Els grans fem contes 2013 by Districte Les Corts

Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2013 1

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l col·laboratiu entre la gent gran i les escoles de les Corts. Els contes han estat escrits per gent gran i il·lustrats pels nens i les nenes. Amb aquesta activitat s’han fomentat les relacions intergenracionals i cada col·lectiu ha pogut desenvolupar i aprendre diverses habilitats lligades a la narrativa. P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e s t s c o n t e s é s u n a satisfacció mostrar-los a la comunitat, ja que més enllà de la feina creativa i il·lustradora desenvolupada té la riquesa del diàleg intergeneracional. “

Índex ELS PERILLOSOS JOCS DE L’AVI JOAN

LA GOSSETA “XISPA”

NARRACIÓ I REALITAT

OMBRES I CLAROR

LA ESCALERA DE LOS SUEÑOS

MEMORIAS DE UNA NIÑA

MI PADRE Y “EL POBRE”

CUENTO PARA ADAM

EL MÓN D’EN MINGO

LA IL·LUSIÓ

LA EXTRAÑA HERENCIA

L'ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L'ÀVIA MONTSERRAT

LA MEVA ESTADA A MAÓ

L’ENIGMA DE LA CASA ABANDONADA VIATJAR AMB FAMÍLIA

36 39

ELS PERILLOSOS JOCS DE L’AVI JOAN

Autor: Llibert Canton Martinez Il·lustradors: Alumnat de 6è B de l’Escola Pau Romeva Tutora: Mònica Vivancos

L’avi Joan observava com els seus dos néts, l‘Olga i l’Oriol, jugaven al parc amb una colla d’amics. Els mirava encuriosit i feliç com gaudien de les seves sofisticades joguines: Nintendo’s, PSP’s, nines que caminaven, reien i fins i tot ploraven... Eren tan diferents els jocs a la seva època! El carrer era el lloc natural de trobada dels nens i les nenes del barri al sortir de l’escola, ja que no n’hi havia parcs infantils on poder anar a jugar. Com que apenes passava algun vehicle, podien fer els seus jocs al bell mig de la via. Recordà l’avi Joan els amics de la infantesa: en Francesc, en Miquel, l’Hermes, la Nati, la Isabel, en Salmerón... i algun altre més. Plegats, foren feliços i van passar moltes aventures. Evocà aquell camió de la gossera que de tant en tant passava pel barri, el qual tenia la missió de recollir tots els gossos que estaven sols pel carrer, sense ningú que els vigilés. Atrapaven els animals i els ficaven dintre del vehicle, després els conduïen a un lloc on els deixaven tancats. Allí romanien fins que algú els anava a recuperar. A l’avi Joan i els seus amics els feia molta pena que s’emportessin els pobres gossos. Així que una solejada tarda d’un dissabte que la colla estava jugant al carrer, arribà el camió de la gossera i s’aturà davant d’ells. De l’interior del vehicle es podien escoltar els lladrucs dels gossos presoners. Del vehicle sortiren tres homes. Cadascú d’ells portava un llaç que servia per agafar els pobres animals. Volien capturar un parell de gossos que rondaven per allí. Els feia tanta pena a tota la colla que alguns fins i tot ploraven. Els tres homes estaven ocupats intentant capturar els dos gossos. En Francesc s’hi apropà a la part darrera del camió i intentà obrir el portell, però estava massa dur i no ho va aconseguir. Aleshores els seus companys s’hi van apropar i entre tots van poder obrir la porta de bat a bat. Els homes del llaç s’hi van adonar de la maniobra i van dirigir-se als nens cridant, però ja tots els gossos estaven fugint en totes direccions. No va quedar ni un sol animal dintre del camió. Els hi direm als vostres pares! –digué un dels homes del llaç. Però la veritat és que els pares dels nois mai van saber res. L’avi Joan sempre va creure que els homes del llaç van alegrar-se de l’alliberament dels animals. S’imaginava que no els agradava el treball que feien. El rostre de l’avi Joan dibuixà un somrís nostàlgic a l’evocar aquell episodi de la seva infantesa, mentre l’Olga i l’Oriol continuaven jugant amb els seus amics. 4

Un dels jocs preferits de la colla de l’avi Joan era anar al Camp de l’Electricitat. L’anomenaven així perquè allí n’hi havia una central elèctrica. Des d’aquest lloc podia veure’s a la llunyania el mar i els vaixells que de tant en tant passaven. El Camp de l’Electricitat era una àmplia extensió de terreny muntanyós que descendia fins a les terres de conreu del senyor Matas i més avall fins a les vies del tren. El senyor Matas era un bon home que els deixava entrar als seus terrenys, on jugaven i es divertien d’allò més. Si venia al cas, algunes vegades la colla de l’avi Joan ajudava a netejar de brossa aquelles terres, cosa que trobaven molt divertit. Quan era el temps de la collita, el bondadós senyor Matas deixava que mengessin el que volguessin de la vinya i dels arbres fruiters. En aquells terrenys abruptes es trobava una mina, ample, profunda i fosca, que havia servit de refugi durant els bombardejos aeris de la guerra civil. Tot i la por que passaven, acostumaven a endinsar-se plegats a la foscor d’aquell túnel. El terra i uns forats excavats a les parets estaven coberts per una sorra de color groguenc. Li deien “terra d’escudella” i els petits solien portar un grapat a les seves mares, ja que anava molt bé per netejar les bateries de cuina. En certa ocasió succeí una cosa terrible. Fou una tarda d’hivern, durant les vacances de Nadal de l’escola. Ja començava a fer-se fosc i n’hi havia uns núvols molt negres, acompanyats de forts trons i llamps que amenaçaven amb una intensa pluja. La Nati i la Isabel van quedar-s’hi a l’entrada, però l’avi Joan, en Francesc, en Miquel, l’Hermes i en Salmerón van penetrar a l’interior de la mina. Aquell dia van arribar quasi fins al final, que donava a un pati amb nombroses i inquietants escultures que mai van saber què hi feien allí. Descobriren a la dreta una de les cavitats excavades a la paret. Ei, nois, entrem aquí! –exclamà en Miquel, i tots van introduir-se en aquell forat on apenes hi cabien. En Salmerón estava recollint alguns grapats d’aquella terra groguenca quan notà que havia topat amb algun objecte dur. Aquí n’hi ha alguna cosa –digué el noi. Què has trobat? –preguntà el petit avi Joan. Tots hi van intentar ficar la mà, emocionats. Ei, compte! Això ho he descobert jo –cridà en Salmerón, que tragué la mà amb l’objecte. Era una pistola! El pànic i l’emoció, barrejats a parts iguals, s’apoderà de tots. Sortim d’aquí –digué en Miquel. 5

A corre-cuita sortiren a l’exterior, on els esperaven la Nati i la Isabel, i tots junts van pujar fins al carrer, allunyant-se de la cova per evitar que algú els reclamés el revòlver. Van netejar-la de la terra que tenia adherida amagats en un racó. Al cap d’una estona, més tranquils, ja reien i feien juguesca amb la pistola.

Seguia

tronada,

però

afortunadament encara no plovia. I aleshores, sorprenentment es disparà l’arma. Durant uns instants semblà que ningú havia pres mal, però tot seguit Salmerón es desplomà. Sagnava abundantment per una ferida que tenia al pit. -

Déu meu, pobre Salmerón! –exclamà l’Hermes aterrit, i tot el grup començà a plorar i cridar al mateix temps.

Ràpidament s’hi aproparen diverses persones, les quals avisaren un metge que per sort tenia un consultori en una petita plaça situada a poca distància. Entre diverses persones i amb l’ajuda d’un automòbil el van dur fins allí. El doctor li va ferl es primeres cures d’urgència, que foren les que salvaren la vida d’en

Salmerón. Després, se l’emportaren a un hospital, on va romandre en estat crític moltes setmanes. En Salmerón sortí de l’hospital totalment curat, tot i que encara va estar convalescent uns quants dies més a casa seva. La policia va quedar-se amb la pistola. Els agents van dir que algú l’havia abandonat allí

durant la guerra o en acabar aquesta, temorós que el descobrissin. Després del terrible accident d’en Salmerón, els seus pares foren molt feliços quan el noi quedà definitivament fora de perill, però tots els pares dels nens, entre els quals estaven els de l’avi Joan, van reunir-se i acordaren prohibir els seus fills que mai més entressin en

aquella cova tan perillosa.

En aquest punt l’avi Joan despertà dels seus records. Restava amb els ulls tancats i en el rostre se li dibuixava un tendra somrís. En obrir-los, veié els seus néts confiats i alegres, i se sentí feliç. Mentre tornava cap a casa amb l’Olga i l’Oriol, l’avi Joan se n’alegrà que aquelles criatures ja no tinguessin necessitat de distreure’s amb aquells jocs tan perillosos de la seva infantesa.

