Els Jócs a l’habitacle
A l’ArborAment, el món de millorA. per David Lázaro Lavilla
Tutor: Jordi Canudas
trebAll de CiCle FormAtiu de GrAu Superior d’ArtS ApliCAdeS A l’eSCulturA.
Aquest treball va començar l’1 de gener 2016 . I es va arribar a ser imprés, per Trialba Graphics, al nº216 del carrer de la Diputació.
Bitàcora.
Debat Introductori
i l’espai de la memòria
Els estols
Adés les aus són cultura
La no conservació de la natura
Desenvolupament de l’obra
Referències i concepte
L’arquitectura a l’espai
Materials. Quin és convenient utilitzar i en són més adients?
L’etnologia. Els Colomaris al llarg de l’història
En la història s’han fet nius per a salvaguardar-nos de les malalties
El so i els efectes biològics dels jócs
Barcelona
Quèfers. El travertí en dol
Temperatures i l’arquitectura complerta
El Japó
Formalitzar la phisis
Aspectes materials
L’adorada ciutat
Alleugiment de l’impacte visual. Comparacions a Santa Maria del Mar
Cercar una forma ornamental segons l’estil del temple de Santa Maria del Mar.
Procediment de l’obra
Jóc vernacular per una parella d’aus
El pinacle, l’arbre de les aus i les flors
Models de pinacles
La font dels auspicis
Model i maqueta de l’Ocellari
Obra en curs
Presentació de l’obra en curs
Text de presentació oral.
Conclusió. L’esdevenir d’una iniciativa conjunta
La visió d’un conservador i restaurador de bens culturals (CRBMC)
tècnic en escultura sobre els Jócs.
de Consulta
Agraïments
personals
acadèmiques
[25]
Digueren a ‘amich:-On vas?
-Vench de mon amat.
-On véns?
-Vaig a mon amat.| -Quant tornaràs?
-Estaré ab mon amat. -Quant estaràs ab ton amat? -Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments.
[235]
Digues, foll, d’on has tes necessitats? respòs:-De pensaments e de desirar, adorar, treballar, perseverança.
-E d’on has totes aquestes coses? Respòs:-D’amor. -E d’on has amor?
-De mon amat. -E d’on has ton amat? -De si mateix tant solament. (ab amore hec habeo.)
Ramon LlullÉs un text que recomano viure’l, sentir-lo i mentres tant rums i roms, es deixi un espai com quan torna a entrar l’aire pel balcó i intuitivament començes a balancejar-te. És una projecció llarga, que es va complementant contínuament.
Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l’ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l‘espai.
va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d’amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l’ha represa amb compàs molt més segur.
De seguida, amb veu més forta, m’han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s’emporta, veig una altre esparsa morta i perduts els consonants.
Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d’una força que s’esbrava dictant-me-la sens parar.
I aixís sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllaçant la mà insegura crits de goig, planys d’amargura, himnes d’alta adoració.
Sols desitjo, per ma glòria, que si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap. Me la diga a cau d’orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil.
I sabré en lo que penses -¡oh poeta extasiat!hi ha un resò de les caences de l’aucell d’ales immenses que nia en l’eternitat.
Oda infinita, Joan Maragall.
Bon grad vora el dia. 25 de juliol 2016, Barcelona
I. Debat introductori.
i t à c o r aDavant la idea de fer una acció, amb una conducta en l’espai, he volgut volcar-me juntament amb el medi, mirar la intervenció, la probable escultura tenint en compte l’ambient vegetal i els animals nadius. Pensant en l’arcaic, segons aquella ànima del bosc, les plantes el sòl i la roca, com a construcció; altrament com pensar en el que pot comportar duir una situació de l’hom, on no hi és o deixa de ser durant llargs espais de temps. El lloc, em determina que l’obra és pels éssers: plantes i animals, el seu panorama. Considero l’acció l’immixtió en un bé de vida. Estableixo una relació d’arquitectura més d’escultura física i performàtica ‘de cap’ al medi, almenys ho provo.
En buscar en records, per exemple, de la fauna barce lonina segons les estacions, fixant-me en com de gran diosos el divers vol d’espècies d’aus omple el cel, ocupen amb so llindars... corriols d’aire entre els arbres, entre els edificis, emmarcades en les pedres i sentides per les orelles que criden a la visió, assentar l’admira ció, badades de l’espectador i l’abstracció de la forma en la comunicació del vol de masses col·lectives d’aus rutinàries, en el dia a dia.
Entro en un àmbit, com veureu, amb molta història i involucionat.
1.1 Família de perdius en un niu en la cultura dels mosaics romans.
1. L’art i l’espai de la memòria. El treball vol donar amor als nadons, als nens, a la canalla, per tal que creixin coneixent la fauna, les migracions, que també són senyals del canvi del temps, els signes de les estacions; una saviesa que es perd en l’actualitat, i reconèixer les aus i els seus sons i cants. Pot, alhora, tot ciutadà, gaudir de formes del mètode de la natura que ha obert contínuament la ment d’hom i es xifra en els seus estudis.
Per la seva ocasió penso que fan falta, han d’haver més llocs en aquells espais que els hem extret -la feina de la reintroducció en l’hàbitat i l’ecesitat d’espècies d’auselles s’han anat a altres terres d’aire més net o amb més amplitud per viure; moltes d’elles han mort i són atordides a causa del escalfament global que forma part del canvi climàtic, elles són les primeres sensibles als canvis de tem peratura, l’alteració dels corrents d’aire i de les estacions.
Al llarg d’aquest estudi deler escultòric demano el següent: Procurem mantenir i salvaguardar les aus, que enllaçen les plantes a altres muntanyes, les cases i en elles les façanes de pobles i ciutats pel davant i pel darrere, dotant-les de seny, de bellesa, d’harmonia, pròsperes amb l’artesania i l’estructura. En aquest pla, ideo el niu arbre que em permet establir la relació entre les façanes com un bosc, un jardí vertical, volent concienciar a la gent que fa nius profans, per ajudar a gaudir d’una ciutat remarcablement idònia, assimilable a to tes les ciutats i parcs i dotar del concepte estatuari de l’obra.
1.2 Collar d’ovelles.
Clou en guanyar amb artesania la panoràmica cultural catalana, recuperant l’art popular, la vivacitat arquitec tònica, el color, activar els vianants, cercar el pragma i l’objecció, l’art bast, l’oblidat, l’amor i la tècnica - la corporeitat i la carnalitat, a aquestes coses l’anomeno l’art polivalent. Polival com el collar per a ovelles procedent de Taüll (imatge 1.2), tallat i pintat i clavetejat i el garrot de lligar garbes originari del Pallars, decorat a talla i estan yat (qual podeu veure en el Museu etnològic a Montjuïc).
2. Els estols. Exemples del vol d’estornells, que es voldria , com antigor, que la natura ens atorgui. En l’entitat d’aquests ocells remembro d’un parlar amb el tiet Xema ara alegre i jubiltat de la Caixa quan de jove amb els seus amics anaven a plaça Catalunya i picaven de mans com d’altre gent, i començaven a fer voltes i giravoltes, una acció etnològi ca, com anar a donar de menjar als coloms a la mateixa plaça. Els estornells varen ser eradicats, fins desaparèixer de vàries landes. A Catalunya, donada la seva força visual i defecacions, es varen controlar. Gairebé trist com un xup -expresió antiga, citada per Àngel Guimerà a Terra Baixa, referent a una classe de mussol- que un munt d’aus es visio naven a la ciutat dignes de guaitar, la seva essència conjun ta de giravoltes, eren els estornells que creen una corrent enlairada, amb formes del cosmos i formes escultòriques semblants a les escultures de Jean Arp, de Henry Moore i descendents, són impressionants i fascinants. L’increment de terres de conreu les varen foragitar a tal empremtes de la natura que són desbaratades i destruïdes en el seu hà bitat, varen emigrar i reduir-se en número; les mostro en acció en imatges i també deixo la següent direcció web, d’un vídeo de la BBC de 2016: https://www.facebook. com/bbcgloucestershire/videos/956129107770037/
1En les seqüències, podem estar veient una plaga o una gràcia de la naturalesa, tan sols s’ha de conèixer i mostrar pel seu gran exemple de moviment i coordinació, que de mane ra molt planera demarca, el vol d’altres aus. I així la ciència amb ple coneixement deuria esmenar els origens biològics i, com veurem, culturals. Gràcies a la conservació d’aus i del seu hàbitat, avui en dia torna a trobar-se aquests vols tot i que amb l’escalfament climàtic que altera les estacions, no arriven a baixar tant a Catalunya i es queden a l’Empordà.
...a tot l’amor, penso en l’art i la literatura, l’art i la pau, l’art i la música, l’art del moment. La percepció. Trobar moderació condueix a la moral en relació a Kant; de la ciutat a l’essència, i l’ètica en el material considerat.
2.1. Estornells, en forma pictogràfica.
2.2. Estornells en forma d’escultura de Jean Arp, Brancusi, Henry Moore.
2.3. Estornells en vol, formes embrionaries.
2.4. Estornells en vol. Conjunt d’estols.
2.5. Vídeo de la BBC. Acostumen a citar-se en les telenotícies en l’espai el Temps a tv3.
Créixer és ésser en un lloc, de varis temps, situacions i sentiments. Penso en espais d’encantadora parla, de mirades, d’estudi (el diàleg), del cor, lliure com quan m’engronxava en aquelles nits joves a qual silenci de llavis salobres, memoritzant en el va i ve dels peus i la proximitat de la lluna, da vant, els rostres dels pares d’esquena la mar i d’una frontisa que m’atemoria. L’olor de la costa, sobre el sauló de Passeig de Sitges, enmarcada per un pi que sabia que era darrere, abans de tornar a casa, Barcelona. De petit, vaig esmenar a ma mare al que va dir ‘fixa-t´hi, fixa-t´hi en el que hi ha’, pensava en la desconeixença de l’olor; ara com l’expressió del so de les esquelles en el que l’amic Víctor m’avisà del primer corriol de ramat, reconec l’olor de l’arrossar i l’olor calenta de les plantes que s’assequen vora els camins a juny, de la muntanya d’alzines i roures a primavera, de l’olor de la neu en les valls, del fang en una ferida, de l’humus a febrer en ajupir-se a collir un bolet. Encara en queden. Ara en la re flexió, hauríem d’espaiar places i vorams de les voreres amb parcs des d’on veure la lluna abraçada a les espatlles dels arbres, com en el Passeig Colom, davant de les Golondrines, espai a seure per a qui esperi el trajecte i on gronxar-se, el Moll de Bosch i Alzina, Passeig de Borbó, a la Plaça del Mar a tocar de la platja, al Parc de la Ciutadella, varis, i en una idea que tan sols em ronda al cap ara, l’Arc de Triomf, Passeig de Sant Joan, Sagrada Família, Parc de l’Estació del Nord, l’Avinguda Diagonal, tan en propers models dels tu rons de Barcelona pensar en aquesta oportunitat, sia la plaça Catalunya amb vistes a oest, la Deesa-Canaletes i les fonts a vora dreta. La memòria és l’acció del guany de la vida.
Com en parlo de l’art dels poblats, és l’hegemonia, bi ològica valuosa i de sensualitat, l’eròtic, l’encantador, net, l’ecològica sostenible, sia l’eticalitat sostenible. Adonar-se del món interior. Puresa, valors socials, llibertat. L’acceptable. Vitruvi en pensà en tres quès: l’utilitas, fir mitas (solidesa matèrica) i venustas (la gràcia conjunta).
L’ésser sent, com la memòria de l’olfacte, es val de troballes, de situacions i llocs, espais on es torna, fent més sensible
penso en la llibertat d’accions, sigui, el nen carregat amb la motxilla a continuar el vol curt d’un au, tota sensible com els muscles de l’àmpit. Mirar on va. Bella! Sensorial activitat, sentir aquest impuls de continuar amb el caminar de la papallona, que ara em dic que vola acariciant la brosta. És de les millors majors que es té. El vol, ella l’au, el corriol que sembla accelerar. Trobar el cant de l’au i la naturalesa és en si una raó. El cant és més clar quan és lliure, el major clam és caminar i, caminant, parar en el silenci i avistar els cants conjunts. El silenci és una va lua. El silenci és l’observable. Allò que el silenci porta, en transmet quelcom. És una valua. Sagrada com la mare, en egipci mahmut, i en el sentiment carinyós del nen mehmet.
Imaginar un passat on les cases eren plenes de música, les aus migraren amb ella i les cultures... es començaven a relacionar. En un passat més proper al que he pensat ara, a Constantinoble, s.XV eren ensinistrats coloms missatgers. En aquella època la gent prenia un gran coneixement del significat de les plantes i era fàcil que per comunicar una cosa, deta llar o encaminar un secret, en la carta adreçat hi ha gués una espècie enganxada com el safrà, estima, sabiesa, comunicar un dòl amb color. A tot allò del co lumpi dels parcs, he començat a idear un columpi movible.
Adreç grat xoroi, bonic present.
3. Adés les aus són cultura. La sacralitat de les aus, en formen part de la cultura, molts compositors de l’exel·lèn cia de la música tenien el seu ocell, del qual, extreien frag ments de la música que composaven, els traslladaven en salts de tons i en conjunts de notes. Els harmònium de Bach, Haydn del segle XVII segons l’Uirapuru (Cyphor hinus arada), també Heitor Villa-Lobos va composar en nom d’aquest ocell. Les Valkiria de Wagner segurament sigué cantada per els seus dits corretejant, com l’Himne de l’alegria de Bethoven podria esdevenir en el cant d’un ocell. Una de les cançons tradicionals de bressol i de Nadal catalanes des de segles enrere, és el Cant dels Ocells, cèlebrement tocat amb gran cor en tots els concerts de Pau Casals; també per Jordi Savall; la lletra menys coneguda en nombra molts:
En veure despuntar el major lluminar en la nit més ditxosa, els ocellets cantant, a festejar-lo van amb sa veu melindrosa.
L’àguila imperial se’n vola cel a dalt, cantant amb melodia, dient: Jesús és nat, per treure’ns de pecat i dar-nos alegria.
Repon-li lo pardal: Avui, nit de Nadal, és nit de gran contento! El verdum i el lluer diuen cantant, també: “Oh, quina alegria sento!
Cantava el passarell: Oh, que hermós que bell és l’infant de Maria! I li respon el tord: Vençuda n’és la mort, ja naix la vida mia!
Refila el rossinyol: És més bonic que el sol més brillant que una estrella! La cotxa el bitxac festegen al manyac i a sa Mare donzella.
Cantava el reietó per glòria del Senyor, inflant amb biçarria; el canari segueix: llur música pareix del Cel gran melodia.
Ja n’entra el cotoliu dient: Ocells veniu a festejar l’aurora! I lo merlot, xiulant, anava festejant a la més gran Senyora.
L’estiverola diu: No és hivern ni estiu sinó que és primavera; puix que és nada una flor que pertot dóna olor I omple la terra entera.
Cantava el franclí: Ocells qui vol venir avui a trenc de dia a veure el gran Senyor amb sa gran resplendor a dins d’una establia?
Ve cantant el puput: Eixa nit ha vingut el Rei de més grandesa! La tórtora i el colom admiren a tothom cantant sense tristesa.
Picots i borroners volen entre el fruiters cantant llurs alegries; la guatlla i el cucut de molt lluny han vingut per contemplar el Messies.
Canta la perdiu Me’n vaig a fer lo niu dins d’aquella establia, per a veure l’Infant com està tremolant en braços de Maria.
La garsa, griva o gaig diuen: Ara ve el maig! Respon la cadernera: Tot arbre reverdeix, tota branca floreix com si fos primavera.
Xiuxiueja el pinsà: Glòria avui i demà; sento gran alegria de veure el diamant tan hermós i brillant als braços de Maria.
El xot i el mussol al veure eixir el sol confosos se retiren. El gamarús i el duc diuen: Mirar no puc; tals resplendors m’admiren!
34! i fins 36 amb la paraula genèrica són les aus hi són les crides múltiples que fan el poema! Potser m’he emocionat massa en pos sar tota la lletra d’aquesta mida.
Amb el seu vol embadaleixen la mirada d’alguns, en són en la veu d’alba que ens aixeca als matins, d’altres es citen en el vespre, altres se’ls escolta durant la nit. Si més no, sentir i escoltar el so d’un au, és una mostra d’amor, d’encanteri, de pau. El seu vol és una elegància, fa que els arbres pansits i de gruixudes escorces cantin amb compan yia allà on el vent vagi.
3.1. Gravació de 15 ocells seguit de versió musical dels Poemes de Jacint Verdaguer amb cants d’ocells.
Com va escriure Ueda Akinari mentre mirava, humida i gèlida ‘Des de quants dies cau, serena i silenciòsa, la pluja de primavera?’. També en la cultura popular, la literatura i en la poesia, especialment, en les terres de Catalunya te nim Mossèn Jacint Verdaguer, a qui anomenaven Mossèn Cinto amb la seva obra Què diuen els ocells?. Un recull de dites tradicionals de diferents llindars de Catalunya, i amb un toc humorístic, grandilocuent. Podem conèixer en qual sevol llengua poeta que no en parli o nombri un aucell? Shelomoh ben David, Aristòfanes, Ariosto, Bashō, el monjo Saigyō Hōshi, Basu, Ib Hazm di Cordova, Ramon Llull, Ausiàs March, Garcilaso de la Vega, Jacint Verdaguer, Àn gel Guimera, Zorrilla, Edgar Allan Poe, Teodor Llorente, Padre Arolas, Santiago Rusiñol, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Agustí Bartra, Carles Riba, Joana Raspall, Joan Vinyoli, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Josep Car ner, Miguel de Unamuno, Rosalía de Castro, N.Sanz y Ruiz de la Peña, Vicente Aleixandre, Juan Ramón Jiménez, Alessandro Manzoni, Jacques Préver -Salut à l’oiseau’, Pere Quart, Salvador Espriu, Paul Blackburn, Lowrence Ferlin ghetti, Echo Chen ‘sanmao’, Marius Sampere, etc.
També memoro la persona d’Apel·les Mestres per la seva col·lecció de figuretes de pessebre. En Joan Amades recullí en el llibre ‘El pessebre’ un seguit d’aus de pessebre molt colorides (Biblioteca de Catalunya, Barcelona.)
També en les cultures de les arts arquitectòniques i escultòriques, són referenciats i creats com ornaments. En les pin tures i relleus a Xina (3300-2300 a.C a la cultura Liangzhu l’au va ser especialment important en la decoració de jades)
Tant en el mosaic romà i vestidures de façanes romàniques com l’Església de Sant Pau, també en l’art dels mobles del Japó lacats, en les pintures Sumi-e de la mateixa regió, els salers de fusta i culleres de plom antigues a Catalunya, l’art Nouvell i capitells Modernistes com el de les columnes de la façana de la Casa Fuster. És així, com les aus són part completa de la cultura i en aquests dies gairebé roman inexistent en el coneixement dels adults, i greument en pe rill constant de veure’ls en un futur, com una espècie viva.
3.2. Detall de font plaça Joan Amades, Barcelona. Les aus són símbol de la pau també representat amb un colom blanc i una branca d’olivera.
3.3. Orenetes en el capitell de la Casa Fuster. Barri de Gràcia, Barcelona.
3.4· Portal de l’Esglèsia de Sant Pau; amb el Tetramorf, del grec tetra que vol dir quatre i morf, forma; tetramorf dels quatre evangelistes: (de dalt a baix) Mateu, Joan com un àguila amb un aurea, Marc com un lleó i Lluc com un brau. 3.5· Més avall en un dels pilastres ornamentals un hirundid?. 3.6· Un colom o àguila, detall del rosar de l’Esglèsia de Sant Pau. 3.7· Aus mostrant les seves ales en els capi tells del claustre 3.8· Grifo o arpia de la mitologia en el claustre de l’Església de Sant Pau. També, de manera diferent, en la cultura mesopotàmica es té com a símbol el lleò alat. 3.9 i 3.10· Trobada d’aus en capitells amb detalls corintis, la fulla d’acant símbols de corones.
3.20.
3.11. Sobtadament a Sant Cugat he trobat el que em va semblar d’una còpia d’un capitell del claustre de l’Església de Sant Pau. Entre arcs de mig punt. Les columnes són cilíndriques i la posició de les aus és la mateixa, tot i que amb menys detall aquestes a la cara i al cos. L’unica diferència és que són posades als vèrtexs. El capitell mesura petit. Quina posició és més bella?
3.12. Au en els capitells ornamentals en els jardins de tarongers de Rubió i Lluch, a dintre també hi ha un altre. Biblioteca de Catalunya.
3.13. L’alegoria de la Ciència; l’óliba, el ‘xup’ (dial. a la Conca de barberà i el camp de Tarragona)atribut de la deesa Atena i el símbol de la saviesa, representada en el Claustre de Vic. També trobem una presentació semblant a la Casa Llotja de Barcelona.
3.14. Ocells bevent d’un calce. Claustre de Vic.
3.15-16-17-18-19. Darreres imatges són del Palau Maricel a Sitges, ceràmiques. Gestes d’art i terminacions úniques en les arestes de les cantonades. amb un major espai a la cavitat on niuen ocells .
3.20· L’exel·lència de l’incògnita, en la representació damunt d’aquesta plana des de la Catedral de Girona a l’altar i en el museu d’art de Girona, simple ventilacions?, o llocs d’aus curiosos supeditats, creats amb misticitat avui ja al segle V, amb cavitats que es deformen. Entre l’aillant de gerres ceràmiques d’un sostre a l’antiga, una ventilació? Perquè hi ha criatures alades?
Hi ha de contes on apareixen i es poetitzen amb les aus, és així com culturalitzem com un bé. Així, Gabriel García Márquez a Cien años de soledad envolta la villa de Macondo amb aus retingudes que canten diàriament.
A Romania un au alat, nombrat en varis contes retrat de l’imaginació i la fantasia i l’encant, el Pasarea Maïastra, el meravellós del paradís, on es diu que “Tant sols un fill de rei pot ferir-lo i capturar-lo, però aquest resulta una vegada així una fada.” Trobem la representació d’aquest en marbre 1910-1918 per Constantin Brancusi amb vàries versions, tant de l’Ocell en l’espai (3.21) i el Gall.
Amb un ramell d’oliva simbolitza la pau i la saviesa, també d’Atena. L’oca com cos de Zeus, un ésser que avisa i vigila.
En l’esbargiment, (3.22) a Mèxic, en el joc de la pilota, el cap del guacamai que servia de meta, en la mostra d’art precolombí d’entre 600 i 1000 d.C. Aquest com a sím bol del foc i de l’energia solar, sis estàtues de guacamais alineats, tres cap a orient i tres cap l’occident marquen la posició astronòmica dels sis sols còsmics que amb el del mig (representat per la pilota) figuren el septemvirat as tre-teogònic del Déu Sol.
També s’adverteix entre els indis bribi de Colòmbia, l’uti lització d’un lloro vermell com a guia del mort. Els indis bororo pensà en un cicle complicat de transmigració de les ànimes en el curs del que aquestes es reencarnen temporalment en el guacamai.
Al Brasil els guacamais niuen en els cimals de vessants o dels penyals abruptes, la seva cerca és, per tant, una gesta, una proesa: símbol solar, és un avatar del foc celestial difícil de conquerir conjunt com a dualitat ctònica-urànica amb el jaguar l’altre foc.
[...] L’àguila com símbol de justícia (el podem veure en el Col·legi de Notaris de Catalunya al carrer del mateix
El Colom representa l’ànima del just. Entre els textes més antics es parla d’una au sortint del cos en el martiri de san Policarp, en la mort de santa Eulàlia, a Santa Escolàstica vist per sant Benet on surten del cos coloms blancs. L’ex pressió “ulls de colom” signfica una mirada pura (Homilia 2, sobre el Cantar dels Cantars). El colom busca la societat. El sacrifici del colom té per objectiu expiar l’ignorància i la negligència. D’altre, les ales indiquen també la facultat cognoscitiva: “el que comprèn té ales” anima un Brahmana. I el Rig Veda: “La intel·ligència és la més ràpida de les aus.”. Les ales en relació amb l’element aire, uns braços guarnits amb plomes, l’arquitecte celestial Vishvakarma realitza seva obra demiúrgica.
En la cultura tibetana Garuda, ordinari de Vishnú, se’l re presenta per una au de presa amb cap humà, tres ull i bec d’àguila.
Es narra en una acceptada llegenda que Cang Jí un mi nistre de l’Emperador Huáng Dì, qui primerament inventà l’escriptura. Va succeir en l’extraordinaria ocassió on l’es menat Cang Jí va observar les petjes dels aucells i del bestiar culles linies i petjes eren distinctiu discernible. Ell va dibuixar les pintures dels objectes en acordancia amb les seves ombres i formes.
