ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA by Cristian

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

1. INTRODUCCIÓ

1.1 OBJECTIU 1.2 ESTRUCTURA

2 2

2. CONTEXTUALITZACIÓ I ANTECEDENTS 2.1 REFLEXIONS SOBRE PARADIGMA I SINTAXIS EN EL CAMP DE L’ARQUITECTURA 2 .2 EVOLUCIÓ DEL PARADIGMA ARQUITECTÒNIC. L’ENERGIA COM A TELÓ DE FONS.

3 3 4

3. REALITAT ACTUAL DES DE LA REFLEXIÓ ENERGÈTICA.

4. CAP A UNA NOVA SINTAXIS ARQUITECTÒNICA. 3 ESTRATÈGIES DINFLEXIÓ

4.1 FORMA I ENERGIA. L’ESPAI CONTEMPORANI. 4.1.1 SUPERACIÓ DE LA TIPOLOGIA MODERNA 4.1.2 TRANSFORMACIÓ DE L’ENERGIA EN ESPAI. CONCEPTES GENERADORS D’ESPAI. 4.2 TEMPORALITAT. EL PENSAMENT CONTEMPORANI. 4.2.1 DEL PROGRAMA AL TAULER DE JOC. 4.2.2 TEMPORALITAT. CONCEPTES ASSOCIATS AL PROJECTE. 4.3 TECNOLOGIA I GESTIÓ DE LA MATÈRIA. METODOLOGIA CONTEMPORANIA. 4.3.1 DEL CICLE LINEAL AL TANCAMENT DE CICLE 4.3.2 DISENYAR PER DESMUNTAR. 5. CONCLUSIONS 6. METODOLOGIA 7. BIBLIOGRAFIA

11 11 11 13 13 13 14 14 14 15 15 16

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

1. INTRODUCCIÓ 1.1 OBJECTIU El present treball, com a part del projecte final de grau, pretén fer una aturada en el camí per entendre l’arquitectura, per poder reflexionar sobre tot allò que fins ara he aprés, i posar-ho en crisis per extreure conclusions de que és en essència per a mi l’arquitectura, com s’alimenta per a la seva evolució i com aquesta, en l’època actual en la que vivim, està en un punt clau de inflexió cap a un nou paradigma. L’arquitectura històricament, ha evolucionat amb la seva societat. Ha sigut capaç d’entendre les necessitats vigents i posar-hi solucions. Sempre s’ha ajudat d’altres disciplines com la tecnologia o la pròpia sociologia, per incorporar-les a la pràctica del projecte arquitectònic i poder satisfer les necessitats del temps contemporani en el qual es trobava. És l’arquitectura doncs, una disciplina transversal, quasi humanista diria, capaç d’entendre des de diferents punts de vista l’actualitat i donar solucions físiques a problemes intangibles. Al cap i a la fi l’arquitectura ha de ser una eina per fer una societat millor i ajudar-la en la seva evolució. Avui dia, ens trobem en una època de canvi, d’una nova societat que implica noves activitats, temporalitats o ideologies, o més important encara, estem en una realitat on el planeta on vivim, necessita més que mai atenció per part de la societat en la gestió de la seva energia. És, doncs, arquitectura i energia una dicotomia de conceptes ? O per el contrari s’ha d’establir una simbiosis necessària?. El treball pretén defensar i mostrar la segona opció, no només com a ideologia arquitectònica sinó com a pràctica projectual. El treball és, en essència, un estudi o reflexió del perquè l’arquitectura ha d’evolucionar en l’època en la que ens trobem, i reflexionar des de la meva perspectiva, quins són els paràmetres que haurien d’intervenir en el canvi de la pràctica arquitectònica. 1.2 ESTRUCTURA Per tal d’afrontar la complexitat del problema que representa l’estudi de l’evolució de la pràctica arquitectònica, el treball es dividirà en tres parts bàsiques: Contextualització i antecedents , Realitat actual i 3 estratègies d’inflexió projectual. Cadascun d’aquest apartats es subdividiran per temàtiques, per facilitar i desgranar l’anàlisi, i així poder abordar el problema, des de diferents punts de vista i escales, en un futur la pràctica projectual arquitectònica. El primer punt, té com a objectiu entendre l’evolució històrica de l’arquitectura i quins han sigut els punts claus de canvi. Alhora s’introduiran conceptes claus com pot ser sintaxis o paradigma arquitectònic i quines relacions tenen amb la societat. L’aproximació de l’evolució històrica, es farà des del camp de l’energia, incorporant tres conceptes bàsics a partir dels quals es desenvoluparà el resum, que són: entorn social/natural, recursos i aprofitament energètic, donant una petita pinzellada des de l’arquitectura vernacular fins al moviment modern. El segon punt, de forma molt sintètica, reunirà la problemàtica actual, necessària per entendre, on i com l’arquitectura pot intervenir sobre els problemes contemporanis. El tema s’abordarà des de camps com poden ser el medi ambient, la tecnologia, economia o la sociologia. El tercer punt, introduirà des de diferents punts de vista, eines o pensaments projectuals de com es poden fer front els problemes, generant una nova sintaxis arquitectònica. L’objectiu és donar, a diferents escales y amb coherència de tot lo que hem aprés fins ara, eines projectuals que permetin a l’arquitectura donar solucions a problemes contemporanis, generant així una nova sintaxis i formes d’habitar l’espai.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

2. CONTEXTUALITZACIÓ I ANTECEDENTS 2.1 REFLEXIONS SOBRE PARADIGMA I SINTAXIS EN EL CAMP DE L’ARQUITECTURA Per tal d’entendre com l’energia pot esdevenir una nova forma de pensar l’arquitectura, començarem per definir què és el paradigma arquitectònic, quines relacions diferents té i com aquest pot produir una nova sintaxis arquitectònica. Segon l’Institut d’Estudis Catalans: PARADIGMA 3 m. [FL] En teoria de la ciència, model d’investigació d’una disciplina científica dominant en un determinat període. El paradigma estructuralista, generativista 1 És per tant en la seva pròpia definició, un concepte lligat a un model o unes lleis que permet l’evolució de una certa disciplina. Essent perfectament aplicable el terme de l’energia com a model d’investigació. La definició esmenta un punt clau i molt important en el camp de l’arquitectura: el període. És en la reflexió del temps i l’arquitectura, quan neix l’objectiu principal que defineix el paradigma: la societat del moment. Els problemes en el que l’ésser humà ha de fer front, en cada una de les diferents èpoques, els agafa l’arquitectura i els utilitza com a eines de treball, per donar solucions a problemes d’una societat vigent. Així doncs i com veurem a continuació en l’evolució històrica, l’arquitectura sempre s’ha mogut de paradigma en paradigma. Un canvi de paradigma, modifica la manera en la que interactuem amb el món i per conseqüència, la forma en que fem arquitectura. És per tant, en l’evolució com a societat, quan s’esdevé en un punt clau d’inflexió i neix un nou paradigma. D’altre banda, tot model o paradigma arquitectònic produeix unes formes lligades al pensament, que són intrínseques a la forma d’entendre l’arquitectura y per tant la sintaxis juga un paper fonamental. SINTAXI

1 1 f. [FL] Conjunt de regles que regula l’arranjament dels mots per a formar sintagmes i oracions. 1 2 f. [LC] [FL] Branca de la lingüística que estudia les relacions dels mots en una oració i les funcions que hi acompleixen.

