La formaci贸 de la companyia de Bombers (1825-1864)
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
21
Vista de Barcelona des de la Barceloneta, segons C. Moulinier (1802-1803).
Al principi del segle XIX, Barcelona era una ciutat de poc més de 100.000 habitants que mantenia intacta una estructura urbanística molt tradicional. La ciutat estava envoltada de muralles i la gran majoria dels carrers eren estrets, irregulars i curvilinis, ben evocadors dels seus orígens medievals. Durant aquests anys, les primeres dècades del XIX, s’emprengué la construcció d’algunes vies més principals, com fou la
finalització de la Rambla o l’obertura del carrer Ferran que, conjuntament amb els carrers Unió, Jaume I i Princesa –obres iniciades més tard–, varen formar l’únic eix transversal de la ciutat vella. Aquestes foren, junt amb intervencions més puntuals, les principals reformes urbanístiques de la primera meitat de segle, una època que es va caracteritzar per les lluites entre carlins i liberals.
22
Bombers de Barcelona
Bomber intentant ensorrar una teulada durant l’extinció d’un incendi. Gravat de mitjan segle XIX.
El sistema d’extinció d’incendis tradicional Els bombers barcelonins reflectien una imatge molt similar a la de la ciutat: l’organització era ben tradicional. Els bombers eren voluntaris: paletes, fusters, serrallers i manyans del districte de la ciutat on hi havia l’incendi, i eren dirigits pel primer regidor d’obres de l’Ajuntament que es presentava al lloc del sinistre; se’ls advertia mitjançant el toc de foc, un repic insistent de campanes. En cas que l’incendi agafés més importància, un nou repic de campanes avisava la resta dels paletes, fusters i manyans de la ciutat. Entre els anys 1817 i 1819 fou discutida llargament pel ple municipal la conveniència de tenir un guarda que cuidés d’un carro, d’un cavall i dels útils idonis per apagar incendis, entre els quals es comptava una bomba hidràulica gran –però força vella, ja que s’havia comprat l’any 1779!– i altres de manuals, totes elles malmeses durant la guerra del Francès, entre el 1808 i el 1814. En ser aprovada la plaça de carreter i en donarli allotjament en una dependència del mateix Ajuntament, es creava l’embrió d’un cos de bombers estable. Durant el Trienni Constitucional es va pensar en la possiblitat de formar una companyia especial dependent de la Milícia Nacional, composta de paletes, fusters i manyans i dirigida per mestres d’obra i arquitectes, especialment preparada per actuar en cas d’incendis. Aquesta companyia seria coneguda com la de zapadores bomberos. Tanmateix el projecte no va seguir endavant i l’any 1823, amb el restabliment del poder absolut de Ferran VII, es va dissoldre la milícia i, consegüentment, la possiblitat de la companyia de sapadors. La qüestió de l’extinció d’incendis va quedar arraconada fins l’any 1826, quan es van conèixer els reglaments de la Sociedad de Seguros Mutuos contra Incendios de Madrid, que van propiciar una nova discussió sobre la conveniència de formar una companyia més estable. Finalment es va redactar un reglament que fou aprovat el dia 22 de desembre. En el Reglament de 1826, l’Ajuntament assumia la responsabilitat de pagar uns sous i d’equipar la companyia de bombers, formada per 25 homes i dirigida pel mestre d’obres municipal; se’ls pagava una minsa mensualitat i els jornals complets per cada intervenció en un incendi, a més d’una gratificació especial als quatre primers homes que arribaven a la plaça Sant Jaume després de tocar-se el repic de campanes. Als integrants de la companyia també se’ls facilitava una gorra i se’ls dotava de materials: escales, galledes i eines útils. No hi ha cap notícia que es comprés una bomba hidràulica nova, però sí constants referències a reparacions de les velles. Poc després, l’any 1830, es va augmentar el número de bombers fins a 40.
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
23
Tasques de salvament durant un incendi. Gravat del segle XIX.
