Carles Esteve es va capbussar a la Peixera

El fotògraf Carles Esteve

es va capbussar a la Peixera

Del 7 al 20 de març, el fotògraf Carles Esteve va presentar el projecte ‘HAIKU VERMELL’, a l’espai la Peixera, on el grup de creadors La Xarranca ha donat visibilitat als artistes del Principat.

L’obra del Carles Esteve, un dels incon- ‘HAIKU VERMELL’, una composició fusibles i incombustibles fotògrafs que inspirada en els capvespres. El mirall que recullen el dia a dia del Govern d’Ando- hi havia dins de la sala constava de dues rra, difícilment es podia explicar amb bombetes vermelles que, quan estaven paraules. Es tractava d’una instal·lació enceses, creaven l’atmosfera lumínica on la màgia es va percebre in situ, en di- pròpia d’aquest moment del dia, que recte, ja que va constar d’un mirall ubi- també representava allò que és efímer o cat al mig de la Peixera on, com el mateix està a punt d’acabar. Al sostre, hi havia Carles va explicar, penjada una fotografia “t’has de veure re- d’un banc que l’autor flectit en el mirall per compatir el que “No és un muntatge comparava amb l’estructura de les portes va ser el meu mo ment ‘haiku’”. - perfecte sinó una reflexió” Torii, molt pròpies de la cultura japonesa. Al revers de la foto, Un haiku és un gè- el haiku de Carles va nere poètic japonès temptar els vianants: conformat per tres En el nou mirall | un versos de cinc, set i cinc síl·labes, en paisatge infinit | capvespre vermell. aquest ordre, en el qual l’autor busca “Aquesta foto es reflecteix en el mirall fer èmfasi en la natura o la quotidiani- de tal manera que, quan estàs davant tat. Precisament, en aquesta línia es va de l’aparador, et veuràs reflectit en ell emmarcar el Carles a l’hora de crear el al mateix temps que la foto”, va expressar el fotògraf, qui va voler integrar l’espectador amb l’escena creada.

Va ser la primera experiència de Carles Esteve amb el haiku i, malgrat que va admetre que “no és un muntatge perfecte sinó una reflexió”, va aconseguir configurar una obra dinàmica en la qual dues fotografies més –una a l’esquerra i una altra a la dreta– van completar el trinomi iconogràfic, com si es tractés d’un haiku. Aquesta també va ser la primera vegada que ‘el fotògraf de Govern’ –com afectuosament el recordem alguns col·legues de feina– exposava individualment, una vivència que ell mateix va considerar complexa, però a la vegada enriquidora.•