dossier, Una gran pista de ball by Diputació de Girona

Una gran p

Dedicat a la memòria de Fredi Faure i Max Varés

dossier

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

urant l’últim mig segle han funcionat desenes de discoteques i sales de festa a les comarques gironines, sobretot a la costa, però no només en primera línia de mar ni en els grans centres turístics. Molts d’aquests locals han deixat un record inesborrable en diverses generacions: els seus noms, els seus logotips, la seva arquitectura i el seu interiorisme innovadors –i sobretot la seva música i l’ambient que s’hi creava nit rere nit– han quedat com a part de la memòria col·lectiva més viva del tardofranquisme i de les primeres dècades de democràcia. Aquest ampli període, entre els anys seixanta i noranta 56 > revista de girona 291

del segle passat, va ser també el de la gran explosió de les discoteques i d’una esplendor que semblava no tenir fi per a aquest sector. Aquells espais tancats i una mica aïllats de la realitat exterior es van convertir en microcosmos gairebé onírics on gairebé tot era possible: fins i tot en plena dictadura, les discoteques es van convertir en espais relativament lliures i van gaudir d’una certa permissivitat, encara que només fos per no espantar els turistes i les seves divises. Amb la transició, la ciutadania va recuperar els carrers i els espais oberts, però també els espais ben tancats de les discoteques, que en molts casos servien no només per ballar, beu-

pista de ball >> La històrica discoteca Tiffany’s, de Platja d’Aro, durant la celebració d’un concurs de striptease amateur, l’any 1982. Foto: Fons Pablito (INSPAI) Diputació de Girona.

re o lligar, sinó per acollir una àmplia gamma d’activitats culturals i socials, com a autèntics espais polivalents –quan encara no es feia servir aquest concepte– on podien celebrar-se des dels ja clàssics concursos de bellesa fins a ballades de sardanes, concerts i espectacles de tot tipus i, fins i tot, actes de campanya electoral. Però amb el nou segle van arribar també canvis importants en la societat i en les tendències d’oci nocturn, que van acabar amb bona part de les grans discoteques històriques de la demarcació, algunes de les quals havien superat les tres dècades d’existència: tot un rècord en un sector on sovint els locals

canvien de nom, de lloc o de propietari amb una velocitat de vertigen. Aquest dossier repassa la història de les principals discoteques, sales de festa i altres locals nocturns de les comarques gironines, a partir de les principals escenes nocturnes comarcals i, en alguns casos, locals. L’objectiu principal és preservar la memòria d’aquests locals de nit, sempre en perill, perquè poques vegades s’ha reconegut sobre el paper imprès la importància que han tingut en la vida de molta gent. Xavier Castillón. revista de girona 291 > 57

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

Quan la badia de Roses remenava el cul Scopas, Le Rachdingue, Chic, Octopussy i altres reines de la nit altempordanesa La badia rosinca es va convertir, des de 1969 a 1989, en la gran pista de ball de l’Alt Empordà. El tret de sortida el va donar Scopas, a Empuriabrava. La primera macrodiscoteca de la comarca va regnar una dècada en solitari, fins a acabar envoltada per una colla de competidores colossals.

SEBASTIÀ ROIG > TEXT

>> «Miss Chic», cartell d’Enric Bug (1981).

l boom de l’oci nocturn va començar a Roses impulsat pel turisme. A principis dels seixanta, Roses disposava d’una petita constel·lació de locals, cabarets i establiments dedicats al ball, el beure i la gatzara. Des de sales de festes a l’aire lliure, com el Bahía, al mític Picasso, que aleshores exercia de patio. També tenia força nomenada la boîte Granny’s, pub de l’escriptor Michael D. Mainwaring, antic pilot de la RAF i autor de relats de misteri. Mainwaring, però, no va ser l’únic lletraferit de l’Alt Empordà reconvertit en empresari del lleure. Carles Fages de Climent va transformar, el 1962, un mas de la Selva de Mar en El Celler d’en Climent, on es feien exposicions. Le Rachdingue va ser un altre fill alquímic de la música i la bohèmia. Aquest mas de Pau, batejat pel novel·lista HenryFrançois Rey, era un restaurant que acollia exposicions i tertúlies. Però la seva propietària, l’escultora Miette, el va anar derivant cap a una discoteca, mentre el decorava

amb antiguitats, escultures i instal·lacions surreals. El resultat, que té un punt d’al·lu cinació onírica, continua fent les delícies dels qui avui s’hi extasien entre cadències electròniques. Boîtes petites i descomunals Entre els seixanta i els setanta, quan volien presumir de moderns, els clubs i els bars s’autodefinien amb orgull com a boîtes. L’etiqueta provenia de l’expressió francesa boîte de nuit, referida als bars nocturns on es podia escoltar música i ballar. Les discoteques Totem’s, a la platja rosinca del Salatar, i Nepentha i Charly, de Figueres, van fer-se dir boîtes. Igual que Scopas, la primera macrodiscoteca de la comarca, erigida a l’entrada d’Empuriabrava. Scopas va representar un xoc cultural. Adaptava un nou model d’oci massiu per als joves, encetat per Maddox i Tiffany’s a Platja d’Aro. Scopas es va inaugurar el 25 d’octubre de 1969, amb l’actuació dels PopTops. El complex havia costat vint milions de pessetes i estava construït amb una car-

Scopas va representar un xoc cultural. Adaptava un nou model d’oci massiu per als joves, encetat per Maddox i Tiffany’s a Platja d’Aro 58 > revista de girona 291

fons miquel ruiz. inspai

cassa de 850 m2, en un solar de 1.800 m2. Batejada en homenatge a un arquitecte contemporani de Praxíteles, a Scopas hi cabien 500 persones assegudes i 1.500 dretes. Tenia una instal·lació de so avançadíssima. S’hi punxaven discos importats de Londres, entre flaixos i llums estroboscòpiques, mentre el públic suava la cansalada a la pista o enfilat als pòdiums. L’èxit va fer que, el 1978, el complex s’ampliés amb Scopas-2, un annex amb pub musical, sala de jocs i restaurant. Aquesta consolidació va anar acompanyada de la proliferació de bars i pubs nocturns a Empuriabrava, la majoria al voltant del carrer Sant Mori. A Roses, el sector també va créixer: locals com l’Hort d’en Minguets i petites discoteques – 600’s Club, Totem’s o Picasso–, li van donar molta vitalitat. L’oferta heterogènia de la badia rosinca contrastava amb l’escassedat de pubs i bars de nit que patia Figueres. Allà, l’hegemonia discotequera se la van disputar Nepentha, Charly, Club 73 i Quixot’s. Charly, impulsada pel restaurador Agustí Planas, va ser la

més persistent (1971-2000). Amb capacitat per a 160 persones, va sobreviure amb bons discjòqueis, imaginació i propostes alternatives. Malgrat això, l’èxode dels figuerencs noctàmbuls cap al cinturó asteroïdal de la costa va ser un fet imparable.

- diputació de girona

>> Imatge d’un concert del grup Mecano, l’estiu del 1984, a la discoteca Scopas.

Dramatúrgia sofisticada a Chic Si Scopas havia despuntat durant els anys setanta, Chic va ser l’estrella més rutilant de la dècada següent. La macrodiscoteca de Roses va obrir les portes l’11 d’abril de 1980, dins la carcassa de l’antiga sala de festes El Cid. Disposava d’un equip de so de 2.500 watts, un raig làser portentós i un equip de llums amb 600 efectes. A més de la pista de ball central, el complex tenia un restaurant, un bar tropical encimbellat –amb vidres grandiosos per observar la pista–, i un petit club més íntim. Els caps de setmana, a l’entrada es formaven cues llarguíssimes. Els porters només deixaven passar un màxim de 1.500 persones. Thomas Spieker, director de la discoteca fins al 1988, va ser la figura clau que

A Figueres, l’hegemonia discotequera se la van disputar Nepentha, Charly, Club 73 i Quixot’s revista de girona 291 > 59

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

>> Pòster promocional de les nits de Chic. A la dreta, a dalt, equip de llums de la pista de ball d’Octopussy. A sota, ambient disbauxat a la barra de Chic.

modelava l’ambient hedonista, elegant i espectacular que transmetia Chic. «Volia que anar al Chic fos un fet especial, com anar al teatre o a un ball», recorda Spieker. «I seguíem aquest criteri per seleccionar la gent: a la porta, buscàvem els qui volien formar part d’aquest esperit. Fèiem diners amb l’entrada i les copes, però no veníem ni copes ni entrades: oferíem un ambient. Per poder crear-lo, el públic era un factor molt important, però també ho era el fet de teatralitzar la nit. Cada nit». Chic va arribar als punts més àlgids d’aquesta dramatúrgia ambiental durant les celebracions d’aniversari, les nits de Cap d’Any i les festes temàtiques. Les Crazy Beach Party dels estius, amb sorra inclosa, van causar expectació arreu d’Europa. «Les Beach Party

no eren només penjar quatre inflables o fer que la gent anés “disfressada” amb vestits de bany. Després de fer patir el públic amb una calor infernal, una tempesta d’estiu els deixava xops amb milions de litres d’aigua que queien del sostre! A la Festa de l’Escuma, fèiem pujar el nivell d’escuma fins a 1,60 metres i els clients més baixets havien d’enfilar-se als altaveus!». La imaginació hiperbòlica de Spieker va engalanar Chic amb alguns dels moments més espectaculars de l’era disco de tota la península Ibèrica. Explosió de pistes ballables El terratrèmol originat per Chic va provocar unes quantes rèpliques sísmiques a Empuriabrava. La primera va ser la macrodiscoteca Octopussy, un complex de 2.500 m2, just al costat de Scopas, inaugurat el juny de 1984. A Octopussy van fabricar el cubata més gros del món: 2.100 litres de rom i cola en un got gargantuesc. El juliol de 1986,

Si Scopas havia despuntat durant els anys setanta, Chic va ser l’estrella més rutilant de la dècada següent 60 > revista de girona 291

obria Passarel·la, discoteca de platja situada a davant del mar. La seva piscina i les festes fluorescents van marcar tendència. Banana’s Club es va afegir al lot el juliol de 1987. Els seus 1.600 m2 van ser motiu de disputa amb l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, per haver superat els del projecte inicial. Fata Morgana, a Sant Pere Pescador, va ser l’última gran creació de l’època. Es va estrenar el juliol de 1988, amb 2.350 m2 i piscina sota la pista de ball. La seva padrina va ser la cantant Latoya Jackson, una de les germaníssimes del gran Michael Jackson. Alguns d’aquestes locals també obrien els diumenges a la tarda i posaven busos a disposició dels clients. «Nosaltres vam arribar a llogar nou busos, que recollien clients a Figueres i Roses», explica Xavier Piera, antic relacions públiques d’Octopussy. «A dos quarts de set de la tarda, potser teníem 500 joves a l’entrada a punt de ballaruga. I a les nou del vespre, 2.000 persones voltaven

pel nostre pub i la discoteca. Això, avui, seria impensable». En efecte: al cap d’uns anys, l’oferta excessiva i els canvis de costums generacionals van provocar la crisi d’aquestes sales de ball mastodòntiques. El primer avís seriós va arribar el 1992, quan Scopas va tancar portes. Les nits de la badia van encaixar el cop com van poder mentre buscaven noves fórmules per reinventarse. Però va ser difícil: Tony Manero, la música funky i les caixes de ritmes ja s’havien convertit en un arcaisme. Sebastià Roig és escriptor.

>> «Crazy Beach Party», cartell d’Enric Bug (1984). A dalt, legió d’animadors d’una festa romana a Octopussy.

A Octopussy van fabricar el cubata més gros del món: 2.100 litres de rom i cola en un got gargantuesc revista de girona 291 > 61

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

Els 6.600 concerts de Mariscal L’històric local de l’Estartit ha compartit protagonisme amb el Saint Trop, Gènesis i Maxim’s Les característiques geogràfiques de l’Estartit han fet que no hagi deixat mai de ser un poblet amb un important desenvolupament turístic a l’estiu, amb turisme bàsicament familiar. No ha tingut el gran creixement en infraestructures d’oci d’altres llocs ben propers, i els locals han estat bàsicament bars i pubs de petit format, tot i que alguns han esdevingut referents internacionals, com la sala Mariscal. Als anys seixanta i setanta del segle passat, espais com El Catalán o el Villa Primavera van acollir una àmplia programació en directe, inclosos els grups ye-yés. Més tard, a l’època de les discoteques, Churchill’s, Gènesis o Maxim’s van tenir un destacat protagonisme.

