Rosalina Areny

Valoro moltíssim aquella figura materna, un matriarcat que va aconseguir conciliar-ho tot, vida familiar, vida laboral, nens

Somrient a la vida

La Rosalina Areny és una dona apassionada de la vida, de la seva família, dels seus amics, i també de la seva professió, la docència. Reconeix que va tenir una infància molt feliç, amb uns pares i una germana meravellosos, envoltada sempre d’una família molt unida. Des de molt joveneta va seguir els savis consells que li van donar els seus pares, i des de ben petita ja sabia que volia ser professora . Va estudiar, a l’Université de Perpignan Via Domitia, la Llicenciatura i el Màster de llengua i cultura catalanes i la Llicenciatura de llengua francesa, una formació que li permetria exercir de professora al Lycée Comte de Foix, des de l’any 1993 i, fins al dia d’avui. Reconeix que té un marit i un fill meravellosos, que se sent immensament feliç, valorada i recolzada per dos dels pilars principals de la seva vida. Estima el seu país i se sent molt satisfeta d’haver entrat en política, ja que actualment ostenta el càrrec de Secretària d’Organització de Demòcrates, una circumstància que li permet estar més directament implicada i activa en la política del país. Afirma que està a disposició del partit i que se sent molt compromesa i il·lusionada amb el projecte de Demòcrates per Andorra. Escriu, pinta i llegeix, però el que més la il·lusiona és compartir una taula convivial i moments entranyables amb els seus familiars i amics. Agraeix diàriament a Déu la vida que té i no demana res més que seguir com està en aquests moments. .

Per Josep Segura

- Vas tenir la gran sort de créixer en una família molt unida i amb uns valors, del significat de família, molt arrelats. Però com recordes la teva infància?

La recordo d’una forma molt feliç, em venen imatges en les quals estava jugant al carrer, sempre a l’exterior, amb una vida sana i senzilla, molt diferent de la que tenen els infants d’avui en dia. Tinc records de la meva mare, que era mestra a l’Escola francesa d’Encamp; sortíem juntes del col·legi i anàvem a veure el meu pare, que tenia una drogueria. Allà trobava els meus tiets, el Ramiro i l’Amadeu, que estimava molt, els abraçava i, tot seguit, marxàvem a casa. Aleshores, mentre la meva mare preparava el dinar, jo tenia temps per sortir al carrer i jugar amb els amics del barri, pels prats adjacents de les Bons. Podíem jugar una hora ja que teníem molt marge de temps. No existien els menjadors escolars i, el migdia era un moment privilegiat, d’aturada important. Així que, tots els meus records estan lligats als espais exteriors, i ara em ve al cap una anècdota, recordo com, després d’una gran nevada, els caps de casa del meu carrer, que era privat, treien la neu de la carretera, i tot seguit, nosaltres baixàvem esquiant cap a l’escola. Sens dubte, van ser moments que avui dia serien inimaginables. També recordo les visites cada tarda a la meva adorable iaia: ens preparava els clàssics berenars de pa amb vi i sucre, que tant agradaven a la meva germana Daní, però jo preferia decantar-me cap al pa amb oli i xocolata. També recordo moments festius, entranyables, com ara la Palma, que esperàvem

