Revista d'igualada 46 by David E.

Número 46, abril de 2014

Núm ero 4 6

De la infantesa. Records i anècdotes de Raimon Torroja / Els soldats de la Pobla de Claramunt morts i desapareguts durant la Guerra Civil (1936 –1939) // Independència i un país millor: una visió des d’Europa / Tornarà la indústria a l’Anoia? / Desfolca’t, de Calaf: 22 anys de música popular i tradicional // Els llibres de la comarca de l’Anoia

12 Euros

2013 // Un conte de Jordi Badia // L’obra artística de Xavier Gabriel

An o i a , a b r i l d e 2 0 1 4

REVISTA D’IGUALADA SEGONA ÈPOCA

NÚMERO 46 . ANOIA, ABRIL DE 2014

Sumari

REVISTA D’IGUALADA Segona època. Núm. 46, Anoia, abril de 2014

Edita Associació Revista d’Igualada Apartat de Correus, 372 08700 Igualada (Anoia) Telèfon / Fax: 93 804 93 40 Correu electrònic: info@revistaigualada.cat Pàgina web: www.revistaigualada.cat Director Antoni Dalmau i Ribalta

2014 Any Internacional de l’Agricultura Familiar

5. El

6. De la infantesa. Records i anècdotes, Raimon Torroja i Valls 16. Els soldats de la Pobla de Claramunt morts i desapareguts durant la Guerra Civil (1936 –1939), Isidre Surroca i Llucià

Consell de redacció Maria Enrich i Murt, M. Carme Junyent i Figueras, Pau Llacuna i Ortínez, M. Teresa Miret i Solé, Antoni Olivé i Tomàs, Flocel Sabaté i Curull, Joan Sellarès i Alegre, Josep M. Solà i Bonet, Marta Vives i Sabaté Consell editorial Xavier Badia i Cardús, Marta Bartrolí i Romeu, M. Antònia Bisbal i Sendra, Roser Castellet i Termes, Gemma Estrada i Planell, Josep Ferrer i Bujons, Rafael Jorba i Castellví, Francesc Jorba i Comallonga, Toni Lloret i Grau, Assumpta Mateu i Clapera, Manuel Mateu i Ratera, Jaume Ortínez i Vives, Salvador Pelfort i Prat, Ramon Pinyol i Torrents, Francesc Rossell i Farré, Joaquim Solé i Vilanova, Pep Solé i Vilanova, Miquel Térmens i Graells, Joan Valls i Piqué, Anna Vila i Badia Projecte gràfic Espai Gràfic Impressió Unigràfic Dipòsit legal B-20.042-99 ISSN 2013-8377 Títol clau: Revista d’Igualada (Ed. impresa) Títol abreujat: Rev. Igualada (Ed. impr.) © Copyright, dels textos i les imatges, els autors respectius

Publicació quadrimestral Preu número solt: 12 euros Preu subscripció anual: 30 euros Preu subscriptor protector: 60 euros Preu col·lecció núms. 1-24: 60 euros

fil del temps

35. Panoràmica 36. Independència i un país millor: una visió des d’Europa, Xavier Cuadras Morató 44. Tornarà la indústria a l’Anoia?, Antoni Olivé i Tomàs 52. Desfolca’t, de Calaf: 22 anys de música popular i tradicional, Núria Planell 56. Garba: Tot és possible, Josep M. Solà La Piconera. Madrid, Pau Llacuna El gran amfitrió, Josep Gras Un cinema per a Igualada, Jordi Cuadras Avui... com ahir (22): Sant Pau, Pau Llacuna 63. La

postada dels llibres

64. Els llibres de la comarca de l’Anoia 2013, M. Teresa Miret i Solé 69. Joc

de paraules

70. Isabel, un conte de Jordi Badia 79. Visual 80. L’eternitat d’un instant. Un passeig per la trajectòria pictòrica d’en Xavier Gabriel, María José Lizarte 86. Xavier Gabriel Puiggròs, l’home que mira, Albert Alís

94. Fe d’errates

el fil del temps

ACAN-AFMI

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

De la infantesa. Records i anècdotes1 Raimon Torroja i Valls

A la distingida Sra. Na Rosalia Gabarró de Biosca, d’Igualada2

d’Igualada, al porxo de la casa, hi teníem coloms... Jo me’ls mirava extasiat. Una vegada el meu pare va comprar una escopeta de pistó per matar les rates.3 Aquelles teulades n’eren plenes. Teníem un gat, que es deia Riffenyo (aleshores era d’actualitat la mort del general Margallo, ocorreguda a Melilla). La figura de Riffenyo ja s’ha esborrat de la meva memòria. El que no s’ha esborrat ni s’esborrarà mai és la llegenda que, amb motiu d’aquest per-

Tots recordem, amb dolor o amb joia, les pàgines i moments de la nostra vida; però sempre amb gran interès i profit d’experiència. Com plau fer aquesta revisió en les hores íntimes del serè benestar, quan les tempestes són lluny de nosaltres; fullejar el llibre de la nostra història i fruir-ne les pàgines belles de la felicitat, del triomf, de l’amor; i sentir-ne l’amargor de les tristes, de la profitosa experiència trista!... En el capítol de la infantesa n’hi trobarem força, de records dels quals es poden treure bones lliçons pedagògiques. Revisem-los.

2. Rosalia Gabarró i Murt (Igualada, 1877-1947) era la filla petita de Valentí Gabarró i Llucià (1841-1903), un vell republicà esparter de Vilanova del Camí que militava al Partit Demòcrata Possibilista (d’Emilio Castelar) i que Raimon Torroja cita més endavant en el seu text. Valentí Gabarró va ser molts anys president de l’Ateneu Igualadí i va presidir també el Cercle de la Unió Republicana (1894), l’entitat que va agrupar tots els republicans igualadins. Per la seva banda, Rosalia Gabarró va casar-se als 30 anys amb Bartomeu Biosca i Viñals, un home viudo de 47 que als anys vint tenia una taverna al carrer del Teatre, núm. 3. 3. El pare de Raimon Torroja va ser Adolf Torroja i Pareras, un barreter nascut a Barcelona el 1867. Casat amb Teresa Valls i Briansó, de Gràcia, van ser pares de Coloma (1885), Teresa (1886), Adolf (1889) i l’esmentat Raimon. Resident a Igualada, va viure a la Rambla Sant Isidre, 16 (on tenia la botiga) i al carrer de Custiol, 8. Va ser un republicà molt actiu. El 1894, vocal de la segona junta del Círculo de la Unión Republicana. El 1897 va ser-ne president i, el 1904, quan es va renovar l’organització amb el nom de Cercle Republicà d’Igualada, va ser-ne elegit vicepresident. Va morir d’una angina de pit a Santa Margarida i els Monjos, on vivia amb la seva filla Coloma.

*** Els meus records més llunyans, molt borrosos i insegurs, són aquestos: quan vivíem a la Rambla 1. Publicat a Joventut. Orgue de l’Ateneu Obrer Monistrolenc, núm. 34 i 35, Monistrol de Montserrat, abril i maig de 1924. El text va ser escrit per l’autor i pedagog igualadí Raimon Torroja (1894-1960) trobant-se a Madrid, quan tenia trenta anys i li faltaven un parell de mesos per casar-se amb la també igualadina Rosa Fornells i Soteras. Coneixem aquest text gràcies a Salomó Marquès i Sureda, autor, entre d’altres, de la biografia de Torroja que, amb el títol de «Passió per l’ensenyament: el mestre igualadí Raimon Torroja», va publicar-se a la Revista d’Igualada, 42, desembre de 2012, p. 14-33. Hem adequat el text a les normes ortogràfiques i hem substituït la majoria dels barbarismes, però hem respectat alguns modismes de l’època (A.D.R., totes les notes).

La Rambla a l’inici del s. XX (foto Josep Thomas)(ACAN-Fons Thomas, reg.6)

REVISTA D’IGUALADA

sonatge i de les seves fetes, havien construït en ma imaginació les narracions enginyoses i divertides que me’n feia el meu pare, el qual, siga dit de pas, és un mestre per embadocar la patuleia. La història de Riffenyo la sé i la relataria fil per randa. Estic convençut que ha influït molt en la meva vida, fantasiosa i romàntica sempre. El pobre gat, el meu heroi, el terror de les rates, les quals havien arribat a reunir-se en congressos i assemblees per tal d’estudiar els mitjans d’exterminar-lo, va venir a casa un dia amb el cap partit. Sense encomanar-se a Déu ni al diable, li havien tirat un tallant en una cansaladeria. I és que, a més de ratador, era lladre: era també el terror de les cuineres. Poc temps després va morir enverinat, per golafre, car s’havia menjat unes boles destinades a les rates. Encara em sembla que el veig estirat a la cuneta de la Rambla. Era un dia de molta neu. Jo estava convençut que el Riffenyo aniria al cel. El seu cadàver el vaig anar a veure moltes vegades. Recordo molt bé la tristesa que jo sentia... Aquells dies les rates van organitzar grans festivals i jo no m’atrevia ja a pujar al porxo a veure els coloms. Tinc també un record dels primers dies d’assistència a l’escola de pàrvuls. Devia tenir de dos a tres anys. El mestre me va fer acompanyar a casa pel meu germà, que venia al mateix estudi. Jo plorava que era una benedicció de Déu. Què havia passat? El meu germà, en arribar a la porta de la botiga de casa, va exclamar amb to de superioritat: «S’ha ca...». Jo vaig fer un bram que va eixordar el veïnat. Allò era un afront, era una befa, en aquell fracàs primer de ma vida escolar.

el veig. Portava una bata llarga ratllada i ulleres d’or; tenia el pèl de la cara ros. Jo no hi tenia gens de franquesa. El Sr. Molins, un ajudant seu, era molt bo per a nosaltres. Jo l’estimava força. Les treballadores de casa sempre em feien enrabiar, dient-me: «Saps el Sr. Molins? Porta la paperina a dins». Mai havia entès el què. Ara, recordant-ho, hi veig tota la intenció, que no deixava de tenir gràcia. Pobre Sr. Molins! Tan bo i tan dissortat que era dins sa família! Ell va ensenyar-me a llegir amb aquells procediments d’aleshores. Amb ell vaig passar tots els cartels i el primer llibre. Mentre llegia, repenjava son braç sobre ma espatlla i jo em cansava... Un dia va dir-me: «Digues a casa teva que et donin tres rals, que demà ja passaràs el segon llibre». Recordo l’alegria dels de casa, en dir-los això. Però el dia més emocionant va ésser quan me va provar per veure si sabia llegir la primera carta del manuscrit de Paluzíe: jo tremolava; i ell m’animava, amb son braç sobre mà espatlla i amb un dit de l’altra mà assenyalant-me el punt. La vaig llegir tota! «Bé, home, bé: ja pots dir a la teva mama que et doni una pesseta, que passaràs el manuscrit». La meva pobra mareta triava gorres, quan li vaig dir això. Potser plorava d’alegria... Ves si jo podia consentir que em diguessin allò de la paperina! *** Les planes dels pals. Fins als sis anys, en canviar d’escola i anar a la del Sr. Solà, no vaig escriure. Aleshores vaig fer la primera plana de pals. Tenia el Sr. Solà una filla, la Pilar, que li dèiem nosaltres, molt bona i falaguera. Ella m’agafava la mà per tal que em sortissin bé els pals. Aquella plana em semblava una meravella, un monument. Avui jo no tindria cor per obligar un nen a un exercici semblant, tan abstracte i arbitrari. Sols recordo la primera plana de pals, la que va fer-me il·lusió per la novetat, pel canvi d’es-

*** [...] A l’Escola de pàrvuls. Quan anava a l’Escola de pàrvuls, me cridaven l’atenció els mocadors blancs, nets i planxats del Sr. Rius i la traça amb què els desplegava, es mocava i els tornava a plegar. Sempre passejava amunt i avall. Encara

De l’escola del Sr. Solà, vaig anar sols tres mesos a l’Ateneu amb el Sr. Bedós.4 Després varen portar-me a una escola nacional amb un mestre que es deia D. Octavio M. Montés i era asturià. Del mestre (va ésser ja el meu únic mestre, molt estimat i el qual no oblidaré mai), prou n’estava content; però per mor dels companys era un martiri aquella nova escola per a mi. Hi havia uns xicots grandassots que sempre em feien burles. Me deien que jo era un aviciat del mestre, perquè es varen assabentar que jo pagava més que ells; feien burles de la meva mare i deien que era molt grossa. Ja em sabia greu, ja, que em consideressin com un noi mimat; però les burles que em feien me rosegaven les entranyes. Un dia es van fer més cruentes i persistents. Varen inventar-me un motiu que no em feia gaire gràcia: es van adonar que tenia la boca molt xica i vinga a dir-me boca de peix... Jo res; però la processó m’anava per dintre. Després de rebre jo, varen rebre els de casa. Que si no anàvem a missa, que si no em deixaven anar a confessar, que si les gorres les fèiem de llustrina, que si enganyaven els pagesos... Aleshores ja no vaig tenir més corretja. Perduda la serenitat, fet una fera, vaig saltar per damunt de les taules, i no sé pas el que vaig fer! El mestre va castigar-me molt i va dir-ho a casa, on també varen renyar-me de valent. Després de defensar-los encara em renyaven! Jo recordo molt bé que aquell dia, encara que no se’n parlava, vaig sentir-me bolxevic. Sentia el pes de la injustícia sobre meu i a dintre el pit una gran bullida revolucionària. Pensem-hi, en aquestes petites rebel·lions de la infantesa. No per petites deixen de tenir importància i gran significació.

Raimon Torroja als catorze anys

tudi. No recordo les altres, ni les hores llastimosament perdudes i doloroses que després devia veure’m obligat a passar amb aquells procediments desacreditats. De l’aprenentatge del llegir i de l’escriure es veu que sols me recordo dels moments suggestius: és que potser tenim una tendència a oblidar les coses tristes o pesades per a fixar-nos solament en les flors de la vida. *** Les baralles. No m’agradava gens barallar-me. Quan m’hi veia obligat, patia molt abans de decidir-me i acudia a tots els procediments pacifistes; però un cop posat a la brega no em quedava enrere. Per res del món hauria volgut passar per covard.

4. Francesc de P. Bedós i Gavaldà (Xerta, Baix Ebre, 2-4-1843 – Sabadell, 5-12-1920) va ser mestre director de les escoles de l’Ateneu Igualadí des del 4-11-1899 fins a l’1-91917. Va renovar els mètodes educatius i va deixar molt bon record entre els seus alumnes i a l’Ateneu. S’hi va jubilar i van fer-li una gran festa d’homenatge el 30-9-1917.

REVISTA D’IGUALADA

Ahir els homes, fins al punt de justificar l’esclavatge de semblants seus, no en sentien les dolors tràgiques, d’aquest estat. Avui, inconscientment, en justifiquen dos encara, d’esclavatges: el dels infants i el de la dona. Va ingressar més tard a l’escola un xicot que tenia fam de valent. Tots l’adulaven i li donaven coses. Un dia va exigir-me que li donés pega dolça, i jo no n’hi vaig voler donar. Des d’aleshores va prendre’m de cap d’esquila i va dir que m’estovaria perquè em tenia força (volia dir que em guanyava). Al carrer ja m’esperava rodejat del seu cor de covards i aduladors. Jo no volia raons. Ell, de les paraules, va passar als fets. L’escena passava en un carrer desert, a darrere Els Padres.5 Tant va dir-me i tant me va fer, que vaig acceptar el combat. La lluita va ésser ferma i salvatge, tal com se barallen els nois. El públic (els companys), animava el meu rival... Ja no recordo res més. Sols sé que varen portar-me a casa amb el cap i el vestit ple de sang; de cap a l’aigüera, tot era tirar-me aigua freda i tot de dits buscant entre els cabells les ferides; però els trencs no es trobaven enlloc. Què era, doncs?... El meu rival va passar uns quants dies sense venir a estudi i, al capdavall, va comparèixer amb el cap lligat... i mirant-me amb cert respecte. Aquell va ésser el meu baptisme de sang... amb sang d’altri. I, per cert, que després vàrem ésser molt amics. No vaig tenir mai necessitat de recordar-li que ja li tenia força. Recordo també els prodigis que vaig fer una vegada perquè a casa no em veiessin un trenc ben gros que portava. Menjava amb la gorra posada i jo crec que fins hi dormia.

Esperava amb deliri ésser home, perquè veia que els homes no es barallaven tant. Un dia vaig tenir una decepció perquè en vaig veure dos que s’espillaven els nassos. Me va fer molt mal efecte. *** Els meus jocs predilectes. Eren aquestos: a guerra, a contres i a lladres, als quatre cantons, a grillons, a cuit. Tots ells violents, i per als quals es necessitava bona resistència física. Però lo que m’apassionava i me divertia més que tot, era reunir uns quants decidits, de confiança i de cames lleugeres i, a l’hora en què tothom sopava, anar per les botigues, obrir la porta, dir un de sol amb veu prima i afable: «Ave Maria...» i després de la resposta des de dalt o de dins «Qui hi ha?», cridar tots a la una amb una cantarella apropiada: «Baixeu la gibrelleta que volem ca...!», i fugir, fugir follament. De vegades ens tocava el rebre. En certa ocasió en què les cames me van fer figa, vaig cobrar una bona tanda de castanyots. Però no hi podia fer més: ni per una barra de pega dolça o de regalèssia hauria canviat aquelles emocions. Una temporada vaig tenir a les meves ordres un nombrós exèrcit, ben organitzat i disciplinat, i dotat amb material de guerra modern (sabres de fusta, escopetes de canya, banderes, trompetes, etc.). Jo era el general, i quan sortíem d’operacions, portava un gros sabre i revòlver: un veritable equip que m’havia regalat una senyora amiga de casa. Fins tenia assistent; i fins vaig donar entenent a un soldat que devia ésser mon cavall; però es veu que no el van convèncer gaire els meus arguments ja que no em va quedar altre recurs, als pocs dies, que anar a peu com els altres, a l’estil de la bona democràcia. A casa ja teníem un burro, ja, que es deia «Nanu»; però el papa no me’l deixava endur. Un dissabte, abans d’ordenar el rompan filas, els vaig comunicar que, l’endemà, diumenge, faríem un simulacro d’atac i assalt al Pi (les runes

5. Era conegut amb el nom dels Padres un edifici que hi va haver a la plaça de la Creu fins al 1965. Construït sobre una part de muralla entre el portal de Capdevila i el carrer Nou, va originar un carrer que, en realitat, era una prolongació del carrer Nou, però que s’anomenava dels Dolors. Deu ser aquest, el carrer estret de què parla Torroja. L’edifici, que va ser seu de molts organismes i serveis, era conegut amb aquest nom perquè, entre 1732 i 1835, hi va haver una escola dirigida pels pares escolapis. Posteriorment, les escoles es van convertir en municipals.

xicot li hagués fet res de mal, no hi ha dubte que li hauria trencat el cap. («Mira que et trencaré el cap» era l’amenaça dels nois d’Igualada). Quan ella arribava, jo anava a esperar el tren un bon tros enllà de l’estació; i quan passava, corria com un beneit al seu darrere. En veure-la, no gosava dir-li res. Però això em passava aviat i de seguida jugàvem tos dos. Contrastava la seva veueta prima i sonora amb la meva de baix profund. Un dia, a Barcelona, després de molt temps, quan ja érem adolescents tots dos, la vaig acompanyar a sa casa un bon tros. No li vaig saber dir ni una paraula. Semblàvem dos mussols.

d’una fortalesa del temps de la guerra carlista), i que vinguessin de bon matí a tocar-me diana... Doncs, vet aquí que ells, disciplinats i puntuals a l’hora assenyalada, vinga eixordar el barri amb les trompetes; i jo, dormilega, vinga dormir... Fins que el meu germà, que era viatjant i es trobava accidentalment a casa, va assabentar-se del que era aquell avalot. I, ell que sí, que baixa al carrer, fa pujar aquells xicots al meu quarto i exclama: «Mireu el vostre general! Toqueu-li diana ara!...» Vaig passar un veritable afront. Des d’aquell dia ja no vaig tenir més ni prestigi ni graus. Mon germà me l’havia fregit per sempre. ***

*** Que plovia? Doncs, a sota la pluja. Que nevava, doncs, a rabejar-me amb la neu. A l’istiu, assegut al sol; a l’hivern, a l’ombra. La meva devoció actual per l’alpinisme es veu que és una continuació de la meva història.

Empresari. Al porxo de casa hi havia muntat un teatre. Feia pagar dos cèntims l’entrada i, sense estafar al públic, el negoci marxava sol... Donàvem representacions de déu n’hi doret. Aquell temps vaig escriure un dramet en un acte que no es va arribar a estrenar, perquè els meus comediants no volien o no sabien fer peces escrites. Érem molt nanos. Les funcions que fèiem ens les trèiem del cap, tot fent-les. Va sorgir un contratemps. La meva germana, que estudiava a Barcelona, va venir a passar l’istiu. I com que els meus clients per anar al saló d’espectacles havien de passar per una sala i li embrutaven, va començar a no deixar-los passar i a treure’ls a crits. Jo prou vaig voler fer valdre la meva autoritat. Però tot va ésser inútil. Aviat hauria rebut jo també. Ma germana va ésser el meu descrèdit i la meva ruïna. Vaig haver de tornar els dos cèntims, que no volien més comèdia. I potser va desviar la meva vocació. Qui sap si per aquell camí hauria arribat a ésser un Borràs o un Guimerà?

*** Una vegada, jugant amb mistos, vaig calar foc a un munt de buates que teníem darrere la botiga. Encara em sembla que veig les flames. El meu pare va pegar-me força. Potser ha estat l’única vegada. *** L’escala de l’escola no l’havia baixat mai pels esglaons. La baixava a cavall de la barana. Deu esglaons que quedaven, els saltava d’un cop. *** Un amor d’infant. Vaig tenir un amor d’infant. Ella era una gentil i delicada barcelonina que venia a passar temporades a Igualada, a casa dels seus avis. L’ésser de Barcelona me semblava una gran cosa. Jo la respectava molt i la protegia. Si algun

***

REVISTA D’IGUALADA

*** Un pardal. Una temporada vaig criar un pardal. L’havia tret del niu i el tenia mig ensenyat. Un dia va ésser feliç, volant per l’infinit. Vaig tractar-lo de mal agraït i vaig tenir-ne un desengany. El seu alliberament me dolia. Avui m’adono que jo considerava aquell animalet com molts amos els seus obrers, com molts protectors els seus protegits. Que tots els alliberaments mereixen les censures i els odis dels esclavitzadors. Jo ara penso radicalment d’una altra manera a la d’aquells jorns en què em pensava fer feliç un pardal, donant-li jo el menjar, guardant-lo jo del fred, mimant-lo, ensenyant-li a fer coses que no li servien per a res. Preneu-ne lliçó d’això, pares i educadors... Llibertat, llibertat santa... *** El sant del mestre. Era el dia 20 de novembre. Un mes abans anàvem uns quants, en Comissió, de casa en casa a cercar quartos per fer-li un regalet. Aquell dia, ell, que vivia de dispeser a la fonda de Catalunya, ens obsequiava amb xacolata desfeta i melindros. Després, festa tot el dia, i nosaltres, a jugar a contres i a lladres al Fort.6 Com que ens reuníem bona colla, ens ho passàvem molt bé. Era una de les grans diades. Jo, que era dels més grandets, me creia amb atribucions i competència per a donar consells als meus companys: «Al entrar, traieu-vos la gorra,

Raimon Torroja (setembre de 1923)

El Tenòrio. A casa teníem un gos petaner que es deia Tenòrio. Berenàvem junts cada dia a la vorera de casa. El gos me llepava la cara i mentre jo, esmaperdut, m’eixugava, ell clavava queixalada al pa. Era molt murri; però jo l’estimava molt... i ell també a mi. Només que era un Tenòrio molt tenòrio. Jo ho sentia a dir, però no ho entenia. No sabia què volien dir. Li varen donar la bola, per un descuit meu que no vaig confessar mai i que em remordia la consciència. Va tenir una mort molt trista. Jo vaig plorar-lo molt. El papa va dir que no tindria mai més cap gossot, que es feien estimar massa.

6. És probable que es refereixi al Fort de Sant Magí, les restes del qual es conserven encara avui al carrer de Carme Verdaguer. Era una torre de defensa construïda el 1837, durant la primera guerra carlista, en el Pla de Sant Magí, aleshores terme municipal d’Òdena. El fortí va ser fet i refet diverses vegades i va complir la seva missió encara durant l’entrada dels carlins del 17/18-7-1873.

treure grans beneficis. De patacons solament ne vaig reunir mil. Jo els havia comptat més d’una vegada. Passada la il·lusió els vaig donar tots a ràpia i estirar cabells. Amb motiu d’això vaig fer grans progressos en càlcul. Avui quan, per ma funció professional, me preocupa el fet de l’interès dels infants per les tasques escolars i la utilitat d’aquestos aprenentatges per a la seva vida ulterior i per als ulteriors desenrotllaments del seu esperit, penso amb insistència en aquestos dos moments de la meva infantesa. És la preocupació i el problema per a la nova Pedagogia i de tota l’obra de l’Educació: aconseguir que l’infant, en virtut d’un acció indirecta de l’ambient, degudament enriquit i organitzat, realitzi ell mateix tots els progressos del cos i de l’esperit, en les rutes de l’harmonia i del benestar, envers les formes superiors i més selectes del desenvolupament que assoleix la raça.

eh?...», «No fiqueu els dits a la xicra per escurar la xacolata», etc. Un any jo no estava tranquil perquè tenia por que algú no fiqués la pata. Tot era mirar si s’havien descuidat de treure’s la gorra: i m’adono que tots me miraven a mi, fins el mestre. És que l’únic que s’havia descuidat de treu-sela era jo!... Me vaig tornar vermell com un bitxo. Tot el dia no vaig fer res de bo. Mentre menjàvem la xacolata tan rebona que sabia fer la Quima, quan més enfeinat jo estava, sento el meu mestre estimat que, posant-me la mà a l’espatlla, amb to afectuós, me deia: —Això de ficar els dits a la xicra no ho facis... Mira els teus companys que mengen polit. Aquell anys es veu que el que havia de ficar la pota pertot arreu era jo. Ja feia bé de no estar tranquil. *** Obsessions. La pega dolça i els caramels de cal Morera, les merengues i els tortells de Cal Xandri.7 Vet aquí les meves obsessions que em perseguien a tota hora.

*** La cabreta de la Festa Major. A la vigília de la Festa Major, el 23 d’agost, el papa comprava una cabreta a la fira de la plaça de la Creu. Jo la portava a pasturar cada dia, en sortir d’estudi. La cuidava i li posava gran afecte. Ans del sant del papa, 27 de setembre, la mataven; i, amb les treballadores de casa, ens l’anàvem a menjar a fora. El dia de la mort de la cabreta era un desesper per a mi. Així cada any me tocava passar pel suplici de posar amor en un impossible. Alguna vegada s’ha repetit en ma vida aquesta dolor que crea rebel·lies i tragèdies arreu i a tota hora...

*** Autodidaxis. La guerra russo-japonesa era, per a mi, una cosa extraordinària. Recollint cromos, mirant mapes, llegint La Publicidad i La Campana de Gracia que teníem a casa, la vaig seguir tota amb gran entusiasme. Jo era japonès. Ho era perquè els japonesos constituïen un poble jove i ardit, i perquè el mapa del Japó, al costat del de Rússia, semblava un esquitx. Durant aquella temporada vaig aprendre més Geografia, Història i Gramàtica que en molt temps d’escola. Jugàvem a boles i a patacons. Vaig inventar un negociet amb un tiro al blanc i en vaig

*** Aigua, aire i sol. A l’istiu no hi havia qui m’aguantés d’anar a nedar a la riera. No miràvem gaire prim sobre si feia poc o molt que havíem dinat. Tot ens anava bé.

