Candidatures en curs

La història i realitat de tot un país

Foto: Noelia Farías

La candidatura ‘Els testimonis materials de la

construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat

d’Andorra’ és, probablement, un dels projectes culturals més importants engegats al nostre país, ja que, per primera vegada, el Principat lidera una candidatura transnacional a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

El 28 gener del 2021, aquest organisme internacional va acceptar la proposta que encapçala Andorra, de la qual Espanya i França en són part, en la Llista Indicativa de Patrimoni Mundial, segons preveu la Convenció de Patrimoni Mundial, Cultural i Natural de 1972. Els dotze monuments presentats –són deu andorrans, un francès i un espanyol– romandran en aquest inventari provisional dels béns susceptibles de ser acceptats en la Llista de Patrimoni Mundial, mentre els comitès científics i de redacció permanent que impulsen la candidatura preparen un dossier detallat sobre la rellevància dels monuments proposats, en què sigui evident el seu “valor excepcional universal”.

En el cas d’Andorra, els edificis inscrits són l’església de Sant Joan de Caselles, a Canillo l’església de Sant Romà de les Bons, a Encamp; l’església de Sant Martí de la Cortinada, a Ordino; l’església de Sant Climent de Pal, a La Massana la Casa de la Vall i l’església de Santa Coloma, a Andorra la Vella, i l’església de Sant Miquel d’Engolasters, a Escaldes-Engordany. A més a més, s’hi inclouen les zones arqueològiques del Roc d’Enclar i de la Roureda de la Margineda. El monument recomanat per l’Estat francès és el Castell de Foix, mentre que l’espanyol és el conjunt catedralici de la Seu d’Urgell; tots dos són un recordatori de la importància de les figures dels comtes de Foix i els bisbes d’Urgell com a caps d’Estat del Principat d’Andorra.

Aquest conjunt de monuments, rics tant des del punt de vista arquitectònic com cultural, han sobreviscut el pas del temps –la datació oscil·la entre el segle VIII i finals del segle XVI i es preserven de manera òptima. Addicionalment, compten amb un ampli fons documental que permeten narrar la construcció d’un Estat europeu amb més de 700 anys d’història.

Et convidem a descobrir alguns dels detalls que fan únics els béns que formen part de la candidatura ‘Els testimonis

materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el

Coprincipat d’Andorra’.

Sant Joan de Caselles,

Foto: Noelia Farías

Totes les esglésies presentades són d’origen romànic i van ser construïdes entre els segles VIII i XII, és a dir, en l’època medieval, un període de desenvolupament clau per a Andorra en els àmbits social, polític i econòmic.

En el cas de Sant Joan de Caselles, malgrat que no se sap amb exactitud la data de la seva construcció, es pot situar entre els segles XI i XII, i llueix una nau romànica trapezoidal, lleugerament més ampla al peu que a la capçalera de la nau. A l’interior, en el mur sud, hi ha una excepcional mostra de pintura mural, que representa una Crucifixió, de la que destaca la figura de Crist, realitzada en estuc i policromada; les pintures inclouen les figures de Longinos i Stefanton, el sol, la lluna i diverses sanefes decoratives.

Entre els anys 1934 i 1935, els Amics de l’Art Vell, amb l’arquitecte Cèsar Martinell al capdavant, van restaurar la coberta de l’absis, el campanar i el porxo de la façana principal. Entre els anys 1962 i 1963 es va restaurar el retaule del segle XVI, l’interior de la nau i el Crist d’estuc del mur sud.

L’absis, tancat per una reixa de ferro forjat del segle XVII o XVIII - profusament decorada a la part superior dels barrots - està presidit per un retaule, encarregat el 1537, pels habitants de Canillo, a Miquel Ramells, pintor, i a Guiu Borgonyó, daurador. A la nau s’hi conserva encara una bona part del mobiliari, així com un cor de fusta d’època barroca segles XVII-XVIII .

El retaule és el més important d’Andorra d’època moderna. El presideix, al centre, una talla policromada de Sant Joan Evangelista, patró de l’església. El cos del retaule està format per taules pintades, en les que es representen majoritàriament escenes de la vida de Sant Joan, del Llibre de l’Apocalipsi i, a la predel·la, de la Passió de Crist, així com la figura de Sant Pere, a la porta que dona accés a l’espai situat a la part posterior del retaule.