amb molta il·lusió -i on estrenàvem la entendre que pogués estar considerada muda de primavera; ens treien les mit- com una obra misògina... Però en aquell ges per posar-nos els anhelats mitjons-, moment quedava molt bé i fèiem la mar així com totes les celebracions familiars de patxoca tots dos... que sempre festejàvem al voltant d’una bonica taula ben parada. Els estius a - Com era en aquella època el teu pare? la platja també em venen a la ment. La Tant en aquella època, com ara, sempre meva mare és fran- ha estat una persona cesa, així que, recor- Sortir de la teva zona de adorable, és extredo les vacances a Ar- confort sempre és una madament positiu, gelès, amb la meva família materna, els meus avis, els meus tiets i els cosins. Però també recordo els experiència enriquidora, ja que òbviament et forma com a persona i et dona eines per a poder-te desenvolupar. molt afectuós, molt respectuós de tothom; una persona amb grans valors. Cada nit em feia reestius a Vilafortuny, sar quatre oracions ja adolescent, amb la meva tieta Paquita que m’havia ensenyat, que encara reso que adorava, i on també compartia mo- ara. És entranyable i molt proper a la ments fantàstics amb la meva estimada natura; tots els coneixements que en tinc cosina Imma. Una altra de les coses que i el respecte pel medi ambient els els recordo és que el meu pare em deixava dec a ell. Era un bon caçador i un gran conduir per un camp privat quan només pescador -vaig pescar moltíssim amb tenia 8 o 9 anys ja que sentia passió per la ell-, també li agradava anar a buscar conducció. I ara et confessaré un secret, bolets i plegar xicoies. Mai no tornava anava a l’autoescola amb el cotxe -òbvia- d’aquestes excursions sense un ramet ment això no li hauria permès al meu fill de flors campestres que havia collit per fer-ho avui dia- Era una altra manera de a nosaltres. Això encara ho fa. Fins i tot, viure, sense posar-nos tantes pregun- avui dia, quan passegem per una ciutat tes per tot, sense tantes preocupacions, molt urbanitzada , ens comenta coses gaudint del dia a dia d’una manera sen- que veu relacionades amb la natura a les zilla! Aquest són els meus records. Ah! quals no hem parat atenció, però que a També recordo tocar el piano mentre el ell no se li escapen. T’anomenarà tots els meu pare cantava, i la nostra cançó era tipus d’arbres que s’hi troben, si el riu té el Rigoletto de Verdi, la “Donna è Mo- truites, al toll que estan; quantes n’hi ha, bile”. Després, de més gran, quan vaig cap a on van o els ocells que sobrevolen, interessar-me per la seva traducció vaig i de quina espècie són, quin temps farà mirant els núvols, etc. Sempre amb passió i il.lusió. També recordo que treballava molt, però tothom era així en aquella època. Els pares no feien vacances; de fet, ell no n’ havia fet mai. El meu pare tenia una empresa de pintura i decoració -d’aquí la meva passió: m’encantava remenar els catàlegs de papers i teixits- i una drogueria, treballava moltíssim; però els caps de setmana, quan érem de vacances a Argelès, venia del dissabte al vespre al dilluns a la matinada, això era tot el que el vèiem. Malgrat aquesta situació, la meva mare volia que cada any féssim una sortideta en cotxe, per França o Espanya, escollia els hotels al Guide Michelin, i la recordo amb el mapa a la mà, fent de GPS -una mica “Verano Azul” però en versió andorrana- Això sí que era marxar a l’aventura i no com avui dia que podem fins i tot triar l’habitació que ocuparem al lloc de destinació! Però així era com es vivien aquells moments! I agraïts i feliços que estàvem...

- I com era la teva mare?

També adoro la meva mare. És una persona que podria definir com l’ànima, el pilar de casa. Té molta cultura, és molt intel·ligent, i sempre m’ha traslladat aquell neguit per aprendre. He crescut a casa, envoltada de llibres de tot tipus, ja que, des de petita, sempre em regalaven llibres i, encara que demanés una nina, tenia un llibre però finalment també em regalaven la nina. Sempre tenia l’afany de fer-nos conèixer museus i d’impregnar-nos de la seva història. I la passió que tinc avui dia per l’art reconec que és a ella que li dec. Ara, que ja soc gran, valoro la força que va tenir la meva mare, ja que en aquella època, als anys 60 i 70, era més habitual que les dones fossin mestresses de casa. Recordo que era el cas de la gran majoria de les mares de les meves amigues. La meva mare que com t'he dit abans, era mestra d’escola, era representativa d’una situació familiar similar a la de les dones d’avui en dia; tenia el seu ofici i, a més a més, la feina de casa. Però jo mai em vaig adonar que treballés, ja que tenia la sort d’entrar a l’escola i de sortir-ne, amb ella. Ara, amb el temps, penso que no devia ser fàcil i, segurament era cansat. Tenia un gran paper, educar, acompanyar, corregir i, a més a més, sense queixar-se mai; sem-

pre alegre i positiva. Recordo, ara horroritzada, regalar-li un minipimer, pel dia de la mare, i ella quedar encantada i agraïda pel regal! Era una altra manera d’entendre la vida. Els petits detalls eren els que comptaven i s’era pràctic i terrenal! En definitiva, ha estat una persona molt present, molt involucrada i molt sacrificada per la família, en el bon sentit de la paraula sacrifici, entregada... Recordo quan organitzava els meus aniversaris, amb més de 20 nens a casa, i ens projectava pel·lícules de Walt Disney, com Bambi, amb el Super-8. No sé, ara penso que jo devia ser mala mare, perquè sempre buscava el Xiqui-parc més ben adaptat pels aniversaris del meu fill.(riu). Valoro moltíssim aquella figura materna, un matriarcat que va aconseguir conciliar-ho tot, vida familiar, vida laboral, nens... De ben segur, un exemple a seguir.