7. L’actual pastisseria de cal Targarona, al carrer del Roser, era aleshores propietat d’Alexandre Viñals, Xandri.

REVISTA D’IGUALADA

Però el cas més gros li va passar al pobre Taboleta. A Igualada tothom el sap. Feia un paper de dona i portava un mirinyac molt ample. El galan jove, recitant uns versos meravellosos plens d’amor i de finor per les dames, l’agafa gentilment de la mà i li prega que prengui setial en un divan esplèndid que està posat allà, als nassos del públic. El Taboleta, visiblement emocionat i ruboritzat, com feia el cas, accepta i s’asseu graciosament... De sobte, els homes esclaten a riure i les senyores o fugen esparverades o es tapen la cara, mirant algunes per les escletxes dels dits. Els actors s’empipen per la desatenció del públic davant d’una escena tan delicada. És que el mirinyac s’havia aixecat enlaire en asseure’s el Taboleta; i l’home no portava calçotets. Jo, tot això ho contemplava perfectament a la luz de las candilejas, que era el meu lloc preferit.

Ens banyàvem quasi sempre al clot del Salveta. A casa m’ho tenien rigorosament prohibit i me feien gran por amb els xucladors i les rierades; però jo seguia amb la meva dèria. Una vegada un company va fer d’espieta perquè no el vàrem deixar venir amb nosaltres; i es veu que es va organitzar una comitiva de pares per a venir a caçar-nos. Però nosaltres ja els vàrem filar de lluny i, a corre-cuita, amb la roba sota el braç, nuets que donaria bo de veure’ns, vinga enfilar-nos per aquells marges, cercant amagatalls per vestir-nos. Quan els nostres pares, de retorn de la cacera, varen arribar a casa, nosaltres ja feia estona que jugàvem al carrer. L’espieta va haver de passar per mentider i es va sentir molts fàstics per la suada que els havia fet passar als nostres pares; i, per torna, va cobrar uns quants mastegots de la nostra collita. A propòsit d’això se m’ocorre aquesta pregunta: què perjudica més els infants, els cuidados excessius o l’excés mateix de la llibertat?

*** *** De petit, que era republicà. M’encantaven els discursos que feia el meu pare, parlant de la República. El dia 11 de febrer era assenyalat per a tots els de casa. Venien números extraordinaris dels periòdics que teníem amb retrats d’en Castelar, Pi, Salmerón, Figueres, Lerroux, Blasco Ibáñez, Junoy, Costa, Estébanez, Morote, Melquíades Alvarez, etc. i amb imatges al·legòriques de la República. Les primeres lliçons d’Història les vaig sentir a casa de llavis de mon pare i de les converses que tenia amb el Valentí esparter, el Dalmases i altres veterans del tremp i conseqüència que avui escasseja tant. Jo els escoltava embadalit.8 Me feia una ràbia que no tinguéssim la República a Espanya! M’hauria agradat tant que

Entre bastidors. En el quadre d’aficionats de l’Ateneu hi havia gent molt trempada. Me recordo molt bé del Codorniu i del Taboleta. El Codorniu era molt divertit. Una vegada feien Los Pastorcillos en Belén i, aleshores que li floreix la vara a Sant Josep, que tots estan agenollats l’un darrere de l’altre, ell, que estava al darrere de la cua, fent l’adormit, es deixà anar sobre el que tenia davant i tota la renglera va anar de nassos, fins al pobre Sant Josep, que va veure com el seu ram anava a parar al públic. Un altre dia n’hi havia un, que no recordo com li deien, que estava fent una escena tràgica. Amb els gestos es veu que se li va desfer alguna cosa de les calces i vet aquí que li anaven caient a poc a poc. Ell estava tan entusiasmat que no se’n va adonar fins que, al anar a fer una passa, es va trobar que no podia... Aleshores ja estava sol en escena i totes les senyores del públic s’havien tapat la cara amb els mocadors i els vanos.

8. Ja coneixem en Valentí esparter. En Dalmases era, molt probablement, Francisco Dalmases i Muset (Igualada, 1855– 1933), un ebenista i vigilant nocturn de l’Ateneu Igualadí. Fill d’un teixidor, va ser un acèrrim republicà tota la vida, primer possibilista (durant trenta anys) i després lerrouxista.

hagués vingut una gran revolució per ensorrar la Monarquia i el Clero! Un any vaig dibuixar, pel sant del papa, un retrat d’En Salmerón. Encara el guarda. Als carlins no els podia pas veure. Coneixia fil per randa els detalls del setge i entrada a Igualada. Coneixia i venerava molts que varen lluitar per Igualada i per la llibertat en aquells dies dolorosos de juliol del 73. Al carrer de la Soledat contemplava, ple d’emoció, els senyals que de les bales quedaven encara a la façana de la darrera casa. Cada any, per la festa cívica que organitzava el Centre Republicà, també hi anava jo amb aquella gran massa d’homes, cantant La Marsellesa, L’himne de Riego i cridant «Visca la llibertat»; també hi anava, sentint, com ells, dins del pit, les glopades de sang revolucionària, a tirar flors sobre les tombes dels que finiren en aquells dies de lluita. Gloriosa me semblava la lluita; més encara la mort oferta als ideals. Va venir la Solidaritat Catalana. Jo tenia 11 anys. Els republicans s’havien dividit i en Salmerón s’abraçava amb els carlins... La Campana de Gràcia portava una auca burlant-se d’En Lerroux. Recordo, com si fos ara, el meu desengany. Va venir En Salmerón a Igualada i ja no em feia tanta il·lusió el veure’l com m’hauria fet abans... La fe en els homes havia sofert en mon esperit d’infant un greu cop. Però quedava el foc encès ple de romanticisme per les idees. I aquest no va apagar-se, sinó que després en ma vida, ha cremat sempre, arborant-me de vegades a mi mateix. No vull pas que mai s’apagui. Que potser ell manté les forces que absorbeix el viure.

Els Torroja, a Sant Just Desvern

què comet més intervencions desastroses; moment delicat en què, posats en el dubte, més valdria inhibir-nos, deixant a la naturalesa obrar lliurement. Jo recordo les primeres iniciacions mentals en l’ordre sexual. Vaig passar per un canvi profund en les concepcions que jo tenia del món i de les persones, sobretot de les més estimades; vaig passar una crisi espiritual i la vaig passar sol, lluny, molt lluny del contacte espiritual dels meus pares i del meu mestre, quan més els necessitava, i abandonat a les suggestions i informacions que, en el misteri, me donaven els companys. És un moment en què tots els principis morals que sostenen la conducta de la infantesa fallen i es rompen; és un moment de desorientació complerta, precisament quan apareixen amb impetuositat les grans passions que deuen ja inspirar tota la nostra vida, la vida complerta, forta i harmònica o desordenada i viciosa, de l’home o de la dona. Cal pensar si no faria gran bé als adolescents una intervenció íntima i confiada dels pares, una indicació adequada i a temps en els misteris de la vida sexual, allunyant les preocupacions ràncies i la moral ridícula. Què més noble i hermós que una mare instruint a temps la seva filla en el moment en què esdevé dona i la confusió i el misteri enterboleixen son esguard i sa pensa i son cor; o que un pare, a un fill; o que una mare, a un fill, o que un pare a una filla?

*** De ma infantesa recordo més coses, moltes encara, i tals que de cada una podria treure’n una experiència o una lliçó pedagògica. Recordo molt bé el pas de la infantesa a l’adolescència. Els 11, 12, 13 i 14 anys. Aquest moment de la vida humana tan misteriós i tan ple d’atzars i perills; moment en què la mà de l’educador està més desorientada i en

ACAN-AFMI

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Els soldats de la Pobla de Claramunt morts i desapareguts durant la Guerra Civil (1936-1939) Isidre Surroca i Llucià S’han complert 75 anys de quan, l’1 d’abril de 1939, des de Burgos, el general Franco anunciava que la Guerra Civil espanyola s’havia acabat. Va ser un dels episodis més tristos de la nostra història, que, malauradament, els vencedors van prolongar per castigar els vençuts. Una de les disposicions que va prioritzar el nou règim del Movimiento va ser la d’homenatjar tots els soldats que van morir al front amb l’Ejército Nacional. A totes les localitats de l’Estat se celebraven actes d’enaltiment als seus caiguts i de passada recordaven a tothom els assassinats que hi havia hagut a la rereguarda republicana; tot això, sense que hi hagués cap mena de consideració als soldats republicans caiguts i silenciant les execucions que també hi va haver a la rereguarda de la zona nacional. En un dels darrers estudis on s’ha publicat un recompte general de morts a la Guerra Civil a Catalunya, tot plegat es quantifica en un mínim de 38.500 soldats republicans i 2.900 de nacionals, mentre que les víctimes de la repressió republicana a la rereguarda del 1936 al 1939, serien unes 8.500; i la repressió franquista entre 1938 i 1953, d’unes 4.000 víctimes. Si a totes aquestes dades hi afegim les víctimes dels bombardejos, camps de concentració i camps de refugiats a l’exili, el cost humà oscil·la entre 130.000 i 150.000 persones que van desaparèixer de Catalunya sobre una població de gairebé tres milions d’habitants segons el cens de 1936.1

A la Pobla de Claramunt, d’un cens de 1105 habitants abans del conflicte, unes 180 persones van ser mobilitzades per anar a la guerra. El seu destí va trasbalsar la vida de les famílies, i sobretot les dels dinou soldats que fins ara sabem que van morir o desaparèixer al front. Resseguir la trajectòria d’aquestes víctimes ens ha servit per conèixer altres fets de la guerra, i de quina manera van afectar als soldats: des de la incorporació immediata de milicians i milicianes al front fins a la mobilització obligatòria per reorganitzar l’Exèrcit Republicà, passant per represàlies sobre els familiars dels emboscats, soldats atrapats en els camps de concentració, batallons disciplinaris i camps de refugiats a l’exili. Són històries que van sovintejar pertot arreu, i que van deixar moltes famílies trencades. També hem consultat documents i noves publicacions que ens han permès donar una nova dimensió a l’estada del general Juan Hernández Saravia a la Pobla de Claramunt. Un fet que cal conèixer amb profunditat, perquè des de l’inici de la batalla de l’Ebre, el juliol de 1938, les ordres estratègiques dels combats es planejaven des de l’edifici de l’Hotel Robert, lloc on es va establir el Quarter General del GERO (Grupo de Ejércitos de la Región Oriental), i des de l’antic Casino, on hi havia la Comandància General d’Artilleria. La Pobla, doncs, es va convertir en el centre neuràlgic de totes les operacions militars a Catalunya, en un emplaçament que, si hagués estat descobert per l’exèrcit franquista, hauria significat un bombardeig ininterromput sobre el municipi.

1. Cattini, Giovanni C., «El cost humà de la guerra civil», a Solé i Sabaté, Josep M. i Villarroya, Joan (directors), Breu història de la guerra civil a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 2005, p. 839 i 840.

Bombardeig a la «Quota 424 est de les Figueres», de la Pobla de Claramunt (21-1-1939).

REVISTA D’IGUALADA

Milicians al front d’Aragó

Bartrolí i Antoni Sendra;3 així com les milicianes Pepeta Muray, Filomena Martínez i la mestra del poble, Natividad Yarza.4 Tots ells es van anar afegint a les columnes que sortien des de la caserna de Pedralbes, aleshores anomenada Bakunin, cap al front d’Osca. Ho van fer amb el convenciment que tot allò seria una victòria ràpida, com havia succeït feia pocs dies a Barcelona. Però la resistència dels militars rebels va deixar estabilitzat tot el front d’Aragó, i això va comportar que la Generalitat i altres organitzacions haguessin de promoure campanyes d’ajut als combatents. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes, mitjançant un decret de la Generalitat, va establir un subsidi de 10 pessetes diàries als familiars dels milicians que lluitaven al front;5 i des d’aquesta organització també es van promoure altres iniciatives per obtenir ajudes. El Comitè Antifeixista de la Pobla va lliurar 452’65 pessetes a favor de les víctimes del front; tres tones de queviures, adreçades a l’estació de Vicién, al front d’Osca; i una altra partida d’aliments, semblant a l’anterior, destinada a l’Hospital General de Catalunya.6 Per part de l’Ajuntament, es va fer un donatiu de 150 pessetes.7 Els primers mesos de guerra només hi va haver una baixa d’importància entre els milicians locals: el 20 de setembre, Pere Escudé va ser ferit greument en combat a les rodalies de Tierz, va

Després del 19 de juliol de 1936, amb una victòria ràpida sobre els militars rebels de Barcelona, l’assalt a les casernes militars per part de les organitzacions obreres lleials a la República va ser immediat, per tal d’apropiar-se de les armes i establir-hi els seus centres de reclutament. Això va facilitar que els sectors populars més radicals quedessin armats, i allò que primer va ser una resposta espontània contra els militars rebels, de seguida va esdevenir una revolució sense precedents, amb nombrosos assassinats a la rereguarda.2 L’Exèrcit Republicà va quedar considerablement reduït d’efectius militars, i aquest buit va ser ocupat per milicians voluntaris, molt entusiastes, però poc eficients des d’un punt de vista militar. A la Pobla de Claramunt, dins d’un ambient fervorós i responent a les crides de les organitzacions obreres i sindicals —principalment el POUM, PSUC i CNT-FAI—, van allistar-se voluntàriament entre els mesos d’agost i setembre els joves Josep Alió, Eugeni Casanovas, Millan Escudé, Pere Escudé, Isidre Grimau, Eduard Lloret, Alfons Marcual, Albert Valiente, Paulí Valiente, Sebastián Valero, Antoni Torras, Vicenç Villanueva, Eugeni 2. El nombre de persones assassinades dins del terme municipal de la Pobla de Claramunt va ser de vint-i-una. Vegeu: La Causa General. La dominación roja en España, Madrid: Ministerio de Justicia, 1943; Antoni Jorba i Soler, Agonia d’una ciutat, Igualada, 1982; J. M. Solé i Sabaté i J. Villarroya i Font, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), vol. II, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990; Miquel Térmens i Graells, Revolució i guerra civil a Igualada 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991; Josep Riba i Gabarró, «Guerra i postguerra a la Pobla de Claramunt (1936-1946)», Miscellanea Aqualatensia, 10, 2002; i Antoni Dalmau i Ribalta, «Els igualadins morts a la rereguarda», Revista d’Igualada, 39, desembre de 2011. L’únic poblatà víctima de la repressió a la rereguarda va ser Joan Pons Miquel, que era mosso de la masia de Can Macià d’Òdena i que va ser assassinat a la mateixa finca el 22-81936. En l’ocupació militar de l’Exèrcit Nacional a la Pobla el 22-1-1939, va morir el soldat nacional José Santos González.

3. No es coneix cap cas en què components del Comitè Antifeixista de la Pobla de Claramunt haguessin facilitat salconduits a persones de dretes per incorporar-se a la Zona Nacional (J. Riba, «Guerra i postguerra a la Pobla de Claramunt...», cit., p. 384). 4. Natividad Yarza va ser la primera alcaldessa de Catalunya elegida per sufragi universal, al poble de Bellprat (vegeu els diversos articles i treballs publicats a Sàpiens, 57, juliol de 2007; La Veu de l’Anoia, 16-11-2007; i la Revista d’Igualada, 30 i 43, abril de 2009 i abril de 2013). 5. Per cobrar els subsidis dels milicians, els familiars anaven a les seus de cada organització política i sindical que hi havia a Barcelona. El PSUC, a l’Hotel Colon; el POUM, a la plaça del Teatre, etc. 6. Balanç econòmic del Comitè Antifeixista de la Pobla de Claramunt. Document conservat per l’autor. 7. La Vanguardia, 27-8-1936, p. 6.

Milicians poblatans del PSUC al front d’Osca, amb la bandera del Batallón Espartaco de la columna Carlos Marx (agost o setembre de 1936) (fotografia d’autor desconegut, cedida per la família Valls Balsells.)

REVISTA D’IGUALADA

d’agost va ser portats a declarar a la Delegación de Hacienda. Tot fa pensar que, quan van ser detinguts a prop de la frontera, tothom portava una important quantitat de diners, necessaris per subsistir en un altre país, i probablement aquesta va ser la causa de l’acusació. Sigui com sigui, el captiveri de Robert a terres gironines va continuar fins al dia 29 de novembre, quan va ser traslladat a la presó del castell de Cardona,10 on ben aviat va comprovar el perill que suposava estar reclòs en aquell centre, quan en tres setmanes, tres presoners, soldats nacionals, van ser executats.11 Els primers dies del mes de juny de 1938, arribava a Cardona un grup d’agents del SIM procedents d’Igualada, que, sota les ordres d’un comandant anomenat Calvo, van establir-se als xalets de la Unión Española de Explosivos; Ricard Puig, fill d’un comandant d’Ordre Públic, era un altre dels agents, que anava acompanyat de la seva esposa, Maria Lluïsa, que havia fet d’infermera, i durant uns anys havien viscut a la Manresana; també integrava la comitiva una mecanògrafa, anomenada Amàlia.12 Tot aquest seguici feia preveure que, en un lloc ben a prop, com va ser al poble de Clariana de Cardener, entre juny i agost s’hi fortifiqués el camp del Batalló Disciplinari núm. 5. Un centre de reclusió a treballs forçats dirigit únicament i exclusivament per militars; tanmateix, la presència d’aquests membres del SIM fa pensar que hi havia un control extern sobre el camp i la presó del castell.

ser traslladat a l’hospital de Barbastre i posteriorment a l’Hospital General de Catalunya. Sebastián Valero i Josep Alió també van deixar el front per una malaltia. El mes d’octubre, un decret del govern de la República, establia la reorganització de l’exèrcit, amb la militarització de les milícies. Les milicianes van ser obligades a abandonar el front. Un intent frustrat d’evasió a França

Tot i que, de les primeres lleves mobilitzades, a la Pobla no es va denunciar cap cas de deserció, Esteve Robert Vilamasana, en veure que aviat seria cridat a files, va decidir no anar a la guerra, i quedar-se a França, o entrar a Espanya per la zona nacional.8 La seva fugida, poc afortunada, es va produir el mes de maig de 1937, quan es va desplaçar a Girona per trobar-se amb Josep Pagès Gurt, un magatzemista de vi del Pla de Ter, propietari d’un camió amb el qual, de tant en tant, acompanyat del seu fill de 15 anys, Pere Pagès Pont, es dedicaven a portar gent a prop de la frontera per evadir-se. En aquell viatge, el noi va ser qui s’encarregava de cobrar les 1650 pessetes a cadascun dels set passatgers per anar fins a Tortellà, un poblet a 15 quilòmetres de la frontera, entre Olot i Besalú. Quan tot just arribaven al final del trajecte i baixaven del vehicle per emprendre el darrer tram a peu cap a França, van ser detinguts pels carrabiners de la zona i traslladats a la presó del Preventori Judicial de Girona.9 Mentre Robert continuava reclòs amb els altres acompanyants d’aquell fatídic viatge, van ser acusats de contrabandistes per evasió de capitals, i per respondre d’aquella denúncia, el dia 13

10. Arxiu Històric de Girona: fons del Centre Penitenciari de Girona. Capsa 234 / Expedient personal. 11. Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca, CDMH), Causa General de Cardona, lligall 1589, exp. 1, doc. 79. Miguel Lapieza Campos, veí d’Uncastillo (Saragossa); Marcos Frago Navazquez, veí de Magallón (Saragossa); i Lucinio Izquierdo Lillagrasa, veí d’Olba (Terol): «Todos ellos, soldados del Ejército Nacional, prisioneros de los rojos, fueron asesinados en el Castillo de Cardona (Barcelona) en 16 de Marzo de 1938, 29 de los propios mes y año y 7 de Abril respectivamente». 12. CDMH, Causa General de Cardona. Lligall 1589. Exp. 1, doc. 47.

8. Esteve Robert, nat a Igualada el 27-6-1914, era fill de Rosa i Josep, propietari de l’Hotel Robert de la Pobla de Claramunt, edifici inaugurat l’any 1935. 9. La Vanguardia, 4-7-1937, p. 6, i informació facilitada per Pere Pagès Pont.

REVISTA D’IGUALADA

Es desconeix de quina manera Robert es va trobar atrapat en aquest camp, on l’objectiu era sobreviure als maltractaments, l’esgotament, la gana i les malalties. Aquell mateix estiu, la mort de vuit presos en un mes va motivar l’obertura d’un expedient al Tribunal Militar Permanente ordenat pel cap de l’Exèrcit de l’Est, el tinent coronel Perea. El comandant i el comissari del batalló van ser rellevats dels seus càrrecs perquè van justificar que els presos morts havien intentat evadir-se, quan en realitat havien estat maltractats i assassinats.13 Al Batalló Disciplinari núm. 5, a diferència dels camps de treball del SIM, era permesa la correspondència i la visita dels familiars dels interns cada quinze dies. Davant de les adversitats, entre el mes de novembre i desembre, Robert va poder contactar amb la seva família i els va explicar que es trobava en una situació desesperada. Ràpidament, el seu pare, Josep, i la germana d’aquest, Engràcia, es van desplaçar a Capellades al domicili de Milagros Rojas, esposa del general Juan Hernández Saravia, implorant perquè el seu marit intercedís davant la direcció del Batalló Disciplinari per poder treure l’Esteve d’aquell lloc infernal.14 Pel que sembla, la petició es va retardar, o no va tenir l’efecte esperat, i van continuar els treballs forçats fins als darrers dies de la guerra. Així, el 6 de gener de 1939, a conseqüència del ràpid avanç de les tropes franquistes, es desmantellava el camp de Clariana, i amb camió es traslladaven els presoners al castell de Ribelles. A uns deu quilòmetres d’aquest lloc, van ser maltractats durant deu dies: els feien excavar trinxeres a pic i pala fins a l’extenuació, i al vespre tornaven als soterranis del castell per menjar l’únic àpat en

El general Juan Hernández Saravia

vint-i-quatre hores.15 El dia 17 a la nit, la comitiva de presoners marxava en direcció cap a Calaf i, després de caminar uns 20 quilòmetres es van aturar al poblet de Vicfred, on durant dos dies els vigilants els van obligar a excavar trinxeres fins que els van fer marxar de pressa i corrents perquè s’apropava el front. Dos d’aquells presos no podien seguir aquell pas tan ràpid i els van matar allà mateix.16 Desesperat pel cansament i el sofriment, entre el 19 i 20 de gener de 1939, Robert va decidir fugir de la comitiva que es dirigia cap a Castellfollit de Riubregós i amagar-se.17 Al cap d’uns quants dies, a través dels boscos, va tornar a casa seva pel camí dels Masets cap als Vivencs, i va arribar a la Pobla quan ja hi havien entrat les tropes nacionals.18 16. F. Badia, Els camps de treball..., cit., p. 337; www. solsonesmemòria.cat/el-batalló-disciplinari-num-5; i Ricard M. Sans, Montserrat 1936-1939. Episodis viscuts, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984. 17. No se sap en quines circumstàncies va evadir-se del grup, però coneixem la data perquè l’any 1940, des del Centro de Reclutamiento, Movilización y Reserva de Barcelona nº 22, obligaven al Personal procedente de la Zona Roja a omplir unes fitxes classificatòries on es diu que va estar en un Batalló Disciplinari fins al dia 19-1-1939. 18. Informació facilitada per Josep Robert Martorell.

13. Francesc Badia, Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, p. 294 i 297. 14. Informació facilitada per Magí Palà Robert, recollit de la seva mare, Engràcia. 15. Uns anys més tard, quan l’Esteve Robert i la seva esposa Pepita Martorell anaven amb cotxe a Andorra per la carretera de Ponts, quan passaven pel costat del castell de Ribelles ell recordava als acompanyants de viatge com va sobreviure als maltractaments i vexacions d’aquell lloc.

REVISTA D’IGUALADA

Els dipòsits d’armes del POUM a l’Anoia

aturar a la masia de Can Blasi, al terme de Jorba, i en un camp de ametllers on hi havia un pou d’uns dos metres d’amplada hi van amagar un dels dipòsits d’armes; l’altre el van portar a la vinya del Pla dels Oms, propietat del pare de Josep Robert, al terme de Vilanova del Camí. 20 El material que es va repartir entre els dos dipòsits va ser: 1 metralladora Coltic, 2 fusells metralladores, 78 fusells Màuser i Remington americans, 14 sabres i un estoc, 96 bombes de pinya i 31.550 cartutxos de fusell. Tot un arsenal d’armament per defensar-se de possibles accions repressives, que sortosament no van haver de fer servir.21

Els Fets de Maig de 1937 van permetre apartar del poder la CNT-FAI, i eliminar políticament el POUM, que defensava postulats contraris a les altres forces polítiques, sobretot dels comunistes del PSUC i PC. El mes de juny, amb una ordre del govern de la República, quedava dissolt el POUM, amb l’argument que eren contrarevolucionaris i feixistes. Un cop desarticulada la seva estructura, els seus representats van ser expulsats de tots els càrrecs que ocupaven als ajuntaments i sindicats, i els principals dirigents, com va ser el cas d’Andreu Nin, perseguits per tot el territori. La campanya difamatòria es va estendre als diaris, als centres d’instrucció militar i al front. L’únic bastió que quedava d’aquesta formació política era la 29ª Divisió, antiga Divisió Lenin, plena de milicians i comandaments del POUM, que des que va començar la guerra estaven establerts a la part nord del front d’Aragó, entre els voltants d’Osca i els Pirineus. Tothom estava convençut que la divisió seria desmantellada i, abans que fossin desarmats, un grup de soldats anoiencs va decidir apropiar-se d’armament i explosius per traslladar-lo a la rodalia d’Igualada. El transport es va fer amb un camió que probablement feia dies que tenia prevista Igualada com a destinació, de manera que es va aprofitar el viatge per amagar-hi l’armament en dos dipòsits d’uralita. Josep Robert Pujadó, de Vilanova del Camí, i Fermí Torras Gibert, de la Pobla de Claramunt, anaven en l’expedició.19 Abans d’arribar a Igualada, es va

Familiars dels emboscats empresonats (Manresa, Cardona, la Seu d’Urgell i Cervera)

No tots els cridats a files s’incorporaven a l’exèrcit. Els que s’amagaven a casa seva, o al bosc, se’ls anomenava emboscats. A Igualada, aquesta conducta comportava tota mena de crítiques, sobretot les dels familiars dels soldats que estaven combatent. Per això, es va començar a contrarestar el mes de juliol de 1937 quan, entre altres mesures dissuasòries, a la Rambla s’hi va penjar un cartell de grans dimensions denunciant el nom i domicili dels desertors.22 Més endavant, el govern de la 20. Al costat de la masia de Can Blasi, actualment s’hi troben els col·legis de Montclar i Mestral. La vinya del Robert, del Pla dels Oms, a Vilanova del Camí, no existeix perquè a la dècada dels anys setanta s’hi van construir les naus industrials del Grup Verdés – Tecnoceràmica. Informació facilitada per Josep Abadal Salvadó, que era fill de cal Pa i Nous de les cases de Rigat. 21. Tribunal Militar Territorial Tercero, Archivo del Gobierno Militar de Barcelona. Causa contra Ramon Claret Gual, Benet Ribas Sala i Antoni Robert Montserrat. El 13-61940, Claret declarava a les autoritats militars el lloc on es trobaven els dipòsits d’armes. Josep Robert li havia explicat uns mesos més tard on havien amagat el material. L’endemà, la Guàrdia Civil es presentava al lloc dels dipòsits i inventariava tot l’armament i els explosius. 22. Arxiu Comarcal de l’Anoia. Arxiu Fotogràfic Municipal (ACAN-AFMI), fitxa 440.

