Crida de la Fira del Llibre de Palma Bon dia a tothom, i gràcies de cap, de cor i de tronc al Gremi de Llibreters de Mallorca per aquesta convidada. Gràcies als qui hi sou per ser-hi. I gràcies a tothom qui fa possible que aquesta fira hi sigui, que durant uns quants dies el centre de Palma traspuï ciutat i no turisme, que traspuï cultura i no marca comercial, i que es traspuï a ella mateixa, i no una imatge feta a imatge i semblança dels poders estatals, dels poders econòmics, dels poders morals, i del poder, en general. Fer la crida d’aquesta fira, o ser la crida de la Fira. Gabriel Bibiloni, en un article del seu blog titulat «Contra les paraules pregó i pregoner», ens recorda que aquests dos mots són hispanismes innecessaris, que Pompeu Fabra, «el constructor del català deshispanitzat» —diu Bibiloni— no els va incloure al Diccionari de 1932 i que han aparegut més recentment a la llengua normativa. Per què un mot nostre és substituït per un de foraster? El procés és lent i quasi suburbial, però quan una llengua no se sent a si mateixa (com quan una ciutat no se sent a si mateixa) a poc a poc va tornant un apèndix d’una altra cosa. Ara si dius això et diuen que ets un purista, com si purista fos en si una paraula lletja. Com si una paraula apresa als despatxos pogués concentrar la vida. I això de deixar perdre les paraules d’una llengua per a agafar les de l’altra esdevé quan un poble ja no se sent a si mateix, quan tan sols se sent apèndix o província d’un altre poble. També ets purista si dius això? O ets una cosa pitjor? Crido a parlarne en veu alta!
Les crides eren els qui informaven oralment, mitjançant la paraula dita, de les coses que les autoritats volien transmetre al poble, perquè no hi havia altre mitjà, i perquè la gent no sabia de lletra. Més tard, la crida esdevé el 1
sus d’una festa, i amb el temps, el paradigma del poder que envia un portaveu canvia: la crida convida la gent a fer una cosa que no és habitual: al Carnestoltes, a les festes, a les fires, o avui, aquí al Born, a tenir llibres i escriptors al centre de Palma. Ben humilment i ben agraït, doncs, crido a fer que la lletra escrita s’apoderi del Born, que nosaltres ens apoderem, ens apoderem amb aquesta lletra, i que fem de la paraula escrita, de la paraula dita i ben dita, una manera de comunicar-nos, d’autoreferenciar-nos, de sentir-nos nosaltres mateixos. Tinc ben present un horabaixa d’estiu de fa uns quants anys, a Cala Figuera, amb els finestrals oberts i les persianes ajustades, que en Blai Bonet, ell assegut en una cadira de braços i jo a l’altra, em va dir moltes coses que per a mi han estat importants i definitives. Algun dia les diré totes. Però ara en diré una, que és talment aquesta: «D’un escriptor, quan el llegeixes, n’has de conèixer tot d’una d’on és. No tan sols per la llengua en què escriu, sinó perquè en les seves paraules hi ha d’haver el substrat, la realitat del lloc on la llavor s’ha plantat. Un escriptor parla a tot el món —i això no vol dir a tothom, vol dir a tot el món, al món d’arreu del món— des d’una posició determinada. Quan el llegeixes tu sents d’on parla. Si és nord-americà, i és bo, el primer que li coneixes és que és nord-americà. Això pareix un doi però és molt important.» Això m’ho va dir en Blai Bonet, i ho vaig entendre tot d’una, i a mesura que ha anat passant el temps encara ho he entès més. Sempre he intentat que en tot el que jo escrivia se sentís d’on vinc, la terra primera que ha trepitjat tota la idea que apareix a continuació. També vull que se senti cap on vaig, com hi vaig, per què hi vaig, i totes les coses i músiques i parets mestres i cordes secundàries i músiques decoratives que hi poses. Però que se senti, es percebi, l’origen d’allò. I avui em sent altament afortunat i immensament agraït per dir aquestes paraules aquí, al passeig del Born de Palma, perquè jo sóc ciutadà. 2
Ni de Palma de Mallorca, ni de Baleares, ni d’Espanya, ni d’Europa. Si em demanen d’on sóc, sempre dic que sóc de Palma. I em demanen que si sóc de les illes, que si sóc de Mallorca, i jo sempre dic que sóc de Palma. Jo sóc un català de Palma, i així em sent i sóc, i així em presento al món, des d’aquí. M’hi he presentat arreu dels Països Catalans, i a São Paulo, a Nova York, a París, a Leipzig, a Porto Alegre, a Madrid, a Berlín, i sempre m’han entès. No és perquè sigui tancat, ni d’un país petit de Lluís Llach, ni nacionalista del segle
XX
—ara que els mitjans espanyols (informatius-
manipulatius i judicials-polítics) comencen a metrallar amb el lepenisme, el maoisme i l’unga-ungaisme—, sinó perquè sóc d’aquí, i quan ho he dit arreu sempre m’han entès. Sempre que un vol entendre l’altre, ho fa. Sempre que hi ha enteniment, mà estesa, naturalitat, respecte i convivència, hi ha una terra que floreix i que fa fruit. Quan hi ha ganivets i colonització i compravenda tan sols hi ha això mateix: ganivets, colonització, compravenda. I on no n’hi ha, que no en cerquin. O, com diem a casa nostra quan aixecam la copa per a brindar, «Qui ens vulgui mal, que rebenti». De vegades, en aquesta ciutat, que és la meva i és la que m’ha donat els elements per a sembrar el que tenia i traure a fora el que sóc, m’he sentit com un que camina clandestinament i respira pel seu compte. No us ha passat mai? Caminar amb la naturalitat de sempre, la del primer cop que surts de casa i camines, i sentir-te com en un poema de Josep Palau i Fabre que diu «Sóc d’aquí. Sóc estranger». I si parles en veu alta, amb la naturalitat de parlar clar com sempre has parlat d’ençà que parles, sentir-te com en un poema de Joan Brossa que diu «Un home reparteix fulls clandestins». I quan t’organitzes amb els qui coneixes i identifiques com la teva gent, et sents com en un altre poema de Joan Brossa, un poema que jo he viscut en directe amb els meus companys i els meus amics d’aquesta 3
ciutat, en Pere Perelló, n’Àngel Terron, n’Aina Vallespir, en Tomeu Quetgles, na Maria Vermella, en Josep Camanegra, n’Emili Sánchez Rubio, na Maria Victòria Secall —i més, n’Andreu Vidal, en Guillem d’Efak, na Xesca Ensenyat, en Josep Albertí, en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en Joan Alcover, en Gabriel Alomar, en Pere Capellà, n’Anselm Turmeda i un caramull més—, un poema que es titula El millor poema i que diu:
Mentre el meu amor vigila les cantonades pinto amb un esprai vermell en una paret: Visquen els Països Catalans! Avui s’inaugura la Fira del Llibre de Palma i el que hi trobareu aquí, a part de les terrasses dels bars, són llibres. Llibres que diuen coses en veu alta: amb la paraula escrita, que és la paraula alta. Llibres de tota casta i de tota mida. Llibres que parlen i llibres que hi són tot just perquè els compreu. Un llibre és un objecte, però també és una porta, que és oberta i que mena a un altre lloc, a un altre temps, a una altra ment. I jo em demano: cal que fem esment de la importància de la lectura, de la divulgació, de la literatura, de la poesia, en el creixement de les societats lliures? Tanmateix em ve al cap una dona del Pont d’Inca, de quan el Pont d’Inca era tan enfora de Palma que s’hi havia d’anar tira-tira i amb bones, de quan el Viver no era Palma i Palma s’acabava a la Porta de Sant Antoni. La dona es deia Joana Fiol Frontera, i va morir fa deu anys amb més de noranta anys. Era una dona, que era tia de mon pare, i que em va ensenyar sense voler-m’ho ensenyar que un escriptor sempre s’ha de conèixer a partir de la terra on ell ha sembrat la llavor, a partir de la llacor que deixa l’aigua que encara no ha començat a córrer en aquella terra, a partir de les branques que s’afanyen a tocar l’horitzó i beuen de l’arrel que s’afanya a tocar el cony de la terra.
4
(Això no són imatges gratuïtes: no sé si heu vist que davall el nom del Born, al cartell de la Fira, hi ha dos versos d’«El Pi de Formentor», poema escrit per un capellà que en comptes de cantar a Déu va cantar a Horaci, i que va descriure un arbre amb una arrel que mossegava l’esquerpa serralada, que no tenia ocellets al voltant sinó voltors, que tenia saba però que també tenia ànima, i a aquesta ànima li deia: «Amunt, ànima forta!») Un dia, na Joana, la tia Joana, un horabaixa d’estiu mentre preníem la fresca al corral de ca seva, que a més d’un corral era una mena de jardí de Teofrast, Àngel Terron, em va dir que una de les recances vitals que tenia era de no tenir saber. Concretament va dir «Em sap greu no haver tingut “sebre”». M’ho va dir com una confidència íntima, però també com qui diposita una ànsia en la mà d’un altre, una mà que també és la seva perquè és una branca que ha crescut de la mateixa terra que ella. Sorprès i amb poca boca, vaig dir a na Joana, a la tia Joana, que ella tenia un «sebre» que jo no tenia, que no me l’havien ensenyat mai i que no sabia si el tindria mai. I em va venir al cap una cançó de Raimon que diu «Fora de parlar amb els de la teva edat | res no vares aprendre a escola. | Ni el nom dels arbres del teu paisatge | ni el nom de les flors que veies | ni el nom dels ocells del teu món | ni la teva pròpia llengua.» No ens hem d’hal·lucinar amb els greuges històrics que hem rebut com a poble, però el xandall de la meva escola, l’Escola Normal, l’Escola de Magisteri, fins ben entrada l’EGB deia, en vertical, Colegio Nacional de Prácticas de Baleares. I na Joana, la tia Joana, sabia el nom de totes les plantes i les flors del seu corral, i el nom dels ocells del seu món; en canvi, jo sabia qui eren Joan Prim i Antoni Maura, què era un elefant, una zebra, un guepard, un rinoceront, l’origen pretès de la bandera espanyola i els cims de la Serra de Tramuntana per ordre.
5
Potser aquest saber de què parlava na Joana, la tia Joana —que escrivia poesies i feia gloses, i sabia moltes i moltes coses del món—, era aquest saber que fa que puguis interpretar el món tan sols com el pots interpretar tu, el saber que t’allunya d’aquesta dictadura líquida que s’anomena la societat, el que fa que tu puguis abandonar l’ésser que representa que ets, o que se suposa que ets i que has de ser, fins al punt que els qui pensaven que et coneixien ja no et coneguin a tu, però sí a la terra de la qual naixes i t’enfiles, mentre tu t’adones que l’ésser mai no és acabat de fer, i que no hi ha endavant ni endarrere, ni coses d’aquestes. I en aquesta idea sempre m’hi ha fet pensar un poema d’Andreu Vidal, del llibre L’animal que no existeix, que es titula «Foll»:
Un arbre li creix de dins el cor, lentament travessa la seva pell morta, esqueixa, romp, les seves branques s’enlairen com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen l’entranya lluminosa del migdia, fins que la nit esdevé perennal, eterna, i els seus nervis encesos estrangulen l’univers.
I sí, part del material per a fer créixer el cor de dins el cor el teniu dins aquesta fira, a més d’altres coses i d’herbes i d’herbam. Potser a la crida de la Fira del Llibre sí que cal fer esment de la «necessitat» de la lectura. I he escrit necessitat entre cometes. La lectura no com a acte obligatori, ni com a esnobisme, ni com a termòmetre comercial. Dic això, també, perquè quan és Sant Jordi, o els Reis, o la Fira del Llibre, els presentadors de televisió, els locutors de ràdio, els futbolistes, els empresaris del tèxtil que fabriquen 6
amb mà d’obra esclava a Bangladesh, els parlamentaris retirats, etc., fan llibres, o fan fer llibres, amb l’objectiu de vendre’ls i de sortir a la tele. En aquest país sortir a la tele és molt important. Si mai hi surts, quan davalles a comprar el pa sempre hi ha algú que t’atura i et diu «Eh, t’he vist a la tele!».
Com que jo sóc de Palma, vaig entrar a la lectura aquí, a Palma. Hi vaig entrar gràcies a una mestra que ha estat la mestra bona de la meva vida i que nom Bàrbara Terrassa. Ella ja ho sap, i els qui anaven a classe amb mi, n’Anabel, n’Andreu, en Miqui, en Lluc, na Paqui, en Lirola…, també. Ella ens llegia un capítol d’El zoo d’en Pitus cada dos o tres dies, l’horabaixa, de quatre i mitja a cinc, o això. Com que les lectures eren espaiades (o a mi m’ho semblaven) jo frisava molt de saber què passaria i com, i quan un dia ja no vaig poder més i vaig demanar a na Bàrbara que m’expliqués què passaria o que m’ho llegís o què sé jo, ella em va dir que anés a la biblioteca i que llegís el llibre jo. És a dir, que m’espavilés, que caminés pel meu compte. Ja ho he fet altres vegades, Bàrbara, però mai no et podré agrair prou el gest. Va ser com si em diguessis que enllà de tot el que coneixia hi havia milers de camins, de territoris, de persones, de coses, d’ocells i flors, d’ocells i peixos, i que podia els conèixer i tocar i conviurehi i convertir-me en tot allò. I aquí vull saludar amb molta tendresa Sebastià Sorribas, Michael Ende, Miquel Rayó (El raïm del sol i de la lluna, Les ales roges), Gianni Rodari, Gloria Fuertes i d’altres que vaig començar a llegir a l’Escola Normal, i els afegesc a la meva llista d’amics que pinten el mur clandestí. Com que som a Palma, la nostra Palma, potser us podria recitar l’Auca de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i ja no caldria que digués res més. O que m’armés de valor i mirés de fer-ne una, d’auca, però sense evocar festes 7
llunyanes, ni muralles de ponent ni palmeres polsoses a la Catedral incendiada. Però sí que us diré que la meva Palma és ben plena de literatura. Tinc ben clar el record del primer cop que vaig reparar el monument a Joan Alcover vora la plaça de la Reina, quan anàvem algun diumenge cap allà on gairebé encara no hi havia el Parc de Mar, i jugàvem per devers l’ou d’en Miró, i amb mon pare i ma mare i els meus germans travessàvem l’Hort del Rei (i jo, com un infant qualsevol, em demanava qui era el rei de l’Hort del Rei, i per què es deia hort si allà no hi havia ni tomates ni albergínies ni res). Quan vaig saber que en Joan Alcover era poeta em vaig imaginar que ser poeta devia ser una cosa tan grossa com ser batlle de Palma —nosaltres que vivíem en un carrer que es deia Alcalde Juan Massanet Moragues i que ara es diu Joan Massanet i Moragues, que va ser un batlle del feixisme, Ajuntament de Palma, encara que la meva àvia deia que era tan bona persona…
I tinc ben clares al cap les tombes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Gabriel Alomar, a Son Tril·lo, l’una ben al costat de l’altra, perquè són ben a prop de la tomba de la meva àvia, i ben a prop de la tomba de Josep M. Llompart, molt a prop d’allà on el fatxes mataren Emili Darder, Alexandre Jaume i els batecs de la república dels anys trenta del segle
XX.
La lletra és
íntima i l’ésser que n’esdevé mai no és públic del tot. Jo anava tot sovint a veure la tomba de la meva àvia, per a estar-hi i per a no ser una part més del món, i quan ja coneixia la poesia de Bartomeu Rosselló, quan passava davant ell, sentia, i sent, que ell és una potència que no s’ha apagat mai, una flama que encara fa flamarada, que continua viva, inextingible, jove, pueril i bèstia, sensual i repulsiva. I em ve al cap el dissabte dels Reis de 1998, al cementeri, el dia que feia seixanta anys que el jove Bartomeu era mort, i na Xesca Ensenyat recitava Auca, ballant, modulant, cantant Sor
8
Tomasseta, el vaixell, vol tirar-vos dins un pou… I les campanes… Portes la santa que sap com repiquen les campanes…
I tinc presents els llibres, com els que tenim aquí, avui i fins diumenge que ve a la Fira. Un horabaixa del mil nou-cents noranta i busques, sortint de fer un cafè al Moka Verd vaig entrar a Metro Palma: al primer pis hi havia una liquidació de Llibres Turmeda, de Guaret, de Llibres del Mall, tot a 99, 199 pessetes, que no era tant però tampoc no era tan poc, per a mi: la poesia completa de Josep M. Llompart; La pena de mort, de Gabriel Alomar; El poder i la verdor i Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet; Era plena de canoes, de Josep Albertí; Homicidis, de Joan Palou. Una mala fi de realitats que, definitivament, em creixien com un arbre que em creixia enmig del cor. Després vaig tenir notícia de la Llibreria Tous, que ja no existia, de Llibres Mallorca, amb en Bernat Homar que et deixava entrar al magatzem a rebostejar-hi, i de la Llibreria Jovellanos, aquí mateix, que encara hi era, on vaig comprar dos llibres que em van eixamplar els horitzons de la paraula i del meu país: El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida i el Retrat d’un artista adolescent, de James Joyce.
I a Palma tinc ben presents les converses amb Miquel López Crespí a la granja de Blanquerna amb Antoni Marquès (Blanquerna, aquest carrer que era un carrer de barriada i ara és una mitja rambla i gran terrassa de cafès sense ànima i amb poca ciutat). La biblioteca de Blanquerna, que era al carrer de Sant Joaquim, on na Roser, la bibliotecària, em comanava els llibres que li demanava, i em feia que en parléssim, i era la bibliotecària de capçalera de tots els de ca nostra. I el primer dia que vaig parlar tota la nit amb Àngel Terron davant el Casal Solleric, vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones, i totes les hores que vam fer sonets al Pinzell —ell, 9
sons nets; jo, sons bruts—, el meu amic Àngel Terron. I la Llibreria Sagitari i Perruqueria Picornell, de Xavier Abraham, on hi havia tota la poesia del món, i la que no hi era t’arribava al cap d’un no res. I el meu amic Pere Perelló, amb qui demanàvem per mitjà de la premsa que obrissin el cementeri de nit per a poder-hi anar a passejar, a respirar, a escoltar el silenci, a escriure-hi. No era una provocació, era una qüestió d’estètica. En Pere i jo, l’ètica sempre l’hem tinguda clara: la tenim horitzontal, amoral, amorosa i ens penja més l’ou esquerre que el dret, i de molt. Per això ens van expulsar de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Quan no fas el que els qui es pensen que comanden volen que facis, t’expulsen, et bloquen, et fan ostracisme. Però quan fas el que no volen els qui comanden de veres és quan comences una revolta, Pere, i després has de córrer sempre cap a totes les direccions, i el seminari masturba si Virgili les solituds, i com diu Estellés, i tot això, i allò… I les converses amb Antònia Vicens a la botiga d’artesania que tenia, crec que al carrer de Sant Pere Nolasc, no sé si ella se’n deu recordar, on molts dies telefonava a Xesca Ensenyat des del Moll, Xesca Ensenyat que un dia presentava aquí Canvi de perruqueria i altres misèries, i Xesca Ensenyat que va escriure aquest llibre meravellós i tan nostre que és Una altra vida. I a casa d’Antònia Vicens, al Terreno, hores de conversa amb Antoni Serra. I algun horabaixa de conversa amb Bartomeu Fiol, aquí mateix al Born, a casa seva. I vespres de diàleg i monòleg amb Jaume Pomar al Pinzell. I la vida dura i dolça amb Andreu Vidal, de nit al Pinzell, quan ell entrava i demanava un passaport cap a l’infern, i amb Andreu Vidal, al migdia a les voltes de la plaça Major, quan sèiem a fer un cafè sense passaport però amb l’infern darrere, a l’aguait. Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta. El temps no existeix. Els records no són una nostàlgia perquè no són records: són un relat que 10
s’actualitza constantment en la memòria. Aquesta auca és una crida a celebrar aquesta Fira del Llibre amb la naturalitat amb què se celebra el pensament, amb què es transmeten les idees. Darrere tota estructura, sempre hi ha altres crides. Una crida al Govern de les Illes Balears, perquè sigui ferm, que sigui valent, que sigui d’esquerra i que sigui d’aquí. Que acabi amb les crisis i que superi el discurs de cadires, perquè la cadira que ens pot venir darrere pot ser, a poc a poc, la cadira de garrot de la nostra manera de ser nosaltres, de la nostra manera de ser Palma, de la nostra manera de ser al món. I una crida a l’Ajuntament de Palma, perquè emprengui polítiques culturals obertes, transparents, amb transparència, amb la transparència que la cultura mateixa té, perquè si no és transparent ja no és cultura, sinó que són cadires, són empreses, són corbates i són amics. I una crida a tothom. Fem de la cultura d’aquí, de la literatura d’aquí, del fet de ser un arbre que creix dins el cor d’una terra determinada, una manera de ser que tan sols és possible aquí, i que el món sencer necessita, com el món sencer necessita la diversitat de tantes i tantes coses. Protegim la cultura d’aquí. Protegim-nos. Protegim la llengua catalana, la llengua catalana nostra d’aquí. La cultura no són tan sols quatre festes i tres foguerons, i els cossiers, els cocarrois, Can Amunt i Can Avall, les matances, sobrassada coenta, les fonts Ufanes, el Crist de la Sang, les panades, l’arròs brut i porcella del PP, Lluc a peu, llonguets, coquetes de Valldemossa, sor Tomasseta i el cardenal Despuig vestit de diable, herbes dolces i coca de quarto i uep com anam i au idò i això és mel i au tira-tira i què hem de fer?, quan surten a la IB3 d’Andreu Manresa. La cultura és ser nosaltres tal com som. La cultura és guardar-nos i projectar-nos al món com som. Reforcem la cultura. Reforcem-nos. Defensem la manera original, canviable, nostra, de ser damunt el món. Protegim-la. Protegim la llengua catalana nostra d’aquí. Mantinguem la llengua i la cultura. Mantinguem la llengua. No és de mala educació ni cap coverbo de colegio nacional de 11
prácticas mantenir el català en totes les accions de la vida, de la vida nostra: comprar el pa, agafar el bus, prendre un cafè, renegar, demanar quina hora és.
El segle passat es deia que una fantasma recorria Europa. És una fantasma que ara recorre el món. Es diu homogeneïtzació. Es diu Metropolis, de Fritz Lang, o 1984, de George Orwell, o FAES, del Partit Popular i els seus amics de color taronja, i és tot el contrari del que inauguram avui. La crida, doncs, és a entrar-hi, a ser-hi, a fer-ne part, a sentir-nos éssers, no especials sinó destriats, perquè som de la terra d’aquí, i no de cap altra, i ens intercomunicam amb el món des d’aquí, i per això sabem que la terra no és privada sinó que pertany al món, i el món és de tothom. Visca tothom i visca la terra!
Carles Rebassa Palma, 26 de maig de 2017
12