21 minute read

Mari Carmen Grau

Next Article
Horòscop

Horòscop

“Sempre he anat contra l’ordre establert”.

Mari Carmen GRAU 40 anys de periodisme

Advertisement

Mari Carmen Grau és sinònim de periodisme, però també de professionalitat, honestedat i abnegació per una professió a la qual ha dedicat 40 anys de la seva intensa vida. Dona avançada al seu temps, va marxar d’Espanya enyorada per una llibertat que va trobar, primer a França i després a Andorra. Va començar en el món del periodisme per casualitat, ja que la seva professió era la de dibuixant. Ha passat per molts mitjans de comunicació i ostenta el títol d’haver estat la primera dona estrangera i divorciada que va dirigir un setmanari al país ‘Poble Andorrà’, també ha fet de corresponsal per a diferents agències, ha fet televisió, ha tingut la seva agència de comunicació i hem tingut l’honor de tenir-la com a directora de Dona Secret, durant cinc anys, que han posat el fermall d’or a una impressionant trajectòria en el món del periodisme i la comunicació. Mare de dues filles i quatre nets, ara dedica el seu temps a fer llargues passejades a la vora del mar i a gaudir de la seva família. Per Josep Segura

Com i quan desperta en tu la teva passió pel periodisme?

Va ser una casualitat. Soc dibuixant de formació, el periodisme va venir per sorpresa. Va ser culpa, entre cometes, del Toni Zorzano, amb qui jo vaig començar a treballar, l’any 1980, en la revista Activitats Andorranes. Jo feia les portades, els dibuixos, el muntatge, l’agenda i poca cosa més. Fins que un dia, el Toni em va dir que havia de fer la pàgina de gastronomia que feia ell, perquè havia de marxar. Al principi m’hi vaig negar, al·legant que jo no sabia escriure, però ho vaig haver de fer a la força. Recordo com si fos ara al Gufo, on vaig haver d’anar a sopar, apuntant i fent fotos de tot el que vaig menjar. Ho vaig escriure, amb penes i treballs, però van quedar tan contents que a partir de llavors ho faria jo.

Abans d’això, t’agradava escriure?

Sí, sí. D’ençà que tenia 14 anys i fins als 21, escrivia un diari cada dia.

Què hi escrivies en aquest diari?

Apuntava tot el que em passava. Primer era una cosa molt primària, però al final ja eren coses íntimes, fins i tot filosofades. També hi escrivia temes d’actualitat, ja que estàvem a l’època franquista, vivint una època dictatorial, i jo em revelava dient que no ho volia viure, i volia marxar d’Espanya.

Per tant, ja tenies esperit rebel des de joveneta.

Sempre l’he tingut. La meva mare es queixava que jo era molt tossuda i molt rebel. Sempre he anat contra l’ordre establert.

Parla’ns sobre la teva infantesa. Què recordes?

Vaig viure una infantesa feliç en aquella Barcelona de la postguerra. El primer record és de quan tenia 2 anys i la meva mare acabava de tenir al meu germà. Jo

estava amb la meva tieta, i recordo que vaig parlar per telèfon amb la meva mare i li vaig explicar que la meva tieta m’havia fet cues. És estrany tenir un record de quan tenia 2 anys... He de reconèixer que era una nena molt tossuda i feia moltes rebequeries, i el càstig era tancar-me en una habitació fosca del nostre pis de l’Eixample. no soc prou valenta, i calia ser-ho llavors! da, però també ho estava de la llibertat. Quan vaig veure que a França, la televisió podien parlar partits polítics, sense que els tanquessin, vaig quedar al·lucinada. Per mi això era la llibertat, i el que volia era deixar Espanya enrere i anar-me’n. Pensa que vaig viure experiències molt traumàtiques, com haver d’escriure 100 vegades “No hablaré catalán en classe”...

Imagino que en l’àmbit polític va ser una Un canvi important en tots els sentits.