RAMON MORENO > TEXT

L’

arribada del turisme va transformar radicalment el destí del poble de l’Estartit. El petit enclavament de la costa empordanesa va passar de viure –o malviure– de la pesca i l’agricultura a ser un destacat destí turístic de casa nostra. Ja amb l’arribada dels primers visitants a l’Estartit quedaven clares les mancances en infraestructures turístiques. Com assenyala Eugeni Llos, un dels pioners del turisme a l’Estartit i Catalunya, a Abans d’oblidar-ho. Memòries del turisme a l’Estartit (Llibre de la Festa Major de Torroella, 2001): «El complement turístic (transports, comerç, espectacles) era més que migrat i, en el darrer cas, inexistent». Aquest fet tingué un principi de solució amb la construcció de l’Hotel Club El Catalán, que, a prin-

cipis de la dècada dels seixanta, oferia als seus hostatjats en un lloc privilegiat de la muntanya de l’Estartit un complement en forma d’espectacles. Per la seva pista de ball van desfilar –recorda Eugeni Llos– alguns noms importants de l’època, com el Dúo Dinámico, el Trío Guadalajara o Los Paraguayos. Dos jardins per ballar Aviat als jardins d’El Catalán s’hi van afegir altres espais dedicats a oferir oci i espectacle als cada cop més abundants estrangers que visitaven el lloc. El Villa Primavera, a l’altre cap de carrer, oferia també una programació continuada cada dia a partir de les 21.30, basada en «baile y show», «grandes verbenas» y «grandes galas especiales», tot amb un innegable regust de typical spanish. Alguns personatges coneguts del

Aviat, als jardins d’El Catalán s’hi van afegir espais com El Villa Primavera, dedicats a oferir oci i espectacle als cada cop més abundants estrangers 62 > revista de girona 291

col·lecció llorenç massaguer.

moment van fer cap a l’Estartit, com «la mundialmente famosa artista de cine, radio y televisión Paquita Rico», o el mite del flamenc La Chunga. Tot plegat es combinava amb una presència sovintejada de grups i músics pop, cosa que representava un espai d’actuacions regulars per a grups d’arreu de les comarques gironines, com Los Poney’s, que, tot i ser de Figueres, eren presentats com «el mejor conjunto de guitarras de la costa» (en castellà i anglès), tal com recorden Fredi Faure i Xavier Juanhuix a Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60 (Girona, 2006). El Villa Primavera es convertiria amb el temps en Maxim’s, una de les discoteques de referència, encara ara al poble. Els primers locals musicals Aquests espais d’espectacles i varietés es combinaren amb la creació de locals musicals dirigits principalment a un públic més jove en forma de night clubs. Eren els inicis del que després seria l’època gloriosa de les

discoteques. A l’Estartit hi va aterrar Raito Ganzoni, procedent de Saint-Moritz, que va crear l’any 1963 el Saint Trop, un espai clarament musical que donava importància als elements decoratius i encara més a la música, que es triava d’entre les principals novetats a Londres. Ganzoni i els seus socis van abandonar l’Estartit en constatar la limitada capacitat de creixement que oferia el poble. Ja a Platja d’Aro, i com diu Xavier Castillón a Nits d’Aro. Seixanta anys de discoteques i sales de festa a Platja d’Aro, crearien un dels emblemes de les nits discotequeres: Tiffany’s. Més tard el Saint Trop passaria a mans del músic Pere van Eeckhout, que havia format part de mítiques formacions com Pan y Regaliz, Jarka i OM, en la línia progressiva del moment. Al Saint Trop d’aquella època, a finals dels setanta i principis

>> Peter van de Laila, del grup Toto, cremant la seva guitarra a Mariscal, el 1994.

L’oferta lúdica de l’Estartit sempre ha estat limitada a causa de les característiques naturals del poble. Poca oferta, però de qualitat revista de girona 291 > 63

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

col·lecció llorenç massaguer.

>> Alguns dels 6.600 concerts de Mariscal: Big Bam Boom Band més Jordi Arberich, el 1995; el gran bluesman Alexis Young i el grup holandès Charlice.

col·lecció llorenç massaguer.

>> L’Enciam, després d’un aiguat, el 1979.

col·lecció llorenç massaguer.

dels vuitanta, es punxava música portada d’Anglaterra, i puntualment s’organitzaven concerts i jam sessions de qualitat. Eren uns moments de crisi que portaren a l’enfonsament de la indústria discogràfica i a una paràlisi generalitzada a tot el negoci musical, amb les seves òbvies repercussions també al sector turístic. Els llocs mítics El dia de Sant Joan de 1979 s’havia d’inaugurar una discoteca que tindria un gran ressò a la zona, tot i que es trobava fora del nucli de l’Estartit, a la carretera de Torroella, a la urbanització les Dunes: Churchill’s, una sala de festes, restaurant i discoteca «que puede animar mucho aquella zona de la Costa Brava, no excesivamente caracterizada por la abundancia de estos centros de diversión», segons escrivia Jordi Bosch a les pàgines de Los Sitios, el 23 de juny de 1979. Efectivament, l’oferta lúdica de l’Estartit sempre ha estat limitada a causa de les característi-

ques naturals del poble. Poca oferta –i això sempre segons es miri; n’hi ha que n’hi han vist sempre massa–, però de qualitat i amb alguns noms mítics com els ja esmentats i dos locals diferents però amb característiques similars: Gènesis i Mariscal. Aquests locals, juntament amb la discoteca Maxim’s –encara en plena activitat– concentraven la pràctica totalitat del jovent del país i, evidentment, de l’estranger a la zona. A Gènesis s’hi arribava pujant unes escales costerudes. Estava situada al carrer de les Illes, que fins a finals dels anys vuitanta va concentrar una bona quantitat de bars i pubs, a banda d’un bar de tapes històric com Can Falet. La vida nocturna es concentrava en locals com l’Àngela Club –de vida efímera– el Saint Trop, Beach Comber, La Roca, Tres Copes, Gènesis... A diferència de la sala Mariscal, concebuda més com a lloc de concerts, Gènesis era un discoteca, amb una il·luminació amb llampecs psicodèlics. S’hi podia escoltar rock progressiu, i hi havien punxat gent com Javier Hernando, que feia de discjòquei a la botiga de discos de Gay & Company, al carrer Hospital 94 de Barcelona. Allà treballava amb vuit plats alhora. Un cop tancada la botiga, va passar una temporada a Gènesis. La voluntat era punxar la música New Wave que s’imposava a Anglaterra, però la cosa no va acabar de funcionar. Com diu Hernando a www. javierhernando.net: «El público, mayori-

Juntament amb la discoteca Maxim’s, Gènesis i Mariscal concentraven la pràctica totalitat del jovent del país i, evidentment, de l’estranger a la zona 64 > revista de girona 291

col·lecció llorenç massaguer.

. renç massaguer col·lecció llo

tariamente turista holandés, no estaba ni por sus compatriotas de Gruppo Sportivo. Tampoco a los soldados americanos de la base Loran parecía decirles nada Cristina, y a última hora siempre solicitaban el “If you leave me now”, de Chicago, para acordarse de sus novias». Aquest darrer apunt és important, ja que les relacions dels soldats de la base americana de l’Estartit van propiciar, a banda de relacions personals de tots nivells, un flux de música anglosaxona cap als locals del poble. Amb el pas dels anys Gènesis es va convertir en un local amb una mitjana d’edat una mica més gran que la majoria de discoteques, però sempre va tenir fama de posar bona música, fins al seu tancament definitiu. No gaire lluny de Gènesis es troba el local més mític de l’Estartit. El que avui es coneix com a Mariscal va néixer com a Enciam –Ciam-Ajn, que en esperanto volia dir «en qualsevol moment»– l’any 1979, i s’ha convertit, amb gairebé quaranta anys d’història, en un punt de trobada musical. Pel seu escenari hi han passat milers de músics, tant reconeguts com anònims, i ha tingut i té un notable reconeixement tant nacional com més enllà de les nostres fronteres. Més de 6.600 actuacions en directe han acollit les parets del Mariscal, batejat primer com a Rainbow i, després d’una àmplia remodelació l’any 1986, ja com a Mariscal. Amb Llorenç Massaguer al capdavant, no

només va viure tot el procés de naixement i consolidació del rock cantant en català, sinó que també en va ser protagonista. Pel seu escenari hi ha passat tothom: Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, Pep Sala, Kitch, Ai, Ai, Ai, Glaucs, Sangtraït... També noms del panorama estatal com M-Clan, Amaral, Doctor Explosion... I noms il·lustres de l’àmbit internacional, com Herman Brood, Nina Hagen, Nils Lofgren i Savoy Brown. I encara músics de la talla de Paul McCartney, Toto, Van Morrison, Peter Gabriel, i un llarguíssim etcètera. Tot això en un ambient de complicitat i companyonia amb el públic. Avui dia, amb el renom que li dóna ser una de les sales de tot Europa encara en actiu programant música en directe, sembla que el futur (eternament dibuixat, però no concretat encara) passa per la creació d’un museu del rock que doni aixopluc a les més de 50.000 peces (cartells, discos, discos d’or, guitarres, entrades, samarretes...) que formen la col·lecció musical particular de Llorenç Massaguer. En espera del futur que mereix, el Mariscal continua obert a noves i a velles bandes que volen tocar i a la gent que vol escoltar bona música des d’aquest petit racó de la Costa Brava.

>> Més concerts a Mariscal: els guitarristes Eduardo Niebla i Antonio Forcione, el 1987, i el grup torroellenc Cau de Duc.

Ramon Moreno és editor.

El que avui es coneix com a Mariscal va néixer com a Enciam (Ciam-Ajn, que en esperanto vol dir «en qualsevol moment») revista de girona 291 > 65

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

Entre el mar i les roques Paco Poch va crear locals pioners com La Nansa i Marokko No es podria entendre l’evolució de la nit de l’Escala durant l’últim mig segle sense Paco Poch, conegut com en Paco de Can Panxo o el Paco de La Lluna, per alguns dels locals als quals ha estat vinculat, tot i que la seva gran creació va ser la discoteca Marokko, un espai lliure i obert en tots els sentits, en plena cala Montgó. «Jo vaig néixer sota una barra de bar», diu en Paco (L’Escala, 1947).

ROBERT CARMONA I XAVIER CASTILLÓN > TEXT

col·lecció personal de paco poch

omença a fer ja massa anys, els pares de Paco Poch regentaven Las Delicias, un cafè històric i molt cèntric, just davant la platja, conegut com Can Panxo, pel seu pare, també anomenat Francisco, com ell. El jove Paco ja era un gran aficionat a la música i, amb només 14 anys, va voler organitzar una festa amb la seva colla en una sala del cafè que ningú feia servir. «Vam demanar una màquina de discos a Vilaró de Girona i, com que en aquella època no hi havia res més, tothom s’hi va apuntar. Va ser tot un èxit», recorda Poch. Així va néixer a principis dels anys seixanta la primera discoteca de l’Escala, La Nansa, un local amb nom de parany tradicional de pesca que es va decorar amb estris cedits pels pescadors del poble. Un altre local pioner dedicat al ball, més o menys de la mateixa època, va ser El Pelly, situat en el soterrani del bar que encara existeix, amb el mateix nom. Marokko ve de roques i mar A mitjan dècada dels seixanta, la família Poch va voler construir un xiringuito a cala

Montgó, en aquella època un espai gairebé sense urbanitzar. En Paco, que ja havia voltat força per països com ara Anglaterra, Alemanya i Holanda i coneixia bé les modes i tendències del moment, va recomanar a la seva mare que hi fessin una discoteca i, si no funcionava, ja serien a temps de recuperar la idea del xiringuito. Ell tenia 18 anys quan es va inaugurar Marokko, coincidint amb la diada de Sant Joan del 1965, pocs dies després que uns joves suïssos amics seus obrissin a Platja d’Aro un altre local mític: Tiffany’s. Curiosament, el logotip de Marokko –dissenyat per un company de mili d’en Paco– i el de Tiffany’s eren força semblants: dues cares mig en penombra, més femenina i exòtica la de la discoteca de l’Escala, però en tots dos casos es van reproduir en nombrosos articles de merchandising, des d’adhesius i clauers fins a samarretes i vestits. I per què Marokko? «No tenia res a veure amb el Marroc, sinó amb el mar i les roques de cala Montgó», aclareix Poch. Un públic molt internacional, sobretot francès al començament, va ser fidel al Marokko, on sempre van sonar els últims èxits

Un públic molt internacional, sobretot francès, va ser fidel al Marokko, on sempre van sonar els últims èxits de la música americana i europea 66 > revista de girona 291

col·lecció personal de paco poch

de la música americana i europea, malgrat els intents cada vegada més inútils del franquisme per continuar aïllant el país de l’exterior. «EMI m’enviava discos directament des d’Anglaterra, però les autoritats espanyoles només permetien que anessin sis singles en cada paquet», recorda en Paco, melòman confés, que també anava sovint a buscar discos a Perpinyà, on, al cap d’un temps, va descobrir el primer disc de Dire Straits, el de Sultans of Swing, convertit durant tres temporades seguides en la banda sonora obligada del Marokko, amb el seu «stereophonic sound». El Marokko Beach Club ja no és discoteca, però continua funcionant com a bar amb una terrassa privilegiada en primera línia de platja, quan arriba el bon temps. En Paco ha passat el testimoni a la seva filla, que regenta el restaurant La Lluna, on fa molts anys també es van arribar a fer alguns concerts. De masos a discoteques A partir dels anys setanta, l’Escala es va convertir en referència d’oci nocturn amb nombroses discoteques que atreien públic de molts punts de les comarques gironines i més enllà. Es van anar obrint nous locals: Aquarium era una discoteca al costat de la piscina de l’hotel Voramar, en ple passeig marítim i situada guanyant terreny al mar. Els masos de can Japot i can Reding, situ-

ats un davant de l’altre a l’entrada sud del municipi, es van convertir en discoteques, les conegudes Marte i UP6: la primera amb una orientació més rockera, i la segona més dedicada a la música de ball, com recorda Paco Poch, que també va formar part de la societat que les va gestionar. «En els anys noranta i principis del dos mil podien venir en un cap de setmana fins a 5.000 persones a l’Escala, atretes per aquestes discoteques», recorda. Més recentment, en aquest mateix sector es va establir la discoteca Obsession House Club. En un sector sempre canviant, tant pel que fa a la propietat com al nom i l’orientació dels locals, també han funcionat a l’Escala altres discoteques com ara La Gàbia d’Or, Chapela’s, Nibis, Dino’s –situada sobre l’hotel Rally, i que després es va dir 17130 i ara, simplement, 17– i Gato Negro, que més tard es va anomenar Tete’s i, actualment, Kronos. A mig camí entre l’Escala i Sant Pere Pescador, si bé en terme municipal d’aquesta última localitat, també hi havia una discoteca de gran èxit, Fata Morgana, situada al càmping Les Dunes i encara en funcionament a l’estiu. Al càmping veí, La Ballena Alegre, també va tenir força repercussió una discoteca amb un nom molt adient: Moby Dick.

