·lusió i també intriga per saber que els espera. Gaudir d’aquells xicotets gestos de sorpresa i crits d’alegria que ixen involuntàriament de l’interior. No hi ha res com viure i reviure moments així, al cap i la fi, és altra forma de fer eterns els teus regals i celebracions especials. Regala vida i aquesta et somriurà, regala il·lusió i et perseguirà i gaudim del que tenim, i el que no, ja arribarà. Qui sap? Tal vegada el nostre pròxim regal és el que ens fa trobar la felicitat.

CANT XIV

RECORDS D’HONESTEDAT

— Mare! Vine ací al sofà amb Iker i amb mi! – crida Laia.

— Ara vaig filla! Vos porte un calentet!- vaig respondre.

Així, mentre acabava de preparar un xocolate espés, els meus fills m’esperaven impacients al gran seient col·locat enfront del fumeral.

Perles meues, ja ho tinc, feu-me un lloc i agafeu les vostres tasses. A més, us he preparat unes llesques de pa! Què voleu escodrinyar?- els hi vaig preguntar.

— Estàvem Laia i jo ací molt avorrits i se’ns ha ocorregut traure del calaix el teu àlbum de menuda...- abans d’acabar Iker, interromp Laia:

— I en aquesta fotografia hem reconegut als oncles, als iaios... Però, qui és aquest home?

— Aquest home és el meu iaio Felip, el pare de la vostra iaia Amparo.

— Ens pots contar coses d’ell? Podria ser en forma de conte?- criden els dos emocionats.

— És clar que sí! Pareu les orelles:

“El iaio Felip era un home alt i molt templat. Tenia els ulls d’un blau intens i una pell fina i blanca. Les seues mans eren grans, jo les recorde suaus i delicades. Però el que més present tinc a la meua memòria era l’etern somriure que dibuixàvem en els nostres rostres quan ens trobàvem.

El meu iaio vivia a una casa preciosa, de sostres altíssims recorreguts amb bigues de fusta, parets bastes i gruixudes. Al fons d’aquesta casa, hi havia un pati, però no un pati qualsevol...”

— Ara en sabreu el secret...- vaig murmurejar i continuar:

“Així, un dia, amb la boira de la matinada, quan el meu iaio s’alçava a rentar-se i arreglar-se per anar-se’n a treballar, va percebre una brillantor que provenia des del jardí del pati. Amb pas segur, va anar cap allí. Entre el gran manoll de gladiols va adonar-se que alguna cosa es menejava.

Sense pensar-s’ho dues vegades, va arrimar, a poc a poc, les tiges de les blanques i engroguides flors descobrint un xiquet que sostenia un fanalet.”

El meu iaio, nerviós, li va renegar. Però al mateix temps que amollava aquelles paraules malsonants va callar perquè s’havia adonat que aquella criatura estava espantada. Així que, es va agenollar al seu davant i li va dir:

— Qui ets? Què necessites? Per què estàs ací? Què fas tot sol?

— Em diuen Pere, però no! No puc dir res!- va exclamar el xiquet mentre feia el petarrell.

— Vull ajudar-te, estàs amb bona companyia. T’has d’afanyar a dir-m’ho, prompte el poble estarà alçat i tots et veuran a ma casa. M’has de contar que t’ocorre i buscarem una solució!

— M’he despertat, i he anat al corral a veure els animals. Mentre estava allí he vist a dos homes entrant sacs d’arròs i pujant-los a la pallissa. I allí, organitzant l’activitat estava el meu pare. Nosaltres no treballem amb arròs! Són furtats! El meu pare és un lladre! No vull tornar a casa meua!

— Vine ací amb mi, agafa’m la mà! De moment entraràs a casa meua. T’escalfaràs al caliu de la llar i esperarem que acabe d’eixir el sol. Mentrestant, no em parles, que necessite pensar.

El meu iaio, home honest i valent, passejava per tota casa abstret amb el seu pensament. Com puc ajudar el xiquet?

Al cap d’una hora, ja podien sentir el soroll de les portalades veïnes obrir-se, les petjades dels cavalls arrossegant els carros... I així, entre els sons quotidians, el so d’una campaneta ressonant amb vigorositat.

El meu iaio, atònit per aquest so, va decidir guaitar al carrer. Enmig de la plaça el sereno que cridava a ple pulmó:

— Aquesta nit ha desaparegut Pere, el xiquet de la Tonica! Si algú sap alguna cosa que ho faça saber!

El meu iaio li va dir a Pere que esperara allí quiet que tornava de seguida. Va agafar el seu abric i la seua boina i va marxar cap a ca la Tonica.

En arribar, va tocar amb força a la porta. Tonica li va obrir, i ell, sense mirar-la va entrar i va caminar cap a dins buscant al seu marit. En trobar-lo va dir:

— Sé on està Pere, està a ma casa! L’he trobat amagat al meu jardí. Estava molt nerviós, amb por i desconfiat!

— El meu fill? Per què?- va cridar amb veu potent el pare de Pere.

— Perquè aquesta nit passada, el teu fill t’ha vist amagant sacs d’arròs en la pallissa. Com ell és sabedor que vosté no té camps d’arròs ha deduït que són furtats. Tan immensa ha sigut la seua decepció que no ha pensat altra cosa més que fugir de sa casa!

El pare de Pere, va amagar el cap entre les cames i es va posar a plorar.

— Et deixe un minut perquè em contes que ha passat!li va insistir el meu iaio.

Passat el temps i amb el silenci per resposta, el meu iaio, amb contundència li va proposar:

— En primer lloc, em tornes els sacs que m’has furtat. En segon lloc, li contes a la teua dona el que has fet, i és més, que has fet participar el teu fill per a tal acció i que te l’has deixat al lloc dels fets. Després, aniràs a ma casa, te’n penediràs del que has fet davant de Pere i li demanaràs perdó. Per finalitzar, treballaràs per a mi i et faràs càrrec de la teua família com es mereix. Si en algun moment tens una mala temptació tot aquest entramat serà tret a la llum.

I així, amb aquest tracte de paraula, el pare de Pere es va posar a treballar amb el iaio. I ell, el nostre ídol, es va fer càrrec de dur-lo pel bon camí i ensenyar-li la satisfacció de dur una bona vida”.

— Mare meua! Que valent el teu iaio!- va expressar Laia mentre Iker pensava en veu alta:

— Anar-se’n a cal lladre sense saber com anava a reaccionar!

— Sí xiquets! El meu iaio era honest i sensat, valors que sempre portava al capdavant. Un gran protector de la veritat i de la paraula, la qual cosa el definia com a una persona valenta.

Sí, lectors i lectores, més d’un disgust li va ocasionar aquesta personalitat. Però quin orgull com a neta créixer a la vora d’aquest heroi. I quina responsabilitat, quan tan preuada herència l’has de transmetre als i les que ara hi són.

CANT XV

LA

EN LA FALLA

DONA

Sota l’atenta mirada resplendeix la dona fallera, encunyada amb la tradicional vestimenta. Encisant totes les mirades, captivant les sonores despertades i engalanant els carrers de terres valencianes, testimonis de tantes rialles i emocions contrastades.

Pintes, joia i arracades encunyant la dona valenciana, orgullosa i plena de goig a cada desfilada. Acte rere acte gaudeixen de la gran festa, sempre enllestides per al que els espera.

Es dirigeixen camí a la plaça marcant la passa, a tro de bac amb la millor gal·la, la pell s’aborrona baix el gipó, per un sentiment de molta emoció.

Dolces mantellines cobreixen amb devoció, l’alegria de celebrar el dia del patró, la banda sona amb gran satisfacció, hem gaudit de la festa amb molta gratificació.

LA SOCIETAT PATRIARCAL

Les persones en general podem ser dominants o ser dominades segons el color de la nostra pell, la nostra edat, el nostre sexe, la classe social o la religió que professem.

Potser el gènere és la primera estructura de dominació i subordinació de la història de la humanitat, que perdura el dia d’avui. L’origen d’aquesta desigualtat el podem trobar en els pobles primitius on era l’home qui, ajudat per la seua fortalesa física, havia d’eixir a buscar aliments, mentre la dona es quedava cuidant els fills i amb una dedicació permanent al seu cos a causa de l’embaràs i el part.

D’aquesta manera, posant l’èmfasi en aquestes diferències ha anat construint-se un “ideal” de dona a la qual li han estat reservades les funcions socials, les domèstiques i determinades conductes com ara, la dolçor o la comprensió. Al llarg de les nostres vides a les dones se’ns han anat assignant determinats espais, físics o simbòlics, que realment no hem triat i que no suposen ni el reconeixement, ni per descomptat, el poder, que els homes es reserven per a ells. Ells han d’ocupar els llocs de major poder en les empreses, en la política, en el govern i naturalment dins de casa.

Culturalment, la subordinació de la dona es veu com quelcom natural i inclús arriba a normalitzar-se.

No ens queda molt lluny, per exemple, que durant molt de temps les dones han sentit vergonya i es culpaven elles mateixes de la violència que patien per part dels seus marits, arribant inclús a pensar que el maltractament era normal i el seu deure callar i aguantar.

La part positiva d’aquesta visió és que si ho entenem com una construcció cultural i social també pot estar subjecta a canvi, reforma o substitució per noves construccions socials i culturals.

És en xicotets llocs on podem fer grans canvis per construir una nova societat més igualitària amb menys subordinacions. Les falles poden ser un exemple de xicotets canvis socials: les artistes falleres que cada mes de març planten una falla, les dones que han adquirit el càrrec de presidentes al si d’una Comissió fallera, les dones pirotècniques que encenen mascletades.

A la nostra falla ens podem sentir orgulloses i orgullosos d’haver estat pioners en el premi a la igualtat en els llibrets fallers. Potser les generacions vinents ens agrairan una reivindicació tan apassionant com aquesta i faran més passos, i millors inclús, en el futur.

ENYORANÇA

Tothom parla de la ruptura amb una parella, però poca gent parla del dolor que comporta deixar enrere un poble, el teu poble i la teua llar. Trencar els lligams que t’arrelen al teu lloc preferit, deixar de recórrer els carrers que t’han vist passar gestionant milions d’emocions durant tantes etapes del teu recorregut personal és un sentiment difícil d’explicar. El lloc on has sigut feliç i has aprés a estimar tot allò que t’envolta. On has aconseguit maurar, créixer i reflexionar. El lloc on et sents segur quan tot va mal, que et dona esperança als moments grisos, que fa reconnectar amb tu mateix i que t’ajuda a emprendre de nou. El mateix lloc que llueix diferent, més vital més bell cada març. La nostra benvolguda terra que ens deixa ser feliços durant els nostres dies de març.

Aquesta melancolia se sent també quan per motius aliens als nostres desitjos ens veiem obligats a allunyarnos de la nostra terra d’olor de taronger, de microclima càlid i de felicitat acollidora. La mateixa que ens empara a nosaltres i a tots els que decideixen visitar-la. Aquella terra on qualsevol dia d’hivern a les dos del migdia, sota el sol se sent com si fos agost, que et calfa des dels ossos fins a la pell deixant-la daurada i calenta, el caliu que calfa l’ànima més desolada; que té la calor del foc que ens fa encendre la flama i sentiment faller. Els valencians i les valencianes sempre hem sigut conscients de la sort que tenim d’haver nascut a la millor terra del món, però nosaltres les falleres i els fallers ho sabem més que ningú. I no és fins al moment que has de passar lluny de casa els esperats dies de falles que un se n’adona de la sort que tenim de ser valencians i valencianes, però sobretot de pertànyer al col·lectiu faller. Si ja és dur passar dates senyalades fora de casa, encara ho és més, passar els dies de falles, on la por irracional de pedre’t algun esdeveniment forma part del teu ADN i notes quanta falta et fa la teua família fallera.

Les falles són tot l’any i és durant aquest que els llaços es fan més forts, on passes més temps en la família que has escollit que en la teua pròpia, durant els tres-cents seixantacinc dies de l’any. Aquestes amistats són importants, però més ho són quan has de passar un divuit de març fora de casa, i són els encarregats de transmetre via “WhatsApp” o cridada telefònica l’emoció de l’ofrena, l’eufòria de les cercaviles i l’alegria d’estar a casa, a casa nostra, el nostre Casal. Ple, de gom a gom, mentre la gent es relaciona, balla i gaudeix del que més ens agrada

als valencians i a les valencianes, la nostra benvolguda música. Passar les falles lluny dol, però més doldria no tindre eixa gent que et fa sentir present sobre no poder estar-ho físicament.

Així que sempre és dur estar lluny de casa, però el sentiment de no estar present a cada acte de la falla va més enllà d’eixe sentiment de tristesa, eixe sentiment acaba transformant-se en ànsia i desig de voler estar present perquè saps que estàs perdent-te les hores més felices de l’any, Les hores que omplin l’ànima i et fan veure la vida d’altre color que són, fins i tot, terapèutiques. Tothom parla de la duresa i la “ressaca” emocional del postfalles, però poca gent ho fa del sentiment de no poder estar present. Però com a bons fallers i falleres esperem poder renàixer de les cendres i poder ser beneïts en la sort d’estar presents el següent any i eixa esperança és la que ens acompanya durant la resta de l’any. Poder estar presents quan el foc ho purifique tot com cada dènou de març, i ser capaços de tornar a sentir l’olor de pólvora, la calor del foc i el pes del vestit sota els muscles i els costats. No tothom té la sort que nosaltres tenim, per això sabem el que ens perdem i ho valorem quan ho vivim.

JUSTA MESURA

El paper de l’ajuntament en la subsistència de les falles com a associacions culturals és indiscutible, ja que actua com un agent clau en la promoció i sostenibilitat d’iniciatives que enriqueixen la vida comunitària a escala de la llengua, indumentària, flors, pirotècnia, música... No obstant això, la naturalesa i l’abast d’aquest suport poden variar considerablement depenent de l’administració en el poder i dels interessos dels qui el dirigeixen en eixe moment.

D’una banda, un ajuntament compromés amb la cultura pot ser un gran aliat. El seu suport financer de forma directa o indirecta, la provisió d’espais i la promoció d’activitats poden transformar una xicoteta falla o la federació de falles en un referent cultural dins de la ciutat. En aquests casos, l’ajuntament no sols facilita l’existència d’aquestes organitzacions, sinó que també es converteix en un catalitzador per al desenvolupament cultural, fomentant la participació ciutadana, la cohesió social i com no, sent un motor econòmic i turístic.

Tanmateix, quan l’interés per la cultura no és una prioritat per als qui governen, les associacions culturals poden enfrontar-se a greus dificultats. La falta de finançament, l’escassetat de recursos i l’absència de reconeixement poden posar en perill la seua subsistència. Això no sols afecta les organitzacions en si, sinó que també repercuteix en la ciutat, que perd l'oportunitat de gaudir d'activitats culturals enriquidores. En aquest sentit, la cultura pot

quedar relegada a un segon pla en favor d’altres agendes polítiques, la qual cosa limita la diversitat i l’expressió cultural de la localitat.

Aquesta realitat ens porta a reflexionar sobre la importància de la voluntat política i la necessitat que els governs locals reconeguen el valor intrínsec de la cultura. Més enllà de ser una despesa, la inversió en cultura és una manera de fomentar el desenvolupament social, educatiu i econòmic. Les associacions culturals no sols preserven la identitat i la memòria col·lectiva, sinó que també generen dinamisme en l’economia local i promouen un sentit de pertinença entre els ciutadans.

Per tant, és crucial que la ciutadania exigisca un compromís clar dels seus governs locals envers la cultura, la més propera, la nostra com a valencians i valencianes, perquè el suport a les associacions culturals no depenga de la sort del moment polític. La creació de polítiques que protegisquen la cultura fallera, que ja és Patrimoni Immaterial de la Humanitat, sostenibles i un diàleg constant entre l’ajuntament i les associacions són fonamentals per a assegurar que la cultura continue sent un pilar de la vida comunitària, independentment de les circumstàncies polítiques. Només així podrem garantir que les veus i expressions culturals continuen florint i enriquint la nostra societat en forma de vestits tradicionals, una llengua viva, de música, de sàtira, de monuments, de llum, de color, i com no, d’olor de pólvora.

CANT XVI

IL•LUSIÓ

Ying i Yinuo viuen a Tòquio, estan al cotxe de camí a l’hospital. Fa dues setmanes tingueren a la seua primera filla, que va nàixer amb dues setmanes d’antelació i ha hagut d’estar a la incubadora. Hui poden per fi recollir-la i anar a casa junts.

Lina i Hannah són alemanyes, estan cadascuna a casa seua amb les seues famílies. Comencen a arribar fotògrafs, maquilladors i perruquers. Fa mesos que organitzen la seua boda, han preparat un dia especial per a gaudir amb la gent que més estimen. En unes hores seran per fi un matrimoni.

Laia és valenciana, està a la perruqueria, rodejada de gomina, ganxos i agulles. Ja han fet i refet tres vegades la ratlla del seu monyo, però ha de quedar perfecte. Hui és un dia especial: la seua presentació com a fallera major de la seua falla. El preàmbul d’un any intens, divertit i inoblidable.

Paulo i la seua família estan a l’aeroport de Lisboa. El seu avió està a punt d’enlairar-se cap a Tanzània, on passaran una setmana fent un safari. Han estat anys durs, Paulo ha estat diverses vegades ingressat per un càncer de pulmó que per poc posa fi a la seua vida. La seua dona i els seus fills han estat preparant aquest viatge per a celebrar que per fi el mes passat li donaren l’alta.

Andrea i Leo es troben a Pequín, ells són d’Itàlia, però han viatjat a la capital xinesa per adoptar al seu fill. Fa quatre anys es decidiren a tenir un bebé, i després de mesos intentant-ho i moltes proves, els metges descobriren que Leo no pot quedar-se embarassada. Després d’això, s’apuntaren a diverses llistes d’adopció, i per fi fa unes setmanes reberen l’esperada cridada. En un tres i no res ho han tingut tot preparat per rebre al seu fill xinés.

Lia, Òscar i Hannah són tres amics, d’Eslovènia, Espanya i Irlanda. Estigueren junts d’Erasmus a Amsterdam el 2015 i hui, deu anys després, es retrobaran a la mateixa ciutat on compartiren tantes anècdotes i experiències.

Iker viu a Mallorca, i fa ja una hora que pega voltes al llit mirant el rellotge. La seua mare li va dir anit que a les 8 en punt anirien al menjador per veure si els reis mags havien passat per casa. Des que s’ha despertat conta els minuts per poder córrer a obrir els regals.

Com aquestes, podríem continuar amb altres cents d’històries. Totes aquestes persones tenen sentiments comuns: nervis, expectatives, pèls de punta, papallones a l’estómac. L’emoció d’un retrobament, d’una primera vegada, d’una celebració, d’allò que fa temps que esperes... Una emoció que mira al futur, a les coses que estan per vindre. Persones distintes, de diferents races, gènere, sexe, edat i nacionalitat, persones que res tenen a veure entre elles i que probablement no es coneixeran mai. Sensacions que ens parlen d’il·lusió, d’eixe sentiment que aprenem de les xiquetes i xiquets. La il·lusió és un sentiment que ens ompli de vida. Aquesta il·lusió ens demostra que per damunt de les diferències, tots i totes som humans.