Fotos: César e Pablos

Sant Romà de les Bons,

L’església és l’edifici millor conservat de tot el conjunt monumental de les Bons. Es tracta d’una construcció romànica, de nau rectangular única, orientada est-oest, i amb un absis de planta semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera i decorat amb bandes llombardes i amb un fris d’arcuacions cegues.

L’església s’il·luminava originàriament mitjançant quatre finestres de doble esqueixada, dues situades a l’absis i altres dues a la paret sud de la nau. A l’interior, al centre de l’absis hi ha la taula d’altar, feta d’obra; originàriament conservava en el seu interior la lipsanoteca, amb l’acta de consagració de l’església. El peu de l’altar conserva restes de les pintures murals d’època romànica que el cobrien. També destaca una pica de granit, situada en una fornícula oberta en el mur sud de la nau.

Els murs de l’absis de Sant Romà alberguen una reproducció de les pintures murals romàniques, arrencades als anys 20 del segle passat, que es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC . Quan a mitjans del segle XV es van realitzar les pintures, que encara avui podem veure, en una part del mur i de la volta de l’absis, es van suprimir les originals romàniques que ocupaven aquest lloc, quedant només preservades les que es trobaven rere un retaule que presidia l’altar, i que són les que es van arrencar.

De la zona del quart d’esfera de la coberta s’ha conservat la part inferior d’un Crist en majestat, mentre que de les pintures que ornaven el tambor s’han conservat les imatges de la Mare de éu i d’alguns apòstols. Les pintures de mitjans del segle XV, a les quals ens hem referit, són de tradició gòtica, amb iconografia de Sant Pere, que obre la porta del paradís als elegits mentre, a la banda oposada, els condemnats es cremen a les flames de l’infern. També hi ha un Crist en Majestat envoltat pels quatre evangelistes, entre altres figures.

Sant Martí de La Cortinada,

Foto: César e Pablos

L’edifici original de l’església, que es pot situar entre els segles X i XII, constava d’una nau rectangular, un campanar de torre situat al peu de la nau i un absis semicircular, orientat cap a l’est. L’actual mur sud, on se situa la porta d’entrada, correspon a l’antiga paret de la nau romànica, mentre que del mur nord romànic només es manté el tram corresponent al presbiteri, lloc on hi ha les pintures murals conservades que van decorar la nau de la primera església.

En època barroca l’església s’amplia i la seva orientació es veu modificada, de l’original estoest a l’actual nord-sud. L’església actual és de planta quadrangular, amb dues capelles laterals i un absis quadrat al nord; l’antic presbiteri romànic va ser transformat en un altar lateral més de l’església barroca i l’absis s’enderrocà. Actualment, la coberta de la nau és de fusta a dues aigües, mentre que la de l’absis romànic, reconstruït al segle XX, presenta una volta de quart d’esfera.

El campanar de torre, també del segle XII, s’adossa al mur oest i presenta dos pisos d’obertures, amb dues finestres geminades al primer i quatre al segon una de les quals modificada per encabir-hi una campana–, decorades amb un fris d’arcs cecs i de dents de serra. La coberta és a quatre aigües amb lloses de pissarra. El campanar és una excepció dins el romànic d’Andorra, ja que no és habitual trobar-lo als peus de la nau.

Els frescos romànics que aporten valor a Sant Martí de La Cortinada es van descobrir l’any 1968, i testimonien que tota la capçalera estava coberta de pintures murals. L’església acull part del mobiliari original del segle XVII, un carilló, mobles de sagristia i quatre retaules. El retaule major, dedicat a Sant Martí, es troba a l’altar major i data del segon quart del segle XVII.

Fotos: Nelly edea

Sant Climent de Pal,

De l’església de Sant Climent de Pal original, avui en dia en queda el mur sud i una part del mur oest, la configuració de la nau i el campanar. Tal com ha succeït amb la majoria d’esglésies romàniques del país, l’estructura s’ha anat modificant en funció de les necessitats de cada moment. Les modificacions més importants van tenir lloc entre els segles XVI i XVII, moment en què s’enderroca l’absis semicircular romànic i se substitueix per un de quadrangular, es construeix la sagristia adjacent, es tapia la porta d’accés que hi havia al mur sud i se n’obre una de nova a l’oest, actualment tapiada.