Així doncs la sintaxis s’estableix com a una expressió necessària de l’ésser humà i com a una forma determinada d’habitar l’espai contemporani. És la materialització, de les relacions espaials que la societat utilitza. Els 5 punts del moviment modern2 que Le Corbusier va proposar, són un clar exemple d’aquesta sintaxis. En només 5 conceptes, va ser capaç de sintetitzar les noves regles que definirien l’arquitectura del moment. Per tant, és el paradigma i la sintaxis moderna un model obsolet ? Possiblement, hi han parts que si, i d’altres que encara poden ser molt vigents, però el que si que és clau, és l’evolució de la societat i del planeta des del moviment modern fa ja 80 anys, fins ara, en que la societat entén o viu la vida molt diferent que en aquells anys. Que la tecnologia està avançant cada cop més cap a un procés controlat i industrialitzat i la temporalitat en l’arquitectura és molt diferent. Vivim en la època de la telecomunicació, on els temps s’han escurçat molt, cada cop vivim en un món més globalitzat i ràpid, que s’esdevé en la permanència del canvi, encara que sembli una paradoxa.

FIG.1. Aljub a Abhaneri, India. Sintaxis arquitectònica d’una necessitat social. Control i recollida d’aigues.

Definició del mot: PARADIGMA, segons el diccionari de la llengua catalana, supervisat per l’Institut d’Estudis Catalans. En 19279 Le Corbusier presenta un document manuscrit on exposa en forma sistemàtica les seves idees arquitectòniques: els anomenats «cinc punts d'una nova arquitectura» representen una important innovació conceptual per a l'època, aprofitant les noves tecnologies constructives, derivades especialment de l'ús del formigó armat.

1 2

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

2.2 EVOLUCIÓ DEL PARADIGMA ARQUITECTÒNIC. L’ENERGIA COM A TELÓ DE FONS. Gràcies a l’estudi dels conceptes anteriors de paradigma i sintaxis sorgeixen conceptes que obren noves vies d’investigació cap a la recerca d’aquesta nova forma de plantejar l’arquitectura, com és la triple relació entre societat, període i forma d’expressió o metodologia. L’afrontament d’una nova manera de fer arquitectura, no és una feina de fàcil digestió. Cal saber molt bé quines condicions es donen en la època que vivim, però també, saber sintetitzar els conceptes que l’arquitectura ha anat desenvolupant al llarg de la seva pràctica i adaptar-los a unes noves regles de joc o derivar-les cap a unes noves pautes que ens permetin el desenvolupament de la mateixa. “Quien olvida su história està condenado a repetirla” Aquesta frase molt popular i reivindicada per primer cop per Marco Tulio Cicerón 3, reflexa el camí que ha de seguir l’arquitectura actualment, i és en aquesta direcció en el que es farà un breu repàs històric de la relació entre arquitectura, energia, societat, i recursos , que lluny d’aprofundir en cada paradigma, es donen uns pocs exemples identificatius de cada època per situar-nos en context, i poder afrontar amb una visió més transversal de la realitat actual i cap a on ens dirigim. Es valorarà cada època sota tres aspectes bàsics relacionats amb l’energia i paradigma arquitectònic com són: Entorn social/natural Recursos materials Mètodes d’aprofitament energètic.

Marc Tul·li Ciceró, en llatí Marcus Tullius Cicero, (Arpinum, 3 de gener de 106 aC - Formia, 7 de desembre de 43 aC) fou polític, filòsof i orador de l'antiga Roma. És el personatge de l'antiguitat de qui es coneix bé més la seva vida gràcies a la biografia que en va escriure Plutarc, a les seves abundants epístoles -que encara es conserven- i als seus discursos i obres retòriques i filosòfiques, que han sobreviscut en la seva gran majoria. Ciceró és considerat un dels autors més importants de la literatura llatina clàssica i un dels que més esplendor ha donat a la llengua llatina.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

ARQUITECTURA VERNACULAR # ENTORN SOCIAL / NATURAL

Amb l’aparició de la consciència a l’ésser humà i el domini del foc, que va permetre generar societats independents, el fet arquitectònic es basava en l’obtenció d’un aixopluc que oferís a l’habitant refugi i protecció del medi natural. La tecnologia era pràcticament inexistent, i per tant aprofitaven al màxim el seu entorn. La permanència de la societat requeia en l’abastiment continu de recursos. Aquest tipus d’arquitectura, podem dir sense arquitecte, permetia mostrar les capacitats d’expressió decoratives i simbòliques de les tribus en qüestió. L’arquitectura satisfà necessitats, no solament físiques, si no espirituals. # RECURSOS NATURALS

Utilitzaven els recursos locals, extraient el màxim de profit dels mateixos, amb tècniques de construcció bàsiques. Materials com palla, terra, o pedres eren els primers materials utilitzats a l’arquitectura, i que per la seva pròpia anatomia regia les lleis de la construcció i les seves limitacions. Un clar exemple, és l’iglú format per l’únic material a la zona, amb un coeficient de forma molt acurat, amb despeses de material mínimes i adaptat per mantenir el calor en el seu interior mitjançant un sistema d’obertures controlades i pells com a revestiment tèrmic en el seu interior. Aquest és un clar exemple d’energia transformada en forma.

FIG.2

FIG.3

# MÈTODES D’APROFITAMENT ENERGÈTIC

Les primeres societats vivien en contacte directe amb la natura, i la seva condició de vida estava lligada a les condicions estacionaries del medi ambient. Per aquest motiu sempre buscaven la generació de climes modificats o microclimes. Les estratègies que adoptaven variaven en funció de la temperatura i la humitat. Alguns exemples d’estratègia, són la ventilació amb torres de vent a Bagdad, la utilització de la inèrcia tèrmica de les grans masses construïdes, el factor forma i la proporció de buit en la pell, la construcció de l’ombra o l’aprofitament topogràfic i de l’entorn. Totes elles buscant mesures passives de control climàtic. ARQUITECTURA CLÀSSICA – MEDIEVAL - GÒTICA

FIG

FIG.5 FIG.4 FIG.2.- Habitatges decorats a les estepes de Nigèria FIG.3.- Aquarel·la de Karl Bodmer, viatge a Estats Units, yurta india amb sistema de doble pell i ventilació superior. FIG.4.- Secció tipus iglús – adaptació al mèdi amb el mínim recurs. FIG.5.- Secció tipus xemeneia de ventilació de les cases tradicionals a Bagdad.