CANT XVII

Enmig de les muntanyes d’aquesta vall he crescut, observat i estimat.

Des de ben menuda he recorregut les sendes, i per barrancs i camins m’he endinsat.

Festejos del sol i de la lluna he aguaitat al cel, quan he enlairat els ulls per agafar aire. I he pensat amb cert anhel, qui m’ha encomanat aquest viatge?

Amb una pedra entropessar-te i amb dolor i coentor alçar-te; A mi em demostra fortalesa, i també, una mica d’enteresa.

Hi ha qui gaudeix de l’olor del taronger, jo busque la gelor de gener.

Converses, rialles i plans de futur fan que el meu camí siga pla i segur.

Si el camí es fa en caminar a cada passa és més senzill desitjar que tot allò que sempre ens has explicat perdure i estiga sempre ben cuidat.

La nostra vall és de mil colors com la pell de qui l’habitem. Cultures, danses i tradicions ací caben sense distincions.

I al fons trobem una franja de blava brillantor que posa punt final a la nostra verdor. Quina sort tenim de viure enmig de tanta bellesa que transmet frescor i també calidesa.

Aquesta és la meua millor ofrena, recollir el fruit que m’has posat en vena. I deixar-lo en record i herència quan la muntanya m’aculla sense pena.

CANT XX

REFUGIAR-SE

Els éssers humans som capaços de raonar, una qualitat que ens distingeix de la resta de criatures. Aquesta característica, no obstant això, sovint es veu eclipsada per la sensibilitat, una capacitat humana amb un poder immens, especialment a causa de la dificultat que comporta controlar-la. És fascinant observar com cada emoció s’expressa en la persona que la viu. La felicitat ens impulsa a moure el cos sense cap direcció aparent, la tranquil·litat ens submergeix en un estat de pau que deixa la ment completament en blanc, i la diversió ens transporta a una sensació tendra de retrobament amb la infantesa.

Entre totes les emocions, n’hi ha una que té la capacitat de transformar el raonament i superar qualsevol obstacle que se li interpose: la il·lusió. Quan aquesta emergeix, els nostres pensaments es concentren exclusivament en allò que la provoca, i comencem a imaginar escenaris gairebé impossibles on es compleixen els nostres desitjos. En definitiva, la il·lusió construeix somnis que ens impulsen a lluitar, amb l’esperança que algun dia es facen realitat.

Somiar implica treballar per aconseguir els nostres objectius, dedicar-hi temps, esforç i passió, i sacrificar-nos per poder assolir-los. És un procés bonic i inspirador, però també hem de ser conscients que el camí cap als nostres objectius no sempre serà recte, ni lliure d’obstacles. Si tot va bé, ens sentirem en el cim de la felicitat, però no tot està a les nostres mans. De la nit al dia, pot esvairse el fruit de molts anys de treball sense que puguem fer res per evitar-ho. La realitat es converteix en un espai d’ombres, on el dolor i la incertesa envaeixen qualsevol rastre de claredat o calma. I és en aquest precís moment quan sorgeixen les emocions negatives, sentim la pressió de l’ansietat, el buit emocional de la tristesa, la por que ens fa sentir febles, i la ira que pren el control de les nostres accions i paraules.

Durant el dia, el dolor s’escola als racons més íntims de la consciència i aclapara la ment i el cor, ofegantlos en la preocupació pel que passarà. Però és quan arriba la nit que el cos troba un parèntesi per descansar, dormint. La ment crea un món on els límits de la realitat desapareixen. De vegades, aquest pot estar ple d’imatges inexplicables i caòtiques, però fins i tot en el caos del somni, trobem llibertat. Així, el son no només és un acte físic necessari, sinó també un acte emocional de supervivència, un espai sagrat on, durant unes

hores, podem escapar de tot allò que ens turmenta. Quan ens despertem, el pes de la realitat torna, però el descans ens dona una mica més de força per afrontar un nou dia, per fugir lentament de la tempesta i tornar a somiar amb il·lusió durant el dia.

És quan els somnis es converteixen en malsons que sembla impossible sortir del pou i retornar a la normalitat. De sobte, no trobem refugi, estem sols davant del dolor, i l’única solució la tenim nosaltres: continuar somiant de dia, pensant en nous projectes i lluitant per assolir qualsevol meta, per molt llunyana que semble. Perquè els somnis no són simples fantasies; són combats ferotges per l’alegria, capaços de vèncer qualsevol adversitat i demostrant que la clau per superar els reptes rau en la nostra il·lusió.

SELENE I PIRÓ

Fa molt de temps, un deu del foc va tindre un fill. La criatura s’anomenava Piró, i les males llengües deien que era fill d’un volcà. Piró, tenia un temperament molt fort, fruit de la seua pròpia natura. Actuava de manera impulsiva sense pensar molt en les conseqüències dels seus actes. Aquest caràcter el portava moltes voltes a problemes com disputes, lluites innecessàries i desaprovació d’aquelles persones que tenia al voltant.

Al mateix temps, la lluna també va tindre una criatura. Aquesta li va posar de nom Selene. Selene era tot el contrari a Piró. D’esperit amable i bondadós, però condemnada a no poder tindre un tracte amb la seua mare, pel fet que aquesta sempre havia d’estar colgada del cel. Malgrat no poder tindre una referència materna clara, no li va resultar un impediment desenvolupar un caràcter, com bé he dit abans, amable i bondadós.

Piró i Selene es van conéixer i, al mateix temps, es van enamorar a causa dels caràcters tan distints. Com bé sabem, els pols oposats tendeixen a apegar-se i, per tant, a atraure’s.

Quan els pares s’adonaren d’aquesta relació, van fer el possible per separar-los perquè a cap dels dos es feia gràcia que començaren una relació. El deu del foc

afirmava que Selene apagaria la flama que li donava vida; i la lluna deia que Piró corrompria a Selene i al mateix temps la destruiria.

L’amor d’ambdós era molt fort, i no estaven dispostos a separar-se perquè els pares així ho volien. Comença així un viatge que emprenen ambdós per a poder estar units i trobar un lloc que els permetrà estar junts sense la mirada inquisitiva dels pares. Aquest viatge està ple d’obstacles, que els serveixen per a resoldre també els seus propis dilemes originats per les seues natures i així també poder conviure ambdós amb elles.

Al principi del camí, es troben amb el seu primer obstacle. Un grup de bandolers assalta un poble de camperols i maten i saquegen dit poble. La parella ha arribat tard i es troben a les persones mortes, però, se’ls planteja un dilema moral, si venjar-se dels assassins intentant trobar-los la mort, opció que va plantejar Piró; o pel contrari, impartir justícia i encarcerar-los junt amb altres criminals, opció preferida per Selene.

Si fem una reflexió crítica és cert que allò que està trencat es pot reparar, però mai tornarà a ser igual. L’opció de Piró de matar-los és definitiva i no té retorn.

És una decisió presa de la ràbia i la ira. En canvi, els que estan morts

no se’ls pot tornar la vida. Si es decideix encarcerar-los per reprendre’ls, com proposa Selene, i que intenten buscar la redempció i la reformació personal, pot ser que quan passe aquest càstig tornen a fer algun acte moralment reprovable.

Per tant, com podem observar, el que s’ha d’intentar buscar és un equilibri entre venjança i justícia. És cert que la resposta de Piró pot ser una decisió més satisfactòria, però és definitiva. En canvi, l’opció de Selene és més compassiva i implica un risc. És, doncs, en l’equilibri on es troba la millor resposta, ja que d’una acció que està malament, les nostres decisions davant de com gestionem dita justícia, suposen la diferència entre perpetrar el cicle de violència o buscar una solució que tinga l’oportunitat de redempció.

El segon repte que la parella va haver d’afrontar és l’oracle en una illa. En aquesta illa ambdós coneixerien el seu destí. El de Piró és morir en una gran batalla si continua guiantse per la seua naturalesa; és a dir, continuar sense apagar els seus focs interns. El destí de Selene serà que si continua sent tan bondadosa i bona, arribarà a un punt que donarà la vida pels altres a canvi de ser traïda.

Ambdós tenen l’oportunitat de poder canviar la seua manera de ser. Si continuen sent de la forma que fins ara estaven actuant, el seu destí serà ser aniquilats per la seua pròpia naturalesa. En canvi, si ambdós aconsegueixen veure quins són els errors que cometen en les relacions amb els altres éssers vius, és possible que es puguen salvar i el seu destí no siga morir a causa de la seua natura.

El tercer repte passarà per un bosc obscur, on hauran d’enfrontar-se amb les seues emocions davant un llac negre. Aquest no és un llac quotidià on sols es veu el seu reflex, sinó que, aquest llac és capaç de mostrar el pitjor de cadascun. És capaç de mostrar el reflex de l’ànima de les persones.

El primer que es va decidir a mirar en el llac va ser Piró. De sobte, una flama li va sobresaltar i va haver de tirarse un poc cap enrere. Sense apartar la vista del llac, va continuar mirant i va poder veure com la flama que havia vist al principi començava a devastar tot allò que tenia al seu voltant, pobles, països, enemistats, amigues i amics. Tot allò que havia conegut fins al moment quedava devastat a mesura que ell passava.

Selene, que no podia veure al seu amat patir, va decidir acostar-se per a donar-li suport i veure què li estava passant. En canvi, allò que va veure va ser molt diferent. Una llum argentada va sortir de les aigües. Veure aquesta llum causava una tristesa profunda perquè darrere va veure com totes les persones que també coneixia estenien els braços esperant que les ajudara. Ella intentava abraçar, ajudar i reconfortar aquelles ànimes, però no podia donar suport a tothom. Allò li va produir una gran impotència, que va exterioritzar amb un crit que trencà el cor.

El llac va parlar sense emetre cap so, mostrant-los que els seus defectes no eren només una càrrega, sinó una part intrínseca de la seua essència. Allò que cadascun veia era un reflex del seu pitjor jo, no per condemnar-los, sinó per advertir-los. Piró va comprendre que havia de trobar la manera d’apagar les flames de l’interior abans que el consumiren, i Selene es va adonar que no podia salvar tothom sense perdre’s a ella mateixa.

Quan es van allunyar del llac, ho van fer amb un pes al cor, però també amb una nova determinació. Sabien que només abraçant el seu costat més fosc podrien deixar enrere les cadenes de la seua pròpia naturalesa i avançar

cap a un futur diferent. Aquest moment no només els va enfrontar als seus pitjors temors, sinó que també els va oferir una oportunitat per canviar.

Finalment, van trobar el paradís idíl·lic on els pares no tenien l’opció de jutjar-los. Després del camí tan llarg que havien recorregut i d’enfrontar-se a les seues pitjors pors, havien sigut capaços de trobar una harmonia que les permetria avançar en la vida.

Van posar de manifest que les virtuts de cadascú portades a l’extrem poden convertir-se en els nostres pitjors defectes. La ira de Piró i la bondat de Selene són qualitats humanes i reals de la vida quotidiana que, si no sabem gestionar-les, poden portar-nos a problemes greus amb les persones que ens envolten. Per això, és important conéixer-se a un mateix i ser capaç d’establir els nostres propis límits. Saber com cadascú s’ha de comportar en tot moment i ser autocrític. Per tant, en l’equilibri es troba la virtut, tal com va afirmar Aristòtil. Mai hem de deixar que les nostres passions ens dominen per complet i hem de buscar un terme mitjà per tal d’afrontar les situacions que ens porta la vida. Recórrer el camí de la vida, però sempre sabent qui som i fins a on volem arribar.

CANT XXIII

TRES VIDES

Tres dones separades en el temps. Tres vides en tres èpoques diferents. Tres històries que si hagueren tingut lloc de forma paral·lela, qui sap què haguera pogut passar. Però ací està la clau del canvi. Qui canvia? La societat o les persones?

Empar. 1951

Empar caminava pel carrer carregada amb el cabàs ple. Tornava cap a casa amb el cap ple d’històries i bogeries. Tenia disset anys i acabava de conéixer l’home amb qui anava a casar-se. L’home a qui la seua família havia escollit i amb qui havia acordat que seria un bon partit per a ella. L’havia conegut i havia decidit que ella també estava d’acord amb la decisió. Havia aprés a ser una bona filla des de ben menuda. Així l’havien educada. Ell era d’una família acomodada del poble i, de segur, mai li faltaria de res. Tenia bona planta i els fills eixirien ben atractius. Era jove i no demanava més. Que feliç era!

Exactament, nou mesos després de l’enllaç, Empar va tindre el seu primer fill. Segur que seria metge. Tres anys després vindria el segon. Ella estava tan ocupada cuidant els seus fills i la seua sogra, que ni tan sols s’adonava de les poques hores que el seu marit estava a casa. Ell li deia que el magatzem de taronja requeria gran part del seu temps.

Uns anys després el seu marit va decidir que havia arribat l’hora que els seus fills anaren a estudiar a un internat per rebre la millor educació del moment. Empar es va quedar sola amb la seua sogra. Les hores eren llargues i els dies eterns i sols rebia visites de l’encarregat del magatzem per dir-li que el seu home no podria tornar a casa per algun motiu molt important.

Aquelles visites es van fer cada vegada més freqüents i la relació d’Empar amb el missatger del seu marit es va convertir en una amistat. Tan gran era el respecte que aquell home sentia per Empar, que un dia va decidir dir-li la veritat. Ella el va mirar amb cara inexpressiva mentre ell li contava tot el seu relat i quan va acabar, li va donar les gràcies i es va acomiadar fins l’endemà.

L’endemà, Empar va preparar el dinar com cada dia. Eixe dia el seu marit va arribar a la taula amb puntualitat i va començar a explicar-li l’excusa del dia per la qual no havia dormit a casa. Empar el va mirar de reüll

amb condescendència com sols ella sabia fer-ho, fulminant, i ell... va callar. I és que ell sabia que la seua dona era molt intel·ligent i no la podia enganyar.

Teresa. 1998

Teresa feia vint anys que estava casada amb el pare dels seus dos fills: xic i xica. Discutien nit i dia, cridaven tant que els fills s’havien acostumat. Ell s’enfadava per tot, si el dinar estava calent, o gelat, si li faltava sal, o si el partit de futbol no anava com ell volia. Ell cridava i colpejava les parets, les portes, la taula. Una vegada va llençar tot el que hi havia a la taula mentre sopaven perquè l’equip contrari havia marcat un gol. Teresa i els fills ho recolliren en silenci. Ell no es va disculpar.

Teresa era valenta, no li tenia por. Ella li plantava cara si calia i mai li va posar la mà damunt. Ella era molt treballadora. Duia els comptes d’una empresa logística i quan tornava a casa, encara li quedava la segona jornada de treball. Ell s’omplia la boca dient als amics i a les amigues que ajudava a les tasques de casa perquè ell sabia fer de tot, però ho feia després de llegir el diari a la seua butaca.

Un dia, Teresa se’n va anar de sopar d’empresa. Era un dels dies que més li agradaven, ja que podia desconnectar de la feina, de la família i del seu marit. Va riure, va ballar

i s’ho va passar d’allò més bé. Quan va tornar a casa, ell l’estava esperant despert a l’habitació amb els ulls encesos. Li va ordenar que entrara i tancara la porta. Teresa, aterrida, va obeir. Li va demanar que asseguera a la cadira del racó on sempre deixava la roba. Ella ho va fer i es va quedar quieta. Ell se la mirava amb despreci i amb ràbia, caminava d’un costat a un altre, nerviós, parava, la mirava, i tornava a caminar. Després d’un llarg silenci li va preguntar, amb la certesa de qui ho sap tot, amb qui s’havia gitat. Ella no podia creure el que estava passant. Les llàgrimes li brollaven dels ulls i les paraules se li atragantaven i no podien eixir més que sospirs de desesperació i impotència. Els ulls del seu marit bollien de fúria i ella tremolava i tremolava. Teresa mai va parlar d’aquell incident amb ningú, ni de cap altre incident dels ocorreguts durant els següents anys, però... Un dia qualsevol, Teresa i el seu marit van reunir els seus dos fills per explicarlos que havien decidit fer el pas de divorciar-se. Segons ell, havia sigut una qüestió d’acord mutu. Teresa mai li va contar a ningú quants correus electrònics rebia a diari del seu exmarit demanant-li la reconciliació i prometent-li que canviaria, perquè, en el fons, ell no era així.

Ona. 2018

Ona s’havia criat en una família desestructurada. Tot i això, ella buscava l’amor. Sempre havia volgut tindre la seua pròpia família i sense adonar-se’n, copiava patrons de la gent que l’envoltava per accelerar eixe procés. Ella no era de les que ploraven mirant una pel·lícula dramàtica, però fingia. Tampoc plorava d’emoció quan veia cremar la falla, però també fingia. Qualsevol diria que era de gel, però és que ja no sabia mostrar les seues emocions. Ja no li quedaven llàgrimes.

Havia tingut tres relacions serioses a la seua vida i no li havien anat gens bé. El seu primer amor fou un amor innocent de joventut. Havia sigut un xic gelós i controlador, i finalment no va arribar enlloc. El segon li va causar un desgast molt gran. Ona, capficada en el seu desig de formar una família no podia veure el menyspreu que li causava la seua parella, i sols volia corregir el seu comportament per aconseguir la seua meta. Però les persones no es poden canviar, i aquell segon amor va volar deixant-la abandonada. El tercer la va trencar.

Estava tan enamorada que ja veia la família perfecta al seu voltant. Era el xic perfecte, esportista, amb bona feina, bon amic. Res podia fallar. Però ella no entenia que ell s’apartara d’ella quan estaven en públic, o que no li permetera publicar cap foto amb ell a les xarxes socials. Ell no volia conéixer a la seua família. No la deixava acompanyar-lo als enllaços dels seus amics, als quals no coneixia, sempre posava excuses. I així passaven els mesos, i ella es justificava perquè el tenia idealitzat. Estava encegada.

Un dia va passar allò que cap dels dos buscava en aquell moment, però que Ona va rebre com un miracle. Estava nerviosa. Havia quedat amb ell a sa casa per sopar i tenia la notícia preparada. Sabia que allò ho canviaria tot i el seu somni per fi s’acompliria. Ell va arribar content, feia temps que no es veien, havia estat ocupat amb la feina i viatjant. I quan es van asseure, Ona no va poder resistir-ho i li ho va dir. La seua cara es va enfosquir i va començar a negar amb el cap. L’expressió d’Ona va canviar, no entenia res. Ell li va dir que allò no podia tirar endavant, que estava decidit, i la va acusar de parany perquè ell sabia que ella volia una família.

Ona es va negar. Es va posar dempeus i li va dir... “Tinc la meua família, tinc la meua feina i tinc ma casa. Tu no em fas falta per a res.”

Ara, Ona plora quan veu un vídeo del seu xiquet fent les seues primeres passes. Plora quan veu pel·lícules dramàtiques. S’ha adonat que ja no és de gel i que ja ha trobat l’amor de la seua vida, el seu fill, i ha format la seua pròpia família. Simplement, no ha sigut com ella havia planificat, però, de vegades és millor deixar que la vida fluïsca.

