Número 24 Maig –Juny 2020
Edita : A.VV. Sant Martí de Provençals
Tot passara i al final sortirà
EDITORIAL Sant Martí de Provençals C/ Andrade, 176 A, Local 3 08020 BARCELONA (jardins d’Ana Figuera) Telèfon 93 314 17 04 Horari secretaria DM DJ de 18 a 20 h infoaavvsantmarti@gmail.com www.avsantmartiprovencals.cat/
Sumari EDITORIAL
Pag. 2
VERN
Pag. 3
CONVIVÈNCIA
Pag. 4
REDACCIÓ Antoni Santos Renom Josep Maria de la Concepción
CULTURA
Pag . 7
HISTÒRIA
Pag .9
COL·LABORADORS Josep Maria Monferrer M. Teresa Cornadó Ángel González Sarrate Eduard Milan Garcia Miquel Figueras Sagalés Arantxa Morán Merce Yuba Flotats Ángel Campos López Jorge Herrero Domiciano Sandoval Enric H. March Roger Torrell Jordi Casas Adalberto Betancor
BENESTAR SOCIAL I SALUT
Pag. 13
ACTIVITATS COMPARTIDES
Pag. 17
MAQUETACIÓ Josep Maria de la Concepción
COMENTARI
RESPONSABILITAT
EDITORIAL
Un moment complicat COMPLICAT Qui anava a dir que aquest mes de Març les nostres vides sofririen una sotragada d’efectes imprevisibles?. Qui podia imaginar quan, des de la Xina arribaven informacions confuses sobre l’aparició d’un brot epidèmic, que la nostra vida canviaria completament i també la visió sobre un futur que ha esdevingut incert?. Fa més d’un mes que estem confinats a casa, com tota la societat excepte la que lluita per parar la pandèmia, i també aturada tota la activitat econòmica. I descobrim que aquesta plaga afecta a tot el món, que arreu les seqüeles són semblants, que la vida s’ha aturat, que no sabem quan s’acabarà aquest malson. Vivíem dins d’un núvol, havíem passat pàgina de la darrera crisi i, malgrat veus que ens recordaven que molta gent encara en patia les conseqüències, ens sentíem segurs. I vet aquí que tot això s’ha trencat. Milers de morts, milions d’afectats, gairebé tota l’activitat econòmica mundial aturada i tot això sense veure quan acabarà. I nosaltres, tancats a casa, sense saber ni què fer ni què pensar, omplint els nostres dies amb activitats personals per fer més curt el pas del temps.
Quan veiem que tot el nostre poder, fruit de viure en un lloc privilegiat del món, té unes arrels tant febles que pot desaparèixer per una epidèmia causada per un microorganisme desconegut, i amb ell marxar el treball, les normes de convivència o els hàbits vitals, quan tot al nostre voltant esdevé fràgil, podem concloure que desconeixem com serà el futur però que aquest, tal i com hi creiem fins ara, no ens ofereix cap seguretat. Tocarà refer-nos, com a societat tancar files i aprendre a conviure de nou amb aquests riscos. Caldrà molta intel·ligència per saber quin és el bon camí per reconduir-nos cap a un model més cohesionat, més sòlid i econòmicament més productiu. Aquí, Barcelona té molta feina. El nostre model, basat en el creixement dels serveis i amb un gran pes del turisme haurà necessàriament de redibuixar-se. L’industria, el coneixement i la creativitat aporten estabilitat, els moviments massius de persones cercant el lleure són el punt feble del nostre model econòmic. Se’ns ha girat molta feina
I un futur ple d’incerteses. Res ens pot garantir la sortida ordenada d’aquest caos ni com serà la nostra societat quan tot això s’hagi acabat. Sense comptar els milers i milers de la nostra gent que ja no tornarem a veure, la seguretat en la que vivíem haurà desaparegut, possiblement per sempre.
Antoni Santos i Renom, President de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals.