3.21. L’Ocell en l’espai de Constantin brancusi. 3.22. Representació del guacamai a Mèxic. nom).3.32.
3.23. Estàtua d’ibis assegut. Musée du Louvre. l’antic Egipte. (document CaixaFò
3.24. Mosaïque du Théâtre Romain. 2e siècle av.JC. Bosra, Syrié. D’altra manera l’escritura cúfica té una gran relació amb la natura, degut al material l’ikra, les cerres, i els moviments, és part dels primers caligrames poètics, a un moviment, una relació del lloc i les direccions, també van sorgir representar cossos, aquest amor primigeni, com el sànscrit, al bangla, tribus nòmades, etecétera, han sentit plenament el pensa ment i la seva representació, amb l’estil net natural.
3.25. Jaume Cabrera (atribuït); (documentat a Catalunya, 1394-1432). Retaule de Sant Salcador, Catalunya, cap a 1400. Església parroquial de Sant Salvador de l’Alzi na de Ribelles, Vilanova de l’Aguda (la Noquera, Lleida). Tremp sobre taula
3.26. Salseres. Tercera època taller d’Alcora (Castellò), primera meitat del segle XIX. Pisa esmaltada. (Museu Cau Ferrat.)
3.27. Senyora omplint el càntir Font del Gall, 1915. Pollença, Mallorca. Bén d’hora al dematí, la gent s’aixecava a collir l’aigua, al migdia per cuinar, ...
3.28. Culleres de plom, en una masia a Sant Iscle de Vallalta, amb flamencs en els mànecs. La fam ha fet que les aus tot i la poca carn siguin preuades, tant que es relaciona amb les pardaleres.
3.29. Creu amb els atributs de la Passió de Crist. El Pelicà de Crist i seva Passiò i de l’Eucaristia, el qual es creia que es faria per alimentar ses cries. Catalunya, segles XIV-XV. Encaixada en un capitell gòtic, com a base, procedència de Girona, datat entre els segles XIV i XV. Ferro forjat. (Museu Cau Ferrat.)
3.30. Sarcòfag d’argila prehistòric amb obertura frontal en forma de cap de mussol remuntant a Palestina.
3.31. Esteles amb cara de mussol de la civilització megalítica representant la cara oculta d’una Terra-mare dispensativa de vida.
3.32. Gravat a l’Edat Mitjana, amb el pas del dia i la nit, on es veuen a a cavall gent principal, als qui habilitarien algun palau particular o bé se’ls instal·lava a cases preparades especialment per tal ocasió, a diferència dels mercaders i viatgers que habitarien els hostals. Amb un colom a la mà.
I així és. Constatment les aus ens han portat a reflexionar, les aus tenen memòria i amb els seus sentits po dem entendren’s entre la diversitat de camí de nosaltres i d’elles. Gràcies a elles elevem el pensament, descobrim amb les nodes i en el pas del temps, l’aparició de diverses aus, els calendaris; les hem estimat tant com per pintar amb perspectiva, les pintures asiàtiques a tinta i brodats de seda, amb diverses perspectives i llums, volem veuren’s amb aquells que són al voltant, també aquelles pintures quadraven el dibuix entre les alçades de les muntanyes, els núvols i els arbres vistos en aigües. Les religions han defensat el bosc com a constància. Gràcies a aquests sentiments d’anyorança, vam construir espais on viure, plens de mirades a semblança dels caus d’animals com els porcs senglars i llebres sota terra, d’aus com el gall d’indi que niu a terra amb un tancar de bran ques i altres ocells dalt d’arbres amb terra cítrica; de llops i óssos en coves i grutes on podrien haver cérvols en dies de tempesta, gràcies a ells hem abastat un lloc on elaborar el que en diem arts i família, així vam descobrir noves valls, muntanyes i l’altra terra en busca d’aquell ésser que se’ns va apropar. A més, desplegats i arborats com l’art dels arcs i cúpules nazarí hem pensat constantment en la seva força i silenci; a volar com elles des d’Abbas ibn Firnas qui va ser el primer conegut en efectuar varis intents per volar. L’any 852, saltà des d’un minaret de la Gran Mesquita de Córdoba amb un mantell sols, rígid, amb tirants de fusta. Esperava lliscar com un aucell. No ho va fer. Però el mantell va desaccelerar la seva caiguda, creant el primer paracaigudes i deixant-lo amb ferides lleus. L’any 875 a l’edat de 70 anys després d’haver-se posat a punt una màquina de seda i plomes d’àguila ho provà de nou saltant d’una muntanya. Volà a una alçada considerable i es mantingué en l’aire durant deu minuts, però s’estevellà a l’aterrar, concloent correctament que era perquè no havia donat al seu dispositiu una cua per a que es detingués al descendir. Així un enamorat com Leonardo Da Vinci, 600 anys més tard va continuar volent volar. A la ciutat com tal tenim Sant Pere de les Puel·les (3.33) on es va aixecar
cap el 1147, consagrant-se la nova església, el campanar conegut com la Torre dels Ocells; en el llibre El quarter de Sant Pere l’Antoni Vidal ens n’explica: “Segons la tradició, durant uns anys del segle XVI al carrer dels Ocells, al costat del Rec Comtal, hi visqué sant Salvador d’Horta. S’explica que era un gran amic dels ocells i que s’hi entenia amb el seu idioma.[...] Els ocells l’esperaven al veí campanar de Sant pere de les Puel·les, que per aquest motiu passà a anome nar-se ‘la Torre dels Ocells’. Aquesta torre desaparegué com a conseqüència de la Setmana Tràgica del 1909”. Veiem una torre a l’imatge al 1908 buida on s’ospedarien els ocells i, probablement, un colomar davant en el terrat.
Així d’amors naixera la coneguda Torre dels Pardals (3.34,35) a l’Horta-Guinardó. amb jardins on es deurien reunir el can tar dels animalons originària d’una vila romana l’imatge dels jardins trobar un portal de xiprés encapçalat pel cos d’una au tallat en el brancat de l’arbre.
Així que amb l’esplendor de L’Oiseau de feu i la vivor clàssica de L’Oiseau Bleu d’Stravinsky en el penúltim tram de la demora al vol de l’au en l’orquestra que va composar com a Ballet. Ens adintrem en aquesta suma d’obra pel medi, a la cultura, per la civites, al poble, i jardins, pla d’urbanitat i d’assimilació. I encara avui dia en són un ajut a compositores i compositors; a l’imatge (3.36) Jarbas Agnelli ens incardinar en aquella feina de Llorenç Barber ‘Músiques d’Intemperie’ amb composicions amb el nom d’un carrer anglès on segons les persianes la gent a les finestres i balcons, la gent que cre ua, els cotxes els semàfors, tot assegut en una terrasa elabora de l’emplaçament a la música; així com aquí tenim el cant dels ocells, a terres angleses i del nord apareix a l’edat mitja na Sumer is ecumen sing lhude van cucu, qui la millor la versiona és The Hilliard Ensemble. Haydn la Simfonia nº83 ‘The Hen’ el gall; Ravel ‘Daphnis and Chloe’, Ralph Vaughan Williams ‘The Lark Ascending’; l’idem dels cants de part d’Einoju hani Rautavaara ‘Cantus Articus’, etc. Tots basats en cants de diferents ocells. També imitem el so amb les mans i la boca, així, els aborígens d’Amèrica, entre ells, els del sud i de l’Amazònia, creuen que els instruments de vent, les diverses
3.33. Sant Pere de les Puel·les.
3.36. Composició de Jarbas Agnelli.3.34-3.35. Torre dels Pardals a l’Horta-Gui nardó.
flautes i peces de terracuita es poden destruir sense mal metre els precedents, i creuen que, igualment, en el futur es tornaran a refer per una altra persona, ja que és una cosa que portem a dins nostre. A l’Argentina i al Brasil existeix el coyok una mena de xiulet per imitar a l’au tam bé molt típic dels pastors en l’exemple de Urueña, Valladolid de la Fundación Joaquín Díaz (3.37); també tenim els comuns pitus d’aigua on al bufar en un petit gerro tre ballat com una flauta amb una mica d’aigua elabora el so. Tant els flabiols a les sardanes són introduïts per una petita seqüencia que imita al cantar d’un aucell.
3.37. Xiulet d’Urueña
4. La no conservació de la natura. En l’actualitat, del total de superfície de Catalunya, 3,2 milions d’hectàrees, poc més de 2 milions són forestals. És a dir, més de la mei tat de Catalunya és coberta per boscos.
Durament el pas del humà amb vehemència ha fet variar la densitat i qualitat dels boscos. A l’Edat de Ferro, seduïts per les seves eines, va començar la pèrdua del bosc. No obstant, les diferents cultures de l’època estaven molt arre lades a la natura i protegien i conservaven espais forestals que consideraven sagrats.
Si parlem de riqueses en una civilització, parlem del seu bosc i natura; a Europa en teníem la Selva Negra (Alemània), la Selva Hercínia ,des de l’inici del Danubi, tots el voltants cap a l’est, fins la desembocadura al Mar Negre. Segons Juli Cèsar feia d’amplada 9 dies de camí i en el llarg del riu baixant, després, cap a l’esquerra continuava, des de Germània,ni en 60 dies de camí s’arribava al seu extrem. Amb l’arribada dels romans, i les Guerres de les Gàl·lies, varen iniciar una gran transformació del pano rama natural, convertint-se en assentaments i artilugis de guerra com estaques, torres, tortugues i ponts. Tantma teix, els voltants desolats com a simple control panoràmic, camps de conreu i de pastures segons l’increment de població. Contínuament hi havia falta de menjar, perquè es cremava tot i tenien lloc batalles per noves terres, endemés de l’obertura de mines. Polònia es va convertir en camps. També Britànnia va deixar d’ésser un bosc.
Després de la caiguda de l’Imperi romà, els regnes visigò tics, com tradicións celtes, davant i després els musulmans, van retornar el respecte cap als boscos sagrats. Així com els grans monestirs que administraven el territori a partir del segle XI, que també van donar molta importància a la preservació dels boscos en els seu dominis. Més endevant en el temps, abastint-se de recursos d’Àfrica i amb la nova fusta de pi de melis d’Amèrica des del seu descobriment, ja en el segle XVIII, amb la industrialització va començar
4.1. Obra de Perejaume a la Funfació Miró, ens parla d’un estat deplo rable, i del llegat.
una gran sobreexplotació dels boscos, per obtenció de matèria primera, la creació de pobles, ciutats i conreus, per donar cabuda a l’important augment de població que hi va haver, a mitjans del segle XIX. Es van tallar els últims grans boscos que s’havien preservat, per l’obtenció de fusta, llenya i carbó. És a finals del segle XX, quan es registren -de petja humana- els mínims històrics de superfície forestal a Catalu nya. El coneixement cada vegada major de la boniquesa de la vida i els éssers, la biologia, faran sorgir figures de protecció d’alguns boscos i espais importants, com va ser la creació dels parcs nacionals com el d’Aigüestortes (1955).
Al llarg d’aquests indrets s’han exterminat vàries espècies d’animals que desconeixem i, de les quals, sols d’algunes po dem sentir-ne a parlar, veure en imatges o disecats.
Durant la història, les aus han anat creixent en nombre i minvant talment movent-se segons el clima. Els ocells han tingut sempre un rol en els ecosistemes forestals, diseminant les llavors i cuidant el bosc, en són la qualitat d’aquests.
Com cita el poeta Anick Roschi al poema ‘les oiseaux’, es va tornar en l’avís en zones quan la guerra; aquí a Barcelona atribuïen el color als avions com el nombrar de l’àvia quan era petita li deien venen els verts!’ perquè eren d’aquest color.
4.4. Bonica finestra en el Guildhall a Open House London, ara des del Tate Modern. En aquesta ciutat també hi ha un gran museu d’història natural, ple de escultures en referència.
Colom ben coix per enganxar-se la pota amb algún fil-ferro, dels tants que hi ha ara en els edificis. En l’antigor no deu ria passar així. Recordo que als voltants dels 7-10 anys ma mare em va dir al jo qüestionar-me que no es veiessin tants coloms com abans, ‘ara en fan controls dels coloms’ doncs, a partir d’aquella temporada se’n veien molts de coloms coi xos, potser per sort mels creuava, i en aquell instant i aquella nit ja pensava que potser per això hi havien de coixos, dient-me que no ‘si els deuen agafar amb xarxes, però... ah (comprenent i ment en fora)[...]’. El temps em va fer oblidar fins que em tornaren els miraments sense donar-me compte, sobtadament relacionat en l’anàlisis. Per exemple, a l’illa de Venècia no se’n veuen de aucells coixos, a Roma tampoc i tampoc a París.
4.2. Parella de coloms fent-se “piquitos” des del Reial Centre Artístic de Barcelona.
És cert, es confirma que en el darrer segle, han desaparegut 500 espècies, d’aus1, entre tantes altres que es veuen agreu gades en la panoràmica empetitida. A més, s’ha sumat una explotació gandulaire al viure, més a viada negligent en relació a les aus, derivada de la pròpia brutícia, i a menys paraules. Perejaume ens parla en l’obra que trobem als jar dins de la Fundació Miró, de l’estat deplorable, del camp mermat i desprestigiat,de la força de la naturalesa,del llegat dels pobles.
1 Davant de l’extinció. Les aus més estranyes i com salvar-les. Facing Extinction. The world’s rarest birds and the race to save them. BirdLi fe Intertanional. 2010.
4.3. Colom jove coix.
Desenvolupament de l’obra.
És així com amb la voluntat de creació de llogarrets per niar aus que habiten diversos parcs i acabar reintroduint o podent gaudir en la ciutat d’ells -ja sigui també situant als voltants o en llocs específics com Montjuïc, el Prat, camps de Gavà i Hospitalet aquests llogarrets oberts per ells que començo a nombrar Criar l’Ocellari/Jóc de l’ocellari o més netament donat a la diversitat d’opcions d’animals voladors, Pla de jócs, un terme que si bé no existeix té fonaments i una semblança amb els colomars-; em baso en un principi d’arquitectura vernacular, l’hom de les cavernes ha pogut saber construir probablement gràcies d’observar dels diferents nius d’aus i com a probabilitat la idea s’ha repetit en els temps en conèixer el cau de bes tioles com senglars i el niu d’altres aus quines deixen les branques per suposar en l’aparició de la terra, de l’adob; aquests materials naturals ofereixen una gran resistència als agents externs com el sol, la pluja i els insectes, és així que aquest tipus d’arquitectura neix en l’autoctonia, en les regions, en l’adaptació al medi; i amb mateixos materials que les aus he estudiat una forma bàsica, uns materials que no malmeten el medi la possible difuminació, grat de l’entorn; espècies segons l’on, i indrets d’exemple, però també al veure la durabilitat i la manipulació segons a on pot situar-se també ideo amb materials cuits i esmalts.
L’espai d’aquest pla per a la biodiversitat remetria, potser, en la producció d’uns llocs de feina per hom en el control de les espècies com ja de bons hi són, la possibilitat de l’increment de nombre d’una espècie determinada i la netedat dels nius que, adelanto, elles mateixes recuperen l’ús de nius d’anteriors seues, durant les diferents postes de les aus al llarg de l’any. Tant labor de tallers d’artesans que podrien cedir el seu art per un patrimoni arquitectònic, material i cultural qual ésser l’envergadura al coneixe ment i l’entrada de la ciutat de visitants, el manteniment com punt de trobada d’estudiants d’arquitectura i els vianants.
El jóc o niu és l’estructura que ha de proporcionar seguretat i aixopluc als ous i pollets i és vital per a la reproducció de qualsevol ocell.
La instal·lació s’alliberaria en llocs que donessin el per mís dintre dels parcs naturals de Catalunya, sempre en la llunyania dels camps agrícoles per evitar l’aldarull de fer malbé la sèmola que ha de brollar i donar la collita, tot i que molts s’alimenten d’insectes que hi són a la terra i van severament bé, control de plagues com l’escarabat negre que asseca els arbres (on hi ha una noble acció de l‘espantaocells, que és la contra al projecte.) Altrament, en terres ramaderes no ha de ser una molèstia. Es parla ria amb les institucions i es buscaria un lloc que no malmetés l’espai panoràmic als marges d’una vall, sota un arbrat, potser en un mirador... Ón és el lloc més proper?
També en parlo, en gran extensió en el programa, de portar les aus als voltants de les grans ciutats capitals a Cata lunya: Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida. En els inte riors de les ciutats i poblats serien un gran pla contra les plagues de mosquits, tant ara que ens són més farragosos per l’espècie de Mosquit Tigre, com per malalties -més en davant faré alguna referència en l’història de l’utilitat i l’ús segles enrera i d’on ara buscant he trobat que en fan en espais tropicals gràcies a la Fundació Flora International amb col·laboració del BCI (Banc de Crèdit d’Inversions).
Sempre m’he enamorat del pensament i de l’art antic tant de les civitas, en la seva construcció en faig una anàlisi de behemència en la que entenc que és una arquitectura poèti ca. I les primeres sostenibilitats modernes que daten a partir dels actes cerimonials, de l’antiguitat, sobretot palpat en les construccions més grans d’aquesta, als jardins d’Àsia, l’Egipte en exemple també les Catedrals d’Europa i Palaus, era un gran entreteniment per el Faraó, els Maliks i Reis asseure’s a mirar l’orientació amb el traç de pals i cordes previ a l’obra, de la llum entren més sostenibilitats... d’in teriors com les persianes, l’electricitat, els parcs i jardins,
l’ombra i la temperatura controlada on hi ha els buits de cambra que parlaré. Podríem senyalar l’amor romanticista de Turner, els paisatges sublims i l’anterior amor geològic comprès en l’arquitectura amb el rococó i la rocalla, provinent del jardins de la Xina i de la quantitat de Shān, 山 (muntanyes) i la seva relació amb l’aigua d’on l’hom en bé.
M’encamino en colorir la ciutat, en admetre’s i guanyar-se equitat. Així vull obrir l’encant de tenir un au aprop nos tre pel seu vol amb el cant lliure. Ho entenc com estu diar-les i reflexionar en les seves arquitectures que bé es recullen en el llibre Els altres arquitectes editat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Penso en la seva labor segons pensaments de Darwin, del coronel Newman, de sir John Lubbock. En una cosa qual penso en la bonança d’ànima i material com l’art dels fanals de Barcelona, la font de Wallace i les de Carles Buïgues cerimonioses. En els grans arbres i testos que milloren la presència i l’aire de la ciutat (com a la plaça de l’església dels Mercedaris de Sant Pere Nolasc.) Així l’arquitectura el ciment a de ser segons el lloc que hi és qué s’implica en l’anàlisis.
Després de tot això, havent parat in albis la primera idea de l’arbre de les aus, espai a pensar el què i l’on i el com, (cui-el-per-al), de monumentar les aus, em miro des d’un balcó, el vol plàcit d’un Martinet, amb dos moviments menys que l’aire que l’eleva. Començo la ciutat idònia i l’ègogla ( del gr. ekhlogé i el ll. ecloga). Coneixent la capti vamenta de grans ocells cormorans a Japó i Xina ajudants a la pesca com d’un animal de companyia idolatrats com a símbol nacional i estatuari, les oques protectores de la masia, etc.
Les panoràmiques del Dr. Julius Neubronner qui va uti litzar els coloms missatgers per entregar medicaments al sanatori local i els utilitzar de fotògrafs panoràmics a l’any 1908 utilitzades en la primera Guerra Mundial, extret d’una narració de Fontcuberta a El Món d’ahir.
II.1. Colom amb càmera de Dr. Julius Neubronner.
5. Referències i concepte. La contra del projecte en la cura dels aliments que hom conrea en l’àger.
He trobat un “Hotel d’Insectes” també a Gavà, prop de les terres de cultiu, de la mateixa idea de donar peu a la cria d’aus, aquí insectívors. En aquesta opció amb la for ma de casa amb teulada, amb alguns materials reciclats. En els maons poden fer niu les vespes i les abelles; en els troncs i canyes, escarbatets, aràcnids, tot tipus d’insectes.
5.1. Camp i espantaocells, un model no gaire corrent, a Gavà endemés la carbassa és artificial, de plàstic.
5.5. Casetes fetes de l’home cap l’ocell.
Altres referents profans, quals refusar, són les cases per niar atípiques de fusta laminada o escorces, de bases còncaves de teixit vegetal, amb un branquinyol per posar-se l’ocell, amb sostrets amb forma de teulada; en format caixa o còncaves; penjats amb un clau a cornises, a troncs, elevats amb un pilar talment de fusta, per exemple.
5.2. Caseta en una finestra a Girona.
5.3. Caseta en una finestra a Girona.
5.4. Blauet (alcedo atthis) a Japó, recolxat en una fulla de lotus assevada segons Jo hnson Chua. En alguns di buixos em baso en les flors com jóc.
M’he orientat amb la diversitat de tècniques de la fabricació, i de la utilització de nius segons la classe d’au. Teixits amb filaments de fulles, d’herbes, fulles i branques (el teixi dor, la mallerenga, el cuallarga); guarnits especialment amb flors; nius oberts al terra entre uns murs de branquetes; nius àcids amb saliva així compactada una vegada seca, nius de fang compactat i mastegat com rumiants (hirundínids), nius fets amb branques. Segons les aus també depèn l’orientació, si entre branques (ocells petits), en cornises, en pendents alts (falciots); hi ha espècies que utilitzen nius vells, altres que utilitzen nius ocupats per altres espècies (els cucuts).
...durant l’abril de 2016.
En els llindars Pirinencs del Pallars Sobirà, en el poble de Son del Pi, Municipi Alt d’Àneu, en els que es poden trobar ocells tant bells i acolorits com el Pinsà comú (Fringilla coelebs) i la Cuereta blanca (Motacilla alba); malauradament, he po gut veure aquest nius confeccionats per l’humà i l’indústria que ja he mostrat a l inici del document, els materials són DM, sobre planxes de fusta esmerlada, grapes, un munt de cargols, i un niu probablement, de fibres de felpa enmotlla da o fibra de vidre i resina, tot un experiment; el més curiós es que diuen que són poc habitats, tant en el Pirineu les mallerengues i falciots no hi pugen ni s’hi són gaire, tot hi haver-hi un parent al Pirineu.
5.13.
de ducs artificial.
5.15. Algú ha fet nius a mà decorats com aquest de mateix semblant amb cloïssa i terra cuita.
També en aquest poble del Pirineu, he vist aquest niu que esta molt bé, és una carbassa buidada (5.16), els ocells entren per dalt i penjada d’una branca, però de tant mirar haig de dir una cosa, han fet un forat a la pedra? amb lo dur que és, si és granit... podien haver aprofitat una juntura.
A més, el viver per ocells (5.17,18), amb metall industrial i completament de fusta la següent. També hem vist un espai de joc en un tronc buidat penjat d’un arbre.
Viver, devant les instal·lacions de residencia i investigació del parc natural de Son del Pi.
Arreu d’Europa, al centre i al nord i les illes, són molt posats a construir-hi tota tipologia de cases i en llocs molt curiosos, l’alçada del jóc no ha de ser alta, malauradament, a Estats Units s’han arribat a niar en una escombraria-cendrer, poder la falta de establiment: bosc en les planures grandioses de camp acompanyats de petits nuclis sense parc ni jardí associat, poden ser la causa o el seu niu ha sigut destruit una o vàries vegades i ha acabat niant allà on ha pogut ràpidament. Podem trobar nius fets entre pals de canyes, nius en forma de caseta o de masia anglesa, de castell, de ferro amb filigranes ...n’hi ha molts.
A Irlanda (5.22), al camí d’una escola, trobem un receptacle obert, també amb la funció de recer en cas de tempestes, molt pròpies dels llocs de pluja i de probable viver (abaix a la vostra esquerra).
5.26. Cigonyes a Lleida.
suro, l’actualitat els fa de fusta blanca i amb entrades encara més estretes.
Àdhuc en pensaré de nous abellers, actualment caixes quadrades o més allargades retangulars amb vidre o sense...
Altre animal que hi niua en llocs característics que sobten són les cigonyes. En punts molt alts i amb nius expectaculars de lo pesants i grossos.
En la llibreria i botiga Onyx, especialitzada en l’observa ció i conservació dels animals i la naturalesa, tenen una llarga mostra de caixes niu, amb forats amb diferentes mesures segons la mida de l’ocell receren uns o altres, especialment ,tot i no canviar gaire la mesura del buit, n’hi ha per cornises per les aus esmenades, hi ha nius per a pardals i xarrecs, el segon a l’esquerra des de dalt de gris clar, tots els negres i el gris de la columna són per a ratpe nats, n’hi ha per lirons, cosa que tinc en compte, per a pit roig, quadrada de fusta i amb obertura grossa, desenfrenada, etc. Totes són de formigó i de fusta i es subjecten per anelles de filferro.
