Número 26 Novembre i Desembre2020
Edita : A.VV. Sant Martí de Provençals
Malgrat la pandèmia
EDITORIAL Sant Martí de Provençals C/ Andrade, 176 A, Local 3 08020 BARCELONA (jardins d’Ana Figuera) Telèfon 93 314 17 04 Horari secretaria DM DJ de 18 a 20 h infoaavvsantmarti@gmail.com www.avsantmartiprovencals.cat/
REDACCIÓ Antoni Santos Renom Josep Maria de la Concepción
COL·LABORADORS Josep Maria Monferrer M. Teresa Cornadó Arantxa Morán Eduard Milan Garcia Norberto Sinatra Miquel Figueras Sagalés Merce Yuba Flotats Amadeu Carbó Ricard LLerins Domiciano Sandoval Enric H. March Roger Torrell Jordi Casas Adalberto Betancor
Sumari EDITORIAL Tot esperant el 2021
Pag. 3
VERN Pag. 4 Medalla d’Honor de l’Ajuntament CONVIVÈNCIA Pag. 5 Okupes Persones amb diversitat funcional Fiesta Mayor de Sant Marti, ¨cómo te echamos de menos CULTURA Pag. 9 Sibilla Orígens i recuperació Què és una planta? Les oliveres de Sant Martí de Provençals HISTÒRIA Pag. 12 Associació Catalanista d’Excursions BENESTAR SOCIAL I SALUT Pag. 24 Hablemos del pacto de Toledo
MAQUETACIÓ Josep Maria de la Concepción
ACTIVITATS COMPARTIDES
Pag. 26
COMENTARI
RESPONSABILITAT
EDITORIAL
Tot esperant el 2021 L'any 2020 passarà a la història com un any maleït. Quan el darrer cap d'any brindàvem per un venturós any nou, poc podíem imaginar el munt de desgràcies que ens esperaven. Aquest virus desconegut ha provocat un daltabaix en la nostra societat i ha posat en evidència les mancances dels diferents sistemes sanitaris. No havíem previst haver d'enfrontar-nos a una situació com aquesta i la nostra teòrica protecció davant d'una pandèmia ha saltat pels aires en un tres i no res. Ara ja fa nou mesos que es va declarar el primer cas, portem més de 51.874 morts i superem el 2.050.360 infectats. Són xifres horroroses que ens han fet perdre la confiança en el nostre sistema de salut. Vivim en un constant bombardeig normatiu, endavant i en darrere, intentant seguir les recomanacions dels diferents responsables polítics. Si alguna cosa ha demostrat la seva gestió, és que tots o ningú tenia raó, que els diferents models aplicats han portat a resultats similars i que no calia tant soroll per al final arribar al mateix lloc. Des d'aquí un record pel veïnat que ens ha deixat i pel que n'ha patit els greus efectes. Enmig de tanta confusió la xarxa associativa del nostre barri encapçalada per la Coordinadora Vern ha intentat fins al darrer moment fer possible el somni. Propostes imaginatives per mantenir l'esperit de la Festa Major, han estat rebutjades. No ha estat possible, no hi ha culpables. Sols posar de manifest el gran esforç realitzat, malgrat la dificultat en la qual s'ha hagut de treballar. Aquesta tossudesa davant l'adversitat i la coherència demostrada intentant, malgrat tot, cohesionar el barri, confirma l'encert que les autoritats municipals han tingut al concedir-li la Medalla d'Honor de Barcelona.
Aquest reconeixement es fa extensiu al nostre company Salvador Mañosas, president de l'AVV. de La Palmera Centre. que també, d'una forma igualment merescuda, s'ha fet mereixedor del mateix premi. Ara estem davant d'un nou repte. Les Festes de Nadal i la Cavalcada de Reis. La situació és semblant. L'esforç conjunt amb l'Eix Prim i el mateix Districte, si finalment és possible, transformarà la clàssica Cavalcada en tres espais fixos on els infants podran entregar les seves cartes. Malgrat les circumstàncies no s'ha de perdre el somni, la il·lusió, la fantasia. Ha calgut redissenyar la festa per a fer-la possible També, sempre condicionats per les normes sanitàries, s'obrirà per primer cop en molts anys l'espai de l'antic cementiri al costat de l'Església de Sant Martí. Trobarem sorpreses nadalenques en un espai fins ara tancat i pel que ja hem iniciat un procés que ens pugui permetre utilitzar-lo. Sorpreses, imaginació, bona feina. La pandèmia ens condiciona, però no ens ha fet deixar de treballar. Esperem que aquesta bona feina de la Coordinadora pugui lluir aquest cop. Quan això arribi ja s'hauran fet les activitats de l'orquestra Bd10 o del Resonare. Malgrat tot seguim vius. Que el desig d'un millor 2021 aquest cop sigui encertat. Bon any i felicitat per tothom. Antoni Santos i Renom, President de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals
Pag 3
VERN
El passat 1 de desembre de 2020 la Coordinadora d’Entitats Vern va rebre la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona en un acte curt, però emotiu, al Saló de Cent. Es tracta d’un gran reconeixement a la feina feta durant els més de 30 anys de l’entitat i que ha estat possible a la participació activa i convençuda de centenars d’entitats i persones. La Coordinadora Vern es va constituir oficialment l’any 1987, però els seus orígens cal buscar-los molt abans, a finals dels anys 70 i principis dels 80. És en aquesta època primerenca de la democràcia, de reivindicacions socials i de múltiples moviments associatius incipients, que diverses entitats i col·lectius comencen a treballar en xarxa, a sumar esforços, compartir il·lusions i imaginar somnis pel barri. És en aquest moment que s’estableixen les bases del que posteriorment esdevindria la Coordinadora Vern.
CONVIVENCIA
Actualment la coordinadora compta amb més de 70 associacions, equipaments i col·lectius adherits dels barris de la Verneda i la Pau i de Sant Martí de Provençals. Compta, també, amb una àmplia xarxa d’agents col·laboradors que fan del projecte un exemple de treball col·lectiu i comunitari. Aquesta xarxa, a part de ser molt àmplia en el seu nombre, també ho és en la seva diversitat, hi podem trobar entitats culturals, esportives, educatives, socials, comercials. Diversitat que també es reflecteix en les persones que hi ha darrera de tots aquests projectes, persones de totes les edats, cultures i condicions socials. Els més de 30 anys d’història de l’entitat no han estat fàcils, ha calgut molta dedicació, molta feina i esforços per part d’un gran nombre de persones. Ens hem hagut de reinventar any rere any, interpretant cada moment en el canviant ecosistema del món associatiu.