Els pocs mitjans de què disposaven els bombers es notaren en incendis com el d’un magatzem del carrer Xuclà i el d’una botiga del carrer Sitjar. En tots dos casos uns conats d’incendi és complicaren extraordinàriament davant la ineficàcia dels veïns i, sobretot, de les autoritats presents que donaren ordres contradictòries; al carrer Sitjar, les autoritats militars s’imposaren a les municipals, amb la qual cosa augmentà la confusió. Els dos edificis hagueren d’enderrocar-se per poder apagar definitivament el foc. De fet, l’enderroc de l’edifici era un dels recursos més usuals en els incendis importants d’aquesta època i, a vegades, es feia utilitzant l’artilleria militar. La preocupació per cercar una solució al problema dels incendis es reflecteix en els nombrosos projectes d’un nou reglament que entre 1830 i 1833 va estudiar l’Ajuntament, i també en les propostes d’alguns particulars. Entre aquestes darreres cal mencionar la de Joaquim Cebrià, qui advertia de la ineficàcia de tirar aigua a un foc si no es feia amb prou pressió i ben a prop del nucli de l’incendi. Una llei física elemental indica que l’aigua en bullir es converteix en vapor i es descompon fàcilment en hidrogen, que és inflamable, i en oxigen, que ajuda a la combustió. Per això Cebrià posava èmfasi en no malgastar l’aigua i en tancar totes les obertures de l’edifici, per tal que s’evités l’alimentació d’aire; també aconsellava de cobrir la teulada amb sorra de forma que quan aquesta s’enrunés, el propi pes ofegaria el foc. Les recomanacions de Cebrià eren, en part, ben fonamentades però la seva execució durant un incendi semblava prou difícil i es donava pràcticament per descomptat l’enrunament de l’edifici.
24
Bombers de Barcelona
Crema de convents de la nit de Sant Jaume del 1835. La bullanga del 25 de juliol va suposar l’atac i l’incendi de la majoria dels convents
La crema de convents i la companyia de sapadors L’any 1833 va morir Ferran VII i amb ell, definitivament, la monarquia absoluta. La regència d’Isabel II s’inicià al mateix temps que els sectors més consevadors declaraven la Primera Guerra Carlina i, a les ciutats principals, els sectors radicals provocaven revoltes populars per impulsar l’establiment d’un règim constitucional i un sistema polític liberal. A Barcelona, al llarg de la dècada entre el 1833 i el 1843 es va viure un ambient d’apassionament i exaltació; el primer canvi significatiu va ser el nomenament del general Manuel Llauder en substitució del compte d’Espanya que havia protagonitzat un trist període de persecucions polítiques. La intervenció de Llauder fou decisiva perquè els diferents projectes de reestructuració de la companyia de bombers es concretessin en un reglament, que va ser aprovat definitivament el 29 de març de 1833. La companyia la formaven 30 paletes o manobres, 8 fusters i 2 manyans, que quedaven a les ordres d’un comandant i quatre caporals. També es decidí dotar la companyia amb un pressupost de 1.000 lliures cata-
lanes l’any, a més de les mensualitats i els jornals per cada incendi. Es va nomenar a Josep Mas i Vila, arquitecte de l’Ajuntament, comandant i primer cap de la companyia de bombers de Barcelona; poc després, el mes de juliol, es va facilitar un casc a cada bomber de la companyia. El maig de 1835, l’Ajuntament va aprovar unes propostes de Mas i Vila sobre l’augment de la companyia en 20 membres nous, en l’establiment d’una guàrdia de prevenció al llarg de tot el dia, i també es decidí començar a reunir els 7.000 rals que valdria comprar una nova bomba hidràulica. Tanmateix els esdeveniments polítics, la Primera Guerra Carlina van frenar aquestes iniciatives. L’estiu del 1835 hi havia molt descontent a Barcelona tant per qüestions polítiques com per l’encariment dels preus de les subsistències bàsiques. Així, un alderull originat a la plaça de toros de la Barceloneta va propiciar una revolta popular en què es varen atacar 12 convents de religiosos, dels quals cinc s’incendiaren totalment. La nit de Sant Jaume de 1835 s’ha recordat com la de la crema dels convents, i també com dels pitjors incendis que ha patit la ciutat. L’actuació dels bombers fou molt pobre, primer perquè els mateixos incendiaris no els permeteren actuar en
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
Com es veu en el mapa, els incendiaris passaren pels principals carrers de la ciutat (la Mercè, la Rambla,
Hospital, Carme o Montcada) i atacaren els convents en molt poques hores, entre les 7 de la tarda
25
i la 1 de la matinada.
