FAF: Ni futbol femení ni futbol masculí, només futbol

Ni futbol femení ni futbol masculí NOMÉSFUTBOL

► Plantilla de l’ENFAF Sènior Femení

Tant la Federació Andorrana de Futbol com les jugadores de les diferents plantilles de l’ENFAF, aposten per aquesta disciplina com a un espai per la inclusió, sense distinció de gènere.

La història contemporània del futbol femení andorrà està marcada per una successió de fites que cal no oblidar, de manera que pugui ser visible un esport que ha viscut a l’ombra del futbol masculí, no només al nostre país sinó arreu del món. Evidentment, trencar els motlles suportats pels estereotips, ha estat una tasca titànica que ha costat temps i diners, però sobre tot temps. Canviar la percepció del futbol com a un ‘esport per a homes’ perquè passés a ser considerat com a un esport, a seques, és quelcom que la Federació Andorrana de Futbol (FAF) s’ha pres amb seriositat durant els darrers anys, tant de manera voluntària com per guies emanades per la mateixa UEFA. Malgrat la joventut de la FAF, com a ens federatiu, ja que l’entitat va veure la llum el 1994, la història del futbol femení s’escriu, pas a pas, i amb lletres

El 2013, quan es va crear la lliga femenina, la FAF registrava 30 fitxes i 4 equips. En l’actualitat, hi ha 150 fitxes repartides en 11 equips.

daurades, en un entorn esportiu cada vegada més competitiu.

Andorra, present a l’àmbit internacional

El 4 d’abril del 2015, ara fa sis anys, vam veure per primera vegada una selecció femenina andorrana en un torneig oficial de la UEFA, en qualsevol nivell. Va ser quan va disputar la ronda preliminar del Campionat d’Europa Femení que se celebraria dos anys més tard. Aleshores, Andorra va caure 5-3 contra Malta, però queda el record de l’Alba López inaugurant el marcador, al minut 3, i les posteriors anotacions de Bibiana Gonçalves i Marina Fernández.

Aquell mateix any, però un 15 d’octubre, també va debutar la selecció femenina Sub-17, en la fase de classificació per al Campionat d’Europa Femení d’aquesta categoria, una fita que segurament romandrà atresorada en la memòria d’aquelles jugadores que van trepitjar terres turques, malgrat que, aleshores, l’Andorra novell va marxar sense punts després d’enfrontar-se a la República d’Irlanda, Ucraïna i l’amfitriona Turquia. Tots dos moments, malgrat que marcats per les derrotes, van signar un abans i un després en el creixement del futbol andorrà.

El 2018, al BonDia, el periodista Víctor Duaso, a propòsit del primer partit amistós disputat per la selecció femenina a Andorra –derrota 0-2 vs. Luxemburg–, ja deia que “molta pedra han hagut de picar per convertir aquest somni en realitat”. I és que només amb esforç i amb el suport de quins han cregut amb allò que per alguns semblava una bogeria, s’ha aconseguit crear una estructura amb cara i ulls per demostrar el potencial esportiu d’aquestes dones, perquè, després

de tot, “per a elles només hi ha il·lusió, ni diners ni altres coses materials. Volen jugar davant dels seus i poder demostrar que el futbol femení també té espai al país”.

Juntes per a un mateix esport

Els avenços que el futbol femení andorrà ha fet al llarg de la seva curta trajectòria, són innegables. Que, des del 2019, FAF TV Live emetés tots els partits de l’ENFAF Femení Sènior, a casa, no és poca cosa. Tampoc ho és l’ascens d’aquest club a la Preferent catalana i molt menys el debut de la Tere Morató amb el Rayo Vallecano, per convertint-se doncs en la primera andorrana que juga a l’elit del futbol femení espanyol. Malgrat tot això, el futbol masculí continua essent el centre d’atencions.

La Júlia Domingo, capitana de l’equip cadet de l’ENFAF, als seus 13 anys, vessa maduresa i lideratge, i albira un futur en el qual les recompenses siguin conseqüents amb l’esforç fet dins i fora del camp de joc. “Les dones que juguem al futbol som perfectament capaces de fer el mateix que fan els homes. Tots juguem amb una pilota, onze contra onze, per la qual cosa em sembla una barbaritat que hi hagi aquestes diferències”, expressa la migcampista destra, que es veu motivada per la trajectòria esportiva d’Alexia Putellas i l’Andrés Iniesta.

La Míriam Tizón Fernández, migcampista i capitana de l’ENFAF Sènior, considera que sobren les comparacions amb el futbol masculí, “ja que tots juguem el mateix esport i se’ns hauria de tractar igual”, de manera que les oportunitats de créixer, a través de l’esport, siguin realment equitatives, tant per dones com per homes. La portera i capitana del juvenil, Eli Orellana, tot i que recorda un passat recent en el qual el futbol femení no gaudia de la popularitat actual, destaca que “hi ha moltíssimes nenes i ara sí que es pot competir més, que és molt important per tenir l’oportunitat de jugar fora d’Andorra i transcendir en el context internacional”.

Encara resta feina per fer i camins per obrir, però aquestes jugadores, malgrat que de generacions diferents, han demostrat que, amb voluntat, esforç i treball en equip, els èxits hi arribaran i permetran que en un futur les nostres futbolistes puguin, no tan sols gaudir de la seva passió, sinó viure d’ella i regalar-nos més alegries al que estimem aquest esport.•

La FAF va nomenar la Marina Fernández com a ambaixadora del futbol femení, per incentivar el creixement d’aquest esport.