19. Tolosa de Llenguadoc, 14-8-2010. Carta d’Alfons Marcual Bisbal, milicià del POUM, que aquells dies, per por a represàlies, va abandonar la 29 Divisió amb permís per anar a casa seva a la Pobla de Claramunt. Els dirigents d’Igualada li van aconsellar que no tornés al front fins que van mobilitzar la seva lleva. Josep Robert Pujadó i la seva muller, Conxita Poch Pradell, es van exiliar a França i van mantenir trobades amb l’Alfons Marcual a Tolosa. El matrimoni Robert, al cap d’uns quants anys, va tornar cap a Igualada.

REVISTA D’IGUALADA

Magdalena Soteras, Josefa Ferrer, Rosa Valls, Maria Gabarró, Llorença Naval, Antònia Estrada, Cinta Morist, Tomàs Vidal, Eugeni Marcual, Joan Brugués, Lluís Ferrer, Antoni Llucià, Isidre Pascual, Francesc Aguilera, Josep Marí i Josep Llopart, mentre el conductor seguia cap al Pla de la Masia i continuava per la carretera d’Òdena en direcció a Manresa. Quan faltava poc per arribar a la capital del Bages, es va aturar el vehicle en una zona una mica boscosa i van fer baixar els detinguts per «fer un descans». Tothom va sortir atemorit, enmig d’un silenci absolut, perquè pensaven que serien executats, però els guàrdies només van fer la repartidora de les caixes de paper de fumar que havien requisat. Tothom va tornar a pujar a l’autobús per continuar fins a la plaça de la Seu de Manresa. A la part del darrere de l’edifici dels jutjats, les dues plantes estaven habilitades com a presó del Preventori Judicial, lloc on van quedar detinguts els poblatans, excepte Josep Llopart, que va ser ingressat d’urgència a l’hospital a causa d’un atac de apendicitis. A l’entrada de la presó, Lluís Ferrer va conèixer un dels vigilants, antic amic d’infància, i per mitjà d’aquest i de la família Rosich de Manresa,25 van telefonar ràpidament a la Pobla per informar que estaven sans i estalvis. Les tres setmanes que va durar la reclusió van servir perquè, d’una banda, el president del Centre Republicà de la Pobla, Antoni Gras, amb l’ajut d’un metge de la Clínica Boreal d’Igualada;26 i d’altra banda, l’alcalde que hi va haver a Manresa els primers mesos de la guerra, Francesc Marcet,27 intercedissin davant les autoritats perquè fossin alliberats. Mentre estaven reclosos, havien mobilitzat la lleva de Josep Marí, i el dia 30 se’l

República també va promulgar diversos decrets per dissuadir els mobilitzats i, així, el mes d’abril de 1938, des de l’Ajuntament d’Igualada, per mitjà del Comitè Local del Front Popular, es demanava a tots els alcaldes de la comarca la denúncia dels emboscats que hi havia a cada municipi.23 El dissabte 16 d’abril, es va presentar a la Pobla de Claramunt un grup de guàrdies d’assalt per fer diversos escorcolls als domicilis dels homes que no s’havien presentat a files. Si no el trobaven a casa, se n’emportaven un familiar cap a l’ajuntament per fer una declaració sobre l’emboscat i, si no n’obtenien cap informació, quedaven detinguts. Tomàs Vidal, Antoni Llucià i Joan Brugués van ser empresonats a les aules del pis superior de les escoles fins al dilluns següent. Aquell mateix dia, l’únic emboscat detingut va ser Amadeu Sabaté, que casualment va ser descobert al cafè del poble i traslladat a la presó del castell de Montjuic.24 El dilluns dia 18, van continuar les detencions i el darrer escorcoll es va fer a última hora de la tarda a l’habitatge de la fàbrica paperera de Miquel i Costas de cal Tort. Mentre Eugeni Marcual era interrogat i detingut, els altres guàrdies van aprofitar la visita per requisar-hi unes quantes caixes de paper de fumar. Al voltant de les 10 del vespre, davant de l’ajuntament, alguns familiars i amics observaven com els detinguts pujaven a l’òmnibus. Tothom tenia la mirada confusa i atribolada. Mentrestant, una dotzena de guàrdies d’assalt també va pujar al vehicle, que va marxar en direcció a Igualada. Ningú no sabia on els portaven, i en passar pel pont de la Boixera tothom va recordar-se dels 18 igualadins assassinats al costat del cementiri el 17 de setembre de 1936. Els mals presagis, doncs, van apoderar-se de la ment de tots els detinguts: Flora Gelabert,

25. Cal Rosich és una casa del barri de les Figueres. Els seus propietaris residien a Manresa i estiuejaven llargues temporades a la Pobla. 26. Informació facilitada per Flora Gelabert el dia 20-92003. 27. Lluís Marcet Artigas va exercir d’alcalde de Manresa des de desembre de 1932 fins als Fets d’Octubre de 1934, en què va ser empresonat. Després de les eleccions del febrer de 1936, va ser restituït en el càrrec fins a l’octubre de 1936. La seva mare, Margarida Artigas, era filla de cal Benet de la Pobla de Claramunt.

23. Full del Oficial del Consell Municipal d’Igualada, núms. 188, 189, 191 i 196-197. 24. CDMH, Causa General. La Pobla de Claramunt. Caixa 1592, doc. 78. De la presó del castell de Montjuic, Amadeu va ser conduït a un Batalló Disciplinari d’on va evadir-se; després es va amagar fins al final de la guerra.

REVISTA D’IGUALADA

«Posición Lisboa»: l’enclavament estratègic de l’Exèrcit Republicà

van emportar a files. Els altres van ser alliberats el dia 7 de maig.28 Al cap d’uns quants dies, alguns dels emboscats es van presentar al centre de reclutament, emparant-se en un decret del govern de la República que indultava els emboscats si en el termini d’una setmana es presentaven a files. D’altres van preferir continuar amagats i, com a mesura de pressió, el comitè de la fàbrica de cal Vich va acomiadar les dones i les germanes dels emboscats. Així i tot, tampoc no es van presentar, i el mes de juliol els familiars van tornar a ser detinguts: Tomàs Vidal, Antoni Llucià i Joan Brugués van ingressar a la presó de Cardona, on van ser interrogats pels agents del SIM.29 El dia 2 d’agost, van continuar les declaracions al jutjat de Solsona, i aquell mateix dia van ser empresonats a la Seu d’Urgell. Mentrestant, el govern de la República decretava una nova amnistia per als qui es presentessin abans del 16 de setembre, una mesura que va fer que els primers dies de setembre fossin alliberats Vidal i Llucià, perquè els seus fills s’havien acollit al decret.30 El fill de Joan Brugués continuava amagat, i aleshores, des de la Seu d’Urgell, per mitjà del Jutjat d’Instrucció d’Igualada, li van obrir diligències prèvies per «Desafecció contra el Règim». El 7 d’octubre va ser traslladat a la presó del Preventori Judicial de Cervera, i després de declarar, el jutge de Cervera va decretar la seva llibertat al cap de tres dies. Així i tot, Brugués es va haver de presentar al Jutjat d’Igualada, des d’on es va demanar un informe a l’ajuntament de la Pobla sobre la seva probable desafecció, fet que va ser desmentit per l’alcalde accidental de la Pobla, Josep Romeu.31 28. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), fons Generalitat Republicana. Preventori Judicial de Manresa. Lligall 73/1, docs. 311, 324, 332. 29. CDMH, Causa General. Pobla de Claramunt. Caixa 1592, docs. 68, 69 i 79. 30. ANC, fons Generalitat Republicana. Preventori Judicial de la Seu d’Urgell. Lligall 61/3, doc. 118. 31. ANC, fons Generalitat Republicana. Jutjat d’Instrucció d’Igualada. Diligències prèvies 118/1938. Lligall 155/2, doc. 96 al 108 (2).

Desconeixem per què el nom de la capital portuguesa va servir com a paraula clau per als comunicats i transmissions de l’exèrcit republicà, però sabem que va ser per identificar el Quarter General del Grupo de Ejércitos de la Región Oriental (GERO), el centre neuràlgic de les operacions militars a Catalunya.32 D’aquesta manera, el quarter general podia ser itinerant i encobrir el nom del lloc on es trobava. Inesperadament, des del juny de 1938 fins al 15 de gener de 1939, l’edifici de l’Hotel Robert de la Pobla de Claramunt es va convertir en la seu del GERO. L’explicació que podem atribuir a l’elecció de la localitat anoienca hem de seguir-la a partir del 15 d’abril de 1938, quan les tropes franquistes van arribar a les platges de Vinaròs, i Catalunya va quedar separada de l’altra zona republicana. L’Estat Major Central es va veure obligat a reorganitzar els exèrcits amb la creació de dues agrupacions: el Grupo de Ejércitos de la Región Central (GERC) i, a Catalunya, el Grupo de Ejércitos de la Región Oriental (GERO), amb la concentració de l’Exèrcit de l’Ebre i l’Exèrcit de l’Est. A finals del mes de maig de 1938, a l’edifici de l’Hotel Robert, s’inaugurava l’Escola de Guerra de la 44ª Divisió; un curs que anava dirigit als soldats de tropa que havien ascendit per mèrits de guerra, amb l’oportunitat llavors d’accedir a l’oficialitat. El dia de la cerimònia inaugural, el comandant militar d’Igualada va visitar el recinte, les àmplies aules de l’edifici, i en el seu discurs d’obertura va manifestar la seva admiració per les instal·lacions.33

Probablement, part del discurs es va convertir en un informe dirigit a l’Estat Major Central que s’estava a Barcelona, i aquest ho va considerar un lloc apropiat per dirigir i dissenyar operacions militars. Sigui com sigui, el 22 de juny, l’abans esmentat general Juan Hernández Saravia, destinat al capdavant del GERO, arribava a Igualada amb la seva família per instal·lar-se en un nou allotjament i trobar-se amb el comandant militar de la plaça, el coronel Primitivo Peire Cabaleiro, amb qui hi havia una bona amistat.34 El desplegament militar a la Pobla de Claramunt es completava unes setmanes més tard amb l’arribada del tinent coronel Carles Botet, al

32. Manuela Aroca Mohedano, General Juan Hernández Saravia, el ayudante militar de Azaña, Madrid: Oberón, 2006, p. 269, 278 i 284. 33. La Vanguardia, 27-5-1938, «Inauguración de la Escuela Militar de una División», p. 2. L’Hotel Robert disposava d’unes àmplies sales perquè a la part del darrere encara no s’hi havien construït les habitacions.

34. M. Aroca, General Juan Hernández Saravia..., cit., p. 119 i 270. Juan Hernández Saravia (Ledesma, Salamanca, 1880 – Mèxic, 1962) era amic personal de Manuel Azaña, qui el 1931 el va nomenar cap del seu gabinet militar i ministre de la Guerra. L’any 1932, el comandant Tomás Peire Cabaleiro, germà del comandant militar d’Igualada, va ser assessor i home de confiança de Saravia. Sobre Primitivo Peire Cabaleiro, vegeu Antoni Jorba, Agonia d’una ciutat, cit., p. 162.

Edifici de la «posición 114», de la Comandància General d´Artilleria de l´exèrcit republicà (Casino de la Pobla de Claramunt) (Pere Bosch Ferran. Arxiu Fotogràfic Municipal de la Pobla)

capdavant de la Comandància General d’Artilleria (CGA), que ocupava l’edifici del Casino. Als darrers oficials que van arribar al poble, només baixar del vehicle, se’ls comunicava que no es trobaven a la Pobla, sinó a la «posición 114».35 Amb l’estada dels soldats entre la població, la vida quotidiana va canviar substancialment perquè s’allotjaven en cases del poble, i alguns oficials fins i tot escollien els domicilis on hi havia telèfon, per poder contactar més ràpidament entre ells, com a Cal Vich, Cal Font o Cal Pere Valls, etc. Un cas

35. R. Galí, L’Ebre i la caiguda de Catalunya, cit., p. 86 i 120. El Casino va ser inaugurat el 28-5-1928. Acabada la guerra, va continuar amb el mateix nom fins que va ser clausurat pel governador civil el 17-5-1940, a causa de les denúncies entre el nou Ajuntament i la junta del Casino. El 24-2-1941, el governador autoritzava l’obertura del local amb el nom de Centro Nacional. Durant aquest període de clausura, Carles Vallès, primer president i promotor de la construcció del Casino, va reclamar judicialment tota la propietat de l’edifici. El conflicte contra els petits accionistes va durar fins al 13-1-1944, amb la sentència favorable a Vallès.

donar instruccions, i no retornaven fins al capvespre. Tant oficials com soldats freqüentaven havent sopat el cafè del Centre Republicà i mantenien alguna conversa amb la gent del poble, però el més sorprenent era que els dissabtes s’organitzava un ball, per al qual, alguna vegada, fins i tot es va disposar del mateix Quarter General.38 Des del quarter del GERO, el general Saravia va haver d’afrontar diversos entrebancs amb l’Estat Major Central, amb el president Azaña i amb el president del govern, Negrín. El dia 7 d’agost visitaven Igualada el ministre de Treball del govern de la República, el doctor Jaume Aiguadé, i el conseller de Governació de la Generalitat, Josep M. Sbert. Van ser rebuts a l’Ajuntament per les autoritats locals i militars, amb l’alcalde Pere Bertran i el coronel Primitivo Peire al capdavant. El general Saravia només va assistir al sopar amb què es va obsequiar el ministre i el conseller al restaurant Canaletas,39 perquè abans va tenir una reunió d’urgència amb la seva plana major a la Pobla. Havia ordenat retirar les tropes que des del dia 25 de juliol havien recuperat el marge dret de l’Ebre, per evitar que quedessin acorralades, i fins i tot ho va comunicar per telèfon al president Azaña. Una ordre, per cert, que va ser anul·lada pel mateix general Vicente Rojo, cap de l’Estat Major Central, i pel president Negrín. Probablement, durant el sopar, entre Saravia, Peire i Aiguadé es va parlar de les intransigències de Rojo i Negrín,40 perquè a la setmana següent, Aiguadé presentava la seva dimissió per altres qüestions i provocava una greu crisi en el govern de la República.

significatiu va ser la presència d’un oficial soviètic que, durant una setmana d’aquell calorós estiu, va fer estada a la casa de cal Xic Tauler. Cada dia anava al quarter general, un fet que demostrava la influència que hi havia dins de l’exèrcit dels dirigents comunistes, avalats per la URSS.36 Davant el perill que suposava que fossin descoberts els centres d’operacions militars, i en previsió de bombardejos, de seguida es van construir a prop de cada edifici refugis antiaeris que també van servir per acollir-hi la població.37 L’església, amb el campanar escapçat, es va convertir en magatzem de l’exèrcit. Des de l’arribada de Saravia al Quarter General, al marge del seguiment que es feia sobre les operacions al front del Segre, establert entre Mequinensa i Camarasa, la principal preocupació era la preparació de la batalla de l’Ebre. Els comunicats amb l’Estat Major Central, anomenat «posición Piramides», amb seu a Barcelona, sovintejaven perquè consideraven que la batalla seria determinant per al desenllaç final de la guerra. Des del 25 de juliol fins al 16 de novembre, al voltant de 100.000 soldats de l’exèrcit republicà van entrar en combat a la batalla més sagnant de tota la guerra, amb milers de baixes, entre les quals hi havia nombrosos anoiencs. Els centenars de transmissions i comunicats entre la «posición Lisboa» i la «posición Piràmides», així com les directrius dirigides a Juan Modesto i Juan Perea, caps de l’Exèrcit de l’Ebre i l’Exèrcit de l’Est, no van servir de res per evitar la derrota. Aquelles setmanes, de bon matí, el general Saravia i altres oficials sortien de la Pobla amb cotxe cap al front a

38. R. Galí, L’Ebre i la caiguda de Catalunya, cit., p. 113, 129, 155, 181 i altres. 39. Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada, 220, 10-8-1938. 40. R. Galí, L’Ebre i la caiguda de Catalunya, cit., p. 119. Dos dies més tard, s’iniciava la primera ofensiva franquista a la serra de Pàndols i milers de soldats republicans quedaven acorralats d’esquena al riu Ebre, on van haver de lluitar cos a cos fins al dia 15 d’agost, amb el fatídic desenllaç d’uns 2.500 soldats republicans morts. Si s’haguessin seguit les ordres de Saravia, s’hauria evitat aquell desastre.

36. Un dia que el militar va sortir una estona al carrer, la filla de Demetri Casanovas, propietari de cal Xic Tauler, va entrar a l’habitació de l’oficial soviètic i li va regirar la maleta: hi va trobar una pistola i diversos plànols militars. Informació facilitada per Ramona Casanovas Borrull. 37. Al costat de l’Hotel Robert, on actualment hi ha un garatge, s’hi va construir un refugi per encabir-hi 500 persones. Davant l’antic Casino, i al costat de l’aparcament municipal, a la penya s’hi troba encara avui el refugi.

REVISTA D’IGUALADA

ACAN-AFMI

REVISTA D’IGUALADA

Avions italians de Mussolini bombardejant les muntanyes de la Pobla de Claramunt, Capellades i la Torre de Claramunt (21-1-1939)

sobre Catalunya que Franco havia començat dos dies abans de Nadal amb el trencament dels fronts de la Granadella i Artesa de Segre. Els batallons d’Obra i Fortificació i els presoners dels camps de concentració eren obligats a construir trinxeres per aturar l’avanç franquista i així guanyar temps per destruir ponts i facilitar vies de comunicació per a la retirada cap a Barcelona i la frontera francesa. El dia 15 de gener de 1939 els poblatans s’acomiadaven dels soldats republicans que els darrers mesos havien conviscut amb ells,43 i el dia 21, mentre l’aviació italiana bombardejava les muntanyes dels Mollons, Llobreia i el Pla de la Torre, els soldats republicans dinamitaven el pont del Xaró, que va quedar totalment destruït. Dins del nucli urbà de les Figueres, una bomba va caure a la casa de cal Cotilló, que va restar totalment arrasada: hores més tard, des de la carretera de Carme, l’Ejército de Ocupación entrava a la Pobla de Claramunt.

El dia 9 de novembre, el coronel Primitivo Peire va ser cessat de la comandància militar d’Igualada, i substituït pel coronel José Guivelondo.41 Es desconeix el motiu del cessament, però el fet que marxés d’Igualada amb la seva família devia ser la causa que la família de Saravia es traslladés a viure a la Torre del Banc Esplugues del carrer Garbí de Capellades.42 El 16 de novembre es donava per acabada la batalla de l’Ebre, amb un balanç de víctimes catastròfic. Malgrat la derrota i les discrepàncies amb el general Rojo, Saravia es va sobreposar als entrebancs que havia tingut amb altres comandaments, i va mostrar-se ferm des de la «posición Lisboa» per continuar resistint i transmetent les ordres als caps de l’Exèrcit de l’Ebre i de l’Exèrcit de l’Est. L’objectiu era resistir i alentir com fos l’ofensiva 41. La Vanguardia, 10-11-1938, «El Gobierno de la República», p. 2. 42. Informació facilitada per Ramón Illa Muset i Feliu Miquel Vagué.

43. R. Galí, L’Ebre i la caiguda de Catalunya, cit., p. 330.

REVISTA D’IGUALADA

Edifici de la «posición Lisboa», quarter general del Grupo de Ejercitos de la Región Oriental (Hotel Robert, 22-1-1939, l’endemà de l’entrada de les tropes franquistes quan passaven amb cavalls pel pont de l’estació (Martí Martí Merlés. AFMP)

La repressió sobre els soldats vençuts

sió. Així, doncs, només si es donava el cas que hom podia enginyar-se-les per demostrar que era «adicto al Movimiento», aleshores quedava allistat al bàndol rebel i tornava al front, aquesta vegada a combatre contra l’exèrcit republicà. En aquesta situació, inesperada perquè es pensaven que quedarien alliberats, s’hi van trobar Rossend Alió Sabaté, allistat a la 27 Bandera de Navarra, 61 División, 4ª Centuria, i Amadeu Ferrer Marimon, allistat al Tercio de Nuestra Señora del Pilar. D’altra banda, els presoners que desitjaven comunicar a la seva família que no havien mort tenien com a únic mitjà per fer-ho unes targetes postals tramitades per la Creu Roja de Suïssa. Ja al 1939, quan entraven les tropes de l’«Ejército de Ocupación» en una població, el comandament militar nomenava entre la gent

Els camps de concentració van ser el primer pas de la condemna i la repressió sobre els soldats republicans. La dispersió dels soldats atrapats en camps de concentració va significar haver de passar per un procés de depuració per poder obtenir la plena llibertat. Els procediments van ser diversos i dels antecedents polítics de cada soldat i dels seus familiars depenia el seu alliberament. Els poblatans que havien caigut presoners del bàndol franquista en plena guerra gairebé no tenien cap possibilitat de ser alliberats, encara que diguessin que eren persones de dretes i al· leguessin que van ser obligats a allistar-se; la Pobla de Claramunt encara estava a la zona republicana i cap autoritat local no podia avalar aquella ver-

REVISTA D’IGUALADA

de dretes una Comisión Gestora Municipal, i l’aval favorable de l’alcalde o el cap de la Falange eren suficients per sortir en llibertat d’un camp de concentració i tornar a casa. D’altres soldats que havien tingut antecedents revolucionaris, i malgrat això havien obtingut un aval favorable, continuaven en llibertat, mentre no hi hagués algú que presentés alguna denúncia contra ells. Malauradament, la situació era ben diferent per als inculpats, perquè aleshores eren requerits per les autoritats militars i acusats de rebel·lió militar, auxili a la rebel·lió militar o bé assassinat. Sobre aquest darrer supòsit, a la Pobla no es va acusar ningú; en part perquè, durant la guerra, les autoritats locals van intentar evitar que hi hagués cap mort violenta entre la població. Sempre durant la postguerra, els que van quedar-se en els camps de concentració de l’estranger també necessitaven l’aval per retornar a casa seva, document que era indispensable per passar la frontera; si no, quedaven detinguts i es demanava la informació a l’ajuntament: segons quina mena d’acusació hi havia a l’informe, podien quedar en llibertat, ser traslladats a un camp de concentració o ser objecte de l’obertura d’un procés sumaríssim i continuar empresonats. Una de les darreres disposicions de depuració que van haver d’afrontar els soldats republicans anava dirigida a tots aquells joves que abans de la guerra no havien fet el servei militar, i estaven obligats a complir amb aquest requeriment, però abans s’havien de sotmetre al procés de la «Clasificación de Quintas de 1936-1941». El nou consistori de la Pobla de Claramunt, constituït el 4 de març de 1940,44 i la FET local van nomenar

aquell mateix mes una comissió que va tramitar els expedients amb la classificació següent: 6 indiferentes, 3 desafectos i els altres adictos.45 Tots van fer el servei militar com qualsevol altre quinto, excepte els classificats desafectos, els quals, pel sol fet d’haver estat milicians, encara que no hi hagués cap mena de denúncia ni acusació contra ells, van ser destinats al captiveri dels Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores fins al desembre de 1942, quan un decret els va considerar soldats de l’exèrcit espanyol i els va retornar llicenciats a casa seva el mes de juny de 1943.

Isidre Surroca i Llucià (la Pobla de Claramunt, 1952) és coautor, amb Marta Bartrolí i Romeu, de Pere Bosch, un temps, un poble, un home (1996) i de Cartografia històrica de l’Anoia (2007). Ha publicat la biografia de Natividad Yarza. Una troballa seva a l’Arxiu de l’antic Gobierno Civil de Barcelona va permetre que, el 2010, els ajuntaments de Capellades, Vallbona i uns altres vuit municipis catalans poguessin recuperar important documentació municipal que havia estat confiscada i que es donava per perduda.

44. J. Riba, «Guerra i postguerra a la Pobla de Claramunt...», cit., p. 383 i 385. S’hi diu erròniament que el consistori es va constituir el 4-4-1940 i que va ser canviat al cap d’onze mesos, quan en realitat el consistori es va constituir el 4-3-1940 i va ser destituït per ordre governativa al cap de disset mesos, el 30-7-1941 (Arxiu Municipal de la Pobla de Claramunt, AMP, sgt. 1024, llibre d’Actes, p. 37, 83 i 84). 45. AMP. Quintes, plec documents, sgt. 1298.

REVISTA D’IGUALADA

Annex

AGUILERA SABATÉ, Antoni Data mobilització i lleva: 30-04-1938 (27) Data i lloc on va morir o desaparèixer: ?-121938, Front del Segre - Camarasa. La Pobla de Claramunt, 16-3-1906. Fill de Josep i Pepeta de Cal Boira. Electricista. Casat amb Mercè Rubió Martínez (Rodez, França, 1914), va deixar dues filles: Antònia (1934) i Elena (1935). Domicili a les Figueres.

Els soldats morts i desapareguts46

Es diu molt sovint que qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Fa uns vuitanta anys que els nostres pares i avis van viure un temps de canvis substancials en la societat, que finalment van desembocar en una guerra civil i una postguerra que van convertir aquest període en el més convuls de la nostra història més recent. Centenars de milers de persones van patir els estralls d’aquell conflicte que encara avui genera tota mena de controvèrsia i diversitat d’interpretacions, atesa la magnitud de la tragèdia. Cada poble té la seva història i, malgrat el pas del anys, ens ha quedat un buit historiogràfic sobre aquells soldats republicans que van perdre la vida en aquell període. Com que aquest buit historiogràfic també existeix en l’àmbit comarcal, hem considerat adient afegir a la relació dels dinou soldats, veïns de la Pobla de Claramunt, uns altres tres poblatans de naixement i adopció, a causa dels seus lligams familiars amb el poble. Serveixin aquestes ratlles per dignificar la memòria d’aquests soldats republicans que durant dècades han restat en l’oblit.

ALOY LLUCIÀ, Josep Data mobilització i lleva: maig de 1938 (25) Data i lloc on va morir o desaparèixer: ?-21939, a prop de Martinet de la Cerdanya i Puigcerdà. La Pobla de Claramunt, 22-12-1904. Fill de Joan i Rosa. Cafeter. L’any 1922 regentava amb el seu pare el Cafè Jardí, amb servei de restaurant del Casal Nacionalista de la Pobla (avui, edifici de l’Ajuntament). Aficionat al teatre, va formar part del Quadre Escènic des de 1923, quan es va inaugurar el local del teatre Jardí, fins al 1926. Casat amb Cinta Ferrer Llucià (Pobla 1905). Va deixar un fill, Joan (la Pobla, 1929). Domicili: carrer Major, de Capellades. ALTARRIBA TUBERT, Andreu Data mobilització i lleva: abril de 1938 (41) Data i lloc on va morir o desaparèixer: Va morir el 3-3-1939, a l’Hospital Militar de Barcelona habilitat en el pavelló núm. 3 del carrer Lleida – Plaça d’Espanya. Va ser enterrat al cementiri del Sud-oest de Barcelona. Havia estat ferit greument per una bomba d’artilleria en el sector de Vic-Manlleu el 3-2-1939, quan anava en un grup de soldats junt amb el poblatà Alfons Marcual Bisbal. La Pobla de Claramunt, 9-1-1920. Fill d’Andreu i Pepeta. Estudiant. Solter. Jugava a futbol amb el CE. Poblenc. El seu avi, Josep Tubert, va exercir de mestre a l’escola de la Pobla de 1892 a 1928. Domicili: carrer del Sol, les Figueres.

46. Les dades personals de cada soldat provenen de les fonts següents: AMP, CDMH, Centre d’Història Contemporània, Archivo General Militar de Guadalajara, Archivo Histórico Nacional, Associació Memòria i Història de Manresa, ACAN, Biblioteca Central d’Igualada, ANC i registres civils de Manresa, València, Saragossa, Argençola, Valls i la Pobla de Claramunt. També del llibre de Queralt Solé i Barjau, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Ed. Afers, 2008. El més sincer agraïment a totes les persones i familiars de les víctimes, que m’han ajudat a recopilar dades dels soldats caiguts.