De la mateixa manera, observo les caixes niu de ratpenats. Poca entrada de llum, del que solen ser obertura molt es treta, tot i trobar-los en coves de sal a Cardona, i en espais més oberts, entresostres, les cambres d’aire, i en campanars, masies de granja plens de palla... Gràcies al Museu de Ciències Naturals de Granollers veiem aquesta jóc de
6. L’arquitectura de l’espai. Pensar en quin lloc el jóc pot aportar major equilibri o major contribució és tot un què, s’ha de parlar amb biòlegs i amb la gent del voltant i dels pobles seguint els criteris d’Itziar Gonzalez Virós en el seu pla qual procediment d’obra. De moment, ideo camins, establir una connexió entre hàbitat natural i espai de culte, sociologia amb biologia. Els espais esdevenen amplis vorams verds de les ciutats a mode d’ampliar la capacitat d’aquests com regulació de zona habitable, passejos i ram bles tranquils i arbrades, places i parcs i voram de rius que s’han embolcallat per la xarxa metropolitana com el Besós i el Llobregat a Barcelona i l’Onyar a Girona, ran del Segre a Lleida, integrats en sendes on romandre; al voram de la costa, en especial orientació i entrades per les brises del Passeig Marítim a les Botigues de Sitges, Castelldefels, passeig de la Platja amb ambient perfecte natural a Gavà, establint una connexió al Delta de l’Ebre en seus arrossars en zones contades com a camí d’un passeig que, es fa sol cal dir, (sóc molt crític amb els estandarts-mirador de la costa de Riumar de ferro que s’oxiden a trossos i són de mal veure i trepitjar de plena sorra que és bon camí.). Àmbits dels parcs naturals i jardins de Barcelona: http://lameva. barcelona.cat/ca/que-pots-fer-a-bcn/parcs-i-jardins ,de Catalunya: http://www.catpaisatge.net/dossiers/jardins/ cat/jardins_historics.php.
7. Materials. Quins és convenient utilitzar i en són més adients?
a. L’adob. Diferents aus ingereixen terra i l’escupen amb sucs de l’estómac i saliva per modelar-la i endurir-la, fent així el seu cau. Així penso que un element bàsic per a les aus és la terra, que com tot ésser, d’ella menja i fa el cau. Així una de les opcions és excretar la terra del mateix voltant d’on s’edificarà l’escultura.
La tècnica de l’adob empleada amb les mans és molt semblant, és té com a base la terra, la qual és obtinguda, apro ximadament, a un peu de profunditat, sent més argilosa, menys orgànica,menys negre. Cal mullar-la amb un dia d’antelació, per després mesclar-la amb una palla blanca o espart (també poden ser branques o incloure fems) i aigua fins convertir-se en un fang homogeni, el qual és trepitjat pels contribuents fins trobar la textura adequada. La mescla es pot aplicar directe fent una bola i llençant-la amb força al mur en construcció i per adició, pujar el mur així compactant i treient les bosses d’aire; també és pot fer sobre una estructura bàsica prèvia de canyes entrelligades o la tàpia compactada en motlles en forma de maons i terrisses tant sols madurades al sol.
Els avantatges segons les propietats d’aquest material són:
-Gran capacitat com aïllant tèrmic. També manté la temperatura adient.
-Gran capacitat com aïllant sonor.
-Baix impacte ambiental.
-Integració en la natura.
-Resistència al foc.
-Vulnerabilitat davant l’aigua per l’erosió. Pel que es sol aplicar una capa de guix amb cal (1 part de guix+1part de sorra+ 1/10 part de cal o de terra amb cal (5 parts de terra i 1 part de cal apagada) i elevar l’estructura sobre un material ferm i aïllat de les humitats.
7.1. Utilització cultural de la tècnica de la cons trucció amb terra crua.
Mesures de proporcions de l’adob, proba granulomètrica: Abocar terra fins mitja ampolla, i la part restant d’aigua, fetes les dues meitats, mesclar vigorosament el contingut de l’ampolla fins deixar totes les partícules en suspensió. Posar l’ampolla sobre una taula: les partícules de sorra es posaran ràpidament, les partícules de llims (on domina el quars) i l’argila al cap d’unes hores.
Finalment, mesures les capes per determinar la proporció de sorra, llims i argila. Es recomana que la quantitat de sor ra fluctuï entre 1.5 a 3 vegades la quantitat de llims i argila. Per exemple, si tenim una alçada de 3 cm amb llims i argila, l’alçada de la sorra deurà comprendre entre 4.5 i 9 cm.
Antoni Gaudí deia de Casa Güell: “Essent edificis de poca al çada, vaig decidir fer-los de tàpia, que és el material més econòmic i el menys conductor de la temperatura”.
b. Les altres opcions de material són la diversitat d’àrids i conglomerats, com la terra cuita a baixa, mitjana i alta temperatura, que requerirà de torn per la columne i motlles i forns de major mida per coure; la pedra i el ciment la mescla de proporció 1 d’aigua :3 de morter conjunta, com un mosaic edificat a l’alça per el que es necessitarien pedretes de diferents formes i classificades en mides, i de fusta materials d’ebanister i altres materials aïllants.
Resina de pi per fixar pedres i vidres colorits en l’estructura. Un o tots, amb una estètica polida. També ceràmica.
7.2. Mur amb la base de pedra i la part superior de toves.
7.3. Prop de Bellpuig al pla de Lleida.
L’etnologia. Els colomaris al llarg de la història.
Aquí demostro com de solvent pot ser cuidar un niu i ho ha sigut al llarg dels anys. Donant un benefici a l’agricultu ra fins la producció de fertilitzants de l’indústria química. La dada històrica més antiga d’un colomari prové del 3000 a.C a la Capadòcia, en l’era otomana; on els co loms eren criats i apreciats per la seva carn i ous, i es varen donar compte aquestes granges de la seva capacitat d’utilitat com a nutrients en les terres de cultiu aprofitant els excrements. Se li dona el nom de la koga, va ser un dels principals bens que exportaven en aquesta era. Les gran ges es construien escabant en la roca creant galeries tancades de 5/10 m2 per 100 aus niuar, amb escala arribaven a entrar. També tenim referències a Egipte amb un gran nombre de pilars de base cilíndrica per l’ús dels coloms construits entre les cases, aquests, fets d’adob i de vegades amb gerros com a nius; també característicament posen pals de fusta perquè es recolzessin. A Egipte, es pinten de blanc per millorar la temperatura que es pot aconseguir en l’interior. Un pas més a orient, els nòmades beduins en les seves rutes també varen construir els seus colomaris com a missatgeres de correus, fets amb adob i pedres de la zona, per protegir-les dels vents tormentosos de sorra, dalt de la construcció es situaven vasos per alimentar l’animal. Diferentment, a l’est de Capadoccia trobem Tinos, una
illa grega, colomaris blancs de plantes rectangulars amb espais dividits amb pissarra teixint entremats ornamen tals. Altrament, en el ben mig d’Iran, en Isfahan es troben aquestes construccions d’adob, en conjunts de torrasses, i nius en un espai tancat com els símils europeus, que su maven l’utilitat en la seva producció de pells tintades com a estobador de les curtidores; encara en aquestes llars les construccions daten del 1400 d.C. Els colomars es varen utilitzar durant tota l’època medieval construint-se en l’ac tual Europa, en edificacións tancades on els nius quedaven a l’interior de les construccions sota clau, com el de 1743 de Wonderful Barn a Irlanda. En el 1789 tenir un colomar era un privilegi senyorial que va ser abolit durant la Revolució Francesa, siguent un bé comunal com el cas del de Pouzay en Deux-Sèvres, França, construït d’una manera obcena i de duresa acorralant un arbre. A més a més, com exemple, a Cinais formats amb caires aquests nius es reparteixen en tre els propietaris de terres del poble a raó d’un per cada 42 àrees. També s’edifiquen en camps de centre d’Espanya. D’altra manera en establiments completament naturals del medi hi ha les grans quantitats dipositades de guano cone
This magnificient picture of thine is very charming indeed, O Lord of the forest, when these birds are happily enjoying themselves upon trees, Oh! And their sweet musical notes are heard distinctly as they sing beautifulluy during the season of fragant flowes (the spring).
Mahâbhârat 12.150. 14-15
8. En l’història s’han fet nius per salvaguardar-nos de malalties. També podem trobar exemples de cases per rat-penats que se les nombra Hygeiostatic, que van ser estu diades pel Dr. Campbell. Van ser incorporats a Estats Units a partir de 1902, per l’eradicació de les plagues de mosquits portadors de la malària. El primer va ser prop el Llac Mit chell, Texas. Per atreure els rat-penats a les construccions en el seu cas incluia draps de guana (excrements).
8.1.-8.2. La primera que es va fer, per Dr. Charles Campbell. Est de Comfort, Texas. Dissenyada per Charles AR. Campbell i construïda en el 1918 per Albert Steves, un empresari de Sant Antoni i alcalde.
El projecte del Dr. Campbell, es va establir també a Itàlia. Es van utilitzar fins la dècada de 1950.
8.3. nats. Erigida prop de la Colònia Elena, aiguamolls, de Pontini; Província de Roma. 31 d’Octubre, 1924.
El 1914, després de la seva investigació amb l’èxit del pro jecte, es van establir dues lleis en nom Societat de Bexar Medica Estatal, de la Secció en l’Estat de Medicina, i d’Hygiene Personal en defensa de les llars dels ratpenats i en la segona llei amb la definició de multes si es provocava la mort de l’animal com a prevenció (textos originals):
(Copy of Minutes of Bexar County Medical Society, April 30, 1914. Dr. W. E. Luter presented the following resolution to the Society for its consideration, which was seconded by Dr. T. T. Jackson, and unanimously adopted.)
WHEREAS, on the 20th day of October A. D. 1910, at a regular meeting of the Bexar County Medical Society, Section on State Medicine, Public and Personal Hygiene, a paper was read by Dr. Chas. A. E. Campbell on the Eradication of Malaria and Mosquitoes by the Cultivation of Bats, Their Natural Enemies, and a resolution was offered and unanimously adopted, to the effect that bats should be protected by law, and
“WHEREAS, since said date a mass of evidence has been accumulated justifying the passage of said resolution, and
WHEREAS, there are so many old buildings in this city which are being demolished, and many of these bats are being destroyed, thereby destroying one of the most useful protectors of mankind. Now, therefore,
BE IT RESOLVED, that the Bexar County Medical Society request the Board of Health of the City of San Antonio to recommend to the Honorable City Council that they immediately pass an ordinance protecting bats, and that the Secretary of this Society immediately present to said Board of Health, a certified copy of this resolution. W. H. HARGIS, Secretary. San Antonio, Texas, April 30, 1914.
AN ORDINANCE TO PROHIBIT THE DESTRUCTION OF BATS WITHIN THE LIMITS OF THE CITY OF SAN ANTONIO
Be it Ordained by the City Council of the City of San Antonio:
Section 1. That it shall hereafter be unlawful for any person wilfully, wantonly, or maliciously to kill any bat within the limits of the City of San Antonio.
Section. 2. Any person violating the provisions of this ordinance shall be fined in any sum not less than $5.00 nor more than $200.00 for each bat so killed.
Section 3. That this ordinance take effect and be in force from and after its passage.
(Signed) Clinton G. Brown, (Signed) Fred Fries, Mayor. City Clerk. Passed June 8, 1914.
9. El so i els efectes biològics del jócs. En el llibre de Darwin l’Origen de les espècies podem trobar les aus com l’es tantard de la salud del bestiar. Darwin cita l’estada a Para guay del militar Félix de Azara (podem veure representat en l’escultura a la Ciutadella de Barcelona) i de Johann Rudolf Rengger ,50 anys abans que en la publicació de Charles Darwin,des de Paraguay varen, entre altres coses, documentar sobre el control de la mosca ombliguera en el bestiar per les aus que evitaven que es tornessin salvatges. Així, amb la darrera actualitat en que m’he trobat, podem parlar de solucionar moltes coses amb les aus, les plantes, els insectes...
Imatge 11.1 Aquesta construcció per a ratpenats a Vietnam i Cambodja l’està realitzant la fundació Flora In ternational amb colaboració de BCI (Banc de Credit d’In versions), que col·laboren en la investigació per entendre com els ratpenats utilitzen aquests refugis per a oferir als agricultors una font de guano i els beneficis dels ratpenats que mengen les plagues dels cultius, una cosa admirable. Semblant a la idea
9.1. Jóc per a rat penats.per prote gir salvs els cultius.
9.2. Recull fantàstic de la ciència de la naturalesa La vida secreta de las plantes de Peter Tompkins i Christopher Bird.
conjurada pel canadenc Peter Belton, de la branca d’investigadors del Departament canadenc d’Agricultura, quan mesuraren la capacitat d’escoltar d’un cuc d’arna sons de 50,000 cicles aproximadament. Aquests aguts sons se semblen molt als que produeixen els rat-penats, enemics natu rals de l’arna. Varen sembrar dues parceles d’uns tres per sis metres aproximats separatas amb cortines de plàstic d’uns dos metres i mig d’alçada que podien interceptar aquesta frequència sonora. Aleshores, transmeteren un so semblant al que canten els rat-penats, sobre dos mitges parcel·les, al capvespre fins la matinada -durant el període en que posen els ous les arnes-. Belton informà que el 50% aproximat de les fulles madures del blat estaven fetes malvé per les larves de les parcel·les carents de música, però sols el 5% de les parcel·les en que les arnes havien sospitat que rondaven depredadors havien rebut danys. A un 60% hi havien menys larves, i les plantes eren tres polzades més altes. Inducció dels infrasons de les bestioles i de la llibertat. És demostrat per altre banda que la música ajuda a la vegetació i a l’ho me, quan Charles Darwin va seure davant d’una Mimosa pudica o ‘no em toquis’ possar-se junt a ella a tocar el fagot per veure si arribava a estimular-la sutil com les plomes, sense resultar, però va ser tant curiós com per impulsar a Wilhelm Pfeffer i intentar una reacció per aquest mitjà del so als estams de la Cymararea, d’igual manera sense resultat però Julián Huxley biòleg va demostrar que es veia afectat tan sols amb un diapasó el corrent del protoplasma d’una Hydrilla; experimentat per Stella Ponniah -violinista i ba llerina-. Diu la història del senyor Krishna, l’avatar vuitè i principal i encarnació de la divinitat hindú Vishnú, havia promogut segons la llegenda, amb la música cautivadora el creixement i la frescor de la flora de Vrindavan, ciutat situada a la riba de Jamuna en la regió septentrional-central de l’Índia, famosa tradicionalment pels seus músics sants. S’explica que, molt després, un cortesà del famós empera dor mogol Akbar aconseguir realitzar miracles prodigiosos amb les seves cançons, com portar la pluja, encendre làm pades d’oli, reverdir les plantes i fer-les florèixer amb tan sols ragues.
9.3. Colomar i torre medieval de l’Arboçar, Catalunya. Eren més nets els cultius i més ufanós, de protectors que són les aus? Ho coneixien arreu o sols a uns indrets?. Gouri Kumari amb un raga indú -cançons més bones per les plantes potenciant el creixement, el redreçament i la força tant la collita- sensacional, fins un 72% més de brosta i un 20% més d’alçada amb la música d’un llaüt tradicio nalment associat amb Saraswati deesa de la sabiduria; i així George Washington Carver, fill d’esclaus conegut com el ‘Negre Leonardo’ parlava per esperit propi a les plantes i es familiaritzar amb elles innovant i creant noves centenars de plantes i d’invents aplicables amb elles sense deixar entrar cap llibre mai en les seves instal·lacions; Arthur Loc ker, L.George Lawrence, Eugene Canby, així es demostra per molts científics més com la senyora Retallack i altres, l’aplicació del so a la vida.
Un nombre de rat-penats i per semblança la d’aus pot dis minuir les plagues que ens perpetuen avui dia com el mos quit tigre i millorar les collites pel nombre d’altres insectes en les proximitats de les llars, dels camps i dels regadius com el rec Comtal de Barcelona i les canalitzacions de l’Ebre. Creiem-ho i investiguem-ho com mai en la mesura que arribem. I amb el temps experimentat a l’hora que teniem al pati de casa un niu de merles al Ficus no em tingut mosquits i al marxar han tornat. Treballar en un hort amb una reixa per protecció d’algunes aus, vol dir la
proliferació en massa d’escarabats vermells com exemple d’infestació. Masaru Emoto en el llibre Mensajes del agua. La belleza oculta del agua mostra com el so interfereix en l’aigua i sa puresa, en la formació dels cristalls de gel i, per tant, en el canvi climàtic depenent del sentiment que l’acompanya en un llarga experimentació científica, si fluctua un deve nir cuidadós com el sentiment que es transmet d’una mare, es cuida i pot trametre força per créixer més sa. Els factors de la comunicació són biologia i eina de tota ciència. Vol dir que per arribar més lleugerament a la passió s’esdevé en l’essència del seu factor.
10. Barcelona. El gran eixample barceloní, inspirat per l’arquitectura goda i el japonesisme, per lo tradicional i el taller, per la matemàtica sānscrita.
Us convido, a poc a poc, a passejar mirant l’infinitat de detalls que conforma l’arquitectura de Catalunya.
Durant la construcció primigènia edificada en metròpoli a més de crear-ne nius usufructes, deixàvem forats per on s’escorren els aucells donant vida, entre aquests hi havia tots els forats de bastida (en cast. mechinales), produit per les bastides de pals que es subjectaven als murs alts de pedra i maó, també duiem el que se’n diuen forats de pal per nidificar en la subjecció de les tàpies, que a l’extreure els encofrats es deixaven a mercè útils, tan sols es tapaven alguns concients de deixar-ne d’altres lliures a vegades tan sols per les mans i evitar que deixessin relicaris i coses. Més endavant, també en les cases en les teulades. En la modernitat dels cambra d’aire del sostre dels pisos de dalt d’edificis de l’Eixample, del Born i de Ciutat Vella, tots aquells vuitcentistes com a regla bàsica arquitectònica: els originaris de les cases amb el terrat pla amb l’invent català de la terrada, les rajoles en forma de quart d’ela per evitar l’acumulament d’aigua i obrir una xarxa ràpida, es crea va una cambra entre l’últim pis -normalment un 5è tot i que segons Cerdà deuria haver un màxim de tres plantes; comptant el principal hi ha un de més encara-. Qual ter rat tot i el sostre interior d’encanyissat-escaiolat alt, sota de la volta catalana per evitar l’escalfor. De manera singular, rar, original, apassionant, hi són nius de coloms i tallarols, falciots i pardals com exemple també hi crien ratapinyades; molts dels espais, en aquests temps resten tapats... En faig un recull el que nombro buit de cambra, cambres d’aire tots ells per evitar espais romàtics i de xa fogor, des del més bell, dels més interessants, de tancats i d’oberts, funcionals o lliures, Oh, on hi hagin aus!...del llarg de passejades que he fet pel llarg de Barcelona i Gi rona entre d’alguns més; passejant amb això a la ment.
Tots aquets espais de patrimoni material han sofert el menyspreu al llarg del temps, resultant oblidats en la arquitectura actual. Els que resten són bruts, perduts i trencats, tapats a falta d’esma.
Ben bé, veurem tots els murs dels arquitectes, els pensaments holicistes també d’escultors i tallers, les seves facultats i en alguns
casos la falta de posar-ho en un lloc menys molest o amb do ble fris. Cosa que ara se m’acut amb una antefixa davant per tapar la brutícia amb allò que sigui just el lloc on niar sense provocar molèsties a tercers.
10.1. Buit a l’hàbitat d’aus. Probablement de pedra, podria ser metall. Terrassa de casa l’àvia, carrer Diputació de l’eixample de Barcelona. Bé en ve podria ser la porta especial per les aus, semblant a alguna porta d’un jardí xinès com del jardí Jichangyuan de Wuxi.
10.2. Buits on han habitat aus. Motlle de ciment. Carrer Aribau de l’eixample de Barcelona.
10.3. Cavitats on han habitat aus. Motlle de ciment pintat com la façana interior. Carrer Aribau de l’Eixample, just la doble escala a l’hora parteix el cine Aribau.
10.4. Cavitats on han habitat aus amb format de planta de teules. Són de terrisa a joc i són les persianes i la façana en si. Carrer Diputació de l’eixample de Barcelona.
10.5. Buits on han habitat aus. Pedra. Posteriorment enreixat per sobre. Carrer Gran Via de l’eixample de Barcelona, part dels jardins interiors.
10.6. Buits on han habitat aus. Motlle de ciment. Posteriorment enreixat per sobre. Carrer Diputació de l’eixample de Barcelona.
10.7. Buits on han habitat aus cobert per permòdols com en algunes cases. Pedra tallada. Potseriorment, enreixat. Carrer Diputació de l’eixample de Barcelona.
10.8. Buits on han habitat aus. Ara amb una tàpia de maó de mala manera. Carrer de Gran Via entre carrer Aribau i Muntaner. Estat de la façana lamenta ble. l’eixample de Barcelona.
10.9. Cambra d’aire que probablement no han habitat aus en aquest cas per la seva mesura, en el seu lloc s’ha de dir que estan ben situats en els laterals de la sortida, amb un fris sortint no recolzable per l’au. Pedra. Carrer Diputació de l’eixample de Barcelona.
L’arquitectura abans era raonada, ho continuareu veient en aquesta mostra. Quan elaborats eren aquets espais, sempre amb el sentit de solvència, ecològic, plena de miraments que ja es perden en el gran nombre de construccions noves. Els racons eren tractats com escultures, com sanefes que feien lluir l’edifici; no tots aquests racons en els edificis són poblats per aus així, els deixaven al seu abast, sense fernos pas nosa estiguem segurs que contaven temps antics de relacions modernistes com hem vist a la Casa Fuster, i com coneixerem de models que no poden ésser habitats tot i ser ventilacions. Depenent de la forma de la construcció, si podrien patir atacs d’altres animals; com en els arbres i els seus nius les aus depenen de la forma estructural per habitar-hi.
10.10. Casa de la Plaça de Santa Maria, el Born. Entrades d’aire sembla ser de terracota perforada.
10.11. Edifici del Passeig del Born. Sortides de pedra (esquerra) i de maó pintat (dreta), probablement trencat i amb més ciment canviant el tamany de l’obertura.
10.12. Edifici Passeig del Born. Bellíssimes cavitats de pedra tallada. Amb les dife rències segons el material o la zona, creant un gran mural.
10.13. Contorns elaborats amb pedra falça, passeig del Born.
10.14. Elaborats amb ferro colat o de pedra les cavitats, actualment pintat, carrer del Comerç.
10.15. Obertures on probablement hagin avitat aus. Pedra. El Born, carrer del Comerç. (la reixa que es veu penjava d’un balcò, no té relació.)
10.16. Elaborat amb pedra les cavitats, segurament habitats, carrer del Comerç.
10.17. Obertures on probablement hagin avitat aus. Pedra. El Born, carrer del Comerç, edifici del Museu Fotogràfic de Barcelona i Museu de la Xocolata, adosat amb el Convent de Sant Agustí.
10.18. La Boqueria, inmediacions. Buits petits de cambra enreixats per els ocells i mal pintats podriem pensar que no hi niarien si són desaigües fins i tot a les gar joles es fan els llits.
10.19. Obertura d’aire. Pedra, probablement per la textura llisa. Edifici en el car rer Aribau nº4, plaça Universitat.
10.20. La Boqueria, inmediacions. Buits de cambra pràctics per els ocells. Ferro colat, que necessitaria una restauració de patrimoni.
10.21. Buits de cambra d’aire circulars i cavitat rectangular amb politja. Frontis, Ronda Universitat
nº16. Casa de 1881. Abril.
10.22. Cambres d’aire ovals de gran mesura en el Palau de la Virreina, amb reixa metàl·lica actual, la Rambla. Potser era coberta de vidre o deixaven pas a les aus.
10.23. Obertures de la cambra d’aire, gairebé amb una idea de palau medieva semblant les part superiors dels edificis de plaça el Rei o amb una funció de secador com un Molí paperer a Capellades. Enreixades de manera poc noble amb fil. La dreta de l’Eixample, carrer d’Ausiàs Marc comprès amb el carrer de Girona i Carrer del Bruc. Interessant seria coneixer el perqué és així.
10.24. Entrades d’aire edifici a Rambla Catalunya. Pedra tallada.
10.25. Ornaments vegetals de cambra d’aire laboriats amb pedra tallada, amb alguna obertura floral més gran. La dreta de l’Eixample, carrer d’Ausiàs Marc amb carrer del Bruc.
