CONTES COL路LABORATIUS 2013-2014
CASTELLDEFELS
Lladres principiants
Aventura en un bosc fantasma
Del Segre a l’Ebre, una aventura d’esquirols Són les sis del ma-tí, només estem jo i el meu germà Fiu, la resta no ha arribat. Potser s’han adormit. Decidim anar a buscar-los. El primer que anem a buscar és- a en Ret perquè potser és el que ens queda més aprop ja que viu en un pi petit al costat del llac Pi pinyoner. Piquem i…ningú contesta, així que tornem a la placeta de les nous tendres. Quan arribem allà, en Ret i en Blasi estan esperant asseg-uts en una font de la plaça.
Arrossegats pel corrent van arribar al delta. A la llunyania van distingir un esquirol que feinejava entre els arrossars. Quan s’hi van apropar van comprovar que era el seu oncle. L’animalet, content, els va convidar a casa seva i els va oferir unes nous que estaven boníssimes.
L’ovni? Estimat lector, si estàs llegint aquestes paraules voldrà dir que encara hi ha algú viu. Tot va començar el dia que anàvem de colònies de 5è cap els Pirineus. Era un dia amb molt de sol del mes d'abril. Anàvem cantant molt contents i alegres.
Aventura en un bosc fantasma El grup de nens i nenes (acompanyats pel Xop) va seguir el seu camí per la senda del bosc, que es tornava cada cop més tenebrosa. Els arbres semblaven guardians de la foscor que allà s’estava amagant. Les branques semblaven braços que volien agafar els nens i fer-los presoners. El sol va començar a amagar-se darrere la línia de l’horitzó, i a mesura que la foscor envaïa el paisatge, els sorolls dels animals nocturns anaven apareixent.
Tots van començar a ballar i cantar com si d'un grup professional es tractés, Les bruixes bocabadades per el que estaven veient van aixecar-se i a ballar s'ha dit! - Veieu com hi ha bruixes bones....va dir en Gerard esperant un reconeixement dels seus amics. A partir d'aquell dia, els alumnes de cinquè acudien als sopars de les bruixes cada cap de setmana i gaudien del poder de volar i dels balls que preparaven per gaudir d'una gran nit!
Lladres principiants
Sota terra tothom estava molt content. Es van dividir els diners entre els tres germans i la tribu del rei Terrós. N’hi havia moltíssim, de dinerons. Però clar, com farien els habitants de la ciutat subterrània per a comprar les coses per a la seva ciutat? Van estar rumiant i rumiant i, finalment, a en Roc se li va ocórrer una altra genial idea. Van decidir excavar un túnel fins a sota de casa dels tres germans. Allà van construir un ascensor de vidre des del túnel fins a l’habitació d’en Roc. Llavors, els tres germans comprarien a l’exterior tot el que els habitants de la ciutat subterrània els demanessin i els hi farien arribar pel túnel. Van trigar només dos dies en fer el túnel i una setmana més en posar l’ascensor.
Per què?
La Sari, que portava el Walkie Talkie a la mà, tocant els botons va canviar d’emissora i va escoltar un missatge que deia que les joguines ja eren al tren i que tot estava a punt. Jo crec que hem de començar per aquesta pista. Anem a l’estació de pressa abans no marxi el tren!!! I tots van començar a córrer cap a l’estació. Just quan ja estaven a la porta de l’estació veuen com el tren comença a posar-se en marxa. No sabien on anava. Una mare va anar al cap d’estació per preguntar-li cap on anava el tren. -Per això els meus germans i jo vam decidir robar els regals del poble. -I la clau?- va dir en Juha-. -Era la clau del meu taller de joguines- digué l'avi- Ells van robar-mela. -Jo tinc un altre dubte, per què sempre robaven el meu llibre? Preguntà la Tina a en Peter. -Doncs senzillament perquè em va captivar. Contestà en Peter Des d´aleshores, tot el poble va decidir fer a en Peter i als seus
El misteri de les tres germanes Fa molts anys, en un poble molt llunyà, hi havia una casa molt petita i vella on vivien tres germanes a les quals se’ls hi van morir els pares. Aquestes noies es deien Nimra, Zora i Ammalisa. La Nimra tenia quinze anys, era molt pàl•lida i prima, amb els cabells rossos i els ulls blaus clar. Era una noia molt maca i llesta. La Zora tenia divuit anys i era molt valenta. Tenia els cabells negres i molt llargs, sempre els portava lligats en una trena. Li agradava fer entremaliadures, però era alhora responsable i seriosa. L’Ammalisa tenia vint-i-dos anys, era la més alta i l’única que treballava fora de casa, ajudava a la fornera del poble.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM Esc Garigot Esc Edumar Esc Lluís Vives Esc Margalló Ins Castelldefels Ins J. L. Sert Ins Les Marines Ins Mediterrània C. Frangoal Esc Felisa Bastida – Petit-Món
Generalitat de Catalunya Departament d’Ensenyament Centre de Recursos Pedagògics
…I FINS L’ANY VINENT.
Música:
Antti Martikkainin – New Horitzons