BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col·laboratius Sant Jordi 2012 - 2013
INICI I NUS: 1r ESO Institut MAC Cornellà de Llobregat tutora: Victòria Hernández text: Oumayya Allou il·lustracions: Sawera Shazmin DESENLLAÇ: 1r ESO Institut Ferrer i Guàrdia Sant Joan Despí tutora: Cris Oliver text: Ana Pardo
A
aquella ciutat, tan gran i amb tanta gent, mai no havien vist un
somriure. Envoltada d’edificis grans, de vidres de color blau, tan bonica... Per la nit, uns llums s’encenien i il·luminaven aquelles escultures fantàstiques, de pedra blanca, les quals romanien des de feia mil anys pels carrers. Els habitants de la ciutat, tan esquerps, eren rics perquè la terra era seva i tenien molts edificis llogats, cosa que els proporcionava molts diners. Aquella ciutat, però, no tenia el més important del món: la felicitat. La gent sempre estava trista o emprenyada; ningú era feliç i cap sabia el motiu. Un bon dia, va arribar un home pobre a la ciutat. Quan la gent el va veure, van pensar que, tal vegada, fos un savi, perquè no estava trist ni emprenyat com gairebé tothom. Semblava feliç, parlava amb tranquil·litat i somreia. De seguida li ho van dir a l’alcalde. Es va provocar un gran enrenou i, llavors, l’alcalde va reunir la gent de la ciutat perquè algú hi anés a veure aquest home. Cap s’atrevia a parlar, a conèixer-lo. Finalment, l’alcalde va decidir que aniria a parlar amb ell. Al dia següent, l’alcalde se’l va trobar al costat d’un edifici una mica vell. En seure al costat, l’home va riure i l’alcalde es va espantar en veure aquella reacció. Mai havia vist un somriure. L’alcalde, astorat, va marxar corrents. Poc després, l’alcalde va reunir, un altre cop, tota la gent de la ciutat per explicar què havia passat amb aquell
home. Quan va acabar el raonament, la gent feia cara de no saber què dir, com la que va posar l’alcalde a la trobada que va tenir amb aquell senyor amb cara de felicitat i d’alegria. La gent de la ciutat, molt preocupada, va decidir fer fora l’home del somriure al més aviat possible. Tenien molta por... Tenien por de l’Enric, aquell senyor tan brut i desallotjat que en ser un desgraciat per la seva pobresa, estava alegre i content per una cosa que els habitants del poble no havien descobert. Una nena petita, que es deia Amanda, tenia curiositat per conèixer el secret de la felicitat de l’Enric. Una tarda, aprofitant que el va veure per casualitat passejant per uns carrerons del poble, s’hi va acostar amb una piruleta a la boca i va alçar el braç en direcció cap al senyor : - En vols? -va dir ella. L’home no va contestar i va seure a la vorera del carrer, l’Amanda s’hi va asseure al seu costat i va repetir: - Que en vols?- tornant a alçar el braç. L’home va fer uns gestos amb les mans intentant-se comunicar amb ella. - Que ets sord? -va preguntar la noia tocant-se amb un dit l’orella. Ell va fer que sí amb el cap. De sobte la nena se’n va anar corrent. L’Enric, que encara seia, es va quedar sorprès, la seva mirada era trista, un altre cop una persona desapareixia per culpa de la seva invalidesa. Però no havien passat ni deu minuts quan la nena va tornar amb un objecte pesat que l’Enric desconeixia. Ell va somriure content de que l’Amanda hagués tornat. Aquell objecte tan pesat que portava, era un altaveu d’aquells grans que ressonen molt. L’Enric estava pensatiu i atent a tots els moviments de la nena, què faria aquell objecte? L’Amanda va engegar-lo amb el volum molt alt, va començar a sonar la música, però ell no era capaç de sentir-la. L’Amanda va agafar la seva ma i la va posar sobre l’altaveu, l’Enric podia sentir les pulsacions que vibraven per tot el seu cos. Els dos estaven cara a cara, mirant-se als ulls i l’Enric observà pensant que
malgrat ser tant petita era molt llesta i espavilada. Per fi algú entenia la seva situació. La pregunta que ell es feia cada dia era per què la gent no entenia que encara que es tingui una invalidesa tots som iguals i podem compartir les nostres felicitats, problemes... ell volia compartir amb tothom un dels seus secret per estar sempre feliç: la lectura, que era una cosa apassionant amb la que no calien diners per viatjar a llocs misteriosos i divertits. Ell va demanar ajuda a la nena, per ell era un tema molt important per no ser expulsat de la ciutat. Va demanar que li fes tantes còpies com habitants hi hagués al poble d’un llibre que ell havia escrit explicant la seva vida i dient com pots aprendre a somriure si les coses no et van massa bé. La nena va acceptar el repte, va treballar dia i nit però finalment va aconseguir fer totes les còpies que l’Enric li havia demanat. El dia que li va entregar tots els llibres tots dos es van fondre en una interminable abraçada, després l’Enric va passejar pel poble repartint un exemplar a cada casa. Malgrat l’esforç el resultat no va ser l’esperat per l’Enric. El llibre devia fer que la gent el conegués, l’entengués i s’apropés a ell, però la gent tenia altres preocupacions, deien que no tenien temps per preocupar-se en aquestes coses. Poc a poc totes les papereres del poble eren plenes amb el llibre de l’Enric. Ell estava un altre cop molt trist i a l’Amanda li feia molta pena. No volia veure’l així, no s’ho mereixia i va decidir recollir de les papereres tos els llibres. Els va enviar a totes les editorials, biblioteques, botigues de llibres, televisions, ràdios...
Un dia un reporter d’un programa de televisió va trucar l’Enric. Li havia agradat molt la seva història i el va convidar al seu programa. La seva història va ser un èxit, l’audiència va ser molt important i tots els mitjans es barallaven per tenir-lo. En poc temps es va fer famós per tot el país. La seva història era un exemple de superació. Viatjava per tota Europa i a la seva maleta no faltava mai la foto d’aquella nena que, sense importar-li la seva invalidesa, va apostar per conèixer a la persona.