>> El logotip del Marokko (a l’altra pàgina) i diverses imatges d’aquest cèlebre local de l’Escala.

Robert Carmona i Xavier Castillón són periodistes.

Els masos de can Japot i can Reding, situats un davant de l’altre a l’entrada sud del municipi, es van convertir en discoteques, les conegudes Marte i UP6 revista de girona 291 > 67

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

Discoteques familiars De Los Almendros a La Arboleda, passant per Las Vegas Malgrat que va ser a la dècada de 1960 que les discoteques van començar a imposar-se i a desterrar del tot les sales de ball tradicionals, val a dir que ja a mitjan anys cinquanta hi va haver atrevits que, amb el pas del temps, es convertirien en els pioners del que seria «més que la febre del dissabte a la nit o del diumenge a la tarda».

JOSEP BOFILL > TEXT

l primer dels locals de Palafrugell que trencava motles va ser el night club a l’aire lliure Los Almendros (Els Ametllers, després de Franco), obert l’any 1955 per la família Plaja-Portas i el soci Joan Vilella. Amb un ambient càlid i acollidor, amb un acurat jardí, tenia una pista de ball en la qual els peus lliscaven perfectament tot resseguint una gran estrella central dibuixada en el mateix marbre, net, polit i brillant. Un petit escenari fix que s’ampliava «automàticament» amb un escenari que de mica en mica anava apareixent, com per art de màgia, servia per donar relleu a les primeres figures dels espectacles que s’hi presentaven. En primera instància, eren uns espectacles que estaven dissenyats per al turisme, a la nit, i les tardes dels diumenges els espais es destinaven al ball per a la joventut. Els espectacles acollien les figures més importants del ballet, sobretot del quadre flamenc, des d’Antonio Gades, Lola Flores, Maria Rosa o la Chunga fins a Carmen Amaya, que va ser l’artista gairebé en exclusiva de Los Almendros. També hi van passar cantants de la cançó melòdica del moment, com Jorge Sepúlveda, Bonet de Sampedro, Ramon Calduch o Paco de Lucía, així com les principals orquestres, i posteriorment els espectacles de La Trinca. Val a dir

que les revetlles de Sant Joan, sobretot, eren espectaculars, tenint en compte l’època en la qual passava tot plegat. So, llum, cubates i gintònics A Palafrugell, de mica en mica, la sala de ball del Fraternal anava quedant démodé, i La Raqueta, Los Almendros, Can Gabriel, Arlequín, Cavallers, els Karts o Gruta eren les discoteques, sales de festa i night clubs que tallaven el bacallà. I és que la joventut es trobava amb uns espais d’esbarjo que respiraven més llibertat en no sentir-se controlada per les camarilles (balconades) de les sales de ball «tradicionals». Eren uns locals més a la moda, d’acord amb els aires cosmopolites que es respiraven a l’estiu, sobretot arran de mar. Era el boom turístic i també l’inici del que amb els anys quedaria batejat com a bombolla immobiliària. El so i llum més à la page d’aquells locals, els cubates i gintònics a la barra o a la taula, arrodonien unes noves sensacions ambientals d’il·lusió festiva. Era el pròleg d’un aperturisme en tots sentits. Fins i tot en el de la diversió i el «lligar» amb estrangeres, fet que permetia als nois més atrevits, més agosarats o exhibicionistes passejar-se pel centre de la vila agafats de la mà d’una sueca, o bistequejant-se en plena via pública. Amb tot, aquestes situacions

La Raqueta, Los Almendros, Can Gabriel, Arlequín, Cavallers, els Karts i Gruta eren les discoteques, sales de festa i night clubs que tallaven el bacallà 68 > revista de girona 291

col·lecció ernest bataller

es van començar a normalitzar i aquelles escenes de «l’art» (aparent) del magrejar es refugiaven més a la intimitat, tot fugint de l’exhibicionisme en què, sovint, molts eixerits volien fer passar bou per bèstia grossa. Per la revetlla de Sant Joan del 1965, al cor de Palafrugell va néixer un local de referència i prestigi: l’Arlequín. Aquell 23 de juny va inaugurar «marcant-se un puntassu» amb un conjunt de primeríssim nivell, Los Brincos, grup al qual van seguir tots els que estaven de moda i enregistraven i venien discos a dojo. El local es caracteritzava per una decoració elegant en què destacaven les famoses fonts lluminoses obra de l’arquitecte Carles Bohigas, el mateix que s’havia encarregat de les prestigioses fonts de Montjuïc. L’Arlequín també presentava, a les nits, espectacles a l’estil dels millors cabarets internacionals. El 1963, a Mont-ras, l’enyorat Tomàs Cervera instal·lava Madame Zozó, una sala d’estil parisenc amb cartells anunciadors inspirats en la genialitat del Toulouse-Lautrec del Moulin Rouge, que deixava intuir que les coses podien començar a canviar en un país que vivia tenallat per la dictadura de Franco. A finals de la dècada dels seixanta i primers setanta, un petit local anomenat Club la Gruta va sorgir amb prou èxit. Una bona sonorització i amb sistemes de climatitza-

ció, el local s’anunciava com «El Club Beat de l’any 2000». Ben a prop, però a la zona de Begur, la sala de festes de l’hotel Cap Sa Sal, als estius, a més d’oferir actuacions de relleu internacional, també comptava amb la sessió de ballables i melodies de conjunts de relleu de les comarques gironines. El juny del 1961, també a Palafrugell, en una zona on fins llavors només hi havia horts de cultiu, una finca propietat de Gabriel Castelló obria una nova pista de ball amb espais enjardinats, i convertia els seus horts en el Night Club Gabriel. Ben aviat Can Grabiel –tal com es pronunciava de manera popular– va ser el local on la joventut d’arreu es concentrava a passar les tardes-vespre dels diumenges. I en ocasions extraordinàries –revetlles, festa major o de primavera– obria portes, a part dels mesos estiuencs, en què les nits d’Spanish show formaven part del programari per atraure els turistes estrangers. Amb tot, la resta de l’any, Can Gabriel alternava els habituals conjunts o orquestres amb cantants de renom internacional, com Raphael, Luis Aguilé, Los Mustang, Juan & Junior o Los Canarios, de Teddy Bautista.

>> Imatge de la sala de ball del night club Arlequín, de Palafrugell.

Espectacles a Calella Menció a part mereix el club La Guitarra, a Calella de Palafrugell, atès el seu clima més

El club La Guitarra, a Calella de Palafrugell, transmetia un ambient relaxat, tant per l’espai mateix on estava ubicat com per l’estil de música (jazz) que hi sonava revista de girona 291 > 69

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

fons pablito. inspai

- diputació de girona

>> El pintor Modest Cuixart i el cantant Luis Aguilé, a la discoteca Sirtakis, de Calella de Palafrugell. A la dreta, la sala de ball Las Vegas, de Sant Feliu, durant una actuació d’Els Vampirs, un dels conjunts referents de les comarques gironines en els anys seixanta.

col·lecció frederic sirés

relaxat, tant per l’espai on estava ubicat (arran d’aigua, a la platja del Canadell) com per l’estil de música (jazz) que sonava en el decurs de les nits d’estiu o de cap de setmana en temporada baixa. Això passava a partir del 1962, quan el matrimoni format per René Larroque «Jimmy Rena» i la Manó es van instal·lar a Calella de Palafrugell en un local de la platja del Canadell. En Jimmy i la Manó havien actuat en els grans hotels de la Côte d’Azur, on havien acompanyat grans músics americans de pas per França, com Louis Armstrong, Memphis Slim, Lionel Hampton, Coleman Hawkins, Don Byas, Albert Nicholas, Benny Waters, Mezz Mezzrow o Bill Coleman... A Calella, amenitzaven unes vetllades de gran qualitat que atreien afeccionats del jazz d’arreu de Catalunya i de França. Era un temps que hi sovintejaven jam-sessions espontànies, en les quals participaven des de músics d’arreu del món que estiuejaven per la zona fins a joves músics entusiastes del jazz. Entre aquests darrers hi havia els germans Gili: Ricard (trompeta) i Carles (bateria) i Toni (saxo). El 1971, juntament amb altres músics que també havien passat per La Guitarra –Tòfol Trepat al piano, Tomàs González al saxo tenor i Miquel Soler al contrabaix– van fundar la banda La Locomotora Negra. I és que, a més de fer gaudir de magnífiques i úniques nits de jazz, en Jimmy i la Manó van ser uns motivadors i creadors d’un veritable viver de futurs músics de jazz de casa nostra.

Entre les dècades de 1970 a 1990, també a Calella de Palafrugell, una discoteca tallava el bacallà combinant les actuacions i espectacles en directe amb la música enllaunada. De la mà d’Álvaro Renau, un empresari de negocis diversos establert a Palafrugell, es va muntar Sirtakis. El local, instal·lat al cor de Calella, tenia una capacitat per a mil duescentes persones que podien gaudir de tres espais-ambients ben diferenciats: per a música disco del moment, el privé amb música suau, o per poder xerrar i prendre copes. Al cap d’un any d’haver-se inaugurat, Jordi Soler, un altre empresari instal·lat a la vila del peix fregit, rellançava la discoteca i encarregava les relacions públiques a un jove conegut pel sobrenom de Tit (Josep Peiró), que havia conegut el món de la nit de la mà dels qui n’havien estat pioners a la zona costabravenca de l’Empordanet: Tomàs Cervera i Manel Bisbe, el Gitano de la Costa Brava. Allò va ser un entrar i sortir de gent de tota mena: des d’artistes internacionals fins a intel·lectuals de renom, passant per totes les classes socials. Las Vegas són encara a Sant Feliu A Sant Feliu de Guíxols la sala de festes i de ball que va prestigiar no només la ciutat guixolenca sinó la Costa Brava va ser Las Vegas. De fet era la continuació d’un local amb uns jardins de grans dimensions, situat al passeig marítim Juli Garreta, que s’havia inaugurat l’any 1957. En aquells jardins hi predominaven els espectacles i el ball de flamenc, tot aprofitant el boom turístic de l’època. El

Per la mítica sala de festes de Las Vegas van desfilar primeres figures: Serrat, María Dolores Pradera, Julio Iglesias, Mari Trini, Peret, La Trinca, Adamo... 70 > revista de girona 291

joan trillas (el punt)

negoci funcionava i la família Recolons veia que no podia estar pendent de la bonança del temps i que calia ampliar la temporada. Llavors van comprar un magatzem de grans dimensions prop del moll. La inauguració es va fer amb l’actuació d’un cantant que en aquell moment estava de moda: Lorenzo Valverde, del qual els progres de l’època deien que era per a minyones i soldats. Per la mítica sala de festes hi van desfilar primeres figures, tant de la cançó (Serrat, María Dolores Pradera, Julio Iglesias, Mari Trini, Peret, La Trinca, Adamo, Patxi Andion...) com del ball (Antonio Gades, Carmen Amaya, La Singla, La Chunga...). Als anys cinquanta, els antics Banys de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols presentaven un estat ruïnós a causa del bombardeig de 1938. L’any 1960 se’n feia la restauració, i per la diada de Sant Joan s’inauguraven com a «Salón de Fiestas de los Baños San Elmo». A partir de 1963 el local es va transformar en el Royal Cliper San Elmo per, l’any 1968, convertir-se en Clipper’s Boîte –quan la música d’avantguarda, el rock i les balades de Miguel Ríos sonaven per tot arreu, juntament amb les músiques estrangeres de Led Zeppelin o The Shocking Blue, per exemple–, fins que en la dècada de 1990 es va convertir en discoteca Palm Beach. A Palamós van ser tres A la dècada de 1960, a Palamós, les sales de ball obertes tot l’any eren el Savoy i el Marinada. A l’estiu s’hi afegia, a la zona preferent

fons pablito. inspai

de l’Arbreda, un enorme envelat que amb el nom de La Arboleda va acollir els millors artistes d’aquells anys i dels setanta: Julio Iglesias, Antonio Machín, El Dúo Dinámico, Joan Manuel Serrat, Antonio Molina... La Arboleda va ser molt important per ajudar a promocionar la vila com a «paradís de la vela». La gestió del local va anar, en diferents moments, a càrrec de dos personatges de gran relleu empresarial en el món de l’espectacle: Josep Gabarró i Salvador Pinilla. Entre tots dos hi havia una gran rivalitat pels seus locals Savoy i Marinada. Ambdós volien tenir el bo i millor, tant dels ballets de flamenc com dels artistes més coneguts o les millors formacions musicals. De tot plegat, se’n van veure beneficiats els joves i també els més grans, perquè allò va fer evolucionar les sales de ball, que després d’anomenar-se boîtes o night clubs es van quedar en discoteques familiars, tant pel que fa als qui les regentaven com al públic en general que en va poder gaudir. Amb tot, val a dir que a mitjan anys vuitanta Platja d’Aro s’havia tornat a imposar, i es convertia en el lloc preferit per la joventut amb l’obertura de nous locals o de remodelats. De mica en mica, les poblacions veïnes de Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de Guíxols quedaven relegades a segon terme fins arribar a la desaparició de les seves discoteques. Només Las Vegas, a Sant Feliu de Guíxols, continua, amb alts i baixos, al peu del canó.

