Versos de Russka
Antologia de poesia russa
Fotografies provinents del Museu de l’Estat Rus (Sant Petersburg) Maquetació i idea original: Adliteram — www.adliteram.com 1ª edició: desembre de 2008
La poesia russa, i per extensió la totalitat de la seva literatura, té un quelcom d’atractiu per als ulls dels occidentals que traspassa fronteres i èpoques històriques. L’atracció (i molt sovint, també la temença) d’allò que prové de l’Est es canalitza d’una manera inexplicable en els versos i les obres d’uns autors amb vides i destins tràgics: romanticisme, duels, suïcidis, bogeria... Tot conflueix en una visió “immensa” de la vida: immensa tristesa, immensa desesperació, immensa tragèdia, immensa malenconia. Sembla com si l’expressió vital d’uns autors provinents d’un immens país hagués d’estar en concordança amb la magnitud de la seva geografia. No hi ha lloc per a petiteses. Les penes han de ser gegants, les tristeses infinites, les desgràcies inabastables. I és potser això, el que ens atreu dels russos: la seva facilitat per descriure les immenses penes universals sense pèls a la llengua, sense ornaments artificiosos, amb l’exageració pròpia de qui ja ho ha perdut tot o gairebé. De Piotr Andréievitx Viàzemski a Serguei Iessenin, des de finals del segle XVIII a principis del segle XX, la poesia russa ha viscut diferents expressions que s’han enquadrat en diferents moviments artístics (romanticisme, realisme, simbolisme, surrealisme, realisme soviètic...) Això no obstant, el fil conductor que recorre el substrat d’aquests autors és sempre el mateix: descriure la inabastable ànima russa. En aquest breu catàleg donem una mostra molt minsa i fragmentària de poetes russos de diferents èpoques i estils. Hem volgut donar importància, també, a la part gràfica que acompanya els poemes. Es tracta de reproduccions originals conservades al Museu de l’Estat Rus a Sant Petersburg, bàsicament de l’importantíssim folk art que sembla ser tant desconegut per les nostres terres. És un art senzill i poc opac que, gràcies a això, guarda una gran força expresiva que lliga perfectament amb el caràcter peculiar de la lírica de les terres russes.
Piotr Andréievitx Viàzemski (1792-1878) EL DÉU RUS No us cal pas una clarícia de què cosa és el déu rus? Aquí en dono una semblança pel que jo he pogut saber. Déu dels torbs, de les clotades, dels camins que fan sofrir, dels hostals farcits de xinxes, així és, així, el déu rus. Déu dels freds i els qui ganegen, dels captaires de pertot, déu de terres no rendibles, així és, així, el déu rus. Déu dels peus inflats i els lapti, déu dels pits i els culs caiguts, de la llet i els rostres agres, així és, així, el déu rus. Déu del vodka i la salmorra, dels servents empenyorats, dels dos sexes de sergentes, així és, així, el déu rus. Déu dels pits guarnits de bandes, dels criats sense calçat, dels senyors amb quatre patges, així és, així, el déu rus. Ple d’amor al pobre llonze, severíssim amb el llest, déu del que és extemporani, així és, així, el déu rus. Del que passa de la ratlla, déu d’allò que no ens escau, de les postres a mig àpat, així és, així, el déu rus. Déu dels estrangers rodaires que es presenten a l’atzar, sobretot, déu dels tudescos, així és, així, el déu rus. 1828 (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)
Mikhaïl Júrievitx Lérmontov (1814-1841) LA VELA Sols una vela se destria dins la calitja de la mar. Què cerca per la llunyania? Què de la pàtria l’engegà? El vent s’aixeca. La mar dansa i l’arbre, que se vincla, cruix. Ai Déu! No cerca benaurança ni de la benaurança fuig. Passa damunt les aigües blaves i sota els raigs del sol tot d’or... Mes ella vol tempestes braves, car sols allí hi ha pau pel cor! (Trad. Guillem Nadal)
“HI HA MOTS...” Hi ha mots... el que diuen és fosc o mínúscul, mes sense commoure’s no es pot escoltar-los. Que plens, els seus timbres, de folla delera! Hi ha plors de partença, tremors de trobada. No troba resposta a la terra vana el mot que naixia de llum i de flama. En temple o batalla, em trobi on em trobi, al punt de sentir-lo el sé reconèixer. En plena pregària al so respondria, a mitja batalla iria a cercar-lo. (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)
Aleksei Koinstantínovitx Tolstoi (1817-1875) * Del temps novell era l’esclat, la molsa encar brostava, l’aigua corria, el despullat bosquet ja verdejava. Faltava encar del flabiol la veu dematinera i encara feien caragol les fulles de falguera. El temps novell era arribat. A l’ombra dels polls era, quan somrient m’has esguardat amb mirada encisera. I com resposta al meu anhel tot ulls ‘naven baixant-se... Oh vida! Oh bosc! Oh llum del cel! Joventut! Esperança! I jo plorava al teu costat pres de dolça plorera... El temps novell era arribat, a l’ombra dels polls era! Dels nostres anys era a l’envol... Oh plors! Oh benaurança! Oh bosc! Oh vida! Oh llum del sol! Oh dels polls la fragància! (Trad. Guillem Nadal)
Ivan Sàvvitx Nikitin (1824-1861) “CAURÀ LA TIRANIA INDIGNA...” Caurà la tirania indigna, cauran els ferros del pagès, i tu, noblesa aviciada hauràs de treballar a desgrat. Als qui vindran, i no a nosaltres daràs el teu fuet antic, els semblaràs una ombra oiosa, un esborrall en els ennals... Els teus maneigs i roïneses el temps descobrià per fi,
i la il·lustrada descendència bo i maleint-te et colpirà. El bon mugic –la teva crossa. la teva bèstia, i no res més– eixirà amb glòria de la infàmia, i no el podràs comprar de nou, que el sol del llaurador ja s’alça!... No es venja encara, estamordit, mes sàpigues que contra l’amo temps ha que esmola la destral. 1857-1861 (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)
Nikolai Gumiliov (1886-1921) ELLA
JO I VOSALTRES
Conec una dona: el silenci, l’amarga gatiga dels mots fa niu en l’espurna enigmàtica de les seves amples pupil·les.
Sí, ho sé, no sóc pas com vosaltres, és d’un altre país que jo vinc, i m’agrada no pas la guitarra, sinó el so de les flautes salvatges.
La seva ànima s’obre, àvida, només cap al metall sonor del vers i es mostra altiva i sorda davant la vida llarga i plàcida.
És als dracs que llegeixo poemes, a núvols i cascades. No vaig per salons, per estances, llegint als vestits i a les jaquetes fosques.
Silenciós i sense pressa té el pas estranyament suau, no es pot pas dir que sigui bella però ella em dóna tot el goig.
Jo estimo com l’àrab al desert que s’atansa a la font i en beu l’aigua, no pas com el cavaller d’un quadreque mira les estrelles i espera.
Quan jo desitjo anar a la meva audaç i orgullós, vaig a ella a aprendre el dolor savi i dolç en el seu desmai i deliri.
I no penso morir-me en un llit entremig d’un metge i un notari, prefereixo una escletxa salvatge ben al fons d’un clot d’heures espesses.
És nítida en hores d’angoixa, i té a les mans el llamp, i té clars els somnis, com ombres en les sorres ardents del cel.
Perquè no vull entrar al paradís dels protestants, pulcre i sense enigmes, sinó on el bandoler, el turmentat, la pecadora cridaran: “Alça’t!”
1912 (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)
1918 (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)
Serguei Iessenin (1895-1925) “NO VULL PAS ENGANYAR-ME...” No vull pas enganyar-me, l’angoixa boirosa s’empara del cor. Per què tinc fama de xerraire? Per què tinc fama d’escandalós? No sóc malvat, ni bandit del bosc, no afusello desgraciats a les presons. Sóc només un dardaire esbojarrat, que somriu a cada cara que veu. Moscovita vagarós i entremaliat, arreu, pels voltants del Tverskoi, cada gos dels carrerons coneix el meu pas lleuger. Cada desferra de cavall mou el cap en veure’m. Sóc bon amic de les bèsties. Cada vers meu guareix l’ànima d’un animal. No porto barret de copa per les dones —dèbil tinc el cor per a estúpides passions— amb ell, tot minvant la tristesa, és més còmode donar l’or de la civada a una euga. No tinc amics entre els homes, reto tribut a un altre regne. Per al coll de cada gos no hi planyo la millor corbata. Però ara s’ha acabat el patir. S’ha aclarit el remolí boirós del cor. Per això passo per xerraire. Per això passo per escandalós. 1922 (Trad. Josep M. Güell)
Aleksandr Blok (1880-1921) LA DESCONEGUDA Als vespres, en els restaurants l’aire és ardent, esquerp, somort, i la flaire de primavera domina els crits dels embriacs. Alluny, pels carrerons polsosos i el fàstic dels xalets forans, el creixent brilla amb llum daurada i ressona el plor dels infants. I cada vespre, a fora porta, entorcillant llurs barrets alts, per les rondes van, amb les dames, xistosos experimentats. Als llacs, xiscla dels rems l’escàlem i retruny el crit de les dones i al cel, avesada a tot, indiferent, la lluna es vincla. I cada vespre, l’amic únic dins el meu vas és empaitat i en aspre suc misteriós, com jo, està pres i entabanat. En fila, a les taules veïnes, hom hi veu ensonyats servents i, beguts, amb ulls de conill, criden “In vino veritas”. I cada vespre, a l’hora justa (o sols a mi me sembla així);
un cos de dona, embolicat en sedes, entre la boira es mou a la finestra. I a poc a poc, entre els borratxos, sola i sempre sense company, respirant boires i perfums ella s’asseu a la finestra. I exhalen antigues llegendes les seves sedes ajustades i el capell amb plomes de dol i l’anellada i fina mà. Copsat per l’estrany veïnatge mir a través d’un vel obscur i veig riberes encisades i fetilleres llunyanies. Un defallir misteriós i el sol d’un altre em són donats i tot el que el meu cor omplena és penetrat per l’aspre vi. I un ram de plomes esvanides es gronxa dins el meu cervell i uns ulls blaus i sense fons floreixen en la lllunyania. Dins el meu cor hi ha un tresor i sols a mi la clau és dada. Tu tens raó, pobre borratxo. Ho sé. En el vi és la veritat. (Trad. Guillem Nadal)