REVISTA D’IGUALADA

CASANOVAS BURRULL, Eugeni Data mobilització i lleva: ?. Va marxar voluntari l’agost o setembre de 1936 (33) Data i lloc on va morir o desaparèixer: 30 o 31-12-1938 a Cubells (Lleida). Anava amb el poblatà Eudard Lloret Marimon. Va ser ascendit a sergent per mèrits de guerra. La Pobla de Claramunt, 6-5-1912. Fill de Joan i Maria. Pagès. Solter. Domicili: c/. Sant Procopi (Francesc Ascaso), Cal Recuit.

ARMENTERAS ALMIRALL, Jaume Data mobilització i lleva: maig de 1937 (31) Data i lloc on va morir o desaparèixer: 25-11938, en combat a la batalla d’Alfambra, sector de Singra (Terol). Anava amb el promès de la seva germana, Millan Escudé Mabras. La Pobla de Claramunt, 29-8-1910. Fill d’Antoni i Magdalena de Ca l’Umarió. Pagès. Casat amb Hortènsia Enrich Mata (Pobla 1914), va deixar un fill, Antoni (1934). Domicili a les Figueres.

CÒDOL ARTIGAS, Anicet Data mobilització i lleva: maig de 1937 (31) Data i lloc on va morir o desaparèixer: entre desembre de 1938 i febrer de 1939. Integrat a la 35a. Divisió, 13a. Brigada, 51è. Batalló. En una nota emesa pel Comissariat de Guerra el 9-11-1938, es fa referència a la dissertació que Còdol va dirigir als soldats de la 2ª Cia., sobre reculls històrics de la Revolució Russa. La Pobla de Claramunt, 18-11-1910. Fill de Marià i Narcisa. Ferroviari i comerciant. Solter. Domicili: Av. Francesc Macià (Carretera).

BARTROLÍ FONT, Hermenegildo Data mobilització i lleva: 25-9-1937 es va presentar a Igualada (30). Data i lloc on va morir o desaparèixer: 26-51938, en combat al sector de Serós. Era Caporal del 1er. Batalló, 4ª Cia. de la 44 Divisió, 145 Brigada Mixta. Exèrcit de l’Est. La Pobla de Claramunt, 4-03-1909. Fill d’Hermenegildo i Concepció. Blanquer. Casat amb Francesca Jerez Flórez (Vera, Almeria, 1916). Va deixar una filla de tres mesos, Núria (1938). Afiliat a l’UGT. Domicili: Lluís Bello (Sant Francesc), 79, Igualada.

ESCALA LLUCIÀ, Joan Data mobilització i lleva: maig de 1938 (25) Data i lloc on va morir o desaparèixer: Enterrat a Tremp. El 19-4-1963, les seves despulles foren traslladades a la cripta del Valle de los Caídos. La Pobla de Claramunt, 10-9-1904. Fill de Joan i Pepeta. Mecànic. Solter. Afiliat a l’UGT. Domicili: Pl. de la Carretera, cal Xaró.

BARTROLÍ VENTURA, Martí Data mobilització i lleva: desembre de 1938 - gener de 1939 (21) Data i lloc on va morir o desaparèixer: ?-11939, Horta (Barcelona). Fiol (Sant Martí de Tous), 7-2-1900. Fill de Pau i Antònia. Pagès. Solter. Afiliat al Sindicat de Pagesos. Domicili a les Figueres.

GOMICIA RUANO, Francesc Data mobilització i lleva: febrer de 1938 (40)? Data i lloc on va morir o desaparèixer: ?-21939. Quan la seva unitat es retirava cap a la frontera francesa, es va quedar endarrerit per desertar i va amagar-se en una masia entre Avià i Berga; va ser descobert pel cap de la seva unitat i executat davant els seus companys. Anava junt amb l’igualadí Paco Bou Bou. ?, 1919. Fill de Francesc i Petra. Solter.

BECERRIL SALANOVAS, Lluís Data mobilització i lleva: octubre de 1937 (39) Data i lloc on va morir o desaparèixer: març/ abril de 1938. Anava amb Josep Martorell Sagristà. Va morir a la zona de Montalbán. Saragossa, 19-10-1918. Fill d’Antoni i Maria. Vaquer. Solter. Domicili a les Figueres, Cal Geroni.

REVISTA D’IGUALADA

cal Martorell, masia del camí dels Vivencs als Masets.

GRIMAU MIROL, Isidre Data mobilització i lleva: agost de 1937 (37) Data i lloc on va morir o desaparèixer: 17-11939 a l’Hospital Militar de Manresa núm. 3, Institut de 2ª Ensenyança. Ferit greument en combat per una bala a l’abdomen. Destinat a la 151 Brigada, 4ª Companyia. Enterrat a la fossa de soldats republicans de Manresa. L’agost de 1936 havia marxat voluntari al front d’Aragó a prop d’Osca. Després va tornar a la Pobla fins que van mobilitzar la seva lleva. Albarells (Argençola), 11-12-1916. Fill de Vicenç i Joaquima. Rajoler. Solter. Jugador del CE. Poblenc, l’anomenaven el Casiller, perquè la família habitava la casa del guardabarreres del tren, al costat de la masia de Cal Jan Ramonet. Domicili: la Boixera.

MERCADER GUASCH, Joaquim Data mobilització i lleva: abril de 1938 (28) Data i lloc on va morir o desaparèixer: ?-1938, a la batalla de l’ Ebre. Destinat a Jefatura de Servicios de Retaguardia y Transportes, base 3ª, Almadén (Ciudad Real). Igualada, 3-7-1907. Fill de Jaume i Maria. Paleta. Casat amb Rosa Mercader, de la Pobla. Va deixar una filla, Montserrat (Barcelona, 1934). Havia format part del grup de teatre Quadre Escènic durant la primera època 1922-1926. Domicili: Sants, Barcelona. POCH MASSAGUÉ, Ricard Data mobilització i lleva: 2-3-1938 (29) Data i lloc on va morir a desaparèixer: 14-5-1938, en combat a Monteagudo (Terol). Estava incorporat al Batalló 255 de la 55ª Brigada Mixta. Martorell, 2-1-1908. Fill d’Antoni i Anna. Pagès. Solter. Afiliat a la CNT. Domicili: la Rata, 9.

LLUCIÀ ALEGRE, Josep Data mobilització i lleva: gener - febrer de 1937 (33) Data i lloc on va morir o desaparèixer: 25-101938, a l’Hospital Militar de Campanya de Valls, a causa d’una malaltia contreta al front. S’havia emboscat i per això el seu pare va ser empresonat a Manresa, Cardona i la Seu d’Urgell. El setembre de 1938 es va presentar a files, i el seu pare va ser alliberat. La Pobla de Claramunt, 20-4-1912. Fill d’Antoni i Dionísia. Pagès. Casat amb Josefa Romaní Esteve, va deixar una filla, Pepita (1937). Secretari de la junta del Casino. Cronista local de premsa comarcal i del diari La Vanguardia. Soci fundador de la Biblioteca Popular Balbina Mas. Domicili: Cal Pujol, al costat del camí del castell de Claramunt.

SABATÉ VALLS, Antoni Data mobilització i lleva: febrer - març de 1938 (29) Data i lloc on va morir a desaparèixer: ? Es va emboscar i la seva mare va ser empresonada a Manresa. El maig de 1938 es va presentar a files perquè hi va haver un indult per als emboscats. La Pobla de Claramunt, 18-1-1908. Fill d’Antoni i Rosa. Pagès. Solter. Domicili: carrer de la Carretera (Francesc Macià).

MARTORELL SAGRISTÀ, Josep Data mobilització i lleva: octubre de 1937 (39) Data i lloc on va morir o desaparèixer: 1938, al front de l’Ebre. La Pobla de Claramunt, 3-10-1918. Fill de Domènec i Primitiva. Pagès. Solter. Domicili:

SABATÉ VALLS, Joan Data mobilització i lleva: maig de 1937 (31) Data i lloc on va morir a desaparèixer: 28-121938, al sector del front de Balaguer. S’havia emboscat i la seva esposa va ser empresonada a Manresa. El maig de 1938 es va presentar

REVISTA D’IGUALADA

lló Stalin. Va entrar en combat als fronts de l’Est i de Llevant (Osca, Alcubierre, Martín del Río, sector de Villafranca del Cid, Molinos i Area del Maestre). Ferit a Alcubirre (Osca), el 16-10-1936 i a Martín del Río (Terol), el 10-03-1938. La Pobla de Claramunt, 16-12-1915. Fill de Macià, Baldiri, i Josefa. Paperer a l’empresa Miquel i Costas, Cal Tort. Solter. Secretari general del sindicat local de l’UGT. Secretari local del PSUC. Jugador del CE. Poblenc. El seu pare era l’agutzil del poble. Domicili: Carrer Major (Lluís Companys), 20.

a files perquè hi va haver un indult per als emboscats. La Pobla de Claramunt, 16-4-1910. Fill d’Antoni i Rosa. Rajoler i pagès. Casat amb Flora Gelabert Soteras (1914), va deixar un fill, Joan (1935). Va ser membre de la junta del Casino. Domicili: Josep Anselm Clavé, a les Figueres. SOTERAS SOTERAS, Procopi Data mobilització i lleva: maig de 1937 (31) Data i lloc on va morir a desaparèixer: 21-71938, a l’Hospital Militar de València. Al front va veure aigua contaminada i va morir del tifus. Enterrat al cementiri de València. La Pobla de Claramunt, 16-10-1910. Fill de Maties i Antònia. Ferroviari. Domicili: c/. de la Font (Cal Botella).

VIDAL SABATÉ, Joan Data mobilització i lleva: febrer de 1938 (40) Data i lloc on va morir a desaparèixer: Es va emboscar i el seu pare va ser empresonat a Manresa, Cardona i la Seu d’Urgell. El setembre de 1938 es va presentar a files, i el seu pare va ser alliberat. La Pobla de Claramunt, 28-1-1919. Fill de Tomàs i Dorotea. Ferroviari. Solter. Jugador del CE. Poblenc. Domicili: carrer Subirats.

TOMÀS CENDRÓS, Joan Data mobilització i lleva: febrer - març de 1938 (29) Data i lloc on va morir a desaparèixer: ? Sants, Barcelona, 31-10-1908. Fill de Tomàs i Matilde. Comercial i administratiu. Casat amb Josefa Martí Renau (la Pobla, 1908). Regidor d’Hisenda de l’ajuntament de la Pobla, del 10-4-1937 al 26-3-1938. Membre del PSUC. Durant la seva etapa en el consistori es va emetre paper moneda municipal, i la seva signatura i la de l’alcalde figuraven en els bitllets de 25 cèntims, 50 cèntims i 1 pesseta. Va ser membre del sindicat local de l’UGT. Domicili: carrer Major (Lluís Companys). TORRAS VALLÈS, Antoni Data mobilització i lleva: març de 1937 (36) Data i lloc on va morir a desaparèixer: Va anar voluntari al front de Osca el ?-9-1936. L’1-51937 va ingressar com a comissari de companyia en el Cos d’Exèrcit XXII, Divisió 70, Brigada 132, Batalló 525, Cia. 3ª. El 19-12-1937 va ser nomenat comissari del Departamento de Guerra. També va prestar serveis al bata-

panorĂ mica

ESPAI GRÀFIC / LLUÍS JUBERT

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Independència i un país millor: una visió des d’Europa Xavier Cuadras Morató

La liberté n’offre qu’une chance d’être meilleur, la servitude n’est que la certitude de devenir pire (La llibertat no és més que una oportunitat de ser millor, la servitud no és més que la certesa d’esdevenir pitjor) Albert Camus Ignoranti, quem portum petat, nullus suus ventus est (Qui no sap a quin port s’encamina, cap vent no li és bo) L. Annaeus Seneca, «Epistulae morales ad Lucilium», 71, 3)

Introducció: ens cal saber cap on volem anar*

La Sireneta de Copenhaguen

Tot i que sovint avui dia no ens ho sembla, la veritat és que el debat polític al voltant de la independència de Catalunya és encara incipient a casa nostra i, per això mateix, es troba centrat en els seus aspectes més elementals. Per començar, els independentistes han dedicat un gran esforç a elaborar el que podríem anomenar «memorials de greuges», amb l’objectiu de justificar la incomodi-

tat que gran part de la població sent amb l’actual encaix de Catalunya dins el projecte polític espanyol.1 En segon lloc, la inevitable complexitat que suposa el procés d’independència i creació del nou Estat (allò que molts polítics i mitjans de comunicació anomenen «el procés») ha provocat un gran nombre de controvèrsies sobre qüestions com ara quin és el veritable suport popular del projecte independentista i quin és el millor procediment per determinar-lo, quin seria l’status de la Catalunya independent en el context internacional i de quina

* Gran part de les idees contingudes en aquest article han estat desenvolupades conjuntament amb els meus col· legues Modest Guinjoan i Miquel Puig, però en cap cas no se’ls pot fer a ells responsables de la forma com jo les he expressat aquí.

1. Hauríem d’incloure en aquest àmbit la profusa bibliografia sobre el centralisme polític, el maltractament econòmic i el dèficit fiscal i la discriminació de la llengua i la cultura catalanes, que són les principals raons que esgrimeixen els independentistes catalans per justificar el seu projecte polític.

REVISTA D’IGUALADA

proposo fer en aquest article és donar més detalls de les raons per les quals els CAD-8 constitueixen un port de destí que els catalans hauríem de tenir molt en compte en el moment de començar la nostra particular travessia com a Estat independent.

manera es duria a terme el procés de secessió. En definitiva, el debat polític sobre el projecte independentista s’ha situat de moment al voltant del que podríem dir-ne la «necessitat de fugir d’Espanya» i de quina és la millor manera de fer-ho. Això no obstant, a mesura que es vagi aprofundint en la discussió sobre la independència de Catalunya, es farà més evident la necessitat d’engegar una deliberació seriosa sobre cap on es vol que el país s’encamini, un cop estigui en condicions de decidir el seu destí igual que la resta dels països independents. La societat catalana necessita que es posin sobre la taula les diferents propostes sobre els ports de destí als quals es pot encaminar i les cartes de navegació que li han de permetre aproximar-s’hi. Cal reconèixer, però, que aquest debat sobre el model de país que es vol construir tot just s’està iniciant a Catalunya. És en aquest context que cal valorar l’aparició, el setembre de 2013, del llibre Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible,2 escrit conjuntament per l’autor d’aquest article amb els també economistes Modest Guinjoan i Miquel Puig. El que intentem fer en aquest llibre és presentar com podria ser una Catalunya independent que prengués com a referència un conjunt de vuit països petits del centre i el nord d’Europa. Aquests països són Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa. Jugant amb el títol del llibre (Com Àustria o Dinamarca), i per abreujar, ens hi referirem de manera conjunta amb l’acrònim CAD-8. La tria d’aquests països, relativament propers a nosaltres des dels punts de vista geogràfic i cultural, està justificada pel fet que són particularment atractius com a model per a Catalunya, perquè són econòmicament molt competitius i, alhora, socialment molt cohesionats. Precisament, el que em

Catalunya té actualment una mica més de set milions i mig d’habitants. És una dimensió comparable a la dels CAD-8, que es troben entre els prop de cinc milions de Noruega i els quasi disset milions dels Països Baixos. Això no obstant, la teoria econòmica moderna no ens proporciona arguments de pes que vinculin la capacitat de progressar econòmicament d’un país a la seva dimensió. De fet, els CAD-8 són països relativament petits en el context internacional que, com veurem, tenen economies molt competitives. Malgrat la dura crisi econòmica en la qual Catalunya està immersa ja fa uns quants anys, el nostre país es pot continuar considerant un país relativament ric, amb un PIB per càpita que és un 17% superior a la xifra corresponent a la Unió Europea. Així i tot, està lluny, en general, dels nivells dels CAD-8, on destaca per damunt de tots Noruega (que té un PIB per càpita que pràcticament dobla el de la UE). Són els països més pobres del grup, Finlàndia (15%) i Bèlgica (19%), els que més s’acosten als nivells de Catalunya.3 Sense cap mena de dubte, el principal problema de l’economia catalana és la seva elevadíssima taxa de desocupació (22,8% de la població activa, més del doble de la taxa de la UE), que contrasta fortament amb la taxa mitjana dels CAD-8, que és el 6,4%.4 És evident que una taxa d’atur d’aquesta

2. El títol del llibre fa referència a les paraules que Artur Mas va pronunciar el dia 30-5-2013 davant d’un grup d’empresaris aplegats a la reunió del Cercle d’Economia a Sitges. Concretament va dir: «Catalunya pot ser com Àustria o com Dinamarca».

3. Les dades corresponen a l’any 2012 i estan extretes d’Eurostat i l’Idescat. 4. Les dades corresponen al tercer trimestre de 2013 i estan extretes d’Eurostat i l’Idescat. La dada dels CAD-8 és la mitjana no ponderada de les taxes d’atur dels vuit països.

Catalunya i els CAD-8

REVISTA D’IGUALADA

per persona ocupada) de l’economia catalana és similar al de la mitjana dels CAD-8. Així, malgrat que molt sovint s’ha argumentat que l’economia catalana tendeix a especialitzar-se en sectors econòmics de baix valor afegit, sembla que en aquest moment els nivells agregats de productivitat són raonables i que el problema principal és més la incapacitat de l’economia catalana per mobilitzar els seus recursos de treball que no pas la baixa productivitat.7 Finalment, els CAD-8 destaquen pel seu elevat grau de cohesió social. El mateix estudi del WEF esmentat anteriorment elabora un índex de sostenibilitat social que inclou indicadors de distribució de la renda i nivells de protecció i mobilitat social.8 El cert és que els CAD-8 hi figuren a les primeres posicions de manera prominent (Bèlgica, el país pitjor classificat del grup, figura a la posició 14 d’un total de 121 països). Catalunya, en canvi, és una societat substancialment més desigual que, a més, ha vist com els efectes de la crisi econòmica i l’increment de les taxes de desocupació accentuaven el problema.9

dimensió suposa un problema econòmic i social de primera magnitud, ja que implica un injustificable malbaratament dels recursos i, alhora, afavoreix una distribució molt poc equitativa de la renda. Les economies dels CAD-8 són molt competitives a nivell internacional i això vol dir que la seva prosperitat econòmica està assegurada a mig termini. L’informe més recent sobre competitivitat del World Economic Forum (WEF),5 que analitza un total de 148 economies, situa els CAD-8 a les primeres posicions de la llista de les més competitives. Encapçala el rànquing absolut Suïssa, mentre que la que té una pitjor posició, Bèlgica, hi ocupa el lloc dissetè. Evidentment, Catalunya no consta a la classificació del WEF i per tant no podem fer una comparació directa. Tanmateix, un estudi de la Comissió Europea ens pot aportar una mica de llum al respecte.6 Aquest treball, que fa servir una metodologia similar a la del WEF, pretén estudiar la competitivitat de les regions europees i les seves conclusions principals no haurien de fer-nos sentir gaire optimistes. Catalunya ocupa la posició 142 de la classificació (d’un total de 262), clarament per sota dels resultats que obtenen els CAD-8 i les regions espanyoles millor classificades (Madrid, el País Basc i Navarra). Per tant, d’acord amb aquest estudi, la prosperitat dels catalans no està assegurada a mig termini si no s’aconsegueix que la nostra economia s’assenti sobre bases més sòlides de les que tenim ara. Malgrat el que acabem de dir, també cal afegir, en un to ara una mica més optimista, que la comparació de les dades del PIB per càpita i ocupació de Catalunya i els CAD-8 per a l’any 2012 indica que el nivell de productivitat aparent (PIB

Quina és la clau de l’exit dels CAD-8?

Aquesta és, sense dubte, la pregunta del milió de dòlars. ¿Com han aconseguit aquests països avançar cap als que es poden considerar els estadis més elevats del desenvolupament humà? La clau es troba en el «contracte social» que aquests països han anat establint al llarg del temps. L’èxit

7. Per tal de valorar adequadament aquesta conclusió, és molt important tenir en compte que l’economia catalana ha destruït durant el període 2007-2012 quasi el 18% de l’ocupació total, cosa que ha facilitat que els nivells de productivitat s’hagin situat als nivells actuals. 8. World Economic Forum, The Global Competitiviness... 9. Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig, Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible. Barcelona: Pòrtic, 2013. Vegeu especialment el quadre 1 i el capítol 6.

5. World Economic Forum, The Global Competitiveness Report 2013-2014, 2013. El document, publicat el 3-9-2013, es pot consultar a la pàgina web de la institució http://www. weforum.org/. 6. Paola Annonni i Lewis Dijkstra, EU Regional Competitiveness Index RCI 2013, European Commission (Joint Research Centre), 2013. Es pot consultar a http://publications. jrc.ec.europa.eu/repository/handle/111111111/29832.

REVISTA D’IGUALADA

El contrast amb el model espanyol de política econòmica és força il·lustratiu per entendre alguns elements de la situació actual d’Espanya. La concertació social ha estat pràcticament absent del panorama polític espanyol els darrers trenta anys (potser amb les úniques excepcions d’algunes reformes que eren necessàries per a la incorporació del país a la UE i la UME). Els sistemes polític i institucional espanyols han estat totalment incapaços de generar consensos amplis en àmbits tan fonamentals per a la societat i les empreses com l’educatiu o el laboral. El reguitzell de lleis educatives amb què els diferents governs espanyols s’han anat contraprogramant de manera continuada és un exemple d’aquest tipus de problemàtica, amb conseqüències funestes per al progrés social del país. De la mateixa manera, la política econòmica massa sovint s’ha orientat cap a objectius que tenen poc a veure amb la competitivitat del sistema productiu (l’exemple més flagrant és el d’una política d’infraestructures que té com a finalitat principal reforçar el pes econòmic de Madrid i els grups de poder que hi resideixen),11 amb el conseqüent malbaratament de recursos. Així mateix, molt sovint no s’ha perseguit la cohesió social a base d’un sistema més equilibrat de relacions productives sinó a través del subsidi, amb el reforç dels incentius negatius i el control social que això implica.

dels CAD-8 descansa en institucions, regulacions i pràctiques socials que fomenten el consens i la corresponsabilització de tots els agents socials al voltant de dos objectius àmpliament compartits per tota la societat: la prosperitat econòmica i la justícia social o, en definitiva, la generació de riquesa abundant i el seu repartiment de forma equitativa. La clau de l’èxit és, doncs, el desenvolupament institucional i polític d’aquests països. Tal com expliquen els professors Acemoglu i Robinson al seu llibre sobre el fracàs dels països, les tres claus per explicar l’èxit o la prostració d’una societat són «Institucions, institucions, institucions».10 Els CAD-8 han aconseguit desenvolupar institucions econòmiques i socials que garanteixen que la política econòmica es dirigeix a promoure dues grans metes: a) la competitivitat del sistema productiu; i b) la cohesió social, per assegurar el benestar de tots els membres de la col·lectivitat, minimitzar les disparitats i evitar la marginació de cap grup. I tan importants com els objectius són els procediments. La política econòmica d’aquests països està basada en el consens, a través de mecanismes molt arrelats de concertació entre les forces socials (sindicats i patronals) i els governs i els grups polítics, donant lloc a models identificables de governança col·lectiva (com el model nòrdic als països escandinaus o el model polder als Països Baixos). Aquests models es van gestar molt sovint en moments en què aquests països vivien circumstàncies dramàtiques (com, per exemple, el final de la Segona Guerra Mundial). Les societats dels CAD-8 han aconseguit reforçar-los de manera continuada pel convenciment que les seves economies, petites i molt obertes, no podrien competir a nivell internacional sense objectius compartits per tots els agents socials i una gran cohesió interna a l’hora de formular les polítiques econòmiques per ferlos efectius.

Com ja s’ha dit, un dels objectius del model econòmic dels CAD-8 és aconseguir augmentar la cohesió social i reduir les desigualtats. Tanmateix, les polítiques encaminades a aquesta finalitat no estan deslligades, com molt sovint ens trobem a casa nostra, de la necessària garantia de la competitivitat del sistema productiu. Això es pot veure

molt clar a l’hora d’enumerar, de manera molt sintètica, els principals factors de cohesió social dels CAD-8. En primer lloc, un sistema educatiu basat en escoles públiques de qualitat i molt inclusiu que té com a resultat més destacable que el percentatge de la població que té només el nivell d’estudis obligatori i més elemental està al voltant del 20% (a Catalunya aquesta xifra arriba fins al 47%).12 Una proporció molt superior, un 47%, té estudis secundaris postobligatoris (un percentatge que a Catalunya es limita al 22%) mentre que el percentatge de població amb estudis universitaris és pràcticament idèntic. Una de les grans diferències,

10. Daron Acemoglu i James A. Robinson Why Nations Fail (The origins of power, prosperity, and poverty), New York: Crown Publishers, 2012.

11. Germà Bel, Espanya, capital París. Barcelona: La Campana, 2011.

12. Es poden trobar més detalls de la qüestió del sistema educatiu a Guinjoan, Cuadras Morató i Puig Com Àustria..., capítol 11.

La cohesió social

doncs, rau en el diferent nivell de desenvolupament de la formació professional i tècnica després de l’educació obligatòria, que de fet constitueix una condició necessària per tenir un sistema productiu capaç de generar llocs de treball d’alt valor afegit i ben remunerats. Precisament l’existència d’aquest sistema productiu molt competitiu és un altre factor de cohesió social, així com un marc de relacions laborals que garanteix el funcionament eficient del mercat de treball. Aquests dos factors són especialment importants i, per això, ens hi referirem de manera específica més endavant. Finalment, els CAD-8 basen la seva cohesió també en l’existència d’un sector públic potent i, en general, ben gestionat (són dels països menys corruptes del planeta)13 que proveeix serveis públics de qualitat i proporciona mecanismes de protecció social per als sectors socials més desafavorits. Això vol dir que, inevitablement, l’existència d’una pressió fiscal elevada forma part del contracte social d’aquests països. Així i tot, la dimensió de l’economia submergida dels CAD-8 està clarament per sota de la mitjana dels països de la UE per al període 2003-2013.14 En definitiva, la fórmula per aconseguir la cohesió social als CAD-8 pretén combinar, en les dosis adequades, a) igualtat d’oportunitats per a tothom, sobretot a través del sistema educatiu; b) meritocràcia i possibilitats d’ascens per als que saben aprofitar aquestes oportunitats; i c) meca-

Retallable de Hans Christian Andersen

13. Segons l’índex de percepció de la corrupció corresponent al 2013 publicat per l’organització Transparency International (http://cpi.transparency.org/cpi2013/results/), sis dels CAD-8 estan entre els vuit països menys corruptes del món, mentre que Bèlgica i Àustria ocupen els llocs 15 i 26 respectivament (de 177 països analitzats). 14. Segons les investigacions del professor Friedrich Schneider, de la Universitat Johannes Kepler de Linz. Es pot consultar Friedrich Schneider Size and Development of the Shadow Economy of 31 European and 5 other OECD Countries from 2003 to 2013: A Further Decline, 2013, disponible a http://www.econ.jku.at/members/Schneider/files/publications/2013/ShadEcEurope31_Jan2013.pdf.

REVISTA D’IGUALADA

El funcionament del mercat de treball

nismes d’assegurança per evitar l’exclusió social dels que corren el risc de quedar enrere.

