Petita!
Rosa Alonso GarcĂa
Aquell dia, de la vermella terra, van nèixer unes rotllanes verdes.
el
l e s trobav , i h t n a es e Fitx ntr e
fins a
si
. etes ull sf
s o s rt os s
Una, dos, tr . g n a f es de
Amb la sortida del sol, la rosada despertĂ al petit enciam.
Unes gotetes van arribar fins les arrels. Les pessigolles van empènyer la planteta a veure mÊs enllà dels granets, GEGANTS, al seu costat.
però, ¿I la lum?
Una baba la va remullar. Volia esquivar-ho però estaba enganchada a la terra.
Desitjava sortir enfora.
!Zas! Li va fer mal i molt. ยกZas! Un altre cop. Estava sola quasi sense fulles.
El forat havía crescut. I l’enciam, enpetitit.
Tremolava, volia amagar-se. La nit va endormiscar-la.
Va despertar. Un rierol la mullaba. Les ferides van desaparèixer. Però el fang l’empenyia cap al forat.
Quan va poder apartar-ho, files i mÊs files l’envoltaven.
El terra va començar a vibrar. Què passaba? Una ombra la va tapar, el doble de gran que ella.
¡Ras i ras! Dos forats més a cada cantó. Llavors, un fort vent la va esclafar.
Una llum blanca, alta i llunyana, va aparèixer. Tot i èsser cent vegades més gran que ella, la sentir amiga.
Per què ets gran? Perquè així puc donar llum cada nit a la Terra.
I sempre has sigut GRAN?
Sóc Lluna Plena. Brillo molt, però demà començaré a encongir-me fins ser un fil al cel. És el meu cicle.
Jo creixerĂŠ tant com tu? Tots tenim una mida natural.
Quan siguis gran, et naixeran unes floretes. El vent les despertarĂ i explotaran. Dins seu, guarden la llavor, la part mĂŠs important de tu.
Encara que siguin diminutes, són importants?
Sí. Elles volaran per totes direccions. L’aigua i la Terra les cuidaran, fins que un dia siguin com tU.
¿Jo ho veuré? Si, si no et recullen abans.
I per què estic sola? Seràs la mama d’altres enciams.