L’àvia Roseta i les agulles màgiques
BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2014
INICI: CRP Baix Llobregat 5 NUS: 3r A2 de l’escola Pau Casals tutora: Dolors Fabregat DESENLLAÇ: 3r B de l’escola Roser Capdevila tutora: Dolors Piñol
La meva àvia Roseta és especial. Molt especial. Li agrada fer mitja, sempre té a les mans dues agulles llargues que no para de moure, xicxac, xicxac, mentre passa d’una a l’altra un fil. I ho fa ràpid, ràpid, depressa, depressa. Mentre em pregunta les taules de multiplicar (la del 7 no em queda, de cap de les maneres) Ho sap fer sense ni tan sols mirar! Ja ho he dit que la meva àvia és una crack? Doncs sí, se sap totes les taules, pot multiplicar de cap quarantacinc per trentaquatre (s’escriu així: 45 X 34), i pot fer tota mena de coses amb les seves dues agulles fantàstiques. Jerseis, mitjons, gorres, mantes per al sofà, guants… i bufandes. Sobretot li agrada trenar bufandes perquè així fa servir madeixes de colors diferents. Els cabdells de les llanes de colors la persegueixen per casa, com si fossin cadells de gos lligadets a la punta d’un cordill. I és que la meva àvia mai no s’està quieta, aquesta és l’altra. Al meu pare el posa una mica nerviós aquesta habilitat de la meva àvia (ell no en diu habilitat, ell en diu dèria), jo crec que és perquè l’àvia ens omple els armaris de peces de roba fetes de llanes i fils cridaners. I perquè té la casa plena de bolics de fils. A mi m’encanta. Però el meu pare ho troba poc seriós. Vols que vagi a treballar amb aquest jersei que té una màniga taronja i una altra de verda? li diu a la meva mare, de vegades Què t’has begut també l’enteniment? Això de “també” ho diu perquè pensa que l’àvia Roseta està una mica pirada. El meu pare fa de dependent en una ferreteria, que és com una botiga molt gran on et venen des d’una escala plegable de tres metres (s’escriu així: 3 m) fins a un cargol de dos centímetres (s’escriu així: 2 cm), i està convençut que si portes un jersei de color lila amb una flor groga al mig del pit no pots vendre una màquina per fer forats a la paret. No és seriós! repeteix sempre el meu pare. Jo crec que és molt divertit repeteixo sempre jo. D’altres vegades també diu que, per culpa de l’àvia, sembla que anem tots disfressats, com si sempre fos Carnestoltes. Potser té raó. La meva àvia somriu a tothora i pensa que és festa cada dia. A mi m’ha explicat el seu secret: sempre està contenta perquè va vestida amb roba de coloraines!
Avui m’ha regalat una superbufanda, vermella amb molts serrells de colors: la bufanda de la taula del 7. Posatela i ja veuràs m’ha dit misteriosament.
Vaig agafar la bufanda i me la vaig posar contenta. L’àvia em va començar a preguntar i jo responia amb un tres i no res. Em sabia les taules ordenades i desordenades: 7 x 3 = 21 7 x 4 = 28 7 x 8 = 56 Àvia, la bufanda és màgica!! vaig dir, tota contenta. L’àvia no va contestar, però va somriure. Al cap de deu minuts vaig sortir corrents cap al parc a jugar a futbol. Havia plogut i anava saltant de bassal en bassal, sense saber com, ja no tenia la bufanda vermella ni els seus serrells de coloraines. Després de jugar a futbol, vaig tornar a casa. L’àvia em va mirar i remirar. Estava rara. Ella tenia molta paciència però quan li vaig dir que havia perdut la bufanda, es va empipar, es va enfadar, es va posar negra de ràbia i em va dir: Vés i buscala o no et faré cap més bufanda ni jersei. Ets una despistada i una badoca, espavila! I va començar a parlar sola: “ El teu pare diu que ell tria els colors dels seus jerseis i no jo. Que no paro de comprar troques de llana, i
què? O és que els cabdells de llana de coloraines no animen. Jo no puc més...” Vaig sortir ràpidament, vaig buscar però no hi havia la bufanda vermella amb serrells de coloraines enlloc. Trista, vaig tornar a casa i vaig començar a estudiar. L’endemà tenia control de taules. El control era llarg i no el vaig poder acabar. La senyo l’endemà ens el va tornar corregit. Només l’Éric havia acabat tots els exercicis. L’Éric només portava a l’escola quatre dies. Era tímid. Els seus pares no tenien feina i havien canviat de casa. L’Éric, al saber les notes, es va posar vermell i llavors vaig adornarme que…
“L’Éric portava la meva bufanda!!!” Al pati li vaig demanar on s’havia comprat la seva bufanda. Em va explicar que el seu pare l’havia trobat en un bassal i li havia donat. També em va dir que escalfava molt i estava més content i no enyorava tant els seus antics companys, que tenia més ganes d’estudiar i que s’aprenia les taules amb més facilitat. Llavors vaig pensar en com podria recuperar la bufanda sense fer enfadar a ningú. També volia que l’àvia Roseta estigués més contenta. Volia que sabés que sóc trapella, divertida, que me l’estimo i que no sóc tan babaua. I que les coloraines m’agraden… Però com ho faig?
A partir d’aquell dia l’Éric sempre portava la bufanda. Un dia, a l’hora del pati, jo estava plorant i l’Éric em va preguntar: Què et passa? Ploro perquè tu portes la meva bufanda. Sé que és meva perquè la vaig perdre al parc on el teu pare la va trobar. A més, conec els serrells de coloraines que fa la meva àvia. Mira, quan sortim de l’escola en parlem va dir l’Éric. Vam anar al parc i l’Éric em va dir que ell també volia aquesta bufanda, s’hi trobava molt bé, sempre estava molt content i no s’enyorava tant dels seus amics però també li sabia greu que jo estigués trista. Estava disgustada per tot el que l’Éric m’havia dit i finalment li vaig dir que vingués a casa i li preguntés a l’àvia si li faria una bufanda per a ell. L’Éric va estarhi d’acord i ja veig a la meva àvia fent una altra bufanda, però em va dir que no seria exactament com la meva.
Quan va estar acabada vam fer l’intercanvi de bufandes i tots dos ens vam fer molt amics! I sabeu què? Un dissabte que l’Éric no portava la bufanda, el seu pare se la va posar i… va trobar feina! Bé, aquesta màgia només la sap la meva àvia i potser algun dia li preguntaré!!!