Referèndum Independència Països Catalans
Com hem arribat fins aquí? Els darrers anys hem assistit a un desgast del sistema autonòmic sorgit de la “transició”. Aquesta situació no dóna sortida a les aspiracions populars; de fet, ni tan sols permet un reconeixement mínim de les diverses realitats nacionals. I com que la tasca persistent de l’independentisme ha anat desbrossant el camí, allò que es veia com una utopia ha anat agafant cos. S’ha articulat un potent moviment popular que, tal com passa cada molts anys, pot tenir el futur a les seves mans. 2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2009
2005 Estatut de 30 de setembre. Campanya de participació: Bus de l’estatut, en la qual la demanda més repetida va ser l’autodeterminació. Tot el que estem vivint en aquests moments té uns orígens que van més enllà de les possibles “decepcions” fruit de la manca de respecte democràtic mínim. Ja en els moments previs a l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, una part molt important de persones es manifestava a favor del dret a l’autodeterminació.
13 de setembre a Arenys de Munt comencen les consultes populars per a la Independència. La vila d’Arenys de Munt pren la iniciativa de muntar la primera consulta popular que després es repetirà en més de 550 municipis catalans i que suposarà l’embrió del moviment popular i independentista massiu. Aquestes consultes contenen elements molts importants per al futur desenvolupament del procés com ara un contingut explícitament desobedient (desoint l’intent de prohibició per part de la Fiscalia) o la inclusivitat de tots els habitants, ja que s’usa el padró com a cens per al vot i es poden incloure, així, tant a totes les persones immigrades com també als joves de 16 a 18 anys.
2012
2010 – Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. – Manifestació del 10 de juliol a Barcelona: Som una nació, nosaltres decidim. Aquest any suposa, segurament, l’any de presa de consciència massiva de la societat catalana. Arran de la sentència dictada per un qüestionadíssim Tribunal Constitucional passant per sobre d’un referèndum popular, el sistema polític i el “pacte” de la “transició” comencen a posar-se obertament en dubte per una ja gran majoria de la societat catalana.
– 11 de Setembre. Manifestació de l’ANC: Catalunya, nou estat d’Europa. – Eleccions autonòmiques a Catalunya, novembre del 2012. La CUP obté 3 diputats. Hi ha una majoria clara en favor d’una consulta sobre la independència i CiU es queda sense la majoria absoluta que pretenia. A la tardor es produeix la mobilització independentista més massiva de tota la nostra història fins aquell moment. Un milió i mig de persones surten al carrer reclamant la independència. En aquests moments el moviment s’ha convertit en un tsunami i, tot i que Artur Mas i CiU intenten controlar-lo, convocant eleccions anticipades i parlant de pacte fiscal (3 dies abans de la mobilització), ja es comencen a entreveure les dificultats que tindran.
2006/2007 – Aprovació de la reforma de l’Estatut del País Valencià per la via del pacte entre PSOE i PP, sense la validació d’una consulta popular i amb el vot en contra de l’Entesa (EU, Els Verds i Esquerra Valenciana). – Manifestació de l’11 de febrer de la Campanya Unitària per a l’Autodeterminació. – Manifestació del 18 de febrer de la Plataforma per al Dret a Decidir (PDD). – Manifestació de l’1 de desembre de la PDD: Som una nació i diem prou. – Aprovació de la reforma de l’Estatut de les Illes Balears per via parlamentària (sense consulta) i amb l’abstenció tant de PSM-EN (Partit Socialista de Mallorca-Entesa dels Nacionalistes), com d’EU-EV (Esquerra Unida-Els Verds). Aquests dos anys representen la gestació de tot el procés mobilitzador actual amb les primeres grans manifestacions a favor de l’autodeterminació i el dret a decidir que se celebraven als Països Catalans des del període de la “transició” política. En aquest període s’aproven també les reformes dels estatuts valencià i balear en un intent de blindar el sistema autonòmic sorgit de la “transició”.
Disseny i maquetació: Jose Téllez | Fotografies: Jordi Borràs, Oriol Clavera (pàg. 2, any 2006/2007) | Dipòsit Legal: DL L 697-2014
2011 – Mobilitzacions massives de la “indignació”. – Mobilitzacions en defensa de l’Escola en Valencià i tancaments forçats dels repetidors de TV3 al País Valencià. Paral·lelament al debat sobre el dret a decidir, però molt interconnectat, s’inicia un altre fenomen mobilitzador d’àmplies capes de la població, la “indignació”. Aquest moviment posa en qüestió tota l’estructura política i econòmica del “règim” espanyol i insta el conjunt de la població a transformar radicalment la nostra societat. És un fenomen que es retroalimenta i que qüestiona també d’arrel les bases de l’actual sistema. Alhora, l’Estat espanyol accentua la repressió contra entitats populars i àmbits propis de comunicació nacionals del conjunt dels Països Catalans per mirar d’aïllar el procés, circumscriure’l a Catalunya i restar-ne potencialitats de ruptura.
2012
2013
2014
2013 – De la declaració de sobirania (sí crític) fins a l’acord al voltant de la data i la pregunta (unanimitat crítica). – Mobilitzacions massives arreu de les Illes contra el TIL i en defensa d’una escola pública i en català. És el moment de la concreció política i institucional de tot el seguit de mobilitzacions populars fetes els darrers anys. S’inicia amb la declaració de sobirania i es finalitza amb un acord històric sobre la data de la consulta i la pregunta. La pregunta és innecessàriament confusa i suposa un pas enrere respecte a la que plantejava el moviment popular. En aquest sentit la CUP aposta per clarificar-la. Tot i això, la visualització del conflicte s’aguditza i el procés avança. El conflicte arreu dels Països Catalans també és cada vegada més important (i manté una clara interrelació i retroalimentació amb tot el que està succeint a Catalunya). A Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera es viuen mobilitzacions massives en defensa de l’escola pública i en català. Possiblement les més massives de la història de les Illes.
Cap a la independència i la ruptura democràtica
E
l procés que estem vivint s’ha caracteritzat per una àmplia i sostinguda mobilització popular en favor del dret a decidir, el referèndum i la independència. Aquesta mobilització s’ha anat traduint en diverses iniciatives, començant per les consultes populars que van tenir lloc entre 2009 i 2011, diverses manifestacions massives i concentracions de resposta a les sentències estatals contra el dret a decidir, i contra la llengua i cultura catalanes. Un procés de mobilització popular a favor de l’autodeterminació i la independència d’aquestes característiques, en què el carrer i el moviment popular han estat peces fonamentals, conté en si mateix un potencial de ruptura amb el règim i les estructures del poder establert molt important, que l’esquerra transformadora i socialista del nostre país hauria de saber aprofitar per convertir-lo en la llavor d’un procés de canvi global cap a la plena justícia social i la radicalització democràtica. El que estem vivint (i potenciant) és el desafiament més important dels últims 40 anys al règim espanyol postfranquista sorgit de les brases de la dictadura, un règim que conservà (i conserva) les essències i la cultura política del model anterior i que ara és qüestionat, de manera profunda i àmplia, per la immensa majoria de la societat (de Catalunya, si més no). Aquesta potencialitat també es manifesta en el fet que durant tot aquest temps s’ha donat una progressiva
confluència de reivindicacions nacionals i socials, i cada vegada hi ha més exemples d’aquesta realitat. Això no és fruit de cap casualitat, és conseqüència de la realitat històrica i de la composició social del nostre poble. Una mostra n’és el creixent suport popular cap a la CUP i l’escorament cada cop més a l’esquerra del bloc “sobiranista”. Si bé durant els anys 80, 90 i principis dels 2000 el “nacionalisme” català fou hegemonitzat per la dreta liberal, ara mateix sembla que la tendència (profunda i veloç) és la contrària, com, de fet, ha passat quasi sempre que el catalanisme ha sigut àmpliament majoritari (durant la Segona República o durant l’oposició antifranquista). En aquest sentit també cal tenir en compte, per exemple, el suport de l’ANC a l’última vaga general, la vinculació dels sindicats i les grans entitats socials a favor de la consulta o l’aparició de moviments com ara el Procés Constituent que, també des de posicions clarament d’esquerra transformadora, aposten per la construcció d’una república catalana independent. Finalment, cal tenir present que, durant aquest temps, han augmentat les mobilitzacions i els posicionaments a favor dels Països Catalans. Algunes manifestacions clares han estat la vaga de docents a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, les manifestacions contra el tancament de repetidors de TV3, la Via Catalana creuant la Sénia o el recent Compromís pels Països Catalans, signat també per l’ANC.
El procés però, també té “alguns riscos” que cal contemplar: La “tercera via”: dilacionisme i pactisme. Tot i que el marge cada cop és més estret, hi haurà sectors socials i polítics temptats d’acceptar unes engrunes arribades en forma de proposta política per part de l’Estat quan es vegi definitivament acorralat. L’Estat s’ha manifestat també en la formulació de la pregunta del referèndum del 9N. Si bé el fet de disposar de pregunta i data ha estat un avenç molt important, la pregunta en si mateixa ha estat una petita victòria d’aquells que volen generar confusió i convertir un procés popular de ruptura en un de renegociació de l’encaix des dels despatxos. Institucionalització. Si volem un canvi profund, real i complet hem de treballar per evitar la
2014 – Votació per portar a Madrid la consulta. La majoria de partits opten per demanar permís a l’Estat per celebrar el referèndum, li reclamen el traspàs de la competència. La CUP mostra el seu desacord amb aquesta opció fent palesa la inutilitat d’aquest procediment i el desgast que suposa el conjunt del procés.
institucionalització del procés i perquè sigui la mobilització popular la que en segueixi sent la protagonista.
Repressió estatal, atacs ultres i negació de drets: a decidir, a la llibertat d’expressió, a l’ensenyament en la pròpia llengua, etc. Una opció és que l’Estat vulgui fer-nos entrar en una dinàmica repressiva o intenti fomentar l’enfrontament civil amb l’objectiu d’enterbolir l’avenç de la ruptura. De fet, ja ho està començant a fer mitjançant sobretot els atacs a la llengua en l’àmbit de l’educació en el conjunt dels Països Catalans (eliminació de línies en valencià, decret de llengües a les Illes i intent de supressió de la immersió lingüística a Catalunya). Catalunya versus Països Catalans? La independència de Catalunya no pot tenir lloc a canvi de l’abandonament del projecte dels Països Catalans. Els Països Catalans no poden ser una moneda de canvi per a la sobirania d’una part del país.
I ara... què hem de fer? Convocatòria sí o sí el 2014. L’exercici del dret a l’autodeterminació és una demanda majoritària en la societat catalana, a la qual s’ha de donar resposta de manera prioritària per part de les institucions, en cap cas més enllà del 2014. És urgent donar la veu al poble i encetar un procés polític que és l’única via alternativa per sortir de l’atzucac en què es troba actualment el nostre poble. Si la legalitat espanyola no permet l’exercici del nostre dret legítim de decidir lliurement el nostre futur com a poble, hem de dotar-nos dels nostres propis mecanismes per fer efectiu aquest dret.
Defensa central del dret a l’autodeterminació. L’element central de la lluita política durant els propers mesos serà aconseguir garantir l’exercici del dret de l’autodeterminació del poble català i posar en evidència les mancances democràtiques centrals que caracteritzen l’Estat espanyol. Aquest element servirà per clarificar encara més els partidaris d’aquest dret també entre els agents polítics i socials catalans i fer avançar, per tant, el procés de ruptura.
Preguntes clares, mandats vinculants. El referèndum ha de ser vinculant i la pregunta ha de donar lloc a un mandat clar sobre la independència que es pugui traduir immediatament en decisions polítiques operatives. La pregunta que es va formular ho posa difícil. Per tant, seguirem defensant que es clarifiqui per tal de poder decidir sí o no sobre la independència.
Mobilització i participació popular. Les elits i els seus agents polítics tradicionals no seran capaços de dotarnos del dret a determinar sense límits com volem que sigui el nostre país. Cal anar més enllà de les gestions partitocràtiques i institucionals que encotillen les reivindicacions populars. Per això seguirem reforçant aquelles dinàmiques de mobilització popular que apostin per l’autodeterminació, la independència i un canvi d’arrel en el model polític i social.
Els Països Catalans com el subjecte d’un projecte de futur.
Assemblees populars. No podem deixar el futur del nostre país en mans d’aquells que ens han conduït a la crisi, ni d’aquells que s’estan venent la sanitat, les infraestructures i els mitjans de comunicació del poble per quatre rals. En la situació d’emergència nacional, social i democràtica que vivim el futur ha de ser de la gent; la gent ha de fer-se seu el futur organitzant-se i participant en assemblees populars, definint com ha de ser la democràcia del segle XXI i demostrant com un poble es governa a si mateix.
És imprescindible obrir espais de construcció dels Països Catalans en els àmbits polític, econòmic, social i cultural, i consolidar els existents. Des del respecte a la realitat diversa i plural que conformen, cal que els agents polítics, socials i culturals es comprometin en la construcció dels Països Catalans i en la seva defensa davant l’ofensiva recentralitzadora dels Estats espanyol i francès.
La nostra Declaració de Sobirania
1
El Parlament de Catalunya constata que la consciència nacional del nostre poble ha avançat molt aquests darrers anys. Fruit d’això, una gran majoria d’aquesta cambra es manifesta a favor de la realització d’un referèndum democràtic per decidir quin ha de ser el seu futur.
2
El Parlament de Catalunya considera que els intents d’encaix del nostre poble a dins l’Estat espanyol i francès han esdevingut una via sense recorregut. Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans.
3
El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva verterbració nacional.
4
És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que el poble català faci el seu propi camí, constatant la necessitat de decidir lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés i la justícia social i el foment de la cultura i la llengua pròpies. Constatem la necessitat de construcció d’una societat més democràtica, igualitària i justa, fonamentada en l’Estat del benestar, les llibertats polítiques, els drets socials i ecològics i la solidaritat internacional.
5
El Parlament insta el Govern de la Generalitat i les forces polítiques i els agents socials, econòmics i culturals a impulsar un acord el més ampli possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, per tal que les catalanes i catalans puguin autodeterminar-se en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme i el foment del debat i de la participació. El Parlament es compromet a acompanyar un procés de mobilització i organització popular, promovent si cal la desobediència civil davant dels obstacles institucionals que s’oposin a la sobirania del poble.
6
El Parlament de Catalunya constata que l’obertura d’un procés orientat a l’exercici de la plena sobirania per part del poble català comporta necessàriament el debat profund sobre el model polític, institucional, econòmic, social i cultural. Això també implica el replantejament de les relacions internacionals del país, inclosa la conveniència d’esdevenir un Estat membre la UE.
7
El Parlament de Catalunya constata la necessitat urgent que el poble català pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col.lectiu i insta el govern a fer un referèndum d’autoderminació amb una pregunta explícita sobre la constitució d’un nou estat independent. Aquest referèndum s’ha de celebrar el més aviat possible, en cap cas més enllà del 2014. Aquest referèndum ha de contemplar la participació de totes les persones del país, al marge del reconeixement actual de la seva ciutadania.
8
Finalment, el Parlament de Catalunya és conscient de les dificultats del procés cap a l’autodeterminació del poble català, i per això anima a les catalanes i catalans a mantenir-se actius i mobilitzats per defensar el dret a decidir i ser protagonistes d’aquest procés.
Quin model defensem?
Independència
Plena sobirania política, econòmica i cultural. La independència política de la nostra nació ha de servir per treballar i garantir la plena sobirania en tots els àmbits; la sobirania que necessita el nostre poble per poder optar per un model econòmic, social i cultural que beneficiï la majoria social i no una petita oligarquia, la de sempre.
Fora de l’OTAN, de la UE i de l’euro. Els catalans i les catalanes han de tenir el dret a decidir si volen seguir formant part o no d’unes institucions internacionals pensades per sotmetre les classes populars i amb un biaix, de naixement, clarament neoliberal.
Català com a llengua comuna, de cohesió social i preferent. Som un país amb una llengua nacional, comuna, que li dóna cohesió, que ha estat minoritzada durant almenys 300 anys. Al mateix temps, som un país plurilingüe i que ha de garantir la seva pluralitat interna.
Procés Constituent Poder popular. Cal apoderar-nos com a poble per fer-nos responsables del nostre futur, en tots els seus aspectes i fer-ho creant estructures de base que puguin vehicular la voluntat popular directa, més enllà d’altres mecanismes de representació política. Es poden fer assemblees de base, per exemple, que integrin els diversos sectors socials i que tinguin la capacitat de prendre decisions i estructurar debats. Decidir sobre tot. Necessitem un procés que ens pugui servir per debatre a fons sobre qualsevol àmbit de la nostra societat: economia, model social, educació, sanitat, model territorial, etc. Per viabilitzar-lo, hem d’aprofitar l’embranzida democratitzadora per poder decidir sobre tot allò que ens afecta. Construir un país de bell nou. La independència política i tot el procés que l’acompanya ens dóna l’oportunitat de repensar tots els àmbits de la nostra societat des de zero i l’oportunitat de posar els fonaments d’un país sense necessitat de dependre de cap de les antigues realitats.
Canviar-ho tot República. Cal construir una república dels i de les iguals, de totes les persones, sense distingir-les per origen, per creences o per opció sexual. Ha de ser una república que contribueixi a crear una nova cultura política comuna: del compromís, la solidaritat i el suport mutu. Socialisme. El model econòmic en què vivim, el capitalisme, és insostenible. Àmplies capes de les classes populars patim els efectes de la precarietat, de l’atur o d’altres situacions de privació. Cal, doncs, començar a construir els fonaments d’un altre model, un model que garanteixi una vida digna per a tothom. Feminisme. La dona segueix vivint en condicions de clara desigualtat a causa d’una estructura social, econòmica i cultural (el patriarcat) que li atorga un paper secundari i subaltern respecte a l’home. Superar aquesta situació és un repte bàsic per afrontar qualsevol procés d’alliberament global. Ecologisme. La insostenibilitat de l’actual sistema és evident també en l’àmbit ecològic. L’actual manera de fer les coses ens porta cap a una hiperexplotació dels recursos naturals i un consumisme compul-
siu que estan posant en seriós perill la supervivència de la nostra espècie a mitjà termini. Internacionalisme. Cal començar a construir unes relacions d’igual a igual amb els diversos pobles del planeta, unes relacions no basades en l’espoli o l’explotació dels recursos naturals o humans sinó en la cooperació i la solidaritat. I cal començar a fer-ho, també, amb aquells pobles que ja han iniciat la seva emancipació, cadascú a la seva manera.
Països Catalans Institucions comunes. Generar institucions polítiques, econòmiques, socials i culturals d’àmbit de Països Catalans: Assemblea Municipalista dels Països Catalans, Xarxa de Cooperatives dels Països Catalans, etc. Solidaritat nacional. Generar dinàmiques conjuntes de solidaritat davant l’ofensiva recentralitzadora dels estats espanyol i francès, inicialment en el terreny de l’autodefensa lingüística i cultural.
El 9 de novembre hi haurà referèndum perquè el poble el farà El 9 de novembre s’ha de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Si ens escamotegen el dret a votar, caldrà desplegar la desobediència popular davant la situació de democràcia zero. D’ara fins al 9 de novembre, cal acumular forces en favor de la celebració, tant sí com no, de la consulta. La Unitat Popular ha d’acomplir una de les seves funcions històriques: sumar tots els sectors populars i les reivindicacions socials en actiu a la causa de l’autodeterminació i la independència. Soldar aquesta aliança és la garantia que el desafiament democràtic tindrà el suport de la majoria del poble. Caldrà augmentar les mobilitzacions a mesura que s’apropi la data per demostrar al món que estem resolts a arribar fins al final i per demostrar als polítics temorencs, tardoautonomistes, que no recularem, que no acceptarem pactes de rebaixes com en la “transició”. El 9 de novembre hi haurà referèndum. Com a poble, ja hem demostrat que som capaços d’organitzar-ne. Tornarem a fer-ho, per donar a veu a totes les opinions. I el 10 de novembre caldrà fer valer el resultat. L’estat espanyol deslegitimarà la nostra expressió democràtica. Per això caldrà que iniciem unilateralment el desplegament del contrapoder i que aïllem els ressorts de poder de l’estat espanyol. Cap poble del món ha guanyat la independència, ni les conquestes socials, sense lluita i esforç. Sabem que ens enfrontem a un estat amb una llarga tradició d’autoritarisme i repressió, en el qual es recolzen grans interessos oligàrquics. Per tant, no ens regalaran res, ans al contrari. Però nosaltres també tenim la nostra pròpia tradició. 300 anys de domini són 300 anys de solidaritats i resistències. Sabrem com sortejar els entrebancs i les portes tancades. Estem decidits a guanyar, i guanyarem.