10.26. Edifici cantonada Ronda Universitat amb Plaça Catalunya. Habitables, s’elaboren en pedra tallada de diverses zones amb folis coberts per la cornisa.
10.27. Casa dels Dracs’, buits de cambra gòtics i una gran cresta que es menciona
en la Rambla de Catalunya amb la Gran Via.
10.28. Obertures d’aire semblant als nusos marítims, amb incert decorat de Spon gicola, perles i cosos de estromboits. De pedra i un tramat a dins de terracota. Casa Domènec Balet. carrer Tallers nº68 Bis. Any de construcció de la casa 1906. Una obra modernista peculiar; és perfecte el jóc que crea fet de l’ombra i l’espai que cubreix el balcó. Lo bo d’aquestes cases galantonar amb frisos espai a pardals que llisquen i voletegen.
10.29. Llocs per niar amb dues teules, tot i la fragilitat en la precarietat en el frontis de l’escola Massana amb plaça Gardunya aquí hi nien estornells i falçiots des de l’abril, aquest any 2016 han vingut una mica més tard. Certament, uns indrets especials per obrir pas a les aus. Amb maons i teules.
10.30. Niu de falçiots des de l’abril 2016 en l’escola Massana. Cavitat tapada amb ferro colat.
10.31. Ornaments de terracota, varis, cambra d’aire de l’escola Massana.
10.32. Cambra d’aire de l’Edifici de Correus, Via Laietana. Sembla ser que aquí no s’ha intervingut a través de queixes en la façana.
10.33. Entrades d’aire, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Carrer del Carme. Planxa de ferro foradada. Juny.
10.34. Passeig de Gràcia. Frontis de les cavitats de pedra tallada.
10.35· Passeig de Gràcia. Crestes del terrat arbrades i cosos gaudinians i entrades d’aire amb la forma de fuet -que és un arc batut amb petita entrada de llum, aca ronat, el mosaic molt bell de pedra tallada i habitables s’ocupa amb una flor compartida. Aquests hi són molt ben situats en quan a l’estructura sobre els pilastres.
10.36. Passeig de Gràcia. Entrada d’aire única d’arc conopial, magne que orna amb aquesta flor semblant a un girasol de composició alada amb fulles d’acant, completament és part de la casa, de mans de l’arquitecte. Pedra tallada.
10.37. Ventilació de terrat, antic niu a Sitges -carrer de la Davallada amb carrer Barcelona-, tapiat drasticament amb reixa, deurien niar tot i el gran arbre darrere, potser tret per estendre tranquilament si fos per ocells petits no hi hauria problema. Maó pintat i gres. Un model mediterrani i semblant als colomaris de Tinos a Grècia.
10.38. Carrer Portaferrissa. Reixa que cobreix un oval de ceràmica i sangoneres. S’entén el fris d’amunt per el balcó, però és tota una romeguera, posar els braços i treure el cap per gaudir del dia ja no té encant.
10.39. Carrer Portaferrissa. Cavitats en forma de fulla i fris amb sangoneres.
10.40. Carrer Portaferrissa. Metall colat. Bona manera de ventilació i per no habitar.
10.41. Carrer Portaferrissa. Terrisa amb forma orgànica. Difícil d’habitar.
10.42.Carrer d’en Bot. Amb la geometria lumínica, l’estrella en aquest cas de 8 puntes. Pedra.
10.43. Buit de cambra per els ocells on habiten, la finca restaurada. Terrisa. Carrer dels Tallers nº70.
10.44. Ronda de Sant Antoni, buits de cambra tapiats amb reixa. Darrere veiem unes altres obertures que podrien ser de l’habitat, normalment en afegits a cases vuitcentistes, en construccions de 1940 i posteriors. S’ha d’admetre que no té gai re estudi, podriem veure si no fos per la casa del devant i l’arbre una construcció d’un lloc molt pobre, poblacions d’Egipte, Alepo, Kazahjistan. Llocs que reben coses d’una gran industria i no s’acaven d’habituar, degut a molts factors de risc i la falta de recursos socials...
10.45.Teatre Goya i seu del Centre Aragonès. Aquí s’han tapat amb vàries res tauracions, que hagi vist, amb el que sembla ciment tot i que podria ser per les humitats pedra sorrenca. En algun temps enrere deurien haver-hi terrises, o un espai ben ventilat això afavoreix l’escalfor del Teatre Goya, en el que sovint s’escolten queixes d’entre el públic.
10.46. Buits de cambra habitables de ronda de Sant Antoni. Aquest model és en edificis propers, com tocant a la plaça Universitat. Sembla pedra, aquí han sigut pintats, podria ser -tot i que no m’encaminaria a dir- un encofrat tractat molt fi.
10.47. Buits de cambra de pedra tallada que són rosasses molt macos amb un tel que els enfosqueix a ronda de Sant Antoni.
10.48. Buits de cambra habitables de ronda de Sant Antoni. Pedra o encofrat.
10.49. Buits de cambra de ronda de Sant Antoni. Ferro colat, pintat quan van restaurar la façana.
10.50. Buits de cambra habitables de ronda de Sant Antoni amb la geometria de base del panot de barcelona, un variant és clàssic.
10.51. Obertura d’aire habitable. Pedra, probablement per la textura llisa. Escola de St. Francesc d’Assis, plaça Universitat, nº2.
10.52. Obertures d’aire habitats, segurament per coloms. Tot i així amb els frisos no és molest tot i requerir un saneament periòdic. Carrer d’Aribau nº 3.
10.53. Cambra d’aire amb forma semblant a la fulla de plataner, tant pert part de la seva funció. (aquesta casa també le fotografiada per el darrere, de façana vermellossa p.60.)
10.54. Cambra d’aire de pedra, habitat per aus. Carrer d’Aribau, nº7.
10.55. En aquest mateix frontis hauria d’haver una enorme obertura, potser amb vidre com en algun edifici de l’època tant sols com finestral. Casa nº18 cantoner d’Aribau amb de la Diputació.
10.56. Buit de cambra tapiat amb una reixa, aquesta de barilles soldades. Carrer Aribau.
10.57. Buit de cambra sobre fronto calat, aquest tapat amb ciment i mitja metàl lica, de gra molt fi. Al cap del temps això funciona com un filtre i començara a
tapar-se, però és prou ben fet. Carrer Aribau. El millor és la persiana exterior que com a ca l’àvia hi és en la banda de més sol.
A continuació 4 imatges d’una mateixa façana:
10.58. Buit de cambra amb forma de papallona, en aquest mateix edifici nº 13 i 208 cantoner d’Aribau amb de la Diputació, hi han nius de falciots, la façana té moltes obertures, en aquest cas les plantes afegides també són antigues i mantenen l’art dels buits de cambra, edemés hi ha obertures en alçades més baixes, que requereixen adequar-se.
10.59. En aquest mateix frontis, buit de cambra en forma de dracs.
10.60. Extractor d’aire, ventilacións de la cuina i mals de poc mirar. La decadència cap a un control fer alguna cosa.
10.61. Sortides d’aire acondicionat, a ben mirar i sense cura tal com són pintades en falta alguna cosa.
10.62. Buit de cambra. Obertura de maó. Aquest és d’aquells punts que és culminant en la diversitat, aquestes agulles que li dic ‘les sangoneres’, poden punxar les potes de les aus, creant ferides, potser tacan de sang el replà i, enganxant alguna pota que és un altre manera de perdre-la. Concretament hi ha sectors d’un edifici que és difícil que no hi hagin aus, cosa que estic estudiant però, aquest em fa témer.
10.63. Cavitats d’aire, de grans dimensions, dalt podeu veure el cap d’un gavià, aquestes cambres d’aire són a l’abast, dels èssers potser de ratapinyades en aquest cas i d’aus a vegades. Obertura simple en el mur a bon elaborar d’un cercle. Espai de la Casa de la Misericòrdia; Escola Lebouré i Fundació d’Institut Confuci.
10.64. Cambra d’aire habitables. Estructurat entre rolues a pilastres oberts. Pedra tallada.
10.65. Cambra d’aire habitables. Estructurat amb les moldures i amb greques en els laterals. Carrer Girona amb Ausiàs March.
10.66. Habitables. Casa a la plaça de Viçens Martorell nº9. Cavitats de pedra ta llada, amb la forma de d’estrella de cinc puntes, curiosament una té l’eix diferent de l’altre, el que fa dubtar en si és la forma d’una fulla de plataner.
10.67. Casa a la plaça de Viçens Martorell nº15. Cavitats sense ornar en forma oval, habitable. Al costat la Casa dels Infans Orfans, ara espai d’Atenció al Ciutadà de l’Ajuntament i en part de la llibreria La Central del Raval tapen amb una lona el forat, no conec com és l’espai i l’alçada del sostre en aquella planta per parlar.
10.68. Casa a la plaça de Viçens Martorell Cases dels Portics, tots ells amb els espais oberts per els éssers. Enmarcades amb pedra tallada. Hi habiten.
10.69. Rosada moderna, prop d’Arc de Triomf.
10.70. a 72 Mur de la Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu. Tocant la plaça conmemorativa al doctor Fleming. Cavitats, on niuen les aus, en el de la derta amb un marc de fusta molt antiga, hi ha un bon niu fet amb terra i branques, en l’ampliació veiem un pardal on també deu tenir un niu o es refrigera. sortint per on ha entrat. Juny, aquestes aus poblen els arbres de la plaça dotant d’ambient i calma.
10.73. Pati de Sant Pau de l’escultor Bonifaç, actual Institut dels Estudis Catalans (l’ IEC). Tot els buits ser molt estrets de 5-6 centímetres, he preguntat al concerge Josep Lluís molt amable que val la pena saludar si s’escau, temps enrere hi eren coloms -el que em va sorpendre, i no tinc gaire seguretat- Aquestes cavitat varen ser tapades amb unes dages en el seu interior, en funció de reixa. Soposats s’hauria de tallar unes pedres i posar-les en aquets llocs o reduir amb vitrall o terrisa o pedra l’aire corrent donat a aquest do arquitectònic.
10.74. Ventilacions en les cúpules del Palau de la Música de l’Orfeu Català, obra de Domènech i Muntaner.
Girona
10.76. a 80. Plaça del Dr. Jaume Vicens Vives, historiador. Trovem en aques ta plaça una casa mig roida per la deixadesa amb l’arquitectura i l’art de les cambres d’aire amb un model que és pot veure molt en altres cases. Vora el riu Onyar desde la bora oest d’ell veiem a l’est buits de cambre d’aire. Són habita bles i més que probables. La relació de Girona amb la pedra Gironina, la vida de segles d’avanç, la muralla, els seus jardins i racons on ser en pau, el vol de molts ocells a llargues alçades el silenci dels pocs coloms i la tranquilitat viaria és tot un plaer vibràtil.
Les ciutats que conquisten l’ànima per la sacralitat dels temps la duració de les construccions, ens mostra sempre aquestes habitacles per les aus.
Hem de tenir en compte, donat al gran nombre de models i la situació en un eix de les cases, que alguns dels constructors, arquitectes i tallers bé comprenien que aquests espais serien habitats o podrien ser-ho en algún moment; quan compre nem els amors de la cultura del segle XIX, se li va donar ple pensament. Són models d’art del patrimoni de la ciutat i de l’hàbitat, amb el degut estudi de millora de la cavitat i deixar si hi ha el segon fris.
Passejant pel bell centre de Girona vora el riu Onyar vaig buscant en els murs de pedra més antics aquests buits de bastida, en vaig trobar algúns oberts, i podria millorar la qualitat de la zona, no hi sóc en contra dels coloms, però en el cas que es volgués controlar, i sent un lloc de pas d’un car rer gairebé prou estret, es pot lluir amb la formació de nius per altres ocells més petits i d’una manera bonica, concienciada. L’espai en questió és el següent, carrer de les Ballesteries anant cap a la Pujada de sant Feliu on en aquesta també hi ha uns forats de bastida però tapats de mala manera amb maó, que ara no mostraré.
El carrer quedava brut, ja que els coloms no són unes aus netes, hi ha aus més petites que endemés de la mida no ca guen sota el seu niu.
La solució, es mesurarien els buits i es farien peces especí fiques de terra per cada un d’ells que es podrien decorar amb motius florals, enfornar amb pigment, esmaltar. En tal cas adecuar a l’estil de l’estructura -també, menys lluit dissi mular- pot així ésser pedra tallada amb el forat mínim molt adequat i, dintre d’aquest bessant enpetitir la llosa de pedra amb entrada a la cavitat interior, en el forat de bastida/tàpia, enmarcant amb unes ceràmiques florals-vegetals esmal tades, verdes, marrons-ocres, roses que tot i disimular el buit amb pedra mesurada seria ornamental i funcional amb les façanes, siguent constituents adduits com grans obres mes tres de l’arquitectura modernista i miraments de l’avior.
10.81 Carrer de les Ballesteries, Girona.10.82 a 85. Carrers de Girona obertures a tor i a dret, que permeten d’aquesta ciutat gaudir amb plenitut cultural, del llarg dels temps.
10.86. Cardona. Casa pallerola. L’habitat de les cases de camp amb els seus gra ners i on guardar la paya, tant a Pardines com més aprop he conegut, l’amplitut de la reducció d’aquest nombre també redueix l’espècie de ratpenats i aucells.
Tornem a Barcelona
10.87 i 88. Carrer Elisabets.
10.89· Carrer Portaferrisa. Un espai molt interessant, un petit cercle d’obertura com a ventilació del terre dels terrats.
10.90 Carrer Portaferrisa. en forma de simetria de dracs. O cavallets de mar.
10.91 Colegi de l’art major de la Seda ‘La casa de la Seda’ d’on podem veure que penjaven teixits de faldons més aviat nobles en els ferros de la façana. Cavitat oval, on nien mallerengues i falçiots.
10.92 i 93. Passeig de Gràcia. Casa Lleó Morera amb la seva sanefa floral amb branques, de ventilacions. Els amors d’aquella cultura és l’habitat i la companyia de la naturalesa, i com descobrim amb Backster Volge la diferència entre l’espas mòtica dels éssers, tots són vius, i de la matèria; també és viva. En aquells temps d’arquitectura moderna s’assimilaven aquets conceptes que ara se saben de segur.
10.94. Passeig de Gràcia. Fins l’edifici més alt i darrer joia arquitectònica d’aquest passeig a dalt trobem aquestes cavitats. S’ha de tenir bon ull.
10.95. Gran Via Casa Jeroni Granell. Envoltat de ceràmiques verdes en motiu de flor hi ha una petita ventilació tapada amb una reixa perforada blanca. Un bon exemple de qualitat d’obra.
10.96. Passeig de Gràcia. Motiu simètric d’estrella amb centre de cercle obert. Habitable.
10.97. Passeig de Gràcia. Motiu amb major ornament de planta i de cloïssa. Amb vàries obertures a la cavitat.
10.98. El Nacional al carrer Maria Canals pianista de l’escola d’Enric Granados, gran amant de les aus. Sanefa floral.
10.99. Barri de Sants. En carrers petits trobem cases antigues baixes, antigues torres. En aquest detall trobem aquesta au, drac alat. Un altre cavitat plena d’art que hem de conservar.
Sitges
10.100 a 104. Amb ceràmica ja sigui pintada de blanc (101 i 102) motius sencillament moderns, (102) plenament habitat i façana neta per el fris segon que té. Teules i alguna trencada, quà serà del dia que s’hagi de reparar? (103).
Barcelona
10.105 a 107. Gran de Gràcia. Treballs fantàstics de façanes inmillorables. La primera acompanyada de turquesa amb motius florals, la 13 amb obertures romboidals habitades i gens molestes. La 14 amb tres petites cavitats dos d’elles més petites.
10.108. Carrer Tallers. Tapat sencill sense molèsties i bén definit.
10.109. Carrer Gravina. Nou edifici restaurat amb obertura.
10.110 i 111. Carrer de la Diputació amb Enric Granados. Variats murals fins a tres tipologies. Alguna d’elles suposadament implantada quan es va restaurar o reformar la casa, algunes s’han trencat.
10.112,113. Un munt d’obertures que en algun punt han sigut problemàtiques, dels anys i s’han tapat. Tot i així alguna desprovista i de poder contribuïr-hi especi alment en aquest espai, i pràcticament a la mida hi ha espais obert encara a hores d’ara. Incloses amb altres peces escultòriques al mateix Balmes.
10.114. Vora els darreres de l’Universitat a Balmes trobem seductores serigrafies murals modernistes
10.115 a 118. Adés a la darrere
10.119. És des de dalt 1a casa Milà-Guardiola la majestuosa ergonòmica Pe drera. ‘Aquestes tota una filera continua del que ben mirat són cambres ober tes entre els dos períodes de construcció. Potser els falciots i orenetes hi aniran de grat i vestiran l’edifici amb pocs problemes grat del fris dalt la finestra. 10.120 i 121. indrets de carrer Aragò.
Partitura i lletra del mateix ocell profeta de mà de la llibreta d’Enric Granados, extreta de la Biblioteca de Catalunya.
10.122 a 124. Plaça Doctor Letamendi des de l’encreuament del carrer Aragó.
10.125 i 126. Carrer Enric Granados. La quarta amb motiu de flora i la cinquè na de divertides obertures dobles.
10.127. Des del Carrer Montealegre a Carrer Elisabets.
10.128 a 134. Carrer Aribau. Les veiem senyorials totes elles, l’onze es ben curiósa doncs tenen els forats unes reixes que es conecten a través de bares fins l’alçada del balcò, com per tapar i destapar com una xemeneia de vapor.
a. ‘Quèfers’. El Travertí en dol. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografía i Història. (10.135 a 138)
Sobtadament m’he topat amb una cosa que no esperava, tot i que al caminar de vegades miro l’elaboració de les rajoles de color crema, al creuar de Montealegre a Vandoncella si que mirava l’estructura de la Facultat, de pedra orgànica de travertí amb tots els seus buits de plantes que s’han petrificat a una gran pressió segurament des d’una zona de sorra de poca aigua semblant a un estuari. Doncs arribat un dia a mitjans de juny, vaig veure una cosa que primer em va espantar i no vaig mirar gaire, al cap d’uns dies pensà que era una planta o una branca de palmera seca, un esfilegall, abrubtament em deia ‘però no hi ha palmeres pas aquí’; un dia vaig caure, sense mirar res més que al “passar-hi andante”, en que un colom s’havia caigut de recolzar-se adalt, i es deuria quedar pres i sense poder sortir enganxat. Deixem el què hi ha. Aquest buit l’he analitzat, és molt gran, tant, que no tan sols en les parts altes de la façana, si no a l’alçada d’on acaba la sanefa de rajoles s’acumulen un munt de fulles dels arbres, de brutícia, difícil ment manejable per deixar-ho límpid. Començo a pensar què es pot fer per millorar les prestacions de l’edifici (normalment m’encamino a pensar que un lloc és un conjunt de coses que van elaborant-se, amb nitidesa es completa i es fa de l’encís lloable a elogiable, el sensacional, l’admirable, majestuós, el notable, el bell, sent considerat al mètode).
10.141. Punxes a Sitges passeig de Bilbao. Al costat d’una taula en un restaurant tot en un balcó
10.139. Rambla del Born,
10.140. Aribau i carrer Aragó, Barcelona.
A partir de l’època de despropòsits dels aixecaments improntu dels terrats comunitaris, la seva privatització, l’ex clusió del veïnat, l’enderrocament de belles i grans cases de pedra tal com la casa que hi havia a carrer Aribau nº28 entre Consell de Cent i Diputació amb grans dones hecarites i la corresponent porta de fusta desapareguda, el de clivi que va encapçalar l’alcalde Porcioles i tot un cúmul de treballadors poc qualificats. L’alteració de la vivenda, la compra i venda, la crisis. Ha portat els següents problemes de desconeixença, desgrat, difamació, i malformació de la ciutat. En quant la història ens parla de Plaça Catalunya, punt de trobada de la gent que dona de menjar a les aus. L’edificació repentina, com diu aquell refrany: les preses mai són bones, de molts edificis en poc temps, la falta de l’art, el quebrantament de la Llei decret de l’1% del Pressupost de la Vivenda dedicat a l’Art. Ens mostra ara errors, el descuit ens mostra edificis sense ventilacions i formes poc pràctiques comptant els ventiladors i els aires condicionats, el cost de la llum; tants errors pràctics com l’anterior a la Facultat d’Història, i d’eines del desinhibit fàctic que són les punxes a les finestres, evitant recolzar-se un mateix, el propi plaer d’estar a la balconada, tan sia amb eines més fàcils com geranis penjants o voltes de fris rodó “cavitant“el poc temps d’estada de l’au.
11. Temperatures i l’arquitectura complerta.
Universitat de Barcelona, plaça d’Universitat. De la fal da de la teulada sobresurten aquestes interessants cerà miques tubolars de 90º pintades de verd després de la seva cocció igual que les carenes potser la teulada, o del temps s’hauria de tornar a elaborar. Simples entrades d’aire per refrescar, sortides d’humitat donat a la pedra sorrenca de la construcció que la rebervera encara que la façana és calcària, també semblen pintades les teules o algunes en aquests moments. ‘Hi habiten aus?’ Fins avui en dia no he vist cap sortir o estars-si en la teulada, segurament per l’escalfor no es recolzen ni sigui un bon lloc ja que la terracota s’escalfa molt, potser va ser pinta da per impermeabilitzar i reduir la calor?. A mesura que he anat avançant en l’estudi de l’arquitectura modernista i precedent de la Barcelona que veiem avui en dia, obren espais i acomulen preguntes: Podem embellir i millorar l’estructura tenint-la en compte completament?
11.1.
Dins de l’Universitat de Barcelona, des de la nau cen tral, s’obra uns espais com el de la primera imatge situ ada a l’esquerra des de la nau on hi ha un total de sis.
Aquestes cúpules tenen unes obertures de ferro colat (segona imatge), segurament un sistema de ventilació per evitar les humitats, creant una càmara entre murs uns detall suficient per evitar més aparells. La tercera és de la cúpula encaminant-se a la dreta on hi deuen quedar dues.
12. El Japó. Trobem aquest exemple antic de la Porta del Temple Zenpo, a Tsuruoka Yanagata; la teulada su perior per una de les bandes, en el seu mètode de cons trucció, -qual continuo ensenyant en la següent pàginadeixa potser aquests buits especial per les plantes i, els ocells que s’escriu segons la voluntaria colocació de les teules de terracota; alguns sembla veures que han sigut habitats o tant sols el vent a portar sorreta, pols i hi ha petits brostals.
Coses tant sensorials, com el material de les teules a Japò, on les games de colors són: gris, vermell, groc, verd i blau, aquest, tot just en l’imatge superior de la cuberta a quatre aigües amb teules ceràmiques en forma de S (sungawara); edifici del conjunt del temple budista Hasedera, Kamakura. On podem apreciar un guarniment en dues línies alternades en aparença de ponts que enfatitza la sensació del lliscar de l’aigua. També poden estructurar un lloc per a les aus on dragar amb terra el niu. En la següent, veiem la manera tant sinuosa d’ajustar les teules entre elles. Dues teules complementàries: 1,marugawara (‘teula rodona) u ogaawara,(‘teula masculina’); i 2, hiragawara (‘teula plana’) o megawara (‘teula femenina’).
Com diu Takeshi Nakagawa: Les teules esmaltades de Kanazawa tenen un llustre negre molt profund i, en especial, quan són mullades per la neu derretida, poseeixen un encant sombriï. D’un mode serè, confereix a l’esce nari un aire de resplendent quietud, molt pròpia d’una ciutat antiga.
IV. Formalitzar la phisis.
Moltes aus no volen fer el seu propi niu i sempre van al darrere de pi ca-soques per exemplar, cercant els seus forats niu dins de troncs, altres es reutilitzen algú en diu en la curiositat que aquestes aus no en saben fer nius, tot això pot anar bé per uns nius individuals manufacturats artesanalment i deixats en l’estat salvatge. Hi ha aus que formen un cercle que mantenen viu el cau sense la intervenció d’hom (per netejar, buidar-lo...), això també aniria bé per l’estructura que he ideat en les pàgines de més endavant; en grat ha de ser part d’una feina en la millora del hàbitat. Què de dir-ne disminuint i fer magne l’impacte visual.
La contra que em formulo segons l’hàbit dels nius confeccionats és que al distribuir casetes-niu són de fusta la majoria, en si tractada, llaminada, pintada no són productes primi tius ni són símils de nius que s’erigeixen per les aus, tan sols unes poques belles es fan amb branquillons, talment, com un au, amb teixits vegetals com podria ser de palmera, però fan servir estructures per fermar de filferro que pot ser lleument perillós per les bestioles; talment, es fan vivers d’entre diversos alguns de plàstic, no és una conducta de cuidar el medi, bé trobo ben bé és un delit (una manca moral i productiva).