- Amb qui dels dos t’entens més?

Realment amb tots dos. Tinc una especial adoració pel meu pare, perquè tenim molts punts en comú, és molt de la broma, sempre ens expliquem acudits, tenim la mateixa passió pel Barça, m’encanta quan em narra vivències del temps passat o m’explica la història sagrada. Sempre hem estat estretament units. A la meva mare també l’estimo moltíssim, perquè és una persona amb la qual puc comptar sempre, ja que sempre està disposada, pel que faci falta. Ella és feliç tenint cura de nosaltres. Sempre ha estat al meu costat, en tots els moments de la meva vida, bons i dolents.

Contínuament estan els dos presents en les decisions importants que prenc, i obtinc d’ells consells molt preuats que resulten sempre molt encertats. Em fan sentir molt estimada.

- T’han servit els seus consells, t’han guiat en la teva vida?

Justament, moltíssim! Els meus pares són molt bones persones, amb un gran cor, amb molt sentit comú, són molt generosos, amb molts valors, i això és el que m’han inculcat sempre, el respecte i l’estima cap als altres, i l’agraïment envers tot. Avui en dia, encara els veig que, davant les dificultats o els problemes de salut, tenen molta força, molta energia i ànims. La divisa del meu pare és “Endavant i coratge”! Crec que em donen una lliçó de vida diàriament i els n’estic molt agraïda.

- Quin és el millor record de la teva infància?

És molt difícil destacar-ne un de sol. Segurament tots aquells moments quan estava amb els meus pares i la meva germana i l’harmonia que es respirava, la felicitat, el fet de compartir moments simpàtics, d’amor, de respecte, sempre amb aquella unió familiar. Recordo, durant anys, asseure’m a la falda del meu pare, després de dinar.

- Quina relació has tingut amb la teva germana?

He tingut i tinc una relació extraordinària amb ella, l’adoro i també és un far en la meva vida, sense la qual, no podria viure. Riem sempre moltíssim, passem excel·lents moments, anem de compres juntes, adquirim les mateixes coses, compartim absolutament tot. Si ens remuntem a la infància, la meva germana té sis anys més que jo i això, quan ets petita és molt, però vam créixer molt juntes, ja que, en aquella època, si la germana gran sortia a fer un tomb amb els amics, s’havia d’endur la seva germana petita. No hi havia negociació possible. Llavors, era una relació intergeneracional on hi podia haver una franja d’edat molt àmplia que encabia tots els joves del poble. Ara, quan ho penso dic, pobra! No tenia els seus moments de tranquil·litat i intimitat, així que, com a identitat pròpia, érem dues. Quan va marxar a estudiar a l’internat, a partir dels 16 anys, la vaig trobar molt a faltar. Dormia a la mateixa habitació que ella, al seu costat, i això va suposar-me un gran canvi. En l’actualitat, la meva germana viu enfront de casa meva; per cert, durant el confinament sortíem al balcó i féiem petar la xerrada com en els vells temps, quan no es tenien telèfons però sí es tenia temps pels demés.

Quedem sempre que podem; hi estic molt unida, tant amb ella com amb les meves nebodes, la Sara i la Marta, que estimo com si fossin les meves filles. Són noies precioses per dintre i per fora, amb qui també m’ho passo molt bé.

Passem les vacances tots junts on forgem uns records a vida. Com diu la poetessa Clemetina Arderiu: “Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre”. És un amor!

Quins records tens de la teva època d’estudiant?

Són quatre anys que van transcórrer a Perpinyà i els millors records estan lligats a la convivència amb una de les meves amigues de l’ànima, l’Anna, amb la qual vaig compartir pis durant aquell temps i, amb qui reia del matí a la nit, -això encara ens passa, quan ens veiem o ens truquem. Realment, era trencadora aquella època d’estudiant. Marxaves de casa per prime-

“La nostra tasca educativa va molt més enllà de l’aprenentatge. Les relacions humanes són molt importants”

Ja fa 28 anys que soc professora i he de reconèixer que soc feliç, que m’encanta la meva feina.