Imagineu que les històries d’Empar, Teresa i Ona hagueren tingut lloc en anys diferents? Si bé és cert que els temps canvien i que la societat canvia, també és cert que les dones hem canviat i que amb el pas del temps simplement hem decidit no tolerar certes actituds que no haurien de ser acceptades. Ens hem empoderat i tenim més valor per dir “Prou, jo puc fer-ho sola”.

Amb el més absolut respecte, no estem parlant de qualsevol fita, ens acostem a la lectura de dues obres que desafien la ment de qualsevol lector. És un cara a cara amb dues obres mestres de la literatura, dues obres d’art. El temps no ha passat per elles, l’extern, que ens abraona fort per després deixar-nos respirar i endinsar-nos en el seu crono intern i així fruir mentre acaronem la cel·lulosa que sosté la magnificència d’aquests dos clàssics: L’Odissea d’Homer i Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez.

Herois i heroïnes que converteixen el temps en virtut, José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán parteixen dels seus records per fer-nos presents la seua vida diària. La prolepsi es mou en un context lúdic, la temporalitat es disfressa per eixa referència numèrica incompleta «Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda que el seu pare l’havia dut a conéixer el gel.» L’objectiu, remarcar els fets narrats, un procediment que en la tradició homèrica era una manera de demostrar que l’argument no representa el més important, l’obra d’art se serveix d’ell per a atorgar major realç als fets narrats. Així es configuren dues històries on la proposta del narrador consisteix a relatar un temps sense temps, on l’espai es difumina a poc a poc. És el destí el que en moltes ocasions guiarà a Ulisses i a la Família Buendía, La fortuna en què Homer va dipositar la tornada a Ítaca del seu heroi ara, sota la ploma de Gabriel García Márquez, sotmet al poble de Macondo a ser un dels llocs imaginaris per excel·lència de la literatura universal i a convertir-se en símbol del realisme màgic. Eixe atzar ens envolta en ambdues obres, ens atrapa des dels inicis; «Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que feu mil viatges quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia. Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes, però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes, sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida».

La pugna per la vida junta temporalment els dos escrits, Ulisses per tornar a casa amb Penèlope i el seu fill Telèmac. Deu anys de trajecte on s’enfronta a diversos perills on el més gran, la solitud, el guia contínuament convertint-se en una necessitat. La seua dona, Penèlope, tot i estar constantment acompanyada pels seus pretendents, lluita amb el seu fill esperant que precisament aquest aïllament no la condemne de per vida obligant-la a casar-se amb el millor impostor per no estar sola eternament.

A Macondo, la història circular evidencia una condemna eterna per als personatges, la solitud és una característica del llinatge que s’hereta de generació en generació fins que la cadena es trenca amb la mort de l’últim membre de la família.

Explorem a l’ésser humà en ambdós casos des de la perspectiva universal de la solitud.

La lectura feta isoladament ens acompanya, marcant així un oxímoron interior, i ens fa percebre com el viatge d’Ulisses té tantes lectures com els que ens aventurem en els seus versos vulguem donar-li. Pot ser una simple història d’aventures, una novel·la d’amor i desamor o pot convertir-se en símbol del viatge personal que tot ésser humà emprén amb el seu naixement i conclou quan arriba a les costes d’Ítaca al final de la seua vida. Composició mitològica que també advertim en l’estructura seguida per Gabriel García Márquez, on aparents esdeveniments aleatoris i detalls gratuïts, conflueixen en la conclusió. És una novel·la organitzada míticament on l’inici novament marca el final.

Característiques que converteixen Cent anys de solitud en obra fonamental i clau del Premi Nobel de la Literatura 1982 i que assenyalen i refermen a Homer com a pare de la literatura europea.

Cronos torna de nou a marcar el seu ritme, respectuós amb el viatge personal del Premi Nobel, qui el 17 d’abril de 2024, Dijous Sant, ens va deixar. El temps s’alinea de nou: Dijous Sant, dia de la mort d’Úrsula Iguarán, «Va clarejar morta el Dijous Sant. L’última vegada que havia ajudat a treure els comptes de la seua edat, pels temps de la companyia bananera, l’havia calculat entre els cent quinze i cent vint-i-dos anys». Creador i eix omnipresent i omnipotent de la novel·la s’acomiaden el mateix dia, és un comiat propi del realisme màgic que si bé ens fa evident la seua absència ens referma que la mort arriba amb l’oblit, i nosaltres no oblidem.

I és eixa voluntat de record la que ens mou a escriure aquestes línies, com deia el gran Gabo «a l’escriptor no el mata ningú, ni tan sols la mort».

CHIRBES

«Cuando uno quiere dejar constancia de algo debe escribirlo y escribirlo bien, con cuidado, con precisión» Entrevista a Rafael Chirbes, 14 de abril de 1996.

I així ha estat a totes les seues novel·les, Rafael Chirbes escriu amb cura, fa una tornada interessada a la memòria. Al seu cap un món que amb bona lletra i precisió literària ens submergeix amb la seua lectura. Partint de la seua obra La buena letra, 1992, ens obri una porta emotiva i propera al món mediterrani, món que també és el nostre. I més encara perquè Bovra, localització de la novel·la, representa el seu poble natal, Tavernes de la Valldigna, d’on amb tan sols 8 anys va marxar després que amb la mort de son pare l’enviaren a un orfenat d’Àvila. El xiquet mediterrani que havia nascut i crescut vora mar, entre horts i amb un clima pròsper i humà va ser arrancat del seu paradís.

Los viejos tiempos me quemaban la memoria con luces multicolores. Las tardes a la puerta de casa con las amigas, los paseos por el campo, con el sol cayendo detrás de los montes y dejando una raya roja entre los pinos, las meriendas en la playa, y las risas, y los bailes en la plaza, [...] (La buena letra, 1992)

És Ana, protagonista qui li parla al fill i amb la qual es pot intuir també un record de l’autor a sa mare.

Al meu carrer, el carrer de la via, ma mare passava la cadena del pas a nivell, els xiquets jugàvem entre els vagons de tren, i al moll de càrrega, al llavador, a l’escorxador (el matadero); jugàvem a les basses del terme, a l’horta (...) Rafael Chirbes, 3 de març de 2015

Chirbes estimava la literatura, la terra, la llengua... incansable defensor de les seues arrels, de la seua memòria:

El perfume de la madreselva. Lo percibí aquel amanecer desde mi cama, mientras pensaba que él se habría ido y no volveríamos a tenerlo […]. Lo pensaba esta mañana, porque he vuelto a notar durante toda la noche ese perfume, como un presagio; como un recuerdo. Y ha sido entonces cuando he pensado que tenía que contarte esta historia; o que tenía que contármela yo a través de ti [...] (La buena letra, 1992)

Les olors encenen la memòria de l’escriptor i a les seues novel·les deixa que l’impregnen de petjades dels seus orígens. Uns orígens que varen ser reconeguts a març de 2015 quan se’l va nomenar fill predilecte del seu poble Tavernes de la Valldigna.

Huit anys després —que va ser quan jo vaig eixir de Tavernes— un ja és qui és, i totes eixes imatges, eixos records els he portat amb mi ho vulga o no. Com mai no he deixat de portar prop del cor les meues cosines Maria i Matilde Magraner, a les quals veig poc i vull molt. De Tavernes em vaig emportar també la idea d’un cert igualitarisme, d’una solidaritat en la pobresa; es podia viure sense veure l’opressió de classe (...) Rafael Chirbes, 3 de març de 2015

Però no sols a les novel·les com La buena letra (1992) o La larga marcha (1996) Rafael deixa impresa l’estima pel lloc on va nàixer. Les olors evoquen records i ara de nou guien l’escriptura de l’autor en este cas al pròleg del ja desaparegut “Anuario de la Cocina de la Comunitat Valenciana” dirigit per Antonio Bergara.

Es verdad que, por entonces, el horno era un órgano esencial del cuerpo de las casas. La cocina privada y el horno público estaban en permanente contacto, dependían el uno de la otra, y viceversa. Las mujeres y los niños acudíamos varias veces al día al horno. Para llevar a cocer el pan, o alguna coca morena; pero también para tostar calabazas, boniatos, cacahuetes; para cocer empanadillas (pastissets) de pésoles, de pisto, de hierbas silvestres (llicsons). En invierno, lo propio era elaborar en casa y llevar al horno les coques de mestall, sobre las que se ponía un blanco y negro, o un pedazo de tocino, o una sardina de bota. En Tavernes, al horno se acudía también para cocer la cazuela de arroz(...) Como me ocurría con los huevos de colores que mi abuela les ponía a los sarvatxos en la boca, también aquel festival de olores que ocupaba el comedor de casa cuando volvían las bandejas, me parecía misterioso, casi un milagro, opulencia cotidiana de tantos hogares pobres. Ya digo que, cuando lo recuerdo, aún se me hace la boca agua, y los ojos se me empañan con un licor sentimental.

“Pucheros, ollas, olletes y cocidos” (2009)

Rafael és directe en totes les seues obres, amb una mirada crítica al passat des del present que li va permetre escriure amb art magistral. Ell mateix reconeixia. «L’escriptor és fill del seu text i del context». És un viatger incansable que a través dels seus personatges, en molts casos viatgers anònims, ens permet conéixer i reconéixer indrets. Fins i tot Chirbes guarda una relació estreta amb Homer i l’Odissea que enguany et narrem al nostre llibret. El Mediterrani

és punt d’unió d’escriptors i Rafael així tix esta vinculació a Mediterráneos (1997) quan per descriure la mar utilitza fórmules com mar color de vino emprada a l’Odissea o que hierve como una cazuela puesta al horno en referència al poema Veles e vents (segona estrofa) d’Ausias March.

Al fin y al cabo, la literatura es una parcela más de eso que llamamos el bien común y que está formado por cosas tan evanescentes como las palabras, la música o las ideas, y de otras sólidas, como la naturaleza o los cultivos; la arquitectura, las industrias, todo cuanto compone la riqueza pasada y actual de un pueblo y que debe defenderse parcela a parcela y en su conjunto. Zafra (Badajoz), 14 de abril de 1997, día de la República, El novelista perplejo.

Guardem, per tant, esta parcel·la tan important que Rafael Chirbes ens ha llegat, la seua obra. Recordem i dediquem a familiars i amics este escrit amb què tan sols pretenem fer un breu record al gran escriptor que ara a març fa 10 anys que ens va deixar. Gràcies, moltes gràcies per tant i per tot.

AUTORIA DELS TEXTOS

I DIBUIXOS INFANTILS

TEXTOS

Lola Gascón

Noa Vercher

Iris Fuertes

Vega Sala

Àngels Blasco

Nela Cardona

Víctor Gascón

Vero Peris

Laura Bellver

DIBUIXOS

Maria Grau

Mercé Blasco

Leo Almiñana

Nela Cardona

Sofia Clar

Gala Puig

Maria Bordes

Andrea Sala

Alejandra Cremades

Marta Álvarez

Dídac Ferrando

Marc Egea

Guillem Alberola

Lola Gascón

Marco Cremades

Ferran Gascón

Joan Clar

Neus Sala

Toni Franco

Onna Sala

Marc Escrihuela

Sergi Sala

Bel·la Puig

Àngels Blasco

Héctor Grau

Leia Toro

Alexis Corts

Gael Franco

Guillem Sala

Emma Vercher

Carles Palomares

Ximo Grau

Iris Fuertes

Vega Sala

MUTATIS

Aquesta meravellosa història

que tens a les teues mans conta com ha sigut possible el món que ara t’envolta.

De la mà de la nostra protagonista, Lluna, i del seu company, Tempo, coneixeràs els planetes, com es van formar la Terra i l’univers i també gaudiràs d’un fum de descobriments.

Així, t’assabentaràs d’invents tan meravellosos com el telescopi o la penicil·lina; et sorprendràs amb l’aparició del llenguatge i la intel·ligència artificial i aprendràs la importància del treball en equip. Seu, acomoda’t, somriu, sorprén-te i per damunt de tot, gaudeix d’aquesta lectura.

TEMPO LLUNA

Lluna, estàs preparada per començar aquesta aventura?

Calla, Tempo! Primer haurem de fer la nostra presentació oficial!

Tens raó! Et cedisc els honors, ja saps, que porte tants anys al món que m’oblide d’alguns detalls!

Ara que ja ens coneixeu pot començar la millor aventura que mai hàgeu pogut llegir. Us atreviu?

Xiquetes i xiquets! Jo soc Lluna, fada del firmament. I Tempo és el meu company de viatge.

Portem junts des de l’origen de l’Univers. Jo soc senyor dels minuts, les hores, els dies i els anys. Soc Tempo, el mag del temps.

En les següents pàgines descobrireu d’on venim, com hem canviat i tot allò que ens ha conduït fins a aquest moment. Aprendreu sobre les meravelles que ens envolten al cel. Llegireu com hem canviat com a espècie i com a planeta al llarg dels temps.

També us farem un tast dels descobriments més importants que han fet possible l’estil de vida que ara tenim.

Mutatis, aquest és el nom de la història que ací dintre trobareu. I és que al llarg dels segles, hem canviat, hem evolucionat mitjançant l’experimentació, la ciència, el treball i l’aprenentatge continu.

Xiquetes i xiquets, falleretes i fallerets, seieu còmodes i gaudiu de la lectura i els jocs que us porta Mutatis.

L’ORIGEN DE L’UNIVERS

Hi ha moltes teories de l’origen de l’univers, però la més coneguda és la teoria del Big Bang, o teoria de la gran explosió. Aquesta explosió es va produir fa uns vint mil milions d’anys, quan no existia res, ni galàxies ni estreles, ni per descomptat,La Terra. Van provocar un núvol de pols i gas gegant i calentíssim, tenia una temperatura molt elevada. Aquest núvol era uniforme, però va anar creixent i creixent a gran velocitat i va començar a patir canvis de temperatura. És en aquest moment que es va formar l’univers. Tots aquests canvis van fer que algunes parts d’aquest núvol gegantí cresqueren molt més, a poc a poc, que d’altres. Aquestes parts es van condensar i van formar astres com les estrelles i els planetes, que després formarien les galàxies o el mateix sistema solar, que és on hi ha La Terra. El Sol es troba al centre del sistema solar i és l’estrella que possibilita que hi haja vida a La Terra. Però, com es va formar La Terra? Ha estat sempre com és avui? Segons els experts La Terra es va formar fa 4650 milions d’anys. Sembla que hi havia un anell ple de matèria que envoltava el Sol. Part d’aquesta matèria es van ajuntar fins a formar el que avui és La Terra. Mentre tot això passava, la superfície de la terra era bombardejada per meteorits i cometes. Els cometes portaven aigua en forma de gel i això va anar refredant i solidificant, endurint la superfície del planeta i, en evaporar-se, va formar una capa espessa de núvols. Quan la temperatura de la superfície va baixar, als núvols van produir el diluvi universal, és a dir, la pluja més gran que puguem arribar a imaginar-nos. A partir d’aquí, l’aigua es va anar refredant i va donar lloc a la vida.

EL SISTEMA SOLAR

El sistema solar està format per una galàxia anomenada Via Làctia. Té una gran estrella anomenada Sol i 8 planetes. Hi ha llunes i satèl·lits que giren al voltant dels planetes.

El Sol és l’estrella que més brilla del sistema solar i tots els planetes orbiten al seu voltant. El planeta que està més a prop del Sol és MERCURI i és el més petit i de color gris. El següent planeta és VENUS, que és el més semblant a La Terra. Després està el nostre planeta, que tots i totes coneguem, LA TERRA. A continuació, tenim a MART, que se’l coneix com el planeta vermell. No té aigua i té dues llunes. Li segueix JÚPITER, el més gran i compost per gasos i líquids. Posteriorment, tenim a SATURN, el planeta dels anells. És el planeta més gran. Els anells estan formats per roques i asteroides. Ara anomenarem al gegant de gel que és URÀ, que té 27 llunes. I finalment tenim a NEPTÚ, el planeta més llunyà del Sol i el més fred.

Tots aquests planetes giren al voltant del Sol i formen el sistema solar. T’atreveixes a repetir-los de memòria?

T’ajudem: Mercuri, Venus, La Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

EL DESCOBRIMENT DEL FOC

El foc no fou un descobriment perquè ja existia a la natura: llamps, erupcions volcàniques...

El que va ser un gran descobriment va ser la manera com encendre’l, apagar-lo, controlar-lo i protegir-lo perquè no s’apagués.

Van aprendre a fer foc fregant una vareta de fusta damunt d’una tauleta de fusta o bé, fregant pedres entre elles.

Aprendre a encendre el foc és l’invent més important de la Prehistòria i el seu descobriment va ser molt important per la supervivència de l’home.

EL CAMP ELECTROMAGNÈTIC

A mi m’agrada molt la màgia, imagine que a tu també. Veritat? I algunes coses sempre m’han semblat màgiques i misterioses, com els imants.

Per què s’atrauen, fins i tot, essent casi impossible separar-los?

Estic ben segura que sabeu què és un imant. A més, és un dels regalets que més busquem quan fem un viatge o una excursió. Penseu i voreu, a casa, de segur teniu un o molts enganxats a la nevera. De fet, serveixen per a recordar els llocs que hem visitat o per subjectar recordatoris o la llista de la compra.

També podem trobar imants a molts joguets o fins i tot, “superimants” als escorxadors de cotxes.

Els imants actuen sobre alguns metalls, en concret, sobre el ferro, el cobalt i el níquel.

Però sabeu com funcionen? Els imants tenen dos pols, com el pol nord i el sud. Si apropem dos imants, per pols diferents, s’apegaran. D’ací la frase de què els contraris, s’atrauen. Tanmateix, si apropem dos imants pel mateix pol, se separen, es rebutgen. Així funcionen per exemple, els trens magnètics, que sembla que floten per damunt de les vies.

El nostre planeta és un gran imant, format per diverses capes. La capa més profunda, el nucli, està compost per ferro i aquest metall fa que la Terra tinga dos pols magnètics, nord i sud. Aquests pols ajuden els animalets a orientar-se, però també a nosaltres, amb ajuda del GPS!

A més, si el nostre planeta no tinguera camp magnètic, l’atmosfera no existiria i, aleshores, tota la radiació solar destruiria la vida a la Terra.

Ja a l’antiga Grècia es coneixia el magnetisme i les seues propietats, s’utilitzava la “magnetita” per atraure el ferro. Posteriorment, Faraday, assentà les bases de l’electromagnetisme i les seues aplicacions que encara fem servir i desenvolupem hui en dia; tot i que no va rebre una gran educació. Fins i tot, Albert Einstein tenia penjada una foto de Faraday al seu estudi.

124 -

LES MATEMÀTIQUES

Les matemàtiques tenen les seues arrels en les primeres civilitzacions que van sorgir al voltant del 3000 aC a Mesopotàmia i Egipte.

Aquests pobles van desenvolupar sistemes numèrics i tècniques bàsiques per a resoldre problemes quotidians.

Els grecs van realitzar avanços significatius en la teoria matemàtica durant el primer mil·lenni a. C. Figures com Pitàgores, Euclides i Arquimedes van ser crucials per a formalitzar el coneixement matemàtic.

• Pitàgores: Conegut pel teorema que porta el seu nom.

• Euclides: Pare de la geometria, autor de “Els Elements”.

• Arquimedes: Va contribuir amb principis de la física i matemàtiques aplicades.