- diputació de girona

>> Els antics banys de Sant Elm van passar a ser Clipper’s Boîte i, més tard, la discoteca Palm Beach. A la dreta, la discoteca Sirtakis, rellançada el 1981 per l’empresari Jordi Soler.

Josep Bofill Blanc és periodista.

A Palamós, a la dècada dels seixanta, les sales de ball obertes tot l’any eren el Savoy i el Marinada. A l’estiu s’hi afegia un enorme envelat, La Arboleda revista de girona 291 > 71

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

Tiffany’s, la joia de la vall d’Aro La històrica discoteca, inaugurada fa 50 anys, va obrir el boom de Paladium, Maddox i Pachà El dissabte 19 de juny del 1965, pocs dies abans de l’històric concert de The Beatles a Barcelona, es va inaugurar Tiffany’s, «el night-club més modern i original de la Costa Brava», com el va descriure el diari Los Sitios. I tenia raó: Tiffany’s va ser, ara fa exactament 50 anys, tota una revolució en el món del lleure nocturn, que simbolitzava l’encara tímida però imparable obertura de l’Espanya franquista al món i a la modernitat d’aquells revolucionaris anys seixanta, encara que només fos per atreure les divises dels turistes estrangers.

XAVIER CASTILLÓN > TEXT

iffany’s no va ser el primer night-club de Platja d’Aro ni de la Costa Brava, però va ser un local absolutament pioner en la definició del que, a partir d’aquell moment, es va entendre aquí i arreu com una discoteca: un espai tancat i ben aïllat de la realitat exterior, dissenyat en tots els seus detalls –a Tiffany’s destacava el

seu peculiar sostre, d’on penjaven una espècie d’estalactites il·luminades– per crear una espai oníric on la música i la llum convidessin el públic a entrar en una nova dimensió hedonista, amb el discjòquei com a nou xaman de les masses a la pista de ball. Creat per dos joves empresaris suïssos, Raito Ganzoni i Werner Straub, al capdavant d’un equip en què destacava un discjòquei també helvètic, Jean-Pierre Grätzer, Tiffany’s va ser tot un fenomen social que va transcendir fronteres: noctàmbuls de tota Europa viatjaven centenars de quilòmetres en un sol cap de setmana per venir expressament a la discoteca. El mític local va inspirar l’empresari Ricardo Urgell per crear, al cap de poc, el Pachà de Sitges, primer local de l’emblemàtica cadena de les dues cireres que va revolucionar Eivissa i que, a principis dels anys setanta, també es va establir a Platja d’Aro. Tiffany’s també es va avançar a Pachà en dos aspectes importants: en la creació d’una potent imatge de marca –el logotip de la cara andrògina

Tiffany’s va ser un local absolutament pioner en la definició del que, a partir d’aquell moment, es va entendre aquí i arreu com a discoteca 72 > revista de girona 291

fons pablito. inspai

amb barret bombí va aparèixer aviat en tot tipus de productes de merchandising– i també en la seva expansió nacional i internacional, ja que es van obrir altres Tiffany’s a Torremolinos, Tel Aviv, Munic, Montpeller, Toulouse, Canet-Plage i Baqueira, on encara funciona un local amb aquest nom. També explica en certa manera la importància que va assolir Tiffany’s amb l’atemptat frustrat que hi va tenir lloc l’agost de 1969: el jove que va voler dinamitar-lo veia en aquell local un símbol del fenomen turístic com a invasió cultural i com una de les principals fonts d’ingressos de la dictadura de Franco. Del rock’n roll a Anita Marx o el fracàs del franquisme a Platja d’Aro Hem començat parlant de Tiffany’s, però és evident que aquest local no va sorgir del nores en aquella Platja d’Aro encara semiverge de mitjan anys seixanta. Ja a partit dels anys cinquanta, els estiuejants previs a l’onada del turisme massiu hi van trobar altres locals per ballar amb els èxits del moment, generalment en espais més oberts, com ara el Ci-

elito Lindo –posteriorment anomenat Atelier i Jamaica, abans de convertir-se, el 1963, en l’Aro-Club–, el Flamingo i, ja en terrenys limítrofes de la veïna Calonge, Cala Gogó. A través d’aquests locals van arribar a Platja d’Aro, segurament molt abans que a la resta de la península, fenòmens musicals com ara el rock’n’roll, el twist i la beatlemania. En una altra línia ben diferent, el 1957 es va inaugurar el Salón Fiesta, un local orientat a un públic més adult i amant de les varietats clàssiques i la cançó espanyola. De fet, Manolo Escobar hi va actuar sovint en l’etapa prèvia al seu èxit massiu i, a més a més, hi va conèixer una noia alemanya, Anita Marx, amb la qual es va casar. També el 1957 va obrir les seves portes Casa Vella en un antic mas, que l’activista cultural gironí Josep Tarrés va convertir en un sofisticat espai de lleure nocturn amb una activa programació cultural que incloïa espectacles de flamenc, vetllades poètiques, exposicions d’art i, fins i tot, representacions teatrals. La masia de Casa Vella es va convertir després en l’epicentre d’un

- diputació de girona

>> El grup de soul The Four Kents va actuar en diverses ocasions a Maddox, a principi dels anys setanta, quan Oriol Regàs dirigia aquesta discoteca.

Tiffany’s es va avançar a Pachà en dos aspectes importants: en la creació d’una potent imatge de marca i en la seva expansió nacional i internacional revista de girona 291 > 73

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

platja d’aro viva

>> Les façanes ben il·luminades de Màrius i Kamel i, a baix, un cartell de Pachà i un aspecte de l’interior de Maddox.

platja d’aro viva

dels locals més importants de Platja d’Aro, la sala de festes Paladium, inaugurada el 22 de juny de 1966, un any després que ho fes Tiffany’s. Paladium va ser impulsat amb capital francès, i Stanley Bouana i Sami Ben Zougari van ser durant molts anys les seves cares més visibles. Paladium, que algun cronista va definir com l’Olympia de la Costa Brava, va destacar sobretot en els anys setanta com a escenari de grans artistes nacionals i internacionals, especialment francesos, com ara Charles Aznavour, Johnny Hallyday, Juliette Gréco, Sacha Distel i el cèlebre guitarrista gitano Manitas de Plata, mort recentment. Joan Manuel Serrat, Julio Iglesias i Peret van ser tres dels cantants que més vegades van actuar a Paladium, amb una fidelitat

i una regularitat sorprenents, per també hi van passar molts altres artistes, com Paco de Lucía, Miguel Bosé, Raffaella Carrà, La Trinca, María Dolores Pradera, Mari Trini, Lola Flores, Camilo Sesto, The Platters i un llarg i eclèctic etcètera. També Josep Pla va anar a Maddox Un altre gran clàssic de la nit de Platja d’Aro, Maddox, es va inaugurar el juny de 1967 en primera línia de platja, a l’espai que havia ocupat l’Aro-Club. Maddox va ser, en els seus orígens, un projecte del promotor barceloní Oriol Regàs, creador de Bocaccio, que va voler crear una discoteca més orientada al públic jove nacional i internacional, on sonessin els últims èxits del rock i el soul i on també hi hagués actuacions en directe de grups d’aquests estils. Hi va arribar a actuar Soft Machine, un dels tòtems del rock progressiu, i va estar a punt de fer-ho Black Sabbath. Smash, la banda de flamenc-rock de Manuel Molina (Lole y Manuel) va ser gairebé grup resident de Maddox, ja que Regàs va ser el seu mànager fins que se’n va afartar, i soulmen avui ja oblidats com ara Eddie Lee Mattison i Ossie Laine hi van gravar discos en directe, publicats per Edigsa. Els bons contactes d’Oriol Regàs amb el món cultural també propiciaven que Maddox rebés convidats il·lustres, com Josep Pla. I tot i que no passarà a la història per la seva qualitat cinematogràfica, la primera pel·lícula protagonitzada per Joan Manuel Serrat, Palabras de amor (1968), d’Antoni Ribas, inclou una escena rodada a Maddox, que almenys ha que-

Paladium, que algun cronista va definir com l’Olympia de la Costa Brava, va destacar en els anys setanta com a escenari de grans artistes nacionals i internacionals 74 > revista de girona 291

platja d’aro viva

i Pachà, convertits en ruïnes o solars que esperen millors temps per al sector de la construcció. Actualment, Platja d’Aro continua sent un destí preferent per a molts joves noctàmbuls, però queden lluny els temps en què milers de persones es concentraven en una sola nit en aquelles discoteques pioneres de fama internacional que atreien molts famosos i, en general, un públic d’una àmplia franja d’edats que va trobar en aquests locals, polivalents per força en una època en què no sobraven els equipaments públics (s’hi feien espectacles de tot tipus: combats de boxa, concursos de bellesa, sessions de cinema...), uns espais de llibertat que han estat fonamentals, i encara ho són, en la història de Platja d’Aro.

>> Imatges exteriors de Pachà i Paladium, dues de les grans discoteques clàssiques de Platja d’Aro. A baix, la façana i el logotip de Maddox i el disc que hi va gravar en directe The Ossie Laine Show.

Xavier Castillón és periodista. platja d’aro viva

dat com a document gràfic imprescindible de la discoteca i les seves trepidants gogos. L’última gran discoteca de Platja d’Aro, Pachà, es va inaugurar el 1974, com a projecte empresarial liderat pel gironí Kiko Riera, amb la mateixa filosofia de discoteca «mediterrània» que havia convertit el Pa chà d’Eivissa en un referent internacional. Quan apareix Pachà, sumat a les ja esmentades Tiffany’s, Paladium i Maddox i a altres locals com BB i New Flamingo, amb un concepte més proper al cabaret, es pot dir que comença l’edat d’or de les discoteques de Platja d’Aro, convertida ja a mitjan anys setanta en un gran centre d’oci tant diürn com nocturn. Ja en democràcia van aparèixer altres locals emblemàtics, com Màrius, dins del complex Magic Park; Caroll’s, un altre projecte de l’incombustible Stanley Bouana, per a un públic més jove i menys sofisticat que el de Paladium; Kamel, amb el seu característic edifici en forma de piràmide, concebut com el de Maddox per l’arquitecte italià Vincenzo Carmenati; i, finalment, Malibú, l’últim gran clàssic de la nit de Platja d’Aro, encara en actiu, fundat pel suís Urs Ammon, antic treballador de Tiffany’s. Tots aquests locals van protagonitzar l’edat d’or de les discoteques de Platja d’Aro, entre els anys setanta i noranta del segle passat. Amb el canvi de centúria va haver-hi una certa crisi de model en la nit de Platja d’Aro, que progressivament va fer desaparèixer Tiffany’s (de la qual queda en peu l’edifici, ocupat en els últims anys per la discoteca Loft), Paladium, Maddox

platja d’aro viva

Maddox va ser, en els seus orígens, un projecte del promotor barceloní Oriol Regàs, creador de Bocaccio revista de girona 291 > 75

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

quim tor

Vida i mort de les nits bisbalenques Del Long John i Can Met a la Tabacalera de La Lluna Negra El millor dia per anar a la Bisbal era el diumenge. Dia festiu, dia de diversió. Cada setmana, cap als volts de les sis, un exèrcit feréstec de joves esbojarrats omplia els carrers del poble per precipitar-se a qualsevol dels locals existents. Era, però, una turba pacífica, amb molts de modals, i l’ocupació es produïa de manera ordenada. Tot passava urbanament, que diria Ors. Pel que fa a l’oci, eren els millors temps que ha conegut la Bisbal, i els joves de tota la comarca tenien un gran ventall de llocs per escollir. Hi havia tres cinemes (el Foment, l’Olímpia i el Mundial), dues sales de jocs i dues discoteques (el Long John i Can Met).

MARTÍ CORTADELLAS > TEXT

l Long John va obrir les portes a finals dels seixanta, i va ser la primera discoteca d’aquelles nits daurades. La van muntar els germans Baró, que també regentaven altres locals de referència, com ara el Bounty’s, a s’Agaró, i el Don Carlo o Màquina, a Girona. El local tenia dos pisos: a dalt, hi havia una sala petita amb sofàs; a baix, la pista, la barra i un escenari de vint metres per on van passar artistes com Moustaki, Serrat o Alberto Cortés. Lluís Serra (1956) va ser un client habitual del Long John, bastant precoç. Tenia només catorze anys i la curiositat descarada de la primera joventut. Al cap de poc, el 1972, hi va començar a treballar d’ajudant del discjòquei oficial, que era Ramon Vilaró. Quan en Vilaró va anar a la discoteca Màquina, en Serra es va buscar un ajudant, Josep Terradellas, i es va posar al capdavant de la gestió musical. «Teníem sempre l’últim crit. Molta gent venia no-

més per escoltar novetats que a altres llocs encara no sonaven». I per trobar totes aquestes novetats, de tant en tant en Serra havia de fer alguna excursió a Perpinyà. «Coincidíem sempre amb gent de les ràdios perquè allà tenien música d’importació que aquí tardava molt més a arribar». Al Long John, cada setmana es feia, com a mínim, una nova adquisició musical. També els subministrava novetats la botiga Erato, de Girona, però els vinils eren més cars i no hi havia tanta varietat. Eren els temps dels Beatles i dels Doors, però també començaven a sonar amb força noms com Aretha Franklin o Elton John. «Potser tota aquesta música era menys ballable. Per això, la gent més jove preferia anar a Can Met». Entre les cançons ràpides, sempre hi havia les tandes de lent. «Era la manera de lligar». Quan en Serra hi treballava, l’entrada del Long John costava cent vint-i-cinc pessetes, i obrien els dissabtes, fins a les tres de la nit, i els diumenges, que

Per trobar totes les novetats musicals, de tant en tant en Serra havia de fer alguna excursió a Perpinyà 76 > revista de girona 291

quim tor

Els concerts de la Tabacalera Quan aquest restaurant va tancar les portes, el 1994, el Long John ja feia un temps que no funcionava. «El germà gran dels Baró es va morir, i no es va renovar el permís perquè el local tenia problemes d’insonorització», comenta en Serra. Aleshores, però, un nou local nocturn havia guanyat tot el protagonisme: la

Tabacalera. Nascut el 1988, era un espai municipal on qualsevol entitat del poble podia organitzar activitats. L’associació juvenil La Lluna Negra es va encarregar de gestionar-la i s’hi van fer molts concerts, sobretot de grups de punk, rock o ska, com per exemple Doctor Explosion, Skatalà o Komando Moriles. Però l’ambient que atreia aquest tipus de música no va agradar gaire als veïns, que van començar una guerra amb un reguitzell de denúncies per aldarulls, queixes i males cares. I el mes d’agost de l’any 1995, l’Ajuntament va anunciar que deixaria de pagar el lloguer de la sala, i la Bisbal es va quedar orfe de local per fer concerts. «Els grups nous del poble es podrien promocionar. És una pena que, amb el moviment musical que hi ha, mai no s’hagi pogut trobar cap altre espai com aquell». Esperem, mentrestant, que els grups continuïn sonant.

>> Una desfilada de models a Can Met (a l’altra pàgina) i una festa al Long John, la discoteca que va marcar tota una època a la Bisbal d’Empordà.

>> Cartell «fanzine-style» d’un concert de Komando Moriles a la Tabacalera, l’any 1993. arxiu joan garcia

era el dia fort. «Després tothom anava al bar Daró a menjar llonguets de can Torrent amb calamars. A Madrid no els van descobrir pas. Aquí ja es feien», explica rient. En aquells temps, a la Bisbal també hi havia un restaurant d’aquells que marquen època i per on van passar personalitats de tot tipus: la Marqueta, que es coneixia popularment amb el nom de Cal Podrit. Aquest sobrenom, precisament, l’hi va posar un treballador del Long John que hi va anar a dinar amb els companys un dia de l’any 1969 i, cansat de tant esperar, va deixar anar la frase: «Cony, això sembla cal podrit!».

Martí Cortadellas és professor.

A la Tabacalera es van fer molts concerts, sobretot de grups de punk, rock o ska revista de girona 291 > 77

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

fons paquita pibernat

A una hora de cotxe La Pèrgola, La Gatzara, Zeppelin i, creuant la línia, la revolució de Lloret i Blanes L’any 1959, Ana Nora Escobar, xilena coneguda artísticament com Mona Bell, va guanyar el primer festival de la cançó de Benidorm amb «El telegrama», cançó composta pels germans Gregorio i Alfredo García Segura, i que va fer mundialment famosa una tornada: «ya lo sabía, ya lo sabía». Era el mateix any que Joan Planas i Artau i Josep Ros –el primer, nascut a Riudarenes, havia heretat una fusteria familiar i feia ocasionalment de barber, i el segon es guanyava la vida pintant parets– van entendre que els temps estaven canviant i que a la Selva interior calia una sala de ball que donés una alternativa a una joventut que convertís la música en un vehicle de modernitat.

PAU LANAO > TEXT

diario de barcelona

>> Entrevista a Luís Aguilé, a La Pèrgola de Riudarenes en presència de Joan Planas (al centre). Estiu de 1972.

oan Planas, que havia començat la seva vinculació amb el món de l’espectacle el 1940 acompanyant l’orquestra local Melodía quan només tenia 14 anys, va fer un màster accelerat de representació i, essent com era un jove emprenedor, va en-

tendre que derrotats i guanyadors xalaven en les festes majors, les revetlles de Sant Joan i els balls d’estiu. Tot i que amb certa sorna assegurava que «contractava els músics quan havien de cantar amb un embut», després d’associar-se amb Ricard Ardèvol Llorens, un antic locutor de ràdio nascut a Reus, consolidat com a empresari a Barcelona, va deixar definitivament la gúbia i la barberia, va comprar un cinema a Riudarenes i el va transformar en La Pèrgola, una sala mítica que va ajudar a obrir el camí d’una revolució silenciosa i amagada. No tan sols va convertir el grup organitzador d’espectacles en un dels més importants de Catalunya, sinó que el seu exemple fou seguit per altres agosarats, com Jaume Pujol i Lluís Pujolràs, que vuit anys més tard van engegar La Gatzara, una sala ultramoderna que en temps del regnat de la filatura Burés va aconseguir convertir Anglès en centre i punt de trobada de la joventut del Ter Brugent, passant per Bescanó i Salt.

La Pèrgola va ser una sala mítica que va ajudar a convertir el grup organitzador d’espectacles en un dels més importants de Catalunya 78 > revista de girona 291

ajuntament de girona. crdi. (joan segur)

Es va inaugurar el diumenge de Pasqua de Resurrecció del 1967. El carrilet d’Olot de vapor encara funcionava, el tut de la fàbrica marcava els tempos, i es respirava un cert sentiment d’abatiment sense esperança. I potser per això la vinguda d’un grup com Los Pekeniques, que feia música progressiva i havia convertit Lady Pepa i El tiempo vuela en himnes generacionals, va explicar a més d’un que allò vell passava a la història, i que s’havia declarat una guerra incruenta entre La Pèrgola i La Gatzara. Aquella competència no tan sols va portar a la Selva interior grans noms del pop, el rock i la cançó, sinó que dos pobles com Riudarenes i Anglès van esdevenir petites capitals de diversió que atreien joves d’Olot, Girona, Sant Hilari –on funcionaven el Club Villaret, l’Espelma i el Bolet– o Santa Coloma de Farners. Fa alguns anys, el porter de La Gatzara, Benet Ribas, recordava que quan es va obrir la sala les entrades valien deu duros per als nois i cinc duros per a les noies. Un capital per a l’època, que avui tindria una fàcil justificació. Els afortunats que van as-

sistir-hi de forma regular van ser testimonis d’una oferta impensable i, més enllà dels amors i els desamors, les futures parelles, les magrejades furtives, els casaments oficials o de penal, les xerrades interminables, les frustracions o les borratxeres, van poder gaudir amb la presència de noms mítics com Tony Ronald, Lone Star, Los Mustang, Los Sírex, Karina, Miguel Ríos, Peret, Julio Iglesias, La Trinca, Los Canarios, Los Diablos, Demis Roussos, Nicola di Bari, Matt Monro, Camilo Sesto, Pino Donaggio, Al Bano –que va actuar un 18 de juliol–, Guillermina Motta, Carmen Sevilla, Nino Bravo, Albert Hammond, Paloma San Basilio, Víctor Manuel, Joan Baptista Humet o Barrabàs. En una entrevista publicada a Los Sitios el 6 d’abril del 1974, Jaume Soler i Lluís Pujolràs explicaven que Joan Manuel Serrat només va cantar tres cançons perquè va decidir cobrar menys per poder veure el Barça-Madrid, i que, quan van fer l’espectacle Cabaret, que intentava reproduir l’epopeia cinematogràfica de Liza Minnelli i Joel Grey, l’escàndol va impactar la comarca.

>> Interior de la Nova Pèrgola de Sils.

Fa alguns anys, el porter de La Gatzara, Benet Ribas, recordava que quan es va obrir la sala les entrades valien deu duros per als nois i cinc per a les noies revista de girona 291 > 79

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

ajuntament de girona. crdi. (joan segur)

>> Imatge de la Pèrgola de Riudarenes. A la dreta, Lluís Pujolràs i Jaume Pujol de la Gatzara regalant un cotxe.

autor desconegut. crdi. ajuntament de girona

>> Discoteca de la Selva Interior.

ajuntament de girona. crdi. (lluís cruset)

Espais de llibertat En el fons, les sales de ball exercien com a discoteques, però no eren altra cosa que espais de llibertat –en el record etern, Can Grapes de Taradell, diminuta, entranyable, oberta per Pep Lluçà i Josep Mundó (Tramun)– i una oportunitat de negoci que van seguir altres empresaris, com a Santa Coloma de Farners, que van batejar amb el nom del faraó Keops un bar discoteca que va omplir de benzina i adrenalina la complicada carretera que unia Amer i Anglès amb la capital de la Selva. En aquest darrer poble, al mateix carrer Verneda i en competència directa amb La Gatzara, el 28 de desembre del 1974, els germans Gubau, amb àmplia experiència en el món del lleure, es van associar amb algunes fortunes vilatanes per obrir el Zeppelin. Volien convertir-la en l’alternativa. Oferien una vetllada completa, tant de dissabte a la nit com de diumenge a la tarda, i l’entrada servia per entrar a la discoteca i anar a una sessió al cinema Paladium. El 26 d’abril del 1975, Zeppelin va demostrar poder i influència, i Lluís Llach, acompanyat de Joan Isaac, hi va fer una de les primeres interpretacions del Viatge a Itaca. 22 dies després, el 18 de maig, va presentar la Revue de Pierre Franck, definida com un «superformidable sexy-show», que va aixecar tanta indignació entre les forces conservadores que fins i tot el rector va fer una prèdica contra la indecència i la perdició d’aquell niu de pecat.