El campanar és la part més representativa de l’obra romànica i la que s’ha mantingut més inalterada des que fou construït. És de planta quadrada i té tres pisos de finestres i es corona amb una senzilla creu de ferro.

Un cop a l’interior de l’església veiem que es tracta d’un edifici de petites dimensions malgrat les ampliacions. A la part nord s’hi va afegir una capella lateral, construïda en un terreny guanyat a la roca. A la paret sud de la nau trobem dues finestres, reobertes durant la restauració dirigida, l’any 1965, per Cèsar Martinell, moment en què es va tapiar una altra finestra, oberta possiblement al segle XVII.

L’església conserva dues piques de granit: una de baptismal, que és als peus de nau, i una altra situada a la sagristia. També conserva una reixa de ferro forjat, que protegeix l’espai de l’absis i dues creus processionals de fusta policromada. Al fons de la nau trobem un cor de fusta, construït en època moderna.

Situat a l’altar major hi ha un retaule barroc, dedicat a Sant Climent. Els experts han coincidit a trobar certs paral·lelismes entre aquest retaule i d’altres que hi ha a Andorra, i que s’atribueixen a l’escultor Isidre Clusa.

Foto: César e Pablos

Casa de la Vall,

El desembre de 1702 el Consell de la Terra, institució degana i precursora del Consell General, va adquirir la casa amb la finalitat de celebrar les reunions dels membres de la institució i de guardar-ne la documentació. Entre el 19 2 i el 2000, l’edifici també va acollir el Tribunal de Justícia, com es llegeix a la inscripció de la part superior de l’escut situat sobre la porta principal: Domus Concilij, Justitia Seus (Casa del Consell, seu de la Justícia).

Tal com es pot apreciar en admirar l’edificació, Casa de la Vall compta amb elements defensius com ara torres i merlets, que esdevenen testimonis de la inestabilitat de l’època. La casa està dividida en planta baixa i dues plantes superiors. En la planta baixa s’hi troba el Tribunal Penal, amb mobiliari i decoració de fusta.

La Sala dels Passos Perduts, sala noble de l’edifici, amb pintures murals originals del segle XVI, està ubicada a la primera planta. També en aquesta planta es pot accedir a la sala de sessions i la cuina, així com a altres elements simbòlics de l’immoble. Per exemple, la campana que s’emprava per a cridar a Ple o el misteriós Armari de les Set Claus, on es guardaven importants documents de la història del Principat, com ara el “Manual Digest”. El cap de casa s’ha condicionat com a sala polivalent.

En l’actualitat, les sessions del Consell General es realitzen a la nova seu del parlament, inaugurada l’any 2011. No obstant això, Casa de la Vall, per ser testimoni material de l’organització i evolució política del país, continua acollint les sessions parlamentàries tradicionals amb motiu de la constitució de cada legislatura i, cada 21 de desembre, el Consell de Sant Tomàs. També s’hi celebra la sessió tradicional de la Constitució.

Fotos: Noelia Farías · Comú d’Andorra la Vella Tony Lara

Santa Coloma

Santa Coloma va ser aixecada en un moment indeterminat entre els segles VIII i X, però les modificacions que ha patit al llarg del temps l’han transformat en l’inconfusible temple que avui no només és símbol d’Andorra la Vella, sinó de tot el país.

En els panys dels murs de la nau encara s’hi aprecien les bandes horitzontals de fusta que serveixen per anivellar les rengleres de pedres granítiques irregulars i per donar consistència als murs. La coberta està feta amb encavallades de fusta i entisellat del mateix material, i acabada exteriorment amb lloses de llicorella. Al campanar del segle XII, de quatre nivells de finestres geminades, destaca el tractament exterior del mur, decorat amb frisos de tres, cinc i sis arcuacions cegues entre lesenes angulars, que es fan més evidents als dos nivells superiors.