època dura. Vaig deixar-ho tot, vaig abandonar la Sí, va ser una època molt dura. Amb la meva carrera artística. A Andorra sí que pandèmia actual, estic revivint l’època vaig fer un parell d’exposicions, però a de tenir por de la policia. Jo he corregut Barcelona tenia molt camp per córrer, per fugir dels grisos passeig de Gràcia amb bons padrins, Grau Garriga, Jordi avall, quan jo sortia de classe de dibuix a Pericot i Giralt Miracle., que em valoraven la Llotja. Era l’època franquista, no et po- molt, i m’animaven a tirar endavant. Però dies reunir, així que, em vaig dedicar a ser la veies la policia i tenies “Per mi, el millor dona d’un estudiant de por. Però ara, amb la reconeixement és la farmàcia. pandèmia, també vas satisfacció de la feina ben patint tota l’estona per feta”. Quan vas venir a Andorra haver de dur el morrió i per què? i et preguntes si estem tornant enrere. No Els pares del meu marit estaven jubilats a tinc clar que s’estiguin fent bé les coses. Ordino i quan ell va acabar la carrera, voVas ser activista alguna vegada? tunitat de crear-ne una a Ordino, per deNo, no he fet mai política. Potser perquè rogació, tot i que era francès. lia muntar una farmàcia. Li va sorgir l’oporEm vaig casar amb 22 anys i vaig mar- I arribes a Andorra i quina activitat desxar a viure a França, totalment enamora- envolupes? Jo faig de dona de farmacèutic, a la vegada que tiro endavant les meves filles, mentre que al darrere de la farmàcia, tenia la meva taula de dibuix i havia començat a treballar pel Toni Zorzano, que feia unes agendes, i jo feia dibuixos a ploma de les esglésies d’Andorra.

La teva primera incursió al periodisme va ser l’any 1980?

Sí, aquest any he celebrat el 40è aniversari de la meva feina de periodista, ja que després d’aquell primer article de gastronomia a Activitats Andorranes, vam anar ampliant la revista, que era gratuïta i setmanal. Jo la dibuixava, l’escrivia i, fins i tot, la repartia els divendres, amb xandall o pantalons curts. Poc després ja vaig començar a treballar de corresponsal al diari Segre, i d’allà vaig anar ampliant.

Per quants mitjans de comunicació has passat?

Com a corresponsal, he estat a El País durant 10 anys, a Catalunya Ràdio, també 10 anys; he fet coses per TV3, per Televisió Espanyola, per Europa Press i Reuters, per l’agència France Presse i per El Temps on, per un article sobre les pretensions del rei d’Espanya sobre el coprincipat d’Andorra, que em va fer guanyar un Tristaina de periodisme. Aquí a Andorra vaig començar amb Activitats Andorranes, després amb El Noticiari de les Valls, sempre amb el Toni Zorzano; després amb el Paco Ruiz, a la revista Informacions; i més tard, l’Higini Cierco em va fitxar per dirigir Poble Andorrà, sent la primera dona, -estrangera i divorciada-, en dirigir un mitjà de comunicació andorrà. Vaig col·laborar amb le Monde Diplomatique i corresponsal de L’Indépendant. Vaig muntar una empresa de comunicació que es deia Andpress, i també feia assessoraments, entre els quals assessorava Banca Mora, fins que van decidir muntar un departament de comunicació. Era el meu client més important, i em vaig trobar en la situació de, o bé deixar-los a ells, o deixar la resta. Era un repte... En l’àmbit de la televisió, vaig treballar a Tele-Fira i Tele-Festa Major, durant un any vaig ser codirectora d’un programa setmanal a TV3, amb el Ramon Fusté, una gran experiència, també vaig fer l’Andorra a debat i pel que fa a la ràdio, vaig estar a Ràdio Valira uns quants anys,

la meva primera experiència en ràdio. Tenia un programa d’una hora i mitja cada dia que es deia ‘L’hora de Mari Carmen Grau’, nom molt original (riu) i on feia de tot, des de receptes de cuina, fins a cinema, horòscops, notícies... M’emportava els vinils amb música de casa, i el tècnic els anava posant. I allà vaig tenir anècdotes molt bèsties, com ara un dia que em vaig descuidar els horòscops i me’ls vaig haver d’inventar, en viu i en directe, i també vaig fer una improvisació brutal amb una recepta de cuina (riu). Vaig col·laborar durant anys amb el Diari d’Andorra, amb una columna setmanal, Vaig fer el seguiment de l’adhesió d’Andorra al Consell d’Europa, anant sovint a Estrasburg. També vaig estar un temps amb En Femení, i farà 6 anys a l’abril, vaig començar l’aventura de Dona Secret. He gaudit moltíssim la meva professió, una de les millors professions del món, però que et fa molt difícil tenir vida privada, sempre has d’estar disponible.