ra vegada, havies d’organitzar-te tota la intendència, havies de sortir a comprar i no coneixies ningú, no saludaves ningú i no teníem els mitjans que tenen ara els nostres fills quan van a la universitat. Recordo que no existien els mòbils, el primer mes tampoc teníem telèfon a casa, ens faltava el televisor, que al final ens van instal·lar. Tampoc teníem cotxe, perquè els pares consideraven que el primer any de carnet no era prudent conduir fora d’Andorra, però llavors pujaves amb el primer que tenia cotxe que potser conduïa igual o pitjor que tu! De tota manera, he de confessar que el meu objectiu era estudiar molt, durant la setmana, per poder tornar cap a Andorra el cap de setmana, que era on realment m’ho passava bé, amb els meus amics d’aquí i la meva família. No va ser per a mi una època d’estudiant esbojarrada i, era conscient que aquell era un pas, per poder aconseguir el què volia: tornar aviat a Andorra i poder exercir de professora i amb això es concentraven els meus esforços.

- Consideres que va ser una època positiva per al teu creixement personal?

Sortir de la teva zona de confort sempre és una experiència enriquidora, ja que òbviament et forma com a persona i et dona eines per a poder-te desenvolupar. El què em va sobtar més era el fet de no conèixer ningú. A Andorra sortia al carrer, saludava a tothom, em demanaven per la família i intercanviàvem unes quantes paraules, i aquesta impersonalitat és el que vaig portar pitjor al principi. Però va ser una experiència molt maca, en tinc un molt bon record. Vaig fer noves coneixences i vaig descobrir la cultura que les acompanyava. Pel que fa al modus vivendi de la Catalunya Nord i el Rossellonès ja m’era familiar, perquè els meus avis materns parlaven el català del Rosselló entre ells, i també coneixia la zona, així que no va suposar un desarrelament absolut. Però, sens dubte, és una experiència que recomano i que han de viure tots els joves, si poden fer-ho. Sempre va bé estar un temps fora de casa i espavilar-se.

- Vas passar per algun moment de crisi, fins al punt de pensar en abandonar els estudis?

No, en absolut, la carrera m’encantava, i amb la meva amiga Anna era molt feliç i reia molt. Vaig passar algun moment de por, això sí! Tal com t’he dit no tenia cotxe, durant el primer any i un vespre, quan tornava a peu de la universitat, una camioneta em va perseguir i em vaig haver d’amagar al darrere d’uns matolls. En aquell moment em vaig sentir molt desvalguda, i és quan em vaig adonar que, a Andorra teníem i tenim una seguretat ciutadana exemplar que, arreu del món no trobem. Llavors, els meus pares em van dir, “tens raó fillet, has de tenir cotxe”.

- Per què vas escollir la carrera de llengua i cultura catalanes i de llengua francesa?

Perquè són les dues llengües que més m’agradaven i les que parlava a casa. Amb la meva mare parlo francès i amb el meu pare català. El que tenia molt clar és que jo volia ser professora i eren les assignatures que desitjava trametre. Recordo que vaig fer una substitució de la meva germana, -que també és professora-, a l’Escola andorrana, quan ella estava embarassada de la meva neboda Sara. Va ser com a professora de francès, era a finals de carrera, i em va encantar l’experiència! Tornava entusiasmada cada dia a casa i deia: “Però quina feina més maca, els nens són genials!” Després em vaig decantar més per ser professora de català, al Lycée Comte de Foix, perquè és allà on havia cursat els meus estudis, i em vaig sentir més còmoda en un sistema que ja coneixia.

- Es podria dir que la docència és intrínseca al teu ADN?

Primer de tot, et voldria donar les gràcies per l’oportunitat que m’ofereixes per a poder parlar d’aquesta professió, que sovint està infravalorada per la societat. És una feina preciosa. Jo soc professora de llengua catalana, al Lycée Comte de Foix, on tinc alumnes de secundària i batxillerat. Ja fa 28 anys que soc professora i he de reconèixer que soc feliç, que m’encanta la meva feina, que m’apassiona. És una feina que et manté jove, activa, al dia de tot. Els joves són molt dinàmics i cal seguir-los el ritme! (riu) La feina és molt versàtil, cada hora de classe és diferent, no n’existeix cap d’igual, no hi ha lloc per a la monotonia i la relació amb els alumnes és molt enriquidora. La nostra tasca educativa va molt més enllà de l’aprenentatge. Les relacions humanes són molt importants i en aquest sentit em sento molt satisfà d’interactuar de forma tan propera amb tots ells. Escolto les seves proeses, soc testimoni de les seves alegries però també dels seus neguits i preocupacions, i els miro d’ orientar i ajudar fins allà on puc. Els alumnes són molt macos i, malgrat que moltes vegades existeix la falsa idea que els alumnes són complicats, per regla general són naturalment bons. De forma aïllada, també hi ha adolescents a vegades més difícils de tractar, però també, sovint, és