Absolutament tot el que ens envolta guarda alguna relació amb les matemàtiques: edificis, noves tecnologies… Al llarg de la història molts matemàtics han fet grans aportacions a aquesta branca, gràcies a les quals han sigut possibles una gran quantitat d’avanços tecnològics que coneixem hui dia, però en la història també hi ha dones. Les sis dones matemàtiques més influents de la història van ser:

HIPATIA D’ALEXANDRIA, LA PRIMERA REFERÈNCIA

Hipatia va ser una mestra de prestigi a l’escola neoplatònica. Entre les seues aportacions destaquen escrits com el Comentari de l’Aritmètica de Diofanto, que va donar un impuls decisiu a l’àlgebra amb la creació d’uns signes matemàtics que simplificaven i agilitzaven les operacions i els càlculs, així com tractats sobre la geometria de les còniques d’ Apolonio i els Elements d’Euclides. Una altra de les seues aportacions va ser la creació d’un hidroscopi i d’un astrolabi pla.

SOPHIE GERMAIN, UNA DONA AUTODIDACTA

Sophie Germain va nàixer a París a la fi del segle XVIII. Contra el desig de la seua família, va estudiar matemàtiques de manera autodidàctica per a evadir-se dels temps de lluita en els quals li va tocar viure. Des dels seus inicis, la comunitat científica la va mantindre aïllada sense reconéixer el treball que feia. Per aquest motiu, va mantindre correspondència amb Gauss, ocultant la seua identitat sota el pseudònim de Monsieur Le Blanc.

Compta amb grans aportacions en la Teoria de Números, amb diversos resultats rellevants a l’hora de demostrar l’Últim Teorema de Fermat.

GRACE CHISHOLM YOUNG COAUTORA DEL PRIMER LLIBRE DE GEOMETRIA

Grace Chisholm Young va nàixer a Anglaterra al 1868. Amb el suport del seu pare, va estudiar matemàtiques en la Universitat de Cambridge. Per a continuar amb la seua carrera, va haver d’anar-se’n del país fins a Göttingen (Alemanya), on va ser la primera dona a doctorar-se sota la tutela de Felix Klein. A la seua tornada a Anglaterra, es va casar amb el matemàtic William Young, amb qui va treballar i va publicar diverses obres. Entre ells destaca el Primer Llibre de Geometria, on plasma les seues teories sobre el convenient d’ensenyar geometria en tres dimensions, i que va ser emprat com a llibre de text durant diversos anys.

ADA LOVELACE, LA PRIMERA PROGRAMADORA

Filla del poeta Lord Byron, va nàixer a Londres al 1815. Des de la seua infància va estudiar matemàtiques, geometria, àlgebra i astronomia.

Va col·laborar amb Charles Babbage en la creació de la màquina analítica, precursora de la calculadora.

Va ser la primera persona que va elaborar un llenguatge de programació, i el va fer abans que existiren els ordinadors!!! Encara que el seu treball no va tindre reconeixement fins un segle més tard, va anticipar el desenvolupament del programari informàtic actual, i va descobrir el concepte de bucle o subrutina.

Hui dia, el llenguatge de programació ADA s’usa en entorns on la seguretat és imprescindible, com l’aeronàutica, la gestió del trànsit aeri o la indústria aeroespacial.

Iris Fuertes

EL LLENGUATGE

El llenguatge és una part fonamental de la nostra societat. La manera de comunicar-nos, d’expressar-nos, de compartir les nostres idees. I d’aprendre el que les generacions prèvies ens han de contar per a no cometre els mateixos errors.

Des del simbolisme de les pintures rupestres fins a l’argot tecnològic de hui dia, l’ésser un humà ha intentat expressar-se i compartir coneixements.

El nostre pensament s’estructura sobre la base del llenguatge, que amb l’ajut del codi, la llengua, ens permet transmetre idees, sentiments, aprenentatges, emocions etc. Som el que comuniquem, som llengua i per això hem d’aprendre-la, transmetre-la i cuidar-la. Perquè és la nostra manera de relacionar-nos amb la societat. De contar les nostres vivències i les nostres inquietuds. De poder solucionar problemes. D’entendre el món. Per això, el refrany de “parlant s’entén la gent” és tan eloqüent: perquè ens indica que amb la comunicació tot és possible. Però hem de tindre en compte diverses coses. La primera és que la llengua ens identifica com a persones i, per tant, hem de procurar utilitzar-la per a transmetre coses necessàries i agradables. No ho devaluem amb paraules malsonants ni feridores. I, d’altra banda, la llengua ens ajuda a avançar. Cuidem la seua estructura, evitant caure en deformacions d’aquesta, en argots que excloguen a la gent o en la falta de transmissió per por al que diran. Llenguatge i llengua, és la teua manera de relacionar-te, així que dona suport al seu bon ús i expandeix els teus límits.

comHola!estàs?

LA MÀQUINA DE VAPOR

La màquina de vapor ha sigut un gran invent que avui dia perdura i és molt utilitzada.

S’han descobert manuscrits a l’època de la civilització grega que tracten sobre el funcionament de la màquina de vapor. Es creu que aquests pertanyen a un enginyer, inventor i matemàtic que va viure entre el segle II o III D.C.

El 1663 es registrà com a l’inventor de la màquina de vapor l’aristocràtic anglés Eduard Somerest, però qui realment la va patentar i construir va ser l’inventor Thomas Savery el 1698. L’ús d’aquesta màquina va ser molt útil en el proveïment d’aigua per als pobles i en la tracció de rodes hidràuliques.

Posteriorment, aquesta tecnologia va ser perfeccionada per Thomas Newcomen i més

tard per James Watt el 1769. El funcionament bàsic d’una màquina de vapor es basa a generar mitjançant una font de calor vapor d’aigua, i aquest s’utilitza per donar pressió i accionar un mecanisme.

Avui en dia podem trobar distintes màquines de vapor com; la màquina de vapor d’expansió simple, d’expansió múltiple, motors de vapor compostos, motors de flux únic o turbines de vapor entre altres.

Per descomptat, hem de parlar d’una màquina de vapor que canvià per complet la mobilitat i economia del segle passat i que, a més a més, té una relació molt especial amb la nostra falla; EL TREN DE VAPOR.

El primer tren accionat per aquesta tecnologia es construí a la Gran Bretanya l’any 1804

i va recórrer un xicotet tram sobre raïls. El principal combustible que es gastava era el carbó, però també s’utilitzava molt la fusta i l’oli mineral.

Aquest mecanisme no variava molt dels primers invents creats, generava vapor per l’escalfament d’aigua en una caldera, la calor que s’aplicava a l’aigua era tan intensa que generava vapor, i feia moure el pistó impulsant una maneta, que al mateix temps accionava les rodes i donava moviment a la locomotora.

Noa Vercher

130 -

LA PENICIL·LINA D’ALEXANDER FLEMING

La penicil·lina és coneguda com un dels descobriments més importants de la història de la medicina, ja que va revolucionar el tractament de les infeccions bacterianes.

Aquest descobriment es deu a Alexander Fleming, un científic escocés que, el 1928, treballava al laboratori de l’Hospital St. Mary en Londres.

La història comença de manera curiosa. Fleming estudiava diferents bacteris que són microorganismes que a vegades causen malalties. El científic va anar de vacances i es va deixar unes plaques que tenien cultius de bacteris fora del seu lloc. En tornar de les vacances, es va adonar que havia crescut un fong anomenat Penicillium Notatum en una de les plaques. Al seu voltant, els bacteris havien desaparegut. Es veu que aquest fong desprenia una substància que matava i eliminava els bacteris. Fleming va anomenar aquesta substància “penicil·lina”.

Tot i la seua troballa, al principi no se li va donar molta importància. Passaren uns anys i durant la Segona Guerra Mundial, altres científics anomenats Howard Florey i Ernst Boris Chain van desenvolupar un procés per produir la penicil·lina a gran escala. Això va permetre salvar milions de vides, ja que les ferides infectades podien ser tractades amb èxit, així com altres malalties com la pneumònia o la sífilis.

La penicil·lina va ser el primer antibiòtic i es va utilitzar per a poder desenvolupar altres medicines. Per aquest gran descobriment, els científics Fleming, Florey i Chain van rebre el Premi Nobel de Medicina en 1945.

La penicil·lina continua sent un medicament essencial, tot i que l’ús excessiu d’antibiòtics ha provocat l’aparició de bacteris resistents.

Aquest descobriment ens recorda la importància de la curiositat científica i com una troballa inesperada pot canviar el món.

Vega Sala Barasoain

Intel·ligència artificial

Hola, soc Aila i tinc amnèsia posttraumàtica.

Quan he arribat, al que se suposa és ma casa, m’he trobat amb una estranya màquina que quasi m’ha fet caure de tos. Era com una càpsula, amb molts botons però una única palanca. Donant-li voltes, he estat observant-la, fins que he vist que tenia com una porteta que donava pas a un seient. No m’ho he pogut resistir, m’he clavat dins i l’he manipulat.

He començat a sentir un mareig, tot em donava voltes. I de sobte, plaf! Un soroll ensordidor i tot s’ha quedat quiet. He eixit de la càpsula per investigar què hauria passat, què era allò que havia sentit.

Tot el meu entorn estava molt diferent. Però com que estava en aquell període d’amnèsia, no sabia molt bé si era que realment estava tot molt canviat, o que no recordava tot el que hauria de recordar. Es veia tot com més futurista.

Ma mare estava allí, però també amb l’aparença canviada. I m’ha vingut al cap una qüestió:

― Mare, quina data és hui?

― Pregunta-li-ho a Alexa. Ella tot ho sap.

En sentir el seu nom, un aparell em respon:

― Hui és 18 de març de 2050.

Cooooommmm? 2050? Què havia passat? La meua amnèsia m’havia traslladat? O seria aquesta màquina tan estranya???

Em va donar per mirar i observar tot el que m’envoltava. Dos ninotets que pareixien surar per damunt del sòl netejaven i preparaven el menjar.

Mentrestant, ma mare parlava i parlava amb “Alexa”, tenint repostes com del més enllà.

Entre al menjador i veig la meua germana mirant la tele. Els personatges tenien les nostres cares, però eren animats!

Mon pare, amb unes ulleres ben estranyes, pareixia que caçava mosques pel seu voltant.

― Però pare, què fas?

― Aila, deixa’m no em desconcentres. No veus que estic jugant amb els meus companys del despatx?

Com? Ací què està passant? Perquè sembla que totes i tots estiguen com dins d’un encanteri. Me’n torne a pujar a eixa càpsula, espere que em torne d’on m’ha portat.

Mareig, voltes i veig casa com ja puc tornar-la a recordar.

― Mare, mare, hui, en quin dia vivim?

― Que no saps mirar el calendari, filleta? 18 de març de 2025.

La meua germana cara la tele, interessada mentre escolta una notícia:

― La intel·ligència artificial ens farà més fàcil la nostra rutina diària. Ha vingut per a ajudar-nos en les feines casolanes. Ens aproparà als nostres companys de jocs i fins i tot podrem aplegar a ser protagonistes de les nostres pel·lícules favorites.

De veres? És això el que jo he pogut conéixer en el meu viatge? Ajudar-nos? Apropar-nos?

No és això el que jo he pogut veure. A mi més bé m’han paregut una quadrilla de grillats, vivint cadascú al seu compàs.

Si aquest és el futur que ens espera amb la intel·ligència artificial, no estic molt segura de si m’agradarà. Crec que preferisc quedar-me amb aquesta amnèsia i així no comparar amb el que hem viscut en els temps passats.

Àngels Blasco

VOLAR

Des que l’ésser humà té consciència, sempre ha volgut aprendre a volar. Poder traslladar-se amb la facilitat d’un ocell, solcant el cel a la recerca de nous horitzons. Amb la invenció de l’aeroplà pels germans Wright, allà pel 1900, l’ésser humà va poder complir un somni. I així, volar com les aus. Però ja ha passat molt de temps, i eixe primer avió, el vol del qual va ser de pocs metres, va anar desenvolupant-se a poc a poc. Uns anys més tard, un espanyol anomenat Juan de la Cierva, va inventar l’autogir, que va ser el precursor de l’helicòpter. Era una època en què volar ja era possible. Però amb els avanços tecnològics, eixos invents anaven desenrotllant-se a gran velocitat.

Ja cap al 1919 es va aconseguir travessar l’oceà atlàntic i durant el període de guerres, els governs van invertir per a millorar les seues aeronaus amb finalitats bèl·liques.

Però les ambicions de l’ésser humà mai acaben i el següent propòsit va ser volar més enllà d’on arriben les aus: a l’espai. I així, encara que no sense controvèrsia fins i tot hui dia, l’home va aconseguir aterrar a la Lluna el 20 de juliol de 1969.

I uns anys més tard van enviar un robot per a explorar Mart, encara que és cert que este planeta encara no ha sigut visitat pels humans i segons les previsions de la NASA (Administració Nacional d’Aeronàutica i Espai, per les seues sigles en anglés) això s’aconseguirà al voltant de l’any 2040.

De moment, ens conformarem a poder gaudir dels avantatges dels vols internacionals, que ens permeten desplaçar-nos d’una punta a una altra del món en unes poques hores, i visitar ciutats i cultures diferents.

EL COET ESPACIAL

El coet espacial va ser inventat pel físic inventor Robert Goddard, qui somiava des de molt jove amb poder viatjar a l’ espai i poder observar com es podia veure La Terra des d’allà dalt. Va passar diversos anys de la seua vida intentant crear i fer volar un coet.

Va ser per l’any 1926 quan va aconseguir crear un coet que seria propulsat per combustible. El coet és considerat un mitjà de transport aeri el qual és l’ únic que pot superar l’atmosfera i abandonar el planeta Terra.

Anys més tard, es va millorar el coet espacial. I va ser el 29 de juliol de 1958 quan el president dels Estats Unitats d’Amèrica va crear la NASA (National Aeronautics Space Administration), Administració Nacional d’Aeronàutica i l’Espai, que era l’encarregada d’enviar coets a l’ espai per investigacions a la Lluna i altres planetes, tal com Mart.

El primer coet a arribar a la Lluna amb els seus astronautes, comandats per Neil Armstrong, l’any 1969, va ser l’APOLO XI. I el primer animal a viatjar a la Lluna va ser una gosseta de nom Laika. I el següent animal va ser un mico de nom Albert.

I a tu, t’agradaria anar a la Lluna?

ALGUNES DONES INVENTORES

T’has fixat en tots els objectes, les màquines o els mobles que tens al voltant? Tots han estat inventats per algú. I n’hi ha molts que van ser ideats per dones que volien millorar el món. Al llarg de la història, milers de dones han tingut idees brillants que han suposat grans invents per a la humanitat. Dones, per exemple que havien d’inscriure les seues patents a nom dels seus marits i que mai van ser prou reconegudes ni apareixen en llibres escolars. Entre d’altres parlem d’inventores com Mary Anderson, Stephanie Kwolek, Martha Coston o Sarah Mather.

ELS EIXUGAPARABRISES, PER MARY ANDERSON

La idea se li va ocórrer mentre viatjava en tramvia per Nova York, a principis del segle XX, en veure que el conductor havia d’anar parant constantment per netejar el parabrisa a causa d’una tempesta de neu i això feia perdre temps a tots, al mateix conductor i als viatgers. El seu invent consistia en una palanca controlada per un braç mòbil equipat amb una escombreta de goma

en contacte amb la finestra. Amb la seua patent de 1903, l’invent d’Anderson va ser el primer dispositiu eficaç per netejar els parabrises.

LA SUPERFIBRA KEVLAR, PER STEPHANIE KWOLEK

Els resultats de les investigacions d’aquesta química nord-americana Stephanie Kwolek, van donar origen al poliparafenilè tereftalamida o Kevlar, una fibra de polímer cinc vegades més forta que l’acer que és un dels components imprescindibles de les armilles antibales. És un material que ha salvat milions de vides a tot el món i una de les fibres més utilitzades en aplicacions tan diferents com l’aeroespacial o la construcció.

LES BENGALES DE SENYALS

MARÍTIMS, PER MARTHA

COSTON

Basant-se en uns esbossos que el seu marit va deixar abans de morir, Coston va desenvolupar un sistema de llampades pirotècniques perquè els vaixells pogueren comunicar-se entre si, amb el personal de terra en la foscor i quan els separaven grans distàncies. Va estar gairebé deu anys treballant per desenvolupar aquest sistema de senyalització de bengales basat en la feina més primerenca del seu marit. El 1859 el va patentar.

EL PERISCOPI, PER SARAH MATHER

Aquesta investigadora va estudiar els telescopis i altres instruments oculars que se servien de lents per a crear el periscopi, que va patentar el 1845. El seu invent permetia inspeccionar les profunditats de l’oceà als vaixells de navegació marítima i, també, saber a quina distància i posició es trobaven

els objectes restant ocult. El telescopi submarí era un dispositiu que consistia en un tub amb una làmpada en un extrem i una sèrie de prismes òptics o miralls units a l’altre extrem, per poder il·luminar diversos objectes en ser submergits. El 1864, la inventora afegiria una millora a la seua creació anterior per detectar vaixells de guerra.

EL

LLIBRE

ELECTRÒNIC, PER ÁNGELA RUIZ ROBLES

La senyoreta Ángela va ser una mestra espanyola que va lliurar la seua vida a l’educació i a l’alfabetització d’Espanya. El 1949 va patentar el que seria l’antecessor dels llibres electrònics, una enciclopèdia mecànica destinada a facilitar l’aprenentatge amb un model més interactiu. Aquest llibre era capaç d’il·luminar, emetre sons i fer zoom sobre els texts.

LA CAFETERA I ELS FILTRES DE CAFÉ, PER MELITTA BENTZ

L’alemanya Melitta Bentz cansada del sistema tradicional de fer café col·locant els grans en un sac que s’introduïa en aigua bullent, va crear amb un nou mètode: col·locar un tros gruixut de paper absorbent en un recipient de llautó amb forats i fer passar el café a través d’aquest filtre doble. La cafetera i els filtres de café els va patentar el 1908 i va fundar una empresa que continua funcionant avui en dia.

Ací només hem recollit unes poques dones inventores, però existeixen moltes més que han treballat per construir un món millor al llarg de la història de la humanitat.

LA COVID

La Covid és una de les malalties que més famosa s’ha fet en els últims anys. Ens va canviar la vida de dalt a baix i va modificar tot allò que créiem indestructible. A nosaltres, a més de tancar-nos a casa durant més de tres mesos, ens va ensenyar a apreciar tot allò que tenim.

Als hospitals, els i les sanitàries tampoc sabien al que s’enfrontaven, a les cases la gent teníem l’ai al cor pel que podia passar. Les persones eixien a comprar i tornaven ràpidament a tancar-se a la seguretat dels

I quan va arribar la setmana fallera? Aquelles falles van ser reflexos que una falla unida val més que qualsevol festa. Fent mascletades amb el que trobàrem a casa, posantnos les bruses falleres, fent-nos el monyo per veure si ens recordàvem de la sensació de tindre tants ganxos al cap clavats, però que a la vegada ens agrada, fent vídeos per recordar a la gent que quan tornàrem, tornaríem més forts que mai.

Quan va acabar el confinament, ens sentíem lliures. El primer que va fer la gent en eixir, sens dubte va ser retrobar-se amb la seua família, amics i amigues.

Tot el personal sanitari i científic, feu possible que sortírem de la pandèmia amb la seua voluntat i les ganes de treballar i ajudar a la gent.

Els i les sanitaris, igual que altres professions de risc, treballaven molt i en torns molt llargs i complicats.

Els i les científiques de tot el món van fer uns grans descobriments, treballant braç a braç per un objectiu comú: guanyar al virus. Perquè inventar una dosi per rebaixar la malaltia i que no provocara tants símptomes o morts o, fins i tot, que ni s’agafara, és un gran mèrit.

Segur que fou molt difícil per a ells i elles, estar treballant, sabent que tot depenia d’ells.

Mentre nosaltres estàvem a casa esperant una solució, ells arriscaren la seua vida perquè totes i tots tinguérem un futur. Encara que ara la Covid-19 és com un constipat “normal”, no ens hem d’oblidar de tots els esforços que van fer, tot el que vam patir i tota la gent que va faltar, perquè allò va ser com una pedra en el camí, i apartar-la formarà part de la nostra vida per sempre.

Lola Gascón

ELS HABITATGES ON HEM VISCUT

En els orígens de la humanitat, els homes i les dones vivien en coves. En les coves buscaven guarir-se del vent, la pluja, així com de depredadors com el lleó o el tigre. A més, dins les coves trobaven una temperatura constant, ni massa fred, ni massa calor. Després, passaren a construir una espècie de barraques que feien amb els materials que tenien al seu abast, com branques d’arbres, fusta, palla o fang. Un problema d’aquestes cases eren que quan hi havia una guerra, desapareixien ràpidament per culpa del foc.

Per això, més endavant, els habitatges començaren a construir-se en pedra. A més, la humanitat ja coneixia molts invents que utilitzava per al transport de material pesat, com la roda i la navegació.

Hui en dia trobem unes construccions molt diferents. Així, es tendeix a edificar intentant fer servir materials que deixen poca empremta ecològica i que siguen ben aïllants.

D’aquesta manera, s’usarà menys energia per a mantindre la temperatura dins les cases i aconseguirem llançar menys diòxid de carboni a l’atmosfera. Us sona això de la temperatura constant? Clar que sí! Era el que buscaven les dones i homes de la prehistòria quan convertien una cova en la seua llar.

MIRAR AL CEL

Sempre ens ha agradat donar una ullada al cel. Pensem i alcem la vista, sospirem, desitgem... El cel, eixe espai tan a prop nostre però al mateix temps tan desconegut. De la seua observació s’encarrega l’astronomia. Ciència mil·lenària que va fascinar a les antigues civilitzacions que veien una part pràctica per exemple

Ja en el segle XX l’astronomia experimenta un salt qualitatiu amb noves tecnologies d’observació: l’espectroscòpia (fonamentada en analitzar la llum dels objectes celestes), radiotelescopis (amb mesuraments d’ones) i com no el telescopi espacial Hubble (llançat el 1990) ens ha permés alleugerir part d’eixa curiositat amb l’estudi de galàxies i nebuloses.

Mirem i observem el cel, l’estudiem i aprenem de tot aquest immens espai que ens envolta. En eixe alçar de vista, per exemple, es fixa el nostre calendari en l’alternació dels dies i les nits, els mesos en les fases de la lluna, els anys en funció de les estacions marcades per períodes de pluges i sequeres.

Donant també una ullada al futur, se’ns acosten nous reptes, queda molt per descobrir a l’univers així que alcem la vista i somiem.

Nela Cardona Burguet

EL TELESCOPI

La història ens porta al 1609, quan Galileo Galilei va perfeccionar el telescopi que havia inventat Hans Lippershey el 1608, el qual contava de 20 augments. A través d’ell, va poder mirar les estreles de la Via Làctia, el cel, la Lluna i els seus cràters o Saturn. Des d’aleshores, el perfeccionament dels telescopis no s’han detingut. Ara, fins i tot, estan a l’espai. Des de 1990 el telescopi espacial Hubble es troba en òrbita circular al voltant de La Terra. Amb un telescopi es pot estudiar l’edat de l’univers, la matèria obscura, descobrir sistemes planetaris, detectar raigs gamma, veure el naixement d’una estrela i trobar noves galàxies.

La pròxima vegada que mires a través d’un telescopi, pensa quan ha canviat des de la seua invenció.

Tempo, fins ací arriba la nostra aventura! No puc creure’m que aquestes pàgines toquen a la seua fi.

Sí? Conta’m, conta’m!

Ja veus Lluna, com ens hem divertit! I com ens han agradat tots els dibuixos que ens han fet arribar les falleretes i els fallerets, veritat?

Cert! Ha sigut el millor viatge de la meua vida. No sé què faré ara. Amb qui compartiré les meues vesprades?

Mira, tot allò que nosaltres hem contat a les xiquetes i als xiquets podran veure-ho al bell mig del carrer. Els planetes, els descobriments, cada invent que ha fet la humanitat… Podran gaudir de Mutatis en forma de ninots plens de color i joia.

No t’amoïnes, Lluna. Queden moltes experiències per viure les setmanes vinents.

Quina alegria em dones! I tu penses que nosaltres hi podrem participar? M’agradaria tant veure el somriure de les falleretes i els fallerets que s’han delectat amb aquesta lectura.

I tant que sí, Lluna. Tu i jo estarem presents enmig del carrer! Fruirem de la pólvora, de la música, de la llum del sol, de les estrelles i, quan arribe el moment, del foc.

Xiquetes i xiquets, falleretes i fallerets. Fins ací arriba la nostra

Mutatis. És la vostra tasca continuar la història. Us toca formar part de la nostra evolució, així que estudieu, inventeu, descobriu i compartiu. La vida és meravellosa i l’evolució està ,ara, a les vostres mans.

activitats

SOPA DE LLETRES

DEL SITEMA SOLAR

Busca a la sopa de lletres el nom dels 8 planetes del Sistema Solar.

MERCURI - VENUS - TERRA - MART

JUPITER - SATURN - URÀ - NEPTÚ

Mots encreuats dels invents de les dones

Resol el mot encreuat sobre les dones inventores utlitzant les pistes. Que tingues sort!

(1) Invent de Mary Anderson per netejar els parabrises.

(2) Dispositiu que va inventar Sarah Mather.

(3) Nom de la inventora de les Bengales per fer senyals marítims.

(4) IMaterial que ha salvat milions de vides, inventat per Stephanie Kwolek.

(5) Nacionalitat de la inventora del llibre electrònic.

(6) Nom de la inventora de la cafetera.

QUANTS HI HA?

Compta els invents i els descobriments i posa el número en la seua casella.

COET ESPACIAL

MATERIALS

▶ Cartó de rotllo de paper de bany

▶ Pintura acrílica de diversos colors.

▶ Paper de seda de colors

INSTRUCCIONS

PAS 1

▶ Cartolina de colors

▶ Silicona

Pinta el cartó de rotllo de paper de bany amb la pintura acrílica i deixa assecar. Pots aplicar diversos tons o deixar-ne un només.

PAS 2

Fes uns cercles amb cartolina i talla d’un costat fins al mig perpoder fer la part superior del coet de cartóó i enganxar-lo ambsilicona calenta.

PAS 3

Talla els cercles de cartó per la meitat i utilitza com a base per al coet.

PAS 4

Col·loca a la part inferior del coet i assegura’t que quede fixa. Pots reforçar amb un poc de silicona. Pinta el cos del coet i dibuixa el que podria ser la cabina.

PAS 5

Fes unes tires llargues de paper i enganxa a la part inferior.

LABERINT PREHISTÒRIA

PARAULES SECRETES

Escriu la lletra que representa cada símbol per desxifrar les paraulessecretes.

QUÈ DIUEN ELS SÍMBOLS

PASSAPARAULA

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

F:

R:

B C

D E

F G H I J K

L M

N

O

P

Q (conté la Q)

R S T U V W

X (conté la X)

Y (acaba en Y)

Z (acaba en Z)

PISTES

Primer coet que arriba a la Lluna.

Sistema de senyalització perquè els vaixells poguessin comunicar-se.

Malaltia que va fer que ens quedàrem a casa més de tres mesos.

Gràcies als nostres protagonistes, Tempo i Lluna, els hem conegut.

L’invent de Mary Anderson per netejar parabrises.

Invent més important de la Prehistòria.

Astrònom i matemàtic que va millorar el telescopi al 1609.

Lloc on els i les sanitàries combatien la malaltia de la Covid.

Material que té dos pols, que si els apropes, s’apeguen.

El planeta més gran del Sistema Solar.

Fibra més forta que l’acer, inventada per Stephanie Kwolek.

Nom del primer animal que va viatjar a la Lluna. Era una gosseta.

Cognom de la inventora del periscopi.

Nom d’un dels primers astronautes que va arribar a la Lluna.

Un dels combustibles que s’utilitzava per fer anar el tren de vapor.

Primer antibiòtic per tractar les infeccions bacterianes.

Invent utilitzat durant molts anys per fer funcionar trens.

Nom del físic que va inventar el coet espacial.

El planeta dels anells.

Instrument per observar el cel, la Lluna i les estreles.

Gràcies al Big Bang, es va formar.

El segon planeta més prop del Sol.

Inventor i enginyer que va perfeccionar la màquina de vapor.

El Sistema Solar forma part d’una i és anomenada Via Làctia.

Científic que va assentar les bases de l’electromagnetisme.

Cognom de la inventora del llibre electrònic.

BARREJA DE LLETRES

Ordena les lletres per a escriure les paraules correctament

VUIRS OLS

SEGUEIX LA SÈRIE

Fixa’t bé amb les imatges i dibuixa la que seguiria al requadre.

figura fons

Sabries unir cada figura amb el seu nom?

TELESCOPI

MÀQUINA DE VAPOR

PINTA

Deixa volar la teua imaginació i pinta els nostres protagonistes dels colors que més t’agraden.

DE GRAN A XICOTET

SUDOKU D'INVENTS

Ompli els espais en blanc amb els invents. Recorda que no poden repetir-se.

MENJACLOSQUES

1. Retalla el quadrat. Comença per on estan les tisores.

2. Doblega per les diagonals, primer per una i després per l’altra.

3. Doblega una de les cantonades per portar-la al centre.

MUNTATGE

4. Fes el mateix amb les altres tres cantonades

5. Porta una de les cantonades al centre.

6. Repeteix amb les altres 3 que queden.

7. Doblega per la mitat per marcar-lo i poder manipular-lo millor.

8. Ara, posa els dits per els forats i ja pots començar a jugar.

PINTA EL NÚMERO

Sabries pintar el número d’objectes que hi ha en cada requadre? 4 5 3 3 6 2 4 5 6 1 4 2 6 4 2 4 3 8

SOPA DE LLETRES

SOLUCIONS

DE GRAN A XICOTET

MOTS ENCREUATS

(1) EIXUGAPARABRISES

(2) PERISCOPI

(3) MARTHA

(4) KEVLAR

(5) ESPANYOLA

(6) MELITTA

(7) MELITTA

(6) MELITTA

FIGURA FONS

AVIÓ DE COMBAT VIRUS

PASSAPARAULA

SUDOKUS D'INVENTS

BARREJA DE LLETRES

LABERINT

A: APOLO / B: BENGALES / C: COVID / D: DESCOBRIMENTS

E: EIXUGAPARABRISES / F: FOC / G: GALILEO GALILEI

H: HOSPITAL / I: IMANT J: JÚPITER / K: KEVLA / L: LAIKA M:

MATHER / N: NEIL ARMSTRONG / O: OLI MINERAL

P: PENICIL·LINA / Q (conté la Q) : MÀQUINA DE VAPOR

R: ROBERT / S: SATURN / T: TELESCOPI / U: UNIVERS

V: VENUS / W: WATT / X (conté la X): GALÀXIA

Y (acaba en Y): FARADAY / Z (acaba en Z): RUIZ

SEGUEIX LA SÈRIE

PINTA EL NÚMERO

PARAULES SECRETES

MUTATIS / (2) LLUNA / (3) TEMPO

3 2 5 4

XABOLA VIRUS PIRÀMIDE

2025 MARIA CÍSCAR PONS

Salutació del President

JAVIER SALA FAJARDO

2025

Als nostres carrers l’aire ja comença a oldre a pólvora. Si parem l’orella, a la llunyania, podem sentir els primers acords del nostre pasdoble més estimat. Ja tenim preparada la brusa i el mocador de la falla. Han arribat per fi les falles 2025 i per a mi és un honor dirigir-me a vosaltres com a president de la Falla la Via.

Vull saludar, des de les pàgines del nostre llibret, a les falleres i als fallers de la nostra comissió, així com també, a les persones que d’una manera o altra formen part de la gran família que és la nostra Falla.

A la nostra comissió tenim la sort de tindre un excepcional equip de persones que, de manera completament desinteressada, dediquen el seu temps i treballen incansablement, per aconseguir que cada moment a la falla siga únic i irrepetible, siga inoblidable. Són els nostres vicepresidents i vicepresidentes, la nostra junta directiva, són cada integrant de cada delegació, en definitiva, les persones que em porten a sentir-me tan orgullós de representar a la falla la Via.

Moments únics i irrepetibles com els que viurem de la mà de les nostres falleres majors, Ainhoa i Vega, i del nostre president infantil, Sergi. A tots ells. els felicite i us garantisc que gaudirem d’un any ple d’emocions i alegries.

Vull enviar un missatge de solidaritat a tota la gent que encara està passant-ho mal per les conseqüències de la DANA. La nostra terra continua ferida i moltes comissions ho tindran molt complicat o directament no podran celebrar enguany la nostra benvolguda festa. La Falla la Via està amb vosaltres i que sapigueu que estem per a tot allò que necessiteu; molta força.

Benvolguts fallers i falleres, simpatitzants de la falla la Via, veïnat d’ací i de tots els racons de la nostra ciutat , la Falla la Via us obri, un any més, les portes del seu casal perquè vingueu a gaudir amb nosaltres de cada acte, de cada activitat que tenim preparada. Esteu convidats a viure a la nostra Falla la millor festa del món, les falles.

Una abraçada molt forta del vostre president.

Fallera Major 2025

AINHOA COMPANY GARCÍA

Per a Ainhoa

A la Reina del Foc i la Flor

Ets reina entre flames i flors, germana estimada, amb orgull i passió; als teus ulls blaus, el cel guanya colors, i al teu riure, la força d’una cançó.

Fallera Major, símbol de grandesa, amb un somriure que il·lumina el dia, des del moment que vas nàixer, ja eres fallera, la nostra alegria.

Entre vestits brodats i frescs clavells, camines amb gràcia, amb pas decidit; amb cada festa, ensenyant els teus fills, els transmets el llegat amb amor profund.

Entre la música i el foc que dansa, el teu somriure enlluerna cada plaça; en cada mascletada, en cada nit del foc, ressona com un cant al vent, el teu nom.

Els teus ulls blaus, com el mar en calma, són flama i cel, en constant moviment; germana meua, hui el cel et mira, mentre balles entre flames i flors.

T’estime amb tot el cor, amb un amor tan pur, que brilla com el més preuat dels tresors.

IDOIA COMPANY GARCÍA

Per a

JAVIER SALA FAJARDO

President 2025

Qui t’haguera dit a tu fa uns anys que arribaries a ser president de la Falla la Via?

Quan ens vam conéixer, el món de les falles era alié a la teua vida; però el destí va fer que caigueres en una família molt fallera, i era inevitable que acabares formant part d’ella. Des de la primera presentació que participares a Alzira, ja te n’adonares que aquesta festa era per a tu.

Fa quasi 10 anys decidírem formar part d’aquesta família fallera i ací hem trobat bones raons i companyies per a quedar-nos. A poc a poc, has anat introduint-te i formant part d’aquesta comissió participant en tot allò que et proposaven com playbacks, muntatges, matinals...

Ser President de la Via t’ha rondat pel cap els últims anys i finalment ho has aconseguit.

Com tot el que fas en aquesta vida, ho vius amb passió i donant el 200 % de tu per a representar a aquesta falla com es mereix. El teu objectiu és fer créixer encara més la unitat de la falla, formar un gran equip, on tots i totes vulguen i puguen participar.

Gaudeix de cada festa, de cada cercavila, de cada reunió… que aquest tren passa ràpidament i el trajecte és meravellós. I sobretot no tingues cap dubte, que la teua família estarà al teu costat per a acompanyar-te.

Amparo

Per a

AINHOA COMPANY GARCÍA

Fallera Major 2025

SEMPRE HAS VOLGUT SER FALLERA MAJOR

Recorde aquell any 1996, anaves a complir quatre anys, el teu germà era president infantil d’aquesta gran falla. Tu ja deies “algun dia jo seré la Fallera Major de La Via”.

I què et puc dir, filla meua? Ser Fallera Major és dansar al compàs de la història i la tradició. Seràs la llum que brillarà en cada acte. Entre la pólvora i les llums, bategarà la teua ànima.

Amb els teus vestits de valenciana, plens de color, moguts per l’aire, ballaràs, reflectint l’alegria d’aquesta terra. I amb cada pinta i manteleta, enlluernaràs amb el teu estil i distinció.

Amb cada gest i mirada, transmetràs la bellesa de la nostra cultura. I en cada vers escrit, es plasmarà el teu amor per la nostra terra, reflectint en tu, el sentiment de pertinença, la bellesa de la tradició i la passió per les festes falleres.

Per tu, a cada racó de Tavernes, es respirarà passió per la nostra tradició. Els colors i les llums que ens enlluernen la mirada, il·luminen la nit vallera. En cada plaça, passeig o carrer, s’alçaran els monuments fallers, eixes obres d’art, amb les seues figures de cartró i fusta, que són un regal per als sentits. La música, les flors, els vestits de gala, i eixe concert ensordidor d’esclats de coets i traques, amb eixa olor de pólvora, crearan un ambient únic.

I per fi ha arribat el teu any, Ainhoa. Sens dubte representaràs molt bé a la dona valenciana. Que res ni ningú et lleve eixe somriure tan bonic i eixa resplendor dels teus ulls blaus, perquè aquest és el teu regnat, espere que ho gaudisques com et mereixes.

Et vull filla.