LA GOSSETA “XISPA”

Autora: Adelaida Santiró Tibau Il·lustradors: Alumnat de 4t B de l’Escola Pau Romeva Tutora: Gemma Cuscó

Havia una vegada dos germans que es deien Júlia i Guillem. Ells anaven a l’escola, a ciutat, i tenien molts amics. També els agradava anar d’excursió a la muntanya amb els pares, un cap de setmana al mes. Un divendres, al sortir de l’escola, van anar corrents a casa, deixaren la motxilla i la mare, que es deia Silvia, els va donar el berenar. Quan va arribar el pare, que es deia Manel, amb el cotxe, va dir: Nois ajudeu-me a carregar el cotxe! Entre tots posaren la tenda de campanya, els estris de cuinar, els sacs de dormir i el menjar que la Silvia havia comprat. Una vegada va estar el cotxe carregat, el Manel va dir: On voleu anar? Com estàvem a la tardor i s’apropava la diada de la Castanyada, van contestar: Volem anar al Montseny a buscar castanyes.

Mentre el pare conduïa, la Júlia jugava amb el mòbil o parlava amb les amigues, el Guillem escoltava música o jugava a endevinar coses amb la mare. En arribar al Montseny, ajudaren al pare a descarregar el cotxe. Després, el Manel i el Guillem varen muntar la tenda de campanya i la Silvia i la Júlia varen preparar el sopar. Un cop estava tota la feina feta, els quatre varen jugar a cartes i després els pares varen explicar històries de quan ells eren petits. La Júlia i el Guillem se’ls escoltaven molt atents i reien. De sobte, va començar a ploure i pares i fills entraren a la tenda de campanya, es ficaren dins els sacs i ... ha dormir s’ha dit!

L’endemà, en llevar-se, varen sortir de la tenda i feia un sol esplèndid. Mentre la Silvia i el Manel preparaven l’esmorzar, la Júlia i en Guillem jugaven corrent els dos darrera de la pilota de futbol. Entre mig d’uns matolls van sentir uns gemecs, a poc a poc s’acostaren per veure qui gemegava i varen cridar: Pare, mare! Correu, veniu! Els pares van començar a córrer cap a on eren els nois pensant que s’havien fet mal i, quan van arribar, els nens els esperaven rient, i els varen dir assenyalant els matolls amb el dit: Mireu que hem trobat!

Els pares van mirar on assenyalaven els seus fills i van veure que hi havia un gosset petitó, tot xop, brut i tremolant de fred. En Manel el va agafar, el portà a la tenda i la Silvia, amb una tovallola, el va assecar. Llavors s’adonaren que era una gosseta, era negre amb una taca blanca al coll. La Silvia digué: Com es pot abandonar al bosc una gosseta així de petitona? Hi ha persones que no tenen cor! La Júlia i el Guillem es van mirar i, tots dos alhora, amb un somriure, van dir al pares: Pares, com nosaltres tenim un bon cor, ens la podríem quedar? Els pares es van mirar, tot dient que si, sempre que ells se’n cuidessin de treure-la a passejar un dia cadascú. I tant que la traurem? - contestaren ells. La Sílvia va dir: Ara hem d’escollir un nom per a la gosseta, que ens agradi a tots. Després de dir noms i més noms, no els agradava cap dels que deien. Finalment el Guillem va dir: Ja el tinc, es dirà “XISPA” A la Júlia li va agradar, ja que trobava que era un nom simpàtic, i va començar a cridar a la gosseta: “XISPA” vine aquí, al meu costat, bonica! La gosseta, com si intuís que era aquell el seu nom, va córrer al costat de la Júlia saltant i bellugant la cua de contenta que estava. La mare agafà un pot per posar dins llet calenta amb una mica de molla de pa, perquè la “XISPA” mengés. Ella tenia molta gana i en un tres i no res s’ho acabà tot.

Es van passar el dia jugant a pilota amb la “XISPA” i, després de dinar, els pares començaren a carregar el cotxe i la Júlia i el Guillem els ajudaren. Quan tot va ser a dins del cotxe el Manel va dir: Au anem! És hora de tornar a casa La Silvia els va dir a la Júlia i en Guillem: Vosaltres heu d’acabar els deures per presentar-los demà a l’escola. Pujaren al cotxe i la “XISPA” es va quedar a fora quieta, no sabia si pujar o no. Amb una sola veu la Júlia i en Guillem van cridar: “XISPA” puja al cotxe, que anem a casa. Mireu, la “XISPA” va començar a córrer, movent la cua i anant cap al cotxe. Un cop dins, ella va pensar com a gosseta que era: He trobat una família, els nens m’estimen i els pares també! Segur que em cuidaran i mai més passaré gana ni fred. Els estic molt agraïda i per això sempre els hi seré fidel.

Quan arribaren a Barcelona, abans d’anar a casa, van entrar en una botiga a comprar un llit, una manta petita, un bol pel menjar i un altre per l’aigua i un collar. Un cop escollides les coses, van passar per la caixa a pagar i, en sortir de la botiga, tot passejant, arribaren a casa. El Manel va obrir la porta i d’un en un van entrar a casa; l’última va ser la “XISPA” que saltava contenta, amb les orelles teses i fent anar la cua d’un costat a l’altre a la seva manera. Dient guau, guau, guau, els hi donava les gràcies per haver-la adoptat, i pensava: - Ara sí que tinc una casa i una gran família!

NARRACIÓ I REALITAT

Autor: Manuel Hidalgo Villasclaras Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Ausiàs March Tutora:M. Carmen Alférez

Avi..., vine a explicar-me un dels teus contes, abans d’anar a dormir —li diu en Miquel al seu avi. Ja vinc, Miquel. Però no cridis tant home, que pots despertar a la teva germaneta i, aleshores, el conte s’haurà acabat —li diu l’avi al seu nét. Serà divertit el d’avui? —li replica en Miquel. Doncs mira, no serà un conte; serà una història veritable, però amb fantasia i imaginació —li diu l’avi, tot intrigant al seu nét. Quin misteri! Avi, ja estic intrigat! De què serà? —li diu fascinat. De dos noiets, en Manel i en Carles i… els seus àngels de la Guarda. …àngels de la Guarda? —li diu al seu avi tot estranyat. Tal com ho sents. Preparat? Comencem…

“Temps era temps, fa exactament cinquanta anys, dos amics, en Manel i en Carles, van tenir una mala idea —molt dolenta— que van decidir posar en pràctica. Se’ls va acudir inventar un canó de plom que disparés de debò. Aviat començaren les seves activitats, sense adonar-se’n del perill que corrien. Ningú sabia res —ho portaven en secret. Ho feien en llocs a l’aire lliure i sense que ho sabés ningú. Funcionava bé, disparava petites fustes a una gran distancia. Ells gaudien amb allò. Era divertit, però perillós.

Un dia ho van fer a casa d’un d’ells, la d’en Manel, però la cosa no va funcionar com esperaven i el canó va explotar. Els dos van quedar consternats i ferits lleument; espantats, ensangonats i morts de por. Van demanar ajut als grans de la casa, que de seguida els van endur a curar. No els va passar res, però podien haver mort! L’estança va quedar molt malmesa, plena de runes i forats per l’explosió. Un miracle? Sí, un miracle! Aquell dia els seus àngels de la Guarda es van lluir, van estar atents i van aconseguir els seus objectius: salvar els seus protegits. Ells no se’n van adonar, però el germà petit d’en Manel també estava a la sala, amagat darrera d’una butaca perquè no el veiessin. Aquest petit noiet es deia Miguelín i, per sort, tampoc li va passar res encara que l’ensurt va molt gran. Què hauria passat si l’experiment hagués fallat quan haguessin estat tot sols? Podria haver estat fatal! Afortunadament, els seus pares estaven a prop i van acudir de seguida: àngels de la Guarda? Doncs, sí.”

Avi, però els àngels de la Guarda existeixen? —pregunta en Miquel encuriosit. I tant, Miquel, i tant! Ells ens ajuden sense que ens adonem que ho fan. Ens protegeixen de molts mals que ens envolten —li contesta. De quins mals, avi? —pregunta tot estranyat. Doncs..., creuar un carrer distretament, sense prestar atenció al semàfor; jugar sense cura, amb altres nens, sense adonar-nos que podem prendre mal; utilitzar joguines perilloses: màquines, bicis, patinets..., que són més aviat per nens més grans que vosaltres. També de les males companyies —afegeix l’avi. Males companyies!!! Nens dolents? Els nens no són mai dolents, són entremaliats —corregeix l’avi. Avi, aquests nens tenen dimonis de la Guarda, doncs? —diu en Miquel tot divertit. Ja, ja ja, aquests, Miquel, no existeixen. Però els seus àngels estan una mica distrets... Però és que jo no he vist mai un àngel de la Guarda!!! Ni tant sols he notat que estigui al meu costat —diu en Miquel tot preocupat. No els veus però hi és, sempre hi ha un, el teu. Quan el teu pare, la teva mare o qualsevol altra persona et dona la mà per passejar, t’està protegint, és el teu àngel.

Quan la “senyo” et diu que t’asseguis i estiguis quiet dins de l’autocar, t’està protegint, és el teu àngel. Quan t’abriguen perquè fa fred, no et deixen anar sol pel carrer, et donen consells, etc. També t’estan protegint, són el teu àngel. De tota manera —afegeix l’avi— tu també tens que col·laborar, sobretot obeint i portant-te bé. No costa pas tant!! L’àngel podria estar distret i passar-te alguna cosa dolenta. Però si ets bo..., no acostuma a passar. Avi, d’ara en davant, estaré atent a veure si veig l’àngel de la Guarda —li diu en Miquel tot content. Tu portat bé i sempre el tindràs al teu costat...

OMBRES I CLAROR

Autor: Ricard Chaure Albalate Il·lustradors: Alumnat de 3er de l’Escola Ausiàs March Tutora:Roser Blasco Piñol

En el País de les Ombres vivien els foscos. En el País de la Claror vivien els brillants. No tenien cap mena de relació els uns amb els altres. Un dia, del ramat d’ovelles negres d’un pastor fosc es va perdre una ovella petita. Va cridar la seva mare i l’ovella mare la cridà també, però no es van trobar. Tremolant de fred i por, i amb molta gana, la petita ovella negra buscant la seva mare va anar a parar al País de la Claror. Va quedar enlluernada i es va ajupir a terra belant llastimosament. Una pastoreta brillant la va sentir i en apropar-se-li, es va sorprendre del color negre de l’ovelleta, perquè les seves eren totes blanques i tenien una llana que brillava com si en lloc de flocs tinguessin bombetes enceses. La va recollir i veient que estava prima la va posar a mamar d’una de les seves ovelles. Però l’ovella blanca al veure-la tan negra la va rebutjar. Llavors, la pastoreta va munyir l’ovella i li va donar la llet amb un biberó. S’ho va acabar tot en un instant o es va quedar adormida als braços de la pastoreta que l’acaronava suaument. El pastor fosc va trobar a faltar l’ovelleta i la va buscar per tot arreu. Va pensar que un llop negre se l’hauria menjat i va decidir anar amb més compte amb el seu ramat. No en volia perdre cap més. Va passar el temps i l’ovelleta negra s’havia fet gran, ja pasturava com les altres que no volien ser les seves amigues perquè no els agradava el seu color. Només la pastoreta l’agafava i estava al seu costat.

Un dia van trobar-se amb un altre pastor brillant i el seu ramat d’ovelles blanques. Quan es va veure l’ovella negra li va explicar a la pastoreta d’on venia aquella ovella i el perill de que, el seu amo, s’empipés per haver-li furtat una ovella. La pastoreta va explicar com l’havia trobat, mig morta de fred i gana. No l’havia furtat a ningú. El pastor li va aconsellar que la portés al límit de la llum amb la foscor i la enviés cap enllà a trobar el seu amo i el seu ramat. La pastoreta va plorar perquè s’estimava molt l’ovella negra i li feia companyia en els seus pastorejos. Davant la insistència del pastor brillant va portar a la seva amiga al llindar dels dos països i li va dir que marxés amb el seu ramat i el seu pastor. L’ovella no volia marxar, però la pastoreta la va empènyer cap a la foscor amb tanta empenta que varen caure totes dues al costat fosc. Tant la pastoreta com l’ovella estaven atemorides.

De sobte va aparèixer un pastoret fosc i li va preguntar què feia una pastoreta brillant tractant d’emportar-se una ovella negra. La pastoreta li va explicar tot al pastoret fosc i ell es va posar a riure. Aquesta deu ser l’ovella que va perdre el meu pare ja fa temps, veig que l’has tractada bé, ha menjat força herba perquè està grassona. Possiblement ens la menjarem amb patates el diumenge! Al oir aquestes paraules la pastoreta es va enfadar molt i li va dir, cridant, al pastoret que s’entornava a dur l’ovella al seu país, allí no se les menjaven, només aprofitaven la seva llet i la llana. El pastoret es petava de riure, allò era una broma. Perquè ells també les tenien per la llet i la llana. Va convidar la pastoreta brillant a visitar la part fosca i ella va acceptar.

Quan van arribar a la casa del pastoret van trobar els seus pares i tots els veïns. Sorpreses, havien sortit de les cases amb els fanals per fer-se llum i els anaven apagant a mesura que creixia la claror. El pastoret fosc va presentar la pastoreta brillant i va explicar la història de l’ovella. Tots van estar molt contents i li van dir que se la podia quedar per a ella. A partir d’aquell moment tots dos països eren clars i plens de llum, però les ovelles d’uns i altres continuaven sent blanques i negres. Van proposar barrejar els ramats i van néixer ovelles blanques amb taques negres i ovelles negres amb parts blanques. Això els va fer molta gràcia. Des d’aquell dia van nomenar la pastoreta Princesa dels dos països i passat un temps es va casar amb el seu amic pastoret i els seus fills van ser tots lluminosos.

Però va ocórrer una cosa meravellosa, a mida que la pastoreta s’endinsava en el País Fosc, la foscor anava quedant enrere i apareixia la claror. Tot millorava el seu aspecte: L’aigua del riu, negra, ara era blava, els arbres de fulles negres anaven canviant i tenien diferents tonalitats de verd, les flors agafaven colors molt vius i alegres, els núvols negres i grisos que tapaven el cel, s’anaven desfent i el sol començava a brillar en el país que ara ja no era fosc sinó clar i formós. Els dos pastorets i l’ovella negra caminaven molt junts, admirats i espantats alhora.

LA ESCALERA DE LOS SUEÑOS

Autora: Mercedes Rios Salazar Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Pau Romeva Tutora: Conxa Huguet

La mañana estaba gris, Sofía y Ana habían quedado con sus amigos para ir al Tibidado, fueron a coger el metro para ir más rápido, pues tenían que reunirse con ellos en las Ramblas

Después de contarle la historia esté les dijo que se habían subido a la escalera de los sueños "sólo con pensar donde queréis ir vuestro deseo se cumplirá". Se despidieron y aquel señor desapareció como por arte de magia. Salieron del patio y se toparon con las escaleras, subieron y acordaron pedir el mismo deseo para tener más fuerza entre las dos. Cerraron los ojos, se cogieron de las manos y pensaron donde les gustaría estar en aquel momento, salieron chispas de sus manos cuando llegaron abajo abrieron los ojos, estaban en Eurodisney. Realmente había funcionado.

Cuando bajaron las escaleras oyeron un fuerte trueno, las escaleras se pararon y decidieron bajar andando, de pronto al llegar abajo se encontraban en un chiringuito de la playa, se miraron extrañadas, pues no entendían nada. Volvieron ha subir y realmente estaban en las Ramblas. Sofía le dijo a Ana, bajamos otra vez sino vamos ha llegar tarde y nuestros amigos se irán sin nosotras. Al llegar abajo cual fue su sorpresa cuando de pronto estaban en el museo Marès en el barrio antiguo de la ciudad, entraron en el patio y junto a una farola había un señor con una gran barba blanca - ¿cómo habéis llegado hasta aquí? - les preguntó.

