Rue Traversière

1

Rue Traversière

Domènec Ribes i Mateu

Rue Traversière

Adliteram

Primera edició digital a Adliteram: gener 2009 © Domènec Ribes i Mateu © d’aquesta edició: Adliteram, 2009 Disseny de la col·lecció: Adliteram Fotografia de la coberta: Domènec Ribes Adliteram C. Reding, 23, 4t 43001 - Tarragona www.adliteram.com Tipografia: Bembo 11/14

Als meus avis Josep,Teresa, Mingo i LluĂŻsa, que tambĂŠ feren la guerra i la perderen.

ÍNDEX

L’Escorça Un dia de primavera Voluntaris cap al front Enllaç en la desfeta final El silenci dels passos perduts Saint-Cyprien Verema La Resistència Obrint un nou pas Els carboners del bosc i la família del gran pla Una trobada inesperada La llarga espera obté recompensa Barcelona, La Corunya, Madrid El pas de la impremta i el company Platé Estació d’Austerlitz 33 Rue Traversière L’odeur du café chez la concierge Estiu del 64 Propera estació: Rue de Lyon. Final de trajecte Epíleg: un passeig pel bosc Notes

L’ESCORÇA

El llenyataire baixava pel camí de Prades amb la mula carregada de feixos de llenya. S’havia passat el dia tallant troncs i recollint llenya seca prop del coll del Roure, al barranc de Castellfollit, i ara calia portar la càrrega cap a Montblanc, d’on era fill. Abans, però, calia passar pel monestir de Poblet i deixar una part dels feixos en compliment de les ordenances reials que obligaven a tots els veïns de la rodalia a compensar el dret que els monjos tenien sobre aquell bosc. Al ser davant la porta del monestir, el montblanquí llençà de mala gana el primer tronc que li vingué en mà, ja que considerava aquell dret anacrònic i abusiu. Però un monjo que tenia al davant li recriminà la seva actitud i li va recordar que havia de complir fidelment la consuetud establerta. El llenyataire s’hi va negar i així començaren a tindre’s raons, dient-se el nom del porc i altres subtileses.

Després de fortes discussions, el de Montblanc fou obligat a descarregar tota la llenya de la mula per tal que el monjo pogués escollir la part que millor li plagués. De mala gana ho va fer i, mentre el monjo s’acotava per triar un dels feixos, el llenyataire va brandar la destral que feia servir per fer llenya i que duia penjada en el bast de la mula. Cec d’ira, la deixà anar amb tanta força sobre el cap del monjo que aquest va sortir rodolant com una pilota.

Els rancors i els apassionaments que van seguir a aquests fets foren tals, que els monjos de Poblet van disposar que cap montblanquí pogués, en el futur, ingressar a la seva comunitat. Els de Montblanc, per la seva part, tampoc es van quedar curts i decidiren que a partir d’aquell moment quedava prohibida l’entrada a la Vila Ducal, ni que fos de pas, als monjos, conversos, mossos i altres habitants de Poblet. Així és que, quan aquests 11

tenien necessitat de traslladar-se al Camp de Tarragona, quan es trobaven davant de Montblanc havien de deixar el camí ral que passava per l’interior de la Vila Ducal i trencar per un senderol conegut com el dels esmoladors i que encara existeix a l’altra banda del riu. I també des d’aleshores, les dones de les famílies benestants de Montblanc han parit els fills cabalers al poblet veí de la Guàrdia dels Prats o en qualsevol altre de la rodalia per tal d’esquivar la prohibició del monestir cistercenc.

De petit escoltava, a la vora del foc, històries i llegendes com aquesta que ens parlaven d’un temps en què els boscos de Poblet i les muntanyes de Prades eren sovint motiu de disputa entre els habitants de Montblanc, l’Espluga de Francolí i Vimbodí amb els monjos cistercencs. D’un temps, no gaire llunyà, en què el bosc constituïa la principal font de subsistència de molta gent humil que no disposava de terres per conrear. I qui sap si el meu besavi, que feia de carboner pels boscos de Poblet i de Prades, no fou protagonista d’alguna d’aquestes històries. Com aquella altra que ens parla d’uns veïns de Montblanc que, trobant-se fent llenya per les seves llars a la partida de la Coma de la Pena del Bosc de Poblet, foren sorpresos pels guardaboscos armats del monestir. Al constatar que havien carregat la llenya d’un pi caigut, els guardaboscos els confiscaren tres ases i colpejaren un dels montblanquins i el seu fill amb la culata del fusell fins a deixar-los gairebé morts.

En aquell temps, el bosc era una font de recursos valuosíssima, ja que se n’extreia fusta per a la construcció d’immobles i per a la construcció de vaixells, s’utilitzava per fer-hi pasturar la ramaderia, per instal·lar-hi arnes d’abelles i aprofitar els seus recursos, per extreure’n pedra, per anar-hi a caçar i a pescar, es feien roturacions per conreus agrícoles i era la principal font de combustible, ja que proporcionava llenya, carbó vegetal i escorça.

El meu besavi, i potser també els seus avantpassats, va treballar i viure en aquests boscos. Es dedicava a fer carbó d’alzina que posteriorment baixava 12

de les muntanyes de Prades per comercialitzar-lo com a combustible, principalment per al consum domèstic (per cuinar els aliments i per escalfar-se) però també per als forns de pa, de vidre, de teules, de guix i de calç que aleshores poblaven les viles. Passava llargues temporades vivint en una barraca construïda al bell mig del bosc, al costat de la carbonera de manxa que aixecava en una clariana o plaça que havia desembrossat i aplanat prèviament. Bitllava als Plans de Sant Joan, a la Vall de Montblanc, a Rojals, al Bosc de Poblet... Com la resta de carboners, era expert en detectar per on bufaria el fum i en mantenir una crema constant de la pila (ni massa ràpida ni massa lenta) que procurés un carbó de bona qualitat1.

La desamortització de l’any 1835, en què es posaren a subhasta pública els béns que havien estat propietat del monestir de Poblet, va suposar una esperança per a tots aquells que depenien directa o indirectament dels boscos. La realitat, però, va ser una altra ja que la gran majoria va perdre els drets de pastura i allenyament. Els pagesos de la rodalia ben aviat talaren tot el bosc i l’indret va quedar desforestat.

Una de les principals fonts de subsistència del meu besavi, l’escorça de les alzines dels boscos on treballava, li proporcionà el renom. A ell i a tots els que hem vingut darrere seu. Ca l’Escorça ha estat el nom de casa nostra durant diverses generacions, tant a Montblanc com a París, ja que malgrat l’exili, el nostre domicili parisenc sempre ha estat conegut amb aquest nom per tots aquells que ens han visitat al llarg dels anys.

El vell Escorça, com la majoria dels carboners d’aquella època, devia portar una vida una mica «fora de la llei»: el fet de viure en els boscos els convertia en personatges poc controlables que no sempre seguien les pautes socials tradicionals; apareixien i desapareixien a voluntat, i les seves vides sempre estaven envoltades en un cert halo de misteri. Poc sospitava jo, en la meva infància, que de gran compartiria tantes coses amb ell...