Pag 4
Vern és coneguda, sobretot, per les activitats socioculturals que organitza, entre elles la Festa Major, la Cavalcada de Reis (coorganitzada amb la també coordinadora d’entitats Eix Prim), la Festa de la primavera (PrimaVern) o la revetlla de Sant Joan, per citar-ne algunes. Però el nostre projecte de coordinació va molt més enllà de l’organització d’actes i festes popular, i pretén ser un ampli projecte d’acció comunitària. Vern també és la creació de vincles, de vincles associatius, però també de vincles entre les persones, és un espai de creació de convivència i de cohesió social. Vern neix i es nodreix del voluntariat, una excel·lent eina per aprendre a compartir, a sumar, a pensar en el conjunt i no en els individualismes, en definitiva, per treballar amb i des de la generositat. Vern és i vol ser útil, útil a les entitats ajudant-les a dur a terme els seus projectes, però també útil al barri contribuint en millorar-lo i a viure’l amb passió. I per últim, res d’això no tindria sentit si totes les persones que formem part d’aquesta gran àgora que és Vern, no estiguéssim convençudes que amb el nostre projecte contribuïm a fer el món una mica millor.
FEM BARRI!! Roger Torrent President
CONIVENCIA
Okupes El fenómeno OKUPA es muy conocido y lleva años extendiéndose en nuestra sociedad; no obstante si bien al principio en algunas ocasiones obedecía a la reivindicación de algunos sectores de ejercitar el derecho a disfrutar de una vivienda digna, con el tiempo he podido comprobar que en otras ocasiones este “derecho” se ha ejercitado con un evidente abuso ya que se han ocupado sin justificación viviendas propiedad de personas de tercera edad que tienen una mínima pensión de jubilación y pueden vivir gracias a los alquileres que cobran de los pisos que han conseguido con el trabajo de su vida, o viviendas propiedad de personas que han adquirido como segunda residencia para disfrutar de su merecido descanso de fin de semana. El Ordenamiento Jurídico tiene sus niveles de protección en el ámbito penal, en concreto en el art.245 del Código Penal que literalmente dispone lo siguiente: 1. Al que con violencia o intimidación en las personas ocupare una cosa inmueble …, se le impondrá, además de las penas en que incurriere por las violencias ejercidas, la pena de prisión de uno a dos años, que se fijará teniendo en cuenta la utilidad obtenida y el daño causado. 2. El que ocupare, sin autorización debida, un inmueble, vivienda o edificio ajenos que no constituyan morada, o se mantuviere en ellos contra la voluntad de su titular, será castigado con la pena de multa de tres a seis meses. Pag 5
El Ordenamiento Jurídico tiene sus niveles de protección en el ámbito penal, en concreto en el art.245 del Código Penal que literalmente dispone lo siguiente: 1. Al que con violencia o intimidación en las personas ocupare una cosa inmueble …, se le impondrá, además de las penas en que incurriere por las violencias ejercidas, la pena de prisión de uno a dos años, que se fijará teniendo en cuenta la utilidad obtenida y el daño causado. 2. El que ocupare, sin autorización debida, un inmueble, vivienda o edificio ajenos que no constituyan morada, o se mantuviere en ellos contra la voluntad de su titular, será castigado con la pena de multa de tres a seis meses. La ley por tanto castiga con prisión cuando se ha ocupado un inmueble con violencia o intimidación, y con multa cuando no ha habido tal violencia. Es precisamente esta segunda modalidad delictiva a la que me estoy refiriendo con el fenómeno “Okupa” pues en estos casos se ha procedido a ocupar la vivienda de manera “pacífica”. La jurisprudencia establece que para poder castigar la ocupación o la usurpación no violenta de inmuebles se requiere de los siguientes elementos: a) naturalmente la acción de ocupar un inmueble, vivienda o edificio ajeno con cierto carácter permanente; b) que el bien inmueble no constituya morada de alguna persona; c) que se realice sin violencia o intimidación; d) que se carezca de título jurídico que legitime la posesión como por ejemplo un contrato de arrendamiento firmado de buena fe; y e) finalmente que se tenga conocimiento de la existencia de la voluntad contraria a la ocupación por el titular del inmueble, manifestada en cualquier momento previo o posterior a la ocupación. Si concurren las circunstancias indicadas, el tribunal podrá imponer una pena de multa al ocupante y si lo solicita la Fiscalía o su propietario, acordar la expulsión de la vivienda. Obviamente el Tribunal no puede actuar por su cuenta por lo que será preciso que el propietario del inmueble presente denuncia ante la policía o bien ante el Juzgado de Guardia, aportando la escritura de la propiedad, para que se inicie el proceso penal oportuno. No obstante, hay que recalcar que estamos siempre hablando de inmuebles en las que no resida nadie o que no sean segundas residencias pues en tal caso, si se ocupan, el delito es muchísimo más grave al llevar siempre aparejadas penas de prisión, denominado allanamiento de morada, regulado en el art.202 del Código Penal que establece: 1. El particular que, sin habitar en ella, entrare en morada ajena o se mantuviere en la misma contra la voluntad de su morador, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años. 2. Si el hecho se ejecutare con violencia o intimidación la pena será de prisión de uno a cuatro años y multa de seis a doce meses. Recientemente la Fiscalía General del Estado ha dictado la Instrucción 1/2020, de 15 de septiembre, que ha fijado las pautas para solicitar a los Juzgados el desalojo de los ocupantes de inmuebles sin tener que esperar a la celebración del juicio que en ocasiones puede dilatarse varios meses en perjuicio del propietario. Ángel González Sarrate Abogado ICAB agonsarrate@icab.cat Pag 6
Persones amb diversitat funcional i el COVID-19
La pandèmia de la COVID-19 ens ha canviat la vida a tothom, però les persones amb diversitat funcional encara hem estat més perjudicades. Nosaltres, per les nostres patologies, som persones de risc i al desplaçar-nos assegudes en cadira de rodes estem en un pla inferior a una persona a peu, patint més risc de contagi. Se’ns han anul·lat visites mèdiques, cancel·lat moltes teràpies i hem tingut menys suport i ajudes. A nivell de ciutat no s’ha tingut en compte el nostre col·lectiu a diverses instal·lacions que s’han fet per evitar els contagis. Per exemple, no han pensat en les persones que ens desplacem en cadira de rodes al fer l’ampliació de les terrasses a la calçada. En molts casos, les tanques grogues i contínues de ciment ens impedeixen el pas i segons ha anunciat l’ajuntament, aquestes terrasses han arribat per quedar-se. També en molts llocs han instal·lat dispensadors de gel hidroalcohòlic que funcionen només amb el peu, quan n’hi ha d’automàtics. Estem patint la manca de WC accessibles, agreujat actualment per la pandèmia i pel fet que molts bars i restaurants segueixen sense adaptar els seus serveis.
Aquest estiu a Barcelona es va posar en funcionament la temporada de bany per a tothom excepte les zones de servei amb suport per a persones amb diversitat funcional. Va ser necessària, el dissabte 13 de juny, una concentració del nostre col·lectiu a la platja de la Nova Icària per exigir la posada en marxa del servei de suport al bany. Al final es va aconseguir que de totes les platges de Barcelona, la Nova Icària i la zona de banys del Fòrum, (las dues de Sant Martí), es posessin en funcionament amb la infraestructura necessària d’accessibilitat i servei de suport al bany, tenint en compte un aforament limitat d’usuaris i amb totes les mesures de prevenció necessàries.
Miquel Figueras. Vocalia de persones amb diversitat funcional de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Martí de Provençals
Pag 7
Fiesta Mayor de Sant Marti, ¨cómo te echamos de menos Cuanto echo a faltar la alegría, que por las calles y plazas de Sant Martin se puede apreciar cuando las entidades engalanan con sus actuaciones cada rincón de nuestro espacio público, alegría que se contagia y que se aprecia en las caras de nuestros vecinos y en su participación masiva en todos los actos.
Este año la Torre de Norman Foster, sí, esa que está en la plaza de las Glorias y que muchos le llamamos el Pirulí, se ha vestido de gala para conmemorar que llegaba la Fiesta Mayor de Sant Marti, toda ella se ha iluminado de bonitos colores para llamar la atención de los viandantes que transitaban por la plaza y recordarles esa fecha tan emblemática para muchos de nosotros. Pero este año no ha sido como otros años, este año nos hemos visto privados de los actos de la Fiesta Mayor, que con tanta gracia y trabajo preparan todas las entidades de nuestro querido Sant Martin. Una terrible epidemia de un virus llamado COVID-19, lo ha hecho imposible, la sensatez de nuestras entidades y de nuestras autoridades, han decretado de forma acertada que para evitar los contagio y velar por la salud de nuestros vecinos, lo mejor que podíamos hacer es anular la inmensa mayoría de los actos de la Fiesta Mayor. Cuanto echo a faltar el calor humano que se respira en los actos de la fiesta, calor de convivencia y de presencia entrañable junto a nuestros vecinos, calor de cultura que nos define como grupo y como barrio y que poco a poco vamos prestigiando gracias al esfuerzo de muchos vecinos.
Cuanto echo a faltar el trabajo previo, entusiasta, y casi siempre titánico, que todos los miembros de nuestras entidades desarrollan en los locales semanas antes para que todo esté dispuesto para las fechas señaladas. Como echo a faltar el paseo tranquilo por los tenderetes, el baile, las sardanas o el ritmo de la música en los muchos conciertos de plazas y parques, o el ron cremat al ritmo de una habanera, y sobre todo encontrarnos en nuestra calle mayor, en la Rambla Guipúzcoa, saludarnos amigablemente y comentar como cada año, que sí, que este año ha sido mejor que la del año pasado, aunque ya sé que este año eso no será posible. Pero el que viene sí, el año que viene tomaremos la fiesta mayor con más ganas, con más participación, con más reconocimiento de lo mucho que cuesta organizar tantos eventos culturales y de animación para el disfrute de todos y cada uno de los vecinos. El año que viene nos podremos abrazar, saludarnos efusivamente y compartir tanto la comida, la bebida y los bailes. El año que viene nos sentiremos más orgullosos que nunca de nuestra Fiesta Mayor y de nuestra gente. Viva Sant Marti, Viva la Fiesta Mayor y Vivan las Entidades. Francisco Narváez Pazos. Pag 8
CULTURA
sibillaOrígens i recuperació
Teatralització del Judici Final
Fins poc després de l’aplicació de la reforma litúrgica suscitada per les disposicions del Concili de Trento (que acabà l’any 1563), durant la nit de Nadal, després dels matines i abans de la missa del gall, a moltes esglésies de l’Occident cristià, des del segle IX, hi havia el “cant de la Sibil·la”; una figura femenina inspirada en antigues profetesses mitològiques que tenien la peculiar missió d’emetre oracles sobre el futur. En el primitiu text del cant de la Sibil·la, escrit en llengua llatina, hi trobem referències al judici final i a l’adveniment de Crist. Aquest cant, a partir del segle XIII, per fer-lo comprensible als estaments populars, es traduí a les llengües romàniques, entre elles al català. Tanmateix, després de Trento, aquest drama litúrgic només es mantingué viu a les esglésies de Mallorca i de l’Alguer (Sardenya), però recentment s’ha restituït a nombroses esglésies, entre elles a les basíliques de Santa Maria del Mar i de la Puríssima Concepció de Barcelona, al Monestir de Pedralbes, etc. El cant de la Sibil·la s’ha de qualificar com a un dels drames litúrgics de més arrelament i difusió durant l’època medieval, i per aquest motiu, l’any 2010, la UNESCO el declarà “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”.
Amb el cant de la Sibil·la es volia escenificar d’una manera catequètica, i alhora teatralitzada, el Judici Final a través d’un personatge femení –la Sibil·la—que dalt d’una trona i amb l’espasa a la mà pronunciava oracles i vaticinis sobre la fi del món i el judici final. En efecte, el text de les estrofes cantades per la Sibil·la, després d’anunciar la segona vinguda de Crist, es descriuen fets espantosos i desastres naturals i còsmics que, en el clima del que podríem anomenar “la pastoral de la por i la culpabilització”, impressionaven vivament el poble fidel. Malgrat la prohibició tridentina del cant de la Sibil·la, de manera ininterrompuda, entorn de la solemnitat del Nadal, s’han mantingut nombroses tradicions populars. Per exemple, el folklorista Joan Moreira, explica que, a Tortosa, “després de la missa major hi havia el costum d’anâ los infantillos de la Seu a cantâ les pasqües al so de guitarres, ferrets, panderos y castanyoles; y tot cantant demanaven pollastres, torrons, capons y gallines” (Folklore tortosí, 704). I arreu de les esglésies de casa nostra, acabada la missa del gall, ha romàs, ben viva, la tradició del cant de les nadales. nadala Pag 9
“El desembre congelat” que seguim cantant any rere any. Amb tot, després del Concili de Trento, el missatge de les estrofes del cant de la Sibil·la se seguí divulgant, d’alguna manera, en el marc de la celebració de les missions populars tingudes al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX a través de les Coplas del Judici on, per exemple, en unes que foren estampades a la ciutat de Girona, hi llegim: “Aquella ronca trompeta del judici universal: veniu, veniu, a judici, cita a tot home mortal en aquell terrible puesto de la Vall de Josafat”, talment el ressò dels oracles de la Sibil·la… Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins (Enviat perAmadeu Carbo) www.amadeucarbo.cat
Què és una planta?
Les plantes són un regne poc conegut i valorat per molta gent. Malauradament moltes plantes que serien útils per fer medicaments pels humans s’extingeixen abans d’ésser conegudes o estudiades. Una planta és un ésser viu generalment verd, que no es pot moure d’on neix. Això te clars inconvenients, però també avantatges. Les arrels a més de donar suport alimenten la planta per que mai mori de gana. És un ésser silenciós de creixement ilimitat que te célul.les eucariotes amb parets celul.lars formades principalment per cel.lulosa i que te dos característiques fonamentals per que puguin viure la resta d’éssers vius del planeta: Pag 10
Les plantes són les úniques que tenen la capacitat de transformar matèria inorgànica en orgànica, sucres en forma de glúcids simples com la glucosa que són capaces de transformar en midó. Així les seves arrels són capaces d’absorbir aigua i sals minerals del terra formant la saba bruta o ascendent que puja a les fulles pel xilema, un conducte de transport de les plantes vasculars. Les fulles de les plantes que solen pesar poc, han evolucionat durant milions d’anys per capturar l’energia solar d’una forma eficient. Així en elles la saba bruta es transforma en saba elaborada mitjançant una reacción química amb l’energia de la llum del sol i el Co2 que absorveixen de l’aire. Aquest procés de transformació d’energia lumínica en química es diu fotosíntesi i te lloc als cloroplasts, orgànuls celul.lars que contenen la clorofil.la, pigment que alhora dona el color verd a les plantes. En concret la fotosíntesi te lloc als tilacoides dels cloroplasts, que en ser plans absorveixen els fotons de la llum del sol. La saba elaborada es reparteix per alimentar tota la planta pel floema, conducte descendent. Aquest procés és lent però permanente mentre hi ha llum del sol. D’aquesta manera la resta d’animals podem menjar plantes o animals que se les mengen. Però a més el procés anterior, la fotosíntesi, te la virtut que genera hidrogen i oxigen com a rebuix, que necessitem la resta d’éssers vius per respirar. Per tant sense elles no hi hauria animals a la terra per que no podem digerir minerals i perque no podem respirar altres gasos que no siguin l’oxigen. El regne vegetal te una gran diversitat de formes, colors i de tipus de vida. Podem dividir les plantes segons el medi on viuen i la forma d’obtenir aliment en: Aquàtiques: que viuen permanetment dins l’aigua. Aquesta tant pot ser dolça com salada. També s’inclouen les algues que viuen en part sota l’aigua i ho deixen de fer quan la marea es baixa i l’aigua es retira temporalment. Terrestres: viuen permanentment en contacte amb el terra del que treuen aigua i sals minerals. A més les arrels fixen la planta perque no se l’emporti el vent i així pugui suportar una gran capçada. Epífites: són plantes que viuen sobre una altra planta però que no se n’aprofiten d’ella per viure. Solen ser plantes tropicals, algunes d’elles carnívores alhora. Hemiepífites: són plantes que neixen i viuen sobre una altra planta però que fan arrels fins arribar al terra. Solen ser plantes tropicals, algunes d’elles figueres estranguladores. Pag 11 www.amadeucarbo.cat
Paràsites o hemiparàsites: que viuen d’una altra planta i se n’aprofiten d’elles per viure, absorvint part de la saba elaborada que ha obtingut la planta hoste de la fotosíntesi. Aquestes plantes tenen una arrel modificada anomenada haustoris que penetra al xilema o floema de la planta hoste o als dos. N’hi ha unes 4.100 espècies de plantes angiospermes. També hi ha animals com els pulgons que xuclen saba elaborada de les fulles o prop d’elles. Com a exemple el gènere de la cuscuta al mediterrani o el vesc, Viscum album. Carnívores o insectívores: són plantes que obtenen part del nitrogen i d’altres nutrients de caçar insectes, però no viuen exclusivament d’ells. Viuen en sols pobres en llocs pantanosos o rocosos. Als tròpics alhora moltes són epífites. N’hi ha unes 630 espècies. Rupícoles: viuen sobre pedres amb pocs nutrients i poca aigua i per tant no solen fer-se molt grans. Com a exemple l’orella d’os, Ramonda miconi. Un líquen, que pot viure en arbres o roques segons l’espècie, és el procés d’una simbiosi entre una alga i un fong. És un ésser viu pluricel.lular que pot viure en condicions molt extremes i per tant que pot colonitzar diferents ecosistemes. El fong aporta aigua i protección davant el sol a l’alga i aquesta fa la fotosíntesi i aporta matèria orgànica i aliment al conjunt. Hi ha plantes per tots els gustos per que cada persona eligeixi la que més li agrada. La seva capacitat d’adaptació ha fet que s’escampin per tots els climes del planeta.
Ricard Llerins Bonet
HISTORIA
Associació Catalanista d’Excursions Científiques a Sant Martí de Provençals Pag 12
L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques fou creada el 1876, amb la finalitat d’estudiar Catalunya mitjançant excursions. El 1878 es produí una escissió de la qual sorgí l’Associació Catalana d’Excursions; tanmateix, el 1891 totes dues entitats es fusionaren per formar el Centre Excursionista de Catalunya, que ha arribat fins avui. Les excursions de l’associació foren recopilades en diversos volums, la visita que comentem està inclosa en el volum III (pp. 79-87), corresponent al 1879. La visita s’efectuà el 16 de març d’aquell. Hi participaren deu membres, entre ells l’historiador Antoni Aulèstia i Pijoan. Foren rebuts a la plaça del Mercat del Clot per la junta directiva del Centre Catalanista Provensalench. La visita començà en el casino-teatre. Després la comitiva es desplaça al local on havia d’instal·lar-se el Centre Catalanista. A continuació s’atansaren a la Casa de la vila. Allà es dedicaren a examinar un seguit de documents del seu arxiu. Posaren una gran atenció, especialment Aulèstia i Pijoan, en el fons corresponent a la guerra del Francès (1808-1814). En acabar, els fou facilitat el cens de la vila, del qual prengueren bona nota: 24.829 habitants de fet i 23.982 de dret. Alguns membres del grup s’aproparen a la casa que fou de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, «ahont vegérem restos de macissos y espessos murs y alguna làpida, trayentne cálch lo Sr. Gallard pera’l museu de la Associació». L’elaboració de croquis i dibuixos era una pràctica molt arrelada en l’Associació. Evidentment, no podia faltar una visita a l’església parroquial. Aquí el redactor fa un resum de les diferents versions explicatives de la presència de ferradures en la seva porta. En planteja quatre, que van des de la festa dels tres tombs a la pèrdua del cavall en alguna batalla. Quan passaren a la rectoria foren rebuts pel rector del moment, mossèn Francesc Rodó. Interessats sempre en els documents, ens informen que l’arxiu parroquial el cremaren els francesos el 1808. El rector no s’oblida d’ensenyar-los dues creus parroquials de plata daurada. Acabaren el recorregut matinal amb una visita a la Torre del Fang, de la qual ens diran que és «prop del camí de ferro» i que no té res de «verdaderament remarcable» en termes arquitectònics i arqueològics. Tot dirigint-se al dinar passaran per la creu de terme de la Sagrera, de la qual se’ns informa que porta data de 1589. Després de ser obsequiats amb un «espléndit dinar», en el qual no mancà la lectura de poemes als postres, passaren a visitar la fàbrica de pintats Borràs, Servat i Cia., de la qual era soci gerent un dels membres de la junta directiva del Centre Catalanista, el senyor Ignasi Servat. Visitaren les «amples quadres de travall» i els laboratoris químics. Pag 13
Un cop finalitzada la visita, agafaren «un dels trens de la tramvia» en direcció a Barcelona. Com no podia ser d’una altra manera, a l’acomiadar-se feren constar «nostre més espressiu vot de gracias y’l coral desitj de que arreli y prosperi una Associació fundada per personas tant dignes y tant entusiastes pera la idea catalanista».
Jordi Casas. Historiador
Les oliveres de Sant Martí de Provençals
El Pla de Barcelona l'any 1000, amb els camins romans (blau marí)i medievals(marró), i els torrents i rieres principals Font: Taedium. Grup de recerca d'història medieval i innovació docent universitària (UB)
Pag 14
Camins antics i fronteres Tots els camins antics que travessaven el Pla de Barcelona, alguns d’ells d’origen iber i romà, han deixat alguna traça sobre la trama urbana de la ciutat. Alguns sobreviuen fragmentàriament, sovint en forma de passatges dins les mançanes de la perifèria de l’Eixample; d’altres han quedat fossilitzats en els carrers de la ciutat i se n’ha oblidat l’origen. El mateix ha passat amb els torrents i les rieres. En el millor dels casos, n’ha sobreviscut el nom com a relíquia del passat. D’aquest vestigis ens en parlen sovint en Peter Cowley a Pla de Barcelona i Carme Martín a Memòria dels barris. Amb en Peter, més d’un cop ens hem posat el barret d’explorador i hem anat plegats a fer treball de camp i a parlar amb els qui encara guarden memòria (cada cop en són menys) de quan la ciutat era un territori interromput per accident geològics (com el Graó Barceloní i els turons), recs, horts i terres de ningú, i per aquests camins i torrents, que en molts casos feien de frontera entre els antics pobles del Pla i les seves barriades, abans no fossin annexionats a Barcelona. En el plànol adjunt podem veure aquests camins de l'Antiguitat, les rieres i els torrents principals, turons i altres accidents geogràfics (llacunes, aiguamolls, topònims antics, esglésies i parròquies que esdevindrien municipis en el tombant dels segles XVIII-XIX. La línia de costa és encara molt endins. A l'esquerra, sota Montjuïc, l'aigua arriba fins la plaça Cerdà; al mig, Santa Maria de les Arenes (Santa María del Mar és del segle XIV) és vora la platja, i una petita badia fa de port natural gràcies als bancs de sorra producte de la deriva del riu Besòs davant del que serà el Pla de Palau; i a la dreta, les maresmes insalubres de Sant Martí ocupen només la meitat de les terres que conformaran el litoral segles endavant.
Fotografia aèria parcial del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó, cap a 1950(CEFTA) Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya Pag 15
Com s’intueix pel títol de l’article, vull parlar d’oliveres, però abans d’anar a collir olives vull que posem la mirada sobre un lloc concret d'aquesta plana, a tocar dels contraforts del Collserola, com ens mostra la fotografia aèria que us adjunto, feta per la Compañía Española de Vuelos Fotogramétricos Aéreos (CEFTA), entre finals dels 40 i principi dels 50. Com ja hem fet altres vegades, mirarem el sòl que trepitgem i ens preguntarem per què els carrers segueixen un determinat traçat i si els espais no urbanitzats ens diuen alguna cosa del seu passat. És un dels jocs que ens permet la construcció d’una ciutat, Barcelona, cosida als límits dels antics pobles del Pla per la trama ortogonal de l’Eixample, de carrers rectilinis que poca cosa ens diuen del que hi va haver abans no s’hi construís. Bé, de fet, hi ha molt més que no pas ens pensem, però avui no toca parlar de l’Eixample, sinó d’una part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, un indret ple d’història.
A la fotografia aèria es delimita la zona central que separà (o uneix) els barris del Guinardó (a dalt, a la meitat dreta; antic barri de Muntanya del Clot), el Baix Guinardó (a dalt, a la meitat esquerra; fronterer amb Gràcia), el Poblet (a baix, a l’esquerra; avui barri de la Sagrada Família) i el Camp de l’Arpa del Clot (a baix, al centre i la dreta).
Si ens fixem en els camins marcats en color groc, veurem ràpidament que fan de fronteres naturals entre aquests barris. No hi hem marcat els torrents, que feien de camins quan anaven eixuts, perquè abans de la segona meitat del segle XIX no separaven cap nucli de població. En tot cas, el torrent de Milans, que baixava sinuosament entre els carrers de Cartagena i Castillejos, partia el Guinardó i separava el Poblet del Clot. I el torrent d’en Melis (el recorda el carrer que baixa entre els jardins del Doctor Pla i Armengol del Mas Ravellat-Pla i el camp del Martinenc, sobre l’Hospital de Sant Pau) unia el Guinardó amb el Clot, on prenia el nom de Bogatell, avui carrer de Rogent.
La part central de la fotografia, circumscrita dins d’un pentàgon irregular, no va ser urbanitzada fins molt tard, al tombant del segle XX, amb l’excepció del número 13 del passatge del Dos de Maig (1876). La raó és que tots aquests terrenys pertanyien a l’indià Josep Xifré Casas, el promotor dels Porxos d’en Xifré del Pla de Palau. Xifré va adquirir el 1833 el Manso Soley o Torre Milans a Sant Martí de Provençals, amb terres de cultiu i vinyes que pertanyien a altres masies, com les de Can Miralles i Can Miralletes, del segle XVII, totes dues propietat d’en Pere Miralles i aquesta última encara dempeus. La porta principal de la finca estava situada al camí d'Horta (Fresser) i un camí conduïa cap a la Torre Xifré, situada dins l’actual Hospital de Sant Pau, construït en els terreny comprats a Xifré, que es recordat al barri amb el carrer que du el seu nom.
Pag 16
Camí de la Travessera i ruïnes de Can Milans o Torre d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau El camí de la Travessera és l’antiga Via Subteriora o Francisca, probablement anterior a la romanització del Pla, el qual travessa de punta a punta, i que es correspon fossilitzada amb les travesseres de Gràcia i les Corts, a Barcelona; Collblanc i Antiga Travessera, a l’Hospitalet de Llobregat; i ja dins d’Esplugues de Llobregat, a través del carrer de Sant Mateu (carrer principal de l’antic Raval del mateix nom, escapçat per l’autopista) connecta amb el ramal de la Via Augusta que venia de Barcino i en conserva el nom; l’autèntic, no pas com la Via Augusta de Barcelona que res té a veure amb aquest camí romà sinó que és el resultat de la cobertura del Carril, el pas per on circulava a l’aire lliure el tren de Sarrià. A la part de baix, trobem el camí d’Horta, que comunicava aquesta vila amb Barcelona des del Portal Nou (davant de l’Arc de Triomf), on ben a prop, a l’illa formada pels carrers Roger de Flor, Alí Bei, Nàpols i Ausiàs March, en sobreviu un tram integrat en un jardí interior públic. Al Clot pren el nom de carrer de Freser, i al seu voltant hi van créixer les primeres cases del Camp de l’Arpa. Moltes d’aquestes cases han desaparegut i les altres ho faran quan s’acabi d’eixamplar aquest carrer. Als extrems del camí dins del barri, però, se’n conserven miraculosament dos nuclis: les casetes dels passatges Pau Hernández i León, al carrer de Cartagena, entre Rosselló i Provença; i algunes de les Cases Boada, entre Trinxant i les Navas de Tolosa.
Pag 17
El Camp de l'Arpa a principis del segle XX. El torrent del Bogatell i el camí d'Horta (a baix), Can Pere Miralles i Can Miralletes (centre de la imatge) i els torrents convertits en camins El camí d’Horta segueix aproximadament per l’actual passeig Maragall (un tram original l’hauríem d’anar a buscar al carrer de la Garrotxa, nom antic també del tram inicial del passeig) i es troba amb la Travessera, que gira cap avall després de desaparèixer dins l’Hospital de Sant Pau. Aquest gir permetia enllaçar la Travessera amb el camí de Dalt per l’actual passatge de la Travessera. El camí de Dalt permetia enllaçar amb la Travessera i el camí d’Horta a l’alçada del carrer de la Muntanya (el tram superior es diu carrer de l’Eterna Memòria), i era la via que comunicava Barcelona amb Sant Andreu de Palomar. El primer tram del camí de Dalt dins del Camp de l’Arpa del Clot s’havia dit carrer del Carme, i ja dins de l’actual barri de Navas i de la Sagrera es diu Concepció Arenal. Més enllà de la Riera d’Horta (avui, Dublín / Rovira i Virgili), però, a la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu, era conegut pels andreuencs com a camí de Barcelona o de Dalt per diferenciarlo del carrer Gran, antiga Via Augusta, que va canviant de nom a mida que s’apropa a Barcelona abans d’entrar pel Portal Nou: Sagrera, Clot i carretera de Ribes, nom que recupera a la Trinitat Vella. Després del carrer Ignasi Iglésias, el camí de Dalt es confon amb la Meridiana i el recuperem a l’actual carrer Bartrina, que el connectava amb el carrer Gran a l’alçada del carrer Palomar. Per últim, el camí de la Muntanya o del Guinardó, que puja cap amunt aproximadament per l’actual Rambla Volart, era d’antic el camí natural cap al turó de la Rovira, tot girant cap a la dreta a l’alçada de l’actual carrer Flors de Maig i prenent el camí Antic del Guinardó, que encara es conserva tot passant sota el Mas Guinardó. Al turó hi naixien els torrents d’en Melis i de la Guineu, i els martinencs hi pujaven per anar a les fonts del Cuento, d’en Fargues i de la Mulassa. Durant la primera dècada del segle XX, Salvador Riera, a qui tornarem a veure més endavant, ven les terres del vessant de Sant Martí a l’Ajuntament de Barcelona deu vegades més cares que el preu que ell en va pagar, i s’urbanitza el Parc del Guinardó. Pag 18
Torres, masos i masies Després de veure i descriure aquesta trama i important cruïlla de camins, a la foto hi veiem marcats els punts amb les masies que hi havia vora aquestes vies de comunicació. Ja hem vist la Torre Xifré, antic Mas Milans (segle XVII), propietat, com explica Carme Martín, d'Antoni Lacavalleria de Moix i Dulasch, qui el 1712 la va vendre a Segimon Milans i cinc generacions després Francesc de Milans i Duran la venia a Josep Xifré. També hem parlat de Can Miralles i Can Miralletes, i ara ens toca parlar de les masies que envolten la cruïlla de camins, envoltades de camps cultivats, i el terreny que a la fotografia està marcat amb color vermell i que segurament haureu deduït que és el lloc cap a on us vull dur.
Les restes de Can Ferrer, la dècada de 1970 Carles Capdevila (AFB)
Can Ferrer estava situat a la cantonada del passatge de la Travessera amb el camí d’Horta, però controlava el triangle format per tots els camins d’aquella important via de comunicació, a l’extrem del Camp de l’Arpa. Aquest lloc privilegiat convertia la masia en parada obligatòria de viatgers, carreters i de les bugaderes d’Horta, i feia d’hostal i d’abeurador de cavalls i mules. L'octubre de 1935 va ser convertida en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, però la guerra i la postguerra la van anar degradant a mida que era absorbida per la urbanització, i va ser enderrocada el darrer terç del segle XX.
Pag 19
El Mas Viladomat, cap a l'any 1900 Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó El Mas Viladomat, situat entre el camí de la Travessera (avui Sant Antoni Maria Claret) i el camí de la Muntanya (avui Rambla Volart), va ser construït sobre uns terreny comprats per Segimon Viladomat el 1732 i que a mans del darrer propietari, Salvador Riera (1896), s’estendrien fins al Mas Guinardó, la finca que acabaria donat nom al barri, i el turó de la Rovira, ambdós propietat també de Riera (1894). Acabada la guerra, amb el Guinardó ja urbanitzat i el patriarca mort (1916) la família Riera va vendre el mas a la Caixa, que va enderrocar l’edifici i hi va construir l’actual polígon d’habitatges, inaugurat l’any 1949.
Can Garcini i camps de conreu, l'any 1914. Felip Capdevila Arxiu Municipal del Districte d'Horta-Guinardó Pag 20
Can Garcini encara és dempeus gràcies a la llarga lluita veïnal. Construïda a principi del segle XVII, aquest mas convertit en torre senyorial és situat entre els carrers Xiprer, Escornalbou i el passatge Garcini. Els Alòs-Moner i Dou, provinents d’importants famílies barcelonines amb palaus al carrer de Sant Pere Més Baix i propietaris de la torre des de mitjan segle XIX, hi van viure fins l’any 2010, moment en què van vendre-la a la inefable constructora NyN. Avui és patrimoni públic.
Ca l'Aloi des del camp d'oliveres, l'any 1934 Arxiu Família Sindreu Ca l'Aloi tenia la façana principal mirant cap al carrer Guinardó, on avui hi ha la plaça del Taxi, i els passatges Aloi (conegut popularment com de les Onze Cases), Constància i Capella (abans Porvenir) són el resultat de la parcel·lació de les terres feta pels propietaris a principi del segle XX. El conjunt, aïllat de la resta per camps de cultiu, va tenir l’aspecte d’un petit poble fins a la dècada de 1930. Les oliveres de Sant Martí Al centre gairebé geomètric d’aquestes quatre masies i torres hi ha, marcat en vermell, un solitari camp, últim reducte rural d’aquest món desaparegut que acabem de descriure en el moment en què es va fer aquesta fotografia. Si ampliem la imatge i hi posem atenció, hi veurem uns quants arbres i una caseta de pagès feta de fusta. Avui, en aquest xamfrà de la Rambla Volart i el passeig de Maragall hi ha construïts uns habitatges, construïts a principi de la dècada de 1970, i una benzinera. Probablement, el terreny pertanyia al Mas Viladomat. Aquests arbres són les oliveres esmentades al principi de l’article. Van ser en aquest petit terreny al peu del camí d’Horta fins 1955, any en què va caler desfer-se d’elles per vendre el solar. Les va comprar en Pau Badia, veí del Camp de l’Arpa, que tenia amistat amb el propietari del terreny, per trasplantar-les a la finca que la família Badia té a Banyeres del Penedès i on des de fa 65 anys produeixen un bon oli d’oliva. Pag 21
Les oliveres de Sant Martí de Provençals als camps de vinyes de Banyeres del Penedès
Però la vida de les darreres oliveres productives de Sant Martí de Provençals perilla. El pagès que se n’ha cuidat fins ara, juntament amb unes quantes hectàrees de vinya, es jubila, i en Jordi Inglada, el nou pagès que en continuarà l’explotació del raïm necessita el tros de terra on son les oliveres, una faixa de terreny entre un camí i la vinya, per poder fer la verema de manera mecanitzada. Pag 22
En Magí, net de l’avi Pau i propietari d’aquestes oliveres martinenques de més de trescents anys, les cedirà amb molt de gust a qui les vulgui recuperar i trasplantar. En cas contrari, el pagès les tallarà per guanyar terreny per a la vinya i el pas de la maquinaria. Som conscients que tornar-les a casa, a Sant Martí de Provençals, és una utopia. El cost del trasllat és alt i el valor sentimental no és un argument prou sòlid, i menys en temps de crisi com els que corren. Amb tot, fem pública la notícia i la petició a les administracions pertinents
x
Restes de la necròpolis tardoromana del carrer Mas Casanovas, l'any 1931 Qui sap si aquestes oliveres són filles d’una vil·la romana establerta en aquest nus de comunicació tan important, cultivat des de l’Antiguitat. Sense anar més lluny, a només cinc-cents metres d’aquí, la zona delimitada per l’extrem de l’Hospital de Sant Pau tocant als carrers de Cartagena i la Ronda del Guinardó, aprofitant una terrassa calcària que formava un petit talús, ha estat habitada des del neolític i hi ha restes iberes (un forn de ferro), romanes (una necròpolis) i medievals, fins arribar a l’època moderna, quan es va construir el Mas Casanovas, enderrocat per construir l’hospital. Però els assentaments humans no van acabar aquí. L'any 1920, sobre la terrassa calcària abans esmentada, s'hi va formar un nucli de barraques, que va ser enderrocat l'any 1974 per obrir la ronda.
Pag 23
Poblat iber i sitges del turó de la Rovira I dalt del turó de la Rovira, als carrers Marià Labèrnia, Labèrnia i Panorama, un poblat iber laietà dels segles VI-I aec (hi ha restes de torres, muralla, habitacions i sitges) dominava la plana martinenca fins al mar, la vall d’Horta, els camps de blat i ordi i els camins, abans no arribessin els romans. Penseu-hi quan passegeu per aquests carrers del Camp de l'Arpa del Clot i del Guinardó.
BENESTAR SOCIAL I SALUT
Hablemos del pacto de Toledo
Es cierto que hoy en día prácticamente solo hablamos del Covid-19, se habla en todas partes, de forma continua y con todos nuestros conocidos. No es para menos, la pandemia nos ha cambiado la vida, como nada anteriormente lo había hecho, y ojala, cuando salgamos de esto, salgamos realmente reforzados como sociedad, más justa y más igualitaria para todos los seres humanos.
Pag 24
Aquí no hablaremos más del Covid-19, hablaremos de algo que ha pasado más desapercibido, aunque algo ha trascendido en los medios de comunicación, pero que a buen seguro se hablará y mucho, el próximo año 2.021, hablaremos de la Comisión del Pacto de Toledo, esa comisión que funciona desde el año 1996, que tiene como objetivos principales, preservar la estabilidad del Sistema Público de Pensiones, además de procurar sacarlo del debate político. Ambas cosas hoy por hoy muy lejos de conseguir. En febrero de 2.019 dicha comisión se rompió totalmente y no hubo forma de llegar a ningún acuerdo, dada la oposición de Unidas Podemos, ERC y BILDU a pactar unas recomendaciones que introducían dicho sistema, en una carrera desenfrenada por la descapitalización del mismo . Ahora en octubre de 2.020, el Gobierno, la oposición y los medios de comunicación nos quieren hacer creer que todo es diferente (que han encontrado la cuadratura del círculo). Pero en realidad no es así, hoy como ayer no ha cambiado absolutamente nada, y tanto es así, que ERC y Bildu se han abstenido, y VOX ha votado en contra (lo de VOX no es difícil de analizar), pero los otros partidos tienen poderosas razones para no estar de acuerdo. Lo que se nos presenta como avances importantes, no se ha movido ni un milímetro. No solo no nos aseguran la subida del IPC real por Ley, ni tienen intención de que figure en un Art. fundamental de la CE, sino que introducen la coletilla de que solo las cotizaciones sociales pagaran las pensiones, y que otros parámetros podrán tenerse en cuenta para esa subida de las pensiones, como los ingresos de la Seguridad Social (esto cuando llevan décadas reduciéndolos), el mercado de trabajo, o la situación económica en general.
Pero la cosa no queda solo aquí. Cuando este Gobierno dividió el Ministerio de Trabajo, Seguridad Social y Migración en dos ministerios, ya pensaba en este tema de la pensiones, y es por eso que lo desvinculo del resto, poniendo al Sr. José Luis Escrivá, banquero de toda la vida, con larga experiencia y mentalidad de banquero, a solucionar este problema. Así que al Sr. Escrivá se le ocurre que copiará las EPSV (Entidades de Previsión Social Voluntaria de Euskadi), las implantará en todo el Estado. Esto no es más que pensiones de empresa, gestionadas por los dos sindicatos mayoritarios, y entidades financieras y aseguradoras. Los trabajadores aportaran una parte de su salario a estas pensiones. La pregunta de rigor sería ¿Por qué aquí sí, y a la Seguridad Social no?, fácil, para descapitalizar el Sistema Público. En una Palabra, nos están metiendo la Mochila Austriaca por la puerta de atrás, con vistas a implantarla en tres o cuatro años.
Tendremos trabajadores de primera, con contratos fijos, buenos salarios y una buena pensión pública, más la de empresa, y trabajadores con una pensión pública de subsistencia y sin la de empresa, ya que los sueldos son los que son. Otro día hablaremos de la Mochila Austriaca. Pero mientras tanto, yo pediría a la sociedad en general, y a los trabajadores en particular, que se empiecen a organizar, porque el futuro que nos viene no es nada esperanzador, por los que se refiere a nuestros derechos y libertades actuales.
Domiciano Sandoval. Pag 25
ACTIVITATS COMPARTIDES El local esta gestionat per • AVV. Sant Martí de Provençals LLoc: Carrer Andrade 176 Les persones o entitats que vulguin fer alguna activitat poden enviar un correu a:
infoavsantmarti@gmail.com CONVIVIM Sant Martí
Atención para Información y Asesoramiento: Cultural, Inmigración, Extranjería. Los Martes de 18 a 20 horas 93 314 17 04 facebook.com/lconvivimsanmarti convivimsantmarti@gmail.com
STOP DESAHUCIOS MARTI
SANT
Ayudar a las persones problemas en la vivienda Martes 18 a 20 horas 647 75 74 39 (cita previa)
con
Coordinadora de Salut de de Sant Martí L’objectiu és treballar per una sanitat publica de qualitat i universal.
A.V.Sant Marti de Provençals 93.314.17.04
Centre d'Estudis de SMP Té com a objectiu recollir la memòria històrica,difundre i defensar el patrimoni cultural.. Participeu! cesmp.bcn@gmail.com
93.314.17.04
Asociación Botijas”
Uruguayo
Catalana
“Los
Atención para Información y Asesoramiento: Cultural, Inmigración, Extranjería. Los Martes de 18 a 20 horas 630 230 772 93.314.17.04 facebook.com/losbotijas asoc.losbotijas@gmail.com
PLATAFORMA ESTATAL DE SERVICIOS DE ATENCION DOMICILIARIA
Su misión consiste mejorar la calidad de los trabajadores/ trabajadoras y de los usuarios dependiengtes Martes y jueves de 18 a 20 horas 606 659 228 (cita previa) Vocalia de Sant Martí de persones amb diversitat funcional L’objectiu és treballar per fer escoltar la veu de les persones amb discapacitats i per donar a conèixer les nostres necessitats.
Dijous de 18 a 20 En la A.V.Sant Martí de Provençals 93.314.17.04 discapsm@gmail.com
SOM MEMORIA HISTORICA DE SANT MARTI Projecte de recuperació de material gràfic dels nostres barris SMP, Verneda i La Pau, La Palmera, Via Trajana, El Besòs i Maresme.
memoriadesantmarti@ gmail.com 93.314.17.04
Pag 26
Vocalia de Gossos La Vocalia de gossos ha estat creada per contribuir i promoure la millor convivència entre gossos i persones sent una preocupació especial el "civisme, les normes de convivència i la tinença responsable dels gossos", per a aquesta finalitat farem accions lúdiques, formatives i campanyes de conscienciació que ens ajudi en la construcció d'un barri amb una bona convivència, per fer una societat amb més consciència, empatia i respecte amb els animals.
Rosemary Urquizo Zanabria 680317909
El Racó del Paraguai-Perú és un local gestionat per • AVV. Sant Martí de Provençals • AVV. Palmera Centre • AVV. Paraguai Perú LLoc: Paraguai 11 Les persones o entitats que vulguin fe alguna activitat poden enviar un correu a:
racoparaperu@gmail.com
En aquest moment les activitats que es fan són Gegants del Besòs Pescadores de la Mar Bella Martinet Solidari Flor de mi tierra (Chile) Classes de Guitarra Patchwork Ceibo Chalanes de Catalunya Puntaires Manualitats Sardanes La Palmera Expresio Corporal Marea Pensionista Grup Honduras
Pag 27