Per tenir un país pròsper es necessita un sistema productiu molt competitiu, on les empreses punteres orientin les seves inversions cap als sectors exportadors i de productivitat alta i la resta d’agents socials comparteixin la idea general que no podrà haver-hi cohesió social i benestar per al conjunt de la població sense empreses fortes i competitives. Tres dels grans eixos de la competitivitat dels CAD-8 són la formació del capital humà, la recerca i la innovació tecnològica aplicades als processos productius i l’orientació cap a l’exportació de les empreses. Del primer ja se n’ha dit alguna cosa quan s’ha parlat del sistema educatiu, així que ens centrarem en els altres dos. Una de les claus de la competitivitat del sistema productiu dels CAD-8 és la transferència i l’aplicació de la recerca i el coneixement científics a l’activitat empresarial. Les empreses privades tenen un volum elevat de despesa en recerca i desenvolupament i aquesta es tradueix en una quantitat important de patents. Catalunya, en canvi, té un acceptable sistema de recerca públic centrat en els àmbits més acadèmics, però no ha aconseguit encara que aquest transformi de manera decisiva l’activitat d’una part suficientment important del sistema empresarial.15 A més, l’economia dels CAD-8 està clarament orientada cap a l’exterior i en gran part recolza en la capacitat exportadora de les seves empreses. Aquests són països petits, amb mercats interiors limitats, on les empreses s’han vist obligades a créixer a base de vendre la seva producció a tot el món. L’exportació representa un mercat sense límits i és la garantia de la competitivitat de les empreses.

No hi ha cap dubte que un dels principals problemes econòmics i socials que té Catalunya a hores d’ara és el del funcionament ineficient i poc equitatiu del mercat de treball. Les elevades taxes de desocupació que pateix l’economia catalana són el clar reflex d’aquest problema. Aquest és un tema que, malauradament, no és el producte de la crisi econòmica actual. Contràriament, és un tema estructural amb el qual sembla que ens hem resignat a conviure des de fa molts anys. A tall d’il·lustració només cal assenyalar que la taxa mitjana de desocupació a Catalunya durant el període 1978-2012 s’enfila fins al 15,1%, quasi el triple de la xifra corresponent als CAD-8 (5,4%). Aconseguir un funcionament millor del mercat de treball hauria de ser una de les primeres prioritats de la política econòmica catalana. Amb tota seguretat, les reformes que l’acostessin al model dels CAD-8 constituirien passes en la direcció correcta. El model econòmic dels CAD-8, pel que fa al funcionament del mercat de treball, inclou característiques com ara l’existència de sindicats i organitzacions empresarials potents, un grau elevat de concertació social (entre els agents socials i el govern) en la fixació dels salaris i la resta de les condicions de treball i també un paper prominent de les polítiques actives de mercat de treball. Aquestes actuen com a complement de subsidis de desocupació relativament generosos, però condicionats a un comportament actiu dels desocupats a l’hora de formar-se i acceptar ofertes laborals. Un dels principals resultats d’aquest model és el que es coneix amb el nom de flexiseguretat. El concepte es pot descriure com l’estratègia política que promou simultàniament la flexibilitat de les relacions laborals d’acord amb les necessitats de les empreses i la seguretat econòmica i social dels treballadors. A la pràctica la flexiseguretat implica:

15. Sobre aquesta qüestió es pot consultar Guinjoan, Cuadras Morató i Puig Com Àustria..., capítol 9.

- un element de flexibilitat, mitjançant l’establiment de mecanismes (tipus de contractes,

La competitivitat del sistema productiu

marcs de negociació dels agents socials, etc.) que permetin relacions laborals flexibles i amb capacitat d’adaptació als canvis en les circumstàncies tecnològiques i econòmiques de les empreses, i

tema de la independència s’ha situat al centre del debat polític a Catalunya. Això no obstant, estem segurs que aquesta és una qüestió que s’activarà els propers mesos a mesura que ens apropem al 9 de novembre. La nostra petita contribució a aquest debat és la presentació d’un model de referència basat en el funcionament econòmic i social de vuit països europeus que nosaltres considerem exitosos i dels quals pensem que els catalans podem aprendre coses útils a l’hora d’encarar la difícil tasca de construir un nou Estat independent. En aquest article he volgut centrar-me en l’anàlisi del perquè l’estudi de la política econòmica d’aquests vuit països del centre i el nord d’Europa pot ajudar-nos a la consecució de l’objectiu al qual ha d’aspirar el país: la construcció d’una societat més pròspera i cohesionada. No és una empresa fàcil i, a més, no es tracta simplement de copiar o imitar algunes pràctiques que a altres països han donat bons resultats. La clau de l’èxit d’aquests països rau en la consecució d’un compromís col·lectiu al voltant dels grans objectius que la societat es planteja com a prioritaris. Construir aquest compromís seria el repte fonamental del nou Estat. Un país millor és possible, però, com no pot ser d’una altra manera, construir-lo dependrà de la qualitat de les institucions del nou Estat i dels seus dirigents.

- un element de seguretat, mitjançant l’existència de formes efectives de protecció dels desocupats (subsidis de desocupació) i de promoció de la seva ocupabilitat (programes de formació i altres polítiques actives) per afavorir una transició ràpida i fàcil d’un lloc de treball a un altre. Aquesta seguretat es basa en les polítiques actives, però també en la limitació de la potestat dels desocupats de rebutjar les propostes de treball que reben. La flexiseguretat pretén fer compatible la competitivitat empresarial amb nivells de benestar i seguretat social elevats, en societats que valoren la cohesió com a tret bàsic del contracte social. Com a model de relacions laborals, facilita la planificació a llarg termini de treballadors i empresaris i afavoreix una economia generadora de llocs de treball qualificats i d’alt valor afegit. A hores d’ara, aquest model és a les antípodes del que tenim a Catalunya. Conclusions

És molt possible que els catalans siguem convocats a les urnes el proper 9 de novembre de 2014 per pronunciar-nos sobre el nostre futur polític. Segurament tenim raons, polítiques, econòmiques i culturals, per preferir la secessió a l’actual status quo de continuar formant part d’Espanya, però això en última instància haurem de decidir-ho de manera democràtica els electors. En cap cas, però, aquestes raons no ens poden deslliurar de la responsabilitat que tenim d’aprofitar els nous espais de llibertat per construir una realitat política, econòmica i social millor que la que tenim ara. El debat sobre la construcció del nou Estat està, en gran part, per fer. És normal que així sigui, tenint en compte la rapidesa amb què el

Xavier Cuadras Morató (Igualada, 1965) és doctor en Economia per la Universitat de York (Anglaterra), professor d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i director de l’Escola Superior de Comerç Internacional de la UPF. És autor de diversos articles a revistes científiques internacionals i també, amb Modest Guinjoan, de Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència (2011) i amb Modest Guinjoan i Miquel Puig de Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible (2013).

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Tornarà la indústria a l’Anoia? Antoni Olivé i Tomàs

Introducció1

l’Anoia. En contra del que puguem pensar, aquest és un debat que s’està produint també a Catalunya. Però on el debat sobre el retorn de la manufactura és més intens és als EUA, a jutjar per la munió d’articles periodístics i opinions d’experts que podem llegir als principals mitjans de comunicació nord-americans. El rerefons d’aquest debat és si un eventual retorn de la manufactura a Occident permetria la recuperació dels llocs de treball perduts i, de retruc, la recuperació d’una classe mitjana que ha perdut pes demogràfic i poder adquisitiu, com a conseqüència de la deslocalització industrial. En qualsevol cas, aquest és un debat que s’ha produït fonamentalment al llarg del 2013.

La fotografia que il·lustra aquest article, datada el 1933 i dipositada a l’Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada (ACAN), evoca el que ha estat Igualada durant dècades: fàbriques, xemeneies, fum, prosperitat. Prosperitat per als empresaris d’aquestes fàbriques, però també per als seus treballadors. Molts de nosaltres hem pogut anar a la universitat, tot i ser fills d’obrers manuals del tèxtil, gràcies a les hores extra que es pagaven en aquesta indústria. Durant tot el segle XX, Igualada era coneguda arreu per la seva indústria, especialment per la seva indústria tèxtil, però també per d’altres sectors d’activitat, com la pell, el metall o les arts gràfiques. En la darrera dècada, moltes empreses han tancat i s’han perdut molts llocs de treball, particularment en el tèxtil i en la pell. En el gràfic de la pàgina següent podem veure que el nombre d’assalariats a la indústria a l’Anoia va disminuir dels 13.438 de l’any 2000 als 7.757 de l’any 2012. Les raons han estat diverses: la pèrdua de competitivitat, la deslocalització de determinades activitats a països amb costos laborals més baixos, la irrupció al mercat espanyol de producte fabricat a l’Àsia en el cas del tèxtil... Recentment ha sorgit a casa nostra un debat ciutadà al voltant de si la indústria tèxtil tornarà a

La resposta a la pregunta

La indústria tornarà a Occident. Hi ha moltes raons per pensar en un retorn de la manufactura. Però no sabem quan es produirà aquest retorn, ni a quin ritme, ni quin percentatge de la manufactura deslocalitzada en els darrers quinze anys acabarà tornant. Tanmateix, la indústria que tornarà serà molt diferent de la indústria que coneixíem. Serà una indústria intensiva en capital i coneixement, automatitzada, i que crearà pocs llocs de treball, molt qualificats, i potser ben remunerats. Per tant, el retorn de la manufactura a Occident no servirà per recuperar els llocs de treball perduts ni per recuperar el pes demogràfic i el poder adquisitiu de la classe mitjana.

1. Article basat en una conferència pronunciada per l’autor a l’AUGA d’Igualada el dia 13 de gener de 2014.

REVISTA D’IGUALADA

Assalariats a la indústria a l’Anoia 14.500 14.000 13.500 13.000 12.500 12.000 11.500 11.000 10.500 10.000 9.500 9.000 8.500 8.000

Assalariats

7.500 7.000 6.500 6.000 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 11.969 12.353 13.186 13.438 13.086 11.930 13.116 12.537 12.229 12.175 12.259 10.601

2009 9.067

2010 8.895

2011 8.249

2012 7.757

Assalariats

que s’equiparessin als salaris dels treballadors dels països asiàtics. I això és difícil que passi i potser no és desitjable.

Respecte a l’Anoia, la pregunta és si tornarà la indústria tèxtil. La meva opinió és que no tornarem a veure seccions de confecció amb centenars de persones com les que tenien les grans empreses tèxtils d’Igualada. En tot cas, el que veurem és un operari, potser un enginyer industrial, menant un grup de quinze o vint màquines tricotoses integrals. I tampoc no estic segur que ho acabem veient. Perquè tornéssim a veure seccions de confecció caldria que els salaris baixessin tant

Per què és tan important la indústria?

Ho és per diverses raons. Primera, perquè la indústria genera llocs de treball en d’altres sectors d’activitat, com els serveis. Segona, perquè sense

anomenen el model Apple, que considera que el valor d’un iPhone o d’un iPad rau en el disseny, el software, la creació de marca i la distribució, no pas en el muntatge.

indústria no hi ha llocs de treball qualificats i ben remunerats, no hi ha classe mitjana i no hi ha consum intern. «Sin industria no hay país» era el títol d’un article publicat a El País el 22 de desembre del 2013. I tercera, perquè sense indústria no hi ha innovació. Respecte a la segona raó, ¿és possible que hi hagi indústria i no hi hagi llocs de treball ben remunerats? Sí, si apostem pel model de competir a nivell global en costos. Podem rebaixar-nos el salari i renunciar a les condicions laborals que tenim, amb la finalitat de fabricar productes destinats a l’exportació. No podem devaluar la moneda perquè els nostres productes siguin més competitius als mercats exteriors, però ens podem «devaluar» el salari, fer allò que anomenem una «devaluació interna». Això ens planteja el dilema següent: ¿ens interessa que tornin llocs de treball poc qualificats i mal pagats, però llocs de treball al capdavall, si perquè tornin hem de rebaixar-nos molt el salari i tornar a les condicions laborals de fa moltes dècades? Respecte a la tercera raó, els professors Pisano i Shih, de la Harvard Business School, autors de Producing Prosperity: Why America Needs a Manufacturing Renaissance, defensen que les innovacions tecnològiques provenen del que aprenem en la fabricació. Segons ells, en les indústries més dinàmiques és crític que la fabricació estigui al costat de la recerca. Perdre la fabricació implica perdre la capacitat d’innovar. Si deslocalitzem, perdem coneixement i passem a dependre de la innovació que fan els altres. Si deslocalitzem, els nostres enginyers perden la seva comprensió del procés productiu i poden arribar a dissenyar productes que no es poden fabricar. Aquests autors fan una llista de les tecnologies en què els EUA han perdut coneixement a causa de la deslocalització a Taiwan, en indústries com l’electrònica o la foneria, i critiquen els que defensen que té sentit econòmic mantenir als EUA la recerca i el màrqueting i traslladar la fabricació a països amb costos salarials baixos; el que ells

La paradoxa de la productivitat

Tanmateix, la pèrdua de llocs de treball a la indústria no es deu només a la deslocalització, sinó també a l’increment de la productivitat. Com més augmenti la productivitat, menys llocs de treball es crearan. A la indústria cada dia veurem més robots, més ordinadors, més automatització i menys persones. Cada any visito les cadenes de muntatge de la SEAT amb alumnes. Cada any el primer operari que trobem ens el trobem més enllà. Cada any hi ha més robots. I mentre fem la visita em pregunto: si els cotxes els fan robots, qui comprarà els cotxes? Aquesta és la paradoxa de la productivitat: cada dia som més productius, però cada dia necessitem menys gent per fabricar el mateix. Els professors Brynjolfsson i McAfee, del MIT, autors de Race Against the Machine, sostenen que el canvi tecnològic ha destruït més llocs de treball dels que ha creat i ha provocat un estancament de la renda mitjana i un augment de la desigualtat als EUA. En el seu llibre comparen la productivitat, indicador de creixement i de creació de riquesa, amb l’ocupació total als EUA. Des de la Segona Guerra Mundial fins a l’any 2000, productivitat i ocupació van créixer en paral·lel. Però a partir de l’any 2000, la productivitat ha continuat creixent però l’ocupació no. Hi ha hagut creixement i creació de riquesa, però no s’han creat llocs de treball. La seva tesi és que la tecnologia és al darrere del creixement de la productivitat i de l’estancament del nombre de llocs de treball, perquè elimina la necessitat de molts tipus de llocs de treball. En paral·lel, aquests autors han constatat que el PIB ha augmentat però la renda mitjana, no. Les seves investigacions els permeten de formular el que

REVISTA D’IGUALADA

que inunden el mercat. (...). La liberalització ha beneficiat els distribuïdors sense estructura industrial. Totes aquelles empreses de nova creació que obrien botigues i no tenien fabriques a Espanya [Inditex, Mango, Desigual], han comprat a l’Àsia, han devaluat el mercat intern de la moda destrossant els seus competidors i han crescut sense haver de suportar els costos d’una indústria al darrere». L’autor d’aquest article deia en una peça curta titulada «El pèndol del tèxtil» a l’anoiadiari.cat del 15 de maig de 2013: «[...] Es vivia una mena de “febre de l’or”. Tothom deia que el futur de la manufactura era a la Xina, i les empreses que no tenien un peu a l’Àsia gairebé eren motiu de menyspreu i humiliació a les reunions del sector. El tancament de seccions senceres de maquinària es vivia gairebé com una celebració. Tothom cantava la supremacia del disseny i el màrqueting per sobre de la tècnica de producte i de procés. Calia obrir botigues i passar de les màquines de teixir a les màquines de vendre, el veritable motor de les empreses. Calia concentrar-se a servir el client i deixar que fossin els xinesos els que s’embrutessin les mans amb la manufactura. Ens rèiem de la trista fi d’una espècie en extinció, l’enginyer industrial branca tèxtil, i li reservàvem un darrer servei al sector: ensenyar els xinesos a fabricar com Déu mana. Era, també cal dir-ho, l’època en què tothom deia que els calés es feien amb el totxo». Per tant, la deslocalització es va fer amb ferma determinació i amb prou alegria perquè no se’n mesuressin les conseqüències a mitjà i llarg termini. I va coincidir en el temps amb el boom immobiliari i amb la noció força estesa que el futur de l’economia ja no es fonamentava en la indústria sinó en els serveis.

anomenen la paradoxa de la nostra era: som més productius que mai, innovem més ràpidament que mai i, en canvi, la renda mitjana disminueix i tenim menys llocs de treball. La seva conclusió és que la tecnologia no beneficia tothom i que, en la cursa contra la màquina, alguns estan guanyant i d’altres estan perdent. La fugida

La fugida de la manufactura es produeix a l’Anoia, però també a Catalunya, a Europa i als EUA. En català n’hem dit deslocalització i en anglès off-shoring. El pes de la indústria en l’economia catalana ha passat del 25,2% l’any 2000 al 19,2% l’any 2012, i el nombre d’ocupats ha passat de 673.000 el 2000 a 441.000 el 2011. D’ençà del 2000, la indústria nord-americana ha perdut cinc milions de llocs de treball. Això no obstant, aquest fenomen no s’ha produït a tot arreu. El pes de la indústria en l’economia alemanya s’ha mantingut al voltant del 24% en el mateix període. La deslocalització ha afectat molts sectors industrials. Un empresari del sector de les joguines manifestava: «Hi havia una autèntica febre per anar a la Xina. De cara als teus clients, si no fabricaves res a la Xina no eres competitiu i eres percebut com a “car”. Fabricar a Espanya era un handicap. Els teus competidors se n’havien anat a la Xina i des del punt de vista comercial havies de “vendre” que havies anat a fabricar a la Xina». En el cas del sector tèxtil, el detonant va ser la liberalització del comerç tèxtil mundial del 2005, anunciada una dècada abans. Ho explicava molt bé David Garcia, gerent de FAGEPI, al diari digital anoiadiari.cat del 25 d’abril de 2013: «La liberalització va consistir a eliminar les quotes d’entrada de productes i a reduir d’un 50% els aranzels que paguen aquest productes importats. Aquesta liberalització fou progressiva i culminà plenament l’any 2005. La conseqüència no es va fer esperar: entren massivament productes més econòmics

El retorn

En anglès ja hi ha dues paraules per designar el retorn de la manufactura: re-shoring o bé onshoring. Fins i tot, en alguns articles en mitjans

REVISTA D’IGUALADA

contenidor al magatzem del comprador, el cost financer que han de suportar les empreses que fabriquen a l’Àsia, etc. Aquest darrer factor és un factor «ocult», però no menyspreable. Comprar mínims de fabricació per variant de producte i tenir un termini de lliurament de quatre o cinc mesos, havent de pagar la comanda a vegades en el moment de passar-la al proveïdor xinès, incrementa enormement els estocs i el capital de treball de les empreses i, per tant, les seves necessitats financeres, cosa que es tradueix en més interessos bancaris i més risc de fallida. Hi ha dos factors de caire econòmic: d’una banda, l’increment de la demanda interna a la Xina. De l’altra, una previsible apreciació del iuan xinès. El primer factor té a veure amb l’emergència d’una classe mitjana a la Xina que exigeix consumir una part cada vegada creixent del que s’hi fabrica. El segon té a veure amb un tipus de canvi mantingut artificialment per afavorir les exportacions xineses i que potser no es podrà mantenir indefinidament. En els darrers anys, i especialment en sectors com el tèxtil, les preferències dels consumidors han canviat en favor de l’exclusivitat. Per tant, les sèries curtes de fabricació i els constants canvis de model en el procés de fabricació, com a conseqüència d’una demanda també canviant, fan força inviable fabricar a la Xina, on les empreses no accepten comandes per sota d’uns mínims elevats. Des del punt de vista polític i social, algunes tendències també empenyen el procés de retorn de la manufactura. La més important, la pressió perquè retorni la fabricació per les elevades taxes d’atur a Europa i als EUA, o el boom dels productes de proximitat, o el renaixement de l’etiqueta «Made in...», o fins i tot la preocupació de l’opinió pública per les condicions de seguretat en algunes de les fàbriques tèxtils de l’Àsia. En aquest sentit, els consumidors comencen a pensar que produir fora perjudica l’ocupació al país i és contrari a determinats valors. En aquest sentit, enquestes efectuades als EUA parlen d’un 70%

nord-americans, es parla de «repatriar» la manufactura, com qui repatria uns soldats enviats a l’Iraq o a l’Afganistan. El debat sobre el retorn de la manufactura ha donat lloc a best-sellers com Making in America, de Suzanne Berger, i a nombrosos articles als mitjans de comunicació nord-americans. Fins i tot el MIT ha organitzat cursos i seminaris sota el títol Future of Manufacturing per formar directius en la indústria que anticipen que retornarà. Són moltes les causes que explicarien un eventual retorn de la manufactura. Les dues principals són l’increment dels costos laborals als països asiàtics i l’increment del cost del transport entre aquests països i Europa i els EUA per l’augment del cost del petroli. Pel que fa a la primera causa, els salaris a la Xina han crescut de l’ordre d’un 50% en els darrers tres anys i, a més, comença a haver-hi vagues i demandes de millora de les condicions laborals, que s’acabaran traduint en legislació més favorable als treballadors d’aquests països. Aquest increment dels costos laborals als països asiàtics coincideix en el temps amb «devaluacions internes» a Europa i als EUA. En aquest sentit, els salaris a Espanya han disminuït durant quatre trimestres consecutius en el moment d’escriure aquest article. Per tant, es redueix el diferencial de costos laborals entre Europa i els EUA, d’una banda, i l’Àsia, de l’altra, i augmenta el preu del petroli i, per tant, s’encareix el transport, un cost que l’enorme diferencial de costos laborals absorbia àmpliament. La lògica de la deslocalització era que aquest diferencial fos prou gran per compensar el cost del transport i determinats inconvenients de la fabricació a l’Àsia, que detallem tot seguit: la llunyania mateixa, la manca de control directe sobre el procés de fabricació, les dificultats per controlar la qualitat durant el procés de fabricació i, per tant, la possibilitat de sorpreses desagradables en obrir el contenidor, els mínims de fabricació per variant de producte, els terminis de quatre i cinc mesos des de la comanda a l’entrada del

REVISTA D’IGUALADA

de consumidors disposats a pagar un sobrepreu per comprar productes manufacturats localment. També hi ha factors relacionats amb la geografia i amb la geopolítica, com el fet que les catàstrofes naturals augmenten el risc en les cadenes de subministrament llargues o l’augment de la inestabilitat política a nivell mundial. En el cas dels EUA, a més de la reducció del diferencial de costos laborals amb els països asiàtics i l’increment del cost del transport que s’assumeix gràcies a aquest diferencial, en els darrers anys s’ha produït un abaratiment de l’energia produïda i consumida als EUA per la descoberta de nous jaciments de gas i per l’aplicació de nous sistemes d’extracció. Tanmateix, hi ha dues raons de tipus tecnològic que avalarien un retorn de l’activitat manufacturera. La primera té a veure amb els problemes que comporta desacoblar les plantes de producció dels centres de Recerca i Desenvolupament (R+D). En línia amb la tesi dels professors Pisano i Shih, anteriorment citats, no es pot ser innovador si no fabriques. Per tant, algunes companyies han decidit fer marxa enrere en els seus processos de deslocalització per tornar a ser innovadors acostant la fabricació als centres de R+D. L’altra raó és que les noves tecnologies estan canviant l’economia de la fabricació. Ordinadors, automatització, robots, etc., fan que es pugui fabricar molt més amb menys mà d’obra, de manera que l’argument del diferencial de costos laborals esdevé irrellevant.

localitzada ha acabat tornant a Occident, a quin ritme ho ha fet i, sobretot, com ha tornat. Algunes veus diuen que si es desplaça producció serà de la Xina a Mèxic, o de la Xina al Marroc, Turquia i l’Est d’Europa, però en cap cas de la Xina als EUA i a l’Europa Occidental. Unes altres veus indiquen que el futur dels fabricants de costos baixos és a les regions subdesenvolupades, com l’Àfrica, ja que el seu model requereix buscar contínuament qui ho pot fer a un cost més baix. I sempre acaba sortint algú... Quina manufactura tornarà?

Per a Stephanie Clifford, articulista de The New York Times, les fàbriques que han sobreviscut a la deslocalització s’han automatitzat i donen feina a menys treballadors, de manera que els costos laborals no són un problema. The Economist aventura que s’utilitzaran tècniques de fabricació avançada, com la robòtica, que faran el procés productiu menys intensiu en treball i, per tant, alteraran l’economia de la fabricació. L’informe The Future of Manufacturing, encarregat pel govern britànic a un grup d’experts, conclou que moltes de les tecnologies més avançades requeriran menys treballadors, de manera que la manufactura no produirà nous llocs de treball, almenys mà d’obra directa a les fàbriques. La manufactura es basarà en més qualificació. Acadèmics, articulistes i consultors s’han posat d’acord a afirmar que no hi ha un lligam entre el retorn de les plantes de fabricació i el retorn dels llocs de treball gràcies a l’increment dels costos salarials a l’Àsia; que la manufactura serà un sector d’alta tecnologia, amb fàbriques amb moltes màquines i molts ordinadors però pocs treballadors; que la paradoxa de la productivitat permetrà a les empreses del futur augmentar la producció sense augmentar el nombre de treballadors; i que els llocs de treball desplaçats per la tecnologia han desaparegut per sempre.

Està tornant de debò la manufactura a occident?

Està tornant la indústria? Encara és aviat per dir-ho. No n’hi ha prou amb indicis. Necessitem estadístiques i les estadístiques requereixen el seu temps. A més, un procés com la deslocalització, que s’ha produït al llarg d’una dècada, no es revertirà en un o dos anys. Caldrà una altra dècada o més temps per veure quina part de la manufactura des-

Què cal fer?

dominada per tecnologies com la impressió 3D i la fabricació additiva, la computació i el Big Data, la robòtica i l’automatizació, l’Internet de les coses, la nanotecnologia o la fabricació sense fàbriques. En aquest sentit, haurem d’acostumar-nos a un canvi de xip perquè alguns paradigmes cauran. En un debat a l’Ateneu Igualadí celebrat el dia 11 de febrer de 2014, la discussió es va centrar en bona part en la disponibilitat de sòl industrial. L’autor d’aquest article, en la seva intervenció final, va comentar que tenir una impressora 3D al menjador de casa també serà tenir una indústria, la qual cosa ens obligarà a plantejar-nos si podem tornar a fabricar al centre de les ciutats, en locals comercials, i a trencar paradigmes com que la indústria és allò que es fa en els polígons industrials.

A l’Anoia, qui ha capitalitzat el debat sobre el retorn de la indústria ha estat el sector tèxtil. La patronal FAGEPI, amb el suport de l’Ajuntament d’Igualada, ha organitzat campanyes per atraure les produccions tèxtils que les grans cadenes de distribució volen «relocalitzar» i per captar empreses tèxtils aprofitant la disponibilitat de sòl industrial i mà d’obra qualificada. Tot i que encara és aviat per valorar-ne els resultats, en aquesta campanya no s’ha fet el que cal fer i s’ha fet el que cal evitar. En lloc de basar-se en dades objectives i fets contrastats, ens hem basat en episodis puntuals. En lloc de tenir una visió de llarg termini, s’ha tingut una visió conjuntural. S’ha abusat de la retòrica i del «conte de la lletera». S’ha parlat amb lleugeresa de la creació de quatrecents llocs de treball associats al retorn del tèxtil i s’han fet afirmacions del tipus: «la tornada de les produccions a casa nostra és imparable» o «només que el 10% de la producció que [les empreses de moda catalanes] encarreguen a Àsia l’encarreguessin aquí, s’acabaria l’atur del sector tèxtil català» o «si tan sols un 1% de la producció de les grans marques es fes a l’Anoia s’acabaria amb l’atur de la zona». El que cal fer ara és preparar-se per a la indústria que tornarà amb mesures com la qualificació de la mà d’obra, el suport a la R+D, l’obertura de l’aixeta del crèdit, la reducció del cost de l’energia, la disminució de les cotitzacions socials per reduir els costos laborals, la disponibilitat de sòl industrial i infraestructures de transport i comunicacions, la supressió de les traves burocràtiques, etc. Recentment han aparegut les 138 «Propostes per a un nou impuls a la indústria a Catalunya», elaborades per més de cent experts de patronals, sindicats i universitats de Catalunya agrupats sota la iniciativa «+ indústria. Pacte per a la indústria a Catalunya», i que van en la línia del que diem. Ens hem de formar per a la indústria del futur, que exigirà unes competències que potser avui no tenim. Ens hem de preparar per a una indústria

Antoni Olivé i Tomàs (Igualada, 1962) és doctor en direcció d’empreses per la UPC i professor de la IQS School of Management – Universitat Ramon Llull. Ha estat directiu de diverses empreses d’Igualada. És membre del consell de redacció de la Revista d’Igualada i col·laborador habitual del diari Expansión i del diari digital anoiadiari.cat.

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Desfolca’t, de Calaf: 22 Anys de música popular i tradicional Núria Planell

Aquest article està dedicat a Joan Fernández, el Joanet de les Colònies, l’impulsor de la primera edició del Festival de Música Tradicional de Calaf, que va morir el passat 30 de juliol de 2013. Tal com es tuitejava el mateix dia de la seva mort: «segurament no li podrem mai agrair tot el que va fer per la música d’arrel i l’Alta Segarra».

Genealogia del festival

tan il·lusionat i exaltat que va començar a difondre entre el seus que es tractava d’un esdeveniment extraordinari. Ens l’imaginem agafant per banda tres o quatre calafins entusiastes, d’aquests que ja estan embolicats en mil coses i que tenen el vici de no saber dir mai que no, i contant-los les lloances d’aquell festival fins aconseguir engrescarlos a organitzar un esdeveniment similar a Calaf. Diuen de l’eixelebrat que és aquell que experimenta intensament un sentiment, una passió, i podríem afegir que és gràcies a aquests militants voluntariosos que ara mateix portem una pila d’anys de festival. Perquè no són només els qui ho van iniciar en el seu moment, sinó totes les persones, i ja en són desenes, que han trepitjat l’organització d’aquest festival. Certament, si no fos per aquests apassionats, no s’haurien realitzat, ni es continuarien realitzant, la major part de les iniciatives populars d’aquest país, de manera que viuríem una realitat molt més descafeïnada i avorrida. Mai no es reconeix prou l’aportació que tots

Les persones que actualment estem al capdavant del Desfolca’t no sabem amb exactitud com va començar aquest festival que el proper 21 de juny celebrarà la seva 23a edició. Així i tot, els relats dels més veterans ens permeten esbossar una petita història sobre com va anar la cosa. Deuria ser un últim dissabte de juliol de finals dels 80 quan el Joanet de les Colònies, gran amant de la música, va agafar el cotxe i va fer camí cap a Arsèguel per conèixer de primera mà la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, de la qual tant havia sentit a parlar. Aquesta trobada, que ja feia una desena d’anys que havia arrencat, s’anava consolidant com el festival de música tradicional més important de Catalunya i una de les trobades d’acordió diatònic més reconegudes d’Europa. No sabem exactament què va veure ni què li van donar al Joanet aquell cap de setmana a Arsèguel, però la qüestió és que va tornar a Calaf

REVISTA D’IGUALADA

aquests eixelebrats fan a la música i a la cultura d’aquest país... D’aleshores ençà, ja en són 22 edicions. La primera Trobada Internacional d’Acordionistes i Música Popular de Calaf es va celebrar el 27 juny de 1992 i consistia en una mostra d’una trentena d’acordionistes que actuaven a partir de les nou del vespre a la Plaça Gran. Aquestes primeres edicions, més aviat austeres i focalitzades en l’acordió diatònic, presentades sota el nom de Trobades de Música Tradicional, evolucionarien cap a noves propostes menys centrades en l’acordió però que mantindrien una clara aposta per la música d’arrel. Del mot Trobada passaríem al de Festival (1998), i no seria fins a l’any 2009, en el marc de la 18ena edició, que el festival seria rebatejat amb el nom de Desfolca’t per tal de dotar-lo d’un apel·latiu més singular. Al llarg d’aquestes vint-i-dues edicions hi ha hagut canvis i una inevitable evolució, no només en el contingut i format del festival, sinó en el grup humà encarregat de tirar-lo endavant. Han passat moltes persones per l’organització, hi ha hagut diversos relleus en l’entitat, i s’ha rebut el suport i la col·laboració de gran nombre d’empreses i establiments locals. També les institucions públiques (Ajuntament, Generalitat i Diputació) han jugat un paper cabdal perquè aquest festival fos possible econòmicament fins a l’actualitat. I és gràcies a la constància i col·laboració de tots aquests agents que aquest esdeveniment cultural, no tan sols s’ha pogut mantenir, sinó que ha passat a ser una cita de referència en el calendari català de festivals musicals a l’estiu. El festival ha donat cabuda a gran nombre de propostes musicals d’arreu dels Països Catalans: Ansamora, Xarop de Canya, la Coixinera, Marsupialis, Carles Belda i el conjunt Badabadoc, Naia, El Pont d’Arcalís, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, la Font de la Carota, Tazzuf, Pep Gimeno Botifarra, Crescendo, Tomeu Moll Pinso i Xisco Armengual, Pomada..., entre molts d’altres. També ha portat fins a Calaf importants grups de

REVISTA D’IGUALADA

l’escena folk europea: Carlos Núñez, la Bella Image, Tapia eta Leturia, Kepa Junkera, Oysterband, Teixedor, Bratsch, LAU, La Fabrique, Zure, Kila, Shooglenifty, Klezmofobia, Orchestre International Du Vetex, Antonio Rivas Trio, Baeturia, Lou Dalfin o Ars Nova Napoli. Present i futur

Centrant-nos en la darrera edició, celebrada el 22 de juny de l’any passat, cal apuntar algunes modificacions que van ser fruit, no sols d’un nou relleu en l’entitat, sinó també d’un procés d’adaptació als condicionants que imposa l’actual context econòmic. Els canvis més rellevants han estat els experimentats en els espais, amb un nou emplaçament de la tradicional «mostra» i la creació d’un centre neuràlgic a la Plaça dels Arbres. Però també n’hi ha hagut en la programació, amb l’aposta per un cap de cartell clar que permetés recuperar l’embranzida del festival en els seus millors anys; o la recuperació del ball a la plaça i de les activitats matinals de cultura popular, propostes que ja havien tingut lloc en edicions anteriors. Acostar la música d’arrel a diferents públics és segurament un dels majors objectius del festival. El Desfolca’t no és només una clara aposta per impulsar el ric patrimoni musical de diferents regions del món, sinó que pretén aconseguir que les músiques tradicionals siguin viscudes per totes les generacions, dels més petits fins als més grans. La programació va encaminada a captar públics diversos. Es combinen activitats de caire familiar i infantil durant el dia: activitats com la «mostra», que ofereix un tastet de grups de petit format que atreu el públic de totes les edats de Calaf i, per als qui volen gresca, una programació nocturna que s’allarga fins a altes hores. Una de les singularitats del festival són els diferents emplaçaments: hi ha concerts als bars, al carrer o a les places.

Continuem apostant per la música d’arrel i la promoció de la cultura, però tenint present que programem un esdeveniment eminentment festiu. Sense deixar de donar cabuda al folk més tradicional, el festival aposta per integrar propostes més heterodoxes: grups de música que a través de l’experimentació busquen evolucionar la música d’arrel cap a nous paisatges sonors, o bé grups que, partint de panorames musicals molt diversos, busquen en els elements tradicionals noves i singulars sonoritats. Tots ells brinden una major riquesa a l’escena musical popular i tradicional. És gairebé un miracle que en una població tan petita com Calaf un esdeveniment d’aquest tipus, que requereix un important finançament i que sempre ha estat organitzat en base a treball voluntari, hagi perdurat durant tants anys. Malgrat la trajectòria, els reptes que se’ns presenten d’ara endavant no són pocs: organitzar un Festival porta moltes hores, sovint costa sumar-hi més persones per tibar del carro, i l’actual panorama ha com-

portat un finançament decreixent que no sabem on s’aturarà. Per fer-hi front, continuem animant encara més gent a formar-ne part, i intentem ser creatius per aconseguir mitjans econòmics d’altres vies de les que han estat habituals. L’objectiu? Continuar endavant i, si pot ser, augmentar la popularitat, el nombre de públic i la qualitat i diversitat musical d’aquest festival. Fer-ho no és fàcil, ja ho sabem, però comptem amb les complicitats i l’energia generades al llarg d’aquests vint-i-dos anys. Us hi esperem a tots el proper 21 de juny!1

Núria Planell Aymerich (Calaf, 1985) és llicenciada en Musicologia i Antropologia. Acordionista en diverses formacions musicals, participa activament en diverses iniciatives socioculturals de Calaf, com la Festa Menor, Sismes o Músiques a Cau d’Orella. Membre de l’entitat COMTCASE (Comissió Organitzadora de Música Tradicional de Calaf i l’Alta Segarra), forma part de l’organització del Desfolca’t des del 2013.

1. Per a més informació: www.desfolcat.cat @desfolcat.

REVISTA D’IGUALADA

Tot és possible JOSEP MARIA SOLÀ

Tot seguint el principi que les segones parts també poden ser bones, Edicions de L’Albí i Òmnium Bages han cregut que valia la pena de fer un segon volum de contes de Narradors de la Catalunya central. Fa dos anys el llibre portava com a títol De tot cor i l’eix temàtic era l’amor en totes les seves manifestacions i variacions. Enguany aquest aplec de narracions s’intitula Tot és possible i compta amb quaranta-tres narradors de les quatre comarques del cor de Catalunya: Bages, Berguedà, Anoia i Solsonès. El tema central que unifica aquest segon volum —que ja es pot trobar a les llibreries— és

la llibertat: mai, potser, com en aquest 2014 no ha tingut tant de sentit parlar de llibertat o, si ho preferiu, de l’amor a la llibertat (que és exactament el contrari de la por a la llibertat: ¿recordeu aquell llibre tan interessant d’Erich Fromm?). La llibertat en totes les seves accepcions, variacions, excessos, mancances i seqüeles. Per això el volum porta el títol de Tot és possible: aquest tetrasíl· lab no pertany exclusivament a Miquel Martí i Pol (al vers final del popularíssim «Ara mateix»): pertany al poble, al poble que pensa, creu i confia que la llibertat és possible i real i tocant a mà, i que, per tant, de manera predictiva i oracular confia, creu i pensa que, efectivament, tot és possible. No us penséssiu, però, que ensopegareu amb quaranta-tres variacions de la mateixa història: les narracions que giren al voltant de la llibertat dels pobles hi són una minoria i, encara sovint, en parlen més en sentit figurat que no pas de manera directa. Ben poques, de fet, se centren en el desig de llibertat dels catalans. N’hi ha que tracten el tema de la llibertat individual, sexual o amb relació a algun col·lectiu, com ara les dones; n’hi ha que especulen sobre els límits que ha de tenir la llibertat (si és que n’ha de tenir); n’hi ha que reflexionen al voltant del mateix concepte; n’hi ha sobre la llibertat a l’hora d’exercir la creativitat artística; n’hi ha que critiquen les conseqüències de l’excés de llibertat en algunes

etapes de la vida. En fi, és allò que deia aquell amic: tothom sap definir què és la llibertat; però ningú no sap per a què serveix. Com afirma el poeta Margarit, la llibertat és una forma d’amor: i en un decasíl·lab meravellós sosté que «la llibertat és una llibreria»: una llibreria on poder entrar, i passejar, i triar i remenar, i trobar llibres antics i moderns, i poder trobar, també, llibres d’Edicions de L’Albí. La coordinació del present volum ha anat a càrrec dels activistes culturals Llorenç Capdevila, Jordi Estrada, l’editor Jaume Huch i Josep Maria Solà. La presentació anoienca del llibre Tot és possible tindrà lloc a la Biblioteca Central d’Igualada el proper divendres 9 de maig a les 7 del vespre, i anirà a càrrec dels professors Salvador Oliva i Josep Pelfort; i comptarà amb la presència dels autors anoiencs que han participat en aquest projecte col·lectiu: Jordi Badia, Pep Elias, Maria Enrich, Joan Pinyol, Teresa Roig i qui signa aquestes ratlles.

REVISTA D’IGUALADA

La Piconera, Madrid PAU LLACUNA

A vegades tinc la sensació que, quan caminem pel carrer, anem tant a pinyó fix que no veiem res del que ens envolta, i fins i tot deixem de saludar aquells que coneixem. Quan passegem per la nostra ciutat, tenim el mal costum de caminar sense mirar, perquè pensem que ja ho sabem tot, i perquè tot ho donem per vist. En canvi, quan visitem una altra ciutat, és tot el contrari. Els nostres sentits estan molt més desperts i se’ns fa més evident que mai tot allò que ens remet a les nostres arrels, els sentiments o simplement els coneixements. Segurament un dels factors que ajuda a aquesta activació és una apreciació subjectiva que aquell monument, quadre, inscripció, escut, etc. que ens crida l’atenció està descon-

textualitzat, està en un lloc que no li correspon, un exotisme en aquell context que mirem o visitem. És trobar, en una carta d’un restaurant de Nova York, el pa amb tomàquet. Fa unes setmanes em va passar justament això. A Madrid, anant d’un punt a un altre, en la façana d’un restaurant, La Piconera del carrer de Cadis en ple barri de Sol, hi havia una reproducció d’un quadre d’en Gaspar Camps. Un quadre d’en Gaspar Camps, pintor igualadí, il·lustrador notable del segle XIX i principis de XX, introductor del decorativisme del txec Alfons Mucha... ¿a la capital de l’Estat com a element decoratiu principal d’un restaurant madrileny? Estrany? Doncs, sí!... Pensantho, no! D’entrada, veure un Gaspar Camps en ple centre de Madrid m’activa aquella atenció subjectiva per l’objecte descontextualitzat. Em sorprèn, per tant se’m fa estrany, però si pensem en l’evolució pictòrica d’aquest artista, veurem que poder-lo trobar utilitzat com a element decoratiu en ple centre de Madrid té tota una lògica. El Gaspar Camps reproduït és un quadre de l’època de les «manoles», una època en què l’artista es va dedicar quasi en exclusiva a la publicitat. Un període en què l’eix clau en la publicitat, sobretot en matèria de licors, presenta la dona amb tots els tics típicament folklòrics espanyols: uns llavis pintats i perfilats, grans

mantons de Manila, peineta si fa al cas, posicions aflamencades i acompanyada de les fruites base per confeccionar el licor anunciat, en aquest cas les taronges. De fet, el quadre que hi ha reproduït i el nom de l’establiment sembla que no tinguin cap relació. La piconera, segons la Real Academia de la Lengua Española, és una dona que venia picón (carbó). Encara que, aquesta vegada, jo crec que el joc va per un altre cantó. Si ens fixem en la noia, té el braç alçat amb un copa de licor a la mà: hem dit que la imatge reproduïda té taronges, de manera que segurament el nom de La Piconera fa referència al licor Picon, un aperitiu francès que es va començar a elaborar al segle XIX i que té com a base les pells de taronges. Per tant, podem afirmar que la imatge està contextualitzada al nom de l’establiment i m’atreveixo a dir que fins i tot a l’entorn, sobretot si pensem que el restaurant està situat en una zona totalment i tòpicament turística de la capital madrilenya, on actualment els establiments que es dirigeixen a un públic turístic s’inclinen per unes decoracions referides a un passat que vol refermar una espanyolitat històrica i esbiaixada. Tot plegat no treu que la cosa resulti ben curiosa. Em remet a una frase que ja fa un cert temps que llegia en un llibre de Susanna Tamaro: «Sense veure res del que ens envolta potser continuarem respirant, però estarem morts»...

El gran amfitrió JOSEP GRAS

La darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino (Nàpols 1970), autor entre altres de la també elogiada Il Divo (2008) —amb un Toni Servillo més contingut i mesurat que en aquesta seva darrera interpretació però igualment magnífic—, és molt ambiciosa en el pla temàtic, tant que algunes de les seves idees, realment interessants, només les pot esbossar al llarg de la cinta. Un esbós vigorós, això sí, traçat amb pols ferm i creatiu. El resultat és un relat cinematogràfic fascinant i hipnòtic, i sorprenentment cohesionat malgrat el risc de dispersió i d’excés que podia haver malmès el film en qualsevol moment. Per davant de tot, La grande bellezza és un homenatge inequívoc al món de Federico Fellini, un reconeixement del seu immens llegat que Sorrentino demostra

que admira i que, en certa manera, reivindica perquè sigui tingut en compte en uns moments actuals d’aclaparadora mediocritat cultural i artística. El referent més clar el tenim en la mítica La dolce vita (1960), l’esperit de la qual és present en la pel·lícula de Sorrentino i n’impregna el nucli argumental. Però també hi són identificables ressons de Fellini 8 e mezzo (1963) —l’estil oníric amb què es dóna pas a l’evocació de records— i de Roma (1972), sobretot en aquelles escenes en què predomina el to grotesc i alguns personatges són caracteritzats amb un marcat aire caricaturesc: recordem la recepció de la monja aspirant a santa que s’ofereix als alts jerarques eclesiàstics, o fins i tot qualsevol de les festes celebrades entre els amics i coneguts de Gambardella. Com el personatge principal de La dolce vita —el paparazzi interpretat per Mastroianni—, també aquí Jeff Gambardella no tan sols participa d’aquesta vida frívola que batega en les nits romanes, sinó que n’és el guia, el gran amfitrió. Però alhora, gràcies a la seva situació professional (escriptor en hores baixes, autor en la joventut d’un sol llibre, reciclat ara a famós periodista de la tafaneria social i dels esdeveniments més esnobs), n’és també un observador privilegiat i, per tant, el perfecte crític vers un món tan enlluernador com vacu i absolutament efímer. Gambardella es converteix així en el cronista d’aquesta mundanitat,

de la Roma nocturna i desenfrenada que resplendeix, encara que de manera fugaç, a l’ombra dels palaus decadents, sota la mirada impertèrrita dels bustos immortals. Tot aquest «remolí de la mundanitat», com ell mateix l’anomena, fet de festes extravagants, d’exhibicions artístiques presumptament avantguardistes, de cerimònies socials i religioses centrades sobretot en la popularitat i el manteniment de l’estatus, no és més que un circ, una gran i voluptuosa fira de vanitats que amaga les veritables preocupacions, la identitat real d’una societat sumida en una inestabilitat política i econòmica, i fins i tot existencial. El personatge de Romano n’és un bon exemple o, per què no, el del mateix Gambardella, malgrat el seu posat de satisfacció gairebé permanent. Però La grande bellezza no és només aquesta mirada mordaç i impúdica, personificada en un home sensible i alhora cínic com és Gambardella, sobre la decadència actual de la ciutat eterna i, per extensió, de tota la Itàlia post-Berlusconi. La pel·lícula de Sorrentino, feta de contrastos en contínua alternança (de la interpretació coral a la Fontana dell’Acqua Paola, durant la primera seqüència, a la voràgine d’una de les festes de Gambardella), ens parla de la bellesa, de la bellesa perduda, de la que roman massa amagada i que només en comptades ocasions es deixa veure o que nosaltres som capaços de percebre. I aquesta, la gran bellesa que proclama el títol, la que finalment ens

REVISTA D’IGUALADA

commou i dóna sentit a una vida viscuda de manera potser massa displicent, es mou sempre entre l’efímer, allò més trivial i frívol (la mundanitat, els plaers dels instints més bàsics, el luxe i l’opulència, el poder) i el que és transcendent, perdurable, essencial. Veiem, en aquest sentit, que tota la disbauxa i el ritme trepidant i festiu en el dia a dia de Gambardella no aconsegueixen esborrar la malenconia per l’amor perdut de joventut. El mateix Gambardella diu gairebé al final, en un dels moments més colpidors del film: «Tot és a recer sota el xivarri i el soroll: el silenci i el sentiment, l’emoció i la por, les demacrades i inconstants espurnes de bellesa, la decadència, la desgràcia i l’home miserable». Sorrentino ens mostra aquesta contraposició entre allò passatger i el que pot arribar a sedimentar dins nostre amb un estil abrupte però profundament poètic: constants travellings per capturar el diàleg entre acció intensa i reflexió, extroversió i gaudi il·limitat versus introspecció i recolliment (fragments fugaços de vida reclosa en convents serveixen de contrapunt als plaers i satisfaccions de la vida exterior), i un singular ús de la llum en la fotografia, sobretot per donar èmfasi al rostre del personatge principal segons el seu estat d’ànim i la particularitat de l’entorn. Hipnòtica, addictiva, La grande bellezza convé ser vista, viscuda, assumint-ne un cert risc: el de fer-nos sentir, a la seva conclusió, una mica més nostàlgics (encara) que abans, però també més feliços.

Un cinema per a Igualada JORDI CUADRAS

El nou any 2014 va començar a Igualada amb una notícia que potser no ens va agafar de sorpresa però que molts ens resistíem a creure: el tancament dels Cinemes Kursal. No sóc dels qui se n’alegren o en fan mofa perquè, a més de ser-ne un usuari habitual durant tot l’any, m’entristeix veure com la ciutat s’ha quedat sense una oferta cultural i d’oci important. La valoració de la gestió que n’han fet els propietaris potser donaria per tot un article, però prefereixo que separem el debat del continent del del contingut, perquè sense el primer no podrem fer el segon, ja sigui parlar dels criteris de programació o de l’estat de les instal·lacions (que en temps de bonança no es van modernitzar i això també podria ser un dels diversos motius d’aquest final).

A Igualada se seguiran projectant pel·lícules gràcies a la feina que fa Cine Club i Pantalla Oberta, o la que puguin iniciar altres espais culturals per no deixar-nos orfes del setè art. Però malgrat això, quan ara volem veure pel·lícules d’estrena, no tenim cap més remei que fer-ho fora d’Igualada. I és aquí on rau el problema: la gran majoria de públic que va al cine ho fa per anar a veure les pel·lícules del moment i és gent que la ciutat ha perdut definitivament perquè ara no hi ha cap més altra opció, encara que molts igualment ja fa anys que van a Manresa o a Abrera. Em resisteixo que haguem d’acceptar no tenir un cinema, així que el reclamo. Primer de tot, per poder gaudir d’aquesta oferta cultural i d’oci a Igualada. I, en segon lloc, per evitar aquest èxode d’igualadins que van a altres ciutats per veure una pel·lícula i en molts casos a sopar, berenar i potser fins i tot anar a comprar. Per tant, reclamar un cinema també és fer-ho per una qüestió de promoció de l’economia local, ja que té una capacitat d’atracció de la qual en poden treure profit comerços i restaurants, com ja apuntava en un article que vaig escriure a Anoiadiari titulat “Necessitem el Kursal obert”, pocs mesos abans del tancament. D’altra banda, i en tercer lloc, també l’hauríem de reclamar per una qüestió social, ja que no és el mateix anar al cine que veure la pel·lícula tancat a casa. A més,

hem de ser conscients de la sort de què gaudíem fins ara de tenir un cinema integrat a la trama urbana d’Igualada i en ple centre, al bell mig del carrer de Sant Magí. En lloc de veure com un greuge el fet de no tenir multicinemes o grans àrees comercials en polígons industrials —com tenen les capitals del nostre entorn—, ho hauríem de veure com una gran oportunitat i donar un valor diferencial al nostre centre: anar al cinema tot fent una passejada era un luxe. No és el primer cine que desapareix al país, però alhora n’hi ha que aquests darrers temps han obert les seves portes, així que el tancament del Kursal també ve a exemplificar de manera clara el punt on es troba Igualada. En els últims mesos han desaparegut alguns dels establiments que s’havien convertit en part del paisatge urbà, com per exemple la pastisseria Garriga, que va tancar abans de Nadal. Que això no passi també està a les nostres mans: no es tracta de tenir una lògica autàrquica, sinó de pensarhi i integrar en el nostres hàbits del dia a dia la seva defensa. La història del cinema a Igualada, de moment, ha donat per al que ha donat: des d’aquells primers que omplien el passeig Verdaguer fins al Kursal. A l’espai de debat i reflexió DdD (Dimarts de Diàlegs) de l’Ateneu, que al març vam dedicar a debatre la resposta que la cultura d’Igualada dóna a la crisi, el periodista de

TV3, Toni Puntí, va qualificar el tancament del cinema de «molt greu» i assegurava que una notícia com aquesta hauria d’haver tingut molt més ressò a nivell nacional, pel cop que representa a la cultura. Aquests darrers mesos, per les xarxes socials han anat corrent diferents propostes: des de comprar el Kursal a través d’una cooperativa fins a apostar per un cinema en versió original. Per tot el que he dit, espero que no sigui un punt i final i que només sigui un punt i a part perquè puguem tornar a veure pel·lícules d’estrena a Igualada al més aviat possible.

Avui... com ahir

(22)

Sant Pau PAU LLACUNA

Aquest relleu del Sant Pau pertany al retaule de l’església de Sant Pere se l’Arç. El nucli de població de Sant Pere de l’Arç és part del municipi de Calonge de Segarra. En la visita a aquesta església ens podrem fer càrrec de quina era la decoració de les esglésies rurals a finals del segle passat, ja que els estralls de la Guerra Civil no es produïen amb tanta força en aquest cas. La construcció és romànica, amb modificacions posteriors en el seu interior, una d’elles el retaule de l’altar major que tapa l’absis. El relleu de Sant Pau és la porta que dóna accés des de la nau a la sagristia situada darrere el retaule.

la postada dels llibres

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Els llibres de la comarca de l’Anoia 2013 M. Teresa Miret i Solé

Relació de llibres publicats durant l’any 2013 per autors anoiencs o bé que fan referència a la comarca de l’Anoia.

Aldabó Moncunill, Laura. v. Dents de lleó Bacardit, Adriana. v. Dents de lleó Borràs Candel, Carolina. L’última mirada enrere. Barcelona: Sunya, 2013. 187 p. Novel·la que narra la història d’una dona que opta per començar de nou quan sembla que tot s’ensorra al seu voltant. Cabré Homet, Imma. Els senyors del poder. Maçanet de la Selva: Gregal, 2013. 295 p. Premi Gregal de Novel·la Històrica 2013. Una novel·la sobre Natividad Yarza, la mestra que el 1934 va ser elegida alcaldessa de Bellprat i que va ser la primera dona a aconseguir aquest càrrec a Catalunya i a Espanya. Camins Just, Jordi. Los 100 últimos glaciares del Sur de Europa: Pirineos, Picos de Europa, Sierra Nevada, Apeninos. Igualada: Besa & Keops, 2013. 267 p. Imatges comparatives que permeten observar d’una manera clara l’evolució i el retrocés de les geleres europees. Crespo Albín, Violeta (Viuleta), v. DALMASES, ANTONI Cuadras Morató, Xavier, Modest Guinjoan Ferré i Miquel Puig Raposo. Com Àustria o Dinamarca. Barcelona: Pòrtic, 2013. 152 p. (Visions, 61). Una anàlisi dels problemes de Catalunya en el camí cap a la seva independència: les pensions, l’energia, la seguretat, la salut, la tecnologia... S’identifiquen els reptes i les oportunitats. Cucurella Jorba, Montserrat, Jordi Parcerisas Valls i Francesc Valls Junyent. 100 anys d’escoles als Hostalets de Pierola: 1913-2013. Els Hostalets de Pierola: Ajuntament, 2013. 96 p. Un llibre i un DVD que recullen la història de l’escola dels Hostalets de Pierola al llarg del seu primer segle, així com testimonis que expliquen els seus records i vivències.