Pasaron un día inolvidable, se subieron ha todas las atracciones, nunca se habían divertido tanto. Pero el tiempo se agotaba y tenían que volver. Empezaba a caer la noche y no veían las escaleras por ningún lado. Ya empezaban ha ponerse nerviosas cuando vieron a una señora asentada en un banco, se dirigieron a ella, señora le dijo Ana -Nos hemos perdido y no sabemos como volver a casa. Ésta les preguntó - ¿Como habéis llegado hasta aquí? Las niñas le contaron su aventura, y ésta moviendo la cabeza les dijo - Ya me lo imaginaba, no sois las primeras, tenéis que seguir el camino de la montaña rusa, al final veréis una puerta, tendréis que entrar, dentro hay un laberinto y al final encontraréis la Cuando llegaron a la montaña rusa se encontraron con un payaso, éste les dijo escalera. Espero que tengáis suerte. que para llegar a la escalera tenían que pasar por un puente que lleva a un laberinto el cual lo vigilaba un dragón Debéis de tener mucho cuidado - les dijo. Las dos niñas se marcharon bastante asustadas. Al llegar al puente vieron al dragón, Ana que llevaba un paquete de chuches le dijo a su amiga - Tengo una idea, le tiraré las chuches y cuando este distraído pasaremos corriendo. Así lo hicieron y mientras el dragón estaba entretenido ellas llegaron a la entrada del Después de dar vueltas y vueltas no había manera de encontrar la salida. De repente salió un conejito de detrás de unos arbolitos y les preguntó - ¿Que estáis haciendo en el laberinto? - Estamos buscando la salida, se está haciendo tarde y no encontramos las escaleras para volver a casa, contestó Sofía. El conejo muy amable les dijo - Seguirme yo os llevaré. Siguieron al conejito y de pronto al mirar por un pasillo vieron las escaleras, locas de contentas se despidieron y subieron, cuando llegaron arriba ya estaban en casa. Fue toda una aventura que no olvidarán jamás.

laberinto.

MEMORIAS DE UNA NIÑA

Autora: Elisa Ruiz Aysa Il·lustradors: Alumnat de 4rt B de l’Escola Les Corts Tutora:Rosa Forner

Había una vez una niña llamada Claudia que tenía 6 años, era buena y bonita, sabía conversar con todos, pero tenía un gran problema, a los once meses sufrió una enfermedad llamada “polio” y le dejó secuelas en su pierna izquierda (se cansaba un poco al caminar) ella era muy atrevida y bajaba las escaleras saltando de cuatro en cuatro los peldaños. Tenía muchos amigos y, en aquella época en Barcelona, los niños podían bajar a jugar a la calle sin ningún peligro, jugaban a saltar a la cuerda, a la charranca y a la pelota. Cuando las madres tenían lista la cena, llamaban a los niños para que subieran a casa a cenar.

Un día, su papá le trajo a Claudia una muñeca muy grande, era como una niña de unos cuatro años, con el cabello rubio largo y un poco rizado (era auténtico). Claudia la peinaba cada día, llevaba un vestido muy bonito y zapatos de piel, lo original era, que se le daba la mano y andaba; Claudia sentía adoración por ella, pero, ¡pesaba tanto! Que Claudia no podía sola hacerle caminar.

De noche, Claudia ponía la muñeca de pie al lado de su cabecera y se dormía cogiéndole de la mano. Soñaba siempre que, bailaban cogidas de la mano y daban vueltas y vueltas y no le pesaba nada. Luego se sentaban a merendar y leían cuentos las dos juntas. Cuando Claudia se levantaba por las mañanas, ahí estaba su muñeca de pie, rígida, Claudia pensaba que había tenido un sueño maravilloso y esperaba a la próxima noche para disfrutar de nuevo de su querida muñeca

Un día, Claudia le pidió a su madre que confeccionara un vestido blanco para ella pero que le viniese bien a su muñeca, y así fue. Su mamá, gran modista, cosió un vestido blanco de organdí y lo adornó con cintas rojas las manguitas cortas y el canesú y así un día se lo ponía la niña y otro se lo ponía a la muñeca.

Claudia fue haciéndose mayor y siempre le quedaban unos momentos para mirar en el fondo de su armario a su muñeca, que siguió muchísimos años con ella.

MI PADRE Y “EL POBRE”

Autora: Claudia Ventura Veroler Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Les Corts Tutora: Teresa Fraile

Mi padre tenía por costumbre sacar a pasear a nuestro perro, todas las tardes al volver del despacho, mientras mi hermana y yo hacíamos los deberes del colegio.

Una tarde muy fría de invierno, mi padre tardó mucho más que de costumbre, y madre empezó a preocuparse pensando que podría haberle ocurrido algo, y nos mandó a mi hermana y a mí, a ver si lo veíamos por un descampado cerca de nuestra casa donde solía ir mi padre a pasear para que nuestro perro jugara y comiera hierbas

Cuál fue nuestra sorpresa al ver a nuestro padre hablando cordialmente con un indigente, desarropado y sucio con la cara enrojecida por el frío. Mi padre nos cogió de la mano y subimos rápidamente a casa; mientras mi madre inquieta le preguntó qué había pasado. Sin esperar respuesta, mi padre le contestó, date prisa haz un bocadillo de tortilla bien calentita para un pobre chico que está esperando abajo congelado de frío; luego te lo explicaré todo.

Así, día tras día mi padre le bajaba comida, algún pantalón y alguna chaqueta para protegerse del frío; mi madre al final estaba un poco cansada de estar tan pendiente de nuestro pobre que se llamaba “Quim” (supongo que abreviación de Quimet en catalán). Pasados dos meses, un día mi madre nos dijo, ya tengo un trabajo para Quim, en el mercado Galvany, en una parada dónde compro la fruta y la verdura; la dueña lo cogió a prueba para llevar los encargos a su clientela. Mi padre contestó, es muy joven y nunca ha trabajado en nada serio. En fin, ya veremos, ¡a ver si hay suerte! Pues sí, amigos míos, contrariamente a los malos augurios de mucha gente “Quim” trabajó muy bien y era muy apreciado por toda la clientela. Mi madre y mi padre estaban felices por haber intentado ayudar a un pobre muchacho que no tenía a nadie, ¡ni nada en el mundo! Dos días antes de Navidad, el portero nos entregó una preciosa cesta de frutas de parte de “Quim” y que fue para nosotros ¡el mejor regalo de Navidad! Yo siempre le explico a mi nieto Armand, que todos deberíamos compartir las cosas que tenemos con todos los seres humanos que no tienen comida, y sin embargo te regalan una sonrisa, y una palabra de agradecimiento, que nos llenan el corazón de felicidad. ¡Feliz Navidad y Felices Fiestas a todos los seres pobres y ricos de este mundo!

CUENTO PARA ADAM

Autora: Isabel Sanchez Martinez Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Sta. Teresa de Lisieux Tutor: Carlos Bejarano

Ven, que te voy a contar un cuento, que hace mucho tiempo no te he contado...

Había una vez unos niños que eran amigos, eran un niño y una niña, que se llamaban Pepe y Lolita. Un día, le dijo Lolita a Pepe: “Vamos a ir al río y vamos a pescar, pero tenemos que pensar qué necesitamos” y Pepe le contestó: “Ya lo tengo, una caña, un anzuelo e hilo de cáñamo”. Lo prepararon todo y a punto para ir al río. Se pusieron de acuerdo en ir al día siguiente por la mañana, muy pronto. Y cuando se levantaron se fueron hacia el río y buscaron un sitio donde no estaba hondo para entrar. Primero entró Pepe y le dijo a Lolita que entrara, que no estaba muy hondo, pero al entrar Lolita tenía tanto miedo, que tropezó con una piedra y se cayó al agua, se asustó mucho y se salió corriendo. Entonces, Pepe le dijo, pues si tienes miedo, pescaré yo solo dentro del río y se fue hacia adentro y se preparó a ver si picaba algún pez. Y pasaba el tiempo y no decía nada, y Lolita se aburría y lo llamaba, qué haces tanto rato que no me dices nada y Pepe le dijo ¿qué crees, que es fácil pescar? Pues no, es difícil porque los peces son muy listos y no se dejan engañar. Y así fueron pasando la mañana. Al rato, Pepe le dijo a Lolita que había pescado dos peces y al rato, otra vez. Y así pasaron la mañana y cuando tenían unos cuantos, Pepe se salió del agua y le dijo a Lolita, bueno, vamos a mi casa y le diré a mi madre que los fría y nos los comemos para almorzar. Cuando llegaron a su casa, le dijeron a su madre lo que habían pescado en el río, y su madre se enfadó mucho y les dijo que no lo hiciesen más, que ellos no sabían los peligros que tenían y que podían haberse ahogado. Entonces Pepe le dijo, hoy he pescado yo solo, porque Lolita tenía miedo y no entró en el río. Y su madre les hizo prometer que jugarían sólo en el campo y que no volverían nunca más solos al río, y así fueron jugando y se hicieron mayores y fueron muy felices siendo amigos. 22 22

EL MÓN D’EN MINGO

Autor: Joan Serra Masip Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’Escola Sta Teresa de Lisieux Tutor: Carlos Bejarano

Una vegada, havia un minyó, que es deia Mingo, com el seu pare i el seu avi. Havia nascut ja feia cinc anys, a un poblet del Pirineu amagat entre muntanyes, on la neu gairebé lluitava tot l’any amb el sol, que volia endur-se-la. A Avdebol, el nom del poblet, no eren més de vuitanta cases. Tots es coneixien i tots s’estimaven després de viure tota la vida junts.