Pagina 2 de 18
VERN
La nova orquestra del nostre barri En el nostre cas, i des de la humilitat que ens és pròpia, els membres, ja siguin prèvia o potencialment músics, ja siguin persones educades en la importància dels esforços col·lectius, ja persones que desitgen endinsar-se en aquest món màgic malgrat tot els hi vingui de nou, comparteixen d’il·lusió de estar participant en el naixement de quelcom nou, gairebé insòlit i que cal tirar endavant. La proposta de crear una orquestra de barri amb diferents vocacions ha estat el revulsiu que ha permès engegar un projecte, en el que la novetat de plantejament no és la seva principal virtut. Aquesta és la concreció d’una idea que neix de la possibilitat d’instal·lar als locals de l’Espai Pere Calafell la nova Escola de Música del Districte de Sant Martí. Per convertir el somni en realitat, des del barri vàrem buscar diferents formes de visualitzar aquell desig. Va ser la Marató Musical de la Festa Major l’espurna que va encendre el foc de l’orquestra, Aquesta apareix com un llampec en nit de pluja. La coincidència del nostre interès en fer quelcom en aquest àmbit amb el cap bullidor d’en Joan Martínez, musicòleg que ja estava col·laborant en d’altres projectes al Centre Cívic, ens van portar, sense gairebé adonar-nos-en , cap a la convocatòria d’una trobada per a poder valorar l’interès que podia despertar una proposta difusa i poc concreta com la nostra. I què ha descobert la gent arrel d’aquest estímul?. Els valors implícits que es volien transmetre i ha estat la pròpia gent qui li ha posat paraula i il·lusió. Una orquestra és, per definició, un àmbit solemne, on les qualitats individuals es posen al servei d’un objectiu comú, transmetre amb el màxim rigor una obra musical.
I això ho fan des de la descoberta. Quan el director assigna el paper que ha de jugar cada membre de l’orquestra, es signa un compromís. No el de saber tocar bé, no el de no equivocar-se, no el de garantir l’èxit. El compromís és sempre positiu, preparar, repassar, estar concentrat, millorar, viure com a propi el treball de la resta de companys. Es una escola basada en l’esforç que vulgui fer cada membre i en el respecte al que desenvolupi cada company. Sempre harmonitzat i dirigit pels responsables del projecte. Potser la major descoberta és viure i sentir la música des de dins. Tots són part important en la construcció d’un producte musical que ens ha de fer feliços i alhora fer-ho extensiu a qui ens escolti. I com sempre, tothom aporta allò que sap, en qualsevol cas, el millor de cadascú. Animo a qui tingui interès en participar-hi que ens contacti. Millor si es té un instrument però no es obligatori, millor tenir nocions de lectura musical però no és imprescindible, el que si calen són els valors abans esmentats i que han de caracteritzar aquest nou projecte musical. Antoni Santos i Renom, Junta de VERN Pagina 3 de 18
CONVIVENCIA
Comprar al barri
És bo que es demani comprar al barri, doncs és on tenim el comerç de proximitat i el nostre entorn més proper, és a dir, on tenim les relacions personals i socials. Però malauradament les persones que ens desplacem en cadira de rodes ens trobem que a moltes botigues no hi podem entrar perquè el graó de l’entrada ens ho impedeix. Quan el comerç és accessible entrem, mirem els productes que tenen i podem comprar els que necessitem. Un establiment accessible facilita també l’entrada de cotxets amb nadons, gent gran, carretons de comprar... En el cas dels bars o restaurants, si són accessibles i tenen WC adaptat, quan anem a menjar o beure moltes vegades ho fem acompanyats d’amics o familiars, si nosaltres no podem entrar, tots tenim que anar a un altre establiment. Fer el comerç accessible és una assignatura pendent als barris, un establiment accessible és un establiment per a tothom i per tant, tindrà més clients. Miquel Figueras Vocalia persones amb diversitat funcional de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Martí de Provençals. Pagina 4 de 18
El comerç , és just?
Fa molts dies que portem en l'estat d'alarma, encara que ja portàvem molts més veient el que passava, en països llunyans i a poc a poc en altres més propers, sense que en general, o almenys cap general ho posava de manifest que això anés a afectar-nos, però tornem a la referència inicial respecte al fet que ja portem quasi una mesada en un estat alarmantment, dur trist i quasi tothom parla de solidaritat, fer bé o millor les coses, suport mutu... Arriba el dissabte de la "santa setmana" i les cues en els comerços pròxims no sempre els podrem qualificar de proximitat, ja que la seva gestió, com tot negoci generalment posa per damunt l'interès mercantilista, que l'interès general o veïnal, sense allargar-me massa voldria fer-vos arribar una experiència personal d'aquest passat dissabte 11 d'abril de 2020: A quarts de deu, ja amb una cua al carrer de dimensions notables, per tal de guardar l’ordre, cosa que no vol dir que fos massa ordenada, una de les persones en creuarse amb el farmacèutic de la farmàcia a tocar del comerç, l’hi pregunta: "Que teneis mascarillas", "l'apotecari" digué "No, no en tenim".
Jo amb afanys de servei i suport veïnal, comento amb la persona que amb aparent urgència cercava trobar les cobdiciades i menystingudes mascaretes, "Mire, me han dicho que en la farmàcia justo detras del mercado, las tienen", tot seguit sense regraciar ni correspondre, digué, "ha pues ya me espero al lunes que viene que la Generalitat ha dicho que habran,..." Com una molla vaig dir-li " "donde dige digo, digo Diego,..." doncs quasi en totes les televisions, principalment les que més fan xup, xup i salses de color rosa, corria la relliscada del departament corresponent, respecte a què si distribuirem milions, que no, que no ho farem dilluns que serà dies més tard... Quin esverament! Transcorreguts uns eterns minuts, deu, quinze, en allò més que cua, feia honor a la litúrgia del moment, només ens faltava dur un ciri a la mà, la mateixa persona, que ja estava a punt d'entrar, i que es complia fins al moment, la formula no escrita de tal com sortia un fidel consumidor, entrava un altre, doncs la persona d'urgent mascareta, però ara no em corre pressa, xerra que et xerra amb un altre, fora de càmera o per ser més exacte fora de la cua, xerra que et xerra amb aquelles notícies d'interès general de les que acostumen a donar les mediàtiques cadenes de tafaneria i altres mals de caps, i que deprimeixen mentre trencant l'ordre establert pel cos de guàrdia del comerç que havia desaparegut i abandonat el seu lloc a peu de porta i ja algunes persones tot veient que hi havia una ja llargueruda cua de sofert veïnatge, algunes d'elles persones grans, Pagina 5 de 18
Ai!, en mala hora obrir la boca indignada, tot dient que si no tenien voluntat d'entrar a fer la compra doncs que ja ho faríem qui érem esperant per fer-ho, ofeses les tertulianes i un fornit i gimnasta que per allà passejava un cop exèrcit el seu dret a adquirir productes de primera necessitat, que em va apercebre verbalment que calia estar callat. Callat! la meva resposta, va ser que si ja havia acabat de fer les seves compres, tornes al seu confinament i no "mareges la perdiu"! Que allà no hi érem ni per gust principalment les persones grans que ja haurien d'haver entrat prioritàriament!
Ja dins l'àrea comercial, on per ser quart dissabte de confinament, el rebost era ple, en un tres i no res vaig omplir el cistell, curiosament acabant abans que la persona de les mascaretes urgents que ara ja no l'hi corrien pressa, en una nova i mil·limetrada cua, amb tres caixes per fer els pagaments, quan horror!, dues només per pagar en efectiu i l'altre amb targetes, ja que indicaren que tenien una avaria en el "sistema", quina por, ja veuràs després del viacrucis i diverses flagel·lacions i penitencies, encara sense cartilles de racionament, potser algú hauria de deixar els "bàsics aliments" per no portar "cash", es va prioritzar a qui portava "calers" a la butxaca, res més a dir.
Aprofitant l'espera i observant que un dels que "remenava les cireres", home de cabells blancs, anava instruint les caixeres i reposadors mentre modèlicament feia alguns treballs manuals, vaig fer en veu alta, ja que es trobava allunyat de mi, vaig preguntar si obrien dilluns, per cert "Sant dilluns" i em va dir que sí, de nou la molla interior em va impulsar a dir que no calia obrir, almenys si algú l'hi preguntava que per mi ni calia ni volia, que valia més anar pensant a donar unes setmanetes de vacances pagades al conjunt de treballadores que dia a dia ens oferien el seu treball, feixuc per les condicions i que mereixien descans, la resposta: "Això ho decideixo jo". En el meu cap reflexionant "Mira ja ha aparegut l'amo". Cap comentari, més que un “passeu un bon dia”.
És just aquest comerç? Tal com Saramago va definir i proposar-nos, cal ser “la mosca collonera” i continuar manifestant-nos en contra del poder, principalment davant “els seus “furriels” i patrons. Eduard Milan Garcia Pagina 6 de 18
CULTURA
Catifes i catifaires Els motius representats són diversos i poden estar lligats a la religiositat pròpia del Corpus, a temes locals, efemèrides, homenatges etc. tants com la imaginació i la tècnica dels catifaires permeti. Les catifes participen dels grans esdeveniments, si recordeu van tenir un paper destacat, per exemple, quan va arribar la flama olímpica a Barcelona l’any 1992. La festa del Corpus, més enllà del seu significat religiós, ha estat un model festiu que ha influït de manera notòria i decisiva en la manera d’entendre i celebrar la festa. El model processional ha deixat la seva empremta en els seguicis de festa major, plens de balls populars, de gegants i bèsties, però també en les maneres de transformar els espais ordinaris en espais de festa a partir de creacions i decoracions de l’art popular. En aquesta secció farem una aproximació a les catifes i als catifaires. Les catifes són obres d’art efímer. Tradicionalment s’elaboren amb pètals de flors, flor sencera, i verd, encara que ja fa uns anys que s’experimenta amb d’altres materials com per exemple llavors, serradura i encenalls tenyits amb anilines, marros de cafè, càpsules de cafè i altres materials de recuperació.
El seus orígens més remots es troben lligats, com les enramades, a les antigues decoracions amb flors i verd que es feien a les llars romanes en època primaveral, tot i que les decoracions florals són comunes a totes les cultures. Les catifes no són exclusives de la festa del Corpus Christi, encara que és en aquesta data quan aquesta manifestació al nostre país es fa més visible. En un primer moment les estores tenen funcions de transformació de l’espai festiu i al mateix temps d’aromatitzar l’ambient que s’intensificava quan eren trepitjades pel pas de la processó. Hem de pensar en les fortors que es desprenien i que empudegaven els carrers antigament, tant d’activitats gremials com per exemple la d’adobar com també pel fet que les ciutats no disposaven de clavegueram. No és difícil imaginar que les olors fresques de les flors i el verd eren d’agrair. Pagina 7 de 18
Algunes poblacions han aconseguit molt de renom amb les catifes. És el cas de Sitges, la Garriga, i Arbúcies, però n’hi ha moltes més que n’elaboren. Actualment les catifes estan experimentant un procés de recuperació a la ciutat de Barcelona. Aquests darrers anys diversos barris, temples etc han tornat a fer les seves creacions efimeres amb un alt grau de participació tot assolint una gran nombre de visitants.
Normalment els catifaires s’organitzen en agrupacions locals, de carrers i places que competeixen entre elles. L’any 2005 va constituir-se la Federació d’Entitats Catifaires de Catalunya amb l’objectiu d’unir esforços per mantenir, difondre, conservar la tradició i alhora avançar en la millora de l’art efímer.
Amadeu Carbó i Martorell Educador social, folklorista i escriptor
Aquest any des de la coordinadora VERN pensaven posa en marxa el tema de les catifes en el barri, però............. Un altre any s'era
Pagina 8 de 18
HISTORIA
Missatges de Troia Hi ha moltes llegendes del passat que desperten el nostre interès. Algunes s’han adaptat als nous temps i fins i tot s’han convertit en pel·lícules. Una de les llegendes que sempre m’ha cridat l’atenció ha estat El Cavall de Troia. Us faig cinc cèntims: Desprès de nou anys de guerra entre grecs i troians, als grecs se’ls acut l’estratègia de fer un gran cavall de fusta ple de soldats amagats i deixar-lo com a ofrena a la deessa Atenea en el camp de batalla i recollir tots els estris i marxar. D’aquesta forma els troians assetjats, en veure que els grecs han marxat, pensen que han guanyat i veient el cavall l’entren a la ciutat com a trofeu de guerra i, per a fer-ho, ells solets tiren a terra part dels murs que protegien la seva ciutat. A la nit, després de la gran festa de celebració per la fugida dels grecs, tothom dorm a Troia. Els soldats grecs, amagats a l’interior del cavall gegant, surten i prenen la ciutat amb l’ajuda de la resta de soldats que no havien marxat sinó que s’havien amagat a les afores i que ara entren a la ciutat pels murs enderrocats. Troia cau vençuda sota les espases gregues. És ben curiós que aquesta és la història que molta gent recorda i treu en alguna conversa com a exemple de l’astúcia dels grecs i la ingenuïtat dels troians. Però podria fer-nos pensar en més opcions com que els soldats amagats dins el cavall, veient i sentint com la gent de la ciutat celebrava feliç la fi de la guerra com ho haurien fet ells mateixos, s’haguessin repensat l’atac i intentessin arribar a un acord per conviure tots en pau. O com és possible que molts oblidin o desconeixen que la tragèdia es podia haver evitat si els troians haguessin escoltat al sacerdot Laocoont o a la sacerdotessa Cassandra, experts a les seves matèries, que ja els avisaven de les desgràcies de fer entrar el cavall a la ciutat. Per a qui no se’n recordi, al pobre Laocoont que volia evitar la massacre de Troia, els Deus grecs li van enviar unes serps per a que se’l mengés a ell i als seus fills. I la pobre Cassandra, tot i tenir el do d’endevinar el futur, tenia la maledicció d’Apol·lo que ningú mai la cregués. Així que els dirigents i la gent de la ciutat de Troia només podien fer cas del seu instint i saviesa i d’ambdues coses sembla que no anaven sobrats. Pagina 9 de 18
Avui dia ens arriben centenars de missatges a través de xarxes com el Whatsapp i molta gent només es queda amb l’embolcall i no mira el que hi ha dintre, no escolta les veus dels que avisen dels continguts falsos i, sense pensar més enllà, li obren les portes de casa seva i a més a més, el reenvien per a envair d’altres vides. Però compte! Cal llegir bé les coses, no vol dir que portar la contraria al que pensem uns o d’altres sigui un perill, això és sa i desitjable, doncs si tothom penséssim el mateix viuríem a un univers mooolt avorrit i no evolucionaríem mai. Però aneu amb compte dels missatges enverinats que ens empassem sense filtre i repliquem com a ovelletes per l’univers digital. De vegades no és fàcil discernir entre les opcions que se’ns presenten, però sí que podem ser prudents, davant el dubte:
No reenviar els missatges!
Arantxa Morán Centre d'estudis Sant Martí de provençals Pagina 10 de 18
El Sant Martí de Provençals del segle XVIII
Isidre Nonell 1896 Capvespre a Sant Martí de Provençals
En els quatre articles anteriors ens hem referit al funcionament dels ajuntaments d’Antic Règim, fent una especial referència als regidors martinencs del segle XVIII i al naixement del primer òrgan de govern municipal, i als fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó que ens parlen del Sant Martí d’aquell segle. Avui aportarem la descripció del municipi que feren els ho visqueren. Sant Martí de Provençals, com el conjunt de Catalunya, durant el segle XVIII experimenta un gran creixement demogràfic. Però mentre Catalunya dobla la seva població i el Pla de Barcelona la multiplica per tres i mig, el creixement de Sant Martí és força superior. Considerem, pel que direm d’immediat, que el 1717 la població superava amb escreix els 300 habitants.
El cens de Floridablanca de 1787 ens dóna una població de 1.715 habitants, xifra confirmada per un memorial de 1798 que fixa la població en 1.750 habitants. Per tant, no és agosarat dir que entre 1717 i 1798 la població es multiplica per cinc. Aquest creixement fou especialment accentuat durant el darrer terç de segle. Si entre 1717 i 1767, les dades són una aproximació, Sant Martí creixé a raó de 15 habitants per any, aquest creixement fou de 20 habitants entre 1767 i 1798. Ara intentarem concretar l’estructura demogràfica (i, en part, agrària) del Sant Martí de Provençals del segle XVIII i els canvis que es produïren al llarg del segle. Pagina 11 de 18
Ho farem a partir de dues descripcions contemporànies, de 1767 i 1798, respectivament, i dels quaderns del Cadastre de 1717, 1773 i 1798.
Cal retenir que de les 231 famílies, només 149 vivien en cases amb condicions. Si fem la mateixa ràtio que coneixem per a 1798, ens dóna un total de 1.123 habitants.
El 1717 Sant Martí, d’acord amb el llenguatge de Cadastre, té 55 pagesos, quantitat que coincideix força amb les 52 masies que ens apareixeran el 1798. Aquesta pagesia constituirà el personal polític de l’Ajuntament. A més, hi ha 14 menestrals, 17 jornalers i 35 mossos. No sabem quantes d’aquestes persones tenien família, la qual cosa ens impedeix calcular el nombre d’habitants, però, com acabem d’indicar, devien ser més de 300.
Això ho hem de completar amb el que ens diu el Cadastre de 1773, és a dir, de sis anys després. Tenim una pagesia benestant, que hem concretat en els cinquanta majors contribuents, que acumula el 54% del valor cadastral. Una pagesia que necessita majoritàriament mà d’obra, mossos, i que, a més, en alguns casos subarrenda part de les seves terres. Però els 109 veïns contribuents no assoleixen ni per aproximació les 231 famílies descrites per Riera. A més, el Cadastre només registra una vuitantena de cases. O bé exagerava, o l’estat de la major part dels habitatges i els ingressos d’una bona part de les famílies, els jornalers als quals feia referència, no mereixin ser cadastrats.
El 1767, Francesc Riera, arran d’un conflicte amb els regidors, definirà així la demografia de Sant Martí i les seves característiques socials: [...] en él [Sant Martí de Provençals] se han encontrado 149 casas, dos barracas de madera, y 11 habitaciones ó barracas cubiertas de borrón, en que habitan pescadores, y en todo junto 231 familias, y porque éstas se componen del rector, la mayor parte de labradores, otras de jornaleros, otras de mayordomos de fábricas, y éstos tienen las familias muy crecidas, y las 11 restantes de pescadores, es preciso que se cuenten 231 cabezas de familia ó vezinos. Ras i curt, la imatge d’un Sant Martí eminentment agrícola, constituït per una cinquantena de masies, havia canviat. Ara calia comptar els pescadors, que probablement cinquanta anys abans també hi eren, els jornalers, agrícoles i manufacturers o preindustrials, i els encarregats de les fàbriques, la qual cosa hem de suposar que fa referència fonamentalment a les indianes, als quals s’atribueixen les famílies més nombroses.
Passem a les dades de 1798. Se’ns informa que en aquell moment a Sant Martí hi ha 360 cases, la major part petites i habitades per «pobres jornaleros» (que cal interpretar com a «jornalers pobres», encara que l’expressió no vulgui dir exactament el mateix), que només hi ha 52 «casas de mansos» (que cal interpretar com a masies) i «que de éstas no más que 5 propietarios». En definitiva, el Sant Martí de finals de segles XVIII estaria format per poc més de mig centenar de masies, de les quals només cinc estarien habitades pels seus propietaris, la qual cosa suposaria que la resta eren ciutadans de Barcelona, fonamentalment, i que hi havia una munió de cases de poca entitat, segurament la majoria als barris del Clot i la Sagrera, habitades per persones que treballaven en les noves activitats industrials o en el camp. Pagina 12 de 18
Com hem vist, el canvi que es va produir al llarg del segle XVIII no va ser, precisament, menor. A partir d’aleshores els canvis encara serien més importants, però això forma part d’una altra història (o article).
Jordi Casas. Historiador
BENESTAR SOCIAL I SALUT
Nunca mais
Esta expresión largamente utilizada en el hundimiento del petrolero Prestige en las costas de Galicia, por cierto (siendo Mariano Rajoy Ministro responsable), y que origino la mayor catástrofe natural en nuestro país, y una de las mayores del mundo, se ha vuelto a producir, pero esta vez mucho más grave y terrible que aquella vez, esta vez en forma de miles y miles de vidas humanas perdidas. Prácticamente de un día para otro, un virus llamado Coronavirus (Covid-19) está poniendo al mundo del revés, y cobrándose un precio en vidas humanas realmente aterrador, tantas, que es más que probable que nunca sepamos el número real muertes que ha llegado a ocasionar, ni las pérdidas económicas producidas. Pagina 13 de 18
Lo que ha pasado en España, y por extensión en Catalunya en las residencias de mayores, no se puede describir en un artículo, ya que ha sido realmente espeluznante, se han perdido miles de vidas, después de que entidades y movimientos sociales viniéramos reclamando con insistencia, sobre todo lo que estaba ocurriendo dentro.
Esas residencias, se habían convertido en antesalas de tanatorios de los cementerios. Es algo así, como si la frase de la anterior directora del Fondo Monetario Internacional, Cristine Lagarde (Los
mayores viven demasiado y son un problema para la economía global, hemos de hacer algo ya), se estuviera poniendo en práctica como en el infausto tiempo del Nazismo.
Lo que ha pasado ha sido la crónica de una muerte anunciada. I lo ha sido, porque por más que se ha pedido, avisado, rogado y exigido a las Administraciones de que ese no era el camino, que no podían dejar la atención a estas personas en manos del mercado, que no podían hacer dejadez de sus funciones, que se había de inspeccionar mucho y bien todas las residencias públicas y privadas no se izó.
Es más el 75% de las residencias de mayores son privadas, y las públicas tienen también una gestión privada. La mayoría con unos precios de escándalo. La oferta de plazas es minúscula de 4’2 plazas de media en España, por cada 100 personas que pueden necesitarlas, lo que está provocando que los fondos buitre estén invirtiendo en este nuevo nicho de negocio, sin el más mínimo control administrativo. Esta crisis sanitaria, nos brinda una oportunidad de cambiar completamente el modelo social que tenemos. No podemos seguir cerrando los ojos ante una evidencia tan grande, y hemos de hacernos un serio planteamiento como personas, de qué futuro nos espera a nosotros y a nuestros hijos y nietos. Si continuamos pensando que todo va bien, porque a nosotros no nos afecta, o nos afectan muy poco, la situación de la sanidad, la dependencia, las pensiones o el cambio climático, nos estaremos condenando a nosotros y a las generaciones venideras a que no tengan futuro. Estamos convencidos, de que esta no será ni mucho menos la última crisis que pasaremos, como lo estamos, de que ya nada será lo mismo, pero también sabemos que otro modelo de sociedad es posible y seguiremos luchando por conseguirla.
Domiciano Sandoval Marea Pensionista. Pagina 14 de 18
Veurem la fi del neoliberalisme? Aquest sistema polític i econòmic del neoliberalisme ha anat bloquejant, pas a pas, la democràcia participativa i ha convertit la gent en titelles útils pels seus interessos. La terrible crisi financera del 2008 i la posterior crisi climàtica d’aquests darrers anys, ha fet visible la destrucció progressiva del Planeta i ha encès totes les alarmes. La pandèmia actual dels coronavirus posa en crisi tots els models neoliberals.
Crearem una societat més justa i igualitària? Estem assistint a una pandèmia que està destruint moltes vides humanes, però també, que està posant en profunda crisi la doctrina econòmica neoliberal, que no ha fet més que potenciar les minories socials de gent rica, que ho controlen tot i que no paren d’explotar a les classes mitges, ni de marginar, cada cop més, a les classes pobres. El neoliberalisme (que ni és nou ni liberal) ha estat enverinant les ments de la societat. A través del control dels mitjans de comunicació, han fet creure que no era possible aplicar unes polítiques socials progressistes, com per exemple, la protecció social per a tots els ciutadans, uns salaris dignes, un sistema financer just, etc., etc., perquè això suposaria “perdre la competitivitat internacional”.
És innegable, que el neoliberalisme, a més de generar la destrucció del Planeta Terra, ha deteriorat la ment de les persones, el seu llenguatge i els seus valors humans. Ara ens volen fer creure que tot això que ens està passant, és per culpa dels coronavirus. I ens diuen que ens en sortirem d’aquesta crisi econòmica. No volen reconèixer que la crisi de fons, ha estat creada per les seves polítiques, a base de fomentar ’individualisme i el consum de les coses que tenen “més forma que contingut”. Ens han fet creure que això és la clau de l’èxit social. Però no estem patint solament una corrupció de l’economia, de la política, i de la religió. Patim, i molt, del nostre sistema educatiu, que segueix sent classista i incapaç d’integrar ciència, humanisme i ecologia sense fomentar el desenvolupament de criteris socials propis.
Pagina 15 de 18
El que cal tenir com a fonamental, és l’educació per integrar la llibertat de pensament individual i col·lectiu. Tot això junt, genera “la corrupció de la nostra ment”, que fa que arribem a considerar la llibertat d’expressió, durament reprimida i castigada al nostre país, com “un tema menor”. En realitat, què ens importa la llibertat d’expressió si no expressem més que el que ens diuen, sense haver-ho analitzat internament? De què ens serveix repetir el que els polítics, les religions i les seves cadenes televisives ens diuen cada dia, si acabem no dient més que tòpics i, de tant en tant, ximpleries i imbecil·litats? Per què els poders tenen tant d’interès en controlar els sistemes educatius?
PER CONTROLAR LA SOCIETAT. Doncs la resposta és ben clara:
Fa 2000 anys, els clàssics llatins ja deien: “Corruptio mentis, pèssima”, que vol dir; “La corrupció de la ment és la pitjor corrupció”. Recordo també una descripció clàssica dels poders que deia: El poder és com el vi, que emborratxa a qui en pren massa. I és clar, això ens porta a la política de la mentida i la ocultació, coneguda con la postveritat. L'única manera de salvar el planeta i als éssers humans, és fer front al neoliberalisme i recuperar uns models socials basats en la llibertat, la dignitat, la igualtat entre homes i dones i el respecte a la natura.
No fa molt, llegia unes estadístiques sobre el creixement de la població humana al planeta Terra, que es treballa amb “xifres rodones”, ja que és impossible tenir xifres exactes. Aquestes estadístiques, publicades cada 10 anys, determinen que, entre 1970 i 2018, la població creix molt d’una manera bastant fixa: -A l’any 1970, érem 3.700 milions persones -A l’any 1980, érem 4.500 milions persones - 800 milions més -A l’any 1990, érem 5.300 milions persones - 800 milions més -A l’any 2000, érem 6.100 milions persones - 800 milions més -A l’any 2020, som 7.800 milions persones - 1.700 milions més
de de de de de
Si la població mundial segueix creixent com fins ara, o cerquem un sistema de vida més sostenible que permeti un equilibri entre la societat i el Planeta Terra, o aquest ens exterminarà. Tenim clar que la covid-19 és un greu problema actual, que demana una solució ràpida. En aquests moments, la pandèmia al nostre país és molt impactant i serà molt més perjudicial per les economies més desiguals, les més empobrides i amb ingressos més baixos
Potser hauríem de reflexionar seriosament, abans d’anar a votar en les properes eleccions. Josep Maria Monferrer Celades Arxiu Històric de La Mina i del Camp de la bota
Pagina 16 de 18
ACTIVITATS COMPARTIDES El local esta gestionat per • AVV. Sant Martí de Provençals LLoc: Carrer Andrade 176 Les persones o entitats que vulguin fer alguna activitat poden enviar un correu a:
infoavsantmarti@gmail.com
CONVIVIM Sant Martí
Atención para Información y Asesoramiento: Cultural, Inmigración, Extranjería. Los Martes de 18 a 20 horas 93 314 17 04 facebook.com/lconvivimsanmarti convivimsantmarti@gmail.com
STOP DESAHUCIOS MARTI
SANT
Ayudar a las persones problemas en la vivienda Martes 18 a 20 horas 647 75 74 39 (cita previa)
con
Coordinadora de Salut de de Sant Martí L’objectiu és treballar per una sanitat publica de qualitat i universal.
A.V.Sant Marti de Provençals 93.314.17.04
Centre d'Estudis de SMP Té com a objectiu recollir la memòria històrica,difundre i defensar el patrimoni cultural.. Participeu! cesmp.bcn@gmail.com
93.314.17.04
Asociación Botijas”
Uruguayo
Catalana
“Los
Atención para Información y Asesoramiento: Cultural, Inmigración, Extranjería. Los Martes de 18 a 20 horas 630 230 772 93.314.17.04 facebook.com/losbotijas asoc.losbotijas@gmail.com
PLATAFORMA ESTATAL DE SERVICIOS DE ATENCION DOMICILIARIA
Su misión consiste mejorar la calidad de los trabajadores/ trabajadoras y de los usuarios dependiengtes Martes y jueves de 18 a 20 horas 606 659 228 (cita previa) Vocalia de Sant Martí de persones amb diversitat funcional L’objectiu és treballar per fer escoltar la veu de les persones amb discapacitats i per donar a conèixer les nostres necessitats.
Dijous de 18 a 20 En la A.V.Sant Martí de Provençals 93.314.17.04 discapsm@gmail.com
SOM MEMORIA HISTORICA DE SANT MARTI Projecte de recuperació de material gràfic dels nostres barris SMP, Verneda i La Pau, La Palmera, Via Trajana, El Besòs i Maresme.
memoriadesantmarti@ gmail.com 93.314.17.04
Pagina 17 de18
Vocalia de Gossos La Vocalia de gossos ha estat creada per contribuir i promoure la millor convivència entre gossos i persones sent una preocupació especial el "civisme, les normes de convivència i la tinença responsable dels gossos", per a aquesta finalitat farem accions lúdiques, formatives i campanyes de conscienciació que ens ajudi en la construcció d'un barri amb una bona convivència, per fer una societat amb més consciència, empatia i respecte amb els animals.
Rosemary Urquizo Zanabria 680317909
El Racó del Paraguai-Perú és un local gestionat per • AVV. Sant Martí de Provençals • AVV. Palmera Centre • AVV. Paraguai Perú LLoc: Paraguai 11 Les persones o entitats que vulguin fe alguna activitat poden enviar un correu a:
racoparaperu@gmail.com
En aquest moment les activitats que es fan són Gegants del Besòs Pescadores de la Mar Bella Martinet Solidari Flor de mi tierra (Chile) Classes de Guitarra Patchwork Ceibo Chalanes de Catalunya Puntaires Manualitats Country de la Palmera Expresio Corporal Marea Pensionista Grup Honduras
Pagina 18 de 18