Dalmases, Antoni. La mona. Il·lustracions de Viuleta. Barcelona: Cruïlla, 2013. 32 p. (Tradicions en rodolins). L’Helena explica a una companya d’escola que ha vingut de la Xina, què és una mona. Un conte de rodolins sobre la il·lusió de fer i menjar-se la mona. Dalmau Ribalta, Bernabé. Benet de Núrsia. Dibuixos: Sebastià Serra. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2013. 24 p. (Sabies qui?, 3). Llibre amb il·lustracions per a nens i nenes que descobriran qui era Sant Benet i per què hi ha homes i dones a qui els agrada viure com ell va proposar. Dalmau Ribalta, Bernabé. Les floretes del papa Francesc. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2013. 95 p. (El gra de blat, 222). El nou papa Francesc ha trencat motlles en molts detalls durant els primers mesos del seu papat. Aquest llibre ajuda a conèixer el seu pensament. Dalmau Ribalta, Bernabé. Els màrtirs de Montserrat / Los mártires de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013, 120 p. + 16 p. de làm. Biografies i notícies sobre vint monjos de Montserrat que van ser assassinats entre els anys 1936 i 1937 i que recentment han estat reconeguts com a beats. Dalmau Ribalta, Bernabé. Viure l’any litúrgic de la mà del Concili Vaticà II. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2013. 115 p. (L’Espiga, 105). Una introducció al monestir de Montserrat on una seixantena de monjos s’esforcen per cercar Déu. Les nombroses fotografies permeten conèixer aspectes del santuari i del monestir. Dents de Lleó. Laura Aldabó, Adriana Bacardit, Arlet Mollà i Mònica Xifré. Barcelona: Baula, 2013. 183 p. (La Llum del Far, 84). Primera novel·la escrita conjuntament per quatre noies igualadines, en la qual les protagonistes també són quatre joves d’avui dia.

Desola Mediavilla, Ricard. Història universal particular. XVIII Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d’Igualada 2012. Barcelona: Viena, 2013. 47 p. (Viena Poesia, 166). Recull de quinze poemes basats en fets històrics interpretats segons la visió personal de l’autor i organitzats en períodes cronològics.

Igualada, Francesc [Francesc Perramon Enrich] i Brigitte Paris. Cinc setmanes pel nord de Laos: quadern de viatge. Dibuixos: Francesc Perramon. Barcelona: els autors, 2013 (imprès a Romanyà-Valls, 2014). 197 p. Una visió del país i de la seva gent, amb anècdotes interessants i divertides.

Enrich Murt, Maria i Jesús Lladó. Paraules mirall. Il·lustracions de Txell Darné. Barcelona: Barcanova, 2013. 80 p. (Mots vius). Històries breus per a infants, que juguen amb palíndroms i bifronts.

Informe econòmic anual: L’Anoia 2012. Redacció: Ana Belmonte i Sandra Gutiérrez. Coordinació: Joan Domingo. Igualada: Ajuntament d’Igualada i Observatori Socioeconòmic de l’Anoia, 2012. 115 p. Anàlisi de l’activitat empresarial, l’ocupació i la mobilitat laboral a l’Anoia durant el 2009 i perspectives de futur.

Fernández, Rufino. Jemmy Button. La historia del indio de Darwin. Madrid: Ediciones Evohé, 2013. Edició digital en formats Ebook i PDF, 257 p. i 264 p. Novel·la sobre un indi raptat l’any 1830, junt amb altres tres indígenes, per portar-los a Anglaterra i educar-los.

Junyent, M. Carme. Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana. Barcelona: Empúries, 2013. 204 p. (Biblioteca Universal; 253). Una dotzena de professionals de la llengua (lingüistes que exerceixen en l’àmbit acadèmic i en el polític i als mitjans de comunicació i també correctors i escriptors) analitzen fins a quin punt discriminem, igualem o subvertim amb l’ús de les paraules.

Freixas, Cesk. Paraules per a Gaetà. Manresa: Tigre de Paper, 2013. 169 p. (Feraferotge) Primer llibre d’aquest cantautor que parla, en forma de prosa poètica i relats curts, del país, els canvis socials i l’univers emocional.

MTN 25. Hoja 391-III, Igualada. Madrid: Centro Nacional de Información Geográfica, 2013. Mapa de 78 x 54 cm, plegat en 26 x 11 cm. Mapa actualitzat del terme d’Igualada a càrrec de l’Institut Geogràfic Nacional dependent del Ministeri de Foment. Sèrie cartogràfica a escala 1:50.000.

Freixas Morros, Marc. Amor i silenci. Pròleg de Joan Pinyol. Argentona: La Comarcal Edicions, 2013. 56 p. (Poesia La Comarcal, 20) Aquest llibre, publicat en un projecte de micromecenatge, és un poemari íntim i reflexiu, on l’autor fa servir la poesia per donar la seva particular visió de les coses.

Miralles Torner, Esteve. Retrobar l’ànima. Barcelona: Empúries, 2013. 269 p. (Narrativa, 427). Premi Marian Vayreda 2012. Un dietari narratiu d’un any de vida, amb un viatge llarg a la Toscana, unes estressants obres de reforma al pis, algunes vivències inesperades i un aplec de 101 aforismes sobre l’ànima.

Gaianu, Mariana Veronica. La vida misma. El Ejido: Círculo Rojo, 2013. 190 p. L’autora, nascuda a Romania i resident a l’Anoia, s’estrena com a novel·lista amb el relat de la vida de Victòria, que combina trets autobiogràfics i de ficció. Gómez Pallarès, Joan. Vinos naturales en España: placer auténtico y agricultura sostenible en la copa. Barcelona: RBA, 2013. 283 p. (Integral) Recull de vins fets de la manera més artesanal possible i que reflecteixen la terra d’on provenen, els raïms que els han generat i les persones que han contribuït a elaborar-los.

Miscellanea Aqualatensia 15: Recerques sobre la comarca de l’Anoia. Pròleg de Josep Miserachs Nadal. Igualada: Ajuntament d’Igualada i Centre d’Estudis Comarcals de l’Anoia, 2013. 316 p. Recull de treballs de recerca sobre la comarca, entre els quals «Entre vinyes i camins. Expansió vitícola i creixement urbanístic del nucli de colonització vitícola dels Hostalets de Pierola» de Montserrat Cucurella-Jorba i Jordi Parcerisas i Valls (XII Premi Jaume Caresmar).

González, Cecília i Mercè. Monstruos, bichos y princesas. Igualada: Desedamas, 2013. 164 p. Un llibre pràctic que recull 33 patrons per aprendre a cosir i fer manualitats originals per a nens i nenes.

Mititieri, Kim. ¿Falsas o verdaderas? 22 años tres las piedras grabadas de Ica. Sevilla: Punto Rojo, 2013. 317 p. La investigació sobre els gravats d’unes pedres inques del Perú, restes fòssils i mòmies i comentaris sobre diverses expedicions científiques a terres d’Amèrica del Sud.

González Carrascosa, Toni J. La rosa gris. Madrid: Adhara, 2013. 175 p. (Adhara Narrativa). Relat sobre una família del sud que emigra a un poblet català als anys setanta. La segona de tres germans viurà envoltada d’abusos i angoixes la seva nova vida.

Mollà, Arlet, v. Dents de lleó

REVISTA D’IGUALADA

Roig Omedes, Teresa. L’arquitecte de somnis. Barcelona: Columna, 2013. 312 p. (Clàssica; 994). Una novel·la amb d’anècdotes i xafarderies protagonitzades pels personatges que van edificar la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX, entre els quals Antoni Gaudí.

Mollà Roca, Màrius, v. Vidal, Andrés Muntané Margarit, Joan. Vida d’un joba [sic] a la guerra. Barcelona: Marré, 2013. 122 p. Diari d’un jove de Castellolí escrit durant la Guerra Civil, des del dia que va entrar a files fins a la seva mort, un any i uns mesos més tard.

Roig Omedes, Teresa. El arquitecto de sueños. Barcelona: Roca, 2013. 325 p. Versió en castellà de la novel·la citada anteriorment.

Noguera Ramon, Joan. Del marketing al Marc Que Tinc. Barcelona: La Plana, 2013. 132 p. Totes les claus per desenvolupar un acurat pla de màrqueting, un pas a pas que l’autor descriu de manera amena i senzilla.

Rubio Xaus, David. Viatjar sobre rodes: aproximació al viatge en bicicleta dins el context actual i des d’una experiència personal. Igualada: l’autor, 2013. 123 p. Un manual per al viatger en bicicleta juntament amb una crònica de les experiències de l’autor, després de vuit anys seguits passant les seves vacances en bicicleta.

Perramon Enrich, Francesc, v. Igualada, Francesc (pseudònim) Pinyol Colom, Joan. Ningú no mor. Benicarló: Onada Edicions, 2013. 206 p. (Narratives, 24). Novel·la que barreja elements de misteri i terror i tracta sobre una recerca acadèmica que porta a desemmascarar un crim.

Sabaté Curull, Flocel (ed.). Por política, terror social. Lleida: Pagès editors, 2013. 440 p. (Aurembiaix d’Urgell, 15). Treballs sobre la por com a eina de pressió política en la quotidianitat medieval, presentats al XV Curs d’Estiu Comtat d’Urgell, celebrat a Balaguer el juliol de 2010.

Pinyol Colom, Joan. Perquè som poble. Vint-i-cinc entrevistes a persones lligades a Capellades. Capellades: Llangardaix edicions, 2013. 114 p. Converses que l’escriptor va compartir amb persones d’àmbits molt diversos que tenen relació amb Capellades.

Sabaté Curull, Flocel (ed.). El sucre en la història. Alimentació, quotidianitat i economia. Lleida: Pagès editors, 2013. 310 p. (Verum et Pulchrum Medium Aevum, 5) Menàrguens va acollir el 1900 una sucrera de remolatxa que va ser la indústria més important de les terres de ponent. Els textos de les trobades científiques del 2011 i el 2012 analitzen una història entreteixida d’alimentació, quotidianitat i economia.

Planas Maresma, Jordi. Viticultura i cooperativisme. La comarca d’Igualada, 1890-1939. Igualada: Ajuntament d’Igualada, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013. 411 p. Premi Doctor Joan Mercader de Recerca 2007. (Biblioteca Abat Oliba, 291). Anàlisi detallada del cooperativisme agrari en el sector vitivinícola de la comarca, des de la crisi de la fil·loxera fins al final de la Guerra Civil.

Vidal, Andrés [Màrius Mollà]. El mar de los hombres libres. Barcelona: Planeta, 2013. 598 p. Una novel·la històrica d’amor i d’aventures ambientada a la França revolucionària i en el període de l’imperi de Napoleó. Vidal Mas, Elisa. «El Sol» d’un home sol: l’obra del Camil dels diaris. Pròleg de Valentí Gual Vilà. Sant Martí de Tous: Edicions dels Amics de Tous, 2012. 519 p. Buidatge dels articles del periòdic El Sol de Tous (1914-1933), organitzats per blocs temàtics, i aspectes biogràfics del seu fundador. Vilaprinyó Albareda, Francesc. La dictadura militar argentina y el cine de Adolfo Aristarain. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2013. 147 p. (Libros Film-Historia, 16). Una visió de la dictadura argentina (1976-1983) a través de la mirada i la filmografia d’Adolfo Aristarain. Vilarrubias Cuadras, Daniel. El Ball de Diables d’Igualada (s. XV-XX). Un entremès dels temps medievals ençà. Pròleg de Salvador Palomar. Reus: Carrutxa, 2013. 240 p. i 12 f. amb imatges. Un llibre d’història que ens aproxima al coneixement dels antics seguicis festius igualadins i a la percepció del Ball de Diables com una manifestació característica del folklore del país. Viuleta, v. Crespo Albín, Violeta (Viuleta). Xifré, Mònica. v. Dents de lleó

Sabaté Curull, Flocel i Jesús Brufal (eds.). Recerca avançada en arqueologia medieval. Lleida: Pagès editors, 2013. 192 p. (Aurembiaix d’Urgell. Sèrie Àgira, 5) Estudis sobre arqueologia de l’edat mitjana presentats a la trobada realitzada a Lleida els dies 11 i 12 de març de 2010.

Raluy Tomás, Lluís. El circo de los saltimbanquis. Madrid: Sáinz, 2013. 205 p. Records i reflexions sobre el circ i sobre la vida a càrrec d’un pallasso i matemàtic d’origen igualadí.

Sabaté Curull, Flocel i Josep Antoni Clua (eds.). Usos i tradicions de les literatures clàssiques a les literatures medievals. Lleida : Pagès editors, 2013. 199 p. (Verum et Pulchrum Medium Aevum, 4). Aquest llibre recull diverses conferències que estudien aspectes de tòpics, personatges i estructures literàries, des de les literatures grecollatines fins a les literatures medievals.

Riba Trullols, Albert. Mamut o Sapiens: las diez inquietudes vitales para adaptarse y emprender. Barcelona: Urano, 2013. 157 p. (Empresa activa). Reflexions i propostes sobre les actituds imprescindibles per adaptar-se a la situació econòmica i laboral d’avui.

Solé, Darius. De qui és aquesta maleta? Barcelona: La Busca, 2013. 171 p. Les peripècies que viuen durant la Guerra Civil dos germans, els fills dels masovers d’una masia situada a Castellfollit de Riubregós.

Rio Campmajó, Lleonard Del. Estimada Coni. Introducció de Marc Castells i Berzosa. Pròleg de Jaume Ferrer i Piñol. Lleida: Pagès editors, 2013. 246 p. Recull de cent poemes d’amor dedicats a l’esposa de l’autor.

jocs de paraules

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Isabel Un conte de Jordi Badia

El despertador va tocar a les sis en punt, com cada dia feiner. Era dilluns. La Isabel el va apagar amb la mà esquerra i, sense tombar-se, va anar a buscar amb la mateixa mà esquerra la mà del Mia, per despertar-lo, com feia cada dia feiner. No la hi va trobar. Ni la mà, ni el cos. El Mia no hi era. Va ser llavors quan hi va caure: s’havia oblidat de canviar l’hora del despertador! El Mia era de viatge tota la setmana. I fins a les nou no havia de dur els nens al Cau. Els podia deixar dormir fins a les vuit, ben bé. La nit abans, després de tornar de l’aeroport, havien fet les motxilles i s’havien deixat a punt la roba que es posarien per marxar. Es dutxarien mentre ella els fes l’esmorzar. La Laia i el Martí se n’anaven de colònies. Havia esperat aquella setmana amb delit. Li marxava l’home a Corea i els nens a la Vall d’Aran. Es quedaria sola set dies, una setmana sencera sense haver de fer esmorzars, ni dinars, ni sopars per a ningú més que per a ella mateixa, ni rentar roba, ni planxar res que no fos seu, ni fer cap altre llit que no fos el seu… ni haver-se de llevar puntual a les sis per posar tota la família en dansa. No comencem bé el dia. A veure com l’acabarem. Es va dir que ja no provaria de tornar a dormir, però que es quedaria quieta al llit fins a dos quarts de vuit, tal com s’havia proposat la nit abans, en el moment d’anar-se’n a dormir. Una hora i mitja per mandrejar. La claror s’havia anat filtrant per la persiana. Es va tombar cap al cantó de l’armari. El vent movia les làmines de la persiana i la llum que es filtrava jugava amb les vetes de la fusta. Hi dibuixava ombres de formes estrambòtiques. Li van semblar jeroglífics. O premonicions un punt sinistres. Va veure que la porta del cantó del Mia havia quedat mig oberta i que s’hi entreveia l’escopeta. El Mia havia agafat por, d’un temps ençà. Hi havia hagut darrerament massa assalts a masies aïllades com la seva. No podien estar tranquils. «Amb els gossos no en tenim prou», li havia argumentat. «Abans d’entrar-nos, si vénen per nosaltres, els mataran o, en el millor dels casos, els adormiran donant-los menjar enverinat, en cap cas no ens podran avisar; no lladraran». Per això havia pujat l’escopeta al dormitori. Primer, la tenia sota al llit. Però a ella li feia un no sabia què i li havia demanat que, sisplau, l’endrecés on ella no la pogués veure ni trobar. I ara l’havia descoberta a l’armari del Mia, en un lloc on mai no l’havia vista. Per què l’havia canviada de lloc? Al vespre aniré a desar-la a l’armer del garatge. Tot i que només de pensar que l’hauria d’agafar li feia venir basques i tremolors. Es va llevar i va anar a tancar la porta de l’armari del Mia. No comencem bé el dia, es va repetir. Va tornar cap al seu cantó del llit. Però ja no s’hi va estirar. Es va treure la camisa de dormir i la va deixar damunt del llit. Es va treure les calces i les va deixar a terra. Es va quedar despullada. Es va posar les sabatilles i va anar al lavabo que hi havia a l’habitació. Va engegar l’aixeta de l’aigua calenta de la dutxa. Va asseure’s a la tassa del vàter i va orinar. Mirava rajar l’aigua. Ja sortia calenta. Es va

REVISTA D’IGUALADA

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

estar una estona més asseguda a la tassa del vàter. Li agradava ficar-se a la dutxa amb el lavabo amarat del vapor, les rajoles regalimant escalfor i la mampara i el mirall de sobre la pica entelats i plorosos. Tant a l’estiu com a l’hivern. Era un costum que havia adquirit de petita i que li havia costat més d’una esbroncada dels pares, pel malbaratament d’aigua i gasoil, i de rondinades del marit. El Mia sempre tenia calor i no podia suportar entrar al lavabo i trobar-se’l fet una sauna. Es va dutxar. Va agafar una tovallola humitejada i es va assecar el cos fumejant. Va penjar la tovallola i es va posar el barnús, sense cordar-se’l. Va anar cap a la pica. Va agafar el raspall que hi havia al damunt, darrera l’aixeta, i es va començar a pentinar. Tenia el cabells llisos i foscos, els duia tallats just per sota del clatell. Es mirava al mirall de damunt de la pica. S’hi veia borrosa. Va parar de pentinar-se. Es va mirar els pits. Els tenia grossos i plens, encara, però caiguts. Els va sostenir amb les mans, alçant-los fins a la posició original, com si volgués retornar-los el vigor perdut amb l’edat. Impossible. Els va deixar anar i li van caure i la van punxar dolguts i ofesos. Es va obrir del tot el barnús. Va mirar-se la panxa i el ventre i les cuixes. Anava depilada del tot. Feia anys que no hi tenia ni un pèl, allà baix. Al Mia li agradava així i ella s’hi havia acostumat, malgrat la incomoditat dels primers temps, quan s’havia de despullar davant d’altres dones i mostrar-los la seva vulva de nena. D’on l’hauria treta aquesta dèria el Mia?, es preguntava. De Barcelona…? Vés a saber amb quines dones ha estat… quins plaers, o quins vicis, ha contret? Ella no en tenia cap, de secret. Ni de desig ocult. El Mia havia estat el primer i l’únic home amb qui havia estat mai. Va recordar que ahir a la tarda, abans de marxar, havien fet l’amor. El cos se li havia envellit i deformat, se li havia arrugat la pell, n’havia perdut la brillantor i la tensió, però no havia oblidat la capacitat de sentir plaer, ni de donar-ne. Al contrari, cada dia ets una mica més vell, sí, qui t’ha vist i qui et veu!, cos meu, però cada dia que passa ets més savi i més astut i tan entremaliat i agosarat com sempre, va dir-se sense sentir consol. S’havia entretingut. Va cordar-se el barnús. Va sortir del lavabo i de l’habitació i va anar a cridar la Laia i el Martí i es va anar a vestir. Van anar per feina. També els fills l’havien esperada, aquesta setmana, i no es van fer pregar. Es van alçar, es van dutxar, es van vestir, no es van oblidar de fer-se el llit i van esmorzar sense peresa, frisosos per anar-se’n una setmana sencera. Van arribar al Cau a l’hora fixada pels monitors. —Isabel, vindràs a esmorzar amb nosaltres? —li va preguntar la Raquel així que l’autocar va tombar la cantonada per agafar la carretera i se’ls va perdre de vista—. Avui sí que has de venir amb nosaltres, que avui no tens cap excusa. —Doncs, sí, sí que en tinc una, em sap greu, però no puc venir. He d’anar a Manresa, que de fa dies em tenen guardat un llibre que els vaig demanar. —Dona!, sembla que ens evitis. —No, no és això, ja ho saps. —Però si aquesta setmana no sabràs què fer, no te’n sabràs avenir, d’estar-te sense home ni fills. —No et pensis. No tinc l’home ni els fills, però hi ha les gallines, els conills, l’hort… i les verdures i les bèsties no saben res de viatges, colònies ni festes. Prou que ho saps, tu. La Isabel era filla de pagesos. I hagués estat pagesa si els costums d’aquest país no fessin el fill l’hereu únic de la hisenda. Ella hagués volgut estudiar per ser pèrit agrícola i haver-se fet càrrec de les terres i les granges, manegar el tractor i la sembradora i totes les altres màquines. Li hauria agradat ser el seu germà petit per menar la vida que ell havia tingut. Però, s’havia hagut de conformar amb una vida de mestressa de casa, primer ajudant la mare a fer el menjar als homes, als dos de casa i als

que tenien llogats tot l’any i als que llogaven per la collita, i dur-los-el al tros, i després a casa seva, per a un marit enginyer i els dos fills. Ni les gallines, ni els conills que criava i matava per cuinar-los, ni el porc que engreixava cada any i que mataven pels volts de Sant Martí, ni l’hort que feia anar tot l’any, malgrat el clima tan poc avinent, li guarien la frustració de no haver estat pagesa. «Visc a pagès, en una casa de pagès i sóc filla de pagesos de tota la vida, però jo només sóc una mestressa de casa», corregia sempre. —Però, té, demà sí que vindré. A quina hora us trobeu? —Entre quarts de deu i les deu, al Cafè. —D’acord. Ja hi podeu comptar. Demà segur que vinc. Es van acomiadar. Va agafar el cotxe i va enfilar l’Eix en direcció a Manresa. Dijous l’havia trucat el Sergi que ja li havia trobat els Nou Contes de Salinger i que el podia passar a buscar quan volgués. Havia descobert Salinger feia poc, gràcies al Sergi. Estava llegint El vigilant en el camp de sègol. Estava a punt d’acabar-lo. El Sergi regentava una llibreria de vell. Hi va entrar un dia per casualitat i va ser una sort. «Busca algun llibre en concret?», li havia preguntat sortint del darrere d’un escriptori atapeït de llibres i arxivadors i fitxes. Era la primera vegada que hi entrava. No sabia que hi hagués aquella llibreria de vell a Manresa. La veritat és que no s’havia preocupat mai de saber si n’hi havia alguna. Anava directament a Barcelona. O, des que tenia connexió d’Internet al mas, se’ls feia dur per correu. Sempre preferia una edició antiga a una de nova. I, si era el cas que podia triar entre diversos exemplars, escollia aquells que haguessin passat per moltes mans i que estiguessin subratllats i amb anotacions a les vores, més que no pas pel preu o el seu estat de conservació. Així, vivia la història de la novel·la i, alhora, s’imaginava la dels seus antics propietaris a partir dels passatges remarcats i els comentaris deixats. N’hi feia de nous, aprovava les opinions dels lectors anteriors, o bé les negava, en un diàleg diferit que potser algun altre lector continuaria anys a venir. Amb el Sergi van entendre’s de seguida. Ella li va explicar els seus gustos literaris i ell li va dir que es deixés de tanta Jane Austen i germanes Brontë, i de Flaubert i Balzac, i de Pérez Galdós, Baroja i Mercè Rodoreda, i la va fer entrar a la literatura nord-americana del qual n’era un entusiasta i expert. «…i sàpiga que hi ha vida més enllà de Roth, McCarthy i DeLillo. El Pynchon ja no li esmento perquè és un bluf que no hi ha qui l’entengui, perquè no diu res que s’hagi d’entendre, diguin el que diguin els crítics amb el Bloom i el seu cànon al davant de tots». Li costava seguir-li els raonaments, però li feia gràcia i se l’escoltava amb una fe entusiasta. El Sergi era menut i anava encorbat com un nas de bruixa. Duia unes ulleres de l’any de la picor, de pasta negra, amb uns vidres gruixuts. Tot el seu cos delatava les hores que s’havia passat encauat entre llibres. Tenia un parlar decidit que no s’esqueia a la seva figura tímida i trencadissa. A la llibreria hi havia un desordre fenomenal. Els llibres estaven apilats damunt de taules i lleixes deformades pel pes i en caixes sota les taules i al costat de les lleixes, els passadissos s’havien convertit en senderoles, de tants embalums com hi havia escampats; tot semblava fet i deixat estar. I, això no obstant, enmig d’aquell caos fascinant, el Sergi s’orientava amb una precisió inaudita. Era capaç de trobar qualsevol llibre a la primera i sense necessitat de consultar cap de les fitxes que confeccionava amb minuciositat. La Isabel havia estat testimoni d’aquest sentit de l’orientació tan prodigiós. Sabia quins llibres tenia i on els tenia situats. També va fixar-se que no hi havia ni un dit de pols en tot aquell cafarnaüm. Aquella llibreria semblava el cau d’una rata de biblioteca i, tanmateix, hi havia la netedat i la pulcritud d’algú que havia fet dels llibres la raó de la seva existència.

REVISTA D’IGUALADA

També la imatge del Sergi era endreçada, tot i el seu físic tan castigat i fet malbé. Es va deixar guiar pel Sergi i se li va obrir un món literari nou que la va fascinar. Sempre havia pensat que, no havent pogut ser pagesa, li hauria plagut ser bibliotecària o treballar en una llibreria, per tenir de la lectura la seva feina de cada dia. I aconsellar lectors com ella, necessitades d’una mà que les acompanyés. Només de petita ho havia pogut fer, de llegir a cor què vols i sense pressa. Després, hi va haver la mare demanant-la a tothora; i ara hi havia la feina de casa, que la deixava rebentada i sense esma ni temps. —El proper que li portaré és de l’Edward Abbey. El coneix? —No, no n’havia sentit a parlar mai. —Li agradarà. —Segur que sí. —Bé, ja em dirà què li han semblat els contes del Salinger. La traducció del Monzó és molt acurada. —El vigilant... em té entusiasmada. Segur que els contes també seran tan bons com la novel·la. Passiu-ho bé. —Estigui bé.

amb una de vint anys, que si poguéssim, que si en trobéssim alguna que ens fes cas i tinguéssim els calés d’aquell, tots hi aniríem bavejant. Doncs, au, ja teniu un cas a l’inrevés. I què?». I si el Mia tingués raó i fos enveja, el que em causa la Jesús?, va pensar uns dies més tard. La Jesús sempre havia fet el que havia volgut, a l’escola sempre acabava sortint-se amb la seva i de gran també feia sempre el que volia, petés qui petés. I ella, en canvi… no havia acceptat ni anar a fer un cafè amb el Sergi. Per què? No en tinc cap necessitat. Amb el Mia hi estic bé. Estem bé, tots dos. Va deixar estar els nois, que la miressin i la despullessin i fantasiegessin tant com volguessin. I es va submergir en la història del Holden Caulfield.