El pare d’en Mingo, era fuster, com l’avi i com el seu besavi, tota la vida així. Els avis d’en Mingo també volien que ell ho fos. De petit ja era manyós i gens entremaliat. Feia molts castells i cases amb les fustes que sobraven del taller i s’entretenia molt i estava molt satisfet amb el que feia, perquè l’hi sortia molt bé. No l’hi calia “nintendos” ni ordinadors, ni mòbils ni joguines electròniques, perquè encara no s’havien inventat. Tampoc televisió ni cap objecte de plàstic. La vida del poble era molt senzilla i plàcida; els joves treballaven tots, no era com ara. Uns pasturaven vaques, d’altres cultivaven la terra i també n’hi havia que feien de manobres i llauners. De mecànics cap, perquè no hi havia gran cosa a arreglar, ni cap tractor ni cap cosa a motor. Eren els acabaments del segle XlX. Tothom estava content i satisfet perquè del treball en teníen prou per viure;qui més qui menys, tenia un hortet i menjaven d’ell. Tenien els calerons justos per no malgastar i d’aquesta manera no tenien massa vicis. El Mingo creixia de pressa i es volia fer gran per ajudar al seu pare. Per això menjava molt, amb molta gana i a l’escola escoltava molt atent les explicacions del mestre per sobre de moltes coses del món i de la vida i treia bones notes. Va saber aprendre que s’havia de ser bona persona, estimar als pares, avis i demés perquè així es sentiria orgullós de sí mateix. També va aprendre a estimar Catalunya, un poble que mereixia pau i prosperitat, perquè havien lluitat per ser-ho.

Els avis del poble, els més vellets, passaven l’estona al cafè de la “Sisqueta”,uns jugant al dominó o a les cartes i d’altres només parlaven o llegien els quatre llibres que hi havia a l’armari–biblioteca. Eren llibres d’història de Catalunya, de països del món i també de ciències naturals. Quan més ple estava el cafè era després de dinar, on a aquella hora semblava que hi havia boira, del fum dels cigarrets i cigars. Del càncer del tabac no en sabien res. També els diumenges a l’hora del vermut els més joves ajudaven als fills o als gendres amb les feines del camp o pasturaven vaques. L’avi d’en Mingo, encara era jove per fer algun treball al taller de fusteria, quasi cada cap de setmana, tan a l’estiu com a l’hivern, si feia bon temps. L’àvia i en Mingo, anaven a caminar pel bosc, s’emportaven l’esmorzar: pa i xoriço ,l’avi la bota. En Mingo era un bon amant de la natura, ho havia après de l’avi, coneixia moltes plantes i flors i també, col·leccionava minerals i en sabia molt de tot això.

En la temporada de bolets, anaven a buscar-ne i com més els hi agradaven era a la planxa amb all i julivert. També recollien cargols després d’una bona pluja. Un dia caminant pel bosc, trobaren un gosset que estava ajagut, no podia caminar. Vam veure que tenia una bona ferida a la cameta. A partir de llavors la preocupació d’en Mingo va fer que el gosset es posés bé. El portaren al poble a un pastor que entenia d’ossos i trencades. Al Mingo l’hi va néixer una altre afició: recollir animalets i tenir-ne cura. Amb l’ajut de l’avi, ell i el seu amic de l’escola, Dídac, van fer un cobert protegit de la pluja i el vent, on al cap del temps i varen tenir quatre gossets, dues cabretes i tres gats. Els cuidaven, alimentaven i ,fins i tot, diuen que arribaren a parlar amb tots ells.

Un cop, varen fer un viatge a Barcelona per veure el mar. En Mingo, ja tenia set anys. L’avi ja hi havia estat, per viatge de noces, així com el pare. Tardaven un parell de dies amb la tartana; van poder disfrutar del paisatge. El que més li va agradar fou la visita al mar...”tanta aigua i no es veu el fi.”..També els edificis tant alts; encara que això li donà angoixa com si estés atrapat entre murs. I també gaudí del zoo, tants animalets, lleons, girafes, elefants...però el que menys li agradà fou la manca d’espais oberts, molts pocs arbres i poca verdor...trobava a faltar aquelles muntanyes i les valls pintades de tantíssims colors. Se sentia ofegat. El segon dia a Barcelona, va ploure molt i fins i tot va sorgir algun tro, però no era la majestat del ressó del tro entre muntanyes ni la frescor ni l’olor de la terra mullada. Ruixada amb el perfum de tantes plantes que gaudir en el poble, a Barcelona, havia molt de soroll i massa gent i hi va veure que la gent quan es creuaven pel carrer no es saludava. Pensà que pot ser fos perquè estaven enfadats. Allò era l’inrevés del poble, on es deien adéu o bon dia i, si més no, es paraven a xerrar.

Aviat vingué l’hivern, quan la vida del poble, semblava que s’encongís. Feia molt de fred i havia molta neu, les cases totes fumaven per les xemeneies dels terrats...”Que bé que s’estava al costat del foc!”

Era quan la vida familiar es feia més intensa, ja que s’estava més temps a casa. El pare tenia el taller al costat de casa, no calia sortir al carrer per treballar. A les nits, cada caseta era llumeta i no havia soroll enlloc, ni gent al carrer. Sòl s’escoltava la campana de l’església tocant hores. Era com un gran pessebre, perfumat per l’olor d’herbes que venien del bosc. Amb tot això, en Mingo es va fer gran, va ser fuster i es va casar amb una xicota, companya de l’escola i tingué un fillet, que també va ser fuster. I aquí s’acaba la història d’en Mingo i el seu món.

LA IL.LUSIÓ

Autora: M. Neus Elies Gibert Il·lustradors: Alumnat de 5è B de l’Escola Sta Teresa de Lisieux

Tutora: Maria Fuster

En Jordi era un nen de nou anys molt simpàtic i estudiós. Els seus pares, la Núria i en Joan, estaven molt satisfets d’ell, però el problema era que sempre estaven molt atrafegats i tenien molta feina. La mare era perruquera i el pare metge i mai tenien temps per a ell, tot i que l’estimaven molt.

Començaven les festes de Nadal i en Jordi estava una mica trist ja que com cada any els pares no trobarien temps per poder fer el pessebre. No els feia massa il·lusió, i fins i tot no tenien cap figureta. Tampoc mai, per la vigília de Reis, posaven aigua per als camells, ni torrons per als Reis, i ell sempre tenia por de què aquests no li deixessin res, encara que per sort eren comprensius, i cada any li deixaven les joguines com si res no passés. Tot això el posava molt trist, ja que els companys de l’escola, a casa seva, tots tenien el pessebre. Ell, sort en tenia dels avis, que en feien un a casa seva i en podia gaudir cada any. Aquest Nadal va pensar que tenia que idear alguna cosa perquè els seus pares reaccionessin i tinguessin ganes i il·lusió pel que representava per a ell el fet de tenir un pessebre a casa seva. Així, quan la mare li va dir d´anar a casa els avis a veure el seu pessebre, va dir: - no, no en tinc ganes-. La mare se’l va mirar molt sorpresa. Aquest any no vull anar per Nadal a casa els avis, ni vull fer la carta als Reis. Què vol dir això? Què no vols res? No. Em quedaré a casa, i ja està.

La Mare es va preocupar molt. Va anar a casa dels avis, i va parlar-ho amb l’àvia. Aquesta, que estava una mica al cas del que li passava al Jordi, va dir-li que potser el que hauríem de fer és estar més pel nen. En Jordi només volia cridar la seva atenció. Li va dir tot seguit perquè no anaven a donar un volt tots tres junts, aprofitant les festes.

Quan els pares li van comentar de sortir a fer un passeig, ell es va posar molt content i els va dir d’ anar a la fira a veure els pessebres. A l’arribar-hi a en Jordi se li va il·luminar la cara de felicitat, i els pares, al veure’l així van proposar-li de comprar algunes figuretes per al seu pessebre. El nen de seguida va dir que sí, i varen comprar una cova amb la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen Jesús, el Bou, la Mula, l’àngel , alguns pastorets, i fins i tot una mica de molsa.

A l’arribar a casa sense temps ni de treure’s els abrics i les bufandes, varen posar la molsa i les figuretes sobre el bufet del menjador, i els pares, al veure’l tant content, varen sentir un goig molt gran. Els va semblar que tornaven a la seva infantesa. Aprofitant el moment, en Jordi els digué si la vigília de Reis també posarien aigua per als camells, i torrons per a SS Majestats. Per què no ? va dir la mare somrient La Núria i en Joan es van mirar. Potser la feina els havia fet perdre el sentiment del Nadal, i ara, gràcies al seu fill, havia tornat l’alegria a casa seva. Per sempre més mantindrien la il·lusió que el Jordi els havia retornat.