# ENTORN SOCIAL / NATURAL

Etapa d’una societat ja desenvolupada, on comencen a estratificar-se les societats, produint dos tipus d’arquitectura: tradicional i monumental. La relació entre l’arquitectura i la natura, ja no és la de una relació simbiòtica total, sinó que la monumentalitat comença a fer obres dotades de espiritualitat i misticitat, col·locades a la natura, destinades a diferents fonts divines a l’imperi grec i romà, per posteriorment passar a una societat teocentrista, buscant amb el gòtic una relació de llum i espaialitat. L’expressió de la filosofia humana és la que comença a apoderar-se de l’arquitectura més valorada deixant l’arquitectura tradicional de banda. # RECURSOS NATURALS

L’arquitectura tradicional encara que més oblidada, continua utilitzant materials de la zona per produir els habitatges. Fan un ús intel·ligent dels materials coneixent les seves potències tèrmiques o higroscòpiques. D’altre banda, l’aparició de la monumentalitat fa ignorar aspectes de suficiència tant en material com en energia, per donar una imatge de immortalitat i poder, començant a importar i exportar materials. Tanmateix ja apareix el terme de reciclatge a l’època romana, aprofitant material dels foros romans per construir altres edificis a les ciutats romanes. FIG.7

# MÈTODES D’APROFITAMENT ENERGÈTIC

Grecs i romans utilitzaven edificis amb alta inèrcia tèrmica, produint espais d’ombra controlada, mitjançant la construcció amb pòrtics, i ventilació accelerant els fluxos d’aire a través d’aigua que refredaven els espais per evaporació. Alhora incorporaven impluviums com a sistemes de recollida d’aigues. D’altre banda, el Coliseum ja va introduir els filtres amb doseles per controlar el sol i evitar enlluernaments. En el cas de l’arquitectura gòtica, il·luminaven els interiors controlant els buits de façana i explotant l’estructura en alçada. Un altre cop, la llum en forma d’energia es transforma en arquitectura, es materialitza en espai.

FIG.6

FIG.6.- Estructura de les doseles utilitzadesper a protegir al públic del Coliseu, a l’antiga Roma. FIG.7.- Planta i alçat de típica casa romana, on es mostra la massivitat de la seva construcció, distribució i els elements d’aprofitament energètic com l’impluvium o la font d’aigua emprada per a l’ús de la evaporació refrigerativa. Imatge de “El movimiento del aire condicionante de diseño arquitectónico”.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

ARQUITECTURA ISLÀMICA # ENTORN SOCIAL / NATURAL

La cultura àrab, tenia la ideologia de la naturalesa com a un lloc inhòspit: el desert, és la condemna que rep l’home degut al pecat original. És en aquesta concepció del món i de la natura, on torben el refugi en els jardins, com a representació del paradís. Així doncs, elements com pot ser la vegetació, l’ombra o l’aigua eren materials relacionats amb la bona pràctica de l’arquitectura per al concepte d’humanitat que tenien. D’altre banda i per la seva diferenciació entre homes i dones, l’arquitectura esdevenia en espais privats per amagar a les dones de la societat, el qual donava edificis tancats, íntims, buscant la permeabilitat controlada. # RECURSOS NATURALS

Vegetació i aigua són els recursos naturals de l’arquitectura tradicional islàmica. D’altre banda els materials emprats per a la construcció de l’arquitectura, depenia de nou de l’entorn on es trobaven i de la disponibilitat que tenien. Per tant en Iraq podia ser recorrent l’ús de la tova, mentre que a Siria o Egipte la pedra era l’element per excel·lència. Degut als materials que disposaven es construïa una arquitectura de gravetat desenvolupant sistemes en arc, cúpules o l’iwan. El reciclatge era present mitjançant saquejos a temples grecoromans per obtenir la pedra per noves mesquites.

FIG.8

FIG.9

# MÈTODES D’APROFITAMENT ENERGÈTIC

Utilitzaven sàviament, l’ombra l’aigua i la ventilació per generar microclimes que els permetin pal·liar les altes temperatures del clima on es troben, així doncs amb els elements naturals que els rodejava adaptaven els espais per ser habitables. Una altre característica important aportada és la gelosia, permeable a la ventilació i llum però inaccessible per a la radiació, generant així espais ventilats i il·luminats però amb ombra, utilitzant alhora la gran inèrcia de la tova o les roques per adaptar els canvis tèrmics. Altres aportacions son les xemeneies i captadors de ventilació, utilitzades degut a la gran densitat que les seves ciutats tenien.

FIG.8.- Malkaf i Suksheika Muhibb Al-Din Muwaggi. El Caire. Egipte. Imatge de “El movimiento del aire condicionante de diseño arquitectónico”. FIG.9.- Palau de Zisa. Palermo Italia. Imatge de “El movimiento del aire condicionante de diseño arquitectónico”.

ARQUITECTURA RENAIXENTISTA # ENTORN SOCIAL / NATURAL

Es deixa de banda el teocentrisme per passar al antropocentrisme, l’home com a unitat. Una societat cada cop més desenvolupada, implicada fortíssimament amb la física i les matemàtiques descobrint la perspectiva com representació de la realitat, recuperen el llenguatge clàssic, des de l’estètica i en menor grau de l’energia. És un moment on el poder i la política recau en l’arquitectura, deixant de banda la natura com a font d’inspiració i recursos. La natura només és important si pot realçar l’edifici i en cas contrari la modificaven en relació a l’arquitectura per trobar l’harmonia.

FIG.10

# RECURSOS NATURALS

Hi ha un retorn en la concepció constructiva, cap als ordres grecs i romans. El mur torna a agafar un paper més rellevant en façana com a element sustentador. D’acord a tota aquesta ideologia constructiva, i on cada cop més el poder vol ser notable davant de la societat. Materials com la pedra, els estucs, la terracota o el marbre tipifiquen els materials utilitzats al Renaixement (Italià sobretot). La diversificació de materials és cada cop més present i el transport dels mateixos és un fet cada cop més recurrent, sobretot a l’arquitectura monumental on la gent de poder determina els recursos del projecte. # MÈTODES D’APROFITAMENT ENERGÈTIC

Tot i als apartats anteriors, hi han arquitectes conscienciats en els aspectes energètics, com és el cas de Palladio. Gran coneixedor de l’arquitectura clàssica, és capaç de introduir un sistema de ventilació i refrigeració a Villa Rotonda amb accessos d’aire per les parts baixes adquirint aire fresc i fent-lo entrar per reixetes de marbre a un espai central per on evacua l’aire a través d’una cúpula, que alhora permet il·luminació natural. El mateix efecte, l’aconsegueix a Villa Costazza, fent passar l’aire per coves subterrànies, mecanisme ja utilitzat per part dels romans. Així doncs il·luminació natural, ventilació i refrigeració per contacte eren mètodes recurrents.

FIG.11

FIG.12

FIG.10.- Sistema de ventilació mitjançant coves naturals. Villa Costozza, Andrea Palladio. Imatge de “El movimiento del aire condicionante de diseño arquitectónico”. FIG.11.- Cúpula de doble pell. Evolució constructiva. Cúpula de Florència. Filipo Brunelleschi. FIG.12.- Sistema de ventilació de Villa Rotonda mitjançant circulació d’aire fresc expulsant-lo per efecte venturi. Andrea Palladio. Imatge de “El movimiento del aire condicionante de diseño arquitectónico”.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

ARQUITECTURA DEL BARROC # ENTORN SOCIAL / NATURAL

El barroc evoluciona cap a les formes naturals, la societat allunya la racionalitat Renaixentista de l’ordre per donar pas als motius ornamentals, oferint tensió i dramatisme a l’arquitectura, sense oblidar factors com escala i geometria. Es deixa de banda per tant a l’home com a font d’inspiració per retronar a la naturalesa. El barroc és època de les grans institucions, l’Església ( catòlics i protestant) i les diferents formes d’Estat des de Absolutismes (Francesos) a Repúbliques (Holandeses). D’altre banda la filosofia avançava cap a l’empirisme i racionalisme de Descartes: “Pienso, luego existo”, arribant a meitats del segle XVIII a la Il·lustració. # RECURSOS NATURALS

El valor escultòric de l’arquitectura era un paper fonamental com a expressió de la societat, predominant la forma sobre la funció. A nivell de materials, encara continuen abastint-se de materials de la zona com la pedra, col·locada sobretot en forma de carreus, maons o estucs entre d’altres. Pel contrari, l’evolució mercantil d’una societat cada cop més estratificada, i la necessitat de les institucions de mostrar el poder, utilitzaven materials molt més costosos tant en fabricació com en transport com, marbres de colors, bronzes, o altres metalls com a mostra de luxe i teatralitat que emfatitza la sinuositat de la corba com a element arquitectònic. # MÈTODES D’APROFITAMENT ENERGÈTIC

Degut a la necessitat de mostrar poder i grandiositat, un recurs molt utilitzat era l’entrada de llum natural, establint jocs de llum i ombra. Mitjançant diferents cúpules col·locades estratègicament feien accedir la llum de formes diferents a l’espai. A la vegada utilitzaven complexos sistemes de conducció de la llum cap als espais interior. D’altre banda l’arquitectura del mur portant és encara vigent, donant en aquest cas la massivitat necessària per a la inèrcia tèrmica i regulació higrotèrmica, però degut al moviment dels murs, generaven també atmosferes acústiques controlades amb la geometria de l’espai. ARQUITECTURA POST INDUSTRIAL

FIG.13

FIG.14

FIG.13.- Capella de Sant Isidre, Església Sant Andreu, Madrid. – La llum configuradora de l’atmosferaFIG.14.- Dibuix San Carlo Quattre Fontane, Borromini. – L’espectacle geomètric com a finalitat -

# ENTORN SOCIAL / NATURAL

Amb l’arribada de la revolució industrial la fugacitat és cada cop més present, i s’aposta per la màquina com a salvació de l’home, tret de corrents com Arts&Crafts de Morris. La relació amb la naturalesa és cada cop més pobre, proliferant les industries i densificant les zones urbanes, amb condicions deplorables a les zones de proletariat. Fet que posteriorment el moviment modern estudia introduint sistemes de higiene projectual a les ciutats (tipus d’agrupació, proporcions urbanes, processos constructius, etc.). L’arquitectura comença a produir nous models gràcies a l’acondicionament artificial. # RECURSOS NATURALS

Es un fet que des de la industrialització tot material acaba essent processat i tendeix cap a la producció en sèrie. En aquest procés, s’utilitzen grans quantitats de combustibles fòssils desencadenant ja la problemàtica que avui dia és vigent a la nostra societat. Així doncs materials com l’acer, el formigó, el vidre o els morters, són els materials punters per a la construcció de l’arquitectura industrial i sobretot moderna, creient en la infinitud dels recursos. # MÈTODES D’APROFITAMENT ENERGÈTIC

Amb la introducció del formigó armat, les construccions tendeixen a l’alleugeriment, provocant inexorablement la pèrdua de la inèrcia tèrmica de la massa per controlar les temperatures. Alhora al ser cada cop elements més fins i de característiques aïllants dubtoses, com el vidre, els edificis es converteixen cada cop més en radiadors a la volta celeste, o captadors per defecte. És a dir la pell de l’edifici comença a perdre la capacitat reguladores de clima que històricament havia desenvolupat. Arquitectes com Khan desenvolupen tècniques interesants de microclima, generant diferents umbracles o espais dintre d’uns altres prèviament controlats. O Le Corbusier i el seu sistema d’habitatge a L’unité de Marsella amb xemeneies de ventilació i habitatges passant amb ventilació creuada.

FIG.16

FIG.15

FIG.17 FIG.15.- Projecte Asamblea Nacional Bangladesh. Luis Khan – L’umbracle com a generador de microclimaFIG.16.-Dibuix de Le Corbusier per a L’unité de Marsella– Tipologia d’habitatge atenent a l’entorn i l’energia – FIG.17.- Casa Farnswoth, Mies Van Der Rohe. – Despreocupació material i de l’entorn, Arquitectura com a objecte -

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

3. REALITAT ACTUAL DES DE LA REFLEXIÓ ENERGÈTICA. La societat actual, es mou bàsicament en un sistema econòmic capitalista. Un sistema que en relació a l’energia és fortament dependent del petroli, on els recursos només són vistos com a elements per incrementar la producció, el consum i finalment els beneficis. Això indueix a la generació d’una societat de consum, on es tendeix a no valorar els recursos i substituir-los per uns altres de nous al menor canvi o mal funcionament, avui dia no s’opta per la conservació de recursos i el seu màxim aprofitament. D’altre banda, estem en un sistema econòmic globalitzat, que no aposta per la localitat com a benefici energètic, produint càrregues de CO2 incorporades, molt elevades, en els materials que comprem. Aquestes pràctiques, que altres parts del mercat han sigut capaç d’evolucionar en menor o major grau, com la industria de la telecomunicació o de l’automòbil, continuen estan molt subdesenvolupades en el cas de l’arquitectura. És indiscutible que la pràctica arquitectònica és un dels factors amb una major impremta en el panorama ambiental de l’actualitat. Segons la CENER a Espanya, el 42% de l’energia directa utilitzada prové de la construcció. D’altre banda el sector de la construcció al món aboca un total de 50% de residus i emissions totals al món. És el moment d’establir unes regles de joc, transformar el problema en estratègies d’actuació. La gestió de la matèria i el tancament dels cicles constructius són essencials en el desenvolupament arquitectònic. Actualment la preocupació recau sobre la utilització de recursos en la producció de energia i la necessitat de disminuir-la al màxim. Encara que, pot ser el que caldria plantejar-se, no és si utilitzem recursos naturals per obtenir l’energia, sinó quin tipus d’energia estem utilitzant i com l’utilitzem de tal forma que els residus que genera siguin de nou recursos per a una nova producció d’energia o bé poder utilitzar aquests materials en una segona vida d’ús o reciclatge. La qüestió està en la seva gestió i no tant en la seva utilització i això està íntimament relacionat amb la manera de concebre els projectes i la tecnologia que fa possible l’arquitectura.