Al segle XII es va representar a la capçalera de l’església un important cicle de pintures murals romàniques, de les quals només es conserven in situ, a la paret est de la nau, un Agnus Dei i alguns altres fragments, formats majoritàriament per dos àngels i motius geomètrics decoratius; la major part de la resta de les pintures murals, que ornamentaven les parets i la volta de canó de l’absis es van arrancar durant els primers anys de la dècada del 1930 per a ser venudes a diferents antiquaris.

Finalment, l’any 2007, el Govern d’Andorra va recuperar les pintures expatriades i van ser exposades, de manera triomfal, l’any 2008 i 2014. En l’actualitat, aquestes peces, atribuïdes al Mestre de Santa Coloma, es poden apreciar a l’Espai Columba, ubicat a pocs metres de l’església.

En un moment indeterminat del segle XII es realitza una primera gran reforma de l’edifici, que inclou l’afegit de l’actual campanar. Entre els segles XIII i XVII es duen a terme petites obres de manteniment encaminades a millorar les condicions d’ús de l’edifici. esprés de l’any 1730 es tapen les finestres del campanar i entre els anys 1740 i 1749 es porta a terme una segona reforma interior de l’espai arquitectònic.

Una menció particular mereix el retaule major, dedicat a la patrona del temple, ubicat avui als peus de l’església, tot i que inicialment es va instal·lar davant de l’arc triomfal, passant l’absis a complir les funcions de sagristia. El retaule barroc és obra d’un escultor anònim, el mestre d’Adrall, que hi treballà cap al 1741-1742, en una etapa de reformes de l’antic temple; el mestre Simó Ruaix és l’autor del daurat i de la policromia. El presideix santa Coloma, representada amb els atributs del llibre i la coloma, acompanyada d’altres sants de devoció popular, com ara Sant Esteve, Sant Francesc Xavier, Sant Antoni de Pàdua i Sant Isidre, així com per la Verge del Carme i el Pare Etern. A la nau també s’hi conserva una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, de finals del segle XIII, un sagrari del segle XVII i un retaule del segle XVIII.

Un atractiu especial de la visita de l’església de Santa Coloma és la possibilitat de veure el videomapatge ‘Els orígens’, que reprodueix com podien lluir les pintures murals romàniques en el moment de la seva creació i que permet reviure les sensacions que produïen en el seu estat original.

Per poder veure com eren els frescos al segle XII s’han hagut de reconstruir petites parts de les pintures, com algunes figures del tetramorf, fragments de cel o vestits. El treball s’ha fet a partir de l’estudi minuciós de la tècnica del Mestre de Santa Coloma i del seu cercle, per poder recrear el traç original de forma fidedigna.

Fotos: Nelly edea

Sant Serni de Nagol,

Es de petites dimensions, però amb molt encant, ja que se situa al cap d’una penya des de la qual es pot observar Sant Julià de Lòria.

L’edifici és de planta rectangular i l’absis és semicircular; el mur del peu de la nau és més elevat que aquesta i està rematat amb un campanar d’espadanya, de doble ull i amb arcs de mig punt. Les parets van ser construïdes amb pedres escairades de mida mitjana i petita, lligades amb morter de calç i disposades formant filades, més o menys regulars.

A les parets de l’absis hi podem observar dues espitlleres de doble esqueixada, acabades amb un arc de mig punt. La paret del peu de la nau també disposa de dues finestres, una similar a les de l’absis i l’altra, situada damunt de l’anterior, cruciforme. Al mur sud de la nau hi ha encara dues finestres més, una també similar a les de l’absis i la darrera, quadrada, per sota de l’anterior i oberta en un moment indeterminat. La porta d’entrada, amb un arc de mig punt, se situa en aquest mateix mur; al costat de la mateixa podem veure una pica beneitera de granit, encastada a la paret.

El conjunt iconogràfic està presidit per l’Agnus Dei, situat dins d’un medalló, a l’arc d’accés a l’absis i al centre d’una sanefa de dents de serra. La nau conserva encara una bona part del mobiliari i un cor de fusta d’època moderna, possiblement del segle XVII o XVIII. També hi podem veure un retaule, dedicat al sant titular i realitzat la primera meitat del segle XVI, que antigament havia estat situat a l’absis. A l’Espai Columba, s’hi pot veure la creu espinosa d’època romànica i amb funcions processionals, procedent d’aquest temple.