13

El meu avi no va continuar la professió de carboner. Qui sap si fou per la desforestació del bosc de Poblet i perquè cada cop calia anar a carbonejar més lluny de la vila i els comptes no sortien... La qüestió és que, malgrat el nom, els Escorça abandonaren els boscos i es dedicaren a la pagesia.

Abans que la Febre d’Or convertís la comarca en un monocultiu de vinya, els avis vivien d’una agricultura que combinava la producció de blat, civada, moresc, ordi, avellanes, ametlles, olives, llegums, trumfes, etc. Tant l’Antoni Jové Rosich com la Francisca Llauradó Bernat, el Pau Blavi Roselló i l’Àngela Gaya Casanovas —els avis paterns i materns, respectivament—, visqueren de ple l’enriquiment massiu previ a la fil·loxera i el posterior enrunament econòmic, també massiu. Foren anys difícils en què es sobrevivia a base de pa sec i arengades. Els que tingueren més sort es podien permetre el luxe de menjar tonyina i badejo, que era una calderada feta amb fesols i bacallà. Els pares, per la seva banda, visqueren la infància en un context generalitzat de fam, misèria i ruïna. Potser per això decidiren dedicar-se al comerç i evitar els riscos sempre imprevisibles de la vida del pagès.

El Josep Jové Llauradó, el meu pare, era el quart de sis germans: la Mercè, la Paula i l’Antoni eren els grans, mentre que el Joan i l’Úrsula eren els petits. Tots plegats visqueren amb els meus avis al carrer Pla de Dalt, número 55. Per la seva banda, la mare, Teresa Blavi Gaya, visqué fins que es casà amb els seus pares i el seu germà Josep al carrer Riuot número 15, no gaire lluny de l’església de sant Marçal.

Durant moltíssims anys (concretament fins el 1966), a la meva partida de naixement dipositada al Jutjat de Pau de Montblanc hi va figurar un error que no era pas de detall: constava que havia nascut el 13 d’octubre de 1916. En realitat la meva mare em va portar al món un dia abans, el 12 d’octubre. Però per aquelles coses d’abans —els pares no sabien de lletra i els secretaris no sempre eren escrupolosos amb les seves funcions—, ningú 14

va esmenar aquell error. Caldria que passessin cinquanta anys, en una de les meves primeres vacances a Montblanc després d’exiliar-me a França, per a què posés al dia el meu registre.

Tant jo com el meu germà Joan, nascut tres anys després, vinguérem al món a Ca l’Escorça quan Ca l’Escorça era al número 28 del carrer River, ben a prop de la plaça dels Àngels. Allí hi visquérem, com a mínim, fins el 1924. Posteriorment, i suposo que per necessitats del negoci del pare, anàrem a viure no gaire lluny: de fet, a dos carrers més enllà però en un lloc molt més assolellat i de pas. Ca l’Escorça passava a ocupar un immoble que feia cantonada entre el carrer Major i el carrer Civaderia, just davant de la plaça de sant Miquel.

Conservo molts bons records del meu pas per l’escola a Montblanc i, sobretot, del mestre Cabré, un home d’esquerres i d’idees progressistes que es preocupava pels seus alumnes. En aquella època, més que una sola escola existien diverses aules escolars repartides per diferents pisos i cases de la vila. De cada aula se’n responsabilitzava un mestre o una mestra que havia estat contractat pel municipi. Jo vaig tenir la immensa sort que, malgrat que els pares mai havien anat a l’escola i no sabien ni llegir ni escriure, sempre es preocuparen per la nostra educació i consideraren molt important que anéssim cada dia a classe. Això que ara pot semblar una obvietat, aleshores no ho era tant, i molts nens i nenes deixaven d’anar a l’escola ben aviat perquè calia que es posessin a treballar.

Crec que des de temps immemorials, els xiquets i les xiquetes de Montblanc hem tingut un lloc predilecte per anar a jugar i fer volar la nostra imaginació: hem estat incomptables les generacions que, a la sortida de l’escola, ens hem dirigit al Pla de Santa Bàrbara, conegut senzillament com «el Pla», on construíem cabanes o perforàvem túnels. Es tracta d’un turonet, encara existent avui dia, que corona la vila per darrera l’església de Santa Maria la Major i que proporciona unes estupendes vistes sobre 15

tota la Conca. És un erm amb poca vegetació on, en altre temps, s’hi edificà el castell damunt les restes d’un poblat ibèric. Avui dia no queda cap rastre ni del castell ni del poblat, però malgrat el poc atractiu del lloc —pedregós i lleig—, és un dels indrets emblemàtics ja que, segons conten, va donar origen al nom de la vila: Munt Blanch, pel color de la terra. El lloc també gaudia d’una dimensió misteriosa i enigmàtica ja que, segons ens explicaven a la canalla, antigament hi havia hagut una presó. I encara més: al turonet hi havia enterrats diversos tresors! No cal dir que tot plegat feia que somiéssim amb cofres plens d’or i passadissos secrets per descobrir...

L’altre indret que conforma el paisatge de la meva infància és la plaça Major. La plaça era el lloc inevitable on succeïen totes les coses importants de la vila, i en un moment o altre del dia sempre acabaves per passar-hi.

A la plaça hi tenien lloc els principals actes festius: el Carnestoltes, les representacions del Ball d’en Serrallonga, els concerts i els balls... També era el lloc on es reunien les colles que feien esquellots, on es feien les fires i on actuaven els còmics ambulants, on s’aixecaven castells i pilars (que a Montblanc en dèiem «torres»...) i on es feien dansar els coneguts i tradicionals gegants. La imatge que recordo és la d’una plaça sempre alegre i bulliciosa a la que certs elements la convertien en única: penso en els seus porxos i en les antigues mesures oficials de la vila que van estar en ús fins el 1905, per exemple.

Però els moments que els xiquets vivíem més intensament a la plaça es produïen els dies de mercat. Cada dimarts i cada divendres, el recinte que delimitava la plaça es convertia en una autèntica olla de grills on ni un sol pam de terra quedava sense ocupar. Gent de tots els pobles acudia per firar-se i fer negocis, pagesos amb bestiar i hortalisses, mestresses amb cistells d’ous, pollastres i conills, carros i tartanes anant amunt i avall, mirons i passavolants... Era un rebombori de colors, sorolls i olors que 16

fascinava els nostres sentits. Hi passaven tantes coses, a la plaça, que fins i tot una vegada em va mossegar un gat esquerp i mal girbat. La meva reacció fou tant immediata que, sense donar-li temps per fugir, li vaig donar una puntada de peu que el deixà mort. A mi, però, m’hagueren de posar la vacuna antiràbica.

La vila de Montblanc sempre havia tingut, tradicionalment, una sòlida vida cultural i associativa que s’havia caracteritzat moltes vegades per la seva catalanitat: colles castelleres («els Torraires de Montblanc»), equips de futbol, l’orquestra La Música Vella, l’Orfeó Montblanquí, la Joventut Nacionalista, el Centre de Lectura, multitud de centres republicans i sindicats... I també hi havien els gegants de Montblanc, admirats a tot Catalunya per ser uns dels més antics. Se’ls data pels volts de l’any 1864.

Es tracta d’una parella que sortia durant les principals diades del poble, i anava acompanyada de vuit nans i nanes: quatre amb tricorni i perruca i quatre més amb còfia.

Durant uns quants anys vaig ser portador d’una de les nanes, i recordo que fèiem ballar els gegants i els nans al so dels populars pasdobles d’aquella època que interpretava la banda municipal. Principalment actuàvem a Montblanc, i van ser molt poques les ocasions en què sortírem de la vila.

Però encara em ve present una sortida a l’Espluga de Francolí on ens vam fotografiar tota la colla a la portalada de l’església vella: el Pere Mixó i l’Anton Ferran portaven el gegant; el Moix Moliner i el Josep Pallissé la geganta; el Josep Farré Taleia, el Meieta i el Joan Pallissé duien els nans amb el tricorni i perruca; i el Jaume Ferran, el Cartanyà Camilo i jo mateix, les nanes amb la còfia. També ens acompanyaven el Gumersind Maseras, el Sebastià Panxó i altres de qui ja he oblidat els noms.

Ca la Calamanda, Ca l’Adrogueret, Ca l’Adroguer Nou, Cal Poca, Cal Mixó... Aquests eren alguns dels comerços que hi havia en la meva infància. Però el més important de tots, pel que va representar per a mi, fou 17

la botigueta del pare. A Ca l’Escorça, com també es coneixia el comerç, s’hi dispensaven principalment fruites i verdures. Les taronges de València que veníem a la botiga arribaven amuntegades en vagons que vessaven de tant plens com anaven. Diverses dones contractades per a l’ocasió en feien una tria a la mateixa estació del ferrocarril, ja que una gran quantitat no resistien el transport i arribaven fetes malbé. Les que es rebutjaven feien cap directament al Riuot, on s’hi arribaven a acumular quilos i quilos.

Però encara moltes d’aquestes taronges eren aprofitades per xiquets de cases necessitades que voltaven per l’estació i el riu. A la tardor, en el temps de les castanyes, el pare treia un bidó al carrer i les torrava per vendre-les acabades de fer.

Però no només veníem al comerç del carrer Major: el pare, amb el carro carregat, anava a «baratar», és a dir, a intercanviar uns productes per uns altres: sortia de Montblanc amb fruites i verdures i en tornava amb draps, els quals emmagatzemava en un local que tenia llogat. D’aquesta draperia en feia paques i les venia posteriorment. Principalment anava als pobles de més a la vora, com Solivella, Blancafort o Barberà de la Conca.

Però en més d’una ocasió havia arribat a Belltall, i fins i tot a Ciutadilla, ja a l’Urgell. De menut jo l’acompanyava sempre que podia i l’ajudava en tot el que calia: a carregar i descarregar el carro, donar de menjar les bèsties o vendre el fato. Eren sortides divertides i distretes perquè el pare era molt de la conya i sempre en tenia alguna per explicar. Però els trajectes amb el carro a vegades es feien interminables, sobretot quan havíem de pujar la serra del Tallat a través del coll de Belltall.

Anys més tard, quan jo ja tenia l’edat per conduir vehicles, vaig convèncer-lo per a que comprés un camió vell de segona mà. Com que ell no s’acabava d’entendre amb les màquines modernes, jo vaig assumir la responsabilitat d’anar a fer les vendes i repartiments fora de Montblanc.

I fou així com vaig passar a estar tot el dia amunt i avall amb el camió, 18

coneixent tots i cadascun dels poblets de la comarca. A vegades m’he preguntat si aquesta no hagués estat la meva professió si la Guerra Civil no hagués sobrevingut. Una vida, sens dubte, molt més tranquil·la i plàcida de la que he tingut. Però ni de bon tros tant intensa.

El pare era una persona amb un caràcter força peculiar, allò que avui dia en diríem «extravagant». La primera cosa que feia quan es llevava del llit pel matí era posar-se la seva gorra, i l’última que feia abans d’anar a dormir era treure-se-la. Afirmava, orgullós, que mai a la vida s’havia rentat els peus. Era de costums fixes (no podia anar a dormir si abans no s’havia pres unes sopes de farigola) i una de cada tres paraules que deia era un renec: renegava constantment i no respectava cap sant del cel.

Aquest assumpte dels renecs li va comportar més d’un maldecap: el capellà de Montblanc, i fins i tot la Guardia Civil, li havien hagut de cridar l’atenció. Ell es defensava dient que no faltava al respecte a ningú perquè es cagava en coses en les quals no creia. No obstant això, cada volta que les monges clarisses del convent de la Serra feien la col·lecta per la vila, acudien a Ca l’Escorça per vendre-li al pare els productes que havien recollit: confiaven plenament en ell i sabien que els hi faria un bon preu.

Malgrat que no els hi tenia cap simpatia, el pare també es permetia fer broma amb els guàrdies civils. Amb aquests tampoc els faltava sentit de l’humor, i per tornar-li les bromes al pare tenien una estratagema preferida: la mula del pare estava tant ben ensenyada i coneixia tant bé el camí, que un cop dalt del carro ell s’ajeia i es posava a dormir. La mula sabia on havia d’aturar-se i el pare a quina hora havia de despertar-se. La Guardia Civil, que estava al corrent de les excentricitats del pare, enlloc d’aturar-lo i multar-lo l’esperava al mig del camí i, sense fer gens de soroll, li giraven la mula. Aquesta, que també es coneixia a la perfecció el camí de retorn a Montblanc, continuava pausadament fins que s’aturava davant de 19

Ca l’Escorça, on el pare acabava per despertar-se i iniciava la seva infinita llista d’improperis.

La mare —la «Gaieteta»— adorava el seu marit, i ben segur que mai li va faltar distracció amb ell. Una vegada el pare, que tenia un humor força negre, es va fer passar per mort. Era estirat al llit de la seva alcova, amb la bava caient i la llengua fora. Tot molt versemblant. Als crits de la seva dona ell no responia ni mot. Quan la mare va aparèixer a l’alcova per veure què passava, el va creure ben mort i corrents escales avall va sortir al carrer cridant: «El Josep s’ha mort!!! El Josep s’ha mort!!!» El pare va sortir darrere d’ella tot recriminant-li que el donés per mort abans de mirar d’auxiliar-lo.

Al pare també li agradava explicar el que li va passar el dia abans de casar-se. La nit anterior se la va passar jugant als daus a la taverna de Cal Marcelino. Les hores van anar passant i ell va anar bevent. De matinada ja anava ben trompa i s’havia oblidat de la cita que tenia per aquell dia. Amb un company seu que també es casava aquell dia anaven buidant gots i més gots d’aiguardent, fins que finalment un dels dos va preguntar: «Quin dia tenim avui?» «Collons de Déu, que no ens casàvem?» I corrents i una mica torts anaren cap a casa per canviar-se i casar-se.

Aquesta no fou l’única anècdota que els va passar als pares abans de casar-se. Quinze dies abans de la data assenyalada, el pare va tindre un accident amb el carro: va caure de tal manera que una roda li va passar per sobre. Afortunadament, però, sense ferir-lo. Els pagesos que eren a la vora l’auxiliaren i la notícia s’escampà ràpidament per la vila. Un veïna se n’assabentà i anà corrents a informar a la mare de l’accident: —Ai, Gaieteta! Al Josepet li ha passat el carro per sobre!...

—Que és mort? —li preguntà esverada la mare.

—No ho sé. Només sé que ha caigut i que una roda l’ha aixafat.

I la Gaieteta, abans de comprovar la defunció del futur espòs o el 20

seu estat, el primer que féu va ser anar corrents a la botiga per tornar les arracades que el Josepet li havia regalat. Si era mort, ja no es casava i, per tant, aquelles arracades ja no tenien sentit.

D’anècdotes dels pares n’hi ha a cabassos. L’última que explicaré els hi va passar a la botiga. Un bon dia va entrar a comprar una senyora que parlava en castellà. Li va preguntar a la Gaiateta si tenien «perejil», a la qual cosa ella no va saber què respondre perquè mai abans havia sentit aquesta paraula: —Perequil? Josepet, que tenim perequil? —li va preguntar la mare.

—Què perequil ni què perequil!... D’on ho treus això de perequil? En castellà es diu «julio-verde»! —va respondre el pare, segur del que estava dient i, excepcionalment, sense fer broma.

En resum, podríem dir que el Josep Jové Llauradó era tot un personatge, un «tremendo». I malgrat el seu caràcter renegaire i la seva falta absoluta de fe en la religió, era una persona respectada, admirada i considerada per tothom, incloent-hi els més rics i poderosos de la vila, els capellans i la mateixa Guardia Civil. Fins i tot en els pitjors anys de la postguerra, quan un dels seus fills va haver de fugir cap a França.

21

UN DIA DE PRIMAVERA

La botiga de Ca l’Escorça ocupava la gran part dels baixos de l’edifici del carrer Major. Un petit espai era destinat a magatzem i encara una altra part feia les funcions d’estable on guardàvem la mula que el pare utilitzava per carretejar la fruita, la verdura i els draps. Com que l’espai era limitat, la palla per la mula la teníem guardada en un petit local proper al Portal de sant Jordi, potser la torre-portal medieval més ben conservada de totes les que s’alcen a les muralles de Montblanc, i on la llegenda conta que sant Jordi matà el drac. El pare em tenia encomanada la tasca d’anar a buscar la palla i tenir ben alimentada a la bèstia. Per fer-ho, només calia que creués la plaça de sant Miquel i pugés pel carrer de Poblet i Teixidó. Era un trajecte curt que feia molt gustosament, sobretot després d’haver clissat a la que seria la meva futura esposa: la Maria Huguet Roselló.

La Maria era de Ca l’Aigüet, una família de pagesos sense propietats que vivia a mig camí del trajecte que jo feia diàriament per anar a cercar la palla. El seu pare, l’Antoni Huguet, s’havia casat amb una dona de l’Espluga, l’Abdonina Roselló, i anaren a viure al número dos del carrer Fra Anselm Turmeda. Allà visqueren durant anys amb l’avi i una tieta també anomenada Maria. Pel temps que jo rondava per allí, també hi vivien la germana gran de la Maria, la Isabel, i el germà petit, el Ramon Maria.

No em feia pregar gaire quan el pare em deia que calia donar de menjar a la mula: agafava ràpidament un sac i, al passar per davant de Ca l’Aigüet, em feia el ronso i el distret tot esperant poder veure la Maria i dir-li alguna cosa. Ella, però, sempre era a l’aguait i, a la que em veia pujar pel carrer, m’esperava darrere el portelló de casa seva per saludar-me. I més endavant, fins i tot s’atrevia a acompanyar-me un tros del camí. Això sempre i quan, 22

esclar, no hi fossin els seus pares. Perquè tot i que l’Abdonina i l’Anton tenien molt bona relació amb els Escorça, no acabaven de veure de bon grat que algú rondés la seva filla en una edat que ells consideraven massa precoç. Si no recordo malament, devíem tindre entre 15 i 17 anys (ella havia nascut dos anys més tard que jo, el 1918) i la República era encara en les beceroles.

El que està clar és que a la mula del pare mai li va faltar de menjar. Més endavant, quan el nostre festeig es va poder formalitzar, anàvem plegats al ball tots els diumenges, que era el principal lloc de socialització de la vila.

Tot plegat va culminar en el nostre casament en plena turbulència de la Guerra Civil, en un context molt caòtic que determinaria la nostra relació durant anys: per culpa de l’exili, ens vam veure forçats a viure separats fins l’any 1951. Després de casar-nos, la Maria va anar a viure a Ca l’Escorça, tot esperant que el meu retorn seria imminent. Primer va estar uns anys ajudant els pares a la botiga de fruites i verdures, però més endavant —i suposo que per allò de no haver de dependre en tot dels sogres— va trobar feina en una pastisseria que era una mica més avall de Ca l’Escorça, al mateix carrer Major. Es va casar, immediatament després l’home es va haver d’exiliar i va anar a petar a casa dels sogres. No fou una situació gens fàcil per a ella i que, per desgràcia, no va ser una excepció en aquells anys tant moguts.

Quan rememorem els moments més intensos de la nostra vida, aquells que han marcat un abans i un després en la nostra existència, tendim a distorsionar o, si més no, a modelar al nostre gust el record i la percepció d’aquell moment únic. I el pas del temps no fa sinó «acomodar» encara més aquest record a la nostra memòria.

La recordança que guardo d’aquell dia és que era net i clar, un d’aquells radiants de primavera en què es palpa una certa inquietud. En aquella jornada, l’ambient que es respirava prometia l’arribava imminent d’un 23

aconteixement commovedor. Només sortir al carrer, un tenia l’estranya sensació que alguna cosa important havia de passar.

I efectivament, poques hores després els aconteixements es precipitaven i confirmaven aquella insòlita intuïció. Era el 14 d’abril de 1931 i s’acabava de proclamar la República espanyola.

Dos dies abans, el 12 d’abril, s’havien celebrat unes eleccions municipals en què va participar el 80% de l’electorat de Montblanc. La Candidatura d’Esquerres va obtindre una àmplia victòria sobre el Centre Català, que va quedar en minoria, i la Candidatura Popular (dinàstics), que gairebé va desaparèixer del mapa polític. Suposo que la proclamació oficial de la República era una qüestió de dies o d’hores, i segurament tothom ja ho devia tindre en ment. No obstant això, el moment va ser tant transcendental que va deixar gravada a la nostra memòria, i per tota la vida, aquella gloriosa data.

Com també se m’ha quedat impresa a la memòria la cara d’alegria i satisfacció de la gent que s’anava felicitant pel carrer. A primera hora de la tarda ja s’havien esbombat rumors per tot el poble de que la República havia estat proclamada des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Jo tenia catorze anys i mig, i amb els amics ens dirigírem a la plaça Major de la vila per veure què passava. Quan arribàrem, la plaça ja era plena de gent que duia senyeres i banderes tricolors. Com vam poder, ens férem un lloc just a sota del balcó de l’ajuntament per escoltar els parlaments dels oradors que en aquells moments estaven intervenint: el metge senyor Ros, el Jaume Foguet i el Francesc Pino. Havien acudit a la Casa de la Vila després de reunir-se amb un dels candidats de la coalició guanyadora, el Maties Guarro. El Maties havia convocat, a casa seva, els regidors electes de Montblanc i a personalitats d’orientació dinàstica per discutir quina estratègia calia seguir per efectuar el traspàs de poder d’una manera assenyada i democràtica.

24

Mentre retiraven el retrat del rei del saló de sessions de l’ajuntament, al balcó hissaven les banderes republicana i catalana a petició de la multitud que ens havíem reunit a la plaça. Tots vàrem aplaudir fervorosament aquell gest, entre visques a la República i a Catalunya. La primera decisió que va prendre el nou consistori fou designar el metge, Lluís Ros i Costa, com a nou alcalde provisional de la vila.

Tot i la meva joventut, i a diferència de la majoria dels meus amics, jo ja tenia aleshores alguna que altra inquietud política. Aquell catorze d’abril també va significar un punt d’inflexió en aquest sentit, ja que vaig prendre la ferma determinació d’ingressar en alguna organització juvenil de caire polític. Aleshores a Montblanc només existien les Joventuts del Bloc Obrer i Camperol, que tenien el seu centre neuràlgic al local de l’Associació d’Esquerres situat al cafè del Badó. El BOC havia nascut un any abans gràcies a la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalanobalear, i s’oposava al comunisme oficial de la Tercera Internacional. També defensava la creació d’una federació espanyola de nacions socialistes i insistia en la importància de l’organització tant del proletariat urbà com del rural. La seva vida fou breu ja que el 1935, i com a resultat del fort cop que va rebre com a conseqüència de la seva participació als Fets d’Octubre de 1934, el partit es va escindir, integrantse la fracció majoritària al Partit Obrer d’Unificació Marxista i una de minoritària al PSUC. Gràcies a un amic em vaig assabentar que a Reus hi havia una seu de les Joventuts Comunistes de Catalunya. Després d’aconseguir-ne l’adreça, vaig anar al seu local i els vaig preguntar si, malgrat no ser de Reus, podia formar part de la seva organització. Em digueren que sí, esclar, i d’aquesta manera, l’octubre d’aquell 1931, ingressava oficialment en la primera organització comunista de la meva vida. Una militància que he mantingut inalterable fins a dia d’avui.

25

Després va vindre l’afiliació al sindicat. Tot i treballar a la botiga de fruites i verdures dels pares, estava profundament convençut que els petits comerciants érem explotats de la mateixa manera que el proletariat.

Aquestes consideracions varen provocar més d’una discussió amb el pare, ja que no entenia com em podia afiliar en un sindicat si treballava en família.

—Que potser jo sóc el teu patró que t’explota? Que potser no treballem pel bé comú de tota la família? —solia repetir-me.

Jo li deia que no es tractava d’això, que el tema era que els petits comerciants érem controlats i expoliats pels més grans, de la mateixa manera que ho feien els patrons als seus treballadors. El pare no era, evidentment, un revolucionari, però sí que sabia veure i reconèixer les injustícies allà on eren. Així que ben aviat les nostres discussions polítiques desaparegueren o, si més no, baixaren de to.

Al Montblanc d’aquells anys tant polititzats, així com a la resta de la Conca de Barberà i a la majoria del camp català, la central sindical hegemònica era la CNT. Considerava que el seu ideari era el més revolucionari de tots, i fou per aquest motiu que vaig decidir afiliar-m’hi.

Militar en un partit comunista i estar afiliat en un sindicat anarquista no em suposava, aleshores, cap conflicte ideològic. Malgrat les dures i freqüents pugnes entre ambdues tendències, en aquells moments incipients de la República era força freqüent aquesta doble militància. La negativa dels cenetistes a participar en la vida política va fer que l’Esquerra Republicana recollís el seus vots en nombroses conteses electorals, sobretot en les que es produïren els primers anys de la República. La gent tenia ànsia per canviar coses que havien romàs massa temps inalterades, i allò que comptava era implicar-se en aquest procés de transformació. Els enfrontaments seriosos que convertirien gairebé en impossible la comunicació entre els comunistes i els anarquistes vindrien poc temps després, quan començaren a mesclar-se 26

ambicions personals, interessos particulars, voluntat de control i ideologia adulterada, tot barrejat en un còctel explosiu que no podia acabar bé de cap manera.

Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, els caps del Sometent del Partit Judicial, Francesc Pino i Enric Pujades, repartiren armes entre els afiliats de les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres de la vila. Les vagues i les barricades aixecades al bell mig de la carretera van paralitzar Montblanc aquell dia. Però a Barcelona, el moviment insurreccional fracassava i el president Companys es veia obligat a rendir-se i era empresonat. Les noves autoritats municipals de la vila ordenaren retornar les armes que s’havien repartit, però com que ningú havia fet cap inventari ni s’havia pres nota de cap nom, jo vaig optar per amagar la pistola que m’havien lliurat a Ca l’Escorça, sense que els meus pares en sabessis res. En un racó de l’estable romandria amagada durant gairebé dos anys, fins el juliol del 1936, quan sortiria al carrer amb la pistola amagada.

Aquell octubre del 34 vaig tindre sort i no m’empresonaren, però molts dels meus companys van ser capturats i tancats al vaixell «Manuel Arnús» el qual, des del port de Tarragona estant, va servir d’improvitzada presó, a l’igual que ho feren al port de Barcelona l’«Uruguay», el «Ciudad de Cádiz» i l’«Argentina».

Després d’aquells fets, la repressió va ser dura i generalitzada, i l’ambient polític de la vila cada dia s’anava crispant més. El mes d’abril del 1935, els meus companys Joan Abellà i Ramon Gaya van sol·licitar permís a l’alcaldia per a celebrar una manifestació commemorativa del 14 d’abril. El permís els hi fou inicialment concedit, però poc després la Delegació d’Ordre Públic de Tarragona denegava la celebració d’altres actes commemoratius que no fossin els estrictament oficials. Fins i tot a la vigília del 14 d’abril es va fer un pregó anunciant que quedava prohibida qualsevol manifestació per a l’endemà. Però malgrat això, la petita colla que aleshores formàvem 27

ens vam reunir clandestinament i decidírem, tot i ser conscients del què ens hi jugàvem, tirar endavant aquella celebració. Tot just feia quatre anys de la proclamació de la República i ja ens prohibien celebrar un senzill acte commemoratiu!

Aquell dia, el destacament de la Guardia Civil de la vila estava mobilitzada i en toc d’alerta en previsió dels aldarulls que es poguessin produir. Ja des de primera hora del matí, un brigada i dues parelles de civils es passejaven amunt i avall del carrer Major. Malgrat la por generalitzada i l’estat d’excepció que vivia el país, nosaltres aconseguírem reunir una quarantena de persones per mirar de tirar endavant el nostre propòsit, que no era altre que sortir al carrer i celebrar un breu i pacífica manifestació.

Amb senyeres i banderes republicanes, ens amagàrem darrere la porta del cafè dels Quatre Cantons (l’actual «Cortijo»), espiant tots els moviments que feien els policies. Deuria ser al punt del migdia que vam veure la parella de civils girar cap al carrer del Ducat per enfilar cap a la plaça Major. En aquell moment vam aprofitar per sortir a corre-cuita del cafè amb les banderes desplegades i donant crits de «Visca la República» i «Visca Catalunya». Amb pas lleuger caminàvem carrer Major avall per dirigir-nos a la carretera i d’allà al Teatre Principal on, innocentment, crèiem que podríem celebrar un míting.

Ràpidament la Guardia Civil girà cua i ens atrapà a l’alçada del barri de Sant Roc. Allà va dispersar la manifestació a cops de culata. El Joan Abellà i el Ramon Gaya, els companys que havien sol·licitat el permís a l’ajuntament, van caure per terra plens de sang i foren detinguts juntament amb altres companys i traslladats a la presó. Tots foren deixats en llibertat poques hores més tard, excepte ells dos, ja que foren traslladats a la presó de Tarragona i reclosos durant dos dies. Els que anàvem una mica més al capdavant de la marxa vam poder escapolir-nos, i salvar la nostra integritat física i la de les banderes que amb tant d’orgull —i temor— havíem fet 28

onejar durant uns brevíssims minuts. Tot i així, crec que Montblanc va ser de les poques poblacions de Catalunya (si és que no en fou l’única) on es desplegaren aquelles banderes el 14 d’abril de 1935.

Malgrat els temps difícils i la repressió del que després els historiadors anomenarien el «Bienni Negre» republicà, continuàvem reunint-nos al local del sindicat. Les discussions i les controvèrsies eren a l’ordre del dia, i jo em sentia més identificat amb les opinions de Miquel Olivé —juntament amb Porté, una de les figures emblemàtiques dels cenetistes montblanquins— i de Ramon Gaya i Jové —que fou Tinent d’alcalde pel BOC a les eleccions de 1934—. El trencament definitiu arribaria com a conseqüència de les disputes al voltant de l’actitud de la CNT davant les eleccions generals convocades pel febrer de 1936. El problema ja venia de lluny, de finals de 1933, quan el sindicat es va negar a participar políticament a la convocatòria electoral d’aquell any. Aleshores un grup força significatiu de militants va decidir fer política al costat d’Esquerra Republicana de Catalunya.

En aquesta ocasió, tres anys després, els companys Olivé i Gaya defensaren en un acte la necessitat d’anar a votar per derrotar i parar els peus a una dreta que persistia en el seu intent de dinamitar la República, i també per aconseguir l’amnistia dels presos polítics. Enmig d’un ambient molt crispat, alguns s’alçaren acusant-los de traïdors i, abans que la sang arribés al riu, els dos optaren per tocar el dos. Molts els seguiren, entre ells jo. Ja no tornaríem més. L’escissió de la Confederació s’havia consumat, i un grup considerable vam ingressar a la UGT. Poc temps després fundaríem les Joventuts Socialistes Unificades i el PSUC, que fusionaria els socialistes i els comunistes de Catalunya.

29

VOLUNTARIS CAP AL FRONT

No passareu! i si passeu, serà damunt d’un clap de cendres; les nostres vides les prendreu, nostre esperit no l’heu de prendre. Mes no serà! per més que feu, no passareu!

Apel·les Mestres

El juliol de 1936 es produí la sublevació militar del general Franco.

A Catalunya, però, el poble armat aconseguí derrotar els insurrectes. A Montblanc alguns elements dretans del poble, entre els quals hi figuraven Josep Contijoch i Carol (ex-alcalde de la CEDA i aleshores delegat comarcal de Renovación Española), Màrius Pedrol i Bellvé (un monàrquic alfonsí) i Josep Alabart i Fàbregues (un dretà tradicionalista que havia estat secretari de l’ajuntament), gestaren aquella insurrecció des del triomf del Front d’Esquerres sobre el Front Català d’Ordre en les eleccions de febrer d’aquell any. El 17 de juliol foren convocats a l’Hotel Europa de Tarragona pel capità Josep Sentís Simeó, un tortosí de Comunió Tradicionalista que havia estat Comissari d’Ordre Públic a Tarragona durant el bienni dretà, per tal de fer un seguiment dels esdeveniments.

L’endemà, un grup de joves dretans de Solivella també es dirigiren a Tarragona per reunir-se amb les forces insurrectes, però a l’altura de Valls la Guardia Civil, alertada per l’alcalde de Solivella, els impedí el pas i foren detinguts. En assabentar-se dels fets els seus coreligionaris del poble, aquests s’agruparen sota el comandament de Gregori Travé Iglesias, 30

el principal cap de la reacció, i es feren forts en dues cases del poble. Allò fou l’inici dels anomenats «Fets de Solivella», i significarien un dels dies més dramàtics de la seva història. Els revoltats exigien l’alliberament dels detinguts a Valls a canvi de deposar les armes, però un tret que matà un jove que res tenia a veure amb tot allò va encendre la flama i precipità els fets.

La majoria de Comitès Antifeixistes de la comarca foren alertats del que passava a Solivella: acudiren al poble i l’encerclaren per tal d’evitar que els insurrectes poguessin escapar. Jo també hi vaig acudir amb la camioneta que fèiem servir amb el pare per repartir la fruita i verdura, a la vista de que calia evacuar els nombrosos ferits i conduir-los als centres hospitalaris.

L’intercanvi de trets va durar més d’un dia, fins que els milicians pogueren entrar, aixecant les teules, en una de les cases on s’havien fet forts i els feren rendir. Tot plegat va significar la mort d’una trentena de persones, entre ambdós bàndols. El Fets de Solivella, temps després, serviren d’excusa als franquistes per justificar la seva brutal repressió un cop tingueren la guerra guanyada: per acabar afusellat davant d’un escamot o passar una llarga temporada a la presó, n’hi havia prou amb que algú t’acusés d’haver participat als esmentats fets, ni que hagués estat com a simple espectador.

Jo em vaig assabentar de la notícia de l’alçament a l’Àfrica el migdia del 18 de juliol, i durant tota la tarda d’aquell dissabte no vaig apartar l’orella de la ràdio, la qual anava desgranant detalls i assegurava que el Govern controlava els esdeveniments a tot el país. Aquella nit la vaig passar en vetlla: tots els militants de les organitzacions polítiques vam acudir als respectius locals per estar atents de qualsevol novetat, mentre intercanviàvem les nostres impressions sobre el que havia passat i, sobretot, sobre el que podia passar a partir d’aleshores.

A la vila no vam trigar gaire a constituir l’anomenat Comitè Antifeixista de Montblanc, integrat per l’alcalde popular de la vila, Jaume Foguet, i 31

per una representació paritària de les forces republicanes i obreres locals: Ramon Porté Dalmau i Francesc Vinyes Anglès, per la CNT; Francesc Pino Tarragó i Josep Floch Folch, per l’ERC; Ramon Gay Escoté i Josep Civit Pere, pel POUM; i Josep Gay Escoté i Ramon Gaya Jové, pel PSUC-UGT. El Comitè no tenia presidència i els acords es prenien per majoria d’assistents. Per tant, eren autònoms i gaudien de certa llibertat d’acció, tot i que existien unes normes generals dictades pel Front Popular Antifeixista.

Des d’un principi, el Comitè es reuní gairebé diàriament i va acordar estructurar-se en diferents àrees de treball: Ordre Públic, que tenia al seu càrrec els presos; Assistència Social i Sanitat; Custòdia dels edificis incautats, que a més a més s’encarregava de la intervenció de valors de banca; Proveïments i Control d’Existències;Trànsit, que havia de conservar, controlar i reparar els automòbils i altres vehicles, i finalment l’àrea de Treball. Entre els mesos que el Comitè Antifeixista de Montblanc va estar operatiu (fins l’octubre d’aquell any), es va municipalitzar l’aigua, l’ensenyament i la sanitat; es confiscaren béns propietat de persones considerades afins als insurrectes, i es col·lectivitzaren les fàbriques d’alcohols i de gomes. A més, la col·lectivització va introduir tractors en el conreu de la terra i va començar a explotar les primeres granges de gallines del nostre terme.

La tensió general que es vivia al carrer era prou manifesta, i el Comitè Antifeixista no n’era una excepció: un dels punts calents que va encendre els ànims aquells primers dies va vindre motivat per la discussió de si calia destruir els elements religiosos d’esglésies i capelles. Ja hi havia hagut un intent de cremar Santa Maria la Major, però l’incendi fou apagat a temps.

Finalment el Comitè decidí, després de llargues i acalorades hores de discussió, la total destrucció dels emblemes religiosos però respectant les parets nues i els edificis ben despullats. I així fou com centenars d’objectes 32

de temples i capelles foren portats a camionades i llençats daltabaix del Pont Nou, on anaren cremant durant dies en una gran pira.

Tan bon punt ens assabentàrem que diferents organitzacions obreres començaven a organitzar columnes de milicians per anar a combatre al front, cinc dels companys que el primer d’abril havíem format part de la fundació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya decidírem allistar-nos voluntaris i anar a defensar la República. Cal dir que fórem la punta de llança dels joves voluntaris de la Conca que decidiren anar al front; després de nosaltres, seguiren els anarcosindicalistes de la CNT —responent a la crida de la caserna barcelonina Bakunin— i els comunistes del POUM. El cinc d’agost agafàvem el tren en direcció a Barcelona. Els meus pares no sabien res de les meves intencions de fer-me voluntari, i vaig creure que seria més fàcil dir-los-ho un cop els fets ja estiguessin consumats.

Trobar el moment, però, em va costar molt. Finalment vaig fer-ho per carta i un cop ja em trobava al front de Tardienta. A la Maria però, amb la que ja feia dies que festejava, no vaig tindre altre remei que dir-li-ho abans d’enfilar-me al tren.

La destinació a Barcelona era la caserna Carles Marx, situada prop de les Drassanes de la ciutat. Els companys del PSUC que ens van rebre ens felicitaren per la nostra valentia però, al veure’ns tant joves i inexperts (jo tenia vint anys), consideraren que necessitàvem fer prèviament una mica d’instrucció, i per aquest motiu ens adreçaren a una caserna que les JSU havien establert en un convent situat a Sarrià.

En aquella caserna ens prengueren nota del nom, la data de naixement i el nostre domicili. L’endemà arribà una centúria de les JSU provinent de Sabadell i que era comandada per Serafí Espinosa. També els acompanyava el seu comissari polític, Wenceslau Colomer, que dos o tres dies després va haver d’abandonar la caserna perquè fou nomenat secretari general 33

de les JSU. Els cinc companys de Montblanc i quinze més arribats de les comarques de Girona vam ser adscrits en aquesta centúria i començàrem la instrucció militar.

Amb apenes un mes per aprendre els rudiments bàsics de l’art de la guerra, la nostra manca d’experiència fou suplida per grans dosis d’il·lusió i ganes de lluitar contra els feixistes. A començaments de setembre la nostra centúria, que era formada per 120 companys, sortí en direcció a Tardienta per tal de reforçar les tropes que lluitaven al front d’Aragó. Altres columnes de milicians —com la Pinenaica, Lenin, Ascaso, Aguiluchos, Carod-Ferrer, Durruti, Macià-Companys, Martínez-Peñalver o 19 de Juliol, la majoria provinents de Catalunya— havien recuperat ràpidament la meitat oriental d’Aragó i n’estabilitzaren el front. Allà vam rebre el nostre bateig de foc, i sentirem per primer cop les bales enemigues ben a prop.

La defensa de Tardienta era a mans d’una columna organitzada pel PSUC comandada per José del Barrio, coneguda com «Carles Marx» o «Del Barrio». Aquesta columna, que havia sortit de Barcelona el 26 de juliol, duia al comandant Sacanell com a tècnic militar i estava formada per uns dos mil homes i tres bateries d’artilleria. El Comitè Central de Milícies Antifeixites li havia encomanat la missió d’ocupar la zona compresa entre la ciutat de Tardienta i la serra d’Alcubierre, fixant el seu post de comandament a Orañén i ultrapassar amb la seva acció Osca pel sud fins a poder ocupar Zuera. Allò que distingia aquesta columna de la resta era que comptava amb un grup estranger format per exiliats antifeixistes alemanys que havien acudit a la Olimpíada Popular que s’havia d’inaugurar el 19 de juliol. Aquest grup se’l va conèixer amb el nom de «Thaelmann» i fou dirigit pel conegut militant del Partit Comunista Alemany, Hans Beimler.

Un cop arribats a Tardienta, ens correspongué defensar una gran explanada situada davant del cementiri del poble per tal de barrar el pas al viaducte als feixistes. Quinze dies després, l’exèrcit franquista va iniciar 34

l’ofensiva per recuperar la població. La cavalleria mora ens va atacar i se’ns va apropar a tota velocitat enmig d’uns crits i uns xiscles espantosos que ens posaven la pell de gallina; però nosaltres responguérem disparant a tort i a dret contra ells. Tombàrem a terra molts genets, i vèiem els cavalls espantats córrer solitàriament en totes direccions. L’enfrontament va ser realment seriós, i es produïren moltes baixes en ambdós bàndols.

Al costat de Tardienta, en un turó, s’hi trobava l’ermita de Santa Quiteria, des de la qual es controlava un territori molt extens. Es tractava d’un punt estratègic que els dos exèrcits desitjàvem controlar. Durant els dos mesos que va durar la batalla pel control de l’ermita, els meus companys i jo vàrem descobrir les dificultats i penalitats que entranyava una guerra. Allò anava de debò: allà perdíem, cada dia, algun company, i ben aviat aprenguérem que la supervivència era, en molts casos, només una qüestió de sort.

Quan les bales ens deixaven respirar una mica, miràvem de relaxarnos tot el que podíem. Era el moment de fer guàrdia, fumar un cigarret i mirar de gaudir del plat de sopa i ranxo que, donades les circumstàncies, trobava prou bo. Els que formàvem part de la representació de la Conca en aquell racó del front d’Aragó —de Montblanc érem jo, el Moix, el Cantó i el Maseres de Cal Calces, i de Barberà de la Conca l’Abellà de Cal Toyo i el Joan de Cal Xafarroques— miràvem de fer el més lleugeres possibles aquelles jornades lluny de casa.

Després d’aquells dos intensos mesos, ens traslladaren del front de Tardienta cap al de Zuera, el qual vivia una situació molt més tranquil·la en aquells moments. No estava gens malament per haver rebut el nostre bateig de foc en aquell aspre i desolat indret al bell mig dels Monegros aragonesos.

Zuera ocupava una situació estratègica respecte l’eix del riu Gállego, i també per trobar-se a només una trentena de quilòmetres de Saragossa i a 35

una quarantena d’Osca. L’enemic que teníem al davant era la força de xoc franquista, els anomenats «requetés». La nostra divisió va decidir crear grups de guerrillers amb l’objectiu d’infiltrar-se a les línies enemigues. Els grups eren formats, normalment, per cinc persones i les seves missions diverses: anaven des d’aconseguir informació sobre les característiques i moviments de les tropes franquistes (determinar el seu emplaçament, la quantitat d’armament de què disposaven, si estaven integrades per efectius de lleves, voluntaris estrangers o marroquins...) fins a realitzar accions de sabotatge.

Jo em vaig incorporar de seguida en un d’aquests grups de guerrillers, amb el qual vàrem realitzar tres operacions darrere les línies enemigues (una d’elles de sabotatge). Fou en aquells dies quan el comandant Sentín, cap del meu batalló, em nomenà responsable de les JSU de la meva centúria.

A finals d’abril de l’any 37 el comissari polític de la centúria em va suggerir que prengués uns dies de descans i em va donar permís per retornar a Montblanc. No cal dir que la rebuda dels pares fou d’allò més sentida: amb només una vintena d’anys, la mare considerava que era massa jove per anar per aquells móns de Déu, en una guerra on no se m’hi havia perdut res i que ells no acabaven d’entendre. El seu patir era indefinible, però jo només podia tancar l’orella als seus laments mentre m’abraçaven en un mar de llàgrimes.

Però aquells dies al poble també vaig descobrir que no tots els problemes de la guerra eren al front, sinó també a la reraguarda.

Després dels Fets de Maig d’aquell any, quan s’enfrontaren comunistes i anarquistes pels carrers de Barcelona arran de l’assalt de l’edifici de la Telefònica per part dels Guàrdies d’Assalt, l’ambient s’havia enrarit al bàndol republicà. La crispació també es va deixar notar a Montblanc, on el conseller municipal en representació de la CNT, Antoni Clofent, va aprofitar l’absència de les principals autoritats del consistori —l’alcalde Jaume Foguet i el primer tinent d’alcalde Francesc Pino es trobaven a 36

Barcelona, i el segon tinent d’alcalde era estirat al llit víctima d’un atac de pedra— per ocupar l’ajuntament, desarmar els guàrdies municipals i repartir armes als milicians de la CNT i del POUM. Escamots armats d’aquestes organitzacions passaren a vigilar les entrades i sortides de la vila, i instal·laren el seu quarter general a l’exconvent de les Carmelites, a la plaça Castellví. Quan em vaig assabentar d’aquesta ocupació forçosa del consistori, vaig anar a buscar el company Ramon Gaya a casa seva i plegats en dirigírem a l’ajuntament. Després d’una breu conversa entre Gaya i Clofent, el representant cenetista va acceptar de deposar la seva actitud, retornar les armes als guàrdies municipals i retirar dels carrers les patrulles.

Tot i que l’alcalde Foguet recuperava el seu càrrec i la situació retornava a la normalitat, els nervis continuaren a flor de pell i el conflicte podia esclatar en qualsevol moment entre els membres de les diferents organitzacions polítiques i sindicals. Durant els dies que vaig gaudir de permís a Montblanc, el POUM va organitzar un míting al Teatre Principal on intervingueren poumistes vinguts de Lleida. Als tradicionals discursos animant la classe treballadora a guanyar la guerra, va seguir una enumeració de les forces considerades «revolucionàries», entre les quals no es va anomenar en cap moment les JSU. I és més: quan es va parlar de l’organització en la qual jo militava, fou només per dir que estava fent el joc al feixisme. Això, evidentment, no ens va caure gens bé ni a mi ni als dos companys que en formàvem part i que m’acompanyaven a l’acte. Poc després les noies del POUM passaren entre les files dels assistents a vendre les banderetes del partit. Nosaltres, que ens sentíem ofesos per les paraules que s’havien dit allí, vam rebutjar ostensiblement de comprar-les, cosa que fou percebuda clarament en tota la sala. Aleshores s’aixecà un fort rumor de desaprovació cap a la nostra actitud. En acabar-se l’acte, els tres companys ens aixecarem seriosos i sortírem cap al carrer entre algunes mirades hostils. Però tot just 37

hi fórem, se’ns acostà un militant del POUM i, mentre ens recriminava la nostra actitud dins la sala, ens amenaçà ensenyant-nos la pistola que duia.

Jo no vaig dir ni mot, però obrint suaument amb la mà l’americana que portava, li vaig donar a entendre que no anava indefens pel món.

Durant aquells dies hi havia un altre fet novedós a la vila que em va cridar força l’atenció: un munt de gent forastera, que parlava en castellà i que no havia vist mai abans, s’hostatjava en cases incautades i anava a comprar a les botigues del poble. Eren els refugiats que la guerra ens havia portat; famílies extremenyes, la majoria del poble de Guarenya, madrilenys, bascos, asturians... Eren la prova palpable que la guerra també havia arribat a Montblanc.

La resta de dies els vaig passar als bars i cafès de la vila, al cinema Principal (on cada dia s’hi projectaven pel·lícules) i als locals del PSUC i la UGT (on s’hi celebraven lluïts balls). I també, és clar, festejant amb la Maria, amb qui ja parlàrem de casar-nos. Però en el millor dels moments, vaig haver d’incorporar-me de nou al front.

38