Terra de promissió Per pecats, confessables i inconfessables, sobretot a l’estiu, els que s’explicaven els diumenges a la tarda als bars de la contrada quan els que «treballaven a la costa» –és a dir, els nois del poble amb carnet de conduir o els que tenien un amic amb dret a cotxe– explicaven les aventures sexuals viscudes a la nova Sodoma i Gomorra. Es tractava de la línia marcada per Malgrat, Blanes, i Lloret, una terra de promissió, en què holandeses, angleses, franceses i alguna sueca eren presentades com a dones ardents amb ganes de «fer-se» algun mascle autòcton, homes de pit pelut i cor encès, que des de la Carmen de Mérimée tenien fama mundial. Eren històries de saltamarges que copsaven l’atenció dels presents i, com si fos un efecte crida, incitaven a descobrir el nou El Dorado, habitat per noms mítics com Moëf Gaga, Saint Trop, Revolution o Flamingo, que per pura inèrcia havien substituït locals com El Relicario, Rosamar, La Masía o El Cortijo, on es concentraven els amants de l’Espanya cañí, el flamenc, el picar de peus... en definitiva, l’«arte español». Lloret contra Tossa amb el permís de Blanes Les vacances pagades, l’alcohol quasi regalat, la liberalització dels costums i l’arribada de la democràcia van comportar un canvi substancial a la costa selvatana. Lloret va esdevenir un part temàtic dedicat a la nit i a la

Durant uns anys, la nova Sodoma i Gomorra va ser la línia marcada per Malgrat, Blanes i Lloret, una terra de promissió 80 > revista de girona 291

ajuntament de girona. crdi. (autor desconegut)

diversió, on florien pubs com The Londoner, el Moby’s, el Western saloon, que acollien supporters anglesos i treballadors, estudiants i oficinistes en busca d’amor. Un via crucis amb estacions etíliques i parades al Yates, el Rockefeller, el Beach Club Boys o el Texas saloon, els entremesos que portaven cap al Hollywood o el Saint Trop, l’obra d’art parida per Lluís Güell, en la qual van treballar tots els seus col·legues, mig artistes mig bohemis, levitant per una sala habitada per núvols de cotó i cels irats dominats per una lluna de ferro que exercia com a reina de la perversió. Situat al final de la Riera, el Saint Trop –que els habituals coneixíem com a Saint Trip–, era una proposta metafísica que lluitava pel bon nom d’un Lloret que guanyava diners i prosperitat però que havia hagut de renunciar a qualsevol essència del passat per pair un boom turístic, en què la proliferació de les sales de festa acaronava l’arribada de les masses obreres de l’Europa rica que no s’estaven d’orgues i, com si visquessin un festival interminable presidit per Sid Vicious i Bob Marley, exigien sexe, sol, alguna droga i rock and roll. El Lloret dels anys setanta, vuitanta i noranta lluitava contra la pròpia imatge. Intentava recuperar el prestigi que li disputava Tossa, la ciutat mítica de Marc Chagall, protegida per l’aïllament ancestral per terra i una muralla que no tan sols la defensava dels propis fantasmes, sinó que li atorgava el pedigrí necessari per convertir sales de festa com Sivas, al carrer

ajuntament de girona. crdi. (autor desconegut)

de l’Església, davant de l’Ajuntament, o La Tortuga, en antres contraculturals. Estaven ajustats a una oferta que contrastava amb la de Blanes, molt més industrial, molt més proletària, on, tot i l’encís de Sa Palomera, ni la picada d’ulls del Cleopatra o la modernitat del Peroppe’s –aquesta darrera governada per Joan Planas– van trencar l’alè familiar d’un turisme que més que distracció buscava pau i tranquil·litat. L’any 1986, La Pèrgola va tancar a Riudarenes, i els Planas la van traslladar a Sils. La van rebatejar primer com a Nova Pèrgola i més tard com a Millennium. Van portar-hi figures internacionals: entre altres, Cicciolina, de nom real Ilona Staller, l’actriu porno i diputada radical italiana que havia escandalitzat el món. La sala va ser presentada com la macrodiscoteca més gran de les terres gironines, en un temps que La Gatzara, tot i els intents de renovació, havia mort víctima de les pròpies contradiccions i el Zeppelin havia intentat una fugida endavant reconvertint-se primer en Metro discoteca i després en una sala de ball per a jubilats. Avui, el làser del Revolution ha quedat com un apunt al marge, a Lloret el Colossos domina la nit i es mantenen els pubs del Bronx, i a Blanes el turisme s’ha menjat la indústria, però a Anglès encara hi ha qui recorda aquelles nits d’estiu quan Sodoma i Gomorra estaven a una hora de cotxe.

>> Nits de Lloret a l’any 1987. A l’esquerra, el Bronx de la Riera, i a la dreta, l’entrada al Màgic Park.

Pau Lanao és periodista.

El Lloret dels anys setanta, vuitanta i noranta lluitava contra la pròpia imatge, i intentava recuperar el prestigi que li disputava Tossa revista de girona 291 > 81

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

El rei de la cabina Don Carlo, Màquina, Piscis, Boomerang, La Sala del Cel i altres clàssics de les nits gironines

fons ramon vilaró

L’evolució de la tecnologia va permetre per primera vegada reproduir música en alta fidelitat i a tot volum sense haver de contractar una orquestra. I així va començar a funcionar, l’any 1959, a la ciutat alemanya d’Aquisgrà, l’Scotch Club, considerada primera discoteca de la història. El fenomen es va popularitzar arreu d’Europa i als Estats Units. La discoteca va fer furor, i el discjòquei, figura que horroritzava les ments benpensants, va esdevenir el rei del mambo. I el rei del mambo a Girona era Ramon Vilaró.

DANIEL BONAVENTURA > TEXT

fons ramon vilaró

>> Ramon Vilaró, a la cabina de discjòquei de Màquina, que es pot veure també a dalt en una imatge exterior.

mpresari gironí de l’empresa Codere i expresident del Girona Futbol Club, Ramon Vilaró confessa als 62 anys d’edat que encara moltes nits somnia que té la pista plena i se li acaba la cançó però

no troba la següent. Vilaró evoca, no sense nostàlgia, en una entrevista per a la Revista de Girona, els seus inicis com a discjòquei l’any 1970 a la discoteca del Casino de Llagostera, gestionada per l’empresari de l’oci nocturn Joan Planas, el mateix que després li va oferir el privilegi de punxar discos a Don Carlo, local mític de la nit gironina. «Quan vaig començar posava la música ordinària del moment: “Sugar, sugar”, de The Archies, o “Witch of New Orleans”, de Redbone, però el 3 de juliol de 1971 va morir Jim Morrison, el meu ídol –encara ho és–, i això em va marcar profundament i va canviar les meves preferències musicals. Vaig entrar de ple en la psicodèlia i la música de Sant Francisco. Aquells anys de discjòquei a Girona vaig posar molta música de The Doors, Janis Joplin, Jefferson Airplane, The Yardbirds, The Animals, Canned Heat, The Mamas & The Papas, Heart i tants altres. Aquesta era la música que sonava a Girona».

Vilaró estava cridat a tenir un protagonisme molt destacat en els anys daurats de les discoteques de Girona 82 > revista de girona 291

fons dani duch. inspai

Amb els seu pantaló acampanat, camisa oberta i cabellera i barba tan abundant com la dels hippies més devots, Vilaró estava cridat a tenir un protagonisme molt destacat en els anys daurats de les discoteques. Després de dos anys i mig al Don Carlo, i precisament una nit de gran gala en aquest local amb Joan Manuel Serrat, un nou i ambiciós empresari que tot just despuntava, Joan Baró, li va oferir ser el discjòquei de Màquina, sense cap mena de dubte la més gran i més delirant aposta de discoteca feta mai a la ciutat de Girona, la primera i tal vegada l’única que tindria un edifici projectat i construït a propòsit, a la muntanya de Montjuïc. El local va funcionar fins al 1977, i després va continuar sota els noms de Privé, Class i Imagine, fins que va anar a terra i al seu lloc hi va florir un bloc de pisos. Vilaró va inaugurar Màquina l’any 1974 amb «Conquistadores», de Chico Hamilton. «Aquest va ser el primer tema que va sonar a Màquina», rememora un emocionat Vilaró a qui l’experiència de discjòquei encara brindaria sorpreses impensables, com l’oferta

de Tiffany’s de Platja d’Aro per a l’estiu del 1977. «Fitxar per Tiffany’s va ser com fitxar pel Barça de futbol. Vaig abandonar l’empresa familiar, els pares es van enfadar, vaig guanyar un piló de diners i vaig acabar l’estiu esgotat i malalt de tuberculosi pel fum i els horaris. Vaig tornar cap a Girona i Jaume Esteve em va fitxar per al Piscis». Oberta el 1972 al mig de la Devesa de Girona per iniciativa de Jaume Esteve, després de patir un greu incendi que va posar en joc la inauguració, la discoteca Piscis va tenir un sonat protagonisme aquells anys de festa nocturna i esbarjo en locals a porta tancada. A banda de la música enllaunada, la gran atracció del cap de setmana eren els espectacles en viu de les celebritats de l’època. Víctor Manuel i Ana Belén, Patxi Andión, Lorenzo Santamaría, Cecilia, Lolita, Dyango i Serrat van cantar en directe al Piscis, que també programava nits esparracades d’humor amb Fernando Esteso, Tip i Coll o shows com el de Mayra Gómez Kemp, presentadora del concurs «Un dos tres...» durant aquells anys de monopoli de Televisió Espanyola.

- diputació de girona

>> El grup Tequila, durant una actuació a Piscis, el 1981.

«El primer tema que va sonar a Màquina l’any 1974 va ser “Conquistadores”, de Chico Hamilton», diu un emocionat Vilaró revista de girona 291 > 83

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

fons pablito. inspai

- diputació de girona

fons pablito. inspai

- diputació de girona

La dècada prodigiosa de Vilaró va trobar el seu punt i final aquell 1977 a Piscis. «Després em vaig casar i vaig tenir fills, i només vaig tornar puntualment a la cabina de Màquina. Quin plaer tenir la pista plena amb cançons com “Get ready”, de Rare Earth, o “Love like a man”, de Ten Years After», exclama. «Va ser una dècada intensa i feliç», assegura Vilaró, que mai no ha deixat d’estar al dia de les novetats musicals: «Tinc una completa col·lecció particular de discos de vinil, CD i cassetes».

>> Dues imatges de l’elecció de Miss Hivern a la discoteca Don Carlo, el 1969.

>> La façana de Piscis. fons dani duch (inspai)

L’èxit clandestí de Can Pere dels Alls Però tot havia començat l’any 1965 amb la inauguració de Tiffany’s a Platja d’Aro, un local que atrapava com un narcòtic i que va marcar un abans i un després, amb ressò internacional. Desenes, per no dir centenars de discoteques, també anomenades dàncings, van aparèixer per prometre nits memorables de gaudi. En el «sexe, drogues i rock’n’roll» hi havia el misteri motivador. Els locals eren plens de fum de tabac i s’hi servia alcohol a dojo. Sota llums centellejants, s’alternaven sessions de música ràpida amb sessions de lent per a parelles que s’arrapaven com pops. Tot era nou per a una societat que fins aleshores només havia conegut les sales de ball tradicionals, amb llums estàtiques i orquestres en directe. La discoteca, a més, oferia invariablement una zona còmoda de butaques en la penombra per anar-hi en parella i predisposat a investigar l’anatomia humana. Fredi Faure i Xavier Juanhuix relacionen al llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la

Girona dels 60 l’origen de les discoteques amb la proliferació de festes particulars. La gent volia ballar. I la família dels germans Josep Maria i Joan Carmaniu i Jordi Bussó van condicionar l’any 1966 la masia familiar de la carretera Barcelona per obrir la que es convertiria en la primera discoteca de Girona: Can Pere dels Alls. Inicialment el local va funcionar clandestinament, però, vist l’èxit de públic, aviat va regularitzar l’activitat, no sense l’oposició inicial de les autoritats. Governaven els militars de la dictadura de Franco, i l’Església dictaminava què era o no pecat. Oriol Regàs, empresari fundador de la discoteca Bocaccio, de Barcelona, es va interessar pel local, però al final va ser la societat formada per Joan Planas i Ricard Ardévol qui van convertir-lo en Don Carlo. El Don Carlo on va punxar Vilaró. El local es va convertir després en Brisa, i més tard en Fashion’s, fins a la seva demolició l’any 2002. Del Picadilly de Girona a la Catedral del Mas Xirgu Si algun local podria discutir a Can Pere dels Alls el mèrit de ser la primera discoteca de la ciutat de Girona és Picadilly. Aquest espai també va néixer d’una manera espontània quan el matrimoni Joan Bosch i Encarnació Sancho, que servien dinars a l’Hostal del Pont, al Pont Major, van respondre a la demanda de ball muntant festes els diumenges als soterranis de l’edifici, un fenomen que va arrencar el 1963 i que en els anys següents va acabar per consolidant-se en la discoteca Picadilly, batejada en honor de la plaça londinenca.

Inicialment, Can Pere dels Alls va funcionar clandestinament, però, vist l’èxit de públic, aviat va regularitzar l’activitat 84 > revista de girona 291

fons dani duch. inspai

- diputació de girona

El mateix local va acollir entre 1977 i 1985 el Chaplin’s, regentat pels germans Baró, que programaven jazz en viu amb el músic Benet. L’edifici va ser enderrocat el 1991. Aquell model de negoci basat en la música ye-yé a tota potència, les barres ben proveïdes d’ampolles i les butaques dissenyades quasi com un reservat, ha quedat gravat a la memòria col·lectiva gironina amb noms com Rufus, que va obrir portes el 1972 al Pont Major, per convertir-se anys a venir en Cricket, Boomerang, Capital i Àrea Gi. El local va ser enderrocat el 1999, com tants altres, en una època de reconversió de l’oci nocturn i d’expansió urbanística. Entre 1967 i 1976 al Pont Major també hi va funcionar el Centpeus, discoteca de la família Berdala, i al cor de la ciutat de Girona, al carrer Figuerola, hi va néixer el Llims l’any 1971, discoteca que obria en jornades laborables. En tots aquests locals sense excepció hi van sonar habitualment The Beatles, Rolling Stones, Lou Reed, Bob Dylan i David Bowie, per esmentar només alguns dels artistes més habituals. També s’escoltava els espanyols Camilo Sesto, Miguel Gallardo, Cecilia, Lorenzo Santamaría i, segons remarca Vilaró, sempre hi havia un espai reservat per a la cançó francesa, amb noms entranyables com els de Michel Sardou, Gérard Lenorman, Daniel Guichard, Christophe o Florent Pagny, cosa que avui s’ha perdut. L’obertura, l’any 1982, de La Sala del Cel, en l’antic i immens local d’un drapaire a Pedret, va tenir un fort impacte en la nit gironi-

fons dani duch. inspai

na. Josep Pérez i Josep Crespo, creadors anys abans dels bars Harlem i el Siddharta, van remodelar aquell espai amb les seves pròpies mans. Inicialment concebuda com una sala de ball a l’antiga manera, amb orquestra en directe, molta llum blanca i ampolles de xampany, La Sala del Cel es va reconvertir aviat en un local especialitzat en música tecno que va assolir fama europea per la programació dels més cobejats discjòqueis del moment. Finalment, el local va canviar de propietari, i els darrers anys ha funcionat sota la marca Pachà Girona. Una altra experiència rememorada és la dels empresaris Joan Planas i Josep Colomà l’any 1993, amb la conversió dels antics tallers Can Sarasa, de la Devesa, en la Sala de Ball, local que encara avui ofereix actuacions d’orquestres en directe i que, als anys noranta, amb el fenomen creixent de la Universitat de Girona, va tenir un protagonisme especial entre els estudiants per les festes dels dijous a la nit. I encara Platea, obert el 1992 al centre de Girona, és una altra experiència diferent però no tan apartada de la discoteca. Els mateixos empresaris de Platea van apostar el 1997 pel Setè Art, una discoteca oberta a la zona de Mas Xirgu, sota el primer multicinemes de la ciutat, el Lauren. No gaire lluny d’aquí apareixia, el 2005, un dels últims grans somnis discotequers, La Catedral, que com el seu nom indica va adoptar una estètica de temple medieval.

- diputació de girona

>>El jurat del concurs «Buscando la fama», el 1980 a la discoteca Màquina, amb l’alcalde Joaquim Nadal al centre de la taula. A la dreta, una Nit Americana a Boomerang, el 1984.

Daniel Bonaventura és periodista.

L’obertura, l’any 1982, de La Sala del Cel, en l’antic i immens local d’un drapaire a Pedret, va tenir un fort impacte en la nit gironina revista de girona 291 > 85

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

La connexió Cassà-Llagostera Sir Thoma’s, Casino Espanya i Pista Jardí van fer ballar el jovent de la comarca durant una bona temporada Els set quilòmetres que uneixen Llagostera i Cassà de la Selva ja no són en línia recta a causa de les variants, però la relació de veïnatge controvertit dels dos pobles ve de lluny. Aquesta rivalitat, prou ben entesa, també es va produir a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta amb l’aparició de les discoteques.

JOAN VENTURA > TEXT

ajuntament de girona. crdi (manel lladó aliu)

>> La façana de Sir Thoma’s, de Cassà, amb el cartell de la discoteca.

a vella Sala Galà de Cassà va renéixer com a Sir Thoma’s (19691993), que va viure els seus moments de glòria amb grans actuacions en directe com les de Lone Star i que, sobretot, va ser escenari del llançament del conjunt Estels Blaus. Josep M. Cassà, Lluís Masgrau «Seti» –mort

l’abril passat)– i Guillem Domingo van començar el 1966 amb el nom de Los 3 Mosqueteros. Un any més tard es va incorporar Benet Nogué i es van dir els Estels Blaus. Van passar dos cantants, Xavier Carrera i Josep Maria Cantó, abans que entrés Rafa Villanova, i Francesc Salas substituís en Seti. Van gaudir d’unes temporades d’èxit. Després, en Benet va formar part del mític grup de rock simfònic Atila, i va acompanyar al piano el cantant dels Bravos, Mike Kennedy. En Rafa ha viscut els millors anys de La Salseta del Poble Sec i és un reputat lutier. A Cassà, el Sir Thoma’s encara és recordat i s’han fet diferents festes revivals amb antics DJ. A Llagostera, la històrica sala de ball del Casino, es reconvertia en la discoteca Casino Espanya, amb una gestió compartida dels dos Joan Planas que van marcar molts anys el món de l’espectacle a les comarques gironines. Joan Planas Artau, l’impulsor de La Pérgola de Riudarenes, de Don Carlo i de la Sala de Ball de Girona, es va associar amb Joan Planas Nuell, de Llagostera, que pels mateixos anys va crear un espai ben singular, la Pis-

La vella Sala Galà de Cassà va renéixer com a Sir Thoma’s (1969-1993) i va ser escenari del llançament del conjunt Estels Blaus 86 > revista de girona 291

ajuntament de girona. crdi (lluís romero estanyol)

en discoteca la van entapissar de vermell per amagar els elements decoratius, que ara serien vintage. En una posterior reforma oferia un estil més adequat. Una nova i desencertada reubicació de la discoteca al primer pis va ser un fracàs, i no es va recuperar més.

>> Una imatge del Petit Casino de Llagostera, a principis dels anys noranta. A sota, interior de Sir Thoma’s.

Joan Ventura Brugulat és periodista. amcs

/ col·lecció abellí

ta Jardí, un local a l’aire lliure que obria amb el bon temps i on es ballava de clar. En aquell temps a les discoteques s’hi entrava a les sis de la tarda i se’n sortia entre nou i deu del vespre. Hi van actuar conjunts i cantants de renom, tot i que cap al final funcionava amb grups de segona fila i com a discoteca. El 1989 hi van fer pisos, però ja feia temps que havia tancat. Allà va néixer el trio Cristof-XarrupaKavesa, uns imitadors de La Trinca que van triomfar amb La lligacama. De la Discoteca Casino España vaig arribar a ser-ne DJ (1972-1973), avui una professió tan cotitzada, però en aquells anys havíem de portar discos de casa perquè la direcció renovava poc. Durant la gestió de Planas&Planas va haver-hi actuacions de primer nivell, des de Los Bravos a Los Sírex, passant per Tony Ronald, o el gran cantant Nino Bravo, que va morir setmanes després en un accident amb el seu Dodge Dart. La sala del Casino era quadrada, alçada per les bandes per posar-hi taules i cadires, i així les mares, sogres i xafarders en general podien seguir les vicissituds de la pista de ball. Per convertir-la

Al Casino España va néixer el trio CristofXarrupa-Kavesa, uns imitadors de La Trinca que van triomfar amb La lligacama revista de girona 291 > 87

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

parra

Copes i música al Pla de l’Estany Una sortida per les nits heroiques de l’Skinsad, el Blau, U i el Dallas A principis dels anys setanta els joves es van començar alliberar del gris franquisme i es van permetre la llicència de somiar en color, de mostrar-se atractius, de sortir i ballar tota la nit, en locals pioners com ara l’Skinsad, convertit per Lluís Güell en una autèntica obra d’art. Va ser per aquells temps que van començar a arribar els turistes a les costes catalanes en busca de diversió a bon preu.

XAVI TEIXIDOR > TEXT

parra

>> Entrades de la discoteca U, a dalt, i de l’Skinsad, a baix.

ot i no ser una localitat costanera, gràcies al seu magnífic entorn natural i la seva proximitat amb la Costa Brava Banyoles va esdevenir un lloc ideal per als estrangers que conjugaven les seves estones d’oci amb la pràctica d’esports vinculats amb l’aigua, com el rem o l’esquí aquàtic. L’oferta nocturna del Pla de l’Estany es va enriquir amb una sèrie de locals que van començar a satisfer les demandes recreatives dels turistes –a l’estiu– i dels joves de la comarca estiu i hivern.

Quan es tracta de recordar els anys gloriosos de la nostra joventut es pot caure fàcilment en la nostàlgia barata. Tots tendim a ser hiperbòlics a l’hora d’explicar les nostres gestes nocturnes. Però el que és estrictament objectiu és que, des dels anys setanta fins gairebé l’any 2000, les discoteques i pubs musicals banyolins van ser els catalitzadors d’una febril activitat cultural de la ciutat. A principis dels setanta, un grup de joves va obrir una discoteca emblemàtica: l’Skinsad. Era un local de disseny lisèrgic projectat per l’artista banyolí Lluís Güell. La discoteca, moblada amb sofàs i elements arquitectònics arrodonits, tenia un tobogan que connectava la sala superior amb la pista de ball. La cabina del discjòquei era com un ascensor transparent que transportava qui posava discos d’una sala a l’altra durant la seva feina. Allà, segons Joan Soler –discjòquei i responsable del local durant uns anys– només s’hi punxava bona música. La gent que volia música lleugera «els enviàvem a Can Xampinya».

L’Skinsad era una discoteca de disseny lisèrgic projectada per l’artista banyolí Lluís Güell 88 > revista de girona 291

fundació lluís güell

col·lecció toni torres

ís güell fundació llu

A sota l’Estany A la plaça dels Turers hi havia el Mercantil («Can Xampinya»), una sala de festes que acostumava a oferir actuacions musicals d’orquestres o de grups famosos de música lleugera. El Xampinya tenia una altra planta que acollia una discoteca anomenada Club Blau. El local va restar obert, amb diferents tipus d’oferta musical, fins a mitjan anys noranta. En aquella època la música flotava en l’ambient, i la música rock s’escapava de les portes de dos locals ubicats a la plaça de les Rodes: el Drac i el Magrills, punts d’actuació de les bandes joves de rock que començaven a florir per la ciutat. A l’Estany hi havia el Silver Swan Night Club, un local al qual s’accedia per unes escales exteriors que portaven a un soterrani ubicat per sota del nivell de l’aigua. Als anys vuitanta, va passar a anomenar-se Cisne Disco Deluxe, i va reobrir les portes amb un disseny creat per l’artista Lluís Vilà. Més tard, es diria U, un local que fins i tot tenia una publicació cultural periòdica. A finals de la dècada, va canviar de nom i es convertí

en el Línia 7 (L-7), que va apostar, amb molt d’èxit, per la música independent, el pop i el rock. Durant tots aquells anys els diferents propietaris van apostar per la música en directe, i per allà van passar La compañía general del ruido, Ja t’ho diré, Los Sencillos... Una altra discoteca emblemàtica que va tenir molt d’èxit va ser el Dallas. Aquest era un local de boles de mirall, d’escai a la barra («acolxada», naturalment), de música disco i amb dues sales amb ambients diferents. També disposava d’un petit cinema i d’un snack bar. Avui, tots aquests locals ja estan tancats o s’han substituït per blocs de pisos. I l’oferta nocturna s’ha desplaçat a naus industrials del polígon de la Farga. S’ha deixat d’apostar per la música en viu, i la que hi sona peca de ser massa comercial. Els locals han deixat de ser llocs bonics i especials. Es troben a faltar espais imaginatius com els que hi havia fa uns anys. De tota manera, allò que s’enyora, sobretot, és l’energia rebel dels nostres anys de joventut.

>> Tres imatges de l’interior de l’Skinsad, dissenyat per l’artista banyolí Lluís Güell i, sobre aquestes ratlles, el grup Dandies (la prehistòria de Kitsch) durant una actuació al Blau, el 1982.

Xavi Teixidor és músic.

Dallas era un local de boles de mirall i d’escai a la barra. També disposava d’un petit cinema i d’un snack bar revista de girona 291 > 89

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

Nostàlgia de temps passats El 1971 es va inaugurar la primera discoteca garrotxina, Sansburg, amb precedents com la Indústria i El Nobel La frase «qualsevol època passada va ser millor» és en alguns casos un tòpic desmesurat, però en el cas de la vida nocturna garrotxina, si comparem anys anteriors amb el panorama actual, aquesta frase deixa de ser un tòpic per convertir-se en una realitat objectivable.

JORDI DORCA > TEXT

na nit de dissabte a Olot, just quan estàs a punt d’acabar de sopar, apareix aquella pregunta que els que ja no vivim a la ciutat fem quan volem sortir una estona: —Ara on es va? —No sé què dir-te (et responen). Si ho compares amb abans (en aquest cas es fa referència a finals dels noranta o a la primera dècada del segle), Olot està molt mort. A Olot, hi trobem diversos locals i discoteques on es pot anar a prendre alguna cosa i ballar. Estem parlant de Stromboli, el Lux o el Líquid Club. Però és cert que l’oferta ha disminuït, i que aquell Olot amb tres o més discoteques i pubs plens de gent funcionant simultàniament queda ara una mica lluny. De l’Ideal a El Nobel És als seixanta quan la moguda de les discoteques a Olot pren forma. Entren a l’Estat noves músiques i actituds que contrasten amb la grisor del nacionalcatolicisme imperant. A Olot, la ràdio i programes com

El disco dedicado, Un disco para ti o Disco Noticia eren els principals difusors de les noves tendències musicals. A la Societat Recreativa d’Indústria i Comerç es crea el Cercle Musical. Un grup de gent compra un tocadiscos i un equip de so per organitzar audicions de música clàssica, però també moderna i jazz. Un autèntic precedent –juntament amb els «guateques»– de les discoteques que arribarien un temps després. Aquells anys, alguns joves formen grups musicals, i amb ells arriben els concerts a l’Ideal (de manera més puntual) i a la Indústria de manera més habitual i permanent. Més endavant va néixer El Nobel, una altra sala de festes que va acollir també concerts en directe dels millors grups del moment. Aquests concerts anaven acompanyats d’estones de discoteca un cop acabada l’actuació, i allà els joves poden ballar en grup i allunyar-se de les formalitats del ball en parella i del control parental que mares, tietes i familiars diversos exercien des de les llotges i les cadires circumdants de les antigues sales de ball.

L’oferta d’oci nocturn ha disminuït, i aquell Olot amb tres o més discoteques i pubs plens de gent funcionant simultàniament queda una mica lluny 90 > revista de girona 291

acgax. servei d’imatges. col·lecció josep m. dou camps. autor: josep m. dou camps acgax. servei d’imatges. fons ¡arriba españa! autor desconegut

L’Envelat del Follet avui és un basar xinès La irrupció a inicis dels setanta de músiques ballables procedents dels Estats Units, com el soul i la disco, les noves formes d’oci nocturn i les noves tendències estètiques que provenien de llocs amb gran influència estrangera a causa del turisme, com Eivissa, van fer que alguns empresaris exportessin el model de discoteca a Olot. El 1971 neix Sansburg. Ubicada a la pujada de la Solfa, era una discoteca amb un equip de so d’alta generació, sonoritzada a tots els vèrtexs de la sala, envoltada de sofàs i amb una cabina de discjòquei professional. La sala va necessitar una inversió molt gran, però segons veus autoritzades del moment els diners invertits van donar rendiment. De punts tan diferents com Vic, Ripoll o Figueres, molts joves anaven a Olot per gaudir de la novetat que suposava el Sansburg. Les sales de festa s’anaven buidant, i és per aquest motiu que es van haver de reformular. El Nobel va ser traspassada als mateixos propietaris de Sansburg, i la In-

dústria es va convertir el 1973 en L’Envelat del Follet, una discoteca amb un punt psicodèlic que va dissenyar l’artista banyolí Lluís Güell, dissenyador de locals mítics com el Cafè del Mar i Es Paradís, d’Eivissa, o el St. Trop, de Lloret de Mar. L’ambientació de Güell –escultures, murals, gravats i làmpada– té un alt valor artístic, i la discoteca transpirava la modernitat i els aires de

>> A dalt, vista de la discoteca Sansburg, a Olot (1971). A sota, selecció d’una pubilla a Sansburg (1971).

La ràdio, el Cercle Musical, els «guateques» i sales de festa com la Indústria i El Nobel seran els precedents de les discoteques revista de girona 291 > 91

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

acgax. servei d’imatges. fons josep m. melcior pujol. foto josep m. melcior.

>> Una imatge de l’Envelat del Follet (1974).

canvi de mitjan anys setanta. Ara el local és un basar xinès que encara conserva alguns d’aquests elements, i l’any 2014 l’Ajuntament d’Olot va decidir escanejar la làmpada en 3D per tal de preservar-ne el volum digitalment i, en cas que es vulgui, poderla reproduir en un altre moment. El 1979, amb el canvi de junta de la Indústria, la discoteca canvia de propietaris i amb ells canvia també el concepte. Ara la discoteca tindrà dos ambients separats (el pub i la disco), la música serà més suau i de caràcter melòdic i els combinats seran d’influència tropical. Els nous propietaris també van voler canviar el nom, i ho van fer a través d’un concurs radiofònic. El nom guanyador va ser «Paipai». La discoteca va tenir la seva època, però va acabar tancant. Sabrina i la grip Una de les competències que li van sorgir al Paipai i també al Sansburg va ser la discoteca Kratter’s. Creada el 1980 amb un capital inicial de sis milions de pessetes, era una discoteca

moderna i àmplia, amb dos ambients i un reservat al pis de dalt. Els inicis van ser difícils, però a poc a poc es va anar fent un nom, gràcies a actes com miss estiu, miss Kratter’s (una de presentada per Pepe Navarro) o miss topless; també hi van actuar grups famosos a l’època com Olé-Olé i s’hi va programar la «no actuació» més famosa que hi ha hagut a la Garrotxa, quan Sabrina –cantant italiana famosa per les seves grans sines– hi havia d’actuar però una inesperada grip li ho va impedir. Kratter’s va tenir continuïtat. Va anar canviant de gerents i propietaris, però va mantenir el seu públic fidel. Ricardo Guglielminotti la va adquirir l’any 1988 i la va reobrir. Aquest argentí, molt conegut a Olot i a Banyoles, en aquells moments era propietari de Sansburg, i l’adquisició i reobertura de Kratter’s va fer que decidís posar punt i final a l’antiga discoteca de la pujada de la Solfa, que es va convertir en un concessionari de cotxes. I Kratter’s es va anar apagant Al centre d’Olot hi havia el Màxims, una sala que més tard es va convertir en l’Up. Problemes amb els permisos, amb el soroll i els veïns van fer que la discoteca es

El 1971 s’inaugura Sansburg, la primera discoteca pròpiament dita que hi haurà a la Garrotxa 92 > revista de girona 291

acgax. servei d’imatges. fons dijous a la bústia. autor desconegut.

traslladés per un temps al pavelló firal. Era a finals dels noranta, i aquell Up estava a ple rendiment. No sé exactament el motiu exacte que va fer que l’Up acabés tancant, però segurament la nova idea que va tenir l’Ajuntament de treure a fora del nucli urbà les discoteques va ser determinant. El 1996, Pere Macias i el seu Ajuntament van promoure uns terrenys per ubicar una «zona d’oci» a la carretera de la Canya. Comptava amb bons accessos, aparcaments i estava situada lluny de nuclis de veïns. Tot i que podia acollir-hi més d’un negoci, en aquest espai només s’hi va instal·lar el Planet Alot, una discoteca gran (500 metres quadrats) i amb clara ambició de trencar amb el que hi havia hagut fins aquells moments a Olot. L’experiència no va ser gaire reeixida, tot i una arrencada fulgurant. Alguns incidents com el que va tenir el germà de l’alcalde i regidor d’ICV Miquel Macias quan no el van deixar entrar pel seu aspecte, i acusacions estranyes de boicot, van ser més rellevants que l’èxit de la discoteca. Als afores d’Olot també s’hi van anar situant pubs amb llicència de discoteca que permetien allargar el seu horari de tancament. A inicis dels noranta, al barri de

Sant Miquel hi va haver el Sòlid, i a la Canya, l’Eclipsi. Al barri de Bosc de Tosca, de les Preses, sorgí el Mondrian, decorat amb motius del pintor holandès. El declivi de Kratter’s va arribar a inicis dels 2000, fins al punt que es va reobrir amb el nom de la mítica discoteca Xquè, de Palafrugell. Més endavant va canviar de nom i es va dir Exòtic, Bakkhos, Carlinos... Es va dir que l’edifici es vendria per fer-hi un supermercat, i fins i tot que un magnat dels Emirats Àrabs el volia convertir en una mesquita. El cert és que el final de Kratter’s ha estat també el final d’un temps en què Olot va tenir una moguda de nit interessant. Ara tot ha anat canviant i potser mai més tornarem al d’abans. Segurament no és ni millor ni pitjor. Simplement, igual que Olot, és diferent. Jordi Dorca és gestor cultural i tècnic del Museu del Cinema.

>> Una imatge de la discoteca Kratter’s (1987).

Kratter’s va tenir continuïtat. Amb el temps, va anar canviant de gerents i propietaris, però mantingué el seu públic fidel revista de girona 291 > 93

dossier UNA GRAN PISTA DE BALL

acgax. servei d’imatges. fons dijous a la bústia. josep m. julià sacrest

Els Pirineus també ballen El Pigalle de Camprodon va marcar una època en unes comarques amb poca oferta nocturna L’èxode rural és un concepte que, amb els matisos que calen i en un altre context, serveix per definir què han hagut de fer els consumidors d’oci nocturn de les comarques gironines pirinenques. I, de fet, és una tendència que s’accentua. Cada regla té la seva excepció, però, en general, qui ha volgut gaudir d’una nit de festa ha hagut i encara ha de fer quilòmetres, sobretot si busca ambient de discoteca.

JORDI CASAS > TEXT

a comarca del Ripollès va tenir el problema resolt amb el desplaçament fins al mític Pigalle, de Camprodon, que va sorgir a la dècada en què les discoteques es van implantar com a forma més moderna d’oci nocturn i dels diumenges a la tarda, i en un context dels primers anys de l’etapa democràtica, plens d’optimisme en tots els camps. Fruit d’aquesta situació general, el Ripollès i la Cerdanya no van ser l’excepció quant a la proliferació de pubs, cerveseries i els primers establiments de menjar ràpid, els frankfurts. Estem parlant de la dècada dels setanta del segle passat, en la qual, i fins ben entrada la dels vuitanta, l’oferta discotequera de la Garrotxa va ser

un referent per al jovent ripollès i osonenc, amb el Sansburg, el Pai Pai i el Kratter’s. La situació canviava als mesos d’estiu, quan als ripollesos no els feia mandra fer quilòmetres –i no hi havia ni l’Eix Transversal ni els túnels del Capsacosta– i desplaçar-se fins a la costa, sobretot a les grans discoteques de Platja d’Aro i Roses. Avui, els ripollesos també han d’emigrar per trobar oci nocturn, excepte quan obre la disco Masters, de la carretera de Barcelona de Ripoll. No ho fa regularment, i quan anuncia una nit de marxa el local s’omple a vessar d’un públic que es reparteix segons l’edat. Hi ha oferta més tranquil·la a bars com La Taverneta, el Cabina i l’Arlequí. Per a les altres nits de festa, els ripollesos tenen dues tendències. Els de la vall de Ribes i els del Baix Ripollès –Ripoll i municipis de la rodalia– es desplacen fins a Vic, i fins i tot a Barcelona o a Granollers. Cal tenir en compte que estan a mitja hora en cotxe de Barcelona i que hi ha bona comunicació amb tren. Els de la vall de Camprodon i els de Sant Joan de

Actualment, els ripollesos també han d’emigrar per trobar oci nocturn, excepte quan obre la disco Masters, de la carretera de Barcelona de Ripoll 94 > revista de girona 291

acgax. servei d’imatges. fons dijous a la bústia. josep m. julià sacrest

les Abadesses, en canvi, tenen tendència a buscar oci nocturn a la Garrotxa i a Girona. A Camprodon, per ser municipi turístic, hi ha l’oferta de copa i bona música del P3 i el Pub 2000. Queden enrere, doncs, les èpoques del Pigalle. A Ribes de Freser, hi ha el Sí o No. Als mesos d’estiu, els ripollesos solen buscar oci nocturn a la costa, a part de les festes majors que se celebren a Osona o a la Garrotxa. En aquest cas, es mantenen les dues tendències: els ribetans i baixripollesos es desplacen a la Costa Brava central per la C-17 fins trobar l’Eix Transversal, i els de la zona camprodonenca ho fan a través dels túnels del Capsacosta i l’Eix Pirinenc, que els faciliten arribar en un temps raonable a la costa compresa entre Roses i Sant Pere Pescador. El Buddha de Puigcerdà A la comarca de la Cerdanya, l’oci nocturn es va anar desenvolupant al mateix ritme que el turisme de muntanya. Sempre s’ha concentrat quasi exclusivament a la vila de Puigcerdà. A diferència del Ripollès, hi ha

contribuït el fet que el desplaçament a altres comarques veïnes és més complicat i, a l’hivern, més incòmode. A part que molts consumidors d’oci nocturn ja eren i són gent que han fet quilòmetres per fer estada a la comarca. Hi ha hagut sempre l’alternativa de la Seu d’Urgell i Andorra, però queden a una hora de cotxe, i la connexió per carretera no sempre ha estat fàcil. Puigcerdà és la capital turística per excel·lència del Pirineu gironí. Hi destaca la nova discoteca Buddha, que organitza festes temàtiques molt sovint, i el pub L’Avalanche, que té també el vessant de cocteleria. La resta de l’oferta és de bars musicals. Hi ha la cerveseria El Refugi, el Central de la plaça Santa Maria, la més cèntrica de la vila. On predomina la música disco és al Ciscos i al No Lo Sé, i també a L’Antiga, tot i que en aquest últim cas el format és més de pub. La Confianza és transfronterera, i acull força públic nordcatalà. A fora de Puigcerdà, hi ha molt d’ambient al pub El Pou, de Llívia.

>> La discoteca Pigalle de Camprodon (1988).

Jordi Casas és periodista.

A la comarca de la Cerdanya, l’oci nocturn es va anar desenvolupant al mateix ritme que el turisme de muntanya revista de girona 291 > 95