Conec la labor de la corporació en la ciutat de caixes-nius en la Ciutadella, en alguns barris, m’entusiasme!, ... i més bonic serà la bellesa de la ciutat que penso en donar millora.
A més, hi ha, de tant en tant, alguna feina maca de netejar els arbres o quan la poda, que els possibles racons i cavitats en la ciutat podrien gràcilment disminuir, el pes en la branca del jóc. Tant sigui fora de la matèria, en els arbres de la ciutat em tro bo més bosses penjades que nius tramats, potser quan es vegin s’han de treure i no passar més, a més, de concienciar la civitas.
Faig senya de l’invent català de proposar les juntures de les rajoles, mosaics, sanefes, i pedres amb art. En un mínim de tapar els buits constructius demano un ciment magre (tint natural) o ocres, blanc, habituar-ho a la pedra, com el d’edi ficis emblemàtics: la Casa Milà, és a dir, la Pedrera d’Antoni Gaudí i Cornet, l’antic Hospital de la Santa Creu de Sant Pau, el sostre de la capella del Palau Palmerola de Portafer rissa, el Palau de la Música per Lluís Domènech i Munta ner. En pocs llocs, alhora d’ara, s’ha tractat amb noblesa les juntures. D’altre manera, que sigui amb pedra tallada, que enmarqui bé.
13. Aspectes materials. (13.1.) Els colors que hi ha i les juntures a la gran cúpula de terrisses que engran deix l’enorme arc de mig punt de pedra a l’entrada de la Biblioteca de Catalunya, amb un addentellato d’angolo avançat, m’emiralla, la seva antiguitat, la diversitat de tons i de terrisses que han estat en diferents nivells en una gran fornada adquirint carbó algunes i, en diveros temps, mogudes fent divers l’arc alhora de aplicar-les, de diferentes terres i quantitats de calç, la seva colocació molt típica en els terrats i terres de Catalunya. Llegir d’alguna terrisa les caràcterístiques, les juntures rojes i blanques i les diverses cullerades de matèria restaurades en alguna zona. Això és l’enriquir de dades de la histò ria, la matèria del coneixement.
Pensar el diferenciat del mur de pedra que s’ha cojunturat amb alguna cosa que no s’ha acabat de trobar. I la falta en el front del maons, de un ciment massa fosc per la continuitat de les juntures blanques i roges de la cúpula.
Això em fa pensar, que fins a tal punt és bona la idea de treballar un mur amb juntures de diferents tons en el trencadís estructural o podent millorar des d’un mosaic ennaltint les zones o dissimulant-les des de la resta.
(13.2.-13.3.)Juntures amb utilització de magre (podem veure diferent tonts i mescles de restauracions poste riors) s’ha tractat arrodonint-se per la pressió i amb les mans com l’argila, per el moment de colocar la pedra, i segu- rament amb alguna espàtula petiteta; la Casa Milà, pautada per Antoni Gaudí.
13.1 Colors a Biblioteca de Catalunya.
13.2. Juntures de la Casa Milà.
13.3. Composició de juntes a la casa Mila resaltades amb magre.
La Casa Milà és pictòrica, enriquida amb tots els teixits de les pedres i trencadisos i amb un jòc d’ombres i de colors que enriqueixen vistòsament com les columnes de la finca Lleó Morera (13.4), la riquesa en la pròpia matèria. L’amor d’una cultura es mesura en la seva arquitectura. (13.5.) El que dona a pensar i el que ha donat, sembla la pell d’un drac.
13.4. Colors a Casa lleo morera amb motius florals encapça lant la columne.
13.5. Teulada de la capella del palau palmerola.
1Té un seguit de composicions amb el nom d’un carrer anglès, on segons és elabora una canço, i dic el lloc és l’emplaçament a la música’. (també elabora una composició amb el rebombori del tràfic del que podem entendre com vehicles.). És clara les composicions que hi haura en un ambit cuidat i net i nat a les aus.
14. L’adorada ciutat. Amb aquesta idea en el cap, m’he encaminat al Born, concretament a la Basílica de Santa Maria del Mar, majestuosa que tantes vegades me la miro, m’assec i em passejo per dins hi faig la volta. Me l’estimo tal com és. Continuo l’estudi, a la façana principal, part més nova i reeixacada amb la torre del campanar, es ve uen molts forats de bastida que determinen una manera de construir històrica i recordar situacions i materials de gran bellesa. Les cavitats antigament tapades amb blocs de pedra amb molt d’encert i de mètode, tant de manera poc resolta -utilitzant pedres diferents, que no encaixen del tot i pedregam- altres vehement, alguns en un temps actual han sigut enreixats amb una malla metàl·lica, tapats amb terrisa/tot xo, altres ara són tapats amb ciment gris portland omplint amb pendent tot el buit, una manera cercada segons criteris econòmics greus amb falta de visió romàntica i d’acompa nyament de la façana del temple tot i voler preservar alguns en l’interior. Alguns,pocs, en són sense tocar, a l’abast dels coloms i d’aus passatgeres. Es podria guarnir o millorar aquests dots de l’estructura de temple?
14.2.14.3. Mainada -mi rant una au lliurada-, en el Golf de Martaban, Burma. Calidri pygmaea alliberada a l’hivern cap turada per paranyers. Els paranyers en les terres d’hivern són una signifi cant amenaça a la supèr vivència de les espècies. Següent immatge, detall d’un capitell de la por talada de la Catedral de Santa Maria del Mar. Un au mítica, amb cap de colom, amb un cos de l’au Fer.
No tinc força per decidir, cap més, que el geni m’estima veure en la seva lleugeresa aquests probables llocs d’algi desa com espais de pau, el rigor i consistència de l‘ésser, del món natural i del món d’origen. Ara penso en Holderlin quan diu: ‘La llengua és la casa de l’ésser’. Recordo a Llorenç Barber ‘Músiques d’intempèrie’1 i com en Raimon entrant xiu-ca-xiulant a la fleca del Boix.
Una estructura acolorida com uns geranis, unes aus volant la llum dels vidres de la ciutat des de l’àmpit de Santa Maria del Mar, amb una mà estesa quan, la vida dirà ‘l’ens lloc i pau’; de somriure mirada, li digué.
Éssers siular, petit poeme.
14.1 Basílica de Santa Maria del Mar.
14.4· Mur de la façana principal de la Catedral, amb un roc diferent, probablement afegit més endavant, amb molta cura.
14.5· Mur de la façana principal de la Catedral, amb un roc blanquinós més nou o tractat per res tauradors, a més podrien haber algun forat de bastida en aquesta alçada en les dues parets.
14.6· Forat de bastida, niu. Barri del Born, Catedral de Santa Maria del Mar, carrer de Santa Maria, prop de l’entrada Est-Sud de la basílica.
14.7· Carrer de Santa Maria, forat de bastida tapat amb ciment portlant i amb terrissa, d’una mane ra ben enllefernat. Aquesta foto no és pas bona en lloc de la catedralitat del mur.
14.8· Carrer de Santa Maria, forat de bastida tapat amb ciment portlant i amb terrisa, nyafra la façana malbé deixant-ho enllefernat.
14.9· Forat de bastida, niu enreixat. Barri del Born, Torre de la Catedral de Santa Maria del Mar, carrer de Santa Maria amb carrer de l’Espaseria.
Contem com a prioritat l’enbelliment de l’Església del Mar, ha de ser restaurada en la banda del carrer Sombrerers degut a la crema que va patir encara, netedat de pensa. En tot el temps de treball que he tingut, han començat a netejar la façana kalos, kai agathos’ (la bellesa i el bé).
Penso si seria bell, tot i la seguretat en l’ecologia, guarnir l’arquitectura del niu, amb els materials principals dels ocells l’adob segons diu l’humà, en un edifici com aquest (tintar l’adob amb pigment natural?). Suposo, sense dubtar gaire més que el més ètic serà utilitzar pedra. O la ter racota més econòmic i fàcil de neteixar.
Enraonant, (14.10) em trobo amb un aixecament del paviment de la ciutat en el carrer del Carme, just en l’entrada del recinte de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalu nya i l’Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya i present Escola Massana. Més tard vaig veure que aques tes obres agafen un tros del Carrer dels Àngels també vaig demanar als operaris del Carme, si podia emportar-me alguna pedra que estaven aixecant i rebentant, pensant en treure-li profit. El mestre Joan m’espaordeix les esque nes, xiuxiueja és Vinaixa. Encantats, em diuen els operaris “Coge cuantas quieras ¿Cuánto quieres?,càndid de sorpresa jo, una patera?’ de pedres que vaig rebutjar! tant sols quatre -vaig demanar-” les vaig carregar fins el carrer Tallers on visc.
Enraonant. Amb el que costa de crear-se una pedra, hauríem d’actuar per sota la seva solidesa. No fa falta tren car-ne a cada obra, hauríem d’aixecar-les amb cura per tornar a posar-les, la feina seria de dies tant com la magnanimitat de l’obra. Bé i no tant temps més, en els jardins del Mediterrani, molt originaris dels àrabs es guarnia i so lificava el terre amb les llesques dels caires, en posterioritat Gaudí en va fer bancs, i reutilitzava les ceràmiques tarades per el trencadís ara no coneixem què fan les empreses de deixalles. Tant al llarg dels darrers anys han canviat molts locals d’aspecte i propietaris i mare! si foraden més del compte i trenquen deuria haver un ensenyament, calma i una pena en tal cas de trencar molt més del compte. Amb salfumant es pot oxidar i/o piconar el ferro cobrint la pe dra del òxit. O tallar i deixar-ho arran com en molts llocs.
Amb la de vegades que s’ha canviat el terre desprotegit.
L’important de la selecció és que per aquest edifici seria pedra de Montjuïc, si fos Girona pedra gironina fossilitzada, si fos Tarragona, Vinaixa o la sorrenca que fos.
14.10 Pedra de Vinaixa.Al cap de dos dies m’entorno al temple del Mar amb una cinta mètrica, un paper i maquineta, un llàpis esmolat i compàs. Amb la completa idea de medir uns buits de bastida, per adquirir una idea aproximada de les dimensions d’aquests forats i poder elaborar la projecció. Arribo des del carrer d’Argenteria al Carrer dels Sombrerers, començo a mirar les alçades més properes, en altres paraules les més baixes, i tots els forats de bastida que es poden sentir -d’arran i d’amunt-, a poc a poc vaig fent passes mirant el mur la seva escorça, en veig uns quants de tapats en aquest carrer, d’altres s’intueixen. En prenc me sura de quatre, vaig per placeta de Montcada-Passeig del Born, carrer de Santa Maria amb carrer de l’Espaseria, en veig un, la segona imatge rere del forat enreixat de la torre, plaça de Santa Maria i carrer dels Sombrerers, aquest és el més baix després dels tapats i dels de nivell del terra, serà el model per estar en una alçada on podrien niar proument a 3,80 metres d’alçària, és el cinquè.
14.11. Carrer dels Sombrerers amb plaça de Santa Maria, Catedral de Santa Maria del Mar.
La mitjana entre totes les cavitats de bastida és d’alçada 18’74 cm - d’amplada 16’85 cm. [Mitana=La suma del total entre el nombre del total]
Alçada: 18’5+28’4+15+16’5+15’3=93’7/5 =18’74 cm.
Amplada: 20+21’3+9’47+13’5+20/5=16’85 cm.
14.12· Carrer dels Sombrerers, Catedral de Santa Maria del Mar, devant de Casa Peris. Forat de bastida. Tapat amb una roca diferent al mur i un ciment propi antic que forma prou arrogant el 14.13· Forat de bastida 16’5x13’5, carrer dels Sombrerers. Diferent pedra, amb un ciment menys procesat que ara ( referint-me al portland), que com la imatge damunt, no influeix en la façana. tot i 14.14· Forat de bastida 18’5x20, carrer dels Sombrerers.
Forat de Bastida 15x9’47 a més de dos metres i mig d’alçada en el carrer dels Sombrerers.
Tapat amb formigò gris masa esterotipat, que critico fermamanet. Forat de bastida model per la maqueta. 28’4x21,3 situat a 3,80 metres.
Per saber les mesures d’aquest espai i sumar-se a la llista d’acotacions per fer una projecció, primer des d’una alça da d’inici sempre igual -l’inici del metro en la mà dreta, donat el cas- amb un punt de referència en el mur, una senya, allarguem la cinta fins la bora de baix i després fins la de dalt -en una tirada- i fem una resta que donarà la distància d’alçada. Per saber-ne la seva amplada, ho podem fer amb proporcions directament amb un compàs sobre paper i amb ull, i amb una foto de l’espai i fent una re gla de tres, de les dues maneres donarà la mesura, així tin drem alçada i amplada, no va malament practicar les dues.
Prenen mesures.
Donat un temps, al matí següent, em vaig posar a fer la pedra que deuria ser amb la raó de niu la maqueta d’uns forats de bastida de la Catedral adequats. Les mesures les vàrem haver de reduir a escala de les autèntiques. Finalment, a proporcions que cabien en els fragments de Vinaixa de profit, la maqueta farà 16x12 cm, mantenint el forat amb la mesura real. Obro el pensar en un estudi per el lloc. Mall i pedra, dibuixat el rectangle i una circumferència centrada, per encaixar: el caire.
Un temps de descans i guaita!... ...el tallarol, mirar el niu ben al costat, potser en faig un gra massa, però amb la seva pau hi estava -tot i que no el mostri tant proper com hauria pogut-, més a prop dels meus peus va piconar el terra algun bitxet.
14.21. Seqüència de treball picant la pedra pel forat de bastida.
El roc, de xerrades tot i no ser alguna cosa dolenta en funció de l’entrada del niu, segons la profunditat del espai del forat de la bastida, penso que sí és millor tallar-la, 3,45 cm. queda al final de gruix de 6,53 que en feia -una mesura que es sol fer amb els dits i que tingui consistència que no es trenqués en aplicar-la en la façana de la Catedral-. Una vegada serrat, trobo que no habia encertat prèviament la concavitat, però amb uns
L’exemple de la façana del jóc fa: (alçat- amplada) 15’8x11’9
L’àrea del rectangle= a· b= 188’02 cm2.
Diàmetre circumferència és de 5’3 (2’65r.).
L’àrea de la cmf.= π· r2= 22’06 cm2.
Resta d’àreas= 188’0222’06=165’96 cm2 de forat que es tapen.
15. Alleugiment de l’impacte visual. Comparacions a Santa Maria del Mar. Trobo proper a l’adequat donada una raó pragmàtica solucionar els forats de bastida que com exemple al voltant de la Rosassa sí que han estat tapats.
Potser en un edifici com la Catedral, posats a terme tin drien l’objecció de tapar amb roc els forats de no voler tals aus, aleshores, es podria obtar per no actuar a la façana, o actuar-hi només en els contraforts d’aquesta i la torre, com una alternança, llocs on no són molestos als vianants. Se nyalo el principi de la idea aquí aplicada,és deixar aquests espais per les aus més petites i les aus migratòries. Aus que estan més estona volant i no enbruten sota el seu niu.
Llavors seríem allà alçaríem la mirada i veruríem les giravoltes dels ocells que es mourien per Barcelona com abans de ser Tàber, fins i tot, els veuríem entrar en l’epidermis de l’edifici. I diria la gent senyalant Guaita! Has vist!? I compendíem...
Sigui com sigui, amb aquesta projecció, es milloraria les condicions de la Catedral en quant a forats negres, les faça nes dels nius serien gairebé imperceptibles i reduirien com a mínim el 88’267205% de superfície dels buits, depenent de la mesura d’aquets podria ser-ne més alt el percentatge.
165’96% de 188’02 cm2= 88’26720 % del total d’una unitat (l’exemple).
Segons la mitjana d’alçades i amplades...
Superfície=18’74x16’85= 315’769 cm2 menys l’àrea de la circumferència (la mateixa, 22’06cm2)= 293’709 cm2
293’709 % de 315’769 cm2 = 93’01388 % de superfície dels buits de bastida resolta del total de la mitjana traduïda de 5 mostres.
14.22. Peça obtinguda.
(15.1) A continuació ja veieu com quedaria amb el primer disseny la basílica, gairebé imperceptibles però encara intuïbles amb l’ull, i aprofitables per diverses aus. Podeu comparar amb la primera imatge de l’ésglésia que heu vist enrere.
15.1 Temple en la projecció de les aus. A continuació hi ha quatre ampliacions per veure.
Cavitat de bastida tapats i oberts com jócs de coloms. Barri del Born, Catedral de Santa Maria del Mar en un dia de pluja, carrer de Santa Maria, amb el principi a la nostre dreta de l’entrada Est-Sud de la basílica. Encara avui dia podem sentir en els laterals de la façana la cen dra que va desfer i fondre la Setmana Tràgica, i que al llarg dels anys s’ha dipositat en les porositats de la pedra. En les pàgines següents hi ha una proximació a l’espai per les aus petites i migratòries.
- (15.6.) Hi ha algunes cavitats de bastida que poden donar lloc a una divisió i dos nius, en tal cas es construiria així:
15.6 Temple en la projecció de les aus. Aquí s’explica un cas especial.
Altres en ser més llargues, podrien ornamentar-se millor., el cau és un prisma allargat horitzontal i en les torres es veu el forat a mesura que camines per les escales amunt i avall entra tota l’espatlla, els murs fan cosa d’un metre de gruix, es taparia a l’escala amb unes reixes i unes portetes boniques per poder obrir i controlar i evitar que es entressin. En les torres és ben fàcil el manteniment des de l’interior.
15.7. Solucions per ocells petits atraguts amb vegetació.
El Conservador-Restaurador de Bens Culturals.
Sembla erroni que una persona que estudia Conserva ció i Restauració de Paterimoni exerciti aquesta idea. Ho seria si no aportés els seus coneixements. Com recobrir la cavitat les jóc amb una subtància que fos reversible i fes una capa de protecció transpirable, aplicat a paletina . La zona que fos en aquesta visualització atrevida per plantes estaria protegida i reforçada la pedra per evitar escamasions i en tal cas fer més fàcil la seva neteja. També es podria aplicar amb Wolbergs, però encara no he pogut fer la cata per veure quina substància seria més adeqüada per la finalitat de evitar filtracions de sals, millor neteja, reversibilitat, i enfortiment del suport.
15.8. Temple en la projecció de les aus. Implementació de la peça creada en el seu lloc.
El model tallat en pedra exposat a la Basílica del Mar, caldria utilitzar el mateix tipus de pedra que quedés igual amb el punxó.
16. Cercar una forma ornamental segons l’estil del temple de Santa Maria del Mar. Mirant d’actuar i restaurar la façana del temple de Santa Maria del Mar, m’he de fixar en el seu estil, en la seva geometria, les seves proporcions, la seva forma total. Per no faltar al respecte a la historicitat de la façana i adequant-me a l’edifici.
Els finestrals es componen d’arcs gòtics que són sense apuntar i el seu fractal de tres petals a l’alçada de la línea sobre la que es fa l’arc gotic i s’omple amb una flor de 4 petals, que sembla fer una tija amb la partició en medi atriu de la finestra que es guarneix amb tres columnes amb petits capitells guarnits amb motius florals. Té una rossasa en la façana que no fa falta menció per si sola ja és, molt elaborada amb giravoltes.
16.1. 16.2.
16.4. Arcs models de la façana del temple del
Primer fractal que es dona a la finestra
16.1, 2 i 3 Estudi dels arcs que s’ajunten a la construcció del temple.
16.5. Model que pertoca a l’estil arquitectònic del Temple en estudi. I a continuació tres variacions.
16.6. Model en forma d’au, amb ‘la gota ciència de l’aigua’ i una flor de tres petals que deixaria passar la llum al niu. El dibuix a la realitat fa 15’8x11’9 (com el model de pedra).
16.7. Models de dos arcs i tres, la família, conjunts s’alcen les mans (dalt a la dreta). Altre model de rosetó gòtic; pel bé de les aus i funcio nal les interseccions s’arrodonarien, en tal cas amb un cercle que uneixi les distàncies abans de l’intersecció. (hi ha un altre model més abaix.)
17. Procediment de l’obra. Anàlogament, al tractament de l’obra des de la pedra, la comprenc amb quel com més manipulable, la terra, el fang més econòmic i fàcil de fer. (19.8.) Una mostra del procés amb el buidatge de l’entrada i la peça gairebé llesta.
17.1.
Així,(19.9.) faig el jóc per ratpenat en l’epidermis dels murs de Santa Maria del Mar. Estructura inclinada de la qual es veurà un percentatge comptat des del 93’01388% de invisibilitat dels forats total que es veuen ara, que havia calculat, vol dir 7’01388% de forat, el del ratpenat és allargat són dos vegades l’obertura de la de l’au per entrada i sortida, 14’02776% de forat és a dir al voltant d’un 86% de forat tapat.
Les peces es deixen assecar bé, al dia següent es possen al forn i un cop és terra cuita es pot optar per acolo rir aplicant esmalt. Vaig buscar un que se semblés a la pedra del temple del Mar.
17.3.
A continuació veiem la textura i el color de l’esmalt, les pincellades li donen la tonalitat.
17.4.
Tapa per forat de bastida per a ratpenats: 17.5. Un model molt net que sobresortiria uns 3-5 cm. I per metria aquest habitacle amb baix impacte visual.
18. Jóc vernacular per una parella d’aus. Prenc la predilecció del material de l’adob i l’argila que utilitzen tantes aus i que poden utilitzar d’altres. En faig tres models senzills, el material ja ens parla, terra i cordills vegetals. Per fer-los fan falta uns encofrats de fusta -amb ajuda de serra i a tall de gúbia- per fer el niu en les mínimes o adequades parts que s’enganxen amb el mateix material quedant imperceptible la divisió. Penso en situar un pal, una branca de bosc per posar-s’hi l’au, una vegada el niu erigid fer l’entra da. En els nius allargats la forma es pot simplificar i fer amb menys encofrats sense alterar gaire la forma. Farien segons el seu ús de quals ocells una mesura o altre. El niu, 27 de di àmetre, 15-17 de diàmetre i 15-20-30 de llarg amb el gruix del voltant de 3 cm.
La gràcia d’aquest procés és estalviar i raonar amb materi al, els encofrats serveixen per una gran manufactura sense fer-se malbé, contrariament els nius que es solen fer i posar en el medi . El material és orgànic i segueix el cicle de la vida sense ser pas fràgil.
El motlle es disposà per tot aquell que el demani i s’elavo raria.
Els nius també ser subjectats més simplement i amb més se guretat amb un nus turc que es trenaria en l’estructura amb corda d’espart (que s’elabora nacionalment, tantmateix, es corça de bedoll, ornant en les puntes del jóc allargat o com la estructura bàsica d’un cistell o cistella d’ous tradicional tant sols com un kipà.
Primer soluciono l’encofrat, per començar a pensar segons un mètode constructiu i les seves possibilitats.
Vaig començar a treballar la idea però vaig conèixer que en el mercat hi han de semblants. Així que ho vaig deixar.
Aleshores, en un altre moment, vaig pensar en la forma dels arbres del bosc de Catalunya, de les coves i les pedres, de les arrels que sobresurten de aquelles branques amb fulles
18.1. Vagó de tren Mu seu Vilanova i la Geltrú.
i la seva ombra que cada nit admiro a la terrasa. A través d’estones. Pendre un pinzell i començar amb l’ikra, dita 墨水 mòshuǐ, mel d’abella en el pinzell aplicada amb dos dits avançs del primer bany, per buscar la seva forma abstracta i l’aleatori i el buit primerament, després el que he pensat. Sant Iscle de Vall Alta, Llavaneres, Cardona, Montserrat, els jardíns de Rubió i Lluch amb tarongers i aus rascant-se a les branques amb la sorra i banyant-se i bebent a la font mentres algun entre els meus peus mi rant-me cantant, jo mostrant-li ànims.
Començat el bosqueix entre la simple pinzellada, la mun tanya, les roques i les llengües ancestrals (paraules com l’ocell, au, volar, núvol, estel, boira, mont (aquest el més simple i fàcil de conèixer. En xinés trad i simpli japonès.)
Tots els traços me’ls he tornat a mirar i pensar, de prop, dibuixant-los a llapis com un segon bosqueix, més l’ano tat alguna que se’m presentava.
Entre els moviments del pinzell sorgeix la idea de l’ombra de les llums ovals pardalenques del tarongers i d’altres arbres. Orgeix un niu molt obert com rocalla.