perquè no tenen unes vides senzilles a casa seva. Són receptius, i de seguida et tornen allò que els dones, ja que tenen un sentit molt profund de la justícia i valoren molt tot el fas per a ells. Jo sempre intento donar-los suport i ajudar-los en la seva orientació perquè facin allò que més els agrada a la vida i, com deia Confuci “Si fas una feina que t’agrada, no treballaràs mai més”. Jo els inculco això perquè siguin, per sobre de tot, molt feliços en l’elecció del seu treball futur. És on més hores passaran al dia i intento guiarlos en aquest sentit. A vegades no tenen ganes de cursar una carrera universitària, llavors els encoratjo perquè s’encaminin cap a una carrera professional, que malauradament, sovint, també és la gran oblidada. Aquesta opció els donarà una formació qualitativa i l’oportunitat de guanyar-se molt bé la vida, fent un treball manual que els pot omplir més que una feina més intel·lectual. Sempre els dono un exemple molt senzill però entenedor: “Poden ser un bon mecànic, tenir un taller exemplar, net, anar uniformats amb una granota impecable, servir un cafè al client quan acut al garatge i entregar-li a casa el cotxe després d’haver-lo rentat, acabada la seva revisió. S’han de diferenciar de la resta de tallers i ser els millors!” Però el missatge que realment vull que entenguin és que han d’escollir el què els ompli i ser molt feliços amb allò que facin. Aquests són els valors que intento trametre als meus alumnes a banda de la meva tasca de docent, purament acadèmica.

- És a dir, que avui en dia agafeu les regnes de l’obligació que haurien de tenir els pares amb els fills i que, per manca de temps, molts no poden fer, no?

Jo sempre dic que l’escola mai substitueix l’educació que donen els pares, que òbviament és la més important i essencial, sinó que la complementa. Pensa que els nens passen més hores al centre escolar que a la seva pròpia llar i si podem acompanyar-los i ajudar-los, això repercuteix també com un acompanyament pels pares. Algun cop és molt difícil per a ells saber quina és la millor opció per al seu fill o filla i quina orientació és la què els farà més sortosos. També és cert que alguna vegada els pares ens projectem en els nostres fills, i a través d’ells volem viure allò que nosaltres no hem pogut aconseguir. Això és quelcom que hem d’evitar ja que, la seva identitat i la seva elecció, hauria de ser només d’ells. La nostra tasca és respectar allò que decideixin. Òbviament que els hem de motivar perquè arribin el més lluny possible, però sempre dintre de les seves capacitats, per tal que no ressentin cap frustració.

Seguiràs exercint molts anys de professora, pel que dedueixo, però no creus que algun dia podries acusar el desgast de la professió?

De moment, el desgast no el sento, i t’he de ser franca, el dia que el senti o que no em trobi feliç amb la meva feina, miraré de canviar de treball. Però, de moment em satisfà molt ser professora i, si Déu vol, ho seguiré sent molt de temps.

- T’agrada escriure, has escrit alguna cosa?

M’agrada molt escriure, m’agrada molt llegir, però encara m’agrada més parlar. Ja te’n deus haver adonat!(riu) Però sí, sempre m’ha entusiasmat llegir i escriure poemes. Veus, és quelcom que també intento transmetre als nens. A 2nde (4t d’ESO), treballem la poesia i sempre els dic que tots tenim una ànima d’artista i poeta en el nostre interior, perquè finalment, el més important és poder plasmar en un paper qualsevol sentiment que ens envaeixi, perquè ens en quedi constància. Les paraules dites se les emporta el vent, però les escrites, queden… Així que, és important que aquelles paraules que hem escrit puguin ser la passarel·la per poder-les expressar oralment i, en qualsevol ocasió, poder-les dedicar a un ésser estimat. Recitar una poesia, fer un discurs, dedicar un agraïment a algú, sempre diu molt de tu i dona molta satisfacció a qui el rep. És quelcom important que hem de cultivar.

- Deixem de banda el vessant més professional i entrem en el personal. Com i quan vas conèixer el teu marit?