Incendi del convent del Carme; el gravat de F. Padró mostra que els responsables de l’atac van ser la patuleia o les classes
Mapa 1 La crema de convents de la nit de Sant Jaume de 1835
En la insurrecció anticlerical del juliol del 1835 podem destacar tres fases diferents: (1) Un moviment espontani que surt de la plaça de braus i arriba fins al convent dels Franciscans, el qual ataquen cap a les set de la tarda. (2) Entre les set i les vuit del vespre, es reuneixen una multitud a la rambla del Mig; hi ha diverses incursions que ataquen el convent dels Caputxins i el dels Trinitaris calçats, que impedeixen l’arribada del carrer Ferran fins a la plaça Sant Jaume; aquests atacs es repeteixen en diversos moments, però el veïnat fa desistir els incendiaris. El grup principal s’ha concentrat a la Boqueria i a partir de les vuit del vespre comencen l’atac a diversos convents situats entre la Rambla i el nord del Raval, la zona menys poblada de la ciutat; aquí l’eficàcia dels incendiaris és molt elevada i en menys de dues hores aconsegueixen cremar completament quatre convents. Més tard, petits grups es concentren a la plaça del Pedró i ataquen tres convents més, però els frares, la Milícia, els gitanos o els veïns els fan desistir; els grups d’incendiaris són reduïts i es dispersen gradualment. (3) Cap a les nou del vespre ha sorgit un nou grup a la plaça del Born, probablement sense relació amb el grup principal, i ataca el convent de Santa Caterina que, després de diversos intents, queda totalment destruït. També es fan atacs al convent de Mínims al carrer Sant Pere Més Alt, però la Milícia i els veïns s’hi oposen i dispersen l’aldarull.
els inicis dels focs i, en segon lloc, per la gran dimensió que aquests prengueren. La seva intervenció no va ser eficaç fins que la Milícia va restablir l’ordre i, quan això va succeir, els incendis havien pres molta embranzida. Pocs dies després, el 5 d’agost, una nova revolta va cremar la fàbrica de vapor de Bonaplata, Vilaregut i Rull, situada al carrer Tallers, la primera que s’havia construït a Barcelona. Aquí, novament, l’actuació dels bombers, de la Milícia i dels propis treballadors de la fàbrica va ser inútil ja que el foc va prendre molt aviat grans proporcions i en poques hores va enrunar totalment l’edifici. Entre les mesures immediates que s’acordaren relatives a incendis es prengué la decisió de formar una companyia de sapadors dependent de la Milícia i sotmesa a disciplina militar, que substituiria l’organitzada per Mas i Vila. El cap i la resta dels càrrecs de comandament havien de ser elegits pels components de la companyia; s’elegí com a comandant Climent Roig. La companyia tenia la seva pròpia caserna en l’antic convent dels Agustins Descalços, un dels edificis de religiosos atacats feia poc. Els incidents de l’estiu del 1835 també foren decisius per la formació de la Societat d’Assegurances Mú-
26
Gravat francès de mitjan segle XIX que mostra la utilització de les escales i del sac de salvament durant un incendi.
Bombers de Barcelona
A sota, coberta del primer reglament i a la dreta, segell de la Sociedad de Seguros Mutuos de Incendios, de l’any 1936.
tues contra Incendis (la Mútua), que va presentar les escriptures de fundació el maig del 1836. De fet, ja feia uns anys que es debatia la possiblitat de formar una societat d’assegurances d’aquesta especialitat, seguint l’exemple d’altres ciutats europees i, com ja s’ha comentat abans, de Madrid, on n’hi havia una des de l’any 1825. La Mútua es constituí amb fins filantròpics, sense l’objectiu de guanys econòmics, i amb el suport de l’Ajuntament i del governador civil; entre els promotors hi havia homes molt representatius de la ciutat, com Josep Marià de Cabanes –l’alcalde–, Esteve Puigguriguer –diputat a Corts–, el marquès d’Alfarràs –senador i diputat– o el publicista Ramon Muns i Serinyà. Els primers anys de la Mútua foren força difícils, en bona part per la mateixa situació del país i de la ciutat davant la inseguretat generada per la guerra Carlina. Tot i així s’adquiriren els utillatges imprescindibles, com 12 galledes de cuir i 144 de lona, diversos tipus d’escales, una mànega de seguretat o sac de salvament de persones i efectes preciosos, una barca de lona, un aparell Paulin per preservar qui l’utilitzés d’intoxicació per fum i, finalment, tres bombes hidràuliques de París que es van rebre l’abril del 1839. Per aquesta data l’Ajuntament havia cedit part de la casa dels Comuns Dipòsits de la plaça Sant Jaume a la Mútua perquè la utilitzés com a magatzem; l’altra part de l’edifici s’havia cedit a la Caixa d’Estalvis. Al mateix temps, d’acord amb l’Ajuntament, es preparaven unes modificacions al reglament amb el propòsit d’adaptar-lo a la nova situació, on la Milícia i la Mútua es repartien les responsabilitats del servei d’extinció d’incendis: una havia d’aportar els bombers i l’altra, facilitar el material. D’aquesta forma, el municipi quedava sense responsabilitats directes en la qüestió. La companyia de sapadors-bombers, que ben aviat va prendre força prestigi entre els ciutadans, va anar augmentant en nombre de voluntaris fins que es va dividir en dues seccions. Les eleccions dels capitans de cada secció a vegades van ser força polèmiques, com en l’any 1840 en presentarse homes com Francesc Fèlix Batlle i Bernat Xinxola, ben coneguts per la seva militància en els partits polítics. L’any 1842 també es creà la plaça de farmaceutic-químic, que recaigué en Josep Oriol Ronquillo, el qual es va oferir a subministrar gratuïtament els medicaments pels milicians. També es va dotar la companyia amb uniformes i cascos i, amb la determinació d’emfasitzar la disciplina, es programaren revistes periòdiques.
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
La Mútua Els fets polítics del novembre del 1842, que finalitzaren amb el bombardeig de Barcelona pel general Espartero, i la revolta popular de la tardor de l’any següent, coneguda com la Jamància, varen suposar un nou gir polític a tot l’Estat que afavorí el retorn dels moderats al poder. Aquests, entre les seves primeres mesures, varen suprimir la Milícia i Barcelona es quedà, una altra vegada, sense una organització contra incendis. La Societat d’Assegurances va pregar a l’Ajuntament que s’encarregués de formar una nova companyia de bombers, però aquest donava allargues. Finalment, el març del 1844 i després d’un important incendi al carrer de la Riera de Sant Joan, el municipi va tornar a encomanar a Josep Mas i Vila la reorganització de la companyia. Aquest va cridar una trentena d’homes que s’estructuraren segons els reglaments del 1833. Tanmateix la provisionalitat de la situació va quedar ben palesa en l’incendi del juliol del 1844 de la fàbrica de vapor de Miquel Capdevila, situada entre els carrers de la Riereta i de l’Aurora; el foc es va iniciar en unes bales de cotó del magatzem i ben aviat es va estendre a tot l’edifici. Malgrat l’auxili dels bombers, de la presència de la bomba d’en Josep Xifré –que era la més moderna de la ciutat i que l’Ajuntament demanava sovint, sobretot en sinistres de major importància–, i de l’assistència de les autoritats principals, inclòs el capità general, baró de Meer, el foc va enrunar tot l’edifici de recent construcció i va estar a punt de propagar-se als edificis veïns, on també hi havia altres fàbriques tèxtils. La situació de l’utillatge, especialment de les bombes hidràuliques de propietat municipal, estava en molt mal estat i Josep Mas va reclamar repetides vegades la necessitat de renovar-lo com, també, d’adequar el reglament a les necessitats de la ciutat. Finalment les reclamacions del cap de bombers i les pressions de la Societat d’Assegurances foren escoltades per les autoritats municipals que, al principi del 1845, van aprovar l’adquisició de dues noves bombes hidràuliques iguals que la d’en Josep Xifré, i el mes d’abril ja tenia preparat un esborrany del reglament. El reglament del 1845 repartia la gestió de la companyia entre l’Ajuntament i la Mútua a parts iguals, i feia recaure el manteniment de l’utillatge en aquesta darrera, que seguia tenint amb tal finalitat l’edifici dels Comuns Dipòsits. La direcció de la companyia es confiava a dos caps, un nomenat per l’Ajuntament i un al-
27
tre per la Mútua, i la formaven un total de 110 homes repartits en: 11 brigades, 10 amb 9 paletes o manobres i un fuster, i la restant composta de manyans als quals es confiaven el manteniment i la utilització de les bombes. Els primers caps foren el ja conegut arquitecte municipal Josep Mas i Vila i, per part de la Mútua, Josep Nolla, també arquitecte. Nolla va ser substituït per Ramon Malet el desembre del mateix any i, l’abril del 1847, després de la mort d’aquest, fou nomenat l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Les relacions entre l’Ajuntament i la Mútua aviat començaren a degradar-se pel poc interès que el municipi mostrava per la companyia; a mitjan 1846 encara no havia nomenat els 55 bombers que li pertocaven, ni els havia proporcionat els uniformes corresponents. Igualment sorgiren problemes en la qüestió del pagament dels jornals dels bombers, ja que l’Ajuntament havia d’avançar el cost de l’extinció dels incendis d’aquells edificis que no estaven assegurats per la Mútua, mentre procurava cobrar dels propietaris dels immobles afectats –cobrements que, per altra part, difícilment arribaven a ser satisfets pels particulars. Un dels punts conflictius eren les fàbriques de vapor que, segons els estatuts de la Mútua, no entraven en les assegurances i per tant quedaven a càrrec de l’Ajuntament. Així diversos fabricants pressionaren sobre el municipi perquè procurés tenir més cura del servei de bombers, mentre aquest darrer insistia en la necessitat que les fàbriques reunissin les condicions de seguretat que exigien les ordenances municipals i que no s’acostumaven a complir. fins i tot, en diversos incendis a fàbriques, els mateixos propietaris o els treballadors entorpien la feina dels bombers perquè no es descobrissin les esmentades mancances. La situació va portar a una nova revisió dels reglaments, que es va aprovar el 5 de juny de 1848. El nombre de bombers va passar a un total de 120 –42 paletes, 42 manobres, 24 fusters i 12 manyans– que es dividien en dues companyies, les quals comptaven cada una amb 6 brigades. Les 12 brigades es repartien a raó de tres per cada un dels quatre districtes de la ciutat. En cas d’incendi, el director nomenat per l’Ajuntament –ara el mestre d’obres Pere Codina– prenia la direcció si l’edifici no estava assegurat i a l’inrevés en cas contrari. També es decidí emprendre una renovació de l’utillatge. Transitòriament la direcció per part de la Mútua va recaure en Josep Fontseré, ja que Antoni Rovira va dimitir en considerar insuficients les mi-
28
Bombers de Barcelona
Pòlissa de la Mútua, segons un disseny del final del segle XIX.
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
Escena típica d’un incendi del segle XIX; els bombers i la gent que els ajuden
procuren treure tot el mobiliari de les cases, com a objectes de valor i perquè
llores aconseguides en la revisió del reglament; tanmateix, pocs mesos després, Rovira va tornar a la direcció de la companyia de bombers. Altres innovacions introduïdes l’any 1848 van ser l’establiment d’una brigada de guàrdia al llarg de tot el dia, unes instruccions mensuals del personal i la Mútua va establir unes bonificacions especials pels bombers que arribaven primers als incendis. Igualment, el 27 d’abril de 1849, es varen aprovar els estatuts d’una Germandat o Societat de Socors Mutus per ajudar els bombers en cas d’accident o de malaltia; tant la Mútua com l’Ajuntament aportarien 1.000 rals anuals cada un al capital de la germandat, i els socis –que tan sols podien ser els bombers–, una petita aportació mensual. L’any 1851 es va formar una comissió composta de vocals de l’Ajuntament, de la Mútua i d’altres companyies d’assegurances de la ciutat –concretament La Mutualidad, La Urbana, La Paternal, la Compañía General Española i La Unión Española– amb el propòsit de trobar alguna solució a l’elevat nombre d’impagats per casos d’incendis en què es trobava el municipi. Es va intentar fer unes modificacions al reglament perquè
29
són fàcilment infamables. A primer terme, una bomba hidràulica en funcionament.
aquestes societats poguessin entrar a formar part de la companyia de bombers, però no s’arribà a cap acord. Finalment l’Ajuntament va publicar un ban recordant l’obligació dels propietaris dels edificis de pagar el cost del servei d’extinció d’incendis, al mateix temps que, de forma implícita, deixava la companyia en mans de la Mútua, després d’arribar a un conveni segon el qual el municipi pagaria immediatament els serveis efectuats a edificis sense assegurar. La plena responsabilitat de la Mútua sobre la companyia i la direcció d’Antoni Rovira foren decisives per emprendre la professionalització d’aquest servei que, a mesura que la ciutat anava creixent, cada cop es feia més indispensable.
30
Antoni Rovira i Trias.
Antoni Rovira i Trias i les teories sobre l’extinció d’incendis Antoni Rovira i Trias va publicar l’any 1856 un Manual para la estinción de incendios en el qual sintetitzava la seva experiència al front del cos de bombers i teoritzava sobre la millor manera d’organitzar una companyia. Aquesta obra s’ha de situar en el marc de les preocupacions que al llarg de la primera meitat del XIX hi ha a tot Europa per cercar la forma d’organitzar uns serveis que es corresponguessin a la nova societat urbana. Per exemple, en aquests anys proliferen tractats teòrics sobre ensenyament o sobre la reforma del sistema penitenciari. La qüestió de l’extinció dels incendis s’inscriu dins aquest mateix corrent, com demostren les cites d’altres obres sobre la matèria que Rovira recull en el seu llibre, com el Nuevo manual del Zapador Bombero, de Mr. Dupré, o De la insuficiencia de los socorros contra incendios y de los medios de organizar este servicio público en toda la Francia, de Victor Frond. La gestió del cos de bombers és el primer punt de debat d’aquesta literatura. Les opcions poden ser tres: la gestió municipal, la militar o la privada, mitjançant una societat d’assegurances, totes tres experimenta-
Bombers de Barcelona
Dibuixos que representen diferents sistemes de salvament ideats per A. Rovira i Trias en el Tratado de extinción de incendios.
des a moltes ciutats europees i, també, a Barcelona. Rovira i Trias no dubta a defensar la municipalització, no obstant la seva situació particular com a cap d’una societat privada que gestiona amb àmplia independència el cos de bombers, i malgrat l’experiència negativa de la gestió municipal a Barcelona, com s’ha pogut comprovar en els paràgrafs anteriors. L’opció per la gestió militar, tant des de l’exèrcit com des de la milícia urbana, Rovira l’exclou per no afavorir la professionalització del personal i, de manera especial, dels responsables de dirigir el cos ja que es basarien o en la jerarquia o en la política –els càrrecs de la mílicia sempre eren electes. Tanmateix recull la necessitat de la disciplina per ordenar el cos i es mostra favorable a una estructuració jeràrquica, com en una organització amb brigades sota les ordres d’un capatàs. Rovira no especifica concretament perquè exclou la possiblitat de la gestió privada, però emfasitza el caràcter de servei públic que han de regir les actuacions dels bombers. I, certament, un ajuntament és l’única institució amb prou coneixements i recursos per poder realitzar aquest servei sense les possibles arbitrarietats en les quals pot caure una societat privada. Tot i així Rovira també es mostra par tidari d’una àmplia independència dels bombers respecte al municipi, ja que insisteix en la necessitat que tot el personal del cos es professionalitzi i s’incrementin els coneixements sobre les formes d’extinció dels incendis. En analitzar el cas de Barcelona, Rovira no dubta de subratllar la perillositat que ofereix: «En esta ciudad especialmente, es donde mejor han podido apreciarse las ventajas de un servicio bien organizado; pues por
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
sus circunstancias especiales es una de las poblaciones que contiene mas elementos, para que algunos incendios tomen instantáneamente un carácter espantoso. Las fábricas de vapor y grandes establecimientos industriales, llenos siempre de materiales inflamables; los almacenes y depósitos de objetos combustibles; el gran número de casas tan reducidas, donde teniendo que estar los muebles casi hacinados, una chispa puede prender fuego con mucha facilidad; y en fin la mala costumbre de dejar solas las habitaciones, sin apagar antes la lumbre, o bien de dejar en ellas a los niños mientras sus padres están en el trabajo, son otros tantos medios poderosos para que, apenas estalle un incendio, se comunique con la mayor rapidez». (p. 8) La descripció que fa l’autor és prou exhaustiva però cal aprofundir en el cas de les fàbriques, especialment les de vapor.
31
Les fàbriques de vapor La tradició de la indústria tèxtil a Barcelona ve de molts segles abans i, per aquest motiu, no ha de sorprendre que dins la ciutat emmurallada hi haguessin moltes fàbriques del sector. Però a la dècada del 1840 la situació va canviar en començar a introduir-se maquinària de vapor i a configurar-se uns establiments fabrils molt més complexos instal·lats en barris que, com el conjunt de la ciutat, registraven un fort augment de població. Una caldera de vapor dins una ciutat densament poblada com Barcelona era, a més d’un greu problema higiènic, un gran perill per la possiblitat d’explosió. El quadre 1 mostra la cronologia d’implantació de la maquinària a vapor a Barcelona i als pobles del Pla: Quadre 1 Fàbriques amb calderes de vapor (1841-1857) Barcelona Vapors
Pobles del Pla
Força en CV
Vapors
Força en CV
1841
12
193
1
24
1848
69
1.138
25
586
1857
70
1.497
56
2.240(1)
(1) Aquestes dades es reparteixen de la manera següent: Sant Martí de Provençals, 26 vapors i 575 cavalls de força, Sants 10 i 1.034 CV, i Gràcia 9 i 381 CV.
La instal·lació d’aquests 70 vapors en una dècada va augmentar molt el risc d’incendi dins la ciutat, com va poder experimentar l’Ajuntament que va decidir prohibir l’establiment de nous vapors l’any 1848; a partir d’aquest moment, les grans fàbriques de vapors tendiren a situar-se als pobles de la rodalia, sobretot a Sant Martí de Provençals, Sants i Gràcia. El pes dels incendis a fàbriques de vapor es pot observar en el quadre 2, que és un resum dels incendis succeïts a Barcelona entre el 1848 i el 1856. Les dades d’aquests quadres ens permeten avaluar amb precisió el nivell de perillositat de les fàbriques a l’interior de la ciutat. Dels 15 grans incendis registrats en establiments fabrils, 12 corresponen a vapors del sector tèxtil i, excepte en dos casos, tots ells tingueren lloc dins la ciutat. Coneixent que hi havia 70 vapors com a màxim –vegeu quadre anterior–, s’arriba a la conclusió que entre el 15 i el 20% dels vapors barcelonins patiren grans incendis en aquests anys. Les dades ens emfasitzen sobradament el nivell de perillositat de les fàbriques de vapor. L’incendi més horrorós fou el que es declarà el dia
32
Bombers de Barcelona
Incendi de la fàbrica de vapor Capdevila i Mata del carrer de la Riereta, el 15 de febrer de 1851.
Quadre 2 Tipologia d’incendis (1848-1856) Tipus d’incendi (1851-1855)
Edificis afectats en grans incendis (1848-1856)
Conats
85
Cases pròpies
18
Petits
98
Fàbriques
15
Grans
30
Tallers i magatzems
8
Esglésies
1
Molt grans
2
Casernes militars Total
215
Total
1 43
Fonts: elaboració pròpia a partir d’un ampli llistat que facilita Rovira i Trias; op. cit., pp. 247-278.