FIG.18

La societat actual, heretera de del moviment modern, funciona amb una tecnologia profundament basada en la industrialització dels elements constructius, un procés que busca de forma racional i automatitzada una millora de la productivitat. Si bé és veritat que la prefabricació és cada cop, una activitat més latent a l’arquitectura, la seva evolució és molt lenta. La tradició en les formes constructives i la mà d’obra existent, fa de la construcció una activitat reticent a canvis profunds. Però en la prefabricació estarà, en el meu parer, el futur de l’arquitectura. Això si, des del meu punt de vista no, com es pot estar plantejant en gran part avui dia des de la rapidesa i facilitat de muntatge, que també, sinó des del pensament de la durabilitat i la capacitat de resposta a una societat canviant, on el prefabricat hauria d’anar per el camí de la fabricació de mòduls que siguin capaços de ser fàcilment ampliables, reduïbles, modificables, reparables, etc. Per adaptar-se a una societat fugaç com és la del sXXI. Aquesta idea es desenvoluparà en el següent apartat amb més profunditat. L’arquitectura contemporània ha de ser capaç de crear espais privats o públics capaços de ser suficientment versàtils com per deixar al individu expressar la seva opinió sobre la vida i la forma d’afrontar-la. I aquesta relació és inexorablement recíproca. L’home crea primer l’espai, el medi per expressar-se, i després aquest és capaç d’influenciar a l’home. En la recerca d’aquets espais, amb una societat basada en la fugacitat i rapidesa en els canvis i una societat cada cop més plural culturalment parlant, és on l’arquitectura a de baixar a l’escala humana i ser capaç d’adaptar-se a les seves necessitats i temporalitats Al cap i a la fi, la forma de comportar-se la societat és la que determina com l’arquitectura s’enfronta a una manera d’entendre la vida. L’arquitectura és una expressió espaial del comportament humà.

FIG.19 FIG.18.- Sistema d’arquitectura prefabricada utilitzada en les remuntes de Barcelona. La casa por el tejado. FIG.19.-Ettienes Jules Marey, Crhonophotography. Represenació de la fugacitat de la societat actual. El canvi com a permanència.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

4. CAP A UNA NOVA SINTAXIS ARQUITECTÒNICA. 3 ESTRATÈGIES D’INFLEXIÓ. “Lo que antes era un proyecto para “toda la vida” hoy se ha convertido en un atributo del momento. Una vez diseñado, el futuro ya no es “para siempre”, sino que necesita ser montado y desmontado continuamente. Cada una de estas dos operaciones, aparentemente contradictorias, tiene una importancia equiparable y tiende a ser absorbente por igual.” 4 Després d’un anàlisi, per una part de l’evolució de la societat al llarg de la història i la seva relació amb l’energia, i per un altre part l’estudi de la situació contemporània en relació al comportament de la societat del sXXI i la seva relació amb l’energia, ja sigui activa o pasiva, podem extreure conceptes claus, que ens permet identificar punts d’acció per evolucionar en la forma de concebre l’arquitectura d’avui. No només a nivell de sistemes tecnològics, o materials, que també, sinó com a eina de projecte. Com a una actitud davant de un problema contemporani que ens ofereix les eines necessàries per establir un correcte diàleg entre arquitectura i societat. Sintetitzant la situació actual, deriven conceptes lligats al fet arquitectònic com: - - - - - - - - - -

Afavorir les tecnologies i recursos locals. Independència del petroli i ús d’energia neta. Sistema econòmic integrat en els processos naturals. Gestió dels recursos i la seva manera d’obtenir-los. Manteniment. Prefabricació. Nova forma d’habitar. Expressió de la individualitat. Fugacitat Versatilitat.

Conceptes que per una banda no volent ser imperatius i únics. Essent només una part parcial, però enfocada des del punt de vista de l’energia i dels problemes que tenen presència en la vida quotidiana de la ciutadania.

FIG.21

Dintre d’aquests conceptes extrets, he proposat una deriva de tres estratègies, pensaments o punts d’acció, de com es podria afrontar, des de actituds o conceptes, la generació d’una nova sintaxis arquitectònica. Aquests tres punts, podríem dir la nova triada arquitectònica podria completar a la Vitrubiana, i seria: Forma , Temporalitat i Gestió i Tecnologia de la construcció. El que vull mostrar, és el pensament d’una arquitectura basada en l’energia com a solució d’una problemàtica social, des del fet projectual. És a dir, des de una forma de pensar l’arquitectura i no com a impostures afegides a l’arquitectura, com poden ser simples plaques solars o una xemeneia de pellets. L’arquitectura és generadora per si mateixa d’energia, sense la necessitat de basar-se en sistemes tecnològics al 100%. Això queda molt ben registrat a la teoria de les piràmides invertides de l’Energia i Arquitectura, que exposa Luis de Garrido, en el seu llibre Naturaleses Artificials. La màxima eficàcia de l’arquitectura enfront a l’energia, no la posseeixen màquines cada cop més rendibles o sostenibles, que també, sinó que és la pròpia concepció i disseny del projecte el que pot aportar una qualitat espaial enorme a tots els nivells. Només cal buscar el perfecte equilibri. FIG.22 4

Zygmunt Bauman (Poznań, Polònia, 19 de novembre del 1925 - Leeds, Regne Unit, 9 de gener de 2017)[1] fou un sociòleg de prestigi internacional El seu camp de recerca se centrà en el concepte de modernitat i postmodernitat.

FIG.21.- Esquema d’estratègies. 3 punts d’inflexió vers una problemàtica social. FIG.22.- Sistema Arquitectura – Energia segons piràmides invertides de Luis de Garrido. Naturaleses Artificials.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

4.1

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

FORMA I ENERGIA. L’ESPAI CONTEMPORANI.

4.1.1 SUPERACIÓ DE LA TIPOLOGIA MODERNA L’arquitectura contemporània, afronta el repte de una nova sintaxis que estableixi una relació directa amb l’energia. La forma és un dels aspectes claus, i la relació entre les diferents peces que conformen l’arquitectura és el que defineix la tipologia arquitectònica. Ara bé, aquestes tipologies tan marcades per un racionalisme programàtic del moviment modern, es veu des del meu parer, un model obsolet. Avui dia ja no s’hauria de parlar d’espais servits o servidors, d’espais diürns o nocturn. La sintaxis arquitectònica contemporània ha de superar la tipologia moderna, per poder establir altres tipus de relacions, més adaptades a les societats i situacions actuals. És per tant, relacions com espais generadors - espais receptors; espais actius – espais passius (energèticament) ; espais matalàs – espai de confort ; espais variables – espais immutables, etc. les necessàries per avançar cap a un nou llenguatge d’una societat amb les característiques anteriorment estudiades. 4.1.2 TRANSFORMACIÓ DE L’ENERGIA EN ESPAI. Conceptes generadors d’espai. A continuació, i amb voluntat de ser pragmàtic i exemplificar com els conceptes anteriorment introduïts podrien esdevenir en nova arquitectura, des del punt de vista de la forma i l’energia, es proposen 4 sistemes o estratègies generadores d’espai, pensats des de una vessant energètica, però també buscant la contemporaneïtat espaial necessària per les activitats actuals o relacions socials. Apuntar també, que encara que s’hagin proposat 4 vies diferents d’estudi, són totalment complementaries les unes amb les altres i no pretenen ser absolutismes de cara a la manera de projectar, però si donar una idea de possibles conceptes que lliguen arquitectura, energia i sintaxis.