Dolores Garcia

JUNTA DIRECTIVA

◊ VICEPRESIDÈNCIA 1 A

Matinal, muntatge i manteniment, presentació, emergències, imatge i so, reforç i veterans

◊ VICEPRESIDÈNCIA 2 a

Xarxes socials, igualtat, protocol, setmana fallera, playbacks, Junta Local Fallera

◊ VICEPRESIDÈNCIA 3 a

Esports, casal, En marxa, jove, xaranga, cercaviles i infantils

◊ VICEPRESIDÈNCIA 4 a

Llibret i valencià, Oktober, gastronomia, xocolate i relacions públiques

◊ VICEPRESIDÈNCIA 5a

Economia, loteria, cens i recompenses, quotes, carpa i monument

◊ VICEPRESIDÈNCIA 6a

Cavalcada, carrossa, pirotècnia, events musicals

◊ SECRETARIA

◊ VICESECRETARIA

◊ TRESORERIA

◊ COMPTADOR

Jesús Alberola

Laura Bellver

Sergio Jareño

Tere Cremades

Batiste Grau

Erik Fernández

Montse Vila

Jéssica Talens

Batiste Grau

Luís Montoya

◊ DELEGACIÓ D’ECONOMIA

Marisa Alberola

◊ DELEGACIÓ DE LOTERIA

Batiste Grau, Antonio Sanchis, Luis Montoya

◊ DELEGACIÓ DE CENS I RECOMPENSES

Dolores Escrihuela, Beatriz Palomares

◊ DELEGACIÓ DE VETERANS

Vicent Llinares, Pepe Peris, Vicent Vercher, Luís Gascón, Àngel Bellver

◊ DELEGACIÓ D’INFANTILS I CADETS

Gemma Blasco, María Garcia, Tere Fons

◊ DELEGACIÓ DE QUOTES

Antonio Franco

◊ DELEGACIÓ DE LLIBRET I VALENCIÀ

Tere Cremades, Beatriz Palomares, Jéssica Talens, Vero Peris, Tere Fons, Laura Bellver, Emma Peris, Laia Burguet

◊ DELEGACIÓ DE XARXES SOCIALS

Jéssica Talens, Nuria Martínez, Celia

Pons, Laura Bellver, Vero Peris, Beatriz Palomares, Carla González, Àngela Merenciano

◊ DELEGACIÓ D’IGUALTAT

Vero Peris, Jessica Talens, Laura Bellver, Nuria Grau, Àngela Bellver, Beatriz Palomares

◊ DELEGACIÓ EN MARXA

Sara Palomares, Àngela Bellver, Amparo Alfonso, Marta Peris, Sonia Ramírez, Gemma Blasco, Laura Enguix, Jéssica Talens, Alba Fayos, Vero Peris, Laura Bellver, Raquel Ferrando, Mila Cebolla, Valentin Vercher, Toni Bono, Tania Grau

◊ DELEGACIÓ D’EVENTS MUSICALS

Antonio Grau, Anna Kavanagh, Toni Franco, Neus Palomares

◊ DELEGACIÓ DE MATINAL

Ximo Verdú, Roger Verdú, Pepa Magraner

◊ DELEGACIÓ DE MUNTATGE I MANTENIMENT

Jesús Alberola, Vicent Llinares, Paco Bixquert, Vicent Esteve, Tomás Castelló, Tomàs Castelló Bononad, Jaime Gilabert

◊ DELEGACIÓ D’OKTOBER VIAFEST

Amparo Alfonso, Tere Cremades, Luis Montoya

◊ DELEGACIÓ DE GASTRONOMIA

Joe Giner, Toni Juan, Vicent Vercher, Àngel Bellver, Javi Vila, Rafa Sansaloni, Luis Pons, Alan Peiró, Salva Cardona

◊ DELEGACIÓ DE XOCOLATE

Margarita Bononad, Carmen Palomares, Amparo Juan, Santi Palomares

◊ DELEGACIÓ DE CASAL

Lupe Aguayo, Mila Cebolla, Laura Enguix

◊ DELEGACIÓ DE PROTOCOL

Victor Gascón, Estefania Carbó, Luis Montoya, Vero Peris, Tere Cremades, Àngela Bellver, Jéssica Talens, Laura Bellver

◊ DELEGACIÓ DE SETMANA FALLERA

Laura Bellver

◊ DELEGACIÓ DE CERCAVILES

Carlos Puig

◊ DELEGACIÓ DE XARANGA

Valentín Vercher, Toni Bono, Victor Gascón

◊ DELEGACIÓ DE RELACIONS PÚBLIQUES

Antonio Sanchis, Manolo Marín, Ximo Pons

◊ DELEGACIÓ DE PRESENTACIÓ

Fanny Grau, Kiko Torres, Ximo Grau, Paco Grau, Juanjo Espí

◊ DELEGACIÓ DE PLAYBACKS MAJORS

Neus Aguilar, Anna Kavanagh

◊ DELEGACIÓ DE PLAYBACKS INFANTILS

Melani Cremades, Àngela Bellver, Carme Martínez, Alba Giner, Maria Espí, Maria Sansaloni

◊ DELEGACIÓ DE PIROTÈCNIA

Fernando Vila, Joe Giner, Jose Enguix

◊ DELEGACIÓ DE CARROSSA

Manolo Marín, María Espí, María Llinares, Maria José Palomares

◊ DELEGACIÓ DE CAVALCADA

Noel Serra, Kiara Fernández, Raquel Ferrando, Isa Montoya, Margarita Gascón, Chelina, Laura Enguix, Marta Peris, María Llinares, Maria José Palomares, María Sansaloni

◊ DELEGACIÓ D’ESPORTS

Carlos Caba, Mario Pons, Alfredo Cremades, Toni Ferrando, Vicent Merenciano, Gala Camarena, Anna Llàcer, Aurora Ferrando

◊ DELEGACIÓ DE CARPA, MONUMENTS I DECORACIÓ

Javier Fons, Raquel Ferrando, Alba Fayos, Alan Peiró, Jose Enguix

◊ DELEGACIÓ DE JLF

Mabel Santabarbara, Jéssica Talens, Isa Montoya, Beatriz Palomares

◊ DELEGACIÓ PLA D’EMERGÈNCIES

Alan Peiró, Elia Vieco, Joe Giner, Ximo Verdú, Amparo Alfonso, Amparo Planxa, Fernando Vila, Eugenio Pérez, Javi Fons

◊ DELEGACIÓ JOVE

Carme Martínez, Alba Giner, Toni Bono, Carlos Caba, Alba Fayos, Neus Aguilar, Núria Martinez, Claudia Andrada, Eva Bono, Anabel Palomares, Julia Andrada, María Palomares

◊ DELEGACIÓ D’IMATGE I SO

Julio Puig

◊ DELEGACIÓ DE REFORÇ

Paco Grau, Salvador Planxa, Eugenio Pérez, Ximo Pons, Luis Montoya, Manolo Marin, Àngel Bellver, Batiste Grau, Victor Gascón, Fernando Vila.

Ábalos Enguix Álvaro

Ábalos Enguix Antonio

Ábalos Enguix Aurora

Aguayo Hoyos Lupe

Aguilar Gascón Neus

Agustí Vidal Virgilio

Alberola Artola Jordi

Alberola Clar Francisco

Alberola Escrihuela Rosabel

Alberola González Jesús

Alberola Grau Silvia

Alberola Llorca Lola

Alberola Marrades Mario

Alberola Talens Aleix

Alberola Vidal Jordi

Alberola Vidal Marisa

Alfonso Garcia Amparo

Alfonso Vidal Yaiza

Almiñana Palomares Alma

Almiñana Pachés Marco

Almiñana Roman Carmina

Almiñana Sanchis Julio

Alonso Ruiz Natalia

Andrada Alberola Clàudia

Andrada Alberola Júlia

Andrada Alberola Miquel

Andrada Galiana Maria Vicenta

Andrada Galiana Miguel

Andrada Vercher Miguel

Andrés Escrihuela Laura

Araujo Martínez Encar

COMISSIÓ MAJOR

Falla La Via

Artés Grau Alba

Artés Mizzi Justo José

Artola Roses Maria José

Atanés Paches Sara

Barasoain Vila Eva

Basset Vercher Celia

Bellver Bosch Angela

Bellver Bosch Laura Bellver Estruch Àngel

Benavent Pastor Paola

Benavent Talens Albert

Benito Vercher Paula

Berenguer Gomez Desirée

Bixquert Climent Francisco

Blasco Borràs Alejandro

Blasco Borràs Gemma

Blasco Herrera Rubén

Blasco Montero Ainhoa

Blasco Parets Mati

Bono Bosch Antonio

Bono Grau Josep

Bono Grau Víctor

Bono Sifres Antonio

Bono Sifres Eva

Bononad Cuéllar Andrea

Bononad Cuéllar Paula

Bononad Fuster Margarita

Bononad Garcia Vera

Bononad Roca David

Bononad Torres Naroa

Bordes Vidal Jesús

Borràs Grau Jesús

Bravo Arana Sofia

Brines Fons Andrea

Brines Garcia Adriana

Brines Grau Carmen

Brines Peris Marta

Brines Vercher Paula

Burguet Palomo Laia

Cabanilles Palmer Aitana

Cabrera Sales Paco

Caldes Vilar Elies

Camarena Escrihuela Gala

Camarena Escrihuela Mónica

Camarena Palomares Pau

Canet Arlandis Rafael

Canet Garrido Borja

Canet Garrido Natalia

Cantus Vercher Anna

Carbó Climent Estefania

Cardona Candela Salvador

Cardona Delfa Laura

Cardona Delfa Vanesa

Carnero Ramos Cristina

Casanova Noguera Luis

Castelló Bononad Margarita

Castelló Bononad Tomas

Castelló Grau Tomas

Cazorla Granado Cristina

Cebolla Pérez Mila

Chàfer Bixquert Angeles

Chàfer Bixquert Enrique

Chàfer Bixquert Teresa Pilar

Chàfer Ferrando Enrique

Chàfer Sanchis Maria

Chapa Cebolla Carles

Chova Bravo Nicolás

Chova Gómez-Elegido Eduardo

Chover Gresa Candela

Chover Martí Maite

Chover Montoya Sergi

Chover Montoya Vicent

Chulió Giner Maria

Climent González Carles

Climent Ibor Juane

Climent Márquez Gala

Collado Jennyngs Carla

Company García Ainhoa

Company García Idoia

Company Grau Raquel

Company Vidal Dulce

Corella Chover Vicen

Corella Escrihuela Marta

Corella Martínez Carmen

Coronas Magraner Jose Maria

Cortés Cremades Marcial

Corts Sánchez Aitor

Cosmin Smilt Adrian

Cremades Giner Melany

Cremades Laparra Alfredo

Cremades Talens Teresa Pilar

Crespo Gorris Rubén

Cuñat Salvert Júlia

Del Toro Císcar Álvaro

Diago Sala Jose Ignacio

Diez Sanchis Helena

Doménech Escrihuela Maria

Donato Merí Marc

Donato Merí Pau

Durà Hervas Jordi

Enguix Blasco Conxa

Enguix Hernandez Pilar

Enguix Paches Ximo

Enguix Palomares José Manuel

Enguix Palomares Laura

Enguix Regalado Ainoa

Enguix Tormo Paula

Enguix Vasquez Carlos Javier

Escrihuela Bataller Juan Bautista

Escrihuela Bosch Amparo

Escrihuela Chover Rosa

Escrihuela Delfa Oscar

Escrihuela Lena Leila

Escrihuela Llinares Javier

Escrihuela Palomares Rosabel

Escrihuela Tobaruela Amparo

Escrihuela Tobaruela Dolores

Espí Escrihuela Carlos

Espí Escrihuela Maria

Espí Gascón Juan Jose

Espí Selfa Paula

Esteve Grau Vicente

Estornell Sala Anna

Estruch Brines Isabel

Estruch Brines Paco

Estruch Mansanet Merche

Estruch Verdú Jaume

Fayos Mogort Alba

Fayos Montagud Pau

Fernández Rosa Juan

Fernández Sánchez Eric

Fernández Sánchez Kiara

Fernández Sendra Àlex

Ferrando Alberola Maria

Ferrando Almiñana Raquel

Ferrando Bononad Amparo

Ferrando Brines Carlos

Ferrando Galbis Emilio

Ferrando Grau Salvador

Ferrando Pallàs Salvador

Ferrando Ramis Aurora

Ferrando Sanchis Ana

Ferrando Sanchis Josep Antoni

Ferrando Serra Ana

Ferrer Sanfelix Leticia

Fons Company Héctor

Fons Jiménez Leire

Fons Meló Francisco Javier

Fons Meló Maria Teresa

Fons Palomares Miriam

Fons Sala Ana

Fons Selfa Joaquin

Fornas Castellote Ezequiel

Franco Estruch Antonio

Franco Vercher Antonio

Fuertes Sapiña Jorge

Garcia Almiñana Lola

Garcia Cholbi Belén

Garcia Corera Patxi Xabier

Garcia Ferri Anna

Garcia Otero Dolores

Garcia Peiró Maria

Garcia Redondo Mota Francisco

Gascón Bononad Luis

Gascón Cardona Miguel

Gascón Egea Natalia

Gascón Mora Andrea

Gascón Mora Mónica

Gascón Palomares Carmina

Gascón Palomares Fabiola

Gascón Palomares Margarita

Gascón Sánchez Víctor

Gil Ferrer Mari Carmen

Gilabert Cañigral Jaume

Gimeno Escribano Juanjo

Gimeno Martí Lupe

Gimeno Peris Andrea

Gimeno Sanchez Arantxa

Gimeno Serra Esther

Gimeno Vidal Adriana

Giner Esteve José Eduardo

Giner Pastor Alba

Giner Pelegrí Paloma

Giner Tur Jordi

Gómez Bertomeu Juan

Gómez Bosch Dulce Maria

Gómez Gandia Susana

Gómez González Laura

Gómez González Mariola

Gómez Sansaloni Ivan

Gómez Sansaloni Quino

Gómez Vercher Ana M.

González Cháfer Teresa

González Estruch Mariola

González Juan Marina

González Salvador Carla

González Sansaloni Juane

González Santana David

Grau Ábalos Antonio

Grau Alepuz Vicent

Grau Artigues Chelina

Grau Artigues Maria

Grau Bixquert Beatriz

Grau Borràs Antonio

Grau Brines Francisco Javier

Grau Company Victoria

Grau Escrihuela Alma

Grau Escrivà Laura

Grau Fuster Maria

Grau Grau Joaquín Ángel

Grau Juan Vicent

Grau Lopez Isabel

Grau Magraner Andrea

Grau Magraner Juan Bautista

Grau Magraner Sandra

Grau Meló Nuria

Grau Morente Jose

Grau Noguera Fany

Grau Noguera Margarita

Grau Palomares Josep

Grau Salom Tània

Grau Sanchis Joaquin

Grau Servà Antonio

Gualde Bosch Maria

Guillén Escrihuela Alexandra

Gutiérrez Grau Andrés

Hijarro Vercher Ana Maria

Jareño Estruch Ana Maria

Jareño Estruch Sergio

Juan Bo Carmen

Juan Campos Júlia

Juan Fons Maria Desamparados

Juan Gómez Tonet

Juan Petit Amparo

Juan Petit Antonio

Juan San Roque Alba

Kavanagh Cardona Anna

Llácer Almiñana Maria

Llácer Sansaloni Anna

Lledó Blasco Carmen

Lledó Blasco Ferran

Llinares Aguayo Eva

Llinares Alonso Jose Rafael

Llinares Asunción Àngela

Llinares Asunción Maria

Llinares Escrihuela Vicente

Llinares Grau Enrique

Llinares Grau José Emilio

Llinares Mafé Juan

Lobo Meló Adriana

Lobo Meló Alba

Lozano Mejias Marta

Mafé Sales Encarna

Magraner Escrihuela Pepa

Magraner Talens Maria

Masanet Benavent Jordi

Marín Cano Manolo

Marín Martinez Manuel

Martí Cuñat Juli

Martínez Carbó Alba

Martínez Grau Carme

Martínez Grau Maria

Martínez Grau Núria

Martínez Navarro Carmen Maria

Martínez Pons Iris

Martínez Sánchez Sara

Martínez Sifres Marcos

Mascarell Ferrando Paula

Mateu Juan Jaume

Melis Escrivà Àngela

Meló Clar Andrea

Merenciano Ibañez José Luis

Merenciano Peris Àngela

Merenciano Peris Vicent

Mestre Félix David

Mifsud Grau Isabel

Miñana Hernández Àngela

Mogort Andrés Andrea

Montero Palomares Vera

Montoya Alberola Fran

Montoya Alberola Hugo

Montoya Alberola Luis

Montoya Grau Luis

Montoya Juan David

Montoya Juan Isabel

Montoya Juan Luis

Montoya Juan Mª Amparo

Monzó Garay Reme

Mora Cabanes Rosana

Moreno Grau Júlia

Muñoz Jimenez Julián

Nàcher Blasco Laura

Nogueira Sanchis Patricia

Nuñez Félix Àlex

Ordiñana Sancho Joaquim

Ortega Luque David

Pachés Blasco Inmaculada

Palomares Adsuara Mario

Palomares García Sara

Palomares Gascón Neus

Palomares Grau Carmina

Palomares Grau Dulce

Palomares Llinares Júlia

Palomares Meló Carmen

Palomares Meló Silviana Josefa

Palomares Sanchis Beatriz

Palomares Sanchis Mª Elisa

Palomares Torres Maria Vicenta

Palomares Vidal Anabel

Palomares Vidal Maria

Palomares Villalba Mª Jose

Palomares Villalba Margarita

Pastor Naya Davinia

Pastor Palomares Martina

Peiró Corella Lara

Peiró Donato Júlia

Peiró Enguix Alan

Peiró Jareño Carmen

Peña Vidal Eliane

Pérez Arlandis Mª Jose

Pérez Chover Gemma

Pérez Mifsud Eugenio

Pérez Palomares Maria

Pérez Rodríguez Manolo

Peris Colom Jose

Peris Ferrando Emma

Peris Ferrando Estrella

Peris Monteagudo Mari Carmen

Peris Paula Marta

Peris Paula Verónica

Peris Ripoll Estrella

Peris Ripoll Luz

Peris Vercher Fernando

Plancha Sales Amparo

Plancha Sales Salvador

Planelles Torelló Jorge

Pons Arroyo Jorge

Pons Arroyo Ximo

Pons Bosch Lola

Pons Garzó Vicent

Pons Grau Amor

Pons Grau Joaquin

Pons Grau Roberto

Pons Grau Ximo

Pons Hernández Celia

Pons Hernández Joaquin

Pons Hernández Luis

Pons Peris Mario

Primo Garrido Juan Bautista

Puig Corella Carlos

Puig Corella Natalia

Puig Perez Julio

Ramírez Arlandis Sonia

Regalado Juan Sole

Ribelles Talens Aurora

Ripoll Núñez Raquel

Romero Cháfer Marta

Rubio Blasco Míriam

Sala Alberola Amor

Sala Carbó Eros

Sala Chofre Nora

Sala Fajardo Javier

Sala Fajardo Sergi

Sala Mifsud Marta

Sala Peris Juan Miguel

Sales Aleixandre Francisco

Sales Martínez Marta

Salom Giner Salvador

Salvador Tomás Amparo

Sánchez Muñoz Isabel

Sánchez Muñoz Pepi

Sánchez Peris Álvaro

Sánchez Peris Ines

Sanchis Brines M. Carmen

Sanchis Gimeno Antonio

Sanchis Gimeno Maria Elisa

Sanchis Porro Mara

Sancho Moncho Paula

Sanfrancisco Císcar Juan Vicente

Sanfrancisco Ibáñez Melodi

Sansaloni Balaguer Isabel

Sansaloni Felis Rafael

Sansaloni Ferrando Jordi

Sansaloni Pellicer Isa

Sansaloni Pellicer Maria

Santabárbara Estruch Mabel

Sene Bakhoum Adama

Serra Alberola Noel

Serra Manclús Aurora De Les Neus

Sierra Lledó Cristina

Sifres Gregori Vicente

Solanes Armengol Beatriz

Solanes Pérez Joan

Soler Sánchez Zaida

Soriano Sales Andreu

Talens Alberola Neus

Talens Gimeno Àngela

Talens Magraner Jessica

Talens Martorell Gema

Talens Vidal Jose Miguel

Tarrasó Giner Juanmi

Timor Ortiz Alejandro

Todiras Claudia

Tormo Plancha Aitana

Tormo Solera Alba

Torres Escrihuela Ivan

Torres Franco Joan Fran

Torres Sala Júlia

Vercher Alberola Marc

Vercher Chofre Alejandro

Vercher Escrihuela Eva Maria

Vercher Franco Pau

Vercher González Valentín

Vercher Manclús Valentín

Vercher Porta Encarna

Vercher Porta Vicente

Vercher Salom Rosana

Verdú Gómez Ainoha

Verdú Magraner Roger

Verdú Sala Ximo

Vidal Elena Vicent

Vidal Gimeno Ana

Vidal Pons Oscar

Vidal Tur Encarna

Vieco Torrent Elia

Vila Bataller Fernando

Vila Hijarro Aitana

Vila Magraner Javier

Vila Montoya Iker

Vila Montoya Laia

Vila Vercher Montse

SERGI SALA GASCÓN

QSalutació del President Infantil 2025

uin orgull més gran és per a mi ser el president de la meua estimada falla.

Ja ha passat més d’un any des que em nomenaren vicepresident, i com he gaudit de tots els actes als que hem acudit! Crec que no me n’he deixat cap per anar.

Que emocionant és viure-ho tot en primera fila, sempre al costat de les falleres majors.

Des d’aquestes pàgines i, ja que tinc el privilegi de poder expressar-me, m’agradaria animar a les xiquetes i els xiquets a participar de totes les festes i actes que es fan al llarg de l’any, sempre pensant que ens divertim al màxim.

Aquest any encara serà més especial per a mi i la meua família: ja soc president. I encara queden molts esdeveniments per gaudir: la cavalcada, la matinal motorista i les tan esperades falles.

No puc acomiadar-me sense donar les gràcies, com sempre, a tota la gent que treballa sense descans perquè aquesta gran família fallera passem hores i dies tots junts gaudint de la festa que més ens agrada.

Visca les falles i visca la Falla La Via!

VEGA SALA BARASOAIN

Fallera Major Infantil 2025

Mar i aire i terra encontrats volen unir-se, imparables, cada ona en mil abraçades al compàs, cada ràfega d’una brisa suau, cada muntanya de la Mare Terra, buscant-te.

I tu, Vega, amb aquell lleuger somriure, t’amagaves.

I la Mar no et trobava... I la Terra no et trobava... Però l’aire sí.

Des que vas nàixer el vent sap on ets perquè per on vas, vas deixant un riu d’estels. Perquè per on vas, passen milers d’acolorits ocells. Perquè vas deixant un riu de pluja fina.

I la mar és sàvia.

I et va fer un camí d’ones d’arena. I eixe camí anava fins a un poble: Tavernes de la Valldigna.

I la Terra, que no és ximple volia saber d’aquell camí d’arena i de brisa a quin cau portaves els estels, els ocells i la pluja fina. I va pensar que a aquell poble només podies anar a un lloc: al lloc on el foc es fa vida... I eixe lloc no és cap altre que La Falla La Via!

Sisso

Per a

SERGI SALA GASCÓN

President Infantil 2025

Sovint recorde, i ho recorde molt bé, el 23 d’abril de 2010. Diada de Sant Jordi allà on vivíem per aquells anys. Dia del Llibre i la Rosa, símbol de la cultura i l’amor, on és costum que es regalen llibres i roses. A mi, em regalaren una prova d’embaràs positiva. Allò ens deia que tu venies de camí. També assenyalava que t’havíem concebut en dates falleres i tal vegada això ja et marcaria de per vida. Amant del foc i de la pólvora com ningú, ja de menut volies encendre els meus coets. Mai hi havia prou hores per a estar a la falla. Sempre valent i atrevit, ets un temerari de manual.

No he viscut el món faller a la meva joventut i no me l’estimava com ara (un poc sols, eh…). Ni tan sols he acabat d’entendre mai per què ta mare plora com una magdalena el dia 19 de març en sentir l’himne de València. Ella sí que el viu i se l’estima molt. Davant el teu desig insistent de voler ser el representant de la nostra falla sempre obtenies un no per la meva part. Dia rere dia em preguntaves per què no deixava que et presentares. Ta mare no m’ho demanava perquè sabia que no anava a cedir. Et demanava reptes als estudis per ficar-te entrebancs que acabaves superant i m’havia d’inventar qualsevol altra excusa per treure’t la idea del cap. Un dia, sopant a casa, m’ho vas fer rumiar. Em vas argumentar que jo no ho podia entendre, però tu ho duies dins, a la sang. Cert! No ho podia entendre i, cert! Possiblement ho duies a la sang. Vaig pensar, llavors, que havies de complir el teu somni. Em vaig quedar convençut després de la trucada telefònica de Guillem. Els teus plors d’emoció em van fer entendre que ho desitjaves de debò. Ets molt faller i ho portes dins.

Estimant-te com t’estime, i no dubtes mai que t’estime i t’estimaré sempre moltíssim, sols vull traslladar-te que, malgrat no ser el meu món, m’ompli d’orgull i grat veure’t cada cop que et veig, vestit de faller, amb eixa planta i eixe somriure preciós que exhala la satisfacció que sents de ser el màxim representant infantil de la nostra falla. Sols em queda desitjar-te que sigues molt feliç i que gaudisques del teu any al voltant de la gent que t’estima.

Ton pare

SERGI SALA FAJARDO

Per a

VEGA SALA BARASOAIN

Fallera Major Infantil 2025

Benvolguda Vega,

Aquest any el nostre cor batega més fort que mai d’alegria i d’orgull. Vore’t amb la banda de Fallera Major Infantil és un somni fet realitat, no sols per a a tu, sinó també per a nosaltres com a pares.

Ser Fallera Major Infantil és més que lluir un vestit, és el privilegi de representar tota una comissió; és un símbol de la teua il·lusió i de l’amor que tens per la nostra festa, per la nostra família fallera.

Des de ben menudeta has estimat les falles, i sempre amb eixa llumeta en els ulls quan et posaves el vestit, quan et col·locaves les pintes o quan escoltaves la música i els focs.

Amb a penes quinze dies de vida vas passar per la passarel·la al braç d’una de les teues persones favorites i de les més especials de la teua vida, la teua tia Montse i et van engalanar amb la teua primera banda que guardem amb tota la cura i estima del món.

Sé que enguany és un any molt especial per a tu, i vore’t complir aquest somni ens emociona fins al punt de les llàgrimes. Estàs radiant, preciosa, però és el teu somriure i el teu cor gran el que fa que brilles encara més.

Aquest serà un any únic, ple d’experiències i moments que recordaràs tota la vida. Et trobaràs amb amics nous, viuràs la crida, l’ofrena, les despertades, la música, les cercaviles, les xocolatades, les mascletades… tots i cadascun dels actes i cada instant d’aquesta festa amb

molta emoció. Volem que visques i disfrutes amb il·lusió cada detall i que et sentes orgullosa de representar tot el que som.

Recorda que ser Fallera Major Infantil és també un exemple d’amabilitat, respecte i amor per allò que ens defineix, com a cultura i com a festa. Sabem que ho faràs amb el teu cor dolç i el teu somriure contagiós, deixant empremta en totes les persones que t’acompanyem.

Gràcies filla, per omplir els nostres cors amb aquesta alegria tan gran. Gràcies per fer-nos recordar la importància de la il·lusió i l’orgull per les nostres arrels.

Estarem ací per acompanyar-te en cada pas, aplaudint-te amb un somriure immens i amb el cor ple d’amor.

Disfruta moltíssim. Este és només l’inici d’un any que estem segurs que serà inoblidable.

Amb tot el nostre amor,

EVA I QUELO

2025

JUNTA DIRECTIVA

Infantil

PRESIDENT

Sergi Sala Gascón

◊ VICE-PRESIDENT

◊ VICE-PRESIDENT 2 ON

◊ SECRETARIA

◊ TRESORERIA

◊ COMPTES

◊ DELEGACIÓ D’ ESPORTS

◊ DELEGACIÓ D’ACTIVITATS DIVERSES

◊ DELEGATS I DELEGADES

Guillem Sala Alfonso

Javier Tur Giner

Dulce Juan Gómez

Xavier Bo Salvador

Guillem Alberola Talens

Toni Franco Sanchis, Ferran Gascón Bellver

Marco Cremades Blasco, Joan Escrihuela

Chover, Pau Artés Grau, Andreu Sapiña Fons

Borja Clar Carnicer, Iker Clar Carnicer

Lola Gascón Bellver, Iris Fuertes Enguix, Angels Blasco Gascón, Vega Sala Barasoain, Alejandra Cremades Blasco, Adrian Casanova Grau

Rosa Ábalos Clar, Amparo Grau Juan, Noa Vercher Benavent, Bel·la Puig Berenguer, Onna Sala Gascón, Derek Gil Company, Maria Vila Hijarro

Ábalos Clar Rosa

Ábalos Sarió Alvaro

Aguilar Olivares Lucas

Alberola Artola Mireia

Alberola Carull Alberto

Alberola Talens Guillem

Alberola Torres Eric

Almiñana Hernández Pere

Almiñana Tarrasó Hugo

Almiñana Tarrasó Leo

Álvarez Vercher Borja

Álvarez Vercher Marta

Artés Grau Pau

Artesero Pérez Naia

Bernal Nogueira Jose Carlos

Bixquert Nacher Adrià

Blasco Gascón Àngels

Blasco Gascón Mercé

Blasco Verdú Adrià

Blasco Verdú Aurora

Bo Palomares Martina

Bo Salvador Xavi

Bodi Enguix Abril

Bononad Garcia Lola

Bordes Ferrer Maria

Boriseviciute Paula

Brito Mejias Iker

Camarena Giner Enzo

Camarena Palomares Joan

Canet Company Lia

Canet Solanes Pau

COMISSIÓ INFANTIL 2025

Falla La Via

Cardona Burguet Nela

Cardona Delfa Joan

Carrión Jordan Valeria

Casanova Grau Adrián

Cazorla Vázquez Nohe

Chover Gresa Manolo

Clar Carnicer Borja

Clar Carnicer Iker

Clar Garcia Joan

Clar Garcia Sofia

Climent Mora Juan

Company Grau Andrea

Company Grau Maria

Corella Escrihuela Lorena

Coronas Mahiques Adrià

Corts Altur Alexis

Corts Collado Alan

Corts Granados Aidan

Cremades Blasco Alejandra

Cremades Blasco Marco

Cremades Gutiérrez Miquel

Devesa Grau Alba

Doménech Escrihuela Amparo

Domínguez Hernández Iria

Duart Artola Adriana

Durà Grau Àlex

Egea Cazorla Marc

Enguix Garcia Àlex

Escrihuela Chover Joan

Escrihuela Escrihuela Marc

Escrihuela Gil Valeria

Escrihuela Gómez Carla

Esteve Cardona Álex

Esteve Cardona Laura

Estirado Palomares Àngel

Ferrando Corts Dídac

Ferrando Grau Roger

Ferrando Melis Alba

Fons González Antonella

Fons Martínez Cora

Fons Martínez Júlia

Fons Peiró Dani

Fons Peiró Laia

Franco Garcia Olaya

Franco Sanchis Gael

Franco Sanchis Toni

Fuertes Enguix Iris

García Bravo Sydney

García Palomares Marc

García Palomares Maria

Gascón Bellver Ferran

Gascón Bellver Lola

Gil Company Derek

Giménez Gascón Ona

Gimeno Fons Andrea

Giner Tur Javier

Gómez Ferrando Carlota

Gómez Gandia Biel

Gómez Naval Blanca

Gomis Llinares Àlex

Gomis Llinares Eva

González Morant Estrella

González Morant Javi

Grau Castelló Àngela

Grau Castelló Sara

Grau Estruch Joaquin

Grau Estruch Merche

Grau Juan Amparo

Grau Palomares Amat

Grau Pérez Héctor

Grau Serrano Maria

Grau Serrano Martina

Hernández Sansaloni Jaume

Herreras Garcia Victoria

Herrero Perez Clàudia

Ionut Nicolae Victor

Juan Gómez Dulce

Kavanagh Bover Luna

Kavanagh Bover Michael

Llagostera Rubio Ferran

Llinares Castelló Eric

Llinares Grau Alan

Martín Peiró Alejandro

Martínez Company Einar

Martínez Company Leo

Martínez Sansaloni Anna

Martínez Sansaloni Kilian

Masanet Sanfrancisco Naiara

Mateu Almiñana Alma

Mateu Almiñana Tiago

Méndez Martí Paula

Miguel Montoya Aran

Miguel Montoya River

Moya Palomares Ainara

Muñoz Alario Diana

Muñoz Alario Sara

Ortega Escrivà Alba

Ortega Escrivà Jaume

Ortiz Peiró Carla

Palenzuela Gilabert Enzo

Palenzuela Gilabert Erik

Palomares Pellicer Agnes

Palomares Pellicer Carles

Palomares Sala Luis

Palomares Sala Víctor

Palomares Sanchis Josep

Peiró Vieco Mateo

Pellicer Grau Carles

Plancha Calabuig Marc

Pons Gascón Mar

Pons Palomares Roc

Pons Peris Alan

Puig Berenguer Bel·la

Puig Berenguer Gala

Rodríguez Palomares Enzo

Sala Alfonso Guillem

Sala Alfonso Neus

Sala Barasoain Vega

Sala Garcia Andrea

Sala Gascón Onna

Sala Gascón Sergi

Sala Mccarthy Vicente James

Sala Mifsud Juanjo

Sala Ruiz Iker

Sales Grau Carla

Sanchis Martínez Efrén

Sansaloni Ferrando Quim

Sansaloni Sansaloni Júlia

Sapiña Fons Andreu

Serrano Chofre Alba

Serrano Chofre Elsa

Smilt Escamilla Marta

Smilt Escamilla Paula

Talens De La Fuente Lara

Talens Vidal Empar

Toro Cremades Leia

Toro Cremades Zoe

Vercher Benavent Emma

Vercher Benavent Noa

Vercher Parra Alejandro

Vercher Santabarbara Olivia

Vidal Plana Iker

Vila Hijarro Maria

NADONS

ALAN CORTS COLLADO

MATEO PEIRÓ VIECO

FERRAN LLAGOSTERA RUBIO

JOSEP PALOMARES SANCHIS

OLIVIA VERCHER SANTABARBARA

ONA GIMÉNEZ GASCÓN

ANTONELLA FONS GONZÁLEZ

JUAN CLIMENT MORA

MONUMENT GRAN

Falla La Via

Us presentem al barri de Lepant un monument al·lucinant ple d’enginy i de color a veure si posem llum a tanta foscor.

Descobrirem gladiadors ben valents entre ruïnes emparades pels vents. Busquen lluites que passen a la història fent així llegat i memòria.

Aquest barbut crida amb gest furiós, no li acaba de quedar massa clar si el polític vol ajudar o més bé fer-se famós.

A la góndola pugen els qui volen fugir dels impostos i l’atur, que condicionen l’economia i el futur. Un canvi hauríem d’exigir!

ARTISTA

Pere Baenas

LEMA

Quimera

Pensativa ens observa la deessa, té quimera per ser alcaldessa. I com la quimera no la cura ningú, esperem que li faça cas algú.

El seu programa electoral coneixereu si el nostre monument visiteu. Amb seguretat sabem que al·lucinareu i amb propostes desficaciades us baquejareu.

Feu el favor i no us refieu de qui us mira de reüll. Sou un peó en aquest joc, pitjor que un aladroc.

No cal descobrir res més, no siga cosa que t’entusiasmes. Ens agrada el joc i la intriga i a confessar ningú ens obliga.

MONUMENT INFANTIL

Falla La Via

ARTISTA

Borja Lorente

LEMA

Mutatis

En aquesta falleta us contem enguany d’on venim sense cap engany.

Aquest conte dura més d’un any, no penseu que tot és un parany.

Aquesta és la història de la nostra evolució.

Però primer us farem una presentació.

Aquests protagonistes us guiaran per la falleta, compte, i no tireu a prop cap bombeta.

Ací us presentem a la fada del firmament, que us narrarà històries afectuosament.

Porta per nom Lluna i de fallera vol provar fortuna.

Amb Tempo comparteix protagonisme i ambdós estimen el secretisme. Pareu atenció i obriu els ulls.

I si cal, anoteu-ho tot en uns fulls.

El firmament és màgic i meravellós, gegant, gran i nebulós.

El sol ens dona llum i calor i a l’hivern ens lleva la gelor.

La penicil·lina fou un gran descobriment que ha salvat vides veritablement.

Animals i persones ho hem d’agrair i a la ciència mai hem de trair.

Quan la ciència ens dona la mà les pandèmies se superen a la babalà.

La covid-19 vencérem amb unió eixa és la millor afirmació.

La intel·ligència artificial demana pas i la gent major està fins al nas. S’han cansat de tanta modernitat, troben tanta tecnologia una absurditat.

Fum fa la màquina de vapor i el seu soroll ens lleva la tristor. Representa a aquesta gran comissió que en el tren té la seua addicció.

Xiquetes i xiquets voleu volar?

Si estudieu, fins al cel podreu arribar i molts països visitar, gràcies a qui els avions va inventar.

Recordatori

KIARA I VÍCTOR

LES FALLES DE “VISENTEEE”

→KIARA

Víctor, que ràpid ha passat tot! En un tancar i obrir d’ulls hem passat un any extraordinari.

→VÍCTOR

Sí Kiara. Encara recorde quan a principis del 2023, plantejàvem les coses per a les següents falles i començava a sortir un somriure en els nostres ulls. I finalment el 13 de maig, es va produir eixe gran moment: la crida, que posava inici a un any ple d’emocions. A partir d’ací, el nostre tren va agarrar camí cap a les falles del 2024.

→KIARA

Jo recorde aquella telefonada amb molta il·lusió i els nervis a flor de pell. Mentre esperava la cridà, la meua família s’ho va passar molt bé cridant-me amb número ocult i fent-me patir. I quina alegria quan per fi va aparéixer el teu número en el mòbil per dir-me que seria la pròxima fallera major. I la il·lusió es va fer més gran quan Guillem va cridar a Iris per a dir-li que seria ella la fallereta que m’acompanyaria en aquesta aventura. L’emoció ens va envair en aplegar al casal i veure a tanta gent allí per a fer-nos costat en l’inici d’aquest viatge.

→VÍCTOR

Mentrestant, Guillem i jo vos esperàvem al casal amb ganes d’iniciar aquesta nova aventura, que un mes després, en juny, va arribar de mà de la vostra demanada. Quin dia més bonic! Tota la gent estava pendent de la resposta de les vostres famílies. I hi havia dubtes de què dirien Juan i Jorge, que encara no semblaven massa convençuts.

→KIARA

Sí. I passat l’estiu anàrem els quatre a fer-nos les fotos al Monestir de Simat. Te’n recordes d’eixos mosquits en voltant-nos i Iris i Guillem fugint sense parar de les vespes? El monestir estava tancat i finalment, ens férem les fotos a la porta d’aquest, entre rialles i calor.

→VÍCTOR

I de sobte ja estàvem al Saló La Font. Preparats per a la vostra proclamació! Quina sort comptar amb el suport de tanta gent. Va ser una nit inoblidable. I al nostre costat teníem a Angie, Lola, Sergi i Javi, que no van dubtar a fer bona cosa de festa.

→KIARA

Des d’eixe dia no vam parar. Començàrem amb l’acte de la presentació de la fallera major del poble, i continuàrem amb l’exposició de vestits i presentació de la resta de comissions. Quina colla més bona hem fet amb la resta de representants de 2024!! Però com vos molestava que ens n’anàrem les falleres majors a les tapes sense els presidents…

→VÍCTOR

La veritat és que ha sigut un any ple de moments i noves amistats. I així va arribar el torn de la nostra presentació a gener. Recordes passar per davant del casal i que ens tiraren per no veure els assajos? Quines setmanes vam passar de nervis i sorpreses. Les nostres amigues i amics pareixien gaudir-ho fins i tot més que nosaltres, amagant-nos el que s’esdevenia.

→KIARA

Cert! A més, veiem a totes les delegacions enllestint la Casa de la Cultura per poder gaudir d’un cap de setmana genial. I així va ser. Des de l’escenari, fins als playbacks, passant pels sopars al casal, l’exposició de vestits al musical i la participació de tantes falleres i fallers, vam ser presentades com a les noves falleres majors de la nostra falla.

→VÍCTOR

D’eixe dia no podré oblidar els nervis que es respiraven al casal en el moment d’eixir. Tota la comissió preparada per a anar per tu. I després d’arreplegar-te i arribar a la Casa de la Cultura, gaudírem d’un castell de focs d’artifici eixordadors, organitzat pel nostre pirotècnic i amic, Vila, que va sorprendre a tot el poble.

→KIARA

I el moment somiat va arribar. Ser presentada com a fallera major de 2024 de la meua benvolguda falla. Quins records més bonics atresore d’aquell dia. No oblidaré mai veure al meu germà tan nerviós i emocionat, ni a ma mare i mon pare pujant la banda de Fallera Major. Qui anava a dir-me a mi totes les sorpreses que em van fer, tant ells com els meus amics i cosins.

→VÍCTOR

Cert. Com oblidar a Eric fent de mantenidor? Qui ens haguera dit que teníem a tot un poeta en la nostra falla. Que no només va fer un gran discurs, sinó que també va participar en els playbacks, amb la resta de la comissió. En eixa màquina del temps que van preparar, ens van transportar a totes les èpoques anteriors, amb ritme i diversió. Gràcies a totes les persones implicades per fer possible que gaudírem d’una nit màgica.

→KIARA

Seguidament, començàrem amb l’acte de la crida per començar unes falles inoblidables. Recordes el fred que feia? A partir d’ací van començar els dimecres de truc (que finalment van guanyar el meu cosí i el meu germà), sopars i dinars al casal i aplegàrem a la cavalcada del ninot. Com ens van fer viatjar per les festes de tot el món!

→VÍCTOR

Així és. Quina il·lusió veure a tanta gent disfressada, que omplia la nostra demarcació, per després desfilar fins a la plaça i celebrar el tercer premi a la disfressa adulta en el passeig. Quin gran esforç de la nostra delegació de cavalcada.

→KIARA

Però eixe no és l’únic premi que vam obtindre. El 22 de febrer vam anar a arreplegar el primer premi, del concurs Santa Anna al contingut didàctic infantil, a Sagunt. Uns dies abans, havíem tingut la presentació del nostre llibret, Papallones (que va guanyar un 75é premi a l’ús del valencià). Eixe dia també vam presentar els esbossos. Amb els nostres artistes fallers, Borja i Pere, vam donar a conéixer com anaven a ser els nostres monuments per a les falles.

→VÍCTOR

Després d’eixe esdeveniment, va vindre la nostra tradicional matinal motera. 29 anys de matinal i continuem amb la mateixa il·lusió que el primer dia. I enguany amb sorpresa: un tatuador a la porta del casal per tal de gravar en la pell un recordatori d’un dia d’emocions. Alguns no ens oblidem mai!

→KIARA

Quantes rialles vam tindre eixe dia! I després de la matinal, aplegàrem a l’exposició del ninot. Recordes que pensava que els alls de la “ueleta” eren de veritat? No podíem tindre els nostres ninots uns millors detalls. Eixe dia arreplegàrem el premi com a campiones del futbet femení, i quina sorpresa més gran, quan ens digueren que el ninot indultat adult també era el guanyador.

→VÍCTOR

Pareixia tot rodat. Festes, bon ambient, premis… I va arribar el dia de la “fideuà”. Totes i tots preparats per a cuinar i de sobte… La pluja va fer la seua aparició. I quan pensàvem que no podríem celebrar

el concurs, l’empenta de la nostra comissió ens va deixar amb la boca oberta una vegada més: fent els calders a casa, baix dels porxos dels edificis o en qualsevol lloc amagats i amagades de l’aigua. I, al final, va eixir el sol i vam continuar, com sempre, sense perdre el somriure.

→KIARA

I ja no paràvem. L’endemà vam fer l’acte del dia de la dona i el dinar de putxero i a la vesprada l’entrega de distintius de la JCF. Que ràpid passen els dies. Ja arribem a la nit de les albades. Quina emoció i quan vam riure.

→VÍCTOR

Quins bons records!! Recorde tindre la carpa plena de ninots per a plantar l’endemà. I eixe matí vam començar a enllestir el carrer. Xiquetes, xiquets i majors vam fer del muntatge una festa. Ja anava de bo!! L’endemà començaven les despertades, les xocolatades i els millors bunyols. Ara sí que l’olor de pólvora, la música i el bon oratge, donaven pas a la setmana gran.

→KIARA

I per fi arribava el dia gran del lliurament de premis. Vestits de gala esperàvem al jurat per a valorar la feina de tot un any. Quina emoció vaig sentir en veure a tota la gent vestida per a acompanyar-nos! I va arribar el moment: 2 segons premis als monuments I primer premi a la crítica local! Veure la il·lusió d’Iris i Guillem a la plaça no tenia preu!

→VÍCTOR

I ja arriba el moment de l’ofrena. Tornàvem a omplir els carrers del poble amb la nostra xaranga, la nostra comissió i molt de color amb els rams de flors que li oferíem a la nostra “Geperudeta”.

→KIARA

No oblidaré mai l’emoció de veure vindre l’estendard per mi per entrar a la Plaça Major i a tots els fallers fent corredor per a fer entrega del ram a la Verge. I com a sorpresa, veure a la meua cosina col·locada per a recollir-me les flors.

→VÍCTOR

Cada moment és ara un record inoblidable. Fins al dia de Sant Josep. Començant per la despertada i encara amb forces per a la missa, la nostra comissió ens esperava amb la xaranga, per tornar al casal i fer el tradicional dinar de Sant Josep. Balls, rialles, detalls sorpreses, i un emotiu himne, que donaria tancament a l’acte, per donar pas al que seria la nostra última cercavila.

→KIARA

Que bonic va ser eixir els quatre de ta casa i veure el carrer ple per anar a fer eixa cercavila abans de la crema. En arribar a la falla, ja començaven a esbossarse les primeres llàgrimes d’emoció. La setmana arribava a la seua fi.

→VÍCTOR

Amb la crema infantil ens adonàrem de com corre el temps i els grans moments que havíem viscut. Féiem records al casal de tot un any ple d’anècdotes i es notava una mescla d’alegria per tot el que s’ha viscut i tristesa perquè arribava la fi d’un gran any.

→KIARA

Amb llàgrimes als ulls encenguérem la metxa que donava fi a les millors falles que es podien viure, cremant així la nostra falla.

→VÍCTOR

Igual que les falles, aquest recordatori ha de finalitzar. Ha sigut un any meravellós i ple d’emocions, que romandran en la nostra memòria per sempre.

→KIARA

Sols ens queda donar les gràcies a tota la gent que ha estat al nostre costat, i sobretot a la Junta Directiva i totes les delegacions, pel gran treball que fan i no haver-nos soltat de la mà en cap moment.

→VÍCTOR

Gràcies a Iris i Guillem per haver sigut còmplices de les nostres aventures i haver-nos mantingut amb un somriure en cada moment. Més que amics, hem arribat a ser una bonica família.

→KIARA

Gràcies a les nostres famílies per fer costat.

→VÍCTOR

Aquest tren no para i ara continuarem viatjant en ell cap a les falles de 2025! Pugem totes i tots i gaudim del camí junts.

IRIS I GUILLEM

Recordatori 2025

Saps què, Iris? He sentit dir a la meua iaia que una nova aventura sempre té un gran començament i el nostre començament com a president i Fallera Major no podria ser d’altra manera. Jo ho feia de la mà del meu germà i tu de la mà de la teua amiga Lola. Qui ens ho haguera dit?

A ma casa no imaginaven que fora president, alguna vegada ho he sentit comentar. Però no pots imaginar quan he gaudit d’aquestes falles, ja que no podríem tindre millor companyia. Kiara, Víctor, tu i jo. Hem format un gran equip! Quina llàstima que tot haja acabat. Et dic una cosa? Però no l’has de dir a ningú! Encara m’ix alguna llagrimeta quan pense en les falles del 2024.

Ai Guillem, no et poses melancòlic, recordes el dia que em vas cridar per a preguntar-me si volia ser Fallera Major Infantil de la Falla La Via? Quan vaig dir que sí, totes les meues amigues que estaven a ma casa es van posar a cridar. Quina alegria baixar de casa i veure a tots els amics, amigues i familiars esperant-me, i Toni Franco “júnior” un ramell de flors em va donar.

⇥ Tu què sentires en el teu primer acte com a president?

Recorde que eixe dia estava nerviós, i l’assemblea es va fer molt llarga fins a arribar el moment que em nomenaren president infantil i el meu germà em posava la insígnia que ho acreditava.

Em ve al cap el dia de la “demanà”, que un poc més i mon pare diu que no. Que por tenia! Però sabia que ma mare no li ho permetria. Fou ací on vas dir el teu primer discurs.

Com recorde eixe discurs! Mon pare volia que començara dient “Me llena de orgullo y satisfacción”. I que fora el rei! Cada vegada que havia de dir algun discurs, em venia eixa frase al cap, i no podia parar de riure. Sort que els nervis no m’han jugat una mala passada i he pogut dir-los sense contratemps.

⇥ Ai, la proclamació també va ser genial, la taula de llepolies era molt boniqueta i com a anècdota recorde que tu i Pau us vau adormir en dues cadires! Tan cansats estàveu?

Iris, és la vida del futbolista! Tinguérem partit de bon matí. I durant el sopar i mentre esperàvem que començara l’acte, ho vam passar molt bé. Gaudírem de valent. Va ser una sort poder comptar amb els nostres amics i amigues, veritat?

I per fi el gran moment, el cap de setmana de la presentació! Uns dies inoblidables.

Recorde el matí del dia de l’exposició de vestits, quan estàvem bambant per ací sense anar a escola i que mentre muntaven la taula de llepolies anàvem agafant-ne, a poc

a poc, sense que ens veieren. Recorde el moment en què em donares el regal i el ram de flors que encara guarde a casa amb els records d’aquell dia, i com no, recorde l’aigua que va caure eixa nit. Pensàvem que estaria tot el cap de setmana igual.

Per sort, el dia de la nostra presentació, un dia que mai oblidaré, va eixir el sol, i sols tinc al cap, plena d’emoció, la imatge quan vaig eixir a la terrassa i vaig veure a tots els fallerets i les falleretes de la nostra comissió venint al portal de ma casa.

I com oblidar també els nervis que tenia quan esperava que la papallona s’obrira. Quin escenari ens prepararen, després d’eixe dia ma tia Belen, m’ha contat que li van preguntar que podria representar-me en forma d’escenari, i que ella havia dit, llum, color i alegria, i eixe escenari em representava a la perfecció.

I com no, el moment en què vaig veure el meu germà i mon pare que em portaven la banda! Vestits de fallers! Em vaig quedar paralitzada. Qui pensaria mai que el meu germà i, sobretot, mon pare anaren a vestir-se de fallers? La veritat

és que jo no. Ma mare m’ho tenia ben amagadet. Ah, i el moment del meu discurs quasi m’ix la llagrimeta! Després l’actuació del quadre artístic, que bonic va estar i quina emoció que pujaren per nosaltres, les nostres iaies al costat del meu cosí Àlex i el teu germà.

⇥ Què sentires tu?

Estic d’acord amb tot el que has dit, van ser uns dies inoblidables. La setmana de la presentació hi havia comboi, tot era un anar i vindre. El dia d’ensenyar els vestits, que bé ho vam passar, aprofitant que estaven totes i tots fent faena, vam fer alguna malifeta. Recordes?

El dissabte i diumenge va passar de pressa. I en res ja havia acabat tot i estàvem al casal sopant ous i sardines, sort que demanaren pizzes per a nosaltres. Però he de dir-te que guarde moments bonics en la meua memòria: el moment de pujar a l’escenari acompanyat amb l’estendard em va fer molta il·lusió, quan van pujar el teló per presentar-te com a Fallera Major, la visita dels meus amics; però quan el meu oncle Roger i el meu germà em pujaren el pergamí o quan mon pare va pujar amb la Senyera, en el moment

de l’himne, em van emocionar, i per acabar, els playbacks, que comptaven amb un príncep que m’era familiar. I com tu dius, el moment que les nostres iaies van vindre per nosaltres per pujar a ballar em va deixar bocabadat.

La resta de caps de setmana fins a la setmana fallera, van ser intensos, perquè sembla que quan passa la presentació els actes agafen carrera i passa més de pressa tot.

Amb la presentació de llibret i esbossos coneixérem la temàtica del nostre llibret: Papallones. I les històries de l’àvia Salama en la part infantil. Eixe mateix dia esbrinàrem els monuments que plantaríem al barri del Lepant de la mà dels seus artistes.

Albades, crida i sopar de germanor, cavalcada i matinal, que bé ho hem passat!

Hem tingut molta sort en cadascun dels actes, en tots hi ha una anècdota i el sol sempre ens ha acompanyat! Si he de parlar d’algun, em quede amb la Matinal. M’encanten les motos. La meua família viu aquest acte amb molta passió, sobre tot el iaio Ximo, no sé les vegades que mira

l’oratge per saber si plourà o farà sol els dies d’abans. De bon matí, baixe al casal i espere que arriben les motos i hi observe cada detall; fins que arriba l’hora de fer la volta turística. Aquest any ha sigut especial perquè hem pogut fer la volta amb el cotxe descapotable. Quina passada Iris!

De segur que a tu t’agrada més la cavalcada. I, és que, ta mare és una de les delegades i també ho viu amb molta passió.

Uf, ma mare... Em portava boja, provat açò, provat allò, i hores i hores al casal, amb les xinetes que diu ella, que faria eixa delegació sense elles! Però el que més recorde, és que aconseguírem arrapar un premi, i justament de la disfressa que nosaltres portàvem!

El ritme ja comença a ser frenètic a partir d’ací. Recorde que anàrem a Sagunt a la falla de Santa Anna, nosaltres estàvem expectants perquè el nostre llibret infantil havia quedat finalista, i de sobte eixim d’allí com a guanyadors! Quin gran treball van fer i eixa és la delegació de la teua mare, he, he, he.

Després tocava l’acte del Ninot indultat, però ja sabíem que arreplegàvem premi, ja que el nostre equip de futbet femení havia guanyat la final, la sorpresa fou, que també guanyàrem el ninot indultat de la falla gran, encara que dels infantils, per a mi, el nostre era el més boniquet.

⇥ I ja estem a la setmana fallera, quines ganes tenia que arribara, Iris! Tu també veritat?

De casa al casal i de casal a casa no ens hem perdut res! Sort que ho tenim propet!

El dia de la plantada ho passarem molt bé! De bon matí, el meu germà i jo vam baixar al casal per a portar els ninots i vam estar ajudant perquè quan vinguera l’artista estiguera tot preparat. Quina falleta més graciosa, veritat? Quins ninotets més bonics. Jo vaig agafar un goril·la. Quin ninotet vas agarrar?

Jo ho tenia súper clar, no em podia separar del nostre monument, era preciosa, m’encantaven cada un dels ninots que hi havien, però jo ja ho tenia decidit des del dia que anàrem al taller de l’artista, sabia que un dels guepards vindria a casa amb mi.

L’entrega de premis, era un acte que tenia ganes que arribara, estava nerviós! I quina alegria quan vam dir que els nostres monuments rebien el 2n premi del monument gran i infantil i premi a la crítica local.

L’ofrena i la missa de Sant Josep són actes més seriosos, però també els vam gaudir. Va ser emocionant entrar a la plaça i veure a la meua família esperant com portava la vareta a la Mare de Déu.

Sí, a mi també em va emocionar veure allí a ma mare vestida de fallera, feia anys que no ho feia, i em va impressionar molt entrar totalment sola a la plaça, la veritat és que va ser una sensació molt bonica.

⇥ He de dir, Iris, que el dia Sant Josep estava un poc trist, perquè ja les falles acabaven. A tu et va passar el mateix?

Cercavila, mascletada i dinar de Sant Josep a la carpa, l’esperada subhasta amb sorpresa inclosa: l’esbós del monument infantil, quin detall més bonic, Iris!

I abans de cremar el monument, vam anar a la cotxera de Víctor, el nostre President, perquè passaren per nosaltres tota la comissió i fer l’última cercavila, el redó.

Sí, sí! Fou el dia que ens férem el primer “xupito”, uf com s’enfadaren els nostres pares, i després amb la nostra xaranga ballant vestits de fallers dalt del banc de davant de l’ajuntament... No volia que acabara el dia, malgrat que estava súper cansada.

Després de la cercavila, quan vam arribar al casal el monument estava preparat per a cremar, quina plorera vam agarrar.

I quan ja pensàvem que havia acabat tot, ens faltava celebrar el dia del Faller i de la Fallera. Que bé ho vam passar!

Ha sigut tan bonic i ho he gaudit tant, que en la meua memòria les falles 2024 ocupen un lloc especial.

Sí, m’has deixat massa prompte, el camí l’he hagut de continuar sense tu, però m’has deixat ben acompanyada amb Sergi, amb el qual finalitzaré el meu regnat quan li pose la banda a la meua amiga Vega.

He de dir que hem tingut la gran sort d’estar envoltats de principi a fi, amb tots els nostres amics i amigues de la falla fent que fora un any que mai oblidaré. He sigut molt feliç.

AGRAÏMENT

Esperem amb aquest llibret haver-te entretingut.

I que de la mà d’Ulisses i Penèlope no t’hages avorrit ni un minut.

Si fins al final has aplegat milers d’aventures hauràs solcat; de la mà d’escriptores i escriptors que del llibret són ambaixadores i ambaixadors.

El foc encara no ha pres els monuments donant pas als nostres sentiments. Tenim Quimera del viatge continuar desitjant que a la nostra Ítaca puguem arribar.

Ens trobarem al nostre Casal. Ja, saps, al barri de Lepant. Obrim La Via de bat a bat, la nostra Odissea ha de continuar!

Falla La Via