LA EXTRAÑA HERENCIA

Autor: Aviparc Centre de Dia Il·lustradors: Alumnat de 4rt A de l’Escola Les Corts

Tutora: Cristina Cabrera Al recibir un guante como única herencia de un desconocido y misterioso familiar de América, Luís pensó que ese hombre que emigró a Méjico para salvar la vida, siendo él un recién nacido, y al que toda la familia consideraba un caso perdido era, efectivamente, un loco. Durante su juventud, Luís apenas había oído hablar de aquel Tío de América. Sólo algunos comentarios confusos sobre su afición a realizar extraños inventos que a punto estuvieron de costarle la vida. Después, un manto de silencio cayó sobre él y nunca más se supo. Luís, guardó el guante en el fondo de un armario y se olvidó de él. Pasaron los años y Luís se hizo mayor. Muy mayor. Su cuerpo fatigado no le dejaba descansar y la desesperación se iba apoderando de él. Una noche de tormenta, en que el dolor le impedía dormir, cansado de tantas noches en vela recostado en el sillón, ya que en la cama le era imposible estar más de una hora sin sentir una molestia insoportable en los hombros que se extendía por todos los brazos hasta paralizarle por completo las manos, Luís rabiaba de dolor. Desesperado abrió el cajón de los medicamentos en busca de un calmante, pero sólo encontró cajas vacías. Pensó en salir a la calle en busca de una farmacia de guardia, pero la lluvia era muy intensa y caía acompañada de relámpagos, rayos y truenos. Además su movilidad era ya la de un anciano, un hombre mayor, al que cada vez le costaba más desenvolverse sin la ayuda de los demás. Caminaba con dificultad con la ayuda de un bastón. Salir aquella noche de tormenta hubiese sido un suicidio. Pero el dolor le hacía rabiar. Se dejó ir sobre el sillón, a punto de llorar. Se levantó y con los ojos inyectados en sangre empezó a buscar como un loco por toda la habitación una píldora que calmase su insoportable dolor. Abrió y vació todos los cajones. Buscó bajo la cama. En las estanterías y, finalmente, se dirigió hacia el armario. Lo abrió y empezó a buscar entre la ropa, en los bolsillos, entre las mantas. Las prendas iban saliendo del armario para amontonarse en el suelo de la habitación.

En medio de tal alboroto, se fue la luz. La fuerza de la tormenta había conseguido averiar el suministro de electricidad. Con la luz, se fue también el calor que el pequeño radiador eléctrico daba a la habitación. Luís, entonces, pensó que aquello era el final. Dejó de buscar. Estuvo a un paso de rendirse. Su último pensamiento fue de agradecimiento a su hija y a sus nietos. Entonces, en el rincón más oculto del armario le pareció ver un pequeño destello dorado. Una luz muy tenue en la oscuridad total. Alargó el brazo y con la mano extrajo el guante de piel con una cremallera dorada que hacía muchos años había recibido como herencia de un lejano y desconocido familiar y del que ya ni se acordaba. Con el guante en la mano, los ojos llorosos, la habitación en penumbra y observando, a través de la ventana, la cortina de lluvia que estaba cayendo junto al resplandor de los relámpagos y escuchando el estruendo de los truenos, Luís se sentó en el sofá. La situación era insólita. Pero lo que estaba a punto de suceder todavía lo sería más. La culminación de todos los sueños. Algo totalmente inesperado. Sin nada que aliviase su dolor, Luís decidió probarse el guante heredado. En el preciso instante que el guante quedó perfectamente encajado en su mano, un resplandor muy intenso empezó a crecer desde el interior del armario hasta inundar toda la habitación que parecía haber recuperado la luz. Un calor muy agradable se instaló en el cuerpo de Luís. De repente, un hombre apareció en la habitación. Llevaba puesto un guante igual que el de Luís. Su pareja. Pero, ¿quién era ese hombre? Luís no tardó en conocer la respuesta. Era su tío de América que al volver a la vida después de tantos años encerrado en el guante que dejó en herencia a Luís, le concedió tres deseos en agradecimiento por haber realizado el sortilegio que él había preparado. Si el familiar que recibía el guante en herencia, se lo ponía y le encajaba, él volvería a la vida y le concedería tres deseos. El truco había funcionado. Era realmente un inventor mágico. Y ahora se había podido demostrar. Luís no salía de su asombro. Lo que más le preocupaba era el dolor. Ese fue el primer deseo concedido. A partir de ese mismo momento, Luís descubre en su cuerpo cansado y dolorido síntomas de un rejuvenecimiento maravilloso. Luís no podía creer lo que sentía. El dolor desaparecía y sus brazos, manos y piernas recuperaban una fuerza ya olvidada. Una energía de otros tiempos.

El segundo deseo, tuvo que ver con la época del año. Estábamos en Navidad, la lluvia torrencial de hacía una horas, se había convertido en nieve que caía suavemente sobre la ciudad. Me haría mucha ilusión ganar la lotería de Navidad, susurró medio avergonzado. Luís, no pensaba sólo en él, al pedirle este deseo. Su hija y sus nietos no estaban pasando un buen momento y el dinero les iría muy bien.

Y el tercer y último deseo fue quedarse con él, volverlo a ver, saber más de su vida. Para eso, el tío de América, le pidió una condición. Te quedarás el guante, le dijo, y siempre que quieras podrás verme, sólo tienes que ponértelo, pero para poder quedártelo has de prometer que el guante no se perderá y, sin desvelar su secreto, cuando tu faltes deberás haberlo dejado en herencia al familiar más joven. De él dependerá que el talismán de los tres deseos ayude a nuestra familia para siempre. Y acabó diciendo; la culminación de todos los sueños se hará realidad si no nos rendimos jamás y nuestro corazón es más grande que nuestro egoísmo y si, al final del camino, nuestro último pensamiento es de agradecimiento a los demás.

L’ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L’ÀVIA MONTSERRAT

Autora: Montserrat Torrent Badia Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Em dic Montserrat Torrent i Badia i sóc l’àvia de la Rita. La Rita em va demanar si li podia escriure un conte o un fet que hagués passat antigament a la meva família, i, ràpidament, vaig cercar dins de la meva memòria tota la informació que em calia per escriure una història familiar. Vaig pensar en la meva àvia, la mare de la meva mare, o sigui, la rebesàvia de la Rita. L’àvia Montserrat, la iaia, com nosaltres li dèiem, havia nascut a L’Hospitalet de Llobregat, l’any 1876, i tenia un germà, Ramon, i una germana, l’Anita, que li dèiem Nitus. Oi què és un nom molt divertit? Doncs l’àvia Montserrat i la Nitus tenien una cosina que li dèiem Pepus. Què us semblen aquests noms? M’agradava molt quan l’àvia Montserrat m’explicava històries que li havien passat quan era petita o joveneta, o quan es va casar amb l’avi Magí i va néixer la meva mare, Maria. Una d’aquestes històries que solia explicar-me era un accident que havia sofert quan tenia 17 anys, i vaig pensar que podria ser molt bé la història que us explicaria aquí, a l’Escola Lavínia. Però el problema era que no la recordava bé...

De sobte, vaig tenir una idea: no diuen que al Google s’hi troba tot? Doncs a consultar el Google s’ha dit! Vaig clicar “Montserrat Farré i Prats” i, de cop, l’ordinador va començar a trontollar, i a la pantalla es barrejaven un munt de lletres, dates, coses molt antigues, un món ja del tot passat... Tot d’una, la pantalla es va fer gegant, i em vaig sentir empesar a entrar dins d’aquell món que s’obria als meus ulls! Oh, sorpresa! Em vaig trobar enmig d’una ciutat de finals del segle XIX, on els carrers eren més tranquils, hi havia molts pocs automòbils, i els tramvies eren tirats per cavalls. Tota la pantalla era d’un color sèpia, així com la gent que, de mica en mica, va anar apareixent. Em va semblar sentir veus i vaig continuar buscant, fins que la imatge es va fer més neta i hi vaig veure dues nenes i una noia, amb una dona que les acompanyava. Totes quatre corrien cap a la parada del tramvia de cavalls. Fixant-m’hi bé, les dues nenes, d’uns 7 o 8 anys, tenien una semblança a la Nitus i a la Pepus, mentre que la joveneta de 17 anys em recordava la meva àvia Montserrat... Totes anaven molt contentes i entre elles comentaven que aquella sortida seria una gran aventura, perquè el tramvia de cavalls les portaria al Zoo de Barcelona.