Encara era d’hora quan va sortir de la llibreria de vell del Sergi. Va pensar que tenia gana i es va ficar a l’Òscar. Va veure una taula lliure al fons i va anar a seure-hi. Va passar per davant d’una taula amb tot de nois. Devien tenir divuit anys, any amunt, any avall. Va notar que se la miraven. S’havia posat uns texans i una brusa de fil, blanca. Malgrat els dos fills i l’edat, i el pas inexorable dels anys, mantenia un bon tipus. Era alta, s’havia mantingut prima i proporcionada i tenia un pit esponerós. Quan ja estava asseguda, li va venir el cambrer per fer la comanda. Es van saludar. Es coneixien d’altres vegades. I, encara que sempre prenia el mateix, cada cop se li acostava i li anotava la comanda en el seu bloc. Li va demanar un entrepà de pernil ibèric, una cervesa i, per a encabat, un cafè molt curt i una aigua ben freda. —Però, fins que no m’hagi acabat l’entrepà i la cervesa, no em portis ni el cafè, ni l’aigua, Lluís. Moltes gràcies. —D’acord —va dir el Lluís i va tornar-se’n darrere la barra. La Isabel va treure de la bossa la novel·la del Salinger i la va obrir pel punt. Ja n’havia llegida més de la meitat. Aquesta tarda l’acabaré i a la nit començaré els contes. Els nois la continuaven mirant i es feien comentaris. No els sentia, tampoc no els mirava, però els intuïa. Vestida encara em faig mirar, però si em veiéssiu despullada…; vés a saber què faríeu, sortir corrents cames ajudeu-me!, que ni el baf de la dutxa pot amagar els estralls que el temps va deixant en el meu cos. Va aixecar el cap i se’ls va mirar. Encara no ho havia fet. Joves convençuts que es menjarien el món d’una mossegada, pobres ignorants que no saben que, abans no hagin pogut clavar-hi la primera queixalada, la vida se’ls haurà escolat com la sang dels conills pel forat de l’aigüera. Es va adonar que un dels nois era de Ragàs. No l’havia conegut perquè a l’entrar el tenia d’esquena. Li va venir al cap la Jesús. Mai no li havia caigut bé, la Jesús. I s’havia afegit a l’escarni col·lectiu que el seu cas havia provocat a Ragàs. Deixar el marit i anar-se’n amb un noi quinze anys més jove..., ella no l’hauria feta mai, una cosa així. «El que passa és que li teniu enveja», li havia dit el Mia cansat d’escoltar-la. «Què vols dir, que totes frisem per anar-nos-en amb un marrec?» «No n’és cap, de marrec, el Bernat». «No ho deus dir pas per mi, oi?». «No, no ho dic per tu ni ho dic per ningú en concret, però és el mateix que dieu vosaltres, les dones, quan parlem d’un home que ha deixat la dona i se n’ha anat

Va arribar a casa a l’hora de dinar. Abans d’entrar, va deixar anar els gossos. Hi havia el Roc, un pastor alemany de deu anys, força atrotinat, i l’Aucell, una filla seva, tan afectuosa i fidel com el seu pare, i el Tifu i el Tofu, els dos gossos caçadors del Mia, una barreja de Beagle i de Podenc, de caràcter juganer i arrauxat, imprevisibles completament. Els va canviar l’aigua, que tenien bruta i calenta, i s’hi van abraonar. Després va anar a veure les gallines. Hi havia dos ous i els va agafar, abans la Blanqueta no els piqués. Aquella gallina s’havia tornat vella i estúpida. D’unes setmanes ençà, li havia agafat la malícia de picar els ous de les altres fins a trencar-los. S’havia fet vella i les altres l’havien passada al davant. Potser era per això. Els trencava els ous que posaven i covaven per enveja i gelosia, perquè ella ja no en pondria ni en covaria mai més cap. Perquè el gall ja no la buscava. L’hauria hagut de sacrificar i fer-ne un bon caldo, però no s’hi havia vist amb cor. No li havia passat mai amb cap animal, tants com n’havia criats. Però la Blanqueta havia estat una gallina especial. Era un exemplar magnífic. L’havia arribat a estimar, si és que els sentiments que es poden arribar a tenir envers una gallina són definibles en termes d’estimació. El cas és que no es veia amb cor de matar-la. Però li dolia veure-la patir, perquè no suportava adonar-se que s’havia fet vella i que en el corral ara regnaven d’altres lloques joves i ufanes. Va entrar a casa. Va anar a la cuina. Va deixar els dos ous a l’ouera i va anar cap a la nevera. La va obrir. Mentre mirava què hi tenia per dinar, va agafar l’ampolla d’aigua i en va veure a galet, fent un raig prim amb el dit gros i l’índex, com havia vist fer a l’avi i al pare. Hi havia una mica de pasta en un tàper i tres trossos de pizza d’espinacs en un plat, restes del sopar d’anit amb els fills. Va col·locar la pasta en el plat amb els talls de pizza i els va posar al microones. Mentre s’escalfaven, va encendre el televisor i va parar taula. Encabat de dinar, va anar a la sala d’estar, va engegar-hi el televisor, es va estirar al sofà i s’hi va endormiscar. Es va deixondir quan el culebrot de TV3 s’acabava. Tant se li’n donava. Se’ls mirava tots, però no en seguia mai cap. Es va aixecar. Va tornar a la cuina. Es fa ver un te verd, amb menta fresca de l’hort que havia collit diumenge de bon matí i que havia posat en un got d’aigua, va omplir una gerra d’aigua i hi va buidar tota una glaçonera, va agafar la novel·la de Salinger de la bossa, que havia deixat damunt de la taula de la cuina en arribar, i va anar cap al jardí. La casa l’havien construïda en un tros dels pares d’ella, a uns dos quilòmetres de Ragàs. Hi havia hagut una masia: Cal Torrent, pel torrent que hi passava ben a prop, tot i que mai no havien vist baixar-hi ni un fil d’aigua. Quan els pares d’ella van comprar la finca, la casa ja era derruïda. No en van aprofitar res, ni les poques pedres que hi havien romàs, tan sols el dret d’edificar de bell nou. La casa recordava les masies per la seva forma i distribució, però havien utilitzat materials ben distints, res de fusta ni de pedra, només formigó, ferro i vidre. El jardí era a la part del darrere. Hi havia un roure i una alzina al bell mig, amb una hamaca penjada de l’un a l’altra. I, al peu de l’alzina, una taula rodona amb dues cadires de ferro. Va deixar-hi

REVISTA D’IGUALADA

la gerra d’aigua amb els glaçons i la tassa del te, va asseure’s i es va posar a llegir. Al cap d’una estona, va arribar el Roc, li va buscar la mà, ella li va tustar el cap i llavors ell es va estirar ben a prop seu. Va acabar El vigilant… cap a quarts de nou. La gerra d’aigua era mig buida. Tots els glaçons s’havien desfet. Es va alçar. Va tornar cap a la casa. Va endreçar el llibre a les lleixes de la biblioteca. Va anar a la cuina. Va buidar la gerra a l’aigüera i la hi va deixar. Va esbandir la tassa de te i la va posar al rentaplats. Buf, he de pixar urgentment. Va anar al vàter del costat de la cuina i s’hi va estar una bona estona. En sortir, va anar a donar menjar als gossos i a les gallines i als conills i al porc, abans no es fes fosc del tot, va anar a l’hort, va collir-hi dos tomàquets, que es faria per sopar amanits amb tonyina, i va regar. Encabat, va tornar a la cuina. S’havia fet fosc. Es va amanir els dos tomàquets, hi va posar al damunt una llauna de tonyina, va agafar una ampolla de vi negre que hi havia oberta a la nevera, i va sopar. No va engegar el televisor. Tenia ganes d’enllestir i anar-se’n al llit. Quan va acabar de sopar, va plegar la copa, el plat i els coberts i els va posar al rentaplats. Encara no era prou ple per engegar-lo. Demà al matí, després d’esmorzar… Va llançar l’ampolla de vi al cubell del vidre. Es va adonar que la bossa d’escombraries era plena. Cony de Martí!, mira que li vaig dir ahir al vespre que les anés a llançar; bé, demà al matí també… Va abaixar les persianes, va anar a tancar amb pany la porta del darrere i va pujar cap a l’habitació. Es va despullar. Només es va deixar posades les calces. Va agafar els sostens, els va mirar i els va olorar demà me’ls tornaré a posar i els va deixar damunt de la butaca. Va agafar els texans que havia deixat damunt del llit i els va plegar. Va agafar la brusa que també era damunt del llit i va anar cap a l’armari, va obrir la porta i va agafar un penjador i hi va penjar els pantalons i la brusa. Va tancar la porta de l’armari. Va ser en aquell instant quan es va recordar de l’escopeta. Li havia marxat del cap. Demà… Va tornar cap al llit. Va agafar la camisa de dormir que tenia sota el coixí i se la va posar. Va anar cap al lavabo. Va anar a la tassa del vàter, en va alçar la tapa, es va abaixar les calces i s’hi va asseure. Va orinar, amb els colzes damunt dels genolls i el cap repenjat damunt els palmells. Encabat, va agafar paper higiènic, el va doblegar i es va eixugar sense aixecar-se, va deixar caure el paper, es va aixecar, es va apujar les calces, va pitjar el botó per tirar l’aigua i va abaixar la tapa. Ho va fer tot sense mirar. Va anar cap a la pica i s’hi va rentar les mans i les dents. Va tornar cap al llit. En va enretirar el nòrdic i s’hi va estirar, sense tapar-se. Va agafar els Nou contes que havia deixat damunt la tauleta. Es va mirar la portada. No va saber què pensar-ne. Va obrir el llibre i va buscar l’índex: «Un dia esplèndid per als peixos plàtans», va llegir. Quin títol més suggeridor, tot i que no sabia què li suggeria, i tan intrigant. De la resta de títols es va fixar en els de «L’Home Rialler», «Allà baix a la barca» (aquest li evocava el títol d’un conte de Hemingway que havia llegit feia poc, recomanació del Sergi, és clar: «Allà dalt, a Michigan») i «Boca preciosa i verds els meus ulls». Va girar el full. La dedicatòria, «Per a DorothyOlding i GusLobrano» no li deia res. No sabia qui eren. A la pàgina següent hi havia un problema zen com a endreça: «Sabem quin so fan dues mans que aplaudeixen. Però quin so fa una sola mà que aplaudeix?». S’hi va aturar. La va rellegir. I va pensar: no som capaços d’escoltar el soroll que fa un sola mà. Va alçar els ulls del llibre i se li van anar a posar a la porta de l’armari del Mia. Al darrere hi havia l’escopeta. No la veia, però sabia que hi era. La intuïa. Va deixar el llibre a la tauleta de nit, es va alçar i va anar cap a l’armari del Mia. Va obrir-ne la porta. Me n’hauria hagut de recordar. Va allargar la mà, la va tocar, primer el canó, era fred i dur, li va produir esgarrifança. Després va baixar la mà cap a la culata. Hi va passar els dits. La va agafar. Era més pesant del que s’havia pensat. Va tancar la porta de l’armari amb el maluc i va tornar al llit amb l’escopeta a les mans. La va posar al damunt del llit, al cantó del Mia, el canó repenjat damunt del coixí. És pitjor intuir-ne la presència,

que no pas veure-la. Es va estirar. Tampoc no es va tapar. Feia calor i tota ella es notava entresuada. Va agafar el llibre de la tauleta i va començar a llegir el primer conte. Era el mateix Salinger que l’havia entusiasmat amb El vigilant… Avançava lentament. No hi havia anotacions. Només un nom a la pàgina 15: Txèkhov. No ho va entendre. N’havia llegit algunes obres: L’oncle Vània, Les tres germanes i La gavina. Abans d’endinsar-se en la literatura nord-americana, el Sergi li havia fet llegir Tolstoi, Dostoievski i Txèkhov. Però aquella referència que algun lector havia deixat escrita, no la comprenia. De tant en tant, els ulls se li anaven cap a l’escopeta. No hi podia fer més. Necessitava mirar-la per deixar d’intuir-la. Va provar de llegir tenint-la agafada. Potser si la toco tota l’estona… Ja gairebé havia arribat al final. Era una història ben estranya. Va trobar un punt. Va girar el full i va veure que ja només li quedava la darrera escena. Es va aturar i va provar d’imaginar-se què hi passaria. Res. El final li semblava imprevisible. Llavors, va deixar el llibre a la tauleta. Es va mirar l’escopeta que no havia deixat de tocar i la va agafar amb les dues mans. Se la va posar entre les cames, amb la culata repenjada a l’entrecuix i el canó damunt del pit. Com… ? Es va posar el canó dins de la boca.

Només els gossos van sentir el tret. De primera es van espantar. Es van quedar quiets, amb el cap alçat i les orelles dretes i escrutadores. Van restar muts i atents al silenci revingut. Va ser el Roc, el vell pastor alemany, el primer a comprendre l’argument que aquell tret sorprenent i inesperat havia desenllaçat. Va fer un lladruc de por i es va posar a udolar, tristament i fidel. Mentrestant, a Arties, la Laia i el Martí rentaven els plats del sopar i parlaven dels jocs que farien aquella primera nit de les colònies. I a Seül, tot i ser primera hora del matí, el Mia encara no havia anat a dormir. S’estava follant per tercera vegada una puta coreana que deuria fer un mes ben bo que no es depilava i que havien seleccionat expressament per a ell.

Jordi Badia Perea (Sabadell, 1963). Periodista i escriptor. És autor de la novel·la Maria Closa (2012).

visual

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

L’eternitat d’un instant. Un passeig per la trajectoria pictòrica d’en Xavier Gabriel María José Lizarte Podem mirar una peça d’un puzzle tres dies seguits i creure que ho sabem tot sobre la seva configuració i color, sense haver avançat ni un pam: només compta la possibilitat de lligar aquesta peça a d’altres. Tan sols un cop aplegades, les peces seran llegibles, agafaran un sentit; considerada aïlladament, una peça de puzzle no vol dir res, només és una pregunta impossible, un repte opac [...] i en connectar-la amb una de les seves veïnes, desapareix, deixa d’existir com a peça. Georges Perec, La vida, instruccions d’ús

observant? És conscient, fins i tot, que no està sola? Sembla haver topat amb alguna cosa indefinida; una sensació o un pensament. Aquesta és la revelació de la qual ens parla l’escena. Potser ella ha arribat a comprendre-ho tot. Així, de cop i volta. O potser senzillament s’ha quedat embadalida contemplant el seu propi reflex, tot redescobrint-se. Però és clar, no necessàriament ha de ser així. La dona embolcallada de bombolles que broten del no-res sent detingudament el blanc que s’oculta —o millor, que descobreix— sota els seus peus. Un blanc que no evoca buidor, sinó carregat de significat tant per a ella com per a tots els altres personatges que l’envolten. Un blanc que situa els altres com a simples espectadors d’aquest esdeveniment únic. I és que de vegades, només de vegades, certs instants poden esdevenir eterns. És precisament aquest retrat de l’instant, executat sense dilacions i amb mà diligent per l’artista, un dels punts que més m’interessen de tot

Revelacions i secrets. Entitats perceptibles i atmosferes volàtils. Horitzontalitat i verticalitat. Cos i ànima. L’eternitat i un instant. Tot plegat no deixa de mostrar les dues cares de la mateixa moneda. Tot té cabuda en l’imaginari de l’artista Xavier Gabriel. I això ens encanta. Perquè, gràcies als seus plantejaments pictòrics, aconseguim obrir les portes cap a una altra dimensió, cap a allò que ens és desconegut. O potser cap a allò que no és tan llunyà, però que, irremeiablement, se’ns presenta com a aliè. Perquè si hi ha algú que entén que els judicis mai no poden ser categòrics o taxatius, i ho sap transmetre a partir de les seves peces, aquest és en Gabriel. Revelació és una de les seves últimes pintures d’estudi. Se’ns presenta com una escena, pràcticament cinematogràfica, en què el joc i la multiplicitat de punts de vista estan servits. En un primer pla, un nen, que mira l’home. I l’home, la dona. I ella? On és? Què o qui ocupa la seva atenció? Què ha descobert? És conscient que l’estan

REVISTA D’IGUALADA

el seu treball plàstic. Justament perquè es tracta d’un instant que pot tenir la capacitat de posar el temps en suspensió i, en conseqüència, de crear un espai on no hi tingui cabuda, ja que la vida pot arribar a ser eterna en un instant —o en cinc minuts, com deia el poeta. Un leitmotiv de la trajectòria pictòrica d’en Gabriel són els elements volàtils que fan acte de presència a moltes de les seves composicions. Des dels seus inicis, en què la captació de la realitat urbana i la quotidianitat era la protagonista de les seves obres, passant per teles més abstractes, deconstruïdes i plenes de lluminositat, i fins a les obres més recents, que s’interessen pels retrats de músics en directe. Aquestes bombolles —a voltes, estels fugissers; a voltes, meduses maleïdes— sovint són sentiments que brollen de certs personatges o, potser, de llocs recòndits, que s’amaguen entremaliats en un racó d’algunes de les seves composicions. Sentiments, sensacions, esperits, cèl·lules, verbs... Al cap i a la fi, el denominador comú que comparteixen aquests elements eteris és que no es poden veure amb els ulls, però en canvi es fan visibles en un quadre. A vegades, esdevé possible llegir la producció artística d’un autor en la seva totalitat com si es tractés d’una sola obra. Gairebé com un joc que permet ser resseguit. Probablement ni el mateix autor sap com acaba. Li cal continuar creant i experimentant per intentar descobrir-ho i descobrir-s’ho. Com a autor ha anat evolucionant fins a arribar a una nova sèrie en la qual es troba submergit actualment. S’hi estableix un diàleg entre uns personatges força identificables i l’espectador, que pot escollir entre romandre indiferent davant la crua realitat o participar-ne activament. En un moment en què el Mundial de Brasil és a tocar, en Gabriel descontextualitza les figures i investiga a partir dels significants i significats que van sorgint. Les troballes resultants són xocants, evocadores i amb gran comicitat. Però també amb

REVISTA D’IGUALADA

una perspectiva més àcida i sarcàstica, ja que els personatges, futbolistes tots ells, es mouen entre la fràgil línia que separa el somriure més amable de la ironia. Una mirada més crítica, més aquí que allà, on sembla recordar-nos que les idees d’un autor són l’expressió de la seva postura davant la societat en què viu. D’altra banda, si l’art, com la ciència, és una forma de conèixer la realitat, el Xavier té la capacitat de descobrir-nos detalls que passen inadvertits als nostres ulls. Aconsegueix, amb la seva mirada transparent i sincera, que visualitzem aquelles petites coses que fan que valgui la pena. Sovint l’obra del Xavier, evocadora i suggerent, se’m presenta com els versos d’un haiku, aquelles breus joies nipones on la senzillesa és feta poesia i que nien al cor de qui les llegeix en una emoció molt concreta. El seu treball basat, com el haikus, en la sorpresa i l’embadaliment que li produeix la contemplació de la realitat, provoquen un efecte molt similar. Són obres enteses com a éssers orgànics on la musicalitat i el ritme són factors fonamentals. De fet, sempre he pensat que les seves composicions tenen una sonoritat tangible. En definitiva, un treball que s’allunya de l’artificiositat i l’ampul·lositat gratuïtes. Un treball sensible i contundent que exigeix sinceritat. Un treball, en fi, que ens exigeix sinceritat a tots.

María José Lizarte (Igualada, 1982). Guionista i docent, és llicenciada en Filologia Hispànica, i Màster en Guió de cinema i televisió al Taller de Guionistes. Participa regularment en la programació de formació dramatúrgica de l’Obrador de la Sala Beckett. Va ser co-guionista de BZZ, espectacle estrenat a la Fira de Tàrrega 2013 i autora i directora de la peça teatral Lotòfags, estrenada a la Sala Beckett (Catàstrofes, 2012). Actualment participa com a guionista en diversos projectes audiovisuals i puntualment en treballs d’il·lustració i d’storyboards.

REVISTA D’IGUALADA

Xavier Gabriel Puiggròs, l’home que mira Albert Alís

atractiva però també tan difícil i rebel, com molt bé saben els aficionats d’aquest procediment. Aquesta exposició és tot un exercici de bon fer i d’observació, de síntesi i de sobrietat. En Xavier captura amb el llapis i el pinzell l’actitud i el gest i ens mostra el moviment sense aturar l’acció. Per fer-ho, en Xavier es val hàbilment dels tres recursos bàsics dels pintors: la línia, la taca i el color. Aquests són uns recursos que cal administrar amb intel·ligència i harmonia, tot procurant que treballin plegats, ja que cadascun d’ells té ben definida la seva funció, i l’abús o el desencert distorsionarien i fins i tot anul·larien l’expressió pretesa. En Xavier utilitza la taca justa per suggerir i la línia indispensable per definir, procurant aquesta síntesi que ens és tan grata quan és explícita. Tot molt ben acompanyat amb el color adient —quan n’hi ha— per evocar l’atmosfera dels músics en escena i l’ambient que es genera al local. Tot i les dificultats que representa per a un pintor la captura del moviment i de l’acció, ni el seu bon gust ni el seu ull li fallen a l’hora de traslladar damunt el paper el gest instantani i fugaç. Aquesta preferència d’en Xavier per l’acció i pels cossos en moviment l’ha portat a treballar en l’actualitat els futbolistes en plena activitat dins el

Observant atentament els darrers treballs d’en Xavier, no se m’acudeix res de més escaient: en Xavier és l’home que mira. Tal vegada em direu que això que us dic és una obvietat, que per dibuixar i pintar, el que cal fer —allò principal i inevitable, em direu— és mirar. Certament que, en general, per dibuixar ha de ser així. I normalment ho és. Llavors, què té d’especial la mirada d’en Xavier? Justament que és el mirar de qui estima el món i la vida, de qui no vol deixar escapar res, de qui vol copsar totes les impressions i viure totes les emocions... i que, sobretot, vol pintar-les. Ell sap prou bé el que és necessari. És coneixedor que, qui no dibuixa, no sap ben bé què és mirar i que normalment creiem saber com és un objecte o un indret, però que és tot dibuixant-lo que descobrim i aprenem veritablement com és. I això ens porta de dret al seu treball: parem acurada atenció a la col·lecció de músics que en Xavier ha mostrat al «Hot Blues», justament i encertadament titulada Traç al Blues. Són retrats de músics en plena actuació realitzats del natural, és a dir, directament mentre actuaven al «Hot Blues». La majoria d’ells elaborats amb grafit i d’altres a l’aquarel·la, aquesta tècnica tan fresca i

REVISTA D’IGUALADA

terreny de joc, i s’ha pres la gosadia d’introduir en aquestes obres un toc d’enginy i d’ironia, tenint cura en tot moment d’explorar els recursos que el llapis de grafit i el carbonet li permeten. Els dibuixos que jo li he vist sobre aquest tema, per les seves qualitats tècniques i plàstiques i per l’esperit juganer del seu autor, prometen esdevenir una sèrie sòlida, atractiva i engrescadora. No voldria acabar aquest text sense parlar de les darreres pintures que li he vist, olis i aquarel· les en els quals l’organització de l’espai pren una importància cabdal, amb la línia de l’horitzó elevada i un ús del color fresc, transparent i lluminós. M’afegeixo, doncs, a tots els qui esperem impacients veure els fruits de les inquietuds i recerques d’en Xavier, tot fent vots perquè aquestes arribin a bon port i trobin bona acollida per part dels aficionats a la bona pintura.

REVISTA D’IGUALADA

Xavier Gabriel

(Igualada, 1978)

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2004) i màster en Produccions artístiques i recerca (UB, 2009) va reafirmant la seva trajectòria persistint en la seva activitat artística. Ha estat reconegut en notables certàmens de pintura a nivell estatal, amb primers premis com en el concurs Internacional Ciutat de Lleida (2011), en el concurs Aguas de Barbastro (2011) o en el Pere Romeu d’Arts Plàstiques (2011), entre molts d’altres. Premi del públic a la Biennal de Pintura Jove de la galeria Anquins (2008). Ha obtingut també accèssits al Premi de Pintura Jove Fundació Barceló (2009) com a més destacat i ha estat seleccionat com a finalista en l’important premi Ricard Camí (2007). Així mateix, també és digne de menció el recorregut que ha anat elaborant al costat de la pintura al natural, categoria en la qual ha rebut nombrosíssims premis des del 2006. Polifacètic, inquiet i divers, s’ha centrat en el dibuix i la pintura com a mitjà d’expressió i camí professional. A banda d’això, s’ha anat acostant a la música i l’expressió corporal, de la mà de disciplines orientals com el ioga, el txi kung i el tai txi. Després d’un període d’introspecció i recerca en disciplines externes a la seva formació, enceta nous projectes plàstics amb un nou bagatge. A la vegada, el projecte de fons realitzat al Hot Blues li ha aportat una nova perspectiva i llibertat tècnica que es presenta a les seves noves obres. Ha exposat a Igualada en diferents espais, a Reus al Círcol, a la Fundació Reddis i en una col·lectiva a l’Anquins, a Barcelona sobretot a la galeria Artevistas, també a Barbastre i a Guadalajara a través d’una petició entre la Uned i Ibercaja, i a Tolosa de Llenguadoc. Té obra en col·leccions privades tan importants com la de la Fundació Vila Casas i també de la Uned.

Albert Alís (Mataró, 1961), guardonat des dels inicis de la seva trajectòria amb premis com la Biennal de Pintura Jove d’Anquins i el Premi Jove de la Sala Parés, ha estat present com a finalista en els premis estatals més destacats, nombroses vegades. La seva trajectòria és prova d’una marcada perspicàcia i sensibilitat i es constitueix com un referent de les noves propostes figuratives del país (http:// www.albertalis.com)

REVISTA D’IGUALADA

Des que el temps és temps, l’home ha conviscut amb la natura en una relació no gens plàcida, sinó marcada per la voluntat de domini de l’un respecte de l’altra. Des de la fragmentació de dos continents per obrir un pas marítim, fins al repte personal d’arribar al cim més elevat d’una serralada, passant per la transformació d’un petit paisatge verge en unes simetries naturals, un jardí; l’home ha imposat la seva mà damunt el món natural. La natura, per la seva banda, ha deixat sentir també la seva veu, lliurement o bé com a resposta als maltractaments soferts. D’una tempesta de primavera fins a un tsunami, hi trobarem totes les gradacions. Però, de totes les formes de domini exercides per l’home damunt la natura, n’hi ha una que és molt íntima i consentida: el conreu de la terra per obtenir-ne uns fruits. M’agrada manllevar la imatge clàssica de la mare natura i imaginar-me-la lliurant generosament els seus fruits de vida a la humanitat.

Text: Maria Enrich Murt Fotos, pàg. 35, 79 i 92 ©FAO Antonello Proto / Pàg. 63 ©FAO Simon Maina / Pàg. 69, ©FAO Danfung Dennis / Pàg. 93, ©FAO Hoang Dinh Nam

REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 46 ANOIA, ABRIL DE 2014

Fe d’errates 2012-2013

En el núm. 40 de la Revista (abril de 2012)

- En les fotografies que il·lustren l’article «Josep Galtés i Cardús (1877-1932). Pinzellades de la vida de l’artista» no es va fer constar ni l’autor de les imatges ni el lloc on es trobaven les pintures. Les fotografies són obra, excepte les dues que ja es dirà, de l’autora de l’article, M. Carme Galtés i Lliró. - Pel que fa a la ubicació de les pintures és la següent: p. 96: casa de la família Botet - del Castillo, a la Rambla Sant Ferran d’Igualada; p. 98, foto superior: Pastisseria Targarona, al carrer del Roser, 17; p. 98, foto inferior: Can Macià, caves Bohigas, a Òdena; p. 100, família Ramon Enrich i Tudó, a la Rbla. St. Ferran, 33; i p. 101, foto superior: Cal Ble, a la Rambla Sant Isidre, 31; i p. 101, foto inferior, ca l’Ignasi Font (Clos, 39-41) (foto Rosa M. Junyent Riba). El moble que il·lustra la p. 99 (foto Gabriel Pinós) es troba al Museu del Modernisme Català, de Barcelona. En el núm. 43 de la Revista (abril de 2013)

- A l’article titulat «Els darrers dies de Natividad Yarza, la primera alcaldessa (1872-1960», a la darrera pàgina (la núm. 11), s’afirma que Yarza «va morir tres mesos després d’haver complert 88 anys». En realitat, havia d’haver dit «87 anys». En el núm. 45 de la Revista (desembre de 2013)

- A la p. 73, en la biografia breu que s’inclou en l’article de Josep Gras titulat «El testimoni ètic en la literatura de l’Holocaust», allà on diu «Doctor en Comunicació Social» hauria de dir «Doctorand en Comunicació Social». En el núm. 45 de la Revista (desembre de 2013)

- En el requadre que acompanya els dos articles relatius a la trajectòria artística de Pere Noguera i Claramunt, allà on es fa constar «1982» com a any de naixement del pintor hauria de dir «1952».

Hi col路laboren

Mencions

Premi APPEC 2009 a una Acci贸 Promocional

Número 46, abril de 2014

Núm ero 4 6

12 Euros

2013 // Un conte de Jordi Badia // L’obra artística de Xavier Gabriel

An o i a , a b r i l d e 2 0 1 4