L’art en veure el bosc, el tractament de l’obertura, l’entrada de la llum -diverses entrades al mateix niu-, gai rebé una amb una zona més petita, potser espais per on escalar, obrir les potes. Pensem que és un interstici d’anhel, companyia, meditació de crèixer.
(‘Què fluiria? Milloraria alguna cosa al cant i la visió de l’au, al seu pensament?’) Obtinc per altre banda l’impressió d’escriure la naturalesa com 徐冰 Xú Bīng al Lands cript de 2004.
18.2. Landscript de Xú Bīng
Vaig treballar amb les ombres dels nuvols al Delta del Ebre que acompanyen el vol de les aus buscant formes organiques per canviar el típic cercle per una entrada voluminosa. El principi és que no totes les cavitats per le sque niïfica un ocell són circulars, es deformen en ovals i tenen volums.
18.3. Formes nuvuloses i vegetació.
El blat de moro s’em fa curiós, igual que un lliri com la farigola, amb fulles destacades i una forma vertical central, avegades un ocell els piquen per menjar, altres si posen. Les fulles entrellaçades formen una estructura.
18.6. Formes nuvuloses i de les aus en ple vol i de vegetació.
18.5. Formes nuvuloses i vegetació.
18.4. Formes nuvuloses i vegetació.
18.8. idea de l’Encofrat per premer la terra sia adob o fang.18.7. Esbós d’idees d’entrades per a jóc. L’art en veure el bosc.
18.9. Esbós d’idees en tinta d’entrades per a jóc. L’art en veure el bosc.
Estudis del tractament de la llum arborar la vista al pen sament; de l’au des del jóc. Exemples de l’arborament de la llum; a l’home. Fotògraf Tomasz Sobecki. (cykle fotograficzne al Gotyk -Santa Maria del Mar.) La bonicor com la puc transmetre desde l’infantesa en la llunyania del diari, veuríem els ocells amb els músculus i dels ulls enfadats, s’estranyarien? Ho aceptarien?. S’alegrarien del contorn un xic més? Ho compararien amb el temps amb una veritat? M’interessa el pensament de l’ànima d’un aucell que reconeix llocs com un radar i reconeix a la gent. Pot ajudar a un ratpenat o l’instit és menor o, de tant en tant, esquerp?.
18.10. Selecció fotogràfica de Tomasz Sobecki. De Santa Maria del Mar.
18.11. Pàgina següent, selecció de imatges en busca d’organicitat de la forma per a jócs i entrades.
18.12. Petita seqüència en la continuitat de variants d’entrades segons una petja.
18.14. Esbós de jóc vernacular.
Un dels esbossos, on trobem la idea de niar dintre d’una flor el lliri. Que veurem més endevant en una nova ilustració dintre: el Pinacle l’arbre de les aus i les flors.
18.13. Petita seqüència en la continuitat de variants d’entrades segons una petja. 1 m. x 70 cm.
V. El pinacle, l’arbre de les aus i les flors. L’estatuària de l’Ocellari. En tot aquest procés tenia en ment una escultura, amb el terme statuari, que en parau les seria ‘penso’ en l’arbre per criar l’Ocellari, l’arbre de les aus.
Sent aplicable en altres espais. Aplicat en una ciutat em fa pensar en un cau d’un arbre dintre el paviment de la ciutat que coneixem en caminar, habituar-lo a aquesta escultura que s’incorporaria al mosaic de la ciutat, probablement crearia la curiositat de la gent i passió del medi que recorda les arrels d’un lloc. Tot i que amb una el concepte i seria, la fermesa em fa pensar en una xarxa d’aquests Ocellaris, de profit en canviar un ar bre malalt, tot i que són una idea complementària a l’arbre com un fanal. Que d’una afinitat tot en alguns espais podria estar entre els arbres com la Gran Via on els arbres i els arbustos ja farien bé en embolcallar. Però l’aire em sembla emmetzinat per un niu, ja que recordo des del balcó d’un quart a Diputació de ca l’àvia alguna esvaïda vegada pujà l’aire d’una motoci cleta o la flaire dels cotxes. Així que és una cosa a tenir autènticament en compte. També en l’aigua a santmiquelada originà l’arc de Sant Martí que tantes ve gades anava a mirar. També pot ser situat en un parc de l’eixample com al carrer Enric Granados ( eixamplant la plaça del Doctor Letamendi), algun interior dels xamfrans (Jardins de Cèsar Martinell, jardins de Càndida Pérez), tot això urbanament. En els Jardins de Sant Pau del Camp, plaça de Viçens Martorell, el Parc de la Ciutadella on hi ha cel i ventilació, penso en alguns punts com en una font, on es pot obtar pell jóc vernacular per una parella, a peu de branca, el Parc Güell, el Passeig de Maria Cristina, la plaça de Frederic Marés, les vores del Llobregat. Aquí es pot culmi nar l’obertura d’aquest ventall amb vàries possibilitats.
Portant a terme aquesta incorporació en les poblacions ja seria optima pensar en aquells pobles que com Són del Pi, on es posen nius per ocells que no
arriben fins allà dalt, portar una certa mesura, tot i així penso que en pobles no ha d’arribar aquesta escultura, si Déu vol, en quant a l’arbre de les aus.
Tenint en compte les distàncies planes, l’alçària de les finestres i la pau de les llars, pocs serien molestos en la seva casa amb aquesta construcció, tot i que s’hauria de tenir en compte cada vegada que es fes pel lloc, també de la contaminació acústica del carrer i automòbils segons la salut de les aus, tot sent conseqüent amb l’hàbit. Escoltar el cant xinès vora el meu pati és tant bell com tararejar l’au un cant, semblant-se a ells, tant al so melòdic de la guitarra i seguir el cant de l’ocell amb la finesa d’un vol d’immixtió tonnal.
Pensar una ciutat més amb relació amb la vida i l’amplitud de miraments, dotar de tonalitats la ciutat, afegir més rela cions que els mercats amb els pobles equiparar en el que bonament es pot amb la panoràmica d’aquests, l’òtium i el romanticista. Una ciutat viva, una societat alegre, novedosa.
-Dintre de l‘estudi en la manualitat de l’estructura, he rumi at en les probabilitats.
V.1. L’irracional o sim plement lo meravellós, una rosa prolífica, per exemple, del centre del qual, prolongui el seu eix, sorgint una branca amb verdor. Aquí un dels prodigis d’Ulysses Aldrovandi segons referències de Licóstenes, l’arbre que cria sègol dalt de la seva copa.
Així m’encamino a dir que és convenient pensar en un niu elevat, amb protecció de ratolins que no puguin ocupar els caus, i d’altres bestioles que puguin pujar, amb una pro tecció de la pluja, situats a certa distància de rius i llacs, amb un mínim d’ombra, propers a vegetació, tant sia a balcons i amb l’obertura de paràmetres, d’estructura. Els materials de bon judici són l’adob, terra argilosa mesclada amb palla, emmotllada o aplicada amb les mans, una probable opció de calç per les humitats si ha de ser una estructura més duradora, inclòs en el seu aspecte com en els murs de Siurana de mescla amb Sorrenca Triàsica d’Escornalbou, que sigui per una vida més llarga. A parer i que la idea és, s’hagi de tornar a construir i que els ocells piquin l’estructura si se’ls hi escau. Com a suports pels pilars o pilar únic amb el que acabo treballant, la idea seria: murs de pedra solta talment, roques aplicades entre elles i subjectes tant sols per la fricció
i la gravetat, actes de la naturalesa la idea més sostenible i arcaica, entrant en ella, hi penso en el pinacle ciclopi; altre opció, pedra amb ciment entre elles adornat amb ceràmica més detallets i esmalts, caps de terracuita.
Beneïts els ocells d’armònic despertar i Déu que els fa cantar.
Apel·les Mestres.
V.2. Primeres mides de Criar l’Ocellari, esboços de formes i construcció.
Les mides de les entrades al niu no han de ser grans per protecció de la pluja i animals, entre 5x10 cm – 5x7 cm, ovalades, de 3x5 cm i de 2x3cm segons les aus.
Alguns ocells, els més complexos, per tant alguns nius, utilitzen unes entrades amb un passadís per a la protec ció sobretot són els falciots, en tal cas es podria cloure amb un mur fraccionari a l’interior frontal a l’entrada a 5 cm endins. Deixant 4-5 de marge a la cavitat. Aquestes cavitats són bàsicament ovalades per dins –donant profit a l’espai però, sense problemes es podrien fer quadrangulars.
Aquesta cavitat ha de permetre l’ entrada de la mà d’un hom, que es serviria amb la ajuda d’un bastó si volgués, però no és tan necessari, ja que l’interior és més ample que l’entrada. Tant que... ajudin els joves. El niu interior és entre 10-15 cm de fondària i 10-12 d’ample. Segons aquesta mesura es calcularia el nombre de nius en tant perímetre segons el model no hi ha la necessitat de molts.
Els ocells que es pot fer créixer en nombre amb
aquests nius són: tallarols, estornells, falciots, pitroigs, capsigranys, pardals, perdius, cucuts, coloms, tudó, tòrtora, les calàndria (en la depressió Cen tral, pla d’Urgell), pinsà comú i la cuereta blanca (al Prineu), entre tots els que hi han.Altres més com el rapi nyell, de més difícil o gairebé impossibles com l’oriol migra tori i s’allunya de seguida, la guatlla -que fa el niu a terra-, corbs.
-Per incloure altres aus com la mallerenga, i deixar-lis fer més a les aus l’espai seu. Es diferenciarien espais, fent en comptes de cavitats-grutes, unes lleixes com part de les fal des d’una teulada, perquè en les cantonades posessin aque lles aus la fabricació del seu niu que en són més propensos a fer-se’l, en diria. Hauria de ser una de les plantes més altes de l’estructura si es compaginen nius.
En tal cas, que fossin les mallerengues qui habitessin els emplaçaments són molt netes en el seu entorn i no defequen sota el seu niu. Cada au té la seva logia.
Necessitaria portar per la projecció de l‘espai a estudiar amb un ornitòleg, si més no, en la pràctica com es poden relacionar el diferent nombre d’aus, podent ser un límit de nombre, segons els mascles que puguessin treure el bec a nius d’altres femelles i de la consulta a l‘Institut Municipal del Paisate Urbà i la Qualitat de Vida.
V.3. Espai per falciots, malleren gues en el cos de l’estructura.
A la banda dreta, l’esquema de construcció: base de rocs, entramat de branques/encanyissada, adob, entramat..., adob, fins el test per la planta.
(22.4) Variants de situació de nius segons un patró de sanefes. Altre forma seria sense cap mena d’organització amb m´és espai i saltejades.
En tal cas d’elaborar el pilar amb morter és podria treballar la forma del mateix creant un ziga-zaga, el Opus spicatum, obra en forma d’espiga, en una columna com els de les imatges següents, enriquint l’arquitectura de l’escultura construida d’una manera completa que en tre la situació dels nius i el pilar s’obtén amb tota la gama cromàtica i llocs de llums enriquiria el panorama.
19.5.) Assentament de la idea del pinacle per les aus: aixecament tubular, nius anti ratolins, aveuradors per ocells en la part superior i encapçalat per plantes.
V.4. Situació de nius segons un patró de sanefes. V.5.
V.6- Església parroquial de Galliners (Gironés), l?opus spicatum es troba a la part del mur més sòlida des del punt de vista de construcció. V.7- Sant Ferriol (la Pava, Vallespir). Opus spicatum.
V.8-Santa Coloma (Fitor, Baix Empordà), Opus spicatum molt elaborat.
V.9- Sant Andreu (Sureda, Vallespir), Capça lera. V.9- La bellesa de les cistella no estava només en la forma, el color o el material: l’entreteixit també és remarcable si ens hi acostem amb ull fotogràfic. En aquest detall d’una pallussa de Vilella (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà) veiem la palla de sègol, que no fou batuda, lligada amb escorça de bedoll.
V.10-Dibuix de l’ocellari amb la tècnica de l’Opus spicatum; amb un altres variants de
L’escultura en sí, podria fer-se amb ventilacions, una mena de terrisses fragmentades, sent unes parts especials per sobre que deixessin passar el ventitjol, que potser per algunes aus els hi és millor una mica de llum, sempre en la mesura de no passar-s’hi, per el fred i l’aigua amb la que s’hauria de anar amb molt de compte; potser els pardals...
A l’adob és podria també esculpir amb eines.
V.11. El Castellot (Viver, Berguedà). Detall dels forats treballats a la roca per portar estructures de fusta.Al final aquest buits són nius de falcons i àguiles.
V.12. Cabana de pedra amb coberta terrera i xemeneia prop de Callús. Refugi acceptable per a una nit de tempesta. També es fan així per guardar les eines i descansar de la feina. Construcció que s’atribueix al neolític. En les cultures nòrdiques també en fan sostres d’aquesta mena on creix la gespa i les plantes.
Penso en il·lustradores com Mari Ito (V.13.-V.14) i les pe culiars aglomeracions de flors i plantes, i colors com els de Luisa Rivera V.15). També podrien donar el seu disseny del pla dels Jócs del niu arbre.
Els dibuixos de fons labandules, margarites, roses, l’observància de les plantes i les estacions. Encapça lant la mimesis amb la naturalesa, que brolla sempre allà on sembla impensable. On sembla allà on pot serhi. Podem guarnir l’obra amb diverses plantes, segons un criteri visual i d’utilitat per a les aus que podria ser l’arboç i el grevol, pels branquillons; en faig un petit recull d’arbust i plantes florals que podrien guarnir els voltants i millorar a més l’espai per a les abelles.
A la pàgina següent hi ha una petita mostra de plan tes corrents i més especials per els pinacles. Entre tan tes altres. Ara se m’acudeixen d’algunes com la Lobelia Fulguens que no s’adjunten els insectes, en bé per alguns indrets. El trifolium repens i pratense. Tantes altres en el guany de guarnir amb el color.
V.16. Labándula (que ara 16 de maig s’ha assecat). V.17. Roses.
V.18. Geranis que sempre creixen molt bé. V.18. L’encens, planta dels diners, donat un temps es volcaria per l’estructura.
V.18. Les margarides, que ara s’han de podar al maig perquè rebrotin bé si comencen a as secar-se a l’interior. Al juny ja tornen a florar.
V.19. Buguenvíl·lia amb molta densitat de co lor i branquillons.
V.20. La botja que és sumament interessant veure-la, amb la seva flor gran i el capoll de la llavor per separat.
V.21. Prunus Carmina. Procedent de l’Himala ia i Amèrica del Sud.
En la recerca i per aquells apassionants, en cercar en els llibres de botànica d’en Dr. Pio Font i Quer i algunes làmines d’Alexander Marshal (1620-1682), com el Nar cissus radiflorus, Auriculas (primula pubescent). Buscant l’equilibri entre el guarnir i l’utilitari per els ciutadans, he obert el Dioscórides, que tant mateix de veure plantes que poc coneixem, es podria utilitzar el sostenible, a la petitona contribució medicinal, des del conreu d’arbustos de 34 centímetres d’alt a Siurana, el Montsant, nascut de la mateixa roca. Variants de plantes. Tot s’ompliria del color i el captiveri de l’ombra ideal.
V.22. Xiprer en arbust.
V.23. Corranda d’esboços, amb fiverents formes de tests i formes de pedres en la construcció tubular.
Per a la idea del pinacle també hi ha la de l’escultòrica de les plantes i com a model tenim al dedicat botanic Robert Brendel (1821-1898) i el seu fill Reinhold Brendel (18611927) amb els models educacionals que van plasmar per mostrar la reproducció i parts de les flors testimonis de les diferències entre les plantes, fetes de paper maixé. També tinc com a font d’inspiració a John Nash Ott pioner desde 1925 amb la captura fotogràfica del creixement de les plantes, pare del time-lapse que el podem veure a On a Clear Day You Can See Forever, film de 1970 acompanyat de Barbra Streisandt.
V.25. Peçes de Robert i Rainhold Brendel.
19. Models de pinacles.
19.1. Ampliació de variacions de niu llirir, amb sostre.
Esbossos per embrionar la idea. Acompanyats de fonts d’aigua, de plantes en tot un ritus, amb camins, llocs on apropar-s’hi amb precaució, sentir el clapoteig de l’aigua i veure l’arribada de les aus a aquests nius, lleu ment, amb formes diferents però partint de l’oblong amb una decoració formalment com un lliri o cavitat d’anàtrop on l’ocell es pugui endinsar en una flor. Utilit zant pedres diferents d’ulldecona de vora dels rius amb trencants com de pissarra, i pedra roja de siurana i/o sorrenca de vinaixa. El tubulat dels jócs de fusta que encaixessin podrien ésser metàl·lics, la resta terracuita o terra i gres.
Apartir d’aquests primers models de fonts, ideo seguida ment un espai d’inspiració natural amb fonts canviants.
19.A. La font dels auspicis.
19.A.1 Models d’inspiració modernista i natural.
Penso en una font representativa, un punt únic. La font com a simbol de fertilitat acompanyada de la vida de les plantes i dels animals. Aquests éssers ens mostren les es tacions, els canvis migratoris de indrets de cordenades, de continents i el fluxe tant en general com de l’interior de Catalunya. Així és un presagi l’observació dels ocells i dels demés éssers; per això rep el nom de la Font dels Auspicis. I a més, símbol de protecció per això, és tant adient la paraula, una altre font dedicada als éssers conjuntament am la font del gat.
La font es vasa en un traç ràpid com les palpentes d’un aterratge d’un ocell, com el moviment retrogresiu d’una branca, que es representa en en la imatge 19.A.2 a la cantonada superior. i el reflex a la superfície horitzontal el conforma.
Selecciono una forma que m’atrau, especialment penso en la complementar un dels llacs del Turó parc, obte nint a una banda encaminat al centre un promontori amb un pinacle que s’inclina visualment però és verti cal, fet de pedregam, amb uns lliris que mesclen amb falses flors de lliri que serien nius. Aquests es tambalei xerien una mica, lleument hi serien plenament segures. la font s’acompanyaria de arbres grans al voltant que ocasionarien l’ombra, l’aigua i la vegetació l’aliment, i de tant en tant cada llarg temps hi hauria un rumor de font, una vaporització, unes formes prou silencióses, fines que adornarien el parc i serien un punt d’atracció per les persones. Així a estones hi arrivaria a haber un nuvol baix de vapor que causaria una boira infima, que es poetitaria amb el dia i la forma del pinacle.
19.A.2 Font dels Auspicis. ( i dues ampliacions en les dues pàgines següents.)
Tot acompanyat de alguna roca i muntayeta variada en el llac, i un cami separat, allunyat, per passar saltant plataformes i apropar-se a l’aigua.
També altre localització podria ser en la font del parc de Jacint Verdaguer de Montjuïc. Amb la plantació de una mica de més vegetació, que fes ombra a una tercera part o una vuitena part menys a l’anterior part per situar aquest pinacle i la font amb la que fa conjunt.
A continuació amplio el dibuix 19.A.2 per que veieu la multitut de variacións que inclou la font dels auspi cics. Per ajudar a compendre l’esquema de varietat, es dibuixa el pinacle en totes les representacións amb un aurea que l’envolta que és l’aigu ai la manera de sortir d’ella. Es dibuix ala línea que fa en sortir i caure, o el nuvol de vaporització que es causa. Amb 38 variacións voluntaries en la font.
Models de pinacles... Un pinacle més refinat, sòcol de terra tenyida de roig amb detalls, amb el tubulós de pedretes i ceramica blava, terracota o terra i gres. El cap adornat amb ceràmica blava en forma de flor impressionista. 3-4 nius. Model per a Cactàcies.
Dimensions: El pinacle fa 4 m d’alçada, dels quals, 1,4 m és el que medeix el cap amb 56 cm de diàmetre es podria situar en el jardí dels cactus de Montjuïc, entre altres espais imaginatius.
19.5. Esbossos de motius basats en les aus, els seus colors i els fruits.
Model Equitant de base Levocontorta -nom que dona l’origen del pilar. Una de tres, o es modela amb terra i gres quedant aspròs i satinat, o s’elabora amb una mescla de ceràmica i gres o completament de ceràmica. Amb tonalitats verdess menys la font ataronjada partint del diagrama d’una corol·la levontorta. S’allimona i es degrada blanc amb beuredors i menjadors, testos sortints amb geranis i violetes, i acompanyat d’epiphillum i una palmera baixa central. Els jócs, 3, són en forma de pera amb colors vermell, negre i blanc units per un tub verd blanquinós.
Dimensions: 4 m d’alçada, a la part superior hi ha un plat amb un test central amb una palmera i quatre testos amb ephifilium al vèrtex.
Model amb rocalla per roser i cactàcies. Amb beuredors i menjadores. Columna de pedra adornada, a dos nivells i 3 o 4 jócs blaus. Dimensions: 4 m d’alçada, dels quals, 1,4 m és el que medeix el cap amb 56 cm de diàmetre.
Tres models, cactaci blanc, de Miró amb motius inspirats en el rastre de les aus i buits, i arboide amb font de rocalla. De 3-4 nius.
Dimensions: 4 m d’alçada.
Gardenies.
19.10. Conjunt de fanals i semàfors, objectes urbans de porcellana, a Jing Dezhen, Xina.
Model de porcellana. Tinc de referent els fanals i semàfors de la ciutat xinesa de Jing Dezhen. Penso en més models on treballar amb el vitrall, la porcellana translú cida. En aquest blau intens i blanc acompanyat de ser pentines a la base i geranis i gardènies a la part superior. Conté 4-5 nius.
Dimensions: 4m d’alçada; 1,14 m de cúpula i gruix de la columna 37,15 cm.
Model amb font a dalt, ibiscus groguenc, vidres o ceràmica de colors incrustats.
Dimensions: 4 m d’alçada; 23,5 cm de diàmetre de la columna; 1,06 m de cap
Pinacle en el nivell superior, en els pètals pards habiten els nius. Cos envoltat per aigua i un perfil de pedretes i gespa. El sòl amb un caminet de terra i lloses al major estil de jardí japonès conduint a un seient que o agafaria l’esquena o un banc de dos nivells. La zona s’acompanya de Brugmansia i altres arbres més alts.
Dimensions: 4 m d’alçada; 23,5 cm diàmetre de la columna; 1,06 m de cap.
Pinacle de cúmul de terrises amuntegades amb talls, sesgaments, i rugositats i cavitats. Color terra, esmaltat. Acompanyat de cactàcies, farigoles a la corona de terrises irregulars i de tant en tant, alguna amb cavitat per plantar-hi. Abeurador de pissarra conjunt a la base. Una buguenvíl·lia que dota de color l’ent i marxa amb el trencament de l’estructura ‘espigada’. El cap de terra cuita amaga les concavitats en fisures, en el seu volum, i en marques dels talls, protegint del vent, de la llum, i creant una peça mitjanament sòlida. 8-9 testos.
Dimensions: 4 m d’alçada; 23,5 cm diàmetre de la columna; 1,06 m de cap.
Base d’arbust verd amb farigoles i llums en el terra, en la columna s’instal·len llums en espiral fins mitja alçada.
Un test flotant amb sègol i la planta dels diners, s’aixeca una estructura tancada, amb finestrons oberts i una es tructura de terra amb mur davant la paret per intimar l’entrada a l’aucell, com a proteccions. L’estructura es torna amb peces de bronze amb pàtina taronja i verda o terracota similar. Es corona amb un petit xiprer i plantes baixes. Disposa de 9 jócs en total.
Dimensions: 4 m d’alçada; 23,5 cm diàmetre de la co lumna; 1,06 m de cap.
Pinacle amb pedra verda tibidenca. Metall lacat de blau en dos testos. amb teteres i recipients ceràmics amb cactàcies ran a sòl. Consta de 5 nius en forma de flor envol tats per plantes florals i una gardènia a dalt.
Dimensions: 4 m d’alçada; 1 m de diàmetre, la part més gran del cap i 23,5 cm de gruix de la columna.
Calculat per 10-12 nius, dos dels quals estan més exposats, si més no és un lloc per estar-s’hi les aus. Construit amb maons amb base quadrada i amb torsió en la part central fins tornar a ser quadrat en la part superior, ar rodonit i el test format per peces. S’acompanya de llocs on seure en la proximitat i pair una lectura. El maó pot ser groc, roig, torrat, negre, o esmaltat després d’una pri mera cocció.
Dimensions: 4 m d’alçada; columna de 70 cm de gruix; cap de 1,20 cm de diàmetre.
Calculat per a diversitat de nius gairebé un en cada pètal menys algun per separar o ampliar d’altres, altres fan de recollidors d’aigua. Imita una flor de aloe. Tota una labor. Que es podria envoltar per aquestes plantes creant una barrera vegetal, distracció, amagatall, i bellor amb color.