Vaig continuar buscant. Havia de saber com havia anat aquella sortida tant emocionant! L’ordinador anava reflectint imatges: les vaig veure com pujaven al tramvia i com la seva acompanyant els hi feia recomanacions, perquè anessin en compte de prendre mal. Una vegada hi van haver pujat, les escenes es succeïen una darrera l’altra. Els cavalls tiraven del tramvia i, amb un trot tant alegre com les nenes, avançaven per la Gran Via, camí del Zoo. Però jo volia saber més, volia saber què pensaven, què deien al llarg d’aquell viatge, per a elles tant important. Vaig tornar a fixar la vista a l’ordinador, vaig creuar els dits i vaig insistir en el Google; aquesta vegada, però, em vaig agafar ben fort a la taula, mentre la pantalla creixia i creixia... Davant meu tenia un tren enfurismat que avançava pel carrer Balmes avall, deixant una fumera negra que feia mal als ulls... El tren avançava per la superfície del carrer, perquè en aquell temps no estava soterrat... I, sobtadament, per la Gran Via va aparèixer el tramvia amb els cavalls trotant a cor què vols... Ai, quines males vibracions! Pot passar una desgràcia!

Just en aquest moment d’ansietat van desaparèixer les imatges i va quedar un missatge del Google que deia: “El dia 22 de maig de 1892, hi va haver un xoc entre un tramvia i el tren de Sarrià, a la cruïlla de Gran Via i Balmes, a resultes del qual dues nenes, una noia i l’acompanyant, passatgeres del tramvia, van resultar ferides. El gran terrabastall del xoc es va sentir des del Zoo.”

A l’endemà, a la crònica de successos de La Vanguardia, va sortir una gran ressenya, que la meva àvia guardava com un tresor, i sempre al final de la història ens l’ensenyava. Ah, em descuidava de dir-vos que al cap de poc, les viatgeres del tramvia es van recuperar i van poder anar al Zoo. Però això ja és una altra història...

CRONOLOGIA: L’ACCIDENT DE TRÀNSIT DE L’ÀVIA MONTSSERRAT

Tren de Sarrià (vapor)

Naixement de Montserrat Farré i Prats

Naixement de Nitus i Pepus

Tren de Sarrià (elèctric)

Aparició de La Vanguardia

Inauguració Zoo Accident de trànsit de Montserrat Farré i Prats

Soterrament del tren de Sarrià

Tramvia de cavalls

Tramvia elèctric

Explicació de la història a l’Escola Lavínia

LA MEVA ESTADA A MAÓ

Autora: Florentina de la Cruz Cànovas Zamorano Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’Escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Hola sóc l’àvia de la Sílvia. Sóc filla d’en Juan i la Carmen. El meu pare, en Juan, era bus, pertanyia a l’armada i anava amb vaixells de guerra. Un temps, que no anava amb vaixells de guerra, va treballar als fonaments de la base naval, que això era gairebé sempre. Sóc la penúltima dels vuit germans nascuts. Set noies i un noi. La família vivia a Maó, capital de Menorca. En una casa gran, d’estil menorquí, amb un soterrani tan gran com la casa, que quan plovia o feia fred podíem jugar amb els amics. Vam ser molt feliços fins que el pare es va retirar perquè degut a les pressions del mar a la feina de bus va perdre molta visió i, va decidir de venir aquí, a Barcelona. On es visitava, de feia temps, amb el doctor Barraquer i a més a més el germà i la tercera de les grans havien obtingut beques per anar a la universitat i a Maó no n’hi havia, d’universitats. Al principi de gener del 1935 vam arribar a Barcelona. Tots menys la segona de les germanes grans, que s’havia casat amb un menorquí.

LA GUERRA CIVIL El primer any ens va acostar molt adaptar-nos a Barcelona. Quin canvi de forma de viure. Però el pitjor encara havia d’arribar. UN ANY DESPRÉS… La família estava desfeta, les bombes queien a tot moment, faltava el menjar, però no les van tancar les escoles, però igualment, a mi i a la meva germana Anna, al ser les dues petites, ens van enviar a les colònies d’acollida que organitzava la Generalitat en pobles allunyats per protegir-nos de tot el que estava caient a la ciutat. Però mentre s’organitzava el nostre trasllat, a un petit grup de nens i nenes ens tingueren allotjats en el Palau Reial de Pedralbes. Allà vaig viure jo, Florentina Cánovas Zamorano, a on abans i després s’allotjaren reis i reines, prínceps i princeses, fins i tot, el mateix dictador Franco.

34 34

DESPRÉS DE L’ESTADA AL PALAU DE PEDRALBES… Ens van enviar a Canet de Mar. Allà ens hi vam quedar molt poc temps. Després ens enviaren a Tossa de Mar. Vam conviure amb molta gent. Les professores, les nenes, la directora, etc. El papa i la mama, veient com acabaria la guerra, ens vingueren a buscar perquè volien estar tots junts.

A BARCELONA… Encara recordo que fent cua als menjadors d’infants per un plat de llenties i un panet de Viena amb melmelada ens atacà un avió metrallant, però per sort, no tocà a ningú.

Aquesta guerra ens va desfer molt: EL GERMÀ DESAPAREGUT DUES GERMANES VAN MARXAR A FORA Dono les gràcies als meus pares perquè les que vam quedar vam poder sobreviure amb amor i dignitat. La meva família: Carmen “Mama” Juan “Papa” Isabelita Conchita Maruja Juan “el germà” Carmen “la germana” Caridad Florentina Ana María

L’ENIGMA DE LA CASA ABANDONADA

Autora: M. Dolores Masip Fernández Il·lustradors: Alumnat de 4rt B de l’Escola Barcelona Tutora: Teresa Sumalla

La colla del poble d’estiu ja “funciona” de nou. Sembla mentida que hagi passat gaire bé un any! Tots han crescut moltíssim. Com que l’Antoni viu tot l’any al poble, sempre sap més coses que els altres. -Sabeu? L’altre nit vaig veure llum a la casa abandonada! –Apa aquí – diu en Juli. –Creu-t’ho o no t’ho creguis, però jo penso entrar a investigar. –Ai, no, quina pors’exclama la Penélope. -Vosaltres, ju-ju, que en dieu? –pregunta l’Antoni. Els germans Judit i Juli (els “juju”) s’apunten de seguida, les aventures els apassionen. –Vinga, animeu-vos tots, serà divertit. Necessitarem llanternes, bosses de plàstic, cordes, tiretes per si ens ferim, bambes per a corre bé... I finalment, arriba la gran nit. A la festa major hi ha molta activitat i aprofitant que ningú està per ells, els sis amics s’escapoleixen a corre-cuita fins al carrer Santa Teresa. S’apropen silenciosament a la casa. A la part de darrera hi ha una finestra trencada. L’Antoni, que està en tot, ha portat uns guants i amb molta cura va traient els trossos de vidres fins que deixa un espai suficientment gran perquè el Xavi, el més petit, es pugui ficar. Ell, tot decidit, entra pel forat i obra el pestell de la finestra que, al obrir-se, fa un soroll tan fort que tothom es paralitza. Uns moments d’atenció i, al no sentir res, entren. La Marta, que està molt espantada, s’ha estimat més quedar-se afora a vigilar.

A poc a poc els amics van passant per diferents habitacions. És una casa molt gran i pensen que, si fos de dia, seria divertit jugar a “fet i amagar” però ara… realment fa por. De cop i volta, la Judit deixa anar un crit sord: ¡Ha vist claror al fons del passadís! – Silenci- reclama l’Antoni. Quedeu-vos aquí i jo miraré d’apropar-me. –Ves amb compte! Quan s’està apropant sent una respiració molt profunda, com d’algú que està dormit. Treu el cap per la porta entreoberta però no veu res. Per la finestra entra la llum del carrer i s’espera fins que els seus ulls s’acostumen a la foscor. I veu un home alt i prim, encongit sobre un llit que hi ha a un racó. No s’entreté a mirar res més, molt a poc a poc torna enrere i explica als seus amics el que ha vist. Els ju-ju decideixen que ells també volen anar fins a aquella habitació. -I si es desperta? – la Penélope no es mou del costat de la finestra. –No vinguis si no vols- diu el Xavi. Jo sí que vull anar. Ara són quatre els que, gairebé sense tocar de peus a terra, fan el camí fins a l’habitació. I allà està l’home misteriós! –I ara què fem?-pregunta la Judit amb un fil de veu. –Qui serà? Serà perillós? Ai, no ho se, tornem enrere i pensem.