Tots dos som d’Encamp, les nostres famílies es coneixen de tota la vida, però ell és una mica més gran que jo i no vam coincidir a l’escola; per tant, no ens vam tractar de petits. Però, uns anys més tard, quan érem adults, crec que era cap als anys 90, jo treballava d’eventual d’estiu al Patrimoni Artístic del Govern, a Prada Casadet, i ell estudiava a la Biblioteca Nacional, just al costat. Un dia, al sortir de la feina, em va veure i se’m va apropar. Aleshores em va proposar de prendre un cafè i jo, tota esquerpa, li vaig dir que no el coneixia personalment (riu) tot i que sabia que era el fill del Rodri, -bon amic del meu pare- i de la Meri, els meus estimats sogres. Pobre, ara em sap molt greu haver-li donat carbassa! Però també t’he de confessar que portava uns cabells molt llargs i un cotxe esportiu groc, que no em van inspirar gaire confiança. (riu) Així que la vida va anar passant, jo vaig fer el meu camí, ell va fer el seu, i no va ser fins 15 anys més tard que ens vam retrobar. Va ser de casualitat, ja que vaig haver d’anar a la seva consulta, a buscar un certificat mèdic i, en aquell mateix moment, em va convidar a sopar, no va

“Guardo un record extraordinari i recomanaria a tot andorrà o andorrana, viure un dia una experiència com aquesta”

Viu amb il·lusió i amb passió tot el què es proposa i, sens dubte, he de dir que no podia tenir un fill millor que ell.

perdre el temps, eh! (riu). Jo, tota cofoia, vaig accedir a la seva invitació. Feia molts temps que no el veia i vaig pensar: “Que maco és!” I des d’aquell dia, ja no ens hem separat mai més.

- A partir d’aquell moment, es pot considerar que va ser un enamorament sobtat o molt treballat?

Crec que per part seva va ser treballat al llarg dels 15 anys previs, ja que ell s’anava interessant per mi i seguint la meva trajectòria. Els dos vam fer les nostres vides en paral·lel i quan em va invitar aquella segona vegada, va anar tot molt ràpid perquè de seguida vaig veure la persona meravellosa que era.

- És difícil conviure amb un metge que fa jornades maratonianes de feina?

No és difícil perquè les meves també són jornades molt llargues! Estem vivint una situació excepcional i és el què ens toca passar; hem d’intentar portar-ho de la millor manera. Estem en una època de pandèmia, totalment inusual, i ell està al servei dels seus pacients, les 24 hores del dia, i tots els dies de la setmana. Segurament és més difícil per a ell que per a mi, perquè és qui realment té més feina. Però, és una persona molt responsable i amb una gran capacitat de treball. Sempre arriba a casa amb un somriure als llavis, minimitzant el cansament.

- Quin balanç fas de la teva relació de parella?

No pot ser més positiu, és l’amor de la meva vida. És una persona extraordinària, és bona, respectuosa de tot i de tothom; té un gran sentit del treball, del deure, del compliment. També té molt sentit de l’humor, em fa riure molt, em sento molt estimada, molt valorada, i puc dir-te que aquests sentiments són mutus. Realment és el pilar de la meva vida i li dec tot.

- Quants fills tens?

Tinc un fill, el Marc.

- I què fa en aquests moments?

Aquesta és la part que més satisfacció pot aportar a una mare, que és la d’elogiar el seu fill, no? Em sento molt orgullosa d’ell, és el meu gran tresor, una persona excepcional i em sento sempre molt recolzada per ell, perquè demostra una gran maduresa i molta serenitat, des que era petit. També és molt atent, molt entregat a la família i molt fidel als seus amics. Li encanta la música i toca molt bé el piano. Viu amb il·lusió i amb passió tot el que es i, sens dubte, he de dir que no podia tenir un fill millor que ell. Està cursant un doble grau en dret francès i en dret espanyol, a l’Escola Europea de Dret (European School of Law), entre Toulouse i Barcelona. En aquesta carrera formen estudiants, principalment, dins del dret internacional i comunitari. En un futur té com a objectiu dedicar-se a l’advocacia, però també estic segura que el veurem, tard o d’hora, involucrat en la política del nostre país. De fet, ja és membre de la secció jove de Demòcrates.

- Hem parlat del vessant polític del teu fill, però ara hem de parlar del teu, perquè tu també et dediques a la política i ara ets Secretària d’Organització de DA. Es podria dir que també tens vocació de servei públic, això també es porta a l’ADN?

Sí, efectivament, la política en general sempre m’ha agradat i m’ha interessat molt. Vaig afiliar-me a DA, l’any 2011, a la seva creació, i sempre he donat suport a aquest projecte. Estimo el meu país i la meva parròquia i, per consegüent, he anat seguint molt de prop, tant la política nacional, com la parroquial. A les darreres eleccions nacionals, em van proposar de formar part de la candidatura territorial d’Andorra la Vella i vaig acceptar-ho, amb responsabilitat i molt agraïda. Va ser una experiència molt valuosa per a mi, que em va omplir molt. Va ser molt enriquidor el fet de poder compartir amb la ciutadania els seus neguits, les seves inquietuds i les seves impressions quan vaig fer el porta a porta i , després, po-

der-les transmetre a la meva formació. És molt gratificant el fet d’estar al servei de les persones i poder-les orientar i ajudar. Guardo un record extraordinari i recomanaria a tot andorrà o andorrana, viure un dia una experiència com aquesta.

- Dedueixo per les teves paraules que, en un futur no gaire llunyà, et veus en un càrrec polític?

És molt difícil de contestar, perquè no sabem què ens depara el futur. Dependrà de les circumstàncies, de la situació del moment i de com evolucionin les coses. Però, el que sí que et puc dir és que, estic a disposició del meu partit i molt compromesa i il·lusionada amb el projecte de Demòcrates per Andorra.

- Com valores la gestió que el Govern està fent d’aquesta crisi sanitària?

Valoro de forma molt positiva la gestió de la crisi sanitària per part del nostre Govern. També em sento molt orgullosa de la implicació, la dedicació i la professionalitat que han mostrat els nostres dirigents. En un moment tan complicat com el que estem vivint, tan excepcional i desconegut per a tothom, no era gens fàcil prendre les millors decisions, amb resiliència, amb celeritat i generositat. I, a més a més, poder donar resposta a tot el teixit empresarial i social del país, intentant no deixar de banda a ningú i, procurant així, reduir els problemes socials que comporta la pandèmia. De fet, moltes decisions que s’han pres a Andorra, han estat destacades i valorades, de manera molt positiva, per altres països.

- Assumir aquest càrrec a la cúpula del partit, sense tenir una dilatada experiència en política, ha estat una gran responsabilitat per a tu?

Això mateix és el que em vaig plantejar jo mateixa, quan m’ho van proposar, ara fa gairebé dos anys però, el què realment em va motivar a acceptar aquest càrrec, va ser el fet que em permetia implicar-me de forma més activa, propera i directa, en la política del meu país, així com seguir creixent amb ell. De fet, l’equip humà que forma l’executiva del partit, està integrat per persones molt preparades, amb molta experiència, de les que aprenc diàriament; sempre actives i obertes a fer aportacions per fernos avançar en les nostres conviccions. Som un partit compromès amb les llibertats, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. Ens orientem a la construcció d’una Andorra oberta, més respectuosa amb la diversitat i, alhora, orgullosa de la seva identitat. Tot i que amb la pandèmia ens hem vist obligats a posposar molts esdeveniments que teníem previstos, en l’àmbit del partit, com ara les Jornades Martí Salvans o el Congrés Ordinari de l’any passat, el partit segueix actiu i molt il·lusionat amb els plans de futur.

- Abandonem el vessant polític i entrem en un encara més personal. Quines diries que són les teves millors virtuts?

Crec que deixaré que aquesta pregunta la respongui la gent que em coneix.

- Resposta digna d’un bon polític. Tens algun defecte per poder confessar?

La resposta seria la mateixa que l’anterior!

- En l’àmbit personal, després de tanta activitat, et queda temps lliure per poder gaudir d’altres coses?

Entre setmana, no massa, m’imagino que com la majoria de la gent, però el cap de setmana, durant les vacances, m’agrada caminar. Aprofito també per retrobar-me amb la meva família, amb els meus amics, amb la gent que estimo i sempre al voltant d’una bona taula, compartint moments d’alegria i gaudint de la gastronomia excepcional que ens ofereix el nostre país. Per a mi són aquests els moments privilegiats que em fan sentir molt feliç.

“Soc feliç amb tot el que faig i em sento afortunada d’haver nascut i de viure en aquest gran país que és Andorra”

- Quins són els teus hobbys?

M’agrada molt la decoració. A la família tenim una agència immobiliària i tinc la gran sort de poder gaudir d’aquesta passió. Efectivament, sempre que els nostres clients ho requereixen, des de la meva humilitat, els aporto consells de com poder decorar la seva llar i els ajudo a visualitzar el seu espai futur, la qual cosa els permet projectar-se en el resultat final. Això m’agrada i m’aporta una gran satisfacció personal, alhora que crea uns lligams molt íntims i personals amb ells, que després perduren al llarg del temps.

També adoro la música i la pintura. Jo mateixa, seguint els passos del meu pare, pinto quadres, més concretament olis, que de moment em deixen penjar a les parets de casa! Són moments de quietud i d’evasió, que em conforten i m’aporten molta pau interior.

També m’agrada molt l’arquitectura i l’art, en totes les seves formes. Quedo fascinada davant de totes les seves expressions, passant per tota la seva història i fins a arribar a l’art contemporani.

Gaudeixo molt llegint, tot i que és un plaer que em reservo per a l’estiu, quan tinc més temps, normalment és durant les vacances i sota l’ombra d’un vell pi.

Per acabar, com deia el filòsof Montaigne, “les voyages forment la

FITXA

Nom: Rosalina Cognoms: Areny Xech

Data i lloc de naixement:

Andorra – 24 d’abril de 1971 Estat civil: Casada Fills: 1

Formació: Lycée Comte de Foix, del 1982 al 1989, Batxillerat lingüístic i literari; Université de Perpignan Via Domitia, del 1989 al 1993, Llicenciatura i Màster en llengua i cultura catalanes i Llicenciatura en llengua francesa; Conservatori Nacional d’Andorra, del 1978 al 1987, piano.

Feines extres durant els estudis:

Estius del 1986-87, Drogueria la Closa (empresa familiar); estiu 1989, participació en l’elaboració del Cens emfitèutic del Comú d’Encamp; estiu 1990, Patrimoni Artístic del Govern, a Prada Casadet; el 1992, impartint classes a l’escola bilingüe La Garigola, a Perpinyà; el 1993, substitució de la seva germana, a l’escola andorrana, com a professora de francès durant tres mesos.

Trajectòria professional:

Des de l’any 1993 i fins a la data d’avui, exerceix com a Professora de llengua catalana, al Lycée Comte de Foix, d’Andorra la Vella. jeunesse”, i realment, el plaer que em procuren és immens. Representen un moment molt important, que comparteixo amb la meva família i amb els meus amics. Sempre em deixen bons records i moltes anècdotes. I, com que soc molt de manar, aquí tens un defecte (riu), els organitzo sempre jo. És la il·lusió de la seva preparació, és l’emoció de viure el viatge en si, i són els records del postviatge, que ens alimentaran la resta de l’any.

- Què és per a tu la creativitat?

La creativitat per a mi és tot allò que et permet ser lliure, que et permet evadir-te, que et fa sentir feliç i que t’autoritza a expressar tot allò que en paraules no sabries significar.

- Creus en el destí?

Sí, realment crec que tenim el nostre destí traçat i que és important fer les coses amb el màxim de sentiment, sense malmetre mai a ningú. Al final el destí ens té reservat allò que ens correspon i ens va col·locant allà on ens pertoca estar.

- La sort, t’arriba o has d’anar a buscar-la?

Penso que la sort te l’has de guanyar, finalment som allò que volem ser i ens esforcem per aconseguir-la. I crec que, si actuem de bona fe, al final arriba la recompensa. Per tant, la sort ens la treballem també una mica.

- Un somni que t’agradaria complir i que encara no has pogut realitzar.

Crec que seria molt injust, de part meva, desitjar res més. Tinc una família preciosa, que és feliç i que adoro, tant del meu costat com per part del meu marit. Tenim salut, tinc amics meravellosos, que estimo molt i amb els quals passo excel·lents moments. Sempre puc comptar amb totes aquestes persones, tant en moments bons com en moments més difícils. Soc feliç amb tot el que faig i em sento afortunada d’haver nascut i de viure en aquest gran país que és Andorra. Dono les gràcies a Déu diàriament per seguir així. Que tinguem salut i puguem tirar endavant, envoltats dels nostres éssers estimats.

I ara si em permets, no voldria acabar aquests moments d’intimitat sense donar-vos les gràcies per a l’experiència meravellosa que ha representat aquesta entrevista, emmarcada per una gran professionalitat i generositat per part de tot el vostre equip. Animo a totes les Dones a qui la proposeu, de fer-la!

M’ha permès endinsar-me en els records endormiscats del meu passat que m’heu fet reviure amb molta emoció, aconseguint fer ressorgir els meus sentiments a flor de pell.•

moments de vida

La Palma amb el meu pare. Encamp 1972. El meu pare, Julio; la meva mare, Rose Marie; la meva germana, Dani i jo. Encamp, febrer 1974. El meu fill, Marc. Estiu 2003 a Argelès. El meu casament. Setembre 2006.