Fotos: César e Pablos

L’església de Sant Miquel d’Engolasters,

Sant Miquel d’Engolasters es va construir en un moment indeterminat, possiblement a inici del segle XII. És de planta rectangular, amb una sola nau, absis semicircular, coberta a dos vessants. Té un campanar de torre adossat a la paret nord de la nau i un porxo a la banda sud, que s’hi va afegir al segle XVII o XVIII.

En plena època llombarda es construeix un dels elements més destacats del conjunt: el campanar, que destaca per la seva altura de 17,5 metres, amb una base de tres metres d’amplada per banda. De planta quadrada té tres pisos, cadascun amb una finestra geminada a cada costat els mainells, molt estilitzats, estan realitzats amb una única pedra. Les finestres inferiors estan coronades amb arcuacions cegues, mentre que les superiors ho estan per una arcuació de mig punt. Al centre dels arcs del darrer pis, en dues de les façanes, hi ha un cap esculpit en pedra tosca, un dels pocs testimonis d’escultura monumental romànica a Andorra.

A l’absis hi ha una reproducció de les pintures romàniques, atribuïdes al Mestre de Santa Coloma, que originàriament decoraven el temple. Les pintures originals es troben actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC . La tècnica utilitzada per a la realització del conjunt pictòric és la del fresc, amb retocs al tremp de cola animal.

A la mitja cúpula hi ha l’ametlla mística, amb el Crist en majestat, i excepcionalment l’autor de les pintures ha unit en un sol personatge l’evangelista Sant Mateu i el sant patró de l’església; Sant Miquel.

Foto: Comú d’Andorra la Vella Tony Lara

Zona arqueològica del Roc d’Enclar,

La importància de la zona arqueològica del Roc d’Enclar és tal que el mateix Govern d’Andorra va decretar, el 2011, l’establiment de l’entorn de protecció d’aquest jaciment ubicat a la parròquia d’Andorra la Vella.

Els experts remarquen que, a banda de l’extensió i ubicació, el jaciment compta amb una significativa varietat de restes d’època romana i feudal, que permeten ampliar els coneixements històrics sobre l’Andorra i els Pirineus de l’època. Però, si bé els períodes romà i feudal són protagonistes d’aquest conjunt, també hi ha evidències d’assentaments prehistòrics, concretament del bronze antic, que han sortit a la vista en forma de ceràmiques i de material lític que guarden relació amb altres jaciments propers.

Entre els segles VIII i X, el comte d’Urgell hi va aixecar un castell, coincidint amb la implantació del feudalisme a Andorra, que posteriorment va lliurar al vescomte de Castellbó, amb el qual va acordar la seva reconstrucció. A posteriori, el castell va tornar al comte de Foix, però durant segles va representar la lluita entre el poder civil i l’església, que pugnaven pel control de les valls.

Al Roc d’Enclar, hi és l’església de Sant Vicenç, probablement construïda entre finals del segle VIII i principis del segle IX. Aquesta es va mantenir oberta al culte fins a la meitat del segle XIX, període en què se situa la fi de l’ocupació humana.

Jaciment de la Roureda de la Margineda,

Fotos: Molines Patrimonis

El període més antic documentat correspon al Bronze antic, ara fa uns 4.200 anys, amb restes d’hàbitats i de material ceràmic. La segona ocupació, poc clara, és de l’antiguitat tardana, entre els segles V i VII. La tercera correspondria a una primera ocupació medieval, datada entre els segles VIII i X. La quarta, i principal, està datada entre els segles XI i XIII d’aquesta època el jaciment conserva una sèrie d’estructures d’habitatge, entre les quals destaca un gran edifici de dos pisos, amb quatre estances articulades per un passadís. Una fase posterior, entre mitjans segle XIII i el segle XIV, suposaria l’ampliació de les estructures del sector nord del jaciment, fins al moment del seu abandó.

Les diferents ocupacions del jaciment de la Roureda de la Margineda perfilen un hàbitat rural, amb una vocació eminentment agrícola. Els materials arqueològics ens indiquen que les restes que podem observar actualment corresponen a les darreres fases d’ocupació, iniciades a la fi del segle XII i que va perdurar fins a la fi del XIV. ’entre la gran quantitat de materials recuperats al llarg de les campanyes destaca la gran presència d’elements propis de la vida quotidiana: ceràmica de cuina, eines del camp, estris domèstics. Però també hi ha armament, com ara puntes de fletxa de ballesta, puntes de llança, material de setge, entre altres.

A partir de la relectura d’alguns documents d’aquella època, una teoria apunta la possibilitat que el jaciment sigui la fase final del castell comtal de Sant Vicenç, documentat per primer cop l’any 952, i que el 1190, en virtut d’un acord entre el comte Ermengol VIII d’Urgell i el vescomte Arnau de Castellbó, sembla que va ser reconstruït a “l’arrel de la muntanya d’Enclar”. Un segle més tard, en la primera disposició del segon pariatge del 1288, s’estipulava que el comte Roger Bernat III de Foix havia de fer enderrocar “el castell, o edificació, o força” del pui de Sant Vicenç.

Fotos: Ignis · Patalín

Castell de Foix i Conjunt Catedralici de la Seu d’Urgell,

Les relacions entre França i Espanya, quant als assumptes andorrans, no sempre han estat tan cordials. Durant els segles XII i XIII, la sobirania d’Andorra era raó de disputes entre els comtes de Foix i els bisbes d’Urgell, fins que la signatura dels Pareatges, entre el bisbe Pere d’Urtx i el comte Roger Bernat III, posés fi a les hostilitats entre ambdós poders l’any 1278, amb posterior ratificació i aclariment de definicions legals 10 anys més tard. Aquest acord marca el naixement del Principat d’Andorra.

El Castell de Foix, se situa a sobre d’un pic de pedra calcària que s’alça entre l’Arget i l’Ariège. Aigües amunt del riu Ariège, afluent del Garona, aquesta edificació fortificada domina la ruta del sud-est cap a Andorra i Catalunya, a través de la Seu d’Urgell, mentre que, a aquest municipi lleidatà, hi és el Conjunt Catedralici de la Seu d’Urgell, presidit per la gairebé mil·lenària Catedral de Santa Maria, la qual va ser objecte d’un saqueig perpetrat pel comte Ramon Roger de Foix, a finals del segle XII. Aquest succés, va contribuir a la tensió de les relacions senyorials, donat el gran interès del comtat per incrementar el seu poder i control en la ruta que feia d’enllaç entre les seves terres i les d’Urgell, que obligatòriament passava per Andorra.

Per aquest vincle tan marcat al llarg dels segles, inherent de la identitat del nostre país, totes dues edificacions són contemplades com una part significativa de la candidatura. Els tes-

timonis materials de la construcció de l’Estat

dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra.

Foto: Vall del Madriu-Perafita-Claror

La transhumància,

La transhumància és un fenomen que guarda una importantíssima relació amb la història del Principat d’Andorra, ja que l’agricultura i la ramaderia han estat, fins a la meitat del segle XX, de les principals activitats econòmiques. A partir d’aquesta connexió entre home i natura, els nostres paisatges es van haver de transformar, perquè el ramat pogués aprofitar la màxima amplitud de les zones de pasturatge durant les diferents estacions, motiu pel qual els pagesos de l’època hi van construir diferents estructures, com ara bordes, cabanes de pastor, orris i camis de pedra seca, que actualment representen un important patrimoni arquitectònic.

Aquesta tècnica ancestral no és exclusiva del nostre país. A Àustria, Grècia i Itàlia, la transhumància també ha tingut una rellevància significativa, que es va fer evident amb la inclusió de la candidatura Transhumància, desplaçament

estacional dels ramats i el bestiar a través de les rutes migratòries de la Mediterrània i els

Alps a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, l’any 2019, encapçalada pels governs d’aquestes nacions. No obstant això, Espanya i França coordinen una candidatura d’ampliació sota el títol definitiu,

Transhumància, moviment estacional dels

ramats, en el qual, en cas de ser aprovada, quedarien inscrits tots dos països juntament amb Albània, Andorra, Àustria, Croàcia, Grècia, Itàlia, Luxemburg i Romania.

Però, si bé les expectatives són favorables i la importància de la transhumància per al desenvolupament sostenible, el benestar animal, el foment dels productes de proximitat i la protecció dels espais naturals són evidents i contrastables, el Comitè de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO encarà haurà de valorar la iniciativa. La decisió es coneixerà a finals del 2023.

Fotos: Jaume Riba Cal Pal

L’art multisecular de la pedra seca

L’andorrà Joan Reguant va ser l’encarregat de coordinar la candidatura de Croàcia, Xipre, França, Grècia, Itàlia, Eslovènia, Espanya i Suïssa per a incloure els Coneixements i tècniques de l’art de construir murs en pedra seca en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, l’any 2018, donada la importància històrica i cultural d’aquesta tècnica constructiva per a explicar els modus vivendi de les persones, especialment d’aquelles assentades a l’entorn rural, tot i que aquestes estructures no són alienes als espais urbans.

Cal Pal, a Andorra, ha fet passos significatius quant a la difusió i preservació d’aquesta tècnica de construcció ancestral, que s’ha empleat tant per a donar alberg als agricultors com per a protegir les seves collites i ramats. La pedra seca és, a més a més, un art que guarda una estreta connexió amb la natura, ja que les construccions fetes sota aquesta tècnica són erigides íntegrament apilant pedres –ocasionalment s’hi afegeix terra seca–, una sobre l’altra, en consideració dels angles i morfologia de cada peça, la qual cosa garanteix l’estabilitat de tota l’estructura sense amenaçar la integritat dels ecosistemes.

Al nostre país, és comú veure orris, cabanes, murs de marge i altres edificacions construïdes amb aquesta tècnica tan simple i alhora perdurable, que va veure el seu origen a l’època neolítica i es va estendre fins al segle XX.

Per la seva predominança i presència al Principat, Andorra ha apostat per sumar-se als esforços fets per països com ara Irlanda, Bèlgica i Luxemburg, per a avaluar la possibilitat de ser inclosos en la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en adherir-se i ampliar aquella candidatura reconeguda l’any 2018. La decisió final sobre aquestes intencions es podrien conèixer l’any 2024.

Fotos: Govern d’Andorra

Al llarg d’aquest apartat ha quedat demostrat que la relació entre Andorra i la UNESCO no és una novetat, sinó més aviat un lligam amb molta trajectòria que ha guanyat més visibilitat durant els últims anys.

A banda de les candidatures en curs, sigui com a Patrimoni Mundial o com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, el Principat d’Andorra n’encapçala una nova, però en aquest cas com a Reserva de la Biosfera. Aquesta candidatura serà molt més ambiciosa, per descomptat, que l’exitosa incorporació de la Vall d’Ordino a aquest selecte grup d’espais naturals preservats.

L’octubre del 2020, la Vall d’Ordino va ser declarada Reserva de la Biosfera a la 32a sessió del Consell Internacional de Coordinació del Programa sobre l’Home i la Biosfera. Mentrestant, aquell mateix any, el despatx mallorquí Huguet Abogados va presentar l’estudi de viabilitat

‘Principat d’Andorra, el camí cap a la Reserva mundial de la Biosfera’, encarregat pel Ministeri de Presidència, Economia i Empresa del Govern d’Andorra, per optar a convertir el Principat en el primer país en ser reconegut amb aquesta distinció completament.

Aquest és un procés del qual s’ha parlat molt, però què comporta que per a Andorra esdevenir Reserva de la Biosfera?

Actualment, tan sols un 5% de la superfície del planeta és considerada Reserva de la Biosfera, motiu pel qual incloure-hi un país sencer no només seria un pas endavant per al Principat sinó també per al mateix Programa sobre l’Home i la Biosfera, que conjuntament ampliarien l’abast internacional de la Xarxa Internacional de Reserves de la Biosfera i contribuirien, en major escala, a la conservació dels ecosistemes de manera eficaç i efectiva, a través dels marcs legals vigents i per venir.

Andorra té a favor seu que ja compta amb instruments legals alineats amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030. També cal destacar les .900 hectàrees d’espais naturals protegits –4.247 hectàrees corresponen a la Vall del Madriu-Perafita-Claror , que representen un 14,7% del territori nacional, mentre que, aquells que no estan aixoplugats per una protecció legal específica, es troben en un bon estat de conservació i gaudeixen d’una alta importància cultural, mediambiental i o educativa.

El passat 17 d’octubre, el ministre de Presidència, Economia i Empresa, Jordi Gallardo, va explicar que el dossier amb la candidatura andorrana estava en la seva etapa final, i que seria presentat a la UNESCO a finals de 2022, perquè l’ens estudiï el document durant el 2023.

Els nous vincles entre Andorra, el Rosselló i el Conflent

Sense remuntar-nos a l’edat mitjana, on el vincle més important entre el Conflent i Andorra fou el bisbe d’Urgell Sant Ermengol, que va néixer a Aiguatèbia Alt Conflent , els contactes es van multiplicar a finals del segle XIX, ja que el copríncep, president de la República Francesa, va decidir reaccionar a la influència del copríncep episcopal al Principat. França va aprofitar el fet que la gent del departament dels Pirineus Orientals, a tocar d’Andorra, constituït per l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Rosselló i el Vallespir, parlava català i els seus lletrats sabien llegir i escriure en aquesta llengua. Així fou, per raons ling ístiques i de proximitat, que la Catalunya francesa va jugar un paper essencial en aquesta iniciativa del copríncep francès per equilibrar les influències. A més, els conflictes polítics que va afrontar Espanya al llarg dels segles XIX i XX, així com el desenvolupament econòmic i cultural de França, van afavorir aquest procés.

El 1888 es va crear el tribunal superior d’Andorra a Perpinyà i el prefecte del departament dels Pirineus Orientals va exercir el càrrec de delegat permanent del copríncep francès . Molts assumptes andorrans es van tractar des d’aleshores a Perpinyà i l’arxiver dels Pirineus Orientals, Jean Auguste Brutails, va esdevenir especialista reconegut internacionalment de la història i del dret andorrà. Els joves andorrans que volien estudiar van anar als col·legis de Prada de Conflent i de Perpinyà i, com que eren pensionistes interns i no tornaven sovint al Principat, estaven acollits per famílies locals durant els caps de setmana i dies festius. Això va afavorir unes amistats molt fortes i la utilització de la llengua francesa. El diari imprès a Perpinyà, L’Indépendant , va trobar a les parròquies andorranes uns lectors fidels, ja que els diaris espanyols estaven sotmesos a una censura molt dura i no interessaven.

Totes aquestes relacions es van debilitar després del 1975, amb la transició democràtica a l’Estat espanyol i el desenvolupament econòmic i cultural de Catalunya, que va recuperar les seves institucions històriques. La creació d’una xarxa moderna de carreteres, com ara l’Eix transversal i el túnel del Cadí, van exercir una atracció considerable cap a Catalunya. A més, l’accessió d’Andorra a l’estatus d’Estat sobirà, amb la constitució de 1993, va fer desaparèixer el tribunal superior de Perpinyà i el càrrec de delegat permanent del copríncep francès.

Una proximitat natural

Però no es pot canviar la geografia. La proximitat dels Pirineus orientals amb el Principat és una realitat. La carretera nacional RN 11 de Bourg-Madame a Perpinyà, que segueix el curs del riu Tet i que s’està arreglant a poc a poc, és la sortida natural d’Andorra cap a la Mediterrània. A més, travessa els espais naturals excepcionals protegits pel Parc Natural del Pirineu Català que s’estén sobre l’Alta Cerdanya, el Capcir i el Conflent. Onze reserves naturals, que van de la Mediterrània fins als cims pirinencs, valoren una biodiversitat única a França. Una diversitat present també en el patrimoni històric civil, religiós militar i cultural que s’està recuperant amb un reviscolament de les arrels catalanes.

Una altra realitat afavoreix un acostament que té com a símbol el vi, producció prestigiosa del Rosselló. Amb el canvi climàtic, la vinya està buscant la frescor cap a la muntanya i està escalant els pendents del Rosselló i del Conflent cap a la direcció d’Andorra. Una oportunitat per encertar un punt de trobada entre mar i munt.