FIG.23.- Lacaton y Vassal. Habitatge social Mulhouse. L’energia com a generadora de sintaxis.

1.- Geometria de la pell. Intercanviadors d’energia. El paper de la façana al llarg de l’arquitectura ha tingut diferents papers. Actualment, ens trobem en una situació de canvi de concepte. L’arquitectura passa de la idea de façana cap a la idea de pell, un concepte que fa la funció de límit en un sentit més ampli. Ho fa des del límit físic de la relació interior i exterior, però també des del control energètic de l’edifici vers el seu entorn. Una pell en evolució, cada cop més sofisticada, cap a la incorporació de mecanismes intel·ligents capaços d’adaptar les situacions diferents que ens dona el clima, en paràmetres de confort interior. Ara bé, aquesta evolució cap a una envolvent energètica s’hauria de traduir alhora en espai. O bé des de un límit habitable, on l’espai de façana esdevé una transició entre l’espai públic i l’espai privat, podent generar espais versàtils i vinculats a la façana energètica, i d’altre banda que les façanes s’adaptin a les condicions del lloc, podent generar una pròpia sintaxis derivada de la energia, per exemple formalitzant la reconducció dels aires predominants, posicionant-se en relació a l’hemicicle solar o tenint en compte la inèrcia tèrmica, transformant així l’energia en forma. Estem evolucionant cap a una façana cada cop més participativa, cal deixar de banda el pensament de la façana com a una mera composició, i evolucionar cap a sistemes per exemple de doble pell o la incorporació de sistemes energètics nets, entre d’altres, com a part de projecte i no com a afegits. La façana del futur, ha de ser capaç d’activar les ciutats i generar confort a l’individualitat.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

2.- Continent i contingut. Organismes arquitectònics. Aquesta segona estratègia, afronta el sistema d’energia des de la perspectiva de continent-contingut. Ara bé, aquest concepte és pensat de igual forma que ho fa un organisme. Un espai comú que és el que lliga una sèrie de funcions, on les condicions no són sempre les mateixes. Davant d’aquesta premissa la condició d’organisme és la capacitat entre continent i contingut d’adaptar-se a les diferents situacions tant d’activitat per part dels usuaris com per part de l’energia. Aquest concepte traduït a arquitectura, estem parlant d’un espai, podem dir més fluid, que lliga unes activitats més concretes, que estan encapsades, i que tenen unes condicions més critiques de confort que l’espai que l’envolta. És el contingut el que dona vida i funció al continent, produint un espai versàtil, d’aproximacions diverses en la forma d’ús. Però alhora, és el continent, l’espai regulador energèticament que estableix o matitza les condicions variables del exterior en gran mesura, essent més fàcil el posterior acondicionament òptim del contingut. Aquest sistema, a nivell energètic lligat a la variabilitat d’ús , permet igual que ho fa un organisme, mutar, créixer, reparar-se o reduir-se, per seguir una política de suficiència de recursos i d’energia. 3.- Concentradors d’energia. Òrgans arquitectònics. La tercera estratègia, a diferència de la segona, no busca la generació d’un continent capaç de contenir diverses activitats en el seu interior regulant-les, sinó que estudia elements potents que permeten jerarquitzar els espais. Aquest treball, molt més interesant en secció que en planta, permet definir el perfil de l’edifici i la seva forma. Són òrgans estructuradors, que la seva identitat està en la màxima concentració d’elements energètics actius, passius o bé d’estructura en aquestes peces i permet obtenir i regular el confort dels espais projectats al seu entorn. Podrien esdevenir en sistemes de xemeneies de ventilació solars, pous de llum o sistemes inercials de captació de calor i de fred, entre d’altres. De nou el pensament des de l’energia i l’arquitectura, es converteix en sistemes arquitectònics formals. Alhora és un sistema que per la seva potència de jerarquització, estableix unes lleis de creixement i decreixement, en relació a aquest elements, podent ser reutilitzables per la generació d’una nova arquitectura en una segona vida dels òrgans. O bé plantejar-se l’edificació per fases adaptant-se a la temporalitat exigida o a les necessitats requerides. 4.- Espais intermedis. Espais simbiòtics. L’última de les estratègies, és una praxis molt utilitzada ja en l’arquitectura sobretot mediterrània, com és la utilitat dels espais intermedis. Grans arquitectes com Lacaton i Vassal, varen reformar i renovar tot un barri amb l’addició de cossos a edificis ja existents com a espais interrelacionals entre la ciutat i l’habitatge, però alhora donant una nova imatge a una nova urbanitat proposada. Aquest espais, que jo anomeno simbiòtics, són espais capaços no només de regular una condició energètica entre l’interior i l’exterior, sinó que permet proposar espais versàtils a l’arquitectura en funció de l’època climàtica, però també de les necessitats o pràctiques de cada individu. Estableix alhora una relació amb un grau d’intimitat amb la ciutat molt ben acotat, podent ser entesos espais com l’extensió de l’habitatge al carrer, o bé incorporar el carrer a casa.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

4.2

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

TEMPORALITAT. EL PENSAMENT CONTEMPORANI.

4.2.1 DEL PROGRAMA AL TAULER DE JOC. Si bé hem començat el capítol anterior posant en crisis la tipologia arquitectònica, ara és el torn de valorar, no el continent, sinó el contingut, és a dir el programa. Amb una societat cada cop més plural i unes activitats, que com hem analitzat anteriorment són cada cop més canviant en un curt termini, la definició programàtica tant impulsada pel moviment modern s’està quedant obsoleta. Podríem definir l’arquitectura anterior al moviment modern com una arquitectura de continent, pensada des de l’envolvent que encapsa els espais. L’evolució del moviment modern, va desviar el focus del continent al contingut. Una època on l’estil internacional, marcava un continent universal, on el propi Le Corbusier en els cinc punts de l’arquitectura, dibuixa el contingut però no el continent, no els límits, no l’envolvent. És ara el moment d’una arquitectura del SXXI, que sigui capaç de recuperar els aspectes bons d’una pràctica arquitectònica ja testada, per evolucionar cap a una arquitectura de continent + contingut. Això equival al pensament de l’arquitectura des de la activitat humana, on possiblement el contingut jugui una part molt important en la forma d’articular els espais generats, però que entren en un joc de simbiosis amb una envolvent que recupera la condició de límit energètic, i que es capaç d’adaptar i donar unes regles de joc per a que el contingut es pugi moure i que és el continent. 4.2.2 TEMPORALITAT. CONCEPTES ASSOCIATS AL PROJECTE. Avançant cap a la idea del tauler de joc, la temporalitat és un factor clau en el pensament o actituds que tenim alhora d’afrontar un projecte d’arquitectura. Ara ja no és una arquitectura fixa, son unes lleis que regeixen unes actituds socials, per tant hem d’afrontar el projecte des de la variable del canvi, de la transformació. Això juntament amb la durabilitat no dels materials en si, sinó dels sistemes, és el següent punt del meu desenvolupament cap a una arquitectura generada a partir de l’energia.

FIG.24

Des des de la meva òptica hem d’apostar per sistemes que siguin durables en el seu conjunt i no de forma individual. És a dir optar per la composició de sistemes que permetin la manipulació de les seves parts, amb una utilització d’energia i recursos molt menors de manteniment i producció, atorgant així una durabilitat més elevada. És a dir impulsar una construcció que sigui capaç d’assegurar una gran durabilitat, al menor consum possible (energia i recursos), regulant així els cicles d’explotació de recursos naturals i emissió de residus, i treure un rendiment molt més alt dels recursos naturals, que els que estem obtenint ara. Aquesta manera de pensar i incorporant l’actitud de la temporalitat de cara al pensament del projecte arquitectònic, donen conceptes com recuperació i reparació. Conceptes que permeten als projectes generar estructures o espais amb sistemes que siguin fàcilment extraïbles, substituïbles i reparables. Cal pensar doncs en sistemes fàcilment muntables i desmuntables, sense residus en la seva manipulació (sistemes en sec). Projectant des d’aquesta òptica de muntatge-desmuntatge, ens ofereix uns altres conceptes molt interesants com és la fàcil ampliació o decreixement així com la fàcil reconfiguració dels espais. D’aquesta manera els edificis es podrien redefinir, incorporant i ensamblant més sistemes, o per defecte, en el cas de no necessitar més espai o voler reutilitzar-los, es podrien recuperar. D’aquesta manera, es pensa una arquitectura directament des de la seva construcció, però també des de la seva flexibilitat, des de les necessitats temporals i específiques de cada societat i des de l’energia, lligades per unes regles formals, espaials, constructives i energètiques que l’arquitecte posa a disposició de la comunitat, retornant així el paper de l’arquitecte al servei d’una societat.

FIG.25

FIG.26

FIG.24.- Representació del nou concepte d’arquitectura. Continent i Contingut. FIG.25.- Nakagin Capsule Tower. Construcció d’un conjunt a partir de la seva unitat. Pensament contemporani. FIG.26.- Espai públic adaptable. Construcció d’un conjunt a partir de la seva unitat. Pensament contemporani.

Els materials que composen els sistemes haurien de ser, el més reciclables i degradables possibles, per poder o bé utilitzar-los per generar noves parts de sistemes o bé que siguin fàcilment integrats en la natura i poder generar nous recursos, generant una relació de simbiosis entre arquitectura i medi ambient.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

4.3

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

TECNOLOGIA I GESTIÓ DE LA MATÈRIA. METODOLOGIA CONTEMPORANIA. 4.3.1 DEL CICLE LINEAL AL TANCAMENT DE CICLE

Si bé, hem començat aquest punt parlant d’estratègies de projecte, passant cap a conceptes que ens ajuden a pensar aquestes estratègies. Ara és el tron de veure quins aspectes hem de tenir en consideració per portar a la pràctica constructiva aquests conceptes i estratègies. Per començar, és primordial canviar el sistema de producció actual, basat en un sistema lineal de Extracció – Fabricació - Transport - Construcció - Ús Manteniment - Demolició - Residu, cap a un sistema tancat, on cal introduir pautes d’actuació a cada una de les fases del sistema actual lineal, per evolucionar-lo cap a una gestió sostenible de la construcció arquitectònica. Això es tradueix, en incorporar tecnologies a l’arquitectura capaces de ser reutilitzades o bé en altres indrets o per generar nous elements de construcció. En aquesta direcció, obtindríem una sistema de Reciclatge – Transport – Construcció – Ús – Manteniment – Deconstrucció – Reciclatge i tornaria a comença el cicle. 4.3.2 DISENYAR PER DESMUNTAR.

FIG.27.- Les sis pells de l’arquitectura, How Building Learn. Stewart Brand. FIG.28.- Model de disney per desmuntar, extret de http://www.presidentsmedals.com/Entry-36871

FIG.27

Aquest sistema tecnològic es basa en el principi dels cicles tancants i de la recuperació de la matèria de construcció per al se posterior ús o reciclatge. És un sistema que estudia la durabilitat dels materials, per tal de aprofitar-los al màxim, i així reduir la intensitat d’explotació dels recursos naturals. Des del pensament del projecte arquitectònic, i adoptant aquesta actitud vers l’arquitectura, ens dona eines per a l’articulació d’un nou llenguatge basat en l’energia. Primer de tot ens ofereix pensar l’arquitectura en termes de manteniment i durabilitat, separant les diferents envolvents que conformen un projecte d’arquitectura. Fent referència als nivells d’envolvents que vara proposar Stewart, existeixen 6 pells a l’arquitectura. Cadascuna d’elles tenen un grau de durabilitat diferent, per tant un dels factors claus per al projectista, és mantenir cada una de les sis pells autònomes per si mateixes, de tal forma que es pugui treure el màxim partit de la seva durabilitat, però alhora, que estableixin una relació de bon funcionament entre elles. Aquestes capes, que proposa Stewart, són: Elements interiors, Paraments interiors, Instal·lacions, Façana, Estructura i Entorn, tenint una durabilitat de menor a major respectivament. Un aspecte clau a tenir en compte és, la fàcil identificació de les diferents capes i una bona unió entre les mateixes. La facilitat que ofereixin les unions en separar les diferents capes, serà el que donarà una major flexibilitat alhora de reparar, mantenir o canviar les diferents parts de sistema. Per aquest motiu, es tendeix cap a la simplificació d’unions, les quals són fetes en sec, per eliminar el component de residu. En segon lloc, i com a conseqüència del primer concepte, incorpora la filosofia de fàcil identificació de les capes. Això implica una elecció de materials senzills i no tòxics, per poder ser reciclats, però que alhora de dissenyar et permet clarificar la teva proposta projectual, permetent l’associació de materials en funció de la teva estratègia o actitud en cada una de les parts, atorgant una formalització contundent i clara. D’altre banda, els materials, tendeixen cap a la lleugeresa degut a la premissa de ser desmuntable. Això implica aspectes negatius com la pèrdua de la massivitat i per tant de la inèrcia tèrmica de les grans masses construïdes. És per això que mai hem de deixar de banda la contextualització del projecte, i veure si necessitem o no aquesta inèrcia tèrmica. La tecnologia no ha de ser un dogma, ha de ser una eina per al projecte. Per finalitzar, la tecnologia de desmuntatge permet un rigor més elevat a l’obra, podent elaborar uns detalls fidels i anticipar possibles problemes que comporta el desenvolupament de la construcció. L’avantatge de ser elements ensamblats, és la predisposició a ser elements prefabricats i muntats a l’obra amb tècniques senzilles i per operaris que no necessiten de grans maquinàries per moure els diferents components, donant a les obres seguretat en la seva execució, així com rapidesa i adaptabilitat.