18 de gener de 1851 a les fàbriques de vapor de J. Mata i de Miquel Capdevila, al carrer Riereta, i que el mateix Rovira ens descriu: «Construidos ambos edificios en su mayor parte de madera; impregnados los suelos, techos y enseres de aceite y materias grasas, y habiendo además en ellos grandes depósitos de leña y carbón para hacer funcionar la máquina de vapor, el fuego estalló con tanta violencia que cuando llegaron los bomberos para prestar el debido socorro, el vapor del Sr. Mata estaba ya ardiendo por varios puntos, y amenazaba devorar las casas más inmediatas, como lo ejecutó comunicando el fuego al vapor del Sr. Capdevila, que estaba situado en la otra parte de la calle de la Aurora, a la distancia de unos 24 palmos que es la latitud de la calle. Amenazadas, pues, las propiedades contiguas, se ejecutó inmediatamente la operación de cortar el fuego; pues solo por este medio podia aislarse el fuego, y salvar la casa de D. José Dominguez y la fábrica del Sr. Juncadella» (p. 250). Les operacions d’extinció de l’incendi van durar tres dies i nou bombers en resultaren ferits. Rovira també es queixa de la confusió que va portar el fet que diverses autoritats –el governador civil, l’alcalde, els regidors, els militars– donessin les seves disposicions, posant en dubte l’autoritat dels caps dels bombers. En aquests anys també cremaren vapors tan importants com els de Joan Vigo, el de Bonaplata i Canti a Sant Martí, el de Pelegrí Vilaregut a Gràcia, el del Sr. Achon o la Industrial Algodonera, a més d’un incendi que hauria pogut tenir conseqüències molt greus, però que els bombers aconseguiren d’apagar a temps, a la fàbrica de gas de la Barceloneta. El quadre sobre incendis també ens permet conèixer altres aspectes; la gran majoria dels conats i petits incendis tenen el seu origen a les xemeneies i en els mobles de cases particulars i, en general, són fàcils d’a-
pagar. Aquests incendis només tendeixen a ser importants quan s’inicien a les carboneres, a pallers o a magatzems de botigues. Alguns també tenen l’origen en una fuita de gas, força lògic en moments en els quals s’estén l’enllumenament per mitjà d’aquest combustible. Els incendis als magatzems de fustes, vins i aiguardents o drogueries són inevitables i, en poc temps, acostumen a prendre una gran força. Tot plegat emfasitza la perillositat de la ciutat, sobretot quan la imprudència també hi és present com, per exemple, en un incendi que es va declarar en un segon pis d’una casa de la Barceloneta on hi havia un taller de pirotècnia; els bombers, afortunadament, van poder treure a temps diverses gerres plenes de pólvora. Davant aquest panorama no pot estranyar que Rovira insistís en la necessitat de tenir una clara política de prevenció, cosa que es reduïa únicament als bans anuals recordant l’obligatorietat de netejar les xemeneies els mesos de setembre i octubre, i algunes ordenances especials en casos com les fàbriques de vapor. La insistència de Rovira se centra en concret en els teatres i en les sales públiques on es pot reunir molta gent; analitza especialment el cas del Liceu on hi ha molt material combustible –fusta, tela, cartó, etc.– i que està rodejat d’altres edificis. Rovira aconsella d’instal·lar diverses bombes hidràuliques amb els corresponents dipòsits d’aigua per poder atacar el foc com més aviat millor. Les paraules del cap de bombers foren profètiques ja que cinc anys més tard, el 9 d’abril de 1861, un gran incendi va destruir totalment el Teatre del
La formació de la companyia de bombers (1825-1864)
Liceu en poc més de tres hores; segons explica el corresponsal del Diari de Barcelona, les flames es podien veure des de Sant Feliu de Llobregat i la resplendor s’apreciava des de Sabadell i Terrassa. Dos anys més tard, el 28 d’abril de 1863, un altre incendi va enrunar del tot el teatre del Circ Barcelonès, conegut popularment com el Ristori, situat a la plaça Catalunya. En el tractat de Rovira també hi ha una proposta de reglament, una colla de lliçons per instruir els bombers i la presentació d’un aparell de salvament ideat pel mateix autor: una autèntica idea de bomber! Tanmateix les propostes de Rovira i Trias no tingueren el ressò que ell devia esperar i el gener de 1858 ell i el seu ajudant Oleguer Vilajeliu varen presentar la dimissió. Foren substituïts pels arquitectes Francesc Daniel Molina i Josep Simó Fontcuberta, respectivament. Tanmateix en els propers anys hi va haver freqüents canvis en la direcció dels bombers: el juny de 1859 Daniel Molina va dimitir del càrrec i, de nou, Joan Nolla fou nomenat cap, però en morir el gener de 1862, el càrrec va passar a Francesc de Paula del Villar qui, dos anys més tard, també presentà la dimissió per discrepàncies amb la Junta directiva de la Mútua. Interinament es va nomenar Modest Fossas, al mateix temps que es formava una comissió per tornar a discutir la necessitat de reformar els reglaments dels bombers. El punt de partida era, ara, la plena municipalització del servei n
33