Dimensions: 4 m d’alçada; 23,5 cm diàmetre de la co lumna; 1,06 m de cap.
Una representació basant-se en la simbologia xinesa, la persona extesa o simple, la branca, el brost, l’herba.
En la continuitat d’espècies amb els mateixos factors, ideo un cantir obert en la base pels ratpenats amb formes de campana com a cova per dormir. La copa seria més plana d’un costat que de l’altre o compartimentada en l’ovalació.
També ideo un pinacle compost que contingui alhora caixes per a nius d’abelles.Tres pisos amb dos panells. I penso alhora en caixes que tingui flors adalt i als laterals i abaix com a enriquiment de la mel de les abelles.
VI. Model i maqueta de l’Ocellari.
Partint de fragments de roca sorrenca, cartró, paper i aquarl·les, una agulla, fil, i petites fulles de falguera fent un ram. Amb la fòrmula del pilar per partir de l’escala 250cm/7 cm del pilar de la maqueta i fent la regla de tres amb les següents dades i l’ajut de la fòr mula de la longitud del perímetre d’un cercle =2π.r
VI.1. Model 1. Model amb ales que deixa passar els ocells en ple vol. Maqueta 2. Una de les primeres idees, molt simple i d’aparença de pinacle. Primeres maquetes que vaig efectuar sols venir-me a la ment la vaga idea, i van ser uns totems per filosofejar, i abnegar-me.
La primera idea del pinacle es basa en l’arquitectura ciclòpea, en el pes, la fricció i l’encaix. Així s’enterraria la columna com a fonaments de l’arquitectura 30 cm.
20. Obra en curs. El primer pas que faig en crear un altre peça com a proposta per la projecció del pinacle és fer un dibuix, penso en una cosa que pugui entrar en la galeria per alçada i es pugui montar en qüestió de poc temps per la presentació del PFC (Projecte Final de Curs). Així pen so en un nou model, que en la realitat portaria un ànima interior la columne, que es soterraria a terre, tracta l’obra de diverses peçes que acaben siguent cilindres en la mostra que s’amunteguen i un cap amb tres nius encapçalat amb un test per una planta. Una mostra modesta.
En el procés de la manualitat del cap vaig començar a fer-ho amb torn (20.2), amb dos plats, un de base i un de sostre. Vaig haber d’esperar a poguer fer un curs d’inicia ció de torn amb Marc Vidal per completar aquest model previ, doncs havia treballat la terra sols modelant. Una feina complicada.
20.2.
Vaig tenir un petit problema la primera vegada, doncs els plats es van fer en un dia, i eren més secs que el fang nou, i al muntar tot bé, tot i la dificultat de tractar amb el fang nou, va ser al dia següent que mentre s’eixugava es va reduir el volum de la peça i va quedar empetitida com veieu a la franja d’abaix que era junt al plat, i al provar de bellugar-ho es va esquerdar, no tenia altre opció que fer-ho de nou i deixar curar a textura cuir les planxes de fang amb la forma corba per l’exterior i plana a les sepa racions interiors.
Seqüència del procés.
Mantenint els plats humits i tapats amb una bossa, es varen assecar a textura cuir ja amb la forma com he esmenat i es varen enganxar i assecar sense problemes. Per enganxar el plat de dalt i que tingués les separacions a tocar, s’havia de mesurar i afegir uns xurros i molta barbotina per enganxar. La peça tal va ser acabada com veieu es va deixar assecar i va entrar al forn i va sortir bé.
20.4. Problema d’humitat del fang.
VII. Presentació de l’obra en curs.
VII.9 Exposició de PFC Grau d’arts aplicades a l’escultura.
VII.10 Exposició de PFC Grau d’arts aplicades a l’escultura.
21. Text de presentació oral. Bona tarda, benvinguts gràcies a tots per ésser aquí. Sóc en David Lázaro Lavilla, aprenent d’escultura. Amant de la ciutat de Barcelona.
Durant el curs de gener de 2016, un dels exercicis a fer va ser una obra o inter venció escultòrica al medi natural, pensava en que l’obra, la representació ha de tenir aquesta relació ja sigui la llum, els colors, el material i sobretot el seu ús. És a dir, el lloc em determina que l’obra és per els éssers: plantes i animals, per el seu panorama. Es tracta tant d’una obra visual pensada per embellir, com d’una obra funcional, pensada per contribuir a fer de les ciutats un lloc més amable. Per qué més amable? I per a quí més amable? Per aconseguir un major equilibri amb la natura, contribuir al creixement personal, recuperant la idea de conviure amb la diversitat pròpia de la naturalesa.
Amb aquesta idea vaig buscar com contribuir. En els passejos, veia cada vegada més una discriminació sobre el terreny. De petit trobava fascinant els habitacles, els buit de cambra, espais sota terrat com a ventilacions a les vivendes, entrades d’aquests lliures o contraris a la niïficació. I en els buits de bastida típic de la construcció antiga com es dona en les esglésies. Amb el temps, van comportar proble mes i dèries que no hi haguessin coloms, tant sorgir les sangoneres punxes de ferro per evitar l’estada d’aquests ocells, tenint en compte que són perillosos doncs tallen els dits tant els emmalalteixen, s’hauria de fer de goma-plàstic en tal cas. Els buit de bastida els mig tapen amb ciment, de vegades, sense gaire cura en relació a la façana com veieu a la meitat del treball escrit.
Per aquest motiu el treball que presento porta per nom els “Jócs a l’habitacle. Ocellari”, tenint en compte que la paraula jóc vol dir espai on les aus van a dormir, a aixoplugar-se, niar.
Com vaig desenvolupar l’obra?
Vaig estar temps observant, estudiant, llegint, sobre les aus i els diferents tipus de nius que fan, quin material utilitzen, el lloc on els fan, les mides. Em vaig adonar que hi ha aucells que mengen terra que després escupen acidificada, d’altres amb branquillons en cercle, d’altres reutilitzen nius buits i utilitzen qualsevol cavitat com a recer. Comparable a l’arquitectura vernacular de les vivendes dels humans, en els seus materials, l’adob i la tàpia, la més especial terracota, la fusta, el ciment com conglomerant, les fulles que com objectes adornen els nius i fan el llitet.
Primer, vaig començar dissenyant una alternativa al problemes esmentats, per l’església de Santa Maria del Mar com exemple. Vaig anar a mesurar els forats de bastida, varis, i com alternativa a que altres ocells puguin fer niu no sols els coloms, tan criticats per la brutícia que hi fan. Les aus més petites no embruten directament el lloc on nien. Vaig demanar una pedra de vinaixa a uns obrers que estaven arreglant el terre del carrer del Carme. Amb aquesta pedra, com veieu vaig prac ticar a mà i granadina i una escarpa un forat central de 5 centímetres de diàmetre. La peça s’acompanya de la fotografia que ens permet veure com quedaria en el seu emplaçament. Vaig escollir la forma més sencilla de l’entrada al niu, dubtant entre fer seguint l’estil gòtic de les finestres del temple, l’arc ogival.
També vaig fer la peça de fang, pensant en l’adob, utilitzant materials més senzills per veure com quedava. I conjuntament un variant de jóc per ratpenats que en trarien per baix.
A més, en aquest full i utilitzant la gestualitat de les meves empremtes vaig om plir-lo amb el tractament de l’obertura, l’entrada de la llum, diverses al mateix niu, parts més petites, potser espais on escalar, obrir les potes. Pensem que és un interstici d’anhel, companyia, meditació de créixer.
Personalment, no era prou facilitar el niament a les façanes si no permetre el niament en espais oberts. La ciutat ha crescut i hem perdut quantitat d’espais naturals. Vaig començar a dibuixar diferents esbossos amb la idea de situar jócs i jardins verticals a parcs i jardins, a passejos i rambles, als vorals dels rius, etc. M’he inspirat en l’arquitectura ciclòpea que consisteix en que cada peça construida s’aguanta per encaix, per fricció i per pes. Cada esbós representa un model diferent de jóc vertical, de niu-arbre, de pinacle. Es podrien construir i modelar en diferents materials: uns amb porcellana, peces de terracota, gres, uns altres amb mosaic, amb maons, ciment... L’alçada d’aquests nius-arbres seria de 4,5 metres amb les plantes. Una alçada mínima per niar i protegir els ocells de la curiositat humana.
Aquesta estructura consta de tres parts diferenciades: la base, la columna amb un eix interior que estaria soterrat un mig metre, i el cap. La base i el cap serien una mena de jardinera i, a més en el cap també hi ha els nius.
L’exemple que mostro a continuació, es basa en apilar diferents gerros de fang cuit al voltant d’un eix. Cada un dels gerros pesa 1 quilo en cru. El cap està torne jat en dos plats que pesen uns 3 quilos cada un en cru i enganxats amb una paret.
Té tres divisions interiors que són els jócs. Es corona amb plantes. Sempre les més adients a la zona on s’ha de posar el pinacle. Les plantes donen, a través de la terra, aliment a les aus i l’ombra i frescor.
Un cop acabat el projecte que avui presento, em dono compte que queda molta feina per fer si volem que això tiri endevant. Per un cantó estic content d’haver estat capaç de plasmar les meves idees però aquesta obra necessita d’un pla d’actuació en contacte amb les institucions oficials, Generalitat, ajuntaments, fundacions diverses que es mostressin interessades en portar-lo a terme.
Dono per finalitzada la meva presentació. Agraeixo a tots els presents el temps dedicat a escoltar-me i dono pas a les qüestions, suggerències i dubtes que us hagi suscitat la meva exposició.
Moltíssimes gràcies. Bon grat!
VIII.1. Colom, au; forjada en els balconars de la casa Milà. 1911, el primer balcó en possar-s’hi.
fruits.
VIII. Conclusió. L’esdevenir d’una iniciativa conjunta.
És un pla d’obra pública, segons el permís d’Ajuntament o Generalitat, d’estudiosos de la feina forestal i d’ornitòlegs,, de les associacions i centres de reintegració animal( com l’ICO), de labor re-constitutiva, per tant, és una feina pe riòdica de manteniment per les nodes de les aus, cal tenir present que, en fomentar un nombre alt d’aus, es podria desmuntar l’Ocellari i guardar-lo, encara que m’estimaria més una en ús, és a dir, que no es desmontessi, i caldria estar al corrent de mantenir-la cada cert temps. Aquest pla està pensat per introduir, al llarg del territori, espècies minvants, és així com pot oferir, en el seu pla d’annexionar en l’espai del medi, a les terres del voltant de Catalunya i als països d’Europa i nord d’Àfrica una imatge bonica de grups d’aus en els cels que omplin d’harmonia l’ambient.
Es tracte, no només d’una eina que pot ajudar a lluitar con tra plagues de mosquits i prevenció de malalties; també pot contribuir a augmentar la sabiesa de la societat, sempre que la seva instal·lació vingui acompanyada d’un pla didàctic de divulgació del què significa tenir coneixement sobre les migracions de les aus al llarg de l’any, de les espècies què viuen aprop nostre i la importància de respectar les seves anades i vingudes al llarg de les estacions.
Els pinacles són una obra viva mutant durant tot l’any. No només ens permet gaudir d’una fauna variada, sinó també de les diferents espècies vegetals que s’hi plantin. De la ve getació treiem rendiment, amb matéria per foment medicinal, alimentari, i botànic. Es podria considerar en relació al Jardí Botànic de Barcelona.
Les aus poden volar molt lluny. La publicació del llibre vermell de les plantes endèmiques i amenaçades de Catalunya en parla. En quant a l’alliberament i transport de llavors en els vols i en les seves aturades, les aus, són insectívores i mengen espècies que es consideren plagues com la proces sionària del pi i l’eruga peluda del suro.
VIII.1. Forat que deixen les tàpies en la construc ció dels murs Convent de Santa Úrsula, Toledo.
VIII.2. Forat d’una bastida tapat amb ciment contra les aus a Toledo.
VIII.3. Forat d’una bastida tapat amb maons de mala manera a Toledo. Encara poden entrar les aus que es veu en el superior. Convent de Sant
VIII.4. Recuperació de forat de bastida a Con vent de Santa Úrsula, Toledo.
“Au, que no et dolgui, pagès! A vegades, matant les cuques, l’ocell t’ha ajudat.”1 Les aus suposen un control biològic. Tantmateix, també sostenen els arbres quan nien entre es corces obertes d’arbres grans. Són sants protectors!
Admirem la naturalesa, eixerim-nos en ella!. Com veieu a la pàgina amiga, algunes institucions tot i fer tasques de rehabilitació, conserven els forats on els ocells hi fan el niu.També hi ha altres maneres de tenir cura dels nius, per exemple, buscar, com he dit abans, la mateixa pedra per els forats de bastida de Santa Maria del Mar. Alhora buscar noves metodologies conjuntes amb la Conservació i Restauració i el Mediambient.
(VIII.5.) Una solució d’alta estima amb la que pernocto és reglamentar la instal·lació dels antiocells, les “sangoneres” que els maten. Els fan caure dels arbres perquè no poder agafar-s´hi, perden dits o es fan sang. La reglamentació podria tenir en compte canviar aquest elements de tortura per un disseny de plàstic o goma amb les puntes arrodonides, sortiria més econòmic, podrien ser transparents, disminuint l’impacte visual causat a les façanes i, el més important, no farien mal als animals.
A continuació, mostro el model que he pensat fet de plàstic o goma translúcida.
VIII.5. Esbós d’antiocells de plàstic o goma.
Altres técniques podrien ser amb vidre a l’estil de les ‘Glass flowers de Hardvard Museum’, em segueixo imaginant que un animal tant gran i cantaire visqui dins d’un fruit, com si la poma fos el que fa cantar i Eva oblida a la serp, metafòricament. De métodes hi ha com barrets als caps.
Com a Conservador i restaurador, prenc en compte les darreres mesures compreses en la metodologia presentada a la revista RESCAT nº33 en un article: Patrimoni Cultural Versus Patrimoni Natural d’Àngels Solé directora del CRBMC, re dirigir les orenetes en quan a prevenció als Bens culturals sense afectar-les a elles directament, totalment al corrent sóc dels riscos que per exemple va patir la Catedral de Bur gos i el Pórtico de la Glória, però que es poden solucionar amb un bon morter, les arestes de les pedres que formen pareds són les que més retenen Humitat Relativa, i més han de transpirar degut a les tensions que han de solventar, proba bles capes de protecció que s’han de elavorar en una cata especialitzada, i l’educació del medi animal com bé diuen i fan en aquest cas de la Revista per aquells casos que no puguin elaborar-se degut als riscos veient-se influits per la idea general. Està clar que si elaborem espais satisfactoris per aquests éssers, sols de passada hi seràn en indrets indes sitjables per l’economia, es reduïrà la confrontació.
Jo afageixo la idea de emetres un pas més, la unió de amb dues. I si no la localització en indrets que seràn de benestar per romandra-hi considerablement i plens de poesia. Man tenir, recordo, el benestar patrimonial i mediambiental com a ciutats: Roma, Venècia, París. Segur que seràn qüestions que em continuaran exercitant la ment, i haurè de possar en pràctica.
IX. La visió d’un conservador i restaurador de bens culturals (CRBMC) i técnic en escultura sobre els Jócs.
Durant
l’acte del transcurs de la idea del primer treball els Jócs a l’habitacle (doc: TJH) que va tractar de documentació històrica i poètica de la generalitat d’aus amb relació a l’ambient, la religió, els costums, tantmateix la documentació antropològica i biològica per les característiques d’aquest éssers en els requisits per habitar-hi, presentat com a treball final de técnic superior d’arts aplicades a l’escultura (TSAAE). Generat per una preo cupació de conservació dels Bens immobles culturals, amb una visió artística i de caliu panoràmic. Venia impulsat per buits formalitzats en quant a l’estilisme de la conservació preventiva que potser i segurament no van dur a terme especialistes en els casos documentats de Santa Maria del Mar (pg.94, TJH, 14) (imatge 1), que es varen denunciar a l’ajuntament com a avís de praxis que va enllefernar els murs. Per aquesta raó ens em d’assegurar que en els permísos d’obres de aquestes construccions afectades hi intervinguin gent formada i amb sensibilitat per el bé cultural. De fort irrompre amb la història dels referents devots (sols conèi xer L’aucell profeta, la representació dels sants i de déu), seqüen ciats en ornamentació escultórica és amb una solució de denegar per sempre la visió dels buits de bastida que fan imaginar de segui da la construcció dels edificis i comentar de pares a fills, de llibres històrics a la visió, de documentals a la vivència. Aquests éssers són part del simbolisme i l’ànima que formar els bens afectats.
Després de l’anàlisis de les afectacións ben conegut per la usu alitat entre els sabis Conservadors i restauradors, que he pogut conèixer estudiant casos pràctics a l’ESCRBCC. Les defecacions de les aus que són nombrades guano molt preuades per el enriquiment de la terra de cultiu, que històricament ens
han dut a la guerra com la espanyola batalla de Callao,1864, a una illa del Perù on encara s’extreu avui dia desde aquest llaciment datat del Pliocé (fa 5 milions d’anys enrere). El gua no sobre la pedra crea degradacions contenen acidificacions i en forma de sals, aquestes sals amb humitat deriven en fongs, de perillosos per la salud, i els fongs creen un residu que for ma colònies biològiques que poden derivar en plantes, tot això fa que es produeixin variacions de PH, ¿Causes? contraccions i canvis de temperatura i d’humitat efectuen escamacions i frag mentacions de les capes externes de la pedra. Per aquesta raó es desitja no tenir coloms en els buits de bastida. Però no em de generalitzar, no totes les aus són igual de brutes, algunes d’elles entre les que són capaces d’habitar emplaçaments de cavitats de l’arquitectura com les aus petites no hi defequen en el seu niu.
Tenim exemples de bones solucions que s’han obtat darrerament, com són en els nius de les orenetes a la portalada de santa Maria d’Agramunt, en el que no es van extreure fen mal a la criança de les aus, si no que es va en el moment adeqüat fer que s’acostumes sin a niar en altres espais, amb l’ajud d’una xarxa. Hi han casos com són les orenetes, els coloms, que fan molt malbé empastifant l’edifici i altres, les cigonyes que s’han de controlar per el pes que aporten a l’estructura. De la pràxis de les cigonyes de controlar el pes dels nius, podem apendre incloguent en el mètode el anar controlant periòdicament gràcies a la protecció i estima de l’espècie. Esclar que també sóc rumiant de buscar més solucions.
D’aquest problema i estima de solució, entre les idees que em van sorgir, en l’àmbit patrimonial més directe, em qüestiono el mètode del bloqueig dels jócs. M’haig de disculpar per dei xar-me de pensar en alguna solució encara més acurada o més ben explicada. Com a mostra que de solucions hi han moltes, en el punt de la pg. 117 del TJH podriem admetre sobre l’afectació d’una zona determinada en ocells que són causants d’aquesta degradació hauriem d’afegir un recobriment en la zona del niu. Aquesta prestància de recobriment podria ser desde una impermeabilització per una impregnació en la zona que es veuria afec tada que hauria de ser incolora, inpenetrable per l’acidesa en el gruix, i que no brilli, altrament podriem en les cavitats dels buits
IX.1 i 2. Basílica de santa Maria del Mar i la mala pràxis.
de bastida obtar a un tancament de la zona amb unes planxes de material impermeable que seria propia per habitar i evitar la degradació. Penso que propossar-se la solució que deia en el THJ és aceptar tots els reptes que es proposa una intervenció de conservadors i restuaradors en aquest problema. I tot i que fa falta determinar quins productes s’han d’utilitzar i quin aucell dels molts que hi han petits es poden donar peu a establir-se-hi segons criteris de netedat i de perill del seu habitat.
IX. 3 Article de la revista RESCAT del CRBMC per Àngels Solé
IX.4 Dissenyat en homenatge a Patrick Blanc, com a jardí vertical.
X. Documents de consulta
· Bibliografia General.
Ardeidae (Bernat pescaire, agró, Martinet,...)
Hancock, James, Kushlan, James. Gillmor, Robert and Hay man, Peter (paintings). Forword by Roger Tory Peterson. The herons Handbook. Editor Croon Helm London & Sydney. Italy, 1984.
Animals Guia de camp.
A, Omedes; J.C. Senar ; F. Uribe. Animales de nuestras ciudades. Guía ilustrada de la fauna urbana de la península Ibérica i Baleares. Guía de Campo. Editorial Planeta. Ed. 1997, Barcelona.
Arbres.
More, David; White, John. Árboles de España i de Europa. Más de 2000 espècies i cultivables. T. original: Trees of Britain&Northern Eu rope trad Elena Torres. Edifciones Omega. Barcelona, 2003.
Art asiàtic.
Fahd-Becker, Gabriele. Arte asiatico. Ed. Köneman. 2006, Xina.
Arts, cultura i arquitectura a Catalunya.
Generalitat de catalunya. departament de Cultura. Direcció General de Promoció i cooperació Cultural; Institud d’Estudis Catalans. Llum entre ombres 6 biblioteques singulars a la Catalunya con temporània. Centenari Oliva Milà, Joan.Ed. Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer. Barcelona, 2011.
Atles.
Nou Atles de Catalunya i el Món. Edició especial per al professorat. El món al teu abast. Grup Promotor santillana. Barcelona, 2004.
Biblioteques a Catalunya.
Motiu exposició: La Mirada del viatger. Cincuenta Años de la An tigua Biblioteca de Cataluña. Biblioteca central de la diputación de Barce lona. Mallorca, 2009.
Birds of Nepal.
Grimnett, Richard; Inskipp, Carol; Inskipp, Tim. Illustrated: Byers, Clive; Cole, Daniel; Cox, John; Driessen, gerald; D’Sil va, Carl; Elliott, Martin; Frankiln, Kim; Marris, Alan; Hayman,
Peter; Robson, Craig; Wilcrus, Jan; Worfolk, Tim. Birds of Nepal. ‘Helm Field Guides’. Christopher Helm. A & C. Black London. Singapore, 2000.
Catalunya i Guía de Barcelona. Carlos Soldevila. José Pla. Dos llibres.(Enciclopèdia.)
Pla, José. Catalunya. Ediciones destino. Barcelona.1961. Soldevila, Carlos. Guía de barcelona. Ediciones destino. S.L. Bar celona 1951.
Deodendron. Chanes, Rafael; Castaño, Pedro; dibujos de ambos. Deodendron. Ár boles y arbustos de jardín, en clima templado. Edición revisada, actualizada y ampliada. Editorial Leopold Blume. Barcelona, 2000.
Biodiversitat i arquitectura.
Designing for Biodiversity: A technical guide for new and existing buildings. Gunnel, kelly; Murphy, Brian & Williams, Dr.Carol. Riba publi sing. Bat conservation trust. London, 2010.
Diccionario de Botánica. Dr. Pío Font Quer.
Dr. Pío Font Quer; Jardí, Enric; Ràfols Sierra, E. Diccionario de Botá nica. Editorial Labor.Ediciones Península, Barcelona, 1953.
Diccionari dels símbols.
Chevalier, Jean; Gheerbrant, Alain. Dictionnaire des symboles. Trad. Silvar, Manuel i Rodríguez, Arturo. Ed 1a, 8a impressió, 2007.
Diccionari Visual de termes arquitectónics. De la Plaza Escudero, Lorenzo; Morales Gómez, Adoración; Mar tínez Murillo, José María. Diccionario visual de términos arquitectónicos. Ed. Cátedra, 2013. Madrid.
Dolça Catalunya.
F.Mateu, Montserrat; Ventalló, Joaquim; Ballester, Rafael; Font, Joan; Tarrús; Albanell, Josep; Gurri, Francesc; Alabart, Carles, López del Castillo, Lluís; Puig, Rosa; Vindió, Eulalia; Marsal, Jau me; Monclús, Albert; F. Martín, Antoni; Martín, Ferran; M.Pena, Josep; Jordi Olavarrieta, Carreras. Guerrero, Carme, Rubirall, Lluís; Castellar, J.M.; Just i Institut Municipal d’Història. E. Tormo Freixes. Dolça Catalunya.
El origen de las especies. (i referents a la història d’animals.)
Darwin, Charles. El origen de las especies. Los libros que Cambiaron el mundo. Prisa Innova S.L. Madrid, 2009.
El Naturalista. Blund, Wilfrid. El Naturalista. Vida, obra y viajes de Carl von Linné (1707- 1778). William T Stearn. Colaboración de Ma nuel Crespo, biólogo. Editorial Reseña. T. original: The Com pleat Naturalist: A life of Linnaeus. España, 1982.
Els altres arquitectes. Informació de nius i materials. Omedes, Anna; Piqué, Josep. Els altres arquitectes. Barcelona: Col·legi d’arquitectes, Editorial Gili. De la Exposició Els altres Arquitectes, Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella, Mu seu de Zoologia de Barcelona. 2004.
Els ratpenats de Catalunya.
Flaguer, Carles; Puig, Xavier. il·lustracions de Llobet, Toni. Guia de Camp.
Els ratpenats de Catalunya. Editorial BRAU. 2012.
Enciclopedia geogràfica.
Enciclopedia Geográfica Garganti. Edicions b. Barcelona 1995.
Enciclopedia Labor. Biologia, Botànica, Geografia, Meterologia, Mineralogía, Petrologia i Zoologia. Pio Font i Quer.
nº1·M. Biosca, Francisco; Candel Vila, Dr. Rafael; Gónez de Llarena, Joaquín; Llopis Lladó, Dr. Noel; Pardillo Vaquer, Dr. Francisco. El Universo y la Tierra. Astronomia. Meterologia. Geo grafía general. Mineralogía. Petrográfia. Barcelona, Spain; Editorial Labor, S.A; 1962.
nª3· Font Quer, Pío; De Dolós, Dr. Oriol; Margalef, Dr. Ramón; Alcabé Dr. Santiago; Llopis Lladó, Dr. Noel; Font Quer, Dr. Pio. La Vida. Botànica. Geografía-botánica. Zoología. Bio loga humana. Paleontologia. Barcelona, 1961.
Enciclopedia de la Fauna. Rodriguez de la Fuente, Felix; Enciclopedia Salvat de la Fauna. Salvat S.A. de Ediciones Pamplona, 1970.
Fauna.
Enciclopedia salvat de la fauna. Rodriguez de la Fuente, Felix. Salvat s.a. de ediciones /Pamplona. Navarra, 1972.
Flores Deslumbrantes.
Sanders, Rosie. Flores Deslumbrantes. Editorial Maeva. Textos. An dreas Honegger. Madrid, 2015. Títol original ‘Uberwaltingende Blü ten’.
Flowers of the Himalaya.
Farrer, Ann; Polunin, Oleg; Stainton, Adam. Flowers of the Himala ya. Saurabh Print-O-Pack, Noida, Oxford India Paperbacks han zar Khan. University Press New Delhi, 1997.
Gaudí. L’home i l’obra. (Biblioteca de Catalunya) Bergés i Massó, Joan; Bassegoda i Nonell, Joan; Antonietta Grippa, María; Llinergas, Marc. Gaudí. L’home i l’obra. Editorial Lunweg. Espanya, 1999.
Geografia General de Catalunya.
Carreres y Candi, Francesch. Geografia General de Catalunya. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.
Guia d’ocells. Europa i regió mediterrània. Svensson, Lars (text i mapes); il·lustracións i llegendes: Mullaer ney, Killian; Zetterström, Dan; J.Grant, Peter. Edició Omega. Guia d’ocells Europa i regió mediterrània. 2010, Italy. Ti. original: Fagel guiden, Europas och medelhavsomradets faglar i falt; 1999.
Guia de Bolets.
Courtecuisse, Régis; Duhem, Bernard. Guía de los Hongos de la pe nínsula ibérica, europa y norte de África. 1751 espécies descrites i ilustradas. T.orig.: Guide des Champignons de france et d’europe. Trad. Fortes Fortes, Mº Jesús. Edicions Omega. 2005
Història del jardins de concepcio europea i, dels jardins de Catalunya.
Ribas i Piera, manuel. Jardins de Catalunya. Edicions 62, Barcelona 1998.
Iniciació a la botánica. Dr. Pius Font i Quer.
Font i Quer, Pius; de Bolòs, Oriol; Sierra Ràfols, Eugeni. Iniciación a la botánica. Morfologia externa. Editorial Fontalba. Barcelona,1992.
La ciutat de Barcelona.
Brotons i Segarra, Ròmul. nº2 la ciutat expansiva. Barcelona 18601900. Editorial Albertí. Ajuntament de Barcelona. San Andreu de la Barca, 2015.
La vida secreta de les plantes. Tompkins, Peter; Bird, Christopher. The secret life of plants. Tra ductor: Andres Ma. Mateo. Edificó Original publicada por Harper&Row. New York, U.S.A 1973. D’aquesta, Editorial Diana. Imprés a Mèxic, 1974.
Llibre escolar de la naturalesa.
S.Maluquer Nicolau i A.Parramón Tubau. Libro de la nnaturale za. primer grado. Editorial Pedag`ógica Claris, 102. I.G. y Barral Hermanos, S.A.-Editores Provenza,219-Barcelona 1940.
Lo sublim. (filosofia)
Bodei, Remo. Paisajes sublimes. El hombre ante la naturaleza salvaje. Ediciones Siruela; Biblioteca de Ensayo. 2011.
Medi ambient. Llibre vermell.
Aymerich, Pere; Sáez, Llorenç; Blanché,Cèsar. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Argania Editio 2010.
Mensajes del Agua.
Masaru Emoto. Mensajes del aqua. la belleza oculta del agua. Liebre de marzo , S.L. Barcelona, 2003.
Minerales.
González García, Ángel; Marcos de Cossío, Pedro; Andrés Ca lleja, Jaime; Franco San Sebastián, Alejandro. Minerales. Estudio y Reconocimiento. Con 330 fotografías en color y 230 dibujos. Omega S.A. Barcelona.
Modernistes
Pi de Cabanyes, Oriol. Cases Modernistes de Catalunya. Edicions 62, barcelona 1998.
Murs i detalls de nius.
Vida i costums dels catalans. Enciclopedia, Edicions 62 s/a. Cornellà de Llobregat, 1984.
·Miserachs, Xavier; Roig, Montserrat. Barcelona a Vol d’Ocell. Barral, Carlos; Miserachs, Xavier. M; Aimand de Lasarte, Josep. Catalunya a Vol d’Ocell.
·Vila, Marc-Aureli; fotografies de Montserrat Sagarra, La casa rural a Catalunya. Cases aïllades i cases de poble.
·Barral i Altet, Xavier; Gumí, Jordi. Cardona. L’art pre-romànic a Ca talunya Segles IX-X.
·Vázquez Montalbán, Manuel; foto. Gumí, Jordi. L’art del menjar a Cata-lunya.Crònica de la resitència dels senyals d’identitat gastronòmica ca talana.
·Violant i Simorra, Ramon; foto. Gumí, Jordi. L’art popular a Cata lunya “vida i costums dels catalans”.
Nova guia de camp d’Arbres d’Europa. Spohn, Margot i Roland. Nueva guía de campo de Árboles de Europa. 680 árboles 2600 ilustraciones. Ed. Omega. 2011.
Aus rapinyaires nocturnes
Mebs, Theodor; Scharzinger, Wolfgang. Les enciclopédies du naturaliste. Rapaces nocturnes de France et d’Europe. Editorial delachaux et niestlé. France, 2006. T.original: Die Eulen Europas (Biologie, Kennzeichen, Bes tände). Stuttgart, 2000.
Parcs naturals. Catalunya a fons. Planeta DeAgostini SA, 2005.
Plantas medicinales. Dioscórides. Dr. Pio Font i Quer. Font Quer, Pio. Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Editorial Labor. Barcelona, 1993.
Plantas Melíferas. F.N. Howes. Plantas Melíferas. Flora silvestre i cultivada, de calor para lavi da del colmenar y a cosecha de la miel. Editorial Reverté, S.A. Barcelona 1953.
Plantas Utiles du Monde entier Nathan, Fernand; J Linnel; J.Arnoult. Plantas Utiles du Monde entier Paris 128 planches en couleurs de Edgar Hahnenald. Chez le même Editeur Collection - Nouveaux Guides du Naturaliste-. L’edition originale de cet ourrage a été publiée par. Politikens Forleg a Copenhague. Imprimé en Hollande.
The Architect, the cool and good taste.
Hagen Hodgson, Petra; Toyka, Rolf. The architect, the cook and good taste. On behalf of the Academy of the Hesse Chamber of Architects and Town Planners. Editorial Birkhäuser. Germany, 2007.
The Garden.
The Garden at eixhstätt. Basiliw’s Barler’s book of plants. A selection of the best plants. Taschen. Icons. Itàlia, 2001.
Karl Blossfeldt. Taschen. Icons. Itàlia, 2001.
The naturalist in la Plata.
W.H.Hudson (1841-1922). The Naturalist in la Plata. The Classic study of the Argentinian Pampas. With 27 illustrations by J.Smit. Dover Publications Inc., new York.
Tradició i naturalesa. (Té un bon pròleg del japonesisme. I en extènsi l’art de la Casa Japonesa. Enorme la seva relació constant al medi i l’anàlisis poètic.)
Nakagawa, Takeshi. La Casa Japonesa. Espacio, memoria y lenguaje. Departamento de composición Arquitectónica. Escuela Técni ca Superior de Arquitectura. Universidad Politécnica de Madrid. Editorial Reverté. Madrid, 2016.
·Diccionari idiomàtic. Català.
Jané, Albert. Diccionari Barcanova de la Llengua. Editorial Barcano va. Barcelona, 2003.
Carreras i martí, Joan; Aramon i Serra, R.; Bruguera i Talleda, Jordi; Illa i Bonet, Isidre; Marquet i Ferigle, Lluís; Torras i Ro dergas, Josep. Diccionari de la llengua catalana. Diccionaris Enciclopè dia catalana. Barcelona 1982
Badia, Jordi; Brugarolas, n´ria; Torné, Rafel; Fargas, Xavier. El llibre de la llengua catalana; per a escriure correctament el català. Edito rial Castellnou; grup Hermes Editora General, S.A. Barcelona 1997.
Baptista Xuriguera, Joan. Els verbs conjugats. Editorial Claret, Badalona, 2007.
Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua Catalana. Editorial Moll. Enciclopèdia Catalana Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, Palama de Mallorca, València; 1995.
Xinés.
McNaugton, William; Ying, Li. Reading&Writing Chinese (Revised Edi tion). A Comprehensive Guide to the Chines Writing System. Editorial. Tu ttle Language Library. Singapur, 1999.
Ceinos, Pedro. Manual de Escritura de los Caracteres Chinos.(Nueva edición revisada y ampliada). Miraguano Ediciones. Madrid,2012.
Kantor, Philippe. Le chinois sans peine. Editorial La Méthode ASSi MiL France, 2002.
·Poemes. Literatura.
Cònsul, Isidor; Soldevila, Llorenç. Antologia de poesia catalana. Edito rial Proa. Barcelona 2005.
Agustí Bartra. L’arbre de foc. Edició i introducció a cura de D.Sam Abrams. Col·lecció de Cor a Pensa. Adesiara Editorial. 2015.
Edición de Antón, Francisco; Ramón López, José; Sánchez Agui lar, Agustín; Ardanuy, Jordi; Ramón Torregrosa, Juan. Gabán, Jesús. Clásicos Hispánicos. Poesía española. Editorial Vicens Vives. Barcelona, 2010.
Àngel Guimerà. edició, estudi i notes a cura de Borràs Castanyer, Laura. TERRA BAIXA. Editorial Laertes. Capellades, 2004.
Josep Carner i Carles Riba. L’aventura de dos poetes. Proòleg i selecció de textos per Joaquim Molas. Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona i d’Edicions Proa, del Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003.
Joana Raspall. Jardí vivent. Pròleg Carles Duarte. Il·lustracions: Lluïsa Cauhé. Editorial Càlida riba. Edicions el Cep i la nansa. Vilanova i la Geltrú, 2010.
Olor de maduixa. Arbres, plantes, flors i fruits. Poemes de joana Raspall. A cura de Josep Maria Aloy Il·lustracions d’Anna Clariana.
Joan Maragall. Poemes i Elogis. Editorial Bromera, 2010.
Joan Margarit. Des d’on tornar a estimar. Els llibres de l’Óssa Menor 344. Editorial Proa. Barcelona, 2015.
...amb Subirachs, Josep M. L’hombra de l’altre mar. Editorial Nordicalibros. Alcobendas, Madrid, 2016.
Joan Vinyoli. Poesia completa. Pròleg d’Enric Casasses. Edició del centenari(1914-2014). Edicions 62. Editorial Empúries 2014.
Jordi Savall ‘El poder de la música’; Cédric Villani ‘Oda a la im perfecció’; Adam Zagajewski ‘ Sobre la sorpresa’; George Steiner: Trítons. Els tres llenguatges de l’home.
La mirada estrangera. Proa. Diputació de Barcelona xarxa de municipis. Enciclopèdia Catalana. 2005 any del llibre i la lectura. Sabadell.
Lowrence ferlinghetti. Avui 17 d’agost de 1991. Traductor; Pep Blay.
Llull, Ramon. Llibre d’amic e amat. Editorial Barcino, Barcelona 2012. Miquel Desclot, Mercè Galí. El domador de paraules. Poesies incompletes.
Paul Blackburn. The selected Poems of Paul Blackburn. New York: Persea, 1989. TGraducció de Dolors Ventós. ‘Rams, Divendres, Diumenge’ 1956.
Ueda Akinari. Cuentos de lluvia de primavera. Próleg de Carlos Rubio; Traducció de Yoshifumi Kawasaki. Maestros de la Literatura Japonesa. T. original: Harusame monogatari.Editorial Satori. España, 2013.
Viatge poètic per catalunya. a càrrec de Molas, Joaquim; Capdevi la, Roser.
Walter Benjamin; Frankfurter Zeitung (juny 1932). Traducció Dolors Ventós.
·Música
Apel·les Mestres (1854-1936). Cançons per a la mainada. Cors infantils per l’Escola Coral de l’Orfeó Català. Esbart Català de dansaires. Enregistrat al Petit Palau els dies 26,27 i 28 de juny de 2012. Ajuntament de Barcelona. Generalitat de Catalunya Depar tament de Cultura. Diputació Barcelona. Obra social “ la caixa”. Laia Armengol i Pau Casan, piano.
El so de les aus en la cultura. (captura pàg.25) Gravacions i cants d’ocells a càrrec Eloïsa Matheu. Interpretació de Carme Callol. Mossèn Jacint Verdaguer. Que diuen els ocells. Pai satge Urbà i la Qualitat de Vida. Editorial El Temps Ambiental. Suport CD.
So d’aus de la península ibèrica.
Guía práctica de cantos de aves. A practical guide to the bird songs of Spain. Eloísa Matheu, Jacques Comolet-Tirman; Cha rron, François; Eggert, Bernd; de Hita, Carlos; C.Roché, Jean; Romero, José Luis. Centelles, Lluís.
Cançons
·Granados, Enric GRA113
[L’ocell profeta]
L’aucell profeta / Paraules de la Comtesa del Castellà Partitura ms. [2 f.]; 30, 9 cm
El cant de l’aucell a Pau Casals; Jordi Savall llibre de Mare Nostrum.
Cançò anglèsa nombrada en el llibre de la vida de Linné per Hagber; del s.XIII Sumer is icumen in, Lhude sing cuccu!.” totalment, espontània.
·Referents a la història dels ánimals.
Amics d’en Dodo.
Van den Berg, Eva. Amics d’en Dodo. nº1·Àfrica, 2·Europa, 4·Àsia
Editorial laGalera. Barcelona, 1995.
Bernd Henrich. L’home i el musol.
Heinrich, Bernd. One Man’s Owl with Drawings and Photographs by the Author. Princeton University Press. United states of America, New Jersey. 1987.
Devant de l’extinció. Les aus més rares i com salvar-les. F.Donald, Paul; J.Collar, Nigel; J. marsden, Stuart; J. Pain, Deborah. Facing Extinction. The world’s rarest birds and the race to save them. Editorial Christopher Helm London An imprint of Bloomsbury Publishing. BirdLife Intertanional. Xina, 2010.
Juli Cèsar.
Cèsar, Juli. Badian, Ernst ( introducció l’article Gaius Iulius Cae sar de l’Oxford Classical Dictionary ). Guerra de les Gàl·lies. Comentaris de la Guerra Civil. Traduccions de Joaquim Icart (Guerra de les Gàl·lies) i Josep M. Morató (Comentaris de la Guerra Civil). Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge. Edicions 62 i Editor Alpha. 2012.
·Documental i mitjà de comunicació video. A vol d’Ocell’ Grans documentals 33. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA.
Adriadna Salvat Torregrosa. La construcció de tàpia a Catalunya: el testimoni dels últims constructors; títol DVD: La terra que no trepitgem. 2007, 27 minuts. Arxiu de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Cultura Tradicional Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
·Webs d’interès
Agricultura.Gencat.
http://agricultura.gencat.cat/es/ambits/medi-natural/fau na-flora-animals-companyia/flora-autoctona/dar_normativa_ classificacio_legal/dar_normativa_basica_proteccio/ Arquitectura. Construccions historicistes dels palo mars.
http://tectonicablog.com/ http://antiquity.ac.uk/projgall/pourjafar327/ Arquitectura Vernacular-bloc.
http://arqvernacular.blogspot.com.es/2012_03_01_archive. html
Els boscos a Catalunya. http://www.ara.cat/societat/territori-catala-boscos_0_609539191.html
Cens hivernal d’ocells.
http://www.limnos.org/mes-de-2700-ocells-de-30-especies-censats-en-el-xxie-cens-docells-aquatics-hivernants-del-pla-de-lestany/ http://www.museudelter.cat/upload/public/fitxers/CERM/ Ocells_hivernants/cens_ocells_aquatics_hivernants_alt_ ter_2015_.pdf http://www.xtec.cat/~jcerdeir/ornitoweb/hivernants.htm
Construcció de l’adob. http://www.comitesromero.org/tarragona/fichas/casa_adobe_ texto.pdf http://www.sitiosolar.com/la-construccion-con-tierra-cruda-eladobe-y-la-tapia/ Els nius en les ciutats. http://www.consorciotoledo.org/vencejos-y-patrimonio/ El País. Andalucia.
http://elpais.com/diario/2000/06/05/andalu cia/960157339_850215.html
Brostalms a Catalunya. http://www.floracatalana.net/ Fundació Catalunya-la Pedrera. http://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/ Generalitat de Catalunya gencat.cat. Parcs Naturals. http://parcsnaturals.gencat.cat/es/ Societat d’Ornitologia.cat http://www.ornitho.cat/
Història de la colecta de guano. http://leidymai.blogspot.com.es/2011_06_01_archive.html http://chrismielost.blogspot.com.es/2013/03/el-imperio-del-ex cremento-la-fiebre-del.html
Institut Català d’Ornitologia. http://www.ornitologia.org/ca/ (extract) UAB. Llibre vermell de la flora a Catalunya. http://www.uab.cat/PDF/PDF_1292485693966_ca.pdf
Nius, ocells i boscos de Catalunya. http://www.nius.cat/
Notícies de naturalesa i de cen http://www.ornitho.cat/
Ocells de zones arbrades de mida petita. http://www.xtec.cat/~jcerdeir/ornitoweb/forestalpetit.htm Parcs de Catalunya. Xarxa de Parcs Naturals. http://parcs.diba.cat/
Premsa.Gentcat. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/59894/ca/37-especies-plantes-perill-critic-dextincio-catalunya.do
Salvaguardar-nos d’enfermetats. La Malaria. http://soilandhealth.org/wp-content/uploads/0302hsted/ 030212campbell/campbell%201-4.htm
Servidor d’informació ornitològica de Catalunya. http://www.sioc.cat/ Xeno-canto.org http://www.xeno-canto.org/explore?query=Cyphorhinus+a rada Xtec. http://www.xtec.cat/~aalas/ocells/ocells.htm
Aceptació de les caixes nius al Garraf. http://parcs.diba.cat/web/l-informatiu/-/garraf-gran-accep tacio-de-les-caixes-niu-d%E2%80%99ocells-instal-lades-algarraf
Millorar la biodiversitat urbana. El cas de Viladecans. http://www.sostenible.cat/reportatge/millorar-la-biodiversitat-urbana-el-cas-de-viladecans-0
Institució Catalana d’història Natural; filial de l’Institut d’Estudis Catalans. http://ichn.iec.cat/ http://ichn.iec.cat/pdf/N60.pdf
Fundación Biodiversidad. Gobierno de España. http://fundacion-biodiversidad.es/ Museu de Granollers de ciències naturals. Caixes niu de ratpenats. http://www.museugranollersciencies.org/caixes-niu/ Mapa Catalunya d’enoturisme. http://www.elbrogit.com/es/catalunya-barcelona-senderis mo-enoturismo/
Imatges d’arxiu municipal de Barcelona. http://w151.bcn.cat/opac/mosaic?q=*%3A*&star t=900&rows=12&sort=msstored_fld81+asc%2Cmsstored_tit le+asc&fq=mssearch_hierarchy01&fv=AMDHG3-164+Feli p+Capdevila+i+Rovira
La torre dels Pardals. http://www.bcn.cat/horta-guinardo/rutes/1-10.shtml
Blog informatiu de Sant Pere de les Puel·les. https://sortidesambgracia.com/2014/11/11/sant-pere-deles-puel%C2%B7les/amp/
Notícies del món dels ocells. https://www.birdnote.org
Museuo de Ureña de la Música Colección Luis Delgado. http://www.funjdiaz.net/museo/ficha.php?id=10 Article Joan Fontcuberta. Drons, ocells i missatgeria, article a El Món d’Ahir.nº1. https://www.elmondahir.cat/ Tecno.edu pastas morters http://tecno.upc.edu/bt/tema-07/pastes/pastes.htm
Il·lustradors i models de plantes e Artistes. Brendel flower models. http://homepages.abdn.ac.uk/talpa/Newsletter3/Brendel_ Flower_models.html#grid Luisa Rivera. http://www.luisarivera.cl/ Mari Ito. http://www.itomari.com/ Xú Bīng. https://ravenel.com/artwork.php?id=2778&lan=en
The Ware Collection of Blaschka Glass Models of Plant, Hardvard Museum.
XI. Agraïments.
A més de grans gràcies a les ciutats d’Amposta, Barcelona, Cardona, Girona, Gratallops, Prades, Siurana, Sitges, Vic, als pobles de Pallars Jussà i Son del Pi, i als llindars de Sant Iscle de Vall Alta, a més als parcs i espais tant citats més l’abundor en el Delta de l’Ebre, i d’allà, quan era petit, d’Irlanda els seus jardins i, ser entre 25 i 35 peus d’una manada de cèrvols enbanyats -entre espigues salvatges que em cobrien en alçada-. I grat enorme als conserges, d’entre ells Josep Lluís -a l’IEC- i, tota aquella gent amb la que he parlat i em enraonat. Tant gràcies a Pilar Martínez (directora d’Escoles Betlem), Oscar Vila (mestre ciències), Carles Soler (arquitecte i mestre), Rosa Pérez (biòloga i mes tre). Joan Navarro, Gabriel Sanz, Mònica Chavarria, Isabel Banal, Cécil Dedieu, Matilde Grau i especialment a Jordi Canudas tutor del projecte i a Marc Vidal ceramista tots ells escultors i mestres i als meus pares.
D’ordre i gran menció Cultural, d’Història, Arquitectura, Arqueologia i Museologia i, als arquitectes, artesans i treballadors i els que hi viuen a la seva generositat:
l’Acadèmia de Medicina. Carrer del Carme. Antic Hospital de la Santa Creu de Sant Pau. Banys Àrabs de Girona. Carrer Riera de Mus, 1-A. BarcelonaCaixaFòrum i l’exposició Animals i Faraons. Animals a l’antic Egipte i l’Imperi Ming. Av. Francesc Ferrer i Guàrdia
Biblioteca de Catalunya i els Jardins Rubió i Lluch. Carrer de l’Hospital 56. Antic Hospital de la Santa Creu de Sant Pau.
Casa Bell Esguard, Milà, Park Güell i als mestres d’obra i al bó Antòni Gaudí. Respectivament, Carrer de Bellesguard; Passeig de Gràcia-Provença, Mont Carmel.
Eixample de Barcelona i voltants cases del periòdes de finals s.XVIII mitjants s.XX, a tot l’art que conté. Institut d’Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47.
Museu d’Art de Girona. Pujada de la Catedral, 12. Museu de la Catedral de Girona. Museu Cau Ferrat i Maricel i Palau, a Pere Jou i Josep Ventosa. Carrer del Fonolar, 6. Sitjes. Museu de les miniatures de Besalú. Museu del Ferrocarril. Vilanova i la Geltrú. Museu d’Història de Barcelona. Baixada de la Llibreteria, 7. Museu Nacional d’Art Contemporani. Muntanya de Monjuïc.
Museu Modernisme Barcelona. Balmes, 48. Monestir de Poblet i Museu. El Montsant, Poblet, Tarragona.
l’Universitat de Barcelona. Plaça Universitat. Palau de la Música Catalana. Carrer de Sant Pere Més Alt.
David Lázaro Lavilla