Quin mitjà recordes amb més enyorança i amb quin repetiries ara, si poguessis?

A la televisió m’ho vaig passar molt bé, em divertia molt. Tenia sempre aquell cuquet de nervis, i quan veia que s’encenia el pilot vermell em passava tot.

És veritat que has tocat moltes tecles... Qui t’ha ajudat més en la teva llarga carrera?

Valoro molt la primera feina que vaig tenir amb el Toni Zorzano perquè em va oferir un lloc quan jo necessitava diners amb regularitat. He tirat endavant les meves filles tota sola, mai no vaig rebre un duro de pensió, sort que els meus pares em donaven un cop de mà... N’estic molt orgullosa. Al cap de cinc anys, em va fitxar el Paco Ruiz a Informacions. Pel que fa a la ràdio, el Gualbert Osorio va confiar molt en mi, que no havia fet ràdio mai, i vaig començar en unes eleccions. A la primera connexió, em va preguntar si tenia retorn, i jo no sabia que era això (riu).

En l’àmbit professional, has hagut d’esquivar molts obstacles o ha estat fàcil?

Home, el fet de ser dona, segons com, t’ajuda, perquè els consellers et tenien confiança i passaven molta informació. D’homes periodistes només hi havia el

ENTREVISTA

“Es fa periodisme d’investigació però hi ha una profusió de comunicats de premsa, i hi ha molt periodisme que Gualbert i el Michael funciona a través d’aquests. Forné, que era director Brard. No m’ha complicat l’existència el fet de ser dona. Ara, quan em I això em sembla molt trist”. d’Andorra 7, i el Michel Brard. Érem quatre. I clar, era un tipus de pevan nomenar directora de Poble Andorrà riodisme molt diferent. em vaig haver d’enfrontar a una sèrie de socis de l’empresa, que van criticar l’Hi- Has hagut de lidiar amb temes força imgini per contractar a una estrangera com portants. Has passat por alguna vegada? a directora, que això no havia passat mai Sí, i tant! (riu) M’han amenaçat, sobretot i que no podia ser. També he patit el fet amb el tema de la CASS vaig arribar a de ser corresponsal d’un petit país, quan parlar amb la policia, i els hi vaig dir que per exemple tot el tema de la CASS i del tenia por que em manipulessin el cotxe, Canal 10, vaig vendre la història a El País i que m’hi posessin droga o alguna cosa no em feien cas, fins que al final m’ho van perquè m’enganxessin a la frontera. Estapublicar i, a partir de llavors, pàgines sen- va tocant temes que no convenien. ceres, ja que van agafar el tema des de Barcelona. També tenia el reportatge de A banda d’això, suposo que d’anècdotes la Dominique Thomas, que El País no va n’has de tenir unes quantes... voler publicar.. I són coses que et fan mal, Recordo quan no hi havia micròfons a la perquè tens exclusives i no et fan cas. sala del Consell. Jo abans no era andorrana i no podia entrar a la sala del Consell. Ha canviat molt el periodisme des que tu Ens havíem de disputar la cadira que quevas començar fins ara? dava al costat de la porta de sindicatura I tant! Llavors no hi havia ni un sol depar- per poder escoltar. Un dia, Ventura Ribetament de premsa. El primer cap de pre- raygua va fer unes declaracions que jo msa va ser el Toni Morell, amb el gabinet vaig reproduir a la ràdio l’endemà, però d’Òscar Ribas. Quan treballava a la ràdio, clar, vaig reproduir el que a mi em va semsovint patia per obrir un noticiari fins i tot, blar sentir. I clar, em va clavar una esbronhavia arribat a obrir amb un edicte... Jo cada de categoria, ja que em va dir que feia el mateix que les senyores de casa ell no havia dit això. A la sessió següent seva, quan fan la previsió dels dinars de del Consell, quan va tornar a intervenir, la la setmana i s’organitzen, però amb no- seva declaració la va fer cridant, i quan va tícies. Com que no hi havia diaris, ningú sortir em va dir: “Avui sí que m’has sentit, me les xafava i em permetia el luxe de no?”. També recordo una anècdota diguardar-me temes. Al principi érem la vertida, quan vaig haver de retransmetre Joana Viusà i la Rosa Mari Sorribes, i a les en directe l’arribada del Tour de França a rodes de premsa també venia el Marc Andorra... No tenien ningú per parlar en

català a l’arribada i em van demanar que nar entrevistes sovint és un viacrucis. La fes la traducció simultània en directe...! Ja burocràcia ens està matant, i és molt trist et pots imaginar les meves nocions de ci- això. La meva feina m’ha permès conèixer clisme... Però me’n vaig sortir! grans personatges, i com més grans són, Quins són els millors records que t’ha do Moran, que em vaig trobar en un avió deixat aquesta professió? en un viatge de periodistes que vaig fer Moltíssims... La satisfacció d’acabar un a Nova York, i li vaig fer una entrevista al programa d’Andorra a debat, amb més mateix avió; recordo amb afecte Felipe de dues hores de directe, i que tot hagi González, que va venir per tot el tema de sortit bé. La nit abans pràcticament no l’euro, senzill i accessible. També tinc un dorms, estàs súper nerviosa, perquè has gran record de tota la meva etapa al banc de donar la cara, i et trobes amb gent i la introducció de l’euro a Andorra, amb que no et contesta, que es bloqueja, i no les conferències als nens i als avis. Vam és gens fàcil sortir-se’n quan estàs en viu estar viatjant a Brussel·les i a Estrasburg, i en directe. També recordo, encara amb vam aconseguir un acord fantàstic amb un cert esglai, el judici dels etarres, hi vaig la Cambra de Comerç, el col·legi d’advoassistir i vaig dibuixar els protagonistes al cats, economistes, i la Comissió Europea. Tribunal de Corts, que després va publimés senzills són. Persones com el Fernancar Andorra 7. També vaig viure a primera I si et demano amb quina entrevista o línia, els aiguats del 1982, l’esllavissada crònica has gaudit més, quina seria? de la Massana, la tragèdia del Monsa... He tingut el privilegi de “Si no vius amb les teves arrugues, malament rai”. Això sí que em costa! (riu) M’ho he passat molt bé pràcticament amb totes conèixer persones extraordinàries, ja que les entrevistes que he fet. L’entrada d’Anpel fet de ser periodista pots acostar-te dorra al Consell d’Andorra, em va donar a molts personatges importants, com ara molta satisfacció. El vessant d’internacioel cap de Govern o el síndic; jo tinc un nalització d’Andorra m’ha interessat semgran record de l’Òscar Ribas. No li van fer pre molt. De fet, penso que el periodista cas en el seu moment, i era un visionari. és com una mena de notari de la història. Recordo les entrevistes que li havia fet a Em sento molt orgullosa per haver tingut la tele, o els articles al Poble Andorrà so- el privilegi d’haver viscut a primera línia bre el tema dels impostos, i ell tenia tota aquests 40 anys d’evolució vertiginosa la raó del món. Llavors l’accés als polítics que ha experimentat el país. He entrevisera més fàcil, ara hi ha molts filtres. Dema- tat grans personatges, tant del país com de fora, el Bartomeu Rebés, Boutros Boutros Ghali, Miquel Coll i Alentorn, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Toni Morell, Òscar Ribas, Josep Pintat, Marc Forné, Maria Reig... fins i tot Fèlix Millet...!

Has tingut molts reconeixements durant la teva trajectòria professional?

Reconeixements? (riu) No. La veritat és que hi ha molta més gent que em coneix que no pas els conec jo, ja que tens presència als mitjans. Un dia, estava comprant a Pyrénées i va venir una dona, em va tocar i em va dir: “Ahora te puedo tocar porquè, si no, solo te veo por la tele” (riu). Són coses divertides. Si hem de parlar de reconeixements, m’he de referir als tres premis Tristaina de periodisme. Però per a mi, el millor reconeixement és la satisfacció de la feina ben feta. Ho tinc tot guardat a casa, en una muntanya de dossiers, amb tots els articles que he fet des de l’any 80, moltíssims!

A quin personatge t’hauria agradat entrevistar i no has pogut?

Vaig intentar entrevistar al Giscard d'Estaing, i em va dir: “No madame, merci, je suis très occupé”. El vaig conèixer al Consell d’Europa, quan ja no era copríncep sinó diputat. Em va fer ràbia, no ho vaig entendre. A Estrasburg vaig conèixer Yasir Arafat, i m’hauria interessat moltíssim entrevistar-lo. També hauria volgut entrevistar Leonard Cohen, el meu cantant preferit.

Com veus el futur del periodisme?

Amb el tema d’Internet ha canviat moltíssim. Hi ha una gran profusió de comunicats de premsa, i hi ha molt periodisme que funciona a través d’aquests. I això em sembla molt trist, ja que t’ho donen tot escrit i només has d’agafar i reproduir-ho. Admiro els periodistes d’investigació, tipus Watergate. Jo no he arribat a fer aquestes coses, però sí que he tret temes peluts que després s’han debatut al Consell General amb les revistes a les mans i parlant dels meus articles.

Quin consell li donaries als futurs professionals?

Que s’informin molt bé abans de publicar qualsevol cosa, perquè estem cansats de les fake news. És trist que hi hagi qui, sense

verificar una informació, l’engeguin. I encara que després rectifiquin, el mal està fet. Sempre cal verificar les fonts, que cal preservar. Jo no he estudiat periodisme, he llegit molt, i m’he format a cops, a l’escola de la vida, i això fa que evolucionis professionalment. La nostra funció com a professionals de la comunicació és fer arribar a les persones els fets, perquè després elles jutgin, puguin fer-se una idea d’un tema i puguin opinar. Els hi has de donar prou elements i ser prou objectiu, cosa que no sempre és evident. Com deia José Bergamín: “No soy objetivo porque no soy un objeto. Soy subjetivo porque soy un sujeto”. Per tant, el consell que els hi dono és que siguin honestos amb ells mateixos i que intentin no enganyar la gent, perquè el periodista té una gran responsabilitat en l’àmbit social.

Has estat cinc anys de directora de les capçaleres de Dona Secret, aventura que vam començar conjuntament. Quina valoració en fas?

Dona Secret ha estat tota una aventura. Que només entrevistessim dones a la portada semblava un objectiu impossible. A mi em deien: “Se us acabaran les dones”, però no és així. Feia molta falta fer una revista d’Andorra i per a Andorra, massa vegades es copien estereotips de fora. Hi ha prou actes i prou persones per entrevistar. Durant aquests cinc anys, hem fet visibles persones en la societat que d’altra manera no ho serien. Hi ha molta gent que fa coses interessants en aquest país, i no necessàriament han de ser persones de pota negra, ni de bon tros, sinó que de tothom pots aprendre alguna cosa.

No trobes a faltar aquella activitat frenètica que portaves?

La veritat és que sí. La “vidilla” aquesta la trobo a faltar, però també m’agrada prendre’m la vida d’una altra manera. Hi ha altres coses que també valoro molt. Jo ara estic passant moltes temporades al meu piset a l’Ampolla. M’agrada molt caminar a la vora del mar i la vida senzilla d’un poble. És un gran contrast amb Andorra, però la vida és això, està feta de contrastos, i això m’agrada.

A banda del periodisme, quina és l’altra cosa que més t’apassiona?

La meva família. Tinc dues filles fantàstiques i quatre nets magnífics. M’agrada molt la música, la gastronomia, la cuina, el cinema..., tot i que últimament m’estic dedicant molt a l’horticultura! M’encanta cultivar tomàquets i enciams a les jardineres de la meva terrasseta de l’Ampolla. M’apassiona el mar, també m’agradava molt jugar a tennis i esquiar, però ara els meus genolls no estan a ple rendiment. Cada edat té les seves coses, té el seu encant, i penso que has de viure amb la teva edat i t’has d’adaptar. Si no vius amb les teves arrugues, malament rai.

Què et queda per fer?

Viatjar més, però ara amb la Covid-19 està difícil. He viatjat moltíssim, però tinc assignatures pendents com són Sud-amèrica, Austràlia i Madagascar.

Per quina virtut t’agradaria que et recordés la gent?

Per l’honestedat, la professionalitat, la seriositat, el respecte i per l’entrega que dono als meus amics i amigues.•

Mari Carmen Grau Ribot va néixer a Barcelona el 1949, i vinti-quatre anys després va arribar a Andorra. Es va formar en periodisme i ha estat un membre actiu del Col·legi de Periodistes de Catalunya i d’Andorra. També va estudiar diferents cursets de protocol, de comunicació de crisi i d’organització d’actes. Va ser cap de redacció de la revista Activitats Andorranes, del 1980 al 1984, quan esdevé directora adjunta d’El Noticiari de les Valls, on va ser-hi un any. El 1985 va entrar a Informacions, com a cap de redacció, fins al 1990, quan es va convertir en directora del setmanari Poble Andorrà. Durant aquesta època també va ser la redactora i presentadora dels primers telenotícies d’Andorra, a Tele-Fira i Tele-Festa Major. També va ser corresponsal d’El País, Catalunya Ràdio, TV3, Reuters, L’indépendant, France Presse i Europa Press, entre altres. Va crear Andpress, agència pròpia de notícies, fins que va entrar a BIBM per muntar el departament de comunicació, on va ser la directora fins al 2006. També va ser presentadora del programa Andorra a debat, emès per ATV, i va crear McGrau Comunicació, des d’on va treballar per a BIBM, com assessora externa, fins al setembre del 2011. A més, va ser responsable del gabinet de premsa del Cd’i i assessora personal de Rosa Ferrer en les eleccions comunals del 2011. Els últims cinc anys, del 2015 al 2020, ha estat directora de les diferents capçaleres del Grup Dona Secret. Té dues filles, la Virgínie i la Stéphanie, i també té quatre nets, entre 11 i 22 anys.

“La Mari Carmen Grau era una de les primeres periodistes que hi ha hagut a Andorra. En una època determinada, ella portava el noticiari setmanal. En un cert moment, la Joana Viusà treballava al Poble Andorrà, la Mari Carme Grau era redactora adjunta d’El Noticiari i la Rosa Mari Sorribes era la cap de redacció d’Andorra 7, fet destacable, ja que era als anys 80, i era gent molt dedicada que portaven tota la informació d’Andorra, sempre setmanal. Era una època històrica, i elles tres s’han de posar en aquesta categoria de persones pioneres de tot. Precisament, curiós de dir-ho, les tres redactores en cap eren tres dones, i els directors eren el senyor Ruiz, el senyor Antoni Zorzano i jo mateix. La Mari Carmen és una persona que sempre ha posat la seva professió per davant de tot i que ho ha fet amb una honestedat total i absoluta. I té una natural simpatia, és molt accessible”.

Marc Forné

“A la Mari Carmen la coneixem des de fa molt temps a casa nostra, ja que durant l’època que el meu pare feia política, ella ja estava activa com a professional de la comunicació. Sempre li hem tingut molta estima, tots els seus articles estaven marcats per l’educació i el fet de saber estar, agradessin o no, i sempre ha tingut un somriure per a tothom, com també ha sigut molt amable. De la meva època com a polític, només en tinc bons records”.

Toni Martí

Una professional que ha deixat empremta

“Conec a Mari Carmen Grau Ribot des del precís moment que va iniciar la seva activitat com a periodista a Andorra. Des de les nostres respectives ocupacions hem coincidit moltes vegades, ella com a informadora i jo en càrrecs de responsabilitat institucional. Ha escrit, al llarg de la seva llarga carrera, sobre gairebé tots els canvis que Andorra ha viscut els darrers 40 anys. Hem pogut llegir, en els diferents mitjans de comunicació on ha treballat, les seves cròniques, escrites sempre amb rigor i on ha demostrat la seva vàlua professional i personal. Felicitats Mari Carmen per una jubilació merescuda i per tanta feina i tan ben feta!”

Òscar Ribas Reig

“La Mari Carmen Grau, la considero una pionera, en la difícil tasca d’informació, en un país tan singular i especial com és el nostre. És una periodista amable, simpàtica, incansable, persistent i, sobretot, insistent. És valenta i decidida en la recerca de la notícia, intentant vetllar i respectar l’objectivitat i la neutralitat, que mai és evident. Considero que ha fet molt bona feina perquè els habitants d’Andorra gaudim d’un dels drets fonamentals, com és el dret a la informació. Ara que acaba la seva vida professional, li desitjo molt bona sort en aquesta nova etapa de la seva vida.”

Albert Pintat

This article is from: