Santa Eulàlia

Santa Eulàlia d’Encamp

Carrer de Santa Eulàlia, 1 · AD200 · Encamp

Oficina de Turisme Encamp

Plaça del Consell, 1 · AD200 · Encamp +376 731 000

+376 833 551 turisme@encamp.ad

www.encamp.ad

Santa Eulàlia d’Encamp,

combinació de romànic i d’arquitectura contemporània

L’església romànica de Santa Eulàlia era d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular i campanar adossat al mur sud de la nau. L’element romànic més significatiu del temple és l’esvelt campanar llombard de planta quadrangular.

En les diverses intervencions i ampliacions posteriors a la seva construcció - les principals van tenir lloc al segle XVII - quan es va engrandir la nau pel costat nord, a principi del segle XX, quan es va modificar tota la capçalera, i el 1989, quan s’amplià la nau per la banda est i s’hi afegiren espais annexos amb la intervenció del despatx d’arquitectura Bohigas-Martorell-MacKay -, la nau de l’església va perdre molts dels elements arquitectònics; actualment, només se’n conserven els murs sud i oest. Per a la seva construcció es van emprar pedres granítiques, disposades en filades lligades amb morter de calç. D’època romànica també es conserva el campanar, així com la pica baptismal; tallada en un gran bloc granític, té forma semiesfèrica, amb l’exterior decorat amb arcs i creus en relleu. El porxo, del

qual desconeixem la data exacta de construcció, apareix documentat al segle XIV. Davant de l’església també hi ha un comunidor, possiblement del segle XVI; es tracta d’una petita edificació, de planta quadrada, utilitzada per exorcitzar les tempestes.

El campanar, amb poc més de 23 metres, és el més alt dels campanars romànics del país. Va ser construït a mitjans del segle XII. És de planta quadrangular, amb tres pisos de finestres geminades, emmarcades per bandes i arcuacions llombardes; tres de les quatre de l’últim pis van ser modificades, als segles XVI-XVII, per instal·lar-hi les campanes. Una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca en corona la coberta.

A l’interior de la nau, les dues capelles del costat nord -de planta quadrangular, cobertes amb volta de canó i tancades amb reixes de ferro forjat- conserven cadascuna un retaule barroc. Un d’aquests és el de Nostra Senyora del Roser: el 25 de juliol de 1620, l’escultor francès Antoni Tremulles va firmar el contracte mitjançant el qual lliuraria l’obra abans del dia 17 de març de l’any següent; el daurador del mateix va ser Àngel Martí. Són especialment remarcables les escenes de la predel·la.

L’altra capella guarda el retaule de la Mare de Déu del Carme; va ser realitzat per l’escultor Isidre Clusa, el 1689 i no sabem qui en va ser el daurador. A l’altar major hi ha un tercer retaule, realitzat també per Isidre Clusa en el mateix moment que l’anterior, i daurat el 1701 per un artesà anònim. A la fornícula central hi ha una robusta imatge de santa Eulàlia de Mèrida, patrona de la parròquia, amb el símbol del seu martiri: la creu en aspa. L’absència de cap insinuació anatòmica, les mans grans o el cap angulosament modelat, delaten sense fissures el sobri estil de Clusa.

En un dels espais annexos a l’església s’hi pot veure el petit, però interessant, Museu d’Art Sacre.