Lentament desfan el camí fins a arribar al lloc per a on han entrat. I de cop i volta, un soroll que ve del fons del passadís, els fa empal·lidir. El Xavi va cap a la finestra, amb tan mala fortuna que s’enganxa un peu amb una rajola trencada i al fer força per a treure-la, un marc de porta que està desenganxat del seu eix, li cau sobre la cama. Un crit de dolor ressona per tota la casa, mentre, amb terror, veuen que pel passadís s’acosta un llum que avança a poc a poc. Cames ajudeu-me surten per la finestra i tots sis corren fins a casa de l’Antoni, arrossegant el Xavi que té un bon trau a la cama. Al veure entrar la colla, l’àvia té un gran ensurt però quan se’n adona que el Xavi plora i li regalima sang per la cama, ràpidament li cura la ferida, que no es tan greu com semblava. --I ara, "senyoretes i senyorets", em direu què dimonis ha passat?

Tots comencen a parlar alhora i no hi ha qui els entengui. De mica en mica l'àvia va comprenent. La Judit diu que estan molt penedits i que no tornaran a ficar-se en una casa abandonada. --Es que, a banda d'aquesta persona que dieu que heu vist, la mateixa casa ja té molt perill, us hagués pogut caure una paret a sobre, per exemple. La Marta està tremolosa. --Si us plau, no li diguis res als nostres pares. --No, que ens castigaran i no podrem jugar demà el campionat de futbol- suplica en Juli. L'àvia es queda pensativa un moment, somriu i diu: -Bé, ja miraré què puc fer. Us he d'explicar una cosa: Fa dies que el poble ha patit robatoris i, molt equivocada estaria si aquell home no té alguna cosa a veure. El millor serà anar a trobar l'alcalde... i també als vostres pares. -Els pares? Oh no, àvia, "porfa" -- diu l'Antoni. --I què voleu? Que menteixi? I quan els teus pares veiem la tema cama, Xavi, què els hi diràs? --Si, està clar- es resigna la Judit. --Deixeu-me parlar a misegueix l'àvia- Diré que investiguin la casa i els seus voltants i si tot resulta com em penso, serà gràcies a vosaltres que s'acabaran el robatoris. Ja veureu com hi haurà un "final feliç". --Podrem tornar a entrar a la casa acompanyant l'alcalde i els "polis"? --pregunta l'Antoni. -Mira que n'ets de valent- s'admira la Judit. --Doncs no --diu l'avia amb veu ferma. Ja us heu arriscat massa. Espero que, per una temporada se us acabin les ganes de fer malifetes. Un somriure gran acompanya les últimes paraules de l'àvia. Tots cinc l'abracen dient-li: Ets la millor, gràcies, gràcies.

VIATJAR AMB FAMILIA

Autora: Antònia Cortado Gonzàlez Il·lustradors: Alumnat de 4rt A de l’Escola Barcelona Tutora: Faustina Lozano

Fa molt de temps, hi havia una família que li agradava molt viatjar , sempre que podien feien grans i petits viatges, a vegades viatjaven molt lluny a altres continents, on visitaven llocs exòtics i molt diferents, als que ells coneixien i vivien. Altres viatges els feien més propers, al mateix país d’on ells eren. Un dels viatges, però, van decidir viatjar tota la família plegada, els avis, els pares i també els més petits. La família era bastant gran, en total sumaven 14, eren l’avi i l’avia, 3 mares i 3 pares, i 6 nets, 5 nenes i un nen. Van decidir el lloc, aquesta vegada varen triar viatjar pel seu país, ja que era un país molt divers on es podia trobar tota classe de paisatges, del mar a la muntanya , del pla al altiplà.

L’època escollida va ser la primavera, ja que és el temps de l’esclat de la vida, tant de les plantes com els animals. Tots plegats varen preparar una ruta que, sortint des del mar anirien a parar a les muntanyes més altes. Anirien passant per diferents contrades per tal de poder veure la diferencia de cada zona del país, i que a més portarien un petit diari per poder recordar, més endavant, tot el que havien vist, visitat i aprés , i a més poder apuntarhi totes les anècdotes i històries que els hi anessin passant. El dia escollit per la sortida va ser el dia 21 de Març, que és el dia que s’inicia la primavera, doncs dit i fet.

Van sortir de la seva ciutat direcció al nord, cap a les platges, primer van ser unes platges grans de sorra amb algun port esportiu on la gent hi practicava l’esport de la vela, van anar pujant més cap el nord, i allà varen trobar un altre tipus de platges, menys sorra i força més roques, que feien que fossin petites platgetes o caletes. Tot anava molt bé, i tothom so estava passant molt bé i allà prop don eren, la zona més propera al nord del país, van coincidir amb una altre família, que també viatjava plegada per tal de descobrir el país on vivien. També hi havia avís, pares i nets, però en aquest cas els nens eren només 4, pel que sumats als altres 6 eren un total de 10 nens. Jugaven plegats, menjaven plegats i sempre volien fer les excursions junts. 39

Un dia en una de les excursions es van despistar una mica, els 10 nens, i és van separar dels pares i avis, o sigui que els nens tots contents van trobar el seu moment de llibertat, tot caminant per dins un bosc, van arribar a una masia, on vivien uns avis tots sols, i que els hi agradaven molt els nens, allà els van acollir, els hi van donar sopar i llits per dormir. El dia següent van poder visitar tota la masia, aquells avis allà, criaven i tenien moltes classes d’animals, els nens que tots eren de ciutat, varen poder conèixer i cuidar, gallines, porcs, xais, vaques i també varen poder veure un rusc d’abelles i moltes classes d’ocells que hi havia al bosc. Els nens estaven molt contens i feliços, però els pares i avis estaven molt preocupats, varen organitzar una batuda pel bosc per tal de poder-los trobar, els van trobar molt aviat i els nens no paraven d’explicar la seva nova experiència, amb moltes rialles i parlaven atropellant-se els uns als altres.

Van continuar el viatge tots plegat, ja anaven cap a els cims més alts del país. En aquests cims hi van trobar molta neu, quasi sempre a final del hivern acostuma a fer una gran nevada. A aquelles muntanyes hi havia una estació d’esquí, on van poder iniciar-se a practicar l’esport d’esquí, caigudes, baixades lliscant i moltes, moltes rialles, quan van acabar de practicar esport, és van dedicar a fer ninots de neu i a jugar a tirar-se boles de neu, tot plegat va ser una nova experiència, al vespre estaven tant esgotats que van dormir com lirons. La següent etapa, va ser ja el inici del camí del retorn cap a casa, pel que van deixar les muntanyes altes enrere, i van arribar a un altiplà que estava a mitja alçada entre el mar i les muntanyes, allà varen poder visitar diferents pobles amb gran tradició, històrica i prehistòrica, la plana era de gran varietat vegetal plena d’arbredes i cultius, verdures, cereals i fruites, etc... Tot els va semblar fascinant, sobretot el fet de que portés tants i tants anys la zona habitada. L’etapa propera va ser anar a veure un gran riu, aquest país a part de tenir-ne molts de petits també en té un de molt gran, el riu te moltes zones hidrogràfiques, pantans, platges fluvials, aiguamolls, i a més el riu acaba, desemboca, amb una gran singularitat en un delta, on s’hi conrea arròs i té una gran varietat d’ocells migratoris, gràcies els seus aiguamolls, que van fer les delícies dels nens, tots els volien imitar els cants, els crits, els seus sorolls i inclús volien imitat el seu vol, i van entendrà perfectament el perquè de les migracions dels ocells, el fred els fa fora de països més freds i van a buscar les zones temperades per tal de poder sobreviure i fer així perdurables les seves espècies.

Ara ja si van iniciar l’última etapa, direcció cap a casa, van tornar a passar per diferents poblacions a la costa, unes de gran solera històrica, on havien viscut els romans, altres més turístiques i pesqueres, però encara van tenir temps de veure i passejar per unes grans extensions de vinyes, ja que en el país on vivien tenien una zones temperades on hi glaça quasi gens i és terra de secà, allà van poder visitar unes caves, amb l’explicació de com és fa el vi i el cava, des de plantar el raïm fins a recollir-lo i de trepitjar-lo a deixar-lo fermentar i envellir-lo. El viatge arribava al seu final, i tots plegat varen anar a sopar, i van fer una lectura i un repàs dels seus diaris, on van poder veure el que havien aprés i fruir de les noves experiències. Així va ser com és va iniciar una gran amistat forta entre les dues famílies, que és van trobar viatjant pel seu país. Sempre que poden és retroben per fer coses noves, o recordar coses que ja han fet tots plegats. 41

Participació: Escola Les Corts, Escola Lavínia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa de Lisieux, Escola Ausiàs March, Centre de dia Aviparc. Organització: