L’Escola Misteriosa
CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011 ESC L’Areny, 6è Primària ESC Anselm Clavé, 6è Primària INS Miquel Marti i Pol, 1r ESO
Fa molt de temps hi havia un castell abandonat a dalt d’una gran muntanya. Un dia gris d’hivern va passar per allà un home que va decidir comprar el castell per a convertir-lo en escola. Un cop comprats tots els materials per a fer classe: pissarres, taules, cadires... etc, molts nens i nenes ens vam matricular en aquesta escola, fins i tot jo mateix. El que cap de nosaltres no sabíem, era que l’escola guardava un gran secret... , però abans de parlar-vos d’això, us diré qui sóc. Sóc el Sergi, tinc onze anys quasi dotze. Estic enamorat d’una amiga meva que també és companya de la meva classe i es diu Sara. La meva millor amiga es diu Judit i el meu millor amic Guillem, ells també van a classe amb mi.
Jo sóc un noi molt alt i prim, tinc els ulls blaus i el cabell negre i curt. M’agrada jugar a bàsquet i el hip hop, per això moltes vegades vaig vestit de rapero, amb samarretes de bàsquet i pantalons amples. En canvi, la Sara és rossa, baixeta i grassoneta i d’ulls marrons. A la Sara li agrada molt cantar i col·leccionar cromos, sempre va vestida de rosa i amb faldilles i vestits, en realitat som tan diferents!!
El Guillem és molt estudiós i responsable, sempre és la veu de la nostra consciència; porta ulleres, té el cabell pèlroig i la cara plena de pigues. Li agrada fer experiments científics i anar a la muntanya. La Judit és una nena del Brasil que té els ulls verds, el cabell curt i arrissat, i li agrada ballar samba; com que ara viu a Catalunya, està aprenent a ballar sardanes. Ja veieu que som un grup ben curiós. Tots ens vam conèixer l’estiu passat en un campament d’estiu, com es vam fer molt amics, els nostres pares vam buscar una escola perquè anéssim tots junts. A tots ens agrada molt els llibres de misteri i és per això que vam començar a investigar algunes coses rares que passaven a la nostra nova escola. Un dia vam descobrir el gran secret... voleu que expliquem com va passar tot? Doncs bé ...
Era dijous per la tarda i el Guillem, la Sara, la Judit i jo anàvem acompanyats de tres nens que ens feien de guies. Era el nostre segon dia de classe i no coneixíem ben bé l’escola. Ara ens tocava classe de biologia i, com no sabíem on estava, els hi vam demanar que ens hi portessin. Portàvem un munt de papers a les mans, però un vent gèlid els va fer caure. Vam notar que ens costava respirar i una boira espessa ens va envoltar. Vam sentir un crit i uns cops metàl·lics a sobre nostre. Quan la boira es va dispersar, vam veure que un dels nens que ens acompanyaven havia desaparegut. La Judit es va fixar en que al terra hi havia una pila de pèls blancs. Quan anàvem a cridar els professors, va sonar el timbre indicant l’hora d’anar a classe. Abans de que el passadís s’emplenés d’alumnes, el Guillem va agafar una mostra dels pèls que havien trobat
per analitzar-los a l'escànner de la classe de biologia. En acabar la classe, vam esperar a que el professor marxés per posar els misteriosos pèls a l'escànner. Vam agafar-los amb unes pinces intentant que no caiguessin a terra. En dipositar-los a l’espai on es posen els elements que es volen identificar, unes lletres vermelles on deia “Element no identificat” van començar a fer pampallugues en una petita pantalla. Al dia següent vam decidir investigar pel lloc on havia succeït la desaparició. Vam observar un rastre
d e bonys al conducte de l’aire i vam decidir seguir-lo. El rastre va acabar a la biblioteca, on hi havien unes carpetes obertes amb el que semblaven expedients de nens de l’escola. Ens vam apropar a mirar-lo i... Quina sorpresa ens va donar! Vam veure que la majoria de nens tenien una marca vermella on posava: “desaparegut”. Vam fullejar una mica les fitxes i al final vam veure unes lletres i uns números que deien: “C4 666”. Vam estar rumiant durant molta estona què podia significar i... de sobte, la Sara va veure que els ordinadors de la biblioteca estaven enumerats amb nombres com aquests: A6, B5,... I vam veure el C4! Primer, li vam demanar permís a la bibliotecària perquè ens deixés estar-nos una estona més a la
biblioteca, i a continuació ens vam posar mans a la feina. Vam veure que el ordinador estava en espera i quan vam moure el ratolí va aparèixer la pàgina web de l’escola. Però això no ho vam saber encara, perquè només es podia veure un espai on s’havia de posar alguna contrasenya de tres caràcters. La Sara va escriure els números que havíem trobat entre els expedients: “666”. Va pitjar al botó ENTER i... Una altra vegada, aquella misteriosa boira ens va envoltar, però aquesta vegada no va desaparèixer ningú, sinó que vam sentir un soroll profund i tenebrós que provenia de la xemeneia, quan ens vam adonar, aquesta estava girant fins a convertir-se en una pesada i negra porta. Estàvem immobilitzats i tan espantats mirant la nova i inexorable entrada, que no ens vam adonar que mentre aquesta apareixia , la porta real de l’entrada a la biblioteca es tancava lentament i sense fer soroll. Quan vam reaccionar, ja era massa tard, estàvem tancats i aïllats de la resta dels companys i mestres de l’escola. Només ens quedava una opció: continuar i creuar aquella fosca, inquietant i misteriosa porta! Passats uns segons, el temps el just perquè els nostres ulls s’acostumes sin a la foscor que ens envaïa. L’aire era rar i ens costava respirar. Aleshores vam veure, amb dificultat, unes escales de cargol molt humides i plenes de floridures. Quan vam trepitjar el primer graó, les escales van cedir i vam caure al buit. Vam estar caient i caient durant una bona estona per aquell forat tan fosc i que ens donava tanta por. Llavors una llum encegadora de color lila es va anar apropant a nosaltres fins a convertir-se en un enorme remolí que ens va xuclar i arrossegar. Això és tot el que coincidim a recordar tots els hi érem d’abans de ser empassats per aquell forat negre. Què és el que era aquell remolí? Per què després ens vam desmaiar? Quan ens vam despertar,
estàvem en un laboratori que semblava el d’un científic malvat. Vam veure un diari que ens va fer deduir que aquell forat negre ens havia portat al passat perquè la data del diari era del 1987, al igual que les monedes que hi havia a sobre de la taula, eren pessetes de feia més de 20 anys. Mentre fullejàvem el diari, vam escoltar unes passes que venien del passadís i ens vam amagar ràpidament. Des de sota la taula vèiem com un home barbut amb una bata blanca anava acompanyat del nostre guia, el què va desaparèixer! Aquell estrany científic es va dirigir a una càpsula de vidre que tenia un líquid verd amb bombolles d’aire. Va introduir el noi a dins i va tancar una petita porta. La màquina va començar a vibrar i vam perdre la visió del guia, que va quedar envoltat per un líquid de color verd. Quan el líquid de la càpsula es va consumir, un fum va sortir de ella. Quan l’agitació va parar, ja no era el nostre guia qui estava a la màquina, sinó que era un monstre de fang i de terra amb herbes mortes en lloc de cabells ! A continuació, el malvat científic va conduir a l’estrany ésser de fang a una gran caixa, de la mida d’un home alt, com per exemple: PAU GASOL,. I era d’un material que semblava de metall on posava :“ DESCOMPONEDOR DE PARTÍCULES”. Seguidament, es va dirigir cap a una cambra tancada amb clau, i nosaltres el vam seguir sense que
se n’adonés. Al cap d’uns segons, el científic va remenar en un caixó i va treure uns guants metàl•lics amb uns cables connectats i als extrems unes ventoses i se les va enganxar a diferents parts del cos . Es va protegir el cap i la cara amb un casc i va accionar uns botons d’un panell, al temps que s’escoltaven uns sorollets, com els comandaments de la vídeo-consoles i es van encendre unes llumetes abans que el científic es tirés un pet. Malgrat la por que teníem, no ens vam estar de riure i tapant-nos la boca, vam escoltar una veu impersonal i estrident que deia: “Nivell de metà: 100%. Punt de màxima concentració.”
El científic va enfocar amb una càmera de vídeo una finestreta per on es podia veure d’interior de la caixa on havia ficat al “Monstre de Fang”. Tot el que gravava la càmera, es veia en una gran pantalla situada rere nostre. Ens vam girar per veure el que la càmera gravava: La imatge era d’un conjunt de éssers estranys de: Terra, Foc, Aigua i Rajos que es movien com a robots manipulats per uns fils invisibles. Al mateix temps, unes ombres de mans molt grans es bellugaven i ens van tornar a fer girar el cap. Era el científic, que llançava uns rajos infrarojos pels dits dels guants. No sabíem el que feia, fins que ens vam adonar que aquells moviments que feia amb les mans eren els mateixos que feien els personatges del vídeo. -Amb aquesta sèrie de televisió em faré milionari! Ha, ha, ha! – Va exclamar el científic - Però... encara necessito una mica més de pràctica!... Hum ... No, no passa res! Ha, ha, ha! Serà la sèrie més seguida del món! Ha, ha, ha! Tothom que la vegi, farà el que jo vulgui, on jo vulgui i quan jo vulgui! Ha, ha, ha! Enviaré missatges subliminals i tothom em farà cas! – Cada vegada es reia més i més fort. Els ulls se li giraven del revés- Wa ha, ha, ha! A mi! Wa ha,ha, ha! Tan sols a mi! Wa ha, ha, ha! Es va aturar de cop, i amb to reflexiu va murmurar alguna cosa així com: - Ningú em buscarà al passat perquè no podran ! – Va continuar dient en el seu deliri- Jo visc al present: l’any 2011, i els delictes què faig, els faig en el passat, a l’any 1987! Wa ha, ha, ha! Mai
trobaran res que m’incrimini! Wa ha, ha, ha, hi, hi, hi! Quan va acabar la filmació, el científic es va dirigir cap a l’ordinador i va començar a teclejar alguna cosa que nosaltres des de on érem no ho podíem veure, però si en canvi vam observar que a la pantalla va sortir una barra com un arc de sant Martí amb la cara de científic que hi posava: temps estimat a la descàrrega 3 hores... Llavors vam lligar caps. Estàvem davant d’un boig que pretenia dominar el món amb una sèrie de televisió i amb uns personatges monstruosos. Era el moment d’actuar! Ens vam mirar entre nosaltres i ens vam dir: Hem d’aturar-lo! Ens va entrar un cangueli, i quan ens van voler adonar, de tant moure’ns havien trencat un aparell que feia llum; la Sara va descobrir que era un projector. L’aparell estava destrossat, però encara hi havia un cable que estava enxufat. En Guillem el va desenxufar una mica, la imatge del vell científic va començar a desapareixer. Tots estaven desconcertats. Quan mirava un estava, mirava l’altre i no estava. Vam començar a barallar-nos, no acabaven de decidir que passava, i qui tenia raó i qui no. Al final vam decidir mirar tots junts una estona, i vam observar que el vell científic segrestador malvat, apareixia i desapareixia. La Judit va acabar de treure el cable del projector i l’holograma del vell científic segrestador malvat, va desaparèixer. Vam sortir del nostre “amagatall” i vam comença a investigar el laboratori. La màquina no estava enxufada a la corrent. Els botons i llums de els aparells semblaven mes bis a mesura que ens anaven apropant. Vam anar on havia ficat al guia i el vam treure. Ells ens va dir: -Gràcies...per...salvar-me... – i va treure una rialla- hi hi hi... -Perquè et rius? – vaig preguntar. -No,que moltes gràcies per salvar-me, era una sensació molt estranya, ser un mostra de fang... –va intentar dissimular.
Es van començar a escoltar veus que deien: “m’ha agradat molt aquesta primera toma” ; o: “l’idea del director ha sigut molt bona...” o: “si estic d’acord”, i:”però aquest final crec que s’ha de repetir”. Ens vam estranyar; que deien i qui eren? Semblava que era com crítiques d’un llibre o una pel·lícula! Es va sentir un soroll, com màquines que es paren, les llums de les màquines es van apagar. Es va sentir una veu que deia: -CORTEN! A les parets es van aixecar i es van sentir uns aplausos i va aparèixer de peu i assentada, amb càmeres, de la neteja... I tots els de l’escola; nens, pares, director, professors... Va vindre un home que estava assegut en una cadira de fusta i tela que posava: “DIRECTOR”. Ens va dir: -Felicitats, heu actuat en la vostra primera pel·lícula cinematogràfica. Resum.- va aclarirque heu estat gravats per a la pel·lícula “El castell misteriós”. Felicitats.
-Que?!?! –vam exclamar tots a l’hora. -Això...- vaig intentar aclarir-lo tot això era una pel·lícula? No era real? –vaig cridar sorprès. -Si. –Vam dir els nostres pares –Ens vam trucar, i... -Sorpresa! –Van dir tots a l’hora. Ens vam quedar tan sorpresos, estupefactes, sense saber que sir, el primer de nosaltres que va dir algo, va dir: -Voleu anar a sopar al McDonald’s?