FIG.28

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

5. CONCLUSIONS D’avant d’una problemàtica actual on la crisi que vara començar a l’any 2008, a és de ser una crisi inmobiliaria, econòmica, financera o de la construcció, com deia Joan Sabaté, estem al capdavant de la primera crisi del canvi climàtic, com arquitectes hem de saber respondre a les necessitats d’una societat, que encara que molts cops pretenen fer veure que no ens necessiten, ho fan més que mai. És el moment de retornar el paper de l’arquitectura a la societat. A l’inici de la recerca, i segurament limitat per els meus coneixements, la sostenibilitat l’associava a una tipologia dins de l’arquitectura, una manera de fer, que per a molts avui està de moda, encara que sigui una necessitat imperant, i és per això, que volia arribar a entendre el que realment aporta la sostenibilitat a l’arquitecte. Amb el transcurs de la lectura de diferents llibres, de la visió de diferents conferències, del xerrar amb altres arquitectes, arribes a la conclusió, que molts cops cal tornar a remirar per que va ser creada l’arquitectura, per agafar de nou embranzida cap al futur. L’arquitectura, és sota la meva òptica la materialització del comportament humà i de les seves necessitats. És des d’aquesta òptica, en el que una arquitectura sostenible, no es una tipologia sinó una actitud davant l’arquitectura. Una actitud regida per unes lleis antropològiques, en aquest cas de la societat del sXXI, però ara també ho es des de una besant medi ambiental i de respecte per el planeta i els seus recursos. Un cop, que entens això, comences a plantejar-te frases que s’escolten per tot arreu, com és primordial la disminució de l’energia en els edificis, cal aconseguir un rendiment cada cop més eficaç de les màquines o tecnologies, etc. No vull en absolut, caure en la estupidesa de valorar aquest aspectes com insignificants, ja que en ells també es troba el futur de l’arquitectura, però no és el primer punt, des del meu punt de vista, en el que hem de començar a pensar ( i molts cops és al que s’associa l’arquitectura sostenible). En tot el treball, he intentat defensar, la importància de la simbiosi que ha d’existir entre espai i sostenibilitat, entre el l’arquitectura i la forma de pensar-la. I per això, la sostenibilitat no s’ha de valorar com a paràmetres a controlar d’un edifici, o un “check list” que cal complir per una normativa, sinó com a eines que ens dona per materialitzar els projectes. Finalment, aclarir que el material aportat al treball, no és un dogma ni pretén ser un una metodologia fixa, és la radiografia de les meves inquietuds actuals i de la meva forma de pensar, en com crec que els arquitectes ens haurem d’afrontar al paradigma arquitectònic nou, que ja és aquí.

6. METODOLOGIA Un cop finalitzat el treball, sorgeix una metodologia d’aplicació al projecte de tal forma que els conceptes que han aparegut al llarg del treball puguin ser aplicables al projecte arquitectònic. De tal forma, que en els meus propers projectes i per tal d’aconseguir evolucionar cap a una sintaxis energètica, aquests seran pensats tal i com he vingut fent fins ara, però alhora aplicant i enfocant el projecte des del camp de l’energia i la forma, la temporalitat i els seu conceptes associats i la tecnologia i gestió de la matèria com a pensament pragmàtic d’una materialització contemporània de la arquitectura. D’aquesta manera, el treball d’investigació no es queda com a una simple reflexió teòrica, sinó que m’ha servit per poder estructurar el meu cap, sota els paràmetres de l’energia de tal forma que sorgeixin estratègies o pensaments pràctics de caràcter arquitectònic.

FIG.29.- Esquemes de energia i construcció del projecte realitzat al primer quadrimestre del curs 2016-2017, al taller temàtic Projecte i Indústria.

CAP A UN NOU PARADIGMA. ENERGIA COM A SINTAXIS ARQUITECTÒNICA TREBALL FINAL DE GRAU, GArqEtsaB 2014 / ÀMBIT TEORIA I PROJECTE

CRISTIAN GONZALEZ TORRADO | TUTORIA: MAMEN DOMINGO

7. BIBLIOGRAFIA TRONCAL • Garrido, Luis de. Dream Green Architecture. Barcelona: MONSA, 2014. • Garrido, Luis de. R4HOUSE. Valencia: ANAVIF, 2010. • Garrido, Luis de. Un nuevo paradigma en arquitectura. Naturalezas artificiales. Barcelona: MONSA, 2012. • Jáuregui, Valen Gómez. «Industrialización vs Prefabricación.» Revista En Profundidad Nº.77 (2008): 32-33. • Jones, David Lloyd. Arquitectura y entorno. Londres: BLUME, 2002. • Jose Mª González Barroso, Albert Estruga Rey, Paula Martín Goñi. «El "diseño para la deonstrucción", una mtedología LEAN.» Barcelona, Juliol de 2014. • Orgánica, Sociedad. «La sostenibilidad en la arquitectura industrializada: cerrando el ciclo de los materiales.» Revista Informes de la construcción 62 (2010): 37-51. • Roldán, Luis Velasco. El movimiento del aire condicionante de diseño arquitectónico. Barcelona: GDE, 2006. • Sphia Behling, Stefan Behling, Bruno Schindler. Sol Power: La evolución de la arquitectura sostenible. Gustavo Gili, 2002. • Gonzalez, Francisco Javier Neila. Arquitectura bioclimatica en un entorno sostenible. MUNILLALERIA, 2004.

SUPORT • [IN]SOS, Colectivo. Conferencia Paisajes Inscritos. Jornades de sostenibilitat. Cuac Arquitectura. Granada, 2012. • Kucharz, Tom. «Claves para el respeto al medio ambiente: Economía y Medio ambiente.» Gloobalhoy (s.f.). • Ludevid, Jordi, Pilar Martorell y Albert Sagrera. "Hem d'aprofitar la sostenibilitat per tornar a convertir l'arquitectura en un exercici de responabilitat social." • Martin, Ángel Ramós. «La arquitectura y la nueva sociedad.» Revista Diagonal (2006). • Quintana, Jaime. «Impresiones sobre la arquitectura de mañana.» Diari El Mundo Abril de 2017. • Treball d’investigació .Reciclaje Arquitectònico: Definición, historia y capacidad. Débora Domingo Calabuig.